Teoria de la imatge

La naturalesa de les imatges

Concepte d’imatge. Processos perceptius i cognitius

LA NOCIÓ D’IMATGE: USOS I SIGNIFICATS

Imatge i text

V. Flusser (Hacia una teoría de la fotografía, 1983) fa una partició en la història de tres graus o periòdes d’iconolatria i textolatria.

En el primer període regna la iconolatria i pertany a la prehistòria. En aquest període la comunicació es fa per mitjà de l’imatge. A mesura que l’escriptura neix, les icones es van transformant, i tot i que es continua basant en l’imatge, el text comença a tenir importància.

La guerra de les imatges (IV-VII d.C): Succeeix a Occident i concretament en l’àmbit eclesiàstic. El problema neix arrel de la image i el que representa, confonent la imatge de Crist amb si mateix i la por que la gent adorés la imatge més que el concepte.

El segon període arriba amb la textolatria gràcies a l’invent de la impremta: el món comença a comunicar-se amb el text. No obstant, les imatges continuen presents, sobretot en les èlits.

El tercer període torna a ser iconolàtric gràcies a l’invent de la fotografia (1839) i suposa el que l’impremta va significar. Revistes com “Life” comencen a mostrar la vida a partir d’imatges. Fotògrafs com Eugène Smith van fer fotoreportatges de realitats llunyanes i desconegudes per la gent. L’eix principial és l’imatge.

En el context actual, la major part de la informació és visual. Hi ha un desenvolupament de la tècnica , espectacularització dels missatges visuals i desenvolupament de l’hiperconsum.

Què és una imatge?

No existeix una definició única o una “essència” de les imatges, sinó diferents significats que comparteixen només algunes coincidències semàntiques. El significat d’una paraula és el seu ús en el llenguatge.

Imatge visual vs. imatge no visual

De la imatge com a finestra a la imatge com a llenguatge

La visió és el centre de rebuda i d’informació (Descartes).

La il·lustració i l’Enciclopèdia: Allò visible és verdader i viceversa. La visió produeix veritat: és font de coneixement vàlid. El procés de raonament de la ment és semblant al de l’ull que veu, una pintura, una imatge, ñes una finestra al món. Això porta als límits de la imatge als d’una finestra, on darrere d’aquesta trobem el coneixement.

La imatge com a llenguatge i sistema de representació: La imatge no significa el mateix per a tothom, hi ha un procés de codificació, distorsiona la realitat i està impregnada d’allò, aquelles ideologies del qui l’ha produit.

Hi ha un camí al segle de les llums, i a partir d’aquí es veu la imatge com alguna cosa no neutral.

Ull epocal i règim escòpic

Ull epocal (M. Baxandal, 1972): També conegut com cultural visual. “Espectre d’imatges característiques d’una cultura particular en un moment particular”. Baxandal en parla estudiant el quattrocento.

La visió no és neutre ni un accés a la realitat sinó que cada època té una manera de veure. La funció i l’us no són el mateix.

Ull escòpic: Conjunt determinat de condicions (tècniques, culturals, polítiques, històriques i cognitives) que afecten a la productivitat social dels actes de veure.

La imatge com a producte d’un determinat context

La imatge com a forma de poder: Representacions pictòriques de persones importants, seguint el seu dia a dia: el qu és representat té poder. Hi ha un moment en que es pasa a representar a tothom, però no com a forma d’hevicenisme, sinó per fer servir les imatges com a eina poderosa. Ara, el que té poder és el que produeix la imatge, no per conèixer sinó per excercir poder (Centre penitenciàri dissenyat per Bentham, 1791).

La imatge com a operació simbòlica: Jesus (s. VI) conté el color púrpura per demostrar que és de clase privileiada, que té la benedicció.

La imatge com a sistema d'ensenyança: Capacitat de la imatge per transmetre coneixement, ser font d’informació (Taüll, s. XII).

La imatge com a eina mnemotècnica: Imatges pictòriques que documenten fets històrics (Goya: fusilaments del 3 de Maig de 1814, Rai de la Medusa...)

La imatge com a instrument persuassiu: Utiltar el poder de la imatge per convèncer i crear desig.

La imatge com a sistema de pensament crític: Qüestionar tot allò que fins aleshores està establert. L’espectador ha de tenir una actitud activa. El món de l’art (el contemporàni inventa situacions per representar el rerefons que hi ha en la realitat) ha estat pioner en aquesta

funció.

La imatge com a sistema de visualització de dades: De processos científics. Permet visualitzar l’idea abstracte i fer-la més accessible.

INTRODUCCIÓ A LA FOTOGRAFIA

El naixement de la fotografia

Caixa obscura: Els elements tècnics per aconseguir fer una foto estaven a l’abast de la gent desde feia molt de temps, però a ningú se li acudia. Finalment, va aparèixer quan la societat estava preparada culturalment, ja que neix una necessitat de produir imatges en massa.

Per produir una foto es necessitava: Sals de sal, una caixa obscura i un fixador. Els dos principals inventors van ser:1. Nicéphore Niépce: Primer en fixar una imatge.2. Hermanos Meade: Es farà amb tot el coneixement de Nièpce i en farà un negoci. El govern francès li comprarà l’invent i li oferirà una pensió vitalicia.Els altres inventors quedaràn a l’ombra.

La fotografia com a moment fundacional de la relació art-tecnologia

Fotografia: Voluntat expressiva i aparell. La fotografia pretén projectar, capturar i fixar. El principi fonamental de la fotografia es pot trobar en les bases d’altres pràctiques artístiques que utilitzen desenvolupaments tecnològics.

Tècnica vs. tecnologia: La tècnica és la manera de fer servir la tecnologia.

Tècnica: Conjunt de capacitats humanes que adapten o tranformen un medi, generalment mitjançant l’utilització d’un aparell, màquina...

Tecnologia: Tècnica que implica un aprenentatge intel·lectual, un coneixement que permet la convinació de sabers de diferents ordres per a la creació de màquines, aparells...

La fotografia com a acte i com a producte

Quan es parla de fotografia ens trobem amb una divisió. Per una banda es pot parlar de la fotografia com a obra o bé com a propi procés.

Al definir fotografia podriem fer-ho per usos i funcions (informar, comunicar, expressar...) o pel producte (paper fotosensible, llum, impressiño...) Al escollir com a producte, veiem com, al haver tantes opcions, no existeix una definició tècnica que pugui aplicar-se a totes les fotografies. Per comprendre les especificacions de la imatge s’ha de veure més el procés que el producte.

L’abans i el després de la toma: Moments més importants. Abans, per l’elecció de l’exposició, la llum, el punt de vista, el tipus de pel·licula... i després, pel revelat, copiat, l’integració de la imatge en prensa, museu...

El caràcter indicial de la imatge fotogràfica

Roland Barthes introdueix el tema per primer cop el 1980. Diu que una foto és invisible: mirem el que hi ha dintre, el referent fotogràfic és allò real que s’ha colocat davant l’objectiu i sense la qual no hi hauria fotografia. La pintura, en canvi, no ho necessita, pot inventar: la fotografia és una evidència externa.

A vegades, la foto està tan vinculada al referent real que acaben simplement confirmant-la. La foto és l’índex, la continuació que pot arribar a l’icona. El mateix fet de seleccionar quina part es vol fotografiar ja és una selecció.

L’idea de l’índex es basa en que l’element que apareix a la imatge és que ha estat allà, però no s’ha de confondre amb la veritat, ja que al seleccionar el punt de vista, llum... ja canvia.

Document i realitat: La fotografia allibera la pintura de la seva obsessió per la semblança, així la pintura comença a mostrar una visió subjectiva.

Al s. XIX la fotografia apareix com a tecnologia al servei de la veritat i arriba fins l’actualitat. Tot i que també es comença a manipular des de el principi, per exemple, H. Bayard, un any després de l’invenció de la fotografia crea una foto ficiticia d’ell ofegant-se.

Fotografia i reproductibilitat

Walter Benjamin introdueix el tema de les reproduccions. Qüestiona com la fotografia transforma les obres d’art, eliminant el que ell anomena “aura” que sí es veu quan es mira, per exemple, una pintura directament.

“Les circumstàncies en que es posi a una obra d’art al ser reproduida tècnicament potser deixen intacta la seva consistència, pero en qualsevol cas fan perdre el valor del seu aquí i ara” (W. Benjamin: L’obra d’art en l’era de la seva reproductibilitat tècnica, 1936).

M. Frizot creu que l’acte fotogràfic no reproduix res: produeix fotografia.

Fotografia i temps

L’instant decisiu: La fotografia es, en un maitex instant, el reconeixement simultpani de la significació d’un fet i de l’organització rigurosa de les formes, percebudes visualment, que expressen i signifiquen aquell fet.

Instant vs. escenificació: L’escenificació en la fotografia comença a guanyar terreny enfront la captura dels instants decisius, cada cop més limitats a la fotografia de reportatge.

L'inconscient òptic

W. Benjamin (Petita història de la fotografia, 1931:“La naturalesa del que parla a la càmera és diferent de la que parla als ulls: diferent sobre tot perque un espai elaborat inconscientment apareix en un lloc d’un espai que l’home ha elaborat amb consciència. És corrent, per exemple, que algú s’adoni, encara que sigui a grans trets, de la manera de caminar de la gent, però segur que no sap res de l’actitud en aquella fracció de segon en que s’allarga el pas. La fotografia en canvi la fa patent amb els seus medis auxiliars, amb el retardador, amb els auments. Només gràcies a ella percebem aquest inconscient òptic, igual que només gràcies al psicoanàlisi percebem l’inconscient pulsional”.

La fotografia com a objecte artístic

A partir de mitjans/finals del s.XIX es comença a investigar en la fotografia, fent d’ella una obra d’art, igual que la pintura. Talbot començà a investigar amb la fotografia en negatiu, es començà a usar el pictorial art, fotos modificades amb glicerina o carbó que no semblen fotos.

Charles Baudelaire va ser, en la mateixa època, un dels primeres crítics fotogràfics. Un exemple és “Salón del 59: El público moderno y la fotografía”, de 1859, on parla de l’efecte de la fotografia en la societat i com aquesta s’ha obsessionat amb ella i l’ha nombrat com una forma d’art més.

La dimensió social i antropològica de la imatge fotogràfica

La fotografia comença a ser un mitjà per mostrar el món i una eina de transformació de la visió del món, tot i que dintre de l’ordre establert. Per exemple, l’any 1844 es va fotografiar una dona mig nua indígena. No es va considerar una vergonya perquè no se la considerava igual a una dona francesa, per exemple. Si la dona hagués sigut occidental se l’hagués tapat.

LA PERCEPCIÓ VISUAL

Els elements de la percepció

Percepció visual i constant perceptiva: Mirar és un acte voluntari, i nosaltres estem al centre del procés; triem què veure i ho veiem a partir del nostre punt de vista. Tot i així, hi ha unes constants de posició, ordre, forma... que no depenen de la persona qui el miri. La percepció és coneixement, i la visió és coneixement i interpretació.

La percepció visual com a procés cognitiu: (J. Villafañé i N. Mínguez: Principios de teória general de la imagen, 1996)

*Memòria visual: El que hem vist condiciona el que percebem i percebrem.

El problema de William Molyneux: Si una persona cega recupera la vista i, pel tacte, sap la diferència entre un cub i un quadre, sabrà relacionar els elements al veure’ls i no tocar-los?La percepció no es pot aïllar.

Realitat física vs. il·lusió perceptiva

Il·lusió perceptiva: Visió que creiem que és real.

Color complementari: En l’exposició prolongada a un complementari, el seu color complementari apareix per escansar la vista. L’interpretació del color depèn d’altres.

La percepció de l'espai

Jaques Aumont, La imagen, 1990:“El sistema visual no té un òrgan especialitzat en la percepció de les distàncies, i la percepció de l’espai no serà quasi mai, en la vida corrent, únicament visual. L’idea de l’espai està fonalment lligada al cos i al seu desplaçament: la verticalitat, en perticular, és una dada immediata a la nostra experiència, a través de la gravitació: veiem els objectes caure verticalment, però sentim també la gravetat passar pel nostre cos. El concepte mateix d’espai és, doncs, d’origen tàctil i kinèsic tant com visual”.En resum, quan percebem l’espai estem marcat per la vertical, horitzontal i profunditat.

Perspectiva naturalis vs. Perspectiva artificialis: És el 3D, la vida real vs el pla de la imatge (on sempre s’elimina una de les dimensions).

En l’història de la pintura sempre s’ha intentat lluitar per aconseguir aquesta “perspectiva naturalis”, utilitzant càmeres obscures per aconseguir profunditat o creant retícule (Duero, 1525) per organitzar millor l’espai.

Els sentits i la intermedialitat

Hi ha obres creades per percebreles amb tots els sentits, s’ha de tenir en compte el context d’apreciació. Exemple: Pantocràtor de Taüll.

La Gestalt

Principis d’organització perceptiva:1. Llei de la figura-fons: En el procés de la percepció, una zona del camp s’imposa en l’organització com a figura, i l’altra com a fons. És a dir, quan percebem, separem el que entenem com a figura del que entenem com a fons.

2. Llei de Prägnanz (Llei de l’agrupament o Llei de la bona forma): El tot és més que la suma de les parts. Ens adonem més de l’estructura global que de les parts concretes.

2.1 Principi de tancament: Una figura incompleta és completada perceptivament per l’espectador.

2.2 Principi de proximitat: Els estímuls més pròxims tendeixen a ser percebuts com a integrants d’una sola figura.

2.3 Principi de semblança: Ens permet organitzar perceptivament elements semblants en una mateixa figura.

2.4 Principi de continuitat: Permet agrupar en una figura independent elements continus.

Art i percepció

La percepció juga un paper molt important en l’interpretació d’una pintura i és un element molt important a tenir en compte en la creació i comprensió d’una obra d’art.

EL PAPER DE L’ESPECTADOR

Imatge i espectador

No existeix la mirada objectiva.

Tenim tendència a identificar qualsevol cosa en una imatge, a veure més del que hi ha, sempre que hi hagi una forma que s’assembli mínimament a aquesta cosa.

Aquesta tendència projectiva de l’espectador pot desembocar a una interpretació errònea o abusiva.

Fenòmens estètics i apreciació: allò bell i allò terrible

Els cànons de bellesa marcats són meres contruccions culturals que van variant segons l’època i que han arribat a ser totalment contraris.

Es tracta de cànons de bellesa i judicis de valor canviants segons la societat i l’època viscuda.

La seducció de la imatge: desig i vouyerisme

L’ésser humà sempre ha buscar allò extraordinari, diferent o prohibit. A partir de la imatge s’ha anat reproduint i creant elements desitjats o bé escenes prohibides que en la vida real serien imposibles i així s’ha pogut satisfer la necessitat de les persones.

La denigració de la visió

Miguel Á. Hernández-Navarro, “Resistencias a la imagen”, 2007:“La insuficiència de la visió dóna lloc a un règim escòpic alternatiu, un règim de resistència. A diferència del règim de la llum, aquest règim d’ombra [...] tracta de posar en evidència precisament aquest punt cec de la mirada [...] En aquest règim, la crisis de la veritat visual, l’idea de que la vista ja no és suficient, no intenta ser dissimulada, sinó tot el contrari, posada de manifest. [...] Un règim faltant que mostra que la visió no és suficient, que l’aparença és enganyosa, que hi ha més a part del que veiem i que en el que veiem no està tot el que hi ha”.

“Más allá del ocularcentrismo: antivisión en el arte contemporáneo”, 2005:“Davant la visió hegemònica [...] de l’art modern com apoteosis de la forma i clímax de la mirada, al llarg del segle XX ha tingut lloc una contracorrent artística que ha denigrat la visió i que ha trencat el plaer de la mirada en l’obra d’art, arribant en ocasions a amagar i fer desaparèixer el propi objecte artistic. Per medi d’una sèrie d’estratègies com la reducció, ocultació i desmaterialització, tota una part de l’art modern s’ha tornat contra el que en principi semblava consustancial a l’art: la seva visibilitat”.

Imatges problemàtiques

Román Gubern, “Patologías de la imagen”, 2004:“Les imatges figuratives s’originen com un producte social d’una negociació entre allò perceptiu i allò cultural, allò òptic i allò concencional, allò biològic i allò simbòlic. I, per això, les seves estridències socials poden derivar d’ambós pols: o bé per representar averracions perceptives inusuals, o bé per constituir transgressions culturals que vulneren els codis figuratius consolidats per la tradició.

En ambdós casos, la “auctoritas” que decideix el que és correcte o incorrecte és la tradició, el

context social, les costums, la preceptiva acadèmica, la educació rebuda, els crítics d’art, les lleis, els jutges, les comissions de vensura o els criteris eclesiàstics.

Hem parlat de tradicions, cotextos, costums i lleis, però les qui se senten ofeses són les consciències individuals d’aquells que contemplen les imatges transgressores”.

ELS NIVELLS D’EXPRESSIÓ VISUAL

Representació

Representar una idea directament, mostrar.

Figuració: Representació d’imatges reconeixibles per la seva figura, ja sigui per similitud o per l’intensificació d’alguna característica.

Mimesi i efecte ilusionista: Fotorealisme, pintures que imiten tant la realitat que semblen fotografies, intenten imitar-les.

La fotografia pot semblar l’ideal realista, però en ella també trobem representacions falses i jocs entre formes i llum, que distorsionen la realitat i esborren tota figuració. La representació en la fotografia contemporània n’és un exemple, anant molt més allà del simple documental.

Abstracció

Reducció de l’obra en forma i color.

Les avantguardes i la transgressió del realisme van suposar el punt d’inici de l’abstracció amb major força, amb artistes com Picasso o Pollock.

La no figuració també existeix en fotografia, gràcies al joc d’elements, formes i/o llums. Harry Callahan o Mario Giacomelli són artistes reconeguts en aquest camp.

Simbolisme

Expressió d’una idea a partir d’elements relacionats amb ella però sense l’element figuratiu present.

El simbolisme és molt present en la publicitat, ajudant a mostrar d’una manera directa però alhora bella el producte ofert. El simbolisme també és present en la fotografia contemporània.

El llenguatge visual: elements constitutius de la imatge

ALFABETITZACIÓ VISUAL: COM I PER QUÈ

Veure, llegir i escriure.

William Henry Fox Talbot, “The Opened Door”, 1844:“Tenim la suficient autoritat a l’escola flamenca de pintura per escollir com temes de representació a escenes de la vida quotidiana i familiar. Els ulls del pintor poden amb freqüència quedar conmoguts on la gent normal no veu res notable.

Un casual raig de sol, o una ombra que s’atravessa en el seu camí, o un roble marcat pels anys, o una pedra coberta per la molsa, poden despertar una corrent d’idees i sentiments, d’imaginacions pictòriques”.

LA IMATGE AÏLLADA

Elements morfològics de la imatge

La llum

Del valor simbòlic a la investigació de la llum: La llum va començar a tractar-se als inicis de la pintura com un element simbòlic més, aportant informació al conjunt de l’obra de l’art. La seva importància ha arribat a tal punt que autors com Monet, van arribar a crear obres pictòriques gràcies a l’investigació d’aquesta en obres totalment iguals.

La llum com a element constructor de la imatge: Com a element bàsic de la construcció d’una imatge, la llum carrega aquesta de certa simbologia i significat, arribant a ser el centre de la construcció de la imatge.

Llum i espai: La llum ocupa un espai dintre de la imatge, i això fa que, segons la seva posició, la imatge pugui canviar i tenir una connotació diferent.

La intensitat de la llum:Llum dura: Llum no gradual, parts de la imatge del tot il·luminades passen a no estar-ho.Llum suau: Gradació entre les diferents parts de llum de la imatge.Llum difosa: Dota a la imatge d’un efecte ennuvolat.

La direcció de la llum: Ve determina pel punt de vista del fotògraf, no del subjecte de la imatge.Llum lateral: Crea volum (a base d’ombres) i gradació tonal. Si es la llum lateral és dura no hi ha gradació però si volum i contrast. Si la llum lateral és suau hi ha gradació tonal, detall en la imatge.Llum frontal: Elimina el volum i crea homogenïetat.Contrallum: (del fons a la càmera) Crea siluetes i és antidescriptiva.Llum cenital: Crea ombres a la cara, sota els llavis i un triangle sota el nas. Si la llum cenita és dura elimina informació, per exemple els ulls. Si la llum cenital és suau deixa entreveure detalls.Llum teatral: Oposada a la cenital, quasibé no s’utilitza. Les ombres que crea són com les cenitals però oposades, per exemple, crea rostres deformats.

El contrast tonal:Contrast de llum, diferència de lluminositat entre la part més fosca i la més clara. Alt contrast: Blanc o negre. Perd descripció i crea molt de contrast.Baix contrast: Homogeniació i poca diferència entre els colors.Contrast mig: Tons blancs, negres i mitjos (grisos), es pot observar una descripció.

L'ombra:Ombra pròpia: Pertany al pròpi subjecte.Ombra projectada: Aquella que el personatge produeix sobre una superfície.

El color de la llum: Per exemple, el fluorescent és verdós si no es fa balanç de blancs.

El color

El valor simbòlic del color: Principal element simbòlic al llarg de la història. Hi han hagut canvis en el color simbòlic, fins i tot opostas en un mateix color, però segueix existint la part simbòlica. Exemples:Vermell de cinabri: més car i més ficil de conseguir. Valor associat al preu (Vila di Misteri, s.II a.C)Púrpura de tiro: Dificultat d’aconseguir-l’ho. Color dels emperadors, poders. Al s. IV es feia servir de codi per llegir la posició social, però quan va caure Constantinopla es va perdre el producte.

El valor psicològic del color: Com un color ens afecta, les emocions que desperta.

La física del color; el color additiu: És el color de la llum. L’any 1676 Isaac Newton va demostrar experimentalment que la llum solar blanca, amb l’ajuda d’un prisma de tres arestes, es descomposa en els set colors de l’espectre (vermell, taronja, groc, verd, blau, blau lilós i violeta). RGB: Colors primars (Red, Green, Blue).

La química del color: el color sostractiu: Color per pigment.

Les propietats del color sostractiu:Valor cromàtic o matís: càlid/fred.Valor tonal o to: clar/obscur, pastel/envellit.Saturació o puresa del color: purs/apagats

Harmonies del color (el color en la composició): Equilibri de forces. Compensació a partir de contraris o amb el següent (estrella). Tipus:Sense contrast: Harmonia anàloga: Combinació de colors en avans progresso, sense efectuar salts ni dissonàncies.Harmonia tonal o monocromàtica: Inclouen només un sol color incloent totes les seves varietats del blanc al negre.Amb contrast: Acords cromàtics (2, 3, 4, 6 tons)Si són complementaris no són dissnonants.Si no són complentaris són dissonants.

Contrastos del color:Clar/obscur: valor tonal.Càlid/fred: valor cromàtic.Qualitat: puresa del color. Color viu vs. color desaturat.Complementaris.Quantitat.

Por haver contrast i no dissonància.