TEMA 9. RADIOLOGIA BUCODENTAL

1.INTRODUCCIÓ

La carn és transparent i els ossos no en radiologia.

Les radiografies dentals són imatges de les dents i dels teixits del voltant que ens permeten fer

un diagnòstic de l’estat dels teixits que no podem veure a simple vista.

Un aparell emissor de raig X impressiona els teixits i ens permet veure’ls a través d’una pel·lícula

radiogràfica i mitjançant un negatoscopi o un ordinador (si és digital). Hi podem veure càries,

lesions de l’os, infeccions, implants i dents incloses i altres anomalies de la cavitat oral.

Wilhelm Conrad Röertger (1845-1923) va descobrir els raig X. Era un físic alemany i va guanyar

el 1r premi Nobel de física al 1901 per aquest descobriment.

ELS RAIG X

Els raig X són radiacions electromagnètiques amb una longitud d’ona que varia des dels 10 nm

fins a 0,001nm. Com menor és una longitud d’ona, major és la seva energia i el seu poder de

penetració.

Propietats dels Raig X:

1- No són visibles, es propaguen com a ones electromagnètiques.

2- Tenen efecte fotoquímic (alteren la composició química dels objectes)

3- Penetren en la matèria

4- Produeixen fluorescència i fosforescència

5- Són elèctricament neutres i no tenen massa

6- Danyen els teixits vius: és una radiació ionitzant

7- Els seus efectes són acumulatius

Aquest afecte ionitzant perjudica les nostres cèl·lules somàtiques: pot provocar tumors i càncer.

I les cèl sexuals o gàmetes: pot provocar malformacions al fetus o embrió.

Com que altera les molè del cos, crea noves molè tòxiques per l’organisme.

Com s’obtenen els Raig X?

De fet es produeixen quan bombardegem un objecte amb electrons d’alta velocitat. Una part de

l’energia es perd en forma de calor i la resta produeix raig X.

S’utilitza, normalment, un tub de vidre i metall en el qual està fet el buit envoltat d’una cuirassa

protectora. Dins el tub hi ha el càtode o pol negatiu, format per un filament metàl·lic que, quan

s’escalfa, emet electrons, i l’ànode o pol positiu, sobre el qual impacten els electrons produïts

generant-se raig X i calor.

2. RADIOLOGIA ANALÒGICA

ÉS la convencional i molt usada encara

2.1 Equips de raig X analògics

Un equip de raig X és un dispositiu capaç d’emetre aquesta radiació i que té sistemes

per tal que es puguin impressionar les pel·lícules radiogràfiques.

TIPUS D’EQUIP

- Equips portàtils

- Equips fixes

- Equips per exposar pel·lícules intrabucals

- Equips per exposar pel·lícules extrabucals

Són aparelles + senzills que els de la pràctica mèdica habitual. (ensenyar-los el word amb

fotos dels aparells).

Estan els paràmetres prefixats i l’operador ha de modificar menys controls, així són +

senzills d’utilitzar.

PARTS I COMPONENTS

(fig 9.3 pag 194: intraorals, d’una o poques peces; fig 9.16 pag 206: extraorals, per

obtenir ortopentogrames o radiografies panoràmiques).

- Cap: és el lloc on es produeixen els raig X. té una estructura allargada o de tub,

normalment cilíndrica per fer que el feix de raig X sigui concentrat. La resta del cap està

emplomat per evitar fuites de raig. El Plom ens serveix per protegir l’aparell, les parets,

el pacient i el professional: no deixa traspassar els raig X.

- Braç d’extensió: braç articulat que uneix el cap amb el mòdul de control. Dins hi ha els

cables de l’aparell i ens permet col·locar el con on vulguem del pacient.

- Mòdul de control: permet regular el feix de raig X, i altres paràmetres. I dispara l’aparell

quan vulguem. L’interruptor sol funcionar a distància o fora del gabinet dental.

o Parts del mòdul de control:

Apagador i llum indicadora.

Botó d’exposició: activa l’aparell pq emeti raig X i només funciona

mentre està premut (pressionat). Quan es despressiona deixen

d’emetre’s raig X. S’encén un llum i un so mentre es pressiona.

Additaments de control: serveixen per regular el feix de raig X. Cal

ajustar el feix de raig X segons la peça dental a exposar i la constitució

del pacient.

Radiacions a les quals estan sotmesos el dentista, els pacients i l’auxiliar:

- RADIACIÓ PRIMÀRIA: ÉS l’emesa per l’aparell directament. Es coneix com a feix primari.

- RADIACIÓ SECUNDÀRIA: es produeix quan el raig interactua amb la matèria (teixits tous

de la cara, ossos del crani i dents). La radiació secundària és menys penetrant que la

primària.

- RACIACIÓ DISPERSA: és un tipus de radiació secundària i és danyosa x tot el personal i

el pacient. Es produeix degut a la desviació del raig en interactuar amb la matèria, que

fa que es desviï en totes direccions en els teixits del pacient.

2.2 La pel·lícula radiogràfica

Quan el feix de raig X passa a través de les dents, arriba a la pel·lícula i aquesta es converteix en

un mitjà de registre o en un receptor de la imatge.

Components bàsics de la pel·lícula (explicar-ho amb una radiografia de mostra)

- Base de la pel·lícula: peça flexible de plàstic que suporta la calor, la humitat i l’exposició

química.

- Capa d’adhesiu: cobreix els dos costats de la base de la pel·lícula i serveix per unir

l’emulsió a la base.

- Emulsió de la pel·lícula: és una coberta unida a ambdós costats de la base i formada per

la mescla homogènia de gelatina i cristalls d’halur de plata.

- Capa protectora: és una coberta transparent i prima que es col·loca sobre l’emulsió per

protegir-la.

Segons el procediment a fer utilitzarem diferents mides de placa.

2.3 Tipus de plaques radiogràfiques

Es classifiquen segons el lloc on es col·loquen:

1- Intrabucals

2- Extrabucals

1- PEL·LÍCULES INTRABUCALS

Es col·loquen dins la boca

Cada pel·lícula va dins el “paquet de pel·lícula” per protegir-se de la llum i la humitat.

Cada paquet té 25, 100 o 150 pel·lícules.

Components d’aquestes pel·lícules (tot això ensenyar-ho in situ amb radiografies de veritat,

ja que és molt teòric per ells)

- Pel·lícula de raig X: és una pel·lícula de doble emulsió s’usa en comptes de la d’una sola

emulsió pq requereix menys exposició a la radiació. El paquet pot contenir 1 sola

pel·lícula o dues. En aquest últim cas, produeix dues radiografies idèntiques. En un

extrem de la pel·lícula hi ha una elevació anomenada punt d’identificació, que s’usa per

determinar l’orientació de la pel·lícula i comprovar això si es tracta del costat dret o

esquerra del pacient.

- Embolcall de paper de la pel·lícula: és un full de paper protector negre que cobreix la

pel·lícula i la protegeix de la llum.

- Full de plom: és una peça de plom que està dins del paquet i es troba a la part posterior

de l’embolcall dins del paper protector negre. Es col·loca darrera de la pel·lícula per

protegir-la de la radiació dispersa, que podria produir alteracions de la qualitat de la

imatge radiogràfica.

- Embolcall extern del paquet: és una coberta de plàstic suau que es segella

hermèticament amb la pel·lícula, el paper negre i el full de plom. Té dos costats:

o Costat del tub o cara activa: és blanc i té una elevació en una cantonada. És la

part que es col·loca cap a les dents i cap al tub de raig X.

o Costat de l’etiqueta: té una solapa que s’usa per obrir el paquet i treure la

pel·lícula abans de revelar-la. Té un codi de colors que el diferencia de la cara

anterior i es col·loca cap a la llengua.

Tipus de pel·lícules intrabucals

- Pel·lícula periapicals: s’usa x examinar tota la dent (corona i arrel) i l’os de suport.

- Pel·lícula d’aleta de mossegada: s’usa per l’estudi de les corones dentàries superiors

inferiors en una sola pel·lícula i per estudiar les superfícies interproximals. Té una aleta

col·locada al costat que el pacient mossega per estabilitzar la pel·lícula (pq no es mogui)

- Pel·lícula oclusal: s’usa per examinar àrees grans del maxil·lar o de la mandíbula. Es diu

oclusal pq el pacient mossega la pel·lícula tal qual sense aleta.

Mida de les pel·lícules intrabucals

N’hi ha de diferents mides segons si és x nens, adolescents o adults.

- Pel·lícula periapicals: n’hi ha de 3 mides (0, 1 i 2). La mida 0 i 1 per nens i la 2 x adults.

- Pel·lícula d’aleta de mossegada: tot i que hi ha diferents mides. Les + usades són:

o 2 x adults i

o 0 i 1 per nens.

- Pel·lícula oclusal: és la més gran (4 vegades + grans que la periapicals de tamany 2)

2- PEL·LÍCULES EXTRABUCALS (pag 197 fig 96)

Es col·loquen fora de la boca

N’hi ha de 3 tipus:

- Pel·lícula usada en les ortopantomografies (s’explica + endavant) ensenyar radiografia

de cole i pag 209 llibre)

- Pel·lícula usada en les teleradiografies laterals de crani (s’explica + endavant; pag 208)

- Tomografia computeritzada (TC): és una tècnica específica, s’usa en implantologia. Es

fa fora del gabinet bucodental i actualment amb equips digitals. Es processa la imatge

en un software dental específic i s’entrega al pacient en suport acetat (= radiografia

(placa) o digital).

- Ressonància magnètica RM: s’usa en patologia de l’ATM (articulació temporo-

mandibular).

Tipus de pel·lícula extrabucal:

- Pel·lícules amb pantalla: són les + usades. La peli està entre 2 pantalles intensificadores

que, quan reben el feix de raig X, converteixen la radiació en llum fluorescent que , al

seu torn, és capaç d’impressionar la peli radiogràfica. Es sotmet el pacient a una menor

dosi de radiació, així.

- Pelis sense pantalla: no s’usen al dentista pq el pacient s’exposa a molta radiació al no

tenir pantalla.

Mida de les pelis extrabucals

Segons la tècnica a realitzar seran d’una mida o una altra.

A la caixa s’indica la mida, el tipus, el número total de pelis que hi ha dins i la dat de caducitat.

2.4 Tècniques de revelat

Tipus de tècniques de revelat:

- Revelat manual (ja no es fa i no s’explicarà)

- Revelat semiautomàtic (ja no es fa, no s’explicarà)

- Revelat automàtic

REVELAT AUTOMÀTIC

S’utilitzen uns aparells anomenats reveladors (fig 9.9 pag 199)

Van més ràpid que si ho féssim manualment i tb el revelat és millor (+ uniforme).

No cal tenir una sala fosca pq els líquids estan dins l’aparell.

La Tª adequada es manté constant de forma automàtica.

La reposició dels líquids és automàtica, però l’auxiliar ha d’observar que el nivell és

l’adequat i respostar-los quan sigui necessari. I si queda residu líquid col·locar-lo al

contenidor adequat.

Per repostar el líquid cal posar-se protecció (guants, ulleres de plàstic i mascareta) pq

els líquids són tòxics i corrosius (porten des d’àc acètic a glutaraldehid).

L’aparell fa el revelat, rentat, fixat, esbandida i assecat de la placa, i així surt seca.

Quan s’han de canviar o repostar els líquids es nota pq les radiografies surten menys

nítides, més fosques i brutes amb residus.

2.5 Emmagatzematge de les pel·lícules

Cal guardar les plaques o radiografies en llocs frescos i secs ja que la calor, la humitat i

la llum les malmet.

Condicions abans d’usar-les:

- Tª adequada: 15-21ºC

- Humitat adequada: 35-50%

Tenen caducitat així que cal consumir les + velles primer i controlar la caducitat.

Un cop usades es guarden amb la fitxa del pacient

(ENSENYAR LES radiografies que tinc meves al negatoscopi, l’ortopantomografia de cole

i els articles de l’ordinador amb fotos).

3. RADIOLOGIA DIGITAL

Mitjançant un software informàtic per manipular la imatge.

3.1. Tipus de radiologia digital

Radiologia digital directa (RDD)

Fa servir com a receptor de raig X un captador rígid, connectat a un cable a través del

qual s’envia a l’ordinador la informació captada pels receptors o sensors (pag 200 fig

9.10). el propi sistema realitza directament i automàticament el procés informàtic i

l’obtenció de la imatge.

Radiologia digital indirecta

La imatge és capturada de forma analògica en una placa de fòsfor fotoestimulable i

convertida en digital després del seu processament o escanejat.

3.2 Principis bàsics

Radiologia digital directa

(+ o – com càmera fotos digital)

Funciona amb sensors fotosensibles (fig 9.10 pag 200).

Radiologia digital indirecta

Fa servir plaques + o – iguals a les pelis radiogràfiques convencionals.

Avantatges de la radiologia digital

- Menor dosi de radiació del pacient

- Es pot digitalitzar tot: història clínica i radiografies (tot junt)

- Evita la manipulació dels líquids irritants i tòxics del revelat automàtic o manual

i perills pels auxiliars.

- No cal que ens vinguin a buscar els líquids residuals del revelat (estalvi econòmic

i de contaminació).

3.3 Característiques tècniques (resolució) NO ELS HO EXPLICO

Tipus de sensors en radiologia digital directa

- CCD (charge-couple Device): tenen + sensibilitat a la llum i proporciona imatges

de + qualitat però és + car.

- CMOS-APS (complementary metal oxide semiconductor active píxel sensor):

o Avantatges:

Redueixen 100 vegades els requisits del sistema per processar la

imatge.

Milloren la fiabilitat i la vida mitjana dels sensors.

Eviten el possible efecte de contaminació entre píxels veïns quan

hi ha situacions de sobreexposició.

Són + fàcils d’interconnectar a nous sistemes que els CCD

o Desavantatges:

Són menys sensibles i de menor qualitat, però són + barats pq són

+ fàcils de fabricar.

Són molt sensibles al soroll d’imatge pq tenen poca sensibilitat.

L’àrea activa d’aquests sensors és + petita.

- Super CMOS: = que els CMOS però de millor resolució.

3.4 Sistemes comercialitzats. Descripció i diferències

(Posant al google: radiologia dental digital surten fotos molt bones)

Radiologia digital directa

Es col·loca el captador (sensor) en una funda d’un sol ús (de plàstic tipus bosseta) per

evitar infeccions creuades entre pacients.

Després es col·loca a la boca com si fos una peli radiogràfica i es procedeix a l’exposició

de raig X.

En segons apareix la imatge al monitor de la pantalla de l’ordinador.

Radiologia digital indirecta

Són sistemes de plaques de fòsfor de diferents mides i formes segons les necessitats.

Aquestes plaques es col·loquen en fundes d’un sol ús per evitar infeccions.

Va en boca si convé.

Després de fer la radiografia es llença la funda i la placa es col·loca a l’escàner que

transmet la imatge a l’ordinador i l’esborra del receptor per tornar-se a usar.

3.5 Avantatges i inconvenients

Radiologia digital enfront de la convencional

- Avantatges

o Reducció de la dosi d’exposició

Fins a un 30% en ortopantomografia

Fins a un 70% en teleradiografia

Fins a un 90% en radiografia intraoral

o Eliminació del processat químic

o Obtenció ràpida de la imatge

o Reutilització del sensor

o Emmagatzematge (conservació imatge)

o Tractament de la imatge

- Inconvenients

o Cost econòmic

o Manipulació curosa (sobretot del sensors)

o No té valor jurídic

o Suposa una dificultat en el control de la infecció

o La resolució és inferior

Radiologia digital indirecta respecte la digital directa

- Avantatges

o Absència de cable

o Flexibilitat del receptor

o Menor gruix de la placa

o Major amplitud d’exposició

o Menor radiació

o Major similitud de formes i mides (de la part delcos)

o Facilitat per paral·lelitzar la placa (pq és + flexible)

- Inconvenients

o Cost econòmic i menor resolució

o Necessitat d’escàner i alt temps de processat.

4. TÈCNIQUES DE PROJECCIÓ RADIOGRÀFIQUES

La tècnica canviarà segons la patologia que es vulgui diagnosticar: càries, reabsorció

radicular i òssia o patologia de l’àpex, per exemple

- Tècniques intraorals

- Tècniques extraorals

4.1 Tècniques radiogràfiques intraorals

Amb la placa dins la boca. N’hi ha de 3 tipus

1- Periapicals

2- Radiografia interproximal o d’aleta de mossegada

3- Oclusal o d’arcada completa

1-PERIAPICAL

Objectiu: examinar la dent des de la corona fins la zona apical, l’espai periodontal i el

teixit ossi que l’envolta.

Tècniques usades:

- de paral·lelisme

- de la bisectriu

a- Tècnica de paral·lelisme o tècnica d’angle recte o tècnica de con llarg

(fig 9.11 pag 203)

La peli es col·loca a la boca de forma paral·lela a l’eix longitudinal de la dent a

radiografiar.

El raig central del feix de raig X es dirigeix de manera perpendicular (en angle

recte) a la peli i a l’eix longitudinal de la dent.

S’usa un suport de peli per mantenir-la paral·lela, així el pacient no pot sostenir

la peli (ensenyar-los fotos de suport de peli en boca i els que tenim a l’armari).

Els suports de peli aguanten la peli en boca i estan subjectats i així hi ha menys

distorsió en la imatge (fig 9.12 pag 203 i fig 3.13 pag 204: portaplaques).

o Avantatges

Exactitud. S’obtenen plaques sense distorsió.

Simplicitat: tècnica simple i fàcil.

Duplicació: es poden repetir de forma exacta les radiografies i es

poden comparar.

o Inconvenients

Col·locació de la peli: com que necessitem un suport en boques

petites o nens és difícil la seva col·locació.

Molèstia: el suport pot fer mal al pacient.

b- Tècnica de la bisectriu o tècnica d’angle de la bisectriu o de con curt.

Es basa en què dos triangles són iguals si tenen dos angles iguals i comparteixen

un costat comú.

Serveix per observar l’anatomia de la dent, les possibles lesions, els resultats dels

tractaments, etc. (fig 9.14).

La peli es col·loca al llarg de la superfície lingual de la dent.

En el punt en què la peli té contacte amb la dent, el pala de la peli i l’eix

longitudinal de la dent formen un angle.

S’ha d’imaginar un pla que divideixi per la meitat l’angle format per la peli i l’eix

longitudinal de la dent. Aquest pla s’anomena bisectriu imaginària.

La peli la subjecta el pacient amb els dits índex i polze de la mà contrària del

costat de la dent. Tb es poden usar suports radiogràfics.

o Avantatges

Es pot fer servir sense un suport i disminueix el temps d’exposició.

o Inconvenients

Distorsió de la imatge: s’obtenen + grans que la realitat.

Problemes d’angulació, costa obtenir la bisectriu imaginària i

s’obté distorsió.

Exposició innecessària als dits si s’aguanta la peli.

2-RADIOGRAFIA INTERPROXIMAL O D’ALETA DE MOSSEGADA (bite-wing)

(fig 9.15 pag 205)

Objectiu: determinar les càries de les cares proximals de les dents i la mida de la cambra

polpar, tb veure la cresta interdentària i les seves lesions.

S’usa la peli d’aleta de mossegada que es col·loca paral·lela a l’eix longitudinal de la dent.

I l’aleta a la zona oclusal de les dues arcades.

Al pacient se li aconsella que no es mogui i respiri pel nas.

El feix de raig X es dirigeix cap al punt de contacte de les dents superiors i inferiors. El

pacient estarà col·locat de tal manera que el pla d’oclusió sigui paral·lel al terra.

3-OCLUSAL O D’ARCADA COMPLETA

Objectiu: estudi + detallat del maxil·lar que permet visualitzar dents no erupcionades,

arrels retingudes, estats patològics, fractures, càlculs radioopacs de les glàndules

salivals, etc.

Hi ha dues opcions

a- Tècnica oclusal de maxil·lar superior

Es col·loca el cap del pacient en posició vertical.

El pacient subjecta amb les dents la peli i s’orienta la cara activa al paladar.

El feix de raig central incideix perpendicularment a la placa

b- Tècnica oclusal de maxil·lar inferior

El cap del pacient es col·loca en hiperextensió.

La peli es subjecta amb les dents amb la cara activa dirigida a la mandíbula o

llengua.

El feix de raig es dirigeix per sota de la símfisi mentoniana de forma

perpendicular a la placa radiogràfica.

NEGATOSCOPI

Aparell amb una pantalla i una llum per visualitzar les radiografies.

Les zones clares de la peli són les que absorbeixen radiació i s’anomenen radioopaques:

esmalt, la dentina, els ossos, les obturacions metàl·liques, les pròtesis, els implants.

Les zones fosques o negres no absorbeixen suficient radiació i s’anomenen radiolúcides:

la polpa dentària, les fosses nasals, l’espai periodontal, les obturacions (càries: fosques

negres; endodòncia: molt blanc i brillant per gutaperxa), els sins maxil·lars, les cavitats

quístiques, etc.

Pag 205 MI el quadre de les feines de l’auxiliar MIRAR LLIBRE

1- Explicar al pacient

2- Col·locar butaca dental

3- Col·locar pacient i ajustar capçal

4- Protecció de plom

5- Retirar dentadures, ulleres, etc

6- Ajustar aparell raig X

7- Col·locar pel·lícula i disparar

8- Revelat.

4.2 Tècniques radiogràfiques extraorals

Es realitzen amb placa fora la boca.

Objectiu: estudiar el massís maxil·lofacial, els arcs dentaris, les gl salivals, els sins facials

i l’ATM. Tb si no podem posar una placa dins la boca.

Tipus:

- Panoràmica o ortopantomografia

- Teleradiografia lateral de crani

1-PANORÀMICA O ORTOPANTOMOGRAFIA

En una sola placa s’observen les 2 arcades dentàries completes. El tub de raig X i el

portaxassís (fig 9.17 i 9.16 pag 206) giren al voltant del cap del pacient i s’obté una

imatge panoràmica dels maxil·lars).

(ensenyar-los les fotos de les radiografies pag 209 fig 9.19; tb el portaxassís, la part

quadrada on a dins hi ha la placa; posant ortopantomògrafa al google surten imatges

xules.)

S’usa quan cal observar la boca i tots els teixits durs.

Serveix per planificar múltiples estudis i avaluar l’evolució de patologies i tractaments.

Què ens cal per fer-la?

Necessitem un ORTOPANTOMÒGRAF (fig 9.16 pag 206)

Cal col·locar el pacient de peu o assegut amb l’esquen recta (segons l’aparell) i el cap

estabilitzat en 3 plans de referència: fig 9.17 pag 206)

- Barbeta: el pacient recolza la barbeta sobre una superfície que determina aquest

pla. Aquesta superfície és paral·lela al terra.

- Punt interincisiu: el pacient avança la mandíbula i mossega amb les incisives un

dispositiu que està ranurat. Amb això aconseguim que les premolars i les molars

no contactin entre si i s’observin millor. El dispositiu que mossega és de plàstic

rígid i s’envolta d’una coberta d’un sol ús (bosseta de plàstic) que es canvia en

cada pacient.

- Cefalòstat: és l’aparell que ens permet col·locar còmodament el pacient a

l’ortopantomògraf i ens fixa la posició del cap. Es mou segons l’alçada del

pacient.

- Guia lluminosa: els ortopantomògrafs tenen un sistema de guia lluminosa que

ajuda a col·locar el pacient.

PRÀCTICA: TÈCNICA: REALITZACIÓ D’UNA EXPOSICIÓ PANORÀMICA O

ORTOPANTOMOGRAFIA (veure vídeo i pdf)

2-TELERADIOGRAFIA LATERAL DE CRANI O radiografia cefalomètrica.

Objectius: permet observar el perfil tou del pacient, és a dir, el contorn del nas, els llavis,

etc (pag 208 fig 9.18).

Va molt bé per estudis ortodòntics.

El pacient es col·loco de peu o assegut, però sempre que el feix de raig incideixi

lateralment i cal que el seu cap estigui estable (que no es mogui).

PRÀCTICA: TÈCNICA: REALITZACIÓ D’UNA TELERADIOGRAFIA LATERAL DE CRANI

(veure vídeo i pdf)

Pag 209 ex 1 que el facin per casa o a classe

5. MESURES DE PROTECCIÓ RADIOLÒGICA EN RADIODIAGNÒSTIC DENTAL

5.1. Protecció del pacient

- Abans de l’exposició

Fer radiografies només quan sigui necessari.

Ús d’equips adequats: amb les revisions i controls superats.

- Durant l’exposició

Ús de protectors com el collar tiroïdal i l’armilla de plom. Eviten la radiació

dispersa (fig 9.20 pag 210).

En nens i en pacients embarassades (alt risc en el primer trimestre de gestació)

o en el període de lactància, cal evitar les radiacions.

Selecció adequada de la zona a tractar per tal de no perjudicar els teixits +

pròxims.

Ús de pelis d’alta velocitat x aconseguir una menor exposició a la radiació i, per

tant, menor risc per al pacient.

Ús d’additaments per sostenir les pelis (així no surten distorsionades i no s’han

de repetir, i així el pacient no ha d’aguantar les intrabucals amb els dits i evita

radiacions a les mans.

Tècnica radiològica adequada (si es pot passar amb una intrabucal no es farà una

panoràmica on s’exposen + teixits i + part del cos.).

- Després de l’exposició

Cal una bona manipulació de les plaques per tal de no repetir la radiografia.

Cal un: maneig adequat de la peli i un revelat adequat.

5.2. Protecció de l’operador

Dosímetre: els professionals portaran un dosímetre de radiació, que són uns aparells

que serveixen x registrar els nivells de radiació que es poden acumular a l’organisme (fig

9.23 pag 213)

Recomanacions de distància: mantenir-se allunyats mínim uns 2 metres entre el raig i

l’operador.

Recomanacions de posició: el personal s’ha de col·locar de forma perpendicular al feix

primari o en un angle de 90º a 135 º. No ha de subjectar mai ni el con de l’equip de raig

X ni la peli radiogràfica.

Recomanacions de protecció: s’ha de col·locar una barrera de protecció per tal que

absorbeixi la radiació dispersa (parets i vidres de plom i a través del qual observarem el

pacient).

5.3. Normativa en seguretat radiològica

El titular de les instal·lacions de raig X serà el responsable que l’examen i el control dels

dispositius i les tècniques de protecció s’efectuï d’acord amb l’establert i amb la

supervisió del servei de protecció radiològica o Unitat Tècnica de Protecció Radiològica.

Aquests organismes estan autoritzats per part del Consell de Seguretat Nuclear (CSN). I

les instal·lacions en què es disposi de generadors ionitzants han d’estar delimitades i

senyalitzades.

Segons el Reial Decret 53/1992, de Reglament de Protecció Sanitària, les zones de

treball, depenent del risc de radiacions ionitzants, es poden classificar en:

- Zona vigilada: (pag 212 fig 9.22. símbols de seguretat radiològics) zona en què

existeix risc de rebre dosis de radiació superiors a 5mSv/any (milisievert): la dosi

és acumulativa. Se senyalitza amb un trèvol de color gris sobre fons blanc. El

trèvol és un signe internacional de radiació que indica la presència potencial o

real de radiacions ionitzants.

- Zona controlada: existeix risc de rebre una dosi d’entre 5 i 50 mSv/any. Senyal:

trèvol de color verd sobre fons blanc.

- Zona de permanència limitada: on existeix risc de superar els límits establerts

(50mSv/any). Senyal: trèvol de color verd sobre fons blanc.

- Zona d’accés prohibit: on existeix un risc e superar els límits establerts

(50mSv/any) en una única exposició. Senyal: trèvol vermell sobre fons blanc.

Només poden treballar en radiologia els majors de 18 anys.

Classificació dels llocs de treball segons el nivell de radiació

- Categoria A: per les condicions de treball, poden rebre una dosi efectiva superior

a 6mSv/any oficial (any treballat) o dosis superiors a 3/10 de dosi equivalent per

a cristal·lí, pell i extremitats.

- Categoria B: per les condicions de treball, és molt improbable que rebin dosis

superiors a 6mSv/any o dosis superiors a 3/10 de dosi equivalent per a cristal·lí,

pell i extremitats.

És obligatori que el personal estigui format i acreditat per usar els equips de raig X:

- Els professionals sanitaris que realitzin radiografies han d’acreditar el seu títol

davant del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) i rebre informació actualitzada en

tècniques de realització de radiografies intra i extraoral.

- L’equip dental no ha d’emetre radiacions innecessàries per fallades en l’equip o

errors en la tècnica. Per això els equips són controlats per empreses autoritzades

i col·laboradores del CSN cada any.

DOSÍMETRES

Per treballadors:

- Normalment s’usen uns dosímetres individuals anomenats de cos sencer.

- Si es necessita l’avaluació de la dosi en extremitats superiors s’usen uns

dosímetres de canell i/o anell (són braçalets o anells).

Per pacient:

- Hi ha uns dosímetres per pacients.

Els dosímetres no es poden treure del lloc de treball i es porten mentre un treballa.

Es pengen en un lloc visible del cos (per sobre de la bata de treball i per la cara

anterior on hi ha el nom de l’usuari). Dins la butxaca no té el mateix efecte.

Si s’usa un protector de plom, es posa sota el protector.

Tipus de dosímetres

- Dosímetre ambiental: és un detector que es col·loca en llocs determinats i fa un

càlcul de la dosi rebuda. Són molt sensibles i mesuren nivells de radiació molt

baixos.

- Dosímetre personal: es col·loca a la zona + exposada de la persona (tòrax o

mans), és de lectura mensual i sumatòria anual. Obligatori en els treballadors de

categoria A (fig 9.23 pag 213).

En l’informe d’aquests dosímetres individuals, es reflectirà:

- Les dosis mensuals, dosis acumulades anuals i dosi acumulada durant un període

de 5 anys seguits.

- L’historial dosimètric, que figurarà en l’historial mèdic de forma actualitzada i

estarà a disposició del treballador en tot moment.

- Si el treballador cessa en el seu treball, se li lliurarà una còpia certificada del seu

historial administratiu.

124: mapa conceptual

215: per casa ex: 1, 2, 5, 6, 7, 10 i 5 d’aplicació.

215: ex pràctics x classe: 3 i d’aplicació el 4

216: cas pràctic.