TD

Fd.26

2.30€

. Any

17.

La

Fran

ja, m

arç

de 2

016

Senderes de gebreLa novel·la de la beseitana SusanaAntolí es publica dins la col·lecció LoTrinquet, editada per l’Instituto deEstudios Turolenses. [p.6]

Guillermo Serés,acadèmic de la RAEEl saidinenc, catedràtic de l’Autònomade Barcelona, és escollit acadèmiccorresponent. [p.7]

El teatre de Génesis 2.0El grup fragatí, hereu del Génesis del’any 73, enriqueix amb gran èxit depúblic la vida cultural del Baix Cinca.[p.8]

Muriel Casals ens hadeixatL’expresidenta d’Òmnium Cultural,que va participar en una taula rodonaa Calaceit l’any 2013. [p.16]

En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 26

/ m

arç

2016

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA digital 26

Sumari

2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

10 Entrevista

12 Llitera

13 Ribagorça

14 Cultura

15 Tema del mes

16 Obituari

17 Personatge del mes

18 Països Catalans

19 Opinió

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21· Associació Cultural del Matarranya· Consells Locals de la Franja· Institut d’ Estudis del Baix Cinca-IEA· Centre d’ Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf · tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, M. D. Gimeno,José Miguel Gràcia, Artur Quintana, CarlesSancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Sobre C’s, Aragón, Cataluña ylas lenguas*

Ciudadanos no es otra cosa que un par-tido supremacista que quiere suprimir o re-ducir a lo doméstico las lenguas y culturasno castellanas. Lo sabemos muy bien aquíen Aragón, donde se posicionó en contra in-cluso de la inofensiva ley de lenguas de lalegislatura PSOE-PAR, ley que ni siquierareconocía la cooficialidad en las zonas his-tóricas de uso del aragonés y el catalán. EnValencia por ejemplo es ofensivo el me-nosprecio con el que Carolina Punset ha-bla del valenciano, tachando de “aldeanos”a los que quieren que su uso sea el normal.Cuando los únicos bilingües reales son losvalencianohablantes. Ciudadanos es unpartido ultranacionalista español despia-dado vestido de tecnócrata que solo diceverdades de perogrullo (según la RAE“Verdad o certeza que, por notoriamentesabida, es necedad o simpleza el decirla”).Lo dice alguien que les conoce bien porquehe vivido muchos años en Barcelona.

Ahora, jubilado, estoy en Zaragoza. Nun-ca me he atrevido a hablar en catalán, a pe-sar de que lo entiendo e incluso lo leo, ynunca nadie me lo exigió (quizá ese fuerael problema, que no tuve necesidad de ha-blarlo). El problema de España es la faltade respeto a las otras culturas que pareceintegrar su esencia. Aquí en Zaragoza se di-cen barbaridades, alentadas por nuestro pe-riódico decano (el Heraldo de Aragón) cadadía. Sí: cada día, no exagero. Si España hu-

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Foto de ©Marzanna Syncerz

biera asumido totalmente su pluralidad, nocomo ahora, que más bien parece una mo-lestia, los catalanes no se hubieran cansa-do de formar parte de ella. Y cuando digo‘catalanes’ hablo de una población forma-da mayoritariamente de personas venidasde fuera o sus descendientes (como mis hi-jos y nietos, por ejemplo). Nada que ver concaracterísticas étnicas. El otro día alguiencomentaba en una emisora catalana (por in-ternet, porque en las que tenemos aquí elmonocultivo antisoberanista es asfixiante)que mientras que un marroquí o ecuato-riano siempre será un inmigrante en el res-to de España, en Cataluña, sólo por apren-der el idioma, ya se le considera catalán. Enfin, no quiero extenderme más. Solamentedecir que entiendo la decepción (y a veceshartazgo) que le ha supuesto a los catala-nes formar parte de una España que siem-pre vuelve a los tics supremacistas. En Ara-gón lo sufrimos desde hace muchas gene-raciones. Ya nos hemos disuelto como en-tidad. Por muy “reino y corona” que fué-ramos. Todo ha desaparecido.

Arturo Celma LacuevaSaragossa

* En tractar-se d’una carta al director, hem optat per no

traduir-la, tot i que el signant ens donava permís per fer-

ho (de fet es disculpava per no saber escriure en català).

Creiem que fins i tot té més força, atès el tema que toca,

en la llengua en la que està escrita.

3

L’any 2011, en el marc de la 36aConferència General de la UNES-CO, es va establir que el 13 de febrerfos el Dia Mundial de la Ràdio, ambla intenció de commemorar la con-tribució fonamental de la ràdio pergarantir i fomentar la lliure circula-ció d’idees i la llibertat d’expressió,que són els fonaments de les socie-tats obertes i democràtiques. Val adir que tradicionalment el Dia de laRàdio aquí havia sigut el 14 de no-vembre, ja que aquest dia de l’any1924 va emetre la primera ràdio delpaís: EAJ-1 Radio Barcelona, peròtant se val. Sembla que aquestadiada mundial ha fet fortuna a lesnostres emissores, que la comme-moren de diverses maneres, com ararecuperant programes o locutorscèlebres o bé convidant celebritatsa fer programes de ràdio.

Aprofitant aquesta celebracióproduïda dies enrere, caldria fertambé una reflexió al voltant de lesnostres ràdios, les emissores d’àm-bit local d’arreu de la Franja, i el pa-per que haurien de jugar a l’hora dedonar suport al català. Mentre quetenim ràdios, poques, que fan servirel català amb tota normalitat, la ma-joria d’emissores de les nostres co-marques fan un ús residual de lallengua. I és una llàstima, perquè

aquests mitjans de comunicació deproximitat estan profundament ar-relats als diversos pobles i acompa-nyen grans capes de la població, so-vint, en el cas de botigues o explo-tacions agrícoles, al llarg de tot el dia.

Aquestes emissores (la majoriapúbliques, val a dir-ho) que no fanservir gairebé mai la llengua pròpiadels pobles on emeten, contribuei-xen a perpetuar eternament la per-cepció tan estesa que el català nomésés vàlid per a les situacions orals mésinformals. I és que les ràdios podrien

EDITORIAL

La importància de les nostres ràdios

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 26

/ m

arç

2016

EDIT

OR

IAL

ser un aliat fonamental en la tascade mantenir la llengua a la Franja.La històrica Declaració de Mequi-nensa ja preveia un ús habitual delcatalà en els mitjans de comunica-ció habituals, un compromís quemai es va arribar a concretar. A lanova Declaració de Mequinensa,ni rastre d’aquest tema. Tret d’hon-roses excepcions, trobem a faltarmés compromís per part de les nos-tres ràdios, que podrien ser unapeça clau per tal de millorar elprestigi de la llengua.

4

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 26

/ m

arç

2016

MA

TAR

RA

NY

A

L’ ESMOLET

Creixement infinit // Carles Terès

D’adolescent, quan em va tocar estudiar Malthus, vaig des-cobrir que al món hi havia massa persones. Descobriment ter-rible. Sobrava jo? Sobraven els pares? Els xiquets de Biafra?El company de classe malalt de càncer? A la Terra no hi ha-via recursos per a mantenir-nos a tots. Boscos arrasats, oceanssobreexplotats i empastifats, fonts d’energia que s’exhaurien...

Amb la maduració (la meua), el problema va deixar de preo-cupar-me. No perquè en trobés la solució; senzillament vaig dei-xar-me endur per la vida, bressolat per la capacitat humana d’a-nat optimitzant els recursos per a no col·lapsar el planeta.

A voltes, però, el neguit adolescent m’assalta de nou. L’es-tiu passat, amb l’onada de calor, imaginava milions d’aires con-dicionats expulsant bafarades ardents a l’atmosfera, pantansescolant-se pels desguassos de les dutxes, espècies extingint-se sense remei, selves destruïdes per a cultivar-hi aliments... En-tretant guerres, atemptats i desastres maten la gent a milions.

Unes catàstrofes humanitàries que no som capaços d’estron-car, malgrat el progrés material, social i (en teoria) intel·lec-tual. I no em puc estar de pensar “malgrat totes aquestes morts,les guerres mundials, les epidèmies, continuem essent tants queaviat el món no ens podrà sostenir”.

Però el mantra que ens repeteixen com a solució és creixe-ment, creixement, creixement... Hem de tenir més fills que enspaguin la pensió, l’economia ha de seguir creixent per mantenirla nostra forma de vida. Créixer sense parar fins que no que-di una gota de res, fins que no capiguem dins el vestit (elàsticperò limitat) que és el planeta que ens sustenta.

Miro el dia rúfol i la neu que ja s’ha fos. Comprovo si els ra-diadors funcionen bé —pareix que l’hivern es manifesta perfi— i em penedeixo d’haver reparat un mòbil que comença aestar obsolet en comptes de comprar-me’n un de nou. Les con-tradiccions continuen. La vida també.

El XII Concurs de Relats CurtsVila de Pena-roja Maties Pallarès esva atorgar, a la població del Tasta-vins, el passat 20 de gener en la jor-nada festiva d’hivern que celebra laFesta dels Sants Patrons, Sant Fabiài Sant Sebastià. A la convocatòriad’enguany s’havien presentat untotal del cent sis treballs que han ar-ribat pràcticament de tot el territo-ri peninsular, de diferents països sud-americans i d’Anglaterra. S’hanguardonat dos obres, una en caste-llà i l’altra en català, com va sent ha-bitual en estes últimes convocatòries.El primer premi, dotat amb dos-cents cinquanta-cinc euros, s’ha con-cedit al relat “Dentro”, una sorpre-nent i màgica narració d’aventuresdins d’un avenc on l’escriptor des-taca la seua força expressiva, escri-ta pel guionista i redactor de tele-visió Raúl Clavero Blázquez que re-sideix a Madrid i el segon, dotat amb150 euros, ha recaigut en l’escrit encatalà “L’alè”, un relat reflexiu i tè-tric on la imatge de les formiguesque es relaciona amb la mort és om-nipresent en la narració, de JoanCarles González Pujante professori poeta, amb una vintena de llibrespublicats, i resident a Mataró. En eljurat que ha concedit els guardonshi havia destacats escriptors matar-

Lliurament dels premis del XII Concurs de relats i pintura Vila de Pena-roja// CARLES SANCHO

cià, Andalusia i Extremadura. El ju-rat, que a més dels representats delconsistori, ha comptat amb l’asses-sorament de Joaquin Lozano i AnaCañizares d’especialistes en les artsplàstiques, ho ha tingut més difícilper consensuar el guanyador delsset-cents euros que s’atorguen alguardó. Pena-roja, amb la propietatdels quadres premiats del concursque es fa cada any, ja compta amb uninteressant fons pictòric de forçaqualitat que anirà ampliant i reva-lorant si es segueixen convocantels guardons.

ranyencs com Carles Terès i CescGil, a part dels representants de l’a-juntament de la vila. En la convo-catòria cultural i literària també esva lliurar el Premi de Pintura Desi-deri Lombarte a José Arnau Belénamb l’obra “Paisatge interior”, comell mateix diu, la seua pintura estàconstituïda per pinzellades àmpliesi taques clares i vibrants. Enguany ésl’any que més obres es van presen-tar per optar al premi Desideri ambun total de trenta-dos quadres vin-guts de diferents territoris peninsu-lars: Aragó, Catalunya, País Valen-

Entrega depremis Vilade Pena-rojaAJUNTAMENT DE

PENA-ROJA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 26

/ m

arç

2016

MA

TAR

RA

NY

A

5

El món del llibre convencional nopasse pel millor moment. Llibreriesamb recorregut i de consolidada tra-jectòria com ‘Negra i Criminal’ deBarcelona han tancat recentment lesportes per la caiguda en les vendes.L’aparició del llibre digital, el pira-teig del llibre digital en si, la irrup-ció de plataformes i de tendes digi-tals, la caiguda de consum de la prò-pia lectura o fins i tot la crisi del pro-pi sistema, han obligat a les llibreriesde sempre a reinventar-se. Rein-ventar-se o morir, es diu sovint. Ésel que ha plantejat Llibreria Serretde Vall-de-roures amb el llança-ment d’un Club de Lectura, amb elqual pretén fidelitzar clients i man-tindre el projecte de llibreria pelqual ha apostat tota la seua vida. UnClub Serret que ens donarà dret,mitjançant diferents possibilitats, ales principals novetats literàries i re-comanacions del moment, a peticiód’Alberto Díaz Rueda.

Octavio Serret, propietari de laLlibreria Serret, va concretar que “através d’este Club de Lectura tin-dreu tot tipus de descomptes, i naixamb l’objectiu d’impulsar la vendade llibres i fidelitzar clients. La ven-da del llibre ha caigut, i amb esteclub volem donar un toc d’atenció”.Octavio Serret va afegir que “ambesta campanya volem salvar Lli-breria Serret. El món del llibre,

Llarga vida i prosperitat a la Llibreria SerretL’emblemàtica llibreria de Vall-de-roures, una de les més actives de l’Aragó,pose en marxa un ‘Club de Lectura’ per a fidelitzar clients // RUBÉN LOMBARTE

bre vell”. És per això que el Club deLectura buscarà fidelitzar clients, ique d’esta manera es mantingue lallibreria tal i com ara la coneixem.Amb certàmens literaris, amb pre-sentacions de llibres, amb la visitad’autors de renom. Al llarg d’estosúltims anys, per Llibreria Serrets’han passat autors de la talla d’A-licia Jiménez Bartlett, Lorenzo Sil-va, Javier Sierra o Santiago Poste-guillo. Autors de primer ordre a l’a-bast dels lectors del Matarranya.

Segons premis Terra de Cruïlla

Paral·lelament, la Llibreria Serretde Vall-de-roures ha convocat la se-gona edició dels premis Terra deCruïlla, uns premis literaris que secentren en el foment de la narrati-va en el medi rural. Ulldecona, mu-nicipi de la comarca veïna del Mont-sià, va ser l’escenari triat per anun-ciar esta convocatòria, coincidinttambé amb la creació de la iniciati-va Fòrum de Literatura del MónRural que se celebrarà el pròxim 15de març a les Terres de l’Ebre. D’es-ta forma, ja es coneixen les basesd’estos segons premis, que en laprimera edició, celebrada l’any 2014,van premiar Francesc Roma perEstudis sobre patrimoni existencialde la Catalunya rural, en categoriade llengua catalana; Alicia Estopiñái Emilio González Bou per Bajo elmantel, en categoria de llengua cas-tellana; i també Luis Grañena i Sa-rah Jane Tolle per Mario, the singingcat, en categoria de l’àlbum infantil.

Pel que fa a les bases del concurs,tindrem la mateixa temàtica, sent elmón rural el teló de fons. Per ara, elsPremis de Narrativa Rural tenenconfirmada l’edició en català, tot ique la intenció és repetir el plante-jament de la primera edició, ambpremis en llengua castellana i tam-bé en llengua aragonesa, que enaquella edició de 2014 va quedar de-serta. Hi haurà espai tant per a lanarrativa com per a la poesia.

com tots, està apurat. I a través delclub voldríem remoure consciències,perquè si la gent vol una LlibreriaSerret tal i com la coneix i que con-tinue funcionant, s’han de comprarllibres”. A través d’este Club Serret,i amb una quota mensual, els socistindran dret a les diferents recoma-nacions i novetats literàries del mo-ment. “Volem que els membres delClub Serret tinguen la millor lite-ratura del moment al seu abast i quela compren a la Llibreria Serret. Vo-lem fidelitzar clients i que els llibresque recomanem al web s’acabencomprant aquí”, va entendre Serret.

La Llibreria Serret de Vall-de-roures compte amb molts clients es-campats per tota la geografia espa-nyola. No obstant això, la venda dellibre no està passant pel seu millormoment. “La Llibreria Serret nodesapareixerà del mapa”. Recent-ment, la Llibreria Serret va celebrar30 anys i s’ha convertit en una de lesllibreries més actives de l’Aragó,amb iniciatives literàries i portant aautors de renom. Ara bé. “Ens po-dríem dedicar a unes altres coses”,va afegir Octavio. “Som un territo-ri molt escampat. És innegable: in-ternet ens ha salvat. Però al mateixtemps, cada vegada hi ha més lectorsque compren els seus llibres a travésd’internet. Fins i tot els llibretersaprofitem les xarxes virtuals de lli-

visita deSantiagoPosteguillo,un delsmillors autorsdel moment,a la Llibreriael passat Diade Tots SantsRUBEN LOMBARTE

TEM

PS D

E FR

AN

JA/d

igit

al /

n. 2

6 /

mar

ç 20

16M

ATA

RR

AN

YA

6

L’Instituto de Estudios Turolensesacaba de publicar el número 6 de lacol·lecció Lo Trinquet, dedicada aeditar llibres escrits en català sobretemes o d’autors terolencs. Un pro-jecte editorial que va iniciar-se el2008 promogut per la directora del’entitat provincial Montserrat Mar-tínez. Ara, la beseitana Susana An-tolí Tello presenta el seu volumSenderes de gebre. Beseit 1778, tre-ball que participà en l’últim premiGuillem Nicolau 2011 promocionatpel Govern d’Aragó i que guanyàCarles Terès amb la novel·la Lican-tropia. L’original no guardonat de lamatarranyenca no mereixia que-dar en l’oblit i el vam voler inclou-re en la col·lecció Lo Trinquet perl’evident qualitat i l’interès de la no-vel·la, que narra una emocionant itràgica trama que enganxa de se-guida el lector, ocorreguda a finalsdel segle XVIII, on Beseit era unapoblació rural amb una incipienteconomia preindustrial gràcies ales braves aigües dels rius Matarra-nya i Ulldemó i als altres recursosnaturals que els oferia el territori.L’autora, Susana Antolí, és una es-criptora molt reconeguda i premia-da. El 2004 s’estrenà amb guardó enel Primer Concurs de Relats CurtsVila de Pena-roja atorgat per l’A-juntament amb “El tio Mentiroles iel drac de Pena-roja”. L’any següent

Es publica Senderes de gebrede Susana Antolí// CARLES SANCHO

obté el Primer Certamende Relats Hiperbreus de laComarca del Matarranya i elguardó del segon premi deles Memòries baixaragone-ses promogut pel Centro deEstudios del Bajo Aragón ili publiquen amb ASCU-MA el treball guardonatMemòries d’un altre segle. ElPremi Guillem Nicolau 2006el guanyà amb el poemariTornem a ser menuts! I, fi-nalment, el 2013 el IX Con-curs de Relats Curts Vila dePena-roja li atorga el segonpremi amb “Ironies”. Tam-bé ha participat durant cinccursos en el programa delGovern d’Aragó “El catalàa les escoles”. El pròximvolum de la col·lecció deLo Trinquet serà l’obra poè-tica completa de l’escriptorpena-rogí Desideri Lom-barte i Arrufat que des de faforça temps està exhaurida,tant l’antologia Ataüllant elmón des del Molinar com la majorpart dels poemaris publicats en di-ferents volums i per diferents col·lec-cions.

Senderes de gebre. Beseit 1778,amb la revista Turolenses núm. 5 del’Instituto de Estudios Turolensespublicada per les entitats culturals

Coberta deSenderes de gebreCARLES TERÈS

L’ ARGADELL

La transparència nítida de l’aire // Juli Micolau

Quan idealitzem un motiu i el motiu, per la raó que sigue,acaba torçant-se, el disgut és majúscul. Parlaré de política peròho faré poquet, principalment, pel desencant! És evident quehi deuen haver polítics dignes, prudents i responsables –així hoespera la gent– amb un modus operandi correcte i amb una con-ducta honesta, independentment de les ideologies democrà-tiques defensades. El desencís ha estat ocasionat, principalment,per la mala praxis –corrupció– d’alguns polítics en governs di-versos i llocs ben diferents amb tota classe de sigla i bandera:la mala imatge que generen els tripijocs maquiavèl·lics d’algunsadministradors per finançar el partit corresponent i lucrar-sel’existència pròpia, també ha fet recelar a més d’una persona…Tot això fa que notem l’absència d’ètica o comportament exem-

plar, imprescindibles virtuts que haurien de ser un requisit noescrit –pacte entre cavallers- com a garantia per exercir un càr-rec i poder gestionar recursos públics. Crec que tot el que es-tic dient només és una il·lusió ingènua produïda pels bons sen-timents i la percepció em fa veure, clarament, que l’única trans-parència nítida és la de l’aire quan no està contaminat.

Qui vol escriure –el principi d’innocència– amb el desig defer un treball creatiu, capaç de fondre les vivències amb l’i-maginari i convertir en art la realitat, està fent una obra proupotent que travessa els murs de l’espai i del temps per conquerirel futur amb remeis literaris, dixit. També ho va dir Michel deMontaigne: Bé sé jo que sovint m’ocupo de qüestions sobre lesquals ja escrigueren els mestres amb més eloqüència i veracitat.

provincials, fa uns quants dies que javan arribar a tots els socis de l’As-sociació Cultural del Matarranya deforma gratuïta i en, poques setma-nes, segons la secretària de l’entitat,també rebrem el còmic Bernat Cor-remón al Matarranya que es va pre-sentar a la Trobada Cultural d’Ai-guaviva.

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 26

/ m

arç

2016

BAIX

CIN

CAGuillermo Serés, acadèmic corresponent

de la Reial Acadèmia Espanyola// ROSA ARQUÉ

La Reial Acadèmia Espanyolaha escollit 24 nous acadèmics cor-responents, entre els quals figuraGuillermo Serés, natural de Saidí icatedràtic del Departament de Fi-lologia Espanyola de la UniversitatAutònoma de Barcelona. Aquestnomenament distingeix el treballdel professor en el camp de la llen-gua i la literatura espanyola. El títold’acadèmic corresponent atorga lapossibilitat d’assistir a les juntes del’Acadèmia sempre i quan es tractide matèries literàries o lingüísti-ques.

Serés ha ocupat part de la sevatrajectòria a l’estudi de la literatura

espanyola, destacant el Segled’Or, La Celestina, Miguel de Cer-vantes, Lope de Vega i AgustínMoreto. Ha publicat nombrosesobres en solitari o amb la col·labo-ració d’altres autors, com ara La li-teratura espiritual en los Siglos deOro, La conquista como épica co-lectiva. La obra de Bernal Díaz delCastillo o Pedro de Portugal, Sátirade infelice y felice vida. Es va doc-torar l’any 1987 a la UAB, ha parti-cipat en projectes de recerca, ha di-rigit també nombroses tesis docto-rals i ha estat el responsable del’organització de congressos inter-nacionals de literatura. Guillermo Serés AJUNTAMENT DE SAIDÍ

COMUNICAT DIA INTERNACIONAL DE LA LLENGUA MATERNA 21 DE FEBRER DE 2016INSTITUT D’ESTUDIS DEL BAIX CINCA IEA

L’Institut d’Estudis del Baix Cinca IEA amb motiu de la celebració del Dia Internacional de la Llengua Materna, declarat el21 de febrer per la UNESCO, vol manifestar el següent:

• Que, generalment, l’ús social de la nostra llengua als pobles de la nostra comarca s’ha anat reduint progressivamenttant en l’àmbit públic com privat. Cada camí és més difícil la visualització del català, sobretot en actes comunicatiuspúblics i també en situacions de formalitat més elevada, a nivell oral i escrit.

• Que també l’ús de la llengua pròpia, entre els més joves, ha disminuït alarmantment en els darrers anys degut a unasèrie de motius, entre altres:

• Els xiquets, des dels primers mesos de vida, són socialitzats i escolaritzats en entorns on la utilització del català parlatals pobles de la comarca —fragatí, mequinensà, torrentí, saidinenc, etc— és anecdòtica, cosa que porta entre els menuts acomunicar-se majoritàriament en castellà.

–Aquesta circumstància generalment no és corregida pels pares i mares, que acaben per parlar únicament en castellàamb seus fills.

–Malgrat que els centres educatius de primària i secundària i batxillerat porten a terme projectes bilingües o trilingües—on s’inclou el català com a llengua instrumental— la tendència d’abandonar la llengua pròpia dels nostres pobless’accentua progressivament, situació impossible de redreçar en un futur.

• Que aquest indicador és simptomàtic del que els experts anomenen procés de substitució lingüística, on una llengua,anomenada “de prestigi” substitueix la llengua pròpia.

• Que aquest procés pot ser irreversible: és pràcticament impossible recuperar l’ús social d’una llengua perduda.

Per aquest motiu, l’IEBC IEA vol fer una crida a una serena i urgent reflexió per tal d’evitar en un futur immediat ladesaparició de la nostra llengua. I per això, creu imprescindible:

• Despolititzar i considerar el català dels nostres pobles sol des del punt de vista científic i també com a un patrimonique els nostres avantpassats mos han legat i mos toca ara a nosaltres donar-li el valor que es mereix i preservar-la.

• La implicació de tots els ciutadans i agents socials —famílies, associacions i agrupacions de tot tipus, patits polítics i sindicats,centres educatius, mitjans de comunicació, etc.— en el procés de redreçament.

• La declaració de cooficial al nostre territori i la construcció d’un marc legislatiu adient per a la protecció de la nostrallengua amb el reconeixement de tots els drets lingüístics que ens corresponen com a ciutadans d’un estat democràtici europeu.

• L’impuls, el lideratge i la tutela d’aquest procés per part de les administracions a tots els nivells —local, autonòmic iestatal—, així com de la dotació humana i econòmica necessària.

Fraga, 21 de febrer de 2016

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 26

/ m

arç

2016

BAIX

CIN

CA Èxit de representacions

del grup de teatre Génesis 2.0// ROSA ARQUÉ

El grup de teatre Génesis va néi-xer l’any 1973, a Fraga, dins de l’as-sociació Penya Fragatina. Va tindreèxit i les representacions van servariades i molt arriscades pels anysen què es feien. Després el grup vadeixar d’existir però la gent que elformava sempre va quedar marcadapel teatre.

Finalment, l’any 2011 van decidirtornar a muntar la troupe i així va néi-xer Génesis 2.0 amb les mateixes ga-nes que als anys 70 però amb la mo-dernitat de la generació 2.0. Gentnova i gent del grup antic van tre-ballar junts per fer créixer un projectecultural amb molta demanda a la ca-pital del Baix Cinca.

Des de 2011 el grup ha anat evo-lucionant, tenen local d’assaig, fan re-presentacions dins i fora de Fraga icada vegada més el públic aguar-da les novetats que poden oferir-liperquè els espectacles són molt di-vertits. Actualment la colla delsadults té 3 obres muntades: Nelo Ba-cora, Per les ganes d’heretar i El re-taule del flautista. Les dos primeressón de l’autor valencià Josep Peris(1882-1960) i han tingut un granèxit, per la temàtica i pel llenguatgeutilitzat pels actors, ja que eixes obreses fan en català adaptat amb loca-lismes de les zones on es represen-ten (noms propis, toponímia, tòpics,

etc.). L’última obra estrenada, Per lesganes d’heretar, ha hagut de ser re-presentada 6 vegades perquè semprehi havia gent que no podia aconse-guir-ne entrades.

El naixement del grup ha suposatun nou element dins de la vida delBaix Cinca, el treball de difusió cul-tural que fan els membres de Géne-sis 2.0 i l’oferta d’oci de qualitat que

presenten són aspectes molt valoratsper la ciutadania i una bona prova latrobem a la part infantil del projec-te que té una escola de teatre amb 20xiquets, xiquetes i adolescents.

Esperem que la versió 2.0 conti-nuï vigent molts anys i pugui anar-seadaptant als canvis de la societat ac-tual que sovint s’aïlla dins de l’era di-gital.

Escena dePer les ganesd’heredarA. SOROLLA

Llengua i cultura popular. Jornades per la dignificació lingüísticaFraga, 11, 12 i 13 de març

Divendres, 11-3-16, Taberna del Capuchino, Betlem 721:00. Sopar - presentació de Contes que em va curar a càrrec de Nadia Ghulam, autora de llibre.

Dissabte, 12-3-16, Palau Montcada, sant Josep de Calassanç 1210:00. Obertura a càrrec de Francesc Ricart, coord. Casal Jaume I.

10:15. Ponència El món dels contes i l’escola a càrrec de Jaume Cela, mestre, i Juli Palou, educador.11:00. Vat astí, un sarpat de relats fragatins

11:30. Descans12:00. Ponència Hi havia una vegada a càrrec de Joan Soler i Amigó, especialista en cultura popular, i Nadia Ghulam.

Dissabte, 12-3-16, rotonda del Sotet16:30. La ruta dels poetes, visita guiada a càrrec d’Idoia Moreno

Diumenge, 13-3-16, rotonda del Sotet10:00. Visita a Sena i a Villanueva de Sigena a càrrec de Quim Salleras, historiador

9

TEM

PS D

E FR

AN

JA/d

igit

al /

n. 2

6 /

mar

ç 20

16BA

IX C

INC

A

Els entesos apunten que La Ventafocs és una adaptació d’un con-te egipci, que posteriorment apareix a Grècia, Roma, Pèrsia, Xina,Indoxina. Tot i que els germans Jacob i Wilhelm Grimm són con-siderats els autors de La Ventafocs, el que feien els Grimm era re-copilar antigues llegendes. Van començar entrevistant a la sevamare, a qui van demanar que els contés rondalles que havia es-coltat quan era una vaileta. Ambdós germans van anar ampliant,per via oral, els entrevistats entre parents, veïns i altres contactesd’interès.

Tot llegint Contes que em van curar (Columna Ed., 2014) de Na-dia Ghulam, escriptora afganesa, i de Joan Soler i Amigó, folklorista,tenim l’ocasió de descobrir que la rateta presumida és una esca-rabateta. O que a l’Afganistan, Bibi Loi és el nom que rep la ven-tafocs. El príncep no la sap reconèixer «amb els cabells plens decendra» fins que li emprova la sabata. Això explica que a la Fran-ja de Ponent, la ventafocs sigui coneguda com la cendrolina.

Contes que em van curar és un recull d’una trentena de contestradicionals afganesos, que mai havien estat escrits. Nadia, amb8 anys, sentia com la mare els hi contava mentre va passar llar-gues temporades en un hospital de Kabul. La mare ho feia per abs-treure-la del dolor. I és que una bomba li va provocar ferides greus.Als 21 anys, Nadia aconseguirà, per mitjà d’una ONG, ser adop-tada per una família de Badalona. La casualitat va voler que, ar-ran d’un ingrés hospitalari, poc després d’aterrar a Catalunya, elpare badaloní l’anés a visitar amb un llibre de contes per llegir-li. Nadia diu que es va emocionar pensant que la seva mare bio-

lògica també ho feia: «però no els llegia! […] Em va fer molta grà-cia, perquè pensava: com és que no se’ls saben de memòria?» (Ara,8-12-14). Nadia afegeix que, al vespre, quan a la seva llar bada-lonina, es posen a llegir pensa: «Què estan fent? Si és hora de con-tar-se coses! Al meu país, quan ens ajuntàvem tota la família a lavora del braser contàvem contes, i les pròpies vivències, hi haviaqui les contava com un conte i tot, i la resta escoltàvem amb il·lu-sió.»

Amb el títol de Nadia, el Teatre Nacional de Catalunya ha pre-sentat a inicis de febrer un documental escènic, protagonitzat perla Nadia en persona, sobre la vida de la jove afganesa. De fet, aquestmuntatge també fou dut, l’estiu de 2014, al Festival Grec de Bar-celona. Nadia diu: «jo em podria passar la vida plorant pel meupassat i per la infantesa que he perdut, però em sento contentadel que estic construint ara.» És una història de superació: no secentra en la traumàtica experiència de la Nadia, sinó en l’apre-nentatge que n’ha extret.

Amb motiu de les Jornades de Dignificació Lingüística, NadiaGhulam serà a Fraga per presentar tant Contes que em van cu-rar com El secret del meu turbant (Columna Ed., Barcelona 2010).El segon llibre, signat juntament amb la periodista Agnès Rotger,és on narra la convulsa infantesa que va viure a Kabul. La con-vocatòria promoguda el Casal Jaume I de Fraga, que enguany abor-darà el vincle entre la llengua i la cultura popular, és durà a ter-me el segon cap de setmana de març, d’un març marçot de l’anytirolany…

Una cendrolina agfanesa a Fraga // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

Un any més l’AECC Baix Cincava organitzar la Cursa per la Vida,una activitat que té com a objectiuprincipal el d’aconseguir fons per ala investigació contra el càncer. En-guany era ja la tercera edició d’eixainiciativa que va resultar un èxit tantde participació com d’organització.

Al voltant de 3.000 persones esvan inscriure per recórrer el circu-it de 2,2 kilòmetres que feia la cur-sa. S’hi van veure grups d’amics,adults, xiquets i gent gran, tots ves-tits amb la samarreta verda com-memorativa corresponent. Uns ana-ven a peu, d’altres corrent o en pa-tins però tots feien un conjunt moltvistós on els somriures i la bona caraeren el més habitual. Des de primerahora del matí del 21 de febrer, elscarrers principals de Fraga es vanomplir de voluntaris, organitzadorsi participants i a les 11h en punt vacomençar la cursa al Cegonyer.

La presidenta de la delegació del’AECC, Fina Escándil, va mostrar

la seua satisfacció amb la resposta dela gent perquè «suposa un gran es-tímul per continuar treballant», vadir. També va agrair la labor decol·laboradors i voluntaris sense elquals la cursa no es podria realitzar.

El principal objectiu de la cursaera el solidari, però no podem obli-dar que va haver-hi participantsque també van competir, i el resul-tat va ser el següent: la més ràpida

va ser Yasmina Cortí, seguida d’An-drea Jodar Ibarz i Carmen Costa. Elmés ràpid va estar l’atleta Jaume Ja-vierre, seguit de Luis Enrique Ra-mos i Guillem San Martín.

Havent arribat a la meta, els par-ticipants van poder menjar unamica i van participar a l’espectaclede zumba. Tothom va acabar ballantal ritme de la música en un dia es-pectacular.

III Cursa per la Vida a Fraga// ROSA ARQUÉ

Eixida de laCursa per laVida de laplaça delCegonyerDIGITAL TV FRAGA

10

Pregunta. Quan vas començar aaprendre música en mossèn León?Resposta. Vaig començar a estudiarsolfeig a la casa parroquial en mos-sèn León als cinc anys com quasi totsels xiquets de la Vall del Tormo. Aca-bada la guerra civil els menuts i jó-vens teníem poques possibilitats dediversió als pobles i la música era unestímul per formar-nos.P. Quan vas fer la primera eixida mu-sical fora del poble?R. La primera eixida musical forade la Vall la vaig fer quan teniaonze o dotze anys acompanyant laBanda Municipal on tocava elbombardí. Recordo que vam anara fer una actuació a la veïna pobla-ció de Massalió. Jo era el músic mésjove de la formació i algun dels mésveterans li va comentar al mossèncom podia portar un xiquet tan me-nut a la banda. El rector molt enfa-dat li va dir que només era menutd’edat però d’un gran potencialmusical. Això el va deixar amb dospams de nassos. I és que el mossèntenia molt geni.

Arribat a este punt de l’entrevistal’Àngel ha anat a buscar un ampli àl-bum fotogràfic per repassar la seua

trajectòria musical per tal d’activar lamemòria.

P. Durant el servei militar la majoriadels jóvens de la Vall sempre troba-ven com a destinació les bandes. A tuet va passar el mateix?R. Sí, al servei militar vaig estar a labanda on vaig tocar la caixa i elbombo, res a veure amb els instru-ments que he tocat durant tota lameua trajectòria professional mu-sical. De totes maneres ara he tor-nat, per casualitat, a la caixa ja queparticipo des dels últims anys en laSetmana Santa de la Vall acompa-nyat pels meus fills i néts.P. Ja veig que has tocat gran varietatd’instruments en la teua trajectòriamusical. Quins?R. El primer com he dit abans en laBanda Municipal vaig començartocant el bombardí, a la mili la cai-xa i el bombo i a les altres forma-cions el trombó mixt, els saxos: te-nor, soprano, sopranino i baix i l’a-cordió. P. Quina va ser la primera orquestrade la que vas formar part?R. La primera orquestra on vaig par-ticipar va ser la Palma, deuria tindre15 o 16 anys. Estava formada, a més

de mi, per Juan Bautista Mompel,Joaquín Moreno, Ramón Boj, JoséGómez, Felipe Montañés i Daniel

Gómez. Com que encarano teníem faristols ens elsvan haver de deixar l’or-questra Swing que tambéeren alumnes de mossènLeón. Després vaig passara la Creación que és la for-mació que va durar méstemps actuant en públic. P. Qui vau formar part del’orquestra Creación?

R. La Creación recordo que la vamformar cap al 1955, després de l’or-questra Palma. El director era Mà-ximo Alcober que tocava la bateria,

Paco Antolín, a qui vanbatejar com el ‘pequeñoMachín’, lògicament,era el cantant, trompe-tes Secundino Sancho iDaniel Gómez i saxosÀngel Alcober i PacoDilla. També van passarper l’orquestra Crea-

ción: Àngel Sancho, Emilio Tudó iJosé María Puyol els dos de Maella,Fernando Timoneda, Xavier Gineri Julio Gómez entre altres. La for-mació musical va estar activa fins la

ÀNGEL ALCOBER, MÚSIC I ALUMNE DE MOSSÈN LEÓN

“La primera eixida musical fora de la Vall la vaig fer quan tenia onze o dotze anys”// CARLES SANCHO

Àngel Alcober Monfil va nàixer a la Vallde Tormo el 1940. Ha tingut des de benmenut una gran passió per la música, he-retada del seu mestre mossèn León An-día. És un dels alumnes més destacats iestimats del desaparegut capellà vallejo.Des dels deu anys ha format part de di-ferents orquestres i altres formacions mu-sicals. De la Banda Municipal, d’orques-tres com Palma, Creación, Constelación,Bahía, Los Maños i New Leaders, de xa-rangues Clave de Sol i Armonía, del CorParroquial… Ara, fora dels escenaris, en-cara conserva i té cura dels seus instru-ments més estimats de la família dels sa-xos: soprano, sopranino i tenor. Qualse-vol ocasió que se li presenta és bona perdemostrar el seu talent musical i jo endono testimoni.

«Natres havíemsituat en el mapael poble de laVall a tot arreu»

ÀngelAlcoberCARLES ANCHO

«La primeraorquestra on vaig participar va ser la Palma,deuria tenir 15 o 16 anys»

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 26

/ m

arç

2016

ENT

REV

ISTA

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 26

/ m

arç

2016

ENT

REV

ISTA

dècada dels setanta quan va canviarel nom: Constelación, Bahia i LosMaños.P. Després vas passar a formar partde xarangues?R. Sí, vaig formar part de la xaran-ga Armonía de Queretes, aquí tam-bé m’acompanyava el meu fill Mi-guel Àngel, i després a Clave de Solformat per músics de la Vall que ha-vien segut alumnes de mossèn Leonen diferents èpoques: Paco Antolín,Mario Timoneda, Eliseo Timoneda,Miguel Àngel Alcober, Roberto Ti-moneda, Fernando Timoneda, Mi-guel Serres, Felipe Montañés i Se-cundino Sancho. A les xarangues hivaig tocar poc temps perquè la Cla-ve de Sol va tindre una trajectòriacurta i l’Armonía ens havíem de des-plaçar a Queretes i era massa com-plicat. P. Finalment també vas formar partdel Cor Parroquial. És així?R. Sí, des de sempre a la Vall hi hahagut un Cor Parroquial que s’a-companya de l’orgue electrònicparroquial. En un moment deter-minat, en la dècada dels noranta, esva voler incorporar diferents ins-truments musicals dels que haviensegut antics alumnes de mossènLeón, així que durant uns quantsanys vam acompanyar musical-ment les misses en els dies més so-lemnes.P. Ara veus en una mica de tristesa lasituació de la música a la Vall.R. Així és, natres havíem situat en elmapa el poble de la Vall a tot arreu,

érem una referència musical a unterritori molt ampli durant les dè-cades dels cinquanta, seixanta i se-

tanta. Actualment elnúmero de músics enactiu a la vila s’ha re-duït notablement itambé les actuacionsmusicals en la població.Una pena perquè lamúsica ajuda a qui lapractica a formar-se iadquirir hàbits socials.

P. Quins records tens del teu mestremossèn León?

R. Que era una excel·lent personaque sabia molta música i tenia unagran passió per ensenyar-la a tot-hom, sense cobrar mai res per laseua dedicació. Ara, això sí, eramolt exigent amb els seus alumnes,no en deixava passar ni una. Desque va arribar com a capellà a laVall al 1940, recent acabada laguerra civil, es va dedicar a ense-nyar música a tots els jóvens delpoble que la van voler aprendre.Durant la dècada dels cinquanta, laVall una vila de només sis-cents ha-bitants, va arribar a comptar ambtres o quatre orquestres a més de labanda. Després de la seua jubilacióa la dècada dels noranta, la pobla-ció i els antics alumnes i feligresosli van fer diversos homenatges on livan dedicar un carrer, un mural deceràmica i un bust en una plaçacèntrica de la població. A més ellva compondre la música de l’himnede la seua estimada vila. Va morir aAlcanyís el 2011.

Després de fer l’entrevista l’Àngel,de manera espontània, ha tret elsaxo, mon germà ha anat a buscar laguitarra i el cançoner i hem estat elstres hora i mitja interpretant un ex-tens repertori musical, comprovant laqualitat artística i creativa que enca-ra conserva el nostre amfitrió.

Gràcies Àngel per la teua amabi-litat en l’entrevista.

Mossèn LeónMossèn Pedro León Andía Labarta nasqué a Fuentejalón el 1913. Estudià al Se-

minari de Saragossa els estudis religiosos i musicals –quatre anys de solfeig i vuitde piano– i va ser organista de la Basílica del Pilar de la capital aragonesa tres anys,del 1937 al 1940. Acabada la guerra civil el van ordenar sacerdot i li van donar larectoria de les parròquies de la Vall del Tormo i el Mas del Llaurador. El 1940 vaarribar a la població, amb només 26 anys i tres anys més tard ja estava ensenyantsolfeig a la casa parroquial als jóvens de la vila amb la intenció de formar la pri-mera banda municipal amb trenta-sis músics de totes les edats.

Després vindrien les orquestres que s’adaptaven als diferents gustos musicalsde l’època: Swing, Palma, Creación… i el cor parroquial. Aquells mateixos anysli van oferir el càrrec d’organista del Pilar i el de La Seo a Saragossa però mos-sèn León rebutjà els oferiments, preferia la tranquil·litat de la Vall del Tormo i lesanades i vingudes al Mas del Llaurador.

Pràcticament, durant més de cinquanta anys, va ensenyar música a quasi tots elsjóvens de la vila. Va tenir entre els alumnes més destacats al musicòleg maellà JoséPeris Lacasa. Entre les seues composicions musicals més destacades tenim ‘Him-no a Valdeltormo’ amb lletra del seu amic José María Palanques.

El 1996, en incendiar-se la casa on vivia a la Vall del Tormo, va haver de tras-lladar-se a l’Hogar del Santo Angel d’Alcanyís on va morir al març del 2011.

«La Vall va arribara comptar ambtres o quatreorquestres a mésde la banda»

OrquestraCreaciónVALDELTORMO.COM

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 26

/ m

arç

2016

LLIT

ERA Joaquín Costa, un avançat del seu temps

// JOSEFINA MOTIS

extensió de tota Espanya. El van moure dos grans idees i

projectes:1) La mobilització rural regene-

racionista. Així, va fundar la Cam-bra Agrícola de l’Alt Aragó l’any1892 a Barbastre i posteriorment lesjuntes locals començant per les deMontsó, Binèfar i Albelda, a laLlitera. Constituí aquesta Cambra,–en la qual entrava també Tamaritde Llitera–, la Lliga de Contri-buents on es convocava als hisen-dats, Ajuntaments, i organitzacionsagràries. A partir d’aquí es va crearun projecte nacional per a totaEspanya, per redimir-la d’una clas-se política en la que no confiava, iposar fi al caciquisme rural, a mésamb l’objectiu de transformar enregadiu els secans extrems. Peraixò la creació d’aquesta Cambrava ser un esdeveniment nacionalhistòric.

2) El programa de desenvolupa-ment agrari integral que va tenir laseva formulació en la Política Hi-dràulica, tenint com a finalitat pro-moure l’avenç de l’agricultura mit-jançant la construcció de canals ipantans de reg per part de l’Estat.Començant amb la reivindicació delcanal de Tamarit (avui Canal d’A-ragó i Catalunya). Després el canalde Sobrarb (avui regs de l’Alt Ara-gó) Amb la necessitat de trobar unasalvació per l’agricultura de l’entornmes pròxim.

Costa elabora un gran programa

Pot ser sense els seus orígens, i laseva actuació, molts de nosaltres noexistirem. L’arribada del aigua vacanviar la vida.

Va néixer a Montsó el 14 de se-tembre de 1846 envoltat de pobre-sa. En aquests temps aquesta so-cietat era de petits propietaris ambpocs recursos, o de jornalers senseterres. El territori de la Llitera erapobre. En aquesta difícil situació vaviure la infància i la joventut Joa-quín Costa. La segona meitat del se-gle XIX les condicions de vidaeren difícils: esgotadores jornadesde treball al camp incloent nens idones. Hi havia mortalitat infantil,per falta d’alimentació i medicines.Las comarques de la provínciad’Osca van viure amb molta crue-sa i intensitat la crisi agrària de fi-nals del segle XIX.

Joaquín Costa, tenia un caràcterobert amb una àmplia formació quemeravellava als que s’apropaven ala obra i la persona. Va ser mestre,professor universitari, jurista, ad-vocat i notari, llicenciat en Filoso-fia i Lletres, Polític, i amb passió persaber més.

Entre la immensitat de la sevaobra destaca el treball dedicat a laqüestió agrària, estretament vin-culat a la Llitera on tenia arrels ins-piradores degut a la dura realitatdel seu entorn pròxim. Estava moltsensibilitzat amb les precàries con-dicions dels llauradors i jornalersdel camp a l’Alt Aragó, Llitera i per

Retrat deJoaquín

Costa de1913, obra

de VictorianoBalasanz

Muriel Casals (Avinyó, 1946-Barcelona, 2016) // M. Llop

DONES

Filla de Lluís Casals, advocat, republicà, membre d’AccióCatalana i d’Augusta Couturier, mestra, nascuda a Sant-Etiè-ve, que es van haver d’exiliar. Estudià a la Universitat de Bar-celona. Doctora en ciències econòmiques, professora emèritadel Departament d’Economia i Història de la Universitat Au-tònoma de Barcelona i vicerectora de Relacions Internacionalsi Cooperació, entre els anys 2002 i 2005. Col·laboradora ha-bitual de setmanari El Temps i del programa Economia i em-presa de Catalunya Informació. Muriel Casals havia formatpart del PSUC i d’ICV. Des de fa sis anys es va dedicar ple-nament al procés independentista de Catalunya. En les dar-reres eleccions es va presentar en tercer lloc a la llista de Juntspel Sí; parlamentària i presidenta de la comissió d’estudi del

procés constituent. Protagonista, juntament amb Carme For-cadell, de les manifestacions massives de l’onze de setembrede 2012, 2013, 2014 i 2015 i de totes les manifestacions inde-pendentistes. L’u de juny de 2013, a Calaceit, participà en lataula redona “Llengua i territori” dins dels actes de “Passeigper la vida i per l’obra” de l’escriptor i professor, Josep Val-verdú, organitzada per L’Institut d’Estudis Ilerdenc i l’As-sociació Cultural del Matarranya. Com escriu Gràcia, al seublog: la Muriel era una dona de formes molt suaus, molt suaus,però de principis molt ferms, molt ferms. L’atropellament d’u-na bicicleta li va produir la mort.

Les seues paraules són un lema que recordarem sempre: Es-timem-nos que això és tan bonic. Descansi en pau.

polític i social a Espanya per al pro-grés agrícola. La vida espanyola esbasava en aquells temps en l’eco-nomia agrícola, per això devia serimportant l’acció política i la re-gulació dels rius per poder distri-buir l’aigua mitjançant grans canals.

Des d’Osca, amb l’ esforç en totmoment de Joaquín Costa, es vaportar a Madrid la urgent necessi-tat de la intervenció de l’Estat enles obres hidràuliques de regulaciói distribució de les aigües i la na-cionalització d’aquest producte na-tural.

Dades del llibre: Costa y la Lite-ra. Su Personalidad Científica Estiloy Caràcter. por Daniel Guillén So-bau. Capitol “Costa y la Litera” Eu-genio Nadal Reimat.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/d

igit

al /

n. 2

6 /

mar

ç 20

16R

IBA

GO

RÇ

A

13

Encara que no volgués, València forma i formarà semprepart indestriable del meu paisatge personal. La reflexió em vecom anell al dit perquè hi he anat i he parlat del meu paisatge,d’allò que ha conformat, al llarg dels anys, la meua identitat.Tinc la certesa que som allò que hem viscut –açò per si sol jaés un tòpic–, però, sobretot, som allò que hem vist, aquellesimatges el record de les quals ens acompanyarà tota la vida. I,de València, en tinc memòria des de molt petit. De fet, hemantingut amb ella tota la vida una relació molt més intensai constant que amb, per exemple, Osca o Saragossa. EstimoValència, tot i que com sol passar amb els éssers que més es-times, algun cop també li hauria fumut una bona surra al cul.

Hi he parlat, davant d’universitaris, de la nostra Franja (i hetingut la sorpresa, a més, de trobar-hi un estudiant de Favara).Tinc la sensació que els nostres problemes, i la nostra identi-tat col·lectiva, s’entenen a València amb més facilitat que a al-

tres llocs. A més de la proximitat del dialecte, hi ha algunamena de connexió tel·lúrica entre valencians i franjolins. Ipenso que la genètica hi té poc a veure, malgrat l’origen riba-gorçà i d’altres indrets de la Franja de bona part dels pobla-dors del regne de València després de la conquesta jaumina.Més aviat sospito que hi ha algun tipus de sentiment solidarique es genera a partir de la condició de negada que té la llen-gua compartida en els dos territoris (salvant les distàncies,perquè les comparacions són odioses). Units en la desgràcia.I potser també en les noves esperances.

Allò que hem viscut, allò que hem vist… I, naturalment,sempre deixo la porta oberta, a la manera de Josep Pla, a va-lorar la influència d’allò que hem menjat. Així, la millor ma-nera de reforçar els meus vincles sentimentals i els meus re-cords ha estat no desaprofitar l’ocasió per a fer-hi, com no,una bona paella.

València // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

Per Sant Antoni de giner una hora avança el traginer// GLÒRIA FRANCINO

Si els refranys i frases fetes han sor-git dels fets quotidians de la vida dela gent, com pot ser que les dites re-ferides al temps i a la meteorologiahagin deixat de tenir el significatprimigeni en l’actualitat?

Fins i tot, els referits a la duració deldia i la nit han sofert les variacions,degut als canvis d’horari per afavorirel rendiment del treball a les empre-ses, i el rellotge solar ja no s’hi cor-respon.

Per Santa Llúcia, un pas de puça –al santoral ja fa anys que és el dia 13de desembre, i el dia creix a partir del22, ja que el 21 es considera el dia méscurt de l’any–, Per Nadal, un pas depardal, Per Cap d’any un pas de gall,Pels Reis mitja hora el dia creix, i PerSant Antoni de giner una hora avan-ça el traginer –quan existia l’oficidels traginers que consistia en trans-portar productes de proximitat d’u-nes terres a altres, efectivamentaquesta hora de dia al matí era proubeneficiosa; ara ja amb els camions,trens i altres mitjans de transport mésràpids, el producte passa a ser inter-nacional i fa llargues travesses per ar-ribar a destí, ja sigui de nit o de dia.Que ningú pensi que el mercat deproductes de proximitat és una des-coberta moderna!

Què se n’ha fet del fred hivernal iglaçador de la setmana dels santsbarbuts del mes de gener?

Si la Candelera plora, l’hivern ésfora, si la Candelera riu, l’hivern és viu;tant si plora com si riu, l’hivern és viu!Vull pensar que aquesta última fra-se encara serà verificable i cauran al-gunes nevades i algunes gelades quedeixaran les branques plenes de ro-sada gebrada.

És la Natura que es rebel·la o somels humans que no hem sabut tractarla mare Terra amb la nostra avaríciaper explotar-la i traure’n el màximrendiment? A la Cimera del Clima deParís els 195 països participants vanarribat finalment a un acord contral’escalfament global de la Terra. Esprendran mesures per apaivagar elsestralls que cometem els humansrespecte a la naturalesa? Serà efectiu?

Calia arrencar les vinyes perquè noeren productives, la gent ja no culti-vava els ceps per fer el vi per al con-sum, i les rengues feien nosa per allaurar amb els tractors, després vanvenir ajuts per replantar vinyes is’ha tornat a posar de moda la culturadel vi. Els olivers gairebé van rebreel mateix tracte en llocs del Prepiri-neu, mig abandonats; ara en canvi,s’han potenciat els autòctons com són

els del Camp, mil·lenaris al costat delMonestir d’Alaó, i, fins i tot, s’ha plan-tat oliveres d’arbequina al terme.Les hortes que tenien un bé de Déude tiberi, poc a poc van desapareixentper falta d’agricultors –tot dóna mésque un tros de terra de minifundi–. Escontinuen sembrant aquells trossosque presenten més productivitat pelsqui encara tenen granges d’animals inecessiten tenir ple el graner. Quèmenjarem d’ací uns anys si les terresproperes es van quedant ermes? Cal-drà esperar el dia que passa el vene-dor de la fruita, que porta una micade tot…?

Potser haguéssim hagut de pensaruna mica més en la terra que trepit-gem i que ens dóna béns si la tractembé. Potser l’abandó d’uns oficis peruns altres i el gran desenvolupamentindustrial del segle XX, sobretot,ens va portar a descuidar la terra queens envolta? Tan de bo sigui bufantel vent de port i l’aire d’Escales.

Sant AntoniAbat

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 26

/ m

arç

2016

CU

LTU

RA

14

a Faulkner ni a certs escriptors lla-tinoamericans–, amb qui té evi-dents paral·lelismes. I si bé aquest nocrea un món propi en sentit estric-te sí que incorpora molts elementsde la seua infantesa en el món rural,amb una gran influència de l’ele-ment afrocubà i de la tradició oral.Així mateix fou influït pel surrea-lisme i té un gran sentit de l’evolu-ció històrica, tot posant al descobertla violència del Poder, cosa que noli impedeix recórrer a la imaginació;per a ell allò “real meravellós” –con-cepte molt semblant al de “realismemàgic”, si no el mateix– constitueixuna perspectiva més de la història,i no és necessàriament una ficció.

Pel que fa a Villalonga i Lampe-dusa són cronistes elegíacs d’unmón i d’una època, que s’apaga idóna naixença a un nou ordre, quetot ho trastoca, ple de violència i vul-garitat. Són notaris d’un gran tras-bals i de la desaparició de tot unmón, com el mateix Moncada. Peraixò no és d’estranyar l’admiraciómoncadiana per aquests dos au-tors. Com tampoc la que mostra perBassani, qui des de la seua ciutat deprovíncia ens fa la crònica d’untemps i un espai a través de les vi-vències d’uns personatges amb unagran subtilesa psicològica.

Com hem apuntat, a Moncada lidesagradava que només es tinguésen compte l’element “màgic” de laseua producció literària, i no s’estàde dir com “Camí de Sirga” és unaobra on es reflecteixen fets molt con-crets reals… I no li manca raó, ja que

tot i el component fantasiós, ell témolt en compte les coordenadestemps i espai i els esdevenimentsquotidians, això sí, puntejats peruna imaginació prodigiosa que cla-va les arrels en l’imaginari col·lectiui la memòria oral –que evoca els des-apareguts cafés mequinensans i labotiga paterna–, en una atmosferapoètica, suggeridora, sorprenent i unpèl onírica; sempre amb el marc mí-tic de la seua Mequinensa natal –menys a “La galería de les estàtues”i a “Dante S.A”, novel.la pòstuma iinacabada, on “lo poble” és substi-tuït per Saragossa i Barcelona, res-pectivament–. Mequinensa, vila sin-gular, amb tot un món de minaires,llaguters, agricultors i petits comer-ciants, avui irremissiblement desa-paregut sota les aigües de l’embas-sament, símbol implacable del “pro-grés”, una força irrefrenable i vio-lenta que tot ho transforma i afec-ta totes les classes socials. Unesclasses socials implacablement dis-seccionades a través de personatgesplens de vida i humanitat, sacsejatsper la luxúria, les relacions de poderi l’omnipresent presència de la mort,els quals conformen una acció coraldescrita sota la visió sarcàstica ihumorística de Moncada, que s’a-carnissa especialment amb les ano-menades classes dirigents i les “for-ces vives”, tot mostrant-nos, a travésde la sàtira i l’humor més descarnatsles seves repressions i les més de-soladores mesquinesa i brutalitat,amagades sota una falsa respecta-bilitat.

Jesús Moncada: una aproximacióa la seua obra literària

Sovint s’ha emfatitzat la influèn-cia de Faulkner i García Márquezexercida sobre Moncada, així com laseua adscripció al realisme màgic.Ell, però, se’n desmarcava. En tot cascaldria matisar-ho, a banda que enla literatura hi ha molts vasos co-municants. Així, no ens hauria d’es-tranyar que a Moncada se li hagenatribuït les més variades influències:Perucho, Porcel, Clarín, i fins i totPoe o Kafka…. Certament, Faulkneri García Márquez, com Moncada,són creadors de mons propis i mítics,encara que a diferència d’ell elsseus universos personals responen auna denominació inventada, tot ique no deixen de reflectir la realitat,ja que tenen molts elements auto-biogràfics. També és innegable l’e-xistència de l’element “màgic” enl’obra moncadiana, d’aquí que tam-poc resulte tan desencertat ads-criure’l dins el realisme màgic. I méssi tenim en compte la influencia ex-ercida, sobretot als inicis, per PereCalders, posseïdor d’una gran ima-ginació i àvid lector de MassimoBontempelli, introductor del re-alisme màgic a Itàlia.

No hauríem de perdre de vista,però, aquestes clarificadores decla-racions de l’autor:

Bé, jo em sento molt més a prop degent europea que ha tirat pel mateixcamí com pot ser Villalonga ambBearn o Tommasi di Lampedusaamb El Guepard. Malgrat el que s’hadit, a mi la literatura hispanoameri-cana no m’ha atret d’una manera es-pecial, tret d’un autor que sí que m’hainteressat fortament: Alejo Carpentier.Sobretot a El siglo de las luces. De lamateixa manera podem parlar de laFerrara de Giorgio Bassani, la sevaciutat i entorn de la qual basteix totel seu món literari. (P. Romera i E.Rosales, «Conversa amb Jesús Mon-cada». Tresmall).

Com veiem, Moncada admet uninflux directe del cubà Alejo Car-pentier –qui, evidentment no és aliè

Llibres d’en JesúsMoncada,llegits irellegitsCARLES TERÈS

Moncada, un gran defensor i dignificador de la llengua (II)// JOAQUIM TORRENT

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 26

/ m

arç

2016

TEM

A D

EL M

ES

itineraris literaris “Pels camins de lamemòria”: Jesús Moncada a Me-quinensa i Desideri Lombarte aPena-roja. En esta convocatòria pe-dagògica participaran quatre insti-tuts de secundària de parla catala-na: Baix Cinca, Joan Oliver, Salva-dor Gadea i Pau Casesnoves. AMequinensa el grup de teatre MeaCulpa representarà contes de JesúsMoncada al cinema de la vila el 13d’abril. A l’Institut de SecundàriaBaix Cinca de Fraga el 5 de maig or-ganitza la “Jornada de Poesia In-tercultural”, recital de poemes en elsdiferents llengües maternes de l’a-lumnat. A l’altre institut fragatí,Ramón J. Sender, “Concurs juvenilde cinema. Projecció de curtme-tratges” del 15 al 22 de febrer. AMont-roig Clarió –Associació dePares i Mares del Matarranya peruna escola en català al Matarranya–diumenge 21 de febrer va organitzartota una jornada dedicada a la llen-

gua materna. Es va fer un taller-gim-cana “Lo sac de les paraules boni-ques de la Teresa Maria”, home-natjant a una mare, professora i ac-tivista lluitadora per la dignitat de lanostra llengua que ens va deixar alfinal de l’estiu. Taller de moixainesi cançons per als més menuts i pre-sentació d’un treball d’investigacióde la filòloga de la Universitat deBarcelona Anna Carrubí que hadut a terme a Institut de Vall-de-roures sobre “L’ús del català entreels jóvens del Matarranya”. En l’ac-te també ha intervingut el doctor ensociologia Natxo Sorolla professortutor del treball.

L’Institut d’Estudis del Baix Cin-ca, coincidint amb el Dia de la Llen-gua Materna, va fer públic un ma-nifest per protegir i mantenir lallengua pròpia del territori davant del’actual regressió del català. Textíntegre que reproduïm a la p. 7 d’es-ta mateixa revista.

Enguany el Govern d’Aragó havolgut celebrar amb una àmplia i va-riada programació el Dia Interna-cional de la Llengua Materna insti-tuït per la UNESCO i que es va com-memorar el diumenge 21 de febrer.Des de la nova Direcció General dePolítica Lingüística s’ha incidit en lesdos llengües minoritàries del territori–català i aragonès– i donar més vi-sibilitat i prestigi a este important pa-trimoni cultural aragonès que durantels últims anys s’ha trobat immers enuna difícil i complicada situació perla nefasta utilització política deltema. Per tal de publicitar i fer no-tòria l’existència de la nostra rique-sa lingüística, el govern enregistrà unvídeo per a la celebració del Dia In-ternacional de la Llengua Maternai per fer evident esta realitat cultu-ral de la nostra comunitat. En lesimatges apareixen persones notablesi conegudes en la vida aragonesa querecolzen la utilització de les llengüesminoritàries i animen a prestigiar-les.

Per celebrar-ho la Direcció Ge-neral de Política Lingüística hacoordinat una sèrie d’activitats pertot el territori aragonès incidint,sobretot, en la franja on es parla ca-talà i en l’àrea pirinenca on es par-la l’aragonès. Esta programaciód’activitats s’estén des del generfins al maig però és durant el mes defebrer quan hi ha una major con-centració de convocatòries. Uns sei-xanta municipis realitzaran mésd’un centenar de propostes culturalsper celebrar l’efemèride i més devuitanta entitats s’han adherit a laconvocatòria promoguda pel Go-vern d’Aragó. Respecte a la pro-gramació per tal de donar a conèi-xer la nostra llengua tenim lecturesd’autors aragonesos de llengua ca-talana que tindran lloc, pràcticament,a tots els centres educatius de Pri-mària i Secundària de tota la Fran-ja. I també a poblacions veïnes cas-tellanoparlants que s’afegeixen a lainiciativa, principalment a les Es-coles Oficials d’Idiomes: Castellot,Alcanyís, Saragossa, Montsó i Casp.Totes estes lectures estan progra-mades durant la setmana del 22 al 26de febrer. Una altra activitat són els

Programa del Dia de la LlenguaMaterna a Mont-roig

Dia Internacional de la Llengua Materna// CARLES SANCHO

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 26

/ m

arç

2016

OB

ITU

AR

I

16

Muriel Casals, d’arrels franceses, vanéixer a l’exili, a Avinyó (França), arafa 70 anys. L’activista, doctora enciències econòmiques, havia formatpart del PSUC i d’ICV, però no vaser fins l’any 2010 que va assumir unpaper capital en el procés indepen-dentista. Tant és així que el seucompromís amb el moviment po-pular la va conduir el setembre pas-sat al Parlament, després de con-córrer en el tercer lloc a la llista deJunts pel Sí a les eleccions del 27-S.En aquesta legislatura se li reserva-va un paper clau per la seva vincu-lació amb les entitats civils: l’as-sumpció de la presidència de la co-missió d’estudi de procés constituent.

Casals va assumir el timó d’Òm-nium poc abans de la sentència delTribunal Constitucional contra l’Es-tatut, el 20 de març del 2010. Aque-lla primera manifestació a Barcelo-na, el 10 de juliol del mateix any, vaser, per Casals, el punt d’inflexió enles reclamacions del catalanismecivil. El dia que la gent va perdre lapor. Des de llavors, va ser protago-nista, juntament amb Carme For-cadell, de les grans manifestacionsde l’Onze de Setembre –el 2012,amb la gran concentració a Barce-lona; la Via Catalana del 2013; la Vdel 2014; i la cita a la Meridiana del2015–, i de totes les mobilitzacionsindependentistes.

Un dels moments en què va pren-dre especial protagonisme va ser alConcert de la Llibertat, l’any 2013,quan l’independentisme va omplirel Camp Nou. “Som aquí per cons-truir un país més lliure, més just i

Muriel Casals ens ha deixat// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

No va ser fins al mes de juliol pas-sat, però, en la configuració de lacoalició electoral de Junts pel Sí en-tre CDC i ERC que va fer el salt ala política institucional. El seu com-promís la va conduir al Parlament:Casals va ocupar el tercer lloc de lallista de Junts pel Sí, mantenint unpaper molt actiu en la campanya del27-S. (Del diari ARA).

L’atropellament d’una bicicleta alcarrer d’Urgell li va produir les fe-rides que quinze dies més tard l’hanproduït malauradament la mort.

Com recorda Jordi Cuixart, actualpresident d’Òmnium: “Estimem-nos”, ens deia sempre la Muriel, “es-timem-nos que això és tan bonic”. Iaquest ha sigut sempre un lema netde la nostra entitat durant aquestsanys. Mai tan poques paraules hantingut tanta força.

Com a recordança em plau ad-juntar unes fotografies de l’u de junydel 2013 a Calaceit, dins dels actesde “Passeig per la vida i per l’obra”de l’escriptor i professor, Josep Vall-verdú, organitzada per l’Institutd’Estudis Ilerdencs i l’AssociacióCultural del Matarranya, on va as-sistir i va participar en la taula re-dona “Llengua i territori” la MurielCasals entre altres personalitats.Una dona de formes molts suaus,molt suaus, però de principis moltferms, molt ferms.

El nostre sentit condol als seus fa-miliars i amics.

més digne, on tothom hi tingui ca-buda. No som aquí per buscar unsomni, nosaltres som el somni.Aquesta és la nostra força”, va pro-clamar aquell dia enmig de crits d’in-dependència.

Casals es va convertir en una ico-na del moviment popular i va serclau també en els moments políticsmés tensos: va assumir un rol con-ciliador per llimar les diferències en-tre els partits independentistes peròtambé va tenir un paper vigilant pergarantir l’acord. Una de les imatgesque deixa és la fotografia de l’acorddel 14 de gener que va facilitar laconvocatòria electoral de les ple-biscitàries del 27-S. Casals va foto-grafiar-se al Palau de la Generalitatal costat del llavors president, ArturMas; el líder d’ERC, Oriol Junque-ras; Carme Forcadell (ANC) i JosepMaria Vila d’Abadal (AMI) perescenificar l’entesa sobiranista.

Taula redona‘Llengua iTerritori’celebrada aCalaceit el2013JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 26

/ m

arç

2016

PER

SO

NA

TG

E D

EL M

ES

17

Antoni Gaudí va dissenyar –com comentava en l’anteriorU12– la gracienca casa Vicens (i per què no Vicenç, em demano,si en el fons es tracta d’un topònim?) i l’extens jardí que l’en-voltava; un jardí que, d’acord amb l’article de Daniel Giralt-Miracle a La Vanguardia del trenta de gener de fa dos anys –i del record que em transmeteren els veïns més grans del car-rer de les Carolines–, es prolongava fins a la riera que defineixl’actual avinguda Princep d’Astúries, un jardí on Gaudí tam-bé va dissenyar un templet, una cascada artificial i una font –amb aigües procedents de Collserola– dedicada a santa Ritade Càssia que, si més no fins a mitjans de la dècada de 1970,era freqüentada pels veïns (i, sobretot, veïnes) el dia consagrata la santa italiana, el 22 de maig. Lamentablement, amb el pasdel temps i a conseqüència de l’especulació immobiliària, homva vendre bona part del terreny del jardí, de manera que l’o-bra original d’en Gaudí ha quedat escapçada.

Si la casa Vicens –si més no el seu terrat– fou, en part, el nos-tre castell íntim i secret, el carreró de les Carolines formava partde la nostra selva secreta, íntima… i adolescent. Just al finaldel carreró (la canalla en dèiem llavors callejón) de les Caro-lines hi trobàvem un jardí clos i assilvestrat que res tenia a veu-re –tret d’un aïllament tapiat– amb el dissenyat per Gaudí ala casa Vicens. Un recinte amb porta d’accés al carrer Gran deGràcia i una porta secundària al Príncep d’Astúries, envoltantd’edificacions diverses, entre les quals destacava el convent (icol·legi) de les Monges de la Caritat de sant Vicent de Paül, amb

paret quasi mitgera que limita l’entrada lateral a través de laqual accedíem al terrat de la casa Vicens i que encara ara se-para el convent de la torre unifamiliar). Només a tall de cu-riositat, a l’inici del carreró havia residit la família del crític li-terari Joan Triadú, però d’això me n’he assabentat molt méstard.

Doncs bé, ben als inicis de la dècada de 1970, la colla de ga-lifardeus del carrer de les Carolines a més d’«ocupar» un cas-tell, ens enfilàvem per una finestra enreixada del convent i, ambuna àgil maniobra, coronàvem una de les tàpies i accedíem alrecinte tancat. Ara –i des de fa força anys–, tant a la tàpia delcarreró com a la del Príncep d’Astúries han eliminat qualse-vol element que facilite l’accés al jardí clos.

Gairebé al bell mig del jardí assilvestrat –nosaltres el qua-lificàvem de jungla– hi havia un pou cobert en forma de tor-reta amb una obertura lateral. Doncs bé, per tal d’il·luminarel fons del pou, no vam tenir millor ocurrència que llançar en-censa pel forat de la torreta una pancarta feta amb paper d’em-balatge que havíem recollit al carrer Gran després que hagu-és estat dissolta violentament una manifestació antifranquis-ta. Ens havíem de desfer d’una manera o d’una altra un ma-terial que sospitàvem subversiu i perillós. Curiós com sóc, nose’m va ocorre res més que guaitar pel forat en el moment quedeixava anar la pancarta encesa i, esclar, del fons del pou emva arribar una flamarada que em va socarrar celles i serrell; iencara sort que vaig traure el cap ràpidament!

Callejón de les Carolines // Esteve Betrià

U12

José Agustín Amela Ibáñez vamorir el passat 11 de febrer a l’Hos-pital General de Castelló, amb no-més 63 anys d’edat. Havia estat unprofessor molt estimat per l’alum-nat de l’institut de Morella, espe-cialista en geografia, història i art, ju-bilat des del 2013. Activista culturalde la comarca d’Els Ports, presidentdel PP de Morella i portaveu delpartit en el consistori des del 2011.En la dècada dels setanta era el res-ponsable de l’Observatori Meteo-rològic de Morella amb l’ajut delseu germà Juan, més tard, este el re-llevarà. Expert en la predicció deltemps col·laborava en diferentsmitjans de comunicació en l’espaidedicat a la meteorologia, entreestos Ports Ràdio, de Nord i RàdioMatarranya. També era un granaficionat i apassionat per la mico-logia i en la Trobada Cultural delMatarranya a Aiguaviva de l’anypassat havia de donar una confe-rència sobre els bolets però la seuadelicada salut no li va permetre

acompanyar-nos. Enla Trobada de Sau-rins al Matarranyal’octubre del 2013,dirigida per Rosa M.Canela, Amela vaparticipar com a ex-pert saurí i la seuapresència va tindreun protagonismedestacat perquè es-tava dotat d’unagran facilitat per a lacomunicació. A Mo-rella havia fet moltsanys de Sant Antonien l’obra de “Lavida del sant”, unafesta, la del sant ere-mita, que és moltcelebrada a ElsPorts i el Matarra-nya. Una altra deles seues aficions era l’estudi de l’as-trologia. Amela era una personamolt activa i compromesa amb elterritori, sempre disposada a col·la-

José Amela, professor i activista cultural// CARLES SANCHO

José AmelaCOMARQUESNORD.CAT

borar amb tot allò que se li dema-nava. Una pèrdua molt sentida perla forta personalitat del professormorellà.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 26

/ m

arç

2016

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

España plurilingüe és el títol d’un dels llibres més celebratsde Miquel Siguan, editat l’any 1992, i també és el títol del Ma-nifest pel reconeixement i desenvolupament de la pluralitat lin-güística d’Espanya que aquests dies ens conviden a signar. Iencara més: Rafael Ll. Ninyoles, un referent indiscutible delssociolingüistes, l’any 1976 ja va fer la conferència Bases per auna política lingüística democràtica a l’Estat espanyol, on ex-plicava les polítiques lingüístiques dels països del nostre en-torn i “aconsellava” de cara al futur que ell suposava de de-mocràcia plena, és a dir, on l’Estat facilitaria una fórmula peral desenvolupament de les llengües “espanyoles”.

El llibre de Miquel Siguan –aquest home savi sempre re-cordava la família que té a Fraga– venia a explicar el plurilin-güisme a l’Estat espanyol des de tots els punts de vista de lespolítiques lingüístiques als territoris. Ara aquest manifest, des-prés de tants anys del llibre de Siguan i de tantes “directives”europees recordant i reclamant que els estats signants de laCarta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries –l’es-panyol, és clar– facen els deures; el manifest, dic, sembla des-cobrir el 2015 que aquest Estat és plurilingüe. Ara! A mi, comdeia un bon amic i expert en el món de la llengua i de l’ense-nyament, el manifest dels Manuel Cruz i etcètera em semblaque fa salat. Sense entrar-hi, insisteixo que em sona a déjà vu,i a més no m’hi agrada l’ús i abús de les “comunitats autòno-

mes” perquè, parlant de llengües a dia d’avui no hauria estatbalder referir-se a nacions o a nacionalidades, com a la Cons-titució Espanyola. I formalment l’articulat és impresentableamb el desdoblament “ciutadans i ciutadanes” que ja veuransi “ho sap” la Carme Junyent...

Aquests dies, el 21 de febrer, amb la celebració del Dia de lallengua materna, amb els auspicis de la UNESCO, també emfan pensar en com passa el temps i en com anem perdent llen-çols i ens anem entretenint amb celebracions demodés, ambperdó per als qui ho hagen celebrat, com la celebració anun-ciada al Matarranya, que és de mèrit, no cal dir, però que, enrelació a la Franja, evidencia molta impotència i desfasament.Tot plegat, manifestos per signar, diades per celebrar, vistos elmoment i les circumstàncies que viu el català a la Franja, emporta a mostrar-me pessimista i tocat de cert alarmisme. Emsembla tant que fem tard, que manifestos i celebracions sonena mals averanys, de llengua a punt d’entrar a l’UCI de les llen-gües en perill d’extinció.

Deixeu-me acabar recordant la malaurada Muriel Casals que,com sabeu prou, ha estat Presidenta d’Òmnium Cultural finsfa poc. El record per la persona em porta al que vol significarÒmnium: defensa de la Llengua, la Cultura i el País, tres objectiusque presideixen una trajectòria inequívoca. Tant de bo que desde la Franja ens sapiguem identificar en els tres objectius.

Temps de Manifestos i Diades? // Francesc Ricart

NO SOM D’ EIXE MÓN

Girona va ser una festa// MÀRIO SASOT

Música, cercaviles amb gegants icapgrossos, visites guiades als prin-cipals monuments de la ciutat, ta-llers i altres múltiples activitats pera nens, van inundar tot el cap de set-mana els carrers del casc antic deGirona en una simfonia de bullici,llum i color. Tot això va tenir lloc el30 i 31 de gener en el transcurs dela V edició de “Girona 10”, una ini-ciativa de l’Associació d’Hostaleriai Turisme de Girona i l’Ajunta-ment de la ciutat per atraure a unampli públic procedent de tota lapenínsula.

Per aquest motiu, les entitats or-ganitzadores d’aquest esdeveni-ment van distribuir milers de tiquetsde descomptes d’a deu euros una nitd’hotel per persona, o un menú derestaurant de deu euros, o duesentrades de cinema entre les més deles cinquanta mil parelles sol·lici-tants.

Els milers de visitants es van po-der submergir durant tot el cap desetmana en la voràgine dels espec-tacles de carrer que travessen car-

rers ponts i places,mentre donavenun cop d’ull als di-ferents mercadetsd’artesania i men-jars típics de lazona.

Al caure la tardadel dissabte es vaorganitzar, al Mer-cat del Lleó, unaoriginal degustacióde productes de lesparades dels vene-dors, acompanyatsd’un vi o una cer-vesa.

Des de la galeriacentral del pis mésalt del mercat, unjove abillat amb undavantal de peixa-ter (una mena defish-jockey) pun-xava discos mentre a baix, la gent,bressolada pel seu ritme, preniaostres, un muntat de salmó, for-matges o embotits del país.

La jornada va concloure ambuna visita guiada a la Catedral a càr-rec d’un grup d’animació de la ciu-tat.

Capgrossos al cercavilade GironaELENA CEBRIÁN

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 26

/ m

arç

2016

OPI

NIÓ

19

Flors dels 70*// MERCÈ IBARZ

Aquells temps són ben discuti-bles en diversos aspectes, i tant.Tanmateix, hi queden fruits deci-sius i han deixat empremtes magní-fiques, en tants dels qui els vamviure a fons, que ara es troben a fal-tar en el comú del paisatge medià-tic que segrega dia a dia la formade llegir i viure el món. Tot plegat –la consciència de l’anomalia histò-rica que sóc i dels presents indicisretrògrads (concepte molt dels se-tanta)– m’ha voltat aquests últimstemps pel cap i ha sortit repetida-ment en les converses de la mevagent amb una certa sensació de ‘jahi som, comencem a parlar dels jo-ves com ho han fet sempre elsgrans’. Fins que vaig sentir l’altredia el jove Jordi Amat parlar delgranat Juan Pedro Quiñonero,JPQ, i els seus llibres, a la llibreriaLa Central, en ocasió de la presen-tació a Barcelona dels quaderns dequè us parlava fa poc en un altrearticle. Amat el llegeix com a fruitdels setanta!

Jordi Amat no es va limitar a lapresentació de l’últim quadern deJPQ, ‘Volaverunt. Sus demonios sellevan a España en volandas’. Sinóque va apel·lar a un altre llibre, ‘Es-critos de VN’, vella obra de quanl’autor era avantguardista i que araha recuperat, que jo mateixa us re-

comano amb la mateixa satisfacciólectora que Amat. Per a apel·lar acontinuació a l’altre gran llibre del’autor (també és novel·lista) d’as-saig i interpretació de les culturesibèriques i els seus profunds males-tars, ‘De la inexistència d’Espanya’,traducció catalana ací comentada.Sense l’alliberament de la cons-ciència que l’autor va conèixer coma fill del 68 i la radicalitat políticadels setanta que es manté intactaals ‘Escritos de VN’, va suggerirAmat, JPQ no hauria arribat a laindependència de criteri i d’anàlisique mostra en els llibres d’inter-pretació del present i a la formula-ció del concepte de la ‘no-existèn-cia’ d’Espanya.

Que per a poder-ho fer JPQ facianys que visqui fora, a París (un al-tre llibre seu és l’autobiogràfic ‘Re-trato del artista en el destierro’)com a corresponsal de premsa, éstal vegada no gens menys indicatiudels camins que ha exigit la lliber-tat intel·lectual. Sigui com sigui,valgui la seva obra com un delsexemples a considerar quan ava-luem els setanta. Jordi Amat emdeia l’altre dia que aviat s’hi vol po-sar, a estudiar-ho tot plegat, en re-lació amb la tan anomenada transi-ció del 78 i tal. Que és l’any que ellmateix va nàixer. Bona notícia.

Fa cosa d’un any que vaig des-criure’m com una anomalia histò-rica. Ho repeteixo en aquestes rat-lles: què hauria estat de tants denosaltres sense l’època d’expansiósocial i econòmica, al franquisme itot, dels anys seixanta i sobretotdels setanta, que és quan més ensva tocar de treure’n fruits? Sóc flordels setanta, certament. Tot allò,quina educació sentimental polí-tica! Si voleu que us sigui del totfranca, encara me n’alegro més ara,que ja sóc a la seixantena, malgratles temporades que ho hagi pogutviure com un tatuatge massa elo-qüent que, com si fos la marca enuna vedella, parla per tu i et de-clara clienta irremissible del cafède la joventut perduda.

Me n’alegro, de ser flor dels se-tanta, no sols per raons de la mevahistòria íntima, que ja seria prou,sinó per a poder, m’erri o no m’erri,continuar cultivant el jardí deldubte metòdic i de la desconfiançaenvers el capteniment sectari, i ali-mentar així una perspectiva pan-oràmica crítica sobre el món, elnostre món, el de cada dia, aquímateix, i enllà de les fronteres. Novol dir de cap manera això que tin-gui raó –fet i fet, m’interessa relati-vament poc, tenir-ne, em mou mésprovocar i fer pensar–, sinó que emrenova, sense proposar-m’ho, ellema dylanià del ‘forever young’,perquè al voltant tants joves repa-piegen, per dir-ho així.

Les noves adquisicions, homes idones, posem-hi, que les cadenestelevisives han fet per a les tertúliesd’anàlisi política, en consonànciaamb els canvis generacionals pre-sents, tot sovint em deixen per-plexa. Articulistes en paper i enmitjans digitals que en aqueststemps difícils del periodisme es li-miten a maquillar la retòrica críticai prou. És raonable que jo mateixaem trobi més jove? No, no ho és.Potser és que vaig viure la primerajoventut en un clima intel·lectualmés lliure, als setanta.

El periodista iescriptor JuanPedroQuiñoneroVILABEW.CAT

*Article aparegut a Vilaweb el 13 de febrer

de 2016. [llegir l’original]