TECNOLOGIA I DESENVOLUPAMENT, LA FRONTERA ÈTICA · PRESENTACIÓ l segon monogràfic, que ja teniu...
Transcript of TECNOLOGIA I DESENVOLUPAMENT, LA FRONTERA ÈTICA · PRESENTACIÓ l segon monogràfic, que ja teniu...
TECNOLOGIA I DESENVOLUPAMENT,LA FRONTERA ÈTICA
02
Fem entre tots un món més just!Justícia i Pau és una ONG cristiana, de caràcter internacional, que té per finalitat la promoció de la
Justícia i la Pau en el món. Des de 1968 som presents a Catalunya organitzant actes de sensibilitzaciósocial, pressió política i mobilització ciutadana.
Hi ha moltes maneres de COL·LABORAR amb nosaltres:-Com a soci o donant
-Com a membre d’una comissió o grup de treball-Col·laborant en una campanya-Realitzant activitats de difusió
-Ajudant en tasques administratives o de coordinació
Si vols col·laborar amb nosaltres visita ’ns a
www.justiciaipau.org
Justícia i Pau. C. Rivadeneyra, 6, 10è · 08002 Barcelona · T. 93 317 61 77 · [email protected]
JUSTÍCIA I PAU
5 PRESENTACIÓ
Ferran Ramon i Marsal
6 TECNOLOGIA I DESENVOLUPAMENT HUMÀ.
ELS LÍMITS DE L’ÈTICA
Joan Vallvé i Ribera
8 TECNOLOGIA I SOCIETAT EN EL SEGLE XXI
Joan Majó Cruzate
9 POLÍTICA INDUSTRIAL I TERRITORI
Antoni Subirà
10 L’EROS I EL THANATOS DE LA TECNOLOGIA
Narcís Mir i Soler
11 L’IMPACTE SOCIAL DEL CONEIXEMENT CIENTÍFIC I
TECNOLÒGIC: NOTES PER A UNA REFLEXIÓ
Jordi Mercader Miró
12 POLÍTIQUES D’ACCÉS A LES NOVES TECNOLOGIES
Manuel Martí Recober
13 ALFABETITZACIÓ DIGITAL
Àngela Miquel i Anglarill
14 REFLEXIONS SOBRE ELS VALORS ÈTICS EN LA SOCIETAT
DE LA INFORMACIÓ
Josep Amat
16 COMPETITIVITAT I HUMANISME
Miquel Coll d’Alemany
17 MERCAT I TECNOLOGIA: “NOTHING PERSONAL”?
Francesc Solé Parellada
19 INVESTIGACIÓ TECNOLÒGICA I JUSTÍCIA
JM Ferrer-Arpí
20 GALILEO UN AVENÇ TECNOLÒGIC, POLÍTIC, ECONÒMIC
I SOCIAL PER EUROPA
Francisco-Javier Benedicto Ruiz
21 EL FACTOR TREBALL
Xavier Crespan
22 LA INNOVACIÓ, UN PROCÉS D’APRENENTATGE
Xavier Ferràs
23 COMPETIR O COOPERAR
Miquel Barceló Roca
24 ÈTICA I CONSTRUCCIÓ
Francesc Figueras i Bellot
25 L'ÈTICA I LES TECNOLOGIES ENERGÈTIQUES
Albert Mitjà i Sarvisé
26 L’ÚS ÈTIC DE L’ENERGIA NUCLEAR
Juli Barceló Vernet
27 TECNOLOGIA I SECTOR QUÍMIC
Ferran Relea Ginés
29 LA TECNOLOGIA COM A EINA DE DESENVOLUPAMENT
HUMÀ
Enric Carci
EDITA
Enginyers Industrials de Catalunya
Associació/Col·legi
AEIC COEIC
PRESIDENT DEGÀ
Ferran Ramon i Marsal Àngel Llobet i Díez
VICEPRESIDENT VICEDEGÀ
Antoni Llardén Carratalà Albert Mitja i Sarvisé
SECRETARI 1r SECRETARI
Jaume Puigdueta i Lucas Josep M. Rovira i Ragué
SECRETARI 2n
Ricard Granados i Garcia
DIRECTOR GENERAL COEIC-AEIC
Antoni M. Grau i Costa
COORDINACIÓ
Eva Díaz i Claver - Judit Arís i Moreno
ASSESSOR D’IMATGE I COMUNICACIÓ
Joan Brunet i Mauri
PUBLICITAT
Peter H. Schönhöfer G.
Tel. 93 408 63 11- Fax 93 408 53 17
DISSENY GRÀFIC
Marc Solà i Daufí
IMPRESSIÓ
Ofites
ADMINISTRACIÓ I DISTRUBUCIÓ
Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya
Via Laietana, 39
08003 BARCELONA
Tel. 93 319 23 00
E-mail: [email protected]
SUMARI
M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 3
PRESENTACIÓ
l segon monogràfic, que ja teniu a les mans, porta per títol “Tecnologia
i desenvolupament: la frontera ètica”. Fer una presentació de conceptes
tan transcendents i tan amplis no és una qüestió fàcil per a un enginyer.
Utilitzant la nostra capacitat d’anàlisi dels problemes, he cercat el significat de
les paraules clau com són enginyeria, tècnica i ètica en el Diccionari de la Llengua
Catalana. L’ètica es relaciona amb l’acció moral, també concerneix als costums
i actes i als pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa. Enginyeria és
el conjunt de tècniques que permet l’aplicació dels coneixements científics en
la indústria, l’agricultura, etc. i també la manipulació del material genètic de
base (enginyeria genètica). L’enginyer utilitza la tècnica, és a dir, busca les
aplicacions pràctiques de les ciències, per tal de produir bens útils.
Fins fa poc els béns útils produïts eren essencialment objectes materials, utilitzant
matèries primeres i energia. Actualment també es poden assolir nous productes
d’enginyeria genètica amb matèria primera vivent. Les respostes que ofereix
aquest monogràfic aprofundeixen entorn la consideració ètica o no dels
productes elaborats mitjançant l’enginyeria, si aquests criteris són estables o es
modifiquen en el temps, i si depenen de la cultura de cada societat i dels seus
costums.
Els temes són suggerents i transcendents, i els companys que els tracten els
aborden amb l’autoritat de la seva personalitat i el treball ben fet en cada un
dels seus camps d’actuació. Per aquest motiu vull donar-los les gràcies per la
seva participació.
Finalment amb el material elaborat i el debat que sens dubte generarà aquesta
reflexió, seria moment d’aprofitar l’ocasió per iniciar l’elaboració d’un codi
deontològic actualitzat de la nostra professió, que permetés disposar d’una guia
de pautes ètiques en relació a les nostres actuacions a la societat a la qual hem
de servir i fer prosperar.
Ferran Ramon i Marsal
President de l’AEIC
E
M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 5
TECNOLOGIA IDESENVOLUPAMENT HUMÀ.ELS LÍMITS DE L’ÈTICA
a tecnologia és una disciplina relativament moderna. Podem dir que rep
aquest nom d’ençà de la revolució industrial a finals del segle XVIII. És a partir
d’aquells moments que hom comença a utilitzar els descobriments coneguts
per la ciència i els aplica amb mètodes d’enginyeria. Es pot afirmar que, fins aleshores,
les tècniques es fonamentaven sobre regles empíriques, confirmades per
l’experimentació i l’ús, que s’aprenien dels mestres i es transmetien en els obradors
en el marc dels oficis gremials. En el món agrari els coneixements tècnics formaven
part de la tradició familiar que es transmetia de generació en generació.
L’ésser humà ha tingut la necessitat, des de sempre, d’adquirir i millorar unes
pràctiques que li permetessin garantir la pròpia supervivència amb la satisfacció de
les seves necessitats més immediates i, al mateix temps, si era possible, augmentar
la seva qualitat de vida. Si ens referim a l’home prehistòric, aquestes necessitats es
concretaven en menjar, vestir i protegir la pròpia integritat física davant les agressions
externes. Les tècniques de tallar i, molt més tard, polir la pedra, com també la capacitat
de produir i utilitzar el foc, constitueixen uns progressos molt importants en aquells
moments.
El coneixement de les pràctiques que feien possible augmentar el domini de la
natura eren les que afavorien el desenvolupament i la millora de la vida de l’ésser
humà. Els coneixements eren patrimoni d’uns col·lectius determinats, la seva
transmissió i divulgació era, en alguns casos, no desitjada pels qui la posseïen i, en
altres, senzillament no era possible per la distància i la incomunicació. La voluntat
de difondre i universalitzar el coneixement en la seva màxima extensió no arribarà
fins al segle XVIII amb l’Enciclopèdia. Diderot encapçalà el moviment de recollir les
ciències i les tècniques conegudes fins al moment i donar-les a conèixer a través
d’una publicació. Aquesta relació de ciència i tècnica va afavorir el procés que portà,
d’una banda, a la revolució industrial i, d’una altra, reforçà la consciència de la nova
classe burgesa que farà possible la Revolució Francesa. La Junta de Comerç de
Barcelona tenia un exemplar de l’Enciclopèdia (disset volums), tot i que la Inquisició
havia prohibit la seva tinença i lectura.
Els avenços tecnològics conegueren un gran increment durant el segle XIX i, sobretot,
durant el segle XX. Al domini sobre els materials inanimats, s’hi van afegir les
actuacions sobre els éssers vius: els fertilitzants i els productes fitosanitaris que
L
6 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A
M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 7
permeteren el desenvolupament agrícola i la millora genètica de les races animals,
que incrementaren en quantitat i en qualitat la producció ramadera. Es pot dir que
aquests avenços permeten garantir, avui, una producció alimentària suficient per
a tot el planeta. Del coneixement dels éssers vius (la biologia) passem a influir en
la seva transformació (la bioenginyeria).
Els avenços en el camp de la salut han permès que, durant els darrers dos-cents
anys, la població del planeta es multipliqui per sis i que l’esperança de vida als països
desenvolupats arribi als 80 anys.
Són la tecnologia i la seva aplicació allò que ens ha permès arribar fins allà on som.
La tècnica és progrés per a la humanitat. Hem de preguntar-nos fins a quin punt
l’ésser humà serà capaç de conduir l’ús adequat d’aquestes tecnologies. Donar un
cop d’ull a la història i a la realitat actual ens permet constatar que les tecnologies
no s’han aplicat i no s’apliquen sempre al servei de la humanitat en el seu conjunt.
De la mateixa manera que la primera pedra polida va poder servir per procurar
aliment a l’home neolític o per agredir un altre home, el món necessita –cada vegada
més, i paral·lelament al progrés tecnològic i l’aplicació de noves tècniques– dotar-
se d’aquells instruments que permetin decidir i controlar l’ús que se’n fa.
L’ètica social, o sia, el conjunt de normes d’actuació de l’individu i també dels grups
socials en relació amb la mateixa societat, ha d’establir la pauta de l’ús correcte de
les tecnologies. L’establiment de la norma i també el judici sobre la seva aplicació
només es pot fer a través d’una autoritat sorgida de les institucions democràtiques
i representatives en l’àmbit mundial.
L’ús de noves tecnologies i l’anàlisi de les seves conseqüències no poden limitar-
se a una visió en el temps actual; cal preveure, també, els seus efectes de futur.
Aquest darrer aspecte és especialment important en tot allò relacionat amb el camp
de la biologia. El sociòleg Ulrich Beck esmenta que el coneixement genètic humà
ens obliga a desenvolupar un nou Dret que superi la contradicció entre el dret a
saber el propi origen genètic i el dret a no saber-lo. D’altra banda, aquest coneixement
afecta també directament la identitat de la persona. Sorgeix novament el problema
de diferenciar el que és privat d’allò que és públic. Caldrà treballar per superar
aquesta nova situació.
La consciència –assumida avui per molta gent– de la limitació de l’espai i dels
recursos naturals farà necessari establir una previsió que pugui garantir una qualitat
de vida digna a les futures generacions.
El control democràtic en l’aplicació de la tècnica ha de tenir el seu principi, com el
té el funcionament de la mateixa democràcia, en la consciència ètica del professional
que l’aplica i la desenvolupa. En aquest sentit, l’enginyer, en tots els seus àmbits
d’actuació, hi té un rol fonamental.
Joan Vallvé i Ribera
President de la Comissió d’Acció i Cooperació
8 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A
TECNOLOGIA I SOCIETATEN EL SEGLE XXI
el desenvolupament de l’evolució humana i,
en cada una d’elles, hi ha un vector que permet
descriure-la:
- Les tecnologies en la producció d’aliments.
- Les tecnologies en l’obtenció d’energia.
- Les tecnologies en l’accés a la informació.
- Les tecnologies de la reproducció.
No és el moment de fer la història de cada una
d’elles, però potser sí la de fer un lleuger balanç.
Des de fa anys, tenim els coneixements per
produir i distribuir els aliments necessaris per
a l’adequada alimentació de tots els habitants
de Terra i, en canvi, no hem posat en marxa els
mecanismes que ho facin possible, la qual cosa
generarà unes tensions socials, en un àmbit
global, difícils de contrarestar.
Fa ja alguns segles que hem posat a punt les
tecnologies que ens permeten multiplicar per
desenes de vegades les quantitats d’energia
per càpita de què disposem, però això ens ha
conduït a un progressiu esgotament dels
recursos, a una incapacitat de reciclar els residus
que genera la seva obtenció i, més directament,
a la possibilitat real de destruir militarment la
nostra pròpia civilització i el nostre hàbitat.
Estem desenvolupant les tecnologies que ens
permeten generar, emmagatzemar i distribuir
quantitats ingents d’informació i de coneixe-
ments, fins al punt que l’excés d’informació ha
començat a ser un problema per a la nostra
vida intel·lectual i hem situat els membres de
la nostra societat en ambdós costats d’una
frontera: aquells que tenen problemes d’accés
a la informació i aquells que tenen problemes
d’excés d’informació.
Comencem a entreveure el desenvolupament
d’unes tecnologies que transformen la capaci-
tat reproductiva de l’espècie en un fenomen
controlable i, per tant, eliminem el paper de
l’atzar en aquest procés, transformant-nos en
l’única espècie sobre la terra que pot decidir
detenir l’evolució o dirigir-la.
La tecnologia, és a dir, la capacitat humana de
generar coneixements i d’utilitzar-los per a la
resolució de les nostres necessitats, ens ha
permès al llarg de la història uns nivells
increïbles d’augment del nostre benestar i un
enorme progrés tant material com intel·lectual.
Però, al mateix temps, ha generat problemes
d’una gravetat indubtable. Podríem pensar que
hem estat més hàbils en crear tecnologia que
en decidir per a què la utilitzem i al servei de
qui la posem.
Aquesta perspectiva ens submergeix brutal-
ment en dos problemes que vull enunciar
simplement com a conclusió.
La necessitat de començar a discutir sobre els
límits de la tecnologia. Hem d’anar acceptant,
cada cop més, que no tot allò que és possible
és bo. Per tant, no és la mateixa tecnologia la
que marca els límits, sinó que li han de ser im-
posats des d’un plànol exterior. Quant més
poder té l’espècie, més importants són els prin-
cipis. L’ètica va adquirint un paper preponde-
rant en el nostre món futur. Esperem que així
sigui, si no volem relliscar per un perillós pen-
dent.
L’ètica individual només es transforma en un
model social eficaç a través de les lleis i del go-
vern. No és possible admetre que de la sola
aplicació de les lleis del mercat es derivi una
situació en què els interessos generals estiguin
respectats. El debat sobre la governabilitat d’un
món global és urgent. Aquesta governabilitat
no pot estar basada en l’economia competitiva,
sinó en l’organització democràtica. 7
Joan Majó Cruzate
Enginyer Industrial
LA TECNOLOGIA ENS HA PERMÈS UNS NIVELLS INCREÏBLES D’AUGMENT DEL NOSTRE BENESTAR.
a societat del coneixement no és un
mite, és realment un nou model social.
Això és així, perquè cada vegada que
es produeix un canvi substancial en el
desenvolupament d’alguna de les tecnologies
que condicionen l’accés de les persones als
recursos fonamentals per a la nostra vida, la
dinàmica que es genera condueix a unes noves
relacions econòmiques i, finalment, a una nova
organització de la convivència.
La persona humana necessita –i, per tant,
persegueix– ser feliç. La felicitat suposa uns
nivells acceptables de salut, de benestar
material, d’activitat intel·lectual i d’intercanvi
afectiu... Tot això suposa la necessitat de rebre
de l’exterior un flux constant d’energia per als
nostres òrgans i un f lux d ’ informació i
sensacions per al nostre cervell. A això s’afegeix
una necessitat de l’espècie: la capacitat de
reproducció.
Quatre revolucions tecnològiques han marcat
L
n el nostre entorn el desenvo-
lupament d’una societat, país,
territori, etc. equival, en termes
econòmics, al creixement de la seva producti-
vitat. Productivitat entesa, naturalment, com a
valor en el mercat de l’output generat per a
aquella societat, país, territori, etc. en una unitat
de temps.
Un país que tingués una alta taxa d’ocupació,
on els seus empresaris haguessin fet les
inversions adequades, haguessin incorporat
les “millors” tecnologies i els treballadors
estiguessin molt ben formats i fossin molt bons
en aquestes tecnologies podria vendre per
hora treballada productes i serveis que li
reportarien un gran valor afegit agregat, tindria
una alta renda per càpita i la podria fer créixer
mentre evolucionés permanentment progres-
sant en les línies esmentades, és a dir, tindria
una alta productivitat i presentaria una alta taxa
de creixement.
Hi ha, almenys, dues qüestions importants més:
com es distribueix aquella alta renda generada
entre els diferents factors de producció i com
es distribueix territorialment. La primera, que
és important des del punt de vista de la justícia
social, no és el tema –em sembla– d’aquest
monogràfic i, per tant, la deixaré per una altra
ocasió. Cal dir, però, que per sostenir el
dinamisme d ’una societat de progrés
econòmic, cal que aquesta qüestió –una bona
distribució de la renda generada– estigui
resolta a un nivell suficientment bo.
La segona –la distribució en l’àmbit territorial,
que també es pot veure des de l’òptica de la
justícia– és el tema entorn el qual gira la meva
reflexió avui. Per una banda és clar que tot
territori d’una certa dimensió és heterogeni en
quant a les condicions físiques (les menys
decisives) i humanes, que permeten sostenir
una activitat econòmica en evolució constant
cap a formes de producció de més alta
productivitat en el sentit dels paràgrafs
anteriors i, per tant, una política seriosa
d’equilibri territorial ha de mirar d’equilibrar el
territori a base de promoure aquestes condi-
cions: les físiques (infrastructures) i les humanes
(formació) en els territoris menys avançats.
Aquí apareix un altre factor que darrerament
ha estat objecte de molta atenció tant per part
del món acadèmic com per part dels agents
públics. És l’anomenat efecte “cluster”. Un
“cluster” és la concentració en un territori
d’activitats productives relacionades de tal
manera que les empreses que hi operen
aconsegueixen efectes sinèrgics que les fan
més productives i que els permeten una
evolució més eficaç i ràpida cap a formes
superiors de productivitat.
Aquests “clusters” solen existir, naturalment, en
les zones més dinàmiques i avançades del
territori –el “cluster” de l’electrònica de consum
al Vallès n’és un exemple ben clar–, i aquest
fenomen, que és bo des del punt de vista del
conjunt del país, perquè enforteix les seves
locomotores econòmiques, tendeix a augmen-
tar els desequilibris territorials. Evidentment
seria una política nefasta intentar equilibrar
frenant els més dinàmics. Al contrari, cal també
promoure la seva evolució positiva. Cal doncs
actuar amb un plantejament molt complex
que no permet simplificacions demagògiques.
Dels territoris “avançats”, no en diré res més avui.
Recordem només que són la punta de llança
M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 9
Antoni Subirà
Exconseller d’Indústria, Comerç i
Turisme de la Generalitat de
Catalunya
Professor de l’IESE
POLÍTICA INDUSTRIAL I TERRITORI
E de la nostra competitivitat. En els altres cal –per
acabar, i de for ma esquemàt ica– una
permanent i tossuda actuació en els següents
camps:
- Infrastructures: de comunicacions físiques,
logístiques, de terrenys industrials, de teleco-
municacions, etc.
- Formació: ensenyament, formació professional,
apropament del sistema universitari.
- Foment de la “clusterització”: modernitzar
“clusters” existents, si n’hi ha, com els petits
electrodomèstics a Oliana, i sembrar i promoure
la consol idació de nous “clusters” com
l’electrònica d’automoció a Valls.
Un comentari final. La política industrial en un
país avançat com el nostre, amb un territori
heterogeni, és d’una gran complexitat, no es
presta a simplificacions demagògiques i afecta
pràcticament totes les àrees d’acció governa-
mental . El cas de l ’evolució positiva de
Catalunya en aquest terreny, en els darrers
quinze anys, ha estat molt estudiat interna-
cionalment. El prof. Michael Porter diu en el seu
llibre titulat On Competition , després de
comentar extensa i positivament el cas català:
“Catalonia’s experience offers many lessons about
applying cluster methodology”. 7
UNA POLÍTICA SERIOSA D’EQUILIBRI TERRITORIAL HA D’EQUILIBRAR EL TERRITORI A BASE DE PROMOURECONDICIONS: LES FÍSIQUES (INFRASTRUCTURES) I LES HUMANES (FORMACIÓ).
1 0 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A
L’EROS I EL THANATOS DE LATECNOLOGÍA
la dotació de capital i, en un 87,5%, del canvi
tècnic. L’ increment de treball no tenia,
pràcticament, cap efecte. Aquests resultats
s’han vist confirmats en posteriors investiga-
cions. En conseqüència, el nostre creixement
econòmic es fonamenta en bona mesura en
el progrés tecnològic.
Primers anys del segle XXI. Els països desen-
volupats segueixen creixent tendencialment.
No entrem ara a jutjar el repartiment desigual
d’aquest creixement en les darreres dècades,
però ja fa uns anys que aquest creixement no
ve sol. Porta uns insidiosos acompanyants. Són
els efectes col· laterals d’aquest desen-
volupament. I en la societat benpensant i
acomodatícia d’avui han produït ja desagra-
dables escenes al bell mig de la festa de la
irresponsabilitat. Són els Bhopals, Txernòbils,
vaques boges i, avui, desembre de 2002, els
repugnants efectes del Prestige. “Com s’han
pogut colar a la festa del cre ixement
irresponsable?”, pregunten els promotors de
tan digna festa. Però, “qui els ha deixat passar,
precisament ara que tenim el control de la
riquesa global?”, bramen els guanyadors de la
globalització, la nova classe global cosmopolita.
I, qui se’n fa responsable? En la seva ignorància,
no tenen consciència que aquests episodis no
són altra cosa que les manifestacions visibles
de les contradiccions del seu propi guió de
creixement i d’ordre mundial. Altres contra-
diccions són encara invisibles per als qui volen
seguir cecs, però estan expectants, a l’aguait.
Són, entre altres, l’efecte hivernacle, la reducció
de la capa d’ozó o les dioxines de l’aire.
Tenim, per tant, que el progrés tecnològic és el
factor clau del creixement econòmic i que
aquest creixement econòmic manifesta uns
efectes que posen en perill no sols el propi
creixement, sinó també la vida a la terra. Què fer?
Primer, adonar-nos que el progrés tecnològic
és ambivalent: conté un eros i un thanatos. No
podem seguir, avui, encisats en l’eros de la
tecnologia i no veure el seu thanatos, en forma
d’efectes col·laterals negatius. Dit d’una altra
manera, no podem quedar-nos fixats en el
paradigma de la societat industrial que avui
està periclitant.
Kranzberg sosté que la tecnologia no és bona
ni dolenta ni tampoc neutral. Al meu entendre,
no és una proposició útil per avui. Crec que la
tecnologia no és neutral, sinó bona i dolenta
alhora. Aquest principi de composició de la
tecnologia és allò que ens ha de permetre
gestionar-la amb més eficàcia social. No es pot
ajornar aquesta visió del progrés tecnològic.
Einstein deia que l’home i la seva seguretat
havien de constituir la preocupació fonamental
de tota aventura tecnològica.
Una conseqüència d’aquesta visió és que en
la introducció d’una determinada tecnologia
s’inverteixi la càrrega de la prova. Avui, amb la
credencial del progrés, la introducció de noves
tecnologies té llum verda, i són quasi sempre
els damnificats del progrés els qui han de
demostrar els seus efectes negatius. La inversió
de les càrregues probatòries obligaria a adoptar
comportaments més cautes en el moment de
la presa de decisions. I s’hauria de fer amb la
intel·ligència necessària per no avortar el
progrés.
Però, com fer això amb els requeriments de la
competitivitat desfermada a escala global? No
veig altra solució que la recuperació de la
pol ít ica com espai que ordena la vida
comunitària i, per tant, l’economia. És a dir,
invertir la tendència actual, en què l’economia
global determina la “societat mundial”. No és
l’economia que ha de crear la política, sinó la
política que ha de determinar les regles del joc
de l’economia.
Això no és fàcil, però, tot i ser desitjable, ningú
pot assegurar que els problemes complexos
hagin de tenir solucions senzilles. 7
itjan segle XIX. Una locomotora
de vapor avança per la praderia
nord-americana rugint i fent
sonar el xiulet. El seu aspecte és superb: un gran
fanal frontal, una xemeneia, una campana de
bronze, un xiulet de vapor i un artefacte en
forma de faldó per apartar el bestiar i evitar el
descarrilament. De la seva enorme xemeneia
surt un gran plomall de fum que dóna major
visibilitat a la seva potència.
Avui, la “ locomotora industrial” l lença a
l’atmosfera 20.000 milions de tones de gasos
d’efecte hivernacle. Quan la locomotora
americana travessava la praderia ningú no es
fixava amb preocupació en el fum que
expulsava. Allò més notori en aquell moment
era la capacitat de transport que el nou invent
representava, i l’efecte d’aquell fum sobre
l’atmosfera, irrellevant. Avui, no obstant, tenim
centenars de milers de “locomotores industrials”
que llencen fum i seguim embadalits en la
potència productora de riquesa. La locomotora
de vapor és una metàfora del nostre paradigma
industrial.
1957. Robert Solow investiga el paper del
progrés tecnològic en el creixement de la
productivitat i obté un mètode per estimar-lo.
Si al creixement efectiu de la producció li
sostreiem l’efecte atribuïble al creixement de
la dotació de capital i de la dotació de treball,
obtenim un “residu” –conegut com a residu de
Solow– que ens permet mesurar l’aportació
del progrés tecnològic. En concret, estudiant
l’economia dels Estats Units entre els anys 1909
i 1949, va observar que la productivitat bruta
per treballador en el sector privat no agrícola
s’havia duplicat i que aquest augment era
conseqüència, en un 12,5%, de l’increment en
Narcís Mir i Soler
Enginyer industrial
Subdirector general de
Seguretat Industrial
Director de l’Observatori del Risc
M
EL PROGRÉS TECNOLÒGIC ÉS EL FACTOR CLAU DEL CREIXEMENT ECONÒMIC POSANT DE MANIFEST EFECTESQUE POSEN EN PERILL NO SOLS EL PROPI CREIXEMENT, SINÓ TAMBÉ LA VIDA A LA TERRA.
M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 1 1
Jordi Mercader Miró
President de l’Associació
d’Amics de la UPC
L’IMPACTE SOCIALDEL CONEIXEMENT
CIENTÍFIC I TECNOLÒGIC:NOTES PER A UNA REFLEXIÓ
na de les qüestions més notòries
del debat públic sobre el coneixe-
ment científic i tecnològic és i serà
el seu ús adequat. De manera contínua, apareix-
en nous coneixements científics i innovacions
rel levants que afecten a la nostra vida
quotidiana i plantegen necessàriament una
reflexió serena i profunda sobre la seva
necessitat i utilització, el seu impacte i els
efectes socials que produeixen.
Tres idees per a la reflexió. En primer lloc, la
frontera entre el desenvolupament científico-
tecnològic i l’ètica. Fins a quin nivell s’ha de
portar el coneixement científico-tecnològic i
com s’ha d’adequar a les normes bàsiques de
comportament social i ètic? En referència a
això, m’ocorren nombrosos exemples. Potser,
per la seva actualitat, cal destacar com l’ús de
determinades tecnologies energètiques
deterioren el medi ambient i poden ser
susceptibles de produir catàstrofes de
considerable magnitud. Què és socialment
acceptable i sostenible de forma mediambien-
tal? És una qüestió que mereix ser analitzada.
En segon lloc, les innovacions tecnològiques
poden augmentar les distàncies entre els
països. És necessari valorar les desigualtats que
es produeixen en l’accés a moltes noves
tecnologies que augmenten el desequilibri
social i l’exclusió tant de molts col·lectius socials
com de països. Aquest aspecte ens ha d’obligar
a introduir principis de solidaritat que millorin
la igualtat d’oportunitats davant del progrés.
S’ha de qüestionar quines aportacions
científiques i tecnològiques hem de considerar
de valor universal i, per tant, un bé públic.
Per últim, i en tercer lloc, s’ha de tenir respostes
sobre el valor de la ciència i el seu desenvo-
lupament per a la societat. Per a què serveixen
la ciència i la tecnologia? Com es pot utilitzar
de forma adequada el coneixement científic?
S’ha d’elaborar un cos de doctrina ètica que
permeti donar resposta a aquestes qüestions.
Un exemple clar el trobarem al camp de la
biotecnologia i la biomedicina, on els avenços
de les tècniques de reproducció assistida i la
investigació científica sobre els embrions i
cèl·lules mare està modificant les nostres
pròpies esperances de vida.
La investigació bàsica en ciència i enginyeria
és una aportació fonamental per a un des-
envolupament sòlid de les economies. Els
retorns econòmics de la investigació bàsica
són molt més elevats en termes de rendiment
social que en termes de rendiment privat.
D’aquí la necessitat que els fons públics
dedicats al desenvolupament científic bàsic i
tecnològic creixin amb una intensitat molt
superior a l’actual. De la mateixa manera, és
necessari que les empreses dediquin més
esforços inversors a les activitats d’investigació,
innovació i desenvolupament. L’objectiu
establert per part de la UE (el 3% del PIB
comunitari per al 2010) serà un repte difícil
d’obtenir per al nostre país si no ens imposem
un ritme frenètic de canvi respecte a la nostra
concepció sobre la investigació, el desenvo-
lupament i la innovació. El pilar bàsic d’aquesta
estratègia està fonamentat en tres ciments des
de la política pública i un des de la iniciativa
privada: més recursos públics per a la inves-
tigació bàsica i tecnològica; una fort aposta per
les nostres universitats públiques, perquè siguin
centres d’excel·lència científica i obtinguem
una massa crítica favorable per produir
coneixement; i per últim, un canvi radical en
les relacions universitat-empresa i en la millora
de la transferència de tecnologia i del
coneixement, així com una aposta decidida de
les empreses per la I+D+I.
Per afrontar els canvis científics i tecnològics,
necess i tem un cos de doctr ina sobre
qüestions relacionades amb l ’ètica i la
tecnologia, unes dosis elevades de solidaritat
per afavorir la igualtat d’oportunitats davant
l’accés als nous descobriments, així com
innovació tecnològica i criteris sòlids a l’hora
de donar suport al desenvolupament científic
i tecnològic. Els principis que cal desenvolupar
són diversos. D’una banda, transparència en
la política científica del nostre país, en els fons
destinats a aquestes inversions i en els
resultats esperats i obtinguts. D’altra banda,
transparència en les relacions entre la
comunitat científica i la societat, per debatre
públicament l’impacte social de la producció
del coneixement. Per últim, creació de comis-
sions plurals de científics i representants de
la societat que analitzin els riscos inherents al
progrés científic, supervisin les polítiques
públiques i impulsin el desenvolupament de
codis ètics de conducta.
En definitiva, el ritme accelerat de creixement
científic a què ens enfrontem afegeix contínua-
ment qüestions noves que abans desco-
neixíem, que hem de resoldre i per a les quals,
en moltes ocasions, no estem preparats. És del
tot necessari avaluar l’impacte social de la
ciència i la tecnologia i adoptar una actitud de
responsabilitat i solidaritat davant les inves-
tigacions científiques i tecnològiques. 7
U
ÉS DEL TOT NECESSARI AVALUAR L’IMPACTE SOCIAL DE LA CIÈNCIA I LA TECNOLOGIA I ADOPTAR UNA ACTITUDDE RESPONSABILITAT I SOLIDARITAT DAVANT LES INVESTIGACIONS CIENTÍFIQUES I TECNOLÒGIQUES.
1 2 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A
ràpid desenvolupament de la tecnologia ha
estat el motor que ha permès l’ús, cada cop
més ampli, d’instruments que fa poc temps no
existien. La microelectrònica, amb la digita-
lització de tot tipus de senyals (dades, textos,
so, imatges i tot tipus de materials multimèdia),
les tècniques de transmissió de senyals
òptiques, l’ús de satèl·lits de comunicació, les
noves tècniques per a l’aprofitament de
l’espectre radioelèctric i, d’una forma general,
la convergència de les telecomunicacions i la
informàtica, han permès oferir noves funcions,
augmentar la capacitat i la fiabilitat dels equips
de transmissió, centrals i terminals en els
sistemes de telecomunicació i, al mateix temps,
disminuir de forma continuada els costos de
producció i els preus dels equips; si més no, ha
permès poder disposar d’equips més potents
pel mateix preu.
L’adopció d’estàndards mitjançant diversos
mecanismes que poden haver estat a causa
de: la concentració en uns pocs fabricants, en
el cas dels xips; per pràctiques de monopoli,
en el cas de determinats sistemes operatius,
o el GSM (Cardama) més enllà dels organis-
mes intergovernamentals, o l’aparició del
software gratuït, han permès l’expansió del
mercat a les empreses i a les llars. Un clar
exemple és el cas de la telefonia mòbil, que
ha tingut un creixement exponencial que
ningú no esperava.
Els experts consideren que la potència de
càlcul i la capacitat de les comunicacions
continuaran incrementant durant unes poques
dècades més i els preus continuaran dismi-
nuint. Això farà possible que en els països rics
s’incrementi la comunicació entre les persones,
es trobin on es trobin, i, a més a més, s’emma-
gatzemi i es puguin analitzar cada cop més
dades per extreure’n informació.
Podem suposar, en conseqüència, que no és
únicament possible, sinó també probable, que
anem cap a una societat en xarxa amb
comunicacions mòbils omnipresents. Però no
podem precisar si això es produirà en 20 o 30
anys ni tampoc establir què en volem fer
d’aquest desenvolupament.
Malgrat això, l’extraordinari desenvolupament
d’Internet en menys d’una dècada ens permet
fer una primera anticipació sobre allò que
poden representar els dilemes que la societat
haurà de respondre en referència a l’erosió de
la privacitat personal, la seguretat, la naturalesa
de la democràcia o en qüestions com la
propietat intel·lectual.
Queda mol t camí a fe r. M a lgra t a i xò ,
segurament la clau de tot plegat resideix en
l’educació de la nostra societat i de les
generacions futures. Què han fet i què poden
fer les administ rac ions per potenciar
l’ensenyament i l’educació inicial i continuada
en noves tecnologies? 7
POLÍTIQUES D’ACCÉS A LES NOVESTECNOLOGIES
Manuel Martí Recober
Enginyer Industrial
er què s’ha produït una difusió
extraordinàriament ràpida de les
Tecnologies de la Informació i de
les Comunicacions (TIC)? Tractar de respondre
a aquesta qüestió és una tasca molt interessant.
Només cal recordar que a principis dels anys
vuitanta apareix l’ordinador personal i comença
a substituir les màquines d’escriure. Uns deu
anys més tard, en moltes oficines, es manté una
única màquina per omplir els formularis
preimpresos. Avui, vint anys més tard, la major
part dels formularis per a l’administració es
poden obtenir a Internet per ser omplerts al
mateix ordinador o bé directament sobre la
xarxa.
És per això que per tal de respondre a la
pregunta plantejada no podem obviar que el
P
ENS DIRIGIM CAP A UNA SOCIETAT EN XARXA AMB COMUNICACIONS MÒBILS A QUALSEVOL PUNT DE LA GEOGRAFIA.
LES ADMINISTRACIONS HAN DE CONTINUAR POTENCIANT L’ENSENYAMENT I L’EDUCACIÓ EN TOTS ELS ÀMBITSEMPRANT LES NOVES TECNOLOGIES.
M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 1 3
a tecnologia és un dels components
c lau de l ’ ac tua l soc ie ta t de l a
informació o societat del coneixe-
ment. Però gaudint, patint i construint la
societat; formant-ne part i projectant-se en el
futur; estan les persones. Les persones són
l’objectiu final que dóna sentit i explica
qualsevol política que tingui com a meta el
benestar de totes i tots els ciutadans d’un país.
En aquesta nova societat, la capacitat de llegir
i interpretar les imatges i l’alfabetització digital
ha esdevingut el nou repte de l’educació i de
la formació al llarg de la vida, per tal que ningú
n o q u e d i e x c l ò s e n l ’ e c o n o m i a d e l
coneixement. Per a aquesta Direcció General,
doncs, és un dels reptes fonamentals en el
moment present: que l’alfabetització digital
arribi a totes les esferes i capes socials.
Tanmateix, l’alfabetització digital té una sèrie
de requisits previs. En primer lloc, tenir accés
a l’ordinador i saber fer-lo servir mínimament.
Atès que no tothom hi té accés, la Generalitat
de Catalunya ha establert programes perquè
tant els infants a les escoles com les persones
adultes a les entitats properes o als centres de
formació d’adults hi puguin arribar i connectar-
se a Internet. Recordem que, segons les
enquestes dels mitjans d’informació, tot i que
a Catalunya hi ha un dels índex més alts de
connexió a Internet de l’Estat, poc més de la
tercera part de la població catalana hi té accés.
En segon lloc, un cop obtinguda la informació,
cal analitzar-la i processar-la, és a dir, articular
la informació nova en les competències
cognitives adquirides i els esquemes mentals
previs.
A través d’aquest procés d’anàlisi i processa-
ment, arribem a la tercera cadència: compren-
dre la informació. És el procés que anomenem
comprensió lectora, que significa activar la
curiositat i la joia de pensar, posar en acció la
memòria per poder comparar les antigues
informacions amb les noves, fer-ne una valora-
ció i extreure’n les conseqüències operatives.
D’aquesta manera la informació esdevé co-
neixement. I el coneixement acció.
L’alfabetització digital, en conseqüència,
requereix prèviament l ’a l fabet i tzac ió
lectoescriptora i l’alfabetització funcional. Però
no és suficient. Requereix també que hagi estat
creada la plasticitat de la intel·ligència i la
flexibilitat del raonament per incorporar la nova
informació. Que hi hagi uns coneixements
previs i uns esquemes mentals que facin
possible assumir les noves eines i les noves
possibilitats. És el que fa anys anomenem la
capacitat d’aprendre a aprendre, la base del
que a Catalunya constitueix la formació de les
persones adultes.
Per tant, no hi ha alfabetització digital si no hi
ha alfabetització prèvia en el sentit ampli que
hem donat a aquest concepte: no solament la
mecànica de la lectura i l’escriptura, sinó la
comprensió de l’entorn i de la nostra capacitat
de ser-hi presents i actuar-hi . Aquesta
alfabetització prèvia àmplia cal lligar-la,
Àngela Miquel i Anglarill
Directora General de Formació
d’Adults
ALFABETITZACIÓ DIGITAL
L metodològicament, amb l’alfabetització digital
des del començament. És una de les fites que
tenim sobre la taula, per tal que el desenvo-
lupament de la societat xarxa a Catalunya no
deixi fora ningú.
Des de l’invent de l’escriptura fins a la impremta
al segle XV, des de la revolució industrial fins al
moment actual, es pot afirmar que la història
del progrés de la humanitat és paral·lela a la
història de l’extensió de l’alfabetització.
L’alfabetització “universal” va acompanyada del
seu contrari a les societats occidentals: l’analfa-
betisme funcional o incapacitat d’aplicar les
competències lectoescriptores adquirides a
resoldre les situacions i els problemes de la vida
quotidiana que demanen una suficient
comprensió lectora i habilitat en la comunicació
escrita. El gran objectiu d’aquesta Direcció
General, en concret, i de la Generalitat de
Catalunya és que ni l’analfabetisme funcional
ni l’analfabetisme digital tinguin cabuda a la
societat catalana. L’alfabetització digital és la
drecera per la qual hem de construir la societat
del coneixement i del benestar sense ciutadans
i ciutadanes excloses. És un dels elements que
cohesionen la societat i que fan possible la
societat del benestar. Mantenir-la i enfortir-la a
través de la formació al llarg de la vida és el
nostre repte permanent. 7
LA CAPACITAT DE LLEGIR I INTERPRETAR LES IMATGES I L’ALFABETITZACIÓ DIGITAL HA ESDEVINGUTEL NOU REPTE DE L’EDUCACIÓ I DE LA FORMACIÓ AL LLARG DE LA VIDA, PER TAL QUE NINGÚ NO
QUEDI EXCLÒS DE L’ECONOMIA DEL CONEIXEMENT.
L’ALFABETITZACIÓ DIGITAL ÉS UN DELS ELEMENTS QUE COHESIONEN LA SOCIETAT I QUE FANPOSSIBLE LA SOCIETAT DEL BENESTAR.
1 4 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A
Josep Amat
Catedràtic d’Arquitectura i
Tecnologia de Computadors de la
UPC Investigador de l’Institut de
Robòtica Industrial (IRI)
REFLEXIONS SOBREELS VALORS ÈTICS EN LA SOCIETATDE LA INFORMACIÓ
ls valors ètics no constitueixen cap
magnitud mesurable, i per tant la
diversitat d’apreciació i valoració
d’uns mateixos fets o actuacions donarà uns
amplis marges. Si altres conceptes basats en
unes dades objectivables ja generen diversitat
d’interpretacions, és lògic que de tot el que fa
referència als aspectes ètics, que depenen molt
de factors de l’entorn, com la tradició i els
costums o la cultura, i de factors més personals
com la formació o l’exigència personal, en
resulti un espectre molt ampli d’apreciacions
i comportaments.
Determinats valors ètics són fàcilment assumits
per una gran majoria, com els que protegeixen
la integritat física, els béns o la dignitat de les
persones, i es consideren censurables i també
punibles fets com el xantatge, el furt, la
pornograf ia infanti l o la di famació. La
transgressió en aquests aspectes, en ser
rebutjada per la societat, permet desenvolupar
mecanismes legals de correcció i dissuasió que
inclouen els penals.
Hi ha, però, altres valors ètics l’incompliment
dels quals no està recollit ni en codis penals ni
civils, ni tenen un mateix grau de rebuig social,
tot i que atempten clarament contra la dignitat
de moltes persones, contra la relació i
convivència en la societat, contra un desen-
volupament més just i equitatiu o contra el
desenvolupament sostenible; valors que no
són assumits per reduïts sectors, però que
afecten uns sectors més amplis o a tota la
societat.
Amb el fort desenvolupament tecnològic dels
últims cinquanta anys, especialment en el
camp de la microelectrònica i la informàtica,
que ha propiciat el desenvolupament de les
tecnologies de la informació, es va produint
una espiral difícilment controlable de recerca,
desenvolupament tecnològic, producció de
nous béns i equips, creació de noves necessi-
tats, demanda de nous béns i equips, nova
recerca; procés que ha permès aconseguir
importants millores del nivell de vida. En la
indústria s’han aconseguit millores de la
productivitat disminuint l’esforç i la penositat
de les tasques que cal realitzar manualment.
En els serveis, ara es disposa de suports
informàtics que permeten multiplicar l’eficàcia
i la qualitat dels serveis que es presten. La
tecnologia ha fet donar, igualment, importants
avenços a la medicina, i permet dotar als
discapacitats d’ajuts que augmenten la seva
autonomia. Les tecnologies de la informació
faciliten la difusió de la formació i de la cultura.
Tanmateix, aquest desenvolupament també
ha compor tat una for ta dependència
tecnològica i una major distància entre països
desenvolupats i en vies de desenvolupament
que costarà redreçar. El desenvolupament de
les tecnologies de la informació no ha
demostrat tampoc que hagi tingut, fins ara, cap
incidència positiva en la resolució pacífica dels
conflictes que es produeixen en l’àmbit
internacional entre els pobles.
Dins de la dinàmica que s’estableix entre major
desenvolupament, major oferta, major consum,
major demanda; hi apareixen uns certs
elements com els guanys, l’èxit, la competència,
l’egoisme, o la cobdícia, que alteren l’escala dels
valors més tradicionals, com el treball, l’estalvi,
la col·laboració o el servei; la qual cosa fa més
difícil coincidir en valorar èticament l’evolució
ÉS DIFÍCIL ACONSEGUIR QUE A R+D DE TECNOLOGIA BÀSICA ESTIGUI SOTMESA A UNS CRITERIS ÈTICAMENT ACCEPTATS.
E
del model social i l’ús que es fa dels recursos
econòmics i tecnològics desenvolupats, així
com valorar o censurar determinades
utilitzacions i aplicacions dels recursos
tecnològics. Així doncs, encara és molt més
difícil aconseguir que la recerca i el desen-
volupament de tecnologia bàsica estigui
sotmesa a uns criteris èticament acceptats.
El desenvolupament de la societat de la
informació ha comportat també la creació de
noves estructures empresar ials, noves
empreses, nous oficis i nous tècnics. Però, de la
mateixa manera que això ha comportat
l’aparició de nous serveis, noves formes de
generació de benestar i noves oportunitats de
tots tipus; també ha produït fets que es
consideren reprovables i punibles, com el frau,
el furt, la destrucció o la manipulació de la
informació, i també ha propiciat actuacions
professionals que no són considerades cap
delicte, però que atempten contra l’ètica
professional i que cal denunciar.
Fora del camp informàtic, seria inacceptable
vendre un producte inacabat o amb evidents
defectes, i si, per exemple, es detecta un defecte
de fabricació en un determinat model
d’automòbil, es procedeix a fer una revisió
gratuïta de la sèrie afectada. En canvi, ja en el
sector informàtic, es dóna la circumstància que
el sistema operatiu més util itzat en els
computadors personals, des de la primera
versió, arrossega una sèrie de defectes que
produeixen problemes freqüents als usuaris,
cosa que hauria de ser inacceptable. També
freqüentment es generen noves versions
d’equips basats en millores del programari,
millores que són calculadament esglaonades,
per generar l’obsolescència prematura de
l’equip, i d’aquesta manera es generen més
vendes i benef ic is . Algunes empreses
informàtiques fidelitzen artificiosament els seus
clients, i introdueixen en els seus programes
errors preprogramats (bombes), que obliguen
a subscriure contractes de manteniment. S’ha
generat i propagat algun tipus de virus infor-
màtic, per fer augmentar la demanda del
corresponent antivirus.
Aquests exemples de situacions derivades
d’una falta d’ètica es poden donar tant en
l’àmbit empresarial com en l’àmbit professional,
per condicionar la relació del tècnic a empresa.
Però també cal emfatitzar la responsabilitat
dels tècnics que dissenyen nous equips, per
reduir les barreres tecnològiques que dificulten
l’accés als nous equips i serveis al col·lectiu de
les persones grans o amb deficiències
sensorials o motrius, col·lectiu que pot ser
discriminat del progrés de la societat, per les
dificultats que comporta la progressiva
substitució d’uns útils tradicionals, basats en la
mecànica, per uns de més versàtils i eficients,
basats en la microelectrònica, però que pel seu
disseny poden presentar dif icultats de
visualització, programació i uti l ització.
D’altra banda, tot aquest desenvolupament
tecnològic i social, marcat per les facilitats de
comunicació i accés a la informació, comporta
un procés de globalització, que també
produeix una dilució de les responsabilitats en
el procés de presa de les decisions que
condicionen el desenvolupament del futur, i
allunya del ciutadà la responsabilitat de
configurar l’evolució real del sistema social.
Aquest procés de dilució de responsabilitats
és contradictori al procés de democratització
en la presa de decisions que s’ha anat produint
en els dos darrers segles. E l procés de
globalització provoca que es tendeixi a reduir
les possibilitats de participació a uns àmbits
més locals, on és possible incidir en la presa de
decisions que ens afecten a la configuració i
desenvolupament de l’entorn. Però aquest
entorn està sotmès a un context més ampli i a
l’evolució del sistema social, que és més global
i, per tant, més inaccessible.
En aquest procés de fort desenvolupament
tecnològic, que comporta una transformació
no del tot previsible del model social, cal
esperar que sigui controlat per la valoració i el
manteniment d’uns valors ètics acceptats de
forma individual per sectors molt amplis de la
societat, que condueixin a una evolució i a un
desenvolupament econòmic més igualitari i
més just. 7
M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 1 5
EL FORT DESENVOLUPAMENT TECNOLÒGIC COMPORTA UNA TRANSFORMACIÓ NO DEL TOT PREVISIBLE DELMODEL SOCIAL, CAL ESPERAR QUE SIGUI CONTROLAT PER LA VALORACIÓ I EL MANTENIMENT D’UNS VALORSÈTICS ACCEPTATS PER SECTORS MOLT AMPLIS DE LA SOCIETAT.
COMPETITIVITAT I HUMANISME
rics ofeguen els pobres? Les exportacions
escandaloses d’arròs d’USA a Haití o de llet de
la UE a la República Dominicana que arruïnen
els petits productors d’aquests països –fets
denunciats fa poc per Oxfam– recolzen en la
clàssica llei de l’embut: jo he d’ajudar els meus
pagesos i tu no has de gravar duanerament els
seus productes. Així els impedim entrar en el
nostre mercat interior, mentre que els nostres
productes poden envair el seu. Algun dia
desapareixeran aquests ajuts? Fa poc la Unió
de Pagesos els defensava amb arguments poc
convincents (“Qui se’n beneficia, de l’agricultura
del Tercer Món?”. Avui, 3/12/02) i rebia una
rèplica carregada de raó d’Alfred Bosch
(“Pagesos del món, uniu-vos”. Avui, 10/12/02).
Fins i tot en productes colonials com el cafè,
que els nostres països occidentals segueixen
important del Tercer Món, hem trobat la
manera de destarotar el mercat en contra dels
països productors tradicionals: unes decisions
irresponsables del FMI, com la d’encoratjar el
Vietnam a produir cafè, expliquen en part
l’excés d’oferta i la davallada consegüent del
preu al mercat mundial, tan perjudicials per a
aquells productors tradicionals.
A l’interior de les fronteres d’un estat, els agents
econòmics més poderosos no poden imposar-
se als competidors febles tant com voldrien, i
els ingressos del treballador no són tan insegurs,
perquè hi ha una legislació protectora, uns
mecanismes de garantia, unes organit-zacions
sindicals respectades i, en darrera instància, uns
tribunals de justícia indepen-dents. Però no
existeixen uns contrapesos equivalents a escala
mundial. Occident ha fet aprovar les dràstiques
normes de la OMC que l’afavoreixen. Davant
d’elles, en no haver un govern o estat mundial,
no hi ha reglamentació protectora dels països
més febles, ni tribunals supraestatals on
denunciar els abusos de les multinacionals, els
errors del BM-FMI o les subvencions dels estats
més rics als seus pagesos.
L’alternativa en què quasi tothom encara creu
és arribar a acords entre els estats, en el marc
de l’ONU, a fi d’establir tractats o pactes
internacionals voluntaris que supleixin el que
serien les lleis de l’inexistent parlament
mundial. Aquest voluntarisme, però, no és
efectiu ni crec que ho arribi a ser mai. Les
cimeres mundials estableixen principis
d’acord, però sovint el camí a seguir fins a tenir
el t ractat s ignat , rat i f icat i en vigor és
desesperantment llarg i d’èxit molt incert. No
cal ser un expert en dret públic internacional
per comprendre que els grans problemes del
món no trobaran solució per aquesta via.
André Ricard, el famós dissenyador d’objectes,
arrel de l’enèsima cimera de les NNUU sobre
el clima, a Delhi, escrigué un article ple de seny
i lucidesa clamant per abandonar aquesta
estratègia de la cooperació voluntària entre
estats sobirans (“No más cumbres: ¡acciones!”.
El País, 11/11/02).
Algú pensa que va ser fàcil establir els estats
i els sistemes judicials que avui coneixem?
Sempre m’ha fascinat veure, en els westerns
clàssics, com l’administració publica civilitzada
va consolidant-se i substituint amb penes i
treballs la primària llei de la selva. La mítica
figura del sherif f o marshal no fou una
institució fàcil d’introduir i enfortir en aquell
món competitiu i brutal on maldaven per
emergir la llei i l’ordre.
Competir és sa i bo en molts aspectes del joc
econòmic. Cooperar és molt millor en molts
altres ordres de la vida. I res no pot contribuir
tant a fer el món més just, pacífic, equilibrat i
sostenible com la renúncia dels estats a una
part de la seva sobirania en favor d’un autèntic
govern mundial democràtic, fort i respectat
per tots. Un objectiu que sembla avui utòpic
i que demanarà grans dosis de cooperació en
un clima de confiança. Decidida i intensa
cooperació voluntària, però només fins a
establir el govern mundial. 7
Miquel Coll d’Alemany
Enginyer Industrial
1 6 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A
uan llegeixo els elogis del sistema
econòmic liberal que fan brillants
professors com Xavier Sala i Martín
o cèlebres pensadors com Jean-François Revel,
penso que parlen d’un món ideal –de joc net
sense trampes i molt democràtic– que ni
existeix ni em temo que mai existirà.
Potser sí que, sempre que els febles són víctimes
dels forts, ajudats en part pel lliure mercat i en
part per altres astúcies, es tracta d’excepcions
que confirmen la regla que diu que la llibertat
econòmica, en un marc democràtic, és la
panacea de quasi tots els mals del nostre món.
Però em temo que la vida està feta d’aquestes
excepcions i que la regla general (“a competir
tots en igualtat de condicions i que guanyi el
millor”) serveix de ben poc en un món global.
Recentment s’ha escrit amb referència a la
fabricació i venda de joguines:
“Les grans multinacionals busquen sempre els
costos de producció més baixos possible, i això
fa que hi hagi una competència “cap avall” en
molts àmbits: entre plantes de producció, per
oferir preus més baixos; entre treballadors, que
per aconseguir feina han de produir més per
menys diners; i entre països, per atreure els
inversors estrangers (reduint impostos o oferint
mà d’obra “dòcil”, és a dir, prohibint els sindicats
o permetent violència als llocs de treball).”
(Opcions, num. 5, oct.-nov. 2002). En el mateix
dossier es parla àmpliament dels codis de
conducta (llista de les condicions laborals
mínimes a respectar) que algunes grans
empreses s’imposen –a si mateixes i als seus
proveïdors–. Millor això que res, però com a
remei em recorda l’aiguanaf...
I la competència deslleial amb què els països
Q
EL CAMÍ A SEGUIR FINS A TENIR EL TRACTAT SIGNAT, RATIFICAT I EN VIGOR ÉS DESEPERANTMENT LLARG I D’ÈXIT MOLT INCERT.
LA LLIBERTAT ECONÒMICA, EN UN MARC DEMOCRÀTIC, ÉS LA PANACEA DE QUASI TOTS ELS MALS DEL NOSTRE MÓN.
Francesc Solé Parellada
Catedràtic UPC
MERCAT I TECNOLOGIA:“NOTHING PERSONAL”?
ha repetit, i sembla que hi ha un
consens ampli, sobre el fet que la
tecnologia en si mateixa no és ni
dolenta ni bona, sinó que els qualificatius
depenen de la seva utilització. No cal aprofundir
excessivament en aquesta afirmació, però,
probablement, on hi pot haver menys consens
és a on es troba la decisió origen de les apli-
cacions perverses de la tecnologia, a on estan
localitzades les responsabilitats. De fet, hi ha
camp per reflexionar sobre quines són les
forces que estan darrera dels responsables de
la mala utilització de la tecnologia i quina és la
seva naturalesa.
Una primera dificultat en la reflexió la trobem
en definir la tecnologia i, fins i tot, en separar-
la de la ciència. En el cas que ens ocupa, i en el
qual volem reflexionar sobre l’adequació de
l’aplicació de la tecnologia a les veritables
necessitats humanes, la separació entre ciència
“apta per a tots els públics” i la tecnologia
“humanament no correcta” és encara més
imprecisa. Per aclarir-nos, entendrem per
tecnologia “l’art de fer” o també “el conjunt
d’informacions utilitzades pels humans per
transformar la matèria i per organitzar la seva
participació en aquesta transformació” o,
simplement, “el conjunt de procediments que
permeten una producció a una empresa o a
una organització”. En resum, entendrem la
tecnologia com la manera en què les
organitzacions i les empreses decideixen fer
les coses i la ciència com una informació que
contribueix a fer-la possible.
Amb aquesta definició a la mà, podríem pensar
que la responsabilitat de la utilització de la
tecnologia, de la informació científica i de les
tècniques o procediments tecnològics que la
composen se situa a l’entorn de la jerarquia de
l’empresa. Així és com, de fet, estan orga-
nitzades les coses. Si una empresa, en funció
del seu compte d’explotació, present o esperat,
comença a prendre decisions imaginant un
itinerari, i aquestes decisions porten a una
tecnologia dubtosa, es dóna per sobreentès
que la responsabilitat de la seva adopció és de
qui pren les més altes decisions a l’organització.
Però les coses no són tan senzilles. Sovint –i
darrerament aquest sovint s’ha fet mes
freqüent– les decisions es prenen per proposta
dels diferents departaments de l’empresa i no
precisament resultat d’una planificació feta des
de dalt de tot. La planificació, a la majoria de
les empreses, ha estat substituïda formal o
informal per una aplicació de la que avui
s’anomena “teoria dels recursos”. És fruit del
convenciment que, en una empresa que
gestiona coneixement, els executius del cim
estratègic no tenen capacitat per planificar,
perquè, de fet, els qui hi entenen estan
distribuïts dins de l’organització. Si això és
veritat per a gairebé la majoria de les àrees
funcionals de l’empresa, ho és encara més quan
ens referim al departament de R+D. Vet aquí
que la responsabilitat real –que no legal– de
la utilització poc ètica de la tecnologia pot estar
més distribuïda del que sembla.
Per altra part, els itineraris tecnològics de les
empreses no són tan lliures com sembla. Dos
factors els fan dependents. El primer factor és
recent. Es tracta de la importància de l’entorn
en la definició de les estratègies d’innovació.
Per exemple, l’Administració pública, en els seus
diferents àmbits territorials, és sovint respon-
sable de la presa de decisions tecnològiques
fins i tot en les mes allunyades etapes de la
cadena de valor. Els plans europeus, nacionals
i, fins i tot, regionals de recerca són indicadors
S’
EL MERCAT ÉS QUI, EN DARRERA INSTÀNCIA, DIRIGEIX LES DECISIONS I ELS ITINERARIS DE LES EMPRESES.
M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 1 7
1 8 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A
poderosos, amb molts milions d’euros darrera,
que poden encaminar una manera de fer les
coses, és a dir, dirigir els esforços cap a una
tecnologia o una altra. No cal dir que les
despeses militars són també un far poderós
per orientar la despesa en R+D en un grup no
negligible d’empreses.
Però on darrerament podríem ser més crítics
és en la consideració del segon factor de
dependència de les decisions tecnològiques
i, per tant, dels itineraris de les organitzacions.
Es tracta del mercat. El mercat és un poderós
regulador i, a més a més, molt rancorós. El
mercat és el sistema que els humans hem
escollit per resoldre els nostres problemes
materials i, fins i tot, perquè ens doni suport en
la resolució dels immaterials.
El mercat en si mateix no és bo ni dolent. És un
sistema de senyals. És un joc amb unes regles
força elementals i al qual els que volen posar
en marxa una empresa decideixen acollir-s’hi
l l iurement. Paral · lelament, els que som
consumidors i oferents de factors l’hem
considerat com a molt eficient i satisfactori.
El mercat és qui, en darrera instància, dirigeix
les decisions i els itineraris de les empreses on
els comptes d’explotació són el sistema
d’informació més solvent. El compte d’explo-
tació és, a mig i a llarg termini, l’indicador de la
competitivitat de l’empresa, i la seva bondat
depèn de la posició de l’empresa en relació a
la competència. En aquest escenari ens podem
preguntar: quina empresa es resisteix a una
innovació tecnològica quan aquesta li ha de
donar un avantatge competitiu? En aquesta
línia de raonament, el darrer responsable, l’esca
del pecat, en la utilització inhumana de la
tecnologia s’ha de buscar en l’origen de la presa
de decisions, és a dir, en el mercat quan aquest
ha perdut el nord. El percentatge de persones
i d’organitzacions amb objectius desaprensius
pot ser més o menys estable, però les pressions
sobre la resta, perquè caiguin en el parany de
ser-ho amb l’amenaça del càstig de la fallida o
de la pèrdua de la feina, pot haver augmentat
darrerament. Els perills de la globalitat, de la
despersonalizació de les transaccions, no estan
solament en accentuar les més conegudes
falles del mercat, com pot ser el monopoli o la
desigualtat en la informació, sinó el fet que les
incitacions de la demanda, l ’ofer ta i la
tecnologia que la suporta desdibuixin la seva
etiqueta moral.
Cal aclarir que l’edifici de la ciència econòmica
es construeix sobre la base que els demandants
i oferents actuen racionalment. Se suposa que
els consumidors tenen assumides les seves
prioritats condicionades als preus i que els
empresaris venen esperonats per l’equació
“beneficis igual a ingressos menys despeses”.
Ara bé, si hi ha un acord general que les
actuacions de consumidors i oferents són
racionals, i per tant, es poden formalitzar, això
no vol dir que els desitjos dels consumidors
siguin raonables o que allò que basteix els
comptes d’explotació sigui moralment
impecable. Finalment, avui l’oferta no és
possible sense una llarga cadena de valor, i la
globalitat possibilita que algunes de les anelles
d’aquesta cadena utilitzin perversament la
tecnologia de la mateixa manera que en parts
de la cadena de valor es fan utilitzacions de la
força laboral per sota de les condicions
humanament acceptables. La globalitat,
l’augment de la riquesa i de la complexitat, ha
estat ben gestionada pel mercat, però les seves
conseqüències en altres ordres de la vida dels
humans que tenen a veure amb el que hem
estat i volem ser en aquest món sens han anat
de les mans.
En un món on el sistema de senyals és ferotge,
on les pressions per satisfer els desitjos poc
raonables són altes, on el ventall d’informació
científica i tecnològica és amplíssim i on
l’organització de la innovació està formalitzada
i és potent; les pressions i la consegüent
temptació de donar un mal ús a aquesta
informació són sovint irresistibles de suportar.
Un bon resum del que hem dit fins ara ens
l’ofereix l’expressió “nothing personal”, una de
les més bèsties que els humans hem inventat
i que també és aplicable a les decisions
tecnològiques. Aquesta expressió qualifica a
qui la diu, però, sobretot, qualifica la regulació
del sistema que fa possible que cada cop hi
hagi més gent en disposició de dir-la. 7
ENTENDREM LA TECNOLOGIA COM LA MANERA EN QUÈ LES ORGANITZACIONS I LES EMPRESES DECIDEIXEN FER LES COSES.
M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 1 9
a societat occidental s’ha gestat
històricament a partir del llegat de
cultures diferents (la grega, la romana,
la cristiana, l’àrab). La destil·lació d’aquestes
cultures ha conduït cap a una civilització
democràtica on, en principi, és possible
respectar els drets individuals i col·lectius. Ha
estat, sobretot, el progrés de les idees i dels
principis filosòfics i religiosos allò que ha portat
a aquesta forma concreta de societat demo-
cràtica occidental. Altres conceptes ideològics
i religiosos han portat a formes culturals
radicalment diferents. Casos paradigmàtics
que provenen de cultures animistes,
musulmanes o budistes són Mali, Aràbia
Saudita o Birmània, formes d’organització
col · lectiva absolutament dist intes de
l’occidental amb una base religiosa i ideològica
també diferent.
La tecnologia permet, al costat del desenvo-
lupament de cada forma cultural, religiosa i
ideològica, el creixement econòmic i, per tant,
el creixement del benestar, dels recursos
disponibles i del desenvolupament físic dels
seus ciutadans. És a dir, la tecnologia pot ajudar
al benestar de cada forma de civilització. Però
cadascuna potenciarà les aplicacions i repartirà
els beneficis induïts, d’acord amb els patrons
de comportament cultural, polític i ideològic.
Per tant, si bé la tecnologia pot aportar des-
envolupament econòmic i benestar físic als
qui poden gaudir d’ella, això no vol dir que
necessàriament afavoreixi el desenvolupament
just i els beneficis de la col·lectivitat. Això està
en mans de les idees i de les formes polítiques,
de la capacitat i dels ideals dels homes que les
condueixen i dels ciutadans que els donen
suport.
Finalment, val a dir que la societat del benestar
no és un fi en si mateixa. La tecnologia i el
benestar poden conviure tant amb el feixisme
com amb una democràcia avançada, amb
societats integristes com progressistes; poden
portar a formes de convivència justes o
injustes; poden humanitzar o deshumanitzar.
Són els homes i les idees els que condueixen
les societats, no la tecnologia o el benestar.
Cada moment històric és fruit d’uns criteris
ètics concrets o de l’absència dels mateixos.
Actualment, no vivim en un moment on els
criteris ètics i morals tinguin un valor
predominant. La societat globalitzada, un
invent del capitalisme transfronterer, està
influenciada de forma prioritària per termes
com rendiment, rendibilitat, benefici, eficàcia.
No tenen massa valor les ideologies, la
dissidència, les minories, el repartiment
col·lectiu de beneficis.
Per altra part, tot allò que la tecnologia permet
fer es fa. Tot el poder que està a les nostres
mans s’exerceix. Si hi ha rendiment i negoci,
es fa el que calgui fins que algú hi posi
impediments. Els governs, empesos sovint per
la pressió dels grups més desfavorits, pretenen
regular les dificultats que crea l’ús de la
tecnologia sense ètica (agressions al medi
ambient, destrucció de la biodiversitat, patents
genètiques, canvi climàtic, negocis desorbitats,
concentració de poders, augment de les
diferències entre grups i cultures...). L’eficàcia
d’aquestes legislacions necessàries és dubtosa.
De fet, els governs són el reflex del model
social que representen i els poders que els
suporten tenen mecanismes suficients per
capejar els temporals legals.
Els progressos en el coneixement científic i
tecnològic no s’han de limitar. La història
avança en un sol sentit, empesa per la
curiositat infinita de l’ésser humà.
Però els poders col·lectius han de fer el seu
paper i l’han de fer bé. Això vol dir que han de
vetllar pels interessos col·lectius, per les classes
més desfavorides, pels drets de les minories,
per reequilibrar les diferències socials i
econòmiques. En aquesta tasca , han
d’assegurar que tot allò que facin els seus
col·lectius humans en el legítim benefici propi
no xoqui amb els beneficis comuns.
Des del meu punt de vista, no es tracta tant
de limitar les aplicacions tecnològiques com
de delimitar tot allò que causa una injustícia,
una esclavitud econòmica, un perjudici
ambiental, una acumulació il·lícita de poder, a
fi de limitar-ne les conseqüències. Per tant,
entenc que no es tracta tant d’una limitació
de les aplicacions tecnològiques com d’un
control dels objectius i de les finalitats dels
grups econòmics i dels poders socials.
En darrer terme, és més una qüestió de models
morals i ètics que no pas de regulacions
tecnològiques. 7
INVESTIGACIÓTECNOLÒGICA I JUSTÍCIA
JM Ferrer-Arpí
Enginyer Industrial
Director del programa “Punt
Omega” (TVC)
L
NO ES TRACTA TANT D’UNA LIMITACIÓ DE LES APLICACIONS TECNOLÒGIQUES SINÓ D’UN CONTROL DELSOBJECTIUS I DE LES FINALITATS DELS GRUPS ECONÒMICS I DELS PODERS SOCIALS.
2 0 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A
Francisco-Javier
Benedicto Ruiz
Director del Projecte Galileo
GALILEO UN AVENÇ TECNOLÒGIC,POLÍTIC, ECONÒMIC I SOCIALPER EUROPA
l Sistema de radionavegació per
satèl·lit GALILEO permetrà als seus
usuaris, equipats amb receptors de
baix cost, rebre senyals de diversos satèl·lits i
determinar la seva hora i posició exactes en tot
moment i a qualsevol lloc de la Terra. GALILEO
està basat en una constel·lació de 30 satèl·lits
que orbiten a 24.000 quilòmetres sobre la Terra.
Cada satèl·lit consisteix en una plataforma
equipada amb rellotges atòmics de molt alta
precisió i generadors de senyals de navegació.
El sistema de satèl·lits està controlat a partir
d’una xarxa d’estacions terrenals distribuïdes
per tot el món i des d’un centre de control
situat a Europa. La fase de definició del
Programa GALILEO ha estat completada, i la
fase de desenvolupament i va l idac ió
començarà aquest any, amb el llançament dels
primers satèl·lits operacionals a finals de l’any
2005. A aquesta fase de desenvolupament li
seguirà la fase operacional, amb el desple-
gament complet de la constel·lació en 2006 i
2007, i l’entrada en servei al 2008.
El Programa GALILEO és el primer gran
programa tecnològic, d’infraestructura,
promogut conjuntament per la Comissió
Europea i l’Agència Espacial Europea. Igual que
altres grans projectes europeus, com els avions
Airbus i els coets Ariane, GALILEO representa
un avenç tecnològic de gran magnitud, que
revolucionarà els mitjans de transport i la
societat en general, igual que ho estan fent el
telèfon mòbil o Internet. Els Consells Europeus
de Colònia, Fèria, Niza, Estocolm, Laeken i
EBarcelona van ressaltar la importància
estratègica de GALILEO per a Europa, que
proporcionarà considerables avantatges en
molts sectors de l’economia. GALILEO serà un
element fonamental de la infraestructura de
transports a Europa. Les aplicacions més
importants seran: la localització de vehicles i
persones, el control de tràfic terrestre, marítim
i aeri, la posició d’estructures d’enginyeria civil,
la prospecció terrestre i marítima, la cartografia,
l’ajuda a l’agricultura i la pesca i la integració
amb els sistemes de telefonia mòbil GSM i
UMTS per oferir serveis de valor afegit.
GALILEO representa un nou camp a Europa per
al desenvolupament de noves tecnologies i
aplicacions. Econòmicament, GALILEO serà la
base d’un gran nombre de noves iniciatives
empresarials en els sectors primari i de serveis,
ja que permetrà exportar tecnologia i serveis
made in Europe a escala mundial, amb grans
beneficis econòmics per a la nostra Comunitat.
Políticament és un exemple concret d’afirmació
Europea i de cooperació entre tots els estats
membres de la Unió.
Les estimacions econòmiques realitzades
indiquen clarament que el sistema GALILEO
serà altament rentable a mig termini. La previsió
del cost del sistema es xifra al voltant de 3.500
milions d’euros, mentre que la seva explotació
operacional costarà entre els 150 i 200 milions
d’euros anuals. En contrapartida, els beneficis
directes i indirectes seran múltiples. Els
principals beneficis provindran del sector dels
serveis, combinats amb la telefonia mòbil i els
sistemes intel·ligents de navegació en vehicles
privats i mitjans de transport públics terrestres,
marítims i aeris. Els estudis econòmics indiquen
una relació cost-benefici de l’ordre de 4.6 (un
índex altament positiu), la qual cosa converteix
GALILEO, no només en una infraestructura
necessària, sinó, a més, en una inversió rentable.
D’altra banda, GALILEO generarà un gran
nombre de beneficis econòmics indirectes,
com l’increment de la seguretat, l’eficàcia en
els mitjans de transport, la mobilitat dels
ciutadans i un nombre molt elevat de nous
llocs de treball, estimats en 140.000, per a tot
Europa. Està previst que el nombre d’usuaris
de GALILEO sigui de l’ordre de 700 milions l’any
2010 i superior a 2.500 milions l’any 2020.
GALILEO és un sistema concebut per institu-
cions europees i respon a les necessitats del
mercat, així com a criteris de desenvolupament
tecnològic i objectius polítics i econòmics
europeus ben definits. És precís combinar el
dinamisme i la innovació de les iniciatives
privades amb les funcions de planificació a llarg
termini i regulació aportades per les institu-
cions, a fi de garantir als usuaris un accés
equilibrat i assequible a les noves tecnologies,
que responguin a estàndards mínims d’ètica,
qualitat i cost del servei. Per a això, és necessari
igualment planificar i dur a terme una tasca
d’estandarització i certificació de tecnologies,
equips i serveis, en l’àmbit europeu.
La voluntat de la Comissió Europea i l’Agència
Espacial Europea, com fundadors i promotors
del Programa GALILEO, és la de contribuir a la
infraestructura mundial de navegació per
satèl·lit i reforçar amb això la presència d’Europa
al món. Així mateix, GALILEO ha de servir com
catalitzador de la cooperació entre els països
membres de la Unió Europea i amb altres
comunitats. GALILEO és, doncs, un imperatiu
per a Europa i un signe clar d’hegemonia
tecnològica, política, econòmica i social. 7
GALILEO SERÀ LA BASE D’UN GRAN NOMBRE DE NOVES INICIATIVES EMPRESARIALS EN ELS SECTORS PRIMARI I DE SERVEIS.
EL PROJECTE RESPON A LES NECESSITATS DEL MERCAT, AIXÍ COM A CRITERIS DE DESENVOLUPAMENTTECNOLÒGIC I OBJECTIUS POLÍTICS I ECONÒMICS EUROPEUS.
M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 2 1
ls factors tecnològics controlats per
l’ “home col·lectiu” que actuessin
sobre les condicions de treball
provocarien, inexorablement, unes millors
condicions de treball i, en conseqüència, un
major benestar físic, psíquic i social dels homes.
Quan la tecnologia i l’organització de treball
queden controlats per la bogeria col·lectiva
que és el mercat –manifestat en la borsa– i es
gestionen per interessos individuals sense
massa intervenció dels poders públics, la
societat es veu abocada a traspassar la frontera
ètica entre la tecnologia, el desenvolupament,
l’organització del treball i la natura humana,
de manera que augmenta globalment l’absè-
ncia total o parcial de benestar físic, psíquic i
social.
La societat comptabilitza menys salut, menys
benestar globalment considerat.
Tot això posa de manifest que el resultat del
desenvolupament i de l’aplicació dels factors
tecnològics en el sistema social no són la causa
de la insuficiència de benestar. La insuficiència
de benestar en els homes deriva de demo-
cràcies incompletes o democràcies formals
no reals. La frontera ètica s’assolirà amb una
democràcia real en el món, on la tecnologia i
l’organització del treball siguin supeditades a
la millora col·lectiva del benestar físic, psíquic
i social.
Una altra decisió de deslocalització d’una
empresa i el seu desplaçament a un altre punt
del globus –decisió derivada exclusivament
d’una anàlisi de cost econòmic– no hauria de
poder realitzar-se sense garanties, per part dels
poders públics, que es pugui recol·locar de
nou el factor treball mitjançant els meca-
nismes necessaris d’altres inversions, formació
anterior dels treballadors, etc. Les mateixes
circumstàncies haurien d’analitzar el país a on
va a parar la inversió. Aquí els poders públics
haurien de començar a exigir que es generin
les condicions que permetin l’increment del
benestar col·lectiu quan, per raó de costos, es
torna a anar d’aquell país a un altre punt del
globus.
Traspassa, sense dubtes, l’ètica social si només
governa la globalització econòmica i financera
i no entra en joc, en les regles de la globa-
lització, el benestar dels homes en els termes
assenyalats –físic, psíquic i social–, perquè, com
resulta obvi, per a tot home de bona voluntat
augmenta el nombre d’homes que aquest
sistema globalitzat expulsa del sistema.
Però si la lògica dels costos econòmics preval
també en un sistema de producció que no es
deslocalitza com a tal, però s’exterioritza una
part d’aquest sistema, el problema és el mateix,
ja que disminueix el benestar físic, psíquic i
social dels treballadors en el seu conjunt, de
manera que es traspassa la frontera ètica. Una
altra cosa és quan l’exteriorització es realitza
per factors tecnològics certs buscant el submi-
nistrador que aporta més coneixements sobre
una part del sistema, el resultat no serà la
recerca d’un menor cost, sinó la millor solució
tecnològica al problema. En aquesta situació,
millorarà el benestar col·lectiu. Els poders
públics haurien de limitar aquestes situacions
que, molt al contrari, avui propicien.
I, d’aquesta manera, es podrien abordar tots
els temes de flexibilitat del factor treball que
avui es reclama. Si s’incorpora factor tecnològic
i desenvolupament, es podrà exigir fer més
flexibles les condicions de treball. Quan el
que es pretén és estrictament reducció de
costos, el problema no és factor tecnològic,
factor treball i la seva frontera. El problema es
planteja entre acumulació de qui sigui front
discriminació de benestar col·lectiu. 7
EL FACTOR TREBALL
Xavier Crespan
Enginyer Industrial i Inspector
de Treball
E
LA FRONTERA ÈTICA S’ASSOLIRÀ AMB UNA DEMOCRÀCIA REAL EN EL MÓN, ON LA TECNOLOGIA I L’ORGANITZACIÓDEL TREBALL SIGUIN SUPEDITADES A LA MILLORA COL·LECTIVA DEL BENESTAR FÍSIC, PSÍQUIC I SOCIAL.
2 2 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A
Xavier Ferràs
Cap de Gestió d’innovació
CIDEM – IT
LA INNOVACIÓ, UN PROCÉSD’APRENENTATGE
urant els últims anys, les empreses
han après a gestionar de forma
cada cop més eficient els seus
processos, en una cursa imparable cap a la
professionalització de la gestió, impulsada per
la necessitat de subsistir en el mercat. Així s’ha
après a gestionar de forma eficient les
relacions amb el mercat i s’ha estès el
concepte de màrqueting; s’ha passat de des-
envolupar un control reactiu de la qualitat a
prevenir els defectes abans que es produeixin,
assegurar la qualitat davant del client i assumir
la qualitat com a sistema integral de gestió.
També s’ha après a gestionar els residus,
evitant activitats agressives per a l’entorn
mediambiental o a gestionar els recursos
humans, planificant polítiques salarials i de
carrera professional. Fins i tot es parla de la
gestió del temps per opti-mitzar el rendiment
de tècnics i directius.
Tanmateix, molt poques empreses gestionen
el seu procés d’adaptació al canvi de l’entorn
tecnològic i de mercat. La innovació, eina que
ens permet assegurar la competitivitat i super-
vivència a mitjà termini, normalment és un
procés descuidat i desconegut dins l’organit-
zació. Les noves oportunitats de negoci
apareixen esporàdicament i sovint moren en
l’oblit de l’organització. Gestionar la innovació
és saber gestionar les oportunitats: detectar-les
i potenciar-les fins que es converteixin en
projectes d’èxit.
Innovar requereix un lideratge (convicció
ferma en el que s’està fent), una estratègia
(triar entre diferents opcions), una disciplina
(que t’allunya temporalment de les activitats
“naturals” del dia a dia) i un consum de
recursos (temporals i econòmics). Comporta,
igualment, èxits i fracassos, i necessita
tècniques específiques per millorar la seva
eficiència. És, en definitiva, un procés que
s’aprèn amb l’experiència i que cal exercitar
per fer-lo cada cop més eficient.
No es tracta de la necessitat de tenir centenars
d’enginyers fent R+D. Parlem sovint d’un grup
reduït de persones que puguin dedicar una
part (potser petita) del seu temps a imaginar
possibles escenaris de futur (noves tecno-
logies, noves necessitats, nous mercats, nous
productes, noves aplicacions...) i construeixin
una hipòtesi prospectiva, ben informada, de
l’escenari més probable per prendre les
accions preventives necessàries per competir
i i n i c i a r, e n c o n s e q ü è n c i a , p ro j e c te s
d’innovació. Destinar aquests recursos a
innovar és una inversió que tindrà un retorn,
mai un cost.
Innovar és un procés que s’aprèn, que pot ser
aplicat fàcilment en qualsevol organització i
que dóna peu a activitats creatives, allunyades
de les pressions diàries que, d’altra banda, ens
poden assegurar noves unitats de negoci
d’èxit dintre del context empresarial habitual.
No es parla últimament tant de l ’entre-
preneurship? Per què no parlar de l’intrapre-
neurship? Les oportunitats innovadores no es
donen només en forma de noves empreses
(sovint tecnològiques), sinó que poden estar
en l’organització. Es tracta de saber trencar les
regles del joc implícites en qualsevol empresa,
saber sortir de la tirania dels mercats, els
productes i els processos tradicionals. I tenim
moltíssims exemples pràctics de la vida real,
en tots els sectors, amb qualsevol tecnologia:
camises que no s’han de planxar, mobles de
disseny econòmics que l’usuari mateix munta,
bicicletes pensades per a la muntanya (im-
pensables fa uns anys), el post-it, nous produc-
tes financers, noves aplicacions informàtiques,
noves solucions imaginatives d’enginyeria,
etc.
Tanmateix, per innovar és precís que l’empresa
estigui preparada. L’organització ha de ser
flexible, ha de ser capaç d’adaptar-se als nous
requer iments del mercat i a les noves
tecnologies a través d’equips de projectes
multidisciplinaris. És imprescindible aglutinar
les visions de totes les àrees de l’empresa,
sovint aïllades en compartiments funcionals
estancs (màrqueting, producció, R+D,
finances), que responen a objectius parcials,
i ser capaços de restar temps a les activitats
més urgents per deixar pas a les que de veritat
són importants. Tot plegat genera tensió,
res istència al canvi , que s’ha de saber
gestionar també des de la perspectiva d’un
lideratge exemplificador i engrescador. L’èxit
de la innovació, en definitiva, rau en el treball
en equip d’un grup humà motivat i il·lusionat.
El motor de la innovació, doncs, són les
persones. Innovar és una activitat creativa i
gratificant si es planifica amb temps, si no es
fa només de forma reactiva davant d’un
problema ja imminent. La innovació, d’altra
banda, és una disciplina apassionant, que
obre noves perspectives de desenvolu-
pament professional, combinant dues visions
sovint oposades: la tecnologia i el mercat;
noves possibilitats de desenvolupament
professional i noves funcions dins les
organitzacions. 7
D
INNOVAR COMPORTA ÈXITS I FRACASSOS I NECESSITA TÈCNIQUES ESPECÍFIQUES PER MILLORAR LA SEVA EFICIÈNCIA.
COMPETIR O COOPERAR
M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 2 3
Miquel Barceló Roca
Enginyer Industrial
Diputat al Parlament de
Catalunya
lògica al començament dels anys vuitanta.
Els parlaments europeus han seguit, amb
retard, l'exemple donat pel Congrés dels Estats
Units d'Amèrica, que al 1972 va crear l'OTA
(Office of Technology Assessment). Aquest
organisme estudia l'impacte a llarg termini de
la tecnologia en la societat i pretén anticipar-
se a les conseqüències tecnològiques a fi de
poder evitar o pal·liar els impactes negatius i
continuar gaudint dels avantatges.
Els països europeus que tenen oficines d'AT
pateixen un mateix problema de desconfiança.
Molts dels qui decideixen en el terreny públic
o privat tenen una visió estreta de l'AT, i els que
practiquen l'avaluació tecnològica encara han
d'aprendre a fer-la més accessible al gran
públic i als receptors dels seus resultats i de les
seves recomanacions. No sé perquè hi ha
encara una opinió compartida per moltes
persones, que creuen que "més tecnologia"
vol dir "menys qualitat de vida". Aquest recel
fa endarrerir la innovació i ens perjudica. Entre
tots hauríem de difondre i prestigiar les
avaluacions tecnològiques.
El Parlament europeu va crear l'STOA (Science
and Technology Options Assessment) al 1986,
però possiblement els seus recursos econò-
mics no han estat suficients per al seu àmbit
d'actuació. El finançament repercuteix directa-
ment en les decisions que es poden prendre
sobre ciència i tecnologia.
La resta de casos particulars són diferents
segons les tradicions de cada país, i els temes
tractats variaran segons les seves preferències
o línies d'actuació. Per exemple, al 1987, Gran
Bretanya va decidir crear el POST, que va
començar rebent fons privats per realitzar els
seus estudis, ja que els dirigents no creien en
la seva eficàcia. A Alemanya, el assumptes que
tracta el TAB (1990) els fixa un comitè d'avalua-
ció específic, però els resultats s'han d'obtenir
sota una pressió temporal . Això fa que
s'impedeixi el treball continu i profund d'anàlisi.
L'exemple dels Països Baixos és la creació del
NOTA (1986). Aquest considera que és feina
seva esbrinar quins són els temes associats
amb la ciència i el desenvolupament de la
tecnologia que seran importants per a la
societat. El NOTA creu que és més profitós
dedicar els seus recursos al descobriment del
procés social que no pas a l'elaboració d'anàlisis
tècniques.
Al principi, cada oficina d'AT s'organitzava al
voltant d'associacions nacionals i internacionals
que no mantenien cap relació entre elles. Per
sort, aquesta tendència s'està invertint, ,ja que
s'està fent veure que l'AT no és un obstacle per
a la innovació. I, a més a més, porta el món
industrial a preguntar-se sobre finalitats
ètiques, morals i socials de les aplicacions a
gran escala dels avenços científics i tecnològics.
La primera iniciativa catalana en aquest sentit
va ser al 1984 amb la creació d'una Comissió
Assessora d'Alta Tecnologia que s'encarregava
de racionalitzar els recursos tecnològics de
medicina. Amb el temps ha evolucionat cap a
l'Oficina Tècnica d'Avaluació de Tecnologia
Mèdica, del Departament de Sanitat i Seguretat
Social. El seu objectiu és oferir a la població una
atenció de qualitat a un cost raonable i que
aquesta aprofiti adequadament els avantatges
reals que la tecnologia mèdica pot aplicar.
Penso que aquesta experiència pionera
s'hauria d'estendre, a poc a poc, als diferents
àmbits tecnològics de Catalunya. Potser els
col·legis professionals podrien ser un bon punt
de partida per promoure el diàleg productiu
sobre l’Avaluació Tecnològica. El Col·legi
d’Enginyers Industrials, amb aquesta iniciativa,
ja ha donat el primer pas. 7
elebro que el Col·legi i l’Associació
d’Enginyers Industrials hagin de-
cidit fer un monogràfic dedicat a
l'ètica en la tecnologia i el desenvolupament,
ja que considero que, d'aquest tema, se'n parla
ben poc, i em satisfà que s'intenti contribuir a
la difusió de la seva importància. En aquest sen-
tit, voldria recordar que, amb aquesta iniciativa,
se segueix l'estela que va deixar l'Institut Català
de Tecnologia (ICT), al 1992, quan destinava un
dels seus Quaderns de Tecnologia a l'avaluació
d'aquesta disciplina. I és important que se'n
parli, perquè un desenvolupament tecnològic
accelerat pot ser font de conflictes, desigualtats
i problemes ecològics i socials. Per això, s'ha
d'avaluar i saber els riscos que la tecnologia
pot ocasionar. Malgrat aquesta importància,
encara és una eina poc implantada a la majoria
de països europeus.
S'entén per Avaluació Tecnològica (AT) el con-
junt de procediments i de mitjans amb què es
dota una societat per comprendre la naturalesa
i l'abast de les mutacions científiques del desen-
volupament i dels usos de les tecnologies. I, tam-
bé, per avaluar la seva utilitat i la seva finalitat
econòmica, el seu valor i la seva pertinença social.
Només cal pensar en incidents rellevants, pel
seu caràcter catastròfic i el seu impacte en la
societat, per veure la transcendència d'aquest
tema i la necessitat d'una anàlisi prèvia, ja sigui
sobre les conseqüències o sobre les pròpies
tecnologies.
Aquesta afirmació no és nova, però fins fa poc
no tenia gaire ressò, ni a Europa ni a d'altres
indrets del món. S'havia de demostrar que una
oficina que s'encarregués de l'AT seria útil per
a les persones i per a les institucions. A Europa
es va començar a parlar d'Avaluació Tecno-
C
L’OTA ESTUDIA L’IMPACTE A LLARG TERMINI DE LA TECNOLOGIA EN LA SOCIETAT I PRETÉN ANTICIPAR-SE A LES CONSEQÜÈNCIESTECNOLÒGIQUES A FI DE PODER EVITAR O PAL·LIAR ELS IMPACTES NEGATIUS I CONTINUAR GAUDINT DELS AVANTATGES.
2 4 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A
Francesc Figueras i Bellot
Enginyer Industrial
President de la Comissió de
ÈTICA I CONSTRUCCIÓ
o és gens fàcil acarar, atesa la seva
complexitat, una reflexió aquí
necessàriament breu entorn la
simbiosi que caldria que presidís el binomi
construcció i ètica. En qualsevol cas, no hauria
d’encetar-se aquesta reflexió sense tenir en
compte un parell de qüestions fonamentals a
partir de la resolució de les quals s’hauria de
començar a abordar el concepte de construc-
cions més eficients i èticament més sostenibles.
Construccions que proporcionessin als seus
usuaris allò que d’elles se n’espera i per a la qual
cosa han estat concebudes amb uns nivells
adients de qualitat i sobretot d’utilitat.
Les dues qüestions a les quals m’acabo de
referir són, d’una banda, l’escàs temps per a la
reflexió, és a dir, la manca de temps de què es
disposa a l’hora que un o diversos professionals
han d’abordar el procés de projectar en l’àmbit
constructiu o executiu una obra (civi l ,
d’habitatges, industrial, d’equipaments, etc...)
pel fet que les urgències, els terminis i els
compromisos de tot ordre condicionen
l’execució de l’obra; factors tots ells que mai no
són directament controlables per l’autor o
autors del projecte. D’altra banda, la gairebé
nul·la tradició en l’aplicació d’una cultura que
parteixi d’aprendre i d’extreure experiència i
conclusions de projectes constructius executats
prèviament; de la bondat final de les obres i del
seu comportament al llarg de la seva vida útil,
tant pel que fa a l’eficàcia del servei que han de
prestar com a l’estalvi a l’hora de fer-ne el
manteniment, és a dir, contemplar tota la vida
útil de l’element construït. Així doncs, com en
altres molts ordres de la vida, en els projectes,
Nles urgències i les exigències d’uns costos
inicials el més baixos possibles, acaben essent
males conselleres i una inversió no rendible
èticament parlant.
Quan s’endega un projecte constructiu, es par-
teix d’unes decisions que prèviament han estat
adoptades pels promotors (administració pú-
blica i/o privats) de l’obra, així com d’un calen-
dari quasi sempre curt i rígid. El resultat lògic
que cal esperar en haver de projectar d’aquesta
manera són les preses, enmig de les quals cal
prendre decisions que no sempre han estat
suficientment pensades, ja que tampoc no es
poden estudiar a fons ni avaluar pros i contres
de les diferents alternatives de les quals es po-
dria disposar. Tampoc no es té en compte
l’experiència de construccions semblants an-
teriors per apostar per la racionalitat d’un pro-
jecte final que garanteixi una millor eficàcia
constructiva i d’ús i que asseguri un baix cost
d’explotació i manteniment al llarg de tota la
vida útil prevista. Com que molt freqüentment
les coses no es fan així, acaba passant que, una
vegada finalitzada una construcció, es detecten
anomalies i deficiències que, de ben segur,
s’haurien pogut evitar de no existir urgències
de tota mena. S’ha de fer front a reformes i a
adequacions constructives que inicialment ni
havien estat previstes ni contemplades, amb
els costos addicionals (econòmics i socials) que
això comporta. El resultat final pot ser el d’una
obra que no acaba de complir perfectament
les funcions ni les finalitats que d’ella se
n’esperava i, en definitiva, una obra que, a despit
que inicialment tenia uns costos econòmics
relativament baixos, amb el pas del temps
aquests costos augmentaran de manera con-
siderable per la via del manteniment de l’obra
(quasi sempre difícil i laboriós, perquè no estava
previst) i de les reformes que s’hi hauran de
fer. Així, el comportament responsable i ètica-
ment correcte en els processos constructius
s’hauria de fonamentar en uns processos de
planejament, de projecte i de construcció molt
llargs i més rigorosos que no pas els actualment
en ús. Possiblement, però no necessàriament,
aquests processos podrien representar una
major inversió econòmica inicial, però, de ben
segur que, a mig i a llarg termini, l’eficàcia en el
servei i els estalvis en l’explotació i el manteni-
ment de l’obra acabarien compensant llarga-
ment els possibles sobrecostos inicials.
En qualsevol cas, no és gens fàcil que tots els
agents implicats en el procés entenguem que
cal entrar i que és més racional fer-ho així en
una nova cultura de la construcció en què els
elements ètics i sostenibles siguin valors
plenament acceptats per ells i exigits per la
societat. I no és fàcil, perquè ens trobem massa
imposats d’una cultura consumista que
podríem denominar “de peix al cove”, és a dir,
una cultura en què allò important és poder
“acabar” una obra, inaugurar-la i ocupar-la i que,
per contra, allò que deixa de ser important són
les conseqüències –els problemes– que al llarg
de la seva vida s’hauran de patir. Tot plegat per
no haver estudiat, previst ni resolt aspectes que
haur ien fet que l ’obra presentés pocs
problemes a l’hora d’haver de fer front a usos
que, malgrat que haurien d’haver estat
previstos, mai no s’havien anal i tzat ni
considerat.
Donada la vida llarga que cal atribuir a les
construccions, les accions i actuacions d’avui
ens condicionen el demà. I a les alçades que
ens trobem, no ens podem permetre el luxe
de continuar cometent errors que podrien
h a v e r - s e e v i t a t p e r f e c t a m e n t , l e s
conseqüències dels quals poden arribar a
causar grans perjudicis a la societat. 7
LES URGÈNCIESILESEXIGÈNCIES D’UNS COSTOS BAIXOS ACABEN ESSENT UNA INVERSIÓ NO RENDIBLE ÈTICAMENT PARLANT.
EL COMPORTAMENT RESPONSABLE I ÈTICAMENT CORRECTE EN ELS PROCESSOS CONSTRUCTIUS S’HAURIA DEFONAMENTAR EN UNS PROCESSOS DE PLANEJAMENT, DE PROJECTE I DE CONSTRUCCIÓ RIGOROSOS.
partidaris d'una lògica finalista. És bo allò que
ens apropa a una finalitat: el progrés de les
ciències, el benestar de les persones, el plaer,
la bellesa, etc. També és lícit i freqüent que la
finalitat sigui un objectiu més material i més
proper, com ara el benefici d'una empresa o la
solució d'un problema tècnic que farà més fàcil
la nostra vida quotidiana.
Però en l'àmbit de l'energia, si una ètica finalista
s'aplica quan no hi ha una perspectiva suficient
i predomina una pragmàtica amoral –és a dir,
que prescindeix de les regles si pot–, pot
degenerar fàcilment en un cercle viciós que
deixi de banda els interessos legítims de la
societat i dels individus que la formen. El dia a
dia s'imposa sobre els objectius que el conjunt
de la societat considera bons (ètics). Corregir
aquesta tendència –present a totes les
activitats humanes– és una de les tasques dels
poders públics. Igualment, en l'àmbit de
l'energia.
Per això, és un exercici molt interessant el
d'establir criteris no finalistes en l'ús de la
tecnologia energètica. Hem d'aportar una visió
que ens permeti validar els mitjans del nostre
progrés i del nostre desenvolupament. Hem
de saber valorar èticament quin ús fem de
l'energia a hores d'ara i quin ús s'hauria de
promoure. Hem de trobar criteris per decidir si
allò que fem, amb independència de perquè
ho fem, està ben fet.
L'ètica de la sostenibilitat, en primer terme,
exigeix horitzons a llarg termini i, en segon lloc,
s'aplica, força sovint, seguint un codi de
conducta, és a dir, de manera deontològica. En
unes a l t res paraules , sempre hem de
comportar-nos pensant que allò que fem és
bo si tothom ho pogués fer sempre de la
mateixa manera. Hem d'actuar ara i aquí si
volem arreglar el futur del món. Hem d'actuar
localment i pensar globalment, diu un lema de
l'ètica sostenible. Serà millor posar un exemple.
Defensem que un ús racional dels recursos és
bo; examinem perquè. Si tothom fes sempre
un ús racional dels recursos, el resultat general
seria indiscutiblement bo. Seria impossible una
societat sostenible amb un malbaratament
dels recursos. Per tant, l'ètica –i el sentit comú–
ens aporta un argument més per defensar
l'eficiència energètica. Aconseguir de tots els
consumidors una despesa energètica més
eficient i responsable és un objectiu bo des del
punt de vista ètic... i des de molts altres punts
de vista. S'aconsegueix no només posant-nos
a pensar en l'eficiència com un objectiu a llarg
termini, sinó esforçant-nos tots nosaltres dia a
dia, en la nostra pràctica quotidiana, en
desenvolupar una manera de fer més eficient
en la nostra fàbrica, la nostra oficina o a casa
nostra. Totes les contribucions són positives.
Dit això, la moral energètica –que quedarà
recollida en les lleis que reclamin els ciutadans–
s'ha de basar en els principis de la sostenibilitat
i ha de regular i promoure la racionalitat en l'ús
dels recursos. Finalment, serà una llarga lluita
la d'aconseguir una pragmàtica sostenible, una
manera de fer èticament acceptable vers l'ús
dels recursos de la natura; però, gràcies tant als
poders públics, que fan de la llei una norma,
com a la conscienciació col · lect iva i a
l'educació, haurem aconseguit un futur més
sostenible i èticament coherent. 7
M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 2 5
l cas del "Prestige" i d'altres de
semblants, la negativa dels EEUU a
reduir les seves emissions de diòxid
de carboni, les tensions polítiques al voltant
del petroli, l'estat de la indústria nuclear de
l'antiga Unió Soviètica, etc., són exemples que,
quan s'analitzen acuradament, tard o d'hora,
ens mostren qüestions morals on una finalitat
pragmàtica ha deixat de banda una finalitat
ètica. En efecte, si no hi ha un criteri ètic
dominant, perdem l'horitzó de la veritable
finalitat de les coses que fem i arribem a una
pragmàtica que defuig insistentment de les
regles morals. Diguem-ho més planerament:
és fàcil, al voltant de la tecnologia, confondre
la finalitat amb els mitjans, i les conseqüències
d'això són força preocupants.
Això ens mostra que, contràriament al que
podria semblar en un primer moment, cal
plantejar-se l'ús de l'energia des del punt de
vista ètic, perquè les qüestions ètiques són
presents de manera força clara i evident en
l'àmbit de l'energia i de les tecnologies
associades.
Un dels principis generals de l'ètica ens indica
que cal actuar afavorint el màxim benestar per
al màxim de ciutadans. La f i losofia del
desenvolupament sostenible parteix d'aquest
principi i aquest ha de ser, igualment, un
principi ètic que ha de predominar per sobre
dels altres en l'àmbit de l'energia. Recordem-
ho: és sostenible aquell desenvolupament de
la societat que manté obertes les mateixes
oportunitats de desenvolupament que
gaudim nosaltres per a les generacions futures.
Els enginyers, gairebé per definició, som
L'ÈTICA I LES TECNOLOGIESENERGÈTIQUES
Albert Mitjà i Sarvisé
Director General d'Energia i
Mines i de l'Institut Català
d'Energia, Generalitat de
Catalunya
E
HEM DE SABER VALORAR ÈTICAMENT QUIN ÚS FEM DE L’ENERGIA I QUIN ÚS S’HAURIA DE PROMOURE.
SI NO HI HA UN CRITERI ÈTIC DOMINANT I ARRIBEM A UNA PRAGMÀTICA QUE DEFUIG INSISTENTMENT DE LES REGLES MORALS.
2 6 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A
Juli Barceló Vernet
Conseller del Consejo Superior
de Seguridad Nuclear
L’ÚS ÈTIC DE L’ENERGIA NUCLEAR
d’incloure restriccions i obligacions ètiques.
Aquestes restriccions i obligacions han de
contemplar consideracions sobre l’ús de la
terra, l’aigua i l’aire, tant en funcionament
normal com en situacions accidentals. En el
primer cas, en funcionament normal, el propi
disseny de les centrals se sustenta en criteris
estrictes de seguretat que es basen en els seus
avantatges (la fissió nuclear és un procés
anaerobi i intensiu en energia) i desavantatges
(la fissió és un multiplicador de la radioactivitat).
Per fer front a situacions accidentals, la
tecnologia nuclear ha estat capdavantera en
el desenvolupament de les anàlisis quantitatives
de r isc , metodologia de base científ ica
fonamentada en l’estadística, la fiabilitat dels
sistemes, el comportament humà, la tipologia
d’accidents i les seves conseqüències, que
permet quantificar el risc associat a cadascun
dels modes de funcionament de les plantes.
Per vigilar i avaluar l’impacte mediambiental
del funcionament de les centrals nuclears
apareix la protecció radiològica, una branca de
la ciència que s’ha desenvolupat amb tres
objectius fonamentals: (1) analitzar i quantificar
els riscos radiològics mitjançant el coneixement
de les bases científiques dels efectes de les
radiacions sobre la salut i seguretat de les
persones, (2) avaluar i comparar els riscos
radiològics establint les normes legals per
protegir els individus i la població contra els
efectes nocius de la radiació i (3) controlar els
riscos radiològics establint les organitzacions
que han de vetllar per la protecció de les
persones i el seu medi. La protecció radiològica
introdueix, en l’energia nuclear, el concepte de
l’utilitarisme: major bé per al major nombre.
La part més sensible de tot el procés d’utilitza-
ció de l’energia nuclear és la de la gestió i
control dels residus radioactius d’alta activitat
i vida molt llarga que es produeixen durant el
funcionament de les centrals nuclears. Aquests
residus, bàsicament el combustible nuclear
gastat, necessiten una gestió que transcendeix
el període de funcionament d’una planta.
Actualment, la majoria d’aquests residus es
guarda dins les pròpies centrals. En el futur, la
corrent d’opinió majoritària aposta per
l’emmagatzematge en dipòsits geològics a
profunditat. La solució a aquest problema pot
donar una altra visió a l’ús de l’energia nuclear.
Atenent al principi de sostenibilitat (satisfacció
de les necessitats presents sense condicionar la
capacitat de les generacions futures a satisfer
llurs necessitats), aquesta gestió dels residus ha
de contemplar els drets intrageneracionals i
intergeneracionals. Els drets intrageneracionals,
o dins de l’actual generació, han de contem-
plar les qüestions de la participació ciutadana
en la presa de decisions i en l’establiment de
mitjans (tècnics i econòmics) per afrontar la
gestió dels residus radioactius. Un aspecte
rellevant fa referència al tracte que han de
rebre les comunitats on s’ha d’establir el di-
p ò s i t d ’ e m m a g a t z e m a t g e . E l s d r e t s
intergeneracionals fan referència al compromís
que s’ha d’adquirir amb les generacions futures
pel fet que rebran un llegat del que no han
gaudit. En aquest sentit, s’han de fer esforços
tant per minimitzar el volum de residus que
es produeixin com en trobar les solucions
tècniques adients per tal de no afectar les
generacions futures. Per això, des d’un principi
è t i c , u n a s o l u c i ó q u e c o n t e m p l i e l
condicionament definitiu i segur dels residus
és la més acceptable.
L’ús de l’energia nuclear ha de comptabilitzar
els seus avantatges (“l’utilitarisme”) amb els seus
riscos, riscos que han de ser valorats i controlats.
No és vàlid, en cap cas, jutjar-la tant sols pels
avantatges o pels riscos. 7
a utilització de l’energia nuclear per
produir energia elèctrica ha repre-
sentat, en les darreres dècades, la
cobertura d’una bona part del consum en
l’àmbit mundial. Actualment es troben en
funcionament 438 plantes a 30 països que
representen una potència instal·lada de 353.278
Mwe. A més, s’estan construint 32 noves plantes
que representaran 28.432 nous Mwe de
potència. La producció d’aquestes centrals
nuclears suposa el 76% de la producció a
França, el 27% a Espanya, el 20% als EEUU o
l’1,2% a la Xina.
Les centrals nuclears actuals utilitzen l’isòtop
U-235 de l’urani. Tant l’urani com el tori, que és
l’altre element natural que es pot utilitzar com
a combustible nuclear, es troben a la natura i
no tenen, pràcticament, cap altre ús a part del
de producció d’energia. La seguretat del
subministrament, a llarg termini, està garantida
per les reserves existents que, a més, estan
distribuïdes arreu del món i, per tant, són alienes
a conflictes geopolítics. Donat que la seva
equivalència energètica és enorme (21,96E6
kWh/Kg en comparació als 8,2 kWh/Kg del
carbó), l ’energia nuclear requereix poca
quantitat de combustible i pocs recursos
ambientals per produir grans quantitats
d’energia. Per tant, des del punt de vista dels
recursos naturals, la utilització de l’energia
nuclear té la potencialitat d’estalviar grans
quantitats de recursos fòssils i produir grans
quantitats d’energia sense que sigui un motiu
de preocupació pel balanç de recursos del
planeta
L’elecció d’emplaçament, disseny, construcció,
explotació i clausura d’una central nuclear ha
L
EN EL FUTUR LA TENDÈNCIA MAJORITÀRIA APOSTA PER L’EMMAGATZEMATGE EN DIPÒSITS GEOLÒGICS A PROFUNDITAT.
M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 2 7
i bé podem trobar els orígens de la
indústria química en temps tan
remots com 7.000 anys abans de
J.C., amb els artesans de l’Orient Mitjà que
refinaven pedra calcària per a la producció de
vidre, la veritable indústria química segueix al
desenvolupament de la ciència química del
segle XVIII, i el seu desenvolupament a gran
escala té lloc durant el segle XIX. Hom pot
considerar nombroses fites en la descoberta
de processos de fabricació de substàncies
químiques: tant el procés Leblanc, el 1790, per
a l’obtenció de sosa càustica (bàsica per al sabó
i el vidre); com la producció de colorants
sintètics per als tèxtils a partir de quitrans de
carbó als voltants de 1850; com la fabricació
massiva d’àcid sulfúric, a partir de 1890, per part
de la indústria alemanya; així com els nous
processos d’obtenció de sosa càustica i clor
mitjançant mètodes electroquímics –contem-
poranis a l’anterior– o bé l’inici de la fabricació
de fibres sintètiques amb l’aparició del raió el
1914; la introducció de fertilitzants sintètics a
partir de 1909; els avenços en la fabricació de
plàstics –amb la invenció del cel·luloide el 1869
o bé del nylon el 1928–.
Després de la Segona Guerra Mundial, la
química derivada del petroli esdevé el sector
químic més important. Des del naixement de
la química fins al segle XVIII, hom ha obtingut
milions de molècules diferents, de les quals
només una de cada mil arriba a ésser útil i a
formar part de la nostra vida quotidiana. L’esforç
d’innovació i recerca per al descobriment de
nous productes i nous processos de fabricació
ha estat el més actiu de tots els sectors
industrials dels darrers 100 anys i segueix essent
dels més actius en l ’actualitat en nous
segments per a la satisfacció de les necessitats
humanes del món modern (alimentació, sanitat
i salut, medi ambient, nous materials, etc.).
Quins han estat els motors del desenvolupa-
ment en el sector? Ha estat present un cert
criteri ètic? Prenem alguns exemples per
il·lustrar la qüestió.
LA CARRERA DE L’ÀCID NÍTRIC
La carrera per a l’obtenció d’àcid nítric com a
base dels nous explosius –la dinamita d’Alfred
Nobel, el TNT, etc.–, que s’inicià amb el segle XX,
permeté descobrir l’obtenció a baix cost de l’àcid
nítric a partir d’amoníac (per Wilheim Ostwald),
així com l’obtenció de l’amoníac per a la famosa
síntesi de Fritz Haber a partir d’hi-drogen i
nitrogen. El procés requeria unes inversions
inviables en termes industrials i comercials.
Només la pressió militar d’Alemanya per dotar-
se d’explosius permeté assignar recursos ingents
per resoldre l’obtenció de l’hidrogen a partir del
carbó alemany, del nitrogen a partir de l’aire i,
després, construir la planta per a la síntesi de
l’amoníac. D’aquí als explosius ja era un camí
planer que permeté a Alemanya estar preparada
per a la Primera Guerra Mundial. Després, la
disponibilitat d’amoníac a baix cost ha obert la
porta als fertilitzants i a la revolució verda en el
sector agrícola.
ELS PLÀSTICS EN LA VIDA MODERNA
Com a conseqüència d’un cert pensament
amb pretensió ecologista, la introducció de
nous materials polimèrics d’origen petroquímic
TECNOLOGIA I SECTOR QUÍMIC
Ferran Relea Ginés
Enginyer Industrial
S
L’ESFORÇ D’INNOVACIÓ I RECERCA PER AL DESCOBRIMENT DE NOUS PRODUCTES I NOUS PROCESSOS DEFABRICACIÓ HA ESTAT EL MÉS ACTIU DE TOTS ELS SECTORS INDUSTRIALS.
2 8 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A
i de comportament plàstic ha comportat una
revolució en el benestar material de la societat
en satisfer un conjunt de necessitats en
transport, envasat, habitatge, lleure i un llarg
etc. a costos assumibles amb prestacions cada
cop més elevades. Les servituds sobre la difícil
reintegració al medi d’aquests materials, que
ja tenen solució en bona part de casos i la
tindran totalment –sens dubte– en el futur, no
desvirtuen la seva gran aportació positiva a la
humanitat.
BHOPAL
Més de 3.500 persones mortes en el pitjor
accident de la història de la indústria química
al desembre de 1984 marcà un veritable punt
d’inflexió en la percepció pública del sector. Si
des dels anys 60 s’havien iniciat els esforços per
reduir l’impacte de la indústria química sobre
la salut i el medi –amb una molt activa
innovació tecnològica en els països avançats–,
la fuita de fosgè a Bhopal posà en qüestió una
munió d’aspectes tecnològics i ètics del sector
químic: des de la seguretat intrínseca de les
instal·lacions fins a l’heterogeneïtat de les
exigències de seguretat i de requeriments
ambientals en països de diferent nivell de
desenvolupament, passant per les polítiques
de transferència de tecnologia, entre d’altres.
Bhopal fou el catalitzador del canvi generalitzat
de concepció, disseny, construcció i explotació
en la indústria de procés químic en l’àmbit
mundial i també de la convicció de la necessitat
de comunicar als ciutadans la realitat i funcions
objectives, esforços i avenços del sector.
DEL COMPROMÍS DE PROGRÉS A LA QUÍMICA
VERDA
La concreció d’aquestes preocupacions
s’exposà en el Compromís de Progrés
(Responsible Care), Codi Deontològic de
Conducta que sistematitza els esforços per
garantir la seguretat, la salut i la preservació del
medi per part de processos i productes, i per a
tots els agents implicats en l’activitat directa o
indirecta del sector. La seva aplicació ha
comportat una millora espectacular en tots els
dominis amb un especial èmfasi en la
seguretat, convertint la indústria química en el
sector més segur entre les activitats de risc. La
Química Verda és un concepte de recent apa-
rició que es refereix a processos i productes
que, tot respectant el Codi anterior, orienta els
seus esforços a la reducció de l’ús de recursos,
tant materials com energètics, en la perspectiva
d’una major sostenibilitat.
LA REGULACIÓ RECENT DE L’ÚS I MANEIG DE
SUBSTÀNCIES QUÍMIQUES
La preocupació sobre els efectes que té en el
medi la introducció i maneig dels productes
químics d’origen antròpic ha comportat una
creixent intervenció dels poders públics. Des
de 1998, la Unió Europea (Europa produeix el
38% dels 400 milions de tones anuals de
productes químics fabricats al món) ha reforçat
intensament la regulació de l’ús de productes
químics, per tal de conèixer de manera
exhaustiva els productes que existeixen en el
mercat i les seves propietats, com és mouen i
s’acumulen en el medi, quins són els riscs
humans i ecològics d’exposició i quines poden
ésser les polítiques per reduir o eliminar aquests
riscs. Si bé s’ha millorat molt en la darrera
dècada, existeixen encara moltes incerteses pel
que fa a l’impacte dels productes químics sobre
les persones i el medi ambient, fet que ha
comportat el desenvolupament d’un nou
paradigma en la gestió del risc químic basat
en el principi de precaució, que significa la
reducció del potencial d’exposició a subs-
tàncies persistents i bioacumulatives en el medi
sense esperar a tenir una evidencia certa de
toxicitat. La recent Normativa Sueca i la
proposta de Directiva Europea sobre gestió
dels productes químics, que incorporen aquest
paradigma, obriran una nova era en les regles
de joc en la gestió del risc químic i potenciaran,
sens dubte, una onada d’innovació tecnològica
per a un nou aggiornamento de la indústria
química, que ha demostrat sempre la seva
capacitat d’adaptació. 7
EL CODI DEONTOLÒGIC DE CONDUCTA SISTEMATITZA ELS ESFORÇOS PER GARANTIR LA SEGURETAT, LA SALUTI LA PRESERVACIÓ DEL MEDI PER PART DE PROCESSOS I PRODUCTES.
L’IMPACTE DELS PRODUCTES QUÍMICS HA COMPORTAT EL DESENVOLUPAMENT D’UN NOU PARADIGMA EN LAGESTIÓ DEL RISC QUÍMIC BASAT EN EL PRINCIPI DE PRECAUCIÓ.
M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A | 2 9
Enric Carci
President Associació Catalana
Enginyeria Sense Fronteres
LA TECNOLOGIA COM A EINA DEDESENVOLUPAMENT HUMÀ
a tecnologia ha tingut un important
paper en la construcció de l'actual
societat del benestar. El concepte de
societat del benestar es caracteritza per
l’existència d’un conjunt de garanties socials a
l’abast dels ciutadans: sanitat, educació,
prestacions d’atur i jubilació. L'abast de
determinats serveis bàsics (aigua, l lum,
comunicacions, energia, etc....), en l’assoliment
dels quals la tecnologia ha jugat un paper
fonamental, és un pilar bàsic d’aquest benestar
en la mesura que impliquen una millor qualitat
de vida i que han permès rebaixar el cost de
determinades prestacions, com per exemple
la sanitària. L'existència d'un sistema de govern
democràtic que, amb les seves vir tuts i
limitacions, vetlla pel bon ús dels pressupostos
públics i un cert consens social sobre el que es
considera prestació bàsica i el que no ho és,
assegura la viabilitat d’un estat del benestar
que, com tot, evoluciona amb el temps. Aquesta
societat del benestar s’ha anat construint, però
des dels anys 50, als països occidentals, i sempre
independentment a cada estat.
En l’àmbit internacional, i fora dels països
occidentals, l’escenari és molt diferent. Al Tercer
Món, la societat del benestar és inexistent tal
com aquí l'entenem. No hi ha serveis bàsics
que s’estenguin a la majoria de la població.
D’altra banda, les prestacions socials són
insuficients per cobrir les necessitats més
elementals, i quan les cobreixen només arriben
a una petita part de la societat (funcionaris,
èlits), que mira de mantenir la seva situació
benestant mitjançant un control polític,
econòmic o militar, lògicament incompatible
amb una veritable democràcia.
La tecnologia podria ser definida com
l’aplicació d’uns coneixements científics per a
la resolució de determinats problemes d’una
societat, d’uns individus o d’un grup social. La
tecnologia neix, doncs, condicionada per la
societat i l’entorn, que la desenvolupen i que
es veuran modificats per la tecnologia aplicada.
La innovació tecnològica és real itzada
fonamentalment per mitjà d’Institucions
governamentals, Universitats i Empreses. Els
camps i temàtiques principals estan associats
de forma comuna als que poden aportar una
millor rendibilitat econòmica, especialment en
el cas de la inversió privada. En el cas de la
investigació pública, finançada per tots, aquesta
hauria d’abordar també problemàtiques socials
on la responsabilitat pública és important. El
cas espanyol, que destina el 40% dels fons
d’investigació pública a projectes d’armament
i militars, és un bon exemple de tot el contrari.
Sota el punt de vista de la rendibi l i tat
econòmica, la innovació tecnològica adreçada
als sectors socials més empobrits ocupa encara
un paper molt marginal. L’informe sobre
Desenvolupament Humà editat l’any 2001 pel
Pr o g r a m a d e N a c i o n s U n i d e s p e r a l
D e s e nv o l u p a m e n t r e c o n e i x q u e e l s
mecanismes de mercat són grans impulsors
de la innovació tecnològica en sentit ampli,
però molt ineficients per generar i difondre els
avenços tecnològics necessaris per eradicar la
L
LA TECNOLOGIA NEIX CONDICIONADA PER LA SOCIETAT I L’ENTORN.
3 0 | M O N O G R À F I C T E C N O L O G I A I D E S E N V O L U P A M E N T , L A F R O N T E R A È T I C A
pobresa. Exportar o transferir tecnologia per
eradicar la pobresa pot ser una opció
interessant per accelerar la reducció de les
desigualtats al món, però, lògicament, sempre
seria preferible donar suport al desenvo-
lupament tecnològic propi dels pobles
empobrits, donat que, ells millor que ningú,
haur ien de saber t robar les solucions
tecnològiques apropiades al seu entorn.
El procés d’innovació tecnològica i de difusió
de la tecnologia en l’àmbit internacional no ha
estat impulsat, doncs, per un punt de vista ètic,
sinó de rendibilitat econòmica. On l’ètica sí
hauria de jugar un paper molt important és en
la configuració de la nostra societat i de les
seves prioritats polítiques en la construcció de
la comunitat internacional, donat que són
realment les que determinen, finalment, la
manera i l’àmbit d’aplicació –i de no aplicació–
de la tecnologia i les seves innovacions
associades.
Recentment, Enginyeria Sense Fronteres ha
estrenat un servei d’Intranet amb el qual espera
millorar el seu funcionament operatiu en
l’àmbit de la cooperació al desenvolupament.
Aquest pot ser un exemple de com les
tecnologies de la informació i les comu-
nicacions construeixen les relacions en la
Societat de la Informació o Relacional cap a la
qual avancem. En aquesta nova societat, la
tecnologia juga un paper encara més central
que a la Societat del Benestar. Recentment s’ha
conegut que el Govern de la República Popular
de la Xina, tot i ser un ferm defensor d’Internet
(és e l segon país del món en nombre
d’internautes), porta a terme la censura de
continguts més estricta del món. L’encaix de
la Tecnologia en la nostra societat i en el
conjunt de la Humanitat ha de ser, doncs, tema
de reflexió, donat que influirà decisivament en
l’evolució de la nostra societat i de tota la
comunitat internacional. Aquesta reflexió és
encara més urgent si tenim present la creixent
presència de la Tecnologia en la societat actual
i si som conscients de l’abisme que ens separa
de la resta de la Humanitat. Es precís que l’ètica
aporti aquí el seu criteri per tal que no es negui
una eina tan potent per al desenvolupament
humà i per tal que s’eviti el potencial de
marginació o destrucció associat. Situar la
Tecnologia en el seu context temporal,
geogràfic i cultural és una tasca que Enginyeria
Sense Fronteres porta fent al llarg dels darrers
10 anys, cooperant per posar-la al servei dels
més necessitats, contribuint a formar els futurs
tècnics dels Països en Vies de Desenvo-
lupament i, a la vegada, intentant formar els
tècnics del nostre en Tecnologia per al
Desenvolupament Humà.
La Tecnologia, descontextualitzada i conce-
buda com un fi en si mateixa, és el que ens ha
dut a aixecar castells al desert. Aplicada sense
restriccions, produeix mines antipersona o gas
NAPALM, però, al servei de la Humanitat i
adoptant la més apropiada per a cada context,
produeix Benestar i Dignitat. 7
ELS MECANISMES DE MERCAT SÓN MOLT INEFICIENTS PER GENERAR I DIFONDRE ELS AVENÇOS TECNOLÒGICSPER ERRADICAR LA POBRESA.
02 MONOGRÀFIC TECNOLOGIA I DESENVOLUPAMENT, LA FORNTERA ÈTICA