SEGONES PARTS SEMPRE HAN ESTAT MOLT BONES

Il.lustracions de David Guirao

ROBERTO SANTIAGO EVA REDONDO

L’ANEGUET LLEIG i els seus seguidors fidels

Títol original: El patito feo y sus f ieles seguidores © Text: Roberto Santiago i Eva Redondo, 2016© Il·lustracions: David Guirao, 2016

© Edició: EDEBÉ, 2016Passeig de Sant Joan Bosco, 62 08017 Barcelonawww.edebe.com

Atenció al client: 902 44 44 41contacta@edebe.net

Directora de Publicacions: Reina DuarteEditora de Literatura Infantil: Elena ValenciaTraducció: Elisenda Vergés-BóDisseny de la col·lecció: Book & Look

1a edició, març 2016

ISBN 978-84-683-2463-0Dipòsit Legal: B. 1593-2016Imprès a Espanya Printed in Spain

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aques- ta obra només pot ser duta a terme amb l’autorització dels seus titulars, tret de les excepcions previstes en la Llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar cap fragment d’aquesta obra. (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45)

SEGONES PARTS SEMPRE HAN ESTAT MOLT BONESSEGONES PARTS SEMPRE

L’ANEGUET LLEIG i els seus seguidors fidels

Mai no havia somiat que podria haver-hi tanta felicitat allà en els temps en què només era un aneguet lleig.

L’aneguet LLeig. Hans Christian Andersen

1

Em dic Alexandre, encara que gairebé tothom m’anomena Àlex.

Tinc tres anys acabats de fer.I sóc un cigne.Sé que està malament que jo ho digui, però la veri-

tat és que sóc un cigne preciós.Visc en un estany molt gran: l’Estany de Ponent.

És un indret envoltat d’arbres, flors silvestres i prats enormes.

Tots els ocells que vivim allà som molt feliços.Nedem.Bussegem.

~ 8 ~

Volem.Una vegada i una altra.Sense preocupar-nos de res.M’agrada estirar el meu llarg coll i moure les ales

mentre els altres m’observen.No hi ha cap altre cigne més bonic i formós a l’es tany.

El meu plomatge blanc i dens és l’admiració de propis i estranys. Els meus ulls negres com l’atzavara hipno-titzen a tothom. La meva forma harmoniosa de volar és imitada per dotzenes d’ocells en regions remotes.

Per si això no fos prou, sóc generós, noble, lleial, amic dels meus amics, prudent i mai no m’aprofito de la meva fama.

Tinc amics pertot arreu.Una nòvia guapíssima.I una legió d’admiradors.Sóc un cigne feliç i estimat.Alexandre, el cigne entre els cignes.Res ni ningú no se’m resisteix.—Hola, Àlex —em va dir la bonica Salomé quan

va passar nedant pel meu costat—. Que series tan ama-ble de gratar-me una mica amb el teu bec preciós?

~ 9 ~

La Salomé no és una cigne qualsevol.És princesa. Filla d’En Darius i Na Naunet, els reis

cigne.En cada estany, hi regna un llinatge.A Ponent hi regna, des de fa segles, el llinatge dels

Cantaires.La Salomé és una cigne molt presumida. Sempre

porta diademes de pedres precioses.Té una curiosa taca en forma de cor sobre el llom.

Diuen que només els cignes de la reialesa tenen aques-ta mena de taques.

—Va, Àlex —va insistir ella—, no et facis pregar i passa el bec pel llom d’aquesta humil princesa.

Vaig empassar-me la saliva.Vaig mirar al meu voltant.Eren les tres de la tarda d’un dia calorós d’estiu, i

no hi havia ningú a la vista en aquella part de l’estany. Tots devien estar descansant o fent la migdiada. Allà només hi érem la Salomé i jo.

—Princesa —vaig dir, nerviós—, ja sabeu que tinc nòvia.

—Bé —va dir ella, somrient—, que jo sàpiga, gra-

tar el llom a una amiga no fa mal a ningú. I menys si aquesta amiga és l’hereva del regne.

—En això teniu raó —vaig dir jo.Em vaig acostar a la Salomé a poc a poc, molt len-

tament. I vaig fregar-li les plomes amb l’ala.Vaig notar per tot el cos un pessigolleig, que em

pujava des de les aletes fins a la punta del nas.La Salomé era un ocell femella molt ben fet.A més, com m’havia recordat ella mateixa, era

l’hereva del tron.

~ 12 ~

—Amb el bec —va murmurar ella.De mica en mica, em vaig ajupir i vaig lliscar-li

el bec pel cos..., primerament pel coll, i després vaig anar baixant f ins a la taca en forma de cor que tenia al llom.

Mai no havia estat tan a prop d’una princesa.Vaig notar l’escalfor del sol.L’aigua sota les potes.Era una sensació molt forta.Fins que de cop... algú va cridar:—Però es pot saber què feu?!La Salomé es va girar.Jo, que estava lliurat a la meva tasca, vaig caure de

morros a l’estany, enfonsant el cap dins l’aigua.Quan finalment em vaig incorporar, la vaig poder

veure. Davant nostre.Era la Lola.La meva nòvia. Jo devia tenir un aspecte força ridícul, amb el cap

moll i amb cara de no saber què passava.La Lola ens mirava amb els ulls molt oberts.Va repetir:

~ 1 3 ~

—Què feu, si es pot saber?—Això no és el que sembla, amor —vaig aclarir,

mirant de dir alguna cosa que tingués sentit—. Jo era..., bé..., era... aquí amb la princesa... i...

La Salomé va somriure i va dir:—L’Àlex m’estava acaronant el llom amb el bec,

això és tot.—Exacte —vaig fer jo—. No, no, en realitat no

l’«acaronava»! Més aviat la «gratava», que són dues coses molt diferents!

—Molt bonic —va dir la Lola, que semblava molt enfadada—, o sigui que ara et dediques a «gratar» el llom a les altres.

—Perdona, estimada —va respondre la Salo- mé—, però t’equivoques en una cosa: jo no sóc «una altra», sóc la Salomé, f illa dels reis Darius i Naunet, de la família dels Cantaires, princesa dels cignes de Ponent, hereva del tron dels set estanys. Sang reial corre per les meves venes des de fa moltes genera- cions.

La Lola i la Salomé es van mirar, per un moment, desafiadores.

~ 1 4 ~

Després, la Salomé va dir:—Bé, us deixo sols. Pel que es veu, heu d’aclarir

moltes coses.A mesura que s’allunyava nedant, va dir:—Fins ara, Àlex. Potser ens veiem més tard a la

bassa de les granotes.—Potser —vaig respondre jo.Quan ens vam quedar tots sols, la Lola es va girar

d’esquena.—Si us plau, Lola, no t’enfadis —vaig dir—, si no

fèiem res dolent. Per a mi ja saps que no hi ha cap altra cigne com tu. Ets la meva nòvia. La cigne més meravellosa de tot el món. Algun dia tindrem petits cignes preciosos que seran l’enveja de tot l’estany. Es-tem fets l’un per a l’altre...

La Lola no responia.Jo vaig insistir-hi:—Ho has d’entendre. Al cap i a la fi és la princesa,

i si em diu que la grati, doncs jo..., doncs això, ja ho saps, jo he d’obeir-la, però et prometo que mai més... Va, no t’enfadis, amor meu.

Finalment, la Lola va obrir el bec.

~ 1 5 ~

—No estic enfadada —va dir.—Ah, no?—No —va respondre amb un fil de veu—. Estic

trista.I es va allunyar d’allà nedant lentament.Movent la seva preciosa cua de cigne. La Lola era de lluny l’ocell més bonic que havia vist

mai. Era una cigne bellíssima. El coll llarg i f i. No te-nia taques en forma de cor, ni era princesa, ni portava diademes cares. Però era meravellosa.

Una tarda, mentre vèiem nedar els peixos taronja des del rierol, li vaig preguntar:

—Lola, tu m’estimes solament perquè sóc guapo?I ella, amb aquella dolcesa tan característica, em va

respondre:—A mi no em sembles tan guapo.—Ah, no?—Doncs... no —va respondre, rient-se’n.Després em va empènyer, i tots dos vam caure a

l’aigua i ens vam passar una bona estona jugant a es-pantar els peixos.

La Lola era tan divertida...

Des del primer dia que la vaig veure me’n vaig ena-morar totalment.

Aquella tarda vaig veure que s’allunyava.Trista.I no vaig saber què dir.Estava a punt de sortir nedant rere seu. Però no

vaig poder.Tres enormes ocs van caure a sobre meu alhora!