Tema 5: "Fe i raó. Déu?"

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

1/24

Tema V: Fe i Ra. Du?

Tema V. Fe i Ra. Du?

1. La religi.

1.1. Necessitat de Du. El problema de l'infinit. L'origen, la mort i el mal.

1.2. La pregunta pel sentit: immanncia i transcendncia. L'experinciareligiosa.

1.3. El cristianisme.

2. Fe i ra.

2.1. Veritat com a descobriment. Veritat com a fidelitat.

2.2. La Ra al servei de la fe. Patrstica i escolstica.

3. La lgica.3.1. Fonaments de lgica aristotlica.

3.2. Fallcies clssiques.

1

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

2/24


La religi romana es coneix amb el nom de paganisme. Com la majoria de les religionsantigues erapoliteista i el culte a moltes divinitats diferents formava part de la vida pblica i privadaromana. Tamb en alguns moments de la seva histria sincorpor a la religi oficial el culte alemperador com una divinitat ms, unint-se d'aquesta forma el poder poltic i el religis. Per al segle

I D.C. una nova religi monoteista naixer comuna escissi del judaisme i s'escampar rpidament pertots els territoris de l'Imperi: el cristianisme. El missatge cristi de redempci i salvaci arrel ambcerta facilitat entre les classes baixes i desfavorides i entre les masses de poblaci ms desesperades,perqu oferia la promesa d'una vida millor. Lhostilitat dels jueus tamb ajud a que el cristianismearrels entre molts de pobles antisemites. La crisi moral, econmica i poltica del segle III facilit laimplantaci progressiva del cristianisme, pel seu missatge desperana i de reivindicaci moral. La novareligi ser durament reprimida i perseguida per les autoritats romanes i pels propis jueus, per malgratels mrtirs i apstates, el cristianisme es consolida i la seva jerarquia eclesistica tamb. Les persecucionsi els martiris reforcen el cristianisme i la seva esglsia. El comportament sectari i la fe dels cristiansdesconcerten els romans i les persecucions lluny de fer-lo desaparixer, reafirmaran l'arrelament socialde la nova religi i, sobretot, de l'esglsia. Tant, que a partir del segle IV d.C. en un Imperi en absoluta

anarquia militar i en crisi econmica, poltica i social, els emperadors comenaren a entendre quepotser la massa social que podia arrossegar lesglsia cristiana podia esdevenir un factor a tenir encompte per a dominar i controlar moralment a la poblaci i que a ms la unitat religiosa que unaesglsia forta i consolidada podia oferir era interessant pels seus propsits reunificadors. Lany 380,lemperador Teodosi proclama el cristianisme com a religi oficial de lImperi i uns anys ms tard, laprpia religi pagana dels romans ser prohibida i les heretgies condemnades. s un moment clau per aentendre com sexpandeix el cristianisme de tal forma fins a convertir-se en la religi oficial de limperii, en realitat, en la fora ms unificadora dun territori dividit a tots els altres nivells, (social, econmic ipoltic).

Quan posteriorment l'Imperi Rom d'Occident es desf al segle V i els territoris imperials sn

ocupats per diferents regnes germnics, la nica fora unificadora en una Europa desfragmentadapolticament ser el cristianisme. Es produir una interessant fusi cultural entre el rudimentaris poblesgermnics i els models culturals i de construcci poltica romans. Els brbars es saben inferiorsculturalment als romans i assimilaran les bases del pensament racional heretades dels grecs i les prpiesconcepcions poltiques dels romans. Per a ms a ms, els pobles brbars es cristianitzaran. Lesinvasions brbares i la desfeta poltica de la part Occidental de lImperi incrementaran la ruralitzaciduna Europa que durant segles viur una gran inestabilitat poltica i social, a ms duna graninseguretat. La crisi econmica, la prctica desaparici del comer i labsncia duna autoritat polticaclara i estable afavoriran cada vegada ms una tendncia de la poblaci a refugiar-se en el camp, ambuna economia de producci destinada a lautoabastiment i cercant la protecci de grans terratinents.

Aix afavorir laparici de poderosos senyors amb exrcits que controlaran grans extensions

territorials i exerciran un poder absolut sobre les seves terres i els seus habitants. Sestableixen aix lesprimeres relacions senyorials que donaran lloc al feudalisme. A partir del segle IX els vincles dedependncia i servitud que shavien anat establint durant els segles anteriors sinstitucionalitzen i elsistema feudal es consolida a tota lEuropa Occidental. Els territoris imperials es divideixen en ducats,marquesats o comtats i els grans nobles que els posseeixen adquireixen un poder molt gran endetriment dels reis, que veuen debilitat el seu poder. Els monarques seguiran tenint el seureconeixement com a tals, per ladministraci del poder poltic i ladministraci de justcia de cadaterritori correspondr ara a cada senyor en el seu feu. Aquests feus seran, a ms dindependentspolticament, autnoms econmicament. Aquest sistema de govern i dorganitzaci social estar sotmsa unes fortes normes de dependncia. Quan les relacions de vassallatge passen a ser hereditries, elfeudalisme es consolida a tota Europa com a sistema dorganitzaci poltica.

2

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

3/24


La societat feudal s una societat piramidal jerrquica amb uns grups socials perfectamentdiferenciats i relacionats els uns amb els altres per relacions devassallatgei dependncia. La societatresultant s a ms una societat especialment violenta i desigual, majoritriament rural i analfabeta. Isobre tot, aquest model social s el reflex d'una mentalitat d'absoluta submissi i dependncia. Les

relacions entre aquesta submissi i la submissi religiosa sn clares. Els homes viuen agenollats isotmesos a l'autoritat d'un senyor feudal que els s pare, castigador i protector a la vegada de la mateixamanera que viuen agenollats i sotmesos a la idea d'un Du que tamb els s pare, protector i castigador.Lesglsia i el dogma sn presents a la vida quotidiana de les persones, monopolitzen el pensament i lacultura i controlen les seves formes de transmissi. La fe cristiana ocupa tos els mbits de la vidapblica i privada dels homes medievals i la racionalitat s relegada a un pla secundari i sotmesa sempre al'arbitrarietat del dogma. Parlam doncs, duna societat teocrtica.

Aquest dibuix social, poltic i econmic es mantindr aix fins els segles XII-XIII en quelaparici de les ciutats, duna nova activitat comercial i de la burgesia provocar canvis en el fixistapanorama de la societat feudal. L'Edat Mitana s una etapa llarga i complexa de la histria d'Europa.

Alguns autors veuen en ella una etapa d'obscuritat o una passa enrere en la histria del pensamentracional. La presncia de la religi en tots els mbits de la vida medieval s un retorn al mite i a laintroducci de les forces sobrenaturals en el model d'explicaci de la naturalesa? En sentit estricte no.La fsica medieval no s mitolgica. La cincia medieval, de fet, utilitza el model aristotlic per explicarfsicament el mn natural. El que succeir s que en un mn obscur i sotms, la fe dominar lesconscincies i les nimes, mentre que la ra passar durant segles a un lloc absolutament secundari.L'absoluta presncia de la religi en tots els mbits de la vida i la desigual relaci entre fe i ra durantms de mil anys sn l'excusa perfecta que necessitam per parlar de la religi, de la lgica i de Du.

1. La religi.

Moltes vegades, la filosofia i la prpia cincia ens sn presentades com enemigues ntimes de lareligi. Sembla que la idea generalitzada s que el pensament racional que comparteixen cincia ifilosofia ens ha de portar a negar taxativament qualsevol aspecte vinculat a les creences religioses. Aixno s exactament aix i en qualsevol cas, no resulta tan simple. El que la cincia i la filosofia acostumena rebutjar sn aquellesveritats dogmtiques que els fidels d'una religi han d'acceptar sense ms altrajustificaci que un personal acte de fe. El que es rebutja aqu no s el propi fons de l'experinciareligiosa, sin un conjunt d'afirmacions sobre el mn o la realitat que no sn acceptades simplement

perqu responen a un criteri de demarcaci de la veritat molt diferent del que exigeix la lgica. Lafilosofia i la cincia, doncs, no neguen estrictament les veritats de la fe, sin que no les accepten com averitats perqu no compleixen els requisits exigibles a una veritat des de l'mbit de la racionalitat. Arab, no acceptar una cosa com a vertadera, no equival a considerar-la falsa en termes lgics, igualmentque en termes de demostraci cientfica, la no demostraci d'una teoria, no equival a la seva falsedat.En el tema VII parlarem dels criteris cientfics de demarcaci de la veritat i al final d'aquest tema V vosparlar de les veritats lgiques i de les inferncies deductives. Ara, per, parlarem de la religi com aexperincia i necessitat personal i ens aproparem a les preguntes metafsiques que poden sustentar larecerca espiritual de transcendncia. Tamb ens referirem al cristianisme particularment com un delspilars que configura la cosmovisi i el subconscient collectiu de la civilitzaci occidental.

3

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

4/24


1.1. Necessitat de Du. El problema de l'infinit. L'origen, la mort i el mal.

El que no es nega des de l'mbit de la filosofia, s la realitat de l' experincia religiosa. Totes

les civilitzacions i totes les cultures han desenvolupat qualque tipus de pensament religis i s evidentque l'sser hum necessita d'alguna forma d'explicaci transcendent, (que vagi ms enll de la realitatfsica), de la realitat. Resulta innegable que l'experincia religiosa s una dimensi ms de la condicihumana i, si b s cert que en general les afirmacions resultants de l'intent de comunicaci d'aquestanecessitat no s'adeqen a les condicions estrictes de la lgica, tamb s cert que patim una necessitat

psicolgicao emocional de transcendncia. Entenem per transcendncia la qualitat d'all que restams enll o fora de nosaltres com a sser individual o conjunt d'ssers i, especialment, que roman forade tota experincia possible, s a dir, ms enll de l'espai i el temps i de l'abast dels nostres sentits. Ditd'una altra manera, els humans compartim la capacitat, que pot esdevenir necessitat, de cercar fra denosaltres i dels lmits fsics de la nostra realitat una altra realitat possible a la que habitualment donamun carcter superior o sacre. Ara b, que puguem imaginar una realitat ms enll de la nostra

experincia i dels nostres lmits, que puguem cercar-la o que puguem necessitar-la, no implicanecessriament de forma lgica l'existncia d'all que imaginam, necessitam o cercam. Aquest s elproblema de les veritats de la fe des del punt de vista de la lgica i de la cincia: per a la cincia no snacceptables perqu pretenen partir i arribar a qestions no sotmeses a la possibilitat de verificaciemprica (estan ms enll dels nostres sentits) i per a la lgica no sn acceptables perqu parteixen depremisses la veritat de les quals no es pot afirmar ni negar, (en el darrer apartat d'aquest tema veuremque per a la nostra ment lgica, la conclusi d'un argument del que no podem conixer el valor de

veritat de les premisses, s absolutament irrellevant en termes de veritat funcional, perqu per moltvlid que sigui l'argument formalment, res podrem dir sobre el valor de veritat de la seva conclusi).

Per que la filosofia no accepti les veritats de la fe com a veritats lgiques, no implica que no esreconegui filosficament el valor de l'experincia religiosa dins de l'mbit d'aproximaci de l'sser huma la comprensi de la realitat. Si b no es comparteixen les respostes, moltes de les preguntes queinciten a filosofar sn les mateixes que ens porten a cercar explicacions transcendents dins de l'mbit dela religi: bsicament, la pregunta per l'origen de l'univers, la pregunta pel sentit de l'existncia, lapregunta per la mort i la pregunta pel mal. s impossible concebre un sser hum que d'una forma ouna altra no s'hagi enfrontat a consideracions sobre aquests quatre aspectes. s impossible ser humsense preguntar-se per la mort o pel sentit de la vida, o sense mirar un dia el cel estrellat i quedar-seaclaparat davant all que consideram infinit. De fet, el problema de l'infinit es pot trobar a l'arrel detot tipus de consideraci referent als problemes relatius a l'origen o a la mort. La pregunta per l'origenens posa en contacte amb la qesti del lmit inicial i la pregunta (acompanyada normalment d'un cert

estupor) per la mort ens posa en contacte amb la qesti del lmit final. La vostra ment, clarament, tuna idea de lmit. La nostra existncia est limitada fsica i temporalment en l'origen i en el final. Nonoms la nostra existncia com a entitats individuals conscients, sin l'existncia de qualsevol realitatque podeu imaginar est condicionada pel problema de l'infinit: o b comena i acaba, (i clarament sfinita i per tant, t uns lmits), o b no acaba mai, (clarament s infinita i no t lmits). La major part decoses que coneixem i identificam com a entitats fsiques sn finites. No ens costa definir els seus lmits ireconeixem la seva entitat grcies a que podem delimitar-les respecte a d'altres entitats. Aquests lmitssn espacials i temporals. Les coses que anomenam reals per a nosaltres tenen uns lmits fsics i unslmits temporals. Per la prpia idea de lmit porta inclosa de forma particularment paradoxal lanecessitat lgica d'acceptar que hi ha quelcom fra dels lmits. Tractau d'imaginar qualsevol realitatfsica concreta i una realitat abstracta o conceptual, una carretera i una srie de nmeros naturals, per

exemple. Respecte a la srie de nmeros naturals, (una realitat conceptual, abstracta), no ens costa gaire

4

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

5/24


acceptar que aquesta srie pugui ser infinita, (1, 2, 3, 4, 5,...n), (no ens costa a nosaltres, als matemtics,que sn una mica rarets, l'infinit matemtic els ha suposat sempre un problema considerable que els hatingut molt entretinguts, demanau-li si voleu a un tal Aquilles i a la seva tortuga). Per aquestapossibilitat d'imaginar de forma abstracta l'infinit, es topa amb serioses dificultats lgiques a l'hora de

baixar al terreny d'all fsic o concret. Quan imaginam una carretera, la imaginam amb un punt departida i un punt final (i per descomptat els lmits laterals als dos costats que separen la carretera de laresta de superfcie que no consideram carretera). De fet, el que ens permet identificar una carretera snels seus lmits i no concebem una carretera que no acabi mai, per llargues que puguin ser les carreteres.Per en la nostra concepci d'aquesta carretera, necessriament limitada, se'ns fa obligatori acceptar lanecessitat lgica de que fra dels seus lmits hi hagi alguna realitat diferent a la prpia carretera: unaciutat, una benzinera, un poble, un cam de cabres... Una carretera finita que estigus limitada pel no res,seria un problema lgic irresoluble. El no res com a realitat ens espanta. Antigament, en cincia, enfilosofia i en art es parlava de l'horror vacui, (por al buit, al no res). Imaginau ara l'univers que, com lacarretera, s real. Si s finit, que hi ha fra dels seus lmits? Que hi havia abans? Qu hi haur desprsdel seu final? No res? Aquest problema lgic s el de l'infinit. O b atorgam a la realitat, al nostre

univers, al mn, un carcter de finitud (per sempre hi ha d'haver quelcom fra dels lmits d'aquestafinitud i per tant tenim un problema, perqu una srie infinita d'elements finits s infinita) o b atorgama l'univers un carcter infinit, (la qual cosa ens genera tamb un problema perqu l'infinit s difcilmentacceptable com a realitat fsica).

Aix, aquest problema dels lmits i el que queda fra dels lmits ens posa en contacte directe ambels dos problemes delprincipi i el final. L'origen de l'univers i del propi sser hum i el problema dela mort. El problema de l'origen respon a una necessitat de recerca d'un inici. s el tpic d'on

venim?, la mirada enrere, a la que les religions responen amb diferents mites cosmognics i que nosempre s'ha enfocat d'igual manera. Per exemple, l'origen no era en sentit estricte un problema per als

grecs, que acceptaven perfectament la possibilitat d'un univers etern sense principi ni final, per sresulta problemtic per a la tradici judeocristiana o la musulmana. Aquestes religions monoteistesconceben un moment inicial, un punt de partida i en aquest moment inicial i abans d'ell situen el seuDu principalment com a creador, per tamb com a fonament primer i nic de tota la realitat. Un Duque s identificat amb l'absolut, amb aquest infinit que necessriament ha de quedar fra dels lmitsd'all finit que s la seva creaci. Com veis, doncs, Du s (ms enll de posteriors imatgesantropomrfiques que el personalitzen com per exemple succeeix en el cristianisme) una necessitatd'identificar all infinit i immaterial, un ens metafsic abstracte que existiria abans i independentment dela realitat que coneixem per a fonamentar-la, justificar-la i crear-la.

Actualment, les respostes cosmogniques d'origen mtic han deixat lloc a teories cientfiquesque expliquen aquest origen sense apellar a la divinitat. La cosmologia cientfica es sustenta enl'astronomia, la fsica i les matemtiques i en el darrer segle ha pres un cam realment espectacular.Partint de la teoria fsica de la relativitat, diferents astrnoms i fsics han proposat la idea d'un universen constant expansi en un espai corb com el que proposava Einstein. A partir de l'observaci delmoviment de les estrelles el desplaament dels espectres de llum de les galxies i les radiacions de fons,es va proposar a meitat del segle XX la possibilitat d'un univers infinitament petit i dens, (una enormeconcentraci de tota la matria ) que fa 15000 milions d'anys hauria explotat en un moment determinaten l'anomenatBig Bang. Segons aquesta teoria, l'expansi continua encara ara i seria en aquest procsque a travs de processos qumics i fsics d'acumulaci d'heli i hidrogen s'han format els estels, lesgalxies i els planetes. Aquest univers seguiria en expansi indefinidament o b estaria encaminat a un

punt d'inflexi en el que s'invertiria el procs i es produiria una futura nova concentraci de tota lamassa i matria en un mateix punt i es produiria una gran implosi, (Big Crunch). Alguns cientfics

5

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

6/24


parlen de la possibilitat d'un nou Big Bang desprs d'aquesta gran implosi que podria repetir el cicled'expansi i contracci de la matria de l'univers de forma indefinida. Com veis, per, la proposta delBig Bang s cientfica en tant que dona una explicaci basada en l'observaci i a partir de processosnaturals coneguts, per per una banda deixa unes quantes portes obertes a les preguntes filosfiques

inicials, (qu hi havia abans d'aquest moment inicial proposat pel Big Bang? Com entenem aix d'ununivers infinitament petit? Tota la matria concentrada on es troba o de qu est envoltada? Qugenera tot el procs? I, en qualsevol cas, s un procs atzars o t una causa i una finalitat...?) Estemms o menys igual que abans. La cincia encara no ho pot explicar, per com ha dit recentmentStephen Hawking sembla que l'univers i la matria podrien ser autosuficients i no necessitarien decap ens creador que poses en marxa el procs.

La pregunta per la mort s ms incmoda encara. Entenem per mort, el final irreversible de lavida i per tant, la seva definici dependr d'all que entenem per vida. Biolgicament, encara que elscientfics no acaben d'unificar criteris, sembla fcil diferenciar all que s viu del que no t vida.

Filosficament, per, all que anomenam vida s ms complex que la vida biolgica. Biolgicament,plantes i animals estan vius i la mort representa el cessament de les seves activitats vitals. En sentitmetafric fins i tot els objectes que no estan vius tenen vida entenent que la seva existncia estlimitada i no sn eterns. Entendre aix no s un problema per a nosaltres. Per filosficament i ensentit estricte, all que anomenam vida s propi i exclusiu dels humans, que som els nics ssers quetenim conscincia d'estar vius i per tant tamb els nics ssers que reflexionam sobre la mort. Lafilosofia existencialista, (de la que hem parlat en temes anteriors i tornarem a parlar en el futur), situaen la conscincia de la prpia existncia l'essncia de l'sser hum. Precisament per aquestaautoconscincia, la possibilitat de morir desconcerta i genera estupor. La mort ens enfronta personal idirectament amb el no-res que podria haver rere el lmit darrer. A ms, generalment ens espanta. Viures un trobar-se en el mn, (Ortega y Gasset), un saber-se viu i prendre decisions, per sembla que

morir s trobar-se enlloc i aix no ho entenem. Sigui el que sigui la mort no s quelcom que puguemcomprendre i per aix s un problema filosfic. Camus planteja que el sucidi s l'nic problemafilosfic important, perqu entendre les causes que porten a una persona a voler morir significariacomprendre el vertader sentit de la vida humana. Per a altres filsofs com Schopenhauer o Cicer,tota la vida no s noms que una preparaci per a la mort, un entrenament per a viure amb plenitud imorir humanament. Caldria doncs aprendre a morir sense preocupar-se tant per la mort. Epicur ho vadefinir molt b en la seva sentncia mentre vivim, la mort no existeix, i quan la mort no existeix, nosaltres ja nohi som. Epicur ho deia de bon rotllo i pretenia alleujar de la inquietud que ens suposa el saber-nosmoridors, per no ho acabam d'assumir. El que volia dir s que la mort no es pot experimentar i pertant no s una cosa que ens hagi de preocupar, per certament experimentam la mort dels altres. En lamort dels altres veiem la nostra anticipada i inevitablement coneixem l'angoixa, l'absncia o la tristesa.

No podem per, experimentar la nostra prpia mort, (segons Kant, ni tan sols podem pensar-la), i pertant all que ens preocupa pot ser sigui el final de la vida, ms que el que pugui ser la mort en smateixa.

Respecte a aquest final, la filosofia i les prpies religions es poden dividir en posicions monistesi dualistes sobre la prpia essncia de l'sser hum i segons aquesta concepci dual o monista, laresposta varia ostensiblement. Per als monistes, l'sser hum s una realitat unitria i individualitzada i lamort consisteix en la dispersi o final d'aquesta individualitat. Aix als occidentals, molt arrelats a laidea del jo, ens costa molt d'acceptar, (de qu em serveix una vida eterna si no tinc conscincia de ser joi estic dilut en una forma difosa d'energia, cosmos o el que sigui? De qu em serveix saber que em

reencarnar en un hipoptam si aquest hipoptam no tindr la meva memria, els meus records o lameva conscincia?). El dualisme, en canvi, ens parla d'una doble realitat humana. L'sser hum seria un

6

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

7/24


compost de dos elements, un d'ells material i l'altre immaterial, (cos i nima, res extensai res cogitans, menti cos...), i trobem que aquests dos components poden separar-se desprs de la mort. Alguns sistemesfilosfics com el de Plat o el d'Aristtil i moltes religions es basen en aquest dualisme, per no esposen d'acord en qu passa amb les dues parts desprs de la mort, (majorment es planteja la possibilitat

de que mori noms la part material i perduri la no fsica). Sigui com sigui, la qesti s que no enssabem morir i aix es fa pals amb la immaduresa i ingenutat amb que la nostra societat s'enfronta aqualsevol debat en el que la mort i la vida siguin presents de fons, (eutansia, sucidi, pena de mort,avortament...). Tot el que fa referncia al darrer lmit s un tab. La religi connecta amb latranscendncia i la transcendncia amb el ms enll, amb una possible realitat no fsica. Totes lesreligions donen una resposta al fenomen de la mort, (resurrecci, reencarnaci, vida eterna...). Engeneral, per, s comunament acceptat que aquestes promeses de vida eterna sn consoladores iteraputiques per fonamentades en la pura esperana. Sobre aquestes respostes, noms podem dir quenormalment ni tan sols els creients que confien en una vida millor desprs de la mort es volen morir. Lamort per a les religions s un trnsit, (el pas d'una forma de vida a una altra), per un trnsit a nosabem on i en tot cas ms semblant a un desig d'infinitud que a una certesa.

El tercer problema al que les religions miren de donar resposta s el del mal. El mal fsic, el malmoral i el mal metafsic. Els tres desconcerten. No ens estendrem, per bsicament t a veure elproblema amb la prpia existncia del mal. El mal ents com a perversi moral causat pels humans esfcilment atribuble a la prpia condici humana, per les catstrofes naturals, el dolor, el patiment...tots aquests tipus de mal ens semblen innecessaris i doten de grans dosis d'absurd la vida i el mn. Lesreligions presenten Du com qui possibilita el triomf davant del mal. L'infern, el diable o el pecat sncaracteritzacions metafriques per representar el mal en qualsevol de les seves versions i Du s qui ensprotegeix d'ell i qui el derrota. Aquest mal existeix i s una amenaa i noms Du garanteix el triomfdel b. Aix, Du imparteix justcia, castiga i recompensa, arbitra i equilibra i per aix seria necessari. La

famosa sentncia de Dostoievsky si Du no existeix, tot est permsvindria a constatar la necessitat d'unjutge o un arbitre. Si no exists una ra universal de justcia, si no tingussim la certesa de que les bonesaccions seran recompensades i les males castigades, el b i el mal no existirien, tot seria moralmentrelatiu. Efectivament, la majoria de religions duen associades unes regles de comportament i uns valorsmorals. La distinci entre el b i el mal s una de les seves caracterstiques particularment definitries ien general, un home piets i religis es veu a s mateix com un home bo d'acord amb els valors moralsque les seves creences proposen. Haurem d'esperar fins a l'universalisme moral de Kant per a trobarmodels tics de caire universal no dependents d'una imatge del b identificat amb qualque formasuperior de realitat transcendent o divina. Ara b, paradoxalment, si b les religions es sustenten enpart en la necessitat de definir clarament el b i separar-lo del mal, a ms de tenir una defensa contra ell,tamb el problema de la simple existncia del mal s una de les grans objeccions lgiques a que s'han

d'enfrontar. La cosa aniria aix de simple i novament Epicur ho va plantejar fa molts segles: si existeixqualque tipus de divinitat que a ms de ser omnipotent s benvolent, (com acostumen a ser les gransdivinitats), per qu permet el mal? Una de dues: o no el pot eliminar, (i per tant no s omnipotent), o noens estima tant com pensam (i per tant no s benvolent). Els intents de justificar racional i lgicamentDu davant l'existncia del mal reben el nom de teodicea, per amb honroses excepcions, no sn gaireconvincents a l'hora de respondre el dilema d'Epicur.

Per tant, la necessitat de Du es podria sintetitzar en una espcie de mecanisme de defensa, enuna necessitat psicolgica i emocional de donar sentit a all que sembla no tenir-lo. Pel seu paper decreador, de causa i ra universal, de garantia d'eternitat i de triomf davant del mal, la major part de

religions atorguen Du un paper fonamental com a dador de sentit. La mort, un univers senseprincipi, o una vida limitada o plena de patiment injustificat ens semblen absurds i aix vol dir que no

7

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

8/24


tenen sentit. Cercam un sentit i Du i les religions sn en general una resposta a aquesta recerca. Qus aix del sentit?

1.2. La pregunta pel sentit. Immanncia i transcendncia. L'experinciareligiosa.

Si ens preguntam pel sentit de la vida, haurem de delimitar el sentit de la prpia pregunta, operdonau la redundncia, el sentit de la paraula sentit.En realitat, el sentit es pot entendre en tresaccepcions diferents de la mateixa paraula i les tres ens interessen. Una s la de sentit com a finalitat odirecci, altra s com a significat i l'altra s com a valor. Com a finalitat volem entendre que unacosa t sentit quan es dirigeix cap a una banda determinada. Una carretera t una direcci i aquesta

direcci es pot seguir en un sentit o un altre. Volem creure que el nostre pas pel mn t qualque sentit,s a dir, que hi ha una direcci en tot el que succeeix. Les nostres accions tenen sentit, si serveixen pera aconseguir qualque finalitat. Entendre que la vida, l'univers i l'home en general no serveixen per a res,equival a acceptar que no tenen sentit en aquesta accepci del terme. El mn natural sembla funcionaren base a les lleis de la causalitat i ens sembla raonable entendre que tot t una causa i una finalitat. Siaix s aix, nosaltres com a espcie i com a individus tamb l'haurem de tenir. Els sentit ents com asignificaci implica que tot t qualque significat. Una paraula t sentit si representa qualque cosa per aalg. Les oracions poden tenir o no tenir sentit si segueixen unes regles gramaticals i les paraules ambque est formada tenen significaci per a les persones que l'escolten. Donam sentit o no a qualsevolsmbol en quant li atorgam un significat. Acceptar que l'existncia t significat o no el t representaconsiderar-la mancada o plena de sentit en aquesta particular accepci. Finalment, la paraula sentit t

una tercera forma de ser utilitzada equivalent avalor. T sentit all que val la pena. Si el patiment fsic ipsicolgic i els esforos de la vida no sn recompensats, per a moltes persones l'existncia no t sentit.Per a algunes persones, mereix la pena viure noms si li trobam aquest valor a la vida.

En qualsevol d'aquestes accepcions, els humans buscam el sentit a la vida i a l'existncia i lesreligions sn en general una resposta a aquesta necessitat. La religi, (qualsevol religi) s en el fonsuna forma d'organitzaci del pensament a travs de conceptes simblics que ofereix una explicaciindividual i collectiva del sentit de la vida humana. Les religions ens posen en contacte amb latranscendncia i amb l'absolut i sn el resultat de la nostra necessitat de donar sentit, per abans jaho hem suggerit: que tinguem la necessitat emocional o psicolgica de donar sentit a la nostra vida, no

equival lgicament a acceptar que la nostra vida hagi de tenir aquest sentit. L'alternativa s l' absurd,per per a molts de filsofs no hi ha res absurd en considerar que la vida, l'univers i l'home sn absurds.Existeixen i punt, no tenen perqu tenir valor, ni significat, ni evidentment anar en una direccideterminada. Una altra possibilitat s la immanncia: trobar el sentit aqu i ara i no ms enll de lamort. La immanncia implica trobar sentit a l'existncia dins de la prpia existncia i al mn fsic dinsdel propi mn fsic. En aquest sentit, la recerca de sentit acostuma a dependre de la nostra capacitat dedonar significat a all que fem. La manca de sentit vital s ms problemtica en aquelles societats on lesnecessitats vitals elementals estan cobertes. En societats industrialitzades prsperes la depressiabunda, mentre que en llocs on les condicions de vida sn ms dures difcilment trobarem personesqueixoses de la manca de sentit de la seva misria. Per dir-ho de qualque manera, quan la vida s massadura i ests massa ocupat vivint-la o sobrevivint, no tens massa temps per preocupar-te de cercar-li un

sentit, ni transcendent, ni immanent. Igualment en determinades poques la pregunta pel sentit ha

8

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

9/24


tingut ms mfasi que en altres i podrem afirmar sense dubte que la nostra s una d'aquestes. Lainsatisfacci personal s un mal endmic de la postmodernitat i el seu individualisme, (parlaremd'aix quan arribem al segle XX).

Per a finalitzar aquesta part, val a dir que l'experincia religiosa s possible independentmentdel culte a una o una altra religi. Es perfectament possible no creure en Du (en un Du determinat) iexperimentar un sentiment de transcendncia o una necessitat d'absolut. Igualment i a la inversa, nobasta amb creure en el seu Du per considerar-se membre d'una religi, ja que es requereix tambacceptar certs modes de comportament, ritus i doctrines que apropen a l'experincia religiosa de formacollectiva entesa des d'un punt de vista o un altre. El fenomen religis s a ms, complex i variat.Des de les religions animistes, fins a les politeistes, el monoteisme, el deisme o el teisme, totes lessocietats han desenvolupat qualque tipus de creena religiosa. Les diferncies entre unes i altres snnotables, per all que tenen en com tamb ho s. Possiblement la idea de Du que sostenen l'Islam iel cristianisme no difereixi massa, per hi ha diferncies notries entre ser cristi o musulm.

Les posicions personals respecte a l'existncia o no de Du sn tamb variades. Inicialmentsembla que n'hi ha dues d'antagniques i essencials, ateisme i teisme, que consisteixen respectivamenten negar i afirmar l'existncia de Du, (qualsevol idea de Du). En quant a opcions personals, les duessn respectables i sn tries individuals que es prenen a partir de certs components psicolgics,experiencials i emocionals. Sn per, opcions voluntries, (apostes personals com deia Pascal), quedes d'un punt de vista estrictament lgic resulten absurdes en el sentit en que no poden fonamentar-seen veritats lgicament dedubles de cap altra veritat demostrada. En principi, l'ateisme s una postura denegaci radical que t un punt feble elemental: la inexistncia de qualsevol ens, (ja sigui de Du com lade Superman o la del monstre del llac Ness), s absolutament indemostrable lgica o empricament.

Com a molt, (i sempre des d'una perspectiva de la ms estricta lgica formal), podem afirmar que nos'ha demostrat l'existncia del monstre del llac Ness, per mai que no existeix, (tot i que sabem queno existeix, per aquest marge de dubte s el que permet als escocesos mantenir vius la illusi i elnegoci del llac). Lgicament, s indiscutible que la no demostraci de la existncia no demostra lainexistncia. Empricament, tres quarts del mateix, (ni es pot verificar, ni es pot falsar l'existncia deDu). El teisme, ho t ms complicat encara, ja que l'existncia d'un ens qualsevol, (Du, unhipoptam rosa o un unicorn blau), s que hauria de ser demostrable lgica i empricament, per l'ensque pretenen demostrar els teistes (Du) no ho s, ja que no es pot trobar dins els lmits de la nostrarealitat i no es pot corroborar ni emprica, ni lgicament la seva existncia. Entenem per agnosticismela postura que assumeix la impossibilitat de fer afirmacions vertaderes i segures tant sobre l'existnciacom sobre la inexistncia de Du. Aquesta postura s la ms lgica, per t l'inconvenient de la

incertesa. No respon a aquella necessitat psicolgica o emocional que hem mencionat i ens deixa en unterritori incmode de no saber. Ens deixa les portes obertes al dubte i no resol la qesti inicial. Tambs cert, que des d'una postura agnstica, tots els elements derivats la l'afirmaci o la negaci d'unarealitat superior queden en l'aire, ( les conseqncies morals, les explicacions sobre l'origen o el sentit), iromanen com a problemtiques per a nosaltres. Una quarta opci s el panteisme, que consisteix enafirmar d'una forma una mica dispersa que tot all que anomenam realitat o naturalesa es potidentificar amb Du, (jo tamb).

9

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

10/24


1.3. El Cristianisme.

Sabem molt poc del cristianisme primitiu. Sabem que neix com una secta que s'escindeix de la

religi jueva a partir del predicament de Jess de Natzaret, reconegut com a Messies i Crist, enviat ifill de Du, pels seus seguidors, per no pels jueus. Sabem tamb que inicialment els seus seguidors erengent d'extracte social molt baix i que poc desprs de la mort de Crist, els seus apstols inicien una tascaevangelitzadora que els portar a intentar traslladar el missatge de redempci i salvaci a totes lesclasses socials de l'Imperi. s aqu quan necessitaran una doctrina, un dogma i una organitzaci.Sabem tamb que en els seus orgens no era una religi amb un fons simblic i intellectual tancomplexe com t ara, sin que durant els primers segles d'expansi el missatge inicial s'intellectualitz,s'organitz i es regul per poder arribar a les classes dominants de l'Imperi. Aquesta tasca correspon almoviment intellectual conegut com la Patrstica, (els pares de l'esglsia) i ser continuat al llarg del'Edat Mitjana per un altre corrent conegut com Escolstica. D'aquesta intellectualitzaci posterior sd'on es conformar el cristianisme que ens ha arribat a nosaltres tot i que sigui residual i

subconscientment.

Nosaltres som, com sabeu, hereus culturals de l'Imperi Rom i per tant del mn grec. Hemrepetit ja en diferents ocasions que som el resultat de la fusi del pensament lgic grec, amb lesestructures poltiques romanes. A ms, el tercer pilar de la nostra societat s el judeocristianisme. Totsestau imbuts de cristianisme encara que ara mateix no vos considereu creients. La nostra cultura beu deles fonts morals i intellectuals del cristianisme i els seus valors i la seva cosmovisi impregnennecessriament les nostres. Independentment de si vos sentiu cristians o no, de si sou creients o no, hiha uns certs aspectes de la vostra cosmovisi que estan imbuts de cristianisme a la forma en que aquestes va anar inculcant en els homes i dones del Baix Imperi Rom, dels regnes germnics i del mn feudal

de l'Edat Mitjana. De quina manera? Qu ens aporta intellectualment el cristianisme com a tretsdiferencials respecte a la cosmovisi prpia dels hebreus i dels grecs? Qu ens aporta exactament elcristianisme ms enll de la seva doctrina religiosa? Per comenar, sense saber ben b el perqu, totsteniu unavisi lineal del temps. El cristianisme i el judaisme parteixen d'una idea de temps fsic entscom un principi i un final. El mn, la vida i l'Univers han comenat en el moment de la creaci iacabaran algun dia amb el Judici Final. s l'alfai l'omega, el gnesi i l'apocalipsi. El temps lineal, que esrepresentaria com una recta temporal segmentada s tamb direccional. Va en una direcci i aix faque pensem que la histria, l'esdevenir i el temps van a qualque lloc i tenen un sentit. Per aix elcercam. Aix que ens sembla tan evident que ni tan sols ho qestionam, no s aix necessriament. Perexemple, per als grecs el temps era circular i tot el que existia, havia existit sempre i de forma cclica esrepetia igual que es repeteixen els processos fsics del mn natural. Ms que crear, el que havien fet els

deus era ordenar (cosmos) un univers desordenat, (caos). La idea de temps circular i cclic es donaexactament igual en moltes religions orientals que veuen tota una srie de cicles en el que l'sser humest implicat com qualsevol altra criatura. L'univers seria un tot dinmic en moviment circular. Lareencarnaci en la que creu l'hinduisme o l'equilibri de contraris que representa el Tao sn exemples deconcepcions circulars de l'univers i del temps. En aquestes concepcions circulars, no hi ha principi nifinal, mentre que nosaltres, subconscientment, no podem evitar pensar en un final, (per aix enspreocupa tant la mort), i en un principi, (i per aix cercam un moment inicial i un acte de creaci i uncreador). Un segon element de la vostra cosmovisi que deveu invariablement al pensament judeocristis el que es refereix a la prpia concepci de l'sser hum. Per a l'occident precristi, (per als grecs perexemple), l'sser hum s dual. Hi ha una clara distinci entre la part fsica i la no fsica d'all queanomenam sser hum. Des de Plat, aquest dualisme s'entn essencialment a travs de la distinci

entre nima i cos, tot i que all que anomenam nima no s ents del tot igual en diferents moments

10

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

11/24


histrics, generalment ens resulta fcil acceptar que all que som s una uni entre una part fsica,mortal (el cos) i una altra que no sabem ben b com definir, per que intum que s immaterial i queens agradaria pensar que s immortal, (l'nima). La fusi medieval entre el platonisme i el cristianismefar arribar aquesta concepci dual del ser hum fins els nostres dies, (i com a conseqncia un cert

menyspreu envers el cos i tot el que s referent a ell com per exemple la sexualitat que afortunadamentcomenam a superar tmidament). El tercer element que vos configura intellectualment en claucristiana t a veure amb la moral. Existeix, i aix s una aportaci que el cristianisme mant de lacultura hebrea, un altre dualisme parallel al que hem comentat abans. Es el dualisme moral. El b i elmal existeixen i lluiten constantment entre si. Du i el diable, el regne del cel i l'infern, sn les duescares d'un univers dual en els que la llum i l'obscuritat s'enfronten contnuament. Parallelament, tenimuna idea de pecat i una altra idea de culpa. El cristianisme s la religi del pecat original del que enshem de redimir. Aquests dos conceptes sn propis de la moral judeocristiana, aix com els conceptesde redempci i salvaci. Sant Agust ens parla del a civitas dei, (la ciutat de Du) i la ciutat terrena.Les dues ciutats es separaran al final del temps i tots serem jutjats en elJudici Final.

2. Fe i ra.

Resulta fcil observar que totes aquestes qestions que postula directa o indirectament elcristianisme, fugen prou de l'mbit de l'estricta racionalitat que exigia el logos. Els cristians acceptenqestions tals com la immortalitat de l'nima, la redempci o la prpia existncia necessria de Du deforma dogmtica. Sn veritats de la fe, per no tenen perqu ser necessriament lgiques. El dogma nonecessita de racionalitat. Aix s tornar al temps d'abans del logos, al temps del mite? S i no. Elpensament medieval s essencialment religis i per tant no s necessriament lgic, per tampoc sexactament mtic a la manera convencional. En els seus inicis, el missatge de redempci i salvaci delcristianisme primitiu fou fcilment acceptat per les classes marginals amb escassa formaciintellectual, per les mentalitats dels homes que habiten l'Imperi Rom estaven habituades al logos inecessitaven de reflexions que justifiquessin els nous dogmes d'una forma una mica ms elaborada. Lesclasses ms altes de l'Imperi i en general tots els romans i els descendents de la cultura hellenstica,necessitaran d'un procs d'assimilaci i adaptaci per tal de poder digerir les qestions dogmtiques dela seva nova religi. El problema ens porta a l'mbit de la veritat i al propi concepte de veritat, ents demanera diferent per cultures diferents.

2.1. Veritat com a descobriment i veritat com a fidelitat.

En el mn grec, (i per tant en el rom), la veritat s'entn com un descobriment. Els grecs tenenuna cultura eminentment visual i com recordareu, cerquen la veritat que s'oculta darrera el canviaparent. s com si el mn ens ocults la seva vertadera cara i hagussim de desvetllar o descobrir ques'amaga darrere la mscara. Els grecs cerquen la vertadera realitat darrere les aparences, cerquen allimmutable darrere el que s alterable i canvia. Aquest tipus de veritat, la veritat com quelcom que hemde descobrir, es coneix amb la paraula grega aletheia i s radicalment diferent al concepte hebreu de

veritat, (emmunah), que significa fidelitat, confiana. La veritat no s per als hebreus all que estamagat i s'ha de descobrir, sin que t un sentit de lleialtat de forma que t ms a veure amb la parauladonada i amb la confiana. Per exemple, els hebreus entenen que entre ells i el seu Du s'estableix una

aliana, un pacte de fidelitat indissoluble que no pot ser trencat. Aix, faltar a la veritat ser ms aviat

11

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

12/24


trair, rompre el pacte de fidelitat, enganyar. El seu Du s l'nic vertader per a ells perqu li snfidels. D'aqu ve precisament la paraula fe, del llat fides, fidelitat. El cristianisme, l'islam i el judaismeens porten directament a l'mbit de la fe, de la revelaci. Quan un creient afirma amen desprsd'escoltar la paraula de Du, est dient ho crec. Igualment, quan en la litrgia afirma paraula de

Du com una acceptaci desprs de la lectura de la Bblia est acceptant la paraula com una revelacique creu i assumeix com a vertadera. Per als grecs, el mn ens desvetllava la realitat oculta si remcapaos de mirar ms enll de les seves aparences a travs del logosi la ra terica. Per als hebreus, la

veritat se'ns revetla per la divinitat exactament igual com quan alg ens confia un secret i necessitamcreure'l per acceptar-lo.

Quan el cristianisme entra amb fora dins del mn rom, el problema d'encaixar les duesformes d'entendre la veritat s'haur de solucionar. El mn grecorom tenia una religi politeista. Moltsde dus diferents simbolitzaven les forces ocultes de la natura i com hem vist, sn modelsantropomrfics en els que el propi sser hum es projecta a s mateix en la naturalesa. Aquests dus

arriben a ser personatges d'una literatura mitolgica gaireb folklrica en la que s'enfronten uns amb elsaltres i mostren passions i comportaments absolutament humanitzats. El judaisme i el cristianisme snestrictament monoteistes. Aix s un canvi molt important. La creena en un sol Du provoca ladeshumanitzaci del mateix i el converteix en un concepte abstracte ms proper a la idea d'absolut. Enla cultura hebrea, aquest Du ser presentat com un sser totpoders, omnipotent i omnipresent. s unDu creador i un pare. Un Du etern que s'encarrega de la providncia. S'uneix aix el dest individual icollectiu del poble d'Israel amb els designis de la providncia i voluntat divines. El Du nic s unDu total que dirigeix al seu poble i el protegeix. Per juntament amb el Du protector, tamb s unDu castigador i cruel que actua contra el seu poble quan aquest s'aparta del seu cam. El cristianismemantindr aquesta idea de Du omnipotent i omnipresent, que protegeix i castiga i que s creador ipare, per l'humanitzar novament amb la figura del Crist, el Du immortal que s'encarna en forma

humana i pateix el dolor i la mort com els humans per acabar amb la resurrecci triomfant sobre lamort. El Du cristi es fa home i acaba torturat i humiliat. s molt poc freqent trobar en religionsantigues figures semblants a aquest Du dbil i derrotat que aparentment s Crist. Els romans o elsgrecs no podien acceptar una imatge semblant. Els seus Dus eren poderosos, immortals i triomfadors.

Ara trobam un Du que en lloc de ser aix, mor. No noms aix, sin que Du s fa mortal, s tres enun i ressuscita. Un Du que va contra la tradici, la fsica i la lgica. Com hem dit, les classes msmarginals accepten sense problemes el missatge salvacionista que el dogma de fe cristi comporta, peren pocs segles, el cristianisme arribar a ser la religi oficial de l'Imperi i aix no hagus estat possible siel dogma de fe no s'hagus intellectualitzat. S'havia de conciliar una religi basada en la confiana (enel concepte hebreu de veritat), amb un pensament basat en la racionalitat terica, (amb el criteri racionalde veritat). Per aix no s del tot mite. Tampoc s exactament filosofia, perqu no s racional. La

filosofia medieval es converteix en una altra cosa, en all que anomenam Teologia. La filosofiamedieval s una reflexi intellectual per tal d'entendre o explicar racionalment les veritats acceptadesper la fe, per que en cap cas aquesta reflexi permetr contradir la veritat de la fe que, a ms, en cas decontradicci, s'imposa per damunt de la ra. En cas de conflicte entre fe i ra, domina la fe. La filosofiadeixa de ser filosofia per convertir-se en Teologia. La ra queda al servei de la fe durant prcticamentmil anys. Una religi que predicava all incomprensible en un mn hereu de la racionalitat i el logos. Elmissatge cristi s'havia de racionalitzar i fer entenedor. No va ser fcil, per d'aquesta peculiar fusi deracionalitat i misteri naixer bona part de la forma en que nosaltres ens enfrontam al mn.

12

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

13/24


2.2. La Ra al Servei de la fe. Patrstica i Escolstica.

La conciliaci entre la racionalitat romana i el pensament cristi es tractar de dur a terme en els

primers segles de difusi del cristianisme. L'any 395 el cristianisme es converteix en la religi oficial del'Imperi Rom. Des d'aquest moment i fins el segle VII, en un moviment intellectual conegut com laPatrstica, els anomenatspares de l'Esglsiatractaran de donar cobertura intellectual a les veritats quepostula l'esglsia per tractar que siguin assimilades per les classes dominants i cultes de l'imperi. Elprocs no ser fcil. Els anomenats pares de l'esglsia tractaran de defensar les seves creences de lesobjeccions que els racionalistes pagans mostraran. Entre aquests intellectuals destacaran Tertuli,Orgens, Sant Gregori i sobre tot, Sant Agust. Tots ells tractaran de justificar racionalment les

veritats de la Fe, per amb una clara premissa: en cas de conflicte entre Fe i Ra, la que s'equivoca s lara. Tertuli, per exemple, es mostrar radicalment convenut de que la ra humana no s autnomaper abastar els misteris divins i que si qualque part del dogma ens sembla absurda, ha de ser perquestem incapacitats per a entendre-la i per tant, el que hem de fer s simplement creure, (credo quia

absurdum, crec perqu s absurd). Aquesta idea de supeditaci de la ra a la fe, ser la pauta a seguirdurant segles. La fe s la veritat i la ra es pot equivocar. Fins i tot en alguns moments s'ha arribat aacceptar una possible doble veritat, segons la qual hauria dues veritats diferents, la de la fe i la de lara, (a poc que vos atureu a analitzar el concepte de doble veritat veureu que s contradictori amb smateix i la prpia noci i de veritat).

La majoria de pensadors medievals compartien aquesta idea de submissi radical de la rarespecte la fe, per no tots manifestaven un menyspreu tan absolut envers la ra com Tertuli. Un bonexemple ser Sant Agust, que donar ms mfasi al paper de la ra. Sant Agust modificar el credoquia absurdum de Tertuli en un crede ut intelligas (creu per tal d'entendre que completar amb un

entn per tal de creure). Per a Agust, doncs, ra i fe no sn incompatibles i la ra pot ajudar acomprendre alguns assumptes de fe. Per aix es pot recrrer a ella i Sant Agust es servir d'un dels dosgrans filsofs grecs: Plat, qui amb les seves teories sobre el dualisme de la realitat, sembla encaixarperfectament amb molts dels dogmes cristians. Recordau que Plat ens parlava d'una doble realitat en laque un mn etern, ideal i incorruptible era superior i ms real al nostre mn material on tot simperfecte i finit. Aquesta dualitat implicava tot un pensament sistemtic amb conseqncies en laconcepci de la fsica, la poltica, la moral o l'antropologia. El dualisme platnic ser reinterpretat perSant Agust, donant lloc a una curiosa fusi entre el pensament cristi i el de Plat. El mn de les Ideesplatnic ser ara el regne de Du i la dualitat entre cos i nima ser ara entesa en termes cristians. Dupassar a ocupar el lloc que ocupava la idea suprema del B i les tres idees principals de Plat, (B,

Justcia i Bellesa) passaran a a identificar-se amb la Trinitat cristiana. Les raons del logos seran

interpretades com a raons divines i les idees platniques seran ara les idees en la ment de Du que snel model de la creaci. Plat defensava a ms una peculiar teoria del coneixement, la reminiscncia,segons la qual l'nima humana pertany al mn de les idees i les ha contemplat, oblidant tot el que havia

vist quan s presonera d'un cos. Agust recicla aquesta idea per parlar de la interioritzaci il'autotranscendncia, convidant-nos a cercar la veritat dins de nosaltres mateixos. En qualsevol cas, elpensament agustini, revestit de platonisme i filosofia, no ser estrictament ms que una formaavanada de teologia i haurem d'esperar encara segles perqu el pensament racional recuperi el seu llocpreeminent.

Ser a partir del segle X quan els grans canvis socials i estructurals en el mn feudal i la difusi

de les universitats facilitaran l'apertura del coneixement, fins aleshores enclaustrat als monestirs. En

13

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

14/24


aquest context, es desenvolupar un potent corrent intellectual anomenat escolstica. Els escolsticspretendran, entre els segles XI i XIV, racionalitzar absolutament la teologia. Poc a poc, la relaci entrefe i ra s'anir compensant. Entre els primers autors que recorren a la ra d'una manera ms elaboradacaldria destacar a Sant Anselm de Canterbury, que ser el responsable ja en el segle XI de la versi

ms coneguda d'un curis argument que al llarg de la histria de la filosofia s'ha repetit moltes altresvegades en diferents formes. s l'argument ontolgic. Segons l'argument ontolgic, simplement Duexisteix perqu s necessari que existeixi. Ms o menys seria aix la cosa: Nosaltres podem imaginar unsser ms gran que qualsevol altra cosa possible d'imaginar. Un sser existent necessriament s ms gran que un sser quenoms existeixi en la imaginaci. Per tant, si puc imaginar un sser ms gran que qualsevol altre sser, aquest ha d'existirrealment. D'acord, a mi tampoc no em conven, per se li ha de reconixer a Sant Anselm el mrit detractar de demostrar racionalment all que per a qualsevol creient no necessita demostraci. El querealment importa de l'argument de Sant Anselm, s precisament que s un argument i que es basa en lademostraci lgica i no en l'acte de fe.

Per l'escolstic ms important i probablement un dels filsofs ms influents de la histria serSant Toms d'Aquino. Toms recupera bona part del pensament aristotlic sobre la naturalesa, el mnfsic i la lgica i l'utilitza per explicar el dogma cristi de forma semblant a com Agust i els patrsticsferen amb Plat. La qesti s que el pensament aristotlic s molt ms arrelat al mn fsic i materialque el platnic i es basa en la matria, en la substncia i els seus atributs i en una lgica sillogsticaque vos explicar en les segents pgines. Toms intellectualitzar el cristianisme i donar unaimportncia a la ra molt major que tots els seus antecessors cercant en la lgica aristotlicademostracions racionals de l'existncia de Du. Estudiareu a Sant Toms el curs vinent, per faremmenci a les seves cinc vies com a demostraci del que representa el seu pensament. Les cinc vies sncinc argumentacions lgiques que pretenen demostrar que s lgicament necessari que existeixi un sersuperior que sigui omnipotent i creador. Les cinc vies, (al menys quatre d'elles), segueixen una mateixa

estructura: s'afirma una qesti evident que s'ha d'acceptar coma lgicament vertadera sense necessitatde demostraci, (per exemple que tot all que s mogut s mogut per una altra cosa), es dedueixen unasrie de conseqncies en base a una cadena de causes i efectes, (si tot all que es mou, s mogut peralguna altra cosa, fa falta una causa de moviment (un motor) per a qualsevol moviment possible), is'arriba lgicament a la necessria primera causa, (lgicament, necessitarem un primer motor que posien funcionament la cadena de moviments si no volem caure en una recessi infinita de causes i efectes).

Aquesta primera causa, equival a Du. La del moviment s la primera de les cinc vies. Les altresfuncionen amb un mecanisme lgic semblant. El que ens importa d'elles s que es parteix del mncontingent, material i fsic per arribar a afirmar racionalment la necessitat d'una entitat superior nofsica. Es parteix d'una evidncia i es dedueix una conclusi seguint un procs lgic. La ra s utilitzadaper primera vegada per demostrar racionalment les veritats de la fe i no noms per tractar de

comprendre-les.

Tant les cinc vies com l'argument ontolgic en qualsevol de les seves variants ens posen enrelaci amb una distinci lgica molt clara i fcil d'entendre: tot el que existeix s o b contingent o bnecessari. La contingncia s aquella qualitat d'un ens que implica que la seva existncia no siguiestrictament necessria, s a dir, que igual que existeix podria no existir. En front de la contingncia estla necessitat, segons la qual alguns ens han ser lgicament necessaris perqu si no no podem imaginarni comprendre la realitat. All necessari ho s de forma lgica i inevitable. Per als escolstics i per amolts creients Du i un mn etern immaterial sn necessaris, han d'existir de forma necessria per sercausa, ra o fonament de totes les coses contingents. Lamentablament, per a aquests mateixos

escolstics, tu i jo som absolutament contingents. Existim, per podrem no existir i no passaria res. El

14

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

15/24


raonament s tan simple com lgic i de simplesa i lgica ens parlar molt b un altre escolstic,Guillem d'Ockham, qui ens sorprendr amb una teoria que ha resultat molt influent tant en lgica,com en cincia. Es coneix popularment com la navalla d'Ockhami consisteix bsicament en tallar ieliminar de qualsevol argumentaci tot all que sigui superflu. Les discussions teolgiques medievals es

perdien en argumentacions absurdes on all abstracte es mesclava amb all concret i on tot erapossible. La filosofia metafsica de vegades tamb es perd en el mateix cam, Ockham ens recorda quela naturalesa i la nostra ment treballen de forma directa, senzilla i sense rodejos. Tot all que no simprescindible en un raonament, sobra. No hem de multiplicar els ens existents sense necessitat. Defet, la simplicitat s un dels principis bsics de la cincia actual. Ockham s un deconstructor, undestructor de sistemes. Es dedica a desmuntar els sistemes complexos heretats i a reconstruir-los apartir de idees clares i demostrables. Ockham simbolitza finalment la separaci dels mbits de la fe i lara.

A partir del segle XIV, fe i ra caminaran separades. No se'ns parla ja de dues veritats diferents,

sin de incompatibilitat entre les afirmacions de la fe i la ra com a sistema de demostraci. Aix, afinals de l'Edat Mitjana, la lgica i la filosofia recuperen la seva independncia i en poc temps entraremen una altra poca, el Renaixement, en la que l'humanisme portar al pensament europeu a una novadimensi de racionalitat. Entre aix i el naixement de la cincia hi haur una sola passa, com veurem entemes posteriors.

3. La lgica.

Com hem dit abans, el problema de l'absoluta majoria de creences religioses s que si bresponen a una necessitat psicolgica o emocional molt clara, no encaixen dins dels parmetres d'allque anomenam lgica. Caldria veure qu s doncs aix de la lgica, d'una forma molt, molt sinttica.Per comenar i com ja hem dit en vries ocasions, els humans disposam d'una ment racional. Aquestament racional processa la informaci que rep del mn, la conceptualitza i extreu informacions noves.D'aix se'n diu pensar o raonar i la nostra ment seria per tant com una mquina de raonar que t unesregles de funcionament. Per dir-ho de forma simple, la lgica estudia les regles de funcionament de lamquina de pensar, que estan all, que existeixen i que no depenen de nosaltres. La mquina de lanostra ment s la que s i les regles de la lgica sn les que sn. Ara, podem usar la mquina malament,per aix ja no s culpa de la mquina. La nostra intelligncia s, a ms de lgica i racional,lingstica. Ja n'hem parlat d'aix tamb, els humans podem conceptualitzar lingsticament el mn i

manejar els conceptes mentalment. Podem doncs, a partir dels conceptes lingstics, establir relacionsentre ells i extreure conclusions sobre la realitat. Podem operar sobre la realitat sense la realitat, fentabstracci conceptual d'ella.

La lgica estudia la forma en que la nostra ment organitza el pensament. Aix s moltimportant: la lgica no estudia el mn ni la realitat, sin els esquemes segons els quals la nostra mentorganitza la informaci sobre la realitat. Si desprs la realitat i el mn coincideixen o no ambl'estructura del nostre pensament, aix ja s un altre problema. La lgica no estudia cap aspecte concretsobre el mn i no es preocupa de la confirmaci emprica de les qestions que aborda, sin de la formaen que sn abordades. Dit d'una altra manera, un analista lgic que estudia un discurs sobre economia o

un raonament jurdic no t perqu tenir ni idea d'economia o de lleis. De fet, no l'importa de qu es

15

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

16/24


parla, perqu el primer que far s buidar el discurs o el raonament de contingut i es quedar nomsamb la seva forma. A l'hora de formalitzar simplement he de substituir cada afirmaci o negaci sobreel mn per una variable, (una lletra qualsevol), amb la que ja evit despistar-me pel contingut de laproposici i puc convertir el discurs en frmula sense significat. D'aix se'n diu formalitzar i

consisteix en reconvertir el raonament del discurs lingstic a un conjunt de frmules buides designificat. La formalitzaci em permetr detectar errades de forma en la construcci d'unaargumentaci i salvar d'aquesta manera els problemes conceptuals de l'ambigitat i la vaguetatlingstiques i de les connotacions emocionals de les paraules i centrar-se exclusivament en si l'argumento discurs est ben construt. Per aix la lgica s una cincia formal o axiomtica i est molt ms a propde la formulaci matemtica que de la llengua. La lgica no ens diu res nou sobre el mn, simplementanalitza la forma en que pensam el mn. La lgica analitza la forma externa del pensament, no el seucontingut.

Com ho fa? La meva ment conceptualitza el mn, converteix els objectes del mn en

conceptes i a cada concepte normalment l'identificam amb una paraula. Per exemple, Juanjo s laparaula amb el concepte amb que se m'identifica a mi, i pissarra s la paraula amb la que identificam elconcepte que es refereix a aquesta realitat verda i bruta de polsim de guix que normalment est darreremeu. Sobre els conceptes amb els que anomeno all que m'envolta, puc afirmar coses. s a dir, d'allsobre el que identific com a concepte, (Juanjo o la pissarra), puc afirmar o negar coses. En sintaxis el que es coneix com relacionar un subjecte amb el seu predicat, s a dir deim coses sobre elsobjectes del mn. En Juanjo resulta especialment atractiu els dilluns o la pissarra est plenad'equacions sn afirmacions sobre els conceptes pissarra o Juanjo. Sn, en llenguatge lgic,judicis. Sempre que fem una afirmaci o una negaci sobre la realitat estem fent un judici i lacaracterstica principal dels judicis s que tenenvalor de veritat: sn vertaders o sn falsos. Atenci a latonteria: un concepte no pot ser vertader o fals, la pissarra no s ni vertadera ni falsa, simplement s

una pissarra o no ho s, per en tant que concepte no t valor de veritat. El que ser vertader o falsser qualsevol judici que pugui fer respecte a la pissarra, (la pissarra est rompuda, la pissarra cantasarsuela quan ning la mira, la pissarra no s negra...). Fixau-vos tamb en que el llenguatge enspermet fer altres tipus d'oracions com ara les interrogatives o les imperatives, per aquestes no snjudicis, perqu una ordre o una pregunta no poden ser ni veritat ni mentida. Un judici s doncs unaafirmaci o una negaci sobre qualsevol aspecte de la realitat i el seu valor de veritat o falsedatrespondr a la seva coincidncia amb la realitat d'all que s'afirma o es nega. Per exemple, l'afirmaciEn Juanjo resulta especialment atractiu els dilluns s un judici que s vertader perqu claramentcoincideix amb la realitat ja que tots sabeu que els dilluns vaig a classe amb una aura de bellesainexplicable que m'envolta i em fa irresistible. El valor de veritat de l'afirmaci la pissarra est plenad'equacions dependr nicament de si la pissarra t equacions que alg ha escrit en ella o no: si hi ha

equacions, l'afirmaci s vertadera i si no, s falsa.

La segona cosa que fem a ms de produir judicis, s fer inferncies. Quan passam d'unainformaci a una altra fem una inferncia. Per exemple, si de l'afirmaci la pissarra est plenad'equacions faig la suposici que abans de la meva classe heu tingut classe de matemtiques i a msque el professor de matemtiques no ha esborrat la pissarra, el que he fet s una inferncia. Suposar,raonar, deduir, demostrar, relacionar... sn inferncies. En tots aquests processos, a partir d'unainformaci inicial, trec una informaci addicional. Pensar s, en definitiva, fer inferncies, per no totesles inferncies estan ben fetes, ni totes les inferncies sn lgiques, (una suposici no s una inferncialgica, per molt que el resultat final sigui vertader o que jo estigui convenut de la seva certesa). Entre

els mecanismes d'inferncia ms habituals, en destaquen dos: lainducci i la deducci. Fem inducciquan d'un o ms judicis particulars extraiem una nou judici de caire universal o general. Fem deducci

16

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

17/24


quan a partir de judicis universals o particulars, obtenim una nova informaci en forma de judiciparticular. La cincia funciona amb inferncies inductives, ja que a partir d'observacions i experimentsparticulars, extreu conclusions de carcter universal. La cincia recull dades sobre fets particularsobservables i a partir d'un procs inductiu generalitza passant d'all particular a enunciats universals.

Aquesta forma en que la cincia utilitza la inducci, per molt que vos sorprengui, no s lgica, (pateixd'una tara lgica coneguda com la fallcia de la inducci de la que vos parlar en el tema VII). Lalgica estudia les inferncies deductives. Particularment, la lgica s'ocupa d'estudiar la validesa de lesinferncies deductives i la validesa t a veure amb la seva forma i no amb la veritat o falsedat dels seuscomponents. Vos explic aix perqu generalment porta a confusi: seguiu amb la metfora de lamquina i imaginau que la nostra ment s una mquina de fabricar veritats, (una veritat seria un judiciafirmatiu o negatiu coincident amb la realitat). La mquina treu veritats noves a partir d'uns ingredientsque serien veritats prviament acceptades. Si no ho sn, no s culpa del raonament. Si tu fas unamultiplicaci per esbrinar la superfcie d'una habitaci i les mesures de longitud i amplada que et donenno sn correctes, el resultat no ser la superfcie de la teva habitaci, per aix no vol dir que lamultiplicaci estigui mal feta. La mquina de pensar no t la culpa si les premisses no sn vertaderes.

La lgica deductiva s un mecanisme de demostraci preservador de la veritat, s a dir, a partir deveritats, obt noves veritats. El que surti d'un argument lgic a partir de premisses que no snvertaderes, no t perqu ser ni veritat ni mentida, pot ser qualsevol cosa.

3.1. Fonaments de lgica aristotllica.

Aristtil ja va definir els principis fonamentals de la lgica fa ms de dos mil anys. La seva lgicasillogstica s'ha mantingut gaireb intacta, (amb aportacions importants d'altres autors grecs i llatinscom Zen, Boeci o Cicer i d'alguns escolstics medievals com Scoto o Ockham), fins al segle XX, enque les matemtiques iel positivisme lgic donaren una forta embranzida a la lgica entesa com aclcul formal. Durant segles per, el pensament aristotlic romandr oblidat i el platonisme delspatrstics permetr una visi ms mistrica i idealitzada de la realitat. Les obres d'Aristtil i en particularla seva lgica tornaran a entrar a Europa grcies als musulmans a partir del segle VII i seran tradudes alllat a l'escola de traductors de Toledo i a Siracusa. En els segles posteriors es difondran per tota lacristiandat. Per aix, la lgica medieval ser totalment aristotlica i s precisament aquesta incorporacide la seva lgica la que permetr la recuperaci de la racionalitat i l'aparici de la cincia desprs del'Edat Mitjana. L'obra lgica fonamental d'Aristtil s l'Organoni en ella ens presenta aquests estudiscom el conjunt de coneixements que organitzen, sistematitzen, estructuren i ordenen la resta deconeixements. I aix s. La lgica no s l'estudi sobre res concret, sin sobre com organitzammentalment qualsevol cosa sobre la que vulguem aprendre. Els estudis lgics fins el segle XIX esbasaven en els plantejaments aristotlics sobre sillogismes i parlam per aix de lgica sillogstica.

Etimolgicament, sillogisme significava en grec exactament argument vlid, per ara ja fatemps que ens referim a un sillogisme en sentit estricte com a un tipus d'argument format bsicamentper dos elements:premisses i conclusi. Deim premisses a qualsevol afirmaci o negaci de la quepartim per a construir l'argument i deim conclusi a l'afirmaci o negaci que dedum de lespremisses.

17

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

18/24


L'exemple clssic s el segent: Premissa 1: Tots els homes sn mortals.

Premissa 2: Scrates s un home

Conclusi: Scrates s mortal.

Si observau aquest sillogisme clssic podreu comprovar que, efectivament, si acceptam les duespremisses com a vertaderes, no hi ha forma de no acceptar com a vertadera la conclusi. Si aixsucceeix, deim que l'argument svlid. A les dues premisses les anomenam antecedent i la conclusis el seu conseqent.

Per entendre la lgica aristotlica cal dominar uns quants conceptes. Per comenar, tant lespremisses com la conclusi sn all que en deim proposicions. Una proposici s bsicament el queen sintaxi vos han ensenyat com una oraci simple afirmativa o negativa o com hem dit abans, unjudici. (Abans ja hem distingit que aquests judicis tenen valor de veritat o falsedat, motiu pel qual, lespreguntes, supliques o ordres no sn proposicions). Una proposici lgica, a ms d'estar ben construdaha de tenir sentit, (el llenguatge ens permet construir proposicions sense sentit, com la de la pissarraque canta sarsuela, per sintctica i lgicament ben construdes) El valor de les proposicions quemanejam per a fer sillogismes es veu modificat pels quantificadors, (que identificam amb lesindefinits alguns/es, tots/es, cap). Els quantificadors el que fan s simplement convertir unaafirmaci qualsevol enparticular o universal i en afirmativa o negativa. Fixau-vos: El meu moix sblanc s una proposici afirmativa referida a un subjecte particular. Equival a afirmar que algun moixs blanc. Aquesta mateixa proposici podria modificar-se afegint els quantificadors: Algun moix sblanc (Particular afirmativa) / Algun moix no s blanc (Particular negativa) / Tots els moixos snblancs (Universal afirmativa) / Cap moix no s blanc (Universal negativa).

El que fem amb els quantificadors s distingir quatre tipus d'afirmacions/negacions que podemfer quan ens referim en una proposici a un subjecte en relaci amb els seus atributs, (la substncia i elsseus atributs eren fonamentals en el sistema filosfic d'Aristtil). Qualsevol cosa que pugui dir sobre unsubjecte, respondr a una d'aquestes quatre possibilitats. Tradicionalment, adjudicam una lletra vocal acada una de les possibilitats per facilitar la memoritzaci l'esquema que veurem a continuaci amb unafrmula mnemotcnica ADFIRMO/NEGO, (les primeres vocals de la paraula llatina adfirmoserveixen per a referir-nos respectivament a les proposicions universals i particulars afirmatives i lesdues vocals de la paraula nego per a referir-nos respectivament a les proposicions universals iparticulars negatives). Aix, qualsevol cosa que pugui afirmar o negar sobre el mn es podr reduir auna d'aquestes quatre possibilitats: A= universal afirmativa / E= universal negativa / I=particularafirmativa / O= particular negativa. Tot comptant amb les quatre possibilitats, obtenim un interessantquadre esquemtic en el que se'ns mostren totes les possibilitats que tenim a l'hora de fer afirmacionspredicatives o atributives respecte d'un subjecte:

18

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

19/24


Com veis, el requadre classifica les proposicions en contrries, contradictries,subcontrries, subalternes i superalternes, que s la mateixa classificaci que fa la nostra mentencara que no hgim estudiat lgica. Per exemple, una proposici com tots els professors sn idiotes s justla contrria a cap professor s idiota, i s contradictria amb algun professor no s idiota. Efectivament,

bastaria un professor que no fos idiota per negar l'afirmativa universal i aix converteix aquestes duesafirmacions en una contradicci, ja que no poden mai ser les dues vertaderes a la vegada. Igualment,l'expressi cap professor s idiota no noms s contradictria a tots els professors sn idiotes, (novament nopodem acceptar-les com a vertaderes a la vegada), sin que a ms s la seva contrria, perqu el que dius exactament el contrari en quant a valor de veritat. Dit d'una altra manera, dues frases contrries maipoden ser vertaderes a la vegada, (per s podrien ser les dues falses), mentre que entre duesproposicions contradictries, la veritat d'una implica la falsedat de l'altra i viceversa. Per altra banda, elrequadre ens mostra les relacions entre proposicions subalternes, (bsicament, una proposici universalinclou dins seu la seva corresponent particular, per no a la inversa). El que fa el requadre s mostrarles relacions d'exclusi i inclusi que es donen entre proposicions demostrades, de forma quequalsevol persona pot veure les implicacions d'acceptar una proposici qualsevol com a vertadera, (per

exemple, si acceptam com a vertadera una proposici com tots els dilluns plou, hem d'acceptar que nopot ser que sigui dilluns i no plogui, (perqu un dilluns particular no pot anar contra la veritat d'unaafirmaci universal respecte als dilluns), o no podem acceptar una frase que digui que mai cap dillunsplou, (perqu una universal afirmativa i la seva corresponent universal negativa no poden ser vertaderesa la vegada.

Aquestes qestions de la contrarietat i la contradicci entre els judicis no sn subjectives, nioptatives, sin que es deriven clarament d'una srie de principis bsics que en lgica sn consideratscom axiomes, resulten tan evidents per a la nostra ra, que no necessitam demostrar-los. Les lleisbsiques o principis clssics de la lgica sn molt pocs. Tres per a ser exactes. Sn el segents:

-Principi d'identitat: A s A i no A s no A. Qualsevol cosa s idntica a ella mateixa i la sevanegaci s tamb idntica a la seva negaci.

-Principi de no contradicci:Ano pot ser igual a no A. Una proposici i la seva contrria nopoden ser mai vertaderes a la vegada. Per tant, mai podem afirmar a la vegada una cosa i la sevanegaci.

-Principi del ter excls: A s B o A no s B. Una cosa s igual a una altra o no ho s, perno hi ha possibilitat de terme mig.

Aplicant els tres principis i la classificaci dels judicis en universals i particulars ie n afirmatius i

negatius, ens resulten evidents les relacions explicitades en el quadre de contraris. A aquests tres espodria afegir un quart que ens resulta important, tot i que potser no s tan evident:

-Principi de ra suficient: A s ra de B. s a dir, per a tot B sempre hi ha haur un A quesigui la seva causa o ra suficient. En altres paraules, que tot ha de tenir un perqu.

Finalment, els components de les proposicions sn anomenats termes. Els termes sn de trestipus, subjecte (S),predicat (P) i terme mig (M). Vegem aix amb els exemples anteriors: en qualsevolde les proposicions que he escrit sobre el moix, el terme moix fa referncia a una realitat concreta

que s el subjecte, all sobre el que estic dient qualque cosa. El terme blanc en aquest cas s el

19

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

20/24


predicat, all que dic sobre el subjecte, (pens que aix no ha de suposar un problema per a vosaltres, jaque en sintaxi la cosa va exactament igual, si teniu dubtes, consultau als vostres germans petits que vana primria). Per qu s el terme mig? B, id el terme mig s un dels dos termes que es repeteix en lesdues premisses del sillogisme i ens permet relacionar una amb l'altra. Per exemple, en l'argument sobre

Scrates que hem escrit abans, (Tots els homes son mortals. Scrates s un home. Per tant, Scrates s mortal), laparaula home apareix a les dues premisses i s la que ens permet relacionar els altres dos termes en laconclusi. s com una operaci matemtica: en un sillogisme ben construt hi ha un terme mig queapareix a les dues premisses, per mai pot aparixer a la conclusi i ens serveix d'enlla lgic entre elsaltres dos termes.

La cosa quedaria aix:

Premissa major: Tots els M sn P (Tots els homes sn mortals)

Premissa menor: S s M (Scrates s s un home)Conclusi: S s P (Scrates s mortal)

A partir d'aqu, els diferents tipus de proposicions, modificats pels quantificadors, i seguint elsquatre principis elementals, permeten construir sillogismes variats donant lloc a conclusions diferentsa partir de premisses tamb diferents. Les diferents combinacions de quantificadors i proposicionsdonen lloc a enunciats de diferent forma. Aristtil va distingir 256 formes possibles d'argumentssillogstics, que sn el resultat de combinar les figures amb els modes dels sillogismes. Les figuresdel sillogisme poden ser quatre i depenen de la disposici dels termes (S, M i P):

Els modes del sillogisme, en canvi, depenen dels quantificadors, (A, E , I, O), que donen lloc ales diferents proposicions universals o particulars i negatives o afirmatives. Si combinam, un sillogisme

de dues premisses universals afirmatives (AA) i una conclusi tamb universal afirmativa, (A), tendremun sillogisme del mode AAA. Aix, combinant els diferents valors (AAA, AAE, AAI, AAO, AEA,

AEE, AEI, AEO, AOA, AOE, AOI, AOO, EAA, EAE, EAI, EAO, EEA, EEE, EEI, EEO, EIA,EIE, EII, EIO, EOA, EOE, EOI, EOO, IAA, IAE, IAI, IAO, IEA, IEE, IEI, IEO, IIA, IIE, III, IIO,etc... fins a 64 combinacions diferents). Ara, si tenim 4 possibles figures, amb 64 possiblescombinacions de mode, el resultat sn 256 formes possibles de sillogisme. Segons Aristtil, a l'hora defer una inferncia deductiva a partir d'un sillogisme, tenim noms 256 possibilitats. Semblen moltes,per no ho sn si ho comparam amb les infinites possibilitats de formar arguments amb el llenguatge

verbal. El que ens diu Aristtil s que qualsevol cosa que raonem, (en un discurs, en una deducci, enuna explicaci...), es pot transformar en sillogisme i podem identificar la seva forma entre les 256possibles. Per a ms, resulta que de les 256 noms unes poques sn vlides, perqu no totes les

combinacions de premisses sn acceptables lgicament.

20

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

21/24


Les premisses de les que parteix un raonament, han de respectar les cinc regles segents:

1. Dues premisses afirmatives, sempre han de donar una conclusi afirmativa, (per tant

podem eliminar totes les combinacions AAE, AAO, AIE, AIO, IAO, IAE, IIO, IIE).2. Dues premisses negatives no serveixen per res, mai poden donar cap tipus de

conclusi, (per tant, podem eliminar totes les combinacions que el seu mode comenci per EE,OO, EO o per OE).

3. Dues premisses particulars tampoc donen mai cap conclusi, aix que al menys una deles premisses ha de ser universal i podem eliminar tots els sillogismes de mode II.., OO.., IO..,OI..).

4. Si una de les premisses s particular, la conclusi mai pot ser universal. (Per tant,podem eliminar tamb tot un seguit de combinacions que acabin en A o en E si entre lespremisses hi ha I o O)

5. Si una de les premisses s negativa, la conclusi tamb ho ha de ser. (La qual cosatamb ens permet desestimar tot un seguit de combinacions que incloguin E o O a les premisses i tinguin A o I a la conclusi).

Si no ho teniu molt clar, feis proves i ho veureu, que tot aix no s aix perqu ho diguin'Aristtil, sin perqu la vostra ment no ho acceptaria d'una altra manera. s pura lgica matemtica.Els que encara no vos heu adormit, vos estareu demanat per a qu serveix tot aix? Id simplementserveix per a identificar quins arguments o raonaments sn correctes i quins no, o ms ben dit entermes lgics, per a diferencia els arguments vlids dels arguments que no sn vlids. Un argumentser vlid quan la conclusi es dedueixi de forma necessria i inevitable de les dues premisses.Quan no sigui aix, l'argument no ser vlid. El que fa Aristtil s meravells, perqu redueix totes lesinfinites possibilitats que em dona el llenguatge de construir arguments a 256 formes que, benestudiades i aplicant els quatre principis fonamentals, les cinc regles anteriors i unes poques coses msque ara mateix no vos explicar per pietat, deixen ben clar quan es pot acceptar un argument com a

vlid i quan no. Si combinam les quatre figures amb els 64 modes en funci de les anteriors regles ensadonam que la majoria de formes no encaixen amb cap de les quatre figures. Quantes formes vlides desillogisme en queden? El resultat sn simplement 19!!! De totes les maneres en que podeu deduir una

veritat a partir de dues veritats donades, noms 19 possibilitats sn vlides. Sn les anomenades formes vlides fortes. D'aquestes 19, se'n dedueixen fcilment 5 ms (formes vlides dbils osubordinades) i en total tenim una taula de 24 formes acceptables de sillogisme.

Figures Formes vlides Els escolstics les memoritzaven cantant:

1 AAA, EAE, AII, EIO BARBARA, CELARENT, DARII, FERIO

2 EAE, AEE, EIO, AOO CESARE, CAMESTRES, FESTINO, BAROCO

3 AAI, IAI, AII, EAO, OAO, EIO DARAPTI, DISAMIS, DATISI, FELAPTON, BOCARDO,FERISON

4 AAI, AEE, IAI, EAO, EIO BAMALIP, CALEMES, DIMATIS, FESAPO, FRESISON

(Tamb son vlids per a la primera figura AAI, EAO, per a la segona EAO, AEO i per a la quarta,AEO).

21

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

22/24


Qualsevol argumentaci que pugueu fer sobre el mn, sobre qualsevol tema possible i sigui quinsigui el seu contingut es pot reduir a una estructura formal determinada. I qualsevol estructura formalpot ser sotmesa a examen lgic i determinar si correspon a una de les 24 formes vlides. Meravells!!Els lgics medievals varen utilitzar aquest sistema molt de temps.. Si ho aplicssim a all que ens diuen

els pares, els poltics, els professors, la publicitat... veurem que la majoria d'arguments amb els que se'nsintenta convncer de qualque cosa no sn lgicament vlids. La nostra ment, quan fa infernciesdeductives, el que fa sn sillogismes i bviament, no tots els sillogismes sn iguals i sobre tot, no totssn correctes.

3.2. Fallcies clssiques.

La nostra ment s lgica, per no sempre dominam suficientment les regles de la lgica com pera diferenciar arguments vlids d'altres que no ho sn i ho semblen. Principalment, perqu el llenguatgeens engana constantment. Els fenmens d'ambigitat, vaguetat i ambivalncia, errades dereferncia... Nosaltres mateixos caiem habitualment en la trampa de considerar com a vlidesargumentacions defectuoses perqu semblen correctes. Per a ms, els recursos de l'argumentacipermeten a una persona hbil manipular el que diu per tal d'obtenir voluntriament argumentacionsque siguin enganyoses per als altres. Quan un argument no vlid s utilitzat com si ho fos de formaconscient, ens enfrontam a un sofisma o a una fallcia. Els poltics, els advocats i els alumnes debatxillerat recorren als sofismes i les fallcies constantment. Afortunadament, una ment ben entrenadaen les arts de la lgica, pot desmuntar fcilment qualsevol fallcia i sofisma, entre d'altres coses,perqu la majoria ja varen ser identificades fa centenars d'anys. Vegem les principals. Algunes falciessn estrictament formals, s a dir, basades en defectes de forma:

Fallcia del conseqent: Els sillogismes tenen forma condicional, (si s compleixen lespremisses, (antecedent), entenem que s'ha de complir la conclusi, (conseqent)). La fallcia delconseqent s molt comuna i consisteix en fer creure que si es compleix el conseqent, l'antecedenttamb. Per exemple, Si plou, surten els cargols. Surten els cargols. Aleshores...plou. Aparent, per nos vlid. La condici expressada en la primera premissa ens diu que si plou, surten els cargols, no quenoms surtin quan plou. De que es compleixi un conseqent, no podem deduir lgicamentl'antecedent.

Fallcia de la negaci de l'antecedent: Semblant a l'anterior. s una falcia en la que a

partir de la negaci de l'antecedent, es pressuposa la negaci del conseqent. (En l'exemple anterior,pensar que si no plou, no surten els cargols).

Fallacia del fals dilema: La fallcia del fals dilema consisteix en plantejar una disjunci enuna de les premisses i a partir d'ella obtenir una conclusi que es derivi d'ella. s el clssic o ests afavor meu o ests en contra. Si acceptam la disjunci, la negaci de qualsevol de les dues postures quese'ns ofereixen, porta lgicament a la conclusi contrria, (si no estic amb tu, resulta que lgicament hed'estar en contra teu). El problema per, s que el dilema o la disjunci s fals, puc no estar ni a favorteu ni en contra teu.

Tenim un altre grup de fallcies que es basen en arguments no vlids en els quals pot semblarque les premisses impliquin la conclusi, per per raons absolutament alienes a la lgica. Tenen un clar

component emocional o psicolgic que altera el resultat del que seria una argumentaci lgicaestrictament basada en les regles d'inferncia. Per exemple:

22

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

23/24


Argument ad baculum: s quan se'ns fa acceptar un argument com a vlid amb algun tipusd'amenaa o coerci. Si no feis el que jo dic, vos suspendr. Per tant, fareu el que jo dic.

Argument ad consequentiam:, molt freqent, quan rebutjam un argument perqu no ensagraden les seves conseqncies. Per exemple, la persona que t totes les evidncies possibles que

demostren la infidelitat de la seva parella, per no ho vol acceptar.Argument ad misericordiam: consisteix en convncer de que una conclusi s vertadera

apellant a la misericrdia i compassi de la persona a la que es vol convncer. Per exemple: Juanjo,m'has d'aprovar perqu si suspenc filosofia els meus pares em mataran, per favor, per favor, per favor.. . No,piltrafillahumana, el que la teva mort a mans dels teus pares em pugui semblar una gran prdua per a lahumanitat, no implica lgicament que jo t'hagi d'aprovar.

Argument ad populum: consisteix en acceptar una conclusi com a vertadera perqu moltagent creu en ella. Per exemple.... Juanjo, aquest tema s massa llarg i avorrit i ho pensam tots. Que la majoriapenseu aix no implica que sigui vertader el que pensau. En els anys seixanta havia un sloganque deiamenja merda, 100.000.000 de mosques no poden estar equivocades Menjareu merda? Jo tampoc,

recordau-ho quan torneu a entrar en un McDonalds.Argument ad verecundiam:consisteix en sostenir la veracitat d'una afirmaci apellant a que

alg important ho ha dit. La gent major, per exemple, encara creu que si ho diuen a l'informatiu o si hoposen els diaris ha de ser veritat. O quan ens volen vendre un detergent o un producte mgic, sempredisfressen l'actor de l'anunci amb una bata blanca, perqu si all mateix ens ho diu un metge o uncientfic s ms creble que si ho diu una persona qualsevol.

Argument ad hominem:s contrria a l'anterior. s quan mantenim que una afirmaci ha deser falsa perqu rebutjam la persona que l'ha feta. A mi em passa amb qualsevol cosa que digui BelnEsteban.

La fallcia post hoc, ergo promter hoc, (desprs de..., per tant a causa de...) en la ques'afirma que una cosa s la causa d'una altra per la seva proximitat en el temps, la seva contigitat enl'espai. Per exemple, durant segles s'ha cregut que el llamp era la causa del tro, simplement perqusempre que es produeix un tro, uns segons abans hi ha hagut un llamp.

Fallcies d'analogia falsa. Sn molt freqents, consisteixen en establir una analogia entre duesqestions amb alguns elements similars per poder establir parallelismes entre altres elements quepotser no tenen en com. (Alguns pensau que vos he d'aprovar noms per venir a classe, entregar lesfeines i no fer massa renou, perqu quan anveu a l'ESO s el que es feia).

Fallcies de les implicacions encadenades, en aquest tipus de fallcies s'estableix una cadenade causes i conseqncies amb connotacions negatives a partir d'un fet inicial, de forma que s'opti perrebutjar l'afirmaci inicial per les conseqncies resultants. (Els creacionistes no acceptaven la teoria del'evoluci perqu una implicaci seva seria la descendncia d'una espcie animal).

I finalment, l'argument ad ignorantiam, consisteixen en afirmar que una cosa s vertaderaperqu no ha estat demostrat que sigui falsa o en afirmar que una cosa s falsa perqu no s'ha pogutdemostrar que sigui vertadera. Aquesta seria la fallcia en la que cauen de vegades teistes i ateusrespectivament a l'hora de defensar les seves postures respecte a l'existncia de Du. O si voleu, aquteniu un exemple ms proper: Juanjo, no em pots suspendre per copiar, perqu no pots demostrar quehe copiat. (D'acord, no et puc suspendre perqu no ho puc demostrar, per aix no significa que nohagis copiat...).

N'hi ha moltes ms de fallcies, per no podem seguir eternament. L'eternitat es fa molt llarga.Sobretot al final.

23

8/3/2019 Tema 5: "Fe i ra. Du?"

24/24


En resum:

La religi s present a les nostres vides en forma d'experincia personal o comunitria.L'experincia religiosa s prpia de l'sser hum i ens ha acompanyat des de sempre. Tenim unairracional tendncia cap a all sacre, una necessitat peculiar d'absolut i transcendncia, ja sigui perpalliar els efectes d'assumir la nostra insignificana, l'absurd de l'existncia, l'interrogant sobre l'origen,l'estupor davant la mort, la presncia del mal o la incomprensi de l'infinit. Aix s innegable.Emocional o psicolgicament cercam ms enll en la transcendncia el que no sabem trobar ms aqu,en la immanncia. A

Tema 5: "Fe i raó. Déu?"

Documents

Transcript of Tema 5: "Fe i raó. Déu?"