traducció - UAB Barcelona · 2017-06-20 · Toury i Maialen Marín Lacarta, ... tribució de...

tr aducció indirecta en la liter atur a catalana

TRADUCCIÓ INDIRECTA EN LA LITERATURA CATALANA

V Simposi sobre traducció i recepció en la literatura catalana contemporània

A cura d’Ivan Garcia Sala, Diana Sanz Roig i Bożena Zaboklicka

punctum

Lleida, 2014

L’organització del V Simposi sobre traducció i recepció en la literatura catalana contemporània

(Barcelona, 13 de desembre de 2013), a càrrec del grup de recerca trilcat (2009 sgr 194),

reconegut i finançat per l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris de Recerca de la Generalitat

de Catalunya, va tenir la col·laboració del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge

de la Universitat Pompeu Fabra.

La publicació de les ponències s’ha fet en el marc del projecte ffi2011–26500,

finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación.

—

Primera edició: juny de 2014

© dels textos, els seus autors, 2014© d’aquesta edició, punctum & trilcat, 2014

Reservats tots els drets

Dissenyat i compost per Quadratí

isbn: 978-84-941987-7-9dipòsit legal: l 1033–2014

Taula

Presentació 7Ivan Garcia & Bożena Zaboklicka

What do (we think) we know about indirectness in literary translation?

A tentative review of the state-of-the-art and possible research avenues 15

Hanna Pięta

A propòsit de la Ilíada de Conrad Roure 35Joan-Josep Mussarra

Versions del xinès: la reescriptura indirecta

de la poesia clàssica xinesa 57Manel Ollé

«A èpoques noves, formes d’art noves»: Ibsen a Catalunya 93

Carolina Moreno Tena

Traduccions indirectes de Sienkiewicz a Catalunya 117

Bożena Zaboklicka

Olga Savarin i altres històries de la traducció indirecta del rus al català al segle xx 145

Ivan Garcia Sala

Les traduccions literàries indirectes del japonès al català: visió retrospectiva

i estat de la qüestió 169Jordi Mas López & Alba Serra-Vilella

7

Presentació

Ivan Garcia & Bożena Zaboklicka

El grup de recerca TRILCAT va organitzar, el 13 de desembre de 2013, el V Simposi sobre traducció i recepció en la literatura catalana contemporà-nia, dedicat a la «Traducció indirecta en la literatura catalana», el qual s’inscriu en el marc del projecte d’investigació ministerial actualment vigent (FFI2011–26500). Hi van participar investigadors de la Universi-tat Autònoma de Barcelona, de la Universitat de Barcelona, de la Uni-versitat de Lisboa i de la Universitat Pompeu Fabra.

Com a principal objectiu, el simposi es va proposar començar a co-brir un buit en els estudis de traducció: el paper de la traducció indirec-ta en la literatura catalana contemporània. Pel que fa a altres sistemes literaris, tret d’alguns casos aïllats com els dels investigadors Gideon Toury i Maialen Marín Lacarta, que han reflexionat sobre la traducció indirecta en relació amb unes determinades literatures, els estudis es-pecífics que s’han dedicat a aquest tipus de traducció són escadussers. Concretament, la literatura catalana no disposava fins ara de cap con-tribució de caràcter generalista sobre el tema, malgrat la importància d’aquest procediment de traducció en molts moments de la seva histò-ria contemporània. Per aquest motiu, el simposi va ser plantejat com una primera aproximació a la traducció indirecta en el sistema litera-ri català des d’una perspectiva descriptiva i històrica.

La traducció indirecta ha estat i és una pràctica molt estesa en la història de la transmissió dels textos literaris entre els diversos siste-mes culturals i ha permès la recepció de literatures procedents de cul-tures geogràficament molt allunyades i escrites en llengües minorità-ries, petites o exòtiques. Les cultures perifèriques han pogut establir contactes mutus gràcies a la mediació d’altres cultures de caràcter he-gemònic. No obstant això, el fenomen també s’ha donat entre els sis-temes culturals més centrals (per exemple, les traduccions de litera-

8

traducció indirecta en la literatura catalana

tura anglesa a la llengua catalana mitjançant la llengua francesa). La traducció indirecta ha garantit l’accés a obres que, pels motius que fos-sin —principalment pel desconeixement de la llengua o per la desapa-rició del text original, entre d’altres—, haurien estat impossibles o di-fícils de conèixer.

Malgrat la seva indubtable importància en el desenvolupament de la cultura universal, la traducció indirecta gairebé no ha estat objecte de reflexions específiques ni de teoritzacions per part dels estudiosos i historiadors de la traducció literària. No obstant això, segons Toury, «as culturally relevant phenomenon, second-hand translation forms much more than a mere legitimate object for research […]. I would go so far as to argue that no historically oriented study of a culture where indirect translation was practiced with any regularity can afford to ig-nore this phenomenon and fail to examine what it stands for».1

La manca de reflexions teòriques sobre un procediment que al llarg del temps ha estat una pràctica dominant en l’àmbit de la traducció es deu, en primera instància, a la falta d’interès per part dels estudis tra-ductològics, que des dels seus inicis van centrar l’atenció en la traduc-ció feta a partir del text original i en els problemes de l’«equivalència». I, en segon lloc, també és una conseqüència de les dificultats que su-posa, ja que la traducció indirecta comporta una casuís tica que mul-tiplica la complexitat del procés traductor. Entre les dificultats que es poden remarcar, destaquem:

1. L’heterogeneïtat conceptual amb què ha de treballar l’investiga-dor, ja que la traducció indirecta, amb més freqüència que la di-recta, pot donar lloc a versions i adaptacions.

2. La determinació de la font a partir de la qual s’ha fet la traducció. En aquest sentit, són múltiples les situacions que poden dificultar aquesta tasca: el text mediador pot haver estat extret d’una an-tologia inexistent en la llengua original, pot ser només un frag-

1 Gideon Toury, «A Lesson from Indirect Translation», dins Descriptive Translation Stu-dies (Amsterdam: John Benjamins, 1995), 130. Vegeu-ne la traducció espanyola «Lección de traducción indirecta», dins Los estudios descriptivos de traducción y más allá; metodología de la investigación en estudios de traducción (Madrid: Cátedra, 2004), 183.

9

Presentació

ment d’una obra o pot ser, fins i tot, una adaptació que poc tin-gui a veure amb l’original. Així mateix, la dificultat pot raure en la multiplicitat de fonts, ja que l’ús de més d’un text pont per part del traductor indirecte és una pràctica molt més estesa del que es podria pensar en un primer moment. En aquest cas, es fa espe-cialment ardu determinar quines són les fonts quan s’analitzen traduccions d’obres i autors que han gaudit d’una gran demanda editorial en un moment determinat, ja que en un breu perío de temporal poden haver aparegut diverses traduccions, ver sions i adaptacions d’una mateixa obra.

3. L’accés a les fonts intermèdies, que sovint només es poden con-sultar en arxius i fons de països diferents dels de l’estudiós.

4. La diversitat de llengües que la traducció indirecta implica. Habi-tualment hi entren en joc tres llengües, però es pot donar el cas que la traducció mediadora parteixi d’una altra traducció, com succeeix en les primeres traduccions de literatures eslaves al por-tuguès, que es basen en les espanyoles, fetes, al seu torn, a partir de les franceses.2 O també pot succeir que, quan el traductor fa servir múltiples textos pont, aquests siguin en llengües diferents.

Per tot el que acabem d’exposar i, com que és un àmbit poc treballat per la recerca, no es disposa fins ara de cap metodologia específica, ni tampoc no s’hi observa cap mena d’homogeneïtat terminològica. Un dels primers intents de fer-ho de la manera més exhaustiva possible es deu a la doctora Hanna Pięta (Universitat de Lisboa). La seva aporta-ció teòrica al tema de la traducció indirecta va inaugurar el simposi i obre aquest volum. Hanna Pięta, després d’una breu anàlisi de l’estat de la qüestió i de la seva problemàtica, hi exposa unes opcions termi-nològiques i conceptuals que permeten obrir noves vies de reflexió i establir les bases d’una futura metodologia i teorització sobre la tra-ducció indirecta.

2 Hanna Pięta, «Patterns in (In)directness. An Exploratory Case Study in the External History of Portuguese Translations of Polish Literature (1855–2010)». Target 2 (2012): 322.

10


La resta de les contribucions es troben estrictament relacionades amb situacions i casos concrets de la literatura catalana, que abracen des de la segona meitat del segle xix fins al present. L’amplitud en el temps i en l’espai ha permès aproximar-nos a l’enorme complexitat del fet de la traducció indirecta i de les seves conseqüències en la percep-ció i la recepció d’una sèrie de manifestacions literàries estrangeres en el si de la cultura catalana.

El text de Joan-Josep Mussarra (Universitat de Barcelona), que trac-ta de la traducció en prosa de la Ilíada de Conrad Roure publicada pel Dia ri Català (1879–1881), representa el primer intent d’incorporar aquesta obra clàssica al català modern, i posa de manifest que el con-cepte d’indirectness (‘mode indirecte’) pot fer referència tant als textos intermedis com a la tradició hermenèutica i traductològica que hi ha al darrere. És a dir, Roure fa una traducció partint d’un o més textos fran-cesos en un moment en què, d’una banda, a Catalunya s’inicia el pro-cés de normalització de l’ús de la llengua catalana en l’àmbit literari i, de l’altra, no es disposa d’una tradició de filologia clàssica pròpia que pugui servir de referent per al traductor. Així, doncs, Roure trasllada el text a partir de la interpretació que n’ha fet una determinada tra-dició literària francesa, allunyada temporalment i culturalment de la grega clàssica. Es pot parlar, per tant, del paper mediador que hi fan no només uns textos concrets, sinó també les tradicions hermenèutiques.

Un altre factor de reflexió sobre la traducció indirecta en la nostra li-teratura l’introdueix Manel Ollé (Universitat Pompeu Fabra) en la se-va contribució, basada en una anàlisi retrospectiva de la recepció de la poesia xinesa a Catalunya. Com exposa àmpliament, la traducció in-directa no sempre ha estat valorada com un mitjà sospitós per decan-tar una literatura, ans al contrari; en el cas de la poesia xinesa, des dels anys vint del segle passat, mitjançant el paper de determinats poetes catalans (Apel·les Mestres, Marià Manent, Josep Carner, Joan Ferra-té, etc.) i a causa de la llunyania lingüística i cultural dels originals, es basteix una sòlida tradició de recreació de la poesia xinesa que impli-ca, en molts casos, l’ús de fonts mediadores escrites en altres llengües. La majoria d’autors considera aquestes versions/traduccions com una

11

Presentació

obra de creació literària pròpia, i els textos pont, com si fossin partitu-res que no fan sinó interpretar. Així, doncs, es pot afirmar que el sis-tema literari català, en relació amb la poesia xinesa, acull la traducció indirecta com un element natural del procés d’incorporació d’aques-ta literatura.

Les aportacions de Carolina Moreno, Bożena Zaboklicka i Ivan Gar-cia, que parteixen d’altres tradicions i gèneres literaris, aporten una vi-sió diferent sobre el període que Ollé tracta més extensament, el del Noucentisme, en què la traducció es converteix en un dels pilars fona-mentals per a la creació d’una llengua i una literatura pròpies.

La professora Carolina Moreno (Universitat de Barcelona) tracta de la recepció de l’obra de Henrik Ibsen a Catalunya. A més d’exposar que la introducció de l’autor noruec va formar part del programa de regeneració de la llengua literària catalana, mostra, d’una banda, les dificultats de traslladar els matisos i, sobretot, el registre de l’original noruec a partir de les llengües pont i de congeniar-ho amb l’especifici-tat de la traducció teatral, que no sol perseguir la literalitat com a valor principal, sinó l’efectivitat escènica. D’altra banda, la seva contri bu ció implica un valor afegit, ja que permet analitzar el pas de la tra duc -ció indirecta a la directa en un cas particular, el de la recepció d’Ibsen. Feliu Formosa el va traduir inicialment de manera indirecta; uns anys més tard en va revisar una de les traduccions amb l’autora de l’article, que fa poc ha traduït de manera directa una altra obra del dramaturg noruec. Partint d’aquestes experiències, Carolina Moreno assenyala que, encara que siguin indirectes, les traduccions de Formosa, grà cies al seu rigor com a traductor, al gran domini i sentit que té de la llen-gua catalana i a la seva experiència dilatada com a home de teatre, no només assoleixen transmetre el sentit profund i la força dramàtica ib-seniana, sinó que contribueixen també a l’enriquiment de la llengua pròpia, dos preceptes fonamentals del pensament d’Antoine Berman sobre la traducció com a experiència de l’Altre.3

3 Vegeu Antoine Berman, Pour une critique des traductions: John Donne (París: Galli-mard, 1995), 17.

12


Una situació diferent en la pràctica de la traducció indirecta en la li-teratura catalana és presentada per Bożena Zaboklicka (Universitat de Barcelona) en el seu estudi dedicat a la recepció de l’obra de l’escrip-tor polonès Henryk Sienkiewicz. El gruix de les traduccions de Sien-kiewicz al català es va produir en el període de formació de la llen-gua literària creada durant l’etapa noucentista, i el cent per cent de les obres, exceptuant-ne una, realitzada ja molt més tard (Quo vadis?, en traducció de Josep M. de Sagarra i Àngel, de 1997), van ser indirectes. L’èxit mundial de què l’escriptor va gaudir des de principis del segle xx fins als anys trenta va generar una gran demanda en el mercat edito-rial que només es podia cobrir amb traduccions indirectes, la majoria de les quals, des del punt de vista dels estudis traductològics actuals, s’haurien de considerar com a versions o adaptacions, ja que no només no van intentar acostar-se a la forma de les obres originals, sinó que so-vint en van tergiversar fins i tot el sentit d’acord amb la lectura, prin-cipalment catòlica, que se’ls volia donar. L’excepció van ser les traduc-cions realitzades per escriptors (les de Carles Riba i de M. del Carme Nicolau) que, tot i que traduïen a partir de llengües pont, sabien suplir amb el propi talent i intuïció la falta d’accés a l’original.

També a finals dels anys vint, i coincidint amb la maduresa que es-tava adquirint el sistema literari català, es va produir un intens debat entorn de la traducció indirecta/directa arran de la incorporació de la literatura russa, que es pot resseguir a partir de la crítica literària de l’època i de les decisions que van prendre dues col·leccions innova-dores i emblemàtiques com són «A Tot Vent» i la «Biblioteca Univers». Com mostra el text d’Ivan Garcia (Universitat de Barcelona), a finals dels anys vint es va donar un conjunt de circumstàncies que van per-metre als crítics i escriptors catalans reivindicar la traducció directa d’obres literàries russes en detriment de la indirecta, que havia estat la pràctica dominant fins aleshores. Algunes d’aquestes circumstàncies es deuen a l’interès per la cultura russa i soviètica, amb el consegüent augment de demanda editorial d’aquesta literatura, i a la presència en aquells moments de traductors nadius o catalans que podien traduir ja directament de l’original rus. Si bé es podria considerar que ja només

13

Presentació

aquestes dues circumstàncies haurien d’assegurar la traducció direc-ta, el capítol dedicat a la traducció de la literatura japonesa mostra que hi poden intervenir també molts altres factors.

Efectivament, Jordi Mas i Alba Serra (Universitat Autònoma de Bar-celona), després de fer un recorregut per la història de la traducció del japonès al català a partir del corpus que han elaborat, se centren en el període que comprèn des de finals del segle xx fins a la primera dèca-da del xxi, quan la nostra cultura pot disposar ja d’un grup sòlid de traductors amb un coneixement ampli sobre la cultura i la literatura japoneses, que tradueixen directament del japonès. Tanmateix, es con-tinua recorrent a la traducció indirecta, en alguns casos, perquè el tra-ductor no coneix la llengua japonesa, però també per les estratè gies i compromisos comercials de les editorials. Així, els autors constaten com un autor d’èxit i amb un públic fidel com és Haruki Murakami, que habitualment és traduït directament, en algunes ocasions ha es-tat traduït a partir de la versió anglesa a causa dels terminis peremp-toris fixats per l’editor.

El conjunt de les contribucions que editem no només aporta un va-luós coneixement sobre la traducció i la recepció en el sistema litera-ri català d’altres literatures considerades llunyanes o exòtiques, sinó que ofereix també una visió complexa i polièdrica de la traducció in-directa, que hauria de ser el punt de partida d’altres futures reflexions i investigacions sobre un tema que, per la seva importància històrica i per la multiplicitat de qüestions que planteja, demana l’atenció dels estudiosos tant de la traductologia com de la història literària i de la traducció.

15


A tentative review of the state-of-the-art and possible research avenues

Hanna PiętaUniversitat de Lisboa – Centre d’Estudis Anglesos

Resum: Els estudis amb un enfocament específic en Traducció Indirecta (TI)sovint deixen entreveure que s’ha generat poc coneixement sobre aquest fe-nomen, malgrat el seu ús habitual en la comunicació intercultural. De fet, la TI és un fenomen que combina una quantitat relativament petita de re-cerca amb una terminologia diversa, una manca de consens a nivell concep-tual i escasses directrius metodològiques. En conseqüència, per començar a omplir aquest buit, l’objectiu últim d’aquest article és posar en relleu el con-cepte de TI, (tornar a?) situar-lo en el mapa dels Estudis de Traducció i en-coratjar futures investigacions empíriques. Per dur-ho a terme, aquest tre-ball es proposa (1) fer una nova lectura de l’estat de la qüestió de la recerca actual sobre aquest fenomen (mitjançant la presentació dels resultats d’una breu revisió bibliogràfica); (2) fer una aportació al coneixement actual (resu-mint, explorant i qüestionant suposicions clau que s’acostumen a fer pel que fa a la TI); i (3) reflexionar sobre les futures línies d’investigació (assenyalant els àmbits que necessiten un desenvolupament urgent). En fer-ho, posarem l’èmfasi principal sobre la traducció literària.

Paraules clau: traducció indirecta, traducció literària, llengües i cultures peri-fèriques.

Note: An earlier version of this paper was presented during the opening lecture at the 5th Symposium on Translation and Reception in Contemporary Catalan Literature: «In-direct Translation in Catalan Culture» (Barcelona, Universitat Pompeu Fabra). Thanks are due to the organizers for their kind invitation and to all participants for their use-ful feedback.

16

Hanna Pięta

Abstract: Studies with a specific focus on Indirect Translation (ITr) often sug-gest that little knowledge has been produced on this phenomenon, in spite of the frequent use of ITr in intercultural communication. Indeed, ITr is a phenomenon that combines a relatively small amount of research with vary ing terminology, lack of consensus on the conceptual level and limited methodological recommendations. Therefore, in an effort to address this gap, this paper seeks to foreground the concept of ITr, to put it (back?) on the map of Translation Studies and to encourage future empirical research. To do so, the paper will aim to (1) shed new light on the state-of-the art of cur-rent research on this phenomenon (by presenting the results of a brief bibli-ographical review); (2) add value to the current sum total of knowledge (by summarizing, exploring and challenging key assumptions typically made with regard to ITr); and (3) reflect on future research avenues (by indicating areas in need of urgent development). While doing so, the main focus will be on literary translation.

Keywords: indirectness, indirect translation, literary translation, peripheral languages and cultures.

1 Introduction

A number of studies dealing with Indirect Translation (ITr) mention that ITr is a much neglected area of research. St. André (2009: 232) goes as far as to call ITr «one of the most understudied phenomena in trans-lation studies today». While this claim might be viewed as a slight overstatement, there is no denying that research with a specific focus on the concept of ITr remains extremely – and undeservedly – mar-ginal in translation studies.

There exist a number of plausible reasons for this neglect. The first reason that comes to mind is that ITr reportedly replicates the stigma attached to translation itself (if one assumes that a translation is a poor copy of the original, then an indirect translation is inevitably a poor copy of this poor copy) and is thus heavily loaded with negative con-notations (see, e.g., Radó 1964: 15–16, Ringmar 2007, St. André 2010). A telling example is offered by the recommendation by UNESCO (1976), in which it is suggested that ITr should be used «only where absolute-

17


ly necessary». A statement by Landers (2001: 131) is also a good case in point: «Predicated on what I consider the sound translational princi-ples […], I have never done an indirect translation and have no plans to do one». Furthermore, research in translation studies predominantly concerns the exchange between the so-called (hyper)central (Heilbron 1999) languages, whereas studies on ITr tend to be carried out by schol-ars focusing on the transfer between the so-called (semi)peripheral languages (Heilbron 1999); that is, a much less commonly studied lin-guistic combination.

On a positive note, however, it seems that research on ITr is final-ly taking off and has recently gained more visibility in the translation studies community. Witness, for instance, the rapidly increasing num-ber of scholarly publications; as reported in Pięta (2012: 311), between 2009 and 2011 (the timespan for which bibliometric data is analysed) at least thirteen papers and monographs focusing on indirect literary transfer were issued. Another telling indication of the growing aca-demic interest in ITr is the noticeable surge in the number of dissem-ination events: to my very best knowledge in 2013 alone there were at least three separate scientific meetings specifically centred on ITr, taking place in Lisbon (http://www.etc.ulices.org/jet/cfp.html), Ger-mersheim (http://www.fb06.uni-mainz.de/est/51.php) and Barcelona (http://trilcat.upf.edu/activitats/).

Notwithstanding these significant developments in recent years, and irrespective of its frequent use in intercultural communication, ITr has not yet asserted itself as a research field in its own right within the broader framework of translation studies. As a result, little empir-ical knowledge has been produced on this phenomenon and much re-search remains to be done, whether in terms of terminological, con-ceptual or methodological issues.

As regards the terminology, there is no consensus concerning the metalanguage in English (the lingua franca of the translation studies discipline, cf. Cronin 2009: 172), leading to the coexistence of a pletho-ra of similar but not necessarily synonymous terms (such as «double», «indirect», «intermediate», «mediated», «mixed», «pivot», «relay(ed)»,

18

Hanna Pięta

«second-hand» translation).1 It is therefore striking that, even when they acknowledge the unstable metalanguage, very few authors offer an explanation for their terminological choices (but see, e.g., Dollerup 2000, Pięta 2012).2 In many other languages the terminology is not so varied, at least on initial analysis, but this is mainly due to it being very often underdeveloped.3

There is also no agreement on the conceptual level (see in this re-spect 2.1). On this note, one should also point to the conspicuous lack of a consistent typology: indeed, studies proposing systematic classi-fications of indirectness are next to impossible to find. Likewise, lit-tle knowledge has been produced on the correlation between ITr and (i) the neighbouring concepts (e.g., retranslation or back-translation), as well as (ii) the currently disparate concepts (such as censorship, hy-bridity, post-colonialism, or voice in translation, to name but a few).

In the matter of methodology, one could certainly point to the lack of explicit models for identifying (different types of) ITr, let alone the most plausible mediating language(s) and/or text(s) (but see, in this respect, Pięta 2012: 315–317 & 2013: 46–49, Ringmar 2007: 7–9, Toury 1995: 134). To recap, there is a clear need for reliable guidelines on how to overcome the obstacles that typically occur in empirical studies on ITr.

Accordingly, to address this gap in translation studies research, this paper will aim to (1) shed new light on the state-of-the art of current re-search on this phenomenon (by presenting the results of a brief biblio-

1 Of course, this observation can be extrapolated to the status of translation studies terminology in general. Nevertheless, there is no doubt that some degree of standardi-zation in metalanguage concerning ITr would be of use.

2 On this note, it should be born in mind that in the present article the term «indirect translation» is adopted. This term has been chosen because (i) it seems to be more fre-quently used than other terms (see Pięta 2012); (ii) the corresponding antonym is easily identified (direct translation); (iii) it is often used by laymen and professionals in differ-ent areas of publishing industry (arguably, it is beneficial to have translation studies ter-minology coincide with practitioners’ terminology).

3 For instance, there is no well-established Portuguese term for «indirectness» (but see, in this respect, Pięta 2013: 37, where the term «indirectude» is coined).

19


graphical review); (2) add value to the current body of knowledge (by systematizing, exploring and challenging key assumptions typically made with regard to ITr); and (3) reflect on future research avenues (by indicating areas in need of urgent development). While doing so, the main focus will be on literary translation. The primary motive of this paper is to foreground the concept of ITr, to put it (back?) on the map of Translation Studies and to encourage systematic empirical research.

As regards the structure of the paper, it consists of two main parts. The first section presents a review of the state-of-the-art of research and provides tentative answers to five key questions concerning the phenomenon under study, namely: (i) what is ITr? (ii) where does it occur? (iii) when does it occur? (iv) why does it occur? (v) what are its effects? The second part includes a brief summary of perspectives for future research.

2 A tentative review of the state-of-the-art of research

2.1 What is ITr?

ITr tends to be defined from a layman’s perspective – as obtained in December 2013 by means of a survey of fifteen randomly-selected re-spondents aged 20 to 72 who were not involved in translation studies research or practice – as a translation made via mediating translated text, in a process involving three different languages.

From a scholarly perspective, however, there seems to be much less agreement in this regard. Many studies take ITr for granted and do not provide any definition of this concept. Other studies provide only de facto (not explicit) definitions. As a result, publications offering explicit definitions of the concept in question are few and far between (see An-nex for a selection of these definitions). Therefore, it is often not clear what the term ITr actually means.

Nor is it clear where exactly (or indeed whether) ITr begins and ends, as there are fundamental discrepancies between some of the most fre-quently used definitions. Firstly, while some authors (e.g., Špirik 2011:

20

Hanna Pięta

51) define ITr as a product (either deliberately or de facto), others (e.g., Pym 2011: 80, Sin-Wai 2004: 104, Shuttleworth & Cowie 1996: 76) con-sider it to be a process. Secondly, while some authors (e.g., Bauer 1999, Frank 1991, Górska 2013, Landers 2001: 130, MonAKO Glossary 1997, Pięta 2013, St. André 2009: 230) consider that ITr should involve (at least) three different languages (thus making it impossible to consider intra-lingual translations as ITr), others do not mention this requirement (e.g., Gambier 1994 and 2003, Ringmar 2012). Thirdly, some authors (e.g., Dollerup 2000 and 2009) contend that the mediating text cannot have a readership of its own, whereas others do not mention this as a prerequisite, thus (deliberately or de facto) allowing cases where the mediating text is meant for publication and not merely used as a step-ping-stone to the ultimate target text to be considered as ITr.4 Finally, certain authors (e.g., Kittel & Frank 1991) propose that the mediating language should differ from the ultimate target language, thus making it impossible to consider retranslation (L1–L2–L2) as ITr but making it possible to consider back-translation (L1–L2–L1) as ITr. Others, in turn, specify that the ultimate source language should differ from the ulti-mate target language (e.g., Dollerup 2000: 19), thus making it impossible to consider back-translation (L1–L2–L1) as ITr but making it possible to consider retranslation as ITr.

2.2 Where does ITr occur?

It is commonly held that ITr occurs between (geographically/linguis-tically) distant languages of weak diffusion – also known as dominat-ed (Casanova 2002), less-translated (Branchadell & West 2005), minor (Cronin 2009) or (semi)peripheral (Heilbron 1999) languages. This is often the case if we operate with narrow definitions of ITr such as

4 A good example of cases where the mediating text is unpublished and used mere-ly as a stepping-stone to the ultimate target text is the practice of «podstrochnik» (in-terlinear cribs), predominant in the Soviet project of literary translation (see, in this re-spect, Witt 2013).

21


those mentioned above, e.g., which exclude intralingual translation. However, things become more complicated if we take broader defini-tions into account, e.g., which make it possible to consider retransla-tions (i.e., texts mediated by preexisting text(s) in the ultimate target language) as ITrs. Indeed, if we consider retranslation as a subset of ITr, it seems perfectly possible to study ITr also in the context of com-munication between the central languages.

More importantly, and more to the point, past research has shown that in order for ITr to occur, languages do not need to be distant from each other. For example, Portuguese and Spanish are neither geo-graphically nor linguistically distant yet, as demonstrated by Bueno Maia (2012), the literary transfer between these languages was mostly indirect until the late 19th century, i.e., mediated via French language and culture.

2.3 When does ITr occur?

It is commonly assumed that ITr belongs to the past or, at the very least, is becoming more and more rare (see, e.g., Jianzhong 2003: 202). Current research often contributes to this perception, as most of the studies concerned with ITr are historically oriented.

While a large body of work can support the above-mentioned as-sumption, counterevidence can also be found. For instance, as shown in Pięta (2012: 318), over 30% of Portuguese book-length translations of Polish literature published between 2001 and 2010 are indirect. On this note, it should also be taken into account that while from 1990s on-wards the Portuguese ITrs of Polish literary texts have regressed pro-portionally, they have in fact increased in terms of absolute numbers.

Moreover, indirectness remains common practice in machine trans-lation and in audiovisual translation, as well as in community and con-ference interpreting. All in all, it seems that the phenomenon of indi-rectness, in its varied guises, is here to stay, at least for the foreseeable future. As pertinently pointed out by Ringmar (2012: 143)

22

Hanna Pięta

globalization will […] produce phenomena like […] a sudden world-wide in-terest in Icelandic crime fiction, without necessarily providing translators from Icelandic to match this demand. Furthermore, the increasing dom-inance of English in most, if not all, target cultures tends to marginalize translations (and translators) from other [source languages], adding to the appeal of English IT[r]s. […] [T]he general literary taste may consequently be anglicized to the extent that English mediating will not only be tolerat-ed, but actually preferred.

2.4 Why does ITr occur?

Probably the most commonly cited reason for the occurrence of ITr is the complete lack or temporary unavailability of translators with lin-guistic competences necessary to produce a direct translation. This, in turn, leads to claims that «in today’s world there is little justifica-tion for [ITr]» (Landers 2001: 131). Nevertheless, other research has al-ready highlighted a number of other causes that explain why ITr is still standard practice in intercultural communication.

For instance, in my previous research (Pięta 2013), focused on the Portuguese translations of Polish literature, I came across a number of cases where ITr is used not owing to a lack of knowledge of the ul-timate source language but rather for the sake of cost-effectiveness. Since translations from peripheral languages tend to be more costly than those from central languages, commissioning an ITr based on a central language often proves to be more affordable.

Similarly, ITr can serve as a means of mitigating the risks neces-sarily involved in the process of producing and distributing literary texts. Indeed, contracting a translator who lacks knowledge of the ul-timate source language but who has previous experience and proven reliability may help in ensuring the high quality and timely delivery of translated texts.

Furthermore, censors, authors, literary agents and publishers are known to use ITr as an instrument of control over the contents of the ultimate target text (see, e.g., Frank 2004: 806, Gambier 2003: 59, Marín

23


Lacarta 2012, Zaborov 2011: 2071). A translation policy implemented in the USSR is a good case in point:

the Soviets introduced a tacit rule that a book written in a language other than Russian had to be translated into Russian before it could be translated into other languages, since a direct contact of minority cultures with the West could lead to independent cultural initiatives (Kuhiwczak 2008: 14).

Another illustrative example can be found in Frank (2004: 806):

T.S. Elliot’s […] personal authorization of the French translation [of The Waste Land] by Jean de Menasce motivated the second German transla-tor, E.R. Curtius, to adopt a number of de Menasce’s doubtful solutions, al-though otherwise he used the English text.

Moreover, ITr may be prompted by the unavailability of the ultimate source text, resulting from censorial restrictions or geographical/tem-poral distance between cultures.

Finally, the use of ITr may be motivated by the prestige of the me-ditating cultures and their literary models (see, e.g., Boulogne 2008: 14, Graeber & Roche 1988: 55). In these cases, ITr may not only be tolerat-ed but also preferred.

2.5 What are the effects of ITr?

The general perception, common to translation practitioners and scholars alike, is that ITr is necessarily inferior to direct transla-tion. Nevertheless, studies concerned with this issue have repeatedly demonstrated that this is not always true. As usefully argued by Radó (1975: 51), the success or failure of ITr

will depend on the talent of the translator as well as on the quality of the in-termediate translation which he uses. If both are excellent, the result will be hardly distinguishable from a direct translation. In fact, it can be even better than a mediocre translation made directly from the original.

24

Hanna Pięta

Another common presumption is that ITr results in differences that automatically increase the distance between the ultimate source and target texts. For instance, as Landers puts it (2001: 131), during indirect literary transfer «something akin to Xerox effect takes place: a copy of a copy of a copy loses sharpness and detail with each successive pas-sage through the process». Admittedly, ITr can result in shifts that fur-ther remove the ultimate target text from the denotative fidelity than the mediating text. However, research has shown that this cannot be taken for granted. For instance, Edström (1991: 10–11) counters this pre-sumption by citing cases where the ultimate target text is closer to the ultimate source text than the mediating text.

Moreover, systematic research on the effects of relay interpreting (see, for example, Mackintosh 1983) found no significant difference in message loss between direct and relay interpreting. Similar studies in ITr are therefore called for in order to verify whether this claim also holds true in the case of indirect transfer of literary texts.

All things considered, I would argue that recourse to ITr can also lead to quite positive results. To begin with, had it not been for ITr, cer-tain world literature classics from peripheral cultures would not have been disseminated in languages of so-called weak diffusion (or, at the very least, their inclusion would have been delayed). Take, for instance, the case of the Portuguese reception of Russian classics: had they not been translated via French, they would have become available to the Portuguese-reading public only as late as the 1990s. ITr is therefore the most efficient, and sometimes the only, means of inclusion for cultur-al products from peripheral cultures.

Likewise, ITr can be perceived as token of widespread respect or admiration for the ultimate source culture. This has been usefully il-lustrated by Hung (2005: 74–75, cited in St. André 2010), who suggests that from the standpoint of the rulers of China, ITr was actually a sign of prestige, «because it demonstrated that even distant kingdoms that needed to rely on [ITr] in order to communicate with the Chinese were eager to do so».

25


Similarly, the recourse to intermediary texts can be quite useful for translators. Indeed, as Seleskovitch & Lederer (1989: 178) pertinent-ly point out, if the first-hand translation is of good quality, providing a clear and coherent interpretation of the ultimate source text, it can make the second translator’s task much easier. Although the results of the above-mentioned study concern relay interpreting, they can be easily extrapolated to the translation of literary texts.

Finally, ITr can be profitable for publishers. On the one hand, as al-ready mentioned, translating from central languages tends to be less costly than translating from peripheral languages, thus offering the publishers an opportunity to economize on translation expenses. On the other hand, ITr can be used as a risk-management strategy: filtered through the central and more prestigious cultures, ITr may better con-form to tastes in the ultimate target community. In the same vein, sub-sequent direct retranslations may be frowned upon because they may not meet the expectations of the readership, used to previous indirect versions of the same work.

3 Final remarks and outlook

On the basis of the above, it seems safe to conclude that very few of the common assumptions about ITr are supported by research. It is therefore evident that we need much more empirically-based system-atic studies to provide a thorough and comprehensive knowledge of ITr. The following is just a sample of research areas in need of devel-opment. Terminological level

a. Are terms «indirect», «mediated», «intermediate», «relay», «second- hand» translation synonyms? What are their connotations in English? Are these terms easily translatable to other languages? Which term should we use?

b. Which of these terms is most commonly used and why? Has there been any change in their use over time?

26

Hanna Pięta

c. How do languages other than English refer to the phenomenon being studied here? Could English benefit from these terms?

Conceptual levela. How does indirectness correlate with various translation types

(adaptation; back-translation; interlingual, intralingual and in-tersemiotic translation; non-translation; pseudo-translation, re-translation; revision; self-translation)?

b. How can we benefit from revisiting concepts such as transla-tion norms, policy, universals, and units through indirectness?

Methodological level a. What questions tend to guide research on ITr?b. How can (in)directness be verified; i.e., how can it be estab-

lished whether a translation is direct or indirect? Which re-search tools/methods are most suitable/reliable? What are their pros and cons?

c. How can various degrees of indirectness be verified; i.e., how can one distinguish whether an ITr is secondary (i.e., using one mediating text/language that is itself a direct translation) or tertiary (i.e., using a mediating text that is itself an ITr)? Is there any way of distinguishing between the latter and eclectic trans-lation (i.e., a translation that presupposes the alternate or simul-taneous use of several mediating texts, often in different me-diating languages)?

d. How can the most plausible mediating languages(s)/text(s) be identified?

e. How can we benefit from research models used for relay in-terpreting, audiovisual translation, etc.? How can we benefit from research models employed in other disciplines (e.g., liter-ary criticism)?

Empirical dataa. What are the main tendencies in indirect literary translation?

27


b. What patterns and regularities should be formulated as hypoth-eses orienting the study of ITr?

c. How does indirectness correlate with such variables as author profile, translator profile, publisher profile, target text literary genre, the occurrence of the label ‘(in)direct’, date of publica-tions, etc.? What other variables are relevant for the study of in-direct interliterary transfers?

d. What is the role of ITr in the consecration of languages, cul-tures, genres and authors?

e. Is the patterning for indirect literary translation different from non-literary (technical, scientific) translation, audiovisual trans-lation, etc.?

Obviously, the above list of queries is far from exhaustive and is only meant to serve as a springboard for new ideas. However, I do believe that it points in the right direction. Questions abound; hopefully the present volume – and future research – will provide some answers.

References

Bauer, Wolfgang. 1999. «The Role of Intermediate Languages in Translations from Chinese into German». In Viviane Alleton & Michael Lackner, eds. De l’un au multiple: Traductions du chinois vers les langues européennes = Transla-tions from Chinese to European languages. Paris: Éditions de la Maison des Sciences de l’Homme, 19–32.

Boulogne, Pieter. 2008. «The early Dutch Construction of F.M. Dostoevskij: From Translational Data to Polysystemic Working Hypotheses». In Pieter Boulogne, ed. Translation and its Others: Selected Papers of the CETRA Research Seminar in Translation Studies 2007. https://www.arts.kuleuven.be/cetra/pa-pers/files/boulogne.pdf (accessed February 2014).

Branchadell, Albert & Lovell Margaret West, eds. 2005. Less Translated lan-guages. Amsterdam/Philadelphia: John Benjamins.

Bueno Maia, Rita. 2010. «De como o pícaro chegou a Portugal e aí se apresen-tou: Contributo para a história da recepção do romance picaresco espanhol

28

Hanna Pięta

no sistema literário português». Unpublished PhD thesis. Lisboa: Universi-dade de Lisboa.

Casanova, Pascale. 2002. «Consécration et accumulation de capital littéraire: La traduction comme échange inégal». Actes de la recherche en sciences social-es 144, 7–20.

Cronin, Michael. 2009. «Minority». In Mona Baker & Gabriela Saldanha, eds. Routledge Encyclopedia of Translation Studies, 2nd ed. London/New York: Routledge, 169–172.

—. 2009. «Editorial». MTM 1, 4–6.Dollerup, Cay. 2000. «Relay and Support Translations». In Andrew Chester-

man, Natividad Gallardo & Yves Gambier, eds. Translation in Context: Select-ed Contributions from the EST Congress. Amsterdam/Philadelphia: John Ben-jamins, 17–26.

—. 2009. «Relay and Delay in Translation». http://www.cay-dollerup.dk/publications.asp (accessed February 2014).

Edström, Bert. 1991 «The Transmitter Language Problem in Translations from Japanese into Swedish». Babel 37 (1), 1–13.

Frank, Armin Paul. 2004. «Translation Research from a Literary and Cultural Perspective: Objectives, Concepts and Scope». In Harald Kittel et al, eds. Übersetzung. Translation. Traduction. Ein internationales Handbuch zur Überset-zungforschung. An International Encyclopedia of Translation Studies. Encyclopé-die internationale de la recherche sur la traduction. Berlin/New York: Walter de Gruyter, 790–851.

Gambier, Yves. 1994. «La retraduction, retour et detour». Meta 39 (3), 413–417. —. 2003. «Working with Relay: An Old Story and a New Challenge». In Lu-

is Pérez González, ed. Speaking in Tongues: Language across Contexts and Us-ers. València: Universitat de València, 47–66.

Górska, Katarzyna. 2013. «El primer paso en las nubes de Marek Hłasko, una nue-va propuesta de traducción: Reflexiones sobre la traducción directa vs. indi-recta». Unpublished MA thesis. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.

Graeber, Wilhelm & Geneviève Roche. 1988. Englische Literatur des 17. und 18. Jahrhunderts in französischer Übersetzung und deutscher Weiterübersetzung. Eine kommentierte Bibliographie. Tübingen: Niemayer.

Heilbron, Johan. 1999. «Towards a Sociology of Translation: Book Transla-tions as a Cultural World-System». European Journal of Social Theory 2 (4), 429–444.

29


Hung, Eva. 2005. «Translation in China: An Analytical Survey». In Eva Hung & Judy Wakabayashi, eds. Asian Translation Traditions. Manchester: St. Je-rome Press, 67–107.

Jianzhong, Xu. 2003. «Retranslation: necessary or unnecessary». Babel 49 (3), 193–202.

Kittel, Harald & Armin Paul Frank, eds. 1991. Interculturality and the Historical Study of Literary Translations. Berlin: Erich Schmidt Verlag.

Kuhiwczak, Piotr. 2008. «How postcolonial is post-communist translation?». http://wrap.warwick.ac.uk/121/1/WRAP_Kuhiwczak_9070972-140808- Postcommunist_tr_final.pdf (accessed February 2014).

Landers, Clifford E. 2001. Literary Translation: A Practical Guide. Clevedon: Multilingual Matters.

Mackintosh, Jenny. 1983. Relay Interpretation: An Exploratory Study. Unpub-lished MA thesis. London: University of London.

Marín Lacarta, Maialen. 2012. «A Brief History of Translations of Modern and Contemporary Chinese Literature in Spain (1949–2009)». 1611: A Journal of Translation History 6. http://www.traduccionliteraria.org/1611/art/marin2.htm (accessed February 2014).

MonAKO Glossary. 1997. http://www.ling.helsinki.fi/monako/atk/glossary_i.shtml (accessed February 2014).

Pięta, Hanna. 2012. «Patterns in (In)directness: An Exploratory Case Study in the External History of Portuguese Translations of Polish Literature (1855–2010)». Target 24 (2), 310–337.

—. 2013. «Entre periferias: contributo para a história externa da tradução da literatura polaca em Portugal (1855–2010)». Unpublished PhD thesis. Lisboa: Universidade de Lisboa.

Pym, Anthony. 2011. «Translation Research Terms: A Tentative Glossary for Moments of Perplexity and Dispute». In Anthony Pym, ed. Translation Re-search Projects 3. Tarragona: Intercultural Studies Group, 75–110. http://isg.urv.es/publicity/isg/publications/trp_3_2011/pym.pdf (accessed February 2014).

Radó, György. 1975. «Indirect Translation». Babel 21 (2), 51–59.Ringmar, Martin. 2007. «Roundabouts Routes: Some Remarks on Indirect

Translations». In Francis Mus, ed. Selected Papers of the CETRA Research Sem-inar in Translation Studies 2006. http://www.arts.kuleuven.be/cetra/papers/files/ringmar.pdf (accessed February 2014).

30

Hanna Pięta

Ringmar, Martin. 2012. «Relay Translation». In Yves Gambier & Luc van Doorslaer, eds. Handbook of Translation Studies, vol 3, Amsterdam: John Ben-jamins, 141–144.

Seleskovitch, Danica & Marianne Lederer. 2002 [1989]. «The Problems of Re-lay». In Danica Seleskovitch & Marianne Lederer, eds. A Systematic Approach to Teaching Interpretation, 2nd ed. Luxembourg: Didier, 173–192.

Shuttleworth, Mark & Moira Cowie. 1997. Dictionary of Translation Studies. Manchester: St. Jerome Publishing.

Sin-Way, Chan. 2004. A Dictionary of Translation Technology. Hong Kong: The Chinese University Press.

Špirik, Jaroslav. 2011. «Ideology, Censorship, Indirect Translations and Non-translation: Czech Literature in 20th Century Portugal». Unpublished PhD thesis. Praha: Univerzita Karlova.

St. André, James. 2009. «Relay». In Mona Baker & Gabriela Saldanha, eds. Rou-tledge Encyclopedia of Translation Studies, 2nd ed. London/New York: Rout-ledge, 230–232.

—. 2010. «Lessons from Chinese History: Translation as a Collaborative and Multi-stage Process», TTR 23 (1), 71–94.

Toury, Gideon. 1995. Descriptive translation studies and beyond. Amsterdam/Philadelphia: John Benjamins.

UNESCO. 1976. Recommendation on the Legal Protection of Translators and Trans-lations and the Practical Means to Improve the Status of Translators. http://por-tal.unesco.org/en/ev.php-URL_ID=13089&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html (accessed January 2014).

Witt, Susanna. 2013. «The Shorthand of Empire: Podstrochnik Practices and the Making of Soviet Literature». Ab imperio: Studies of New Imperial History and Nationalism in the post-Soviet Space, 14(3), 155–190.

Zaborov, Petr. 2011. «Die Zwischenübersetzung in der Geschichte der russis-chen Literatur». In Harald Kittel et al., eds. Übersetzung. Translation. Traduc-tion. Ein internationales Handbuch zur Übersetzungforschung. An International Encyclopedia of Translation Studies. Encyclopédie internationale de la recherche sur la traduction. Berlin/New York: Walter de Gruyter, 2066– 2073.

31


Annex: Definitions of ITr (and related terms) referred to in the present paper (in alphabetic order, according to author)

Term Author Definition

retraduction /re-translationretraduction / re-translation

BAUER (1999: 19)

«les retraductions à partir d’une langue tierce»;«translations by means of intermediate languages»

indirect translation

DOLLERUP (2000: 10)

«situations where two parties must communicate by means of a third intermediary realization which has no legitimate audience»


DOLLERUP (2009: 2)

«[…] a process that comprises an intermediate translation and therefore involves three languages. The intervening translation does not cater for a genuine audience and exists only in order to transfer a message from one language to another. […] The characteristics of an indirect translation are that – all senders, mediators and recipients know that the intermediate translation is merely a stage in the communication between the parties directly interested: the senders and the recipients;– therefore the intermediate translation is not directed towards an ‘authentic audience’»

32

Hanna Pięta


relay translation DOLLERUP (2000: 19)

«a mediation from source to target language in which the translational product has been realised in another language than that of the original; the defining feature is that the intermediary translation has an audience, that is consumers, of its own»


FRANK (2004: 806)

«the use of translations into a third language by literary translators»

retraduction GAMBIER (1994: 413)

«la retraduction serait une nouvelle traduction, dans une même langue, d’un texte déjà traduit, en entier ou en partie» […]; «‘traduction d’une text lui-même traduit d’une autre langue’: la retraduction serait donc l’étape ultime de d’un travail réalisé grâce à un intermédiaire, à un texte-pivot. Cette deuxième traduction — ou traduction de traduction — n’est par rare» [emphasis in the original]

retranslation GAMBIER (2003: 49)

«‘retranslation’ is translating a text, partly or in its entirety, into a language in which one or more previously translated versions existed»;«[…] to this first meaning of retranslation (Webster Universal Dictionary 1970; The Compact Edition of the Oxford English Dictionary 1971) we can add a second one consisting in the translation of a translated text (Longman/Webster English College Dictionary 1984). […] type of retranslations – where the new translation draws upon an intermediary text as a source text»

33




GAMBIER (2003: 57)

«indirect translation of literary works, based on a translated version of the original text»

traducción indirecta

GÓRSKA (2013: 5)

«un proceso de traducción que incluye las tres lenguas (y culturas), en vez de dos como es el caso de una traducción directa»


KITTEL & FRANK (1991: 3)

«any translation based on a source (or sources) which is itself a translation into a language other than the language of the original, or the target language»


LANDERS (2001: 130)

«translation into Language C based on a translation into Language B of a source text in Language A»

indirect translation / mediated translation

MonAKO GLOSSARY (1997)

«translation done via an intermediary translation in a third language, not directly from the original»

tradução indirecta

PIęTA (2013: 40)

«uma tradução em língua diferente da do TP (primário) e do TM, feita a partir de um TM que constitui uma tradução orientada para a publicação»


PYM (2011: 80)

«historical process of translation from an intermediary version»

relay translation RINGMAR (2012: 141)

«a chain of (at least) three texts, ending with a translation made from another translation: (original) ST > intermediate text (IT) > (end) TT»

34

Hanna Pięta


indirect (intermediate / mediated / second-hand) translation / retranslation

SHUTTLEWORTH & COWIE (1997: 76)

«a term used to denote the procedure whereby a text is not translated directly from an original ST, but via an intermediate translation in another language»

indirect (intermediate / mediated / second-hand) translation

SIN-WAI (2004: 104)

«translation process in which the translator does not translate directly from the original, but indirectly from a translated version of the original […] Same as ‘intermediate translation’, ‘mediated translation’ or ‘second-hand translation’»


ŠPIRK (2011: 45)

«translations not made directly with recourse to the original, but by means of a mediating text»


ŠPIRK (2011: 51)

«indirect translation may be defined as a target text for which the source text was not the ‘original’ (the ‘manuscript’) written by the original author, but some other version(s) of the text (e.g. an unauthorised edition in the source language, a translation, intralingual, interlingual or otherwise»

relay translation ST. ANDRÉ (2009: 230)

«translation of a translated text (either spoken or written) into a third language»

indirect (mediated / intermediate) translation)

TOURY (1995: 58; 2012: 82)

«translating from languages other than the ultimate source language»

35

A propòsit de la Ilíada de Conrad Roure

Joan-Josep MussarraUniversitat de Barcelona

Resum: El Diari Català, el primer escrit íntegrament en llengua catalana, va tenir una existència efímera, entre 1879 i 1881. Oferia en format de fulletó una «Biblioteca» en què es van publicar traduccions al català en un moment en què això no era habitual. Una d’aquestes, la Ilíada traduïda en prosa per Conrad Roure a partir del francès, constituirà un primer intent, no prou re-conegut, de presentar un Homer en català. Cal jutjar-ne el resultat en els ter-mes que li són propis: la Ilíada de Roure segueix els paràmetres d’una edició popular en prosa, en què la forma poètica de l’original i les estructures de la poesia oral no són evidents. Això no es deu, o almenys no es deu primària-ment, al caràcter indirecte de la traducció; però la dependència de Conrad Roure respecte del text francès és alhora una forma extrema de dependèn-cia respecte d’una determinada manera de traduir els textos poètics de l’an-tiguitat. La lectura d’alguns passatges ens permetrà d’apreciar la qualitat i, alhora, les limitacions del treball de Roure.

Paraules clau: Ilíada, Conrad Roure, traducció al català.

Abstract: The Diari Català was the first, and ephemerous (1879–1881) daily newspaper integrally written in Catalan language. It included a literary sup-plement where Catalan translations of foreign works were published, in a time in which translation into Catalan language was not usual. One of them was a prose Iliad by the journalist and playwright Conrad Roure, indirectly translated from French. It was a first attempt to publish a Catalan version of the Iliad and should be judged in its own terms. Roure’s Iliad goes along the lines of the popular prose renditions of Greek poems in which the metrical form of the original text and the structures that reflect orality are not evi-dent. Of course the aforementioned fact is not due – at least not primarily – to the indirect character of the translation. But Roure’s dependence on the French text is at the same time an extreme form of dependence on a pattern

36

Joan-Josep Mussarra

of translation of Ancient Poetry. Some passages of this Iliad will attest for the merits and, at the same time, the shortcomings of Conrad Roure’s work.

Keywords: Iliad, Conrad Roure, translation into Catalan.

El Diari Català va tenir una existència efímera: des de l’any 1879 fins l’any 1881. Va sofrir tres suspensions, com a conseqüència de les quals va arribar a aparèixer sota quatre capçaleres diferents.1 Finalment va deixar de publicar-se, en part com a conseqüència de les desavinences polítiques entre Valentí Almirall i Francesc Pi i Margall, en part per raons econòmiques. Sembla que la seva desaparició va tenir un escàs ressò social, perquè el públic natural del diari —un públic, podríem dir, progressista, d’idees republicanes, federals i catalanistes— no dei-xava de ser minoritari.2

S’hi publiquen obres literàries seriades, en fulletó, dins d’una col·lec-ció titulada «Biblioteca del Diari Català». Aquest format respon als gustos de l’època i està lligat a les transformacions socials que s’hi produei xen. És el mitjà ideal per a la difusió de les noves formes de li-teratura popular que apareixen amb l’emergència de les classes mitja-nes i l’extensió de l’alfabetització.3

El context lingüístic en què apareix és anòmal. Pertany a una època en què l’ús escrit de la llengua catalana experimenta una proliferació notable, alhora que la llengua mateixa està desproveïda de tota mena d’estructura estatal en què es pugui recolzar. No té cap mena d’oficia-litat, no hi ha una escola catalana, ni un marc institucional que li do-ni suport. Tampoc no existeix una normativa ortogràfica i gramatical

1 A més de Diari Català: Lo Tibidabo, La Veu de Catalunya i Lo Catalanista. En tots tres casos, la capçalera anava seguida pel subtítol «Diari no polítich», per bé que, en el cas de La Veu de Catalunya —que no hem de confondre amb el diari posterior del mateix nom associat a la Lliga Regionalista—, s’especificava encara més: «Diari no polítich, pero clá y catalá». Aquesta curiosa declaració de principis no va impedir que el diari sofrís una nova suspensió.

2 La història d’aquesta publicació està narrada amb detall en l’excel·lent tesi docto-ral Figueres (1994).

3 Vegeu Graff (1991: 280 i ss.). L’autor insisteix que, fins a una època ja relativament tar-dana, el públic principal d’aquestes noves formes literàries és la petita burgesia.

37


que permeti de posar el català en el mateix pla que les llengües estatals de l’Europa d’aquella època. Podem parlar d’una intenció normalitza-dora que tracta de crear unes estructures per establir el català com a llengua de cultura allí on la iniciativa privada pot crear-les, encara sen-se perspectives d’assolir una veritable estatalització.

Aquesta intenció normalitzadora inclou la publicació de traduc-cions d’obres que es consideren cabdals per a l’anomenada cultura universal,4 en un moment en què gairebé no es tradueix al català, i el vehicle habitual per conèixer les literatures no hispàniques és el cas-tellà. La redacció declara explícitament la seva intenció de començar amb una obra científica i una altra de literària, per tal de donar repre-sentació al que podríem anomenar les dues cares d’aquesta cultura universal. La científica era el Viatje d’un naturalista alrededor del mon, fet a bordo del barco Lo Llebrer (The Beagle) desde 1831 a 1836, de Charles Dar-win, en traducció de Leandre Pons i Dalmau. No cal dir que l’elecció d’una obra de Darwin estava fortament connotada: s’identificava amb un «pensament progressista» que potser a Catalunya es rebia de ma-nera confusa, però que igualment funcionava com a vehicle d’entra-da a la modernitat.5 L’obra literària era una Ilíada traduïda per Conrad Roure i Bofill (1841–1928), un periodista i dramaturg partidari del «ca-talà que ara es parla», seguidor de Valentí Almirall i autor, entre altres escrits, de nombroses peces teatrals i d’uns Recuerdos de mi larga vida, un interessant recull d’articles de memòries en castellà publicats ori-ginalment a El Diluvio. Sembla que no sabia grec.6 No és potser el per-

4 Aquest caràcter normalitzador es fa evident, per exemple, en una breu nota publi-cada en el n.º 50 de La Llumanera de Nova York, en què es fa referència a aquesta traducció de Conrad Roure, i a un projecte de traducció de L’Atlàntida de Jacint Verdaguer al rus, i es diu: «Qué dirán an aixó los que negan que l’catalá sia un idioma y volen relegarlo á la mera categoria de dialecte?» (s.n, 1879, p. 1)

5 Vegeu Sala (1987) a propòsit de la difusió del darwinisme i de la biologia moderna a Espanya, i de les complexes repercussions ideològiques que va tenir.

6 A més, el seu coneixement del món grec antic era molt parcial. En un article publi-cat molts anys més tard, el 1921, defensa que hem perdut el final de la Ilíada: «Si fets tan capdals com la mort d’Ulisses [sic; segurament «Ulisses» és un lapsus per «Aquil·les»] y la destrucció de Troya no’s troben en L’Ilíada, ò la Troyada com algun escriptor axís l’ano-mena no pas desatinadament, ja qu’en els referits poemes s’usen indistintament els noms

38

Joan-Josep Mussarra

fil que esperaríem en un traductor de la Ilíada, però sí que encaixa en el Diari Català: es tracta d’un autor inequívocament progressista, inte-ressat a establir el català com a llengua de cultura en el món modern. Encara que les seves opcions lingüístiques no fossin les que al final es van imposar, el seu mèrit i el de molts dels seus coetanis en la forma-ció del català literari modern és notable. La seva traducció està feta del francès, que en el segle xix i bona part del xx és la llengua de partença —també en espanyol— de moltes traduccions, sobretot de les que ana-ven adreçades a un públic ampli. Amb aquesta pràctica no es va allu-nyar del que era habitual en la seva època.7

El treball de Roure —a part que es tracti d’una traducció indirecta— respon a una tipologia determinada que també trobem en altres llen-gües. És una traducció en prosa, escrita en un llenguatge que podrí-em considerar culte, però assequible, amb una presentació tipogràfica anàloga a la d’una novel·la: paràgrafs, intervencions dels personatges introduïdes amb guionets. Aquest format no era en absolut innovador: tenia una presència efectiva en el món francòfon on Roure va anar a cercar els seus models, i també en altres àmbits.8 Dóna al text homèric

d’Ilió y Troya referintse a la ciutat de Príam, ¿cóm no podem sospitar que l’argument de l’Ilíada es incomplet?» (Roure 1921: 349). A part de la ingenuïtat de la hipòtesi, en tot l’ar-ticle no cita una dada tan elemental com que els fets esmentats es narraven en els poe-mes del cicle èpic. En canvi, curiosament, sí que parla del paper que se suposa que va tenir Aristarc en la fixació dels poemes. Això demostra que, al cap i a la fi, havia llegit sobre aquesta qüestió, i alhora que les seves lectures no havien estat gens sistemàtiques.

7 Anys després, quan la traducció indirecta en les edicions adreçades al gran públic encara era una pràctica habitual, Juan Bautista Bergua passarà revista a les traduccions prèvies de la Ilíada en el pròleg de la seva pròpia i coneguda versió, i dirà: «En prosa y en modo alguno recomendables existen algunas otras malas traducciones del francés, que no vale la pena de nombrar» (Homer 1931: 23). Molt probablement, es refereix només a versions castellanes.

8 Els països de parla hispana tenen el seu propi debat entorn del model de traducció que cal adoptar per a Homer. Hi té un paper força important, com és ben sabut, la polè-mica traducció en decasíl·labs (endecasílabos en castellà) per José Mamerto Gómez Her-mosilla (1771–1837), apareguda l’any 1831 i anunciada com a traducció directa i rigorosa des del grec, per bé que el traductor es permet llibertats notables amb el text original. La polèmica que es va organitzar entorn de la idoneïtat de la metodologia de Gómez Her-mosilla, la defensa que en va fer Menéndez y Pelayo, i la condemna de què va ser objec-te per part d’autors llatinoamericans com José Martí i Rubén Darío són prou interes-

39


una aparença més pròxima a la de la novel·la, encara que no s’hi con-fongui. S’adreça a un públic més ampli i alhora s’allunya de la forma poètica de l’original, fins al punt que, per exemple, les constants repe-ticions de termes i frases típiques de l’estil formular homèric perden el seu sentit en quedar desconnectades de la mètrica. Es tracta, en de-finitiva, de traspassar el text homèric d’un motlle textual a un altre.

Aquesta és una operació que pot agradar-nos, o no, segons quins siguin els nostres punts de vista. Però no hi ha dubte que respon a problemes reals i efectius de la traducció dels textos homèrics, i dels clàssics grecollatins en general. Aquests plantegen unes dificultats espe cífiques al traductor. Es tracta d’unes obres que es consideren impres cindibles, que han funcionat durant molt de temps com a mo-del per a la producció poètica9 i literària, i que, alhora, pertanyen a un món definitivament mort. Fins i tot si el traductor no n’és plenament conscient, es tracta d’un treball diferent del que representa traslladar una obra moderna —o que pertanyi a una llengua que segueix viva—, i també del de traduir textos totalment exòtics, com podrien ser, per exemple, els de les antigues cultures del Pròxim Orient —amb l’excep-ció, naturalment, de la Bíblia.

Cap modern, per molt que pugui pretendre el contrari, no ha tin-gut una veritable experiència del grec antic i del llatí com a llengües vives, amb tots els seus registres, amb tots els matisos que implica la comprensió d’una llengua en boca dels seus parlants materns. Tot es-tudiós del grec i del llatí ha après aquests idiomes a través d’una llen-gua moderna, i permeteu-me que ho digui així: tota traducció del grec i del llatí sempre és, en certa mesura, una traducció indirecta. El vo-cabulari no s’ha après mai en una conversa de veritat, sinó a través de diccionaris que reflecteixen sempre de manera molt limitada les con-notacions i subtileses del lèxic original, i normalment ho fan a través

sants per si mateixes. Voldríem assenyalar que els detractors americans d’Hermosilla li contraposaven la traducció «en prosa poètica» de Leconte de Lisle. Vegeu Hualde (1999).

9 Dins d’uns límits, naturalment. Un fet prou significatiu és que les poesies euro pees neixen i es desenvolupen d’acord amb uns patrons mètrics diferents dels dels clàssics.

40

Joan-Josep Mussarra

d’una determinada tradició.10 La complexitat d’un sistema verbal com el del grec antic només es pot copsar a través d’un estudi que mai no es pot imbricar amb l’ús lingüístic efectiu. Fins i tot si deixem de banda els problemes que ens hem trobat tots els qui hem tractat d’ensenyar aquesta llengua grega que no acabem de dominar nosaltres mateixos

—els més trivials, com fer entendre als estudiants que el plusquamper-fet grec no és el mateix que el plusquamperfet català—, podem recor-dar un fet tan bàsic com que la comprensió moderna del sistema ver-bal del grec antic va passar per una veritable revolució quan va quedar establert que la seva organització en temes aspectuals era anàloga a la de les llengües eslaves, amb la qual cosa aquestes van adquirir un cert rol mediador a finals del segle xix.

Cal afegir-hi, encara, un problema que se suma a l’anterior: el con-junt de registres que constitueixen una llengua, i que són més o menys els mateixos en català, alemany i japonès moderns —per posar-ne tres exemples—, no existeix de la mateixa manera en grec clàssic. El grec antic no té un registre periodístic, no té un registre col·loquial estan-darditzat per als mitjans de comunicació, no és del tot clar que tingui un registre establert per a la prosa expositiva —i podem donar per fet que no en tenia en el temps en què es componen els poemes homè-rics—, i encara menys per a la divulgació científica. Així, per exem-ple, no és senzill de dir en quin sentit la dicció homèrica se separa del que podríem anomenar grec estàndard, quan no podem parlar d’un grec estàndard en els mateixos termes que si parléssim d’una llengua moderna. Les opcions estilístiques del traductor provenen d’una tra-dició —o de la voluntat de trencar-hi—, i no de la cerca d’un registre que sigui un equivalent aproximat de l’original.

Però, alhora, la lectura del grec clàssic i del llatí no és mai una qües-tió merament arqueològica, i no ho és perquè els seus models poètics i literaris, encara que no siguin ben bé els nostres, sí que han tingut un

10 Un exemple puntual, però prou il·lustratiu: d’acord amb el Dictionnaire Grec-Français d’Hachette, el terme ἦτορ pot significar ‘poumon’ o ‘cœur’ en grec homèric, mentre que el Greek-English Lexicon d’Oxford dóna ‘heart’ com a única traducció. Tots dos dicciona-ris es consideren autoritats.

41


paper important en la seva formació.11 Totes les principals obres gre-gues i llatines s’han traduït repetidament i han adoptat diferents fiso-nomies en les variades tradicions en què s’han fet. L’elecció d’un mo-del literari per a la traducció d’Homer no té, en absolut, les mateixes connotacions ni planteja els mateixos problemes que cercar una meto-dologia adequada per traduir el Gilgamesh o el Shijing.12

El problema de la forma poètica s’afegeix als anteriors i, de fet, hi es-tà íntimament lligat. La mètrica del grec és força coneguda, però sola-ment com a estructura abstreta del context concret de performance. Els metres grecs només es realitzaven plenament en el marc d’una sèrie de pràctiques musicals i declamatòries que no coneixem en detall, i que implicaven una traducció d’aquesta mètrica a unes estructures rítmi-ques efectives que tampoc no coneixem.13 El problema, evidentment, és encara més complex pel fet que el metre de grecs i llatins recolza so-bre les distincions de quantitat sil·làbica, mentre que les seves transpo-sicions en català —i en la majoria de llengües modernes— són en rea-litat construccions anàlogues fetes a partir del ritme accentual. Així, és evident que els hexàmetres de Carles Riba, en un pla estrictament fonètic, no són el mateix que els d’Homer. Alhora, no sabem fins a quin punt la percepció del vers per part de l’oïdor en resulta afectada.14

11 Una visió prou matisada d’aquest procés es troba en Bolgar (1954).12 Potser no caldria dir —però ho diem, per si de cas— que el punt de vista que acabem

d’expressar no implica, en absolut —o almenys no pretén implicar—, cap mena de judi-ci de valor sobre el valor intrínsec dels textos de què parlem. Solament indiquem que la posició del traductor davant dels uns i dels altres no pot ser la mateixa.

13 Una obra recent —i entenem que molt bona— sobre aquesta qüestió és la de Sil-va (2011).

14 Amb el nostre escàs coneixement del japonès, hem notat que l’accent musical d’aquesta llengua —segurament més proper al del grec antic que no pas al nostre— és pràcticament inaudible per a l’oïda d’un parlant de català o castellà no entrenat per reco-nèixer-lo, mentre que una vocal llarga en la mateixa llengua pot sonar-nos com si tingués un accent d’intensitat, encara que no sigui així. De la mateixa manera, no és inimagina-ble que un parlant d’una llengua romànica que hipotèticament sentís un hexàmetre ho-mèric recitat per un grec antic hi reconegués un ritme anàleg al d’un hexàmetre accen-tual. Però acceptarem, d’entrada, que res no ens garanteix que sigui així.

42

Joan-Josep Mussarra

Aquest és un problema que afecta, naturalment, tots els intents de re-oralitzar la poesia provinent de llengües mortes.15

En últim terme, la transposició de la mètrica clàssica és un exerci-ci antiquat, totalment legítim i enriquidor per a la llengua d’arribada, però de valor discutible, perquè no sabem fins a quin punt ens apro-pa a l’experiència poètica original, de la mateixa manera que és qües-tionable que una traducció que segueixi amb molta literalitat la sinta-xi de l’original sigui més fidel que una altra.16

Com a resultat de tot això, el traductor de grec clàssic i de llatí incor-re en modalitats de normalització del text —ara en el sentit en què s’ha emprat aquest terme en teoria de la traducció—17 que no es donen de la mateixa manera en el cas d’una traducció des d’una llengua moder-na. El traductor no té la seguretat —que en principi tot traductor hau-ria de tenir— que li dóna el coneixement dels diferents registres i usos de la llengua original, i alhora ha d’inserir-se en un sistema que és di-acrònic: el de la traducció i apropiació dels clàssics grecollatins18. El co-neixement que el traductor tindrà d’aquest sistema serà, gairebé per

15 Demanem excuses per un exemple banal, que potser no ho és tant: quan estu dià-vem llatí a la Universitat de Barcelona, assistíem a les classes d’un professor de grans habilitats declamatòries. En una certa ocasió va recitar-nos el final de l’Eneida, succes-sivament, en llatí, català i castellà. Les recitacions en llatí i en castellà van semblar-nos magnífiques, mentre que en la declamació en català es feia del tot evident una manca de domini de la fonètica d’aquesta llengua, amb la conseqüència immediata que, de to-tes tres, és l’única que no ens va agradar. Però el fet mateix que trobéssim esplèndida la declamació en un llatí de fonètica, en últim terme, castellana —tan allunyada de l’origi-nal com la catalana— mostra fins a quin punt la nostra fruïció d’aquest poema llatí, po-dríem dir, reoralitzat no recolzava sobre el que podríem anomenar la qualitat sonora de l’obra original, sinó sobre alguna altra cosa.

16 Perquè es vegi que no és un exemple hipotètic: la traducció de la Ilíada en prosa castellana per Francisco Sanz Franco tracta de mantenir la literalitat de les estructures del grec i arriba a extrems, a voltes, extravagants. No deixa de ser una altra opció, pot-ser més adequada com a ajut per a la lectura dels textos originals.

17 Una bona exposició general d’aquesta qüestió en Wuilmart (1999).18 Evidentment, poden donar-se casos en què el traductor de l’obra clàssica s’allunya

deliberadament d’aquesta tradició, com en la traducció de la Ilíada al castellà d’Agustín García Calvo. Però igualment es guia per la tradició, encara que sigui per separar-se’n, i no per una contraposició efectiva entre els registres i les possibilitats estilístiques de to-tes dues llengües.

43


força, parcial, i se centrarà en la seva pròpia llengua, o en la llengua en què s’hagi format en la lectura dels clàssics —o, en el cas extrem d’un traductor que no s’hagi format en la lectura en llatí o en grec, es trac-tarà simplement d’una llengua de cultura que empri de manera habi-tual. Avui dia és gairebé impensable que algú arribi a tenir un domini del grec antic suficient per traduir la Ilíada sense haver llegit prèvia-ment traduccions d’aquesta obra, o com a mínim d’un nombre consi-derable d’obres gregues. Així doncs, la normalització, o la no-norma-lització, exigirà la confrontació amb aquests models previs, més que no amb l’efecte que els textos d’Homer o Èsquil produïen en el públic a què anaven destinats originalment.

Totes aquestes qüestions són rellevants en un cas com el de Rou-re, perquè aquest autor —i no ho diem necessàriament com una crí-tica— realitza una tasca que és en si mateixa una manera extrema de normalització. La seva Ilíada no neix del diàleg —per mitjançat que sigui— amb la llengua i el món homèrics, sinó amb la mateixa cultu-ra moderna que calia apropiar-se en llengua catalana, i de què Homer forma part com a «clàssic». El resultat és una obra que segueix el mo-del de les traduccions franceses que feien anar els catalans d’una certa cultura. Si traductors d’Homer tan celebrats com Leconte de Lisle ha-vien transformat el poema en una prosa poètica presumptament ade-quada al lector francès, la Ilíada de Roure ja aspira a reproduir aquest model preestablert, la manera com Leconte de Lisle i d’altres havien incorporat Homer a la llengua francesa.19

El resultat, fins i tot en traducció indirecta, s’aguanta bé, perquè, en general —encara que reconeixem que és una qüestió molt difícilment argumentable—, la poesia d’Homer s’aguanta bé en una traducció en

19 Encara que potser sigui una qüestió anecdòtica, voldríem recordar que la presen-tació del poema èpic com a «novel·la», essencial en el procés de normalització, és només un procediment entre d’altres. Així, Victor Bérard i, a casa nostra, Lluís Segalà fan unes traduccions d’Homer d’indubtable rigor filològic, amb l’interessant detall que, almenys en algunes edicions, els parlaments apareixen precedits pel nom de l’enunciant en lletra majúscula, com si es tractés d’una obra de teatre. Aquesta presentació del text èpic pot-ser en facilita la lectura, però alhora correspon a un públic —potser no ben bé el mateix a qui s’adreçaven Leconte de Lisle i d’altres— acostumat a llegir teatre.

44

Joan-Josep Mussarra

prosa.20 O dit d’una altra manera: des del punt de vista d’un lector que no llegeix grec, o que no està interessat a llegir grec, una traducció d’Homer en prosa pot aguantar-se com a obra literària autosuficient, encara que la configuració mateixa de la dicció homèrica no es pugui entendre bé sense conèixer les característiques del vers homèric.21 En-cara que es perdi la forma poètica de l’original, la nova forma en pro-sa que s’adquireix amb la traducció pot tenir un valor literari propi.

No ens consta quina és la traducció francesa en què es basa Conrad Roure, però hi ha un cert consens que el seu model principal és la ver-sió en prosa de Pierre Giguet,22 apareguda el 1843 i reeditada en diver-ses ocasions. I, en efecte, sembla que aquesta ha estat la font principal del seu text. Tot i això, en ocasions se n’aparta i almenys en alguns ca-sos sembla que empra altres traduccions, com la llavors cèlebre de Le-conte de Lisle. Segueix Giguet, i no Leconte de Lisle, en la substitució dels noms dels déus grecs pels seus equivalents llatins. Però aquesta era una pràctica comuna en la seva època i encaixa en el context de pu-

20 Una afirmació d’aquesta mena sempre conté un element de subjectivitat. Creiem que, de tota manera, té un fonament objectiu, per bé que ens seria molt difícil de desen-volupar-lo aquí. Podríem citar un clàssic com Sapir: «[…] literature does get itself trans-lated, sometimes with astonishing adequacy. This brings up the question whether in the art of literature there are not intertwined two distinct kinds or levels of art – a gen-eralized, non-linguistic art, which can be transferred without loss into an alien linguis-tic medium, and a specifically linguistic art that is not transferable. I believe the direc-tion is entirely valid, though we never get the two levels pure in practice. […] Literature that draws its sustenance mainly – never entirely – from the lower level, say a play of Shakespeare’s, is translatable without too great a loss of character.» (1921: 237–238). Fins i tot si no ens prenem al peu de la lletra aquest plantejament, la nostra pròpia experièn-cia en la lectura dels clàssics ens fa pensar, igualment, que una traducció d’Homer mí-nimament reeixida funciona més bé com a obra literària, fins i tot si renuncia a aspectes formals que són centrals en el text grec, que no una traducció de l’Eneida de Virgili, una obra que és, per la seva banda, un prodigi d’economia poètica en l’original llatí. Això no impedeix que pugui haver-hi excel·lents traduccions de Virgili, és clar.

21 L’estructura formular del text pot agradar més o menys en la prosa d’arribada, però, innegablement, qui només conegui Homer en prosa no n’entendrà el caràcter essen cial, que està íntimament lligat a la forma mètrica de l’original. Diem «caràcter essencial» i no «funció», perquè, de fet, la funció efectiva del sistema formular de la poesia homèri-ca encara és discutida.

22 Una síntesi d’aquesta qüestió en Figueres (1994: 266–268).

45


blicació: durant molt de temps, l’ús d’aquests noms llatins es conside-rava característic de les edicions populars dels clàssics.23

Podem imaginar que Roure va recórrer a diferents versions, potser per assolir una fidelitat més gran al text grec, potser per cercar en ca-da cas la formulació que li funcionés més bé en el pla poètic, i potser també, simplement, per evitar que es notés massa d’on sortia la seva obra. A continuació veurem tres passatges en què podem apreciar la manera com treballava sobre els textos francesos que compleixen el rol de mediador.

Així, en un cèlebre passatge de la Ilíada, l’ancià rei Príam ha acudit a la tenda d’Aquil·les per rescatar el cadàver del seu fill Hèctor, i tots dos es planyen en comú: Príam pel seu fill, i Aquil·les pel seu pare, Peleu, que ha romàs a la pàtria, sol i ancià, i a qui probablement no tornarà a veure mai més. Aquest és l’original grec:

Ὣς φάτο, τῷ δ’ ἄρα πατρὸς ὑφ’ ἵμερον ὦρσε γόοιο· ἁψάμενος δ’ ἄρα χειρὸς ἀπώσατο ἦκα γέροντα. τὼ δὲ μνησαμένω, ὁ μὲν Ἕκτορος ἀνδροφόνοιο κλαῖ’ ἁδινὰ προπάροιθε ποδῶν Ἀχιλῆος ἐλυσθείς, αὐτὰρ Ἀχιλλεὺς κλαῖεν ἑὸν πατέρ’, ἄλλοτε δ’ αὖτε Πάτροκλον· τῶν δὲ στοναχὴ κατὰ δώματ’ ὀρώρει. (Ilíada, 24.507–512)

23 En el pròleg de Juan B. Bergua, en la seva traducció de la Ilíada, feta en una època certament posterior, però encara propera a la de Roure en la manera de tractar els textos clàssics, hi llegim: «No soy partidario de emplear las equivalencias griegas de los nom-bres propios […] y sí de las latinas, y esto, no tan solo por ser más corrientes y conocidas, cuando por tratarse de una edición, como es esta, de ningún vuelo erudito y sí puramen-te popular y destinada a caer en todas las manos» (Homer 1931: 24). No podem perdre de vista la mentalitat subjacent: la Ilíada no és merament un text d’una època i un context cultural determinats que calgui traduir, sinó que forma part d’una «cultura clàssica» que segueix unes determinades normes. Així, pot parlar de les «equivalencias griegas», per-què se sobreentén, per exemple, que «Zeus» i «Júpiter» són dos termes equivalents. Aques-ta equivalència és totalment ahistòrica, atès que

traducció - UAB Barcelona · 2017-06-20 · Toury i Maialen Marín Lacarta, ... tribució de...

Documents

Transcript of traducció - UAB Barcelona · 2017-06-20 · Toury i Maialen Marín Lacarta, ... tribució de...