Tecnologia i Cultura · 2012. 2. 1. · 2 3 EDITORIAL Lluís Reales 38 POLÍTIQUES PÚBLIQUES La...

Tecnologia i Cultura

36

Ja és a Internet la versió electrònica de la revistaMedi Ambient. Tecnologia i Cultura. La trobareu ahttp://www.gencat.es/mediamb/revista

La versió electrònica ha apostat per lainteractivitat i ofereix la possibilitat que el lectorpugui opinar, fer comentaris i suggeriments oexpressar els seus acords i desacords respecteels articles que es publiquen a la revista. Totes lesopinions que s’emetin es faran arribar a l’autor del’article en qüestió. Els comentaris més rellevantsseran publicats al següent número –en paper i enformat electrònic– de la revista.

Generalitat de CatalunyaDepartament de Medi Ambienti Habitatge

36

Generalitat de CatalunyaDepartament de Medi Ambienti Habitatge

2005OctubreOctubreOctober

La gestión integrada del aguaIntegrated water management

La gestió integradade l’aigua

Tecnologia i Culturamedi ambient

2

3 EDITORIAL

Lluís Reales

38 POLÍTIQUES PÚBLIQUES

La política de l’aigua del govern de laGeneralitatJaume SolàEl director de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) explica els eixos de la política delGovern de la Generalitat: situació, solucions, accions prioritàries i els grans reptes pelque fa a la gestió de l’aigua.

4 L’INTERROGANT

L’aigua: un dret o un servei?Enric TelloL’autor defensa una visió integradora de la problemàtica de l’aigua que inclogui elsaspectes ecològics, econòmics i socials. Només a partir d’aquesta triple dimensió espoden desenvolupar polítiques públiques realment democràtiques per establir unestarifes justes en relació amb l’ús de l’aigua.

14 MIRADA HISTÒRICA

Consideracions geogràfiques i històriquessobre l’aigua i la seva gestióJavier Martín Vide / Josep Antoni Plana CastellvíAquest article repassa els aspectes geogràfics i l’evolució de la gestió de l’aigua através de la història, i centra aquesta descripció en el cas de Catalunya.

22 MIRADA LOCAL

Els usos de l’aigua a CatalunyaDavid SauríL’autor analitza els usos de l’aigua a Catalunya i subratlla les asimetries de recursos itipologies d’usos existents en el territori català. També s’analitzen els escenaris dedemandes i usos previstos per a l’any 2025.

30 CARA A CARA

Visions sobre la gestió integrada de l’aigua

Rafael Mujeriego / Narcís PratL’autor defensa una visió integradora de la problemàtica de l’aigua que inclogui elsaspectes ecològics, econòmics i socials. Només a partir d’aquesta triple dimensió espoden desenvolupar polítiques públiques realment democràtiques per establir unestarifes justes en relació amb l’ús de l’aigua.

Entrevista realitzada per Luís Ángel Fernández Hermana

SUMARIO Texto castellano

49 EDITORIAL

Lluís Reales

50 EL INTERROGANTE

El agua: ¿un derecho o un servicio?Enric Tello

55 MIRADA HISTÓRICA

Consideraciones geográficas ehistóricas sobre el agua y sugestiónJavier Martín VideJosep Antoni Plana Castellví

59 MIRADA LOCAL

Los usos del agua en CataluñaDavid Saurí

64 CARA A CARA

Visiones sobre la gestión integradadel aguaRafael Mujeriego / Narcís Prat

68 POLÍTICAS PÚBLICAS

La política del agua del gobierno de laGeneralitatJaume Solà

SUMMARY English text

75 EDITORIAL

Lluís Reales

76 THE QUESTION

Water: a right o a service?Enric Tello

81 HISTORICAL VIEWPOINT

Geographical and historicalconsiderations concerning waterand water managementJavier Martín VideJosep Antoni Plana Castellví

85 LOCAL VIEWPOINT

Water uses in CataloniaDavid Saurí

89 FACE TO FACE

Views of Integrated WaterManagementRafael Mujeriego / Narcís Prat

93 PUBLIC POLICY

The water policy of the governmentof CataloniaJaume Solà

3

L’escassetat d’aigua és una característica del clima mediterrani ben cone-guda i documentada històricament. I que de tant en tant fa sonar lesalarmes. Això és el que ha succeït a Catalunya en els darrers mesos, enquè la pluviometria enregistrada ha estat molt inferior a la mitjana histò-rica. En conseqüència, els cabals dels rius han minvat, així com les apor-tacions que reben els embassaments i els aqüífers. La gravetat de lasituació va obligar el Govern de la Generalitat a impulsar un decret desequera, aprovat el passat mes de maig. L’objectiu principal va ser regu-lar els recursos hídrics disponibles per tal de garantir l’abastament per al’ús domèstic.Però, més enllà d’aquesta iniciativa necessària del Govern, cal pregun-tar-se què és pot fer per evitar crisis com la que hem viscut aquests darrersmesos. Hi ha marge per a una millora en la gestió de l’aigua i en lespolítiques públiques al voltant d’aquest recurs? Aquest és l’interrogantque vol respondre aquest número de Medi Ambient. Tecnologia i Cultura.Veureu que hem renovat alguns continguts i el disseny de la revista,però mantenint l’esperit inicial de la publicació: crear un cos de reflexiói pensament, des de Catalunya, pel que fa als grans reptes ambientalsdel nostre temps.L’aportació del professor Tello planteja la necessitat d’una visió integra-dora de la problemàtica de l’aigua, que inclogui els aspectes ecològics,econòmics i socials. Aquest investigador de la Universitat de Barcelona

argumenta que hi ha potencial d’estalvi a través de la introducció demés progressivitat en l’estructura tarifària.Javier Martín Vide i Josep Antoni Plana Castellví, geògrafs i també inves-tigadors de la Universitat de Barcelona, repassen els aspectes geogràficsi l’evolució de la gestió de l’aigua a través de la història, i centren aquestadescripció en el cas de Catalunya.David Saurí,professor a la Universitat Autònoma de Barcelona,analitza elsusos de l’aigua a Catalunya i subratlla les asimetries de recursos i tipolo-gies d’usos existents en el territori català. Així mateix, Saurí fa un exer-cici de prospectiva i analitza els escenaris de demandes i usos previstosper a l’any 2025.Una de les novetats de la nova etapa de la revista és una entrevista caraa cara entre dos experts amb mirades diferents.Narcís Prat,biòleg, i RafaelMujeriego, enginyer, dialoguen sobre el concepte de gestió integrada del’aigua.Finalment,el director de l’Agència Catalana de l’Aigua, Jaume Solà,explicaels eixos de la política de la Generalitat pel que fa a aquest recurs tanestratègic i fonamental per al futur del país.•Lluís RealesDirector de Medi Ambient. Tecnologia i Cultura

Gestionar millorper no viure ofegatssense aigua

4

L’aigua: un dreto un servei?

Quanta aigua pot consumir tothom pera què tothom pugui consumir aigua?

L’any2002elComitèdeDrets Econòmics,Socialsi Culturals de les Nacions Unides va reconèixerl’accés a l’aigua com «un dret humà bàsic».Alsfòrums socials mundials reunits a Johannesburg,Porto Alegre i Mumbai, els moviments ciuta-dans dels diversos continents han reclamat quees faci efectiu per a tothom el dret a un mínimvital d’aigua. També es publiquen cada copmés articles en revistes d’economia que procla-men com a gran novetat que l’escassetat crei-xent converteix l’aigua en un bé econòmic,i queha de tenir un preu adient per assignar-la demanera eficient entre diferents usos alternatius.Diversosorganismes internacionals,com l’OCDE,demanen que s’acabi el proveïment d’aiguasubvencionada i que s’estableixin uns preus quepermetin a les empreses subministradores,públi-ques i privades,recuperar íntegrament els costosdel servei.Després de prescriure la conservació del bonestat ecològic dels recursos hídrics com a primerimperatiu, la Directiva marc de gestió de l’aiguade la Unió Europea de l’any 2000 estableix coma segon objectiu garantir a tothom «un submi-nistrament suficient per a un ús de l’aigua soste-nible, equilibrat i equitatiu».A continuació,l’article9è d’aquesta Directiva estableix el principi dela «recuperació íntegra de tots els costos», elsambientals inclosos, mitjançant «unes tarifesrealistes» i no subvencionades. L’aigua com adret humà bàsic i l’aigua com a bé econòmicescàs que s’ha de cobrar a uns preus que perme-

tin recuperar tots els costos: són dos principisantagònics?Al meu entendre el conflicte entre aquests dosobjectiusnoméssubsisteix si sompresonersd’unavisió extremadament parcial i fragmentada dela realitat,en què l’ecologia, l’economia i la socie-tat esdevenen àmbits de percepció separats. Sipensem les coses de manera integral i fins alfinal,únicamentuna concepciódels usoshumansde l’aiguacapaçdecontemplar a la vegada les tresdimensionspodràaconseguirestablirpúblicamenti democràticamentunes tarifes justesperemprar-la com a servei. 1

Concebre l’aigua comunamercaderia qualsevol,a la qual hom sempre pot accedir si paga el queval portar-la al mercat, suposa posar en vendael dret a degradar els sistemes naturals, perquèels mercats no tenen en compte els efectes deles seves transaccions sobre la resta d’éssers viusni sobre les generacions futures. Confondre eldret aunsmínimsvitals d’aiguaper a tothomambla reclamació d’aigua subvencionada per a qual-sevol ús, significa posar en perill l’accés a l’aiguaper a altres persones i també el medi ambientcomú. Sense contemplar com cal les pressionsambientals que l’extracció humana d’un recursvital limitat provoca en els sistemes naturals, ide retruc sobre la mateixa societat humana,tantel llenguatge dels drets com el dels preus acabaconvertint la necessitat en un privilegi.

1 Postel, S., i Vickers, A., «Augmentem la productivitat de l’aigua», aWorldwatch Institute, L’estat del món 2004, Centre UNESCO deCatalunya, Barcelona, 2004, p. 51-71; Rogers, P.; Silva, R. de, i Bathia,R.,«Water is an economic good:How to use prices to promote equity,efficency and sustainability », Water Policy, núm. 4, 2002, p. 1-17.

5

L’autor defensa una visió integradora de la problemàtica de l’aigua queinclogui els aspectes ecològics, econòmics i socials. Només a partir d’aquestatriple dimensió es poden desenvolupar polítiques públiques realmentdemocràtiques per establir unes tarifes justes per a l’ús de l’aigua. Tello, apartir d’una radiografia del consum domèstic d’aigua a l’àrea metropolitanade Barcelona, argumenta que hi ha potencial d’estalvi, i assenyala que la granassignatura pendent és introduir més progressivitat en l’estructura tarifària.

Enric TelloCatedràtic del Departament d’Història iInstitucions Econòmiques de laUniversitat de Barcelona

•••••••••••••••••••••••••••••••••••••••

6

El dret a un mínim vital i el cobramentdel servei segons la quantitat emprada

Els redactors de diversos manifestos a favor deldret a l’aigua promoguts pels moviments alter-mundialistes són conscients que la coherènciasocioambiental implica concebre’l com un mínimvital sostenible.Per exemple,el Manifest de l’aigua:el dret de tothom a viure proclama al principi5è:«Assegurar l’accés bàsic a l’aigua,per satisfer lesnecessitats elementals i fonamentals de qual-sevol persona a qualsevol comunitat,és una obli-gació per a la societat en conjunt. És la socie-tat qui ha d’assumir col·lectivament el conjuntdels costos derivats de la captació, potabilitza-ció, emmagatzematge, distribució, ús, conser-vació i reciclatge de l’aigua,per garantir-ne l’accésen la quantitat i la qualitat que es considerinun mínim vital i indispensable.El conjunt d’aquellscostos (incloses les externalitats negatives queno prenen en consideració els preus de mercat)són costos socials col·lectius [...].El finançamentha de garantir-se amb un repartiment col·lectiu.Els mecanismes tarifaris individuals, mitjançantpreus progressius,han d’intervenir a partir d’unmínim vital i indispensable.Per sobre del mínimvital, la progressivitat dels preus ha de depen-dre de la quantitat d’aigua emprada.» 2

La «guerra de l’aigua» a l’àrea metropolitana deBarcelona (1991-2001) ens ha ensenyat forçacoses sobre el problema dels preus i els valorsde l’aigua,i sobre la manera de resoldre el dilemaentre garantir l’accés equitatiu a un dret humàbàsic, i establir uns preus realistes progressiusquen’incentivin l’ús eficient i sostenible.El conflicteva esclatar per una puja sobtada i no nego-ciada de les tarifes domèstiques, aplicada perunes administracions amb competències frag-mentades del cicle de l’aigua que creien quees limitaven a repercutir en la facturació, cadauna per separat, els increments del cost de lagestió pública d’un recurs cada cop més escàsi ambientalment més degradat. La protesta vaarrelar justament als barris i les ciutats de classetreballadora, on es consumeix menys aiguaperpersona,ambunageografia social queexpres-sava prou bé la noció de l’aigua com un drethumà bàsic. També resulta significatiu que notrobés vies de solució fins que la nova Llei del’aigua 6/99 va introduir tres nous principis esta-blerts a la directiva europea de l’any 1997: 1)la gestió del cicle de l’aigua ha d’estar inte-grada a cada conca, 2) els consums bàsics han

de ser assequibles per a tothom, i 3) els preushan de reflectir tots els costos reals. 3

Conflictes semblants per l’accés a l’aigua s’estanproduint arreu del món, i ben sovint oposentambé el llenguatge dels drets i la defensa delproveïment públic als encariments que provocala privatització del servei,adoptada per governsmolt febles d’uns països empobrits sota les pres-cripcions dictades pel doctrinarisme econòmicd’organismes internacionals no democràticscom l’Organització Mundial de Comerç i el FonsMonetari Internacional. 4 A la seva crònica deldarrer Fòrum Social Mundial, celebrat el 2004a la ciutat índia de Mumbai, Joan Martínez Alierassenyalava, per exemple:«A l’àmbit urbà,si la gestió de la demanda d’aiguaimplica preus més alts, això provoca protestesno només de les indústries sinó també de la gentpobra. Per tant, la gestió de la demanda hauriad’anar acompanyada de l’oferta gratuïta d’unacerta quantitat d’aigua domèstica.[...] A l’AmèricaLlatina hi ha protestes contra els preus de l’aiguai de l’electricitat que els pobres no poden pagar,una vegada que aquells serveis són privatit-zats i posats al servei d’empreses estrangeres,ben sovint espanyoles. Els grups ecologistes(l’Instituto de Ecología Política de Chile,REDESa l’Uruguai) han desenvolupat la idea d’un pisode dignidad per indicar els requeriments “dignes”d’aliments,espai per viure,aigua i llumque tothomnecessita. [...] Així, a l’Àfrica del Sud es proposaquelcom molt semblant a un piso de dignidad,que consisteix en una free lifeline a les zonesurbanes de 50 litres diaris de d’aigua per personai dia, i d’un kWh gratuït per habitatge o famíliaal dia. [...] Aquestes idees van ser el lema de lamarxa popular de protesta d’Alexandra a Sand-ton, a Johannesburg, l’agost del 2002, durantla cimera oficial de lesNacions Unides,queestava

dominada per les grans empreses transnacio-nals. Aquestes idees també van ser presents alsdebats de Mumbai sobre la seguretat econò-mica i ecològica de la gent pobra.» 5

«Per a uns hi ha “sostres”que no s’han de sobre-passar, per a d’altres, “pisos” que cal assolir»,conclou Joan Martínez Alier. La combinacióde les dues coses configura el quediversos autorsanomenen un espai ambiental sostenible 6. Dinsaquest espai,perònomés al seu interior,els objec-tius ecològics, econòmics i socials del proveï-ment dels béns bàsics de la vida deixen d’estaren contradicció els uns amb els altres.

Un espai ambiental sostenible

Mentre el neoliberalisme doctrinari consideral’aigua una mercaderia més, i proposa deixarqueelmercat en fixi el preu adient,la nova culturade l’aigua basada en el desenvolupament soste-nible proposa que sigui la societat qui posidemocràticament preu al proveïment públicd’aigua ambunes tarifes progressives que traduei-xin al llenguatge dels preus, i al seu sistemad’incentius,els principis d’equitat,eficiència i sufi-ciència. 7 Combinant l’ecoeficiència i la justíciaambiental, la planificació hidrològica i el dissenyde tarifes han de vetllar perquè tothom tendeixia ocupar un espai ambiental sostenible que garan-teixi un mínim vital assequible a tothom, esta-bleixi un sostre màxim que dissuadeixi el malba-ratament insostenible,i delimiti unespai intermedion cadascú esculli la seva pauta de consum sotal’incentiu a la vegada econòmic i cultural delsprincipis PPP i UPP (qui més gasti i més conta-mini, que pagui més): gràfic 1.L’espai ambiental sostenible relaciona l’accés alsrecursos naturals disponibles per satisfer neces-sitats humanes amb la seva capacitat de soste-

L’aigua: un dret o un servei?Enric Tello

7

nir-les sense sofrir un deteriorament. A partird’aquí,estableix uns valors guia als quals cal tendirper fer possible un desenvolupament humàecològicament sostenible. Com a idea regula-dora implica dues nocions cabdals,que enllacenamb els vells valors de l’equitat i la dignitathumana: 1) suposa atribuir a tots els ciutadansi ciutadanes un dret a l’existència al si de la comu-nitat, i 2) que sigui la comunitat mateixa qui esta-bleixi públicament unes tarifes per fer efectiusaquells drets i deures.Ens podríem preguntar,tanmateix,per què sotala invocació dels mateixos valors d’equitat socialhom defensa que,per exemple, l’escola públicasigui gratuïta i el proveïment d’aigua no. És unapregunta interessant,que té una bona resposta:ningú no decideix portar més fills o filles al mónperquè la seva educació sigui de franc.Al contrari,la generalització de l’ensenyament públic gratuït–i molt particularment de les dones– està histò-ricament associat al control conscient de la nata-litat des d’una maternitat i una paternitat mésresponsables. Però amb l’aigua i l’energia passael contrari:oferir-les gratuïtament,o a uns preusfortament subvencionats,no indueix aunconsumresponsable sinó al malbaratament insosteni-ble. 8

Hom pot seguir preguntant,certament,per quèunes tarifes democràticament decidides segonsla idea d’un espai ambiental sostenible han derepercutir necessàriament sobre els usuaris totsels costos econòmics del proveïment del servei,en lloc de deixar-ne una part a compte de lacaixa comuna dels impostos generals. Torna aser una pregunta important, que mereix unabona resposta:doncs perquè traspassar aquestscostos als impostos generals és econòmicamentineficient, i socioambientalment injust.És econò-micament desaconsellable perquè afebleixl’incentiu dels preus a l’estalvi. Vulnera la justí-cia ambiental,perquè fa pagar tothom al margede quanta aigua gasta i contamina cadascú. Iés socialment regressiu,perquè ocupar una partdels pressupostos generals amb aquesta partidaredueix la capacitat de sostenir públicamentel proveïment de serveis socials com la sani-tat, l’educació, les prestacions d’atur i el suporta la gent gran i a les famílies.L’aigua i l’energia nohan de ser gratuïtes perquè l’educació i la salutho puguin ser.

La progressivitat de la tarifa i el dret al’existència al si d’una comunitat

2 Centre Tricontinental Point de Vue du Sud (en col·laboració ambel Comité promoteur mondial pour le Contrat de l’eau),L’eau,patri-moine commun de l’humanité, L’Harmattan, París, 2002, p. 290;vegeu també Petrella, R., El manifiesto del agua, Intermón-Oxfam/Icaria, Barcelona, 2002, p. 128.

3 Tello, E., «Fiscalitat ambiental i nova cultura de l’aigua», MediAmbient. Tecnologia i Cultura, núm. 25, 1999, p. 27-39; Esquerrà,J.;Oltra,E.;Roca, J., i Tello,E.(coord.),La fiscalitat ambiental a l’àmbiturbà: aigua i residus a la regió metropolitana de Barcelona, Publi-cacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1999; Tello,E., «La ”guerra del agua” en Barcelona. Alternativas económico-ecológicas para un desafío socioambiental», a Estevan, A., iViñuales, V. (comp.), La eficiencia del agua en las ciudades,Bakeaz/Fundación Ecología y Desarrollo,Bilbao,2000,p.277-298;Tello, E., «Lliçons de la “guerra de l’aigua” a l’àrea metropolitanade Barcelona, i la seva incidència al Baix Llobregat», a Prat, N., iTello,E.(ed.),El Baix Llobregat.Història i actualitat ambiental d’unriu,Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat/Fundació AGBAR,Sant Feliu de Llobregat, 2004, p. 226-243.

4 Vegeu la lluita de la Coordinadora de Defensa del Agua y de laVida contra la privatització del proveïment d’aigua a Bolívia, aGarcía Linera,A.,«Lógica empresarial y lógica comunitaria: la priva-tización del agua en Cochabamba-Bolivia», i el plantejament del’Associació pel Contracte Mundial de l’Aigua i Touly, J. L., «Elagua, futuro de la humanidad, puesta en peligro por los intere-ses mercantiles. ¿Por qué el agua es el mayor reto del siglo XXI?»,tots dos a Arrojo, P., i altres, Lo público y lo privado en la gestióndel agua. Experiencias y reflexiones para el siglo XXI, Edicionesdel Oriente y el Mediterráneo, Madrid, 2005, p.351-356 i p.185-196.Per a una visió més general vegeu també Martínez Alier,J., El ecologismo de los pobres, Icaria, Barcelona, 2005 (i, tambésobre l’aigua, p. 234-235).

5 Martínez Alier, J., «Sin empresas ni gobiernos. El Forum SocialMundial de 2004 (crónica de un viaje a la India)», Ecologia Polí-tica, núm. 27, 2004, p. 24-25. La primera llei espanyola d’aigüesde l’any 1879 ja establia com a objectiu assegurar un subminis-trament mínim de 50 litres per persona al dia.

6 Spangenberg, J. H., An environmental space-based approach toassessing the environmental impact for household consumption,International Institute for Applied System Analysis, Luxemburg,2002;«Environmental space and the prism of sustainability:frame-works for indicators measuring sustainable development»,Ecologi-cal Indicators, vol. 2, núm. 4, 2002, p. 295-309.

7 Per a un punt de vista neoliberal coherent sobre aquesta qües-tió, vegeu Vergés, J.C.,Una política económica para el agua,Círculode Empresarios, Madrid, 1998, i El saqueo del agua en España,Ediciones La Tempestad, Barcelona, 2002. Per al punt de vistade la nova cultura de l’aigua, vegeu Naredo, J. M., «La encruci-jada de la gestión del agua en España», Archipiélago, núm. 57,2003, p. 17-33; Arrojo, P., i Naredo, J. L., La gestión del agua enEspaña y California, Bakeaz, Bilbao, 1997; Naredo, J. M. (ed.), Laeconomía del agua en España,Fundación Argentaria/Visor,Madrid,1997, i Estevan, A., i Naredo, J. M., Ideas y propuestas para unanueva política del agua,Fundación Nueva Cultura del Agua/Bakeaz,Bilbao, 2004.

8 Hille, J., The Concept of Environmental Space, European Envi-ronmental Agency, Copenhagen, 1997, p. 9.

Concebre l’aigua

com una mercaderia

qualsevol, a la qual

hom sempre pot

accedir si paga el

que val portar-la al

mercat, suposa posar

en venda el dret a

degradar els sistemes

naturals

•••••••••••••••••••••••••••••••••••••••

8

Els llindars mínims i màxims del consumde recur-sos dins un espai ambiental sostenible han debasar-se en criteris científics, però que siguindeterminats i aplicats de manera concretamitjançant eines econòmiques o normativesimplica necessàriament moltes altres dimen-sions ètiques,polítiques i culturals.Com diu JohnHille, acceptar l’existència de límits ambientalsal consum humà de recursos naturals suscitaimmediatament la qüestió de l’equitat:«Si volemparlar d’una distribució justa dels drets a exer-cir una pressió sobre el medi ambient, hauremdecomençar aparlar de la distribuciódel consumde recursos». 9

Enun informepublicat l’any2003 sobreels aspec-tes socials dels preus de l’aigua,fins i tot l’OCDEproposa avançar cap a unes tarifes més progres-sivesquegaranteixin a la vegada l’accésde tothoma uns consums bàsics i la recuperació íntegradels costos del servei:«Ara, just després del canvi de mil·lenni, cadacop està més clar que els objectius de la soste-nibilitat ambiental i d’accessibilitat a les neces-sitats bàsiques d’aigua s’han fet cada vegada méspresents que abans en el debat públic.» 10

Per això recomana «moure’s cap a tarifes basa-des en els volums consumits en lloc de càrre-gues fixes,per tal d’evitar les pautes de consummalbaratadores que aquestes propicien.Les tari-fes amb blocs progressius, que encareixen elpreu amb cada unitat addicional d’aigua consu-mida, envien un missatge d’estalvi més explíciti cada cop s’adopten més als països de l’OCDE.»11

I això significa que fins i tot aquest organismeadmet la necessitat de garantir un mínim vitald’aigua per a tothom entès, si més no implíci-tament, com un dret a l’existència al si d’unacomunitat. És molt probable que aquest nouplantejament sigui un resultat de les «guerresde l’aigua» i les protestes socials d’arreu del mónprovocades pels efectes socials i ambientalsde la privatització de l’aigua i l’augment indis-criminat de tarifes als països pobres. A l’Àfricadel Sud, per exemple, l’encariment de l’aiguadomèstica sense discriminar entre mínims vitalsi consums malbaratadors ha deixat sense accésa la xarxa molta gent pobra, entre la qual hareaparegut el còlera. 12

Val la pena fixar-se que la idea de progressivi-tat socioambiental suggerida per l’OCDE implicaadmetre l’existència de certes subvencionscreuades per raons socials dins la distribuciótarifària, a la vegada que s’aplica la recupera-ció íntegra dels costos del servei en la factu-

ració agregada total. Només la combinacióde les dues coses permet reconèixer a tothomun dret a l’existència en els mínims vitals, senseinduir al malbaratament en els consums supe-riors. Ara bé, tal com reconeix l’OCDE al seuinforme, qualsevol intent seriós de protegirl’accés als consums bàsics d’aigua topa amb ladificultat que els mínims vitals són de les perso-nes, no les llars:«Algunes estructures tarifàries, com les queestableixen una línia de mínim vital, cerquengarantir un accés mínim a tothom basat enl’argument que l’aigua és una necessitat bàsicai, per tant, ha de ser disponible fins i tot gratuï-tament o amb preus unitaris inferiors a la reper-cussió completa dels costos.Ara bé, si el nivellmínim es posés massa alt, això podria portaral sobreconsum entre les unitats domèstiquesde mida mitjana o més petites, i estimular unasobreinversió en infraestructura.» 13

Aquest problema pot tenir solució amb un millordisseny de la mateixa estructura de la tarifa.«El disseny de les tarifes amb blocs progres-sius pot adaptar-se de diverses maneres per ferque les dimensions i els preus de cada blocprogressiu de la tarifa tingui l’efecte distributiudesitjat»,conclou l’OCDE,queposa comaexem-ple que cal seguir l’estructura de preus de l’aiguaa Flandes. A la tarifa vigent en aquesta regióde Bèlgica, la quota de servei fixa dóna dret aconsumir un mínim vital de 40 litres diaris gratuïtsper persona. Això significa que la tarifa ja escalcula, d’antuvi, amb les dades del nombre depersones residents a un mateix habitatge:«Perquè una tarifa del tipus de la de Flandesfuncioni, cal que hi hagi alguna mena de regis-tre oficial del nombre de persones a cada unitatdomèstica, i que es posi al dia regularment.»L’OCDE també assenyala que «alguns païsosja ho fan, i no hi hauria d’haver problemes aemprar aquesta informació per al càlcul de lestarifes i els tributs de l’aigua». 14

Resulta una mica irònic que hagi estat en un paíspròsper com Bèlgica on s’ha fet explícit perprimer cop a les tarifes d’aigua aquell dret aun mínim vital d’aigua que reclamen els movi-ments socials altermundistes dels països pobres.Això també ens recorda que gent com RicardoPetrella, i altres promotors dels manifestos peldret a l’aigua,proposen que als països rics s’apliquil’anomenat «centau solidari»:un recàrrec de 0,1€/m3 a la tarifa que vagi a parar a un fons desti-nat a reduir el nombredepersonesqueno tenenaccésa l’aiguacorrentalmón.15 Segons lesNacions

Les tarifes amb

blocs progressius,

que encareixen el

preu amb cada

unitat addicional

d’aigua consumida,

envien un missatge

d’estalvi més

explícit i cada cop

s’adopten més als

països de l’OCDE


9

Unideshiha1.100milionsdepersonesqueencara«s’enfronten diàriament al risc de malaltia i a lamort per manca d’un “accés raonable”a l’aiguapotable»entesa com«ladisponibilitat d’unmínimde 20 litres per persona i dia procedents d’unlloc situat com a màxim a un quilòmetre del’habitatge».16 Les tarifesd’aiguade la regió italianade laToscana ja han incorporat el centau solidari.Potser seria hora que també ens plantegéssimimplantar-lo a Catalunya.

El consum domèstic d’aigua no és laxocolata del lloro

Molta gent encara creu, erròniament, que elconsum d’aigua domèstica és una xifra menoral costat dels consums industrials i agrícoles.Permolt que això sigui cert al conjunt d’Espanya,no ho és en absolut a les conques internes deCatalunya (CIC), on el consum urbà –domès-tic, comercial i municipal– és la partida més gran:519 hm3/any (i convé saber que un hm3 ompli-ria, fins a la darrera grada,quatre camps de futbolcom el Camp Nou).Les conques internes recu-llen l’aigua del 52% del territori de Catalunya,on viu el 92% de la població (taula 2):S’estima que a les poblacions de més de 10.000habitants el consum domèstic finalment factu-rat representapropdel 60%dels 519hm3 extretscada any dels sistemes naturals per a usos urbans,i se situa al voltant de 140 litres/habitant/diade mitjana (l/h/d). L’altre 40% correspon aconsums comercials i de serveis privats, alsconsums municipals públics, i a les pèrdues dedistribució (la meitat de les quals poden atri-buir-se a pèrdues físiques a la xarxa,i l’altra meitata consums no comptats o mal comptats).D’acord amb aquesta estimació el consumdomèstic final representa uns 296 hm3/any,una

quantitat superior a la despesa industrial d’aiguai equivalent a la quarta part de tot el consumd’aigua de les CIC.A les set comarques de la regió metropoli-tana –Barcelonès, Baix Llobregat, Alt Penedès,Garraf,Maresme,VallèsOccidental i VallèsOrien-tal–, on viuen 4,4 milions de persones,el consumdomèstic representa el 67% del total: 240hm3/any (al voltant de 200 a l’interior dels habi-tatges i 40 per regar jardins i omplir piscinesprivades). Els serveis comercials i municipalsgasten prop de 50 hm3, i a les fuites es perdenprop de 45 hm3/any.17 Qualsevol possibilitatd’utilitzar tota aquesta aigua domèstica i urbanade forma més eficient pot ser una contribucióimportant de la política de gestió de la demandad’aigua per reduir la pressió sobre els siste-mes naturals.També és un error freqüent creure que elsconsums domèstics d’aigua de Catalunya sónbaixos comparats amb altres països.Els 140 l/h/destimats com a mitjana són certament inferiorsals que l’OCDE enregistra a Corea,el Japó,Itàlia,Polònia, Suècia, Suïssa i Turquia. Però són simi-lars als emprats a Anglaterra,Dinamarca,Finlàn-dia, França, Grècia i Noruega, i superiors alsconsumits a Alemanya,Bèlgica,Hongria,Portu-gal i la República Txeca. 18

La mitjana de 140 l/h/d de consum domèsticfacturat, i 238 l/h/d de dotació total urbana,amaga contrastos molt considerables entremunicipis i comarques de Catalunya. 19 A lesdotacions totals el ventall pot oscil·lar entre 151l/h/d de llocs com Constantí, 228 a Barcelona,prop de 300 a Sant Just Desvern i Torrellesde Llobregat, 350 a l’Ametlla del Vallès, 390 aLliçà d’Amunt, 420 a Santa Cristina d’Aro, 509a Martorell, 530 a L’Escala, i fins a 710 a Mata-depera i prop de mil a Llívia.20 Al municipi de

9 Hille, J., The Concept of Environmental Space, European Envi-ronmental Agency, Copenhagen, 1997, p. 9.

10 Herrington, P., i altres, Social Issues in the Provision and Pricingof Water Services , OCDE, París, 2003, p. 52.

11 Social Issues in the Provision and Pricing of Water Ser vices ,doc. cit., p. 21.

12 Worldwatch Institute,L’estat del món 2004,Centre UNESCO deCatalunya,Barcelona,p.56;David Harvey,El nuevo imperialismo,Akal,Madrid,2004,p.125-126;Associació pel Contracte Mundialde l’Aigua i Touly, J. L., «El agua, futuro de la humanidad, puestaen peligro por los intereses mercantiles...» a Lo público y lo privadoen la gestión del agua, op. cit, p. 187.

13 Social Issues in the Provision and Pricing of Water Ser vices ,doc. cit., p. 21.

14 OCDE, Social Issues in the Provision and Pricing of Water Servi-ces , doc. cit., p. 31 i 186. (A les p. 81-93 del mateix informe sesintetitzen diversos intents d’aproximar o ajustar el sistema deblocs al nombre de residents a cada unitat, si més no per a lesfamílies nombroses, i es pren bona nota de les lliçons de la «guerrade l’aigua» a la regió metropolitana de Barcelona.)

15 Ricardo Petrella,«Hacia un fondo mundial cooperativo del agua»,Le Monde Diplomatique, novembre del 2003, p. 11.

16 Postel, S., i Vickers, A., «Augmentem la productivitat de l’aigua»,a Worldwatch Institute, L’estat del món 2004, Centre UNESCOde Catalunya,Barcelona,2004,p.55.Com passa amb els aliments,els problemes socials d’accés a l’aigua no tenen res a veure ambl’escassetat física:garantir-ne l’accés a tothom per al 2015 nomésexigiria mobilitzar un 1% addicional de tot el consum mundiald’aigua dolça.

17 Boada, M.; Domene, E.; Garriga, N.; Martí, X.; Molina, J., i Saurí,D., Estudi del consum d’aigua als edificis de la regió metropoli-tana de Barcelona. Situació actual i possibilitats d’estalvi, Insti-tut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autò-noma/Fundació Abertis/Fundació AGBAR/Departament de MediAmbient i Habitatge, Barcelona, 2004.

18 OCDE, Hosehold Water Pricing in OECD Countries,ENV/EPOC/GEEI (98) 12 FINAL, París, 1999, p. 15-16, i OCDE,Social Issues in the Provision and Pricing of Water Services, op.cit., p. 78

19 La dotació és la quantitat d’aigua que la gestió en alta del sistemaha de preveure per fer possibles els consums domèstics, comer-cials i municipals finals, i inclou les pèrdues de la xarxa i els errorsde metratge.

20 Cal, però, tenir en compte que els consums extrems més baixospoden amagar una comptabilitat deficient de fonts locals deproveïment, i en els més alts s’hauria d’afegir la població esta-cional turística a la resident.

21 Anuari Estadístic de la Ciutat de Barcelona(www.bcn.es/estadistica/catala/dades/consum/). La despesad’aigua urbana inclou aquí tots els consums domèstics, comer-cials i municipals, però no compta les pèrdues de la xarxa. El1999 aquesta despesa fou de 209 l/h/d, mentre que l’ACAestimava una dotació en alta de 228 l/h/d. Per tant, les pèrduesde distribució representaven un 8% de la dotació (al voltantde 19 l/h/d).

•••••••••••••••••••••••••••••••••••••••

10

Barcelona els consums domèstics finalment factu-rats s’han mantingut més o menys estables alvoltant de 130 l/h/d.21 A ciutats de la primeracorona metropolitana,com Badalona,Cornellà,l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma deGramenet, oscil·len al voltant dels 110 l/h/d. Amunicipis del Maresme com Alella ja pugen a230,i a llocs com Cabrils i Cabrera de Mar supe-ren els 340 l/h/d, fins i tot si s’ajusta la poblaciótenint en compte les segones residències.22

Hi ha dos factors bàsics que disparen les dota-cions i els consums locals: la proporció de sego-nes residències i de places turístiques, i el tipusd’habitatge que caracteritza el municipi.Als llocson predominen les trames urbanes dispersesamb cases unifamiliars i jardí, la despesa d’aiguatendeix a multiplicar les habituals als blocs depisos a les ciutats compactes (gràfic 3). El 28%de la població catalana –més d’un milió sis-centescinquanta mil persones que reclamen actual-ment una dotació superior als 230 l/h/d– consu-meix el 39% de tota l’aigua urbana de Catalunya:202,4 hm3/any.23 Si cap municipi superés ladotació que rep actualment la ciutat de Barce-lona (230 l/h/d), estalviaríem cada any 75 hm3

d’aigua.

Segons els resultats d’una enquesta recent a 634habitatges dediferent tipologia de la regió metro-politana de Barcelona,feta per l’Institut de Cièn-cia i Tecnologia Ambientals de la UniversitatAutònoma de Barcelona (ICTA), «una de lesvariables que més condiciona el consum d’aigua[...] és la tipologia de l’habitatge. Els habitatgesen blocs de pisos tenen consums francamentmés baixos que els habitatges unifamiliars, enespecial els que tenen jardí i piscina. Així, enels habitatge en blocs de pisos de la mostra, elconsum per capita és de 120 litres per personai dia, mentre que en els habitatge unifamiliarsel consum és pràcticament el doble [...].Els habi-tatges plurifamiliars semiintensius,sense comp-tar-hi la despesa del jardí comunitari, tenenconsums que estan entre les altres dues tipo-logies» (taula 4).

A l’interior dels habitatges els majors consumstenen lloc al bany. Si a la despesa de la dutxahi sumem la del lavabo i l’inodor, els percen-tatges suposen el 70% del consum total als blocsde pisos.En canvi,a les cases unifamiliars o ados-sades el consum dels banys només representaun 45%, perquè el jardí i les piscines gastenfins al 36% del total (taula 5).Quanta aigua domèstica es podria estalviar a lesconques internes de Catalunya sense reduir elsserveis que ens proporciona? Un primer puntde referència ens el dóna la fase inicial de lacampanya Catalunya Estalvia Aigua realitzadael 2002-2004 per Ecologistes en Acció ambl’ACA i els ajuntaments de Torredembarra,SantaPerpètua de Mogoda i Barcelona (als distric-tes de Sarrià-Sant Gervasi i Nou Barris). 24 Haestat una campanya porta a porta centradaexclusivament en la instal·lació de mecanis-mes airejadors a les aixetes, i contrapesos ales cisternes dels WC. Els resultats obtingutsoscil·len entre un 5 i un 6% en els pitjors casos,i fins al 20%enelsmillors,ambunamitjanaponde-rada del 8%. Si una campanya d’aquest tipuses generalitzés al 60% de les unitats domèsti-ques del territori de les CIC –que és el percen-tatge mitjà de famílies que han acceptat lainstal·lació voluntària i gratuïta dels mecanismesa canvi de donar informació dels seus consums–,l’estalvi podria assolir uns 14 hm3/any per alsconsums domèstics facturats, i fins a 25 hm3/anysi també es reduís el conjunt de la dotació urbanaque afecta els consums comercials, els serveismunicipals i les pèrdues.Evidentment el potencial d’estalvi total, apli-cant les millors tecnologies disponibles al’equipament domèstic i als jardins,és molt supe-


11

rior.Segons l’estudi de l’ICTA basat en enques-tes exhaustives,als blocs depisos ambunconsummitjà de 120 l/h/d es podria estalviar fins a un23% instal·lant l’equipament més eficient, i finsal 38% incorporant la reutilització d’aigües grisesdel bany per a la cisterna del WC. A les casesunifamiliars amb consums mitjans de 200 l/h/dels percentatges serien del 28 i el 39% respec-tivament, però arribarien al 52% si la meitatdel reg de jardins es fes amb aigües pluvials reco-llides en cisternes.L’ICTA conclou que «hi ha unelevat potencial d’estalvi» i que, per aprofitar-lo,«cal anar cap a sistemes integrals d’estalvi quecontemplin tots els usos de l’aigua dins les llars»i que aprofitin també l’oportunitat que repre-senta l’elevat ritme actual de construcció denous habitatges:«L’estimació de l’estalvi que es podria aconse-guir si en els propers 10 anys tots els habitat-ges de nova construcció anessin acompanyatsde les mesures prèviament mencionades, sesitua entre 10 i 19 hm3/any. Si les tecnologies iels sistemes esmentats estiguessin implantatsd’aquí a deu anys a tots els habitatges de la regiómetropolitana de Barcelona, es podrien estal-viar fins a 66 hm3/any amb la implantació dedispositius i el canvi de tipologia del jardí,al voltantde73hm3/any amb la reutlitzaciód’aigüesd’altresqualitats, i fins a 124 hm3/any amb la combina-

ció de totes les mesures. És imprescindibleque l’Administració prengui les mesures norma-tives adients per facilitar el canvi cap a siste-mes més estalviadors.» 25

La progressivitat de l’estructura tarifà-ria: una assignatura pendent

La nova cultura de l’aigua proposa combinarla planificació sostenible de l’oferta amb unagestió equitativa i eficient de totes les deman-des d’aigua.Per gestionar la demanda cal emprartres tipus d’eines: 1) canvis de comportamentvoluntaris, com els afavorits per la campanyaCatalunya Estalvia Aigua; 2) normatives, com laregulació tècnica de l’estalvi que haurien d’assolirles aixetes, dutxes, cisternes de WC, electro-domèstics, etc., i 3) incentius econòmics esta-blerts pel sistema de preus de l’aigua.La clau percobrir els costos totals del servei i garantir simultà-niament un accés a preus molt assequibles alsconsums bàsics,tot fomentant l’eficiència en elsusos finals,rau en la progressivitat de la tarifa.Laprogressivitat de l’estructura adoptada per a latarifa i el cànon és encara més important queel nivell dels preus finals per afavorir l’estalvi, iés l’única manera de fer-ho garantint simultà-niament l’equitat.L’estructura tarifària és progres-siva si el preu unitari final augmenta quan ho

fa el consum per persona, i regressiva si dismi-nueix. Que encara ens queda molt camí perrecórrer per arribar a unes tarifes realmentprogressives queda ben palès en l’exemplesegüent:l’any 2004 una unitat domèstica de l’àreametropolitana de Barcelona que consumís 30m3 trimestrals (333 litres diaris, o 110 l/h/dper a una llar de tres persones) hauria pagat perl’aigua 148,12 € anuals. Si reduís un 10% el seuconsum d’aigua,amb l’actual tarifa estalviaria un9,7% de la factura: 15,51 € a l’any. Peròsi fos una persona sola que gastés 130 litres diaris

22 Tello,E.,«¿Cambio de rumbo? Bases e instrumentos para la soste-nibilidad local», a Bermejo, R., i García Espuche, A. (ed.), Haciauna economía sostenible, Centre de Cultura Contemporàniade Barcelona/Bakeaz, Bilbao, p. 147-181.

23 Padilla, E.; Roca, J., i Tello, E., Estalvi d’aigua i tarifes domèsti-

ques, capítol 4.7 de l’Estudi interdisciplinar dels impactes ambien-

tals, econòmics i socials del Pla Hidrològic Nacional al Baix Ebre,

i les alternatives per a una gestió sostenible de l’aigua a Cata-

lunya, Fundació Nova Cultura de l’Aigua/Agència Catalana de

l’Aigua, Barcelona, 2004.

24 http://www.ecologistesenaccio.org/temes/aigua/

25 Boada, M.; Domene, E.; Garriga, N.; Martí, X.; Molina, J., i Saurí,

D., Estudi del consum d’aigua als edificis de la regió metropoli-

tana de Barcelona..., doc. cit.

•••••••••••••••••••••••••••••••••••••••

12

i pagués 87,54 €,estalviar un 10% en el consumd’aigua només es traduiria en una reducciódel 3,5% en la factura: 3 € anuals.La llei de l’aigua 6/99,que va posar les bases peral final negociat de la «guerra de l’aigua» a laregió metropolitana de Barcelona, ha estat enaquest aspecte a la vegada un petit avenç i unaocasió perduda.Fou una ocasió perduda perquè,a diferència del cànon industrial –que ha funcio-nat realment com a primer impost ecològiceficient aplicat a Catalunya–, encara no hi hacànon de l’aigua als consums agrícoles, amb laqual cosa es contravé de manera flagrant el prin-cipi de la recuperació íntegra de costos. Peròtambé perquè els avenços reals de la seva apli-cació han quedat molt per sota les expectati-ves quant a progressivitat del preu unitari finalde l’aigua domèstica.Gairebé sempre les tarifes que aproven els ajun-taments tenen un mínim de dos blocs progres-

sius amb preus creixents.Però el mantenimentde components fixos independents de l’aiguaconsumida, com les quotes de servei –queAigües de Barcelona aplica a 4,3 milions depersones– o els mínims de facturació exces-sivament elevats,acaba anul·lant l’efecte progres-siu dels blocs per a la majoria de consums habi-tuals. El nivell del preus canvia força segonsels municipis i les comarques, i tendeix a sermenor on els consums són més alts. Però atot arreu l’estructura mostra una característicaforma de U: els preus unitaris baixen per atots els consums entre 6 i 12 m3 mensuals, inomés augmenten lleugerament en consumsmolt alts situats entre 12 i 20 m3/mes per unitatdomèstica (gràfic 6).El punt d’inflexió entre els preus finals regres-sius i progressius se situa en 12 m3 mensuals,que equivalen a consumir al voltant de 130 litresdiaris d’aigua domèstica per persona en una

família de tres membres: justament el consummitjà d’una unitat familiar mitjana a Catalunya.Això significa que, grosso modo, mentre pera la meitat de les unitats domèstiques ambconsums superiors a la mitjana els preus unita-ris ja són moderadament progressius, per al’altra meitat amb consums inferiors encaraes mantenen for tament regressius. El canvide tendència el determina l’estructura progres-siva del cànon de l’ACA (unit al fet que moltesestructures tarifàries locals prenen el cànoncom a punt de referència per establir els límitsentre blocs de consum). La darrera modifica-ció del cànon introduïda el 2005 encara haajudat a incrementar la progressivitat global,ja que ha passat de dos a tres trams i s’ha reduïtla unitat de referència de quatre a tres perso-nes –una quantitat molt més propera a la mitjanaestadística de 2,7–, la qual cosa ha ofert a lesfamílies nombroses ajustar la seva estructura


La nova cultura de

l’aigua reclama

«el reconeixement del

dret de les comunitats

als seus territoris

i ecosistemes, dels quals

depèn la seva

existència

13

ampliant els trams en 3 m3 mensuals per personaaddicional amb un tràmit més senzill.Les tarifes regressives que encara subsistei-xen contravenen els principis d’equitat id’eficiència.Són injustes perquè graven les perso-nes que viuen soles i les llars monoparentalsamb uns preus unitaris molt més alts que laresta.Desincentiven l’estalvi, perquè per a unagamma molt àmplia de consums qualsevol dismi-nució de l’aigua facturada es tradueix en reduc-cions cada vegada més petites en l’import dela factura, cosa que impedeix uns terminis deretorn raonables per a les inversions corres-ponents. Per assolir una tarifa realment progres-siva cal reduir-ne els components fixos fins anivells equivalents a un mínim vital, i fer propor-cionals al nombre de persones empadronadesa un mateix habitatge tant el mínim de factu-ració com els llindars dels blocs de consum oel cànon.

L’aigua:una font de vida,un servei público un negoci privat?

Tal com diu Pedro Arrojo,cal separar claramentl’aigua com a dret i com un bé econòmic.Aixòens ha de fer distingir aquestes quatre situacionsen els usos humans de l’aigua:1) una funció bàsicade la vida, que té molt a veure amb els dretshumans; 2) un servei públic d’interès general,que involucra drets socials;3) un factor de diver-sos negocis legítims, que implica drets i deuresprivats dels agents econòmics en els mercats,i 4) un objected’especulació en negocis il·legítimsque la llei ha d’evitar i perseguir. «Sovint, però,

des de determinats discursos s’acostuma a equi-parar l’aigua coma “bé comú”imatèria “d’interèsgeneral” i s’acaba concloent la necessitat de lagratuïtat o,com a mínim,de la subvenció públicageneralitzada als diversos usos de l’aigua. Desd’aquesta perspectiva es pretén justificar en nomde l’interès general unes subvencions perver-ses que,lluny de beneficiar el conjunt de la socie-tat, indueixen a la irresponsabilitat i la ineficiència,si és que no enriqueixen els més rics a costa delmedi ambient i de l’erari públic.»La nova cultura de l’aigua reclama «el reco-neixement del dret de les comunitats als seusterritoris i ecosistemes,dels quals depèn la sevaexistència.[...] La sostenibilitat dels ecosistemeshídrics i el dret de les comunitats al seu territorihaurien de ser considerats drets humanscol·lectius,i ser reconeguts patrimoni de la huma-nitat.» Però no hem de deixar mai que res detot això es confongui amb l’interès privatd’emprar l’aigua com una font d’enriquiment,encara que es tracti de negocis perfectamentlegítims.«Un dels reptes que cal assumir urgent-ment –conclou Pedro Arrojo– és el de la racio-nalització econòmica de la gestió d’aquestesaigües-negoci,des de la responsabilitat del dominipúblic sobreels ecosistemesnaturals i el compro-mís de garantir-ne la sostenibilitat,cosa que inclouels objectius bàsics d’equitat social que la mateixasocietat determini.» 26

Més enllà d’un mínim vital per a tothom, l’aiguacom a dret ciutadà no ha de servir mai de coar-tada perquè les empreses i els consumidors facinun ús eficient,suficient i equitatiu de l’aigua coma bé econòmic.Res més lluny d’una nova cultura

de l’aigua basada en la idea de justícia ambien-tal que els improperis dels qui encara ara,desprésd’haver-se derogat democràticament el trans-vasament d’aigua de l’Ebre previst al Plan Hidro-lógico Nacional,segueixen aspirant a un «pelo-tazo hidráulico» amb aigua públicamentsubvencionada mentre reclamen «agua paratodos». 27 •

26 Arrojo, P., «Las funciones del agua: valores, derechos, priorida-

des y modelos de gestión», a Arrojo, P., i altres, Lo público y lo

privado en la gestión del agua, op. cit., p. 19 i 25.

27 Arrojo, P., El Plan Hidrológico Nacional. Una cita frustrada conla historia, RBA/Integral, Barcelona, 2003.

•••••••••••••••••••••••••••••••••••••••

14

Consideracions geogràfiquesi històriques sobre l’aiguai la seva gestió

15

Lasingularitat i la importànciade l’aigua

L’aigua és,sens dubte,una de les substàncies mésextraordinàries que existeixen, almenys perquatre motius:(1) les seves notables propietatsfisicoquímiques; (2) la seva abundantíssimapresència a la naturalesa i com a componentdels éssers vius; (3) el seu singular repartimentgeogràfic, i (4) el seu paper decisiu en la histò-ria de la humanitat i en les activitats econòmi-ques de les seves comunitats.

Unes propietats fisicoquímiques notables

L’aigua és un compost químic realment singularentre les substàncies naturals.D’una banda,exis-teix en els tres estats de la matèria a les tempe-ratures habituals en la superfície del planeta.Com a líquid és el millor dissolvent, cosa queexplica la salinitat del mar i la seva gran capa-citat deproduccióprimària.L’aigua té unaelevadacalor específica i això significa que ha de rebreo perdre una quantitat de calor considerableper variar la seva temperatura.Això converteixels mars i els oceans en autèntics termoregu-ladors dels climes sota la seva influència.A més,la seva alta calor latent de fusió i de vaporitza-ció és essencial en el transport d’energia en el

Aquest article repassa els aspectes geogràfics i l’evolució de la gestió del’aigua a través de la història, i centra aquesta descripció en el cas deCatalunya. Els autors també expliquen els conflictes al voltant de l’aigua quanhan tingut lloc a la península Ibèrica.

Javier Martín VideCatedràtic de Geografia Física, Universitatde Barcelona

Josep A. Plana CastellvíProfessor titular d’Anàlisi GeogràficaRegional, Universitat de Barcelona

si de l’atmosfera, en forma de fluxos de vapord’aigua.Aquest mateix vapor,constituent natu-ral de l’aire que respirem,és –encara que sovints’oblida– el principal gas d’efecte hivernacle, jaque és transparent a la radiació solar i absor-beix bona part de la radiació infraroja emesaper la superfície, que és retornada a aquestamateixa superfície. Per altra banda, la màximadensitat de l’aigua es dóna a 4ºC,de manera queel gel aquós flota en l’aigua líquida, cosa queimpedeixqueels fonsmarins es gelin,i queproba-blement evita que tinguem un planeta gelat.En resum, l’aigua permet un planeta acollidor iestable per a la vida, i altament productiu.

Una presència abundant a la Terra i ala biosfera

La Terra és l’únic planeta conegut amb unapresència abundant d’aigua, molt evident fins itot des de l’espai exterior a causa del color blaudels oceans,que cobreixen prop de les tres quar-tes parts de la superfície planetària (361 milionsde km2). En total, el volum d’aigua de la Terras’estima en 1.390·1015 m3,el repartiment gene-ral de la qual es recull a les figures.Vivim,doncs,en un planeta riquíssim en recursos hídrics.

A banda del que hem dit abans, es pot afirmarque l’aigua és el mitjà i el component de lavida.Així,el compost més abundant dels éssersvius és l’aigua, i en alguns organismes supera el95% de la seva massa (medusa, meló, etc.). Enel cas dels humans el percentatge està entreun 65 i un 75%.Com a curiositat, un òrgan tancomplex com el nostre cervell és aigua en propd’un 80%.El resum, no és exagerat afirmar que l’aigua ésla vida. La seva existència ocasional o limitadaa espais concrets en regions àrides,com moltesàrees mediterrànies, és la millor imatge de laseva presència consubstancial amb els éssersvius, visible allà en les faixes verdes i perfecta-ment delimitades de vegetació o de cultius,on l’aigua arriba, esquitxant el gris dels secans.

Un repartiment geogràfic molt desigual

La distribució geogràfica de l’aigua mereixeriaun llarg capítol, no només per la singularitatdel seu repartiment al planeta,sinó com a condi-cionament en el desenvolupament de les civi-litzacions i de les activitats econòmiques, queveurem després. L’aigua és, paradoxalment, apesar de la seva abundància,un recurs molt malrepartit a la Terra,on els extrems d’abundància

i d’escassesa exemplifiquen els oceans i elsdeserts, respectivament. Si ens centrem en elsrecursos d’aigua dolça i líquida, les extensesconques fluvials equatorials (Amazones,Congo,Orinoco, etc.) contrasten vivament amb elsdeserts tropicals (Sàhara,Aràbia,etc.).Aquestairregularitat espacial, i també temporal, és tanmarcada que, quan s’hi introdueix el compo-nent antròpic,s’ha dit que una gran part de l’aiguaque l’home precisa no es troba ni on la neces-sita ni quan la necessita,ni,per altra banda i cadavegada més, amb la qualitat necessària. Com adada il·lustrativa,el 2003 encara prop de la meitatde la població de l’Àfrica subsahariana (el 42%)no tenia accés quotidià a l’aigua potable,i gairebéuna quarta part de l’est i el sud-est d’Àsia (22%)tampoc.Enel conjunt del planeta,segonsNacionsUnides, hi ha més de mil milions de personesquenodisposende l’element humit coma recursamb garanties higièniques i UNICEF estima que,de resultes de les malalties que es desenvolu-pen per la falta d’aigua potable,cada dia morenal planeta l’aterridora xifra de 4.000 nens.El rànquing de països quant als recursos d’aiguadolça l’encapçala el Brasil, amb prop de 7.000miliards de m3/any,seguit per Rússia,amb gairebé4.300;els Estats Units (incloent Alaska),amb uns3.800;la Xina i el Canadà,2.800;Indonèsia,2.500;

16

La diversitat geogràfica del país dóna lloc a un

autèntic puzle de règims estacionals, amb

màxims de tardor en el litoral i el prelitoral,

primaverals a determinats sectors de l’interior

i, fins i tot, estivals al Pirineu i Pre-pirineu

Consideracions geogràfiques i històriques sobre l’aigua i la seva gestióJavier Martín Vide i Josep Antoni Plana Castellví

17

l’Índia,2.000,i Colòmbia i el Zaire,amb una micamés de 1.000.Val a dir que tots aquests païsosestan situats a prop de l’equador o en les lati-tuds mitjanes-altes,que conformen les àrees delplaneta més beneficiades per les pluges.Si el marc geogràfic es redueix a la penínsulaIbèrica, la desigualtat de recursos hídrics conti-nua essent tan manifesta que és difícil no pensaren la divisió pluviomètrica tripartida del terri-tori en Ibèria plujosa, Ibèria seca i Ibèria àridao semidesèrtica.La precipitació mitjana anual esmultiplica ni més ni menys que per 20 en la diago-nal els extrems de la qual uneixen el cap de Gata(Almeria),amb tot just 150 mm –el lloc més secde l’Europa continental–, i els enclavamentsgallecs més plujosos,amb 2.500 mm o més.Però,a més a més, en sectors pròxims les diferèn-cies pluviomètriques resulten molt evidents.Com a exemples,a la mateixa Andalusia, la serrade Grazalema (Cadis) té una mitjana anual de2.300 mm, enfront de l‘escàs valor citat del’extrem sud-oriental d’Almeria. A pocs quilò-metres, a la província d’Alacant, la pluja mitjanaanual es redueix a la tercera part entre Pego iTormos,amb prop de 900 mm,i Benidorm,ambpoc més de 300 mm.Una cosa semblant passaa Mallorca, entre la serra de Tramuntana i lesterres baixes del sud de la illa, etc.Al marge de qualsevol consideració política, ladivisió pluviomètrica clàssica continua essentuna realitat geogràfica condicionant,que cal teniren compte de manera obligatòria en qualse-vol pla o projecte integral de gestió de l’aigua.És i ha de ser considerada un element més,inne-gable, de la secular cultura de l’aigua i de la novacultura de l’aigua.Si la pluviometria mitjana anual, element bàsic,encara que simple,del balanç hídric,mostra dese-quilibris territorials tan grans en el marc ibèric,el seu repartiment estacional i interanual ofereixvariacions extremes,cosaqueendificulta la gestióen gran manera i obliga sempre a pautes estruc-turals de consum limitat i responsable. No estracta ja de fomentar el consum prudent els anysbons en previsió de les escasseses dels anys secs,sinó d’adoptar les mesures corresponents, elsgestors públics, i d’assumir, els ciutadans, quel’aigua és un bé comú d’interès màxim, vital,en el cicle del qual participem de manera respon-sable com una baula més de la biosfera,amb leslimitacions que en cada espai concret n’imposila quantia.Catalunya, a pesar de la seva modesta superfí-cie, ofereix també un ventall variat de valors

de precipitació i de règims pluviomètrics esta-cionals. Des d’una mica més de 350 mm alsud-oest de Lleida a més de 1.250 mm a diver-sos enclavaments pirinencs.La diversitat geogrà-fica del país dóna lloc a un autèntic puzle derègims estacionals,amb màxims de tardor en ellitoral i el prelitoral, primaverals a determinatssectors de l’interior i, fins i tot, estivals al Piri-neu i Pre-pirineu. I àdhuc existeix una comarca,la Vall d’Aran,en la qual la precipitació es repar-teix de forma equidistributiva entre les estacionsde l’any. Aquesta singular varietat resulta posi-tiva per compensar en certa manera el dese-quilibrat repartiment espacial de la pluja a Cata-lunya. En relació amb aquest fet,cal destacar queels ruixats i les tempestes d’estiu de les capça-leres de rius com el Ter, el Llobregat i el Segre,els recursos del qual són crucials per a un elevatpercentatge de la població catalana, contraba-lancenunamica la sequera estival dels seus cursosmitjans i baixos, cosa que en suavitza l’estiatge.Per altra banda,el riu més cabalós,l’Ebre,travessales comarques amb una aportació pluviomè-trica menor.En aquest sentit, la hidrologia a Cata-lunya «regularitza» en certa manera les diferèn-cies i les disparitats espacials i temporals de laseva pluviometria.

La gestió de l’aigua al llarg de la història

Coms’hadit,l’aiguaés,a pesar de la seva abundàn-cia global, un recurs escàs a moltes regions, acausa del repartiment desigual d’aquest recursal planeta. Els economistes en general el consi-deren un bé econòmic,un factor de producció,i per tant la gestió de l’aigua queda reduïda aun problema de preu i de quantitat òptimaper realitzar determinades activitats econòmi-ques i determinar quines fan un ús més eficienten termes monetaris, si s’entén per eficiènciala capacitat d’obtenir el màxim benefici per cadaunitat d’aigua emprada.No obstant això,presentarem la gestió de l’aiguacomunactiu social,comunpatrimoni de la socie-tat referida que facilita una forma de vida deter-minada i la utilització de la qual incideix de formadirecta en el paisatge geogràfic. El fet que siguiconsiderada patrimoni de la societat comportaque el seu ús descansi sobre un marc legal quen’especifiqui les condicions d’utilització i de retornal medi natural.La captació,la conducció i la distribució de l’aiguatenen una relació directa amb l’organitzacióde l’espai. El proveïment és l’associació nucli

La gestió de l’aigua

ha estat sempre

molt unida a una

organització social,

a una civilització,

a una forma de fer

i de ser

18

de població/aigua en un sentit ampli, i sobre-tot en els climes en els quals l’escassesa de preci-pitacions és notable.D’altra banda,l’aigua permetuna agricultura més rendible i també pot serconsiderada i utilitzada com una força motriude primer ordre. En definitiva, el fet de conèi-xer les formes de gestió més eficaces, en unaèpoca en la qual la societat en general està mésconscienciada de la importància i de l’escassesade l’aigua,és una qüestió important en el debatcientífic actual en relació amb aquest recurs.Enresum,la gestió de l’aigua ha estat sempre moltunida a una organització social, a una civilitza-ció, a una forma de fer i de ser.

Un breu repàs històric

En efecte,els primers imperis i les primeres civi-litzacions les situem a prop dels grans rius. Ésel cas de laMesopotàmia antiga,situada al sistemafluvial Tigris-Eufrates (mil·lennis IV-II abans deCrist), que va arribar a la seva màxima esplen-dor quan Hammurabi, rei de Babilònia,va unifi-car Mesopotàmia i va fer la primera recopilacióde lleis amb el codi d’Hammurabi, que donaràa la capital una gran esplendor amb els jardinspenjats, la qual cosa ens fa suposar una gestióde l’aigua eficaç.Podríem dir el mateix de la socie-tat egípcia,al llarg de la història de la qual la utilit-zació de les crescudes i les minves del riu Nil haestat fonamental per entendre la seva orga-nització social.Així mateix,podem recordar la gestió de l’aiguarealitzada per les ciutats gregues de Delfos i Efes(segle V abans de Crist), pel que fa a la utilit-zació específicament urbana de l’aigua, ja quepresentaven unes infraestructures molt bendesenvolupades i havien resolt les complexitatsdel transport mitjançant un ús molt intel·ligentde la gravetat com a sistema elemental per aldesplaçament de l’aigua.A la societat precolombina dels asteques l’aiguaés un element vital que apareix en múltiplesformes i accepcions en l’interior del seu cosmos.Tlaloc és el nom que rep el seu déu de les pluges,els trons, els llampecs, les aigües subterrànies iles coves. Era tan important que quan l’aiguacomençava a faltar es feien sacrificis de nens, i siaquests nens ploraven,quan veien les seves llàgri-mes tots s’alegraven, ja que les entenien coma senyal que aquell any hi hauria moltes pluges.Els inques tenien el convenciment que totesles nacions provenien del llac Titicaca, llac consi-

derat el més important en la cosmologia delspobles andins, i al qual unien el seu origen.Totspensaven que l’aigua pujava del mar còsmicper formar el llac, i d’allí l’aigua es distribuïa aaltres llacs per mitjà de canals o rius subte-rranis, i aquests al seu torn alimentaven les deusi els diversos rius, de manera que l’aigua arri-bava a totes les terres conegudes. En defini-tiva, diversos pobles es veien units per lesconnexions hidràuliques per mitjà de l’aigua.Les fonts eren la manera principal de contro-lar els recursos hídrics, i existien oficials enca-rregats de resoldre plets entre els diversosgrups d’ús, els quals a més a més vigilaven ladistribució de l’aigua.Si tornem al nostre àmbit mediterrani,cal desta-car les aportacions de l’Imperi romà mitjançantgrans obres de caràcter utilitari per millorarl’ús i la gestió de l’aigua. Clavegueres, emissa-ris, banys i aqüeductes foren obres freqüentsde la societat romana.Entre tots,els més cone-guts per la seva monumentalitat són els aqüe-ductes, construcció que suporta una conduc-ció d’aigua per salvar una depressió del terrenyamb l’objectiu que l’aigua no baixi de nivell i,per gravetat,arribi a nivells inferiors per poder-la emprar i gaudir. Els romans van construirnombrosos aqüeductes amb les seves corres-ponents captacions, entre els quals podemesmentar el del Diable de la ciutat de Tarra-gona i els de Segòvia i Mèrida.Entre els anys 711 i 714 els omeies assetgenla península Ibèrica i la conquisten gairebé percomplet, i amb ells arriba una nova manerade gestionar l’aigua. El sistema hidràulic méssingular el trobem a l’Alhambra de Granada.El regadiu s’estendrà pels camps i els secanserms, que es convertiran en cultivables. Aixímateix, cal destacar que l’arquitectura urbanas’organitzarà entorn de l’aigua. La ciutat deGranada és una fundació del segle XI, encaraque existeixen restes anteriors. L’aprofitamentdel riu Darro per a la ciutat es realitza mitjançantel desviament de part del seu cabal mitjançantuna resclosa que alimenta la sèquia dels Axares.És la que discorre pel vessant de l’Albaicín,després de passar pel Sacromonte, es bifurca,passa el riu, i va pel marge dret.Abasteix d’aiguala part baixa del turó de l’Alhambra i avui ésconeguda com la sèquia de Santa Ana. En elsegle XII, segons testimonis escrits,el riu Darroentrava a Granada pel nord i en sortia pel sud.Per tant, podem dir que aquest riu servia perabastir d’aigua el recinte fortificat de manera

principal i, en segon ordre, la ciutat. En conclu-sió, el sistema hidràulic era complex i va serperfectament solucionat pels tècnics (?) del’època.Mentrestant, els dirigents cristians tenien lesseves preocupacions en relació amb la gestióde l’aigua.En concret,el Fuero Juzgo (654?) casti-gava amb cinquanta o cent flagells qui no respec-tés la servitud d’ús de l’aigua a les riberes d’unriu. Posteriorment, el Fuero Viejo de Castilla(1250), el Fuero Real (1252-1255) i les SietePartidas (1256-1263) reglamentaran perfecta-ment la utilització de l’aigua als molins i fins i tot,en el cas de les Siete Partidas,especificaran que«els rius, els ports i els camins públics perta-nyen a tots els homes de manera comunal»(Llei V).Mentrestant,a Catalunya,Ramon Beren-guer IV continuarà la sèquia de la Pinyana a favordels conquistadors d’Almenar el 1147. Aixímateix, els Usatges consagren el domini públicde totes les fonts i aigües corrents,i també conte-nen disposicions concretes sobre l’ús de l’aigua.Una referència més extensa mereix la regla-mentació sobre la gestió de l’aigua que existeixal llevant peninsular.A les comunitats d’aquestaregió la propietat de l’aigua és col·lectiva i esdistribueix periòdicament entre els usuaris enparts proporcionals a l’àrea regable que tenenen cultiu.Alfons X,el Savi,el 1277 deia al consellde Múrcia:«Concedeixo i mano que es partei-xin l’aigua entre ells de manera comunal, deforma que cadascun en tingui la seva part segonsla terra que posseeixi, i aquell serà el dia que l’hade prendre.» El sistema per a aquesta distri-buciónoésuniforme.A la reial sèquia delXúquer,iniciada per Jaume I i finalitzada per Carles III,l’operació de reg serà efectuada pels regadorspúblics, que faran respectar escrupolosamentel torn i l’hora.A la sèquia de Montcada,a l’hortavalenciana,cada regant té assenyalat el dia i l’hora,i el nombre de minuts o d’hores que pot dispo-sar d’aigua.A les altres sèquies es rega per tandai torn, però el temps no està predeterminat.En temps de sequera, cessa el règim de repar-timent per tanda i el síndic,administrador supremde cada sèquia, queda investit de la màximaautoritat per decidir el que més convingui.Cadasèquia té una Junta General de Regants,formadaper tots els usuaris, la Junta de Govern, consti-tuïda pels electes i l’esmentat síndic o admi-nistrador suprem de la sèquia i dels fons de lamancomunitat i regulador de la distribució del’aigua en períodes d’estiatges.


Els conflictes per usos indeguts de l’aigua a l’hortade València (excepte Montcada), els resol elTribunal d’Aigües, compost pels set síndics deles comunitats de Tormos, Mislata, Mestalla,Favara, Rascanya, Rovella i Faitanar, el qual enaudiència pública cada dijous,davant de la portade la catedral, resol i falla els conflictes presen-tats.ACatalunya,tenimun cas semblat a la comu-nitat de la sèquia de Manresa,obra del segle XIV,però en aquest cas exerceix les funcions de tribu-nal la Junta Directiva,composta per l’alcalde,dosregidors i sis propietaris.Carles I començarà el canal Imperial d’Aragóel 1583, però l’obra no acabarà fins al 1784. Lainiciativa mostrava la necessitat de tenir la infra-estructura necessària per poder disposar d’aiguaa voluntat de l’usuari. Les Corts de Valladolid,el 1548,li recordaran la necessitat de l’aigua i delsregadius per pal·liar la fam, i els procuradors lisuplicaranque«portés homesexperts per apro-fitar les aigües i els rius de Castella».Potser fruit d’aquesta demanda, es va iniciar elcanal de Castella. Aquest canal, pensat per a lanavegació, tenia per objecte enllaçar la vall delDuero amb Santander a fi de servir d’artèriaprincipal per a les exportacions de llana i ce-reals de l’interior de Castella. Aquesta ideaserà recollida posteriorment per Ferran VI, i el1751 l’enginyer Lemaur presentarà diversosprojectes: sèquia entre el Pisuerga i el Carrión,

canal de Campos fins a Medina de Rioseco ienllaços amb canals de Zamora,León i el canaldel Nord. El 1753 se’n farà càrrec l’enginyerAntonio Ulloa, al qual substituirà el 1754Fernando de Ulloa. Les obres es perllongaranfins al XIX i la competència posterior del ferro-carril el reduirà a canal per a reg.Per la seva banda, Carles III fomentarà els regsamb la construcció de canals com els de Tama-rit, Urgell, Tauste, Manzanares i Guadarrama, ipantans com els de Lorca.Per incentivar aquestapolítica concedirà franquícies a les personesparticulars i a les corporacions que construei-xin canals i fonts.La Junta de Comerç de Catalunya va promoureel 1814 el canal de l’Esquerra del Llobregat,cone-gut també com el canal del general Castanys i,després,de la infanta Carlota.Formava part d’unprojecte de canal que havia de permetre la nave-gació entre Manresa i Barcelona amb l’objectiuprincipal de transportar els carbons de Bergaa la Ciutat Comtal. Posposat el pla inicial, es va

dedicar al regadiu i a la utilització de l’aigua coma força motriu. Posteriorment es va donar laconcessió del canal de la Dreta pel Reial decretde 6 de desembre de 1855, amb l’objectiud’ampliar l’àrea regable de la zona.Mentrestant,a la conca del riu Besòs el canal mésimportant era el rec Comtal, que des de l’altaedat mitjana havia regat una part de la planade Barcelona.Les aigües canalitzades eren prin-cipalment d’origen subterrani,procedents de lesgaleriesobertes el 1788,ambampliacionsel 1822i el 1838-39 i en anys posteriors, i que va serdurant molt temps la columna vertebral en elproveïment de la ciutat de Barcelona.El canal d’Urgell requereix un comentari espe-cífic. El projecte d’utilització de les aigües del riuSegre per regar la plana d’Urgell es remunta alsegleXIV,perònohi va haver cap iniciativa seriosafins que els pobles interessats van imposar unacontribució especial el 1817 per començar lesobres.Després de diverses vicissituds,el juny de1851 els delegats de les ciutats i pobles inte-ressats van nomenar una junta per ultimar lesobres.El suport dels futurs usuaris va ser impor-tant, fins al punt que van constituir l’empresaCanal d’Urgell SA (1853),que va ser la respon-sable de portar a terme el projecte, i va finalit-zar les obres el 1861,encara que aquestes aigüesno es van emprar fins a l’any 1864.

19

Els Usatges consagren

el domini públic de

totes les fonts

i aigües corrents,

i també contenen

disposicions

concretes sobre l’ús

de l’aigua

20

Una història d’esperança i frustració la repre-senta la construcció del canal d’Aragó i Cata-lunya. El projecte es va formular el 1782 i la sevainauguració no va ser realitat fins el 1909.Diver-ses iniciatives particulars van acabar en fracàs,i per la intervenció de Joaquín Costa es va dictarla Llei de 5 de setembre de 1896 que enca-rregava a l’Estat la continuació de les obres i laseva posada en explotació, que va trigar tretzeanys a arribar.El 1833, el ministre Javier de Burgos afirmava:«l’aigua és la sang de la terra i els canals de regsón la vida dels camps,sobretot en un país comel nostre, escàs de pluja». En aquest momentencara era vigent la Llei XIX de les partidesd’Alfons X,el Savi.L’11 d’octubre de 1861,IsabelII crea la Comissió Reial per redactar el projectede la Llei general d’aprofitament d’aigües,presi-dida per Alfonso Martínez. En l’exposició demotius que acompanyava el projecte elaboratper la Comissió el 1863, i que es va convertir,amb algunes modificacions,en la Llei de 3 d’agostde 1866, es deia: «la societat no pot abando-nar a la cobdícia individual […] que es donipreferència a aquells aprofitaments que méshi poden contribuir»; «Amb aquestes raonsdefensen [...] la conveniència de declarar dedomini públic tots els corrents d’aigües…». Larevolució de 1868 impedirà l’assentamentd’aquesta Llei, que serà reformada mitjançantdecrets successius.Amb la Restauració, i a l’empara de la Llei gene-ral d’obres públiques de 1877, es va redactarla Llei d’aigües de 1879, que excloïa, a diferèn-cia de l’anterior, la regulació de les aigües marí-times. Aquesta Llei va declarar de domini públicles aigües pluvials, les aigües mortes o estan-cades, les aigües vives,deus i corrents, i les aigüessubterrànies.La llei fixava que un propietari d’unsòl podia obrir lliurement pous ordinaris encaraque minvessin les aigües dels veïns, però haviade respectar una distància mínima entre pous,2 metres en població i 15 metres al camp (art.19).La forçaqueespodia utilitzar per a l’extraccióera la de l’home, però el desenvolupamenttecnològic va convertir en lletra morta aquestprincipi.La Llei de 1879 també contemplava les reglesgenerals per a l’ús de les aigües i, en concret,establia un ordre de prioritat d’ús en el qual elproveïment a les poblacions figurava en primerterme, i fixava un mínim de 50 litres per habi-tant i dia.Els regs queden en tercer lloc,desprésdels ferrocarrils, encara que es reconeix la

importància de l’aigua per regar les terres.Aixímateix,dedica atenció a les comunitats de regants:destaca la seva importància històrica i les fa obli-gatòries, sempre que el nombre de regantsfos 20 o que el nombre d’hectàrees regablesarribés a 200.La influència del regeneracionisme també es vadeixar notar en la política de gestió de l’aigua.Ricardo Macías Picabea, en la seva obra Elproblema nacional (1891),destaca la importàn-cia dels rius peninsulars i l’escàs aprofitamentque se’n fa, i insisteix en la necessitat de dur aterme infraestructures hidràuliques per utilit-zar-los. El gran defensor de l’aprofitament del’aigua serà Joaquín Costa,que mitjançant la sevaobra intentarà conscienciar i promoure la cons-trucció de canals, pantans, sèquies i totes lesinfraestructures que ajudin al desenvolupamentde l’agricultura.

Notes sobre els plans i la legislaciósobre l’aigua en l’últim segle a Espanyai a Catalunya

Al començament del segle XX,quan era minis-tre R.Gasset,es va aprovar el Pla d’obres hidràu-liques (1902),en el qual s’incloïa,com a part mésinteressant, un inventari de les possibles obresque es podien dur a terme amb l’efecte de posaren regadiu 1,5 M d’hectàrees. Les lleis de 1911i 1915 sobre construccions d’infraestructureshidràuliques marquen l’inici del canvi de l’Estatenfront del tema hídric.Un comentari a part mereix la creació de lesconfederacions hidrogràfiques i el significat quetenien.El 5 de març de 1926 van aparèixer comunanova institucióper millorar la gestió territorialde l’aigua.El criteri amb el qual sorgeixen és inte-grar en una mateixa estructura totes les acti-vitats i els interessos que conflueixen en la gestiói l’administració de l’aigua. A partir d’aquestmoment l’Estat hauràdedemanar la col·laboraciósocial per dur a terme unes funcions que handeixat de ser exclusivesde l’Administraciópública.La «revolució» es basa en la incorporació delsciutadans,millor dit,dels administrats a les tasquespúbliques per assolir, mitjançant la participaciói el consens, una concertació en la gestió del’aigua.L’estructura dels òrgans de govern coincideixplenament amb la filosofia expressada ante-riorment. En l’Assemblea,hi haurà representatsels serveis de l’Estat, els usuaris, les cambresde comerç, la Banca i la Junta Central de Colo-

El 1833, el ministre

Javier de Burgos

afirmava: «l’aigua és

la sang de la terra i

els canals de reg són

la vida dels camps,

sobretot en un país

com el nostre, escàs

de pluja»


21

nització.La Junta de Govern serà nomenada perl’Assemblea, i els comitès executius de cons-trucció i d’explotació seran nomenats per laJunta de Govern entre els seus vocals.Hi hauràun delegat que serà el president de l’Assembleai dels comitès i tindrà dret a veto.Per altra banda,el Ministeri de Foment nomenarà director tècnicunenginyer de camins.Apartir d’aquestmomentapareixen les confederacions hidrogràfiques del’Ebre i Segura (1926), Duero i Guadalquivir(1927),Pirineu oriental (1929),Xúquer (1934),sud d’Espanya (1948), Guadiana i Tajo (1953)i nord d’Espanya (1961).La victòria franquista (1939) va convertir lesconfederacions en simples òrgans administra-tius i burocratizats que van perdre tot l’esperiti tota la filosofia nova que els havia il·luminat.Així,el 1959van aparèixer les comissaries d’aigüescom a òrgans del Ministeri d’Obres Públiques,amb competències en concessions, autoritza-cions, partions,servituds,explotació dels apro-fitaments i policia d’aigües. Per la seva banda,les confederacions van passar a centrar-se en laconstrucció d’obres i la redacció dels plansd’aprofitament de conques.El 1961 es van constituir les juntes d’explotaciói les juntes d’obres, amb la finalitat de conti-nuar mantenint l’administració i la gestió deles aigües públiques en el marc geogràfic i humàmés pròxim a la seva explotació. Les juntesd’obres tindran al seu càrrec l’aprofitamentd’aigües públiques destinades al proveïment depoblacions, usos agrícoles, industrials o mixts. Iles juntes d’explotació elevaran a la DireccióGeneral d’Obres Hidràuliques les normesd’explotació dels diferents aprofitaments i elabo-raran el programa anual de conservació i explo-tació de les obres construïdes.Com veiem, la constitució d’aquestes juntesva significar un petit canvi del paper de les confe-deracions, canvi que el 1979 es va traduir enel restabliment de l’Assemblea i en l’aparició delConsell d’Usuaris, amb la finalitat de vigilar elcompliment dels acords presos per l’Assemblea.Posteriorment,el 1985, les comissaries d’aigüesvan ser integrades a les confederacions.Apareixla figura del president de la Confederació, delqual depèn la Comissaria d’Aigües, la DireccióTècnica i la Secretaria General, els titulars dela qual seran nomenats pel ministre del ram apropostade laDireccióGeneral d’ObresHidràu-liques, després d’un informe previ del presidentde la Confederació. A pesar de la reforma,

l’esperit original de les confederacions quedalluny d’aconseguir-se.El 2 d’agost de 1985 es va aprovar la nova Lleid’aigües, que va introduir novetats importantsen la gestió de les aigües. El domini públic deles aigües s’estén a les aigües subterrànies, queles lleis de 1866 i 1879 consideraven privades.La intervenció de l’Estat en la regulació de l’úsde l’aigua és pràcticament exclusiva amb la novaLlei, amb el propòsit d’assegurar la utilitzacióracional d’un recurs cada vegada més escàs.Aixímateix apareix, per primera vegada, la preocu-pacióper laqualitat de l’aiguamitjançant laprotec-ció del domini públic hidràulic. S’estableix unazona de policia i protecció de 100 metres a leslleres públiques, llacs, llacunes i embassamentsque condicionarà l’ús del sòl i les activitats ques’hi desenvolupin;aquesta zona pot ser ampliadapel govern.Lapreocupacióper l’impacte ambien-tal, els abocaments i les zones humides tambété una referència especial.Altre aspecte important i nou és el de la plani-ficació hidrològica. Aquesta planificació es vafer per conques, i es va projectar el Pla hidrolò-gic nacional. Aquests plans han de tenir encompte les demandes actuals i futures, la reuti-lització de les aigües en els sectors agraris i indus-trials, i també han de tenir en consideració laqualitat real de les aigües, i cal que regulin elsabocaments residuals i que programin la lluitacontra la contaminació.Quant a l’organitzacióadministrativa,es contempla la unitat de gestióde l’aigua per conca, i les funcions de l’Estatse sotmeten als principis d’unitat de gestió,descentralització, par ticipació dels usuaris irespecte a la unitat de conca hidrogràfica.La Generalitat de Catalunya té competènciesen matèria d’aigües,obres hidràuliques i protec-ció del medi ambient en el marc establert pelsarticles 149.1 i 149.1.24 de la Constitució, i elsarticles 9.13, 9.16, 10.1.6 i 11.10 de l’Estatutd’Autonomia de Catalunya. Sobre la based’aquestes competències,el Parlament de Cata-lunya va aprovar la Llei 5/1981, de 4 de juny,sobre matèria d’evacuació i tractament d’aigüesresiduals i gestió de les infraestructures de depu-ració, i la Llei 17/1987, de 13 de juliol, regula-dora de l’Administració hidràulica de Catalunya.Tota aquesta legislació va ser refosa mitjançantel Decret legislatiu 1/1988, de 28 de gener.Amb laLlei 4/1990,de9demarç,es vaestablir unrègim legal específic per al proveïment d’aigua al’àrea de Barcelona mitjançant la creació de l’Ensde Proveïment d’Aigua,amb l’objectiu de donar-

hiun tractamentsingular.Posteriorment,mitjançantla Llei 19/1991, de 7 de novembre, es reformala Junta de Sanejament, que passa de ser orga-nisme autònom a ser una entitat de dret públic,ambpersonalitat jurídicapròpia iestatutd’empresapública catalana per poder assumir les funcionsde planificació i execució de les obres i la pres-tació de serveis de sanejament.Els nous principis i objectius de la Unió Euro-pea sobre ús i control de l’aigua van aconse-llar modificar el marc jurídic precedent. Eranecessari, en aquest context, harmonitzar lalegislació i concentrar la gestió del cicle hidrolò-gic amb independència que les aigües fossinsubterrànies o superficials, o que es dediques-sin al proveïment o haguessin de ser depura-des. Per aquest motiu, amb la Llei 25/1998,de 31 de desembre,es crea l’Agència Catalanade l’Aigua,que es constitueix en l’Administracióhidràulica única de la Generalitat i assumeix lescompetències que estaven repartides entreel Departament de Política Territorial i ObresPúbliques i el de Medi Ambient. No obstantaixò, l’Agència quedarà adscrita a aquest últimdepartament.Finalment, la Llei 6/1999, de 12 de juliol,d’ordenació, gestió i tributació de l’aigua(LOGTA) pretén ordenar les competències dela Generalitat i dels ens locals en matèria d’aigüesi obres hidràuliques mitjançant una actuaciódescentralitzadora,coordinadora i integradoraque comprendrà la preservació, la protecció ila millora del medi ambient i establirà un nourègim de planificació del cicle hidrològic, i quereconeix, en el seu article 4.2, que l’AgènciaCatalana de l’Aigua és l’autoritat que exer-ceix les competències de la Generalitat en matè-ria d’aigües i obres hidràuliques, la qual cosainclou la planificació hidrològica a les conquescompreses íntegrament en el territori català ila participació en la planificació hidrològica quecorrespon a l’Administració general de l’Estat,particularment en la que afecti la part cata-lana de les conques dels rius Ebre, Garona iXúquer.Finalment, cal tenir en compte la incidènciade tot el que representa l’aplicació de l’article13 de la Directiva 2000/60/CE del ParlamentEuropeu i del Consell,de 23 d’octubre del 2000,que va establir un marc comunitari d’actuacióen l’àmbit de la política de l’aigua (Directivamarc de l’aigua).Aquesta Directiva marca unanova forma de gestió de l’aigua en el territorieuropeu.•

22

Els usos de l’aiguaa Catalunya

23

Introducció

En aquest article ens proposem presentar unabreu avaluació dels usos de l’aigua a Catalunyaa començaments del segle XXI i també una esti-mació de les possibles tendències futures enaquest tema. L’actual període de sequera quesofreix gran part del país, junt amb les pers-pectives de creixement en el consum, sotmetels recursos hídrics a unes pressions que podenresultar molt greus fins i tot a curt termini, tantper a la població com per a la resta d’éssers viusque depenen de l’aigua. Com veurem, però,els usos de l’aigua a Catalunya varien a les dife-rents contrades del país, i gestionar-los i contro-

lar-los no resulta una tasca fàcil. Primer, perquèel principal usuari, que és l’agricultura de rega-diu, difícilment podrà assumir a curt termini estal-vis significatius (al contrari, les perspectivessón de creixement del consum, amb projec-tes com el canal Segarra-Garrigues) i, segon,perquè en l’àmbit del consum domèstic certsfactors estructurals,com l’augment de la riquesa,els canvis en els models de creixement urbà iels canvis en els estils de vida, poden incidir enun augment de la demanda.El text queda organitzat de la manera següent:En primer lloc, veurem algunes dades globalssobre els usos de l’aigua a Catalunya i remar-carem les asimetries de recursos i tipologia d’usos

L’autor analitza els usos de l’aigua a Catalunya, i subratlla les asimetries derecursos i tipologies d’usos existents en el territori català. També s’analitzenels escenaris de demandes i usos previstos per a l’any 2025. Per il·lustraralgunes tendències dels usos en els àmbits urbans, es tracta el cas de la regiómetropolitana de Barcelona i les noves formes de consum vinculades al’urbanisme de baixa densitat.

David SauríDepartament de Geografia i Institut deCiència i Tecnologia Ambientals.Universitat Autònoma de Barcelona

24

existents entre les dues grans unitats hidrogrà-fiques que conformen el territori català: lesanomenades conques internes de Catalunya iles conques catalanes de l’Ebre. En segon lloc,comentarem amb una mica de detall els esce-naris de demandes i usos previstos per l’AgènciaCatalana de l’Aigua (ACA) per a l’any 2025,quedeixen entreveure una certa contenció i fins itot disminució dels usos urbans i industrials.Veurem, però, que aquests escenaris es basenen hipòtesis problemàtiques, tant a escala decreixement de la població com de consumper capita. Finalment, i per il·lustrar algunestendències dels usos en àmbits urbans, tracta-rem el cas de la regió metropolitana de Barce-lona (RMB) i les noves formesde consum(jardinsi piscines,especialment) vinculades amb el quedenominem l’urbanisme de baixa densitat,d’important creixement en els darrers anysen aquest territori i que pot comportar canvissignificatius en la demanda futura d’aigua.

Els usos de l’aigua a Catalunya:una situa-ció de forta asimetria

A la taula 1 es presenta la demanda total d’aiguaa Catalunya,segons dades de l’ACA,distribuïdaen dos grans tipus d’usos: els usos urbans, divi-dits al seu torn en domèstics i industrials, i elsusos agrícoles, dividits entre els corresponentsal reg i els corresponents a la ramaderia.En total,es pot veure que la demanda supera una micaels 3.000 hm3 anuals, la qual cosa suposa apro-ximadament un 8,5% del total de la demandad’aigua a l’Estat espanyol. La primera asimetriaque podem notar és la desproporció existententre la demanda agrícola (gairebé tres quartesparts del total) i la demanda urbana (la quartapart restant).En altres paraules,imalgrat la imatgetradicional de Catalunya com a regió fortamenturbanitzada i industrialitzada, és el sector agrí-cola i amb molta diferència el que principalmentutilitza el recurs aigua.La segona asimetria que volem remarcar fareferència a les gransdisparitats d’usosqueobser-vem entre les dues grans unitats hidrogràfi-ques en què es troba dividit el país.Les conquesinternes de Catalunya comprenen aproxima-dament el 52% del territori català inclòs enles conques dels rius ubicades íntegrament aCatalunya.La resta del territori,en canvi,corres-pon a aquelles conques fluvials tributàries delriu Ebre.Les asimetries entre les dues conqueses concreten almenys a tres nivells. Primer, en

termes de recursos hídrics disponibles, lesconques internes sumen una mitjana de propde 2.700 hm3 per any,mentre que les conquesde l’Ebre arriben fins a 10.000 hm3/any. Segon,pel que fa a població, les conques internes aple-guen aproximadament el 90% de la poblaciócatalana i les del l’Ebre el 10% restant.Finalment(vegeu la taula 2), els usos de l’aigua tambépresenten diferències molt notables. A lesconques internes, el 65% de l’aigua es destinaa usos urbans i el 35% restant a usos agríco-les. En canvi, a les conques de l’Ebre, més del95% de l’aigua té com a usuari final l’agricultura.En termes absoluts, i precisament per la fortademanda agrícola,de la taula 2 també es desprènque les conques de l’Ebre són les grans consu-midores d’aigua a Catalunya,amb més d’un 60%del total.

Els usos agrícoles

A Catalunya, la superfície agrícola en regadiusumava aproximadament 262.000 hectàreesl’any 2002.D’aquestes,un 78,5% es localitzavena les conques de l’Ebre i la resta (21,5%) a lesconques internes.Com ja s’ha comentat abans,el regadiu suposa un consum del voltant de2.300 hm3 anuals, amb dotacions mitjanes esti-mades que van des dels 6.200 m3/ha/any a lesconques internes, fins als 8.800 m3/ha/any ales conques de l’Ebre.Val a dir que l’ACA tambéinclou els camps de golf (uns 5,7 hm3/any o el

2% de la demanda de reg) dins d’aquests usos.A les conques internes, cal destacar els recsdel Foix, el Gaià, el Francolí, la Muga i el BaixTer, que representen el 70% de la demandad’aigua de regadiu en aquest àmbit.A les conquesde l’Ebre, pel que fa al reg agrícola, 190.600 deles 206.000 hectàrees regades es reparteixenentre 15 grans conjunts, el més gran dels qualscorresponal canal d’Urgell (mésde70.000hectà-rees), seguit pel canal d’Aragó i Catalunya ipels canals dels marges dret i esquerre de l’Ebre.A aquestes infraestructures caldrà afegir d’aquípoc temps el canal Segarra-Garrigues, que hade regar al voltant de 70.000 noves hectàreesa les terres de Lleida i del qual es parlarà mésendavant.Un aspecte molt important dels usosagrícoles de l’aigua té relació amb l’eficiència delssistemes de reg.En sistemes tradicionals com elreg a manta i el reg per gravetat, les pèrduespoden arribar a superar el 40% de l’aigua submi-nistrada als camps de conreu,mentre que siste-mes com l’aspersió i, encara més, l’anomenatgota a gotamostren rendimentsmoltméselevats.Això no obstant,els recs tradicionals no són tanineficients com hom podria pensar si conside-rem que part de l’aigua que teòricament es perd,de fet contribueix a la recàrrega d’aqüífers, i auna escala més global, si tenim en compte laimportància ecològica d’aquests sistemes: defet,alguns de molt antics,com ara el rec del Molíal Ter (aigües avall de Colomers), han esde-vingut ambel temps importants puntsde concen-

Els usos de l’aigua a CatalunyaDavid Saurí

25

tració de biodiversitat aquàtica que es podriamalmetre si aquestes obres es modernitzes-sin (Llausàs, 2005).

Els usos urbans

Com també s’ha dit, aquests usos es trobenfortament concentrats a les conques internesde Catalunya. En aquest àmbit territorial esconsumeix el 90% de l’aigua destinada als usosurbans del Principat. Segons, l’ACA la dotaciómitjana a Catalunya per a usos urbans se situaal voltant dels 400 lpd.Val a dir que aquesta xifrainclou els usos industrials,per un costat, i els usosdomèstics, per l’altre. Entre aquests darrerstrobem els usos corresponents a les llars, elsusos comercials (de botigues, oficines, etc.) iels usos públics (neteja viària i del clavegue-ram, reg de jardins). Finalment, les dotacionstambé inclouen les pèrdues en el sistema dedistribució.A les conques internes de Catalunya, la dotacióurbana és de 350 lpd,mentre que a les conquesde l’Ebre arriba fins als 450 lpd. La dotació pera usos industrials és aproximadament de 110lpd, i la dotació domèstica se situa entorn dels240 lpd.Per als municipis de més de 10.000 habi-tants de les conques internes, l’ACA estima quela dotació domèstica oscil·la entre 200 i210 lpd. D’aquests, uns 140 lpd corresponenal consum estricte de les llars; uns 10 lpd alconsumcomercial;uns 16 lpd als consumspúblics,i uns 46 lpd són consums no controlats i pèrdues.Així, la diferència entre dotació i consum real estroba al voltant d’un 22%.Aquesta xifra pot variarmolt, però, segons els municipis. En l’àmbitterritorial servit per la Societat General d’Aigüesde Barcelona (els 26 municipis de l’àrea metro-politana de Barcelona,AMB),el rendiment globalde la xarxa ha passat d’un 76% l’any 1998 aun 80% l’any 2004.Contràriament al que moltagent pot pensar, la proporció de pèrdues d’aiguaper fuites a la xarxa és relativament petita.Segonsels responsables de l’empresa SGAB, a l’AMBles fuites estrictes només suposen un 7% deltotal, mentre que la resta de pèrdues corres-pon a subcomptatges (per exemple, compta-dors en mal estat) i a fraus (Peralta, 2005).Si comparem les dotacions domèstiques d’aiguade les conques internes de Catalunya amb lescorresponents a altres països, no podemconcloure en absolut que la despesa hídricaen aquest àmbit sigui desproporcionada,almenyspel que fa a grans municipis. Per exemple, les

dotacions domèstiques es troben molt llunyde les existents en climes similars al nostre(a Califòrnia arriben fins als 700 lpd) i noméssón lleugerament superiors a les d’alguns païsoseurpeus com Alemanya, França i Finlàndia(200-250 lpd), de característiques climàtiquesmenysexigents endespesahídricaque lespròpiesde les nostres contrades mediterrànies.

Els usos de l’aigua a Catalunya: pers-pectives de futur

Estimar l’evolució futura dels usos de l’aigua aCatalunya tampoc no és una tasca gens fàcil peròsí necessària per preveure amb tanta anticipa-ció com sigui possible situacions crítiques entermes d’escassetat i de qualitat del recurs.Aquíresumirem un estudi prospectiu, elaborat perl’ACA l’any 2002, que estima les demandesper grans sectors de consum utilitzant com refe-rent temporal l’any 2025.Abans,però,ens caldràcomentar algunes de les trajectòries proba-bles que poden seguir els diferents sectors.Començant pel sector agrícola,no sembla proba-ble a curt i mitjà termini que aquest sector deixide consumir,almenys d’una manera significativa,els recursos actuals.Ans al contrari,la construcciódel canal Segarra-Garrigues, l’obra hidràulicamés important plantejada actualment a Cata-lunya, indica una important expansió del rega-diu, per bé que el projecte estima que el rec pergravetat només comprendrà un 37% de la super-fície total.Caldrà veure fins a quin punt els projec-tes de modernització de regadius poden gene-rar consums menors d’aigua en aquest àmbit iquin serà el seu destí.L’experiència d’altres llocscom ara Califòrnia o Arizona, als EUA, indicaque l’ús agrícola ha tendit a disminuir perquè elsbeneficiaris de les concessions venen els seusdrets sobre l’aigua a les ciutats. Ara per ara,aquesta alternativa, contemplada entre altrespel Ministeri de Medi Ambient espanyol, noes dóna a Catalunya,però podria ser efectiva enel futur, especialment si la demanda urbanaaugmenta.El futur de les dotacions industrials, en canvi,apunta una disminució ja palesa des de fa algunsanys a causa, entre altres factors, de la deslo-calització de les activitats fabrils i als impor-tants esforços per augmentar l’eficiència enl’ús d’aquest recurs (molt més significatius queen els àmbits agrícola i domèstic),esforços degutsen gran part a la presència de normatives cadacop més estrictes.On potser es troben els prin-

La construcció

del canal

Segarra-Garrigues

indica una important

expansió del regadiu,

per bé que el projecte

estima que el rec per

gravetat només

comprendrà un 37%

de la superfície total

26

cipals interrogants és en l’àmbit domèstic. Peruna part,els usos corresponents a aquest àmbitde consum tendeixen a una certa estabilitato augment relativament petit en àrees moltpoblades com Barcelona i la seva perifèriaimmediata. Aquesta estabilitat l’atribueixencerts organismes a les polítiques de preus icàrregues impositives que podrien controlarel creixement dels consums.Ara bé, també caltenir en compte els efectes dels movimentsmigratoris des d’aquests nuclis compactes capa altres municipis de la regió metropolitana.Enla mesura que Barcelona i els nuclis propershan perdut població i que aquesta poblaciócada cop està més envellida, també es podriaparlar d’un cert efecte d’aquests condicionantsdemogràfics per explicar l’estabilitat o fins i totla davallada en els consums. A la resta de laRMB, en canvi, el nou model urbanístic basaten habitatges de baixa densitat, ocupats perfamílies més nombroses i més joves i en elsquals apareixen nous usos com el rec de jardinsi les piscines,pot generar un important augmentde la demanda d’aigua (vegeu el punt 3, mésendavant).

L’any 2002, l’ACA va fer públic un informe sobrela demanda d’aigua a Catalunya del qual ja hempresentat algunes dades. El mateix informeplatejava també escenaris per a l’any 2025basats en dues projeccions de població per aaquell any (7 i 7,5 milions d’habitants) i tambéen dotacions (consums per capita o per hectà-rea de reg). Els escenaris previstos reflectienrespectivament una situació «tendencial» (enquè no es preveuen canvis pel que fa a dota-cions i en què els increments del consum esprodueixen únicament per l’increment depoblació) i a una situació «d’estalvi intens» (lesdotacions per capita es redueixen per l’efectede polítiques de gestió de la demanda).Les taules 3, 4 i 5 presenten les projeccionsde demanda d’aigua elaborades per l’ACA apartir de multiplicar la població (i, si escau, leshectàrees de rec) esperada per al 2025 perles dotacions respectives segons els dos esce-naris comentats abans.En aquest article noméspresentem les dades corresponents a la projec-ció de població de 7,5 milions d’habitants i dife-renciem entre Catalunya, les conques inter-nes i les conques de l’Ebre.

A partir de les dades de la taula 3 es pot compro-var que els increments previstos són relativa-ment moderats (especialment si tenim encompte previsions molt més elevades com lesde la revisió del Pla hidrològic de les conquesinternes de Catalunya del 1995).L’excepció mésdestacable és el regadiu, l’aigua destinada al quales preveu que faci augmentar la demanda globala Catalunya entre un 15 i un 20% d’aquí al 2025,fonamentalment a causa de les expectativesd’increment de la superfície regada (gairebéun 60% fins el 2025, en gran part com a resul-tat de la construcció del canal Segarra-Garri-gues). A la taula també es pot veure l’escàs efectede les mesures reductores del consum agrícolaen l’escenari d’estalvi intens.Pel que fa a demanda urbana, les perspectivesde creixement són força més moderades, engran part a causa de l’evolució prevista a lesconques internes (taula 5), que comentaremamb més detall a continuació.Si ens fixem primeren l’escenari tendencial, es pot veure quel’increment de la demanda d’aigua s’estima enuns 141,5 hm3 (un 71% d’aquesta quantitat aniriaal sector domèstic i la resta,al sector industrial).L’escenari tendencial assumeix que les dota-cions serien pràcticament iguals a les actuals ique, per tant, els hàbits en els usos no varia-rien substancialment.En l’escenari d’estalvi intens,en canvi, l’augment en xifres absolutes fins el2025 seria de 47,5 hm3, quantitat que resulta-ria d’una reducció significativa dels consumsindustrials (-22 hm3) i un augment més mode-rat dels usos domèstics (59 hm3).Com ja s’ha comentat abans, en el cas de lademanda urbana, aquests escenaris depenenbàsicament de dos factors: la població esperadai la dotació mitjana per capita expressada enlitres/persona/dia.Per tant,canvis en les projec-cions demogràfiques i en les dotacions podenalterar significativament les previsions dedemanda d’aigua a Catalunya.En vista de novesdades demogràfiques i de dotacions d’aiguadomèstica en funció de les tipologies d’habitatgei dels nous usos de l’aigua, a continuació inten-tarem defensar l’argument que les previsions del’ACA per al 2025 poden subestimar el crei-xement de la demanda d’aigua, especialmenta les conques internes.En primer lloc,i prenent com a referent la pobla-ció de l’any 2002,l’Institut d’Estadística de Cata-lunya (IDESCAT) revisà el 2004 les tendèn-cies del creixementde la població catalana segonsquatre escenaris: Baix,Mitjà-baix,Mitjà-alt i Alt.


27

Amb excepció de l’escenari Baix, la previsióde 7,5 milions d’habitants per a l’any 2025s’ultrapassava en tots els escenaris, mentreque l’escenari considerat com més probable,l’anomenat Mitjà-alt, donava una xifra de 8,2milions d’habitants per al 2025 (principalmenta causa del pes de la immigració estrangera).Amb una dotació de 200 lpd, que és la quemaneja l’ACA, caldrien uns 50 hm3/any addi-cionals d’aigua per satisfer les necessitats delsnous habitants. Si la població arribés fins als8,9 milions d’habitants previstos en l’escenariAlt de les projeccions actuals de l’IDESCAT,ales-hores, els recursos addicionals necessaris passa-rien de 100 hm3/any.Sens dubte,aquestes quan-titats es podrien reduir en l’escenari d’estalviintens,però en tot cas l’augment de la demandaseria superior a l’estimat per l’ACA.Pel que fa a les dotacions, la xifra unitària de200 lpd utilitzada en l’estudi de l’ACA amaga defet realitats molt diferents. Aquesta dotaciósembla adequada per reflectir la situació deles àrees urbanes denses de les conques inter-nes de Catalunya, però no tant per a les altresformes de desenvolupament urbà que crei-xen fora de l’aglomeració barcelonina i en altresàrees del país,i que poden estar consumint quan-titats superiors a causa de les particularitatsd’aquest nou model de creixement i dels usosde l’aigua que s’hi associen. Per il·lustrar milloraquesta hipòtesi, a continuació ens referiremal cas del la regió metropolitana de Barcelona.

Els nous usos de l’aigua a les àreesurbanitzades: habitatges, jardins ipiscines a la RMB

A la regió metropolitana de Barcelona,un delstrets més significatius dels darrers anys és queels municipis que observen els consums d’aiguamés alts són també els que es troben en unaetapa d’important expansió demogràfica.Versemblantment, la població disminueix enaquells municipis on el consum és baix.Tot i queno es pot establir una relació causal directa,sembla que aquesta tendència apuntarà cap aun creixement dels consums domèstics perpersona, principalment a causa de la migracióde la població cap a municipis amb estructuresurbanístiques basades en l’habitatge de caràc-ter dispers, més consumidor d’aigua quel’habitatge de caràcter concentrat.El consum i els usos de l’aigua varien molt segonsel tipus d’habitatge predominant. A partir de

les dades extretes d’una enquesta a 625 habi-tatges de 22 municipis de la RMB, Domene ialtres (2004) estimaren que el consum mitjàd’un habitatge plurifamiliar (és a dir, un blocde pisos) era d’uns 120 lpd; si aquest habi-tatge anava acompanyat d’una zona comunitàriaamb jardí i piscina, el consum augmentava finsals 148 lpd i, finalment, si es tractava d’un habi-tatge unifamiliar, aleshores arribaríem fins als203 lpd. En aquest cas ens referim a consumsreals (facturats) i no a dotacions, que forçosa-ment han de ser més elevades. Per exemple, iseguint el mateix criteri de proporcionalitatentre dotació i consum real de les llars esta-blert per l’ACA (el consum real equival apro-ximadament a un 0,7% de la dotació), per alshabitatges unifamiliars, la dotació per a aquestatipologia estaria a prop dels 300 lpd.Si les tipo-logies d’habitatge són importants a l’hora dedeterminar el consum domèstic d’aigua, ales-hores resulta important conèixer l’evoluciód’aquestes tipologies i també els nous usosde l’aigua que se’n deriven.

Les formes del creixement urbà recent a laRMB:cap a una major despesa hídrica?

Un punt de partida per avaluar el creixementdel consum domèstic és, doncs, analitzar lestendències en la urbanització a la RMB, queconcentra aproximadament el 75% de la pobla-

ció de Catalunya. Entre els anys 1993 i 2000,el sòl urbà a la RMB ha crescut un 27,7%, laqual cosa vol dir unes 14.300 noves hectàrees.Així, pràcticament el 19% del sòl de la RMBera urbà al 2000 (16% al 1993).El sòl urbà és, però, una categoria que englobarealitats molt diferents, com ara els habitatges ila seva tipologia constructiva (blocsdepisos,casesaïllades,etc.);les zones industrials i comercials;lesinfraestructures i equipaments urbans, i tambéels anomenats sòls improductius que, moltesvegades, són espais de transició cap al desen-volupament urbà. L’ús urbà que més ha crescutdurant el període de referència ha estat el queanomenem«residencial difús» (habitatges unifa-miliars aïllats o adossats), que apleguen gairebéel 32%dels noususosurbans.Acontinuació aniriala categoria de«sòl improductiu»,ambun18,5%.En tercer lloc se situarien les àrees industrials icomercials, amb pràcticament el 17% del total icaracteritzades per prendre progressivamentla forma de contenidors de gran extensió, comara els amplis polígons industrials de la perifèriao les grans superfícies comercials, generalmentennuclis de laxarxaviària i per tant ambunabonaaccessibilitat. En quart lloc tindríem les infraes-tructures viàries (fonamentalment per al trans-port privat) i, en cinquè lloc, el que anomenem«residencial compacte». També cal destacarl’expansió de les zones verdes urbanes, ambgairebé 700 noves hectàrees (vegeu la taula 6).

28

D’aquesta taula es desprèn que, en termesd’ocupació d’espai urbà, els habitatges unifa-miliars i adossats (o la categoria que nosaltresanomenem«residencial difús»)ocupenel primerlloc.De fet, un 35% del total d’habitatges cons-truïts a la RMB entre 1985 i 2000 foren d’aquestatipologia (Saurí, 2003). Per força, aquest crei-xement s’ha de reflectir en més consum d’aigua,sobretot si es manté en el futur.Aquests consumsvénen principalment de nous usos com el recde jardins i la construcció de piscines.

Els jardins públics i privats

Aquest ús també es troba en expansió a causade la creixent preferència social d’utilitzar espè-cies atlàntiques en ambdós tipus de jardineria,especialment gespa, altament consumidoresd’aigua.Cal recordar que la despesa hídrica d’unjardí constitueix aproximadament el 30% dela despesa hídrica total d’una llar que disposid’aquest tipus d’equipament (el 50% a l’estiu),tot i que aquesta despesa varia molt segons elnivell de renda de les llars. En un estudi efec-tuat a 120 habitatges unifamiliars de sis muni-cipis de la RMB, tres de renda alta (Sant Cugatdel Vallès, Sant Just Desvern i Sant Andreu deLlavaneres) i tres de renda mitjana (Torrelles deLlobregat,Santa Eulàlia de Ronçana,i Palau Solitài Plegamans) es va observar una clara diferèn-cia en termes de despesa hídrica dels jardins.Enels de renda alta, on predominaven les gespes,aquestadespesahídricaerade30litres/m2/setmana,mentre que en els de renda més baixa arribavaa 19 litres/m2/setmana. A part, l’extensió delsjardins era considerablement superior en elprimer cas (464 m2 de mitjana) que en el segon(235 m2).A partir de la proporció del consumdel jardí sobre el consum mitjà de les llars unifa-miliars i del nombre total de llars unifamiliarsexistents a la RMB,la despesa hídrica de la jardi-neria es pot xifrar entorn d’uns 40 hm3 d’aiguaa l’any.Pel que fa a la jardineria pública, i malgratels missatges de sostenibilitat que llancen lesinstitucions, el cas és que en els parcs urbans,especialment de la ciutat central i de la primeracorona metropolitana, també hi predominade forma aclaparadora la gespa (força presentd’altra banda en elements del viari, com lesnombroses rotondes que s’han construït elsdarrers anys). En aquest cas, la contribució a ladespesa hídrica es d’uns 8 hm3/any (Parès i altres,2003).

Piscines

Segons la Federación de Asociaciones de Fabri-cantes de Equipos y Constructores de Pisci-nas y Saunas (2004), el mercat de les piscinesa l’Estat espanyol es troba en una fase de crei-xement intens, amb prop de 30.000 piscinesconstruïdes cada any.Majors possibilitats d’eleccióde models amb preus diferents han fet mésaccessible aquest producte a capes cada vegadamés grans de la població.Vidal i Domene (2005) han estimat el nombrede piscines existents a la RMB en unes 52.000unitats, que ocupen més d’un milió i mig demetres quadrats i consumeixen un total de mésde 3 hm3 anuals.A la taula es mostra el nombre de piscines percomarca, la superfície i el consum d’aigua. Laquantitat total d’aigua consumida és certamentpoc rellevant (menys d’un 1% del consum totald’aigua a la RMB),però no cal oblidar que aques-tes piscines van sovint acompanyades per jardíi constitueixen una par t molt important del’oferta de nous habitatges a la perifèria de laRMB,amb la qual cosa és previsible que aquestnou ús segueixi augmentant en el futur.El muni-cipi de la RMB que consumeix més aigua peraquest concepte és Sant Cugat del Vallès, ambuns 160.000 m3/any,seguit per Castelldefels (uns124.00 m3/any), mentre que els menys consu-midors serien Badia del Vallès (on no hi ha cap

piscina privada) i Sant Adrià del Besòs. Pel quefa a la densitat de piscines (expressada en m2 depiscines per km2 de municipi), destaca Castell-defels (5.016 m2/km2) i la zona sud de la comarcadel Maresme (de 4.400 a 3.100 m2/km2).Altreszones de concentració important son Lliçàd’Amunt,Sant Cugat i alguns del Baix Llobregat,com Sant Andreu de la Barca o Vallirana.

Conclusions

En aquest article s’han examinat els usos del’aigua aCatalunyaper sectors i conqueshidrogrà-fiques i s’han estimat tendències futures basa-des en un estudi de prospectiva elaborat perl’Agència Catalana de l’Aigua l’any 2002.També,però, s’ha criticat la metodologia i els resultatsd’aquest estudi prospectiu que,al nostre parer,subestima la demanda futura d’aigua a Cata-lunya, especialment pel que fa al sector domès-tic de les conques internes.Finalment,per enfor-tir aquesta crítica,s’han presentat algunes dadessobre consums d’aigua segons tipologiesd’habitatge a la regió metropolitana de Barce-lona, així com dades de consum d’aigua per anous usos com jardins i piscines en aquest mateixàmbit territorial.La nostra principal conclusió és que la demandai el consum d’aigua a Catalunya continuaranaugmentant durant els propers anys,per bé quela natura i les proporcions d’aquest creixe-ment seran molt diferents segons si ens trobem


29

a les conques de l’Ebre o a les conques inter-nes. A les primeres,el creixement de la demandai del consum es produirà principalment perl’augment de la superfície de regadiu que gene-rarà principalment el canal Segarra-Garrigues,de manera que, quant al conjunt del territoricatalà, el consum agrícola fins i tot augmen-tarà la proporció d’aquí a l’any 2025. A lesconques internes, en canvi, el creixement dela demanda i del consum el dictaran especial-ment les tendències demogràfiques (amb incre-ments de població més importants del que esconsiderava tot just fa pocs anys) i urbanístiques,ja que l’habitatge unifamiliar i el plurifamiliar ambjardins i piscines comunitàries es troba en expan-sió. La gestió de totes aquestes noves deman-des a les conques internes requerirà esforçosmolt grans per part dels poders públics i de laciutadania si es vol evitar haver d’acabar depe-nent de recursos exteriors com grans trans-vasaments o altres opcions també problemà-tiques com la dessalinització. Estalviar, reciclar,usar recursos alternatius com les aigües pluvials,les aigües depurades o les d’aqüífers recupe-rats, i fins i tot negociar amb el sector agrari latransferència d’aigua en èpoques de penúriahídrica, resulten en aquest sentit alternativescada cop més imprescindibles si ens plantegemseriosament que l’aigua és un component vitalper a nosaltres i per a la resta d’éssers vius.•

Referències bibliogràfiques

Agència Catalana de l’Aigua (2002a):Estudi de carac-terització i prospectiva de les demandes d’aigua ales conques internes de Catalunya i a les conquescatalanes de l’Ebre.Conques internes de Catalunya.Document de síntesi.Barcelona:Generalitat de Cata-lunya, Departament de Medi Ambient,ACA (dispo-nible a: www.gencat.net/aca/ca//planificacio).

Agència Catalana de l’Aigua (2002b):Estudi de carac-terització i prospectiva de les demandes d’aigua ales conques internes de Catalunya i a les conquescatalanes de l’Ebre.Conques catalanes de l’Ebre.Docu-ment de síntesi. Barcelona: Generalitat de Cata-lunya, Departament de Medi Ambient,ACA (dispo-nible a: www.gencat.net/aca/ca//planificacio).

Catalán, B., Saurí, D., i Serra, P. (2005): «Crecimientodel suelo urbano en la región metropolitana de Barce-lona. 1993-2000». Comunicació acceptada. XIXCongreso de la Asociación de Geógrafos Españoles.Santander, 24-27 d’octubre.

Domene, E., i Saurí, D. (2003): «Modelos urbanos yconsumo de agua. El riego de jardines privados enla región metropolitana de Barcelona», Investiga-ciones Geográficas, 32, p. 5-18.

IDESCAT (2004): Projeccions de població de Cata-lunya (base 2002).Principals resultats en els horitzons2006, 2015 i 2030. Barcelona, Institut d’Estadísticade Catalunya (www.idescat.net).

Llausàs,A. (2005): «El revestiment del rec del Molí».Revista Avanç.Ajuntament de Serra de Daró i Dipu-tació de Girona, 13, p. 4-6.

Parés, M.; Domene, E., i Saurí, D. (2004): «Gestióndel agua en la jardinería pública y privada de la regiónmetropolitana de Barcelona», Boletín de la Asocia-ción de Geógrafos Españoles, 37, p. 223-237.

Peralta, A. (2005): «Reducció de pèrdues a la xarxa.Sectorització de la xarxa de Barcelona». Ponènciapresentada a les Jornades Catalanofranceses sobreAigua i Desenvolupament Sostenible a la Mediterrània.CosmoCaixa, Barcelona, 20-21 d’abril.

Rivera,M.;Capellades,M., i Saurí,D.(2001):«Patternsof urban growth and residential water consump-tion trends in the Metropolitan Region of Barcelona».Pòster presentat a l’American Water Works Asso-ciation. Annual Meeting,Dundee,Escòcia,6-8 d’agost.

Saurí,D.(2003):«Lights and Shadows of Urban WaterDemand Management. The case of the Metropoli-tan Region of Barcelona»,European Planning Studies,11 (3), p. 233-247.

Vidal,M., i Domene,E.(2005):«Urbanización y nuevosusos del agua: el caso de las piscinas privadas en laregión metropolitana de Barcelona». Comunica-ció acceptada. XIX Congreso de la Asociación deGeógrafos Españoles. Santander, 24-27 d’octubre.

30

Visions sobre la gestió integradade l’aigua

Narcís Prat

Catedràtic d’Ecologia a la Universitat de Barcelonades de 1988 i assessor del conseller de MediAmbient de la Generalitat de Catalunya des de2004. Entre altres activitats, Prat ha estat secretarii després president de l’Associació Espanyola deLimnologia (1981-1993), perit del fiscal de delictesecològics de l’Audiència de Barcelona(1989–1996), membre del consell de redacció dela revista Quaderns d’Ecologia Aplicada (1990-2001), membre del consell directiu de la Junta deSanejament de la Generalitat de Catalunya idirector del Departament d’Ecologia de laUniversitat de Barcelona (2001-2003).

Rafael Mujeriego

Doctor enginyer de Camins i catedràtic d’EnginyeriaAmbiental de la Universitat Politècnica deCatalunya (UPC), de la qual és professor des de1976. És president del Consell per a l’Ús Sosteniblede l’Aigua (CUSA) de la Generalitat de Catalunya idel comitè científic espanyol del Premi de l’Aiguad’Estocolm per a Joves. Entre 1995 i 2000 vapresidir el Grup Especialitzat en Regeneració iReutilització de l’Aigua de la International WaterAssociation (IWA).

«L’aigua és un dels elements

que componen el medi, i pot

tenir una multitud d’usos»

«De valorar l’aigua només

com a recurs,hem passat a

considerar-la un actiu

ambiental, i aquesta conside-

ració ha de ser un objectiu

central en la planificació i en

la gestió integrada de

l’aigua»

LAFH: El tema d’aquesta entrevista és el titu-lar. Per tant, la primera pregunta és òbvia: quèhemd’entendreper«gestió integradade l’aigua»?

RM: La paraula «integrada» trans-met la idea d’un conjuntd’elements relacionats entre si,com un sistema, en el quall’actuació sobre un d’aquests

elements té conseqüències sobre els altres. I,per obtenir un resultat final,s’ha d’actuar harmò-nicament sobre tots els elements. És la defini-ció d’ecosistema: un sistema interrelacionatd’elements, que funciona amb una aportaciód’energia i que respon a un estímul i generadeterminats efectes.L’aigua és un dels elementsque componen el medi, i pot tenir una multi-tud d’usos. Les diferents variables han de sertractades de forma harmònica,no es pot actuarsobre un dels elements sense tenir en compteals altres.Dit això, si hi ha un text d’actualitat que trans-met aquest punt de vista des de la civilització,l’enginyeria i la ciència és la Directiva marc del’aigua de l’any 2000. La DMA/2000 és encaraun document interpretable, una espècied’evangeli que hem de llegir amb atenció. Noobstant això,és un document que ha de donarmolt de si i que ha consolidat la consideraciódel medi ambient,cosa que faltava en les nostrescultures com a part de la gestió de l’aigua.Avui la gestió integrada de l’aigua (GIA) es plan-teja sobre tres grans criteris:1. Contemplar una àmplia varietat d’opcions.És a dir, que no hi ha una solució única. En el

passat, el problema del proveïment es resoliamitjançant una gran actuació:un transvasament,un pantà, etc.2. L’adopció simultània de diverses solucionsrequereix el desenvolupament harmònic dedos grans grups de realitats: les infraestructu-res (allò físic) i la gestió (allò virtual), o la reali-tat i el «programari».Estem equilibrats en aquestsentit? Crec que, ara com ara, tenim més delprimer que del segon.3.La planificació d’aquestes actuacions mitjançantl’anticipació per evitar polítiques de curt termini.Per acabar,vull tornar a la caixa d’eines que enspermetrà implantar una GIA:• Protegir les nostres fonts de subministramentd’aigua (evitar-ne la contaminació).• Estalviar aigua o fer-ne un ús eficient, ambtots els matisos que hi vulguem afegir. L’estalvid’aigua no sempre suposa un benefici gene-ral, pot ser només molt localitzat.• Ampliar el camp de la regulació: emmagat-zemar aigua en èpoques d’abundància per dispo-sar-ne en èpoques d’escassesa. Aquest és unprocés d’adaptació evolutiva que coneixemmolt bé. Però no només cal emmagatzemaraigua, sinó també protegir-nos enfront de lescrescudes i les riuades, que són una caracte-rística de la nostra geografia i en la gestió dela qual els embassaments juguen un paper fona-mental.• Intercanviar els usos de l’aigua entre totsels usuaris potencials:el medi ambient,els usosurbans, els usos agrícoles i els usos industrials.Hi ha dues eines més per a la gestió integradade l’aigua que són noves en la nostra cultura:

31

L’enginyer de camins Rafael Mujeriego i el biòleg Narcís Prat confronten elsseus punts de vista sobre què és i què no és la gestió integrada de l’aigua.Dues visions científiques sobre una gestió complexa.

Entrevista realitzada perLuis Ángel Fernández Hermana

32

• La reutilització i la regeneració planificadade l’aigua per a usos potables i no potables.• La dessalinització d’aigua salobre i aigüesmarines.

NP: LA GIA depèn d’on es fa idels objectius que es fixin. En elcontext català o espanyol sabemel que pot arribar a significar,però

en països d’Àfrica o de l’Amèrica Llatina pottenir un significat molt diferent.La directiva euro-pea ens ofereix un marc molt clar, ja que esta-bleix com a límit bàsic el mediambiental.I aquestaés la novetat. De valorar l’aigua només com arecurs, hem passat a considerar-la un actiuambiental, i aquesta consideració ha de ser unobjectiu central en la planificació i en la gestióintegrada de l’aigua. Aquest és el tema clau.Tenir un medi ambient en bones condicionssignifica disposar de rius i embassaments netsperquè quan captem l’aigua sigui de qualitat. Isabem que això és cada vegada més important.Cada vegada som més capaços de mesurar qual-sevol cosaquecontingui l’aigua i,quanens comen-cem a acostumar a un contaminant emergentque sembla que és molt perjudicial, resulta queen surten tres més.Els temes de qualitat,doncs,són també fonamentals. És millor agafar l’aiguasense necessitat de tractar-la, que no haver-lade tractar vuitanta vegades perquè està fetaun desastre. Si l’objectiu de la gestió integradade l’aigua és mantenir el medi ambient en bonescondicions, això garanteix que l’usuari disposid’aigua de qualitat. Comprendre això és unprimer pas essencial per poder actuar desprésen altres direccions.La DMA/2000 obliga a un canvi accelerat dementalitat a Espanya. Fins fa un any i mig lapolítica de l’aigua ja tenia la solució (el trans-vasament, per exemple, per a Catalunya), i nopensàvem en res més.Hem viscut amb aquestaidea durant vint-i-cinc anys. La resta (regene-ració, dessalinització, reutilització, etc.) era unacosa que es podia fer, però no constituïa elcor de la qüestió.Quan es canvia el punt de miracap a la qualitat, canvia també tota la resta. Siel riu ens ha de donar aigua d’una determi-nada qualitat, ha de dur una quantitat d’aiguaconcreta i no pot ser que vagi mig sec.La para-doxadel Segura és queestandemanant un trans-vasament i altres intervencions en un riu que noarriba al mar, és a dir, que ja no és un riu.Per tant,quan entenguem que una determinadaquantitat de l’aigua de la pluja que rep la conca

d’un riu ha d’arribar al mar, també entendremmoltes altres coses en les quals ens hem enre-vessat darrerament. Si hi ha gent, per exemplemolts polítics,que diu que l’aigua del riu es perdal mar, això tan típic que sentim tantes vega-des, com que «l’Ebre ha llançat al mar vint trans-vasaments», no parlem de sostenibilitat ni demillorar el medi ambient. El mateix es pot dirrespecte a la quantitat. Si nosaltres tenim dreta disposar d’aigua per beure, els ecosistemestambé tenen dret a disposar d’aigua per soste-nir-se. Quan harmonitzem ambdues cosespodrem entrar en el món de la gestió integrada.

RM: Jo prefereixoparlar de«criteriambiental» en comptes de «límitambiental».D’aquí sorgeix laneces-sitat d’aplicar els criteris fixats en

la DMA/2000, que, com he dit, és un docu-ment interpretable.Però correspon a les admi-nistracions i als ciutadans realitzar aquesta inter-pretació mitjançant un procés de consens i dedebat conjunt per determinar finalment quintipus de medi ambient volem.No tenim una fotoideal del medi ambient a què aspirem. Per aixòcrecque la gestió integradade l’aiguaespot iniciarabans de tenir resolta aquesta foto ideal, ja quees tracta d’ordenar els mitjans de què disposemper aconseguir la finalitat que ens hem fixat.

LAFH: Hi ha un desequilibri hídric a Espanyaentre l’oferta i la demanda? Es diu que el consumaugmenta entre un 13 i un 15% anual,però quetenim la mateixa quantitat d’aigua,no hi ha reser-ves noves. Com es podran harmonitzar elsdos conceptes esmentats davant una situaciód’aquest tipus?

NP: La veritat és que el consuma Espanya creix molt poc,fins i tota Múrcia. La regió metropolitanade Barcelona,per exemple,consu-

meix arapràcticament lamateixaquantitat d’aiguaque fa 25 anys, 450 hectòmetres cúbics a l’anyaproximadament. Juntament amb l’augment dela població i de les segones residències, s’hanproduït també canvis en les pautes de consum,s’han reduït els usos de caràcter industrial, s’haincrementat l’eficiència de la xarxa de distri-bució. Una cosa ha compensat l’altra. De totamanera els recursos disminuiran en el futur acausa del canvi climàtic i per altres raons queapuntarem en l’entrevista.Certament estem enun equilibri inestable.

Per altra banda, qui planifica el territori i deci-deix si un municipi creix en 10.000 perso-nes no és qui planifica l’ús de l’aigua.A ell l’únicacosa que li interessa és fer cases. Fa sis o setanys es pensava en una Catalunya de 6 milionsd’habitants que continuaria creixent.Ara estemparlant d’una Catalunya de 8 milions d’habitants.Com ens ho farem perquè puguin beure 8milions d’habitants? Doncs dependrà de moltsfactors, de si es concentren a la regió metro-politana o si s’escampen per la resta del terri-tori. A més, els recursos hídrics de Catalunyano són iguals a les conques de la Muga, delSegre i del Francolí.No estem segurs que ambels recursos que tenim puguem donar aiguade qualitat a aquesta població, llevat que usemels instruments que hem esmentat,com l’aiguaregenerada.Crec que això encara no està benestudiat.

RM:Darrerament la zona metro-politana de Barcelona registra finsi tot un descens tènue del consum.Però la qüestió més important és

la fiabilitat del subministrament.Només dispo-sem de reserves per a uns quants dies. Si peralguna raó ens faltés el subministrament d’aigua,no tenim manera d’esmorteir l’escassesa. Laprecipitació mitjana a la zona metropolitana de

Darrerament la zona

metropolitana de

Barcelona registra fins

i tot un descens tènue

del consum. Però la

qüestió més important

és la fiabilitat del

subministrament

Visions sobre la gestió integrada de l’aiguaLuís Ángel Fernández Hermana

33

Barcelona és similar a la de Londres,però Barce-lona la rep en tres o quatre episodis, mentreque a Londres cau al llarg de l’any. Si passésalguna cosa greu a la Barcelona metropoli-tana, en pocs dies tindríem problemes serio-sos de subministrament. Madrid, en canvi, témés fiabilitat en el seu proveïment. De totamanera, a més de la fiabilitat, el dèficit fona-mental a la regió metropolitana de Barcelonaés el de la qualitat de l’aigua.

NP: A la qualitat, s’hi pot arribarper dues vies. Una és com aMadrid,ambmolts embassaments,molts tubs i molta infraestructura.

Però això és molt agressiu amb el medi ambient.L’altra via és una actuació més local: aqüífers,dessalinitzadores, etc.

LAFH: Tenim bona informació per començara prendre decisions en la perspectiva de la gestióintegrada de l’aigua?

RM: Hi ha un volum d’informacióconsiderable. El desequilibri mésimportant resideix en el grau departicipació en la presa de deci-

sions. Cal que aprenguem a educar tothom, ainformar tothom, no només a uns quants. Sino, la reacció normal és de desconfiança. Crecque ens falta una cultura adequada per posar-nos d’acord a partir de criteris debatuts en comú.Per això hi ha aquesta tendència a adoptar solu-cions categòriques sense fonaments sòlids iconsensuats.

NP: Crec que, d’informació, n’hiha molta, però molt dispersa. Hiha informació clau que no éspública. Es necessita una major

transparència per poder contrastar informa-ció de procedència interessada. El gestor devegades no vol saber certes coses perquè jatenia una decisió presa.Aquesta ha estat fins ara la nostra història dela gestió de l’aigua.Els que van inventar el trans-vasament de l’Ebre ja ho havien decidit abansde tenir l’estudi ambiental necessari per pren-dre aquesta decisió.Per tant, si, per exemple, l’Agència Catalanade l’Aigua té cinquanta estacions d’aigüessubterrànies on es mesuren vint paràmetres,aquesta informació ha d’estar a Internet perquètothom sàpiga quin és l’estat dels pous,els rius,

etc. És a dir, cal que tota la informació relle-vant estigui a Internet, i cal que hagi estat elabo-rada d’una manera comprensible per al públici les organitzacions involucrades o afectades.Per això també és important la DMA/2000,perquè demana que es conegui un cert tipusd’informació abans d’emprendre determina-des actuacions, com les dades biològiques del’aigua,mentre que abans només es prenien lesdades químiques. L’any 2009 tots els païsoseuropeus han d’enviar a Brussel·les un pla degestió de les conques. Per tant, aquest trienniés clau per fixar els objectius, les mesures i elpla de gestió. Tot això va molt lligat a plansd’inversions per portar a terme aquests plansde gestió.Aquí podrem veure si anem en la líniade la Directiva per al segle XXI o si agafem altresrumbs.Serà el moment que hauríem de mullar-nos i decidir on intervindrem i on no inter-vindrem, tant si és per dificultats materials comfinanceres. Aquesta és una acció que corres-pon als governs autònoms i al govern espan-yol, que han d’explicar als seus ciutadans comquedaran els seus rius.

LAFH: És un arc de temps realista per trobar iplantejar solucions?

RM: La defensa del medi ambientno ens pot fer oblidar les cosesquotidianes. Si en aquests diesno plou [estiu de 2005], les escas-

ses reserves d’aigua experimentaran unestensions importants. Per això cal anar impul-sant canvis progressius, i combinar-los ambla resolució de les necessitats quotidianes. Josóc optimista; tenim les eines necessàriesper arribar als millors objectius, però neces-sitem ser flexibles i àgils i no perdre’ns en lapaperassa burocràtica. Si no ho fem així, sipersistim en un tipus de gestió tradicional,no ho aconseguirem.Si les sequeres es perllon-guen durant diversos anys consecutius,passa-rem moments molt difícils, llevat que adop-tem una actitud més dinàmica.

NP: Crec que ens enfrontem ados problemes: primer, la gestióde l’aigua ha estat fins ara bastantllastimosa. No hi ha visió de

conjunt i tothom intenta fugir d’estudi. Quanes presenta un problema nou, com la rege-neració de l’aigua o els problemes de salutpública, tot són dificultats i els administra-

dors no es posen d’acord per prendre lesmesures adequades.Aquí tenim episodis comla contaminació de Flix: veiem que passenels mesos i, o bé no passa res, o bé les admi-nistracions es barallen entre elles sobre raonsque els condueixen a la paràlisi.Crec que granpar t d’aquest desori burocràtic es podriacomençar a solucionar si el procés de presade decisions es descentralitzés a favor dels enslocals.En segon lloc, l’actual mapa polític d’Espanyaimpedeix gestionar l’aigua d’una manera cohe-rent. Ho veiem, per exemple, en el cas deltransvasament Tajo-Segura.Els governants deMúrcia i Castella-la Manxa segueixen fins itot orientacions diferents a les dels seus matei-xos partits polítics. El president de Castella-la Manxa vol passar aigua del Tajo a Alba-cete per regar blat de moro, i Múrcia la vol perregar el seu.Quina racionalitat té regar blat demoro a Albacete? Cap. Però se subvencionaaquesta activitat perquè els beneficiaris sónuna gent que va a votar en un determinat sentit.El mateix es pot dir de Múrcia amb el caos aquè han arribat en el tema dels regadius. En

L’actual mapa polític

d’Espanya impedeix

gestionar l’aigua d’una

manera coherent.

Ho veiem, per

exemple, en el cas

del transvasament

Tajo-Segura

34

aquest context, no serveix de gran cosa queexpliquem la necessitat de protegir el mediambient i garantir la qualitat de l’aigua percomplir amb la DMA/2000. Per a ells l’únicacosa impor tant és sor tir al telenotícies deles nou del vespre i defensar públicamentles seves postures.A Catalunya la situació afor-tunadament no és igual; ara hi ha altra sensi-bilitat i l’oposició sembla més racional. Peròa Espanya,especialment al Llevant,és molt difí-

cil fer una política d’aigua cohe-rent.

RM:Totaixò,amés,ésméscompli-cat en moments de sequera. No

hem estat capaços d’arribar a un consens previqueenshagi permès fixar les reglesdel joc.Nosal-tres tenim també situacions semblants, comles que es donen entre Catalunya i Aragó. AlsMonegros reguen per aspersió gira-sols queprevisiblement no es recol·lectaran mai. Fins itot conreen arròs, tot subvencionat. No seriamillor posar-nosd’acord sobre la utilitat de l’aiguaempradaenaquestes activitats? «Quant li rendeix,a vostè, aquesta explotació de gira-sol? Doncsbé, li ofereixo abonar-li l’import i no fa faltaque malgasti l’aigua.» Per a això es requereixun enteniment previ,que es traduirà en la crea-ció de borses o bancs d’aigua virtual.A més, la faceta ambiental no comprèn tan solsels éssers vius dels ecosistemes, sinó tambél’energia, les apor tacions de CO2 i d’altresgasos d’efecte hivernacle. Aquests factors calincloure’ls en la reflexió global, i tenir-los encompte a l’hora de prendre decisions i requa-lificar les prioritats, sia per construir dessali-nitzadores, sia per gestionar aqüífers.La moder-nitat no ens ha de fer perdre de vista aquestsparàmetres.

LAFH: Quin paper jugaran els preus en la gestióintegrada de l’aigua per regular elsseus usos?

NP: Una par t impor tant, sensdubte, però amb certes limita-

cions. L’aigua és un actiu ambiental que si elfies al preu pot produir distorsions conside-rables. Si es fan inversions per estalviar aigua,però després aquesta aigua es posa en un bancd’aigua per vendre-la, no s’ha resolt res. Calmantenir un equilibri entre la part econòmica,la social i l’ambiental.És el que ens diu el sentitcomú i també la Directiva.

RM: Ja que parlem de preus isubvencions,convé assenyalar quea Califòrnia es paguen collites que,

per consideracions conjunturals, no són rendi-bles o necessàries, i així s’evita l’ús de l’aigua.D’aquesta manera es protegeix el medi ambienti es promou l’ús eficient de l’aigua.L’entitatmetro-politana del sud de Califòrnia, que abasteix 18milions d’habitants, pràcticament la meitat del’estat,ha assolit acords ambcincmunicipis posseï-dors d’aqüífers per generar un embassamentvirtual de 230 hectòmetres cúbics, superior alsegon embassament real de l’estat.Pràcticamentno han fet cap obra, ho han aconseguit nomésmitjançant la gestió dels aqüífers per emma-gatzemar-hi aigua en èpoques d’abundància (iestalviant aiguade cultius inútils),per tal depoder-la emprar en fases d’escassesa.Mitjançant aquestaforma de gestió han propiciat la creació d’unrecurs hídric addicional molt més fiable.

NP: Això és el que ens falta aquí,que la gent parli i es posi d’acord.L’ACA no posseeix l’estructuranecessària perpromoure i conduir

aquest tipus de debats. Arriba una sequera i

un parell depersones fan un decret amb lamillorintenciódelmón,perònohanparlat primer ambels afectats. I aquests afectats s’empipen quanveuen que els posen restriccions que no creuennecessàries. Falta aquesta necessitat de parlar ide consensuar les decisions.A un enginyer nord-americà no se li ocorre començar a planejarun embassament sense consultar abans amb lespersones i les organitzacions que,d’una manerao una altra, en resultaran afectades.

RM: Saben que tots guanyen si hofan, encara que les negociacionstriguin tres o quatre anys.En totesaquestes iniciatives,l’Administració

ha de comprendre que no pot abastar totes lesfacetes de la gestió de l’aigua,que ha de descen-tralitzar les seves funcions en el sentit físic ifins i tot des del punt de vista de la propietat.El que s’ha de reservar és la capacitat regula-dora de la gestió del recurs.

LAFH: Tot el que estem comentant té, a mésa més, un escenari de fons tan preponderantcom és el del canvi climàtic.Sabem que Espanyaés un país frontissa entre dues geografies tancaracteritzades com la del nord d’Àfrica i la meri-dional europea.Tots els estudis que van aparei-xent referents a aquest fet apunten que el nostrepaís es troba en una posició molt vulnerabledavant aquesta eventualitat que la variabilitatclimàtica natural s’accentuï per l’acció de les acti-vitats de l’home. Estem preparats per afrontarun canvi climàtic com el que apunten les previ-sions actuals?

NP: L’Administració de l’aigua no,no està preparada perquè no hapensat seriosament en aquestsproblemes. A Espanya i, per

descomptat a Catalunya, durant dues dèca-des el seu objectiu ha estat que ningú s’assabentique aquest és un país mediterrani i,per tant,quequan un obre l’aixeta sempre pot esperar queen sortirà aigua.Aquesta percepció no es canviade cop.No podem dir-li a quatre-cents funcio-naris de la nit al dia: «Aquest és un país medi-terrani on hi ha escassesa i a més a més elcanvi climàtic ens ho farà més difícil». Això noés el que hem dit durant tot aquest temps.Cal començar a obrir altres línies de gestió,perdescomptat, com les que ha assenyalat Rafael,i que està mirant de desenvolupar el mateixDepartament de Medi Ambient i Habitatge de

L’Administració ha de

comprendre que no

pot abastar totes les

facetes de la gestió

de l’aigua


35

la Generalitat.Però necessitem un canvi profunden la percepció de l’Administració perquè actuïen conseqüència.Crec que,des d’aquest punt de vista, i com hemassenyalat abans,l’Administració hidràulica espan-yola té una estructura i una forma de treba-llar que no es correspon amb la dimensió i lanaturalesa dels problemes que ha de resol-dre. No es treballa en equip, en col·laboració,sinó que es potencien els departaments estancsi la falta de comunicació.Aquest estat de cosesrequereix una remodelació profunda perquè,en cas contrari, fins i tot encara que hi haguésun primer nivell polític que cregués en la neces-sitat de canviar la perspectiva actual de la polí-tica hídrica, potser no es podria implementarperquè no hi ha gent preparada per fer-ho. Aaixò s’afegeix que no tenim una cultura de lapar ticipació, com als EUA. Allà, quanl’Administració proposa un projecte ja sap quemai acabarà com està a l’esborrany original,perquè l’ha de sotmetre a consultes públiques,dictàmens, debats, etc. I sap que li canviaranel projecte. Aquí par tim de la idea que, siproposo alguna cosa i algú ho critica, jo emmolesto i m’enroco a defensar-la.Hem de canviaraquesta cultura per tenir una administracióde l’aigua preparada per al segle XXI.

RM: És cert que ens trobem enuna franja geogràfica molt sensi-ble, amb un augment de pobla-ció que no s’havia previst fa uns

anys. Ara som pol d’atracció del Sud i tambédel Nord, perquè aquí hi ha una qualitat devida que ells aprecien.Encara que no hi hagi indi-cis irrefutables sobre el canvi climàtic, sí que hiha indicadors suggeridors que ens han de portara aplicar el criteri que més val curar-se en salut.Per tant, sí que fa falta una nova manera de ferles coses. Per exemple, crec que amb una enti-tat reguladora en tenim prou. El que hem depromoure, a més, són entitats executores, comorganismes locals, consorcis d’aigua i consellscomarcals, que tinguin el dinamisme necessariper portar a terme les noves formes de gestió.Com ho fem? Doncs cal desenvolupar novesinfraestructures,no com ho hem fet en el passat,sinó utilitzant de manera combinada les einesque hem esmentat. I cal oferir noves opcionscom la regeneració,la reutilització planificada i ladessalinització. Aquestes opcions requereixenunaparticipaciómés intensa,si éspossible,perquèes tracta de novetats. Les alternatives que heesmentat al principi tenen un ordre creixentde costos,econòmics i ambientals,a mesura queaugmenten el seu grau de complexitat tècnica.El Decret de sequera ha propiciat un debatmolt viu entre els agents socials, i ha posat demanifest la possibilitat que es plantegi una novaguerra de l’aigua,com més d’un d’aquests agentsja ha anunciat, llevat que s’expliqui tot bé is’entengui el que implica i els costos quecomporta, que, en alguns casos, seran moltimportants. I, insisteixo,moltes d’aquestes cosesles sabem fer i sabem el que costen; ens faltaincorporar-les al debat de la gestió del recurs.

NP: Si parlem d’una gestió inte-grada, en què una sola mesura,com el transvasament, és substi-tuïda per moltes mesures, cal fer

una valoració detallada de totes aquestes mesu-res per poder-les prioritzar des del punt de vistaeconòmic,social i ambiental.És necessari consen-suar criteris abans de demanar diners per ainfraestructures que ens comprometen durantmolt temps i sense estudis que les avalin.

RM: Depenent de la infraes-tructura que s’utilitzi, el cost mésimportant serà la inversió ol’explotació.En alguns casos,com

els embassaments o els transvasaments, la inver-sió suposa el major cost i el sol pagarl’Administració,sia Madrid o Brussel·les.En altrescasos, com la dessalinització, els termess’inverteixen, el cost de l’explotació iguala osupera el de la inversió i el sol sufragar el ciutadà.Aquest és un canvi que notarem aviat, i calque estiguem preparats per explicar-lo,perquègenerarà un debat intens.

LAFH: La gestió integrada ens deixa ara a lesmans una sèrie d’instruments i infraestructu-res que anteriorment havien estat sotmesos afortes discussions:si usar intensivament o no elsaqüífers o altres fonts no renovables al mateixritme del consum, el paper de la contamina-ció, la necessitat onodedessalinitzadoresd’aigüesmarines o insalubres,etc.Què ha passat perquèhàgim franquejat tantes portes en un períodede temps tan breu?

RM: Per començar amb un exem-ple, l’ús conjuntiu d’aigües super-ficials i subterrànies ha estatàmpliament debatut en les dues

últimes dècades a Espanya, i crec que és aixícom cal fer les coses. L’aqüífer és un embas-sament subterrani. I si se n’extreu aigua,cal reca-rregar-lo per mantenir-ne l’equilibri. Aquestarecarrega pot ser natural o planificada. I ja tenimexperiències d’ambdós casos.En aquesta línia,al Llobregat es va a fer una experiència inte-ressantíssima que tothom hauria de conèi-xer: la construcció d’una barrera contra la intru-sió salina mitjançant aigua regenerada. La ideaés injectar aigua per crear una cortina que impe-deixi l’entrada d’aigua del mar. Però a més calanar omplint l’aqüífer, perquè, si se’n continuaemprant l’aigua, la cortina al final tindrà un efectemolt limitat. Aquesta és la clau en l’ús de lesaigües subterrànies:extracció i recàrrega.Omplir-los en èpoques d’abundància i extreure’n finsi tot una mica més del compte en èpoquesde sequera. L’aqüífer és en definitiva una granreserva considerada cada vegada més de caràc-ter estratègic.

NP: Al mateix temps, el Depar-tament de Política Territorial de laGeneralitat de Catalunya està fentun AVE,un metro i altres obres de

gran envergadura que obstaculitzen i afectenaqüífers. I això també es fa a les Balears i a altresllocs.Encara no està molt estesa una consciència

El Decret de sequera

ha propiciat un

debat molt viu entre

els agents socials, i

ha posat de manifest

la possibilitat que es

plantegi una nova

guerra de l’aigua

36

que els aqüífers són una reserva estratègica.Cadascú va a la seva i aplica polítiques sectorials.

RM: Jo no crecque sigui unaqües-tiódemala fe,sinóde falta de coor-dinació. És similar al que succeeixamb les riuades a la conca baixa

del riu Llobregat,que estan potenciades en granpart per la impermeabilització urbana. Aixòvol dir que cal deixar de fer cases? No, però síque cal fer-les d’una altra manera, amb altrespaviments que no afavoreixin tants escolaments.El mateix hem de fer en el cas de l’AVE, quanpassi per l’aqüífer del Llobregat.El túnel del trenes pot convertir en una pantalla que pertorbi lacirculació subterrània de l’aigua. Aquesta obrapertorbarà l’aqüífer? Doncs cal valorar-ho perdecidir quina és la millor solució.

LAFH: Bé, un altre tema controver tit queha motivat un foc creuat durant molt tempsentre experts, tècnics i funcionaris és el deles dessalinitzadores.Ara sembla que hi ha unapolítica oficial que afavoreix la seva implan-tació. Segons les dades que es manegen oficial-ment a Espanya hi ha en aquests moments alvoltant de 900 dessalinitzadores que, lògica-ment, varien considerablement pel que fa ala grandària i la capacitat.Què ha passat perquè

la dessalinitzadora hagi vençut les resistèn-cies més aferrissades i s’hagi convertit en unelement més de l’arsenal de la gestió integradade l’aigua? Hem trobat de cop i volta una «solu-ció màgica»?

NP:Estàpassantunacosa semblantal que succeïa fa anys ambels parcseòlics. Havia gent que deia queno solucionaven gens, que eren

una ximpleria, i ara en volen posar pertot arreu.Abans no eren un bon negoci i ara sí. Ara ambla dessalinització passa el mateix. Si no fos unaalternativa per al transvasament o per a inter-vencions d’aquest tipus, ara semblaria que és lasolució per a tot.I no és així:és una bona mesuraen el context adequat. En el cas de Catalunya,l’aposta per la dessalinització és una aposta quan-titativament (60 hectòmetres cúbics) i qualita-tivament molt important. Ens permet disposard’aigua de molt bona qualitat, que és un delsproblemes més greus que tenim en el cas delLlobregat, a causa de les mines de sal i de lesdepuradores. Si barregem l’aigua del riu amb lade la dessalinitzadorapodemaconseguir un canvide qualitat espectacular. La dessalinitzadora tél’avantatge i l’inconvenient que ha de funcionarconstantment,noespotdesconnectar.Això signi-fica queenèpoqueshumides,quanhi hagi bastantaigua, es pot disminuir la pressió sobre altresrecursos, es pot guardar aigua d’altres fonts. Lapart negativa és que gastarà bastant energia iemetrà CO2.Per això cal establir un balanç entreavantatges i desavantatges per decidir si val lapena o no.

RM: La dessalinització tél’avantatge que el cost de lesmembranes de filtració ha baixatde manera significativa, entre un

10 i un 20% anual. El que no s’ha aconseguitreduir encara és l’aportació energètica, queés aproximadament de 4 kwh/m3. La plantade dessalinització de Blanes és una instal·laciópetita (20.000 m3/dia) que pot requerir fins a5 kwh/m3 si s’hi inclou el procés de captar i distri-buir l’aigua.Aixòés ambaiguademar.Els consumssón molt menors quan es tracta d’aigua salobre.El problema està en la inversió: entorn dels 4euros per cada metre cúbic de capacitat anual.La planta prevista per aBarcelona (60.000m3/d)tindrà uncost d’inversió d’uns 240 milions d’euros. Siho comparem amb altres alternatives,com rege-

nerar aigua depurada mitjançant una plantacol·locada després de la depuradora conven-cional, la inversió seria de 0,26 euros per metrecúbic de capacitat anual. Però els usos seriendiferents,encara que es podria passar a una aiguad’una qualitat superior per recarregar aqüíferso altres usos similars, com ja es fa en altresllocs,la qual cosa,és clar,encariria el procés.Final-ment, tenim la possibilitat d’una altra alternativa:emmagatzemar aigua en el que s’anomenen«embassaments en derivació». La Diputaciód’Àlaba ha finançat la construcció a Vitòria d’und’aquests embassaments, de 7 hectòmetrescúbics de capacitat, i li surt a 1,8 euros d’inversióper cada metre cúbic de capacitat. Actuacions

similars es podrien fer aCatalunya...

NP: Jo crec que a Catalunya seriamolt difícil, és un territori méspoblat, seria socialment moltcomplicat...

RM: Bé, com tot avui dia, tant sies tractadepresonscomd’aquestamenad’embassaments.Peròelmés

important són les magnituds econòmiques quehi entren en joc.Crec que a Catalunya,a la zonade la costa,es podria regenerar i reutilitzar l’aiguaper ausosquenosiguindeconsumhumàdirecte.Aquests recursos addicionals ens permetrien fercoses sorprenents.Per exemple,si portem l’aiguadelTer fins aBarcelona,perquènopodríemretor-nar l’aigua depurada i regenerada fins al Tordera?Crec que seria una opció més raonable econò-micament i ambientalment que no la de dessa-linitzar, encara que la dessalinitzadora sigui mésfàcil degestionar administrativament.Amés,rege-nerar aigua és una cosa que sabem fer i, de fet,ara femuna cosa similar a les plantes deSant JoanDespí i d’Abrera, on produïm aigua potable apartir de l’aigua que baixa pel Llobregat, que enaquests moments no és necessàriament millorque l’aigua d’un efluent secundari de bona quali-tat. És a dir, que sabem fer aigua regenerada dequalitat i es podria destinar a usos que no inclo-guin el consum humà. Costaria transportar-la?Perdescomptat,peròésuna inversióde futurperal país.

LAFH: Jo el vaig entrevistar per a El Periódicode Catalunya per primera vegada fa prop de vintanys i ja plantejava solucions d’aquest tipus.Recordo, a més, que en aquella època va orga-nitzar un congrés internacional a Castell Platja

Crec que a

Catalunya, a la zona

de la costa, es podria

regenerar i reutilitzar

l’aigua per a usos

que no siguin de

consum humà directe


37

d’Aro, a la Costa Brava, sobre la regeneració ila reutilitzacióde l’aigua,al qual van assistir expertsi administradors deCalifòrnia,Israel i d’altres llocsdel món que van mostrar les solucions que esta-ven implementant.Què ens ha passat? Per quèno hem avançat més per aquest camí?, per quèencara parlem de la regeneració de l’aigua comsi fos la gran novetat i no hem aconseguit inte-

grar-la dintre de la política hídricadel país?

RM: Per les mateixes causes quevan sofrir i sofreixen els que

proposen aquest tipus de solucions.Aquí tincun document d’inicis de l’estiu de 2005 del’Associació de Subministradors d’Aigua deCalifòrnia,que engloba al voltant de 440 agèn-cies, en el qual sol·liciten a les autoritats fede-rals i estatals que es concedeixi més competèn-cia als ens locals perquè desenvolupin aquestessolucions.Qui ha desenvolupat la reutilitzacióa Catalunya? Els que estan en contacte amb larealitat del recurs,els que necessiten aigua pera una varietat d’usos –tant si és per a campsde golf com per a cultius de blat de moro, oper al que sigui– i busquen les diferents mane-res disponibles de satisfer la demanda.La Dipu-tació d’Àlaba ha fet una inversió de 28 milions

d’euros per construir la xarxa de subminis-trament en alta d’aigua de reg en 10.000 hectà-rees, que inclou l’embassament en deriva-ció. La planta per regenerar l’aigua ha costat3,25 milions d’euros i produeix 12 hectò-metres cúbics l’any, suficient per satisfer elconsum durant l’estiu i per emmagatzemar-ne a l’hivern. El seu cost de funcionament ésde 0,4 milions d’euros l’any. Els agricultorspaguen la distribució, l’explotació i el bomba-ment fins a la seva parcel·la. Ara, a més, Vitò-ria pot requalificar sòl agrícola a industrialperquè ja té resolt el problema de l’aigua. I aixòinteressa a les companyies, com la Merce-des, que llavors s’instal·len en aquests llocs.La regeneració de l’aigua no és la panacea, noho resol tot, però ajuda molt. I, el més impor-tant és que sabem fer-ho i podríem fer un saltqualitatiu important.Amiemsorprènara aquestareconversió sobtada a favor de les dessalinitza-dores; sembla que per ser moderns ara cal teniruna bona dessalinitzadora.Però hi ha altres solu-

cions i les hauríem d’estudiar ambdeteniment.

NP: Nosaltres pensem que ladessalinitzadora està sobredi-

mensionada, que amb 30 hectòmetres cúbicsbasten, no en fan falta 60. Però, és clar, comvan dir els enginyers de l’Agència Catalana del’Aigua, s’acaben els fons europeus, així que

posem-ne una de 60 hm3. I enscobrim per al futur.

RM: Doncs fixa’t quin error.Estemcom als anys 80,pensant que ens

faran un gran regal d’inversió,però després hauràde venir un conseller a dir-nos als ciutadans:«Escolti,que hem d’apujar el cànon de l’aigua».

LAFH:Bé,per acabar,permetin-me una preguntade tall «existencialista»: la gestió de l’aigua ha

d’estar nomésenmansdels engin-yers?

RM: No ha d’estar només enmans dels enginyers,ni dels polí-

tics, ni dels ecòlegs.Ha de ser objecte d’un debati d’una reflexió en la qual participin els profes-

sionals i els usuaris en general.

NP: Ha d’estar en mans de quisàpiga gestionar-la d’acord ambels objectius d’una gestió inte-

grada que coincideixi amb les directrius de laDirectiva marc. Tant se val si és un enginyer,un biòleg o el que sigui.De tota manera,no crecque pugui estar en mans d’una sola professió–que no ho està, eh?–, ja que és un tema moltcomplex.A més,crec que hi ha d’haver una altracosa important, i és que la societat els acuiti,que hi hagi una consciència social, de maneraque quan aquests tècnics, enginyers o biòlegsboníssims vinguin amb un pla magnífic, algúels faci obrir els ulls i els recordi altres opcionsi possibilitats.Hi ha sempre una espècie de pater-nalisme, i als tècnics els costa «descendir» aparlar amb els simples mortals. Cal que enscreguem el tema de la participació i que la gentpugui intervenir en el disseny d’aquestes polí-

tiques.

RM: Aquest tipus de decisionsafecten els ciutadans, igual que lamillor capacitat industrial i la major

rendibilitat i fiabilitat de la seva indústria.Per tantels usuaris, de manera estatutària i organit-zada, han de participar en aquest procés depresa de decisions. Cal que desenvolupemfòrums, com els que en altres llocs es deno-minen consells assessors,que incloguin profes-sionals i ciutadans amb credibilitat i coneixe-ments contrastats.

LAFH: Recolzar-se en l’enquesta pública i enel seu resultat, valorat pel dictamen del consell

assessor.

NP: L’Administració està acostu-mada a pensar que els organismesde participació no tenen veu ni

vot,i que pot prendre decisions sense fer consul-tes prèvies.No tenimaquesta tradicióde consen-suar.A la personaqueva fer elDecret de sequerano se li va ocórrer consultar amb els afectatsperquè no hi ha costum de fer aquesta menade coses. El CUSA hauria de rebre informaciói emetre opinions que guiïn les decisions del

govern.

RM: La participació ciutadana éscrítica. El govern, quan fa unaproposta, no pot pretendre que

el projecte quedi immaculat,perquè hi ha altrespartícips els plantejaments dels quals caldràescoltar i tenir en compte. Tothom té dretslegítims que s’han d’atendre.•

Nosaltres pensem que

la dessalinitzadora

està sobredimen-

sionada, que amb

30 hectòmetres

cúbics basten, no en

fan falta 60

38

La política de l’aigua delgovern de la Generalitat

39

La política de l’aigua del Govern de laGeneralitat

Des d’un primer moment, el Govern sorgitde les eleccions de la tardor de 2003 va posarcom a objectiu abordar la solució de les neces-sitats del cicle de l’aigua a Catalunya d’una formaalternativa a la política de transvasaments delGovern de l’Estat, recollida en el Pla hidrolò-gic nacional.Així es va manifestar repetidament,i aquest objectiu va ser compartit perl’Administració de l’Estat a partir de març de2004,després de les eleccions generals,quan elnou Govern va assumir aquestes reivindicacions,i va imposar els seus criteris a tot el país.La «polí-tica de l’aigua» del Govern de la Generalitatdesenvolupa i aplica a les característiques espe-cífiques de Catalunya, allò que es preveu a laDirectiva marc de l’aigua.Això ha significat esta-blir nous criteris i noves pràctiques en la línia desostenibilitat, en la relació, en general, amb elcicle natural de l’aigua.L’aigua no és només un recurs econòmic, sinóun bé que genera vida, activitat econòmica isocial, que conforma l’espai fluvial, que no ésnomés un element generador de riquesa econò-mica, sinó que està lligat a la qualitat de l’entorni l’incrementa i, a més a més, conserva la florai la fauna aquàtica. Això representa una novamanera d’entendre la relació dels usuaris, quesom tots, amb l’aigua.És possible gestionar el recurs sense transva-saments, respectant la vida a la llera i evitantles grans derivacions de cabals inadmissibles pera l’entorn:sota aquest criteri està apunt d’aprovar-

se definitivament el Pla sectorial de cabalsmediambientals de les conques internesdeCata-lunya, que ja es destaca com un símbol i repre-senta el primer pas en l’aplicació pràctica dela política de l’aigua del Govern.Des de la pers-pectiva de l’ús,també hi ha una nova manera defer servir l’aigua: no com un objecte per usar illençar sinó donant-li la consideració que mereixcom a recurs escàs i estratègic que cal estal-viar, que cal consumir de manera racional. Lagestió s’ha d’enfocar d’aquesta forma, emfatit-zant el criteri de contenció en la gestió de lademanda, que sempre ha de prevaler sobre elde garantia de la quantitat de recurs i el de cobriruna demanda desbocada a qualsevol preu.Hem de valorar tots els tipus d’aigua disponiblei intentar que, sigui quina sigui la seva qualitatinicial,pugui estar a l’abast de tots els usos,depe-nent de la seva idoneïtat.

L’estat de l’aigua a Catalunya

La problemàtica existent en matèria d’usosconsisteix fonamentalment en l’absència deplenes garanties qualitatives i quantitatives d’aiguaen els voltants dels diversos escenaris als qualsva destinat aquest recurs i en el moment quemés es necessita:turisme estival,reg,proveïmentdomèstic de grans poblacions, indústria, gene-ració d’energia elèctrica... Fins ara, quan existiaalgun problema qualitatiu o quantitatiu de l’aigua,l’Administració hidràulica intentava resoldre elsproblemes aportant recursos de qualitat defonts molt llunyanes al focus del problema, laqual cosa provocava l’abandó dels recursos

El director de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) explica els eixos de lapolítica del Govern de la Generalitat: situació, solucions, accions prioritàries iels grans reptes pel que fa a la gestió de l’aigua a Catalunya.

Jaume Solà Campmany,Director de l’Agència Catalana de l’Aigua

contaminats propis,sense cap preocupació perrecuperar-los en origen.

Solucions que caldria adoptar

El nostre cicle de l’aigua és el més car d’Europa,a causa de les característiques climàtiques i dela concentració de la població en la franja costa-nera, sense oblidar l’important augment depoblació en pocs anys.En l’actualitat,cal conso-lidar el model de planificació hidrològica resul-tant de la derogació parcial del Pla hidrològicnacional. Per a això, caldrà ordenar la voluntatde l’Administració i la dels destinataris del recurs.En aplicació del principi de subsidiarietat de laDirectiva marc, l’actual Administració de l’aiguapretén resoldre els problemes existents en cadaescenari amb els recursos més pròxims, i deixarles aportacions de recursos més llunyans coma solució d’emergència si les primeres no sónfactibles. L’objectiu general en tots els casos ésla gestió integrada, la qual cosa significa mobilit-zar tots els recursos disponibles en un mateixterritori i condicionar, des de l’Administració,els usos de l’aigua a la utilització del recurs mésapropiat depenent de les necessitats qualitativesd’aigua de l’usuari.A Catalunya,l’aigua disponibleprocedeix de les fonts de proveïment següents:- Aigua regulada en embassaments.- Aigua subterrània, regulada en aqüífers.- Aigua que circula per les xarxes de proveïmenten alta.- Aigua regenerada.- Aigua procedent de plantes dessalinitzadores.La gestió integrada del recurs permet trans-metre, des de l’Administració de l’aigua,una claraintenció, a partir d’ara, de canvi de paradigma:les decisions sobre quin tipus d’aigua es destinaa un ús determinat no han de ser exclusivamentde l’interès econòmic de l’operador, sinó quepassen a ser de l’interès econòmic de la gestiómillor i més eficient dels recursos en el territori.L’arribada de recursos de qualitat, a través deles fonts citades, i el fet de posar-los a la dispo-sició dels usuaris,suposa que aquests nous recur-sos representin un complement, en termesd’equivalència econòmica,que permeti atendreles demandes punta estacionals i els episodisd’empitjorament de la qualitat, mantenint unnivell més o menys intens d’aprofitament delsrecursos locals, que en qualsevol cas s’han decontinuar utilitzant i per tant mai han de quedaren l’oblit.

És evident que aquest canvi de paradigmarespecte a la gestió no és senzill de portar aterme, ja que s’han de tenir en compte factorseconòmics, culturals, d’harmonia intermunici-pal... Per aquesta raó, l’Administració de l’aiguaha d’intervenir i, segons les seves competèn-cies, ha d’exercir l’autoritat definint amb clare-dat els objectius, als quals s’arribarà seguintun procés regulat, net i democràtic que garan-teixi la participació de tots.Aquest procés comença a ser conegut com les«normes de l’endemà», que condicionaranl’àmbit receptor depenent de les decisions queprengui l’Administració de l’aigua. Així, doncs,la disposició habilitadora de cada transferènciade recurs des d’una d’aquestes fonts de proveï-ment haurà de determinar, depenent de lescircumstàncies d’explotació i dels objectiusde confort hidràulic a què es desitgi arribaren cada cas, el marc d’ordenació dels usosque sigui desitjable posteriorment a l’entradaen servei de la transferència del recurs des d’unaxarxa de distribució determinada.

Actuacions prioritàries

Aquestes actuacions tenen com a objectiul’increment de la disponibilitat dels recursoshídrics mitjançant actuacions en dessalinització,reutilització, recuperació d’aqüífers, intercon-nexió de xarxes de distribució i propostesd’estalvi. També treballarem per fomentar l’increment dela disponibilitat dels recursos hídrics subterra-nis mitjançant la reducció de la contaminació ila garantia d’un ús racional i mesurat, sense obli-dar la millora ambiental i de qualitat de l’aiguaa partir del control i la millora dels abocamentsi la recàrrega dels aqüífers amb aigües regene-rades.Algunes de les actuacions prioritàries lligadesa les aigües superficials o marines destinades al’increment de la disponibilitat dels recursoshídrics que figuraven en l’epígraf 5 de l’annex IVdel Reial decret legislatiu 2/2004, pel qual esva modificar la Llei 10/2001, del Pla hidrològicnacional, que seguiran essent finançades ambfons de cohesió europeus, formarien par td’aquest grup:

Dessalinitzadora del Llobregat

La planta dessalinitzadora del Llobregat, promo-guda per l’Agència Catalana de l’Aigua, permetrà

40

Les decisions sobre

quin tipus d’aigua

es destina a un

ús determinat

no han de ser

exclusivament de

l’interès econòmic

de l’operador

La política de l’aigua del govern de la GeneralitatJaume Solà

41

obtenir aigua apta per al consum humà a partirde l’aigua del mar. Aquesta planta se situaràen els terrenys de l’actual depuradora del BaixLlobregat en el terme municipal del Prat i tindràun cabal de disseny de 60 hm3/any (aprox.170.000 m3/dia).

Ampliació de la dessalinitzadora deTordera

Aquesta instal·lació ha estat la primera de lesconstruïdes a Catalunya. La seva ampliació consis-tirà en la construcció d’un dipòsit d’aigua trac-tada i en la implementació de més unitats demembranes.

Basses de regulació per a les plantespotabilitzadores de Sant Joan Despí iAbrera

Aquestes actuacions regularan els cabals diarisdel riu Llobregat, i milloraran el subministramentd’aigua per a les plantes de Sant Joan Despí iAbrera des de les quals s’abasteixen parcialmentBarcelona i la seva àrea metropolitana.

Ampliació i millora del tractament dela potabilitzadora d’Abrera

Aquesta instal·lació es troba al límit de la sevacapacitat, i per tant s’haurà d’implantar una terceralínia de tractament, i s’haurà de mantenir la plantaen funcionament durant les obres d’ampliació.

Proveïment des de l’embassament de laLlosa del Cavall fins a Igualada

Per a l’abastament en alta de les comarques delSolsonès, l’Anoia i el Bages des de l’embassamentde la Llosa, es té en compte l’ampliació de laplanta potabilitzadora existent fins a la sevamàxima capacitat de disseny, 350 l/s, així coml’arribada de la conducció Anoia-centre finsal futur dipòsit d’Igualada, amb una longitudde 25 km amb les seves corresponents deri-vacions i dipòsits de trencament de càrrega.

Perllongament de la conducció Abrera-Fontsanta fins al Prat de Llobregat

S’aconsegueix la màxima garantia d’abastamentper a les actuals activitats futures del Deltadel Llobregat. Alhora, amb aquesta actuació, esmillorarà la qualitat de subministrament d’aiguaa tota la xarxa pública de distribució.

Interconnexió de les xarxes deproveïment del Maresme Nord i AigüesTer-Llobregat

Aquesta gran xarxa és d’una gran importàn-cia estratègica, ja que permetrà incrementar deforma considerable la garantia de subminis-trament al Maresme Nord, i incorporarà el cabald’aigua produïda a la dessalinitzadora de laTordera (i la seva ampliació), un total de 20milions de metres cúbics anuals, a la xarxad’ATLL, i amb disponibilitat per a aquesta subco-marca i per a tot l’àmbit regional de submi-nistrament d’aquesta empresa pública.

Connexió entre les ETAP d’Abrera i Carde-deu. Tram Fontsanta-Trinitat

Cal que el subministrament des del Ter i desdel Llobregat pugui arribar a qualsevol puntd’abastament regional d’ATLL. D’aquesta maneraserà possible disposar d’una xarxa més segurai menys vulnerable: la raó fonamental d’aquestaobra és que, quan es presentin problemes ala xarxa del Ter, es podrà disposar de la delLlobregat, i a l’inrevés, ja que els dos dipòsitsprincipals de l’entorn barceloní (Fontsanta iTrinitat), estaran físicament units.

Desdoblament de l’artèria Cardedeu-Trinitat

És una actuació imprescindible per disminuirl’enorme risc amb què funciona el servei del’aigua del Ter a l’entorn metropolità, ja quenomés existeix una conducció entre la plantapotabilitzadora del Ter a Cardedeu i el dipò-sit de la Trinitat, amb més de quaranta anysd’antiguitat i que és impossible de reparar, jaque no es pot aturar el pas de l’aigua més detres o quatre dies. Per aquesta raó, el desdo-blament de seguretat és imprescindible.En síntesi, aquestes quatre actuacions perme-tran la connexió de la xarxa d’abastament del’àmbit ATLL amb altres àmbits propers, aixícom la millora de la gestió de la mateixa xarxaprincipal.

Reforç del proveïment de la CostaBrava-centre

Amb aquesta actuació es cobriran les garan-ties d’abastament dels municipis costaners dela part central de la Costa Brava, per a la xarxa

de conduccions necessàries per acomplir aquestsobjectius.

Programa d’estalvi i gestió sostenible.Millora de l’estanquitat de les xarxesde proveïment en alta

Es garanteix l’ampliació de les garanties desubministrament i es procedirà a reparar lescanonades de proveïment que per la sevaantiguitat necessitin resoldre els problemesd’estanquitat.

Les aigües subterrànies i la contami-nació dels aqüífers per purins

Les aigües subterrànies, a Catalunya, aporten el40% del recurs de les aigües de proveïment,equivalent a 640 hm3/any, mentre que en elcas de les aigües destinades a la indústria elpercentatge és d’un 20%. La major part delsnostres municipis s’abasten d’aigües subterrà-nies, encara que la regió metropolitana de Barce-lona, que és la més poblada, i per tant la que mésconsumeix, disposa d’un 75% d’aigua de bocasuperficial i de només un 25% d’aigua subterrà-nia. Aquestes aigües suposen una garantia de submi-nistrament que no pot ser menyspreada, encaraque tothom coneix la problemàtica que la conta-minació per nitrats d’origen agrícola i rama-der està provocant en diverses zones del nostreterritori. Una de les actuacions més prioritàriesés la de garantir la reducció progressiva i signi-ficativa de la contaminació de les aigües, evitarnous episodis contaminants i assegurar queles aigües destinades al proveïment siguin objected’un ús sostenible, equilibrat i equitatiu. Pensem, doncs, en les aigües subterrànies coma font de subministrament d’aigua potable ide suport al reg, i reconeguem la seva contri-bució al manteniment dels ecosistemes aquà-tics, tenint en compte el nou concepte de«demarcació hidrogràfica» que introdueix laDMA, la qual inclou també aquestes aigües dintrede la demarcació, i integra els aqüífers dintre deles conques. El caràcter estratègic de les aigües subterrà-nies obliga a definir una política concreta pera aquest recurs, depenent dels seus trets carac-terístics essencials, encara que l’actual Admi-nistració de l’aigua ja no distingeix entre el recurssuperficial i el subterrani, sinó que considera quel’homogeneïtat entre ambdós és total. Aixòsuposa la integració dels aspectes econòmics,

42

tècnics, ambientals, legals i socials en un marccoherent que permeti el desenvolupamentd’estratègies eficaces i sostenibles per a la gestióde l’aigua, amb l’objecte d’optimitzar econò-micament l’ús conjunt d’ambdues aigües a escalade conca. Així, doncs, una altra actuació destacada entreles prioritàries en aquest camp a Catalunya, ésla recuperació dels recursos subterranismitjançant la regeneració d’aigües depurades,passant de depurar per abocar al mitjà a rege-nerar per subministrar. És important interio-ritzar un dels principals conceptes «revolucio-naris» de la nova política de l’aigua: passar del’aigua recurs a l’aigua vida. Aquest és el nostrerepte, complir els objectius mediambientalsen un termini concret, en els següents aspectes:• Evitar o limitar l’entrada de contaminants alsaqüífers, amb especial atenció als purins, i impe-dir la deterioració de totes les masses d’aiguasubterrània. • Protegir, millorar i regenerar totes aquestesmasses, i garantir un correcte equilibri entrel’extracció i l’alimentació de d’aquestes massesque n’asseguri el bon estat ecològic. • Invertir tota tendència significativa i sostingudaa l’augment de la concentració de qualsevolcontaminant a causa de les repercussions del’activitat humana, amb l’objecte de reduir progres-sivament la contaminació de l’aigua. • Recuperar per als diversos usos els aqüíferscontaminats, i recarregar-los amb aigües rege-nerades. En aquest sentit, és imprescindible la cores-ponsabilitat entre l’Administració local i la del’aigua en tot el que es refereix a la proteccióanticontaminació dels aqüífers, així com en lapolítica d’accions coercitives, a través de prohi-bicions, vigilància continuada i imposició desancions a tots aquells que afectin negativamentla qualitat de l’aigua subterrània. Mereixen una atenció especial les necessàriesdefinicions de perímetres de protecció dels aqüí-fers per evitar que s’hi dipositin contaminantsque puguin afectar la qualitat de les seves aigües.El Pla d’abastaments de Catalunya, que actual-ment està redactant l’Agència Catalana de l’Aigua,disposarà mesures generals de protecció per alspous d’abastament de poblacions.Les actuacions programades en aquest àmbitgeneral de les aigües subterrànies són:

Basses de recàrrega en l’aqüífer delBaix Llobregat

Amb l’objecte de resoldre la problemàtica gene-rada al Vall Baix del riu Llobregat a causa de laimpermeabilització del territori provocada perla construcció d’infraestructures de transporti per la urbanització creixent, es considera queaquestes basses permetran la recàrrega artifi-cial de 6,7 hm3/any, com a mesura compensatòriaa l’esmentada impermeabilització, cosa que afavo-rirà l’equilibri entre recàrregues i extraccions imillorarà la gestió de l’aigua.

Descontaminació de l’aqüífer del Besòs

Aquestes actuacions incrementaran la dispo-nibilitat de recursos hídrics a les conques inter-nes de Catalunya, mitjançant l’explotació del’aqüífer de la Cubeta de la Llagosta, fent servirles millors tècniques de potabilització disponi-bles avui dia. Es pretén extreure un cabal supe-rior als 15 hm3/any, mitjançant la construcció dediversos pous i la potabilització de les aigüesamb osmosi inversa, i recarregant l’aqüífer ambaigües residuals regenerades.

Actuacions addicionals de reutilitzacióal Llobregat i a Tarragona

Consisteixen en l’ampliació i la millora dels trac-taments de reutilització de les aigües de les depu-radores adjacents a la gran estació de tracta-ment d’aigües residuals del Prat de Llobregat,com l’EDAR de Gavà-Viladecans, la de Sant Feliude Llobregat, la de Martorell, així com les delàmbit tarragoní, com les depuradores de Tarra-gona, Reus i Vila-seca-Salou.

Descontaminació d’aqüífers

El fet d’haver desestimat la solució del trans-vasament, inclosa en el PHN i recentment dero-gada, implica l’obligatorietat de descontami-nar i recuperar els aqüífers de manera prioritària:cap massa d’aigua es pot donar per perduda. Això ens obliga a entrar en un mercat nou i inex-plorat en el qual qualsevol solució serà, d’entrada,difícil d’aplicar en els nombrosos casos en elsquals existeix una contaminació difusa. Per totaixò, és el moment d’adoptar solucions que inclo-guin l’ús de noves tecnologies que resolguin elproblema que representa aquesta contamina-ció mitjançant l’aplicació dels diferents sistemes

que avui ja existeixen en el mercat, per seguirfent servir aigües contaminades, un cop supe-rada la seva contaminació (i alhora millorar laqualitat dels aqüífers), sense abandonar, perdescomptat, cap recurs. Els aqüífers contaminats per nitrats s’inclouenen les zones declarades vulnerables en rela-ció amb la contaminació per nitrats procedentsd’activitats agrícoles en els decrets 283/1998,de 21 d’octubre, i 476/2004, de 28 de desem-bre. La superfície aproximada de masses d’aiguarepresenta uns 4.306 km2, que corresponena 321 municipis. Un terç dels municipis de Cata-lunya estan en zona vulnerable, la qual cosarepresenta un total de 1.468.703 habitants. Segons dades del Pla d’abastament de Cata-lunya, els recursos destinats a proveïment afec-tats per una concentració de nitrats superiora 50 mg/l s’avaluen en uns volums entre 25 i35 hm3. En les zones declarades vulnerables hiha 25 masses d’aigua en les conques internes deCatalunya i 6 en les conques intercomunità-ries.Els valors més elevats de concentració de nitratss’obtenen en les aigües subterrànies mostreja-des en les zones del Maresme, Osona i Lleida.Les dades de desembre de 2004 indiquen ques’han detectat 197 xarxes afectades, de les quals62 (el 49%) tenen prevista una actuació en elperíode 2005-2006 i 64 (el 51%) estan en unasituació d’actuació proposada a mitjà o llargtermini. Aquestes 64 xarxes de proveïment afectadesper nitrats tenen definides les seves correspo-nents actuacions en el Pla d’abastament de Cata-lunya. Una vegada estudiat cada cas, es proposala solució al proveïment en zones afectades pernitrats sobre la base de l’aplicació de tractamentsde desnitrificació de l’aigua. La prioritat del tractament d’aigües subterrà-nies contaminades per nitrats destinades alproveïment de poblacions ha de centrar-seen municipis l’única alternativa vàlida dels qualsés precisament aquesta, una vegada s’hagindescartat per motius tècnics i econòmics laresta. En aquest sentit el context territorial alqual em refereixo és de nuclis poblacionals petits,aïllats i d’una baixa disponibilitat pressupostà-ria.Per complir amb aquest objectiu i ajudar elsmunicipis afectats s’ha definit un pla d’actuaciópressupostat en 23 milions d’euros que dispo-sarà de fons de cohesió europeus dins de lesactuacions alternatives a la connexió CAT-Abrera.


43

Se’n veuran beneficiades les comarques mésafectades en l’actualitat, en tot el territori català,com és el cas de l’Alt Empordà, el Gironès, elPla de l’Estany, el Baix Empordà, la Selva, elMaresme, la Garrotxa, el Ripollès, Osona, elBerguedà, el Bages, l’Anoia, l’Alt Camp, el BaixCamp, la Conca de Barberà, el Tarragonès, laRibera d’Ebre, la Terra Alta, la Segarra, el Plad’Urgell, la Noguera, l’Alt Urgell i el Pallars Jussà.

La millora ambiental de les aigües

Les estacions depuradores i, per extensió, elssistemes públics de sanejament, són instrumentsbàsics per realitzar la gestió integrada de l’aigua.Han de fer possible la millora qualitativa delsabocaments a la llera, la disminució de càrregacontaminant abocada i la possibilitat de reca-rregar els nostres aqüífers.La millora en la qualitat de l’aigua suposa gua-nyar en quantitat de recurs i en qualitat de vida,en definitiva. En aquest sentit, les actuacions previstes a Cata-lunya, són les següents: • Programa d’increment del tractament enels sistemes de sanejament per a la milloraambiental i de la qualitat de les aigües de proveï-ment a la conca del Llobregat.• Programa de sanejament d’aigües residualsurbanes (PSARU), la revisió del qual, (PSARU2005) ha estat aprovat inicialment pel Conselld’Administració de l’Agència Catalana de l’Aiguael proppassat 22 de juliol.• Recuperació hidromorfològica als rius Carde-ner, Llobregat i Ter. • Projecte de restauració hidrologicoambien-tal dels residus salins del Llobregat per a la millorade la qualitat de l’aigua.En aquest capítol també és important mencio-nar el futur pla integral de protecció del Deltade l’Ebre, que actualment s’està començant aredactar.

Els estudis d’inundabilitat i la milloradel drenatge urbà

La problemàtica existeix en una part importantdel nostre territori, la més poblada i, per tant,la més sotmesa a pressió urbanística. Es tracade la franja costanera catalana i l’àmbit de l’àreametropolitana de Barcelona, on l’Agència hadesenvolupat treballs com els plans directorsd’avingudes del Besòs i del Maresme i el Pla

director d’aigües pluvials, aquest últim redac-tat en col·laboració amb l’EMSHTR. En aquestes zones, on existeix un risc més elevat,en general, atesa la gran densitat humana queels ocupa, els problemes als quals ens enfron-tem són d’unes característiques diferents enrelació amb les zones adjacents als «grans» riusde Catalunya. Aquest problema es refereix aldrenatge urbà.La proliferació de la construcció d’habitatges,que va íntimament lligada a l’augment de la quali-tat de vida, a la millora de les vies de comuni-cació i al creixement industrial, sotmet els terrenyssobre els quals s’ubica a una greu impermea-bilització: carrers asfaltats, teulades, hiverna-cles, vivers amb zones de conreu sobre làmi-nes plàstiques, etc., injecten les aigües procedentsde la pluja a col·lectors, o directament pels carrers,i concentren els cabals en pocs punts de descà-rrega, que provoquen en les lleres un incrementinstantani i desmesurat de cabals. Aquest fluxo és inassolible per les seves seccions de desguàs,o provoca problemes aigua avall, la qual cosasuposa afeccions per inundació a terrenys queabans no eren afectats per les avingudes. Si laxarxa de drenatge és insuficient per absorbiraquests cabals instantanis, les afeccions es produei-xen sobre els mateixos terrenys urbanitzats.Davant d’aquesta problemàtica, que en les zonesmés urbanitzades de Catalunya comença aser preocupant, cal adoptar criteris de preven-ció per garantir la solució dels casos més espec-taculars i, sobretot, per assegurar que no espuguin produir amb la virulència actual, en aque-lles zones susceptibles de ser urbanitzades enel futur.La mesura més senzilla i a la vegada més compli-cada que cal adoptar, és que els actors implicatsen aquestes transformacions «canviïn el xip»,amb l’objecte que tant el promotor, com elsseus tècnics, com l’Administració urbanística,prenguin consciència de la importància queté retornar el «respecte a les lleres», que fatemps que s’ha perdut. Les lleres públiques(sobretot les petites) han sofert un procés decompressió intolerable, que està arribant a unpunt sense retorn. La reserva de terrenys perme-ables dins les zones que s’han d’urbanitzar ésindispensable per garantir un correcte drenatgeurbà, de manera que les aigües que no es podeninfiltrar naturalment, a causa de la impermea-bilització, puguin fer-ho, mitjançant rases drenants,amb dipòsits de recollida d’aigües pluvials dels

La reserva de

terrenys permeables

dins les zones que

s’han d’urbanitzar

és indispensable per

garantir un correcte

drenatge urbà

44

blocs de pisos i dels habitatges unifamiliars i pluri-familiars, o en basses de laminació. La «pèrdua» de terreny urbanitzable, destinat aaquests usos, mai agrada al promotor, però ésindispensable fer aquest «sacrifici» per evitarproblemes en el futur. La despesa resultant deles obres de construcció de dipòsits subterra-nis es pot veure compensada també per la reuti-lització d’aquestes aigües. L’exemple (a gran

escala) de Barcelona és clar i indica una tendèn-cia cada cop més acceptada socialment. La idoneïtat del drenatge urbà té una relaciódirectament proporcional a la seguretat de lespersones i dels béns dipositats sobre la zonainundable generada per la urbanització, la qualcosa suposa que qualsevol pressupost teòri-cament extraordinari que pugui resultar de laseva implementació serà, sens dubte, amortit-zat en el futur. El disseny acurat d’una nova xarxa de drenatgepluvial haurà de tenir en compte que la urba-nització suposa un augment del volumd’escolament de la pluja, provocat perl’augment d’impermeabilitat del sòl, que s’hade compensar reduint els cabals punta resul-tants mitjançant elements de laminació, ambl’objecte que l’abocament d’aigües pluvials noes produeixi directament sobre la xarxa dedrenatge existent, de manera que s’eviti quees col·lapsi, sinó que abans s’adreci cap auna bassa de laminació.També és important tenir en compte que laxarxa de col·lectors es dimensionarà per absor-bir els cabals que realment puguin entrar a travésdels embornals, ja que, molt sovint, grans diàme-tres són antieconòmics, atès que les reixes maipodran absorbir el cabal de disseny. Cal, doncs,col·locar les reixes més adients per a la màximaabsorció de cabals, i garantir que l’aigua queno entra al col·lector i, per tant, discorre pelscarrers, no trobarà obstacles que provoquin ques’embassi i podrà arribar a un dispositiu de lami-nació, a través de canals o de col·lectors inter-ceptors, sense assolir al carrer calats que supo-sin un risc per a la població, la qual cosa resoldriatambé el drenatge dels punts baixos i el pas sotales vies de comunicació (carreteres, ferrocarrils).Per acabar, s’ha de dissenyar adequadament lacapacitat de les basses de laminació, depenentdel coeficient d’escolament de la zona que s’hade drenar i del període de retorn. Per tot això, el disseny del drenatge urbà exigeixadoptar una visió global del problema, que noes redueix únicament a garantir l’evacuacióde les aigües a la zona que s’ha d’urbanitzar, sinóque implica la realització prèvia d’un estudihidrològic de detall que calculi els cabals asso-ciats a diversos períodes de retorn, com a pasprevi a la realització de l’estudi hidràulic que,partint d’aquestes premisses, dimensioni i resol-gui el drenatge, tenint en compte la totalitat delcamí que han de recórrer les aigües, fins arribara la llera principal o al mar.

Els recursos econòmics que s’han de destinara aquests estudis, i a les obres que resultende l’aplicació de les seves determinacions, sónsuperiors als que convencionalment s’hi handedicat. Els promotors i les administracionsresponsables de la planificació urbanística hande tenir el total convenciment de la necessi-tat de portar a terme aquests treballs, ja que dela seva realització dependrà la seguretat futurade les persones i els béns materials situats enla zona urbanitzada. Si no fos així, cada cop que un xàfec intens desca-rregui sobre una petita conca molt urbanitzada,els seus habitants patiran les conseqüènciesdesagradables i indesitjables associades a unainundació. En les mans de tots està minimit-zar els riscos i disminuir la vulnerabilitat. Per arri-bar a aquesta finalitat, s’ha de començar perprendre consciència de la situació actual i adop-tar les mesures de control adequades. Aquestés el gran repte al qual ens enfrontem i al qualjornades com aquesta contribueixen a donarla importància que realment té.Si entre tots en som conscients, continuaremamb pas ferm avançant en l’harmonització dela nostra feina quotidiana, treballant amb unscriteris homogenis i consensuats, cosa que sensdubte redundarà en una millor protecció i unamajor seguretat dels ciutadans.

La participació ciutadana

El dictat de la societat democràtica ha de preva-ler sobre qualsevol altre mandat de la Directiva:les tres característiques comunes a tots ells (trans-versalitat, incertitud i complexitat) conduei-xen a un enfocament de deliberació pública iaprenentatge social. Cal governar per consensi, per tant, no es pot donar un sol pas sense susci-tar i resoldre el debat social sobre els rius quevolem i sobre els costos de l’aigua que haurande repercutir en els consumidors. Per primer cop, hem d’integrar en el concepted’interès general de la nostra col·lectivitat totallò que pugui afectar les noves generacions, laqual cosa invalida moltes formes d’actuar delsprotagonistes que fins ara han dominat l’escenaride la gestió de l’aigua. La participació concretaimplica un procés interactiu i dinàmic, basaten el foment de la confiança i la seguretat queles opinions del públic i de les «parts interes-sades» seran tingudes en compte i tindran unainfluència real en la elaboració dels plans degestió de conca fluvial.

Sembla lògic

admetre que el cicle

de l’aigua ha de

finançar-se al 100%

a càrrec dels

recursos que genera,

i que això implica

també una millora

en el finançament

de l’Agència

Catalana de l’Aigua


45

Cal, doncs, una comunicació social i institu-cional efectiva, amb l’objecte que les perso-nes consultades s’involucrin i influeixin realmenten la planificació i en els processos de presade decisions. Per tant, el que cal és donar prio-ritat des de l’inici a la participació mitjançant lesaccions més adients que permetin en un curttermini de temps mostrar resultats que fomen-tin i mantinguin el compromís. Aquestes accionss’han d’adaptar a l’escala apropiada i al grup ogrups seleccionats com a objectius, han d’abordarcurosament les expectatives que es generin, deforma que no s’ultrapassi la capacitat de compliramb els compromisos, i sobretot s’han de recol-zar en els recursos humans i financers adequats.Aquest és un compromís de l’actual política del’aigua. La gestió interdisciplinària dels ecosis-temes hídrics, que integri valoracions socioe-conòmiques, ecològiques i d’ordenacióterritorial, n’és un altre.Tot això implica no només diversificar i moder-nitzar el cos tècnic de totes les institucions rela-cionades amb la gestió de les aigües, sinó tambéun profund canvi institucional que garanteixila transparència administrativa i la participa-ció real dels col·lectius ciutadans en la gestióquotidiana i en la planificació del futur.

El finançament de les actuacions

Sembla lògic admetre que el cicle de l’aiguaha de finançar-se al 100% a càrrec dels recur-sos que genera, i que això implica també unamillora en el finançament de l’Agència Catalanade l’Aigua. Aquesta millora només es pot acon-seguir o bé augmentant la pressió fiscal (o sigui,repercutint els costos del cicle sobre el cicle),o bé mitjançant noves aportacions del pres-supost de la Generalitat, o bé combinantambdues modalitats. Dividint les necessitatsfinanceres per àmbits d’actuació, a Catalunyatenim els següents: • Àmbit de sanejament, les actuacions del qualsón les destinades a la construcció, l’explotaciói el manteniment de les estacions depuradoresi els col·lectors que les alimenten. Les necessitatsfinanceres en aquest àmbit en el període 2005-2014 estan avaluades en 4.849 milions d’euros,cosa que representa el 71% de les necessitatsfinanceres de l’Agència. Aquest àmbit òbviamentés el pressupostàriament més important i hade ser cobert mitjançant el cànon de l’aigua,tot i que en l’actualitat no el cobreix íntegrament.

• Àmbit de disponibilitat, que inclou les actua-cions destinades a la regulació (embassaments),la reutilització, la descontaminació d’aqüífers i ladessalinització. Les necessitats financeres enaquest cas i per al mateix període són de 1.060milions d’euros, equivalents a un 15% del total.El concepte de disponibilitat pretén traslladarels costos de la garantia a escala de conca a totsels usuaris que se’n beneficiïn directament o indi-rectament, de manera que pugui ser possibleredistribuir en termes d’equivalència econòmicacaptacions tradicionals, aigua dessalinitzada oreutilitzada, en cada àmbit territorial. • El nou cànon de disponibilitat que es vol instau-rar permetrà la viabilitat econòmica d’aquestàmbit, així com la recuperació completa de costosque, fins ara, amb el cànon de regulació no erapossible recuperar. També permet una distri-bució de costos més equitativa entre benefi-ciaris directes i indirectes d’una actuació, i afavo-reix una gestió més ambiental i social delsoperadors. D’aquesta forma es pretén recu-perar els costos de la dessalinització, entre altresactuacions ja esmentades. • La resta d’àmbits d’actuació està compost pelsderivats del Programa d’infraestructures locals(obres convencionals de proveïment), per l’àmbitd’execució sobre el medi (actuacions d’intervencióen les lleres) i pel d’ordenació (policia de lleres).Aquests àmbits consumeixen un 26% de lesnecessitats financeres. Finalment, les necessi-tats financeres totals ascendeixen 6.764,09 milionsd’euros en el període 2005-2014.

Conclusió

El nou model de gestió integrada del recurs éssobretot solidari i pretén, seguint el principi desubsidiarietat de la DMA, garantir la coberturade les demandes d’abastament, reg, indústria ioci sense haver de construir nous embassamentsni més plantes dessalinitzadores de les que siguinestrictament necessàries, la qual cosa suposa unestalvi econòmic i posa de manifest el seu interèspúblic i la integració dels seus supòsits a la novapolítica de l’aigua de la Generalitat.Estem convençuts que aquesta vessant de la polí-tica de l’aigua serà assumida per tots els actorsimplicats, ja que des de l’Administració de l’aiguaconsiderem l’adopció d’aquests criteris com aimprescindibles per assegurar una gestió inte-grada del recurs amb les màximes garantiesper a tots els usuaris i sobretot amb el màximrespecte als ecosistemes i a la legislació vigent.•

Cal una comunicació

social i institucional

efectiva, amb

l’objecte que les

persones consultades

s’involucrin

i influeixin realment

en la planificació

i en els processos de

presa de decisions

Tecnologia i Cultura · 2012. 2. 1. · 2 3 EDITORIAL Lluís Reales 38 POLÍTIQUES PÚBLIQUES La...

Documents

Transcript of Tecnologia i Cultura · 2012. 2. 1. · 2 3 EDITORIAL Lluís Reales 38 POLÍTIQUES PÚBLIQUES La...