UN

A G

EN

ER

AC

IÓ D

ES

PR

ÉS

UN

A G

EN

ER

AC

IÓ D

ES

PR

ÉS

Els anys de creixement interiorLa nova companyia, al llarg de la primera meitat de la dècada dels anys trenta, va realitzar un important esforç de producció, amb un creixement sostingut i l’obertura de nous mercats a tot l’Estat. Foren els anys pròspers d’una família que encara residia a Gavà. Tal com indicava la publicitat dels anys trenta, l’empresa estava «al servei de l’arquitectura», i de fet la Companyia Roca va entrar a formar part del grup d’empreses de suport al grup d’arquitectes catalans d’avantguarda, el GATCPAC, que tant de renom internacional va assolir.

Els primers productes de porcellana vidriada es fabricaren a Gavà l’any 1936, poc abans d’esclatar la guerra d’Espanya, però l’esclat del conflicte va impedir-ne la comercialització.

El creixement de l’empresa motivà també el de la plantilla, i al llarg dels convulsos anys trenta s’hi van produir molts conflictes laborals. En tenim una ressenya d’un del 1934, en un moment en què, per adaptar-se a la gran crisi econòmica mundial, van acomiadar gran part de la plantilla de treballadors, amb una situació de tensió que va requerir l’arribada de guàrdies d’assalt a Gavà per mantenir l’ordre. En aquest ambient, es desenvolupà un sindicat adherit a la CNT molt radical, proper a les tesis de la FAI.

Durant la guerra, els Roca estaven refugiats a la zona franquista i, després d’uns mesos sota control obrer independent, la fàbrica fou incautada pel govern de la Generalitat i, més tard, pel Ministeri de la Guerra, i destinada a produir obusos. L’agost de 1938, l’impacte de diverses bombes de l’aviació franquista va aturar la producció, i algunes màquines van ser desmuntades i traslladades a una foneria de Figueres.

Tot i això, en acabar la contesa, els propietaris van trobar una empresa que no els costà gaire de tornar a posar en funcionament, i encara, de les màquines traslladades a Figueres, van poder recuperar-ne alguna de moderna, adquirida per la Generalitat, cosa que els va permetre de reiniciar la producció gairebé de forma immediata a l’entrada de les tropes franquistes.

Els seus productes tornaven a estar al mercat a principis de 1940. Pel que fa a l’accionariat, el govern franquista, totalment oposat a la presència de capital estranger a les empreses espanyoles, afavorí la venda de la participació de l’American Radiator and Co. als germans Roca, operació que es va consumar l’any 1944.

Fou en aquests anys, gràcies sobretot al tanca-ment de fronteres per a la importació de sanitaris, i a l’aliança dels Roca amb el règim, que l’empre-sa cresqué i esdevingué una gran companyia d’abast estatal. Les restriccions elèctriques se superaren amb tres grups electrògens i una planta de refinament de dièsel en brut, que no estava subjecte a les restriccions d’importació.

Així, després de la guerra, la fàbrica amplià la producció a aixetes i fluxòmetres, l’any 1954, i aire condicionat, l’any 1963, aquest darrer a través d’una associació al 50% amb l’empresa americana York, una de les pioneres en aquest sector. En aquesta època va obrir sucursals a Madrid –inaugurada l’any 1962 en presència de dos ministres i diversos jerarques del règim–, Sabadell (1963) i Sevilla (1968). L’any 1960 posà en marxa la primera planta automatitzada de producció de banyeres.

LA FUNDICIÓ

Del taller familiar al capital nord-americàLa fàbrica dels germans Roca va començar a construir-se el 17 de gener de 1917, en uns terrenys venuts per la propietària de can Sellarès, Maria Casas, per 25.000 pessetes.

Estava destinada a fabricar radiadors, i va obrir les portes l’agost d’aquell mateix any. L’empresa, tot just creada amb el nom de Tallers Roca SA, l’havien fundat els germans Maties, Martí, Àngela i Josep, nascuts a Manlleu, on el seu pare tenia un taller de reparació de màquines amb foneria. Els germans havien nascut entre els anys 1880 i el 1890.

L’any 1921 els quatre germans van reorganitzar el taller: en Maties i en Martí hi treballaven com a ajustador i fonedor, respectivament, mentre que en Josep, que tot just havia acabat els estudis d’enginyeria, feia de director comercial i l’Àngela, que havia après comptabilitat pel seu compte, s’encarregava de l’administració.

El primer producte que fabricaren els quatre germans, a Manlleu encara, era un radiador de foneria. Per produir-los en sèrie es van instal·lar a Gavà, prop de l’estació –pensaven en la manera de comercialitzar-los fàcilment– i de la sorra de les Marines, que els era indispensable per fabricar les ànimes dels radiadors. La primera caldera es fabricà tot seguit, l’any 1917, i el 1921 van entrar en el sector de la ceràmica esmaltada per a banyeres i material sanitari.

La plantilla era exigua i els Roca vivien a Gavà, en una torre a la carretera. El creixement lligat a la I Guerra Mundial va impulsar el negoci.

L’any 1925 comencen a fabricar banyeres, i l’any 1929, davant la forta competència dels americans, van decidir liquidar Tallers Roca, donar entrada com a accionistes, amb un 51% del capital, als americans de l’American Radiator Company i constituir una nova empresa, la Companyia Roca Radiadors SA.

Les oficines tècniques de Roca, als anys cinquanta. Foto: cessió Salvador Mercader.

Ampliació de la

fàbrica després de la guerra. Foto:

AMG, cessió Joan Jardí.

Fotografia aèria de les instal·lacions de l’empresa Roca Radiadors a Gavà, als anys setanta. Foto: AMG, fons L’abans de Gavà.

Les naus destinades a la producció de porcellana, inaugurades l’any 1936, poc abans de l’esclat de la guerra. Foto: GEC.

La plantilla de la fàbrica Roca l’any 1919 al complet. Foto: família Vinyes-Badia.

La família Roca al complet, l’any 1919. En aquest any, la plantilla no superava la trentena de persones. Foto:

AMG, revista Sellarès.

Gravat dels Tallers Roca l’any 1925, publicat al Foment del Turisme de Barcelona.

La torre dels Roca, a la carretera, just al costat de la

fàbrica. Foto: CEG.

PATERNALISME EMPRESARIALL’obra social dels Roca

Durant el franquisme, l’empresa aplicà un ampli programa social de caire paternalista que compensava els baixos salaris i les dures condicions laborals, i afavoria la submissió dels obrers. L’encariment de la vida per sobre dels salaris va fer el model inviable, i fou liquidat als anys setanta.

Les institucions auspiciades per l’empresa van ser l’economat, diverses escoles religioses (nova escola dels germans de la Sagrada Família, l’any 1952; nova escola de la Immaculada Concepció, l’any 1955; l’escola parroquial Àngela Roca, el 1971) el Centre Cultural Parroquial (any 1952) i l’Hospital de Sant Llorenç (inaugurat l’any 1953).

També van promoure habitatge assequible (el Poblado Roca, començat l’any 1960, i els habitatges del Congrés, el 1974), un centre social, cultural i esportiu obert l’any 1953 i que van situar a l’antiga casa pairal de les terres de la fàbrica (can Sellarès), així com la nova parròquia, dedicada a la Mare de Déu de Sales. També va tenir molta importància l’escola d’aprenents, una iniciativa formativa iniciada l’any 1941 en l’àmbit professional, destinada a capacitar els futurs quadres.

En aquesta escola es van formar alguns professionals que després es van establir pel seu compte i van arribar a fundar empreses que avui ja són multinacionals.

Àngela Roca opera la petita formigonera durant l’acte de primera pedra del Poblado Roca, el 1960.

Foto: AMG, revista Sellarès.

El complex social i esportiu de can Sellarès, inaugurat el 1953, resumeix les pretensions

socials dels patrons de Roca. Foto: AMG, revista Sellarès.

La nova etapa empresarialL’any 1968, els successors dels primers accionistes americans –American Ideal Standard– van tornar al consell d’administració amb un 20% de participacions. L’entrada americana coincidí amb anys de fort creixement, de forma que l’empresa esdevingué un factor determinant per explicar el creixement demogràfic de Gavà i Viladecans: l’any 1970, Roca donava feina a la meitat de la població activa de Gavà. L’any 1976 tenia 7.099 empleats (entre totes les factories) i uns ingressos de 7.777 milions de pessetes.

L’entrada del capital americà es va traduir també en un canvi en el model social paternalista que fins llavors havia liderat l’empresa familiar. Just un any després d’una de les primeres vagues obreres de la comarca, que tingué lloc l’any 1971, l’empresa va començar a dissoldre les seccions esportives federades de can Sellarès.

A finals de la dècada, es va desprendre de l’Hospital de Sant Llorenç, i a principis dels vuitanta va alienar l’economat i tota la resta d’activitats no relacionades directament amb la producció. El 1988, per cloure aquesta etapa, es venien als ajuntaments de Gavà i Viladecans el que havia estat el vaixell insígnia de la política social de l’empresa: can Sellarès.

El Poblado Roca en construcció, el 1960. Foto:

CEG.Vista aèria del Poblado Roca, epicentre de la vaga i escenari de la resistència obrera. Foto: AMG, fons L’abans de Gavà.

L’hospital de Sant Llorenç, a Viladecans, poc després de la seva inauguració. Foto: AMG, cessió Fermín Navarro.

LA CURTA PRIMAVERA DE 1976La primera vaga de Roca de 1976Per entendre el desenvolupament de la gran vaga de 95 dies de 1976-77, cal tenir present el context general i els fets succeïts mig any abans: una altra vaga de 41 dies. El que passà durant la primera vaga va suscitar diverses lectures i interpretacions entre els protagonistes –obrers en tota la seva diversitat, però també patronal i autoritats– que varen determinar la manera en què s’encarà el segon conflicte.

La primera vaga de Roca de 1976En la vigília de l’inici de la primera vaga de Roca de 1976, políticament, el moment era crucial: feia tres mesos que el dictador havia mort, i l’oposició democràtica clandestina començava a aparèixer en públic, tot i que el marc legal del franquisme encara seguia vigent sota la mà dura del president Arias Navarro.

L’1 de febrer, l’Assemblea de Catalunya convocava la primera manifestació massiva a Barcelona, per l’amnistia, i una setmana després una altra per l’Estatut. La repressió policial havia estat violenta i desmesurada. Pocs dies després, el rei Joan Carles feia la seva primera estada institucional a Catalunya –amb un acte al Saló del Tinell on parlà en català per primer cop– amb visita al Baix Llobregat inclosa.

A més, durant el primer trimestre de 1976 es produí a tot l’Estat espanyol una forta onada reivindicativa generalitzada i de grans dimensions. S’estengué arreu un significatiu moviment vaguístic en un moment en què començaven a notar-se els efectes de l’etapa econòmica recessiva i en què el govern començà a apostar per polítiques de control salarial. Al febrer, després d’una important i exitosa vaga general comarcal al voltant del conflicte de l’empresa Laforsa de Cornellà, el Baix Llobregat bullia. A tot el país es percebia expectativa de canvi.

De la mateixa forma que en els primers mesos de la II República es multiplicaven els conflictes i les mobilitzacions, en part com una manera de marcar les esperances, ara, amb la mort de Franco, aquesta intenció de buscar marges tornava a aparèixer. Es projectava, per tant, un clima per a objectius de diferent origen que aglutinava des de persones que volien una simple millora de les seves condicions fins aquelles que apostaven per una revolució política i social.

En definitiva, molts obrers se sentien en un ambient que permetia una certa ofensiva pels seus interessos. És en aquest marc que s’ha de situar la vaga de Roca.

Com estava estipulat, entre treballadors i empresa existia una disposició per anar adaptant cada sis mesos els salaris a l’increment progressiu de la inflació i cost de la vida.

Per aquestes dates encara no s’havia arribat a un acord. El 20 de febrer Roca comunicava als treballadors de totes les seves factories que havia decidit un augment semestral lluny del que en un primer moment reivindicaven els treballadors. En protesta, els treballadors de Roca de la factoria d’Alcalá de Henares mantenien la vaga que havien iniciat un dia abans.

El 26 de febrer, a la fàbrica de Gavà i Viladecans, després de la detenció dels delegats sindicals que venien de Madrid a explicar la situació, es decidí en assemblea secundar la vaga. L’aturada començà el 28 de febrer.

L’aixecament pacíficLa resposta patronal, l’endemà, va ser la suspensió de feina i sou als vaguistes fins al 3 de març. Però els treballadors, molt motivats, respongueren amb l’ocupació del carrer. Diàriament, omplien els carrers de Gavà i Viladecans de forma pacífica: més de 4.000 persones en manifestació contínua, amb assemblees autoritzades al pavelló del Jacme March.

Era una vivència totalment nova i sorprenent per als habitants de Gavà i Viladecans. L’objectiu dels treballadors –i sobretot dels representants sindicals escollits en assemblea, que els representaven i els guiaven– era repetir l’esquema que a Gavà mateix havia funcionat en el conflicte de la Rockwell-Cerdans, i que havia tingut èxit en altres fàbriques en conflicte al Baix Llobregat: doblegar els patrons aturant la producció i provocant el consegüent dany econòmic, mentre es feien concentracions i assemblees pacífiques i multitudinàries per vehicular la informació, consolidar la solidaritat entre obrers, dissipar els dubtes dels indecisos, i atemorir les autoritats polítiques interessades a minimitzar el conflicte.

En aquesta estratègia cal remarcar el tancament, el 2 de març, de 120 vaguistes a l’església de la Mare de Déu de Sales, amb el suport del rector, Celestino Bravo, que ja havia tingut un paper clau en una vaga anterior (novembre de 1971) en oferir la parròquia. La vaga començava amb amplis suports socials –el paper de l’església en aquella època era crucial, i sovint obria els seus espais als treballadors en vaga– i s’estenia la impressió d’estar al davant d’una revolta pacífica, amb una força amagada que ara sortia.

Però el 3 de març, uns fets succeïts lluny, a Vitòria, afectaren, i molt, els vaguistes.

Allà, una concentració obrera en una església acabà amb una càrrega brutal, foc real de la policia, i el resultat de cinc morts. El missatge era clar: el govern d’Arias Navarro feia un cop de timó i evidenciava que no toleraria més demostracions de força obrera, ni connivència ni aliances amb altres sectors (com ara l’església catòlica). Els fets de Vitòria estigueren presents durant tota la vaga, i més enllà i tot. Els vaguistes deixaren l’església el dia 5 de març.

L’empat tècnicA partir del 3 de març s’assolí un empat. La patronal, amb ple suport governatiu, va enrocar-se i no volia cedir ni un mil·límetre a les reivindicacions dels treballadors –l’augment de sou i la readmissió d’un treballador d’Alcalá acomiadat, Piris.

El 3 de març l’empresa anunciava que el tancament patronal –lock out– s’allargava fins al dia 9. D’altra banda, els obrers organitzaven una caixa de resistència, recaptaven la solidaritat de tota la comarca –i el paper de les aleshores clandestines Comissions Obreres en això va ser crucial– i aconseguiren suports rellevants entre gent aliena al món de Roca, com els professors de l’Institut Bruguers de Gavà.

Fou llavors quan destacaren alguns lideratges. Entre ells, el d’Antonio Plata, acomiadat de Roca i membre de CCOO i del PSUC. Tot i no treballar a la fàbrica, tenia una forta ascendència entre els obrers, ja que havia liderat, junt amb d’altres, l’exitosa vaga de 1971, que assolí la signatura d’un conveni especialment beneficiós per als treballadors.

L’empat, però, es trencà al mes de la vaga, concretament a partir del 15 de març.

Una de les primeres assemblees legals realitzades al camp esportiu de Viladecans. Foto: CEG.

Els germans Maties, Àngela, Martí i Josep, fundadors de l’empresa Roca

Radiadors, a finals dels anys seixanta. Foto: AMG, revista Sellarès.

una de les multitudinàries manifestacions produïdes a Gavà, durant la vaga de Roca de la

primavera de 1976. Foto: Antoni Baños.

Les dures condicions laborals de la fàbrica van provocar diversos

conflictes al llarg de la seva història. Foto: AMG, fons L’abans de Gavà.

LA VAGA INACABADA

Un final mal resoltL’1 d’abril, alguns dels vaguistes es reincorporaren a la feina. Hi hagué noves detencions i un dels reincorporats patí una agressió greu dels piquets, que l’obligà a ingressar a Bellvitge.

El 3 d’abril, els representants de la fàbrica de Gavà i Viladecans van pactar amb l’empresa un cert increment salarial, absència de represàlies sobre els vaguistes locals, subordinar l’expulsió o readmissió de l’acomiadat de Madrid al que decidissin els tribunals i, allò més important, sotmetre el compromís a votació secreta. Els treballadors només tenien permís per votar, no per fer assemblea, reunir-se, o propagar consignes. La mesa electoral es constituí el 5 de març. La votació es desenvolupà de 10 del matí a 6 del vespre, La votació i el pacte dels delegats va provocar l’exacerbació dels ànims: el boicot de la majoria de treballadors, que volia forçar un laude, no va servir de res, malgrat els insults i amenaces verbals. La tensió ambiental era ben present, i només va votar un 7% dels treballadors de Roca. D’aquests, un 94% votà a favor d’acceptar la darrera oferta de l’empresa. El 8 d’abril, un grup de catòlics de Gavà i Viladecans feia pública una carta oberta contra l’actitud de mossèn Celestino Bravo de donar suport als vaguistes. El clima de revolta pacífica i de suport ampli d’un mes i mig abans s’havia trencat completament.

El 10 d’abril, els treballadors es reincorporaven progressivament a la feina. La vaga havia acabat, però el conflicte no només no s’havia resolt, sinó que encara s’havia polaritzat més. En els següents mesos, s’havia de negociar el conveni, i la possibilitat, per tant, d’un segon conflicte s’ensumava en l’ambient.

Entre els treballadors, quedava definit un sector majoritari molt crític sobre com s’havia dirigit la vaga. Tot i que encara estava enquadrat en Comissions Obreres (sindicat que en aquest moment aglutinava la majoria de les forces i les tendències obreres), aquest sector crític ben aviat s’inclinà per defensar una metodologia organitzativa basada en l’assemblearisme més pur, renunciant totalment a participar en un diàleg amb els sectors de poder que provenien del franquisme. CCOO ja s’estava trencant com a sindicat unitari i l’aposta de controlar des de dins el sindicat vertical ja no donava més de si. En pocs mesos van sorgir sindicats diversos a nivell estatal, políticament a l’esquerra del PCE, que s’oposaven a l’estratègia de CCOO. I de fet, en la vaga de Roca de la tardor es va escenificar obertament, entre altres coses, la divisió dins l’esquerra sindical i política entre reformistes i rupturistes.

La forta repressió produïda a partir del 23 de març, destinada a anul·lar qualsevol assemblea, i la visualització de la força obrera al carrer, evidencià que les assemblees i la visió dels vaguistes com un sol bloc compacte eren el que més preocupava, cosa que contribuí a mitificarles: la repressió volia impedir qualsevol tipus de concentració i organització obrera des del moment que es prohibia la presència al carrer de més de tres persones juntes per sospita de concentració assembleària. I aquest objectiu policial i governatiu va fer créixer, va enfortir i va convertir en mite, entre els treballadors, la idea de l’eficiència de la unió obrera al carrer i l’assemblearisme, que tanta força va tenir en la següent vaga. Al mateix temps, els retrets cap als que havien abandonat la vaga propicià un trencament i una polarització entre els treballadors mai vista fins aleshores.

La patronal, si alguna lliçó va extreure de la vaga, va ser el descobriment de forma empírica dels límits del moviment obrer i de la seva capacitat. I que les claus per afrontar qualsevol conflicte posterior amb garanties de victòria eren no cedir a cap demanda dels vaguistes, crear un clima de terror que trenqués la solidaritat, aprofundir les divisions entre els mateixos obrers i garantir el suport total de les forces policials.

Certament, el març de 1976, els obrers van poder demostrar tota la força organitzativa que posseïen per reivindicar unes llibertats i uns drets inexistents fins aquell moment, però aquesta inèrcia va ser tallada bruscament.

La primavera del 76 va ser curta.

«Divideix i venceràs»: piquets i violènciaEl 15 de març, la patronal va prendre la iniciativa –fins llavors s’havia limitat a respondre a la iniciativa obrera– i va oferir als vaguistes reincorporar-se i cobrar la part treballada del mes de febrer.

L’oferta va quallar, i una part dels treballadors va tornar a treballar, entre acusacions d’esquirols dels que es mantenien en vaga. Entorn d’aquesta data, van suscitar-se els primers incidents entre els piquets de treballadors en vaga i oficinistes, caps d’equip i altre personal que no secundava el conflicte, amb agressions físiques i desperfectes a vehicles.

Alhora, la presència policial començava a ser generalitzada, amb la justificació de protegir els treballadors que volien seguir treballant dels piquets de vaguistes.

La tensió cresqué i el suport social que s’havia estès entre Gavà i Viladecans començà a disminuir quan piquets de vaguistes, en un intent de mantenir la sensació de revolta pacífica de les setmanes anteriors, van aconseguir clausurar el mercat setmanal de Gavà i paralitzar les activitats del mercat de Sant Michel, a la plaça de Balmes.

El 23 de març es produí un fet significatiu, punt d’inflexió en la vaga: la Guàrdia Civil i els «grisos» –pel color de l’uniforme de la temible policia armada franquista– van carregar contra una concentració de vaguistes a Gavà, perseguint-los Rambla amunt amb l’ús intens de bales de goma i pots de fum, atacant també dones i nens que els acompanyaven. Lapersecució es va estendre per Viladecans. L’ombra de Vitòria erapresent.

Alhora, les autoritats van denegar el permís per fer qualsevol tipus d’assemblea, i les forces de seguretat, per impedir qualsevol tipus de concentració, van ocupar els espais que fins aquell moment els obrers havien fet seus.

S’entorpia així la circulació d’informació entre vaguistes i la presa de decisions conjuntes. L’estructura de treballadors es fragmentà, i aparegueren les primeres divisions.

El detonant final fou la detenció, el 29 de març, d’Antonio Plata. Una simple retenció acabà amb fortes agressions a la caserna de la Guàrdia Civil de Gavà.

L’endemà, diverses fàbriques de la comarca van fer una aturada de solidaritat. Antonio Plata fou posat en llibertat, i immediatament ingressà a l’hospital de Viladecans.

El Diario de Barcelona acabava la seva crònica del dia 31 sobre el conflicte amb una descripció ben nítida: «Existe malestar, y lo que es peor, desánimo. Cuando todos los indicios hacían prever una pronta vuelta al trabajo, se parte nuevamente de la nada, aunque en esaocasión de menos cero. Un trauma que se nos antoja será costoso de superar».

La policia armada, els «grisos», van carregar contra una concentració de vaguistes a la Rambla de Gavà, el 23 de març.

Foto: CEG.

La retenció de 24 hores d’Antonio Plata a la caserna de la Guàrdia Civil de Gavà acabà amb aquests cops, evidència de les tortures a què va ser sotmès.

Foto: CEG.Informe mèdic sobre les lesions produïdes per la

Guàrdia Civil a Antonio Plata. Foto: CEG.

Església de la Mare de Déu de Sales, al

Poblado Roca, de l’arquitecte austríac Robert Kramreiter Klein, deixeble de Le

Corbusier, inaugurada el 1967. En tots els conflictes laborals, el rector,

Celestino Bravo, va estar al costat dels obrers. Foto: CEG.

Les assemblees diàries van ser mitificades pel moviment obrer de Roca, especialment a partir de la seva prohibició governativa. Foto:fundació Salvador Seguí, Solidaridad Obrera.

Funerals pels fets de Vitòria, el març de

1976. Aquests fets van influir molt en la trajectòria de la vaga. Foto: CEG.

EL CONTEXT DE LA GRAN VAGAEl context polític i social de la vagaEl conflicte que es va desenvolupar a Roca entre novembre de 1976 i febrer de 1977 va ser clau en la història del moviment obrer contemporani i de la transició espanyola. Es va desenvolupar en un context crucial en el pas de la dictadura a l’actual democràcia: el seu abast temporal coincideix amb la celebració del referèndum sobre la Llei de reforma política (15 de desembre de 1976), que va donar pas a les primeres eleccions multipartidistes i a les Corts Constituents (15 de juny de 1977), i la preparació dels Pactes de la Moncloa (signats el 25 d’octubre de 1977), que va acabar amb el somni dels que volien enderrocar el règim franquista a través d’una ruptura total. La vaga coincideix també amb els mesos de la història recent espanyola de major violència al carrer, tant per part dels grups terroristes de dreta (matança d’Atocha, 24 de gener de 1977) com pels d’esquerra (ETA, FRAP i GRAPO). La conflictivitat obrera d’aquell any va ser considerable, a causa de la crisi econòmica, agreujada per les insuficiències del model franquista, i de la mobilització obrera amb finalitats polítiques. Es va passar de 3.156 conflictes amb 647.100 vaguistes l’any 1975 a 40.179 conflictes amb 2.529.000 vaguistes l’any 1976. Alguns autors augmenten la xifra de treballadors en vaga fins a tres milions i mig.

La importància del conflicte de Roca ha motivat una multiplicitat de punts de vista per part dels diversos protagonistes. Així, per als grups que defensaven l’autonomia obrera i la lluita obrera de caire revolucionari, la vaga ha esdevingut una fita, una de les mostres més importants de la capacitat d’autoorganització del moviment obrer, una crítica a la democràcia representativa que s’anava obrint pas, i una lluita modèlica des del punt de vista del compromís obrer per assolir una democràcia participativa autèntica. En canvi, per als grups d’oposició al franquisme que van liderar l’evolució cap a la democràcia parlamentària, la vaga de Roca va significar un gran error, un conflicte fora del temps que li pertocava, provocat simplement per la radicalització d’uns líders demagogs que s’aprofitaven de la intransigència empresarial per arrossegar un conjunt de treballadors molt castigats per les dures condicions laborals de l’empresa. Pel que fa a la visió conservadora, la vaga de Roca no s’ha acabat mai d’entendre, i sempre s’han buscat causes externes i conspiracions internacionals per explicar-la. De fet, des d’aquests sectors, com des de la mateixa empresa, s’ha tendit sempre a passar pàgina d’aquest conflicte, sense entrar a fons a estudiar-ne ni les possibles causes ni les conseqüències.

En qualsevol cas, la vaga de Roca de 1976-1977 va ser inequívocament política. Encara que això avui en dia sobti a més d’un, en aquella època la fàbrica era un àmbit en què es parlava i es feia molta política; en què les idees revolucionàries eren seriosament preses en consideració –fins al punt d’originar grups d’acció directa, com el MIL de Salvador Puig Antich– i en què s’acceptava plenament i era vigent la idea que existia una classe obrera que, si actuava unida i sota el lideratge adient –lideratge d’una avantguarda o del conjunt actuant assembleàriament–, podia provocar la instauració d’un estat socialista.

Pel que fa al moment social, estava dominat per la crisi industrial que va acabar d’enfonsar el règim franquista, i va provocar un apropament entre els sectors moderats de l’oposició (PCE i PSOE) i els sectors reformistes del règim franquista. L’apropament havia començat l’any 1973, després de la mort de Carrero Blanco, i s’accelerà amb la mort de Franco. El fracàs d’Arias Navarro a l’hora de contenir el moviment obrer en augment i la crisi va fer que els cercles financers es decantessin obertament a favor d’una reforma que donés a Espanya una constitució com la de les democràcies occidentals. Amb el canvi de govern de juliol de 1976 i l’ascens d’Adolfo Suárez, els franquistes reformistes passaren a prendre el control de l’aparell de l’Estat, i acceleraren el ritme de contactes amb l’oposició. El canvi anava aparellat amb els denominats Pactes de la Moncloa, per garantir la pau social durant la transició. Les implicacions socials dels Pactes van provocar una radicalització per part de les ideologies que no els compartien, tant de l’extrema esquerra com de l’extrema dreta.

La radicalització obrera no es donà només a l’Estat. L’esquerra radical proliferà en un context mundial caracteritzat per les lluites de descolonització –Àfrica, Vietnam, etc.– i les guerrilles revolucionàries d’Amèrica Llatina. Els exemples internacionals justificaven i movien al convenciment polític que s’estava gestant una onada revolucionària d’abast internacional que també tindria el seu impacte a Espanya. Hi havia una forta radicalització de la classe treballadora, i a les plataformes reivindicatives de les vagues era usual trobar demandes polítiques, com ara llibertat de reunió, de vaga i d’associació.

Aquest va ser el context polític i social de la vaga de Roca, paral·lela en el temps a la descomposició de l’aparell franquista, la legalització dels partits polítics i sindicats i a la pèrdua de força d’organitzacions unitàries, com ara l’Assemblea de Catalunya o el Consell de Forces Polítiques. El procés accelerat provocà un canvi de paradigma: de la lluita unitària contra un enemic comú es passava a les tàctiques i rivalitats entre formacions per aprofitar al màxim les possibilitats del nou marc polític, cosa que motivà que els programes de moltes organitzacions experimentessin un canvi en la teoria, o en la pràctica.

Si fins aquell moment el partit clandestí que més havia aglutinat el refús cap al règim havia estat el PSUC i, en el camp laboral, el sindicat clandestí Comissions Obreres (CCOO, en aquell moment molt dominades pel PSUC), l’apropament als sectors reformistes del règim li moderaren el discurs i canviaren la seva manera de lluitar. Això obrí, dins de CCOO, un enfrontament ideològic entre les posicions rupturistes i pactistes.

Tot i que les darreres s’imposaren, en els darrers temps hi havia hagut un important canvi generacional entre els integrants dels moviments obrers, molts dels quals no havien conegut la por i la repressió de la guerra i de la postguerra. Aquesta distinta vivència va afavorir l’aparició de grups de joves més radicals, que no se sentien representats pel nou estil de les CCOO. Aquests militants, desenganyats de les maniobres i pactes, començaren a fer una crítica, teòrica i pràctica, a partits i sindicats. Aquest estat d’opinió va provocar que, en determinades empreses, els treballadors es reorganitzessin al marge de les centrals sindicals. Aquests grups de treballadors van adoptar una organització assembleària. Es pretenia així tornar als orígens del moviment obrer i de les comissions obreres nascudes a Astúries.

Això provocà un enfrontament entre la majoria de treballadors reunits en assemblea i els dirigents de les centrals sindicals. L’enfrontament es reproduí en diversos conflictes, tots al novembre de 1976: port de Barcelona, vaga de la construcció, Tarabusi... Treballadors d’aquesta darrera empresa, per exemple, afirmaven convençuts, a finals de 1976, que «toda responsabilidad [de la derrota de la vaga] recae en los aparatos burocráticos que tenemos en nuestras filas, en las centrales sindicales, que solamente se preocupan en buscar un lugar privilegiado en esa democracia burguesa que están negociando con la Patronal y su gobierno». En aquest sentit, el cas de Roca va donar una gran fama a la pràctica assembleària, que es va estendre a alguns centres de treball i va ser també adoptat en algunes associacions de barri.

Els veritables actors foren els vaguistes. La vaga, fins a l’últim moment, tingué un destacable seguiment, situació que reconeix fins i tot l’empresa en un comunicat dos dies abans del seu final. Per entendre el perquè de la resistència, cal aprofundir en el context. Deixant de banda la solidaritat, l’estructura organitzativa, els fonaments ideològics, l’evolució mateixa del conflicte, es va forjar un teixit que permetia aguantar. En aquesta trama, dos factors van ocupar un paper important: el primer, la mimetització en un mateix territori de la fàbrica, el barri i el conflicte, tot en un mateix món. El segon, molt relacionat amb el primer, el fort protagonisme dels vincles de parentiu; és a dir, es pot parlar d’unitats familiars que es van veure agredides en la seva geografia pròpia. En aquest sentit, és important el paper de les dones, grup indirecte i poc ideologitzat en un principi, però que alhora, va ser dels més afectats i es mostrà molt actiu, al carrer i a casa.

Les concentracions de treballadors per

reivindicar millores polítiques eren

constants. Foto: revista Can Oriach.

Treballadors de

Roca concentrats a la fàbrica amb motiu

de la celebració del 50è aniversari. Amb

5.700 treballadors, la factoria de Gavà

era una de les més grans de la

comarca. Foto: revista Can

Sellarès.

una de les assemblees de treballadors, al pavelló esportiu de Viladecans. Foto: M. Armengol.

Els Pactes de la

Moncloa, signats a finals de 1977, es van

discutir durant un any

entre el govern reformista i l’oposició

encara clandestina, per garantir

l’estabilitzacióeconòmica durant la

transició. Foto: Centre de

Documentació Històrica i Social.

Església de Sant Jaume de

Cornellà, on l’any 1965 es van fundar les CCOO del Baix

Llobregat. Foto: Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.

L’ESCLAT DE LA VAGAEls primers moments del conflicteTal com s’ha comentat, el final insatisfactori de la vaga de primavera va donar arguments a diversos treballadors, joves i polititzats, entre els quals destacaren Fernando Palomo (vinculat al moviment revolucionari enquadrat en la Lliga Comunista Revolucionària, LCR), Cesáreo Priego (vinculat als Grups Obrers Autònoms, GOA, de caire autogestionari) i Jesús Sánchez Pajares (vinculat més tard a les Comissions Obreres, al PSUC i al PCC, esdevindria regidor al primer consistori democràtic de Castelldefels), juntament amb Antonio Alegre (que l’octubre de 1976 havia signat un manifest propugnat per la LCR anunciant que deixava les CCOO i passava a UGT), Francisco Pereda, del PCE (m-l), José Serrano i José Antonio Grau. Començaren a conscienciar la resta de treballadors, molt desmobilitzats fins al moment. Per impulsar el procés d’autoorganització van començar a fer reunions en un bar del Poblado, simulant partides de cartes, i a la muntanya, aprofitant els diumenges al matí. Van aglutinar altres treballadors amb gran capacitat de lideratge, com Clemente Olivares (que provenia dels GOA), el seu germà César, i José Manuel Romero (que aleshores estava vinculat al grup revolucionari FRAP). Aquest grup d’obrers va editar, entre maig i juny de 1976, una publicació denominada PrensaObrera. Boletín informativo de la Comisión Obrera Roca. El número dos d’aquest butlletí, de principis de juliol de 1976, tenia com a subtítol CCOO. Organización unitaria de obreros independientes de la patronal, del estado y de partidos políticos, cosa que remarca que ja havia començat un procés de diferenciació entre els que volien convertir el moviment en un sindicat clàssic i els que maldaven per mantenir els principis assemblearis. El pas del primer al segon número evidencia el canvi del moviment obrer a Roca, que apostava pel corrent assembleari, que perdria l’assemblea precongressual de CCOO d’aquell mateix juliol. El divorci entre el moviment de Roca i els naixents sindicats va oficialitzar-se aleshores.

Els arguments del grup promotor, tant plantejar el conflicte laboral en termes de lluita de classes, com propugnar l’establiment d’una organització obrera autònoma amb finalitats polítiques (fer caure l’estat franquista) van ser acceptats per la majoria. Així, entre maig i juny de 1976, els promotors van convèncer la major part de treballadors que calia escollir nous delegats sindicals al marge del sindicat franquista, i adoptar una nova organització obrera. El procés de convenciment, a través de moltes converses i reunions de petit format, va ser fàcil a causa del final mal resolt en què va acabar la vaga de febrer, i és el que explica la consolidació dels nous lideratges i la creació d’una sòlida xarxa organitzativa que va permetre, més endavant, fer front de forma cohesionada als llargs mesos de vaga.

El lloc on més ràpid s’organitzaren els treballadors va ser on hi havia els treballadors més joves, el taller i la griferia. Les primeres eleccions per escollir nous delegats es van fer al taller, el juny de 1976, amb una caixa precintada de cartró, situada al mig de la sala. Les votacions es van fer sense candidats: s’havia acordat que tothom podria triar qualsevol company, i els que sortissin havien d’acceptar el càrrec, després de ser confirmats per l’assemblea. Es van escollir 43 delegats. Com que encara no estaven representades totes les seccions, es va acordar que les restants tenien llibertat per escollir representants, cadascuna com cregués convenient. A partir de juny i juliol de 1976, els treballadors van fer de l’assemblea un òrgan de decisió. Aquest sol fet, implantat mesos abans que esclatés el conflicte obert, és d’una singularitat remarcable, que diferencia el que passava a Roca del que passava a la resta de fàbriques. D’assemblees de treballadors, segons diuen ells mateixos, se’n solien fer dues: una al torn del matí, la més gran, amb una assistència de 1.200 persones, i una a la tarda, amb 600-700 persones, en acabar la feina, però a dins de la factoria i amb el consentiment (tàcit, ja que mai hi va haver autorització expressa) de l’empresa. La lluita pel reconeixement legal de l’assemblea, com a òrgan representatiu, va ser un dels fils conductors del conflicte.

Segons s’afirmava, l’organització assembleària tenia dos grans avantatges: era l’única que podia representar totes les tendències sense trencar la unitat i impossibilitava qualsevol intent de manipulació al marge dels treballadors, ja que les assemblees eren decisives, no només informatives, i tots els assistents eren testimonis i corresponsables de les decisions que s’hi prenien. Un cop escollits els 43 delegats sindicals, el següent objectiu dels promotors va ser la substitució dels enllaços sindicals del sindicat franquista CNS, l’únic autoritzat, i que encara seguien exercint els càrrecs. Cal fer notar que, com que encara seguien vigents les lleis franquistes, els únics que podien discutir amb l’empresa les condicions laborals, o que tenien poder per plantejar plets davant dels tribunals en nom dels treballadors eren els delegats de la CNS. Els promotors de l’assemblearisme argumentaven que calia eliminar aquesta dualitat, per tal que els delegats escollits en assemblea fossin reconeguts per l’Estat i l’empresa com a únics interlocutors legítims. Això ho van aconseguir poc abans del 13 de setembre de 1976, en una assemblea celebrada al carrer de Salamanca de Gavà, que va demanar la dimissió dels enllaços sindicals de la CNS. Sense gaire discussió, tots, excepte tres (Francisco Pereda, Josep Bosch i Jesús Sánchez Pajares), van dimitir. Els tres van conservar el càrrec perquè eren alhora enllaços de la CNS i delegats votats per l’assemblea i, a proposta del mateix Sánchez Pajares, es van mantenir en els càrrecs per tal que tot el moviment obrer de Roca estigués mínimament cobert per la legalitat vigent.

Portada del fullet editat per la Comissió Obrera de Roca valorant la vaga de primavera de

1976. Font: CEG.

La primera elecció dels delegats obrers alternatius va tenir lloc a la secció del taller. Foto: AMG, fons L’abans de Gavà.

José Manuel

Romero, un dels líders del

moviment obrer de

Roca l’any 1976. Foto: revista Can

Oriach.

Clemente Olivares intervenint en una

assemblea durant la vaga de Roca. Foto: J.

Soteras.

Jesús Sánchez Pajares, un dels altres

líders del moviment obrer de Roca l’any

1976. Foto: Interviú.

A la recerca d’un model organitzatiu obrerAl mes de setembre, els delegats escollits assembleàriament per seccions, constituïts en Comissió Obrera de Roca, arribaren a la xifra de 60, i ja representaven tota la fàbrica. Després d’unes discussions per seccions i de la votació en una nova assemblea s’aprovà el Proyecto de Bases para impulsar la sección sindical de los trabajadores de Compañía Roca Radiadores, un text on es plasmava la forma d’organització obrera i el seu projecte econòmic, social i polític.

El document –un autèntic document de base– indicava que la secció sindical la constituïa l’assemblea, que es considerava sobirana, i que els delegats només n’eren els portaveus. No eren escollits per un temps, sinó que l’assemblea els podia cessar en el moment que cregués convenient, i mai podien prendre decisions sense comptar amb l’aprovació de l’assemblea.

El projecte de bases deixava clar que la lluita anava més enllà de millores laborals i econòmiques. Es definia una secció sindical única que agrupava totes les seccions, tendències sindicals i formes de pensar; autònoma i independent: «no debe depender de ningún partido político, ni organismo oficial del gobierno», deien; havia de ser democràtica, amb respecte per a les minories i a la llibertat d’expressió, i amb l’acatament de tothom a les decisions preses a l’assemblea: «es justicia obrera acatar lo que decide la asamblea, ésa es nuestra ley».

El document esmentava el procés d’autoorganització dels treballadors en diversos indrets de l’Estat (València, Bilbao, Vigo, Madrid), cosa que evidencia que els impulsors del nou model organitzatiu estaven en contacte i informats de fenòmens semblants d’arreu d’Espanya, i dedicava un espai a il·lustrar la forma en què l’Estat, per aturar les lluites obreres, afavoria la divisió de la classe treballadora: «trata por todos los medios y como sea, de favorecer el surgimiento de diversas Centrales Sindicales Obreras [...] pero los trabajadores que ya hemos entendido esta maniobra divisora vamos a imponernos como nuestra principal tarea el construir un solo organismo sindical en cada empresa. ¡Clase obrera sólo hay una! ¡Construyamos un solo sindicato en el que coexistan todas las tendencias del movimiento obrero!».

El document acabava explicant el funcionament de la secció sindical, on un comitè de 15 delegats s’encarregaria de coordinar i executar els acords de l’assemblea i de les comissions de treball, i assumia la tasca de centralització de la direcció de la lluita. Entre les comissions que es volien crear, hi havia les de productivitat, ritmes i llocs de treball, control de preus de l’economat, seguretat i higiene en el treball, finances, carestia de vida, assessorament jurídic, i relació amb altres fàbriques. Aquest esquema ideal mai no s’arribà a engegar, a causa del conflicte que esclataria poc temps després, però l’organització del comitè de vaga va estar marcat en tot moment per les pautes plantejades en el document de bases.

Dels 15 delegats del comitè de coordinació, se’n van escollir cinc per preparar la taula reivindicativa per a la negociació del conveni: Fernando Palomo, els germans Clemente i César Olivares, Cesáreo Priego i José Manuel Romero. Per donar un caràcter legal a l’organització de treballadors, el 13 de setembre es va adreçar a la Delegació de Treball un escrit, signat pels delegats Manuel Martín i Fernando Palomo, en representació de tots els treballadors, on s’informava, a l’empresa i als sindicats de la comarca, de la dimissió dels enllaços de la CNS i dels nous representants dels treballadors de Roca. Però Treball no els va acceptar, i l’empresa també va refusar d’acceptar-los. Aleshores, com a demostració de força, es va decidir fer una aturada de 24 hores, que va tenir lloc el dia 27 de setembre, coincidint amb la data de les últimes execucions de Franco. La coincidència de la data, segons testimoni dels protagonistes de l’acció, no va ser casual, cosa que confirma la intencionalitat política del moviment obrer de Roca.

Arran del seguiment massiu de l’aturada del 27 de setembre, l’empresa va acceptar els cinc delegats escollits per a la negociació. En paraules d’un dels representants, aquella va ser «la primera victoria, arrancada gracias a nuestra autoorganización en asambleasmasivas, saltándonos todo trámite burocrático y legalista». Aquest primer èxit tingué com a rèplica l’aparició, a l’interior de la fàbrica, d’una pintada de 80 metres de llargada, signada pels Guerrilleros de Cristo Rey –un grup ultradretà de l’època– amb creus simulanttombes que a l’interior tenien escrits els cinc noms dels negociadors del conveni. Els delegats acusaren l’empresa de no esborrar la pintada i de passivitat de la seguretat, ja que les grans mides de les lletres indicaven, com a mínim, condescendència dels serveis de seguretat amb els que la van pintar.

Les negociacions van començar el 4 d’octubre amb un sopar entre les dues parts, per tal de generar un ambient cordial. Els treballadors van presentar una taula reivindicativa de 32 punts que, com ja indicava el document de bases, no només recollia reivindicacions econòmiques, sinó també socials i polítiques, com l’amnistia de treballadors acomiadats.

Ben aviat, però, van aparèixer diferències: l’empresa oferia un sou mínim de 23.000 pessetes brutes anuals, mentre que la part obrera en demanava 26.000 i altres mesures socials. Els treballadors consideraven que ja havien cedit prou, i de fet van reduir la taulareivindicativa de 32 a 24 punts, però la resposta de l’empresa no arribava. La manca d’acord va portar les parts a un joc d’accions i reaccions encadenades que va acabar trencant la negociació.

En aquest punt cal indicar que hi ha diverses interpretacions sobre els motius reals que existien per trencar les discussions del conveni. De fet, probablement les dues parts buscaven l’inici de la vaga, per tornar a mesurar les seves forces. Per als líders obrers, la vaga era una forma de posar a prova el model organitzatiu i aconseguir esborrar el mal record de la vaga de primavera, alhora que es plantava cara al govern, just quan aquest buscava la pau social per encarrilar la reforma política. Per a l’empresa, la vaga i l’estalvi en sous que li proporcionava ja li anaven bé en un context de crisi econòmica, retracció de la demanda i augment indesitjat dels estocs.

Trencades les negociacions, ambdues parts van optar pel conflicte obert. La part obrera va convocar una aturada de 24 hores per al 28 d’octubre, en suport dels 24 punts reivindicats. La resposta de l’empresa es va produir el 8 de novembre, i va ser l’acomiadament d’un dels delegats escollits, Joaquín Sánchez, acusat de participar en la vaga il·legal del 27 d’octubre (totes les vagues, durant elfranquisme, eren il·legals), i d’incitar els altres companys durant l’aturada del 28 de setembre. La sanció es va fer pública només quatre dies abans d’una jornada de lluita i vaga general convocada a tot l’Estat per per la Coordinadora d’Organitzacions Sindicals, organisme unitari de tots els sindicats per al 12 de novembre . Els ingredients, doncs, estaven preparats perquè el conflicte obert comencés.

L’esclat va succeir el mateix 8 de novembre, quan el delegat dels treballadors Jesús Sánchez Pajares va adreçar-se a Elías GarcíaBou, director general de l’empresa, per interessar-se per l’acomiadat. La resposta fou que l’endemà hi hauria 24 acomiadats més, i que ja parlarien de tots 25 quan pertoqués, per assegurar, deia, que el que va passar a l’abril no es tornaria a repetir, mentre insistia en el seu lema: «Disciplina, disciplina, disciplina y producción, producción, producción». El 20 de novembre, els acomiadats ja eren 46.

Acabada la breu trobada, els delegats van començar un recorregut per la fàbrica, per informar el personal dels acomiadaments i convidar-los a abandonar els llocs de treball i sumar-se a la corrua que recorria les seccions. Aquesta «serp» va provocar molta tensió i algun conat d’agressió contra els que es resistien a abandonar la feina. En el judici va quedar provada una agressió, la que va patir un dels encarregats dels forns, Josep Bornodau, a qui alguns treballadors van amenaçar de tirar-lo al forn si no se sumava a la protesta. Segons l’acta del judici, però, l’autoria de les agressions no va quedar clara, fins i tot es parla que els delegats Sánchez Pajares i Clemente Olivares havien intervingut per posar fi a l’agressió, que s’atribueix a persones desconegudes.

L’endemà, 9 de novembre, en una assemblea improvisada a l’interior de la fàbrica, amb participació dels dos torns de treball, i amb la fàbrica totalment aturada, es va prendre la decisió d’anar a la vaga indefinida fins que els acomiadats fossin readmesos. Alhora, l’empresa suspenia tota la plantilla de sou i feina fins al 14 de novembre.

Començava així la vaga més llarga de Roca.

L’ASSEMBLEA, PRINCIPI IRRENUNCIABLE

L’assemblea era la base de la nova i singular organització obrera de Roca. Votació a mà alçada en l’assemblea del 17 de novembre al pavelló de Viladecans, en què es va desestimar fer votacions secretes. Foto: M. Armengol.

Portada del número dos del fullet editat per la Comissió Obrera de

Roca recollint les principals

reivindicacions per al conveni. Font: CEG.

La fotografia d’aquesta assemblea ha il·lustrat múltiples articles i treballs

sobre la vaga. Els que eren capaços de parlar davant d’aquesta magna assemblea i defensar els seus arguments foren els que esdevingueren

líders de la vaga. Foto: J. Soteras.

L’assemblearisme, element essecialDurant tota la vaga, la resistència i la lluita s’organitzaven a través d’assemblees diàries. L’assistència oscil·lava entre les 2.500 i les 3.500 persones, quan eren autoritzades, i les 500 quan es feien a la muntanya, a 5 quilòmetres del Poblado, en casos en què apareixia la policia fent pressió. En aquest cas, els assistents havien de superar els controls d’accés que havia muntat el comitè de vaga per evitar l’entrada de confidents.

Ara bé, malgrat les precaucions per evitar infiltracions, la policia va seguir de molt a prop tots els moviments dels vaguistes. Així ho va comprovar el delegat Sánchez Pajares quan el van detenir, moment en què la policia li va mostrar quantitat d’imatges i gravacions dels delegats adreçant-se a l’assemblea. Alguns funcionaris li van confessar fins i tot que havien estat al seu costat en assemblees, vestits amb la granota blava de Roca, durant la vaga. Aquest era un dels problemes de l’organització adoptada. De tota manera, les assemblees diàries servien per prendre decisions i mantenir el sentiment d’unitat entre els treballadors. Era la manera perquè, en passar totes les decisions per l’assemblea, tots els treballadors se sentissin part del moviment.

Per preparar les assemblees, primer es reunien les comissions de treball i es resumien les novetats i la feina de cadascuna d’elles. Es repassaven els canvis en l’actitud de l’empresa, les accions de repressió i la premsa. A continuació, s’acordaven els temes a tractar i votar en assemblea, cosa que sovint originava disputes entre els delegats i, per últim, es presentaven a l’assemblea perquè votés les resolucions oportunes. Es tenia cura que, en votar, l’assemblea no conegués el que pensava cada delegat, per no influir.

A les assemblees podien parlar lliurement tots els treballadors i les seves mullers. En canvi, la gent de fora de la fàbrica, com ara polítics o sindicalistes, havien de demanar permís, cosa que provocà més d’un enfrontament. Les assemblees acabaven amb una votació per decidir si l’endemà es tornava a treballar. Després d’aquesta votació, que va sortir negativa 94 vegades –els 95 dies de la vaga–, els assistents acabaven amb crits de «Unidad, unidad» i «O todos o ninguno», en referència al fet que ningú no tornaria a la feina fins que els acomiadats no fossin readmesos. Acabades les votacions, es parlava de la feina a fer el dia següent i cada comissió demanava voluntaris per a les tasques encomanades.

Malgrat que l’assistència a les assemblees, sobretot les autoritzades, va ser de 2.500-3.500 persones, hi intervenia poca gent. Això va ser utilitzat per atacar-les dient que no eren representatives, perquè només els més exaltats s’atrevien a parlar, mentre que la gran majoria callava per por. Els delegats, en canvi, justificaven la baixa participació activa dels treballadors en les assemblees per la poca preparació per parlar en públic: «Si hemos visto temblar a gente de carrera por tenerse que acercar al micrófono, ¿qué se le puede decir a un peón ante una Asamblea de 3.500 obreros? La gente ha participado en las tareas; pero costaba tomar la palabra».

Les decisions a les assemblees es prenien a mà alçada. La decisió es va adoptar a la vista de la polèmica votació secreta amb què acabà la vaga de primavera. Algun sindicat, com ara CCOO, no acceptava aquest tipus de votacions, que també va ser motiu de retrets cap al comitè de vaga. Però no tothom va veure igual el mètode assembleari.

A les valoracions de partits i sindicats, mentre que per a uns era una mostra de democràcia obrera, per a d’altres estava dirigit i manipulat per uns quants. I els sindicats plantejaven objeccions al vot a mà alçada. USO, per exemple, tot i considerar-lo democràtic, objectava que no es donés als obrers informació completa abans de votar, de forma semblant que opinava UGT, que proposava limitar el dret dels delegats a intervenir a les assemblees.

CCOO, tot i defensar l’assemblea, va veure en el vot a mà alçada una manera d’imposar decisions i no buscar camins de negociació, i fins i tot el PCE(m-l) va criticar l’assemblea per derivacions burocràtiques, tot i considerar positiva l’experiència. En canvi la CNT va defensar sempre els mètodes de lluita i d’organització de Roca, i la LCR va qualificar l’assemblea com a «democràtica per definició». Aquestes valoracions són exemple de l’enfrontament entre les postures de CCOO, USO i UGT, titllades de pactistes, i les d’altres grups d’esquerra revolucionària contraris als Pactes de la Moncloa, com la CNT, LCR, PORE, FRAP i PCE(m-l), titllades de radicals.

En aquest context, cal remarcar que el judici seguit a Magistratura pels acomiadaments dels treballadors de Roca va acabar sent una victòria per a l’assemblearisme. Perquè el jutge –un jutge d’un tribunal franquista que sentenciava d’acord amb la legalitat del règim franquista–, durant el judici, tot i les objeccions de la part contrària, va reconèixer la legitimitat de l’assemblea de treballadors i la validesa de les decisions que prenia. Fins i tot es va demanar permís al governador perquè autoritzés una assemblea de treballadors, i els jutges van arribar a ajornar el judici esperant que l’assemblea prengués algunes decisions. La popularitat que va agafar el moviment assembleari de Roca va fer que moltscol·lectius de treballadors i estudiants viatgessin a Gavà per conèixer i adoptar l’assemblearisme en les seves empreses o organitzacions. L’autoorganització i l’autogestió guanyaven adeptes i qüestionaven no només l’estat franquista a punt de ser finiquitat, sinó també el futur estat democràtic que s’estava pactant entre franquistes i les forces d’oposició moderada.

En aquest sentit, la vaga de Roca va sentar una sèrie de precedents jurídics i legals que van fer saltar l’alarma tant entre les organitzacions patronals com entre els incipients sindicats i partits, que maldaven per construir una democràcia representativa en què el pes dels aparells dels partits i sindicats fos sempre decisiu. Els que pactaven la transició volien partits i sindicats forts per evitar la fragmentació i la microdispersió, amb l’argument que això hauria fet el sistema polític i social fràgil i inestable.

Assemblea a l’interior de

l’església del Poblado, amb l’altar transformat en tribuna d’oradors.

L’església era el lloc usual de

reunió, excepte quan es tractava d’assemblees autoritzades. Foto:

revista Alternativas.

Pancarta feta a mà que

reprodueix els principals motius dels vaguistes de Roca. Foto: J.

Jiménez.

L’aturada dels forns i el fet que se’n malmetessin

dos va provocar una

polèmica que serví per desacreditar el moviment

obrer. Foto: AMG, fons L’abans de Gavà.

L’aturada dels fornsLa vaga va tenir un element discutit en l’aturada dels forns. Era també una novetat, ja que mai fins aleshores, ni en anteriors vagues, ni en altres empreses, s’havien abandonat les tasques demanteniment. Per les seves característiques, els forns no es podien apagar mai o, si s’apagaven, havien de seguir un protocol específic. El cas és que es van apagar i dos forns es van fer malbé.

El tancament dels forns va ser cavall de batalla entre empresa i vaguistes. Ja el 9 de novembre, per pressionar els obrers de tornar a la feina, l’empresa va anunciar el tancament patronal de la secció de porcellana durant 21 dies si els operaris de manteniment no es reincorporaven. Segons l’empresa, si els forns es deterioraven encara més, serien necessaris tres o quatre mesos per reparar-los, amb les suspensions de contractes consegüents. L’afer dels forns també va ser utilitzat mediàticament, i va propiciar que es qualifiqués la vaga de salvatge, i es responsabilitzés els treballadors que havien abandonat els forns d’haver-los malmès. Se’ls acusà d’irresponsabilitat i radicalisme. Però l’assemblea de vaguistes va desestimar, el 22 i el 26 de novembre, que els treballadors de manteniment tornessin a la feina. I és que, segons deien els treballadors, que van reaccionar demanant un informe al Col·legi d’Enginyers Industrials, l’empresa comptava amb personal de comandament que podia mantenir-los encesos. Així, l’encarregat, el pèrit i l’enginyer van romandre als seus llocs i mai van abandonar els forns. Fins i tot, durant els primers dies, aquests empleats foren custodiats per la Guàrdia Civil per entrar a l’empresa malgrat els piquets.

L’informe no es va poder fer, per la negativa de l’empresa a deixar entrar els pèrits, però gràcies a declaracions de testimonis, sabem que hi havia vuit forns. Tots s’alimentaven automàticament, i els únics treballs de rutina que s’hi feien eren de vigilància, subministrament i retirada de peces. Els vaguistes al·legaven que, durant la vaga de març, s’havien modernitzat dos dels forns, tot aprofitant l’aturada en la producció i, just abans de la vaga de novembre, s’havia fet el pressupost per modernitzar els dos forns més vells. Durant els treballs, estava previst que els empleats que els servien agafessin vacances pagades. Aquests dos forns foren els únics que es van trencar en començar la vaga i, gràcies al conflicte, l’empresa va poder canviar-los sense donar vacances pagades als treballadors. A més, deien els vaguistes, els forns tenien una assegurança que en cobria la substitució en cas d’accident. Així doncs, els vaguistes sostenien que l’empresa havia afavorit el trencament dels forns vells propiciant una apagada brusca realitzada per personal de confiança que no formava part de la plantilla en conveni: «nosotros no hemos apagado los hornos. La dirección fue advertida de esto, y con el personal técnico, que no entra en el convenio y no participa en la huelga, dispone de gente suficiente para mantenerlos en funcionamiento, o apagarlos progresivamente sin causarles perjuicio».

La polèmica va quedar closa amb la sentència sobre la legalitat dels acomiadaments. El veredicte del tribunal va donar la raó als treballadors: «llegando a retirarse del trabajo hasta los cuida-dores del horno, los cuales no lo apagaron, ya que esto –en evitación de males mayores– fue ordenado, y no correctamente ejecutado, por técnicos directivos de la empresa». La discussió per l’incident dels forns i les acusacions de radicalitat, però, s’havien estès i van motivar posicions molt enfrontades. A causa de la lectura diversa que es va fer d’aquest incident, moltes persones i organitzacions van donar l’esquena als treballadors de Roca.

L’ORGANITZACIÓ DE LA VAGA La direcció de la vaga: un model originalEn l’assemblea del 9 de novembre es va decidir suspendre el comitè dels 15 que negociava el conveni, i que les seves funcions passessin al conjunt de 60 delegats. Els delegats escollits per negociar el conveni van deixar immediatament les seves funcions i van posar-se a organitzar la vaga. Això va implicar la creació del comitè de vaga i tot un seguit d’organismes auxiliars i comissions de treball que portaven a terme les diverses tasques necessàries per sostenir i estendre el conflicte.

Així, es va posar en marxa una complexa organització basada en assemblees diàries. Moltes van ser enregistrades en àudio, i avui es poden consultar en 30 cassets a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

El comitè de vaga s’estructurà mitjançant les següents comissions de treball: organització interna, assessorament jurídic, caixa de resistència, informació, extensió de lluita i autodefensa.

Cada comissió estava formada per un delegat i tres o quatre persones fixes. Depenent de la feina de cada comissió es demanaven voluntaris a l’assemblea per ajudar en cada acció concreta.

La comissió d’organització interna, com el seu nom indica, coordinava les diferents comissions i de fet actuava com a nucli dirigent de la vaga.

Pel que fa a la comissió d’assessorament jurídic, una de les primeres actuacions que va fer va ser portar a Magistratura de Treball l’acomiadament de 35 dels delegats despatxats, en un judici que va tractar també de diversos elements centrals del conflicte, com ara la legitimitat de les assemblees o la responsabilitat en l’apagada dels forns, com hem vist. En tot el procés judicial els treballadors van rebre l’assessorament i el suport dels advocats del Col·lectiu Ronda de Barcelona

Fragment de la llista d’ingressos a la caixa de resistència de la vaga de

1976-1977. Font: CEG.

La revista Roca en Lucha va

servir per estendre la lluita i demanar la solidaritat de la resta

de la classe obrera. Font: CEG.

Esquema organitzatiu del

comitè de vaga, elaborat a partir

de l’assumpció de l’assemblea com

a màxim òrgan de decisió. Font:

CEG.

Els vaguistes de Roca van editar adhesius solidaris que

venien a 25 ptes. Va ser el primer moviment social a

utilitzar l’adhesiu com a mitjà informatiu i d’extensió del

conflicte. Foto: revista Arreu.

La caixa de resistènciaDe Roca-Gavà depenien prop de 4.500 famílies, amb poca capacitat d’estalvi, atesa la relació entre salaris i preus de l’època. El 23 de novembre, l’empresa va començar a abonar la penúltima quinzena treballada, més les hores extres i altres conceptes i, el 20 de desembre, la darrera quinzena i la part proporcional de la paga de Nadal. A partir d’aleshores, es va haver d’organitzar una caixa de resistència per sufragar les necessitats dels obrers en vaga. Aquesta era una situació gens corrent. Tot i que s’havia posat en pràctica en alguna vaga anterior, en aquesta els diners administrats per la caixa van ser crucials per a moltes famílies, atesa la gran durada de la vaga.

Els diners recollits no arribaven a tothom, només a la gent més necessitada de menjar o de medicaments, unes 300 o 350 famílies. D’altres van haver de buscar-se altres feines mentre durava la vaga. Anar a jornal als camps va ser la millor font d’ingressos, encara que d’altres també feien hores extres en altres fàbriques o treballaven en la construcció. No va faltar qui es va voler aprofitar de la situació, encara que els incidents van ser mínims. Per evitar que alguns espavilats demanessin ajuts que no els pertocaven a la caixa de resistència , es va arribar a l’extrem d’acusar davant de l’assemblea, amb nom, cognoms i adreça a la gent que demanava diners sense necessitat. Això es va començar a fer a l’assemblea del 14 de desembre, i es va estendre també per identificar els que abandonaven la vaga i tornaven a la feina. Val a dir, però, que també s’utilitzava l’assemblea per elogiar. Així, es van donar noms de cinc companys que havien tornat diners a la caixa de resistència després de trobar feina, cobrar vacances o d’obtenir ajuda de familiars.

La comissió encarregada de la caixa de resistència, per poder mantenir la vaga, va haver de treballar per cercar la solidaritat econòmica de tothom que simpatitzés amb la lluita de Roca. Aquesta comissió estava dividida en tres grups: un de dedicat a recaptar fons, denominat Grup de Recepció de Solidaritat Econòmica; un segon encarregat d’avaluar les necessitat de cada família, Grup d’Investigació de Necessitats; i un tercer denominat Grup de Distribució Econòmica, que era el que efectuava els pagaments. El repartiment de diners es feia a l’església del Poblado.

Tot i que la feina més visible la realitzava el tercer grup, els altres dos eren igualment importants. Així, les famílies que necessitaven ajut s’adreçaven al segon grup. Allà se centralitzaven en un fitxer les dades de cada demandant. Al fitxer hi constava la secció on treballava, adreça, propietats, persones al seu càrrec, si tenia fills, i, si treballava, quant guanyava i l’estat de la seva llibreta bancària. Es visitaven les famílies per comprovar si les dades eren reals i, en casos dubtosos, es parlava amb veïns de confiança.

Pel que fa al primer grup, s’encarregava de rebre l’ajuda econòmica dels grups o organitzacions que recollien diners per als vaguistes. En un primer moment, la recollida es va realitzar per les fàbriques de la comarca, però després es va estendre al centre de Barcelona (plaça de Catalunya i Rambla), places i mercats, partits de futbol, teatres, cines, estacions de metro, carreteres i mítings o esdeveniments que concentressin molta gent. En algunes fàbriques es van crear uns «comités de apoyo a Roca» per incentivar la recollida solidària d’ajuts. Entre els grups polítics que van col·laborar més en la difusió d’aquests comitès hi havia la CNT, LCR i el PCE (ml).

Per controlar cada aportació, s’omplia una butlleta on constava la quantitat aportada, signada per la persona donant i la persona receptora. La caixa es guardava amb un gran secretisme, no se sabia mai on es trobava, i sovint es canviava de lloc. La necessitat d’aquestes mesures de seguretat va quedar confirmada quan, l’1 de febrer de 1977, vuit persones armades va assaltar les cases dels delegats Sánchez Pajares i Priego, a Castelldefels. L’acció va deixar quatre vaguistes ferits, el més greu, Saturnino Silva, amb una commoció cerebral de pronòstic greu. Durant la pallissa, van insistir a preguntar per la localització de la caixa de resistència. L’endemà, el grup Alianza Apostólica Anticomunista (la «triple A», terroristes d’extrema dreta) va reivindicar l’assalt.

La progressió dels donatius va ser creixent: a finals de novembre s’havien recollit 1.868.483 ptes, a finals de desembre 6.277.105 ptes, i a 10 de març de 1977, quan es va tancar la caixa, el total recollit pujava a 12.417.101 ptes. Aquesta quantitat de diners, fabulosa en aquella època, va fer córrer molts rumors, típics en aquesta mena de conflictes, tant pel que feia a la seva procedència com a la seva administració. Les aportacions anaren des de les 25 pessetes del mercat de Castelldefels, fins a les 2.045.020 ptes. recollits a Seat durant quatre mesos. També són molt notables les aportacions dels treballadors d’altres empreses del grup Roca (Alcalá de Guadaira, York-Roca, etc) que pugen fins a 697.100 ptes. Artistes i cantautors aportaren, fent recitals (M. del Mar Bonet, Lluís Llach i Ovidi Montllor) prop de 400.000 ptes. De l’estranger només hi ha deu entrades, per un total de 696.012 ptes, un 6% del total recollit, corresponents tant a aportacions de federacions mundials (FITIM i Federació Mundial Metal·lúrgica) com a les quantitats recollides en viatges a Alemanya i París. Altres donatius procedien de comitès espanyols de Suècia (Uppsala i Lundt), amics de l’AIT de Colònia, la CNT francesa i la Universitat Lliure de Berlín.

L’arribada de diners de l’exterior va induir molta gent, que no entenia les raons de la vaga, a pensar que hi havia grups i persones de l’estranger interessades en el conflicte, que això no podia ser cosa només dels treballadors de Roca i que aquests mateixos que enviaven els diners eren els que secretament controlaven els delegats i la vaga. Qui, si no, enviaria diners des d’Alemanya o Bèlgica per a uns treballadors de Gavà, es preguntaven? Els comptes, però, es portaven meticulosament, i encara avui es conserven les llistes d’entrades, sortides i balanços, on s’assenyala la procedència de cada quantitat. El total de donatius va ser de 1.232, i per tant l’aportació mitjana va ser de 10.000 ptes., cosa que confirma que el suport solidari que van rebre els treballadors va ser molt ampli i a la menuda.

Comissió d’extensió del conflicteEl comitè d’extensió de lluita, amb la col·laboració d’altres grups, sobretot d’estudiants o de veïns, va recórrer fàbriques i barris per evitar l’aïllament i explicar i difondre la seva versió dels fets.

Es va editar un mitjà propi de comunicació, el butlletí Roca en Lucha. El primer número, d’un total de sis, va sortir als 15 dies de vaga. Deixava clar que la vaga no només anava contra l’empresa sinó també contra els plans del govern, i criticava les centrals sindicals per la postura inicial adoptada davant del conflicte, que afirmaven que era més pròxima a la de l’empresa que a la dels treballadors. En concret, s’acusava a la tendència majoritària de Comissions Obreres de negar-se a convocar una jornada de vaga general en solidaritat amb Roca.

La comissió va editar i distribuir més de 100.000 fulls informatius, 70.000 adhesius (Roca va ser un dels primers moviments socials que va utilitzar l’adhesiu) i 15.000 cartells per reclamar solidaritat. La tasca més àrdua va ser la publicitació de les jornades de lluita convocades per als dies 20, 21 i 22 de gener, coincidint amb el judici a Magistratura per la readmissió dels acomiadats.

La comissió també trencà fronteres i el conflicte va poder-se llegir en francès, anglès i alemany.

Comissió d’informacióLa comissió d’informació i redacció era l’encarregada de recollir i analitzar tota la informació sobre Roca publicada als mitjans de comunicació, i de fet encara es conserven els dossiers confeccionats durant la vaga. Després de l’anàlisi, redactaven els comunicats de premsa amb la versió del comitè, que eren preparats i distribuïts diàriament als mitjans de comunicació. Alguns d’aquests comunicats es van imprimir a les mateixes oficines de Roca, situades a la Diagonal de Barcelona, per treballadors d’oficina que no estaven de vaga, però s’hi sentien solidaris. Aquesta comissió topava contínuament amb l’aïllament mediàtic que patí la vaga des dels principals mitjans de comunicació barcelonins.

Comissió d’autodefensaDes dels primers moments de la vaga van sovintejar els enfrontaments amb la policia, especialment durant les assemblees, concentracions o marxes que estaven qualificades de «no autoritzades» (totes excepte tres: la del 17 de novembre, sol·licitada per l’Associació de Caps de Família del Poblado, la del 25 de gener, sol·licitada pel jutge que portava el cas dels acomiadats, i la del 9 de febrer, prèvia a la que decidí la tornada a la feina). Els intents frustrats de mantenir una postura no violenta davant de la Guàrdia Civil havien fracassat a l’anterior vaga, i grups de treballadors reivindicaven a l’assemblea la pràctica de la violència. Alguns dels treballadors més joves van decidir fer una comissió d’autodefensa, per protegir organitzadament les assemblees, manifestacions i els domicilis dels delegats, a més de mantenir l’ordre intern al Poblado: «sólo hay una respuesta, la autodefensa organizada. Los ataques de la Guardia Civil nos enseñaron a levantar barricadas para cortar los accesos al poblado, las latas de humos y las balas nos enseñaron a defendernos con piedras, y el ataque a nuestros delegados nos enseñó a organizar piquetes de vigilancia para defender las casas». «Compañeros, la lucha pasa por este camino, no hay otro, en el momento que aflojemos nos machacan, nos prohíben asambleas, nos achicharran en las calles». Tot i això, hi ha treballadors que diuen que aquesta comissió no va existir mai, que les accions d’autodefensa no estaven organitzades i que tot era improvisat.

Com en anteriors vagues de l’empresa,

l’església del Poblado va servir als vaguistes tant per realitzar assemblees

com per centralitzar el repartiment de les ajudes de la caixa de resistència.

Foto: Interviú.

La comissió d’extensió

trencà fronteres: cartell de Solidaritat Obrera de França

anunciant una assemblea per recollir material solidari

per als vaguistes. Font: CEG.

VIOLÈNCIA...

Més bales i casquets recollits al Poblado. Foto: revista

Alternativas.

Fotografia de les bales i casquets de la policia recollits

al Poblado, publicada per la premsa de l’època. Foto:

Interviú.

Les bales es van disparar força indiscriminadament i van

deixar rastres al mobiliari urbà del Poblado. Foto: Interviú.

L’informe policial que narrava els fets va

ser manipulat i hom va substituir la paraula «barricadas» per «obstáculos».

Font: Arxiu del Govern Civil.

Els primers dies de vaga: violència policialEl mateix dia 9 de novembre, inici de la vaga, van tenir lloc els primers enfrontaments violents amb la Guàrdia Civil: a la tarda, els treballadors van ser desallotjats de dins de la fàbrica, mentre encara estaven realitzant l’assemblea. I, durant tot el dia, van ser perseguits pels carrers de Gavà, i alguns ciutadans, que no tenien res a veure amb la vaga, foren agredits per part de la policia. Negocis i comerços van haver de tancar les portes, espantats pel clima de tensió.

Al dia següent, a les sis del matí, sota una forta pluja, els treballadors convocaren una assemblea davant la fàbrica. La Guàrdia Civil carregà contra els concentrats sense avís previ. Hi va haver 8 detinguts. En aquesta ocasió, a diferència del primer dia, els vaguistes van reaccionar i alguns van respondre a la policia aixecant barricades per bloquejar les entrades al Poblado. També van fabricar fones per llençar pedres contra la Guàrdia Civil. En els enfrontaments van intervenir també dones i fills de treballadors. Després d’un breu replegament, la policia tornà cap al migdia, i va arribar a metrallar les cases dels treballadors amb foc real. S’arribaren a recollir més de 200 casquets de bala, fins i tot de l’interior de les cases, i les restes dels impactes dels projectils es veien a les façanes i fanals dels carrers del Poblado. Les bales no eren disparades a l’aire, ja que fins i tot es poden veure imatges d’impactes a un pam de terra. Tanmateix, la informació que va arribar de la Guàrdia Civil al Govern Civil era diferent: «200 personas establecieron obstáculos utilizando tablones y piedras y, al hacer acto de presencia la Fuerza del Cuerpo fue agredida lanzándose contra ella piedras siendo preciso el lanzamiento de granadas fumígenas y el disparo de cartuchos de fogueo e intervenir enérgicamente hasta la total dispersión de los alborotadores».

Un dels dies més durs fou el quart després de començada la vaga, quan al conflicte se li va afegir la vaga general a tot l’Estat contra un decret que restringia els salaris. Rere d’aquesta convocatòria hi havia una demostració de força de l’oposició contra el govern. El Govern Civil prengué la iniciativa i envià a Gavà no només la Guàrdia Civil, sinó també 50 jeeps de policia i camions de l’exèrcit. Aquest últim, per garatir el funcionament del transport públic. La jornada acabà amb 4 detinguts més. Dels 12 detinguts fins aleshores, 8 foren acusats per la jurisdicció militar, i 4 van passar 29 dies a la presó Model.

Aquest inici explosiu va marcar profundament la percepció que es va tenir de tota la vaga. En aquella època, era extremadament rar que els conflictes laborals comportessin problemes greus d’ordre públic, i les dures intervencions policials contribuïren que s’associés la vaga amb violència, cosa que hi posà molta gent en contra.

De tota manera, no està clara la intencionalitat de les actuacions policials. És possible que el règim, d’acord amb els interessos de l’empresa, volgués atemorir els treballadors, i de fet així ho van interpretar els vaguistes. Ara bé, el règim i l’Estat franquista estava ja en plena descomposició, i no es comportava de forma homogènia. Així, després de la jornada del dia 12 de novembre, el mateix alcalde de Viladecans, Josep Parellada, va demanar al Govern Civil que la Guàrdia Civil no tornés a entrar al Poblado, per evitar aquest tipus d’enfrontaments, i el governador civil va fer cas d’aquesta petició. Tot i que eren persones del règim, d’aquesta forma demostraven una aparent proximitat als vaguistes i sobretot procuraven que la situació no sortís fora de control.

La neutralització de la imatge violenta va arribar fins a l’extrem de manipular els atestats policials. A les dependències policials, hom va suprimir la paraula «barricada» de l’informe oficial, en referència a les que els treballadors havien aixecat al Poblado, i van mecanografiar-hi a sobre la paraula «obstacle», més neutre i amb menys ressonàncies en el llenguatge revolucionari.

Així doncs, possiblement la duresa policial és atribuïble als sectors més durs del règim, com fets ulteriors semblen demostrar. Ara bé, el que no van tenir en compte és que la violència sobre els treballadors els donava encara més força per continuar la seva lluita: «Cuando los hombres y mujeres se cargan de razones, las balas no son argumento para emprender la negociación, por el momento los obreros han declarado la huelga total». Per entendre aquesta afirmació, cal assenyalar que traslladar el conflicte laboral al carrer i transformar-lo en un problema d’ordre públic era una de les teoritzacions de l’esquerra radical, per promoure un clima pre-revolucionari que demostrés la fal·làcia de la transició. D’alguna manera, l’ala dura del règim feia el joc a l’esquerra radical, amb la intenció de posar en qüestió el pacte social que reformistes d’una i altra banda estaven intentant.

Un altre fet rellevant és que el motiu concret de la vaga no eren unes reivindicacions econòmiques, sinó la protesta contra els acomiadaments de delegats, la solidaritat amb ells, i l’exigència de la seva readmissió. Aquesta va ser la motivació assumida col·lectivament pels treballadors en assemblea: «¿Qué se gana con esta huelga? No se gana nada material. Se gana el orgullo y la dignidad, y eso se lo podremos decir a nuestros hijos. Tu padre arriesgó toda la seguridad de su familia por un puesto de trabajo y unos compañeros despedidos, y eso no se puede pagar».

Segons raonava l’assemblea, el motiu dels acomiadaments era la voluntat empresarial de decapitar el moviment obrer i els seus representants. Si s’acceptaven els acomiadaments, el moviment es podia donar per finiquitat, ja que ningú més acceptaria ser delegat: «los delegados escogidos aceptaron la responsabilidad que todos les dábamos, aun sabiendo desde el primer día lo que les esperaba. Sabiendo que si alguien tenía que pagar el pato iban a ser los delegados, que el que plantara cara a la dirección de Roca iba a ser un hombre señalado con el dedo, y que su única fuerza para poder mantener un cierto nivel de enfrentamiento con la dirección, iba a ser la de los compañeros que le habían elegido».

La ràpida i violenta intervenció de la policia en els

primers moments del conflicte va caracteritzar la vaga. Foto: CEG.

Informe policial sobre una manifestació veïnal

a Gavà, l’octubre de 1976. Font: Arxiu del Govern Civil.

Informe policial que narra els fets succeïts

durant la cavalcada de reis de 1977 a Gavà. Font: Arxiu del Govern Civil.

Vehicles de la Guàrdia Civil davant la porta de la

fàbrica. A mà dreta es pot veure la porta d’entrada a

l’economat, tancada. Foto: M. Armengol.

...I REPRESSIÓL’enduriment de la repressióTot i que els mitjans de comunicació, govern, partits i sindicats van titllar des del primer moment els vaguistes de terroristes i radicals, la repressió i la violència foren múltiples i utilitzades per ambdues bandes. Tanmateix, els esclats més violents els van patir els treballadors, i principalment els delegats escollits per l’assemblea. De fet, la vaga va coincidir amb els mesos més violents de tota la transició espanyola. En aquest sentit, la violència que patiren els treballadors no només vingué des de l’enspolicial: els grups d’extrema dreta, reforçats en aquest període, actuaren amb força impunitat. Des del moment que alguns treballadors van decidir respondre als atacs rebuts, les mobilitzacions degeneraren en durs enfrontaments amb les forces policials, i la situació es va anar radicalitzant. Per a alguns sectors, sobretot premsa i forces d’oposició moderades, els episodis violents desautoritzaven la totalitat d’accions i reivindicacions dels treballadors. Així doncs, van fer de la violència el tema central de la vaga, cosa que justificava la seva postura de no implicar-s’hi i aïllar els treballadors de Roca.

La treva aconseguida per l’alcalde de Viladecans a mitjan novembre es va trencar a finals de desembre. El 27 d’aquell mes, la Guàrdia Civil va prohibir noves assemblees a l’església, i tornà a encerclar el barri. Això motivà que, dos dies després, altra vegada, el consistori de Viladecans tornés a demanar la mediació del governador civil.

Nous enfrontaments es van produir el 4 de gener de 1977, en el transcurs d’una manifestació de solidaritat a Cornellà, amb el suport de CCOO i USO, tot i que aquests, en el darrer moment, es van retirar de la manifestació quan els participants ja s’hi havien concentrat. En aquell moment, la policia va carregar contra els treballadors i les seves famílies sense previ avís, i tothom va fugir menys un grup de 200 persones que, ben preparat amb pedres i còctels molotov, van plantar cara a la policia. Arran d’aquest enfrontament, CCOO i USO es van desvincular de les manifestacions en suport a Roca, que coincidiren amb el judici a Magistratura pels acomiadats.

En aquest clima, els vaguistes van interferir la cavalcada de reis de Gavà, el 5 de gener, i un grup de 150 concentrats a la Rambla va demanar la dimissió de l’alcalde Jesús Muñoz –alt càrrec de l’empresa– en un clima de tensió.

El dia 10 de gener, en resposta a una concentració de dues mil persones davant l’Ajuntament de Gavà, que demanava la intervenció de l’alcalde per alliberar deu treballadors detinguts –qualificats de piquets, segons la policia, i qualificats de servei de protecció de delegats, segons els vaguistes–, la policia va carregar sense avís previ per dissoldre-la. Va utilitzar bales de goma i va provocar més de quaranta ferits, onze dels quals van haver de ser ingressats. Els treballadors aquesta vegada no respongueren a la policia per evitar «perdre l’afecte de la població de Gavà», però posteriorment hi hagué un debat intens a l’assemblea sobre l’ús de la violència com a mètode legítim de defensa.

Ja hem comentat que les accions policials van animar els més joves a crear grups de defensa per protegir el Poblado, les assemblees i els delegats, que no podien dormir a casa, i havien de canviar cada dia de llit, sense saber ni tan sols ells on dormirien l’endemà.

Però els únics mètodes violents aprovats van ser la pressió als esquirols, per evitar que entressin a treballar sense el consentiment de la majoria de l’assemblea. Així, grups de vaguistes amb les seves mullers feien rondes al voltant de la fàbricaper evitar que hi entressin els treballadors que no volien seguir la vaga. En un primer moment, les rondes van ser pacífiques, is’intentava intimidar els treballadors que no seguien la vaga amb la presència física, crits i insults. Però, davant dels movimentsde l’empresa i grups de treballadors per forçar la tornada al treball, es va acabar utilitzant la força física per mantenir la vaga, i fer respectar la decisió de l’assemblea, amb llençament de pedres i altres accions violentes. Així, durant les assemblees, es vaaprovar sempre l’ús de la força contra els que desafiaven les decisions de l’assemblea.

D’altra banda, alguns grups, sense aprovació de l’assemblea, van actuar contra la companyia. Així, consta que, a l’interior de lafàbrica, el 27 de gener es van destruir diversos equips. També el 20 de novembre (primer aniversari de la mort de Franco) la policia trobà set càrregues d’explosiu goma-2 a les oficines de Roca al passeig de Gràcia. La policia ho atribuí a un grup denominat Front d’Alliberament Català. Els treballadors van negar sempre qualsevol relació amb els fets.

Pel que fa als grups d’extrema dreta, molt actius en aquell moment, van donar pallisses a treballadors i van arribar a atemptaramb explosius contra les cases d’alguns delegats i dels seus familiars. Malgrat que les seves accions foren denunciades, i es van facilitar a la policia noms de persones que hi havien intervingut i matrícules de cotxes, mai es va practicar cap detenció, i els agressors van ser qualificats de «grups d’incontrolats».

Durant tot el conflicte, però especialment després que la sentència donés la raó als vaguistes, els delegats van ser en el punt de mira: el comerç de Joaquín Sánchez, primer dels acomiadats, va ser atacat amb explosius diverses vegades, el 20 i el 26 de novembre, l’1 de desembre, i la darrera, l’1 de febrer de 1977, amb perill per a tot el veïnat, ja que hi emmagatzemava més de dos mil quilos de pintura. La mateixa nit del 26 van ser atacats amb explosius els habitatges de dos delegats més, els germansOlivares i la casa del seu pare. L’1 de febrer van ser atacades, com hem dit, la casa dels delegats Priego i Sánchez Pajares.

Algun d’aquests atacs va ser reivindicat per l’Alianza Apóstolica Anticomunista de España (la «Triple A»). Aquest grup va ser elque va apallissar obrers amb la intenció de robar la caixa de resistència, per rebentar la vaga. Mesos més tard va ser detingut,per un atac contra la revista de sàtira política El Papus un dels treballadors de Roca, José Manuel Macías. La premsa el va relacionar amb les agressions als delegats.

A aquestes accions terroristes s’afegien les actuacions del sometent local. El dia 24 de gener de 1977, al matí, dos homes armats que es van identificar com a membres del sometent van detenir dos treballadors que feien guàrdia a casa d’un dels delegats, i van ser portats a la caserna de la Guàrdia Civil, d’on sortiren en llibertat després de declarar. El 2 de febrer, potser com a represàlia, va ser cremada la porta del negoci d’electrodomèstics de Venanci Escala, membre del sometent de Gavà, al carrer del Centre.

Totes aquestes accions tenien la intenció de desmoralitzar i espantar els treballadors, les seves famílies i la població. Així, quan els veïns de Joaquín Sánchez van fer-li arribar mostres de rebuig a l’atemptat, la nit següent, més d’una quinzena de vehiclesque eren aparcats al mateix carrer van ser destrossats. El mateix cardenal de Barcelona, Narcís Jubany, amb qui els vaguistes s’havien reunit l’11 de novembre per obrir una via de negociació, va rebre amenaces de segrest. I un cas semblant va succeir a l’alcalde de Viladecans, que pretenia impedir que el Poblat Roca esclatés: després de demanar al governador la retirada de la Guàrdia Civil, va rebre un anònim amenaçador de Guerrilleros de Cristo Rey. No el van atemorir, i dies després va fer pública una nota responent a les amenaces.

Els vaguistes patien també una campanya de rumors que afirmaven, entre altres extrems, que l’alcalde de Viladecans anava a les manifestacions, que alguns treballadors, o mossèn Celestino Bravo, s’havien apropiat de milions de la caixa de resistència, i fins i tot que els delegats estaven subvencionats pel KGB o la CIA.

L’última acció violenta relacionada amb la vaga passà molt lluny. El 8 de febrer, quan la vaga ja estava a punt d’acabar, es vacol·locar un explosiu a Roca-France, prop de París. L’atemptat fou reivindicat pel grup Multinationale d’Action Directe (desprésMIL) que va fer un comunicat en suport dels vaguistes de Gavà. L’empresa va avaluar els danys en vint milions de pessetes.

Els primers dies de la vaga, el Poblado va ser pràcticament pres per les

forces policials. Foto: revista Alternativas.

Així va quedar la botiga de Joaquín Sánchez després d’un dels atemptats. Foto: Arreu, 17/12/1977.

Des del primer

moment, la vaga va

tenir un caire revolucionari, o

almenys això era el que intentaven els

seus promotors. Font: CEG.

Un dels treballadors agredits pels ultradretans va ser Saturnino Silva, que patí una

commoció cerebral mentre estava de guàrdia davant dels domicilis de Jesús Sánchez Pajares i Cesáreo Priego. Foto: Interviú.

En aquesta caseta de la muntanya, els

agressors apallissaren dos dels

treballadors i en van deixar un d’inconscient. Foto: Interviú.

J. M. Macías, treballador de Roca detingut després de l’atemptat

contra la revista El Papus, fou relacionat amb agressions als

delegats. Foto: Mundo Diario,16/10/1977, portada.

TEMPS DE SOLIDARITATSolidaritat amb RocaEls vaguistes de Roca es van adonar ràpidament de la necessitat d’estendre el conflicte no només a les fàbriques, sinó a tots els àmbits de la societat. Ara bé, aquest intent va tenir diferents respostes, tot depenent del col·lectiu implicat: comerciants i botiguers, estudiants, grups d’obrers, sindicats i mitjans de comunicació no van reaccionar de forma unànime, i dins d’aquests sectors també hi va haver diferències.

Altres nous grups socials que sortien a la llum pública com a conseqüència de la fi del franquisme, com ara col·lectius feministes i d’estudiants, van simpatitzar, i alguns van arribar a col·laborar, amb els vaguistes.

Les dones no havien participat en les anteriors vagues i, segons alguns treballadors, això va provocar enfrontaments en moltes llars. Elles pressionaven perquè els marits tornessin a la feina, a causa de la difícil situació econòmica en què vivien les famílies. Per això, en aquest nou conflicte, es va potenciar la participació activa de les dones, al costat dels seus marits, en els primers enfrontaments, a les manifestacions, fent col·lectes per a la caixa de resistència, participant en les assemblees amb els homes, i fent també assemblees pròpies (la primera es va fer el 21 de novembre a l’església del Poblado, i s’hi va aprovar un comunicat de suport que va ser llegit l’endemà a l’assemblea general). Gràcies a això, molts col·lectius feministes, emergents en aquells moments, van veure en la vaga un exemple de l’emancipació de la dona, i grups com la Unió Popular de Dones es van acostar a Gavà.

Els estudiants, per la seva banda, també es van mobilitzar i, de fet, aquesta experiència en marcaria molts. Els més conscienciats socialment anaven a Viladecans o Gavà per viure directament el que estava passant, assistir a les assemblees o oferir la seva ajuda. També diferents grups universitaris van participar activament en les manifestacions de solidaritat a Barcelona, sobretot la que va tenir lloc durant la primera jornada del judici pels acomiadats. També van fer recollides de diners, jornades on els estudiants o els treballadors mateixos explicaven la seva situació, i un mural a la Facultat de Ciències Físiques, que es va conservar fins fa pocs anys. També és remarcable la nota de solidaritat signada per 23 professors de l’Institut Bruguers el 21 de gener.

El moviment de solidaritat es va estendre durant les festes de Nadal, amb els fills dels treballadors com a protagonistes. Els delegats van rebre 300 entrades de circ per part de la CNT, per portar-hi els infants, un grup d’estudiants de magisteri va organitzar un festival infantil el 2 de gener de 1977 per entretenir-los, i un grup de mestres va organitzar una guarderia perquè les dones poguessin ajudar els marits. Els treballadors també van ser convidats a la revetlla que organitzava l’Assemblea d’Actors i Treballadors del Teatre al Poble Espanyol de Montjuïc. De tota manera, l’acte més important del Nadal va ser la recollida de joguines per als fills dels vaguistes que diverses associacions van organitzar durant les festes. Va ser un èxit tant per l’organització com per la gran quantitat de joguines que es van recollir. Entre les associacions involucrades hi havia el Socors Popular Francès (que no va poder fer passar per la frontera les joguines, algunes procedents de països de l’Europa de l’Est, i que va haver de comprar-les aquí), CNT, Dones Lliures, Col·lectius Llibertaris de Sant Andreu, veïns de Polígon Porta, de Gràcia, del Poble Sec, Ràdio Barcelona i Ràdio Joventut, entre d’altres. L’acte de lliurament de les joguines es va poder celebrar gràcies a l’ajut de l’alcalde de Viladecans, Josep Parellada, que cedí el camp de beisbol, prestà els vestits dels reis mags, i comprà caramels per als nens.

També cal ressaltar l’ajuda que els vaguistes van rebre de mossèn Celestino Bravo, el rector de l’església del Poblado. Igual que altres rectors joves i de pensament progressista, va donar suport a les demandes dels treballadors. Mai va posar cap objecció perquè algunes de les assemblees se celebressin a la seva església, i va oferir sempre ajuda a qui més ho necessitava. En plena vaga, va fer un comunicat que es titulava La lluita de Roca. Reflexions d’un capellà, i deia: «vivim en un món de pecat que no vol que la classe obrera sigui protagonista, a fi de poder mantenir els propis privilegis [...] Les assemblees que es fan a l’església et fan pensar en les assemblees dels primers cristians, quan eren perseguits, quan tenien tothom en contra i lluitaven i sofrien per alguna cosa que els donava valor». En diverses parròquies es van recollir diners per als vaguistes: el 14 de desembre de 1976, les de Viladecans, Castelldefels i Gavà van donar 60.000 pessetes per a la caixa de resistència, recaptades entre els respectius feligresos.

Els treballadors també van buscar solidaritat a l’exterior. És destacable el viatge que van fer els delegats Priego i Palomo a París. El dia de Reis, van aprofitar la seva estada per entrevistar-se amb el president de la Generalitat de Catalunya a l’exili, Josep Tarradellas. L’Oficina del President va emetre un comunicat en defensa dels treballadors en vaga. Tarradellas coneixia l’empresa perquè durant la guerra, com a conseller en cap, l’havia visitat per supervisar-ne la fabricació d’armament. Durant la reunió, el president va fer una aportació econòmica per a la caixa de resistència, i els treballadors desplaçats van aprofitar el ressò mediàtic de la reunió per aconseguir entrevistes en diversos mitjans internacionals, entre els quals destaquen la BBC, Radio Paris i el diari Libération, que van servir per divulgar encara més el conflicte.També el cantant Lluís Llach va voler mostrar-se al costat dels treballadors, i oferí un concert, al poliesportiu de Viladecans, el 19 de febrer de 1977, poc després d’acabada la vaga, on es van recaptar 360.613 pessetes per a la caixa de resistència. En aquest concert hi va estrenar la cançó Campanades a morts, en honor a les víctimes dels successos de Vitòria.

Els ingressos de la caixa de resistència constaten una àmplia solidaritat. Les mostres de suport van arribar des d’Europa i també des d’Amèrica: els treballadors de la nord-americana American Standard, accionista de Roca amb 9 filials a Europa, es van solidaritzar amb els vaguistes. Un dels representants de la filial belga viatjà fins a Gavà, on mostrà el suport dels companys belgues.

Tot i això, alguns sectors es mostraren reticents davant del conflicte. L’entramat social i econòmic que Roca havia creat a Gavà i Viladecans després de dècades de beneficència de caire paternalista feia que la dependència de l’empresa no se circumscrivís únicament als treballadors, i no acabés en concloure la jornada laboral. Gavà i Viladecans depenien econòmicament dels sous de Roca, que durant la vaga van deixar de circular. Comerciants, petites empreses, tallers, pagesos i tot el sector terciari es van veure molt afectats per la vaga. Fins i tot, un grup de comerciants de Viladecans va enviar, l’1 de desembre de 1976, una carta al governador civil alarmats per la reducció dels seus ingressos, que La Vanguardia xifrava en 782 milions. Altres sectors eren contraris a una vaga que no entenien i que els perjudicava econòmicament.

Pintada solidària. Foto: J. Soteras.

La solidaritat amb els vaguistes arribà des de tot Europa,

però no va mai deixar de ser una solidaritat minoritària, circumscrita als grups de caire llibertari. Font: CEG.

Mossèn Celestino Bravo, rector de l’església del Poblado des del

1958, i durant la vaga de Roca de 1976-77. Foto: CEG.

Comunicat emès per la Presidència de la Generalitat a

l’exili amb motiu de la reunió amb delegats de Roca. Font: CEG.

La comarca es va omplir de pintades cridant a l’acció en solidaritat amb Roca. Foto: M. Armengol.

Repartiment de les joguines de reis, portat a terme al camp de beisbol de Viladecans el

10 de gener de 1977. Foto: Diario de

Barcelona.

Comprovant d’aportació a la caixa de resistència, per part de les

parròquies de Castelldefels, Gavà i

Viladecans. Font: CEG.

EL PAPER DELS SINDICATS I LA PREMSA

El paper de la premsaLa premsa espanyola encara estava regulada per la Llei de premsa i imprenta feta per Manuel Fraga l’any 1966. Malgrat la teòrica llibertat de premsa, encara hi havia sancions, algunes de les quals podien arribar a arruïnar un diari. Així, tot i que l’any 1976 hi havia una moderada permissivitat, que permetia publicar notícies sobre vagues o conflictes laborals en una secció pròpia dins l’apartat d’economia, la llibertat de premsa no s’acabava d’exercir del tot, i els diaris i publicacions anaven molt amb compte amb les versions que publicaven. Així, mai va aparèixer cap article informant de l’organització dels treballadors, explicant com va començar el conflicte o investigant l’ús de foc real per part de la policia.

Cal assenyalar que, tot i que els grans diaris estaven en poder de persones o grups propers al règim, la informació sobre les vagues era elaborada pels corresponsals de comarques, la majoria d’ells molt propers o militants clandestins del PSUC. I, en aquest cas, cal distingir la tasca d’aquests corresponsals, com Toni Bosch, que escrivia a El Correo Catalán, José Luís Atienza, que ho feia al Tele/exprés i Joan Vendrell-Campmany, al Diario de Barcelona, molt propers als fets i que recollien tant les posicions i comunicats dels vaguistes com de les altres parts implicades.

La seva pràctica es diferenciava de la tasca d’elaboració de continguts que feien mitjans sense tanta immediatesa. Així, moltes de les revistes que proliferaven a l’època –amb un cost d’edició menor en comparació amb el d’un diari, cadascuna de les forces polítiques que es prefiguraven tenia una publicació propera– van tenir un paper clau en el conflicte, especialment les que apostaven per notícies de caire sensacionalista, informant només dels actes de violència que succeïen i allunyant-se de les reflexions de base que fessin entendre el conflicte. És el cas, per exemple, del setmanari Arreu, portaveu oficiós del PSUC, en què els articles eren de Francesc Baltasar –actual conseller de Medi Ambient i Habitatge, que també era corresponsal de Mundo Diario.

Els articles informant sobre la vaga acostumaven a anar acompanyats dels epítets «salvatge», «caos» o «violència». En aquest sentit és remarcable l’article de Por Favor,numero 126, signat per Àngel Abad, que comença: «Las asambleas de Roca son un modelo de ring parlamentario donde se lleva más ovaciones el que más revólveres lleva al cinto», on s’ataca l’assemblea, els delegats i es fa una defensa d’Antonio Plata, antic sindicalista de CCOO que, segons l’articulista, era l’únic capaç de negociar. Mentre els treballadors eren associats a violència i confusió, les centrals sindicals eren presentades com l’única opció de trobar una sortida. Altres revistes, més properes als sectors conservadors, reblaven aquesta visió: «con clima de violencia y terror [...] se obtiene la autorización para una asamblea. La tensión acumulada repercutirá en su desarrollo. Donde predominan las concepciones radicales».

El capteniment de la premsa durant la vaga ha estat estudiat i tractat a l’article «Roca, organización obrera y desinformación», on s’afirma que pocs mitjans van tractar el tema amb rigorositat periodística, «salvo una exigua minoría representada por menos de una docena de publicaciones [...], el contenido de la información ha tenido un carácter deformante».

Un grup d’estudiants de ciències de la informació va fer una nota pública contra aquest tractament, en considerar que les notícies que es donaven sobre la vaga no reflectien la realitat i que estaven manipulades amb la intenció de desprestigiar els vaguistes: «en cuanto a ignorar el conflicto, cuando no a facilitar una información parcial o tergiversada del mismo […] como futuros profesionales que somos de la información denunciamos cómo una vez más estos medios no han sido veraces en su cometido periodístico, están al servicio de unos intereses determinados y a espaldas del pueblo».

Val a dir, però, que el tractament de la premsa va canviar a partir del gener, sobretot després del judici, que va donar la raó als vaguistes. Molts treballadors de premsa es van solidaritzar amb Roca, i diferents mitjans, després de mesos, començaren a reflectir l’opinió dels treballadors, a través de la publicació dels seus comunicats. Aixó sí, també hi hagué casos, com a les jornades en solidaritat amb Roca del 20-22 de gener, on la policia publicà la seva versió dels incidents produïts al voltant del judici.

La difícil relació amb els sindicatsLa relació dels sindicats amb els treballadors de Roca va ser difícil. Com ja hem anat explicant, els dirigents sindicals, sobretot de CCOO, van tenir diverses topades amb els delegats escollits pels treballadors, a qui s’arribaria a acusar de «demagogs manipuladors».

D’una banda, els delegats acusaven els sindicats de donar una imatge molt negativa del conflicte i obviar les raons de la vaga i la violència patida pels treballadors. L’endemà mateix de començar la vaga (9 de novembre de 1976), la USO i el corrent majoritari de CCOO es van posicionar en contra de «los métodos de lucha de Roca» i van qualificar els vaguistes de «grupos incontrolados de violentos». Era la primera reacció, davant la violència a la via pública produïda per les càrregues de la Guàrdia Civil, i pel fet que l’assemblea hagués arrossegat a la vaga també els treballadors de manteniment dels forns. Els vaguistes responien: «nos clasifican de grupos incontrolados de violencia y no hacen ni una sola alusión a la violencia de la Guardia Civil. Deberían haberse dado cuenta de que, ante los ataques, los trabajadores no pueden por menos que defenderse. Y esta defensa fue la de poner obstáculos y lanzar piedras para contener a la Guardia Civil. Mas valdría que estos compañeros se dedicaran a extender la huelga y a luchar por el convenio justo para todos los trabajadores del Bajo Llobregat, y no a la miseria que quieren firmar». Ara bé, malgrat les discrepàncies, hi havia interlocució. D’una banda, les assemblees de Roca sempre van permetre les intervencions dels sindicalistes, tot i que després no en seguissin les consignes; i, d’altra banda, els sindicalistes d’USO, UGT i sobretot CCOO sempre van maldar per trobar sortides al conflicte, mediant entre empresa i treballadors.

La primera topada important amb CCOO succeí el 19 de novembre, quan un grup de treballadors comparegué al Pati Blau, a Cornellà, on hi havia una assemblea de delegats i dirigents sindicals comarcals de la metal·lúrgia. La intenció era demanar que es convoqués una vaga general a la comarca en solidaritat amb Roca. Els dirigents de CCOO els impediren d’intervenir durant l’acte i d’entrar en contacte amb altres fàbriques. No obstant això, l’assemblea del 10 de desembre va tornar a demanar als sindicats que impulsessin les seves reivindicacions i mediessin amb l’empresa per reprendre la negociació. La reunió es va realitzar el 16 de desembre, amb assistència de CCOO, USO i CNT, però l’empresa, el 22 de desembre, no accedí a negociar.

Però potser el tema més polèmic que va enfrontar sindicats i assemblea va ser el comitè negociador. L’empresa es negava reiteradament a negociar res amb els delegats sindicals escollits en assemblea, perquè els havia acomiadat i adduïa que ja no formaven part de la plantilla: «la Compañía Roca nunca se ha opuesto al diálogo con su personal, ni siquiera con quien no pertenece a su plantilla, como son los representantes sindicales. Con los únicos que la empresa entiende que no puede dialogar es con los trabajadores despedidos, por estimar son los responsables». En el mateix comunicat, també es negava a acceptar els delegats escollits a mà alçada: «la Compañia Roca está dispuesta, como siempre, a mantener conversaciones con cualquier representación que se comprometa a respetar la voluntad de la mayoría de la plantilla, libremente expresada mediante papeletas de votación».

Davant del bloqueig, els vaguistes van cercar la mediació d’autoritats com el cardenal de Barcelona, però sense resultats. En aquesta situació, els sindicats, representats per Esteban Cerdán, Miguel Salas i Carles Navales (aquest darrer, secretari general de CCOO al Baix Llobregat), van demanar formalment, el 25 de gener, formar un comitè negociador format per sis sindicalistes de la comarca i quatre treballadors de Roca no acomiadats. Els dirigents sindicals comarcals volien aprofitar la seva experiència en la resolució d’altres vagues i conflictes: «las luchas de nuestra comarca nos han dado la razón: Laforsa, Dumper Ibèrica, Tombauto... huelgas en las cuales hubo que ser flexible en el momento del diálogo y en las cuales fueron nuestros hombres los que representaron a los trabajadores de la comarca en aquellas negociaciones». Durant dies, l’assemblea es va negar a canviar els seus delegats per d’altres de no acomiadats. Però, al final, el 8 de febrer, i davant la insistència dels sindicats, van acceptar rellevar-los, amb la condició que CCOO convoqués vaga general a la comarca si l’empresa mantenia la negativa a negociar. Però el compromís va ser incomplert, amb l’argument que la comarca no estava preparada per a una vaga general. A canvi, CCOO va oferir als vaguistes de realitzar un acte al Pati Blau de Cornellà, cosa que no van acceptar. L’incompliment va acabar d’enverinar les relacions entre sindicat i comitè.

Un altre tema que va enfrontar CCOO i USO amb el comitè de vaga va ser el sistema de vot. Després de la polèmica votació del final de la vaga de primavera, els treballadors defensaven el vot a mà alçada. Els sindicats, per contra, preferien el vot secret. Carles Navales, en nom de CCOO, va demanar el vot secret a l’assemblea mantinguda el dia 17 de novembre al pavelló de Viladecans, amb més de 3.000 participants, amb l’argument que l’empresa només estava disposada a negociar amb delegats escollits en votació secreta. Però el resultat de la votació va ser negatiu. Només tres treballadors van votar a favor del vot secret, i alguns delegats qualificaren «d’estranya maniobra» aquesta petició.

Aquesta lluita entre els dos models no només es donà a Roca, sinó que era típica del moment. Al capdavall, el model defensat pels vaguistes va ser derrotat, especialment quan el sistema polític i social sorgit de la Constitució de 1979 oficialitzà l’Estatut dels treballadors.

La manca d’enteniment amb algunes centrals sindicals, segons els treballadors, venia provocada per les negociacions entre l’estat franquista i l’oposició moderada, que es veia a tocar de la legalització i de l’inici d’un règim democràtic: «por esto las centrales sindicales, sobre todo CCOO, nos han tratado como lo han hecho. La lucha de Roca era una verdadera oveja negra, un precedente que no debía contagiarse a los demás trabajadores. En la vigilia de las elecciones, como quien dice, con toda la oposición democrática pegándose por conseguir la legalización, como primer paso para tener un puesto en el parlamento burgués, la lucha de Roca era por supuesto inoportuna. Los capitalistas están dispuestos a legalizar al PC pero para ello éste debe pagar un precio. El precio es el pacto social».

En el cas dels sindicats cal fer l’excepció de la CNT, que sempre es va mostrar al costat dels vaguistes i dels seus mètodes i organització.

Pel que fa a USO, pocs dies després d’iniciada la vaga, el 23 de novembre, va presentar un informe sobre les dures condicions de treball a l’interior de la fàbrica. L’informe, de caire tècnic, va ser recollit per la premsa i va permetre divulgar alguns dels motius estrictament laborals que havien afavorit l’esclat del conflicte. Més tard, el 3 de desembre, USO emetia un comunicat en què reclamava la via del diàleg i l’abandonament de postures maximalistes. Aquest posicionament va ser reiterat el 4 de febrer.

En canvi, la UGT es va mostrar més favorable als vaguistes. Cal tenir en compte que la UGT va ser la primera central sindical legalitzada durant la transició, i que l’abril de 1976 ja va efectuar un congrés Madrid. En aquells moments era un sindicat sense gaire implantació a la comarca (la federació comarcal no es va constituir fins al 13 de gener de 1977), situació que volia corregir.

Els seus posicionaments s’expliquen tant pel fet que va incorporar militants de moviments de l’esquerra radical, com pel fet que defensava el buidatge i desaparició de l’organització sindical franquista, contràriament a les tesis d’entrisme practicades per CCOO.

El suport de la UGT va obrir les portes a la solidaritat internacional a través de la Federació Internacional dels Sindicats del Metall (FITIM).

Una assemblea mantinguda el 9 de novembre a la fàbrica va decidir anar

a la vaga indefinida. Des d’aquell moment, l’assemblea va ser l’ànima de la mobilització dels vaguistes. Foto: Guerrero.

Capçaleres d’alguns diaris i revistes que van tractar la vaga de Roca. Font: CEG.

El poder de l’assemblea i les votacions a mà

alçada van ser els principals punts concrets de discrepància amb els sindicats. Foto: revista

Alternativas.

L’aturada dels forns i la negativa que el personal

de manteniment continués en el seu lloc de treball va fer que es titllés a la vaga de salvatge,

i que la premsa més sensacionalista en fes

carnassa. Font: titular de la revista Interviú.

Els sindicalistes de la comarca van inentar sempre

moderar l’actitud de l’assemblea. Foto: Guerrero.

Enganxina editada pels vaguistes divulgant les

consignes assembleistes i cridant a la vaga general. Font: CEG.

Titular de premsa d’un dels diaris de Barcelona durant el conflicte. Font: titular de Mundo Diario.

EL JUDICIEl judici de Roca: punt d’inflexióDurant gairebé 80 dies, les negociacions entre empresa i treballadors van ser nul·les; el conflicte es trobava aturat a causa de la postura inamovible de les dues parts enfrontades: l’empresa exigia la reincorporació al treball prèviament a reiniciar la negociació, i els treballadors exigien la readmissió dels acomiadats per tornar a la fàbrica, i això malgrat accions com la tancada a la catedral realitzada per més de cent treballadors la nit del 13 al 14 de desembre.

Però després del judici, que va ser clau en el desenllaç, els esdeveniments es van accelerar. trenta-cinc dels delegats acomiadats havien presentat una denúncia davant la Magistratura de Treball per acomiadament il·legal. I el judici i la sentència arribaven en el moment en què el conflicte semblava eternitzar-se. Hi havia, però, una qüestió prèvia. Encara que la sentència conclogués que els acomiadaments havien estat il·legals, el nou govern Suárez havia suspès, mitjançant el Reial decret llei 18/1976, de 8 d’octubre, l’article 35 de la Llei 16/1976 de relacions laborals, introduint la possibilitat, a través de l’Ordre de 15 d’octubre, d’acomiadaments a canvi d’indemnització econòmica, fins i tot en cas que Magistratura els hagués declarat nuls o improcedents. L’oposició a aquest canvi es va convertir en un dels principals cavalls de batalla dels vaguistes de Roca, ja que en la pràctica deixava la readmissió dels acomiadats en mans de l’empresa, fos quin fos el resultat del judici.

Això va motivar un dels debats més intensos entre els delegats i l’assemblea, sobre si els treballadors havien d’acceptar l’autoritat del jutge o no. Part dels delegats defensaven que el judici era una farsa i que ells no podien ser jutjats per un estament del franquisme i de la burgesia i, a més, sense poder efectiu per tornar-los al lloc de treball. En aquest cas, però, i malgrat l’oposició de la majoria de delegats (19 sobre 33) l’assemblea va decidir acceptar el resultat del judici. D’alguna manera, aquesta votació desmenteix la suposada manipulació de l’assemblea per part dels delegats més radicalitzats, però també va provocar una primera esquerda entre els delegats, que fins aquell moment havien defensat en bloc les mateixes posicions. Arribats al judici, uns defensaven la via legal i negociada per solucionar el conflicte, mentre que d’altres, la majoria, estaven decidits a portar la lluita fins al final.

El representant de la companyia al judici era l’advocat José Luis Ballesca, assessorat pel cap de personal de l’empresa, Alfredo Purroy, una de les persones més criticades per part dels treballadors durant la vaga, al qual acusaven de provocar-ne l’esclat amb els primers acomiadaments.

Els treballadors estaven representats per tres joves advocats del Col·lectiu Ronda: Francesc Gallisà Roigé, Pep Manté Spà i Joan Lluís Jornet Forner –que havien fundat l’any 1972, amb altres companys, aquest prestigiós despatx. A més d’aquests, hi havia uns altres tres joves professionals que més endavant assolirien gran rellevància pública: Simeó Miquel Roé –professor a la Universitat de Lleida, encara avui té un despatx associat al Col·lectiu Ronda–, August Gil Matamala –Creu de Sant Jordi l’any 2007, president de l’Associació d’Advocats Europeus Demòcrates (des de 1990) i president de l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (1985-2001)–, i Ignasi Doñate –director de Projecció Internacional d’Organitzacions Catalanes (des de 2007), director de Projecció Exterior de l’Esport Català (2005-2006), director del Consell Català de l’Esport (2004-2005), i president del Comitè Olímpic Català (1994-2002). Aquests sis foren els advocats dels vaguistes durant el judici.

A finals del franquisme, els moviments obrers buscaven sempre l’ajuda d’advocats laboralistes, que donaven suport a les demandes dels treballadors. Eren joves advocats valents, ja que arreu de l’Estat estaven en el punt de mira dels grups terroristes d’ultradreta. Molts d’aquests advocats, com els del Col·lectiu Ronda, rebien amenaces de mort, a més de les habituals intimidacions de la policia: només dos dies després de començar el judici pels acomiadaments de Roca, el 24 de gener de 1977, es van produir els assassinats del carrer d’Atocha, a Madrid, on sis advocats laboralistes i tres persones més van morir a mans d’un grup ultradretà.

El judici va començar el 22 de gener a la sala número 11 de Barcelona. Però el jutge, Martínez Garrido, va decidir ajornar-lo, i va instar les parts en conflicte a buscar una sortida dialogada. Segons el magistrat, aquest diàleg no havia existit fins al moment. Els treballadors, per mostrar la seva força, van organitzar unes jornades de lluita solidària els dies 20, 21 i 22 de gener. Es van efectuar aturades a diferents fàbriques, amb un seguiment total de 17.000 persones, segons la Guàrdia Civil, i hi va haver diversos enfrontaments entre les forces de seguretat i treballadors, estudiants i simpatitzants dels vaguistes. En fer-se el judici en dissabte, les autoritats tenien por que els participants en les concentracions fossin nombrosos, i aquesta primera part del judici es va fer entre grans mesures de seguretat. Finalment, unes 2.000 persones es van manifestar per Barcelona, on es van produir diversos enfrontaments i càrregues contra els manifestants.

Els advocats van preparar el judici amb dues intencions: que el jutge declarés els acomiadaments improcedents, i també que l’opinió pública conegués la realitat. El judici va ser important per donar publicitat al conflicte, gràcies al ressò que tingué entre els mitjans de comunicació.

Arran de la negociació decretada pel jutge, l’empresa va presentar una oferta als acomiadats que consistia en 31 dies d’indemnització (30 dies era el mínim per tenir dret al subsidi d’atur). Els treballadors van fer entendre al jutge, no sense problemes, que ells havien de consultar aquesta decisió a l’assemblea i que ells no podien prendre la decisió d’acceptar o rebutjar la proposta: «la huelga empezó con una asamblea y debe acabar con otra», deien. El jutge va admetre finalment la celebració d’una assemblea per decidir-ho i va suspendre el judici fins al dia 29.

La decisió judicial va ser un triomf per als vaguistes. L’assemblea, celebrada amb permís governatiu el dia 25, al poliesportiu de Viladecans, amb la participació de 3.000 treballadors, va refusar l’oferta de l’empresa amb un rotund «no», seguit dels tradicional crit «O todos, o ninguno».

Amb aquesta resolució, el 29 de gener es va reprendre el judici. Però després de la negativa a acceptar l’oferta, havien detingut a casa seva el delegat Sánchez Pajares, el principal testimoni de la defensa, ja que havia estat el portaveu davant de l’empresa el dia que va començar el conflicte per l’acomiadament d’un dels delegats.

El judici, doncs, va començar amb la petició que se suspengués fins que Sánchez Pajares estigués en llibertat, però el jutge ho va refusar. L’empresa va centrar la defensa en el fet que desconeixia la raó de la vaga, i negava que conegués l’existència dels delegats. La part dels treballadors va retreure aleshores l’inici de les negociacions a Madrid, amb aquells mateixos delegats. Davant les contradiccions que presentaven els testimonis de l’empresa, que en molts casos admetien no haver presenciat els fets, la defensa va centrar-se a demostrar que els acomiadats havien participat en les aturades igual que la resta de treballadors, i que no havien utilitzat amenaces o violència per convèncer-los d’anar a la vaga. Fins i tot van poder demostrar que un delegat que havia estat acomiadat sota l’acusació de «provocar incidents» durant els fets del dia 9 de novembre, en realitat estava de vacances, cosa que evidenciava que els acomiadaments s’havien fet només per decapitar la representació obrera.

L’1 de febrer, a primera hora del matí, es feia pública la sentència. El veredicte era taxatiu: «estimando la demanda, declaro improcedente el despido de los actores acordado por la Empresa Roca Radiadores S.A., a la que condeno a readmitirles en idénticas condiciones a las que regían al producirse aquél».

El jutge, en el veredicte, resumia el procés d’organització dels treballadors i les seves assemblees: «estas reuniones no fueron prohibidas por la empresa ni tampoco autorizadas, pero sí toleradas»; de l’elecció dels delegats: «desde luego la empresa conocía los nombres de estos delegados entre los que se encuentran la totalidad de los hoy actores». També ressenya que «los actores participaron, al igual que el resto de la plantilla, en el paro, sin que se haya acreditado intervinieran en otros actos, ni que tuviesen otra actuación que la de esporádicos portavoces de las decisiones de la Asamblea de los trabajadores». El magistrat va decidir que els acomiadats només eren representants dels treballadors i que la seva participació no era més gran que la de la resta, que l’empresa podria haver sancionat tota la plantilla, però fer-ho només als seus representats era il·legal.

La sentència va fer callar moltes crítiques, però l’empresa va anunciar que recorreria al Tribunal Central de Treball. Així doncs, tot i la sentència favorable, els acomiadats encara no podien tornar a la feina fins que es resolgués el recurs. A més, la suspensió de l’article 35 de la Llei de relacions laborals feia que l’empresa pogués substituir la readmissió per una indemnització. Per això, després del judici, alguns delegats van començar a defensar la tornada a la feina per la manca d’expectatives de futur. Encara que havien rebut mostres de solidaritat, la vaga no s’havia estès com desitjaven. Al febrer de 1977, el camí de la transició estava ja fixat (les eleccions generals multipartidistes de juny ja eren a l’horitzó) i les idees dels vaguistes eren clarament perdedores. Àdhuc la ciutadania de Gavà i Viladecans havia votat majoritàriament la Llei de reforma política, en el referèndum de desembre de 1976.

En aquest sentit, és notable que, encara que a la mesa electoral del Poblado l’abstenció fos del 50% (l’assemblea s’havia pronunciat per l’abstenció activa), a Gavà i Viladecans el referèndum tingués una alta participació (81% i 76% respectivament, valors similars o inclús superiors al 77% de la comarca i al 72% de la demarcació barcelonina). Aquestes dades evidencien que la ideologia propugnada pels vaguistes no quallava fora del seu àmbit geogràfic estricte, el barri del Poblado.

Una assemblea a l’església va discutir intensament si acceptava o no anar a judici. Finalment es va decidir anar-hi i acceptar el veredicte.

Finalment, la sentència fou tan favorable que els vaguistes la van acollir amb satisfacció. Foto: Interviú.

Reunió entre membres del comitè de vaga i advocats del Col·lectiu Ronda, que

representaven els acomiadats. Foto: Interviú.

Els advocats van aconseguir ajornar el judici i que el jutge forcés una assemblea legal per

discutir l’oferta de l’empresa. Foto: Interviú.

Pintada convocant la concentració davant de Magistratura de Treball. Tot

i aspirar a una aturada general a la comarca en solidaritat amb Roca, només 17 empreses van fer aturades parcials. Foto: J. Soteras.

Desplegament policial davant Magistratura de Treball, el 22

de gener, per impedir manifestacions solidàries amb Roca a l’inici del judici. Foto: J. Soteras.

Concentració solidària davant Magistratura de Treball, el 22 de

gener. Foto: J. Soteras.

11 de febrer de 1977 s’acabava la vaga, enmig d’una sensació de derrota i impotència per a una part dels treballadors. Per a d’altres, era la fi d’un malson.

Aquell matí es va fer l’última assemblea al Poblado. Foto: Interviú.

La decisió de tornar a la feinaDesprés del judici, alguns pensaven que era millor tornar tots units a la feina, ja que en mantenir la unitat seria possible mantenir la lluita dins la fàbrica. La situació es feia difícil davant de la posició de l’empresa de no moure un dit per solucionar el conflicte. Els treballadors van fer un gest de bona voluntat i, en una reunió a la muntanya, el 7 de febrer, amb 2.000 assistents, a petició del secretari general de CCOO al Baix Llobregat, Carles Navales, l’assemblea acceptà nomenar una comissió negociadora sense acomiadats. Els treballadors es van comprometre a tornar a treballar si l’empresa retirava el recurs i prometia no beneficiar-se de la suspensió de l’article 35. Al dia següent van rebre de l’empresa la mateixa nota de sempre, indicant que, per negociar, primer havien de tornar a la feina.

Però en aquell moment havia succeït un fet que possiblement va influir en la solució del conflicte. La premsa va publicar, el 4 de febrer, que l’empresa americana American Standard, preocupada per la greu situació de Roca, amb les últimes vagues, la crisi econòmica i l’enfrontament amb els treballadors, havia acordat, el 22 desembre, abandonar l’accionariat i vendre les seves accions als altres accionistes de l’empresa: un 5.44% a Banco Atlántico (Rumasa), un 5.44% Banc Industrial de Catalunya (del grup Banca Catalana) i un 9.12% al grup familiar Roca, que tornava a esdevenir màxim accionista de l’empresa.

Després d’executar aquesta operació financera, el discurs monolític de l’empresa va fer un canvi copernicà: el 9 de febrer, en una reunió mantinguda amb el director general, Elías García Bou, els delegats sindicals van rebre la promesa que no hi hauria sancions, que la suspensió de l’article 35 no seria utilitzada i que es respectaria la decisió del jutge, sense represàlies, si els treballadors tornaven a la feina en 24 hores.

El mateix 9 de febrer a la tarda l’assemblea va votar si tornar a la feina o no. Els delegats, per segona vegada, estaven dividits. Alguns defensaven la tornada, com ara Fernando Palomo, que va ser el primer de proposar-ho, però per votació es va decidir continuar la vaga. Ara bé, per primer cop, una quarta part dels treballadors va votar per reincirporar-se. La pressió augmentava.

Aquell mateix dia, als tres mesos justos de vaga, els va arribar una nota segons la qual quedaven sense cobertura mèdica per no haver cotitzat a la seguretat social. A corre-cuita es va pactar, l’endemà, amb l’ajut del Col·legi de Metges, una llista de centres que podien atendre les consultes de pediatria, ginecologia i medicina general.

El dijous 10 de febrer era la data límit per tornar a treballar, però l’empresa va decidir ampliar 24 hores més el termini, després de veure que només havien entrat uns centenars de persones, entre directius, membres de seguretat i treballadors d’oficines. A l’assemblea celebrada al poliesportiu de Viladecans el 10 de febrer, aquesta vegada amb autorització del Govern Civil, van assistir més de 3.000 persones, i finalment es va prendre la decisió de tornar a treballar, amb una votació molt igualada, tot i que es va fer saber que no s’acceptava l’ultimàtum.

Durant aquesta última assemblea en vaga, alguns delegats van defensar la reincorporació a la feina com l’única forma de tornar tots units, i així aconseguir una victòria parcial, perquè contrariava els plans de la patronal, que esperava el trencament de la unitat dels treballadors, i que fossin els treballadors individualment els que, sense l’autorització de l’assemblea, tornessin als seus llocs de treball.

Finalment el dia 11 de febrer, a les 7 del matí, rodejats per la policia, la totalitat de treballadors van sortir del Poblado després de fer l’última assemblea, entre crits de «Unidad, unidad», «Vosotros, fascistas, sois los terroristas», i «La lucha continua». Amb els punys aixecats, van entrar units a la fàbrica. Els moments de més tensió es van viure amb les càmeres de Televisió Espanyola, que no havien fet acte de presència a Gavà i Viladecans fins aquell moment, però que hi eren per donar constància a tot el país que els treballadors de Roca tornaven a la feina.

Abans d’entrar-hi, van llegir l’últim comunicat elaborat pel comitè de vaga: «Nuestra huelga ha terminado. Nuestra lucha no ha hecho más que empezar. Durante 95 días hemos estado a la cabeza del movimiento obrero en Cataluña y, en cierta medida, en toda España. En unos momentos en que ese movimiento se ve acosado por todas partes, de una u otra manera, quieren convencernos a los trabajadores de que nuestros problemas se han acabado con la reforma política o que, en todo caso, ya se encargarán los reformistas de resolverlos, hemos dejado bien claro que, ahora más que nunca, es la hora de luchar. Y hemos puesto en práctica una forma organizativa que se ha manifestado como la más apropiada, la más correcta para los momentos que estamos atravesando: el único órgano de poder es la Asamblea de los Trabjadores, que utiliza formas de democracia proletarias. Nuestra huelga ha terminado: nuestra lucha no ha hecho más que empezar».

Els delegats acomiadats no van poder entrar, ja que encara no havien estat readmesos. La vaga, doncs, no havia assolit el seu objectiu, de moment.

Però encara calia negociar el conveni. Malgrat que hi havia un laude ministerial del 7 de desembre, publicat al BOE el 15 de desembre, en els moments més durs de la vaga, aquest només era vigent fins a l’octubre de 1977, i calia negociar-ne un de nou. Així doncs, després de tornar a la feina, es van reiniciar les converses a totes les factories. Només entrar a la fàbrica, els obrers van escollir nous delegats de forma assembleària. Aquests van aconseguir augmentar de 80.000 ptes. lineals el sou anual de tots els treballadors, reduir 21 hores de treball l’any, augmentar de 24 a 28 dies de vacances i millorar les pagues extraordinàries, i hores nocturnes i festives; l’augment salarial era del 29% de mitjana, mentre que els Pactes de la Moncloa estaven establint augments màxims salarials del 22%. En aquesta negociació van participar tots els acomiadats. Fins i tot Sánchez Pajares que, tot i no haver estat readmès, actuava com a assessor extern, delegat de la negociació per part dels treballadors. I, finalment, els acomiadats van tornar a la feina després que l’empresa perdés el recurs al Tribunal Central del Treball. Tots els treballadors, menys Sánchez Pajares que, en ser enllaç sindical de la CNS, no va entrar al mateix judici. Va haver d’esperar fins a la solució judicial del seu cas, fallada pel Tribunal Suprem el 21 d’octubre de 1980, en aplicació de l’amnistia laboral decretada pel govern Suárez l’octubre de 1977, per poder tornar a Roca, juntament amb altres acomiadats en els conflictes dels anys 1971, 1972 i 1975.

Al capdavall, doncs, l’èxit material de la mobilització va ser palès, tot i que en el pla polític i social, la nova forma d’organització obrera no va consolidar-se: les noves lleis de la transició i, sobretot, la Constitució de 1979, aprovada en un nou referèndum, establiren el model de democràcia representativa contra el que havien lluitat els promotors de la vaga. Tot i això, llocs com el port de Barcelona mantenen l’assemblea, i es declaren hereus d’aquell moviment organitzatiu.

EL FINAL DE LA VAGA

Els treballadors van sortir del Poblado cap a la factoria. Foto: J. Soteras.

Entrada dels treballadors a la fàbrica, l’11 de febrer. Foto: J. Soteras.

Informe policial dels fets del darrer dia de vaga.

Arxiu de l’antic Govern Civil de Barcelona.

Hospitals on havien d’anar els malalts de Roca apartats de la Seguretat Social per falta de

cotització. Font: CEG.

L’empresa no va readmetre els acomiadats en

vagues anteriors fins al 1980, en aplicació de l’amnistia laboral decretada pel govern Suárez a

finals de 1977. Podem veure a la foto antics

treballadors com Plata, Agüera, Cazorla, Torres, González, Sánchez Pajares... Foto: J. Muns,

revista Llibertat.La vaga va començar amb una assemblea, i una assemblea va decidir acabar-la. Foto: J. Jiménez.

DESPRÉS DE LA VAGALa sorprenent recuperació de l’empresaL’any 1977, l’any de la vaga, la Companyia Roca va tancar l’exercici amb uns resultats mai vistos: dels 7.777 milions de facturació de l’any 1976, es passà als 13.274 milions declarats l’any 1977, mentre la plantilla total del grup empresarial disminuïa de 7.099 treballadors a 6.956. Aquell creixement dels ingressos va ser l’inici d’un enlairament espectacular.

El creixement es produí just l’any que l’American Sandard abandonava l’accionariat, que tornava a passar, pràcticament tot, a mans familiars. La crisi bancària dels anys següents acabà, d’altra banda, amb les participacions minoritàries del Banco Atlántico i Banc Industrial de Catalunya (del grup Banca Catalana). L’any 1982, aquest darrer paquet d’accions va passar a mans del Fons de Garantia de Dipòsits, arran de la crisi de Banca Catalana, i el 1986 la família el va recomprar. D’altra banda, l’any 1983, el paquet a mans del Banco Atlántico (del grup RUMASA) va donar un ensurt a l’empresa, ja que per error el govern de l’Estat va incloure Roca a la llista de les expropiades a Ruiz Mateos. El novembre de 1986, l’empresa sortí a borsa, i un 20% de les accions foren adquirides per Inversiones Balboa i Uralita (del grup March), però l’agost de 1987 la família Roca va tornar a reunir la totalitat de les accions de l’empresa.

Poc abans de tots aquests moviments, la família havia creat el càrrec de gerent. Fins al 1974, la gestió la portaven els germans, fins que van anar morint. El darrer, Josep Roca, que tenia 80 anys, i el seu nebot Antoni Roca i Portet –fill d’en Martí–, van decidir traspassar el gener d’aquell any la gestió a un home de confiança de la casa, Salvador Gabarró Serra, que fins llavors era el director general de producció. Ell reconegué, molts anys després de la vaga, que la responsabilitat d’aquesta era, al capdavall, de l’empresa: «se había perdido la jerarquía y tuvimos que despedir a 20 personas conscientes de que nos comportaría muchos problemas». És l’única valoració publicada per part de la direcció sobre les causes i factors del conflicte dels 95 dies.

Gabarró va ser gerent fins a jubilar-se, el novembre de 2000. Des de juliol de 1999 era president del Cercle d’Economia de Barcelona i, tres anys després, esdevingué el president de Gas Natural, càrrec que segueix exercint en l’actualitat.

El moviment obrer després de la vagaEl fracàs de la vaga –el fet de no aconseguir les reivindicacions polítiques que es demanaven– va marcar profundament el moviment obrer dels anys posteriors. Ja hem dit que, poc després de reincorporar-se a la feina, els treballadors van escollir nous delegats pel sistema assembleari, que van ser els que van portar el pes de la negociació del nou conveni de 1978. Però, en aquelles mateixes dates, el govern de l’Estat aprovà una nova reglamentació per a les eleccions sindicals, que impedia la pràctica de la metodologia assembleària i l’elecció de delegats revocables que actuessin de simples portaveus, com s’havia fet durant la vaga.

El 25 de gener de 1978, els sindicats CNT, CSUT, UGT, USO i CCOO feien públic un comunicat conjunt contrari a la divisió del cos electoral obrer en dos col·legis, el de tècnics administratius i el de treballadors qualificats i no qualificats. També es mostraven contraris a l’obligatorietat de fer llistes tancades, es comprometien per la unitat sindical, i proposaven la formació d’una candidatura única i unitària.

Però, finalment, la dinàmica electoral competitiva s’acabà imposant i, en les primeres eleccions sindicals democràtiques, va guanyar CCOO de forma àmplia. Entre els seus candidats hi havia alguns dels líders de la vaga de 1976, com Sánchez Pajares. Però la nova realitat no quallà del tot. L’afiliació sindical, que a inicis del 1978 era de més del 55% dels treballadors, baixà fins a menys del 30% l’any 1980. Per a les eleccions d’aquell any, es va conformar un col·lectiu de treballadors de Roca per a l’autoorganització, impulsat per Clemente Olivares, un altre dels líders de la vaga, que obtingué 7 posicions, contra 20 per a CCOO i UGT. Els no afiliats es va tornar a presentar el 1982. Dels 25 membres del comitè, n’obtingueren 6. Aquell any 1982, UGT va esdevenir el sindicat majoritari, amb 11 delegats, contra els 8 de CCOO.

Aquell moviment assembleari va acabar configurant un sindicat específic, el Col·lectiu Obrer i Popular (COP), constituït l’agost de 1984. Va arribar a obtenir 8 delegats, davant dels 9 d’UGT i 8 de CCOO en les eleccions sindicals de 1984. Però el COP, resultat singular de l’experiència de 1976, mai va ser majoritari al comitè d’empresa, i de fet, a partir de mitjan anys vuitanta, va anar perdent força. Entre els motius, hom parla de la malfiança envers alguns dels seus impulsors, antics líders de la vaga, que van marxar de l’empresa per establir negocis propis, des dels quals feien de proveïdors de Roca. D’altres esmenten el suport del COP a la candidatura europea d’Herri Batasuna l’any 1987, que no va ser entesa ni acceptada per molts treballadors. El cas és que el COP mantingué presència al comitè d’empresa de Roca fins a les eleccions de 2006, a les quals arribà amb un únic delegat.

façana de les instal·lacions de Roca a Gavà, a la carretera de Santa Creu de Calafell. Foto: CEG.

La disminució del pes en l’economia localMentre tot això passava, la plantilla de l’empresa es reduïa de forma espectacular: entre 1976 i 1984 el conjunt de fàbriques del grup va perdre aproximadament 2.000 treballadors, i passà dels 7.099 de finals de 1976 als 5.093 de finals de 1984. Trenta anys després de la vaga, l’any 2006, la plantilla era només de 4.270 empleats.Aquest descens de plantila va comportar també el descens del pes de l’empresa en l’economia local: cada cop era menor el percentatge de gavanencs que depenien de l’empresa; a més, l’abandonament de l’obra social i l’allunyament definitiu dels centres de decisió van contribuir a acabar de desvincular sentimentalment l’empresa de la ciutat. Mentrestant, en paral·lel, la facturació augmentava de forma exponencial: els 13.000 milions de 1977 es convertiren en 36.000 milions el 1987, 90.000 milions el 1996, i encara 164.000 milions a finals del 1999, a les portes del segle XXI i en un mercat totalment mundialitzat.

El gegant multinacionalI és que, aquell mateix any 1977 en què acabava la vaga, es fundava la primera filial estrangera, a la República Dominicana, amb la construcció d’una fàbrica nova que va ser inaugurada el 1979.

S’iniciava un camí que ha portat la Roca a ser la primera multinacional mundial del sector sanitari avui en dia: les últimes factories obertes o adquirides a l’estranger ho van ser el 2007, a l’Índia, Xina, Croàcia, Romania, Malàisia i Singapur. Aquell mateix exercici, va obtenir un benefici net de 131 milions i mig d’euros, amb unes vendes de 1.635 milions i uns fons propis de 1.264 milions. També té plantes a l’Argentina, Turquia, França, Alemanya, Gran Bretanya, Itàlia, Bèlgica, Portugal, Marroc, Polònia i Perú.

El gran pas endavant per a la internacionalització del grup es va fer el 1999, amb la compra de la companyia suïssa Laufen, a través d’una oferta pública d’accions (OPA). Aquesta operació va situar Roca en el segon lloc mundial en porcellana sanitària, i li va donar entrada en nous mercats, especialment en països de l’est d’Europa. L’any 2001, l’empresa tenia fins a 27 establiments o plantes industrials fora de l’Estat, i els seus productes es venien en 96 països.

El 2002 l’estructura del grup d’empreses Roca Radiadors, tot i continuar sent de caràcter familiar, va canviar profundament. La junta d’accionistes del 6 de juny va acordar segregar totes les seccions i fàbriques que no es dedicaven a sanitaris, i passar-les a una nova empresa denominada Corporació Empresarial Roca, que es quedava també amb totes les accions de Roca Radiadors, que canviava de denominació i passava a denominar-se Roca Sanitaris. D’aquesta manera, el hòlding Corporació Empresarial Roca prenia el control de les empreses que constituïen les quatre divisions del grup: Roca Sanitaris, Roca Calefacció –dedicada a produir radiadors i calderes–, Roca Ceràmica –Ceràmica del Foix– i Roca Aire Condicionat. Ara, Roca Corporació Empresarial té 23.000 treballadors i més de 63 fàbriques escampades per tot el món. És actualment el líder mundial en sanitaris i banys, i el 2007 va assolir una factuació de més de 1.800 milions d’euros.

L’abril de 2005, va vendre a la multinacional italiana Baxi la divisió Roca Calefacció. I, el 24 de juliol del 2006, Baxi anuncià el tancament del forn de la fundició i el trasllat de la producció a França. Uns trenta treballadors van plegar, de forma pactada, i els 200 empleats restants es limiten a ensamblar calderes.

S’acabava així, per sempre, la història de la fundició, aquell petit taller de foneria fundat pels quatre germans de Manlleu que, l’hivern de 1917, van aixecar la persiana del negoci a Gavà.

Salvador Gabarró, gerent de Roca durant la vaga, i pilot de la seva

expansió internacional.

Segell del Col·lectiu Obrer i

Popular, col·lectiu sindical formalment constituït el 1984 que

es reclamava hereu del moviment assembleari de 1976. Foto: arxiu

CEG.

L’èxit mundial

de Roca s’ha de buscar,

entre d’altres, en

l’excel·lènciadels seus

dissenys. En aquestes

imatges,diversos

elements

sanitaris amb dissenys de

Mariscal, que van ser

instal·lats a la Vila Olímpica

de Beijing durant els Jocs

de 2008. Foto: CEG.

Logotipus actual de l’empresa, adoptat a partir

de l’1 de març de 2005. Va ser concebut pel dissenyador valencià Pepe Gimeno. Foto: CEG.

Logotipus de l’empresa creat l’any 1929.

Una taula rodona sobre la vaga, l’any 2006, va

servir per presentar el Centre d’Estudis de Gavà.

Comissariat de l’exposició

Josep Campmany. Centre d’Estudis de Gavà

Textos

Albert Alonso, Josep Campmany, Jerónimo Casasola, José Antonio Morales

Il lustracions

Arxiu Municipal de Gavà (AMG), Jordi Soteras, Miquel Armengol, família Vinyes-Badia, Salvador Mercader, Joan Jardí, Antoni Baños, Jaume Muns, Fermín Navarro, Marcel·lí Reyes, Centre d’Estudis de Gavà, Llibertat, Interviú, Arreu, Can Oriach, Mundo i Alternativas.

Arxius consultats

Arxiu de l’antic Govern Civil de Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya, Arxiu Històric de Viladecans, Arxiu Administratiu de Viladecans, Arxiu Municipal de Gavà (AMG), Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona, Centre Documental de la Comunicació (CEDOC) i Hemeroteca General de la Universitat Autònoma de Barcelona, Centre de Documentació Històrica i Social (CDHS) de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, Col·lectiu Obrer Popular, Col·lectiu Ronda, Fundació Salvador Seguí de la CGT, Fundació Utopia d’estudis socials.

Bibliografia principal

Colectivo de Estudios por la Autonomía Obrera, Luchas autónomas en la transición democrática, Bilbao, Ed. Zero, 1977.Dionisio Jiménez, Roca, organización obrera y desinformación, Madrid, Ediciones de la Torre, 1977.Diversos autors, El Boscater Negre. Especial 10 anys de la vaga de la Roca. Gavà, 1987.Col·lectiu Obrer i Popular, La huelga de Roca. Catàleg de l’exposició. Viladecans, 1987.Néstor Luján, La lucha contra el frío y el calor, y a favor de la higiene. Contribución de una familia de industriales catalanes a lo largo de 75 años,Barcelona, Ed. Montserrat Maneu, Taller Editorial, 1992.Anna Xuclà i Isabel López, Roca, treball de recerca universitari, 1997.Francisco Ruiz Acevedo, Antonio García Sánchez, Vicenç Lizano Berges, El estilo sindical del Baix Llobregat. El sindicalismo bajo la dictadura franquista, 1960-1976, Barcelona, CCOO, 2003.Jerónimo Casasola, Roca. La gran huelga del 76. 95 días en lucha. Gavà, l’autor, 2004.Albert Alonso, La vaga de Roca. 96 dies de resistència i autoorganització. Tesi de llicenciatura. Universitat de Barcelona, 2005.Espai en Blanc (coord.), Luchas autónomas en los años setenta. Del antagonismo obrero al malestar social, Madrid, Traficantes de Sueños, 2008.

Agraïments

José Luis Atienza, Manel Armengol, Antoni Baños,Antoni Bosch, Celestino Bravo, Ignasi Doñate, Fundacio Espai en Blanc, Assumpció Gabernet, Teresa Gimenez, Marta Jiménez, Eduardo López, Santiago López Petit, Isabel López Zaldívar, Ángel Losada, Manel Luengo, Jaume Muns, Clemente Olivares, Pelai Pagès, Fernando Palomo, Fernando Paniagua, Beatriu Pasarín, Germans Plata, Marcel·lí Reyes,Carlos Robles,Col·lectiu Ronda, Jesús Sánchez Pajares, Carles Santacana, Fundació Salvador Seguí, Benet Solina, Jordi Soteras, Jordi Vicente, Alejandro X.

Exposició realitzada amb el suport de:

·