: 1

ÉS UNA REVISTA DE LLIBRES

I AQUEST N’ÉS EL NÚMERO 8.

SEGONA ÈPOCA • JUNY DE I999

Francisco Díaz de Castro i Antoni Xumet: “Jove poesia a Mallorca”.

Joan-Josep Isern: “Simó i Janer: dues escriptores d’èxit”.

Vicent Alonso: “Els vuitanta-sis de Monzó”.

Germà Colón: “Epistolari de la València medieval: un joiell lingüístic”.

Ací enfront d’ací: “El mercat dels editors valencians”.

Entrevista a Carles-Jordi Guardiola: “Comença a ser hora de saber on som”.

Pàgines centrals dedicades a Toni Cucarella.

`

2 :

Il·lustracionsd’aquest número:

Joan Aliaga

Distribució:Gea llibres, tel. 96 158 03 11La Tierra, tel. 96 511 01 92Triangle, tel. 93 265 18 21

Impressió:Impremta Palàcios, Sueca.

P.V.P.: 500 pessetes

ISSN: 1132-7820Dipòsit legal: V. 3755-1997

Edita:Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

Coordinació:Vicent Alonso, Gustau Muñoz,

Francesc Pérez Moragón, Felip Tobar

Col·laboradors:Pasqual Alapont, Rafael Alemany,Enric Balaguer, Carme Barceló,

Josep Lluís Barona, Adolf Beltran,Vicent Berenguer, Josep Bernabeu,

Assumpció Bernal, Josep Lluís Blasco,Emèrit Bono, Francesc Calafat,Ferran Carbó, Enric Casaban,

Emili Casanova, Jordi Colomina,Agustí Colomines, Germà Colón,Antoni Ferrando, Josep Franco,

Antoni Furió, Ferran Garcia Oliver,Lluís Gimeno, Marc Granell,Carme Gregori, Albert Hauf,

Josep Iborra, Ramon Lapiedra,Gemma Lluch, Josep Lozano,

Josep Martines, Tomàs Martínez,Josep Martínez Bisbal, Lluís Meseguer,

Isabel Morant, Vicent Olmos,Manel Pérez Saldanya, Vicent Pitarch,

Joan Ponsoda, Eugeni Portela,Vicent Raga, Ramon Rosselló,

Pedro Ruiz Torres, Vicent Salvador,Vicent Simbor, Enric Sòria,

Ferran Torrent, Pau Viciano,Rafael Xambó.

Redacció:Av. Blasco Ibáñez, 32

46010 ValènciaTelèfon: 96 386 40 90

Fax: 96 386 44 93E-mail: Vicent.Alonso@uv.es

núm. 8.

Fet a la Ribera del Xúquer

LLIBRE RECOMANAT:

Quim Monzó

Vuitanta-sis contes

Quaderns Crema,

1999.

Ignasi Mora

Les veus de la ciutat

Edicions 62,

1999.

LLIBRE RECOMANAT:

`

.

Escriure, com? Assegut en una vella cadira de bra-ços o en una moderna butaca giratòria, o en un tam-boret de disseny intemporal, cama ací cama allà, o ala gatzoneta, o jaent, o fins i tot, literàriament, jacent,vull dir, de cos present... Escriure, per què? Per vani-tat, segurament. I per a què? Escriure, per a què? Sí,per a què? Com us ho diria amb una resposta perso-nalment satisfactòria? Així: deixem-ho córrer. Si vo-len literatura, que reediten els clàssics. No us n’heuadonat? Ho tenim tot perdut. I tanmateix... Al núme-ro anterior, en aquesta mateixa segona pàgina, CARÀC-TERS us proposava una nova manera de llegir —llegir:l’acte que reflecteix el fet d’escriure—, incitadora del’esforç, contorsionada: hi ha escriptures, en efecte, queexigeixen acròbates, lectors que estiguen disposats ajugar-se la vida; i encara, algunes, algú que ja hajajugat i perdut. I això no obstant... Quin gust contra-dir-se un mateix, en l’espai d’un sospir: d’aquest, del’últim! Ara, en el número 8 —òpticament, un zero da-munt un zero—, aquest racó torna a una confortableplanitud. Carregada de dubtes, potser; o d’indiferèn-cia, o... Després, us oferirem, per a la fi del 999, unnúmero 9 inevitablement apocalíptic. El 10, ja en el2000, acumularà zeros sobre zeros. Però aleshores qual-sevol possibilitat de futur serà ja d’uns altres.

Joan Aliaga ha nascut a Sueca el 1964. És professortitular del Departament de Comunicació Audiovisual,Documentació i Història de l’Art de la UniversitatPolitècnica de València, en la qual es va doctorar l’any1994. Ha fet exposicions a la Galeria Ex-Cànem i alCentre Justino Azcárate, i en manté oberta una de per-manent en la Galeria de l’Escala, al Pou. Treballa prin-cipalment el dibuix utilitzant suports no tradicionals,com ara les resines plàstiques i el paper reciclat.

: 3

Anotacions mínimesd’un paisatge:

jove poesia a Mallorca

Donar notícia, encara que mínima, dela poesia jove de Mallorca és una magní-fica ocasió per saltar-se els límits invisi-bles que semblen aïllar la producció lite-rària dels diversos àmbits culturals co-muns quan aquesta no passa per les granseditorials centralitzades. Ja és molt, amés, començar la nostra col·laboració enaquestes pàgines justament per on acaben—quasi sempre amb espai mínim— elspanorames generals de la literatura aMallorca, és a dir, centrant-nos en les dar-

taca per la seva maduresa i la voluntat derigor formal d’aquest conjunt unitari, deuparts formades per tres poemes, cada unde vint decasíl·labs. El rigor es fa méscomplex a Apoteosi del cercle, on la refle-xió existencial s’obre a les referènciesmítiques conjugades amb un ambientoníric, més eficaç per més controlat en laforma. La seva primera incursió en la nar-rativa, L’extinció (1999) amplifica el plan-tejament existencial.

Miquel Bezares (1968), va sorprendreamb el seu primer poemari Cos de calit-ja, fundat sobre un erotisme d’amplasuggerència. De Carnaval (1990) i Crò-nica del desfici (1991) fins a 11 poemes1990-1997 (1997) es fa palesa la maduresapoètica formal i estilística, i l’assolimentd’una veu molt personal que s’ha refer-mat per mèrits propis al panorama de lesnostres lletres.

Un lloc rellevant dins aquesta generacióés el que ocupa Pere-Joan Martorell (1972).Al llarg d’una intensa dedicació —Del re-cord contra el temps (1994), Via Crucis(1995), La veu del silenci (1996), La tardorde l’ombra (1997), Curs de matèria reserva-da (1997), Llibre d’Eros (1998)—, ha des-envolupat un lirisme serè en el qual el dis-curs amorós dialoga amb una estimulantperplexitat davant el món. Posseeix un rarmestratge per descriure els petits gestosquotidians i fer-nos-els arribar en un estatpur i de total transparència. L’absència delséssers estimats assoleix, gràcies a la conten-ció sentimental, un equilibri tant més co-municable al lector.

Ben prolífica és també Antònia Arbona(1970) —Teories d’amor i desig (1992), Ter-ra i cendra (1993), Mites d’amor (1993),Càntir de sol (1993), Murades de sensacions(1995), Cadència (1998), a banda d’unacopiosa obra inèdita. El seu és un discursa voltes crispat, enèrgic fins a la denúncia,però suportat per un llenguatge molt acu-rat. És, tot plegat, una veu que cobra forçacomunicativa gràcies a l’exploració senso-rial dels sentiments.

No podem oblidar altres poetes d’unaqualitat ja contrastada. Bernat Oliver(1963), amb La sang de l’àngel (1994)obre la seva poesia amb una clara sensi-bilitat sobre el pas inexorable del temps.El clam dels feligresos (1998), que signi-fica un pas decisiu en la seva escriptura,conjuga la consciència temporal amb la

consideració del sentiment amorós coma fil conductor i condicionant central delseu personatge poétic. Jaume Rosselló hapublicat L’avenc (1994) i Avatars de lafosca (1998). El seu tractament del dis-curs amorós, que ens parla tot sovintd’absències amb imatges ben suggerido-res, matisa la seva sobrietat amb el dina-misme de l’eventual distància irònica, undels seus recursos més estimulants. ÀlexVolney és autor de Mort en el temps(1994) i Tonina 1900 (1997). Si al seu

reres promocions: les dels nascuts a par-tir del anys seixanta. Tindrem temps,confiem, de parlar més detalladament dela rica diversitat que ofereixen les darre-res dècades i d’autors i llibres la menciódels quals no ha tingut cabuda aquí.

El signe de la diversitat domina la po-esia en català dels darrers anys. Una di-versitat de plantejaments estètics, de pre-ferències temàtiques i de solucions for-mals que fa preferible evitar la menció degrups —tant de tendència com geogrà-fics— i procedir mitjançant la menciónominal dels poetes més rellevants.

Sebastià Alzamora (1971), amb tan solsdos llibres publicats, Rafel (1994) i Apo-teosi del cercle (1997) —a més d’una in-teressant plaquette, Llinatge—, s’ha des-tacat com el vaixell insígnia d’aquestanova generació de poetes. Rafel, dedicata un company mort prematurament, des-

primer llibre estenia un paisatge desolaton la veu poètica cercava dificultosamentel simbolisme de la llum, a Tonina canviade registre i aborda l’elegia sentimentalen torn a la mort de la seva àvia, amb unto molt menys crispat i alhora amb efec-tes d’immediatesa emotiva.

Antoni Xumet Rosselló (1971) ha pu-blicat Adam a l’ombra (1992), Potser el cor(1994), Memòria del temps (1996), Biogra-fia per a l’ús del vent (1996) i Una varietatdel mim (1998). Albert Herranz Hammer,a més dels poemaris Les Balcàniques(1995) i Oikumene (1997), ha conreat elrelat breu i la novel·la. Jaume Galmès ésautor, fins ara, d’un sol llibre, Nàufrag enel temps (1993), pel qual li fou concedit elprestigiós premi Salvador Espriu per aPoetes Joves. En el transcurs d’aquests sisanys s’ha dedicat a la labor de traductor,sobretot de poetes francesos. Carles El

4 :

Saure (també conegut com Carles Sán-chez) ha publicat L’herald (1997), un lli-bre d’iniciació on hi destaca la força de lesimatges i la recerca d’un llenguatge de for-ta intensitat expressiva. D’altres autorsque s’han presentat darrerament amb mol-ta empenta i prou qualitat són: Josep A.Calvo (Els viaranys de l’oblit, 1998), PepLladó (Plaça del Carme, 1997), Lluc Ma-tes (Un vidre, 1998), Sebastià Bennàssar(Passaport de sang, 1999) i Carles Rebassai Pere Perelló amb un llibre escrit a quatremans titulat RIP (1999).

No són moltes les col·leccions autòc-tones on es publica la poesia més jove: apart de la coneguda col·lecció «Balangue-ra», de ca’n Moll, cal esmentar la «ElTuró», de la Caixa d’Estalvis «Sa Nostra»,«Cap al tard», dirigida per Vicenç Calon-ge i les publicacions de Di7, de Binissa-lem. Igualment publiquen poesia en lesdiverses llengües de l’Estat «Poesia dePaper», de la UIB i «Sa Nostra», «El Can-tor» i «La bolsa de pipas», ambduesd’Editorial Monograma, i les fulles ElCentaure. Gran Enciclopèdia de la Poesia,promogudes per Xavier Abraham i Fran-cisco Díaz a la llibreria Sagitari. En cas-tellà l’editorial Calima publica poesia inarrativa, i ens hem de referir a la sevarecent antologia Poesía contemporánea deMallorca en castellano 1957-1997 (Cali-ma, 1999), que reuneix vint poetes delsdarrers cinquanta anys.

No hi són tots, òbviament, però sí lamajoria dels poetes d’interés. Dels nas-cuts a partir dels seixanta alguns han ob-tingut premis literaris a l’Estat. JavierJover (1961) va veure premiat el seu pri-mer llibre La luz que nunca yerra (1991)amb l’Alcalá de Henares. El segon, Elíntimo asedio (1993), va obtenir l’accès-

sit al Rafael Alberti de 1992. A més d’unaplaquette, Urano en la casa doce (1996),ha publicat en 1999 Domicilio. És la sevauna poesia de coneixement on la paraulavol recercar la memòria mítica d’allò in-efable del comú cultural mediterrani. Mi-guel Ángel Velasco (1963) va publicarprecoçment Sobre el silencio y otros llan-tos (1980) i va guanyar el premi Adonaisel 1981 amb un llibre d’arrels surrealistes,Las berlinas del sueño. Un llarg silenciprecedeix el llibres seguents: El sermóndel fresno (1995), Bosque adentro (1997)i El dibujo de la savia (1998), tots ellsd’una profunditat reflexiva sobre l’exis-téncia humana, d’una percepció intensade la natura i amb un domini del ritmeextraordinaris que fan de la seva obra unade les propostes més suggeridoress del’actual panorama a Espanya.

En una estètica que podríem anomenarde línia clara, Jorge Martí (1965) ha pu-blicat relats i dos llibres de poemes, Cur-so de lingüística particular (1995) i Cartasde navegación (1999). Un llenguatge sen-zill i depurat de ressonàncies clàssiquestorna imaginativament sobre l’experièn-cia per treure’n una reflexió de caire am-plament moral. També Andrés Prohens(1965) cerca les técniques de la cançósentimental i una certa distáncia irònicaper al tractament dels afectes i les decep-cions de la vida quotidiana. En aquestalínia hem d’afegir el nom de JavierCánaves, molt més jove (1973), no inclòsa l’esmentada antologia, però que ja ambel seu primer aplec El laberinto de los días(1999) mostra una veu pròpia dintre dela poesía narrativa i reflexiva, així comuna maduresa tècnica sorprenent.

Enrique Juncosa, lligat al món de lesarts plástiques, ha publicat una sèrie de

quaderns amb diversos pintors i el llibrePeces de colores (1996). Culturalista,apropat al barroc, declara preferir la imat-ge abans que la idea i l’ambigüitat abansque la claredat. Carlota Vicens (1967) hapublicat Arenal (1997), també en una lí-nia de recerca lingüística amb un fonssocial i, alhora, de sensorialitat natural.

Finalment, es pot parlar de grup poèticen mencionar Xisco Juan (1965), RománPiña Valls (1966) i Emilio Arnao (1966),promotors de la col·lecció «La bolsa depipas». Tots tres conjuguen, diversament,un ludisme verbal suggeridor i renovador.Piña i Arnao, amb Antonio Rigo, publica-ren un poemari amb el nom provocatiu delLe con de la muse (1994). Román Piña, amés de dues novel·les, ha publicat, perllon-gant la tradició de l’antipoesia i amb un hu-morisme corrosiu, Gomila Park (1995).Emilio Arnao, també autor d’una novel·la,declara el seu malditisme a l’ombra deRimbaud i dels surrealistes a llibres comPoemas de amor y vértigo (1992) i Los taxis(1996). Des de la insistència en el desarre-lament i en els valors comunicatius de lapoesia, Xisco Juan ha publicat Alquimia delas cosas. Crónica de horas y encuentros(1994). No inclós a l’esmentada antologia,Pere Colom podria integrar-se en l’estèti-ca d’aquest grup amb el llibre Almas que notocas (1994).

Tenint en compte que aquesta és sola-ment la nòmina dels poetes més conegutsde les darreres promocions, en català i encastellà, es pot dir, sens dubte, que lapoesia a Mallorca passa per un momentmagnífic. Esperem tenir l’ocasió de par-lar-ne a Caràcters més detalladament.

Francisco Díaz de Castroi Antoni Xumet Perelló

: 5

Sant Jordi 99:dos “best sellers” d’escriptores

Si hem de creure’ns els rànquings de ven-des de Sant Jordi —uns rànquings que, cu-riosament, comencen a córrer de boca enboca a mitja tarda del mateix dia (és a dir,quan el personal encara està comprant) i quedesprés ningú no discuteix— resulta que laFesta del Llibre’99 va consagrar dues obresescrites per dones: Lola, de la mallorquinaMaria de la Pau Janer, i El gust amarg de lacervesa, de l’alcoiana Isabel-Clara Simó. Unresultat fàcilment previsible a la vista dels pa-ràmetres amb què funcionen els mecanismesde promoció i comercialització del llibrecatalà quan s’acosta el 23 d’abril. Data en laqual, segons els llibreters, es fa entre el deui el quinze per cent del negoci de tot l’any.

A diferència d’altres temporades, tinc laimpressió que enguany hi hagué força co-incidència entre l’índex de vendes i el delectura d’aquests llibres més venuts. Devegades fa la impressió que els departa-ments de promoció de les editorials, peruna banda, i els responsables de la políticacultural del país, per l’altra, consideren aca-bada la seva feina just en el moment que elcomprador paga el llibre i se l’endú sota elbraç. I és curiós de veure com, als uns i alsaltres, se’ls omple la cara de satisfacció quanel comunicat del Gremi de Llibreters des-grana les xifres de vendes de la Festa.Aquest capteniment —que en el cas delseditors és comprensible i en el dels políticsés, en canvi, preocupant— donaria pas a unestudi d’allò més instructiu sobre què és el

que realment llegeix el públic, per on esdecanten els seus gustos. Una incògnitasobre la qual no hi ha dades concretes peròsí alguns indicis. I pel que se’n pot ensu-mar, d’aquests indicis —grau de culturitza-ció de la ciutadania, prestigi social de la li-teratura feta aquí, nivells d’ús de la llen-gua...—, la cosa no sembla tan engrescadoracom se’ns vol fer creure.

El cert, però, és que si en tot aquest pro-cés hi ha algú veritablement innocentaquest és l’escriptor, que és qui se la juga iensenya les vergonyes en cada llibre queescriu. I aquest Sant Jordi els comptes delGremi d’Editors han dictaminat que elsfavors de la clientela s’han repartit entreuna autora jove i amb una prometedoracarrera per endavant i una altra que no.

Sobre Isabel-Clara Simó s’han dit moltescoses i no totes exactes: que si només té unanovel·la estimable (Júlia), que si li agradarabejar-se en els topants morbosos de la rea-litat, que si s’ha volgut fer d’ella un produc-te editorial de sèrie a l’estil americà, que siescriu en excés, que si es prodiga massa enels mitjans de comunicació... Suposo que entot això hi deu haver un pòsit de veritat alcostat d’una colla de mentides inspirades perl’enveja. He de confessar, però, que la ma-joria de les coses que he llegit de la senyoraSimó em deixen bastant indiferent, tret d’al-gunes —per exemple Dones— que em sem-blen senzillament lamentables. Una opinióque no comparteix, és clar, la gran quantitatde lectors de les seves novel·les.

Pel que fa a El gust amarg de la cervesacal dir que —com els seus dos predeces-sors: l’esmentat Dones i El professor demúsica (premi de la Crítica dels EscriptorsValencians del mateix any que, per exem-ple, Josep Franco ha publicat Les potènciesde l’ànima)— té un refistolament estilísticespecial com és, en aquest cas, explicar lahistòria a través de quatre veus que corres-ponen a quatre personatges diferents.

La novel·la juga amb la figura de l’obser-vador furtiu que no sap que és observat pelsseus veïns. Al capdavall, un encreuament desolituds i d’insatisfaccions personals al vol-tant d’un celobert. L’autora l’ha estructu-rada en quatre parts de les quals em sem-blen remarcables la primera i, sobretot, latercera, i bastant prescindibles les altresdues. Una mitjana no gaire exultant per auna novel·la que comença amb unes pàgi-nes de gran força narrativa però que de se-

guida es va decantant cap al drama efectis-ta tipus telesèrie de sobretaula.

Lola, en canvi, em sembla tota una altracosa. Crec que mai com en aquesta ocasióMaria de la Pau Janer s’havia mostrat pos-seïdora d’una ambició literària tan gran. Alvoltant d’un personatge principal —unadona que, després de vint anys d’absència,torna als escenaris de la seva joventut—,Janer ens parla del pas inexorable del tempsi de la impossibilitat de lluitar contra la sevasentència. Un seguit de personatges secun-daris que giren al voltant d’aquesta donavan configurant un mosaic de desamors idesencontres potenciat per una estructuranarrativa que l’autora revoluciona de mane-ra inesperada cap a la meitat del llibre ambun cop d’efecte que obliga el lector a re-plantejar-se l’autenticitat de tot allò que finsaquell moment havia llegit.

Se li podria retreure a Maria de la PauJaner un excés de ganes de fer-ho bonic quedóna a alguns passatges una pesantor inne-cessària. Tanmateix la novel·la funciona ienganxa el lector des de la primera escena.Com que tots plegats som així potser maino hi haurà cap premi de la crítica per a lasenyora Janer, però estic segur que en laseva bibliografia es dibuixarà un abans i undesprés de Lola i que aquest després —queenfila la proa cap a la maduresa— tinc moltinterès de seguir-lo de prop.

Joan Josep Isern

6 :

Lamillor

publicitat

Jordi MataLa compassió del dimoniBromera, Alzira, 1998

224 pàgs.

La compassió del dimoni té una articu-lació complexa basada en tres nivells nar-ratius. El nivell zero comença ambl’inusual advertiment «Aquesta és unahistòria fictícia [...]» i acaba en la pàgina222 amb l’última frase d’un epíleg noexplicitat com a tal. El nivell u, el formael text que Víctor Beltran (V. B., d’araendavant) descobreix en la pantalla delseu ordinador hores després d’haver des-pertat al costat de la seua amant assassi-nada; aquest text, segons ens aclareixl’epíleg, seria l’esborrany d’una novel·la,obra d’un dels personatges. I, en últimlloc, el nivell dos estaria format per al-guns fragments —poemes, articles— queapareixen reproduïts dins del text del ni-vell u.

Dissortadament, tant aquest complexedifici narratiu com l’ortodox principi inmedias res queden desaprofitats a causade la pèrdua de ritme que comporta l’apa-rició del misteriós text de l’ordinador.Aquest text es limita a presentar la vidade V. B. a través d’una sèrie d’anècdotesque posen en relleu —una vegada i unaaltra i una altra...— el primer dels missat-ges subliminars de l’autor: V. B. és un tre-pa sense formació i sense escrúpols (i, sifem cas de la propaganda del revers delllibre, on diu «V. B.» potser caldria llegir«els crítics»).

L’esborrany trobat en l’ordinador con-tinua pàgines i pàgines, interromput ací iallà pels comentaris del pobre Víctor, queveu, impotent, com algú s’ha apoderat dela seua vida fins als detalls més escabro-sos i humiliants, i com aquest algú elsexposa sense contemplacions. En la inter-acció entre aquests dos nivells es troba undels factors que més avorriment provo-quen en el lector: la monòtona repeticióde la frase «va pitjar la tecla Av Pàg» —com a únic mètode per fer avançar lanarració sense haver de molestar-se a lli-gar els episodis. Després d’una introduc-ció al tema de cent cinquanta pàgines, tanreiteratives i avorrides com la magdalenade Proust —ja ens havia avisat en la pà-

gina 35, no ens en podem queixar—, l’au-tor s’apiada dels pobres i indefensos lec-tors i els amolla —subliminarment, ésclar— la segona i més important de lestesis de l’obra: tota crítica negativa quepuga caure sobre la novel·la d’un escrip-tor jove procedeix d’alguna experiènciasexual traumàtica patida pel crític de torn(episodi de les tisores).

A partir d’aquest punt, com que Mataja ha dit el que volia, l’acció —és un dir—s’accelera amb la vista fixa en el desenllaç,únic objectiu a què obeeixen les cinquan-ta pàgines següents. El desenllaç, això sí,és trepidant, brillant, amb un enfronta-ment ple de tensió entre els dos protago-nistes, Víctor Beltran i l’autor del textmisteriós. Llàstima que, fa una pilad’anys, a Rodolf Sirera se li va ocórrer elmateix final —lletra amunt, lletra avall—per a El verí del teatre, una de les obresmés conegudes i bàsiques del teatre ca-talà del segle XX.

En resum, un tema —el del trepapseudointel·lectual— i una trama —ambintratextos que juguen amb les possibili-tats de les noves tecnologies— interes-sants, llançats a perdre per la intenciópamfletària de l’autor. És aquesta inten-ció pamfletària la que aconsegueix donarla raó a crítiques passades i despertar fan-tasmes (oportunament invocats amb lacomplicitat d’alguna publicació aïllada)que, de no haver sigut per la inoportuni-tat d’un premi que crec immerescut, tot-hom tindria ja en oblit. I, de pas, deixasota sospita (amb la preceptiva presump-ció d’innocència, és clar) els membres deljurat: ni el Víctor Beltran ho haguera fetmillor.

Jordi Monteagudo

Poc abans d’aparèixer aquest númerode la revista Caràcters, les estratègies dela normalització lingüística a les univer-sitats valencianes han estat objecte dedebat en algun fòrum públic i en taulesredones realitzades en algunes d’elles(com ara la de València i la Jaume I deCastelló). I és ben lògic, perquè ja faanys que començaren a plantejar-seaquestes estratègies, la qual cosa obligaa revisar-les. Entre altres raons, perquèla situació social de la llengua ha anatcanviant i fins i tot potser millorant, nique siga amb una lentitud fatigosa, pro-piciada per la permanent campanya con-tra la unitat lingüística —i, per tant,contra la mateixa Universitat.

La política normalitzadora, en tot cas,reclama una especial atenció a tot el quesuposa dotar d’una major capacitació lin-güística a l’alumnat, el professorat i elpersonal administratiu. La Universitat deValència té en aquest sentit una valuosalínia de treball amb la publicació de ma-nuals en català, que des d’ara es comen-ça a complementar amb l’edició de re-culls ben útils per a la docència de bi-bliografia específica i terminològica.N’acaben d’aparèixer tres —física i òp-tica, matemàtiques i sociologia—, prepa-rats per personal del Servei de Norma-lització Lingüística (Francesc Esteve,Teresa Ibor i Josepa Melià), que ha pro-mogut aquesta interessant iniciativa, enla qual col·laboren la Universitat Poli-tècnica de València, la Universitat Jau-me I i la Universitat d’Alacant. Elsmaterials han estat revisats per especia-listes (David Jou, Núria Tomàs, ClaudiAlsina, Antonio Ariño i Salvador Car-dús).

Aquests materials estan oberts a quivulga incorporar-hi informació. A la pà-gina web del Servei de NormalitzacióLingüística de la Universitat de València(www.uv.es/~snl) és possible consultari fer suggeriments sobre aquests ja pu-blicats i sobre d’altres en procés de pu-blicació (psicologia, química i ciències dela salut). Aviat s’editaran els d’història del’art, filosofia, dret i informàtica. La col-lecció es completarà amb totes les ma-tèries que s’imparteixen com a titulacióa la Universitat de València.

Francesc Pérez i Moragón

Bibliografiesuniversitàries

20,5 x 13,5 cm.

: 7

Entrevistaa Carles-Jordi Guardiola:

«Comença a ser hora de saber on som:hem de refer els ponts de tipus civil, de tipus professional»

Amb motiu de les Jornades organitzadesper l’Institut Joan Lluís Vives i l’AELLCsobre els problemes de la producció editorial,el mercat i la literatura en els territoris dellengua catalana, celebrades a València elpassat mes de maig, Caràcters tingué l’opor-tunitat de parlar amb Carles-Jordi Guardio-la, l’editor de La Magrana, que s’ha distingitsempre per la seua actitud reflexiva al voltantdels problemes de l’edició en català i que sem-pre ha dedicat esforços per estar en contacteamb els autors i lectors valencians.

— La idea de fer la «Biblioteca Atxaga»,això... ?

— Això sorgeix en un moment en quèbusco els llibres infantils i juvenils de l’Atxa-ga. Perquè em sembla que jo sóc el primereditor que publica l’Atxaga en una llenguaque no és l’euskera. Jo l’any 85 —em sem-bla— vaig publicar en català un llibret de lite-ratura infantil de l’Atxaga. I quan em vaigproposar recuperar-ne alguns més —algunsinfantils que ja hi havia, alguns altres queestaven publicant-se—, vaig trobar que no-més hi havia dos llibres infantils per recupe-rar. Aleshores, vaig dir-li a la seua agent «Iels d’adults? Com els tens?». Sabia que ha-via publicat Obabakoak a Ediciones B, L’ho-me sol a Columna... Hi havia alguna cosafeta, però em van dir que en aquells mo-ments estava tot lliure. Volia apostar perAtxaga perquè és un autor que m’interessa.I em vingué al cap la idea de la biblioteca. Joel que volia era recuperar-lo juntament ambalgun inèdit. Aleshores ell em va proporcio-nar una sèrie de materials que tenia, i aquestsmaterials són els que han format Un traduc-tor a París i altres relats, que és el número ude la col·lecció...

— Era magnífic, per cert. «Un traductora París» és una narració...

— Ell va obrir aquest llibre amb un poe-ma, que és una adaptació d’un altre que ha-via publicat en anglès. Era una mica com dirque apostava per aquesta «Biblioteca Atxa-ga», i de fet ell mateix ho va reconèixer enles diverses rodes de premsa. Hi va dir: «Mal-grat aquesta crisi encara hi ha algun editorque creu en mi». Ara està preparant una novanovel·la. Ja en té el títol: El fill de l’acordio-nista, em sembla. I entremig publicarem al-guns altres llibres, no massa a l’any: un o doscom a molt, tampoc és que ell tingui unaobra massa extensa.

— Podríem parlar una mica del panoramaeditorial català, de les dificultats d’articula-ció del mercat, que no casualment és el temade les Jornades.

— No és casualitat, exactament. Bé: jopenso que aquest és un fet que... Ja fa unsquants anys vaig publicar un article a Serrad’Or (1993) que parlava d’aquest tema. Pen-so que les relacions, evidentment, no sónd’igual a igual. Lògicament, la indústria edi-torial del nord està molt més desenvolupa-da i és més potent. I d’altra banda, hi ha unfactor més, i és que l’edició valenciana, coma fruit d’unes circumstàncies perfectament

justificables i comprensibles, s’ha decantatmassa cap al que és l’edició, per dir-ho així,local. S’ha concentrat en el seu mercat, queli donava dividends i possibilitats de joc, i haabandonat el mercat diguem-ne nacional.Això segur que no agradarà a totes les ore-lles. Però aquesta és la meva opinió, i a mésla tinc escrita des de fa sis anys. I després lavaig tornar a publicar, en el llibre aquell deL’ofici d’editar. Hi ha un altre factor, aquestmés pervers, que és la política de la dobleedició que practiquen alguns editors demanera habitual: d’això, també jo en tinc uncas —excepcional, perquè l’autor m’hi vaobligar. Què és la doble edició? Això enqualsevol cultura és inconcebible: fora detota norma de mercat, fora de tota normacultural... Hi ha dobles edicions que afectenbàsicament el format (estàndard o butxaca,tapa dura o tapa tova...), però no dues edi-

cions en tapa tova per un país i per una solallengua (malgrat que aquesta rebi noms di-ferents). Estem en un mercat lliure i tothompot fer el que li sembli. Ara, jo penso queaixò és un preu que pagarem car.

— Però en realitat no són dobles versions.En algun cas de literatura infantil, sí. Peròen la literatura d’adults és una altra cosa. Espodrien entendre com a edicions normal ide butxaca, comercialitzades alhora, peròsense cap canvi lingüístic. Es tracta més avi-at d’una adaptació al submercat escolar. Noés que una es quede allà i l’altra ací...

— No és això. És a dir: hi ha una compar-timentació del mercat, i aquestes edicions hiresponen. Avui, ara fa un moment, m’expli-caven que el Xavier Grasset volia presentarel seu llibre a València i li van dir que no, queno calia. Suposo que li ho devia dir l’editor,o algú de l’editorial o de la distribuïdora,però la idea era que no calia perquè no envendrien ni un. És a dir: el seu mercat no ésel valencià. La conclusió és aquesta. I ell, quetenia ganes de venir, no va poder fer-ho. Pertant, el repartiment és aquest. I doble edi-ció no sol ser per format, sinó per mercat oterritori. Per mi això és pervers... Jo no mag-nifico el problema, però això és una de lespeces. I jo diria que, en la fragmentació, ésde les més visibles. Perquè, en certa mane-ra, depèn de la voluntat dels editors i delsautors de fer-ho. I també hi ha la dificultatde trobar bons distribuïdors, amb una bonaxarxa comercial que abasti tot el territori.

— La qüestió del mercat és fonamental.No es pot comprendre que una empresa se’llimite voluntàriament. Per exemple, quin ésel percentatge de les vendes de la Magranaal País Valencià i a les Illes?

— No ho sabria dir exactament. Però es-tem parlant d’un 15% al País Valencià i d’un5% a les Illes. De fet jo no he renunciat alPaís Valencià, hi tinc un delegat, que proba-blement no em surt a compte... No és quejo hi perdi diners, però... Diguem que emdóna el suficient perquè jo hi pugui créixer.També els vídeos que distribueixo estan fun-cionant molt bé, i amb un cert creixement,perquè és un mercat molt bo i, pel que fa alsconsumidors culturals, tot va junt: ells esnodreixen de diversos suports, no només delllibresc (perquè hi ha els nanos, la família...).El mercat valencià també és un mercat, josempre ho dic; el que passa és que, des d’unpunt de vista d’ortodòxia empresarial, etdiuen que no ho és.

8 :

DENES hi ha fotolit

— Però, per exemple, tampoc s’hi ha in-vertit. No es veu que les editorials catalanestinguen publicitat ací, ni que facen movi-ments empresarials ací.

— Penseu que les editorials funcionemper distribució aliena. Per exemple: Enlaceté una delegació autònoma aquí, i distribu-eix el 100% d’Edicions 62; també distribu-eix Anagrama, però això és una altra cosa. Iara, avui m’ho deien, posen un delegat tam-bé a Alacant. Nosaltres tenim una delega-ció no exclusiva. L’Arc de Berà també tédelegació a València. A l’inrevés és més difí-cil. Suposo que per raons històriques. Tres iQuatre, posem per cas, el distribueix Enlace,però a les noves editorials valencianes, lesque han vingut després, els costa més entraren aquests grups de distribució.

— És clar que la distribució és un proble-ma de pes, però des del País Valencià es té laimpressió que les editorials de Barcelona nos’esforcen com caldria en articular un mer-cat de conjunt. Quatre milions d’habitantsbé que mereixen una estratègia empresarialmés activa...

— És que les editorials, en aquests darrersanys i amb el creixement que han fet —so-bretot a l’ensenyament—, han mirat el mer-cat més proper i el resultat més immediat.Per a les editorials que tenen unes certesdimensions, això ha quedat com un «a mésa més». I acompleixen tenint la seva distri-buïdora. Però viatgen poc. I, fins i tot, alsautors —que són la part important— se’lsha abandonat. Hi estic d’acord: baixem poc.Busquem el creixement, i el creixement ensel donen ara més els lectors de Barcelona ide la seva àrea que no els de València oAlacant o Castelló.

— Per on creus aleshores que podria ve-nir el creixement?

— Penso que en català la cosa ha tocatsostre: no crec que hi hagi augments subs-tancials; els augments substancials que hanvingut fins ara ens han arribat en general del’escola. Per tant, diguem-ne, crec que elscreixements ara han de ser qualitatius mésque quantitatius. S’ha d’anar a buscar noustipus de lectors: el llibre mediàtic, el granpremi, tenen un altre tipus de compradors,que de vegades no llegeixen i que la seva con-tribució a la lectura és comprar-se un llibred’aquests cada any. Ara: hi ha un altre seg-ment, que són els lectors que llegeixen. Peròens hem cregut tant el llibre mediàtic quen’hem oblidat la resta.

— La Magrana realment s’ha distingitsempre per atendre amb un interès especialel mercat valencià. Ha coeditat amb Tàn-dem, ha incorporat traductors i autors va-lencians Quina ha estat, per exemple, l’ex-periència de Rebeka, la primera novel·la deVicent Dasí?

— Ell s’ho ha treballat molt bé, el llibre iel mercat d’aquí. En vam fer una presenta-ció aquí; el paio de la FNAC estava al·lu-cinat: «més que el Gala», deia, «hem acabattots els llibres». Hi va venir tothom. Aquestxicot, no sé si el coneixeu, és un tio moltactiu. L’edició pràcticament està exhaurida.Ell hi ha treballat molt, però el que passa ésque aquí ens fallen els mitjans de comuni-cació. Per exemple, vaig fer una gestió al’Avui, on hi ha una majoria valenciana —siho podem dir així. Hòstia, doncs escolta: hiva haver problemes. I si no els interessava...Hi ha pendent una entrevista, per a la qualja té les fotos fetes i que encara no s’ha rea-litzat. Ara bé: tot no és imputable a això. Jono li puc fer una roda de premsa a Barcelona,perquè ja sé que no hi vindrà cap periodista.El que hauria de fer és agafar la mitja dotze-

na de periodistes sensibles a aquest tema idir-li a cada un: «Escolta, per què no li fasuna entrevista?». Amb això ja tens el camí.Quan publiqui el segon llibre, aleshores jatindrà més reconeixement, depèn de la crí-tica... És un procés molt llarg. Us ho pucexplicar: ara mateix acabo de publicar Bulbs,la novel·la de Santaeulàlia, que és un autorque viu a Banyoles; i el llibre a Girona fun-ciona molt bé, però és que a Barcelona en-cara no ha arribat. Ell no escriu als diaris, nosurt a la ràdio... Però, és clar, té deu llibrespublicats. Tradueix directament del japonèsal català, té dos llibres d’assaig, ara la JapanFoundation l’ha convidat tres mesos alJapó... i és un desconegut. Doncs té collonsla cosa, eh?

— Realment el camí a seguir, en un paísplural com el nostre, hauria de ser aquestainteracció, aquest diàleg constant, l’intercan-vi entre editors, autors, mitjans de comuni-cació i públic lector. Ara, els obstacles sónben evidents.

— Em sembla que les autonomies enshan fet creure allò que no era, ens han dis-tret una mica. I ara sembla que comença aser hora que ens adonem on som: hem derefer els ponts de tipus civil, de tipus pro-fessional... Perquè amb els polítics no ens ensortirem, eh? Hem de saber prescindir del’estament polític, aprofitar-lo el que pu-guem i prou. La política ja no farà més co-ses per nosaltres, sinó més aviat menys deles que ha fet fins ara. En canvi, institucionscom l’Institut Joan Lluís Vives, com unescertes activitats, per exemple, la revista ElTemps, que ha funcionat malgrat que moltsno hi creien, una revista com Caràcters i tan-tes altres coses.

Caràcters

La Fundació Caixa Castelló - Bancaixa iTàndem Edicions convoquen el I Premi deNarrativa per a obres, escrites en valencià, de lesdiverses modalitats de la prosa narrativa: novel·la,recull de contes, memòries, llibres de viatges, etc.

L'import del premi és de 2.000.000 de pessetes:1.500.000 en concepte de premi i 500.000 enconcepte d'avançament de drets d'autor.

Tàndem Edicions publicarà l'obra guanyadoracom a primer número de la col·lecció de narrativa«Valències» .

Podeu demanar les Bases a Tàndem Edicions.c/ Sant Vicent, 93,1a, 46007 València.

Tel:96317204 • Fax:963172201

: 9

Unpaís amb futur

però també amb passat

o tinc el gust de conèixer el senyorFrancesc Bayarri i, per tant, no conec

tampoc a què es dedica ni quina és la sevaformació. Dic això perquè s’entengui béel sentit del comentari que ara mateix en-ceto i, també, perquè va sorprendre’m elseu article «Un país de llibres i futur»(Caràcters, 7) en què glossava el recentllibre-entrevista entre Pere Mayor i Víc-tor G. Labrado (Un país amb futur, Ed.Afers, 1999). No pretenc, doncs, pole-mitzar-hi, però hi ha aspectes del que hiexposava que paga la pena de matisar-los.

Del que escriu Bayarri no tinc gensclar, en primer lloc, que el nacionalismeal País Valencià hagi estat només de lli-bre i, a més, que aquest nacionalisme ar-renqui amb Nosaltres els valencians deJoan Fuster. La base de la seva argumen-tació és deutora, i no se n’amaga, de la li-teratura escampada per Jon Juaristi, querecull una moda historiogràfica encetadaper Eric J. Hobsbawm i Terence Ranger,segons la qual les nacions són totes pro-ducte d’un invent interessat de la tradi-ció. I si no ho tinc clar és, precisament,pel que ja fa molts anys va exposar l’amicAlfons Cucó al seu llibre El valencianis-me polític, 1874-1939 (reeditat ara perl’editorial Afers i del qual Francesc PérezMoragón va fer-ne una esplèndida resse-nya en el mateix número de Caràcters).Ningú no posa en dubte que abans del1962 s’havia escrit molt poc sobre la«qüestió valenciana» i que el llibre deFuster «significà una poderosa sotragadaper a la consciència col·lectiva d’un po-ble que perdia acceleradament, per unescauses molt complexes i diverses, la no-ció de la pròpia identitat» (Cucó: p. 31).Però el fet no és aquest, sinó tot un al-tre: esbrinar fins a quin punt «la trajec-tòria d’uns determinats impulsos cívics ipolítics esdevinguts al País Valencià desdels anys de la Restauració fins a la guerracivil» (Ibid., p. 32) són el substrat d’unvalencianisme vivencial més que no pasllibresc, i del qual el nacionalisme valen-cià actual pot reclamar-se’n hereu.

Si el catalanisme, com a fenomen soci-al, va aconseguir de sostenir-se per lapervivència del particularisme lingüístic,psicològic, simbòlic i cultural entre lesclasses populars, especialment, encara queno únicament, també és cert que la plu-ralitat ideològica del moviment (queabasta tot el ventall, des del conservado-risme fins a l’extrema esquerra) va donar-li un caràcter vertebrador de la societatcatalana que el valencianisme (més mino-ritari i ideològicament més restringit) nova tenir. Aquest ha estat el seu dèficit.Però, com assenyalava Cucó, el valencia-nisme no va ser de cap manera un món

autàrquic en relació amb els nacionalis-mes bessons esdevinguts a Catalunya i ales Illes Balears i, més en general, a lapenínsula Ibèrica. Tenia les mateixes ca-racterístiques, o sigui, en un sentit ampli,que la gent va mostrar una fidelitat a lesarrels socioculturals pròpies des del ma-teix moment de la desaparició de l’estruc-tura institucional del país al segle XVIIIi, en un sentit estricte, que l’aspiració derecobrar l’autonomia política va haver depassar per unes fases gairebé idèntiquesa les del catalanisme (provincialisme, re-gionalisme i nacionalisme). I l’acceptaciód’aquesta manera d’entendre el valencia-nisme (o el catalanisme o el mallorquinis-me) comporta que als historiadors soci-als ens preocupi més recuperar aquestprocés actiu que amara les relacions —iles sensacions— humanes, a partir de lesquals creix la consciència nacional, queno pas recrear (com ha fet el marxismemecanicista, des d’Althusser fins a Hobs-bawm, passant per autors ben nostrats)el típic model estàtic base-superestructu-ra. Que en el cas que ens ocupa seria, perdir-ho com ho fa Bayarri, que el País Va-lencià és com és perquè un nombre moltreduït de persones hauria posat per escritalgunes idees. No és tan senzill.

L’interessantíssim pròleg de RamonLapiedra que precedeix la conversa dePere Mayor amb Víctor G. Labrado, peròque incomprensiblement Bayarri no es-

menta, ens indica cinc raons que, a parerseu, expliquen tant els èxits limitats comels fracassos del nacionalisme valencià enels darrers anys. La primera raó és el ca-ràcter «esquifit» del sentiment nacional alPaís Valencià; la segona raó té a veureamb l’arrelament d’un secessionisme lin-güístic que impedeix la connexió entre elmón valencianista coherent i un possiblevotant ara escorat cap a UV; la tercera raóés l’orientació profundament antivalen-ciana de la dreta, que impedeix l’articu-lació comunitària; la quarta raó és quel’excepcional mínim electoral del 5% pera ésser present a les Corts Valencianespotencia la «fuga» de l’electorat, fins i totdel més conscient, cap al «vot útil»; i, fi-nalment, la cinquena raó és el divorci en-tre l’elit cultural i el projecte polític queen cada moment històric ha tingut el va-lencianisme. A aquestes cinc raons, toteselles molt justes i encertades, encara po-dríem afegir-ne una altra: la baixa capa-citat del valencianisme per obrir-se a lasocietat civil, aquell canemàs d’associa-cions professionals i culturals que, a Ca-talunya, van ser la base de sostenimentdel primer catalanisme i de la qual sorgi-ren un bon grapat d’activistes però, so-bretot, de votants. L’èxit del catalanismeva raure, certament, en el fet que no vacomplaure’s amb la realitat desitjada (la«pàtria imaginària», com hi ha qui l’ano-mena), sinó que —com ja he assenyalaten una altra banda— va anar a buscar larealitat allí on era, per molt incòmoda queaquesta fos, cansat de fer crítica i delerósde fer política i ser poder.

Doncs bé, les coratjoses paraules de PereMayor transcrites en aquest llibre apuntencap al mateix: a combatre el descrèdit de larealitat, tot fent una serena reflexió sobreles renúncies i les impostures del valencia-nisme modern, per trencar així les raonsque apunta Lapiedra i que justifiquen eldivorci entre projecte polític i opinió pú-blica. Per això són valuoses les explicacionsque dóna Pere Mayor a Un país amb futur,perquè lluny de caure en el cofoisme teori-cista que tant hauria agradat als convençuts(als militants del BNV o a aquells naciona-listes que, malgrat tot, es decanten pel «votútil»), enceten un procés de rectificació delvalencianisme que té com a objectiu con-nectar amb els impulsos valencianitzadorsd’una societat que, segons que sembla, pre-senta força símptomes d’estar cansada dela dependència. Si aquesta tendència qualla,aleshores la quarta raó que impedeix el crei-xement del valencianisme, l’escull del 5%electoral, serà només una anècdota quehaurà perdut el sentit de trava que ara té.

Josep Termes

N

10 :

Poesia autobiogràficade Max Aub

Max AubDiario de Djelfa

La Guerra & Café MalvarrosaValència, 1998

138 pàgs.

A partir dels primers moments de l’exilii fins a la mort, Max Aub va escriure, pa-ral·lelament a les obres dramàtiques i nar-ratives, una sèrie d’anotacions diarísti-ques en prosa que constitueixen l’excep-cional testimoni íntim de l’escriptor i del’home. «No puedo callar lo que vi paraescribir lo que imagino», escriu Max Aubals Diarios, fixant el que podria ser el leit-motiv intel·lectual de tota la seua obra,motiu central també dels poemes reunitsen l’estremidor Diario de Djelfa.

«Hijos de la intranquilidad, del frío, delhambre y de la esperanza —o de la deses-peración»: així definia Max Aub els poe-mes de Diario de Djelfa, que marcà en1941 el seu dramàtic retorn a la poesia. Elspoemes d’aquest llibre enriqueixen l’acti-vitat diarística i testimonial de Max Aubdes de la més alta tensió expressiva delllenguatge poètic. Una tensa voluntat detestimoni col·lectiu i l’expressió emocio-nant d’una angoixa viscuda en presentconcentren l’escriptura autobiogràficad’aquestes poesies de riquíssima especu-lació verbal, d’ampla varietat de formesestròfiques i, particularment, d’una agu-da sensibilitat davant la natura nordafri-cana. Al llarg de la crònica datada (de 4-V-1941 a 8-VII-1942), aquests tres ele-ments se situen en els poemes com a úni-ques armes de resistència contra la intem-pèrie, la fam, l’horror i la desesperació.«Les debo quizá la vida —escriu Aub enel pròleg— porque al parirlas cobrabafuerza para resistir el día siguiente». Im-posant-se sobre les tortures, el treballforçat, les morts i la nostàlgia, la forçaplàstica amb la qual la natura s’inscriu enels poemes subratlla l’horror d’una expe-riència que les sis fotografies afegides alllibre mostren sense paraules en tota laseua cruesa: «Viento loco, tierra seca, /boca sedienta, sediento. / Mundo ciego,arena en cielo. / Polvo, tormenta y tor-mento. / Vuela y entierra y aúlla / la are-na de duna en duna./ Tierra que aterra yentierra/ en cielo vuelto y revuelto», «Allá

donde llega el ojo/ llega la nada [...]amarilla y parda». Impressiona la ràbia delpoeta, ocasionalment enganxada a la re-cerca lèxica («En hoyancas, al cielo siem-pre abiertas, / del cocinar inmundos ver-tederos, / mondo amontijo, y amarillosceros, / carcavinan camellos; huesas yer-tas») o dirigida cap a l’expressió del desigeròtic irrealitzable (Una morilla / andacernidilla, / blanco garbo, / blanca gracia,/ blancos pliegues / y repliegues, / blancaalmalafa./[...] El preso que la ve / quedamás preso. / El sol, los árboles, la sed...»),però en tot moment lligada al testimonidel presoner poeta que sap emprar la iro-nia per temperar artísticament —a l’altu-ra exigible de la utilitat permanent del’art— el patetisme immediat d’aquestacrònica obliqua del sofriment col·lectiu.

Les dues edicions anteriors del Diario deDjelfa —1944, 1970— les publicà Max Auba Mèxic. Amb un penetrant i documentatpròleg, Xelo Candel ha editat ara per pri-mera vegada a Espanya aquest llibre «queconfiguró desde la distancia geográficaparte de nuestra memoria histórica ymantiene una clara vigencia a la hora decompletar el friso de la poesía española deposguerra». Això és indubtable, i fins i totpermet que el públic lector conega una fa-ceta més, la poètica, del singular narrador idramaturg que va ser Max Aub, un delsmés grans escriptors de la nostra generacióperduda de la República. Malgrat els ventscontraris, ben diversos, i gràcies a esforçoscom els de Xelo Candel i els editorsd’aquesta col·lecció, la figura de Max Aubcomença a eixir a la superfície amb mésforça que mai. Serà molt difícil tornar amenysvalorar-lo.

Francisco Díaz de Castro

19 x 13 cm.

Víctor SunyolQuadern de Bosc

Tres i Quatre, València, 199950 pàgs.

El títol del poemari, Quadern de bosc,situa l’espai que els versos recorren.D’una banda, ens trobem en un espai«rural», per dir-ho així, i d’una altra, par-ticipem de la intimitat del poeta en elsentit en què un «quadern» conté ano-tacions més o menys personals, que ha-bitualment fan de guia per a l’eventuallector. El text que obri el recull, «Con-te», instaura el terreny de la ficció, ex-plicita la intenció de narrar, a vegadesmitjançant la prosa poètica i altres, através d’uns texts estrictament lírics, unahistòria que adopta la forma de dietariamb la concreció temporal a través de lareferència als dies de la setmana que obrialguns dels texts.

Des d’aquest punt, entre la ficció i el di-etari, observem alhora dos espais poètics:un, més narratiu, va obrint-se de text entext: «la casa», «el jardí», «el bosc». Dinsdel poema, la casa, metàfora de l’altre (del’amic, de l’amiga, de tu mateix, delmón…), estableix un ordre al qual ens hemd’adaptar, i que s’adapta a nosaltres; la llum,com la vida, ha d’omplir els racons de lacasa i exigeix una mirada que l’aculla.

Simultàniament, un altre espai, líric,sorgeix adesiara i adopta la concreció ila concentració d’uns versos breus,l’imaginari i senzillesa dels quals elsaproxima als haikus japonesos, en elsquals la paraula evidencia el que contéd’essencial. Aquests texts, com l’heura,enganxen sobre el tronc de la narracióels circells de la reflexió poètica, tot re-flectint la mirada d’uns ulls que es mi-ren, sempre des del recer de la casa, del’altre, de l’altre jo que és el poema.

Un element fonamental en la confor-mació de la unitat del llibre és la presèn-cia d’uns temes que, com en les simfo-nies clàssiques, s’inicien, es ramifiquen,s’entrellacen i acaben imbricant-se performar un moviment que es desplega iexplora totes les possibilitats expressivesde la paraula, en un joc d’imatges ques’enriqueix al ritme de les successives re-peticions i variacions.

Fressar els caminsdel poema

: 11

De vers en vers, descobrim que el textens porta per camins que, com a la nar-ració de Borges, «El jardín de senderosque se bifurcan», no tracen altra cosaque la imatge del jo o, en versos de Víc-tor Sunyol: «Fressar la traça oculta. /Camins cap a on tu mateix t’hi esperes/ sense saber-ho. / Les teves sendes».Tots els camins, tots els espais, tots els«personatges» del poema no reflecteixenmés que els camins interiors. Al capda-vall el poeta sempre acaba traçant el pro-pi retrat.

Aquestes sendes, però, condueixen al’atzucac que és el destí del poema, laimpossibilitat de dir. Perquè el poematendeix inexorablement cap al silenci i«el mot més pur [s’ha de] cercar en lamudesa». Finalment, la història que se’nsnarra a Quadern de bosc és la pròpia gè-nesi del poema, pels espais que discor-ren entre la casa i el bosc, entre el «jo»i l’altre, entre la paraula i el silenci.

D’aquesta tensió entre la necessitat dedir i la impossibilitat d’expressar «la partmés bella de l’escriptor» naix el poema.I aquesta és la història que narra aquestQuadern de bosc a fil dels dies i dels ver-sos, dins de l’espai de l’altre i des delmirall dels ulls.

I això em porta a una qüestió que so-vint es planteja quan es parla de poesia ique no té, no pot tenir, una resposta úni-ca: «per què escriure poemes?». Quadernde bosc hi respon en certa manera: pot-ser escrivim per tractar d’omplir el buitentre les paraules, per expressar l’inex-pressable, «la part més bella del poeta»,que s’escapa en cada llibre i que fa quecontinue intentant-ho una i altra vegada.

Anna Montero i Bosch

Desertitzaciópoètica

Emili Rodríguez-BernabeuAlacant

Aguaclara, Alacant, 199848 pàgs.

A l’hora de classificar les obres literàrieses poden seguir criteris variadíssims i l’elec-ció d’un en concret depèn de la gràcia i dela conveniència que s’adiga a l’esquema del’estudiós. A la universitat es proporcionaun gran mostrari de sistemes d’etiquetatge,cadascun dels quals amb connotacions icaracterístiques definitòries. Amb tot això,el que pretenc de dir és que un dels que mésem van caure bé va ser el de poesia de cir-cumstàncies. En aquesta mena de calaix desastre, s’hi ficaven aquells poemes que notractaven ni l’amor, ni la mort, ni la subli-mitat del jo, els grans pesos pesants delstòpics. Una poesia, doncs, que tracta as-sumptes de segona importància: lloances auna persona per compromís, versos eroti-cofestius, llibrets de transició per raonseditorials i també, en aquest cas, aquells quetenen per motiu el cant elegíac a una ciu-tat (poble, país, etc).

És aquesta la impressió que vaig tenir quanvaig ensopegar amb el títol d’aquesta obra:Alacant. Tanmateix, aquest prejudici quehavia format s’ha vist confirmat en judiciquan he acabat l’obra. Malgrat mostrar as-pectes i detalls certament destacables i no

gens menyspreables poèticament, el resul-tat, la conclusió a què arribe és que aquestpoemari no arriba a aconseguir una majortranscendència: en altres paraules, la catarsia què el poeta espera que arribe el lector nos’acompleix i la tragèdia es queda en drameta.

L’obra gira al voltant d’aquesta ciutat: elpoeta veu Alacant com una ciutat que vagaudir del seu encant però que, amb el tempscanviant, es va transformar i ara ja no pot serreconeguda pels enyorosos ulls del poeta.Amb l’excusa de la cita de Camus («És benconegut que la pàtria hom la reconeix sem-pre al mateix moment de perdre-la»), fa prò-pies aquestes paraules i les aplica a la seuaciutat. Aquest és el plantejament que pro-posa la veu poètica: una primera part en quèen narra les excel·lències, els llocs d’infàn-cia... la ciutat que recorda i enyora.

La segona part se centra en aquest neguitper la transformació: ha canviat urbanística-ment, socialment i, el més important, eco-lògicament. El que més l’angunieja és quela ciutat que veia com un paradís se li haconvertit en un desert, per la qual cosa hadeixat de ser bella per a ell. Decideixd’abandonar-la per cercar nous llocs on tro-bar aquella bellesa.

La idea aquesta de la transformació sal-vatge i no harmònica, que discrepa amb elpoeta, ens remet al tòpic del tot temps pas-sat que va ser millor. Potser tothom quellegesca aquesta obra reconeixerà en el seupoble la imatge aquesta de la transforma-ció i veurà tocada més d’alguna de les típi-ques fibres. Tanmateix, aquesta obra, desdel meu punt de vista, no aconsegueix desomoure l’esperit ni d’encendre la més pre-gona de les passions, encara que, això sí, enslamentem pel seu mal.

Josep Vicent Cabrera i Rovira22 x 16 cm.

12 :Arts Gràfiques, 13 • 46010 València • Tel.: 963 86 41 15 • Fax: 963 86 40 67

http://www.uv.es/publicacions E-mail: publicacions@uv.es

REVISTA FUNDADA PER JOAN FUSTER // SEGONA ÈPOCA / NÚM. 2

COL·LECCIÓ

FONTS HISTÓRIQUES VALENCIANES

1. Josepa CORTÈS (ed.): Liber privilegiorum civitatis etregni Valencie. I. JAUME I (1236-1276), 194 pp., 3.700ptes.

2. Vicent Josep ESCARTÍ (ed.): Pere Antoni Beuter. Pri-mera part de la Història de València, 194 pp., 3.700 ptes.

COL·LECCIÓ

CINC SEGLES

2. Doctores y escolares. Congreso Internacional de Histo-ria de las Universidades Hispánicas, (2 vol.), 6.000 ptes.

3. Luis Vives y el humanismo europeo, 162 pp., 2.700ptes.

4. Bulas, constituciones y estatutos de la Universidad deValencia, (2 vol.), 6.000 ptes.

COL·LECCIÓ OBERTA

SÈRIE HISTÒRIA

4. Alfons CUCÓ: El despertar de las naciones. La rupturade la Unión Soviética y la cuestión nacional, 306 pp.,2.860 ptes.

5. Ana M. AGUADO (coord.): Mujeres, regulación de con-flictos sociales y cultura de la paz

6. Josep TORRÓ: El naixement d’una colònia. Dominaciói resistència a la frontera valenciana (1238-1276)

Aparegué enmig del Saló d’Actes que laBiblioteca del poble habilita per aquestesocasions. Alt, de presència curiosa i amb unaveu ben modulada. Davant d’ell un faristolamb textos solts, darrere una taula llargaamb llibres desordenadament ordenats. Totel conjunt formava una composició poèticaque creava expectació. Era un 23 d’Abril.Així, sense cap presentació, se’ns posà a lle-gir, quasi de memòria, alguns dels textos delfaristol: Brossa, Fuster... La cosa es posavainteressant. Després, un relat d’Italo Calvi-no i un poema d’Oliverio Girondo, aquellde les dones que volen. Em sentia igual quequan anava amb els meus germans en el cot-xe, els diumenges d’horabaixa, tornant aCiutat i li demanàvem a la iaia per sisena ve-gada la història d’aquell home del seu pobleque per la por a girar-se va morir a la portadel cementeri enganxat per l’esquena a unabranca. Històries, contes, rondalles, el pla-er de contar, el gust d’escoltar. Aquest homei moltes altres dones i homes han convertitel fet de contar històries en una professió.Han fet un salt i, alçant-se sobre la vertigi-nosa velocitat dels dies que vivim, reuneixensilenciosament infants i grans per dir-nos acau d’orella: Vine, que et contaré una histò-ria! Algunes ja estaven escrites, d’altres lesinventen en aquell moment. Relats efímers,únics. Literatura que mai atraparem dins laparaula escrita. Podrem memoritzar-la i, enuna impetuositat de retenir allò irretenible,potser vulguem escriure-ho en tornar a casa.O, per què no, gaudir senzillament i plenad’aquell íntim moment entre narrador ioients i, després, deixar-lo anar. Són elscontacontes, els animadors a la lectura i d’al-tres noms amb els que s’han batejat i que araes reuneixen en un Encontre a Guadalajaraper compartir i oferir-nos la seua passió. Estàbé que llegim el nostre llibre, cadascú a casaseua, però alguns textos mereixen estar es-tesos com la roba a la balconada amb lletramolt grossa i que la pluja els banye o elsresseque el sol i que es moguen al vent ipuguem llegir-los abans d’anar a la feina opassejant pel carrer. O, com deia J.V. Foixal pròleg de Tocant a mà, que cada vers, se-parat del poema, puga viure pel seu comp-te. Això és el que fan aquests contaires, reu-nir-nos a vint o a cent —tant hi fa— al vol-tant d’una mateixa història i fer-nos creure,per un moment, que podem traïr el Temps.

Mar Cortina

La literaturaefímera

Diari de Kosovo 1995, Alfons Cucó. Els límits del secularisme, John Keane. El multiculturalismenord-americà en el context internacional, Will Kymlicka. Enterrar les humanitats? La fagocitaciócientífica com a alternativa, Adolf Tobeña. Cartografia càustica, Xavier Bru de Sala. Joan Brossa.El traspàs, el llegat i el testament, Vicenç Altaió. Qui mana a la universitat? Josep Maria Bricall. Elslímits de la política universitària i els reptes del discurs, Ander Gurrutxaga. La dialèctica públic-privat a la universitat de la societat del coneixement, Antoni Elias. El futur de la recerca bàsicaa la universitat, Juli Peretó. L’assaig com a forma, Theodor W. Adorno. Patrimoni de la societatindustrial, Manuel Cerdà, L’economia valenciana al tombant del segle, Vicent Soler / / AlfonsCucó, El valencianisme polític, Adolf Beltran. August Rafanell, La llengua silenciada, Miquel Nicolás.Xavier Rubert de Ventós, Catalunya: de la identitat a la independència, Pau Viciano.

: 13

Els vuitanta-sisde Monzó

En un sol volum, Monzó acaba de reunirtots els seus llibres de contes, des d’Uf, vadir ell (1978) fins a Guadalajara (1996). Jasabíem que dels anteriors, aquells que vapublicar conjuntament amb Mesquida en elrecull Self-service (1977), Monzó fa tempsque no en vol saber res. Formen part, ambla novel·la que meresqué el Prudenci Bertra-na de l’any 1976 (L’udol del griso al caire deles clavegueres), d’una etapa que l’escriptorvol oblidar i fer-nos oblidar. I té tot el dret afer-ho. Com, amb el permís de Monzó, eltenen també a recordar la seua importànciaels qui s’entesten a estudiar la seua obra, allegir-la amb ulls més o menys crítics.

Ai, els crítics! Uns personatges que Mon-zó admira fins al punt d’haver-los dedicatperles, de collita pròpia i aliena, que a horesd’ara circulen àmpliament pels ambients li-teraris nostrats. No hi ha estudiant valenciàde literatura catalana, per exemple, incapaçde construir una frase amb sentit a partird’aquests dos parells de paraules: gossos ifanals/crítics i escriptors. El cas és que, alscrítics, aquest nou volum els dóna carn ipeix, una bona dosi d’aliment per sobreviu-re una llarga temporada. Vull dir que aquestsVuitanta-sis contes són alguna cosa més queuna simple opció de mercat. L’editor sabràquè ha de fer amb els volums individuals, sise’ls deixarà morir o si conviuran amb aquestaltre, de preu no tan assequible, o fins i totsi els veurem reeditats amb les modificaci-ons incorporades ara. En tot cas, els lectorsde Monzó celebrem l’esdeveniment. Ja ensva bé tenir-los tots a l’abast, en un sol vo-lum i no perduts pels prestatges. Però, insis-tesc, aquests Vuitanta-sis contes són algunacosa més que una maniobra simplementcomercial. M’atreviria a dir que, precisa-ment, estan especialment dedicats a les lec-tures crítiques, aquelles que hi podran des-triar el que hi ha d’oportunitat editorial i elque és conseqüència de la voluntat de revi-sió constant i rigorosa de la pròpia obra.Perquè el conjunt adquireix ara noves llums,condemna d’un gènere que es veu forçat aanar més enllà de les unitats individuals persotmetre’s a una forma de publicació en re-cull, que precisament Monzó sempre ha sa-but explotar amb intel·ligència. Potser peraixò aquest recull de reculls ha posat fre auna certa plusvàlua de sentit que permet laforma de publicació del conte contempora-ni i que és fàcilment observable en els llibresanteriors, sobretot a L’illa de Maians (1985),

Quim Monzó: Vuitanta-sis contesQuaderns CremaBarcelona, 1999

635 pàgs.

El perquè de tot plegat (1993) i Guadalajara(1996). El volum respecta les característi-ques de les unitats incloses —els llibres an-teriors— sense que el títol o qualsevol altreelement —d’aquells que els acadèmics endiuen paratextuals— intente la creació d’unaunitat superior que vaja més enllà de la sim-ple referència numèrica. A no ser que el vui-tanta-sis —i confesse una ignorància abso-luta i definitiva en aquesta matèria— ensporte a alguna mena de disquisició cabalís-tica, no exempta d’enrevessades connotaci-ons simbòliques, a la manera com, recent-ment, Jaume Aulet ens ha suggerit dels vint-i-dos de Rodoreda.

Monzó, això sí, ha introduït modificaci-ons en el contingut dels reculls aplegats.N’ha eliminat, per exemple, alguns contesd’Uf, va dir ell: «Biografia», «Sobre la deci-sió d’engegar-ho tot a rodar», «Ressenyad’una depressió suïcida», «Sobre el pes es-pecífic» i «Els cas del bitllet de mil»; o «Bes-sonada», d’Olivetti, Moulinex, Chaffoteauxet Maury. I n’ha revisat d’altres, sobretot elsmés antics, els que difícilment poden ama-gar recialles d’aquella primera etapa de laseua literatura que s’entesta a fer-nos obli-dar. La revisió, però, que va des de l’elimi-nació d’un adjectiu al canvi d’una construc-ció sintàctica o del nom d’un personatge,deixa intacta l’ànima d’uns contes que fo-ren escrits quan ho foren i que, en conse-qüència, no exigien més que la feina de quiels vol polits. Eliminar i polir, dues deci-sions pròpies dels escriptors que fan del ri-gor un principi clau de la seua creació. Oel que és el mateix, Monzó crític de la seuapròpia obra. El gos i el fanal, el crític i l’es-criptor són en aquest cas una i la mateixacosa. El lector dirà, però jo sempre he tin-gut la sensació que llegir Monzó és afer-mar-se progressivament en la creença en lainutilitat de la reflexió sobre la literatura i,alhora, observar com ell mateix no deixa defer-ne un ús conscient i sistemàtic. La per-plexitat és evident. I ho és també en el casd’aquesta revisió de la pròpia obra on l’es-criptor, al meu veure, no fa altra cosa que

llegir-se amb ulls crítics i, en conseqüència,ja no és ell mateix sinó algú per a qui llegirés tenir sempre, com el lector de Chardin,la ploma a la mà, disposada a fer les anota-cions marginals oportunes.

I és que, cada vegada n’estic més conven-çut, Monzó és un escriptor amb tots els etsi els uts, un escriptor d’aquells que els veusanar fent amb voluntat de construir una obracoherent i que vol endinsar el lector en unavisió del món, pròpia i suggeridora. Sensdubte, la virtut més remarcable d’aquestaoferta editorial és que ens permet veure elconjunt d’una obra de pes en la narrativacatalana d’aquest final de segle. Escriptorpolèmic des dels seus escrits primers, enbona mesura perquè volgué trencar amb de-terminats estereotips del comportamentcreatiu: era innovador i s’entestà a practi-car una literatura lluny dels transcendenta-lismes, però no per això buida d’un sentitque, tot seguint models coneguts, apareixgairebé sempre amagat darrere d’abillamentsformals més aviat austers. Austeritat que noés precisament sinònim de pobresa, sobre-tot quan, com en el cas de Monzó, és el re-sultat d’un treball que vol essencialitzar for-mes i temes i, alhora, arribar sense dificul-tats als lectors. Un escriptor que, a més, hatingut la gosadia de construir la columnavertebral de la seua proposta creativa a par-tir d’un gènere encara infravalorat en la lite-ratura contemporània. I això malgrat exem-ples, que ell mateix ha recordat sovint, comBorges, Cortázar i Calders. No entenc perquè hi ha encara qui dubta que parlar denarrativa breu contemporània és necessàri-ament parlar de Quim Monzó. Al costatdels contes de Rodoreda, dels de Calders ipossiblement també dels de Sarsanedas iMoncada, aquests vuitanta-sis de Monzómostren un escriptor que no només ha es-tat capaç de construir una obra valuosa, sinóque —el que és tant o més important— haobert camins nous i ha permès que escrip-tors més joves es decidiren a explorar-los.

En la narrativa breu actual, certament, hiha altres models. El Moncada d’Històries dela mà esquerra, per exemple. I tant de bo fórafàcil adduir-ne d’altres que, com és el casd’aquests dos, participen del rigor i d’allòque els lectors experimenten quan es trobendavant d’un bon escriptor: que té coses a diri que les diu de manera singular.

Vicent Alonso

14 :

Incertaglòria

Jean Bricmont i Alan SokalImpostures intel·lectuals

Empúries, Barcelona, 1999347 pàgs.

«Aquí es veu bé que no hi ha cap corres-pondència biunívoca entre les baules line-als significants o d’arque-escriptura, segonsels autors, i aquesta catàlisi maquinal mul-tidimensional, multidiferencial». La fraseno és del Tartuf de Molière ni de Bouvardet Pécuchet de Flaubert, sinó de FélixGuattari, un dels filòsofs col·laboradors deGilles Deleuze. Com assenyalen Bricmonti Sokal, en el seu contundent llibre Impos-tures intel·lectuals, la característica principaldels textos de Deleuze i Guattari és l’ab-sència de claredat. «La catàlisi maquinalmultidimensional» pot servir per a il·lustrarqualsevol llibre d’Asimov, però des del puntde vista científic no significa res. Bricmonti Sokal escriuen amb ironia: «Evidentment,se’ns pot replicar que simplement es tractade textos profunds i que no els entenem.Però, quan els examinem, trobem una den-sitat elevada de termes científics utilitzatsfora del seu context i sense cap lligam lò-gic aparent».

L’inici d’aquest controvertit llibre es tro-ba en un article («Transgredir les fronteres:cap a una hermenèutica transformadora dela gravetat quàntica») que Alan Sokal vapublicar en la revista Social Text, un delsmitjans més respectables de la intel·-lectualitat americana. Sokal va farcir el seutext de tecnicismes científics i de «comen-taris flagrantment il·lògics», però seguintels esquemes dels intel·lectuals del «post-modernisme», fent ús de les seues frasespomposes i buides de sentit. I com ensexpliquen els autors: «I malgrat tot va serpublicat! Encara pitjor, va sortir publicat enun número especial ideat com a resposta ales crítiques emeses per alguns científicscontra l’actitud postmoderna».

Però l’anècdota —divertida i insolent—no lleva força ni autoritat al contingut delllibre. Més aviat al contrari: Bricmont iSokal analitzen les obres filosòfiques deJacques Lacan, Julia Kristeva, Luce Irigaray,Bruno Latour, Jean Baudrillard, GillesDeleuze, Félix Guattari i Paul Virilio, i una un, amb una argumentació profundamentcientífica (i.e. «per ser científica una teoria

ha de ser comprovada empíricament d’unamanera o altra») van desgranant el comple-xíssim corpus doctrinal d’aquest filòsofs. Ila gran sorpresa apareix quan Sokal i Bric-mont, professors de física de Nova York iLouvain respectivament, ens expliquen queels termes matemàtics i les expressions pre-ses de la mecànica quàntica que emprenaquests filòsofs no signifiquen res.

I la veritat és que les pàgines triades d’au-tors tan reconeguts com Lacan, Feyera-bend, Deleuze o Baudrillard fan per colpsriure, per colps indignar-se. Si Baudrillardescriu seriosament: «Potser hem de consi-derar la mateixa història com una formaciócaòtica on l’acceleració suprimeix la linea-litat, i on les turbulències creades per l’ac-celeració allunyen definitivament la histò-ria del seu final, igual que allunyen els efec-tes de les seves causes», Bricmont i Sokalasseguren que aquesta frase «tot i que estàbastida a cops de terminologia científica noté ni cap ni peus». A l’igual que els termes—de nou Baudrillard— «hiperespai de re-fracció variable» o «escissiparitat fractal». Ila mateixa contundència es troba en l’anà-lisi dels altres filòsofs: «Kristeva intenta im-pressionar els lectors amb paraules sàviesque és evident que ella no entén», «els es-crits de Lacan es van tornant, amb el temps,cada vegada més críptics —característicacomuna a molts texts sagrats— combinantels jocs de paraules i la sintaxi trencada; iserveixen de base a l’exegesi reverencial delsseus deixebles. Per això ens podem pregun-tar, legítimament, si no ens trobem davantd’una nova religió», «Virilio confón veloci-tat i acceleració, els dos conceptes claus dela cinemàtica (descripció del moviment),que al començament de tots els cursos defísica elemental s’introdueixen i discuteixenamb compte. Potser no val la pena insistiren aquesta confusió; però quan es tractad’un filòsof que bateja la seua filosofia ambel nom de «dromocràcia» [del grec dromos:velocitat] com a mímim és sorprenent».

Com a mínim és sorprenent, en efecte.No cal dir que la sensació final que s’obtéde la lectura d’aquest llibre és d’estupefac-ció. Sorprén que aquests filòsofs hagen de-dicat tants esforços en la construcció d’unllenguatge sense ordre ni sentit. I que elsseus deixebles hagen invertit anys de la seuavida en la realització de tesis doctorals i ar-ticles d’investigació on s’intentava d’esbri-nar què volien dir totes aquelles fórmules iparaules «escissiparístiques». En aquest cas,la impostura assoleix nivells d’aporia inima-ginables. I és que, al capdavall, ens trobemal davant d’una situació que Gracián ja vadenunciar a El Criticón: «No soy sino unodestos que, para hablar culto, hablo a escuras».

Martí Domínguez

Textosamb pecat

La Máscara és una editorial valenciana bensingular. Des de fa uns anys s’ha llançat, percamins poc freqüentats per les nostres edi-torials, pels camins d’allò que en diuen la«cultura de masses», amb l’edició d’àlbumsi monografies dedicats als grans mites de lacultura audiovisual del segle XX. Ha publi-cat volums, de gran format, plens de foto-grafies, centrats en les figures del rock, enels grups musicals més reconeguts, en lesfigures del cinema, que han gaudit d’unagran acceptació i que han fet forat.

Ara enceta la col·lecció «Malditos hetero-doxos!», que s’estrena amb tres títols d’im-pacte: Doce pruebas que demuestran la noexistencia de Dios, de S. Faure; La doncellade Orléans, de Voltaire; Arte de las putas, deN. Fernández de Moratín. Els llibres tenenpròlegs signats respectivament per A. LópezCampillo, V. Muñoz Puelles i P. Pedraza, totsells membres del consell assessor de lacol·lecció, integrat així mateix per L. A. deCuenca, L. Garcia Berlanga i V. Molina Foix.

Ja està bé obrir una col·lecció que preténendinsar-se pels terrenys de l’heterodòxia ila marginalitat amb el llibre d’un anarquistafrancès escrit a començament de segle i pu-blicat per primera vegada en castellà a lesedicions de Tierra y Libertad, de Barcelona,quina casualitat, l’any 1936. O per un clàs-sic del lliurepensament condemnat pel SantOfici. O per un text obertament pornogrà-fic prohibit l’any 1777 per la Inquisició. Lavocació de la col·lecció és clara: la recupera-ció de textos de la tradició racionalista, he-terodoxa, maleïda, que recorre com un cor-rent subterrani la cultura occidental i que fabandera de la llibertat de pensament i de cos-tums en el sentit més fort de la paraula.

No està clar que aquests textos espantenara ningú. Ja no estan prohibits, no s’han dellegir d’amagat. Són bouquins, rareses biblio-gràfiques que ens venen servides en edicionspulcres i amb introduccions erudites.

En tot cas, val a dir que aquestes són en-cara pàgines divertides, que conserven frescel toc provocador (fins i tot, vist retrospec-tivament, ingènuament provocador) d’unatradició, d’un corrent subterrani, que durantdècades, o segles, hom va voler extirpar enaquestes contrades. És una dada que no espot oblidar mentre llegim aquestes pàginesplenes d’enginy i de voluntat transgressora.Aquesta col·lecció és una bona idea.

Jaume Soler

: 15

Escriptors refugiats:les veus

de l’èxode

«Comencen cremant llibres i acabencremant persones», va escriure Erasme deRotterdam. Malauradament, aquesta fra-se del gran pensador humanista ha estatmassa constant al llarg de la història del’home. Sols al segle vint els casos d’es-criptors, intel·lectuals, pensadors i artis-tes perseguits —i fins i tot deportats, tor-turats o assassinats— per haver parlatpels més dèbils, per haver denunciat lesinjustícies o per haver expressat lliure-ment les seues idees, han estat, desgraci-adament, nombrosíssims, des de l’Alema-nya nazi, la caça de bruixes americana, elsanys més foscs del franquisme, el controlsistemàtic de Stalin, l’integrisme delstalibans o el silenci i la depuració desprésde Tiannanmen. I ara, sota el nou —nou?— «depurador» de la fi de segle ano-menat Milosevic.

Si bé les conseqüències d’una guerrasempre les sofreix el poble, la persecucióde creadors i pensadors és sempre la pri-mera consigna de tot sistema totalitari:ells representen la llibertat en tota la seuaextensió, des de la de pensament fins a lad’expressió, passant per tota la resta dellibertats individuals i col·lectives. La lli-bertat d’escriure i de pensar no és —i elsdictadors, Milosevic al cap, ho saben—una simple tolerància concedida als es-criptors i als artistes: és l’oxigen mateixde la democràcia. Si una societat no pro-tegeix —i promou— la creació literària,

l’art o les expressions culturals està con-demnada a la inanició. I això els dictadors—els de sempre i els de nova planta—també ho saben. I als Balcans la tasca decensurar-ne, perseguir-ne o assassinar-neha estat massa constant des de 1990—l’inici de la guerra de Milosevic contraCroàcia— fins avui, amb una nova nete-ja ètnica produïda, de manera estudiada isistemàtica, a Kosovo, com abans ho foua Bòsnia i Hercegòvina.

I ací també molts intel·lectuals —no-més que en fóra un ja en serien massa—han vist com la seua tasca ha estat vigila-da, censurada o cremada per dir la seuaveu, una veu no gens ben vista per unpoder que ho vol tot sota un pensamentúnic i una única ideologia. Escriptors iartistes de tota mena han patit a causa delseu compromís a favor de la llibertat: desde Joan Lluís Vives (humanista valenciàperseguit per la Inquisició al segle XVI),passant per exemples com ara els de Víc-tor Jara (assassinat pels paramilitars aXile), A. Solzenicyn (premi Nobel de1970 i expulsat de l’URSS el 1974), DavidKarahasan (poeta bosnià exiliat durant laguerra a Àustria), Benjamin Moloise (aSudàfrica, mort a una presó a Ciutat delCap durant la llarga nit de l’apartheid),l’exili de centenars d’escriptors que ferencostat a la República espanyola, fins elsmés recents i coneguts, com ara el deSalman Rushdie (condemnat a mort perla Fatwa iraniana), B. Shehu (albanès re-sident ara a la Ciutat Refugi de Barce-lona), A. Nasrim (escriptora perseguidaal Pakistan) o els moltíssims periodistesque han perdut la vida a mans de forcesparamilitars arreu del món.

Casos com els d’aquests escriptors enshan d’ajudar a reflexionar. I molt. Senseanar més lluny, el 1994, en el seu viatgeper Europa per demanar ajuda per al seupoble, el Rector de la Universitat de Sara-jevo, Faruk Seleskovic, va manifestar aBarcelona una frase plena de compromís:«aquesta guerra és una guerra contra la ci-vilització i la cultura». Efectivament, per-què la primera cosa que els serbis vanbombardejar fou la Biblioteca Nacionalde Sarajevo, símbol de la memòria i la cre-ativitat ancestral d’un poble. Ço és, con-tra l’edifici que simbolitza tota la volun-tat d’un poble per assenyalar el seu espaii la seua memòria escrita en la història.

A causa de la persecució que sofreixenmolts creadors l’any 1994 es creà, amb elParlament Internacional d’Escriptors(PIE) presidit pel Premi Nobel nigeriàWole Soyinka i per Salman Rushdie, unaxarxa de Ciutats Refugi per tal d’acollir ide protegir els artistes i escriptors ame-naçats als seus països. Més de vint ciutatss’hi han adherit, entre les quals es trobenAmsterdam, Barcelona, Berlín, Estras-burg, Frankfurt, Gijón, Göteborg, Lausa-na, Mèxic, Porto, Salzburg o Venècia,gràcies a les quals uns trenta intel·lec-tuals, provinents d’Argèlia, Iran, Uz-bekistan, Xina, Nigèria, Vietnam o Sèr-bia, han trobat la tolerància, el respectei la solidaritat que se’ls ha negat a laseua terra, no com a oasis o petites re-serves sinó com a llocs on tornar a fer úsde la llibertat més preuada: la de la crea-ció artística i l’expressió de la seua cons-ciència.

Certament, se n’han de crear no vintsinó dues-centes, de Ciutats Refugi, te-nint en compte la defensa no sols de lespersones sinó també de les seues obres,afavorint la seua lectura, traducció i di-fusió a les nostres societats. Un refugique no és sinó una terra d’asil, de respec-te i de llibertat per a tots aquells que ennom de l’ordre i del poder es veuen re-duïts al silenci per la seua discrepància apartir de l’obra d’art, del compromís cí-vic o de l’escriptura. És a dir, no hi hau-

16 :

rà veritable democràcia a Europa —i acasa nostra— sense solidaritat, sense unaobertura de la nostra consciència cap a lesaltres persones i les altres cultures, talcom ens van recordar escriptors com V.Havel, J. Derrida, D. Lodge, C. Magris,E. Mendoza, D. Cohn-Bendit, F. Savater,J. Marías, A. Mutis o A. Tabucchi i unllarg etcètera en una carta adreçada alsmitjans de comunicació més prestigiososde tot el món.

El cas de dos escriptors ens pot il·lus-trar com de reals són aquestes circums-tàncies: un, el de Vladimir Arsenijevic,jove escriptor serbi guardonat amb el pre-mi més prestigiós del seu país, el NIN,qui ha aportat el seu recolzament al mo-viment d’estudiants per la democràcia aSèrbia des de 1996 i 1997, moment enquè fou declarat per Milosevic com unenemic de la nació i foren boicotejadesles seues activitats artístiques pels serveisde propaganda oficial. El seu nom, senseanar més lluny, figura en una llista depersones que estan prohibides als mitjansde comunicació del règim. Aquest mesd’abril ha estat acollit a la Ciutat Refugide Mèxic, després que el passat 10 demarç Soyinka i Tabucchi inauguraren la«Casa dels Escriptors».

L’altre, el de Latif Pedram, escriptor,

professor de literatura i periodista af-ganès, exiliat del seu país a causa de lespersecucions dels talibans a diferents re-gions d’Afganistan i d’una política de se-gregació ètnica i lingüística envers els al-tres pobles, i en particular envers la co-munitat persanòfona a la qual pertanyPedram. El 1998 va dirigir una carta a Fe-derico Mayor, president de la UNESCO,

per atreure la seua atenció sobre els atacsals drets culturals i el genocidi cruel per-pretats pels talibans. Aquest estiu seràacollit per la Ciutat Refugi francesa deSaint-Denis, sota els auspicis del CentrePompidou de París. L’AELC organitzà el1998 a Barcelona el cicle «Paraula Ami-ga», dedicat als escriptors perseguits delsBalcans, amb la presència i el testimonide més de vint escriptors bosnians, cro-ates, eslovens i serbis.

Així, mentre encara se senten els ecos dela celebració dels 50 anys de la DeclaracióUniversal dels Drets Humans, bé Castelló,bé València o bé Alacant —o totes tres—podrien fer efectiva la seua condició de ciu-tats culturals i d’encontre d’una maneramolt solidària: per què no sol·liciten ser unad’aquestes Ciutats Refugi? Ciutats ambmés o menys habitants com Caen, Stavan-ger o Graz ja ho han fet. I no tenen, algu-nes d’elles, ni tants avantatges ni tantesinfraestructures. Seria una bona manera dedir al món —i a nosaltres mateixos— queconceptes com llibertat d’expressió o tole-rància són paraules ben enriquidores i nor-mals a casa nostra. Paraules que han de ser,encara, el veritable refugi —i l’expressió—de la condició humana.

Manel Garcia Grau

CONSELL VALENCIÀDE CULTURAhi ha fotolit

: 17

Lesnacions

que sempre han estat

Potser molts dels qui vam néixer en ple-na Guerra Freda, aquells que ara estementre els quaranta i els cinquanta, tant imés els qui des de l’adolescència ens vamposicionar en l’esquerra política, encarano hem acabat d’arrodonir la nostra com-prensió d’allò que va passar amb la UnióSoviètica a finals dels anys vuitanta.

Com va ser que la URSS s’ensorrà?Doncs sembla que un dels factors clauper donar resposta a la pregunta rau enel seguit de tensions internes que vanesclatar tan bon punt la perestroika pro-piciada per Gorbatxov —des dela constatació de la fallida del’economia soviètica— obrí pasal despertar de les nacions quefins aleshores havien estat disci-plinadament i fèrriament sotme-ses a Moscou. Tot i que des deStalin a Gorbatxov s’havia afir-mat que els problemes nacionalshavien estat superats, la realitat,tan obstinada ella, demostràexactament el contrari.

Alfons Cucó ens ofereix unaanàlisi d’aquest procés de revis-colament nacionalitari a l’Impe-ri comunista. L’autor, professord’Història Contemporània desde fa dècades, ha compatibilitzatla seua coneguda trajectòria po-lítica amb la investigació de for-ma ininterrompuda. Des del seuclàssic El valencianisme polític(encertadament reeditat perAfers fa poc de temps), ha anat lliurant-nos els resultats de la seua recerca. Dar-rerament han vist la llum dos treballs quesón ben oportuns: Els confins d’Europa iEl despertar de las naciones. El primeraborda els problemes nacionals, geopolí-tics i els relatius als drets humans al’Europa sud-oriental, mentre que el se-gon analitza la importància real dels fac-tors nacionalitaris en l’esmicolament dela Unió Soviètica de 1989 ençà.

Lluny de posicions que han entés el res-sorgiment dels nacionalismes com a efec-te col·lateral del reformisme gorbatxovià,en la mesura que se n’aprofitaren d’aquell,Cucó entén que el Tractat de la Unió pre-sentat per Gorbatxov en 1991 va ser el ca-talitzador i, paral·lelament, el corol·lari deles tensions internes què, tot i no ser ex-clusivament nacionals, van esclatar per ra-

1978 que, tot i que la llegenda establia quela URSS era l’Estat dels treballadors,obrers i camperols, en realitat era, primerque res, un Estat de nacions. Contrària-ment als especialistes, els qui no ho somdescobrim amb el llibre d’Alfons Cucóuna variable històrica —el pes de les di-verses realitats nacionals— amb bastantmés incidència que no sospitàvem en l’en-sorrada soviètica.

A El despertar de las naciones troba ellector una anàlisi històrica documentada,bibliogràficament al dia i àgilment escri-

ta. L’obra, vertebrada per quatrecapítols, ens ofereix una excel·-lent explicació de la contradiccióentre la cohesió i la dispersió na-cional a la Unió Soviètica en laseua primera part. Després, l’his-toriador ens lliura tres capítolsdedicats de forma monogràfica ales Repúbliques Bàltiques, al’àrea centreasiàtica i el Caucas i,finalment, a la singularitat ucra-ïnesa. A les pàgines que tanquenl’obra, Cucó ens recorda aquellatesi defensada, entre altres, perAndrei Sajarov, segons la qual laUnió Soviètica podia aspirar amantenir-se com un imperi gran-rus o a convertir-se en una de-mocràcia; però, no podia preten-dre totes dues coses alhora.

Ara, avui, quan la guerra alsBalcans colpeja la nostra consci-ència i les nostres més arrelades

conviccions dia rere dia, tot provocant-nos un seguit de raonaments i sentimentsmés que contradictoris, alguns ens ado-nem de la grandària de la nostra ignoràn-cia; dels nostres buits, dels nostres pre-judicis, de les nostres indefinicions, i tam-bé... de les nostres pors. Rússia, la méspotent de les repúbliques ex-soviètiques,no és ni un imperi ni una democràcia. És,això sí, un gegant —amb enormes reser-ves petrolíferes, amb una extraordinàriaèlit intel·lectual i amb milers de míssilsnuclears als seus sitges atòmics—, però ésun gegant que se sent humiliat. Potsernomés per això és necessari que Occidenthi pare atenció. Els occidentals, com aranosaltres, podem anar fent camí amb Eldespertar de las naciones.

Joan del Alcàzar Garrido

ons estrictament nacionals. Això, potser,no és una sorpresa per a aquells que alsàmbits acadèmics especialitzats han seguitamb atenció la literatura històrica especí-fica. Ja des dels anys setanta l’aleshoresdissident rus Andrei Amalrik i la politò-loga francesa Hélène Carrère d’Encaussehavien advertit amb contundència de ladistància que separava la teoria marxista-leninista més ortodoxa i la realitat internade la Unió Soviètica. L’acadèmica france-sa va esdevenir profètica en escriure en

Alfons CucóEl despertar de las naciones.

La rupturade la

Unión Soviéticay la cuestión nacional

Publicacionsde la Universitat de València

València, 1999306 pàgs.

18 :

PREMI DE POESIA

JORDI DE SANT JORDI

PREMI DE NARRATIVA

ISABEL DE VILLENA

ORGANITZADORS:El Vicerectorat d’Estudiantsde la Universitat de València

il’Associació de Joves Escriptors Valencians.

PARTICIPANTS:menors de 30 anys (inclusivament).

TERMINI DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS:25 de setembre de 1999.

LLOC DE RECEPCIÓ D’ORIGINALS:Secretaria del Vicerectorat d’Estudiants

(C/ Menéndez Pelayo s/n. 1r pis 46010 València).

OBRES PER AL PREMI DE POESIA:Treballs originals i inèdits

amb una extensió igual a l’habituald’un volum de poesia(mínim 250 versos).

Cal presentar-ne 5 còpies.

OBRES PER AL PREMI DE NARRATIVA:Treballs originals i inèdits

entre 40 i 60 fulls.L’extensió del text per full ha de ser de 30 x 70.

Cal presentar-ne 5 còpies.

BASES COMPLETES:http://www.uv.es/dise/cade

Vicerectorat d’Estudiants

ASSOCIACIÓ DE JOVES ESCRIPTORS VALENCIANS

• • •

CÀTEDRA CAÑADA BLANCH

DE PENSAMENT CONTEMPORANI

DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

CURS 1999/2000

S E G O N C I C L E

MÒDULS ESPECÍFICS DE LLIURE ELECCIÓ

Primer quadrimestre

Professor Francisco Aldecoa Luzárraga,Universidad del País Vasco:

“El nuevo Regionalismo y la Reestructuracióndel Sistema Mundial”

Segon quadrimestre

Congreso de Historia Contemporánea: “Siglo XX:Balance y perspectivas”(2 a 5 de maig del 2000

Sala Joan Fuster, Facultat de Geografia i Història)

T E R C E R C I C L E

Segon quadrimestre

Professora M.ª Ángeles Durán,Centro de Investigaciones Científicas:

“El Futuro del Trabajo en Europa”(febrer a maig del 2000)

Professor Ignacio Ramonet,Le Monde Diplomatique:

“Comunicación y Democraciaen la era de la Globalización”

(març-abril del 2000)

•Tots els cursos tenen una durada de 30 hores

(3 crèdits reconeguts per la Universitat).La matrícula es realitza a la Universitat.

Les classes tindran lloc a l’Aula de Pensament Contemporanide la Fundación Cañada-Blanch, c/. Jorge Juan, 4.

•

: 19

L’impuls críticde Joan Roís de Corella

La commemoració del V Centenari dela mort de Roís de Corella el 1997 vasignificar un impuls per a l’obra críticaal voltant d’aquest autor. Els volums queressenyem ací són sengles iniciatives im-pulsades des de les comarques del sud ides de l’Institut Interuniversitari de Fi-lologia Valenciana. El primer d’aquestsreculls conté dèsset aportacions precedi-des per un estat de la qüestió bibliogrà-fica de mà de Vicent Martines. La diver-sitat de perspectives és una virtut que nopodem obviar d’aquest volum. Les con-tribucions de Tomàs Martínez i deLlúcia Martín s’ocupen de la poesia pro-fana: el primer se centra en una anàlisiinnovadora i molt encertada de la Bala-da de la garsa i l’esmerla i la segona, enles figures dels animals en les poesiesprofanes. Marinela Garcia adverteix en elseu treball la coincidència del plany del’Oració i la conclusió de La istòria deLeànder y Hero. Les proses mitològiquessón el grup d’obres corellanes més ana-litzat en aquest volum: en primer lloc,Stefano M. Cingolani torna a incidirsobre uns aspectes de gran interés quehan caracteritzat les seues darreres pu-blicacions: l’anticavalleria i la filogíniacorellanes; en segon lloc, Rafael Ale-many se centra en la refosa corellana delmite d’Orfeu i l’estudia en comparacióamb la versió que en proporciona Ber-nat Metge en Lo somni. Per últim, JosepLluís Martos analitza la iconografia con-tinguda en les descripcions de les indu-mentàries de les deesses Juno, Pal·las iVenus en Lo johí de Paris. D’una altrabanda, Curt Wittlin fa un estudi traduc-tològic de La istòria de Josef, a partird’un passatge del Gènesi.

Els estudis estilístics estan represen-tats per l’anàlisi de la Tragèdia de Cal-desa i de les Lamentacions per partd’Isolda Bigvava i per un treball d’An-toni Ferrando al voltant de l’estil artit-zat en prosa, de la segona meitat delsegle XV, en una obreta religiosa de lesdarreries d’aquest segle, que podria serde mà de Miquel Peres. És importantdestacar que aquest volum dedica quatrearticles a l’estudi lingüístic. Josep Mar-tines se centra en una demostració acu-rada de la genuïnitat de la construccióser + de + infinitiu en català. RafaelFresquet i Encarna Villafranca s’ocupen

d’aspectes morfològics. La millor visióde conjunt del model lingüístic corellà,ens la proporciona Emili Casanova apartir de l’anàlisi del lèxic i de la mor-fosintaxi. Germà Colón fa un estudicomparatiu de la llengua del Tirant i delCartoixà, força útil des del punt de vis-ta de la polèmica sobre l’autoria corellanade la novel·la de Joanot Martorell. Aixímateix, Annamaria Annichiarico estudiacomparativament les obres de Corella iel Tirant en relació a la Fiammetta deBoccaccio.

Per últim, tres articles tracten la sortmanuscrita i editorial de les obres deJoan Roís de Corella. El primer d’a-quests és el de Sergi Gascon, qui orga-nitza les dades de l’aparició de Corella al

llarg del Jardinet d’orats. Els altres dostreballs fan un repàs dels incunables id’algunes edicions de començaments delsegle XVI de les obres corellanes: men-tre que Rafael M. Mérida fa un estudiglobal d’aquest tema, Joan Armangué secentra, més circumstancialment, enl’anunci de la presència de tres incuna-bles del Cartoixà i d’un de Lo passi encobles en la Biblioteca Universitària deCàller.

Per una altra banda, el volum de Cap-lletra, tot i estructurar-se a partir d’es-tudis corellans, arreplega sengles treballsd’Eulàlia Duran i d’Albert Hauf, cen-trats en Fuster i en Ausiàs March. Moltsdels qui els signen, reconeguts especia-listes corellans, han participat també enel volum curat per Vicent Martines:Stefano M. Cingolani, Annamaria An-nicchiarico, Tomàs Martínez i CurtWittlin. Cingolani reincideix en el refúscorellà de la moralització directa i la fo-calització de la idea aristotèlica de lacatarsi com a mecanisme de commocióemotiva. En el seu article, aquest críticdedica un interés especial a la Tragèdiade Caldesa, objecte, així mateix, del tre-ball que presenta en aquest recull JosepRomeu i Figueras. Com en el volumressenyat més amunt, Annicchiarico secentra de nou en les relaciones literàriesa tres bandes de Martorell, Corella i elBoccaccio de la Fiammetta. Tomàs Mar-tínez hi elabora un treball esplèndid enquè analitza les poesies de Corella i, através d’aquestes, les relacions d’aquestautor amb altres escriptors contempora-nis, per centrar-se, finalment, en l’estu-di d’un dels poemes corellans més des-coneguts per la crítica fins ara: A Ber-nat del Bosch. Curt Wittlin analitza la bi-blioteca de Berenguer Mercader, l’amfi-trió de la tertúlia del Parlament, i apor-ta dades sobre la cultura dels lletraferitsde la València d’aleshores.

Per últim, Carles Miralles parteix de laidea de la presència d’intertextos en elTirant i en les proses mitològiques core-llanes, tot i que fruit de tècniques dife-rents, i incideix en l’aspecte de les reela-boracions d’aquestes proses de Corelladepenent dels contexts als quals es des-tinaven.

Josep Lluís Martos

Vicent Martines (ed.)Estudis sobre Joan Roís de Corella

MarfilAlcoi, 1999329 pàgs.

Caplletra, 24Primavera 1998

IIFVValència, 1999

A cura d’Albert G. Hauf126 pàgs.

20 :

A R À C T E R S D E D I C A A Q U E S T E S P À G I N E S C E N T R A L S

20,5 x 13,5 cm.

TONI CUCARELLA: UN DIA O ALTRE L’ESCRIPTOR

18 x 11 cm. 20,5 x 13,5 cm.

sent la necessitat d’explicar, o d’explicar-se, aquelles circumstàn-cies de la biografia personal que foren més o menys determinantsen la construcció de la pròpia personalitat ideològica. La meuageneració —nascuda entre finals dels cinquanta i primeries delsseixanta— quallava la seua adolescència formadora a les acaba-lles d’un règim autoritari. Nosaltres visquérem les reciallesd’aquell règim, però després haguérem de fer front, a espentes iredolons, a la «Transició», i tot un devessall de transformacionscaigueren damunt nostre provocant-nos un gran desconcert. Ésaqueix desconcert el que mire d’evocar en la novel·la en quètreballe actualment. Però no des de la pretensió de justificar oexalçar una actitud, traspuada, que podríem anomenar, en aque-lla infantesa i adolescència, «protodemocràtica». Tot al contrari:voldria descriure el sentit vital que aquesta etapa primerenca iformativa conté, per damunt, o al marge, de valoracions o vin-dicacions ideològiques. La intenció de la novel·la és configurarel context humà, social i polític que, en un moment donat, tron-tollarà en topar amb un motiu que provocarà el conflicte interi-or i, doncs, el desconcert personal que vull subratllar: un xavalde catorze anys, veremador al sud de França l’any 1975, durantels afusellaments del 27 de setembre. L’estructura de la novel·las’inspira en l’obra Paral·lel 42 de John Dos Passos.

: 21

A L A G E N T Q U E E S C R I U E N E L C A N V I D E M I L · L E N A R I

22 x 16 cm.

OBRES PUBLICADES:

POESIA

Concert en No Major, Associació d’Amics de la Costera, Xàtiva, 1982.

NARRATIVA

Cool: Fresc, Columna, Barcelona, 1987.El Poeta, Columna, Barcelona, 1988.La lluna vista des de la terra a través de la tele, Columna, Barcelona, 1990.Bogart & Bogart, Columna, Barcelona, 1993.L’última paraula, Columna, Barcelona, 1998.

NARRATIVA INFANTIL I JUVENIL

Els ponts del diable, Columna, Barcelona, 1995.El lledoner de l’home mort, Columna i Bromera, Barcelona-Alzira, 1996.L’hereu dels Tretze, Prodidacta Abril Edicions, Alaquàs, 1999.

ALTRES PUBLICACIONS

Passejant per la Costera, Associació d’Amics de la Costera, Xàtiva, 1997.

CRÍTIQUES:

Alonso, Vicent: «Notes sobre la narrativa breu al País Valencià (1973-1997)», Serra d’Or, gener 1998.

Bea, Arantxa: «La mirada sarcàstica de la mort» [L’última paraula], Posta-da, Levante, 15/1/1999.

Bodí, Josep: «Esperpèntica realitat des de l’altra banda de l’espill» [L’últi-ma paraula], Ciudad Semanal, Alcoi 27/2/1999.

Cònsul, Isidor: «Una certa malícia» [La lluna vista des de la terra], Avui,23/2/1991.

Fernández, Josep Anton: «Toni Cucarella: Cool: Fresc», Revista deCatalunya, 9, juny 1987.

Orja, Joan: Fahrenheit 212, Edicions de la Magrana, Barcelona, 1989, pàgs.66-67.

Parcerisas, Francesc: «Toni Cucarella: una autèntica cuca fera» [Cool:Fresc], Quadern de Cultura, El País, 27/9/1987.

Ripoll, Josep Maria: «Malos tiempos para la lírica» [El poeta], La Vanguar-dia, 17-2-1989.

— «Novel·la negra tocada d’humor» [Bogart & Bogart], El Temps, 21/3/94.

Subirana, Jaume: «Lluna negra» [La lluna vista des de la terra], Quadernde Cultura, El País, 10/1/1991.

Tobar, Felip: «L’efímer esdevingut etern» [L’última paraula], Caràcters, abril1999.

20,5 x 13,5 cm.

22 :

Recordsd’infantesa

Manel Joan i ArinyóLes nits perfumades

Bromera, Alzira, 1998202 pàgs.

Per quina raó un senyor o senyora potdecidir escriure el relat dels seus recordsd’infància? Es tracta potser de l’afany perrecuperar un paradís perdut ja un poc ran-ci, o d’una espècie d’incredulitat respecte aaquell temps llunyà que aquestes personesnecessiten posar per escrit per deixar-neconstància o per verificar que va ser certallò que van viure?

Una infància de criatura consentida enun poble dels anys seixanta que acudeix auna escola de monges i que viu «grans aven-tures» en els seus freqüents viatges famili-ars de València a Barcelona. Fins ací capcosa extraordinària.

Els records no ho són en la majoria delscasos perquè la criatura en qüestió és massamenuda com per a rememorar certs episo-dis que es van esdevenir en els tres primersanys de la seua vida. Tot correcte. Suposemque és la dosi de literatura que l’autor ensofereix. Reconstruïm la nostra infància apartir de les coses que ens conten els nos-tres majors de nosaltres mateixos.

El llibre està elaborat amb capítols —breusla major part, per sort— que són com qua-dres on el narrador explica alguna anècdotasobre un lloc o una persona dels pobles onviu, basada en records aliens i en algun depropi. El fet que l’autor reconega diversesvegades al llarg del text que està recorrent atòpics no ens consola gens ni miqueta.

Fa l’efecte que Arinyó no ha consideratla dificultat de recrear el món infantil desd’un punt de vista adult. Com si pel fet deser el seu propi món tinguera llicència pera destrossar el llenguatge literari farcint-loamb «flipes», «guais», «txatxis», «heavys»(prou en l’estil de Leticia Sabater), «co-llons», «cabrons», «conyes»... a més del’exagerada recurrència a frases fetes,col·loquialismes i deixadeses lèxiques queen un principi pareix que vulguen contri-buir a donar-li frescor a la lectura però quede tan repetitives queden fora de lloc, avor-reixen i cansen. Per intentar variar els re-gistres lingüístics sense cap criteri lògic enspodem trobar grolleries argòtiques al cos-tat de sentimentalismes mal dosificats —

parlant de personatges llegendaris dels cò-mics: «on sou, amics? Per què us n’anàreude la meua vida sense acomiadar-vos?»— icoentors de l’estil de: «la paraula “figa”només volia dir això, la fruita de la figuerai, com a molt, la de la palera, però no sabiaque també servia per a designar la joia dela creació! La primera i gairebé única me-ravella del món»... En fi.

El que ens podem trobar en Les nits per-fumades és, sobretot, la desfilada habituald’anècdotes dels anys seixanta: els llargsviatges amb tren o amb autobús, l’apariciódels primers televisors al poble, l’estraper-lo, els tebeos, el conflicte entre la incipientsexualitat de la criatura en qüestió i l’edu-cació religiosa que rep, les sessions de ci-nema descrites com sempre ens les handescrites a les persones que no hem viscutaquella època... O siga, cap novetat.

I no és que esperara novetats. A ningúse li escapa que és sobrer demanar novetatso originalitats literàries en els temps quecorren. I no és tan terrible açò. Com diguéel crític egipci Taha Husayn parlant del’obra d’un altre egipci, Tawfiq al-Hakim,«L’autor no ha inventat l’argument, pot dir-se que l’ha descobert. En literatura, la di-ferència entre creació i descobriment ésevident i potser en moltes ocasions és mésdifícil açò últim».

I encara no sé què és el que ens ha des-cobert o què ens ha aportat Manel Joan iArinyó amb aquesta obra seua. No sé si volque les persones de la seua generació esmiren a l’espill, si ens vol explicar algunacosa a les de la meua, si vol matar algunfantasma o assegurar-se per escrit untrosset de paradís perdut que de tan palpatja ni és paradís ni està perdut.

Júlia Zabala i Tomàs

Entrelínies

Vicent BorràsNotes finals

Bromera, Alzira, 1999172 pàgs.

«Doncs bé: és convenient que un poetaíntegre siga ell mateix honest, als versets noels fa cap falta...». Aquesta frase, traduïdade Catul, és una instrucció molt clara quese’ns facilita només passar la pàgina de de-dicatòries i agraïments. Algú hi podria ha-ver afegit: «Qualsevol semblança amb algunpersonatge de la realitat és pura coincidèn-cia».

Notes finals és la primera novel·la que haescrit Vicent Borràs. Amb Sala d’esperaencetava el camí d’una narrativa que tractales relacions humanes amb una atmosferamolt personal. Ara retrobem el lirisme, laironia, les observacions i les impressions enclau d’humor... Un estil que crea interés ique denota un potencial vàlid per continu-ar sent explotat.

Mercè Rodoreda deia que una novel·lasón paraules, és artifici. Deia també que,malgrat que tots els seus personatges teni-en característiques seues, cap dels seus per-sonatges era ella. Una novel·la és un actemàgic. Borràs ens parla sobre un microcos-mos que coneix molt bé, «el frenopàtic»—és a dir, qualsevol institut—, i el va con-nectant amb prototipus d’estudiants, amb«el tanatori» que és la sala de professors...Un lector mínimament ensinistrat no cau-rà en el parany (si no es creu el melic delmón) de pensar que Borràs, professor enun institut de la Ribera, ens hi descriu per-sonatges i situacions reals. Òbviament, iencara menys després d’haver estat alertatspel mateix autor, tampoc no pensarem queBorràs és el protagonista, Bernat Bonet—error típic de lectors principiants. De fetel mateix Borràs, seguint el joc establert alprincipi i en un acte de modèstia, s’afegeixals personatges del frenopàtic: «Vicent,Vicent Borràs, també ha callat. De fet,Vicent sempre calla. El seu silenci a prime-ra vista sembla un silenci interessant, intel-ligent, el mutisme del qui ja ho ha dit tot,del qui escaneja, copsa i valora que no pagala pena de parlar. Però no, crec que no. Ca-lla perquè no sap què dir. És el silenci delneci. El que passa és que s’oculta darrered’aquelles ulleres i la fesomia de jueu no-

: 23

vaiorquès que li donen un aire de WoodyAllen riberenc».

A Notes finals trobem una crítica intel·-ligent, amb ironia i amb humor, de la tera-nyina humana que s’evidencia a qualsevolàmbit reduït de la societat. Totes les des-cripcions del tanatori ens arriben a travésdel protagonista. Bernat Bonet comença undiari en iniciar-se el curs, mitjançant el qualconeixerem els seus pensaments més ín-tims: els de la seua vida privada i els de lesseues experiències com a professor o coma pres. Fora del filtre d’aquest narradorprincipal, tan sols el personatge de Mamen,«ulls de naufragi», ens farà saber coses ambla seua pròpia veu.

Cap element no és sobrer en l’edició. Ala coberta veiem, justament, una ombra hu-mana que sembla sostenir una càmera foto-gràfica dins d’una aula. És, doncs, un ele-ment més per fer-nos entendre que Borràstracta de mostrar la seua visió particular so-bre els éssers humans... i ho fa a l’estil kafkià.Per això, el lector pot compartir o no elmateix parer. Bonet és un personatge man-cat d’identitat —com l’ombra—: amb solstres familiars, no ha conegut sa mare perquèva morir, juntament amb el seu germà bes-só, en nàixer ell. Té una retirada a l’AnthonyPerkins de Psicosi, i fins i tot dubta de la seuainnocència criminal. El desencant davantd’un món incomprensiu, hipòcrita i pocsolidari, l’obliga a fugir a altres indrets.

Una altra lectura, més superficial i sim-plista, es quedaria tan sols amb la intrigapresent en la novel·la. És clar que la intrigaenganya al lector i dóna joc per crear reac-cions dels personatges i cops d’efecte. Toti això, crec que la intriga no és res més quel’agulla que encamina el fil.

Lurdes Barberà

Classicismed’anada i tornada

Jordi CocaDe nit, sota les estrellesProa, Barcelona, 1999

264 pàgs.

Aquesta novel·la podria ser el fruit d’una«claudicació individual que s’apunta a covar-dia col·lectiva», ja que l’acció se situa en unallunyaníssima Grècia clàssica, concretamenten el fèrtil i, a la vegada, desastrós segle dePèricles. I no en una Catalunya actual i realamb la qual el lector es puga reconéixer (sino és que l’autor ha fet una «tria conscient»del marc on transcorre la història). Fins aquíhe aplicat en la pràctica les afirmacions vol-gudament polèmiques i injustament gene-ralitzadores que es desprenen de l’últim lli-bre de l’intel·lectual-provocador Xavier Brude Sala. Per tant, novel·les recents com L’atlesfurtiu o Les confidències del comte de Buffonpotser rebrien un millor tracte de favor del’esmentat agitador ja que tenen com a re-ferència històrica, segons com es mire, èpo-ques més properes (Edat Mitjana i Il·lus-tració) que la triada per Coca. A partir d’arapodem especular si Jordi Coca ha triat cons-cientment l’esplendor àtic per tal d’escriureuna novel·la de 264 pàgines, i en aquest casse li podria disculpar l’elecció, i/o demostrarque qualsevol lector occidental a travésd’aquest relat pot descobrir una civilitzacióque no s’allunya tant de l’actual com podriasemblar a primera vista.

Pel que fa a la primera observació, en obrirel llibre ens trobem amb una nota de l’autoron deixa constància de l’enorme treball dedocumentació que ha fet i de com ha apli-cat la informació obtinguda per no caure enel parany, no desitjat, de construir una no-vel·la històrica a l’estil del més pur RobertGraves. Si ens ocupem de la segona obser-vació, l’enfocament que es dóna a la novel·latransforma el marc històric concret en unemplaçament més genèric que abraça el móndels vius, la Guerra, i el món dels morts, l’In-fern o Hades. A més, el temps esdevé unaconstant cíclica que es manifesta en objec-tes completament actuals (la ràdio, el telè-fon, les alarmes de les cases, etc.) que apa-reixen sobtadament en un món suposada-ment remot. I si tenim en compte que lanovel·la és un monòleg que reconstrueix lavida del narrador des de la vellesa i que éscontada a un destinatari mut, que té entitat

com a personatge, però que no té veu, apre-ciarem que la memòria és l’element vertebra-dor del relat, tal i com se’ns explicita en di-ferents ocasions: «perquè els homes no somgran cosa sense la memòria...». Aquesta afir-mació posada en boca del narrador ens dónala clau per llegir la novel·la que mostra la de-cadència d’un poble (la caiguda de la supre-macia atenenca), les estretors de la guerra (elsetge espartà d’Atenes i la pesta), la corrup-ció de la classe política (el ràpid ascens socialdel protagonista i la dictadura dels trenta ti-rans), la situació de l’intel·lectual dins la so-cietat (Sòcrates, Plató, Èsquil, Sòfocles, Eu-rípides), la condició social i vital de la classemés humil (els esclaus Xànties i Eubeu), etc.

L’encert és tractar la civilització clàssicacom a correlat d’un moment històric quepot ser perfectament el present, com ja haapuntat Joan Triadú: «De fet, com més in-temporal se’ns presenta una obra d’aquestamena més fa pujar la mosca al nas». La im-portància que prenen els originals diàlegsposats en boca dels diferents personatgesclàssics deixen en un segon pla la construc-ció de la trama narrativa. Per exemple, latensió que pretesament es vol generar a l’ini-ci de la novel·la amb la mort de l’amic delprotagonista, i que no es mig resol fins alfinal, no aconsegueix convéncer el lector dela necessitat d’aquest referent continu en lanarració com a motiu de misteri. El dilatat ifeixuc viatge per l’Hades, que poc té a veu-re amb l’infern virgilià o dantesc, tampoc noaporta lleugeresa a l’acció, que en aquestanovel·la queda en un pla molt secundari. Denit, sota les estrelles és un homenatge al mónclàssic pel que té d’actual i també és una re-ivindicació de l’exercici de la memòria coma via de reflexió sobre la condició humana.

Isabel Clara Moll i Soldevila

24 :

3 i 4 igual anterior núm.

Les videsd’Ausiàs March

D’ençà les primeres aproximacions a labiografia d’Ausiàs March, com ara lesque feren Pagès o el pare Fullana, la tra-jectòria vital del nostre gran poeta me-dieval ha estat i ha resultat quasi tanatractiva com conéixer els més obscursracons de la seua obra. De fet, juntamentamb la recerca que podríem anomenar«literària», hom n’ha portat endavant unaaltra, més «històrica» o, per dir-ho méspròpiament, més «documental». Ací iallà, en publicacions esparses, s’han edi-tat troballes més o menys fonamentalsper estudiar la vida del poeta March i,per ser més exactes, del cavaller March.D’alguna manera, amb el coneixement dela seua vida pública —política— i priva-da o familiar es pretenia, sense dubte,esbrinar el significat dels seus versos.

Però si la figura de March ja suscitavainterés historiogràfic i documental a lafi del XIX, ara, amb motiu del pseudo-centenari del naixement del poeta, cele-brat el 1997, la recerca arxivística s’ha in-tensificat: fruit d’això han estat les inte-ressants aportacions de Jaume Chiner,entre altres, el qual ha fixat la ciutat deValència com la pàtria de March i el1400 com la data de la seua naixença—amb què podrem festivar de bell noul’aniversari, l’any vinent, si l’autoritat hoconsidera oportú.

Fet i fet, però, poc importa, a la fi, siva nàixer Ausiàs el 1397 o el 1400, i si

Ferran Garcia-OliverEn la vida d’Ausiàs March

Edicions 62Barcelona, 1998

282 pàgs.

va ser a Gandia o a València. Com amolt, sabem que va viure tres anys mésdels que li suposàvem i això que es vatrobar. Però la línia mestra de vida delnostre poeta més prestigiós a nivell uni-versal, poc canviaria, als nostres ulls definals del XX. Allò important és co-néixer la seua obra.

Ferran Garcia-Oliver ha assajat, però,una possible biografia del poeta. I dicuna —i ho remarque— perquè, a la fi,el que ha pretés aquest autor és fer unreconte de lectura agradosa sobre unahipotètica singladura vital d’aquell cava-ller medieval que Garcia-Oliver conside-ra saforenc i ben saforenc. És una pos-sibilitat més d’explicar la vida del cava-ller March i així crec que ho enténGarcia-Oliver: a la llum dels documentsja coneguts i dels recentment exhumatsper Chiner, i amb d’altres que aporta elmateix Garcia-Oliver, tenim a l’abast unaaproximació atractiva a la biografia deMarch.

Certament, també ha pretés d’il·lus-trar-nos la vida del nostre escriptor a la

manera com Georges Duby va fer ambel Mariscal Guillem: parlar de la perso-nalitat del poeta valencià a partir delsdocuments que els arxius ens han con-servat. Sense l’exhaustivitat de l’assaigerudit i sense la superficialitat del textdivulgatiu: possiblement, en aquell puntdolç en què s’intercalen la literatura decreació i la recerca històrica i documen-tal. Per això, la lectura de l’obra de Fer-ran Garcia-Oliver és plaent.

Ara bé, al meu parer l’autor de Benio-pa ha negligit massa la mateixa obrad’Ausiàs: em fa l’efecte que els versosausiasmarquians permetien unes majorsinterioritats, un major aprofundiment enla forma d’entendre el món de March—si bé no, potser, la pròpia vida delpoeta, atés que bona part d’allò que diuMarch són tòpics de l’època. Tal vegada,Garcia-Oliver ho ha fet calculadament,això. I era una opció com una altra qual-sevol.

De tota manera, En la vida d’AusiàsMarch és una aproximació a l’època i ala figura de March que cal conéixer, nique siga per refrescar dades i incorporar-ne alguna de nova; però, sobretot, perveure com es pot mirar March un his-toriador com Garcia-Oliver, bon co-neixedor de la Safor i de la Gandia me-dievals.

Vicent J. Escartí

: 25

Ací enfront d’ací

Molts editors valencians consideren que,el seu mercat natural és estrictament el PaísValencià. La conclusió és errònia i perillosa.En compte d’escandalitzar-nos-en, cal ana-litzar els motius que l’han causada i buscarestratègies per superar-la. La culpa és en partde la nostra feblesa, que tan sols superaremsi la diagnostiquem i hi apliquem remei. Aramateix, 27 editorials formen part de l’AEPV.Intenten conciliar el caràcter cultural ambl’empresarial per sobreviure. No tota la pro-ducció valenciana reuneix les condicionsnecessàries per guanyar un espai entre lacatalana, i per això hi ha un àmbit de circu-lació estrictament valencià on es pot contro-lar millor tot el procés —de l’autor al lector.Les fronteres imposades a l’idioma són vis-tes a sovint com una anomalia cultural quecal superar. No des de l’actitud victimista,estèril, sinó des del compromís de superarmancances i de modificar estratègies. Apun-taríem uns quants temes d’anàlisi i revisió:

1. La unitat de l’idioma no pressuposa la

Com a editor de llibres en català, des defa 37 anys, i com a analista de la produccióeditorial en llengua catalana entre 1992 i1995, i pel fet d’haver estat relacionat ambel nucli més actiu —culturalment i políti-cament— de València quan era universita-ri, he tingut un fort interès a conèixer comevolucionava l’edició al País Valencià i quinressò obtenia nord enllà.

En la dècada dels 80 era constatable unapenetració del llibre valencià al mercat deCatalunya per raons que no gosaré valorar,però que em sembla que caldria atribuir alssovintejats contactes dins el món intel·lec-tual, i a la influència d’alguns —no gaires—mitjans de comunicació. Aquesta circums-tància, real però relativament moderada, s’hamantingut constant i avui continua vigent.Tot plegat està sotmès, però, a les lleis delmercat, i allò amb un públic més ampli té unadinàmica diferent d’allò minoritari.

vigència monolítica d’un sol model de llen-gua. Cal reivindicar el valencià o el mallor-quí com a variants aptes per fer literatura oper traduir-la. I cal contemplar també elslectors infantils, que reclamen registres lin-güístics més propers als seus.

2. La distribució és una peça clau en lacomercialització dels llibres: cal estar pre-sents a les llibreries de Catalunya. Tenint encompte l’allau de novetats editorials catala-

nes, cal seleccionar els llibres més competi-tius. I fer-ne el seguiment necessari, per talde corregir les possibles disfuncions.

3. La difusió i la publicitat, també neces-sàries, resulten bastant inaccessibles als edi-tors valencians. Els espais de crítica literàriasolen traspuar un «barcelonisme» endogà-mic que ens exclou. Caldria fer-nos més vi-sibles. Un problema més greu és la publici-tat. La Generalitat catalana subvenciona alseditors espots escrits i televisius, però la Va-lenciana no; d’altra banda, tot i editar en unavariant del català, no ens podem beneficiarde les altres ajudes. Des d’una visió àmplia imés intel·ligent de l’idioma, l’administraciócatalana hauria de contemplar-nos: tambéenfortim i professionalitzem l’edició.

Som molts els editors que voldríem unmercat sense fronteres. Les administrativessón les que són. Superar «les altres» és la nos-tra responsabilitat, lingüística i cívica.

Rosa Serrano

Hi ha algun fet puntual remarcable. Comara els llibres de teatre, que obtenen unfavor dels lectors equiparable als editats aBarcelona. Crec que això forma part delboom teatral de Catalunya, especialment encatalà.

Un sistema aplicat en els darrers anys queconsisteix a editar llibres d’origen valenciàamb segell d’un editor de Barcelona, o delsdos editors, i potser també a la inversa, nosembla que hagi obtingut grans resultats,cosa que d’altra banda si s’hagués produïtserviria per constatar que les barreres en-cara són més fortes del que ens pensem.

L’expansió que ha tingut l’edició cata-

lana els darrers anys (tot i la manca de da-des fiables) ha condicionat també el mer-cat: ha contribuït a orientar el consum enel sentit de triar obres d’autor conegut opublicades per un editor acreditat, espe-cialment si són més fàcils de llegir. Aixòno afavoreix gaire el consum del llibrevalencià. Tinc també dades que indiquenque Barcelona és el punt de Catalunya ones concentra gairebé exclusivament elcomerç del llibre valencià. Això tampocno és bo.

Seguim doncs encara lluny del que hau-ria de ser normal: un intercanvi intens ibidireccional dels productes culturals engeneral i dels llibres en particular, i malau-radament no sembla pas que els canvis po-lítics que podrien afavorir decisivamentaquest intercanvi siguin imminents.

Ramon Bastardes

EL MERCAT NATURALDELS EDITORS VALENCIANS

PRESÈNCIADELS LLIBRES VALENCIANS

A CATALUNYA

26 :

Tercera via,una versió autoritzada

Anthony GiddensLa tercera via.

La renovació de la socialdemocràciaTraducció de Concepció Iribarren

Edicions 62, Barcelona, 1999176 pàgs.

L’onze de març proppassat, a les 6 de lavesprada, el canceller federal alemanySchröder havia de presentar la traducció ale-manya d’aquest llibre a Bonn. L’acte haguéde suspendre’s perquè pocs minuts abans esva conèixer la dimissió d’Oskar Lafontaine.Això és una mostra de l’interès, però tambéde les contradiccions, que tot allò relacionatamb la «tercera via», o la nova socialdemo-cràcia, comporta. Giddens estigué a Cata-lunya convidat per Jordi Pujol. Per un altrecostat, Felipe González ha mostrat escàs en-tusiasme per aquestes idees. Maragall prefe-reix el model Jospin. A València la factoria(o, més aviat, el talleret) d’idees del PP go-vernant manlleva «de boquilla» tot el que potde la tercera via.

L’orfenesa d’idees —palesa en la dreta da-vant la crisi i esfondrament del neoliberalismecom a pràctica de govern, que ha estat pràcti-cament escombrat a tota Europa pels elec-tors— explica moltes coses. Cap, però, de tanextravagant com l’espectacle d’un Zaplanaapuntant-se al carro neosocialdemòcrata.

I tanmateix la realitat es presenta així. Ladesorientació de la dreta, perdut el nordthatcherià, ensumant-se que aviat vindranvaques econòmiques magres, temptejantplantejaments neoidentitaris tanmateix in-suficients i contradictoris, flanquejada perlocalismes populistes autoritaris, n’és unadada. Però n’és una altra, també, la necessi-tat que té l’esquerra de reorientar-se davantels nous escenaris: els límits de les polítiqueseconòmiques keynesianes en un mónglobalitzat; els canvis en la composició so-cial dels assalariats, amb una virtual escissióentre benestants integrats al mercat laborali precaris o exclosos; noves exigències i pos-sibilitats de la tecnologia basada en el trac-tament de la informació; l’evidència que elsector públic presenta problemes estructu-rals i límits ben tangibles.

La temptativa neoliberal de fer front aaquestes qüestions, de configurar la moder-nitat avançada, amb receptes antipúbliquesi antiwelfare simples i lineals ha fracassat,

perquè ha generat arreu atur, pobresa, injus-tícia, inseguretat i menys prosperitat. La so-cialdemocràcia, per la seua banda, ha de re-compondre el seu programa, adaptant-lo ales noves dades de fet, per a fer viable l’acon-seguiment de velles aspiracions, però d’unaaltra manera. En això rau el nucli d’aquestllibre, una versió autoritzada de la tercera viaa càrrec d’un dels sociòlegs britànics (i eu-ropeus) de més relleu, actualment directorde la London School of Economics, i asses-sor de Tony Blair. La traducció catalana (ques’hauria beneficiat d’una revisió tècnica que,per exemple, hauria estalviat al lector unafórmula tan sorprenent per a supply side com«el paper del subministrament») ens permet,doncs, accedir a un text clar, ben estructu-rat, a mig camí entre l’anàlisi i el programa.Un text que planteja els problemes amb re-alisme i que els situa en la complexitat de lestransformacions socials, econòmiques, po-lítiques i ideològiques de les dècades darre-res del segle.

Una lectura recomanable per a desfer tò-pics, clixès i deformacions sobre una pro-posta que és objecte de desig, per un costat,i de rebuig dogmàtic, per un altre. Al lector,tanmateix, pertoca el judici sobre les seuesvirtualitats. I, sobretot, sobre si realment lesnoves formes menaran a l’acompliment deles velles aspiracions o si aquestes han estatabandonades. I, més enllà, sobre si és justao no la visió de les dades de fet, respecte deles quals és molt el que caldria debatre.

Giddens aborda, amb voluntat de síntesi,un munt de problemes socials, ideològics ipolítics, més enllà dels temes econòmics.Presenta també amb eficàcia el sorgiment deproblemes respecte dels quals la vella divi-sió esquerra/dreta no s’aplica amb la nitidesad’abans. Sense que això signifique, però, quela divisòria clàssica haja caducat, com algunsteòlegs polítics de la nova dreta —sobretotnous gestors procedents de l’esquerra dog-màtica, que es justifiquen amb una enèsimainvocació de la fi de les ideologies— s’hanapressat a propagar.

El llibre és sobretot una crítica devasta-dora dels efectes socials del neoliberalismei una aposta per una societat de la inclusió,en contra de l’exclusió. Les seues idees i elprograma que inspiren han estat consideratsun socialisme tan light que ja no es reconeix.O una versió més assumible del thatcheris-me. Una lectura mínimament atenta dóna aentendre que aquests són judicis massa su-maris. En algun cas, fins i tot sumaríssims.Però no per això s’esborren els dubtes, nideixen de detectar-se contradiccions fortes.Sobretot si tenim més presents les coorde-nades globals, planetàries, dels problemesque es plantegen avui.

Gustau Muñoz

¶ L’aiguadolçEl darrer número publicat per aquesta re-vista de literatura de l’Institut d’EstudisComarcals de la Marina Alta, dirgida perAntoni Prats, té com a eix central un dos-sier dedicat a l’escriptor Isa Tròlec, ambarticles d’A. Prats, M. Sanchis-GuarnerCabanilles, Joan Oleza, Carles Mulet, G.Garcia Frasquet i Lluís Alpera, comple-tat amb un inèdit del mateix Isa Tròlec.S’aporta així un material ben valuós peral coneixement d’aquest singular escrip-tor valencià mort l’any 1992. La revistaofereix així mateix un apartat de creacióamb poemes i contes i una seció de res-senyes i comentaris. Cal destacar l’encertdels dossiers monogràfics de L’aiguadolç(els dos darrers estaven dedicats a MariaBeneyto i a la literatura memorialística),que fan d’aquesta revista de literatura unaeina documental important, reforçada perla seua voluntat de pervivència i continu-ïtat. (Núm. 24, 1998, Plaça Major 11,03750 Pedreguer.)

¶ AbalorioEl número 26/27 d’aquesta «revista decreació» és un monogràfic, coordinat perAntoni Gómez, dedicat al «testimoni cí-vic de Santiago Bru i Vidal». Aquest po-eta i erudit saguntí, de trajectòria dilata-da, és un supervivent de les dècades difí-cils, un testimoni de la complexa revifa-lla cultural valenciana al llarg d’aquestsegle. Un testimoni de la diversitat deperspectives, de l’existència d’altres veus,de la presència d’individualitats que hanmantingut la flama de la dignitat cultu-ral, amb aportacions sòlides de base lo-cal i d’aspiració universal, en condicionsd’una hostilitat increïble. Aquest volumens acosta a l’obra i la vida de Bru i Vidal,referent de la cultura valenciana a Sagunt,com Joan Valls ho fou a Alcoi, i tantesaltres figures equiparables ho foren a lesseues comarques respectives, escrivintentre tots les pàgines corals de la recu-peració —difícil, però al capdavall sòli-da— valenciana de la segona meitat delsegle XX. La nòmina de col·laboradorsengrescats per Antoni Gómez és nom-brossísima, i en conjunt tracen un retratcomplet del poeta de Sagunt. La cobertade la revista reprodueix un quadre deJoan Fuster. (Núm. 26/27, Sagunt, 1999;Músic Ricardo Melchor 18, 46149 Gilet,950 PTA.)

Revistade revistes:

: 27

Unjoiell

lingüístic

Entre els investigadors de la ciutat de Va-lència que forneixen més material aprofita-ble per a un historiador de la llengua esmen-tarem Roc Chabàs, J. Rodrigo Pertegàs, J.Sanchis Sivera i sobretot Agustín RubioVela. Fa anys que vaig seguint la trajectòriad’aquest investigador andalús establert al capi casal. Un darrere l’altre ha publicat llibresi monografies sobre la nostra història—especialment del segle XIV, però tambéd’altres èpoques—, estintolats sempre enuna abundosa documentació arxivística.Gràcies a aquests texts, l’aportació valenci-ana a la història de la llengua està prenent unaimportància gran.

Corregint o matisant opinions dels granserudits, com Jordi Rubió i Martí de Riquer,Agustín Rubio Vela ha demostrat de mane-ra irrebatible que la prosa cancelleresca ambconsciència retòrica i estilística no comen-çà a Barcelona entre els secretaris reials (esdiguen Ferrer Sayol o Bernat Metge, etc.),ans bé a València entre els escrivans de la Sala,és a dir, els escrivans dels nostres jurats, i haposat de relleu la personalitat de Bartomeude Vilalba (escrivà entre 1371 i 1399) i la seuatranscendència en el congriament de l’estilliterari en la prosa administrativa; ho ha feten un llibre, L’escrivania municipal de Valèn-cia als segles XIV i XV: burocràcia, política icultura (València, 1995), que hauria d’ésserde lectura obligada per a tots els historiadorsde la llengua catalana. L’autor fa veure comVilalba va introduir a l’escrivania valenciana

Epistolari de la València medieval (II)Introducció, edició, notes i apèndix

a cura d’Agustín Rubio VelaValència-Barcelona, 1998

IIFV-PAM, 458 pàgs.

la preocupació estètica, tot maldant peraconseguir una prosa pulcra i elegant, unestil decorós.

Vull esmentar contribucions de RubioVela sobre la història de la medicina (quepermeten sovint d’explicar passatges de l’Es-pill de Jaume Roig), sobre el comerç del blat,sobre la mala vida a la Sueca trescentista,sobre urbanisme i demografia, sobre el be-guinatge. Darrerament, en col·laboracióamb l’il·lustre historiador Mateu RodrigoLizondo, ha publicat una Antroponímia va-lenciana del segle XIV (1997), llibre que col·-loca la nostra terra entre les que posseeixenbons estudis d’onomàstica, estudis que araprenen a tot arreu tanta volada.

Agustín Rubio ens sorprengué l’any 1985amb l’edició de cent quaranta-cinc lletresmissives extretes de l’Arxiu Municipal deValència, les quals van des de les primeresconservades el 1311 fins a l’any 1412, quanes tanca el període de la dinastia comtal i pujaal tron Ferran d’Antequera. Aquests textsmostren amb immediatesa tot d’aspectes dela vida i de la mentalitat del poble valenciàd’aleshores. El volum titulat Epistolari de la

València medieval, que no portava numera-ció, és ara considerat el primer i aquest tomque ací comentarem duu ja la indicació devolum segon. Conté cent seixanta-sis mis-sives escalonades entre el 1412 i el 1479, ésa dir, l’any en què Ferran, més tard anome-nat el Catòlic, accedeix al poder. Encaras’anuncia un darrer volum que anirà fins al1522, data de la desfeta de les Germanies,quan podem considerar tancat a València elperíode medieval.

Aquest segon volum duu un enlluernadorestudi introductori on Rubio explica la im-portància dels materials reunits, enqua-drant-los en una visió àmplia de la situació idels esdeveniments de València i de fora elregne. Tot això exposat de manera tan pla-nera com erudita alhora, i amb el maneigd’una imposant bibliografia, que hom hau-ria agraït veure-la recollida junta, a la fi delvolum.

L’autor ha dividit aquestes cartes en qua-tre grans apartats: I. «Els àmbits del poder»,II. «Els treballs i els dies», III. «En aquestavall de llàgrimes» i IV. «Pobresa, pecat, mar-ginació». No tinc ací espai per comentaraquestes cartes, però, si havia forçosamentde triar-ne algunes, em quedaria amb les quees refereixen a la consciència nacional delsvalencians i a les crítiques que plouen sobrel’actitud dels catalans («aquests senyors decathalans», carta núm 26, del 1421). Ja co-mença en aquesta època la rivalitat entre dospobles units i separats per la mateixa llen-

És darrere dels ulls que hi ha la màscara.

28 :a

Apartat de correus 267 / Ausiàs Marc, 68, 1a. / 46470 Catarroja (País Valencià) / telèfon 961 26 86 54 / fax 961 27 25 82 / E-mail: afers@xpress.es

editorial afers

Recerca i pensamentAgustí COLOMINES & Vicent S. OLMOS (eds.): Les raons del passat. Tendèncieshistoriogràfiques actuals, 308 pp., PVP 3.120 Pta.José Alberto GÓMEZ RODA: Política i poder local. Catarroja: un municipi valenciàdurant el primer franquisme. Pròleg d’Ismael Saz Campos, 224 pp., PVP 3.120 Pta.Alfons CUCÓ: El valencianisme polític, 1874-1939. Segona edició ampliada irevisada. Pròleg d’Emili Giralt i Raventós, 320 pp., PVP 3.120 Pta.

Els llibres del contemporaniPERE MAYOR: Un País amb futur. Converses amb Víctor G. Labrado. Pròleg deRamon Lapiedra, 126 pp., PVP 1.500 Pta.

Afers. Fulls de recerca i pensamentXIV:32 (1999), Sucre i creixement econòmic a la baixa Edat Mitjana. Coordinaciói presentació de Ferran Garcia-Oliver, 316 pp., PVP 3.120 Pta.

PersonatgesJoaquim FERRER: Francesc Layret (1880-1920). Pròleg de Josep M. Álva-rez, 224 pp., PVP 3.600 Pta.

Editorial Afers

32

Sucre i creixement econòmic

a la baixa Edat Mitjana

1999

gua. I tampoc no desdenyaria les activitatsdels menestrals i dels mercaders, les bando-sitats del regne, l’actitud dels cristians en-front dels moros, i, en el camp de la religio-sitat, esmentaria elevats models de compor-tament al costat de casos de conductes mésque reprovables entre frares i monges jòvens«donant-se en àvols comercis» (c. 160, any1414). Tota aquesta correspondència delsjurats valencians és redactada en una llenguamagnífica, adés pomposa, adés directa i fa-miliar, sempre dins una tònica de bon gust.Quins models de llengua per a la malgirba-da nostra!

No haig d’entrar en el camp dels histori-adors. Pel que fa a l’idioma ja he dit queaquestes epístoles tenen una gran importàn-cia, gosaria qualificar-les de tresors. Són unapeça fonamental per al coneixement del’evolució de la prosa catalana medieval.Com el mateix Rubio Vela posa en relleu, lescartes són contemporànies d’autors com araJordi de Sant Jordi, Joanot Martorell, AusiàsMarch, Jaume Roig, Isabel de Villena i tantsaltres escriptors del que s’ha considerat se-gle auri de les nostres lletres. Hom veu queels literats radiquen en un sòl estètic del qualn’és també reflex aquest recull de missives.I al seu través s’ha de contemplar el fenomende la «valenciana prosa»: quan a l’octubre de1423 (c. 34) ens trobem amb un estil com elque els nostres jurats adopten per a dirigir-se al rei Alfons, que és a Itàlia, i li demanenque es deixe d’«il·lusions ytàliques» i quetorne als seus regnes patrimonials, ens ado-nem que una prosa així podria també ésserd’un Roís de Corella o de qualsevol delsconreadors d’aqueixa ampul·losa manera.Vegeu, per exemple: «... no resta sinó querompats en un colp e tallets les cordes detotes les il·lusions ytàliques, subtilment e no

sens gran astúcia cordellades, e no sperets,senyor, deslligar-les, car nuus cechs tenen einsolubles...» I la carta aquesta no és únicaentre les publicades. Quan es farà, per exem-ple, el necessari estudi dels cultismes lèxics,veurem quantes veus sàvies estan documen-tades ací per primera volta, tant d’aquellsmots que han perdurat (execrables, c. 18;perspicacitat d’ingeni, c. 34; vestigis, c. 31;represàlies, c. 72) com d’altres que la llenguano ha retingut (proditòria facció, c. 34; latitat,c. 85; il·lecebres, c. 87; orelles pàtules a ru-mors, c. 97). Moltes d’aquestes paraules cul-tes les documenta el DEtCat de Corominesper primera vegada al diccionari de Lacava-lleria, del 1696... Dins l’apartat dels cultis-mes podríem encabir l’ús del desdoblamentsinonímic, on un dels membres és el motvulgar o conegut i l’altre el llatinisme (p. ex.terres fructíferes e amenes, c. 3; contempte emenyspreu, c. 138; prostatació e diminució,c. 141; cisura o divisió, c. 18; sarcina e pon-derositat, c. 19); molts d’aquests exemplesvénen a completar el magnífic recull de CurtJ. Wittlin. Val a dir que els jurats tenen cons-ciència de la virtut de la retòrica, del «cortésstil», i així blasmen la forma grossera d’unalletra rebuda dels jurats mallorquins: «E sisabés (sc. l’escrivà), o si ho hagués conside-rat, com retòrichs e oradors tots temps de-clinen lurs dictats e oracions a laor, e no avituperi, per captar benivolència, hagueraelegida laor, e pròpria passió o affecció nol’hagra compel·lit a l’extrem» (c. 11).

Hom pot fer ací tota mena de verificaci-ons de tipus lingüístic, tant en l’ordre grà-fic, com és ara la rivalitat entre els dígrafs txi ch per representar la sibilant africada sorda(cf. desempatxar, c 62; desempachar, c. 13[sobre aquest mot tenim una curiosa vari-ant gràfica de l’any 1478 desempajar, c. 76,

la qual mostra un tret hipercorrecte d’apit-xat]), com en l’ordre fonètic, així el passat-ge de la final -ts a -u en la quinta persona dela conjugació (vullats vs. poríeu, c. 74), elqual en l’escriptura de les cartes veiem quese situa cap a 1440; en la morfologia notemla permanència del possessiu llur, malgratque ja hi apercebem alguna incongruència(alguns moros ab ses mullers, però per llurssenyors, c. 75 del 1461) o la lluita entre elnumeral dos al femení enfront de la formaamb moció de gènere dues ( he comptat 7casos de dos i 13 de dues). En el vocabulari,a part l’esmentat aspecte dels cultismes,constatem una plètora de lèxic genuí, ambprimeres datacions, que caldrà incorporar enels suplements als grans repertoris, i natu-ralment amb força lexemes de coloració va-lenciana (corders, c. 132; a soles, c. 118; dacça,c. 85), algun escadusser castellanisme, comvado ‘gual’ (c. 134), robo (c. 75) i potsermellades ‘llocs arrecerats on reposen els pas-tors i llurs ramats’ (c. 16) [vegeu el cast.majada].

La lectura d’aquest recull de documents,tots perfectament localitzats i datats, és unverdader regal: hom hi va de sorpresa ensorpresa, admirant, segons el cas, el motescaient, la frase lacònica o el període llarg iondulant.

No voldria acabar aquestes notes senseexpressar el desig que algun filòleg valenciàprenga el present recull i l’anterior (i el queha de venir) com a base per a una descripcióexhaustiva de la llengua antiga de València.Fóra un tribut d’agraïment a l’extraordinariesforç d’Agustín Rubio Vela i una contribu-ció al millor coneixement del nostre llegatidiomàtic.

Germà Colón Domènech

: 29

Contra“valencianitzar” la història

“Valencianitzar” és la implantació esta-ble d’un factor d’irracionalitat en el dis-curs historiogràfic. El nom que dono aaquest exercici és clarament derivat d’unapertinaç pràctica historiogràfica pròpia delPaís Valencià i en general de la d’Espanya.Tampoc no costaria gaire mostrar queaquesta pràctica té fonaments més gene-rals i rudimentaris que afecten a altrespercepcions errònies, i obstinades també,del lloc que hom atribueix a l’espècie hu-mana en la cadena complexa de l’ésser, lanatura, vaja. Maldestres discussions histo-riogràfiques sobre “poblament” i “territo-ri” i els devots advertiments sobre la in-deguda destrucció del “medi ambient” ol’”entorn” —de què?, l’entorn de l’ho-me?— són el recordatori perenne de lafractura conceptual.

Tanmateix, el cas específic de “valencia-nitzar”, en el País Valencià, permet una apro-ximació precisa i amb major visualitzaciód’aquesta alteració de la comprensió. Tot-hom coneix un dels seus efectes majors: lano identificació de la llengua com a una deles variants del feix lingüístic català. És no-table també l’agressivitat amb què es formu-la i manté aquesta confusió. Ara bé, com haestat possible aquesta més que audaç i per-sistent mistificació? És senzill de respondre:perquè s’inscriu dins un context historiogrà-fic que promou l’activació de factors mésprincipals d’irracionalitat, de discursosdistorsionats, d’inversions conceptuals. Ésa dir, l’acció deliberada d’induir a confusiósobre la percepció social de la matèria de lallengua no és per si mateixa resultat d’undesigni originàriament específic per a dur aterme només aquesta substitució i extermi-ni. Aquesta alteració forma part, important,espectacular, vivíssima, d’una alteració mésprofusa de la seqüència analítica de la racio-nalitat historiogràfica. L’alteració consisteixen no fer començar la narració quan toca,

Una nota de reconeixementdel llibre

El naixement d’una colònia.Dominació i resistènciaa la frontera valenciana

(1238-1276),Publicacions

de la Universitat de València,del qual és autor

Josep Torró,alcoià.

València, 1999

amb la conquesta feudal catalana i comen-çar en l’anomenada “nit del temps”, en unafoscor inaugural. Si es fa començar la narra-ció quan toca, el propòsit i el procedimentde modificació lingüística tindria moltes in-comoditats de realització.

Aquesta modificació només pot serconcebuda i, per tant, efectuada, si histo-riogràficament es fonamenta que el sub-jecte de la narració és, en tot cas, sempreanterior i una fase d’un cicle perennementondulant. En suma, tot ordre social ésconvertit així en període cronològic, enfragment temporal d’una seqüència indes-xifrable i errant. Bé, ja tenim “valència”com a prehistòria, com a “romana”, coma “romano-llatina-cristiana”, com a “mo-ra”, com a catalano-aragonesa i “recris-tiana” i com a, per fi, ”País Valencià”.Només d’aquesta manera resulta plausible

proposar i activar socialment una opera-ció d’aquest tipus. No vull dir que aques-ta activació sigui automàtica. No, no hoés. Sí, però, que és condició sense la qualcap grup social no pot construir una au-toritat, un ordre, capaç d’intervenir so-bre la matèria lingüística, modificar-la i, sical, extingir-la amb legitimitat convenci-onal adquirida.

En la factura d’aquest subjecte histori-ogràfic errant, successiu i, a la vegada,idèntic hi intervé pregonament el clergat,la reeixida pretensió de fer passar la con-questa com a reconquesta, on els subjec-tes són la cristiandat i els territoris. La in-sidiosa —poc advertible— capacitat queaquesta senzilla operació té d’introduirirracionalitat en el discurs historiogràfic éspotencialment il·limitada. La seva potèn-cia rau justament en el caràcter inaprehen-sible del mateix subjecte que proposa. Nohi ha forma d’establir connexions verifi-cables entre la “valència prehistòrica” itotes les altres successives en què perviuel subjecte inaugural. L’anàlisi es pot subs-tituir fàcilment per visualitzar “pervi-vències” i ordenar-les en una jerarquia enla qual el més indefinit és el més antic i elmés antic és allò que permet reconèixer elssuccessors. El mecanisme és tan simplecom eficient. És, de fet, una meravella. Vaser forjat des d’un poder i és manejat perell. No pot funcionar fora de l’autoritat.Ni té sentit per si mateix. El traçat i arti-culació del mecanisme són els mateixosque es fan servir per a la narració d’unsubjecte de major abast, “España”. La co-incidència fa, doncs, que la fricció entre lesdues narracions —la d’”España” i la de“valència”— sigui nul·la. En rigor, sesolapen. No són, doncs, d’estranyar les di-ficultats del tacte “nacionalista” en la his-toriografia anterior a la conquesta catala-na i en l’establiment del sentit que aques-

A B

30 :

ta conquesta té. El cas, per exemple, del’obra de R. I. Burns és, en aquest sentit,flagrant. S’ha traduït innocentment laconfusió, s’ha engreixat el mecanisme. Japassa.

Així, doncs, la qüestió de la llengua nité una formulació especial ni, per des-comptat, una solució, diguem-ne, cultu-ral. La fecunditat de regeneració del me-canisme es deriva d’una percepció moltalterada de l’ordre historiogràfic. Millordit, es deriva de proposar connexions queno hi són i que resulten innecessàries. Pro-poso al lector el joc de mirar de dalt a baix,primer, i d’esquerra a dreta, després, doscodis de barres diferents i veure de perce-bre i avaluar les diferències. Les barresrepresenten els períodes històrics acadè-micament establerts. Si algú hi vol afegirun període cartaginès o bizantí, posem percas, també hi caben. El tamany de les bar-res és, sobretot en el codi A, arbitrari. Elseu gruix, vull dir. El decisiu és atorgar alcodi A la propietat que la barra inicial tin-gui el mateix gruix que la darrera. Fet així,es pot donar tota mena de gruixos a lesbarres intermitges, es poden fer creixentso decreixents o no seguir cap pauta. Laigualtat de percepció dels dos extremspermet qualsevol rugositat entremig. Laproposta d’identitat inclou també la il·-lusió que totes les fases estan connectades.

En canvi, el codi de barres B està basat enuna progressió de gruixos que és molt gro-llerament congruent amb la informació i elsregistres dels tamanys dels suposats “perí-odes històrics” i no proposa connexionsnecessàries i,per tant, els “períodes” anteri-ors al “modern” i a l’actual són prescindi-bles atès que no contenen factors explica-tius necessaris dels posteriors. No hi estanimplicats. Per això, aquest codi té menyspossibilitat d’introduir deformacions per-ceptives. Però tampoc no produeix mésintel·ligència que la d’advertir que la “his-tòria” està fragmentada en períodes i quevénen senzillament un darrera l’altre. Enrigor, el canvi de gruix, a part del de la con-questa catalana, al llarg de la segona meitatdel segle XIII, és l’única modificacióadmisible de significat, un augment o dis-minució del gruix provoca alteracions greusen l’ordre i en les possibles connexions for-matives. És clara, també, la funció diversaque es pot fer fer a la barra “mora”. Abansno hi ha res, excepte, clar, en els museus, enels llibres, en les escoles, en la universitat,on tot comença amb els penosos rodamonsque surten de l’arca d’en Noé. La trampa ila “valencianització” estan servides. Jugueu,si així us plau i entreté, al joc de les barres.Bona sort.

Miquel Barceló

Unexcel·lent

exercici realista

Joaquim G. CaturlaLa casa de les flors

Alzira, Bromera, 1999160 pàgs.

La casa de les flors, premi de novel·la«Enric Valor» de la Diputació d’Alacant1998, ens ofereix l’anàlisi introspectivad’Amèlia, una dona fadrina de 35 anys, lavida de la qual transcorre, convencionali rutinària, sota el domini ferreny de laseua mare amb la qual viu en «la casa deles flors». El relat d’Amèlia, vehiculat através d’un «tu» narratiu, ens descobreixun personatge que es debat entre el de-sig latent de trobar alternatives vitals a laseua existència anodina i la por de tren-car l’equilibri i la seguretat relatius que,malgrat tot, li proporciona la rutina quo-tidiana. En aquest sentit té un interés es-pecial el moment cronològic en què se si-tua la novel·la, el de la transició de la dic-tadura franquista a la democràcia, el qual,lluny de ser un element gratuït, compor-ta un feix de significacions i de valorssimbòlics: els dubtes i les expectativesd’Amèlia tenen el seu correlat en els del’univers social concret en què viu i a l’in-revés, tot produint-se una sèrie de sime-tries interactives gens ni mica menyspre-ables. Els canvis de tota mena que es pro-dueixen en els moments finals de la dic-

tadura trenquen la «plàcida monotonia»de l’existència de la protagonista, la quales veu abocada a enfrontar-se al que haestat el seu món i a descobrir-ne la incon-sistència i la hipocresia.

La novel·la se situa en la ciutat d’Ala-cant, per bé que l’autor no ho explicite ipreferesca suggerir-ho a través d’al·lu-sions bastant evidents: la Rambla, l’Espla-nada, l’avinguda d’Alfons el Savi, la co-catedral de Sant Nicolau, l’església deNostra Senyora de Gràcia, la plaça delTeatre, etc. Dins aquest marc despuntenels microespais fonamentals de la histò-ria: la casa d’Amèlia i la botiga «ModasRosselló» on aquesta treballa, propietatd’un prototípic «home del règim». L’obraes divideix en onze capítols que corres-ponen, respectivament, a cadascun delsmesos compresos entre setembre de 1975i juliol de 1976, però les diverses al·lu-sions al passat permeten al lector de re-construir una seqüència cronològica moltmés àmplia i, amb això, tenir un conei-xement més complet de les circumstàn-cies que expliquen el present d’Amèlia enel temps concret en què se situa la seuaautoanàlisi.

La casa de les flors, escrita en un llen-guatge acurat i, alhora, fidel a les formespròpies de les contrades alacantines, és,sense dubte, l’obra de més volada dequantes ha escrit Caturla fins a les ho-res d’ara. El retrat psicològic d’Amèlia,de la seua evolució entrebancada des del’immobilisme vital més anodí fins al’alliberament individual i la presa deconsciència sociopolítica, veritable nusde l’obra, permet a l’autor, alhora, de feruna ullada crítica i irònica a uns prototi-pus humans i a uns escenaris espacials itemporals que, com a Amèlia, han con-dicionat la generació de Caturla en ma-jor o menor mesura. En són una mostraeloqüent les referències al patriotisme es-panyolista de campanar, a les pràctiquesreligioses consuetudinàries, a la ximple-ria i a la mesquinesa de certs estrats ur-bans i, fins i tot, a la qüestió sociolín-güística: el desplaçament del valencià a laciutat d’Alacant, el debat sobre la cata-lanitat de la llengua... Des d’aquesta òp-tica la novel·la, doncs, esdevé un ex-cel·lent exercici realista on, això no obs-tant, la capacitat introspectiva, l’excel-lent documentació històrica i antropolò-gica, la riquesa del simbolisme i la signi-ficativa presència d’elements plasticosen-sorials (visuals, odorífers...) impregna desensibilitat i de poeticitat el productefinal.

Rafael Alemany Ferrer

: 31

Memòriesneurals

Voleu fer una passejada pels dispositiuscerebrals que fabriquen els vostres records?Voleu penetrar en algun dels amagatalls onjauen i es renoven els bocins més preats, mésxocants o més estúpids de la vostra vida?Agafeu el llibre de Juan Carlos López, reser-veu-li una vesprada i us garanteixo que tro-bareu la crònica més entretinguda, precisa ielegant que s’ha escrit sobre l’assumpte.

López és un biòleg mexicà que treballa al’Institut Cajal de Madrid. Cap a les acaba-lles del llibre explica que, a meitat dels vui-tanta, quan demanava als seus professors

Juan Carlos LópezEl taller de la memòria.

El cervell i la textura dels nostres recordsEdicions Bromera-Publicacions de laUniversitat de València, Alzira, 1999

200 pàgs.

trencacolls superats pels experiments delspsicòlegs, les observacions dels neuròlegs il’orfebreria dels biòlegs moleculars, fins dei-xar ben oberts els viaranys de les memòriesneurals. López demostra que d’aquest as-sumpte en sabem unes quantes coses sòlidesi que l’abordatge científic dels replecs de laindividualitat humana camina amb pas ferm.

El llibre és una delícia perquè està escritper un científic que domina, alhora, les fron-teres del problema i els diferents nivellsd’anàlisi que requereix. Se li nota que ha tre-ballat amb l’equip d’Eric Kandel, a Colum-bia, un dels grups que ha obert dreceres mésprofitoses en la intersecció entre el cervell iel magí. López no defuig els literats i els fi-lòsofs, al contrari, els usa com a font d’ins-piració i connecta les seves intuïcions ambles complexitats que presenta l’estudi d’unsistema tan voluble com el record humàquan se l’ha de dur al laboratori.

López fa servir, a més a més, el mètodeeducatiu més poderós. Proposa un bon gra-pat d’exercicis com a il·lustracions dels pro-blemes que s’han plantejat als experimenta-dors, i a mesura que es van resolent assenyalael camí per als desafiaments ulteriors. Devegades analitza, amb detall, els mètodesresolutius i altres cops només assenyala elsobstacles i els paranys detectats. Sempre ambllenguatge planer però sense amagar la com-plexitat del material amb què treballa. De fet,tria una aproximació que, en etapes succes-sives, l’acaba duent a tota una posició deprincipis. Sota l’aparença d’un text de pre-tensions humils, hi col·loca l’ambició d’unagran aventura científica i defensa, amb argu-ments potents, la validesa del mètode reduc-tiu en l’exploració del psiquisme humà finsel nivell genètic i molecular. Una noció, percert, que encara desvetlla moltes discussionsen els àmbits de la filosofia de la ciència.

Si voleu alguna feblesa, ací en teniu una.No m’estranyaria gens que alguns pensadorsencimbellats trobessin el plantejament d’enLópez massa ingenu. No ho és. És l’estilexpositiu allò que el traeix. López es dirigeix,

en primera persona, a un alumne jove. Lesseves acotacions sobre els requeriments delmètode científic són massa lineals. El desti-natari l’obliga a negligir ingredients de com-plexitat en els punts d’alta fricció intel·-lectual pels quals transita. I sospito que aixòli pot fer mal.

Si voleu una altra feblesa, trobo l’assaig unpuntet curt, tot i que segur que ací tambéhan primat les raons didàctiques. Li he tro-bat a faltar incursions en algunes de les dre-ceres que van resultar fallides en l’accès a lesmemòries neurals. I hagués valgut la pena

preuniversitaris què se’n sabia sobre elsmecanismes de la memòria humana, tothomli deia que res de res. Era un error de l’alça-da d’un campanar, però els professors esta-ven cofois de la seva ignorància. Probable-ment havien atabalat en López amb tot decomplexitats sobre les memòries dels xipsdels computadors —tan segures i fiableselles—, però ai!, les subtileses de la memò-ria humana eren un misteri inabastable. Mi-llor recórrer a en Proust, en Borges o enCortázar, per intentar saber-ne alguna cosa,perquè els científics ni tan sols havien encer-tat a fer les preguntes pertinents per abor-dar la qüestió.

A hores d’ara aquesta continua essentl’opinió predominant no tan sols en els pro-fessors de secundària sinó en la majoria delscientífics en exercici. Doncs bé, López hodesmenteix, en el seu llibre, tot explicant els

tractar-les perquè van atiar polèmiques ex-citants. Un recorregut més minuciós pelsdiversos sistemes neuroquímics implicats enels records i per la farmacologia de la memò-ria s’hagués agraït. D’altra banda, l’explora-ció d’alguns fenòmens que els psicòlegs handeixat apamats en àrees com la memòriaperceptiva o les rutes de l’oblit, hagués es-tat ben útil.

Però tot això són suggeriments per a pro-peres edicions. De moment, empasseu-vosaquesta que ho mereix de debò. És un llibreque justifica, ell tot solet, l’encert de la Uni-versitat de València en instituir un Premi deDivulgació Científica. Si es mantenen elsnivells de qualitat assolits fins ara, pot ser-vir com a trampolí per sortir als aparadorsinternacionals del llibre d’assaig científic.

Adolf Tobeña

32 :

Contrael pensament correcte

No és estrany que aquest ponderat as-saig polític haja estat silenciat en la prem-sa que, des de Madrid i amb una incidèn-cia canònica arreu de l’Estat, difon el pen-sament políticament correcte d’un certantinacionalisme que, en realitat, sol en-cobrir una «obcecació antiseparatista»d’arrels poc democràtiques. Això no famés que confirmar el clima intel·lectualgens propens al pluralisme i a la memòriaque aquest llibre denuncia. Amb un rigori un to respectuós que es troba a faltar enles actituds que critica, la reflexió d’aquestcatedràtic de Filosofia del Dret es recolzaen obres de pensament jurídic i polític,però també en un atent seguiment de lapremsa que conforma l’opinió públicaprogressista. L’autor recupera les aporta-cions de la tradició republicana —Pi iMargall, Castelao, Azaña i fins i tot unsorprenent Américo Castro—, encara quel’eix central del seu discurs no és tantaportar una alternativa definida als dog-mes polítics vigents com refutar-los un aun. Filòsofs com Fernando Savater iGustavo Bueno, estudiosos com Andrésde Blas o acadèmics com Muñoz Molina,entre molts d’altres que signen habitual-ment en les pàgines d’opinió més presti-gioses, hi veuen desmuntats els seus argu-ments pretesament constitucionals i nonacionalistes. El que roman rere la mira-da crítica no és altra cosa que un agressiu

José Ignacio Lacasta-ZabalzaEspaña uniforme

Pamplona, Pamiela, 1998368 pàgs.

nacionalisme espanyol —d’inspiracióorteguiana i cada volta més canovista— iuna lectura restrictiva de les llibertats,modelada per l’acceptació de les hipote-ques franquistes de la transició política.

L’anàlisi del pensament uniforme se cen-tra en tres línies estretament relacionades:el discurs sobre la consistència nacional del’Estat, la legitimació de la monarquia i lavaloració del passat antifranquista. En elstres casos, els dogmes de la correcció po-lítica es basen en el rebuig a acceptar eldebat sobre qüestions com el dret d’auto-determinació, la solvència democràtica delrepublicanisme i la memòria de la resistèn-cia contra el franquisme. Una intransigèn-cia que, en la pràctica, suposa una retalla-da de la llibertat d’expressió i un qües-tionament de les garanties jurídiques. Sen-se negar els excessos ideològics del naci-onalisme perifèric, l’autor en destaca el seusentit democràtic i una legitimitat queentronca amb la legalitat republicana.Així, enfront dels qui criminalitzen qual-sevol nacionalisme relacionant-lo amb elterrorisme, el llibre defensa el dret d’au-

todeterminació i el reconeixement de laplurinacionalitat de l’Estat. Alhora, s’hidenuncien els simulacres de «patriotismeconstitucional» que es fonamenten en unconcepte de nació espanyola de caràcterpreconstitucional i essencialista. En bonamesura, aquest uniformisme nacional, i laprecarietat de les conviccions democràti-ques de la ciutadania, prové del fet que, adiferència de França o Itàlia, la Constitu-ció espanyola no s’ha fonamentat en l’ex-periència antifeixista. El pensament domi-nant, en nom de la reconciliació nacional,fa oblidar el caràcter dictatorial del tar-dofranquisme i amnistia moralment la re-pressió assimilant-la als excessos d’unaguerra civil on tothom tenia les mans bru-tes de sang. L’autor no s’està de recordarels lligams de la monarquia amb aquell or-denament institucional i critica l’amnèsia—quan no la ridiculització— que s’haimposat a la militància antifranquista.Contra tot això es rebel·la un llibre que,pensat des de Navarra, demostra que nocal ser nacionalista per a qüestionar la idead’una Espanya de nació única. Només calser un veritable demòcrata i tenir els ullsoberts davant les tendències generals quejuguen a favor de la desacralització de l’Es-tat i de l’erosió de la seua sobirania ex-cloent.

Pau Viciano

: 33

Dostestimonis

del retorn d’Ausiàs

Dosde

ciència-ficció

Endinsar-se en un gènere molt marcat comés la ciència-ficció per a adolescents i a tra-vés d’una llengua que no l’ha sovintejat gai-re és agosarat. Cal respondre a un patró quecombine els ingredients basats en fórmulesreconegudes pel lector i que alhora aporteuna petita dosi d’originalitat, que afavorescala sorpresa i enganxe l’adolescent. Més en-cara quan l’interès dels adolescents per laciència-ficció prové majoritàriament delsdibuixos animats, els serials televisius, el ci-nema o els jocs d’ordinador. El consum deserials com The X-Files o de films comJurassic Park i d’altres creats des de l’humori l’autoparòdia com Men in Black aporten al'adolescent uns coneixements que predeter-minen les expectatives de lectura.

Manfrédo deia que el gènere imaginari éslluny dels models de la lectura didàctica imoralitzant. Però sovint, les novel·les de ci-ència-ficció, en construir noves societats,provoquen que el lector es qüestione la seua.Una oportunitat que no la podien perdre lesnarracions per a joves, ja que sovint plante-gen els temes que preocupen la societat ac-tual. És el cas de Generació Z (Bromera), unanovel·la de David Duran que narra el finalde la vida de l’últim ésser humà. És el 2206 iEsperança, la darrera habitant de la terra, dei-xa enregistrat el seu testimoni com a mos-tra del desenvolupament humà. S'hi parla detemes com l’expansió demogràfica, l’esteri-litat, el forat de la capa d’ozó, el racisme, elsaliments transgènics, el suïcidi, etc. Temesque apareixen al final en un índex on es de-mana al jove lector que n'amplie la informa-ció. El segon paradís de Joan Torró (Tàn-dem) coincideix en el gènere i les pinzella-des apocalíptiques que sovint s’hi aparellen.L’aventura de Melcior i Ella, una antiga ha-bitant de la Terra, barreja viatge, amor i hu-mor. Si no és en clau d’humor, com hem dellegir que el president de la Generalitat esdirigesca al món anunciant la troballa d’unanau espacial?

Escriure aquestes històries significa conèi-xer les fórmules del gènere. Per poder creureels arguments que els autors ens proposen,cal construir mons versemblants que enspermeten creure que allò és versemblant,com a mínim, literàriament. El primer quetota novel·la ha de respectar per poder lle-gir-la és justament això; després, parlarem dequalitat.

Gemma Lluch

Rafael Alemany (ed.)Ausiàs March

i el món cultural del segle XVIIFV, Alacant, 1999

379 pàg.

Canelobre.Estudis d’Ausiàs March, 39-40

A cura de Vicent Martines239 pàgs.

«Que veinte años no es nada» per atornar sense estridències ens ho anunciael tango de Gardel. Sis-cents anys, però,sí que són ja alguna cosa i el retorn d’unpoeta com Ausiàs March a la primerapàgina de la cultura catalana lato sensu esmereix el rebombori que va generar du-rant el 1997 el sis-cents aniversari delseu naixement. Contra l’amnèsia que solpatir la butxaca de les altes instànciespolítiques a l’hora de subvencionar cai-xes de ressonància per a aquests esdeve-niments, l’àmbit universitari ha pretésfer un exercici de memòria en record delgran poeta valencià. L’edició del llibreAusiàs March i el món cultural del segleXV, volum inaugural, a cura de RafaelAlemany, de la col·lecció «SymposiaPhilologica» de l’IIFV, i la publicació delnúmero doble de la revista Canelobre,coordinat per Vicent Martines i dedicata la figura de March, són dues píndolesimprescindibles contra l’oblit i l’acultu-ració d’aquesta fi de segle.

Editats amb un objectiu comú, revisarla significança de la poesia marquiana, elsarticles de cada recull segueixen caminsdiferents. La compilació curada perRafael Alemany, arreplegada a partir deles actes del Simposi Internacional«Ausiàs March i el món cultural del se-gle XV», respon a l’anàlisi de l’obra delpoeta valencià i d’algun dels seus con-temporanis, com ara Roís de Corella oBernat Fenollar, des de l’òptica estric-tament filològica. L’interés d’articles comels de Stefano M. Cingolani o Costanzodi Girolamo mostren l’excel·lència inves-tigadora dels estudiosos que participenen el volum. Des del tractament de con-ceptes clau en la poesia de March (An-ton Espadaler) a revisions de la llenguaausiasmarquiana (Emili Casanova), pas-

sant per la transmissió i la recepció deles seues obres en diferents espais itemps (V. J. Escartí, G. Colón, M. Apa-ricio/F. Carbó) o els llaços amb la tra-dició pregonament medieval (R. Archero Isabel Grifoll), els primers estudis delvolum es complementen amb la revisióde la producció de Corella —autor delqual es commemorava també durant el1997 el cinc-cents aniversari de la seuamort—, feta per Vicent Martines o Ro-sanna Cantavella, i amb l’estudi d’unpoema narratiu de Fenollar (MarinelaGarcia) o de la innovació de Jordi deSant Jordi en els gèneres literaris (Do-natella Siviero). Un treball de Josep E.Rubio al voltant de la simptomàtica laï-cització d’un sector de la societat cata-lana del XV clou l’obra, que s’inicia ambun estudi de Jaume J. Chiner que, para-doxalment, proposa l’any 1400 com adata més fefaent del naixement deMarch.

D’altra banda, el número doble de larevista Canelobre és una producció adre-çada a un públic més heterogeni. VicentMartines ha distribuït els treballs en qua-tre seccions. En la primera, encapçaladaper una visió general de la literatura delsegle XV valencià (Rafael Alemany),s’inclouen els articles que reflexionen alvoltant de la poesia marquiana des dedistintes perspectives: anàlisis retòriques(Josep Lluís Martos, Adolf Piquer), anà-lisis de conjunt (Xavier Dilla, CostanzoDi Girolamo, Anna M. Compagna,Robert Archer), anàlisis restringides apoemes concrets (Anton Espadaler,Giuseppe Grilli), línies d’investigacióbiografistes (Marinela Garcia) o estudissobre la influència d’altres autors enMarch (Esther Garcia). La segona sec-ció arreplega un estudi de l’art coetanidel poeta valencià, sobretot enfocat capal gòtic (Lorenzo Hernández). La terce-ra part presenta tres articles (Lluís Al-pera, Francesc Calafat, Tomàs Llopis)que relacionen el líric tardomedieval ambla poesia del segle XX, amb autors comAlpera, Estellés, Riba, Fuster o RosaLeveroni. Per últim, aquest número ensreserva algun dels articles més interes-sants del volum en la part dedicada a lestraduccions d’Ausiàs March al llarg delssegles (M. A. Coronel o R. Mérida) i,especialment, a hores d’ara (D. Keowni C. Wittlin). I tota aquesta diversitatdisciplinar, embolcallada en una acon-seguidíssima filigrana editorial amb imat-ges sobre l’art dels segles XV-XVII. Unatasca virtuosa del curador que nomésentelen les errades en els textos.

Hèctor Gonzàlvez i Escolano

34 :

Treballi atur

A un lloc eminent de la casa natal de KarlMarx, ara museu, hi ha un retrat d’un indivi-du ventrut, ornat de llorer, amb una dedica-tòria d’agraïment d’«els treballadors delmón». És Otto Meissner, l’editor del primertom d’El capital (1867). ProbablementMeissner no recuperà la inversió: imprimí1.000 llibres de 800 pàgines i el mateix Marxlamentava haver guanyat «amb El capital uncapital de 85 marcs», en qualsevol cas «menysd’allò que m’han costat els cigars que m’hefumat per escriure’l!». D’altres editors havi-en refusat El capital: Cotta, Löwenthal,Brockhaus... El projecte original de Marx erapublicar-lo en fascicles, i de fet n’aparegué elprimer, amb 1.000 exemplars, editat perFranz Duncker en 1859. Marx no redactà unsegon fascicle, però donava excuses, tot exa-gerant el ritme de Duncker, per bandejar-lode l’edició que immortalitzaria Meissner.

Les relacions de Marx amb Duncker oMeissner il·lustren bé les dificultats de l’edi-ció amb objectius sindicals; i això, malgrat eldestacat paper dels treballadors de les ArtsGràfiques. Per exemple, Paulino Iglesias eratipògraf, i el llibre damunt d’una enclusa és ellogotip socialista tradicional. Per això, resultanotable que la col·lecció Arcadia Obrera(AO), publicada per l’editorial Germaniaamb el suport de C.C.O.O. de l’Estat espa-nyol, haja arribat en un parell d’anys als seusnúmeros 10 i 11, amb aquesta obra sobre lacrisi de l’ocupació a Europa, i amb un tiratge

Carlos Prieto (ed.)La crisis del empleo en Europa, 2 vols.

Germania, Alzira, 1999138 i 127 pàgs.

que s’acosta als 20.000 llibres. S’hi presentendiversos estudis, coordinats per C. Prieto, so-bre el procés d’erosió de la norma —norma-litat i normativitat— de l’ocupació, i es rea-

litza una primera aproximació a les polítiquesdels nous governs progressistes.

Marx i els primers sindicalistes ja enuncia-ren el valor de la formació. La primera ediciód’El manifest comunista (1848) fou editada,precisament, per la «Societat de formació perals treballadors». C.C.O.O. dóna suport aAO com una iniciativa formativa; els llibrespublicats tracten del medi ambient i la pro-ducció, de l’atur, dels canvis polítics, dels sis-temes de protecció social, de la formació pro-fessional, del repartiment del treball, etc. Elstextos d’aquesta col·lecció han estat redactatsper més de 60 docents de 17 universitats i 9institucions i centres de recerca. En prepara-ció avançada hi ha sis títols més sobre laprecarietat, la inserció professional, la nego-ciació col·lectiva, el treball a temps parcial,l’ocupació juvenil i la substitució de tòxics enla producció, que apareixeran al llarg de l’any.El format de la col·lecció s’inspira en la sèrie«Sagitari», i la selecció dels articles inicials enDebats (de l’època precedent), és a dir, uncontinent de fàcil divulgació per a un contin-gut que anima una reflexió crítica, transfor-madora. AO apareix així com un element mésd’un procés necessari, perquè, com ha escritrecentment Kim Moody: «Els sindicats es-tan assumint noves funcions com a represen-tants de la classe obrera, especialment allà onhan fracassat els partits d’esquerra».

Francesc Jesús Hernàndez i Dobon

MÈTODEhi ha fotolit

: 35

Aquestes pàginesde novetats bibliogràfiques són patrocinades

pel Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València:

EDITORIAL AFERS

Cucó, Alfons: El valencianisme polític,1874-1939 (2a edició corregida i aug-mentada), pròleg d’Emili Giralt i Ra-ventós, col. «Recerca i pensament», 10,320 pàgs., 3.000 PTA.

Ferrer, Joaquim: Francesc Layret (1888-1920), col. «Personatges», 3, pròleg deJosep M. Àlvarez, 224 pàgs., 3.600 PTA.

Garcés, J.; Ródenas, F.; Sánchez, S.; Ver-deguer, I.: Política social, exclusió i po-bresa a Rússia, col. «Els llibres del con-temporani», 7, 136 pàgs., 1.500 PTA.

Garcia-Oliver, Ferran (coord.): Sucre icreixement econòmic a la baixa EdatMitjana, «Afers. Fulls de recerca i pen-sament», XIV: 32, 280 pàgs., 3.120 PTA.

Mayor, Pere: Un país amb futur. Conver-ses amb Víctor G. Labrado, pròleg deRamon Lapiedra, col. «Els llibres delcontemporani», 8, 124 pàgs., 1.500 PTA.

EDITORIAL AGUACLARA

Gonzàlez Caturla, Ximo: Rondalles del’Alacantí, col. «Aljub Nou», 4, 176pàgs., 950 PTA.

Jordà i Sanchis, Joan: Eteri esvoranc, col.«L’Aiguader», 9, 72 pàgs., 1.200 PTA.

Rodríguez-Bernabeu, Emili: Alacant, col.«L’Aiguader», 8, 48 pàgs., 1.200 PTA.

ALGAR EDITORIAL

Duran, Xavier: Secretos del cerebro. Ideas,sentimientos y neuronas, col. «Sin Fron-teras», 1, 224 pàgs., 1.850 PTA.

Prüssmann, Karsten: Brad Pitt. Juicio ypasión, col. «Libros de Cine», 1, 160pàgs., 995 PTA.

Ramón, Daniel: Los genes que comemos.La manipulación genética de los alimen-tos, col. «Sin Fronteras», 2, 160 pàgs.,1.850 PTA.

Zurhorst, Meinolf: Demi Moore. Elegan-cia y provocación, col. «Libros de Ci-ne», 2, 288 pàgs., 995 PTA.

EDICIONS BROMERA

AA.DD.: Cant natural, col. «Lletra No-va», 4, 88 pàgs., 765 PTA.

C.E.I.C. ALFONS EL VELL

AA.DD.: 1549-1599: Gandia, 450 anysde tradició universitària, 212 pàgs.,2.500 PTA.

Alonso, Jesús: De la Safor a la Cuba co-lonial. Vicent Alcalà de Olmo, un mili-tar emprenedor, 100 pàgs., 1.200 PTA.

Bataller Calderón, Josep: Les rondallesvalencianes, 310 pàgs., 1.500 PTA.

EDITORIAL DENES

Adell Cerdà, Vicenta: Perles de la litera-tura, col. «Diccionaris i materials com-plementaris», 10, 144 pàgs., 1.800 PTA.

Aub, Max: Diario de Djelfa, col. «Poesia.Edicions de la Guerra», 37, 144 pàgs.,1.495 PTA.

Colom Ortiz, Ferran: El futur de la llen-gua entre els joves de València, col. «In-vestigació Francesc Ferrer Pastor», 4,224 pàgs., 2.745 PTA.

Ferrer Escrivà, Vicenta: Josep Serrano Si-meón, col. «Biografies», 3, 48 pàgs., 875PTA.

Sancho, Pelegrí: Introducció a la fraseolo-gia, col. «Investigació Francesc FerrerPastor», 5, 184 pàgs., 2.745 PTA.

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILO-

LOGIA VALENCIANA

Alemany, Rafael (ed.): Ausiàs March i elmón cultural del segle XV, col. «Sympo-sia Philologica», 1, 378 pàgs., 3.000 PTA.

Sanchis Sivera, Josep: Estudis d’HistòriaCultural, col. «Biblioteca Sanchis Guar-ner», 45 (coedició amb Publicacions del’Abadia de Montserrat), 254 pàgs.,1.900 PTA.

EDITORIAL MARFIL

AA.DD.: Estudis sobre Joan Roís de Co-rella, col. «Universitas», 329 pàgs.,2.950 PTA.

AA.DD.: Miscel·lània 94. Estudis de Mor-fologia Valenciana, col. «Universitas»,203 pàgs., 1.870 PTA.

Actes de les III i IV Jornades de Sociolin-güística de la Nucia, col. «Universitas»,163 pàgs., 1.445 PTA.

Bel, Joana: No sé si imagino, Premi AusiàsMarch 1998, col. «Bromera Poesia», 34,48 pàgs., 1.525 PTA.

Caturla, Joaquim G.: La casa de les flors,col. «L’Eclèctica», 66, 160 pàgs., 1.200PTA.

Lalueza, Carles: Missatges del passat, col.«Sense Fronteres», 6, 208 pàgs., 1.850PTA.

Mata, Jordi: La compassió del dimoni,Premi Joanot Martorell 1998, col.«L’Eclèctica», 64, 224 pàgs., 1.990 PTA.

Miquel, Carme: Aigua en cistella, Premide Novel·la Ciutat d’Alzira 1998, col.«L’Eclèctica», 63, 208 pàgs., 1.200 PTA.

Pla, Joan: Només la mar ens parlaràd’amor, Premi Bancaixa de NarrativaJuvenil 1998, col. «Espurna», 41, 200pàgs., 1.075 PTA.

Torrent, Ferran: L’illa de l’holandès, col.«L’Eclèctica», 61, 160 pàgs., 1.200 PTA.

EDICIONS DEL BULLENT

Bolufer, Salvador: Burrera Comprimi-da (poemes satírics), 171 pàgs., 1.800PTA.

Capó, Bernat: Espigolant pel rostoll mo-risc, col. «Miratges», 10, 176 pàgs.,1.500 PTA.

Nel·lo, David: Peter Snyder, XVIII Pre-mi de Narrativa Juvenil Enric Valor,col. «Esplai», 20, 140 pàgs., 1.000 PTA.

36 :

nuevo contrato para el bienestar. Lapropuesta laborista, 200 pàgs., 1.600PTA.

Marzal Felici, José Javier; Rubio Marco,Salvador: Guía para ver: Blade Runner,col. «Guías para ver y analizar cine», 60pàgs., 880 PTA.

Marzal Felici, José Javier; Rubio Marco,Salvador: Guía para ver: La naranjamecánica, col. «Guías para ver y anali-zar cine», 77 pàgs., 940 PTA.

Navarro, Leopoldo: Diario, 105 pàgs.,2.000 PTA.

Pérez Esteve, Pilar (et al.): Enseñar yaprender el espacio geográfico, col. «Pro-yecto GEA-CLÍO», 69 pàgs., 1.350PTA.

Ros i Miragall, Anna Maria (et al.): Elmundo Árabe y el Mediterráneo, col.«Proyecto GEA-CLÍO», 86 pàgs.,1.450 PTA.

EDITORIAL SAÓ

AA.DD.: Cabanilles i el Barroc valencià.Actes de les II Jornades Culturals. Alge-mesí, 6, 7 i 8 de novembre, 1996, col.«Algadins», 9, 240 pàgs., 2.000 PTA.

Estrela Garcia, Josep Enric: Els privilegisde la independència d’Algemesí (s. XVI-XVII). Estudi lingüístic i edició, col.«Algadins», 10, 112 pàgs., 1.900 PTA.

Todolí, Artur: L’associacionisme obrer i elseu reflex a Algemesí, 112 pàgs., 1.800PTA.

EDITORIAL 7 I MIG

AA.DD.: L’idil·li de les fúries i altres re-lats, pròleg de Francesc Agües, col.«Quaderns Literaris», 6, 104 pàgs.,1.500 PTA.

Hernàndez, Agustí: Dues llunes somnia-des, pròleg d’Arantxa Bea, epíleg deManel Alonso, col. «7 i Mig de Poesia»,24, 72 pàgs., 1.995 PTA.

Hernàndez i Xulvi, Albert: Les branquesde l’om fosc, XXIV Premi de PoesiaFrancesc Badenes Dalmau Vila d’Albe-ric 1996, pròleg de Ramon Guillem,col. «7 i Mig de Poesia», 23, 80 pàgs.,1995 PTA.

Rodríguez i Mir, Antoni: Nòmades, prò-leg de Gabriel Juan, col. «QuadernsLiteraris», 9, 128 pàgs., 1.500 PTA.

Sebastià, Jordi: Un assumpte de perifèria,pròleg de Rafael Gomar, col. «Qua-derns Literaris», 7, 80 pàgs., 1.300 PTA.

Torrembesora, Pep: Déu també cull enprimavera, pròleg de Manel Alonso,col. «Quaderns Literaris», 8, 72 pàgs.,1.300 PTA.

A sol post. Estudis de Llengua i Literatu-ra, 1, 215 pàgs., 1.530 PTA.

A sol post. Estudis de Llengua i Literatu-ra, 2, 312 pàgs., 1.600 PTA.

A sol post. Estudis de llengua i Literatura,3, 311 pàgs., 1.925 PTA.

A sol post. Estudis de Llengua i Literatu-ra, 4, 170 pàgs., 2.100 PTA.

Chiner Gimeno, Jaume J.: El viure novel-lesc. Biografia de Joanot Martorell, col.«Universitas», 224 pàgs., 1.800 PTA.

Ponsoda Sanmartín, Joan J.: El català il’aragonés en els inicis del Regne de Va-lència segons el Llibre de Cort de Justí-cia de Cocentaina (1269-1295), col.«Universitas», 363 pàgs., 2.700 PTA.

Un món de llengües. Actes de les V-IXJornades de Sociolingüística de la Nucia,col. «Universitas», 356 pàgs., 2.800PTA.

EDITORIAL MIL999

Fuster, Joan: Nosotros, los valencianos,trad. de Josep Palàcios, 360 pàgs., 2.800PTA.

Hurtado, M.A. (et al.): Dotze cançons po-pulars catalanes per a piano i música decambra, 35 pàgs., 1.500 PTA.

Pellicer, Joan E.; Giner, Rosa: Gramáticade uso del valenciano, pròleg de Fran-cesc Pérez Moragón, 293 pàgs., 2.300PTA.

NAU LLIBRES

Blay i Meseguer, Francesc X. (et al.):Joan Fuster des de Sueca. Setanta anysde vida i obra, 101 pàgs., 1.600 PTA.

Cerdá Manuel, Robert (coord.): Poder ylibertad en el s. XX, col. «ProyectoGEA-CLÍO», 120 pàgs., 1.450 PTA.

Climent Barberá, Rafael (et al.): Arqueo-logía, hominización, sociedades cazado-ras-recolectoras, col. «Proyecto GEA-CLÍO», 126 pàgs., 1.450 PTA.

Fundación Tolerancia y Solidaridad: Un

EDITORIAL PRE-TEXTOS

Auserón, Santiago: Canciones de RadioFutura, pròleg de Luis Puig i JenaroTalens, col. «La huella sonora», 124pàgs., 1.750 PTA.

Castanedo, Fernando: Triunfo y muertedel general Castillo, col. «Narrativa»,276 pàgs., 2.500 PTA.

Debord, Guy: La sociedad del espectáculo,intr. i trad. de José Luis Pardo, col.«Ensayo», 180 pàgs., 2.000 PTA.

García, Álvaro: Para lo que no existe, col.«Poesia», 72 pàgs., 1.500 PTA.

Gil Hera, Eduardo: Paisaje con fisuras,col. «Textos y pretextos», 220 pàgs.,2.200 PTA.

Guerrero Ruiz, Juan: Juan Ramón deviva voz. Vol. II (1932-1936), pròleg inotes de Manuel Ruiz-Funes Fernán-dez, col. «Hispánicas», 400 pàgs., 4.950PTA.

Muñoz Rojas, José Antonio: Las cosas delcampo, il·lustracions de Martita Wies-sing, col. «La Cruz del Sur», 132 pàgs.,1.750 PTA.

Navarro Baldeweg, Juan: La habita-ción vacante, ed. a cura de José Mu-ñoz Millanes, col. «Pre-Textos deArquitectura» (coedició amb Demar-cació de Girona - Col·legi d’Arqui-tectes de Catalunya), 176 pàgs., 2.000PTA.

Oliván, Lorenzo: El mundo hecho pe-dazos, col. «Textos y pretextos», 160pàgs., 1.750 PTA.

Platen, August von: Sonetos venecianos yotros poemas, trad. i notes de DavidPujante, pròleg de Luis Antonio deVillena, postfaci de Mercedes Replin-ger, col. «La Cruz del Sur» (ed. bilin-güe), 140 pàgs., 2.200 PTA.

Quetglas, Josep: Pasado a limpio, II,ed. a cura de Carles Muro, Inés deRivera i Ton Salvadó, col. «Pre-Textosde Arquitectura» (coedició amb De-marcació de Girona - Col·legi d’Ar-quitectes de Catalunya), 208 pàgs.,2.000 PTA.

: 37

Sánchez-Robayna, Andrés: La sombra delmundo, col. «Textos y pretextos», 268pàgs., 2.500 PTA.

Tolstoi, Lev: Resurrección, intr., trad.i cura de l’edició de Víctor Andres-co, col. «Clásicos», 660 pàgs., 4.750PTA.

TÀNDEM EDICIONS

Forment, Albert: Joaquim Michavila.Converses amb un pintor d’avantguar-da, col. «Tàndem de la Memòria», 5,110 pàgs., 2.250 PTA.

Fortes, Susana: Estimat Corto Maltés,trad. de Rosa Serrano, col. «La Moto»,10, 140 pàgs., 1.200 PTA.

Pedraza, Pilar: Els ulls blaus i altres con-tes inquietants, trad. d’Adolf Beltran,col. «La Moto», 9, 130 pàgs., 1.200PTA.

Pellicer, Joan: Botànica pintoresca del PaísValencià, col. «Tàndem de la Terra», 3,90 pàgs., 1.000 PTA.

Talens, Manuel: Venjances, trad. d’AlbertDasí, col. «La Moto», 8, 150 pàgs.,1.200 PTA.

Valor, Enric: Sense la terra promesa, col.«Trilogia Cicle de Cassana», 1 (ed. debutxaca), 616 pàgs., 1.700 PTA.

Valor, Enric: Temps de batuda, col. «Tri-logia Cicle de Cassana», 2 (ed. de but-xaca), 378 pàgs., 1.500 PTA.

Valor, Enric: Enllà de l’horitzó, col. «Tri-logia Cicle de Cassana», 3 (ed. de but-xaca), 544 pàgs., 2.000 PTA.

EDICIONS TRES I QUATRE

Batlle, Carles: Combat, col. «Teatre 3i4»,45, 84 pàgs., 1.100 PTA.

Batllori, Miquel: Estètica i musicologianeoclàssiques: Esteban de Arteaga, ObraCompleta, XII, col. «Biblioteca d’Estu-dis i Investigacions», 29, 282 pàgs.,6.000 PTA.

Company, Armand: Viatge a Winona, col.«El Grill», 54, 156 pàgs., 1.350 PTA.

Estellés, Vicent Andrés: Balanç de mar,Obra Completa, IV, col. «La Unitat»,42, 230 pàgs., 2.400 PTA.

Guia, Josep: Fraseologia i estil. Enigmesliteraris a la València del segle XV, col.«L’Estel», 17, 366 pàgs., 2.500 PTA.

Joan i Arinyó, Manel: Plany de l’homellop, col. «Poesia 3i4», 98, 224 pàgs.,1.750 PTA.

Llach, Lluís: Totes les cançons, col. «Poe-sia 3i4», 100, 274 pàgs., 1.900 PTA.

Sunyol, Víctor: Quadern de bosc, PremiSenyoriu d’Ausiàs March, col. «Poesia3i4», 97, 50 pàgs., 1.250 PTA.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT

D’ALACANT

Cutillas, José Francisco: Crónica y desa-parición de la esclarecida descendenciaXarifa, 136 pàgs., 1.900 PTA.

Frau Llinares, María José: Mujer y trabajo:entre la producción y la reproducción,216 pàgs., 2.200 PTA.

Martínez Azuar, Juan Antonio: Evolu-ción de las deducciones no empresarialesen la cuota íntegra del IRPF (1979-98),232 pàgs., 3.400 PTA.

Navarro Carrasco, Ana Isabel: Comenta-rio de mapas lingüísticos españoles, 214pàgs., 1.600 PTA.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Escrig Fortanete, Joaquim: Llucena: unahistoria de l’Alcalatén, 680 pàgs., 3.000PTA.

Francés Camús, Josep-Miquel: Historiade la Basílica de Lledó, 652 pàgs., 6.000PTA.

Octubre, revista d’art i disseny, 2 («Me-tàfora i naturalesa: Capi Trillo»), 58pàgs., 450 PTA.

Salvador Liern, Vicent; van Lawick, Hei-ke (eds.): Valoriana. Estudis sobre l’obrad’Enric Valor, col. «Estudis Filològics»,1, 356 pàgs., 2.500 PTA.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT DE

VALÈNCIA

Aguado, Ana (ed.): Mujeres, regulación deconflictos sociales y cultura de la paz,col. «Oberta. Sèrie Història», 5, 226pàgs., 2.400 PTA.

Alcanyís, Lluís: Regiment preservatiue curatiu de la pestilència, introd. deJ. M. López Piñero, estudi i edicióa cura d’Antoni Ferrando (coedicióamb l’Ajuntament de València), 175pàgs.

Benavent, Empar; Camaño, Ramón;

Cuesta, Andrés: Metodologia en infer-meria, col. «Educació. Sèrie Materials»,30, 250 pàgs., 2.650 PTA.

Constitucions Fundacionals de la Univer-sitat de València. 30 d’abril de 1499,presentació de Francisco M. GimenoBlay (coedició amb l’Ajuntament deValència), 65 pàgs.

Cucó, Alfons: El despertar de las nacio-nes. La ruptura de la Unión Soviéticay la cuestión nacional, col. «Oberta.Sèrie Història», 4, 306 pàgs., 2.860PTA.

Dominelli, Lena; MacLeod, Eileen: Tra-bajo social feminista, col. «Feminis-mos», 53 (coedició amb Cátedra), 268pàgs., 1.900 PTA.

L’Espill, revista fundada per Joan Fuster,direcció d’Antoni Furió, segona època,(coedició amb Tres i Quatre), 1, 154pàgs., 1.500 PTA.; 2, 164 pàgs., 1.500 PTA.

Fubini, Enrico: El Romanticismo: entremúsica y filosofía, col. «Estética & Crí-tica», 11, 154 pàgs., 1.900 PTA.

Peset, Mariano (coord.): Bulas, constitu-ciones y estatutos de la Universidad deValencia, volums I i II, col. «Cinc Se-gles», 4, 772 pàgs., 6.000 PTA.

Puchades i Bataller, Ramon J.: Als ulls deDéu, als ulls dels homes. Estereotipsmorals i percepció social d’algunes figu-res professionals en la societat medievalvalenciana, 224 pàgs., 2.080 PTA.

Rausell Köster, Pau: Políticas y sectoresculturales en la Comunidad Valenciana,col. «Propuestas. Serie Monografías»(coedició amb Tirant lo Blanch), 397pàgs., 3.716 PTA.

Saitabi, revista de la Facultat de Geo-grafia i Història, 47, 414 pàgs., 2.600PTA.

Salom, Julia; Albertos, Juan M.; Pitarch,M. Dolores; Dellos, Elisabeth: Sistemaurbano e innovación industrial en el PaísValenciano, 200 pàgs., 1.248 PTA.

Servei de Conservació del Patrimoni(ed.): Espills de justícia, 236 pàgs., 2.000PTA.

Torró, Josep: El naixement d’una colònia.Dominació i resistència a la fronteravalenciana (1238-1276), col. «Oberta.Sèrie Història», 6, 262 pàgs., 2.625 PTA.

EDICIONS LA XARA

Garcia Frasquet, Gabriel: El teatre al PaísValencià: el cas de la Safor (1800-1936),col. «Safor», 1, 240 pàgs., 1.950 PTA.

Mainar, Eladi: L’alçament militar de juli-ol de 1936 a València, col. «País», 1, 184pàgs., 2.000 PTA.

Ruiz, Adela: Descobriment a Ares, col. «ElDau», 3, 104 pàgs., 1.000 PTA.

38 :

AA.DD.Valoriana

a cura de V. Salvador i H. van Lawick356 pàgs.21 x 15’5

Universitat Jaume ICastelló de la Plana

Xavier Bru de SalaEl descrèdit de la literatura152 pàgs.18 x 11’7 cm.Quaderns CremaBarcelona

Joan PellicerFlora pintoresca del País Valencià

Volum I88 pàgs.

19’9 x 13 cm.TàndemValència

Salvador BoluferBurrera comprimidaA cura de T. Llopis i C. Mulet171 pàgs20 x 13 cm.El BullentPicanya

Joan DolçEl sentit comú i altres malentesos

146 pàgs.20’2 x 12’9 cm.

L’eixam EdicionsTavernes Blanques

Joaquim FerrerFrancesc Layret224 pàgs.22’1 x 14’8 cm.AfersCatarroja

Glòria Bordons i Jaume SubiranaLiteratura catalana contemporània

465 pàgs.23’5 x 15’5

Edicions de la Universitat Obertade Catalunya / Proa

Barcelona

Manuel Joan i ArinyóPlany de l’home llop223 pàgs.19’5 x 14Tres i QuatreValència

Anuari de Psicologiade la Societat Valenciana de Psicologia

Any 1997, vol. 4, 1120 pàgs.

23 x 115’5València

Albert RoigCreació del poema199 pàgs.21’5 x 13’5ProaBarcelona

Ira

de llibres

: 39

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA I N

S T I T U T I N T E R U N I V

E R S I

T A

R

I

D

E

F I

L O L O G I A V A L E N C I A N A

NOVETATS EDITORIALS, 1999

Caplletra:

24: Joan Roís de Corella i el seu temps. Coordinat per A. G. Hauf.Col·laboradors: S. M. Cingolani, A. Annichiarico, T. Martínez Romero, C. Miralles, J.

Romeu i Figueras, C. Wittlin, A. G. Hauf, E. Duran.

25: La variació lingüística. Coordinat per J. Viaplana.Col·laboradors: J. M. Argenter, J. Julià, M.-R. Lloret / J. Viaplana, G. Rigau, M. Lorente,

J. Moran, J. Veny, E. Boix, G. Bibiloni, M. T. Cabré, L. Payrató, A. Tuson.

Biblioteca Sanchis Guarner:

Sanchis Sivera, J. Estudis d’història cultural. Edició de Mateu Rodrigo Lizondo, 1999, 256 pàgs.Simbor, V. Llorenç Villalonga a la recerca de la novel·la inefable, 1998, 316 pàgs., 2.200 PTA

Rosselló, R. X. Anàlisi de l’obra teatral. (Teoria i pràctica), 1999, 240 pàgs., 1.900 PTA

QUATRE LLENGÜES QUATRE LITERATURES

17 i 18 de setembre de 1999

ORGANITZEN:Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida

Secció Valenciana del PEN CLUB

PATROCINEN:Caixa d’Estalvis d’Ontinyent

Ajuntament d’Ontinyent

INFORMACIÓ:IEVA, Sant Francesc núm. 8, 46870 Ontinyent

Telèfon 96 291 15 32 - Fax 96 238 85 45