TEMA 7. C. SEXENNI. AMADEU SAVOIA. I REPÚBLICA.

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 7/2 C

ESTAT LIBERAL. SEXENNI

REVOLUCIONARI

Història Espanya

IES Ramon Llull (Palma)

Assumpció Granero Cueves

Edat contemporània

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 7/2 A

Història Espanya



CONSTRUCCIÓ DE L’ ESTAT

LIBERAL. MINORIA ISABEL II.

Edat contemporània

EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874).

El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2

7.1.- Les guerres Carlines. Absolutisme enfront de liberalisme.

7.1.1.- La minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843). El triomf del liberalisme: Les regències.

1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa.

2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840).

2.1.- Els liberals al poder.

2.2.- L’Estatut Reial de 1834.

2.3.- Constitució de 1837.

2.4.- Desamortitzacions (1834 i 1837).

2.5.- Primera guerra Carlina (1833-1840).

3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-1843), govern progressista.

7.1.2.- Desamortitzacions (1834 i 1837).

1.- Situació de la propietat de la terra.

2.- Què és la desamortització?

3.- Objectius de la desamortització.

4.- Mesures legislatives.

5.- Conseqüències.

7.1.3.- Primera guerra Carlina (1833-1840).

1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins?

2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament

2.1.- Primera etapa (1833-1836).

ANNEX: El PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1840). CONSEQÜÈNCIES.

Les revoltes socials.

BLOC II. TEMA 7/2. L’ESTAT

LIBERAL (1833-1874) 1a part regències

EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El regnat

d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2 7.1.- Les guerres Carlines. Absolutisme enfront de liberalisme.

7.1.1.- La minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843). El triomf del liberalisme: Les regències.

1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa.

2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840).

2.1.- Els liberals al poder.

2.2.- L’Estatut Reial de 1834. 3v TEXT, op B (2011, setembre). L’he posat en

majoria d’edat: context general.

2.3.- Constitució de 1837.

2.4.- Desamortitzacions (1834 i 1837).

2.5.- Primera guerra Carlina (1833-1840).

3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-1843), govern progressista.

7.1.2.- Desamortitzacions (1834 i 1837). 1v preg. op B (2004, setembre). 2v preg. op B (2005, juny).

3v preg. op B (2006, juny). 4v preg. op B (2006, setembre). 5v preg. op B (2007, juny). 6v preg. op B (2011, juny).

7v preg. op B (2012, juny).

1.- Situació de la propietat de la terra.

2.- Què és la desamortització?

3.- Objectius de la desamortització.

4.- Mesures legislatives.

5.- Conseqüències.

7.1.3.- Primera guerra Carlina (1833-1840). MAPA 13: 1v preg. op B (2008, setembre).

2v preg. op B (2009, setembre). 3v preg. op A (2010, juny). 4v preg. op B (2010, setembre). 5v preg.

op A (2011, juny). 6v MAPA, op A (2012, juny). 7v preg. op A (2013, juny).

1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins?

2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament:

2.1.- Primera etapa (1833-1836).

2.2.- Segona etapa (1836-1839).


LIBERAL (1833-1874) 1a part regències

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 7/2 B

Història Espanya



CONSTRUCCIÓ DE L’ ESTAT

LIBERAL. MAJORIA ISABEL II.

Edat contemporània

EDAT CONTEMPORÀNIA


El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2 7.2.- El regnat d’Isabel II (1844-868). L’articulació del sistema liberal: Moderats i progressistes.

7.2.0.- Introducció.

7.2.1.- Partits polítics.

1.- Moderats.

2.- Progressistes.

3.- La Unió Liberal.

4.- El Partit Demòcrata.

5.- El Partit Republicà.

7.2.2.- L’exèrcit, les juntes i les milícies, el paper de la premsa i de l’Església.

7.2.3.- La primera dècada moderada (1844-1854).

1.- Constitució de 1845.

2.- Reformes moderades. Altres mesures restrictives.

3.- Caiguda dels moderats.

7.2.4.- El bienni progressista (1854-1856).

1.- Constitució de 1856 (non nata).

2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica. Pasqual Madoz.

3.- Crisi del bienni progressista. Conflictivitat social (1840-68).

7.2.3.- El retorn al moderantisme (1856-1868) i crisi del regne isabelí.

1.- El govern de la Unió Liberal (1856-1863).

2.- Crisi del regne isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868).


LIBERAL (1833-1874) 2a part Isabel II

EDAT CONTEMPORÀNIA


El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2

7.2.- El regnat d’Isabel II (1844-868). L’articulació del sistema liberal: Moderats i progressistes.

1v preg. op A (2010, setembre). 2v preg. op A (2011, juny). 3v TEXT, op B (2011, setembre). 4v preg. op B (2013, juny).

7.2.0.- Introducció.

7.2.1.- Partits polítics.

1.- Moderats.

2.- Progressistes.

3.- La Unió Liberal.

4.- El Partit Demòcrata.

5.- El Partit Republicà.

7.2.2.- L’exèrcit, les juntes i les milícies, el paper de la premsa i de l’Església.

7.2.3.- La primera dècada moderada (1844-1854).

1.- Constitució de 1845.

2.- Reformes moderades. Altres mesures restrictives.

3.- Caiguda dels moderats.

7.2.4.- El bienni progressista (1854-1856).

1.- Constitució de 1856 (non nata).

2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica. Pasqual Madoz.

3.- Crisi del bienni progressista. Conflictivitat social (1840-68).

7.2.3.- El retorn al moderantisme (1856-1868) i crisi del regne isabelí.

1.- El govern de la Unió Liberal (1856-1863).

2.- Crisi del regne isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868).


LIBERAL (1833-1874) 2a part Isabel II



REVOLUCIONARI

Història Espanya



Edat contemporània

EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El

regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2

7.3.- El Sexenni revolucionari o democràtic (1868-1874). 7.3.1.- La revolució de setembre de 1868 (“La Gloriosa”, 19/09/1868). Introducció.

1.- Causes.

A.- Causes econòmiques: la crisi econòmica de 1866 (financera, industrial, de subsistència).

B.- Causes socials: conflictivitat i primeres vagues.

C.- Causes polítiques: la crisi del sistema isabelí (Pacte d’Ostende).

2.- Característiques del Sexenni.

7.3.2.- Les fases del Sexenni.

1.- Revolució del 68 (“La Gloriosa”, 19/09/1868).

A.- Revolució de 19 de setembre de 1868.

B.- Els partits polítics del Sexenni.

C.- El Govern provisional (1868-1870) i mesures polítiques.

D.- Constitució de 1869.

E.- Política econòmica. Mesures.

F.- Problemes del govern provisional: frustracions de les aspiracions populars.

G.- Regència.

2.- La monarquia d’Amadeu I de Savoia (1871-1873).

A.- Un monarca democràtic.

B.- Oposició a la nova monarquia.

C.- Els problemes: inestabilitat política, conflictivitat social i guerres.

3.- La Primera República espanyola (1873-1874).

A.- La proclamació de la República.

B.- La feblesa de la República espanyola.

C.- Els partits polítics republicans.

D.- Etapes en l’intent d’instaurar una República federal: Projecte de Constitució federal i problemes de la República.

E.- República presidencialista [3 de gener - 29 de desembre de 1874].

F.- La fi de l’experiència republicana, del sexenni i restauració de la monarquia.

BLOC II. TEMA 7/2. ESTAT LIBERAL

(1833-1874) 3a part Gloriosa, República

EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874). El

regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2

7.3.- El Sexenni revolucionari o democràtic (1868-1874). 1v preg. op B (2004, juny). 2v preg. op B (2005, setembre). 3v preg.

op B (2006, setembre). 4v preg. op B (2007, setembre). 5v preg. op B (2008, juny). 6v preg. op B (2009, juny). 7v preg. op A (2010, setembre). 8v preg. op B (2010, setembre).

9v TEXT, op A (2010, juny). 10v preg. op A (2012, setembre). 11v preg. op B (2013, juny).

7.3.1.- La revolució de setembre de 1868 (“La Gloriosa”, 19/09/1868). Introducció.

1.- Causes.

A.- Causes econòmiques: la crisi econòmica de 1866 (financera, industrial, de subsistència).




7.3.2.- Les fases del Sexenni.



B.- Els partits polítics del Sexenni.





G.- Regència.



B.- Oposició a la nova monarquia.

C.- Els problemes: inestabilitat política, conflictivitat social i guerres.





D.- Etapes en l’intent d’instaurar una República federal: Projecte de Constitució federal i problemes de la República.



BLOC II. TEMA 7/2. ESTAT LIBERAL

(1833-1874) 3a part Gloriosa, República

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX

ÍNDEX TEMES BLOC II

(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)

(1833-1868)

(1868-1874)

(1870-1873)

(1875-1885) (1902-1931)

DICTADURA PRIMO RIVERA

(setembre 1923- gener 1930)

TEMA 7.- LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL I

INTENTS DEMOCRATITZADORS (1833-1874). EL

REGNAT D’ISABEL II (1833-1868)

7.3.- EL SEXENNI REVOLUCIONARI O DEMOCRÀTIC (1868-1874).

7.3.1.- LA REVOLUCIÓ DE SETEMBRE DE 1868 (“LA GLORIOSA, 19/09/1868).

INTRODUCCIÓ.

7.3.2.- LES FASES DEL SEXENNI.




7.3.- SEXENNI REVOLUCIONARI (1868-74)

7.3.1.- REVOLUCIÓ DE SETEMBRE DEL 68 (“LA GLORIOSA”). INTRODUCCIÓ El sexenni revolucionari (1868-1874) acaba amb el regnat d’Isabel II. Va ser el primer intent

d’establir un sistema democràtic, que va fracassar i va donar lloc a la restauració borbònica.

(1875-1902).


7.3.1.- LA REVOLUCIÓ DE SETEMBRE DE 1868 (“LA GLORIOSA”, 19/09/1868).

INTRODUCCIÓ.

1.- Causes.

A.- Causes econòmiques: crisi econòmica de 1866 (financera, industrial, subsistència).





1.- Causes (econòmiques, financeres, industrials, subsistència, socials, polítiques, Pacte Ostende)

En setembre de 1868, a Cadis, l’esquadra dirigida per l’almirall Topete es va alçar militarment en

contra d’Isabel II, i tan Prim (exiliat) com Serrano (desterrat a Canàries) ajuden a escampar la

revolta.

L’almirall Topete i els generals Serrano, Prim, Dulce comencen la revolució, però amb el suport

popular, perquè cal destacar el paper de les Juntes Revolucionàries (participació del poble). La

revolta s’estén ràpidament per la península i triomfa sense problemes. El govern i la Corona estaven

aïllats i les tropes isabelines són derrotades a la batalla del Puente de Alcolea. El govern dimiteix i

la reina i la seva família marxen cap a l’exili francès. Aquesta revolució és coneguda com a “La

Gloriosa”. És la revolució que acaba amb la monarquia d’Isabel II.

ALMIRALL

JUAN BAUTISTA TOPETE Y CARBALLO

GENERAL

FRANCISCO SERRANO Y DOMÍNGUEZ

GENERAL

JOAN PRIM Y PRATS

GENERAL

DOMINGO DULCE Y GARAY

7.3.1.- REVOLUCIÓ SETEMBRE 68 (“LA GLORIOSA)

A.- Causes econòmiques: la crisi econòmica del 1866

A partir de l’any 1866, una crisi econòmica generalitzada es dóna a tota Europa i, també, a Espanya,

que acaba amb el període d’expansió anterior i influirà de ple a la ja feble estructura política

espanyola. La crisi afectarà a tots els àmbits: financer, industrial i de subsistència.



Crisi financera. Es produeix, a la vegada, una caiguda del valor de les accions de les empreses del

ferrocarril (no era realment rendible), del valor del Deute Públic i de les entitats financeres (bancs).

La construcció de la xarxa ferroviària va suposar una forta inversió en Borsa i els rendiments no

foren els esperats. Espanya paga car el seu poc desenvolupament industrial i a seva poca demanda

interna.



Crisi industrial. Crisi de la indústria tèxtil cotonera, sobretot a Catalunya, perquè el cotó nord-

americà deixa d’arribar per la Guerra de Secessió a EUA (1861-65). El preu del cotó puja moltíssim,

mentre que la demanda nacional de teixits baixa a causa de la crisi general i l’augment dels preus

dels aliments → molts petits industrials catalans no poden fer front a la pujada dels preus del cotó i

hauran de tancar el negoci, provocant un augment d’atur.

Evolució de les importacions de cotó (1840-76)



Crisi de subsistència. Tres males collites seguides

(1866-68) provoquen la disminució de l’oferta de blat i

la seva carestia amb un fort increment del preu del pa

(el 100% a les ciutats importants com Madrid) i dels

productes bàsics → protestes generalitzades dels

sectors populars, tant al camp com a les ciutats. Va

baixar MÉS el nivell de vida (MERCAT INTERIOR

POC DESENVOLUPAT = escàs poder adquisitiu).

La combinació de l’augment del preu del blat i de la crisi de

subsistència per moltes males collites, el dèficit públic

degut a les inversions ferroviàries, el tancament

d’indústries a les ciutats, provoquen l’augment de l’atur i

fam generalitzada, amb fets greus de violència social,

perquè tot plegat fa que la gent estigui descontenta amb els

governants i demani canvis


B.- Causes socials: conflictivitat i primeres vagues

A la difícil situació econòmica cal afegir la proliferació d’idees de l’esquerra (Marx, Bakunin…,

marxisme i anarquisme de la primera AIT o Internacional) que provocaran protestes, les primeres

vagues i conflictivitat social.


C.- Causes polítiques: la crisi del sistema isabelí

Gran part de la població espanyola tenia motius per estar en contra del govern isabelí: els

inversors en Borsa volen mesures per salvar les seves inversions, els industrials el proteccionisme,

els obrers i pagesos denuncien la seva misèria. Per tant, la revolució del 68 és bàsicament política i

es tracta d’un cop que donen els progressistes (amb l’ajuda de demòcrates i republicans) contra la

monarquia. Els motius polítics són:

Falta de representativitat del Règim.

Per l’exclusió sistemàtica dels progressistes del poder per part de la reina.



Els motius polítics són:

Falta de representativitat del Règim: El sufragi censatari d’aquell temps permetia tan sols

votar a un 3% de la població pel que el règim isabelí no era representatiu del que realment

pensava la població.

Per l’exclusió sistemàtica dels progressistes del poder per part de la reina. Efectivament,

dels 25 anys de regnat d’Isabel II (1844-1868), els progressistes només governaren dos (el

bienni progressista de 1854-1856) i això pel pronunciament militar d’ O’Donnell a

Vicàlvaro. Pels progressistes l’única manera d’arribar al poder és acabar amb la reina, ja que

és la principal culpable de què no hagin governat. No es tracta de fer un pronunciament per

aconseguir el govern, sinó el que cercaven era destronar la reina.


L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL ISABELÍ ETAPES (1844-1868)

Introducció. En 1843, després de la caiguda d’Espartero, Isabel II fou nomenada reina d’Espanya. El

regnat d’Isabel II es caracteritza pels governs dels liberals moderats, distingint-se tres etapes:

1.- Dècada Moderada (1844-54).

2.- Bienni Progressista (1854-56).

3.- Tornada dels moderats (1856-68) amb

3.1.- Un govern unionista fins 1863.

3.2.- Un moderat entre 1863 i 1868.

Des de dins el sistema , els moderats pateixen divisions internes per la pèrdua de popularitat,

cosa que va provocar que en 1854 els generals moderats O’Donnell, Dulce i Olano protagonitzen

el pronunciament de Vicálvaro (l’anomenada “Vicalvarada”), però veient que no tenen suficients

forces, cerquen el recolzament dels progressistes.

LA PRIMERA DÈCADA MODERADA (1844 -1854) 3.- Caiguda dels moderats. La revolta de 1854 i el canvi de govern, ara progressista

BALDOMERO ESPARTERO ,

O’DONELL

PRINCIPE DE VERGARA


Revolta dels progressistes i alguns sectors moderats.

Moderats descontents (O’Donnell, que funda la Unión Liberal) i

progressistes (Espartero) publiquen dos manifests Manifest de Manzanares

(1854) i Manifest d’Aranjuez, que exigien el compliment de la constitució a

més de:

Reforma de la llei electoral (ampliar el dret al

sufragi).

Ampliació de les llibertats.

Reducció d’impostos.

Restauració de la Milícia i la formació de Juntes

i, posteriorment, Corts Constituents.

En conclusió, la radicalització de la revolució urbana va amenaçar al tron i Isabel II, no fent abdicar

a Isabel, sinó forçant-la a reconèixer les reformes democràtiques iniciades el 1844. Amb l’ajuda de les

Juntes, que es formen, i la Milícia (protestes a les principals ciutats) aconseguiren que la reina Isabel,

en el 1854, encarrega la formació del nou govern a Espartero, que serà el president del govern i aquest

nomena a O’Donnell ministre de la Guerra, donant inici al BIENNI PROGRESSISTA.


RETORN AL MODERANTISME (1856-68)

Crisi del sistema isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868)

Existeix una successió de governs. Narváez va tornar al poder i cada cop va ser més autoritari

i repressiu. La reina perd el prestigi per diversos escàndols i poca capacitat política i l’únic

suport que manté és el dels moderats.

L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL ISABELÍ Els partits polítics: MODERATS I PROGRESSISTES


A partir del 1866, es va produir la impopularitat del moderantisme. Els moderats són incapaços de

solucionar el greu problema de la crisi econòmica.


Ramón María Narváez


Les revoltes no paren, tan al camp com a les ciutats, especialment a

partir de 1866.


NIT DE SAN DANIEL (1865)


El govern moderat governa de forma autoritària, al marge de les Corts i tots els grups polítics i

reprimint durament (amb pena de mort) qualsevol protesta, com per exemple durant la Nit de Sant

Daniel (1865) amb la mort de nou estudiants, així l’any 1866, cau Narváez i torna O’Donnell al

govern per fer front a les contínues revoltes militars (Nit de Sant Daniel, caiguda de Narváez), que

reclamen reformes polítiques i proteccionistes.



Les revoltes no paren, tan al camp com a les ciutats, especialment a partir de 1866.


Els progressistes veuen que un canvi de govern per via parlamentària és

impossible i varen recórrer als pronunciaments militars, però varen ser

reprimits per Narváez. Els militars progressistes es pronuncien (Prim),

però no es fan amb el poder. Es succeeixen conspiracions contra la corona

per part dels progressistes i part de la Unió Liberal.



Sublevació del Quartell o la Caserna de San Gil (1866). La repressió d’aquesta acaba amb

l’afusellament dels amotinats (60 morts). Cau O’Donnell i torna Narváez.

SUBLEVACIÓ DEL CUARTELL DE SAN GIL

I AFUSSELAMENT DELS AMOTINATS (1866)


Al mateix 1866, desprès de la revolta de sergents de la Caserna de San Gil, O’Donnell va ser separat

del govern i fou substituït per Narváez, que va tancar les Corts, les Escoles de Magisteri i les

garanties constitucionals.



Narváez va tancar les Corts, les Escoles de

Magisteri i les garanties constitucionals. Davant

aquesta situació, la resta de forces polítiques,

progressistes (dirigides per Prim) i el Partit

Demòcrata, unifiquen les seves accions per acabar

amb el moderantisme en el poder.

Tota l’oposició s’exilia i progressistes i demòcrates

(dins ells els republicans), s’uneixen i signen el

pacte d'Ostende (Bèlgica, 16 agost de 1866) on es

proposaven dos objectius:

Fi de la monarquia isabelina: Destronar la

reina Isabel II i el seu govern, que

impedien la vida parlamentària, i crear

Juntes Revolucionaries per organitzar les

masses populars.

Establir un règim autènticament

democràtic i, a tal fi, instaurar un govern

provisional, que convoqui una assemblea

constitucional (Corts constituents) per

Sufragi universal masculí (majors de 25

anys), que dirimirà el tipus de govern

(Monarquia o República).


El pacte fou signat primer per progressistes (general Joan Prim) i demòcrates, però arran de la mort

del general O’Donnell i de l’elecció del general Serrano, els unionistes també s’hi afegeixen (1867)

→ es comença a preparar la revolució del 68.

GENERAL

JOAN PRIM Y PRATS

GENERAL

LEOPOLDO O’DONNELL I JORÍS

GENERAL




El setembre de 1868 té lloc la revolució de “La

Gloriosa” amb l’enfonsament de la monarquia i

l’inici del Sexenni democràtic. La revolució del 68

(“La Gloriosa”), aconseguirà els dos objectius.



2.- Característiques del Sexenni 1868-1874

Aconseguir una major democratització, per això

es diu “Sexenni democràtic”, que es veu en:

Plena Sobirania nacional des del

moment en què s’aprova el Sufragi

universal masculí.

Reconeixement de tots els drets i

llibertats tant individuals com

col·lectives (dret de reunió i

d’associació, d’impremta, de religió…).

Descentralització: Donarà més poder a

les regions i municipis.


7.3.2.- FASES DEL SEXENNI 1.- REVOLUCIÓ DEL 68 (“LA GLORIOSA”, 19/09/1868).


B.- Els partits polítics dels Sexenni.





G.- Regència.

2.- LA MONARQUIA D’AMADEU I DE SAVOIA (1871-1873).

3.- LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA (1873-1874).

ALMIRALL JUAN BAUTISTA TOPETE Y CARBALLO

GENERAL FRANCISCO SERRANO Y DOMÍNGUEZ

GENERAL JOAN PRIM Y PRATS

1.- REVOLUCIÓ DEL 68 (“LA GLORIOSA”, 19/09/1868) A.- Revolució de 19 de setembre de 1868

Dos anys després del Pacte d’Ostende (16 agost 1866), el 19 de setembre del 68, es produeix la

insurrecció militar de l’armada atracada a Cadis, al crit del brigadier Topete, “Viva España con

honra”. Tan Prim (exiliat) com Serrano (desterrat a Canàries) s’uneixen i s’aixequen en armes

contra la monarquia d’Isabel II. El poble de Cadis, ràpidament, donarà el seu suport.

¡Españoles!: la ciudad de Cádiz, puesta en armas con toda su provincia, con la armada

anclada en su puerto y todo el departamento marítimo de la Carraca, declara

solemnemente que niega su obediencia al Gobierno que reside en Madrid, asegura

que es leal intérprete de los ciudadanos (…) y resuelta a no deponer las armas hasta

que la nación recobre su soberanía, manifieste su voluntad y se cumpla.

¿Habrá algún español tan ajeno a la desventura de su país que nos pregunte las

causas de tan grave acontecimiento? (…) Hollada (pisoteada) la ley fundamental,

convertida siempre antes en celada (oculta) que en defensa del ciudadano; corrompido

el sufragio por la amenaza y el soborno; dependiente la seguridad individual, no del

derecho propio, sino de la irresponsable voluntad cualquiera de las autoridades, muerto

el municipio, pasto la Administración y la Hacienda de la inmoralidad y del agio (del

negocio), tiranizada la enseñanza, muda la prensa ¡Españoles!, ¿quién la aborrece

tanto que se atreva a exclamar: “Así ha de ser siempre”? (…)

(…) Queremos vivir la vida de la honra y de la libertad.

Queremos que un Gobierno Provisional que represente todas las fuerzas vivas de

su país asegure el orden, en tanto que el Sufragio Universal eche los cimientos de

nuestra regeneración social y política. Contamos para realizarlo (…) con el concurso de

todos los liberales, unánimes y compactos ante el común peligro; con el apoyo de las

clases acomodadas, que no querrán que de sus sudores siga enriqueciendo la

interminable serie de especuladores y favoritos (…) con los ardientes partidarios de las

libertades individuales, cuyas aspiraciones pondremos bajo el amparo de la ley; con el

apoyo de los ministros del altar, interesados antes que nadie en cegar en su origen las

fuentes del vicio y del ejemplo; con el pueblo todo y con la aprobación …

Acudid a las armas no con la furia de la ira, siempre débil, sino con la solemne y

poderosa serenidad con que la justicia empuña su espada. ¡Viva España con honra!

Cádiz 19 de septiembre de 1868. Generales Juan Topete, Juan Prim, Domingo Dulce, Francisco Serrano, Rafael

Primo de Rivera, Antonio Caballero de Rodas, Ramón Nouvillas.


ALMIRALL

JUAN BAUTISTA TOPETE Y CARBALLO

GENERAL


GENERAL

JOAN PRIM Y PRATS

GENERAL

DOMINGO DULCE Y GARAY


Així, els generals Serrano, Prim, Dulce i l’almirall Topete, als que s’uneixen molts d’altres,

comencen la revolució.

A.- Revolució de 19 de setembre de 1868

1.- REVOLUCIÓ DEL 68 (“LA GLORIOSA”, 19/09/1868)


La revolució es va estendre per Catalunya, València i Andalusia.



La reina Isabel II es nega a canviar res i envia a l’exèrcit fidel

a ella a lluitar contra els revoltats.

La revolució es va estendre per

Catalunya, València i

Andalusia.



Les tropes isabelines son derrotades a la

batalla del Puente de Alcolea (28/09/1868),

batalla que enfrontarà a les tropes encara fidels a

la reina i a les dels amotinats, amb la victòria

dels insurrectes.



La Gloriosa va triomfar, el govern moderat dimiteix i la reina Isabel II i la seva família han de

fugir i del país cap a l’exili francès (29/09/1868).



La revolució es va estendre per Catalunya, València i Andalusia.



Aquesta revolució és coneguda com “La Gloriosa”. És la revolució que acaba amb la monarquia

d’Isabel II.


La marxa d’Isabel II en 1868.

CARÍCATURA PUBLICADA EN 1869.



Aquesta revolució és coneguda com “La Gloriosa”. És la revolució que acaba amb la monarquia

d’Isabel II.


Gran protagonisme de les forces populars en el

triomf de la Revolució, que s’organitzen en

Juntes Revolucionàries dirigides per

progressistes, demòcrates i republicans.



Com n’hi havia un buit de poder, en un primer moment, les Juntes Revolucionàries, a moltes ciutats,

assumiren el poder de forma provisional i reclamen: Demandes de llibertats.

Sobirania popular i Sufragi universal.

Abolició impost de consums i de les “quintes” (lleves).

Separació Església - Estat. Estat laic.

Repartiment de la propietat.

Corts constituents.

Proclamació de la República.

“Valencianos, sonó la hora de la libertad. Hemos alcanzado la

reparación de nuestros agravios, la realización de nuestros deseos y

la inauguración de una era que hoy más simbolizará la moralidad, la

justicia, y la dignidad. A impulso de un movimiento generoso, nacido

al calor de las ideas de unión y fraternidad en los corazones

verdaderamente liberales, han caído derrumbados en el polvo de la

injusticia de la opresión, la tiranía de los imbéciles y el reinado de las

orgías. Premio al trabajo, igualdad de derechos, justicia en todo y

para todo; tal es el lema de nuestra santa revolución, la primera que

registrará la historia en sus páginas de oro, como el cimiento más

sólido de nuestra generación futura.

Cobrad aliento, generosos y esforzados valencianos!! La conquista

de vuestras libertades, en vuestra cordura, en vuestro acreditado

patriotismo, confían hoy más que nunca vuestros conciudadanos

para que alleguéis en torno suyo vuestros comunes esfuerzos. Viva

la libertad!! Viva la soberanía nacional!!Abajo los Borbones!“

BOZAL, V. Juntas revolucionarias. Manifiestos y proclamas de

1868. Madrid, Cuadernos para el Diálogo, 1968, pp.86-87.









G.- Regència.



B.- Els partits polítics del Sexenni. Les forces polítiques que hi participaren són:


Joan Prim

Práxedes Mateo Sagasta

Manuel Ruiz Zorrilla


Tots els que signaren el Pacte d’Ostende (16 agost de 1866 o s’uniren en

1867): progressistes (Joan Prim, Práxedes Mateo Sagasta), demòcrates del

Partit Radical (Manuel Ruíz Zorrilla) i unionistes (Serrano, Antonio Ríos

Rosas) i monàrquics demòcrates. Coalició

governamental

monarquico -

democràtica

Francisco Serrano


Antonio de los Ríos Rosas



Francisco Serrano


Joan Prim




Coalició

governamental

monarquico -

democràtica

Tots els que signaren el Pacte d’Ostende (16 agost de 1866 o s’uniren en

1867): progressistes (Joan Prim, Práxedes Mateo Sagasta), demòcrates

(Manuel Ruíz Zorrilla) i unionistes (Serrano, Antonio Ríos Rosas) i

monàrquics demòcrates.

Recolzats socialment per la burgesia financera i industrial, classes

mitjanes urbanes, professions liberals i gran part de l’exèrcit.

Defensaren la idea d’una monarquia constitucional i democràtica amb

una Sobirania nacional i àmplies llibertats (Constitució del 69).

Joan Prim


Manuel Ruiz Zorrilla Francisco Serrano




El Partit

Carlí

D’extrema dreta. Defensen la monarquia tradicional absolutista en la figura de

Carles VII i el catolicisme (la religió catòlica com a única oficial).


MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 2)


El Partit

Carlí


Carles VII i el catolicisme, la religió catòlica com a única oficial.

Estaven a les Corts pel suport que gaudien al País Basc, Navarra, l’interior de

Catalunya i el Maestrat. Renuncien temporalment a les guerrilles/insurreccions fins

la Tercera Guerra Carlina.



El Partit

Carlí


Carles VII i el catolicisme, la religió catòlica com a única oficial.

Estaven a les Corts pel suport que gaudien al País Basc, Navarra, l’interior de

Catalunya i el Maestrat. Renuncien temporalment a les guerrilles/insurreccions fins

la Tercera Guerra Carlina.

Suport social de camperols propietaris, església

rural i petita noblesa.



Els Moderats isabelins

(fidels a Isabel II)

Estan desorganitzats i pretenen que la reina torni al poder.

Burgesia agrària (terratinents).


Ramón María Narváez


Moderats

alfonsins o

borbònics

Partidaris de la restauració borbònica, però no amb

Isabel II, sinó amb la figura del seu fill, el príncep

Alfons, futur Alfons XII, i la tornada a la política

moderada anterior.

El principal dirigent del partit alfonsí és Antonio

Cánovas del Castillo.

Suport de la burgesia agrària latifundista (inclosa la

vella noblesa).



Moderats alfonsins o borbònics Antonio Cánovas del Castillo.



El Partit Progressista. Es mantenen monàrquics però antiborbònics. Defensors de la Sobirania

nacional i del Sufragi censatari. Representen la burgesia. El seu màxim representant és el general

Joan Prim.

GENERAL

JOAN PRIM Y PRATS



Partit Unionista o Unió Liberal. Partit liberal més moderat que l’anterior, encapçalat pel general

Serrano (Francisco Serrano y Domínguez). Són monàrquics però antiborbònics. Sufragi censatari i

gran pes a l’exèrcit. L’annexió dels unionistes va contrarestar el pes dels demòcrates dins el Pacte

d’Ostende (a partir de 1867) i li va llevar a La Gloriosa el caràcter revolucionari, encara que

utilitzin reivindicacions de llibertat i de justícia social.

GENERAL




MANUEL RUIZ ZORRILLA

Partit Demòcrata (1849). Partit més a l’esquerra del progressisme, que sorgí d’una escissió

d’aquests. Un sector dels demòcrates encara eren monàrquics però antiborbònics, mentre que els

altres, cada vegada més, es declaraven obertament republicans, simpatitzants de les idees socialistes.

El seu líder va ser Manuel Ruiz Zorrilla.



Partit Republicà. Sufragi Universal i República. Són antimonàrquics i partidaris de separar

l’Estat de l’Església. Per primera vegada són un grup separat del partit demòcrata, que apareix

després de la signatura del Pacte d’Ostende i de la revolució, protagonitzant aixecaments republicans

(1868-1869). Defensen reivindicacions populars i controlen les Juntes Revolucionàries i

representen el desig del poble. Petita burgesia, classes populars urbanes, part classe obrera.

FEDERALS:

ESTANISLAO FIGUERES I

PI MARGALL

UNITARIS:

NICOLÁS SALMERÓN I

EMILIO CASTELAR



Partit Republicà. El republicanisme es divideix en dues tendències:

Partit Republicà Federal. Líders: Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall.

Partit Republicà Unitari. Destaquen Nicolás Salmerón i Emilio Castelar.

ESTANISLAO FIGUERAS Y

MORAGA

FRANCESC PI I MARGALL NICOLÁS SALMERÓN EMILIO CASTELAR



Partit Republicà. El republicanisme es divideix en dues

tendències:

Partit Republicà Federal. Líders: Estanislau

Figueres i Francesc Pi i Margall.

Partit Republicà Unitari. Destaquen Nicolás

Salmerón i Emilio Castelar.

ESTANISLAO FIGUERAS

Y MORAGA FRANCESC PI

I MARGALL

NICOLÁS

SALMERÓN

EMILIO

CASTELAR



ESTANISLAO FIGUERAS

Y MORAGA


Partit

Republicà

Federal

Fundat en 1868 com una escissió dels demòcrates, demana reformes socials i

polítiques democràtiques com la República, la supressió de les quintes o

l’abolició de l’esclavitud. Partidaris d’un Estat republicà i descentralitzat, on

les diferents regions d’Espanya s’havien de constituir com un Estat Federal

(pactes entre els diferents territoris).

Líders: Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall.

Té el suport de les classes populars, especialment a les ciutats.

FRANCESC PI I MARGALL




MORAGA


Partit Republicà

Federal





Partit Republicà

Federal



NICOLÁS SALMERÓN


Partit Republicà Unitari. Partidaris d’un Estat centralitzat

republicà i contraris a les autonomies de les regions.

Destaquen Nicolás Salmerón i Emilio Castelar.



EMILIO CASTELAR


Partit Republicà Unitari. Partidaris d’un Estat centralitzat

republicà i contraris a les autonomies de les regions.

Destaquen Nicolás Salmerón i Emilio Castelar.


Estanislao Figueres y Morago

Nicolás Salmerón

Francesc Pi i Margall

Emilio Castelar








G.- Regència.



C.- Govern provisional (1868-1870) i mesures polítiques

Tot d’una d’anar-se’n Isabel II (29/09/1868), en octubre es va crear un Govern provisional

(Figuerola, Sagasta, Ruiz Zorrilla, Prim, Serrano, Topete, López de Ayala, Romero Ortiz i Lorenzana).



El president del govern provisional fou el general Serrano i el ministre de Guerra fou Joan Prim. El

nou govern integrava unionistes i progressistes amb el suport de l’exèrcit, les altres forces polítiques

quedaven marginades.

GENERAL FRANCISCO SERRANO Y DOMÍNGUEZ GENERAL JOAN PRIM Y PRATS

El nou executiu provisional de Serrano (unionistes) i Prim (progressistes), una vegada aconseguit

l’objectiu principal, frena la revolució i el primer que ordenen fou la dissolució de les Juntes

Revolucionàries i el desarmament de les Milícies (no sense problemes), que tenien realment el poder

i havien transformat un pronunciament en una Revolució, deixant clar que una cosa era derrocar

Isabel II i una altra qüestionar o dubtar de la propietat privada (unionistes) i voler proclamar una

República federal (republicans).


Democratització d’Ajuntaments i Diputacions.

Emancipació dels fills dels esclaus.

Dissolució de la Companyia de Jesús i incautació

dels seus béns

Llibertat de cultes.

Derogació del furs eclesiàstic

Reforma del l’ensenyament.

Sufragi universal masculí (majors de 25 anys).

Dret de reunió i d’associació.

El Govern provisional, per donar satisfacció a algunes demandes populars, va activar algunes

reformes polítiques democràtiques, decretant:


Llibertat d’impremta.

REFORMES

POLÍTIQUES

ENFRONTAMENT

AMB L’ESGLÉSIA



A continuació es convoquen eleccions a Corts constituents (gener 1869) per Sufragi universal

masculí (majors de 25 anys), per a redactar una nova Constitució (la de 1869), que substituís la de

1845 → victòria de la coalició governamental de progressistes i unionistes. El resultat de l’escrutini va

ser:

Partit Progressista: 159 diputats.

Unió Liberal: 69 diputats.

Partits Republicans: 71 diputats (federal 69 i unitaris 2).

Partit Demòcrata: 20 diputats.

Partit Carlí: 18 diputats.

Partit Isabelí: 14 diputats.

En les eleccions de 1869 hi destaca el fet

d’una falta de cultura política per part del

poble, en general, i d’experiència

participativa. La victòria va ser per a la

coalició de govern, progressistes i

unionistes, que són partidaris d’una

monarquia, a la cambra també hi havia

representació de republicans i demòcrates

i un grup de carlins. Els republicans van

tenir molt bons resultats a les zones del

litoral i als nuclis urbans desenvolupats

econòmicament.

En febrer, s’elegeix una petita comissió per elaborar

una Constitució. Elaboren un programa revolucionari

avançat, recollit en la Constitució de 1869.



Després de les eleccions, Serrano passa a ser regent i el nou president de

Govern va ser Joan Prim i aviat li sorgiren problemes econòmics,

socials i polítics, i s’haurà d’enfrontar a un descontent dels sectors

populars (que demanen l’abolició de les quintes o lleves), a una forta

oposició republicana i, a més, s’ha de triar un rei (per tenir una

monarquia constituent), però els republicans no hi volien cap borbó i, a la

fi, elegeixen com a rei a Amadeu de Savoia.









G.- Regència.



D.- Constitució del 1869

En 1869 es promulgava la nova Carta Magna (primera

democràtica d’Espanya). És una constitució d’ideologia

marcadament liberal i progressista basada en:


D.- Constitució del 1869

En 1869 es promulgava la nova Carta Magna (primera democràtica d’Espanya). És una constitució

d’ideologia marcadament liberal i progressista basada en:

Principi de Sobirania nacional amb campanya electoral (eleccions

dirigides al conjunt de la població) amb publicacions dels partits polítics.

Sufragi universal masculí (limitat als homes) pel Pacte d’Ostende.

Divisió de poders: El rei té el poder executiu, però no intervé en el poder

legislatiu.

Corts bicamerals amb Congrés de Diputats i Senat, que tenien el poder

legislatiu. Tots els membres elegits per sufragi.

Independència poder judicial: oposicions per jutge.

Estat monàrquic. Com a forma d’Estat estableix la monarquia

parlamentària i constitucional, encara que no n’hi ha rei. La funció del

rei és regnar no governar, així la potestat de fer lleis només és del

legislatiu. No n’hi ha dret a veto.

Àmplia declaració de drets que garantí les llibertats individuals i

col·lectius: Llibertat de premsa, inviolabilitat del domicili i de la

correspondència, dret a reunió i associació, llibertat d’ensenyament i de

culte, és a dir, llibertat de “professar” qualsevol religió (aconfessionalitat

de l’Estat). L’Estat, però, manté el culte catòlic.

Cuba i Puerto Rico gaudeixen dels mateixos drets que els peninsulars. Filipines, llei especial.


Alfons XII, fill de la reina Isabel II d’Espanya i el

seu marit , Francesc d’Assis . El fill de l’exiliada

Isabel va retornar al tron.








G.- Regència.



E.- Política econòmica. Mesures

Davant la situació caòtica de la Hisenda i que no hi havia recursos per l’elevat deute públic, era

necessari sanejar l’economia, és a dir, transformar i rendibilitzar les estructures del país. La política

econòmica pretenia obrir del mercat espanyol a Europa (liberalisme econòmic) i l’entrada de

capital estranger, donar un nou impuls i implantar un capitalisme sòlid per protegir els interessos de

la burgesia financera i industrial, superant la crisi del 1866.

Supressió dels imposts de consums i es substitueixen per un impost universal i personal

(segons renda).


Reforma monetària: S’estableix la pesseta com a unitat

monetària de tot l’Estat.


Llei de

Mines

de

1871

Es fa per a pal·liar el greu problema del deute

públic.

Venda i/o concessions dels jaciments miners

més rendibles per part de l’Estat i per a

llarguíssims períodes de temps, a companyies

estrangeres que trauen les matèries primeres

per a vendre-les a l’Europa industrialitzada,

perdent l’oportunitat d’explotar-les.

A canvi aconsegueixen recursos per fer front als

interessos que genera el deute.


La liberalització de l’economia: Llei de Bases Aranzelàries mitjançant l’aranzel Figuerola de 1869,

que acaba amb tota la tradició proteccionista i permet l’entrada de productes estrangers (els

intercanvis amb l’exterior).

Oposició de la burgesia industrial catalana i

dels cerealistes castellans de l’interior, que volen

el proteccionisme.










G.- Regència.



F.- Problemes del govern provisional: frustracions de les aspiracions populars

La Constitució del 1869 consolidava els

principis d’alguns partits (progressistes,

demòcrates i unionistes), però no satisfeia

als altres partits i molts sectors que havien

recolzat la revolució es mostren descontents.

1.- Els republicans volen la República i no els

agrada el sistema monàrquic.





2.- Els anticlericals rebutgen el manteniment

del culte catòlic i del clergat.










2.- Els anticlericals rebutgen el manteniment

del culte catòlic i del clergat.

3.- Els sectors populars més pobres demanden

canvis del sistema capitalista que queda intacte.








Cal cercar un rei i l’establiment d’una nova

monarquia va disgustar a republicans,

isabelins i carlins.

4.- Els carlins tornen a l’activitat insurreccional.

5.- La situació econòmica és greu. El model

socioeconòmic no va canviar: persistien les

desigualtats socials, els obrers i els pagesos no

veuen millorar la seva situació.

6.- Se succeeixen les revoltes protagonitzades per

CARLINS, REPUBLICANS, OBRERS.



La frustració de les aspiracions

populars genera una forta conflictivitat

social de camperols i obrers:

7.- Els camperols, sobretot els jornalers andalusos i

extremenys, demanen repartiment de terres.

8.- Els treballadors de les ciutats organitzen revoltes

urbanes contra els impostos sobre el consum, les

quintes i les pujades de preus.

9.- Radicalització del moviment obrer.

Cal cercar un rei i l’establiment d’una

nova monarquia va disgustar a

republicans, isabelins i carlins.






En un primer moment les aspiracions

obreres i populars s’uniran al

republicanisme federal, amb tot un

seguit de revoltes republicanes (1868-

69).

En 1869 es produeix una sublevació

general republicana que fracassa en

no tindre recolzament militar i estar

molt desorganitzada.

Sublevación republicana en Madrid (1869)



A partir d’aquest moment el moviment

obrer es radicalitza, cada vegada més, i

aprofita les noves llibertats per

organitzar-se millor al voltant de les

noves idees internacionalistes que

arriben...





A partir d’aquest moment el moviment obrer es

radicalitza, cada vegada més, i aprofita les noves

llibertats per organitzar-se millor al voltant de les

noves idees internacionalistes que arriben

(socialisme i anarquisme de la I Internacional) i es

“despolititzaran”, passant de demanar augments

salarials i millores laborals a demanar un canvi

absolut del sistema social i econòmic, i s’allunyen

dels partits polítics clàssics (crida a l’abstenció en

les eleccions de 1872 i revoltes al carrer).










G.- Regència.



G.- Regència

S’ha d’implantar una regència, ja que no n’hi ha rei. Les Corts elegiren com a regent al general

Serrano i el general Joan Prim és ara el nou president del Govern provisional (fins que trobin un

rei). A més a més, Serrano va comanar a Joan Prim la recerca d’un nou monarca.

GENERAL


GENERAL

JOAN PRIM Y PRATS

EL REI AMADEO DE SAVOIA



B.- L’oposició a la nova monarquia.

C.- Els problemes:

- Inestabilitat política,

- conflictivitat social

- i guerres..

2.- MONARQUIA D’AMADEU I DE SAVOIA (1871-73)

2.- MONARQUIA D’AMADEU I DE SAVOIA (1871-73) A.- Un monarca democràtic

El general Joan Prim va negociar una candidatura de consens i el nou govern

va triar, com a candidat successor de la corona d’Isabel, al monarca Amadeu I

de Savoia. Nascut a Torí (Itàlia) el 30 de maig de 1845, prové de la casa

italiana, era el segon fill del rei Víctor Manuel II d’Itàlia.

Subhasta de rei. Caricatura sobre la successió dinàstica. LA FLACA.

A.- Un monarca democràtic

La seva figura era ben vista per la classe progressista espanyola, ja que el seu pare era considerat un

rei liberal, que havia conduït la Unificació d’Itàlia. Finalment va ser elegit, després de moltes

discussions, rei d’Espanya amb el suport del sector progressista i dels unionistes (els partits del

govern), el 16 de novembre de 1870.



Amadeu I arriba al país per Cartagena i el dia 2 de gener de 1871 i és proclamat rei i jura la

Constitució davant les Corts, uns dies després de l’assassinat del seu valedor principal, el general

Joan Prim.

Proclamació del rei i presa de jurament d’Amadeu I davant les Corts


A finals de 1870, el 30 de desembre de 1870, tres dies abans d’arribar el nou rei, Prim havia estat

assassinat a Madrid.


A finals de 1870, el 30 de desembre de 1870, tres dies abans d’arribar el nou rei, Prim havia estat

assassinat a Madrid i el Partit Progressista es divideix en dos: una facció conservadora propera als

unionistes (Práxedes Mateo Sagasta) i altra més radical i propera als republicans, el Partit Radical

(Manuel Ruiz Zorrilla).


Francisco Serrano


Joan Prim



Amadeu I de Savoia regnà dos anys, de 1871 al 1873, però haurà de fer front a una gran quantitat

de problemes que el portaran a renunciar a principis de 1873. En aquests moments, aproximadament,

comencen els actes terroristes a Espanya. Amadeu fou escollit perquè era un rei jove demòcrata

liberal i perquè sabien que seria un rei escrupolosament constitucional, era partidari d’una concepció

democràtica de la monarquia.



B.- L’oposició a la nova monarquia.

C.- Els problemes:

- Inestabilitat política,

- conflictivitat social

- i guerres..


GENERAL FRANCISCO SERRANO Y DOMÍNGUEZ GENERAL JOAN PRIM Y PRATS

2.- MONARQUIA D’AMADEU I DE SAVOIA (1871-73) B.- Oposició a la nova monarquia

Amadeu es va trobar amb molts problemes, un dels més greus fou l’inici de la Tercera Guerra

Carlina, també tingué en contra als republicans, carlins i alfonsins (només té el suport d’una part

de progressistes i d’unionistes).


Alfonsins. El moderat Antonio Cánovas del Castillo va crear el partit alfonsí (fidels als Borbons),

captant més endavant polítics unionistes i progressistes. Des del primer moment, els moderats,

l’església i l’aristocràcia mostren hostilitat a Amadeu I i volen la Restauració borbònica en la

figura del fill d’Isabel II, el príncep Alfons, futur Alfons XII.


Als moderats alfonsins es sumaran part de l’exèrcit (una part de l’exèrcit no vol jurar-li fidelitat),

l’església, contrària a la nova Constitució i al fet que els seus membres hagueren de jura-la, i que va

donar suport al partit alfonsí perquè Prim (abans de morir) els havia obligat a jurar la Constitució

del 1868.

També, l’església

espanyola va estar en

contra d’Amadeu I de

Savoia, perquè el seu

pare, Víctor Manuel

II, havia conquerit

Roma, capital dels

Estats Pontificis i

l’havia convertit en

capital d’Itàlia (1870).


La vella noblesa també s’afegeix a la causa alfonsina, Cánovas els va convèncer tot explicant que els

borbons garantirien l’ordre.

A més, l’elit dels diners, l’alta burgesia es mostrava oposada

a un govern que legislava contra els seus interessos (amb la

política democràtica i de llibertats del nou monarca): abolició

de l’esclavitud a Cuba, jurats mixtos, regulació del treball

infantil,... → conspiracions.

ESTANISLAO FIGUERAS

Y MORAGA

FRANCESC PI

I MARGALL

NICOLÁS

SALMERÓN

EMILIO

CASTELAR


Els republicans eren partidaris d’una República, sense rei, i de què fos el poble qui triés el cap

d’estat; estan dividits entre unitaris (estat centralista) i federalistes (estat federal) i entre

parlamentaris (la via electoral com a forma d’arribar al govern) i intransigents (la insurrecció com a

forma de lluita); i en 1872 es produiran insurreccions de caire federalista, que combinen l’acció dels

republicans amb la influència de les idees internacionalistes.

Camina la Verge pura

amb Sant Josep Liberal

per al sant naixement

de la República Federal

---------------------------------

Van venir els pastorets

a besar-li els peus i mans.

Jesús Crist molt content

perquè eren republicans.

(Cançons de Nadal (1872)


Els carlins, partidaris de Carles VII, dividits en dos sectors: els neocatòlics (amb les eleccions com a

forma d’arribar al poder), és un sector carlí que es va convertir en una força política d’orientació

ultracatòlica i conservadora contrària a Amadeu; i l’altre sector insurreccional que, al 1872,

provoquen insurreccions carlines armades (inici Tercera Guerra Carlina, 1872-76), produint un focus

permanent de problemes durant tot el període d’Amadeu de Savoia.

Visca Jesús de Natzaret,

jutge de la nostra religió.

Visca Jesús de Natzaret

i Carles de Borbó.

Cançons de Nadal (1872)


Els sectors populars i obrers, descontents amb un monarca que manté el sistema capitalista i, amb

ell, la misèria d’aquests sectors → alçaments i revoltes.




Francisco Serrano


Però el problema principal és la desintegració de la coalició governamental: unionistes, progressistes

i demòcrates, ja que els partits que havien apostat per ell (Partit Progressista, Unió Liberal i Partit

Demòcrata) no es posaven d’acord entre ells i criticaven al nou rei.

Joan Prim i Prats


Entre 1871-1872, hi ha un moment d’alta inestabilitat política i els progressistes es dividiren (ja

assassinat Joan Prim) en constitucionalistes, una facció conservadora propera als unionistes

(Práxedes Mateo Sagasta) i altra més radical i propera als republicans, el Partit Radical (Manuel Ruiz

Zorrilla).

B.- Oposició a la nova monarquia

Joan Prim i Prats Manuel Ruiz Zorrilla


2.- MONARQUIA D’AMADEU I DE SAVOIA (1871-73) C.- Els problemes: inestabilitat política, conflictivitat social i guerres

Amadeu I no té el suport de la majoria dels partits, ni moderats ni liberals,

ni església, ni noblesa, ni burgesia, ni exèrcit. A aquesta falta de suport

s’afegeix una inestabilitat permanent:

1.- L’aixecament carlí. Els carlins declaren novament la guerra, en 1872, per

instaurar a Carles VII al tron: la Tercera Guerra Carlina (1872-76), serà

especialment important al País Basc, Navarra i l’interior de Catalunya, tot i

que mai va ser un gran perill, es va convertir en un focus permanent de

conflictes i inestabilitat.

MAPA 13.- LLOCS RECOLZEN CARLISME (model 2)


2.- En 1868, amb el “Crit de Yara” comença a

Cuba la “Guerra dels Deu Anys” (1868-78),

els criolls (classe rica local) demanen la

independència i volien l’abolició esclavitud,

però als sectors econòmics espanyols

(catalans) no els interessava.

Amadeu I intenta frenar la revolta amb un

projecte d’abolició de l’esclavitud i reformes

polítiques, però la burgesia comercial

s’oposa.


3.- Les insurreccions federalistes de 1872:

sectors republicans i anarquistes es revolten

en diferents llocs del país.

Vayan los consumos fuera,

que así lo pide el pueblo;

los derechos de puerta, fuera,

que es lo que al pueblo conviene.

También el de hipotecas,

que molestados nos tiene;

y las contribuciones indirectas,

que a todo el pueblo conviene.

No poner más policía

de la que está existiendo;

armar toda la milicia,

y a la instrucción prontamente.

Coples populars (1870-71).

Les revoltes són durament reprimides i gran

part dels sectors populars s’allunyaran encara

més del govern →

→ però van fer augmentar la inestabilitat

política de la monarquia.

2.- MONARQUIA D’AMADEU IDE SAVOIA (1871-73) C.- Els problemes: inestabilitat política, conflictivitat social i guerres

4.- Les revoltes i les contínues vagues i manifestacions obreres, que es succeeixen per tot el país.




Tot i les dificultats, Amadeu I vol dur a terme reformes

polítiques, però davant la negativa dels sectors econòmics

espanyols amb interessos a Cuba, es va frustrar una solució

pacífica del conflicte.

Forta inestabilitat política i incapaços de solucionar els

problemes econòmics, socials i polítics: en dos anys, durant el

seu regnat, hi haurà 6 governs i 3 eleccions o convocatòries a

Corts amb una participació escassa i gran abstenció (pocs vots

i molts en blanc), però el país continua tenint greus problemes

econòmics, n’hi ha conflictes amb els carlins, alfonsins i

continues mobilitzacions a Cuba (quintos, lleves).


Davant d’aquesta crisi governamental i privat de tot suport es

produeix l’abdicació d’Amadeu.

Cal recordar que mentre Amadeu viatjava a

Madrid per prendre possessió, el general Joan

Prim, el seu principal valedor, mor assassinat a

Madrid el 30 de desembre de 1870. La mort de

Prim provoca que la coalició governamental

(progressistes, unionistes i demòcrates) s’acabi

esquerdant, degut a les disputes entre els partits

que la formen.


Crisi final: El 10 de febrer de 1873, Amadeu, fart de la situació i de l’escàs recolzament, presenta la

seva renúncia al tron davant les Corts i se’n torna a casa (fins i tot després d’haver patit diversos

intents d’assassinats, tot i que alguns interpreten amb covardia) i va abandonar Espanya amb la

sensació de ser una país ingovernable i contrari a la monarquia democràtica, així, fracassa l’intent de

monarquia constitucional.

Acomiadament d’Amadeu I (1873)


Amadeu I no té el suport de la majoria dels partits, ni moderats ni liberals, ni església, ni noblesa, ni

burgesia, ni exèrcit. A aquesta falta de suport s’afegeix una inestabilitat permanent:

1.- Tercera Guerra Carlina (1872-76), proposa a Carles VII (al País Basc, Navarra i interior de Catalunya).

2.- En 1868, amb el “Crit de Yara” comença a Cuba la “Guerra dels Deu Anys” (1868-78), els criolls (classe

rica local) demanen la independència i volien l’abolició esclavitud, però la burguesia comercial s’oposa.

3.- Insurreccions federalistes de 1872: sectors republicans i anarquistes es revolten en diferents

llocs del país, que són durament reprimides i part sectors populars s’allunyen més del govern.

4.- Revoltes i contínues vagues i manifestacions obreres es succeeixen per tot el país.

Amadeu I vol dur a terme reformes polítiques, però negativa dels sectors econòmics espanyols

amb interessos a Cuba, es va frustrar una solució pacífica del conflicte.

Forta inestabilitat política: en dos anys de regnat, 6 governs i 3 eleccions a Corts.

Mentre Amadeu viatjava a Madrid per prendre possessió, el general Joan Prim, el seu principal

valedor, mor assassinat a Madrid (30-XII-1870) → la coalició governamental (progressistes,

unionistes i demòcrates) s’acaba esquerdant.

Crisi final: El 10 de febrer de 1873, Amadeu, fart de la situació i de l’escàs recolzament, presenta

la seva renúncia al tron davant les Corts i va abandonar Espanya amb la sensació de ser una país

ingovernable, així, fracassa l’intent de monarquia constitucional.




D.- Etapes en l’intent d’instaurar una República federal:

- Projecte de Constitució federal.

- Problemes de la República.



3.- LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA (1873-74)


Davant l’abdicació d’Amadeu I (10 de febrer 1873) i del fracàs de la monarquia constitucional, les

Corts reunides en sessió conjunta del Congrés i del Senat i, per àmplia majoria, votaren la

proclamació de la Primera República l’11 de febrer del 1873 i fou elegit president Estanislau

Figueres (republicà federal).

A.- La proclamació de la República



MORAGA

Partit Republicà

Federal

3.- LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA (1873-74) A.- La proclamació de la República

ESTANISLAO FIGUERAS

Y MORAGA

FRANCESC PI

I MARGALL

NICOLÁS

SALMERÓN

EMILIO

CASTELAR


Tot i que la majoria dels parlamentaris eren monàrquics, va ser un

diputat republicà (Francesc Pi i Margall) qui va presentar una proposició

en nom d’altres diputats republicans com Figueres, Salmerón:

“La Asamblea Nacional

asume los poderes y

declara como forma de

gobierno la República,

dejando a las Cortes

Constituyentes la

organización de esta

forma de gobierno”.


Seguidament, Emilio Castelar va pronunciar el següent discurs:

“Señores, con Fernando VII murió la monarquía tradicional; con la fuga de Isabel

II, la monarquía parlamentaria; con la renuncia de don Amadeo de Saboya, la

monarquía democrática; nadie ha acabado con ella, ha muerto por sí misma;

nadie trae la República, la traen todas las circunstancias, la trae una conjuración

de la sociedad, de la naturaleza y de la Historia. Señores, saludémosla como el

sol que se levanta por su propia fuerza en el cielo de nuestra patria”.


Després del discurs de Castelar, entre els forts aplaudiments, va ser proclamada la República

espanyola amb el següent resultat: “258 vots a favor i tan sols 32 en contra”.

“La Asamblea Nacional resume todos los poderes y declara la República como forma de gobierno de España,

dejando a las Cortes Constituyentes la organización de esta forma de gobierno. Se elegirá por nombramiento

directo de las Cortes un poder ejecutivo, que será amovible y responsable ante las mismas Cortes”.


La Primera i jove República va tenir problemes més greus per a consolidar-se, que el regnat

d’Amadeu de Savoia, degut a la desconfiança tant dels polítics com de part del poble, a més de les

intervencions hostils dels grups autoritaris del país.

B.- La feblesa de la República espanyola

Neix en un context

de crisi econòmica

greu: agrícola,

hisendística i per la

destrucció causada

per les revoltes i

guerres (Catalunya,

València, País Basc,

Andalusia,...).

3.- LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA (1873-74) B.- La feblesa de la República espanyola

Es van constituir Juntes Revolucionàries per substituir els càrrecs municipals dels ajuntaments

monàrquics.


Les classes populars es desencanten amb ella i reclamen la necessitat urgent de

canvis econòmics i socials per damunt dels polítics introduïts per la República

→ la majoria de republicans més radicals s’uniran al nou moviment obrer

(socialistes i anarquistes).



Les classes populars es desencanten amb ella i reclamen la necessitat canvis econòmics i socials per

damunt dels polítics introduïts per la República → la majoria de republicans més radicals s’uniran al

nou moviment obrer (socialistes i anarquistes).

A Andalusia: protestes dels camperols, demanant el repartiment de terres dels latifundis.

A les ciutats mobilitzacions populars (els obrers sortien als carrers), especialment a

Catalunya, reivindicant la reducció de la jornada, l’augment del salari i es va proclamar

un Estat Federal Català dins la República espanyola, aconseguint l’oposició dels

republicans unitaris a aquesta. Enfrontaments entre unitaris i federalistes.



Les classes altes (burgesia i vella noblesa), la major part de

l’exèrcit i l’església consideren amenaçada la seva situació

per la nova República i conspiren contra ella.



Les classes altes (burgesia i vella noblesa), la major part de l’exèrcit i l’església consideren

amenaçada la seva situació per la nova República i conspiren contra ella.


Sols les classes mitjanes poc nombroses (professionals liberals, intel·lectuals) recolzen realment la

República (escàs recolzament social).



No hi havia un programa de govern coherent i homogeni i la fragmentació política i discussió entre

els mateixos republicans era molt greu.



Ha de fer front a problemes greus heretats del període anterior: la Tercera Guerra Carlina (1872-

76) i a la de Cuba, revoltes socials,...


És a dir, que el context polític i econòmic era molt complex. La proclamació de la República va ser

la sortida més fàcil davant la renúncia d’Amadeu de Savoia i una solució temporal. Com que gran

part de la cambra era monàrquica, el seu suport a la República va ser una estratègia per guanyar

temps i organitzar la tornada dels borbons al tron espanyol, i per això la República va néixer amb

poques possibilitats d’èxit, que es va fer evident amb l’aïllament internacional del nou sistema.



No té el recolzament d’altres països, ni tan sols el reconeixement: sols Estats Units i Suïssa van

reconèixer a la nova República. Però, tot i així va ser rebuda amb entusiasme per les classes

populars, però exigint demandes.


Però, tot i així va ser rebuda amb entusiasme per les classes populars, però exigint demandes.


Front a les demandes del poble, el govern republicà de Pi i Margall reprimeix les revoltes, insisteix

en la dissolució de les Juntes i defensa la legalitat de l’ordre liberal burgés. Les classes populars es

distancien de la República. Malgrat la inestabilitat i una vegada pacificat el país, Pi i Margall

convoca eleccions a Corts constituents (10 de maig), guanyades pels republicans de manera àmplia,

però amb una forta abstenció del cos electoral (60%) i amb els republicans dividits.



Pi i Margall convoca eleccions a Corts constituents

(10 de maig), guanyades pels republicans de manera

àmplia, però amb una forta abstenció del cos electoral

(60%) i amb els republicans dividits.

FRANCESC PI I

MARGALL


Els republicans dividits.


Antonio Cánovas del Castillo




3.- LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA (1873-74) C.- Els partits polítics republicans

Els partits tradicionals: els moderats anomenats ara alfonsins (Cánovas del Castillo), els unionistes

(Serrano) i els progressistes (Sagasta i Ruiz Zorrilla) i els demòcrates es veuen superats pel triomf

dels republicans.



Dels demòcrates sorgiren els republicans. Els republicans s’agrupen en el

Partido Demócrata Republicano Federal, dirigit per Francesc Pi i Margall.

Per primera vegada són un grup separat del Partit Demòcrata (escissió), que

apareix després de la signatura del Pacte d’Ostende i de la revolució

Gloriosa.


MORAGA



Ideologia: federalisme (l’Estat espanyol com a pacte lliure entre els diferents territoris històrics que el

conformen, organitzat de baix cap a amunt), el Partit Republicà és antimonàrquic i defensa la forma

republicana de govern, laïcisme, anticlericalisme, antimilitarisme, defensa les reivindicacions

populars plantejades a les Juntes Revolucionàries i amplis drets democràtics i la intervenció de

l’Estat en la regulació laboral,...

Suport social: petita burgesia, professions liberals, intel·lectuals i, al principi, les classes populars

urbanes i el moviment camperol i obrer.

ESTANISLAO

FIGUERAS

Y MORAGA

FRANCESC PI I

MARGALL NICOLÁS SALMERÓN EMILIO CASTELAR


El republicanisme es divideix en dues tendències:

Divisió

Els republicans moderats o “unitaris”: de dretes, partidaris d’un un major conservadorisme social i

polític, d’un estat republicà fort i centralitzat, i contraris a les autonomies de les regions. Destaquen

Nicolás Salmerón i Emilio Castelar.

Els republicans “federals”: partidaris d’un estat republicà i descentralitzat, on les diferents regions

d’Espanya s’havien de constituir com un Estat federal, mitjançant un pacte entre municipis i

regions..., de tal manera que tinguin una autonomia front al govern central. Líders: Estanislau

Figueres i Francesc Pi i Margall. Els republicans federals es subdivideixen en 2 subgrups:

Federals

JOSÉ MARÍA DE ORENSE

Els “benèvols” de centre, contraris a l’ús de la força i les revoltes, volien una

República federada per la via parlamentària de dalt a baix (Pi i Margall).

Els “intransigents” d’esquerra, partidaris d’utilitzar la força per proclamar una

República Federal i Social a nivell provincial implantada de baix a dalt per la via

armada (José Mª de Orense).

ESTANISLAO

FIGUERAS Y

MORAGA

FRANCESC PI

I MARGALL

NICOLÁS

SALMERÓN

EMILIO

CASTELAR

3.- LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA (1873-74) D.- Etapes en l’intent d’instaurar una República federal

Durant la República (11/02/1873), la divisió entre els

republicans provoca quatre governs diferents en

menys d’un any, tingué 4 presidents en 10 mesos:

Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar.


Durant la República (11/02/1873), la divisió entre els republicans provoca quatre governs diferents

en menys d’un any, tingué 4 presidents en 10 mesos: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar.

D.- Etapes en l’intent d’instaurar una República federal

ESTANISLAO FIGUERAS

Y MORAGA FRANCESC PI

I MARGALL NICOLÁS

SALMERÓN EMILIO

CASTELAR


1.- Estanislau Figueres, primer president de la República (11 febrer 1973 –

11 juny 1973), era català i republicà federal. El dia 1 de juny de 1873 es

produeix l’obertura d’unes Corts constituents i el dia 7 la proclamació de la

República democràtica federal (president Estanislau Figueres). Les primeres

mesures foren: supressió dels consums i de les quintes. La falta de recursos i

la desorganització de l’exèrcit provocaren la dimissió de Figueres i és llavors

quan es va anomenar a Francesc de Pi i Margall president. Ell serà

l’encarregat d’elaborar la nova Constitució federal de 1873.



MORAGA




2.- Francesc Pi i Margall, el segon president (juny 1973 - juliol 1973), era

català i republicà federal. Proclamà l’Estat català (dins de la República

federal espanyola) i elabora la teoria del republicanisme amb una

Constitució federal (1873), que seguia la línea de la del 1869

(plantejament del liberalisme espanyol):


Projecte de Constitució federal de la República espanyola de 17 de juny de 1873

El cap de la República serà un president.

Corts bicamerals: Es mantindran les dues cambres (Congrés i Senat).

Llibertat de culte i separació entre església i Estat.

Àmplia declaració de drets i llibertats.

Abolició de l’esclavitud.

Supressió de quintes (lleves).

Reforma d’impostos. Abolició impostos sobre el consum.

Inici de legislació proteccionista en millores laborals: reducció

jornada laboral i control treball infantil.

Nova estructura estatal: es formarà un Estat no centralista. Espanya passà a tenir 17 Estats federals (15 a

Espanya, més Cuba i Puerto Rico) el poder emanarà de tres nivells: municipi, Estats regionals i Estat Federal. Els

Estats regionals federats tindran autonomia econòmica, administrativa i política “compatible amb l’existència

de la Nació”, poden també elaborar les seves constitucions, compatibles també amb la de l’Estat federal.

REPÚBLICA FEDERAL com a forma de l’Estat amb 383 diputats (als

350 diputats es van afegir 15 de Puerto Rico i 18 de Cuba).

La proclamació de la República federal va fer esclatar el problema cantonal.





Artículo 1º. “Componen la nación española los Estados de Andalucía Alta, Andalucía Baja,

Aragón, Asturias, Baleares, Canarias, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja, Cataluña, Cuba ,

Extremadura, Galicia, Murcia, Navarra, Puerto Rico , Valencia, Regiones Vascongadas. Los

Estados podrán conservar las actuales provincias o modificarlas, según sus necesidades

territoriales”.





FRANCESC

PI I MARGALL


Problemes de la República

1.- Problemes econòmics greus heretats de fases anteriors: crisi agrícola i hisendística (dèficit

públic).

2.- Insurrecció carlina. Durant el Sexenni esclatà la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), que

finalitza durant el regnat d’Alfons XII. Les insurreccions carlines es van convertir amb un autèntic

conflicte armat.




2.- Tercera Guerra Carlina (1872-1876) Hi haurà un domini efectiu dels carlins damunt àrees

tradicionalment carlines (Catalunya, País Basc, Maestrat).

A les zones insurrectes es

va articular un embrió

d’Estat amb el control dels

ajuntaments i diputacions

(drets forals, llengua i

institucions regionals), però

no dominaran cap ciutat

important.




2.- Carlisme.




3.- La Guerra dels Deu Anys a Cuba (1868-78), que va començar l’any 1868 amb el “Grito de

Yara”, també continua i el problema colonial a Cuba s’estenia ràpidament (baixa influència

republicana). Es tracta d’un aixecament independentista de la colònia cubana que no va triomfar.

Les autoritats de l’illa són

monàrquiques (volien la

Restauració borbònica) i,

juntament amb els

monàrquics hispans, van

obstaculitzar el programa

reformista del Sexenni i,

dins ell, de la República. Els

republicans intentaran un

acord donant-li autonomia

a Cuba i abolint l’esclavitud

en el projecte de

Constitució de 1873, però la

Constitució no és aprovada i

la guerra continua, amb un

fort cost econòmic i social.




4.- El cantonalisme o alçaments cantonals fou el conflicte més greu. Moviment federal a favor de

l’autonomia de les regions, que es va iniciar en juliol 1873, en molts llocs d’Espanya. Així, seguint la

divisió político-administrativa i federal de Suïssa, quan Francesc Pi i Margall, durant la Primera

República federal proclamà l’Estat federal a Catalunya, el federalisme és mal interpretat i moltes

ciutats i pobles s’autoproclamaren Estats federals (primer a Cartagena i després s’estengué per la

resta del litoral mediterrani), regions pràcticament independents a nivell polític, governs autònoms

i amb legislació particular a la manera dels “cantons suïssos”.




4.- Alçaments cantonals: conflicte més greu (juliol

1873), moltes ciutats i pobles s’autoproclamaren Estats

federals (primer a Cartagena...)...




4.- Alçaments cantonals: conflicte més greu (juliol 1873), moltes ciutats i pobles

s’autoproclamaren Estats federals (primer a Cartagena i després s’estengué per la resta del litoral

mediterrani), regions pràcticament independents a nivell polític, governs autònoms i amb legislació

particular a la manera dels “cantons suïssos”.




4.- Alçaments cantonals: conflicte més greu (juliol 1873), moltes ciutats i pobles

s’autoproclamaren Estats federals (primer a Cartagena i després s’estengué per la resta del litoral

mediterrani), regions pràcticament independents a nivell polític, governs autònoms i amb legislació

particular a la manera dels “cantons suïssos”.

“El 30 de junio el ayuntamiento de Sevilla

acordó transformarse en República Social. Una

semana más tarde, en Alcoy se desató una ola de

asesinatos y ajustes de cuentas al calor de una

huelga revolucionaria. Era sólo el aperitivo.

El 12 de julio se produjo la sublevación de la

base naval de Cartagena, instalándose en Murcia

una Junta Revolucionaria presidida por un tal

Antonio Gálvez, conocido como el Toñete. La

chispa no tardaría en prender por toda la Piel de

Toro. El 13 la insurrección alcanzó Valencia, el

19 Almansa y Cádiz; a finales de mes, lugares

tan distantes entre sí como Granada, Salamanca,

Córdoba o Castellón se proclamaron cantones

independientes. Pi y Margall, superado por la

realidad, dimitió, sin entender muy bien qué es

lo que pasaba.”

Mapa del conflicte cantonal en la Primera República.




4.- Cantonalisme. És un fenomen complex per part dels sectors populars, on es mesclen aspiracions

autonomistes (republicans federals intransigents) i aspiracions de revolució social inspirades per les

noves idees internacionalistes (sobretot anarquisme, però també marxisme).




4.- Cantonalisme. Ciutats cantonalistes són Cartagena, Sevilla,

Cadis, Andújar, Tarifa, Castelló, València, Salamanca…




4.- Cantonalisme.




4.- Cantonalisme. Per acabar amb la rebel·lió cantonal hagué d’intervenir l’exèrcit. Pi i Margall

dimiteix i Salmerón, el nou president, ordena una dura intervenció militar (Martínez Campos,

Pavía) en fracassar les negociacions. El cantonalisme és durament reprimit i els seus líders

condemnats a mort per Castelar, el nou president que substituirà Salmerón.




4.- Cantonalisme. Problemes de la República

Alçaments

cantonals

En juliol 1873, en molts llocs d’Espanya, quan Francesc Pi i Margall, durant la

Primera República federal proclamà l’Estat federal a Catalunya, el federalisme és

mal interpretat i moltes ciutats i pobles s’autoproclamaren Estats federals, regions

pràcticament independents a nivell polític, governs autònoms i amb legislació

particular a la manera dels “cantons suïssos”, per part dels sectors populars, influïts

pels republicans federals intransigents i pel pensament anarquista.

Pi i Margall dimiteix i Salmerón, el nou president, ordena una dura intervenció

militar (Martínez Campos, Pavía) en fracassar les negociacions.

El cantonalisme és durament reprimit i els seus líders condemnats a mort per

Castelar, el nou president que substituirà Salmerón.





5.- Altre motiu de dificultat fou l’escàs suport de l’exèrcit al projecte republicà (un exèrcit poc fidel a

la República), a més del servei militar voluntari (quintes o lleves).




6.- Obstruccionisme dels partits monàrquics (alfonsins) i divisió dels republicans (intents de cops

d’estat d’unitaris).




7.- El problema social. Durant el sexenni proliferaren molt les

idees d’esquerres, sobretot es reivindica el reconeixement del

dret d’associació, que unit a la difusió de la propaganda de

l’AIT o Primera Internacional, que va enviar a Espanya

l’anarquista Fanelli i el socialista Lafargue, provoquen, en

conseqüència, l’augment de les revoltes socials: vagues,

protestes i manifestacions, així com problemes d’ordre públic.




1.- Problemes econòmics greus heretats de fases anteriors: crisi agrícola i hisendística (dèficit).

4.- El cantonalisme o alçaments cantonals.

2.- Insurrecció carlina. Durant el Sexenni esclatà la Tercera Guerra Carlina (1872-1876).

3.- Problema colonial Cuba. 1868 amb “Grito de Yara” comença Guerra dels Deu Anys a Cuba (1868-78).

5.- Escàs suport de l’exèrcit al projecte republicà (un exèrcit poc fidel a la República), a més

del servei militar voluntari (quintes o lleves).

6.- Obstruccionisme dels partits monàrquics (alfonsins) i divisió dels republicans (intents

de cops d’estat d’unitaris).

7.- El problema social. Propaganda de l’AIT o Primera Internacional (anarquista Fanelli i

socialista Lafargue) provoquen, en conseqüència, l’augment de les revoltes socials.

Totes les qüestions anteriors, el problema cantonal, més les derrotes a Cuba i la Tercera Guerra

Carlina (1872-76), tot plegat va provocar la dimissió de Pi i Margall, que es va negar a solucionar el

conflicte per les armes i va dimitir a favor de Nicolás Salmerón.

FRANCESC

PI I MARGALL

NICOLÁS SALMERÓN

NICOLÁS SALMERÓN


3.- Nicolás Salmerón (tercer president de la República, juliol 1973 - setembre

1973), republicà unitari que va desfer la República federal i va imposar un

fort autoritarisme. Salmerón va donar per acabades les negociacions i va

sotmetre militarment el cantonalisme, la intervenció militar va acabar

ràpidament amb la insurrecció cantonalista, menys a la ciutat de Cartagena.



3.- Nicolás Salmerón (tercer president de la República, juliol 1973 - setembre 1973). L’exèrcit amb

aquesta intervenció va augmentar molt el seu protagonisme i poder (els generals es presenten com a

únics garants de l’ordre públic i barrera contra la revolució social).



3.- Nicolás Salmerón. A principis de setembre 1873, Salmeron dimiteix, ja que moralment no va

poder i es va negar a signar sentències de mort dels líders cantonals i la presidència recaurà en

Castelar (republicà unitari), la República llavors va girar cap a la dreta.



4.- Emilio Castelar (el darrer president, setembre 1973 - fins al 2 de gener

de 1874), republicà unitari. Va governar amb poders pràcticament

dictatorials, un republicanisme més conservador amb una política

d’autoritat i de força per controlar els problemes del país. Suposa una

tornada a postures unitàries i centralistes i un gir cap a la dreta.

EMILIO CASTELAR



4.- Emilio Castelar (el darrer president, 7 setembre 1973 - fins al 2 de gener de 1874). El 13 de

setembre de 1873, Castelar aconsegueix plens poders, cosa que suposa ...

Fi del federalisme.

Major poder per als militars: va reorganitzar i reforçar el paper de l’exèrcit.

Suspensió de les Corts. El Parlament romandrà tancat fins el 02 de gener de 1874.



4.- Emilio Castelar. Els diputats republicans de

centre i esquerra (Figueras, Pi i Margall, Salmerón)

censuraren el govern de Castelar i l’obliguen a

convocar les Corts per forçar la seva dimissió i

tornar al règim republicà inicial (formar un govern

de centre-esquerra).



4.- Emilio Castelar. El 2 de gener de 1874 es tornen a obrir les Corts i es du a terme una moció de

censura contra Castelar, aquest és derrotat (120 a 100), però, davant la formació del nou govern de

centre-esquerra, el dia 3 de gener el general Pavía, capità general de Castella, encapçala un cop

d’Estat.

General Manuel Pavía y

Rodríguez



4.- Emilio Castelar. El dia 3 de gener el general Pavía, capità

general de Castella, encapçala un cop d’Estat, entra a cavall al

Congrés del diputats amb la Guàrdia Civil (amb les espases treuen a

tothom fora) i dissol l’Assemblea de les Corts per la força,

instaurant una Dictadura militar [3 de gener - 29 de desembre de

1874] i Castelar va ser vençut. El cop d’Estat de Pavía acabà amb

la primera República i es va lliurar el poder al general Serrano.

General Manuel Pavía y Rodríguez


E.- República presidencialista [3 de gener - 29 de desembre de 1874]

Després del cop d’Estat de Pavía, el general Serrano governarà com a president durant tot l’any

1874, al capdavant d’una coalició d’unionistes i progressistes (com durant el govern provisional de

1868-70), que intenta instaurar un règim republicà conservador, però sense cap recolzament social.

Assumirà el poder i governarà de manera personal i dictatorial. Va decretar la dissolució de les

Corts, que ja no es tornen convocar. La República estava morta, però el seu nom es va conservar

durant tot el 1874.

General Francisco Serrano y Domínguez


3.- LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA (1873-74) E.- República presidencialista [3 de gener - 29 de desembre de 1874]

3.- LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA (1873-74) F.- La fi de l’experiència republicana, del sexenni i restauració de la monarquia

A finals de 1874, els moderats alfonsins, amb Canovas del Castillo al cap, preparen un

pronunciament per acabar amb la República i tornar a la monarquia dels Borbons, en la persona

d’Alfons XII, fill d’Isabel II.

F.- La fi de l’experiència republicana, del sexenni i restauració de la monarquia

Cánovas del Castillo redactà el Manifest de Sandhurst (Acadèmia Militar de Sandhurst, entre els

comtats de Berkshire i Surrey en Gran Bretanya), que firmà el príncep Alfons, el dia 1 de desembre

de 1874. En aquest manifest es proposava a Alfons com a rei, que en cas d’aconseguir la corona

prometia 2 coses:

Governar com un monarca constitucional (cosa que no havia fet la seva mare).

No repressaliar a ningú del Sexenni.


3.- LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA (1873-74) F.- La fi de l’experiència republicana, del sexenni i restauració de la monarquia


Després d’un any de caos, el 29 de desembre de 1874 (als 11

mesos de la república presidencialista de Serrano), el general

Arsenio Martínez Campos protagonitza un “pronunciament

militar” a Sagunt, a favor del príncep Alfons, que triomfa a

tota Espanya, arravata el poder a Serrano i restaura la

monarquia borbònica: Alfons XII és proclamat rei d’un

règim monàrquic conservador, catòlic, defensor de l’ordre

econòmic i social capitalista, i amb un sistema polític liberal.



Cánovas del Castillo (alfonsí) fou el nou president del govern. El 14 de gener de 1875, Alfons XII

arriba a Espanya com a nou rei. Acaba el Sexenni i comença la Restauració borbònica.


Lluís Felip I de França (duc

Orleans) darrer rei dels

francesos entre 1830-1848

ARBRE GENEALÒGIC DELS BORBONS

Alfons XII, fill de la reina Isabel II d’Espanya i el

seu marit , Francesc d’Assis . El fill de l’exiliada

Isabel va retornar al tron.

ARBRE GENEALÒGIC DELS BORBONS

ARBRE GENEALÒGIC

DELS BORBONS


CONCLUSIÓ. La República volia reformar l’estructura política espanyola, però va tenir

mancances com no saber abastir les necessitats dels treballadors. L’economia del moment era molt

inestable pels canvis polítics. A més, la República va comptar, des del principi, amb l’oposició per

part dels alfonsins (dirigits per Cánovas de Castillo), el carlins (Carles VII) i els federals

intransigents mitjançant alçaments cantonals.



CONCLUSIÓ. La incapacitat dels republicans en superar les seves pròpies lluites internes i fer front

als problemes de manera conjunta dugué a una inestabilitat política i al seu fracàs.


7.4.- L’ARRIBADA DE L’INTERNACIONALISME OBRER Les llibertats polítiques donades pel Sexenni (llibertat d’associació i reunió,...) va propiciar el

creixement del moviment obrer i l’entrada en Espanya de les idees obreres europees, entre elles

l’internacionalisme obrer de la Primera Internacional (socialisme i anarquisme).

Suposava la construcció de societats igualitàries, però sense enfrontar-se amb

el capitalisme mitjançant una revolució, sinó al marge d’ells, separades d’ell.

Van influir les idees de Saint-Simon, Fourier i Cabet,

plasmades, sobretot, en el cooperativisme. Socialisme

utòpic

7.4.- L’ARRIBADA DE L’INTERNACIONALISME OBRER Les llibertats polítiques donades pel Sexenni (llibertat d’associació i reunió,...) va propiciar el

creixement del moviment obrer i l’entrada en Espanya de les idees obreres europees, entre elles

l’internacionalisme obrer de la Primera Internacional (socialisme i anarquisme).

Suposava la construcció de societats igualitàries, però sense enfrontar-se amb

el capitalisme mitjançant una revolució, sinó al marge d’ells, separades d’ell.

Van influir les idees de Saint-Simon, Fourier i Cabet,

plasmades, sobretot, en el cooperativisme. Socialisme

utòpic

Destaquen el fourierista gadità Joaquín Abreu, que fundà falansteris

(cooperatives autosuficients de producció i consum), el cooperativisme de

Fernando Garrido Madrid o els nuclis saintsimonians (Monlau) i

cabetians (Terradas i Monturiol) a Barcelona

7.4.- L’ARRIBADA DE L’INTERNACIONALISME OBRER Molts treballadors creien en la República federal i les reformes

polítiques i socials, que podia dur a terme com a solució als seus

problemes des de la política. Republicanisme

federal

democràtic El desencant amb la República en veure que no aplicava aquestes

mesures va fer que aquests treballadors abraçarem les ideologies

internacionalistes: anarquisme i socialisme.

7.4.- L’ARRIBADA DE L’INTERNACIONALISME OBRER La internacional a Espanya

La Primera Internacional (AIT) arriba a Espanya de la mà de l’anarquista italià Fanelli, seguidor de

Bakunin, que en 1868 divulga les seves idees per Madrid i Barcelona i crea els primers nuclis

espanyols associats a l’AIT.


La Primera Internacional (AIT) arriba a Espanya de la mà de l’anarquista

italià Fanelli, seguidor de Bakunin, que en 1868 divulga les seves idees per

Madrid i Barcelona i crea els primers nuclis espanyols associats a l’AIT, amb

Anselmo Lorenzo i Ramon Farga Pellicer com a membres més destacats.


Aquests primers nuclis tenen una ideologia anarquista bakuninista (supressió de l’Estat i la religió,

col·lectivització dels mitjans de producció, “apoliticisme”, la vaga general com a forma de lluita,...) i

va tindre molta influència entre el proletariat català i els camperols andalusos.

En 1870 es fundà la Federación Regional Espanyola (FRE) de l’AIT al Congrés de Barcelona, amb

la vaga general com a mitjà de lluita, la revolució social com a objectiu per a acabar amb el

capitalisme i amb un caràcter “apolític” (abstenció).


En 1870 es fundà la Federación Regional Espanyola (FRE) de l’AIT al Congrés de Barcelona, amb

la vaga general com a mitjà de lluita, la revolució social com a objectiu per a acabar amb el

capitalisme i amb un caràcter “apolític” (abstenció).


El nombre de treballadors afiliats a sindicats pertanyents a l’AIT passa de menys de 20.000 en 1869 a

quasi 40.000 en 1873, sent els nuclis més importants Catalunya, València, Andalusia, Madrid i

Valladolid.


El nombre de

treballadors afiliats a

sindicats pertanyents a

l’AIT passa de menys

de 20.000 en 1869 a

quasi 40.000 en 1873,

sent els nuclis més

importants Catalunya,

València, Andalusia,

Madrid i Valladolid.


Front al corrent anarquista bakuninista majoritari, el socialisme científic o marxista serà important a

partir de 1871, quan Paul Lafargue, gendre de Marx, s’instal·la a Madrid i crea un grup marxista

encapçalat per Francisco Mora, José Mesa i Pablo Iglesias.

Aquest grup marxista és expulsat de la FRE pels anarquistes en 1872 i funda la Nueva Federación

Madrilenya a Madrid, propugnant la revolució política com a mètode per a enderrocar el capitalisme

i construir una societat socialista amb la propietat estatal dels mitjans de producció.


Les idees de la Internacional seran molt importants durant la Primera República, però en 1874 el

nou sistema de la Restauració la declararà il·legal i reprimirà, passant a la clandestinitat.

"El gobierno de la Republica ha anunciado ya que su principal propósito es asegurar el

orden y mantener en pie los fundamentos de la sociedad española, minada hasta hoy por

predicaciones disolventes y locas teorías. Resuelto a no ceder en el camino emprendido por

ningún género de consideraciones ni ante dificultades de ninguna especie, se cree en el

deber de extirpar de raíz todo germen de trastornos, persiguiendo hasta en sus mas

disimulados y recónditos abrigos a los perturbadores de la tranquilidad pública y a toda

organización que, como la llamada internacional, atente contra la propiedad, contra la familia

y demás bases sociales. En su consecuencia, el poder ejecutivo de la República ha tenido a

bien decretar lo siguiente:

Artículo 1º. Quedan disueltas desde la publicación de este decreto todas las reuniones y

organizaciones políticas en las que de palabra u obra se conspire contra la seguridad pública,

contra los altos y sagrados intereses de la patria, contra la integridad del territorio español y

contra el poder constituido.

Articulo 2º. Todas las autoridades quedan encargadas bajo su mas estrecha responsabilidad

y dentro de sus atribuciones respectivas, del cumplimiento rápido y fiel de este decreto".

Madrid 10 de enero de 1874.

El Presidente del poder ejecutivo de la republica, Francisco Serrano

TEMA 7 TERMES I PERSONATGES

Carles Maria Isidre

Llei Sàlica Mans mortes Pronunciament

Estatut Reial

Zumalacárregui Abrazo de Vergara Narváez

O’Donnell

Espartero Martínez de la Rosa Liberal moderat

Liberal progressista

Unión Liberal Bienni Liberal Bienni Progressista

Barcelona-Mataró

Alejandro Mon Llei Moyano Duc d’Ahumada

Pacte Ostende

Batalla Alcolea Joan Prim Aranzel Figueroa

Estanislao Figueres

Federalisme Serrano Emilio Castelar


Cantonalisme Arsenio Martínez Campos General Pavía

Manifest de Sandhurst

Pablo Iglesias

TEMA 7.- LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL I

INTENTS DEMOCRATITZADORS (1833-1874). EL

REGNAT D’ISABEL II (1833-1868)

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX

ÍNDEX TEMES BLOC II

(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)

(1833-1868)

(1868-1874)

(1870-1873)

(1875-1885) (1902-1931)

DICTABLANDA

(setembre 1923- gener 1930)

Tema 1 Tema 1 Tema 2

Tema 4

Tema 3

Tema 5

Tema 6

T-7

Tema 8

Tema 10

Tema 11

Tema 12

Tema 13

Tema 14

T-9: Desamortització i Moviment Obrer

Bloc I: Temes 1, 2, 3, 4 i 5

Bloc II: Temes 6, 7, 8 i 9

Bloc III: Temes 10, 11, 12, 13 i 14 T-6

T1 (M1 preromans, M2 2a GPúnica -juny11/A-, M3 Hispània).

T2 (M4 s. XI, cristians i Al-Andalus, M5 expansió ss. XIII-XIV, M6, conquesta Illes Balears).

T3 (M7 territoris RRCC després de conquesta Granada).

T4 (M8 possessions Carles V, M9 possessions Felip II, M10 G30anys, Pau Westfalia i Pirineus -setembre11/A-).

T5 (M11 Tractat Utrecht, GSuccessió, Felip V).

T6 (M12 Guerra Francès).

T7 (M13 GCarlistes -juny12/A-).

T10 (M14 GMarroc -juny10/B; setembre12/A-).

T11 (M15 eleccions 31).

T12 (M16 alçament juliol 36, M17 territoris abans batalla Ebre).

T13 (M18 migracions anys 60, M19 descolonització Àfrica -set10/B-).

T14 (M20 mapa autonòmic amb via accés autonomia).



REVOLUCIONARI

Història Espanya



Edat contemporània

BLOC II – Tema 8/3 A

HISTÒRIA D’ESPANYA Història Espanya



LA PRIMERA RESTAURACIÓ

BORBÒNICA (1875-1898)

Edat contemporània

TEMA 7. C. SEXENNI. AMADEU SAVOIA. I REPÚBLICA.

Education

Transcript of TEMA 7. C. SEXENNI. AMADEU SAVOIA. I REPÚBLICA.