1

2

3

4

El jurat de ha estat format pels professorsEulàlia Casas, Júlia Gracia, Gisela Làzaro, Susana Luque i Ferran Mota (apartat literari).Jordi Bornas i Núria Mestres (apartat gràfic).

Correcció i revisió general dels textos: Ferran Mota

Compaginació de la revista: Jordi Bornas

Disseny de la portada: Roger Balaguer, 2n de batxillerat (1r premi)Disseny de la contraportada final: Lara Tudó, 4t ESO (2n premi)

3

A càrrec de Marta García............................................................................................................................... 5

Col·leccions Mariona Jordán (Premi de narració) ................................................................................... 6Otro día más Mireia Lacoma (Premi de narració) (Il·lustració de Maria Tost)...................................... 7Querida vida, no te imaginas cuánto me gustaría entenderte Júlia Garcia (Il·lustració de Caterina Cardona, 1r premi d’il.lustració de 1r cicle d’ESO)..................... 8Estimat diari Marta Rovira ......................................................................................................................... 10Les ulleres de cristall Aleix Díaz................................................................................................................ 11

Ulls de perla, olor a tardor Aleix Jorba (Premi de poesia)......................................................................... 13 (Il·lustració de Gerard Balaguer, 2n premi d’il.lustració de 2n cicle d’ESO)Caminos Carla Molina.................................................................................................................................. 14 (Il·lustració de Marta Capelleras, 1r premi d’il.lustració de 2n cicle d’ESO)

A Jordi Sierra i Fabra Júlia Garcia i Caterina Cardona (Premi d’entrevista)........................................... 16A Odina Capo Daniel Capelleras ............................................................................................................ 18A Jordi Figueras Carreras David Ferrer.................................................................................................... 20

Un regalo para todos: la libertad Oriol Sans (Premi de narració) ............................................................ 22 (Il·lustració d’Oriol Fages, 2n premi d’il.lustració de 1r cicle d’ESO)Nada Júlia Ribera (Premi de narració) (Il.lustració de Quim Padrós)..................................................... 24Envidia Borja Montes (Il.lustració de David Ferrer).................................................................................. 25Papallones de colors Eva Tomás (Il.lustració de Laura Marín).................................................................. 26Tornar Júlia Ribera ....................................................................................................................................... 27Ni en sueños Arnau Castán........................................................................................................................... 28

Si no me dices sí Cristina Salvatella (Il.lustració de Marc Montañà).......................................................... 30

A Ana María Muñoz Anna Puy i Rita Bacardit (Premi d’entrevista)........................................................ 31A Javier Arias Gerard Vila i Joan-Pol Rubio .............................................................................................. 34 Pequeño relato de cómo un duende alcohólicose enamoró de unhada mala y cometió mil locuras que hicieron fruncir el ceño aun viejo sauce cascarrabias Àlex Martín (Premi de narració) (Il·lustració de Raquel Lacueva)............ 37Post mortem Georgina Escudero (Premi de narració) (Il·lustració de Xavi Jurado).............................. 39El mundo de los sueños perdidos Laura Mercader ................................................................................... 41Examen de piano Laia Biosca ................................................................................................................... 42A sobre s’hi ha de posar títol Àlex Martín ................................................................................................ 43

Sempre Àlex Pla (Premi de poesia) (Il·lustració de Cristina Roig)........................................................... 44Yo no soy poeta Àlex Pla (Il·lustració de Júlia Ribera)............................................................................... 45

A Just Casas Maria Puy .............................................................................................................................. 46

4

5

No sé si en algun racó de la literatura universal podríem trobar una destral de doble tall doble. Potser podria aparèixer en l’hipotétic llibre d’un autor anglés del XX, amb imaginació gòtica i subtil sentit de l’humor. En tot cas difícilment em provocaria el mateix efecte que quan vaig llegir de la seva existència en un dels relats d’aquesta edició del Vaixell de Paper. Perquè quan un adult llegeix un text d’un escriptor adult, d’alguna manera busca en el seu interior l’experiència recòndita que ha estat font d’inspiració... Però una imatge creada per un noi de quinze anys ve definitivament d’un altre món, d’un moment que ja no hi és o encara ha d’arribar. Em bocabadava davant dels cavallers i els herois, quotidians o fantàstics, sortits de la mà de persones recentment estrenades, que tot just treuen el cap al món.

En aquestes pàgines no només hi trobem divertides espases medievals o futures ulleres màgiques. Hi ha avis que veuen com el món construit pels seus avis canvia irremeiablement, sense més opció per a ells que ser testimonis de tot plegat a menys de cinc anys de la seva pròpia mort. Hi ha nenes que s’enfonsen en la seva solitud, o viuen enmig de violéncia i guerra. Hi ha homes marcats per l’infortuni i el fracás i dones incapaces de trobar el camí. Tot és narrat sense sensacionalisme, amb una impressionant fredor i concisió, i he de dir que els autors no acostumen a deixar encés el llum petit i esperançador d’un final feliç.

Bé, sí que n’hi ha de finals feliços. I profundes poesies delicades. I fins i tot entrevistes molt enginyoses a personatges espremuts com llimones. Tot això és sorprenent i segur que té la seva explicació, però en cap cas ens parla de joves ingenus o inconscients. El que els manca a aquests adolescents és qualsevol cosa menys sensibilitat tendra i una esbalaïdora capacitat creativa, dues coses que tots hem d’apreciar, protegir i estimar com l’or. El temps els ensenyarà una mica més el món un cop viscut, però desitgem que no provoqui estralls a les seves ànimes d’artistes. Que les muses els les conservin per molt anys.

És doncs el meu honor i el meu plaer convidar-los a disfrutar de cadascuna de les següents petites grans creacions, i a felicitar els artistes per la seva intuició i esforç en plasmar-la en textos i il·lustracions.

Marta García

6

COL·LECCIONSPremi de narració

Mariona Jordán (1r ESO)

Se’m feia estrany no sentir el vaivé de les onades sota els meus peus. Se’m feia estrany no sentir la salada olor del mar. Els meus records eren molt lluny d’aquell maleït bar on ara em veia obligat a treballar, eren allà, al mig de l’oceà, el lloc que més m’estimava. Navegant en el ferotge vaixell de pesca, que ara descansava al fons del mar.

De cop, una veu malhumorada em va retornar al mon real. Algú em cridava, de seguida vaig reconèixer aquella veu, és clar, l’amo del bar, aquell maleït home que no podia deixar-me en pau ni un moment. Tot ho havia de fer jo. Però que n’era ell de gandul!

Vaig prémer ben fort els llavis, vaig llençar-li una mirada assassina i vaig acatar l’ordre sense dir res. Dins meu tot era ràbia. No podria aguantar ni un minut més en aquella illa perduda al mig de l’oceà, obeint or-dres d’un vell malcarat, que es passava el dia dormint. Volia viatjar, tornar a la meva antiga vida.

A fora, el mar estava enrabiat, unes terribles ones xocaven contra el penya-segat, i jo no podia dormir. Des de la finestra de la meva petita cambra, podia veure els llamps, podia sentir el vent udolar i l’únic que hi havia dins meu era enyorança. Una ràfega de vent especialment forta va fer trontollar les senzilles parets del local. Vaig prendre una decisió, una decisió que podia fer que la meva vida s’arruïnés, o tot el contrari, podia, per fi, aconseguir el que més volia: escapar, veure món i ser lliure.

Vaig agafar les poques coses que necessitava per emprendre aquell perillós viatge. Una estona després, ja estava a fora, amb aquell vent de mil dimonis, caminant sense rumb per l’únic camí que menava al petit bar.

La veritat és que mai no vaig saber si vaig cami-nar tan sols unes hores o uns quants dies. Un dia de no sé quin més, de no sé quin any, vaig albirar, al lluny, una gran casa; vaig encaminar-m’hi, ansiós per poder, desprès de tant de temps, comunicar-me amb algú. Desprès d’un moment de dubte, vaig trucar a la porta. Ningú no em va contestar, però jo vaig esperar, pacient, a que algú respongués. Res, semblava una casa abandonada. Ho vaig tornar a intentar, però abans que pogués tocar la porta, aquesta es va obrir fent un suau grinyol.

A la casa hi regnava la penombra; esporuguit hi vaig entrar. Era el lloc més estrany que havia vist mai, les parets estaven recobertes de fotos, totes elles en blanc i negre, però jo no podia distingir-les bé, degut a la minsa llum del capvespre. El terra estava ocupat per un mar de llibres de totes les mides i colors. Amb

molt de compte, em vaig encaminar cap a les lúgubres escales que conduïen al pis de dalt. Cada passa que feia, trencava el silenci que regnava en aquell lloc embruixat.

—Sigues ben vingut a casa meva- va dir una veu vella i cansada.

Vaig girar-me sobresaltat. Darrere meu hi havia un home, d’edat avançada, encara que es feia difícil determinar-ne els anys. Tenia un somriure burleta a la cara, uns ulls grisos i profunds com un pou i els cabells blancs com la neu.

—Jo... no, no volia, però la porta estava entreoberta i...

No vaig saber continuar, el vell m’observava aten-tament, sense apartar la mirada del meu cos.

—No et disculpis, jove, la porta de casa meva està oberta per a tots aquells que necessiten descasar- va dir.

Vaig murmurar un “gràcies” i em vaig quedar allà plantat, sense saber què fer o què dir. El vell va trencar l’incòmode silenci, oferint-me una cambra en aquell casalot. Vaig acceptar de bon grat, estava cansat, i necessitava dormir.

Un cop al llit, vaig tancar els ulls i em vaig adormir de seguida. Aquella nit, vaig somiar en fotografies que em saludaven, en una casa plena de llibres i en vells solitaris en un casalot separat de la resta del món.

Em vaig despertat cap a mig matí. Era la primera vegada en molts anys que dormia tota la nit d’una tira-da. Als peus del llit hi havia una peça de roba lleugera i bonica; me la vaig posar, ja que la roba que duia la nit anterior estava freda i humida. Em vaig disposar a baixar les escales que duien a “la sala dels llibres”. Contemplava la casa fascinat, sense poder creure el que veien els meus ulls. Ara que era de dia vaig poder veure millor les estranyes fotografies que recobrien les parets. Es movien, com en el somni que havia fet que aquella nit dormís tant bé. Un calfred em va recórrer l’esquena. Què estava passant?

Vaig despertar-me cap a mig matí, el somni que havia tingut m’havia trasbalsat, no entenia res. Vaig baixar les escales que conduïen a “la sala dels llibres” i per primer com vaig fixar-me en les fotografies que recobrien les parets, es movien, com en el somni. Què estava passant?

Em vaig tornar a despertar, vaig tornar a baixar les escales, i altre cop, vaig veure les fotografies. Es movien. Què estava passant?

De sobte ho vaig comprendre, estava atrapat en el temps, en una part de la meva vida de la qual no podria sortir sense l’ajut d’algú. Les fotografies reproduïen, una vegada i una altra, el meu somni.

De vegades les persones arriben en el moment oportú, sense saber-ho, i això és el que va passar. Una

7

ma calenta em va tocar l’esquena. Per fi! Tot el meu cos va tornar a funcionar, el meu cervell va poder pensar amb claredat, i els meus ulls, encara fixos en les fotografies, van desviar-ne la mirada i van caure sobre la esvelta figura d’una noia. Era jove, tenia uns ulls verds, sincers i bonics, i uns cabells llargs i negres recollits en una cua.

—Qui ets?— va preguntar confosa.Jo no vaig saber què respondre. El meu cervell

encara estava emboirar, degut a l’estranya sensació d’estar despert i somiar al mateix temps. Segurament semblar tonto, allà plantat sense saber què dir.

— Què fas?— va preguntar ara.Tampoc vaig contestar. La meva vista va tornar a

desviar-se cap a les fotografies de la paret, i vaig veure altre cop com es movien, i com tot el que m’havia pas-sat des que m’havia llevat tornava a succeir-me. Just per sentir un segon abans la veu de la noia, cridant:

—No ho facis!Em vaig llevar, vaig baixar les escales, i quant es-

tava punt de mirar altre vegada les fotos, vaig recordar aquelles paraules:

—No ho facis!A temps, em vaig girar, i vaig tornar a la realitat. La

noia continuava allà i em mirava amb preocupació.— On som? Què passa?- vaig aconseguir pregun-

tar.La resposta no va ser la que jo esperava. Va dir que

érem a la casa de les Col·leccions, i que aquelles fotos, que a primer cop d’ull semblaven tant normals eren els records del viatgers, tancats en un paper.

—Acabes d’aportar una peça més a aquesta col-lecció tant valuoses, tal i com vaig fer jo al meu dia. A partir d’ara, tu també ets propietari d’aquesta col-lecció, com tots els habitants d’aquesta casa, i la casa també és teva, en part- va afegir.

Em va costar pair la notícia, però amb el temps, m’hi vaig acostumar, i vaig viure la resta del meus dies en aquella casa, dient-los el que en el meu moment vaig sentir jo. I encara ric quant penso en la cara de sorpresa que fan alguns. La veritat és que és estrany, però he après que tot és possible.

OTRO DÍA MÁSPremi de narració

Mireia Lacoma (2n ESO)Il·lustració de Maria Tost (2n ESO)

Sentado en el banco, contemplando cómo los ni-ños jugaban en el parque, el abuelo se acordó de su

infancia. Él también hubiese querido ser niño, sin pre-ocupaciones ni deberes, disfrutando de cada momento al máximo, pero entonces la vida no era así. Todavía podía recordar la frialdad del aire, cortante como una hoja afilada, de camino a la escuela, y la crueldad con la que era tratado por unos mayores demasiado preocupados por sobrevivir cada día.

Con gesto melancólico, su mirada se posó en la arboleda y se puso en pie para continuar su paseo.

Al pasar por delante de las obras del metro, se detuvo un rato. Le gustaba mirar cómo los ancianos observaban y discutían cada día, como si fuese algo nuevo, el trabajo de los obreros. Debatían qué era lo que hacían mal y lo que no; se enojaban y chillaban escandalizados de lo chapuceramente que se hacían hoy en día las cosas, y les explicaban a sus nietos cómo funcionaba todo aquel sistema de ladrillos, hierro y cemento con unos gestos y un lenguaje fáciles de comprender, accesibles a la mirada de un niño.

Apoyado en la verja, observando a los obreros cómo trabajaban duramente por un mísero sueldo, se preguntaba cómo un objeto como aquel en el que estaba apoyado era capaz de separar dos mundos com-pletamente distintos, tan distantes como dos países. Imaginaba que, tal vez, uno de esos obreros podría haber llegado a ser un hombre fuera de lo común: un genio, el descubridor de una vacuna capaz de salvar millones de vidas, un gran inventor. Pero no, ya no sería posible: a aquellos hombres les había tocado nacer en el lugar y el momento equivocados. Su suerte estaba echada cuando, abandonando familias y países, se habían embarcado en un viaje sin retorno.

Ya tarde, de camino a casa, se cruzó con una pareja que discutía acaloradamente en plena calle. Definiti-vamente, la gente había perdido los modales, ya no parecía tener educación ni respetar las buenas maneras. Y cuando el hombre le cruzó la cara a la muchacha con un sonoro bofetón, el viejo aún tuvo el valor de intervenir para defenderla. Arriesgaba mucho más que cualquiera de los que pasaban por allí y asistían sorprendidos a aquel espectáculo bochornoso. Pero,

8

QUERIDA VIDA, NO TE IMAGINAS CUÁNTO ME GUSTARÍA ENTENDERTE

Júlia Garcia (2n ESO)Il·lustració de Caterina Cardona (2n ESO)

1r premi d’il·lustració

Los gritos venían del salón, el temor empezaba a apoderarse de mí.

Me acerqué despacio, intentando hacer el mínimo ruido.

Mi corazón palpitaba a la velocidad de la luz, millo-nes de pensamientos invadían mi mente y un enorme escalofrío me sacudió.

Tenía miedo. Y tuve más miedo aún cuando estaba todavía más cerca del salón.

En aquel momento me hubiera gustado pensar que soñaba. Pero no, nada es nunca tan sencillo como para poder despertarte y ser capaz de borrarlo de la mente.

No quería ser realista, no quería encontrarme la horrible realidad de golpe y porrazo delante de mis narices. Pero no tuve más remedio.

Me acerqué, sin dejarme ver. Pero yo sí que lo vi, lo vi perfectamente. Y vi algo que no hubiera deseado ver nunca.

La realidad me golpeó, y fue el golpe más duro que nunca antes recibí.

Quise salir corriendo, la posibilidad de que fuera mentira estaba del todo desechada. Pero mis pies se mantuvieron firmes en el suelo y mis ojos me obligaron a seguir mirando hacia ellos dos.

Permanecí allí derecha un buen rato, y no noté que estaba llorando hasta que vi toda mi camiseta mojada y palpé mis húmedas mejillas.

Aterrizaron en mi cabeza muchos recuerdos de golpe. Recuerdos de momentos vividos por los cuatro, felices momentos. Todas esas imágenes que había en mi mente, se rompieron de golpe. Como si fueran un líquido dentro de una botella de vidrio que hubiera caído al suelo.

Quería echarle de un golpe, coger de la mano a mi madre y llevármela lejos de él. Quería abrazarla, pro-tegerla como siempre ha hecho ella conmigo. Pero no pude. Querer y no poder. Mis pies no se movieron.

En aquel momento empecé a pensar en cómo po-dían haber llegado las cosas a aquel extremo, sin yo tener el más mínimo indicio. Creo que hasta me sentí culpable por haber sido feliz, por haber podido vivir la vida tan alegremente sin ver lo mal que iban las cosas en mi propia casa.

Mi madre estaba de rodillas y la rojiza sangre pro-cedente de su cuerpo se comía el blanco de la alfombra del salón. Se estaba hundiendo en un mar de lágrimas. Pero él...él tenía los dedos manchados de sangre y una mirada llena de odio. Sus mejillas ardientes y su rostro hacía una horrible mueca. Intenté recordar al buen padre que siempre había visto en él, intenté recordar sus abrazos, sus achuchones,... pero mi imagen sobre él ya no era la misma. Le miré, y no supe qué sentir.

Pensé en el pequeño Jonatan, que dormía tranqui-lamente en su cuna. Pensé en el castigo que la vida le había atorgado, y mis lágrimas y mi compasión fueron mucho mas grandes todavía.

No sé cuánto tiempo pasó, sólo sé que estaba en mi habitación abrazándome las rodillas con mis brazos con la cara muy húmeda, y oí un golpe seco proce-dente de la puerta que comunica la casa con el jardín. También creí oí a mi madre sollozando y arrastrándose hasta su dormitorio. Se encerró allí y lloró. Perdí la noción del tiempo, de todo. No fui consciente de nada hasta que oí al pequeño Jonatan llorar desde su cuna. Me levanté del suelo con esfuerzo y fui hasta la habi-tación de mi hermano arrastrándome por las paredes. Le saqué de su cuna, cuidadosamente me senté en la silla con él en mis brazos y le abracé, le abracé muy fuerte. Y lloré, lloré de impotencia, de rabia hacia mi padre, de compasión hacia mi hermano, de pena hacia mi madre...Le susurré a mi pequeño que yo le cuidaría y amaría para siempre, pasase lo que pasase.

¿dónde habían quedado los caballeros? ¿Es que na-die quería cantarle las cuarenta a aquel energúmeno que se atrevía a ponerle la mano encima a una mujer desvalida?

La joven, llorosa, se lo agradeció, mientras su pa-reja maldecía a grito pelado y salía corriendo como un cobarde. Tal vez la próxima vez no estaría allí el anciano para ayudarla…

Llegó a su portal y entró en casa todo sofocado. Su perro lo miró sin comprender el motivo, con una expresión que lo decía todo sin pronunciar una sola palabra, como interrogándole. Y el viejo le habló acerca de lo ocurrido desde que saliera de casa aquella mañana: de los colores del parque y el aire frío que le habían recordado su infancia; de las discusiones de los ancianos, de la violencia inesperada y de su deseo de justicia.

Posó la mano sobre la cabeza de su fiel amigo y le acarició el lomo muy despacio, mientras recordaba aquella frase que le había oído decir a su padre: En esta vida se pueden tener tres perros, pero al último siempre lo mirarás con otros ojos… Ahora, al fin, ya en la última vuelta del camino, comprendía el sig-nificado de aquellas palabras y supo que su perro le sobreviviría…

9

10

ESTIMAT DIARIMarta Rovira (1r ESO)

Divendres, 16 de novembre de 2007Estimat diari: Altre dia, el despertador ha inter-

romput el meu son, tot i que jo després he aconseguit tornar-me a adormir, cosa no gaire difícil per cert. Però tornar-me a adormir no ha sigut el més correc-ta, ja que a causa d’això he hagut d’anar corrents a l’ institut. De fet he arribat cinc minuts tard, però he tingut sort, ja que la professora de mates també anava tard. De fet, podria arribar tota una vida tard, ja que la noticia que anava a donar-me a continuació no era, que diguéssim, gaire bona. Quatre amb nou. T’ho pots creure? Quatre amb nou a l’examen de mates... Hi a més ha hagut de dir la meva nota en veu alta! Per quina raó ho havia de fer allò? Perquè havia de dir totes les notes en veu alta? Segur que ho ha fet per fastiguejar-me el dia. Jo, l’estudiant més brillant de 1r d’ ESO de l’ Institut Malavall de Girona(tot això segons els meus companys), veia com tots aquells deus, nous i mig, nous i alguns vuits, se’n anaven a noris. Com? Un quatre amb nou? Qui? Jo? No. Allò havia de ser per força una equivocació... Una gran equivocació. Era impossible. Com a molt podia ser un nou amb quatre, però aquella nota que la meva professora de mates acabava de dir... No, allò no quadrava. I a més en mates, que és el que millor se’m dona, almenys el millor que se’m donava, perquè amb aquella nota qualsevol afirmaria que era amb el que més bones notes treia. Totes les cares de la classe s’han fixat en la meva. T’ho imagines? 29 persones mirant-me. Semblava que s’haguessin posat tots d’acord. Sem-blava també que a tots els hagués divertit molt el que era per a mi la meva condemna, la meva desgràcia. Una llàgrima se’m ha escapat dels ulls. He intentat oblidar-ho tot, però totes aquelles mirades no se’m han tret del cap. No he pronunciat cap més paraula fins que el timbre que anunciava que el pati ha sonat. Al patí, les meves amigues tampoc m’han dit res. Segu-rament no han sabut com reaccionar davant meu, cosa que no m’estranya. Però pel que sembla la resta dels alumnes d’ ESO que compartien el pati amb mi, tan els hi feia com em sentis, ja que sense remordiments han vingut cap a mi i m’han preguntat que si tot allò que els hi havien explicat era veritat. Jo, he fet el cor fort i els hi he donat l’esquena, tot i que em venien ganes de pegar-los un mastegot. En fi, un dia que no ha sigut gaire divertit, perquè a més quan he arribat a casa, la meva mare m’ha renyant, cosa que és habitual des de fa una setmana. Jo he optat per ignorar-la ja que el dia que acabava de passar no havia estat gaire

emocionant. Com pots comprendre no m’he atrevit a donar-li l’examen de ‘mates’, perquè... ‘Només ens faltava això. Això no pot ser. Què et passa? Ni a casa ni en els estudis...Estic del tot segura de que diria alguna cosa així.

Ja fa una setmana que les coses van empitjorant. Cada dia jo i la meva mare ens portem més malament, i ara... Ara he començat a suspendre exàmens ... Bé, per sort demà és dissabte. Per fi una dia de descans! Bé això espero... Demà ja serà un altre dia.

Diana

Divendres, 16 de novembre de 2007Estimat diari. No se què li passa últimament a la

Diana. Està molt estranya des de fa poc més d’una setmana. Bé, tu ja t’ho deus saber de memòria... Tu ho saps tot de mi. Saps que fa tres anys el meu marit va morir de càncer, saps que treballo de bibliotecària, saps que em costa arribar a finals de mes, saps masses coses de mi, ja que ara que hi penso de qui a poc farà un any que t’escric tot el que em passa i tot el que no em passa. Saps també que fa poc la Diana ha canviat de personalitat. No estudia com abans, no surt amb les amigues com abans, no em tracta com abans... No fa res com abans! Aquesta tarda ens hem tornat a bara-llar. Semblant a la d’ahir, a la d’abans d’ahir, i a la de fa tres dies, quatre, cinc... A vegades em pregunto per què les coses són així, per què les coses em passen a mi... Suposo que dec ser jo que en faig un gra massa... Però es que la veritat no m’hagués imaginat mai que la Diana es pogués tornar així... Haig de trobar una solució i ràpid. Però que li pot passar a la Diana? Deu ser cosa de la adolescència. Suposo. Espero. Desitjo. Be és igual. Deixem-ho estar. Avui no és un d’aquells dies en que t’omplo dos o tres fulls. Avui amb això que t’he explicat, o escrit, com ni vulguis dir, ja en tinc prou. Avui no ha estat un gran dia per mi. Espero que per la Diana hagi estat una mica millor Estic feta pols. Bona nit.

Mònica

Dissabte, 17 de novembre de 2007Estimat diari. Avui la meva mare ha tingut una

gran idea, una gran idea que es diu psicòleg. Si. No sé perquè havia de conèixer a una psicòloga, una psicòloga ‘molt simpàtica’ que és diu Maria i viu a Barcelona. A Barcelona! No podria viure aquí, a Girona? No! Havia de viure ven lluny! Déu meu... Es deu haver tornat boja me mare... A més perquè carai haig d’anar jo al psicòleg? A mi tant me fa si ens ho fa gratis perquè és amiga de me mare... Tant me fa. El que si que m’importa és no haver d’anar al psicòleg.

11

LES ULLERES DE CRISTALLAleix Díaz (1r ESO)

Ara us explicaré una història que em va passar ja fa cosa d’uns deu anys. Però abans, em presentaré: em dic Marc Díaz i tinc vint-i-tres anys, o sigui, que la història que us explicaré em va passar quan jo tenia uns tretze anys.

Jo anava tot content cap a l’escola, tot alegre perquè havia fet els deures, cosa que mai no feia, però aquell dia els havia fet. Em pensava que res no m’espatllaria el dia, però després va passar una cosa terrible. Estàvem tots tan tranquils a la classe quan, de sobte, la professora, que es deia Àngela, ens va dir que per l’endemà havíem de portar una cosa bonica que tinguéssim a casa, per després ensenyar-la a tothom. Era horrible, jo a casa no tenia res que considerés bonic i menys encara per ensenyar-ho

És que la veritat trobo que és ridícul. És ridícul com el que em passa. O més ven dit, del que ens passa. Abans érem les dues normals. Les dues ens explicàvem les coses, ens explicàvem el que ens passava, com ens sentíem... Ens ho explicàvem tot. Tot. Però ara... Ara tot és diferent. dia rere dia ens estem discutint. Ja fa una setmana que en aquesta casa tot són crits, cops, insults... Coses d’aquest estil... Mira la veritat és que potser si que la meva mare té raó i ens anirà bé fer-li una visita a aquesta amiga de la meva mare. Si. Si més no, per provar, no hi perdem res, oi? És que què faria jo sense tu? Doncs la veritat és que jo sense tu... No seria res! Bé, me’n vaig a dormir. Espero que ens ajudi el psicòleg... Bona nit.

Diana.

Dissabte, 17 de novembre de 2007Estimat diari. Psicòleg. Psicòleg és la solució.

Ho és o almenys ho hauria de ser. La Maria. Te’n he parlat mai de la Maria? Em sembla que no. Bé doncs la Maria va néixer el mateix dia i el mateix any que jo. Ara ja fa temps que no la veig, però normalment ens truquem sovint. Ella i jo, durant la infància, vam arribar a ser íntimes amigues. Fa dos anys que no la veig. És una pena que no ens puguem veure mai... El que ens ser d’ella, tot i que ens truquem sovint, no és gaire cosa. Té una filla de l’edat de la Diana, és psicòloga i és pèl roja amb els ulls verds. Sempre havia sigut molt optimista i decidida de tot el que feia. La veritat, estava orgullosa de ser ella mateixa. Molts haurien donat molt per ser com ella, fins i tot jo, que durant un temps vaig estar mol gelosa d’ella. Bé però això ja és el passat. Avui l’he trucat per demanar-li una visita. Li he explicat tot el que em passava amb la Diana. Ella, s’ha ofert en ajudar-nos, i jo, la veritat, no li he sabut dir que no. A la Diana per això, no li ha agradat tant aquesta decisió, però bé, tot ja ha estat decidit. Demà a les nou del matí agafarem el cotxe i anirem cap a Barcelona. Espero que tot s’acabi demà. Bé ja t’ho explicaré.

Mònica

Dissabte 16 de novembre de 2008.Estimat diari. Perdona’m pel que t’ha passat, o

més ven dit, pel que m’ha passat. Porto ja un any just sense escriure’t. La veritat és que et vaig perdre per els calaixos de la meva habitació, i avui remenant i remenant t’he trobat! Quina emoció. Perdona’m pel que et diré però... Ja ni me’n recordava de tu! Això si, només veure’t, tots els records de fa un any han vingut a la meva memòria. Si. Aquelles baralles amb la meva mare. Aquell examen de mates suspès amb un

quatre amb nou, la visita al psicòleg...Bé doncs aquí tens tot el que va passar després de tot això. Bé, les baralles amb la meva mare van anar disminuint i al final van desaparèixer. L’examen suspès ... Ha sigut l’últim que he suspès fins al moment, i et prometo que serà l’últim. I la visita al psicòleg... Un gran èxit. Què hauria fet jo sense la meravellosa visita al psicòleg? Bé doncs aquesta va ser la clau de tot. Amb aquesta visita al psicòleg tots els nostres maldecaps es van acabar. I bé, ara la nostra vida va més bé que mai. La filla de la Maria (la psicòloga) ara és ara la meva millor amiga. I la meva mare... La meva mare és la que millor se’n a sortit! Ha trobat Nòvio! Em sorprèn tant el que ha arribat a canviar... Jo? Doncs jo segueixo com abans. Amics, bones notes, bon humor... Què més puc demanar? Ui! Què tard és! Et deixo ja... Mai més et perdràs pels calaixos de la meva habitació... Sense tu, jo no seria res... T’ho he dit mai?

Diana

12

vaig treure les ulleres molt estranyat. De sobte, la mare va cridar: —Marc! A sopar!Vaig anar corrents al menjador per veure què hi

havia per menjar perquè amb tot allò de les ulleres m’havia vingut molta gana. Quan vaig veure què hi havia per sopar em vaig quedar bocabadat: hi havia amanida i carn a la brasa!!

Vaig acabar molt ràpid de sopar i me’n vaig anar corrents a l’ habitació.

Hi vaig estar pensant i pensant i al final vaig comprendre que aquelles ulleres de cristall no eren normals, sinó que eren unes ulleres que et permetien veure el futur!!!

Em vaig fixar que hi havia una ruleta al cristall de les ulleres que et permetia ajustar el temps que tu desitjaves veure. En aquell moment estava a deu minuts, per això havia vist una amanida i carn a la brasa, que era el que hi havia per sopar.

Com que sóc una persona curiosa, vaig posar la ruleta a uns cent anys i em vaig posar les ulleres de cristall.

El que vaig veure va ser increïble: s’havia inventat una vacuna contra la Sida i l’Alzheimer, els cotxes anaven amb energia solar, les teles anaven amb reproductors 3D (i les més cares arribaven als tres metres d’alçada i dos metres d’amplada), les escoles ja feien servir ordinadors en comptes de paper, i, finalment, s’havia construït l ‘AVE i en comptes de passar per sota la Sagrada Família, passava per dintre mateix!!!

Després de veure tot allò tan emocionant, vaig decidir posar a la ruleta cinc mil milions d’anys, per veure què passava. Quan me les vaig posar de nou, vaig veure una gran explosió i després tot negre!!! Em vaig treure les ulleres tristament perquè vaig comprendre que d’aquí cinc mil milions d’anys, el Sol i tot el sistema solar explotaria.

Després de molt pensar, vaig prendre una decisió i vaig amagar les ulleres en un lloc on ningú les trobaria mai.

Va passar un dia, i estava nerviós perquè no sabia què portar a l’escola. Finalment però, vaig agafar una col·lecció de taps d’ampolla de diferents begudes i refrescos. En tenia 1.065 en total. Em pensava que a ningú no li agradaria la meva col·lecció, però es veu que li va agradar a tothom, a tothom menys a en Jaume, és clar.

En Jaume es va quedar vermell com un tomàquet de la ràbia i no em va tornar a molestar mai més .

Vaig estar orgullós d’haver amagat les ulleres de cristall perquè no és tan bo saber el futur.

davant de tothom. Segur que se’n riurien de mi, i jo, que sóc tan tímid, no ho podria suportar!!

Em pensava que ja no podria passar-me res pitjor, però es veu que sí: se’m va acostar en Jaume, un nen mimat i superdotat que es creia el nen més llest de l’escola. Em va mirar i em va dir en to burleta:

—Què, Marc, què portaràs demà? Espero que no facis el ridícul i portis una bestiesa. Jo, com que els meus pares són rics i em compren tot el que vull, no me n’haig de preocupar.

Jo el vaig ignorar i me’n vaig anar cap a casa per oblidar-me d’aquest dia tan horrible. De camí cap a casa, vaig anar mirant els aparadors de les botigues per veure si, amb una mica de sort, trobava alguna cosa per l’endemà a l’escola. Però, per més que busqués, no trobava res d’interessant. Fins que al final, sense que ni jo me n’ adonés, em vaig ficar per un carrer que no coneixia, i això que la meva ciutat me la coneixia molt.

Vaig estar a punt de girar cua per tornar per on havia vingut, però de sobte em vaig fixar en una botiga que hi havia al fons de tot del carrer. Era una botiga vella i sinistra, i vaig veure que tenia un nom molt estrany: “Rayman”.

Tot i que sabia que en aquella botiga no hi trobaria res d’interessant, hi vaig entrar. Era com si una força m’hi obligués. A dintre, hi vaig veure unes coses molt rares: animals dissecats, boles de cristall, escombres velles, barrets, robes estranyes, etc.

Estava a punt d’anar-me’n quan una cosa em va cridar l’atenció: eren unes ulleres de cristall amb trossos de diamants i pedres precioses al voltant. Eren magnífiques!!!

Les vaig agafar i li vaig preguntar a la dependenta de la botiga quant valien aquelles ulleres. La dependenta era una vella amb una piga al nas i amb un gat negre a la falda. Quan em va veure amb aquelles ulleres de cristall a la mà, de seguida va reaccionar:

—Aquestes ulleres són molt especials; si vols, te les regalo.

Quan vaig sentir el que m’havia dit, li vaig dir gràcies tot content i me’n vaig anar corrents cap a casa. Quan vaig arribar a casa, vaig pensar: amb aquestes ulleres segur que tothom quedarà impressionat! Així aprendrà aquell mimat d’en Jaume que no sempre és el millor en tot. Vaig estar pensant en la cara que faria en Jaume quan veiés les meves ulleres de cristall.

De cop i volta em van venir ganes de posar-me les ulleres per veure com em quedaven. Però quan me les vaig posar, va passar una cosa molt rara; veia unes imatges: una amanida i carn a la brasa. Em

13

ULLS DE PERLA, OLOR A TARDORPremi de poesia

Aleix Jorba (2n ESO)Il·lustració de Gerard Balaguer (3r ESO)

2n premi d’il·lustració

Ulls de perla.Perfum de tardor.Nit fosca i fredaen la solitud d’aquest món.

Dues cares combinades,on la càlida clarorlluita per vèncera la freda foscor.

Dues cares,fruit de la mateixa llavor. Una de freda i allunyada, l’altra plena de llum i color.

Totes dues, són dos mons allunyats,separats per una fina pell, dura i seca,fruit d’un mateix ésser viu, vell i oblidat.Un ésser que sols existeix en la imaginació.

Prop d’ell, em perdo en la galàxiad’un món antic i llunyà.Un món, ple de tristesa i records,fruït d’aquest ésser d’ulls de perla i olor a tardor.

14

CAMINOS

Carla Molina (1r ESO)Il·lustració de Marta Capelleras (3r ESO)

1r premi d’il·lustració

Aparentemente todo es parecido,aparentemente sólo hay un camino.Aparentemente la gente es feliz,aparentemente no dejan de sonreír.

Una mirada me sostiene la mía,una mirada triste y fría;me recuerda que hay pobreza, soledad,que el mundo no es perfectoque la tristeza no se va.

Unos labios dibujados, sonrientes,que muestran alegría, como en una tarde fríaal salir a pasear.

Una mano pequeña, arrugada,una mano triste y cansada,harta de luchar para vivircuando la enfermedad no la deja sentir.

Un corazón bien abierto,un corazón sin entrañas.un corazón bien despierto,un corazón que no engaña.

Un corazón que me diceque la vida es una farsa,un corazón que me cuentaque el amor es lo que gana.

Amor por una persona,voluntad para uno mismo,es mejor que otra cosa.

La vida me demuestraque no sólo hay un caminopor el que poder andar.Que no sólo hay un destinoque tener que soportar.

La vida no es un camino que recorrer,son muchos que resolver.

15

16

ENTREVISTA A JORDI SIERRA I FABRAPremi d’entrevista

Júlia Garcia i Caterina Cardona (2n ESO)

Jordi Sierra i Fabra és dels escriptors més famosos d’Espanya i sens dubte un autor de referència pels joves. Ha escrit més de 300 llibres i té nombrosos premis. Va acceptar que li féssim l’entrevista i ens va convidar a passar al seu despatx, un espai molt impor-tant per ell. Va ser molt interessant parlar amb ell.

Vostè diu que va descobrir la seva passió per l’escriptura des del llit d’un hospital. Ens ho po-dria explicar amb més detall?

Si, vaig tenir un accident. Tenia vuit anys i molts problemes: era tartamut, fill únic, no em deixaven jugar al carrer per por que un cotxe m’atropellés i no teniem televisió. A mi des de sempre que m’ha agradat llegir, jo volia veure el món, moure el cul! No volia que m’expliquessin cap pel·lícula, volia estar-hi jo a les pel·lícules. Però el meu pare sempre em deia: Jordi, fill meu, som pobres, ets tartamut,…Si m’arriba a dir que sóc lleig em fot la vida! Llavors vaig tenir un accident. Vam entrar a xafardejar en una casa en construcció, i hi havia una porta de vidre i em van dir que era intrencable i ho vaig demostrar per nassos. Vaig passar per la porta sense obrir-la i em vaig quedar sense braç, sense dits, sense nas i em van quedar talls per la cara. Em van portar a un hospital i estava completament envenat i per tant no podia llegir ni fer res. Només tenia una mà lliure i un dia amb un paper vaig descobrir que escrivint no tartamudejava. Va ser una revelació! I vaig descobrir que seria escriptor, tot i que ho hagués estat igualment perquè jo vaig néixer per escriure. Per mi escriure és com la vida, igual que per tu respirar.

Quins autors solia llegir quan era adolescent? Creu que continuen sent actuals?

Òndia! El que jo llegia a la vostra edat era una

pura merda! Mira, a la meva escola no hi havia biblioteca, al meu barri tampoc, a casa no hi havia diners,…I jo llegia un llibre al dia. Quan sortia de l’escola agafava pa sec i diaris vells i els canviava per dos rals que era el que valia de lloguer un llibre. Per dos rals només podies llegir llibres cutres i horteras, els bons valien tres, quatre o cinc pessetes. Quedaria molt bé dir que jo llegia llibres de grans autors, però no va ser així i no tinc perquè enganyar-te. De més gran vaig poder començar a llegir llibres més bons. I tu em dius: encara estan vigents? Doncs no! Els que llegia d’adolescent sí que han perdurat, però els que llegia de petit no.

Vostè ha demostrat amb la seva pròpia expe-riència que en aquesta vida s’ha de lluitar pels somnis. Quin consell donaria als adolescents?

Consells? Jo no donc consells! No sóc ningú per donar-ne. Qui sóc jo? No facis mai cas dels que et do-nen consells. A mi em venen nanos dient-me que què han de fer per ser escriptors, i si els haig de dir que llegeixin un llibre cada dia no serà escriptor perquè ha de saber-ho ell això. Ser escriptor, escultor… es porta a dins, ja hi neixes, no es pot improvitzar. No hi ha consells per ser escriptor, no és una carerra. Cap escriptor ha seguit el mateix camí. Els somnis són perquè aneu a per ells, ara que teniu catorze, quinze, setze anys. El meu pare em prohibia que escrivís, però jo vaig seguir escrivint. Estaria vivint sota un pont abans de deixar d’escriure, i això és el que em dóna la força. Guia’t del teu instint que és l’únic que tens, l’instint i el cor. La Resta són punyetes.

Més de 300 llibres i nombros premis, ha de ser satisfactori no, haver arribat tan lluny?

Home, lluny no sé si hi he arribat. Però sí la veritat és sí. A mi el cul sempre em fa pessigolles, necessito moure’m, per mi cada cinc mintus és mig full.Doncs sí, sí que he arribat molt lluny. Però això no és el més important. L’important és que jo visc com volia viure, fair el que vull, no tinc “jefes”, escric el que sento. Sóc independent i feliç, i això és el màxim a que pot aspirar algú.

En un escriptor és bàsica la confiança en si mateix?

Mira’m! Ho aneu veient, no? Em sentiu parlar. No puc creure en punyetes, només en mi mateix. Sé qui sóc, a on vaig i el que vull. I tot és pencar, pencar, pencar i pencar! I ningú et regala res, per tant la confiança és vital. La inseguretat et fa menjar el tarro. Saps què és un bloc de marbre? Li fots una sèrie de mastegots i no el trencaràs, no es pot. L’únic que faràs és treure-hi una mica de pols. Però si aquest bloc de marbre té una escletxa i li cau una gota d’aigua, el

17

parteix. Així és la vida, així ets tu i així sóc jo. Si ets un bloc de marbre sense cap escletxa i creus en el que fas és estrany que un martell et trenqui. Si tens una escletxa, t’entrarà una gota d’aigua i per aquí et fotaran.

En què es basa per crear els arguments de les seves novel·les?No hi ha cap patró fix. Jo cada dia agafo el diari, retallo cinquanta pàgines i les guardo. El meu cap és com un camp de sembrat, i hi van caient llavors. De cada vint llavors només n’hi ha cinc que broten. Però només n’hi ha una al final que creix prou i arribarà a ser un llibre. A mi idees no me’n falten, el que em falta és temps per escriure-les totes.

Quin és l’ambient, el paisatge en que li agrada trobar-se quan escriu?

Quan escric: aquest, el meu estudi, o la meva altra casa a Vallirana, que està a la muntanya, allà al mig del bosc, tot en silenci. Si estic aquí, a casa, m’agrada posar-me música ja que la música m’aïlla. M’agrada escriure els guions als avions, als hotels,…I me’n vaig molt a illes desertes per crear els arguments dels meus llibres.

Creu que la familia, els fills són una distracció o una font d’inspiració per dedicar-se a l’escrip-tura?

Ni una cosa ni l’altra. Quan els meus fills eren petits jo passava molt temps a Nova York, Los An-geles,…Perquè era la meva feina. El poc que estava amb ells ho compensava. Des que sóc avi, un dia no escric per estar amb la meva néta. Sempre has de buscar l’equilibri. Es pot fer tot si es troba el temps necessari. Crec que tenir fills t’ensenya molt, t’ense-nya a ser menys egoista, a compartir, a no matar-los de tant en tant,…No me’n penedeixo ni boig No són ni inspiració ni distracció, són part de la vida.

S’ha posat mai algún tipus de repte en la seva carrera? Creu que és bo fer-ho?

Sí, totalment. Hi ha diferents tipus de repte. T’has de marcar fites sempre a la vida. La vida és una carrera d’obstacles barrejada amb una marató de molts quilòmetres, i potser als trenta quilòmetres et pots sentir temptat d’abandonar. El repte és bo en tu mateix, no amb els altres.

Com és que sempre ha escrit novela juvenil?No, sempre no. Tinc cinquanta llibres per adults.

Jo faig llibres, a on els publiquen…Si jo faig un lli-bre d’un nen de dotze anys me’l posaran a infantil per molt dur que sigui el llibre i jo en faig de molt durs. De cada deu llibres que faig el protagonista té entre quinze i vint anys, perquè estic tot el dia amb gent com vosaltres. Depèn d’on es publiqui, i com que sóc l’autor de referència pels joves em posen en

col·leccions juvenils.Hi ha algún llibre que sigui un reflex de la seva

vida o que si senti identificat?A tots hi ha alguna cosa i res de mi. Alguna cosa

hi ha de mi als llibres com alguna escena…però no hi ha cap llibre basat en la meva vida.

Vostè ha escrit alguns llibres sobre l’anorèxia. Què en pensa sobre els “reallity shows” com “Su-permodelo”?

Abans d’escriure “Las Chicas de Alambre”, vaig estar deu anys informant-me sobre el tema, vaig anar a una passarela de models però des de dins, no des de fora. Vaig xerrar amb moltes models i em van explicar moltes coses. Jo no miro gaire la televisió, m’agrada mirar pel·lícules però quan les acabo de veure faig “zaping”, i un dia vaig enxampar un càsting d’aquest “reallity show”. Tot i que és un “reallity show” i quan hi vas has d’estar disposada a tot, vaig trobar molt cruel el que els diuen a unes nenes de setze anys. Quan els “enganxo” fent “zaping” canvio ràpida-ment perquè no m’agraden gens aquests programes. Crec que és una forma d’explotació total.

Digui’ns la seva opinió sobre la manera de fer i el comportament dels joves del moment.

No puc dir res ni bo ni dolent, quan ets jove tens dret a equivocar-te. Jo el que no accepto és la vio-lència, jo sóc pacifista a mi em feien “buling” quan era nen,…No entenc que ara tot s’hagi de fer tan de pressa. Abans era diferent, hi havia certa innocièn-cia. Ara, que nenes de tretze o catorze anys que facin l’amor només per probar com si el món se’ls anés a acabar... Avui en dia hi ha massa i massa ràpid, és l’únic en que no hi estic d’acord. Perquè si t’ho prens tot massa ràpid et pot fer mal. Però a part d’això…Per què els meus llibres segueixen agradant igual que fa vint anys? Perquè parlen de sentiments, i això no canvia.

Què va ser el primer que li va cridar l’atenció de la música Rock?

Els “Beatles”. Mai oblidaré aquell dia a Barcelona jugant al billar que els vaig sentir per primer cop. Aquell dia em va canviar la vida. L’any 1963 no hi havia més música que la Flamenca, la Italiana o la Francesa i el dia que els vaig sentir vaig decidir dedicar-me a la música. Per ells, eren com jo, sentien com jo, vivien com jo volia viure i ningú em deixava,… van ser el meu mirall. Primer vaig ser espectador i després m’hi vaig posar a dintre com a crític musical.

Què li transmet la música Rock?Energia.Com creus que ha modificat la música rock en

18

la vida de les persones i de la societat?El rock és la banda sonora de la nostra vida. Tota

la meva vida la recordo amb música. Escolto “Un sorbito de champán” i recordo el meu primer petó amb la Pilar, sento “Tristán Chávez” i recordo el que estava fent,…La música ens activa les neurones i és part de les nostres vides.

Vostè va deixar de dedicar-se tant a la música per dedicar-se plenament a l’escriptura. Què ho va fer?

Jo vaig arribar a tenir molt poder a Espanya, tenia 5 revistes i un programa de ràdio. Quan algún cantant presentava el seu CD a Nova York cridaven dos periodistes de diversos països. D’Espanya sempre hi anavem el “Luki” i jo. Arribava a Nova York, em venia a buscar un helicòpter, baixava a Manhattan, em venien a buscar en limosina, em portaven a un hotel però no a un qualsevol…! Després al concert, a primera fila. I després al sopar i de festa amb els famosos fins la sortida del sol. Llavors sense haver dormit, agafa un avió que et torni cap a Espanya i escriu l’article. Això era fascinant, però jo era es-criptor. Hi havia moltes coses que volia fer i que la música no em permetia i la vaig deixar. M’era igual perdre poder, deixar de guanyar tants diners,…m’im-portava “un pito” la meva prioritat era ser escriptor i no la podia treure del davant. La vida és anar fent etapes.

Néixer ha estat el millor regal que li han fet mai?

Néixer no és cap regal, ho tries tu. És una de les meves teories. El regal que et pots fer tu a la vida és lluitar pels teus somnis. Néixer depèn de tu encara que no ho sembli.

Se sent identificat amb la frase que diu: “el primer amor és el que més et marca”?

Collons! Ai perdó…Doncs sí, totalment. Em va marcar, després de vint anys encara somniava amb ella. Jo no ho volia, però el meu cap encara me la recordava tal i com la vaig conèixer. Però no creia en mi, jo vaig decidir escriure sense ella que no pas estar amb ella sense escriure.

Una cançó“Like a Rolling Stone” de Bob DylanUn lloc per perdre-s’hiÉs que el món és tan petit i tan gran a la vega-

da! Hi ha molts llocs…Però per perdre-m’hi vaig a Vallirana.

Agraiments: Gràcies a ell per concedir-nos l’en-trevista amb tan poc temps, per dedicar-nos el poc temps que té. I gràcies a la Marissa per portar-nos fins a Barcelona, acompanyar-nos i ajudar-nos.

ENTREVISTA A ODINA CAPODaniel Capelleras (2n ESO)

Un dia vam anar al Palau Sant Jordi perquè feien un acte perquè retornessin els papers de Salamanca. Aquests papers van ser robats a l’època de Franco i els van guardar a Salamanca. Els propietaris d’aquests papers són gent gran i molts ja són morts, perquè fa moltíssims anys que va passar i encara no els han retornat. Per això, em va semblar bona idea fer-li l’entrevista a alguna d’aquestes persones perquè la seva història no es perdi. Vaig anar a un restaurant vegetarià de Barcelona a fer-li l’entrevista a una se-nyora de 72 anys que es diu Odina Capo, que, tot i la seva edat, va arribar corrent. Estava plena d’energia i parlava amb entusiasme de les seves idees i projectes. Semblava molt més jove.

Em pot explicar la història dels papers que li pertanyen i que són a l’arxiu de Salamanca?

El meu pare tenia una consulta naturista i unes idees molt avançades, i havia escrit molts llibres de naturisme. Al final de la guerra li van prendre tot el que tenia a la consulta i ens pensàvem que havia desaparegut. El meu pare va haver d’ exiliar-se du-rant anys, i el dia que va tornar, quan va trucar a la porta de casa les filles no el vam reconèixer i ell es moria de pena. Va ser tres anys i mig a un camp de concentració a França i tres anys a Nanclares de la Oca, a un penal on els feien picar pedra. Després havia d’anar periòdicament a la Model, perquè la policia es pensava que els maquis que ferien a les muntanyes podien anar al meu pare perquè els guarís. Al meu pare el van deixar tornar el 67 i va morir al 77. Tots els anys a l’exili els va passar a Perpinyà, on va tornar a començar. L’any 2001, 63 anys després que robessin els papers, va venir a veure’ns un histo-

19

riador que es diu Josep Cruanyes i ens va dir que els papers que ens havien pres eren a Salamanca. Ja et pots imaginar la sorpresa i l’alegria que vaig tenir!

Vostè els ha vist, els papers de Salamanca que li pertanyen?

No, si no es poden veure, ho tenen allà en caixes, tot de qualsevol manera, i no ho volen donar perquè ho consideren un botí de guerra. Quan hi vam anar ens deien, “catalinos, no os lo vamos a dar”. L’es-criptora Teresa Pàmies explica que hi ha cartes a la família que només parlen de coses personals i que les van interceptar i se les van quedar només perquè no pensaven com ells. Fins i tot van interceptar cartes d’amor.

Perquè considera vostè que és tan important que retornin uns simples papers?

Perquè són nostres, no tenen res a veure amb la guerra, estan en caixes en un soterrani i no en fan res, i per nosaltres són importants, perquè són records del meu pare, que era una persona extraordinària i que jo l’admirava molt.

Quan temps porta vostè intentant que li retor-nin els seus papers?

Durant molts anys no sabíem que encara existien. Fa sis anys, quan ho vam saber, ens vam fer de la Comissió de la Dignitat.

Vostè creu que a la gent li interessa que retornin els papers de Salamanca?

A la gent només li interessa si hi estan implicats o si són una herència familiar, però en general, no li donen importància.

Perquè creu que no ens volen retornar els pa-pers? De qui creu que és la culpa que no ens els tornin?

Perquè per molts espanyols la guerra encara no s’ha acabat. Ho consideren com un botí de guerra. Quan vam anar a Salamanca amb els de la Comis-sió de la Dignitat hi havia gent pel carrer que ens insultava i no ens van deixar veure els papers que són nostres.

Em van agradar molt els dibuixos d’en Carles Fontseré. Vostè el va conèixer? Em podria explicar com era?

En Carles Fontseré era un pintor que quan va començar la guerra era molt jove. Va fer cartells i dibuixos pel bàndol republicà. Acabada la guerra, li van prendre els dibuixos i els cartells i se’ls van endur a Salamanca. Tota la vida va lluitar perquè li retornessin, però va morir fa molt poc sense acon-seguir-ho.

Què en pensa de l’acte del Palau Sant Jordi?Trobo que va estar molt bé, i va ser fantàstic que

hi anés tanta gent.Què és el que li va agradar més? I el que li va

agradar menys?Tot em va agradar, però sobretot quan em van fer

pujar a l’escenari i hi havia el Raimon, que havia conegut al meu pare. A vegades l’havia vist pel carrer i no havia gosat saludar-lo, però allà el vaig poder abraçar i li vaig dir que era filla de Nicolàs Capo.

Aquesta entrevista és per una revista que fem els alumnes de Secundària i Batxillerat. Què els hi voldria dir perquè coneguessin la importància dels papers de Salamanca?

És important que la gent jove se l’eduqui d’una manera que les guerres no siguin possibles, que la violència no resol els problemes.

Em podria explicar de què treballa o quines són les seves activitats?

El meu pare tenia una consulta naturista, la pri-mera que va haver-hi a Barcelona, i jo he seguit les seves idees. Fa divuit anys vaig muntar un restaurant naturista que té molt d’èxit.

Vostè té un restaurant a un lloc molt turístic. Què en pensa dels turistes que venen a Barcelona?

Els turistes anglesos, més que els francesos, venen per la part moral, perquè estan en contra de matar animals. També venen noies joves per l’estètica, perquè no volen engreixar-se, no perquè creguin en el naturisme. Com que ho fem bé, i és gustós, venen. El meu pare tenia idees sobre com curar a través del menjar i les aplicava amb la gent malalta. Una cosa és la part física, això de les fruites i les verdures, que és important. Però si la persona no té voluntat, hi ha tristor, hi ha mals pensaments o la persona és negativa, l’alimentació no serveix de res. S’ha de veure com penses, com enfoques l’energia. El meu pare admirava Sòcrates, l’atleta de la voluntat.

Quines són les seves idees polítiques? És de dre-tes o d’esquerres? Està a favor de la independència de Catalunya?

Sí, de la independència, sí. M’agrada la llibertat, no fer el mal. No sóc catòlica però igual que el meu pare tinc un fons cristià, i tenia molts amics cape-llans. El papà era com un profeta, com un apòstol, i jo crec que el més important és la bondat interna de les persones. El meu pare era admirador de Sant Francesc d’ Assís, i no gens materialista.

Quines són les diferències principals que vos-tè troba entre el jovent d’avui dia i el de la seva època?

Abans hi havia més bona fe i més bondat, molta educació. Això no te a veure amb la part política, hi havia més seriositat, més respecte pels grans, que

20

ara no veig.Vostè creu que el que va passar a la dictadura

es coneix prou? O creu que a la gent jove no li interessa?

No es coneix prou, perquè si es conegués de veritat s’actuaria diferent. Hi va haver uns guanyadors i uns perdedors, i avui això no es coneix. Al col·legi no sé com us ho transmeten, però aquí va haver-hi una dictadura, que va anar en contra dels que estaven escollits pel poble. Els papers de Salamanca és una forma de donar-ho a conèixer. Hi ha un llibre del Josep Cruanyes en que ho explica. La gent jove no està interessada en el que va passar, perquè tenen un caràcter acomodatici. I s’hauria de conèixer més perquè no torni a passar.

ENTREVISTA A JORDI FIGUERAS CARRERAS

David Ferrer (2n ESO)

Jordi Figueras Carreras és professor i cap del de-partament d’orgue del Conservatori Professional de Música de Terrassa, i organista titular de la Església Romànica de Sant Pere de Terrassa. Ha realitzat nombroses actuacions com organista solista en di-versos països i ha participat en nombrosos festivals internacionals d’orgue, com el Festival de Músiques Religioses del Món (Girona), el Festival Internacional d’Orgue (Granada), i el The II San Agustin Internati-onal Music Festival (Manila).

Jordi, on vas néixer?Aquí, a Terrassa.Eres molt trapella de petit? Explica’m una de

les teves.Home, una mica trapella sí que ho era. Nosaltres

érem sis germans, tots jugàvem a hoquei. Un dia vaig trencar un vidre, va venir el vidrier a posar un de nou i, abans d’anar-se’n, el vaig trencar un altre cop.

Vius de tocar l’orgue?Sóc organista, professor al conservatori i sóc

metge traumatòleg a Vilafranca del Penedès. Quan vas començar a estudiar música?Als vuit anys. Més endavant, als onze anys, ho vaig

deixar, i hi vaig tornar als dotze anys.Per què vas triar l’orgue?La meva família tenia molta sensibilitat per a la

música. La meva tieta àvia Montserrat, per Nadal em va regalar una versió de la Tocata i Fuga de J.S. Bach, molt difícil, i jo vaig tenir curiositat per aprendre-me-la. També el meu pare posava música d’orgue, em va agradar i vaig triar l’instrument.

A part de l’orgue tocaves algun altre instru-ment?

El piano perquè és necessari abans de tocar

21

l’orgue.Quan eres petit què volies ser?Pilot d’aviació.T’imaginaves que acabaries al món de la mú-

sica?Al començament no, però als onze anys em vaig

adonar que m’agradava molt.Quin/a va ser el /la teu/va professor/a?La Montserrat Torrent. El meu pare em volia apun-

tar al Liceu de Barcelona però ens vam trobar amb una secretària molt antipàtica. Llavors vam anar al Conservatori de Música de Barcelona i ens va rebre una senyora vídua d’un organista. A la Montserrat Torrent li va fer molta il·lusió agafar-me com a alum-ne. M’hi dedico a l’orgue gràcies a ella.

Eres un bon estudiant?Vaig acabar els meus estudis d’orgue amb Matrí-

cula d’Honor.Et va costar molt el teu primer orgue?Sí, tots els orgues són cars perquè són artesanals,

no es fan amb màquines que en surten molts de fets a la vegada. Hi ha gent que s’estima més comprar-se un cotxe o una segona residència. Jo me’l vaig comprar per poder assajar.

Tens fills?Sí, dos.Algun d’ells és dedica a la música?No, ells tenen la seva carrera però saben música i

van al seu aire. Els agrada la música més moderna.Des de quan toques a l’església de Sant Pere?Des del 1985. L’orgue el vaig recuperar del Con-

servatori de Música de Barcelona i em vaig ocupar del trasllat i el muntatge al 1983. El vaig restaurar i millorar: va passar de 400 a 1230 tubs i de 7 a 32 registres. Puc dir amb orgull que és el setè orgue de Catalunya.

Es pot viure amb el sou d’organista?Jo per tocar a l’església no cobro, perquè ho faig

per gust. Cobro pels meus concerts, als casament i com a professor. A l’estranger, si ets bo, es guanyen molts diners.

Segurament hauràs tocat en molts casaments. Tens alguna anècdota ?

Una vegada va arribar la núvia amb una hora de retard. També m’han demanat que toqui alguna músi-ca de pel·lícules, per exemple Los Chicos del Coro.

Per què aquest instrument és tan desconegut?Perquè ha mancat molta cultura. Durant la guerra

es van cremar moltes esglésies i es van perdre molts orgues.

Qui arregla els orgues quan s’espatllen?El de Sant Pere l’arreglo jo. A Catalunya només

hi ha quatre o cinc tallers, com per exemple el taller de Blancafort de Collbató.

Has viatjat per molts països?Sí, per alguns. El lloc més lluny on vaig anar a

fer un concert va ser a Manila, en les Filipines. Me’n recordo que havien 14 o 15 hores de viatge i, a sobre, es va avariar una peça del motor i ens van fer esperar 4 hores més dins l’avió fins que va arribar el tècnic amb una peça a la mà.

T’agrada ser professor?Sí, sobretot si els alumnes estudien.Ja que sóc el teu alumne, què em pots dir per

animar-me a continuar els meus estudis d’or-gue?

Que val la pena, que t’ha d’ agradar i que vagis fent.

Doncs, aquí acabem, gràcies pel teu temps; ja que sé que ara tens un assaig i un casament.

22

UN REGALO PARA TODOS: LA LIBERTADPremi de narració

Oriol Sans (4t ESO)Il·lustració d’Oriol Fages (2n ESO)

2n premi d’il·lustració

Esta historia se ambienta en el siglo XVI después de la conquista, en una época donde es frecuente encontrar caballeros del rey por todas partes, defen-diendo las calles de las ciudades, o a los ingenuos extranjeros que, confiados, se adentran en las tierras sin tener constancia de aquello que se esconde en las sombras de las poblaciones: la clase marginal de la sociedad (ladrones, presos fugados de la horca —cosa muy frecuente últimamente, demasiado para mi gusto—, incluso algún que otro mendigo con ganas de sacarte el dinero que llevas encima, con la excusa de que necesita comer). Mi deber en esta brillante sociedad es nada más y nada menos que escribir todo lo que hace, dice y piensa el “rey” del territorio. De hecho, no es exactamente un rey, sino simplemente un señor de familia noble que resulta ser arrogante, egoísta e injusto. Pero en su día hizo un favor al rey (le prestó su caballo durante una hora para dar un paseo) y aquél, como agradecimiento, le concedió tierras, un castillo, diez familias de campesinos y cerca de un centenar de esclavos, a los que no trata precisamente con cariño.

Bien pues, teóricamente, yo tengo que ser la som-bra de mi “querido” rey, pero claro, de vez en cuando tengo que atender a mis necesidades personales —y no me refiero a cortejar a las lindas damiselas que, casualmente, frecuentan el castillo, para esto ya están las noches—, no, yo a lo que me refiero es a cosas tan comunes como ir al baño de vez en cuando (es uno de los pocos derechos que tengo). En uno de esos momentos en que tenía que atender a mis necesida-des, ocurrió un hecho insólito, que, por primera vez, hizo que mis deseos y mi deber fueran en direcciones opuestas: estaba yo atendiendo a mis imperativos cuando oí una conversación que hablaba de un ataque al castillo, desgraciadamente, sólo pude entender eso, pues yo estaba detrás de una pared de piedra, y las dos personas que hablaban lo hacían en un tono suficien-temente bajo como para que nadie les oyera.

Cuando los dos sujetos hubieron terminado su conversación, se fueron cada uno a sus tareas, pues salieron de la estancia y partieron cada uno en di-recciones distintas. Yo, curioso, seguí a uno de los dos al azar. El sujeto fue andando por el castillo, sin una dirección aparente, hasta que entró en la sección sur, donde había la torre de mi señora, la esposa del

odioso noble al que servía. A diferencia de su espo-so, mi señora era una mujer agradable, de hermosas facciones y, como cosa normal en la época, su mejor ocupación consistía en satisfacer las “necesidades” de los apuestos trovadores y caballeros que pasaban de vez en cuando por el castillo, naturalmente sin que mi señor lo supiera.

Bien pues, volviendo a mi perseguido, que, al parecer, no tenía ninguna intención de hablar, jugar, o hacer alguna cosa con la señora del castillo, pues pasó por delante de su puerta sin ni siquiera mirarla, y siguió andando sin rumbo por los pasillos de la torre (o al menos esa sensación tenía yo), porque, sin fijarme, el sujeto me estaba llevando hacia la sala de armas de la torre, lugar en el que yo tenía prohibida la entrada si no era con permiso de mi señor.

Cuando vi que entraba dentro de la sala, dudé un instante, no sabía si tenía que seguirle o no, y final-mente, mi instinto superó a mi conciencia y entré. Como era de esperar, me había tendido una trampa (bueno, no era exactamente de esperar, pues yo no lo advertí hasta el último momento). El fulano a quien hábilmente seguía se había escondido detrás de la puerta, y como aquélla era la sala de armas, había cogido “prestada” una de las armas más poderosas de la época, el hacha de doble filo doble, que era ni nada más ni nada menos que un mango largo como una persona y con una hacha doble en cada punta, realmente, yo nunca le había encontrado utilidad, pues era pesada, y sólo hacía su función destructiva contra más de un enemigo, ya que la inercia que creaban sus movimientos permitía eliminar a más de un enemigo a la vez. Tenía al susodicho fulano blandiendo la doble hacha doble y trazando un arco hacia mi cabeza, visto lo cual, agacharme me pareció la mejor opción; des-pués de eso, di un salto hacia delante tan rápido como pude, pues justo en el momento en que desaparecí, el otro extremo del hacha buscaba mi cuerpo en el lugar donde había permanecido unos instantes atrás. Gracias a las exhaustivas prácticas diarias que mi señor hacía con el maestro de armas del castillo, pude aprender un poco de esgrima, de dominio del hacha, de tiro con arco, e incluso de dominio del martillo, aunque, naturalmente, en una sala llena de espadas y hachas saber tirar una flecha o levantar un martillo no servía de mucho. La reacción del perseguido cuya identidad aún desconocía fue bastante lenta, pues en el lugar donde debería estar mi cuerpo partido en dos había un par de losas de piedra agrietadas. Aprove-chándome de ello, fui corriendo hasta una pared donde se encontraban un buen par de hachas de mano (no arrojadizas, éstas eran manejables y letales contra ene-

23

migos mayores), y sólo el mero tacto del gélido hierro en mis manos ya me inspiró (aparte de un escalofrío) una gran confianza, con lo que, decidido, me giré e hice frente al enemigo que tenía delante.

Si de algo le sirven a mi señor las largas, duras, pesadas y aburridas horas que pasa entrenándose con las armas es seguramente para que no le pase lo que a mí, que a la primera descarga que me lanzó el fulano me saltaron las dos hachas y fueron, curiosamente, en direcciones opuestas, con lo que me quedé indefenso ante el enemigo. “Si las armas abandonan tu brazo, date por muerto”, eso lo repetía constantemente el maestro, una frase muy significativa en momentos como aquél, sobre todo estando desarmado, frente a un psicópata desconocido que pretende matarte con una doble hacha doble.

Ante la visión de verme cortadito en dos trozos como si fuera un cerdo de mercado, tuve que mover-me rápido, volví a saltar hacia un lado, cosa que esta vez no me salió muy bien, pues me encontré cara a cara con una columna de casi cinco metros de altura por dos de diámetro y el golpe fue tal que se me abrió una herida, por donde empezó a brollar sangre.

Viendo que tenía las de perder, no quise arriesgar-me a seguir con aquella batalla, así pues, intenté un movimiento a la des-esperada, aprovechando la lentitud del enemigo, dejé que se me acercara, y cuando estuvo tan cerca que casi podía sentir su aliento, me aparté hacia un lado tan rápido como me lo permitieron mis debili-tadas piernas, y cuando el hacha encontró un final de trayecto en el suelo, con-centré todas mis energías en una pierna, con la que asesté una patada letal en la entrepierna de mi contrin-cante, que al instante soltó su mortífera arma y cayó

al suelo preso del dolor, y con un desagradable tono blanquecino en su rostro.

Pasados unos minutos, aparecieron por la puer-ta los soldados del señor (¡a buenas horas mangas verdes!), cogieron al hombre y me llevaron ante mi amo, al que conté toda la historia de pe a pa, y éste, en señal de agradecimiento, me prometió que aparte del debido castigo por desatender a mis obligaciones me obligaría a hacer otras tareas menos agradables. Así era de agradecido mi amo: yo le salvaba la vida, él me lo agradecía aplicándome castigos. Eso no me pareció precisamente justo, más bien me pareció algo increíblemente egoísta por su parte, pues no quería ver que un simple criado le había salvado su insigni-ficante existencia.

24

Durante los minutos que había estado con el fu-lano medio ido, tuvimos una charla: me contó que planeaban matarle con el cuchillo que asesinó a su padre y que permitió a mi señor ascender al poder, y, aunque esto me pareció grave, no creía que lo fuera suficiente razón como para cometer un asesinato, pero este último acto ya me hizo abrir los ojos: mató a su padre, despreciaba a la gente que le rodeaba, nunca agradecía nada, tenía todo lo que quería —muchas cosas que un número contado de personas en todo el planeta podía poseer, y que muchos necesitaban—, menospreciaba el trabajo de todos sus sirvientes, y además no agradecía ni que le salvara la vida, no, lo que hacía era imponerme un castigo ejemplar… Este último hecho ya fue la gota que colmó el vaso, de un rápido movimiento, me quité el cuchillo que llevaba escondido debajo de la camisa y, con un giro letal, le hice un corte mortal que acabó con su tiranía. Seguidamente me di la vuelta para hacer frente a los soldados que tenían que venir a darme muerte para vengar a su señor, pero, para mi sorpresa, tampoco no había ninguno, estaban allí quietos, mudos, sin decir nada, y yo creo que hasta agradecidos de haberles dado un regalo: la libertad.

NADAPremi de narració

Júlia Ribera (3r ESO)Il·lustració de Quim Padrós (2n ESO)

Estaba encerrada en una habitación de un vigésimo piso. Su mirada estaba fija en aquella pequeña ventana de diez centímetros de ancho por cincuenta de altura, y se perdía en el cielo, entre los frondosos árboles, entre los pájaros alegres que volaban, en todo aquello que nunca más volvería a ver.

Pasaron las horas, hasta que llegó el atardecer. Apenas entraba luz por la minúscula ventana. Ya no podía observar todo aquello que la mantenía viva, así que encendió la lámpara.

Y revolvió los cajones. Y encontró un gran libro lleno de polvo. Y empezó a leer.

Las enormes y tenues sombras que proyectaban los objetos de la habitación contrastaban con la reducida luz que emitía la bombilla. Le inspiraban bastante miedo. Mucho miedo. Pánico. Aún así, no podía parar de leer la causa de este temor: el libro.

No era un libro cualquiera. Tenía un aura, un no-sé-qué especial, un magnetismo que le impedía a la chica parar de leer.

Sólo deseaba acabarlo. Ese tomo reflejaba su vida; su pasado, el presente y lo que le pasaría.

Se preguntaba cómo podía ser. ¿Un texto sobre una vida inacabada? No tenía ningún sentido. ¿Quizás el libro iba siendo escrito a medida que ella pasaba las páginas desesperadamente? Esto también carecía de razón. Y aún así, siguió leyendo, como si su vida le fuera en ello.

Durante días y días se quedó sentada en la cama, sin dormir, y apenas paraba para beber y comer. Ya no se fijaba en el exterior, no observaba todo aquello que tanto le gustaba… ya no era ella.

La lucecita se quedaba encendida días y noches; parecía que nunca iba a terminarse.

Estaba tan inmersa en el libro que ni siquiera vio la única esperanza que tenía de salir de allí. Alguien lanzaba piedras contra el cristal inquebrantable. Fue inútil. La chica no hizo caso alguno.

Siempre me he preguntado por qué le pasó eso. Si hubiera salido de la torre… si no hubiese estado leyendo aquel maldito libro…

Ya sólo le quedaba un capítulo. Unas simples 15 páginas y todo terminaría.

Sólo era una niñita de 13 años, que no había tenido

25

ENVIDIABorja Montes (3r ESO)

Il·lustració de David Ferrer (2n ESO)

Las páginas del periódico pasaban lentamente por mis manos, acompañado juntamente con un humeante café. ¡Ostras! Vaya noticia había en el periódico: “Mu-jer descuartizada con una hachita de cocina”. Vaya paciencia, a mí que ya me cuesta con una berenjena, ¡JEJE! Mi mujer deambulaba por la casa haciéndose cargo de nuestros críos, mientras yo, como cada ma-ñana de domingo, disfrutaba de todo los suplementos típicos del periódico: documentales, CDs... Pero entre el periódico, una carta sin remitente, sin dirección, sin sello, sólo con un nombre: DANIEL... La abrí sin

tiempo de disfrutar de la vida ni siquiera de observar la habitación. ¿Por qué se había fijado en el libro, y no en el enorme armario? Ni en el piano...ni en el arpa… ni siquiera en la notita que la hubiera podido salvar… un pequeño papelito tirado en el suelo, cubierto de polvo como toda la habitación, en que alguien había escrito que se estaba volviendo loco, que sólo tenía ojos para el libro…

Cada página que pasaba era una lágrima que le caía, que le humedecía la mejilla y mojaba el papel… lágrima a lágrima su vida se iba consumiendo, sin poder hacer absolutamente nada…

Y una lágrima que llora una lágrima, que llora una lágrima…

Parecía que en cualquier momento fuera a conver-tirse en un gran charco…

Y en la última página, su llanto era tan desgarra-dor… hubiera hecho cualquier cosa por ella. Pero nadie podía hacer nada, sólo observar…

El tiempo pasaba tan lentamente…parecía haberse detenido. Ojalá. Pero seguía corriendo… las traicio-neras agujas del tiempo nunca paran.

Cerró el libro con un gran golpe que te revolvía el interior. La lámpara se apagó.

Ya está.Ella seguía llorando, cada vez más, tumbada en la

cama…Y desapareció. Así, sin más. Se convirtió en nada, como les había pasado a tantos antes. Y el libro seguiría consumiendo vidas, una detrás de otra, hasta que saciara su sed.

Y ya nadie recordaría a esa chica nunca más…

pensar, por curiosidad, en su interior cuatro fotos de pollos, pollos desplumados, descuartizados, con las alas, los muslos y las pechugas perfectamente coloca-dos en platos y en esas fotos salía yo con un sombrero de cocina y cara de loco. No podía ser, tenía que ser un montaje. Una nota las acompañaba: “Sabemos qué cocinaste hace dos lunas. ¿Lo sabes tú?”. Era un montaje, imposible, soy vegetariano. Escondí la carta debajo de los suplementos, no lo podía ver mi mujer... Hace dos lunas... el viernes, el viernes salí a tomar algo con los de la oficina, sólo acabé un poco borracho pero bueno... lo recuerdo casi todo, no re-cuerdo nada fuera de lo normal.

Aquella tarde, paseando al perro, los conejos y las golondrinas, entre dudas de mi propia persona y desconfianza de mi memoria, el perro corrió, se es-capó hacia unos matorrales, lo llamé varias veces, le silbé y al final salió triunfante con un botín entre sus dientes. Era una cinta de video, estaba impecable, con su caja y sin título alguno y en los matorrales ya no había nadie... Corrí hacía mi casa, sabía que no habría nadie porque mi mujer se había llevado los niños al parque de atracciones. La cinta salió de mis manos di-rectamente dentro de la boca del antiguo reproductor del salón, en ella se veía como yo... ¡ERA YO, DIOS MÍO! No podía ser, era yo mismo con un impecable uniforme de cocina más blanco que los dientes de un mandril. Era un vídeo horrible, más que horrible, era imposible, yo nunca podría desplumar cuatro pollos, descuartizarlos con sus alitas, sus pechuguitas, sus muslitos y colocarlos perfectamente en un plato. Paré el video, no podía verlo, me estaban entrando náuseas, ganas de vomitar. Fui a la cocina, necesitaba un gran nabo, un gran nabo crudo, lo necesitaba urgentemente para tranquilizarme. Abrí el frigorífico, no, no podía ser estaba lleno de plumas, plumas de golondrina, de paloma, de pollos, de abubillas, de oropéndolas. Completamente trastornado por el “shock”, fuí al ga-raje, abrí mi armario de insecticidas y cogí la escopeta de doble cañón más potente que tenía, la cargué, me

26

PAPALLONES DE COLORSEva Tomàs (3r ESO)

Il·lustració de Laura Marín (3r ESO)

L’últim avió. Ja havien marxat tots. Per fi érem lliures… Després de tant de temps de passar por, ficats a casa sense atrevir-nos a moure’ns, per por que ens descobrissin, després de tot el que havíem patit, ara ja havien marxat.

La meva germana va sortir de sota la taula, inse-gura.

—Que ja han marxat? —va preguntar.— Sí…Crec que sí— va dir la mare, amb els ulls

brillant d’emoció.— Ja som lliures… — vaig murmurar, sense aca-

bar-m’ho de creure.Em vaig acostar a la finestra i vaig enretirar la corti-

na. El que vaig veure va fer que els ulls se m’omplissin de llàgrimes. Els voltants de casa meva estaven com-pletament destrossats. Els voltants…i tota la ciutat. Els bombardejos havien durat gairebé una setmana. Havia mort una quantitat molt gran de gent, entre ells alguns amics meus. Però l’important era que la meva família i jo estàvem bé, havíem sobreviscut.

Vaig sentir que la mare obria la porta. Em vaig acostar a ella i la vaig agafar pel braç.

—Ja s’ha acabat, mare. Han marxat.—Sí… però tu veus el que ens han fet? Tots teníem

una vida muntada aquí, vivíem relativament tranquils, érem feliços, ho entens? I ara ho hem perdut tot... ja no tenim res.

—Ens tenim a nosaltres. La família és el més important; tu sempre ho has dit. I estem bé. Hem perdut la casa, diners, amics... sí, però ens tenim a nosaltres. Oi?

—Però no serà el mateix. I ho saps. El pare està desesperat, no sabem què hem de fer. Hi ha ferits per tot arreu, està tot escampat... Ara som pobres.

Vaig sospirar, impotent. No sabia què dir-li per animar-la. Els meus germans van venir, un per cada costat, i em van agafar de les mans. Vam sortir de la casa i vam caminar uns metres. La mare ens va se-guir. Vaig veure el pare, un tros més enllà, amb altres homes, intentant trobar alguna cosa que s’hagués salvat de la destrossa. A l’altra banda, hi havia un equip mèdic d’alguna ONG europea, que venien per ajudar i intentar curar els ferits.

I al davant…res. Una gran esplanada grisa s’expandia quilòmetres i quilòmetres enllà.

Llavors vaig notar que el meu germanet es deixava anar de la meva mà. Feia poc que havia après a ca-minar, i es moria de ganes de bellugar les cames, ja

tomé mi tiempo y la limpié lentamente con un pañuelo seco. Cuando ya estaba todo preparado, me tomé mi tiempo, la alcé, lentamente, introduje su doble cañón por mi nariz, cuando ya estaba preparado, sin pen-sar un segundo, presioné el gatillo, el cual activó el mecanismo e introdujo gran parte del insecticida en mis pulmones... En esos momentos mi mujer había convencido a los niños para volver, para que papá no pasase más tiempo solo en casa. Cuando la mujer de Daniel volvía, sin esperarse nada de lo sucedido, unas manos trabajadoras recogían todos los restos de su marido en una bolsa de basura industrial y fregaba energéticamente todo el insecticida esparcido por el suelo, sin dejar huella. Al terminar a la perfección todo su trabajo, el individuo fumó un cigarrillo disfrutando con el humo que le acariciaba la cara.

Al volver, la mujer se encontró una nota en la puerta del garaje, daba indicaciones de que dejase los niños jugando en el patio y subiese a la habitación. La mujer subió las escaleras a paso ligero, preocupada, llamó a la puerta y entró. Dentro había una persona llorando, con las manos en la cara, la mujer y el hom-bre entablaron una conversación:

—No tienes de qué preocuparte, cuéntamelo todo —dijo la mujer con un hilo de voz.

—Veras, cómo te lo digo... —dijo Daniel tartamudeando— ¿Te comenté que me crié en un orfanato?

—Sí, claro que lo hiciste —contestó ella.—Hoy mismo me he enterado de que tengo un

hermano gemelo y cayó en la mala vida y las drogas —dijo Daniel al oído de su mujer.

—Lo buscaremos y lo ayudaremos, cariño —con-testó sin pensar la mujer.

—Ya es tarde, algo me dice que está muerto —dijo Daniel.

—No sufras, cariño. ¿Cómo puedes saber eso? —dijo ella intentándole animar— Busquémosle.

—Lo sé, simplemente, lo sé... —dijo el hombre completamente seguro de sí mismo.

27

que aquests últims dies no havíem sortit de casa. Vaig voler anar darrere seu. Llavors vaig sentir:

—No us mogueu! No!— deia una de les inferme-res que hi havia al costat de l’ambulància de l’equip mèdic, mentre venia cap a nosaltres.

—Però el meu germà...— vaig començar a dir. No sabia què volia dir aquella dona.

—Tot el territori d’allà davant està sembrat de mi es antipersona.

— Que està sembrat de què?—Unes mines que es posen a terra i, si les trepi-

tges, exploten. —Què? No! Kai, para!— vaig cridar al meu germà,

arrencant a córrer. Ell anava tant tranquil caminant. Vaig arribar a una mena de cordó.

—Ei, no passis per aquí és perillós— em va dir un home.

—Però en Kai és dins! Kai!!—Filla, què passa?— va venir la mare al meu

costat, i la meva germana, i quan van veure en Kai, també es van espantar.— Kai, torna!

Totes intentàvem passar, però els homes ens aguan-taven perquè no ho féssim. Que no veien que havíem de fer alguna cosa?

De cop, el meu germà es va aturar. Em va sem-blar que havia vist alguna cosa. Vaig allargar el cap, i efectivament, hi havia una cosa de colorins a terra.

—Kaaaii!!!— vaig cridar, amb els ulls plens de llàgrimes. Semblava que el meu germà no ens sentís,

potser el que havia trobat era una joguina. Es va girar cap a nosaltres, i ens ho va senyalar. En girar-se, va trontollar i va caure de cul a terra. Pensava que es posaria a plorar, però no. Es va limitar a posar-se cap per avall i acostar-se a la seva joguina gatejant.

—No… —va dir la infermera, que s’acostava.— Hi ha mines molt cridaneres…per als nens— va dir només. En vaig tenir prou.

—No!— vaig cridar, i em vaig deixar anar d’una estrebada. Vaig passar per sota de la corda, però em vaig entrebancar i vaig caure a terra. Quan vaig ai-xecar el cap, vaig veure en Kai mirant-se la cosa de colors.

I va allargar la mà, i la va agafar.L’explosió em va ressonar en els timpans, com

si hagués explotat dins meu. “No pot ser”, pensava, “no...”

Els metges van venir i em van aixecar. Em vaig girar. La meva mare i la meva germana miraven en-davant, atònites. Els metges es miraven entre ells i feien que no amb el cap. I jo vaig mirar al terra. Una cosa en forma de papallona, mig carbonitzada, havia anat a parar als meus peus. Em vaig apartar, però jo ja sabia que aquella mina no tornaria a explotar més. Vaig aixecar el cap molt lentament. Vaig tornar al costat de la mare, que en aquells moments plorava amargament, juntament amb el pare, que havia vingut corrent al sentir l’explosió. La meva germana em va agafar la mà. Tots ens miraven, com si volguessin compartir el nostre dolor.

Que poc que dura la felicitat!

TORNAR Júlia Ribera (3r ESO)

Corro. Corro per un passadís blanc, fred, llarg. Només vesteixo un vestit prim, també blanc. I, amb els meus peus nus, puc notar la immensa fredor del marbre.

Tot, completament tot, és d’aquest color tan pur. No sé quan s’acabarà el passadís i tampoc sé fins

quan podré seguir corrent. Però continuaré. Conti-nuaré fins que les cames no em responguin, perquè el que sí que sé és que al final m’hi espera una cosa important, molt important.

Ho veig. Veig el final del passadís etern. Intento

28

accelerar, però no puc córrer més del que ho estic fent.

Se’m talla la respiració. No puc seguir. Caic. No puc respirar. Justament ara, que ja hi era molt a prop...

M’ofego...M’incorporo al llit, exaltada, gairebé sense respi-

ració. Tot ha estat un somni. M’intento calmar. A continuació, observo el rellot-

ge. Ja són les deu del matí. M’aixeco i vaig al lavabo a rentar-me a la cara. La

tinc suada. Bé, tota jo estic suada. No puc entendre el significat d’aquest somni tan

rar ni sé si vull fer-ho. Ja fa moltes nits que somio el mateix, sense cap explicació lògica. És que això és un senyal per alguna cosa? No ho sé. No en tinc ni idea, certament. Però, hi ha alguna cosa que, encara que no ho vulgui, em prega que continuï somiant el mateix, cada dia, fins que descobreixi el seu misteri.

Decideixo anar a passejar per esbargir-me una mica. És el millor que puc fer.

Baixo les escales a poc a poc, de mica en mica... Tinc la vista borrosa... Com si tingués els ulls ente-lats...

I l’últim que sento és un crit esgarrifós de la meva mare.

Corro. Corro per un passadís blanc, fred, llarg. Només vesteixo un vestit prim, també blanc. I, amb els meus peus nus, puc notar la immensa fredor del marbre.

Tot, completament tot, és d’aquest color tan pur. No sé quan s’acabarà el passadís i tampoc sé fins

quan podré seguir corrent. Però continuaré. Conti-nuaré fins que les cames no em responguin, perquè el que sí que sé és que al final m’hi espera una cosa important, molt important.

Sento unes veus molt llunyanes. Una sembla la de la mare.

—La veritat és que em sap molt de greu...—No em pot dir això, doctor! No...Està plorant...?—Jo... Era possible que la malaltia de la seva filla

li provoqués coma...—Ja ho sabia, això! Però... no em pot dir que no

sap quan es despertarà, ni si ho farà!Què?—Si us plau, faci alguna cosa!!!Tot és tan confús... què vol dir tot això? Són al-

lucinacions? És cert? Les veus m’arriben cada cop de més lluny...Les seves paraules em fan venir esgarrifances.

M’arriben al moll de l’os, al cor I, per més que intento

NI EN SUEÑOSArnau Castan (4t ESO)

Ni en sueños uno puede comprender la vida de este ser, que resultó nacer en un día poco adecuado. A primera vista, por la calle, era un hombre discreto, que parecía formal y calmado, con una expresión del todo serena. Cierto era eso, aunque pudiera parecer una rareza dadas sus circunstancias.

Para empezar, contaré que, por su vida, podría haber nacido en un día trece. Aunque van a suponer

dir-li que estic bé, per més que vulgui moure’m... tot comença en intents desesperats que acaben en res.

Ja no sóc conscient del món.Corro per un passadís blanc, fred, llarg. Només

vesteixo un vestit prim, també blanc. I, amb els meus peus nus, puc notar la immensa fredor del marbre.

Tot, completament tot, és d’aquest color tan pur. No sé quan s’acabarà el passadís i tampoc sé fins

quan podré seguir corrent. Però continuaré. Conti-nuaré fins que les cames no em responguin, perquè el que sí que sé és que al final m’hi espera una cosa important, molt important.

Al final veig una llum. I ara darrera meu també! Tot és ple d’una llum blanca, que t’encega...

Tot i així, les dues llums són diferents. Una és una llum càlida, que t’inspira una sensació de felicitat... l’altra, és una llum tan freda...un fred que et glaça la sang, que et recorre tot el cos...

I corro. Cap a la llum càlida, la que t’omple el cor de sentiments agradables.

Hi ha moments que sembla que reconegui el final del passadís, però, quan hi sóc, encara hi ha molt tros de camí per recórrer... Però continuo endavant. De vegades em quedo sense respiració. Caic, però em torno a aixecar. Haig de seguir endavant.

Ara sé què m’espera al final del passadís. Tornar. Vull tornar amb tota la gent que estimo.

Però, fins llavors, seguiré corrent.Continuaré endavant fins que trobi la sortida; con-

tinuaré corrent per aquest passadís gèlid, perquè sé que el que m’espera al final és molt important.

29

que era desdichado, pensarán en grandes y terribles desgracias cayendo encima de él. Sin embargo, no habían sido catástrofes épicas salidas de una tragedia griega, sino al contrario, pequeños tropiezos que se le metían en la vida hasta un punto increíble. Nuestro protagonista, al que llamaremos H, a pesar de todo, se mantenía bastante impasible ante todos estos hechos, y se resignaba pensando que algún día terminarían.

Un día, no obstante, consiguió una cita con una be-lla mujer. Le había llamado la atención desde el primer momento, y soltando sus manías le propuso de ir al cine. Cuando salió de su solitaria casa, a H le pareció que se encontraba ante su día más afortunado en los últimos años, aunque quizás era más bien esperanza, cosa que tampoco era muy extraña dada su situación. Nada más doblar la primera esquina, sintió un agudo dolor a la pierna. Con todos los nervios no se acordaba de que el día anterior había sufrido una escalofriante caída. Ante la dificultad para andar, optó por ir en coche, así que bajó al parking a buscar el coche. Una vez salió, se encontró delante un accidente, durante el cual estuvo diez minutos parado completamente, y tuvo que llamar a la chica, M, para comunicarle su retraso. Mientras hablaba por el teléfono, la policía le hizo detener el coche. Tras pedirle la documen-tación, ¡cáspitas!, multa de 300 euros por conducir con distracciones. Cuando quiso aparcar en el cine, la entrada del parking estaba cerrada, y no pudo pa-sar con el coche. Cuando salió, buscó aparcamiento impotentemente, sabiendo que su dinámica de mal fario se había desencadenado sobremanera. Después de poder aparcar, salió del coche. De repente, el cielo se ennegrece completamente. Lo último que vio fue aquel rayo cayendo sobre el cine.

Ocho menos cuarto de la mañana. Una chica des-pierta ilusionada por empezar un nuevo día. Con una energía que poca gente tiene a esas horas, se viste y se maquilla una vez se ha duchado. No le haría falta el maquillaje, por las inmejorables facciones de su cara, pero piensa que podrá sentirse todavía mejor si se maquilla. Clara hace todas estas cosas, mientras va pensando en la jornada laboral que le espera. Una reunión por la mañana con todos los directores de ámbito de la empresa le hace reflexionar sobre los datos que va a presentar y sobre las importantes ideas que va a proponer ante los presentes. Yendo en un tren que discurre pausadamente hacia el trabajo, se permite el lujo de estar relajada y preparada para el discurso. Una vez en la reunión, expone sus opiniones con gran maestría, siempre elegantemente y discutiendo las cosas razonando cuando se da el momento.

Clara sale de la reunión satisfecha de sí misma,

pensando que sus palabras han convencido a los presentes. Se han aprobado las cuentas del año, así como las ideas que quería llevar a cabo para mejorar el funcionamiento de la empresa. Sin embargo, una vez ya todo el mundo se ha ido, Clara saca la tarjeta de crédito del bolso y se dispone a preparar una raya de cocaína para esnifar. Hoy tampoco ha alcanzado su objetivo de dejarlo, y sabe que se va a pasar el resto del día malhumorada y comportándose de forma muy distinta.

Efectivamente, cuando la noche cae, Clara está completamente harta de todo. Quizá por eso se toma con tanta ilusión el nuevo día, porque confía en que va a ser el definitivo para vivir la vida en libertad.

Llevaba ya muchos años el señor Francisco viudo de su esposa, que había muerto años atrás. La vida que llevaba se basaba en la rutina, pura y dura. Por eso, uno de sus “hobbies” favoritos era aconsejar a todo aquel al que él no veía en buen estado emocional, cosa que endulzaba su vida insípida. Aquel martes por la tarde se encontró dos personas en el bar donde acostumbraba a pasar el tiempo. Ambas parecían desgraciadas, y no dudó en acercarse a la mujer que le estaba produciendo incluso pena. Después de intentar sacarle información acerca de su problema y llevarse unos cuantos chascos de aquella mujer enojada por algún motivo, consiguió sacarle que estaba engancha-da a las drogas. El hombre suspiró profundamente, e intentó hacerla reaccionar. Le dijo que la situación de ella produciría incluso envidia en muchas personas, y le hizo llegar a la conclusión de que necesitaba disfru-tar por ella misma, actuando con la propia voluntad y no con la de la cocaína. El hombre añadió que Clara debía tratar de vivir cada momento, y no afianzarse al mañana como excusa para no vivir en paz.

Una vez el hombre se fue donde H se había sen-tado, y después de hacer con él lo mismo que con Clara, le dijo que tenía que seguir luchando, que en algún momento la vida le sonreiría gratamente, y que en aquel momento minimizaría casi al completo todo lo que le había sucedido. Después de un momento de reflexión, H le preguntó por qué daba consejos, y el hombre le dijo, sencillamente, que intentaba evitar que las otras personas tuvieran un final como el de su amada mujer. También le dijo que la suerte no era siempre garantía de felicidad, ni mucho menos, y le contó el caso de la chica que permanecía sentada, reflexionando, en aquel mismo bar.

Cuando los dos hombres se levantaron, Clara tam-bién lo hizo, y lo tres salieron del bar con la fuerza de la felicidad, que podía hacer cambiar cualquier cosa.

30

SI NO ME DICES SÍCristina Salvatella (3r ESO)

Il·lustració de Marc Montañà(3r ESO)

Si hoy no me dices ¡sí!,nadaré rumbo al océano.¡Debe de ser tan belloel poder vivir allí!

Barquitos de papel claros de blanca lunade tristezas ninguna¡qué bien debe estarse en él!

Su color azul oscurose confunde con el cielo.El horizonte es tan bello,creo que es el fin del mundo.

Allí no se oyen vocessólo la brisa del viento y la sirena del cuento canta bonitas canciones.

Yo quiero ser marineroy por el mar navegarhasta la eternidadencima de un velero.

Viajes llenos de aventuras;batallas contra viquingos,frente piratas o indiosaquellas luchas tan duras.

La noche es oscuridadcomo todo en alta mar;aún podemos pescar,pues la luna es claridad.

Si hoy no me dices ¡sí!,me muero de desconsuelomas no tengas compasión de mí,prefiero estar en el océano.

31

ENTREVISTA A ANA MARÍA MUÑOZPremi d’entrevistaAnna Puy i Rita Bacardit (4t ESO)

Hem parlat amb l’Ana Muñoz, directora del Diari de Terrassa, durant una bona estona i sobre diferents temes vinculats amb la professió periodística. Ha estat una trobada molt interessant ja que ens ha explicat moltes coses sobre aquest ofici i també respecte del diari de la nostra ciutat.

Dades personals i professionalsEm dic Anna Muñoz i vaig néixer fa 46 anys a

Terrassa. Vaig estudiar Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona i fa 25 anys que treballo al DDT. També vaig treballar fent els informatius de la televisió de Terrassa tot just quan començava la televisió. Aquí al diari vaig començar fent informació de la televisió i reportatges, després vaig passar a fer successos, després política munici-pal i a l’any 1987 em van nomenar cap de redacció. Un any més tard, a l’any 1988, ja em van nomenar directora del diari, tenia llavors uns 24 anys.

Vostè és de les poques dones que dirigeix un diari: li ha representat algun problema o alguna crítica?

Ocupar aquest càrrec en un diari local comarcal com és el Diari de Terrassa i més en l’ època en què jo vaig accedir-hi, no era especialment difícil. En aquell temps es creaven molts mitjans a Barcelona, això va atreure molts professionals de comarca i una renovació molt constant de personal dintre dels diaris locals i comarcals, és clar que aquest procés no només va passar a Terrassa, també va passar en molts altres llocs i aquí va ser l’únic lloc on es va optar per una dona. En aquell moment jo era la se-gona directora d’un diari que hi havia a Catalunya i durant molt de temps en vaig ser l’única, en realitat encara ho sóc; no hi ha cap més diari que estigui dirigit per una dona, si més no en tot Espanya, ac-

tualment ja en som tretze. En aquell moment no va haver-hi cap crítica, el que sí que passava és que jo era una persona, a part de ser dona, molt jove, i això va crear al començament la percepció que molta gent d’entitats i d’institucions o quan anava a les reunions amb el meu càrrec de directora, em treien una mica d’importància, com si no s’ho prenguessin massa seriosament. Per altra banda, jo estimo molt aquesta professió i ho sóc per vocació, i vaig pensar que no es tractava de fer servir el fet de ser dona com un repte, és a dir, bé, com que sóc dona m’heu de creure. Vaig pensar que el temps i el fer la meva feina al més bé que podia fer-la aniria traient aquests components i s’adonarien que darrera el fet de ser dona i jove, hi havia una persona que podia fer la feina ben feta. Crec que això va costar un temps, però que finalment es va anar consolidant. En definitiva, jo no he tingut molts problemes i no puc dir que em vaig sentir discriminada perquè aquesta no ha estat la meva experiència. Dificultats sí que n’ha suposat, moltes. Jo em vaig casar l’any 1988 i només tinc un fill. Això són opcions personals, o plegava i em dedicava de ple a la família o continuava treballant i aquesta va ser la meva opció, no va ser fàcil, però bé, he tingut la sort de gaudir del suport familiar, en especial del meu marit, i les coses s’han anat arreglant.

Com és un dia de feina per la directora d’un mitjà de premsa escrit?

Bé, igual que per a qualsevol altra persona, això no té massa diferències. Però concretant, un dia normal per a mi és llevar-me a dos quarts de set, esmorzo amb el meu fill ja que és una de les poques estones que podem compartir i parlem una mica de com es preveu la jornada. Després faig les feines de casa, com moltes altres dones, i vinc a treballar. La meva feina consisteix bàsicament a mantenir les relacions externes del diari amb les institucions de la ciutat; sóc, a més a més de la responsable de tot el contingut del diari, la responsable directa d’una secció molt concreta que és la d’opinió, discutim amb els companys quins temes seran els del dia i en quines pàgines en concret aniran, les reunions pertinents per planificar el futur dels continguts del diari a curt i a mig termini i fins i tot a llarg termini determinats dies de la setmana. Moltes vegades no puc dinar a casa, ja sigui per dinars de feina o per altres motius. A la tarda em reservo una estona per fer l’editorial del dia següent, fem la reunió de portada, acabo alguns treballs de planificació, comprovo com va l’edició i, normalment a quarts de deu o les deu, ja puc tornar a casa.

Quin és el procés d’elaboració del Diari de

32

Terrassa?Nosaltres intentem que sigui un procés molt

planificat, per exemple, els continguts que sortiran publicats al diari, normalment els discutim el dia abans per decidir quins seran els temes d’obertura de cada secció, i després vestim aquests temes amb les novetats últimes que puguin arribar. És veritat que un 60% del diari queda planificat amb dotze hores d’antelació, però també és veritat que en un 70% de vegades moltes d’aquestes planificacions s’han de canviar ja sigui perquè l’actualitat les canvia, perquè surten temes d’interès més puntual o per notícies d’última hora. Com es treballa? Doncs aquí tenim un equip de trenta-tres persones, incloent-hi l’equip directiu. Cada redactor és responsable d’unes temà-tiques i d’unes seccions, aquest redactor té contactes, segueix la informació relacionada amb els seus temes de treball i fa una previsió de quins temes es podrien tractar, en funció de l’actualitat i de les novetats. D’aquí és d’on ve la feina de selecció i de contactar amb les fonts d’informació i això és el que es plasma després al diari amb una única filosofia, intentar prestar algun servei als lectors que tenim. Nosaltres vivim en una comunitat molt petita i llavors no som un diari amb una marcada tendència política, no perquè la gent que hi hagi aquí no tingui els seus pensaments polítics, sinó perquè a les comunitats petites has d’estar una mica al servei de tothom. Llavors no som ni molt amics de ningú, ni gaire enemics de ningú, i aquesta bivalència que de vegades ha estat una de les coses que ens han criticat com a posicionament de diari, és una bivalència volguda, és a dir, és buscada; intentem arribar a uns certs equilibris perquè tothom pugui sentir-se identificat amb el mitjà.

Ha viscut al llarg de la seva carrera professio-nal alguna situació excepcional que ha obligat a publicar un suplement d’emergència?

Suplement com a suplement no, però sí moltes pà-gines especials. El cas més flagrant va ser l’atemptat d’ETA contra el regidor de Viladecavalls que es va produir aquí a Terrassa un 14 de desembre. Allò va trasbalsar, com no podia ser d’una altra manera, totes les planificacions i totes les coses previstes. A més a més es va produir a pocs metres del diari que en aquell temps estava al carrer Galileu. Fins i tot, hi havia gent que estava de vacances i va venir a treballar perquè van veure que la situació era excepcional. El diari publica especials en moments determinats, per coses puntuals informatives, però aquestes sí que han estat més planificades, per exemple, el primer tren soterrat de la RENFE o per celebracions o per esdeveniments que poden passar d’una forma puntual però que sí

que són més previsibles. Què ofereix un diari local davant un mitjà

generalista?Ofereix allò que dintre la societat global en què vi-

vim ens fa sentir d’un lloc, és a dir, aquella informació tant de serveis com de successos com d’actualitat que és del nostre entorn més immediat; són generalment notícies que no trobem als altres mitjans i això ens fa molt diferents i ens fa tenir un mercat molt propi, ja que els generalistes no competeixen amb aquest tipus d’informació. Nosaltres i ells podem competir amb notícies més generals, però no competiran mai amb el 99,9% de les notícies que nosaltres publiquem diàriament perquè no estan dins d’un marge general però sí que són molt rellevants per a la comunitat immediata on vius. Aquest diari difícilment es podria vendre a Mataró o a Sabadell, només dins d’un mar-ge molt concret com seria Terrassa, Viladecavalls i Matadepera. Això podria representar una debilitat, però en realitat ens fa forts perquè ni el Periódico ni el País parlaran d’una realitat quotidiana, com ho fa el nostre diari. És una debilitat que ens fa forts.

Què ha canviat i/o què ha millorat en el DDT en aquests últims anys?

Moltes coses, aquesta empresa té una voluntat extraordinària de no perdre el tren. Hem incorporat el color en moltes més pàgines que no pas abans; cada vegada més és un diari de serveis, per oferir serveis als lectors a part de per informar-los; s’ha professionalitzat al cent per cent la redacció, és a dir, aquí la gent no ve a fer una feina de més a més sinó que ve a fer la seva feina i això fa que parlem de coses d’un petit entorn però que ho fem com si fossin les més importants. El diari s’ha identificat molt amb la seva comunitat de lectors i s’ha convertit, per tant, en un element de referència ja que hi ha gent que llegint el diari se sent pertanyent a una ciutat que ha canviat molt. També ha millorat tècnicament, és a dir, ara tot està informatitzat. Abans, també, en acabar totes les pàgines les havíem de dur a la rotativa, ara les envi-em per via telefònica punt a punt. Totes les novetats tecnològiques fan que millorin molt les nostres con-dicions de treball. El més emocionant d’aquesta feina és, però, que cada dia has de pensar en coses noves i pensar que encara queden molts reptes per assolir, és a dir, no pots dir: hem arribat allà on volíem, sinó que es tracta de fer coses noves dia rere dia.

La gent és conscient i sap valorar la qualitat del Diari de Terrassa en el marc de la premsa local i comarcal del país?

Hi ha molta gent que l’únic diari de premsa local i comarcal que coneix és el Diari de Terrassa. Per les

33

enquestes que nosaltres tenim, la gent està contenta amb el seu diari: es considera informada, quan el veuen al mig del quiosc consideren que té una bona qualitat i presència. Gent que ha pogut conèixer altres diaris locals sí que ho aprecia bastant més, tant pel nivell de continguts i d’impressió com del color. Per tant aquesta idea que està per sobre de molts altres diaris de premsa local sí que hi és.

El diari pot ser el termòmetre del batec de la ciutat, és a dir, una persona de Terrassa o no pot saber com va la ciutat tan sols llegint el diari?

Bé, aquest és l’objectiu que ens plantegem cada dia. Nosaltres voldríem que això fos així i posem tots els esforços perquè sigui així. Si ho aconseguim del tot és possible que no, és possible que encara ens quedi molt per millorar, però sí que les persones que segueixen el diari tenen una perspectiva del que pas-sa i de com es mou la ciutat. Curiosament nosaltres tenim subscriptors a Barcelona i a Amèrica Llatina i segueixen el que passa a la ciutat a través del diari i quan vénen aquí tampoc se senten com si aterressin sense saber res perquè han seguit l’actualitat. Això ens dóna ànims ja que aquest és l’objectiu a què voldríem arribar, que el diari fos el retrat de com es mou la ciutat. Segur que ens falta camí per recórrer i en això hi estem cada dia.

Què opina sobre les crítiques per no augmentar la catalanitat del Diari?

S’han d’entendre amb la seva justa mesura. Hi ha molta premsa local i comarcal que ha fet el canvi al català, especialment a Girona, Manresa, Lleida... Per què no s’ha fet aquí? Primer de tot, nosaltres com a DDT mantenim una independència econòmica absoluta volguda de les administracions, és a dir, no volem subvencions per a elaborar el nostre producte ni perquè el nostre producte sigui viable. La segona cosa és que en aquesta ciutat el pes de la primera immigració és molt important i que és capaç de parlar i escoltar català sense problemes, però a l’hora de llegir-lo no és el mateix. La immersió lingüística fa deu anys que està funcionant a ple rendiment, quan aquesta gent que ha fet immersió lingüística arribi a l’edat de ser un comprador potencial del diari serà un bon moment per plantejar-se aquest canvi. Dit això, aquesta és una empresa privada que opta per fer un producte amb unes característiques determinades i que els únics cèntims que es juga són els del seu pro-pietari, per tant, aquest té dret a escollir quin tipus de producte fa i el mercat a decidir si el compra o no el compra. Obligació com a empresa privada no en té cap. Jo penso que aquestes crítiques tenen una part de bona intenció que comprenc i que fins i tot podria arribar a compartir, però hi ha una part de pressió

que no considero justa. Una part d’aquestes crítiques han tendit a la posició que el canvi de llengua s’havia de fer per obligació, i això és més que discutible. Es pot suggerir o recomanar però no obligar. En aquest moment el diari té blocs en castellà, però el català ha anat guanyant presència i intentem que els suple-ments que publiquem siguin en català. Tot i així, les crítiques sempre s’han d’acceptar i són benvingudes, el que no es pot pretendre és que la crítica sigui una imposició.

Quins són els reptes més immediats que haurà d’afrontar aquest Diari a nivell local i tecnolò-gic?

Els reptes més importants que tenim ara són, per un cantó, la presència a internet. Nosaltres estem a punt de penjar una pàgina semi informativa semi participativa. La premsa a Internet té sentit per a la gent quan parlem d’àmbits geogràfics molt amplis i aquest és un àmbit petit i el sentit d’internet perd una mica la perspectiva. Nosaltres depenem bàsicament de la publicitat i les vendes i no ens interessaria que internet ens prengués vendes, per això amb això som molt cautelosos. El que sí que estem preparant és un flaix informatiu a través d’internet especialment per tenir contacte amb un públic més jove i sobretot perquè internet ens serveixi de portal de comunicació amb el lector, és a dir, que no només sigui a través de cartes. Aquest és un dels grans reptes. L’altre és fer del Diari un element imprescindible per al nostre lector, és a dir, continuar donant-li suficient perquè consideri que val la pena continuar pagant un euro per tenir el Diari, ja que la premsa gratuïta està creant la sensació que la informació és gratis. Perso-nalment crec que la informació no es pot considerar una cosa gratuïta perquè hi ha un esforç de molta gent a darrera (elaboració, selecció...). El que sí que ha de ser és una cosa que estigui a l’abast de tothom, per això són preus baixos. Aquests dos són, per tant, els reptes més immediats, a part de ser conscients de la responsabilitat que es té a l’hora d’informar, de saber contrastar les informacions, de no portar mai a engany de forma intencionada al lector, etc. Aquest, però, són reptes més diaris però que s’han d’anar renovant cada dia.

En finalitzar l’entrevista, hem fet un recorregut per les instal·lacions de l’edifici acompanyades per la directora. Així, doncs, hem pogut veure cada una de les seves parts i la distribució d’aquestes ( redacció, arxiu de fotografies, sala d’actes, sales de reunions, etc.).

L’atenció rebuda ha estat molt bona i estem molt agraïdes a la directora per haver-nos reservat aquest temps de feina.

34

ENTREVISTA A JAVIER ARIAS,CAP DE SERVEI A RENFE

Gerard Vila i Joan-Pol Rubio (4t ESO)

¿Cuál es su puesto actual en RENFE?Soy jefe de servicio y llevo la jefatura de la línea

C4 y C7 de cercanías RENFE.¿Cuál es el motivo que le llevó a elegir su pro-

fesión?Es de tradición familiar, mi padre y mi abuelo

fueron ferroviarios. Cuando salí del instituto me planteé hacer unas oposiciones y las aprobé y entré en RENFE.

¿Cuándo empezó usted a trabajar en la RENFE?

Empecé a trabajar en RENFE en el año 1982. ¿En qué cargo empezó a trabajar en este ser-

vicio?Entré trabajando de factor de circulación.¿Cuánto hace que trabaja como “Jefe de lí-

nea”?Llevo trabajando como jefe fe línea desde mar-

zo. ¿En que consiste su trabajo como “Jefe de

línea”?El trabajo de jefe de línea tiene la responsabi-

lidad de dirigir una línea o varias, en mi caso, la C4 y C7, que son 39 estaciones y todo lo que afecte comercialmente o físicamente a estas estaciones es responsabilidad del jefe de línea. Si hay una obra, la tiene que supervisar, tiene que proponer cualquier tipo de mejora, tiene que supervisar el personal, los jefes que hay allí trabajando, los encargados… Todo eso lo lleva el jefe de línea. Cualquier tipo de relación con ayuntamientos, con mejoras que afecten a estas estaciones, etc. Lo supervisa el jefe de línea.

¿Su actividad profesional termina cuando concluyen sus horas de trabajo o también se lleva trabajo a casa?

Yo no tengo horarios y, por lo tanto, estoy las 24 horas permanentemente de servicio; presenciales son menos, hay veces que tenemos que acudir a las 3 o las 4 de la mañana o estamos hasta las 12 de la noche, no tenemos un horario estándar. Tenemos un despacho, de vez en cuando vamos en la oficina pero básicamente estamos pendientes de cualquier lla-mada con el móvil de la empresa y vamos donde nos necesitan en cada momento. Por lo tanto, aunque yo esté en casa, respondo llamadas, no tenemos tiempo libre delimitado, a veces la jornada es más amplia, otras es más reducida, pero tenemos que estar las 24 horas del día localizables.

¿Cuáles son las principales dificultades con las que se ha encontrado o se encuentra en su labor profesional?

Las principales dificultades son cuando tenemos incidencias porque afecta a mucha gente y tenemos que resolverlas en un tiempo inmediato porque es un transporte de masa. Cuando afecta a trenes es un tema muy delicado porque hay mucha gente que coge el tren, muchos trenes y entonces tenemos que actuar de forma rápida el trato con el cliente también es muy duro porque la gente necesita llegar y no entiende a veces que hay problemas, unas veces es culpa nuestra y otras por culpa de otras personas.

¿Cómo se ha llevado a cabo la coordinación de los autobuses que han suplido las líneas afec-tadas?

La coordinación se lleva desde el inicio desde una contratación central de la dirección de Cercanías, se lo suministra a unos puntos que ya se han determina-do, se nos subministra un número de autobuses que puede variar dependiendo de la estación. Desde allí nosotros nos coordinamos a través de una relación muy directa con un responsable de las empresas de autocares. Más o menos, de lo que se trata, es de hacer como una parada de taxi, pero con autobuses. Cuando llega un tren necesitamos unos veinte o treinta autobuses y esta operación en horas puntas se tiene que hacer con cinco minutos.

¿Han encontrados los conductores algún pro-blema?

Sí, porque ha venido gente de toda España, aquí no había posibilidades de cubrir todas las necesidades de la demanda de autocares y ha venido gente de muchos sitios que les cuesta coger las rutas, aunque se le hayan facilitado planos, se les pone siempre detrás de gente que ya ha ido, pero, claro, la dificul-tad que tienen siempre los conductores es adaptarse a la ruta nueva.

¿Cree que está solución ha sido la más eficaz?Yo creo que esta solución ha sido la más eficaz y

se ha demostrado.¿Cree que, al margen de los trabajos del AVE en

Barcelona, se habrían desencadenado igualmente problemas en el servicio de “Cercanías” por el crecimiento de usuarios o por falta de inversión?

Creo que no, por la falta de inversión evidentemente se generan carencias a largo o medio plazo pero en la actualidad hemos sufrido muchas averías como consecuencia de estar trabajando conjuntamente y a uno o dos metros escasos de donde se estaban produciendo unas obras de gran envergadura, con lo cual eso es muy difícil, si eso

35

ocurriera en la carretera también habría problemas. La gente no entiende que estamos trabajando al lado de unas obras que no paran de construir y al mismo tiempo no podemos parar de circular trenes, y la gente quiere que todo eso se haga sin que haya una sola repercusión, y eso es materialmente imposible si queremos que vayan los trenes uno al lado del otro, si se eligiera otro trazado que no afectara eso no pasaría.

¿Cuándo cree que empezó el problema en Cer-canías?

El problema ha empezado en el trazado final de la línea del AVE, que es el más complicado, nadie ha hablado de la línea del AVE hasta que no ha llegado a Barcelona. La línea del AVE lleva construyéndose hace años y hasta que no ha entrado de Bellvitge para aquí, hasta allí va por otro sitio y a nosotros no nos afecta y ahora nos afectamos unos a otros. Porque si paráramos las carreteras, no podrían absorber la gente que viaja en tren.

¿Cree que será posible la llegada del AVE el día 31 de diciembre en Cataluña?

No hay ninguna fecha puesta, eso lo decidirá algún responsable político. En estos momentos se ha dado prioridad a la red de Cercanías se ha restablecido ya y a partir de ahora ya no sé que decidirán, es un tema que no afecta ni a mi empresa ni a operadores, afecta directamente a responsabilidades políticas.

¿Cree que la importancia que se le ha dado ha sido por que se acercan elecciones generales?

Puede ser, o porque se trata de RENFE, porque si se hubiera hablado de otra empresa no habría habido esa repercusión. Ferrocarriles también esta afectada y no se oye nada de nada, y por ahí no pasa nada y no pasará hasta febrero.

¿Cree que ha contado con los suficientes recur-sos para desarrollar su trabajo de coordinación en Cercanías?

Hemos contado con más de los recursos que hubiéramos imaginado que contaríamos, el éxito de la operación ha sido precisamente que no se nos ha negado ninguna de las peticiones que hemos hecho desde los puntos de coordinación tanto en recursos humanos como en recursos económicos como en recursos materiales y hemos abordado una operación ferroviaria que afecta de sesenta a setenta mil personas diarias y las hemos transbordado y eso no hay ningún precedente en ferrocarril y llevo ya veinticinco años trabajando en esta empresa.

¿Cree que el usuario piensa igual?El usuario tiene derecho a pensar de otra manera

porque es un afectado y el usuario no analiza ni le

importa de quien es la culpa, que la culpa no es de RENFE, porque nosotros somos operadores no somos propietarios de infraestructuras, nosotros somos afectados por esa obra igual que el usuario, pero al fin y al cabo el último en la cadena somos nosotros. El usuario nuestro cliente por lo cual tiene derecho a protestar.

¿Cree usted que la Ministra de Fomento, Mag-dalena Álvarez, ha sido juzgada injustamente?

No lo sé, pero si fuera otro ministro y el terreno hubiera cedido se hubiera hundido igual o no. El tema es cuando hay un problema todos los políticos se piden responsabilidades políticas. Los que somos técnicos vemos que si una persona se tira al tren y se pasa la vía cerrada tres horas, sabemos que la culpa es de la persona que se tira no de los ministros ni alcaldes, la persona se hubiera tirado igual, hubiera quien hubiera de ministro. Que hay decisiones políti-cas anteriores a esto que hubieran afectado yo no lo sé. Que eso se hubiera hundido hubiera estado quien hubiera estado, porque han tocado un punto donde ha habido una bolsa de agua y se han empezado a hundir los terrenos eso es un tema geológico, no tiene que ver con política.

¿Cree que le toca a ella pedir responsabilidades a las empresas que hasta el momento ejecutaban las obras?

Claro que tendrá de pedir responsabilidades porque ahí no sabemos si lo que ha pasado es debido a un caso fortuito o se han cumplido todas las pruebas. Lo que habrá que pedir es que se hayan tomado todas las medidas de una obra de ese calibre. Las responsabilidades siempre hay que pedirlas, no sé luego si legalmente un juez determinará si era responsabilidad de la empresa o si era un tema fortuito.

¿Cree que en las etapas anteriores ya existían ciertos problemas que pudieran desencadenar estos últimos sucesos?

No, posiblemente sí que ahí no hubieran taladrado, en cien años, no hubiera pasado esto. No creo que tenga que ver con etapas anteriores, es una obra puntual, en un punto quilométrico puntual, han tocado un terreno inestable y por lo tanto, ese terreno ha cedido.

¿Cree que los ingresos invertidos en Cercanías los últimos años han sido suficientes?

Aquí en Cataluña, con el clima que hay ahora, dirán que no, pero si le preguntas a una persona de Extremadura te dirá que son excesivos porque Cercanías las pagamos todos, y ellos no gozan de este servicio. Porque aquí querríamos los mejores

36

trenes, los mejores vías y eso es algo que quizá luego no queramos pagar con los impuestos. Lo que si ha pasado en Cataluña es que se ha multiplicado el numero de personas que viven en el extrarradio y ese problema también lo deberían de haber previsto otras personas que ahora también están muy indignadas. Ahora todo el mundo pide, pero hace diez años nadie pedía, y esto es algo que no se puede hacer de un día para otro.

¿Cree usted que los medios de comunicación contaban con suficiente información a la hora de informar y opinar sobre el problema de Cerca-nías?

Yo como técnico he visto cosas que no se ajustan a la realidad porque el periodista no tiene porqué saberlo todo, no voy a entrar a valorar el mundo del periodismo, ya que igual que el mundo político, tienen sus tendencias. Nosotros les hemos facilitado toda la información que han reclamado y más.

¿Se ha puesto en contacto con usted algún re-presentante de los medios de comunicación para saber cuál es el trabajo que ustedes hacen?

Sí, la verdad es que en esta movida hemos estado en contacto con muchos medios de comunicación y si nos autorizan, como ha sido el caso, podemos hablar con ellos. Nosotros representamos a una empresa y no a nosotros mismos.

¿Cree que se ha politizado excesivamente a costa del problema?

La verdad es que sí, en los medios de comunicación se ha oído mucho hablar de nosotros.

¿Cuál cree que ha sido el principal motivo que ha llevado a organizaciones políticas a realizar una manifestación el día 1 de diciembre?

Ahí va de todo, la verdad es que muchas manifestaciones también se politizan, habrá gente que estaba por el tema del transporte, habrá gente que esté por el tema de las infraestructuras pero ahí había muchos temas mezclados. Una manifestación se puede usar para muchas cosas, yo la que he visto allí no era puramente por conseguir unas infraestructuras, había de todo.

¿Qué impresión se ha llevado de esta entrevis-ta?

Bien, unas preguntas muy coherentes, una entrevista bastante profesional: muy buena y comprometida.

¿Quiere añadir algo que no le hayamos pre-guntado?

No, simplemente que la gente valore la verdadera importancia del ferrocarril y que cuando se para el ferrocarril, se para la sociedad, porque la carretera

no tiene la suficiente capacidad para absorber el tráfico de los usuarios del ferrocarril. La carretera ya va con caravana a las cinco de la mañana y nadie dice nada, y eso es otro problema, esos significa que la carretera no funciona. Si el tren va tarde porque tarda en recorrer un punto quince minutos y tarda veinticinco, eso es un retraso, Pero si yo tengo que recorrer una carretera en diez minutos y tardo una hora, eso es un problema grave y no se hacen mas carreteras. Y las carreteras también son competen-cia del estado, quiero decir que no es garantía que el mando lo tenga uno o lo tenga otro para que una cosa funcione o no funcione. Es garantía de que se hagan las cosas bien y que se prevean hacia donde se tiene que llevar dinero. El ferrocarril ahora está de moda, espero que como mínimo sirva no solo para pedir transferencias sino también para dar in-versiones en un futuro. Porque en una ciudad como Barcelona es muy necesario, como el ferrocarril no funcione bien no se puede garantizar que la gente llegue a las empresas ni que los estudiantes lleguen a las universidades. Pero hasta ahora nadie se había dado cuenta de que verdaderamente hay un retraso un día un retraso otro, pero bueno poca cosa. Una avería de esta envergadura que va a dejar parados ferrocarriles de la Generalitat varios meses, y a nosotros nos ha dejado parados cuarenta y dos días sin una línea, ¡es muy gordo, eh!, al fin y al cabo ha servido para que mucha gente se diera cuenta de la importancia del ferrocarril y eso sirva para que todo el mundo reflexione.

37

PEQUEÑO RELATO DE CÓMO UN DUENDE ALCOHÓLICO SE ENAMORÓ DE UN HADA MALA Y COMETIÓ MIL LOCURAS QUE HICIERON FRUNCIR EL CEÑO A UN VIEJO SAUCE CASCARRABIAS.Premi de narració

Àlex Martín (1r Batxillerat)Il·lustració de Raquel Lacueva (3r ESO)

Érase una vez, hace mucho mucho tiempo, en un lugar lo suficientemente lejano para que nadie se moleste en ir a comprobar si es verdad mi historia, un duende llamado Kadov. Sí, un duende, una de esas criaturillas humanoides que seguro que habéis visto en algún tipo de película de fantasía o documental, así, bajita, arrugada y más bien feota. ¿Sí?, pues uno de éstos era nuestro Kadov.

Kadov tenía un grave problema. Debido a una traumática infancia en los detalles de la cual ahora no entraremos (por no insultar la memoria de sus pobres y difuntos progenitores), Kadov era alcohólico. Son cosas que tiene la vida, un duende tiene traumas y se da a la bebida…igualito a lo que hacemos nosotros, los humanos. Pues eso, Kadov era alcohólico, ¿y por qué es eso importante? Pues porque fue una madru-gada, cuando Kadov salía dando tumbos del pub con el hígado lleno de licor de bellotas cuando se encontró a Karin, y de no ser por su alcoholismo, un martes a las 3 de la madrugada no estaría en un bar, y de no encontrarse en ese bar nunca habría visto a Karin, nunca se habría enamorado de ella y yo tendría que buscarme otra historia que contar.

¡Claro, vosotros no sabéis quién es Karin! Pues Karin es lo peor de lo peor, un hada mala de las malas malas. Sí, sí, hay hadas malas. Se parecen mucho a las que os estáis imaginando ahora mismo, sólo que procuran evitar los colores alegres y las sonrisas, y que, en vez de hacer el bien hacen el mal. El tipo de criaturas que no convienen a un duende alcohólico de infancia traumática. Pero la cuestión es que se quedó prendado de ella mientras apedreaba a unos pobres caracoles y desde ese momento decidió que la convertiría en su princesa y la trasladaría a su palacio de cristal (el pobre iba demasiado contento, no sabía ni lo que decía…). Acto seguido se desmayó debido a su borrachera y se despertó unas horas después en un charco de barro.

Desde entonces Kadov persiguió día y noche (reduciendo considerablemente su cantidad habitual de alcohol en sangre, sangre que por cierto era azul como la de la mayoría de seres fantásticos que se precien) a Karin, pidiéndole en todas las lenguas que

conocía, una concretamente, que la amaba y que no podía vivir sin ella. Tras no conseguir ni que Karin le mirara, Kadov se propuso hacer algo grande y loco que llamara la atención de su amada y que la hechi-zara para siempre. Tras descartar diversas opciones cercanas al suicidio que no le llevarían a su objetivo, nuestro duende decidió que le escribiría una poesía de amor. Cogió una servilleta y una de esas gracio-sas plumas que siempre se usan en las novelas y que en la vida real son tan difíciles de usar y empezó: “Querida Karin-te amo más que a un atún-y de lo que tú me digas según-puede que me pegue un tirín.” Pero a pesar de quedar anchamente satisfecho con el resultado no encontró nada que rimase con “besín” y lo dejó correr.

Viendo que el tiempo pasaba y que cualquier día Karin se largaría con un apuesto hado malo, Kadov decidió pasar a la acción. Reunió a los pocos amigos sobrios que tenía, les disfrazó de Leprechauns (los mayores enemigos de las hadas, no me preguntéis más, no hay muchos nombres fantásticos entre los que escoger) y, en medio del claro mayor del Bosque En-cantado, ante una buen número de seres imaginarios, (imaginarios para todos nosotros, no para él), sacó su palo de lucha y apaleó a los falsos Leprechauns hasta dejarlos todos para el arrastre, resultó que no estaban tan sobrios como decían estar. Pero por azar o destino resulta que justo ése día Karin se había largado de fechorías lo suficientemente lejos cómo para no enterarse de la farsa montada por Kadov. Así que de la representación sólo se obtuvieron unas molestas manchas de sangre al pie de un sauce que no hicieron demasiada gracia al vegetal.

Unos días después, cuando se libró completamente de la resaca causada por el monumental ahogamiento de penas que siguió a su fracaso, Kadov llegó a una conclusión: Karin nunca le amaría debido a la bre-cha cultural entre ambos, él era un duende y ella un hada… Así que decidió esforzarse al máximo para parecerse todo lo posible a un hado malo, ¡la de lo-curas que se hacen por amor!

Todo el mundo sabe que las hadas malas vuelan grácilmente para alcanzar los puntos débiles de las criaturas mayores, así que Kadov, ni corto ni pere-zoso, empezó a trepar el sauce más alto del bosque, que aún no había conseguido quitarse las manchas de sangre.

Tras la difícil ascensión llegó a lo más alto (cosa que no gustó mucho a la pareja de ardillas que retoza-ban por ahí), y desplegando unas alitas negras de tela de araña saltó. Debemos dar gracias a la pobre mofeta que en ese momento pasaba por debajo y que sufrió

38

una fortísima contusión salvando a nuestro duende y a mi narración de una muerte prematura. Levantándose de un salto tras el aterrizaje Kadov gritó: “¿Lo veis? ¡Soy un hado muy malo!” Ganándose unos días de encarcelamiento por conducta inapropiada, vuelo bajo los efectos del alcohol, lesión a una mofeta y daños morales a un sauce.

Cuando le dejaron salir, Kadov hizo las maletas y emprendió un largo viaje por el bosque hacia el Oscuro Brezal, hogar ancestral de las hadas malas. Si Karin no le hacía caso lo harían sus padres.

No sin cierta dificultad, Kadov encontró la zarza donde vivían los padres de Karin, porque en contra de lo que el término hada mala deja entrever, las ha-

das malas provienen mayoritariamente de entornos familiares bien estructurados, el índice de divorcios es mínimo en esta comunidad. A pesar de que mucha gente considera que educar a tu hijo hado por la senda del mal es maleducarlo, el estudio de diversos pres-tigiosos sociólogos lo desmienten. Pues eso, Kadov llegó a la zarza de la familia de Karin y llamó a la puerta (sí, ¿acaso las zarzas no pueden tener puerta?). Le salió a recibir un hada mala con cara de malas pul-gas que le espetó un “qué quieres” bastante agresivo. Tras diversos halagos y sobornos, Kadov consiguió que el hada, alguna hermana de Karin, le dejara entrar para ver a sus padres.

Ahora usaré aquí una pequeña licencia literaria para ahorrarle la vergüenza a nuestro querido duende,

sólo diré que llegó y soltó ante cuatro generaciones de hadas malas “Señor hado malo, señora hada mala, vengo a pedir la mano de su hija” y que pocos minutos después corría bosque a través perseguido por toda una comunidad de hadas malas furiosas que causaron el caos en el Bosque Encantado con multitud de actos vandálicos y saqueos (a los que se unieron las ardillas, éstas aprovechan cualquier ocasión para montar jaleo) que no gustaron mucho a la comunidad vegetal del lugar y dejando a nuestro pobre protagonista conver-tido en una masa de carne arrugada llena de picotazos y rasguños de hada.

Cuando unas semanas después Kadov pudo salir del hospital y ya casi todos los desperfectos estaban

hábilmente oculta-dos, el desgraciado duende se había pro-puesto firmemente olvidar a Karin.

Pero quiso la for-tuna que mientras Kadov paseaba tris-temente por la orilla de un crecido arroyo se oyó un grito y un fuerte crujido y una rama de sauce viejo, cargada en ex-tremo por multitud de hadas malas, cayó con estrépito al agua, arrastrando a un hada que no pudo alzar el vuelo hacia las turbulentas aguas. Y destino o desgracia,

esa hada era Karin. Viendo Kadov a su amor ahogándose en las sucias aguas, una valentía inherente afloró a la superficie y de un salto saltó al río para salvarla. Pero este tipo de actos de loca valentía que tan bonitos quedan en los cuentos de princesa y caballero, no siempre culminan con el heroico protagonista sacando a la pobre don-cella de las aguas y reviviéndola con un beso, porque tenéis que entender que para un pequeño duende las aguas crecidas de un arroyo boscoso pueden ser tan mortales como para un hada mala, y mientras Karin era sacada del agua por un musculoso hado malo que la revivió con un beso, el cuerpo sin vida de nuestro pobre duende se alejó aguas abajo, hacia el lejano mar del olvido.

Y el viejo sauce frunció el ceño.

39

POST MORTEMPremi de narració

Georgina Escudero (2n Batxillerat)Il·lustració de Xavi Jurado (3r ESO)

1

Muerte. Un versátil concepto. Yo creo que la muerte tiene una clasificación (bastante amplia y subjetiva).

Primero tenemos la muerte glamurosa, aquella que acaba con actores de vida desenfrenada y duros cantantes de Rock, por sobredosis de cocaína, a manos de un crímen perfecto y sutil, sin demasiada sangre o de inquietantes misterios que abarcan un abanico de posibilidades (a cuál más sórdida) y que científicos de medio mundo tardarán décadas en descubrir.

Luego está la muerte natural, a mi gusto, insípida y banal. No le veo la gracia a morirse así, de una forma tan poco agónica, tan discreta y sumamente protocolaria. Sí, al fin y al cabo, sólo tus familiares y allegados se darán cuenta de que te has convertido en un cadáver putrefacto.

Y luego está la tan famosa muerte absurda. Esa que impregna al cadáver de un triste e inconsolable patetismo. Hay varias formas de morir absurdamente: encerrado en el ascensor y víctima de una oleada de pánico descubrir que eres asmático y tu ventolín se encuentras a dos pisos de tu claustrofóbico encierro; o quedarte dormido en el baño y no ver como a tu mujer se le cae accidentalmente, según le contará a los policías, la lamparita que decoraba el baño y tú le regalaste por vuestro decimoquinto aniversario.

Mi intención era morir por todo lo alto, que alguien me pillara desprevenido en mi propio cumpleaños y BAM me volara los sesos de un certero y limpio dis-paro, salir en las noticias y ser el protagonista de un multitudinario entierro lleno de lamentos viscerales y fúnebres convencionalismos.

Sin embargo, el destino se giró en mi contra y me hizo morir de la manera más absurdamente patética que se recuerde.

Bueno, el caso es qué yo ya lidiaba con la muerte antes de cruzar el umbral que nos separa de los vivos. No sé que es lo que me dio la idea, supongo que estar a esto de palmarla por un paro cardíaco bastante in-oportuno, víctima de los nervios y un bistec de ternera que me empeñé en engullir sobre todas las cosas. A partir de ahí caí en que rozaba el sexagenarismo, y que si seguía por ese camino, acabaría siendo un

callejón sin retorno a la decrepitud, una espiral que desembocaría en mi propia perdición, postrado en una cama y pidiendo una pastilla más para poder recobrar el sueño y refugiarme en unos recuerdos empañados por el paso del tiempo.

Pues eso. Tenía que morirme de una forma digna. Lo ideal sería mi cumpleaños, y si había una cámara, mejor. ¡A lo mejor mi asesinato servía de base docu-mental para una película de Holywood que sería el blockbuster de la temporada!

Todo estaba decidido, los trámites con mi sicario cerrados, las invitaciones enviadas, mi notario ad-vertido y el detective que se acercaba discretamente vestido con una gabardina color café, a dos pasos de mi puerta, en una céntrica calle de la ciudad.

Cuando el timbre de la puerta sonó, mi mujer aca-baba de sacar el pastel del horno —nada de chocolate; advertencia del médico— y mi hija pequeña estaba poniendo la mesa de una forma renacentísticamente simétrica.

Y ahí estaban todos. Mi mujer, mis amigos, mi sicario, mi amante, mis hijos, mis amigos, mi detec-tive, mi inspector de hacienda, mi médico, mi perro y mi gato… Todos cantando el cumpleaños feliz, acercándose al apoteósico final de la canción. Y ahí estaba yo, soplando las velas y pidiendo mi deseo de morirme en paz. Y ahí estaba ese pastel, y de repente empezó todo: el aire escaseaba, el pecho me oprimía, las arcadas se atascaban claustrofóbicamente en mi garganta, las voces se distorsionaban taladrando mi mente, y una espesa borrosidad vistió la sala a mi vista. Hasta que mi considerable constitución se des-plomó sin dilaciones sobre la tarta de fresa que todos habían mirado absortos.

No había oído el sonido seco del disparo de la bala, ni la veloz trayectoria que ésta tenía que trazar hasta mi cráneo. No había oído ningún impacto contra una charco sanguíneo, ni gritos desquiciados e incrédulos que reiteraban la injusticia de aquel acto. Había muer-to, sí. Pero la espectacularidad que supuestamente tenía que envolver mi muerte se había quedado en casita con la bala, porque mi escenográfico pereci-miento se había limitado a una escasez de aire frente a las velas del pastel.

Patético.—¡Que nadie se mueva! Mr. McNamara ha muerto

y me temo que ha sido asesinado. Por alguien de esta sala.

Gritos ahogados sonaron, ahora sí, tras analizar el lógico y brillante —nótese ironía aquí— plantea-miento de mi supuesto detective.

Iba a ser una larga noche.

40

2

Lo curioso de ver las cosas bajo una perspectiva postmortem es que todo parece carecer de la impor-tancia histriónica que poseen las cosas cuando te riges por los impulsos vitales humanos.

Así que no te sorprende ver a tu socio mirando bajo la alfombra del salón y, decepcionado tras sólo encon-trar un ejército de ácaros dispuestos a posarse al más mínimo descuido de la aspiradora sobre el televisor de pantalla panorámica, continuar escrutando tramo a tramo a todos los presentes y anunciar solemnemente que hasta que no llegue la policía no va haber Dios que se mueva de su jodido sitio —palabras textuales—. Y proceda a interrogar uno por uno a todos los invitados, que con gorrito triangular de colorines y gomita tirante incorpo-rada, aún observan atónitos mi cadáver con el matasuegras en boca.

Tampoco creáis que mis bienes económicos desbordan mi carte-ra. Más bien todo lo contrario. Si el sicario ya es un pico —que, por razones lógicas, hay que pagar por adelan-tado—, imagínate un detective que tenga que descu-brir al ejecutor de una muerte absur-da y prematura. Así que tuve que recurrir a alguien al que le hiciera ilusión ser Sherlock Holmes por un día. Owen, al que conozco desde la facultad de Derecho y de quien no me he separado desde entonces, parecía llevar escrito en la frente que era la persona indicada para ello. Al principio me miró con expresión de cir-cunstancia y me dijo que no entendía ese desequilibrio mental mío de querer morir al método estrella de Hollywood. Pero pronto me comentó su gran afición a las novelas de Agatha Cristie y lo de esa gabardina de un discreto color beige en su armario. Y que, por

si le faltaban referencias, no era aficionado a fumar pipa, pero en su adolescencia había probado alguna que otra cosa que involucra plantitas psicotrópicas, y que una vez descubrió quién se dedicaba a robar los lapiceros de la oficina por méritos propios. Así que no me quedó más remedio que confiar en él.

—Que nadie se mueva, señores! Me temo que este hombre ha sido asesinado— Sentenció Owen con tono dramático y haciendo exageradas muecas mientras se llevaba las manos a la cabeza. Al muy imbécil ni si quiera se le ocurrió reparar en que a lo mejor nadie más allá del maldito pastel me había matado. Pero en-tre lo concienciado e ilusionado que venía el hombre —probablemente llevaba todo el camino ensayando la cinematográfica frasecita—, y mi indisposición

para recordárselo, acabó poniéndole la guinda a todo aquel meollo.

Y las horas trascurrían inacabables, con mis

invitados encerrados junto a las pretensio-nes deductivas de Owen en mi mo-desta sala de estar. Habían llamado a la policía, pero he aquí la ventaja de vivir en una zona resi-dencial periférica y cumplir años un 21 de diciem-bre; si montas una fiesta brutal, aun-que los vecinos llamen a la poli tardarán siglos en venir, retenidos en

la M 78 por el frío, pero también lo harán

si se muere alguien de forma absurdamente

patética. Me habían arrastrado

como habían podiso a la cama de los invitados.

—Y fuiste tan especial para mí… —susurraba mi secretaria entre sollozos

reprimidos— que no me lo creo. No me lo creo, George, que estés aquí, en esta cama… y que estés muerto y…y… —rompió a llorar otra vez. Sin que yo pudiera hacer nada al respecto— podría haber resucitado pero no se, me sabía mal cortar el rollo,

41

aparte de que reiniciar todas mis funciones vitales era algo científicamente imposible…

Carol se fue y Fred, mi cuñado, entró en la es-tancia.

—George…— ¿Es que tenía cara de planta o qué? Se ve que la gente prefiere echarle la charla a los seres inanimados, y explicarle sus problemas con total impunidad. En lo que llevábamos de noche, ya se habían presentado tres personas a confesarme todo lo que en vida no tuvieron valor de decirme: que si George, lo siento, fui yo el que te rayó el coche, que vale, que puede ser que aquellos 500 euros los viera yo por última vez…—Georgie… Mejor que haya sido así.

Aspiró todo el aire que pudo e introdujo la mano en el bolsillo lateral izquierdo de los pantalones. Sacó la pistola y la dejó en el segundo cajón de la cómoda.

—No hubiera tenido valor para hacerlo…Se lo había pedido a él, como último favor. No

había nadie en quien confiara más. Intentando con-tener las lágrimas que se deslizaban por su mejilla, se inclinó hacia mí, que ya estaba al borde del rigor mortis. No pude sentir el calor de sus labios ni el aroma de su aliento, no pude perderme en la intensa suavidad de su mirada ni rozar su imberbe rostro con mis manos. Pero supongo que me besó. Que fue un beso de despedida.

Cuando Fred salió de la habitación tan sólo es-cuchaba un ajetreo general provinente del comedor. Al parecer, Owen pensaba que había encontrado al asesino.

Pero se equivocaba de medio a medio porque éste estaba en el linde de la puerta de la habitación en la que se encontraba mi cadáver.

—¿Acaso crees que no lo sabía?— Y rió como la víbora que es. Se refería a mi relación con Fred y no, pensaba que George McNamara era la discreción personificada. Y fue ahí cuando caí en la cuenta de que mi muerte absurda la había provocado el sulfato con el que mi mujer había embadurnado las velas. Al aspirar el aire que éstas emanaban caí, tal y como ella había planeado… Mujeres. La causa de todos los problemas.

EL MUNDO DE LOS SUEÑOS PERDIDOSLaura Mercader (1r Batxillerat)

En algún lugar, cerca de donde nunca se pone el Sol, las criaturas que lo habitaban contemplaban como la llama de su existencia, poco a poco, se iba extinguiendo. Eran todos caminantes errantes que avanzaban hacia ningún lugar, demasiado débiles para poder echar a volar. Los duendes de la esperan-za, avergonzados de su nombre, se tapaban los oí-dos, incapaces de soportar un minuto más los duros reproches de la muchedumbre, que cargaba contra ellos toda su furia frustrada. Las hadas de la tristeza se bañaban en sus charcos de lágrimas y se estre-mecían al sentir que sus velos se les pegaban a las carnes, pues estaban tan empapados de pena que no les permitían andar. Los elfos, acostumbrados a su silencio natural, maldecían por dentro el alboroto e iban perdiendo fuerzas lentamente, preguntándose cual era el motivo de tanta crueldad.

Y no muy lejos de allí, una flor marchita, muerta a los ojos de muchos, se dio cuenta de que la causa de tal atrocidad eran las duras almas de los seres huma-nos, que, de tan dañarse unas a las otras, desprendían un ardor fatal que causaba la muerte por doquier. En-tonces, la flor lloró. Entre sollozos suplicaba al aire que la escuchasen, que se apiadasen de ella y que se apiadasen de todos. Pero ¿quién los podía oír? Ellos sólo existían en el mundo de los sueños y los humanos ya hacía mucho tiempo que habían dejado de soñar. Estaban demasiado ocupados devorándolo todo, matando, engañando, explotando, olvidando sus principios, impulsados por las ansias de poder y destrucción, que al parecer, eran las únicas que los mantenían vivos a todos. Pero había algo más, una ausencia de amor envuelta en un halo de envidia que hacía que los sueños,

Dicen algunos que, una vez, un lechero que había vivido siempre lejos de cualquier contacto humano estuvo a punto de soñar y que su aroma hizo que durante un momento las criaturas de los sueños des-plegasen sus alas, pero, que como todos, no pudo escapar de su naturaleza egoísta y dejó que la ilusión se desvaneciera.

Dicen otros que tal lechero nunca existió.Pero hay quienes dicen que el lechero, ajeno a

toda norma y creencia humana, pudo escapar de la vil sociedad y evitar la corrupción de su alma, y que, entonces, sólo entonces, consiguió soñar.

Cuentan que entró en aquel universo perdido, mi-rando al cielo, sintiendo que los pájaros le acompa-ñaban y le daban ánimos con sus gritos alegres. A su

42

llegada, aquel viento polar que se les aferraba a los huesos desapareció y todos notaron el aroma de la nueva brisa del amanecer. Retumbaron los cantos de los duendes de la esperanza que, bailando al son del viento, entonaban la canción de la felicidad. Las ha-das de la tristeza se desnudaron quitándose todos los años de lágrimas de encima y hasta los elfos, siem-pre tan ajenos a todo, se percataron de que las pala-bras tristeza o dolor eran ya sólo ecos del pasado.

Y no muy lejos de allí, una flor marchita, muerta a los ojos de muchos, alzó la cabeza sabiendo que los rayos del Sol resplandecían de modo especial. Sabiendo que, aquella mañana, brillaban de felici-dad.

EXAMEN DE PIANO Laia Biosca (1r Batxillerat)

Entràvem en combat en qüestió de pocs minuts, el qui en principi havia de ser el meu enemic, ara seria el meu company fidel de guerra.

D’ara en endavant junts compartiríem sentiments, exposaríem les nostres pors als altres, deixaríem al front de forma clara i ben visible totes les nostres pertinences, les nostres virtuts, els nostres defectes, tot allò creat amb tant d’esforç, temps i passió.

Deixem fora de combat les aparences, comencem a mostrar els nostres sentiments i el nostre interior; la guerra ha començat, i pel meu cap hi apareix de

tot, pensaments que s’esvaeixen i tornen a aparèixer amb total rapidesa.

Tots dos sabem que ens la juguem a una cara, només tenim una oportunitat, i no la podem fallar, en el cas de fallar-la la nostra decepció serà tan gran que tot el que ens envolta s’enfonsarà, i la nostra vida acabarà per moments.

Tan gran és la responsabilitat que tenim, que amb prou feines podem estar convençuts que tot acabarà sortint bé.

Som una unitat forta, però feble a la vegada, un posa el material necessari per poder combatre, l’altre posa el seu cos, la seva ànima, la seva concentració, la seva habilitat; però sempre per davant de tot hi ha d’haver la total compenetració per part dels dos, un no és res sense l’altre.

Tot va avançant, i encara que jo li fallo, ell respon bé, però l’error, per petit i insignificant que hagi re-sultat, implica un principi de desconfiança per part meva.

Ell tan gran i harmoniós com és segueix endavant, no es rendeix, lluita, vol arribar al final d’aquesta guerra, feliçment intenta crear en mi el mateix senti-ment de superació. Em concentro, i vull que tot vagi a la perfecció; vaig guanyant terreny, l’adversari es va fent petit, cada cop em sento millor, però el camí és ple d’entrebancs i finalment arribo al fracàs total amb l’absoluta decepció i ràbia; i és que només sóc un simple ser insignificant, pessimista, derrotista, penedit per tot el que fa.

S’acaba tot, li he fallat, li he fallat, li he fallat...Em mira, el miro, una mirada, un silenci, un

sospir per part seva; sap com em sento, m’entén a la perfecció, però el meu cos vol plorar, vol marxar, vol fondre’s, vol no existir, vol una altra oportunitat, encara que sap que no la tindrà; la ràbia em desborda, la sang m’arriba a les galtes, al coll, al pit, a les mans, i sobretot als dits, als meus dits prims i delicats, encara que forts i valents durant la lluita.

I és que realment el que em dol més és el baix ni-vell al qual he deixat els meus esforços, el meu temps dedicat a l’estudi per un combat millor, ells que són part de mi no m’han abandonat mai. I encara menys m’ha abandonat mai el meu company de guerra, que per molt enemic que pugui semblar, és realment amb qui puc aprendre d’aquesta vida.

A partir d’ara lluitaré fins al final, encara que sigui en contra de la meva voluntat, només ho faré per ell, i per la satisfacció tan gran a la qual finalment junts arribarem; perquè com a mínim em consola saber que només podem conèixer la satisfacció si prèviament hem viscut la derrota.

43

A SOBRE S’HI HA DE POSAR TÍTOL!Àlex Martín (1r Batxillerat)

Aquí estic, pàgina en blanc i data límit ahir...això d’obligar els alumnes a escriure així, sota aquesta pressió! És contraproduent, anticreatiu... però bé, suposo que no podem anar esperant que ens arribi la inspiració ella soleta, que la maleïda es pren el seu temps...així que sentint-ho molt toca enclastar aquí una d’aquelles redaccions tan poc originals sobre el que costa escriure quan la comtessa inspiració se n’ha anat de copes.

Comencem-la, un tema, una frase, el que sigui...Hi havia una vegada un noiet amb molt poca

inspiració que havia d’entregar una redacció al dia següent i encara no l’havia començat...

Per favor això és “cutre” fins i tot per mi... què s’hi farà, servidor té son i la volen per demà...

Ara alguna cosa...alguna cosa que animi la redac-ció...un foc, no! millor encara, un lladre...

...Eren les 3 del matí i ell estava davant l’escriptori sense saber què culleres escriure quan va sentir un terrabastall a la cuina. La seva mare estava treballant a la fàbrica (des que va morir el pare la pobra dona havia hagut de treballar molt per mantenir-los)...

Una mica de melodrama és imprescindible....és a dir que estava sol a casa. Es va aixecar

silenciosament i va escrutar el diminut menjador cuina. Il·luminats pels bruts rajos de lluna hi havia tres homes bastant lletjots que es dedicaven a reme-nar els impersonals mobles de l’Ikea que atapeïen l’estança...

Molt maco, bon cristo els he muntat a la pobra família...i ara què? Pensa, pensa... que el noiet en realitat sigui un superheroi hipermusculós és massa exagerat, no? Em conformaré amb alguna cosa més estàndard...

...De l’espant el noi es quedà clavat allà, a la porta del menjador. Quan reaccionà no pogué més que recular poc a poc, amb tan mala sort que anà a encendre el llum amb el colze. Davant la sobtada lluminositat els tres lladres feren un bot. Un saltà per la finestra, un tragué una pistoleta i l’altre...l’altre què?...doncs l’altre...caigué a terra fulminat. El seu company s’hi tirà a sobre, tot cridant Joan? Joan!...des de quan els lladres es diuen Joan...perdó...Rami? Rami! “Nano, truca a una ambulància ara mateix o et volo la tapa dels “sessus”! Va!” El noiet es que-dà clavat i...i digué amb veu segura “Només si em doneu el 30% dels vostres beneficis durant el proper semestre”...

D’acord, m’acabo de passar. Però és que no sé pas

com continuar...he arribat a un punt mort. El prota-gonista està tècnicament mort, no hi ha cap manera que se’n surti sense una mica de fantasia o d’humor absurd. Entenc que no agradi, a mi tampoc m’agrada pas. L’any que ve escriuré una història d’amor, que segur que és més senzill. Aquesta l’acabo ja...

...pummm! El noi es va despertar sobresaltat, la mare havia tornat a tancar la porta de cop...quantes vegades li havien dit que ho fes suaument, que els infants necessiten dormir.

Què volíeu? Porto 495 paraules dient que no tinc inspiració, no esperàveu un final original? Bé, ja l’he acabat...ara com omplo el que queda? Ja! Final ensucrat, tot un clàssic...

Realment és una llàstima... i pensar que si m’hi hagués posat amb més temps, potser en un altre mo-ment del dia o no tan tard a la nit, d’aquest bolígraf en podria haver sortit una cosa creativa, un trosset de màgia escrita, un d’aquells fragments capaços de fer riure, de fer plorar, de tocar aquella fibra que tenim dins i que vibra dolorosament quan una cosa bonica entra pel nostres sentits, una olor, un paisatge,...I jo aquí, banalitzant sobre l’art de transmetre, l’art d’expressar-se...em sap greu, i n’accepto totes les responsabilitats.

44

SEMPREPremi de poesia

Àlex Pla (2n Batxillerat)Il·lustració de Cristina Roig (3r ESO)

Obro els ulls i tu ets aquí;reposes al meu costat,descanses mentre t’admirosempre junts, al meu costat.

Ja els raigs del sol t’il·luminendaurant-te la pell, la faç;els teus ulls, color de cendraels teus ulls, color de glaç

Recordo encara aquell dia,recordo el teu mirar,recordo sí, aquell petó,recordo també, el mar.

Mar immens, com l’infinit,com l’amor de dos amants,dos amants que som tu i jo.Tu i jo sempre, 50 anys.

Paraules, silencis, vida,riures, bromes, amistats,moments viscuts, família, tristesa, dolors i planys

Amb tu ho he compartit tot,cada segon, cada instant,tot i res a la vegada.M’has donat la llibertat

I sóc lliure, per ser amb tuper poder alçar-me a volar,per perdre’m entre els estels,per despertar al teu costat

Cau la son mentre jo observola persona que he estimat

45

YO NO SOY POETAÀlex Pla (2n Batxillerat)

Il·lustració de Júlia Ribera (3r ESO)

LXXVII

Yo no soy poeta,yo dibujo sobre blanco los latidos de mi corazón.Yo no escribo poesía,yo desnudo tristes palabras ante la inalcanzable musa.

Y no existen poetassino damas a las que amar,mas quien poesía escribesiempre busca, nunca encuentra,a su amada irreal.

LXXVIII

Cuando noto tus rosadas mejillas a mi piel pegadas,cuando alcanzo tus ojos y en ellos veo libertad,cuando de entre tus tímidos labios se escapa un rojo suspiro,sólo pienso en besarte.

Cuando tus dulces manos danzan en perfecta armonía con las mías,cuando dibujo en tu cara esa sonrisa, y perdura,cuando siento el calor de mi alma, y soy feliz,sólo pienso en besarte,sólo pienso en ti.

LXXIX

Ando, por estas vacías y felices calles,estas calles que contigo paseaba.Pienso, en todo lo que me distey más tarde me arrebataste.Lloro, por los momentos a solas,por las tardes que debo olvidar.

¿Cómo quieres que te odie?Si contigo yo conocí por fin la felicidad.¿Cómo quieres que te olvide?Si sólo a ti yo sé amar.

LXXX

Estos alegres chiquillos,pronto crecerán.Esta joven bella, buena,mañana se casará.Esta pareja, este fruto del amor,ya nunca más se romperá.Un anciano abuelo,cansado de vivir morirá.

¿Por qué si yono crezco,ni amo,ni vivo,no puedo seguir a ese ancianoy a la muerte amar?

46

ENTREVISTA A JUST CASAS, UN LLUITADOR INCANSABLE

Maria Puy (2n batxillerat)

Dades personals i professionals

Em dic Just Casas Soriano i vaig néi-xer a Sabadell el 12 de maig del 1954. Professionalment, sóc doctor en Història moderna i contempo-rània a la Universitat

Autònoma de Barcelona, i treballo de professor titular en el Departament D’Història Moderna i Contempo-rània de la facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. Abans d’això era electricista, tota la vida he estat electricista fins els 40 anys.

Quins són els principals records d’infantesa? Els principals records d’infantesa em remeten

a l’època en què anava a buscar aigua a la font pública ja que no teníem aigua corrent a casa, tot i que vivíem al centre de Sabadell; i també tinc molt gravat el camí que recorria tots els dies quan anava a buscar gel a la fàbrica. Aquests eren les meves dues feines diàries.

A banda d’aquestes memòries, se n’hi sumen d’al-tres, com una frase que sempre em deia la meva mare i que se m’ha quedat molt gravada: “Té una pesseta i vés a comprar el que hi hagi”. Ja en els anys seixan-ta, em deia: “Vés a comprar 100 grams d’embotit”; això volia dir que ja s’estaven normalitzat una mica les coses, però encara als anys 1959, 1960 i 1961 hi havia molta misèria i encara es passaven moltes necessitats i per això deia ves a buscar 100 grams del que hi hagi.

Just Casas va patir de forma ferotge i contun-dent la repressió franquista? ¿En quins moments i circumstàncies?

Bé, em van detenir l’any 1972 a Sabadell quan tenia 17 anys, jo era membre d’un grup clandestí de les Joventuts Llibertàries del barri, un barri que havia tingut tradició anarcosindicalista abans i durant la guerra civil. Em van detenir per una sèrie d’accions que es van fer en les quals van enganxar una persona a la qual varen torturar i va dir noms de persones; entre elles, el meu, i després em van encolomar un grapat de coses que jo no havia fet, altres que sí i

d’altres coses que havia fet però no les sabien que les havia fet, vull dir unes per les altres. En definitiva, em van portar a la comissaria de policia armada que estava aleshores a la Rambla i allà em van torturar, em van apallissar i al cap d’uns dies em van jutjar i em van tancar a la presó Model on vaig estar-hi tres anys fins que va ser l’hora d’anar al servei militar.

Hi ha la petita anècdota del meu pare que havia treballat a Suècia i va fer amistat amb diferents persones de sindicats suecs, a través dels quals va arribar a contactar amb el que després seria el pri-mer ministre del govern suec, Olov Palmer; a través d’ell es va aconseguir que Amnistia Internacional es fes càrrec del nostre cas i suspengués la sentencia, la qual cosa significava que m’havien de posar en llibertat condicional i que havien de tornar a repetir el judici. El que passa que em van retenir fins que va arribar l’edat d’anar al servei militar.

Els dos motius que varen fer que es suspengués la sentencia foren dos: l’element bàsic va ser que el sistema franquista no havia respectat les seves pròpi-es lleis, i l’altre que quan em van detenir era menor d’edat; per tant, no m’hauria d’haver jutjat el Tribu-nal d’Ordre Públic, a més pel mateix fet m’haurien d’haver tancat a la presó de dones. Mentre estava al Sàhara fent el servei militar, morí Franco i ja no em varen cridar més per jutjar-me; em van amnistiar tots els actes pendents de l’època.

Durant el període de la Transició va tenir lloc el cas Escala, un seguit d’aldarulls provocats per les vagues de les benzineres. Aquests incidents van ser encolomats a la CNT i van fer-ho servir per tancar tot un grapat de gent de la CNT per intentar, com van aconseguir d’alguna manera, desmantellar un sindicat en uns moments que estava adquirint força i que s’oposava als denominats Pactes de la Moncloa de 1977, que van ser els que van preparar i confirmar la Transició sense demanar les responsabilitats que tenim avui dia, responsabilitats sobre el franquisme. En aquella època el sindicat estava format per gent jove sense experiència i no estava preparat per resis-tir una repressió d’aquell tipus; els que teníem una mínima experiència ens van tancar i així van poder desmantellar el sindicat. Aquesta segona vegada vaig estar tancat gairebé un any i mig, primer a la Model i després a Carabanchel, sota la denominació de pres preventiu. Vaig sortir de l’infern que era la Model per anar al súmmum de la misèria humana que era Carabanchel aquells anys; allò no tenia paraules.

Una joventut de lluita i empresonament. ¿Ha marcat la teva vida?

Sí, i tant. Vaig perdre la família, la dona, separa-

47

cions amb la filla fins que va ser una mica més gran i va començar a entendre coses. Sobretot van néixer malfiances entre membres de la família. La meva mare fou la que portà pitjor aquest tema, ella no ho va pair mai.

Altres coses que em van marcar van ser la duresa de les circumstàncies i en paral·lel un afany obsessiu de superació; d’aquí es dedueix que la cultura és l’instrument d’emancipació més revolucionari que hi hagut.

D’oficial electricista a professor titular d’uni-versitat: ¿l’home es creix davant els reptes i ob-jectius?

En el meu cas sí, però tampoc crec que això es pugui generalitzar perquè jo he vist molta gent que s’ha enfonsat; això cadascú ho ha portat d’una ma-nera diferent. Però és indubtable que els traumes viscuts durant l’empresonament han afectat en menor o major mesura la vida de tots els que vàrem patir la dura repressió franquista. Hi va haver de tot, gent que es va posar a estudiar, altres que continuaren amb la seva professió i no aspiraren a més i desgraciadament alguns que van parar bojos. És molt complicat, depèn de cadascú.

Què ha fet i què fa un sabadellenc a la CNT de Terrassa?

Els meus llaços amb Terrassa són molt profunds. El meu avi va emigrar aquí i el meu pare ja va néixer en aquesta ciutat. Jo de molt petit havia vingut mol-tes vegades a casa de l’avi on passava temporades i Terrassa per a mi no era res estrany. El que va passar va ser que en un moment determinat de la meva vida em vaig voler comprar un habitatge i aleshores eren més barates aquí.

I vaig venir cap a Terrassa on veia el sindicat de la CNT que feia pena; aleshores no hi havia aigua ni llum i gairebé no hi havia ningú. Però tot i així vaig trigar uns tres anys a donar-me de baixa a Sabadell i afiliar-me aquí i tirar endavant això; m’ho vaig haver de repensar bastant. De totes maneres, jo feia molts anys que no era actiu, ja que estava “cremat” d’alguna manera amb els empresonaments que em varen portar a no veure la família durant més de cinc anys. Tot i així mai em vaig donar de baixa a la CNT, no puc, és la vida. Així doncs, cada vegada que passava per aquesta carretera se’m regirava el cor. I vaig plantejar-me dues opcions: o no passava mai més per aquí o solucionava el tema. I com que tenia ganes d’incorporar-m’hi ja que feia anys que estava inactiu em vaig apuntar al sindicat, on tan sols hi havia tres persones.

Quines són les possibilitats de convocatòria

i mobilització del sindicalisme anarquista en el món actual?

En general poques, però això s’ha de matisar molt perquè afecta a tothom. L’anarcosindicalisme avui té poca capacitat de mobilització però ni més ni menys que qualsevol altra força política i sindical. Ara bé, dintre dels que som, i del creixement que anem tenint, podem parlar que cada vegada tenim més capacitat de mobilització.

En referència a aquesta influència de la CNT po-dem dir que a Espanya és poca, tot i que depèn de la zona. Curiosament a Catalunya que ha estat un dels bressols de l‘anarcosindicalisme a Espanya és on està creixent en menor quantitat, a diferència d’altres indrets on el creixement és evident i notori com seria el cas d’Andalusia o Canàries. Això és degut al fet que una part de la població comença a estar cansada de tanta precarietat, de tants sous baixos, de tant menys-preu que mostren els partits polítics i les autoritats respecte a les necessitats reals de la gent.

La gent és molt conformista; tampoc vol una revolució, això ja ho sabem, però d’altra banda vol un treball on se’l tracti dignament amb una mínima seguretat, un sou que li permeti arribar sense patir a final de mes, un habitatge digne, i para de comptar; coses elementals que la gent considera com a serveis bàsics i que no són respectats. I sembla que l’Estat ha abandonat a la població a la seva sort, en el més pur estil americà: la lliure empresa i el capitalisme salvatge. I fa la sensació que estan embrutant la po-blació, maltractant-la, insultant la seva intel·ligència amb uns serveis en declivi. Ha arribat un punt en què això és “campi qui pugui”.

Per tant, molta gent s’ha cansat i algunes d’elles en el seu afany per buscar respostes, s’apropen a la CNT on donem solidaritat, ajut mutu, compromís, integritat i dintre de les nostres limitacions personals i organitzatives ajudem a tothom que vingui i això és la millor propaganda que tenim i que alhora ens fa créixer.

L’anarquisme és la menys viciada de les ideo-logies?

En el fons, hi ha una sèrie de valors nascuts del dret natural i la raó que són comuns i universals en tots els pobles, persones i ideologies i que cap pen-sament ideològic se’ls pot apropiar. Per tant, els que estan en declivi són aquests valors universals basats en el dret natural i la raó i que són transversals: no són de ningú i són de tots. Ara bé, l’anarquisme com altres ideologies té alguns altres valors que són intrín-secs, i que alhora estan acompanyats d’una forma de veure una societat alternativa al sistema capitalista,

48

és a dir, no són tant uns valors ètics i morals sinó una sèrie de valors propis i pràctics de com organitzar uns societat al marge del sistema capitalista. Aquests no és que estiguin viciats o no, el que passa és que són minoritaris.

Molta gent ens diu que som utòpics; jo em poso a riure quan sento això ja que penso que les persones que diuen això sí que són utòpiques pel fet de pensar que amb el sistema capitalista el món es salvarà, pensar que amb el sistema capitalista es deixarà de talar l’últim arbre de l’Amazònia; si aquell és capaç de donar un benefici es tallarà encara que sigui l’últim arbre del món. El capitalisme, per la seva pròpia naturalesa, està basat en el benefici i en la competivitat del lliure mercat; per tant no li pots posar barreres.

Cap ideologia pot dir que no estigui viciada ni cap valor cultural, ni ètic ni moral; tots poden tenir vicis i patir canvis i transformacions al llarg de la història. No veig per què l’anarquisme hauria de ser diferent d’ una altra, però tot i així penso que està envoltat d’una ètica i una moral que d’una forma la immunitza contra determinats canvis que es donen, que es perverteixen menys que en d’altres sistemes filosòfics.

Ens podries parlar del centre d’estudis lliber-taris Francesc Sàbat?

El Centre d’Estudis Llibertaris va sorgir — em fa vergonya dir-ho— d’una idea meva; va ser una proposta que vaig fer a l’Assemblea de Sindicats de Terrassa en el sentit de donar-li un nom concret a la secretaria de cultura d’aquesta federació sindical. A més, el secretari de cultura de la federació local havia de ser, alhora, president del centre d’Estudis Llibertaris Francesc Sàbat, ja que es necessita un pont de connexió entre el centre d’estudis llibertaris i el sindicat.

Aquesta és una entitat que està oberta a qualsevol persona sigui o no sigui afiliada a la CNT, pot entrar tothom qui vulgui. Malgrat el nom d’estudis lliberta-ris no està exclusivament orientada, ni molt menys, a fomentar la cultura llibertària sinó a impulsar tot tipus de cultura a partir d’una sèrie d’activitats.

Se li va donar el nom de Francesc Sàbat perquè es va voler recuperar, dins la memòria històrica, una persona cabdal dintre de la CNT i de Terrassa com va ser Francesc Sàbat, i que a més tenia una sèrie de virtuts que d’alguna manera el convertien en una espècie d’ideal a seguir per a qualsevol persona llibertària o simplement cívica.

Va ser una persona afiliada des de jove al sindi-cat, solidari, amb inquietuds culturals i que va crear

la mutualitat cultural, entitat que va servir per fer activitats culturals i també com a lloc de reunió dels membres del sindicat esquivant així la repressió de Primo de Rivera.

A final de la guerra civil, quan la ciutat el va necessitar, va acceptar l’alcaldia (1938) sabent que si acceptava el càrrec hauria de fugir en acabar la guerra. Després d’estar lluitant al front contra el fei-xisme va exiliar-se a França on va crear la comissió de relacions exteriors que va tenir cura de localitzar arreu del món tots els anarcosindicalistes terrassencs i establir contacte entre ells. Per tant, podem afirmar que fou una persona insigne de la nostra ciutat i mereixedora d’aquest homenatge.

Aquest centre cultural acull una gran diversitat de gent que no necessàriament ha d’estar afiliada a la CNT de Terrassa, però que els uneix un motiu comú, la cultura, quelcom massa important per lligar-ho amb ideologies, procedències o llengües diferents.

51