Cantaven los aucells l’alba

Dossier d’activitats

Representació iconogràfica

Alumne

· Nom:

· Versos que em defineixen:

activitats

Per saber-ne més…

Sabies que els Espiral d'embulls han musicat altres poemes, com ara «Cançó a Mahalta» de Màrius Torres?

1. Per parelles, en quin any creieu que es va escriure la cançó que acabem d’escoltar?

2. Concreteu el sentiment universal que hi predomina.

3. Cerqueu 4 paraules desconegudes al dcvb. N’hi ha alguna que us sembli que no s’utilitzi actualment?

1. En grups de quatre. Primer, reescriviu les tornades següents d’Ausiàs March; després, poseu en comú els resultats obtinguts amb els altres companys de classe.

Les obres d[e] Mossèn Ausias March sont acabada de scriure la p[rese]nt obra p[er] M. Pere Vilarasó prevere p[er] maname[n]t d[e] l'Illtre. Sor. almirant de Nàpols. Ausiàs Marc

f. xv:

f. xiiiiv

2. Ausiàs March utilitza senyals per referir-se a l’estimada. Rellegeix la transcripció de l’exercici anterior i fes les activitats següents:

a. Escriu el senyal que apareix en els manuscrits estudiats. Esmenta’n dos més.

b. Quina funció creus que tenen? Per què no n’indica el nom de manera explícita? Justifica la teva resposta.

c. Quines similituds hi ha entre la conversa de Whatsapp i el manuscrit d’Ausiàs March? I quines diferències? Justifica la teva resposta.

3. La il·lustració representa l’Arbre de les virtuts divines a l’inici del Llibre del gentil e dels tres savis de Ramon Llull (còpia de 1390. Palma, Biblioteca Pública). Fes les activitats següents:

a. Dibuixa un arbre semblant, amb les virtuts que creus que caracteritzen un company de classe (assignat per sorteig). Els dibuixos finals, a més a més de formar part del dossier, els penjarem al suro de l’aula.

4. El dibuix que observes més avall és la primera representació iconogràfica coneguda de Ramon Llull, feta en un còdex donat per Llull a la Cartoixa de Vauvert el 1298.

a. Dibuixa una representació iconogràfica que et caracteritzi, amb què signaràs el teu dossier d’aprenentatge.

5. Comprensió lectora. Joan Fuster, al Diccionari per a ociosos, parla dels trobadors per referir-se a l’amor actual:

«Amor»

«L’amor? Una invenció del segle xii!» La frase —promulgada, si no vaig errat, per un erudit ben respectable— podrà semblar un despropòsit. No ho és: gens. Fins i tot caldria admetre-la en la seva precisió més taxativa, que ens situa davant el fenomen social i cultural de la poesia dels trobadors. És clar que sempre hi ha hagut «amor», una forma o altra d’«amor», lligant les parelles humanes: sempre, o gairebé sempre —d’ençà que l’home mereix el nom d’home. Sense sortir-nos de la tradició occidental, el Symposium de Plató i l’Ars amandi d’Ovidi prou que en donen fe amb una espessa magnificència literària. Però no tots els «amors» han estat idèntics, i hauríem de distingir escrupolosament entre les diverses espècies o les diverses qualitats d’«amor» que els homes han viscut al llarg de la història. I no hi ha dubte, almenys, que això que nosaltres encara anomenem «amor» —això que inspiraven Beatrice i Laura, i Julieta i Desdèmona, i Margarida Gautier i Mimí— va ser desconegut per l’Antiguitat pagana. Com va ser desconegut, també, per la bàrbara Alta Edat Mitjana —i per l’Orient intricat. Aquest «amor» és una creació dels trobadors provençals, completada i polida pels poetes italians del dolce stil nuovo. Des d’aleshores fins avui, de més a més, l’«amor» s’ha escampat i ha arrelat també gràcies a la literatura. No recordo ara qui —un francès, de segur— afirmava que molta gent no s’enamoraria si no hagués sentit parlar de l’amor.

[...] Fins aleshores, la dona havia tingut una condició social caracteritzada pel marginalisme més definit. L’Antiguitat, l’Orient, l’Alta Edat Mitjana, van ser civilitzacions exclusivament masculines. [...] És cap al segle xii, en efecte, que apunta una possibilitat inèdita per a la dona. Fóra molt llarg d’exposar, amb detall les causes profundes de la nova situació. El fet és que es produeix, i que té la seva versió literària en la poesia trobadoresca. Engels ho ha vist ben vist, això. L’«amor cortès» es perfila amb unes notes distintives, sense precedents en la història de les relacions entre home i dona. D’un cantó, és un amor recíproc, i això vol dir que l’home necessita la correspondència de la dona, la qual, per consegüent, entrarà en el terreny eròtic en un pla gairebé d’igualtat amb l’home; de més a més, aquest sentiment aspira a ser tan intens i tan durador, que fa que els dos amants —la dona també, per tant— considerin la separació o la no possessió com una gran desgràcia o potser com la més gran de les desgràcies. No cal dir que aquest «amor» havia de ser una mena de repte a la institució del matrimoni, institució convencional i subjecta —en les classes altes sobretot— a les exigències d’una estratègia econòmica familiar claríssima.

Tot matrimoni era un matrimoni d’interès —i aquesta tendència passa de la societat feudal a la societat burgesa, i per això l’«amor», «cortès» en un cas i «romàntic» en l’altre, xoca sempre contra els obstacles socials. La importància de l’adulteri en la literatura —i en la realitat— europea a partir d’aquell temps té aquesta causa. L’«amor», l’«amor» autèntic, es posa a prova en el desafiament a les convencions i als interessos: o els supera, o s’hi esclafa tràgicament. Sigui com sigui, no hi ha dubte que la dona, des d’aquest nivell, i per a bé o per a mal, guanya la possibilitat nova a què al·ludíem: la possibilitat de ser amant, de jugar un paper actiu —feliç o infeliç, això és una altra qüestió— en la seva relació amb l’home [...].

a. Cerca les paraules següents al diec2. Seguidament, escriu una frase en què apareguin.

taxatiu – magnificència – pagà – inèdit – provençal – escrupolós

b. Per què diu Joan Fuster que la dona té un paper actiu en la relació amorosa? Per què se l’equipara amb una relació de vassallatge feudal?

c. Què creus que tenen en comú Julieta (de Shakespeare) i les dames de l’amor cortès?

d. Fes un resum del text. Tingues en compte que:

i. Joan Fuster explica l’amor a partir de la literatura, des de l’amor cortès, estudiat a classe, fins al segle xx.

ii. El Symposium de Plató i l’Ars amandi d’Ovidi precedeixen els trobadors. Investiga en quin segle van ser escrits.

e. Joan Fuster acaba aquesta secció amb el paràgraf següent:

És el final. Prou que ho sabem: la màxima difusió d’una idea o d’una moda coincideix amb el moment de la seva extinció. L’«amor» està en aquest estadi: l’últim i més baix graó. La nostra època jubila l’«amor». Ha arribat l’hora d’inventar un altre amor. Un amor —el de demà— que, probablement, no tolerarà un don Joan ni una Julieta, una Bovary ni un Otel·lo, un Werther ni una Beatrice...

i. Quina impressió et provoca? Creus que la literatura ens pot influenciar tant? Justifica la teva resposta i, si escau, posa’n un exemple actual.

ii. Inventa l’amor de què parla Joan Fuster (mínim 500 paraules)

6. Escolteu el sirventès que Guillem de Berguedà va dedicar a Ponç de Mataplana, estudiat a classe. Seguidament, compareu-lo amb el plany del mateix autor «Consir ós cant e planc e plor».

a. Compara l’estructura temàtica del sirventès —basant-te en l’anàlisi de la «Cançoneta lleu i plana» que hem estudiat a classe—, amb l’estructura temàtica del plany.

b. Per què creus que Guillem de Berguedà escriu un plany dedicat a Ponç de Mataplana? Et sembla que es disculpa o que és irònic? Justifica la teva resposta (mínim 500 paraules).

c.

7. Quines paraules es repeteixen habitualment en els poemes següents (indica’n, com a mínim, tres)? Indica quatre camps semàntics que es repeteixin i relaciona’ls amb les albes trobadoresques estudiades a classe.

Pàrtite, amor, adeo,

ché tropo ce se' stato:

lo maitino è sonato,

zorno me par che sia.

Anònim de Bolonya, s.xiii

Anau-vos-en, la mia amor,

Anau-vos-en.

Que la gent se va despertant,

e lo gall vos diu en cantant:

«anau-vos-en».

Nadala catalana (s. xv)

Ya cantan los gallos,

Buen amor, y vete,

Cata que amanece.

Nadala castellana (s. xv)

Quan lo rosinhols escria

ab sa part la nueg e·l dia,

yeu sui ab ma bell'amia

jos la flor,

tro la gaita de la tor

escria: "Drutz, al levar!

Qu'ieu vey l'alba e.l jorn clar.

Anònim occità, (s. xii)

[Quan el rossinyol crida

amb sa parella, de nit i de dia,

jo hi sóc amb la meva bella amiga

sota la flor,

fins que el guaita de la torre

crida: “Enamorat, lleva’t!

que veig l’alba i el clar dia!”]

Partió mi amigo al alba

y no me despedí de él.

¡Qué soledad la de mi corazón

en la noche al recordarle!

Jarcha mozárabe, s. xi

8. El trobador parla:

Missenyors,

Si he decidit de posar-me en contacte amb vosaltres ha estat perquè, penedit d’un passat de silenci, m’agradaria que m’ajudéssiu a escriure el poema que mai no vaig gosar d’escriure: durant els anys de joventut, vaig conèixer una midons de qui sempre vaig estar enamorat. Per por a ser descobert pel gilós i els lausengièrs, vaig optar per un silenci angoixant i mai no li confessar el meu amor. Quan el rossinyol cantava l’alba jo enyorava tots els moments que hauríem pogut viure junts. Per això, us estaria molt agraït si m’ajudéssiu a completar la meva obra a partir d’unes pautes que us indico al Manual del poeta.

Guillhem de Barcelona

Antologia poètica

W. Shakespeare. Romeu i Julieta, escena V, acte III

[Traducció Miquel Desclot]

JULIETA

Ja vols marxar? Si encara no és de dia.

Ha estat el rossinyol, i no l'alosa,

que t'ha ferit l’orella espantadissa.

Cada nit canta al cim del magraner.

Creu-me, amor meu, ha estat el rossinyol.

ROMEU

Era l'alosa, el nunci de l’aurora,

no el rossinyol. Mira a llevant, amor,

com la gelosa llum esqueixa els núvols.

S'han apagat les llànties de la nit,

I el dia pampalluga a la carena.

Cal partir i viure, o bé restar i morir.

JULIETA

Aquella llum no és l’alba, jo ho sé bé.

És algun meteor que el sol exhala,

Per fer-te aquesta nit de llumener

i aclarar-te el viatge fins a Màntua.

Queda’t, encara, doncs. No cal que marxis.

ROMEU

Que m’agafin, que em duguin a la mort,

tot m’està bé, si això és el que tu vols.

Diré que aquell fulgor no és l’ull del dia

sinó el pàl·lid reflex del front de Cíntia.

I no són pas les notes de l’alosa

que fan dringar la volta celestial.

Anhelo més quedar-me que partir.

Vine, mort, vine amb mi! Julieta ho vol.

Què dius, amor? Parlem. No és de dia.

JULIETA

Sí, sí que ho és. De pressa, has de fugir!

És l’alosa, l’ocell que desafina

amb notes discordants i aspres aguts.

Diu que sap fer tan belles variacions,

però no: si ens separa, desvarieja;

o que barata els ulls amb el gripau:

tant de bo baratessin també veus,

perquè aquesta ens separa i ens avia

i et fa fora amb el cant que porta el dia.

Vés-te’n, que cada cop es fa més clar.

ROMEU

Més clar? Més fosc el nostre mal es fa!

El poema de la rosa als llavis, Joan Salvat-Papasseit (1923)

Mes d'aquest somni d’Orient

ens despertava el bell matí;

era el llençol trement trement,

la seva carn com de setí.

La lluna encara al firmament

es reflectia al seu coixí

—jo la deixava tot tement

si algú ens vindria a descobrir.

I el nostre bes era tan llarg

com la nit curta, en el seu braç.

“Albada”, J. Gil de Biedma

Despiértate. La cama está más fría

y las sábanas sucias en el suelo.

Por los montantes de la galería

llega el amanecer,

con su color de abrigo de entretiempo

y liga de mujer.

Despiértate pensando vagamente

que el portero de noche os ha llamado.

Y escucha en el silencio: sucediéndose

hacia lo lejos, se oyen enronquecer

los tranvías que llevan al trabajo.

Es el amanecer.

Irán amontonándose las flores

cortadas, en los puestos de las Ramblas,

y silbarán los pájaros -cabrones-

desde los plátanos, mientras que ven volver

la negra humanidad que va a la cama

después de amanecer.

Acuérdate del cuarto en que has dormido.

Entierra la cabeza en las almohadas,

sintiendo aún la irritación y el frío

que da el amanecer

junto al cuerpo que tanto nos gustaba

en la noche de ayer,

y piensa en que debieses levantarte.

Piensa en la casa todavía oscura

donde entrarás para cambiar de traje,

y en la oficina, con sueño que vencer,

y en muchas otras cosas que se anuncian

desde el amanecer.

Aunque a tu lado escuches el susurro

de otra respiración. Aunque tú busques

el poco de calor entre sus muslos

medio dormido, que empieza a estremecer.

Aunque el amor no deje de ser dulce

hecho al amanecer.

-Junto al cuerpo que anoche me gustaba

tanto desnudo, déjame que encienda

la luz para besarte cara a cara,

en el amanecer.

Porque conozco el día que me espera,

Y no por el placer.

“La noche le es propicia”, José Agustín Goytisolo (1992)

Todo fue muy sencillo:

ocurrió que las manos

que ella amaba,

tomaron por sorpresa

su piel y sus cabellos;

que la lengua

descubrió su deleite.

¡Ah detener el tiempo!

Aunque la historia

tan sólo ha comenzado

y sepa que la noche

le es propicia,

teme que con el alba

continúe su sed

igual que siempre.

Ahora el amor la invade

una vez más. ¡Oh tú

que estás bebiendo!

Apiádate de ella,

su garganta está seca,

ni hablar puede.

Pero escucha su herido,

respira la agonía

de un éxtasis

y el ruego: ¡no te vayas,

no, no te vayas. ¡Quiero

beber yo!

18