LORENA BAUTISTA

KIRIAN BLANCO

SILVIA DOMÍNGUEZ

AIDA ESTRADERA

ÍNDEX

Descolonització d’Àsia........................................................................................ 4

Mapa descolonització asiàtica............................................................................ 6

Independència Índia............................................................................................ 7

Mahatma Ghandi................................................................................................ 8

Pandit Nehru..................................................................................................... 13

Partit del Congrés............................................................................................. 14

Mohammed Ali Jinnah...................................................................................... 16

Lliga Musulmana.............................................................................................. 18

Comentari Pel·lícula Ghandi............................................................................ 18

Bibliografia........................................................................................................ 19

3

1.- DESCOLONITZACIÓ D’ÀSIA

Entre 1945 i 1955 s'estenen els moviments nacionalistes per Àsia, i es

produeixen les revolucions i les independències dels països d'Àsia oriental i

meridional, culminant aquest procés en la conferència de Bandung (1955), que

reuneix per primera vegada a les nacions afroasiàtiques independents.

Al Pròxim Orient en finalitzar la Segona Guerra Mundial es consoliden i

augmenten les independències dels països àrabs, aquestes independències

són la fórmula política que representa els desitjos de les respectives oligarquies

àrabs nacionals, aliades amb els interessos econòmics occidentals, i que es

materialitzen en un nacionalisme conservador aliat d'Occident. En 1946 Síria i

Líban són ja independents, i també Transjordania que en 1949 es converteix en

el regne de Jordània. L'ideal de la unitat àrab es materialitza en la formació de

la Lliga d'Estats Àrab. Un factor d'inestabilitat a la zona va ser la fi del Mandat

britànic en Palestina, el pla de partició del territori acordat per l'ONU en 1947 i

el naixement de l'Estat d'Israel en 1948 com a conseqüència dels compromisos

internacionals adquirits per Occident amb els moviments jueus, que va donar

origen a una immediata guerra entre Israel i els Estats Àrabs en 1948-49. En

Extrem Orienti la península de Corea va passar de la conquesta japonesa a

l'ocupació pels aliats que es van instal·lar i van dividir el territori en dues zones

quedant els soviètics al nord i els americans al sud amb el paral·lel 38 com a

frontera. En 1948 es consolida la divisió del país amb les proclamacions

d'independència dels dos països: la República de Corea del Sud sota la

influència d'EUA, i la República Popular de Corea del Nord sota la de la URSS.

A Àsia meridional els actuals països independents integraven el que fins a la

Segona Guerra Mundial era la “Índia britànica”. El final de la Índia britànica es

produeix entre 1935 i 1947, d'una banda van actuar els nacionalismes

organitzats en associacions polítiques, i per un altre el desig d'Anglaterra de

controlar el procés independentista. El pla d'independència i la partició de

l'Índia es prepara amb el govern laborista britànic i amb l'acord d'aquests i dels

hindús i musulmans, en 1947 l'Índia deixa de ser territori britànic per donar pas

a dos Estats independents: Índia i Pakistan. Pakistan va quedar dividida en

dues regions separades: Pakistan occidental i oriental, en 1971 s'escindeix la

part oriental i sorgeix Bangladesh com a nació independent. Birmània, després

4

de la seva dependència colonial dins de la Índia britànica, va arribar a la

independència al gener de 1948. Ceilan va aconseguir el mateix objectiu un

mes després, en 1972 es transforma en la República de Sri Lanka.

El Sud-est asiàtic abasta Indonèsia, la Indoxina, Malàisia i Singapur, i

Tailàndia. Indonèsia és un dels països amb major diversitat interna no només

pel gran nombre d'illes i arxipèlags que la integren, sinó pels seus diversos

pobles, cultures i religions. El final de la Indonèsia francesa es produeix entre

1945 i 1949; en produir-se la derrota de Japó en 1945 el moviment nacionalista

de Sukarno proclama la independència, però aquest mateix any els holandesos

es mostren disposats a restablir la sobirania colonial, l'acord que proclamava la

Unió holando-indonèsia no es compleix i després de la guerra que enfronta als

dos països es reconeix la independència definitiva en 1949. El final de la

Indoxinesa francesa és conseqüència dels moviments nació i de l'expansió de

Japó per Àsia durant la Segona Guerra Mundial, quan després de ser derrotat,

Japó abandona la Indoxina, aquests països proclamen unilateralment la seva

independència intentant evitar la recuperació de la sobirania colonial per

França: en 1945 Ho Chi-Minh proclama la independència de la República

Democràtica de Vietnam, Sihanuk la de Cambodja i el moviment del Pathet-Lao

la de Laos. No obstant això, en tornar els francesos aquest mateix any s'inicia

la lluita d'aquests tres pobles per la revolució i la seva independència. A

Vietnam entre 1945 i 1954 es posen les bases de la revolució i es produeix la

guerra contra França, en 1954 amb la retirada francesa es divideix el país en

dos, des de 1955 a 1975 és la fase de la intervenció i guerra contra els Estats

Units que substitueixen a França en l'exercici del poder occidental, aquesta

vegada neocolonial. La independència de Cambodja i Laos va ser reconeguda

en 1954 per la Conferència de Ginebra, en aquest últim país s'estén des de

llavors la influència i intervenció nord-americana de la mateixa manera que a

Vietnam del sud. Filipines era des de 1898 una dependència nord-americana

que disposava d'una autonomia gairebé completa des de 1934, entre 1942 i

1944 el país és ocupat per Japó, Estats Units el reconquesta en 1945 i en 1946

li concedeix la independència.

5

6

2.- INDEPENDÈNCIA DE L’ÍNDIAAl Segle XV, el territori de l'Índia, situat a Àsia meridional, va ser ocupat pels

portuguesos, i després per holandesos, francesos i anglesos. Aquests últims,

més poderosos, a partir de la repressió de la rebel·lió dels sipais, en 1857,

(rebel·lió armada dels hindús contra el poder britànic) es van apropiar del

govern de la regió, utilitzant les seves matèries primeres per als processos de

fabricació de les seves manufactures, en la Revolució Industrial, que es va

iniciar a Anglaterra.

La rebel·lió dels sipais va ser contra la companyia Britànica de les Índies

Orientals, que havia obtingut a partir de l'any 1600, per part d'Anglaterra, el

monopoli del comerç en les Índies. A partir de la derrota dels *cipayos, la

companyia va acabar la seva existència, i l'Índia va passar a ser una colònia

britànica.

L'Índia era llavors, una colònia britànica, sent designada, en 1876, la reina

Victoria com la seva emperadriu.

A partir de la Primera Guerra Mundial, es va desenvolupar un procés

independentista a càrrec del Partit del Congrés, el líder del qual era *Mahatma

Gandhi, que significa “ànima gran” denominació posada per la seva gent, i el

nom real de la qual era Mohandas Karamchand.

Els seus mitjans d'acció descartaven la violència i consistien en mesures de no

col·laboració i d'abstenció, a través de vagues de gana, protestes pacífiques,

no participació en les eleccions i incompliment de lleis injustes. Va impulsar la

volta a la indústria artesanal, usant, per exemple, el filat manual en senyal de

boicot a les indústries britàniques, a les quals acusava de la ruïna econòmica

de l'Índia.

En 1930, Gandhi, va impulsar l'abstenció del pagament d'impostos, sobretot el

que requeia sobre la sal, realitzant amb els seus seguidors una caminada que

els va portar fins al mar d'Oman, on van fabricar sal, evaporant l'aigua marina.

Això li va costar la pèrdua de la seva llibertat, que va recuperar en 1931, encara

que la presó per desobediència i agitació popular, ja era una constant en la

seva vida.

La resistència va ser en augment, empitjorant després de la Segona Guerra

Mundial, on l'Índia va ajudar als anglesos, amb la promesa d'obtenir la seva

independència, si bé amb la condició que es resolguessin les diferències entre

7

hindús i musulmans. En dictar-se la Constitució de 1935, l'estat es va dividir

entre la Unió Índia i Pakistan, integrada respectivament per hindús i

musulmans. Aquesta divisió va ser rebutjada per Gandhi.

El Primer Ministre, Churchill, representant dels conservadors, s'havia oposat a

la independència de l'Índia. En 1942, va empresonar a molts capdavanters del

Partit del Congrés, però amb el triomf dels laboristes, la situació va canviar, i en

1947, es va acordar el retir dels anglesos del territori hindú, en una reunió

celebrada entre el virrei de l'Índia, *lord *Mountbatten, representant al govern

anglès; el referent de la Lliga Musulmana, Ali Jinnah i pel Partit del Congrés,

Mahatma Gandhi i Jawaharlal Nehru.

El 15 d'agost de 1947, es va establir formalment la Unió Índia, governada per

Nehru, com a primer ministre. En 1948, *Mahatma *Gandhi, va morir assassinat

per un fanàtic, Vinayak Nathura Godse. En 1949 per una nova Constitució,

l'Índia es va convertir en una República Federal, integrant del Commonwealth.

En 1951, es va llançar el primer pla quinquennal i la reforma agrària.

Els conflictes amb els seus veïns han estat freqüents: Amb Xina en 1959 i

1962. En 1961, l'Índia va annexar Goa i la resta de les colònies portugueses en

l'Índia. La guerra per Caixmir, va enfrontar a l'Índia amb Pakistan, entre 1947 i

1949, i en 1971, l'Índia va envair Pakistan oriental, formant-se l'Estat de

Bangladesh. Bangladesh és la part oriental d'una regió denominada Bengala,

que en la divisió realitzada al territori hindú li va correspondre a Pakistan, que

no va reconèixer els drets de la població originària, sotmetent-los a situacions

injustes, que van originar moviments d'alliberament reprimits cruelment. L'Índia

va contribuir al seu alliberament, que es va produir el 16 de desembre de 1971.

3.- MAHATMA GHANDI

Gandhi va introduir l'ètica en aquest domini a través de la prèdica i l'exemple.

Va viure en una pobresa sense pal·liatius, mai va concedir prebendes als seus

familiars, i va rebutjar sempre el poder polític, abans i després de l'alliberament

de l'Índia. Aquest rebuig va convertir al capdavanter de la no-violència en un

cas únic entre els revolucionaris de tots els temps.

8

Mohandas Karamchand Gandhi va néixer el 2 d'octubre de 1869 en un remot

lloc de l'Índia, a la ciutat costanera de Porbandar, del districte de Gujarat.

Aquest era llavors un mosaic de minúsculs principats, els governants dels quals

tenien un poder absolut sobre la vida dels seus súbdits. El seu pare,

Karamchand Gandhi, era el primer ministre de Porbandar i pertanyia a la casta

dels banias, mercaders de proverbial astúcia i habilitat en el comerç. La seva

mare, cridada Putlibai, procedia de la secta dels pranamis, els qui barrejaven

l'hinduisme amb els ensenyaments de l'Alcorà. Era una dona profundament

religiosa i austera que dividia el seu temps entre el temple i la cura dels seus,

amén de practicar freqüents dejunis. En la formació espiritual de Mohandas,

que sentia un il·limitat amor pels seus pares, a més de l'adoració a la deessa

Visnú que professava la família, van concórrer una sèrie de cultures i credos

amalgamats: l'hindú, el musulmà, el jain. Aquest últim va tenir especial

influència en la seva filosofia: els jains practicaven la no-violència no només

amb els animals i els éssers humans, sinó fins i tot amb les plantes, els

microbis, l'aigua, el foc i el vent.

A Londres va viure tres anys, entre 1888 i 1891, període en què es va produir

un dels fets més determinants de la seva vocació: el descobriment d'Orient a

través d'Occident. En efecte, a la capital anglesa va començar a freqüentar als

teòsofs, els qui ho van iniciar en la lectura del primer clàssic indi, el Bhagavad

Gita, al que arribaria a considerar «el llibre per excel·lència per al coneixement

de la veritat». També allí va entrar en contacte amb els ensenyaments de Crist,

i durant un temps es va sentir tan atret per l'ètica cristiana que va dubtar entre

aquesta i l'hinduisme. D'aquesta època són els seus intents de sintetitzar els

preceptes del budisme, el cristianisme, l'islamisme i la seva religió natal, a

través del que va assenyalar com el principi unificador de tots ells: la idea de

renunciació.

Els primers experiments de la resistència gandhista

Al país dels antics colons holandesos vivia una colònia hindú formada en la

seva majoria per treballadors, a els qui els anglesos cridaven despectivament

sami. Mancaven de tot dret, se'ls menyspreava i discriminava racialment, com

va poder comprovar en carn pròpia el jove advocat durant alguns dels seus

9

viatges en ferrocarril. Però la situació era més greu encara del que semblava.

Acabat el seu treball, Gandhi era a punt de tornar a l'Índia quan es va

assabentar de l'existència d'un projecte de llei per retirar el dret de sufragi als

hindús. Va decidir llavors ajornar la partida un mes per organitzar la resistència

dels seus compatriotes, i el mes es va convertir en vint-i-dos anys.

Durant aquesta llarga etapa de la seva vida, la seva major preocupació va ser

l'alliberament de la comunitat índia, i en ella va ser donant forma a les armes de

lluita que més tard utilitzaria i el seu país. En els primers anys, convençut de les

bones intencions del colonialisme britànic, va obrir un bufet per defensar als

seus compatriotes davant els tribunals a Johannesburg i es va proposar

articular un moviment dedicat a l'agitació per mitjans legals. Va fundar el

periòdic "The Indian Opinion", per aglutinar a la comunitat índia i, com a

instrument d'agitació legal, va crear el Congrés Indi de Natal. Les seves

simpaties anglòfiles li van portar durant la guerra contra els bòers a organitzar

el Cos Indi d'Ambulàncies, acció que va merèixer dures crítiques per part dels

nacionalistes indis.

En 1913 la protesta contra un impost considerat injust es va traduir en una

marxa a través del Transvaal, fins a Natal. A l'any següent les autoritats

britàniques van fer marxa enrere amb aquest impost i van autoritzar als asiàtics

a residir en Natal com a treballadors lliures. La victòria semblava total, i Gandhi,

que havia abandonat les vestimentes europees en senyal de protesta, va partir

definitivament de Sud-àfrica amb la seva dona i els seus fills. A llarg termini tots

els assoliments de la comunitat índia es van perdre i les autoritats d'aquell país

van endurir encara més la seva política racista, però Sud-àfrica havia estat el

banc de proves on Gandhi va desenvolupar i va comprovar les tàctiques que

més tard hauria d'utilitzar a la seva terra natal.

El Mahatma

En aquests primers anys Gandhi va abandonar tota agitació política a fi de

recolzar els esforços bèl·lics de Gran Bretanya en la Primera Guerra Mundial,

arribant fins i tot al reclutament de soldats per a l'exèrcit anglès. La seva

entrada en la política índia no es va produir fins a febrer de 1919, quan

l'aprovació de la Llei Rowlatt, que establia la censura i assenyalava dures

10

penes per a qualsevol sospitós de terrorisme o sedició, li va obrir els ulls sobre

les veritables intencions dels imperialistes anglesos al seu país. Gandhi va

passar llavors a encapçalar l'oposició a la llei. Va organitzar una campanya de

propaganda a nivell nacional mitjançant la no-violència, que va començar amb

una vaga general. Aquesta aviat es va estendre a tot el país i les protestes es

van succeir a les principals ciutats, on es van registrar alguns focus de violència

malgrat la insistència del capdavanter en el caràcter pacífic de les

manifestacions. Quan acudia a Delhi a apaivagar la població, Gandhi va ser

detingut. Dies després, el 13 d'abril, el general Dyer ordenava disparar als seus

gurkes sobre la multitud reunida en el Jallianwala Bagh de la ciutat de Amritsar.

La dominació anglesa havia mostrat el seu veritable rostre sanguinari i brutal:

gairebé quatre-centes persones van ser assassinades i altres milers ferides.

Però les autoritats britàniques es van veure obligades a tornar a considerar les

seves tàctiques i la Llei Rowlatt mai va entrar en vigor.

El seu retir va finalitzar de manera brusca en 1927, quan el govern britànic va

nomenar una comissió encarregada de la reforma de la Constitució, en la qual

no participava cap nadiu. Al capdavant de la lluita política, Gandhi va

aconseguir que tots els partits del país fessin el boicot a aquesta comissió. Poc

després, la vaga de Bardoli, en suport a la negativa a pagar impostos, acabava

en un èxit total. La victòria del moviment va animar al Congrés a declarar la

independència de l'Índia, el 26 de gener de 1930, i es va encarregar al

Mahatma l'adreça de la campanya de no violència per portar a la pràctica la

resolució. Aquest va triar com a objectiu de la mateixa el monopoli de la sal que

afectava particularment als pobres, i va partir de Sabartami el 12 de març amb

79 voluntaris amb rumb a *Dandi, població costanera distant 385 quilòmetres.

El petit moviment es va estendre com les ones d'un estany fins a aconseguir

tota l'Índia: els camperols sembraven de branques verdes els camins per on

passaria aquest home petit i semidesnudo, amb un bastó de bambú, camí del

mar i al capdavant d'un enorme exèrcit pacífic. El dia de l'aniversari de la

massacre de Amritsar, Gandhi va arribar a la vora del mar i va agafar un grapat

de sal. Des d'aquest moment la desobediència civil va ser imparable: diputats i

funcionaris locals van dimitir, els prohoms locals van abandonar els seus llocs,

els soldats de l'exèrcit indi es van negar a disparar sobre els manifestants, les

11

dones es van adherir al moviment, mentre els seguidors de Gandhi envaïen

pacíficament les fàbriques de sal.

L'esclat de la Segona Guerra Mundial va ser el motiu que Gandhi, una vegada

més, retornés al primer plànol polític. La seva oposició al conflicte bèl·lic era

absoluta i no compartia l'opinió de Nehru i altres líders del Congrés, proclius a

recolzar la lluita contra el feixisme. Però la decisió del virrei d'incorporar el

subcontinent als preparatius bèl·lics de Gran Bretanya sense consultar amb els

polítics locals, va aclarir les aigües, provocant la dimissió en massa dels

ministres pertanyents al Congrés. Després de la presa de Yangon pels

japonesos, Gandhi va exigir la completa independència de l'Índia, perquè el

país pogués escollir lliurement les seves decisions. L'endemà, el 9 d'agost de

1942, era arrestat al costat d'altres membres del Congrés, la qual cosa va

produir una revolta en massa dels nadius, seguida per una sèrie de revoltes

violentes en tot el territori indi. Aquesta va ser l'última presó del Mahatma i

potser la més dolorosa, perquè des del seu presidi en Poona es va assabentar

de la mort de la seva dona, Kasturbai. Era ja un ancià fràgil i afeblit quan va

sortir en llibertat l'any 1944.

Finalitzada la guerra, i després de la pujada al poder dels laboristes a

Anglaterra, Gandhi va exercir un rol fonamental en les negociacions que van

portar a l'alliberament. No obstant això, la seva postura oposada a la partició

del subcontinent gens va poder contra la determinació del capdavanter de la

Lliga Musulmana, Jinnah, defensor de la separació del Pakistan. Dolgut pel que

va considerar una traïció, en 1946 el Mahatma va veure amb horror com els

antics fantasmes indis ressorgien durant la celebració del Nomenament de

Nehru com a primer cap de govern, que va ser pretext de violents disturbis

motivats per la pugna entre hindús i musulmans.

Desobediència civilEl corrent del nacionalisme indi, que havia anat guanyant ímpetu de manera

regular des que Gandhi va ser arrestat per primera vegada, va aconseguir una

fase de clímax en la primavera de 1930. El 12 març d'aquest any, després del

rebuig britànic de les demandes per al rang de domini per l'Índia, Gandhi va

anunciar que encapçalaria una violació massiva del monopoli de sal del govern.

12

Això es va aconseguir en bullir aigua del mar per produir la sal, després d'una

llarga marxa al golf de Khambht.

Accions similars van tenir lloc al llarg de tota l'Índia. Aquest simple acte,

l'obtenció de sal, va demostrar ser profundament simbòlic i efectiu i el 5 de

maig Gandhi va ser de nou empresonat per les autoritats britàniques.

Immediatament es van produir tumults i manifestacions a Calcuta, Delhi i altres

centres. Es van apedregar trens, es van tallar cables del telègraf i diversos

oficials del govern van ser assassinats. En afanyar-se per controlar aquests

desordres el govern va dur a terme arrests en massa; cap a novembre uns

27.000 nacionalistes indis havien estat sentenciats amb prou feines de presó.

4.- PANDIT NEHRUPolític indi. Descendent d'una família aristocràtica, en 1905 va marxar al Regne

Unit, on va estudiar dret. Va formar part del corrent de joves intel·lectuals que

en la dècada de 1920 va defensar les idees nacionalistes de Gandhi, però el

seu radicalisme li va allunyar del seu mestre. Va iniciar la seva trajectòria en la

política activa en 1918 com a membre del Partit del Congrés, que va presidir a

partir de 1929. La seva ideologia va evolucionar cap a l'esquerra, va simpatitzar

amb el socialisme i fins i tot va arribar a enfrontar-se amb Gandhi per aquest

motiu. Arran de les seves repetides crides a la desobediència civil, va ser

empresonat diverses vegades pels britànics. Va presidir la conferència

panhindú de 1934, i en 1942 va col·laborar en les negociacions de Cripp amb

l'Administració britànica. En proclamar-se, en 1947, la independència de l'Índia

–que va implicar la creació de l'Estat musulmà de Pakistan–, va ser nomenat

primer ministre de la Unió Índia, càrrec que va exercir fins a la seva mort, i

ministre d'Afers exteriors. El govern indi es va servir del prestigi internacional

del seu mandatari per enfortir els valors democràtics i millorar les condicions

socials en el plànol interior. Convertit en un dels principals líders del Tercer

Món, Nehru va adoptar una posició neutral enfront dels dos grans blocs. L'Índia

va passar llavors a ser un important referent dels països no alineats, i va tenir

un paper destacat en les conferències de Bandung (1955) i Belgrad (1961). No

obstant això, Nehru no va poder contenir els brots nacionalistes, que van

conduir al conflicte de Caixmir, a l'aclaparadora derrota índia en el conflicte

amb Xina de 1962 i a la pèrdua de Ladaj. A partir de llavors, el país va

13

començar a perdre la seva influència entre les nacions afroasiáticas, i Nehru va

acabar per modificar el seu posicionament i apropar-se cada vegada més a

Occident.

5.- PARTIT DEL CONGRÉSEl Congrés Nacional Indi és el principal partit polític de l'Índia. Es va fundar el

1885 per reclamar una major participació dels indis al govern, i més tard va

encapçalar el moviment per la independència i va dirigir el país independent.

El van fundar al final de desembre de 1885 a Bombai. El Congrés es va

transformar en un moviment de masses durant la partició de Bengala el 1905

amb el Moviment Swadesi que s'hi oposava. Inicialment moderat les seves

peticions es van incrementar. El 1907 es va fraccionar en dos ales.

En aquell moment els musulmans, incloent Mohammed Ali Jinnah després cap

de la Lliga Musulmana i pare del Pakistan, en feien part. El partit no donava

suport a les manifestacions de cap mena dels hindús contra els musulmans o a

l'inrevés, però progressivament, enfrontats dos fanatismes religiosos notables,

els musulmans van veure al moviment com un instrument de la dominació

hindú sobre els musulmans.

Mahatma Gandhi va retornar de Sud-àfrica el 1915 i va esdevenir president

aliant-se al Moviment Khilafat el que va suposar la sortida d'una part dels

membres del Congrés. El moviment Khilafat va acabar en desastre i el Congrés

es va dividir, escindint-se un grup important que va formar el Partit Swaraj. Però

la popularitat de Gandhi era cada cop més alta.

14

El 1929 Srinivas Iyenger, contra la política oficial que demanava l'home rule va

exigir la independència i fou expulsat del partit, però el mateix 1929, sota la

presidència de Jawaharlal Nehru, el Congrés va reclamar la independència

completa i el 26 de gener de 1930 fou declarat el dia de la independència

completa.

El 1939, Subhas Chandra Bose, elegit president el 1938 i 1939, fou expulsat

per la seva ideologia socialista i el partit va quedar reduit a un grup defensar del

lliure mercat finançat per homes de negocis, però amb una gran capacitat de

mobilització de les grans masses analfabetes. Per decisió de Gandhi es van

expulsar altre gent, tots de tendència socialista o membres de partits.

El moviment Quit Indiade 1942 no va rebre el suport del Congrés. Després de

la guerra el partit va romandre lligat a Gandhi que fou el seu guia espiritual. El

motí dels mariners de la Royal Indian Navy, va rebre el suport inicial del

Congrés però fou ràpidament retirat quan va fallar. Durant els judicis de 1946 el

Congrés va donar suport als defensors dels acusats, especialment els soldats

de l'Azad Hind.

Aconseguida la independència el partit va restar 30 anys seguits al poder fins el

1977. Gandhi fou assassinat el 1948 i Sardar Patel va morir el 1950 i

Jawaharlal Nehru va quedar com l'únic líder d'importància nacional. Nehru va

adoptar el secularisme, socialisme i no alineament, marques del modern partit.

Nehru i el partit van obtenir la victòria a les eleccions 1952, 1957 i 1962. Mort

Nehru el 1964 el va succeir Lal Bahadur Shastri que va morir també el 1966 i el

Congrés va posar al front a Indira Gandhi, filla de Nehru en front de l'ala dreta

de Morarji Desai.

El 1967 l'oposició es va unir sota el Samyukt Vidhayak Dal. Els mals resultats

van posar a part de la direcció contra Indira. Això va portar a una divisió del

Partit i Indira va formar un Congrés separat conegut com Partit del Congrés (R)

aviat conegut com Nou Congrés i informalment com Vell Congrés dirigit per

Kamaraj.

Per atreure al poble Indira va utilitzar algunes campanyes i va estrènyer llaços

amb la Unió Soviètica. Indira es va tornar autoritària i quan va créixer l'oposició

15

va proclamar l'estat d'emergència (1975). El Congrés es va dividir en faccions.

El 1977 l'estat d'mergència fou aixecat i es van formar més faccions, la principal

de les quals fou coneguda com Partit del Congrés (I) amb la "I" per Indira, però

va perdre les eleccions generals del 1977 en front del Partit Janata; però

aquest grup que reunia a grups dispersos d'oposició es va trencar en dos anys.

A les eleccions de 1980 el Partit del Congrés va retornar al poder. El 1984

després d'haver ordenat la intervenció militar al Temple Daurat d'Amritsar

dominat per radicals, fou assassinada per uns sikhs de la seva guàrdia

personal,uns vuit mil hindús foren morts al Panjab pels militants sikhs que van

organitzar la lluita armada per un estat independent entre 1981 i 1991.

Morta Indira la va succeir el seu fill i va triomfar àmpliament a les eleccions de

1984 governant fins el 1989 quan fou derrotat. Va ser assassinat. El Congrés

va guanyar les eleccions i Narasimha Rao va esdevenir primer ministre i va

introduir polítiques dretanes al partit. Un escàndol en el suborn de

parlamentaris va portar a la caiguda del Partit a les eleccions del 1996. El

tresorer Sitaram Kesri. En aquest període molts líders van abandonar el partit.

El 1998 finalment Sonia Gandhi va acceptar la direcció per salvar al partit de

l'extinció. Una facció no va estar d'acord a l'elecció i va format el Partit del

Congrés Nacionalista. El seus rivals van romandre al poder fins el 2004 en que

el Congrés va vèncer a les eleccions; el càrrec de primer ministre fou per

Manmohan Singh, que va renovar mandat el 2009, mentre Sonia roman a la

presidència.

6.- MOHAMMED ALI JINNAHMohammad Ali Jinnah (Karachi, 25 de desembre de

1876 - 11 de setembre de 1948) va ser un polític

musulmà, fundador de Pakistan. Se li coneix com a

Bava-i-Qaum (‘pare de la nació’).

Quan tenia setze anys, es trasllada a Anglaterra per

cursar estudis de dret. L'any 1896 obre un despatx a

Bombai. Va formar part del Congrés Nacional Indi en

1906 i en 1910 és triat per al Consell Legislatiu

Imperial. En 1913 es va incorporar a la Lliga Musulmana.

16

En 1914 es va apropar als polítics moderats del Congrés Nacional Indi, on era

un dels pocs capdavanters musulmans importants anteriors a 1914. En aquesta

època, s'oposava a l'establiment d'una representació especial per als

musulmans i a una nació musulmana independent; per això, va treballar per la

unitat d'acció entre el Congrés i la Lliga Musulmana per aconseguir més

autonomia dels britànics. Mai es va entendre bé amb Gandhi, qui li semblava

un somiador utòpic.

Jinnah va trencar amb el Congrés en 1920 per la política de Mohandas Gandhi

de no cooperació amb els britànics. Quan encara es trobava lliurat a la idea

d'acabar amb les diferències hindú-musulmanes, va articular la seva proposta

de compromís de 14 punts (1929) i va assistir a tres taules rodones (1930-

1932) a Londres.

En 1934 va deixar definitivament el Congrés per organitzar un partit polític de

masses musulmà sobre la base de la Lliga Musulmana. Durant les eleccions de

1937 es van posar de manifest les diferències entre les dues formacions

polítiques, el Congrés va resultar clar guanyador i no va acceptar la

col·laboració que li va demanar Jinnah. Llavors va decidir que hauria de

subratllar la seva postura diferenciant-la de la del Partit del Congrés.

Va començar a madurar d'aquesta manera el que més tard, al març de 1940,

va assenyalar com a objectiu principal del seu partit (la Lliga Musulmana): que

es creessin dos estats independents del poder britànic en l'Índia: Índia (als

territoris amb majoria hindú) i Pakistan (als territoris amb majoria musulmana).

Gandhi es va oposar sempre a aquest projecte, però els dirigents del Partit del

Congrés, amb Nehru al capdavant ho van acceptar. Durant la Segona Guerra

Mundial Jinnah va incrementar el nivell de col·laboració dels musulmans amb

l'Imperi Britànic mentre que el Partit del Congrés va animar als seus membres a

retirar-se de tots els seus càrrecs.

En acabar la guerra, les eleccions demostraran que els seus esforços havien

estat recompensats amb el suport popular; va reclamar llavors un Pakistan de

sis províncies (Baluchistán, Sind, Panjab, Bengala, Assam i la frontera del

Nord-oest).

17

A l'agost de 1946, el conflicte amb el Partit del Congrés li va portar a optar per

la «acció directa» (entesa com a enfrontament violent entre la comunitat hindú i

la islàmica). Finalment, el 14 d'agost de 1947 els britànics van concedir la

independència a l'Índia i a Pakistan per separat, encara que l'extensió d'aquest

últim va ser una mica menor que la que Jinnah desitjava. Va ser el primer

governador general del nou estat. Va morir l'11 de setembre de 1948, a

Karachi.

7.- LLIGA MUSULMANALa Lliga Musulmana fundada en Dhaka en 1906, va anar un partit polític en

l'Índia britànica, que es va desenvolupar després de la força que va generar la

creació de Paquistán com un estat Musulmà en el Subcontinent Indi.1 Després

de la independència de l'Índia i Paquistán, la Lliga va continuar com un partit

polític menor a Índia, sobretot en Kerala, on sovint és part del govern,

freqüentment en coalició amb uns altres. En Paquistán, la Lliga va formar el

primer govern del país, però es va desintegrar durant els anys 1950 després

d'un cop estat de l'exèrcit. Una o diverses faccions de la Lliga Musulmana han

estat en el poder en la major part dels governs civils de Paquistán des de 1947.

A Bangladesh, el partit va ser reviscut en 1976 i va guanyar 14 seients en

l'elecció parlamentària de 1979. Des de llavors va anar eventualment

convertint-se en un partit poca importància.

Fundació

La reunió per a la fundació de la Lliga va tenir lloc el 30 de desembre de 1906

en ocasió de l'esdeveniment anual de la Conferència Educativa Mahometana

All Índia, en Shahbagh, Dhaka, Nawab Sir Khwaja Salimullah va ser l'amfitrió.

La reunió tuvó una assistència de tres mil delegats i va ser presidida per Nawab

Viqar-ul-Mulk.

8.- COMENTARI PEL·LÍCULA GHANDILa història biogràfica de Mahatma Gandhi (Ben Kingsley), des dels anys a Sud-

àfrica, on com a jove advocat format a Anglaterra defensa els drets dels hindús

residents en aquest país, fins al seu retorn a l'Índia, on predica una resistència

no violenta contra els anglesos. Juntament amb altres líders natius porta a

l'Índia finalment a la independència.

18

Tema central de la pel·lícula: La Independència de l'Índia mitjançant la

intervenció de Gandhi.

Marc històric en el qual es situa l’acció:

Època en la qual es desemboliquen els esdeveniments: Des de finals del

segle XIX fins a la mort de *Gandhi, en 1948.

Situació econòmica que representa: D'una banda, la misèria de les

classes baixes de l'Índia, marginats per ser de color, que vivien en males

condicions, i per una altra la riquesa i comoditat dels Anglesos que

habitaven en l'Índia i a Àfrica del Sud, que vivien en ambients refinats i

ben acomodats.

Mohandas Gandhi: Protagonista de la història i personatge en el qual se

centra tota l'atenció. Va ser el que va dur a terme la Independència de

l'Índia, el seu país natal. Al principi és un jove advocat casat i amb fills,

vingut des d'Anglaterra (on va estudiar la carrera de dret) a Àfrica del

Sud, on comença a sentir el compromís de lluitar pels drets dels homes

de color, marginats per l'apartheid creat per l'Imperi Britànic. La seva

filosofia consisteix en la no-violència, la qual practica fins a la seva mort.

És un home molt compromès i amb una gran força de voluntat, a més de

molt tolerant (acceptava a totes les religions com a vàlides i tractava a

tots per igual). Amable i afectuós amb els quals li envoltaven, sempre va

ser un home fidel a les seves creences i va saber com guanyar-se el

respecte de la gent, fent-se famós a nivell mundial. També abunda en ell

el coratge, o les vagues de gana a les quals se sotmet com a penitència.

9.- BILBIOGRAFIA

http://www.profes.net/rep_documentos/Propuestas_Bachillerato/PD2B%20GH

%20Mapas%20hist%C3%B3ricos.%20Asia_II.pdf

www.monografias.com

www.vidasyobras.com

www.wikipedia.org

www.xtec.cat

www.google.es/imatges

19