UNIVERSITAT I FILOSOFIA EN EL TEMPS DE MIQUEL CARRERAS

Pompeu CASANOVAS i Josep MONSERRAT MOLAS

INTRODUCCIÓ1

Els autors que han escrit sobre la problemàtica relació entre pensa-ment i universitat a Catalunya —tots amb posicions distintes i molt dife-rents entre si— coincideixen en el fet que el pensament modern a Cata-lunya del segle XVIII ençà, des de la derrota del 1714 fins a la Constituciódel 1978, s’ha produït al marge de la universitat;2 i, molts cops, malgratla mateixa universitat o fins i tot en institucions sorgides en franca opo-sició a l’ensenyament o la cultura pròpia de la universitat oficial a Cata-lunya. És el cas dels Estudis Universitaris Catalans (1903) i el de l’Insti-tut d’Estudis Catalans (1907).3

Aquest fet, en el panorama europeu, constitueix una anomalia que calexplicar. Situats en la dictadura de Primo de Rivera i l’adveniment de laprimera República, caldria matisar el següent:

a) al final de la dictadura de Primo ja hi havia a Catalunya un gruixde professors formats a l’estranger, o educats en el caliu de la Barcelona

113

1. Aquest article conjunt és fruit de dues presentacions individuals: «Universitat i pen-sament en el temps de Miquel Carreras», efectuada per Pompeu Casanovas el 16 d’oc-tubre del 2007 a la seu de la Fundació Bosch i Cardellach (Sabadell), i «Les conferèn-cies a l’Ateneu sobre la universitat catalana (1935)», efectuada per Josep Monserratdins de la Jornada Científica del 16 de maig del 2008 a la seu de l’Institut d’Estudis Ca-talans.2. Autors com Pere Coromines, Tomàs Carreras i Artau, Josep Puig i Cadafalch, AugustPi i Sunyer, Pere Bosch i Gimpera, Alexandre Galí, Miquel Batllori i Ernest Lluch, entred’altres. Són autors que escriuen també des de diverses disciplines i en diverses èpoquesdel segle XX.3. Vegeu Albert BALCELLS, Enric PUJOL i Santiago IZQUIERDO, Història de l’Institut d’Es-tudis Catalans, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2002-2007, 2 v.

industrial, que constituïa un conjunt intel·lectual amb les característiquescomunes i pròpies d’una intelligentsia professional;

b) la relació amb altres universitats europees i americanes fou contí-nua per a alguns d’ells; aquests també van relacionar-se amb el mateix es-perit obert amb els professors i intel·lectuals espanyols dels corrents cen-trats a Madrid, com els krausistes, els professors educats en la InstituciónLibre de Enseñanza o els coreligionaris de la Residencia de Estudiantes,que coneixien directament perquè era inevitable fer una estada a la capi-tal per a cursar el doctorat;

c) aquests «intel·lectuals de la República», per usar una denomina-ció que ha fet fortuna, a més de l’especialitat que cultivaven, tenien unaforta consciència i vocació públiques i, quan tingueren oportunitat de fer-ho, van abocar-se tant a la reforma de la universitat com a la participacióen la direcció dels primers partits polítics de masses moderns (especial-ment la Lliga, la Unió Socialista de Catalunya, Esquerra Republicana deCatalunya i Acció Catalana);

d) la simple cultura, tanmateix, no podia per si mateixa solucionar laconflictiva situació interna de la societat espanyola de la República, i la violència externa (contra els insurgents) i sobretot interna (en els con-flictes agraris, obrers, ideològics en tota la seva cruesa) va acabar de frag-mentar aquest cos; en conseqüència, es van radicalitzar i simplificar lesposicions polítiques, la qual cosa va produir la inharmònica diàspora fi-nal dels diversos exilis.

Tanmateix, el fet de la guerra no pot ser utilitzat per a negar o dis-minuir el valor dels cercles universitaris intel·lectuals del país, que com-partien una sèrie de trets comuns en diferent grau: a) vocació científicainvestigadora; b) ànim pedagògic; c) professionalitat, i d) esperança enla creació d’una cultura superior escrita i pensada en català. Aqueststrets són els que desenvoluparem fent servir com a guia la formació deMiquel Carreras i Costajussà, a través dels seus mestres a la universitat(entre el 1922 i el 1930), la generació immediatament anterior (forma-da a partir de l’atzucac del 1898) i la seva pròpia (els seus amics i fu-turs joves professors i investigadors a l’anomenada Universitat de Cata-lunya o Universitat Autònoma de Barcelona). Per la importància quetingué, ens aturarem especialment en l’aventura del patronat de la Uni-versitat Autònoma, entre el 1933 i el 1934, just després que Carreras fi-nalitzés els estudis.

114

LA UNIVERSITAT OFICIAL

La universitas, en el dret medieval sorgit de la recepció del dret romà,era una unió col·lectiva de persones amb una finalitat comuna. Un poble,per exemple, era una «universitat». Però des del segle XI, la comunitat edu-cativa es va constituir al voltant de la unió de professors i alumnes, amb laqual cosa va configurar un tipus de comunitat peculiar. París, Montpeller,Bolonya i Oxford, per posar-ne alguns exemples, esdevingueren institu-cions universitàries amb prestigi a Europa.

No va ser el cas de Barcelona. De fet, els Estudis Generals de Lleidaes remunten al final del segle XIII, però no fou fins al segle XVI, entre el1539 i el 1620, que es van crear nous Estudis Generals a Barcelona, Gi-rona, Tarragona, Solsona, Vic i Tortosa, amb una forta presència religio-sa. A diferència del que va passar a València, a penes hi hagué humanis-tes de renom a Barcelona i, com veurem, la Il·lustració hi penetrà tambéde manera tardana i no pas per la porta universitària.4

Barcelona era, als segles XV i XVI, una ciutat portuària afectada pelsalts i baixos de les formacions de les monarquies absolutes a França i Es-panya. Com sempre, era plena d’inquietuds pràctiques i comercials, peròno se sentia atreta per la producció i l’ensenyament de coneixements nodirectament explotables. Això, sens dubte, està relacionat amb el fet que,en absència d’un estat fort i d’una teoria imperial d’aquest estat, les ins-titucions eclesiàstiques fornien prou teologia política per a formar les ca-pes ciutadanes dirigents. A Barcelona, els Estudis Generals depenien delConsell de Cent. No és comparable amb el que succeïa a les universitatsde Salamanca, Sevilla, Alcalá o Granada, abocades a la discussió de lestesis sobre la conquesta d’Amèrica.

A partir de la derrota del 1714, una de les primeres ordres de Felip Vfou, com és sabut, l’abolició de tots els estudis generals i la creació d’una única universitat per a Catalunya a Cervera. Els estudis eren con-siderats un privilegi, i com a tal, acordats pel rei com a premi o manlle-vats com a càstig. Això significava de fet: a) el lligam de la universitati l’Administració central de l’Estat, que era qui en teoria pagava o re-captava els diners necessaris per al seu sosteniment,5 b) el reconeixe-

115

4. Al segle XVI, Batllori només salva l’erasmista barceloní Miquel Mai. Però assenyalatambé el paper tan important que hi tingué la Inquisició, especialment vigilant a Catalu-nya. Vegeu M. BATLLORI, «Humanisme i erasmisme a Barcelona», a Vuit segles de cultu-ra catalana a Europa, Barcelona, Cercle de Lectors, 1995, p. 83 (article escrit el 1956).

ment explícit de la politització del coneixement superior, que ja no co-rresponia exclusivament a l’Església, sinó que depenia del control reial,per bé que el contingut d’aquest ensenyament fos controlat per l’Esglé-sia (en el cas de Cervera, fins al 1767, pels jesuïtes), c) l’ús de la insti-tució universitària, que posava en contacte el jovent amb el saber, perprevenir avalots i revoltes de caràcter polític. La Real Junta Superior deJusticia y Gobierno havia advertit el rei d’aquest aïllament. Debades: elfet que Cervera fos una ciutat al centre de Catalunya, allunyada de lesciutats i les vies de comunicació principals, convenia a aquest pla. Laresolució de l’11 de maig de 1717 dugué definitivament tots els estudisgenerals a Cervera.6

Barcelona no es resignà mai a aquesta resolució. Durant tot el segleXVIII, convisqueren tres estratègies: a) la reclamació continuada a la mo-narquia de les institucions municipals, b) la tasca dels col·legis de nobles(Betlem i Cordelles, Imperial y Real Colegio de Nobles), conjuntamentamb la del Seminari Tridentí, establert el 1735, i c) la instauració de totun seguit d’ensenyaments pràctics que depenien d’organitzacions de ca-ràcter civil i mercantil.7 La Junta Particular de Comercio, fundada el1756 i composta de nobles i representants dels gremis, tingué un paperprimordial: l’any 1758 fou creada l’Escola de Nàutica i el 1759, la de Di-buix (Escola de les Nobles Arts el 1755). El segle XIX veu el naixementde tot un seguit d’ensenyaments que depenien de la Junta de Comerç:l’Escola de Química (1805), l’Escola de Càlcul i Maquinària (1808), laCàtedra de Física Experimental (1814), la Càtedra d’Agricultura Teori-

116

5. Cervera patí sempre un dèficit de finançament, entre altres coses per la deixadesa delfisc reial i l’oposició del bisbat i de l’Església —que era qui havia de sufragar també lainstitució. Vegeu Joaquim PRATS, «L’irredentisme barceloní i la Universitat de Cervera»,L’Avenç, núm. 110 (desembre 1987): 150 anys de la Universitat de Barcelona, p. 8-13.6. Vegeu Pere COROMINES, «La lluita per la universitat», a Conferències sobre la Univer-sitat de Barcelona, organitzades per l’Associació Professional d’Estudiants de Dret i do-nades a l’Ateneu Barcelonès, Barcelona, 1935. Sobre la formació i el desenvolupamentde la Universitat de Cervera, vegeu M. BATLLORI, «La Universitat de Cervera (1714-1842)», La Il·lustració. Obra completa, vol. IX, València, Edicions 3 i 4, 1997, p. 167-209.Com és sabut, el pare Batllori es va mostrar particularment atent a la producció intel·lec-tual de Cervera, malgrat les condicions precàries existents. Seguia en això el seu mestre,el també jesuïta Ignasi Casanovas, que havia començat a publicar durant els anys trentala biografia de Josep Finestres i a estudiar els seus escrits. D’aquesta manera, l’obra deCerdà, Pou, Pons, Gallissà, Aymerich… i dels liberals formats a Cervera, com Llàtzer de Dou, començà a ser rescatada de l’oblit.7. Vegeu Ernest LLUCH, La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de laIl·lustració, Barcelona, Edicions 62, 1996.

copràctica (1817) i la Càtedra d’Aritmètica, Geometria i Matemàtiques(1818).8

No obstant això, els avatars de les guerres carlines, la influència de lacodificació i del centralisme administratiu francès i l’actitud poc procliua la descentralització, tant del conservadorisme com del liberalisme es-panyol, feren que les lleis posteriors al període negre de Ferran VII pre-guessin un to marcadament harmonitzador i uniformista.

La Universitat de Barcelona es reinstaurà finalment el 1837, amb eltrasllat definitiu de tots els estudis de Cervera el 1842. Però això no sig-nificà cap mena d’autonomia ni per a Catalunya ni per a Barcelona.

El Pla Pidal de 1845 i la Llei d’instrucció pública de setembre del1857 foren més que explícits respecte a l’ensenyament superior. Tot secentralitzava a Madrid i depenia del Ministeri d’Instrucció Pública. Coma mostra d’això, donem la paraula a Claudio Moyano en una sessió de lesCorts del juny del 1857:

En España, hasta 1824 ha habido más de treinta universidades: las vi-cisitudes de los tiempos y el plan de 1824 las redujeron a trece; el plan de 1845 las ha reducido a diez; y diré más; no las ha reducido a solo diez,sino real y verdaderamente a una, porque en rigor no hay más universidadque la de Madrid; las demás tienen en sus facultades ramas de enseñanza,y podrían muy bien llamarse «colegios»: pero para no chocar con la opi-nión pública y no mortificar el amor propio de las localidades, se les llama«universidades», aunque en esencia no les queda de esto más que el nom-bre.9

És cert que s’aixecaren veus crítiques —com la de Jaume Balmes—contra el Pla Pidal. Però foren més aviat en contra del laïcisme de la llei(i no pas contra el seu centralisme) perquè manllevava a l’Església bonapart dels privilegis que havia tingut en el terreny educatiu.

Després calgué esperar al sexenni liberal del 1868-1874 per trobaruna reforma dels plans d’estudi i una obertura cap a les idees modernes.Aquest període s’acabà amb la Restauració, en què els professors mésoberts —com els krausistes, començant pel mateix Francisco Giner delos Ríos— foren expulsats de la càtedra. Fou el començament dels estu-

117

8. P. COROMINES, «La lluita per la universitat», p. 110-112.9. Gaceta de Madrid (20 juny 1857), p. 820. Prenem la citació de Jordi MONÉS I PUJOL-BUSQUETS, «El Congrés de 1903», Educació i Història, núm. 5 (2001-2002), p. 134.

dis paral·lels a la universitat oficial que endegaren els membres de la Ins-titución Libre de Enseñanza.

L’HERÈNCIA DE LA RESTAURACIÓ

La universitat espanyola del primer terç del segle XX, entre el 1898 iel 1936, és hereva directa de la Restauració de 1874 i del seguit de lleisanteriors en vigor que hi van regir fins a l’adveniment de la República.

La rebel·lió contra aquesta situació es va produir ben aviat. Es tracta-va d’una rebel·lió moral, més que política. Pensem que el moralisme delsprofessors krausistes de la Institución Libre de Enseñanza (ILE) és indes-triable de la superxeria contra la qual es van rebel·lar inútilment tres ge-neracions d’intel·lectuals liberals —i després socialistes— espanyols.

La universitat oficial de la Restauració generava, en mots d’Eugenid’Ors, «la gran mentida», la «tràgica culminació del grotesc» que eren elsexàmens i el procés de reproducció d’apunts i de manuals. És fàcil d’i-dentificar en les glosses de Joan Estudiant les pràctiques de la Facultatde Dret i els «mètodes» de manuals proverbials, que van passar d’una ge-neració a l’altra:

Joan Estudiant no falta. Joan Estudiant s’examina. S’examina, complintamb fidelitat els ordenaments clàssics de la mentida clàssica... És son exa-men el desfilar de les mil i una caricatures de la ciència: el programa monu-mental, del qual només un petit recó ha estat explorat per mestre i deixebles;les lliçons extenses i frondoses consagrades a generalitats i a les «relacionesde nuestra ciencia con las demás ciencias», fàcil pretext a divagacions fàcils;les definicions retortes, que cal repetir mot per mot; l’examen de doctrinesalienes, apreses de quarta mà, mutilades, falsejades, ridiculitzades i rebatu-des a la fi triomfalment amb quatre projectils de paper mastegat; les citesd’Aristòtil, tretes del llibre de X, qui les va treure del llibre de Y, qui les vatreure del de Z, qui, a son torn —en 1858—, les va treure de les obres deVictor Cousin.10

El llibre que implícitament parodia d’Ors en aquest paràgraf és Ele-mentos de derecho natural, del catedràtic de l’assignatura a la Universitat

118

10. «Exàmens de Joan Estudiant», La Veu de Catalunya (21 juny 1906). Reproduït aldossier de Cristina DUPLÁA, «Noucentisme i Universitat Catalana», L’Avenç, núm. 110(desembre 1987): 150 anys de la restauració de la Universitat de Barcelona, p. 38.

de València Rafael Rodríguez de Cepeda,11 i també les famoses refutacionsdels filòsofs, reproduïdes invariablement fins al curs 1919-1920 a la Uni-versitat de Barcelona pel catedràtic Juan de Arana y de la Hidalga, inseri-des, entre d’altres, en El quadern gris de Pla i en les Memòries de Sagarrai de Gaziel. En la darrera glossa que li dedica, d’Ors n’extreu conseqüèn-cies, d’aquest procediment: «i per això, perquè el Fruit és únicament camíde Càstig, també el fruit li és Càstig. Joan Estudiant —sí, és precís dir-ho—l’avorreix amb totes les forces de la seva ànima, la Ciència».12

Llegint les memòries dels intel·lectuals i escriptors que van haver-lade patir, els capítols que dediquen a aquesta mena d’universitat tenen totl’aspecte d’una venjança personal, a misses dites i una mica trista per sotade l’acidesa o acríbia dels records, o de la bonhomia aparent del relat.Aquest és l’efecte que fa llegir que Arana, per exemple, era «un velletcastellà, menut i pulcre» (Gaziel)13 i «polidíssima i breu figura, que erad’ocell granívor» (Sagarra),14 o «amb forma d’ou de Pasqua [...] sembla-va un conillet acabat de pentinar» (Pla).15 I són encara més dures les des-cripcions de professors considerats antipàtics o abusius, com el doctorEstanyol, de canònic, o el doctor Garriga, de dret romà —«físicament unmonstre», «un Falstaff disfressat amb toga»—,16 la mort dels quals és re-memorada com una alliberació.

Capítol a part mereixen els estudis de doctorat. S’havien de fer obli-gatòriament a Madrid. El curs 1910-1911 trobem Pere Bosch i Gimpera,Joaquim Balcells i Pinto, Ramon d’Abadal i Jordi Oliver estudiant el doc-torat a la Universitat Central de Madrid. Bosch i Balcells seguien el de fi-losofia i lletres. Usarem la citació extensa en aquest punt, ja que Boschsintetitza d’una manera molt plàstica el que es coïa veritablement en lesrelacions amb els catedràtics de la Central:

119

11. El llibre va ser reeditat moltes vegades en edició «corregida y aumentada». N’és unexemple Rafael RODRÍGUEZ DE CEPEDA, Elementos de derecho natural, 4a ed., València,Establecimiento Tipográfico Domènech, 1899.12. Citem d’Eugeni d’ORS, «Els gestes de Joan Estudiant IV», a Glosari 1906, ab lesGloses a la Conferència d’Algeciras y les Gloses al viure de París, Barcelona, Llibreriade Francesch Puig, 1907, p. 252. No hem conservat en la citació la gramàtica prefabria-na que usava d’Ors en aquesta època. L’èmfasi és dels autors de l’article.13. GAZIEL, Memòries. Història d’un destí. Tots els camins duen a Roma, Barcelona, Ae-dos, 1967, p. 172.14. Josep Maria de SAGARRA, Memòries, Barcelona, Aedos, 1955, p. 365 i Barcelona,Destino, 1983, p. 123.15. Josep PLA, El quadern gris, vol. 2, Barcelona, Destino, 1982, p. 123-128.16. GAZIEL, Memòries..., p. 173.

Un altre curs, aquest, com el seu professor, força pintoresc, era el de li-teratures neollatines de Don Antonio Sánchez Moguel. El feia des de tresquarts de dues fins a les tres, perquè tenia a casa seva unes tertúlies que du-raven fins a la matinada i s’aixecava a migdia, dinava, anava a la classe i des-prés, els divendres, a la sessió de l’Acadèmia de la Història. Un any explica-va literatura portuguesa i feia llegir Os Lusiadas i, el següent, literaturaitaliana —ens va tocar aquest— a base d’I promessi sposi de Manzoni, quetraduíem enmig de les explicacions de Don Antonio, en què parlava de totamena de coses, des de criticar Menéndez y Pelayo, fins a parlar dels seus viat-ges, de la dictadura de Joao Franco o del «separatisme català». Aquest cons-tituïa per a ell una veritable obsessió. Sortosament Balcells i jo, com a deixe-bles de Segalà —de qui li portàrem la traducció de l’Odissea i que era gairebél’únic català que tolerava—, fórem considerats alumnes privilegiats i un bondia ens digué: «Vayan por casa». Això volia dir que des d’aquell moment tin-guérem el deure d’assistir a les seves tertúlies dels dissabtes, on, com que erael «cacic» del Consell d’Instrucció Pública que nomenava els tribunals d’o-posició, s’incubaven els futurs catedràtics. Quan hi havia una vacant, ja teniafeta anticipadament la combinació en cas de tocar el torn de trasllat i, la quequedava lliure, deia que podria ésser per a un «joven talento», que natural-ment havia passat per la seva tertúlia. A Balcells i a mi ens classificà enaquesta categoria i ens digué: «Ustedes serán catedráticos» (Balcells de llatíi jo de grec). Això era molt afalagador, però tenia els seus perills, ja que devegades s’enfadava amb el candidat i es tornava un enemic ferotge que li sa-botejava la seva carrera. Un d’aquests caiguts en desgràcia era el pobre doc-tor Nebot, que ens havia ensenyat (?) a Barcelona paleografia i llatí vulgar ide l’edat mitjana. Havia estat un dels alumnes i tertulians predilectes de DonAntonio i perquè es preparés per a literatura espanyola el va nomenar «cate-drático interino» amb dues mil pessetes anyals de sou, i ho continuà essentfins que el Patronat de la Universitat Autònoma sota la República el va redi-mir portant-lo a la biblioteca, amb un sou decent. Les tertúlies de Don Anto-nio duraven fins a les dues o les tres de la matinada i hom no se’n podia anarabans. Una vegada el capellà doctor Barrigón —el que m’havia examinat degrau a Figueres— ho va intentar al·legant que havia d’alçar-se molt aviat per-què deia la missa a les vuit i que a les hores de la matinada el carrer de la Llu-na era el lloc predilecte de fembres àvols; però Don Antonio, impertèrrit, licontestà: «Es temprano, y ya le acompañará el señor Ovejero», catedràtic dela Facultat, conegut per anticlerical. El pobre Barrigón va haver de resignar-se. Calia fer-se també amic del gat de Donya Joaquina, la germana del nos-tre professor, perquè, si aquell feia «fu» en acariciar-lo, Don Antonio deia aï-radament: «Deje el gato, ¿no ve que les está molestando?». A la fi, quan teniason, deia imperiosament: «Joaquina, caliéntame la cama». Quan ella tornava

120

dient que ja era fet, s’aixecava i dient: «Buenas noches, señores», desaparei-xia. Un dels «degans» dels contertulis ens acompanyava a la porta, de la qualsols ell coneixia el secret de trobar la clau.17

No cal dir gran cosa més sobre el centralisme, el caciquisme i el sis-tema de cooptació per sota de les oposicions que s’esmerçava a la univer-sitat oficial hereva directa de la Restauració.18 Semblava que les mateixespràctiques vigents en la política alternativa dels partits que es repartien elGovern, sota l’aparença de sufragi electoral, es reproduïssin al cos defuncionaris que havien de mantenir l’ensenyament. Bosch i Gimpera ésmés aviat precís i conspicu en les seves descripcions. No sol exagerar nis’estén en valoracions més enllà dels fets. Deixa que el lector extreguiconclusions, i el mateix fem ara nosaltres.

LA UNIVERSITAT CATALANA I LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA

DE BARCELONA19

El dia 3 de febrer de 1931, a causa de la incertesa política i el riscd’aldarulls, el Govern va suspendre l’activitat de les universitats fins a fi-

121

17. Pere BOSCH I GIMPERA, Memòries, Barcelona, Edicions 62, p. 43-44.18. Vegeu la manera com Josep Pla descriu aquest sistema i el que li succeí a Madrid aBosch. Pla escriu aquest relat a partir de les converses que mantingué amb Lluís Pericot.«El professor doctor Pere Bosch Gimpera», a Homenots: Segona sèrie. Obres completes,vol. XVI, Barcelona, Destino, 1970, p. 11-47. Sobre l’home, la universitat i el Museu Ar-queològic, vegeu els textos d’Irene PEYPOCH, Jordi CASASSAS, Jordi ROVIRA i Jordi MA-RAGALL al catàleg que li fou dedicat amb motiu del cinquantè aniversari del Museu Ar-queològic, Pere Bosch Gimpera i Museu Arqueològic de Barcelona: 50 aniversari,Barcelona, Diputació de Barcelona, Servei de Cultura, 1986.19. De la bibliografia ja abundant sobre el tema, ens ha servit de fil conductor per a re-dactar aquest apartat el text Conferències sobre la Universitat de Barcelona, organitza-des per l’Associació Professional d’Estudiants de Dret i donades en l’Ateneu Barcelonès,Barcelona, 1935. Cal contrastar aquest text amb l’obra de Tomàs CARRERAS I ARTAU, LaUniversitat Autònoma de Barcelona i el Patronat Universitari: Estudi crític, seguit delstextos legals i de l’Estatut de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, Bosch,1933. Sobre la Universitat de Barcelona, cal tenir present sobretot Pere BOSCH I GIMPE-RA, La Universitat i Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1971; Pere BOSCH I GIMPERA,Memòries, Barcelona, Edicions 62, 1980; Alexandre GALÍ, «Ensenyament universitari», aHistòria de les institucions i del moviment cultural a Catalunya (1900-1936), llibre IX,Barcelona, Fundació Alexandre Galí, 1983; Jordi MARAGALL, Balanç de la UniversitatAutònoma, Barcelona, Nova Terra, 1969; Jaume CLARET MIRANDA, La repressió franquis-ta a la universitat catalana, Vic, Eumo, 2003; Jordi MARAGALL, El que passa i els qui hanpassat, Barcelona, Edicions 62, 1985; Albert RIBAS MASSANA, La Universitat Autònoma

nal de mes. Els professors oferiren les seves classes a l’empara d’altresinstitucions.20 Proclamada la República, el mateix dia 14, a primera horade la tarda, la universitat va ser presa pels estudiants, que penjaren unabandera catalana dalt de l’edifici, mentre a fora se sentien crits en contra.Alexandre Galí atribueix el refús a la identificació de la senyera amb laburgesia de la Lliga. Al balcó es va penjar una bandera tricolor. L’ende-mà, dia 15, Francesc Macià nomenà una comissió directiva de la univer-sitat, integrada per Josep R. Xirau (dret), Jaume Serra i Húnter (filosofia),August Pi i Sunyer (medicina), Eduard Fontserè (ciències), Ramon Casa-mada (farmàcia) i el rector Enric Soler. El document del nomenamentdiu: «En nom de la República Catalana i d’acord amb el Govern provi-sional de la República Federal Espanyola, us hem designat per ser els co-missaris encarregats d’assumir la direcció de la universitat catalana pro-visionalment i d’aplicar l’Estatut d’Autonomia». L’Estatut era l’aprovaten el Segon Congrés Universitari Català. El dia 16 el Comissariat dema-na la col·laboració dels estudiants de la Federació Universitària Escolarde Catalunya i Balears (FUE), la seva representació oficial.21 Aquell ma-teix dia s’acorda: 1) Reprendre les classes al més aviat millor. 2) Autorit-

122

de Barcelona (1933-1939), Barcelona, Edicions 62, 1976. (Una presentació recent de latambé anomenada Universitat de Catalunya: Antoni SEGURA MAS, La Universitat Autò-noma de Barcelona: Història, memòria i compromís, Barcelona, Universitat de Barcelo-na, 2008 (lliçó inaugural del curs 2008-2009). Així mateix, l’exposició «República, Uni-versitat i Autonomia, 1931-1939. La República i la Universitat de Barcelona», preparadapels professors Francisco Gracia, Josep M. Fullola i Jordi Casassas, així com el llibre cor-responent amb motiu del setenta-cinquè aniversari.)20. Vegeu, per exemple, Alexandre GALÍ, «Ensenyament universitari», a Història de lesinstitucions i del moviment cultural a Catalunya (1900-1936), llibre IX, Barcelona, Fun-dació Alexandre Galí, 1983, p. 124.21. Els estudiants enfrontats a la dictadura militar de Primo de Rivera, capitanejats perAntoni Maria Sbert, mitjançant la Federació Universitària Escolar (FUE), van contribuiren gran mesura a minar la situació política. A Barcelona, es va organitzar la FederacióUniversitària Escolar de Catalunya, que actuava d’acord amb l’espanyola, la qual simpa-titzava amb les reivindicacions catalanes. En canvi, a la Federació Catalana d’EstudiantsCatòlics, els estudiants catòlics eren catalanistes, però la seva organització espanyola eraessencialment anticatalanista. L’Estatut de la Universitat va prescriure l’associació d’es-tudiants única «sense caràcter confessional ni polític a cada facultat», i la Confederacióde totes elles per a «totes les qüestions que afecten tots els estudiants». Aquesta confede-ració fou la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), successora de l’anti-ga FUE (Rosa M. TERRAFETA, Andreu Xandri: mística i força, Barcelona, Barcelonesad’Edicions, 1988, col·l. «Eixos», núm. 2). L’activitat de la FNEC ja no va haver de cen-trar els esforços a suplir, al marge de la universitat, les deficiències dels ensenyaments querebien o podien aprendre. A més, a la nova universitat, els estudiants tenien la represen-

zar l’ús del català en les càtedres, sempre que les conveniències no acon-sellin una altra cosa. 3) Enviar telegrames de salutació al president delGovern provisional de la República Federal, al ministre d’Instrucció Pú-blica i al senyor Lluís Nicolau d’Olwer, i passar col·lectivament a saludarel Govern de Catalunya.

Les classes es reprengueren el 20 d’abril. El 9 de juliol Jaume Serrai Húnter va ser nomenat rector. El procés per a redactar i aprovar l’Esta-tut d’Autonomia va ser lent. Finalment, l’1 de juny de 1933 el govern dela República el promulgava i a principi de juliol s’establí el Patronat (perpart catalana, Pompeu Fabra, Josep Xirau, Domingo Barnés i, com a se-cretari, Joaquim Balcells; per part del govern de la República, GregorioMarañón, Cándido Bolívar, Américo Castro, Antoni Trias i Pujol i Anto-nio García Banús).

La Universitat Autònoma de Barcelona fou conseqüència de l’article50 de la Constitució Espanyola del 1931, que establia la competència dela Generalitat per a reglar l’ensenyament superior.22 El decret d’autono-mia fou aprovat l’1 de juny de 1933. A principi de juny es constituí el Pa-tronat per a acabar de redactar l’Estatut d’Autonomia Universitària, quehauria de recollir el projecte elaborat el 1919 i el ja redactat pel Consellde Cultura de la Generalitat. Fou aprovat pel govern de la República el 7

123

tació als claustres de la facultat i podien fer sentir la seva veu. Així doncs, la FNEC po-dia dedicar-se a les activitats de la vida universitària que li corresponien, és a dir, totesaquelles que donen complement i satisfacció a l’estudiant: la vida de relació interna-ex-terna, la vida esportiva, les festes i solemnitats, els serveis d’orientació i auxili. La FNECbarcelonina va complir els seus objectius d’una manera admirable i fou realment, en pa-raules del rector Bosch i Gimpera, «el suport més generós i desinteressat de la seva obra,és a dir, la neteja material i espiritual i l’oxigenació de l’atmosfera universitària». Malgrataixò, la FNEC no va poder treballar en pau. Al seu costat, subsistia la Federación de Es-tudiantes Católicos i, de manera més preocupant, altres organitzacions, més o menys clan-destines, que obeïen consignes de fora de la universitat i que durant el bienni 1934-1936van iniciar la provocació de conflictes, preludi de la Guerra Civil. (Vegeu el testimoni dellíder estudiantil Andreu Xandri en l’obra de Rosa M. TERRAFETA, Andreu Xandri. Místi-ca i força, Barcelona, Barcelonesa d’Edicions, 1988, i la recreació històrica que del mo-ment realitza Raimon GALÍ en el vol. 2, La Catalunya d’en Macià, i el vol. 3, L’avant-guerra, de la seva obra Signe de contradicció, Barcelona, Barcelonesa d’Edicions, 2001,sobre els enfrontaments violents en el si de la universitat.)22. Vegeu Manuel GERPE LANDÍN, L’Estatut d’Autonomia de Catalunya i l’estat integral,Barcelona, Edicions 62, 1977, p. 314. Agraïm al doctor Gerpe que ens hagi fet conèixerl’estudi d’Esther ARROYO I ALMAYUELAS i de Jaume RIBALTA I HARO, La Comissió Jurí-dica Assessora de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República Espanyola ila seva obra legislativa (1932-1939) (inèdit).

de setembre de 1933, i per la Generalitat, set dies més tard, el 14 de se-tembre.

L’Estatut recollia les conclusions del Segon Congrés Universitari Ca-talà, on hom va establir els punts següents: a) lliure elecció d’autoritatsacadèmiques per les facultats i el claustre, b) lliure vocació del personaldocent, en substitució del sistema d’oposicions, c) jerarquia múltiple delpersonal docent i intervenció al claustre al mateix temps que els represen-tants dels estudiants, d) llibertat de les facultats per a la formació i la re-forma dels plans d’estudi, e) independència econòmica i confecció depressupostos per les juntes de facultats.23

Com ja hem esmentat, el Patronat era compost per intel·lectuals uni-versitaris de prestigi, representants de la República i de la Generalitat,que es proposaren fer una reforma seriosa de l’ensenyament superior pera posar punt final a la situació descrita anteriorment. Però les dificultatsi les protestes foren moltes i des de molts costats, alguns dels quals ines-perats. Josep R. Xirau ho explicava així als estudiants reunits a l’Ateneual cicle de conferències sobre la universitat a l’abril del 1935, just desprésde la suspensió de la Universitat Autònoma a causa dels fets d’octubre del1934:

Tota una desfilada de llocs comuns va ésser organitzada en honor i pro-fit de la campanya contra la universitat. Dels quals, dos varen superar pro-bablement tota la resta en estridència i en eficàcia enterbolidora: la mancad’esperit democràtic i —ja us ho podeu imaginar!— el separatisme. La novauniversitat no era democràtica; la nova universitat anava contra els obrers; lanova universitat anava —no cal dir-ho— contra la unitat de la pàtria. Anavaai las!, també —cal dir-ho— contra les acadèmies preparatòries, contra elsapunts a seixanta pessetes, contra el favor en els exàmens i la simulació entot!24

Què havia passat amb la universitat a conseqüència del Sis d’Octu-bre? D’entrada, es va interrompre l’autonomia de què havia gaudit i vaquedar regida per un comissari del govern de Madrid. L’obra del patro-nat, doncs, havia estat molt curta però intensa (1931-1934). Administra-

124

23. Pompeu FABRA, «L’obra de la Universitat Autònoma», a Conferències sobre la Uni-versitat de Barcelona, 1935, p. 135-136.24. Josep R. XIRAU, «La universitat futura», a Conferències sobre la Universitat de Bar-celona, 1935, p. 186.

tivament, pedagògicament i fins i tot físicament, la renovació università-ria va ser, segons Maragall, «d’una espectacularitat aparatosa». Arrandels fets del Sis d’Octubre de 1934, van ser empresonats quatre membresdel patronat durant un parell de mesos: el president, Pompeu Fabra; elrector, Pere Bosch i Gimpera, i els vocals, Josep R. Xirau i Antoni Triasi Pujol. Davant de les declaracions del ministre Villalobos sobre el pro-pòsit de dissoldre el patronat universitari, la comissió d’urgència, forma-da per Antoni Garcia Banús, president accidental, August Pi i Sunyer iJoaquim Balcells, es va reunir per prendre acords i formular la dissoluciódel patronat.

La comissió es comunicava telefònicament amb el doctor GregorioMarañón, que va sumar el seu vot als acords presos. Finalment, el dia 1de novembre (de 1934) va sortir el Decret de suspensió del règim docenta Catalunya. El mateix dia va ser nomenat comissari el senyor RamónPrieto Bances, catedràtic de Dret de la Universitat d’Oviedo. Arran de ladissolució del patronat, Américo Castro va presentar la dimissió. Des-prés de Prieto Bances, José Mur el seguí com a rector, el qual va nome-nar com a secretari Luis García Valdeavellano, que després d’haver re-dactat una memòria de l’organització dels plans d’estudi, se’n va anar aMadrid a principi de gener quan el Ministeri era a mans de JoaquínDualde. El rectorat del senyor Mur va durar només fins al novembre de 1935, data en què fou substituït de nou. Ateses les circumstàncies desuccessions ràpides de càrrecs dins la universitat, cada facultat va anar ala seva. La de filosofia «es va mantenir amb integritat ateses les circums-tàncies».25

En el cicle de conferències que prova d’analitzar la situació universi-tària, Puig i Cadafalch ja havia elaborat un diagnòstic ràpid sobre la com-posició i l’actuació del patronat i reconeixia que aquest cometé treserrors: a) ésser format purament per professors universitaris, b) no donarcap representació a l’elecció; c) la manca de representació directa per ho-mes polítics de les entitats que la finançaven. I afegia Puig pensant en elfutur: «El règim de la Universitat Autònoma hauria de fer-se per mitjàd’un patronat de formació més complexa que l’anterior».26

125

25. A. GALÍ, «Ensenyament universitari», a Història de les institucions i del moviment cul-tural a Catalunya (1900-1936), llibre IX, Barcelona, Fundació Alexandre Galí, 1983, p. 159.26. Josep PUIG I CADAFALCH, «Problemes actuals de la universitat catalana», a Conferèn-cies sobre la Universitat de Barcelona, 1935, p. 31.

No tot foren encerts, però la situació no era fàcil d’arreglar. Un al-tre dels membres del patronat per part de la República, Américo Cas-tro, un home no precisament ancorat en el catalanisme, en un article pu-blicat a El Sol el 4 de novembre del 1934 escrivia: «Lo que el Estadounitario dejó en Barcelona es mejor no decirlo. Realmente, la Genera-lidad no ha tenido que devanarse mucho los sesos para hacer algo me-nos malo».27

Retornem a la pregunta de Xirau: per què tingué tants enemics, laUniversitat Autònoma? D’alguna manera, la reforma de l’ensenyamentsuperior era com una al·legoria de les tensions de la mateixa República.Per una banda, els catedràtics que mantenien l’statu quo ja havien signatuna carta contra el patronat, de la mateixa manera que, uns anys abans,s’havien oposat majoritàriament, al claustre, a l’autonomia universitàriapropugnada pel decret de César Silió.

Per l’altra, hi havia ànims d’una reforma més total i completa, mésindependent del Govern central. El primer i segon Congrés UniversitariCatalà, del 1903 i el 1918, respectivament, havien manifestat el desigd’assolir una universitat catalana, al marge de l’espanyola, i nova respec-te a la vella Universitat de Barcelona. El que es volia, doncs, era deixarenrere la universitat oficial, tesi que el govern de la República i, concre-tament, el ministre d’Educació, Marcel·lí Domingo, no acceptava.

Per això Josep R. Xirau insistia el 1935, i tornava a insistir al cap detrenta-cinc anys, en un cicle de conferències sobre la cultura catalana, enel perill de reflectir en la universitat el partidisme de les lluites personalsi faccioses de la política oberta.28 En el fons, era el mateix argument a fa-vor de la pedagogia, la professionalització i el lliure cultiu de l’esperitque havien esgrimit endebades contra la universitat espanyola els krau-sistes i institucionistes.

Tal com mostraren els fets successius, en el marc dels agres debats dela República això no era possible. Justament l’educació, els intel·lectualsi la cultura foren la punta de l’espasa de les posicions totalitàries, quetambé anaven contra les posicions liberals i socialistes dels intel·lectualsrepublicans.

126

27. Citat per Joan ESTELRICH, «El problema cultural de Catalunya», a Conferències so-bre la Universitat de Barcelona, 1935, p. 82.28. Josep R. XIRAU, «La Universitat Autònoma de Barcelona», a 8 conferències sobreCatalunya, Barcelona, Proa, 1971, p. 37 i seg. (conferència pronunciada a París el dia 14de març del 1969).

La mateixa organització de les conferències de l’Ateneu i les opi-nions que s’hi expressen demostren que en aquell moment hi havia unestensions inqüestionables al voltant de la valoració de la feina de la Uni-versitat de Barcelona i de l’obra del seu patronat gestor. En el millor delscasos, hi ha un recel generalitzat, si no una oposició declarada. L’obra delpatronat, des de l’estructura fins a les decisions, passant per altres qües-tions com ara la llengua o els mateixos esdeveniments polítics que con-dicionen —i molt— la marxa d’aquesta institució, són objecte de debat iposicionaments en molts casos irreconciliables.

Sembla clar, també, que aquest cicle de conferències fou una oportu-nitat per a fer públiques les opinions d’alguns dels protagonistes de la po-lítica universitària. Així, doncs, ens sembla que cadascú aprofita aquestaocasió, si bé amb intencions i finalitats ben diferents. Si Fabra exposa l’o-bra del patronat que presidí, Puig i Cadafalch fa el paper conegut d’ex-plicar-nos que n’hi ha de millors que nosaltres i que nosaltres no hi arri-bem (descripció d’universitats exemplars); mentre que Serra i Moret esconcentra en la necessitat de tenir present el món obrer, des del mateixpartit Xirau es dedica a desqualificar els opositors (enemics del progrés)i assenyalar l’element innovador de la universitat, així com vanagloriar-se de la seva feina reformista amb una retòrica inflamada; mentre que Pii Sunyer assenyala, malgrat un continuum històric entre la universitat itots aquells moviments que l’han fet possible (congressos universitaris),la comunitat i el paral·lelisme del moviment de reforma espanyol (i d’a-quí ve el bilingüisme), Coromines afirma decididament la catalanitat dela universitat com una resposta a una llarga aspiració del poble català; lapossibilitat d’entesa i transacció es veu molt clarament que no va enllocsi es miren els diners, com fa Estelrich. En general, es tracta de ser con-tinuadors dignes i mereixedors de la lluita per la universitat, acollir el ci-cle en resposta a les aspiracions dels estudiants, com fa Fontserè.

Pel que fa a la qüestió de la llengua, Jordi Maragall i Bosch i Gimpe-ra assenyalen com una dificultat constant del patronat els prejudicis sobrela llengua catalana d’Américo Castro. Castro hi compartia el projectecientífic i pedagògic, però tenia un gran recel pel tema del català i defen-sava l’ús exclusiu del castellà. Fou sobretot August Pi i Sunyer (els autorsn’assenyalen el coratge en fer-ho) qui el mantenia a ratlla cada vegada quees mostrava en contra del català. Gràcies al seu coratge (en opinió de Ma-ragall i de Bosch i Gimpera), va ser possible el manteniment del català enuna situació de bilingüisme. En canvi, segons l’opinió d’Alexandre Galí,

127

no es pot parlar de coratge en la defensa d’una universitat bilingüe, comva ser el cas de la Universitat Autònoma de Barcelona. Segons Galí, hau-ria d’haver estat possible la constitució d’una universitat estrictament ca-talana en paral·lel a la institució mantinguda pel Ministeri.

Malgrat les discrepàncies entre els autors confrontats, sembla que hiha una forta unanimitat en certs aspectes:

a) L’èxit de la Universitat de Catalunya durant l’etapa de l’autono-mia universitària és, en gran part, el fruit d’una tasca prèvia que podemsituar entre el 1910 i el 1930 i que marca el camí i el to de la nova uni-versitat,29 al país, en general (nombroses institucions d’àmbit cultural), ia la universitat, en particular, gràcies, sobretot, a l’impuls de diverses per-sonalitats. La intensitat de la vida universitària i l’alta qualitat acadèmicasón conclusions compartides per tots. La intensitat era més forta per alsestudiants i el rector Pere Bosch i Gimpera, és a dir, com a experiènciapersonal definidora.

b) El propòsit prioritzador de l’educació a Catalunya i a Espanyaofereix un to d’entesa i col·laboració que dóna fruit, especialment, en lasortida a l’estranger d’estudiants que es convertirien en intel·lectuals deprimer ordre, a la vegada que es dóna entrada també a professors estran-gers a Catalunya. En les seves Memòries, Bosch i Gimpera destaca labona entesa amb Francisco Giner de los Ríos (també l’assenyala Pijoan,el qual li va dedicar un llibre), la Institución Libre de Enseñanza i la Jun-ta de Ampliación de Estudios, que li va atorgar una beca per a anar a laUniversitat de Berlín, que en aquell moment gaudia d’una enorme vitali-tat científica. Sensació reblada pel testimoni d’Alexandre Galí, que man-tenia una relació excel·lent amb Giner de los Ríos i Bartolomé Cossío.

Ara bé, no sembla que aquest esperit penetrés de manera generalitza-da en les universitats espanyoles (caldria potser estudiar-ho més a fons),

128

29. Segons la nostra opinió, el resultat de l’autonomia de la universitat no hauria estatpossible sense una preparació prèvia. Això és especialment cert en els estudis de filoso-fia. Hem vist que el cicle de conferències de l’Ateneu Barcelonès recull el testimoni con-temporani a aquests fets a mans dels protagonistes principals de l’aventura universitària:professors, membres del patronat, intel·lectuals i polítics. També comptem amb testimo-nis escrits més recents, com són les Memòries de Pere Bosch i Gimpera, que fou rectorde la Universitat Autònoma, i alguns dels seus alumnes, com Francesc de Paula Gomà iMusté, Pep Calsamiglia i Jordi Maragall. Hem comptat amb el testimoni oral excepcio-nal de Raimon Galí, poc abans de la seva mort, i el de Núria Folch, la qual va tenir tam-bé l’amabilitat de concedir-nos una entrevista a casa seva. Esperem poder publicar prope-rament ambdós testimonis.

que diversos testimonis (ho hem vist en Bosch i Gimpera, Crexells, Pla)retraten com una universitat antiquada i burocràtica, recelosa de les no-vetats i dels estrangers.30 Cal prendre el moviment nacional català com afactor diferenciador i catalitzador del progrés universitari a Catalunya.31

Segons un dels homes més crítics, Alexandre Galí, cal atribuir al patro-nat encerts importants:

129

30. Per les seves Memòries, sabem que Bosch i Gimpera, que fou rector de la Universi-tat de Barcelona durant la República i la Guerra Civil, va estudiar filosofia i lletres i dreta la Universitat de Barcelona i va fer els doctorats a Madrid. L’ambient de la Universitatde Madrid era el contrari que el de la Institución. A Madrid dominava l’ambient de «pi-caresca», que també tenia notables excepcions, com a la Universitat de Barcelona, quanBosch hi estudiava. Bosch va decidir, d’entrada, no assistir a les classes del doctorat, ex-cepte a les impartides per Francisco Giner de los Ríos. La nova Universitat Autònoma deBarcelona va invertir l’ordre, fent de la «picaresca» l’excepció a una norma de rectitud,col·laboració, recepció d’altres universitats, contactes amb Europa, disciplina, ambientpropens a la investigació i a la recerca, i també, la fidelitat a la catalanitat, és a dir, unano-ruptura entre societat i universitat. Sens dubte, el contacte amb la Universitat de Ber-lín, propiciada per la beca que rebé de la Junta de Ampliación de Estudios, permeté aBosch d’aprendre l’organització universitària en seminaris científics basats en una admi-nistració eficaç. Compareu el retrat que Josep Pla fa del doctorat de Crexells i del mateixBosch a Madrid (en el retrat que els dedica en els seus Homenots). Vegeu, també, JordiMARAGALL, «Pere Bosch Gimpera i la Universitat», a Pere Bosch Gimpera i el Museu Ar-queològic de Barcelona: 50 Aniversari, Barcelona, Diputació de Barcelona, Servei deCultura, 1986, p. 36-42.31. Compareu la posició que ens aproxima a la ILE de Jordi MARAGALL, Els que passeni els qui han passat, Barcelona, Edicions 62, 1985, col·l. «Llibres a l’Abast», núm. 201,amb les tesis de Vicente CACHO VIU, El nacionalismo catalán como factor de moderniza-ción, Barcelona, Quaderns Crema, 1998. L’impuls del nacionalisme cultural i polític ca-talà va ser també un factor de modernització per a Espanya. Catalunya va actuar com unaespècie de factor mobilitzador o motor dels processos de modernització que es produïena Espanya. Aquesta és la tesi del professor Vicente Cacho Viu. Referent a això, i en el casconcret de la universitat, va ser important l’enteniment i la col·laboració amb el movimentde renovació pedagògica efectuat a Espanya, concretament a Madrid, sota el guiatge deFrancisco Giner de los Ríos i Bartolomé Cossío a la Institución Libre de Enseñanza i laJunta para la Ampliación de Estudios. La sintonia entre les institucions catalanes i madri-lenyes va permetre un bon nombre d’ajudes i intercanvis mutus, especialment en el campde les beques per a estudiar a l’estranger, que van condicionar molt positivament les car-reres professionals d’un gran nombre d’intel·lectuals. No obstant això, cal fer algunes ma-tisacions. La institucionalització cultural de Catalunya és un fenomen molt diferent del dela Institución. El procés politicocultural i d’institucionalització de Catalunya, que arrelaen el segle XIX, va ser general a tot el territori i en tots els àmbits de la cultura, i és la con-seqüència d’una cultura que s’ha posat en marxa, en la qual els aspectes que podríem de-nominar «d’alta cultura» són completament inseparables i fins i tot impensables sense lacreació d’altres institucions com el Centre Excursionista de Catalunya i tot el movimentexcursionista, o com l’Orfeó Català i tot el moviment orfeonista, o el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), sindicat laboral i centre de

1) L’elaboració d’uns plans d’estudi per a les facultats amb quadresd’ensenyament flexibles, que oferien cursos, conferències i seminaris en-tre els quals l’estudiantat podia triar.

2) La concessió de la categoria universitària a investigadors o la con-tractació de professionals lliures prestigiosos.

3) L’atorgament de doctorats. El primer fou de la Facultat de Cièn-cies el juny de 1934.

4) La creació de diverses categories de professors.5) L’eliminació de l’alumnat lliure.6) L’establiment, com una cosa habitual, del treball de seminari o de

laboratori adjunt a les càtedres.7) L’arranjament de l’edifici, suprimint-ne l’aspecte casernari o d’o-

ficina d’Estat.8) La contribució a l’organització de la vida de l’estudiantat. Les or-

ganitzacions d’estudiants foren una peça important i indispensable en lavitalització de la vida universitària.

9) La persecució coratjosa dels vicis professorals i els mals costumspúblics.

És obvi que, en poc més d’un any (des del 1933 fins a l’octubre de 1934), el Patronat va fer un bon gruix de feina. Però, segons l’opinió de Galí, aquests esforços foren insuficients. Contraposant la seva opinióamb la de Josep Xirau, qui ja parlava, com hem vist, d’una obra refor-madora completa, Galí afirma: «El que quedava per fer era la universi-tat de veritat: només s’havia tret la pols, netejar i escombrar, treball pre-

130

cultura, i els ateneus o les nombroses i variades manifestacions de la vitalitat renaixentd’un país. En canvi, la Institución és un moviment d’elits, localitzat i influent a les altesesferes del poder per la seva categoria intel·lectual i moral indubtable, però més difícil-ment connectat amb un ampli desvetllament nacional i popular, llevat que es tracti delmón de l’ensenyament. No obstant això, l’origen i l’expansió diferents de la instituciona-lització cultural i política dels dos territoris no va ser obstacle perquè l’enteniment i lacol·laboració fossin fructífers i no compartissin la prioritat per a la renovació dels àmbitsacadèmics. En aquest mateix sentit, l’historiador Jordi Maragall reconeix que la tradicióinstitucionalitzadora a Catalunya des del segle XIX, si bé és un procés propi, s’entroncaamb l’aspiració espanyola de reforma per a l’ensenyament, alhora que assenyala que elcatalanisme actua com a factor catalitzador de les diferències ideològiques entre dretes iesquerres. Segons Maragall, les dues tradicions catalanes existents, una d’esquerres i l’al-tra de dretes, també convergeixen en la reivindicació única de l’ensenyament, que seriasuperada pel factor catalanista quan podia anar més enllà de la lluita de classes o de par-tits.

vi indispensable per començar la tasca en el sentit veritablement cons-tructiu».32

ELS NUCLIS CULTURALS DEL TEMPS DE CARRERAS

La universitat de la República, doncs, intentà per primer cop agluti-nar totes les tendències presents en l’ensenyament superior. Intentavacrear sinergies, basades en la qualitat de l’obra intel·lectual. Després veu-rem els noms que es van reclutar, com Carles Riba, Nicolau i d’Olwer oPompeu Fabra.

Miquel Carreras no va estudiar en aquest període, sinó en l’imme-diatament anterior, del 1922 al 1928, en què cursà les carreres de dret ide filosofia i lletres. Aquest període de la seva formació ha estat tractata bastament en una altra obra.33 Destacarem només el lligam que teniaamb el llatinista Joaquim Balcells i Pinto, «home modest, d’una granprobitat intel·lectual», segons Domènec Guansé.34 Aquí intentarem esta-blir els nuclis intel·lectuals amb qui va tenir contacte a la Barcelona dela dictadura.

Aquests nuclis, o nodes de relació, es trobaven bastant repartits ensectors i s’organitzaven mitjançant institucions (Institut d’Estudis Cata-lans, Fundació Bernat Metge, Centre Excursionista de Catalunya, AteneuBarcelonès) i òrgans d’expressió (La Revista de Catalunya, La Publici-tat, La Veu de Catalunya, Criterion, La Revista, La Paraula Cristiana...).El pati de Lletres de la Universitat era com un alambí, on els componentsde les generacions successives entraven en contacte per primer cop. Devista, d’oïda o de lluny, tothom sabia qui era qui.

Si haguéssim d’ordenar aquests nuclis respecte a la universitat, talcom Carreras els conegué, el resultat seria provisionalment aquest:

1) el sector eclesiàstic, amb escriptors com Carles Cardó, Ignasi Ca-sanovas (jesuïta), Miquel d’Esplugues (caputxí) —el creador de la revis-

131

32. A. GALÍ, «Ensenyament universitari», a Història de les institucions i del moviment cul-tural a Catalunya (1900-1936), llibre IX, Barcelona, Fundació Alexandre Galí, 1983, p. 210.33. Sobre el pas de Carreras per la universitat, vegeu P. CASANOVAS, «Els anys de formacióde Miquel Carreras i Costajussà (1923-1930)», a À. CASANOVAS (ed.), Miquel Carreras:1905-1938: Esforç i reflexió. Memòria d’una ciutat, Sabadell, Ajuntament de Sabadell,Fundació Bosch i Cardellach i Caixa de Sabadell, 2007, p. 32-53 (catàleg de l’exposició so-bre Miquel Carreras).34. Domènec GUANSÉ, Abans d’ara, Barcelona, Proa, 1966, p. 15.

ta neotomista Criterion— i els sacerdots propers a l’escola montserrati-na, com el bisbe Vidal i Barraquer o el mateix Lluís Carreras, oncle deMiquel i consiliari de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell;

2) el sector de catedràtics favorables a la reforma, amb contactes al’estranger, i oberts a la implantació social i cívica de la universitat (comJoaquim Balcells, Josep Xirau o Pere Bosch i Gimpera);

3) el sector de catedràtics de la universitat oficial, contraris a les re-formes, procentralistes, i més o menys adaptats a la vida cultural i políti-ca barcelonina; en efecte, durant la dictadura a Barcelona ocuparen càr-recs a l’Ajuntament i a la universitat (cal destacar Gonzalo del CastilloAlonso, Eusebio Díaz González o Francisco González del Campillo);

4) el sector d’intel·lectuals o investigadors que desenvolupaven la re-cerca al marge de la universitat oficial, per bé que podien ser al mateixtemps universitaris —com Jordi Rubió i Balaguer— o trobar-s’hi direc-tament deslligats (com Carles Riba o els filòlegs, escriptors i poetes detall noucentista que vivien de traduccions o del treball editorial o perio-dístic). Aquest tercer sector era el més nombrós, desorganitzat i anàrquic,per tal com reunia escriptors de totes les classes socials, fins i tot l’aris-tocràcia i l’alta burgesia (dins d’aquest grup, destaquen Ferran i JosepMaria de Sagarra, Manuel i Cebrià de Montoliu, Ferran Valls i Taberner,Ramon d’Abadal).

5) Cal no oblidar —sobretot respecte a la medicina i el dret— la im-portància dels sectors professionals, vinculats als col·legis respectius,ocasionalment oberts a carreres polítiques o diplomàtiques, i que mante-nien només una relació ocasional amb la universitat. L’obra tan importantde Francesc Maspons i Anglasell n’és un bon exemple.35

132

35. Triem Maspons, però podríem haver esmentat altres juristes, com ara Josep RamonXirau i Palau (ja tractat en aquest volum), Josep Oriol Anguera de Sojo, Pau Font de Ru-binat, Amadeu Hurtado i Miró, Josep Maria Pi i Sunyer, Joan Maluquer i Viladot, o eltambé economista Manuel Reventós i Bordoy. Vegeu el manuscrit d’Esther ARROYO I AL-MAYUELAS i Jaume RIBALTA I HARO, La Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat deCatalunya durant la Segona República Espanyola i la seva obra legislativa (1932-1939)(inèdit). Francesc de Paula Maspons i Anglasell va néixer el 1872 a Barcelona. Era fill deFrancesc de Sales Maspons i Labrós, notari i eminent folklorista. Maspons i Anglasell vaestudiar dret a la Universitat de Barcelona, on es doctorà, i el 1897 esdevingué catedràticde dret civil a la Universitat d’Oñati (País Basc). Ja de retorn, va ser president de l’Aca-dèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona (1918-1920), des d’on impulsà la de-fensa del dret català. Ocupà càrrecs importants: dirigí l’Oficina d’Estudis Jurídics de laMancomunitat de Catalunya; va ser president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics,Econòmics i Socials; fou membre d’honor de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació

6) Finalment, hi havia un seguit d’intel·lectuals abocats als sindicatsi a la lluita obrera, tradicionalment allunyats de la universitat, la qual, calreconèixer-ho, no havia arribat a incorporar a l’ensenyament superior elsintel·lectuals de la classe obrera preocupats sobretot per la justícia social.La carrera d’Àngel Samblancat, primer company anarquista d’armes lite-ràries i bohèmies de Salvat-Papasseït, i després president de l’Oficina Ju-rídica i jutge del Comitè d’Apel·lacions durant la Guerra Civil, pot exem-plificar aquest àmbit.36

Cal matisar de seguida aquesta classificació, perquè no és ni estanca nidiscreta. No es tracta d’una taxonomia, perquè hom podia participar al ma-teix temps en l’IEC i en la universitat, i mantenir actituds diferents en amb-dós llocs, per exemple. És el cas de l’hel·lenista Lluís Segalà, membre del’Institut d’Estudis Catalans i oposat al seu company de càtedra, el tambéhel·lenista Banqué i Feliu, amb qui es barallava sorollosament a les juntes

133

de Madrid i també de la Comissió Codificadora del Dret Català. Vegeu, per a una prime-ra aproximació, <http://personales.ya.com/muntanya/llibres/maspons.htm>.36. Sobre la relació entre Salvat-Papasseit i Samblancat, vegeu Just ARÉVALO I CORTÈS,«Notes per a una història sociològica de la bohèmia literària barcelonina», a La culturade masses a la Barcelona del nou-cents, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montser-rat, 2002, p. 39-86. Arévalo assenyala la progressiva integració política i social dels es-criptors, periodistes i intel·lectuals desarrelats en la seva joventut. Cal estudiar encaral’actuació de Samblancat, que precedí Eduardo Barriobero en la presidència del Comitède Justícia creat al mes d’agost del 1936, immediatament després de sufocar la rebel·lliómilitar. «De todos modos, los motivos por los que se decide penetrar y ocupar el Palaciode Justicia con la conformidad de la CNT-FAI son confusos; a partir de las propias decla-raciones de Diego Abad de Santillán —unas veces con el pretexto exclusivo de la confis-cación de las armas que pudieran existir en el edificio o bien para hacer desaparecer lossumarios sociales— explica que un grupo de milicianos encabezados por el abogado re-publicano federal Ángel Samblancat se ocupe el edificio el día 12 de agosto de 1936. Entodo caso, la iniciativa había estado poco reflexionada y no obedecía a ningún plan pre-concebido, como así se pregunta el propio Abad de Santillán: “[...] ¿Por qué se nos ocu-rrió poner en funciones el Palacio de Justicia, que estaba clausurado desde los días de larevuelta y nadie intentaba abrirlo? ¿Qué tenía que hacer un poder judicial en la nueva vidaque se organizaba? Ángel Samblancat apareció un día en nuestro cuartel general para quele facilitásemos la ocupación del Palacio de Justicia, que había de pasar a depender delComité de Milicias. No teníamos tiempo para reflexionar sobre lo que podíamos hacercon ese instrumento de toda la confianza y extendimos una orden de allanamiento de susdependencias, custodiadas por retenes de la Guardia Civil, con el pretexto de hacer un re-gistro en busca de armas. Franqueada la entrada por la guardia, los milicianos que acom-pañarían a Samblancat se quedarían allí. Así se abrió el Palacio de Justicia y así comen-zó a organizarse la llamada ‘justicia revolucionaria’ [...]”». Eduard MASJUAN, «EduardoBarriobero y Herrán y la justicia revolucionaria en la Barcelona de 1936», BICEL, núm.14 (abril 2003). <http://www.cnt.es/fal/Bicel14/22.htm>

de la Facultat de Lletres. Segalà mantenia l’actitud del catedràtic de la Res-tauració, i això li ocasionà no pocs problemes a l’IEC, on era el blanc de lesburles de la generació més jove; especialment les bromes, a la Secció Filo-lògica, de Pompeu Fabra, Nicolau i d’Olwer, Joaquim Ruyra, Josep Carneri Joan Coromines, eren sagnants. Reproduïm el poema de Carner recordatper Coromines en ocasió d’una conferència homenatge a Pompeu Fabra:

A poc a poc,guaitant ça i llà,surt del seu causota una tapa—ai Segalà,ni un punt no em moc,sento un rau-rau!—LA GUSARAPA!37

D’altra banda, la prohibició del català a la universitat originava casospintorescos per la inèrcia de considerar la universitat com a lloc de parlacastellana. Per exemple, Pere Font i Puig, per no haver de decidir el 1931entre donar les classes en castellà o en català, decidí donar-les en llatí.

El català era una pedra de toc, ja que hi havia professors que es ne-gaven a parlar-lo, mentre que d’altres s’hi llançaven i l’adoptaven com allengua pròpia. Als anys vint del segle passat, això era comú: els casos deMiquel Batllori (de mare cubana) i de Carles i Ferran Soldevila (de marenavarresa) són paradigmàtics del clima del moment, on la cultura catala-na era viscuda com la primera forma de relació i de producció cultural.38

134

37. Segalà era propietari del Colegio de Cataluña, i sembla que el seu comportament du-rant la dictadura no fou gaire honorable. Joan Coromines no té pietat amb ell, a qui titllade «pedant agafatós i pertinaç, un ase carregat de grec», en tres pàgines seguides on ex-plica amb detall com li amagaven la capsa de notes sobre noms propis de persona. La fa-mosa caixa era anomenada «la Gusarapa», i les seves aventures i desventures donaren llocal poema burlesc de Carner. Vegeu J. COROMINES, «Pompeu Fabra, lingüista», a 8 confe-rències sobre Catalunya, Barcelona, Proa, 1971, p. 29-32.38. Vegeu Miquel BATLLORI, Records de quasi un segle, recollits per Cristina Gatell iGlòria Soler, Barcelona, Quaderns Crema, 2000, p. 88-89: «Tinc encara present el goigque ens feien llavors els “Carnets” de Carles Soldevila —un altre cas també de castella-noparlant, fill de mare navarresa. Em va contar un dia el seu germà historiador, en Ferran,que fins als vint-i-un anys no sabien parlar en català entre ells i que, quan van decidir deparlar-hi, ho van haver de fer tots dos alhora, perquè, si no, no hi reeixien. Amb el meugermà, havia passat quelcom de molt semblant, com potser ja ho he insinuat».

Les segones generacions són especialment interessants. El cas del prehis-toriador i ajudant de Bosch i Gimpera Albert del Castillo, fill de Gonza-lo del Castillo, també és representatiu d’aquesta deriva integradora queculminà en la universitat dels anys trenta del segle XX.

De fet, aleshores com ara, aquells que tenien vocació investigadora i nosolament literària freqüentaven els seminaris universitaris, on començava lapreparació per a la recerca. La universitat constituïa una primera opció, inomés el desencís o deseiximent respecte a la migrada vida universitària delpaís, el cansament produït pels cursos oficials, o la necessitat de guanyar-se la vida després de la llicenciatura, allunyaven els joves de les càtedres.

Amb totes les precaucions possibles, podem distingir almenys tresgeneracions intel·lectuals que solien coincidir en institucions i activitats:1) Generació del 1898, de què formen part, entre altres, Eugeni d’Ors,Pere Coromines, Josep Puig i Cadafalch, Joan Estelrich, Pompeu Fabra(Primer Congrés Català Universitari de 1903, IEC, 1907). 2) Generaciódel 1917, en què s’inclouen Pere Bosch i Gimpera, Manuel Reventós i Bordoy, Nicolau i d’Olwer, Joan Crexells, i Josep R. Xirau i Palau (Segon Congrés Català Universitari, 1918, Universitat Autònoma, 1933).3) Generació del 1931, en què destaquen Joaquim Xirau i Palau, Joan Coromines, Joan Petit, Jaume Vicens i Vives.

Pompeu Fabra reprodueix amb detall els professors que la Universi-tat Autònoma va poder incorporar com a agregats i com a ajudants en to-tes les facultats. La divisió entre professors agregats i professors encarre-gats de curs ens ajuda a veure (laxament) la diferència entre generacions.Foren incorporats, com a agregats a Filosofia i Lletres, Dámaso Alonso,Jean-Jacques-Achille Bertrand, Albert del Castillo, Marià Bassols de Cli-ment, Manuel de Montoliu, Lluís Nicolau i d’Olwer, Lluís Pericot i Gar-cia, Jordi Rubió i Balaguer i Ferran Soldevila. I com a encarregats decurs, entre d’altres, Ramon d’Alòs Montaner, Higini Anglès, Josep-Ma-ria Balcells i Pinto, Pere Bohigues, Joan Coromines, Guillem Díaz Plaja,Emili Mira i López, Francesc Mirabent i Vilaplana, August Pi i Sunyer,Josep Vergés i Fàbregas i Jaume Vicens i Vives.39

La vocació política dels membres d’aquestes generacions università-ries ens sembla indubtable. Però cal matisar bé el concepte de política: al’època, abans de la República del 1931, no hi havia els partits de masses

135

39. Pompeu FABRA, «L’obra de la Universitat Autònoma», a Conferències sobre la Uni-versitat de Barcelona, 1935, p. 142.

com els entenem ara, sinó que eren partits de notables que s’articulavenentorn d’una idea o d’un programa polític. A partir de 1901, l’atracció dela Lliga Regionalista gravitava sobre el món universitari, però a partir del1918, i sobretot de l’adveniment de la dictadura el 1923, els intel·lectualsa la universitat es van sentir atrets per partits més radicals: Acció Catala-na, primer, i després el Partit Socialista Unificat de Catalunya i EsquerraRepublicana de Catalunya.40

Quan esclatà la guerra, fou justament l’actuació pública, cívica, delshomes del patronat la que en causà la persecució (per part d’un bàndol ide l’altre). No volem dir que les idees polítiques, catalanistes, catòliques,socialistes o comunistes no comptessin per a considerar algú amic o ene-mic. Però molts cops la causa de la persecució era molt més propera a in-teressos materials o a antics greuges personals. I els homes del Patronatcertament es destacaren en això de la neteja: tenien molts enemics íntimssense que ni tan sols ho sabessin.

El cas de l’amic i mestre de Carreras, Joaquim Balcells, és paradigmà-tic. De nou, hem de referir la citació extensa de les memòries de Bosch i Gimpera:

L’Institut Balmes havia tingut un director, Gironza, els fills del qual erenfalangistes i havien intervingut en els aldarulls universitaris abans de la su-blevació; en el seu despatx trobaren pistoles amagades. L’auxiliar d’aquellinstitut, Chinchilla —germà d’un dels seus catedràtics i que s’havia valgutde la posició de tots dos per tal de fer funcionar una acadèmia que procura-va l’aprovació fàcil de les assignatures de batxillerat—, ens donà molta fei-na; havia aconseguit entrar en aquells dies a la CNT i em visità en màniguesde camisa i amb un mocador lligat a un braç, pretenent que havia estat feriten un combat contra els feixistes. Després promogué uns articles a la Soli-daridad Obrera on atacava la universitat; deia que hi havia professors feixis-tes i que era reaccionària. Això anava dirigit sobretot contra el secretari delpatronat, doctor Joaquim Balcells, qui, essent uns anys abans president del Col·legi de Llicenciats i Doctors, havia volgut posar fi al «negoci» de l’acadèmia d’aquell individu.

Un dia, en arribar a la universitat, el conserge m’advertí que una patrullahi feia un escorcoll per trobar un bidell —que havia estat el meu xofer—,

136

40. Vegeu, sobre la composició i l’organització dels partits, Isidre MOLAS, El sistema departidos políticos en Cataluña (1931-1936), Madrid, Alianza, 1974. Especialment AccióCatalana se sustentava sobre una base ampla d’intel·lectuals catalanistes; vegeu Montser-rat BARAS, Acció Catalana (1922-1936), Barcelona, Curial, 1984.

el qual el tenien per sospitós injustificadament; el tancà al meu despatx, men-tre l’escorcoll anava per una altra banda. Al mateix temps em digué que eldoctor Balcells m’esperava a les oficines del patronat i que es tenia notíciaque el cercaven, sens dubte perquè l’havia denunciat l’auxiliar de l’InstitutBalmes esmentat. Pel que fa al bidell, que en entrar jo al meu despatx vaigtrobar assegut a la meva cadira i que plorant exclamà: «Senyor rector, salvi’m,que em busca el “pelotó d’execució” i em mataran», el vàrem fer sortir pel jar-dí. Després de parlar amb en Balcells, vaig anar a la Generalitat a fer-ho ambGassol, qui em demanà uns retrats de Balcells per fer-li expedir un passaporti enviar-lo a l’estranger, i m’aconsellà que aquella nit Balcells no dormís a casa seva. La passà a casa del bidell amic Crespillo i l’endemà s’embarcà aPortvendres, d’on marxà a Suïssa, on al cap de pocs mesos morí.41

A TALL DE CONCLUSIONS

Hom pot extreure alguna conclusió d’aquest periple? Almenys qua-tre:

a) la incardinació dels intel·lectuals amb vocació universitària en elteixit cívic, polític i social de la societat catalana;

b) la franca obertura a corrents internacionals renovadors;c) la constitució d’una cultura superior que intentava cosir l’esvoranc

existent entre la tasca acadèmica i professional a la universitat oficial, i latasca realment investigadora exercida en altres institucions alternatives derecerca, i

d) sigui quina sigui la ideologia defensada pel sector renovador uni-versitari i el partit que triessin, una consciència nacional, que es reflectiaen un estatut d’autonomia o universitari en el marc dels valors, les il·lu-sions i les propostes de l’Estatut de Catalunya de 1932.

Al moment de la revolta militar, doncs, hi havia a Catalunya una capad’intel·lectuals ben formats, professionals de la recerca i de la universi-tat, que fou la que, amb més o menys èxit, intentà agafar les regnes i ladefensa aferrissada del govern de la República i de la Generalitat republi-cana enfront de l’ascens i l’esclat violent dels totalitarismes. Però la sim-ple cultura, per bons que fossin el grapat d’estudiosos, no podia superarper si mateixa les tensions que es vivien en tots els sectors socials, espe-cialment la lluita de classes dels anys trenta del segle passat i la temp-tació totalitària d’un exèrcit massa imbuït encara de l’esperit colonial

137

41. BOSCH I GIMPERA, Memòries, 1980, p. 198-199.

d’abans de la Primera Guerra Mundial. Contra això, la universitat i elsseus homes ja no hi podien fer res, si no era fornir quadres i soldats alsexèrcits en lluita.

BIBLIOGRAFIA

ARÉVALO I CORTÉS, Just. «Notes per a una història sociològica de la bohèmia li-terària barcelonina». A: La cultura de masses a la Barcelona del nou-cents.Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, p. 39-86.

ARROYO I ALMAYUELAS, Esther; RIBALTA I HARO, Jaume. La Comissió JurídicaAssessora de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República Es-panyola i la seva obra legislativa (1932-1939). [Inèdit]

ATENEU BARCELONÈS. Conferències sobre la Universitat de Barcelona, organit-zades per l’Associació Professional d’Estudiants de Dret i donades en l’A-teneu Barcelonès. Barcelona: 1935.

BALCELLS, Albert; PUJOL, Enric; IZQUIERDO, Santiago. Història de l’Institut d’Es-tudis Catalans. Barcelona: IEC, 2002-2007. 2 v.

BARAS, Montserrat. Acció Catalana (1922-1936). Barcelona: Curial, 1984.BATLLORI, Miquel. «Humanisme i erasmisme a Barcelona». A: Vuit segles de

cultura catalana a Europa. Barcelona: Cercle de Lectors, 1995, p. 73-85.[Article escrit el 1956]

— «La Universitat de Cervera (1714-1842)». A: La Il·lustració. Obra comple-ta. Vol. IX. València: Edicions 3 i 4, 1997, p. 167-209.

— Records de quasi un segle, recollits per Cristina Gatell i Glòria Soler. Bar-celona: Quaderns Crema, 2000.

BOSCH I GIMPERA, Pere. La Universitat i Catalunya. Barcelona: Edicions 62,1971.

— Memòries. Barcelona: Edicions 62, 1980.CACHO VIU, Vicente. El nacionalismo catalán como factor de modernización.

Barcelona: Quaderns Crema, 1998.CARRERAS I ARTAU, Tomàs. La Universitat Autònoma de Barcelona i el patronat

universitari: Estudi crític, seguit dels textos legals i de l’Estatut de la Uni-versitat Autònoma de Barcelona. Barcelona: Bosch, 1933.

CASANOVAS, Pompeu. «Els anys de formació de Miquel Carreras i Costajussà(1923-1930)». A: CASANOVAS, À. (ed.). Miquel Carreras: 1905-1938: Es-forç i reflexió. Memòria d’una ciutat. Sabadell: Ajuntament de Sabadell:Fundació Bosch i Cardellach: Caixa de Sabadell, 2007, p. 32-53. [Catàlegde l’exposició sobre Miquel Carreras]

CASASSAS I YMBERT, Jordi. «Pere Bosch Gimpera: la virtut de l’oportunitat». A:Pere Bosch i Gimpera i el Museu Arqueològic de Barcelona: 50 aniversari.Barcelona: Diputació de Barcelona. Servei de Cultura, 1986, p. 23-29.

138

CLARET MIRANDA, Jaume. La repressió franquista a la universitat catalana. Vic:Eumo, 2003.

COROMINES, Pere. «La lluita per la universitat». A: Conferències sobre la Uni-versitat de Barcelona. Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1935, p. 99-128.

— «Pompeu Fabra, lingüista». A: 8 conferències sobre Catalunya. Barcelona:Proa, 1971, p. 29-32.

DUPLÁA, Cristina. «Noucentisme i Universitat Catalana». L’Avenç, núm. 110(desembre 1987): 150 anys de la restauració de la Universitat de Barcelo-na, p. 38 i seg.

ESTELRICH, Joan. «El problema cultural de Catalunya». A: Conferències sobre laUniversitat de Barcelona, organitzades per l’Associació Professional d’Estu-diants de Dret, i donades en l’Ateneu Barcelonès. Barcelona, 1935, p. 61-98.

FABRA, Pompeu. «L’obra de la Universitat Autònoma». A: Conferències sobre laUniversitat de Barcelona. Barcelona: 1935, p. 129-152.

GALÍ, Alexandre. «Ensenyament universitari». A: Història de les institucions idel moviment cultural a Catalunya (1900-1936). Llibre IX. Barcelona: Fun-dació Alexandre Galí, 1983.

GALÍ, Raimon. Signe de contradicció. Vol. 2: La Catalunya d’en Macià. Barce-lona: Barcelonesa d’Edicions, 2001.

— Signe de contradicció. Vol. 3: L’avantguerra. Barcelona: Barcelonesa d’E-dicions, 2001.

GAZIEL. Memòries. Història d’un destí. Tots els camins duen a Roma. Barcelo-na: Aedos, 1967.

GERPE LANDÍN, Manuel. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya i l’estat integral.Barcelona: Edicions 62, 1977.

GUANSÉ, Domènec. Abans d’ara. Barcelona: Proa, 1966.LLUCH, Ernest. La Catalunya vençuda del segle XVIII: Foscors i clarors de la

Il·lustració. Barcelona: Edicions 62, 1996.MARAGALL, Jordi. Balanç de la Universitat Autònoma. Barcelona: Nova Terra,

1969.— Els que passen i els qui han passat. Barcelona: Edicions 62, 1985.— «Pere Bosch Gimpera i la Universitat». A: Pere Bosch Gimpera i el Museu

Arqueològic de Barcelona: 50 Aniversari. Barcelona: Diputació de Barcelo-na. Servei de Cultura, 1986, p. 36-42.

MASJUAN, Eduard. «Eduardo Barriobero y Herrán y la justicia revolucionaria enla Barcelona de 1936». BICEL, núm. 14 (abril 2003). També disponible enlínia a: <http://www.cnt.es/fal/Bicel14/22.htm>

MOLAS, Isidre. El sistema de partidos políticos en Cataluña (1931-1936). Ma-drid: Alianza, 1974.

MONÉS I PUJOL-BUSQUETS, Jordi. «El Congrés de 1903». Educació i Història,núm. 5 (2001-2002), p. 132-143.

139

ORS, Eugeni d’. «Exàmens de Joan Estudiant». La Veu de Catalunya (21 juny).Reproduït a: ORS, Eugeni d’. «Els gestes de Joan Estudiant IV». A: Glosari1906, ab les Gloses a la Conferència d’Algeciras y les Gloses al viure de Pa-rís. Barcelona: Llibreria de Francesch Puig, 1907].

PEYPOCH I MANI, Irene. «Pere Bosch Gimpera, biografia bàsica». A: Pere Boschi Gimpera i el Museu Arqueològic de Barcelona: 50 aniversari. Barcelona:Diputació de Barcelona. Servei de Cultura, p. 11-18.

PLA, Josep. «Joan Crexells». A: Homenots. Primera sèrie. Obres completes. Vol.XI. Barcelona: Destino, 1969, p. 437-471.

— «El professor doctor Pere Bosch Gimpera». A: Homenots. Segona sèrie.Obres completes. Vol. XVI. Barcelona: Destino, 1970, p. 11-47.

— El quadern gris. Vol. 2. Barcelona: Destino, 1982.PRATS, Joaquim. «L’irredentisme barceloní i la Universitat de Cervera». L’Avenç,

núm. 110 (desembre 1987): 150 anys de la Universitat de Barcelona, p. 8-13.

PUIG I CADAFALCH, Josep. «Problemes actuals de la universitat catalana». A:Conferències sobre la Universitat de Barcelona. Barcelona: 1935, p. 7-32.

RIBAS MASSANA, Albert. La Universitat Autònoma de Barcelona (1933-1939).Barcelona: Edicions 62, 1976.

RODRÍGUEZ DE CEPEDA, Rafael. Elementos de derecho natural. 4a ed. València:Establecimiento Tipográfico Domènech, 1899.

ROVIRA I PORT, Jordi. «El Museu Arqueològic o la història d’un anhel». A: PereBosch Gimpera i el Museu Arqueològic de Barcelona: 50 Aniversari. Bar-celona: Diputació de Barcelona. Servei de Cultura, 1986, p. 30-35.

SAGARRA, Josep Maria de. Memòries. Barcelona: Aedos, 1955.— Memòries. Barcelona: Aedos, 1983.SEGURA MAS, Antoni. La Universitat Autònoma de Barcelona: Història, memò-

ria i compromís. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2008. [Lliçó inaugu-ral del curs 2008-2009]

TERRAFETA, Rosa M. Andreu Xandri: mística i força. Barcelona: Barcelonesad’Edicions, 1988. (Eixos; 2)

XIRAU, Josep R. «La Universitat futura». A: Conferències sobre la Universitat deBarcelona. Barcelona: 1935.

— «La Universitat Autònoma de Barcelona». A: 8 conferències sobre Catalu-nya. Barcelona: Proa, 1971. [Conferència pronunciada a París el dia 14 demarç del 1969]

140