D’ON TRAURE LES IDEES
Quantes vegades us demanem que escriviu una narració, un conte,
que us inventeu una història?
Hem parlat a classe de
l'estructura, dels elements
narratius i descriptius, del
diàleg,... us donem unes
indicacions de l'extensió, i ja
està. Però sobre què escriure?
Al següent text hi ha unes reflexions d'Isaac
Asimov sobre la inspiració. D'on li vénen al
prolífic autor d'obres de divulgació científica
però, sobre tot, de novel·les i narracions de
ciència-ficció, les idees per crear uns llibres
que han atret a milions de lectors? El
fragment procedeix de la "Introducció" que
el mateix Asimov escrigué als seus Contes
complets.
En els dos primers volums dels meus contes complets (aquest
és el segon) tinc més de cinquanta relats, i encara me’n
queden molts més per a volums futurs. He d'admetre que fins
i tot a mi em deixa una mica atònit. Em pregunte on vaig
trobar temps per escriure tants contes, considerant que
també he escrit centenars de llibres i milers d'assaigs. La
resposta és que m'he dedicat a això durant cinquanta-dos
anys sense pausa, de manera que tots aquests contes
signifiquen que ja sóc una persona de certa edat. Una altra
pregunta és d'on vaig traure les
idees per a tantes històries. Me
la plantegen contínuament. La
resposta és que, al cap de mig
segle d'elaborar idees, el procés
es torna automàtic i
incontenible. Ahir a la nit em
trobava al llit amb la meua dona
i alguna cosa em va estimular la
imaginació.
- Acaba d’ocórrer-se’m una altra
història sobre desitjos frustrat
- li vaig dir.
- Com és? - Em va preguntar.
- El nostre heroi, que ha estat beneït amb una dona
tremendament lletja, li demana a un geni que li concedesca
una dona bella i jove al llit a les nits. Se li concedeix
el desig amb la condició que en cap moment ha de tocar,
acariciar i ni tan sols acostar-se al darrere de la jove.
Si ho fa, la jove es transformarà en la seua esposa. Cada
nit, mentre fan l'amor, ell no és capaç d'apartar les mans
del darrere, i el resultat és que cada nit es troba fent
l'amor amb la seua esposa1.
La veritat és que qualsevol cosa em fa pensar en un conte.
Per exemple, estava revisant les galerades d'un llibre meu
quan em va trucar el director d'una revista. Volia un conte
de ciència ficció immediatament.
- No puc - li vaig dir -. Estic embolicat amb unes
galerades.
- Deixa-ho.
- No. - Vaig penjar. Però en penjar vaig pensar què còmode
seria tenir un robot que pogués corregir les galerades per
mi. Immediatament vaig deixar de revisar-les, ja que tenia
el conte. El trobareu ací com «Galeot». El meu conte
favorit en aquesta compilació és «L'home bicentenari». Poc
abans d'iniciar l'any 1976, el
del bicentenari dels Estats
Units, una revista em va
demanar que escrivís un conte
amb aquest títol.
- Sobre què? - Vaig preguntar.
- Sobre qualsevol cosa. Només
tenim el títol. - Reflexioní.
Cap home pot ser bicentenari,
ja que no vivim dos-cents
anys. Podria ser un robot,
però un robot no és un home.
Per què no un conte sobre un
1 Com la meva estimada esposa és per a mi la dona més bella del món-i ho sap-no es va prendre a mal aquesta història, excepte per dir-me que jo tenia una ment morbosa.
robot que desitja ser home? Immediatament vaig començar
«L'home bicentenari», que va acabar per guanyar un premi
Hugo i un Nèbula.
Una vegada, la meua estimada esposa Janet tenia un fort mal
de cap, però tot i així es va sentir obligada a preparar el
sopar al seu amant espòs. Va resultar ser un sopar exquisit
i, com sóc un amant espòs, vaig comentar:
- Hauries de tenir migranyes més sovint. - Ella em va
llançar alguna cosa i jo vaig escriure el conte «Versos
lluminosos».
Un jove col·lega va morir el 1958 i li van fer una
simpàtica nota necrològica al New York Times. Va ser en
aquells vells temps en què els escriptors de ciència ficció
no gaudien de gran notorietat. Em vaig posar a rumiar si,
quan jo passés a la gran màquina d'escriure del cel, el New
York Times es dignaria mencionar-me a mi també. Avui sé que
ho farà, però llavors no ho sabia. Així que després de
moltes cabòries vaig escriure «Necrològica».
Un cop vaig tenir una discussió acalorada amb el director
d'una revista. Ell desitjava que jo introduís una
modificació en un conte i jo
em negava, no per mandra, sinó
perquè pensava que faria malbé
el conte. Al final, se’n va
sortir amb la seua (com és
habitual), però jo em revengí
escrivint «El dit del mico»,
que és una bona descripció del
que va succeir.
La directora d'una publicació em va demanar una vegada que
escrivís un conte sobre un robot femení, ja que fins aquell
moment tots els meus robots eren masculins. Vaig acceptar
sense objeccions i vaig escriure «Intuïció femenina». El
que millor recorde d'aquest conte és
que no vaig entendre que la dona el
volia per a ella. Vaig creure que
m'estava donant un consell
desinteressat. En conseqüència, quan
vaig acabar el conte i un altre
director me’n va demanar un amb tota
urgència, em vaig dir: - Doncs ja ho
tinc. - I quan la directora es va
assabentar vaig rebre una pluja
d'insults. Alguns contes sorgeixen
quan una altra persona fa un comentari
casual. Contes com ara «Reunim-nos» i
«Pluja, pluja, allunya't» són
exemples. No em sent culpable per inspirar-me en frases
alienes. Ja que els altres no faran res amb elles, per què
no usar-les? Però el cert és que els contes sorgeixen de
qualsevol cosa. Només cal mantenir els ulls i les oïdes
oberts i la imaginació en marxa. Una vegada, durant un
viatge en tren, la meua primera dona em va preguntar d'on
treia les idees; vaig respondre:
- De qualsevol lloc. Puc escriure un conte sobre aquest
viatge en tren. - I vaig començar a escriure a mà. Però
aquest conte no figura en aquest volum.