Trascendencia Lírica en Las Elegías de Carles Ribas Antoni Blanch

ANTONI BLANCH Poesia i transcendncia. Lectura de les Elegies de Bierville de Carles Riba

1 Quaderns de la Fundaci Joan Maragall

ANTONI BLANCH

POESIA I TRANSCENDNCIA

LECTURA DE LES ELEGIES DE BIERVILLE DE CARLES RIBA

A la recerca duna identitat transcendent 5

La dimensi sagrada i divina de les Elegies 12

La transcendncia potica de les Elegies 17



Hom troba sovint en lsser hum un irreprimible afany de realitats sempre noves o una n-

sia de cercar maneres diferents, ms elevades i exigents, dentendre la realitat present, projec-

tant-la en un ms enll suposadament millor, val a dir, en condicions que millorin i desbordin,

poc o molt, unes situacions vitals poc satisfactries. Ara b, aquest afany projectiu de continu-

ada superaci pot arribar a assolir, segons les circumstncies i degut, sobretot, a la molt fina

sensibilitat dalgunes persones, nivells molt alts de significaci, en els quals la realitat present i

concreta esdev quelcom de superlatiu, verament transcendent.

Doncs b, aquest dinamisme de transcendncia, que sembla respondre als desigs bsics de la

natura humana, pot assolir en alguns esperits especials, metafsics, religiosos, artistes o genis en

camps ben diversos del coneixement i de la praxis, unes magnituds dinspiraci extraordinries,

que es manifesten sovint en les obres que ens han deixat i que recordem amb admiraci. Al

meu entendre, aquest seria el cas, entre molts altres illustres exemples, del nostre gran filleg i

humanista Carles Riba, el qual per la seva notable obra potica de conjunt, per sobretot per

les seves Elegies de Bierville (1942), va esdevenir un dels poetes ms assenyalats del segle XX, no

noms a Catalunya sin tamb entre els ms grans dEspanya i dEuropa.

Ser, doncs, aquesta obra literria tan important, realitzada pel nostre poeta en un perode

verament crtic de la seva vida, que ara voldria presentar, bo i sabent que no ho podr fer ms

que de manera molt senzilla i gens original, estat donat el gran nombre destudis i comentaris

que, sortosament, ha merescut aquest llibre potic.1 Per, certament, tamb amb un gran inte-

1 Mhan ajudat molt a introduir-me a lobra de Carles Riba els segents estudis, que cito a continuaci amb a-

grament i per ordre alfabtic: Merc BOIXAREU, El jo potic de Carles Riba i Paul Valry, B. 1978; Joan FERRAT, Papers sobre Carles Riba, B. 1993; Jordi MAL, Potica de Carles Riba. Els anys del postsimbolisme (1920-1938), B. 2001; Albert MANENT, Carles Riba, B. 1963, i DEM, La literatura catalana en debat, B. 1969; Jaume MEDINA, Carles Riba (1893-1959), 2 vol., B. 1989, i D., La plenitud potica de Carles Riba. El perode de les Elegies de Biervi-lle, B. 1994; Carles MIRALLES, Lectura de les Elegies de Bierville de Carles Riba, B. 1979; Giuseppe E. SANSONE,



rs de part meva de poder redimir un meu deute dhonor envers les lletres catalanes, havent-ne

viscut massa temps allunyat, fsicament i culturalment... Agraeixo, doncs, de manera especial a

la Fundaci Joan Maragall que mhagi atorgat avui aquesta honrosa oportunitat de comenar a

rescabalar-men.

Com s ben conegut, el recull de poemes que coneixem com les Elegies de Bierville fou escrit

per Carles Riba durant els quatre anys i escaig que va durar el seu exili voluntari a Frana,2 a-

companyat sempre per la seva esposa, tamb poetessa, Clementina Arderiu. Conformen el re-

cull dotze poemes, dirregular extensi i composats a dates prou diferents: efectivament, les

cinc primeres elegies foren escrites gaireb seguides, precisament a Bierville, durant els primers

mesos de lexili del poeta, la sisena i setena elegies a LIsle-Adam, al Nord de Pars, la vuitena

(lactual onzena) a Bordeus i les altres quatre a Montpeller, on el matrimoni Riba va viure els

dos darrers anys abans de tornar a Barcelona. Recordem tamb que aquell primer grup de cinc

elegies va ser publicat tot seguit a la Revista de Catalunya,3 publicaci peridica que, desprs de

la desfeta republicana, comenava a publicar-se a Pars, si b la primera edici completa de les

Elegies no va poder sortir legalment sin de forma clandestina a Barcelona,4 mentre que la se-

gona sortia a Santiago de Xile el 1949 i la tercera edici va poder veure la llum finalment sense

entrebancs, el 1951, a lssa Menor de la ciutat comtal.

Si el terme elegia assenyala un gnere literari que expressa els planys duna persona malaura-

da, b podem dir que en aquests poemes ribians no prevalen gens les queixes per la humiliaci

personal, la solitud o lenyor de la ptria, sin que el poeta, precisament per superar la seva

fonda tristesa, i alleujat com estava, aquells mesos, de les seves responsabilitats i vincles profes-

sionals i socials, es va sentir de sobte emps a explorar nous espais de la realitat interior, a la

Les Elegies de Bierville, en Actes del simposi Carles Riba, B. 1986, pp. 7-24, i D., Lobra crtica de Carles Ri-ba, en Obres completes de Carles Riba, vol. II, B. 1967, pp. 7-35; Enric SULL, Carles Riba, en M. DE RIQUER - A. COMAS - J. MOLAS, Histria de la Literatura Catalana, vol. 9, B. 1987, pp. 271-327; Arthur TERRY, La poesia i les narracions de Carles Riba, Introducci a Obres completes de Carles Riba, vol. I, 7-37; Joan TRIAD, Per com-prendre Carles Riba, Manresa 1993.

2 Des del 28 gener 1939 a primers dabril 1943. 3 Revista de Catalunya, 94 (Paris, desembre de 1939) 47-52.



recerca de la seva prpia identitat ms vertadera, amb una nsia i afany que ja havia sentit anys

enrera, quan la vida el mantenia atrafegat en mil i una dedicacions, a la famlia, a la ciutat i a

lacadmia. Mogut ara Carles Riba, a ms, per un inesperat impuls lric dalta volada, es lliura a

una arriscada aventura personal de descobriment, vers una altra ptria, potser ms antiga i ms

fonda, que rau a les arrels del seu propi sser dhome i de poeta. Ms encara, tot i ser ja tan

transcendent el sentit daquesta inesperada aventura, lescriptor, lliurat del tot a lembat

daquesta inspiraci, se sentir des de linici estranyament provocat potser fins i tot cridat a

cercar en ell mateix altres dimensions que sobrepassin els horitzons humans, cap a zones cla-

rament sobrenaturals de la seva prpia existncia.

Ara b, tot aix, que resulta ja tan extraordinari i que pot arribar a semblar una hiptesi

dinterpretaci arbitrria, hom ja no pot deixar de prendre-ho com a punt de partena segur,

un cop llegides les explicacions bastant nombroses, per cert que ens ha deixat el propi poeta

sobre lorigen i la gnesi daquest llibre. Com aquesta que va escriure per introduir la segona

edici de les Elegies:

[...] macarava a mi mateix, recollit en les meves prpies forces, per tal que per elles em conegus i

macabs i mexpands cap a lencontre duna idea divina [...]. Creia, simplement; cristianament creia

en la meva persona tu a Tu amb Du, en la meva redempci i en el meu perfeccionament ltim; veia

el sentit de la meva vida, i de sobte, per lexili, com per un assaig providencialment ofert, se

manticipava el sentit de la meva mort.5

Trobem, aix, que aquest notable pedagog que fou Carles Riba, excellent comentarista, a

ms, de textos a vegades molt difcils, ens introdueix ell mateix al nucli generador daquesta

obra seva, prou complexa, per cert, i no gens fcil dinterpretar. Doncs b, encoratjats per a-

quests seus aclariments, ens disposem ara a fer una relectura de les Elegies de Bierville, donant ja

per adquirit que tota lobra gira al voltant dun eix fonamental: la recerca tena de la veritat,

4 Sota lestrany peu editorial Buenos Aires 1942.



referida a la seva persona; recerca que sorientar tamb, des de linici, en un doble sentit: el del

coneixement de si mateix i el de la descoberta inesperada, per que brollar de la seva prpia

entranya, duna grcia extraordinria de salvaci. O b, formulat de nou amb paraules del pro-

pi autor, tindrem: [duna banda] linefable coneixena, singular, ntima de mi mateix [...] [i

dun altra, la collita] duna Grcia [...] com un fruit que fa la seva final aquiescncia a Qui nha

preparat, des de la primera llavor, el complet i geners creixement.6

Ens trobem, doncs, davant de dues indicacions que semblen referir-se ja a experincies pr-

piament transcendents, en el sentit que, des dara, donarem aqu a aquest terme: el demmenar

lesperit hum a traspassar els lmits habituals del seu mn vital, vers situacions personals ex-

tremes, molt superiors i per aix tamb molt ms ntimes i essencials. Ara b, aquest poders

dinamisme transcendent, molt hum, per cert, per tamb de caire sagrat i clarament religis,

es trobar reforat encara, en el cas del nostre poeta, per un intens impuls lric duna tan excep-

cional fora esttica i simblica que atorgar a aquestes elegies una plenitud potica difcilment

superable. Ens toca ara, doncs, assajar de verificar, ms en detall i seguint de ms a prop el curs

estilstic dels dotze poemes, com es va configurant als nostres ulls aquesta triple capacitat trans-

cendent daquesta obra: la humana, la sagrada i lesttica. Tres aspectes que marcaran tamb

lordre del nostre comentari, en qu analitzarem, de manera senzilla i malauradament massa

rpida, cadascun daquests nivells, entre s prou diversos per de fet tamb prou complementa-

ris.

1. A LA RECERCA DUNA IDENTITAT TRANSCENDENT

Tot aquest recull de poemes sembla haver estat concebut imaginriament des de la figura

central dun gran viatge. Un viatge, en primer lloc, danada per camins incerts, viscuts amb

5 Carles RIBA, Obres completes, vol. I, Barcelona, 1965, p. 215. 6 Ibd., 216.



angnia per un home desterrat, per sortosament esperonat ben aviat per un esperit daventura

que lempeny a arriscar-se per camins estranys i encisadors. Un viatge, a ms, que esdevindr de

sobte un cam tamb de tornada cap a un lloc familiar i molt personal, una ptria pressentida

ara com ms ntima i valuosa. Es tracta dun viatge, doncs, que en el seu sentit essencial de mo-

viment cap a una meta es va transfigurant poticament en formes molt diverses, gaireb sempre

metafriques, com la duna navegaci a mar oberta o la pujada al cim duns penya-segats, o la

immersi cap al fons del mar, o lexploraci duna gruta que sendinsa en la roca...; cal afegir-hi

encara un altre sentit ms abstracte daquesta figura central del viatge: el dun moviment de

transformaci o de canvi i tamb de creixement, tot revivint anmicament les metamorfosis

naturals de mort i renaixena, o significant, ms especficament encara, el passatge o la iniciaci

des dun jo vulgar a una altre jo ms autntic.

De sempre han estat reconeguts el cam i el riu com a smbols majors del curs de lexistncia

humana, i en el nostre cas com ja ho hem anticipat esdevindran a ms imatges dun movi-

ment que empeny el poeta cap a espais inesperats i meravellosos, verament superiors, per aca-

bar suggerint litinerari, ms o menys directe i no sempre segur, de lnima vers Du.

Pel que fa a la imatge visual del cam, s interessant recordar aqu com la forma mateixa de

versificaci de les Elegies ajuda tamb i molt, pel seu propi ritme i la seva msica, a recalcar el

seu sentit dinmic, pel fet dsser poemes compostos sempre en hexmetres clssics (prou so-

vint dactlics), tan tpics del relat pic, que ens permeten danar compassant el discurs potic

amb el caminar imaginatiu del protagonista. Escriu encertadament un crtic: El ritme accentu-

al del dstic elegac [...] suggereix en la seva repetici el pas vacillant de qui inicia un cam sense

conixer-ne exactament el terme.7

Era secret el cam, fabuls de tristeses divines (I, 1).8 Aix sona el vers inicial de la primera

elegia, on la imatge del cam, emfticament accentuada abans de la cesura, sembla voler donar-

nos el to i el tema dominant de tota aquesta llarga simfonia. Un cam solitari, a ms, i enmig

7 Merc BOIXAREU, El jo potic de Carles Riba i Paul Valry, 85.



dun bosc, iniciat per un emigrant errtic i trist, el qual, lluny de sentir-se enfonsat per la triste-

sa, comena ja a endevinar imaginriament certs espais secrets, fabulosos i fins i tot sagrats (o

divins), capaos dinduir-li una primera esperana. I notis com en un sol vers de setze sllabes

pot arribar lautor a suggerir el sentit general de tota lobra. Car lnima daquest caminant

solitari:

[...] shi coneix, ja no s sola a esperar;

en el parc estremit on sembla estar per renixer

jo no s quin du mort, fill de la font i del verd. (I, 12-14)

Heus ac ja formulat el punt de partena absolut de tota lobra. Ens conv, tanmateix, dis-

tanciar-nos-en una mica per contemplar-la en el seu conjunt i comenar a preguntar-nos quins

sn, de fet, els principals recursos esttics de qu es valdr el pelegr en el seu sorprenent i dif-

cil viatge.

Doncs b, el primer i el ms freqent daquests mitjans ser la memria. Tots sabem que

Carles Riba fou un gran estudis de lAntiguitat clssica, fervent coneixedor de la cultura del

passat per tamb de la ms moderna europea, obert sempre a lesperit dels grans pensadors

morals i religiosos dOccident. Doncs aquest pelegr, ara aparentment solitari i privat de tot

altre equipatge, porta en la seva memria un tresor molt ric dimatges i records, heretat sobre-

tot de la seva estimada Grcia clssica, que li permetr devocar situacions histriques i monu-

ments molt significatius, aix com conjurar alguns personatges exemplars de la mitologia o de

lpica antigues, prou atractius per estimular-lo en la seva aventura personal. Aix, per exemple,

un dia somiar en el temple de Snion i un altre dia contemplar el sagrat promontori

dAtenes, que de sobte sala davant seu, com succea als mariners homrics quan finalment

lalbiraven enmig de la tempesta, contents dhaver-se ben girat el seu rumb (II, 8) i el venera-

8 Totes les citacions literals dels versos de les Elegies duran, entre parntesis, el nmero rom del poema i el del

verset en xifres arbigues.



ven com un lloc div, seu de Posid, rei del mar i del vent [...] marbre absolut, noble i antic, jo

com ell (II, 2 i 4). I s que el poeta sarriba a identificar no sols amb els mariners, ara ja espe-

ranats, sin amb el temple mateix enlairat sobre el temps i salvat de la runa total, com si co-

negus, ell tamb, per la fora la fora que el salva als cops de la fortuna (II, 12-13).

Molts i ben variats sn, en efecte, els recursos de la memria i del somni que aniran ajudant

oportunament el nostre pelegr en el seu ja inexcusable itinerari transcendent. En daltres mo-

ments ser el record, molt viu, per cert, de la font de Castlia, a Delfos, o encara el de la gran

victria dels grecs sobre el perses, aconseguida a Salamina, exemple admirable de lluita dun

poble petit com Catalunya en defensa de la seva llibertat. Tamb el veurem moltes vegades

invocant alguns dus pagans, com a sagrades sublimacions que sn dalguns grans fenmens

naturals. Per sobretot ens sorprendr el conjur mgic dalguns herois de la mitologia grega,

que necessitar convocar el poeta en els moments ms crtics del seu itinerari. Entre daltres,

dos seran els ms illustres daquests personatges, ells tamb protagonistes daventures potica-

ment transcendents: Orfeu, liniciador que fou en el trasps als misteris del ms enll de la

mort, i, de manera molt ms assdua, Ulisses, lenginys rei dtaca, vencedor a Troia, que re-

torn feliment a la ptria, en una navegaci plena daventures i perills.9

I ser sobretot a partir de la meitat de les Elegies, a partir de la sisena, que Riba tindr molt

present Ulisses, quan comprendr que ell tamb est vivint ja un viatge de retorn i potser fins i

tot darribada feli, com lheroi de lOdissea:

He navegat com Ulisses pel noble mar que separa,

amb un titnic somrs dobedincia a latzur,

lilla de lltim adu on es va inclinar el meu migdia

i el necessari ponent, dol duna glria sagnant. (VII, 1-4)

9 El tema dUlisses va estar sempre molt present en la vida i lobra de Carles Riba. Va fer, en efecte, dues tra-

duccions de lOdissea, una ms literal i laltra ms estilstica. I va estudiar tamb amb molt inters el llarg poema homric, Nausica, del seu estimat mestre Joan Maragall.



Ara b, ser precisament en aquest moment que la memria i el somni, sempre molt impre-

cisos i fugissers, comenaran a cedir llur funci dominant en el cor del poeta a daltres senti-

ments ms realistes i potser ms segurs, com lesperana i la passi amorosa. Sentiments que

Riba tamb va saber trobar en Ulisses, tant en la seva tena determinaci de seguir sempre en-

davant, com en el seu gran gest de renncia de la jove princesa Nausica, a lilla penltima. Em-

per en el cas del nostre poeta aquesta sintonia entre el seu afany i la voluntat pica del rei

dtaca, presentar una diferncia remarcable: car, si laventura dUlisses fou bsicament exteri-

or i en certa manera anecdtica, litinerari ribi sest transformant en un cam de misteri, cap a

linterior de si mateix i molt ms exigent quant a la disposici espiritual requerida, ms trans-

cendent tamb si tenim en compte el terme al qual tendeix aquesta recerca personal. Ell mateix

reconeixer aquesta gran diferncia de nivells, quan, en lelegia desena, confessar que se sent

molt canviat, i en procs de transformaci i fins i tot de renaixena, mogut com est i

illuminat per:

[...] no s quina mar interior, madurant

lluny dins meu en illes dencara impotent melodia

canvi o naixena era igual: era una mar i el seu vent. (X, 16-18)

Certament, ell seguir encara navegant, per per espais ja del tot diferents dels del viatge -

pic; i molt superiors tamb, car la mar i el vent ja no seran ara noms fenmens naturals, sin

tamb smbols duna realitat interior, immensa i poderosa, que el mena a un dest verament

insospitat.

Fins aqu hem estat veient com la imatge prototpica del cam o de la ruta marina va centrar

la concepci i bona part del discurs dectic de les Elegies de Bierville; ens queda encara per veure

on condueix, efectivament, aquest cam tan fabuls i incert. I penso que ho podrem ara desco-

brir ms fcilment si, deixant ja la imatge del cam o de la navegaci, ens decidim a resseguir

laltre eix temtic de tota lobra, que s el de lamor hum. Cal que es comprengui b que no es



tracta dun eix del tot divergent o contraposat a lanterior, ans duna orientaci parallela i en

certa manera convergent, car el sentit profund de tot aquest viatge, en si mateix tan interessant,

el dna lamor com a motivaci principal. Talment com en els dos viatges exemplars suara es-

mentats, era tamb lamor a una dona estimada el que els justificava: Orfeu en el trasps mgic i

arriscat per recuperar la seva estimada Eurdice, i Ulisses desitjant retrobar Penlope, lesposa

fidel. I no s estrany que aix sigui tamb en el cas de Carles Riba, ja que s prou sabut que ell

no va deixar mai de referir-se a lamor com a argument preferent de tota la seva obra potica,

com tamb ho fou de la seva vida. Efectivament, lamor, per a Riba, com per a tants grans poe-

tes i esperits superiors, va sser vist i viscut com una de las realitats majors de lexistncia:

lobjectiu de tots els seus anhels i treballs, per tamb la motivaci primria de tota activitat

humana, sobretot de les ms enlairades i espirituals.

Doncs b, a les Elegies i pel que fa a aquest primer argument de la recerca dun jo ms veri-

table, lamor hum esdevindr el gran smbol del desig i de la uni de dos ssers que sestimen i

es busquen de manera apassionada, com les dues parts substancials duna mateixa realitat trans-

cendent. Riba ja havia emprat aquest smbol abans del seu exili, en un llarg poema inacabat que

va perfer precisament en els mesos en qu estava escrivint les primeres elegies i que va titular

Reconciliaci, on lamant interpella lamada com a laltra meitat de si mateix:

Per retrobar la teva veritat,

amor, confon-te en mi, que te he pensat

pura com la ms pura solitud

de la llum [...].10

s tracta, en efecte, de la parbola ben coneguda danimus i anima: el primer terme del bi-

nomi representa el factor mascul, la intelligncia crtica i la fora, mentre que el segon figura-

ria la part ms ntima i amagada de la persona, el principi vital i maternal, la realitat humana

10 Sn els versos 13-16. Vegis el comentari que en fa J. Medina a La plenitud potica ..., 79-82.



ms espiritual i sagrada. Es tracta dun smbol bipolar que, en el cas de lobra ribiana, connota-

ria a ms aquella intensa recerca duna ms plena reconciliaci i uni personal, que fou un seu

afany antic darribar a viure una existncia autntica, segons el clssic mandat de Delfos: Esde-

vn el que ets! o Coneix-te en el que ets. Els dos preceptes, en dos plans distints, es relacio-

nen i es completen, com tamb havia reconegut pblicament el mateix Carles Riba.11 Una uni

certament plena, harmoniosa i triomfant, de la qual:

sols linefable abs i acreixement lun per laltre

dels perfectes amants fra una imatge adient;

com en cadun es compensen i mtuament sultrapassen

lnima i el subtil dol instrument corporal. (XI, 27-30)

No ens ha destranyar, aleshores, que tamb siguin tan freqents i variades les referncies a

lamor hum al llarg de totes les Elegies de Bierville. Des duna situaci inicial damor pobre,

viscut a lexili, entre altres moltes carncies (Era tan trist lamor a lombrosa vora enllacada /

dels records adormits, tan solitari en la nit [III, 1-2]), fins a les primeres manifestacions joioses

de plenitud, testimoniades per la passi i el fervor dels dos enamorats juvenils, felios en la

seva uni, com els dus (III, 26 i 30).

Ara b, un cop recuperat aquest necessari fervor amors, arribar tamb a transfigurar-se el

nostre poeta en un amant apassionat, com aquell:

[...] que entre dues tanques fa via

per la vall vesprejant, deixa endarrera el seu pas

i omple els seus ulls asservits en el pensament de lencontre

i sacompanya ja de labraada i la veu. (XI, 41-44)

I s aleshores que lautor anir aplicant ms sovint aquesta parbola identificant-se ell amb

11 Carles RIBA, Prefaci a la 2. ed., dins Obres completes, vol. I, 215.



lenamorat inquiet en qu es transforma la seva nima, o amb lesps apassionat de laltre part

de si mateix:

pujo per retrobar el qui s jo mateix i madura,

nic, nic de mi mateix [...]

i en limpuls consentit cap a lharmonia fixada,

dins la posta que em ven creo laurora brillant. (XI, 47-50)

Versos una mica estranys, sens dubte, que ens anticipen, per, el terme final de la primera

etapa daquesta llarga recerca, tal com lhem resumida: lharmnica reconciliaci del seu jo,

ms crtic i actiu, amb el jo ms ntim i autntic. Un procs que encara tindr un abast molt

ms transcendent, i que no arribar al seu final feli sin a travs duna llarga maduraci i duna

sorprenent purificaci penitencial, tan exigent com ho foren les antigues iniciacions rfiques,

de mort i resurrecci, o la que va voler reviure Dante, a travs de linfern i del purgatori, o, en

el nostre cas, el que aspira a assolir el nostre poeta, per la memria dun impossible estat prena-

tal (he davallat en mi, somni per somni avall / ombra per ombra [VI, 12-13]), fins a assolir el

passat pueril i linstant de lengendrament, acte damor i font original de tota innocncia ante-

rior.

Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable

va poder-me engendrar contra la nit i el no-res

(entre els braos del pare, oh mare en la llum i en la Grcia [...]). (IX, 7-9)

Ara b, un cop realitzada aquesta tan exigent purificaci, amb coratge i amor (violentment

obrint-me per dins en fontana / viva de mi mateix [X, 43-44]), sanulla finalment la duplicitat

interior, se supera la separaci i es realitza la tan cobejada reconciliaci: lexperincia transcen-

dent duna uni interior de lsser hum que ultrapassa tot altre coneixement, tot altre senti-

ment dharmonia i de pau profunda:



Foren uns instants que jo comptaria per vida

i per aven daix: sseintegrat en el fi;

ja en mi mateix no pertnyea lobscur dest de les coses

ni al precari pols de la memria en la sang. (XI, 33-36)

I com no podia ser altrament, fruit daquesta primera transformaci, el poeta exulta joiosa-

ment, mentre brolla en ell un nou cant ms elevat encara, car, inesperadament, dins daquesta

nova harmonia interior, se li far palesa una altra presncia terme suprem i sorprenent del

seu itinerari, molt ms poderosa que la seva prpia conscincia, per tamb intensament a-

mant, que no li permetr daturar-se ni de tancar-se en el jo exclusiu, sin que lobrir amoro-

sament a nous horitzons infinits.

Doncs b, s daquesta nova dimensi transcendent, ms extraordinria encara que

lanterior, que ens correspon ara de parlar amb un cert deteniment.

2. LA DIMENSI SAGRADA I DIVINA DE LES ELEGIES

Comencem recordant de manera genrica que tot el dens i complicat entrellat de les Elegies

de Bierville traspua allusions de carcter sagrat i dhuc religis en alguns poemes ms explci-

tes que en daltres, des daquell primer suggeriment a unes estranyes tristeses divines (I, 1)

fins a la mstica eclosi que es realitzar a lelegia onzena. A les cinc primeres, si b no del tot

definida, ja es pot descobrir una certa preocupaci del poeta davant la divinitat; per ser so-

bretot a partir de la setena que el predomini dels elements sobrenaturals esdevindr ja definitiu;

i ser en les tres ltimes que aquesta presncia es far encara ms clara, tan clara que fins fa

mal dulls, com diu un comentarista.12

12 J. FERRAT, Riba, home essencial, en Papers sobre Carles Riba, Barcelona, 1993.



Aix, sota una aparena fora complexa, curulla dallusions humanistes, en qu sobresurt el

doble itinerari personal que ja hem assenyalat, les Elegies, quan se les comprn en el seu conjunt

i en profunditat, semblen desplegar de fet un sol argument substancial: el de lascensi de la

criatura humana, amb tot el seu gruix existencial, cap al seu Creador. Moviment delevaci

espiritual que, en el cas de Riba, sha dentendre, a ms, com una autntica conversi personal,

des duna anterior potser ms pagana celebraci potica de la bellesa i de les forces naturals, fins

a aquesta contemplaci personalitzada i fervent del Du interior. Aix ho reconeixia el propi

autor en introduir les Elegies, en 1942, com ja ho recordvem a linici, amb una cita, trencada

per nosaltres, que continuava aix:

[...] ple de mi mateix no finit i del que de mi mateix hagus donat, macarava en mi mateix, reco-

llit en les meves prpies forces, per tal que per elles em conegus i macabs i mexpands cap a

lencontre duna idea divina. Aix era tornar, s, a la meva nima com a una ptria antiga.

I, una mica ms endavant, resumia aix aquesta experincia bsica, viscuda tamb per ell com

un gran canvi:

[...] aquell divinament forat retorn a les bases, valgui lexpressi, per on sc sostingut i nodrit

[...], aquella rara experincia vivificadora, en suma, que potser no ens s atorgat de fer si en certa ma-

nera no lhem merescuda, com podria sser absurd que la qualifiqus dhumanstica, si el seu carc-

ter de religiosa, que no he vacillat a atribuir-li, la cobreix ja en principi ms amplament?13

Alguns dels estudiosos de lobra de Carles Riba,14 interessats per levoluci del sentiment re-

ligis daquest autor, semblen estar dacord almenys en aix: que lexili viscut a Frana, i les

Elegies de Bierville que en deriven, representen el punt lgid daquesta recuperaci de la fe cris-

13 Carles RIBA, Obres completes, vol. I, 215-216. 14 Ens referim, particularment, a Carles Miralles, Joan Gomis, Albert Manent, Jordi Pinell i Jaume Medina,

per nhi ha daltres tamb importants.



tiana. Episodi vital fora important, si tenim en compte que els quinze o vint anys anteriors el

nostre illustre humanista i filleg havia viscut ms aviat distanciat de lEsglsia, i potser tamb

una mica agnstic en matria religiosa. Cal tamb tenir en compte que aquesta justament ano-

menada conversi es mantindr, desprs del retorn a Barcelona i fins a la mort, com es pot

comprovar, si ms no, en la seva obra potica posterior, bo i prenent a vegades actituds inten-

sament dramtiques (com, per exemple, en els tres oratoris).

Per abans dexplicar nosaltres en qu va consistir aquest esdeveniment religis realment

important, tal com ens ho presenten les Elegies, i per no separar-nos del tot del text potic, re-

cordarem en primer lloc algunes de les figures i smbols de carcter sagrat que ms hi sobresur-

ten i desprs resumirem les tres estacions o situacions anmiques que marquen litinerari del

nostre pelegr potic de labsolut.

En els repertoris comuns de matries religioses shi troben sovint paraules o imatges referi-

des a certs fenmens naturals, talment extraordinaris, que omplen despant i sn reverenciats

com a sagrats. Ja nhem assenyalada alguna daquestes figures, espordicament present a les Ele-

gies, per hi hem de tornar. Recordem, per exemple, lacci omnipotent del mar o dalguns

vents realment desfermats, que suggereixen per la seva intensitat intervencions misterioses i

sobrenaturals. Aix, a lelegia setena shi alludeix amb admiraci, perqu semblen decidir del

dest dels pobres mortals o duns navegants perduts en el mar:

sobre la rosa dels astres, set vents, atnits, deixaven

que mexults un de sol, el decretat del retorn. (VII, 5-6)

A la tercera elegia, el poeta contempla lapassionament de dos enamorats, com si es tracts

duna fora miraculosa que els emports:

sota el llit amors

lonada inestable i bevent-los



les rialles, els vents que ha mesurat el gran freu. (III, 31-32)

Sense oblidar que lamor hum expressa sovint en lobra de Riba una mena de traspassament

existencial, dabast religis, grcies al qual els amants purs poden arribar a obrir-se a lAltre,

amant infinit, predisposant-se aix per al misteri cristi de la caritat. I un cop ms s Carles Ri-

ba mateix qui ho reconeix en un dels seus comentaris a lelegia setena:

[...] el tema de la caritat [lamor cristi], el tema de la companyia, el de la comunitat de natura i

dest amb els altres homes [...], lamor dels que un ha trobat en el seu pas i que donant alguna cosa a

un han esdevingut ells mateixos una mica, s el que ja eren en la idea divina. [Perqu] la construcci

humana s aix: es fa no tant rebent com donant.15

Citem un cop ms, entre les figures potiques de significaci religiosa sovintejades per Riba,

les divinitats paganes, els dus de la mitologia hellnica, entesos com a poderosos missatgers

sobrenaturals, o com a agents de renovaci o de canvis radicals. I sembla oport suposar que en

aquest costum de referir-se als dus, per qualificar retricament situacions extremes, estava se-

guint Riba el seu admirat Goethe i potser tamb el seu estimat mestre Joan Maragall; si b cal-

dria afegir que Riba, en aquella seva poca de conversi religiosa, mai no es referir a aquestes

divinitats paganes sense una certa reserva, tal com aleshores ho manifest al teleg Carles Car-

d, en una correspondncia molt sincera i en si mateixa molt interessant.16

Doncs b, totes aquestes figures retriques de carcter sagrat, i moltes altres que ara no po-

dem ni enumerar, anaven creant un clima potic i religis, molt dens a les Elegies, dins del qual

es verificar litinerari espiritual, dabast transcendent, del nostre viatger, ja des dara molt ms

esperanat.

I si ara, des dun altre punt de mira, volgussim comprendre el conjunt daquest viatge as-

15 Carles RIBA, Presentaci duna lectura de les Elegies de Bierville, en Obres Completes, vol. IV: Crtica,

294-295. 16 Cf. Albert MANENT, La correspondncia entre Carles Riba i Carles Card, dins In memoriam Carles Riba.



cendent vers el div, potser fra bo de recordar breument les tres etapes que el caracteritzen. En

efecte, des dun primer moment resulten evidents els exercicis de despullament o dascesi per-

sonal que ha de viure el jo moral del poeta. I no noms per les privacions, prpies de lexili,

sin a causa sobretot del gran desig desdevenir lhome pur i essencial, pel joc dialctic de la me-

mria recuperadora i de loblit que anulla. Una purificaci que, en segon lloc, esdev una rigo-

rosa superaci dels sentits, en una espcie de nit mstica (nit amb joia dels ulls, ms enll de la

nit! [V, 16]), o una privaci de sensacions exteriors tal que el mena a vegades en una mena

dxtasi o de suspensi de la conscincia, com en el somni rfic de salvaci en la memria de

la desena elegia, ja no, tanmateix, en un sentit panteista sin clarament cristi;17 estat inslit,

per cert, que li arriba com una mena de mort (de sobte morir al present [X, 5]), i li permet, a

ms, dadquirir un coneixement superior, irreductible al pensament lgic. Fins que, en una

tercera etapa, el subjecte ser finalment arravatat per un poder superior, que larrenca de les

seves falses arrels:

em prenia la crida eternal de pura tendresa

la que lexiliat sent de vegades. (X, 39-40)

Em prenia, per qu absoluta! Com el que ens salva,

sbit, des del cor ms entranyat del perill;

com lamant que vol lliberar lnima dispersa

pel necessari mot i se lenduu al desert. (X, 43-46)

Versos duna notable delicadesa i duna significaci verament transcendent, que mostren

lexperincia duna inesperada i immerescuda salvaci dels perills de la nit fosca, realitzada ara,

17 En la nota de comentari de lelegia desena, que Carles Riba escriv per a ledici de Santiago de Xile (1949),

avisa lautor que no hi ha aqu res de lorfisme pantestic de Rilke, malgrat algunes reminiscncies en les imatges figuratives o en frmules dexpressi. Tota lelegia s en rigor una afirmaci cristiana de la immortalitat personal i de lnima (en Obres Completes, vol. I, 242). Recordis tamb que aquesta elegia va sser lltima que va redactar Carles Riba.



a ms, pel poder extraordinari de lamor div, com ho confirma la cita implcita al profeta Ose-

es, quan Jahv senduu lamada infidel al desert per recuperar-la del tot.18

I, arribats a aquest punt, s molt important dadonar-nos que el poeta est vivint aquesta

nova experincia, religiosament desconcertant, a linterior de laltre esdeveniment fora extre-

ms que ja hem comentat, de la feli reconciliaci salvadora del seu jo substancial, ja del tot

integrat:

violentament obrint-me per dins en fontana

viva de mi mateix. (X, 47-48)

Perqu sols aix sens pot fer palesa la consumaci del doble procs realitzat, de lhum i del

sagrat, en una noa inefable, enyor, rara visita en la nit (X, 56), quan ja no actuen els dus

llunyans i indiferents com sembla que els sentia Hlderlin, sin noms el Du viu i amo-

rs, el Du de la Salut escriu Riba, anterior a lhome que neix en cadasc per la Grcia.19

Quina seria, doncs, finalment, aquesta situaci daltssima transcendncia que el nostre pele-

gr-poeta sembla haver assolit? No gosarem respondre a aquesta pregunta tan ntima si lautor

mateix no ens torns a ajudar, quan ens la descriu poticament a lelegia onzena, com una visi

contemplada durant breus instants, una visi, a ms, intensament amorosa, similar a la de

tants mstics cristians. Sembla, doncs, que el nucli essencial, ntim i misteris daquesta experi-

ncia podria estar resumit, de forma molt delicada, en aquests versos, realment sorprenents,

investits a ms duna gran bellesa lrica:

Alg, dintre de mi

[...] shavia

tot de sobte estimat; amb el meu cor estremit,

18 Os 2,16. 19 Duna carta de Carles Riba a Carles Card. Cf. Albert MANENT, La correspondncia entre Carles Riba i

Carles Card, 244.



violentament i virginal va estimar-se,

com si em necessits per a conixer-se en mi,

per a plaures en mi i en la meva joia expandir-se. (XI, 14-19)

Versos verament mstics, potser entre els de ms alta volada de la poesia religiosa catalana de

tots els temps, que semblen seguir lestela dels cants espirituals de Ramon Llull i dAusis

March, de Verdaguer i de Maragall, en evident ressonncia tamb del Cntic dels cntics bblic

i amb el Cntico espiritual de Joan de la Creu; car tamb Riba necessitava recrrer al suprem

valor expressiu de la metfora amorosa per traduir la passi, la joia i la plena harmonia del gran

do que representa la uni de la persona humana amb el Du que lha creada i la salva.

Senyalem encara, per acabar aquest segon apartat, el carcter especficament cristi daquesta

conversi de Carles Riba durant lexili. Sembla, en efecte, que el nostre poeta, retornat al Du

de Jess, va deixar de pensar en un Du deslligat de la histria humana, com ens ho confirmar,

anys desprs, en el seu recull posterior de sonets, Salvatge cor (1952), i ms encara a Esbs de tres

oratoris (1957), ja clarament centrat en la figura de Crist.

I creiem, a ms, que aquesta percepci dun Du fet Home i verament interessat pels homes,

havia de complaure molt particularment aquest gran humanista que fou Riba. Car, per exem-

ple, ja a les Elegies, en comprendre que linvisible Du Vivent shavia coronat de la seva prpia

natura, dels seus sofriments i del seus amors humans, el gran cor satisfet (XI, 21) de Riba po-

dia ara exclamar:

Res no ser com abans. Comprenc, ms enll del silenci

i ah! ms enll del meu cor, que linvisible Vivent

que es coron de mi i del meu crit gloris

[...] completava el meu compte

de sofriment terrenal amb el seu propi div;

fins que tot fos amor. (XI, 51-53 i 56-58)



Des daquests cims suprems on ens han situat les elegies finals (X i XI), que sn les ms ex-

plcitament religioses de lobra, sense deixar per aix dsser tamb molt humanes, pensem que

fou un gran encert seu voler tancar tot aquest llarg procs de superaci personal amb aquest

fams hexmetre, sinttic i brillant, com un dels millors epigrames clssics:

Home entre els homes, jo, du contra els dus, el meu Du. (XI, 66)

3. LA TRANSCENDNCIA POTICA DE LES ELEGIES

Quan ens posem a llegir aquesta obra de Riba, ens crida de seguida latenci lextraordinari

nivell esttic de la seva textura, tant ms meritori quan es recorden les circumstncies, fora

penoses i austeres, en qu va viure el poeta en aquells anys dexili; per b que hi ha qui pensa

que els bons poetes, en situacions adverses, s precisament quan manifesten el seu geni artstic

amb ms fora i brillantor. Cal recordar, a ms, que per al nostre autor lactivitat potica fou

sempre la forma ms adient de reaccionar als estmuls, favorables o adversos, de la vida present.

I pel que fa a la composici de les Elegies, aix ho confirmava ell mateix amb tota franquesa:

Vaig comenar a pensar, en lexili, de lnica manera que, comtat i debatut, jo s pensar: per

procediments potics.20

A ms daix, cal tenir en compte la gran serietat del carcter den Riba quan es posava a

pensar i a escriure sobre la vida i la histria humanes, interpretant-les sempre dins dhoritzons

ms aviat transcendents i dotant-les, a ms, poticament, duna gran capacitat simblica.21

Tamb en aix apareix Riba verament proper a lactitud dels grans poetes Dante i Goethe, que,

com sabem, figuren entre els seus preferits per haver-li fet comprendre la serietat de la Poesia,

com el millor mitj de qu disposa lhome dinterpretar i dassumir el seu propi dest. No ens

20 Carles RIBA, Presentaci duna lectura de les Elegies de Bierville, 290. 21 Vegeu al respecte el que diu Jordi Mal a Potica de Carles Riba, 322.



hauria de sorprendre, doncs, aquesta alta tensi potica que trobem en una obra, tan profunda

com les Elegies, on el nostre autor, al bell mig del cam de la seva vida, va voler realitzar una

intensa meditaci sobre la seva situaci personal i sobre el sentit de lexistncia humana. Com

per a Goethe, tamb per a ell fou la Poesia un cam de coneixement, ms integrador encara que

el de la ra, a la que poticament afegeix sentiment i passi i tota la joia que la bellesa procura.

Aix ho resumia Riba cap al final de la seva vida en aquest pensament: la poesia s joc, per

tamb s foc; recerca, per tamb grcia; coneixena, per tamb transcendncia.22 La Poesia,

doncs, era per a ell no noms lorgue ms integrador dels seus sentiments, sin tamb i sobretot

el mitj ms adequat de qu disposava de realitzar-se com a persona, com ho comunicava un dia

a Mari Manent amb aquesta frase categrica: [per la poesia] la meva nima creix i se salva.23

Tot aix ve ara a tomb de les Elegies de Bierville, tan fortament motivades, com ja hem dit,

pel profund i tena desig de saber qui sc jo i a on vaig?, qui em mena i cap a on?. Ara b,

aquestes interrogacions, tan filosfiques i ticament tan responsables, lescriptor se les planteja-

va tamb poticament, com ell mateix ho reconeixia, en parlar daquest seu llibre:

[...] vaig fer lesfor cap a trobar la Poesia cap a trobar la inefable coneixena concreta, singular,

ntima de mi mateix [...]. I en tant que volia per aquella coneixena preciosa una expressi en la llen-

gua [catalana] [...] amb els mitjans de la qual jo havia aprs a refer per a mi lunivers.24

Sigui dit tot aix en general; per si volem ara confirmar breument lalta qualitat esttica

daquesta obra, no podem deixar de senyalar alguns exemples, en el propi text, que ens ho de-

mostrin ms en particular. s el que intentarem en aquest darrer apartat de la nostra disserta-

ci, resumint-ho en els segents tres aspectes: el llenguatge potic, el potencial imaginari i la

qualitat del cntic lric.

No s destranyar que un filleg tan illustre com va sser Carles Riba, enamorat a ms molt

22 Carles RIBA, Obres Completes, vol. III: Crtica, 339. 23 Citat per Jordi Mal a Potica de Carles Riba, 326.



particularment de la paraula potica com a paraula viva, hagi assolit, en aquest recull tan unita-

ri de dotze elegies, una obra de qualitat tan extraordinria, tamb en la seva dimensi lingsti-

ca: ens hi admira no noms la gran precisi etimolgica de molts dels seus signes verbals, sin

la subtil i amorosida manera de combinar-los, grcies a una sintaxi molt lliure i creativa, amb

freqents i valents hiprbatons i encavalcaments, que produeixen dolces harmonies, per tam-

b a vegades inesperades dissonncies. Hi trobem, a ms, tot un joc de relacions semntiques,

realitzat de manera intelligent i precisa amb les paraules i sobretot amb una srie dadjectius

molt sorprenents a vegades; per tamb per mitj de les anttesis i les paradoxes, ms conceptu-

als que verbals. Tot aix tinguem-ho present sempre inserit dins duna notable fidelitat

clssica a lhexmetre pic i elegac nic metre prosdic de tota la composici, amb poe-

mes, aix s, dextensi ben diversa, des dels catorze versos dels tres ms curts, fins als setanta-

sis del ms llarg de tots (la desena elegia). Doncs b, dins daquesta pauta rtmica, tan complexa

per molt ben calculada, les mil formes diverses de la frase musical, ads llarga i serpentejant,

ads curta i tallant, atorguen una gran varietat expressiva i una graciosa flexibilitat als senti-

ments, fora diversos per cert, sempre dins dun discurs potic que, com ja hem vist, resulta

sempre molt ntim i espiritualment molt ambicis.

Com no podia ser altrament, la paraula en si mateixa esdev part del contingut argumental

en algunes de les elegies. Aix, per exemple, quan el poeta confessa que ha cercat intilment la

paraula precisa (sense arrencar de lentranya innombrable el mot que hi dormia, / incalculable

mot, pur en lespera dels dus! [VI, 9-10]); o b quan ens trobem amb versos com aquests: els

mots [...] / sn el comenament, just un senyal del sentit (VII, 23-24) o encara mots! la meva

veu assedegada us fa plens (IX, 6); o b quan s el nom dalgun sser precis el qui pren un re-

lleu especial, com el nom misteris dEurdice (nic / dins el teu nom amb tu [X, 31-32]).

Sense poder ara oblidar el gran goig amb qu estaria escrivint aquest impenitent lingista, ara

desterrat, apassionat sempre de la nostra llengua catalana, en uns moments crtics en qu es

podia tmer un nou i perllongat calvari per a ella...

24 Carles RIBA, Obres completes, vol. I, 216. El destacat en cursiva s meu.



Pel que fa al gran potencial imaginatiu daquesta obra, ja hem comentat abans les riques ve-

tes mtiques i llegendries que shi troben. I s que aquest exercici continuat de la memria i de

la imaginaci, des de situacions vitals bastant incertes, obrien necessriament el seu nim

daventurer espiritual, per tamb dartista, a un mn imaginari, meravells i molt estimulant.

La seva poesia esdevindr, aix, essencialment metafrica. Val a dir que es mour en un doble

nivell de realitat, duna banda, concret i difcil i, de laltra, ms aviat imaginari, molt exemplar i

llumins. Un discurs potic, doncs, de tendncia platnica, on el protagonista sembla partici-

par dunes idees exemplars que illuminen la seva realitat concreta. Com es pot veure quan

lideal de la bellesa (a lelegia quarta, per exemple) resplendeix en el cos despullat duna nedado-

ra, que en llenar-se al riu, hi produeix el miracle que la sang juvenil del mn torni a crrer

(IV, 13). I remarquis b leficcia admirable daquesta metfora: laigua dun riu, grcies a una

noia que hi neda, esdev la sang juvenil del mn; tan mgic resulta aquest esdeveniment que

ella i els dus i els meus ulls (IV, 16) queden del tot encisats de tanta bellesa.

Aix, el nivell superior imaginari estaria transfigurant i dhuc sublimant contnuament la re-

alitat humana material, moltes vegades ben trista i esquerpa. Miracle que tamb sovint succeeix

a linterior de la relaci amorosa, quan els amants, transfigurats, accedeixen a una alta visi, on

resulta molt ms present i ms nu oh! que a les mans i que al goig, / el bell cos amors (VI,

32-33). Efectivament, en aquesta gran obra potica den Riba tota la realitat exterior sembla

estar sotmesa a un procs de metamorfosi permanent; car s precisament en aix que consisteix

per a ell el gran miracle de la Poesia. Visi esttica que ens fa palesa, un cop ms, lherncia

romntica que reverenciava Riba, i sens dubte tamb lherncia modernista, molt maragalliana,

de lencanteri rfic. Ja ho hem recordat vries vegades en comentar la singular presncia

dOrfeu a les Elegies, no noms com a mestre perfecte (X, 53), iniciador del metafric procs

de purificaci de lesperit, sin tamb, i molt substancialment, com el qui ens atorga el do div

de la msica i el cant, que permet al poeta de celebrar ms intensament encara la seva profunda

transformaci espiritual.

Es converteixen aix aquestes Elegies en un gran cntic, mig mgic i mig mstic, proferit per



aquest pelegr de labsolut, quan sexalta en els moments ms lgids de les seves peripcies i ex-

perimenta jois que sha omplert el pit del seu cant (X, 36) i que, arbre arrelat en el crit de la

meravella passada (X, 71), se sent tot ell transformat en msica i cntic:

oh cant lric que es drea a lextrem abrupte del somni

veu i mn acabant junts sobre el buit inhum. (III, 17-18)

Hi ha qui pensa que aquesta gran fora lrica de les Elegies estaria tamb traduint una nova i

necessria resurrecci potica del autor,25 viscuda a lexili, dins duna autntica evocaci per-

sonal de la iniciaci rfica, a travs del pensament obsessiu de la mort:

ah inexplicable! Tot quant, velada Eurdice, s nic

dins el teu nom amb tu, entre la mort i el meu cant. (X, 31-32)

Recuperant, a ms, amb gran vivesa lexperincia viscuda, anys enrere, en qu ell i la seva

esposa havien begut laigua dura dels dus (VIII, 20) de la font de Castlia, mesclada amb la

sang, que s comuna en lamor (VIII, 23), que els va fer recobrar la tan desitjada veu potica:

tendra i eterna veu per acomplir-nos-hi tots

dona, en cada borboll del seu broll; la teva i la meva

veu [...]

dun dest compartit; i la mort separar no podia

el que ha fet un sol cant per a lorella dels dus.

Oh com vrem sentir que rem cosa lleugera i sagrada. (VIII, 30-35)

Finalment, tamb s interessant de remarcar que en aquests episodis de tan alta exultaci l-

25 Cf. Giuseppe E. SANSONE, Les Elegies de Bierville, en Actes del simposi Carles Riba (octubre de 1984),

Barcelona, 1986, p. 22.



rica no podia deixar daparixer la imatge de lamor hum com a smbol major, aplicat ara a la

recerca apassionada de la uni entre el cor hum palpitant i la ms alta Poesia; on tamb

salludeix a la fecunditat esttica de lamor, en convertir els dos amants en artfex dharmonia i

dart, en transfigurats escultors de la paraula:

Amants, oh si sabssiu [...]

si gosssiu saber

tant com goseu posseir! De quina ms noble harmonia

sou els illuminats, els vehements escultors! (VI, 24-26)

Doncs b, penso que amb tot aix que he pogut resumir fins aqu s possible que hgim ar-

ribat a una comprensi suficient de lextraordinari valor de les Elegies de Bierville, que, dit molt

sintticament, shaurien de saber llegir com un autntic i gran cntic damor, dexultaci per

lamor natural i noble entre persones que sestimen; damor ents tamb com a recerca de

lencontre ntim de lhome amb la seva veritat; ms encara, de la passi amorosa que el mena a

aquella altra Veritat ms transcendent encara i mstica de la uni de la criatura humana

amb el seu Creador; i, finalment, amor ents tamb com lharmonia, sensible i sublim, que ens

procura la desitjada Poesia, com a msica i llum que ens permet de sentir tota la bellesa del

mn.

Com s prou evident, una tan rpida i senzilla aproximaci a aquesta obra, extraordinria i

difcil, del nostre eminent poeta Carles Riba, almenys ens haur perms dalbirar, grcies tam-

b a la seva fora esttica, la gran significaci transcendent del seu doble argument: laventura,

certament molt humana per tamb seriosament religiosa, dun viatger, desconcertat al princi-

pi per que arriba feliment a la seva ptria, ms antiga i ms fonda, dun abast transcendent

realment extraordinari.

Trascendencia Lírica en Las Elegías de Carles Ribas Antoni Blanch

Documents

Transcript of Trascendencia Lírica en Las Elegías de Carles Ribas Antoni Blanch