2n batxiller La Renaixença

1. La Renaixença

Després de tres segles en què l’ús de la llengua catalana havia anat quedant apartat d’àmbits d’ús tan importants com l’ensenyament, l’administració i l’església, entrem en un segle més favorable per al català. A Europa havia aparegut un moviment artístic que influiria en les reivindicacions de les nacions sense estat: el Romanticisme.

Sota l’impuls del moviment romàntic, que va promoure una consciència històrica i un interès per les realitats nacionals, i també sota l’impuls de la represa econòmica i de la revolució industrial tardana, es desenvolupà la Renaixença catalana, l’inici de la qual hom fixa convencionalment el 1833, any de publicació de l’oda a La pàtria de Bonaventura Carles Aribau. La llengua catalana tornava a ésser emprada com a llengua de cultura, de primer en l’àmbit de la poesia, després en l’assaig i en la premsa literària i humorística i, finalment, en la premsa diària.

El desvetllament econòmic coincideix amb un interès creixent envers les coses pròpies, presents o passades. L'afany investigador dels il·lustrats propicia la recerca arqueològica en el nostre passat històric i desperta l'interès per la llengua, les lleis i les nostres institucions antigues.

Amb el terme Renaixença ens referim, doncs, al moviment català de ressorgiment cultural que s'inicià al Principat a la primera meitat del segle XIX i amb el qual s'obre el període contemporani de la literatura catalana.

La Renaixença fou a més d'una voluntat de cultura autònoma, una manera peculiar de servir aquest propòsit: un estil i una temàtica d'arrel romàntica, uns criteris lingüístics o bé acadèmics o bé arcaïtzants, i una actitud liberal i moderada que procedia de la seua arrel burgesa.

Podem esquematitzar-ne els objectius de la manera següent:

– Estudiar i divulgar els escriptors clàssics.– Potenciar el prestigi social de la llengua. – Recollir i divulgar la literatura popular. – Aconseguir en general un nivell de normalitat per a la llengua catalana. – Revitalitzar el conreu de tots els gèneres literaris.

2. El català literari i el català que ara es parla

Cal recordar que fins aquesta època cap institució havia fixat la normativa del català, ningú exercia el model lingüístic de referència que havia detingut a l’Edat Mitjana la Cancelleria Reial. Ara es demanava des d’alguns sectors que algú exercís aquest paper, però hi havia dues tendències que defensaven dos models de llengua força diferenciats: per una banda els que defensaven un català antic inspirat en la llengua medieval; per una altra els que defensaven el català col·loquial com a model d’estàndard.

Els models de català escrit

– El català acadèmic De tradició moderna, designat així perquè es basava en l’adopció de la tradició del català literari dels segles XVII i XVIII i que fou anomenat acadèmic pel seu artifici i distanciament

2n batxiller La Renaixença

de la llengua parlada. Quant a les seves característiques formals, era una barreja de la llengua clàssica basada en la norma occidental i de la llengua escrita al cantó oriental del nostre domini en el període de la decadència. De tradició antiga, anomenat així perquè els seus partidaris adoptaven l’ortografia del català dels segles XIII i XIV, quan existia un llenguatge literari unificat amb el qual s’identificaven catalans, valencians i balears. També creien en la diferència entre la llengua escrita i l’oral, tenien la voluntat d’arribar a una norma comuna per a tot el domini i defensaven les solucions ortogràfiques antigues.

– El català que ara es parla Els defensors d’aquest català no veien la necessitat de crear un llenguatge literari unificat que pogués ésser acceptat arreu del domini lingüístic. Ridiculitzaven els models que cercaven d’enllaçar amb la tradició, ja fos moderna o antiga, i pretenien adreçar-se al gran públic –molts conreaven el teatre o altres gèneres populars– d’una manera entenedora i directa, reflectint el llenguatge parlat en el seu àmbit local. De fet, doncs, no era una sola manera, sinó moltes, d’escriure el català.

3. El Romanticisme

Si la literatura catalana va poder viure un moviment de renaixement i de recuperació va ser, entre d'altres factors, a l'aparició del moviment cultural del Romanticisme. Aquest moviment neix a finals del segle XVIII com a culminació d'una línia de pensament estètic provinent de la Il·lustració alemanya que es va escampar per tot Europa a començaments del segle XIX. El Romanticisme va comportar una renovació profunda de totes les manifestacions artístiques i va acabar incidint en la manera de pensar, de fer política i de viure.

Característiques del Romanticisme :

1. Individualisme i potenciació del "jo" subjectiu: l'individu està per sobre de la massa, de la societat. 2. Predomini dels sentiments i de la imaginació per sobre de la raó. 3. Defensa de l'originalitat de creació, de l'espontaneïtat, de la llibertat, en oposició al Neoclassicisme, que defensava el seguiment d'unes pautes rígides en el procés de creació. 4. Creació d'una realitat idealitzada a causa de la insatisfacció que aquesta mateixa realitat crea en l'escriptor. 5. Revalorització de l'Edat Mitjana. 6. Interès per la cultura popular (llegendes, rondalles, mites). 7. Potenciació i exaltació dels sentiments nacionals. 8. Fugida cap a escenaris remots i exòtics i cap a èpoques llunyanes (bàsicament medieval). 9. Recerca i valoració de la bellesa. Això es manifesta, literàriament, en l'ús abundant de recursos expressius: metàfores, hipèrboles, imatges, etc.

El Romanticisme va suposar uns canvis molt importants en el món cultural. Entre els més significatius podem destacar:

a) La nova relació entre l'artista i la societat. La cultura s'independitza dels mecenes i l'escriptor i l'artista demanen que es reconegui la seva funció i exigeixen la recompensa econòmica pel seu treball. Per tant, volen ser professionals del seu art.

2n batxiller La Renaixença

b) La llibertat creativa. El Romanticisme, en contraposició al Neoclassicisme, defensa el geni creador: l'obra no ha de seguir unes pautes i uns models establerts, sinó que ha de ser personal, original, basada en la imaginació i la intuïció de l'autor. Aquest ha de ser lliure de triar el tema, els recursos, l'estil, el gènere, etc, aspectes que fins aquells moments estaven rígidament controlats. c) La visió malenconiosa de la vida. És un dels aspectes que caracteritza els autors romàntics. La vida és per a ells un obstacle que els impedeix de dur a terme els seus projectes. I com la vida i la societat en què viuen no els agraden, en les seves obres fugen cap a escenaris i èpoques remotes. d) La valoració de la literatura i les arts populars. El Romanticisme defensa l'art i la literatura que crea el poble, perquè consideren que és lliure, original, sense lligams ni normes. e) El Nacionalisme. El Romanticisme manifesta un interès per la història, els mites i els costums propis de cada poble. Per això, dos gèneres de la literatura romàntica seran la novel·la històrica (que es desenvolupa en una època llunyana a l'autor, sobretot en l'època medieval), com és el cas de Ivanhoe, de Walter Scott o Nostra Senyora de París, de Victor Hugo, i el costumisme (gènere que descriu els costums, els ambients d'una societat que està canviant a causa de les transformacions que suposa la industrialització i la modernització social).

4. Els Jocs Florals

Del coneixement i l’exaltació del món medieval per part dels homes de la Renaixença i el desig de donar una base social i literària a la llengua catalana, va sorgir la idea de restaurar l’antiga festa dels Jocs Florals . Els Jocs Florals aconsegueixen algunes fites bàsiques per la normalització de la nostra cultura al S. XIX:

– Creen un públic que podia consumir cultura escrita en català.– Apareix la primera infraestructura editorial catalana. – Donen un prestigi social a la cultura escrita en català. – Permeten i potencien noves generacions de poetes i prosistes

catalans. – Creen una poètica i propulsen els gèneres literaris.

El primer diumenge de maig de 1859 se celebraren els primers Jocs Florals sota el triple lema: “Fe”, “pàtria” i “amor”. Aquests tres lemes feien referència a les tres modalitats temàtiques i a cada modalitat li corresponia un premi: Englantina d'Or (“pàtria”), Viola d'or i argent (“fe”) i Flor natural (“amor”). El poeta que aconseguia guanyar els tres premis rebia el títol de “Mestre en gai Saber”.Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer foren els capdavanters dels Jocs Florals, dels quals sorgí, d'altra banda, un nombre molt considerable d'autors, molt sovint procedents de la petita burgesia urbana i dedicats gairebé exclusivament a la poesia.

5. El gènere culte: la poesia

La poesia és el gènere per excel·lència de la Renaixença i és amb aquesta que la llengua catalana inicia la recuperació literària.Les característiques principals són:

2n batxiller La Renaixença

– L'evocació del passat històric com a mitjà d'exaltació nacional.– La recreació de la bellesa del paisatge coma reivindicació d'un patriotisme local.– L'interès per la poesia popular de tradició oral com a manera de recuperar la tradició

llegendària i potenciar l'ús del català coma llengua culta.– La reivindicació de la llengua pròpia com l'única llengua vàlida per expressar els

sentiments i la subjectivitat.– La presència de tòpics, com les nits de lluna plena, les ruïnes o el misteri.– L'amor i la religió.– La utilització de composicions estròfiques clàssiques.

5.1. Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer va néixer l'any 1845 a Folgueroles (Osona). D'ascendència humil, va ingressar al seminari de Vic per fer estudis eclesiàstics als 10 anys, ja que aquesta era l'única possibilitat de formació intel·lectual per a un fill de pagès. Amb 20 anys va participar als Jocs Florals i hi va obtenir dos guardons.

Verdaguer va ser ordenat sacerdot l'any 1870 . No trigà a manifestar-se-li una malaltia estranya que els metges de l'època van anomenar "anèmia cerebral". Finalment, aconsellat per la família, els amics i els metges, es va embarcar com a capellà en un vapor que feia la ruta de les Antilles, per tal de refer-se de la seva malaltia amb un canvi d'aires, i per conèixer l'oceà Atlàntic, l'escenari de l'obra èpica en què feia anys que treballava i que seria L'Atlàntida. D'aquesta època són les poesies de caire nostàlgic, la més important de les quals és "L'emigrant".

Als Jocs Florals de 1877 li van premiar el gran poema èpic que feia 20 anys que elaborava i reelaborava: L'Atlàntida. . Es va encarregar de la capellania del palau d'Antoni López, marquès de Comillas. La seva tasca consistia a celebrar una missa diària i a fer d'almoiner, és a dir, de responsabilitzar-se de repartir al seu criteri els diners que el marquès donava per als pobres de Barcelona. Aquesta vida tranquil·la li va permetre treballar en diversos llibres, sobretot en el seu gran poema èpic, Canigó.

L'any 1886 va pelegrinar a Terra Santa i va tornar transformat. Per un excés de zel religiós, s'excedeix amb la seva generositat amb els pobres (que no sempre ho eren), els quals s'aprofiten de la seva bondat i de la seva ingenuïtat, i reparteix una gran quantitat de diners (que no eren seus sinó del marquès de Comillas). També es va veure involucrat en la pràctica d'exorcismes sense permís de l'Església, en uns casos de suposada possessió demoníaca.

L'any 1893, les autoritats eclesiàstiques, davant d'aquesta conducta que consideraven extravagant, el consideren boig, li retiren la llicència per dir missa i li recomanen que es retiri a una casa a la Gleva (Osona), que no era res més que una manera de mantenir-lo empresonat. Al cap de dos anys, Verdaguer, desobeint les ordres del bisbe, abandona la Gleva i s'instal·la a Barcelona. Aleshores se'l va desposseir de la seva dignitat sacerdotal. Quan aquests fets es van fer públics, la qüestió es va polititzar i va dividir Catalunya en dos bàndols oposats: els qui volien que retornés a l'Església i els qui volien que es mantingués en la seva actitud rebel contra l'Església.

2n batxiller La Renaixença

Al final d'aquesta època, el poeta es troba malalt, oblidat literàriament i pobre. Només li van fer costat quatre o cinc amics de debò, entre els quals es comptava el doctor Robert, que li va oferir un lloc de repòs on acabar els seus dies. L'any 1902 li van diagnosticar tuberculosi i va tenir una fallida cardíaca. Va morir el 10 de juny de 1902. Al cap de tres dies va ser enterrat a Montjuïc. L'acte va constituir la manifestació popular més multitudinària que mai s'havia vist a Barcelona, ja que hi van assistir 300.000 persones.

Obra

Jacint Verdaguer va conrear la poesia lírica, la poesia èpica i la prosa en general. Però tota la seva obra està lligada per una ideologia comuna:

– El desig de recristianització de la societat, programa que està duent a terme l'Església Catòlica com a conseqüència de l'anticlericalisme naixent entre les classes populars obreres i camperoles.

– El nacionalisme, l'exaltació de la pàtria a través de la història, de les llegendes catalanes i del paisatge.

Les dues grans obres de Verdaguer: L'Atlàntida i Canigó

En el poema èpic L'Atlàntida, la versió definitiva del qual és de l'any 1877, un ermità explica a Cristòfor Colon narra l'enfonsament del continent mític del poble dels atlants i el motiva perquè emprengui l'aventura del descobriment. Les dues idees centrals d'aquesta obra són:

– L'enfonsament del continent com a càstig diví a causa del comportament dels homes. – El perdó que permet un nou renaixement.

D'aquesta manera, l'autor desenvolupa els dos objectius del conjunt de la seva obra: el moral i el nacionalista, ja que al final del poema apareix la idea de la recuperació de la pàtria i de la cultura pròpies.

El segon gran poema èpic de Verdaguer és Canigó (1886), que duu com a subtítol Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista. Neix com a resposta al sector de la societat que havien considerat Verdaguer "espanyolista" a causa de la temàtica de L'Atlàntida. Canigó es desenvolupa a la muntanya del Canigó, símbol català. Explica els orígens de Catalunya i un episodi de la lluita contra els musulmans que l'havien envaïda. En el poema, les forces paganes (les fades que viuen al cim de la muntanya) s'oposen a les forces cristianes catalanes, amb el triomf d'aquestes últimes. Aquí veiem que Verdaguer torna a lligar el tema de la defensa de la religió i de la pàtria. En el poema Canigó intervenen tots els temes propis de la poesia romàntica:

a) La història: ja que l'acció se situa en el passat medieval. b) La pàtria: perquè explica el naixement de Catalunya com a nació. c) Les llegendes: el poema inclou una gran quantitat de llegendes relacionades amb les fades que viuen al Canigó. d) El paisatge: amb les descripcions de la muntanya del Canigó i del Pirineu. e) La religió: de la mateixa manera que els soldats cristians lluitaven per fer fora els invasors, els religiosos lluitaven per vèncer les forces paganes, representades per les fades.

2n batxiller La Renaixença

6. La prosa al segle XIX

Un dels grans dèficits de la nostra literatura era la manca de novel·la. Des de la publicació al s. XV de Tirant lo Blanc, la producció novel·lesca catalana s'havia interromput.

La novel·la comptà amb una primera obra en català: L'orfeneta de Menarguens, d'Antoni de Bofarull - 1862, any del primer premi que es dedicava a la narrativa als Jocs Florals. A mesura que la Renaixença va anar madurant, començaren a publicar-se novel·les en català.

No és fins el 1882, amb la publicació de la Papallona de Narcís Oller, que es pot considerar aquest gènere recuperat.

En aquest període s'han de distingir entre els gèneres narratius de l'època romàntica i els gèneres narratius realistes i naturalistes:

6.1. Època romàntica:

– La narrativa romàntica:La novel·la romàntica s'introdueix a Espanya a traves de les traduccions al castellà de Walter Scott. Amb el temps els novel·listes adoptaran no només la llengua catalana sinó també la temàtica.

– La novel·la històrica: La influència de la novel·la Ivanhoe (ambientada en l'Edat Mitjana) de l'autor escocès Walter Scott va significar l'aparició de l'anomenada novel·la històrica. Aquest tipus de novel·la es desenvolupa en un moment clau de la història de cada poble i es barregen els personatges reals amb els ficticis. Aquest interès pel passat lliga perfectament amb les característiques de valoració d'un passat mític del Romanticisme. Entre els autors de novel·la romàntica en català cal esmentar Antoni de Bofarull, que inicia el gènere amb la novel·la L'orfenenta de Menàrguens.

– La novel·la fulletonesca: La novel·la fulletonesca és un gènere de la narrativa sentimental en que els personatges viuen situacions dramàtiques de les quals acaben reeixint gracies a la seua bondat, o fracassant a causa de la seua maldat. Les situacions se succeeixen de manera episòdica. Cada entrega acabava deixant la trama interrompuda por mantenir la intriga del lector. Josep Feliu i Codina va excel·lir en aquest gènere.

– El costumisme:També s'anomena "Quadre de costums" i té per objectiu fonamental la descripció dels costums d'una societat en un moment històric determinat. És breu i esquemàtica i els personatges es construeixen de manera superficial i arquetípica (l'amo, la mestressa, la minyona, la dama, el pagès...). Dins d'aquest període, descriu la societat que està canviant, que està patint la industrialització i la modernització dels costums. El costumisme a Mallorca presenta unes característiques pròpies : atenció especial a la ciutat i, concretament, a la classe mitjana i a la menestralia ciutadanes; i l'ús d'una llengua dialectal rica. Apareixen els setmanaris humorístics: L'ignorància i La roqueta i entre els col·laboradors s'hi troben les figures: Pere d'Alcàntara Penya, Bartomeu Ferrà o Gabriel Maura.

2n batxiller La Renaixença

6.2. Gèneres narratius realistes i naturalistes:

– El Realisme:Al llarg de la primera meitat del segle XIX arreu d'Europa es va produir un fet històric i social molt important: l'aristocràcia va anar quedant relegada a un segon terme davant de l'ascens social i econòmic de la burgesia mercantil i financera. Va començar a fer-se evident que la classe burgesa era la principal "consumidora" de literatura i els escriptors de l'època van començar a escriure per a aquesta classe social, que necessitava veure reflectida en la literatura la realitat del moment. La novel·la es converteix en el gènere literari per excel·lència, ja que podia reflectir la realitat amb més exactitud.

La novel·la realista pretén, doncs: – Retratar la realitat de l'època, ja que es considera que és l'única que el novel·lista coneix

de manera directa i que pot representar amb exactitud. – Mostra els canvis històrics i socials del moment ( per exemple, ascensió i hegemonia de la

burgesia, aparició del proletariat. – El novel·lista ha de ser completament objectiu davant de la realitat, com si fos un fotògraf.

Per tant, el novel·lista ha de fugir de l'idealisme, el sentimentalisme i l'emoció que caracteritzava el Romanticisme.

Novel·listes realistes europeus :– Honoré de Balzac: La comèdia humana, Eugènie Grandet. – Stendhal: El roig i el negre – Gustave Flaubert: Madame Bovary, L’educació sentimental – Charles Dickens: Oliver Twist, David Copperfield, Temps difícils. – Fiodor Dostoievski: Crim i càstig – Leon Tolstoi: Anna Karenina – Pel que fa al Realisme espanyol, podem destacar Benito Pérez

Galdós (Fortunata y Jacinta) y Juan Valera (Pepita Jiménez)

Oliver Twist

– El Realisme a Cataluya:El model de novel·la realista arriba tard a Catalunya, ja que també seran fenòmens tardans l'arribada de la Revolució Industrial i l'ascensió i hegemonia de la burgesia en relació a d’altres països europeus. La visió realista de la literatura, basada en la raó i en l'objectivitat arriben a Catalunya gràcies al grup format pels crítics Josep Yxart i Joan Sardà, i el novel·lista Narcís Oller. Aquest grup parteix de l'única tradició novel·lística vàlida existent: el costumisme.

El costumisme ha estat considerat l'origen de la novel·la realista a Catalunya. El gust per l'edat mitjana, pels escenaris llunyans i exòtics que havia defensat el Romanticisme comença a perdre vigència i a donar pas a un tipus de literatura que descobreix que la realitat ha de ser la seva matèria literària. Neix així el "costumisme", que intenta reproduir fidelment uns ambients, uns hàbits, uns costums, una manera de viure, uns personatges que l'avenç provocat per la industrialització estaven fent desaparèixer. Entre el Realisme i el costumisme hi ha una diferència fonamental:

2n batxiller La Renaixença

Mentre que el Realisme intenta fer una descripció global de la realitat observada, objectiva, "fotogràfica", el costumisme descriu una realitat quotidiana tipificada, sempre vista amb nostàlgia. Els personatges de la literatura costumista són plans, no evolucionen al llarg de la narració, són arquetípics i sovint caricaturescos (l'amo, la mestressa, el criat, el pastor, la donzella, la pubilla, el botiguer, etc.) A més, en el costumisme trobem sempre una finalitat moralitzadora, que l'autor amaga més o menys subtilment sota la ironia. L'argument és molt esquemàtic.

Els ambients socials descrits poden ser rurals o urbans. En aquest darrer cas, retraten la vida de la menestralia comerciant barcelonina, sobretot la del barri de la Ribera.

També pel que fa a la llengua hi ha un desig de reproduir l'ús que se'n feia col·loquialment. Els autors costumistes seran partidaris de la tendència anomenada "el català que ara es parla", que menysprea la llengua arcaica, retòrica i ampul·losa dels romàntics.

– La novel·la naturalista: L’any 1880, en la plenitud del realisme literari, l’escriptor francès Émile Zola, va publicar Le roman experimental (La novel·la experimental), en la qual, partint de les idees realistes, aplica el mètode científic a la literatura. Zola considera que l’art, per tant, també la literatura, és una ciència i per tant, l’escriptor ha d’observar la realitat amb ulls de científic i aplicar els mètodes d’anàlisi científica a aquesta realitat. El resultat serà la novel·la. Segons els naturalistes:

– L’home està sotmès a les lleis de l’herència i del medi ( determinisme ), és a dir, que els seus sentiments i actuacions estan determinats genèticament i per l’ambient en què viu, per la qual cosa té poques o nul·les possibilitats de canviar la seva vida.

– El novel·lista, com el científic, ha d’experimentar amb els personatges i sovint els mostra en situacions extremes i límit, per observar les seves reaccions.

– El treball de l’escriptor s’ha de basar estrictament en l’observació i s’ha de mostrar distant i impassible davant dels fets, que sovint descriu d’una manera analítica i molt crua.

Per tant, les novel·les realistes s’han de basar estrictament en l’observació i en l’experimentació. Això farà que en aquestes novel·les es descriguin ambients marginals, personatges conflictius, sempre amb una visió distant i molt crua.

– El naturalisme a Catalunya El Naturalisme també és introduït a Catalunya per Josep Yxart i Joan Sardà, portats pel desig d’esuropeïtzar i modernitzar la literatura catalana. Ara bé, el Naturalisme català rebutjarà la ideologia del moviment:

– S’accepten, encara que amb recel, les lleis de l’herència i del medi, però mai es va acceptar la visió determinista del món, ja que es creu que la voluntat de l’home pot contrarestar els factors que el condicionen.

– Mai es va acceptar del tot la identificació literatura=ciència que defensava Zola, ni l’aplicació del mètode experimental.

Per tant, el Naturalisme català ( i hispànic) no va gaire més enllà del Realisme anterior.

2n batxiller La Renaixença

6.2.1. Narcís Oller

Nascut a Valls l’any 1846, Oller era cosí de Josep Yxart, la qual cosa li va permetre estar en contacte amb els corrents literaris europeus del moment. Així, doncs, El Realisme i el Naturalisme van arribar a Oller filtrats per les idees d’Yxart i de Sardà Sobretot en el cas del Naturalisme, Oller tampoc no va acceptar mai l’aplicació del mètode científic en la literatura i, per tant, la mpassibilitat que es demanava que tingués el novel·lista. Per a Oller, la novel·la no era observació i experimentació, sinó observació, sentiment i imaginació, el novel·lista no es pot distanciar absolutament dels seus personatges ni dels fets que narra.

Oller s’ha considerat el primer autor català que introdueix en les seves obres els corrents literaris europeus de la seva època i La papallona es considera la primera novel·la catalana moderna després del Tirant Lo Blanc.

Les primeres novel·les d’Oller :

– La papallona (1882) és una novel·la curta en què Oller explica les relacions entre una noia innocent i senzilla, la Toneta, i un estudiant també innocent, però seductor. L’estudiant desapareix quan la noia queda embarassada. Neix la criatura, però la mare, per por de perdre-la i pel dolor per l’absència del seu estimat, emmalalteix i mor. Al final de la novel·la, Oller trenca el model realista amb què ha escrit l’obra i fa aparèixer gairebé miraculosament el pare de la criatura abans que morís la noia i fent que es casin “in articulo mortis”, per la qual cosa, la història té un final feliç més propi d’una novel·la romàntica. Aquest final s’ha considerat una “relliscada” en els plantejaments realistes de l’obra. Malgrat això, les descripcions que Oller fa de la Barcelona de l’època són absolutament realistes i quotidianes. Per això s’ha considerat que La papallona està encara entre el Romanticisme i el Realisme.

– L’any 1884 Oller s’havia informat i documentat sobre les idees que defensava Zola i probablement per això va canviar de perspectiva i d’orientació literària i va publicar L’escanyapobres, estudi d’una passió. En aquesta novel·la han desaparegut per complet les restes de Romanticisme que encara es podien trobar a La papallona. A L’escanyapobres Oller presenta un quadre absolutament negatiu dels éssers humans. Els protagonistes són éssers que només es mouen per una passió, els diners, i no hi ha personatges “bons” que facin que el lector (i el mateix autor) s’emocionin. “Escanyapobres” és un malnom que els habitants d’un poblet petit que comença a notar els canvis de la revolució industrial amb l’arribada del ferrocarril, han posat a l’Oleguer, un home molt avar. Aquest es casa amb la Tuies, la vídua de l’únic amic que ha tingut, perquè els lliga la seva passió pels diners. Aquesta dèria per estalviar i per acumular diners, que arriba a ser malaltissa, serà el motiu del segrest i posterior mort de l’Oleguer. Aquesta novel·la és indubtablement realista i fins i tot hi podem trobar trets naturalistes, encara que en algun moment no hi deixa d’haver un cert moralisme, com una mena de càstig per al dolent, ara bé, és un moralisme sense cap sentimentalisme. Ni l’autor ni els lectors s’entendreixen quan l’Oleguer apareix mort, com si aquest fos el seu únic final possible.

– Després d’aquesta novel·la, que es considera la més moderna del conjunt d’obres d’Oller, aquest fa un pas enrere i publica Vilaniu (1885), una història d’amor que acaba en tragèdia, i en la qual Oller torna a fer servir un model més proper al Romanticisme.

2n batxiller La Renaixença

– Entre 1809-1892, Oller publica La febre d’or, que li permet recuperar el seu lloc dins de la literatura catalana. El tema de fons de la novel·la és l’ascensió social de la classe menestral catalana a burgesia mitjançant el joc de la borsa durant el període que es coneix amb el nom de “febre d’or”. La novel·la explica la història de Gil Foix i de la seva família, que passen del no-res a la riquesa gràcies als guanys que aquest aconsegueix a la borsa, i després, la seva tornada a la pobresa, per les pèrdues que pateix.En aquesta novel·la s’observa la voluntat d’Oller de mostrar la realitat de l’època, amb les seves descripcions de l’ambient de la borsa i del món burgès barceloní. Malgrat això, La febre d’or tampoc no s’acosta gaire al model naturalista defensat per Zola, ja que Oller no pot evitar donar una lliçó moralista: l’afany de diners i de poder no poden estar mai per sobre dels sentiments, perquè els diners fàcils, igual com vénen, se’n van.

Les darreres novel·les ollerianes: canvi de perspectiva literària

– L’any 1898 publica La bogeria, quan la novel·la realista-naturalista començava ja a entrar en crisi a Europa. Per aquesta raó, en aquesta obra Oller assaja alguna de les novetats que s’estaven produint a Europa. En aquesta novel·la, la història d’un home que es veu progressivament afectat per una malaltia mental, el tema serà la discussió sobre un dels fonaments del Naturalisme, el determinisme (és a dir, la influència sobre l’home de les lleis de l’herència i del medi). Malgrat això, Oller tampoc en aquest cas fa una novel·la naturalista, ja que en tot moment dóna la seva opinió i expressa els sentiments que li provoca el cas clínic que està analitzant.

– L’any 1906 publica Pilar Prim, quan ja la novel·la realista-naturalista havia deixat pas al Modernisme a Europa. Aquesta novel·la serà la seva segona temptativa de canvi després de La bogeria. Amb Pilar Prim Oller aconsegueix fer una anàlisi psicològica molt ben elaborada d’un personatge femení, una dona vídua i amb dos fills que vol refer la seva vida i tornar-se a casar, però que el testament del marit, que la fa hereva de tota la seva fortuna, li ho impedeix amb una clàusula: si es torna a casar, perd tot el que ha heretat. Pilar Prim es considera un intent d’Oller d’aproxiamr-se al Modernisme que triomfava a Europa.

Després de Pilar Prim Oller no va publicar cap altra novel·la . Entre els anys 1913 i 1918 va escriure les seves Memòries literàries. Va morir a Barcelona l’any 1930.

7. El teatre al segle XIX

– El drama històric :Com la novel·la històrica i la poesia patriòtica, centra les seves històries en fets o en personatges d'un passat gloriós.

– El drama sentimental o melodrama És un gènere teatral que té per objectiu despertar els sentiments de l'espectador. Les històries tracten de desenganys amorosos, de fills no reconeguts pels seus pares, etc. A diferència del drama històric, l'acció se centrava en el moment present. El màxim representant del gènere teatral romàntic a Catalunya va ser Frederic Soler, conegut com "Serafí Pitarra".

2n batxiller La Renaixença

7.1. Àngel Guimerà

Vida

Àngel Guimerà va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 1845. El seu pare era català i la seva mare, canària. Van viure junts un temps i, un cop nascut el fill, es van casar. Per a ell aquest va ser tan important que fins i tot va arribar a canviar la data del seu naixement per adequar-la a la data de casament del seus pares. Va ser, per tant, un fet que el feia sentir diferent i aïllat.

Un altre fet que va marcar la seva infantesa va ser l'abandonament de la terra canària per anar a Catalunya amb tota la seva família. Els seus primers versos evoquen amb nostàlgia aquelles terres per a ell ja llunyanes. La seva mare era el nexe d'unió amb la terra que havia abandonat quan tenia 8 anys. La mare, molt idealitzada per Guimerà, es va convertir en un mite que l'autor va traslladar molts cops a les seves obres. Per aquesta idealització femenina en la persona de la mare i perquè la primera relació sentimental que va tenir amb una noia va fracassar, Guimerà no es casà mai ni se li conegué cap altra relació sentimental.

El lligam amb la terra va anar canviant amb els anys. Guimerà va haver de renunciar als seus lligams amb la terra nadiua per construir nous records que l'ajudessin a formar part de la terra i de la gent catalana per arribar a sentir-se totalment integrat dins del que era Catalunya i tot allò que fos català. Però el record de la il·legitimitat en què va néixer i de l'allunyament de la seva terra natal va marcar per sempre les seves obres, ja que sovint Guimerà fa aparèixer en les seves obres éssers marginats i moltes vegades, ètnicament mestissos. Per tant, la vida i l'obra de Guimerà van íntimament lligades i no es poden entendre l'una sense l'altra .

Guimerà poeta

Tot i que Guimerà es considera un autor eminentment teatral, no es pot oblidar ni deixar de banda la seva producció poètica. La poesia de Guimerà s'enquadra dins del romanticisme històric i els temes que tracta en la seva poesia són la pàtria, la història del seu país, els herois, el paisatge, tot allò que lliga amb el vessant historicista i nacionalista de la Renaixença.

Guimerà dramaturg

Guimerà, com autor teatral passa per dues etapes:

a) Primera etapa (1879-1890): la tragèdia romàntica en vers. – L'any 1879 Guimerà s'inicia com a autor teatral amb una tragèdia romàntica, Gala Placídia,

que va ser un èxit de taquilla i de crítica. En aquesta obra, i seguint una de les constants temàtiques de Guimerà, els protagonistes pertanyen a dues cultures oposades: la romana i la germànica, fet que remet als sentiments que tenia l'autor de trobar-se entre dues cultures i dos mons diferents, el canari i el català.

– Un altra tragèdia romàntica de Guimerà és Judit de Welp (1883), escrita en vers, i que torna a prendre com a pretext per desenvolupar l'obra un episodi històric.

2n batxiller La Renaixença

– Els crítics consideren l'obra Mar i cel (1888) com la millor obra de Guimerà d'aquesta primera etapa. L'acció se situa en el segle XVII i narra la relació entre dos joves, Saïd, un pirata fill dels moriscos expulsats a principis de segle per Felip III, i Blanca, una jove cristiana. També en aquesta obra Guimerà mostra l'enfrontament entre dues cultures diferents, que en aquest cas durà a un final tràgic.

Mar i cel, Dagoll Dagom

b) Segona etapa (1890-1900): la introducció dels corrents realistes. Durant aquesta etapa Guimerà va estrenar les seves obres teatrals més importants, els drames realistes, en què s'allunya dels temes històrics i tràgics i s'apropa a la seva realitat contemporània.

– En aquest període podem destacar obres com Maria Rosa (1894) o En Pólvora (1893), obra aquesta última en què retrata la conflictivitat social que es vivia a la Barcelona de l'època protagonitzats pels moviments obrers.

– Destaca també Terra Baixa (1897), que es desenvolupa en un ambient rural on aparentment tothom és feliç, però que amaga una relació d'amor-odi entre tres personatges (Sebastià, Manelic i Marta), que és en realitat un enfrontament entre el bé i el mal, que es resol amb la mort del mal, "del llop" (Sebastià), per tal que Marta i Manelic puguin accedir al bé, a la "terra alta".

– Una altra obra important d'aquesta segona etapa és La filla del mar Manelic(1900), que explica la història d'Àgata, la protagonista, que sobreviu a un naufragi i és recollida per un poble mariner, però aquest poble la rebutja perquè no forma part d'ells i d'on fuig per tornar al lloc d'on ha vingut, el mar. Novament, Guimerà crea un personatge marginat i allunyat de la seva pàtria, que s'ha d'integrar en un món nou.