VIATGE NATURALISTA A LA “SIERRA DE LA CULEBRA” (Zamora) Del 4 al 8 de desembre del 2010

TEXT I FOTOGRAFIES DE ROSA SIMON

Dissabte, 4 de desembre

De nou l’ANT ha organitzat la sortida naturalista del pont del desembre. Aquests any hi ha dos objectius principals: veure llop (Canis lupus) i veure Picot negre (Dryocopus martius). Val a dir que també serà benvinguda qualsevol observació de fauna i flora que sorgeixi. Per intentar fer l’observació del llop ens adreçarem a la “Sierra de la Culebra” (Zamora) i pel Picot negre als “Picos de Europa”. Sortim de Torrelles la nit del divendres i ho fem amb una furgoneta llogada de nou places. Des de Barcelona arriben en Francesc, l’Albert, la Conchi i la Rebeca i ens afegim a la caravana el Vicenç, en Pep i jo mateixa. Més tard, i com és ja habitual, a Saragossa hem de recollir el Juan Carlos. Aquest any la tasca de conducció recau en el Francesc i el Pep que aniran alternant-se al volant durant la nit. Els demés farem torns per donar-los conversa ja que la nit es presenta llarga i la son a qui més qui menys ens empeny. Així que després de les salutacions i els petons, amb la furgoneta plena fins a dalt i amb una nit que es presenta molt i molt freda iniciem el viatge. Tothom està engrescat amb ganes de poder veure aquest mític animal anomenat llop, sabem que no serà fàcil, però ho intentarem. Mica en mica la son va ocupant espai i els afortunats que podem, anem fent alguna capcinada. Primera parada a Alfajarin, on trobem l’estació de servei a petar d’autocars i de gent i és que fent càbales creiem que és conseqüència de la vaga de controladors dels aeroports. Després de prendre una cosa calentona, i de trucar a en Juan Carlos, perquè es vagi preparant, continuem el viatge. La propera parada serà per recollir-lo, cosa que fem amb rapidesa ja que a fora fa un fred que pela i és que, a mesura que passa la nit i com més ens endinsem cap a l’interior de la península, més baixen les temperatures. Passat aquest punt, el món se’m fa invisible ja que quedo ben adormida i no em desperto fins que ens parem a posar benzina prop de Valladolid. Posar els peus a terra és tot un risc ja que sembla una pista de gel. Aprofitem per anar al wàter i emprenem la marxa fent canvis de conductor i copilots Cal anar

amb molta cura perquè, tot i que la carretera és neta, està molt gelada i a banda i banda s’hi veu neu. Les hores i els quilòmetres van caient i, quan ja comença a despuntar el dia, de nou fem una parada a Villalpando. Just aquí en Pep ens sorprèn amb una coca casolana que ens ha preparat sa mare i que sucada amb un bon cafè amb llet o amb una infusió ben calenta fa reviure un mort. Està boníssima! En Francesc truca a en Joan i la Noe que ens esperen a Villafafila (Zamora) amb la seva furgoneta. Serà aquí on pensem passar el dia donat que és una zona estepària que acull gran quantitat d’ocells que, per a nosaltres, sovint es fa difícil poder-los observar. El gel cobreix la zona de blanc i fa un fred molt intens però amb l’emoció i ben tapats ens el fem passar, això si, de mica en mica el nostre cos es converteix en una ceba per la quantitat de capes que hi anem posant. També tenim sort que el sol, tot i ser força esmorteït, escalfa una mica. Iniciem ja el recorregut i no triguem pas gaire en començar a veure espècies interessants com el Pioc salvatge, Grues, Milà, Fredeluga, Calàndria, Oca... Deixem les observacions per més tard ja que hem d’anar a cercar la resta de l’equip. Veiem venir una furgoneta verd clar per la carretera, no hi ha cap dubte, són ells. Ens aturem al costat de la carretera i no triguem gaire en veure gran quantitat d’oques pasturant pels prats gelats, cal estar alerta ja que entremig dels grans estols a vegades s’hi poden veure rareses.

Marxem cap a l’observatori de “Otero de Sariegos” per veure de prop la llacuna, però quina serà la nostra sorpresa en comprovar que les oques i altres ocells hi caminen pel damunt i és que està cobert pel gel. Com que hi ha poc moviment d’aus decidim marxar cap un altre punt, així anem seguint els camins que hi ha per entremig dels camps fins que descobrim diferents grups de Piocs salvatges. És impressionant veure aquest ocells tant grans des de tant a prop. El fred va calant els ossos i ja arribem a dos graus sota zero, a més el sol ha marxat i no hi ha traces de que torni a sortir. Tot i saber-nos greu marxar, anem al punt d’informació per que ens indiquin altres punts d’observació. Entrar dins l’edifici ens revifa donat que s’hi està calent. Des de dins l’edifici es pot contemplar una llacuna propera, i quina serà la nostra sorpresa en veure que està atapeïda d’ànecs de diferents espècies, fotges, oques... Per fi hem trobat on gaudir de bones observacions i, per si fos poc, sense passar fred. Però l’alegria dura poc perquè els informadors del centre d’interpretació ens diuen que no són animals salvatges i per tant... Marxem cap l’observatori de “Villarín de Campos” i allà també ens adonem que les oques que s’hi veuen estan pel damunt de la llacuna gelada. El Vicenç observa que n’hi ha una que és diferent de les altres ja que té el bec més molsut i

fosc. Mirant a la guia veiem que es tracta d’una Oca pradenca (Anser fabalis).

Com que ja és força tard decidim menjar un entrepà allà mateix per tal de marxar tot seguit cap a fer la primera espera del llop. Fem carretera fins a Villardeciervos i ens aturem al bar del poble ja que s’ha quedat amb una altra parella coneguda: el Rodri i la Mire. L’estona passa i no arriben a més la comunicació per telèfon no s’aconsegueix. Quan finalment es pot parlar amb ells després d’una estona d’enbarbussaments descobrim que en comptes de a Villardeciervos, a Zamora, ens estan esperant a Villar de Ciervos, a Leon. En fi, coses que passen. Com que estan a unes dues hores de camí marxem cap a fer la primera espera, no sense abans rebre per part d’en Francesc la lliçó de com fer-ho: cal plantar-se en un lloc i mirar de no desplaçar-se, els colors de vestimenta que es camuflin en el medi, no anar a pixar mentre es fa l’espera ja que els llops tenen un olfacte molt desenvolupat i ens ensumen de lluny i, finalment fer el màxim de silenci. Tot està a punt, així que marxem fins una zona des de qual es divisa una vall per la qual, i informats per gent que coneix el territori, és un lloc de pas de llop. Fem grups de

dues o tres persones al voltant dels telescopis de que disposem i així iniciem l’observació. Fa molt de fred ja que el terra està cobert en bona part de neu, val a dir però que ni en som gaire conscients. Primeres pujades d’adrenalina en veure moviment de mamífers, però resulten ser alguns cérvols, cabirols i senglars. L’estona passa i la nit ens va caient al damunt, hem de marxar sense haver vist el llop. Queden però alguns dies pel davant, i per tant, més esperes. Tornada al bar per esperar els nous membres del grup. Així que fem cap al bar i mentre prenem un vinet per escalfar-nos arriben, ara ja estem al complert.

Anem fins el càmping on ens allotjarem en dos apartaments. La Noe i en Joan dormiran a la seva furgoneta. En arribar, passem per recepció i quina serà la nostra sorpresa en veure, de molt a prop, l’animal que tant desitjàvem veure, això si, dissecat. Ens informen que el van atropellar. És un animal impressionant que esperem veure aviat i en viu. Ens instal·lem i passem la intendència en una de les casetes. Mentrestant alguns es dutxen, d’altres preparem el sopar, avui toca pasta amb salsa Capdevila. Com que l’apartament és petit estem força ajustats però tant se val, el caliu humà és el que compte. El cansament es fa palès i si tothom està cansat els que han conduït molt més, així que demà serà un altre dia i caldrà matinar per fer la segona espera. Acordem llevar-nos a les sis del matí. A fora ha començat a caure una roïna que sembla neu.

Diumenge 5 de desembre

Poc abans de sonar el despertador ja escolto com cau la pluja o la neu a fora. Al primer moment m’agafen ganes de tombar-m’hi, però al cap de cinc minuts de fer mandres amb la Conchi decidim posar-nos en peu. Per dintre de l’apartament s’escolta els companys que ja corren. A fora plou, però no suficient per haver fos la neu caiguda durant la nit. De mica en mica tothom va arribant on hi ha la intendència i sense fer gaire soroll anem prenent el cafè amb llet i alguna pasta. De nou el fred és ben viu i cal posar-se capes, sembla exagerat però m’he posat tres parells de mitjons, dues malles i pantalons, dues samarretes, un jersei, l’anorac i un impermeable. No em sobra res, però semblo un globus. Els demés, segons comenten, també porten un munt de capes. La carretera està molt gelada i cal anar a poc a poc, així que anem mirant les possibles entrades per fer l’espera. Com que s’hi veu força neu marxem fins el mateix lloc d’ahir ja que està a peu de carretera i el cotxe no patinarà. En arribar encara és tot fosc i ens quedem dins del cotxe escoltant el soroll de les gotes de pluja damunt la teulada de la furgoneta. Mica en mica es comença a veure la silueta de les muntanyes, per tant s’ha d’aprofitar les estones que no plou per sortir i esperar veure el llop. Alguns fins i tot han fet un muntatge amb el paraigües per tal que no es mulli el telescopi. Les siluetes dels cérvols apareixen una altra vegada davant dels nostres ulls, nosaltres però anem pentinant totes les zones possibles per on pugui passar el llop.

Avui també se’ns resisteix i com que la pluja no minva es pren la decisió de marxar cap a la presa de la Almendra, que sembla ser una bona zona per veure ocells. La carretera per arribar-hi ens porta fins a Zamora. Passats uns quants quilòmetres de la ciutat i en veure que hi ha el riu Campeán, on es veuen algunes anàtides, parem la furgoneta per fer un descans. Pugem fins un turonet que hi ha a prop i comencem a pentinar les ribes de l’aigua. Tot i estar gelat s’hi veuen Ànecs Collverd i Cullerot i algun Cabusset. Sobrevolant les muntanyes també s’hi veuen Milans, Xoriguers i altres rapinyaires. De sobte una exclamació d’en Pep alerta que en una de les ribes hi ha Llúdriga (Lutra lutra). Una, dues, tres, quatre; en comptem fins a quatre pujant i baixant de l’aigua, empaitant-se, caçant, jugant... Un espectacle que ens té bocabadats fins que al cap d’una bona estona desapareixen riu amunt. És la primera vegada que contemplo aquest animaló i m’ha deixat impressionada. Costa arrencar d’aquest lloc però cal continuar el camí, queden bastants quilòmetres per arribar a la presa.

En arribar-hi muntem els telescopis per mirar si es veuen ocells a l’aigua, però hi ha poca cosa i per tant marxem vorejant un camí que hi ha al costat de la presa. Hi ha moviment de passeriformes i es comença a veure algun Voltor. El camí és llarg i en arribar al final comencen a caure gotes, així que emprenem la retirada cap a aixopluc. Cada vegada plou més i arribem ben mullats a la furgoneta així que decidim marxar i aturar-nos més endavant, si no plou, a menjar. Així ho fem però el mos s’ha de fer rapidet per arribar a temps a fer l’espera de la nit. La carretera de tornada es fa molt llarga ja que continua plovent, però arribem a

temps de fer una volta d’inspecció per trobar un bon lloc per esperar el llop. Així que com que l’Albert coneix una zona de pas, ens hi instal·lem a prop. Alguns ens quedem dins del cotxe ja que es divisa prou bé la zona, mentrestant d’altres, amb el paraigües obert s’enfilen al bosc. I així de nou, amb ganes i emoció, esperem que el llop es deixi veure. L’estona passa, de nou veiem cérvols i cabirols però al llop no tenim el plaer de veure’l. Potser ell si que ens està veient a nosaltres i només pensar-ho se’m posa la pell de gallina. S’ha fet fosc i cal marxar, demà ho intentarem de nou, faltaria més. Tornada al càmping i avui si que toca dutxa. Tal i com va dir qui ahir ho va fer és tot un plaer ja que l’aigua calenta et revifa. Just acabar en Joan s’adona que dins el recinte hi ha un mascle de Cotxa fumada i entre ell, en Francesc i jo, intentem que l’ocell surti cap a fora, tapem amb paraigües els portals d’accés als wàters i a les dutxes i obrim la porta que dóna a fora, per més que ho intentem la cotxa no vol sortir i optem per deixar-ho córrer. Més tard arriba la Conchi i en veure-la no sé que li deu dir o que li fa, el cas és que obre la porta i l’animaló surt cap a fora. Arribats a l’apartament per sopar ens donen la notícia: tres nois que també s’estan al càmping ahir van veure una manada de deu llops, si, si, de deu. Avui, com que estem més descansats, es fa la llista de les espècies d’ocells observats durant aquests dos dies. Mentrestant fem un pica pica i el brou s’està acabant d’escalfar. Entre els dos dies en sumem 78 espècies. En acabar, el plat de brou amb pasta i el pollastre arrebossat ens deixen el cos a punt per anar a dormir. Abans de marxar cap el nostre apartament acomiadem al Rodri i a la Mire ja que demà marxen. A les sis caldrà està de nou en peu, així que som-hi, cap a dormir.

Dilluns, 6 de desembre

El despertador sona a l’hora prevista i no s’hi val fer mandres, així que ens posem les capes de roba corresponents i anem a esmorzar. A fora continua plovent, però es tracta només de roïna. Es decideix fer la primera espera del dia a peu de carretera, com la del primer dia. En arribar-hi, i com que encara és molt fosc, i de tant en tant la pluja s’anima, ens quedem quiets dintre les furgonetes. El silenci és total. Estem mentalitzats que com més silenci i menys moviment millor, tant és així que en Francesc en una de les sortides per inspeccionar el terreny s’enganxa el dit en una porta i encara és hora que ningú l’escolti gemegar i això que no és poca cosa.

A poc a poc es comença a veure clarejar per darrera la silueta de les muntanyes, és d’una pau que t’omple, i ara toca ja iniciar l’espera. Si, passar l’estona sense pensar en res que no sigui mirar a través dels binocles per veure si apareix ell, el llop. I així, sota la pluja, tapats amb capelines i paraigües, esperem i esperem. S’aturen tres cotxes més i són un grup de catalans que estan fent una sortida guiada amb en Sergi García per veure el llop. S’ha fet de dia, l’aigua ha anat calant i el fred es fa sentir de valent, així que farem una pausa per anar a escalfar-nos al bar del poble. Asseguts al voltant de la taula, què millor que prendre’ns alguna cosa calenta tot mirant un tros de la

pel·lícula “Siete novias para siete hermanos”!. Un cop revifats tornem cap a la carretera amb intenció de cercar un nou punt d’observació que ens han explicat i que sembla ser un dels millors. Arribant al trencall on comença el camí el veiem molt cobert de neu, per tant deixem les furgonetes, agafem el que és imprescindible i emprenem el

camí, anant amb molta cura ja que sembla talment una pista de gel.

Passat un quilòmetre, aproximadament, arribem a la zona, realment el lloc està molt bé ja que des d’allà es divisa una àmplia esplanada travessada per un tallafoc prou ampli com perque si el llop passa el puguem veure bé. De nou iniciem l’espera. Estem contents ja que de tant en quant hi ha una ullada de sol que escalfa i permet pentinar la zona en millors condicions. Els cérvols, cabirols i senglars ajuden a fer passar l’estona. També algun Milà, Gralles, Corbs i fins i tot una Àguila Daurada. Les hores no compten, passen, simplement passen. Ningú ens dóna pressa per a res i quan algú té gana ho fa saber als altres i, si cal,

prepara entrepans per qui ho desitja. Així de simple, així de tranquil. En Joan, la Noe i en Francesc van a buscar les furgonetes ja que el gel s’ha anat fonen i estan arribant altres cotxes. Sense dir-nos-ho sempre hi ha algú pendent del territori que tenim al davant per si de cas apareix. En fosquejar tothom està per la feina ja que és la millor hora de campeig del llop. La zona on estem s’ha convertit en una rambla ja que arribem a ser vint-i-cinc persones observant. I pensar que ahir, a aquesta hora i en aquest lloc, se’n van veure deu, de nou se’m posa la pell de gallina. Tenim els ulls enganxats als telescopis i als binocles fins que el paisatge pràcticament ha desaparegut dels nostres ulls. Hem apurat tant com hem pogut ja que només ens queda l’espera de demà al matí, perque marxem cap als Picos de Europa. Tornada al càmping, dutxa i preparatius per marxar a sopar al restaurant de Villardeciervos. Tornant de la dutxa sento una fortor dins l’apartament i és que l’Albert ha posat les seves botes a assecar sobre dels focs perquè se li eixuguin. A mi em sembla que se li estan rostint de valent, però ell diu que no. El resultat de tot plegat és que se li han encongit una mica. Quan ens trobem de nou tots plegats i comentem la jugada del dia, comença a sorgir la recança d’haver de marxar sense haver vist el llop. I si ens quedem un dia més per la zona?. Total, si ens ho repensem, veure el Picot negre ho podem fer més a prop de casa i en canvi veure el llop sempre és més difícil. Tothom es va manifestant, i finalment decidim quedar-nos durant tot el dia a fer l’espera i marxar cap a Carrión de los Condes a dormir, quan es faci fosc. Amb la decisió presa i ben pimpollats pugem a la furgoneta i fem camí cap el poble. Anem a poc a poc ja que de nit sempre es pot veure algun animal pels costats de la carretera i dins del bosc. La furgoneta frena de cop, una Fagina ha saltat a tota velocitat i sembla ser que l’hem tocada. Agafem llanternes i baixem, abans però tirem la furgoneta enrera ja que gairebé a tocar de roda hi ha una Salamandra. Vorejant la carretera anem fins on hi ha la Fagina; no hi ha res a fer, només treure-la de la carretera. Quedem tots plegats bastant fotuts, però les coses han anat així i la veritat, ha estat qüestió d’un segon. Abans de reemprendre camí també apartem la Salamandra. Arribats al restaurant ens esperem que arribin el Joan i la Noe. Ells avui dormiran en la seva furgoneta al lloc on hem fet l’espera del dia. Asseguts tothom al costat de la taula xerrem animosament d’experiències, viatges, d’allò que ens va introduir en aquest món dels ocells i de la natura en general... En acabar arriba l’hora de separar-nos, la gent jove vol continuar la gresca, els més grans fem retirada cap al càmping. Així que, per mi, s’ha acabat la jornada.

Dimarts, 7 de desembre

De nou el despertador toca a les sis en punt, avui no val fer el ronso ja que, tot i haver deixat la motxilla pràcticament preparada cal acabar de recollir-ho tot. Esmorzem un got de cafè amb llet i alguna pasta i carreguem la furgoneta, avui és dia de partida. La pluja sembla que no ens vol deixar en pau ja que l’aigua continua caient. Sortim del càmping, val a dir que no sé pas com deu ser el seu entorn ja que només hi hem aterrat de nit, i emprenem camí fins on hi ha en Joan i la Noe dormint. Quan arribem és del tot fosc i ells encara no han tret el cap. De nou regna el silenci i la fosca ens cobreix, esperar, un dia més esperar, segur que avui tindrem sort. En Francesc té el dit com una botifarra, però com que el xicot és sofert diu que no passa res, només que de tant en quant s’hi ha de posar gel que anem demanant als bars, a més d’alguna frega d’àrnica o algun Ibuprofeno. Avui sembla que el dia li costi més d’aixecar-se, però el que passa és que el cel està molt tapat. Quan comença a clarejar preparem els telescops i posem tot l’ànim del món en pensar que d’un moment a l’altra el veure’m. El temps no acompanya i aviat la plana queda coberta d’una boira prou espessa com per deixar de veure-hi a un pam del nas. Així que fem retirada i ens repleguem a dins i a l’entorn de les furgonetes.

Asseguda a dintre el cotxe m’adono que després de tantes hores en silenci i quietud, en cap moment he pensat en iniciar el diari. Tant important és això d’esperar?. Tant important és això de no fer res més que no sigui mirar i mirar a veure si veiem el llop?.

Rumio com deu estar definida la paraula esperar en el diccionari, i ara un cop m’he posat a escriure’l la cerco en el diccionari de la llengua catalana i la definició diu així: Creure que serà realitat alguna cosa bona, convenient, etc., o, més rarament, dolenta, inconvenient, etc., tenir confiança d’aconseguir alguna cosa. Realment, creiem que es farà realitat alguna cosa bona: veure el llop. Passar tantes estones en aquest estar aquí i ara, dóna temps per pensar com n’és d’important això que estem fent: simplement, no fem res, esperem i esperem. S’obre la boira i tornem a veure sense gaire nitidesa la plana. Apareixen de nou cérvols i cabirols i a més, a tocar dels peus, ens fa passar una bona estona un Pardal de bardissa (Prunella modularis). Com que el temps no compta, és el rau rau de la panxa qui anuncia que cal menjar alguna cosa. Ens agrupem doncs a l’entorn de la furgoneta de la Noe i el Joan ja que en la part del darrera hi ha aixopluc. Encara queda estona per davant i entre tothom pensem que potser és millor anar fins el poble a prendre alguna cosa calenta. I així ho fem.

En el camí de tornada cap al lloc de l’espera ens endinsem en una de les esplanades que hi ha a peu de carretera i és que si no podem veure el llop anirem a veure si en trobem els rastres. I després d’aparcar les furgonetes comença la recerca, però no cal esperar gaire ja que molt a prop hi

trobem excrements i

més endavant

unes petjades que bé podrien ser de llop.

Arribada l’hora crítica de mitja tarda de nou tornem a estar al lloc, tot i que l’aigua continua caient a estones, afinem més les observacions. Quan ja no veiem res de res, es el moment de dir que “no hem vist el llop, però estem segurs que l’hem tingut a prop”. Sense perdre la il·lusió estem convençuts que tornarem, i si més no que li preguntin a l’Albert que ja és la quarta vegada que ve a veure’l i que està igual o més motivat que mai. Acomiadem al Joan i la Noe ja que ells faran el camí de tornada pel seu compte donat que ell ha de treballar el dimecres a la nit i els cal arribar aviat. Amb pluja, abandonem Zamora i ens acompanyarà tot el camí fins el nostre nou destí a prop de Burgos. Anem a dormir en una casa rural de Carrión de los Condes. Hi arribem gairebé a les nou del vespre i en quedem bocabadats amb la casa on hem de passar la nit. Els propietaris també hi queden quan veuen arribar la nostra caravana, és veritat, ens fem mirar. A la casa hi ha de tot i en bones condicions. Mentrestant uns quants es dutxen els altres fan el sopar: arròs a la cubana i llom. Esperant s’acabi de coure el sopar fem el segon llistat d’ocells de la sortida. No en sumen pas gaires, però de tothom és sabut que veure ocells no era prioritari en aquesta sortida. Sopem i després de fer una breu sobretaula anem a dormir, avui també ha estat un dia llarg i demà tenim una bona tirada fins a casa.

Dimecres, 8 de desembre

Com cada dia el despertador toca a les sis en punt. És hora de tornada i pel que escoltem, avui, per fi, no plou. Així doncs després d’esmorzar una mica, emprenem la ruta. Avui si que anem amb el rellotge a la mà donat que s’ha d’arribar a temps de tornar la furgoneta i volem passar per la “Reserva Natural del Embalse de las Cañas”. A veure si tenim sort i podem veure la Mallerenga de bigotis (Panurus biarnicus). En Pep i l’Albert encara no l’han vista mai. En començar a clarejar ens adonem que avui la climatologia ens acompanyarà, val més tard que mai. Així que els quilòmetres van caient i cap a dos quarts de dotze ja arribem a l’embassament. En Juan Carlos és qui ens farà de guia ja que coneix la zona. Iniciem el recorregut per un costat de l’embassament que desconeixíem , però sembla ser que és molt millor que el que es fa des del centre d’interpretació. El camí està tan enfangat que arriba un moment que gairebé no pots moure les cames degut al pes que portes. També descobrim amagats pels camps alguns caçadors que ens miren amb mala cara, segurament que no som nosaltres sino ells qui incompleixen la normativa. Sentim cantar un Rossinyol bord i ens alegra, és un ocell molt comú, però encara no l’havíem pogut incloure a les llistes. Hi ha per damunt de l’aigua estols de Fredelugues que van i venen, també algun ànec. Diu en Juan Carlos que està molt fluix i que de normal hi ha molta més aigua i molts més ocells. Arribant al canyís es fa un gran silenci, cal està atent per veure si s’escolta la Mallerenga. Doncs si, no només s’escolta sinó que se n’han vist un parell desplaçar-se pel damunt del canyís. L’Albert i en Pep acaben de fer “bimbo” (espècie vista per primera vegada en el mon dels ornitòlegs). L’adrenalina s’ha enfilat i continuem més atents que mai. Aquest ocell és petit i molt vistós, viu dins dels canyissos i de tant en tant surt a fora, així que, ull viu. Passa l’estona i no en surten més, per tant continuem endavant, després de contemplar l’Arc de Sant Martí.

Ens aturem de nou i al cap de poc tornem a escoltar les mallerengues. A partir d’aquí i durant una bona estona gaudirem d’un verdader festival de mallerengues de bigotis pujant i baixant de les canyes, aturant-se a picotejar els plomalls... Hi ha imatges en l’ornitologia que no s’obliden fàcilment, aquesta en serà una.

El temps va corrent i cal marxar, així que desfem el camí fet fins arribar de nou a la furgoneta i un cop allà anem fins a l’esplanada del centre d’interpretació. Traiem els patracols i dinem, o sigui que fem l’últim dinar de la sortida. Aquest però és el més distès de tots aquest dies ja

que no ens cal estar en silenci i estem contents del que acabem de veure i escoltar. Emprenem la marxa cap a Saragossa on deixarem el Juan Carlos. Un any més hem gaudit de la seva companyia. Pel camí anem fent capcinades, els que tenim la sort de no conduir, o bé anem badocant amb el paisatge que anem creuant. Ah! I de tant en quant veiem algun rapinyaire i alguna Cigonya. A la meitat del trajecte de l´autopista ens sembla veure una furgoneta verd clar. Seran el Joan i la Noe?. Doncs si, ells s’han retardat en l’horari previst, i nosaltres ens hem avançat. Més endavant fem una última parada i, definitivament, ens acomiadem d’ells. Ara ja no ens tornarem a aturar fins arribar a Torrelles. Però en aquest últim recorregut queda pendent a l’igual que cada any, fer una valoració de com han anat les coses. No hi ha dubte, tothom està d’acord en que la convivència ha estat molt bona, no s’han acomplert cap dels objectius inicials, però s’ha

intentat de totes totes. Felicitem en Francesc que, un any més, ho ha organitzat tot, tant bé com ha sabut, i que se n’ha sortit molt bé. Arribem al poble, baixem de la furgoneta i fem el repartiment de les bosses, sacs de dormir, etc. El terra del vehicle està cobert de fang, que tot i que hem intentat netejar de les nostres botes, ha donat un nou color a la furgoneta. Arriben els comiats, els petons i les abraçades, cal anar cap a casa. Ben aviat ens tornarem a veure, i si no, fins l’any que ve. Expliquen els qui van anar a tornar la furgoneta que varen haver de netejar-la amb un aspirador per tal que no els hi cobressin el cost de netejar-la. Al Francesc li van posar una fèrula al dit donat que tenia una petita fissura i les botes de l’Albert no tornaran a servir mai més. Pel demés, oli en un llum. Els components del viatge:

Vicenç Juan Carlos Pep Francesc Rosa Albert

Conchi Rebeca Joan Noe Rosa Simon Desembre del 2010

Espècies 1 Anser fabalis 31 Pluvialis apricaria 61 Turdus philomelos 2 Anser anser 32 Himantopus himantopus 62 Turdus iliacus 3 Anas strepera 33 Charadrius dubius 63 Cettia cetti 4 Anas platyrhynchos 34 Gallinago gallinago 64 Sylvia undata 5 Anas clypeata 35 Actitis hypoleucos 65 Sylvia melanocephala 6 Anas crecca 36 Tringa glareola 66 Regulus ignicapillus 7 Anas acuta 37 Larus fuscus 67 Phylloscopus collybita 8 Aythya nyroca 38 Larus michahellis 68 Panurus biarmicus 9 Aythya fuligula 39 Pterocles alchata 69 Aegithalus caudutus 10 Alectoris rufa 40 Columba livia 70 Parus major 11 Podiceps cristatus 41 Columba palumbus 71 Lophophanes cristatus 12 Tachybaptus ruficollis 42 Streptopelia decaocto 72 Remiz pendulinus 13 Phalacrocorax carbo 43 Athene noctua 73 Lanius meriodinalis 14 Ardea cinerea 44 Upupa epops 74 Corvus corax 15 Grus grus 45 Picus viridis 75 Corvus corone 16 Ciconia ciconia 46 Dendrocopos major 76 Corvus monedula 17 Gyps fulvus 47 Ptyonoprogne rupestris 77 Pica pica 18 Aquila chrysaetos 48 Melanocorypha calandra 78 Garrulus glandarius 19 Buteo buteo 49 Galerida cristata 79 Sturnus unicolor 20 Circus aeroginosus 50 Alauda arvensis 80 Passer domesticus 21 Circus cyaneus 51 Anthus spinoletta 81 Fringilla coelebs 22 Milvus milvus 52 Anthus pratensis 82 Carduelis chloris 23 Falco columbarius 53 Motacilla alba 83 Carduelis carduelis 24 Falco tinnunculus 54 Motacilla cinerea 84 Carduelis cannabina 25 Falco peregrinus 55 Troglodytes troglodytes 85 Serinus serinus 26 Gallinula chloropus 56 Prunella modularis 86 Emberiza calandra 27 Fulica atra 57 Erithacus rubecula 87 Emberiza shoeniclus 28 Otis tarda 58 Phoenicurus ochruros 29 Recurvirostra avosetta 59 Saxicola torquata 30 Vanellus vanellus 60 Turdus merula

Per confeccionar aquest document, com hem fet en els últims anys, hem utilitzat el diari que fa Rosa Simon del viatge naturalista organitzat pel grup d´ornitologia. El desembre del 2010 es va anar bàsicament a Sierra Culebra per intentar veure el llop, tot i que també es varen fer notables observacions ornitològiques. Aquest diari es complementa amb la llista de les observacions d´ocells durant el viatge, fet per Francesc Capdevila.

Col.lecció Documents d´ant nº 106