SOTA EL SIGNE DE L’ODISSEA El viaggio in Italia del cinema modern: de Rossellini a El menyspreu

Vicenç Llorca Berrocal Director: Xavier Pérez Torío Departament de Comunicació Universitat Pompeu Fabra Abril de 2015

Línia d’investigació   Aquesta tesi es relaciona amb una línia d’investigació de reflexió sobre el cinema

contemporani desenvolupada dins el Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra per professors com el mateix director, Xavier Pérez.

  L’estudi reconeix un punt d’ancoratge en l’assaig de Jordi Balló i Xavier Pérez La llavor immortal publicat el 1995. Hi tracten la transformació dels arguments universals en el cinema al llarg de la història tot establint diferents paradigmes de relació entre la literatura i l’art cinematogràfic.

  Observen ja la importància de l’Odissea en el cinema modern i escriuen un capítol intitulat “El retorn a la llar”: •  Destaquen el film de Mario Camerini: Ulisse (1954).

•  Interpreten Ulisses com heroi de western: The Searchers (1956) -Centaures del desert- de John Ford, i subratllen la lectura que en fa Jean-Luc Godard.

•  Reflexionen sobre l’influx de l’Odissea a Paris, Texas (1984) de Wim Wenders.

•  Citen Theo Angelopoulos, el qual estrenava el 1995 To Vlemma tou Odyssea (La mirada d’Ulisses).

  EL 2002, Domènec Font escriu Paisajes de la modernidad : cine europeo, 1960-1980. En el capítol “La mirada de Ulises” fa una afirmació fonamental: v  “Desde esta perspectiva, las filmografías de Wenders y

Angelopoulos podrían leerse como una suma de llegadas y partidas a Ítaca; el cine de Wenders hasta París, Texas (1984); el de Angelopoulos con una obstinación poética siempre relanzada. Godard fue el primero en hacer el trayecto con El desprecio al confrontar Brigitte Bardot con Michel Piccolo, Fritz Lang con Jack Palance, en los estudios de Cinecittà (fuente del cine europeo) amén de una traductora que se constituía en puente entre las diferentes lenguas, intentando filmar –y vivir- una imposible Odisea en Capri.”

v  Ibíd., 256-257.

Objectiu

  L’objectiu principal de la tesi és intentar demostrar que un dels textos fundacionals de la literatura i l’imaginari cultural d’Occident, l’Odissea, constitueix també un dels eixos vertebradors del cinema modern.

  I ho és no tan sols per la seva adaptació cinematogràfica en la dècada dels cinquanta, sinó sobretot per com actua en la dècada següent com a signe, com a “logos” simbòlic des del qual s’estableix: 1.  Un paradigma interpretatiu de la pròpia modernitat

cinematogràfica. 2.  Un focus que projecta la llum de noves formes artístiques i

continguts que pretenen expressar els anhels i les preocupacions dels homes i les dones de la segona meitat del segle XX.

LE MÉPRIS Jean-Luc Godard (1963)

  S’intenta demostrar que Le Mépris constitueix el nucli de la consideració del món homèric dins la modernitat cinematogràfica.

  Godard proposa, si més no, dues operacions conceptuals de primer nivell: 1.  El motiu argumental de la filmació de l’Odissea per part del

director Fritz Lang dins de la mateixa pel·lícula suposa establir la metàfora de la fundació del cinema modern des del nucli mateix de la tradició cinematogràfica.

2.  En tant que el tema tractat en la pel·lícula és el menyspreu en la relació de parella, focalitza en la consideració de la parella amorosa contemporània el ser d’una societat, d’una època i, fins i tot, d’una cultura. La crisi de la parella contemporània és el tema des del qual s’aborda un tema més general: la consciència de crisi de la modernitat.

Viaggio in Italia Roberto Rossellini (1954)

Primera línia d’investigació: Rossellini i el Viaggio in Italia   El rerefons de la concepció cinematogràfica i estètica de Le

Mépris: es troba en Roberto Rossellini, singularment i significativament homenatjat en el film.

  S’ha imposat en la investigació partir d’allò que succeeix en la cinematografia italiana immediatament després de la Segona Guerra Mundial per tal d’observar els fonaments que expliquen en la dècada dels seixanta la constitució d’aquest nou cinema.

  El fet més interessant és observar que és possible “narrar” aquest procés a partir de l’evolució del cinema de Rossellini fins arribar, amb Antonioni i Fellini, als mateixos anys seixanta.

Anàlisi de les trilogies de la guerra i de l’amor

  Sis pel·lícules del director italià agrupades en dues trilogies desenvolupades al llarg de dues dècades.

  La primera és coneguda com la trilogia de la guerra: Ø  Roma città aperta (1945)

Ø  Paisà (1946)

Ø  Germania anno zero (1948)

  La segona s’anomena la trilogia de l’amor:

Ø  Stromboli (1950)

Ø  Europa 1951 (1952)

Ø  Viaggio in Italia (1954)

  En el començaments dels anys seixanta: es produeix ja la consolidació d’un nou discurs artístic que culmina les grans línies estètiques traçades per Rossellini i enriquides per la cinematografia de dos nous directors: Antonioni i Fellini.

  En aquest marc, es considera l’anomenada trilogia de la solitud d’Antonioni composta pels films L’avventura (1960), La notte (1961) i L’eclisse (1962). Pel que fa a Federico Fellini, s’analitza La dolce vita (1960) i 8 ½ (1963).

ü  S’estableix un del diàlegs artístics entre literatura i cinema més talentosos i significatius del segle XX.

ü  Es tracta d’un diàleg que es produeix més entre dues obres que entre dos autors.

Le Mépris/Il disprezzo

Segona línia d’investigació: Alberto Moravia

  Le Mépris reconeix un segon bastió compositiu en la novel·la de la qual parteix: Il disprezzo d’Alberto Moravia (1954).

  Cal matisar que es tracta d’una aparent adaptació: en realitat som davant una “recreació”.

  Si l’objectiu de la tesi abocava des de l’Odissea a un treball comparatista, ara s’accentua la metodologia de la literatura comparada i els estudis culturals amb la necessitat de comprendre la interacció entre la novel·la i el film.

  La investigació planteja una anàlisi comparada de les dues obres.

  I això en un doble moviment. El primer estableix el terme comparatiu des de la focalització de la font originària, el text de Moravia.

Anàlisi comparada

  El segon tanca el cercle des del focus del film de Godard.

Estructura homèrica

  Aquest procés pot ser descrit en si mateix en termes homèrics.

  El viatge del cinema modern podria ser vist com un itinerari que parteix de la consciència de la Troia pròpia que significa el paisatge desolat de les ciutats destrossades per la Segona Guerra Mundial.

  I prossegueix cap a una Ítaca reflectida en la necessitat de construir un nou àmbit humanista.

  Des de la interpretació de l’Odissea en termes cinematogràfics, s’observa que la mirada fílmica conté la lírica i l’èpica de la modernitat. La recerca de la bellesa fílmica constitueix la seva pròpia Ítaca.

Capri: la nova Ítaca del cinema modern?

  En la investigació pren rellevància la reinvenció del tòpic literari del viatge a Itàlia en termes contemporanis i la invenció d’un nou tòpic per al cinema en la segona meitat del segle XX.

  En aquest context, es destaca la importància de l’arxipèlag de les Illes Eòlies. Així Stromboli o Panarea esdevenen fonamentals en les cinematografies de Rossellini i Antonioni.

  Tanmateix, Capri és l’illa clau del treball, ja que enllaça Viaggio in Italia de Rossellini i Il disprezzo de Moravia amb Le Mépris de Godard, i esdevé el correlat d’aquesta Ítaca contemporània que es proposa com a concepte.

Villa Malaparte Alberto Moravia situa l’acció a Capri. Godard: hi torna amb el film.

Fonamentació metodològica

  La fonamentació metodològica de la tesi des dels estudis comparats confirma que l’Odissea constitueix el text clau, si més no, de la segona meitat del segle XX.

  Filosofia: Max Horkheimer i Th. W. Adorno apuntalen el seu pensament dialèctic a partir de l’Odissea i Ulisses: Dialèctica de la Il·lustració (1947).

  Estudis literaris: diversos autors intenten comprendre l’impacte del clàssic homèric sobre la literatura del segle XX:

q  William Bedell Stanford: The Ulysses Theme : A Study in the Adaptability of a Traditional Hero (1954).

q  Piero Boitani: L’ombra di Ulisse (1992).

q  Harold Bloom: The Western Canon: The Books and School of the Ages (1994.)

L’home polytropos i l’Ulisses de Dante ²  Moltes formes, moltes personalitats. Qüestió clau: l’adaptabilitat. ²  La importància en la literatura del segle XX de la interpretació

d’Ulisses a la Divina Comèdia.

Relació Homer/Dante

  Cant XI de l’Odissea. Ulisses es dirigeix cap al regne d’Hades per indicació de Circe.

  Cant XXVI de l’Infern de la Divina Comèdia: després de la conversa amb Circe, el viatge, descrit pel mateix Ulisses, esdevé una aventura intel·lectual cap als confins del coneixement.

  En tant que aquest episodi esdevé significatiu en la novel·la de Moravia, esdevé una ocasió que Godard aprofita i, en fer-ho, introdueix una qüestió fonamental de les lletres del segle XX al cinema.

Una data clau: 1954

  La investigació ha dut a considerar una data que esdevé clau per a la qüestió de l’Odissea en la cultura europea de la segona meitat del segle XX: 1954.

  Coincidència de: 1.  Estrena d’Ulisse de Mario Camerini.

2.  Estrena de Viaggio in Italia de Roberto Rossellini.

3.  Publicació d’Il disprezzo d’Alberto Moravia.

4.  Publicació de The Ulisses Theme de W.B. Stanford.

Renovació expressiva: la intertextualitat i la poesia en

cinema   La clau de volta per comprendre la renovació estilística de

Godard: la intertextualitat.

  Poètica cinematogràfica.

  Fonament: Rossellini, i es relaciona amb Antonioni i Fellini.

  No és tan sols la citació. Ampli dispositiu: Ø  Absència i Ressonància (Rossellini: oncle Homer, poeta

Lewington). Ø  Epifania (Rossellini, Antonioni i Fellini). Ø  L’estructura de mise en abîme (Moravia i Fellini).

  Le Mépris determina l’assoliment d’un nou estil cinematogràfic.

  Més enllà de la citació: l’assaig en cinema consistent en filmar un pensament en procés.

  De la mà de Gilles Deleuze i Alain Bergala s’intenta comprendre: 1.  El treball per categories (Deleuze).

2.  Les “línies” en els fluxos visuals (Bergala).

Estil propi

Què és el menyspreu?

  Godard no tanca la resposta. Indaga en la qüestió.

  Situa en el film el moment en què es trenca una relació per passar de l’amor al menyspreu.

  Es mesura amb Homer. Si l’Odissea narra la persistència de l’amor entre Ulisses i Penèlope en un espai de deu anys de desig de retorn a la llar, en Le Mépris Godard es fixa en el moment de la pèrdua d’aquest vincle en una fracció de segon imperceptible però que ho canvia tot.

SILENZIO! ü  Darrera mirada del film: primera mirada d’Ulisses albirant Ítaca en el film de

Lang. ü  Mirada a l’infinit de l’horitzó per part del film de Godard: en la consciència del

buit del món contemporani, la bellesa que expressa el cinema constitueix la seva pròpia Ítaca.

Temple de l'esperit: ja no hi ha cossos, sinó pures i ascètiques imatges davant les quals el pensament sembla greu, opac, pesat. Charles Lewington (Del film Viaggio in Italia de Roberto Rossellini)