JOCS FLORALS 2007

SantJordi

1

XXIX

ABRIL de 2007Xarxa Suplementnúm.21

A l’Escola Vedruna de Tona,

És per a mi tot un plaer presentar aquesta revista en dates tan senyalades com Sant Jordi.Des del primer cop que vaig venir a parlar sobre Un haiku per a l’Alícia guardo una relaciómolt especial amb l’Escola Vedruna de Tona, on fins i tot he conservat amistat amb algunsalumnes.

Recordo que la primera vegada vaig pujar a peu des de l’estació de tren. Mai no haviaestat a Tona i ni tan sols sabia com era. Allà m’esperava una escola acollidora, ambprofessors molt motivats i uns joves que em van fer tota classe de preguntes sobre lameva novel·la d’amor. Volien saber què hi havia de biogràfic en aquesta història, en quim’havia inspirat per als personatges.

Després de la xerrada vam organitzar un concurs de haikus ¯ i ho he seguit fent en altresocasions que he visitat l’escola ¯, on els poetes de Tona van demostrar una exquisidasensibilitat.

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

2

XXIXAmb motiu de la festa del llibre, tinc entèsque els alumnes d’aquest centre han participaten un concurs amb els textos que llegireu enaquesta revista. Estic segur que ussorprendreu de què poden arribar a escriureels companys amb qui compartiu aula. Fins itot podeu arribar a pensar que no elsconeixíeu!

I és que la literatura consisteix justament encompartir. Quan un escriptor traça un relat o un poema ensestà convidant a entrar al seu món, a descobrir amb ellnous paisatges de l’ànima i la imaginació.

Sempre dic que la lectura de qualsevol text és un acte decreació compartida, meitat i meitat, per l’escriptor i el lec-tor. El primer suggereix un univers que només pot existiren el moment que algú obre un llibre ¯ o una revista comés en aquest cas ¯ i li dóna vida.

No em voldria allargar més, perquè aquest és un espai on han de brillar els escriptors iescriptores de l’Escola Vedruna.

Us desitjo un Sant Jordi ple d’inspiracions i aventures!

FRANCESC MIRALLES

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

3

XXIX

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

4

XXIXPREMIS GENERALSEDUCACIÓ PRIMÀRIAFLOR NATURAL XÈNIA VILARDELL (1r)

VIOLA D’OR PAULA JORDÀ (3r)

ENGLANTINA NÚRIA RIERA (4t)

EDUCACIÓ SECUNDÀRIA OBLIGATÒRIAFLOR NATURAL BERTA PORTET (3r)

VIOLA D’OR SERGI VELASCO (4t)

ENGLANTINA ALBA ROCA (1r)

Membres del jurat:Cristina EscrigSílvia BatallaAïda OriolMònica RoviraRoser BaulenasGabriel SagalésFina PujolBerta TióJoan RocaMarta Fontseca

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

5

XXIXPOESIANIVELL TÍTOL AUTOR

1r EP La lluna Xènia Vilardell

2n EP Les flors Carla Pratdesaba

3r EP La lluna Paula Jordà(Accèssit) El mar Martina Pagès

4t EP El vent Núria Riera

5è EP Si fos un ocell Natàlia Castejón

6è EP Les arracades Clàudia Capdevila

1r ESO El temps Alba Roca2n ESO Què, sensetu? Bruna Oriol

3r ESO Amb tu Berta Portet(Accèssit) Desengany Gil Vilarrasa

4t ESO Recull de poemes Sergi Velasco

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

6

XXIXNARRACIÓNIVELL TÍTOL AUTOR

P 5A La princesa Marta CastejónP 5B La papallona Aina Perarnau1r EP La princesaespantada Laia Capdevila2n EP L’aniversari Sara Oliver

L’arbre, el mico i la girafa (ACCÈSSIT) Arnau Bayés3r EP L’elefant i el mosquit Jan Termens

4t EP La multiplicació i la divisió Susanna RossellóQuè li passa a la Lola? (ACCÈSSIT) Paula Rodo

5è EP Això és la llegenda de Sant Jordi? Albert Parés

6è EP La caixa de música Guillem Buscà

1r ESO L’esperança del tresor Victor Castejón

Nova aventura pels estris de la motxilla(ACCÈSSIT) Gemma Fontseca

2n ESO Un crit mut a l’aire Diana Sandoval

3r ESO Quan les estrelles són blaves Marina Rierola

4t ESO Paraules tacades amb sang Sergi Velasco

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

7

XXIXDIBUIX:GRUP-CLASSE GUANYADOR

P3 A Erola AutonellP3 B Alba PicóP4 A Paula VilaróP4 B Roger VilaróP5 A Ingrid BañosP5 B Júlia Cabrera

CÒMIC:NIVELL GUANYADOR

1r EP Jana Ausió «La papallona roseta»

2n EP Clara Coma-Cros «El cavall»

3r EP Marc Sánchez «La Terra i el canvi climàtic»

4t EP Irene Bruch «Anem al zoo»

5è EP Arnau Colomo «L’aventurer»

6è EP Carla Castany i Clàudia Capdevila «Sense entendre res»

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

8

XXIXFINALISTES POESIA

NIVELL ALUMNES

1r EP Nicolau Vilaró, Oriol Sardà, Dídac Tortadès, Neus Armengou, Ivet Lledó.

2n EP Pol Pacheco, Alba Comas, Aida Del Río, Anna Oliva.

3r EP Ramon Romeu, Maria Valero, Iris Carretero, Dani Nadal, Esteve López.

4t EP Núria Castany, Ariadna Cilleros, Irene Codina, Jordi Verdaguer, Núria Molist.

5è EP Ivan Tabueña, Núria Esmarats, Dani Tomàs, Helena Leal, Eva Vilchez.

6è EP Aitor Gea, Marc Vidal, Mireia Calvo, Anna Cussó, Sara Arrontes.

1r ESO Anna Giralt, Víctor Castejón, Èric Pla, Gemma Fontseca.

2n ESO Judit Molas, Aida Cilleros, Tània Sáez, Montserrat Valero, Gemma Romeu.

3r ESO Sandra Verdaguer, Marina Rierola, Núria Milà, Clara Cases, Pol Vilaregut.

4t ESO Aroa Casadevall.

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

9

XXIXFINALISTES PROSA

NIVELL ALUMNES

P5 Marc Angulo, Ariadna Zamora, Víctor De la Osa, Judit Martínez.

1r EP Anna Arrontes, Júlia Pratdesaba, Adrià Nadal, Dídac Tortadès, Martin Coma-cros.

2n EP Josep Sans, Anna Oliva, Ainhoa Alarcón, Alba Comas.

3r EP Oriol Colomo, Aniol Oriol, Esteve López, Alba Masramon, Sergi Ricardo.

4t EP Clàudia Codina, Eloi Codina, Cristina Pol, Ferran Duran.

5è EP Adriana Capdevila, Mar Coll de Planell, Oriol Pérez, Adrià Vila, Pau Chandre.

6è EP Albert Rigol, Sergi Segura, Carla Castany, Marc Vidal, Clàudia Capdevila.

1r ESO Mar Recarens, Helena Cànovas, Eduard Clarós.

2n ESO Marina Solà, Clàudia Cabrera, Anna Vila, Gemma Romeu.

3r ESO Berta Portet, Fredi Prat.

4t ESO Meritxell Salvans, Paul Sánchez.

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

10

XXIXFINALISTES DE DIBUIX I CÒMIC

NIVELL ALUMNES

P3 Andrea Martínez, Júlia Picañol, Miquel Ferrer, Rut Payá, Bruna Vilar.P4 Laura Vinyets, Carla Camacho, Aïda Tarradellas, Gerard Mancera.

P 5 Ferran Giménez, Jordi Pagès, Arnau Pujol, Paula Vila.

1r EP Carla Mas, Júlia Pratdesaba, Marta Arumí, Biel Ges, Ingrid Martínez.2n EP Júlia Cussó, Carla Fernandez, Mariona Caro.3r EP Esteve López, Aleix Pladevall, Albert Rodas, Xavier Biarnes i Albert Moya, Pol Jiménez i Sergi

Ricardo.4t EP Alba Molist, Marina Solà, Júlia Calvo, Nil Rifà, Aina Mas.5è EP Maria Romeu, Anna Arumí, Rita Molins, Laura Sans, Adriana Capdevila.6è EP Aurora Marqués i Cindy Puigvendrelló, Aida Carretero i Sara Arrontes, Aida Font i Mireia Calvo,

Laia Vilar i Alba Sánchez, Narcís Oriol, Pol Puigdollers i Marc Vidal.

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

11

XXIXPREMIATS DE PARES I MARES

POESIA

ANNA TORRAS

POESIA

EVA VENTURA

PROSA

DOLORS AYATSM.ROSA CUNÍ (ACCÈSSIT)

PROSA

CARME VIDAL

PREMIATS DE MESTRES

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

12

XXIX

poesia

Erola Autonell(P3 A)

Alba Picó(P3 B)

Dibuix P3:Dibuix P3:Dibuix P3:Dibuix P3:Dibuix P3:Tinc ullals i una trompa,de les rates jo m’espanto,les orelles em fan ombrai amb quatre potes m’aguanto.

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

13

XXIX

poesia

Roger Vilaró(P4 B)

Paula Vilaró(P4 A)

Dibuix P4:Dibuix P4:Dibuix P4:Dibuix P4:Dibuix P4:Sóc molt presumidam’agrada fer olor,vaig molt ben vestidai tinc més d’un color.

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

14

XXIX

poesia

Júlia Cabrera(P5 B)

Ingrid Baños(P5 A)

Dibuix P5:Dibuix P5:Dibuix P5:Dibuix P5:Dibuix P5:SANT JORDI

Sóc un cavallerValent i elegant,I amb la meva llançaUn drac vaig empaitant.

M.Antònia Molera i Gemma Rosell

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

15

XXIX

Aina Perarnau(P5 B)

Marta Castejón(P5 A)

La papallona vola pel cel.Una nena la mira i la torna a mirar.La mama li diu va que «s’arrefredarà» eldinar.

La princesa

La princesa mirales estrelles que brilleni la reina està molt contenta.

narrac

ió

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

16

XXIX

poesia

La lluna

Quan miro la llunatota és una,

un tros de melóque sento l’olor.

Xènia Vilardell(1r EP)

Les flors

Un clavelltot ell

cada diaun ramell.

La margaridauna “despedida”.

Carla Pratdesaba(2n EP)

La lluna

La lluna al celbrilla com un estelmira resplendent

com una senyora complaentli agrada molt sortir

i veure els nens dormirperò quan la nit s’ha acabat

ella s’ha amagat.

Paula Jordà(3r EP)

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

17

XXIX

poesia

El mar

El dofíés un saltaríla petxinavol jugar

i no pot nedar.La caracolina

també ho vol feri no pot ser.

Mentre l’estrellas’ho mira

el dofí es capgirai amb les seves aletes

mou les seves amiguetesi així poden jugar

a fet i amagar.

Martina Pagès(3r EP)(Accèssit)

El vent

El vent xiula entre el rourecom el so d’una flauta dolça.

Busca el tresor que hi ha amagatentre les branques d’un pi daurat.

Núria Riera(4t EP)

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

18

XXIX

poesia

Si fos un ocell...

Si fos un ocellvolaria ivolaria,

travessariapobles

travessariaciutats.

Arribaria a païsosde tots colors,

arribaria a païsosamb diferents olors.

Si fos un ocellvolaria

sense cansar-mearribaria a

l’Àfrica,arribaria aAmèrica,

aniria d’un lloc a l’altreperò

sense cansar-me.

Si fos un ocellvolaria,volaria,i volaria.

Natàlia Castejón(5è EP)

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

19

XXIX

poesia

Les arracades

Guarneixo les orellesdels que passen pel carrer,

dels que s’estan a casa,dels que viuen feliçment.

Per als nois i les noiessóc la bellesa i l’encant

presumeixen amb elegància,pels barris, pobles i ciutats.

Ens compren les àviespels seus néts

ens compren les tietespels seus nebots.

Perquè, pels nois i les noiessóc la bellesa i l’encant

presumeixen amb elegància ,pels barris, pobles i ciutats.

Clàudia Capdevila(6è EP)

El temps

Avui, un dia.El passat, tot un record.Demà, més que avui.

El present, tot un somni.Una hora, temps aprofitat.

Un minut, seixanta simples segons.La vida, un sentiment, i

El temps, una capsa buida.

Alba Roca(1r d’ESO)

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

20

XXIX

poesia

Què, sense tu.

Els dies que arribava amb la cara rosadai després bevíem junts aquell batut calent

de xocolata.

Els dies amb les mans talladesper culpa d’haver jugat massa amb la

neu.

Els dies que plorava pel refredati tu te’n reies.

Gràcies a aquells dies d’hivernvaig descobrir que els dies d’estiu...

Havien de ser amb tujugant amb la sorra de la platja.

Havien de ser a la piscinadamunt amb l’herba verda.

Havien de ser les tardes assolelladessota l’ombra fresca d’aquell gran arbre.

Havien de ser els dies plujososquan ens quedàvem en companyia

d’aquella pel·lícula.

Havien de ser qualsevol cosa que em fesfeliç,

i sense vacil·lar ni un sol instant, haviende ser amb tu.

Bruna Oriol(2n d’ESO)

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

21

XXIX

poesia

Amb tu

Dins del reflex,som un.Estic sol.

De lluny, et veig,t’apropes,

desapareixes.

Desig,miratge,

obsessió.

Berta Portet(3r d’ESO)

Desengany

Rierol d’aigua tèrbola,negre desert de soledat,tot just havies despertat

i sense girar-te ja caminaves endavant,buscant excuses, temps i esforçper aclarir el terrible desengany.

Però ara em toca a mi,i faré com tu,

faré d’una aigua tèrbolauna de cristal·lina, pura,però sobretot sincera.

Caminaré endavant,buscaré excuses, temps i esforç,

però aclariré tambél’aigua d’aquest rierol.

Gil Vilarrasa(3r. d’ESO)(Accèssit)

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

22

XXIX

poesia

26 llençols grisos

Primaveres llunyanesArbredes en flor

Rimes assonants iAbsència de sinalefesUrgentment escritesLletres sense sentit

Emblemàtiques paraulesSobtadament sense profit

Temps d’esperaReemplaçament dels cors

Imaginàries respostesSobre cartes d’amor

TendresaExtraviada

Somriures perduts

Direccions equivocadesEscollides per tothom

Sense vida amb qui gaudir-laEmmetzinament sentimentalDemostracions cada hora

Aliment de molts

Bombetes incandescentsLiteralment encesesAsteroides apagats

Vigilància eternaAltrament el meu final.

Sergi Velasco(4t d’ESO)

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

23

XXIX

poesia

La mar

L’escuma pica i abraça unes roques,agraïdes, enmig la mar;

gavines festegen les onesexaltades per la sal.

Barques que l’aigua bressolatrenquen el son,

acaronades per pescadors de pellcolrada.

Ells estimen la mar!Mar observada per un munt d’ulls,

besant-la prop la platja,olorant-la en el terrat,

dibuixant-la darrera la finestraperquè ens quedi el seu llegat.

Sovint somnio despertael destí del pas dels anys,

descalçant-me el peus feixucsa la sorra,

enamorant-me del sol,i, ben a prop, la mar,

cobrint-me el cos cansatamb la dolçor d’un llençol,

aixoplugant-me les llàgrimesamb el palmell del seu cor,

o esquitxant-me la riallatendrament i a poc a poc.

Anna M. Torras

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

24

XXIX

poesia

Potser demà no sabré res de res.Potser demà

senzillament, no sabré....

I escric ara que encara sé escriure.Ara que encara sóc conscient del que em

passa.No puc imaginar-me el futur.

Sé el que no vull que em passi....

Tot el que puguis fer serà el millor; n’esticsegura.

Ens estimem. Recordes?Les decisions les prendràs tu, per mi.

No és fàcil.Hem de continuar vivint:

tu, jo i els altres.Sobreviure.

...No poso en dubte el nostre amor.

És per això que no tinc por....

Quin dia som?Dilluns...

Collage

Ara que em sé dir el nomi em reconec a mi mateixa,deixa’m dir-te que t’estimo,

que tinc tots els records endreçats al’armari.

...Però tan sols una mica,

cada dia que passael meu jo va fragmentant-se.A poc a poc es desgrana.

I no sabré ni qui ets tu,ni qui són els fills que avui sé

que són nostres....

Posa’m etiquetes a cada arbre,a cada branca,

a cada fulla,a cada flor,a cada fruit.

No te’n deixis cap,si us plau!

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

25

XXIX

poesia

Per més que busqui,no hi són.

...Perdo les paraules.Perdo les coses.

perdo els records.Em perdo.On sóc?Qui sóc?!

...T’estimo:

això sí que ho sé....

Doncs,no ho he perdut tot,

encara?...

No,encara

no ho has perdut tot.

Eva Ventura

No me’n recordo.Deixa’m prendre les pastilles.

Ara torno....

El mirall es trenca.Primer un tros,després l’altre.

...Mil bocins escampats per terra,

collage fet a l’atzar.Trossets de pensaments,

fragments d’històries viscudes queper més que intento recompondre no

puc,no puc!!!

Em tallo i em faig sang....

Necessito ajuda.No ploris.

No ploris, no.Estic bé,

però he perdut les maletes del viatgei no les trobo enlloc.

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

26

XXIX

narrac

ió

La princesa espantada

Hi havia una vegada una princesa quepassejava pel palau i va veure un fantas-ma i es va espantar. Va fer una altrapassa i es va trobar un esquelet, en vafer una altra i es va trobar una aranya iquan va fer la última passa no es va fercap ensurt i va viure feliç i va menjaranissos.

Laia Capdevila(1r EP)

L’aniversari

Hi havia una vegada un nen que es deiaJoan i una nena que es deia Paula.Divendres la Paula feia sis anys i estavamolt contenta.En Joan també volia que fos el seuaniversari i el va voler anar a buscar i notrobava el seu aniversari. El va buscarper tot arreu però no el trobava. Quan esva pondre el sol ja va tornar a casa i laseva mare li va dir:

- Per què has tornat tan tard acasa?- I en Joan va contestar:

- He anat a buscar el meuaniversari.

I la mare li va dir el dia que era el seuaniversari i en Joan va esperar el dia delseu aniversari.

Sara Oliver(2n EP)

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

27

XXIX

narrac

ió

L’arbre, el mico i la girafa

Hi havia una vegada un mico que no espodia enfilar mai als arbres i sempre hoprovava però no li sortia, fins que un diava fer una amiga que era una girafa i lagirafa el va ajudar a pujar a l’arbre. Vatornar a baixar i ho va provar i li va sortir ila girafa li va dir: - Adéu mico. I el mico liva dir adéu. I no es van veure mai mésde la vida, i el mico va plorar i la girafatambé va plorar molt i li queien moltesllàgrimes.

Arnau Bayés(2n EP)(Accèssit)

L’elefant i el mosquit

Hi havia una vegada un elefant que es vatrobar una cosa molt esquifida al bosc dela selva. En veure que era una cosa tantpetita va pensar que se la podia menjar.Era l’hivern i l’elefant tenia molta gana i sela va menjar de seguida. Aquell bitxo eraun mosquit, el seu pare Muscutus va anarde pressa a rescatar al seu fill, va entrarper la trompa i de seguida va veure al seufill, el va agafar, però va veure tanta carnque se’n va emportar un tros i el mosquitva deixar una picada de record de l’elefant.

Jan Termens(3r EP)

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

28

XXIX

narrac

ió

La multiplicació i la divisió

No fa gaire temps els nens i les nenes de3rB estaven aprenent a multiplicar i tots elsnens es queixaven que ja sabien multipli-car i volien aprendre a dividir. Un dia al matí,la mestra es va posar a escriure divisions ila multiplicació cada dia es deprimia més.De sobte varen fer un examen sorpresa deles taules de multiplicar i la multiplicació esva posar molt contenta perquè va veure queels nens es recordaven d’ella.L’endemà quan la mestra corregia elsexàmens, la multiplicació estava escrita ala pissarra i ella anava mirant els controls.No havien anat gaire bé, per no dir gensbé. Llavors la multiplicació i la mestra vanfer un acord: L’acord era que un dia a lasetmana farien control de multiplicacions idivisions. Així ni la multiplicació ni la divisióes deprimirien més.

Susanna Roselló(4t EP)

Què li passa a la Lola?

Un dia de primavera tranquil com ell sol, elbosc se sentia favorable. Per allà a la vorahi havia prats de pastures i tot el que hi haen una granja. Més avall hi havia un pobleque es deia Tona. En un carrer no gairelluny de l’escola hi vivia una nena que esdeia Lola. La Lola tenia tot el que ella volia,un ós de peluix, una nina, un gos de peluixi el que li agradava més: un llibre de llengua.Però ella no se sentia feliç. Els seus paresno sabien el què li passava i cadadivendres es preguntaven:

- Què li passa a la nostra filla?Van provar d’anar al metge, però res. I undia a la nit la mare li va voler fer un petó iper primera vegada va fer un bon somriure.

Paula Rodo(4t EP)(Accèssit)

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

29

XXIX

narrac

ió

Això és la llegenda de Sant Jordi?

Fa ja molt de temps, a l’època deprínceps i princeses, castells i moltesaltres coses més, en un castell, hi viviaun príncep molt poruc. Vivia amb el seupare, el rei i la seva mare, la reina. Elpríncep que es deia Jordi era baix ,unamica grassonet , dèbil; no sabia muntarcavall , era molt mal educat... era un de-sastre de príncep.Un dia, mentre en Jordi voltava pelsvoltats del castell, va veure una princesalletja, sí , però no tant com ell, i se’n vaenamorar a primera vista.El príncep no ho volia dir al seu pare, jaque no s’ho agafaria gens bé, perquè elseu pare i el de la princesa s’odiaven.Un bon dia al matí, va arribar al poble undrac d’un color verdós, molt eixerit sensecap intenció de fer mal, simplement veniade visita. El drac, en veure la princesase’n va enamorar i se la va endur cap ala seva cova. La gent no sabia què fer

per poder recuperar la princesa. Elpríncep no sabia què fer: si anar a bus-car-la o no, perquè si hi anava el drac se’lmenjaria, el cremaria... i a sobre hi hauriad’anar a peu!Mentre en Jordi s’ho pensava , a la covadel drac s’ho passaven d’allò més bé,perquè el drac i la princesa s’havien fetd’allò més amics, jugaven a cartes, aldòmino, anaven a passejar...Finalment en Jordi es va decidir per anara buscar la princesa. Va tardar sis diesper arribar a la cova i va quedar benesgotat. En sis dies no havia parat decaminar. Quan va ser davant de la cova,que per cert tenia porta, va començar ainvestigar. Quan va entrar a la cova, vaquedar molt sorprès: no havia vist mai undrac i una princesa jugant a cartes. Enveure que el drac no era dolent, va que-dar molt més tranquil i es va unir a la parti-da de cartes.Al final la princesa no es va arribar a ca-sar mai amb els príncep, però sí amb el

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

30

XXIX

narrac

ió

drac, que van ser molt feliços vivint ellsjunts i amb el príncep.

Albert Parés(5è EP)

La capsa de música

Recordo, que quan jo era petit, la maretenia una capsa de música on hi guardavales seves joies. Era una capsa de fusta,molt bonica i tenia tallat uns detalls quesemblaven flors. A l’interior estava folradaamb un tipus de tela que semblava devellut i era de color grana.A mi, em tenia el cor robat i, recordo, quesempre que podia i la mare no em veia,la remenava i la feia servir per als meusjocs.No sé com, però la mare se’n va donarcompte del que jo feia i d’un dia per l’altrela capsa de música va desaparèixer.Jo la vaig trobar a faltar molt, la vaig bus-car fins a deixar-m’hi els ossos, però mai

no la vaig poder trobar. Li vaig preguntara la mare per la capsa i la seva respostava ser que una fada havia vingut a casase s’havia enamorat i la mare li haviaregalat.Jo em vaig enfadar molt, perquè mésvalia que me la regalés a mi, però com acàstig , a la mare, vaig continuar enfadatmolt temps, fins i tot a vegades licontestava malament.Varen passar els anys i jo em vaig oblidarde la capsa que feia música, perquèquan l’obries, sonava una música celes-tial.Un dia, quan jo ja era gran, la mare vavoler parlar amb mi i em va dir: “Fill meu,ara que ets gran i m’has demostrat que jano ets avariciós, tinc un regal per a tu”. Vaobrir un armari i d’entre unes caixes vatreure una capsa de fusta, molt bonica itallada amb motius de flors i la va obrir.Vaig sentir una música celestial que emva resultar familiar i vaig plorar.La mare em va regalar la capsa i per pri-

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

31

XXIX

narrac

ió

mera vegada vaig saber apreciar el valorde les coses més insignificants i tambéagrair que la mare em guardés la capsafins l’hora que jo la sabés valorar i con-servar per sempre més.A vegades has de perdre una cosa persaber valorar l’important que és per a tu.No oblidaré la lliçó.

Guillem Buscà(6è EP)

L’esperança del tresor

Abans de començar, deixeu-me presentar.Sóc en Tim el Gran, un fan dels pirates unamica barroer perquè no controlo la mevaforça. Tinc molts amics tot i que a vegadessóc un destorb. El que m’agradaria mésde tot... (Bé ja sé que... abans de tot és lafamília), però el que m’agradaria més detot és trobar un cofre ple de joies i diamants.Tot això va començar aquell dia, sí, teniadeu anys. Tinc records confusos, però in-

tentaré que us en pugueu fer una petitaidea. Jo estava sol amb la meva barca derems al mig del mar intentant pescar peranar a vendre al mercat. No sé ben bé comva ser, però de sobte, del no res, vaaparèixer un vaixell pirata que de seguidavaig reconèixer. Era el vaixell del capitàBarba Blanca. Aquell dia devia estar de moltbon humor perquè a part de no matar-me,em va nomenar segon capità. Me’n recordoperfectament del moment que em va po-sar el mocador vell i rosegat on es migllegia Segon Capità. Vaig ser el nen mésfeliç del mon.Em va costar esforços entendre’l perquèparlava com el Ferran Adrià, quan em vaconfessar que estaven buscant el tresor quehavia enterrat el seu avi abans de morir.Després em va ensenyar el mapa on s’hiveia força ben dibuixat Europa i una fletxaque senyalava Catalunya i concretamentSeva, lloc on visc jo. Em va preguntar sisabia on era i jo li vaig contestar que ésclar que sí i sense pensar-s’ho dos cops

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

32

XXIX

narrac

ió

va deixar el timó a les meves mans. Ambdubtes, vaig agafar el timó i el vaig conduirfins a les nostres terres. Em vaig sentir comquan, abans de desaparèixer, tenia els pa-res a prop.Vaig poder arribar fins al Delta de l’Ebre iallà mateix el vaixell va fer figa. La majoriade tripulants sabien nedar però per puramala sort l’aparent simpàtic capità, no. Elvaig intentar rescatar, però no sóc un tauróque nedi a una velocitat increïble. Quan hivaig arribar, ja estava mort o, si més no, hosemblava. Així doncs vaig decidir que lamillor opció seria enterrar-lo, però elstripulants que quedaven vius em van dir queno, que per a ell això seria pitjor que en-viar-lo a l’infern i per tant el vam deixar allàflotant.Els tripulants que havíem resistit aquellacatàstrofe vam seguir camí. Anàvem passantper molts pobles coneguts. En un d’ellsse’m va acudir agafar un autobús i aviat vamser a dalt. Els va fer tanta impressió que elvan destrossar de dalt a baix. Vaig haver

de demanar mil disculpes al conductor i elsvaig fer fora tant ràpid com vaig poder. Vamhaver d’anar caminant xino xano fins a Seva.A punt d’arribar-hi vam sentir un estrepitós iinesperat riii i i i i ing, i la tripulació vadesaparèixer. I és que la nit no durasempre, i vaig sentir el despertador. Sé queja sóc una mica grandet i que allò nomésera un somni, però l’esperança de trobarel tresor encara és a dins meu i cada dia,quan acabo l’escola, busco pel lloc onrecordo que estava el tresor.Ja començava a pensar que el meu somniera un simple somni lluny de la realitat, peròdintre meu alguna cosa em deia que elmapa no era del tot evident perquè no esvolia que qualsevol el pogués trobar. Peraquest motiu vaig decidir buscar per totsels voltants de Seva.

El bosquet va ser el meu primer objectiusense èxit. Després vaig decidir buscar perTona, ja que en sabia força coses i a méshi tenia molts companys. Vaig començar per

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

33

XXIX

narrac

ió

les restes romanes i durant un mes em vasemblar que ja havia trobat el lloc on el vellpirata devia haver amagat el tresor. Tot se’nva anar en orris quan em van explicar quetotes les restes eren romanes i no d’altresèpoques. Me’n vaig anar casa per casa aveure si trobava alguna cosa sospitosa ino va ser fins a casa del meu millor amic,en Franc, la casa on havia passat méshores, que vaig trobar una pista. A la parethi havia una calavera que a primer cop d’ullsemblava decorativa.-Franc, què és aquesta calavera?Es va quedar molt sorprès de tant i tantinterès espontani per aquella calavera. Emva explicar que no la hi havien posada ells,que des que havien arribat en aquella casaja hi era i que ja l’havien intentat treure mésd’un cop, però no ho havien aconseguit.Com que m’havia de quedar a dormir vaigesperar a no sentir ni piu per entrar enacció. Vaig anar al lloc on hi havia la cala-vera i la vaig contemplar i tocar durant moltai molta estona. Al no treure’n aigua clara,

finament vaig suposar que devia ser el quesempre havia pensat: una calavera deco-rativa, però de sobte... podia girar-la cap ala dreta! Llavors el meu cor es va començara accelerar, vaig començar a suar, estavaben nerviós pensant que potser era el panyde la porta de la cambra del tresor i... sí!Va ser així! Al cap d’uns moments tenia laresplendor del tresor que m’enlluernava elsulls! Just quan anava a agafar el gran tresor,em vaig despertar a l’habitació del meumillor amic. Per mala sort, també havia estatun somni.Ara, ensopit, camino, camino i caminarépels carrers pensant en el dia que trobaréel tresor. Trist, mirant el terra sense fer nicas al nen que plora (segurament se li haescapat el globus), penso, però no gosoaixecar la mirada.

Víctor Castejón(1r d’ESO)

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

34

XXIX

narrac

ió

Nova aventura per els estris de lamotxilla!

- Una cosa... - digué el bolígraf..- Què et passa a tu, ara?- preguntà el “tipp-ex”.- Estem aquí tancats i molt foscos, tinc por!- exclamà el bolígraf.La veritat és que portaven molta estonatancats en aquella motxilla negra. Portavendes de les onze del vespre, allàengarjolats. Ara eren les quatre de lamatinada.- Tu, si tu! Escolta’m, amiga calculadora.Pots calcular quanta estona portem aquítancats? - va preguntar el marcador.- Exactament, deixa’m fer servir lamemòria... cinc hores! - respongué.- Ostres... - deixaren sentir els altres estrisde la motxilla.- No tinc son! - cridà el bolígraf vermell.La majoria no tenien son, així que esposaren a parlar sobre la seva mestressa.Aquella mestressa feia 1r d’ESO i dels

estudis anava força bé. L’assignatura mésdifícil per a ella eren les mates. Així quetenia control de mates i havia estudiat moltpoc, per no dir gens.El llibre de matemàtiques, una mica tímid,digué:- Avui jo estava sobre la taula, quan he sentitque la professora els deia que posaria unexamen difícil de sumes, multiplicacions,divisions de moltes xifres...- Ben explicat, serien nombres decimals -va dir el diccionari de català.- Que fàcil! - exclamà amb to “xuleta” la cal-culadora.El diccionari li respongué a la calculadora:- Mira, calculadora, tu saps molt de núme-ros i de tot, però no saps què és unhiperònim.- És clar que ho sé... però fa molt i molt detemps que ja ho sé - va respondre.- D’acord, en saps molt, però digue’ml’hiperònim d’aquestes paraules: tauleta,taula, calaixera, armari, cadira. Segur queno ho saps.

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

35

XXIX

narrac

ió

La calculadora en no saber-ho s’excusàdient:-I tu, no saps fer divisions amb comes!Així que feren tant d’enrenou que la noiade 1r d’ESO anà a veure què passava.La noia buidà la maleta. De cop tots elsque eren a dins feren un silenci que no sesentia ni una respiració. La noia pensà enveu alta i amb cara de preocupada digué:- On he deixat les claus de la taquilla? Ai,Déu meu! Si no les trobo no podré tenir elsllibres... Llavors segur que em caurà unafalta lleu! Sóc tan despistada!La seva mare en sentir tant de soroll digué:- Mariana, què és tant de rebombori? Adormir!Així que la noia cregué i se’n tornà al llitpensant que demà seria un nou dia i ja lestrobaria.Tots els estris que eren fora de la motxillatornaren a iniciar la conversa. L’estoig, enveu baixa, digué:- Tinc una cosa que no para de fer-mepessigolles, no em fa gràcia. Què és? M’ho

podeu treure?Tots van dir que no havien fet res, així quede cop descobriren que hi havia un paperarrugat, petit i amb coses escrites. Elsbolígrafs van aconseguir treure aquell paperd’allà l’estoig, tots el desplegaren i llegiren:“Nombre decimal, núm. enter va seguit decoma: se suma i resta posant columnes...multiplica comptant el lloc de la coma...”Era una “xuleta”! Pretenia fer-la servir durantl’examen. Això no ho podien permetre!. Aixíque planejaren una estratègia, perquèaprengués una lliçó i estudiés. Decidirenque prepararien diferents plans. L’agendamirà a quina hora tenia l’examen i veierenque era a primera hora del matí. Aixòsignificava preparar el pla ara mateix. Elpla consistia en: si mirava la “xuleta”, elsbolígrafs farien un esforç per no guixar i sino se la mirava farien com si res no haguéspassat. De cop se sentí un soroll bastantfort: Era la flauta! Encara que la gentd’aquesta casa devien dormir com un tronc.La flauta havia dormit com un soc.

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

36

XXIX

narrac

ió

Interessada, li van explicar els plans i li vandir que potser necessitarien la seva ajuda.A dos quarts de nou del matí, amb un fredque pelava, la Mariana començà a ferl’examen. De cop la noia va parar. Estavadisposada a mirar-se la seva diminuta“xuleta”. Obrí l’estoig i aconseguí tenir-la ala mà sense que la professora la vegés,posà l’estoig a davant i mirà. Es posà aescriure, el bolígraf mig adormit no sen’adonà.Així fins a acabar l’examen. Estava apuntd’amagar la “xuleta” a l’estoig quan va so-nar el fort soroll de la flauta. Es va quedarpàl·lida, la professora s’acostà cap a ella iva fer com si no hagués vist la seva dimi-nuta xuleta. Llavors digué:- Mariana, a l’hora del pati vine al meudespatx, hem de parlar.A l’hora del pati, la professora li digué queli havia suspès l’examen i que li havia vistla “xuleta”. Així que li digué que al pròximcontrol estaria a davant i que havia de treuremolt bona nota als pròxims exàmens per

poder aprovar.La Mariana en cap dels seus controls de 1rd’ESO no se’n va fer cap més.Al final de 1r d’ESO li va quedar de notamitjana global un notable.

Era l’estiu i la Mariana ja havia guardat totsels bolígrafs, l’agenda, la calculadora, la flau-ta, el diccionari.... en una prestatgeria de laseva diminuta habitació.

És setembre, el primer dia d’escola. LaMariana comença ja 2n d’ESO. Delsbolígrafs ja quasi se n’ha oblidat però elsha deixat a la seva diminuta habitació i deflauta se n’ha comprat una altra, aquella noli portava bons records. Ara tots els estrisque li han servit a 1r d’ESO estan tranquilsi en pau, després d’haver passat moltesaventures l’any passat, ara dormen tranquilsi viuen feliços pensant que han ajudat laMariana.

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

37

XXIX

narrac

ió

- Uf! Ja va bé tant de repòs! És que l’anypassat anava molt cansat i ja quasi sem’esgotava l’energia (tinta). Sort que araestic aquí fent “petar” la xerrada amb totsvosaltres... - digué el bolígraf blau.- L’única que dura i no està amb nosaltres,és la calculadora, és clar, com que éscara...Un cop que anava a la motxilla de laMariana va passar per davant de lapapereria i per casualitat em vaig fixar enel preu d’aquella calculadora grossa: 20euros, valia aquella calculadora! - exclamàel bolígraf vermell.- Tens raó i nosaltres, pobres bolígrafs,només valem 2 euros...- exclamà el bolígrafverd.- Oh! Però vosaltres podeu tornar a servir,teniu energia (tinta) - exclamà l’agenda totatrista.- I a què ve ara, això? - exclamà el bolígrafvermell.- El problema és que no li serviré mai més,ara ella només fa servir la meva germana -

digué tota seriosa.- Va, no hi pensis en això... Pensa que arahem ajudat la Mariana - exclamà el bolígrafblau.- Però vam passar moltes aventures allàtancats: primer a la motxilla, el descobrimentde la “xuleta” i tot... i ara descans és mésque suficient! - exclamà el bolígraf verd.Tots els estris que eren allà a la motxilla esposaren a riure.

Gemma Fontseca(1r d’ESO)(Accèssit)

Un crit mut a l’aireHe tornat, sí, jo mateix, però aquest copuna mica més boig, amb ganes de fer-vos pensar en els meus desitjos, lesmeves paranoies, amb ganes de...Espereu, deixeu que em presenti.Sóc en Tom, però em diuen “Tommy, elboig”. He passat els dos últims anys dela meva vida dins un manicomi, tancat,sol, trist, i això ha fet que estigui pitjor. No

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

38

XXIX

narrac

ió

he tingut infància. Això m’ha cremat, aixòm’ha dolgut. La gent no em mira bé, aixòfa que em torni agressiu. Ara tinc undesig, un somni que vull que escompleixi.Jo vull ser bo. Vull que la gent em saludiquan passi pel meu costat, vull que lagent no em miri malament, no vull estarboig, tot i que tampoc no ho estic tant. Jovull fer el bé al món. Vull que la gentreconegui el que faig. Vull que tots elscientífics em tractin com un company. Vullque els rics em regalin coses i que elspobres em demanin caritat. Vull ser un“semi-déu”. Vull portar la pau a la Terra...Podria continuar així molt de temps, noaconseguiria res. Després em vindrienpreguntes al cap, preguntes que fan mal,fan mal psicològicament, i jo no esticprou bé com per fer-me preguntes.Perdria el temps. Perdria la vida. Però elmeu somni no es complirà. De fet, odio lagent, us odio a vosaltres, no us desitjo elbé...

Podríeu deixar de llegir, però no us horecomano. Hi ha un tema que encara nohe esmentat. Tinc virtuts, sí, la mevasaviesa. Oh! Estimada saviesa! Però nonomés és això. El meu físic. El meu físicés trencador. Tothom qui no em coneixinteriorment s’enamora bojament de mi, iamb la meva extraordinària saviesa,sempre controlo tothom. Al final, horeconec, tothom m’odia, però és massatard, ja els conec, els puc fer mal, i nodubtaré en fer-ho amb vosaltres si espresenta l’oportunitat.Tothom m’odia!Jo odio més! I m’empipo, i...Sabeu què? Deixem-ho!I és que escriure m’ajuda a expressar elsmeus sentiments, a embogir-me més!I això és el que m’agrada!Espècie única! Fill de ningú! Marginat so-cial!No vull que ploreu per mi, només vullque us pugueu imaginar com deu ser lameva vida...

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

39

XXIX

narrac

ió

Un fàstic?No ho crec.M’agrada... estimo la soledat com estimoels meus ossos. Per què? Causes enca-ra desconegudes en el meu interior. Esticboig, i què? Cap problema? Espero queno! Com us he dit “estimats”, emrepugneu! Potser us preguntareu per què,i aquí és on volia anar a parar ambaquesta “petita” introducció de mi mateix.Aquesta és l’arrel del meu odi, el meurebuig:Dijous, vuit de març, tretze anys, sol pelscarrers de Barcelona, sense pares,sense amics, sense família. Era un petitvagabund. Començava a odiar la vida,començava a odiar-me a mi mateix. Veiacom els dies passaven i jo no tenia futur.La gent pels carrers em rebutjava, emtemia, m’ignorava, els hi feia fàstic! Quindolor! Ningú pensava en la mevaexistència? En els meus pensaments? Ésque jo no tenia sentiments? Per suposatque ara ja no en tinc. Quin mal em van

arribar a fer! Potser pensareu que erenéssers horribles, però no eren més quehumans ignorants, com vosaltres. Vaigaprendre a viure la meva pròpia vida, ano deixar-me emportar per gent quel’única cosa que feia era riure’s de mi. Sí,la gent és descarada, a més no s’adonenque molta d’aquesta gent també és moltdesgraciada, fins i tot molt més que jo!Cada vegada que veia el rostre d’algunapersona, m’horroritzava. Ho odiava tot! Notenia ànima, no tenia ni cos. Em vaig con-sumir fins a un punt que l’única cosa quees veia en mi eren ossos, però ningú vasentir pena per mi. Els carrers es vanconvertir en la meva família, i els portalsen la meva llar. Un dia vaig trobar unamic: un alcohòlic. Vaig decidir entrar enun nou camí, volia provar coses noves iell me les proporcionava. Al cap d’unasetmana, la beguda es va convertir en unamor, un amor que mai més podriadeixar. La gent m’escopia, creuava elcarrer quan veien que jo m’acostava. Un

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

40

XXIX

narrac

ió

desastre. Ella era l’única que emcomprenia. No podia desenganxar-med’ella. Van passar els anys. Cada diaestava més destrossat...Cinc d’abril, passats quatre anys, un diamés, sol, per cert, plorant encara la mortdel meu amic. En obrir els ulls d’unabona migdiada, dues siluetes borrosesestaven just davant meu. Em vaig deixaremportar per elles, i em van dur aquí, onsóc ara. Em van fer acomiadar de lameva estimada, la beguda. També emvan proporcionar aliment tres cops al dia.No coneixia ningú. Sempre estava sol.“Ara també ho estic”. En aquell lloc, lagent també em mirava amb menyspreu,com si fos una espècie vinguda d’unagalàxia anònima, desconeguda... emsegueix passant. Les persones em vandestrossar...Ara segueixo aquí, al manicomi, amb vint-i-un anys i una llarga vida per davant.Quan em mori, sé que molts de vosaltresho celebrareu, però és igual! Com si

voleu emborratxar-vos “a la meva salut”.Jo ja estaré mort, en un lloc on semprehauria somiat estar, el meu propi món.I és que les persones feu fàstic. Jo nosóc al vostre grup, jo no sóc comvosaltres. Jo vull viure la vida! Però, com,si la humanitat no m’ha deixat?Ara estic aquí, escrivint, desitjant la vostramort, la vostra desaparició. I us juro queresaré cada a dia per aconseguir lavostra desaparició! Perquè les personescom vosaltres no us mereixeu res! Nopararé de lluitar fins que marxeu!

Ara, no vull pensar-hi més, ho deixo aquí,només espero que algun dia, algú puguillegir els meus escrits i puguicomprendre el dolor que vaig sentir.L’única cosa que sento ara, és com lameva ànima marxa desesperada del meucos. Em destrosso i aquí acabo.

Diana Sandoval(2n d’ESO)

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

41

XXIX

narrac

ió

Quan les estrelles són blaves

Ho accepto, estava nerviosa i no podiadormir. De vegades valdria més enviar elmòbil a pastar fang. Per què ha de sonar aaquestes hores? D’acord, no només odiavael missatge que m’havia arribat feiaescassos minuts: eren les tres de lamatinada d’una setmana que tot justcomençava i l’endemà tenia dos horriblesexàmens de física i llengua. La situaciócomençava a ser perillosament desespe-rada i la xafogor de juny no ajudava gens acalmar els ànims que es respiraven a lameva pròpia habitació. Només tenia unasolució si no volia haver d’anar amb ulleresde sol tot l’endemà: obrir la finestra (missióimpossible a la meva cambra ja quel’escriptori sempre està ple de... objectesinútils que l’únic servei que tenen és criarpols?). Encara no havia posat la telamosquitera a la finestra, o sigui, que era depreveure que al cap de quatre hores, si ésque aconseguia dormir una mica, em

llevaria enmig d’un festí de sang per gràciadels mosquits i qui sap quins bitxos rarsmés que corren per allà fora en aquestaèpoca de l’any. La sola idea de quem’hagués de gratar la resta de dies, pled’exàmens i treballs, per variar, i la imatgedel meu cos mig marcat i cicatritzat de lespicades feia que la son no aparegués ni ala de tres. I em començava a cansar. Devegades em pregunto per què donar voltesal llit no és esport olímpic. Potser tot plegatés un boicot contra la meva persona per talde que no pugui aconseguir mai un preuadamedalla d’or i que la meva vidad’estressada adolescent no deixi de serres més que això mateix: una vidaestressada d’adolescent. Al final vaig des-estimar obrir la finestra i vaig tenir una altrabrillant idea: escoltar l’MP3 (o comptar-los:MP1, MP2, MP3, MP4... per on passem?).En qualsevol cas, va ser el pitjor que podriahaver fet: em sabia totes les cançons delgigabyte de l’aparell així que cantant cantantse’m van fer quarts de cinc. De sobte vaig

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

42

XXIX

narrac

ió

sentir sorolls de passes, vaig tancar el llumde la tauleta que havia obert per desar l’MP3i em vaig estirar colgant-me fins al coll ambel prim llençol del llit. Quina cosa més es-túpida: em vaig adormir!Ara són les deu del matí, estic fent un exa-men de física, del que no em sé ni la pri-mera pregunta, i m’estic florint, i adormint!Mirar per la finestra és el més interessantque se m’acudeix i maleir la companyia deservei mòbil amb la que tinc contractetambé, a quin beneit se li acudeix enviarun missatge de publicitat a les tres de lamatinada?

Marina Rierola(3r d’ESO)

Paraules tacades amb sang

La tempesta havia començat, els tancs iles bombes nazis s’havien apoderat delscarrers, igual que els militars, trets, crits iplors de la gent jueva.

- Shh, no facis soroll. Passi el que passi,tu no surtis de dins l’armari, d’acord?- Sí, mama.- Quan sentis que ve algú tanca els ullsben fort i...- M’amago.- Sí, fill - va dir mentre li queien duesllàgrimes negres plenes de dolor- Per què plores mama?- M’has de prometre que no et mouràsd’aquí i que seràs un nen gran i valent.- Però si jo ja ho sóc de gran, tinc sisanys.- Tots fora, ràpid! Sortiu al carrer jueusfastigosos!- Mama!- Shh, amaga’t i no passarà res, corre!

Pum! La porta de fusta d’aquella casahumil, saquejada anteriorment i migdestrossada pels nazis, es va obrir debat a bat provocant un fort cop queressonà entre les blanques parets depaper pintat.

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

43

XXIX

narrac

ió

- Tu rata!, abans he cridat prou fort perquètot el carrer em sentís, que no m’hasescoltat o és que ets sorda?- No senyor...- Sort que anem repassant casa per casa,eh reina! Ha !ha ! ha ! ha!Josefina, que així es deia la dona, vasortir de casa seva per última vegada,escortada per dos militars, deixant allàgrima viva el seu fill de sis anys,només resava perquè a ell no li passésres, ja que ella no hi tenia res a fer. El celera gris, igual que les cases, feia fàsticrespirar l’aire de la mort, tot era a causade la pols que aixecaven les bombes i elfum dels focs que calcinaven dia i nit elscossos dels que havien estat feia tempsels seus veïns, els seus amics o elsseus familiars. Aquest cop poques serienles partitures que es mantinguessin vivesrere el pas del temps.

- En línia!, davant la paret!

La mirada indiscreta d’aquell infants’esmunyia entre el pany d’una casa deningú, de la casa que fins aquell dia haviaestat d’una família feliç de ser el que era.El batec del cor es va accelerar en veurela mirada perduda de la seva mare, lesfosques pupiles se li van eixamplar, lesmans li tremolaven...

- Agenolleu-vos!

Una suor freda li regalimava per l’ardentfront. De cop tot es va aturar, el temps noarrencava, un inquietant silenci idesprès... la imatge no fugia, totsemblava a càmera lenta, simplement elgrup de militars va acabar la seva feina.

Pum! El petit cos es va desplomar, lesseves cames no van poder aguantar unpes tan gran. Va caure a terra com si labala l’hagués tocat a ell, tot semblavafondre’s sota un mar d’absència i unsilenci profund, l’oxigen l’ofegava i la vida

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

44

XXIX

narrac

ió

s’oblidava de que tenia sis anys.

Sergi Velasco(4t d’ESO)

Un món de colorsQuan arribava l’hivern, el paisatge es tenyiade tons marronosos i grisos transparents.Els arbres despullats esperaven porucsl’arribada d’un mantell blanc que els cobrísles vergonyes. Els prats, en altre tempsplens de vida, restaven erms i mancatsd’utilitat aparent. Les sargantanesfredoliques s’havien procurat un bon recerper passar els dies freds que s’acostaven.Només el fum espès de les xemeneiesanunciava un ble de vida dissimulat entreboires i plugims.A vegades resultava dur no poder escoltarel silenci, però eren instants fugissers. Ano tardar, el xiular del vent entre lesescletxes de portes i finestres o el cant d’ungall amb ganes de gresca et feien saber

que sempre hi ha un brogit per escoltar sipares bé l’orella.Els dies curts i les nits llargues, obligavena organitzar-se meticulosament. Mentredurava la claror, s’havien d’enllestir lesfeines de casa i tenir cura del bestiar. Elscapvespres es reservaven per triarmongetes, espellofar blat de moro, resarel rosari i fer tertúlia al voltant de la llar defoc. Tot tenia el seu encant: si triàvemmongetes, tenia trifulga perquè anavamassa a poc a poc; si espellofàvem, entenia el pare per passar-me d’amagatl’espiga vermella i aconseguir la pessetaque hi havia de premi. El rosari ja era elsainet final: el pare començava totes lesavemaries i no n’acabava cap, el meugermà només arribava al primer misteri, elmosso pesava figues abans de començari amb les meves germanes jugàvem aveure qui les deia més de pressa. La mareens fulminava amb la mirada, però tenia lasanta paciència d’aguantar nit rera nit elmateix espectacle.

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

45

XXIX

narrac

ió

Quan la neu feia acte de presència, limitavaencara més les activitats, i un cert aire demelangia s’apoderava de tot. La monotoniade formes i el color blanc immaculatencomanaven un cert desànim. Calia po-sar-hi imaginació i lliscar marges avall ambun plàstic al cul, o fer camins que noportaven enlloc per no perdre la noció deltemps i de l’espai, esperant que la sàvianatura descobrís de mica en mica les for-mes i acolorís l’escenari.De sobte, un matí t’adonaves que unamargarideta s’havia fet un lloc al parterrede davant de casa. Era l’inici d’un esclatde colors que a no trigar massa omplirienboscos i prats.L’explosió de la primavera era com unpel·lícula vista a camera lenta. Calia viure-la a poc a poc per copsar tota la trama. Enuna catifa de fons verd, s’hi anava entreteixintel blau intens de la genciana en contrastamb el rosa pàl·lid de l’herba fetgera o ellila clar de l’orella d’ós amb el groc viu deles prímules fins a composar una gran obra

mestra.Les rouredes i fagedes, tan mansoies ihumils a l’hivern, s’afanyaven a treure fullesa pleret, fins a adquirir un aspecte altiu idesafiant.També era el moment de perpetuarl’espècie, una munió d’insectes volavenentre les flors en un festeig curt però intens.Les merles, els pinsans, el gaig, elspassarells, es disputaven aferrissadamentuna parcel·la per poder fer el niu, i en elseu galanteig omplien boscos i valls demelodies diverses, de cants sensuals i critsde guerra.L’agitació s’encomanava també als humans,les ovelles arribaven de la plana per parir,les vaques emprenien el camí cap a lamuntanya, després d’una temporadaavorrida d’estable. Calia cavar l’hort, plan-tar les patates, la remolatxa....Tots teníem una ocupació assignada. Lameva, vista amb la perspectiva del temps,era d’allò més bucòlica. Em passava el diaa la prada vigilant les ovelles que havien

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

46

XXIX

narrac

ió

parit i les que encara ho havien de fer. Noes podien ficar en cap camp, no podienmenjar trèvol, no podien passar a casa delveí... Realment era un neguit constant, ielles, bèsties sense cervell, no paraven demoure’s d’un cantó a l’altre. Idíl·lica, doncs,la feineta no ho era, i menys pensant queles ovelles ni tan sols eren del meu pare,sinó de l’amo. Si afegim que al cap de latemporada aquest ens pagava amb un trosde roba per fer-nos un vestit, llavors elresultat ja és descoratjador, però això noesmorteïa l’esclat de vida, que es respiravaen cada racó.A poc a poc el neguit minvava i la xafogorde l’estiu, imprimia un cert aire mandrós iuna calma aparent ben merescuda.Al voltant de les cases, un pinzell màgicanava tenyint de groc els camps de blat.Les xemeneies ja només treien fumesporàdicament. Aquí i allà es veien homesde pell colrada dallant marges, i dones ambbarrets de palla recollint l’herba quedesprés es deixaria a les pallisses tan ben

posada com la roba dels armaris.La sega convertia els camps en poblatsfantasmagòrics. Les garberes escampadesirregularment servien d’aixopluc a lesperdius i guatlles acabades de néixer i, sino fóra agosarat, hauries dit que també alsfollets i als nans.Em coneixia tots els caminois i dreceresper arribar més de pressa a cada indret dela propietat. Calia baixar o pujar a totes leshores del dia. No importava si hi haviasegadors, dalladors o simplement elshomes de casa, tots menjaven i bevien ambuna periodicitat matemàtica. Esmorzar,beguda, dinar, berenar i els beures fres-cos d’entremig. Aigua del pou amb un càntir,vi amb un porró, quatre pets de monja, fruitadel temps... Allò era un no parar mai! Ambtant de tràfec, els porrons i càntirs se’nressentien i no hi havia setmana quearribessin tots sencers. M’emportava alguncrit, però mai l’indult, així que entre rialles ialgun sanglot anava trampejant la situaciófins que la feina s’acabava i tothom menjava

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

47

XXIX

narrac

ió

a taula.El sol, amb deliberada parsimònia, es foniacada dia més cap al sud. Una bola d’unvermell intens s’acostava perillosament al’horitzó deixant al seu pas un rastre de focque perdurava fins ben entrada la nit. Haviaarribat el moment de començar a desferl’equipatge, havia arribat la tardor.Es fa difícil descriure fidelment els colorsde la fageda. La diversitat de tons grocs,vermells i marronosos, la convertien en unparadís visual. No feia falta ser cap romànticidealista per contemplar embadalit, com laprimera claror del dia es filtrava entre elbrancatge, atorgant a aquell indret lacategoria de sublim.La feina del camp ja no era imprescindible:el blat era al graner, l’herba a la cabanya iels camps esperant posar saó per serllaurats. Res no impedia, doncs, fer llarguespassejades sota aquell sostre sumptuós,buscant bolets o pel simple plaer de sentirel refrec de les fulles seques sota els peus.M’agradava perdre la noció del temps,

mirant com l’aigua transparent s’emportavales fulles riu avall. On devien anar a parar?On arribaria si les seguís?. Pensaments decriatura que el pare m’aclaria: “Al mar,marrec, al mar!”. No devia ser així, però elcas és que jo m’ho creia, entre altres co-ses perquè no l’havia vist mai.La pluja humitejava el terra, el fredcomençava a clavar el fibló a la cara ienvermellia les orelles . Els cimss’amagaven darrera una boira pixanera,dissimulant un plor silenciós. Tornava aarribar l’hivern...

Dolors Ayats(Mestra)

Oblidat en un racóDesprés de tants anys que vam passarjunts i hores d’ara ja ha passat un munt detemps i no ens recordem l’un de l’altre. Ettinc oblidat del tot i havent passat tantsdies, només avui, estic pensant en tu.

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

48

XXIX

narrac

ió

Ens vèiem cada divendres a la tardadurant dues hores intenses i hi havia diesque ens compenetràvem d’allò més bé id’altres que no hi havia nassosd’entendre’ns. Recordo que mai enstrobàvem sols i sempre estàvemacompanyats per un munt d’infants queens miraven o xerraven.Ens vèiem poc però quan estàvem juntsno paràvem d’explicar històries, contes illegendes. Tu sempre tan visual i josempre tan explícita. Ens ho passàvembé i gaudíem de la trobada.Te’n recordes d’en Patufet? Petit iescanyolit, anava sempre a la seva i nofeia mai cas dels seus pares ja grans queel mimaven d’una manera extrema. Ara lidiuen Pau. És pare de família, separat itreballador a l’administració pública.S’enfada un munt quan els seus fills no lifan cas i van a la seva.I de la nena de la caputxa vermella? Ellatenia molta imaginació i creativitat. Sabia

inventar-se històries fantàstiques de lesexperiències que vivia. Avui dia va sensela caputxa, treballa i estudia a no sé quinpaís d’Europa i té un munt de xicots ixicotets.Mai vam aconseguir explicar la històriad’aquell titella que li deien Pinotxo quede tantes mentides que deia li creixia elnas. No hi havia nassos de compenetrar-nos i tu mai aconseguies ensenyar lesimatges que jo tant esperava veure. En-cara ara en Pinotxo continua sense anar ala feina, dient mentides als companys ifent les mil i una.No narràvem mai la Bella dorment delbosc. La trobàvem avorrida, amb pocaempenta i deslluïda.Els tres porquets, que els deien aixíperquè sempre anaven per terra, en diesde pluja es ficaven a tots els bassals quetrobaven de casa a l’escola. I avui no séon paren, però sembla ser que treballenjunts a la NASA. Sempre els havia

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

49

XXIX

narrac

ió

agradat somniar amb la lluna i avui diagairebé la poden tocar.I aquella rateta, que de tan polida que erava emmalaltir i va haver d’anar al metge.Avui dia, ja vella, viu en aquella casa dela cantonada d’on surten les bosses dedeixalles fins i tot per les finestres. I no facas ni de les denúncies dels veïns nidels assistents socials que li volen ferentendre que llenci les deixalles alscontenidors i netegi la casa.Avui t’he vist en un prestatge d’una classefosca i empolsinada. Ningú no t’agafa.Ningú no et toca. Ningú no et mira. Anysenrera ens barallàvem per tu i ara ensn’hem desenamorat perquè estemencapritxats d’un canó de llum i unportàtil. Jo sense tu ja no explico nicontes ni històries a ningú.I quan pel maig vagi a un mercat de tras-tos vells i usats et veuré per allà terravenent-te per quatre rals i a mi em cauranquatre llàgrimes d’enyorança i tristor.

I aniré cap a casa capficada i compungidade saber que l’adéu serà per sempre.M. Rosa Cuní (Accèssit)(Mestra)

Estic convençuda

Estic convençuda que aquest noi, enRamon, serà l’amor de la meva vida. Ja séque tinc quinze anys i ell també i que sommolt joves, però és que és tan maco. Avuiduia uns texans, que marcaven el culetrodó. Les seves cuixes musculoses, unasamarreta blanca amb un dibuix al davant,màniga curta, ensenyant el seus braçosforts. Els cabells rossos que es bellugavenamb el vent, una mica llargs, que se’lspentina amb els dits quan em parla i es posauna mica nerviós. Que maco! I els ulls blauscom el mar, no puc deixar de mirar-lo quanem diu que m’estima. Intento veure simenteix i pensa el mateix que jo.Ens agrada passejar pel poble, agafats de

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

50

XXIX

narrac

ió

la mà. Em sento segura al seu costat.Ensenyant a la gent que ens estimem. Quanarribem a una cantonada deserta aprofitemper fer-nos un petó llarg i intens. Parlemdel nostre futur junts i fem plans. Estudiarem,a mi m’agradaria ser professora d’infantil, iell d’idiomes, li van bé i treu bones notes.Potser tindrem fills, i una casa…Algun diumenge els amics ens conviden aun “guateque” al local que té en Joan, unamic. Posem música i ballem. Tots hi anemamb parella, encara que alguna siguiesporàdica. De seguit posem música len-ta, per ballar agafats. Nosaltres aprofitemper anar a un raconet, ens assentem icomencem besant-nos. Em toca i jo a ell.M’agrada quant em toca els pits, amb lesmans segures, em fa petons a l’orella, alcoll, sento un pessigolleig per tot el cos.No podem deixar de tocar-nos. Mentre lesseves mans ressegueixen la meva pell,sembla que estiguem sols en el món i queres no importa. Em va dient que m’estima,que vol ser meu. El temps s’acaba i haig

de marxar a casa. Tots dos desitgem ferl’amor, acabar gaudint d’aquest moment,tenir temps per poder quedar-nos junts,agafats de la mà i dormir plegats, desper-tar-nos quan surti el sol, i poder tornar atocar-nos i gaudir dels nostres cossos,sentint la nostre respiració a cau d’orella.. . .

M’estava preguntant si sóc feliç, la veritat,és el que diuen, la felicitat sencera no hi ésmai. Tot això intentava justificar-ho perquèse m’han regirat tots els pensaments quanpassejava tota sola per la ciutat imbuïda enles meves cabòries. He sentit un “hola” moltsonor i content. Caram! Al girar-me he vistels seus ulls blaus, amb els que es reflectiala meva imatge, que ja no era com la delsquinze anys. Arrugues, arrugues i potsers’intuïen alguns cabells blancs. Ell, encanvi, després de la primera impressió, l’hevist com abans. Els seus cabells llarguets,rossos i prims. Els llavis carnosos i el seucos atlètic. Havien passat els anys, però

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

51

XXIXsemblava que era ahir!- Com estàs Ramon? Quant temps, no? –només se m’ ha acudit dir això.M’ha contestat que en la seva vida havienpassat moltes coses. Era professord’idiomes: anglès i francès. Es va casardesprès d’aconseguir un lloc de treball, vaser feliç, però li va durar poc. La seva donava tenir un càncer que ràpidament va aca-bar amb la seva vida. Ara estava sol, li vacostar refer-se. Tenia ganes de fer un tomba la seva vida, potser anar a Anglaterra, perser lluny de tots els records. Jo vaig expli-car-li que també m’havia casat, que teniados nois, ja adolescents. No haviaaconseguit arribar a estudiar, però vaigtrobar un bon lloc. Ell gesticulava i es tocavael cabell, tal com feia abans. Tots dos novolíem que aquella trobada s’acabés,teníem moltes coses per explicar-nos i moltssentiments per expressar. Era l’hora de tor-nar a casa, a mi m’esperaven els de casa,ell estava sol. Abans de marxar vam que-dar per tornar-nos a veure un dissabte. Vam

canviar-nos els números de telèfon. Aladreçar-me la tarja, vaig notar les sevesmans grans i segures fregant les meves.Eren calentes i suaus.En arribar a casa, no parava de donar voltesa la nostra retrobada. Havien passat vintanys, però en tornar a veure’l, tots els meussentiments van tornar a sorgir. Aquellsrecords, les xerrades, les tardes dediumenge, les esperances que teníem d’unfutur junts... El meu cos demanava el seu.Vaig esperar la seva trucada cada dissabte.Va trucar un divendres al vespre, la cita erael dia següent.- Demà ens podem veure al cafè de laciutat?- va dir.- D’acord podríem esmorzar una mica.Després de dir al meu marit que anava aesmorzar amb una amiga; no sé per què elvaig mentir, no ho havia fet mai i a més notenia res a amagar. Vaig arribar al cafè, ellja hi era. Vam menjar i fer el cafè sense dir-nos res. Mirant-nos i gaudint de la nostracompanyia. Ell va trencar el silenci:

narrac

ió

JOCS FLORALS 2007

SantJordi

52

XXIX- He pensat moltes vegades en aquestmoment: estar al teu costat. Encara no séper què ens vam separar! Ens estimàvemmolt, no ?- Tot va passar per les circumstàncies. Tuvas anar a estudiar a Barcelona, un altreambient, jo vaig quedar-me aquí. La vidaens va separar.Em va agafar les mans i em va passar l’altrepel coll, acariciant el meu cabell.- Sempre he pensat que havíem d’acabaralguna cosa. Segur que això nostre haguéstingut un final feliç. Quant et miro encarasento un formigueig per tot el cos - va direll.Van passar els minuts. Vam marxar del cafèi no ens vam donar compte que ja estàvemdavant de l’apartament d’en Ramon.Pujàrem les escales i vam travessar la por-ta d’entrada. Vam començar a tocar-nos,besant-nos. Tot va ser mot eufòric, com sino tinguéssim temps, com si el móns’acabés. Va ser magnífic.Ara, a casa, recordo les seves últimes

paraules: “La setmana que ve marxo a Lon-dres, m’emporto un bon record, no hooblidaré mai, ho desitjava feia anys. S’haviad’acabar o provar de començar un altre cop.Si mai vols trobar-me, truca’m.”Sembla més difícil que abans, però és fàcil,jo estimo el meu marit i la meva família.Només era un amor de joventut que nos’havia acabat. Aquest és el seu final feliç.

Carme Vidal(Mare)

narrac

ió