Unitat 1 què és política

Bloc 1. Societat, política i poder. Apunts de Ciència política.

1

Unitat 1. Què és política?

1. El concepte de política.

2. La política com a gestió del conflicte social.

3. L’arrel del conflicte social.

4. Els límits variables de la política.

5. Les etapes de la politització.

6. Societats sense política?

7. Annex: algunes definicions clàssiques de política.

8. Les tres dimensions de la política.

1. El concepte de política.

La paraula política forma part del nostre llenguatge habitual. S’aplica per a descriure la

conducta de molts actors: tenen la seva “política” els entrenadors de futbol respecte als seus

jugadors, les empreses respecte del seus competidors o dels seus clients, els estudiants i els

professors en les seves relacions mútues, etc.

També s’aplica quan tractem dels qui diuen dur a terme l’activitat política com a tasca principal

i apareixen d’un mode o d’un altre en l’escenari públic: els governants, els funcionaris, els

representants dels grups d’interès, dels partits, dels mitjans de comunicació, de les esglésies,

etc.

Per tant, cal tenir en compte que política és un mot dotat de sentits diferents segons l’àmbit i

el moment en que es fa servir.

A més, també són moltes les referències a la política en to despectiu o recelós: podem trobar

que s’associa a confusió, divisió, engany, favoritisme, manipulació, imposició, corrupció. Altres

accepcions: “estar al marge o per damunt de la política”, “polititzar una qüestió” o “prendre

una decisió per raons polítiques”, ... La política carrega d’entrada amb una nota negativa.

D’altra banda, la política també és capaç de mobilitzar en un moment donat a grans sectors de

la ciutadania. Desperta emocions positives i negatives respecte a personatges, símbols,

banderes o himnes. Produeix moviments de solidaritat i de cooperació humana. I s’associa

amb freqüència a conceptes solemnes que la gran majoria afirma respectar: llibertat, justícia,

igualtat, pau, seguretat, benestar, bé comú.

Per tant, haurem d’ocupar-nos de la polític sabent que és un concepte de maneig incòmode,

d’ús habitual, però controvertit, inclús contradictori i presumptament responsable de molts

mals.


2

Activitat 1. Un intent de definició personal.

Redacteu en unes 5 línies uns possible formulació del que vosaltres entengueu per Política.

Estem a principi de curs i, per tant, es tracta d’un exercici intuïtiu. Això no vol dir, però, que ho

feu sense tenir cura. Aquesta definició inicial serà revisada més endavant per tal de veure com

heu evolucionat.

2. La política com a gestió del conflicte social.

Considerarem la política com a una pràctica o activitat col·lectiva, que els membres d’una

comunitat duen a terme. La finalitat d’aquesta activitat és regular conflicte entre grups. I el seu

resultat és l’adopció de decisions que obliguen – per la força, si cal – als membres de la

comunitat.

Gràfic 1. La política com a garantia d'integració social.

El punt de partida del concepte de política és l’existència de conflictes socials i dels intents per

a sufocar-los o regular-los. Cal tenir present que l’ésser humà és per naturalesa un animal

social, necessita de la comunitat per a subsistir i desenvolupar-se. I que, aquestes mateixes

comunitats són focus de discòrdies i antagonismes. A les comunitats es donen desacords i

tensions que tenen un abast col·lectiu perquè impliquen a grups humans nombrosos,

identificats per posicions comunes. Les discrepàncies poden afectar, segons els casos, al

control dels recursos materials, al gaudiment de beneficis i drets o a la defensa d’idees i de

valors. La tensió o l’antagonisme pot afectar simultàniament a béns materials, drets legals i

creences religioses o filosòfiques.

Necessitat de convivència (sociabilitat)

Diferències i desigualtats socials.

Risc de conflictes

Incertesa sobre el futur

Búsqueda de seguretat

POLÍTICA


3

L’origen dels conflictes se situa en l’existència de diferències socials, que sovint es

converteixen en desigualtats. La distribució de recursos i oportunitats col·loca a individus i

grups en situacions asimètriques. La combinació de resistències, expectatives, reivindicacions i

projectes genera sentiments d’incertesa, d’incomoditat o de perill. D’aquí la tensió que està

present en les nostres societats: afecta a moltes àrees de relació social i s’expressa en versions

de diferent intensitat.

Dins d’aquest marc d’incertesa, la política apareix com una resposta col·lectiva al desacord. Es

deixa en mans de la política la regulació de la tensió social, perquè no semblen suficientment

eficaces unes altres possibilitats de tractar-la, com podrien ser la fidelitat familiar o la

cooperació amistosa. El que caracteritza a la política és l’intent de resoldre les diferències

mitjançant una decisió que obligarà a tots els membres de la comunitat. És aquest caràcter

vinculant i forçós el que diferencia la política d’altres tipus d’acords.

Aquesta decisió vinculant s’ha d’ajustar a un conjunt de regles o pautes. Sense decisions

d’obligat compliment nascudes d’unes regles i sense algun tipus d’àrbitre que pugui resoldre

les disputes, no hi ha cap possibilitat d’iniciar la partida o de dur-la a bon terme (fent servir un

símil amb un joc).

El compliment obligat pressuposa que la capacitat d’obligar inclou l’ús de la força. Aquesta

capacitat de poder usar la força física – o l’amenaça de recórrer a ella – és característica de la

política davant d’altres formes de control social. Però, no totes les accions polítiques integren

alguna dosi de violència, encara que, sempre la tenen present com a recurs últim al que acudir.

Fixeu-vos que sempre parlem de REGULACIÓ i de GESTIÓ del conflicte, no de SOLUCIÓ del

mateix. Perquè el concepte solució evoca a la idea d’una sortida satisfactòria per a tots els

implicats en la competició, i quasi bé mai serà així (o molt poques vegades). L’acció política pot

desembocar també en una ratificació de l’statu quo anterior, deixant inalterades - i a vegades,

aguditzades – les sensacions de greuge o d’amenaça.

Per tant, la política no aconsegueix sempre solucionar els conflictes, sinó que el que es procura

és preservar una relativa cohesió social. La política com a acció col·lectiva busca reduir el risc

de desintegració social.

La política pot entendre’s com una assegurança col·lectiva que les comunitats assumeixen

contra l’amenaça d’un esfondrament de l’edifici social. Des d’un punt de vista més positiu, la

política es converteix en la garantia de que la cohesió d’aquest edifici persistirà, perquè les

tensions provocades per desequilibris i desigualtats internes seran regulades d’un mode

suficientment acceptable per al major nombre dels membres del col·lectiu. Així doncs, l’acció

política no pot ser vista com a disgregadora d’una prèvia harmonia social. Al contrari, la

política constitueix l’argamassa que cohesiona als grups, més enllà de les seves relacions i

diferències familiars, afectives, econòmiques, simbòliques, veïnals, ...


4

Activitat 2. La política: entre la vida i la llibertat.

Quin és l’objectiu últim de la política: assegurar la llibertat o garantir la vida? La teoria política

sovint es planteja aquest dilema. Si s’entén que li correspon assegurar la llibertat, no podrà

parlar-se de l’existència de política en societats sotmeses al despotisme d’un tirà antic o d’un

dictador contemporani: el despotisme no seria compatible amb la política si s’admet que el seu

domini es fonamenta en l’eliminació de les llibertats. En canvi, si s’admet que la comunitat

pretén donar-se condicions mínimes per a evitar la seva desintegració, i salvaguardar

l’existència, la política es dóna tant en sistemes autoritaris com en règims democràtics.

Fes un comentari de les idees que s’exposen en aquest text. Fes-ho fent servir la teoria vista

fins al moment.

3. L’arrel del conflicte social.

La diferència – convertida en desigualtat – està en l’origen de la política. Per tant, pot ésser

considerada com la gestió de les desigualtats socials. I, quin és l’origen d’aquestes desigualtats

socials?

S’originen en el fet de que no tots els membre d’una comunitat tenen les mateixes

oportunitats per a accedir als recursos bàsics que faciliten el desenvolupament màxim

de les seves capacitats personals. Aquesta diferència de situació s’expressa de

diferents modes:

o En la capacitat de tenir habilitats i talents considerats coma naturals:

intel·ligència, capacitats físiques, sensibilitat artística, ...

o En els rols desenvolupats en les funcions reproductives i familiars, segons els

gènere, l’edat, el parentiu.

o En la posició ocupada en la divisió social del treball productiu.

o En la capacitat d’intervenir en les decisions que es prenen en els processos

culturals, econòmics o de la comunicació.

o En els accessos als recursos o a les rendes generades per l’activitat econòmica

(classes socials) o els estatus o privilegis derivats del reconeixement social

(aristocràcies de sang, estaments, castes, stablishements, ...)

o En l’adscripció a identitats simbòliques de caràcter ètnic, nacional o religiós,

amb totes les connotacions culturals que comporten.

o En la situació en el territori (centre - perifèria, rural – urbà), que dóna lloc a un

accés diferenciat a recursos de tot tipus.

Aquestes diferències de situació marquen unes fractures (cleavages o clivelles) entre

grups, cadascun dels quals comparteixen unes determinades condicions: socials, de

gènere, culturals, econòmiques, etc.

No només és important que la diferència es pugui mesurar de forma objectiva, per

exemple quantificant les diferències entre patrimonis o rendes, sinó que, també

importa la percepció social de la diferència. És a dir, que la societat atribueixi valor o

prestigi a determinades situacions, mentre que unes altre es veuen com a negatives o


5

de menor valor. El valor o desvalor (prestigi o desprestigi) que la societat imputa a

cada situació origina discrepàncies i enfrontaments, perquè els qui ocupen posicions

no valorades no solen conformar-se amb elles i els qui gaudeixen de posicions de

prestigi no volen perdre-les. Des d’aquesta perspectiva, l’origen de la política pot

atribuir-se a una desigual distribució de valors en una determinada societat i als

intents de corregir-la.

Algunes teories han optat a vegades per seleccionar com a primordial una d’aquestes

diferències: la divisió de classes socials, la diferència de gèneres o la distinció elit –

massa seria la clivella clau, a partir de la qual es generarien totes les altre. Tot i que, cal

tenir en compte el context històric per a cadascuna de les explicacions.

Activitat pàg. 23 Vallés. S’ha de fer amb l’scanner.

4. Els límits variables de la política.

Com a punt de partida, hem assenyalat que la política és un mode de regular conflictes que fa

ús, quan convé, de l’obligació i de la coacció. Però, cal assenyalar que algunes de les situacions

que avui s’han sotmès a la política, en el passat no ho havien estat, i a l’inrevés.

Fa un segle, per exemple, les condicions de treball dels assalariats van ésser considerades com

a un assumpte “privat” que no s’havia de tracta des de la política. L’alteració del paisatge o

l’explotació de recursos naturals ha estat durant molts anys un tema aliè a la regulació política.

L’estatus subordinat de la dona en moltes esferes de la vida social va ser admès com l’efecte

inevitable d’una condició biològica, que la política no podia alterar.

En canvi, la infidelitat matrimonial o l’homosexualitat van ser sancionats amb penes de presó,

perquè es creia que alteraven l’ordre social i mereixien la intervenció repressiva de l’autoritat

política. Algunes conviccions religioses o antireligioses han estat considerades durant segles

coma crim d’Estat i encara no han deixat de ser-ho en determinades societats actuals. En

certes comunitats, l’ús públic de les llengües ha quedat a la decisió individual dels ciutadans:

en unes altres, aquest ús ha estat regulat per normes polítiques que distingeixen el tractament

d’una o vàries llengües oficials amb respecte a les altres.

L’àmbit de la política té contorns variables. Les parts en conflicte defensaran, respectivament,

la politització o la despolitització de les seves discrepàncies segons considerin que la

intervenció política afavorirà o perjudicarà les seves pròpies pretensions. Les lluites socials del

capitalisme del segle XIX són un bon exemple de les contradiccions aparents d’alguns actors.

Mentre els empresaris resistien la intervenció estatal en la fixació de salaris o d’horaris

laborals com a una pertorbació de l’ordre econòmic, exigien simultàniament, la politització de

la sindicació o de la vaga, convertint-les en delictes perseguibles per l’estat.


6

5. Les etapes de la politització.

Són 4 les etapes que poden portar la politització d’una diferència social:

a) Identificació d’una distribució desigual de valors i recursos.

b) Presa de consciència per part de col·lectius implicats i l’expressió de les seves

demandes, exigències i propostes per a corregir la situació i controlar el risc que

comporta.

c) Mobilització de suports a les demandes i propostes, buscant el major nombre d’aliats

entre altres grups i actors.

d) Trasllat del conflicte a l’escenari públic, reclamant l’adopció de decisions vinculants per

a tota la comunitat. Aquestes decisions, que pretenen modificar el desequilibri

anterior, han de comptar amb el suport de la coacció que administren les institucions

polítiques.

Els processos de politització poden ser a nivell “macro” o “micro”. Per al primer cas, podem

posar com a exemples el moviment feminista, que promou un reequilibri en la relació entre

homes i dones mitjançant l’adopció de polítiques obligatòries d’igualació i de discriminació

positiva. I el moviment ecologista, que promou un reequilibri entre els qui donen més

importància l’explotació econòmica sense límits dels recursos naturals i els qui denuncien i

pateixen els perjudicis socials i ambientals derivats d’aquests excessos. En el segon nivell,

podem posar com a exemple quan un grup de veïns pren consciència sobre la mancança

d’equipaments dels seus pobles o barris. O quan els usuaris d’autopistes de peatge traslladen a

l’escena pública la seva consciència de desigualtat respecte als usuaris de les vies de lliure

circulació.

L’absència de política, en condicions de desigualtat, permetrà jugar amb avantatge als grups

que ocupen les posicions més afavorides.

6. Societats sense política?

Què hi ha d’inevitable en aquesta presència de la política? S’ha d’acceptar com a un fenomen

lligat a la mateixa condició humana? O, podem imaginar una societat sense política?

Els antropòlegs i els prehistoriadors ens parlen de “societats sense política” quan descriuen

l’existència de comunitats de mida reduïda, vinculades per lligams de parentiu, en les que els

béns necessaris per a subsistir són compartits. En aquests grups, la generositat mútua

substitueix a l’apropiació individual dels recursos bàsics. Es tracta, doncs, de comunitats

igualitàries. En elles, la cooperació en la caça o en la recol·lecció és la millor protecció que un

individu pot obtenir davant de les amenaces d’un entorn natural davant el que se sent molt

vulnerable.


7

Activitat 4. Propietat privada i poder polític.

Durant el segle XIX, en plena expansió del capitalisme industrial i financer, es va veure en la

desigualtat de propietat del capital (la terra, els béns industrials o els capitals financers) l’arrel

principal dels conflictes socials o de l’estructura política que intentava controlar-los. El poder

polític apareixia com a un instrument al servei dels interessos dels propietaris. A partir d’aquest

anàlisi, les diferents propostes socialistes i anarquistes pronosticaven que la desaparició de la

propietat privada deixaria sense raó de ser a les estructures polítiques, perquè l’acord lliure i

voluntari entre individus i grups seria suficient per a resoldre les diferències. Una societat sense

poder polític (l’anarquia) o l’extinció gradual de l’estat es van convertir en els objectius últims

del moviment obrer internacional, que va elaborar diferents estratègies per a aconseguir-ho.

Passat un segle i mig, aquelles propostes, quin judici en mereixen? En quina mida conserven la

seva validesa? Fins a quin punt poden donar-se per desmentides per la història posterior?

Llegeix el text i respon de forma argumentada a les preguntes que es plantegen.

7. Annex: algunes definicions clàssiques de política.

La política com a control sobre les persones i recursos. Seria polític tot fenomen

vinculat a formes de poder o domini sobre els altres (Maquiavel, Lasswell, Dahl),

imposant-los conductes que no serien espontàniament adoptades.

La política com a activitat desenvolupada a través d’un sistema d’institucions

públiques. Seria política tota activitat dins de les institucions estables (bàsicament,

l’estat) autoritzades per a exercir una coacció sobre la comunitat (Webber).

La política com a activitat dirigida per valors d’ordre i equilibri social. Seria política tota

activitat encaminada al foment del bé comú o de l’interès general, mitjançant la

redistribució de valors (Aristòtil, Tomàs de Aquino, Locke, Parsons, Easton).

La política com a activitat vinculada a la defensa de la comunitat contra una amenaça

exterior. La preparació per a la guerra i l’organització militar (amb les seves exigències

de jerarquies, disciplina, recursos fiscals i coacció) estaria en l’origen de l’activitat

política (Spencer, Gumplowicz). Aquest punt de vista ha influït també en una

concepció de la política interna, que és entesa com a una lluita permanent “nosaltres –

ells”, basada en la distinció “amic – enemic” (Schmitt).

Aquestes definicions tenen punts en comú, s’influencien i es complementen. Però es

distingeixen per l’èmfasi que col·loquen en alguna de les manifestacions de la política: el

poder, la institucionalització, els sistemes de valors, la violència organitzada.


8

8. Les tres dimensions de la política.

La política com a estructura, procés i resultat. Vegem què vol dir cadascuna d’aquestes

dimensions.

Quan observem la política com a estructura fixem la nostra atenció en el mode estable

en que una comunitat determinada organitza les seves actuacions polítiques. És a dir,

intentem identificar a quines estructures permanents s’ajusten aquestes actuacions.

En aquesta estructura podrem veure quines són les institucions i regles per les que

transiten els comportaments polítics. Per exemple, podrem conèixer quins són els

factors que expliquen l’aparició dels parlaments, quines funcions tenen assignades i

com les exerceixen. O quins són els mètodes existents per a designar als titulars del

poder: herència, eleccions, ... Per tant, en aquesta dimensió s’analitzarà l’estat i altres

formes preestatals d’organització política, l’estudi de les institucions estatals o el de

les organitzacions polítiques internacionals.

Quan observem la política com a procés, analitzarem sobretot una sèrie de conductes

individuals i col·lectives que s’encadenen dinàmicament. Ens fixarem en els

comportaments de diferents subjectes, examinant les seves motivacions i les seves

formes d’actuar. Des d’aquesta perspectiva ens interessen els factors que influeixen en

una negociació entre partits per a formar una coalició de govern. O perquè

determinats grups s’organitzen en partits i associacions i altres, en canvi, prefereixen

l’acció individual. Ens ajuda a entendre perquè uns ciutadans s’inclinen per una

candidatura i no per una altra en unes eleccions. Si l’estructura ens ofereix la cara

estable de la política, el procés ens presenta la seva cara dinàmica: la política en acció.

Per últim, quan observem la política com a resultat el punt d’atenció el fixarem en les

respostes que la combinació de procés i estructura donen a cada conflicte. Aquestes

respostes (decisions) són el producte final de la política, destinat a regular les tensions

existents en diferents àmbits de la vida col·lectiva. El que posarem de relleu ara és en

quina mesura incideix la política sobre les relacions socials i els seus moments

conflictius. Es posa de relleu el que la política és capaç d’aportar a la necessària

cohesió social.

Taula. Les tres dimensions de la política.

Estructura Procés Resultat Sistema, ordre, institució, regla.

Seqüència d’actes, sèrie de conductes.

Política pública, intervenció sobre les relacions socials.

Polity Politics Policy

Unitat 1 què és política

Documents

Transcript of Unitat 1 què és política