ELS PARAIGÜES DEL MERCAT DEL BESTIAR DE POLA DE SIERO (1970-
1971)
En un subcapítol anterior havíem presentat els paraigües que Sánchez del Río va projectar per
diversos punts de la ciutat d'Oviedo, Actualment se'n conserven dos d'ells, el conegut com
Paraigües de la Llet i el de la Corredoria. Eren els anys vint, i les atípiques propost es de
paraigües amb planta circular foren bé rebudes. La denominació es devia al seu únic suport
central i a la seva planta circular. El seu diàmetre era relativament modest, ja que en cap cas
va assolir els 15 metres. Transcorregueren molts anys sense que l'enginyer repetís aquesta
tipologia formal. No obstant, entre 1970 i 1972 i de manera un tant experimental, Ildefonso
Sánchez del Río va projectar alguns paraigües per cobrir parcialment el recinte previst com
Mercat del Bestiar de Pola de Siero.
VISIÓ AÉREA DEL CONJUNT DELS PARAIGÜES DEL MERCAT DEL BESTIAR
El conjunt estava format inicialment per un paraigües major, sensiblement circular en planta,
organitzat a partir de vuit nervis radials que arrancaven del pilar central a través d'un capitell,
també circular. El paraigües principal estava acompanyat de tr es paraigües menors, amb
planta quadrada, disposats amb molt poca separació entre ells, de manera que definien un
rectangle allargat. Cada un d'ells presentava les seves dues diagonals reforçades. Tots els
paraigües recollien l'aigua de pluja al centre geomètric de la seva planta, coincidint amb la
posició del pilar.
L'aigua era conduïda pel interior de cada
pilar, lo que reduïa el moment de inèrcia de
la seva secció, augmentant sensiblement la
deformabilitat de les peces.
Quan bufaven vents forts, els moviments
que es produïen afavorien que al perímetre
de cada un d'ells es produïssin xocs amb els
paraigües contigus, començant a degradar -
se greument les vores, lo que portà
finalment a la conveniència de la seva
demolició. els PARAIGÜES amb EL MERCAT a ACTIVO
DISPOSICIÓ EN LÍNIA DELS TRES PARAIGÜES. OBSERVIS LA POCA DISTÀNCIA ENTRE ELLS
Els tres paraigües menors tenien una planta de 20x20 m² , mentre que el paraigües major tenia
un diàmetre de 40 metres i una superfície a planta de 1256 m². El pilar central tenia un
diàmetre de 0,90 metres, amb un baixant centrat de 0,30 metres de diàmetre. Després d'una
reparació recent, el nou diàmetre es aproxima a 1,60 metres. Els vuit reforços que, a manera
de bigues, surten en voladís des del capitell central, presenten una secció que comença amb
0,25x0,25 metres al seu extrem, acabant amb 0,55x0,55 metres a la seva secció d'arrencada.
Aquestes bigues són visibles tant per la cara inferior com per la superior.
SECCIÓ TRANSVERSAL DEL GRAN PARAIGÜES. LA SEVA COBERTA EN L'ACTUALITAT
La fonamentació del paraigües principal és una sabata superficial amb 5 metres de diàmetre a
la seva base i una altura total pròxima als 2 metres. Tot i que aparentment el seu dimensionat
és raonable, quan es va dur a terme la intervenció per incrementar e l diàmetre del pilar, es va
procedir també a un micropilotatge del conjunt. La geometria general de la peça era
extremadament atrevida, i segueix sent-ho després del reforç.
EL GRAN PARAIGÜES L'ANY 1972 I L'ANY 2012. ARA EL PILAR JA NO ÉS TAN FI
La longitud del perímetre del depòsit és de 125 metres i està dividit a 8 grills. La distància
entre els extrems lliures de cada biga es, doncs, d'una mica més de 15 metres. Sorprèn que,
amb una distància tan gran, l'espessor de la làmina de formigó armat sigui només d'uns 4
centímetres a la vora i d'uns 14 al seu encontre amb el capitell central. Si la làmina fos plana i
tingués que treballar a flexió i a tallant, aquest espessor seria impossible, i estaríem par lant
d'espessors molt més grans.
Es davant de aquesta situació quan apareix l'enginy de
Sánchez del Río, qui, no volent renunciar a la finesa de la
seva vora perimetral, decideix fer treballar les làmines
per la forma, minimitzant els esforços flectors i tallants
en benefici d'un treball òptim "per la forma" únicament a
esforços axils. I escull la tracció com esforç específic de
les vuit làmines, donant per segur que la controlarà
mitjançant les oportunes armadures d'acer, amb una
disposició geomètrica adequada a la forma de cada grill. ENTRE 4 I 5 CM. D'ESPESSOR
Per aconseguir aquest treball òptim a tracció de les làmines, decideix donar -los-hi el traçat de
la catenària corresponent a la longitud per cada secció paral·lela a la vora. Resulta així un
traçat com el que s'observa a la imatge adjunta, on s'aprecia que la fletxa és d'uns 40
centímetres al punt central del perímetre de cada grill.
La intel·ligència geomètrica de l'enginyer
es fa evident amb el savi recurs d'introduir
en la làmina un voladís amb vol de longitud
variable, per aconseguir que la impressió
visual que tingui un transeünt sigui la d'un
cercle perfecte i pràcticament pla (això es
pot entendre mirant la fotografia anterior,
presa l'any 2012), quan en realitat la
geometria de les làmines està formada per
vuit catenàries. 40 CM. DE FLETXA AL PERÍMETRE DE CADA GRILL
Aquest curiós efecte òptic-geomètric no era
possible en el cas dels tres paraigües
rectangulars, on es percebia clarament
l'efecte del traçat catenàric en tots els seus
costats.
PERCEPCIÓ DE FLETXA A LA VORA DE LES QUATRE CARES DELS PARAIGÜES PETITS
Sánchez del Río va realitzar nombrosos assaigs, a escala menor, per analitzar el comportament
dels seus paraigües, i els va dur a terme en el mateix solar on posteriorment deurien quedar
emplaçats els definitius. Compta un dels seus col·laboradors habitual s que l'enginyer
acostumava a tenir molt bon ull respecte al comportament que tindrien les proves de càrrega,
de manera que quan s'acomplien els seus pronòstics, donava per vàlid el disseny de la peça.
EXEMPLES DE MODELS REDUÏTS I PROVES DE CÀRREGA
Per trobar referents a nivell mundial dels paraigües de Sánchez del Río, hem de remuntar -nos
a l'any 1938, quan l'enginyer milanès Giorgio Baroni va realitzar alguns projectes emprant la
solució de paraigües quadrats que s'ajustaven, els uns amb els altres, definint una coberta.
Baroni emprava piràmides de base quadrada
amb nervadures a les seves quatre vores i a
la seva creu central. És el cas de la coberta
de la nau que va construir a Tresigallo
(Ferrara). Anteriorment, l'any 1934, Baroni
ja havia utilitzat la geometria del
paraboloide hiperbòlic per cobrir una nau a
Milà. Per aquella mateixa època, el suís
Ferdinand Aimond investigava sobre
aquest tipus d'estructures, desenvolupant
precisos mètodes pel seu càlcul i construint
alguns models amb forma inversa a la de
Baroni. COBERTA D'UN MAGATZEM A TRESIGALLO
Una altra referència la trobem en la figura de l'arquitecte argentí Amancio Williams (1913 -
1989), quan l'any 1947 va realitzar el projecte per tres hospitals a Corrientes, amb una brillant
solució de paraigües de planta quadrada, amb comportament laminar. Per la seva geometria
aixecada en tot el seu perímetre, el tub de desguàs s'introduïa, al igual q ue en el cas de
Sánchez del Río, pel propi fust del pilar central.
MODELS REDUÏTS D'AMANCIO WILLIAMS PELS TRES HOSPITALS DE CORRIENTES
El més conegut dels arquitectes del segle XX que treballà sovint amb solucions de paraigües
de planta quadrada, va ser l'espanyol Félix Candela (1910-1997), qui emigrà a Mèxic al final
de la Guerra Civil espanyola. En aquest país investigà i va construir nombroses estructures
laminars, algunes d'elles amb geometria de paraboloide hiperbòlic. Destaquen, per un costat,
les seves estructures "hipar", amb un disseny similar al dels tres paraigües quadrats del
Mercat del Bestiar de Pola de Siero, i, per l'altre, la geometria laminar de diversos edificis
pensats per treballar "per la forma". El més representatiu d'aquests projectes és el restaurant
els Manantiales a Xochimilco (1957), amb una coberta amb només 4 centímetres d'espessor a
la seva part alta. Mostrem també la imatge d'un quiosc de música a Sa nta Fe (1956), una petita
estructura molt audaç que parteix d'una curiosa geometria asimètrica. Podem, sens dubte,
considerar a Félix Candela com el màxim exponent d'aquest tipus d'estructures:
CONJUNT DE PARAIGÜES AMB GEOMETRIA DE PARABOLOIDE HIPERBÒLIC VISTA INFERIOR
RESTAURANT LOS MANANTIALES. XOCHIMILCO (MÈXIC)
.............................................................................................................................................
El material fotogràfic que figura en aquest text prové de les següents fonts:
- Una part important ha sigut cedida per l'Institut Juanelo Turriano, pertanyent a la seva publicació: "Ildefonso
Sánchez del Río, el ingenio de un legado", 2012, editada per Bernardo Revuelta i Pepa Cassinello. Algun fragment de text ha sigut també tret d 'aquesta publicació.
- Una altra part important són fotografies pròpies de l'autor, preses durant les seves tres visites a les obres.
- Algunes imatges han sigut cedides per l'Ajuntament de Pola de Siero.
- Finalment, hi han algunes imatges que provenen del material didàctic que l'autor utilitza per les seves classes
a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès (U.P.C.), estant extretes de la seva col·lecció de
diapositives. La font d'aquestes diapositives és molt variada i difícilment controlab le. Si algú considera que te drets legals sobre alguna d'aquestes imatges, l'autor procedirà d'immediat a retirar -les o a citar
la font.
Aquesta publicació es redacta únicament amb finalitat didàctica, no estant prevista la seva comercialització.
L'autor, Robert Brufau i Niubó
Top Related