1

2

El jurat de ha estat format pels professorsEulàlia Casas, Júlia Gracia, Gisela Làzaro, Susana Luque i Ferran Mota (apartat literari).Jordi Bornas i Núria Mestres (apartat gràfic).

Correcció i revisió general dels textos: Lali Casas

Compaginació de la revista: Jordi Bornas

Disseny de la portada: Carles Díaz, 1r de batxillerat (1r premi)Disseny de la contraportada: Enric Ferreres, 1r ESO (2n premi)

Podeu veure aquest número de a tot color a la pàgina web de l’escola: www.tecnos.cat

3

A càrrec d’Eulàlia Casas ................................................................................................................................. 5

POR ÚLTIMA VEZ Marta Rovira (Premi de narració) ............................................................................. 6 Il·lustració de Marta Rovira, 2n premi d’il.lustració de 1r cicle d’ESOTRAÏCIÓ Núria Puertas (Accèssit de narració) Il·lustració de Cristina Nocete....................................... 7UNA VEZ MÁS Judith Pérez Il·lustració d’Alba Molina ......................................................................... 8UN NEN, UN MÓN Roger Niell Il·lustració de Bruna Serra.................................................................... 10LEL DIARI DE RASKOLNIKOV Sara Weichsel Il·lustració de Maria Closa.......................................... 11HI HAURÀ UNA NIT Mariona Jordan ....................................................................................................... 12 l·lustració de David Gorriz 1r premi d’il.lustració de 2n cicle d’ESO

PARAL·LELAMENT Marta Molina (Premi de poesia)............................................................................... 14CRISTALES Carla Molina Il·lustració de Núria Puertas........................................................................... 14EL PERRO Glòria Ruíz ................................................................................................................................ 15DANSA EN UN MÓN DE VERTIGEN Tanit Jorba Il·lustració de Carla Molina..................................... 15

A PERE TORRAS PI Carla Molina i Alba Molina (Premi d’entrevista) .................................................. 16A TONI BROS Martí Giménez ...................................................................................................................... 19A JOSEP RIBERA Xavi Capella..................................................................................................................... 21

EL LEGADO DE LOS BARQUEROS DEL RÍO Oriol Pla (Premi de narració) .................................... 23 Il·lustració de Caterina CardonaHISTORIAS DE UNA CALLE Júlia Ribera (Accèssit de narració) .......................................................... 24 Il·lustració de Mariona Jordan, 1r premi d’il.lustració de 1r cicle d’ESOLA HISTORIA DE CASILDA Sònia Carreras .............................................................................................. 25VIVIR POR VIVIR Eva Tomàs Il·lustració d’Anna Merino ...................................................................... 26SOÑAR Xavi Kearns Il·lustració de Neus Lapiedra ................................................................................... 27QUERIDA AMALIA Irene Cabanes Il·lustració de Bernat Meseguer....................................................... 28

MARES DE FUEGO Otilia Dan (Premi de poesia) Il·lustració d’Aída Valero ....................................... 29ESPURNES D’AMOR Aleix Jorba .............................................................................................................. 30 l·lustració d’Oriol Fages 2n premi d’il.lustració de 2n cicle d’ESO

A JULIA MÖLLER Júlia Garcia (Premi d’entrevista)................................................................................ 31A MÒNICA ARDID Sandra Castilla.............................................................................................................. 33

LLENGÜES PRESONERES Àlex Martin (Premi de narració) ................................................................... 34 l·lustració de Mario Montes 2n premi d’il.lustració de batxilleratBIBLIOGRAFÍA Francesc Perarnau (Accèssit de narració) Il·lustració de Pol Casas ........................... 36MENSAJE EN UNA BOTELLA Meritxell Martínez Il·lustració de Tania Romero ................................. 36ALUCINACIÓN Núria Aloy ....................................................................................................................... 37ESCRIBE Lara Tudó Il·lustració de Maria Perarnau ................................................................................. 39DOLORÓS DELICTE Arnau Castan ............................................................................................................. 40

REPETICIONES Sonia Florenza (Premi de poesia) .................................................................................. 42 Il·lustració de Lara Tudó, 1r premi d’il.lustració de batxilleratLA MORENETA I EL MORENET Mercè Font ............................................................................................ 44

4

5

Un altre any ens tornem a trobar en aquesta revista amb un recull dels escrits dels nostres alumnes d’ESO i de batxillerat. Un altre any ens endinsem amb curiositat i expectació en el món divers, a vegades repetit i a vegades original, de les imaginacions dels joves que ara estudien secundària. Com a professora de llengua i com a membre del jurat em toca llegir molts i molts escrits durant tot l’any, i haig de confessar que és sempre una aventura encarar-te amb els textos de nois i noies encara estudiants, que comencen a volar amb el llenguatge, que comencen a saber crear històries in-teressants, a desenvolupar arguments tristos o divertits, fantasiosos o molt realistes, fer poemes sentits o humorístics, a explicar grans desgràcies o situacions paradoxals, a provar diferents registres o llenguatges, ... Encara que no hagin estat seleccionats entre aquestes pàgines, tots els que han escrit han experimentat la pruïja de fer un text que vulgui dir més que el que diu cada paraula, d’arribar a l’expressió d’un sentiment íntim, de fer una història que enganxi el lector. En resum, a fer Literatura, així, en majúscules, tan difícil de definir però tan inherent a l’home. Com ens diu l’escriptor Agustí Bartra parlant de Literatura:

“Poesia: matar els hiverns. Sortir d’un bosc de ferro i miralls amb un ram de flors a la mà. Poesia: escriure lletres de neu a l’ala de l’oreneta.”

A això aspiren aquests textos. Esperem que els nostres joves escriptors no perdin mai l’esperit d’Escriure.

Eulàlia Casas

6

POR ÚLTIMA VEZ1r premi de narració

Marta Rovira (2n ESO)Il·lustració de Marta Rovira (2n ESO)

2n premi d’il·lustració

La tenía entre mis brazos, algo a lo cual ya me había acos-tumbrado. Pero aquella vez todo era distinto. Sus ojos marrones estaban entrecerrados y luchaban para no cerrarse, su piel estaba aún más pálida que de costumbre y parecía agotada. Podía notar cómo su respiración se agitaba cada vez más, a la vez que los latidos de su corazón iban perdiendo fuerza a medida que iban pasando los segundos.

Intentaba negar lo que mis ojos veían, quería creer que todo aquello sólo era una pesadilla, pero sabía que lo que mis ojos veían era la realidad. Sabía lo que estaba pasando, lo había

sabido desde el primer momento, pero no lo quería aceptar. Se moría, delante de mis ojos, entre mis brazos.

-¡Que alguien pida ayuda!- grité, aunque sabía que era inútil. Estábamos solos, ella y yo, aunque dentro de poco ella ya no estaría.

Me estremecí en cuando pensé en aquello. ¿Por qué? Inten-taba encontrar una respuesta que no existía.

La miré, sin poder evitar que los ojos se me llenaran de lá-grimas. Inmediatamente, los suyos hicieron lo mismo, y dejaron que sus lágrimas recorrieran sus pálidas mejillas y que luego me mojaran la mano. Aun así, no dejo de sonreír en ningún momento.

La empujé hacía mi pecho, abrazándola con fuerza. No quería que se fuera. No quería creer que no la vería jamás. No quería creer que la perdería para siempre. No quería creer que ya nunca más podría verla sonreír. No quería creer que ella estaría lejos de mí. Pero por mucho que le dijera al oído que se pondría bien, por mucho que le mintiera diciéndole que pronto volveríamos a estar en casa, juntos, ya nada de aquello podría ocurrir. Se moría, delante de mis ojos, entre mis brazos, y yo no podía hacer nada

7

para evitarlo. Me sentía estúpido e insignificante. Quería decirle miles de cosas. Quería que supiera lo feliz que

me había hecho sólo por dejar que estuviera a su lado, lo feliz que me había hecho sólo por escucharme, lo feliz que había sido con ella. Quería que supiera cuánto la quería, aunque ya se lo había dicho miles de veces. Ella había sido, era y sería siempre la persona más importante para mí. Ella me había enseñado a que-rer, me había enseñado a sonreír, me había enseñado lo que era realmente la felicidad. Y eran tantos los recuerdos que ocupaban mi mente en aquellos momentos… Demasiados recuerdos que nunca sería capaz de olvidar, recuerdos que iban a estar siempre allí, para sacarme una sonrisa al acordarme de aquella tarde de marzo que habíamos pasado juntos, y más de una lágrima al recordar que ella sólo era aquello, un recuerdo.

Y entonces hice un esfuerzo para sonreír, solamente para que no me viera llorar.

Iba a decírselo todo, pero se me adelantó.-Te quieroHizo una pausa en la que respiro con ciertas dificultades- Gracias por todo.- dijo.Y entonces me miró. Su última mirada, seguida de su última

sonrisa, seguida de su última lágrima, de su último abrazo y de su último beso.

Y entonces sus párpados se cerraron, para siempre.Y en cuando ella ya no podía verme, dejé que las lágrimas

salieran de mis ojos y me mojaran la cara por completo. Ella lo había sido todo para mí, pero ahora ella ya no era nada, sólo un cuerpo sin vida entre mis brazos.

Estaba entre sus brazos, aunque aquella vez era diferente. Mis piernas temblaban demasiado y ya no podía sostenerme en pie. Mi cuerpo se enfriaba cada vez más y más rápido, a la vez que mis pulmones exigían obtener más aire, un aire que cada vez tardaba más en llegar. Luchaba para mantener los ojos abiertos, sabía que una vez los cerrara ya no los volvería a abrir nunca más. Sabía que el tiempo que me quedaba era poco. Quizás me quedaban minutos de vida, quizás segundos. Aquello era lo que me quedaba para decirle todo lo que nunca le había dicho. Quería decirle lo feliz que me había hecho con cada tontería que me había hecho reír, lo feliz que había sido con cada segundo que había pasado a su lado, lo feliz que me había sentido solo por el hecho de que él existiera y de que además estuviera allí, pasando el tiempo a mi lado. Quería decirle demasiadas cosas, pero el tiempo iba pasando y cada vez quedaba menos para que yo muriera.

Oí cómo gritaba algo, aunque no logré a entenderlo. Oí cómo lloraba, oí sus sollozos. No quería que llorara, al menos no por mí. Quería decirle que no llorara, pero lo único que logré conseguir fue sonreír, aunque en ningún momento las lágrimas dejaron de caerme. No quería que aquello terminara, no quería decir adiós; aunque lo que más me dolía era dejarlo solo. No quería que se hundiera porque yo ya no estaba, quería que fuera feliz. Pero otra vez empecé a toser. Noté como me faltaba el aire otra vez. Aquello era el final. Pero no quería irme, para nada. Pero los dados ya estaban tirados y mi destino ya estaba elegido. Ya nada ni nadie podía cambiar lo que estaba pasando.

Me empujó fuerte contra su pecho, abrazándome aún con más fuerza. Me encantaba aquella sensación; sólo pensar que ya nunca más podría sentir aquello, me hacía estremecer.

Empezó a decirme cosas al oído, cosas que yo nunca entendí. Lo único que llegaba a escuchar en aquellos momentos eran susurros, pero me bastaba con poder oír su voz. Me separó de él.

Quise quejarme para que me volviera a abrazar. Pero en vez de eso le miré, y vi que una pequeña sonrisa se dibujaba en su rostro. Había sonreído, sólo para que yo fuera feliz antes de morir.

Y fue entonces cuando me dije a mi misma que tenía que hacerlo antes de que fuera demasiado tarde. Me dije a mi misma que aunque aquello fuera lo último que hiciera en la vida, valía la pena hacer el esfuerzo.

-Te quiero- otra vez me faltaba aire-. Gracias por todo.Y entonces supe que todo había acabado, que mi final había

llegado, a la vez que todas mis esperanzas de pasar una vida entera a su lado se esfumaban como mi vida lo estaba haciendo en aquel momento.

Volví a alzar la cabeza. Forcé la vista para verle mejor. Aquella vez sería la última vez que mis ojos miraran. Le sonreí, sabiendo que nunca más podría hacerlo. Me abrazó y me besó y antes de que mi corazón dejara de latir le susurré al oído: sé feliz; la vida sólo te da una oportunidad para serlo. Aprovéchala como yo lo he hecho.

TRAÏCIÓAccèssit de narració

Núria Puertas (2n ESO)Il·lustració de Cristina Nocete (3r ESO)

Ho sentoJa en tenia prou. Ho sentia molt, moltíssim, però ell ja no

podia seguir d’aquella manera. Li sabia greu, molt greu, deixar-la... Havia arribat a pensar que ella se l’estimava tant com ell, que podia arribar a ser alguna cosa més intensa. Estava equivocat. Ho sento molt... no per ella, és clar, sinó pels dos. Ho sento...

MentidesEra tot el que li havien pogut dir els seus llavis. Mentides

tendres, que li prometien un amor impossible, i mentides dolces que li murmuraven t’estimo a cau d’orella. Mentides que amb el temps havien creat la desconfiança... Hi havia massa mentides perquè ell la pogués oblidar.

SecretsHi havia tantes coses que s’havia guardat només per ella.

Tants secrets que li hauria agradat poder compartir. Secrets que amb el temps havien format entre els dos un mur tan invisible com el seu amor... Hi havia massa secrets perquè ell la pogués perdonar.

PromesesTotes les seves mentides i tots els seus secrets s’havien ajun-

tat per formar promeses. Promeses cruels i malvades que havien estat amagades, preparant-se per, quan finalment eren prou for-tes, sortir de l’amagatall i ferir-lo directament al cor, aprofitant-se de l’efecte sorpresa. L’havien agafat tan desprevingut, que l’atac li havia fet una ferida al cor que ara lluitava per cicatritzar. Quan estaven amagades semblaven tan inofensives...

Somnis Tots els somnis que ella havia protagonitzat i tots els que

ell havia pogut veure, feliç, al seu costat. Somnis massa feliços perquè es fessin realitat. Somnis massa clars i brillants per a

8

una persona com ella, capaç de fer bocins el cor d’ ell sense ni immutar-se.

EsperançaEncara conservava l’esperança. Tenia l’esperança que tot

fos un malson, que de cop, es despertaria i la veuria a ella al seu costat, feliç. Tenia l’esperança que, després de tot, ella encara l’estimava. Era una falsa esperança, ja que l’havia traït: res continuava com abans.

El petóEl record d’aquell petó tan tendre, que abans li havia sem-

blat dolç, per a ell ara era tan amarg com els seus sentiments. Però el petó també havia deixat una petjada, que ni l’aigua més dolça podia esborrar. Una petjada que ara li impedia dormir a les nits, preocupat per saber quan s’esborraria del tot del terra del seu jardí.

El finalTot aquell munt de farses, s’havien acabat:Ell ho sentia molt, però entremig dels dos, ella havia acabat

construint un mur format per mentides i secrets. Un mur tan gruixut com un mur de pedra, però que al darrere hi tenia prepa-rades les promeses més perilloses, preparant-se, mentre miraven encuriosides com ell somiava amb elles i tenia la falsa esperança que no atacarien. Però elles estaven apunt per atacar, amb aquells petons que semblaven tan dolços, però que es podien convertir en les més perilloses armes. I després d’haver atacat i ferit, havia arribat aquell final que ell tan esperava.

UNA VEZ MÁS

Judith Pérez (1r ESO)Il·lustració de Alba Molina (2n ESO)

Una vez más, estamos todos sentados alrededor del fuego. Mi hermano, el abuelo y yo. El crepitar de las llamas suena amorti-guado en la chimenea, lo que me induce a quedarme dormida. Sin embargo, siento que no puedo. No precisamente ahora que el abuelo va a explicar, por enésima vez, la historia de mi madre. La bella y dulce Nicole, una luz que muchos definían como intensa, una luz cegadora, una luz que, de repente, se apagó. Ocurrió un atardecer de abril, cuando ella paseaba por la plaza de Notre Dame y contemplaba con sus bonitos ojos oscuros la fachada de la catedral. En aquel entonces, mi hermano Léo ya tenía 3 años y yo, Corine, acababa de nacer. Fue esa inolvidable tarde cuando una enfermedad llamada tuberculosis le arrebató la vida a mi madre. Mamá empezó a toser y toser un líquido extraño, una sustancia color carmín: sangre. Todo lo que inten-taron para salvarla fue en vano ya que no había cura para ella. Y así fue como la vida de mi madre se esfumó. Muchos creen que mi padre, Pierre, murió de pena, otros dicen que se marchó. No lo sé, no me acuerdo. Pero Léo y yo nos fuimos a vivir con el abuelito y, cada viernes, nos sentábamos con él alrededor del fuego para escuchar historias del pasado, de su niñez y, algunas veces, la historia de mamá. Así que aquí estoy ahora, imaginando a mi madre, a mi padre e, inevitablemente, a la muerte.

Mi abuelito Jeannot es un anciano honesto, agradable aunque bastante descuidado. Anda ya un poco encorvado y siempre lle-va una poblada barba blanca que me recuerda al mago Merlín: lo podría definir como entrañable. Hay un tema del que jamás hablo con él: Pierre, mi padre. No sé por qué, no me atrevo a preguntar. De todos modos no puedo echarle de menos, casi ni le conocí.

Desde donde estoy sentada, a la derecha de mi abuelo, puedo ver claramente la expresión de mi hermano: alejada, ausente. En estas últimas semanas nos hemos ido distanciando y, tal vez por eso, sólo yo me doy cuenta de que no está prestando atención a la historia del abuelo. Noto que sus pensamientos están en otro lugar, un lugar al que no llego, un lugar que no puedo entender, y eso me oprime de forma brutal el corazón.

Cuando el abuelo terminó, me levanté sin decir nada y fui a mi habitación. Entré, cerré la puerta con cuidado y me senté en la cama. Estuve llorando largo rato y al final entró el abuelo para calmarme, susurrando palabras de consuelo que apenas sentí.

Esa noche escuché ruidos en la habitación de mi hermano pero no hice caso, yo también tenía pesadillas. Pero también la noche siguiente y la otra… Así qué el lunes, al anochecer, cuando se volvieron a repetir esos sonidos, me levanté sigi-losamente y caminé a hurtadillas hasta la habitación de mi hermano. Al entrar sentí un escalofrío y miré a mí alrededor: Léo no estaba. Miré por la ventana abierta justo en el momento en que mi hermano doblaba la esquina. Salté a la calle y corrí con todas mis fuerzas detrás de él hasta llegar al parque. En la densa oscuridad, matizada por la tenue luz de la luna, entreví a Léo sentado en un banco hablando con un hombre. Parecía un pintor, llevaba una bata muy gastada con muchos colores es-tampados en ella. Me acerqué a ellos y me senté al lado de Léo. Mi hermano me acarició el pelo, el pintor me sonrió. El hombre empezó a contarnos una historia extraña y a la vez fascinante que me cautivó desde el primer momento. Trataba de una mu-chacha alegre, encantadora, soñadora y vivaz, que un día, sin

9

más, murió. Alguien que se resistía a abandonar el corazón de su enamorado. Desde su muerte se convirtió en la inspiración de él. El muchacho se dedicó a la pintura y, en cada una de sus pinceladas, estaba ella. Ella era siempre su obra.

El hombre narraba la historia con una mirada intensa, en cada uno de sus gestos había una emoción contenida. Su voz desgarrada, el dolor de sus lágrimas, los gritos de su corazón… Estaba segura de que aquel hombre roto era el protagonista de su propia historia, el hombre que seguía amando a aquella mujer dulce y soñadora y que se refugiaba en su pincel. Ese hombre nos entregaba su vida y nosotros, mudos de emoción, la acogíamos con ansia.

Pero fue justo cuando Léo le clavó su mirada al pintor que yo me di cuenta. El hombre se puso en tensión y reculó uno o dos pasos, asombrado de repente. Reculó los mismos pasos que hacían retroceder al abuelo en determinados momentos. Yo le sonreí para confirmarle su sospecha. Acababa de descubrir un secreto muy bien guardado, un secreto que nos había ocultado el abuelo para no hacernos sufrir. Confirmé mi sospecha entre la mirada de Léo, mi sonrisa, y el temblar del pincel en la mano de aquel hombre que no dejaba de llorar.

El pintor sin articular palabra, marchó cabizbajo.Volvimos a casa en silencio, un silencio compartido, un si-

lencio que arañaba nuestros corazones con una verdad poderosa y que acariciaba nuestras lágrimas con la dulzura y tranquilidad de ser conscientes de la verdad.

El abuelo nos esperaba sentado en mi cama, abrazado a aquella fotografía donde salía una mujer muy bella que sonreía abiertamente, que mimaba nuestras almas con su mirada: mi madre. Entre sollozos le abracé y él me acarició el pelo. Mi abuelo me pareció, entonces, más mayor, un pobre anciano ver-daderamente cansado de ocultar un doloroso secreto. Un secreto difícil, complejo, un secreto amargo que había enterrado en su interior. El pintor era Pierre, el pintor era mi padre.

“Oscuridad, tristeza, un cementerio. Una figura sola, inclinada sobre una tumba, silencio, lágrimas. Un hombre. Un hombre cobarde, un hombre que se atreve a ver la tumba de su mujer después de mucho tiempo. Muchísimo tiempo. Un hombre con una bata muy gastada, un pintor. En la piedra hay grabadas unas letras claras que dicen: “Nicole Roland. Fallecida el día 4 de Abril de 1889 a la edad de treinta y dos años.” Un simple mensaje, estremecedor. El cuerpo del hombre tiembla levemente pidiendo perdón, perdón por haber olvidado, por perder. Per-dón por haber sido incapaz de acompañarla en su funeral. El hombre levanta la cabeza porque nota una mano en el hombro, una mano extraña, arrugada. Se gira lentamente; aunque aún no está preparado para alejarse una vez más de ella.

- Pierre – saludó el extraño.- Jeannot – coincidió el pintor.- Veo que te has decidido a acercarte a París para ver

a tu mujer. – dijo el abuelo.- Sí, pero también tengo otros motivos. - aclaró

Pierre. - ¿Has venido a llevarte a Corine y Léo? –preguntó

directamente el abuelo.- Sí – puntualizó tranquilamente el pintor.- ¿Ahora, después de diez años? – interrogó con

sarcasmo el abuelo.- Necesitaba tiempo. ¿No quiere usted que esté con

ellos, verdad? – preguntó el pintor.- No quiero que les hagas daño – aclaró simplemente el

abuelo.

- ¿Daño?- preguntó Pierre.- ¿Crees que viniendo después de diez años puedes

llevártelos y olvidar lo que has hecho? No lo creo. Les estás dando falsas esperanzas a unos niños que no tienen la culpa de que seas un cobarde. Los abandonaste cuando más te necesitaban y te fuiste sin dar ninguna explicación, ¿y ahora vienes, y me dices que necesitabas tiempo? Perdona que no te crea pero estoy seguro de que te volverías a ir. Así que no me lo pongas más difícil y vete, aléjate de ellos. Vuelve sólo cuando realmente estés preparado. Han descubierto que eres su padre; o al menos Corine. No quiero que vuelvas a entrar en su vida de momento, márchate.

El pintor, mudo de asombro, no podía articular palabra pero entendió que el abuelo tan sólo quería proteger a sus nietos, a sus propios hijos. Y a pesar de que le dolía mucho sabía que Jeannot tenía razón. No podía seguir mintiéndoles a todos y olvidar el pasado, así que preguntó con mucho esfuerzo:

- ¿Podré al menos despedirme de ellos? - Eso depende de ti. ¿Estas preparado para decirles

adiós… una vez más?- dijo el abuelo sin esperar respuesta. Se giró y echó a andar con paso firme hasta perderse de vista en la oscuridad.

Pierre se alejó lentamente del lugar, encogido, atormentado. Un peso mayor a cualquier otro anidaba en su cuerpo: el peso de la culpa.”

Cuando por la mañana nos levantamos encontramos al abuelo sentado en su sillón, llorando.

Esperé, junto a Léo, pacientemente a que llegara la noche para volver a ver a mi padre. A ratos el abuelo nos miraba de forma ausente, triste, expresando alguna cosa que sólo él podía entender. No le comprendía.

Cuando sonaron las campanadas de medianoche, Léo y yo, nos levantamos en silencio. Nos dirigimos al parque, llovía con fuerza. En el banco no había nadie, sólo un sobre blanco pro-tegido de la incesable lluvia por un trozo de madera cuadrado. Cogí el sobre en silencio y lo leí en voz alta:

“Queridos hijos:Tal vez os estéis preguntando dónde estoy pero a eso tan

sólo puedo contestar que lejos, muy lejos. Me marcho pero espero volver a veros cuando esté preparado para cuidaros.

Estos últimos días he vivido en un sueño, un sueño dulce, muy agradable. Pero algún día debía despertar y darme cuenta de que no podía seguir así, engañándome. Debéis comprender que nada de esto es culpa vuestra, vosotros sois la razón por la que sigo sonriendo todavía, por la que intento seguir adelante, vosotros sois mi vida.

Léo, siempre fuiste el más impulsivo de los dos, el más

10

despistado. ¿Te han dicho alguna vez que tus ojos son lo de mamá? Quizá no. Casi puedo imaginarte ahora: escuchando atentamente a Corine (seguro que está leyendo ella) y dibujando una sonrisa en tus labios: una sonrisa vergonzosa y triste a la vez. No te voy a pedir que dejes de ser tan extrovertido como eres pero hazle más caso a Corine, acostumbra a tener la razón como la mayoría de las mujeres.

Corine, no hace falta decir lo que pienso de ti, posiblemente ya lo sepas con lo lista que eres, pero lo voy a hacer igualmente. ¡Tienes una sonrisa tan bonita y dulce! Brillas con una luz tan intensa y poderosa que hasta los ojos más ciegos pueden seguir el camino que constantemente alumbras. He dicho que Léo tiene los ojos de mamá pero tú eres la que más se parece a ella. Nicole era callada, humilde y, aunque no quisiera, en el fondo era la pieza clave de su entorno: como tú.

Me despido ya, no quiero preocupar más a vuestro abuelo. Decidle que a pesar de que no nos hemos llevado bien, siempre me he sentido en deuda con él por haberos cuidado y querido en mi estúpida ausencia. Se lo debo todo a él.

No olvidéis jamás que os quiero con locura y que sois lo más importante para mí. Espero volver a veros algún día.

Os quiere,Papá

P.D.: Por favor, girad el trozo de madera. Espero que os guste.”

Al girarla, nos quedamos sin palabras. Era un cuadro precio-so, en el que salíamos Léo y yo cogidos de la mano. Parecíamos felices. Creo que se me escapó alguna lagrimita pero, a pesar de las malas noticias de papá, me sentía bien, quizás porque un hombre con una barba parecida a la de Merlín, nos abrazaba por detrás tranquilizándonos una vez más. Una vez más.

UN NEN, UN MÓN

Roger Niell (1r ESO)Il·lustració de Bruna Serra (2n ESO)

Una altra vegada el pesat d’en Serge m’està emprenyant. No sé com li haig de dir que no em busqui les pessigolles. Però a ell li encanta burxar-me. Ara ha agafat un pal i es dedica a donar-me cops al cap.

- Mamaaaaa!!!!!!!! – crido.- Serge, deixa en Francis!!!! – respon ella des de fora, a

l’hort.I ell em deixa anar a l’acte perquè ja sap que la mare no té

gaire paciència i pica molt fort.Fins ara, això és la cosa més interessant que m’ha passat

durant tot el dia. La vida aquí al Camerun és molt avorrida, sobretot durant els diumenges al matí. Durant la setmana no tant perquè anem a l’escola i jugo amb els meus amics. Però els caps de setmana, són un turment amb en Serge i en Didier voltant per casa. La mare s’està tot el dia a l’hort i el pare no viu amb nosaltres. La feina que tenia aquí al camp no li servia per mantenir una família de 8 persones i se’n va anar a la capital del país, Yaoundé. Allà treballa de jardiner a la casa d’un senyor molt ric. Només va anar a l’escola durant cinc anys. No sap res i no és propietari de res. Només té el seu sou, que ens envia de

tant en tant. Aquest sou ens serveix per comprar els uniformes per l’escola, sabates, llavors per a l’hort o te. Sense l’hort no podríem seguir endavant. La mare hi cultiva blat de moro, un parell de plataners de bananes mascle per cuinar i iuca. També s’encarrega de les feines més feixugues: va a buscar llenya pel foc que tenim al terra de la casa i també carrega bidons d’aigua que, prèviament, ha anat a buscar a la font més pròxima que està a una hora i mitja del poble. Amb els pocs recursos amb què compta, ens prepara el menjar. Sempre mengem el mateix: blat de moro i mongetes amb sopa de iuca, que atipa molt i és molt econòmic.

Avui és un dia especial: el pare ens ve a visitar. Normalment ens porta sucre, xocolata i caramels, que a tots ens encanten. Ens passem el matí mirant cap a l’entrada del poblat i cada figura masculina que veiem fa saltar les alarmes. Quan finalment el veiem venir pel camí polsinós amb un farcell a l’esquena, sortim tots corrent a veure qui arriba primer i és el primer d’abraçar-lo. Mentre està a casa, ens abraça i ens mima. Ens mira molt com si no ens conegués i comenta sense parar com hem crescut. Ju-guem a pilota i, a vegades, a fet i amagar. Mentrestant, la mare ens observa somrient asseguda a terra. Durant aquests dies, que són molt pocs a l’any, la mare es posa el seu vestit blau cel i un mocador al coll. Es pentina moltes vegades i somriu tota l’estona. Passeja amb el pare pel poble perquè el vegin tots els veïns, cofoia d’un marit tan ben plantat. Per dinar mengem una de les gallines i és tan bona que no en queden ni els ossos!! Tothom riu i els nens no ens barallem.

Després el pare se’n va. La mare guarda el vestit i el mocador i tot torna a la normalitat.

Entre setmana anem a l’escola; ens llevem a les sis del matí i la mare ens dóna una mica de te negre ensucrat i una mica de llet. Després hem de caminar tres quilòme-tres fins al poblat del costat, on una ONG va edificar una escola. L’edifici no és gaire gran, fet amb totxa-nes i el sostre de xapa, però tenim taules i una pissarra. L’escola també és una “ex-cusa” per als pares per es-talviar-se un àpat ja que al migdia, ens donen un tros de pa amb formatge per dinar. A l’escola estudiem quatre assignatures: mate-màtiques, francès, religió i història i també aprenem a llegir i a escriure. L’assig-natura que em va més bé són les matemàtiques. Els meus germans més grans, aviat abandonaran l’esco-la, molt joves, per anar a treballar i així col·laborar amb la economia familiar. A Camerun predominen les religions cristianes i les musulmanes. Per això estudiem religió.

Ara estem al novembre, al començament de l’època

11

plujosa. Avui han caigut les primeres gotes de la temporada. Aquí quan plou tothom està molt content perquè les pluges van molt bé pels conreus. Els nens sortim fora a mullar-nos i aixequem el cap amb la boca oberta perquè ens hi entri l’aigua. També saltem pels bassals i ens esquitxem els uns als altres. L’únic problema és que a casa tenim goteres i l’aigua es cola pel sostre i cau al terra de ciment. Com que no podem pagar-nos les reparacions hem d’apartar els llits i mirar que no se’ns mulli la roba. La mare posa cubells repartits pel terra per dues coses, per aprofitar l’aigua de la pluja i perquè no es mulli el terra. Llavors hem de vigilar de no trepitjar els cubells. El pare ens ha explicat que no hem de malgastar l’aigua perquè hi ha senyors molt savis en uns països molt llunyans que diuen que, per culpa de les fàbriques que hi ha al món, d’aquí a uns anys, no plourà i no hi haurà aigua. I ell perdrà la feina perquè ell és jardiner i si no té aigua no es podrà cuidar de les plantes i de les flors de l’home per a qui treballa. Això ens preocupa; per què si no tenim aigua, com cuidarem les plantes de l’hort? Com menjarem? Tancarien l’escola, els nens ens posaríem malalts, les persones que estiguessin a l’hospital es moririen, també les gallines, les vaques i tots els altres animals. Els llacs i els rius s’assecarien, els mars i els oceans també i no quedaria ni una gota d’aigua en tot el món, igual que de persones, no n’hi hauria cap.

Però jo no crec que això passi perquè si aquests senyors que són tan savis deuen saber com evitar-ho i són bons. I les fàbriques també s’adonaran del que està a punt de passar i no crec que tot això passi mai mentre hi hagi gent que sàpiga i pugui aturar-ho. Oi?

EL DIARI DE RASKOLNIKOV

Sara Weichsel (1r ESO)Il·lustració de Maria Closa (3r ESO)

Una vegada més, fem camí sense saber on dormirem aquesta nit. Anem en direcció sud-oest, seguint el curs del riu que ens permet pescar, alimentar-nos i te-nir aigua per beure. Els meus companys i jo hem sortit d’Irkutsk, una ciutat prop del llac Baikal a trenc d’alba. En aquesta ciutat hem aprofitat per intercanviar ali-ments, pells i altres mercaderies.

La nostra tribu és una tribu petita, formada per divuit persones. El nostre cap es diu Fiodor i ho és des de la vegada que va caçar un tigre siberià, que portava un parell de setmanes perseguint-nos, després de tornar del nostre viatge de PrimorskiKrai, a Corea, ja fa bastant anys. Aquest fet va ser definitiu per al seu nomenament.

També hi ha el meu millor amic, que és el nostre astròleg i guia, anomenat Kostya, amb el qual des que jo puc re-cordar hem anat sempre junts. El respon-sable de comerciar és en Timosha, que és

un home molt gran, amb molta experiència i que parla moltes llengües diferents. Hi ha quatre persones més, que s’encarreguen de cuidar i alimentar els cavalls, el mitjà de transport que fem servir habitualment. Valya és la nostra xaman, que s’encarrega, quan cal, de curar les malalties, tant dels membres de la tribu com de les que poden tenir els animals. La resta del membres són ajudants. Jo sóc el cuiner i em dic Raskolnikov.

Hem marxat d’Irkutsk en la direcció indicada, perquè ne-cessitem trobar un lloc on hi hagi més vegetació que la que en aquesta època de l’any podem trobar per les terres altes i la temperatura sigui més agradable. Aquí el fred comença a ser insuportable.

En Kostya ha decidit que aquest nit acamparem no gaire lluny d’aquí, en una plana que queda arrecerada del vent des d’on es poden veure, dibuixats a l’horitzó, els pics més alts de les muntanyes Tanna-Ola, que destaquen per la seva particular silueta.

Quan arribem a la plana i mentre acaben de muntar el cam-pament, començo a encendre els fogons per tal de preparar una carn cuita i unes verdures. Estem cansats i durant el sopar no ens expliquem massa coses. Havent sopat, me’n vaig a dormir, després de recollir la taula, fregar els plats i endreçar-ho tot per l’endemà.

Al matí, sortim a trenc d’alba i durant tot el camí estem ca-valcant, fins arribar a les muntanyes Tanna-Ola. Hem començat a pujar el Munku-Sardyk, la muntanya més alta de les Tanna-Ola, seguint sempre les indicacions d’en Kostya, que ens ha estat guiant, ajudat de les seves eines d’orientació i, finalment, després de caminar durant dos dies i una nit, hem aconseguit travessar tota la muntanya pel coll, per tal d’estalviar-nos de fer el cim.

Tot i que la travessia ha estat molt dura pel vent que ens impedia avançar còmodament, la neu que encara anava caient i el terra que estava glaçat, hi havia unes vistes precioses que hem estat admirant durant tot el recorregut.

Avui a mig matí hem arribat a Bernaul, una ciutat molt gran que hi ha al costat del riu Obi, on passarem tot un dia. Hem apro-fitat per comprar queviures i per deixar descansar els animals. L’endemà i després d’esmorzar hem sortit una altra vegada cap al sud. Hem creuat la frontera de Rússia per arribar al Kazakhstan.

Tot el paisatge és molt blanc, continua fent molt fred. Els arbres són plens de neu i els rius són gelats; per això per beure aigua hem de desfer el gel .

Seguint el nostre camí hem acam-pat al costat del riu Irtix. Mentre jo començava a encendre els fogons cinc o sis persones han anat a portar menjar als cavalls, en Kostya ha anat a mirar quin camí és el més adequat per fer demà, i cinc membres més han anat a buscar gel. En Fiodor ha anat a caçar i ha tornat amb un cérvol fantàstic però que m’ha costat molt cuinar.

Avui, després de recollir-ho tot, hem començat a cavalcar sota la freda temperatura de la sortida del sol, tem-peratura que, tot i que encara és molt freda, és una mica més alta. Es nota que estem baixant de les muntanyes. El sol escalfa una mica més i el camí se’ns fa també més agradable.

En arribar a la ciutat d’Astana hem acampat en un turó, als afores de la

12

ciutat. Mentre els meus ajudants i jo preparàvem el dinar, uns quants membres del grup, juntament amb en Fiodor, han anat fins al centre de la ciutat per intentar vendre un parell de cavalls joves i intercanviar algunes mercaderies. Com que no han pogut vendre els cavalls han decidit que dormiríem a la ciutat i ho intentarien al matí següent.

Ens hem despertat a mitja nit amb el soroll d’una espècie de música molt estrident i sorollosa. Un circ ha acampat al nostre costat. La Valya, en Timosha, en Kostya i jo hem decidit anar a investigar què hi passava perquè, a part de música, se sentien una espècie de crits, com si algú estigués ferit o hagués pres mal.

Havia vist algun circ anteriorment durant els viatges amb la tribu, i sempre em quedava embadalit veient el acròbates, els domadors d’animals i els trapezistes. Però el que més m’impres-sionaven eren els mags.

Darrere una carpa vermella hem descobert, en una gàbia, un ós ferit d’una pota que es queixava contínuament. Hem acordat que l’endemà aniríem a parlar amb ells per a oferir-los la nostra ajuda.

Tot i que no hem dormit massa bé, hem anat a veure els nos-tres veïns. No hi ha ningú, però a l’altra banda del bosc es veu un grup de gent que s’acosta. Esperem que arribin i en Timosha, que per sort coneix la seva llengua, els diu si necessiten ajuda. Ens contesten que si coneixem algun veterinari o metge. Els diu que la Valya sap cuidar cavalls i han decidit que els ajudaria i s’encarregaria de cuidar l’ós els dies que estiguéssim allí a canvi que ens convidessin a tots a veure la funció.

L’ós s’havia ferit una pota en baixar del carruatge on era transportat feia uns dies. Sobre la neu, lligat de l’altra pota amb una cadena de ferro, feia molta pena. Ells, per calmar l’animal i que pogués descansar una mica, li donaven un licor fet d’herbes, molt fort, que el deixava mig endormiscat.

La pota està bastant malament, segons la Valya s’ha infectat la ferida i encara que no és gaire gran, és profunda.

Han passat vint-i-quatre hores i sembla que l’ós no millora, la Valya ha dit que si demà encara no ha millorat es morirà.

Però com que la Valya sempre té solucions per a tot, avui a la tarda provarà de fer-li un remei casolà que li desinfectarà la pota i li embenarà perquè se li cicatritzi bé. Hem sopat amb ells i ens han ensenyat camins nous, rutes i hem intercanviat arròs i pasta per carn seca i ens conviden, l’endemà, a veure la funció perquè ja és l’últim dia que dormim aquí.

Durant la nit, la pota s’ha d’haver cicatritzat, i nosaltres estem impacients per saber si l’ós podrà o no podrà fer l’espectacle.

Ara la Valya ha anat a treure la bena a l’ós i es queda sorpresa perquè gràcies a la poció que li havia fet beure el dia anterior l’ós s’havia adormit i se li havia cicatritzat la ferida.

Ha estat molt divertit veure l’espectacle amb pallassos que es tiraven pastissos, trapezistes que feien tota mena d’acrobàcies, els mags, que feien desaparèixer persones i sobretot per l’ós, que era un animal molt afectuós; el seu domador ens va dedicar un número per donar-nos les gràcies per tot el que havíem fet per ells.

Quan va acabar la funció ens vam haver de dir adéu per-què amb la cura de l’ós el camí se’ns havia fet més llarg del compte.

Seguim el camí marcat sense saber què farem i on dormirem demà... però segur que algun dia d’aquests ens tornarem a trobar alguna altra aventura pel camí.

HI HAURÀ UNA NITMariona Jordan (2n ESO)

Il·lustració de David Gorriz (3r ESO)1r premi d’il·lustració

Obriré els ulls, no veuré res. Tot negre. Nit de pluja silen-ciosa. Les suaus gotes d’aigua mullaran, com cada nit, els alts edificis de la ciutat. Ningú al carrer, no pas per por de mullar-se, ningú no tindrà por, tampoc no estimarà ni odiarà. M’aixecaré del llit ferro, incòmode, recorreré les fosques estances del pis on viuré, el pis cent quatre d’un dels edificis més baixos de la immensa ciutat que cobrirà tota o gairebé tota la superfície mundial. Tan sols tres passes i arribaré al passadís, curt, estret. Els llums s’encendran automàticament en percebre la meva presència, s’adonaran que estic cansada i només emetran una dèbil resplendor. Pura rutina. En el pis no hi haurà portes, no les necessitaré pas, viuré sola, com tothom. Entraré al menjador i, com sempre, m’hi trobaré el sofà convidant-me a seure, la gran pantalla de la televisió esperant que li ordeni verbalment que s’engegui i la pantalla tàctil de servei preguntant-me si necessito alguna cosa. Pura rutina. Però, com sempre, no faré res de tot això. M’estiraré al terra cobert d’un metall incolor, amb el mal-estar permanent de no notar-lo ni fred ni calent. Passaran minuts, una eternitat. M’aixecaré, adonant-me que passaran pocs minuts de l’hora que hauré de començar a treballar i m’asseuré davant l’ordinador. Enviant ordres mentals faré moure un aparell que estarà en un altre planeta, explorant. Pura rutina. En els últims cinquanta anys, els humans hauran “colonitzat” poc menys de 300.300 planetes, estrelles i altres cossos astronòmics impos-sibles de concebre a les nostres ments. Jo seré del parer que no serveix de res. Durant totes aquestes expedicions, no haurem trobat vida enlloc, encara, diran. Però la veritat és que haurem oblidat què és la vida.

Inesperadament, un estrany ésser se’m col·locarà sobre la mà. Diminut. Semblant als helicòpters de més de tres-cents anys enrere. Membranes translúcides substituint les tosques hèlices d’aquells aparells quasi prehistòrics. Ulls, o això em semblaran, grans i vermellosos. Potes primes i negres. Això ja no serà pura rutina. El desconegut ésser, innocentment, voletejarà al meu voltant, mentre jo, l’observaré, fascinada. No em preguntaré pas com hi ha entrat, en el meu pis, l’animal. No m’interessarà. A poc a poc, dins el meu cap, milers de records cobraran forma, milers de milions d’imatges, sensacions i, sobretot, preguntes, que des d’aleshores necessitaria respondre. L’animal, sense adonar-se del remolí de pensaments que s’haurà creat al meu cap brunzirà fins a col·locar-se en una de les parets de vidre de l’estança. Miraré a l’exterior. No hi veuré res. Tan sols edificis, de colors que voldran imitar falsament els dels arbres i animals que havia vist en aquells records que no podien ser meus.

13

14

CRISTALES

Carla Molina (2n ESO)Il·lustració de Núria Puertas (2n ESO)

Cristales mojados.Brotan silenciosamente,de dos piedras sombrías.Brotan sin un porqué coherente,sin saber por qué lo hacen.Simplemente, se limitan a caer,a caer desde lo más alto y, al llegar a su limite,todo el camino ha terminado.Esos cristales se extiendenpor el territorio sellado,ése en el cual no hay vida,no hay nada.

Esos brotes de amargura,esa tristeza, ese temblor;¿por qué existen? ¿por qué nacen?¿por qué surgen sin razón?

Esos húmedos cristales,vidrios pequeños sin sentido,rasgan cada fisura de un cuerpodejándolo en sí sin estar vivo.Esas impetuosas perlas,brillan como la lluvia al caer,formando un lodo espeso, agrio,cubriendo el mundo por placer.

Cristales en forma de perla,siempre eternos duraderos,pero a la vez sensibles, frágiles,como la suave brisa del viento.

PARAL·LELAMENTPremi de poesia

Marta Molina (2n ESO)

Boirós, sense veure més del més enllà, sentiments indefinits per una capa translúcida. Paral·lelament, sense trobar realment el que busco.

Vent, el moviment de l’aire que res deixa on era,s’ho emporta per davant, sense preocupar-se.Paral·lelament, destrosses provoca sense adonar-se’n.

Plovent, gotes que sense raó cauen, gotes que formulen tristesa. Paral·lelament, provenen d’un cau bell. Calamarsa, caient amb força al travessar la llunyana capa, tocada i dolguda per la llunyania que ens separa. Paral·lelament, un mal interior provoca en inesperadament tocar-nos.

Calabruix, sense definir el camí a seguir,el mal que et provoca la inseguretat.Paral·lelament, el centre entre dos camins a seguir.

Neu, a la llunyania una substància transparent cobre vida blanca, dins teu, una gelor congela els teus moviments. Paral·lelament, una fredor i a la vegada diversió produeixen. Glaçat,immòbil, sense moure’s,sorprenentment, a l’inesperadament habitar-te.Paral·lelament, la impressió sempre et guanya. Nuvolat, tots els dies que en el cel predomina el blanc, moments difícils en què no trobes cap sortida. Paral·lelament, amaguen la veritable sortida i bellesa. Sol, com aquell dia en què es va descobrir que existia, totes aquelles veritables opinions brillant. Paral·lelament, produeixen una ombra que provoca tristesa.

Amb la natura, tantes coses en comú, i a vegades sense adonar-nos-en, que la nostra i la seva vida són paral·leles.

15

EL PERRO

Glòria Ruiz (2n ESO)

Amigo y fiel servidordel hombre, siempre él ha sido,

pero éste alguna vezigual, no ha correspondido.

Los niños juegan con élaguanta sus travesuras,

salta y juega junto a elloscomo si fuera uno más.

En el portal de la casamonta guardia permanente,y no se atreverá un extrañodar un paso más al frente

En el campo los pastores también valoran su ayuda y ante el ataque del lobo,

rápido, inicia la lucha.

En terremotos y vendavalesque sufre cualquier ciudadlos perros están presentes

y con la Ayuda van.

Con su olfato excepcionallogran rápido encontrar,a cuantos seres humanos

es necesario ayudar.

Con la mirada fija y la cabeza alta

siempre estas dispuestoa la más rápida salida.

Fiel servidor tú serásmientras exista tu raza,que no te maltrate nadie

ni te abandone, sin causa.

DANSA EN UN MÓN DE VERTIGEN

Tanit Jorba (1r ESO)Il·lustració de Carla Molina(2n ESO)

Sensació de vertigen,talmentcom si al caure no en sortís mai més

la llum d’aquell indret silent.

Fantasmes il·luminats per la llum del dia,formant un laberint ple de colors,

on no hi ha cap sortida.

Silenci. Vent bressolantpetits mons que cauen dibuixantformes suaus, jocoses, divertides.

Rius de llum desfermats per l’intens vent,que les llença amb força, amb ràbia i amb malícia,

sense rastre del que els queda de vida.

Cims de colors que amb la intensitat brillen,mouen les ales obertes, com papallones de gran mida

i deixen enrere un alè del que els queda de vida.

I al caure, sense força, sense afany d’aguantar-se,deixen la llum allà on totes juntes formaven

una paraigües de vida on replegar-se

I al caure s’aplegaran formant un coixí, esponjós,brillant,ple d’espurnes amb petits habitants,

cadascun d’ells, ple d’una vida exultant.

De la mort en faran vida.Del silenci, remor.

De la tristesa, alegria.De l’infecte, un rastre olorós.

Del que és quiet, moviment inquietantper tornar allà on eren els fantasmes brillants,

plens de llum, de colors, on ja potser hi trobaran sortida.

Passaran els records, el temps...Canviaran els colors i els olors de la vida.

I el silenci, altre cop,tornarà a aquell laberint

sense alè, sense rastre de vida.

16

ENTREVISTA A PERE TORRAS PILa història d’un lluitadorPremi d’entrevista

Carla Molina i Alba Molina (2n ESO)

L’entrevista l’hem realitzada a un bon home conegut pel nom de Pere Torras Pi, que va ésser present en els moments més durs de la Guerra Civil Espanyola, tant com en els menys durs; ja que, com deia ell diu: “No hi ha bons moments en una guerra.”

Pere Torras Pi va néixer el 13 d’agost de l’any 1915 a Matadepera, on va viure la seva infància al costat de la seva família més pròxima. Als catorze anys va començar a treballar en una fàbrica tèxtil de Terrassa, que estava situada a l’actual Plaça Nova. Al començar la guerra, ell ja residia a Terrassa amb els seus pares i el seu germà, que van resultar de gran suport en aquells temps. Al principi del període de guerra, no va haver d’exercir com a soldat ja que no donava l’estatura, però a mesura que van anar passant els dies el van necessitar com a soldat al front de Terol. Allà, va viure diverses vivències i moments importants que han estat presents durant tota la seva vida i que li han servit de lliçó fins avui. També va passar uns mesos tancat a “El Escorial”, on va tenir temps de reflexionar sobre la seva vida. Prèviament, també es va trobar empresonat al camp de concentració d’Ordunya, situat a Biscaia. Al finalitzar la Guerra Civil va haver d’anar a acabar els serveis militars, ja que als de la seva quinta encara els quedaven dos anys. Després, amb la Segona Guerra Mundial, ell no s’hi va sentir gaire involucrat, ja que en viure a Espanya, on acabava d’haver-hi la Guerra Civil Espanyola, Franco no s’hi va voler implicar gaire. Durant el govern de Franco es va sentir privat en tots els sentits. Al 1975, en morir aquest, va intentar donar un gir a la seva vida per tal de poder viure millor.

Ell, actualment, té noranta-tres anys i és un home que esta orgullós de tot el que ha fet. És una persona que està interessada per tot el que succeeix al seu voltant, i cada dia llegeix el diari i s’informa. Té diverses aficions, entre elles el futbol, ja que va ser secretari de l’equip de futbol del Terrassa durant uns quants anys, combinant-ho amb els anys que va estar a l’Oficina de Reclutament i Atencions Militars de l’Ajuntament de Terrassa.

Ell es considera un home molt afortunat i amb molta sort, màxima sort. Aquesta és la seva frase predilecta. En Pere ha viscut tot això i molt més fins als nostres dies, i en aquesta entrevista hem intentat plasmar amb detall totes les seves vivències amb sentiment i realitat per mostrar la part més dura i sincera de la Guerra Civil Espanyola.

Com recorda la seva infància? Vaig tenir una infància feliç encara que marcada per la

pobresa d’aquells temps. Quan a casa nostra “hi havia una costella sobre la taula” sempre l’havies de compartir amb el teu germà, ja que l’economia no donava per més. Era dur, sí, però era el que hi havia i no ho qüestionàvem mai. L’aliment de llavors era molt més natural, i molt més bo! En anar creixent em sentia feliç de poder tenir una família i una llar calenta, em sentia afortunat. No érem de les famílies que passàvem gana ja que teníem una tenda de carn a la plaça de poble que, en molts casos, ens evitava haver de passar fam. Quan vaig arribar a l’edat dels catorze em va tocar anar a treballar a una fàbrica tèxtil de Terrassa, anomenada Vitges, on confeccionàvem mitges. Allà, treballàvem dotze hores diàries. Finalment, els

meus pares, el meu germà i jo ens vam traslladar a Terrassa ja que el problema de tenir la feina aquí i viure allà es va anar complicant. Encara que nosaltres ens vam traslladar, els meus avis es van quedar a viure a Matadepera i de tant en tant els anàvem a visitar. Els meus avis tenien por que esclatés una guerra ja que llavors ja hi havia molts problemes. Jo sempre els deia que no patissin, que fins que jo no tingués vint anys no esclataria la guerra, ja que veia aquesta edat molt llunyana, i, sorprenentment, així va ser!

Quan va saber vostè de l’existència de la guerra? Què va pensar que passaria llavors?

Jo, com ja he dit, tenia vint anys quan vaig saber de l’existència de la guerra; era l’any 1936, i per aquelles dates estava a punt de celebrar el meu 21è aniversari. Era el dia dinou de juliol, i jo em trobava fora de casa, practicant balls de carrers, com cada dissabte, concretament al carrer Doctor Ullés, amb alguns amics i gent de Terrassa que també hi participaven. Allà, mentre tocava una banda de jazz, vaig sentir gent que deia que si els problemes a Barcelona s’havien complicat, que si hi havia escàndols als quarters... Jo, al principi, no vaig fer gaire cas d’aquests comentaris, ja que jo no sabia ben bé què era la guerra i pensava que eren coses que els passaven als altres i no pas a mi. Creia que aquests problemes eren qüestió d’unes poques setmanes i que després tot acabaria, però no va ser així.

En començar la guerra, vostè a què es dedicava?Al principi de la guerra vaig tenir sort, ja que no era la

persona adequada per ser soldat. Em van fer les proves rutinàries que li feien a tothom que fos home i que estigués entre els límits d’edat acordats. Després d’una extensa revisió em van declarar “útil para servicios auxiliares”. Jo, com a auxiliar, no feia res important, simplement m’havia de presentar cada matí de tots els dies de l’any a aquella plaça de Barcelona, i quan passaven llista i deien el meu nom havia de ser-hi present, ja que si no vindrien a buscar-me a casa meva. Aquells mesos de la guerra van ser avorrits, però, com a mínim, encara em sentia força segur.

Per què no podia ser soldat?Jo no podia ser soldat perquè no donava la talla. L’estatura

mínima per a ser soldat era de 1,55 metres, i gràcies a la meva poca alçada i a la lleugera coixesa que patia, que em va ser útil en aquells moments, només mesurava 1,54 metres. Va ser per poc que vaig lliurar-me de ser soldat, però, com a mínim, va valer. Encara que, en passar els mesos, l’exèrcit es va veure mancat de personal i em va tocar anar a fer de soldat, al costat

17

de la veritable guerra. Finalment, li va tocar exercir de soldat. Com recorda les

seves primeres vivències?Les meves primeres vivències com a soldat van ser a Belchite.

Jo, en aquella època, no sabia encara què era la guerra, i, en trobar-m’hi present, mirava al meu voltant, i l’únic que veia eren camps de blat cremats i altres que encara cremaven. Vaig passar molta por. Llavors, va començar a ploure, i jo encara no m’havia fet la idea de què era tot allò, i en veure que plovia vaig preguntar si hi havia per allà un paraigua. La gent em va mirar sorpresa, desconcertada i, encara pitjor, em miraven els soldats superiors que l’únic que feien era cridar: “Arriba, arriba!! Andad, andad!!”.

Tenia por. Jo no era d’aquelles persones valentes que afrontaven la guerra, que lluitaven amb fúria, no. Cada dia, quan me n’anava a dormir, pensava: Pere, si algun dia tornes a casa, seràs un veritable “campeón”. I és que jo temia molt per a la meva vida.

Per a vostè, quin va ser el moment més dur que va viure durant la guerra?

Per a mi el moment més dur de la guerra va ser el 15 de desembre, al front de Terol. Quan jo era allà, va començar a nevar, la temperatura era molt baixa, tant, que fins i tot es va haver de crear un hospital a Conca, ja que hi havia molts companys que tenien les orelles i els dits dels peus cremats pel fred. Ho vaig passar molt malament, tot el que es trobava al meu voltant cremava, però, tot i així, els 18 graus sota zero no ens els treia ningú. Vaig passar molta por. Fins i tot, vam arribar a unes temperatures mínimes de 22 graus sota zero. Aquí jo ja exercia de soldat i va ser, realment, quan vaig començar a viure la guerra.

Aquí, precisament, va ser on me’n vaig adonar del que era la guerra. Hi va haver un dia, estant allà, que vaig voler saltar des d’un petit turó, no em va passar res greu, com jo esperava, sinó que només em vaig torçar una mica el peu, però això va ser suficient perquè em portessin a la cuina, em curessin, i pogués estar inactiu durant un temps. Va ser tota una sort. Hi va haver un company d’armes que es va tirar un tret a la pròpia mà per poder evitar sortir a lluitar; tanmateix, es va veure clarament que ho va fer de maner voluntària i no es va lliurar de la lluita i del patiment que regnava als carrers.

On s’allotjava durant la guerra? Ens podria explicar alguna anècdota?

Els de la meva quinta ens allotjàvem a uns quarters, però hi havia ciutats on havies de buscar lloc per passar la nit. No era difícil, en demanar-los-ho no s’hi oposaven pas. Jo mai no anava sol, sempre anava acompanyat del meu millor amic. Recordo cases en les quals ens van acollir molt bé i amb moltes comoditats al nostre servei. En una d’aquestes llars ens van agafar molt d’amor, i tot i la seva escassa economia, ens donaven tot el que tenien. Nosaltres, de tant en tant, agafàvem recursos i aliments de la cuina dels quarters d’amagat i de vegades els en donàvem a la gent dels pobles. Recordo, també, una família que ens ho va donar tot. Aquesta família era tot el que teníem, i per poca cosa que semblés, tot era massa. Nosaltres no sabíem com demostrar-los com estàvem d’agraïts que haguessin fet tot allò per nosaltres, i vaig aprofitar alguna escapada que vaig fer més tard cap a Terrassa per dur-los unes mitges de la fàbrica on jo havia exercit de filador fins aleshores. Aquella família va estar molt contenta, ja que no havien vist mai unes mitges així a Terol. Marxar d’aquella casa va ser molt dur, ja que havia sorgit una bona amistat. Fins i tot al xicot més menut se li va escapar alguna llàgrima.

Però nosaltres anàvem manats i era el que hi havia.Avui en dia, el xicot, anomenat “Julito”, que en els seus

temps era petit, encara és a la mateixa vila, i l’hem visitat alguna vegada. Fins i tot ha estat alcalde en aquest poble mateix.

Parli’ns d’aquesta escapada cap a Terrassa.Va ser un dia qualsevol de guerra, i vaig sentir que els

nostres superiors comentaven que hi havia massa soldats en aquell moment a Terol i que farien una revisió mèdica completa per a fer-ne fora alguns durant un temps. Quan em va tocar a mi, el metge em va preguntar si tenia algun dolor, i li vaig dir que sentia una petita molèstia a la cama esquerra. No s’ho va pensar dos cops i em va enviar cap a l’hospital de València. Un cop allà, em van fer estar en repòs, estirat sobre una llitera, durant una setmana. Un dels meus companys d’habitació em va dir que si deia que tenia un familiar allà, a València, i els donava el nom d’un carrer, em donarien vuit dies més de permís. Així ho vaig fer, i en donar-me l’alta, en comptes d’anar a lluitar, vaig anar a Terrassa. Fins a Terrassa m’hi va portar un camioner. Ell deia que faríem nit a Tarragona, però li vaig suplicar que, pel que quedava, que arribéssim ja a Terrassa. Finalment em va fer cas i a les cinc de la matinada vam arribar a la ciutat. Un cop a Terrassa, vaig poder passar una setmana amb la meva família.

A l’hora de tornar a Terol, la meva família deia que em quedés amb ells, que jo no hi feia res allà lluitant, però no els vaig fer cas, ja que temia que si ho feia em passés alguna cosa pitjor. Així que vaig agafar les coses necessàries, una mica de menjar i uns quants parells de mitges. Finalment vaig arribar a Terol, on m’hi va portar un camioner que es dirigia cap allà.

Llavors, resultà que ja no em tenien apuntat a les llistes i que si no m’hi hagués presentat, ningú no s’hauria adonat que hi faltava, ja que em donaven per desaparegut. Encara que, un cop allà, ja no vaig poder tornar.

Com recorda els moments en què va ser presoner, i en què el van portar al Penal d’Ordunya?

Era dia 23 d’abril, estàvem en plena guerra a Terol, i, de cop i volta, vam veure que ens començaven a envoltar soldats, tinents, aviació... dels Nacionals. Tenia por. Sabia com acabaria tot allò i vaig decidir entregar-me; vaig fer bé. Com sempre, la sort em va acompanyar de nou, i el tinent va venir, em va demanar el fusell i, sense gairebé tocar-me em va dir: Desde hoy quedas prisionero de guerra. Dos soldats gallecs, manats pel tinent, anaven portant els presoners cap a Aliaga (Terol). Vam passar tota la nit al portal d’una casa, vigilats. A mitja nit, va sortir una àvia de la casa i ens va donar un tros de pa amb xocolata. Hi ha coses que, per insignificants que semblin, en una guerra no s’obliden mai. L’endemà al matí ens van dur fins a Santa Eulàlia de Terol, on vàrem passar la nit a una presó del poble. El dia següent, a les 10h del matí, van venir a buscar-nos uns camions, i, com sempre, quaranta per vagó i un cafè per cadascun. Ens van portar cap a Saragossa, i d’allà ens vam dirigir cap a un destí desconegut, passant per Pamplona, i vam arribar, finalment, a les 3h de la matinada al Penal d’Ordunya. Després ens van portar a una sala on vaig passar la meva primera nit d’esclavitud. L’endemà al matí vaig parlar amb uns egarencs sobre aquesta presó, que resultava haver estat un antic seminari. La vida i la convivència allà, com comprendreu, era molt dura. Es tractava d’un espai per a 500 persones, i allà ens hi trobàvem 6.000 presos. Vaig preguntar a un company com es podia sortir d’aquell lloc i d’aquella situació, ell em va contestar que ho tenia difícil, i em va mostrar tot el que havia de fer. Tot allò era impossible!!

18

Com s’ho va fer per sortir de la presó d’Ordunya?Tot va ser molt difícil, per sortir de la presó havies de

declarar, i per fer això havies de pujar unes escales que duien a un pati. El problema era que hi havia un home, manat per un superior, que portava una porra i no et deixava passar. Però jo, juntament amb el meu amic Magrans, vam organitzar un pla. Vet aquí el pla, de nou la sort ens va acompanyar. A la nit hi havia uns presoners, encarregats, en teoria, de netejar els lavabos que duien un cartellet on posava “ordenança”. En saber això, nosaltres vàrem fer un cartronet on figurava aquest nom, i gràcies a la meva tossuderia, vaig aconseguir passar al pati després que el senyor de la porra em formulés unes quantes preguntes. Després de dos mesos en els quals havia estat tancat aquí, plens de misèria i amb molta fam, per la qual cosa jo ja no estava gaire bé, vaig aconseguir aguantar, i, gràcies a la sort, vaig poder sortir.

Després de sortir de la presó d’Ordunya, què li va passar?

En ser alliberat d’Ordunya, em van dur a Miranda de Ebro, on formava part del meu batalló de treballadors. Les condicions allà van ser extremes, encara que força millors que a Ordunya.

Durant la meva estada a Miranda, vaig pensar que d’allà no en sortiria fins al final de la guerra, però en veritat no va ser així. El dia 20 de juliol de 1938 es va formà el Batalló de Treballadors número 143, i ens van destinar a la Plaza de Toros de Càceres. Allà, el menjar més valuós que teníem eren les glans que els agafàvem als porcs negres de per allà. Finalment, i al cap d’uns dies, vam sortir d’allà i vam anar avançant fins arribar al front de Campillo de la Jara. Allò estava molt tranquil, massa, i vam començar a veure que la guerra estava arribant a la seva fi.

Finalment, com va acabar la guerra?

La guerra va acabar poc després. Vam saber que Catalunya havia estat derrotada i que aviat Franco es faria amb el poder. Per a mi, el punt clau que va fer victoriós en Franco va ser La Legión Cóndor, la qual va proporcionar d’amagat armament aeri i aviació per a derrotar els exèrcits oposats i proporcionar ajuda als exèrcits franquistes. Abans d’acabar la guerra, però, em vaig llicenciar, gràcies a un noi canari que, en anomenar-me ajudant seu en els càlculs, em ajudar a obtenir la llicència, la qual va fer canviar la meva posició de presoner.

Va tornar a Terrassa?Sí, finalment, quan Franco es va acomiadar de nosaltres,

vaig poder retornar a la meva ciutat. Allà em vaig retrobar amb tota la meva família, que encara no es creien que fos viu. A Terrassa vaig passar deu dies, fins que em van informar que als de la meva quinta encara els quedaven dos anys de serveis militars. Aquests deu dies els vaig passar al llit, a

causa d’una malaltia provocada per la diferència de qualitat del menjar.

Quan em vaig recuperar, em va tocar anar a acabar els serveis militars.

En haver d’acabar els serveis militars, on va anar?Primerament vaig anar a la capital del nostre país. Des

de Madrid, els encarregats de la cavalleria ens van dur a El Escorial. Allà ens van proporcionar ensenyament militar. Al monestir vaig passar els dies més feliços com a soldat. Vàrem crear un grup musical, un altre de comèdia i un equip de futbol, del qual jo n’era el “manager” i el secretari. Havent passat dos anys tancat a l’octava meravella, ja me la coneixia de fit a fit, i gairebé que ja podia exercir-hi de guia. Finalment, vaig tornar orgullós de mi mateix a casa meva.

En tornar a Terrassa, a què es va dedicar?Al principi vaig continuar amb

el càrrec de filador a la fàbrica tèxtil, però com que teníem un horari molt dur de dotze hores diàries, vaig anar a reclamar a l’ajuntament de Terrassa un horari més just. En ser allà, van veure que jo entenia de càlculs, ja que m’hi havia dedicat, i com que el responsable de l’Oficina de Reclutament i Atencions Militars havia mort, em van declarar a mi el responsable d’aquest càrrec. Exercint en aquesta oficina hi vaig estar quaranta anys, dels quals els últims els vaig combinar exercint també de secretari del Futbol Club de Terrassa, que era una afició meva. El càrrec de l’Ajuntament el vaig abandonar cinc anys després de la defunció del General Franco.

Vostè, el 2001, va redactar un llibre titulat: Memòries de guerra. Per què el va escriure?

És un llibre que vaig escriure per recordar els meus companys que quedaren al front de Terol, i encara que actualment han passat setanta-dos anys, sempre els tindré a la meva memòria.

Aquest llibre tracta sobre la història que vaig passar durant cinc anys vestit de militar: tres i mig de guerra, i un i mig de soldat, sense disparar ni un sol tret. Això només té un nom: Jugar-te-la a sang freda i molta sort, màxima sort.

Moltes gràcies per dedicar-nos unes hores de la seva intensa vida i per fer possible la realització d’aquesta entrevista carregada de moments especials. De ben segur que han estat interessants i estem convençudes que serviran per donar a conèixer molts fets de què poques persones de la nostra generació estan informats, ja que queda poca gent que els hagi viscut de tan a prop com vostè per poder-los explicar.

De nou, gràcies.

19

ENTREVISTA A TONI BROS

Martí Giménez (2n ESO)

En Toni Bros és un terrassenc nascut al barri de Sant Pere ara fa 51 anys. Està casat amb la Rosa i té dues filles, la Júlia i la Maria ( de 14 i 11 anys respectivament). Professionalment es dedica a la construcció, a la gestió d’obres des que algú es vol fer una casa o un edifici, fins que s’ha acabat la construcció.

Ens ha interessat entrevistar-lo per parlar d’una afició que l’ha portat a viure intensament amb la natura, fent-ho per camins ben propers o obrint-se pas ens els cims més alts de la Terra.

Ets un bon aficionat a la munta-nya. D’on va sorgir aquesta afició?

Segurament perquè de ben petit sempre he anat a muntanya i els pares m’hi portaven sovint. Comences a Sant Llorenç, als 6 anys vaig anar amb els Escoltes (llobatons, rangers...), després vaig conèixer un xicot que em va ense-nyar a escalar i tot plegat ja va formant part de la teva vida.

I què en pensa la teva família? A casa sempre els ha agradat la

muntanya. Tot i així, quan vaig fer el curset d’escalada, a casa no me’l dei-xaven fer, els feia por. Però amb l’ajut de l’opinió dels germans vaig poder iniciar-m’hi, sempre que ho fes amb la màxima seguretat possible i amb les millors con-dicions. Després a casa sempre m’han ajudat, tot i que sé que el patiment els acompanya. La Rosa, la meva dona, ho troba bé i ho entén perquè és el medi on ens vàrem conèixer.

I si no ho acceptessin, què faries?En la vida passes per moltes etapes. Quan era jove m’hi

dedicava de ple i hagués anat seguint el meu camí. Ara ja no m’hi dedico amb la mateixa intensitat i valoro més la família i tinc altres prioritats.

Què és el més important quan fas muntanyisme? El físic és important però no és l’aspecte més essencial. He

trobat companys que físicament estaven molt millor que jo, però davant la muntanya no s’han vist amb cor d’afrontar-la.

Tan muntanyenc és un que va als Pirineus, a Sant Llorenç o a Montserrat, com el que va a l’Himàlaia.

No cal fer escalada extrema. Es pot disfrutar molt fent esca-lada senzilla o anant a passejar amb els “nanos” per la baixa muntanya. Qualsevol pot gaudir de la muntanya en qualsevol condició física. Per exemple, a l’Obac han habilitat un camí per anar-hi amb cadira de rodes.

De vegades, davant de grans muntanyes, el que és important és la teva força mental. La muntanya i la natura es manifesten en la seva immensitat, la família està lluny, has de conviure estretament amb els teus companys i d’altres circumstàncies que et demanen un sobreesforç de serenitat.

A quina edat vas començar a fer cims de 3000 metres? Als 14 anys. El primer 3000 el vaig fer als Pirineus, el cim

era el Perdiguero. Hi varem anar amb els Escoltes de Sant Pere.

I quin és el més alt que has pujat?El cim més alt que he fet ha estat el Makalu (8448 metres).Quins perills o riscos pot comportar pujar aquests

cims? Força perills perquè estàs en un ambient que és molt agrest

per l’home. Estàs envoltat de natura i aquesta és molt potent. En qualsevol moment, els homes, que ens creiem prepotents i ens sembla que podem fer-ho tot, i més en el segle XXI , ens trobem davant d’uns elements que en un moment ben breu se’ns poden mostrar contraris. A la muntanya hi ha allaus, l’alçada et pot portar problemes de respiració, pot haver-hi malalties típiques com el mal de muntanya, la falta d’oxigen, l’enema pulmonar, l’enema cerebral, hi ha riscos de caigudes, les tempestes que poden aparèixer i fan que d’un moment a l’altre les temperatures baixin i arribin a 30 o 40 graus sota zero, vents intensos.

El que passa és que l’alpinista intenta controlar tots aquests riscos, i d’alguna manera intenta dominar-los. No els pots can-viar, però sí que amb l’experiència dels anys els pots afrontar

millor. Tu saps quan hi pot haver canvi de temps, quines circumstàn-cies poden ser més perilloses o no, saps que no has de sobrepassar les teves possibilitats, que has de fer una bona aclimatació per no tenir mal d’alçada, i també evitar altres malalties pulmonars o cerebrals. Sempre és important disposar d’un bon material.

També utilitzem tècniques d’avan-çament, com ara el que anomenem “dents de serra”, que consisteix a avançar pujant fins a una alçada i tornar a desfer camí per fer camp

en una alçada més baixa, i anar guanyant alçada de mica en mica, així acostumem el cos al canvi de pressió i evitem el mal d’alçada. Això fa que el cos produeixi més glòbuls vermells o bé que augmentin de mida i així captin millor l’oxigen. Aquest període d’adaptació pot durar ben bé uns quinze dies. Si l’acli-matació ha estat bona ja pots començar a pujar fins a alçades de 7000 o 8000 metres.

Per tant entenc que no arribeu i feu el cim directament , no?

Així és, pensa que a l’Himàlaia el camp base ja està a una alçada de 5000 metres. El que passa és que la marxa d’aproxi-mació, sobretot al Nepal, et fa pujar i baixar moltes serralades i això ja fa que t’estiguis aclimatant mentre avances cap al camp. Una vegada has muntat el camp base, tornes a fer “dents de serra” per anar muntant els diferents camps que serviran per arribar al cim. En aquests viatges aprofites per pujar el material, i si et trobes bé, hi dorms.

El material que utilitzeu, el porteu vosaltres mateixos o bé dis-poseu d’ajudes?

Fins al camp base es lloguen camàlics d’alça-da, que són gent del país que estan molt acostumats a l’alçada i que són capaços de portar més de 30 kg, fins i tot s’havia donat el cas que algun camàlic arribés a portar dues càrregues ell sol, per aconseguir uns diners extres. Acostumen a portar el material fins al camp base. Llavors, segons el tipus d’expedició, també es lloguen els xerpes, que són camàlics i/o guies que t’acompanyen fins

(botes, grampons, cordes i piolets)

20

a altres camps. En el nostre cas, sovint acostumàvem a pujar-nos-ho nosaltres.

Quina ruta ha estat la més llarga?Possiblement la del K2, que vàrem provar un parell de

vegades.Què us va passar? El primer cop no vam poder pujar degut al mal temps que

ens vàrem trobar. Era un cim que a tots ens agradava molt, que teníem moltes ganes de fer i al cap de dos anys hi vàrem tornar. En aquella ocasió vàrem arribar a estar molt a prop del cim, però hi havia molta neu, érem els primers d’altres cordades i no ens vàrem veure amb cor d’arribar a dalt.

Heu estat mai pioners en algun cim? En alguna ocasió hem obert alguna ruta diferent a les

habituals, però els cims on hem estat ja havien estat coronats altres vegades. Tant quan varem fer el Sahipal, com el K2 o el Makalu, vàrem passar per rutes que no s’havien fet i això és una sensació especial. Et complau pensar que ets la primera persona que trepitja aquell indret.

De tota manera, quan estàs a l’Himàlaia, encara que estiguis en un camí conegut, per a tu és nou i com que no hi has estat mai dóna la impressió que ho estàs descobrint en aquell moment. Com si fossis l’única persona que hi ha estat. Tot i així, saps que hi ha passat altra gent perquè, entre altres coses, et trobes amb restes d’expedicions anteriors (restes de cordes, pitons, material divers, deixalles...), i t’adones que no ets el primer que has passat per allà.

Et pots refiar d’aquest material ? Això és una trampa, perquè no saps ben bé en quin estat es

troba i pots dubtar si t’ofereix el màxim de seguretat. Pots trobar una corda que creguis que està ben assegurada i que sols estigui enganxada al gel i pot desprendre’s si tu t’hi agafes. Fins i tot has de vigilar amb les cordes que tu has anat posant perquè pot ser que un despreniment les hagi deteriorat.

Quina és la situació de més perill que recordes haver viscut?

És molt relatiu, de vegades en una escalada als Pirineus pots patir una relliscada i tenir un accident. Hi ha accidents que sobrevenen d’immediat en què has de fer un esforç ràpid de superació i n’hi ha que vas intuint que s’està creant una situació de perill i mentalment has d’anar lluitant per evitar-ho. Recordo una vegada al Sahipal en què ens va sorprendre una turmenta molt forta i no sabíem on trobar recer, i a més s’estava fent de nit i vàrem tenir la sort de trobar una esquerda on ens vàrem refugiar i evitar el vent i el mal temps, però si no l’haguéssim trobat hauríem d’haver fet un forat a la neu per aixoplugar-nos.

A on acampeu? On pots. Recordo que al K2 vàrem arribar a l’alçada del

camp 2 i no havíem trobat lloc per fer el camp 1. Vàrem haver de buscar de debò i fer un pla a la neu per poder-hi instal·lar la tenda, amb tant poc espai que l’absis ens quedava penjant. De vegades, has d’instal·lar plataformes a les parets i fer un vivac. Però normalment acabes trobant un lloc per fer el camp.

Qui fa el menjar i què mengeu?El menjar ens el fem nosaltres. A excepció del camp base,

on normalment lloguem cuiners del país que ens fan l’arròs i altres aliments. Perquè quan baixes de la muntanya, cansat, se’t fa complicat i pesat haver de posar-te a fer el menjar. Però també hi colaborem.

Una de les feines és desfer la neu per tenir aigua. És molt important perquè també portem molts aliments liofilitzats, que necessiten l’aigua per estar en condicions de ser menjats. També

portem aliments envasats i també aliments calòrics (xocolata, fruits secs...). És important menjar però sobretot és molt impor-tant beure molta aigua per evitar la deshidratació.

On feu les vostres necessitats? Allà on podem i tan de pressa com podem, perquè fa un fred

que pela! Si és a la nit i tenim ganes d’orinar, ja tenim un pot preparat que l’endemà al matí buides.

Quan t’adones que el cos et falla, què penses? Depèn d’on estiguis i en quines condicions estàs. Però si el

cos no funciona el que has de fer és recular. Evitar forçar perquè ja estàs en condicions molt extremes. És important conèixer els teus límits, saber fins a on pots arribar.

De tota manera, per assolir aquests cims tan alts, deus necessitar una preparació especial?

També hi ha de tot. Hi ha gent que s’ha aficionat a fer cims de gran alçada sense haver fet altres muntanyes més abastables. Fins i tot ara es munten expedicions comercials, en les quals si tens diners, pagues i et pugen. I són gent que potser mai no han fet muntanya. Jo hi estic en contra, crec que hi ha un procés natural que et fa començar per fer muntanyes properes i cada vegada anar ampliant horitzons i desitjar fer cims més importants. (Sant Llorenç, Montserrrat, Pirineus, Alps, Andes, Himàlaia...). Això et fa seguir una progressió i et va donant experiència i un saber fer que et serviran per poder afrontar dificultats, prendre decisions, tenir mecanismes per solucionar problemes i aprendre a respectar la natura. Possiblement el que paga perquè el portin ha d’anar ben acompanyat d’un bon grapat de xerpes, i si sorgeixen dificultats potser no sabrà com sortir-se’n.

No sempre camines amb els mateixos companys? Quan fèiem les expedicions acostumàvem a anar un mateix

grup de companys, tot i que de vegades hi havia algú que no coneixies fins gairebé el moment de fer l’expedició. Però, això sí, saps que els components de l’expedició tenim un mateix objectiu i has de saber fer una bona pinya per aconseguir-ho. Has d’entendre que es viuen condicions diferents i difícils i has de saber acceptar i trampejar situacions per mantenir el bon ambient.

La relació que establiu amb els companys, com és? Quan estem fent el cim, considero que la cordada és molt

important. La cordada és el grup o la parella que està fent amb tu l’esforç a la muntanya. Tot i que saps que depens molt de tu, també et refies dels que estan amb tu al teu costat. Hi ha moments molt compromesos i va molt bé saber que tens algú al costat que et donarà un cop de mà. Però et pots trobar que no sigui així. Per això, si qui t’acompanya és el teu amic, això et dóna molta seguretat. De vegades no cal ni parlar, amb una mirada n’hi ha prou. Qui té un amic a muntanya, fora d’aquest ambient encara ho és més.

I a part del muntanyisme, quines altres aficions tens?- M’agrada la fotografia, el cinema, esquiar, fer bricolat-

ge.Agraeixo al Toni les explicacions que ha fet i l’estona que

ens ha dedicat. N’hem tret bon profit i estem segurs que, si ens sentim atrets per aquesta afició, encara ens podrà donar un bon grapat d’excel·lents consells.

21

ENTREVISTA A JOSEP RIBERA

Xavi Capella (1r ESO)

Entrevista al Sr. Josep Ribera i Segura, actualment Gerent de la Fundació Amat Roumens i de la Llar de l’Ancianitat de Caixa de Terrassa, Torres Falguera.

El Sr. Ribera és natural de Terrassa, va néixer l’any 1958, és llicenciat en Informàtica, està casat i té tres fills.

-Sr. Ribera, on va treballar abans de fer-ho a FUPAR?-Vaig treballar a una empresa de cinteria de Manresa, i des-

prés a Terrassa, a l’empresa AGUT, que va comprar General Electric, llavors ja vaig anar a FUPAR.

-Quins càrrecs va ocupar?-A la de cinteria era informàtic, i a AGUT vaig començar

com a informàtic i llavors vaig ocupar el lloc de Gerent. A FUPAR sóc el Gerent.

-Va ser un repte per vostè un canvi tan radical de fei-na?

-Bé, són dos sectors molt diferents. Les anteriors empreses eren del sector de les multinacionals i de producció. Treballar amb personal amb discapacitats va suposar un canvi conside-rable. Les empreses anteriors tenen aspectes molt competitius i de guanyar diner, en canvi això a FUPAR no és així. El treballar amb discapacitats em dóna moltes satisfaccions.

- Li ha afectat a nivell personal aquest canvi i de quina manera?

- En principi no, no m’afecta. Treballava a Terrassa, ara continuo treballant a Terrassa, però a nivell personal és una feina molt més gratificant, el fet de treballar amb persones amb discapacitat fa que sentis que et tornen molt, i a les empreses d’altres sectors es treballa per obtenir bons resultats a final de mes.

-Quan fa que treballa a FUPAR?-Des de l’abril de l’any 2004, aviat farà tres anys i mig.

-Coneixia el món del discapacitat?Sí, però molt de lluny, n’he après moltíssim des que sóc

aquí.

-Quina opinió en té, en aquest moment ?-Doncs és un col·lectiu molt enriquidor. Treballant t’ho

passes molt bé. Són persones molt agraïdes. Et donen més del que els dones i bé.., la veritat és que hi ha persones que desconeixen aquests món i els fa com una cosa parlar-hi i relacionar-s’hi , però la veritat és que és molt agraït el fet de treballar amb ells.

-Què és FUPAR?- Hi havia un senyor a Terrassa que tenia un fill amb disca-

pacitat , i coneixia d’altres famílies que també tenien el mateix neguit de tenir un familiar amb discapacitat, per la qual cosa no podien finalitzar els estudis; això era cap a l’any 1971, no sabien on poder donar una sortida laboral als seus fills i es van agrupar, i llavors se’ls va ocórrer crear uns petits tallers on donar feina i així els seus familiars podien treballar i alhora sentir-se més integrats.

Aquests tallers van anar creixent i ara són una Fundació .

-Quants professionals i discapacitats hi treballen?-Atén 306 discapacitats, 75 persones de plantilla que no

són discapacitats i a més 40 voluntaris, que ajuden en diferents activitats.

-Quin tipus de serveis ofereix FUPAR a la societat?-Principalment dos tipus de col·lectius, depèn del grau de

discapacitat que tingui la persona.Per una part hi ha el Centre Especial de treball, que és com

si anessin a treballar a una empresa normal i corrent. Fan una feina, estan assegurats, cobren un salari cada final de mes, vénen a l’hora i se’ls pot exigir tota una sèrie de coses.. com ara puntualitat, o sigui com a una empresa ordinària, però que estan aquí treballant en el nostre Taller.

Per una altra part hi ha el Centre Ocupacional, on hi ha persones amb un nivell de discapacitat una mica més alt i el que sí que fa aquí és tot un tema de teràpia ocupacional. Se’ls ensenyen algunes activitats de control d’ordre, se’ls fa un pro-grama individual per veure a quines activitats encaixen millor, és diferent, aquí no estan assegurats a la Seguretat Social, però cobren una subvenció de la Generalitat segons el seu grau de discapacitat i els horaris també són diferents que al Centre Especial de trebal; en aquest, principalment a la part on tenim més gent, s’hi treballa des de les set del matí fins a les dues del migdia, això un torn, i des de les dues del migdia a quarts de deu, un altre torn. En canvi al Centre Ocupacional arriben al matí cap allà es nou fins a les cinc de la tarda. Es queden a dinar tots aquí. Això és el que és totalment diferent.

- Els discapacitats que hi treballen, quins serveis tenen en aquesta entitat ?

-Diferents, al Centre de Treball tenen el suport de tot l’equip psicosocial, són persones que tenen una necessitat de suport i hi ha psicòlegs, pedagogs, monitors, terapeutes ocupacionals i treballadors socials que el que estan fent és vetllar perquè aquesta gent estigui bé i no tingui alteracions. El mateix passa al Centre Ocupacional, però amb més dedicació. A més a més de tot això, donen activitats de lleure fora d’aquí els dissabtes, juguen a tennis, ping-pong, fan bàsquet, petanca , entre setmana als matins per cobrir-los les estones, natació.., fan una pila de coses.

-Veu gaire diferència entre el món del discapacitat i el del “normalitzat”?

-De diferències n’hi ha, però el que passa és que tractem d’acostar les distàncies que hi ha entre una persona discapa-citada i una persona “normal”. Una persona discapacitada és una persona que té més limitacions per fer una cosa, però que amb ensenyament també pot arribar a fer moltes coses.

- Creu que en un futur el món del discapacitat estarà més integrat a la societat on vivim?

-Bé, nosaltres treballem per això, moltes de les activitats que fem són per trencar els tabús d’una persona discapacitada. Es-tem fent activitats amb nens. Vénen molts nens petitons, escoles a visitar-nos, i és la mateixa persona discapacitada qui explica per què està aquí, què és el que estan fent, en fi…, intentar trencar aquesta distància, tot i que sempre n’hi haurà una mica.

Creiem que estem fent tot el possible perquè els discapaci-tats estiguin més integrats a la societat. Recordem que abans les persones amb discapacitat gairebé ni sortien de casa, cosa

22

que avui en dia ja no passa.

-Creu que la societat posa suficients mitjans per a la integració de les persones discapacitades?

-Sí que en posa, però molt pocs, ha d’haver-hi entitats com la nostra, la Generalitat dóna subvencions, però hi ha moltes mancances encara i jo diria que és un problema de diners, hi ha tot el tema de la LLei de la Dependència, que han fet ara, amb la qual volen arreglar-ho, però el problema que tenen és poder pagar totes les necessitats i aquí encara tardarem temps que posin tots els mitjans que necessitem. Nosaltres aquí estem de molta sort perquè tenim una entitat a darrera que posa diners, i per això ho podem tenir i ho podem fer, però hi ha molts altres llocs que no tenen aquesta sort que tenim nosaltres de tenir una Caixa de Terrassa, que és qui posa diners.

-Creu que la nostra societat està prou conscienciada dels problemes que viu i sofreix el discapacitat?

No, hi ha molta feina encara per fer, encara molta gent no sap el que fem a FUPAR, atenem 306 persones i jo diria que la gent coneix el garden on es venen floretes, i el rentat de cotxes, però tota la feina que es fa aquí dintre és molt desconeguda, encara hi ha molt per poder anar explicant el que s’ha de fer.

-Vostè comparteix el seu càrrec a FUPAR amb el de la llar de l’Ancianitat Torres Falguera de la qual també és Gerent, li suposa molta més feina?

-Déu n’hi do, el que passa que la llar és una residència amb 145 avis, les persones grans donen molta feina però no tanta com aquí, no se’ls ha de buscar cap feina, aquí hem de mirar que els que tenim a FUPAR tinguin tasques a fer. La llar també porta feina de gestió, estem fent coses noves, estem fent obres , s’està millorant el centre de dia i de nou tot això porta feina de gestió.

-Tenen similituds una entitat amb l’altra?-A veure , les dues són entitats assistencials i el que fan és

atendre persones, el que passa que a FUPAR atenem persones amb discapacitat i a la llar s’atenen persones grans que amb el deteriorament dels anys , uns tenen Alzheimer, d’altres trastorns cognitius ,etc… Al final s’assemblen molt les persones d’aquí FUPAR amb les de la llar de l’ancianitat Torres Falguera, això també fa que algunes vegades fem activitats conjuntes, hi ha gent de FUPAR que va a fer coses amb avis de la llar i la cosa funciona. Doncs si podem compartir alguna activitat ho fem.

-De quin tipus?Els mateixos terapeutes de FUPAR organitzen activitats

conjuntes per a les dues entitats com ara jugar al quinto, i alguna altra activitat .

-Un dels grans reptes que té la societat actualment i que cal afrontar és l’envelliment de la població, tenen noves propostes de present i de futur actualment per millorar el servei d’aquestes persones?

-Això va molt lligat a la llar, en aquests moments estem obrint un centre de dia nou per a cent persones perquè veiem que per a cinquanta ens havia quedat petit i s’ha fet una inversió i el proper mes de gener obrirem un centre de dia molt més modern per atendre més persones. A la llar estem treballant contínua-ment per millorar serveis , per millorar l’atenció, per fer més activitats, tallers de memòria, gimnàs, fisioteràpia, perquè els avis que tenim allà doncs estiguin millorant la qualitat de vida. No hi ha perspectives en aquest moment per part nostra de créixer més, sí que tenim una demanda gran , tenim 145 places de residència i tenim com 307 persones que estan esperant que hi hagi una plaça per poder entrar a la llar. El que passa és que fer una nova inversió per crear una nova residència, de moment, no s’ha plantejat, però seria interessant.

-Res més, Sr. Ribera i moltes gràcies per tot.

23

EL LEGADO DE LOS BARQUEROS DEL RÍO1r premi de narració

Oriol Pla (4t ESO)Il·lustració de Caterina Cardona (3r ESO)

Todos sabéis que una persona, al morir, no va directamente al cielo; primero pasa por el río donde, con las dos monedas que se dejan (o tendrían que dejar) en sus ojos, paga al barquero para que lo lleve a la otra orilla. Al llegar a esa orilla, te olvidas de todo tu pasado y empiezas una vida nueva, en el cielo.

Todos lo hemos visto en las películas antiguas pero casi siempre hemos pensado, o nos han hecho pensar, que esto es sólo cosa de cuentos y películas, y que no debe hacerse en la vida real. Pero la verdad es que sí.

Partiendo de esto, os contaré mi historia, de la que espero saquéis una moraleja.

Antiguamente, como se ve en las pelí-culas, a todos los muertos les ponían dos monedas en los ojos, y al llegar al río las daban al barquero, quien se guardaba una en un bolsillo y la otra en el otro. Había veces que tenía los bolsillos muy vacíos y, otras veces, las monedas sobresalían del bolsillo, a punto de caer; pero siempre las colocaba igual, una moneda en un lado y la otra en el otro.

Al morir no ibas allí, sino que desper-tabas allí, como si todo lo anterior hubiera sido un sueño, y con las dos monedas, sí, claro, te las habían dejado en los ojos al hacer la ceremonia de tu muerte.

Al despertar lo ves todo oscuro, ya que allí siempre es de noche. No de noche como se entiende en la Tierra, sino una noche especial, no tan oscura, pero tampoco lumi-nosa. Sin nubes, ni estrellas, ni nada que se le parezca, sólo el cielo, de un color marrón ennegrecido.

Despiertas en un prado, donde ves a otra gente, unos aca-bados de levantar, otros aún dormidos, y otros andando, todos en la misma dirección.

Sin saber qué hacer, te levantas y los sigues. A veces se ve a alguien que, en un acto de rebeldía, se gira y empieza a correr en dirección opuesta, como intentando volver a la vida, pero nadie sabe qué les pasa, y nadie quiere averiguarlo.

Al rato de andar, te das cuenta de que ahí todo es siempre igual, siempre es de noche, una noche extraña, pero de noche, y que siempre está ese viento, suave pero incesante, agitando suavemente la hierba, y pasando, como si de una tela de seda se tratase, por tu cuerpo.

A propósito, no lo había mencionado, toda la gente está desnuda, pero casi ni te das cuenta, ya que en lo único que piensas es en pagar al barquero y en pasar a la otra esperada y deseada orilla.

Siguiendo a la gente, llegabas a la orilla del río donde se había formado una cola en la que te colocabas justo al llegar. Nadie hablaba, reía, lloraba, ni hacía nada especial, sólo ibas avanzando en la cola, como un alma en pena.

Cuando estabas en la cola, veías la primera y única luz, la lámpara de aceite que llevaba el barquero, de la que la llama nun-ca desaparecía, colgada de un palo en el centro de la barca.

Había gente, en su vida pobres o que no creían en la historia de las monedas, que no tenía las dos monedas, y al llegar ante el barquero lo miraban, el barquero decía que no con la cabeza, y ellos se iban otra vez al prado, se sentaban, y seguramente pensaban en nada.

Pero, un día, fueron cinco personas las que no pudieron pa-gar, y al día siguiente seis, siete, y cada vez fueron más, ya que la sociedad se estaba modernizando, la iglesia dejaba de tener tanta credibilidad gracias a la ciencia, y la gente dejaba de creer en ella y, consecuentemente, en estos mitos.

Hubo un día en que la gente que se quedó sin pasar, por falta de las dos monedas, fue más que la que pasó. Esto se convertía en una situación insostenible, ya que había mucha gente ya en el prado, sentados, pensando en nada y mirando a ningún sitio.

Os preguntaréis quién soy yo y por qué sé todo esto. Yo fui el segundo en llegar al río sin dinero, y el primero que me fui a

sentar al prado.Pero mil años sin hacer nada, y sin

sentir necesidad de nada, dan mucho para pensar, y tengo un recuerdo vago de lo que me pasó en vida.

Recuerdo que era muy rico, ya que al nacer quedé huérfano y heredé toda la fortuna de mis padres. Al estar toda la vida solo, y sin nadie que me quisiera, me transformé en una persona muy avara y codiciosa, una persona mala. Sólo miraba por mí y por mi dinero, y los medios por los cuales lo consiguiera o a quien perju-dicase me daban igual, sólo me importaba yo. Un día me metí en el negocio de los esclavos, pero cometí el error de estar en primera línea, mandando, y vino el padre de una esclava pobre a la cual estaba vendiendo y me apuñaló brutalmente. Lo último que recuerdo es la cara de satis-facción del hombre.

Como en la ciudad nadie me tenía sim-patía, ni los plebeyos ni los altos cargos,

ya que siempre jugaba sucio con todo el mundo, se determinó el crimen como acto en defensa propia y se olvidó en pocas semanas.

Y ahora estoy aquí, después de mil años, con otra oportunidad para pagar por mis malas acciones en la vida terrenal.

Yo soy el sustituto del barquero, que fue el que llegó primero al río, el que se encentró una barca en la orilla y se ofreció a pasar a todos las personas que le pagaran las dos monedas.

Curiosamente, el barquero era el único que iba vestido con una camisa y unos pantalones marrones, a conjunto con el ambiente.

Como yo fui la primera persona que llegó sin las dos mone-das, y me vio tan y tan arrepentido de mis acciones anteriores, me dijo que de allí a mil años yo sería el nuevo barquero. Llegó el momento, y ese día me puse a la cola. Tuve que esperar varias horas, ya que era ya muy larga, y al llegar al barquero pasó algo muy extraño.

Sin hablarnos, sólo con las miradas, él se levantó y se des-pojó de toda su ropa, la cual dejó en el suelo. Pero antes cogió una bolsa de monedas del bolsillo derecho y se la guardó bien cerrada en la mano. Cuando acabó de desvestirse, pareció que se olvidara de todo, de que había sido el barquero del río hacia el cielo, de que llevaba mucho tiempo allí.

De repente notó la bolsa en su mano, la miró y pareció que

24

recordaba cosas, porque de inmediato se fue hacia el prado y empezó a repartir dos monedas a cada una de las personas que no tenían y que estaban destinadas a quedarse allí para siempre.

La bolsa era pequeña, a simple vista cabían unas diez u once monedas, pero el antiguo barquero no se detuvo y siguió repar-tiendo monedas, ya que allí estaban la mitad de las monedas que él había ganado en todo ese tiempo pasando a miles de millones de personas de una orilla a la otra del río.

En menos de una hora, todas las personas que antes estaban en el prado condenados a pasar la eternidad allí, tenían ahora las dos monedas para pasar y se fueron poniendo poco a poco en la cola.

Mientras tanto, yo me había vestido con los ropajes del bar-quero y me había sentado en la barca; no vi bien del todo hasta que me acostumbré a la luz de la lámpara de aceite inagotable situada en la barca. Toda la gente que estaba en el río se quedó mirando la escena del antiguo barquero hasta que acabó; enton-ces toda la atención se centró en la barca y empecé a trabajar: iba y venia de una orilla a otra. Tardé tiempo en saber dónde estaba la otra orilla, ya que todo se veía blanco, lleno de luz, por lo que no se podía distinguir la ribera opuesta del río desde la orilla del prado.

Fui pasando a la gente del otro lado, y después de unas cuan-tas largas horas de trabajó le llegó el turno al antiguo barquero. Había sido tan generoso que no le habían quedado monedas para él, ya que me entregó la bolsa vacía. Yo lo quería pasar sin que pagase, por todo lo que había hecho por mí, pero la barca no se movía. Maldije a los diez demonios en silencio, ya que ahí no se hablaba nunca, pero en ese momento del horizonte surgió un chico que me recordó mucho a mí mismo y que entregó sus dos monedas al antiguo barquero; con ellas me pudo pagar y pasar a la orilla tan deseada e inalcanzable para él durante tanto tiempo. El muchacho no me recordó a mí mismo por su generosidad, de la cual yo había carecido, sino porque supe que él sería el siguiente barquero del río.

HISTORIAS DE UNA CALLEAccèssit de narració

Júlia Ribera (4t ESO)Il·lustració de Mariona Jordan (2n ESO)

1r premi d’il·lustració

Puede que te cruces con las mismas personas cada mes, semana o día, pero que nunca te fijes con ellas. Hasta que lo haces, y de repente ves a esa persona en todas partes.

Y eso me pasó a mí.

El universitarioUn día empecé a ver a un chico moreno, bastante guapo,

universitario. Cada día me cruzaba con él cuando iba a la escuela. Después de un mes o dos pensé: “Venga, la próxima vez que lo veas lo saludarás”. Parecía majo. Yo ya estaba montándome la escena, pero aquello nunca llegó.

No volví a verlo nunca más. Llegué a pensar que quizás había muerto, pero no adopté esa posibilidad, demasiado cruel. Así que seguramente había ido a estudiar al extranjero, ¿no...?

Y a los tres meses, quizás cuatro, me pareció verle. Se parecía mucho: un chico moreno, con el pelo un poco largo, no muy

alto, y esa expresión seria pero tirando a pícara. Era él. Y me miró. Y le miré. Y nos reconocimos. Y sin palabras nos dijimos: “Por fin te vuelvo a ver”.

Me quité un gran peso de encima. Y desde aquel día nos fuimos cruzando de vez en cuando, pero ya no existía aquella necesidad del principio; aunque nunca llegamos a hablar, siem-pre supimos que nos teníamos el uno a otro, que si algún día queríamos algo, sólo teníamos que ir a aquella calle y esperar.

La chica de las bailarinasMe encantan los zapatos y siempre me fijo en el calzado de

la gente, y aunque mucha gente no piense así, los zapatos dicen mucho de las personas.

Así que un día vi unos zapatos que me llamaron especial-mente la atención; eran unas bailarinas de cuadros escoceses y con un gran lazo rojo.

Al día siguiente otras bailarinas, de rayas de colores. Levanté la vista. Sí, era la misma chica que el día anterior, y sería la misma que los siguientes. Era muy mona, pelirroja, con el pelo largo y la piel muy blanca.

Cada día llevaba unas distintas. Era genial, siempre llena de color y alegría. Y con unos zapatos preciosos.

Pero llegó el día en que no volví a ver más esos zapatos. Nada de bailarinas. ¿Y la chica? Tampoco estaba.

Vi su foto en el diario. Había muerto. Sólo tenía dieciséis años.

Ellos, tú, yoSeguí observando a la gente de la calle toda mi vida. La

verdad es que te encuentras a gente muy curiosa y muy distinta; hay personas que recuerdas y otras que no; hay con quien te cruzas muchas veces y hay con quien sólo una. Y, sobre todo, existen aquellos que te marcan par siempre.

Yo siempre he recordado a la pobre chica de diecisésis años y al chico universitario, con el que aún me cruzo a veces. Pero hubo alguien que realmente me marcó. Él.

Llovía. Hacía muchísimo frío, de ese que te cala hasta los huesos. Así que decidí entrar en la cafetería de enfrente, sólo me faltaba cruzar la carretera.

En medio de la calle había un gran charco donde se veían reflejadas las caras de la gente. Andaba pensando en eso cuando de repente vi la faz de un chico que me miraba fijamente.

Fue demasiado tarde; choqué con él y caímos en medio del charco. Sólo se me ocurrió invitarlo a tomar algo para que me perdonara.

En el bar nos encontramos a unos amigos. Nos sentamos con ellos. Resulta que mis compañeros conocían al misterioso chico. ¡Si es que el mundo es un pañuelo!

Hablamos durante horas y horas. Fue increíblemente genial. Es sorprendente cómo en un par de horas puedes llegar a conocer a una persona.

Fuimos hacia casa por el mismo camino. Él empezó a ha-blar de mí. Dijo que cuando vio mi cara reflejada en el agua en seguida supo cómo era: muy espontánea, observadora, sensible, de aquellas personas que caen bien a todo el mundo y que brillan por su gran alegría. “Hay poquísimas personas así” explicó, “y tú eres una de ellas, que sobresales por encima de la gente por ser como eres, por ser única. Seguro que te encantan los días con un sol radiante pero a la vez muy fríos, ¿verdad? Pues así eres tú, transmites esa misma calidez”.

Creo que fue el único chico que he amado de veras. Se llamaba…

25

LA HISTORIA DE CASILDA

Sònia Carreras (4t ESO)

Una reina dio a luz a una niña muy hermosa llamada Casilda. El día del bautizo invitó a todos los príncipes y princesas, a los ciudadanos e incluso a todas la hadas excepto a la más malva-da, Priscila. Aún así, Priscila fue al evento y echó encima de la niña un maleficio que decía: A los dieciséis años te pincharás con una hiladora y morirás. Campanilla, que estaba cerca, al oír el maleficio, pronunció un contramaleficio para liberarle de aquella condena: al pincharse, en vez de morir, la muchacha

permanecería dormida durante cien años y sólo el beso de un joven príncipe la despertaría de su profundo sueño y además juró a sus padres que sería su hada madrina.

Aún así la enviaron a casa de la hermana de la madre, que tenía dos hijas que eran gemelas. Sólo tenían dos años más que Casilda. Pasaron los años. Su tía le decía cada día que sólo esta-ba en su casa para protegerla de aquel maleficio. Así que todos los días era ella quien tenía que hacer los trabajos más duros, porque, para su tía, ella era una esclava; afortunadamente, una de las gemelas estaba de su parte y siempre la ayudaba a hacer el trabajo. Un día, el rey invitó a todas las jóvenes a una gran fiesta, pero la tía de Casilda no la dejó asistir y le ordenó limpiar el suelo y preparar la cena.

26

Harta ya de trabajar sin parar, se fue de casa, huyó por un caminito, oscuro y un tanto tenebroso. Al verse sola, sintió miedo y lloró. De repente vio al lobo, que era enorme, delante de ella. Y empezó ha hablar

- ¿A dónde vas, niña?- le preguntó el lobo con su voz ron-ca.

- Me he ido de casa no lo podía soportar más…- le contestó Casilda

- Espero que te vaya bien por aquí- le dijo el lobo mientras daba media vuelta y se iba.

Casilda al ver que el lobo se había ido se tranquilizó un poco más; sin embargo, en realidad, el lobo no se fue sino que se escondió detrás de un árbol y la siguió.

Se hizo de noche y Casilda no pudo evitar tener miedo y echarse a llorar. Llorando y andando pasó la noche, hasta que, al amanecer, llegó delante de una preciosa casita. Entró sin dudarlo, porque después de pasar la noche en el bosque pensó que no podía haber nada peor. La casita estaba decorada con muy buen gusto pero había algo un poco peculiar: los muebles eran pequeñísimos. Como estaba agotada, subió a la habitación y juntó todas las camas y al instante se quedó dormida. El lobo, que aún la seguía, trepó con una escalera larguísima, trepó hasta el tejado para colarse por la chimenea. Pero Casilda encendió la chimenea porque tenía un poco de frío. El lobo descendió por el interior de la chimenea, pero cayó encima del fuego. Escapó de allí y no volvió.

Por la tarde llegaron siete enanitos, ni uno más ni uno menos. Al ver que en sus camitas estaba la joven, la despertaron y le preguntaron por qué estaba allí, así que ella les contó su triste historia. Casilda pensó que después de oír su trágica historia, los enanitos la dejarían quedarse allí con ellos, pero no fue así. Los enanitos eran muy pobres y le dijeron que si quería comida se tenía que ir. Le dijeron que si cogía el caminito de detrás, iría a parar a un bosque cerca de un castillo y que allí seguro que alguien tendría cuidado de ella.

Se quedó toda la noche para descansar y por la mañana se fue. Cogió el camino que los enanitos le indicaron y anduvo hasta llegar a un claro, entonces había dos caminos que escoger. Ella cogió el que bajaba y continuó andando hasta que vio una casita muy dulce, hecha de caramelos, chocolate, galletas... Casilda, que ya hacía dos días que no comía, fue corriendo hasta la casita y empezó a comérsela. De repente, salió una anciana, la invitó a pasar y le ofreció comida. Pero esa anciana era una bruja que la obligó a trabajar. La bruja le había ordenado que calentara bien el horno y una vez lo encendió le pidió a la bruja si estaba bien, así que ella abrió la puerta y miró. En ese instante Casilda le dio una patada y la encerró dentro del horno. De ese modo se escapó.

Se hizo de noche y Casilda estaba otra vez sola y asustada. Estaba a punto de dormirse cuando vio una lucecita que se movía y se le acercaba.

-¿Quién eres?- le preguntó Casilda.- Soy tu hada madrina, me llamo Campanilla- dijo ella.- Entonces, ¿tú eres quien me salvó del maleficio?- preguntó

Casilda.- Sí, y como sé que ahora estás pasando un mal momento,

te propongo que me sigas- dijo Campanilla.- Y, ¿a dónde vamos? -volvió a preguntar.- Vamos al País de Nunca Jamás - contestó Campanilla, y

añadió - sólo tienes que abrir tus alas y volar.Así que se fueron al país de Nunca Jamás, dejó todos sus

amigos, su familia, sus recuerdos, sus problemas… y vivió sin pesadilla alguna.

VIVIR POR VIVIR

Eva Tomàs (4t ESO)Il·lustració d’Anna Merino (2n ESO)

No sonreía. Su vida era un sinónimo de amargura desde que supo que nunca más volvería a sentir, cuando se dio cuenta de que nada de lo que tenía iba a servirle ya, de que todos sus esfuerzos habían sido en vano. Todo aquello... perdido. Y no sabía lo que vendría después. Es curioso cómo cambian las cosas en unos segundos. Puedes llegar a ser la persona más feliz del universo, sentir que te vas a comer el mundo... y, diez segundos después, sólo eres capaz de sentir que el mundo se te va a comer a ti. Eso fue lo que sintió ella cuando se enteró de que su vida se acababa. Pensaba que ya no quería seguir, sentía que su cuerpo ya no le respondía... ”Para qué, si igualmente voy a acabar siendo una máquina estropeada... Qué más da ahora o más tarde.”

Se sumergió en un mundo de silencio, prohibiéndose pensar, prohibiéndose sentir. Comía porque debía comer, bebía porque debía beber, dormía porque debía dormir, vivía porque debía vivir. Sobrevivir por sobrevivir, de manera mecánica, sin pensar cada gesto, sin fijar la mirada, sin esperar nada. Sus ojos llenos de lágrimas secas, su corazón latiendo silencioso, como si to-dos los lugares de su cuerpo se hubiesen vestido de luto. Por ella. Olvidándose de su mente y de su alma. Se sentaba en la cama y dejaba que su organismo viviera por ella. Por qué. Por quién. La felicidad. Un engaño. El Sol. Una ilusión. La alegría, la pasión, las ganas de vivir, dibujar una sonrisa y deleitarse con la puesta de sol. ¿Nada de eso importaba ya? Cada mañana esos pensamientos cruzaban su mente, cada mañana su alma intentaba convencerla de que sí había algo por lo que luchar, de que siempre quedaba algo, aunque fuera un mero recuerdo, un reflejo de lo que había tenido. Pero al menos lo había tenido. Y ella, cada mañana, se quitaba todas esas ideas de encima. No era que no le gustaran. Lo que daría ella por tener fuerzas para luchar. Lo que daría ella para salir de aquel cuerpo endemoniado que la había obligado a acabar con todo. Dejar volar su alma, buscar la felicidad... Pero no podía, estaba convencida de que si lo intentaba, la frustración sería aún mayor, y entonces sí que sería de lo más doloroso cuando todo terminara. Por eso se limitaba a esperar. La gente la miraba y veían en ella pura desesperación. Algunos se compadecían, otros se horroriza-ban, otros le quitaban importancia. Pero ninguno lo entendía. “No quiero morir, no penséis eso de mí. Sólo es que no quiero sufrir... y si para ello tengo que dejar de vivir, lo haré. Pero no penséis que quiero morir.” Una batalla se estaba produciendo en su interior. Pensamientos positivos, pensamientos negativos. Luz y oscuridad, blanco y negro, vida y muerte. Ella no sabía qué bando escoger. “¿Me he vuelto loca?” “No. Los locos no se preguntan si están locos o no.” Y así era su mente, llena de pequeñas guerras interminables, de preguntas sin solución, de ideas que iban de un lado a otro, sin dirección, tan rápido que mareaban. Una espiral de sensaciones que sólo una persona que ha decidido no volver a hablar puede soportar en su mente. Escuchaba. Pero jamás contestaba.

-Tienes que seguir... ¡Tienes que luchar! Vamos, habla. Dime qué sientes.

La voz lejana de un ser querido. Se sobresaltó un poco. Su primer deseo había sido que nadie se acercara más a ella para no destrozarle la vida también. Pero, ¿y los que ya la querían...? ¿Debía contestar?

-No voy a dejar que te hundas. Mírame. Háblame. Vuelve a ser quien eras, vuelve a sonreír.

27

SOÑAR

Xavi Kearns (3r ESO)Il·lustració de Neus Lapiedra (2n batxillerat)

Dicen que tus sueños pueden significar ciertas cosas. Por ejemplo, dicen que soñar que vuelas es un símbolo de libertad, y que ofrece buenos presagios. O que soñar que estamos cayendo sin obstáculos significa que nos espera una vida amorosa salu-dable y placentera. O que soñar con dinero, o soñar que ganas mucho dinero, significa que llegarás al éxito.

Soñar. Es aquel tiempo en el que podemos ser lo que que-ramos ser, en el que nuestra imaginación sustituye al tacto, a la vista, al olfato y al oído... a todos los sentidos. Durante este tiempo, nuestra alma se libera y podemos olvidarnos de los problemas. Somos capaces de hacer cualquier cosa, de acabar con el hambre del mundo, de acabar con sus guerras… Es aquel tiempo en el que podemos dejar de tener enemigos. Aquel en el que somos capaces de ayudar a alguien cercano o lejano. No hay límites. Pero este tiempo sólo existe en nuestra imaginación.

La imaginación. La que tuvo aquel hombre que un día de-cidió que quería ir a la Luna, aquél que quería volar y correr más rápido que el viento, o aquel hombre que quería poder des-plazarse sin tener que caminar. La imaginación que tuvo aquel otro que quería ver el fondo del mar, o el que quería mantener

Y no sonreía. El tacto. Otro sobresalto. Las manos de un ser querido.

-¿Me estás escuchando? Vamos.“Claro que sí.” Claro que lo escuchaba. ¿Iba a poder despegar

los labios para pedirle que se fuera y viviera?-Contéstame. No puedo vivir si tú no estás bien. ¿Cómo? Hizo un esfuerzo casi sobrehumano para hablar.-No.-¿Has hablado? ¿Me has contestado? Dime que sí.-Sí.-Gracias a Dios...No te rindas. Te quiero.-Yo también te quiero... Olvida que he dicho eso. Vete y no

vuelvas a mirarme nunca más. No tires tu vida por la borda.Qué fácil resultaba volver a hablar. A

expresar sus sentimientos.-¿Por qué te rindes?-Debo hacerlo.-No es verdad. Puedes vivir.-Sí... ¿pero por cuánto tiempo?-¿Acaso importa...? ¿Te habías pre-

ocupado alguna vez de eso? ¿Alguna vez has pensado que cuando sales de casa puede que no vuelvas nunca más?

-Voy a morir.-También yo. Todos. Siempre has sabi-

do que morirás. ¿Pero por eso te has hundido? No. Has escogido vivir todo lo que puedas. ¿Y qué cambia ahora?

¿El tiempo? Eso es relativo.-Todo lo que tengo... No sirve de nada. ¿No lo ves? Ahora

me doy cuenta de que la vida no es nada.-Y entonces, ¿qué hay en realidad? Si no te aferras a la vida,

entonces, ¿qué te queda? Todo sirve de algo. Es verdad, al final lo acabas perdiendo todo. Si lo miras así, tú tienes razón. Lo pierdes, sí... pero, ¿y mientras lo tienes? ¿Eso no cuenta?

-Si sigo como si nada, después será más doloroso. -Mejor ser feliz el tiempo que te queda y sufrir luego, que

pasarse todo este tiempo flagelándote y esperando la muerte. No te vas a morir antes por eso.

-Quieres que viva.-Sí.-Y que sea feliz.-Sí.Entonces calló. Después de todo, sus palabras sí tenían sen-

tido. Podía vivir y morir sufriendo. Esto último era inevitable. Pero lo de vivir. Eso podía cambiarlo. Y ahora se daba cuenta de cuánto lo deseaba. Pero esas barreras...Necesitaba tirarlas al suelo para poder ganar.

-Tú quieres vivir- adivinó él.-Pero siento que no puedo. Que no debo.-Tienes que escapar de tu cárcel. Vamos, hazlo. Basta con

desearlo.Cerró los ojos con fuerza. Asistía a una batalla inmensa y

feroz. Alma contra cuerpo... Vida contra muerte. Y ahora sabía de qué lado estaba. “Basta con desearlo... Basta con desearlo... Sal de tu cárcel...”. Sintió su mano en la de él. Se aferró fuerte al contacto con su piel. “¡¡Vamos!! Por él. Por ti.”

Y de repente, sintió que estallaba. Las barreras se rompieron en mil añicos de cristal. Cortaban, pero era libre. La presión cesó. Durante un momento, no escuchó nada. Sólo... el latido de su corazón. Volvió a sentir el peso de los párpados sobre los ojos. Volvió a sentir sus labios, capaces de curvarse en una sonrisa. Volvió a sentir sus manos, capaces de acariciar. Y su mente...Capaz de volar. Lo había conseguido. Así que...

barreras. ¿Ella misma las había construido? Posiblemente. Sólo sabía del cierto que había estado a punto de dejarse ganar por la desesperanza, y que la simple llamada del amor había sido capaz de hacer un minúsculo agujero en el grueso cristal detrás del que se escondía, para colarse en él e intentar derribar los muros desde el interior.

-Eh. ¿Estás ahí?-Sí. Ahora sí, por primera vez estoy aquí. Yo. Yo misma.

Entera.-Estás sonriendo.-Puede ser... Ya no me cuesta.-Lo has conseguido.-Gracias a ti.

Miró a su alrededor. Se encontraba en su cama, la que había sido su refugio en los momentos de desesperación, y el lugar donde ahora empezaba un nuevo periodo de su vida. Iba a ser corto, lo sabía. Pero esperaba que fuera el mejor de su vida.

-¿Vas a vivir?-No he hecho todo esto para nada.

Siento que... soy nueva.-En parte lo eres... Vencer a la mente es

difícil. Y más si es la de uno mismo.-No hables.

-¿Qué?-Sólo... abrázame.Una corriente de energía positiva corrió por sus venas cuando

sintió sus brazos a su alrededor. Ahora la muerte podía venir en paz. Ya no la temía...Sintió las lágrimas acumularse en sus ojos, lágrimas de verdad, y ahora no las retuvo. Simplemente, las dejó caer. Un rayo de sol se filtró por la ventana de improviso. Las lágrimas continuaron resbalando por sus mejillas, como si no notaran la repentina felicidad que ese rayo había producido en ella. Y no pudo evitar sonreír.

28

QUERIDA AMALIA

Irene Cabanes (4t ESO)Il·lustració de Bernat Meseguer (2n ESO)

Querida Amalia:Sentada en el viejo balancín de mi bisabuela y mirando ese

patio tan lleno de vida, de colores, de recuerdos inolvidables contigo, desde el porche, he decidido escribirte esta carta. Recordaba las horas y días de cuando éramos unas niñas, que pasábamos allí, jugando como dos locas a piratas (a secuestrar a gente, a robar las joyas a mi hermana mayor…), a ser peluqueras o a jugar a madres en la pequeña acogedora cabaña hecha por mi abuelo para que mi madre y mis tías pudieran jugar, como nosotras, cuando eran chiquitinas.

Todo era tan divertido y alegre en aquella época que ahora lo hecho en falta. Nada nos preocupaba, solamente queríamos jugar y aprovechar el tiempo que mi madre nos dejaba para sumergirnos en nuestras propias historias y hacerlas realidad por unos instantes.

Pero como ya sabes, empecé a estar cada vez más cansada sin motivo aparente, me ponía enferma muchas veces, me mareaba

muy fácilmente…; en resumen, los síntomas de la leucemia. Quién me lo había de decir que sería yo la que tendría que com-batir esta enfermedad. Yo entre miles de personas…

¿Pero sabes qué pienso? Que esta situación me ha fortalecido mucho. En el hospital conoces a gente como tú, con la misma enfermedad y de la misma edad. Convives con ellos cada día. Sabes que te entenderán cuando les hables de lo que estás pasan-do. Que ya no puedes más en los momentos bajos. Darse cuenta de que la pérdida del cabello es la cosa más insignificante por lo que tienes que pasar, si lo comparamos con el dolor que padeces y con lo duras que son las sesiones de la quimioterapia.

¿Aún guardas aquellas fotos tan divertidas que nos hicimos en mi cama con mi peluca rubia? Qué cambiada me veía con el pelo rubio. Mi cabello era tan oscuro que fue un cambio muy drástico, pero me gustó. ¿Y las de los pañuelos que me rega-laste por mi santo? Que sepas que aún los tengo guardados en mi cajón. Hacen el mismo olor que tú y me fortalecen cuando necesito un apoyo para continuar adelante.

Estos días ya estoy terminando el tratamiento y solamente tengo que ir al hospital para hacer revisiones. Mis padres trabajan todo el día y por eso estoy en casa de mis abuelos. La verdad es que me gusta mucho poder estar aquí porque recuerdo esos viejos tiempos contigo. Siempre tengo una sonrisa en la cara cuando pienso en ellos y además, saber que podré volver a la normalidad, que tanto he deseado, aún me hace más feliz. Tengo ganas de ir al instituto, cotillear de los chicos, salir los sábados y, sobre todo, estar contigo… ¡Cuántas experiencias que quiero volver a sentir!

Las cartas que me envías periódicamente me suben la autoes-tima a tope. ¡Tengo tanta suerte de tener una buena amiga! Y la verdad es que me transmiten mucho, al igual que tus llamadas telefónicas. Cuando hablamos, se me olvida todo y sólo me concentro en lo que tú me estás contando. Son unos momentos de paz y tranquilidad donde puedes saber sobre lo que está pasando a tu alrededor mientras no puedo volver. Por cierto, ¡quiero saber más sobre la historia de Carlos y Virginia! Me tienes muy intri-gada y quiero que me cuentes todas las novedades que haya. Y además, tú y yo tenemos una conversación pendiente, y ya sabes a lo que me estoy refiriendo…

Ayer, mi madre me dio la sorpresa más grande que podía tener en esos momentos: ¡Tu visita! Me contó que tú y tu madre vendréis a comer este domingo en casa. ¡Qué ilusión! No sabes lo contenta que me puse. ¡Comencé a dar saltos como una loca y empecé a llorar! Aunque nos escribimos y charlamos por teléfono, quiero ver tu cara en persona. Ver lo guapa que estás, y, cómo no, saber todos tus secretitos que no me has podido contar por carta o por teléfono porque tu madre te vigilaba de reojo.

Con muchas ganas de verte este domingo, te digo adiós.Un fuerte beso para mi alma gemela Amalia.Lizzie

PD: Te echaré de menos estos cuatro eternos días que fal-tan para vuestra visita, y recuerda: ¡Nuestra amistad lo supera todo!

una conversación con alguien que se encontrara a kilómetros de distancia y poder oír su voz. La que tuvo aquel hombre que quería hacer luz para ver en la oscuridad, o el que quería grabar un sonido, para poder escucharlo tantas veces como quisiera. O el que quería dar la vuelta al mundo en un solo día. Uno… que quería ver más allá del cielo. Y otro, que quiso inmortalizar un momento en un papel. Alguien que transmitió una noticia al mundo entero. O el que imaginó una máquina que le hiciera café. Todos ellos tenían imaginación. ¡¡¡ Tantas cosas se han soñado antes de hacerse realidad!!!

Pero no quiero creer que hayamos dejado de soñar. No quiero creer que en lo más sencillo...hayamos fallado. Que acabar con las penurias sea más difícil que inventar un ordenador, que llegar a la Luna. Que acabar con las guerras y el hambre en el mundo sea más difícil que volar, que poder ver a más distancia de lo que nuestra naturaleza nos deja, poder ver planetas y galaxias lejanas.

Pero tengo una esperanza. Sé que un día todo cambiará. To-dos viviremos felices, en paz. Hemos conseguido cosas mucho más difíciles. Nadie pasará hambre y nadie se sentirá desdicha-do. Uno no se burlará de otro. Algún día no habrá más guerras. La razón, el entendimiento y el diálogo terminarán con toda la miseria del mundo...y lo sé... porque lo he soñado.

29

MARES DE FUEGOPremi de poesia

Otilia Dan (4t ESO)Il·lustració d’Aída Valero (2n ESO)

Ese amor que arde en vanohueso arde, pues no carne,

mas las gélidas estellasno lo sienten, no lo temen.El fuego que cae en llantodolor es, dolor jadeante,

pues la fía luz serenano lo entiende, no lo siente.

Frío el mundo, frío el aire,frío el cieo y sus mares.

De hielo a fuego, de fuego a agua, de agua a polvo y de polvo a nada.

Que arda el mundo, que arda el aire,que caiga el cielo en sus mares.

De hielo a fuego, de fuego a agua,de agua a polvo y de polvo a nada.

Fue al hombre, fue a mujer,fue fiel servidor el fuego,

mas ahora congeladollora el cielo y cae el mundo.

Vida no puédase ardermás de la qual arde en seno;

pues aliento es sagradopara dulce flor de luto.

Frío el mundo, frío el aire,frío el cielo y sus mares.

De hielo a fuego, de fuego a agua,de agua a polvo y de polvo a nada.

Que arda el mundo, que arda el aire,que caiga el cielo en sus mares.

De hielo a fuego, de fuego a agua,de agua a polvo y de polvo a nada.

30

ESPURNES D’AMORAleix Jorba (3r ESO)

Il·lustració d’Oriol Fages (3r ESO)2n premi d’il·lustració

Unió de pensaments abstractes,exànimes, sense vida,plens de dolor, sense esperança,on no puc trobar temperància.

Conjunt dels sentiments d’un ésser oblidat,transferint, cap endins, l’amor arrelatamb espurnes de llum i calorque m’impregnen de tèbia escalfor.

Imatges irreals, borroses, imprecises,d’una bellesa innata,que colpegen l’ànima d’aquell amor,que tot i oblidat encara manté la flama.

Paisatge perdut en un espai tancat,amb tonalitats grises, fosques, espectrals,on potser podré trobar,una guspira de llum, desig i esperança.

Llàntia sense foc, sense escalfor,plena de foscor, gairebé apagada,on solament queda el record,del que va ser, un moment, una vegada.

Amor llunyà, gairebé apagat,que un dia va ser esplendorós,voldria ara retrobarper eixir d’aquest espai tancat, tenebrós.

Alè de vida, d’un amor que encara crema,que empeny la flama de la tendresa.Sentiment complaent,capaç de transportar el desig i la puresa.

Canviar els sentiments, els sons, els colors,faria revenir un senyal lluminóson solament queda el record;fulgent i etern retornaria l’amor.

31

ENTREVISTA A JULIA MÖLLERPremi d’entrevista

Júlia Garcia (3r ESO)

Julia Möller va néixer a Alemanya, però als sis anys es va mudar a Alacant. El seu primer contacte amb els musicals va ser als dotze anys i des de llavors va saber a què es volia dedicar. Una de les actrius de musicals més completes i experimentades del panorama musical espanyol, la Julia ha format part de musi-cals com: dues produccions de La Bella y la Bestia a Madrid, El Fantasma de la Ópera a Madrid, El Geperut de Notre Dame a Berlín, Les Miserables a Londres... I ara es troba donant vida a l’Aloma de Mercè Rodoreda al Teatre Nacional de Catalunya.

Ha passat una mica més d’un mes des que vau estrenar Aloma. Com el valoraries?

Doncs ha estat un primer més força dur, la veritat. L’estrena va ser molt dura perquè, a part que les estrenes sempre són dures, quan és una obra de creació s’arriba molt just, es canvien moltes coses, hi ha molt estrés per part de tothom en els últims dies. I després que el primer mes és més de promoció. Fer entrevistes i radio, i no descanses tant com voldries. Però bé, de públic molt bé, cada cop ve més gent i nosaltres ens estem acostumant a la rutina, al dia a dia.

Què és el personatge d’Aloma per a tu? Com la veus tu?

Aloma és una noia a la qual li han passat coses dramàtiques. Imagina’t: va perdre els seus pares quan era petita, el seu germà es suïcida, viu en unes condicions molt negatives. Però l’obra comença quan ella està molt cansada de la vida que porta, de “no viure”. Jo crec que és una persona que té molta vida per dins i que necessita treure-la. Té molta alegria, té molta felici-tat... però està tot per dintre. I per això quan arriba Robert és la primera vegada que algú la veu com és i l’estima, ella tenia moltes ganes d’estimar i de ser estimada i de sobte s’obre i és la primera vegada que de veritat viu.

Imposa ser Aloma, de Mercè Rodoreda, sabent que aquest llibre és la seva autobiografia ja que va viure moltes d’aquestes coses?

Sí que imposa, és molt autobiogràfica però els nervis que he pogut passar al fer aquest personatge no ha estat tant el tema

de la Rodoreda sinó estrenar el personatge al Teatre Nacional, amb tots els actors que m’envolten, i sabent que el public del Nacional és molt exigent, molt selecte, crític... Això m’imposava molt més (riu). Però ara sabent com reacciona el públic estic molt tranquil·la.

Tu ja havies estat amb Dagoll Dagom, quan vas fer Mar y Cielo fa un parell d’anys a Madrid. Quins records en guar-des? Com va ser fer el musical català per excel·lència?

Mira, per a mi la Blanca i Mar i Cel és “lo más de lo más”. M’encanta Mar i Cel; jo ja havia fet moltes coses abans però la Blanca em va marcar molt. I ho tornaria a fer si pogués, de seguida! Jo veig un personatge molt semblant a l’Aloma, que tenia moltes coses per dintre, sabia que podia treure molt més del que estava traient però necessitava una mica d’ajuda. I per fer aquest personatge el Bozzo, el director, em va agafar i em va obrir i vaig treure tot el que podia. És un personatge molt apas-sionat, molt...a mi m’agrada molt. I em va deixar un record molt bonic no només pel personatge sinó que també per la companyia. Pensàvem que no funcionaria massa, mitja companyia venia del Mar i Cel de Barcelona i mitja companyia nova que érem de Madrid. Pensàvem que seria: els madrilenys i els catalans. Però res d’això, vam fer pinya el primer dia i va ser molt especial; d’aquestes coses que no es repeteixen sempre.

Vas estar a punt de fer Mar i Cel aquí a Catalunya, però al final vas anar a Londres a fer un musical i finalment vas poder fer Mar y Cielo a Madrid. Creus que va estar bé poder anar a Londres i després fer Mar y Cielo?

Això de Londres em va sortir després, d’improvist. Jo vaig anar a Londres de vacances i em va sortir una audició una mica “de rebot”, venia d’un personatge vocalment molt semblant a la Cosette d’Els Miserables”, la Christine a El Fantasma de la Ópera. Em vaig presentar i em van agafar. Jo no m’ho pensava gens, jo volia fer la Blanca però van agafar l’Elena Gadel; jo ho respecto molt i mira, la vida és així. Però si hagués fet la Blanca no hagués anat a Londres.

També vas estar fent La Bella y la Bestia a Madrid, oi?Sí, la primera vegada que ho vaig fer vaig entrar un any

després i la segona l’he fet just ara, abans de venir aquí.

Has fet musicals a llocs tan diferents com Barcelona, Londres, Madrid i Berlín. Com de diferent es viu fer musicals a cada un d’aquests quatre llocs?

La manera de treballar és bastant similar, potser Dagoll Dagom sí que treballa diferent. No perquè siguin catalans sinó perquè és una companyia que treballa diferent. Les companyies en les quals he treballat a altres llocs eren part d’una empresa; són multinacionals i fan els musicals com a producte, es venen coma un producte. Mira, jo vaig entrar a fer Les Miserables a Londres quan portaven vint anys, tu entres i saps que el teu personatge l’han fet vint persones, més els covers,...quaranta persones abans que tu. Perd una mica la màgia i no tens tanta llibertat per crear. És molt més creatiu començar tu, de zero amb un nou personatge. Per exemple, l’Aloma l’he feta jo amb tota la companyia, tot el que hi ha ho hem fet nosaltres. Té molt més mèrit, i vaig acceptar el projecte perquè tenia moltes ganes de crear un personatge, que no ho havia fet mai. La Blanca ja l’havíem fet tres persones abans, però tot i així, per la manera de traballar de Dagoll Dagom vaig tenir més llibertat, perquè ho vam adaptar més. Però en canvi, aquests musicals que són tan grans com La Bella y la Bestia, etc. Vénen els directors de

32

fora i t’ho munten: aquest número és així, aquí tu vens d’allà,... I dintre d’això sí que crees una mica, però no és una creació molt personal. És molt “això és la postal, i així vull que quedi”. Dintre del que està estipulat que haig de fer, jo com a actriu haig de buscar per què ho faig.

Has fet doblatge i televisió. T’ho prens com una experi-ència més o com alguna cosa que t’agradaria seguir fent?

Jo de doblatge només he fet el de El Fantasma de la Ópera, que era doblar-ho cantant. Tenia pocs diàlegs. Em sap molt de greu aquesta pel·lícula perquè el disc va quedar molt bé, però el doblatge és horrible. Jo, quan la vaig veure, em vaig voler morir, perquè jo no recordava haver-ho fet tan descordinat. Fer doblatge és molt difícil, si no tens experiència i no has estudiat t’han d’ajudar molt. I això es va fer molt ràpid, la vaig gravar tota la pel·lícula en dos dies entre Londres i Madrid. El que sí que m’encantaria és fer doblatge de les pel·lícules de Disney o coses així, sempre ha sigut un somni de petita. Però no ho tinc com a meta, si em surt guai i si no res.

I respecte a la televisió, doncs, he fet alguns episodis i m’ha agradat molt. I ara, quan torni a Madrid, em concentraré a fer televisió, em ve de gust i vull canviar una mica. A part que no he tingut mai temps, ja que sempre he estat fent teatre, i és una cosa difícil de compaginar.

Com vas arribar al món del teatre musical?Quan tenia dotze anys vaig anar a veure un musical, l’Star-

light Express de l’Andrew Lloyd Webber. I em vaig quedar to-talment al·lucinada. Després d’això vaig començar a fer dansa. Després d’un any li vaig dir a la meva mare que ho volia fer professionalment, ella em va dir que ja ho sabia (riu). I vaig venir a l’Institut del Teatre a fer dansa i hi vaig estar un any. L’any següent vaig començar a fer teatre musical a l’escola Memory de Barcelona i hi vaig estar dos anys, però vaig anar a Alemanya per poder estudiar la carrera de teatre musical. La carrera titulada, que aquí no hi era. I vaig estar fent El Geperut de Notre Dame a Berlín.

Què significa l’èxit per a tu? L’èxit? Per a mi significa treballar en el que jo vulgui, on

m’ho passi bé... Poder seguir treballant i vivint del que estic fent. Treballar en alguna cosa que t’ompli jo crec que ja és un èxit per a mi.

Com et compararies professionalment fa uns anys amb ara?

Uf! Quan jo vaig començar era molt inconscient; no sabia gaire el què feia. Però amb el pas dels anys, quan portes més temps en aquest món vas agafant més costums, més maníes tontes. A més jo tinc memòria d’elefant per les coses dolentes que em passen a l’escenari, per exemple si se me’n va la veu, o m’oblido d’una paraula... Però això es supera i amb el temps s’oblida. Ara ja ho analitzo més, les condicions de les ofertes que reps. Es perd una mica la il·lusió d’anar a cegues, de llan-çar-te...I això m’està costant una mica, perquè jo hagués anat a Xina per treballar en un musical.

Com es reben les bones i les males crítiques?Doncs... això és difícil, eh? Jo intento no donar-hi tant de

pes....

Però, per exemple: una mala crítica t’arruïna el dia o t’anima a seguir treballant...

Jo crec que et pot més quan saps que et falten coses d’aquell personatge, això m’afectaria més. Però quan estic convençuda, ja poden dir el que vulguin. A mi el que em feia més por era el català. No sóc catalana i m’ho he currat molt, m’han posat una professora de dicció, cada dia feia una hora,...És molt difícil que no es noti l’accent. Tenia molta por que em critiquessin això, i no han dit res. I amb això ja em donava per satisfeta. Jo sóc d’Alemanya i m’he criat amb dues llengües, i el següent idioma ja és més fàcil. I suposo que les llengües se’m donen millor que les matemàtiques! (Riu)

El teu primer musical va ser The Rocky Horror Show a Barcelona dirigida per Reguant, com va ser aquella expe-riència?

A Rocky? Uf, allò va ser inconscient total. Jo tenia setze anys, estava estudiant al Memory i a les dues últimes setmanes del musical vaig entrar perquè una ballarina se’n va anar. M’ho vaig passar tan bé! Fèiem de coristes, però al principi fèiem d’acomodadores interectuant amb el públic. Els hi fèiem bromes, els col·locàvem als seients que no eren, pujàvem sobre les cadires, fèiem de tot allà. Va venir la meva mare i no em va reconèixer! Va ser una bogeria, i m’ho vaig passar super bé. M’agradaria fer alguna cosa així, és molt divertit fer el “loco” per allà a l’escenari. I després de fer papers de “niña buena” i tal, i dramàtics...

Creus que els musicals han perdut categoria? Que ara de cop gent molt jove sense experiència entren a fer un musical?

Això tampoc passa molt, no? A High School Musical sí, per-què volien una companyia super jove. Està molt bé que siguin joves, però hi ha d’haver barreja. Però la gent que agafen és gent que ha estudiat, ha treballat. I la gent que diu: em pre-sento al càsting, m’agrada cantar,... Aquesta gent no aguanta fer vuit funcions setmanals no aguanta. Impossible. Si agafen a algú molt jove, que segueixi estudiant i que s’ho agafi com una experiència més.

Quan et van proposar fer Aloma ja t’havies llegit el llibre?

Doncs no. Això m’ho va dir el Bozzo fa uns tres anys quan estavem amb Mar y Cielo a Madrid. Em vaig llegir el llibre, i la veritat és que a la primera vegada em va agradar però em va quedar una mica amb el final.. .com dient: I ara què? Què? Ho vaig deixar una mica apartat, i quan el Bozzo em va trucar per dir-m’ho vuit mesos abans de començar els assajos em vaig tornar a llegir el llibre i em va encantar. És un llibre per llegir-lo més d’una vegada. M’agrada molt el final de l’obra, que és menys interrogant.

Què et queda per fer?Uuuf! Espero que molt! No penso mai: d’aquí a cinc anys vull

haver fet allò...Jo vaig passet per passet. I el què vull fer ara és televisó, treballaré molt per això i després el que vingui. No em vull posar una meta, però espero poder seguir treballant.

Agraïments: Gràcies a la Julia per dedicar-nos part del seu temps, va ser una estona molt agradable. Gràcies i molta sort!

I a l’Alba, per acompanyar-me i donar-me la seva opinió.

33

ENTREVISTA A MÒNICA ARDID

Sandra Castilla (3r ESO)

El passat divendres vam fer-li una entrevista a la campiona d’Espanya de carreres de muntanya, Mò-nica Ardid.

Ens va atendre molt correcte i ens va respondre a totes les nostres preguntes.

La Mònica Ardid és una noia molt simpàtica i agradable i no ens vam sentir incòmodes en cap dels moments.

Li vam preguntar per les carreres que ella havia fet arreu del món, ja que és una

campiona molt important i ha corregut arreu del món.

1. Des de petita li han agradat les carreres?Des de petita no perquè no em cridaven gens l’atenció les

carreres, l’únic esport que vaig practicar va ser bàsquet. Als 17 – 18 anys va ser quan vaig començar a córrer, en aquell moment m’hi fixava més.

2. Tenia pensat participar a la copa del món de Malàisia?

Fa quatre o cinc anys enrere, mai a la vida hagués pensat el que he fet. Ha estat una cosa progressiva, primer la selecció catalana, després copa d’Espanya, fins arribar a poder competir en curses del campionat del món a Malàisia i el Japó.

3. A quina posició va quedar? Va ser difícil arribar-hi?

A la copa del món vaig aconseguir quedar la cinquena. És una competició molt dura. Són 7 o 8 carreres a Suïssa, Itàlia, França, Espanya, Malàisia, Mèxic i Japó. Al 2006 vaig acon-seguir guanyar la cursa de Mèxic i al 2008 vaig guanyar a Malàisia, una cursa que puja un pic de 4.095 metres d’alçada, i vaig quedar tercera a Japó. Això va fer que aconseguís molts punts per poder quedar la cinquena del món.

4. A part de fer carreres, es dedica a altres coses?És clar, amb això no pots guanyar-te la vida, a més a més,

sempre arribarà un dia que hauré d’afluixar i fer-ho més per hobby. Sóc mestra a una escola de Martorell i això requereix molt de temps. Un dels meus hobbies és cuinar i llegir.

5. En quantes carreres ha participat?Doncs sincerament és impossible que et pugui dir un número,

no porto els comptes. Pot ser són més de 200, però per a mi el nombre de carreres en què he participat no és gens important, ja que pel que em preocupo més és de preparar-me i fer el millor rendiment que pugui.

6. Com va començar tot?L’any 1992. En aquell any, quan tenia 17 o 18 anys, és quan

vaig començar a córrer, però jo ja portava anys preparant-me per les carreres.

7. Quina va ser la seva primera carrera? On? A quina posició?

La meva primera cursa, me’n recordaré tota la vida, va ser la del Corte Inglés. Encara que no em recordo de la posició

en què vaig quedar. Del que sí que em recordo és que corrien moltes persones, més o menys unes 80.000 persones, i del que també em recordo és que vam arribar tard a la sortida, i no hi havia ningú. Així que vaig fer el que vaig poder.

8. A on va guanyar la carrera d’Espanya?La carrera d’Espanya es va córrer a Castelló en el mes de

juny.9. Quina quantitat de Km ha estat la més llarga?Doncs sincerament no m’ho puc creure ni jo, però he arribat

a fer carreres de 60 km per muntanya, encara que no moltes, ja que et canses bastant.

10. Què és el que realment li agradaria aconseguir?El que, sincerament, m’agradaria aconseguir i ho estic

intentant fer és disfrutar de l’esport i poder continuar practicant-lo per molt de temps, fins que el meu cos m’ho permeti fer. La posició no és l’important de la carrera, sinó el fet de participar i el repte personal que suposa. Això provoca la satisfacció que tens al córrer.

11. Què és el que li atrau de les carreres?El que m’atrau més, sobretot a les curses de muntanya, és la

sensació de llibertat que et dóna córrer per paisatges tan macos i tan meravellosos que hi ha al món.

11. Com descriuria el seu treball?Suposo que quan dius el meu treball, estàs pensant en

l’esport. Això ja ha quedat clar que no és el meu mitjà de vida, encara que pugui guanyar alguns cèntims a les carreres, no és com el futbol. No et pots dedicar a això, encara que jo m’ho prenc com un professional, em cuido molt l’alimentació, i en-treno cada dia de la setmana.

12. Algú de la seva família va exercir o està exercint això?

Doncs de la meva família no hi ha ningú, l’única persona és la meva parella que també és corredor com jo.

13. Ens pot explicar alguna anècdota?És clar que sí. Quan surto a córrer a les curses sempre porto

un buff al cap (un mocador elàstic que em protegeix de la suor); una vegada, com que anava baixant molt ràpid, se’m va quedar a una branca d’un arbre, per no parar i perdre temps no vaig recuperar-lo. En acabar la cursa un noi que també corria i el va veure des del darrera el va agafar i el va portar tota la cursa per donar-me’l. Li vaig agrair molt, ja que és el meu preferit.

14. Té pendent fer alguna carrera de muntanya impor-tant?

Al 2009 intentaré fer el campionat d’Espanya i la copa d’Europa de raquetes de neu. A part de fer altres curses amb la Unió Atlètica de Terrassa, que és el meu nou club.

16. Què ha de fer per poder estar en forma?Per poder estar en forma, es necessiten unes normes que la

majoria de gent ja coneix. Són: entrenar cada dia, descansar bé i portar una alimentació molt equilibrada.

34

LLENGÜES PRESONERES1r premi de narració

Àlex Martin (2n Batxillerat)Il·lustració de Mario Montes (1r Batxillerat)

2n premi d’il·lustració

De reüll miro a cantó i cantó del carrer. Res. Camí lliure. Avanço ràpidament pel fosc carrer sostenint fort contra el meu pit el voluminós paquet, potser l’objecte més important que queda a la ciutat enrunada. Només una cosa és més important que el contingut d’aquest embalatge: la meva vida. I ambduescoses podien ser destruïdes en qualsevol moment.

Som objectiu número u per l’exèrcit kord; ell per ser l’únic llibre salvat de la crema de la biblioteca díndia i jo per ser l’últim parlant de dindi en llibertat. Feia anys que La Guerra durava, i els kords n’eren molt conscients: només exterminant la llengua podien eliminar un poble per sempre més. Era una tasca cruel i àrdua, però efectiva. Ja feia anys que havien desaparegut com-pletament els frup, els gowd, els himn i els wol, i als pock, als dret i als dindis no ens queda gaire temps. Sempre el procés és el mateix, els soldats entren a foc i espasa a la ciutat matant a tothom que no es rendeixi. Els que claudiquen son empresonats i emmudits per sempre, i tot document escrit cremat. Els pocs que sabem escriure tenim reservat un destí pitjor, ja que només podem escollir la mort o l’esclavitud a la capital de Kordia, fent feina burocràtica. Perdut en aquestes cabòries no he vist un esvo-ranc i sense poder-ho evitar he perdut completament l’equilibri i he caigut estrepitosament fent un enorme terrabastall. Merda. M’incorporo i corro desesperadament mentre mitja dotzena de soldats em comencen a perseguir des de l’arcada del Parlament. El llibre pesa molt i jo porto vint-i-tres dies malvivint entre les runes, o sigui que la cursa és breu.

Des de la finestreta del furgó veig com les últimes paraules

escrites en dindi moren entre les flames i no puc menys que pensar en el futur del meu poble, en l’agonia d’aquells que emmudits, veuran impotents com tot allò en què sempre havien cregut, tot allò que entre tots hem construït, mor a poc a poc, davant els seus ulls, entre les seves mans. Incapaços d’oposar-s’hi els seus fills seran educats en kord i creixeran kords, i els seus pares no podran fer res més que plorar mentre muts resen clemència a un déu moribund. Díndia morirà, però el pitjor de tot és que amb ella arrossegarà la nostra ànima. Tots els valors, tota la cultura, tota la identitat. Mort. Tot. Els pobres desgraciats als qui encara queden deu, vint, trenta anys de silenciosa agonia no seran més que carcasses, carcasses silencioses privades de la seva llengua, la seva identitat, condemnats a morir en l’oblit d’un poble inexistent, últims estrips d’un fantasma, una quimera mai més recordada. I ploro, ploro llàgrimes seques, seques pel foc, pel dolor, pel brutal assassinat produït. I inevitablement em sento sol. Sol, aquí, en els últims minuts de la meva vida, cons-cient d’una mort molt propera i conscient de ser l’últim, l’última ànima de tan antic poble. Segles i segles d’història posats sobre les meves espatlles. I la mort al meu costat.

La freda porta a la mort fereix ja la delicada pell del meu coll i mil paraules punyen per sortir. Cada paraula del nostre diccionari, desesperada i coneixedora del seu destí força l’ultima sortida, però els meus llavis, col·lapsats per la força del meu es-perit buscant una porta de fugida, només son capaços d’entredir, amb l’últim esforç d’un organisme ja moribund, dues úniques paraules: quina llàstima...

35

36

BIBLIOGRAFÍAAccèsit de narració

Francesc Perarnau (1r Batxillerat)Il·lustració de Pol Casas (1r Batxillerat)

Y el grandioso reloj de pared de la biblioteca marcó las doce y, con un levísimo clec de los engranajes y las articulaciones, empezaron a sonar las campanas de la catedral lejos de aquí. El reloj de la pared siempre daba la hora, su amo así lo quería.

En la calle hacía frío, mucho frío, a diferencia de la casa. Dentro de la chimenea la gruesa madera centelleaba y se quejaba. Las vigorosas llamas bailaban, extravagantes, la danza del fuego. En el otro lado del cristal de la chimenea de la habitación se extendía una moqueta roja, cubriendo el suelo de la vasta estan-cia, que le daba un toque de estilo y privacidad a la biblioteca. A izquierda y derecha se exhibían mares de libros, de todos los colores y tamaños. Estaban ordenados por autores alfabética-mente. La simple vista de los armarios trasmitía armonía, a la vez que un escalofrío te recorría el cuerpo.

Al lado de la puerta de madera maciza y encima de unos soportes al estilo de las columnas griegas del periodo helenístico, se mostraban impolutos muchos bustos de filósofos, igualmente en estricto orden. Encima del Sócrates de mármol graznaba un cuervo negro como el carbón, con los ojos relucientes. Su canto era triste. En medio de la sórdida estancia había un espléndido sillón, igualmente rojo, como la moqueta, con un bello respaldo y unos brazos afiligranados con cabezas de unicornios, águilas y leones tallados en la madera.

Yacía en el sillón el cuerpo del que un día fuera un sabio, cuya inteligencia ridiculizaba a muchos de los más famosos

MENSAJE EN UNA BOTELLAMeritxell Martínez (1r Batxillerat)

Il·lustració de Tania Romero (2n Batxillerat)

Y el día en que me lo presentaron mi vida cambió por completo.

Estábamos reunidos en el bar de siempre con unos colegas. Éramos jóvenes y teníamos ganas de divertirnos. Echamos una partida al futbolín y luego nos sentamos a hablar un poco. Hacía días que no nos veíamos y quería saber si había alguna novedad. Pero nada, lo de siempre. Fue entonces cuando me lo presenta-ron. Y me encantó. Me dijeron que me iba a divertir y así lo hizo. Los momentos con él eran geniales. A su lado me sentía especial. Con él me divertía, como él nadie me hacía sonreír y cuando estábamos juntos los problemas desaparecían por completo. Una extraña sensación me llenaba cuando compartíamos esos momentos increíbles. Enseguida, él y yo nos compenetramos y nuestra relación se estrechó. Cada vez intimábamos más, hasta llegar al punto en que nos veíamos a diario, incluso varias veces al día. Siempre que lo necesitaba estaba ahí, a mi lado. Tanto en los buenos como en los malos momentos. Nunca había cono-cido a nadie igual. Y me tenía enamorada. Los días en que era imposible vernos, lo pasaba realmente mal. Me sentía infeliz, sola. Había algo que me faltaba y lo necesitaba, lo necesitaba tanto... Eran momentos dolorosos, angustiosos. Y algunas veces

eruditos del mundo. Todo indicaba que estaba muerto. El cristal de una copa se esparcía por el suelo en pequeños pedazos. El vino del cáliz se hallaba derramado sobre el libro que el cuerpo tenía encima de las rodillas. La sangre, que brotaba de diversos cortes a igual distancia y que la triste figura tenía en el brazo, se entremezclaba con el contenido de la copa. El líquido se oscurecía hasta dejar un charco negro en el suelo.

La fría cara barbuda exhibía una mueca que pretendía ser una sonrisa. Se podía deducir que antes de fallecer había logra-do alguna cosa extraordinaria, pero su extremidad derecha nos decía todo lo contrario.

Al pasar medio minuto de las doce, la puerta de la sala se abrió de par en par, cosa que hizo que se tumbaran todas las estatuas de los filósofos exceptuando la de Sócrates y su inqui-lino, que quedaba fuera del radio de ataque de la puerta. Por la puerta irrumpió un inusual viento gélido. El libro manchado se precipitó en el charco con las cubiertas en el suelo y sus páginas empezaron a pasar con una furia infernal. Súbitamente, el viejo cuerpo crujió y se levantó. Las decrépitas piernas de anciano iniciaron una carrera imposible hacia la enorme ventana, para proyectarse contra el vidrio. El chasquido del cráneo al partirse hizo erizar los pelos de los gatos que vagaban por los alrede-dores, pero, sin embargo, el cristal se rompió. El cuerpo salió lanzado hacia la inmaculada nieve invernal del suelo, enfrente de la puerta principal de la casa, seguido por un cuervo negro. A las doce y un minuto el cuervo dejó de cantar.

Al día siguiente, sólo encontraron centenares de hojas de papel mojadas y escritas por las dos caras, acompañadas de las más finas plumas negras de cuervo. Todas juntas relataban una historia, la biografía de un hombre cuyo sueño era saber: el dueño de la biblioteca.

37

hasta tuvimos que vernos a escondidas por ese motivo. Sin él yo no era nada ni nadie...

Mis amigos y mi familia, sin embargo, no se tomaron nuestra relación de la forma que me hubiera gustado.

Al principio, mis colegas lo aceptaban, al fin y al cabo fueron ellos quienes me lo presentaron, y se llevaban bien. Pero cuando empecé a verme más a menudo con él, noté que poco a poco se iban distanciando de mí. Cuando nos reuníamos todos, mis colegas terminaban sintiéndose molestos al vernos juntos. No se hacían a la idea de que mi felicidad dependiese de él y de que yo era feliz a su lado. Nunca lo aceptaron. Yo creo que por celos, ya que quizás al pasar más tiempo con él no los veía tan a menudo. Aún así, me dolió. Me dolió porque eran los colegas de toda la vida, con quienes había compartido incontables mo-mentos en aquel bar, momentos inolvidables todos y cada uno de ellos. Y pensaba que siempre iban a estar ahí, apoyándome, como lo habían hecho hasta entonces. Pero no fue así... Hasta me pidieron que dejara la relación con él. Y me sentí ofendida. No me podían pedir eso. Sabían lo mucho que me importaba y lo feliz que me sentía a su lado. Y no les hice caso, no se lo merecían. Sus celos habían llegado demasiado lejos.

Mis padres todavía se lo tomaron peor. No podían vernos juntos. Al principio, me advirtieron de que no le volviera a ver más o habría graves consecuencias. Pero no les hice caso. Le quería demasiado como para poder dejarle. Además, los moti-vos que tenían mis padres no me convencían. ¿Por qué tenían que meterse en mi relación sabiendo que yo era feliz a su lado? ¿Qué coño les importaba? Me enfadé con ellos en incontables ocasiones. Empezaba a ser muy susceptible con ese tema. Todo el mundo me estaba empezando a dar la espalda y yo no sabía el porqué. No conseguía entenderlo. Y la relación con mis padres cada vez iba empeorando. Llegaron hasta el punto de pegarme... Varias veces al día. Y yo ya no aguantaba más. Mi vida ahí era

un infierno. Y me fui. Cogí el tren y me largué lo más lejos que pude. El dinero que tenía no daba para mucho, pero al menos conseguí alejarme un poco de ese terrible lugar...

Busqué un sitio solitario y me senté en el suelo, junto a él. Él, que tantos problemas me había llevado..., pero, al fin y al cabo, siempre había estado ahí. Y ahora, por fin, estaríamos juntos para siempre. Solos, él y yo. Qué bien me sentía...

Y pude disfrutar de él como nunca lo había hecho. La sensa-ción que me llenaba era... sublime. Hasta que llegó a su fin.

Os dije que desde el día en que lo conocí mi vida cambió. Sí... Realmente, hay amores que matan. Su nombre era Don Alcohol, y ese fue el último día que compartí con él.

Todo había terminado. Me intentaron advertir, lo intentaron evitar..., pero sucedió.

Yo no les hice caso, y mi corta existencia llegó a su fin.

ALUCINACIÓN

Núria Aloy (2n Batxillerat)

El tiempo que transcurría en Lacastra era lento y pesado. Parecía que hasta el viento se tomaba el tiempo necesario para rozar cada una de las piedras que formaban los esqueletos de las casas. Hogares derruidos, sepultados bajo el olvido. Lacastra era el pueblo donde María se había criado. Todos los recuer-dos de su corta infancia sucedían en esas estrechas y angostas calles. Cuando pensaba en esos instantes, el fuerte hedor de la humedad la invadía por completo. Recordaba el musgo que

38

pintaba de verde las grises calles, el cielo siempre de un azul casi transparente, que bajaba y tocaba el suelo como si de un velo blanco se tratara.

Corría por esas calles, pisaba los charcos que se formaban entre las piedras resbaladizas y se escondía. Siempre en el mismo rincón que pasaba desapercibido por sus amigos, y que nunca consiguieron encontrar en todas esas tardes de verano, donde el día se alargaba más que de costumbre. Eran tardes dulces, de risas, de amigos, de todo aquello que, después, recordaba en invierno. En esa época, el frío era tan intenso que conseguía adentrarse bajo la ropa, atravesar la piel y arraigarse en los hue-sos. Los inviernos eran tan duros que, incluso, a veces, la nieve lograba cubrir las casas. Estas condiciones hacían que Lacastra se quedara solo. Todos mis amigos, Paula, Juan y Martín, volvían a sus ciudades, donde el tiempo era más apacible. Se pasaba hambre y se padecía de soledad.

De todo aquello que sufría durante el invierno, lo peor que recuerdo era el silencio. Papá ya no hablaba con mi madre, se ig-noraban mutuamente, como si fueran sombras. Entonces, yo me escondía en la buhardilla. Allí todo era distinto. De día, cuando el sol iluminaba las paredes, dibujaba en ellas los recuerdos del verano, el calor de agosto, las risas con Martín, los secretos que contaba a Paula, dibujaba todo aquello que no podía decir con palabras, pues encontraba que no estaban a la altura de aquello que significaban. A veces, me pasaba todo el día allí e, incluso, hasta me dormía sobre una pequeña manta, con la que lograba refugiarme del frío.

Mi padre, Gus, era un hombre muy respetado en el pueblo. De joven quiso dedicarse al arte de buscar las palabras precisas, exactas; la poesía. A medida que fue creciendo, la realidad iba enterrando su sueño hasta hacerlo desvanecer. Acabó trabajando en una explotación de carbón, cerca del pueblo. Recuerdo que siempre volvía con la tez negra y me perseguía para abrazarme y yo corría huyendo de él. Eran tiempos donde las risas inun-daban la casa.

A mamá le encantaba tocar el piano. Apreciaba aquel instru-mento que había heredado de mi abuela, ya hacía unos veinte años. Parte del amor que le tenía era a causa de su madre, que murió de una grave y larga enfermedad a los treinta años. Tocar esas teclas era como acariciar el rostro de su madre.

Gus amaba mucho a mi madre, Isabel. Se habían conocido por casualidad en un parque de Luna, el pueblo más cercano. Él, sentado en un banco, buscaba alguna idea para hacer una nueva novela, mientras que mi madre permanecía en el banco opuesto con la mirada perdida. Gus, ante la presencia de esa mujer, no podía concentrarse y la atisbaba. Ella se fijó en él y éste escon-dió la mirada. Tras unos minutos de juegos inocentes, mi padre decidió acercarse a aquella joven y preguntarle su nombre.

Tres años después de esa mañana soleada de abril, nací yo. A partir de entonces, todo fue empeorando. Por una parte, la editorial que publicaba las poesías de mi padre cerró debido a la poca demanda de obras. Se imprimieron trescientas copias y tan sólo se vendieron ochenta ejemplares. Trabajar como escritor proporcionaba un bajo sueldo con el que no podía alimentar a la familia.

Hacía poco que se había descubierto un yacimiento de car-bón cerca de Lacastra y todos los habitantes de los alrededores empezaron a ofrecer su servicio al empresario Diego Zarpiena. Éste era un hombre primario, avaricioso, que se mudó con toda su familia a Luna en busca de fortuna. La encontró y la con-siguió mediante unos jornaleros explotados que trabajaban de sol a sol, sin descanso. Papá odiaba el agujero, así era como se referían sus compañeros a la mina. Allí, las horas no existían,

el frío era intenso y el aire que se respiraba pesaba a carbón. Algunos de los trabajadores fallecieron meses después del inicio de la excavación. Las enfermedades aumentaban y la tristeza prevalecía en los pueblos.

Mi padre no sucumbía, permanecía inmune al cansancio, al frío, al aire, y todo lo resistía por alcanzar el sábado. Entonces era cuando agotaba sus últimas fuerzas persiguiéndome por toda la casa hasta que, inevitablemente, me alcanzaba y me abraza-ba. Yo también deseaba la llegada de los sábados. Durante el viernes por la noche, mi nerviosismo evitaba que pudiera cerrar los ojos y dormir. Sabía que mi padre tampoco podía hacerlo y que se pasaba noches en vela para construirme muñecos con la madera que rescataba de las hogueras y que, una vez acabados, me regalaba. Cuando el sol aún no había salido, me levantaba y le preparaba un gran almuerzo con una taza de chocolate y unos melindros que yo misma hacía.

Su mirada lo delataba todo. Sabía que él no era feliz, que odiaba a Diego Zarpiena porque le impedía ver cómo yo crecía, saber qué me preocupaba, y también por estropear la relación con mamá. Ella, con el paso del tiempo, empezó a arrinconar el amor que sentía hacia Gus. Recuerdo oír sus llantos desde mi habitación, sentir cómo sus lágrimas barrían los recuerdos hacia el olvido. Los sábados, para mi madre, carecían de esperanza alguna. Se cruzaban y se miraban, después sonreían brevemente y seguían con su tarea. Se trataban como despojos del pasado, con la mirada perdida hacia el recuerdo que se evaporaba a cada instante.

Llegó el primer invierno en que mamá y yo debíamos sobre-vivir solas. A causa de la nieve, Diego Zarpiena no dejaba salir a sus jornaleros hasta principios de abril, cuando empezaba el deshielo. Recuerdo cómo el último sábado que le vi fue uno de los días más tristes de mi vida. Los ojos de papá se humedecían a cada instante. Se mordía los labios de rabia y evitaba mostrar sus sentimientos para dar fuerza a su familia. Mamá no podía ver a Gus así, le rompía el corazón. Los dos bajaban la mirada como si no pudieran soportar el peso de esa situación y, con coraje, se resignaban.

Sí, fue el último sábado que abracé a papá. Sus fuerzas fue-ron cediendo, pues ya no había sábados ni esperanzas hasta la primavera. Veía cómo los días y el trabajo lo marchitaba, cómo mi imagen se iba desvaneciendo y se perdía en su memoria, transformándose en un vago recuerdo. El aire contaminado ganó la lucha a su salud y permaneció unos días en la cama. Dos semanas después, a media noche, su alma desapareció para siempre, sin molestar, sin despertar a nadie.

Francisco Millán, su mejor amigo del agujero, se presentó el día de Nochebuena y nos anunció la muerte de papá. Tras la noticia, corrí hacia la buhardilla y permanecí encerrada durante dos semanas. Ya no podía pintar mi imaginación ni mis recuer-dos en las paredes, pues el sol se mantenía escondido tras unas densas nubes. A mis quince años, papá se llevó mi felicidad y la que le quedaba a mamá.

Los días ya no importaban, las semanas no importaban, ni tampoco los meses que transcurrían cada vez más lentos. Nuestra casa permanecía más fría y más vacía a medida que avanzaba el invierno. No teníamos dinero para comprar comida y la nieve nos barría el paso. Para evitar sentir la necesidad de comer, mamá y yo dormíamos todo el día, juntas, esperando volver a abrir los ojos. Recuerdo el temblor de su cuerpo a causa del miedo que tenía a perderme. Era ya lo único que quedaba en su vida y el hambre me estaba matando. Si no volvía a abrir los ojos, si dejaba de respirar y seguía durmiendo para siempre, nunca se lo perdonaría y se culparía durante el resto de sus días.

39

ESCRIBE

Lara Tudó (1r Batxillerat)Il·lustració de Maria Perarnau (3r ESO)

—Respira hondo. Tranquilízate. No quiero hacerte daño… pero tienes que relajarte. Ahora, escúchame. No me conoces, no sabes quién soy ni sabes dónde estás, pero sabes que dentro de unas horas saldrás de aquí y volverás junto a tu familia. No te puedo decir de cuántas horas se trata, pero espero que, una vez pasadas menos de veinticuatro horas, no nos volvamos a ver jamás. Puedes gritar, pero nadie te oirá. Estás secuestrado.

Esa voz que golpeaba mi cabeza no cesó hasta al cabo de una hora. Una hora resistiendo a esa persona, un hombre joven, una voz suave pero agonizante. No le pude ver el rostro, nos encontrábamos en un lugar oscuro, una habitación maloliente, perturbadora... ni siquiera le conocía. Cuando al fin se fue, unas tibias luces alumbraron el cuarto donde me encontraba. Parecía una celda. Sólo tenía una cama y un váter.

Me levanté temblando; hacía frío. Me senté en la cama y observé que aquella celda no tenía ni una triste ventana por la que pudiese deducir dónde me encontraba, exceptuando la claraboya. Lo último que recuerdo es estar en mi habitación, oyendo unos gritos de mi madre, unos fuertes golpes, gritos que aturdían mis oídos…; luego, un punzante dolor de barriga, oscuridad, y, finalmente, la voz de ese personaje diciéndome que estaba secuestrado. Parece ficticio. Intento no tener miedo, pero no puedo ocultar lo perdido que estoy ahora mismo. No

sé por qué estoy aquí.Para ahogar ese gélido ambiente que me rodeaba, saqué las

ropas de la cama donde estaba sentado y me envolví con ellas lo más rápido que pude. Para mi sorpresa, encontré un papel doblado debajo del delgado colchón. Desplegué ese papel. Una letra curvada, no muy legible, se divisaba en la parte superior de la hoja. Justo cuando quería empezar la lectura, un estruendoso golpe en la puerta hizo que escondiera el papel debajo de mi camiseta. La puerta se abrió. Una mujer alta, adulta, entró en la celda. Tampoco sabía yo quién era. Era una mujer pelirroja, clara de piel y con unos pequeños ojos oscuros que se clava-ban en ti como dos lunas llenas. Bastante escuálida, no tenía músculo, pero su mirada y sus gestos me sugerían que debía mostrar respeto.

Cerró la puerta de hierro, cruzó los brazos y se quedó mi-rándome.

—Tu padre está viniendo hacia aquí. Si todo va como espe-ramos, pronto te irás y olvidaremos todo este asunto. ¿Intuyes por qué estás aquí? Mi hermano dice que no te vamos a hacer daño. Yo no quiero llevarle la contraria, pero te aconsejo que no te fíes de su palabra. Sinceramente, a veces hace lo que quiere y no lo que se tiene que hacer.

Silencio.—Eres joven. No queremos ensuciar tu mente. Por ahora,

relájate. Duerme, si lo deseas. No puedes hacer nada más.La mujer pelirroja se marchó con un diabólico rictus en la

cara. Me quedé en blanco durante unos instantes. Cuando mi cerebro retomó la conciencia, me acordé del papelito escondido debajo de mi vestimenta. Lo saqué de su escondite y empecé a leer:

Quien quiera que sea el que esté leyendo esta carta, proba-blemente se encuentre en una lúgubre cámara, sin saber cómo ha llegado hasta aquí y sin saber quiénes son todas esas figuras que entran y salen de la celda; no escribiré mi nombre pero te diré que soy una chica y que llevo encerrada en esta cámara seis años de mi vida. No conozco el tiempo que falta para que pueda salir de aquí y volver a estar con mi familia; me gustaría decirte cómo salir de aquí, qué hacer para descubrir el motivo de esta clausura, pero tampoco yo comprendo este encarcela-miento. Recuerdo el momento en que me dijeron que no iba a sufrir ningún daño: nunca imaginé que mi mente se sometería a tal tortura emocional.

Hoy es uno de los días de la semana en el que me llevan a una sala más pequeña que esta habitación y me dan de comer mientras me hacen un cúmulo de preguntas, la mayoría de las cuales no sé responder. Ellos también me hablan; me hablan de mi vida, de mi familia. Los seis años en este lugar han hecho que mi memoria disminuya y que no recuerde absolutamente nada sobre el tiempo que viví seis años atrás. Parece surrealista, pero te puedo asegurar que no lo es. Me siento indefensa, me siento pequeña, no poseo la fuerza necesaria para seguir adelante, no sé lo que me pasará el día de mañana. Sólo te advierto.

Tengo frío, no quiero comer. No recuerdo ningún momento de calor, ni ningún instante de bienestar. Me gustaría saber quién leerá esta carta, pero dudo que siga viva cuando me saquen de aquí. Han pasado ya seis años desde que conocí este lugar tan enloquecedor y aún sigo preguntándome por qué estoy aquí. Si dentro de veinticuatro horas no regresaras con tu familia, te pediría que escribieses tus memorias detrás de esta hoja; puede que llegue el día en que notes que tus recuerdos se van desvaneciendo. No quiero darte malas esperanzas. Créeme. Ve hacia el váter, destapa el depósito y encontrarás un pequeño lápiz. Escribe. No tengas miedo. Ante todo, mantén los ojos

Durante la última semana de enero, empezábamos a notar los síntomas de la desnutrición. Mi piel se agarraba a los huesos y cada vez me costaba más abrir los ojos. Debíamos llevar tres semanas durmiendo, alimentándonos de harina y pasas. Poco a poco, empecé a debilitarme y, la enfermedad se apoderó de mi cuerpo. La fiebre aumentaba, el sudor frío resbalaba por mi espalda. Mi madre me veló durante toda la noche. Me traía la poca comida que quedaba sabiendo que se estaba condenando a morir de hambre. Notaba los trapos húmedos que me ponía en la frente, pero que no ayudaban a bajar mi fiebre. Estaba a punto de perder el conocimiento.

La alucinación me trasladó siete años atrás. Entonces, papá y mamá solían salir a pasear por las orillas del río. Yo jugaba a tirar las piedras lo más lejos posible y me apresuraba a pedir un deseo mientras se sostenían en el aire. Papá escribía poemas bajo ese sol que iluminaba a mamá, su fuente de inspiración. Los pájaros pintaban el cielo con sus vuelos y el río fluía transparente. Con él, venían los peces, que le acompañaban hasta el fin de su vida. Me preguntaba sobre la muerte, sobre la soledad, aunque, por entonces, no me preocupaba.

El tiempo en Lacastra seguía su monotonía lenta y pesada. El viento, ahora, rozaba también las ruinas de aquella casa en la que un día entró el sol, en la que un día, se dibujaron recuerdos y sueños en sus paredes. Ahora el hedor de la humedad y el musgo invadía nuestro hogar. Ahora el velo blanco sepultaba aquellas paredes bajo el monótono olvido.

40

abiertos.Terminé de leer la carta y me quedé paralizado. ¿Cuántos

años debía de tener esa chica? Sin duda, no pude contener los nervios y empecé a tener miedo. De todos modos, tal y como decía la carta, me dirigí hacia el retrete y destapé el depósito. Bajo la mugre y la inmundicia de aquella cuba, se alcanzaba un pequeño lápiz de madera. Lo cogí y lo limpié con una pieza de una de las sábanas que recubrían mi cuerpo. Me senté en el suelo, giré la carta y escribí una fecha: 17 de febrero de 1998. Llevé la mirada hacia el techo; tuve una sensación de inmo-vilidad. El silencio sepulcral de aquel cuarto hacía que todo el mundo se paralizase en aquel instante; ni un alma en vida, ni una voz, ni una palabra. En mi interior sólo podía sentir un tenue destello que me iba mostrando la soledad que me rodeaba, ese aislamiento que en aquellos precisos instantes parecía que envolviese a toda la humanidad. Estaba confuso; realmente me sentía indefenso, pequeño, como la muchacha. Seis años encerrada sin comunicación con el exterior alguna. ¿Debería intentar escapar? “Escribe”.

17 de febrero de 1998Me llamo Abdel, tengo dieciséis años, provengo de una fa-

milia muy numerosa. Hace cinco años que vivo en este país; yo nací en Argelia. Tengo dos hermanas pequeñas. Juntos vivimos en un piso de pequeñas dimensiones, aunque es un sitio muy agradable. Mi padre trabaja en una fábrica de hierro; en Argelia podía disfrutar de un trabajo mejor y vivíamos en una casa bas-tante confortable. El sueldo, sin embargo, no nos dejaba vivir tranquilamente y mis padres decidieron venir aquí y empezar de nuevo. Aunque el piso esté en un mal barrio, mis padres están más contentos con la mejora de nuestro ritmo de vida. Yo me considero un buen estudiante, no he tenido demasiados problemas con mis compañeros, si bien me costó adaptarme a este nuevo mundo. Para mí es un mundo nuevo; la gente, el carácter, el ambiente, todo cambia.

Ahora mismo me encuentro encerrado en una especie de celda abandonada. No llevo aquí más de dos horas, pero debo reconocer que estoy absolutamente aterrorizado. Lo que real-mente me provoca miedo es no saber nunca el porqué de esta reclusión. Puedo escribir o intentar escapar. No sé cómo huir, no encuentro solución alguna que me pueda sacar de aquí. Puedo escribir, quizás entre mis palabras descubra la escapatoria.

DOLORÓS DELICTEArnau Castan (1r Batxillerat)

L’Eva Bruguera enfilava, amb el seu BMW i a altes hores de la nit, la pujada que la conduiria cap al seu xalet de Matadepera, a la urbanització de Can Prat, construïda sobre el turó, conduint tan bruscament com podia per aquells carrers inclinats i foscos, que se li presentaven com una dificultat afegida al llarg dia al qual havia hagut de fer front, ple de complicacions i de tensió.

Un cop va arribar a casa seva, es va treure les sabates, va obrir la nevera i va agafar una ampolla de suc per beure’n un got. A continuació es va desplomar, sense esma, sobre el còmode sofà, i va engegar el televisor. Un cop va haver passat per tots els canals i haver-se convençut que no valia la pena veure res, va apagar l’aparell i va deixar, amb delicadesa, el comandament sobre la taula. L’Eva va sortir al jardí i va contemplar, absorta, la ciutat de Terrassa, com s’estenia als seus peus amb un aspecte de placidesa inquietant per a ella. En aquell moment el telèfon li va sonar: li van donar una notícia que li permetia oblidar-se d’un dels molts problemes que li rondaven pel cap.

Finalment, va anar-se’n al llit a dormir, i malgrat no tenir la consciència del tot tranquil·la, va agafar ràpidament son, sobretot gràcies a la fatiga que la dominava.

El matí següent, la Berta Fontanals enllestia els darrers de-talls; posava allò que li faltava a la bossa d’esport i se n’anava al rebedor de casa per calçar-se tot esperant el seu pare, que l’havia d’acompanyar al club esportiu. La Berta era una apassionada de l’hípica, i cada dissabte anava a muntar el seu estimat cavall, el Bru, cosa que li servia per evadir-se de les preocupacions i de la feina que havia de realitzar durant la setmana a l’institut. Així, i tenint en compte el dia fred però assolellat que feia, va pujar al cotxe amb aquella il·lusió que se li renovava cada setmana, tot veient els camps que hi havia camí del club.

Immediatament després d’haver aparcat el cotxe al club, el pare i la Berta van obrir les portes i van agafar les seves respecti-ves bosses d’esport, i es van dirigir cap als estables, on reposaven els cavalls. Després d’haver demanat la clau de l’estable del Bru al senyor Humet, el conserge, la Berta va anar amb il·lusió a obrir-lo, però el que va veure a dins li va trencar l’ànima.

L’animal estava degollat, estirat sobre el terra i amb el cap penjat d’una corda. La impressió que li va causar va fer que la noia s’estremís i arrenqués a plorar, inspirant grans alenades d’aire i panteixant dolorosament, alhora que es preguntava per què havia passat tot allò. En Guillem, son pare, observava la seva filla plorar amb una tristesa interna prou forta. Ràpidament va avisar el senyor Humet, que va anar a trucar a la policia, i va anar a fer costat a la seva filla, que jeia desconsolada al terra de l’estable.

Quinze minuts més tard va arribar al club un cotxe dels Mossos d’Esquadra, amb el comissari Domènech al capdavant, que ràpidament es van dirigir cap a l’estable on havien succeït els fets. Els seus dos ajudants van acordonar el perímetre de l’estable per evitar el pas aliè i van posar-se a examinar el lloc dels fets amb deteniment.

Mentrestant, la Berta era asseguda fora dels estables, amb el seu pare al costat, que l’anava aconsolant i tranquil·litzant. La Berta no entenia què podia haver mogut algú a cometre una acció tan cruel i salvatge com aquella; ella no tenia cap problema amb ningú, i el fet de trobar el seu tan apreciat animal mort la desconcertava i l’angoixava completament.

En Guillem va decidir tornar a casa amb la seva filla: allà hi estarien més tranquils que al club, i la Berta ho va acceptar un cop la policia havia dit que no els permetrien, fins al cap d’uns

41

dies, conèixer l’avanç de la investigació. De totes maneres, a la Berta no li importava tant saber qui havia comès aquell detestable crim com el fet que no tornaria a poder muntar el Bru, que l’havia acompanyat des que tenia sis anys, quan havia començat l’equitació.

Un cop van arribar a casa van explicar la desgraciada notícia a la seva mare, l’Olga, que va intentar aconsolar encara més la Berta, mentre ella també es preguntava el perquè d’aquell succés.

Aquella mateixa tarda, a la comissaria dels Mossos, el comissari Domènech va parlar amb els dos agents que havien examinat el lloc dels fets. A priori, la situació era molt confusa, i la policia havia trobat quelcom interessant que semblava no haver vist el senyor Fontanals, i que podria ser determinant per a la resolució del cas.

Al vespre, la policia va tornar a fer una visita al club es-portiu. Aquesta vegada, però, van decidir parlar i interrogar el conserge, el senyor Humet, per treure l’entrellat del cas. Així doncs, l’home els va respondre que mai s’havia trobat amb una situació similar durant els trenta anys que feia que treballava allà. A més a més coneixia tota la gent que passava pel club; la gran majoria terrassencs, moltes famílies dels quals coneixia des de feia anys, i potser fins i tot algunes generacions. A continuació en Domènech li va preguntar sobre les claus dels estables, ja que aquell crim només podia haver estat comès per algú que posseís la clau de l’estable número set, el del cavall Bru. Sobre aquesta pregunta, l’Humet va contestar que efectivament ell tenia el control de totes les claus dels estables, però que totes les persones que tenien algun cavall en propietat guardaven una còpia de la clau dels respectius estables.

En Domènech, per últim, va preguntar-li si havia vist algú sospitós per allà darrerament, però el conserge va respondre que a priori, totes les visites que havia rebut el club últimament havien estat de gent força normal, al seu parer, i no s’havia trobat amb cap cas estrany.

Abans de marxar, el comissari va demanar la llista de socis del club al conserge, i especialment, la llista de propietaris de cavalls, cosa que li va facilitar sense cap mena d’oposició.

La policia va marxar de l’hípica amb unes suposicions prou fortes obtingudes arrel de la inspecció que havien dut a terme a l’estable. Faltaven, encara, molts detalls per descobrir, entre ells l’autor de la mort del Bru i el motiu d’aquesta mort, i per això van tornar cap a la comissaria i van arxivar els documents dels quals disposaven en aquell moment.

Dilluns següent, a l’empresa on treballava en Guillem Fontanals, Segurlife, s’hi respirava un ambient de nervis i es-très, com no s’havia vist des de feia molt de temps. Per si això fos poc, a tres quarts de deu del matí van trucar a la porta de l’oficina demanant per ell. Era el comissari, que venia a fer-li un interrogatori a en Fontanals per avançar en la investigació.

Primer de tot, en Guillem es va dirigir al comissari, pregun-tant-li si els Mossos ja havien desxifrat el cas. En obtenir una resposta negativa, es va quedar sobtat i força nerviós, i va esperar que procedissin amb l’interrogatori. Després d’anar cap al des-patx de reunions i assegurar-se que estaven sols, el comissari li va preguntar què en pensava del cas, i si creia que podria haver tingut algun motiu. En Guillem va respondre que de cap manera s’ho hagués pogut imaginar, i en ser preguntat sobre si havia tingut algun conflicte amb algú a l’empresa darrerament, va res-pondre enèrgicament que no. La policia va decidir no continuar amb l’interrogatori i el van donar per acabat, acomiadant-se d’en Guillem i fent-li saber que rebria notícies seves.

La cosa estava clara, en Guillem Fontanals estava mentint,

i la investigació s’havia de dirigir a una persona sospitosa que havien trobat a la llista del club esportiu. Casualment, un tal Jordi Vilaró, que tenia tres cavalls en aquell club, pertanyia a Segurlife, la mateixa empresa que en Guillem Fontanals, així que van decidir infiltrar un agent, vestit de paisà, a l’oficina, per tal de parlar amb ell i inspeccionar més a fons l’empresa, que despertava les sospites d’en Domènech.

D’aquesta manera, els agents van tenir accés al llibre de comptabilitat de l’empresa, que portava precisament en Vilaró, i hi van observar alguns fets estranys, sobretot en els ingressos, que eren molt elevats per conceptes poc importants.

Havent vist el llibre i parlat amb en Vilaró, el comissari va retirar-se a la comissaria a reflexionar i a reunir totes les proves i sospites de les quals disposaven. El missatge aparegut el dia del crim, ignorat per en Fontanals, contenia una directa i clara amenaça a en Guillem, dient que si no complia la seva promesa, la seva família corria un seriós perill. Si això se sumava a la facilitat amb què en Vilaró podia haver entrat a l’estable d’en Bru, el convertia en el principal sospitós, tot i que faltava un motiu per a aquelles greus amenaces. El comissari va suposar, després d’examinar els llibres de comptabilitat de l’empresa, que aquells estranys i desproporcionats ingressos deurien haver estat produïts per algun negoci paral·lel i il·legal que tenia l’empresa. Per donar un cop d’efecte a la investigació, en Domènech va pensar d’anar a casa dels Fontanals per sorpresa i explicar la veritat que sabia tant a en Guillem com a l’Olga i a la Berta.

Un cop van sentir les explicacions del comissari, mare i filla van pressionar en Guillem perquè expliqués la veritat i confessés. En Guillem portava massa dies dissimulant, o sigui que no li fou massa difícil confessar, tot demanant disculpes a la seva família, que en Vilaró l’havia ficat en un negoci de venda d’estupefaents, sense que ell en pogués sortir, sota amenaces, primer de fer-lo fora, i després de fer mal a la seva família.

Els dos agents que acompanyaven al comissari van procedir amb les seves ordres i van emmanillar en Fontanals, per haver participat en aquell negoci, davant la cara de la seva filla Berta, que creia que tot allò havia de ser un malson.

Per trobar la persona que havia dirigit aquell il·legal negoci, la policia va fer una investigació simultània a les cases dels tres directius més poderosos de l’empresa just després d’enviar-los un missatge al telèfon mòbil utilitzant el telèfon d’en Vilaró

Així, un dels cotxes dels Mossos es va dirigir a la casa de l’Eva Bruguera, la gerent, i van veure que un cop havia llegit el missatge, que contenia una rendició per part d’en Vilaró, es va posar les mans al cap i histèricament va reaccionar corrent cap al bufet, on guardava una pistola per a casos d’emergència. La policia, en veure això, va decidir intervenir amb compte i ordenadament.

La noia, degut a causa de l’estat d’alerta en què es trobava, no es va ni adonar que tenia un cotxe de policia gairebé a la porta de casa, i va ser sorpresa per l’agent López, que juntament amb dos agents més, la va capturar i la va emmanillar.

En Domènech va felicitar als seus homes per la feina feta i immediatament va fer detenir en Vilaró, que no s’havia assa-bentat absolutament de res.

La Berta Fontanals, la filla d’en Guillem, havia vist que havien forçat el seu pare a fer una cosa que no estava bé, però estava molt decebuda amb ell per no haver-los dit res, ni a ella ni a la mare, i va trigar mesos a recuperar-se del xoc, tot i que no va oblidar mai més el seu estimat cavall.

42

REPETICIONESPremi de poesia

Sonia Florenza (1r Batxillerat)Il·lustració de Lara Tudó (1r Batxillerat)

1r premi d’il·lustració

Nacía el día.El sol se desadormecía junto apequeñas lágrimas acarameladas.Solemnizaba los días agrios por fin evaporados, repletos de lujuria en dunas.

Un golpe de silencio irrumpió el suspiro.Remotamente, se oía su llanto.Mas no abandonó su sollozo,hasta mi persona alcanzar.

Preciso e inquieto rebuscaba en mí.Intentando adquirir el ayer perdido,sujetaba mis penas con el olvido.Mientras observaba cómo la noche,recorrería paulatinamente mi cuerpo.

Amargo cerezo que hipnotizaste la primaveradesvelando secretos jamás descubiertos,como dichos marineros del pasadoque jamás volvieron.

Juraste paz a la lluvia,juraste dolor a las estrellas,y sin temor dióselas de ofrendade mi alma en pena.

43

44

LA MORENETA I EL MORENET

Mercè Font (1r Batxillerat)

No fa massa, un home il·lustredescregut de naixement,invocava la patrona, “fes que plogui,jo no en sé”.

Escoltat va ser el pobre home,beneït pel temporal;ara jeu a sa poltrona,ja que el cel li fa costat.

Animats pel seu exemple,ara el món tot ple de fe,espera faci meravellesun messies morenet.

Fa dos dies tots vivíemcom l’home descregut,adorant l’economiacom a un Déu absolut.

Ara ens cal una esperançacom al pobre conseller.ell pregà a la Morenetaels banquers al morenet.

Com que el cel és massa amunthi hem trobat molt més a propun mortal a qui atorguenqualitats omnipotents.

Aquest any als reis d’Orientno els cal anar a Betlem,millor l’or , encens i mirra,portin a Washington diligents.

http://www.tecnos.cat/ Correu electrònic:

C. Topete, 34 08221 TERRASSA

Telèfon: 93 785 83 55 Fax: 93 786 35 02

secretaria@tecnos.cat