UNITAT 1Què és la filosofia

A1. De què parlem quan parlem de filosofia?(a) De vegades, en conversacions col·loquials, però també en alguns llibres o programes de televisió seriosos, ens trobem amb el terme filosofia. Fes un recull de frases en què aparega aquest terme o altres derivats (filòsof, filosofar, filosòficament, etc.). Explica el significat que té la paraula en cada frase.(b) Què creus que és la filosofia? De quins temes o problemes s'ocupa la filosofia? Intenta definir-la.

El terme filosofia prové del grec i significa amor a la saviesa (filo, amor; sophia, saviesa). Etimològicament, la paraula arreplega la idea que la filosofia no és pròpiament un coneixement del món, sinó més bé una actitud, una disposició que s’inicia en el moment que s’assumeix la ignorància sobre una qüestió o quan allò que és ordinari i habitual es torna problemàtic. És una activitat constituïda per reflexions que ens fem els éssers humans sobre el món, sobre el coneixement i sobre nosaltres mateix.

Aristòtil (s. IV a.C) afirmà que l’actitud filosòfica naix de l’admiració pel món que ens envolta. L’admiració comporta, per una banda, el reconeixement implícit de la ignorància, i alhora una aspiració a saber-ho tot sobre allò que s’admira. Aquest reconeixement de la ignorància ens duu a plantejar tota mena d’interrogacions i a assumir una actitud crítica davant les veritats establertes.

A2. Quines de les següents preguntes són filosòfiques? Per què?

• Per què hi ha éssers i no més bé no res?• Què és la vida?

U1. Què és la filosofia 1

• Per què morim?• Per què suem?• Quin sentit té el patiment?• Per què plorem?• ¿És aquesta existència una història absurda, o hi ha algun ordre implícit en tot

esdevenir?• Què és una cèl·lula?• Què significa “ésser”?• Què és el temps?• Quina relació hi ha entre el temps i la velocitat?• Com podem conèixer el comportament social de les formigues?• Què és el conèixer?• Què és la felicitat?• Què són els impostos?• Què és la llibertat?• Què és el desenvolupament sostenible?• Quin és l'origen del mal en el món?• Per què els humans som animals bípeds?• Quina és la composició química de l’aigua?• Pot provar-se l’existència del món?• Han estat units els continents alguna vegada en el passat?• Un experiment científic pot determinar amb absoluta certesa la veracitat d’una

hipòtesi científica?• Es pot conèixer amb total seguretat o sempre hi haurà lloc per al dubte?• Quina relació hi ha entre el cervell i la ment?

A3. Comentari de text:

El pensament filosòfic està a meitat de camí entre el pensament religiós i el pensament científic. A diferència del teòleg, el filòsof no es refugia en forces o éssers sobrenaturals ni tracta els seus problemes de forma dogmàtica, sinó que examina les coses per sí mateix, críticament; no fonamenta la veracitat de les seues afirmacions acudint a l'autoritat d'una revelació, sinó apel.lant a la racionalitat de les mateixes. Tanmateix, a diferència del científic, el filòsof no s'ocupa de qüestions empíriques, sinó de problemes especulatius; a més a més, no determina la correcció o incorrecció de les seues respostes a aquests problemes realitzant experiments. ¿Fins a quin punt podem conéixer? En quines circumstàncies un enunciat se segueix necessàriament d'altres enunciats anteriors? Com hem d'actuar? Quina és la forma òptima de governar la societat? Aquests són els quatre grans problemes especulatius dels quals se n'han ocupat els filòsofs al llarg de la història.

(Introducció a El pensament filosòfic, en Universitas, nº 13. Barcelona: Salvat, 1987)

Qüestions:1. Quants tipus de pensament presenta el text? Quines són les seues

característiques diferenciadores? Busca a un diccionari aquells conceptes que consideres fonamentals en cadascun dels sabers esmentats.

2. Quina mena de problemes són objecte de reflexió per part de la filosofia?

U1. Què és la filosofia 2

En el text, en parlar de les diferències entre la filosofia i la religió (teologia), es diu que el pensament religiós és basa en éssers sobrenaturals, que es justifica en l’autoritat d’una revelació (llibres sagrats, profetes) i que, en conseqüència, és dogmàtic. Per tal de completar aquesta distinció, anem afegir dues característiques més:

El pensament filosòfic no cerca la salvació, sinó la comprensió de la realitat. La filosofia no comporta rituals ni cultes.

A4. Comentari de text:

La filosofía es un modo de conocimiento caracterizado por la universalidad de su objeto: no versa sobre tal o cual aspecto de la realidad, sino sobre la realidad en su conjunto. Se compone de cierto tipo de preguntas más que de un recetario de respuestas. Esas preguntas se distinguen por su máxima generalidad (…). Y también por otros dos rasgos imprescindibles: nunca son estrictamente prácticas y no pueden ser respondidas satisfactoriamente por los especialistas de las diversas ciencias particulares. Las respuestas filosóficas a tales preguntas carecen de valor predictivo, en el sentido en que lo tienen las aseveraciones científicas contrastadas: es difícil señalar un solo hecho o conjunto de hechos que las confirmen irrefutablemente o que las invaliden por completo. Por decirlo de un modo popular, las respuestas filosóficas abarcan siempre más de lo que aprietan. La satisfacción que producen no es principalmente objetiva sino subjetiva, es decir, que tiene un ingrediente básicamente psicológico: las verifica no tanto el tipo de mundo en que uno vive como el tipo de hombre que uno es (y, por tanto, la concepción del mundo con la que uno se siente más a gusto intelectualmente hablando). Lo cual no equivale a decir que sean afirmaciones meramente caprichosas o poéticas ni que se sustraigan a la controversia racional. Pretenden ser esfuerzos racionales por ir más allá de lo que los razonamientos científicos particulares pueden alcanzar. En cierto modo son visiones de conjunto, pero que ni pueden ni quieren renunciar a responder inteligiblemente a las objeciones particulares que se les plantean: en tal sentido me parece que es válida la definición de Julián Marías de la filosofía como «visión responsable». Por último, podría completarse este intento descriptivo del empeño filosófico señalando que buena parte de sus preguntas y respuestas tratan de cómo debe encararse la vida humana, tanto individual como socialmente. De aquí que sea lícito hablar de una cierta filosofía práctica, no en cuanto brinda instrucciones concretas para conseguir tal o cual objetivo particular o resolver este o aquel problema determinado de los que se plantean al vivir humano, sino como reflexión sobre actitudes globales ante la gestión de la vida humana en cuanto tal. Fernando Savater: Diccionario de filosofía (1995)

Qüestions:1. Fes un esquema del text.2. Què vol dir que l’objecte de la filosofia es caracteritza per la seua

universalitat?3. ¿És la filosofia un saber purament subjectiu, sense rigor ni precisió i, per tant,

sense valor cognoscitiu?4. Quin significat o significats té la paraula pràctic al text, en relació amb la

filosofia?

U1. Què és la filosofia 3

A5. Comentari de text:

Tots els homes i totes les dones són filòsofs; o, que se'ns permeta dir-ho, si ells i elles no són conscients de tindre problemes filosòfics, tenen en qualsevol cas, prejudicis filosòfics. La major part d'aquests prejudicis són teories que inconscientment són acceptades, o que han absorbit del seu ambient intel·lectual o de la tradició.

Com que poques d'aquestes teories són conscientment sostingudes, constitueixen prejudicis en el sentit de ser sostingudes sense examen crític, tot i que poden ser de gran importància per a les accions pràctiques de la gent i per a la seua vida sencera.

Una justificació de l'existència de la filosofia professional resideix en el fet que els humans necessiten que hi haja qui examine críticament aquestes esteses i influents teories.

Aquest és l'insegur punt de partida de tota ciència i de tota filosofia. Tota filosofia ha de partir de les dubtoses i sovint pernicioses concepcions del sentit comú acrític. El seu objectiu és el sentit comú crític i il.lustrat: una concepció més pròxima a la veritat, i amb una influència menys perniciosa sobre la vida humana.

K. Popper, “Cómo veo la filosofia”, en La lechuza de Minerva: ¿Qué es la filosofia?. Madrid: Càtedra, 1979, p. 64.

Com a complement al text anterior i abans de contestar les preguntes, llegeix el següent text d’Alain de Botton sobre el sentit comú.

Cada societat té les seves pròpies convencions sobre el que hem de creure i com ens hem de comportar per no aixecar sospites i evitar la impopularitat. Algunes d'aquestes convencions socials obtenen formulació explícita en un codi legal, d'altres s'agrupen de manera més intuïtiva en un gran corpus de judicis ètics i pràctics anomenat “sentit comú”, que dicta com ens hem de vestir, quins valors financers hem d'adoptar, a qui hem de tenir en estima, quina etiqueta hem de seguir i com ha de ser la nostra vida domèstica. Començar a qüestionar-nos aquestes convencions semblaria estrany, fins i tot agressiu. Si el sentit comú no es qüestiona, és perquè els seus judicis es tenen per massa assenyats per ser objecte d'examen.

No seria gaire ben vist, per exemple, que, en el decurs d'una conversa ordinària, preguntéssim quina és la finalitat del treball per a la nostra societat.

O, a una parella que s’acaba de casar, les raons que hi ha darrera la seua decisió.O, als que estan de vacances, que ens detallin les pressuposicions, que havien fet abans del

viatge.Els grecs tenien tantes convencions basades en el sentit comú com tenim nosaltres, i s'hi

agafaven amb la mateixa tenacitat. Un cap de setmana que vaig anar a remenar per una llibreria de vell de Bloomsbury, vaig ensopegar amb una col·lecció de llibres d'història per a nens, il·lustrats amb gran quantitat de fotografies i bonics dibuixos. A la col·lecció hi havia títols com See Inside an Egyptian Town, See inside a Castle i un volum que vaig comprar, conjuntament amb una enciclopèdia de plantes metzinoses: See inside an Ancien Greek Town.

Explicava el que era considerat normal en el vestir a les ciutats-estat de Grècia al segle V aC.El llibre explicava que els grecs tenien molts déus, déus de l'amor, de la caça i de la guerra, déus

amb poder sobre les collites, sobre el foc i sobre el mar. Abans d'embarcar-se en cap aventura, pregaven als déus, al temple, en una petita capella o a la llar, i els oferien sacrificis d'animals. Era car: la ofrena per a Atena era una vaca; per a Àrtemis i Afrodita, una cabra; per a Asclepi una gallina o un gall.

Els grecs eren ardents defensors de la tinença d'esclaus. Al segle V aC hi havia, a Atenes solament i en un moment determinat, de vuitanta mil a cent mil esclaus, un esclau per cada tres persones lliures.

També eren molt militaristes, retien culte al valor demostrat al camp de batalla. Per ser considerat realment un mascle, s'havia de ser capaç de tallar el cap de l’adversari en rodó. Un soldat

U1. Què és la filosofia 4

atenenc posant fi a la carrera d'un soldat persa (imatge que apareix en un plat de l'època de les guerres Mèdiques) indicava el comportament apropiat.

Les dones estaven sota la tutela absoluta del marit i del pare. No prenien part en la política ni en la vida pública, i no podien heretar propietats ni tenir diners. Les casaven, normalment, a l'edat de tretze anys, amb marits triats pels pares, sense tenir en compte la compatibilitat de caràcters ni els sentiments.

Als contemporanis de Sòcrates, cap d'aquestes coses no els feia estrany. En canvi, sí que s'haurien quedat perplexos i s'haurien molestat i tot, si se’ls hagués preguntat per què sacrificaven galls a Asclepi o per què‚ els homes havien d’assassinar per ser virtuosos. Els hauria semblat tan fora de lloc com preguntar per què la primavera segueix l'hivern o per què el gel és fred.

Però no únicament la por de l'hostilitat dels altres ens pot impedir de qüestionar-nos l'statu quo. La sensació íntima que les convencions de la societat tenen una base sòlida, encara que no sapiguem ben bé quina és, també pot soscavar la nostra voluntat de posar-les en dubte, perquè aquestes convencions han estat respectades per moltíssima gent durant un llarg període d'anys. Ens sembla impensable que la societat pugui anar tan errada i, alhora, que nosaltres siguem els únics d’adonar-nos-en. Apaivaguem els nostres dubtes i seguim el ramat, perquè no ens podem imaginar a nosaltres mateixos com a pioners de veritats difícils i fins aleshores desconegudes.

Alain de Botton: El consol de la filosofia. Edicions de la Magrana (pp. 14-18)

Ara ja pots contestar les següents preguntes sobre el text de Popper:1. Què són els prejudicis? Quina relació tenen amb el sentit comú?2. Quin significat cal atribuir a l'afirmació Tots els homes i totes les dones són

filòsofs?3. Quina ha de ser la posició de la filosofia front als prejudicis?

Aquests textos de Popper i d’Alain de Botton ens fan veure la tasca actual i sempre ineludible de l’activitat filosòfica, que ens prevé contra el sentit comú acrític i els prejudicis, i ens fan veure la diferència entre el coneixement filosòfic i el que es denomina coneixement ordinari.

Filosofia i coneixement ordinari

Entenem per coneixement ordinari aquell coneixement que tenim de la realitat a través de les dades que ens aporten els sentits i de les opinions més comunes de la nostra societat i el nostre temps, allò que també anomenem sentit comú. Ara bé, aquest coneixement, tot i no ser sempre fals, es construeix sobre un nombre limitat d’observacions i d’experiències, no sempre rigoroses, i accepta idees sense haver-les qüestionat prèviament, sense validar-ne l’origen ni discutir o conéixer el fonament. És, per tant, un coneixement espontani, poc fonamentat i, fins a cert punt, ingenu. La característica d’aquest tipus de coneixement és que, fins i tot quan és vertader, no se sap per què ho és.La filosofia, per contra, com ja ens ha dit Popper, és una activitat intel·lectual més rigorosa, fonamentada i racional, i sovint els seus resultats entren en conflicte amb la informació que percebem i amb les creences del sentit comú.

A hores d’ara, sabem que la filosofia és un tipus de coneixement diferent a la ciència, la religió i el coneixement ordinari o sentit comú. Però encara podem completar aquesta caracterització de la filosofia remarcant les seues diferències amb una altra activitat humana com és l’art.

U1. Què és la filosofia 5

Filosofia i art

La filosofia i l’art es poden relacionar pel fet que les dues activitats comuniquen idees mitjançant les quals és pot representar la realitat i interpretar-la. Però es diferencien en els continguts que transmeten i en la forma en què ho fan:

• La intenció última de la filosofia és conéixer la realitat: la seua preocupació és cognoscitiva. En canvi, l’art té una finalitat lúdica (entretindre) i estètica (recerca de la bellesa).

• A més a més, l’art (pintura, literatura,...) fa servir recursos ben diferents a la filosofia: mentre l’art es basa en símbols, imatges i metàfores que busquen provocar emocions, la filosofia construeix el seu discurs mitjançant arguments en els quals les idees són justificades racionalment i presentades amb coherència lògica.

A6. Comentari de text:

Considerada des d'un cert punt de vista, la filosofia és clarament parasitària. No estic usant la paraula "parasitària" en un sentit despectiu o abusiu. Vull dir simplement que la filosofia, tal com existeix de fet, pot ser considerada com quelcom que s'alimenta a expenses d'altra cosa. La filosofia de la ciència, per exemple, pressuposa el desenvolupament de la ciència, de la qual s'alimenta reflexionant sobre els pressupòsits i la seua metodologia o la seua lògica. De forma semblant, el filòsof moral assumeix la vida moral de l'home com un fenomen o conjunt de fenòmens, el converteix en un objecte intencional i examina, per exemple, conceptes bàsics tals com allò just, el bé i l'obligació, el paper dels principis morals i la naturalesa de l'argument moral. Per la seua banda, el filòsof de la religió pressuposa l'existència històrica de la religió i reflexiona, per exemple, sobre les característiques del llenguatge religiós. Pel que fa al filòsof de l'art, és obvi que, en la mesura en què és filòsof, no pinta quadres ni composa simfonies. Ni tampoc, si és prudent, usurpa les funcions del crític d'art. El que fa és indagar, per exemple, la naturalesa del judici estètic. (...) La filosofia pressuposa i extrau el seu aliment de certs tipus d'experiències o activitats de primer ordre. I mentre persistesquen aquests diferents tipus d'activitat o experiència humana, continuaran existint les disciplines filosòfiques rellevants.

El desenvolupament de la ciència empírica ha exclòs, òbviament, l'intent de resoldre problemes científics amb mètodes no científics. Però és palesament fals que el desenvolupament de la ciència haja tornat supèrflua la filosofia. Ha donat origen a la filosofia de la ciència. I mentre existesca la religió hi haurà lloc per a la filosofia de la religió.F. C. Copleston, “La filosofia tal como yo la veo”, en La lechuza de Minerva: ¿Qué es la filosofia?. Madrid:

Cátedra, 1979, pp. 159-60.

Qüestions:1. Què vol dir que la filosofia és parasitària? Com ho argumenta Copleston?

U1. Què és la filosofia 6

A7. Per tal d’entendre millor en quin sentit la filosofia no s’ha tornat supèrflua, en contrast amb el continu desenvolupament de la ciència, llegeix el següent fragment de Thomas Nagel:

La principal ocupación de la filosofía es cuestionar y aclarar algunas ideas muy comunes que todos nosotros usamos cada día sin pensar sobre ellas. Un historiador puede preguntarse qué sucedió en tal momento del pasado, pero un filósofo preguntará: ¿qué es el tiempo? Un matemático puede investigar las relaciones entre los números pero un filósofo preguntará: ¿qué es un número? Un fisico se preguntará de qué están hechos los átomos o qué explica la gravedad, pero un filósofo preguntará: ¿cómo podemos saber que hay algo fuera de nuestras mentes? Un psicólogo puede investigar cómo los niños aprenden un lenguaje, pero un filósofo preguntará: ¿por qué una palabra significa algo? Cualquiera puede preguntarse si está mal colarse en el cine sin pagar, pero un filósofo preguntará: ¿por qué una acción es buena o mala?Thomas Nagel, citat per F. Savater: Las preguntas de la vida. Barcelona: Ariel, 1999.

Qüestions:1. Quina tasca assigna l’autor a la filosofia?2. Fes un llistat amb totes les preguntes filosòfiques.3. Quin tret o trets tenen en comú aquestes preguntes?

Les branques de la filosofia

Els texts de Copleston i Nagel ens serveixen per a introduir-nos en les diferents branques o apartats en què es pot dividir l’activitat filosòfica:

METAFÍSICA o ONTOLOGIA: planteja qüestions sobre la realitat i l’existència de les coses (ens o entitats). Intenta donar resposta a les següents preguntes: què hi ha, què és real?, què és la substància?, tota la realitat és material?, què és la matèria?, existeix l’ànima o ment?, què és l’espai?, què és el temps?, es pot parlar del no-res?, és el món quelcom ordenat o manca d’estructura?, hi ha un principi de tot o el món ha segut sempre?, existeix Déu?

EPISTEMOLOGIA, GNOSEOLOGIA o TEORIA DEL CONEIXEMENT: és la part de la filosofia que estudia els problemes relacionats amb el coneixement i prova de respondre preguntes com ara les següents: com coneixem la realitat?, quines són les condicions que fan possible el coneixement de la realitat?, és el mateix conéixer que creure?, hi ha algun límit al nostre coneixement o tot és cognoscible?, podem tindre un coneixement cert?, què és la veritat?, podem atényer un coneixement vertader?, hi ha veritats absolutes o tota veritat és relativa?, és el mateix conéixer que opinar?, és la ciència l’únic coneixement vertader?

Hi ha una part de l’Epistemologia que aborda la reflexió sobre un tipus particular de coneixement, la ciència, donant lloc al que s’anomena FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA. Per tal d’entendre la diferència entre la Ciència i la Filosofia de la Ciència, llegiu el següent fragment de Noretta Koertge:

U1. Què és la filosofia 7

A8. Comentari de text:

Els científics tracten de descobrir com funciona el món. Els filòsofs de la ciència tracten d'entendre com funciona la ciència. Les preguntes que vénen ara són típiques per a un científic: De què és fet un cristall? Quin és l'origen de les marees? Un filòsof de la ciència, en canvi, s'enfronta a qüestions com ara aquestes: Com podem tenir coneixement d'entitats no observables tals com àtoms i electrons? Com podem diferenciar les causes de les meres correlacions? Les bones teories científiques poden emprar-se en millorar la qualitat de vida. La filosofia de la ciència ens ajuda a millorar la qualitat del raonament científic.Noretta Koertge, Curs de filosofia de la ciència. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1990, p. 9

Qüestions:1. Aquest text, ¿parla de la filosofia en general?2. ¿S'ocupen del mateix objecte, la ciència i la filosofia de la ciència? ¿Són, per

tant, disciplines autònomes, independents una de l'altra?

ANTROPOLOGIA: estudia l’ésser humà (anthropos, home; logos, discurs o teoria) en totes les seues dimensions, de manera que cal distinguir entre:

ANTROPOLOGIA FÍSICA: és la ciència natural que estudia els trets anatòmics i fisiològics de l’ésser humà, així com el procés d’hominització o evolució física des dels primers homínids fins a l’aparició de l’Homo sapiens.ANTROPOLOGIA CULTURAL: és la ciència social que estudia les dimensions socials i culturals de l’ésser humà, tant actuals com del passat.ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA: aquesta branca de la filosofia pretén donar resposta a la pregunta: què és l’ésser humà?, intentant esbrinar quina és la seua naturalesa o especificitat (és pura matèria o és quelcom més? Es pot parlar d’una naturalesa humana?) i definir el concepte de persona, així com establir quin lloc ocupa en l’estructura de la realitat.

L’ésser humà no està fet, no naix acabat i plenament desenvolupat, sinó que ha de fer-se (praxi o acció humana). La filosofia assumeix aquesta dimensió pràctica (tal com vàrem veure al text de Savater), permetent o facilitant que l’humà s’oriente en aquest fer-se a sí mateix (ÈTICA) i amb els altres (POLÍTICA). Aquesta FILOSOFIA PRÀCTICA té a veure amb les obligacions de tota mena (normes): morals, legals i polítiques. D’ahí que puguem considerar la filosofia com un SABER NORMATIU.

ÈTICA o FILOSOFIA MORAL: s’ocupa de l’acció moral i de la justificació dels codis morals de comportament i reflexiona sobre els ideals morals, la felicitat i els valors. Formula preguntes com ara: què són els valors?, podem viure sense normes?, com he d’actuar?, què diferencia una acció d'un fet?, sóc responsable de les conseqüències imprevisibles de les meues accions?, en què consisteix la felicitat?, hi ha alguna vida que siga bona?, he de complir sempre amb les meues obligacions?, és millor l’altruisme que l’egoisme?

FILOSOFIA POLÍTICA: té a veure amb qüestions relacionades amb el govern, el ciutadà i l’estat. Però, com tota reflexió filosòfica, s’aproxima a aquests problemes a través de preguntes molt generals: per què cal obeir les lleis?, cal viure en un estat o

U1. Què és la filosofia 8

es pot prescindir d’ell?, què és la llibertat?, és preferible la llibertat a la seguretat?, què és la igualtat?, és desitjable?, pot haver un estat just?, què és el poder?Altres branques de la filosofia són:

LÒGICA: estudia els raonaments i la correcció o validesa que tenen. El raonament és un procés de pensament a través del qual s’intenta provar o refutar alguna tesi mitjançant l’ús de raons, per intentar convéncer de la seua veritat o falsedat. La lògica ofereix un conjunt de regles generals que permeten comprovar la validesa d’una argumentació –tant si es deductiva com si no-, mentre ens prevé dels enganys o fal·làcies en què podem caure si no observem aquestes regles, anomenades regles d’inferència lògica.

ESTÈTICA: Baumgarten (1714-1762) defineix l'estètica com la disciplina filosòfica centrada en la reflexió sobre un tipus d'objectes (artístics o naturals) capaços de produir emocions (experiència estètica) que serveixen per a valorar aquests objectes com a bells, lletjos, sublims... Per tant, aquesta branca de la filosofia pretén donar resposta a preguntes com ara: què és la bellesa?, quina relació hi ha entre la bellesa i l’obra d’art?, pot ser bell quelcom moralment dolent?

A9. De les preguntes filosòfiques de l’activitat A2, quina part de la filosofia donaria resposta a cadascuna d’elles?

La filosofia i la seua història

La filosofia tingué el seu origen a Grècia al segle VI a.C. i la seua aparició es descriu amb l’expressió pas del mite al logos, indicant d’aquesta manera que la filosofia sorgeix com a explicació alternativa a la donada pels mites, que donaven compte de l’origen del món i dels fenòmens naturals, així com de tot allò relacionat amb els humans i les seues institucions socials, mitjançant relats imaginaris sobre divinitats i éssers sobrenaturals. La filosofia comença, per tant, quan es posen en qüestió les creences mitològiques (cosmovisió mítica), posant-les en dubte i aspirant a un coneixement basat en raons (cosmovisió lògica).

Diferències entre el mite i la filosofiaRelats basats en éssers sobrenaturals (déus i herois)

Discursos basats en argumentacions racionals

Són irracionals i exigeixen una adhesió emocional i acrítica

És racional i crítica

Es consideren vertaders i ofereixen models de conducta (normes, codis morals)

La filosofia no dóna res per definitivament vertader ni diu el que hem de fer; ans al contrari, ens ajuda a pensar per nosaltres mateix

Són etnocèntrics: la seua finalitat és crear vincles entre els membres d’una comunitat i establir senyals d’identitat col·lectiva (sentiment de pertinença a un mateix grup social)

És universal en les seues propostes: aspira a ser vàlida per a tothom

U1. Què és la filosofia 9

Són ahistòrics: són vàlids en qualsevol època i no pretenen descriure l’origen històric de la comunitat

Les propostes filosòfiques depenen del temps històric en què es formulen

Són anònims. Origen ancestral. La seua autoritat rau en la tradició

Els textos filosòfics responen a esforços intel·lectuals individuals

La natura és caòtica i sagrada: depèn dels capricis i passions dels déus.La natura és arbitrària i els seus esdeveniments són impredictibles

La natura és ordenada i es poden entendre els fenòmens naturals racionalment, sense recórrer a éssers sobrenaturals.La naturalesa és cosmos i, per tant, els esdeveniments naturals són predictibles (ordre, regularitat, necessitat: logos)

La persona que es dedica a la filosofia duu a terme les seues reflexions en un context intel·lectual, en el qual fa les seues aportacions per tal de qüestionar, corregir, matissar o validar les idees vigents en un determinat moment històric.En el moment inicial de la filosofia, aquest context intel·lectual estava constituït per la cosmovisió mítica.

Tradicionalment, la història de la filosofia s’ha dividit en quatre grans periodes:

PREGUNTA RESPOSTA ACTITUD INTEL·LECTUAL

FILOSOFIA GREGA I ROMANA(ss. VI aC-III dC)

PlatóAristòtilEpicurSèneca

Per què la natura no és caòtica i sí manifesta un ordre?

ORDRE NATURALCOSMOSLogos, Permanència, Lleis, Necessitat, Essència

curiositatsorpresa

FILOSOFIA MEDIEVAL(ss. IV-XIV)

Sant AgustíSant TomàsGuillem d’Occam

davant el caràcter contingent d’allò creat, sorgeix la pregunta:Per què hi ha éssers i no el no-res?

Déu com a CREADOR reverènciagratitudsubmissió

FILOSOFIA MODERNA(ss. XV-XVIII)

DescartesLockeHumeLeibnizKant

El punt de mira deixa de ser quelcom exterior a l’ésser humà, siga la natura o Déu, per tal de centrar-se en l’humà mateix:Què és l’ésser humà?

L’ésser humà com a SUBJECTE:

coneix → ciènciamètode científic, matematització de la realitat actua → moral i políticafonamentació racional de la praxis sent → estèticareflexió autònoma

Projecte il·lustrat:RAÓ → CIÈNCIA → PROGRÈS

superioritat (control tècnic de la natura)

desconfiança (límits del coneixement, maldat humana)

FILOSOFIA CONTEMPORÀNIA(ss. XIX fins l’actualitat)

ComteMarxNietzscheWittgensteinHeidegger

primera fase:confiança en la raó il·lustrada

TELEOLOGIA immanent a la història

Positivisme, Marxisme

confiança en el progrés humà

segona fase:crisi de les idees il·lustrades (guerres, crisi ecològica)

Fracàs del projecte il·lustrat: NEGACIÓ DEL PROGRÉS I DEL SUBJECTE HUMÀ

negació del progrés

A10. Fes una dissertació sobre el tema: El sentit de la filosofia.

U1. Què és la filosofia 10

TEXTOS COMPLEMENTARIS

TEXT 1: PRENDRE'S LES COSES AMB FILOSOFIA

¿Cuál es la idea que se hace el pueblo de la filosofía? Puede reconstruirse a través de los modismos del lenguaje común. Uno de los más difundidos es el de «tomarse las cosas con filosofía» que, si lo analizamos, veremos que no es totalmente rechazable. Es cierto que contiene una invitación implícita a la resignación y a la paciencia, pero me parece que el punto más importante es, por el contrario, la invitación a la reflexión, a comprender que lo que ocurre es, en el fondo, racional y que como tal hay que afrontarlo, concentrando las propias fuerzas racionales y no dejándose llevar por los impulsos instintivos y violentos. Estos modismos populares se pueden agrupar con las expresiones similares de los escritores de carácter popular -que las toman de los grandes vocabularios- en las que entran los términos «filosofía» y «filosóficamente», y se verá que éstos tienen un significado muy preciso, de superación de las pasiones bestiales y elementales en una concepción de la necesidad que da al propio obrar una dirección consciente.Antonio Gramsci, Introducción a la filosofía de la praxis. Barcelona: Península, 1970. Pàg. 17

TEXT 2: LES PREGUNTES FILOSÒFIQUES

Un interrogant no sempre és un problema. De fet, un interrogant és, inicialment, una frase acabada amb un signe d'interrogació. Però, un interrogant així no és sempre una pregunta: “Oi que tancarà la porta, sisplau?”, equival a “Tanqui la porta, sisplau”, i això no és, evidentment, cap pregunta. En canvi, es pot fer una pregunta sense fer servir la forma interrogativa: “Li agraïré que em doni la seua opinió sobre la importància dels referèndums en una democràcia”, és obviament una pregunta que, diríem, interroga sense interrogant. També hi ha interrogants buits, retòrics, és a dir, interrogants que pràcticament porten en si mateixos la resposta. Així, si algú pregunta, “Existeix la felicitat total en aquest món?”, la resposta òbvia és “no”, perquè “felicitat total” pressuposa allunyament de qualsevol condició, però, en canvi, “aquest món” imposa sempre (moltes) condicions.

A nosaltres, és clar, ens interessen molt menys els interrogants que les preguntes. Aquestes sí que ens interessen, tant si tenen forma d'interrogació com si no. Si un interrogant, però, no sempre és un problema, un problema no sempre és un problema filosòfic, és a dir, no sempre s'enfoca des d'un punt de vista filosòfic.

Com que la història del pensament és plena d'opinions i doctrines -sovint enfrontades- sobre els temes més diversos, no sembla especialment urgent afegir moltes opinions noves a les ja existents; el més important i que pot fer avançar de debò és saber examinar, doncs, els conceptes que es fan servir. En aquest sentit, la filosofia no examina fenòmens o esdeveniments -com ho farien els historiadors, psicòlegs o físics-, sinò que examina conceptes, i vol veure com treballen, quines conseqüències tenen, quins pressupòsits adopten. El problema filosòfic és aquell que topa, doncs, amb problemes conceptuals. Aquests problemes poden tenir una estretíssima relació amb qualsevol problema ordinari, però tenen un plantejament que no és l'ordinari, sinó que és específic.

Així, fins i tot preguntes tan trivialment quotidianes com “No sé si el meu marit encara m'estima” o “Quina roba de cortines combinaria bé amb la tapisseria del sofà?”, també poden donar pas a una reflexió filosòfica. No vull pas dir que sobre aquestes qüestions s'hagi de “filosofar”, s'hagin d'anar fent consideracions més o menys vagues amb estil altisonant. Que jo sàpiga, la filosofia no té res a dir sobre l'amor del marit o el color del sofà. Aquestes són preguntes que, en el seu nivell ordinari, es resolen -o no- amb l'experiència quotidiana -si van mal dades, amb un detectiu- i amb el consell d'algun expert en teixits.

Per passar, però, del plantejamemt quotidià a un plantejament filosòfic s'han d'explorar els conceptes que apareixen en aquests contextos; per exemple: que vol dir això de saber que algú m'estima?, com ho puc saber?, “saber-se estimat” equival a “sentir-se estimat”?, l'amor té a veure amb una sensació interior o bé necessita criteris externs? I també: què vol dir que dues robes combinen? En les robes, només combinen els colors o bé també han de combinar els teixits, com qui diu, els tactes? Quan posem la mirada sobre un determinat teixit i sembla que el resseguim amb la vista, podem parlar de “tacte visual”? Si podem tocar coses amb la mirada, podem també intercanviar altres sentits i dir que “sentim el pes de l'edifici” -tal com escoltem el silenci- o que “notem l'aspror dels

U1. Què és la filosofia 11

compassos finals”? Heus aquí una colla de conceptes i de relacions que es presenten com a reptes per a ser examinats i entesos. La mirara filosòfica sobre la vida quotidiana no és una mirada que vulgui donar explicacions o receptes. És una mirada que voldria ser literalment perspicaç, és a dir que voldria travessar les coses per entendre'n millor el sentit i les possibilitats.

(...) Tractar filosòficament un problema no és tractar un enigma. Nosaltres no volem fer més misteriosa la realitat, sinó que la volem fer més transparent; tampoc no la volem fer simplement més acceptable sinó, si pot ser, més entenedora.Josep-Maria Terricabras, Atreveix-te a pensar. La utilitat del pensament rigoròs en la vida quotidinana. Edicions La Campana, Barcelona, 2003 (8ª edició). Col·lecció Obertures, núm. 2. Pàgines 48-51.

TEXT 3: LA FILOSOFIA COM ACTIVITAT

Podem dir que la filosofia, en el seu sentit més estret, és allò que fan els filòsofs professionals (ço és, els professors de filosofia); en un sentit més ample, és allò que fan els científics en general quan posen especial atenció a l'anàlisi dels conceptes i mètodes de la seua ciència; i en el sentit més ample, és allò que tot el món fa quan tracta d'obtindre una visió global, coherent i crítica del seu camp d'activitat o quan tracta de col·locar els avatars de la seua vida en perspectiva. En aquest darrer sentit tots podem ser filòsofs.

A diferència del que passa amb l'astronomia o la genètica o l'egiptologia o qualsevol altra especialitat científica, la filosofia no posseeix un conjunt (quasi) universalment admès de veritats o resultats, que es poden exposar i ensenyar. La filosofia és una activitat permanent d'anàlisi conceptual i d'argumentació crítica, aplicable a qualsevol cosa. Allò important en filosofia és aqueixa activitat, el filosofar. Per això deia Kant que no s’aprèn filosofia, sinó que sols s’aprèn a filosofar. I Wittgenstein comparava la seua filosofia a una activitat terapèutica, consistent en desemmascarar i dissoldre els problemes conceptuals.Jesús Mosterín, Grandes temas de la filosofia. Barcelona: Salvat, 1981, p. 5

TEXT 4: LA ESPECIFICITAT DE LA FILOSOFIA

Uno se vuelve filósofo el día en que descubre que ignora cuál es el sentido de su vida y se resuelve a buscarlo sistemáticamente por el camino de la razón. Hasta entonces había vivido de las opiniones recibidas: [...] arropado por la tradición, sostenido por los valores y las pautas de conducta del grupo, traído y llevado por las modas, su existencia transcurría con relativa placidez.

Pero un buen día -¿de veras fue un día bueno?- siente con estremecimiento que el suelo de creencias que hasta entonces le había sostenido se abre bajo sus pies. Sus convicciones de siempre se le han vuelto repentinamente extrañas. ¡Pobre, ya no está seguro de nada!

Son distintas las causas que llevan a las personas a formular la primera y -según parece fatídica pregunta: el tedio, el amor, la conmoción de la adolescencia, la vecindad de la muerte propia o ajena...

El primer paso para hacerse filósofo consiste en reconocer la propia ignorancia. Sócrates, modelo de filósofos, proclamaba abiertamente aquello de «solo sé que no sé nada».

Entiéndase bien, Sócrates sabe en realidad bastantes cosas, por ejemplo que va descalzo, que su mujer tiene mal genio... Pero su profesión de ignorancia no se refiere a estas cosas, sino a las que verdaderamente le importan: no sabe en qué consiste la excelencia humana ni cómo adquirirla, no sabe en qué consisten la piedad o la belleza, ni sabe, sobre todo, cuál es la naturaleza de los dioses o qué le espera después de la muerte.

Si el primer paso en el camino de la filosofía consiste en reconocer la propia ignorancia en lo que atañe a las cuestiones más graves, el segundo será advertir que tal situación es verdaderamente intolerable y, en consecuencia, decidirse a salir de ella. El filósofo quiere conocer el porqué de las cosas, y sobre todo el «porqué» de su propia existencia. Adivina que la tarea no va a ser fácil, pero cobra ánimos al advertir que ya ha logrado un cierto progreso: aunque todavía no posea la sabiduría (ya hemos visto que se confiesa ignorante), al menos tampoco cree poseerla. Su situación es preferible a la de quienes todavía siguen sumidos en el sopor de la existencia acrítica, prefilosófica. Ocupa, en efecto, una posición intermedia: no es del todo sabio ni del todo ignorante. Y solo él lleva con propiedad el nombre de filósofo, «amante de la sabiduría», pues, como ya observara Platón, no anhelan la sabiduría ni los sabios, que ya la poseen, ni menos aún los completos ignorantes, que ni siquiera la echan en falta.

La herramienta con la que el filósofo tratará de conquistar esa lucidez admirable es la razón.

U1. Què és la filosofia 12

Entiéndase bien: la razón individual del propio filósofo. Él no puede reconocer autoridad a ninguna opinión que no venga avalada por argumentos convincentes. Y en todos los casos habrá de ser él mismo quien examine esos argumentos y se cerciore de su validez. El filósofo no puede delegar en nadie. En particular, no puede apelar a la autoridad de una tradición o de una ideología recibida.

Y no bastará con una incorporación pasajera. La filosofía es tarea de toda una vida. Para comprobar que así es, basta con meditar sobre cualquiera de los problemas clásicos de la filosofía: ¿existe Dios?, ¿tiene un sentido la historia de la humanidad?, ¿cuál es el origen del mal?, ¿puedo llegar a saber algo con plena certeza? No solo nos tendremos que dar cuenta rápidamente de que cada una de estas cuestiones reviste una gran dificultad intrínseca, sino que también comprobaremos que todos esos interrogantes están conectados entre sí, de suerte que la respuesta que demos a cada uno de ellos depende decisivamente de la respuesta que ofrezcamos a muchos otros. El ideal de la filosofía consiste, por tanto, en llegar a convertirse en un saber sistemático. Su división en distintas ramas o especialidades (metafísica, lógica, ética, estética, etc.) obedece sobre todo a razones de tipo pedagógico o incluso de tipo administrativo, no a exigencias de la cosa misma.

No se trata solo de acceder a ciertas verdades y captar además su conexión, sino que deseamos adquirir sobre cada una de ellas el mejor conocimiento posible. Esto obliga a una revisión permanente de los resultados alcanzados con anterioridad; a un proceso de interrogación cada vez más exigente, más radical y más profundo. Por eso la disposición al diálogo con quienes piensan de otro modo suele ser indicio de una actitud filosófica, mientras que en el deseo de canonizar como definitivas ciertas verdades, hurtándolas al examen crítico, hemos de ver la renuncia implícita al ideal de la filosofía.

Todo cuanto llevamos dicho acerca de la naturaleza de la existencia filosófica abona la idea de que este género de vida exige en quien lo practica una considerable dosis de audacia. Hace falta mucho coraje, en efecto, para entregarse a una tarea de tal magnitud y dificultad.

Pero no todo es sacrificio en la vida del filósofo. Antes bien, su perseverancia en el amor a la sabiduría se ve premiada por una honda experiencia de libertad. Y es que la verdadera libertad, la única que merece ese nombre, es inseparable del conocimiento de la verdad.

[...] Con quien más largamente dialogó el filósofo fue con el religioso. Aquel resultó tener muchas cosas interesantes que decir acerca de Dios, el alma humana, el sufrimiento y el sentido de la vida y la muerte del hombre. El filósofo escuchó con gran interés al vicario de Dios, pero no dejó de observar que ni la fe más acendrada exime al creyente del laborioso deber de pensar.

[...] Mientras la filosofía sigue enredada en los mismos problemas de que se ocupaba hace 2500 años, la ciencia y la técnica avanzan con paso seguro por el camino de la definitiva emancipación de la humanidad. La ciencia es, pues, la verdadera sabiduría. Lo que debería hacer el filósofo es abandonar la filosofía y hacerse discípulo de los científicos.

Pero al filósofo que de veras lo sea esta oferta no le parecerá tentadora. Él reconoce gustoso los grandes beneficios que el conocimiento científico-técnico ha reportado a la humanidad, y siente vivo agradecimiento hacia quienes los han hecho posibles. Pero le parece sencillamente ingenuo identificar ciencia y sabiduría. Para empezar, las ciencias se han desarrollado de tal manera en los dos últimos siglos que ya resulta imposible que ningún científico pueda conocer y cultivar más que una pequeña parcela de su disciplina. Es el fenómeno del especialismo, tantas veces descrito.

Para colmo, la ciencia, con ser utilísima en otro sentido, no se plantea nunca las cuestiones que más preocupan a la filosofía. La ciencia no habla de la existencia de Dios, ni del destino del alma, ni de la frontera que separa el bien del mal, ¿Cómo podría la ciencia sustituir a la filosofía, si en vez de solucionar sus problemas pasa de largo ante ellos?

Mencionemos por último la ambivalencia del método científico: unas veces reporta impagables beneficios al ser humano, otras se vuelve contra él. Ahí están, como botón de muestra, las espeluznantes perspectivas que abren las nuevas técnicas genéticas de clonación; o el daño irreparable a la biosfera causado por la industria moderna. Ciertamente, la actividad científíco-técnica ha de someterse a criterios morales. Pero es evidente que esos criterios no los proporciona la misma ciencia. La filosofía, en cambio, los examina desde hace milenios. Leonardo RODRIGUEZ DUPLÁ: Para qué sirve la filosofía, en Muy Especial, juliol/agost de 2000

TEXT 5: FILOSOFIA I CIÈNCIA

(...) La filosofía no es idéntica a la ciencia y una de las cosas que las diferencian es en que la ciencia de hoy es de especialistas. Es tan difícil hacer avanzar a la ciencia quye si se quiere aportar un granito de arena hay que asimilar primero todo lo hecho hasta ahora. Y llegamos al especialista científico que sabe cada vez más sobre cada vez menos y al final lo sabe casi todo sobre casi nada.

U1. Què és la filosofia 13

Esto hace que la ciencia nos dé una visión fragmentada del mundo. La imagen científica del mundo es la de un espejo roto. Y el filósofo es el que tiene la visión de conjunto.

(...) Creo que en nuestra época las religiones tradicionales no dan respuestas adecuadas a los grandes problemas, que las ideologías políticas han fracasado y que, a pesar de todo, Kant tenía razón y la mente humana no puede por menos que plantearse grandes preguntas, y como la filosofía (actual) no se ocupa de los grandes problemas, la gente acude a cosas extrañas. A Stephen Hawkins le dijo una persona: "Oiga, esas cosas de las que usted habla parecen filosofía, pero usted es físico. ¿Por qué se pone a hacer filosofía?". Respondió: "Como los filósofos han dejado de hacer filosofía, alguien la tiene que hacer". Yo creo que la filosofía no es una cosa muerta, no se agota en comentarios de texto del pasado, es también una actitud crítica y globalizadora de toda la actividad intelectual de la época en que vivimos.Jesús Mosterín, fragments de l'entrevista feta per Francesc Arroyo per a EL PAÍS (18/3/00). Babelia, 434.

TEXT 6: ÈTICA, L’ESTUDI DELS VALORS

La ética, también llamada filosofía moral, se plantea, entre otros temas, su propia condición de investigación objetiva. También está muy preocupada por el tema de la motivación, sobre todo por el altruismo y el egoísmo. La ética plantea preguntas acerca de los principios morales, y acerca de la felicidad, la justicia, el valor y, de un modo general, acerca de cualquier estado y rasgo humano que sea considerado valioso y deseable o carente de valor e indeseable. J. Teichman y K.C. Evans, ¿Qué es filosofía?

TEXT 7: FILOSOFIA POLÍTICA, L’ESTUDI DEL CIUTADÀ I DE L’ESTAT

La filosofía política tiene que ver con cuestiones relativas al gobierno, el ciudadano y el Estado. Pero no se preocupa mucho de los detalles o pormenores de gobiernos particulares o formas de gobernar. Más bien trata de responder preguntas más generales, incluidas las siguientes: ¿Por qué ha de obedecerse al gobierno del Estado en que se vive, hay algún motivo para la obediencia aparte del miedo? ¿Necesitamos Estados, o estaríamos mejor sin ellos? ¿Qué es la libertad? ¿Cuánta libertad pueden tener los ciudadanos, y cuánta deberían tener? ¿Qué es la igualdad?, ¿es deseable? J. Teichman y K.C. Evans, ¿Qué es filosofía?

TEXT 8: SOBRE EL PAPER ORIENTADOR (PRÀCTIC) DE LA FILOSOFIA

El magistrat imparteix justícia, el filòsof ensenya el magistrat què és allò just i què és allò injust.El militar defensa la pàtria, el filòsof ensenya el militar què és una pàtria.El Sobirà mana sobre tots, el filòsof ensenya el Sobirà quin és l'origen i el límit de la seua autoritat.Cada home té uns deures en relació a la seua família i en relació a la societat, el filòsof diu a

cadascú quins són els seus deures. Voltaire

TEXT 9: ORIGEN HISTÒRIC DE LA FILOSOFIA

La filosofia va nàixer fa uns 2600 anys a les riberes de la Mediterrània, a les colònies gregues d’Àsia Menor (Milet, Efes, Abdera) i d’Itàlia (Elea i Crotona).

Per què apareix en aqueix moment i en aqueix lloc?

La resposta es troba en les següents circumstàncies socials, polítiques i econòmiques:

1. transformacions polítiques: es passa d’una societat tradicional (agrícola i aristocràtica) a una polis (societat urbana, on hi ha un protagonisme i una participació dels ciutadans)

U1. Què és la filosofia 14

2. la religió grega manca de llibres sagrats que codifiquen les creences i els rituals

3. hi havia una prosperitat econòmica, deguda a un fort desenvolupament artesanal (tecnologia) i a un comerç marítim florent

4. la conseqüència immediata de tot açò (viatges i intercanvi comercial) és el contacte de la civilització grega (metròpoli) amb les altres colònies mediterrànies i aquest contacte comporta una confrontació cultural i un intercanvi i adquisició de nous coneixements, tècniques, costums, rituals religiosos, creences, divinitats, tipus d’organització social i política.

Aquesta circumstància cultural facilita la reflexió i la discussió i afavorirà l’aparició d’un nou discurs enfrontat al mite (declinació del mite) i basat en la racionalitat (logos). És el que s’anomena el pas del mite al logos.

CONCEPTES BÀSICS

En acabar de treballar aquest tema, has de saber definir i/o explicar els següents termes i expressions:

antropologia art caràcter parasitari de la filosofia ciència coneixement ordinari cosmovisió, concepció del món dogmatisme vs. criticisme epistemologia especulació vs. empirisme filosofia de l’art, estètica filosofia de la ciència filosofia de la religió filosofia moral, ètica

filosofia política filosofia pràctica historicitat de la filosofia lògica mite ontologia o metafísica pas del mite al logos prejudicis problema filosòfic religió sentit comú subjectivitat vs objectivitat universalitat

U1. Què és la filosofia 15

Filosofia i Cituadania

PER A CONTINUAR LLEGINT

• Fernando Savater: Las preguntas de la vida. Barcelona: Ariel, 1999. En la introducció, l’autor s’aproxima a la filosofia tot contraposant-la a la ciència. La lectura d’aquesta introducció és molt recomanable. Els diferents capítols del llibre recorren alguns dels problemes de què s’ha ocupat històricament la filosofia: la mort, la veritat, el jo, la llibertat, la vida en societat, la bellesa, el poder tècnic del coneixement, etc.

• Tobies Grimaltos: El joc de pensar (Converses amb Marta). Alzira: Bromera, 1998. Bona introducció a la filosofia.

• Nigel Warburton: Filosofía básica. Madrid: Cátedra, 2000. Col·lecció Teorema. El contingut del llibre s’ajusta prou bé al plantejament de l’assignatura.

• André Comte-Sponville: Invitación a la filosofia. Barcelona: Paidós, 2002 (col·lecció Paidós Contextos, 74).

• Michael Hauskeller: Pienso, pero... ¿existo? València: Editilde, 2008. Interessant recorregut per alguns del problemes habituals de la filosofia.

• Josep-Maria Terricabras: Atreveix-te a pensar. La utilitat del pensament rigoròs en la vida quotidinana. Edicions La Campana, Barcelona, 2003 (8ª edició). Col·lecció Obertures, núm. 2.

• Fernando Savater: Ética para Amador. Barcelona: Ariel, 1991. Hi ha també versió en valencià, Ètica per al meu fill, a la mateixa editorial. Excel·lent introducció a l’ètica i, per extensió, a la filosofia.

• Fernando Savater: Política para Amador. Barcelona: Ariel, 1992. Molt bona introducció a la filosofia política.

• Alain de Botton: El consol de la filosofia. Barcelona: Edicions de la Magrana, 2001. Col·lecció Els orígens, núm. 51)

• Josep Muñoz Redon: El libro de las preguntas desconcertantes. Barcelona: Paidós, 1999.

• Michel Onfray: Antimanual de filosofia. Madrid: Edaf, 2005. Com es diu a la introducció, aquest llibre tracta els temes fonamentals de la filosofia: la naturalesa, l’art, la tècnica, la llibertat, el dret, la història. Però ho fa responent a una sèrie de preguntes formulades en un llenguatge molt proper als interessos de l’alumnat de batxillerat.

• Xavier Rubert de Ventós: Per què filosofia? Barcelona: Edicions 62, 1995 (col·lecció El Cangur, 168)

• Leslie Stevenson: Siete teorías de la naturaleza humana. Madrid: Cátedra, 1978.

• Jenny Teichman i Katherine C. Evan: Filosofia, una guía para principiantes. Madrid: Alianza, 1996 (col·lecció LB, 1672). En la introducció (¿Qué és la filosofía?), les autores presenten breument, però amb claredat, les diferents disciplines filosòfiques.

• www.xtec.es/~lvallmaj/index.htm Pàgina d’introducció a la filosofia de Llorenç Vallmajó i Riera, professor de Filosofia a l’IES Montilivi de Girona.

• http://ca.wikipedia.org/wiki/L'escola_d'Atenes Explicació del quadre de Rafael, L’Escola d’Atenes, on estan representats els més grans filòsofs de l’antiguitat clàssica.

U1. Què és la filosofia 16