Heinrich Mann

(l'aquest fenomen històric, com ho demos-tra en l'obra citada i en els estudis La car

-rera d'una idea, història del feixisme ale-many, i El naixement del tercer Reich, ons'analitzen els orígens i ]'edificació de lanova Alemanya.

No manquen tampoc els dramaturgs iels poetes. De Bruckner ha estat estrenatLes races ; de Fr. Wolff, Professor Mam-loch, o sigui la tragèdia d'un professor ale-many d'origen jueu. De R. Becher acabad'aparèixer un vast poema, L'home que hoha cregut tot, que és la història d'un petitburgès alemany des del temps de Guillem IIfins els nostres dies.

Doncs bé : del contingut d'aquests parà-grafs, on hem presentat a grans trets el

panorama de la literatura alemanya a l'e-migració, sorgeix fatalment una preguntaEs que tota aquesta activitat es limita auna protesta negativa davant la barbàriedel feixisme? Són estranys els intellectualsa la indignació que produeix aquesta onadaele terror sense precedents sota la qual lahumanitat s'esborrona? No llancen del fonsde llurs ànimes un crit de dolor, d'esglai,l'angoixa suprema, seguit de la voluntatinflexible de treballar per un esdevenidormés just, més humà, més alegre?

Sí. Enric Mann, ]'escriptor més caracte-ritzat entre els emigrats alemanys, ens brin-da aquest futur pel qual tots sospirem

«La literatura, es vulgui o no es vulgui,està a punt d'identificar-se amb el socia-lisme. Per què? Perquè fora del món so-cialista ja no existeix literatura. La litera-tura se'n va, sense vacilacions, vers elsobrers. Car ells estimen i defensen la culturai la humanitat.»

GUILLEM TIEZE

Aquest número de MIRADOR

ha es1aL passaE per la prèviacensura

AnyVlll. Núm. 395-Barcelona, dijous, 19 novembre 1936

(SEGONA EPOCA)

València i Catalunyas'han donat l'abraçada de

Preu: 30 cts. - Redacció: Portal de ]'Angel, 24 - Tel. 11628 - Administració: Passeig de Gràcia, 19 - Tel. 14952germans

I k t5\

CONSIGNES I Els ¡nteliectuals alemanysa I'emigracióParleu bé, si us plau

Madrid segueix essent pressionada pelsfeixistes d'una manera tenaç i potent.Tots llurs esforços s'han concentrat a lesvores de la capital de la República ;- la gai-rebé totalitat dels elements bèllics de quèdisposen es troben mobilitzats per a latemptativa d'abatre el que als seus ulls es-devé el punt crucial de les esquerres polí-tiques i socials d'Espanya. L'empenta re-sulta, però, debades ; una muralla humanaconvertida en infrangible per l'entusiasmeque dóna la puixança ideològica, s'oposa alseu pas. Madrid resisteix i resistirà l'atacen espera del moment que les nostres ar-mes foragitin les hosts feixistes per a, im-placablement, allunyar-les cada dia més finsa escombrar-les de les terres hispàniques.Els carrers madrilenys poden conèixer elsolc deis obusos; les cases poden trontollarper les explosions de les bombes ; les vi-des dels ciutadans poden sentir-se feridespels sorolls de la metralla ; la inquietud potregnar a la capital pels temors dels bom-bardeigs, interessadament destinats a cau-sar el màxim de dany per tal d'aconseguirper la desmoralització el que no es pot ob-tenir per les armes. Però Madrid és un po-ble heroic i ferm, abrandat de fe, que co-neix el seu deure i que sap que cal aguan-tar i que el dia que hagi de donar un pasha d'ésser endavant i no enrera. Les ac-cions bàrbares de l'aviació feixista — bom-bardeigs premeditats a cues de dones, es-coles i hospitals, incendi del Museu delPrado, llançament en una caixa de les res-tes trossejades d'un aviador lleial caigut ales seves mans — palesen, no solament lasalvatgeria quintaessenciada dels facciososespanyols i dels seus aliats, sinó també ladesesperació davant de la inutilitat d'unobjectiu per al qual han concentrat tots elsesforços.

Mentrestant, perd, ]'Espanya nova queha de sorgir de la Revolució va forjant-se.

València, terra germana de Catalunya,de raça i parla comunes amb ella, acabade bastir un altre pilastre cíe la societat quees dibuixa i alhora ha rendit un homenatgeal nostre poble que estreny més el nexeci 'unió.

zà proper serà, inexo-an • d'un denJ,'Esp ya p prablemetrl -una comunió social d'homeslliures en la qual la collectivitat regirà elsseus propis destins i exercirà el treball sen-se explotadors ni intermediaris ; el pobleconstituirà el país. I serà tambó, per a ma-jar eficàcia i una millor justícia, un con-glomerat de terres lliures. Catalunya pri-mer i Bascònia després han obtingut Iliber-

LLEGIU:A la pàg. 3

Stalin és un dictador?, per Sidney i Bea-triu Webb.

A la pàg. y :Un conte d'Aurora Bertrana.

A la pàg. 5:Un article de Ramon Xuriguera• Oda a

Barcelona, per Pere Quart.

A la pàg. 6:Una escultora del poble, per Artur Pe-

rucho.

A la pàg. q :Un article de Manuel de Falla.

A la pàg. 8:L'esforç cultural a la U. R. S. S., per

Charles Vildrac.

tats nacionals, i la realitat ha posat enevidència com llurs autonomies representenun esperonament en la tasca a realitzarsi Catalunya és font de progrés constant ibaluard de llibertats, el País Basc esdevéun col•laboracior entusiasta i sense defalli-ments.

València acaba de manifestar la ferma vo-luntat d'obtenir la seva autonomía. I, pera més rendiment en la lluita aintifeixista ien l'edificació de la societat nova, sollicitaque li sigui atorgada de seguida.

La veu d'Aragó ha estat ja escoltada.Demà seran Galícia, Castella, Andalusiaels pobles que demanaran la llibertat collec-tiva.

Un Estat heterogeni com l'espanyol, nopot ésser centralista. Cada poble té les se-ves característiques i. l'organització social,administrativa, econòmica i política s'hi had'adaptar. D'aquesta harmonia i del lligamde les diferents organitzacions depèn la bonamarxa de la institució estatal. Com mésàmplia sigui la llibertat de cada poble, decada nació, millor rutllarà la màquina, jaque aquelles característiques no trobaranrefrecs i el nexe d'unió entre totes ellesserà voluntari i no coneixerà lesreservesque es deriven de les imposicions. La U. R.s. S. és un aplec de Repúbliques i ens endóna l'exemple. El dia que Espanya, alli-berada totalment del feixisme, estructuri laseva constitució nova i estableixi l'organit-zació federal, els diferents pobles que laintegren han d'ésser veritables Estats ; aquelldia es veurà que sorgeix una unitat quemai no havia existit encara i Que la des-membració era el centralisme.

València, com les Balears, ha de teniruna carta autonòmica per ella sola o béCatalunya, València i Balears hauran deconstituir, com antany, un sol Estat? E1principi d'autodeterminació és inviolable.Cada un dels tres pobles catalans pot for-mar una República federada deslligada deles altres dues. Catalunya i Balears podenunir la seva sort sense que res hi tingui aveure València. Les tres terres germanes,però, poden constituir una sola Repúblicaamb plena autonomia cada un dels tres

n d deci-11 mateixos que ha erebles. Són ells qdir-ho democratiçap. pt, .,

En el temps de la nacionalitat catalanaamb independència política, València i lesBalears eren regnes i Catalunya un comtatamb sobiranies autòctones ; àdhuc; dintre decada institució existien autonomies, comocorria a l'illa d'Eivissa amb relació alregne de Mallorca. Si la Catalunya monàr-quica i feudal de segles enllà posseïa aques-ta magnanimitat, com podríem suposar queara, en el règim social que s'estructura, unaconfederació de pobles catalans restés lli

-bertats a cap de les tres terres? }Entre elleshi ha, evidentment, moltes característiquescomunes, pecó n'hi ha també de diferen-cials.

Es prematur assenyalar direçtrius ; en elsmoments presents tots els esforços s'han • deconcentrar al sol objectiu de guanyar laguerra i de guanyar-la aviat. La Revolucióserà canalitzada després: Tat el que es faciper a l'edificació de ]'Espanya nova, had'ésser amb la vista posada a aquell objec-tiu. La petició d'autonomia feta per Valèn-cia respon perfectament a aquest principirevolucionari. I el dia de demà, Valènciapot organitzar-se les seves llibertats segonsli dicti la seva pròpia voluntat ; sigui quinasigui la determinació que prengui, la ger-manor racial perdurarà i s'hi u nirà la com-

1 panyonia social i humana que brillarà da-1 munt de tots els pobles hispànics.

J. ROURFE-TORENT

Es curiós, 'i baslaut empipador, d'obser-var covi la manera d'expressar-se del vellrègim perdura en certa gent que es diuenrevolucionaris, i potser Izo són i tot. Encaratrobeu qui, malparlant dels feixistes, diuque no es porten cona a caballeros i queestan desproveïts d'hidalguia. Això corres-1 on a cita ideologia contrarevolucionària;perquè, si considereu la història d'Espanya,veureu que els feixistes fan les barbaritatsque fao precisament berqu.è són descendentsdirectes dels caballeros i els hidalgos. D'unamanera semblant, si bé atenuada, cap ca-talà no pot estar content que U diguin queés molt senyor; per què corn més senyorés, més ;nèrits fa per a desaparèixer.

Al mateix lèxic esguerrat pertany la a-raula oristià tal com l'enaren alguns anti-1éixistes. Ens 15arlen del «veritable esperitcristià» cona si es tractés d'una cosa vera-ment profitosa. Es coniprèn que faci això,per exemple, el company Ossorio y Gallar-do, que es considera encara lligat al cato-liaisme; però sao acabo d'entendre com cerisantifeixistes completament deseixits de lessectes cristianes poden trobar els feixistespoc cristians en llur ferotgia.

Caldria, abans de tot, esbrinar què és elcristianisme, Puix que sembla que hi hagent que encara no se n'ha adonat desprésde tants segles de patir-lo. La confusió s'o-rigina, naturalment, en la creença que elcristianisme coinença en les doctrines de•Jesús de Nazaret. Però, com va dir el mi-licià que, escorcollant un As, va trobar uncrucifix, (( aquest era un savi que ha estatrolt mal interpretat )) .

Ara, si examinem la saviesa de Jesús,veurein que aquest era principalment uninconformista, en la vida i les dites del qualés molt fàcil de sentir l'impuls generós,;Sevò molt difícil de descobrir un cos de doc-trina. Els Pares de l'Església han sabutaprofitar molt bé aquestes circumstàncies ihan anat formant llur cos de doctrina sotala capa de l'impuls generós. Darrera d'ellsels cristians han jugat tranquillament l'e-quívoc entre la generositat de Jesús, ja bendesadet als altars, ,i els dogmes i les actua-cions de la burocriwia eclesiàstica.

El cristià ha de çomença?' w admetent quejcsús`de Nat^a'rèt no és sehzsllament-èt litide l'Home (on radicaria precisament el seumèrit), , sinó el Crist, és a dir, l'Ungit delSenyor. Amb això el cristià, el ver cristià,entra pels camins de la superstició. Ambaixò, posa Jesús de Natzaret al prestatgede la divinitat, de la perfecció inassolible, iemprèn la marxa del fidel pels camins queconvenen als empresaris de l'Església.

Jesús vivent és una nosa per a la burge-sia clerical, que el crucifica. Jesús mort dei-xa un prestigi aprofitable ¢er la burgesiaclerical, que el posa als altars i el voltade l'encens que és l'opi del poble. La ma-iliobra es repeteix al llarg de la història.Joana d'Arc destorba l'Església romana iés cremada per bruixa.. Joana d'Arc, cre-unada i tot, és un ídol del poble francès;l'Església se n'incauta i la posa al calen-dan.

Erich Maria Remarque

pas aquestEstat totalitari d'avui. Prússiai Austria es disputaven ]'hegemonia sobre,els mmúltiples paties ^E'stiats ndepentlfints-qtceconstituïen ]'imperi germànic. Els intellec-tuals perseguits trobaven sempre, ací o allà,un refugi ; amenaçats ' amb ]'expulsió aPrússia, es traslladaven a Dresde, a Vienai viceversa. La situació actual és ben dis-tinta. A la totalitat de la política feixistadel III Reich córrespon la totalitat de l'e-migració dels intellectuals alemanys. Tots,o gairebé tots; han abandonat la seva pà-tria. Comunistes, socialistes, catòlics, jueusi no jueus ; novellistes, dramaturgs, poetes,pintors, músics, homes de ciència, homesdel cinema, etc•

En aquest aspecte pot dir-se que el Reichés un desert. La producció de llibres haminvat més d'un trenta per cent; la indús-tria cinematogràfica, de resultats medio-cres, -está en fallida ; per tal de poder ce=lebrar concerts' à Berlín, -cal cridar músicsd'altres països.

Els ignorants omnipotents del feixismealemany comencen a adonar-se de llur es-tultícia. Per això han volgut retenir a Ale-manya Ludwig Reinn, el mateix Renn quehan condemnat a dos anys i mig de reclusióperquè han vist que era allò que és i queells temen : un talent i un caràcter. El ma-teix Alfred Rosenberg, pontífex màxim delspretesos intellectuals nazis i autor del llibremés buit i més ximple del segle, va visitarReno en la seva' cella de la presó deBautzen per tal d'oferir-li tots els honorsdel III Reich. Ludwig Renn refusà mag

-'níficament l'oferta i partí vers Espanya alluitar contra els còmplices de Hitler, elslamentables generals espanyols Franco iMola.

Ara bé : quina és la significació de l'e-migració dels intellectuals antifeixistes ale-manys?

Ací és convenient reportar un judici d'.An-dré Gide sobre cls grans homes germànics,en el qual l'escriptor francès remarca quel'actitud d'aquests davant la nació alemanyaha estat sempre més aviat negativa quepositiva ; per contra—observa Gide—, elsgenis del poble francès se'ls troba tothoraal costat de llur nació i del seu esperitcollectiu. La remarca és justa. Gairebé totsels genis del poble germànic—els qui nos-altres considerem que ho són—han sentit,segons expressió de Marx, per comptes de]'orgull nacional, el que podríem dir-ne lavergonya nacional. Aixi esdevé a Goethe,Schopenhauer, Marx, Heme, Nietzsche.Aquest darrer ho confirma quan diu : oEs-ser aleman y vol dir ésser el menys alemampossible, és a dir, ésser un bon europeu».Aquest tret de la divergència entre l'es-perit polític de la nació i els seus repre-sentants intellectuals és molt significatiuper als emigrants alemanys. Es pot dir quel'emigració per a ells no és més que unsimple canvi de domicili : Berlín per París,Munic per Praga. Continuen a l'estrangerl'obra començada a la seva pàtria sense re-flectir en Ilurs producdions els esdeveni-ments polítics i socials de llur país. Vanpublicant, ara com abans, novelles biogrà-fiques sobre personatges famosos de tempsremots ; i cal destacar el fet curiós que capd'aquests herois no pertany a la històriadel poble alemany. Darrerament ha estatexplotada, com a font literària, la històriad'Espanya. Com a exemples d'aquesta ten-dència podem citar Ignasi de Lovola deMarcuse, Isabel i Ferran de H. Kesten•Cervantes de Bruno Frank. Per altra ban -da, H. Mann ha publicat una vida moltextensa d'Enric IV de França; el seu cosí,

daus Mann, una biografia de Tschaikows-:y amb el títol Simfonia patètica, i Ste€an;weig ha dedicat un gruixut volum a laida novellada d'Erasme de Rotterdam iin altre a la de Castellio.Per bé que aquests llibres són política-

nent inofensius, llur venda i circulació ésigorosament prohibida a Alemanya. Els

nazis temen la competènciala qualitat, el bon gust lite-rari, el pensament lliure noels deixarien dormir tranquils.Tenen la consciència de llurinferioritat, aquesta inferiori-tat que, recolzada en la forçabruta, ha esdevingut un poder

suprem i inapellable.Alguns d'aquests llibres con-

tenen acusacions vivíssimes-per bé que indirectes—contrael terrorisme nazi. L'Erasmede Zweig, per exemple, és l'a-poteosi del lliure pensament.Castellio, del mateix autor, ex.posa la vida d'un humanistasuís contra la tirania de Calvíi porta aquest subtítol: «Laconsciència contra el terror».La independència intellectualno pot separar-se del concepteantifeixista i revolucionari.

Existeixen, però, una altramena de llibres : els que ober-tament combaten la salvatge-ria del nazisme. Publicacionsde valor documental, com elfamós Llibre Bru sobre l'in-cendi del Reichstag ; altresque tracten del rearmament ila motorització de l'exèrcit ale-many o de l'espionatge inter-nacional nazi ; estudis sobrefigures importants del TercerReich i els seus precursors,com Hindenburg d'Emili Lud-wig, i els dos llibres sobre lavida d'Adolf Hitler, un de Ro-dolf Olden i l'altre de ConradHeiden. Aquesta darrera obra,

n prejudicis l'anàlisi deon é^ exposat sense e ss pA Jvida ' el caràcter de Hitler, mereix unala i ,

atipció especial. Heiden, él seu "autor, s'haespecialitzat en les qüestions referents alnacionalsocialisme — fa quinze anys que es-tudia i observa aquest moviment — i haesdevingut un dels crítics més capacitats

La crueltat i els escaonoteigs dels cris-tians s'avenen, doncs, perfectament amb lesbarbaritats i les fsaradoxes feixistes. Ebsespanyols que, de garlar en castellà, endiuen ((hablar en cristiano», fan un tort moltgran a llur llenguatge ; perquè cal parlarbé, és clar, i això no s'aconsegueix parlantcristià. Com deia aquella noia que discuti a.amb un hidalgo : «Parlar cristià? 1 ara!Per qui m'ha pres ?»

C. A. JORDANA

EPOPEIA

L'actual emigració dels intellectuals ger-mànics no és la primera en' la històriad'Alemanya. Hi''_bagué aquella altra, tangloriosa, ara fa precisament un segle, lli

-gada inoblidablement als noms de CarlesMarx, Frederic Engels, Enric Heme i altresmenys coneguts o ja oblidats. '

Tanmateix l'Alemanya d'aleshores no era

2A QUINASDram. social ankibèl'lic, e n Ores ackes,

d'Alvar d'Orriols

El primer defecte que hom adverteix enaquesta obra estrenada a l'Apolló, és la sevalongevitat de versificació. La primera virtutl'hem de cercar en la noble intenció del'autor que ha volgut iniciar una mínimapart d'alló que demanem amb tanta insis-tència : un teatre revolucionari, una escenaproletària, un art renovat.

L'obra en si no adquireix gran transcen-dència en la seva forma. Hi ha personatgeque recita conceptes amb un to mitinesc desproporcionat i d'evident mal efecte. El con-templeu situat al mig de l'escena mentreva esmicolant sillabes rimades i els altresse l'escolten amb el rostre a l'aguait. Quanha acabat, ]i contesta un seu company,emprant la mateixa gesticulació i d'aques-ta manera van cedint-se la paraula amb unordre perfecte. Una obra proletària o quees titula antibéllica veu perjudicada la sevaforma si l'excés de paraula pren la davan-tera al dinamisme de l'acció. En «Maqui

-cas» els versos grandiloqüents escanyen elgest, ofeguen la mímica, detenen l'ex-pressió. El millor poeta sap les dificultatsque ha de vèncer per escenificar unes imat-ges que ha concebut en un encreuamentd'idees. Alvar d'Orriols no domina pas latècnica ni la subtilesa del vers. Vegeu,si no :

«No sé qué decirte, hijaserán ideas de viejos,pero los que conocimosla paz de nuestros barbechos,la luz de nuestros candilesy el paso cansino y lentode aquellos bueyes que arabanal compás del canturreosentimos, aquí, en el almanacer como un odio internohacia todas esas cosasque ahora llaman «el progreso.»

La reafirmació i consolidació del cinematé lloc en una època definida i intensa de laHistòria : el segle xx. IEn aquest segle s'haregistrat un dels fenòmens més colpidors i,a la vegada, més bàsics i fonamentals acu-sats en el curs de la història de la Huma-nitat : el Collectivisme. Es un flux socialincontenible, omnipotent. Un augment decoherència en la massa. L'aglutinament d'a-questa massa d'una manera intensa. I laseva arribada a un primer pla en els des-tins del món.

russa ha sintonitzat amb els seus films lavibració de tota una germandat escampadaper la terra.

Quina poesia enclouen aquestes imatges,vigoroses, denses, palpitants com la vidamateixa d'El camí de la Vida!

La Poesia té, la majoria de les vegades,un significat exclusivament líric : canta elssentiments de l'autor. La música modulatambé el fluid emocional de l'artista. El pen_tagrama apareix salpicat amb les sensacionsovoides i materialitzades de la seva ànima.

realitat de la vida

L'argument de l'obra ve a demostrar elprocés del maquinisme que ha proletaritzatgrans masses de camperols, seduïts per unapretesa alliberació social. La màquina, però,ha colpit el nervi central d'aquella esperan-çadora illusió i ha esdevingut un agentmés en l'ampla zona de contrarietats ques'ajacen en l'avanç de la classe treballadora.I aquestes màquines, que haurien de portarel benestar collectiu, cavalquen damunt lamisèria de les masses i anullen sensible-ment la collaboració,.dels seus forjadors. Elcapittiisme s'e ega 'rn eís desrivells de Ic&seves pròpies contradiccions i per existirimposa el terror econòmic per a abocar-seen la torrentada feroç dels estris de guerra.Màquines també, engranatges de crims i desang proletària. Màquines que vomiten foc,com aquelles que vomitaren oprobi i desen-cís.

L'actuació dels personatges no és pas moltperfecta. Repetim que el vers excessiu posaentrebancs a la lliure expressió dels actors.

Així i tot celebrem que s'hagi volgut in-tentar quelcom en un sentit constructiu dela nostra escena. Els decorats bastant mi-grats, potser per ajustar-se massa a les nor-mes de l'escola clàssica.

J. V.

*rx

I2V%LAGINEROSTragieomèdía en 3 actes, i en prosa,

dividits en 5 jornades,per Angel Làzaro

La revolució que estem vivint, és portadaa l'escena per l'autor. Tanmateix, el cas ésúnic : el tema de l'obra és a ]'ensems ac-tual i històric. Realitzem dues revolucionssimultàniament : la revolució burgesa i larevolució poletària; una és la lluita contrael feudalisme catòlic de l'Edat Mitjana, l'al-tra, contra l'explotació sota el règim capi

-talista i la burgesia. L'obra d'Amgel Làzaroens palesa aquests dos trets de la nostra re-volució.

L'acció de la tragicomèdia es desenrotllaen un taller d'imatgers d'una aldea gallega.El conflicte del noi, Santiago, entre la imat-ge de la santíssima Verge Maria, tallada perell múltiples vegades, i la noia Aurea, decarn i os, és, a més de pregonament tràgic,molt grotesc al mateix temps. Santiago tépor a l'amor. El cos de la Verge Maria restaal taller, un tronc cru, sense vida, sense de-talls biològics ; a la seva fantasia s'imposaun buit que s'enfronti dolorosament amb larealitat de la vida, encarnada per Aurea. Larepresentació infantil de l'infern, el temormoral del pecat de l'amor, tenen obsessionatel pobre Santiago. Aurea està enamoradad'ell. Tothom es dóna compte de l'estat amo-rós de la noia, menys ell. Es sent nerviós icohibit en el seu treball per la presènciad'Aurea al taller ; aquesta és tota la reaccióque provoca l'amor en la seva ànima.

Però, Santiago és intelligent; és el millorimatger de la comarca. IEls seus patrons, unmatrimoni vell, l'única passió del qual ésacumular i acumular, guanya molts dinersamb el treball talentós de Santiago. Per talde no perdre aquesta font de riquesa, elvolen lligar per sempre al taller mitjançantel matrimoni amb Aurea, neboda dels vells.Abans, però, cal vèncer la por de Santiagoa l'amor. La patrona, una Celestina insu-perable, s'ocupa d'aquest afer i el porta en-davant considerant-lo de la mateixa maneraque si es tractés de realitzar la còpula en-tre animals domèstics. Aquestes escenes del'obra tenen un sabor cruelment realista, depicardia formidable. Santiago en adonar-sede la comèdia que s'està jugant amb ell i elseu amor, es torna boig de ràbia, vergonyai dolor. A la fi, un company de taller, depensament més lliure que ell, li revela l'at-

El Renaixement fou un moviment histò-ri c classificable, concret, que exaltava la Be-lesa i cultiva la intelligència.I l'actual hipérbole recorreguda pels po-

bles, que lliga i vincula els interessos comunsa una classe, obeeix a una llei ètica, encarano ben profunditzada, però autèntica i uni-versal.

La massa es responsabilitza i s'orientavers nous camins més viables i més prome-tedors.

L'art ha de germinar forçosament en el si. d'ella « i'eecalf de lla eva Jalda i, per tant,serà creat a la seva imatge i semblança,constituint així l'aliment espiritual que l'ani-mi i la reconforti.

Certs esdeveniments importants del nos-tre temps han estat ja protagonitzats perla massa. Ella és, doncs, la futura regidoradel món. Conseqüentment, un fenomen queassenyala la formació d'una consciència col-lectiva, d'tm estadi de govern propi, res nopot ésser més ideal ni més just ; res més sa.E1 futur avorrirà aquesta època fosca, queencara té la seva prolongació en la majoriade nacions del món, de fetitxisme i dema-gògia.

AI cinema li donaren la denominació desetè art. I el setè art—superior en atributsa llurs predecessors, síntesi de tots ells

—pertany al poble. Per a ell fou creat.Cal no confondre el seu descobriment

—realitzat per Lluís i August Lumiére—ambla seva creació. La seva edificació biològica.El seu forjament i el seu tremp. I això dar-rer fou realitzat pel poble; per la massa.Per la col•lectivitat anònima.

Res no poden fer en contra d'aquesta teo-ria els intents banals de fonamentar deïtatso ídols. La pantalla rebutja l'exclusivisme.No admet figures falses sobrevalorades. Maino aconseguiran res—fora d'un enlluerna-ment superficial—ni Gretes ,Garbos ni Mar-lenes Dietcichs• Ni qualsevol altre uestel,)ambigu amb pretensions de superhome.

L'ampli finestral del cinema vibra, en can-vi, quan copsa el mGn• Es torna hipersensi-ble quan sent l'alè de la Humanitat. Regis-tra amb exactitud els problemes i el sentirde la massa. IEs la seva calor, promesa fidel.Abraça tèbiament la Humanitat. I fa d'ellala seva essència, la seva medulla estètica gla seva fotogènic. Fotogénia irradiada portot aquell que és popular, collectiu, social.Acritud, dolçor, aiguafort, llum i ombra del'anònim.

Per això el cinema té en la U. R. S. S.e1 seu més fidel representant. Perquè Rús-sia, recé del món on el collectivisme ha asso-lit la seva més alta expressió, ha còmprèsque el cinema ha d'ésser obra del poble.1 sense entorpiments ni obstacles, la bellesaintrínseca de la massa s'ha exaltat. L'ànima

I tradueix en ondulant línia sonora tot unprocés psíquic.

Música, Poesia, Escultura. .• integren elcinema.

I aquest art excels, saturat de dosis i po-tències, no ha d'expressar ja un afecte o unsentiment aïllat, sinó que, abraçant múlti-ples sensacions, fases o formes, ha de trans-criure íntegrament el complex fenomen dela vida.

L'escultor grec—símbol etern de la indi-vidualitat—esculpia amb el seu cisell les har_mònigiles dimensions del cos humà .,

I la massa, la collectivitat actual de vidaintensa, de ritme accelerat, no podia permenys de plasmar en les seves concepcionsartístiques—el cinema per antonomàsia—elseu mateix ésser. Reflectir-se de vegades, re-fractar-se.

I la Humanitat ha tornat a crear una novavida en reproduir-la exactament.

EI nostre temps, ric en inquietuds, pròdigen palpitacions, s'ha desdoblat per mitjà delllenç.

La Humanitat pateix objectivament elsseus conflictes i tribulacions. Aclareix in-cògnites. I caminant vers el seu allibera-ment, reafirma el seu pas, vigoritza la sevamarxa i, sense vacillacions, es dirigeix alser Nord, pròxim ja a ésser assolit.

Exactament ha d'ocórrer en aquest altrepla parallel de la vida que és el cinema. Peraixò és inútil que els seus extemporanis, es-tranys al nostre segle, pretenguin desviaramb finalitats baixes i egoistes aquest sub-món dels humils. La forma falsa i defor-mada que impera actualment viu una fased'involució. Però al cap d'algun temps su-cumbirà davant la Veritat. L'ensulsiada ésun fenomen objectiu que es produeix en elsfragments caducs. Ningú no pot evitar-ho.Ni tampoc ningú, sensat, ho intentaria.

El cinema acostuma desprendre de la na-turalesa, no ja breus i accidentals punts desuport, sinó imatges senceres, blocs duus itransparonts, que renova íntegrament, do-tats d'una ,inefable substància artística.

O sigui que el cinema ha d'ésser fidelreflex de la vida. La seva exacta repercussió.Es d'aquesta manera com únicament pos-seirà totes les qualitats estètiques i moralsdel veritable art.

I no podem deslligar aquesta transplanta-ció de Vida del moviment històric i sociala què abans ens hem referit.

Per això el cinema ha de registrar, embe-llint-ho, tot allò que vibri, que continguicàrrega d'emoció. El parat, les lluites so-cials, la prostitució, la fam... són fonts in-esgotables de fotogènia. El moment presentés decisiu en solucions per al futur. I elcinema—proa espiritual clel segle—no potromandre per més temps estancat damunt lacapa de llot en què els seus múltiples ene-mics — capital, mercantilisme...—volen sub-ntergir-lo.

La lluita que les masses proletàries de totel món mantenen contra aquells enemics,que culmina en la que s'està desenvolupanta la nostra terra, diu ben clarament que noho aconseguiran. I que el cinema—paralle-lisme gris de la realitat—podrà complir elseu comès i desenrotllar-se d'acord amb leslleis per a les quals fou creat.

ROE

Jlllllillll!!II{IVIIIl81{IIII{IIIIIIIIIIIIIIIIINIIIIIIII{IUIIIIIIIIIIIIIIII{IIIIIIIIIL

CASA REMECOPIES a màquina

CIRCULARSamb multicopista a preus reduidíssims

MONT-SIO, i8, Pral. - Telef. 18053

dllllllllllllllllllllllllllllllllllillllllllllllilllllllllllllll;;IIiIII CIIIIIIIIIIIIII

mosfera corrumpuda que l'envolta, on escultiven l'embrutiment i la hipocresia ambl'única finalitat de la millor explotació dela força humana. Adolorit fins a les prego

-neses de la seva ànima, agafa una destral idecapita d'un cop formidable el sant, dar-rera obra seva. Aquest gest furiós té una for-ça simbòlica extraordinària. Sota la destrals'esfondra tot un món vell i podrit.

L'autor coneix perfectament el món queens representa, i no menys bé l'art dramàtic.Li sobra vida autènticament teatral i no fal-ten ni hilaritat ni llàgrimes. Els caràctershan estat ben vistos i el llenguatge és bell inatural.

La interpretació és molt reeixida. Totsmereixen el mateix elogi, tant els primersactors : Manuel Paris, Esperança Ortiz, Pu-ra F. Villegas, Robert Samsó, Guillem Gras

-ses i tots els actors que intervenen en la be-Ilíssima escena de la verema.

La decoració de. Salvador Sabates, moltbé. En resum : un franc èxit per al TeatreBarcelona.

GUILLEM TIEZE

Una escena del filmi nrssà (El canní de la. Vida»

1

Z 1 v ►ll 1( 13»Ek i9-XI-36

:t_,t :II Ik 1 _

Consideracions sobre Part dramàtîc LES ESTRENES El cinema s'ha d'inspirar en laQuan la burgesia vivia el seu període re- ció del seu caràcter peculiar al voltant de

volucionari, les seves produccions artístiques les altres manifestacions artístiques que tot-contenien el bagatge de les inquietuds polí- hora han d'engruixir la nostra elevació in-tiques i socials que aleshores es debatien tellectual.contra el privilegi feudal i autòcrata. La El teatre burgès, com la seva literatura,classe obrera es veia representada en aque- la seva poesia, totes les seves arts, dónalles imatges de transformació social i la als seus personatges llur pròpia existència.literatura de l'època saturava els esperits Hem dit que la burgesia ha deixat d'ésserde noves idees morals i assolia un prestigi revolucionària, progressiva, en el momentque la història tenia cura de registrar. Però que les seves condicions econòmiques hanel sistema econòmic anava evolucionant vers perdut l'estabilitat necessària per a enca-una concentració de la classe dirigent. Amb minar-se a un nou sistema de produccióel privilegi feudal es va enderrocar l'artque contenia l'essència específica de llur su-premacia política. La burgesia naixent te-nia una noció exacta del paper que repre-sentava en la distribució de les riqueses.Unes noves lluites socials venien a suplirel fet revolucionari burgès. Amb les milloreseconòmiques que la classe obrera obteniavenien a afegir-se les contradiccions del ca-pitalisme en la depressió dels seus mercats.La llibertat i la igualtat davant la llei su- x;posava ja la culminació de l'ordre burgès,il'art tenia una llibertat de moviment i sd'expansió adjacent als drets de l'home pro-mulgats després del capgirament polític. Laguerra europea, aquesta monstruositat queara es vol superar, va esculpir ja en l'ànimde les multituds el dubte a les prerrogatives ^Ide les lleis democràtiques. La joventut queva ésser intèrpret del foc de les trinxeres,la generació que va conviure amb l'esfon-drament d'una civilització conceptuada coma perfecta, es convocà ella mateixa a unarevisió de les idees que l'havien induït a ladefensa d'uns interessos que no els perto-cava en el més mínim. Aleshores la literatu-ra i la poesia es posaren al servei de la lli-bertat i del pacifisme. El proletariat cons-cient observà ja la descomposició del capi-talisme i s'orientà vers la lluita de classes.Aquest fet repercutí copiosament en les es- Ignasi Iglésiestralles de les Universitats i centres de cultu-ra, i es va iniciar un període florent de la i canvi. En el teatre observem aquesta de-literatura social. cadència de la burgesia que fa que les seves

Què ha succeït, però, en els temps ac- produccions escèniques esdevinguin verita-tuals? El capitalisme s'ha desentès de tot bles obscenitats, tant des del punt de vistacompromís i ha desencadenat una terrible artístic com del moral. El mateix fenomenpersecució contra les llibertats obreres i llurs observat en la seva literatura, la seva poe-reivindicacions. La burgesia ja no és revo- sia, el trobem en les obres teatrals. Matri-lucionària. Ha arribat al cim de les seves monis que s'enganyen mútuament, vicissi-facultats econòmiques i intellectuals. I així tuds amoroses que originem la rivalitat perveiem com totes les branques de l'art se a la possessió de la dona o de diverses do-n'han ressentit en gran mesura i constatem nes; xafarderies de veïnat que vol ésser sa-també com ]'art burgès intenta de trobar bedor de la intimitat de les famílies, eollo-una sortida amb els seus experiments mo- quis entre jardins iflors que matisen ladernistes que res no modifiquen l'essència gaubança del ben viure, satisfaccions pas-de la creació artística. Què cal fer, doncs, sionals i velleïtats de fortuna són els temesper a interessar les multituds a incorporar- que l'escena burgesa matisa en el sentitse al moviment artístic? Què cal edificar pràctic de la seva existència. Aquesta edu-per a donar a l'art tota l'expressió de les cació que es va infiltrant al públic, aquestlluites actuals i formar l'home conscient del sentiment de la vida fàcil i frívola quenou estat de coses? Hem de tenir en compte les imatges escèniques van saturant en l'à-que la multitud és molt ambigua. Cal des- nim dels espectadors, són poderosos mit-triar-ne els nuclis, els sectors obrers pró- jans de la burgesia per a fer coincidir elpiament dits. La multitud es mou amb rola- seu pensament amb la voluntat dels homes.tiva facilitat dintre ]'ordre burgès. Hi ha Es aquest el concepte que en té del teatreun gran contingent de massa ineutra, pas- la burgesia. Divertir el públic, fer oblidarsiva, que és respectuosa amb els esdeveni- les cabòries de la vida del treball i encami-ments i forma el conglomerat de què es val mar-lo vers el pendent de la fastuositat.la burgesia per a mantenir-lo dócil a les se- Ignasi Iglésies ha estat l'autor que mésves lleis directives. Es precisament aquest predileccions ha tingut per part del públicel fet que cal apreciar per a regular unes popular. El teatre d'Ignasi Iglésies, ambnormes que serveixin d'experiència a les els seus personatges humils, els seus vellsnostres activitats. Som nosaltres, ]'avança- iels seus infants, pot considerar-se comda del moviment obrer, als qui pertoca por- a social en un concepte místic. Els planystar a cap una labor constant per a donar a de les seves escenes, el color gris de les se-l'art tot el nostre contingut ideològic i fer ves imatges constaten ja la posició depossible la reintegració de les masses al l'autor davant la misèria i el dolor dels hu-moviment revolucionari. Es necessari d'es- mils. Iglésies projecta una part del teatretablir les bases inicials amb les quals es social. Ell no intenta pas canviar l'ordrepugui anar a la creació de tot l'aparell ar- burgès, sinó acondicionar-lo, fer-lo més fle-tístic del proletariat. I nosaltres creiem que xible a la pietat que els poderosos han deel teatre ofereix unes perspectives ben am- tenir per als humils. Les nafres socials noples, un marge considerable per a aixoplu- són presentades com una conseqüència degar-hi les nostres inquietuds socials i al ma- l'explotació capitalista, sinó que vol fer-lesteix temps per a rebatre la moral de la bur- inherents a si mateixes, com una propietatgesia. Sembla, però, que el teatre proletari, aliena als fenòmens de les relacions socials.el teatre obrer, no ha estat prou analitzatdintre les nostres files per tenir-ne una no- JOAN VALLESPINOS

HISTORIETA SENSE PARADLES

Societat Espanyola de Carburs Metà Mies

Correus: Apartat 190 BARCELONATelèfon 93013

Teleg.: "Carburo," Mallorca, 232

CARBUR DE CALCI; Fàbriques a Berga (Barcelona) i Cor-cubion (Corunya) :: OXIGEN 99 °lo DE PURESA, Fàbriquesa Barcelona, València i Còrdova :: ACETILEN DISSOLT,Fàbriques a Barcelona, Madrid, Palència i Còrdova :: FERROMANGANES i FERRO SILICI :: SOCARRIMAT i SECATde fils i peces de seda, cotó i altres teixits :: CALEFACCIOINDUSTRIAL de laboratoris i domèstica :: GENERADORS,BUFADORS, MANOMETRES, materials d'aportació per la

SOLDADURA AUTOGENA

PRESSUPOSTOS ESTUDIS CONSULTES 1 ASSAIGS GRATIS

Estadistica significativa

La Societat de les Nacions ha publicat unestudi sobre la situació econòmica mundialdes de 19J3.

Resulta d'aquest estudi que és gràcies ala Unió Soviètica que hom pot constatarUn augment general de la producció indus-trial del món en els últims tres anys.En 1935 la producció mundial era de

94,8 per cent de la producció total regis-trada en >929, la qual cosa representa unaugment d'[i,8 per cent en comparacióamb 1934 i de 22 per cent en relació a 1933•En aquest increment és la U. R. S. S. laque juga el paper principal, car la sevaproducció —el rapport ho diu—en 1935 hadoblat la de r929.

En l'ordre de la productivitat industrialla U. R. S. S. oéupa el primer lloc ambuna xifra molt superior a la de qualsevolaltre gran país.

Això és el que la premsa reaccionària detot el món anomena ida barbàrie bolxevic»!

Afront

—El Prerni Nobel de literatura serà ator-gat a un autor francès!

—Segurament no han llegit el meu llibre<Mein Kampf»!

Neguit justi ficat

El corresponsal de Le Temps, periòdicd'ultra dreta a Berlín, ha telegrafiat al seudiari el que segueix

«Hi ha motius per a creure que el discursdel Füh.rer à Munich no ha suscitat mésque un entusiasme mediocre en la poblaciódel Reich. Les observacions que hom potfer a L'entorn semblen testimoniar-ho.

»Per bé que no ha amenaçat ningú di-rectament, la barra amb la qual es va ferapologista de la violència, el menyspreu queva palesar per la legalitat, la seva glorifi-cació dels armaments d'Alemanya, sols po-dien suscitar en l'alemany mitjà inquietudsja desvetllades per discursos anteriors. Esun fet que l'alemany mitjà comenta a plan-tejar-se les mateixes qüestions que l'estran-ger davant els formidables armaanents delReich. Malauradament, aquesta curiositat oaquesta ansietat 'no pot modificar els esde-veniments, car hom no li demana la sevaopinió i no la hi demanarà en cap circums-tància.»

La muralla xinesa

La pacifista i arxiprudentíssima deanocrà-cia francesa, amb un ull que mira Itàliai l'altre Alemanya, ha sofert molt que lanatura no li hagi fornit un tercer ull, ambel qual, certament, hauria mirat Espanya.En compensació, es defensa a còpia de mi-liarás.

Que el país no semblava segur? Doncss'ha construït la línia Maginot.

Que Bèlgica abandona França? De pres-sa, es crea la línia Daladier-Gamelin.Franco entrarà a Madrid? Hi haurà línia

als Pireneus.Mussolini s'aliarà arno Alemanya? Serà

l'hora de la muralla sobre els Alps.1 quan les democràcies d'Europa hauran

desaparegut una darrera l'altra, la demo-cràcia francesa, cansada de parlar un llen-guatge universal, es clourà la boca i, silen-ciosament, maniobrarà solitària dintre delsseus bastions.

Línies i rnur'alles ens fan pensar en exem-ples llunyans. Ja que podria molt ben ésserque, en la història del món, aquesta no siguila segona gran morralla, després de la xi-nesa. La qual, com tothom sap, uo servíper evitar mai cap invasió,

blement un estranger, però fou també sol-dat alemany al front i nosaltres vivim dinsun estat democràtic.» En el marge d'unad'aquestes lletres Grzesinski escriu : aA laDivisió de Policia : Demano que se'm sot-meti des d'ara endavant l'autorització deldret de paraula a Hitler. En un Estat de-mocràtic no existeix cap raó que aboni re-tirar-la-hi.» L'informador competent escriusota aquesta nota marginal el següent:((Retransmès al Senyor Ministre : Us prego

La vídua d'Edgar André

Stalin, en el seu despatx del Kremlin

SYDNEY I BEATRIU WEBB

LLEGIU

"La Correspondencia Internacional"

1 9-XI-36

^.

ESDEVENIMENTS

Stalin és un dictador?«L'autoritat s'arrossega pel car

-ver. El poder és d'aquell que elrecull.

»En la seva ràQida ascensió, ellfou sempre tal com en realitat erai com la Naturalesa l'havia m ar-cat: un dèsjota an,b instints demendicant.

»Tu ets llur Fïrhrer per Jerme-tre, no per prohibir. Quan unath art de l'escamot esdevé massa ar-dida i perillosa, tu pots llançarcontra d'ella la part complaguda,deixar afusellar els teus partidarister altres partidaris també teus,i així, de catàstrofe en catàstrofe,airejar-te. Et sents a pler en ionrègim que és una sagnia inestron-cable?»

KONRAD Hlanl•:S

Cal dir-ho francament : la literatura dul'emigració ha estat extraordinàriament pn-bra ens bons llibres sobre el Führer• . Engeneral, el que lla publicat fins a la dataconsisteix exclusivament en una literaturapolítica de combat, llevat de pamflets de laptjor espècie, que fins el 30 de juny de 1934—i àdhuc més tard—s'esforçaven a relatarfets que són del domini públic, tals comque Rbhm era homosexual i que Ley foutret en complet estat d'embriaguesa d'una Jtaverna de Colònia. Fins avui, però, ensmancava una gran obra que dominés mes-trívolament el conjunt del problema i lesfonts de la qual—absolutament autèntiques—projectessin una llum meridiana sobre unseguit de fets inèdits i nombrosos, descone-guts fins ara : una biografia de Hitler desde la seva primera joventut fins a l'actuali-tat sota la forma d'una anàlisi que desta-qués la connexió d'una època amb el pro-grés social universal, bo i donant a un mo-dern estil descriptiu de la bistòria el mésforma! sentit revolucionari.

Per ara el llibre de Konrad Heiden sem-bla haver omplert aquest buit. El seu llibreapareix avui com la millor obra que posseïmen la matèria, i la seva significació actualés fora ele tota mesura. Hom hauria de pu-blicar-la en format reduït, utilitzant paperfiníssim, i escampar-ne per tot Alemanyamilions d'exemplars. Ço que eleva particu-larment aquesta obra de Heiden per damuntde les dels seus predecessors, és el profundesforç realitzat per l'autor vers una psico-logia intelligent de la ccjustificación de l'exis-tència de Hitler, del seu partit i de les inver-semblants conseqüències que això comporta(per aflictiu que sigui parlar de «justi ficació»(le l'existència).

Heiden veu en els tres fracassos que téHitler com a alumne de segona ensenyança,com a aspirant a l'Escola de Belles Arts(classe de pintura) i com a candidat a ingrésa ]'Escola d'Arquitectura de Viena, respec-tivament, un esdeveniment psíquic decisiuque determinarà el seu caràcter. Aquestesexperiències de fracassos consecutius en elsi de la societat burgesa foren la trama detota la seva vida i elles seran el motor del'ambició extravagant amb què voldrà arepa-ran, cls errors de la seva joventut.

«L'alumne «suspès» a l'escola de segonensenyament de Linz, inicià una caça inces-sant, anant sempre a la recerca de l'apro-vaci ó . Això no prové pas d'una freda avidesade poder, ni tampoc del sentiment de pui-xança produït Pel capteniment de la caval-cadura i l'habilitat del genet, No. Es l'eternarribisme, la caça de les bones notes, la re-petició contínua de l'examen fallat en altretemps,»

En un altre lloc Konrad Heiden diu que«tota la vida de Hitler és un únic i malau-rat amor vers la bona societat burgesa»,amb la qual cosa revela un dels més pro-funds secrets del mecanisme psíquic del xer-raire en totes les coses reals, del xerraireque tanmateix posseeix a la perfecció lapràctica de la psicologia de les masses, iamb l'ajut ele la qual pràctica pot arribaral poder en l'Alemanya de Severing, Brauni Thàlmanm. Heiden cerca en aquesta co-hesió de fets la qüestió ((cardinal-social)) ipsicològica dels motius de l'ensulsiada detots els partits, comparat amb l'èxit acla-parador ele Hitler, i emet el següent judici—gens inesperat per a una persona adver-tida—però tanmateix extraodinari, per talcom comporta un coneixement de la natu-ralesa de l'ànima de les multituds

OEls grans partits moderns de masses,els feixistes en pimer terme, ham desco-bert una antiga veritat històrica que sem-blava enterrada en les boires del tempsels homes defensen rarament llurs interes-sos ; les masses, per dir-ho així, mai, ansel contrari, són les servidores de llurs il-lusions. Aquest fet positiu és quelcom demés gran i més violent que una senzillaniciesa o un encegament, ja que es basasobre el desig profund de ('home a la re-nunciació i al sacrifici d'ell mateix, desigque en la història juga un paper tan im-portant com la fam i l'amor. Hitler nomenteix quan declara orgullosament que nodemana als seus partidaris altra cosa queel sacrifici i sempre el sacrifici.»

AI llarg del seu llibre, sincerament com-movedor, Heiden evoca encara la història

tràgica de la República de Weimar des delprimer dia de la seva existència fins al delseu esfondrament total, lamentable i senselluita, i la presa del poder per Hitler. So-bre tot això Heiden aporta també una sèriede detalls inèdits que desemmascaren lafaç d'aquesta República assolada per lapor, i que delaten la tragèdia—potser seriamillor dir farsa—que es preparava. Unexemple

))El 1928, Loebe, president socialdemò-crata del Reichstag, escrivia contínuamenta Grzesinski, ministre socialdemòcrata del'interior de Prússia: «De totes manereshom mo pot continuar prohibint a Hitlerque parli en públic, com es ve fent d'algunsan ys en aquesta banda. Hitler és innega-

que retireu aquestes instruccions. Tenimja bastants idiotes en el nostre país, no ésnecessari que n'importem de l'estranger.»

«Però això no serví de res, En X928,l'Estat Democràtic dóna a Hitler l'autorit-zació per a agitar novament amb les sevesarengues el poble contra ell.»

El llibre de Heiden ens aporta, post-fes-tum, dotzenes de testimonis que palesen lamiserable incapacitat d'aquests >-epublicans.Hi ha, a més, les innombrables anècdotesque circulen actualment per les altes esfe-res oficials del III Reich, on es troben cer-tes personalitats que no han trencat total-ment llurs relacions amb l'autor. En triem,entre moltes, una d'interessant i típica, quees produí en un asil d'homes a Viena. Elconta el pintor Hanisch, antic collega deHitler : Hitler pintava aquarelles, Ics qualssignava amb el nom de reputats pintors,les passava després per un forn per tal quetinguessin una certa pàtina, i les lliuravaal seu collega. Més endavant consten lespoesies que havien d'ésser copiades pels es-tudiants obligats.

Per acabar, copiem encara del llibre deHeiden (d'encisadora» història ele Gòringi del príncep August Guillem : Gòring im-mediatament després de la matança del 30de juny del 1934, ordena al príncep quevingui a vem•e'l i el rep amb aquestes pa-raules, : «Teniu realment el cap més insen-sat de tots els que he vist en la mevavida». I afegeix : «No crec pas que sigueuútil a la llista del Govern,. (Hom haviatrobat a casa d'un dels afusellats el 30 dejuny, una llista amb els noms dels membresdel Govern, entre els quals hi havia el delpríncep.) Però jo sé que vós teniu actual-ment el desig d'anar a passar alguns dicsa Suïssa ». Essent negativa la resposta delpríncep. Gòring li digué imperiosament

«Us he dit abans que teniu el cap mésinsensat de la terra i, naturalment, voleuanar a passar una temporada a Suïssa!!».El príncep comprengué i agafà el primertren que sortí cap a Suïssa.

En aquest article hem hagut de limitar-nos a extractar alguns detalls de l'obra deHeiden. No podem fer, en aquestes ratlles,una exposició de les 447 Pàgines del llibre;tot el més a què aspirem consisteix a sub-ratllar vigorosament l'essència d'aquestaobra ingent : la primera biografia real deHitler, personatge la caracterització delqual no ha esgotat els múltiples apellatiusque correntment hom li ha penjat de «follsanguinari», «xarlatà», «mandatari de laclasse dirigent,, «bàrbar», «traïdor als seusamics» i «assassí». Es tot això, cert, perohi ha quelcom més. Car aplicant-li aquestsadjectius el problema no solament no estàresolt, sinó que ni s'ha arribat• a plantejar.El mèrit de Konrad Heiden en publicaraquestes particularitats desconegudes finsavui, consisteix precisament a haver primerde tot plantejat el problema correctament ilògicament. La pregunta és, doncs, aques-ta : «Per què Hitler i la seva época de fei-xisme han estat possibles ?». Més avall,Heiden pervé a resoldre en gran part i cor-rectament el problema anunciat, tot el queja és possible en l'actualitat. Igual que elmetge cercant les causes de la malaltia ique per exterminar els microbis de la sífi-lis, per exemple, primer n'ha de «compren-dre» la naturalesa, així l'antifeixista de lanostra època ha de comprendre en primerlloc la naturalesa de Hitler a fi de poder-locombatre millor. L'obra del socialista Kon-rad Heiden és una justificació immanent ihistòrica de Hitler, car respon a la pregun-ta : per què donades les circumstàncies

—la major part de les quals eren oreades perla fugida individual dels homes—fou pos-sible un Hitler, per què es convertí en amodels destins d'Alemanya?

Deixant de banda aquesta resposta, elllibre s'estén encara més enllà del quadrede la biografia, i àdhuc es converteix en unaarma del millor calibre en la lluita delproletariat revolucionari contra Hitler iaquelles potències que amb llur orgullagressiu obscureixen el cel d'Europa.

JULI EPSTEIN

(Trad. A. B.)

seus successius presidents. Pel que es refe-reix al grau o la dignitat, Stalin no és decap de les maneres el personatge oficial mésimportant de la U. R. S. S., ni tan sols delPartit Comunista.

Si estem inclinats a creure que Stalin ésveritablement un dictador, examinem si ellobra a la manera d'un dictador? Hem con-cedit una atenció molt particular respecte aaquest punt, anotant minuciosament totesles conseqüències que es poden treure del'experiència dels vuit anys darrers (1925-34)i de tots els fets més comprovats. No pen-sem pas que el Partit estigui governat perla voluntat d'una sola persona o que Stalinsigui home per a desitjar o reclamar unaposició tal. EhI mateix, d'una manera per-fectament explícita, ha denegat tota menaele dictadura personal, en uns 'termes ques'acorden certament amb la nostra pròpiaimpressió, després d'analitzar els fets.

En ei rapport minuciosament revisat ï ri-gorosament autèntic d'un interviu de r932,trobem això : Emil Ludwig posa la qüestiósegüent: «Al voltant de la taula davant laqual ens trobem, hi ha setze butaques. Noobstant, d'una part, es sap que la U. R. S. S.és el pafs on es suposa que cada decisió éspresa per unes assemblees, però per altrapart es diu que tot és decidit per uns indi-vidus. Qui decideix en realitat? La respostaele Stalin fou clara i directa. Digué : «No,uns individus no poden pas decidir. Les de-cisions d'individus són sempre, o gairebésempre, decisions unilaterals. Emn tota collec-tivitat, en tota assemblea hi ha persones lesopinions de les quals poden ésser confron-tades. Per la nostra experiència de tres re-volucions, sabem que sobre cent decisionspreses per individus sense que elles haginestat aprovades o corregides per la collee-tivitat, noranta són unilaterals. En el nos-tre cos dirigent, el Comitè Central del nos-tre Partit que guia totes les organitzacionssoviètiques i del Partit hi ha uns setantamembres. Entre els membres d'aquest Co-mitè hi hem de tenir els millors dels nos-tres dirigents de la indústria, els millors delsnostres cooperadors, els millors dels nostresorgainitzadors de la distribució, els millorsoficials, els millors dels nostres propagan-distes i agitadors, els millors experts de lesmasies soviètiques, sovhhoses i holhhoses,així com economies individuals, els millorsespecialistes de les nacionalitats que formenla U. R. S. S. i de la política nacional. Enaquest aerópag hi ha concentrada la saviesadel Partit. Cadascú pot aportar-hi la sevaexperiència. Si, contràriament, les decisionshaguessin estat preses per individus, hau-ríem comès errades molt serioses en el nos-tre treball . I és justament per això que ca-dascú pot corregir les errades de l'altreaixí, arribem a unes decisions relativamentjustes,,,

Aquesta resposta reflexiva del mateix Sta-lin dóna la mesura exacta de la qüestió. E1Partit Comunista de la U. R. S. S, ha adop_tat per a la seva propia organització els ma-teixos principis que regeixen el conjunt dela Constitució Soviè ti ca. En aquests princi-pis no hi ha lloc per a la dictadura indivi-dual. Amb el fi d'evitar les errades degudesa la gelosia, a la vanitat i altres defectesdels individus, és de desitjar que cadascús'atengui a l'assentiment dels seus colleguesque ja han pogut discutir tranquillament,puix que tots són responsables i solidaris dela decisió presa.

Trobem confirmada aquesta afirmació enles paraules explicites de Stalin, en la sevaactuació en un cos molt important. Ha sub-ratllat sovint que no fa més que exteriorit-zar i divulgar les decisions del Comitè Cen-tral del Partit Comunista. Així, parlant delseu molt conegut article Els èxits ens pugenal cap, estableix expressament que aquestfou escrit després de la ben coneguda deci-sió del Comitè Central respecte de la lluitacontra les desviacions de la línia del partiten la collectivització. «He rebut recentment—din—un gran nombre de lletres de cama-rades kolkhosians fent-me preguntes. Hau-ria hagut de respondre individualment a ca-dascuna d'aquestes lletres, però això era im-possible, tota vegada que la majoria d'ellesno portaven adreça (havien oblidat de fer-neesment). Amb tot, la majoria de les qües-tions posades en aquestes cartes eren del mésalt interès polític per a tots. Vaig doncs tro-

bar-me davant la necessitat de respondre ambuna lletra oberta per mitjà de la premsa.No ho faig, però, fins que tingui la decisiódel Comitè Central a aquest respecte.»

No ens podem imaginar els «dictadors con-temporanis d'Itàlia, d'Hongria, d'Alemanyai ara (x935) dels Estats Units», així com elPrimer Ministre del Regne Unit o de Françarequerint el parer i les instruccions de llurgabinet per unes lletres a les quals no pot

respondre individualment. Pe-rò Stalin va més lluny. Dónala raó d'aquestes decisions col_lectives. Subratlla el perillreal de la influència personalpresa per tal o tal responsa-ble del partit en una o altraregió d'aquest vastíssim país.Tenia en el seu pensamentmo sols els funcionaris locals,sinó també certs membres delsComitès regionals i algunsmembres del Comitè Central.Aquesta pràctica ha estat,per altra part, estigmatitzadaPor Lenin com a «fantasia co-munista». El Comitè Centraldel Partit—deia ell—s'adonàdel pertill i intervingué sensepèrdua de temps ; encarregàa Stalin la tasca d'advertir elscamarades que s'enganyaven.Alguns creien que l'article deStalin Els èxits ens pugen alcap era el resultat de la sevainiciativa personal. Es un con-trasentit. El noste ComitèCentral no existeix per a per-metre la iniciativa personal

de qualsevol, sigui qui sigui, ni tampoc pera coses semblants. Això era el reconeixementde la participació del Comitè Central. Iquan la profunditat i seriositat d'aquesteserrades fou establerta, el Comitè Central novacillà a intervenir contra aquestes erradesamb tota la força de la seva autoritat, pre-nent la decisió famosa de març de t930 .

Ens complaem a reportar un exempledels grans dots de govern de Stalin, segonsla informació d'una americana que resideixa Moscú : A. L. Strong

l uPermeteu-me que us ofereixi una mostrade la manera com obra Stalin. Jo l'he vistpresidir una junta de Comitè que havia dedecidir tot seguit sobre una queixa formu-lada per mi. Convocà totes les persones in-teressades en aquesta qüestió, però quan hiarribàrem hi trobàrem no sols Stalin, sinótambé Vorotxilov i Kaganovitx. Stalin nos'assegué al cap de taula, però sí on podiaveure els rostres dels altres. Obrí la discus-sió amb unes preguntes directes; desprésd'exposar la reclamació, demanà al que erainenmiinat : «Per què heu cregut necessaride fer això?» Parlà menys que altres, Sta-lin ; pronuncià tan sols frases circumstan-cials, mots precisos. Adhuc les seves pre-guntes eren més que ipterrogacions que de-manaven una resposta, interjeccions per aajudar les raons dels que parlaven.

L'afer fou presentat amb claredat : lesnostres esperances; el nostre egoisme, elsnostres conflictes. El tarannà d'aquells queja coneixia des de feia anys i d'aquells queveia per primera vegada, així, apareixiad'una manera perfecta. Cadascú havia decooperar, de prendre la responsabilitat d'unproblema. Les directrius esdevenien clares.Sabíem el que havíem de fer.Tot just si teiia consciència de la part

presa per Stalin en l'ajut que ens haviaestat donat per a prendre una decisió. Sen-tia que ell era més capaç que ningú de cris-talditzar un pensament en una frase. En elmoment que tot esdevingué clar, ni un minutabans ni un minut després, Stalin es dirigíals altres : aI bé ?» Una paraula de i'un,una frase de ]'altre; concretaren la conclu-sió. Aprovació? Fou unànime. Semblava quetots ho havíem decidit unànimement. Es elmétode de Stalin i la seva grandesa. Pos-seeix un suprem grau en l'art de l'anàliside les qüestions, de les personalitats, de lestendències. A través de les seves anàlisissintetitza nombroses voluntats.»

DOCUMENTS EspitlleraHitler o la vida d'un dictador

Moltes gràcies!Entusiasmat per les revelacions «sensa-

cionals» que havia promès de fer el joveperruquer parisenc Yonnet, les quals haviende donar al seu periòdic una magnífica pu-blicitat, el director de Candide (el conegutsetmanari a sou de la reacció) ha lliurat alseu comunicant mil francs a compte delsvuit mil que pensava donar-li.

1 què dareu que ha fet amb aquests di-ners el sinistre perruquer? Espanteu-vos!Els ha donat a les Joventuts Comunistes !

Amb els mil francs del policia Chiappeles Joventuts del districte quart de Parishan pogut pagar el lloguer del local queocupen.

La Federació de J. C. i el cercle del dis-tricte afavorit han fet arribar al senyar Ga-xotte, director de Candide, llurs remereia-ments més afectuosos.

Patriotisme

Un dels diputats anés reaccionaris de Pa-ns, un dels que fan més soroll patriòticamb tot i servir la 'causa hitleriana contraFrança, ha comprat a Londres i a NovaYork uns quants milions de divises i detítols estrangers, els quals han estat dipo-sitats a Anglaterra i als Estats Units.

El Banc que ha intervingut en l'operació,fer tal d'amagar els beneficiaris, designaamb números els seus clients.

Sembla, però, que hom va a iniciar unaenquesta i que no serà difícil desemmas-carar el diputat ((nacional» i el seu famósadvocat, dos ciutadans que fan discursospscudopatriòtïcs al mateix temps que es-peculen contra la moneda de llur país.

Aquest affaire palesa una vegada més quetots els «patriotes cent per cent» són de lanateixa casta. .

En primer lloc, és bo de notar que, con-tràriament a Mussolini, Hitler i altres dic

-tadors moderns, Stalin no està investit perla llei de cap autoritat sobre els seus com

-patriotes i tampoc sobre els membres delpartit al qual pertany. I així mateix tampocno té els poders extraordinaris que el Con-grés dels Estats Units ha conferit tempo-ralment al President Roosevelt o que la Cons.titució americana acorda per quatre anys als

4 MIRADDR19 -XI-36

LES LLETRESFa uns anys que en la ciutat alemanya

UN CONTE D'AURORA B E R T R A N Ade B. va esdevenir un fet extraordinari.Es tracta simplement d'una mart, però nod'una mort humana, car això, malgrat laimportància definitiva que té per al prota-gonista, manca d'originalitat literària, i nom'hauria pas temptát. El cas es refereixa un rellotge,

Aquesta màquina meravellosa, poc tempsabans de l'esdeveniment que la popularitzà,ocupava el lloc preferent d'una vulgar taula

-escriptori, en uma cambra humil. D e s t i n sEra el dormitori d'un pobre buròcrata i

rebia per una petita finestra la trista llumd'un carreró, damunt del qual apareixia lamigradesa d'un bocí de cel gris i emboirat.

Tot això es perdia en la ]lobreguesa delsbarris vells de la ciutat industrial i populosa.

E1 despertador tenia llavors una edat in-definible, però funcionava prou bé per acomplir à bastament la seva obligació.

Havia clespertat puntualment centenarsde vegades i marcat hores i més hores dela vida dels homes.

Visqué els seus primers anys darrera elsvidres d'un aparador. Ningú no li exigiaencara que marqués l'hora exacta ni quesonés en un instant precís per a despertarels dorments.

Sortí de la vitrina vellutada per raure a

,u

lpiiF ' -

1

•

Es sentia els braços com el cotó en floca. Va ferida. Les sabates, velles ipolsoses, ambdeixar-se anar altre cop damunt del coixí, els talons menjats, semblaven adreçar -se à

s'ajapensant que adés es refaria. Però així que la porta, l'una darrera l'altra, impacientsçava ja es tornava a ensopir. No po- de seguir la ruta de cada dia.cha reaccionar. El seu cervell sofria una Per intervals molt espaiats, Karl torna-mena de letargia parcial, amb petits in- va a heure consciència de les coses. Escol-tervals clarividents que aprofitava la cons- tava el batec del despertador i la solitud liciència per cridar : «Spegler, Spégler, faràs apareixia menys ferotge. Feia

ecom ar itard!» Fer tard ?. Mai no li havia esdevin- cions entre el «tic-tao> ferm i regular delgut semblant cosa. Fóra la vergonya de Zenith i el ( (t ic-tic-tic)) desigual i precipitattota la seva vida. Amb un esforç sobrehu- g P A '

mà va posar-se dret. Les parets giravolta- les seves pulsacions.de

ven. Va dirigir-se al rentamans amb vacil- Karl, al tard, dins el garbuix cerebral de

lacions d'embriac. Obrí ]'aixeta. IEl con- de a es destacà r so estrident de] timbretacte del metall va domar-liuna esgarri- de la porta. Recordà vagament, que altresfança. Estengué les mans tremoloses de- cops, en oir aquell mateix so ell havia devers el raig de ]'aigua, però no arribà nia tocar-la. Acabava d'adonar-se d'una es-tranya visió reflectida a l'innocent mirall.Era la seva pròpia imatge cadavèrica. Vapassar-li un núvol pels ulls. Perdé el món rf'de vista. S'esvaní sense aparatositats nipresses com escau a un home modest. —

Passà una estona. Spégler recobrà el co-neixement. S'aixecà amb pena arrossegant-se pel parquet, agafant-seals barrots del

^°^r ^I II ll I II

Entretant,, el Zenith anava fent el seu —«tic-tac» acompassat i ferm. Karl va han- 1çar llambregada a l'amic, que lluïa una ^^` %1faç ampla i optimista. Les agulles, sobre I _

I l'esfera, feien a Spégler una ganyota ama- ible. «Apa, gandul !» semblava dir, i rv j

«Tanmateix —pensà Karl— aquest pobre i rellotge no pot comprendre les meves so- 1 Vil' frences.n I tornà a sentir-se sol i vern.

Va llançar-sedamunt del llit. Per habi- Itud, es fixà en l'hora. Eren les vuit menys ^edeu minuts. «Amb un suprem esforç—re-flexionà—encara arribaria a temps a 1'ofi- --"eina.» «Compliria amb la meva obligació.» i^ fi((Fóra una jnrnada més que honoraria el M a ^^^ ^1meu viure.» Perd no s'aguantava dret i hagué de resignar-se a romandre. ,S

Els darrers moments de consciència, fo-ren per al buròcrata d'una amarguesa in-finita. No pensava ni en el sofriment físic, fer quelcom per acabar-ho, però no sabiani en l'hòrrida solitud que el voltava, ni en ben bé l'acte que calia executar.la mort que podiá sotjar-lo ;únicament es Les vibracions elèctriques, que adés s'ha-

mans d'un oficial d'artilleria ignorant, brè-tol i tossut. L'artiller tenia un caràcter vio-lent i exigia al despertador actes indignesde la perfecta i delicada màquina. Confoniael rellotge amb un individu de tropa qual

-sevol.Un estiu, s'empescà de dur-se'n el ZenV^

als banys de mar. L'abandonava de qual-sevol manera damunt la sorra, sota l'acia-paradora roentor del sol. Arribava regali-mant, i sense eixugar-se la mà ]'engrapavaper veure els minuts que havia romàs din-tre de l'aigua.

Uns anys més tard, l'oficial, incapaç decomprendre ni la perfecció ni la finesa d'a-quell objecte, ja tip de maltractar-lo, elregalà al seu assistent. El soldat no con-cebia que se li donés res en bon estat, ipensà que la màquina estava tarada. Lliuràel Zenith als seus germans petits perquèhi juguessin. Marta, que ja tenia disset anysi era la més assenyada, s'adonà tot d'unade la vàlua del despertador. Va dur-lo aWagner, el rellotger del barri, el qual diguéa la mossa que aquel! despertador era lamillor peça de maquinària que havia tinguta les manis. Uns dies després, el Zenithera damunt la tauleta del dormitori de Mar-ta. Enlluernava de tan net. Aquest gest dela noia entendrí tant e1 despertador, quees posà tot d'una a estimar-la. Era la pri-mera prova d'humana simpatia que se lidemostrava i el cor se li abrandà d'un ro-màntic amor. Però Marta tenia un feste-jador, un fadrí fuster sensual i violent, quela imprudent minyona rebia sovint dins lacambra. E1 pobre Zenith hagué de suportarles expansions amoroses de la parella,- i elseu tendre cor en patí d'allò més.

Vingué la primavera. Marta volia mésque mai plaure al seu fadrí. Li calien ves-tits, calçat, randes i faramalla. Empenyoràel despertador per mercadejar un capell decolor de rosa, amb el qual esperava afermardefinitivament el cor del minyó.

Llavors el rellotge sofrí les hores mésamargues de la seva existència. Rebé hu-miliacions aclaparadores : romangué al fonsd'un calaix, barrejat amb objectes hetero-genis, entre els quals (no pogué oblidar -hómai més) unes lligacames de dona i unacànula d'irrigador.

Així començà la seva odissea. Adés l'em-penyoraven, adés el revenien. Passà per totamena de mans, qui sap lo barroeres 'i ple-bees. Desvetllà funcionaris modestos, dis-pesers, obrers, lladres i protitutes. Coneixiatotes les cases d'empenyorar d'aquella bar-riada. Pot dir-se que els esmentats esta-hiiments eren per al rellotge com una menade balnearis, als quals hom acut periòdica-ment a prendre les aigües.

No res més fou el seu viure trist, finsel dia que el funcionari Karl Spégler el vacomprar per una quantitat modesta.

D'antuvi, ni l'un ni l'altre no compren-gueren la transcencléncia d'aquest fet. Cal-

ELS MILLORS

gué el seu temps perquè la fusió dels es-perits esdevingués palesa.

Quan l'home i el despertador s'aparella-ren per fer de concert l'obscura ruta dels

humils, Karl, com el Zenïth, ja no mos-trava cap estat definible. Els seus cabells

escassos, les ulleres inflades, les arruguesdel front i el gest lassat de la boca pale-saven un veïnatge de vellesa.

Spégler era l'home màquina de les gransciutats, que treballa dels vint anys als sei-xanta sense mostrar mai ni alegria ni las-situd. No mancà ni un sol dia al despatx,i la seva salut semblava perfecta, però siun bon metge hagués examinat el funcio-nari, li hauria descobert alguns símptomesperillosos i malastrucs.

El cas fou que Spégler s'enorgullia dela seva constància de treballador i de laseva salut, bo i planyent-se irònicament queel seu cruel destí no li permetés el repòsd'una llarga i confortable malaltia.

La seva infantesa, però, havia estat moltmés brillant. El pare de Karl, el consellerSpégler, posseïa una casa als Alps Rètics,bella regió coberta de bosc i de torrents.Allí passà el minyó les èpoques més blanesi més dolces de la seva vida. Les visionsenciseres de natura que s'ofrenaven tothoraa ]'esguard ingenu 1 contemplatiu de l'in-fant, li varen amarar l'esperit de poesia,de sentimentalisme, d'anhels purs. Creixéi es formà lluny dels homes, enmig del si-lenci pregon de la boscúria. Les curtes èpo-ques que passava al pensionat, eren consi-derades pel minyó com sacrificis necessarisi ineludibles. Es pot dir que no les vivia,

dA rn,-r,':,,- , 1,

Un sol i trist amor illustrà la vida deljove Spégler. Als setze anys estimava ca-iladament la filla d'un noble veí importanti tivat. IEl pobre Karl li tenia qui sap elrespecte. No hauria gosat parlar a Edithdel seu amor, mentre no pogués ofrenar-lila seva mà i la seva fortuna. Ehl esperavaesdevenir un dia, quan el pare Spzgler mo-rts, propietari del basc i del castell Llavorsofrenaria la seva vida i el seu nom a ladolça i amada criatura.

Però els governs de les nacions no tenenen compte les aspiracions amoroses delsnois de disset anys. Un simple canvi degovern deixa cessant el conseller Spégler.Uns mesos després, va haver-se de vendreels boscos i el castell. Abandonaren la bellacontrada per anar a viure modestament aciutat. Llavors, Karl, malgrat la seva jo-venesa, comprengué que per anys que llui-tés, patis i treballés ja no podria aspirar ala filla del noble veí. Seguí estimant la don-zella des de la pregonesa del seu cor. Edithno arribà mai ni a sospitar-ho. Ell renun-cià per a sempre a la dolcesa d'estimar.En servà, però, una ferida inguarible.

Quan el Fat va ajudar Karl i el Zenith,ja no els restava ni a l'un ni a l'altre capillusió. Ambdós s'havien resignat a menarfins llur mort, una vida inútil i gris. Cadavint-i-quatre hores, un advertiment miste-riós de la consciència els menava al tre-ball. La resta de llurs actes diaris, ja noera sinó la conseqüència del pas precedent.

La màquina omplia el seu rol social, po-sant en moviment l'altra màquina humananecessària a la marxa burocràtica de l'Es-t at.

Així acoplats, ]'home i el despertador, escompletaven. Quan un dels dos deixava defuncionar normalment, 1'altre se'n ressen-tia tot (l'una. Una petita avaria a la mà-quina trençava el ritme de la vida de Karl.Una insignificant malura de l'home, des-equilibrava la regularitat perfecta del re-llotge.

Visqueren així un grapat d'anys.Un dia, Iiarll emmalaltí greument. Feia

temps que el funcionari treballava senseenergia, menjava sense gana, dormia ne-guitós.

A l'hora de consuetud el despertador vasonar, però Karl no es llevà a deturar-lo.L'home pensava : aAv'ui no tinc gaire em

-penta. El deixaré sonar fins que la cordase li acabi.»

El Zenith cridà fins a perdre les forces.S'aturà amb una mena de quequeig en-rogallat.

Altre cop el silenci omplí la cambra.Aquell dia la respiració de l'home era

més agitada. Formava un ritme enreves-sat amb el perfecte metrisme de la mà

-quina.Passaren uns minuts. Karl féu un esforç

desesperat per asseure's al llit. El cap ligiravoltava. Els ulls li feien pampellurues.

preocupà de la seva honor professional.Fins que la febre l'empenyé vers l'abismed'ombres més o no tan atapeïdes, pobladesele cercles lluminosos que s'eixamplaven is'estrenyien en un vertigen desesperat. Jano oïa el ritme amic del seu rellotge. Unaremor aclaparadora li omplia el crani, sor-cla, persistent...

Passaren urnes hores. La finestra obertade la cambra recollia les fresses de fora

Una moto feia vibrar els vidres, lladravaun gos, plorava un infant. La tos rogallosad'un vell es barrejava amb el monòton so-rolleig d'una màquina de cosir.

Dintre la cambra del buròcrata la grisai aclaparadora indiferència de les coses s'a-nava amarant d'un obscur dramatisme. Lacamisa, amb les mànigues obertes, penja_va fins a terra, i ostentava un gest tràgic.EI pantalon es desmaiava travessat alseient de la mateixa cadira on el gec erasuspès curosament. El coll, ben emmido-i:at, groguejava voltant el pom del llit, lesseves aletes es plegaven amb posat d'acla-parament. Costat per costat, la corbata,color de sang anèmica, vessava com d'una

Ràdio-Publicitat, o l'home que fa cas delsanuncis.

vlen aturat un segon, ara tornaven a om-plir el pis de nerviosisme i d'impaciència.També s'oïen uns cops de puny ferms,descarregats contra la porta. «Caldré quem'aixequi — sospirà el malalt—; altraments'alarmarà tota la casa.»

Arraulit sota un vell gavany, s'encaminàa la sortida. Hi arribà amb penes i tre-balls. Féu córrer el forrellat, bo i arrepen-jant-s'hi, No hi havia ningú. El visitanthavia acabat la paciència just al momentque el pobre Karl anava a fer-lo entrar.

Aleshores, vacillant com un embriac, i es-tintolant-se a les parets va tornar-se'n al

llit. En un darrer llampec del seu habitualsentit pràctic deixà la porta ajustada.

Fins les onze del vespre, la tranquil.litat del Zenith havia estat absoluta. Sola-ment en arribar l'hora que Karl acostuma_va a dar-li corda i no veure atansar-se elseu amo, el sensible despertador començaa ennerviosir-se. ((Karl m'oblida»—pensà—,«Aquest matí ha romás indiferent al meuavís.» ((Què esdevé entre nosaltres?»

Passava el temps, i la inquietud del Ze.nith creixia. Fins a dos quarts de dotzeseguí marxant normalment. Des d'aquellahora el seu ritme sofrí les primeres defa-Ilences.

La conducta de Karl resultava incom-prensible al pobre Zenith. Mai, d'ençà ques'havien ajuntat, Spégler no oblidàt aquellapetita operació necessària a la vida delrellotge. Però el martiri del Zenith no s'a-cabava ací. Hi havia de més a més, l'a-menaça d'aturar-se. Dirigí al seu companyuna mirada de súplica: ((Karl1 Karl! elteu vell amic perd les forces!»

Però l'home no es movia. Respongué ales súpliques del Zenith amb una raneradescompassada i anguniosa que ofegava elsomort «tic-tac» del despertador. La mà-

quina, semblava un infant que la mareabandona i va morint mancat d'aliment.L'home, era igual a un monstre assedegato a una ve lla locomotora cansada.

Aleshores esdevingué un fet inesperat imisteriós. El moribund va badar els ulls,lentament, automàticament. Tenia el senyabsolutament ciar. Res no li feia mal. Pe-rò turmentava la` seva consciència aquell«tic-tac )) moridor del rellotge. ((Si no m'ai-xeco a donar-li corda, s'aturarà».

Es llevà amb una deixadesa inexplicable.Amb la mà tremolosa i humida va engra-par el Zenith. Li donà corcla matussera-ment.

Se'n torni al llit. Una esgarrifança ter-rible s'havia apoderat del seu cos. IEs col"sota els abrigalls. Es trobà els peus i lesmans fredes. Aclucà els ulls. A part d'a-quell fred turmentador es sentía molt bé.

s- ;t *

A l'alba, un grapat d'homes sortiren dela cambra de Karl. Havien deixat un cadd-ver amortallat.

El Zenith tingué prou corda encara pera veure com ficaven el seu amic dins d'unacaixa, com el tancaven i se'l duien. Sola-ment llavors comprengué que tot era aca-bat, que mai més no tornaria a veure'l.

No ho resistí. El seu cor va esclatar.Parà en sec amb un espetec paorós. S'oícom un sanglot trencat. Vibrà encara unssegons amb una musiqueta misteriosa. ResInés. S'havia aquietat definitivament,

^t#x

Kreutzer desitjava conservar el rellotgecom a record de Karl, però Wagner, el re.llotger del barri, no es veié amb car d'ado-bar-lo. En veure el Zenith, havia exclamatentusiasmat : «Ja el conec, és la millor pe-ça que m'hagi passat per les mans».

EI desmuntà. Dins, no hi havia sinó unpilot informe de ferramenta. Rodes, res-sorts, timbre i agulles. Tot estava desga-vellat, retort, rovellat, inservible.

Wagner afegí tristament, desillusionat«No hi poc fer resa. «Aquest rellotge és uncadàver!»

AURORA BERTRANA1932.

1 ,` A f..

ELS TROBAREU A LA

LLIBRERIA CATAL®NIA3, RONDA DE SANTPERE, 3

Telèfon 24647

•

Ä ¡NERVIOSOS!'Prou de patir inútilment, gràcies a les acreditades

6RA6EES POTENCIALS DEL DR1 SOIVRÉque combaten d'una manera còmoda, rápida i eficaç laN e u rastèn la, lmpo4eocie (en EoEee ]es neves medEeefacions),N mal de cap, camemenf msnfal, pedan deea, pap ac íyens, t.i..ofadiga eorporal,fremol ios en gontrel de leosa, pelp

i io4acions, hifuz..e i fra.forn. nervioso, en eanere de Iendones i tofa els frasfou orgànics que ünquin per causa o origen cogote.

menE nerviáe.

Lee Gragees potencials del Dr. Soivré,mba que un medicament eón un element essencial del cervell, medul'la 1 Eof el sistema nerviós, enpeno-ranf el vigor cesuel propi de Peda`, conservant le salut i prolongant la vida, indicades espe cialment als asgo.fats en la seva joveofuf par fofa mene d^eacessos, ale que vaifquen Erebells ezceseivs, Sant Hsiw com moral.o intel'lectuda • espor€sfa, bornes de ciències, financiera. artistes, comer ci ante, industrials, pensadon, etc.,econse¢uinf sempre, amb Iw Grageee potencials del Dr. Soi.rá, tota e le esforços o exercicis Elcilmenfl díapuaot ]'organisme per repondre'Is sovint 1 amb el mâxín resultat, arribant a l'extrem velless 1 senseViolentar I'orgeniema amb energies pròpies de la joventuf.

Bag a pendre un flascó per convèncer-se'nVsoda a 6'60 ptos; flascó, en f olls les poltclpals formàcfes d'Espscyo, Porlasai I Alsàdcs

NOTA.—Didpter.ee , tram.Mot 025 pu, se.pells de caror. par al ¡reageetp n 0/nioc, Laboreforio Shcu•Faro, cenar del Ter, 16, Barcelona, rebre pral» so llibre. ,&oH. ,ubre Puno». duwrotlameet ¡ tmaca.meor d aga,.qm moidtm,

(Ric et Rac)

0

Es amb tota la raó que els russos de laUnió Soviètica continuen professant a Puix

-kin la seva màxima admiració. E1 granpoeta rus és un d'aquells genis providen-cials que — com Goethe — eternitzen el seupaís i eleven el nivell cultural de la huma-nitat. Però no és pas solament la poesia elque els russos admiren més en Puixkin. Es,sobretot, el seu amor fervent per la llibertat,les seves sàtires agudissimes contra el règimtsarista, el que li ha valgut aquesta granadmiració.

Si hi hagués graus en l'ordre de genia-litat, podríem dir que Puixkin era més genique els genis dels altres països, per la granfacultat d'assimilació del seu esperit, que

El museu Ulianov de Kuibitxev (en altretenrps Saratov) ha adquirit aquest bust dePuixkin, que va pertànyer en altre tempsals amics del poeta P. V. Anenkov, crític

literari, i N. M. Iazov, poeta eslavòfil

Ii permetia d'identificar-se plenament ambl'esperit dels pobles més diversos del món.Vegeu sinó les seves obres dramàtiques, en-tre les quals figura una curiosa adaptaciód'Il convidado de Piedra, que iningú sospi-taria escrita per un rus.

Tots els escriptors russos han vist en Puic-lcin llur precursor. Es molt coneguda aquellaanècdota segons la qual Dostoievski, jove, esva posar dol en saber la seva mort.

Descendent, segons es conta, d'un bufó ne-gre de Pere e1 Gran — que després esd.evin-gué noble —, portava en les seves venes unabarreja de sang ardent i eslava, que li féuconèixer ]'exili i el presidi i que a la fi elportal a la mort tràgicament.

Com hem dit, en ple règim de terror tsa-rista, Puixkin adreçava l'aguda ironia delsscús versos satírics contra la censura, l'o-pressió . i la mediocritat envanida dels escrip-tors del seu temps. Aquest caire del seu es-perit l'emparenta amb Ugo Fòscolo, quetambé lluità contra la tirania i satiritzà irò-nicament la mediocritat i la vanitat dels seuscontemporanis.

La decapitada del Don(cançó popular russa)

Aquesta adaptació ha estat feta a based'una traducció francesa en brosa ple la aoldel proQi Puixkin, que el gran poeta impro-visà per a l'escriptor francès Lobve de Wei-mar, el qual visità Petersbwrg l'estiu del'any 1836, poc temps abans de la mort del'autor d'Eugeni Oneguin.

Don placèvol, pare nostre,per què t'has enterbolit?

Com vols que no em posi tèrboli que no perdi el delitd'emmirallar núvols rossosi lliscar sense brogit?Fredes fonts tostemps sorgeixenal més pregon de mon llit,tostemps agiten mes onespeixos en nombre infinit;i encara hi ha les tres barquesque travessaven mon pit.

Dintre la primera barcacent cossacs de cor ardit.Dintre la segona barcael tresor que ham conquerit.Dintre la tercera barcael senyor barba-floriti a sa vora una donzellaque l'esguarda amb ull humit.

—No ploris, mossa galana!No- ploris, estel polit!EI meu esclau fidelíssimdemà serà ton marit.De dies seràs l'esposade l'esclau ; però de nitesdevindràs l'amiguetadel senyor jove i fornit.Faràs el Ilit del teu homei desfaràs el meu llit,

—Només vull ésser l'amigad'aquell que em sigui marit.Només dormiré a la vorad'aquell a qui faci el llit!

EI noble senyor s'aïra—Dona, quina cosa has dit?Del cinyell es treu el sabre,l'alça, l'abat tot seguit.

La testa de la donzellaen el Don s'ha submergit.

LECTORS...

de Dostoievski......de lfaurois......de Rernard Shaw......de Cocteau

(uProger Tageblatt».)

19 ,){], 36 MIRM DR 5

LES LLETRESOda a =ar I I[*]

CAMISERESPECIALISYA

GZIT &N LA HIbi

JAUME 1, UTnlèlon ii651f

Milers de finestres i corst'esguarden com bulls i et regiresLa nit gran s'atardaels coixins de tes folliesla flama del teu somnila sang nova del crimla infàmia morta el crit i la barrejaBarcelonaBarcelonaferida i eixaladarepiquen les campanes soterradesvolen les creus ocells d'incert auguriels murs suporten voltes invisiblesblaves banderes panys de celroba blanca de núvolsD'ací estant Barcelonael tumult és ordreL'or pàl•id ni respirabressen eis asfaltatsdeliris de les rodes inflades de tempestaveles terreres i envilidesBarcelonaels teus fills ano t'acaben d'entendrevident frenètica matalàs d'esperesescabellada rancaperds la vergonya i la senyeraBarcelonaperò et guanyes la Vidaamb mans immenses distribuidoresde bufetades immenses

Cantes encarai et pentines un xic amb les estrellesi maquilles tes nafres en el caliu de pólvoraperò fills teus et desertenels que aviciares i estimares massaenguantats clenxinatspatriotes ha hano et .reconeixen sense el teu posatde monja llamenca Et maleeixenquan ja no ets polidainjusta abstretaen el joc brut de la riquesadels favorits i les bagassesBarcelona cantesuna cançó desentonadaeixordadoradespertes els altres que ja arribendavallen s'apleguen després pugencom un torrent contracorrentRambles amunt Passeig de Gràcia amuntxiulen flastomen s'empentegenullen estades senyorialspersianes porugues barrots tsemoladissosportes que es clouen subreptíciamentRiuen els homes del carreri es destrien en escamotsque esfondren portescomminen ascensors que s'afanyinamenacen panys doblesamb una escopinada ceguen la boca dels senyals d'alarmaEls passadissos llagoters s'escurcenperò les sales-rebedor malrebenr les catifes comuniquen flonges protestes a les espardenyesels balcons s'esbataneni entren alenades goludesde carrer sang bruel pols pedres desvetlladesa cops d'ungla furiosaFueteja el serpentfibla la llum i el llarg llampec vermell«Estatge incautat per les Joventuts Socialistes Unificades»

Barcelonaostentes el barri aristocràticamb roba proletàriasomriu amb seny i impaciènciai una febre perillosala gent nova i jovei un capritx fill de l'antiga envejaque finalment caldrà que ofeguiSofrf tant i no pas fam i nuesal'exaltació xarona de la injustíciala vanitat erectal'atzar estult l'oprobi de la beutat pristinala pau de l'ànimabescanviada per monedes i voluntats esclavesEl treball prostituïnt-seen les cambres secretes del negocienllefiscant-se en els bassalsdel luxe

Els crisantems i els clavellsde les floristes mamelludesenyoren la set i la migranyai no marcir-se en pitxers verinososLa Venus de Clarà a la gatzonetano ha perdut ni un cabellperò ara té una taca sobre l'anca esquerraels colóms volen i peonencom espectres preciosos d'un dia mortquan plovia lluna damunt paraigüesalzinetes de plata i baladres nafratsentre besars i mans nuadesP' pactes de desig i jovenesa extrema

Tanmateix Barcelonala mar no ct deixa i Et gomboldaallitaràs tos sofrimentsen faldes suaus i tombes provisòriesCm operen amb punyales forces de la resurreccióAl cap d'un any t'arribarà l'ecosospirs gemecs renecs esclatssanglots udols xiscles esclatsi ja tindràs l'himne triomfalsota la bandera de la quàdruple flamaGironaLleidaTarragonaBarcelonales comarquesgerdes eixutes alteroses planesMàquines i collitestiges en estol bèsties i aigües submisesBarcelonaseràs si vols la capital altivade la petita Rússia d'OccidentU ERRA ESSA HAC«Unió de Repúbliques Socialistes Hispàniques»

Barcelona contempla'tBarcelona no cantisBarcelona auscultaaquest cor teu que s'escarrassa a batre.Plora cada diaquan el món comença una altra volta a ulls clucsPoc a pocno et distreguisamb les fulles que el vent requisa als arbres

Treballa reposa

Malfia't de la història Inventa'n una

Vigila el mar vigila la muntanyapensa en el fill que portes a l'entranya

PERE QUART

Influencia de la iiteraturarussa a Catalunya

La influència (le la literatura russa a quests anostraments de segona mà, porta-Catalunya pot mesurar-se més aviat per la ven pseudònims sibillins com el d'Olga Sa-seva extensió que per la seva profunditat. varin per exemple, probablement amb elCap altra literatura, potser, mo ha penetrat propòsit d'especular amb la credulitat delal nostre poble tan violentament com lector.aquesta ; cap no ha creat un nombre tan Això de banda, la consolidació de fent, -considerable de lectors apassionats. La fa- siasme pels autors russos era evident. Lamiliaritat de certs autors russos a Catalu- quantitat de llibres provinents (le diversesaya, no té parió més que amb la mitja dot- fonts lingüístiques, literaris isocials, polí-zena de clàssics indiscutiblement imposats tics i de crítica que ha arribat a empassar-a tot el món. Parlo, evidentment, (les del se el nostre poble és incalculable. De lapunt de vista del lector mitjà, el qual valora ciutat al camp i de l'intellectual a l'obrerel llibre per la impressió directa que en treu -sense tenir en compte altres consideracionsmés ambicioses.

Entre aquesta mena de lectors, la litera- '+tura russa ha arribat a zones insospitades. r

Gorki, Tofstoi i Andriev, sobretot, han pe- r^netrat consciències allunyadíssimes de les

^.que podrien ésser considerades com a mit- • ... -- +^ ,Irjana de ]'atenció del lector. Entre els mo- 4 ^,Çtderns, Erhemburg porta el mateix camí.:;,.- .,

Altres literatures europees han produït un .i r

''moviment intellectual i fins han assenyalat ""(l-una època : Ibsen, Goethe, Zola, i per dir-ho en forma breu, la producció audaç i F ^rcontradictòria de la post-guerra. Aquesta haestat, però, una influència de nuclis, de me- }.. >, a\

dis literaris. Rarament ha commogut el „ s }lector de sentit extensiu. Per contra, ha . t `deixat rastres inconfusibles en la producció .r 'catalana. - v' 'i•

EI curiós de la literatura russa és que ha s, , ., ; .apassionat conjuntament les seleccions, el ... ,lector mitjà i el desperdigat. Ha anat de ;:dalt a baix i de banda a banda fent adeptes -i sembrant acjmiracions. Si ]'home es reco- ^C` ,,neix en els escrits sadolls d'humanitat, és\, \

`revident que l'home de totes les condicions rextreu dels llibres russos -ressons que el re-

eles i el sacsegen. A aquest secret es lleierhold. (Caricatura de Kukriniks.)deuen, potser, les proporcions del seu èxit.

I a desgrat de tot, la seva influència li-1 terària entre nosaltres, és ben poca. No crec manual, l'esperit rus ha trobat entre nosal-

arriscar-me massa dient que es limita es- tres un interès sense parió.sencialment a Pui g i Ferreter i a Sebastió Tornant a la producció literària, cal con-J. Arbó. Ambdós de vena perfectament ru- signar la tasca meritòria de l'Editorial Proa,al i ambdós agradats de submergir-se en única que ha vingut donant amb una regu-

les passions violentes dels homes. laritat coratjosa traduccions directes i com-La influència russa en Puig i Ferreter pletes del rus. Andreu Nin i Paiarols han

ho és en forma potencial. Viu en certs fet possible aquesta - tasca que tant diu enressons dels seus llibres, en la factura de favar de Catalunya. IEl fet de poder llegircertes escenes, en alguns- diàlegs dels seus en català — i en un català digníssim --personatges. No recorden aquest o l'altre obres de l'envergadura de «Pares i fills»,autor sinó el denominador cumú de la li- eCrim i càstig» i «Ana Karénina» per exem-teratura russa. Ple, és d'una eloqüència que fa inútil tot

En Sebastià J. Arbó aquesta influència és comentari. En aquest aspecte l'Editorialconsiderable sobretot en ciL'inútil combat, Proa està a l'altura de les millors editorialsel seu primer llibre. Exhala tot ell un regust mundials del gènere.gorkià enmig del qual apunta el novel-lista En català poden llegir-se, a la Col{eccióque després tots hem reconegut. En els lli- Universal «La sonata a Kreutzern i «Kà-bres posteriors, aquest autor, amb més do- tia„ de Tolstoi ; «La dispesera» de Dos-mini de la seva personalitat, ha anat des- toievski ; «Taras Bulba» de Gògol ; «Tresfent-se d'influències precises. Així i tot, però, anys» de Txècov; «Vida i mort del reverendel perfum de les lectures russes resta en les Vasili Fiveiskin de L. Andriev ; «Els vaga-seves pàgines com un matis difícil de se- bunds» de Gorki ; i «Sulamita» de Ku-parar.

Potser si anem més Iluny, trobarem bonprin.

A «Quaderns Literaris», «Boris Gudo-nombre de proses que porten l'empremta nov», «La filla del capità», «El secret de lagorkiana. Gorki ha deixat rastre a Catalu- comtessa» i «Dubrowski, el bandoler, deuva com l'ha deixat a totes les literatures Puixkin ; «El pare Sergi» i «No es pot tiraron ha penetrat. No es pot dir, però, llevat llenya al foc» de Tolstoi; «L'inspector» dedel que resta consignat, que hi hagi un Gògol ; «El primer amor de Turguenev ;autor català (le factura netament gorkiana. i «Prou compassió!» de Zoixenko.La seva filtració obeïa més aviat a les ana- A Proa «Resurrecció», «Els cossacsn,logies d'una època el segell de la qual es ((Anna Karèninan, «Hadji Murat» i els con-confonia amb les peripècies individuals de tes «La mort d'Ivan Ilitxn, «Amo i criat il'home, amb la seva lluita per un ideal abs- «Tres morts» de Tolstoi ; «El somni detracte i amb els carreus romàntics i bo- l'oncle», «L'etern marit, «Crim i càstig»hemis consegüents. Amb el canvi natural i «Stepànxicovo i els seus habitants» dedel temps Gorki ha deixat d'influir tot i Dostoievski ; «Pares i fills» de Turguènievmantenint un indiscutible interés. «Els senyors Golovliolia de Saltikov (Xe-

Les primeres onades d'interés manifesta- firin) ; «lama„ de Kuprin ; els q contes aple-des a Catalun ya per la literatura russa, fo- gats sota el tito] «Els mugies», i dins deren desvetllades per les traduccions cas- poc, car està a punt d'aparèixer, «Una ca-tellanes. A desgrat de la deficiència literària cera dramàtica» de Txèkhov ; «El Volga

desemboca al mar Caspi» de Pilniak i «Lad'aquests llibres, de les adulteracions quan - ;tioses i de les mutilacions arbitràries i man- primera noia de Bogdànov.cades de tot respecte, alguna cosa de fort En altres edicions poden llegir-se «Guerrai de prenedor s'aixecava d'aquelles pàgines i pau, de Tolstoi ; «Bakunim, de Polonski,que feia pressentir al lector expert que es i alguns opuscles de Trotski. Això a parttrobava clavant d'una riquesa viva i origi- ele gran quantitat de contes, fragments inal. poemes la localització dels quals es fa im-

Aquesta opinió fou abundosament con- possible de precisar.

firmada quan començaren a aparèixer les Aquest és el resultat visible del ressò queprimeres traduccions catalanes escomeses les lletres russes han trobat en la literatura<'irectament damunt la llengua original. La catalana ; una literatura jove quant alpublicació de «Crim i Càstig» (Ed. Proa) temps, però que tanmateix afegeix a lafou, en aquest sentit, un esdeveniment. Era glòria de la pròpia elaboració la de saberla primera traducció completa i directa. retenir en el seu marc els bells exemples delL'esforç d'aquesta empresa apareix més ! pensament universal amb la mateixa ditconsiderable si es té en compte que la ma- nitat de la llengua amb què foren escrits.j oria de traduccions que aleshores circulavenpels diferents països d'Europa patien de mu- RAMON XURIGUERAtilacions importants.

Acceptat el gust de les novelles russes pelnostre públic, cada nova producció anos-trada ha rebut el favor abrandat de tota CAYISffiRmena de lectors. ZSPECIALISZ►

Això estimulava certes empreses editorials =gjq !R Ll YIDO1 a fer conèixer nous títols i nous autors.1 Les natu-rals dificultats de poder comptar

1lóYffi 1, 44amb traductors directes, feia acudir sobre-tot a les traduccions franceses. alguns d'a- Telèfon if65rw

Possib^^^ta^^ d'un art nacional turc "°tes a ' marge de "`'arti la revolució social»,

per Ferran Callicó

Admirador fervent i constant de tpt elque és i significa la cultura grega de lagran època—segles IV i V abans de Crist—,no té res d'estrany que aquest llibre de Fer

-ran Callicó m'agradi. Per un instint natu-ral ern repugna tot el que no sigui franc,clar i net, com un diàleg de Plató, com unacolumna del Partenon. No és estrany doncs,tam¢oc, que no m'entri això que se'ns fapassar com a art sobrerealista, «aquesta im-mensa proa de Qèl»—salvant totes les ex-cepcions que calguin—que es vol fer passarcom a art modern.

Es indiscutible que a un laone de geni liés .pennès d'innovar, d'inventar. Però és ab-surd fundar una escola a base de les temp-tatives fracassades d'aquest mateix geni.Com també seria absurd, altrament, de yo-ler condemnar—com seanbla que vol fer Ca-llicó—tota una època de ¡'art, que a fi decomptes també té les seves coses bones.I potser dignes de les més grans èpoquesde l'art.

Un dels arguments de la diatriba de Fer-J'a'i Callicó--i a la meva manera d'enten-

dre, vàlid—és que si molts pintors fan artmodern, no és per altra cosa sinó i5er iml50-tència de fer art clàssic. D'aquí que, sovint,les obres dels moderns es cara.cteritcin perésser només esbossades, és a dir, inacaba-des. D'ací que inventin ((aquesta ximpleriaque no s'acabarà mai, orgull dels eantama-ñanas poetes-filòsofs exquisits, in'telligen-tíssims i brofundíssims, dels nostres diese1, cubismes.

Els estetes es preocupen molt de l'art na-cional, és adir, d'obres que portin en ellesla «sentor de la terra». Els artistes turcs,constaten aquests estetes, s'abandonen jamassa a les influències occidentals. La ma-joria de Ilurs obres no són més que còpiesdels mestre, el carácter de les quals no éspas compatible amb el de Turquia, i de lesque haurien, per consegüent d'a ll unyar-se.

En què consisteix aquest art nacional que

r• •:

^s

s a°"

r

^ a

v ^^

af v ,. ^ ^s ^ ^^ t

2 ^

^ t,. 1 t y i. Q

j estat gran a París en una certa època, i elnom çlel qual ha sofert un eclipse potser unamica injust, un exemple típic del perill quecomporta el desig de fer quelcom nou sobreel que ja havia estat fet. L'estil—o si es vol

1 la nacionalitat—de l'obra no és pas aquestaspecte artificial que no deixa de presentarquan ha estat sotmesa a una elaboració fre-lament conscient amb el fi de donar-li uncaràcter determinat. L'estil és la forma

a 6 r";

„t

y .9

x

;,is °,• rwt

., . ,.

Turgut Zaim : ((Les Bohemies».

Tingut Zaina : «La venedora de dolços)) .

rebé tota la pintura clàssica

espanyola — és art de prop((-s a f, .ganda i de classe. La immen- ' ^',-•.fsa .collecció de retrats de reis fi de punceps de totes les èpo-

ques, potser ámb la sola ex-cepció dels que va pintar (h) Lamb la seva mala intenció ('O-ra°t rí' i 'n rPrl.e st ca é ^ tura ros dep P •^'-p alga nda i de classe, tambéEl mateix es pot dir de l'es-tatuària, ele la música i de laliteratura de totes les èpoques.La societat burgesa ha tingutun art burgès, exaltador delseu esperit, del seu pensament,de la seva suposada necessitathï . ttlri('a, i àdhuc dels seusnegocis i de la seva explota- r •r jció. Aquest lligam entre l'art {i la societat és el que ara per_ j(laet de sorgir un art proletarivinculat amb la societat novaque neix. ^f

L'art proletari no és, per ^?+tant, un art inferior al bur-gès, ni tampoc, forçosament, s"'

}

un art per a tothom ;és wi xl m i'art que copsa els neguits iIr. vibrácioms de la gran so-cietat proletària i que orienta'si dirigeix els seus primers pas-sos, però sense renunciar ala depuració estètica més aca-bada. Solament és un art pera tothom en el sentit que elseu contingut és la propiaessència social,

Faig ialtas propòéifi fl ¡^^ `j¿ iconsideración, d u\ i '.

na escultora francesa — Ma- 1rie-Louise Simard- encaradesconeguda a casa nostra,per bé que mereixi més admi-

«Don Quixot.»ració que la calla (1'navant-guardistes» buits i banals queens ha estat recomanada durant tants anys burgesia francesa no ha perdut ocasió pro-

pels marxants de París i que ha tingut per pida de perseguir l'artista, que, incapaç de

part dels nostres esnobs poca-soltes una claudicacions, s'ha dreçat contra d'ella comacollida tan calorosa, una amenaça.

Marie-Louise Simard aplega una tècnica El seu Don Ouixot, que figurava al Mu-perfecta, correctíssima, sàvia i actual, i una seu del Luxemburg, fou retirat ; el seu Jau -intenció política intelligent i humana. En la rès no ha estat adquirit per cap Ajunta-seva obra vigorosa, res de ri<licul esteticisme, 'mont; l'estàtua de 1.cnin dorm a un recóres d'estèrils experiments, res de complica- i de l'estudi...cions d'avançada. Però 11larie-Louise Simard, in fl amada

Es tracta d'una obra clara, senzilla i pal- d'entusiasme i de fe en el proletariat, se-xant, resultat d'una recerca laboriosa, d'una gueix treballant i fent-se digna, cada dia,lenta i dolorosa gestació, fins assolir els del poble explotat i puixant per al qual tre-grans temes del nostre temps : el treball, balla.els homes, els homes clel treball. N'hi ha ARTUR PERUCHO

Jo entenc que els grecs, més que res, són r menis. L'interès que he demostrat per totes—cona el marxisme—un mètode per fer-ho les coses més avenfades del nostre temps,tot, per arribar allà on, de vegades, sembla est sembla que erri posen à cobert de totaimpossible que l'home hagi Qogui arribar. insídia.Es a dir, que per seguir les seves petges no Si no puc acceptar, de cap manera, certess'han d'im itar llurs obres. El que s'ha d'inri- modalitats de l'art modern, és perquè reQug-tar és la seva posició davant de l'home i les {nen al meu esperit, que jo considero identi-coses. Una posició clara, sana, lúcida, forta. ficat amb el de Catalunya.Una posició que després de vint-i-quatre se- L'esperit de Catalunya és el sentit que esgles continua essent vàlida: la serenitat que desprèn de la nostra cultura naciorurl, queirradien els frontons del Partenon és d'aque- nosaltres hem de projectar vers l'esdeveni-lles coses que no passen mai, doy. La universalització d'aquest esperit,

Emn sembla que ningú gosarà titllar-,ne de Treus ací la missió de Catalunya..lfissió al-contrarevolucionau si expresso aquestes opi- tissima, que no admet claudicacions de cap7000$, amb tota sinceritat, en aquests mo- mena.

6 MJRADDR i9-XI"36

t4:u'1

S, ,

i.

h

'K'

^J

rebrota com un leif-motif a cada manifes-tació artística? Molts el confonen amb eltema d'una obra que no pot ésser més quecl seu pretext plàstic.

Davant d'un quadre que representa unacabana, uns pagesos, l'entrada del Bòsforo la porta d'una mesquida o bé tal episodi

cl( la lluita per la independència, algunss'imaginen que es troben ben bé enfrontd'obres veritablement locals. En què consis-teix la nacionalitat del quadre? Seguramentque no és pas en el seu assumpte. Un pintorfrancès que vingués a treballar a Turquiacontinuaria fent pintura francesa. Ja quela nacionalitat de la seva obra residiria enla seva «comprensión, el seu «estil», el seu(ccaràcter)). Es en el «clima» d'una obraque ha d'ésser .recercada la seva particulari-tat, la seva nacionalitat.

Aquests que veieren manifestarse a Tur-- quia la pintura i l'escultura en llur concep

-ció i en llur tècnica encara viuen. L'artplàstic no té, doncs, en aquest país, ni pas

-sat ni tradició. Sobre què recolzar les recer-ques amb vistes a un art profundament local?

La riquesa del passat artístic de Turquiaés certament ilimitada. Alguns curiososs'han posat a cercar llur botí pel costat del'art decoratiu de la miniatura, de la cerà-mica, on el geni turc ha inventat les com-binacions lineals i colorides niés perfectes.No obstant, he constatat que el resultat d'a-questes lloables recerques eren un bon trosmesquines. Es que aquests artistes empe-nyoraven uns camins artificials, no feienInés que acomodar el vell a una saba nova.

Veig en Focijita, la moda del qual ha

en tota la seva beutat i amplada que l'ar-tista imprimeix a la seva obra, natural-ment sense restricció. L'originalitat del'obra necessita, doncs, el màxim de pu-resa i sinceritat. I les lliçons del passat nopoden ésser ni còpia, ni plagi, ni barreges.

Així, clones, és gràcies a una pregona

sinceritat que alguns dels mostres joves ar-tistes arriben a executar obres que, si béno reposen en la seva majoria sobre cap«assumpte» nacional determinat representenben bé un acte que porta gèrmens profun-dament locals. Aquests artistes són rars.Sols puc esmentar certs paissatges d'EssefFehmr, les aiguades de Turgut Zaim, al-gunes obres de Bedri Rannu — encara queDufy Chagall i Picasso no les freqüentenpas — d'impulsius Elit ,faci o lents CemalTollu. No tenint cap tradició sobre la qualrecolzar-se, admirant massa el nostre pas-sat per a respectar totalment la ruptura com-pleta amb el nostre art d'avui, aquests jovesv'acillen i titubegen. Però ells es troben enel millor camí per a dotar al pais d'un artplàstie que sigui ben bé seu : la sinceritat.

L'occident ens dóna una ciència, uns ma-terials dels que hem de treure'n gran profit.Però per a resoldre l'etern antagonisme del'artista i de lanatura, ens cal isocar-nos iamb un treball constant i probe posar elsfonaments del nostre art plàstic. Car volertrobar de bones a primeres un art nacional icrear tot seguit l'obra cabdal, fóra un en-ganv.

N. B.

Ankara.

x*e

Convençut com estic que el sentit donatpels grecs a la realitat continua essent elmés profund que hagi existit mai, puc subs-criare plenament les paraules de Feliu Elies,transcrites per Callicó : «Unicament pelRealisme es poden dir,les coses més subtilsi més transcendentals que és donat a les artsplàstiques de poder dir». Queda ben entès,doncs, que el nostre realisme és un realismeen profunditat.

Singularment agudes són les considera-cions que fa Callicó en la segona part delseu llibre. Consideracions que basa, moltencertadament, en textos de Plehhànov,Mauclair, Lenin i Marx. El que revela sobreel tinglado que munten hàbilment els mar-xants de teles, demostra fins a quin punt decorrupció ha arribat la societat capitalistai el seu arl.

e

Si ja Plató es malfiava de la modernitat,i greferia els escultors a la manera ele Poli-clet als irmovadors, amb molta més de raóhem de malfiar-nos-en nosaltres. «Per quèadorar el que és nou conn un déu i . servir-loúnicament perquè és nou ?—s'exclama Le-nin--. Això és un absurd, un pur absurd.D'altra banda, ací hi ha, també, molt d'es-nobisme convencional i de respecte a la modaartística d'Occident. Inconscientment, és clar.Sorn bons revolucionaris; però ens creiemobligats a demostrar que estem «al nivell dela cultura contemfiordnia». Jo no tinc, el va-lor de presentar=me com un bàrbar. No purconsiderar com les revelacions més altes delgeni artístic l'expressionisme, el futurisme,el cubisme i tots aquests «ismes».n (Lenin,segons els Records de Clara Zetkin.)

•s*=

Tols els pretesos genis de la modernitat,tots els partidaris d'aquests ismes, creuenpoder hrescindrir dels clàssics. Ara bé, jo en-tenc que els grecs només poden ésser supe-rats d'una manera: seguint les seves pet-ges. 1 encara, .seguint-les, mireu el que lipassa sovint a l'escultor Manolo (vegeu Jo-sep Pla, Vida de Manolo contada per ell ma-teix); que tot volent fer una Venus li surtuna granota : «un monstre amb el cul cai-gut, els braços desencaixats, els peus defor-mes». a1 ara—continua Manolo—jo em de-mano : «què m'hauria sortit si no haguéstingut present el mestratge dels grecs? Valniés no pensar-hi. Es per això que no emcanso de repetir que els grecs, per a un ar-tista, són una disciplina, la més gran disci-plina que existeix». I segons Ingres, preten-dre passar-se de l'estudi dels clàssics, o ésfollia o és peresa. Es la doctrina dels quivolen ésser sense haver treballat, saber sen-se haver après, és un art sense fe i sensedisciplinar»

^*x

El fet que aquestes notes reflexiu una opi-(1(6 favorable al pamflet de Callicó, no volpas dir que jo prengui partit amb ell contratots els innovadors. Ni -que sostingui totesles seves opinions.

En efecte; considero, her exemple, del totequivocada la seva valoració sobreentesa deTaine. De sempre he considerat La Filoso-fia de l'Art com una de les coses més defi-nitives que s'han escrit en aquest ram. I nopu.c acceptar el seu interès a rebaixar, siste-màticament, valors tan indiscutibles per micona el d'Aristides Maillol, l'escultor catalàdel Rosselló.

De cap mmrera voldria jo que la gent espensés que, amb Callicó, ataco el veritableart modern, que, al cap i a la fi, quan reïx,no és sinó una nova fornia de l'art rnés an-lic. En últim extrem—donat que sento laGrècia antiga una onica massa viva dintrerneu per empassar-me segons quines coses—,admeto la necessitat dé les idees sobrerealis-fes, anc que només sigui com a reactiu.

***

Un dels senyals més evidents del canviprofund i radical que s'està operant al nos-tre temps, és l'evolució ràpida que ha fetl'art des de les seves posicions uavantguar-distes» burgeses fins l'actual tendència aésser servidor i orientador de les masses.

Jo no escric gairebé mai sobre temes artís-tics, i és per això que vull aprofitar I'avinen-

((Lenin.))

tesa d'avui por a dir rodonament que noexisteix, ni ha existit, ni existirà mai l'artpur en el sentit d'art desconnectat de lespreocupacions, de les finalitats i dels proble-mes de la classe social a la qual pertanyl'artista.

Tota la pintura religiosa — és a dir, gai-

prou amb veure una sola de les seves gransescultures per a imaginar inevitablement unMiquel Angel leninista.

Gairebé tota la seva producció és feta degrups virils, de muscles tensos, d'obrers tre-ballant o de deportistes en acció. I tot aixòrealitzat planerament, amb espontània ener-gia corprenedora, amb naturalitat infinita.

Els seus retrats personals, enbronze o en marbre, semblenun diàleg amical entre l'au

-tor i l'ànima del personatge.Aqnesta és la impressió que

dóna el seu magnífic bust deJaurès. El gran orador socia-lista se us presenta amb l'as

-pecte serè d'un amic, tal comel veien els obrers de Parisquan conversava amb ells alscercles proletaris de la Villettei de Saint-Denis. Hauria estatfàcil per a Marie-Louise Si-mard de crear un Jaurés re-tòric i ampullós, amb un braçen l'aire i la boca oberta, ra-jant prosa apocalíptica. Peròella sap que això hauria estatfals, que el característic del'oratòria de Jaurès no era laliteratura brillant, situó la 1ò-gica invencible.

Observacions molt semblantssuggereix la seva estàtua deLenin. En el caràcter de Vla-dimir Ilitx destacava sobretotla tenacitat. I ella ha cons-truït un Lenin tenaç, amb unpuny fortament recolzat da-munt la taula, com si la vol-gués enfonsar a força de pres-sió persistent. El cap acusa. - la boca apretada ho pale-sa -- l'altra gran caracterís-tica del forjador de la Rússiasoviètica : la voluntat. Da-vant aquesta estàtua prodigio-sa i monumental, hom no veuLenin : hom el comprèn.

'l'ota la vasta i variada pro-ducció d'aquesta artista excep-cional té la mateixa nota pre-dominant de «fer compren-dre.n Per això Marie-LouiseSimard és una escultora de

masses, i la seva obra té un abast socialincalculable.

Es per aquesta puixança de «fer parlarla pedra» pel que la seva obra ha estat con-siderada perillosa i durament perseguida.Un temperament marxista-revolucionari comel seu no podia passar desapercebut, i la

UNA ESCULTORA DEL POBLE

Mar je-Louis e Simard

L'experiència que el director d'orquestraN. Mikel ha fet en ocasió de la festa delprimer de maig d'aquest any, ha estat re-petida el dia 7 d'aquest mes, en el magnefestival organitzat a Leningrad en comme-moració de la revolució soviética. Mikel hacreat la «massa a instruments ele vent,que corprèn 3150 persones (en la seva majorpart obrers, dones I homes) més 600 músicsmilitars. Després d'haver realitzat tres as-saigs en cada un dels nous «radis» (secció dela ciutat), A4ikel ha fet quatre assaigs deconjunt i ha arribat a un resultat franca-ment extraordinari,

EI que ha produït un efecte més impres-sionant ha estat la disposició concèntricade l'orquestra : la primera filera estava for-mada per 62 afanfarlstesn, el centre per 312grans caixes, 48 petits tambors i 200 «cim

-balsa. Aquests es troben voltats pels baixos,barítons, tenors, ((altos)), trompetes i (icor

-nets».

C\

ds,

ts'

tB

1 f

w

1

!a música a Madrid Ir.iiIr Ii(1'Li1iïi•] IOPINIONS

Manuel de Falla sobre Wagneri la música atonal

mente preferir, amparando su heterodoxiamusical en razonamientos que le inspirarasu diletantismo filosófico. Y era entoncescuando, torciendo su paso recio y sereno,se internaba en la selva obscura, producieu-do esa constante inestabilidad que empiezapor molestarnos, y que termina por apartarinsensiblemente, nuestra atención del runru-neo y aun de los aspavientos sonoros que in-útilmente se nos quiere imponer.

A los marcados éfectos de esa tendencia

(Sondagsitisse-Strix, Estocolm)

Ens resistint a creure la dolorosa notícia,com ens havíem resistit durant moltes set-manes a donar crèdit a una altra, no menysdolorosa, la de l'assassinat de Garcia Lorca,

f

fill autèntic, com el nostre Falla, d'aquestaAndalusia on actual vent regeix el terrorerotge de la cràlula del Terç i dels moros

enganyats. Si fos veritat, com diuen certesnotícies arribades de París, que Manuel deFalta hagués enfollit, hauríem de lamentarla pèrdua del músic de Inés prestigi mun-dial de les terres ibèriques, alqual la música hispànica, des-prés d'un silenci de dos segles,deu el seu gloriós ressorgiment.1^1 nom de Falla., des de El re-tablo de Maese Pedro i el mag

-nífic Concerto 15er a clavecí,figura avui dia entre els mésfamosos renovadors de l'estilmusical del nostre segle i ocupaun lloc d'honor entre les figuresInés significatives de la musicacontemporània.

En honor a la nostra més pro-funda admiració Qel gran com

-positor ibèric, reproduïm el fa-mós dibuix de Falla, vist perPicasso — veritable obra mes-tra — i publiquem uns parà

-grafs interessants d'un estudiseu, a penes conegut a Catalu-aya, que l'amic i deixeble deDebussy ha publicat en ocasiódel cinquantenari de la mort deWagner en la revista Cruz yRaya. Per tal de no treure-lires autèntic del seu sabor, elpubliquem en la seva llenguaoriginal.

No -olvidemos que la Músicase desarrolla en el tiempo y em 0el espacio, y para que ]a cap-

^^

ción del espacio y del tiemposea efectiva, forzoso nos serádeterminar sus límites, estable-ciendo de modo perceptible sus ^ ^.-:-- _puntos de partida, medio y final,

^ ^

o su punto de partida y supunto de suspensión, enlazadospor una estrecha relación in- Falla, vist per Picasso.terna, que si en apariencia sealeja, a veces, del sentido to-nal que han de acusar sus límites, es sólo suya, que halló, al fin, su fácil desarrollobrevemente y con intención de acentuar el en el abuso del cromatismo y de su impla-mismo valor tonal ; que adquiere mayor in- cable cortejo de enarmónicas transforma-tensidad al reaparecer, luego de haberse clones modulantes, se le llamó entonces mú-accidentalmente eclipsado. sica onanitonal; concepto tan pomposo como

Tampoco olvidemos que una plena convic- característico ele otros yerros más trascen-ción de la verdad fundamental que nos ofre- dentales y propios de aquel Siglo, cuyasce la escala natural acústica es tan necesa- consecuencias vemos todavía lejos de cadu-ria para establecer las bases armónicas — car.y por lo tanto contrapuntísticas—como para Por mi parte, prefiero que me hablen con

mayor claridad : de ahí mi no dudosa prefe-dar estructura tonal a un conjunto de perío-dos melódicos que, engendrados por las reacia, en trance de elección, por la nuevamismas resonancias que integran dicha es- cronológicamente — música atonal sobrecala, han de moverse sobre distintos planos. aquella ommtonal que, en gracia a su có-Quiero decir que los intervalos que forman modo empleo para producir una aparenteesa columna sonora, no sólo representan las complejidad o para disimular el abuso deúnicas posibilidades auténticas para la fon- dos urcas formas modales, aun resiste amación de lo que llamamos el acorde, sino las mudanzas que todo tiempo nuevo sabeigualmente una norma infalible, para la y suele imponer. Y es que también ocurreconducción tonal-melódica de los períodos con este error lo que suceder suele con todoque, limitados por los movimientos calen- mal ejemplo : siendo, generalmente, muy fá-ciales, integran toda obra musical. Podemos cil de imitar, es seguido hasta por aquellosafirmar, por consiguiente, que en esos prin- que na transigen con lo que representa lacipios naturales, plenamente sometidos al personalidad de quien lo dió.Ritmo, está contenida toda la Música. Di- Podrá decirse cuanto se quiera en refu-chas fuerzas—el movimiento metrificado y tación de la verdad esencial que he venidolas resonancias acústicas—engendran todos afirmando ; ya sabemos. que apenas existelos demás elementos del arte (escalas mo- aberración que no se pueda razonar y defen-dales, disposición y desarrollo de las partes I den, y es humana flaqueza la de acatar erro-

temor de verse desdres evidentes ante el -vocales o instrumentales, etc., etc.), y lamisma palabra, que comparte el origen de los impo-ñado por quienes poderosamentelo que ]lamamos melodía, ha de obedecer a nen. Ahora bien : por lo que concierne aldichos principios para adquirir valor musi- caso musical en cuestión, creo superfluo ad-cal. Ahora bien : no podremos servirnos con vertir que el cromatismo y la omnitonalidael,eficacia de aquellos motores esenciales, sin como cualquier otro consciente procedimien-ejercer una consciente y constante vigilancia to de arte, no sólo pueden ser legítimos, sinosobre la mayor o menor potencia, determina- hasta excelentes, cuando su empleo no obe-da por la aproximación o el alelamiento de .dece a un cómodo sistema, sino a la razo-su punto o período inicial, fijando, con reia- nada elección de medios expresivos accielen-ción al mismo, los límites con que luego se talmente aplicados.formen los períodos conducentes a un punto Así lo prueba el mismo Wagner con sufinal o a un punto ele voluntaria suspen- Tristán, donde el cromatismo (frecuentemen-sión, te tonal, pm otra parte) tiene su justa apli-

Y esto fué lo que Wagner (fiel cumplidor catión como espontánea y viva fuerza ex-de aquellas leyes en la porción imperecedera presiva.de su música) quiso tantas veces deliberada- MANUEL DE FALLA

LA MARCA DE FAMA MUND!ALSENS COMPETENCIA EN DURACIÓ I ECONOMIA

AUTOTRACCIÓN EIÉCTRICA,,S. A.GARATGE ELECTRIC MOZA, 6 i 8

AL LICEU MUSICAL D AMsTERDATI, el Quartet Lener ha do-nat amb un èxit extraordinari

El Liceu Musical d'Amsterdam un concert dedicat a obres de,Beethoven.

gène Goosens inaugura la temporada, i a L'ACADàMJA REIAL ITALIANA HA EDITAT lesFiladèlfia, Eugène Ormandy. cartes de Verdi (CarteggiVerdiani). El vo-

lum comprèn unes set-centes pàgines i conté,EL QUINTET AMB osoì:, D'A. BAx, ha estat entre altres documents interessants, les no-executat per un nou conjunt femení, el tes marginals de Verdi, fetes en una reduc-aWhingate's String» ; la senyoreta Sylvia ció al piano del L ohengrin de Wagner.Spencer executà la part de l'instrument devent. EL DIA 2I DE FEBRER DE L'ANY V1NENT TINDRÀLA MÚSICA DE PURCELL pen a Fairy Queen LLOC a Varsòvia el Tercer Concurs Interna-

ha estat executada en una representació a cional F. Chopin, al qual poden prendre part

l'aire lliure a Brusselles, i la seva òpera els pianistes de totes les nacions, de l'edat

King Arthur per la B. B. C. de Londres. de 16 a 28 anys. El primer premi representauna quantitat ele cinc mil slotis polonesos.

A BAYREUTH HA . TINGUT LLOC, entre el Ig i 'fats els detalls necessaris els facilita 1'E'Es-el zq d'octubre, una «Setmana Lisztn, per cola Superior de Música F. Chopin, a Var-a remembrar el 50. e aniversari de la mort sòvia.

Novefafs discofònlquesLES CANÇONS DE MUSSORGSKI

Mereix d'ésser assenyalat com una valuo-sa aportació a la difusió de la cultura musi-cal la impressió ele cançons de Mussorgski,interpretades per un dels més grans cantantsrussos d'avui dia : el tenor Vladimir Rosimg.Per la seva escola i la seva magnífica veu,

Rosing és considerat l'autèntic successor deTxaliapin. Entre les cançons impressiona-eles per primera vegada en discos es trobatat el cicle de Cançons de la mort, una deles obres mestres del famós compositor delBoris Godunov.

CASSADÓ ES CONQUISTA EL DISC

Gaspar Cassadó, el famós violoncellistacatalà, desplega actualment una gran acti-

vitat a tots els països del món, adquirintcada dia més, sobretot a l'Alemanya feixista,un gran prestigi artístic que mereix plena-ment el seu formidable talent de virtuós enel seu instrument. Entre els nombrosos dis-cos que ha impressionat darrerament, es-mentem el Concert per a violoncel de Dvo-rak, op. 104, acompanyat per la Filharmò-nica de Berlín, i el Trio en do major, op 87,de Brahms, amb Myra Hess (piano) i Jellyd'Aranyi (violí).

UNA COL-LECCIÚ DE MÚSICA REVOLUCIONÀRIA

IEIs obrers de la Companyia del Gramò-fon a Barcelona, immediatament després dela sublevació militar, han pres la feliç ini-ciativa de plasmar en discos una sèrie delshimnes i cants de lluita més populars entreles masses antifeixistes, contribuint d'aques-ta manera molt eficaçment a la propagandaartística pels ideals de la llibertat revolucio-nària. Per a la realització dels sis discos,publicats fins ara, han pogut comptar ambla collaboració desinteressada de l'Orquestradel Sindicat Unic d'Espectacles públics, l'Or-feó Català i la Banda Municipal de Barce-lona. Els discos de què es tracta són elssegüents : l'himne Hijos del. Pueblo, cone-gut de molts anys ençà dintre el movimentanarquista ; A lar Barricadas, melodia d'unaempenta formidable que té una llarga i glo-

riosa història revolucionària (aquesta cançó,que es basa en una antiga melodia revolu-cionària russo-polonesa, ha estat cantadapels obrers alemanys dintre el moviment so-cialista i comunista i és ara l'himne de la

El ministre d'Instrucció Pública, JesúsHernández, ha cregut oportú de modificarla Junta organitzadora de ]'ensenyament mu-sical, que, a proposició de l'Aliança d'Intel-lectuals antifeixistes per a la defensa de lacultura, havia creat l'anterior Ministeri,amb la finalitat que les seves funcions noes limitessin a la sola fixada a aquestaJunta, sinó que comprenguessin tots els as-pectes de la vida musica].

Constituït l'actual Comitè de Música delMinisteri d'Instrucció pública, s'acaba d'es-tudiar el projecte de reforma de l'Ensenya-ment musical, pel qual es clausuren tots elsConservatoris, inservibles per a la missióque havien de complir, i es creen les •Esco-les Nacionals de Música. Al mateix temps,aquest Comitè ha proposat al Ministeri, pera la seva aprovació, una sèrie d'altres pro-jectes d'importància, com la creació de l'Or

-questra Nacional, la música a les escolesele primer ensenyament, etc., que seran es-tudiats i realitzats quan ho permeti la situa-ció política del nostre país.

Un festival musical en comme-moració de l'aniversari de la

Revolució Soviètica

EN LA CONEGUDA COL-LECCIÓ DE BIOGRAFIESMaster Musicians de Londres acaba de sor-tir una nova Vida de Debussy, escrita pelconegut crític musical Edward Lockspeiser.

LES GRANS ORQFESTRES SIMFÒNIQUES dels Es-tats Units han sabut atraure's durant elsdarrers anys les figures de la batuta mésprestigioses de totes les nacions del món.Així la de Boston és dirigida per Kussevitzki,la de San Francisco per Pierre Monteux, lade Los Angeles per Klemperer i la de Balti-more per Ernest Schilling. A Cincinati, Eu-

del mestre, que, com és sabut, mori I fou

enterrat en aquesta ciutat,

ARNOLD SCHOENBERG HA TORNAT a publicardarrerament una d'aquestes «modernitza

-cions» de música antiga que ens han inspi-rat sempre la major desconfiança, per mésmagistralment fetes que siguin. Aquesta ve-gada, la víctima ha estat el Concerto grosso,op. 6, núm. ¡ de Handel, «transformat» enConcert per a quartet de corda i orquestra.

A BRUSSEL-LES ACABA DE SORTIR el segon nú-mero de 1a revista internacio-nal Música viva, que conté,entre altres collaboracions, unarticle de Robert Gerhard so-bre el seu ballet Ariel, ambuna coreografia (per P. Foix)

i les maquetes sobrerealistesde Miró, inspirades em aquestaobra.

AL BRITISH VIDSEUM DE LON-DRES s'ha trobat el Concertper a piano i orquestra en lamajor, de 1fozart (catàleg Kó-chel, núm. 366), que s'haviadonat per perdut.

EN OCASIÓ DE LA INAUGURACIÓSOLEMNE del Teatre Nacionalde Budapest s'ha representatuna escenificació de la Missasolemnis de Beethoven. Con-vertir aquesta obra essencial-ment profana, malgrat el seutext llatí, en un drama litúr-gic, significa una lamentableaberració. Què hauria dit l'ar-tista més laic i revolucionarique coneix la història musi-cal, si hagués pogut veure elcor, cantant les seves melodies,disfressat ele monges, mentreque al fons la història bíblica,no continguda en el text delseu oratori, era representadai recitada en llengua honga-resa !

C. A, T.); Els Segadors i el Hinaifo deRiego, el primer massa recarregat de eres-cendi i retardarsdi, el segon en una nova imolt bella versió per a banda ; finalment;La Marsellesa i La Internacional. Tots elsorganismes ,populars trobaran e] aquestacollecció una sèrie el'excellents materials pera la seva propagaiada política. (Odeon, LaVoz de . su Amo, OZ h6.)

\IÚSICA DESCRIPTIVA

A London Symphony, una glorificaciómusical de la capital britànica pel conegutcompositor anglès Ralph Vaughan Williams,ha estat impressionada, íntegrament, en cincgrans discos per la famosa Orquestra deQueen's Hall, de Londres, dirigida per SirHenry J. Wood. . •

L'HIMNE DE CARDONA

EI jove pianista i compositor Leopold Car-dona acaba d'impressionar un himne revo-

lucionari del qual parlarem oportunamentquan el disc s'haurà posat a la venda. Estracta de la primera obra, escrita després ele!Iq ele juliol a Catalunya, que reumeix lescondicions' fonamentals de la música, utilit-zada com a arma poderosa dintre X 19 lluitaantifeixista.

4,CAWI8R

B®PLCIeLLISTi

LIT EN La MIBL

JAUME I, ti- Telèlo 1i65á

GUTENBERG, S. L

Fàbrica de maquinàriaper a fes Arts Gràfiques

Nàpols, 215 • Telèfon 55743

BARCELONA

Per CHARLES VILDRACls curiosos sobre aquest interessant tema. dels llibres darrerament apareguts, per mitjà vos ço que hom fa pels adults dins el do-EI fons lluminós d'un altre diorama re- d'un teatre de nines, admirablement agen- mini de la cultura. Pels adults, és ben sen-presenta un aquàrium, on desfilen els pei- I çat. zill, tot organisme de treball—fábrica, ad-

Aquest vaixell soviètic és una magnífica biblioteca ainbulant, encarregada de portar la cultura a les regions àrtiques

8 I &IRAIO Ri9-X[-3á

L'esforç cultural a la U. R. S. S."

Cartell de propaganda : «Joves estudiant¡cojo Ismen.

En tretze anys,66 milions d'anal-fabets han aprèsde llegir i d'escriu-re, la qual cosajustifica el nombre

a encara insuficientde 94 milions imig de llibres a lesbiblioteques de laUnió.

A la petita Re-pública d'Adjeris-tan, la capital dela qual és Batum,la proporció del ha-

R'v s bitants que sabienllegir i escriure

abans de la revolució era del 8 per cent.Ara és del 75 per cent.

Cal dir que el nombre de les escoles hapassat en aquest país de 21 a 360, i que so-bre un pressupost de 25 milions de rubles,deu són destinats a cultura. Arreu esdevéigual, els esforços del poder públic coinci-deixen absolutament amb els desigs i les as-piracions del poble. No cal dir que el desen

-rotllament de ]'ensenyament superior, el deles universitats, dels laboratoris, dels insti-tuts Tècnics és proporcionat al de l'escolaprimària.

Però hi ha un aspecte de la puixançacultural de la U. R. S. S. sobre el qual vullinsistir, perquè és el més punyent, perquèapareix davant meu com una de les mésbelles conseqüències del nou estat social.

Esborrar l'analfabetisme, obrir les esco-les i les universitats que mancaven formapart del programa d'una nació moderna.Hom pot considerar que en aquest aspecte,com en altres, la U. R. S. S. ha aconseguitde superar un retard considerable.

El fet nou és conseqüència de la construc-ció socialista a la U. R. S. S. El fet nouconsisteix que la cultura no és pas un luxeaccessible solament a una classe privilegia-da, sinó que esdevé una necessitat natural,un gaudi que tothom pot pretendre i pos-seir. I no es limita solament als estudis.Serà un mitjà de millorar el que ací homanomena la situació material. Serà un mitjàd'elevar-se en l'ordre humà.

Des d'ara, i hi insisteixo, la cultura formapart de l'existència de cada ciutadà. I aixòno és superar un retard. Es prendre unadavantera magnífica, és retrobar el sentitveritable de la civilització.

Tota l'educació de la infància a la U. R.S. S. tendeix a crear necessitats espirituals,mateix que satisfà les exigències del ben-estar físic.

Es molt senzill : es tracta de provocar, dedesenrotllar abans que tot el gust de lalectura, condició essencial de tot millora

-ment espiritual.Hi ha llibreries per a infants. Entrem en

aquest establiment luxós i sobri, situat enuna de les grans artèries de Moscou. Homhi ven exclusivament llibres recreatius pera totes les edats jovenívoles.

Davant dels taulells — tan ben proveïtcom els dels nostres grans magatzems cntemps d'estrenes — nois i noies s'empenyen,fullegen, pregunten, parlen. Hi ha ,algupspares, però la majoria de nois han vingutsols o acompanyats dels seus germans mésgrans.

Un xicot d'uns deu anys, amb aire seriósi resolt, agafa un volum i s'allunya delibe-radament del taulell després d'haver dit qua-tre mots a la venedora. On va? A la caixa?No. Seguim-lo en una sala veïna.

Allà, sota una bella illuminació, hi ha unataula massissa i rodona, baixeta també.Una taula per a la quitxalla. Està tota vol-tada de butaques. Una dotzena d'infants es-tan asseguts i llegeixen com si fossin a casaseva. De fet són a casa seva, evidentment.

Aquesta noia més gran, és potser una ve-nedora que els vigila? No, és una lectorauna nona de sis anys acaba d'acostar-se-li,amb un llibre pla i encartonat a la má, und'aquests llibres on hi ha sobretot moltesimatges.

—Llegiu-me aixa, si us plau !La noia agafa llac a la taula i obre el lli-

bre. La lectora, per damunt l'espatlla del'infant llegeix lentament a mitja veu.

En aquesta llibreria he tro-bat Juli Verne, Kipling, Dic- ^,•-kens. Però el que m'ha agra-dat més han estat els llibrespreescolars. La majoria tenenuna petita història en versabundantment illustrada. Lesillustracions en colors són moltboniques i plenes de comicitati poesia.

He comprat una dotzenad'aquests petits llibres elspreus d'adquisició dels qualsés irrisori : de trenta-cinc asetanta copecs, essent el poderde compra del copec inferiora un cèntim nostre. He sabuttambé, a l'Editorial de l'estatper als infants, que el primertiratge d'aquesta mena d'obresno és mai inferior a 500.000exenmplars i algunes edicionshan assolit ja la xifra de 3 Un sumilions cl'exemplars.

Un altre indret entre moltsque és ple de seducció per alsinfants de Moscou, és el mu-seu de llibres per a infants.EI mat museu és impropi acíen el sentit que aquesta pa-raula evoca : un aparador d'ob-jectes inerts i que no es podentocar. Al museu es tracta mésde provocar el gust de la lec-tura que no d'exposar llibres.

Per exemple, hom lliura alsjoves visitants un bitllet deviatge a am pafs del seu gust;el bitllet porta al darrera lallista de tots els llibres que hiha referents a aquest país. Elsindecisos poden fixar llur pre-ferència mirant desfilar llocsmeravellosos i llunyans en undiorama.

De diorames n'hi ha de mol-tes menes. N'hi ha un, per Elexemple, on passa i torna apassar, en un decorat de pafs miner, unpetit tren els vagons del qual són plensd'hulla. D'on ve el carbó? On va el carbó?Aquest és el títol del llibre que informarà

xos i els animals marins més estranys. Sihom els vol conèixer millor, hom pot con-sultar un llibre on figuren tots. Al museudel llibre hi ha àdhuc una collecció de pe-tits vestits. Són dels herois que viuen en

burbi de Bascu abans de la revolució

n7ateix suburbi en l'actualitat

els llibres, els personatges de Gulliv"er i detants altres.

En una altra casa de llibres per a infantsa Moscou, he vist que hom feia propaganda

Us vull dir també alguna cosa de la CasaCentral Bunov dedicada a l'educació artís-tica dels infants.

Aquesta casa és un veritable laboratorion hom estudia la psicologia infantil i lescondicions del desenvolupament de les facul-tats artístiques dels infants. -Centralitzar lesohservacions relatives a totes les manifesta-cions de llur activitat espontània. Dóna di-rectrius i suggestions a 103 cases d'educacióartística, a ioo teatres per a infants, a 55teatres de nines i de titelles, a ryo cinemesd'infants, go escoles de música, 4.000 esco-les que compten amb un cinema i 20.000escoles amb T. S. F.

A la casa central de Bunov, on he passatmoltes hores amb la directora de la secciódel Llibre, Lunatxarskaia, cunyada de Lu-natxarki, he visitat una admirable exposi-ció de dibuixos d'infants de tots els païsosi he pogut conversar amb els caps de lesaltres seccions : pedagogia, música, teatre,diversions de masses, teatres de titelles.

He constatat en tota aquesta gent, homesi dones, po solament una perfecta compe-téncia, sinó també un gran entusiasme, unaveritable passió per la bella obra que els haestat confiada.

La Casa Central d'educació artística pos-seeix la seva sala de teatre per a infants,amb una escena giratòria i un bell estol decomediants aclults. Hi he vist representarclavant cinc o sis-cents escolars una adap-tació de Thiel Ulenspiegel, la bella llegendade Carles de Coster.

Durant els entreactes, el personal peda-gògic afecte al teatre respon a les pregun-tes que vénen a fer-los els petits especta-dors. I tenen un pianista a llur disposicióper a tocar i repetir tant com sigui neces-sari els aires que acaben de sentir.

Us parlaré encara de l'admirable teatred'infants de Kiev, que he pogut visitar quanrepresentaven el Burgès gentilhome ; i delscamps de vacances, dels camps de pionersde Tifus o d'Odessa, on els infants formenells mateixos centres de cultura.

Em plauria, també, parlar-vos de l'infantsoviètic, el qual és, més encara que asse-nyat, reflexiu, sense deixar d'ésser joiós ipueril. Hom el respecta i el pren seriosa

-ment. Hom no el puneix pas, ans bé elpersuadeix, li dóna iniciatives, és a dirresponsabilitats. Jo no he vist mai infantsombrívols, temorencs, malencbnics a laU. R. S. S. No n'he vist mai de tan francsi de tan confiats en les persones grans.

Em cal, però, tot deixant els infants, dir-

Quan visiteu una fàbrica a la U. R. S. S.el director no us diu pas : «Hem assolitaquest any tants beneficis». Us diu, però,

Heus ací un aspecte interessant de l'esforçcultural que es realitza a la U. R. S. S.

amb orgull: «Dels nostres 3 mil obrers,150 ó més han ingressat a una escola d'en

-ginyers. N'hi ha tants que aprenen el fran-cs, tants que aprenen l'alemany o l'anglès,tants que cursen estudis musicals, tants quesón corresponsals de diaris obrers de pro-víncia o que escriuen en els diaris murals.

L'obrer que vol estudiar, que ha iniciat]'adquisició d'aquest o de l'altre títol, potplegar el seu treball a l'hora dels cursos.Hom considera que els seus estudis formenpart del seu treball. Però, encara una ve-gada, la cultura a la U. R. S. S. és llunyd'ésser estimada únicament del punt de vistautilitari i per a la formació de quadros detècnics, de treballadors de l'esperit. Es fontde joies superiors a les quals han d'aspirarnaturalment els homes civilitzats.

Vaig anar a veure el meu encisador con-frare Louppol, vingut a París per al Con-grés Internacional d'Escriptors Antifeixistes.El camarada Louppol dirigeix a MoscouGosiitisdnt, una de les tres grans editorialsde l'Estat, la que publica totes les novellesi obres que tonen una valor literària. Noés exagerat de dir que és l'èditonial mésgran del món. Louppol em va exposar endetall el que era la producció de Goslitisdat.

Aquesta firma té tres seccions : la de Ile-tres estrangeres, la de clàssics i modernsrussos i la de clàssics i moderns de lesaltres llengües emprades a les Repúbliquesde la Unió.

Goslitisdat va publicar, l'any 1935, unterme mig de tres obres cada dia. El diaque vaig anar a veure Louppol, per exem-ple, es publicaven : el volum ii.è de lesobres de Goethe, una inovella de Boris Pil-niak i una altra de Luc Durtain. El primertiratge de cada un d'aquests volums no ésmai inferior a 30 mil exemplars quan estracta de poesia o d'alta cultura, i de so miiexemplars si es tracta de novelles. Cal afegirque si hom no n'imprimeix més d'antuvi,no és pas perquè manqui la clientela. Gai-rebé totes les novetats s'esgoten en pocsdies. Però cal tenir en compte la produccióde paper, l'execució del pla general d'edi-cions i les obres en curs de publicació.

Per exemple, l'obra completa de Tolstoien 96 volums, començada l'any 1 929 , solsté publicats zi volums. En endavant se'npublicaran deu cada any.

He vist en volums encartonats d'excellentpresentació les obres completes de Balzac

de Flaubert, entre altres ; cada volum costatres rubles. Es exactament el preu d'unacapsa de cigarretes russes i aproximadamentel d'un paquet del nostre tabac més vulgar.Això no impedeix, però, l'existència d'unacollecció d'obres mestres de la literatura enforma de quaderns a so còpecs, amb untiratge d'un milió i mig d'exemplars.

Però si hom es redueix solament als vo-itims confortables i susceptibles de formarunabiblioteca, Golitisdaf n'haurà publicatvint milions aquest any. L'any pròxim enposarà trenta milions en circulació.

Entre els últims nomsque he trobat al catàlegde la literatura estrangera,hi ha els ele Victor Mar-gueritte, Jean-RichardBloch, Céline i Aragon.

Afegiré que les edicionsGolitisdat reben per termemig trenta manuscrits cadames. Obres d'aspirants aescriptors de tota la Unió;soldats, obrers, pagesos, et-cétera. Hom publica al-menys cada any un volum-antologia que conté frag-ments dels millors d'a-quests originals.

Em caldria encara par-lar-vos del teatre, que noés pas el mínim orgull del'ascens cultural a la U.R. S. S. Però el teatre, ellsol, podria ésser matèriad'un altre estudi.Acabaré aquí la nieva

exposició per força massacompendiada, però que solspretén d'assenyalar-vos l'es-pai que hom ha donat ala cultura a - la U. R. S.S., espai que no cessa d'ei-xamplar-se.

Que el meu ràpid testi-moni pugui fer-vos com

-partir la meva conviccióés a dir : que en aquestaèpoca ombrívola, la U.R. S. S. conté i justifi-ca l'única esperança delmón ¡vers la civilitzaciómés alta, aquella que esfonamenta damunt la dig-nitat humana, la justíciasocial, la plenitud de l'es-perit ; aquella que paten-titza—segons la bella fra

-marxisme- se de Jaurès—«la vocacióde grandesa de la naturahumanan.

ministració, manufactura, kollchoz—és uncentre de cultura. Té, segons la seva im-portància, un recó roig, una biblioteca, unclub, un teatre.

Hom podia comptar, l'any 1 933, 32 , 900 sa-

les de lectura als poblets, 1 4,000 clubs quedisposaven de vora tres milions de llibresi revistes, i de 6,700 diaris amb un tiratge (*) Vegi's el número de MIRanoR de ó deanual de sis mil milions i mig d'exemplars. novembre.

UNID GRAFICA, COOPERATIVA OsRre:-. — Nou de la Rambla, qj