Tecnologia al Tennis, Pàdel i Esquaix
-
Upload
hector-carmona-pastor -
Category
Documents
-
view
38 -
download
5
Transcript of Tecnologia al Tennis, Pàdel i Esquaix
Treball de Recerca Curs: 2011-12
Autor: Héctor Carmona Pastor
Tutor: Jesús Domínguez
La Tecnologia al Tennis, Pàdel
i Esquaix
Agraïments
Fer un Treball de Recerca és una feina bastant complicada ja que no saps com
organitzar-te ni com trobar la informació que necessites.
Vull manifestar els meus agraïments a les persones que m’han ajudat a realitzar
aquest treball participant de manera essencial per a la meva recerca, ja que sense la
seva ajuda no hauria pogut obtenir el treball que he aconseguit elaborar.
Primerament voldria agrair al meu tutor del Treball de Recerca, Jesús Domínguez, que
m’ha ajudat a organitzar el treball i a saber que he d’introduir i que no, amés d’estar en
tot moment a disposició de tots els alumnes encara que estiguéssim en festes de
Nadal.
També voldria agrair l’ajuda de la Federació Catalana d’Esquaix situada a la Rambla
Guipúscoa, 23 de Barcelona, que hem va guiar per trobar informació sobre aquest
esport, molt menys conegut que els altres dos.
Al CEM Olímpia situat al c/ Perú, 215 de Barcelona, que m’ha permès estudiar les
pistes en persona tant de tennis com de pàdel.
Per últim agrair als meus pares, que m’han aconsellat en tot moment per a una bona
realització del treball.
Índex 1. Introducció ........................................................................................................ Pàg 4
2. Tennis ............................................................................................................... Pàg 5
2.1 Pistes de Tennis .......................................................................................... Pàg 5
2.2 La Pilota ................................................................................................... Pàg 10
21.3 La Raqueta ............................................................................................. Pàg 16
2.4 El Cordatge de la Raqueta ....................................................................... Pàg 20
2.5 Antivibradors ............................................................................................ Pàg 24
2.6 Calçat ....................................................................................................... Pàg 25
2.7 Ull de Falcó .............................................................................................. Pàg 26
3. Pàdel .............................................................................................................. Pàg 29
3.1 Pista de Pàdel .......................................................................................... Pàg 29
3.2 La Pilota ................................................................................................... Pàg 38
3.3 La Pala ..................................................................................................... Pàg 41
4. Esquaix .......................................................................................................... Pàg 44
4.1 Pista d’Esquaix ......................................................................................... Pàg 44
4.2 La Pilota ................................................................................................... Pàg 53
4.3 La Raqueta ............................................................................................... Pàg 56
4.4 Cordatge de les Raquetes d’Esquaix ........................................................ Pàg 59
4.5 Calçat ....................................................................................................... Pàg 61
4.6 Protecció dels Ulls .................................................................................... Pàg 62
5. Conclusió ....................................................................................................... Pàg 63
6. Glossari .......................................................................................................... Pàg 64
7. Bibliografia ..................................................................................................... Pàg 67
8. Annexos ......................................................................................................... Pàg 70
4
Introducció Aquest treball tractarà sobre la tecnologia en tres dels esports de raqueta, el tennis, el
pàdel i l’esquaix i el realitzaré ja que és un treball obligatori que compta per a la nota
de selectivitat i de batxillerat.
He decidit escollir aquest tema ja que soc un gran apassionat del món de l’esport i
m’encanten els esports de raqueta. Amés estic cursant un batxillerat tecnològic, fet
que m’ha portat a voler estudiar la barreja de les dues coses que m’agraden: l’esport i
la tecnologia. Amés crec que m’ajudarà a preparar-me per a futurs treballs a la
universitat, ja que tinc previst cursar una carrera a la Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (CAFE).
Els meus objectius principals abans de començar el treball són: descobrir quins
materials s’usen dins de cada esport i el perquè de cada construcció; saber el paper
de la tecnologia en aquests tipus d’esports i en quina mesura la tecnologia te un paper
important en cada esport, descobrint així les principals innovacions tecnològiques. Per
a aconseguir tot això estudiaré cada element de cada esport (materials, varietats,
novetats...), amés hem servirà com a experiència en futurs treballs a la Facultat.
Espero complir els meus objectius i aprendre coses noves que no conec sobre aquests
esports tan interessants.
5
Tennis El tennis és un esport jugat en un terreny pla, rectangular i dividit en dos camps per
una xarxa situada al mig de la pista. Poden jugar dos jugadors o quatre ,fent parelles
en aquest últim cas, i els jugador hauran d’intentar passar la pilota per damunt de la
xarxa per passar-la a l’altre camp, sempre votant dins els límits del propi camp.
Els orígens del tennis, se situen dins les cultures grega, romana i egípcia, i se
celebrava en cerimònies religioses en honor a la fertilitat en primavera i a celebracions
militars. Al principi en les celebracions militars es jugava amb els caps del vençuts,
però més endavant es va començar a jugar amb pilotes. Les primeres referències del
tennis es torben a França on era anomenat jeu de paum e ja que al principi es
colpejava la pilota amb la mà, i posteriorment ja es van a començar a utilitzar raquetes.
Actualment el tennis és un esport molt universalitzat i professional. Amés s’ha convertit
en un esport olímpic des dels Jocs Olímpics de Seúl al 1988.
Pistes de tennis
Les pistes de tennis reglamentàries han de complir totes uns mateixos requisits:
• La pista és un rectangle de 23,75 metres de llarg per 8,23 metres d’amplada en
els partits individuals, i de 23,75 metres de llarg per 10,97 metres d’amplada en
els partits de dobles.
• Les línies que delimiten la pista de tennis (laterals, de fons i les interiors) han
de ser d’un color uniforme, que gairebé sempre és el blanc, i han de tenir una
amplada d’entre 2,5 i 5 cm., i al mig de les línies de fons se situa una línia de 5
cm d’amplada i 10 de llarg per saber on és el centre de la pista.
• La xarxa que divideix la pista en dos camps iguals ha de tenir una alçada
d’1,07 metres, i està suspesa d’un cable metàl·lic que té com a màxim 0,8 cm.
de diàmetre. Aquest cable sempre està recobert d’una cinta de color blanc
d’entre 5 i 6,3 cm. d’ample. La malla de la xarxa ha de ser el suficientment
densa perquè la pilota no la traspassi. Els pals que sostenen la xarxa estan
situats a 0,91 metres del terra, i en el cas dels laterals no pot passar dels 2,3
cm per sobre de la xarxa.
• En competicions oficials ha d’haver un espai mínim de 6,40 metres per darrere
de la línia de fons i de 3,66 metres des de les línies laterals.
Seguint aquests paràmetres, trobem pistes de sorra, herba, dures, i de moqueta i
fusta encara que aquestes dues últimes no són reglamentàries per l’ATP.
6
Herba (molt ràpida):
És la superfície originària del tennis. Les característiques d’aquest tipus de superfície
és que la pilota bota molt rapida i amb molt polca alçada ja que la pilota al entrar en
contacte amb la superfície de joc, en comptes de fer el bot, patina unes quantes
mil·lèsimes i per això no agafa molta alçada. Amés la pilota és molt irregular en el seu
bot, ja que apart de botar sempre baix, segons en quina part boti farà diversos
moviments estranys. Per això el tipus de joc que es busca és el de colpejar la pilota a
l’aire o per mitjà de cops “tallats” o slice que busquen un bot baix de la pilota. El servei,
també és una arma important en aquest tipus de superfície ja que la pilota surt amb
més velocitat després del bot que abans d’aquest.
És un tipus de superfície molt delicada i que es degrada amb facilitat per tant el seu
manteniment és molt complex i dur. La base del camp ha de tenir línies de drenatge
per evitar que hi hagin bassals d’aigua a la pista quan plou o es rega. Segons la
climatologia que hi ha en la zona on es practica, s’haurà d’escollir un tipus d’herba o
un altre.
Les línies en aquest tipus de superfícies estan fetes per mitjà d’una espècie de guix
que fa que la marca de la pilota es vegi millor, però quan toca en aquesta línia el bot
és molt poc regular. Abans les línies es pintaven amb una mescla de llet de llima amb
aigua.
Les pilotes han de tenir una pressió més baixa que el normal ja que degut a la millora,
tecnològicament, de les raquetes la pilota cada cop va més ràpid, i per tant amb una
pressió més baixa s’aconsegueix fer més lent el joc.
Aquest tipus de superfície s’usa molt poc ja que és molt costós el seu manteniment i
està en un clar retrocés respecte a les altres superfícies, però la tradicionalitat
d’aquestes pistes, fa que se’n conservin algunes com ara a Wimbledon, que és el
torneig més important del món.
Bot de la pilota en pista d’herba.
7
Sorra (lenta):
Històricament va ser la primera alternativa a les pistes d’herba, ja que són menys
costoses i més fàcils de mantenir. Actualment hi ha tres tipus de sorra:
• Sorra vermella: que s’acostuma a realitzar amb sorra batuda que s’extreu de
moldre un tipus maó vermell. És el tipus de sorra utilitzat per als campionats de
l’ATP, com ara a Roland Garros.
• Sorra verda (Har Tru): és una sorra semblant a la sorra batuda però que està
composta de pedres, cautxú i plàstics premsats. S’usa als Estats Units per a la
fabricació de pistes lentes i només s’utilitza en tornejos de la WTA.
• Sorra blava: és una sorra igual que la sorra batuda però que sofreix diverses
modificacions per tal d’aconseguir aquest color. Encara no està en ús, i només
es disputarà un torneig amb aquest tipus de sorra, el “Mútua Madrid Open”. La
sorra batuda vermella serà sotmesa a un procés d’extracció de l’òxid fèrric on
quedarà blanca. A continuació serà tractada amb colorants que li donaran
aquest color especial.
La característica més important d’aquest tipus de superfície és la lentitud del bot de la
pilota, i que el jugador pot relliscar sobre la sorra. Al ser una pista lenta el bot és molt
alt i per tant un tipus de cop que s’usa amb freqüència, és l’anomenat cop liftat, que
incrementa el bot encara més de la pilota, fent molt difícil de controlar aquesta. També
fa que la defensa sigui el principal element del joc.
En quant a les pilotes, per a la sorra batuda s’utilitzen pilotes amb pressió Regular duty
ja que els bots d’aquesta pilota són més fiables encara que no contenen molta pressió,
això fa que siguin perfectes per a la sorra.
Les línies estan fetes de ciment blanc per tal de que no s’esborrin, i només hi ha la
possibilitat de que quedin recobertes de sorra, però passant el peu per sobre tornen a
ser visibles.
Bot de la pilota en pista de sorra
8
Dura (ràpida):
Les superfícies dures, són les més comunes en el tennis modern, tot i que hi ha països
en els que encara hi predomina la sorra. Un dels principals avantatges que tenen
aquest tipus de pistes és que tenen molt menys cost i treball de manteniment, ja que
les inclemències del temps no les afecten gairebé en res. El principal desavantatge és
què es poden esquerdar i les reparacions són molt costoses en aquest cas.
Els principals materials per a la construcció d’aquestes pistes són el ciment, el formigó
o bé materials plàstics. La quantitat de sorra utilitzada en la mescla i el la pintura de la
superfície, determinarà el grau de velocitat d’aquestes (contra més sorra més lenta
serà la pista). Estan construïdes amb capes intermèdies de plaques de ciment porós i
una capa inferior de pedres.
El joc amb que s’acostuma jugar en aquest tipus de superfícies, de ciment i formigó, és
molt ofensiu, basat sobretot en cops plans i un potent servei, ja que la pilota no s’eleva
massa encara que no arriba a relliscar com en l’herba.
Un gran inconvenient per als jugadors, és la gran possibilitat que tenen a lesionar-se
respecte a les altres pistes, ja que les articulacions sofreixen molt més al ser una
superfície dura que no absorbeix el pes del cos.
Capes del paviment d’una pista dura.
9
Entre les pistes de formigó i ciment trobem tres tipus de pistes importants: la pista
“Reboud Ace” i la pista “PlexiCushion” i la “Deco Turf”.
• Reboud Ace: està composta per goma de poliuretà i fibra de vidre en la capa
superior i formigó a la inferior. En aquest tipus de superfície es podia modificar
la velocitat i el bot de la pilota segons la quantitat de sorra en la seva
composició. Amés la calor feia que la pista fos massa enganxosa i produïa
lesions greus de turmells. Es va usar a l’Open d’Austràlia fins al 2008, i ara ja
no s’usa.
• PlexiCushion: s’implanta també a l’Open d’Austràlia, en aquest cas al 2008,
substituït ala “Reboud Ace”. Amb aquesta pista s’aconsegueix un bot més
uniforme i fa que els canvis de temperatura no afectin a la velocitat de la pista.
Considerat de tipus 2 segons la velocitat “mitja ràpida”.
• Deco Turf: és una superfície més ràpida ja que absorbeix menys la pilota a
causa de la seva duresa. Considerat de tipus 3 segons la velocitat “ràpida”.
S’adapta molt bé al tipus de joc de servei i volteja.
A continuació veurem una comparativa de els tres bots de la pilota segons la pista:
Bot de la pilota en pista dura.
Comparació bots a les tres pistes.
10
La Pilota
La pilota de tennis és un dels elements més importants d’aquest esport, ja que sense
pilota seria impossible la pràctica del tennis.
Segons les regles de la ITF (International Tennis Federation) la pilota haurà de tenir
una superfície exterior uniforme que consistirà en una coberta de pelfa i serà de color
blanc o groc (generalment s’usa el
groc que és millor per a la visibilitat
de la pilota). Si la pilota té costures,
hauran de ser sense vorells.
Hi haurà tres tipus de pilotes de
tennis, cadascuna amb propietats
diferents segons el tipus de pista en
la qual serà utilitzada i les condicions
del lloc on s’usa. També h ha un
altre tipus de pilota reglamentària
que s’usa en joc en altura (per sobre
dels 1219 metres).
Pilota Tipus 1 (ràpida):
Aquest tipus de pilota s’acostumarà a utilitzar en pistes on la superfície sigui de
velocitat baixa, com ara les pistes de sorra. És el tipus de pilota que s’usa en grans
tornejos com ara el “Roland Garros”. Tindrà les característiques següents:
• Aquest tipus de pilota tindrà un pes d’entre (56 - 59,4 grams).
• El diàmetre de la pilota serà d’entre (6,541 - 6,858 cm).
• El rebot de la pilota haurà d’estar comprés entre (135 – 147 cm).
• La deformació de la pilota cap endavant haurà de ser entre (0,496 – 0,597 cm).
• La deformació de la pilota en retrocés serà d’entre (0,673 – 0,914 cm).
Pilota de tennis convencional.
11
Pilota Tipus 2 (mitjana):
Aquest tipus de pilota serà convenient utilitzar-lo per jugar en pistes on la superfície
serà de velocitat mitjana o mitjana-alta, com ara les pistes d’herba o pistes dures que
no siguin ràpides del tot. Poden ser amb pressió o despressuritzada. Aquest últim,
haurà de tenir una pressió interna de 7 (kPa). Són pilotes que no perden aire ja que
tenen la pressió interna igual a l’atmosfèrica, i amés tenen molta més durabilitat.
La pilota de tipus 2 és la utilitzada en el gran toreig de “Wimbledon” l’ “Open
d’Australia” o el “US Open” entre d’altres. Presenta les característiques següents:
• Aquest tipus de pilota tindrà un pes d’entre (56 – 59,4 grams).
• El diàmetre de la pilota serà d’entre (6,541 – 6,858 cm).
• El rebot de la pilota haurà d’estar comprés entre (135 – 147 cm).
• La deformació de la pilota cap endavant haurà de ser entre (0,559 – 0,737 cm).
• La deformació de la pilota en retrocés serà d’entre (0,800 – 1,080 cm).
Pilota Tipus 3 (lenta):
Aquest tipus de pilota es deuria utilitzar per jugar en pistes on la superfície sigui de
velocitat alta, com ara les pistes dures. Tot i que és recomanable per aquest tipus de
superfícies, aquest tipus de pilota no ha tingut molt d’èxit i gairebé no s’usa. També és
recomanada per jugar a una alçada de més de 1219 metres per sobre del nivell del
mar. Presenta les característiques següents:
• Aquest tipus de pilota tindrà un pes d’entre (56 – 59,4 grams).
• El diàmetre de la pilota serà d’entre (6,985 – 7,303 cm).
• El rebot de la pilota haurà d’estar comprés entre (135 – 147 cm).
• La deformació de la pilota cap endavant haurà de ser entre (0,559 – 0,737 cm).
• La deformació de la pilota en retrocés serà d’entre (0,800 – 1,080 cm).
Comparació dels bots de les diferents pilotes.
12
Pilota d’Altura:
Aquest tipus de pilotà és pressuritzada i està fabricada única i exclusivament per a la
pràctica del tennis en altures superiors a 1219 metres per sobre del nivell del mar. Són
diferents a les pressuritzades estàndard perquè aquestes es comporten diferent per
sobre del nivell del mar, per dos motius bàsics:
• Contra més alçada, la pressió atmosfèrica es redueix. Per tant es produeix una
diferencia més gran entra la pressió interna i externa de la pilota, que fa que
aquesta boti més alt i surti disparada amb més velocitat de la raqueta.
• La trajectòria de la pilota està influenciada per la força de l’aire. Quantes més
molècules d’aire xoquen contra la pilota, més velocitat perd. Contra més altura
menys molècules, i per tant més ràpida anirà la pilota a l’aire.
Amés aquestes pilotes tindran unes característiques bàsiques com totes les altres, i
seran les següents:
• Aquest tipus de pilota tindrà un pes d’entre (56 – 59,4 grams).
• El diàmetre de la pilota serà d’entre (6,541 – 6,858 cm).
• El rebot de la pilota haurà d’estar comprès entre (122 – 135 cm).
• La deformació de la pilota cap endavant haurà de ser entre (0,559 – 0,737 cm).
• La deformació de la pilota en retrocés serà d’entre (0,800 – 1,080 cm).
Cap dels tipus de pilotes, el podem distingir a simple vista, ja que no hi ha cap color
que ens permeti diferenciar-les, o en destaqui alguna per la seva mesura, ja que totes
tenen unes mesures molt similars. Per a la diferenciació d’aquestes pilotes, haurem
d’acudir als envasos on ens indiquen les propietats d’aquestes.
13
Fabricació d’una pilota de tennis:
Aquest procés consta de 8 passos principals, on la pilota va agafant la forma fins a
obtenir la pilota que es comercialitza. Els passos de fabricació són els següents:
1. Aquest primer pas comença amb una massa d’uns 38 kg de cautxú natural,
que es barreja amb lubricant i calor per suavitzar-lo, i també s’introdueix argila.
A aquesta barreja, se l’introdueix, una barreja de components químics que li
donaran a aquesta goma les propietats necessàries. D’aquest procés obtenim
els anomenats “pellets” .
2. A continuació es modelaran els “pellets”, per a que la pilota no pesi tant i reboti
de manera més bona. En aquest modelatge, el que es fa és formar mitges
esferes.
3. Aquestes mitges esferes són tallades a la mesura correcta i se li aplica un
adhesiu que s’activa per mitjà de calor que servirà per unir les dos semiesferes.
Pellets.
Mitges esferes.
Mitja esfera amb amb adhesiu tèrmic.
14
4. En aquest procés es realitzen dos passos alhora, el d’enganxar les dues
meitats de la pilota i el de ficar la pressió al seu interior. S’usa una maquina que
injecta aire pressuritzat amb la pressió necessària per a les pilotes i amb la
calor s’enganxen, per tant la pressió de l’interior de la maquina queda dins de
la pilota.
5. Es prepara la superfície de la pilota per enganxar-la amb la pelfa que la cobreix
adherint-hi un adhesiu que actua mitjançant la calor.
6. La pelfa que està formada per niló, llana i cotó es talla per formar peces i
després es sotmeten a un procés de curació per millorar-ne les propietats.
7. S’enganxen les peces de pelfa tallades anteriorment a la pilota per mitjà de
l’adhesiu tèrmic aquesta conté i un altre adhesiu que permet enganxar les dues
parts entre elles. Les pilotes són sotmeses al vapor, que permet que la pelfa
agafi més volum.
8. Per últim s’envasen les pilotes en tubs pressuritzats.
Màquina d’injecció d’aire i d’adhesió.
Màquina de vaporització.
15
Control de qualitat de les pilotes:
Per poder sortir al mercat, les pilotes hauran de passar 3 controls bàsics de qualitat: el
de pes, el de mesura i el de deformació.
• Pes: Es realitza mitjançant el mètode d’assaig ITF TB 01/01, on s’agafa una
balança de laboratori de mesura electrònica en grams, amb una capacitat de
100 grams i amb dos decimal, i es comprovarà que el pes entra dins les
normes establertes.
• Mesura: Es realitza mitjançant el mètode d’assaig ITF TB 02/01, on hi ha un
equip format per dos indicadors circulars amb la mesura del diàmetre de la
pilota (un tindrà més mesura que el diàmetre que ha de tenir la pilota i l’altre
estarà per sota del límit) per tant, en el primer la pilota haurà de passar i en el
segon no, llavors la pilota passarà aquest tes. En les pilotes tipus 1 i 2 la
mesura del primer indicador serà de 6,86 cm i en les tipus 3 de 7,30 cm. En
canvi en el segon indicador la mesura serà de 6,54 cm per a les pilotes de tipus
1 i 2 i de 7,00 cm per a les de tipus 3.
• Deformació: Es realitza mitjançant el mètode d’assaig ITF TB 03/01 que es
realitza amb una màquina Stevens modificada. Abans de realitzar aquesta
prova, les pilotes hauran de ser pre-comprimides 3 cops per mitjà de tres eixos
perpendiculars. La màquina Stevens estarà composta per una primera placa
rígida connectada a un dispositiu de mesura de forces i una segona placa
paral·lela que es pot moure axialment respecte a la primera, de tal forma que
quan una pilota és col·locada entre aquestes plaques, pot ser comprimida i es
mesura la deformació respecte la força emprada.
Prova de mesura en el control de qualitat d’una pilota.
16
La Raqueta
La raqueta és potser la peça més prestigiosa de l’equipament d’un tennista i la que a
atrau més al desenvolupament tecnològic. Això és degut a que la raqueta és l’únic
element d’us individual i cada tennista vol tenir una cert avantatge respecte el seu
oponent, per això sempre es busquen diverses innovacions. Durant els anys els
materials amb els que es fabriquen les raquetes han canviat molt, des de marcs de
fusta, passant per els marc de metall i arribar als actuals marcs de fibra de carboni.
Amés el cap de la raqueta ha anat augmentant notablement per tenir una superfície
més amplia de colpeig.
Una de les variacions principals que hi han entra les diverses raquetes de tennis és la
ubicació del pes. Principalment el pes el tindrem en tres zones: en el cap, en el coll o
be en el mànec. Això fa que la raqueta tingui més pes allà on estigui la ubicació
d’aquest, i permet escollir un tipus de raqueta o un altre al tennista segons les seves
característiques de joc sense perdre les qualitats de la raqueta.
Anatomia:
La raqueta de tennis bàsicament es compon per el cos i les cordes. El cos està dividit
en cap, coll i mànec.
• Marc: és el que forma el cos de la raqueta i acostuma a tenir diversos perfils,
es a dir, no és uniforme. Els perfils s’adaptaran al tipus de joc del tennista que
escollirà els perfils adequats per al seu joc.
• Cap: és la part superior de la raqueta i al seu interior podem trobar les cordes.
Té forma ovalada i dos cares per poder colpejar la pilota. La grandària del cap
de la raqueta influeix en gran mesura en la potència del colpeig sobre la pilota.
Com més gran és el cap, tenim menys control però més potència, en canvi,
contra més petit tindrem més control i menor potència. Podem classificar els
caps en:
a) Mid-size: fins a 613 cm² de superfície.
b) Mid-plus: fins a 677 cm² de superfície.
c) Super Mid-Plus: fins a 742 cm² de superfície.
d) Over-size: més de 742 cm² de superfície.
• Coll: és la part que hi ha entre el cap i el mànec. El seu us és bàsicament per a
agafar la raqueta amb una mà per aquesta zona i així poder fer el canvi de mà
de la raqueta. En aquesta zona acostuma a haver informació sobre el pes,
17
balanç de forces, patró de cordatge, tensió de les cordes, mesura del cap,
llargada, nivell de potencia...
• Mànec: és la part per on s’agafa la raqueta i va envoltat d’una cinta de goma
que permet subjectar la raqueta amb més seguretat (Grip). Hi ha diverses
mesures de mànec que s’agrupen segons números, del 0 al 5 (sent el 0 el més
petit i el 5 el més gran) encara que els més usats són els de tipus 2 i 3.
• Taló del mànec: és la part més inferior de la raqueta i es troba en la part de
baix del mànec. És d’un diàmetre una mica superior al del propi mànec i té la
funció d’ajudar a subjectar la raqueta i que no se’ns llisqui de les mans. Amés
aporta la informació de la marca de la raqueta.
• Bumperguard: és un recobriment que té la raqueta en la part superior del seu
cap i serveix per protegir el marc i les cordes des possibles cops.
• Cordatge: està situat a la part interior del cap de la raqueta. Les cordes van
entrellaçades típicament de manera que les cordes principals ( paral·leles a la
longitud de la raqueta) es creuen amb les cordes de creu (que van horitzontals
formant un angle de 90o respecte a les principals).
• Traus: són unes fundes individuals que es posen en els forats del marc per
protegir les cordes.
Raqueta d’en Rafa Nadal amb les parts incloses.
18
Evolució dels materials de les raquetes:
Com ja he esmentat anteriorment, la raqueta ha sigut l’element del tennis que més
atrau a la tecnologia i per tant al llarga de la seva historia podem veure materials
diferents i formes diverses per tal de millorar-ne les qualitats.
Inicialment les raquetes eren formades per un o més pals de fusta de freixe corbades
de la forma desitjada i s’enganxaven amb coles d’origen animal. La mecanització en la
dècada de 1940 va permetre fer xapes de fusta molt més primes que eren unides per
mitjà d’adhesius del tipus urea-formaldehid. Això va permetre l’ús d’un gran nombre de
capes que podien ser acoblades i amés una facilitació a l’hora de corbar-les per donar
la forma a la raqueta. Amés de la fusta de freixe, també s’usava fusta com ara d’auró,
sicòmor o carpí, que s’usaven com a membre principal del marc de la raqueta per
donar la resistència desitjable i les propietats de rigidesa, de noguera per a la
resistència al desgast en la capa externa, faig i caoba per al coll de la raqueta i
cosmètics manipulables per a l’interior de l’eix. Durant molts anys d’evolució, la forma,
la grandària i el pes de les raquetes es va convertir en una mesura estandarditzada en
tota la indústria i no es van crear uns paràmetres de limitació per l’autoritat de control.
Les raquetes de fusta eren produïdes en grans quantitats fins a principis de 1980,
quan les de metall s’ocuparen de la producció.
El principal problema de les raquetes de metall era les dificultats per a l’encordament,
que es va aconseguir resoldre per mitjà d’un mètode ideat per Lacoste al 1953, on es
feien passar les cordes per uns cables de metall que anava enrotllat al marc. El
resultat va ser el primer èxit (no fuster) en l’industria de les raquetes de tennis i
després va ser comercialitzat per la marca Wilson. L’èxit comercial d’aquesta raqueta a
principis del 1970 va fer que els competidors desenvolupessin altres tipus de raquetes
basades per exemple en l’aliatge d’alumini amb marcs molts durs de carboni. A
diferència de les raquetes de fusta, el marc de les de ferro tenia un doble eix que feia
que s’haguessin d’incorporar elements per unir les dos parts i formar el cap de la
raqueta. En aquesta època amés es van fabricar els primers traus de plàstic per on
passar les cordes, que les protegia i va causar un gran èxit.
A mitjans dels anys 70 , l’augment de rigidesa i resistència oferta per els materials
metàl·lics va fer que un dels fabricants crees una raqueta amb el cap més gran del que
era habitual fins al moment.
19
L’èxit de les raquetes de metall al 1970 va donar pas a l’experimentació amb altres
materials com ara la fibra de vidre o la fibra de carboni. Encara que aquest material és
molt car, la seva gran rigidesa i resistència específica és molt superior a les de l’acer i
ofereix grans perspectives de futur per a la fabricació dels marcs de la raqueta.
Els materials fibrosos, com ara la fibra de carboni, tenen per naturalesa uni-
direccionalitat , per tant hauran de ser utilitzades de forma que aquesta propietat es
mantingui.
El procés d’elaboració d’un marc de raqueta amb fibra de carboni, comença amb una
fulla laminar d’aquest material a la qual donarem forma tubular fent-la rodar per un tub
de plàstic, i després la pressuritzarem amb aire. Les àrees locals es reforcen amb
material extra i tot el conjunt es munta en un motlle amb la forma apropiada. Es posa
el component extra que uneix les parts del marc i tot es junta per mitja de calor per
curar i endurir la resina anteriorment aplicada. Aquest és el procediment bàsic per
poder construir raquetes compostes, però existeixen variacions. La més important és
la que implica l’ús d’una matriu o coll termoplàstica com ara de niló que al fondre’l
quedarà compactat a la fibra de carboni.
En general l’ús de compostos de carboni ha permès fer més gran la mesura dels caps
de les raquetes, fent-los alhora més rígids i lleugers. Aquest augment en la grandària
ha permès un control de contacte molt millor i dona més velocitat al joc ja que redueix
l’energia absorbida per el marc. En comparació amb les de fusta aquestes raquetes
actuals tenen un 40 % més de cap, 3 cops més rígid i un 30% més lleuger.
Comparativa de l’evolució de les raquetes de tennis.
20
El Cordatge de la Raqueta
El cordatge de la raqueta, com ja que dit abans, és un conjunt de cordes entrellaçades
que ens serveix de superfície per a colpejar la pilota. Al llarg dels anys també han anat
sortint nous tipus de cordatges i actualment tenim 4 tipus de cordatges bàsics que són:
els multifilaments, els monofilaments, els assemblats i els híbrids. A continuació
explicaré les característiques i varietats de cada tipus de cordatge:
Multifilaments:
La gran característica d’aquests tipus de cordatges és que estan composats per una
gran quantitat de fibres en el seu interior que van unides. Dins d’aquest tipus de
cordatge trobem dos tipus molt importants; els naturals i els sintètics.
• Naturals (de tripa): estan fabricats per mitjà d’intestins de vaca (o ovella en
casos aïllats). Ofereixen una gran
comoditat, generen una gran quantitat
de potència, són molt elàstiques i
resistents i la tensió es manté sempre
estable. Fan una gran absorció de les
vibracions generades per l’impacte de
la pilota, per tant, preveuen les lesions.
Les úniques desavantatges són la
durabilitat, ja que són molt sensibles al
clima, i que acostumen a ser cars.
• Sintètiques: estan fetes per mitjà de fibres de niló i poliamides entrellaçades.
Són més econòmiques que les naturals i amés és el cordatge més usat,
aproximadament un 70% dels jugadors professionals l’utilitzen. Habitualment
tenen un centre de niló amb múltiples capes de filaments al voltant. La part del
centre no té molta elasticitat per
tant les demés fibres ajuden a
compensar aquesta elasticitat.
Tenen més durabilitat que els
cordatges de tripa natural però
menys que els monofilaments
(polièster o Kevlar). Dintre dels
cordatges sintètics podem trobar
diverses varietats, com ara el de
Estructura d’un cordatge natural.
Estructura d’un cordatge sintètic.
21
niló multifilament sense centre sòlid, que s’aproxima molt a les qualitats dels
naturals; el cordatge multicapa amb moltes capes de fibres al voltant d’un
centre de fibres trencades; i el multicapa amb centre sòlid, que és menys
elàstic que l’anterior.
Monofilaments:
Són els cordatges que tenen com a únic component un cos central que normalment és
de polièster, encara que també se’n fabriquen de Kevlar. Aquest tipus de cordes, en
general, tenen com a característica principal que tenen una gran durabilitat.
Les cordes de polièster tenen aquesta qualitat principal, però com a desavantatge
trobem que proporcionen molta menys
potència i toc que les multifilaments
(sintètiques i naturals) i perden molta
flexibilitat molt més ràpid. La gran rigidesa
que tenen ens permet colpejar la pilota amb
més força, però tindrem menys potència.
Les cordes Kevlar s’utilitzen molt poc. Són
les cordes que tenen més durabilitat del
mercat, però son massa rígides i
incòmodes, per tant, poden produir lesions.
Assemblats:
Aquests tipus de cordatges es componen d’un
cos central sintètic més un recobriment que
pot ser de diversos materials segons les
propietats que volem que tingui el cordatge ja
que aquest recobriment dona la major part de
les propietats al cordatge i no pas el cos
central. Per tant, si el recobriment es de titani,
per exemple, aconseguirem més durabilitat: i si
és d’un material més rugós, aconseguirem
més efectes i control de la pilota.
Estructura d’un cordatge monofilament.
Estructura d’un cordatge assemblat.
22
Híbrids:
Es tracta de la combinació de dos cordatges diferents. Normalment es busca no perdre
la comoditat dels cordatges multifilaments i guanyar la durabilitat dels monofilaments.
Llavors es col·loquen els multifilaments com a cordes horitzontals i els monofilaments
com a cordes verticals.
Calibre i Tensió de les cordes:
El calibre del cordatge és el diàmetre que tenen les cordes d’aquest. Els indicadors del
calibre es troben situats entre 1 i 1,5 mil·límetres però acostumem a trobar-lo segons
el terme anglès “gauge”. El calibre anirà del 15 fins al 18, i contra més calibre menys
grossor hi haurà en les cordes, per tant, una corda de calibre 16 tindrà 1,32 mm de
diàmetre; mentre que un de 18 tindrà 1,25 mm de diàmetre. El calibre a més afecta a
les propietats de la raqueta de manera que com més fina és la corda, més potència,
més control, més confort i més tacte i a la inversa.
La tensió de les cordes és el nombre de Quilograms als que es tensa la corda i és un
factor molt important del cordatge, ja que aportarà una sèrie de propietats o unes altres
segons el tipus de joc que volem. Normalment s’acostumen a tensar més les cordes
verticals que les horitzontals per mantenir un equilibri de tensió, ja que les verticals són
molt més llargues. La tensió afecta al cordatge de la manera següent:
Amb una tensió alta obtindrem una potència major, un control menor, una zona útil
menor, una duració menor, un esmortiment major i una energia major.
Amb una tensió baixa obtindrem els efectes contraris per tant perdrem control,
esmortiment i energia; i guanyarem potència, zona útil i duració.
Per tant segons les circumstàncies del joc haurem d’escollir una tensió o una altra. Els
4 factors principals a tenir en compte són: el tipus de joc del jugador, el nivell del mar,
la superfície de la pista i el tipus de raqueta.
Depenent del nostre joc, si volem tenir més control de la potència introduirem menys
tensió i si volem controlar millor la trajectòria de la pilota haurem de posar una tensió
més elevada.
Depenent del nivell del mar, com més a prop estiguem la pilota sortirà més pesada
llavors s’haurà de baixar la tensió per donar més potència i si ens allunyem del nivell
del mar serà al contrari ja que la bola serà menys pesada i pujarem la tensió per
controlar-la més.
Segons la superfície de la pista, la tensió a la sorra batuda (la més lenta) haurà de ser
major per a obtenir més control i poder passar les pilotes a l’altre camp ja que el bot és
23
més irregular, en canvi, si la pista és dura o de gespa la tensió baixarà per poder
atacar amb més potència ja que els cops són molt decisius.
Per últim, segons la raqueta, si tenim una raqueta on el pes està situat en el cap, la
pilota anirà amb més potència, per tant, pujarem la tensió per controlar millor la pilota i
alhora tenir la potència del cap.
En totes aquestes circumstàncies mirarem d’ajustar la tensió fent canvis d’1 kg en 1
kg, es a dir, no variant la tensió de cop sinó anar provant fins obtenir l’adequada. Les
tensions de les raquetes acostumen a tenir valors d’entre 21 kg a 29 kg, segons el
tennista i les recomanacions de la raqueta.
Per a poder encordar les raquetes actualment disposem de màquines que calculen la
tensió i la hi aporta a les cordes. El procés d’encordament és simple i fàcil de realitzar.
Primer s’ha de posar el cap de la raqueta en la base, totalment centrada, i estrènyer
els punts de subjecció verticals i després els quatre punts de subjecció horitzontals. Un
cop subjectada la raqueta s’ha d’anar al panell de control on s’introdueix la tensió que
volem tenir a les cordes. Tot seguit s’ha de ficar la corda per els forats verticals
subjectant amb la pinça la corda central. Després amb l’altre pinça es subjecten les
altres cordes verticals, successivament una a una, i cada cop es polsa el botó del
panell de control que tensa la corda. Quan s’ha acabat acabat amb les cordes verticals
s’introdueix la corda per el forat més ample de tots on es fa un nus i es talla la corda.
Tot seguit es fica el tros de corda tallat en un dels altres forats més grans i es fa un
altre nus, quan ja està fet es cosiran les horitzontals amb les verticals i amb les pinces
es van tensant una a una com amb les verticals. Finalment es fa un últim nus quan ja
s’hagi tensat l’última corda horitzontal i el procés queda finalitzat.
Màquina d’encordar.
24
Antivibradors
Els antivibradors són petites peces de goma o de plàstic que es col·loquen en la part
de fora de la superfície de les cordes i té com a funció principal reduir al màxim les
possibles vibracions dels cops que executem. Hi ha diferents tipus d’antivibradors:
• Tipus botó: són els que generalment s’insereixen
entre dues cordes consecutives i acostumen a ser de
diferents formes, tot i això la forma és rodona com un
botó i la seva mesura és reduïda per poder entrar en
les dues cordes. Són els més emprats per jugadors
experts, ja que al ser tant petits si no fas llançaments
bons i centrats saltarà amb facilitat.
• Tipus cuc: són aquells que es col·loquen
entrellaçant-se amb les cordes, i normalment
cobreixen d’extrem a extrem de la superfície de les
cordes inferiors. Són òptims per a jugadors amb
lesions i poc experimentats.
• Allargats: són antivibradors que no arriben al final de les cordes externes del
cordatge i es col·loquen a pressió entre les cordes més centrades. Són els
antivibradors més polivalents.
Antivibradors de tipus botó.
Antivibradors de tipus cuc.
Antivibrador de tipus allargat.
25
Calçat
El calçat al tennis és una part bastant important ja que depenent de la superfície on
juguem tindran unes característiques o unes altres. En general però, la sabatilla de
tennis a més de ser de la talla correcta ha d'adaptar ergonòmicament al peu. Les
sabatilles de tennis que no compleixin aquests requeriments no són aptes ja que no
aporten suficient estabilitat. Un altre factor important és la propietat d'absorció
d'impactes de la sabatilla de tennis. Si la sabatilla no absorbeix suficients impactes pot
resultar en lesions. Les plantilles especials inserides en les sabatilles de tennis també
ajuda a millorar l'amortiment impactes. Les sabatilles de tennis es fabriquen
majoritàriament de cuir, encara que actualment es fabriquen combinant el cuir amb
materials sintètics per millorar les propietats de mobilitat, i millorar la transpiració del
peu.
Existeixen soles específiques per a cada superfície de joc. Hi ha sabatilles per herba,
sorra batuda, pistes dures i per a moqueta. Llavors trobarem les soles següents:
• All court: és un tipus de sola multifuncional, és a dir, que serveix per a totes
les pistes encara que utilitzades sobretot a sorra batuda i pista dura.
• Omni: Són soles emprades per a pistes de sorra batuda en casos més
específics, segons els gustos del tennista.
• Non marking: són soles per a pista dura que no deixen marca, en realitat són
les mateixes que les all court però amb la qualitat aquesta.
• Per a herba: el dibuix és molt menys agressiu en aquestes soles però
incorporen tacs de plàstic per evitar el lliscament.
• Per a moqueta: són soles sense dibuix totalment llises què no s’usen ja que
les pistes de moqueta ja han desaparegut en competicions oficials.
Bambes Rafa Nadal.
26
Ull de Falcó
L’ull de falcó és sense cap mena de dubtes la incorporació tecnològica més destacable
i moderna en el tennis actual. És un sistema molt modern que serveix per a veure la
trajectòria de la pilota i el lloc on està a cada instant del joc, d’aquesta manera podrem
veure nítidament el comportament de la pilota i corregir els errors arbitrals.
L’ull de falcó utilitza nombroses càmeres col·locades per tots els angles de la pista per
poder seguir els moviments de la pilota i dels tennistes. Bàsicament es tracta d’un
sistema que fa us de la triangulació per saber el posicionament de la pilota (com el
GPS però en comptes de satèl·lits amb càmeres). Actualment s’usen unes 10 càmeres
estratègicament col·locades per a reduir al màxim l’error. Per a localitzar la pilota en la
pista i la trajectòria que porta, les càmeres recullen els moviments i els ordinadors
connectats a les 10 càmeres mesuren la grandària de la imatge captada de la pilota.
En funció de la grandària es pot saber la distància que separa la pilota de cadascuna
de les càmeres. Amés l’ordinador analitza a través de cada càmera el comportament
de la pilota (la velocitat, l’acceleració, el bot, la curvatura, etc.). Un cop recollits
aquests moviments també s’analitza la deformació de la pilota i el seu lliscament amb
un marge d’error d’entre 2 i 3 mil·límetres. Gràcies als ordinadors que processen les
dades es pot minimitzar l’error comès en les possibles desviacions de la trajectòria, fer
previsions i fins i tot emmagatzemar dades per a realitzar les estadístiques. Aquest
seria el funcionament general de l’ull de falcó dins el món del tennis i l’esport.
Tot i els diferents usos de l’ull de falcó dins el món del tennis, el més important és el
d’ajudar a que no hi hagin errors arbitrals, i els jugadors en moltes ocasions demanen
l’ull de falcó per saber si una pilota a sigut bona (dintre) o dolenta (fora). Per a poder
saber amb exactitud on és la pilota, les càmeres estaran situades a la primera
graderia, la seva posició serà fixa i coneguda i el seu eix focal estarà ben determinat
amb relació a un sistema de coordenades local (depenent de cada pista). El tipus de
càmeres emprat són les de la sèrie “CamRecord” sobretot el model 1000, que capta
1000 imatges per segon amb una resolució de 1280x1024 píxels. Complint aquests
requisits, quan un jugador demana que es revisi si la pilota ha sigut bona o dolenta, el
procés serà el següent:
Una càmera capta una seqüència on la pilota queda representada per uns pocs píxels
que han de ser reconeguts de la resta de la imatge. Aquests píxels canvien de posició
en cada fotograma a causa del moviment de la pilota. En temps real, aquests píxels
han de ser detectats i la seva posició en cada fotograma registrada en el camp de visió
27
de la càmera. Lògicament, la pilota es veu però no és possible determinar la
distància i la dada no és 3D.
Una altra càmera situada en una posició diferent capta el mateix moviment i ho
representa en el seu propi plànol.
Atès que les càmeres estan sincronitzades, la posició de la pilota en un moment
determinat pot estimar-se en ambdues càmeres; en cadascuna d'elles es defineix una
semirecta amb origen en la càmera i que passa pel punt on s'ha localitzat la pilota.
La localització 3D es construeix mitjançant la intersecció de les dues trajectòries en
l'espai, això és possible calcular geomètricament atès que es coneix la posició de cada
càmera i la seva orientació.
Encara que teòricament es pot restaurar cada posició 3D i, per tant, la trajectòria amb
només dues càmeres, la redundància ajuda a reduir la incertesa i a reparar els errors
de reconeixement. És molt desitjable tenir almenys quatre seqüències diferents. La
intersecció de les quatre trajectòries és molt més robusta, tant més perquè es poden
introduir restriccions geomètriques per garantir la coherència de les trajectòries que,
per exemple, sabem que han de traçar corbes relativament suaus amb velocitat
decreixent.
Distribució de les càmeres de l’ull de Falcó.
28
Per a generar la imatge en 3D els bots han de localitzar-se de la manera més exacta
possible, per a això, el plànol de la pista i les línies estan prèviament definides en el
sistema de referència local el que permet representar-les alhora que el bot de la pilota.
El programa gràcies a les lleis físiques que incorpora elabora un gràfic de la trajectòria
estimada de la pilota. La petjada de la pilota sobre la pista és només una estimació,
encara que els fabricants del sistema parlen d'errors de al voltant dels 4 mil·límetres.
Veredicte de l’ull de falcó en una jugada.
29
Pàdel El pàdel com a esport, es practica des de 1990 i ràpidament va tenir una gran
acceptació per part d’un gran nombre de practicants, això l’ha fet der un esport molt
practicat i d’un ràpid desenvolupament. Com que és un esport tan jove, no hi ha hagut
una evolució tecnològica important com al tennis, sinó que ja ha començat amb les
millores més actuals.
El pàdel és un esport de raqueta en el que oficialment sempre es juga per parelles
(encara que podem trobar pistes de pàdel individual) en el que un equip coopera entre
ell per enfrontar-se a una altre parella. Els elements més importants d’aquest esport
són el camp de joc, la pilota i la pala de pàdel. Tots aquests elements com a base
d’aquest esport incorporen elements tecnològics molt importants per a la pràctica
d’aquest esport.
Pista de Pàdel
Totes les pistes de pàdel s’hauran d’ajustar a uns paràmetres internacionals:
• L’àrea de joc és un rectangles de 10 metres d’ample per 20 metres de llarg.
• Aquest rectangle estarà dividit per una xarxa situada al mig de la pista, la
mesura de la qual serà de 0,88 metres d’alçada al centre, elevant-se a 0,92
metres als extrems, i disposarà d’una banda protectora d’entre 5 cm i 6,3 cm.
• Paral·leles a la xarxa i a 6,95 metres d’aquesta, trobem les línies de servei.
Dividint l’àrea de la xarxa i les línies de servei hi ha la línia central de servei (es
prolonga 20 centímetres més allà de les línies de servei) , que és perpendicular
a les altres dues i divideix la zona en dos parts iguals.
• Les dues parts del camp seran totalment simètriques pel que fa a les línies,
aquestes tindran una amplada de 5 centímetres.
• El camp estarà tancat en la seva totalitat i l’alçada mínima lliure d’obstacles per
sobre l’estructura serà de 6 metres en tota la superfície de la pista.
Mesures de la pista de pàdel.
30
La pista de pàdel és molt similar a la de tennis però presenta elements molt més
complexos i tècnics que actuen dins del joc, això fa que no es puguin classificar les
pistes només segons el seu tipus de superfície, ja que hi ha elements com ara els
laterals , els tancaments i les parets del fons de diferents formes o materials. Les parts
principals de la pista que intervenen en el joc seran doncs: la xarxa, els tancaments
(tant de fons com laterals), la superfície i els accessos. A part trobem com a part
fonamental la il·luminació, ja que en molts casos es practica en un interior, i la part de
seguretat o de joc exterior.
La xarxa:
La xarxa és l’element del camp que separa aquest en dues meitats. Mesura 10 metres
de longitud, és a dir, com l’amplada de la pista; i 0,88 metres d’alçada al centre que
s’eleva a 0,92 metres als extrems, com ja he esmentat abans. La xarxa, per poder
sostenir-se, es troba suspesa per un cable metàl·lic de 0,01 metres de diàmetre, els
extrems del qual es troben subjectats a dos pals laterals de 1,05 metres d’alçada,
aquest pals subjecten i tensen el cable metàl·lic, normalment d’acer galvanitzat.
El dispositiu de tensió del cable ha de estar de tal forma que no es deixi anar de forma
inesperada i que no sigui un risc per als jugadors. Aquest tensor estarà compost per
unes “carraques” que estaran subjectades als pals. El cable metàl·lic s’introdueix en
aquestes carraques amb les quals podrem tensar o destensar només movent la
manovella d’aquestes. Per recobrir el cable d’acer galvanitzat i com a mesura de
seguretat, estarà recobert per unes cintes de PVC de 5 centímetres.
La xarxa serà de fibres sintètiques i els forats de la malla hauran de ser tan petits com
per a que la pilota no pugui passar en cap cas. El material més usat en competició
professional per a les xarxes és el fil de polietilè de 2,5 mil·límetres que compleix els
requisits per a que la xarxa sigui resistents a les tensions.
Xarxa de pàdel. Pals de subjecció de la xarxa.
31
Tancaments (fons i laterals) :
La pista de pàdel està tancada en la seva totalitat, per dos fons de 10 metres de
longitud interior, i per els laterals de 20 metres de longitud interior, és a dir tenen les
mesures del camp i el delimiten.
En tots els tancaments, tant laterals com de fons, es combinen zones construïdes amb
materials que permeten un bot regular de la pilota i zones de malla metàl·lica on el
rebot és irregular. La distribució de les zones de bot regular i irregular, i els materials
d’aquestes es distribueixen de la manera següent:
Pel que fa al fons d’una pista de pàdel, tindrà una alçada total del tancament de 4
metres, els 3 primers metres seran d’un material de bot regular i l’altre metre final serà
de malla metàl·lica.
Pel que fa als tancaments laterals, podem trobar dos variants:
La primera variant està composta per zones esglaonades de paret de bot regular a
ambdós costats, de 3 metres d’alçada per 2 metres de longitud el primer esglaó i de 2
metres d’alçada per 2 metres de longitud el segon esglaó. Les zones de malla
metàl·lica completen el tancament fins als 3 metres d’alçada en els 16 metres centrals
i fins als 4 metres d’alçada en els dos extrems.
La segona variant està composta per zones esglaonades de paret de bot regular en
ambdós extrems, de 3 metres d’alçada per 2 metres de longitud el primer esglaó i de 2
metres d’alçada per 2 metres de longitud el segon esglaó. La diferència respecte a
Plànol amb mesures de la variant 1.
32
l’altre tipus és que la malla metàl·lica completa el tancament fins als 4 metres d’alçada
en tota la longitud del tancament.
Un cop analitzada l’estructura i diferents variacions d’aquesta, podrem trobar diversos
tipus de pista segons els materials emprats per a la malla metàl·lica i per a les parets
laterals i de fons. Segons el material emprat per a les parets de bot regular podem
trobar dos tipus de pista:
• Pistes de mur: aquest tipus de pistes estan formades per murs prefabricats
que poden ser de formigó porós, formigó remolinat o d’asfalt drenant. Aquests
materials al ser porosos absorbeixen més la pilota i per tant l’impacte farà que
la pilota es freni molt més. Amés, tenen
molt fregament i fan que les pilotes
agafin molts més efectes. Per tant degut
a aquestes propietats els jugadors
acostumen a jugar en el fons de pista i
amb boles tallades (amb molt efecte). La
malla metàl·lica en aquest tipus de
pistes acostuma a estar a 4 metres en
tota l’estructura, com a la versió 2 dels
tipus de tancaments laterals.
• Pistes de vidre: aquestes pistes incorporen una estructura metàl·lica a tota la
pista per a la subjecció dels vidres. Amés ajuden a facilitar el joc ja que la
superfície que totalment uniforme i a l’espectacularitat del joc ja que ens permet
veure des de fora el joc. Els vidres són de 10 o 12 mil·límetres i reben un
tractament tèrmic de reforç, amés aquest material dobla la resistència a la
corrosió i la durabilitat. Aquest tipus de material farà que no hi hagi gaire
absorció del cop de la pilota, per tant, el joc serà molt ràpid i predominarà el joc
a la xarxa i els cops plans i amb potència.
Plànol amb mesures de la variant 2.
Pista amb parets de mur.
33
A part d’aquests dos tipus de pista de pàdel, també podem tenir diferents tipus de
malla metàl·lica per a l’ús tant en pistes de vidre com en pistes de mur. Tot i això la
malla presenta unes característiques en tots els casos. La malla ha de tenir forma
romboïdal o quadrada i la mesura de la seva obertura en diagonal, no podrà ser
inferior a 5 centímetres ni superior a 7,08 centímetres. El diàmetre del fil d’acer haurà
de ser entre 1,6 mm i 3 mm amb una tensió que permeti el rebot de la pilota. Per últim
hauran de formar una superfície plana i vertical. Les dues variants principals són:
• Malla metàl·lica de simple torsió: és el tipus de malla més tradicional.
L’estructura serà galvanitzada i la malla tindrà uns tensors per donar-li la tensió
als fils d’acer. Aquests tensors s’hauran
de col·locar a l’exterior de la pista. La
pilota tindrà un bot més noble i molt
més previsible. Gràcies a que té una
certa flexibilitat les pilotes cauran amb
poca força i en molts casos aniran cap
a dalt fent més còmode el colpeig de la
pilota.
• Malla metàl·lica electrosoldada: és un tipus de malla més nou i normalment
usat en pistes de vidre. Consisteix en la soldadura dels fils d’acer galvanitzat
entre ells donant-li una gran rigidesa, i
evitant l’ús de tensors. Si la forma és
romboïdal la soldadura es farà enllaçant
els fils, però si no s’enllacen es faran de
forma quadrada i els fils paral·lels al
terra quedaran a l’interior de la pista i
els verticals a fora.
Malla de simple torsió.
Malla electrosoldada.
Pista de pàdel amb murs de vidre i malla electrosoldada.
34
Superfície:
La superfície d’una pista de pàdel haurà de ser d’un material que permeti el bot de la
pilota. El color d’aquesta haurà de ser de color verda, blava o bru-terrós. Tota
superfície haurà de ser plana tal que les diferències interiors siguin inferiors a 3mm
respecte les exteriors. La superfície pot ser drenant o no drenant. En cas de que la
superfície sigui no drenant la superfície haurà de tenir un pendent del 1% sempre del
centre cap a l’exterior.
Els materials més utilitzats en les superfícies de pàdel són la gespa artificial, el formigó
porós, la sorra i la moqueta. Presenten les característiques següents:
Gespa artificial: és una de les superfícies més utilitzades en el món del pàdel. Al
haver-hi una gran quantitat de tipus de gespes artificials, la gespa utilitzada en les
pistes de pàdel ha de complir uns requisits que són: l’absorció dels impactes ha de ser
del 20%, la fricció ha de ser d’entre 0,4 i 0,8, el bot vertical de la pilota ha de ser igual
o superior al 80% i per últim ha d’haver sorra com a farcit de la pista que tindrà un
SiO2 més gran o igual al 96%, un
CaO igual o inferior al 3%, una
granulometria del 80% pes, un
diàmetre d’entre 16 mm i 1,25 mm i
per últim les fibres de gespa han de
ser visibles en 2 mm o 3mm. A
diferència d’en el tennis, aquesta
gespa al ser artificial no provoca un
bot ras i veloç, frena la bola encara
que no l’eleva molt i afavoreix el joc
amb cops tallats i joc a la xarxa.
Formigó porós: és una altre de les
pistes més usades encara que no tant
com la gespa artificial. El formigó porós
aporta un fregament major a la pilota i
fa que aquesta guanyi alçada. La pista
és ràpida i el que més destaca és
l’aprofitament del bot de la pilota, per
tant és juga amb cops plans i forts a
prop de les parets i gairebé sempre des
de la línia de fons.
Pista de pàdel de gespa artificial.
Pista de pàdel de formigó porós.
35
Sorra: No s’usa gaire, i trobem molts pocs exemplar de pistes d’aquest estil, tot i això
cada cop s’estén més aquest tipus de pista relativament nou en el pàdel. Els més
coneguts es troben a Dubai. Són pistes molt lentes i que no donen espectacle degut a
què el pàdel és un esport ràpid i de reflexos, una característica important és la
capacitat que té de deformar-se ja que al ser sorrà queden les petjades i poden haver
bots estranys. En general és un tipus de superfície que agrada als jugadors ja que
corren menys risc de lesions i la pista té una gran durabilitat sense cuidar-lo en gran
mesura. Afavoreix a pujades i baixades constants per tractar de connectar un cop
guanyador.
Moqueta: és un tipus de superfície dels més usats actualment i amb molta similitud a
simple vista amb la gespa artificial. La principal diferència amb la gespa és que no
incorpora sorra per a incorporar més fregament, per tant la pilota llisca. Aquest tipus de
pista també ha de seguir un requisit que és que el bot de la pilota haurà de ser igual o
superior al 80%, ja que la moqueta fa que la bota llisqui molt. És un tipus de superfície
molt ràpida i de poc bot de la pilota, predomina un joc amb cops tallats i joc de xarxa
buscant tocar a les parets per a no donar opcions a que s’elevi la pilota.
Pista de pàdel de sorra batuda.
Pista de pàdel de moqueta.
36
Accessos:
Els accessos de la pista són simètrics respecte al centre de la mateixa i estan situats
als laterals. Poden haver 1 o 2 obertures per cada costat amb o sense porta. Les
dimensions de les obertures depenen de la quantitat d’obertures que hi ha, per tant
trobem dos casos:
Si només hi ha un accés per el lateral, el forat lliure ha de tenir un mínim de 1,05 x
2,00 metres i un màxim de 1,20 x 2,20 metres.
Si tenim dos accessos per el lateral, cada forat lliure ha de tenir un mínim de 0,72 x
2,00 metres i un màxim de 0,82 x 2,20 metres.
Per últim cal saber que la distància mínima entre les parets de fons i la cara més
pròxima de la obertura és de 9 metres. En cas d’existir portes, els mànecs han d’estar
col·locades per l’exterior de la pista per no interferir en el joc.
Aquests accessos són molt importants en la intervenció en el joc ja que quan la pilota
surt per sobre de les parets laterals el jugador por sortir per els accessos i continuar
jugant el punt ficant la pilota a l’interior de la pista per dins d’un dels accessos. Per
aquesta raó en competicions importants trobem que els accessos van recoberts de
proteccions de poliestirè per evitar que els jugadors es facin mal.
Accessos d’una pista de pàdel.
37
Zona de seguretat i joc exterior:
Cadascun dels laterals de la pista haurà de tenir obertures d’accés. Fora de la pista no
podrà existir cap obstacle físic en un espai mínim de dos metres d’ample, 4 metres de
llarg a cada costat (es a dir un total de 8 metres) i un mínim de dos metres d’alçada.
Aquesta zona té aquestes característiques degut a que si la bola surt per un dels
laterals els jugadors poder sortir i disputar la pilota, és a dir que és una zona de joc.
Il·luminació:
La il·luminació artificial serà uniforme i de manera que no dificulti la visió
dels jugadors, de l'equip arbitral ni dels espectadors. S’hauran de complir uns nivells
mínims d’il·luminació tant exterior com interior:
• Nivells mínims d’il·luminació exterior: per a competicions internacionals i
nacionals la il·luminació horitzontal tindrà una energia mitjana de 500 lx (lux) i
una uniformitat (energia mínima/energia mitjana) del 0,7. Per a competicions locals, entrenaments i ús escolar i recreatiu, la il·luminació
horitzontal serà de 200 lx i tindrà una uniformitat del 0,5.
• Nivells mínims d’il·luminació interior: per a competicions internacionals i
nacionals la il·luminació horitzontal tindrà una energia mitjana de 750 lx i una
uniformitat del 0,7. Per a competicions locals, entrenaments i ús escolar i recreatiu, la il·luminació
horitzontal serà de 300 lx i tindrà una uniformitat del 0,5.
A part dels nivells d’il·luminació és important també que l’element físic, és a dir, les
columnes d’il·luminació tinguin unes mesures i compleixin uns paràmetres determinats.
Per tant, les columnes il·luminació estaran situades fora de la pista. Si les
mateixes estiguessin situades a la zona de seguretat, el joc extern no estarà
permès.
L’altura mínima mesurada des del terra fins a la part inferior dels projectors ha de ser
de 6 metres.
Per retransmissions de Tv es requereix un nivell d’il·luminació vertical d’almenys 1000
lx, però aquest valor pot augmentar amb la distància de la càmera a l’objecte.
38
La Pilota
Les pilotes, com al tennis, són un element molt important del pàdel ja que és l’element
que les dues parelles passen d’un camp a un altre per fer punt, i per tant el joc depèn
en gran mesura dels bots i del comportament d’aquesta.
Les pilotes oficials de pàdel seran les aprovades per la Federació Española de Pàdel, i
podem trobar dos tipus que són:
Pilota de pàdel normal:
Aquest tipus de pilota és el més convencional i amb la que es pràctica el pàdel en
condicions normals. Presenta les característiques següents:
• La pilota haurà de ser una esfera de goma recoberta d’una pelfa uniforme de
color groc o blanc.
• El seu diàmetre haurà de mesurar entre 6,35 i 6,77 cm i tindrà un pes d’entre
56,0 i 59,4 grams.
• El rebot de la pilota haurà d’estar comprès entre 135 i 145 cm al deixar-la caure
sobre una superfície dura des de 2,54 metres.
• La pilota haurà de tenir una pressió interna d’entre 4,6 kg i 5,2 kg per casa 2,54
cm².
Pilota de pàdel.
39
Pilota d’altura:
La pilota d’altura és l’emprada quan es juga a més de 500 metres d’altitud per sobre
del nivell del mar. Són físicament idèntiques a les pilotes normals i només hi ha unes
petites variacions:
• La pilota haurà de ser una esfera de goma recoberta d’una pelfa uniforme de
color groc o blanc.
• El seu diàmetre haurà de mesurar entre 6,35 i 6,77 cm i tindrà un pes d’entre
56,0 i 59,4 grams.
• El rebot de la pilota haurà de ser de més de 121,92 cm i de menys de 135 cm
al deixar-la caure sobre una superfície dura des de 2,54 metres.
• La pilota haurà de tenir una pressió interna d’entre 4,6 kg i 5,2 kg per casa 2,54
cm².
La pilota de pàdel, com podem comprovar, és pràcticament similar a la de tennis, la
seva forma, color i diàmetre, així ho corroboren. La diferència primordial la trobem en
la pressió que tenen unes i altres. Les pilotes de pàdel tenen 1 atmosfera menys de
pressió, això provoca que el joc no sigui tan boig a causa dels bots de les pilotes, es
faci una mica més lent amb un bot menor i sigui més difícil treure les pilotes de la pista
de pàdel.
Fabricació d’una pilota de pàdel:
Les pilotes de pàdel al ser gairebé iguals que les de tennis tenen el mateix procés de
fabricació, l’únic canvi que trobem el tenim en la pressurització de la pilota on gràcies a
la màquina que uneix els “pellets” i els pressuritza alhora, podem variar la pressió que
introduïm a la pilota. El procés llavors seria aquest:
1. Aquest primer pas comença amb una massa d’uns 38 kg de cautxú natural,
que es barreja amb lubricant i calor per suavitzar-lo, i també s’introdueix argila.
A aquesta barreja, se l’introdueix, una barreja de components químics que li
donaran a aquesta goma les propietats necessàries. D’aquest procés obtenim
els anomenats “pellets” .
2. A continuació es modelaran els “pellets”, per a que la pilota no pesi tant i reboti
de manera més bona. En aquest modelatge, el que es fa és formar mitges
esferes.
3. Aquestes mitges esferes són tallades a la mesura correcta i se li aplica un
adhesiu que s’activa per mitjà de calor que servirà per unir les dos semiesferes.
40
4. En aquest procés es realitzen dos passos alhora, el d’enganxar les dues
meitats de la pilota i el de ficar la pressió al seu interior. En aquest procés es
produeix la variació respecte el tennis. S’usa una maquina que introdueix aire
pressuritzat amb la pressió necessària per a les pilotes de pàdel (1 atmosfera
menys que les de tennis) i amb la calor s’enganxen, per tant la pressió de
l’interior de la maquina queda dins de la pilota.
5. Es prepara la superfície de la pilota per enganxar-la amb la pelfa que la cobreix
adherint-hi un adhesiu que actua mitjançant la calor.
6. La pelfa que està formada per niló, llana i cotó es talla per formar peces i
després es sotmeten a un procés de curació per millorar-ne les propietats.
7. S’enganxen les peces de pelfa tallades anteriorment a la pilota per mitjà de
l’adhesiu tèrmic aquesta conté i un altre adhesiu que permet enganxar les dues
parts entre elles. Les pilotes són sotmeses al vapor, que permet que la pelfa
agafi més volum.
8. Per últim s’envasen les pilotes en tubs pressuritzats.
Màquina d’injecció de pressió i adhesió de pellets.
41
La Pala
La pala de pàdel és l’element, conjuntament amb les parets de la pista, en el que es
busca evolucionar més tecnològicament. Al ser un element d’us individual cada
jugador buscarà tenir la millor raqueta possible per a tenir més possibilitats de victòria
per això sempre es busquen millores en materials i característiques físiques de la pala.
Per a la pràctica del pàdel les pales han d’estar homologades segons la Federació
Internacional de Pàdel.
Una pala de pàdel està composta per dues parts: el puny i el cap. Dins aquestes dues
parts podem trobar altres elements com ara els forats o el cordó. Les característiques
principals dels elements d’una pala són:
Puny: és la zona per on s’agafa la pala de pàdel i per on controlem els moviments
d’aquesta. Té una llargada màxima de 20 cm, una amplada màxima de 50 mm i un
gruix màxim de 50 mm. El puny sempre incorpora un cordó no elàstic de subjecció al
canell com a protecció contra accidents d’ús obligatori. Aquest cordó haurà de tenir
una longitud màxima de 35 cm.
Cap: és la zona superior de la pala i la superfície de contacte amb la pilota. Aquesta
part pot tenir una llargada variable, però el llarg del cap més el llarg del puny no pot
passar dels 45,5 cm, l’amplada màxima és de 26 cm i el gruix màxim de 38 mm tot i
que es permetrà una tolerància en el seu gruix del 2,5%.
• Marc: és la part exterior que envolta la pala aportant fermesa i resistència.
el marc de la pala està compost habitualment de tubulars amb diferents capes
de laminats en fibra de vidre, fibra de carboni o grafit que poden ser de
diferents reforços, composicions i gruixos i acabat final.
• Superfície d’impacte: es la zona destinada al cop de la pilota estarà perforada
per un nombre no limitat de forats cilíndrics de 9 a 13 mm de diàmetre
cadascun a tota la zona central. Dins d’aquesta mateixa superfície es podrà
considerar una zona perifèrica de 4 cm mesurats des de la vora exterior de la
pala, on els forats podran tenir una altra forma o mida sempre que no afectin al
joc. La superfície destinada al cop, igual als seus dos costats, podrà ser plana,
llisa o rugosa. En l'actualitat, la superfície d’impacte està estructurada amb un
interior en goma EVA amb diferents tractes i densitats, recoberta de laminat de
fibra de vidre.
42
La pala amés estarà lliure d’objectes
adherits i d’altres dispositius que no siguin
els que s'utilitzen només i específicament
per a limitar o prevenir deterioraments i
vibracions i per a distribuir el pes.
Qualsevol objecte o dispositiu ha de ser
raonable en mesures i col·locació per a
tals propòsits. La pala ha d’estar lliure de
qualsevol tipus de dispositiu que pugui
comunicar, avisar o donar instruccions de
qualsevol tipus al jugador.
Materials de les pales i composició:
Les pales de pàdel son uns instruments molt complexos en quant a l’ús de materials.
En una mateixa pala podem trobar molts materials diferents per formar l’estructura
d’aquesta. Els principals són:
• Carboni: s'utilitza per aconseguir més lleugeresa, resistència i rigidesa.
S’introdueix a el cap de la pala formant capes a la superfície d’impacte, i també
al marc de la pala.
• Grafit: les seves diferents qualitats, gruixos i combinacions el converteixen en
un material molt lleuger i resistent. L'ideal seria aplicar-lo sobre la fibra de vidre
com a reforç en zones de la pala on volem que tingui una rigidesa extra com en
el marc, cor i zones de torsió extres.
• Fibra de vidre: més flexible, però menys lleuger. Millora la resistència als
impactes barrejat amb grafit o carboni. Per la seva flexibilitat, és ideal per
col·locar a la superfície d'impacte de les pales.
• Titani: és un metall procedent de tres minerals: rútil, ilmenita i titanita. Té escàs
pes i que es fon a temperatures elevades, s’acostuma aplicar en forma de pols
barrejat amb la pintura. Aporta fermesa i resistència sense incrementar en
excés el pes de la pala. Proporciona més durabilitat.
• Kevlar: És una tela amb un tractat especial que la converteix en una de les
teles més resistents en l'actualitat. Per ser bastant rígida, és molt costós
treballar-la amb el que es pot afegir com a reforç addicional en alguna zona
Pala de pàdel convencional amb les parts.
43
concreta del marc de les pales de pàdel i en ocasions puntuals en el pla de la
pala.
• Composite: És una composició de materials de resina que s'apliquen per
enfortir l'estructura de la pala. El famós composite pot estar format per
polipropilè, polietilè, ABS, etc. En definitiva, són "plàstics" tractats. Les qualitats
del composite poden variar depenent de les resines que apliquem. La majoria
dels esports en què s'utilitza l'anomenat material dur, incorpora el composite en
diferents zones.
• Epoxy: Resina líquida i densa formada per composites líquids i enganxosos
que s'utilitza per a la formació compacta de les fibres. En la cadena de
fabricació d'una pala de pàdel s'aplica sobre totes les fibres que componen la
pala, abans de ser introduïda al forn. El epoxy és el responsable directe que la
pala es converteixi en un bloc homogeni. Quan surt la pala del forn, la duresa
del epoxy és excel·lent. També s'aplica en afegits de vernís i pintures per fer-
los més resistents i impermeables.
• Goma E.V.A.: És una goma la principal propietat és l'absorció d'impactes. El
seu component principal és el làtex. Es pot utilitzar en diferents densitats que la
converteixen en més o menys compacta, flexible, tova, elàstica, etc. A la pala
crea diferents sensacions de cop, potència, control, etc. De vegades es barreja
amb altres materials aconseguint fer-la més lleugera, però en la mesura que es
barreja, anirà perdent les seves propietats originals d'absorció d'impactes.
• Massilla: Material semi-argilós de color blanc o groguenc que s'utilitza per
tapar petites imperfeccions de la pala abans del procés de pintura i acabat final.
• Foam: és una resina sintètica obtinguda per condensació de diferents tipus de
polièster. Es caracteritza per la seva baixa densitat.
Estructura interna d’una pala de pàdel (materials).
44
Esquaix L’esquaix va aparèixer al 1900 a Colòmbia coma producte de l’evolució de diversos
esports més antics, la Presó Fleet i el joc de “Raquets”.
L’esquaix és un esport de raqueta que és practica en zones interiors amb dos jugadors
i una pilota de goma que pot tenir diversos graus de velocitat. Aquest esporta
diferència del tennis i el pàdel, no té xarxa, per tant el camp no es divideix en dues
meitats. Llavors els jugadors el que intenten és fer-la rebotar a la paret frontal de la
pista, i amés la pilota pot tocar qualsevol de la resta de les parets.
És un esport no massa popular i que no ha evolucionat gaire tecnològicament
bàsicament per aquest motiu ja que si no és popular no s’aconsegueixen diners i per
tant no es pot treballar en les innovacions possibles.
Pista d’esquaix
La pista d’esquaix és una caixa rectangular amb quatre parets verticals de diferents
alçades: el frontó o frontis, les parets laterals i la paret de fons. Té un pis anivellat i una
alçada lliure a sobre de l’àrea de la pista.
Totes les pistes d’esquaix han de complir una sèrie de paràmetres introduïts per la
WSF (World Squash Federation), i són les següents:
• La pista té una llargada de 9,75 metres i una amplada de 6,4 metres. La
diagonal serà de 11,655 metres.
• L’alçada de la paret frontal és de 4,57 metre i l’alçada de la paret de fons és de
2,13 metres.
• L’alçada a la línia de servei és de 1,83 metres.
• L’alçada de la xapa és de 0,48 metres.
• Tindrà dues caixes de servei, cadascuna de les quals tindrà les mesures de
1,60 metres per 1,60 metres.
• Les línies tindran una amplada de 5 cm i seran de color vermell.
• Hi haurà d’haver una alçada lliure a sobre de l’estructura que serà de 5,640
metres.
• La màxima variació respecte la posició correcta, de qualsevol línia de joc, no
podrà excedir de 5 mm. La variació de la xapa de falta serà de 2 mm. La
variació de la xapa de falta serà de 2 mm.
45
Les pistes d’esquaix, estan construïdes amb bastant homogeneïtat, és a dir no hi ha
molta variació de materials en una mateixa pista, encara que disposem de diverses
alternatives, en quant a materials, per jugar a esquaix. Dins la pista trobem que cal
destacar diverses parts que són: les línies, els paraments de les parets, la porta
d’accés, el sostre, la superfície o paviment, la il·luminació i la ventilació.
Línies:
Les línies de la pista són l’element que ens permet limitar el camp. Com ja he dit abans
les línies hauran de tenir una amplada de 5cm i seran de color vermell. Dins les línies
trobem que segons la posició i funció que fan en el camp, seran d’un material o d’un
altre:
• Línies del terra i de servei: aquestes línies no poden afectar de manera
directa en el joc, és a dir, no poden variar la direcció ni entorpir als jugadors.
Per aquest motiu al ser només línies de referència, estan fetes amb pintura o
bé amb cinta de plàstic adhesiva.
• Línies de falta en la paret frontal i laterals: són línies que afecten
directament ja que són els límits de la pista, per tant, seran de xapa o fusta de
forma còncava per desviar la trajectòria quan impacti en ella. La variació de la
xapa de falta serà de 2 mm.
• Xapa o banda de falta: situada al frontis (paret frontal) a 0,48 metres
d’alçada. s'acabarà en angle a la part superior per tal de desviar la pilota en el
seu impacte frontal. No ha de sobresortir del frontis més de 15 mm en la part
superior i 30 mm en la inferior. Estarà construïda amb materials que ofereixin
un so diferent al de la paret, generalment xapa de ferro.
Pista d’esquaix explicada.
46
Paraments:
Els paraments són els materials que recobreixen les parets de la pista d’esquaix.
Aquests han d’estar construïts amb materials rígids que proporcionin un bot uniforme
de la pilota. Els paraments tindran un revestiment superficial homogeni, llis i dur amb
gruix suficient, sense juntes, de manera que tinguin resistència a l'impacte de la pilota i
ofereixin un rebot de la mateixa regular i uniforme. La superfície dels paraments serà
d’un color clar mat, resistent, plana i sense defectes superficials. El frontis i les parets
laterals seran de la mateixa construcció; la paret del darrere ha de ser també de la
mateixa construcció o íntegrament transparent usant vidre temperat, en aquest cas
tindrà un gravat de línies verticals de 600 mm d'alçada des del terra espaiades
regularment i amb amplada constant d’1,5 cm al llarg de tota la paret i no produirà
reflexos dels llums del sostre. Per el que fa materials, les parets poden ser:
• Parets de vidre: s’usarà vidre temperat, que dona un bot més baix de la pilota i
més velocitat, per tant intervé en l’espectacularitat del joc. En el cas del frontis i
les parets laterals, el vidre ha de rebre un tractament a la seva cara interior
contra el lliscament i la transparència. Aquest vidres es col·locaran sobre guies
de suport i encast lateral de material inoxidable, segellats amb productes
elàstics i amb contraforts posteriors si fos necessari.
• Parets de maó o materials sintètics: són els més utilitzats, amb la paret del
darrere de vidre. Aporten un bot més inestable i permeten el joc durant més
temps que el vidre gràcies a tenir un fregament superior.
Pista d’esquaix amb parets sintètiques.
47
Per a que el vidre sigui apte per a la construcció de les parets, ha de passar una sèrie
de proves. La primera és la resistència al xoc per l’impacte d’un cos tou (sac de 50 kg),
la segona és la resistència al xoc per impacte de cos dur (caiguda lliure de bola d'acer
de 500 g des d'una altura de 2,00 m) i per últim la resistència a flexió (càrrega de
trencament superior a 1200 kg / m 2 i càrrega de treball superior a 500 kg / m 2 ).
Porta d’accés:
La porta d’accés a la pista o zona de joc, estarà situada al centre de la paret del
darrere. Haurà d’obrir-se cap a l’interior de la pista i quan estigui tancada haurà de
quedar perfectament alineada amb la paret per evitar irregularitats. El cèrcol de la
porta també haurà de quedar enrasat amb la porta i les parets.
Les dimensions màximes seran de 90 x 213 cm i l’angle d’apertura serà superior a 90º
i menor a 180º (normalment superen els 110º). Els ferraments i mecanismes d’apertura
estaran embotits i perfectament enrasats amb les parets. S’utilitzarà un pany amb
bombí i pany exterior.
La porta estarà construïda amb materials sòlids, que tinguin una resistència d’impacte
de 300 kg en qualsevol dels seus punts i que l’impacte sigui igual que als paraments.
El color i la textura seran iguals que als paraments també. Un dels materials més
utilitzats és el vidre securitzat, que ha de garantir, juntament amb la ferramenta, una
resistència a la flexió que eviti en tot moment una deformació superficial per impacte
del jugador superior als límits fixats per evitar accidents. Per a aconseguir aquesta
flexibilitat s’utilitzen ferramentes flexibles o amb juntes elàstiques.
Porta de vidre d’una pista d’esquaix.
48
Sostre:
El sostre és una superfície contínua, homogènia i de color blanc mat. Com a
característiques destacables, trobem que és llis, sense sortints com ara bigues;
tampoc podrà deixar passar la llum natural de l’exterior en cap punt.
Pot ser la part inferior d'un sostre o un cel ras addicional suspès, en qualsevol cas
estarà com a mínim a 5,64 m. Tindrà resistència i rigidesa suficient davant l'impacte
accidental de la pilota i admetrà la suspensió o encastament dels equips d'il·luminació
sense alterar la seva planimetria.
Superfície o paviment:
La superfície és la part on es produeix el joc de la pilota, es a dir el terra, i que té
diverses característiques .
Ha de ser una superfície plana, horitzontal, amb elasticitat mitjana, que eviti el
lliscament sense ser excessivament adherent, amb acabat mat i de color clar com ja
em dir abans. La superfície estarà anivellada de tal forma que el desnivell màxim sigui
de 10 mil·límetres entre dos punts en parets oposades. Si hi ha juntes no tindran més
de 0,25 mm d'alçària i 2 mm d'amplada, excepte en la unió entre parets i paviment que
no serà major de 10 mm.
Tot i aquestes característiques, tota superfície d’esquaix haurà de complir una sèrie de
requisits molt importants degut sobretot a que és un esport practicat a l’interior; són
aquests:
• L’absorció d’impactes serà del 50% en competicions internacionals i nacionals,
i del 35% o del 20% en àmbit regional, local o recreatiu.
• La deformació en el cas de la fusta sintètica serà d’entre 3 mm o 5 mm.
• La fricció serà d’entre 0,4 metres o 0,8 metres.
• La resistència als impacte serà tal que no es provoquin fissures, esquerdes o
deformacions superiors a 0,5 mm en impactes de 8 N·m.
• La resistència a l’empremta serà tal que no es provoquin fissures, esquerdes o
deformacions superiors a 0,5 mm a les 24 hores de realitzar l’assaig.
• La resistència a l’abrasió serà tal que hi haurà una pèrdua de pes de 3 grams
per 1000 revolucions.
• La resistència al foc serà la catalogada com M3 (UNE 23727).
• Els gruixos estaran establerts segons la norma UNE en 1969.
49
Les pistes d’esquaix pel que fa als materials de la seva superfície són bastant simples
ja que oficialment en tots els tornejos es juga en pistes de fusta (parquet).
S’usa un sistema de pis flotant flexible de fusta que amés de veure’l a l’esquaix, també
el podem veure en el bàsquet, l’handbol, el voleibol etc... Aquest sistema combina una
bona flexibilitat i resistència atorgant qualitats com l’absorció d’impactes o el
performance tant per saltar, córrer o pivotar.
Aquest sistema està composat per una catifa de goma natural com ara PVC o PAD
adjunt a un pis de fusta de gran resistència. La fusta que utilitzarem serà d’auró o de
hagi.
Sovint a aquestes superfícies se’ls incorpora un producte antilliscant per a que no hi
hagin problemes d’adherència a la pista que intervinguin directament en el joc. El
paviment de fusta i si s'escau la subestructura de fusta estaran tractats contra l'atac de
fongs i insectes xilòfags.
Mecanisme d’instal·lació del parquet.
Pista d’esquaix amb superfície de parquet.
50
Il·luminació:
La il·luminació artificial serà uniforme, de llum blanca o freda, de manera que no
dificulti la visió del jugadors. La il·luminació d’instal·lacions esportives comptarà amb
els següents nivells mínims d’il·luminació que he exposat en el quadre:
Quan la pista tingui la paret del darrere de vidre, és a dir gairebé sempre, la zona de 2
metres contigua fora de la pista, haurà de tenir el mateix nivell d’il·luminació que a
l’interior de la pista. La il·luminació del sostre serà tal que arribarà a un nivell no
inferior al 25% del que hi hagi a 1 m del terra. Per retransmissions de TV color i
gravació de pel·lícules es requereix un nivell d’il·luminació vertical d'almenys 1300 lux,
però aquest valor pot augmentar amb la distància de la càmera a l'objecte. Per a més
informació cal consultar la norma esmentada. Les lluminàries seran estables i
resistents a l'impacte accidental de la pilota i es situaran fora del volum lliure
d'obstacles abans indicat.
NIVELLS MÍNIMS D’IL·LUMINACIÓ INTERIOR
Il·luminació horitzontal a 1 metre de terra.
Uniformitat I min / E mitj
Competicions internacionals i
nacionals
500 lx 0,85
Competicions regionals 350 lx 0,85
Competicions locals, clubs i
recreatiu
300 lx 0,85
Il·luminació interior de la pista d’esquaix.
51
Ventilació:
La ventilació a les pistes d’esquaix, al ser pistes tancades, és un factor molt important.
Totes les pistes tenen una ventilació de manera que pugui produir-se una renovació
del volum d’aire per hora, mitjançant un sistema de ventilació forçada amb
accionament i control. El punt d’extracció de l’aire està situat a la part posterior de la
pista i l'entrada d'aire exterior es realitzarà a través del mur frontal i de la xapa de falta.
La temperatura ideal a l'interior de la pista està entre els 10º C i els 20º C, però és
recomanable que estigui entre 14º C i 18º C i la humitat relativa estigui entre 50% i
60%.
Classificació de les pistes d’esquaix:
Les pistes d’esquaix es classifiquen segons les competicions que es poden celebrar en
elles. Llavors podrem trobar pistes de 1a categoria, 2a categoria i 3a categoria que
tenen les següents característiques:
1a categoria: és la categoria màxima i disposarà de dos subcategories, la A i la B:
• 1a categoria “A”: en aquests tipus de pistes es poden celebrar tot tipus de
competicions nacionals i internacionals. Per aquest motiu les toleràncies seran
molt més petites ja que hi haurà una preparació molt més meticulosa. Per això
l’amplada i la longitud tindran una variació de 10 mm i les diagonals de 25 mm.
• 1a categoria “B”: en aquests tipus de pistes es podran celebrar campionats
nacionals però no internacionals. Les toleràncies seran més grans i en més
àmbits. L’amplada i la longitud tindran una variació de 40 mm, les diagonals i
l’alçada mínima poden variar en 60 mm, la caiguda màxima de parets en 25
mm com a màxim, la planimetria de les parets en 4 mm, el desnivell del sòl en
35 mm com a màxim i la planimetria del sòl en 60 mm.
2a categoria: és la categoria intermèdia i pot acollir tornejos com ara campionats
d'Espanya, juvenils, alevins i infantils, els campionats regionals absoluts, els
campionats inter-club i els campionats Open de club. Les toleràncies en aquest tipus
de pistes ja són molt més grans, de manera que: l’amplada podrà variar en 80 mm, la
longitud en 120 mm les diagonals en 180 mm, l’alçada mínima en 600 mm, l’alçada del
frontis en 35 mm l’alçada de la part del darrere en 25 mm, la caiguda màxima de
parets en 40 mm com a màxim, la planimetria de les parets en 5 mm, el desnivell del
sòl en 50 mm com a màxim i la il·luminació de 350 lux.
52
3a categoria: és la categoria mínima i es podran celebrar únicament els campionats
socials de clubs. Les toleràncies d’aquests tipus de pistes seran: de 500 mm en
l’amplada, 600mm en la longitud, 750 mm en les diagonals, 1000 mm en l’alçada
mínima, 120 mm en l’alçada del frontis, 60 mm en l’alçada de la part del darrere, 60
mm en la caiguda de les parets, 8 mm en la planimetria de les parets, 70 mm com a
màxim en el desnivell del sòl i de 300 lux en la il·luminació.
Com podem comprovar no es poden veure les variacions a simple vista, sinó que hi
hauran diferències en quant a les exigències de les mesures de la pista, això ens
permetrà usar la pista per a un tipus de competició o una altre. Amés segons la
categoria de la pista, aquesta anirà acompanyada de graderia i una plataforma on
situar la pista per poder contemplar les competicions.
Pista d’esquaix de 1a categoria “A” amb graderia i parets de vidre.
53
La Pilota
És un del elements claus d’aquest esport ja que a diferència que en el tennis o el
pàdel, podem trobar una gran varietat de pilotes d’esquaix que afectaran en gran
mesura al joc. Una altre diferència amb les altres pilotes ja estudiades abans, és que
aquestes no incorporen pelfa al seu voltant, per tan seran molt més ràpides. Un cop
introduït això trobem que les pilotes compleixen unes característiques generals:
• Estarà fabricada de cautxú natural o sintètic d'alta qualitat o d'una barreja de
tots dos.
• La pilota d’esquaix mesurarà entre 39,5 mm i 40,5 mm de diàmetre.
• Tindrà una massa de 23 a 25 grams.
• Serà una esfera totalment buida de color mat i que es pugui distingir de la pista.
• Tindrà una rigidesa a 23º C de 3,2 N/mm i una resistència de costura mínima
de 6,0 N/mm.
Tipus de pilotes d’esquaix:
L’elecció de les pilotes d’esquaix té molt a veure amb l’experiència del jugador i la seva
habilitat per practicar l’esport respecte al bot de la pilota. Trobarem 5 tipus de pilotes
diferents pel que fa al tipus de bot d’aquestes: Punt Vermell, Punt Blau, Punt Groc en
dues varietats ( un i dos punts) i Punt Verd.
Pilota d’esquaix oficial (Doble Punt Groc).
54
Tots aquests tipus estan fabricats en color negre, encara que també podem trobar
pilotes blanques. A continuació explicaré cadascun dels tipus de pilota:
• Punt Blau: és la pilota que té un bot més gran i més permanència a l’aire.
Aquest tipus de pilota és el més recomanable per als principiants que
comencen a jugar a l’esquaix, ja que permet al jugador colpejar la bola amb
més freqüència i les jugades duren més temps. Això fa que el jugador guanyi
habilitat amb més velocitat també. Aquesta pilota també és anomenada “bola
ràpida”.
• Punt Vermell: és una pilota què bota menys que la de Punt Blau. S’utilitza per
a jugadors que ja han adquirit més experiència i que estan situats entre la
classe principiants i la intermèdia. També podem anomenar aquesta pilota ,
“bola intermèdia”.
• Punt Groc: és una pilota amb menys bot que les anteriors i que ja pot ser
utilitzada per jugadors més hàbils i que estan situats en la categoria entre
intermedi i avançat. També podem anomenar aquest tipus de pilota “bola
lenta”.
• Doble Punt Groc: és una pilota que encara té menys bot que la de Punt Groc.
És l’oficial segons marca el Reglament Mundial de l’Esport. S’utilitza a nivell del
mar i no a alçades superiors als 2700 metres. Aquest tipus de pilota la podem
anomenar també “bola lenta o súper lenta”.
• Punt Verd: és la bola de menor bot de totes, i és la utilitzada en tornejos a
grans altituds on la pilota de Doble Punt Groc botaria massa, per exemple s’usa
a Mèxic. També es pot anomenar a aquesta pilota “bola súper lenta o d’altura”.
A part d’aquestes pilotes més convencionals i útils trobem també altres tipus de pilotes
que no són gaire freqüents però que també es fabriquen. Aquest és el cas de la Pilota
Blanca, la Pilota Dunlop Max Blue i la Pilota Dunlop Max Progress.
Pilota Blanca: és com la negra (totes les anteriors), encara que només canvia el color
de la part exterior. Es regeix per les mateixes especificacions tècniques establertes per
la Federació Mundial d’Esquaix. Només pot ser utilitzada en partits professionals on es
juga en vidre o policarbonat. Només es fabriquen en Doble Punt Groc i en Punt Verd.
Per a les pistes modernes amb parets blanques s’utilitzen més sovint les pilotes
negres ja que les blanques no es podrien distingir sobretot en cops molt ràpids.
55
Però també té riscos per als jugadors ja que al no veure la pilota poden colpejar-la
malament i donar a l’adversari.
Pilota Dunlop Max Blue: és un tipus de pilota fabricat per la marca Dunlop per a
jugadors principiants. Serà més gran que les pilotes convencionals per a aprendre amb
més facilitat. La pilota serà completament blava, fet característic d’aquesta.
Pilota Dunlop Max Progress: és un tipus de pilota fabricat per la marca Dunlop amb
unes mesures més grans i feta exclusivament per a jugadors intermedis que segueixen
aprenent a jugar a l’esport. Aquest mesura extra proporciona més facilitat a l’hora del
colpeig. La pilota serà de color negre en la seva totalitat i sense cap punt.
Totes les pilotes d’esquaix que hi ha actualment.
56
La Raqueta
La raqueta com als dos altres esports és una part indispensable del joc i la més
important tecnològicament. Al ser un esport no molt conegut no
s’han invertit molts diners per a la millora d’aquestes raquetes
però s’han sabut aprofitar les millores del tennis. Per això
trobarem moltes similituds en quant a les raquetes de tennis i
d’esquaix, ja que les raquetes d’esquaix han anat fabricant-se
mentre les de tennis evolucionaven al llarg del temps, és a dir
que han seguit la mateixa evolució històrica que les de tennis.
Tot i aquestes similituds també hem de tenir en compte què
són molt fàcils de distingir una raqueta de tennis i una
d’esquaix, ja que la seva forma no és la mateixa, i complirà les
característiques següents:
• La raqueta tindrà una longitud màxima de 686 mm.
• L’amplada màxima perpendicular al mànec serà de 215
mm.
• La longitud màxima de les cordes serà de 390 mm.
• L’àrea màxima que tindrà la zona de les cordes serà de
500 cm².
• L’amplada mínima del marc serà de 7 mm.
• L’espessor del marc serà de 26 mm.
• Per últim el pes màxim de la raqueta serà de 255 grams.
Tot i aquestes característiques bàsiques, hem de saber que hi ha diferents
característiques que poden variar:
El pes es bastant variant i podem trobar raquetes de 120 grams de pes que són les
mes cares, ja que s’usen materials més resistents i lleugers. Les raquetes lleugeres et
permeten tenir un contacte més directe amb la pilota i major control de la raqueta.
També podem situar el pes en diverses xones com ara al cap al coll o al mànec. En
general les més pesants són les que tenen el pes al cap i notem molt més el pes a la
nostra mà.
La rigidesa també és un altre factor important que varia segons el material del marc.
Ca da jugador busca adaptar la rigidesa de la seva raqueta al seu estil de joc.
Raqueta d’esquaix.
57
Anatomia:
Una raqueta d’esquaix amés estarà composada per diferents elements i estarà dividida
en diverses parts, que són:
• El cap: és la part de la raqueta que conté o rodeja la zona de cordes de la
raqueta, i que serà la part encarregada del colpeig de la pilota.
• Les cordes: que estan situades dins el cap de la raqueta juntament amb els
seus extrems. En el cas que no es pugui complir aquesta situació degut al
disseny de la raqueta, les cordes aniran protegides per mitjà d’una tira para-
xocs.
• La tira para-xocs: és d’un material flexible i que no pot tenir extrems filosos.
Amés haurà de ser d’un material que no deixi marques a la paret encara que
sigui d’algun color.
• El marc de la raqueta: que haurà de ser d’algun color i d’un material que
tampoc deixi marques a les parets de la pista.
• Mànec: el mànec és la part de subjecció de la raqueta i estarà recobert d’una
tira de goma adherent a la mà (Grip) amés de l’ajuda del taló del mànec.
• Traus: són unes fundes individuals que es posen en els forats del marc per
protegir les cordes.
Parts de la raqueta d’esquaix.
58
Fabricació d’una raqueta d’esquaix:
El procés de fabricació d’una raqueta de tennis i una raqueta d’esquaix és el mateix,
l’única diferencia la trobarem en el moldejament de la raqueta que al tenir diferent
forma doncs se li adaptaran les propietats que ha de tenir la raqueta d’esquaix.
El procés d’elaboració d’un marc de raqueta amb fibra de carboni (material més usat),
comença amb una fulla laminar d’aquest material a la qual donarem una forma de tub
fent-la rodar per un tub de plàstic, i després la pressuritzarem amb aire. Les àrees
locals es reforcen amb material extra i tot el conjunt es munta en un motlle amb la
forma apropiada. Es posa el component extra que uneix les parts del marc i tot es
junta per mitja de calor per curar i endurir la resina anteriorment aplicada. Aquest
procés es realitza en una màquina de moldejament de raquetes especial, que per mitjà
de calor aconsegueix donar la forma desitjada de la raqueta en qüestió.
Màquina de moldejament de raquetes.
59
Cordatge de les Raquetes d’Esquaix
El cordatge de la raqueta, com ja he explicat abans, és la part situada dins el marc de
la raqueta que serveix com a base del colpeig de la pilota. Els cordatges per a una
raqueta d’esquaix són els mateixos que per a una raqueta de tennis però variarà la
classificació, molt més senzilla en el cas de l’esquaix i l’ús d’un calibre diferent. Pel què
fa a la classificació per a l’esquaix trobem tres tipus de cordatges:
Sòlids (monofilaments en tennis):
Consisteixen en un sol filament de material plàstic. Són les cordes més barates que hi
ha al mercat i acostumen a vibrar en gran mesura. Poden produir lesions degut a la
gran duresa però acostumen a tenir més duració. Com al tennis podem trobar les
naturals i les sintètiques ja explicades en l’apartat tenístic.
Semi sòlids (multifilaments en tennis):
Consisteixen en un filament central amb filaments més petits al seu voltant fent formes
diferents, amb una coberta llisa, tramada o amb textura. Aquest tipus de cordes poden
considerar-se de cost mig i de durada mitja.
Compostes:
És una barreja de les dues anteriors, que consisteix en filaments centrals lliures
rodejats per una coberta tubular sòlida o amb més filaments fent diverses formes.
Ajuda molt a millorar el contacte i el control sobre la pilota per això el fa un dels
cordatges més usats en esquaix. Obtenim una menor vibració en les cordes i una
elasticitat molt més gran que amb els altres dos tipus anteriors. L’inconvenient és la
seva curta durada i el seu gran preu sent el tipus de cordatge més car.
Cordatge compost únic per a esquaix.
60
Calibre i tensió:
L calibre serà el grossor de les cordes que és una de les principals variacions respecte
al tennis. Com en totes les cordes, disposarem de diferents calibres que aniran
numerats de la següent forma: 15, 16, 17 i 18.
El 15 seria el cordatge més gros mentre que el 18 el més fi. A l’esquaix els calibres
preferits són clarament el 17 i el 18, és a dir, cordatges fins, sent el 17 el més destacat.
L’ús d’aquest calibre ve degut a que calibres més petits com ara un 15 o un 16
fatiguen molt el marc de la raqueta i provoca molt sovint diverses fractures.
En quant a la tensió, és un factor molt important per al joc, ja que segons la tensió
escollida els cops seran d’una manera o d’una altre. En general podem observar que
contra més tensió, més control obtindrem sobre la pilota però haurem de fer més força
per poder colpejar amb més potència. En canvi, amb una tensió menor passarà tot el
contrari, llavors tindrem menys control i més potència. Això s’explica ja que les cordes
amb una tensió baixa s’estiren més en l’impacte de la pilota per a tornar a la seva
posició natural, fet que augmenta la potència del cop. Tot el contrari passarà amb més
tensió, ja que les cordes faran un moviment molt més curt i per tan no hi generaran
tanta potència.
Tot seguit resumiré les característiques exposades en el quadre següent:
SELECCIÓ
PODER
CONTROL
DURADA
Corda fina/tensió baixa Alt Baix Mitjana
Corda fina/tensió alta Mig Mig Baixa
Corda grossa/tensió baixa Mig Mig Alta
Corda grossa/tensió alta Baix Alt Mitjana
61
Calçat
El calçat és una part molt important d’aquest esport ja que ens permet executar
arrancades i frenades de cop amés que ens mantenen adherits a la superfície de joc
en tot moment.
No són fàcils de veure unes bambes específiques per a l’esquaix, i no s’han de
confondre amb les usades en el tennis. La bamba no ha de ser pesada ja que sinó el
turmell pateix molt. La sola de la bamba serà feta de goma perfilada en espina de peix,
es a dir, amb les línies de tall fent la forma d’una espina de peix. Podem incorporar
també soles de serra que aporten encara més adherència però això ja en superfícies
que patinen més. Les propietats de tot calçat de pàdel seran:
• Comoditat: Sensació de benestar del peu, absència de molèsties. El calçat
esportiu ha de tenir una estructura lleugera, de manera que l'esportista
aconsegueixi llibertat i facilitat de moviments.
• Dinamisme: Restitució de l’energia emmagatzemada durant l’impacte contra el
terra.
• Estabilitat: ha d’haver una bona unió entra la bamba i la superfície. El calçat
ha de mantenir alineat el turmell pel que fa a la posició natural del peu,
assegurant la seva estabilitat.
• Subjecció: ha d’haver una bona cohesió entre el peu i al sabatilla alhora que
ha de ser confortable.
• Resistència: augment de la vida de la sabatilla.
• Amortiment: que és l’atenuació de l’ona d’impacte contra el terra i el calçat ha
de complir amb la tecnologia apropiada per garantir l’absorció de l’impacte en
la major mesura.
Bambes d’esquaix.
62
Protecció dels Ulls Encara que el risc de lesions no és molt alt, molts jugadors d’esquaix utilitzen ulleres
protectores per als ulls ja que al ser un esport de gran velocitat poden sofrir danys
irreparables als ulls. En els últims anys la WSF intenta que s’usi molt més aquesta part
de l’equip individual d’un jugador per evitar riscos innecessaris.
Ulleres protectores d’esquaix.
63
Conclusió Un cop realitzat aquest treball, puc dir que hem sento molt satisfet amb els resultats
obtinguts. Al principi m’ha costat trobar la informació que jo volia però poc a poc i amb
l’ajuda del meu tutor he pogut trobar tota la informació.
Respecte als meus objectius, he aconseguit realitzar-los i amb resultats que són molt
bons ja que he après moltes més coses que les que esperava. He descobert que cada
cosa que veiem per la televisió en qualsevol partit de tennis per exemple, està
estudiada al detall perquè tingui les millors propietats possibles. També he après que
els jugadors tenen un paper importantíssim en l’evolució tecnològica, ja que el seu
caràcter guanyador fa que la tecnologia busqui superar-se constantment i les marques
lluiten per ser les millors. Com hem vaig plantejar, he aconseguit estudiar cada
element per petit que fos, com ara un antivibrador o las part interior d’una pala de
pàdel.
Fer aquest treball ha sigut una mica fatigós i cansat però gràcies a ser un tema bastant
interessant per mi, he pogut realitzar-lo amb fluïdesa. Com en tot hi ha hagut moments
dolents on et desesperes perquè no trobes el que vols però després la satisfacció ha
sigut molt més gran.
64
Glossari ATP: és l’Associació de Tennistes Professionals i s’encarrega de protegir els
interessos dels jugadors masculins.
WTA: és la Womens Tennis Association, organització principal que s’encarrega dels
tornejos del circuit professional de tennis femení.
Cop tallat: professionalment anomenat slice, que és un cop que consisteix a donar
molt efecte a la pilota en sentit contrari a la direcció del llançament per a que la pilota
no boti i surti disparada.
Servei: Acció d’iniciament d’un punt, en el qual el jugador llança des de la lína de fons
al quadre de servei del camp contrari.
Har Tru: nom per el qual es coneix a la sorra batuda de color verd utilitzada en
tornejos de la WTA.
Cop liftat: professionalment anomenat top spin, és un tipus de cop amb molt efecte
en la direcció a la qual va la pilota per tal de que la pilota surti amb un bot molt alt.
Regular dutty: tipus de pilota amb una pressió que li dona uns bots més fiables i que
s’usa molt per elsprofessionals.
Reboud Ace: tipus de pista dura que està composta per goma de poliuretà i fibra de
vidre en la capa superior i formigó a la inferior. S’usa a l’Open d’Australia.
PlexiCushion: pista dura substituta del Reboud Ace s’aconsegueix un bot més
uniforme i fa que els canvis de temperatura no afectin a la velocitat de la pista.
Deco Turf: pista dura més ràpida ja que absorbeix menys la pilota a causa de la seva
duresa.
ITF: és l’organisme màxim del tennis mundial i que té com a principal objectiu, regular,
expandir i portar aquest esport a tot el món.
Pellet: és un tros d’una barreja de cautxú natural amb diversos productes i que és el
primer pas de la fabricació de la pilota.
Pressuritzat: què conté pressió al seu interior.
Cap: part superior d’una raqueta què conté el cordatge i és la base del cop.
65
Coll: unió entre el mànec i el cap de la raqueta que incorpora un eix al mig.
Mid-size: grandària del cap de la raqueta que permet fins a 613 cm² de superfície.
Mid-plus: grandària del cap de la raqueta que permet fins a 677 cm² de superfície.
Super Mid-Plus grandària del cap de la raqueta que permet fins a 742 cm² de
superfície.
Over-size: grandària del cap de la raqueta que permet més de 742 cm² de superfície.
Bumperguard: tira protectora de la raqueta, situada a la part superior del cap
d’aquesta i així permet una màxima durada d’aquesta.
Multifilament: tipus de cordatge que esta composats per una gran quantitat de fibres
en el seu interior que van unides.
Monofilament: cordatge que té com a únic component un cos central que
normalment és de polièster.
Assemblats: tipus de cordatges que es componen d’un cos central sintètic més un
recobriment que pot ser de diversos materials
Híbrids: tipus de cordatges que es basen en la combinació de dos cordatges diferents.
All court: és un tipus de sola que serveix per a tot tipus de pistes ja que te una gran
adaptació.
Omni: soles emprades per a pistes de sorra batuda.
Non marking: són soles per a pista dura que no deixen marca.
Pilota bona: pilota que ha botat dins la pista de joc.
Pilota dolenta: pilota que bota per fora dels límits del camp.
Tancaments: parets tant laterals com frontals que cobreixen una pista de pàdel i que
es poden construir amb diversos materials.
Grip: part del mànec d’una raqueta o d’una pala de pàdel que el recobreix. Està fet de
goma i ajuda a la subjecció de la raqueta o pala.
Cop pla: el cop pla és un llançament sense efecte i amb molta potencia, que es llença
proper als límits de la xarxa per a que no surti fora la pilota.
66
Volea: cop en el qual la pilota no bota al terra abans de ser colpejada.
Pàdel Pro Tour: circuit professional de pàdel més important del món en els seus 5
anys d’existència.
WSF: és la World Scuash Federation que s’encarrega de promoure i organitzar aquest
esport vetllant per els interessos dels jugadors.
Performance:
Pilota de punt: és un tipus de pilota d’esquaix que incorpora un punt d’un color que
marcarà el tipus de bot de la pilota (verd, blau, vermell, groc...).
Pilota de doble punt groc: és un tipus de pilota d’esquaix que en comptes d’un
incorpora dos punts grocs, i és la pilota oficial d’aquest esport.
Cordatge compost: és una barreja de cordatges monofilaments i multifilaments,
emprat única i exclusivament en l’esquaix.
67
Bibliografia
Tennis:
• http://www.monografias.com/trabajos/tenis/tenis.shtml
• http://www.elforodeltenis.com/index.php?topic=2241.0
• http://microrespuestas.com/medidas-pelota-de-tenis
• http://www.tennisplanet.es/encordador/calibre-del-cordaje
• http://www.tennisplanet.es/encordador/la-tensi%C3%B3n-correcta
• http://www.tennisplanet.es/encordador/tipos-de-cordajes-de-tenis
• http://www.tennisplanet.es/onlinetennisshop/mc/ss/cc/ss/name/zapatillas-tenis
• http://www.raquetaswilson.com/caracteristicas_de_las_raquetas.htm
• http://es.wikipedia.org/wiki/Cordaje
• http://www.wmaker.net/tenisveron/Cordajes-que-es-la-tension-media_a141.html
• http://www.wmaker.net/tenisveron/Partes-de-la-raqueta-de-tenis_a71.html
• http://www.wmaker.net/tenisveron/Los-antivibradores-Que-son-y-para-que-
sirven_a223.html
• http://www.wmaker.net/tenisveron/Los-antivibradores-modelos-mas-
adecuados-en-funcion-del-jugador_a224.html
• http://www.wmaker.net/tenisveron/Tipos-de-cordajes-y-caracteristicas-de-los-
mismos_a106.html
• http://www.wmaker.net/tenisveron/El-cordaje-factores-que-influyen-en-la-
eleccion-del-mismo_a107.html
• http://www.tenispadelamistad.com/cordaje.htm
• http://www.laopiniondemurcia.es/deportes/2011/12/01/masters-madrid-jugara-
tierra-batida-azul/367818.html
• http://ventajanewton.blogspot.com/
• http://ventajanewton.blogspot.com/2011/06/acerca-de-la-pelota-de-tenis.html
• http://www.itftennis.com/shared/medialibrary/pdf/original/IO_55357_original.PD
F
• http://www.itftennis.com/shared/medialibrary/pdf/original/IO_24889_original.PD
F
• http://www.miguelcrespo.net/temasextra/Tema%203.%20Funcionamiento%20d
el%20ojo%20de%20halcon.pdf
• http://www.innergamesports.com/pista-dura-cemento-hormigon-poroso-plastico/
• http://www.puntodebreak.com/2011/03/17/las-bolas-de-la-atp
68
• http://es.wikipedia.org/wiki/Ojo_de_Halc%C3%B3n_(tecnolog%C3%ADa)
• http://www.partidos-tenis.com/raquetas-tenis-tipos-y-caracteristicas.php
• http://www.proyectohormiga.org/panelweb/webs/tenis.html
• http://www.tierrabatida.com/index.php?section=catalogo&subfamilia=94012&pa
gina=subfamilia&idioma=es
• http://www.itftennis.com/technical/
• http://www.itftennis.com/technical/equipment/balls/
• http://www.itftennis.com/technical/equipment/courts/
• http://www.itftennis.com/technical/equipment/rackets/
• http://es.wikipedia.org/wiki/Pista_de_tenis
• http://www.itftennis.com/technical/equipment/strings/
• http://www.innergamesports.com/los-cambios-en-wimbledon-que-afectaran-la-
tactica-de-los-jugadores/
Pàdel:
• http://padelstar.es/tactica-padel/como-jugar-en-una-pista-de-padel-de-cristal-y-
en-pista-de-muro/.html
• http://padelstar.es/pistas-padel/construccion-pistas-de-padel/cristales-de-las-
pistas-de-padel/.html
• http://padelstar.es/material-de-padel/pelotas-de-padel/diferencia-entre-pelotas-
de-padel-y-pelotas-de-tenis/.html
• http://padelstar.es/pistas-padel/tipos-de-pistas-de-padel-materiales-superficies-
y-combinaciones-curiosas
• http://padelstar.es/videos-de-padel/materiales-de-las-palas-de-padel-video
• http://www.padelfip.org/pdf/REGLAMENTO%20JUEGO%20FIP%202008.pdf
• http://www.turfgrass.es/es/news/69-la-pista-de-padel.html
• http://es.wikipedia.org/wiki/P%C3%A1del
• http://www.padelcourt.com/padel.html
• http://www.microcaos.net/deportes/padel-pistas-de-padel-y-planos-para-pista-
padel/
• http://www.twolinesports.com/pistas-padel.asp
• http://padelstar.es/reglas-de-padel/reglamento-la-pelota/.html
• http://www.socialpadel.es/como-elegir-las-zapatillas-de-padel-asics-vs-k-swiss
• http://www.socialpadel.es/tecnologia-nano-titanium-en-palas-de-padel
• http://sportpadel.blogspot.com/2006/03/materiales-y-proceso-de-fabricacin-
de.html
69
Esquaix:
• http://es.wikipedia.org/wiki/Squash
• http://www.spirasportcenter.com/es/zapatillas/713-zapatillas-fronton-
ikusjo1.html
• http://www.freewebs.com/squah/sq25.htm
• http://www.squashchaco.com.ar/sections/el_squash/el_squash.asp
• http://www.squash.org/
• http://www.taringa.net/posts/deportes/2269629/Squash---Post-sobre-este-
deporte.html
• http://www.csd.gob.es/csd/instalaciones/politicas-publicas-de-
ordenacion/actuaciones-en-el-ambito-
tecnico/1normasNIDE/02nide1/02NormRegCamPq/11squash/
• http://www.solosport.cl/contenido/base.htm
• http://www.solosport.cl/contenido/base.htm
• http://www.forosquash.com/phpBB3/viewforum.php?f=61
• http://www.cybersquash.com.mx/mambo/index.php?option=com_content&task=
view&id=2143&Itemid=29
• http://www.cybersquash.com.mx/mambo/index.php?option=com_content&task=
view&id=38&Itemid=29
• http://www.cybersquash.com.mx/mambo/index.php?option=com_content&task=
view&id=38&Itemid=29&limit=1&limitstart=1
• http://www.cybersquash.com.mx/mambo/index.php?option=com_content&task=
view&id=37&Itemid=29
• http://www.cybersquash.com.mx/mambo/index.php?option=com_content&task=
view&id=36&Itemid=29
• http://www.podoleg.net/zapatillas.pdf
70
Annexos Per a completar el treball estudiaré, sobre una sèrie de jugadors professionals del
tennis, el seu component més important, la raqueta. Amb aquest estudi m’agradaria
saber quins tipus de raqueta usa cada jugador tenint en compte sobretot el marc i les
cordes de la raqueta.
El meu objectiu serà estudiar les raquetes de 14 dels millors jugadors actuals o
recents, per a saber quines són les raquetes dels millors i la comparativa de quins són
els materials més utilitzats.
Anàlisi de cada jugador
Novack Djokovic:
• Raqueta: Wilson [K] Blade Tour.
• Grip: 3.
• Pes: 335 grams.
• Material del marc: Basalt.
• Cordatge: multifilament sintètic.
• Tensió: 25 o 24 kg.
• Grossor de les cordes: 1,24 mm.
Rafael Nadal:
• Raqueta: Babolat AeroPro Drive.
• Grip: 2
• Pes: 320 grams.
• Material del marc: Grafit.
• Cordatge: multifilament sintètic.
• Tensió: 25 o 24 kg.
• Grossor de les cordes: 1,35 mm.
71
Roger Federer:
• Raqueta: Wilson [K] six.one Tour
• Grip: 3
• Pes: 354 grams.
• Material del marc: Grafit / Carboni negre.
• Cordatge: Multifilament natural.
• Tensió: 22 o 27 kg.
• Grossor de les cordes: 1,24 mm.
David Ferrer:
• Raqueta: Prince Ozone Pro Tour MP
• Grip: 2.
• Pes: 332 grams.
• Material del marc: Grafit.
• Cordatge: Monofilament.
• Tensió: 22 kg.
• Grossor de les cordes: 1,30 mm.
Andy Murray:
• Raqueta: Head MicroGel Radical Pro.
• Grip: 3
• Pes: 332 grams.
• Material del marc: Micro gel / Grafit.
• Cordatge: Híbrid.
• Tensió: 27 o 28 kg.
• Grossor de les cordes: 1,30 mm.
Andy Roddick:
• Raqueta: Babolat Pure Drive Roddick GT
• Grip: 3
• Pes: 332 grams.
• Material del marc: Grafit
• Cordatge: Híbrid.
• Tensió: 29 kg.
• Grossor de les cordes: 1,30 mm.
72
Robin Soderling:
• Raqueta: Head Prestige Pro.
• Grip: 4.
• Pes: 364 grams.
• Material del marc: Grafit.
• Cordatge: Monofilament.
• Tensió: 27 kg.
• Grossor de les cordes: 1,25 mm.
Jo-Wilfried Tsonga:
• Raqueta: Babolat AeroPro Drive + GT
• Grip: 5
• Pes: 340 grams
• Material del marc: Grafit.
• Cordatge: multifilament sintètic.
• Tensió: 24 kg.
• Grossor de les cordes: 1,24 mm.
Nikolay Davydenko:
• Raqueta: Prince Ozone Pro Tour MP
• Grip: 3.
• Pes: 332 grams.
• Material del marc: Grafit.
• Cordatge: Monofilament.
• Tensió: 23 o 24 kg.
• Grossor de les cordes: 1,20 mm.
Juan Martín Del Potro:
• Raqueta: Wilson Pro Tour BLX. • Grip: 4.
• Pes: 349 grams.
• Material del marc: Basalt.
• Cordatge: Monofilament.
• Tensió: 27 kg.
• Grossor de les cordes: 1,25 mm.
73
James Blake:
• Raqueta: Dunlop Aerogel 200.
• Grip: 3
• Pes: 337 grams.
• Material del marc: Grafit / Aerogel.
• Cordatge: Monofilament.
• Tensió: 25 o 29 kg.
• Grossor de les cordes: 1,25 mm.
Radek Stepanek:
• Raqueta: Bosworth.
• Grip: 3.
• Pes: 348 grams.
• Material del marc: Grafit / Carboni negre
• Cordatge: Monofilament.
• Tensió: 26 o 28 kg.
• Grossor de les cordes: 1,30 mm.
Marcos Baghdatis:
• Raqueta: Tecnifibre T.Flash 315 SpeedFlex.
• Grip: 4
• Pes: 315 grams.
• Material del marc: Grafit.
• Cordatge: Multifilament sintètic.
• Tensió: 23 kg.
• Grossor de les cordes: 1,24 mm.
Michaël Llodra.
• Raqueta: Wilson Pro Tour BLX.
• Grip: 2.
• Pes: 326 grams.
• Material del marc: Basalt.
• Cordatge: Multifilament natural.
• Tensió: 21 o 23 kg.
• Grossor de les cordes: 1,25 mm.
74
Anàlisi estadístic
Grips:
GRIP 2 GRIP 3 GRIP 4 GRIP 5 TOTAL
3 7 3 1 14
Com podem comprovar, el grip més utilitzat per nombre de jugadors, és el grip 3 que
l’utilitzen 7 jugadors dels 14 professionals estudiats. Seguidament veiem que els altres
dos més utilitzats són el grip 2 i 4 amb 3 jugadors cadascun. Per últim només un
jugador utilitza el grip 5 que no és gaire típic en aquests jugadors de tant nivell.
En aquest diagrama de sectors podem comprovar els percentatges d’us en tennistes
professionals, dels diferents tipus de grips. Com ja sabíem el més usat és el grip 3 que
l’utilitzen un 50%, aproximadament, dels jugadors professionals. El grips 2 i 4 tenen
entre un 21% i un 22% d’us en professionals i ja com a última opció estaria el grip 5
que tindria un 7% d’us encara que aniria a la baixa si miréssim estadístiques de més
jugadors professionals.
22%
50%
21%
7%
Grip 2
Grip 3
Grip 4
Grip 5
Diagrama circular dels percentatges d’us dels diferents tipus de grips.
75
Pes:
Pes [310-320] (320-330] (330-340] (340-350] (350-360] (360-370] TOTAL (g) 2 1 7 2 1 1 14
Aquí tenim la taula d’estadística de el pes de les raquetes en els jugadors
professionals estudiats. Els resultats marquen una gran tendència cap a un pes d’entre
(320-340] grams. Com a dada important, tenir en compte que 4 dels 7 jugadors que
estan en aquesta mesura, utilitzen un pes de 332 grams. Els altres intervals com a
màxim obtenen 2 jugadors de 14, com en el cas de [310-320] i (340-350] grams. Els
altres paràmetres només obtenen 1 jugador, que acostuma a ser degut a les seves
condicions físiques.
Es pot comprovar que una gran majoria del jugadors tenen una raqueta d’entre (330-
340] grams, ja que obté un 50% dels jugadors, mentre que els altres com a màxim
obtenen un 15% o 14%. Els pesos menys usats tenen un percentatge del 7% d’ús.
15%
7%
50%
14%
7% 7% [310-320]
(320-330]
(330-340]
(340-350]
(350-360]
(360-370]
Diagrama de sectors dels percentatges d’us dels diferents tipus de pes.
76
Material del marc:
Material Basalt Grafit Grafit / Carboni
negre Grafit / Aerogel TOTAL
3 7 2 2 14
Per el que fa als materials podem comprovar que el grafit és el més utilitzat ja que 7
jugadors l’utilitzen en les seves raquetes com a únic material i 4 més l’utilitzen barrejat
o amb Aerogel o amb carboni negre. L’altre material més utilitzat és el Basalt amb 3
jugadors que l’utilitzen. Tot i aquestes dades, cal dir que totes les raquetes incorporen
més d’un material, però aquí estan exposats els materials predominants en el marc.
En aquest diagrama de sector veiem els percentatges dels materials més utilitzats per
a la construcció de raquetes professionals. El material preferit seria el grafit amb un
50% d’us entre els 14 tennistes estudiats. El basalt, ocuparia el segon lloc amb un
22% i els altres dos s’usen en un 14%. Com ja he dit abans els resultats són una mica
enganosos ja que el grafit s’usa en les dues composicions que tenen un 14%
cadascuna.
22%
50%
14%
14%
Basalt
Grafit
Grafit / Carboni negre
Grafit / Aerogel
Diagrama de sectors dels percentatges d’us dels diferents tipus de pes.
77
Cordatge:
Abans de posar les estadístiques, cal dir que aquesta és l’elecció més important d’un
tennista ja que el cordatge és la superfície d’impacte de la pilota i cada jugador te unes
característiques de joc que el faran voler un tipus o un altre.
Aquí tenim les dades sobre els tipus de cordatges emprats per els jugadors
professionals. Com podem comprovar els més utilitzats són els monofilaments i els
multifilaments, ja que els usen 6 de 14 jugadors a cadascun dels 2. Els híbrid són
menys usats amb diferència per tant es pot deduir que els que millor s’adapten al joc
dels tennistes són els altres dos tipus.
En aquest diagrama de sectors es mostren els percentatges de l’ús dels diferents tipus
de cordes. En aquest camp, està clar el domini dels monofilaments i els multifilaments
que ocupen respectivament un 43%. Els híbrids molt menys usats només l’usen un
14% dels jugadors estudiats.
43%
43%
14%
Multifilament
Monofilament
Híbrid
Cordatge Multifilament Monofilament Híbrid TOTAL 6 6 2 14
Diagrama de sectors sobre els tipus de cordatges en tant per cent.
78
Com ja he explicat, els multifilaments poden ser tant naturals com sintètics, i podem
observar que dins dels multifilaments, dominen clarament els naturals amb 4 de 6
jugadors que l’usen.
0
0,5
1
1,5
2
2,5
3
3,5
4
natural sintètic
Series1
Diagrama de barres dels cordatges multifilaments.
79
Tensió i Calibre:
En aquest gràfic estan totes les tensions mesurades en kg que utilitzen els jugadors,
és a dir, que hi ha jugadors que utilitzen dues tensions segons les condicions de la
pista, climatologia... Per tant hi hauran molts valors. Destaca que la tensió més
utilitzada per els jugadors en algun moment, és la tensió 27 kg amb 4 jugadors que la
utilitzen. També trobem que les tensions de 24 i 25 kg són molt utilitzades amb 3
jugadors respectivament. Les demés no s’usen gaire i ja perden poder respecte els
valors anteriors.
0
0,5
1
1,5
2
2,5
3
3,5
4
T 21 T 22 T 23 T 24 T 25 T 26 T 27 T 28 T 29
Series1
7% 21%
36%
29%
7% C 1,2
C 1,24
C 1,25
C 1,3
C 1,35
Diagrama de barres de les tensions usades.
Diagrama de sectors dels calibres.
80
En aquest diagrama de sectors trobem els percentatges de calibres més usats segons
les dades obtingudes. Tenim que un 36% utilitzen la d’1,25 mm sent la més utilitzada.
La segueixen les d’1,30 mm i 1,24 mm amb 29% i 21% respectivament.