ANY 2010 — Nº 1 GENER—MARÇ
CASAL DELS PAÏSOS CATALANS DE TORONTO—CATALAN CENTRE OF TORONTO
VISITEU LA NOSTRA PÀGINA WEB AL: WWW.CCTORONTO.NET
CASAL DELS PAÏSOS CATALANS DE TORONTO
2394 Dufferin St. Toronto, Ontario CANADÀ M6E 3S6
P.O.Box 61015, 1840 Eglinton Avenue West Toronto, Ontario CANADÀ M6E 2J4
Email: [email protected] Telèfon: (1) 416 784 9992
CONSELL DIRECTIU
2009—2011
President: Josep Lluís Pérez de Arce
Vicepresident: Joan Paül Batlle
Tresorer: Jordi Fornells Pla
Secretari: Salvador Peralta Mir
Consellers: Joan Subirana
Carlos Marcuzzi
Roser Balsells
Lluís Segura
Antonio Téllez
Delegada per Hamilton:
Mercè Masgoret
Delegat per Catalunya:
Joan Paül Batlle
Revista “Flama”
Fundador: Josep Lluís Pérez de Arce
Publicació: Casal del Països Catalans de Toronto
Editors: Socis del Casal
Redacció: Josep Lluís Pérez de Arce
Col·laboradors: Socis del Casal
Pàgina 02
Aquest pintoresc poble en un dia d‘hivern, és ―La Pobla de Li-
llet‖ de Berguedà on l‘actual President del Casal dels Països Ca-
talans de Toronto anava a passar les vacacions durant l‘estiu en
la seva adolescència. Per veure més fotografies i un breu histo-
rial d‘aquest poble aneu a: http://www.poblalillet.cat/
Fotografia: Pàgina Web de l’Ajuntament de la Pobla de Lillet
Els articles publicats a la Revista, son exclusivament dels
seus autors. ―FLAMA‖, no es far responsable del seu con-
tingut i no necessariament compateix les opinions dels
escriptors.
Casal dels Països Catalans de Toronto
Catalan Centre of Toronto
P.O. Box 6105 – 1840 Eglinton Avenue West
TORONTO, ONTARIO - CANADA -
M6E 2J4
RACÓ DEL PRESIDENT
Pàgina 03
Amics, socis i simpatitzants:
En primer lloc, us desitjo que tots vosaltres hàgiu tingut unes Bones Festes de Nadal (Solstici d‘Hivern)
i que aquest any que ja ha començat (2010) sigui força bo per a tothom i la família.
L‘any que hem deixat ha sigut un any de memòria i de bon records. Per els amants dels esports, especi-
alment els seguidors del Barça, ha segut veure com l‘equip d‘en Guardiola (i en Laporta) s‘han portat sis copes
en un any, fet no superat, encara, per cap equip de club del món. Per els independentistes catalans, els resultats
per l' Independència de Catalunya no ha pogut ser millor (reportatge gràfic en la pàgina 10). De totes les consul-
tes fetes fins ara, iniciat Areny de Munt el proppassat 13 de Setembre i passant per el ―Super-Diumenge‖ del 13
de Desembre on més de 160 municipis varen votar en referèndum, la gran majoria (més del 95% ) va respondre
que Sí a la pregunta: ‘Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social
integrat a la Unió Europea?”. Naturalment aquest resultats, no tenen cap valor jurídic ni polític i no han tingut
tampoc el suport dels partits que en aquest moments estan governant la nostra Nació. Malgrat la participació al
referèndum no va ser molt alta (menys del 30%), la podem considerar molt positiva si la comparem en altres
referèndums, sigui a nivell nacional o internacional, on la participació sempre ha segut baixa. Aquest any, hau-
ran eleccions a Catalunya per tant, esperem que els resultats del referèndum es reflectint també en les eleccions
parlamentaries on els votants puguin elegir al parlament partits polítics partidaris de l' Independència. Els orga-
nitzadors, voldrien que es fes un referèndum a tots el Centres catalans d'arreu del món abans del 25 d‘abril del
2010. Estudiarem la possibilitat de que tots els catalans resident a l'Ontàrio participin i es faci al nostre Centre.
Parlant de la nostra casa, El Casal dels Països Catalans de Toronto, podem afirmar que tots els objectius
que ens varem proposar l‘any passat, és varen aconseguir. Per tant, hem d'agrair l‘esforç de totes aquelles perso-
nes que tant desinteressadament han contribuït al benefici de la nostra comunitat. Sempre tenim el perill d'ano-
menar noms ja que si ho fem, ens podem deixar d'algun i quedar malament; això sí, vull agrair, a títol personal,
en Jordi Fornells, en Salvador Peralta la Maria Antonia i en Carles, a més de la resta del consell directiu per ha-
ver estat sempre al meu costat en totes les decisions que s‘han pres a favor de la Comunitat Catalana de Toronto.
El meu agraïment a tots i el desitgi de que continuen endavant en aquesta tasca.
Finalment hem de dir que el Casal és vostre, per tant, les portes del Centre és mantindran sempre obertes
per tots vosaltres i per tots aquells interessats en promoure la llengua, cultura i història de la nostra Nació.
Josep Lluís Pérez de Arce
Pàgina 04
ACTIVITATS DEL CENTRE
14 de Febrer 2010: Primera trobada del any. Juliol - Agost: 2010: Vacances
Berenar: Pa amb tomàquet i pernil. El Centre és mantindrà tancat.
21 de Març 2010: Festa de Sant Josep. 12 de Setembre 2010: Diada Nacional.
Dinar de Germanor. Activitat Cultural.
25 d’Abril 2010: Festa de Sant Jordi. 31 d’Octubre 2010: Castanyada i Aniversari Casal.
Dinar i Activitat Cultural. Dinar i Activitat Cultural.
23 de Maig 2010: Celebració Patum de Berga. 12 de Desembre 2010: Celebració de Nadal.
Dinar de Germanor. Dinar de Germanor.
20 de Juny 2010: Revetlla de Sant Joan. Important: Les dades son aproximades i és poden
Dinar i Activitat cultural. modificar d’acord a les necessitats del moment.
Mol Important: No oblideu de marcar aquestes dades al vostre calendari d’activitats.
FUTBOL AL CASAL
El Centre es mantindrà obert durant el Campionat de Lliga, Copa del Rei i Lliga de Campions (―Champions
League‖) sempre i quan el Barcelona sigui un dels participants. Per horaris, tindreu que consultar la pàgina
web del Gol TV (http://www.goltv.tv). Les persones que vulguin veure els partits, deuran de trucar al telèfon
del Casal i deixar un missatge o trucar al President al 416 716 2274.
Mai la història de la democràcia occidental havia patit
un episodi tan grotesc com el que ha ofert aquests dar-
rers quatre anys el Tribunal Constitucional. L‘opinió
púbica catalana s‘escandalitza i s‘escalda amb la corrup-
ció que plana sobre la política autòctona, però en canvi
ni s‘immuta quan el sistema de garanties democràtiques
espanyol fa figa i és figa palera. No paga la pena ni l‘e-
sforç repetir la història del sainet.
El Tribunal que teòricament ha de garantir el compli-
ment de la Constitució a Espanya es divideix en dos
bàndols. Segons la premsa de Madrid, són
―conservadors‖ i ―progressistes‖. Segons el sentit comú,
són escolans del PSOE o del PP. Reaccionaris o ultra-
muntans, doncs. I espanyols tots quan es tracta de de-
cantar-se en una qüestió que afecti Catalunya. Ses se-
nyories fa mil anys que menen i remenen l‘Estatut d‘-
Autonomia. No els agrada gens. Més aviat els repugna.
Però entenen que una decisió o una altra –la castració
física o la química- beneficiarà o perjudicarà els partits
que han fet que ocupen les poltrones.
Si fos per ells, liquidarien l’Estatut en tots els punts que
els resulten insuportables. Però com que de la seva deci-
sió depèn el desgast de Zapatero o de Rajoy no se‘n sur-
ten. Empaten i rebenten. Se‘ls en fot, la Constitució.
Odien Catalunya i miren només que qui els ha nomenat
no quedi plomat en el deliri de sentència que perpetren.
Se’ls en fot, la Constitució (*)
Vicent Sanchis
(*) Publicat al Diari AVUI.cat el proppassat 15 de Novembre 2009.
Pàgina 05
Nova York, 21 de desembre de 2009
Benvolguts amics,
Com ja deveu saber, el govern de Catalunya va obrir les portes de la primera Delegació al continent
americà el passat mes de gener. La Delegació, que està ubicada a la ciutat de Nova York, i que té
competències arreu del territori dels Estats Units i Canadà, ha dedicat el seu primer any de funcio-
nament a establir-se, realitzar contactes amb les institucions americanes i el món empresarial, fer
representació institucional en diferents esdeveniments, així com també conèixer una part dels cata-
lans i catalanes que viviu a aquesta banda de l‘Atlàntic.
Enguany la Delegació ha realitzat funcions de representació institucional a la Fira Bio-Atlanta 2009
i a la Convenció a Califòrnia sobre el paper dels governs no estatals amb la lluita contra el canvi
climàtic. També ha col·laborar en projectes diversos amb els estats de Massachusetts, Nova York,
Califòrnia i Québec. D’aquesta manera hem començat a tenir vincles amb diferents parts del territo-
ri, i d‘aquí han sorgit acords i projectes molt profitosos per als interessos de Catalunya. Serà un rep-
te i alhora un plaer per nosaltres, continuar amb aquesta tasca de cara a l‘any vinent.
A més a més, aquest any des de la Delegació hem tingut l‘honor d‘organitzar la presentació davant
la seu de les Nacions Unides a Nova York la nova estratègia de cooperació multilateral de l‘A-
gència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. Això va permetre per primera vegada a la his-
tòria que la Generalitat de Catalunya pogués expressar-se a la seu de les Nacions Unides.
Amb alguns de vosaltres, ja hem tingut el plaer de conèixer-nos, i per això voldríem aprofitar
aquesta plataforma de comunicació que ens ofereix la NAFCA per continuar estant en contacte i
establint ponts de diàleg per parlar obertament i col:laborar en tot allò que sigui necessari. Per a tots
aquells amb qui encara no ens coneixem, dir-vos que esperem fer-ho el més aviat possible i convi-
dar-vos també a visitar sovint la pàgina web de la NAFCA. Aprofitarem aquest excepcional punt de
trobada per fer-vos partícips de tots aquells actes i projectes que realitzarem des de la Delegació i
estarem molt contents de poder seguir les activitats i actes de totes les entitats que també treballen
en nom de Catalunya.
Aprofito l‘avinentesa per desitjar-vos un molt bon Nadal i feliç any nou 2010.
Cordialment,
Andrew Davis
Delegat
Delegació del Govern als Estats Units d'Amèrica
One Rockefeller Plaza, 26th Floor
New York, NY 10020
Tel.: 00 1 212 782 3330
Fax: 00 1 212 782 3338
Pàgina 06
EDITORIAL (*)
(*) La tasca principal de la Revista FLAMA és informar als lectors (especialment als residents catalans del Canadà) del que està passant als Països
Catalans sense voler influenciar, de cap manera, en el seu pensament polític i social. Les informacions les treu dels principals diaris catalans i l'edi-
tor, es limita a reproduir el seu contingut donant la font d‘origen. FLAMA mai ha publicat una editorial perquè les editorials, representant les opi-
nions dels diaris del qual, ens apartem. Aquesta vegada, 12 diaris catalans s‘han posat d‘acord i varen publicar, el proppassat 26 de Novembre 2009
una Editorial en conjunt que hem reproduït. Com president dels Casals dels Països Catalans de Toronto i responsable de la Revista, he decidit la
publicació de l‘escrit en solidaritat amb els diaris que ho han publicat i en les raons per la qual ho varen fer-ho. Per tant, FLAMA, publicant la
mateixa editorial, s'adhereix als diaris següents: El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Segre, Diari de Girona, Diari
de Tarragona, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Tarrassa. (Josep Lluís Pérez de Arce)
La dignitat de Catalunya
L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de con-
tínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió
i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional
pot estar a punt d‘emetre sentència sobre l‘Estatut de Cata-
lunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l‘Esta-
t, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament:
«Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciuta-
dans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a
sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada
des de la restauració democràtica de 1977 que l‘alt tribunal
es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels elec-
tors. L‘expectació és alta.
L‘expectació és alta i la inquietud no és escassa davant
l‘evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès
pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, con-
frontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Gene-
rals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les ur-
nes. Repetim, es tracta d‘una situació inèdita en democrà-
cia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12
magistrats que componen el tribunal, només 10 podran
emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està re-
cusat després d‘una espessa maniobra clarament orientada
a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto
García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, qua-
tre continuen en el càrrec després del venciment del seu
mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el
Govern i l‘oposició sobre la renovació d‘un organisme
definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com
el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obtura-
des, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui
lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de
cassació que està a punt de decidir sobre l‘Estatut de Cata-
lunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte su-
perior al que en diverses ocasions aquest s‘ha mos-
trat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del
retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l‘E-
statut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals
(¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2,
una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret
i el deure de conèixer la llengua catalana; l‘articulació del
Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l‘Estat i la
Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evi-
dents del debat, d‘acord amb les seves versions, ja que una
part significativa del tribunal sembla que està optant per
posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirur-
gies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyo-
la. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de
la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés;
acceptació de la maduresa democràtica d‘una Espanya plu-
ral, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o
aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucio-
nal: l‘esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transi-
ció. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que po-
dria estar madurant una maniobra per transformar la sen-
tència sobre l‘Estatut en un verdader tancament amb pany i
forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima
de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i in-
tegrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà
únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra
una llei orgànica de l‘Estat (un PP que ara es reaproxima a
la societat catalana amb discursos constructius i actituds
afalagadores).
Els pactes obliguen
L‘alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de
convivència espanyol, és a dir, sobre el més important lle-
gat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el
canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les jo-
ves generacions, educades en llibertat, plenament inserides
en la complexa supranacionalitat europea i confrontades
als reptes d‘una globalització que relativitza les costures
més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes
profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de
la història d‘Espanya. I arribats a aquest punt és imprescin-
dible recordar un dels principis vertebradors del nostre
(Segueix en la pàgina 07)
Pàgina 07
EDITORIAL ... (Ve de la pàgina 06)
sistema jurídic, d‘arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò
pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho
sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un
creixent atipament per haver de suportar la mirada irada
dels que continuen percebent la identitat catalana
(institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultu-
ral) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya
assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans
paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribu-
eixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l‘E-
spanya més pobra; afronten la internacionalització econò-
mica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l‘E-
stat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el
de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llen-
gua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes
vegades a un obsessiu escrutini per part de l‘espanyolisme
oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a
la seva pacífica i provada capacitat d‘aguant cívic. Aquests
dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; con-
vé que se sàpiga.
Som en vigílies d‘una resolució molt important. Esperem
que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies
específiques de l‘assumpte que té entre mans –que no és
sinó la demanda de millora de l‘autogovern d‘un vell po-
ble europeu–, recordant que no existeix la justícia absolu-
ta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la
virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a
recordar-ho: l‘Estatut és fruit d‘un doble pacte polític sot-
mès a referèndum.
Solidaritat catalana.
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables
contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el
diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desa-
feccions i les contrarietats. No som davant d‘una societat
feble, postrada i disposada a assistir impassible al deterio-
rament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un
desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però
ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reco-
neixement de la identitat, la millora de l‘autogovern, l‘ob-
tenció d‘un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió
de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions
tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i
social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a arti-
cular la legítima resposta d‘una societat responsable.
Thousands of Catalans vote for separation (*)
By Victor Mallet in Vic, Spain
Tens of thousands of Catalans, frustrated by what they see as three centuries of domination and economic exploita-
tion by Spain, voted in favour of independence for the Catalonia region in 166 municipal referendums yesterday.
"We've had 300 years of forced marriage with Spain that hasn't worked," said Ramon Sentmartí i Castañé, who was
shepherding voters into a confessional used as a voting booth in a 10th century Catholic church in Malla, a village
near the Catalan town of Vic. "We realise that it's enough - and that we'd be better off divorced", he added.
The votes across Catalonia have no constitutional or legal force - José Luis Rodriguez Zapatero, Spain's Socialist
prime minister, said they would "lead nowhere" - but demonstrate the strength of resurgent Catalan nationalist feel-
ings.
Joan Laporta, chairman of Barcelona football club, has become one of the most visible champions of the independ-
ence campaign, declaring in an interview with the El País newspaper yesterday that Catalonia was dying. "They are
killing it, and we have to react," he said.
The trigger for the wave of referendums is an apparently imminent judgment by Spain's Constitutional Court. It is
expected to rule against part of a statute for the Catalan autonomous region approved in 2006. Reference to Catalo-
nia as a "nation" led to legal challenges by Spanish unionists who argued that it was unconstitutional.
Catalans have long complained that they are obliged to make unreasonably large net contributions to the Spanish
budget - €60m ($88m, £54m) a day at the latest count - because of the region's status as one of the country's richest.
"There's a pride in being Catalan and it's richer than Spain," said Jamal Aajou, a 46-year-old paint factory worker,
part of a crowd of voters in a restored Roman temple in central Vic.
But for all the festive pro-independence atmosphere yesterday in the most nationalist parts of Catalonia, it is far
from certain a majority of Catalans favour separation from Spain.
(*) Publicat al diari “The Financial Times” de Londres el 14 de Desembre 2009
Pàgina 08
L’ ENTREVISTA Josep Lluís Carod-Rovira, Vicepresi-dent del Govern de Catalunya. Per Anna Serrano
–Amb les festes de Nadal, arribarà
la sentència del Tribunal Constitu-
cional?
–«No en tinc notícia. No m'imagino
que a quinze dies de l'entrada d'Espa-
nya en la presidència de la Unió Euro-
pea ningú es veuria amb una sentència
que, en cas de ser adversa als interes-
sos de Catalunya, pot provocar no pocs
problemes.»
–Ara hi ha la presidència espanyola
de la UE i algunes veus del PSOE ja
diuen que, si no surt abans del
març, no ho farà fins després de les
eleccions catalanes perquè, si no,
interferiria en la campanya...
–«No tinc cap contacte amb cap mem-
bre del Tribunal Constitucional, però
ja fa uns quants mesos que vaig dir
que estava convençut que si no sortia
abans d'aquest estiu, és probable que
no surti abans d'un any. Des d'un punt
de vista personal, crec
que el Tribunal Constitucional està en
un nivell màxim de baixa credibilitat i
amb una imatge de legitimitat absolu-
tament tocada, que no el fa l'organisme
adequat per valorar les decisions de-
mocràtiques que pren el poble a les
urnes. Un cop una llei ha estat aprova-
da en referèndum, ningú està capacitat
per tocar-la.»
–En la negociació del pacte constitu-
cional, Jordi Solé Tura va proposar
que les lleis sotmeses a referèndum
no poguessin anar al TC, però l'es-
mena no va prosperar. Ara com se
surt d'aquest atzucac?
–«Va estar molt bé el que va proposar
Solé Tura, malgrat que no prosperés.
Més enllà d'això, 32 anys després de
la recuperació del sistema democràtic,
crec que la pràctica política ha anat
afeblint cada vegada més el pacte
constitucional inicial fins a devaluar-
lo absolutament. Quan la Constitució
parla de nacionalitat i regions, ho fa
perquè és evident que comunitats na-
cionals com ara la catalana no poden
encabir-se rere la formació modestís-
sima de regió o de província o de su-
ma de províncies. El tema de la nacio-
nalitat no només ha estat devaluada
perquè avui hi ha moltes comunitats
que són nacionalitat i, per tant, ha per-
dut el sentit originari, sinó també per-
què els mateixos dipositaris d'aquesta
nacionalitat han infrautilitzat el valor
polític, la càrrega simbòlica que tenia
l'ús del terme nacionalitat.»
–Què vol dir?
–«Quan viatjo per l'estranger i presento
Catalunya com una nacionalitat autò-
noma, això té una força política increï-
ble. Crec que no s'ha valorat prou. Pot-
ser perquè aquí, de vegades, tenim la
tendència del tot o res. Enlloc del món
distingeixen entre nació i nacionalitat,
és el mateix. La segona consideració
(Segueix en la pàgina 9)
Josep Lluís Carod-Rovira, Cambrils, 1952.
Cursar estudis primaris a l‘escola pública de Cam-
brils i el batxillerat al seminari de Tarragona.
Amant de la literatura i les lletres el van empènyer
a matricular-se de Periodisme a la Universitat de
Barcelona,però, finalitzant els seus estudis, va
optar per la Filologia Catalana. Va ser a la Uni-
versitat on va iniciar el seu compromís polític com
a militant del Partit Socialista d‘Alliberament
Nacional (PSAN). El 28 d‘Octubre de 1973 va ser
un dels 113 detinguts de l'Assemblea reunida a la
Parròquia de Santa Maria Mitjancera de Barcelo-
na, que li va comportar confinament a la presó
Model (Barcelona). En la presó, va tenir oportuni-
tat de conèixer les personalitats polítiques més
destacades de la lluita antifranquista. El 1977,
abandona el PSAN i el 1980 encapçala la candida-
tura de Nacionalistes d‘Esquerres per la circums-
cripció de Tarragona però, no va obtenir cap
escó. Va ser professor de l‘Escola Universitària
de Tarragona i president d'Òmnium Cultural de
Tarragona. El 1986 abandona Nacionalistes d'Es-
querres i publica l‘article ―Crida Nacional a
ERC‖, al diari AVUI propugnant la renovació de
l'històric partit català. El 1996, en el Congrés de
Vilafranca, és escollit Secretari General
d‘Esquerra Republicana de Catalunya. Més infor-
mació biogràfica a: http://www.carod.cat/qui-soc
Fotografia: En Carod-Rovira al pati de les Taron-
ges de la Generalitat. Autor: Oriol Duran
Aquesta interviu, ha segut reproduït de „el Punt.cat‟ i és va publicar el 29 de Desembre de 2009.
Pàgina 09
L’Entrevista… (Ve de la pàgina 8) Josep Lluis Carod-Rovira.....
és que, devaluat, modificat i vulnerat
el pacte de la Constitució, el que s'està
demostrant és que Catalunya no pot fer
cap pas sense el ròssec de setze comu-
nitats autònomes i dues ciutats africa-
nes autònomes més. És la gran coarta-
da que impedeix que Catalunya pugui
anar al ritme que li cal a nivell econò-
mic, cultural, social, d'infraestructu-
res... a tots els nivells. Catalunya ha de
volar amb plom a l'ala. Cada vegada
que volem fer un pas ens diuen: ‗Oh,
és que n'hi ha setze i dues ciutats afri-
canes autònomes.' El gran parany és el
llast. És com si haguéssim d'anar a una
cursa amb un sac a l'esquena però amb
els peus lligats. No pots avançar. Nos-
altres tenim unes determinades neces-
sitats com a societat moderna, dinàmi-
ca, amb una economia molt oberta,
molt internacionalitzada que en altres
territoris o no les tenen o les tenen d'u-
na altra manera. No es pot tractar igual
allò que és diferent. I, en aquest sentit,
Espanya, a través de tots els seus go-
verns, tinguin la ideologia que tinguin,
continua amb una mentalitat absoluta-
ment centralista.»
–Tots?
–«Hi pot haver dins de cada govern
una cultura política més favorable a la
diversitat, però el pes del centralisme
mental és absolut. Topem sempre con-
tra la paret del centralisme. Vol dir que
anem en un tren que té disset vagons i
dues vagonetes, i tots per la mateixa
via. El vagó nostre potser necessita
anar més ràpid i fer un recorregut per
un itinerari que no és el que volen fer
els altres, però no el podem fer perquè
sempre hem d'anar enganxats. Això
que fins ara era clar en el terreny lin-
güístic o cultural, és evident per a tot-
hom en l'econòmic, de les infraestruc-
tures, de l'aeroport, del corredor medi-
terrani... Estem en un carreró sense
sortida pel tema de la generalització
autonòmica. El cafè per a tothom és
l'obstacle fonamental perquè Catalu-
nya pugui prosperar econòmicament i
guanyar en qualitat de vida per als seus
habitants. O se supera això, o no tenim
sortida.»
–El govern del PSOE ha estat espe-
cialment decebedor?
–«Els governs depenen molt de les
persones. Com Obama als Estats Units,
Rodríguez Zapatero va començar amb
unes expectatives que, en bona part, no
s'han complert. Obama venia després
de Bush, Rodríguez Zapatero venia
després d'Aznar i, després d'ells, qual-
sevol mereixia una mica més d'espe-
rança i confiança. Que és evident que
amb Blanco a Foment s'ha guanyat
més que amb Magdalena Álvarez? És
evident. Però hi ha una llosa que por-
tem a sobre. No es tracta d'una suma
de petites coses, es tracta d'una menta-
litat d'Estat. O no arriben solucions o
les que se'ns plantegen no són adequa-
des. O alcem el vol sense plom o po-
dem caminar sense els peus lligats, o
no volarem i no avançarem. Això ara
ho saben els empresaris, la gent normal
i corrent, la que té familiars en situació
de dependència, perquè ho constaten
en la quotidianitat.»
–L'independentisme creix, però les
enquestes encara no donen una ma-
joria per a l'Estat català...
– «El que sí que va creixent és el sen-
timent que ja n'hi ha prou i que per
aquesta via no hi podem anar. Crec
que el sentiment que va creixent és el
sentiment no dependentista, de la gent
que entén que no pot ser que a cada
pas que hàgim de fer, hàgim de de-
pendre de Madrid. Qui millor que nos-
altres mateixos per saber el que ens
convé? El gran avenç és que, fins ara,
l'independentisme s'associava només a
una sola formació, a una força política
i a una ideologia, i això, ara, comença
a ser transversal. És el més normal del
món. La construcció d'una nació ne-
cessita totes les ideologies democràti-
ques. Hi haurà cada cop més gent que
digui si l'Estat on paguem els impos-
tos, que és Espanya, no ens serveix, i
que haurem de fer el nostre propi Es-
tat. I això t'ho pot dir tant gent conser-
vadora, com liberal, com centrista,
d'esquerres, socialista, comunista...» –
I com valora el resultat de l'experi-
ència de les consultes sobiranistes
del 13-D?
–«Són una experiència positiva, que és
un error menystenir i ridiculitzar. Tam-
bé és un exemple de concepció del país
amb un model nacional integrador pel
fet de permetre el vot a immigrants
residents aquí que encara no tenen de-
terminats estatus legals que els hauria
de concedir el govern espanyol i, en
canvi, Catalunya els els dóna. Tot això
és positiu com a símptoma. També la
repercussió internacional que ha acon-
seguit. No hem d'oblidar, malgrat tot,
que estem parlant de consultes fetes
per entitats locals de caràcter privat i
sense consideració vinculant. Es con-
firma la necessitat, que ja vaig plante-
jar fa dos anys, que hi pugui haver no
una consulta ciutadana, sinó un refe-
rèndum en el qual el poble de Catalu-
nya, a petició del seu govern, que orga-
nitza un referèndum perquè així li ma-
na el Parlament, pugui decidir si ja està
bé com està ara o si prefereix per a
Catalunya un estat en el marc euro-
peu.»
–Quan?
–«Ja vaig plantejar que una data ade-
quada podria ser el 2014, quan farà
300 anys que Catalunya va perdre les
seves estructures d'Estat; també s'haurà
acabat l'aplicació de l'addicional terce-
ra de l'Estatut, s'hauran acabat els fons
europeus... Tenim el temps més que
suficient. Tenim tota la pròxima legis-
latura per preparar l'escenari del 2014.
Ja no seria un assaig, seria un veritable
referèndum convocat per les instituci-
ons i amb caràcter moralment vincu-
lant per al govern que l'hagi d'organit-
zar.»
–Just aquesta setmana el Parlament
ha rebutjat tramitar una ILP en què
es demanava un referèndum nacio-
nal. Era precipitada?
–«Ara ja hem fet aquests assaigs a ni-
vell municipal. Han estat molt positius,
els que s'han fet i els que es faran. Però
el destí dels pobles no s'improvisa, ne-
cessita la inversió en temps i prepara-
ció adequat perquè es pugui fer amb
les mínimes garanties de rigor i de
(Continua en la pàgina 12)
Pàgina 10
REPORTATGE GRÀFIC DEL 13-D (*)
(*) En presentant aquest reportatge gràfic dels esdeveniments del 13 de Desembre 2009 a Catalunya no implica que tots els membres del Casal son partidaris de l‟ Independència de Catalunya. L‟Editor és limita ha presentar una informació gràfica d‟una realitat que ha anat més enllà de les fronteres de la Nació catalana. Algunes d‟aquestes fotografies s‟han pres de diaris de parla anglesa i castellana a més dels diaris catalans. (Josep Lluís Pérez de Arce)
Pàgina 11
ACTIVITATS DEL CENTRE FESTA DE NADAL
DIUMENGE 13 DE DESEMBRE, 2009
Fotografies: Paqui Moreno i Carlos Marcuzzi
Pàgina 12
L’Entrevista… (Ve de la pàgina 9) Josep Lluis Carod-Rovira.....
serietat i d'un resultat que democràtica-
ment hagi de ser necessàriament ac-
ceptat. Aviat farà 300 anys que ens
esperem; ens podem esperar tres o qua-
tre anys més.»
–Una mala sentència de l'Estatut
podria agreujar el malestar amb Es-
panya i afavorir que hi hagi més in-
dependentistes...
–«El tema no és tant de malestar amb
Espanya. Una Catalunya independent
amb qui millor s'haurà d'entendre és
amb Espanya i amb França. Espanya
és i serà sempre un mercat important
per a Catalunya; gràcies a ella, per
exemple, hem tingut accés a l'Amèrica
Llatina. Per nosaltres, Espanya no ha
de ser un enemic, sinó un aliat i, en el
cas d'una Catalunya independent, hi
hem de mantenir les millors relacions
possibles perquè hi ha apostes estratè-
giques en què els interessos són molt
coincidents. Això sí, des del respecte a
la sobirania de cadascú. La meva im-
pressió és que s'està acabant el temps
en què una majoria de Catalunya confi-
ava que Espanya era l'Estat que li po-
dia resoldre els seus problemes. Una
ullada a la història d'Espanya és més
que suficient per adonar-se que no hi
ha res a fer.»
–El fet que el dia després de les con-
sultes estigués tothom barallat cons-
tata, però, l'eterna divisió dins de
l'independentisme?
–«És un error pensar que l'independen-
tisme són dues persones concretes. De
cap de les maneres.»
–En la darrera conferència que va
fer a la Pedrera va apostar per una
revisió del nacionalisme clàssic; pot
concretar?
–«El nacionalisme és propi dels estats,
que tenen un model de nació tancat i
sense vida, al marge de les persones.
Pel estats, la nació és una herència i no
es pot modificar. Si tu vols ser espa-
nyol has de complir un seguit de requi-
sits, com si vols ser francès, Nosaltres,
que encara no tenim estat, tenim la
possibilitat de construir un model de
nació nou, a diferència del nacionalis-
me dels estats, que no compta amb les
persones, perquè
els imposa l'he-
rència d'allò que
van viure uns
que ara ja són
morts. La nació
catalana del se-
gle XXI l'han de
fer els que hi
vivim, en el se-
gle XXI, no els
del segle XX,
els del XIX o els
de Jaume I, que
ja no hi són. És
un model que és
viu, democràtic,
perquè el fan les persones, perquè in-
corpora, perquè permet que els que
vinguin de fora hi pugui participar i,
sobretot, i això és una diferència fona-
mental amb alguns models nacionals
europeus, no és ètnic. El model nacio-
nal espanyol és ètnic. Això és el que
no vull per al meu país. Deixem el na-
cionalisme per als estats i quedem-nos
amb la nació. Concebuda no com una
herència ni com una imposició, sinó
com una elecció. Sóc català perquè ho
vull ser; això té una potència civil ex-
traordinària.»
–En la mateixa conferència, quan ja
havia renunciat a ser candidat
d'ERC a la presidència de la Gene-
ralitat, va dir que volia continuar en
la primera línia política. Què vol dir
això?
–«Vol dir que algú que als dotze anys
ja s'inventa una organització política és
impossible que abandoni mai la políti-
ca. L'objectiu de tot polític és influir en
la seva pròpia societat perquè vagi en
la direcció que creu adequada per al
seu poble, i aquest continua sent el
meu objectiu. Això no depèn de ser el
diputat número X a les llistes d'un par-
tit. Hi ha vida més enllà de les llistes
d'ERC i vida política i, a més, vida
intel·ligent.»
–Si ERC estigués en el govern la
propera legislatura, hi voldria ser?
–«Jo tinc una experiència de govern,
quan aquesta s'hagi acabat, d'una sola
legislatura. M'agradaria continuar assu-
mint responsabilitats de govern com
les que he començat a bastir i construir
en aquesta legislatura. Sobretot, m'a-
gradaria continuar la internacionalitza-
ció, posant Catalunya al món, des del
punt de vista econòmic, cultural, insti-
tucional, perquè els nostres interessos
siguin cada vegada més ben defensats
al món.»
–Veu possible que abans de final
d'any hi hagi acord sobre l'aeroport
del Prat?
–«És un compromís del senyor Blanco.
I falten molts poquets dies. A propòsit
del que deia, l'única manera en què
voles sense plom a l'ala és quan tu ma-
nes. Nosaltres ja estem disposats a pa-
gar l'impost de la hispanitat solidària, a
ajudar aquells aeroports que són defici-
taris, perquè ho fem amb tot, hi tenim
la mà trencada. Som experts professio-
nals en la solidaritat. Ara, no som una
ONG, som un govern. Tenim necessi-
tats. I una Catalunya que pugui agafar
el vol, que s'administri ella mateixa,
estarà en millors condicions de ser so-
lidària amb la resta de territoris de l'Es-
tat que ho necessitin. Però, en tot cas,
que Catalunya mani a l'aeroport del
Prat és perfectament compatible amb
el fet que una part dels beneficis pu-
guin anar destinats a ajudar altres aero-
ports deficitaris de l'Estat. Això no se
soluciona frenant l'avenç de Catalunya
sinó traient els obstacles.»
Fotografia: En Carod-Rovira en una manifestació treta de la seva pàgina web http://www.carod.cat/qui-soc
Pàgina 13
Sabies que...?
L’interès europeu per Califòrnia va
començar a finals dels anys 30 del segle
XVI, poc després de la conquesta de l‘i-
mperi asteca per part de Cortès. Especial-
ment, en l‘exploració de l‘Alta Califòrnia
(actuals EUA), els catalans van tenir un
paper destacat. El valencià Bartomeu
Ferrer al qual se li va italianitzar el nom
com a Ferrelo (italianització que, malau-
radament, encara recull la nostra Enciclopèdia Catalana
digital) va arribar fins a la costa de l‘actual estat nord-
americà d' Oregon. Més endavant, cap al 1585, el català
Francesc Galí va ser el primer europeu que va fondejar
a la badia de l‘actual San Francisco (vegeu Qui és nú-
meros 16 i 20), gairebé 200 anys abans de l‘arribada de
Gaspar de Portolà i Juníper Serra.
Tanmateix, la colonització de la Baixa Califòrnia no es
va produir fins al segle XVII i va ser obra dels jesuïtes.
Quan aquests van ser expulsats, el 1767, les missions
jesuïtes existents van passar als franciscans fins l‘any
1772 en què es va decidir la partició de Califòrnia entre
franciscans i dominicans: la Baixa Califòrnia per als
dominicans i l‘Alta Califòrnia per als franciscans. Fins a
aquell moment, les missions franciscanes baix californi-
anes havien estat a càrrec dels mallorquins Juníper Ser-
ra del 1767 al 1769 i Francesc Palou, des de 1769 al
1772.
L‘any 1769, davant del perill de l‘expansió russa des
d‘Alaska i la britànica des del Canadà, la corona espa-
nyola va decidir la colonització de l‘Alta Califòrnia
(EUA). Els catalans, novament, van tenir un paper deci-
siu en l‘expedició de conquesta d‘aquest territori i la
colonització posterior. El cap militar de l‘expedició va
ser Gaspar de Portolà, governador de la Baixa Califòr-
nia des del 1767, mentre que al capdavant de les tasques
d‘evangelització hi havia fra Juníper Serra. L‘expedició
marítima que acompanyava la terrestre també era for-
mada per catalans: el pilot Vicenç Vila, el tinent Pere
Fages i un destacament dels Voluntaris de Catalunya, el
cirurgià Pere Prat i l‘enginyer Miquel Constançó al vai-
xell San Carlos; al vaixell San Antonio, el capità Joan
Perers, amb un destacament indígena. Tots ells, junta-
ment amb molts d‘altres catalans, van ser els fundadors,
entre d‘altres, de les missions San Diego, Los Angeles o
San Francisco que, amb els anys, es convertirien en les
ciutats que avui encara duen aquests mateixos noms.
Els catalans, que havien estat els protagonistes dels
primers moments de la colonització americana, com a
súbdits d‘una monarquia catalana independent serien,
sense ser-ne conscients, els protagonistes de la darrera
gran aventura expansionista en territori americà de la
corona espanyola, abans dels processos d‘ind-
ependència dels nous estats americans.
Els catalans a Califòrnia Armand Sanmamed (*)
(*) En Armand Sanmamed, escriu articles per la Fundació d‟Estudis Històrics de Catalunya.
Pàgina 14
OPINIÓ
Provincianisme socialista Víctor Alexandre (*)
És reconfortant saber que al PSOE
de Catalunya només li queden uns
mesos de vida al Parlament i que tan
bon punt se celebrin eleccions el
tripartit s‘esvairà com una bombolla
de sabó i el país despertarà d‘un
malson. Aquells que han situat Cata-
lunya per sota de Melilla, que s‘han
alineat amb el PP, amb Ciudadanos i
amb la Falange en contra de les con-
sultes sobre la independència i que
promouen el lerrouxisme a través de
las casas regionales espanyoles no
poden continuar governant aquest
poble una nova legislatura. Des del
punt de vista nacional, seria letal que
ho fessin. La darrera atzagaiada ens
l‘ha servida la consellera de Treball,
Mar Serna, proposant el canvi de la
festa de la Puríssima amb aquest
argument: ―El dia 8 de desembre,
més enllà que som una societat cada
vegada més laica, és una festa molt
religiosa, no té res a veure amb la
nostra societat, s‘hauria de canviar
per una altra i fer l‘equivalent un
festiu més‖. Molt interessant. Si algú
no sap què és el provincianisme,
aquí en té una bona mostra.
El tradicional autodí català que els
socialistes porten a sobre com una
marca de fàbrica els empeny sovint
a menysprear els valors del país i a
enlluernar-se amb els forans. Si po-
guessin, esborrarien ara mateix tot
allò que és o que sona ―massa‖ cata-
là. ―Però la festa de la Puríssima no
és pas un valor nacional català‖,
pensarà algú. I és cert. La Puríssima
és només una festa d‘origen religiós
i som molts els qui no som religio-
sos. Tanmateix, l‘afany de semblar
universalistes, progressistes, cosmo-
polites, moderns, laics, solidaris i no
sé quantes coses més obliga els soci-
alistes a menystenir les tradicions,
per innòcues que siguin. El tió o la
castanyada, posem per cas, són mas-
sa nostrades, per al seu gust. El Pare
Noel i el Halloween, en canvi, fan
molta més patxoca. I tant! Per això
també estan suprimint les nadales de
les escoles. Els infants ja no canten
nadales catalanes perquè segons els
socialistes fan referència al nen Je-
sús i esmentar-lo en una classe seria
terrible, terrible. I per no haver-lo
d‘esmentar, com denuncia la profes-
sora de Vilanova i la Geltrú Gabrie-
lle Deakin a Nosaltres, els catalans,
els fan cantar cançons nord-
americanes i del Club Súper 3. Ex-
quisida, per cert, la resposta de Dea-
kin a aquesta política: ―Quan els
nens catalans aprenen les seves can-
çons, no aprenen només música,
també enriqueixen el seu vocabulari,
coneixen la història del país i s‘a-
ssabenten de com era la vida abans‖.
Caldria preguntar a la consellera
Serna, per tant, per què ella i el seu
partit volen suprimir la festa del 8 de
desembre i, en canvi, no diuen res de
la Setmana Santa? Que no és de ca-
ràcter religiós la Setmana Santa? I el
Nadal? I Sant Esteve? I Reis? Què
en fem, d‘aquestes festes? Les elimi-
nem del calendari, també? No, el
PSOE de Catalunya no les elimina-
ria perquè té una idea millor: deixar-
les com estan, però substituint-ne el
nom tradicional per un eufemisme
buit i sense cap arrel. Cosa que ens
porta a preguntar-los què en faran,
del santoral? Prohibiran que els pa-
res posin noms de sants als seus fills
per no estigmatitzar-los? Prohibiran
els noms de Josep, Maria i Jesús i
tots aquells que fan al•lusió a la Ma-
re de Déu? I què en fem, del diu-
menge, dominica, dia del Senyor? O
de la Mercè, patrona de Barcelona, o
de la Mare de Déu de Montserrat i
de Sant Jordi, patrons de Catalunya?
Quina és la proposta de la consellera
Serna i del Partit Socialista en
aquest sentit?
L‘excusa que, per justificar aital dis-
barat, diu que a Catalunya hi ha gent
d‘arreu del món no és vàlida perquè
estem parlant de gent que ha triat
lliurement aquest país per viure, i
aquest país té les tradicions que té de
la mateixa manera que els països
d‘origen dels nouvinguts tenen les
seves. Les tradicions que tenim no
són perfectes, és clar que no, però
són nostres i mereixen un respecte.
El mateix respecte que nosaltres
hem de sentir per les imperfectes
tradicions dels països que visitem o
que lliurement triem per viure. I si,
com diuen els socialistes, les festes
d‘origen catòlic no tenen sentit a
Catalunya, ja que no tots els catalans
es consideren catòlics, cal demanar-
los que, consegüentment, esborrin
del calendari el 12 d‘octubre i el 6
de desembre, ja que no tots els cata-
lans ens considerem espanyols.
En Víctor Alexandre, és periodista i escriptor. Ha estat director i presentador de programes de Ràdio 4 i corresponsal a Alemanya per el Diari AVUI, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Llibres publicats: Jo no soc espanyol(1999), Despullats(2003), El cas Carod(2004), El somriure de Burt Lancaster(2005), La paraula contra el mur(2006), TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Es-panya?(2006) i Nosaltres els catalans(2008). Aquest 2009 ha publicat Set dones i un home sol, premi Mercè Rodoreda.
Aquest Article ha sigut reproduït de “El Singular Digital” del 29 de desembre, 2009.
Pàgina 15
CONTE DE NADAL (*) Nadal en dic sec Alfredo Conde
L’autor relata com viuen les festes nadalenques els tripulants d’un vaixell a terra en un port del nord ocupat per la boira. La
situació de la nau és una metàfora de les seves pròpies vides.
Un vaixell en dic és un xoc. Recolzat
el buc sobre uns puntals es diria que
està suspès en l‘aire. No toca terra.
Està allunyat de l‘aigua que el dota-
ria de sentit i es transforma en uns
llimbs que a cap frontera s‘ap-
roximen, que no transgredeixen cap
límit, però que els conculca tots, fins
a convertir-se en l‘expressió més ex-
acta del no ser. Es diria d‘ell que és a
punt d‘arrencar a volar i malgrat això
amb prou feines està posat sobre al-
guna cosa. No camina, no vola, no
navega. No és. En ocasions, la pròpia
vida també és una mica així, un vai-
xell en un dic. Llavors, tot i ser-ho,
es converteix en la més cabal expres-
sió del no-res. Un Nadal passat a
bord d‘un vaixell en un dic és un
temps no viscut. Pur fum. Pura sole-
dat. I un silenci infinit.
L‘Ari acostumava a fumar en pipa, a
glopades que desprenien blancs cú-
muls tempestuosos. Tenia la barba
blanca i poblada, cotonosa i solemne,
però no era el capità, sinó el primer
oficial de bord. Cada vegada que t‘-
entregava les guàrdies, la de les qua-
tre de la matinada a les vuit del matí,
la de les quatre de la tarda a les vuit
del vespre, les més difícils, les de les
hores crepusculars, quan els contorns
són més tènues i les siluetes dels vai-
xells s‘esvaeixen en la indecisa línia
de l‘horitzó, aquella corda fluixa en
què tot pot ser i no ser, sempre deia
el mateix: «Sóc la balena blanca del
Bàltic. Si tens algun dubte, consulta‘l
amb mi. Si tens por, tin-tan, toca la
campana». Després reia espasmòdi-
cament, com podria fer-ho el Pare
Noel, si arribés el cas.
Durant aquell Nadal llunyà, l‘enorme
buc del nostre vaixell va estar sostin-
gut per uns quants puntals al dic sec
d‘un port del nord sempre ocupat per
la boira. Havíem quedat a bord ell i
jo, acompanyats per uns pocs tripu-
lants, quatre de coberta, un cuiner i
un marmitó i dos cambrers. Una ve-
gada arribada l‘hora del dinar del dia
abans de Nadal –als vaixells es dina a
les onze del matí i se sopa a les sis de
la tarda– em vaig adonar que m‘havia
quedat sense tabac i que el responsa-
ble s‘havia emportat a terra la clau
del rebost, de manera que el meu Na-
dal s‘anunciava sense fum. Vaig sen-
tir el desfici propi de l‘addicte i em
vaig disposar a gorrejar el tabac de
qualsevol que s‘avingués a ser gorre-
jat. Quan l‘Ari i jo vam seure a taula
–li dèiem així per la seva manifesta
tendència a donar a la seva gorra de
plat la mateixa forma que tenien les
dels oficials nazis, cosa que ens sem-
blava excessiva per a un marí mer-
cant– vaig creure endevinar que el
regal nadalenc que em portava era un
cartró de tabac i vaig respirar alleu-
jat. Vam començar a dinar tot seguit.
Quan vam acabar les postres, vam
decidir fumar-nos una cigarreta que
ni em vaig preocupar d‘endevinar
d‘on hauria sortit. Havíem begut com
només els homes solitaris ho poden
fer, amb perseverança i amb calma. I
així vam continuar. A les sis en punt
de la tarda, el cambrer va tornar a
irrompre a la cambra, un espai mi-
núscul en la immensitat d‘aquell
enorme transatlàntic, per servir-nos
el sopar. Feia sis hores que parlàvem,
cigarret va, copa ve, amb la contumà-
cia que s‘ha dit.
Les hores es van succeir l‘una rere
l‘altra. A poc a poc l‘espai que ocu-
pàvem al marge del temps i estrany a
la realitat més pròxima, la pròpia del
cada vegada més silent trànsit urbà
de la ciutat del nord envoltada de
boira nadalenca, es va anar fent més
dens i concentrat. I ens va sorprendre
el dinar de Nadal. Feia 24 hores que
estàvem parlant, bevent i parlant, fu-
mant i parlant, copa cap aquí, cigarret
cap allà, suspesos en l‘aire de la peti-
ta cambra que flotava a l‘interior d‘-
una mola que se sostenia en l‘aire,
amb prou feines recolzada sobre uns
quants puntals de fusta, fràgils com
ho són les paraules. Llavors va dir
l‘Ari: «Aquest és l‘últim cigarret».
«Aquesta és l‘última copa», vaig afe-
gir jo. Després va tornar a aparèixer
el cambrer portant-nos el sopar del
dia de Nadal. Feia 30 hores que par-
làvem.
Ens van trobar, encara borratxos, ti-
rats al terra de la cambra d‘oficials,
abandonats de nosaltres mateixos
com si fóssim vaixells en un dic sec.
Al nostre costat reposaven el regal
que m‘havia portat l‘Ari, un cartró de
tabac buit, i el que li havia portat jo a
ell, també buit, un rom veneçolà
anyenc i dolç que segurament havia
estat el responsable que ens envoltes-
sin la melangia i la nostàlgia, aque-
lles boires on tot se suspèn i tot s‘ad-
orm. Expliquen que les nostres mira-
des eren com de xoc i d‘ab-
andonament, suspeses entre la sole-
dat i la boira, gairebé sense cap su-
ports on sostenir-se.
MARIA TITOS
(*) Publicat al diari de Catalunya “El Periódico.cat “ el proppassat 28 de Desembre, 2009
Pàgina 16
Travel Barcelona (*) By Alexander Lobrano
The best way to beat a case of recession whiplash just
might be a trip to Barcelona. Not only is Catalonia‘s
largest city a contagiously happy, optimistic sort of
place, but it also just keeps getting better and better.
Why? Recession or not — Spain‘s economy is in bad
shape, too — the locals honestly believe their city will
be more beautiful, ecological, socially harmonious and
culturally vibrant in the future, and they‘re probably
right.
This upbeat mindset also explains Barcelona‘s insatiable
appetite for the new and its willingness to wing it with
the avant garde. Depending on the airline you use, your
first taste of this futurism will be Barcelona airport‘s
stunning new $1.7 billion Terminal One, a shimmering
white metal-granite-and-frosted-glass Bauhaus beauty by
the busy Spanish architect Ricardo Bofill.
The ongoing local hotel boom that started with the 1992
Olympics proves the whole world is still mad for this
town. Along the Passeig de Gràcia (the Gaudi district),
the local equivalent of New York‘s Madison Avenue, the
98-room at the Mandarin Hotel created from a former
bank headquarters, has made a big stir as the city‘s first
full-bore luxury hotel since 1994‘s Hotel Arts. It plays
up its Asian pedigree with Zen-Mediterranean interiors
by the Spanish designer Patricia Urquiola; a spa and
plunge pool in the old bank vaults; a rooftop terrace with
a lap pool and great views; and a restaurant by Carme
Ruscalleda, who has three Michelin stars in nearby Sant
Pol de Mar and two in Tokyo.
The Mandarin has stopped the local flow of urban devel-
opment toward the Mediterranean for the first time since
Barcelona renovated its seaside for the 1992 Olympics.
But there‘s still a lot of action on the waterfront. Enoteca
at the Hotel Arts won the city‘s only new Michelin star
for 2010, heaping praise on Paco Pérez‘s contemporary
Catalan comfort food — arroz with truffles, sea cucum-
bers and cepes in a sauce of ham drippings. The other
big news by the big blue is the new W Barcelona a 473-
room sail-shaped building right on the edge of the old
fishermen‘s quarter of Barceloneta. Designed by Bofill,
it was greeted with decidedly mixed reviews. Some lo-
cals have already started a petition to have it torn down
(it blocks views, its prices offend), and the El País col-
umnist Agustí Fancelli railed about the ―scandalous pri-
vatization‖ of public land and compared the form of the
building to ―an inglorious beer belly.‖ Nonetheless, it‘s
worth popping in if only to take in the views at the
Eclipse bar on the 26th floor over a glass of cava.
The hippest local hang in town right now, however, is
the uptown Bar Velódromo (Carrer Muntaner ), a be-
loved local institution that opened in 1933, closed in
2000, and is now back and better than ever. Open from 6
a.m. to 3 a.m., this great looking art-deco space with pis-
tachio green banquettes has quickly re-established itself
as an all-purpose urban perch. Stop by for lunch, a cup
of tea, a post-nightclubbing breakfast, tapas, dinner —
chef Carles Abellán puts a modern spin on traditional
Catalan cooking — or even a game of pool. And be sure
to sling a black nubuck custom‘s officer bag from Iriarte
Iriarte over the back of your chair. The city‘s fashion
insiders have recently started swooping into this new
shop for well-crafted leather goods.
And if you want just one delicious lesson in why Barce-
lona is such an appealing city, head for the Mercat de la
Llibertat, an art-nouveau covered market that reopened
three months ago after a multimillion-dollar renovation
by the city-run agency Mercats de Barcelona. One of the
oldest markets in Barcelona, Llibertat, opened in 1888
and remains a place where locals shop for live snails,
wild mushrooms and fresh fish without dodging tourists.
And now there‘s air-conditioning, free parking, a home-
delivery service, several cafes, and a supermercado,
which provides an ultra convenient one-stop fix for gour-
mands in this food-mad city. ―The municipal markets
constitute one of the most relevant pieces of the social
fabric of the city,‖ Mercats de Barcelona states on its
Web site — a modest but revealing explanation of why
past and present coexist so harmoniously in one of
Europe‘s most visionary cities.
Mercat de la Llibertat. Fotografia: Tan Erten
(*) Publicat al ‗New York Times‘ el 6 de Gener, 2010 - Nota: La fotografia no ha sigut treta del diari i pertany al seu autor.
Pàgina 17
Barça chief leads push for independence in Catalan poll (*)
By Fiona Govan in Tàrrega
About 160 municipalities across the northeastern region will stage unofficial polls asking their 700,000 citizens
whether they are in favour of breaking away. The votes are not legally binding but demonstrate the strength of a
movement that threatens to rupture Spain.
Chief among those leading the revolution is Joan Laporta, the president of FC Barcelona, the club that has become
synonymous with Catalan identity. Laporta has been travelling between towns in Catalonia urging residents to par-
ticipate in tomorrow's vote. "The time has come for us Catalans to seize our destiny, to stand up and demand what
is our right. We are a nation, and, as such, we deserve the right to self-determination," he told residents in Tàrrega,
a town 80 miles southwest of the region's capital Barcelona.
Unlike some other independence movements, Catalan nationalism has little to do with ethnicity. More than a third
of the inhabitants, who make up almost 7.4 million of Spain's 46 million population, were not born in Catalonia.
"Being Catalan is not a question of ethnic identity -- its emotional identity. If you live and work in Catalonia, you're
a Catalan. It's as simple as that," states Laporta. As chairman of Barca, he highlights the symbolism the club holds
for the Catalan struggle. "When we say Barça is 'more than just a club', we mean it represents the rights and free-
doms of the Catalan nation‖. ―Catalonia has no official national team because of the Spanish state. Our rights are
denied because Spain bans our participation in official competitions (such as the World Cup)," he also said.
Laporta holds the view that Catalonia's continued position within Spain is detrimental to its interests -- and not just
in terms of football. "The Spanish state doesn't serve our social, economic or cultural needs -- we'd be better off if
we broke away and developed our own path," he explained.
During the dictatorship of General Francisco Franco, the Catalan language was banned, its national flag prohibited,
and its population diluted through forced migration from the rest of Spain.
Residents in the prosperous region complain that their taxes have long been used to subsidise the rest of Spain,
while their views were steamrollered by Madrid. Spain's constitutional court considers rejecting the region's
new statute of autonomy, which was approved by the Catalan and Spanish parliaments as well as in a regional
referendum three years ago. The controversial statute, outlining Catalonia's relationship with Madrid, begins
with a preamble defining Catalonia as a "nation" -- a term that could be blocked by judges following com-
plaints by Spain's conservative opposition party.
(*) Publicat en el “Daily Telegraph” de Londres el passat 12 de Desembre 2009.
When Britain abandoned the Catalans (*)
Sir, Perhaps the FT would do well to read up on Euro-
pean history every time it decides to publish tendentious
and ill-informed articles attacking Catalonia and criticiz-
ing its relationship with Spain.
The historical root of the conflict between Catalonia and
Castile lies in the war of the Spanish succession, lost in
part because our British allies abandoned us to our fate
in 1714, leaving the Borbonic troops to force us into an
increasingly centralized Spanish/Castilian state against
our will.
Lord Macaulay says as much in his War of The Succession
in Spain : ―The English allowed the Catalans to suffer
the vengeance of Philip V in a manner that was incom-
patible with humanity and honour.‖ Winston Churchill makes a similar reference in the third
volume of A History of the English-Speaking Peoples .
The treachery of the English towards the Catalans was
duly rewarded by the Castilians at the subsequent Treaty
of Utrecht, with the cession of Gibraltar.
When I look at my ID card, which identifies me as
―Spanish‖, I cannot help but think of historical Britain‘s
role in making me something that I am not. Many
thanks, sons of Great Britain.
Josep Pons, Barcelona SPAIN
(*) Publicat per „The Financial Times‟ de Londres en Letters to the Editor el proppassat 14 de Setembre, 2009.
Pàgina 18
Pàgina 19
Top Related