Temari

1.- El dret administratiu. Concepte. Fonts del dret administratiu. Principis d’actuació de l’Administració pública. IntroduccióLa complexitat característica de l’Administració pública i del dret que la regula, explica que els esforços per definir aquestes institucions hagin arribat a resultats més aviat modestos. D’acord amb una definició clàssica, s’ent én per dret administratiu aquella part del dret públic que té per objecte l’organització, els mitjans i l’activitat de les administracions públiques i les relacions jurídiques entre aquestes i altres subjectes (Zanobini). Com a nota complementària es pot d estacar que es tracta d’un dret relativament recent, que va sorgir com a conseqüència de les revolucions constitucionals —i, en particular, de la francesa— de la fi del segle XVIII i que va créixer i es va desenvolupar a l’Europa continental, a diferència del sistema anglosaxó del common law, on no existeix inicialment aquesta branca del dret. El concepte s’acaba de perfilar amb l’enumeració de les característiques pròpies del dret administratiu (García de Enterría). S’assenyala, en aquest sentit, que el dr et administratiu: a) és el «dret estatutari» de les administracions públiques, en el sentit que constitueix el conjunt de normes —l’«estatut»— que s’aplica a l’organització, els mitjans i l’activitat d’una classe molt peculiar de persones jurídiques (les administracions), a les quals sostreu del «dret general»;b) forma part del dret públic i presenta una íntima vinculació amb el dret constitucional (ja que totes les institucions juridicoadministratives estan marcades per la regulació bàsica del poder i la llibertat continguda en la Constitució); c) és, així mateix, el «dret comú» a les administracions públiques, en el sentit que ha de resoldre totes les qüestions que les afecten, és autosuficient i pot cobrir les seves pròpies llacunes basant -se en els principis generals, igualment propis; d) persegueix un equilibri —difícil, però possible— entre els privilegis de l’Administració (el conjunt de poders, nombrosos i incisius, que l’ordenament li atribueix per assolir els interessos generals) i les garanties dels ciutadans (o posicions jurídiques de defensa per assegurar que aquells poders s’exerceixen de manera regular i legítima); i e) exigeix, per regla general, la presència d’una administració pública com a condició d’aplicació, ja sigui de manera aïllada (normes d’organització), ja sigui en relacions jurídiques diverses amb els ciutadans (relació juridicoadministrativa prototípica) o amb altres administracions (relacions interadministratives). L’amplitud del dret administratiu, el fet que sigui un dret fugaç i canviant (Gamero) i la tendència a fugir de la seva aplicació (fugida al dret privat), són altres elements per aprofundir en el seu coneixement.El concepte d’Administració pública encara presenta més problemes. Tanmateix, és important determinar quan ens trobem amb una entitat que mereix aquest qualificatiu, perquè d’això depenen el dret aplicable (el dret administratiu o un altre), els drets dels ciutadans i els òrgans jurisdiccionals que els han de garantir (la jurisdicció contenciosa administrativa o una altra). Històricament, s’han succeït diverses teories, com les que identifiquen l’Administració amb una funció o amb una organització. La tesi dominant és la que estableix el concepte d’ Administració a partir de la nota de la personalitatjurídica pública (García de Enterría), tot subratllant que, per al dret administratiu,l’Administració pública és, abans que res, un subjecte de dret, un subjecte que fa declaracions de voluntat, que contracta, que és titular de potestats, drets i obligacions, que és titular d’un patrimoni, que està subjecte a responsabilitat jurídica i que pot ser enjudiciat pels tribunals. Així, podem definir l’Administració com aquella organització pública dirigida pel Govern, amb el qual forma el poder executiu, dotada de perso nalitat jurídica i amb caràcter servicial. L’Administració té caràcter servicial —és «vicària»—, perquè constitueix una organització instrumental subordinada a la direcció del Govern i actua amb plena submissió a la llei i al dret per a la consecució dels interessos generals (art. 103 CE). D’altra banda, l’ús del terme Administració, en singular, s’ha d’entendre com una síntesi convencional, ja que és evident l’existència d’un sistema de pluralitat d’administracions (estatal, autonòmica, local) i de diverse s classes d’administracions dins de cada nivell de govern (territorial, institucional, corporativa). Finalment, cal tenir en compte que l’equació entre Administració pública i dret administratiu es trenca en determinats casos («aplicació instrumental» del dret administratiu —art. 1.3 LJCA—, «actes polítics» o de Govern —art. 2a LJCA— i «fugida del dret administratiu»).El principi de legalitat sorgeix amb l’estat liberal i constitueix la manifestació primària i essencial de l’estat de dret. A la Constituc ió espanyola, que el consagra solemnement, la subjecció a la llei i a l’ordenament jurídic en general es fa explícita tant per als poders públics en general com per a l’Administració en particular (art. 1.1, 9.1, 9.3, 103.1 i 106.1 CE). A diferència dels c iutadans, aquesta no pot fer tot allò que la llei no prohibeix (vinculació negativa a la llei), sinó que requereix apoderaments legals concrets per part d’aquesta (principi de vinculació positiva), especialment en el cas d’actuacions desfavorables o restri ctives de drets. Aquesta idea s’expressa tècnicament en el concepte de potestat.La potestat administrativa és aquella situació de poder que habilita el seu titular per imposar conductes a terceres persones, de manera unilateral, mitjançant la constituci ó, la modificació o l’extinció de relacions jurídiques o mitjançant la modificació de l’estat material de coses existent. Es tracta d’un poder efectiu, atribuït directament per l’ordenament, previ i independent de qualsevol relació jurídica. En qualsevol c as, l’exercici d’aquest poder no es fa en benefici propi, sinó en interès d’altri (en el cas de l’Administració, en benefici dels interessos generals), i resta sotmès a les condicions establertes per la llei i al control judicial.Les potestats es classif iquen d’acord amb el criteri de qui n’és el titular (públiques o privades), d’acord amb el seu objecte o contingut (reglamentàries, expropiatòries, sancionadores, disciplinàries, etc.) i d’acord amb la seva forma d’atribució (la situació normal consisteix en una atribució per llei —heteroatribució—, de manera expressa i amb un objecte específic, però també es donen els supòsits contraris, més problemàtics: atribució per reglament —autoatribució—, de manera implícita i amb un contingut més genèric). Aquesta també desemboca en una distinció fonamental, en funció que l’Administració no disposi de marges d’actuació o d’apreciació en l’exercici del poder que té conferit (potestats reglades) o sí que disposi d’aquests marges d’apreciació subjectiva, amb la qual cosa serà legítim que opti per diverses solucions, igualment vàlides (potestats discrecionals). Aquestes potestats no poden desembocar en l’adopció de solucions arbitràries, però signifiquen

TEMARI ST FRUITOS 1

un risc evident per als drets i interessos dels ciutadans i una major dificultat de control judicial. Per aquest motiu, s’ha bastit una autèntica bateria de mitjans de control de la discrecionalitat administrativa, a partir de la idea bàsica que mai no pot existir una potestat plenament discrecional i de la distinció entre aquestes potestats i els anomenats conceptes jurídics indeterminats (bona fe, urgència, interès públic, etc.). Aquests conceptes se sosté— no confereixen una llibertat interpretativa a l’Administració, sinó que remeten a una única solució justa en cada cas (o hi ha bona fe o no n’hi ha, etc.). El control de la discrecionalitat administrativa s’articula a través del control dels elements reglats presents en tota potestat (existència de la potestat, ens i òrgan competent, procediment que cal seguir) i, en particular, de la seva finalitat (l’exercici de la potestat per a una finalitat diferent de la prevista per la norma atributiva condueix a la «desviació de poder»: art. 63 LRJPAC i 70.2 LJ), del control dels fets determinants (realitat material que justif ica l’exercici de la potestat) i del control a través dels principis generals del dret. En l’àmbit doctrinal continua viva una encesa polèmica entre els partidaris d’incrementar el control judicial de les potestats discrecionals (García de Enterría, Fernán dez) i els qui sostenen que aquest capteniment desembocaria en una substitució il·legítima del criteri de l’Administració pel criteri dels jutges (Parejo, Sánchez Morón).EsquemaI. El dret administratiu1.1. Concepte1.2. CaracterístiquesII. L’Administració pública2.1. Concepte2.2. L’Administració com a persona jurídica2.3. Configuració constitucional2.3.1. L’Administració en l’estat social i democràtic de dret2.3.2. La pluralitat d’administracions públiquesIII. El principi de legalitat3.1. Origen històric. L’estat liberal de dret3.2. La vinculació positiva de l’Administració a la llei i al dretIV. Les potestats administratives4.1. Concepte de potestat administrativa4.2. Classes de potestats4.3. L’atribució legal de potestats a l’Administ ració4.4. Potestats reglades i potestats discrecionals4.5. El control judicial de la discrecionalitat administrativa4.5.1. Discrecionalitat i conceptes jurídics indeterminats4.5.2. El control dels elements reglats. La desviació de poder4.5.3. El control dels fets determinants4.5.4. El control a través dels principis generals del Dret4.5.5. La polèmica doctrinal sobre el control judicial de la discrecionalitat

EsquemaII. El dret administratiu1. Concepte2. Les fonts del dret administratiu2.1. La Constitució2.2. El tractat internacional2.3. La llei i les normes del Govern amb força de llei2.4. El reglament2.5. El costum2.6. Els principis generals del dret2.7. Les fonts indirectes: la jurisprudència i la doctrinaI. L’Administració pública: concepte i principis

II. El dret administratiu1. ConcepteEl dret administratiu és, en síntesi, el conjunt de normes jurídiques que regulen els privilegis de l’activitat de l’Administració i el control d’aquesta activitat. Constitueix una branca del dret públic perquè les normes del dret administratiu, a diferència de les normes de dret privat, tenen com a subjecte o destinatari una part de l’Estat, l’Administració pública, de manera que no es poden entendre i no ho són mai sense aquesta presència. Aquesta afirmació és certa amb dos matisos:

a) L’Administració pública pot fer servir o formar part de relacions jurídiques regulades per normes no administratives, per normes de dret privat. Són normes de dret privat les que tenen com a destinataris tots els subjectes en general, tant si són persones físiques, jurídiques o administracions públiques (per exemple, les normes que regulen la propietat, les obligacions i els contractes), tot i que algunes només es poden aplicar a les persones físiques (per exemple, les normes sobre matrimoni i família). Per tant, el que és decisiu en la dualitat dret públic-dret privat no és la possibilitat de l’aplicació, sinó la destinació de la norma.

TEMARI ST FRUITOS 2

b) La forma en què una norma administrativa té com a destinatari una administració pública admet diverses varietats:- Normes que tenen com a destinatari únic i preferent l’Administració pública, com és el cas de les normes que regulen l’organització administrativa, l’efectivitat i l’aplicació de les quals no reclamen la presència de cap altre subjecte.- Normes adreçades a l’Administració en què l’aplicació i l’efectivitat depenen de la presència simultània dels administrats o ciutadans. En són exemples les normes que regulen els contractes administratius o l’expropiació forçosa, els impostos o els serveis públics. Aquestes normes sempre comporten la intervenció d’una administració pública i també la d’un particular: el contractant, l’expropiat, el contribuent o l’usuari del servei.- Normes els destinataris més directes de les quals són els particulars o administrats i que inclouen una funció vigilant de l’Administració per garantir-ne l’efectivitat. Atribueixen a l’Administració una potestat sancionadora o arbitral a fi de vetllar per l’obligació dels particulars de complir-les.Pertanyen a aquest grup, entre d’altres, les normes de regulació de preus o d’horaris comercials, adreçades als compradors i als venedors o als propietaris d’establiments comercials.2. Les fonts del dret administratiuLes fonts del dret administratiu, i del dret en general, són les formes, previstes i regulades primer al Codi civil i ara també a la Constitució, de crear, de produir, les normes jurídiques, en aquest cas les normes que pertanyen a aquesta branca del dret. La Constitució no regula les fonts d’una manera metòdica però sí d’una manera estructurada, i organitza les fonts dins un sistema, el sistema de fonts, que les ordena, les jerarquitza i els assigna la posició i el valor dins el conjunt. La funció d’organització del sistema de fonts és exercida per dos principis informadors bàsics reconeguts per la Constitució:

a) El principi de jerarquia, que preveu l’article 9.3 de la Constitució, segons el qual una font o norma preval sobre una altra segons el rang o el nivell de l’autoritat o de l’òrgan de què provingui.L’ordenació vertical de les fonts, de conformitat amb aquest principi, comporta la subordinació estricta entre elles, de manera que la norma superior sempre deroga la norma inferior i la inferior és nul·la quan contradiu la norma superior.

b) El principi de competència o de distribució de matèries, que comporta, d’una banda, que siguiatribuïda a un òrgan o un ens concret la potestat de produir normes en unes matèries determinades o de dictar un tipus específic de normes i, de l’altra, que en siguin exclosos la resta d’òrgans creadors de normes jurídiques. El principi de competència, en primer lloc, actua com a regla complementària o límit del principi de jerarquia, perquè una norma superior preval sobre una altra d’inferior només quan l’òrgan que ha dictat la superior té atribuïda la competència corresponent. I, en segon lloc, determina la vigència d’àmbits competencials que esdevenen, dins un únic ordenament jurídic, ordenaments o subsistemes jurídics, propis, per exemple, de les comunitats autònomes (lleis i reglaments autonòmics) o de les corporacions locals (ordenances i bans municipals). La vulneració d’un àmbit competencial per una norma d’un altre subsistema, o per una norma del mateix subsistema però dictada per un òrgan diferent del competent, en determina la nul·litat (per exemple, una norma de l’Estat adreçada a modificar-ne una d’una comunitat autònoma és nul·la, i el mateix passa a l’inrevés).Les fonts del dret, en especial del dret administratiu, són, per ordre de jerarquia, les següents:

2.1. La ConstitucióLa Constitució és la primera de les fonts, la norma que preval i que s’imposa a totes les altres. Malgrat que la Constitució inclou una taula de valors materials que han d’informar tota la producció normativa (entesa així, la Constitució només seria operativa de manera indirecta o mediata, mitjançant les normes inferiors que els poders públics generen segons aquells valors), és una norma jurídica d’aplicació directa i immediata per a tots els operadors del dret (ciutadans, funcionaris i poders públics); primer, perquè la Constitució vincula a tots els ciutadans i els poders públics (art. 9.1 de la Constitució), especialment en matèria de drets fonamentals, i, segon, perquè els jutges i els tribunals han d’aplicar i interpretar totes les normes jurídiques segons els preceptes i els principis constitucionals, d’acord amb la interpretació que resulti de les sentències del Tribunal Constitucional, que és l’intèrpret suprem de la Constitució. La transcendència d’aquest plantejament rau en el dret de tot particular, en les relacions amb altres particulars o amb l’Administració, d’exigir el compliment dels preceptes de la Constitució i, si s’escau, d’al·legar-los davant els jutges i els tribunals per restablir la situació alterada com a conseqüència d’haver estat infringits.

2.2. El tractat internacionalÉs l’acord que l’Estat espanyol subscriu amb altres països sobirans i que esdevé font del dret un cop hagi estat publicat al Butlletí Oficial de l’Estat. És la norma jurídica immediatament subordinada a la Constitució i immediatament superior a la llei en l’ordre de jerarquia de les fonts. Subordinada a la Constitució perquè la formalització d’un tractat internacional que inclogui estipulacions contràries exigeix la reforma prèvia de la Constitució; i superior a la llei perquè un tractat internacional modifica qualsevol llei contrària i no pot ser modificat per cap llei posterior, sinó només segons la forma prevista al tractat o d’acord amb les normes generals del dret internacional.

2.3. La llei i les normes del Govern amb força de lleiLa llei és una norma d’origen parlamentari (prové de les Corts Generals de l’Estat o dels parlaments de les comunitats autònomes) subordinada a la Constitució i al tractat internacional. Tots els ciutadans, els funcionaris i els jutges estan obligats a aplicar-la, i només pot ser anul·lada pel Tribunal Constitucional, a petició, entre d’altres, dels jutges que dubten de la constitucionalitat de la llei que han d’aplicar.La vigència del principi de competència determina que la llei presenti diferents tipologies com a font del dret:– Lleis estatals, que són lleis ordinàries i lleis orgàniques. Les ordinàries són les aprovades pel procediment habitual i per majoria simple (la meitat més u del nombre de membres presents) de les dues cambres de les

TEMARI ST FRUITOS 3

Corts Generals (Congrés i Senat). Les orgàniques són les que fan referència a matèries a les quals la Constitució atorga una transcendència especial, i per aquest motiu han de ser aprovades per majoria absoluta (la meitat més u del nombre total dels membres, presents i no presents) del Congrés, sense que sigui exigida cap majoria especial en el tràmit davant el Senat. Són lleis orgàniques, per exemple, les que regulen els drets fonamentals, el règim electoral general i els estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes.– Lleis autonòmiques, que, a més d’estar subordinades jeràrquicament a la Constitució i al tractat internacional, ho estan també a l’Estatut d’autonomia respectiu.Les normes del Govern amb el mateix rang i la mateixa força que la llei són el decret llei i el decret legislatiu. El decret llei, que només pot ser aprovat pel Govern de l’Estat i únicament en els casos de necessitat urgent i extraordinària, no pot afectar determinades matèries (les institucions bàsiques de l’Estat, els drets i els deures dels ciutadans, el règim de les comunitats autònomes o el dret electoral general) i exigeix sempre que sigui ratificat amb posterioritat pel Congrés. El decret legislatiu, que pot ser aprovat tant pel Govern de l’Estat com pel d’una comunitat autònoma, consisteix en una norma que o bé desenvolupa els principis d’una llei prèvia (anomenada llei de bases) dictada amb aquesta finalitat de desplegament posterior pel Govern (la norma dictada és llavors un text articulat), o bé refon en un sol text el contingut de diverses lleis d’acord amb l’autorització prèvia atorgada de manera expressa pel Parlament mitjançant llei ordinària (la norma dictada és llavors un text refós).

2.4. El reglamentEl reglament o disposició administrativa de caràcter general, la font més important del dret administratiu tant en termes de quantitat com de transcendència en la regulació de l’activitat de l’Administració, és qualsevol norma escrita de rang inferior a la llei dictada per una administració pública. Tots els ciutadans, funcionaris i jutges estan obligats a aplicar-lo, però pot ser inaplicat i anul·lat pels jutges i els tribunals, a iniciativa dels ciutadans o per ells mateixos, si consideren que és contrari a qualsevol de les normes superiors en l’ordre de jerarquia.La subordinació del reglament a la llei està fonamentada en el principi de reserva de llei, que té dues manifestacions:– La reserva material de llei, que comprèn un conjunt de matèries que només poden ser regulades per una norma amb rang de llei.– La reserva formal de llei, que significa que, a més de les matèries reservades, la llei pot regular-ne qualsevol altra, la qual cosa comporta que sigui derogat el reglament corresponent o, si no n’hi ha, que cap reglament no pugui regular aquesta matèria amb posterioritat; s’entén que el rang de la matèria s’ha elevat, s’ha congelat en un nivell superior (congelació de rang).La relació entre l’activitat normativa i qualsevol altra actuació de l’Administració (actes administratius) està fonamentada en l’anomenat principi d’ inderogabilitat singular dels reglaments, segons el qual l’Administració no pot desconèixer ni contradir cap reglament en una actuació concreta amb un particular, ni fins i tot en el supòsit que l’actuació concreta la dugui a terme un òrgan administratiu jeràrquicament superior a l’òrgan que va aprovar el reglament.

2.5. El costumÉs el conjunt de normes deduïdes del comportament antic i reiteratiu de l’Administració i dels administrats. Només es pot aplicar quan manca una llei o un reglament aplicable. L’acceptació del costum com a font del dret administratiu està avalada per la mateixa legislació administrativa, que preveu el costum com a norma per regular determinades matèries (per exemple, el règim municipal de nuclis de població molt petits). Diferents del costum són les pràctiques i els precedents administratius, que no són normes jurídiques sinó actes administratius perquè provenen del comportament només de l’Administració, no tenen prou antiguitat ni reiteració i no obliguen l’Administració més enllà de motivar o justificar un canvi de criteri.

2.6. Els principis generals del dretSón les conviccions ètiques o jurídiques de la societat i que, per aquest motiu, esdevenen els valors materials bàsics de l’ordenament jurídic, del conjunt de normes jurídiques. És una font no escrita (tot i que molts d’aquests principis han estat incorporats a les lleis i fins i tot a la Constitució) aplicable a manca de qualsevol altra i que, a més, fixa les pautes d’interpretació de qualsevol norma jurídica. En són exemples el principi de bona fe i de confiança legítima en les relacions entre l’Administració i els particulars, o el principi de no-arbitrarietat dels poders públics.

2.7. Les fonts indirectes: la jurisprudència i la doctrinaLes sentències dels jutges i els tribunals contenciosos administratius (en especial, del Tribunal Suprem i dels tribunals superiors de justícia de les comunitats autònomes) i la doctrina dels autors especialitzats són fonts indirectes perquè no contenen normes jurídiques, sinó que ajuden a interpretar-les i a crear-ne de noves. Han tingut una importància cabdal en la formació del dret administratiu.

I. L’Administració pública: concepte i principisL’Administració pública és una organització complexa de l’Estat integrada per un conjunt heterogeni d’òrgans ordenats jeràrquicament, mitjançant la qual l’Estat executa, actua, presta serveis i omple de continguts concrets les finalitats genèriques de l’Estat previstes a la Constitució.És l’Administració pública la que permet a l’Estat, en aplicació de la Llei, autoritzar, prohibir, limitar, sancionar, expropiar, contractar, ordenar, inspeccionar, concedir, fomentar i prestar serveis (hospitals, escoles, jardins, carreteres, etc.). En aquesta activitat, l’Administració es relaciona amb altres persones, fonamentalment amb els

TEMARI ST FRUITOS 4

ciutadans, i té, per això, personalitat jurídica, com també en té qualsevol particular; és una persona jurídica, és a dir, un subjecte amb drets i obligacions.Són exclosos de la noció d’Administració pública les organitzacions o els poders públics de l’Estat la funció específica dels quals és crear el dret (Corts Generals, parlaments autonòmics) o garantir-lo (jutges i tribunals), i que no tenen personalitat jurídica perquè no en necessiten per dur a terme aquestes funcions. El que en resta esdevé el concepte d’Administració pública, que integra:

a) L’Administració de base territorial, que inclou, en primer lloc, l’Administració de l’Estat, que depèn del Govern i la formen els diversos ministeris, secretaries d’Estat, sotssecretaries, direccions generals, sotsdireccions, serveis, seccions, negociats i l’organització perifèrica (delegacions del Govern, subdelegacions del Govern a les províncies, direccions provincials). En segon lloc, l’Administració de les comunitats autònomes, que depèn del Govern de cada comunitat autònoma, i la composició i l’estructura de la qual és similar a la de l’Estat. I, finalment, l’Administració local, que comprèn els municipis i les províncies, en tot el territori de l’Estat, i també, si n’hi ha, entitats d’àmbit territorial inferior al municipal, les comarques o altres agrupacions de municipis, les àrees metropolitanes i les mancomunitats de municipis. Els integrants o els gestors de l’Administració local ho són perquè els escullen directament els ciutadans, a diferència dels gestors de les administracions estatal i autonòmica, que ho són perquè constitueixen una part del Govern, del qual depenen, en la funció d’executar la llei. És a dir, l’Estat i les comunitats autònomes tenen Administració, mentre que les corporacions locals són Administració.

b) L’Administració institucional, que fa referència als diversos organismes especialitzats (organismes autònoms o entitats públiques), de nombre molt elevat, creats per una administració territorial, de la qual depenen, per dur a terme determinades funcions públiques específiques amb règim d’autonomia.

c) L’Administració corporativa, de la qual formen part els col·legis professionals, les cambres oficials (de comerç, indústria i navegació), les cambres agràries, les confraries de pescadors i les federacions esportives, que són associacions de particulars que gestionen certes finalitats públiques, a més defensar els interessos privats dels membres que les integren.

Els articles 103 i 106 de la Constitució preveuen els principis informadors bàsics de l’organització i l’actuació de l’Administració pública, i són els següents:

a) Caràcter vicarial o servicial de l’Administració. L’Administració, a diferència del Parlament, no representa ningú, sinó que actua sempre amb objectivitat i d’acord amb els interessos generals de la societat, és a dir, que sempre ha d’actuar amb una finalitat d’interès públic.

b) Vinculació al principi de legalitat. A diferència dels particulars, que, d’acord amb el principi de llibertat, poden fer tot allò que la llei no prohibeix, per a l’Administració regeix el principi contrari: només pot fer allò que la Llei li permet o l’autoritza a fer.

c) Atribució d’un conjunt de potestats i privilegis, que és conseqüència de la finalitat d’interès públic que justifica l’activitat de l’Administració. Entre les potestats, destaquen la potestad reglamentària (potestat de dictar normes jurídiques, de rang inferior a les lleis del Parlament, és clar), la potestat expropiadora, la potestat sancionadora i la potestat recaptadora. I entre els privilegis, destaca l’anomenada autotutela de l’Administració, segons la qual l’Administració, a diferència dels particulars, pot imposar obligacions de compliment immediat i executar-les de manera forçosa, si s’escau, en contra fins i tot de la voluntat del particular que n’és el destinatari, sense que calgui en cap cas la intervenció dels tribunals.

d) Control de l’activitat de l’Administració. Com que sempre hi ha la possibilitat que l’Administració s’excedeixi, incompleixi les prescripcions legals o entri en col·lisió amb els drets i els interessos dels particulars, cal un sistema de garanties i mecanismes de control judicial: l’activitat de l’Administració està subjecta a rigoroses prescripcions, s’ha d’atenir a un procediment taxat i, per verificar que s’adiu a la legalitat vigent, està sotmesa, com a mecanisme de garantia, a un sistema de recursos davant la mateixa Administració i davant els tribunals.

TEMARI ST FRUITOS 5

2.- L’acte administratiu: concepte, classes i elements de l’acte administratiu. IntroduccióL’activitat de l’Administració es pot analitzar des d’una perspectiva material, atenent la seva incidència sobre els drets i inter essos dels particulars (activitat de limitació, prestacional, de foment, etc.), o des d’una perspectiva formal, centrada en el vehicle o el producte final de l’actuació administrativa. Des d’aquesta perspectiva, l’activitat jurídica de l’Administració es c oncreta, en alguns casos, en actuacions de carácter bilateral o multilateral (contractes, convenis) i, la majoria de les vegades, en actuacions de caràcter unilateral, que tenen per objecte la creació de normes (reglaments) o l’aplicació de normes de rang legal o reglamentari (actes administratius).En una definició clàssica, s’entén per acte administratiu tota declaració de voluntat, de judici, de coneixement o de desig, realitzada per l’Administració en exercici d’una potestat administrativa diferent de la potestat reglamentària (Zanobini). D’aquest concepte, cal excloure’n, en conseqüència, les activitats que no consisteixin en una declaració intel·lectual (com l’activitat material o tècnica), les actuacions administratives subjectes al dret privat, les declaracions o els actes d’aplicació que no provinguin de l’Administració (actes jurídics d’altres poders públics o dels ciutadans), els negocis jurídics bilaterals (convenis i contractes) i els reglaments. Aquests darrers, pel seu caràcter normatiu, s’inc orporen a l’ordenament jurídic i són susceptibles de múltiples aplicacions, mentre que els actes administratius, desproveïts de força normativa, es limiten a aplicar les normes i s’exhaureixen amb aquesta aplicació.Els actes administratius (resolucions p er les quals es realitza un nomenament, s’atorga una autorització, es concedeix una subvenció, s’acorda una expropiació, s’imposa una sanció, etc., o declaracions administratives de judici —informes, dictàmens—, de coneixement —inscripcions registrals, anotacions, certificacions, aixecaments d’actes— o de desig —peticions d’un òrgan a un altre) constitueixen el producte jurídic més abundant en el dret administratiu i són una de les figures en què es concreta l’activitat més característica de les administrac ions públiques quan exerceixen potestats públiques.La utilitat d’aquesta categoria abstracta i sintètica rau en la possibilitat de bastir un règim jurídic comú (principis, elements, requisits, forma de producció i d’exteriorització, règim d’impugnació) i d’aplicar-lo en bloc a un gran conjunt d’actuacions típiques de l’Administració. Aquest règim general es troba establert principalment en la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (LRJPAC).Els actes administratius es poden classificar d’acord amb diversos criteris, entre altres, segons l’administració que els dicta (comunitaris, estatals, autonòmics, provincials, municipals, institucionals), segons la manera com s’expressen (expressos, tàcits, presumptes), segons el nombre de destinataris (singulars, generals, plurals), segons el contingut (favorables, desfavorables), segons la funció que acompleixen dins delprocediment (resolutoris, de tràmit), segons la impugnabilitat en l a via administrativa (esgoten la via administrativa, no esgoten la via administrativa) i segons la possibilitat que tenen de ser impugnats (ferms, no ferms).L’acte administratiu està format per diversos elements: subjectius, materials i formals.Entre aquests darrers, la motivació té un valor especial (art. 54 LRJPAC), perquè exterioritza les raons que serveixen de fonament a la decisió administrativa i que, per tant, permeten el control de la causa de l’acte i del procediment que s’ha seguit per adoptar-lo.L’Administració té l’obligació general de dictar una resolució expressa en tots els procediments i de notificar -la, tant si el procediment s’ha iniciat d’ofici com si s’ha iniciat a sol·licitud de la persona interessada (art. 58 LRJPAC). Si transcor re el termini de què disposa l’Administració per resoldre i notificar la decisió, i no ho fa, es produeix el silenci administratiu (art. 43 LRJPAC), tècnica que consisteix a atorgar efectes estimatoris (silenci positiu) o desestimatoris (silenci negatiu) a les pretensions dels sol·licitants. Actualment, es preveu una clàusula general a favor del silenci positiu, però les excepcions legals a aquesta regla són força rellevants. El fet que un acte sigui exprés o presumpte (produït per silenci) i, en aquest dar rer cas, estimatori o desestimatori, té conseqüències importants, ja que varien la capacitat de l’Administració per apartar -se’n, la posició del ciutadà afectat i els terminis d’impugnació. Els actes obtinguts per silenci es poden fer valer tant davant l’Administració com davant de qualsevol altra persona física o jurídica, pública o privada, i es poden acreditar per qualsevol mitjà de prova, incloent-hi la certificació, que la persona interessada pot sol·licitar i que l’Administració ha d’emetre en un termini màxim de quinze dies.L’ordenament parteix de la presumpció de validesa dels actes administratius i de la seva eficàcia immediata des que es dicten (art. 57.1 LRJPAC). Tanmateix, la Llei també preveu règims d’eficàcia diferents (eficàcia demorada, su spesa, retroactiva). En particular, l’eficàcia sempre resta demorada a la notificació (personal, postal o electrònica) a les persones interessades de tots aquells actes que afectin llurs drets o interessos, notificació que en alguns casos es pot substituir per la publicació oficial de l’acte (art. 58-61 LRJPAC).Sobre l’executivitat, cal tenir en compte que és un dels trets més significatius de la posició jurídica de l’Administració. L’acte administratiu es considera títol suficient per a l’execució, i l’Administració la pot dur a terme sense requerir, en principi, l’auxili judicial. L’enumeració i el règim general dels mitjans d’execució forçosa (constrenyiment sobre el patrimoni, execució subsidiària, multa coercitiva, compulsió sobre les persones) es troben igualment a la LRJPAC (art. 94 -100). L’autorització judicial és necessària, en canvi, quan l’execució forçosa dels actes requereix l’entrada en el domicili de les persones interessades.L’adequació dels actes administratius a l’ordenament es valora d’acord amb la teoria de les nul·litats, que determina que els actes que infringeixen l’ordenament han de ser sancionats amb la pèrdua de la seva validesa i eficàcia. Aquesta teoria distingeix dos tipus de vicis: els determinants de la nul·litat de ple dret i els determinants de l’anul·labilitat (art. 62-67 LRJPAC). Els supòsits que determinen la nul·litat de ple dret es troben recollits en l’article 62 LRJPAC, que els defineix de manera més aviat restrictiva. I és que, per regla general, el

TEMARI ST FRUITOS 6

dret administratiu únicament respon als vicis de legalitat dels actes afirmant la seva anul·labilitat. Això es dedueix del caràcter genèric que presenta l’article 63 LRJPAC, segons el qual són anul·lables els actes de l’Administració que incorrin en qualsevol infracció de l’ordenament jurídic, incloent-hi la desviació de poder (tret que, per la gravetat de la infracció legal, calgui considerar –los nuls de ple dret). Les diferències entre l’un i l’altre règims són notòries, particularment pel que fa a les possibilitats de defensa dels particulars. En determinats supòsits, l’incompliment de terminis o de requisits formals es consideren simples irregularitats o actes invalidants, és a dir, no determinen ni la nul·litat ni l’anul·labilitat de l’acte.La nul·litat i l’anul·labilitat dels actes administratius es complementa amb un conjunt de preceptes destinats a garantir una interpretació restrictiva dels vicis (intransmissibilitat, conversió, conservació i validació). La validació (art. 67 LRJPAC) és l’acte administratiu per mitjà del qual s’esmenen els vicis d’un acte administratiu anterior.Com que la nul·litat és un vici irreparable, només poden ser objecte de validació els actes anul·lables.EsquemaI. Concepte i classes d’acte administratiu1.1. Concepte i diferències amb altres actes i negocis jurídics1.2. Classes1.2.1. Segons l’administració que els dicta (comunitaris, estatals, autonòmics, provincials, municipals, institucionals)1.2.2. Segons el contingut que inclouen (favorables, desfavorables o de gravamen)1.2.3. Segons la manera com s’expressen (expressos, tàcits, presumptes)1.2.4. Segons la posició que ocupa l’acte en el procediment administratiu (resolutoris, de tràmit)1.2.5. Segons la impugnabilitat en la via administrativa (esgoten la via administrativa , no esgoten la via administrativa)II. Elements de l’acte administratiu2.1. Elements subjectius2.1.1 Autoritat administrativa2.1.2. Destinatari de l’acte2.2. Requisits de l’acte administratiu2.2.1. Pressupòsit de fet2.2.2. Finalitat2.2.3. Motivació2.3. Contingut2.3.1. Elements reglats2.3.2. Elements discrecionals2.4. Elements formals2.4.1. Procediment2.4.2. Forma de manifestació de l’acte administratiuIII. El silenci administratiu3.1. Obligació de resoldre i de notificar. Terminis3.2. El silenci administratiu en els procediments iniciats a instància de les persones interessades: el silenci positiu com a regla general i els supòsits de silenci negatiu3.3. La vinculació de l’Administració al sentit del silenci3.4. El silenci administratiu en els procediments iniciats d’ofici3.5. Acreditació i certificació d’actes presumptesIV. Eficàcia de l’acte administratiu: principis generals4.1. La regla general de l’eficàcia immediata dels actes administratius4.2. Eficàcia demorada i retroactivi tat dels actes4.3. Suspensió de l’eficàcia4.4. El requisit de la notificació o publicació dels actes4.4.1. Destinataris4.4.2. Contingut i termes de la notificació4.4.3. Forma en què s’ha de realitzar i classes de notificació4.4.4. Supòsits de publicació de l’acte administratiuV. Executivitat de l’acte administratiu5.1. Concepte d’executivitat5.2. L’execució forçosa dels actes administratius: requisits5.3. Mitjans d’execució forçosa5.3.1. Constrenyiment sobre el patrimoni5.3.2. Execució subsidiària5.3.3. Multa coercitiva5.3.4. Compulsió sobre les personesVI. Invalidesa dels actes administratius6.1. La teoria de les nul·litats6.1.1. La nul·litat absoluta o de ple dret6.1.2. La nul·litat relativa o anul·labilitat6.1.3. Les irregularitats no invalidants6.2. Limitació dels efectes dels vicis dels actes administratius6.3. Referència especial a la validació dels actes anul·lables

TEMARI ST FRUITOS 7

CONCEPTE I CLASSES. ELEMENTS. LA MOTIVACIÓ I LA FORMA

EsquemaI. L’acte administratiu: concepte i classes

1. Concepte2. Classes

II. Elements1. Element subjectiu2. Element objectiu3. Element teleològic4. Element formal

III. La motivació i la forma

I. L’acte administratiu: concepte i classes1. ConcepteLa doctrina defineix l’acte administratiu com qualsevol declaració de voluntat, de judici, de coneixement o de desig realitzada per l’Administració en l’exercici d’una potestat administrativa diferent a la potestat reglamentària.De la definició d’acte administratiu es poden extreure les notes següents:L’acte administratiu és una declaració intel·lectual. Per tant, s’han d’excloure les activitats exclusivament materials.El contingut de l’acte administratiu pot estar integrat pels tipus de declaració següents:

Una declaració de voluntat (p. ex., resolucions finals dels procediments). Una declaració de judici (p. ex., informes, dictàmens). Una declaració de desig (p. ex., propostes o peticions d’un òrgan administratiu a un altre). Una declaració de coneixement (p. ex., certificacions, diligències).

La declaració ha de procedir de l’Administració. S’exclouen del concepte d’acte administratiu els actes dels administrats, tot i que produeixen efectes conforme al dret administratiu (p. ex., la presa de possessió d’una plaça per un funcionari nomenat prèviament).Està regulat pel dret administratiu. No tots els actes que l’Administració duu a terme són actes administratius, els actes administratius s’han de diferenciar dels actes de l’Administració, els quals estan sotmesos a altres branques de l’ordenament jurídic.La potestat administrativa exercida en l’acte ha d’ésser diferent de la potestat reglamentària: amb els reglaments, l’Administració dicta actes que innoven l’ordenament jurídic, mentre que amb la producció d’un acte administratiu l’Administració es limita a aplicar l’ordenament jurídic.2. Classes d’actes administratiusS’han fet classificacions molt diverses dels actes administratius. Les més significatives són les següents:a) Actes resolutoris o definitius i actes de tràmit. Aquesta distinció es basa en la funció diferent que compleixen els actes en el si d’un procediment administratiu. Així, els actes resolutoris són els que posen fi a un procediment i resolen sobre el fons de l’afer, mentre que els actes de tràmit són tots els que es produeixen al llarg del procediment, per preparar la resolució final (p. ex., informes, propostes, etc.).La distinció entre actes de tràmit i actes resolutoris és molt important, pel que fa a la impugnació. Els actes resolutoris poden ser impugnats en via administrativa o contenciosa; mentre que els actes de tràmit, en general, no són impugnables separadament, llevat dels anomenats actes de tràmit qualificats, que són els que decideixen directament o indirectament l’afer, determinen la impossibilitat de continuar el procediment o produeixen indefensió o perjudici irreparable dels drets o interessos legítims (art. 107.1 LRJAPC).b) Actes favorables i actes de gravamen. Els actes favorables són els que amplien el patrimoni jurídic de l’administrat, li reconeixen drets o facultats, o l’alliberen d’un deure o limitació. Els actes de gravamen, en canvi, restringeixen el patrimoni jurídic de l’administrat, li imposen obligacions o càrregues, o li redueixen drets o llibertats.c) Actes que posen fi a la via administrativa i actes que no posen fi a la via administrativa. Distinció que serveix per establir quins actes són susceptibles de recurs d’alçada davant l’òrgan superior jeràrquic i quins no ho són, perquè esgoten la via administrativa.

Els actes que posen fi a la via administrativa són els que poden ser impugnats davant de l’Administració només mitjançant el recurs potestatiu de reposició i, excepcionalment, amb el recurs extraordinari de revisió, o davant la jurisdicció contenciosa administrativa. Amb caràcter general, es preveuen a l’article 109 LRJPAC. En l’àmbit de la Generalitat, s’ha de tenir en compte l’article 85 de la Llei 13/1989.

Els actes que no posen fi a la via administrativa són els que almenys són susceptibles de recurs d’alçada davant del superior jeràrquic de l’òrgan que els va dictar.

d) Actes reglats i actes discrecionals. Els actes discrecionals no han de ser entesos com els actes dictats per l’Administració amb absoluta i plena llibertat i no subjectes a cap tipus de control per part dels tribunals. La diferència entre actes reglats i actes discrecionals és que en els actes discrecionals, l’Administració, a l’hora de decidir sobre determinats elements, té un marge de llibertat i de lliure valoració que no es dóna, en canvi, en els actes reglats. En tot cas, determinats elements de qualsevol acte estan reglats i, per tant, almenys, pel que fa a aquests elements, és possible el control judicial.Actes expressos, tàcits i presumptes

TEMARI ST FRUITOS 8

Acte exprés. En l’acte exprés hi ha una exteriorització clara i inequívoca de la manifestació de la voluntat, del judici, del desig o del coneixement.

Acte tàcit: no hi ha una clara manifestació externa, però davant de la conducta administrativa es presumeix raonablement l’existència d’una voluntat que produeix efectes jurídics.

Acte presumpte: no hi ha ni una manifestació concreta ni una conducta a les quals es pugui atribuir un determinat sentit que respongui a una interpretació racional. En l’acte presumpte, davant l’incompliment per part de l’Administració de l’obligació de resoldre els procediments, el significat de la conducta administrativa el fixa de forma expressa l’ordenament jurídic, el qual presumeix l’existència d’un acte administratiu. És quan parlem del silenci administratiu

II. ElementsD’acord amb la regulació de l’acte administratiu que fa la Llei 30/1992 als articles 53 i següents, es pot parlar dels següents grans elements de l’acte administratiu:

Element subjectiu. Element objectiu. Element teleològic. Element formal.

1. Element subjectiuL’acte administratiu només pot ser produït per una administració pública, que ha de ser titular de la potestat que permet dictar l’acte. La norma de competència determina quins són els actes que cada òrgan concret pot dictar. Cal, doncs, que l’acte emani de l’Administració i, en concret, de l’òrgan que sigui competent i, a més, cal que la persona o les persones que actuen com a titulars de l’òrgan hagin estat investits vàlidament.Cal, també, que la persona o les persones que integren l’òrgan no estiguin afectades en el cas concret per una causa d’abstenció o de recusació i hagin dictat l’acte d’acord amb les condicions legals prescrites.2. Element objectiuCom s’ha fet referència en parlar de la definició de l’acte administratiu, el contingut és una declaració de voluntat, de judici, de desig, etc. El motiu d’aquesta declaració pot ser un comportament (de l’administrat, d’una altra administració, d’un altre òrgan, etc.), un fet, un bé, una situació jurídica o la mateixa organització administrativa. L’acte administratiu es dicta quan es dóna el pressupòsit de fet previst a la norma que atorga la potestat per dictar-lo. En el moment que hi ha aquest pressupòsit de fet, hi ha la raó justificadora de l’acte, la circumstància que justifica que un acte administratiu es dicti.Cal que el motiu de l’acte sigui possible, lícit, determinat o determinable, i idoni per a la consecució de les finalitats que pretén assolir. L’acte administratiu no és més que el resultat de l’exercici d’una potestat. En la mesura que l’ordenament atribueix a qualsevol potestat una finalitat (la consecució de l’interès públic), l’acte administratiu dictat en exercici d’aquesta potestat ha de permetre satisfer aquesta necessitat.3. Element teleològicL’acte sempre ha d’intentar aconseguir una finalitat pública, la que va determinar l’atorgament de la potestat exercida. Si s’aparta d’aquesta finalitat, l’acte està viciat de desviació de poder.4. Element formalEls elements formals que ha de reunir un acte són els següents:Quant a la producció de l’acte, s’ha de produir seguint el procediment legalment establert. Pel que fa a la forma externa de manifestació de l’acte, la regla general és que els actes administratius s’han de produir o consignar per escrit. Si més no, la Llei (art. 55.1 LRJPAC) preveu que els actes administratius poden no tenir forma escrita quan la naturalesa exigeixi o permeti una altra forma més adequada d’expressió i de constància.Finalment, quant al contingut, alguns actes han de ser motivats, és a dir, han d’exterioritzar les raons de fet i de dret per les quals s’han dictat.

III. La motivació i la formaPel que fa a la forma dels actes administratius, es remet a l’apartat anterior, referent als elements formals de l’acte. En aquest punt, cal referir-se a la forma, quant al contingut de l’acte, concretament a la motivació dels actes administratius.Motivar l’acte administratiu significa fer públiques les raons de fet i de dret en les quals es basa una determinada decisió i reconduir la decisió presa a una regla de dret que l'autoritza.La finalitat de la motivació és fer possible el control o la fiscalització jurisdiccional dels actes de l’Administració, establint la relació de causalitat necessària entre els antecedents de fet, la legislació aplicable i la decisió adoptada.L’article 54.1 LRJPAC estableix els supòsits en què s’han de motivar els actes administratius.S’ha de tenir en compte que l’acceptació d’informes o dictàmens serveix de motivació de la resolució, quan s’incorporin al seu text (art. 89.5 LRJPAC).D’altra banda, l’article 79.2 de la Llei 13/1989 estableix la necessitat de motivació dels actes administratius resolutoris.

Els actes que limiten els drets subjectius o interessos legítims. Els actes que resolen procediments de revisió d’ofici d’actes administratius, recursos administratius,

reclamacions prèvies a la via judicial i procediments d’arbitratge. Els actes que se separin del criteri seguit en actuacions precedents o del dictamen d’òrgans consultius. Els acords de suspensió d’actes i d’adopció de mesures provisionals en el procediment.

TEMARI ST FRUITOS 9

Els acords d’aplicació de la tramitació d’urgència o d’ampliació de terminis. Els actes dictats en exercici de potestats discrecionals. Els actes que hagin de motivar-se en virtut de disposició legal o reglamentària expressa.

L’EFICÀCIA I VALIDESA DELS ACTES ADMINISTRATIUS

EsquemaI. L’eficàcia de l’acte administratiu

1. L’eficàcia dels actes administratius2. Excepcions a l’eficàcia immediata dels actes administratius

i. Eficàcia demoradaii. Retroactivitatiii. Cessació temporal de l’eficàcia: la suspensió

II. La notificació i la publicació1. La notificació

i. La notificació com a condició d’eficàciaii. Requisits

2. La publicacióIII. Invalidesa dels actes administratius

1. Actes nuls de ple dret2. Actes anul•lables3. La convalidació

IV. La utilització de mitjans tècnics en el procediment administratiu

I. L’eficàcia de l’acte administratiu1. L’eficàcia dels actes administratius L’article 57.1 de la Llei 30/1992, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (LRJPAC) estableix com a regla general que «els actes de les administracions públiques subjectes al dret administratiu es presumeixen vàlids i produeixen efectes des de la data en què es dicten, llevat que s’hi disposi altrament». Aquest precepte estableix una presumpció de validesa, que permet que l’acte desplegui tots els possibles efectes mentre no se’n demostri la invalidesa i es trasllada al particular la càrrega d’impugnar-ho per la via administrativa o contenciosa administrativa, segons que calgui, si vol obtenir-ne l’anul•lació i frenar-ne l’eficàcia.Presumpció que només opera mentre no es demostri i es declari la invalidesa de l’acte. Per tant, els actes administratius produeixen efectes, i es considera com si fossin conformes a l’ordenament jurídic i són d’obligat compliment. D’aquesta manera, es trasllada a la persona interessada la càrrega d’impugnar l’acte en via administrativa o contenciosa administrativa, segons escaigui, si vol obtenir-ne l'anul•lació.2. Excepcions a l’eficàcia immediata dels actes administratiusLa regla general de l'eficàcia immediata dels actes administratius admet les excepcions següents:2.1. Eficàcia demoradaSupòsits en què l’eficàcia queda demorada:

Quan l’acte ho estableixi així (art 57.1 LRJPAC). (Per exemple l’acte pot establir un termini per a la seva eficàcia: atorgament d’una autorització d’obertura d’un establiment a partir del dia 15 de novembre de 2002.)

Quan així ho exigeixi el contingut de l’acte. Es tracta dels supòsits en què l’acte, per la naturalesa pròpia, no pot produir efectes sense la producció d’un requisit posterior. Així, per exemple, el nomenament d’un funcionari no adquireix eficàcia fins a l’acte de presa de possessió (art. 57.2 LRJPAC).

Quan l’eficàcia estigui supeditada a la notificació o la publicació (art. 57.2 LRJPAC). Quan l’eficàcia estigui supeditada a l’aprovació superior de l’acte (art. 57.2 LRJPAC). Quan els actes tinguin caràcter sancionador no seran eficaços fins que posin fi a la via administrativa

(art. 138.3 LRJPAC).2.2. Retroactivitat La retroactivitat implica l’anticipació de l’eficàcia de l’acte administratiu a un moment anterior al de la seva adopció. Està regulada a l’article 57.3 LRJPAC: «Excepcionalment, es pot atorgar eficàcia retroactiva als actes quan es dictin en substitució dels actes anul•lats, i, així mateix quan produeixin efectes favorables a l’interessat, sempre que els supòsits de fet necessaris existeixin ja en la data a la qual es retrotregui l’eficàcia de l’acte i aquesta no lesioni drets o interessos legítims d’altres persones.»Així, d’acord amb la regulació de la LRJPAC, es podrà atorgar eficàcia retroactiva als actes administratius quan:

Un acte administratiu sigui anul•lat, i en substitució, se’n dicti un segon. Aquest segon, que serà de data posterior a la de l’acte administratiu anul•lat, retraurà els seus efectes a la data en què fou dictat el primer dels actes administratius anul•lats. Així, per exemple, quan es va denegar l’autorització per poder exercir una activitat i posteriorment s’estima el recurs interposat contra aquesta denegació.

Un acte administratiu produeix efectes favorables a la persona interessada, sempre que es produeixin els requisits següents:

TEMARI ST FRUITOS 10

o Que els supòsits de fet necessaris existeixin ja en la data a la qual es retregui l’eficàcia de l’acte.

o Que la retroactivitat no lesioni drets o interessos legítims d’altres persones.Per exemple, quan es nomena un funcionari amb efectes econòmics retroactius, des del moment en què aquest nomenament es podia haver produït.2.3. Cessació temporal de l’eficàcia: la suspensióLa suspensió de l’acte, que es pot acordar per via administrativa o via jurisdiccional, és una mesura de caràcter cautelar i provisional: si l’acte es declara finalment vàlid, reapareix l’eficàcia temporalment suspesa; però si l’acte finalment és declarat invàlid o és revocat, l’eficàcia de l'acte cessa definitivament.La interposició de recursos administratius i del recurs contenciós administratiu, llevat dels supòsits en què una disposició estableixi el contrari, no suspèn l’eficàcia i l’execució de l’acte impugnat. Es tracta d’evitar que l’activitat de l’Administració orientada per principi a satisfer l’interès general, pugui resultar paralitzada en perjudici d’aquest interès públic per la simple oposició d’un particular. No obstant això, l’Administració i els òrgans jurisdiccionals contenciosos en poden acordar la suspensió en determinats supòsits.En via administrativa, l’Administració pot acordar, d’ofici o a instància de part, la suspensió d’un acte administratiu en els casos següents:

En via de recurs administratiu i quan concorren les causes que estableix l’article 111.2 LRJPAC. «en el cas que aquesta execució pugui causar perjudicis d’impossible o difícil reparació». «que la impugnació es fonamenti en alguna de les causes de nul•litat de ple dret establertes per l’article

62.1LRJPAC. Si no es resol expressament la sol•licitud de suspensió en els 30 dies següents a l’entrada al registre

de l’òrgan amb competència per decidir, l’execució de l’acte s’entén suspesa (art. 111.3 de la LRJPAC). En procediment de revisió d’ofici, quan s’ha iniciat el procediment de revisió d’ofici, l’òrgan competent

per a dictar resolució podrà suspendre l’execució si l’acte pot causar perjudicis de difícil o impossible reparació (art.104 LRJPAC).

Quan ho estableixi l’ordenament jurídic.En via jurisdiccional els òrgans judicials de l’ordre contenciós administratiu podran acordar, com a mesura cautelar, la suspensió de l’acte administratiu impugnat (art 130.1LJCA).

II. La notificació i la publicació1. La notificació1.1. La notificació com a condició d’eficàciaLa notificació i la publicació constitueixen una condició jurídica per tal que l’acte sigui eficaç. La Llei 30/1992 imposa el deure de comunicar a les persones interessades «les resolucions o actes administratius que afectin els seus drets o interessos».La notificació consisteix en un acte administratiu pel qual s’informa les persones interessades del contingut i de la naturalesa d’altre acte que els afecta, i dels mecanismes jurídics de què disposen per reaccionar contra l’acte notificat.D’aquesta definició es desprèn la naturalesa de la notificació: aquesta no forma part de l’acte notificat sinó que el segueix. Per tant, la notificació o publicació poden afectar la vinculació o la subjecció de l’Administració a l’acte, però no a l’existència o la validesa d’aquest.La notificació és un nou acte administratiu que té dos efectes: d’una banda, constitueix una condició per a l’eficàcia dels actes administratius que afecten els drets o els interessos dels interessats, i, de l’altra, actua com a requisit perquè transcorrin els terminis d’impugnació de l’acte notificat.1.2. Requisitsa) Requisits subjectiusQui practica la notificació? La LRJPAC no concreta quin subjecte ha de practicar la notificació; per tant la podrà practicar l’òrgan que va dictar l’acte, l’inferior jeràrquic o el funcionari a qui se li encomani.A qui s’ha de practicar la notificació? A les persones a les quals les resolucions i els actes administratius notificats n’afecten els drets i els interessos (art 58.1 LRJPAC).Les persones interessades podran designar a l’efecte de les notificacions un representant, cas en el qual les notificacions que se li facin seran enteses com a fetesEn el cas de notificació telemàtica, la persona interessada ha de facilitar l’adreça electrònica on vol que es practiqui la notificació, i aquesta s’entendrà practicada, a tots els efectes legals, en el moment en què es produeixi l’accés al seu contingut en l’adreça electrònica.b) Requisits objectiusEls requisits objectius responen a quin és el contingut que ha de tenir la notificació. Qualsevol notificació d’acord amb l’article 58.2 de la LRJPAC ha de tenir el contingut següent:

El text íntegre de la resolució o acte. La indicació de si l’acte notificat és definitiu o no en via administrativa. L’expressió de recursos que siguin procedents, sense perjudici que les persones interessades puguin

aportar, si s’escau, qualsevol altre que estimin procedent. Especificació de l’òrgan davant del qual s’han de presentar els recursos. El termini per recórrer.

Si la notificació conté el text íntegre de l’acte i omet algun dels altres requisits, l’efecte es produeix a partir de la data en què la persona interessada dugui a terme actuacions que impliquin el coneixement del contingut i l’abast de la resolució o l’acte objecte de la notificació o resolució, o interposi qualsevol recurs que sigui procedent.


c) Requisits de l’activitatLa notificació s’ha de tramitar dins del termini de 10 dies a partir de la data en què l’acte s’ha notificat. L’incompliment d’aquest termini d’acord amb la jurisprudència és una simple irregularitat que no afecta la validesa de la notificació.Pel que fa a la manera en què s’ha de practicar la notificació d’acord amb l’article 59.1 de la LRJPAC, les notificacions s’han de practicar per qualsevol mitjà que permeti tenir constància:

De la recepció feta per part de la persona interessada o del seu representant. De la data, identitat i contingut de l’acte notificat.

A aquest efecte s’ha de tenir en compte el Reial decret 1829/1999, de 3 de desembre, pel qual es regula la prestació de serveis postals i en concret els articles 39-44 del reglament esmentat.En aquest apartat cal fer una referència especial a la Llei 24/2001, de 27 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l’ordre social que, afegint un nou apartat 3 a l’article 59, preveu la possibilitat de fer la notificació a través de mitjans telemàtics.La notificació s’ha de lliurar a la persona interessada o al representant que aquesta hagi designat a l’efecte. Si la persona interessada no hi és en el moment de lliurar la notificació i aquesta s’efectua en el seu domicili, se’n pot fer càrrec qualsevol persona que es trobi en el domicili i en faci constar la identitat.Quan la notificació es practiqui per mitjans telemàtics es lliurarà a l’adreça electrònica facilitada a aquest efecte per la persona interessadaDavant la impossibilitat de lliurament, s’haurà de fer constar aquesta circumstància en l’expedient, juntament amb el dia i l’hora en què s’ha intentat la notificació.La notificació s’ha de repetir una sola vegada i en una hora diferent un dels tres dies següents. Si un cop més no es pot lliurar la notificació, se’n fa la publicació.d) Rebuig de la notificacióSi la persona interessada o el seu representant rebutja la notificació d’una actuació administrativa, s’ha de fer constar en l’expedient, i s’han d’especificar les circumstàncies de l’intent de notificació; el tràmit es considera efectuat i se segueix el procediment.Pel que fa a la notificació per mitjans telemàtics que introdueix la Llei 24/2001, la notificació s’entén practicada en el moment en què s’accedeix al contingut a l’adreça electrònica designada per la persona interessada.La notificació s’entendrà rebutjada, amb els efectes indicats en l’apartat anterior, quan hi ha constància de la recepció de la notificació a l’adreça electrònica i transcorrin 10 dies naturals sense que s’accedeixi al contingut.2. La publicacióLa publicació dels actes administratius substitueix la notificació i té els mateixos efectes en els casos següents:

Quan els actes tinguin com a destinataris una pluralitat indeterminada de persones. Quan l’Administració consideri que la notificació efectuada a una sola persona interessada és

insuficient per garantir la notificació a tots, o quan ho aconsellin raons d’interès públic. En aquest cas, la publicació, més que substituir, complementa la notificació, que haurà de fer-se en tot cas.

Quan es tracta d’actes integrants d’un procediment selectiu o de concurrència competitiva de qualsevol tipus.

Quan així ho estableixin les normes reguladores de cada procediment o quan ho aconsellin raons d’interès públic apreciats per l’òrgan competent.

III. Invalidesa dels actes: actes nuls i actes anul•lablesUn acte administratiu és invàlid quan infringeix l’ordenament jurídic. Segons la importància i la transcendència del vici de què es tracti, es pot parlar de graus d’invalidesa diferent: nul•litat de ple dret i anul•labilitat.Així doncs, en el dret administratiu es distingeixen dues classes d’invalidesa: la nul•litat de ple dret (art. 62 LRJPAC) i l’anul•labilitat (art. 63.1 LRJPAC). D’altra banda, hi ha infraccions simples que no gaudeixen de transcendència invalidatòria, com per exemple l’actuació de l’Administració fora del termini establert, llevat que el termini establert sigui essencial (art. 63.3 LRJPAC).1. Actes nuls de ple dretEls supòsits d’actes administratius nuls de ple dret es troben taxativament enumerats a l’article 62.1 de la LRJPAC. Es pot dir que constitueixen un numerus clausus:1. «Els actes de les administracions públiques són nuls de ple dret en els casos següents:

Els que lesionen els drets i les llibertats susceptibles d’empara constitucional. Aquests drets són els que recullen els articles 14-29 CE, i també el dret a l’objecció de consciència (art.30.2 CE).

Els dictats per un òrgan manifestament incompetent per raó de la matèria o del territori. Els que tenen un contingut impossible. Els que són constitutius d’infracció penal o que es dicten a conseqüència d’aquesta. Els dictats prescindint totalment i absolutament del procediment establert legalment o de les normes

que contenen les regles essencials per a la formació de la voluntat dels òrgans col•legiats. Els actes expressos o presumptes contraris a l’ordenament jurídic pels quals s’adquireixen facultats o

drets quan no es tenen els requisits essencials per adquirir-los. Qualsevol altre que s’estableixi expressament en una disposició amb rang de llei.

2. També són nul•les de ple dret les disposicions administratives que vulneren la Constitució, les lleis o altres disposicions administratives de rang superior, les que regulen matèries reservades a la llei, i les que estableixen la retroactivitat de disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals.»


L’acte nul de ple dret no es pot convalidar, és a dir, no es pot corregir el defecte per fer-lo eficaç. La convalidació només és operant en els actes anul•lables. El consentiment de la persona afectada tampoc no pot reparar o convalidar l’acte nul.

La falta d’impugnació de l’acte nul dins del termini establert no el fa inatacable. L’article 102.1 LPC confirma el que s’acaba de dir. Segons aquest precepte:«Les administracions públiques, en qualsevol moment, per iniciativa pròpia o a sol•licitud de l’interessat (...) declararan d’ofici la nul•litat de ple dret dels actes administratius que hagin posat fi a la via administrativa o que no hagin estat recorreguts en termini, en els supòsits previstos en l’article 62.1.» (És a dir, els actes nuls de ple dret.)

Aquest precepte consagra el caràcter imprescriptible de l’acció de nul•litat que la persona interessada pot exercir en qualsevol moment, amb posterioritat, per tant, a l’acabament dels terminis normals del recurs (vegeu el tema 27, Revisió d’ofici).

L’article 102 LPC destaca un altre dels efectes de la nul•litat de ple dret en permetre que pugui ser declarada, fins i tot, d’ofici; és a dir, sense necessitat de petició per part interessada. En efecte, l’essència de la nul•litat de ple dret consisteix en la transcendència general. La gravetat dels vicis que la determinen va més enllà del pur interès de la persona a la qual afecta, i repercuteix sobre l’ordre general. Per això precisament, el consentiment de la persona interessada no convalida l’acte nul, ja que ningú no pot consentir eficaçment un aspecte que sobrepassa l’esfera individual pròpia i s’inclou en l’àmbit de l’interès general.

2. Actes anul•lables En tots els altres casos en què els actes administratius infringeixin l’ordenament jurídic, els actes administratius seran anul•lables.L’anul•labilitat s’estableix per l’ordenament en benefici exclusiu del particular afectat per l’acte viciat. Per això, es reconeix al particular la possibilitat de reaccionar contra aquest i de sol•licitar la declaració de nul•litat de l’acte. Si no es produeix aquesta reacció del particular, l’ordenament es desentén del vici, que d’aquesta manera es considera purgat d’acord amb el principi de seguretat jurídica amb el qual es considera incompatible el manteniment d’una situació de provisionalitat perllongada.Per les mateixes raons, la mateixa Llei permet la convalidació dels actes anul•lables si es corregeixen els vicis que tenen. La convalidació produirà efectes a partir de la data en què aquesta es produeixi (art. 67 LRJPAC).Els actes anul•lables es poden impugnar mitjançant recurs administratiu d’alçada en el termini d’un mes, si no posen fi a la via administrativa, o bé mitjançant el recurs administratiu de reposició en el termini d’un mes, o el recurs contenciós administratiu, en el termini de dos mesos, si posen fi a la via administrativa.Contràriament al que estableix l’article 102 respecte dels actes nuls de ple dret, els actes anul•lables no poden ser revisats d’ofici per l’Administració, que només podrà declarar-los lesius per a l’interès públic i acudir als jutges i tribunals contenciosos perquè els revisi (art. 103 de la Llei 30/1992, modificat per la Llei 4/1999. Vegeu el tema 27: Revisió d’ofici). El que sí que pot fer sempre l’Administració és revocar en qualsevol moment els seus actes no declaratius de drets i els de gravamen, en els termes de l’article 105 de la Llei 30/1992.Els actes anul•lables es defineixen a l’article 63 LRJPAC amb una formulació general: «Són anul•lables els actes de l’Administració que incorrin en qualsevol infracció de l’ordenament jurídic.» L’anul•labilitat dels actes administratius queda limitada entre dos nivells: per dalt, els vicis que determinen la nul•litat de ple dret de l’article 62; per sota, les irregularitats no invalidants a què es refereixen els números 2 i 3 de l’article 63.3. La convalidacióLa presumpció de validesa dels actes administratius es tradueix en un principi favorable a la conservació d’aquests que dóna lloc a la tècnica de la convalidació.Això significa que els actes administratius anul•lables poden ser convalidats per l’Administració, si s’esmenen els vicis que tenen (art. 67.1 LRLPAC). Per exemple: la consolidació de la incompetència jeràrquica perquè ha estat ratificat per l’òrgan superior, i la consolidació de la manca d’autorització per a l’atorgament d’aquesta per part de l’òrgan competent (art. 67. 3 i 4).Els actes de consolidació només produeixen efectes des de la seva data, si no és que es donen els supòsits que justifiquen l’atorgament d’una eficàcia retroactiva en els termes de l’article 57.3 (actes favorables).


3.- Documents administratius més habituals: la instàncies, el certificat, l’anunci, l’informe, la resolució i la notificació.

En les actuacions administratives, que es materialitzen mitjançant allò que s’anomena expedient, sovintegen una sèrie de documents que, pel fet d’esser habituals, solen adequar-se a unes pautes i estructures determinades, tot respectant sempre les formes i els continguts mínims establertes per les lleis de procediment.Entre els documents més habituals a l’àmbit administratiu, poden assenyalar-se els següents:

1 La instancia:Es, potser, el document més habitual perquè es la forma corrent amb el que el ciutadà es dirigeix a l’Administració, en la qual el peticionari li demana una determinada actuació o concessió.L’estructura més normal d’una instància es aquesta:

a) Encapçalament, amb el nom, DNI (CIF si es una entitat) i l’adreça del peticionari amb les dades indispensable per fer-li arribar la contestació

b) b) Cos o nucli, que sol començar amb la forma “exposa” que conte l’exposició de les raons o dels motius que justifiquen la petició.

c) c) Sol·licitud, que comença amb les formes “demana” o “sol·licita” (més recomanables que “suplica”) i on s’inclou la petició concreta pròpiament dita.

d) d)Peu, que compren la datació (població, dia, mes i any), la signatura del peticionari i l’autoritat o centre a que va dirigida, amb el tractament que s’escaigui.

A la instancia, s’hi poden acompanyar, i en algun casos es imprescindible fer-ho, els documents que calgui per acreditar, justificar o completar allò que es demana.

2. El certificatEs també un dels documents més corrents en tot els àmbits administratius, alhora que més importants per la seva projecció externa, El certificat o la certificació pot ser definit com el reconeixement oficial i per escrit d’un fet o d’una situació. En la forma més habitual té aquesta estructura:

a) Encapçalament, amb el nom i cognoms i càrrec de qui lliura el certificat.b) Certificació pròpiament dita, que inclou el fet o la situació concreta que s’acredita o reconeix mitjançant

el certificat.c) Peu, que inclou una formula final bastant estandarditzada (I perquè costi signo aquest certificat) en la

qual, de vegades, s’hi afegeix la finalitat de l’expedició del document (...a l’efecte de ...) seguida de la datació i signatures de qui certifica i de l’autoritat que n’atorga el vist-i-plau.

En l’Administració municipal, gairebé tots els certificats son lliurats pel secretari i son freqüents els d’empadronament, de pobresa, de qualificació urbanística, de resolucions municipals, ets.

3 L’anunciConegut també pel nom d’edicte, es el document mitjançant el qual l’Administració compleix el tràmit d’informació pública així ho requereix la normativa per a determinats expedients, actes o acords, a fi d’assabentar-ne els interessats o ciutadans en general, o perquè puguin examinar-los i presentar-hi suggeriments, reclamacions o al·legacions dins d’un termini determinat. Normalment es publiquen als diaris oficials (BOE; BOP; DOGC) i al tauler d’edictes de la Casa consistorial i, en determinats casos, també en diaris d’informació general.No te cap estructura predeterminada, per be que cal fer-hi constar clarament l’expedient objecte de l’anunci, l’oficina o centre on pot examinar-se i en el seu cas el termini per presentar al·legacions, que segons l’art. 86.2 de la Llei 30/92 de 26 de novembre, de règim jurídic de les Administracions públiques i del procediment administratiu comú, no pot ser inferior a 20 dies.

4 L’informeEs un document previ a la fase de resolució d’un expedient, normalment emès per un òrgan consultiu o assessor, que té la finalitat de facilitar elements de judici a l’òrgan decisori perquè pugui adoptar la resolució més encertada. Els informes poden ser preceptius o facultatius, segons sigui obligatori o no demanar-los, i al seu torn els preceptius es classifiquen en vinculants o no vinculants, segons que l’òrgan decisori hagi o no d’acceptar-ne necessàriament les conclusions. Com a regla general, els informes es consideren facultatius i no vinculants.Una modalitat important dels informes són les proposes de resolució, conegudes també per dictàmens, que s’emeten immediatament abans de prendre la decisió, i que segons l’art. 175 del Reglament d’Organització, Funcionament i Règim Jurídic de les Corporacions Locals, han de contenir:

a) una exposició clara i succinta dels fets.b) Les disposicions legals aplicables i una al·legació raonada de la doctrina jurídica que sigui d’aplicació.c) Resolució o part dispositiva que es proposa.

Dins de l’àmbit administratiu local, se sol reservar la denominació de dictamen per a les propostes de resolució que els titulars de les delegacions i les comissions informatives eleven als òrgans decisoris (Alcaldia, Junta de Govern Local i Ple de l’Ajuntament).


5. La resolucióEs l’acte administratiu dictat per l’òrgan que té la competència decisòria, pel qual, en vista del contingut de l’expedient, decideix totes les qüestions que s’hi plantegen. Rep denominacions diverses segons quin sigui l’òrgan que la dicti. Així, les resolucions de l’Alcalde s’anomenen “provisions” quan són de tràmit i “decrets” quan decideixen definitivament sobre el fons de l’afer, i les de la Junta de Govern local i del Ple de l’Ajuntament s’anomenen “acords”.Perquè tinguin plena validesa sol exigir-se determinats requisits formals, com els de constar en el Llibre d’Acte per als acords municipals, i en el Llibre de Resolucions de l’Alcaldia, pel que fa als decrets.Si bé la normativa no estableix cap estructura concreta, solen seguir la pauta de les propostes de resolució, és a dir, antecedents de fet, fonaments de dret i part dispositiva. A més, cal assenyalar que les resolucions que deneguin peticions o limitin drets subjectius o interessos legítims dels administrats han de contenir els motius que justifiquin la denegació o limitació.També cal consignar-hi el nom, firma i rúbrica del titular de l’òrgan resolutori, precedit de l’avantfirma amb expressió del càrrec que exerceix qui signa.

6. La notificacióEs el document a través del qual s’assabenta l’interessat d’una resolució que l’afecta. D’acord amb l’art. 58 de la Llei 30/92, la notificació ha de practicar-se dins del termini de 10 dies a partir de la data de l’acte que es notifica, i ha de contenir:a) La resolució integra (l’acord o el decret).b) L’anomenat “peu de recursos”, imprescindible en el cas que la resolució sigui totalment o parcialment

denegatòria. Cal indicar-hi recursos procedents, òrgan davant del qual s’ha d’interposar i termini per fer-ho, advertint que, malgrat tot, podran interposar qualsevol altre recus que creguin escaient.

c) Nom, cognoms i adreça de l’interessa a qui es dirigeix.Les notificacions de decrets i acords municipals (també conegudes per “trasllats”) són signades pel secretari (o per l’alcalde si es dirigeixen a una altra autoritat) i cal que portin el segell de sortida del Registre general.


4.- L’obligació de resoldre i el silenci administratiu.

L'LRJPAC estableix a càrrec de l'Administració pública l'obligació legal de resolució expressa dels procediments administratius en els terminis legalment establerts. En aquest sentit, l'article 42.1 disposa que "la Administración está obligada a dictar resolución expresa en todos los procedimientos y a notificarla cualquiera que sea su forma de iniciación". Només s'exceptuen d'aquesta obligació els supòsits d'acabament del procediment per conveni o pacte -això és, acabament convencional (article 88 de l'LRJPAC)-, així com els procediments relatius a l'exercici de drets sotmesos únicament al deure de comunicar-ho prèviament a l'Administració pública (article 42.1 de l'LRJPAC). El personal al servei de les administracions públiques que tingui a càrrec seu despatxar els expedients administratius, així com els titulars dels òrgans administratius competents per instruir-los i resoldre'ls, és directament responsable, en l'àmbit de les seves competències, del compliment de l'obligació legal de dictar resolució expressa en un termini. L'incompliment d'aquesta obligació donarà lloc a l'exigència de responsabilitat disciplinària (article 42.7 de l'LRJPAC). El termini màxim en què s'ha de notificar la resolució expressa ha de ser fixat per la norma reguladora del procediment administratiu corresponent. Aquest termini no pot excedir de sis mesos, llevat que una norma amb rang de llei n'estableixi un de més llarg o que així ho estableixi la normativa comunitària europea (article 42.2 de l'LRJPAC). Quan les normes reguladores dels procediments administratius no fixin el termini màxim per resoldre i rebre la notificació de la resolució, el termini és de tres mesos. Aquests terminis s'han de comptar de la manera següent (article 42.3 de l'LRJPAC): a) en els procediments iniciats d'ofici, des de la data de l'acord d'inici; b) en els procediments iniciats a sol·licitud d'interessat, des de la data en la qual la sol·licitud hagi entrat en el registre de l'òrgan competent per tramitar-la. En els procediments iniciats a sol·licitud de l'interessat, el venciment dels terminis màxims de resolució expressa i notificació suposa la concurrència de silenci administratiu, que en aquest cas legitima l'interessat o interessats que hagin presentat la sol·licitud per entendre-la estimada o desestimada per silenci administratiu en els termes previstos a l'LRJPAC (article 43). La falta de resolució expressa i notificació en un termini per part de l'Administració té efectes diferents segons si es tracta de procediments administratius iniciats a sol·licitud de part interessada (article 43 de l'LRJPAC) o de procediments administratius iniciats d'ofici (article 44 de l'LRJPAC). Les administracions públiques han de publicar i mantenir actualitzades, a efectes informatius, les relacions de procediments amb indicació dels terminis màxims de duració d'aquests, així como dels efectes que produeixi el silenci administratiu. En tot cas, les administracions públiques han d'informar els interessats en un procediment administratiu del termini màxim normativament establert per a la resolució i les notificacions, així com dels efectes que pugui produir el silenci administratiu (article 42.4 de l'LRJPAC). Els actes administratius produïts per silenci administratiu es poden fer valer tant davant de l'Administració pública com davant de qualsevol persona física o jurídica, pública o privada. Aquests actes produeixen efectes des del venciment del termini màxim en què s'ha de dictar i notificar la resolució expressa sense que aquesta s'hagi produït, i la seva existència es pot acreditar per qualsevol mitjà de prova admès en dret, incloent-hi el certificat acreditatiu del silenci produït que es pugui sol·licitar de l'òrgan competent per resoldre. Un cop sol·licitat el certificat, aquest s'ha d'emetre en el termini màxim de 15 dies (article 43.5 de l'LRJPAC).


5.- Recursos administratius. Conceptes i classes.

1. Concepte2. Classes2.1. El recurs d’alçada2.2. El recurs de reposició2.3. El recurs de revisió

1. ConcepteEls recursos administratius són actes de l’administrat o ciutadà mitjançant els quals sol·licita a l’Administració que ha dictat un acte administratiu que l’anul·li o el reformi. La simple interposició del recurs no comporta la suspensió automàtica de l’eficàcia de l’acte. La suspensió, però, pot ser acordada per l’òrgan administratiu competent per resoldre el concurs, a sol·licitud de l’interessat o d’ofici, prèvia sempre la ponderació adequada de tots els interessos en joc.L’administrat també pot sol·licitar de manera indirecta l’anul·lació o la reforma d’una norma jurídica dictada per l’Administració (reglament), la qual cosa succeeix quan el recurs administratiu es fonamenta únicament en la il·legalitat del reglament (de manera directa, un reglament només pot ser impugnat davant els tribunals, mitjançant un recurs contenciós administratiu).El recurs administratiu compleix dues funcions bàsiques:a) És una garantia dels ciutadans, que poden reaccionar contra els actes de l’Administració i eliminar, si s’escau, el perjudici que comporten.b) És un requisit de la impugnació davant els tribunals, de manera que per poder accedir a la protecció dels jutges i els tribunals cal que prèviament hagi estat exhaurida la impugnació davant l’Administració.Els actes que poden ser objecte de recurs administratiu són les resolucions i alguns actes de tràmit (els anomenats actes de tràmit qualificats), en concret:a) Actes de tràmit que impedeixen la continuació del procediment (per exemple, la no-publicació de la relació d’admesos i exclosos en un procediment de selecció de personal).b) Actes de tràmit que produeixen indefensió, és a dir, que vulneren les facultats de defensa de l’interessat (per exemple, la facultat de conèixer les dades del procediment o el dret de presentar al·legacions; produiria indefensió la decisió de l’òrgan que no permetés el coneixement de les dades del procediment o la presentació d’al·legacions).c) Actes de tràmit que produeixen perjudicis o danys de caràcter irreparable.d) Actes de tràmit que decideixen directament o indirectament el fons de l’assumpte, com passa, per exemple, amb l’emissió d’un informe de caràcter vinculant.La impugnació de la resta d’actes de tràmit també és possible, però no de manera autònoma, en un recurs separat i basat només en la il·legalitat de l’acte de tràmit, sinó que només poden ser impugnats mitjançant el recurs interposat, si s’escau, contra la resolució que finalitza el procediment.

2. Classes2.1. El recurs d’alçadaEl recurs d’alçada és el recurs administratiu obligatori que cal interposar quan l’acte impugnat ha estat dictat per un òrgan administratiu que té un òrgan superior jeràrquic, que és precisament el competent per resoldre el recurs.2.2. El recurs de reposicióEl recurs de reposició és el recurs administratiu potestatiu que el ciutadà pot interposar quan l’acte impugnat ha estat dictat per un òrgan administratiu que no té cap òrgan superior jeràrquic o en altrescasos assimilats per l’ordenament jurídic (en tots aquests casos, l’acte posa fi a la via administrativa o exhaureix aquesta via). Per aquest motiu, és resolt pel mateix òrgan que dictà l’acte impugnat. I és potestatiu perquè el ciutadà pot optar per interposar-lo o per interpolar directament el recurs contenciós administratiu davant els tribunals. En qualsevol cas, si opta per interposar-lo, el recurs contenciós administratiu no pot ser formalitzat fins que no hagi estat resolt el recurs potestatiu de reposició.2.2. El recurs de revisióEl recurs de revisió és un recurs administratiu extraordinari que el ciutadà pot interposar en casos molt específics que preveu l’ordenament jurídic i sempre que no sigui possible interposar recurs d’alçada o de reposició perquè ha transcorregut el termini per fer-ho o perquè, després de fer-ho, ha estat desestimat el recurs administratiu corresponent (en aquests casos, l’acte és ferm en via administrativa).


6.- La Llei Orgànica 15/99, de 13 de desembre, de protecció de dades. Títol I i Títol II.

TÍTOL IDisposicions generals

Article1 ObjecteAquesta Llei orgànica té com a objecte garantir i protegir, pel que fa al tractament de les dades personals, les llibertats públiques i els drets fonamentals de les persones físiques, i especialment del seu honor i la seva intimitat personal i familiar.

Article 2 Àmbit d’aplicació1. Aquesta Llei orgànica és aplicable a les dades de caràcter personal registrades en suport físic, que les faci susceptibles de tractament, i a qualsevol modalitat d’ús posterior d’aquestes dades pels sectors públic i privat. Es regeix per aquesta Llei orgànica qualsevol tractament de dades de caràcter personal:a) Quan el tractament s’efectuï en territori espanyol, en el marc de les activitats d’un establiment del responsable del tractament.b) Quan al responsable del tractament no establert en territori espanyol li sigui aplicable la legislació espanyola en aplicació de les normes de dret internacional públic.c) Quan el responsable del tractament no estigui establert en el territori de la Unió Europea i utilitzi en el tractament de dades mitjans situats en territori espanyol, llevat que aquests mitjans s’utilitzin únicament amb finalitats de trànsit.2. El règim de protecció de les dades de caràcter personal que estableix aquesta Llei orgànica no és aplicable:a) Als fitxers mantinguts per persones físiques en l’exercici d’activitats exclusivament personals o domèstiques.b) Als fitxers sotmesos a la normativa sobre protecció de matèries classificades.c) Als fitxers establerts per a la investigació del terrorisme i de formes greus de delinqüència organitzada. No obstant això, en aquests supòsits el responsable del fitxer ha de comunicarne prèviament l’existència, les característiques generals i la finalitat a l’Agència de Protecció de Dades.3. Es regeixen per les seves disposicions específiques, i pel que preveu especialment, si s’escau, aquesta Llei orgànica els tractaments de dades personals següents:a) Els fitxers regulats per la legislació de règim electoral.b) Els que serveixin a finalitats exclusivament estadístiques, i estiguin emparats per la legislació estatal o autonòmica sobre la funció estadística pública.c) Els que tinguin com a objecte l’emmagatzematge de les dades contingudes en els informes personals de qualificació a què es refereix la legislació del règim del personal de les Forces Armades.d) Els derivats del Registre Civil i del Registre central de penats i rebels.e) Els procedents d’imatges i sons obtinguts mitjançant la utilització de videocàmeres per les Forces i els Cossos de Seguretat, d’acord amb la legislació sobre la matèria.

Article 3 DefinicionsAls efectes d’aquesta Llei orgànica, s’entén per:a) Dades de caràcter personal: qualsevol informació referent a persones físiques identificades o identificables.b) Fitxer: qualsevol conjunt organitzat de dades de caràcter personal, sigui quina sigui la forma o la modalitat de creació, emmagatzematge, organització i accés.c) Tractament de dades: les operacions i els procediments tècnics de caràcter automatitzat o no, que permetin recollir, gravar, conservar, elaborar, modificar, bloquejar i cancel·lar, Aixa com les cessions de dades que derivin de comunicacions, consultes, interconnexions i transferències.d) Responsable del fitxer o el tractament: persona física o jurídica, de naturalesa pública o privada, o òrgan administratiu, que decideixi sobre la finalitat, el contingut i l’ús del tractament.e) Afectat o interessat: persona física titular de les dades que siguin objecte del tractament a què es refereix l’apartat c) d’aquest article.f) Procediment de dissociació: qualsevol tractament de dades personals de manera que la informació que s’obtingui no es pugui associar a una persona identificada o identificable.g) Encarregat del tractament: la persona física o jurídica, l’autoritat pública, el servei o qualsevol altre organisme que, sol o conjuntament amb altres, tracti dades personals per compte del responsable del tractament.h) Consentiment de l’interessat: qualsevol manifestació de la voluntat, lliure, inequívoca, específica i informada, mitjançant la qual l’interessat consenti el tractament de dades personals que el concerneixen.i) Cessió o comunicació de dades: qualsevol revelació de dades efectuada a una persona diferent de l’interessat.j) Fonts accessibles al públic: els fitxers que poden ser consultats per qualsevol persona, sense que ho impedeixi una norma limitativa o sense altra exigència que, si s’escau, l’abonament d’una contraprestació. Només es consideren fonts d’accés públic el cens promocional, els repertoris telefònics en els termes que preveu la normativa específica i les llistes de persones que pertanyen a grups de professionals que continguin únicament les dades de nom, títol, professió, activitat, grau acadèmic, direcció i indicació de la seva pertinença al grup. Així mateix, tenen el caràcter de fonts d’accés públic els diaris i els butlletins oficials i els mitjans de comunicació.


TÍTOL IIPrincipis de la protecció de dades

Article 4 Qualitat de les dades1. Les dades de caràcter personal només es poden recollir per ser tractades, així com sotmetre-les a aquest tractament, quan siguin adequades, pertinents i no excessives en relació amb l’àmbit i les finalitats determinades, explícites i legítimes per a les quals s’han obtingut.2. Les dades de caràcter personal objecte de tractament no es poden utilitzar per a finalitats incompatibles amb aquelles per a les quals les dades hagin estat recollides. No es considera incompatible el tractament posterior d’aquestes dades amb finalitats històriques, estadístiques o científiques.3. Les dades de caràcter personal han de ser exactes i posades al dia de manera que responguin amb veracitat a la situació actual de l’afectat.4. Si les dades de caràcter personal registrades són inexactes, en tot o en part, o incompletes, han de ser cancel·lades i substituïdes d’ofici per les dades corresponents rectificades o completades, sens perjudici de les facultats que l’article 16 reconeix als afectats.5. Les dades de caràcter personal han de ser cancel·lades quan hagin deixat de ser necessàries o pertinents per a la finalitat per a la qual han estat recollides o registrades. No han de ser conservades de manera que permetin identificar l’interessat durant un període superior al necessari per a les finalitats d’acord amb les quals hagin estat recollides o registrades.S’ha de determinar per reglament el procediment pel qual, com a excepció, atesos els valors històrics, estadístics o científics d’acord amb la legislació específica, es decideixi el manteniment íntegre de determinades dades.6. Les dades de caràcter personal han de ser emmagatzemades de manera que permetin l’exercici del dret d’accés, llevat que siguin legalment cancel·lades.7. Es prohibeix la recollida de dades per mitjans fraudulents, deslleials o il·lícits.

Article 5 Dret d’informació en la recollida de dades1. Els interessats als quals se sol·licitin dades personals han de ser prèviament informats de manera expressa, precisa i inequívoca:a) De l’existència d’un fitxer o un tractament de dades de caràcter personal, de la finalitat de la recollida de les dades i dels destinataris de la informació.b) Del caràcter obligatori o facultatiu de la resposta a les preguntes que els siguin plantejades.c) De les conseqüències de l’obtenció de les dades o de la negativa a subministrar-les.d) De la possibilitat d’exercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició.e) De la identitat i la direcció del responsable del tractament o, si s’escau, del seu representant.Quan el responsable del tractament no estigui establert en el territori de la Unió Europea i utilitzi en el tractament de dades mitjans situats en territori espanyol, ha de designar, llevat que aquests mitjans s’utilitzin amb finalitats de tràmit, un representant a Espanya, sensperjudici de les accions que es puguin emprendre contra el mateix responsable del tractament.2. Quan s’utilitzin qüestionaris o altres impresos per a la recollida, han de figurar-hi, de manera clarament llegible, les advertències a què es refereix l’apartat anterior.3. No és necessària la informació a què es refereixen les lletres b), c) i d) de l’apartat 1 si el contingut de la informació es dedueix clarament de la naturalesa de les dades personals que se sol·liciten o de les circumstàncies en què es recullen.4. Quan les dades de caràcter personal no hagin estat recollides de l’interessat, aquest ha de ser informat de manera expressa, precisa i inequívoca, pel responsable del fitxer o pel seu representant, dins dels tres mesos següents al moment de registrar les dades, del contingut del tractament, de la procedència de les dades i del que preveuen les lletres a), d) i e) de l’apartat 1 d’aquest article, llevat que ja n’hagi estat informat anteriorment.5. No és aplicable el que disposa l’apartat anterior quan, de manera expressa, una llei ho prevegi, quan el tractament tingui finalitats històriques, estadístiques o científiques, o quan sigui impossible informar-ne l’interessat o exigeixi esforços desproporcionats, a criteri de l’APD o de l’organisme autonòmic equivalent, en consideració al nombre d’interessats, a l’antiguitat de les dades i a les possibles mesures compensatòries.Així mateix, tampoc no regeix el que disposa l’apartat anterior quan les dades procedeixin de fonts accessibles al públic i es destinin a l’activitat de publicitat o prospecció comercial; en aquest cas, en cada comunicació que s’adreci a l’interessat se l’ha d’informar de l’origen de les dades i de la identitat del responsable del tractament, així com dels drets que l’assisteixen.

Article 6 Consentiment de l’afectat1. El tractament de les dades de caràcter personal requereix el consentiment inequívoc de l’afectat, llevat que la llei disposi una altra cosa.2. No cal el consentiment quan les dades de caràcter personal es recullin per a l’exercici de les funcions pròpies de les administracions públiques en l’àmbit de les seves competències; quan es refereixin a les parts d’un contracte o un precontracte d’una relació de negoci, laboral o administrativa i siguin necessàries per al seu manteniment o compliment; quan el tractament de les dades tingui com a finalitat protegir un interès vital de l’interessat en els termes de l’article 7, apartat 6, d’aquest Llei, o quan les dades figurin en fonts accessibles al públic i el seu tractament sigui necessari per a la satisfacció de l’interès legítim perseguit pel responsable del


fitxer o pel del tercer a qui es comuniquin les dades, sempre que no es vulnerin els drets i les llibertats fonamentals de l’interessat.3. El consentiment a què es refereix aquest article pot ser revocat quan hi hagi una causa justificada per fer-ho i no se li atribueixin efectes retroactius.4. En els casos en què no sigui necessari el consentiment de l’afectat per al tractament de les dades de caràcter personal, i sempre que una llei no disposi el contrari, aquest pot oposar-se al seu tractament quan hi hagi motius fonamentats i legítims relatius a una situació personal concreta. En aquest supòsit, el responsable del fitxer ha d’excloure del tractament les dades relatives a l’afectat.

Article 7 Dades especialment protegides1. D’acord amb el que estableix l’apartat 2 de l’article 16 de la Constitució, ningú no pot ser obligat a declarar sobre la seva ideologia, religió o creences. Quan en relació amb aquestes dades es procedeixi a recollir el consentiment a què es refereix l’apartat següent, s’ha d’advertir l’interessat respecte al seu dret a no donar-lo.2. Només amb el consentiment exprés i per escrit de l’afectat poden ser objecte de tractament les dades de caràcter personal que revelin la ideologia, l’afiliació sindical, la religió i les creences. S’exceptuen els fitxers mantinguts pels partits polítics, els sindicats, les esglésies, les confessions o les comunitats religioses i associacions, les fundacions i altres entitats sense ànim de lucre, amb finalitat política, filosòfica, religiosa o sindical, quant a les dades relatives als seus associats o els seus membres, sens perjudici que la cesio d’aquestes dades requereix sempre el consentiment previ de l’afectat.3. Les dades de caràcter personal que facin referència a l’origen racial, a la salut i a la vida sexual només poden ser recollides, tractades i cedides quan, per raons d’interès general, així ho disposi una llei o l’afectat hi consenti expressament.4. Queden prohibits els fitxers creats amb la finalitat exclusiva d’emmagatzemar dades de caràcter personal que revelin la ideologia, l’afiliació sindical, la religió, les creences, l’origen racial o ètnic, o la vida sexual.5. Les dades de caràcter personal relatives a la comissió d’infraccions penals o administratives només poden ser incloses en fitxers de les administracions públiques competents en els casos que preveuen les normes reguladores respectives.6. No obstant el que disposen els apartats anteriors, poden ser objecte de tractament les dades de caràcter personal a què es refereixen els apartats 2 i 3 d’aquest article quan aquest tractament sigui necessari per a la prevenció o per al diagnòstic mèdics, la prestació d’assistència sanitària o de tractaments mèdics o la gestió de serveis sanitaris, sempre que el tractament de dades, l’efectuï un professional sanitari subjecte al secret professional o una altra persona subjecta a una obligació equivalent de secret.També poden ser objecte de tractament les dades a què es refereix el paràgraf anterior quan el tractament sigui necessari per salvaguardar l’interès vital de l’afectat o d’una altra persona, en cas que l’afectat estigui físicament o jurídicament incapacitat per donar-ne el consentiment.

Article 8 Dades relatives a la salutSens perjudici del que disposa l’article 11 pel que fa a la cessió, les institucions i els centres sanitaris públics i privats i els professionals corresponents poden procedir al tractament de les dades de caràcter personal relatives a la salut de les persones que hi acudeixin o hi hagin de ser tractades, d’acord amb el que disposa la legislació estatal o autonòmica sobre sanitat.

Article 9 Seguretat de les dades1. El responsable del fitxer i, si s’escau, l’encarregat del tractament han d’adoptar les mesures de caràcter tècnic i organitzatiu necessàries que garanteixin la seguretat de les dades de caràcter personal i n’evitin l’alteració, la pèrdua, el tractament o l’accés no autoritzat, tenint en compte l’estat de la tecnologia, la naturalesa de les dades emmagatzemades i els riscos a què estan exposats, tant si provenen de l’acció humana o del medi físic o natural.2. No s’han de registrar dades de caràcter personal en fitxers que no compleixin les condicions que es determinin per via reglamentària en relació amb la seva integritat i seguretat i a les dels centres de tractament, locals, equips, sistemes i programes.3. S’han d’establir per reglament els requisits i les condicions que han de complir els fitxers i les persones que intervinguin en el tractament de les dades a què es refereix l’article 7 d’aquesta Llei.

Article 10 Deure de secretEl responsable del fitxer i els qui intervinguin en qualsevol fase del tractament de les dades de caràcter personal estan obligats al secret professional pel que fa a les dades i al deure de guardar-les, obligacions que subsisteixen fins i tot després de finalitzar les seves relacions amb el titular del fitxer o, si s’escau, amb el seu responsable.

Article 11Comunicació de dades1. Les dades de caràcter personal objecte del tractament només poden ser comunicades a un tercer per al compliment de finalitats directament relacionades amb les funcions legítimes del cedent i del cessionari amb el consentiment previ de l’interessat.2. El consentiment que exigeix l’apartat anterior no és necessari:a) Quan la cessió està autoritzada en una llei.


b) Quan es tracti de dades recollides de fonts accessibles al públic.c) Quan el tractament respongui a la lliure i legítima acceptació d’una relació jurídica el desenvolupament, el compliment i el control de la qual impliqui necessàriament la connexió del tractament esmentat amb fitxers de tercers. En aquest cas, la comunicació només és legítima quan es limiti a la finalitat que la justifiqui.d) Quan la comunicació que s’hagi d’efectuar tingui com a destinatari el defensor del Poble, el ministeri fiscal o els jutges o tribunals o el Tribunal de Comptes, en l’exercici de les funcions que té atribuïdes. Tampoc no cal el consentiment quan la comunicació tingui com a destinatari institucions autonòmiques amb funcions anàlogues al defensor del Poble o al Tribunal de Comptes.e) Quan la cessió es produeixi entre administracions públiques i tingui com a objecte el tractament posterior de les dades amb finalitats històriques, estadístiques o científiques.f) Quan la cessió de dades de caràcter personal relatives a la salut sigui necessària per solucionar una urgència que requereixi accedir a un fitxer o per fer els estudis epidemiològics en els termes que estableix la legislació sobre sanitat estatal o autonòmica.3. És nul el consentiment per a la comunicació de les dades de caràcter personal a un tercer quan la informació que es proporcioni a l’interessat no li permeti conèixer la finalitat a què destinen les dades la comunicació de les quals s’autoritza o el tipus d’activitat del receptor de la comunicació.4. El consentiment per a la comunicació de les dades de caràcter personal també té carácter revocable.5. El receptor de la comunicació de les dades de caràcter personal s’obliga, pel sol fet de la comunicació, a l’observança de les disposicions d’aquesta Llei.6. Si la comunicació s’efectua amb el procediment previ de dissociació, no és aplicable el que estableixen els apartats anteriors.

Article 12 Accés a les dades per compte de tercers1. No es considera comunicació de dades l’accés d’un tercer a les dades quan l’accés sigui necessari per a la prestació d’un servei al responsable del tractament.2. La realització de tractaments per compte de tercers ha d’estar regulada en un contracte que ha de constar per escrit o en alguna altra forma que permeti acreditar-ne la concertació i el contingut, i s’hi ha d’establir de manera expressa que l’encarregat del tractament només ha de tractar les dades d’acord amb les instruccions del responsable del tractament, que no les pot aplicar ni utilitzar amb una finalitat diferent de la que figuri en el contracte esmentat, ni comunicar-les a altres persones, ni tan sols per conservar-les.El contracte també ha d’estipular les mesures de seguretat a què es refereix l’article 9 d’aquesta Llei que l’encarregat del tractament està obligat a implementar.3. Una vegada complerta la prestació contractual, les dades de caràcter personal han de ser destruïdes o tornades al responsable del tractament, i també qualsevol suport o document en què consti alguna dada de caràcter personal objecte del tractament.4. En cas que l’encarregat del tractament destini les dades a una altra finalitat, les comuniqui o les utilitzi incomplint les estipulacions del contracte, també ha de ser considerat responsable del tractament, i ha de respondre de les infraccions en què hagi incorregut personalment.


7.- El procediment administratiu electrònic. La Llei 11/07, de 22 de juny, d’accés electrònic dels ciutadans als serveis públics. Títol preliminar, Títol I i Títol III. Títol preliminarDe l’àmbit d’aplicació i els principis generalsArticle 1. Objecte de la Llei1.Aquesta Llei reconeix el dret dels ciutadans a relacionar- se amb les administracions públiques per mitjans electrònics i regula els aspectes bàsics de la utilització de les tecnologies de la informació en l’activitat administrativa, en les relacions entre les administracions públiques, així com en les relacions dels ciutadans amb aquestes amb la finalitat de garantir els seus drets, un tractament comú davant les administracions i la validesa i eficacia de l’activitat administrativa en condicions de seguretat jurídica.2. Les administracions públiques han d’utilitzar les tecnologies de la informació d’acord amb el que disposa aquesta Llei, i assegurar la disponibilitat, l’accés, la integritat, l’autenticitat, la confidencialitat i la conservació de les dades, les informacions i els serveis que gestionin en l’exercici de les seves competències.Article 2. Àmbit d’aplicació1. Aquesta Llei, en els termes que expressa la seva disposició final primera, és aplicable:a) A les administracions públiques, entenent per tals l’Administració General de l’Estat, les administracions de les comunitats autònomes i les entitats que integren l’Administració local, Aixa com les entitats de dret públic que hi estan vinculades o en depenen.b) Als ciutadans en les seves relacions amb les administracions públiques.c) A les relacions entre les diferents administracions públiques.2. Aquesta Llei no és aplicable a les administracions públiques en les activitats que portin a terme en règim de dret privat.Article 3. Finalitats de la LleiSón fins d’aquesta Llei:1. Facilitar l’exercici de drets i el compliment de deures per mitjans electrònics.2. Facilitar l’accés per mitjans electrònics dels ciutadans a la informació i al procediment administratiu, amb especial atenció a l’eliminació de les barreres que limitin aquest accés.3. Crear les condicions de confiança en l’ús dels mitjans electrònics, i establir les mesures necessàries per a la preservació de la integritat dels drets fonamentals, i en especial els relacionats amb la intimitat i la protecció de dades de carácter personal, per mitjà de la garantia de la seguretat dels sistemes, les dades, les comunicacions, i els serveis electrònics.4. Promoure la proximitat amb el ciutadà i la transparencia administrativa, així com la millora continuada en la consecució de l’interès general.5. Contribuir a la millora del funcionament intern de les administracions públiques, incrementant-ne l’eficàcia i l’eficiència mitjançant l’ús de les tecnologies de la informació, amb les degudes garanties legals en la realització de les seves funcions.6. Simplificar els procediments administratius i proporcionar oportunitats de participació i més transparència, amb les degudes garanties legals.7. Contribuir al desenvolupament de la societat de la informació en l’àmbit de les administracions públiques i a la societat en general.Article 4. Principis generalsLa utilització de les tecnologies de la informació té les limitacions que estableixen la Constitució i la resta de l’ordenament jurídic. Han de respectar el ple exercici pels ciutadans delsdrets que tenen reconeguts i ajustar-se als principis següents:a) El respecte al dret a la protecció de dades de carácter personal en els termes que estableix la Llei orgànica 15/1999, de protecció de les dades de caràcter personal, en les altres lleis específiques que regulen el tractament de la informació i en les seves normes de desplegament, així com els drets a l’honor i a la intimitat personal i familiar.b) Principi d’igualtat per tal que en cap cas l’ús de mitjans electrònics pugui implicar l’existència de restriccions o discriminacions per als ciutadans que es relacionin amb les administracions públiques permitjans no electrònics, tant respecte a l’accés a la prestació de serveis públics com respecte a qualsevol actuació o procediment administratiu sense perjudici de les mesures adreçades a incentivar la utilització dels mitjans electrònics.c) Principi d’accessibilitat a la informació i als serveis per mitjans electrònics en els termes que estableix la normativa vigent en aquesta matèria, a través de sistemes que permetin obtenir- los de manera segura i comprensible, garantint especialment l’accessibilitat universal i el disseny per a tots dels suports, canals i entorns amb la finalitat que totes les persones puguin exercir els seus drets en igualtat de condicions, incorporant les característiques necessàries per garantir l’accessibilitat d’aquells col·lectius que ho requereixin.d) Principi de legalitat quant al manteniment de la integritat de les garanties jurídiques dels ciutadans davant les administracions públiques establertes a la Llei 30/1992, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú.e) Principi de cooperació en la utilització de mitjans electrònics per les administracions públiques per tal de garantir tant la interoperabilitat dels sistemes i solucions adoptats per cadascuna d’aquestes com, si s’escau, la prestació conjunta de serveis als ciutadans. En particular, s’ha de garantir el reconeixementmutu dels documents electrònics i dels mitjans d’identificació i autenticació que s’ajustin al que disposa aquesta Llei.


f) Principi de seguretat en la implantació i utilització dels mitjans electrònics per les administracions públiques, en virtud del qual s’exigeix almenys el mateix nivell de garanties i seguretat que es requereix per a la utilització de mitjans no electrònics en l’activitat administrativa.g) Principi de proporcionalitat, en virtut del qual només s’exigeixen les garanties i mesures de seguretat adequades a la naturalesa i circumstàncies dels diferents tràmits i actuacions.Així mateix només es requereixen als ciutadans les dades que siguin estrictament necessàries en atenció a la finalitat per a la qual se sol·licitin.h) Principi de responsabilitat i qualitat en la veracitat i autenticitat de les informacions i serveis oferts per les administracions públiques a través de mitjans electrònics.i) Principi de neutralitat tecnològica i d’adaptabilitat al progrés de les tècniques i sistemes de comunicacions electròniques garantint la independència en l’elecció de les alternatives tecnològiquespels ciutadans i per les administracions públiques, així com la llibertat de desenvolupar i implantar els avenços tecnològics en un àmbit de lliure mercat. A aquests efectes les administracions públiques han d’utilitzar estàndards oberts així com, si s’escau i de forma complementària, estàndards que siguin d’ús generalitzat pels ciutadans.j) Principi de simplificació administrativa, pel qual es redueixin de manera substancial els temps i terminis dels procediments administratius, per aconseguir més eficàcia i eficiència en l’activitat administrativa.k) Principi de transparència i publicitat del procediment, pel qual l’ús de mitjans electrònics ha de facilitar la màxima difusió, publicitat i transparència de les actuacions administratives.Article 5. DefinicionsAls efectes de la present Llei, els termes que s’hi utilitzen tenen el sentit que estableix el seu annex.Títol IDrets dels ciutadans a relacionar-se amb les administracions públiques per mitjans electrònicsArticle 6. Drets dels ciutadans1. Es reconeix als ciutadans el dret a relacionar-se amb les administracions públiques utilitzant mitjans electrònics per a l’exercici dels drets que preveu l’article 35 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, així com per obtenirinformacions, realitzar consultes i al·legacions, formular sol·licituds, manifestar consentiment, entaular pretensions, efectuar pagaments, realitzar transaccions i oposar-se a les resolucions i actes administratius.2. A més, els ciutadans, en relació amb la utilització dels mitjans electrònics en l’activitat administrativa, i en els termes que preveu aquesta Llei, tenen els drets següents:a) A escollir, entre els que en cada moment estiguin disponibles, el canal a través del qual es volen relacionar per mitjans electrònics amb les administracions públiques.b) A no aportar les dades i documents que estiguin en poder de les administracions públiques, les quals han d’utilitzar mitjans electrònics per obtenir la informació esmentada sempre que, en el cas de dades de caràcter personal, tinguin el consentiment dels interessats en els termes que estableix la Llei orgànica 15/1999, de protecció de dades de caràcter personal, o una norma amb rang de Llei ho determini, llevat que hi hagi restriccions d’acord amb la normativa aplicable a les dades i documents recollits. El consentiment es pot emetre i acceptar per mitjans electrònics.c) A la igualtat en l’accés electrònic als serveis de les administracions públiques.d) A conèixer per mitjans electrònics l’estat de tramitació dels procediments en què estiguin interessats, excepte en els casos en què la normativa aplicable estableixi restriccions a l’accés a la informació sobre aquells.e) A obtenir còpies electròniques dels documents electrònics que formin part de procediments en què tinguin la condició d’interessat.f) A la conservació en format electrònic per les administracions públiques dels documents electrònics que formin part d’un expedient.g) A obtenir els mitjans d’identificació electrònica necessaris.Les persones físiques poden utilitzar en tot cas els sistemes de signatura electrònica del document nacional d’identitat per a qualsevol tràmit electrònic amb qualsevol Administració pública.h) A la utilització d’altres sistemes de signatura electrònica admesos en l’àmbit de les administracions públiques.i) A la garantia de la seguretat i confidencialitat de les dades que figurin en els fitxers, sistemes i aplicacions de les administracions públiques.j)A la qualitat dels serveis públics prestats per mitjans electrònics.k) A elegir les aplicacions o sistemes per relacionar-se amb les administracions públiques sempre que utilitzin estàndards oberts o, si s’escau, aquells altres que siguin d’ús generalitzat pels ciutadans.3. En particular, en els procediments relatius a l’accés a una activitat de serveis i el seu exercici, els ciutadans tenen dret a la realització de la tramitació a través d’una finestreta única, per via electrònica i a distància, i a l’obtenció de la informació següent a través de mitjans electrònics, que ha de ser clara i inequívoca:a) Els requisits aplicables als prestadors establerts en el territori espanyol, en especial els relatius als procediments i tràmits necessaris per accedir a les activitats de servei i per al seu exercici.b) Les dades de les autoritats competents en les matèries relacionades amb les activitats de serveis, i també les dades de les associacions i organitzacions diferents de les autoritats competents a les quals els prestadors o destinataris es puguin adreçar per obtenir assistència o ajuda.c) Els mitjans i les condicions d’accés als registres i bases de dades públiques relatives a prestadors d’activitats de serveis.d) Les vies de reclamació i recurs en cas de litigi entre les autoritats competents i el prestador o el destinatari, o entre un prestador i un destinatari, o entre prestadors.33


Article 7. Defensa dels drets dels ciutadans1. En l’Administració General de l’Estat, es crea la figura del Defensor de l’Usuari de l’Administració electrònica, que ha de vetllar per la garantia dels drets reconeguts als ciutadans en aquesta Llei, sense perjudici de les competències atribuïdes en aquest àmbit a altres òrgans o entitats de dret públic. El nomena el Consell de Ministres a proposta del ministre d’Administracions Públiques entre persones de reconegut prestigi en la matèria. Està integrat al Ministeri d’Administracions Públiques i ha d’exercir les seves funcions amb imparcialitat i independència funcional.2. El Defensor de l’Usuari de l’administració electrònica ha d’elaborar, amb caràcter anual, un informe que ha d’elevar-se al Consell de Ministres i remetre’s al Congrés dels Diputats.L’informe ha de contenir una anàlisi de les queixes i suggeriments rebuts així com la proposta de les actuacions i mesures que s’han d’adoptar en relació amb el que preveu l’apartat 1 d’aquest article.3. Per a l’exercici de les seves funcions, el Defensor de l’Usuari de l’administració electrònica compta amb els recursos de l’Administració General de l’Estat amb l’assistència que, a aquest efecte, li prestin les inspeccions generals dels serveis dels departaments ministerials i la Inspecció General de Serveis de l’Administració Pública. En particular, les inspeccions dels serveis l’han d’assistir en l’elaboració de l’informe a què es refereix l’apartat anterior i l’han de mantenir permanentment informat de les queixes i suggeriments que es rebin en relació amb la prestació de serveis públics a través de mitjans electrònics.33. Redacció de l’apartat 3 establerta per la Llei 25/2009, de 22 de desembre, de modificació de diverses lleis per a la seva adaptació a la Llei sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici.A aquests efectes, la Comissió Coordinadora de les inspeccions generals de serveis dels departaments ministerials ha e fer, en aquest àmbit, les funcions de coordinació que legalment é encomanades.4. Per reglament s’ha de determinar l’estatut del Defensor de l’Usuari de l’Administració electrònica, així com la regulació de les seves relacions amb els òrgans a què es refereix l’apartat anterior d’aquest article.Article 8. Garantia de prestació de serveis i disposició de mitjans i instruments electrònics1. Les administracions públiques han d’habilitar diferents canals o mitjans per a la prestació dels serveis electrònics, garantint en tot cas l’accés a aquests a tots els ciutadans, amb independència de les seves circumstàncies personals, mitjans o coneixements, de la forma que considerin adequada.2. L’Administració General de l’Estat ha de garantir l’accés de tots els ciutadans als serveis electrònics proporcionats en el seu àmbit a través d’un sistema de diversos canals que, almenys, disposi dels mitjans següents:a) Les oficines d’atenció presencial que es determinin, les quals han de posar a disposició dels ciutadans de forma lliure i gratuïta els mitjans i instruments necessaris per exercir els drets reconeguts a l’article 6 d’aquesta Llei, i han d’oferir assistència i orientació sobre la seva utilització, a càrrec del personal de les oficines en què s’ubiquin o bé per sistemes incorporats al mateix mitjà o instrument.b) Punts d’accés electrònic, consistents en seus electròniques creades i gestionades pels departaments i organismes públics i disponibles per als ciutadans a través de xarxes de comunicació.En particular, s’ha de crear un punt d’accés general a través del qual els ciutadans, en les seves relacions amb l’Administració General de l’Estat i els seus organismes públics, puguin accedir a tota la informació i als serveis disponibles.Aquest punt d’accés general ha de contenir la relació de serveis a disposició dels ciutadans i l’accés a aquests, i s’ha de mantenir coordinat, almenys, amb els restants punts d’accés electrònic de l’Administració General de l’Estat i els seus organismes públics.c) Serveis d’atenció telefònica que, en la mesura que els criteris de seguretat i les possibilitats tècniques ho permetin, facilitin als ciutadans l’accés a les informacions i serveis electrònics a què es refereixen els apartats anteriors.Article 9. Transmissions de dades entre administracionspúbliques1. Per a un exercici eficaç del dret reconegut a l’apartat 6.2.b),Cada Administració ha de facilitar l’accés de les restants administracions públiques a les dades relatives als interessats que figurin en poder seu i estiguin en suport electrònic, especificant les condicions, protocols i criteris funcionals o tècnics necessaris per accedir a les esmentades dades amb les màximes garanties de seguretat, integritat i disponibilitat, de conformitat amb el que disposa la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal i la seva normativa de desplegament.2. La disponibilitat de les dades està limitada estrictament a les que les restants administracions requereixen als ciutadans per a la tramitació i resolució dels procediments i actuacions de la seva competència d’acord amb la seva normativa reguladora. L’accés a les dades de caràcter personal, a més, està condicionat al compliment de les condicions que estableix l’article 6.2.b) d’aquesta Llei.Títol IIIDe la gestió electrònica dels procedimentsCapítol IDisposicions comunesArticle 33. Utilització de mitjans electrònics1. La gestió electrònica de l’activitat administrativa ha de respectar la titularitat i l’exercici de la competència per l’administració pública, òrgan o entitat que la tingui atribuïda i el compliment dels requisits formals i materials establerts en les normes que regulin la corresponent activitat. A aquestsefectes, i en tot cas sota criteris de simplificació administrativa, s’ha d’impulsar l’aplicació de mitjans electrònics als processos de treball i la gestió dels procediments i de l’actuació administrativa.


2. En l’aplicació de mitjans electrònics a l’activitat administrativa es considera l’adequada dotació de recursos i mitjans materials al personal que els hagi d’utilitzar, així com la necessària formació sobre la seva utilització.Article 34. Criteris per a la gestió electrònicaL’aplicació de mitjans electrònics a la gestió dels procediments, processos i serveis sempre va precedida de la realització d’una anàlisi de redisseny funcional i simplificació del procediment, procés o servei, en la qual s’han de considerar especialment els aspectes següents:a) La supressió o reducció de la documentació requerida als ciutadans, mitjançant la substitució per dades, transmissions de dades o certificacions, o la regulació de la seva aportació enfinalitzar la tramitació.b) La previsió de mitjans i instruments de participació, transparència i informació.c) La reducció dels terminis i temps de resposta.d) La racionalització de la distribució de les càrregues de treball i de les comunicacions internes.

Capítol IIUtilització de mitjans electrònics en la tramitació del procedimentArticle 35. Iniciació del procediment per mitjans electrònics1. La iniciació d’un procediment administratiu a sol·licitud d’un interessat per mitjans electrònics requereix la posada a disposició dels interessats dels corresponents models o sistemes electrònics de sol·licitud a la seu electrònica que han de ser accessibles sense altres restriccions tecnològiques que les estrictament derivades de la utilització d’estàndards en els termes que estableix l’apartat i) de l’article 4 i criteris de comunicació i seguretat aplicables d’acord amb les normes i protocols nacionals i internacionals.2. Els interessats poden aportar a l’expedient còpies digitalitzades dels documents, i n’hauran de garantir la fidelitat amb l’original mitjançant la utilització de signatura electrònica avançada. L’Administració pública pot sol·licitar del corresponent arxiu la confrontació del contingut de les còpies aportades.Davant la impossibilitat d’aquesta confrontació i amb caràcter excepcional, pot requerir al particular l’exhibició del document o de la informació original. L’aportació de les còpies implica l’autorització a l’Administració perquè accedeixi i tracti la informació personal continguda en aquests documents.3. Per tal de facilitar-ne i promoure’n l’ús, els sistemes normalitzats de sol·licitud poden incloure comprovacions automàtiques de la informació aportada respecte de dades emmagatzemades en sistemes propis o pertanyents a altres administracions i, fins i tot, poden oferir el formulari emplenat, en tot o en part, amb la finalitat que el ciutadà verifiqui la informació i, si s’escau, la modifiqui i completi.Article 36. Instrucció del procediment utilitzant mitjanselectrònics1. Les aplicacions i sistemes d’informació utilitzats per a la instrucció per mitjans electrònics dels procediments han de garantir el control dels temps i terminis, la identificació dels òrgans responsables dels procediments així com la tramitació ordenada dels expedients, i facilitar la simplificació i la publicitat dels procediments.2. Els sistemes de comunicació utilitzats en la gestió electrònica dels procediments per a les comunicacions entre els òrgans i unitats interventors als efectes d’emissió i recepció d’informes o altres actuacions han de complir els requisits que estableix aquesta Llei.3. Quan s’utilitzin mitjans electrònics per a la participació dels interessats en la instrucció del procediment als efectes de l’exercici del seu dret a presentar al·legacions en qualsevol moment anterior a la proposta de resolució o en la pràctica del tràmit d’audiència quan sigui procedent, s’han d’utilitzar els mitjans de comunicació i notificació que preveuen els articles 27 i 28 d’aquesta Llei.Article 37.Accés dels interessats a la informació sobre l’estatde tramitació1. En els procediments administratius gestionats en la seva totalitat electrònicament, l’òrgan que tramita el procediment ha de posar a disposició de l’interessat un servei electrònic d’accés restringit on aquest pugui consultar, prèvia identificació, almenys la informació sobre l’estat de tramitació del procediment, llevat que la normativa aplicable estableixi restriccions a la informació esmentada. La informació sobre l’estat de tramitació del procediment ha de comprendre la relació dels actes de tràmit realitzats, amb indicació sobre el seu contingut, així com la data en què van ser dictats.2. A la resta dels procediments s’han d’habilitar igualment serveis electrònics d’informació de l’estat de la tramitació que comprenguin, almenys, la fase en què està el procediment i l’òrgan o unitat responsable.Article 38. Terminació dels procediments per mitjans electrònics1. La resolució d’un procediment utilitzant mitjans electrònics ha de garantir la identitat de l’òrgan competent mitjançant l’ús d’algun dels instruments que preveuen els articles 18 i 19 d’aquesta Llei.2. Es poden adoptar i notificar resolucions de forma automatitzada en els procediments en què així estigui previst.Article 39. Actuació administrativa automatitzadaEn cas d’actuació automatitzada s’ha d’establir prèviament l’òrgan o òrgans competents, segons els casos, per a la definició de les especificacions, programació, manteniment, supervisió i control de qualitat i, si s’escau, auditoria del sistema d’informació i del seu codi font. Així mateix, s’ha d’indicar l’òrgan que ha de ser considerat responsable als efectes d’impugnació.


8.- Funcionament dels òrgans col·legiats locals. Convocatòria de l’ordre del dia. Actes i certificacions d’acords.

Un òrgan col·legiat és aquell òrgan administratiu de caràcter plurititular, que es crea formalment i està integrat per 3 o més persones, als quals se'ls atribueix funcions administratives de decisió, proposta, assessorament, control i que actuïn integrats en l'administració pública.[1] Un exemple seria el Govern de la Generalitat de Catalunya que és l'òrgan col·legiat amb funcions executives i administratives que és format per tots els consellers i coordinat pel president. Les seves funcions primordials són: dur a terme el programa de govern i regir les activitats de l'Administració de la Generalitat.[2] El funcionament i la composició dels òrgans col·legiats ve determinat per la Llei 30/1992 de 26 de novembre de règim jurídic de les administracions publiques i del procediment administratiu comú en els articles que van del 23 al 27.[3] De totes maneres cal aclarir, que la disposició addicional primera de la llei 30/1992 especifica que les disposicions d’aquesta llei no són aplicables al ple ni, si s’escau, a la comissió de govern de les entitats locals, als òrgans col·legiats del Govern de la nació ni als òrgans de govern de les comunitats autònomes, pel que el govern de la Generalitat és un òrgan col·legiat la normativa de la qual no és aplicable a partir de la llei 30/1992.ConcepteLa principal definició d'un òrgan col·legiat prové de la seva diferència dels òrgans administratius unititulars, com podria ser una secretaria general de la Generalitat de Catalunya. De totes maneres cal tenir en compte tres aspectes importants en relació a aquest tipus d'òrgans:• Convocatòria és la crida que el president de l'òrgan fa a la resta de membres de l'òrgan. Aquesta ha de ser amb un mínim de 48 hores i ha d'incloure l'ordre del dia i la documentació necessària.• Quòrum de constitució és el nombre mínim de membres per a que l'òrgan es pugui constituir. La llei preveu que com a mínim ha de ser-hi el president i el secretari, o qui legalment el substitueixi, i la meitat del membres en primera convocatòria. En segona convocatòria, aquest quòrum queda reflectit en el reglament que reguli l'òrgan.• Quòrum de votació és el nombre mínim de vots necessaris per aprovar una acord. Segons la llei, aquesta s'aprova per majoria simple a excepció de si el president presenta un tema a tractar en caràcter d'urgència, per al qual es necessari que hi siguin tots els membres de l'òrgan i que acordin que aquell tema és d'urgència per majoria absoluta.Cal tenir en compte, que l'excessiva minuciositat de la norma en establir preceptes amb vocació de bases en aquesta matèria, va portar a la Junta de Castella i Lleó i al Govern de la Generalitat de Catalunya a interposar un recurs d'inconstitucionalitat que fou resolt per la sentència 50/1999 de 6 d'abril que declara que els articles 23.1 i 23.2, 24.1, 24.2 i 24.3, els 25.2 i 25.3 i el 27.2, 27.3 i 27.5 no tenen caràcter bàsic i que és contrari a l'ordre constitucional de competències. Atès aquest pronunciament, es va reformular la llei 13/1989 a aquells articles que si foren considerats bàsics pel Tribunal Constitucional i que quedaren derogats amb l'entrada en vigor de la llei 26/2010.[4]PresidentA nivell català, i segons especifica la llei 26/2010, el president d'un òrgan col·legiat es nomenat pel mateix òrgan per majoria absoluta dels seus membres, en primera votació, o per majoria simple en segona votació, les quals poden tenir lloc dins la mateixa sessió.[4]• Exercir la representació de l’òrgan.• Disposar la convocatòria de les sessions ordinàries i extraordinàries i la fixació de l’ordre del dia, tenint en compte, si s’escau, les peticions dels altres membres formulades amb l’antelació suficient.• Presidir les sessions, moderar el desenvolupament dels debats i suspendre’ls per causes justificades.• Dirimir amb el seu vot els empats, per tal d’adoptar acords. Aquesta norma no es aplicable en aquells òrgans col·legiats en els que el règim de substitució del president ha d’estar regulat específicament en cada cas, o establert expressament per acord del ple de l’òrgan col·legiat.• Assegurar el compliment de les lleis.• Visar les actes i els certificats dels acords de l’òrgan.• Exercir les altres funcions que siguin inherents a la seva condició de president de l’òrgan.• Complir les altres funcions inherents al càrrec.En casos de vacant, absència, malaltia o una altra causa legal, el president ha de ser substituït pel vicepresident que correspongui o per defecte per un altre membre de l’òrgan col·legiat de més jerarquia, antiguitat i edat, per aquest ordre, entre els seus components. Aquesta norma no es aplicable en aquells òrgans col·legiats en els que el règim de substitució del president ha d’estar regulat específicament en cada cas, o establert expressament per acord del ple de l’òrgan col·legiat.MembresCorrespon als membres de cada òrgan col·legiat:• Rebre, amb una antelació mínima de quaranta-vuit hores, la convocatòria que contingui l’ordre del dia de les reunions. La informació sobre els temes que figurin en l’ordre del dia ha d’estar a la disposició dels membres en el mateix termini.• Participar en els debats de les sessions.• Exercir el dret de vot i formular el vot particular, i també expressar el sentit del vot i els motius que el justifiquen.No es poden abstenir en les votacions les persones que, per la seva condició d’autoritats o personal al servei de les administracions públiques, tinguin la condició de membres d’òrgans col·legiats.• Formular precs i preguntes.• Obtenir la informació necessària per tal de complir les funcions assignades.


• Les altres funcions que siguin inherents a la seva condició.Els membres d'un òrgan col·legiat no poden atribuir-se les funcions de representació del mateix, llevat queexpressament els hagi estat atorgat per una norma o per acord de l'òrgan. En casos d’absència o de malaltia i, en general, quan concorri alguna causa justificada, els membres titulars de l’òrgan col·legiat han de ser substituïts pels seus suplents, si n’hi ha.Vice-presidènciaSegons la llei 26/2010, el president o presidenta nomena, entre els vocals, la persona o les persones que ocupen la vicepresidència. Si es nomenen diverses persones per a la vicepresidència, s’ha d’establir un ordre de nomenament.[4]SecretariA nivell català, i segons especifica la llei 26/2010 [4] i en concordança amb la llei 30/1992, el càrrec de secretari pot ser ocupat per un membre del mateix òrgan o una persona al servei de l'administració pública corresponent i, en aquest cas, pot assistir a les reunions amb veu però sense vot si és un funcionari, i amb veu i vot si la secretaria de l’òrgan, l’exerceix un membre d'aquest. L’òrgan col·legiat nomena, per majoria absoluta dels seus membres en primera votació o per majoria simple en segona, el secretari o secretària.Convocatòries i sessionsPerquè l'òrgan es pugui constituir vàlidament, i per tant pugui prendre decisions, es necessària la presència del president, el secretari ( o en el seu defecte un substitut) i la meitat com a mínim, dels seus membres. Els òrgans col·legiats poden establir el règim propi de convocatòries si aquest no és previst en les seves normes de funcionament. Aquest règim pot preveure una segona convocatòria i especificar per a aquesta el nombre de membres necessaris per a constituir-la.No es pot tractar ni prendre decisió sobre cap punt que no estigui en l’ordre del dia, malgrat que existeix un mecanisme d’urgència, pel qual un tema pot ser tractat sense estar present en l’ordre del dia sempre que hi siguin presents tots els membres i es declari la urgència de la qüestió en una votació per majoria.Els acords han de ser adoptats per majoria de vots, qui acrediti la titularitat d’un interès legítim es pot adreçar al secretari d’un òrgan col·legiat perquè li expedeixi un certificat dels seus acords. Cal especificar, que la llei 26/2010 de 3 d'agost que regula l’administració de la Generalitat de Catalunya determina que la convocatòria de la sessió de l’òrgan col·legiat, amb l’ordre del dia corresponent, s’ha de notificar als membres amb una antelació mínima de 48 hores, llevat del cas d’urgència apreciada pel president o presidenta, que s’ha de fer constar a la convocatòria. Les normes pròpies dels òrgans col·legiats poden preveure una segona convocatòria i especificar el nombre de membres necessaris per a constituir vàlidament l’òrgan. La convocatòria de la sessió de l’òrgan col·legiat s’ha de fer preferentment per mitjans electrònics, i ha d’anar acompanyada de la documentació necessària per a la deliberació i l’adopció d’acords, sens perjudici que aquesta documentació estigui disponible en un lloc web, del quals’ha de garantir l’accessibilitat i la seguretat. Malgrat que no s’hagin complert els requisits de la convocatòria, un òrgan col·legiat resta vàlidament constituït si s’han reunit tots els membres i ho acorden per unanimitat.[4]Desenvolupament de les sessionsDe cada una de les sessions el secretari n’ha d’estendre una acta, que ha d’especificar necessariament els assistents, l’ordre del dia, les circumstàncies del lloc i el temps en què s’ha fet. Igualment, s’ha de fer notar els punts principals de les deliberacions i també dels acords adoptats.En l’acta ha de figurar, a sol·licitud dels membres respectius de l’òrgan, el vot contrari a l’acord adoptat, l’abstenció i els motius que la justifiquin o el sentit del seu vot favorable. Així mateix, qualsevol membre té dret a sol·licitar la transcripció íntegra de la seva intervenció o proposta, sempre que aporti a l’acte, o en el termini que assenyali el president, el text que es correspongui fidelment amb la seva intervenció, cosa que cal fer constar en l’acta o bé se n’hi ha d’adjuntar una còpia.Els membres que discrepin de l’acord majoritari poden formular un vot particular per escrit en el termini de48 hores, el qual s’ha d’incorporar al text aprovat. Quan els membres de l’òrgan votin en contra o s’abstinguin, queden exempts de la responsabilitat que, si s’escau, pugui derivar dels acords. Les actes s’han d’aprovar en la mateixa sessió o en la següent, però el secretari pot emetre certificats sobre els acords específics que s’hi hagin adoptat, sens perjudici de l’aprovació ulterior de l’acta. En els certificats d’acords adoptats emesos abans de l’aprovació de l’acta, cal fer-hi constar expressament aquesta circumstància.A nivell de regulació autonòmica, la llei 26/2010 estableix que les sessions dels òrgans col·legiats poden ésser presencials, a distància o mixtes, segons que determinin les normes específiques de l’òrgan, o per acord dels seus membres. El president o presidenta ha d’assegurar el dispositiu físic, operatiu o tecnològic necessari per a la celebració efectiva de la sessió. Amb independència dels mitjans utilitzats, s’ha de garantir el dret dels membres dels òrgans col·legiats a participar en les sessions, i també la possibilitat de defensar i de contrastar llurs posicions respectives, la formació de la voluntat col·legiada i el manteniment del quòrum de constitució. A tots els efectes, el lloc de les sessions desenvolupades a distància és la seu de l’òrgan i, si no en té, el de l’administració pública a què s’adscriu. Les sessions a distància poden ésser en temps real o amb intervencions successives en un fòrum virtual dins dels límits temporals marcats pel president o presidenta. Només poden ésser tractats els assumptes que figuren en l’ordre del dia, llevat que hi siguin presents tots els membres de l’òrgan col·legiat i es declari la urgència de l’assumpte amb el vot favorable de la majoria absoluta. Abans del començament de la sessió, o excepcionalment durant el transcurs d’aquesta, els membres de l’òrgan col·legiat poden presentar esmenes, addicions o propostes alternatives, que han d’ésser debatudes i votades en la sessió. Sens perjudici de les facultats del president o presidenta per a ordenar el debat, en les deliberacions prèvies a la votació hi pot haver torns a favor i en contra.[4]


Adopció d'acordsLa llei catalana, especifica que els acords de l’òrgan col·legiat s’adopten per majoria simple de vots, llevat que les seves normes reguladores estableixin una majoria diferent. En cas d’empat dirimeix els resultats de les votacions el vot del president o presidenta. Les votacions de l’òrgan col·legiat només poden ésser secretes si ho permet la regulació específica de l’òrgan. Els membres dels òrgans col·legiats que fan constar en acta el vot contrari o abstenció resten exempts de la responsabilitat que se’n pugui derivar.Actes de les sessionsLa llei 26/2010 descriu que en l’acta s’han de fer constar els assistents, l’ordre del dia de la reunió, el lloc i el temps en què s’ha efectuat, els punts principals de les deliberacions, el contingut dels acords adoptats, el sentit dels vots i, si un membre o una membre ho demana una explicació succinta del seu parer. Els membres que discrepen de l’acord majoritari poden formular un vot particular per escrit en el termini de setanta-dues hores, el qual s’ha d’incorporar al text de l’acord. El secretari o secretària, amb el vistiplau del president o presidenta, ha de signar l’acta, que s’ha d’aprovar en la mateixa reunió o en la següent. El secretari o secretària pot emetre vàlidament certificats sobre els acords específics que s’hi hagin adoptat sens perjudici de l’aprovació ulterior de l’acta, i hi ha de fer constar expressament aquesta circumstància. Cal garantir que els vocals puguin accedir a les actes en format electrònic per a consultar-hi el contingut dels acords adoptats.[4]Referències[1] Ley 6/1997, de 14 de abril, de Organización y Funcionamiento de la Administración General del Estado. (http:/ / noticias. juridicas. com/ base_datos/ Admin/ l6-1997. html)[2] El govern de la Generalitat de Catalunya (http:/ / www. gencat. cat/ generalitat/ cat/ govern/ index. htm)[3] Llei 30/1992 de 26 de novembre de règim jurídic de les administracions publiques i del procediment administratiu comú (http:/ / www20. gencat. cat/ docs/ governacio/ Jurat dExpropiacio de Catalunya/ Documents/ Arxius/ Llei30_1992. pdf)[4] LLEI 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya (http:/ / www. gencat. cat/ municat/ normativa/ llei_26_2010. pdf)


9- Els servies públics locals i les seves formes de gestió a Catalunya.

EsquemaI. El servei públic: concepte i evolucióII. Formes de gestió dels serveis públics1. La gestió directa. Sense òrgan específic. Amb òrgan específic. Mitjançant organisme públic. Mitjançant una entitat de dret privat2. La gestió indirecta. Concessió. Concert. Gestió interessada. Societat d’economia mixta

I. El servei públic: concepte i evolucióL’activitat prestacional o de servei públic és l’activitat mitjançant la qual l’Administració dispensa determinades prestacions materials als ciutadans (per exemple, el servei d’aigües, el transport urbà, la sanitat, l’ensenyament, etc.).Abans de tot, s’ha de tenir en compte l’especificitat de cada servei públic. Podem parlar d’un règim específic de cada servei públic concret —que s’acostuma a concretar en una llei singular. Però, a banda d’aquest règim jurídic específic, existeix també una doctrina general del servei públic com a institució global, que serà aquella a la qual ens referirem.Així mateix, no es pot obviar que l’activitat de servei públic posseeix un caràcter dinàmic i evolutiu. Que una activitat sigui un servei públic o deixi de ser-ho depèn, entre altres factors, de les preferències o les necessitats socials de cada moment històric.No hi ha serveis públics per naturalesa. Aquesta dada ens condueix a destacar la importància de l’evolució històrica d’aquesta forma d’acció de l’Administració.El servei públic sorgeix al segle XIX. Abans (durant l’Antic Règim), és cert que els estats duien a terme activitats de servei públic com ara la defensa o la justícia, però aquests serveis es prestaven amb un esperit més limitador i coactiu que servicial; a més, es tractava de serveis uti universi, destinats no a persones concretes, sinó més aviat a necessitats abstractes de la comunitat política.Amb el règim liberal del segle XIX apareixen els serveis públics uti singuli, dirigits ja a persones concretes i determinades, que tingué lloc en tres etapes, segons narra Santamaría Pastor. En un primer moment, l’Estat assumeix serveis assistencials com la beneficència, la sanitat i l’educació. Posteriorment, passa a la construcció de grans infraestructures (canals, embassaments, ponts, ferrocarrils, més tard el telègraf, el servei telefònic o la distribució d’electricitat, entre d’altres), que serviran de base per prestar nous serveis públics. Finalment, l’Administració desenvolupa activitats empresarials i assumeix d’aquesta manera la gestió directa d’empreses mercantils i activitats de producció i distribució de béns i serveis (casos com el subministrament d’hidrocarburs, l’electricitat, els serveis postals o les telecomunicacions, etc.).Actualment, no obstant això, el servei públic ha entrat en crisi, per la qual cosa es parla de la crisi del servei públic. Es tracta d’una crisi que està molt vinculada amb la crisi de l’estat social. Si després de la 2GM es produeix un auge de l’estat social —identificat amb un estat-providència molt preocupat per les prestacions públiques—, a finals de la dècada dels setanta aquest plantejament es comença a qüestionar. Aleshores té lloc un replegament de l’Estat en la prestació de serveis públics. Entre els múltiples factors que expliquen aquest replegament se solen citar els següents: a) el grau d’intromissió de l’Estat en la prestació de serveis, que constituïa un obstacle per a un major desenvolupament i creixement; b) la inviabilitat econòmica i financera en el manteniment de determinats serveis deficitaris; c) la crítica a l’escassa eficiència de l’Estat com a prestador de serveis públics; d) les tendències europees sobre la lliure competència; i e) la globalització, que, en la seva vessant econòmica, té com a pilar el lliure comerç.Aquest replegament de l’Estat en la prestació de serveis públics es manifesta a través de dues tendències:

a) La liberalització de determinats serveis públics: comporta la supressió dels monopolis públics i l’obertura de sectors d’activitat econòmica, reservats anteriorment al sector públic, a la lliure iniciativa econòmica.

b) La privatització o la venda d’empreses públiques. Com a conseqüència d’aquest procés de replegament, una part de la doctrina científica considera que el concepte de servei públic ha desaparegut. No obstant això, avui dia és opinió majoritària que la noció de servei públic continua sent vàlida. En primer lloc, perquè hi ha serveis públics que encara ara no s’han liberalitzat, i, en segon lloc, perquè fins i tot entre els liberalitzats continua present l’empremta del servei públic. Tanmateix, val a dir que aquí ha sofert una mutació; una mutació que consisteix en el fet que l’Administració deixa de ser la titular exclusiva de l’activitat i passa a convertir-se en un agent extern regulador d’aquesta activitat, la qual és prestada per la iniciativa econòmica privada. D’un estat prestador en exclusiva del servei es passa, ara, a un estat regulador del servei prestat pels particulars. Com es concreta aquest nou paper de l’Estat? Fonamentalment, en una tasca de policia (id est: de supervisió i control) de la prestació del servei (succeeix així amb serveis com la telefonia o les telecomunicacions en general). Ara la preocupació fonamental de l’Administració se situa, doncs, a garantir la prestació present i futura d’aquests serveis liberalitzats i a establir uns nivells adequats en la relació qualitat-preu. Per això mateix, a aquests serveis liberalitzats se’ls denomina també activitats regulades.

II. Formes de gestió dels serveis públicsQuan una administració ha d’afrontar la gestió d’un servei públic, un dels aspectes més importants consisteix a determinar quina forma de gestió utilitzarà, perquè els serveis públics es poden prestar de diferents maneres. Encara que les classificacions assajades són moltes, és habitual prendre com a referent l’ordenació que detallem tot seguit.


Es distingeix, d’entrada, la gestió directa de la indirecta. La gestió directa és aquella que du a terme la mateixa Administració, és a dir, la prestació material de la qual assumeix de manera directa l’Administració responsable del servei. En la indirecta, en canvi, la gestió es trasllada a un particular a través d’un contracte administratiu —la qual cosa connecta amb el tema 11, que tracta sobre la contractació administrativa: vegeu allà l’explicació sobre el contracte de gestió de servei públic—, mentre que l’Administració conserva la titularitat del servei i el control sobre l’execució del contracte.Dins cadascuna d’aquestes dues formes de gestió s’amaguen, a la vegada, diferents subespècies.

Gestió directa:a) Sense òrgan específic.b) Amb òrgan específic.c) Mitjançant un organisme públic.d) Mitjançant una entitat de dret privat.

Gestió indirecta:a) Concessió.b) Concert.c) Gestió interessada.d) Societat d’economia mixta.

1. La gestió directaEn el cas de la gestió directa (que du a terme la mateixa Administració), és possible, en primer lloc, que s’opti per prestar el servei sense crear, dins la mateixa Administració, cap òrgan específic per a això, és a dir, atribuint la prestació a un òrgan dels ja existents. En segon lloc, hi ha la possibilitat que l’Administració consideri més oportú crear un òrgan específic encarregat de la prestació del servei en qüestió. Aquesta decisió la pot prendre en exercici de la potestat d’autoorganització, que és una potestat bàsica de les administracions, especialment les de caràcter territorial. Llavors es parla de gestió directa amb òrgan específic. En tercer lloc, es pot donar el cas que l’Administració titular del servei decideixi crear una persona jurídica. S’ha d’advertir que no és el mateix crear un òrgan que una persona jurídica: hi ha grans diferències tant en termes dogmàtics com en termes pràctics. Si es crea un òrgan, la responsabilitat pels actes de l’òrgan citat s’imputa a l’Administració en la qual s’insereix; en canvi, si es crea una persona jurídica, la responsabilitat de les seves actuacions recau en primera instància sobre ella mateixa i no sobre l’Administració que l’ha creat. Doncs bé, en decidir que la prestació del servei es faci per mitjà d’una persona jurídica es presenten dues opcions diferents: que es tracti d’una persona jurídica de dret públic (organisme autònom, entitat pública empresarial, etc.) o bé que es tracti d’una persona jurídica de dret privat (societat mercantil, fundació, etc.). L’opció entre l’una i l’altra depèn de la naturalesa del servei en qüestió i de la voluntat de sotmetre l’actuació d’aquesta nova persona jurídica al dret públic o al dret privat —aspecte que enllaça amb el problema de la fugida del dret administratiu.

2. La gestió indirectaPel que fa a la gestió indirecta, és possible remetre’s en línies generals a tot allò explicat al tema 11. De tota manera, cal recordar que en el contracte de gestió de servei públic es produeix un desdoblament entre la titularitat del servei —que conserva l’Administració— i la gestió d’aquest —que és tasca del particular contractat. Així mateix, és important destacar que aquest contracte posseeix quatre modalitats.

a) La concessió. És la modalitat ordinària i la més important. En aquesta modalitat, el que contracta assumeix el risc i la ventura de la prestació del servei, sens perjudici de l’aplicació de les tècniques de compensació pel desequilibri financer que es pugui produir en determinades circumstàncies (fet del príncep, risc imprevisible, etc.).

b) La gestió interessada. L’Administració i l’empresari participen en els resultats de l’explotació del servei en la proporció que estableixi el contracte. La clau rau en l’interès mutu en el resultat de l’explotació. Es poden donar, en general, dues hipòtesis: que l’Administració interessi l’empresa en els resultats de l’explotació retribuint-los-hi amb un percentatge dels beneficis, o bé que sigui el particular gestor del servei el que garanteixi a l’Administració uns beneficis o ingressos mínims derivats del desenvolupament de l’activitat.

c) El concert. Es contracta el servei amb una persona natural o jurídica que prèviament ja hagi efectuat prestacions anàlogues a les que constitueixen el servei públic de què es tracti. Aquesta modalitat només es pot aplicar als serveis públics assumits per l’Administració en règim de concurrència amb els particulars.

d) La societat d’economia mixta. Consisteix en una associació de l’Administració i el particular per gestionar un servei que doni lloc a la formació d’una persona jurídica diferent d’ambdues. El capital no pot pertànyer exclusivament a l’Administració: en aquest cas, no cal que se subscrigui cap contracte perquè la voluntat de l’empresa es fon amb la voluntat de l’Administració.


10.- Hisenda locals. Classificació dels ingressos. Els pressupostos locals.

HISENDES LOCALSLa Const. estableix a l’art. 142 que les hisendes locals hauran de disposar dels mitjans suficients per a l’exercici de les funcions que la llei atribueixi a les corporacions locals, i es nodriran fonamentalment de tributs propis i de la participació en els de l’Estat i la CA.Llei reguladora de Bases del Règim Local (7/1985, de 2 d’abril) i les modificacions posteriors, determina que es dotarà a les hisendes locals de recursos suficients per al compliment dels fins de les entitats locals = és una regulació de caràcter bàsic, completada per la llei 39/1988 de 28 de desembre, Reguladora de les Hisendes Locals → efectiva realització del principi d’autonomia financera. També cal destacar la llei 48/2002, de 23 de desembre, de Cadastre Immobiliari.Un dels recursos de major incidència en les hisendes locals són els tributs ( impostos, taxes i contribucions especials)= es tracta d’una potestat de caràcter secundari o derivat, ja que no es podran crear tributs, sinó només establir-los una vegada hagin estat creats per una llei formal de les Corts Generals. Al respecte:

- Les entitats locals tindran autonomia per establir i exigir tributs, d’acord amb el previst en la legislació de l’Estat reguladora de les hisendes locals, i en les lleis a la CA.

- La potestat reglamentària de les entitats locals s’exercirà mitjançant ordenances fiscals reguladores dels seus propis tributs i ordenances generals de gestió, recaptació i inspecció.

- És competència de les entitats locals la gestió, recaptació, i inspecció dels seus tributs, sens perjudici de les delegacions que puguin atorgar a favor de les entitats locals d’àmbit superior o de les respectives CA.

CLASSIFICACIÓ DELS INGRESSOSLa hisenda de les entitats locals estarà constituïda pels següents recursos:

A. Ingressos procedents del seu patrimoni i altres de dret privat.Rendiments o productes de qualsevol naturalesa derivats del seu patrimoni, així com les adquisicions a títol d’herència, llegat o donació. El patrimoni és el constituït per béns de las eva propietat, així com els drets reals o personals que siguin titulars, susceptibles de valoració econòmica ( i sempre que no es trobin afectes a l’ús o servei públic). També s’inclou aquí els ingressos obtinguts de la venda de propietats desafectades com a béns de domini públic.B. Tributs propis classificats en taxes, contribucions i impostos i els recàrrecs exigibles sobre els

impostos de la CA o d’altres entitats locals.- Taxes = per la utilització privativa o l’aprofitament especial del domini públic local, així com

per a la prestació de serveis públics o la realització d’activitats adm. de competència local que es refereixin, afectin o beneficiïn de manera particular als subjectes passius.

- Contribucions especials = obtenció pel subjecte passiu d’un benefici o un augment de valor dels seus béns com a conseqüència de la realització d’obres públiques o de l’establiment o ampliació dels serveis públics locals.

- Impostos = Impost sobre béns immobles: tribut directe de caràcter real que grava el valor dels béns immobles.

Impost sobre activitats econòmiques: tribut directe, de caràcter real, pel mer exercici d’activitats empresarials, professionals o artístiques.Impost sobre vehicles de tracció mecànica: tribut directe que grava la titularitat i els vehicles d’aquesta naturalesa, aptes per circular per les vies públiques.Impost sobre construccions, instal·lacions i obres: tribut indirecte per la realització de qualsevol construcció, instal·lació o obra per a la qual s’exigeixi obtenció de la corresponent llicència d’obres o urbanística.Impost sobre increment de valor de terrenys de naturalesa urbana

- Recàrrecs = imposició de recàrrecs sobre els impostos propis de la respectiva CA i d’altres entitats locals ( p.e. a favor de les Diputacions o àrees metropolitanes...)

C. Participació en els tributs de l’Estat i de les CA.D’acord als criteris establerts per les lleis vigents al respecte, tant a nivell autonòmic com estatal.D. Subvencions.Podran rebre subvencions de tota classe amb destinació a les seves obres i serveis, que no es podran destinar a cap finalitat diferent a aquella per a les que s’hagin atorgat.E. Preus Públics.Prestació de serveis o la realització d’activitats de la seva competència.F. Operacions de crèdit.Per al finançament de les seves inversions, les entitats locals podran acudir al crèdit public i privat, a llarg termini, en qualsevol de les seves formes:

- emissió pública de deute- contractació de préstecs o crèdits.- qualsevol altre apel·lació al crèdit públic o privat.- conversió o substitució total/parcial d’operacions preexistents.

G. Producte de les multes i sancions en l’àmbit de les seves competències.H. Altres productes de dret públic.


Prestació personal i de transport, exigible pels Ajuntaments amb < 5.000 habitants, per a la realització d’obres de la competència municipal o que hagin estat cedides o transferides per altres entitats públiques.

Pressupost municipalEl pressupost municipal és una de les ordenances més importants que han d'aprovar cada un dels municipis anualment. En el pressupost municipal s'han de veure reflectides quines seran les despeses i els ingressos de la corporació municipal al llarg de l'exercici. A Catalunya, el pressupost segueix una estandardització marcada per la Llei d'Hisendes Locals, i s'organitza en Capítols i Aplicacions Pressupostàries.Classificació dels Capítols en l'àmbit de les despeses• Capítol 1 : Personal• Capítol 2 : Provisió de serveis• Capítol 3 : Despeses financeres• Capítol 4 : Transferències corrents• Capítol 5 : (no existeix en l'àmbit de despeses)• Capítol 6 : Inversions• Capítol 7 : Transferències de capital• Capítol 8 : Actius financers• Capítol 9 : Passius financersHabitualment el p. m. sol aprovar-se durant els mesos de novembre i/o desembre de l'exercicianterior al qual aquest ha de tenir vigència.Classificació dels Capítols en l'àmbit dels ingressosIngressos corrents:• Capítol 1 : Impostos directes• Capítol 2 : Impostos indirectes• Capítol 3 : Taxes i altres ingressos• Capítol 4 : Transferències corrents• Capítol 5 : Ingressos patrimonialsIngressos de capital:• Capítol 6 : Alienació d'inversions reals• Capítol 7 : Transferències de capitalOperacions financeres:• Capítol 8 : Actius financers• Capítol 9 : Passius financers(Extret dels pressupostos de Sant Cugat del Vallès, de Sant Feliu de Llobregat, etc.)

Els pressupostos locals

El pressupost és una ordre del Ple de l’Entitat local, que va ser triat pels ciutadans, que autoritza al govern local sobre quina quantitat i en què l’ha de gastar com a màxim en un any. D’aquesta manera el pressupost de l’Entitat es configura tant com un instrument de gestió per al govern com un instrument de control per al Ple.En el pressupost hi ha un tractament diferent de les despeses i dels ingressos, ja que els imports de la despesa constitueixen un límit màxim en què es pot incórrer mentre que els ingressos són estimacions que es preveuen obtenir per a finançar les despeses.D’altra banda, quan les entitats locals elaboren el seu pressupost, les despeses que com a màxim es realitzaran en l’exercici no poden ser superiors als ingressos que es preveu obtenir en el mateix període.El pressupost de les entitats locals està regulat en el Text Refós de la Llei Reguladora d’Hisendes locals, en concret en el títol VI Pressupost i Despesa Pública.Contingut dels pressuposts:El pressupost general d’una entitat local està format pel pressupost de l’Entitat local principal i el pressupost de cada una de les seves entitats dependents, que són organismes autònoms, entitats públiques empresarials i societats mercantils.Per modificar la quantitat o la finalitat dels crèdits pressupostats és necessari tramitar unes modificacions de crèdit regulades en la normativa d’aplicació.

Composició dels pressuposts:Els pressuposts d’una entitat local estan integrats per:

a) Els estats de despeses, en els que s’inclouran, amb la deguda especificació, els crèdits necessaris per atendre al compliment de les obligacions.

b) Els estats d’ingressos, en els que figuraran les estimacions dels distints recursos econòmics a liquidar durant l’any.Els estats de despeses inclouen les quantitats que s’autoritza a gastar en aquest any que es denominen crèdits pressupostaris i es considera que s’ha realitzat la despesa quan sorgeix l’obligació de pagar.

Els estats d’ingressos recullen estimacions dels recursos a obtenir i es considera que s’han obtingut recursos quan sorgeixen els drets de cobrament.


Per això, els pressuposts segueixen un criteri jurídic en la consideració de les despeses i els ingressos. No segueixen el criteri de caixa (pagaments i cobraments), ni tampoc el criteri del meritament econòmic que és el que s’aplica en els plans de comptabilitat. Com que el pressupost de despeses és limitador, les obligacions que es reconeguin en un exercici no poden ser superiors als crèdits que s’hagin pressupostat. No obstant això, el pressupost d’ingressos és estimatiu, la qual cosa significa que els drets que es reconeguin en l’exercici poden ser superiors a les quantitats que inicialment es van pressupostar o inferiors si no es va pressupostar adequadament.Un altre document essencial que forma part dels pressuposts d’una entitat local són les denominades bases d’execució, que són normes que estableix la pròpia entitat local per adaptar l’execució del pressupost a la seva organització.


11.- Ordenances fiscals. Impostos, taxes i preus públics.

ORDENANCES FISCALSLes entitats locals tenen autonomia per establir i exigir tributs d’acord amb el que preveu la legislació reguladora de les hisendes locals i les lleis que dictin les Comunitats Autònomes.Els tributs de les entitats locals son els següents:• Taxes• Contribucions especials• Impostos• Els recàrrecs exigibles sobre els impostos de les Comunitats Autònomes o d’altres entitats localsCal tenir en compte que els preus públics no son tributs, son un recurs més de les entitats locals.La potestat reglamentària de les entitats locals en matèria tributària s’exerceix a través de les Ordenances Fiscals reguladores dels seus tributs propis i d’Ordenances generals de gestió, recaptació i inspecció.

Impostos obligatorisHi ha una sèrie d’impostos que el text refós de la llei reguladora de les hisendes locals, aprovat per Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, (LRHL) estableix i obliga a que els ajuntaments els exigeixin:- impost de bens immobles,- impost d’activitats econòmiques- impost sobre vehicles de tracció mecànica.En aquests impostos, perquè siguin exigits no caldria l’aprovació d’ordenança fiscal. Però si l’ajuntament vol utilitzar les facultats que els confereix la llei per fixar els elements necessaris per determinar les quotes tributàries, hauran d’aprovar l’exercici d’aquestes facultats i aprovarl’ordenança fiscal corresponent.Potestativament els ajuntaments també poden establir i exigir:- l’impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres- l’impost sobre l’increment de Valor dels terrenys de naturalesa urbana (plusvàlua).Aquests impostos s’hauran d’exigir de conformitat amb la regulació que estableix la pròpia llei d’hisendes locals.

Tributs propisA part dels anteriors els ens locals poden acordar la imposició i supressió dels seus tributs propis i aprovar la corresponent ordenança fiscal. Ja hem dit abans que tributs propis, a més dels impostos, son les taxes, les contribucions especials i els recàrrecs.L’article 16 del text refós de la Llei reguladora de les Hisendes locals (LRHL) regula els elements que ha de contenir una ordenança fiscal:- la determinació del fet imposable, subjecte passiu, exempcions, reduccions i bonificacions, base imposable i base liquidable, tipus de gravamen o quota tributària, període impositiu i meritament (en espanyol “devengo”).- Els règims de declaració i d’ingrés- Les dates de la seva aprovació i del començament de la seva aplicacióL’elaboració i aprovació de les ordenances fiscals be regulat pel text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (articles 15 al 19).• Els acords provisionals adoptats pel ple de la corporació local per a l’establiment, supressió i ordenació de tributs i per a fixar els elements necessaris que determinin les quotes tributàries, així com les aprovacions i modificacions de les ordenances fiscals, s’exposaran al taulell d’anuncis de l’entitat durant trenta dies, com a mínim, dins dels quals els interessats podran examinar l’expedient i presentar les reclamacions que creguin oportunes.• Dins el període d’exposició pública els regidors poden presentar les al·legacions que creguin convenient. També poden reclamar altres interessats: els que tinguin un interès directe o resultin afectats per aquests acords i els col·legis oficials, cambres oficials, associacions i altres entitats legalment constituïdes per vetllar pels interessos professionals, econòmics o veïnals, quan actuïn en defensa dels que li son propis.• Els anuncis d’exposició es publicaran al butlletí oficial de la província. Els ajuntaments de més de 10.000 ho publicaran també en un diari dels de més difusió a la província.• Un cop finalitzi el període d’exposició pública, el ple de l’ajuntament adoptarà els acords definitius, resolent les reclamacions presentades i aprovant la redacció definitiva de l’ordenança, la seva derogació o les modificacions.• Si no es presenten reclamacions, s’entendrà definitivament adoptat l’acord, sense necessitat d’acord plenari.• Els acords definitius, inclosos els provisionals que s’hagin convertit automàticament en definitius perquè ningú ha presentat al·legacions, així com el text íntegre de les ordenances o les seves modificacions, hauran de ser publicats al butlletí oficial de la província, i no entraran en vigor fins que s’hagi realitzat la publicació.• Les entitats locals hauran d’expedir còpies de les ordenances fiscals publicades a qui ho sol·liciti.Recursos per impugnar les ordenances fiscals• Contra les ordenances fiscals només es podrà interposar recurs contenciós-administratiu (davant aquesta jurisdicció) el qual es podrà interposar, a partir de la seva publicació en el BOP.• En cas que una sentència anul·li l’ordenança o la seva modificació, es mantindran els actes ferms o consentits dictats a l’empara de l’ordenança, excepte que expressament ho prohibeixi la sentència.• Només es podrà interposar recurs de reposició (regulat per l’article 14 de la Llei reguladora de les hisendes locals) contra els actes d’aplicació i efectivitat dels tributs i la resta d’ingressos de dret públic.


Taxes i Preus públicsJa em comentat abans que la taxa es un tribut i el preu públic no ho es.

Taxes: (art 20 LRHL) les entitats podran establir taxes:• per a la utilització privativa o l’aprofitament especial del domini públic: l’article enumera alguns dels supòsits que s’hi inclouen: ocupació del subsòl de terrenys d’us públic, entrada de vehicles a través de les voreres, canonades per energia elèctrica, aigua, gas, etc.• per a la realització d’activitats administratives de competència local que es refereixin, afectin o beneficiïn de manera particular als subjectes passius. L’article també enumera alguns dels supòsits que s’hi inclouen: els documents que expedeixen les administracions, serveis de prevenció i extinció d’incendis, serveis de clavegueram, aigües residuals, recollida de residus, etc.• L’import de les taxes per a la prestació d’un servei o per realitzar una activitat no podrà excedir del cost real o previsible del servei o activitat o, en el seu defecte, del valor de la prestació rebuda.• No es podran gravar amb taxes:

o L’abastament d’aigües en fonts públiqueso Enllumenat de vies públiqueso Vigilància pública en generalo Protecció civilo Neteja de la via públicao Ensenyament en els nivells d’educació obligatòriaPreus Públics

• Les entitats locals podran establir preus públics per a la prestació de serveis o la realitzaciód’activitats de la seva competència, sempre que siguin de sol8licitud voluntària per alsadministrat i quan es prestin també pel sector privat.• Tampoc es podran exigir preus públics per les activitats anteriors (abastament aigua fontspúbliques, enllumenat vies públiques, etc).• L’import dels preus públics haurà de cobrir com a mínim la despesa del servei prestat o del’activitat realitzada.


12.- Intervenció administrativa local en l’activitat privada. Llicències municipals. La tècnica del foment.

IntroduccióLa classificació de l’activitat administrativa sol fer-se des d’una perspectiva general, en un intent de sistematitzar les diverses modalitats d’intervenció de l’Administració pública en diversos sectors de la vida social. D’aquesta manera es pretén igualment la sistematització d’un conjunt ampli de normes reguladores dels sectors esmentats. Aquesta classificació de les formes d’activitat respon a una concepció material d’aquestes, tributària de la concepció tripartida de les formes d’activitat. En el desenvolupament de qualsevol tipus d’activitat, l’Administració ha de servar el degut respecte als principis de legalitat, igualtat, proporcionalitat i favor libertatis, bona fe i confiança legítima, i el servei a l’interès públic.

Classificació material: activitat de limitació, de foment i de Server públic.L’activitat de limitació (en l’accepció doctrinal clàssica, de «policia») fa referència ordinàriament a la forma d’intervenció administrativa que restringeix la llibertat o els drets dels particulars, sense substituir l’activitat d’aquests. Les tècniques bàsiques d’aquesta activitat són la reglamentació, les prohibicions i els mandats, i les autoritzacions. Pel que fa a les darreres, cal destacar la dualitat de concepcions doctrinals, tendents a l’afirmació d’un dret preexistent del particular, que l’autorització simplement declara, o bé a la consideració de l’autorització com a aixecament d’una prohibició relativa, establerta preventivament per l’ordenament. L’activitat de limitació pressuposa l’exercici d’una potestat i l’existència d’un acte administratiu fruit d’aquesta i generador de la limitació. Si, en canvi, la limitació de drets prové d’una norma legal, no estarem davant d’un supòsit d’activitat administrativa, sinó d’un de limitació legal. L’activitat de servei públic és difícil de definir de manera breu i unívoca, per la càrrega ideològica que comporta i pels sentiments de rebuig i adhesió que genera. En funció de la tradició política i administrativa d’un determinat estat, existeixen definicions i concepcions diferents del que cal entendre per servei públic. Segons Santamaría Pastor, des d’una perspectiva material el servei públic es pot definir com aquella activitat que té per finalitat prestar una activitat necessària per al desenvolupament social (per al conjunt de la col·lectivitat o per a alguns membres individualitzables d’aquesta), però en cap cas és una activitat interna de l’Administració. Des de la perspectiva formal, l’autor considera que l’activitat de servei públic es genera quan un ens territorial assumeix el deure i la responsabilitat de ga rantir la prestació regular d’un servei, per si mateix o assegurant la seva prestació per tercers ( publicatio). En consideració al grau de publificació, l’autor distingeix entre serveis públics en sentit estricte, en el qual engloba el concepte restringit de servei públic (prestacions de titularitat pública gestionades directament per funcionaris públics, en règim de monopoli i de caràcter nacional) i el concepte ampli (prestacions de titularitat pública, en règim de monopoli, oligopoli o lliure concurrència, gestionades de manera directa, indirecta o mixta en l’àmbit territorial corresponent), i serveis públics virtuals o impropis , que engloben les activitats privades intensament reglamentades (ensenyament privat, farmàcies, taxis, centrals lleteres...). Els principis que regulen l’activitat prestacional de l’Administració són el principi de legalitat, el de continuïtat dels serveis públics, el d’adaptabilitat o «clàusula de progrés», el de neutralitat, el d’igualtat i, finalment, el de gratuïtat.L’activitat administrativa de foment, promocional o incentivadora és la que estimula l’activitat dels particulars, a través de mitjans diversos, per tal que l’orientin cap a finalitats d’interès general. Segons Jordana de Pozas, és « la acción de la Administración encaminada a proteger o promover aquellas actividades, establecimientos y riquezas debidas a los particulares y que satisfacen necesidades públicas que se estiman de utilidad general, sin usar de la coacción ni crear servicios públicos ». Finalment, dins de l’activitat de foment cal emfatitzar la referència a les subvencions com a incentiu d’especial significació a l’hora de dirigir l’acció dels particulars vers finalitats d’interès general. Les qüestions relatives a la competència i el procediment per a l’a torgament de les subvencions, així com el contingut i l’alteració de la relació subvencional, han de constituir l’objecte del comentari. Els principis que regeixen aquest tipus d’activitats són el principi de legalitat, el d’igualtat i el d’eficiència i ec onomia. En concret i respecte de les subvencions, regeixen els principis de publicitat, transparència, concurrència, objectivitat, igualtat i no -discriminació, eficàcia en el compliment dels objectius fixats per l’Administració atorgant i eficiència en l’a ssignació i la utilització dels recursos públics (art. 17 de la Llei general de subvencions). A més, cal tenir presents la prohibició i la restricció de subvencions des del dret comunitari europeu, sempre que posin en perill el principi de lliure competènc ia i no estiguin especialment tipificades com a excepció en la mateixa normativa.Fins ara hem analitzat breument les principals característiques de la clàssica classificació tripartida de les formes d’activitat de l’Administració. Aquesta classificació ha quedat desfasada per la diversitat i l’abundància de les tasques que l’Administració pública ha acabat assumint a la pràctica. Per tant, a aquests tres tipus d’activitat s’hi han anat sumant altres formes d’activitat administrativa, com l’econòmica, l’arbitral, la planificadora i la inspectora, cadascuna amb particularitats i règims jurídics propis. En primer lloc i quant a l’activitat arbitral, han d’abordar -se les seves manifestacions principals, disperses en l’ordenament jurídic, sempre que es refereixin a actuacions de l’Administració que resolen conflictes entre els particulars sobre drets privats o administratius. L’activitat arbitral es desenvolupa quan la llei atribueix a l’Administració la potestat de resoldre conflictes entre tercers sobre drets privats o administratius, sota el control de la jurisdicció contenciosa administrativa. En segon lloc i respecte de l’activitat econòmica, podem apuntar que constitueix l’última etapa del creixement de l’activitat prestacional. Aquest tipus d’activitat va començar a desenvolupar-se després de la Primera Guerra Mundial i implica que les administracions assumeixen la propietat i la gestió directa de les empreses mercantils i les activitats de producció i distribució de béns i serveis. Per la seva banda i en t ercer lloc, l’activitat de planificació administrativa implica la utilització de criteris racionals per a la fixació d’uns objectius o resultats que s’han d’obtenir en un període determinat de temps, i la de les conductes i els mitjans necessaris per a aconseguir-los.


La planificació pot ser general o sectorial, en funció de si inclou la realitat en la seva globalitat o bé es projecta solament sobre un àmbit o sector d’aquesta. Per acabar, ens hem de referir a l’activitat administrativa d’inspecció, que des envolupa activitats de «constància i comprovació».Dins d’aquestes hem d’integrar les inspeccions tècniques, com ara l’acreditació, la normalització i l’homologació, que verifiquen l’existència en determinats béns, productes i serveis, dels requisits neces saris per al seu bon funcionament, d’una banda, i per evitar el risc o dany a les persones i les coses, per l’altra. L’activitat inspectora té per objecte verificar el compliment de les especificacions i regles de caràcter tècnic.

EsquemaI. Les formes de l’activitat administrativa1.1. Idees generals1.2. Tipologia de les formes d’activitat: abast i superació de la classificació tripartida de les formes d’activitatII. L’activitat de limitació2.1. Activitat de limitació: concepte, perspectiva constitucional i modalitats d’intervenció2.2. Tècniques d’intervenció administrativaa) Reglamentaciób) Autorització administrativa: concepte, naturalesa, classes i procedimentc) Ordres, mandats i prohibicionsIII. L’activitat arbitral3.1. Activitat multilateral de l’Administració3.2. Definició de l’activitat arbitral, classes d’activitat arbitral i principis que regeixen aquesta forma d’activitat3.3. L’acte administratiu arbitral: definició i característiques3.4. Sectors sotmesos a l’activitat arbitral d e l’Administració públicaIV. L’activitat de servei públic4.1. Orígens i evolució del concepte de servei públic4.2. Activitat de servei públic: característiques i sectors4.3. Principis de l’activitat de servei públic4.4. Formes de gestió dels serveis públics4.5. Impacte del procés d’integració comunitària4.6. Elements subjectius de la relació: Administració, usuari i operador4.7. La concessió administrativa: concepte, naturalesa i règim jurídic4.8. El pas de l’estat prestador a l’estat garantidor de serveis. El concepte de Server universalV. L’activitat de foment5.1. Concepte i principis que regeixen l’activitat de foment5.2. Modalitats i control de l’acció de foment5.3. La subvenció administrativa: concepte, règim jurídic i procediment5.4. Activitat de foment i dret comunitari5.5. Activitat de foment i autonomia territorialVI. Altres formes d’activitat administrativa6.1. Activitat econòmica: concepte, principis i evolució històrica6.2. Activitat arbitral: concepte, principis i tipus6.3. Activitat planificadora: concepte i principals manifestacions6.4. Activitat inspectora: concepte i modalitats6.5. L’activitat informativa de l’Administració

LLICENCIES MUNICIPALS O AUTORITZACIÓ ADMINISTRATIVA.Autoritzacions/Permisos/Llicències/Habilitacions/Visats/Col.legiacions/Dispenses.-Terminologia de la legislació.Tota aquesta varietat terminològica és un obstacle a una definició unitària. En l'àmbit local hi ha una predilecció per l'expressió llicència. En d'altres s'utilitza indistintament llicència o permís. En d'altres llocs es prefereix autorització. La Llei del Parlament de Catalunya 3/1998 de 27 de febrer “d'Intervenció integral de l'administració ambiental” es refereix a les activitats classificades o aquelles que tenen incidència mediambiental com a llicències ambientals i autoritzacions ambientals. Són tècniques que responen a una mateixa idea. Les llicències ambientals són aquelles atorgades per l'entitat municipal i les autoritzacions ambientals aquelles que ho són per l'administració autonòmica.Activitat de caràcter privat és consentida per l'administració prèvia valoració per l'administració de l'interès públic que la norma aplicable en cada cas vulgui tutelar. La intervenció de l'administració esdevé un requisit necessari per l'exercici de l'activitat privada. Sense l'autorització o llicència l'activitat privada no podria desplegar-se i es veuria limitada d'efectes jurídics.Concepte clàssic d'autorització administrativa!es forja al segle passat. Sorgeixen dos conceptes d'autorització administrativa sortides de la doctrina Alemanya amb OTTO MAYER i la Italiana amb ORESTE RANELLETTI. Mayer posa l'accent en que l'autorització actua com un acte administratiu que aixeca la prohibició establerta per la norma de policia i es realitza prèvia comprovació que l'exercici de l'activitat inicialment prohibida no suposa en aquell cas concret pertorbació de l'ordre públic o per la cosa pública. Prohibició sota reserva d'autorització. L'autorització restableix la llibertat en el subjecte que ha estat autoritzat. Oreste situa l'atenció en la preexistència d'un dret en el subjecte autoritzat. L'autorització permet el lliure exercici del dret preexistent


removent els límits que imposa l'interès públic en el seu exercici. Aquesta nota distingeix l'autorització de la concessió que seria un acte per qual l'administració atorga drets nous a un particular de forma que aquesta enriqueix el seu patrimoni jurídic.Aquest concepte s'ha vist en certa crisi ja que la realitat actual ha demostrat ser més complexa que l'establert per aquestes dues tesis doctrinals degut a dos fets:Presència d'intensos poders discrecionals de l'administració en l'atorgament d'autoritzacions administratives.L'ordenament també estableix la possibilitat de limitar el nombre d'autoritzacions que es poden obtenir.Més que la existència d'un dret preexistent hi ha un model genèric del lliure desenvolupament de la personalitat que es concreta en l'autoritzacióLa crisis de l'esquema tradicional es posa més de manifest pel fet que l'autorització ha sobrepassat l'àmbit propi de l'autoritat pública i s'ha estès en l'àmbit de les activitats econòmiques. En l'àmbit econòmic l'autorització té un paper que va més enllà d'un control negatiu d'exercici de drets. El paper de l'autorització s'estén a la regulació mateixa del mercat amb el propòsit d'orientar i encaminar positivament l'activitat autoritzada a uns objectius predeterminats per les normes aplicables (art. 38 C.E.) !llibertat d'empresa en raó de les exigències de l'economia general i de la planificació. La llibertat d'empresa no pot ser eliminada pel legislador però sí configurada per les exigències de l'article 38 CE. Les normes el que fan es posar l'accent en l'existència en el particular d'un deure de sol·licitar l'autorització. Més que d'un deure es tracta d'una càrrega.Aquest canvi de perspectiva obliga conseqüentment a intentar formular un nou concepte capaç de comprendre les diverses varietats i modalitats.No vol dir que s'hagi de prescindir de la idea de dret preexistent ja que serà vàlida per a determinats tipus d'autoritzacions (les reglades).El que si que ha de conservar-se és la idea de Otto Mayer (prohibició general sobre una determinada activitat privada).Es pot concebre l'autorització con un acte administratiu que habilita a un particular a l'exercici d'una activitat inicialment prohibida, al mateix temps, la situació jurídica corresponent.Es pot destacar:Acte Administratiu habilitari. Esdevé una condició necessària per l'exercici d'una activitat particular. Atorgat per l'administració pública en l'exercici d'una potestat administrativa. El particular realitza un sol·licitud que podrà ser estimada o no per part de l'administració.Habilita al particular a l'exercici d'una situació jurídica administrativa. Situacions que enclouen tant de drets subjectius com també aquelles altres situacions que són interessos legítims. L'interès legítim fa referència a una situació que té un contingut mínim que diferencia la situació d'una mera expectativa. Es tracta d'una situació en la qual no està dotada de la consistència jurídica d'un dret subjectiu però és valorable i defensable. En el cas de l'autorització el titular d'un interès legítim està en una situació prèvia que el fa creditor del seu atorgament.La habilitació incideix en la situació jurídica del particular bé respectant-la íntegrament o bé eliminant aquelles facultats o continguts que siguin contraris a l'interès públic.Acte fruit de l'exercici d'una potestat reglada o discrecional. La jurisprudència ha insistit en que determinats tipus de llicències o autoritzacions tenen un contingut reglat (llicència d'obres). L'administració ha de limitar-se a constatar l'existència dels requisits que legitimen l'expedició de l'autorització. Determinats supòsits la norma no fixa tots els requisits; dóna l'administració la valoració de l'interès públic que es produeix en aquella cas.

CLASSES D'AUTORITZACIONS.

1.- Autoritzacions Simples i Operatives:Les simples es proposen controlar l'activitat subjecta a autorització.Les operatives fan la mateixa funció que les anteriors però van més enllà encaminant, orientant, dirigint l'activitat del titular en la direcció prevista prèviament per plans o programes sectorials (obertura bancs, farmàcies...) Existeix un cert grau de discrecionalitat atès la complexitat de fins que s'han d'assolir.

2.- Autoritzacions per Operació i de Funcionament:Per Operació: la relació entre l'administració i el particular és episòdica; es limita a verificar l'existència i es desentén de l'activitat.Funcionament: Suposa establir una relació permanent amb la persona i activitat. L'autorització esdevé una porta a una situació de tracte continu per mantenir l'interès públic sobre tot quan l'activitat es per temps indefinit.

3.- Autoritzacions Reglades i Discrecionals.

4.- Autoritzacions Personals, Reals i Mixtes: Personals: l'element principal que es té en compte són les aptituds del subjecte que sol·licita

l'autorització. Es basa en criteris o en condicions, característiques de tipus personal (pe. armes). Real: els criteris recauen sobre l'objecte o activitat. Té la conseqüència jurídica de la possibilitat de

transmetre la llicència. La transmissió es realitza a través d'una comunicació. Mixtes: tenen en compte aspectes personals i reals.


PROCEDIMENT PER L'ATORGAMENT D'AUTORITZACIONS Establert al RD 177871994 de 5 d'agost. No regula tots els tràmits sinó que fa referència a qüestions específiques sobre el procediment d'autoritzacions. Fa qüestions relatives a l'aportació de documents, motivació de les resolucions, el fi a la via administrativa, els efectes de la manca de resolució expressa i a la possibilitat de terminació convencional.El procediment s'inicia a sol·licitud d'un particular que no està obligat a aportar qualsevol documentació sinó només la necessària. L'art. 35 L.30/92 assenyala que el ciutadà no està obligat a aportar documents que es trobin en poder de l'administració actuant. En el cas que manqués documentació l'administració no pot per aquest fet denegar l'autorització sinó que ha de donar un termini per subsanar les deficiències de la documentació que segons l'art. 31 de la L.30/92 és de 10 dies. Si no s'aporta la documentació, en el termini establert, se'l considerarà per desistit.L'administració té un termini per resoldre i notificar la seva resolució. Si no hi ha res exprés serà de 3 mesos. La manca de resolució implica el Silenci Administratiu que s'estableix amb clàusula general positiu que pot ser excepcionada per una norma amb rang de llei. El silencia positiu té sentit en l'àmbit de les autoritzacions reglades i en la resto no en té tant.El silenci positiu no podrà donar-se quan afecti al Sector Públic o béns de domini públic; en aquests casos serà sempre negatiu.El termini per resoldre i notificar por quedar suspès en els casos que s'hagi requerit al particular per presentar documents. Les resolucions han de ser motivades ja que suposa la limitació de drets subjectius. L'administració i els particulars poden posar-se d'acord per l'autorització mitjançant la terminació convencional (pacte o acord).

REVOCACIÓ DE LLICÈNCIES S'han de distingir dos conceptes:Revocació!eliminació d'un acte del món jurídic per la pròpia administració per manca d'adequació de l'acte amb l'interès públic.Revisió d'ofici!retirar un acte administratiu del món jurídic, per la pròpia administració pública, en base a l'existència d'un supòsit de nul·litat de ple dret.El tema es planteja en els actes favorables o declaratius de dretsLa raó de ser de la revocació és que la llicència és inadequada en relació amb la finalitat de l'interès general tot i que quan es va atorgar es presumia d'acord amb l'interès general. Es produeix un canvi de circumstàncies en el temps.Hi ha una tensió/equilibri entre el principi el principi de seguretat jurídica (art. 9.3 CE) que exigeix que es respecti, per part de l'administració, els drets i situacions jurídiques dels particulars i el principi de eficàcia de l'administració (art. 103.1 CE).La jurisprudència assenyala el principi de irrevocabilitat dels actes declaratius de drets o favorables tot i que a la pràctica matisa l'aplicació del principi.Irrevocabilitat! un acte favorable no és fàcilment revocable per l'administració pública que ha de seguir un tràmit específic i ser objecte de responsabilitat patrimonial.La revocabilitat es recull a l'art. 105 de la L30/92 que estableix que l'administració pública podrà revocar, en qualsevol moment, els seus actes de gravamen o desfavorables sempre que la revocació no produeixi dispensa o exempció no permesa per la llei, és a dir, contrari al principi d'igualtat o a l'ordenament jurídic.Certs autors estableixen que interpreten l'article en sentit contrari!no es pot revocar en qualsevol moment els actes administratius. Fet que ha arribat a qüestionar alguns articles que regulen la llicència (sobretot les locals). Són els articles 16 del Reglament de Serveis de les Corporacions Locals de 1955 i l'article 88 del ROAS.En aquests articles s'al·ludeix a diverses situacions diferents i d'aquesta manera s'introdueix la distinció entre:la revocació i la ineficàcia sobrevinguda: aquells casos en que el beneficiari o titular de la llicència incompleix las condicions previstes per la pròpia autorització per causes imputables al propi titular. En aquests casos l'administració per revocar ha de seguir un procediment amb audiència de l'interessat en el que l'administració ha d'acreditar que l'incompliment ha estat culpa del titular de la llicència. Resolució de la llicència per incompliment de la mateixa.La Revocació en sentit estricte pot ser per: Canvi o desaparició de les circumstàncies que van justificar l'atorgament de la llicència o autorització. Canvi de criteris per part de l'administració de l'apreciació de l'interès general o públic.1.- Té sentit, sobretot, en l'àmbit de la llicència de funcionament. La causa de la revocació es produeix per un canvi objectiu i general de les circumstàncies relacionades amb l'activitat autoritzada. Són canvis de circumstàncies externes i alienes al titular. Sobretot es donen en aquells casos que es produeixen canvis tècnics. Estem en casos en els que la llicència es subordinada a través a la millor tecnologia disponible a la l'estat de la tècnica.Un cop atorgada la llicència podran variar els coneixements tècnics i aquests aconsellen a la revocació de la llicència perquè aquella activitat sigui l'adequada a l'interès general.Estan sotmeses a la condició implícita que han d'adaptar-se en tot moment a les exigències d'interès general, per això, si varien les circumstàncies objectives l'administració pot revocar-les.Cal tenir en compte el principi de proporcionalitat: la última solució que ha d'adaptar l'administració és la revocació perquè en principi s'han d'esgotar totes les possibilitats d'adaptació de l'activitat a les noves circumstàncies objectives.La revocació també ha de fer-se a través d'un procediment amb tràmit d'audiència.


Pel que fa a les possibilitats d'indemnitzar cal dir que si aquesta es fa ha de tenir en compte el pressupòsit de la responsabilitat patrimonial de l'administració (art. 139 i ss. L.30/92). El fet de tractar-se de circumstància objectius generals fa que sigui difícil valorar econòmicament el dany.2.- La llicència atorgada era conforme a l'interès general però posteriorment l'administració canvia la valoració i la llicència es torna inadequada a l'interès general.Com a conseqüència de l'aprovació d'una disposició general es modifiquen les condicions per l'exercici de l'activitat autoritzada. La revocació ha de resultar adequada i proporcional amb l'interès general que es pretén protegir.El titular ha d'adaptar l'activitat a les condicions d'acord amb les clàusules transitòries que estableix la norma.També apareix la responsabilitat patrimonial de l'administració.Regeix, també, el principi de proporcionalitat.Ha de fer-se a través d'un procediment amb audiència a l'interessat. La decisió de revocar serà controlable front l'administració contenciosa-administrativa i la indemnització haurà de ser fixada cas per cas atenent al supòsit de responsabilitat patrimonial.


13.- L’atenció al públic: acolliment i informació. Drets dels ciutadans a la informació: l’accés als arxius i els registres. Els serveis d’informació i de reclamació administrativa.

Atenció a la ciutadania: acollida i informacióDels drets de la ciutadania davant de l’Administració esmentats es deriven, naturalment, una sèrie d’obligacions per al personal funcionari en el tracte amb les ciutadanes i ciutadans. En especial, en aquest apartat cal destacar el dret de la ciutadania a ser tractats amb respecte i deferència per part del funcionariat i el dret d’orientació i informació. Òbviament, sense una obligació correlativa per part del personal al servei de les administracions públiques, els drets derivats directament de la Constitució o introduïts per la Llei 30/1992 estarien buits de contingut.En aquest sentit, doncs, cal veure que la consideració d’aquests drets, en concret per part de la Llei, i l’existència de determinats principis constitucionals que es refereixen a l’actuació de l’Administració, marquen el territori de l’actuació funcionarial. Així, personal del servei públic ha de ser conscient del sistema de valors que impera en el model actual i ajustar el seu comportament professional a les exigències que aquest sistema de valors imposa a l’Administració pública, no ha d’oblidar la doble condició de funcionari/ària i ciutadà/ana, i ha d’actuar, per tant, amb la diligència que exigiria en el cas que fos ella mateixa la persona qui rebés el servei.Dels drets esmentats més amunt, doncs, es deriva un comportament determinat per part del personal funcionari públic en la relació amb la ciutadania. Així, el/la funcionari/ària ha de tractar el/la ciutadà/ana que se li dirigeixi amb respecte, però aquí no esgotarà la seva conducta, sinó que l’ha d’ajudar en allò que li sigui possible. En especial, el personal funcionari ha de proporcionar a la ciutadania la informació que aquest sol·liciti i, en allò que sigui necessari, ha de guiar-lo per facilitar-li la relació amb l’Administració.L’Administració al servei de la ciutadania que consagra la Constitució implica l’establiment d’un règim jurídic inspirat en aquesta concepció. Però a més, com s’ha dit, aquest principi ha de transcendir les regles de funcionament intern, determinant el comportament del personal al servei de les administracions públiques, el qual ha d’assumir com a propis en la seva vida professional tots els principis inspiradors de la relació entre l’Administració i els ciutadans que es deriven de l’ordenament jurídic i, en especial, de la Constitució i la Llei 30/1992.L’atenció al públic és una de les principals activitats de relació social que l’Administració Pública té amb la ciutadania i amb l’entorn en general. En aquest àmbit, la llengua oral és el mitjà de comunicació verbal més directe i personal amb l’interlocutor/a i el principal vehiculador del servei.Per millorar tot aquest procés de relació és imprescindible incidir en les actituds professionals de les persones encarregades de les diverses tasques d’atenció al públic, perquè darrere de tot acte social i de comunicació hi ha una actitud.En la línia de modernització de l’Administració pública es produeix un replantejament de les relacions amb el públic des d’una perspectiva actitudinal i s’afavoreix la comunicació amb la ciutadania mitjançant un model de llengua planer, clar i proper a la llengua comuna, amb l’objectiu final d’oferir un servei de qualitat a la ciutadania.

Els drets de la ciutadania davant l’AdministracióAmb la Constitució espanyola de 1978, la ciutadania ha vist reconeguda una sèrie de drets que, en particular, afecten la seva relació amb l’Administració. Tot plegat ha provocat que, juntament amb el canvi generalitzat de valors que representa la Constitució respecte de la situació anterior en tota la societat, hi hagi també un canvi especialment intens en el sistema de valors del sector públic, que passa d’una situació de preeminència sobre la ciutadania a una situació de servei. Així, la Llei 30/1992, modificada per la Llei 4/1999, que regula el procediment administratiu comú a totes les administracions públiques, afirma que la Constitució consagra el caràcter instrumental de l’Administració.De totes les previsions constitucionals, cal destacar-ne dues. En primer lloc, pel que fa a la qüestió que ens ocupa, el principi d’igualtat, que impedeix qualsevol MENA de discriminació en l’actuació de l’Administració. Cal esmentar també el dret de participació en els afers públics, que implica un deure correlatiu de l’Administració de permetre i facilitar l’exercici d’aquest dret, per exemple, mitjançant actuacions com ara la informació a la ciutadania.El sistema que deriva de la Constitució de 1978 té, però, moltes més implicacions en les relacions entre la ciutadania i l’Administració. En aquest sentit, la Llei 30/1992, esmentada abans, estableix una llista de drets de la ciutadania que cal interpretar com una concreció dels principis constitucionals. En particular, els ciutadans i les ciutadanes tenen dret a:• Conèixer, en qualsevol moment, l’estat de la tramitació dels procediments en què siguin part interessada i obtenir còpies dels documents inclosos en aquests procediments.• Identificar el personal que, sota la seva responsabilitat, tramiti els procediments.• Obtenir una còpia segellada dels documents que presentin, que cal aportar amb els originals.• Utilitzar les llengües oficials de cada comunitat autònoma en el territori de què es tracti.• Formular al·legacions i aportar documents en qualsevol fase del procediment anterior al tràmit d’audiència.• No presentar documents no exigits per les normes aplicables o documents que ja estiguin en poder de l’Administració.• Obtenir informació i orientació sobre els requisits que hom els imposin per a les activitats que vulguin dur a terme.• Accedir als registres o als arxius de les administracions en les condicions que indiqui la legislació vigent.• Ser tractats amb respecte i deferència pel funcionariat.• Exigir responsabilitats a l’Administració quan pertoqui.


Aquesta formulació dels drets de la ciutadania davant de l’Administració introdueix algunes novetats, que, tot i que es podien deduir de l’esperit de la Constitució, no han estat concretades fins l'arribada d'aquesta Llei, que té una gran transcendència en la història de les administracions públiques a l’Estat espanyol. Entre les novetats que introdueix la Llei 30/1992, hi ha la possibilitat d’identificar el personal funcionari sota la responsabilitat del qual es tramita un determinat procediment o el dret d’obtenir informació i orientació sobre els requisits exigits en les activitats que la ciutadania vulgui dur a terme.

Accés a arxius i registres la LRJPAC incorpora, al títol V, «De l’activitat de les administracions públiques», capítol I, «Normes generals», un catàleg de drets dels ciutadans i ciutadanes del qual cal destacar tres articles bàsics: a) l’article 35, que conté la taula general de drets del ciutadà en les seves relacions amb les administracions públiques; b) l’article 36, relatiu al dret a l’ús de les llengües oficials, i c) l’article 37, on es desenvolupa el dret a l’accés a arxius i registres. Com s’ha indicat també, l’article 35 assenyala els drets que tenen els ciutadans i ciutadanes en les seves relacions amb les administracions públiques, entre els quals el dret d’accedir als registres i arxius de les administracions públiques en els termes previstos a la Constitució i en aquesta o altres lleis. A partir d’aquesta remissió de l’art. 35 LRJPAC a les previsions constitucionals, s’haurà de recordar que la Constitució assenyala, a l’article 105, que la llei regularà l’accés de la ciutadania als arxius i registres, excepte en allò que afecti la seguretat i defensa de l’Estat, la indagació dels delictes i la intimitat de les persones. I a partir de la previsió constitucional, a l’article 37 de la LRJPAC es detallen els requisits de l’accés als registres i arxius públics. Podem assenyalar quatre regles bàsiques en aquesta matèria: 1) La regla general és l’accés als documents, qualsevol que en sigui la forma o el suport en què es trobin arxivats o registrats, sempre que aquests documents formin part d’expedients corresponents a procediments acabats en la data de la sol·licitud. Ara bé, el dret d’accés es podrà denegar per raons d’interès públic, per protegir interessos de terceres persones o quan ho disposi una llei. En aquests casos, la denegació haurà de ser motivada. El dret d’accés s’exercirà mitjançant petició individualitzada dels documents que es desitja consultar, sense que es pugui formular una petició genèrica sobre una matèria o un conjunt de matèries. No obstant això, si les persones que sol·liciten l’accés són investigadors que acrediten un interès històric, científic o cultural rellevant, se’ls podrà autoritzar l’accés directe a la consulta d’expedients. El dret d’accés implica també el d’obtenir còpies o certificats dels documents l’examen dels quals hagi estat autoritzat, previ pagament de les exaccions establertes legalment. Per tal de facilitar el dret d’accés, es publicaran periòdicament relacions dels documents que es troben en poder de les administracions públiques subjectes a un règim de publicitat especial perquè afecten la col·lectivitat en el seu conjunt i aquells altres que puguin ser consultats pels particulars. 2) Com a excepció a la regla general, l’accés als documents que continguin dades referents a la intimitat de les persones està reservat a aquestes persones, les quals podran exigir que aquestes dades siguin completades o rectificades, excepte quan figurin en expedients caducats dels quals no es puguin derivar efectes substantius. Això no obstant, a més dels titulars, les terceres persones que acreditin un interès legítim i directe podran accedir a documents nominatius que no incloguin altres dades relatives a la intimitat i que figurin en els procediments d’aplicació del dret, a excepció dels procediments sancionadors i disciplinaris, quan aquells tercers interessats puguin fer valer aquelles dades per a l’exercici dels seus drets. 3) El dret d’accés no es podrà exercir respecte als expedients següents:

Els que contenen informació sobre actuacions del Govern de l’Estat o de les comunitats autònomes en l’exercici de les seves competències constitucionals no subjectes a dret administratiu.

Els que contenen informació sobre la defensa nacional o la seguretat de l’Estat. Els que es tramiten per a la investigació dels delictes quan així ho exigeixin les necessitats de la

investigació o per protegir drets o llibertats de tercers. Els relatius a matèries protegides pel secret comercial o industrial. Els relatius a actuacions administratives derivades de la política monetària.

4) Es regiran per les seves disposicions específiques: L’accés als arxius sotmesos a la normativa sobre matèries classificades. L’accés a dades sanitàries personals dels pacients. Els arxius regulats per la legislació de règim electoral. Els arxius de la funció estadística pública que serveixin exclusivament a aquelles finalitats. El Registre civil i el Registre central de penats i rebels, així com la resta de registres de caràcter públic

l’ús dels quals es trobi regulat per una llei. L’accés a documents existents als arxius de les administracions públiques per part dels diputats o els

senadors de les Corts Generals, membres d’assemblees legislatives de les comunitats autònomes o d’una corporació local.

La consulta de fons documentals dels arxius històrics.

Com s’ha anunciat anteriorment, la Llei 26/2010, de 3 d’agost, també conté previsions relatives al dret d’accés a arxius i registres. Es torna a fer referència a les previsions de l’article 27 de la Llei, que estableix que els ciutadans tenen dret a accedir, per qualsevol mitjà, als registres i als documents que formin part d’un expedient i es trobin als arxius de les administracions públiques catalanes, sempre que els expedients corresponguin a


procediments acabats en la data de la sol·licitud, i d’acord amb les previsions d’aquest precepte i les de la legislació bàsica estatal. De la regulació que conté aquest precepte, també cal fer referència al següent: - Un cop establert el dret, en coherència amb la normativa bàsica estatal, l’article 27.2 estableix una limitació: l’accés als documents que continguin dades referents a la intimitat de les persones està reservat a aquestes. D’altra banda, pel que fa a aquestes persones, si observen que les dades figuren incompletes o inexactes, poden exigir que es rectifiquin o completin, tret que figurin en expedients caducats pel transcurs del temps, d’acord amb els terminis màxims que determinin els diferents procediments, dels quals no es pugui derivar cap efecte substantiu. - L’article 27.3 determina que l’autorització i la denegació de l’accés s’ha de fer, en els termes que estableix la

legislació bàsica, per resolució motivada de l’òrgan competent, que ha de ponderar els drets i interessos de privacitat, confidencialitat, protecció de dades i altres que podrien esdevenir afectats.

- Finalment, el precepte adreça un mandat al personal responsable dels registres i els arxius de les administracions públiques catalanes: aquest personal ha de vetllar perquè no es produeixi cap retard injustificat en l’exercici del dret que conté l’article.

Cal tenir present que una cosa absolutament diferent del dret a l’accés als arxius i registres és la regulació que fa l’article 38 de la LRJPAC sobre els “registres dels òrgans administratius”, on es fan constar les sortides i entrades d’escrits i comunicacions, tant administratius com dels presentats pels particulars (també hi fa referència l’art. 25 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost, que s’ha analitzat en aquest tema, i específicament pel que fa als registres administratius, els art. 41 i 42 d’aquesta norma). Amb remissió a les previsions de les normes esmentades, de manera succinta cal recordar que els òrgans administratius han de portar un registre general d’entrada i sortida de documents en què es practicaran els assentaments corresponents; també es poden crear registres auxiliars en les unitats administratives de l’organització dels òrgans administratius, els quals comunicaran al registre general tota anotació que practiquin. Els assentaments es practiquen respectant l’ordre temporal de recepció o sortida dels escrits, amb referència a la data del dia de la recepció o sortida. Aquests registres estaran instal·lats en suport informàtic. Les modernes normes administratives s’han preocupat especialment per regular els registres administratius electrònics; d’acord amb les previsions de l’article 41.4 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost, els registres administratius electrònics són els que permeten a les persones interessades presentar qualsevol document o comunicar-se amb les administracions públiques en suport electrònic i a distància; també disposa el precepte que a cada administració pública ha d’existir, almenys, un sistema de registres administratius electrònics suficient per rebre els documents que se li adrecen (en relació amb aquesta qüestió, vegeu específicament el tema 30 d’aquest temari).

Punts clau La separació de poders en què s’organitza l’Estat modern situa l’Administració pública com a

organització administrativa amb personalitat jurídica, a la qual s’atribueix la funció de servir l’interès general.

La Constitució de 1978, amb el reconeixement del dret d’autonomia, reconeix una pluralitat d’administracions públiques regulades pel dret administratiu.

L’article 35 de la LRJPAC determina els drets dels ciutadans i ciutadanes en les seves relacions amb les administracions públiques. En alguns casos, la previsió d’aquests drets es restringeix al fet que la persona tingui la condició d’interessada en un procediment administratiu. El capítol I del títol II de la Llei 26/2010, de 3 d’agost, regula drets (i deures) dels ciutadans en llurs relacions amb les administracions públiques.

Les successives reformes normatives en aquest àmbit ens porten a la normalització definitiva de la llengua pròpia de Catalunya, però respectant de forma escrupolosa els drets lingüístics de tots els ciutadans i ciutadanes.

L’article 33 del nou Estatut d’autonomia de Catalunya, «Drets lingüístics davant les administracions públiques i les institucions estatals», determina els drets lingüístics dels ciutadans i ciutadanes davant les administracions públiques i les institucions estatals, i destaca el dret d’opció lingüística, en garantia del qual es configuren totes les previsions del precepte. Aquest precepte s’ha sotmès al Tribunal Constitucional mitjançant recurs d’inconstitucionalitat, i el Tribunal Constitucional s’hi ha pronunciat en la recent Sentència 31/2010, de 28 de juny.

L’article 36 de la LRJPAC conté previsions en relació amb l’ús de les diferents llengües oficials en els procediments administratius que instrueixin les diferents administracions públiques.

Els ciutadans i ciutadanes tenen dret a accedir als documents existents als registres i als documents que constin als arxius administratius sempre que els expedients corresponguin a procediments terminats en la data de la sol·licitud, en els termes establerts per la Constitució i les lleis i amb les excepcions o limitacions que s’hi estableixen.

Els serveis d’informació i de reclamació administrativa. II. Els serveis d’informació administrativa 1. Conceptes clau: servucció, servei i servei públic; ciutadà, usuari i client Servucció és el terme que s’utilitza per denominar el procés de producció de serveis. Més concretament, és l’organització sistemàtica i coherent de tots els elements físics i humans de la relació


client-empresa/Administració, necessària per a una prestació de serveis amb unes característiques comercials o administratives i uns nivells de qualitat determinats. Un servei es defineix per les característiques següents: Intangibilitat: el servei en si és intangible, no és un objecte, malgrat que en algunes ocasions puguin existir objectes incorporats a la prestació del servei (exemple: en un servei d’informació es poden facilitar dades escrites, però el paper que es lliura no és el producte, només és el suport). Heterogeneïtat: els resultats de la prestació de serveis poden ser molt variables, ja que depenen de la persona que ofereix el servei, de l’usuari/client i del dia en què es porta a terme. Inseparabilitat: la prestació i el consum són simultanis; per tant, si no hi ha usuari no hi ha servei. Un servei públic ha de: Garantir la igualtat de tracte a tots els ciutadans, no pot negar el servei als ciutadans als quals s’adreça. Garantir la mateixa qualitat de servei amb independència de la zona geogràfica de la prestació del servei, de la capacitat econòmica dels usuaris, etc. Millorar les condicions de vida de la col·lectivitat fixant la seva atenció en els sectors de població més desprotegits. Cal tenir present que la complexitat del procediment administratiu pot perjudicar determinats col·lectius: persones amb nivell educatiu més baix, immigrants, etc. Les persones que viuen dins dels límits territorials d’un estat gaudeixen d’uns drets i estan subjectes a unes obligacions públiques, la qual cosa els atorga capacitat política, que exerceixen mitjançant el sistema representatiu electoral i les formes establertes de participació ciutadana. Per tant, s’estableix una relació especial entre ciutadà i Administració: el ciutadà, d’acord amb la seva condició de contribuent, pot exigir responsabilitats polítiques respecte al bon funcionament de l’acció pública i influir en la presa de decisions en aquelles matèries que són del seu interès. Els usuaris i usuàries de serveis són aquelles persones que utilitzen efectivament les prestacions que ofereixen els poders públics. La idea de ciutadà engloba el grup d’usuaris i la resta de la col·lectivitat social que no fan ús dels serveis públics, però que potencialment podrien utilitzar-los. El concepte de client utilitzat en el sector privat s’ha introduït en l’àmbit públic amb els processos de modernització i millora de la gestió pública. Així, els clients i clientes de l’Administració pública són els ciutadans i ciutadanes, les empreses i els grups organitzats amb els quals l’Administració està en contacte.

De tota manera, el terme client no es pot utilitzar lliurement amb referència al sector públic, ja que no es disposa de l’àmplia capacitat d’elecció que existeix en el mercat privat, per la multiplicitat de mecanismes de relació de l’Administració amb els ciutadans, les empreses i els grups organitzats en una situació de supremacia: per disposicions legals, contractes, subvencions... Hi pot haver o no possibilitat legal d’elecció i, en el cas d’haver-hi possibilitat legal, hi pot haver un major o menor grau de competència. 1. Informació administrativa i atenció ciutadana La informació que ofereix l’Administració pública té com a finalitat facilitar als ciutadans l’exercici dels seus drets. Això inclou que els ciutadans puguin accedir al coneixement dels seus drets i obligacions i a l’ús dels béns i serveis públics. . Tipus d’informació administrativa El servei d’informació administrativa es pot classificar segons el contingut i els destinataris en informació general i en informació particular. • Informació general

És la informació que està a l’abast de tota la ciutadania. N’hi ha de tres tipus: o Dades dels organismes de l’Administració: nom, finalitats, competències, estructura, funcionament,

adreça, telèfon... o Requisits jurídics o tècnics que les disposicions imposen a projectes, actuacions o sol·licituds dels

ciutadans. o Dades sobre el funcionament i l’actuació de l’Administració pública: tramitació de procediments, ús

dels serveis públics, accés a prestacions, pressupostos públics, campanyes dels organismes... • Informació particular

Es considera informació particular, és a dir, pertanyent a algú: o El contingut dels procediments en una tramitació concreta, i la identificació de l’autoritat i el personal

dels organismes públics vinculats o dependents de l’organisme en què es tramita. o Les dades de persones físiques, per exemple, dades de documentació que han facilitat els ciutadans

per tramitar un procediment (protegides per llei orgànica). . Model integrat d’atenció ciutadana

En l’àmbit de la Generalitat les oficines d’atenció ciutadana es regulen mitjançant el Decret 266/2001, de 9 d’octubre, pel qual s’estableixen la creació, l’organització i les funcions de les oficines d’atenció ciutadana (DOGC núm. 3495, de 18/10/2001). D’acord amb aquest Decret, les oficines d’atenció ciutadana de la Generalitat de Catalunya es defineixen com les dependències administratives d’atenció directa, la finalitat de les quals és facilitar les relacions entre la ciutadania i l’Administració de la Generalitat, i les seves funcions són:

. Informar la ciutadania i les entitats dels serveis i l’organització de la Generalitat de Catalunya. . Informar sobre les característiques i fases dels diferents procediments que afecten l’Administració de la Generalitat.


Actuar com a unitat de presentació de documents i registre d’acord amb la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, i el Decret 360/1994, de 15 de desembre, de registre d’entrades i sortides de documents de l’Administració de la Generalitat de Catalunya. Ajudar en la formalització d’impresos administratius i en la redacció formal de sol·licituds, peticions i suggeriments adreçats a l’Administració. Canalitzar i derivar, d’acord amb la Llei esmentada, cap als serveis competents de l’Administració de la Generalitat o d’altres administracions públiques, les peticions, els suggeriments i les sol·licituds presentades. Realitzar aquelles funcions que li siguin encomanades per la persona titular de la Direcció General d’Atenció Ciutadana del Departament de la Presidència.

Sota aquestes premisses es crea la Xarxa d’Oficines d’Atenció Ciutadana de la Generalitat de Catalunya, que actualment són 5: Barcelona, Cerdanya, Girona, Lleida i Tarragona i Terres de l’Ebre (amb seu a Amposta), sens perjudici del que estableix el Decret 338/1995, de 28 de desembre, de regulació de la Xarxa d’Oficines de Benestar Social. Amb la Resolució PRE/2318/2007, de 6 de juliol, per la qual es dóna publicitat al Conveni marc entre l’Administració general de l’Estat i l’Administració de la Generalitat de Catalunya per a la implantació d’un model integrat d’atenció al ciutadà en l’àmbit territorial de Catalunya, es materialitza la implantació d’una xarxa d’espais comuns, d’atenció a la ciutadania, que: permetrà la prestació de serveis integrats d’informació, orientació, atenció i tramitació sobre determinats aspectes de l’activitat administrativa de les administracions intervinents, i coordinarà l’exercici de les seves competències.

Les oficines integrades d’atenció al ciutadà es classificaran, en funció de les seves capacitats i del nivell de serveis que prestin, en les categories següents: Oficines de contacte. Funcions: prestació de serveis de nivell primari consistents en recepció, registre i remissió de comunicacions del ciutadà adreçades a qualsevol de les administracions intervinents. Oficines d’informació. Funcions: a més dels serveis esmentats per a les oficines de contacte, desenvolupament de serveis de nivell intermedi consistents en l’atenció i orientació personalitzada als ciutadans sobre els serveis públics i informacions més rellevants de les administracions intervinents. Oficines de gestió. Funcions: a més dels propis de les dues categories anteriors, assumeixen un nivell avançat definit per la prestació de serveis integrals de gestió que comprenguin la tramitació conjunta de procediments i tràmits de competència de les diferents administracions intervinents.

La finestreta única El concepte de finestreta única el trobem definit en totes les esferes normatives: europea, estatal i catalana. Article 6 de la Directiva 2006/123/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de desembre de 2006, relativa als serveis en el mercat interior. Articles 18 i 19 de la Llei 17/2009, de 23 de novembre, sobre l’accés lliure a les activitats de serveis i el seu exercici. Article 40 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya. En el sector públic de Catalunya, el concepte de finestreta única es concreta de la manera següent: 1. Els ciutadans poden obtenir la informació relativa als serveis públics i als procediments administratius de competència de les administracions públiques catalanes, i realitzar els tràmits corresponents, per mitjans electrònics i a distància mitjançant un lloc web comú o finestreta única. 2. En particular, en procediments administratius relatius a l’accés a una activitat econòmica i a l’exercici d’aquesta, les persones interessades poden realitzar els tràmits mitjançant una finestreta única, per mitjans electrònics i a distància, i obtenir per aquesta via la informació següent: a) Els requisits, els procediments i els tràmits necessaris per accedir a l’establiment o a l’exercici d’una activitat econòmica. b) Les dades dels òrgans de les respectives administracions públiques competents en matèria d’accés a les diferents activitats econòmiques. c) Els mitjans i les condicions d’accés als registres i les bases de dades públics relatius a les activitats econòmiques. d) Les vies de reclamació i de recurs en cas de controvèrsia. e) Les dades d’associacions sectorials i altres organitzacions que presten assistència pràctica sobre les diferents activitats econòmiques. 3. La finestreta única pot funcionar en xarxa interadministrativa per facilitar l’accés als tràmits dels procediments administratius de competència de les diferents administracions públiques.

IV. Iniciatives, reclamacions, queixes i peticions

Per introduir-nos en aquest tema cal diferenciar entre diferents termes, ja que els seus efectes legals són diferents.


El dret de petició el pot exercir qualsevol persona física o jurídica, independentment de la seva nacionalitat, davant l’Administració de la Generalitat i els ens locals, així com davant els òrgans de direcció i d’administració dels organismes i entitats vinculats o dependents, respecte de les matèries de la seva competència. Les peticions poden tenir per objecte qualsevol assumpte o matèria comprès en l’àmbit de competències de l’Administració destinatària de la petició, amb excepció d’aquells assumptes per als quals existeixi un procediment específic. El dret de petició es regula per:

Llei orgànica 4/2001, de 12 de novembre, de regulació del dret de petició. Decret 21/2003, de 21 de gener, pel qual s’estableix el procediment per fer efectiu el dret de petició

davant les administracions públiques catalanes (DOGC núm. 3810, del 29/01/2003). Un dels referents en l’àmbit català és l’Agència Catalana del Consum, que als efectes de l’Ordre ECF/188/2007, de 23 de maig, per la qual s’aprova la tramitació telemàtica del procediment de presentació de queixes, denúncies, reclamacions i consultes a l’Agència Catalana del Consum defineix:

Queixa: sol·licitud per la qual una persona consumidora vol posar en coneixement de l’Administració uns fets o situacions que, malgrat no ser constitutius d’infracció administrativa, poden servir per millorar la qualitat dels productes i serveis en el mercat.

Denúncia: una petició mitjançant la qual es posen en coneixement de l’Administració uns fets que poden ser constitutius d’infracció administrativa a fi que, si escau, l’Administració competent actuï corregint els fets il·lícits.

Reclamació: una petició de la persona consumidora consistent a obtenir la reparació d’un dany, el rescabalament de quantitats, o bé la rescissió d’un contracte i/o anul·lació d’un deute.

Consulta: sol·licituds de persones consumidores i usuàries, empreses, entitats associatives o altres organismes o entitats de caràcter tant públic com privat, a fi que se’ls faciliti algun aclariment o se’ls resolguin dubtes en el marc de les funcions de l’Agència Catalana del Consum.

I la publicació Documentació jurídica i administrativa. Col·lecció «Criteris Lingüístics»; 5, 2002.. ISBN 84-393-6001-0 defineix:

Sol·licitud o instància: document per mitjà del qual la persona interessada inicia un procediment administratiu.

Per donar resposta a qualsevol d’aquestes actuacions i crear serveis de qualitat cal involucrar tot el personal (el personal directiu, el personal gestor i el personal d’atenció al públic) en la definició i l’estratègia dels serveis. Les queixes i reclamacions dels usuaris són una font d’informació d’un gran valor per a l’organització: són una segona oportunitat de satisfer el client. Cal tenir present que no tots els usuaris insatisfets manifesten els seus problemes i per això és molt important crear un sistema de gestió de queixes i suggeriments còmode, comprensible i àgil per al gestor i l’usuari. En aquesta línia d’actuació, l’Administració general de l’Estat, mitjançant el Reial decret 951/2005, de 29 de juliol, pel qual s’estableix el marc general per a la millora de la qualitat a l’Administració general de l’Estat, estableix el marc d’actuació relatiu a les queixes i els suggeriments. Un altre referent és la Norma UNE-ISO 10002:2004 «Gestió de la qualitat. Satisfacció del client. Directrius per al tractament de les queixes de les organitzacions», que defineix el següent procediment de tractament de les queixes: a) Comunicació: la informació relativa al tractament de les queixes ha d’estar disponible pels clients, reclamants i parts interessades. Aquesta informació s’ha de facilitar en un llenguatge senzill i, en la mesura del que sigui possible, en format accessible per a tothom. b) Recepció de la queixa: comunicada la queixa inicial, aquesta s’ha de registrar amb la informació de suport i amb un codi únic d’identificació. Aquest registre ha d’identificar la solució buscada pel reclamant i qualsevol altra informació necessària per al tractament eficaç de la queixa. Ha d’incloure:

Una descripció de la queixa i les dades de suport corresponents. La solució sol·licitada. Els productes o pràctiques de l’organització objecte de la queixa. La data límit per a la resposta. Dades sobre la unitat administrativa. Acció immediata duta a terme (si n’hi ha).

c) Seguiment de la queixa: s’ha de fer un seguiment de la queixa al llarg de tot el procediment. Una actualització de l’estat de la queixa hauria d’estar disponible pel reclamant en qualsevol moment (com a mínim en el compliment de terminis). d) Acusament de recepció de la queixa: la recepció de cada queixa ha de ser notificada immediatament al reclamant (per telèfon, correu postal o correu electrònic). e) Avaluació inicial de la queixa: cadascuna de les queixes ha de ser avaluada en els termes següents: severitat, implicacions de seguretat, complexitat, impacte i necessitat i possibilitat d’una acció immediata. f) Investigació de la queixa: cal investigar totes les circumstàncies relacionades amb la queixa. g) Resposta de la queixa: l’organització ha d’oferir una resposta, corregir el problema i prevenir que es repeteixi en el futur. Si la queixa no es pot resoldre immediatament s’ha de tractar de manera que es pugui aconseguir una solució eficaç al més aviat possible. h) Comunicació de la decisió: la decisió o qualsevol acció realitzada en relació amb la queixa, que sigui pertinent per al reclamant o per al personal relacionat, s’ha de comunicar immediatament. i) Tancament de la queixa: si el reclamant accepta la decisió o l’acció proposada, la queixa s’ha de resoldre i registrar.


Punts clau La bona administració és aquella que, d’una banda, desplega les garanties jurídiques de l’administrat,

motiva els actes, els notifica i respon de les actuacions pròpies, i, de l’altra, informa, actua amb transparència i fomenta la participació ciutadana.

El personal d’atenció és el responsable de gestionar la qualitat de l’intercanvi, la comunicació i la relació entre l’organització i el client, perquè representa tota l’organització i el client així ho percep.

La identificació del tipus de clients i les seves necessitats i expectatives són la clau per millorar la seva satisfacció.

Les queixes i reclamacions dels usuaris són una segona oportunitat de satisfer el client.


14.- El llenguatge com a mitjà de comunicació. Diferència entre comunicació i informació. Tècniques de comunicació i atenció al públic: cara a cara i telefònicament.

El llenguatge és la facultat de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes interpretable per a ell. Per això, el llenguatge té un aspecte individual i un aspecte social. Atenent al sistema de signes a disposició de la capacitat comunicativa de l'home —signes que poden ésser de natura diversa, segons els sentits que els poden copsar—, hi pot haver moltes menes de llenguatges: auditiu (o, correlativament, parlat), visual, olfactiu, tàctil, etc. Es dóna llenguatge sempre que dos individus, havent atribuït convencionalment un cert sentit a un acte determinat, l'executen amb finalitat de comunicar-se entre ells.[1]Per tant, el llenguatge és la capacitat comunicar-se utilitzant un sistema de signes. Aquesta capacitat es pot expressar mitjançant qualsevol art: música, dansa, dibuix, escultura, etc. Una llengua o idioma n'és una representació particular no artística. En matemàtiques i informàtica s'utilitzen també llenguatges formals pràctics, com la lògica o algun llenguatge de programació.

Diferència entre comunicació i informacióAcudim al Diccionari per buscar les definicions d’ambos conceptes: · Comunicació: Acció i efecte de comunicar o comunicar-se. Transmisió de la informació en el seno del grup, considerant en les seves relacions amb l’estructura d’aquest grup. Conjunt de técniques que permeten la difusió de mensatges escritos o audiovisuals a una audiencia vamplia i heterogénea. · Informació: Acció i efecte d’informar (=donar a algú noticia d’alguna cosa). Conjunt de noticies o informes.La comunicació és percepció, crea expectatives i planteja exigenciesL’ informació augmenta el coneixement, comunica novetatsD’aquesta manera podem dir que la informació complementa la comunicació ja que el que es comunica és informació en els misatjes, amb el que la comunicació dona un pas més en les relacions entre els empleats ja que provoca comportamients mitjançant la creació d’expectatives, entre altres. De manera general la diferencia fundamental entre informació i comunicació resideix en la resposta del interlocutor (feedback), entras que la información no precisa feedback, la comunicació per poder seguir establint-se, sí. Concretan més les definicions podem dir que la comunicació busca modificar comportamients, actituds, representacions o coneixements dels interlocutors o moure a altres persones a fer alguna cosa que no farían espontáneament. Comunicar és transferir informació d’una persona a una altre sense tenir en compte si despierta o no confiança. Una altra de las diferencies básiques la trobem en l’objectiu final de la comunicació i de la informació. Els objetius de la información són: · Transmetre tota la informació necessaria per la pressa de decisions · Influir en l’actitut de tot el personal de l’empresa per que els seus objetius i activitats estiguin en armonía amb els objetius i operacions de l’empresa Els procesos de comunicació per la seva part, són eines socials que permeten la interacció humana, a saber, mantenir un mínim de interdependencia entre distints elements: individus, grupo, tallers, oficins, departaments, serveis, etc., que la organizació requereix per al seu sistema intern. La informació es transfereix a través de mecanismes de comunicació: · Els interlocutors · El tipus de comunicació · Els canals de comunicació · La interacció entre els canals de comunicació, els individus i els grups · Les xarxes de comunicació emprades

Tècniques de comunicació i atenció al públic: cara a cara i telefònicament.Atenció integral El personal d’atenció és el responsable de gestionar la qualitat de l’intercanvi, la comunicació i la relació entre l’organització i el client, perquè representa tota l’organització i el client així ho percep.

Conceptes i característiques pròpies de l’atenció al públic Per elaborar missatges adequats al receptor i a l’objectiu és imprescindible conèixer les característiques de la situació concreta que cal resoldre. Per això és útil analitzar tots els elements de la comunicació. En qualsevol acte de comunicació intervenen diversos elements que configuren el missatge i en determinen la comprensió.


L’emissor és qui produeix el missatge i el receptor és qui el rep. El missatge es construeix amb els signes i les regles d’un codi (català, anglès, Morse, etc.) conegut per l’emissor i el receptor, i s’emet per mitjà d’un canal (oral, escrit, tecnològic, etc.). Generalment, el missatge transmet conceptes relacionats amb una realitat concreta o abstracta (el referent) i tot plegat es produeix en un context que justifica que dues persones es comuniquin.

Característiques de l’atenció al públic: Diferenciació: l’atenció al públic és un element de gestió estratègica per oferir un major valor afegit al servei

ofert. Coneixement de les necessitats i expectatives del client: abans de dissenyar qualsevol política d’atenció al

públic és necessari conèixer en profunditat les necessitats dels diferents segments de clients per poder satisfer les seves expectatives, de manera que percebin com a mínim allò que esperen rebre.

Flexibilitat i millora contínua: les organitzacions han d’estar preparades per adaptar-se a possibles canvis. Orientació al treball i al client: per a una correcta atenció al client s’ha de combinar l’orientació cap al treball

(procediments) i als resultats amb l’orientació cap a les persones. Fidelització: per aconseguir la fidelització dels clients s’han de buscar nous valors associats al

producte/servei perquè els clients se sentin satisfets. Mitjançant l’ús del llenguatge oral es comuniquen idees o es dóna informació a altres persones. En la comunicació verbal la forma gramatical, l’estil de comunicació i l’elecció del context apropiat són tan importants com el mateix contingut verbal de la comunicació per aconseguir la imatge desitjada. Més enllà del significat de les paraules hi ha la comunicació basada en les expressions, gestos, postures, imatge personal... Es tracta de la comunicació no verbal, un tipus de comunicació que no es pot ocultar ja que, si bé es pot decidir no parlar, resulta pràcticament impossible no enviar missatges a través de les expressions facials i el cos. Funcions:

Emfatitza i completa el missatge verbal. Orienta la interpretació del missatge verbal. Expressa l’estat d’ànim i l’afectivitat de l’interlocutor. Regula la interacció, perquè existeixen gestos socialment acceptats que indiquen quan s’ha de callar o

parlar, reiterar-se o esperar... Substitueix les paraules. Ajuda a mantenir l’atenció de l’oient.

Tot i així, emetre judicis a priori és arriscat en la majoria de casos; per aquest motiu és necessari contrastar la informació percebuda pel comportament no verbal amb la comunicació verbal.

Fases de les situacions d’atenció al públic El procés de relació amb l’usuari té unes etapes consecutives, cadascuna de les quals té conseqüències en la següent: Acollida: els instants inicials són decisius perquè el client hi percep la primera imatge de l’organització i això influirà en les seves actituds. En cas que el client hagi d’esperar-se per ser atès, tot allò que pugui percebre en aquests moments és important: les cues, la passivitat o l’agilitat del personal d’atenció i, en general, la comoditat o la incomoditat de l’espera, constitueixen autèntics missatges d’acollida. El missatge verbal d’aquesta etapa és la salutació inicial, que inclou mots que es pronuncien i la resta d’elements no verbals com el to, la mirada, els moviments, els gestos o el somriure. Tot plegat ajudarà a crear el clima adequat per a la comunicació eficaç. Els mots de salutació han de mostrar cordialitat, respecte i disponibilitat (p. ex.: «Hola, bon dia. Què desitgeu?»). Escolta: en aquesta etapa cal conèixer les necessitats i la demanda de l’usuari. Els mots que s’adrecen en la salutació inicial són una invitació perquè formuli la seva sol·licitud. L’altra persona ha de sentir-se escoltada en tot moment. Cal anar verificant la informació que aporta l’usuari fent preguntes de recerca per concretar i confirmar la demanda. És important no confiar en idees preconcebudes o sobreenteses. Un cop delimitada la demanda, es poden donar mostres de comprensió, fent-ne una breu síntesi i buscant la confirmació de l’usuari. c) Missatge de resolució: un cop delimitada la demanda ja es pot elaborar el missatge de resposta, que s’ha d’estructurar en parts i pronunciar en un ordre coherent. Hi ha dues fases:

Informació: el personal ha de donar la informació necessària al client. Assessorament: si la informació no aporta les solucions demanades, el personal ha d’assessorar el

client aportant solucions alternatives que li puguin ser d’utilitat. Per al desenvolupament del missatge en general és útil la divisió clàssica d’un discurs:

Introducció: una breu síntesi per verificar la demanda de l’usuari pot servir com a introducció del missatge de resposta. Exemple d’una Oficina de turisme. «Així doncs, vostès estaran allotjats durant cinc dies en un hotel de Girona i volen visitar algun poble de la Costa Brava i Barcelona ciutat desplaçant-se en transport públic. Els indicaré els llocs més emblemàtics i després buscarem les opcions de transport públic».

Desenvolupament: contingut central del missatge. Pot tractar-se d’una explicació, d’una descripció d’un producte, d’unes instruccions sobre tràmits, etc. L’experiència del professional ha de permetre elaborar més d’una proposta de resolució de la demanda o, com a mínim, una. Per fer un missatge persuasiu cal que la introducció sigui agradable i suggerent: «Li sembla que podríem modificar les dates d’inici i final del període?»


Conclusió: conté una síntesi final, la repetició de les idees clau i, si és el cas, la concreció sobre les accions immediatament posteriors que podrà fer l’usuari si es tracta de donar-li instruccions.

Exemple 1. Si el missatge és positiu: «La vostra sol·licitud ha estat donada d’alta. Els tècnics iniciaran l’expedient de valoració, però recordeu que disposeu d’un termini de 10 dies per aportar la documentació justificativa restant». Exemple 2. Si el missatge és negatiu: «Us agraïm el pressupost tan detallat que ens vau enviar. L’hem estudiat amb atenció i l’hem comparat amb d’altres que ens han presentat altres empreses. No dubtem que és ajustat, però el departament ha decidit finalment desestimar la vostra oferta».

d) Comiat: és una oportunitat per demostrar disponibilitat oferint la col·laboració en altres ocasions o bé per solucionar dubtes en les accions posteriors relacionades amb l’ús concret del servei que farà l’usuari com a conseqüència de la seva consulta. Els mots de comiat han de ser cordials i respectuosos. Exemple 1. «No dubteu a telefonar si us cal algun altre aclariment». Exemple 2. «Adéu, i gràcies per la vostra visita».

Atenció personal En l’atenció personal es produeix una interacció entre les persones i aquestes amb el seu entorn. Per aquesta raó cal analitzar, per una banda, el comportament de les persones i, per l’altra, alguns dels elements que poden influir en aquesta interacció. Darrere del comportament de tota persona hi ha unes actituds determinades; per tant, per tenir comportaments professionals cal qüestionar-se (i, si cal, canviar) les actituds. Les actituds professionals necessàries per oferir una atenció al públic de qualitat són:

Actitud receptiva: la persona que té una actitud receptiva és oberta i atenta, demostra disponibilitat d’atenció i invita l’interlocutor a manifestar-se i a mantenir la continuïtat del diàleg.

Actitud resolutiva: la persona que té una actitud de resolució és creativa, imaginativa i responsable dins d’uns paràmetres de racionalitat.

Actitud tolerant: la persona que té una actitud tolerant és flexible, té capacitat de relativitzar i de tenir en consideració la diversitat de realitats i d’opinions. L’actitud tolerant proporciona un clima distès i permet que les persones mostrin les seves preferències i es posicionin lliurement davant la realitat, sense inhibicions ni conflictes.

Actitud positiva: una persona té una actitud positiva quan és constructiva en els seus raonaments i en les seves relacions. Per aconseguir-ho posa èmfasi en els avantatges i en les conseqüències positives dels esdeveniments i, per tant, deixa en bon lloc l’interlocutor.

Actitud persuasiva: la persona que té una actitud persuasiva és analítica, respectuosa i cordial. La interacció social és la trobada entre dues o més persones en un espai físic, així que cal tenir en compte la influència d’elements físics com la il·luminació, els colors, la música, la instal·lació general... Les posicions ocupades en aquest espai també tenen una especial rellevància en els resultats de la interacció, així com l’aparença física i el vestuari. El personal d’atenció al públic ha d’adaptar la seva imatge personal a l’exigida per la cultura corporativa i alhora s’ha d’adaptar a l’esperada pels clients.

Atenció telefònica La comunicació telefònica presenta unes característiques que la diferencien de la comunicació presencial que cal destacar:

Es tracta d’un mitjà de comunicació fred i distant que exigeix una major formalitat en la comunicació. La impossibilitat de percebre la comunicació no verbal dels interlocutors (excepte el somriure, que sí

que es percep amb una certa facilitat) fa que el contingut de les paraules i l’estil expressiu siguin els elements clau de la comunicació.

La fredor del mitjà fa que les converses de llarga durada resultin molestes per als clients; per això els missatges s’han d’emetre en un espai breu de temps.

La impossibilitat d’emprar elements visuals exigeix expressar-se de manera més senzilla i estructurada. Comunicar-se correctament per telèfon és una activitat que s’aprèn mitjançant l’experiència, però per facilitar aquest aprenentatge es poden utilitzar guies de conversa que vagin guiant les frases i l’estil que s’han d’utilitzar quan s’atén el telèfon, així com les respostes a possibles dubtes i objeccions de l’interlocutor.


15.- L’arxiu: concepte i funcions. Classificació dels arxius. Organització dels fons documentals. L’arxiu de gestió.

Concepte d’arxiuEl concepte d’arxiu té dues accepcions: una relacionada amb el contingut, mentre que l’altra fa referència al continent.L’arxiu és el conjunt de documents rebuts o produïts per una empresa, organisme públic, individu o una altra institució com a conseqüència de la seva activitat i que es conserva per a una utilització posterior.L’arxiu és el lloc físic (local) o la institució on resten dipositats un conjunt de documents.La definició d’arxiu que fa referència al lloc físic té certs matisos segons si parlem de l’arxiu d’una empresa o bé d’un arxiu com a institució. Així, mentre que en parlar de l’empresa el concepte d’arxiu es refereix exclusivament al lloc on es desa la documentació, un arxiu com a institució implica més que un lloc físic, i està relacionat amb la idea d’un ens propi. 1.1.2 Tipus d’arxiusEl món de l’arxivística ens proporciona diferents classificacions de l’arxiu atenent diferents criteris (figura 1.1). Esquema dels diferents tipus de classificació dels arxius

Si classifiquem els arxius en funció de l’edat de la documentació que inclouen, podem trobar els tipus d’arxius següents:• De gestió. Inclouen documents de fins a cinc anys d’antiguitat. Els documents que contenen segueixen complint les funcions originals per a les quals es van crear.• Intermedis. Inclouen documents de cinc a vint-i-cinc anys d’antiguitat.Aquests documents han perdut la major part de les funcions originals que tenien.• Històrics. Són arxius amb documents de més de cent anys d’antiguitat. En aquest cas, la documentació ja no conserva el seu valor original, però sí que pot ser útil des del punt de vista de la investigació històrica.D’entre aquests tipus, l’arxiu que trobem amb més freqüència en el món empresarial és el de gestió. Tot i així, algunes empreses també poden tenir una secció dedicada a arxiu històric on dipositar la documentació que fa temps que no es fa servir, però que encara es considera rellevant o que es vol conservar de manera permanent pel motiu que sigui. En aquest cas, la documentació dipositada no necessàriament ha d’excedir els cent anys d’antiguitat.Una altra forma de classificació dels arxius és segons la seva titularitat. En aquest cas, els arxius poden ser públics o privats. Aquesta distinció és bastant rellevant, ja que el funcionament de l’arxiu públic pot estar regulat per normativa, mentre que el privat es regirà exclusivament segons les directrius establertes per l’empresa o institució que el mantingui. Finalment, si ens centrem en les característiques organitzatives dels arxius, podem trobar arxius centralitzats, descentralitzats i mixtos.Els arxius centralitzats són els que ocupen un únic espai o departament.Entre els avantatges dels arxius centralitzats podem trobar els següents:• Es produeix un estalvi de recursos (només tenim un lloc per arxivar: és millor un espai ple de documents que dos espais ocupats mig plens).• S’evita haver de duplicar la documentació que afecta diversos departaments. El principal inconvenient és que només és recomanable per a empreses petites o per a documentació que no s’hagi de consultar sovint, ja que la despesa de recursos (el temps que trigarà el treballador a accedir a la informació) serà tan gran que no compensarà l’estalvi que suposa tenir només un arxiu.És difícil imaginar una empresa molt gran, amb una seu que consti de diferents plantes, i que només disposi d’un arxiu en una d’elles, amb tota la gent que necessita documentació traslladant-se constantment per consultar-la.Els arxius descentralitzats són els que no es troben unificats en un únic espai físic, sinó que estan dividits entre els diversos departaments d’una empresa.Els principals avantatges dels arxius descentralitzats són els següents:• Com a conseqüència de la major proximitat, l’accés a la documentació és més ràpid.


• Hi ha més autonomia. En funció de les necessitats del departament, es podem flexibilitzar les normes de funcionament de l’arxiu.Entre els principals inconvenients trobem els següents:• S’augmenta l’espai destinat a l’arxiu en el seu conjunt, la qual cosa representa un increment de costos per la necessitat de disposar de més recursos (armaris, prestatgeries...).• Pot passar que un departament no tingui la informació que necessita perquè és en un altre arxiu. Per exemple, si un departament demana informació a una empresa, la rep, i posteriorment la registra i arxiva en el seu propi arxiu.Podria passar que un altre departament que necessités la mateixa informació la tornés a demanar, en desconèixer que el primer la tenia, ja que aquesta informació només constaria en l’arxiu del primer.• Menor especialització de les persones dedicades a l’arxiu en no haver-hi una persona dedicada exclusivament a les tasques d’arxiver. Aquest fet també tindria com a conseqüència que no hi hauria cap persona especialitzada amb un coneixement general de tot el conjunt d’arxius de l’empresa.Els arxius mixtos són els que combinen característiques dels arxius centralitzats i dels arxius descentralitzats.En les empreses, és habitual trobar una part de l’arxiu descentralitzada per departaments i una altra de centralitzada. D’aquesta manera, s’aprofiten els avantatges de tots dos sistemes. Així, mentre els arxius descentralitzats mantenen els documents d’ús més freqüent per a cada departament, a l’arxiu central es desa la documentació un cop és poc probable que es necessiti consultar-la.També cal tenir present, però com ha condicionat la implementació de les tecnologies de la informació i la comunicació a la manera d’arxivar. La tendència cada cop més gran a treballar amb arxius digitals connectats per xarxes informàtiques facilita el treballar amb arxius informàtics centralitzats. El fet de tenir múltiples punts d’accés fa que els arxius digitals combinin els avantatges dels arxius centralitzats i els arxius descentralitzats. 1.1.3 El cicle vital dels documents i l’organització de l’arxiuEls arxius també es poden classificar segons el moment, dins el cicle de vida dels documents, en què es troba la documentació que contenen.El cicle de vida d’un document és el conjunt d’etapes compreses entre el moment de la seva creació i el de la seva destrucció.El cicle de vida dels documents inclou les etapes següents (figura 1.2): Etapes del cicle de vida dels documents

1. La creació del document. És la primera etapa, l’origen.2. La classificació, ordenació i utilització dels documents. Si el posseïdor final del document no és qui l’ha originat, aquesta etapa s’inicia un cop aquell el rep. Una classificació i ordenació apropiades dels documents rebuts permetrà, després, treballar amb ells de manera òptima.3. L’arxivament i conservació.4. La transferència. Quan la freqüència d’ús dels documents disminueix, aquests es transfereixen a noves localitzacions on s’accedeix menys. Això es fa amb l’objectiu d’agilitar la cerca dels documents que sí tenen un ús més freqüent.5. L’eliminació. Quan la documentació ja no aporta pràcticament cap valor, s’elimina per estalviar en costos.

Seguint el criteri del cicle de vida ens trobem els tipus d’arxius següents:• Actius. S’hi conserven documents d’ús freqüent.• Semiactius. Contenen documentació que no té un ús freqüent i que té una antiguitat relativa.• Passius. És on va a parar la documentació quan és poc probable que torni a ser consultada però, tanmateix, es considera necessari conservar-la.Respecte a aquesta classificació, podem dir que les empreses organitzen l’arxiu atenent una estructura que combina l’arxiu actiu, l’arxiu semiactiu i l’arxiu passiu, cadascun dels quals es trobarà en una ubicació diferent.Així, els arxius actius d’una empresa, en incloure documentació de consulta freqüent per part dels treballadors, utilitzaran els elements que els facin més accessibles, com ara una ubicació el més propera possible dels treballadors que l’hagin d’utilitzar. Parlem en aquest cas d’arxius descentralitzats, que acostumaran a estar


disposats en carpetes o safates sobre la taula mateixa de la persona responsable o en un altre tipus de mobiliari de fàcil accés. Això facilitarà que no es perdi massa temps quan el treballador necessiti accedir a la documentació.Per contra, l’arxiu passiu, en no haver de ser consultat amb tanta freqüència, podrà estar més allunyat dels treballadors. En aquest cas, ens trobem amb prestatgeries o mobles sobre rails que permeten emmagatzemar majors volums d’informació, però que, com que ocupen molt espai, s’hauran d’ubicar més lluny del lloc de treball de l’administratiu, usualment en una o més sales habilitades exclusivament a tal efecte. Organització dels fons documentals. el fons documental és l'agrupació superior. Integra la totalitat de la documentació d'arxiu produïda per una persona o institució.−conjunt de sèries d'una mateixa procedència−un arxiu−institució pot tenir aleshores més d'un fons d'arxiu? Sí, pot tenir més d'un fons. Dins del fons municipal pot haver un fons personal o empressarial, patrimonial...El fons pot ser obert o tancat:obert: que l'organisme productor és encara viu i que són possibles noves transferències.tancat: la mort d'aquest organisme, no aportació de nous documents.Un mateix fons pot estar disseminat en diversos arxius sobretot el fons privat.Cada fons constitueix una unitat i rebrà un tractament diferenciat.secció: no és un terme que ha estat massa definit per l'arxivística. És una agrupació no tan clara com el fons. És el nivell següent i ho podríem definir per relació als altres: la part d'un fons; la divisió funcional o administrativa d'una institució.sèrie: una subdivisió de les seccions.unitat documental: l'element bàsic. Pot ser simple o composta ens referim al concepte d'expedient o registre.

L’arxiu de gestió. Depenent de l'edat dels documents, arxiu de gestió, intermig i històric.La documentació inclosa en el SGGDA es conserva, segons la data en què es va generar i el seu nivell d’utilització, en els arxius de gestió, en els arxius centrals administratius o en els arxius històrics. Els arxius de gestió estan constituïts per la documentació activa de la unitat administrativa que l’ha generada o rebuda. Aquesta documentació romandrà a l’arxiu de gestió un màxim de cinc anys des que es va generar o rebre, excepte en els casos en què, passat aquest termini, la documentació encara continuï activa.

Esquema I. Recepció i registre de documents 壱. Principis bàsics de l’activitat registral 壱. Requisits i dades dels assentaments registrals II. Organització dels documents administratius III. Arxiu de documents 壱. Definició d’arxiu 壱. Sistema General de Gestió de la Documentació Administrativa (SGGDA) 壱. Organització dels arxius de la Generalitat de Catalunya 壱. Sistema d’Arxius de Catalunya V. Gestió dels documents electrònics

I. Recepció i registre de documents Segons el que regula l’article 41 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques catalanes, els òrgans de les administracions públiques catalanes han de disposar d’un registre general d’entrada i sortida de documents i, si escau, dels registres auxiliars que es considerin necessaris. Els registres administratius han de permetre l’anotació fidedigna de la presentació dels documents adreçats a les administracions públiques de Catalunya, així com dels que aquestes adrecen a altres administracions o particulars. Aquest mateix article regula també els registres administratius electrònics, al punt 4, i els defineix com aquells «que permeten presentar qualsevol document o comunicar-se amb les administracions públiques en suport electrònic i a distància». La Llei 26/2010, de 3 d’agost, exigeix que a cada administració hi hagi, almenys, un


sistema de registres administratius electrònics i que han de permetre la presentació de documentació tots els dies de l’any, vint-i-quatre hores al dia. Aquest servei es podrà interrompre per motius tècnics justificats. 1. Principis bàsics de l’activitat registral

L’activitat registral es regeix per tres principis bàsics que es deriven del text de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú. Aquests són el principi d’unitat registral, el principi d’intercomunicabilitat dels registres i el principi d’autoorganització registral.

a) Principi d’unitat registral L’article 38 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, preveu que els òrgans administratius han de portar un

registre general on constaran tots els escrits i comunicacions que siguin presentats o rebuts en qualsevol unitat administrativa d’aquest òrgan. Així mateix, el Decret 360/1994, de 15 de desembre, del registre d’entrada i sortida de documents de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, recull a l’article 1 que hauran de disposar d’un registre general els òrgans següents:

tots els departaments de l’Administració de la Generalitat, els comissionats, les delegacions territorials, les direccions generals que no estiguin en el mateix edifici que el registre general del seu departament, els òrgans assimilats als anteriors, les entitats de dret públic amb personalitat jurídica pròpia vinculades a l’Administració de la Generalitat

(si estan ubicades a l’edifici del departament podran utilitzar el mateix registre). L’apartat 2 d’aquest mateix article recull la possibilitat que existeixin registres generals o auxiliars a les

unitats administratives que el secretari o la secretària general del departament consideri necessari atès el volum o la naturalesa de l’activitat que duen a terme.

Segons es regula a l’apartat 4 de l’article 38 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, a més dels registres de les unitats citades anteriorment, els ciutadans també poden presentar la documentació que vagi adreçada a les administracions públiques en:

els registres dels òrgans administratius a què s’adrecin, els registres de qualsevol òrgan administratiu que pertanyi a l’Administració general de l’Estat, als de

qualsevol Administració de les comunitats autònomes o als de les entitats de l’Administració local, quan hi hagi subscrit el conveni corresponent,

les oficines de correus, les representacions diplomàtiques o les oficines consulars d’Espanya a l’estranger.

En virtut de la unitat de registre, el ciutadà podrà presentar la documentació adreçada a l’Administració en

qualsevol dels registres, oficines o entitats citats, amb la garantia que la data i hora de presentació del document sempre serà la consignada pel lloc on s’hagi presentat el document, i no aquella en què arriba a l’Administració o l’òrgan al qual va adreçat. b) Principi d’intercomunicabilitat dels registres

Aquest principi està consignat a la Llei 30/1992, de 26 de novembre, a l’article 38.4, on es recull que «mitjançant els convenis de col·laboració subscrits entre les administracions públiques, s’establiran sistemes d’intercomunicació i coordinació de registres que en garanteixin la compatibilitat informàtica i la transmissió telemàtica dels assentaments». Per aconseguir configurar un «registre únic» entre totes aquestes administracions i entitats s’haurà de garantir la comunicació i el traspàs d’informació entre elles, segons es preveu a la llei.

c) Principi d’autoorganització registral La disposició addicional segona de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, formula aquest principi de la manera següent: «la incorporació al suport informàtic dels registres a què es refereix l’article 38 d’aquesta Llei, serà efectiva en la forma i en els terminis que determini el Govern, els òrgans de govern de les comunitats autònomes i les entitats que integren l’Administració local, d’acord amb el grau de desenvolupament dels mitjans tècnics de què disposin». Així doncs, resulta evident que, abans de poder aconseguir la intercomunicabilitat entre els registres de diferents administracions citada a l’apartat anterior, s’hauran d’automatitzar i comunicar els registres que formen part d’una mateixa Administració.

1. Requisits i dades dels assentaments registrals

Segons l’article 41 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost, tot registre administratiu té l’obligació d’admetre, anotar i trametre a l’òrgan corresponent els escrits que s’hi presenten si es compleixen les condicions següents: A l’escrit hi consten la identificació i la signatura de la persona que el subscriu S’adreça a un òrgan de la mateixa administració, o bé d’una altra si el registre pertany a la Generalitat

de Catalunya o organismes dependents, i a les entitats que integren l’Administració local, si aquestes han subscrit el conveni corresponent.


Si el document no compleix aquestes dues condicions, no podrà ser acceptat. D’altra banda, l’article 3 del Decret 360/1994, de 15 de desembre, del registre d’entrada i sortida de documents de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, estableix que s’hauran de registrar els documents de sol·licitud i de correspondència i que no s’hauran de registrar en cap cas els documents de propaganda, ni els que acompanyin els de sol·licitud i correspondència. A més de registrar l’entrada de tots els documents esmentats anteriorment, segons preveu aquest Decret a l’article 5, s’hauran de registrar de sortida els documents oficials, que segons aquest article són aquells «emesos pels òrgans administratius que s’adrecin a altres òrgans o particulars». També s’hauran de registrar d’entrada, però no de sortida, els documents presentats a un registre qualsevol que no estiguin adreçats a l’òrgan del registre, sinó a qualsevol altre de la mateixa Administració de la Generalitat o d’una altra administració. Aquests hauran de ser enviats al seu destinatari en un termini màxim de 48 hores. L’article 6 del Decret recull les dades que haurà de contenir un assentament, que es correspondrà a la recepció d’un document. Aquestes dades són: Número de registre, que serà el número que identifiqui el document. Data i hora de presentació. Data d’alta al registre, que pot no ser la mateixa que la de presentació, si el document s’ha presentat

en un registre diferent del destinatari. Tipus de document, que s’establirà segons la classificació prevista a l’article 3 del Decret. Assumpte del document, que serà un resum que expliqui el seu contingut. Data del document, que serà la data consignada al document que es registra. Identificació de la persona interessada, organisme o unitat administrativa de procedència. Identificació de la persona interessada, organisme o unitat administrativa de destinació. Finalment, al Decret 360/1994, de 15 de desembre, es regulen les garanties dels registres, com ara que: Els registres s’hauran de tancar cada dia i els assentaments s’hauran d’ordenar cronològicament. Els registres auxiliars hauran d’enviar al seu registre general tota la informació dels assentaments

efectuats. En tots els casos s’ha de garantir la certesa de les dades registrals.

II. Organització dels documents administratius

Els documents administratius gairebé mai es poden considerar de manera independent, sinó que generalment formen part del que es coneix com a expedient administratiu, on es troben un conjunt de documents que fan referència a un mateix assumpte. La Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, a l’article 46, regula l’expedient administratiu en els termes següents: «1. L’expedient administratiu és integrat pel conjunt de documents corresponents a un procediment administratiu, qualssevol que siguin el suport i el tipus d’informació que continguin. Un mateix document pot formar part d’expedients electrònics diferents. 2. Els documents que integren l’expedient han d’estar degudament indexats, numerats i ordenats cronològicament.». Per tal de poder ser localitzats fàcilment, els expedients hauran de ser descrits amb claredat de la manera següent:

Descripció externa: a la carpeta d’expedient ha de constar el nombre de volums, data, títol i referència de la unitat orgànica que genera o gestiona l’expedient, així com la seva codificació funcional.

Descripció interna: és aconsellable paginar l’expedient per tal de garantir el control de la documentació que en forma part.

D’altra banda, donada l’evolució de les noves tecnologies i la seva implantació en el si de l’Administració, també s’ha de contemplar l’organització de la documentació en format electrònic. La Llei 11/2007, de 22 de juny, defineix l’expedient electrònic com el conjunt de documents electrònics corresponents a un procediment administratiu. Així mateix, la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, també hi fa referència i a l’article 46.3 regula la foliació d’aquests expedients mitjançant la creació d’un índex electrònic que:

Haurà de ser signat per l’administració, òrgan, organisme o entitat pública actuant, segons que escaigui.

Ha de garantir la integritat de l’expedient electrònic i permetre recuperar-lo sempre que calgui. III.Arxiu de documents

1. Definició d’arxiu La Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’arxius i documents, a l’article 2, defineix el terme arxiu de la manera següent: «organisme o institució des d’on es fan específicament funcions d’organització, tutela, gestió, descripció, conservació i difusió de fons documentals. També s’entén per arxiu el fons o el conjunt de fons documentals». Altres definicions d’arxiu, publicades en aquest cas pel Departament de Cultura, són:

Conjunt de documents, del qual no importa la data o les característiques físiques, produïts o rebuts per una persona o un organisme d’acord amb les seves necessitats o en l’exercici de les seves activitats i conservats pel seu valor administratiu, d’investigació i d’informació.


• Institució o organisme responsable de la custòdia, control, conservació i difusió de determinats fons documentals.

• Edifici, o part d’aquest, en el qual els fons documentals han estat dipositats per a la seva conservació i consulta.

Pel que fa a la situació dels documents que formen part d’un arxiu, la Llei 10/2001, de 13 de juliol, preveu que els documents es poden trobar en dues fases, que són:

Fase activa: es troba en aquesta fase la documentació administrativa que una unitat tramita o utilitza habitualment.

Fase semiactiva: fase en la qual es troba la documentació administrativa que, un cop conclosa la tramitació ordinària, no és utilitzada d’una manera habitual per la unitat que l’ha produït.

La documentació administrativa que, un cop conclosa la vigència administrativa immediata posseeix valors de caràcter cultural o informatiu rep el nom de documentació inactiva o històrica. Aquesta situació també es pot considerar com una tercera fase de la documentació, la fase històrica.

2 Sistema General de Gestió de la Documentació Administrativa (SGGDA) El SGGDA, regulat al Decret 76/1996, de 5 de març, pel qual es regula el sistema general de gestió de la documentació administrativa i l’organització dels arxius de la Generalitat de Catalunya, es defineix, a l’article 3.1, com el «conjunt d’operacions i tècniques, integrades en la gestió administrativa general, que, basades en l’anàlisi de la producció, tramitació i valor de la documentació, s’adrecen a la planificació, el control, l’ús, la conservació i la transferència o eliminació de la documentació, amb l’objectiu de racionalitzar-ne i unificar-ne el tractament i aconseguir-ne una gestió eficaç i rendible». Aquest sistema es crea per tal de garantir la unificació en els criteris del tractament documental dels diferents òrgans i organismes de la Generalitat de Catalunya, a la vegada que pretén superar la diferència de criteris entre ells i aconseguir una gestió eficaç de la documentació de l’Administració de la Generalitat. Els objectius principals del SGGDA són:

Crear un mètode de gestió documental homogeni, basat en la unificació de sistemes de classificació, identificació, transferència i conservació o eliminació.

Racionalitzar els circuits i terminis de les transferències documentals, ubicant la documentació en funció del seu ús i vigència administrativa.

Garantir el control dels mecanismes d’accés i consulta de la documentació i agilitar la seva recuperació.

Garantir la conservació de la documentació que tingui valor probatori per a l’Administració o que en un futur tingui valor històric i aplicar les taules d’avaluació documental per procedir a l’eliminació de la documentació que no tingui valor.

El Departament de Cultura és l’òrgan responsable d’establir les directrius bàsiques del sistema, i de coordinar-ne i supervisar-ne l’aplicació, exercint les funcions següents:

Establir la normativa tècnica del sistema. Valorar els resultats de l’aplicació del sistema general. Establir els quadres de classificació comuns i aprovar els específics de cada departament o ens. Determinar les condicions de conservació i descripció dels diversos suports documentals. Fixar la terminologia que s’ha d’emprar en la descripció arxivística. Establir els criteris generals que cal seguir per fer efectiva la consulta pública de la documentació. Coordinar i impulsar la formació del personal responsable d’aplicar el sistema general.

El sistema de gestió documental s’iniciarà en el Registre general, que identificarà el document d’entrada amb la codificació orgànica de la unitat a la qual va adreçat.

3 Organització dels arxius de la Generalitat de Catalunya La documentació inclosa en el SGGDA es conserva, segons la data en què es va generar i el seu nivell d’utilització, en els arxius de gestió, en els arxius centrals administratius o en els arxius històrics. Els arxius de gestió estan constituïts per la documentació activa de la unitat administrativa que l’ha generada o rebuda. Aquesta documentació romandrà a l’arxiu de gestió un màxim de cinc anys des que es va generar o rebre, excepte en els casos en què, passat aquest termini, la documentació encara continuï activa. Els arxius centrals administratius estan constituïts per la documentació semiactiva que la unitat que l’ha generat o produït utilitza amb una certa freqüència. Aquesta ha de romandre a l’arxiu central administratiu, com a norma general, quinze anys des del moment en què va ser generada. Tots els departaments de la Generalitat i les delegacions territorials del Govern hauran de tenir un arxiu central administratiu. També en podran tenir:

Els òrgans d’un departament i les seves entitats autònomes, quan es consideri necessari a criteri del/de la secretari/ària general del departament al qual estiguin adscrits.

Les empreses de la Generalitat i els consorcis, a criteri del seu òrgan directiu.

Finalment, els arxius històrics hauran d’acollir: La documentació semiactiva que sigui objecte d’ús molt infreqüent. La documentació històrica que, transcorreguda la seva vigència administrativa i prèviament a l’aplicació

de la tria corresponent, s’hagi de conservar de manera permanent.


La documentació podrà romandre en la fase semiactiva com a màxim fins als trenta anys d’haver estat generada o rebuda pel departament o ens corresponent.

V. Gestió de documents electrònics La Llei 11/2007, de 22 de juny, d’accés electrònic dels ciutadans als Serveis Públics defineix el document electrònic com la “informació de qualsevol naturalesa en forma electrònica, arxivada en un suport electrònic segons un format determinat i susceptible d’identificació i tractament diferenciat”. Els documents electrònics són canviants i manipulables, la qual cosa fa necessari establir un sistema de gestió que garanteixi la seva fiabilitat, autenticitat, integritat i accessibilitat, cosa que també recull la mateixa llei al seu article 31.3, on preveu que els suports i mitjans en què estiguin emmagatzemats els documents electrònics hauran de garantir la seva integritat, autenticitat, confidencialitat, qualitat, protecció i conservació. La Llei 26/2010, de 3 d’agost, en la seva disposició addicional onzena, també fa esment a la gestió de la documentació i arxiu de la documentació electrònica. Aquesta disposició addicional preveu que els documents electrònics hauran de ser gestionats i conservats en expedients electrònics, d’acord amb la normativa en matèria d’arxius, i s’haurà d’assegurar la identitat i integritat a llarg termini de la informació que contenen. Mentre no es disposi dels mitjans adequats per a la correcta gestió i arxiu de la documentació electrònica, com ara la creació de gestors documentals i la definició d’un marc normatiu específic en matèria d’arxiu de documentació electrònica, la documentació electrònica generada per una unitat administrativa es mantindrà en un disc dur o unitat de xarxa pròpia d’aquesta unitat. Aquesta unitat de xarxa es dividirà en directoris o carpetes on s’arxivaran els documents. Per tal de crear l’estructura organitzativa de la documentació de la unitat, caldrà crear, com a mínim, quatre nivells de directoris, seguint el quadre de classificació de la documentació administrativa, que estableix l’estructura jeràrquica i lògica que permet la identificació, ordenació i localització dels documents.

El primer nivell s’identificarà amb el codi i nom de la unitat administrativa, i equivaldrà al seu arxiu de gestió en paper, on tindrà accés tot el personal de la unitat.

El segon nivell correspondrà a la sèrie documental. Aquesta s’identificarà amb el codi que li correspongui del quadre de classificació.

El tercer nivell es correspon amb l’expedient, que s’identificarà amb un conjunt de caràcters alfanumèrics que el diferenciaran dels altres expedients de la seva sèrie. Cadascun dels directoris d’aquest nivell equivaldria a una carpeta d’expedient a l’arxiu en paper.

Finalment, al quart nivell es troba el document. Cadascun dels documents de l’expedient s’haurà d’identificar amb un número o un nom que permetin identificar-lo i diferenciar-lo de la resta.

La documentació en format electrònic continguda en aquests directoris haurà de ser revisada periòdicament per tal de mantenir-la. S’hauran d’eliminar les còpies i versions obsoletes dels documents i, pel que fa als expedients tancats, caldrà copiar en un altre suport (disquet, CD,...) aquells que s’hagin de conservar i procedir a eliminar la resta. S’haurà de procurar que tots aquells expedients o dades que estiguin relacionades s’emmagatzemin en la mateixa unitat o suport electrònic. Pel que fa a l’arxiu d’aquests suports electrònics d’emmagatzematge de documentació electrònica (CD, DVD, ...) caldrà, sobretot, retolar-los per tal de poder identificar clarament la informació que contenen. En el seu etiquetatge haurà de constar:

Codi de classificació de l’expedient Any d’obertura i tancament Número d’ordre de la unitat, en els casos en què tota la informació no hagi pogut emmagatzemar-se en

un sol disc, expressat per dos números separats per una barra (1/2, 2/2) Programes utilitzats i tipus de fitxers

Finalment, s’hauran de tenir en compte una sèrie d’aspectes pel que fa als documents signats electrònicament. Donat que la signatura reconeguda té, segons preveu la llei, el mateix valor que la signatura manuscrita, aquests documents tindran valor d’original i s’haurà de tenir especial cura amb el seu arxiu, tal com es fa amb la documentació original en paper. Els documents signats electrònicament no són documents de gestió i, per tal

d’evitar confusions, es recomana el seu arxiu en directoris a part dins de la unitat de disc que s’utilitzi.


16.- Ordenança de convivència ciutadana del municipi de Sant Fruitós de Bages.TÍTOL IDISPOSICIONS GENERALSArticle 1 Àmbit de l'ordenançaLa present ordenança serà d'aplicació a tot el terme municipal de Sant Fruitós de Bages, i té per objecte regular determinats aspectes de la convivència ciutadana que necessiten d'una regulació específica pel Municipi de Sant Fruitós de Bages.Article 2 Principis de la convivència1. Són principis de la convivència ciutadana als quals les persones ajustaran la seva conducta: el respecte, la tolerància i la solidaritat envers les altres.2. Totes les persones són iguals, i per això, tothom en la seva conducta evitarà actituds de discriminació de qualsevol altra persona per motiu del sexe, la raça, la classe social, l'origen, les creences i opinions, o per qualsevol altra circumstància personal o social.3. Tothom ha d'actuar amb respecte a l'entorn natural i evitarà conductes que malmetin el medi ambient.Article 3 Prevaleça de normes1. La present ordenança no subsitueix l'aplicació directa de les Lleis i reglaments que estiguin vigents i siguin de compliment obligat per tots els ciutadans. L'ordenança podrà completar i interpretar aquestes normes.2. Prevaldran les normes de l'Ordenança Municipal de Convivència Ciutadana sobre les del Pla General d'Ordenació, en cas de contradicció entre les mateixes.3. En matèria de soroll i en cas de manca de legislació aplicable, s'aplicarà la present Ordenança Municipal de Convivència Ciutadana. Supletòriament, s'aplicarà l'Ordenança municipal tipus aprovada per Resolució del conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, publicada en el D.O.G.C. num. 2126, de 10-11-95.4. En matèria disciplinària, infraccions i sancions, s'aplicaran les Lleis i Reglaments vigents en cada moment. S'aplicarà el règim sancionador previst en aquesta Ordenança per sancionar conductes que atemptin a les normes de l'Ordenança i que no constitueixin infracció de Lleis i Reglaments. En tot cas, s'aplicaran els principis generals del procediment administratiu per a l'exercici de la potestat sancionadora de les administacions.TÍTOL IIDE LA VIA PÚBLICA I ELS BÉNS PÚBLICSCAPÍTOL IRETOLACIÓ I NUMERACIÓ DE CARRERSArticle 4 Retolació de carrers1. Cadascuna de les vies públiques s'identificarà amb un nom diferent, la denominació podrà fer-se d'ofici o a instància de part, corresponent al Ple Municipal l'adopció de l'acord definitiu.2. La retolació de les vies públiques s'efectuarà mitjançant la col.locació de plaques.3. Les façanes dels edificis i tanques de jardins estaran sotmeses a la servitud de permetre la col·locació de plaques d'identificació del nom del carrer i els propietaris tindran l'obligació de suportar aquesta servitud.Article 5 Numeració de les vies públiquesÉs obligació dels propietaris de cada finca la col·locació de l'indicador de la numeració al costat de la porta d'entrada, d'acord amb els models i normes establerts per l'Ajuntament, un cop li hagi estat assignada o modificada la numeració esmentada per l'òrgan corresponent de l'Administració Municipal.CAPÍTOL IINETEJA I CONSERVACIÓ DE LA VIA PÚBLICAArticle 6 Conservació de la via públicaÉs competència municipal la realització dels treballs i obres necessàries per a la conservació i millora dels elements estructurals i ornamentals de les vies públiques. En conseqüència ningú podrà executar treballs de restauració o reparació dels esmentats elements sense autorització municipal prèvia, encara que fos per millorar l'estat de les vies públiques.Article 7 Neteja de la via pública1. El servei de neteja de la via pública es prestarà per l'Administració municipal per gestió directa o indirecta.2. La neteja es farà dins l'horari i programació que estableixi l'Ajuntament3. Els particulars col·laboraran amb l'Ajuntament en la neteja de la via pública, fent la neteja de les voreres situades enfront de les seves finques.4. És prohibit d'abocar sobre les reixes d'absorció d'aigües pluvials qualsevol tipus de productes sòlids, així com els líquids que siguin contaminants. Tanmateix, es prohibeix rentar qualsevol vehicle o aparell de locomoció a la via pública.5. En casos de nevada o situacions d'emergència, l'Alcalde podrà ordenar als veïns la realització de tasques de neteja.Article 8 Recollida d'escombraries1. Les escombraries poden tenir consideració de domiciliàries o no domiciliàries. El servei de recollida de les escombraries domiciliàries té el caràcter d'obligatori per a l'Ajuntament i es realitzarà segons la programació i horaris establerts per l'Administració municipal.2. La recollida i transport d'escombraries no domiciliàries serà responsabilitat de cada interessat. En qualsevol cas, els vehicles destinats a aquest servei han de reunir les condicions necessàries per tal de garantir l'absència de perjudicis a tercers i caldrà que siguin de caixa tancada.3. És prohibit:

a. llençar o dipositar escombraries, runes i altres, en llocs no autoritzats.


b. dipositar escombraries en els contenidors abans de les quatre hores anteriors a l'inici del servei de recollida.CAPÍTOL IIIOCUPACIÓ I USOS DE LA VIA PÚBLICAArticle 9 Ocupació de la via pública1. La via pública, que comprèn els camins, carrers, places i voreres del Municipi, és domini públic de titularitat municipal destinat a ús general, per la qual cosa, no és permesa l'ocupació de la via pública pels particulars, excepte en els casos que s'autoritzi per l'Ajuntament.2. Serà necessària l'autorització municipal per:

a) exercir qualsevol activitat a la via pública.b) situar a la via pública objectes particulars, encara que quedin arrambats a establiments dels seus

propietaris.c) ocupar la via pública amb runes, materials de construcció, tanques, bastides, grues.d) instal·lar contenidors a la via pública.e) tancament de carrers.f) qualsevol altra ocupació de la via pública.

3. L'ocupació de la via pública amb materials de construcció i contenidors únicament s'autoritzarà en el cas que no sigui viable la seva ubicació en l'interior de la zona tancada de les obres.4. Les autoritzacions municipals acreditaran les taxes o preus públics que es fixin a les ordenances municipals.5. L'ocupació de les vies públiques sense autorització municipal o excedint l'autorització concedida, constituirà una infracció a la present ordenança i serà motiu de sanció.Article 10 Guals1. Es defineix el gual com a la porció de vorera o via pública, l'ús de la qual l'Ajuntament cedeix al propietari o propietaris d'un immoble per a la seva utilització privativa per l'entrada i sortida de vehicles.2. Els propietaris d'immobles podran sol·licitar a l'Ajuntament l'autorització municipal de gual, per permetre l'entrada i sortida de vehicles. El propietari tindrà l'obligació de senyalitzar el gual mitjançant la col·locació d'una placa que indiqui la prohibició d'estacionament i haurà de complir les condicions que estableixi l'autorització municipal.3. L'Ajuntament podrà imposar una taxa o preu públic, de pagament anual, als titulars de guals.Article 11 Reserva per activitats comercials i industrialsA petició dels titulars de l'activitat econòmica, l'Ajuntament podrà autoritzar la reserva d'estacionament davant el local de negoci o en zona pròxima, fent abonament de les taxes municipals corresponents.CAPÍTOL IVESPAIS I BÉNS PÚBLICSArticle 12 Espais públics1. Es consideren espais públics tots aquells espais oberts destinats a l'ús i al gaudir dels ciutadans (places, jardins, parcs, etc.).2. L'Ajuntament podrà autoritzar la celebració de festes o activitats específiques als espais públics, i fixarà les normes que regiran com a condició, d'acord amb les característiques de l'acte i l'espai públic sol·licitat. Els organitzadors seran responsables del compliment de les condicions establertes per l'Administració municipal, com també del respecte del recinte i dels elements i béns públics que hi siguin instal·lats.Article 13 Béns públicsEs consideren béns públics els edificis i instal·lacions municipals i tots aquells elements i mobiliari urbans que, situats als espais o vies públiques, estan destinats a prestar serveis específics als ciutadans (papereres, lluminàries, semàfors, jocs infantils, bancs, fonts, parterres, jardineres, tanques, arbres, plantes, flors, etc.)Article 14 Utilització adequada1. És un deure de convivència i de civisme respectar els espais i béns públics, com també és un dret de tot ciutadà gaudir dels serveis específics que cadascun li proporciona.2. Els espais i béns públics seran utilitzats adequadament, de manera que s'evitarà una utilització destinada a activitats, usos o funcions a què no estan destinats.Article 15 Conductes sancionablesSerà considerada infracció a la present ordenança i motiu de sanció per l'Ajuntament, les conductes en relació als espais i béns públics que suposin alguna de les circumstàncies següents:

a) La utilització inadequada dels espais i béns públics.b) La privació del gaudiment a altres ciutadans.c) El deteriorament.

3. Qui causi danys als béns públics estarà obligat a la reparació dels danys causats i la indemnització dels perjudicis ocasionats, amb independència de la sanció que l'Ajuntament pugui imposar.Article 16 MercatsQueda autoritzada la venda no sedentària realitzada fora d'un establiment comercial permanent durant els dies i llocs i condicions que fixi l'Ajuntament.Per l'exercici de la venda no sedentària en mercats periòdics els comerciants hauran de complir els requisits següents:

a) Estar donats d'alta en l'epígraf o els epígrafs corresponents de l'IAE i al corrent de pagament.b) Estar donats d'alta en règim de la Seguretat Social que els correspongui.c) Complir tots els requisits que estableixin les reglamentacions específiques a aplicar als productes

que tinguin en venda.


d) Disposar de l'autorització municipal per exercir la venda no sedentària en el lloc precís. Aquesta autorització haurà de ser exhibida de manera visible i permanent en les parades de venda.

e) Satisfer els tributs que les Ordenances Municipals estableixin per a aquests tipus de vendes.f) Quan es tracti de comerciants estrangers, acreditar, a més a més, que estan en possessió dels

permisos de residència i de treball per compte propi, així com acreditar el compliment d'allò que estableix la normativa específica vigent.

g) Acreditar estar en possessió del carnet de manipulador.3. Els comerciants hauran d'instal·lar-se en el perímetre que l'Ajuntament fixi, i en els llocs que en cada cas es senyalin.4. En acabar l'horari previst de venda, el comerciant autoritzat haurà de deixar el lloc autoritzat net de deixalles, les qual es deixaran degudament apilades perquè el Servei de neteja municipal pugui recollir-les.TÍTOL IIIDE LA SANITATCAPÍTOL ITINENÇA D'ANIMALS Article 17Disposicions generals1. Es permet la tinença en els domicilis particulars, d'animals de companyia. Els animals hauran d'estar censats i identificats en la forma establerta per la legislació.2. D'acord amb la normativa vigent, els posseïdors d'animals domèstics estaran obligats a vacunar-los, o fer els tractaments contra aquelles malalties objecte de prevenció. Cada propietari haurà de disposar de la corresponent cartilla sanitària, en la qual s'especificaran les característiques de l'animal, el seu estat sanitari i les dades precises de la identitat del propietari.3. Es prohibeix expressament la tinença en domicilis particulars d'animals susceptibles de produir un perill o risc potencial per a la salut, seguretat, salubritat o tranquil·litat de les persones, com també aquells que produeixin molèsties als veïns.4. Els propietaris o posseïdors per qualsevol títol d'animals domèstics o de companyia són obligats a proporcionar-los l'alimentació i les atencions pertinents, tant per al tractament de malalties, com per les condicions d'allotjament, i a aplicar les mesures sanitàries preventives i obligatòries.5. Es prohibit d'abandonar als animals. Les persones que no vulguin continuar tenintlos han de lliurar-los a una societat protectora d'animals.6. Els animals que hagin causat lesions a persones i que puguin transmetre la ràbia o d'altres malalties, han de ser sotmesos immediatament a reconeixement sanitari pels Serveis Veterinaris Oficials del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya, o per veterinaris col·legiats en qui deleguin.7. Els animals afectats de malalties perilloses per a la salut de les persones i els que pateixin afeccions cròniques incurables d'aquesta mena, seran sacrificats.Article 18 Presència d'animals a la via pública1. Els animals domèstics i de companyia que circulin per les vies públiques han de ferho, en tot cas, acompanyats i conduïts per persones que puguin respondre del comportament de l'animal.2. Els propietaris d'animals de vigilància són obligats a prendre les mesures adients per tal que l'animal no pugui abandonar lliurement el recinte ni agredir qui circuli per la via pública adjacent.3. Els propietaris dels animals són responsables de l'eliminació de les deposicions dels mateixos, no estant permès deixar-les a les vies públiques i, en general, a qualsevol lloc destinat al trànsit de vianants. Les deposicions es recolliran i es col·locaran de manera acceptable higiènicament en bosses d'escombraries domiciliàries o en els llocs que es destinin expressament a aquest efecte.4. Es prohibeix l'entrada d'animals, a excepció del gossos de companyia per a cecs, en els següents establiments i instal·lacions:

a) De fabricació i venda o manipulació i emmagatzematge d'aliments de tota mena.b) Bars, cafeteries, restaurants i similars.c) Locals d'espectacles públics, culturals, esportius o recreatius.d) Piscines públiques.

5. Es considera que un animal està abandonat si no duu cap identificació de l'origen del propietari i no va acompanyat de cap persona. L'Ajuntament ho posarà en coneixement d'una protectora d'animals o d'un servei de recollida d'animals per tal que se’n facin càrrec.Article 19 Normes específiques per a gossos1. Són aplicables als gossos les disposicions de caràcter general que s'apliquen a tots els animals.2. Els gossos que circulin per la via pública hauran d'anar proveïts de corretja o cadena i collar. Els gossos que puguin ser agressius o perillosos hauran de portar posat un morrió.3. Els propietaris o posseïdors de gossos els han de censar a l'Ajuntament en el termini màxim d'un mes a comptar de la data del naixament o l'adquisició de l'animal.4. Cada gos tindrà una cartilla sanitària, en la qual es faran constar les vacunacions anuals obligatòries i altres circumstàncies sanitàries que calgui fer constar. Els propietaris dels gossos tindran l'obligació d'administrar la vacuna antirràbica als gossos cada any.5. Els propietaris o posseïdors de gossos han de comunicar-ne la baixa per mort, desaparició, trasllat i altres causes, en el termini de deu dies, comptats des que es produeix el fet, al Departament de Sanitat d'aquest Ajuntament. En el mateix termini caldrà comunicar els canvis de domicili o de transferència de la possessió de l'animal.


6. Els gossos que hagin mossegat alguna persona seran retinguts en observació durant catorze dies, com a mesura de precaució sanitària.Article 20 Ramats de bestiar1. Els propietaris de ramats de bestiar, hauran de disposar de les llicències i permisos exigibles per la normativa vigent per a l'activitat que realitzin i els animals estaran sotmesos a control sanitari.2. Els ramats de bestiar no podran transitar per les vies urbanes, excepte per aquelles autortizades per l'Ajuntament.3. Els propietaris de ramats de bestiar seran responsables del compliment de les normes anteriors, així com dels perjudicis sanitaris que el bestiar pugui ocasionar a la població.CAPÍTOL IIALIMENTSArticle 21 Venda de queviures1. Les botigues i comerços amb venda al públic d'articles alimenticis reuniran les condicions sanitàries exigides per la legislació estatal i autonòmica o per la reglamentació local. No és permesa la venda d'aliments en mercats ambulants, excepte en el cas que hagin estat sotmesos a control sanitari i el venedor o dependent disposi de carnet de manipulador d'aliments, i els aliments estiguin degudamentprotegits per tal de mantenir les condicions sanitàries correctes.2. Els establiments que manipulin aliments també hauran de seguir les prescripcions que dictin les autoritats sanitàries locals, autonòmiques o estatals. Tanmateix l'Ajuntament podrà condicionar la llicència municipal d'obertura o el funcionament de l'activitat, a l'adopció de determinades mesures sanitàries.3. La persona que el·labori o manipuli aliments haurà de disposar del carnet de manipuladors de l'aliments o document equivalent que garanteixi els seus coneixements sanitaris suficients relacionats amb els aliments.4. L'Ajuntament podrà ordenar les inspeccions que consideri adients per comprovar el compliment de la legislació sanitària i la present ordenança.5. Els titulars dels establiments de venda, exposició o manipulació de productes alimentaris seran els responsables del compliment de les mesures sanitàries que hagin d'adoptar-se, i podran ser sancionats pel seu incompliment. Si els articles posats a la venda no reuneixen les garanties sanitàries, l'Ajuntament podrà ordenar el decomís dels productes en mal estat.TÍTOL IVMEDI AMBIENTCAPÍTOL IREGULACIÓ DE LA CONTAMINACIÓ ACÚSTICAArticle 22 Sorolls1. La producció de sorolls a la via pública o a l'interior dels edificis, s'haurà de mantenir dins dels límits que exigeix la convivència ciutadana.2. Els preceptes d'aquest capítol es refereixen a sorolls produïts per :

a) El to excessivament alt de la veu humana o de l'activitat directa de les persones, ja sigui a la via pública o a dins del propi habitatge.

b) Sorolls produïts per actes a la via pública.c) Aparells o instruments musicals o acústics.d) Vehicles a motor.e) Qualsevol altre classe de so excessivament alt o molest, ja sigui produït per les persones, animals o

aparells mecànics.f) Activitats, aparells o instal·lacions.

3. No es permet fer sorolls que superin els nivells màxims admesos establerts per a cada zona, situació i horari.4. Zonificació: Es consideren dues zones representatives a efectes dels nivells sonors màxims admissibles:

a) Zona residencial: Es considera així la zona en què domina l'edificació destinada a habitatge i es permeten algunes activitats situades habitualment en plantes baixes i/o soterranis

b) Zona industrial: Es considera això la zona qualificada d'industrial en el Pla General d'Ordenació .5. A l'efecte de l'aplicació d'aquesta ordenança, s'estableixen els horaris següents:

a) Horari diurn: comprès entre les 8 hores i les 22 hores.b) Horari nocturn: comprès entre les 22 hores i les 8 hores.

Article 23 Nivell sonor d'immissió dels habitatgesAtenent les normes de convivència i la qualitat sonora del medi ambient, el nivell sonor no podrà sobrepassar els valors relacionats en la taula següent:Interior Interior Ext. Ext.Zona Horari dormitori resta hab. façana int. illa

a) D 30 35 50 45 N 25 30 45 40b) D 35 45 60 60

N 30 35 55 55Article 24 Soroll dels vehicles a motor1. Els vehicles de motor que circulin pel municipi, aniran equipats d'un silenciador adeqüat, permanentment en funcionament, en un estat correcte de manteniment, a fi d'evitar un excés de soroll. Es prohibeix circular produint sorolls estridents, sobretot en hores nocturnes, ocasionats per acceleracions brusques i innecessàries o la mancança dels dispositius silenciosos o amb aquests incomplets, alterats, deteriorats o inadequats. Aquesta obligació es complirà en la forma prevista en l'ordenança municipal sobre circulació i la legislació sobre trànsit.


2. El propietari o conductor d'un vehicle a motor estarà obligat a facilitar als Agents Municipals, la comprovació del nivell sonor.3. Els vehicles que superin els límits sonors, relacionats a la taula següent, podran ser immobilitzats fins que es produeixi la reparació o, es garanteixi aquesta a judici de l'agent encarregat de la vigilància del trànsit.Decibels

a) Vehicles fins a 9 places i turismes 77b) Vehicles de més de 9 places i vehicles de transport fins a 4 Tm 83c) Vehicles de transport per persones, vehicles de transport de més de 4 Tm i tractorsd) Ciclomotors fins a 50 cc 80e) Motocicletes de més de 50 cc 82

4. En els supòsits en que el nivell de sorolls que emiteixi el vehicle sigui notòriament estrident i l'agent actuant no disposi d'aparell mesurador, podrà ordenar i procedir a la immobilització immediata del vehicle, sense perjudici de que posteriorment es sotmeti a les proves adients per tal de confirmar la mesura cautelar adoptada.5. Ordenada la immobilització per l'Agent Municipal, aquest formularà la corresponent denúncia. La tramitació de la denúncia es suspendrà i la immobilització podrà ésser aixecada per a la conducció del vehicle al dipòsit o taller que designi el seu titular, o per passar revisió en una estació de la ITV. En cas que el propietari del vehicle no es presenti en el taller o estació d'Inspecció en el termini de 10 dies, o que la revisió resulti negativa, l'Ajuntament tramitarà el corresponent expedient sancionador.Article 25 Sorolls en activitats de construcció1. Els treballs en obres de construcció i enderrocament d'edificis, es subjectaran a l'horari comprès entre les 8 hores del matí i les 10 de la nit.2. Els motors de la maquinària utilitzada hauran d'anar equipats d'un silenciador adequat, permanentment en funcionament i en un estat de correcte manteniment. Els compresors que es situin a menys de 50 metres d'edificis ocupats, funcionaran amb el capó tancat.3. S'exclou de la prohibició de treballar en hores nocturnes les obres urgents, per raons de necessitat o perill, o aquelles que pels seus inconvenients, no puguin fer-se de dia. En tot cas, caldrà autorització municipal.Article 26 Sorolls per actes especials, fires i parades1. En els casos dels sorolls produïts per activitats especials i/o esporàdiques (fires, concert, obres, circs, altaveus, aparells musicals, etc...), tant en locals tancats com en espais a l'aire lliure, caldrà una autorització expressa de l'Alcaldia per cada cas, en funció de la seva ubicació, de l'horari d'actuació, de l'època de l'any i d'aquells altresfactors que puguin concórrer.2. Els equips de producció sonora de les parades i atraccions de les fires, no podran ultrapassar el nivell sonor de 80 dB (A), o nivell més restrictiu que pugui fixar l'Alcalde.L'incompliment d'aquesta obligació comportarà la clausura de la parada o atracció i la incoació al seu propietari de l'expedient sancionador que correspongui.3. El nivell sonor màxim admés pels supòsits a què fa referència aquest article es fixa en 80 decibelis, fins les 10 de la nit, i no s'admet soroll a partir d'aquesta hora.S'autoritza l'Alcalde per fixar un nivell inferior.Article 27 Activitats industrials i establiments de servei al públic1. El nivell sonor de les activitats industrials, comercials i dels establiments de servei al públic podrà fixar-se en les condicions de la llicència i no podrà superar els valors màxims fixats a l'article 23.2. L'Ajuntament podrà exigir a les activitats potencialment emisores de sorolls o vibracions que adjuntin a la sol·licitud de llicència municipal d'activitats classificades un estudi acústic.3. A més de complir les condicions que estableix la llicència d'obertura, els establiments de restauració, com ara bars, bars-restaurants i restaurants hauran de complir l'horari de tancament, que està fixat a dos quarts de tres de la matinada (2,30), i es podrà perllongar mitja hora els divendres, els dissabtes i les vigílies de festius.4. Els titulars dels establiments són els responsables de vetllar, perquè els usuaris, en la seva estada dins l'establiment o quan entrin o surtin, no produeixin molèsties al veïnat. En els casos que s'hagi comprovat l'existència reiterada de molèsties, l'Ajuntament podrà imposar al titular de l'activitat l'obligació de disposar d'una o més persones per a la vigilància a l'exterior de l'establiment.Article 28 Sorolls emesos per animals domèsticsEs prohibeix, desde les 22 hores fins a les 8 hores, deixar en els patis, terrasses, galeries o balcons o d'altres espais oberts o tancats, aus o altres animals els sons, crits o cants els quals destorbin el descans dels veïns, sense perjudici que també, en altres hores, hagin de ser retirats pels seus propietaris o encarregats, per ordre municipal, quan de manera evident, ocasionin molèsties als altres ocupants de l'edifici o edificis veïns.Article 29 Forma de mesurar el soroll1. Per mesurar el soroll s'utilitzarà un sonòmetre homologat.2. Els sorolls dels vehicles i motors de combustió es mesuraran a 50 centímetres del tub d'escapament i a una alçada de 20 cms. Posant el vehicle a "mig gas".3. Els sorolls dels habitatges es mesuraran a una distància de les parets no inferior a 1m. I entre 1,2 i 1,5m d'alçada. La mesura es farà amb portes i finestres tancades.4. En allò no previst s'aplicarà l'ordenança municipal tipus aprovada pel Conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunyanúm. 2126, de 10-11-96CAPÍTOL IIADOB DE TERRES PER A L'AGRICULTURAArticle 30 Adob de conreus


1. No podran abocar-se adobs de matèria orgànica que produeixin mals olors, tret de l'època de preparació de terres per a noves collites, que es fixa en el període comprès entre l'1 de setembre i l'1 de maig de cada any. L'Alcalde-President podrà modificar aquest període i ampliar-lo o restringir-lo d'acord amb les circumstàncies sanitàries i agrícoles de cada moment.2. El transport d'adobs orgànics que produeixi mal olor es realitzarà en els vehicles que reuneixin els requisits fixats per la legislació de trànsit per aquest tipus de transport.3. L'abocament dels adobs es farà en les condicions establertes per la legislació. A més, l'Ajuntament podrà establir altres condicions i fixar els horaris en els quals es puguin fer els abocaments.4. Si alguns dels sucs d'abonament de terres resultessin infecciosos, perillosos o insalubres per a la salut pública, l'Ajuntament ordenarà al propietari del terreny en el qual s'hagin abocat que adopti les mesures adients per evitar qualsevol perill sanitari, advertint-lo que de no adoptar-les en 48 hores, les executarà directament l'Ajuntament a la seva costa.CAPíTOL IIIRESIDUS I RESPECTE A L'ENTORNArticle 31 Prohibició d'abocaments1. Les escombraries, deixalles, residus, materials provinents d'enderrocs o obres, olis o líquids contaminants únicament podran dipositar-se en els llocs o recipients preparats per a la recollida.2. Es prohibeix qualsevol abocament en lloc no autoritzat. Especialment, es prohibeixen abocaments de residus sòlids ni líquids en els rius, rieres, rierols, torrents, rases, fonts, pous o qualsevol altra lloc pel qual flueixi o pugui fluir aigua, així com en les seves proximitats.3. En els expedients de concessió de llicències d'obres i d'activitats, així com en el d'autoritzacions per ocupació de la via pública, l'Ajuntament exigirà al peticionari que determini la forma d'eliminació de deixalles i residus.4. Podran autoritzar-se abocaments en casos excepcionals i prèvia justificació que no perjudiquen l'entorn ambiental.Article 32 Respecte a l'entorn natural1. Per tal de preservar la riquesa mediambiental del Municipi, l'actuació dels ciutadans serà de respecte al mateix, i no realitzaran activitats que malmetin les aigües, la vegetació o l'aire.2. Les indústries i granges adequaran les seves instal·lacions, de manera que l'activitat que realitzin no causi danys a l'entorn. Especialment, es prohibeix la crema de residus i els abocaments de residus líquids a lleres públiques.3. Els vehicles hauran de circular pels camins i vies públiques oberts al trànsit. La circulació per camp a través i camins particulars s'ajustarà a les disposicions de la Generalitat de Catalunya en aquesta matèria i a la legislació sobre trànsit i seguretat vial.TÍTOL VSEGURETAT I SALUBRITATCAPÍTOL IESTAT DE CONSERVACIÓ I MESURES DE SEGURETAT DE LES FINQUESArticle 33 Deure de conservació dels edificis i instal·lacions1. Els propietaris són responsables de l'estat de conservació i seguretat dels edificis, instal·lacions i béns de la seva propietat.2. Els propietaris mantindran les façanes, balcons i ràfecs dels edificis en bon estat de conservació i amb els elements d'obra perfectament adherits a l'edifici, de manera que no puguin caure a la via pública.3. Els propietaris tancaran els solars i finques urbanes. Les tanques s'ajustaran a les característiques exigides per les normes urbanístiques i a les condicions fixades a les llicències.Article 34 Parcel·les1. És obligació dels propietaris dels solars, mantenir-los nets de matolls i residus, àdhuc en el cas que els residus s'hagin dipositat sense consentiment del propietari.2. A fi i efecte d'evitar perill de propagació d'incendis, els propietaris de parcel·les d'urbanitzacions, mantindran net el sotabosc de la parcel·la i esporgaran els arbres periòdicament, així com quan l'Ajuntament els requereixi.Article 35 Tancaments1. És obligatori el tancament de les parcel·les i finques urbanes. Les tanques s'ajustaran a les característiques exigides per la normativa urbanística i a les condicions de la llicència de construcció.2. Les tanques hauran de mantenir-se en bon estat de conservació.3. Per raons de seguretat, l'Ajuntament podrà ordenar al propietari o posseïdor d'una finca la construcció d'una tanca, quan pel mal estat de les edificacions, o per l'existència de pous o altres elements de perill, existeixi risc per la seguretat de les persones que puguin accedir a la finca.Article 36 Tancaments per obres1. És obligatòria la instal·lació de tanques a totes les construccions d'edificis, obres exteriors i enderrocs.2. En tot cas, es facilitarà el pas de vianants, degudament senyalitzat i protegitCAPÍTOL IISALUBRITATArticle 37 Actuació municipal1. L'Ajuntament, en el marc de les seves competències, vetllarà perquè es compleixin les normes i conductes adequades per garantir la salubritat pública.2. L'Ajuntament intervindrà en aquells casos que, per manca d'higiene personal o de neteja suficient de l'habitatge, es posi en risc la salut pública, i podrà imposar el compliment de mesures sanitàries i higièniques a les persones responsables.


3. Prèvia autorització judicial, l'Ajuntament podrà entrar en els habitatges i domicilis privats per solucionar problemes greus de salubritat, que afectin a menors d'edat, persones grans soles, o a persones que precisin l'assistència pública. Tanmateix, l'Ajuntament també podrà sol·licitar autorització judicial per fer actuacions en aquells habitatges desocupats que, per les seves condicions d'insalubritat, puguin ser focus de propagació de malalties o suposin un risc per a la salut pública.Article 38 Actuació dels particulars1. Totes les persones són responsables del compliment amb les normes d'higiene personal, tant en relació a elles mateixes com en relació a les persones al seu càrrec.2. Els propietaris tindran l'obligació de mantenir les seves propietats en bon estat de salubritat, i evitaran filtracions d'aigües i l'acumulació de brutícia dins la seva propietat, així com qualsevol situació que pugui suposar un risc per a la salut.Article 39 Aigües brutes1. Tots els habitatges i locals evacuaran les aigües fecals a la xarxa de clavegueram.En els llocs on no arribi la xarxa de clavegueram, les aigües fecals s'abocaran a pous construïts a aquest efecte.2. Les granges únicament podran abocar els residus de la seva activitat en la forma autoritzada en les autoritzacions i llicències necessàries pel seu funcionament. Està prohibit que els aboquin a la xarxa de clavegueram o que els escampin sobre terrenys en forma no autoritzada.3. Els pous morts que recullen aigües fecals es buidaran periòdicament pels seus propietaris, els quals són responsables que en cap cas sobreixexin i tinguin filtracions cap a l'exerior del recipient.4. La recollida i transport d'aigües fecals es realitzarà en vehicles especials amb compartiments estancs.Article 40 Execució subsidiària per l'Ajuntament1. L'Ajuntament podrà exigir el compliment de les normes d'aquest Títol, pels tràmits previstos en la legislació urbanística per a les ordres d'execució.2. L'incompliment dels requeriments municipals per fer complir aquestes normes, comportarà la imposició de sancions i l'execució subsidiària del requeriment per part de l'Ajuntament, amb càrrec a la persona obligada.TÍTOL VIINFRACCIONS I SANCIONSArticle 41 Infraccions1. Seran sancionables les conductes que, per acció o omissió, vulnerin les disposicions d'aquesta ordenança.2. Les infraccions seran clasificades en molt greus, greu i lleus, d’acord amb els seguents criteris;Són molt greus les infraccions que suposin:

a) Una pertorbació rellevant de la convivència que afecti de manera greu, immediata i directa la tranquil.litat o l’exercici de drets legítims d’altres persones, el desenvolupament normal d’activitats de tota classe conformes amb la normativa aplicable o la salubritat o ornament públics, sempre que es tracti de conductes no subsumibles en els tipus que preveu el capítol IV de la Llei 1/1992, de 21 de febrer, de protecció de la seguretat ciutadana.

b) L’impediment de l’ús d’un servei públic per una altra o altres persones amb dret a la seva utilització.c) L’impediment o la greu i rellevant obstrucció al funcionament normal d’un Server públic.d) Els actes de deteriorament greu i rellevant d’equipaments, infraestructures,

instal.lacions o elements d’un servei públic.e) L’impediment de l’ús d’un espai públic per una altra o altres persones amb dret a la seva utilització.f) Els actes de deteriorament greu i rellevant d’espais públics o de qualsevol de les seves instalacions i

elements, siguin mobles o immobles, no derivats d’alteracions de la seguretat ciutadana.2. Les altres infraccions es classifiquen com a greus i lleus, d’acord amb els criteris següents:

a) La intensitat de la pertorbació ocasionada en la tranquilitat o en l’exercici pacífic dels drets d’altres persones o activitats.

b) La intensitat de la pertorbació causada a la salubritat o ornament públics.c) La intensitat de la pertorbació ocasionada en l’ús d’un servei o d’un espai públic per part de les

persones amb dret a utilitzar-los.d) La intensitat de la pertorbació ocasionada en el funcionament normal d’un Server públic.e) La intensitat dels danys ocasionats als equipaments, infraestructures, instalacions o elements d’un

servei o d’un espai públic.Article 42 Sancions1. Les multes per infracció a la present ordenança ha de respectar les quanties següents:Infraccions molt greus: fins a 3.000 euros.Infraccions greus: fins a 1.500 euros.Infraccions lleus: fins a 750 euros.»2. En cas de reincidència continua en les faltes, l'Alcaldia pot donar compte a l’Autoritat Judicial, per si es donen circumstàncies de falta o delicte penal per raó de desobediència a l'autoritat.3. L’Ajuntament podrà substituir, la multa pecuniària per sessions formatives, participació en activitats cíviques o altres tipus de treballs en benefici de la comunitat.En cas de no assistència a les sessions formatives, activitat o treballs, es procedirà imposar la corresponent sanció, en funció de la tipificació de la infracció comesa.4. La participació en les sessions formatives, en activitats cíviques o la realització de treballs en benefici de la comunitat, seran adoptades amb el consentiment previ de l’interessat com a alternatives a les sancions d’ordre pecuniari, llevat que la llei imposés el seu caràcter obligatori.Article 43 Procediment


El procediment sancionador s'ajustarà a les normes que regulen l'exercici de la potestat sancionadora per les administracions públiques, garantint el dret d'audiència de l'interessat.Disposició addicionalPrimera. - Normativa supletòria.En allò no previst en el Títol IV de la present Ordenança, en quant no es contradigui amb aquesta, serà d'aplicació l'ordenança municipal tipus, reguladora del soroll i vibracions, aprovada per Resolució del Departament de Medi Ambient, de 30 d'octubre de 1995 i publicada al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 2126, de 10.11.95.Disposició final. Entrada en vigor.La present ordenança entrarà en vigor transcorregut el termini de 15 dies hàbils comptats a partir de l'endemà del dia de la publicació de la seva aprovació definitiva, al BUTLLETÍ OFICIAL DE LA PROVÍNCIA ( BOP num. 201 de 22.8.09 ) i al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.Sant Fruitós de Bages, 11 de juny de 2009.


Temari

Documents

Transcript of Temari