1
POLÍTIQUES MUNICIPALS I MERCAT DE QUEVIURES DE LA VI-
LA D’ALZIRA A LES DARRERIES DEL SEGLE XIV
Ivan Martínez Araque
Burg, petita ciutat amb mercat, vila... Com a bona part de l’Occident europeu durant els
darrers segles medievals, el País Valencià va comptar amb una atapeïda xarxa de viles, uns
nuclis de poblament de certa importància, ja foren de reialenc o de senyoriu, els quals agru-
paven activitats artesanals poc especialitzades i d’altres professionals al servei de la comuni-
tat. Aquests centres urbans disposaven d’unes institucions autònomes, controlades per les
oligarquies locals, al temps que hi residien les primeres instàncies dels poders superiors, i
tots plegats van estendre la seua àrea d’influència als seus voltants. Sobretot, les viles eren el
centre del mercat comarcal, el centre dels intercanvis de productes, béns i serveis, un mer-
cat que articulava el seu espai rural, que donava eixida als productes de les àrees circum-
dants els quals, al mateix temps, esdevingueren una font de recursos per a les elits urbanes.
Les viles, és clar, van tractar de regular i condicionar aquest mercat. I en la consolidació
dels aspectes institucionals i dels aparells fiscals dels municipis va jugar un paper destacat la
monarquia, que va delegar funcions en els consells, refermant igualment les oligarquies en
el poder.1
En efecte, la monarquia va anar dotant a aquests centres urbans d’uns instruments
de govern i d’unes àmplies atribucions per formar una primera xarxa en l’articulació del
territori. Així, els consells municipals tingueren facultats per desenvolupar el seu reglament
propi, fins i tot permetent la correcció o actualització dels furs, del marc legal del regne, en
aquells aspectes on no hi bastaven, és a dir, que es pogueren adaptar als condicionaments
1 La importància d’aquests centres urbans en l’articulació de l’espai i dels mercats locals ha estat darrerament
apuntada per la historiografia medieval, un tema, val a dir, que havia estat bandejat de les grans síntesis. Un
dels autors que més ha destacat la seu paper ha estat Guy Bois, La gran depresión medieval: siglos XIV-XV. El
precedente de una crisis sistémica, València, Universitat de València, 2001, o en uns altres articles de divulgació del
mateix autor com “Entre la ciutat i el camp: el burg medieval”, L’Avenç. Revista d’Història, núm. 188, Barcelona,
1995, pp. 36-41. Assenyalem l’estudi ja clàssic en el cas anglés de R. H. Hilton, “Medieval market towns and
simple commodity production”, Past and Present, núm. 9, Oxford, 1985. Per últim, fem referència a
l’interessant balanç del cas castellà de María Asenjo González, “El comercio. Actividad económica y dinámica
social en las plazas y mercados de Castilla. Siglos XIII-XV”, Cuadernos del CEMYR, núm. 9, La Laguna, Uni-
versidad de la Laguna, 2001, pp. 97-134.
2
locals. L’estudi d’aquests estatuts o ordenacions, aprovats pel conjunt de prohoms de la
localitat reunits en el consell general, ens permet assenyalar aquells aspectes que més relle-
vància van tindre per a les autoritats. De fet, aquests establiments o ordenacions van com-
prendre un ampli ventall d’aspectes de la vida de la vila: des de la mateixa regulació dels
càrrecs i l’administració municipal, la imposició fiscal o jurisdiccional en el conjunt del seu
terme general –no sense conflictes i enfrontaments amb les senyories amb què cohabita-
ven-, passant per l’organització de l’espai, les activitats socioeconòmiques, la moralitat o la
sanitat pública, etc. Encara que també les ordenacions es caracteritzaren pels successius
intents d’emmotllar la normativa a la realitat, d’ací les contínues esmenes i correccions que
presenten. 2
En aquest treball, doncs, ens aproximarem a alguns aspectes de les polítiques sobre
els mercats de les viles, regulades mitjançant diverses ordenacions municipals. En concret
aquells que portà endavant la vila d’Alzira sobre el mercat de queviures durant les últimes
dècades del Tres-cents i les primeres del segle XV, a partir dels estatuts o ordenacions
transcrites per A. Lairón.3 Justament, és en aquest període quan més sovinteja aquesta do-
cumentació, també en altres contrades, abans que les funcions del consell general llanguiren,
que el poder municipal quedara més tancat i restringit en mans d’unes quantes famílies en-
quadrades en l’oligarquia local, i abans que patiren les viles de les comarques centrals un
declivi demogràfic i grans transformacions.
Els mercats de la vila
No solament els artesans més humils de la vila o dels seus voltants, com sastres, sabaters, o
fusters, així com el conjunt de professionals més modestos entre els notaris, barbers o boti-
guers, havien de recórrer al mercat de queviures per tal de satisfer les necessitats de la seua
família. Igualment, en algun moment del cicle agrícola, els petits camperols dels ravals
d’Alzira, el del Barralbeb al nord o el de l’Alquenència a l’est, o també el camperolat de les
2 Algunes d’aquestes característiques de les ordenacions en Ferran Garcia-Oliver, El llibre d’establiments de Gan-
dia. Imatges i missatges en una vila medieval, Gandia, Ajuntament de Gandia, 1987, i també a J. Antonio Alabau
Calle, “Els establiments locals com a instrument de control econòmic i social de les viles medievals valencia-
nes. Cocentaina a la darreria del segle XIV”, Afers, núm. 47, Catarroja, 2004, pp. 175-187. En els últims anys
hi ha hagut un esforç notable en la transcripció tant de les ordenacions com de les actes dels consells munici-
pals valencians, per exemple, Aureliano Lairón Pla, Libre de diverses statuts e ordenacions fets per lo consell de la vila de
Algezira, València, Universitat de València, 2001. 3 D’ara endavant citarem aquesta obra com a Libre de diverses statuts.
3
alqueries properes, com les de la part devers València del Xúquer o les de l’Horta del Cent a la
riba dreta del riu, hagueren d’acudir a la compra d’aliments bàsics i a bescanviar els seus
productes. La petita explotació camperola era la unitat productiva bàsica al camp, però
aquesta estava immersa en un procés de progressiva erosió, degut a la divisió hereditària –
igualitària entre els fills en el cas valencià- i també pels efectes del mercat de la terra, especi-
alment als voltants dels centres urbans. A més a més, es caracteritzava l’heretat per estar
fragmentada en parcel·les escampades pel tot terme: entre les zones dels horts dels voltants
dels nuclis habitats, els camps de regadiu o del secà. Entrat el segle XV, a tall d’exemple, era
habitual que estiguera formada per unes 10 parcel·les a l’Horta del Cent. Llavors, moltes de
les explotacions eren bastant reduïdes, no arribaven ni molt menys a 60 fanecades (5 Ha),
cosa que provocà que els petits camperols hagueren d’acudir forçosament al mercat dels
productes alimentaris, ja fóra per adquirir aliments com per vendre una part dels articles
produïts per la família comperola.4
A més de la vulnerabilitat dels sectors modestos, cal sumar l’augment de la pressió
fiscal durant aquesta etapa, que tenia com a principal camp d’actuació la fiscalitat més direc-
ta i eficaç, la municipal. Moltes d’aquestes exaccions eren en metàl·lic, com l’impost pel
patrimoni –la peita- o les cises sobre la compravenda dels aliments principals, el que obli-
gava a la conversió de part de la producció en moneda i, consegüentment, acudir al mercat
de queviures per al seu intercanvi5. I no sols. La família camperola hagué de recórrer als 4 Molts d’aquests aspectes i les dades ací referides han estat estudiats per Antoni Furió, El camperolat valencià en
l’Edat Mitjana: demografía i economia rural en la Ribera (segles XIII-XVI), Universitat de València, tesi doctoral
inèdita, 1986. Sobre la petita explotació camperola i la seua relació amb els mercats són bàsics els treballs de
G. Bois, “Un assaig sobre el naixement i el desenvolupament de l’economia de mercat al si de la societat
feudal”, en Els espais del mercat. 2on col·loqui internacional d’Història local, València, Diputació de València, 1993,
pp. 75-90; de M. Aymard, “Mercats i economies camperoles a l’Europa Mediterrània (segles XIV-XVIII)”,
Íbid., pp. 101-110; una reflexió teòrica en Paulino Iradiel, “Economía y sociedad feudo-señorial: cuestiones de
método y de historiografía medieval”, en E. Sarasa i E. Serrano (eds.), Señorío y feudalismo en la Península Ibérica,
Diputación de Zaragoza, Saragossa, 1993 pp. 17-50; per al cas valencià, entre altres obres, destaquem F. Gar-
cia-Oliver, Terra de feudals, València, Diputació de València, 1991. 5 Sobre la fiscalitat municipal vegeu els articles de Pau Viciano, “Entre la coerció i el mercat: els inversors en
al gestió de la fiscalitat reial i municipal al País Valencià” en A. Furió i Manuel Sánchez (coord.), Col·loqui
corona, municipis i fiscalitat a la baixa Edat Mitjana, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1997, pp. 603-621. A.
Furió ha intentat donar unes dades aproximades sobre la pressió fiscal mitjana per cada llar. Segons l’autor,
aquesta pressió representaria a Alzira ben bé 40% del total de la producció del petit camperolat, uns 102 sous
(uns 50 jornals a l’any) en valor monetari, i quasi la meitat dels quals eren en metàl·lic. En A. Furió, “Estruc-
tures fiscals, pressió impositiva i reproducció econòmica al País Valencià en la baixa Edat Mitjana”, Íbid., pp.
495-525.
4
altres mercats presents a la vila per a disposar d’uns majors ingressos, com el mercat del
treball. Els membres de la unitat familiar van haver de llogar-se com a bracers en altres
explotacions agrícoles, aprenents en els tallers artesans o criats domèstics, bo i que això
suposara de despendre’s de part de la fillada. A més a més, les famílies modestes entraren
en l’espiral de l’endeutament, especialment amb la difusió extraordinària del censal des de la
seua irrupció en la societat valenciana en les darreres dècades del segle XIV. Per mitjà
d’aquest préstec, carregat sobre els béns immobles i amb un interés baix, moltes famílies
van hipotecar bona part dels seus minsos patrimonis. A l’igual que molts àmbits socials, des
de l’artesanat passant per la baixa noblesa insolvent, les fràgils explotacions camperoles van
haver d’endeutar-se davant les adversitats, les exigències o necessitats peremptòries, davant
la inversió inajornable en les explotacions –animals de tir, llavors...-, en la família -el dot per
a les filles-, o, fins i tot, per al consum habitual.
La terra fou un altre mercat actiu i un altre recurs per a molts estrats socials, al cos-
tat dels mercats dels productes, del treball i del crèdit. Vendre terres forçadament per al
pagament de deutes, embargaments per impagaments, comprar-ne per incrementar
l’explotació o per refer els antics patrimonis familiars ara esquarterats... El mercat de la
terra fou molt actiu al voltant de les ciutats, animat per la contínua arribada d’immigrants i
empentat per moltes famílies que hagueren de vendre les possessions per continuar cercant
nous destins. Ens trobem, efectivament, amb una extraordinària mobilitat de famílies foras-
teres, castellanes o andaluses, que prosseguien la seua marxa cap a altres viles o cap a Va-
lència fonamentalment, a l’igual que molts camperols o artesans locals poc especialitzats
que, ofegats pels deutes o per la insuficiència de mitjans, decidiren provar sort en altres
contrades.6
I és que el petit camperol i les famílies més modestes arribaven malament al mercat,
sobretot havien de comprar cereals i altres aliments quan havien esgotat les seues minses
reserves, en vespres a la propera collita. Eren els temibles mesos de la soldadura, els mesos
de la primavera, tot just quan més escàs i car era el cereal. Els camperols i artesans benes-
tants, els professionals –notaris, cirurgians, mercaders- més reeixits, i el patriciat urbà que
incloïa la noblesa urbana, obtenien bona part dels productes agraris precisament quan més
abundants i assequibles n’eren després de les collites, producte de les rendes que controla- 6 Al llarg del segle XV a Alzira, en un període ja de clara recessió demogràfica, el 50% dels llinatges es reno-
ven al cap de dues generacions, i un 25% ni tan sols resten més de 10 anys. En A. Furió, El camperolat valencià...,
pp. 173-321. Entre els treballs que han tractat les característiques del mercat de la terra, assenyalem un altre
article d’A. Furió, “El mercado de la tierra en el País Valenciano a fines de la EM”, Hispania, núm. 191, Ma-
drid, 1995, pp. 887-919.
5
ven, del venciment dels préstecs o de diverses compres. A més a més, comptaven, o podien
fer-se’n recorrent al mercat, amb explotacions suficients per al consum familiar, fins i tot de
cercar mà d’obra per a conrear-les o bé podien arrendar algunes parcel·les a camperols. En
efecte, amb els censals pogueren obtindre noves rendes sobre els excedents agraris, censals
que hagueren de carregar moltes famílies per necessitat. A aquestes s’afegien unes altres
sostraccions que arribaren a dominar les elits locals: com els arrendaments dels impostos
municipals, de les rendes reials o senyorials, o dels monopolis –forn, molins, etc.-, que fo-
ren objecte de llur cobejança. Aquests grups socials, les majors fortunes, sovint es trobaren
emparentades i per mitjà d’aquestes aliances evitaven una dispersió dels seus patrimonis
que, no cal dir-ho, incloïen les terres més productives i millor equipades7. Com és sabut, es
van repartir els principals càrrecs municipals i, en fi, moltes de les mesures que van adoptar
els consells municipals responien en bona mesura als seus interessos.
Resumint, el mercat es trobava profundament inserit en el conjunt de la societat
medieval valenciana. Un mercat feudal, o uns mercats, amb les seues “lògiques”, com ja
apuntà Guy Bois, pròpies de la societat on funcionava: un mercat abocat al consum més
que no al benefici, amb múltiples coercions socioeconòmiques.8 Senyaladament, l’acció de
les diverses cares del mercat local –dels productes, del crèdit, del treball, de la terra-, i les
distintes adaptacions a aquestes per part de les economies familiars, van contribuir al crei-
xement de la divisió social al si de les viles. Els grups urbans dominants, per tant, van saber
descapitalitzar com més va el camp, amb múltiples exaccions i gràcies també al mercat, els
ressorts del qual controlaven. Si més no, el mercat de queviures, profundament imbricat en
la resta de mercats que hem assenyalat, esdevingué un recurs necessari per a una àmplia
capa de la població, però la conducció dels seus mecanismes estava en la base de la repro-
ducció familiar de l’oligarquia.
Quant a eixe mercat de queviures, els consells municipals van haver d’arbitrar un
seguit de mesures que, en primer lloc, devien satisfer l’abastiment d’aliments cap al centre
7 Sobre la dominació camp-ciutat: F. Garcia-Oliver, “La ciutat contra el camp en la Tardor Medieval”, en
Barceló et alii (eds.), El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català, València, Universitat de
València, 2003, pp. 539-558; també, Mercè Aventín, “La vila-mercat de Sant Celoni. Dels temps medievals al
segle XVI”, L’Avenç. Revista d’Història, núm. 188, Barcelona, 1995, pp. 48-53; David Igual Luis, “Almassora a
la Baixa Edat Mitjana: Comunitat rural, espai rural i dinamisme social”, BSCC, tom LXXV, quaderns III-IV,
Castelló, 1999, pp. 533-560; sobre les propietats posades en arrendament pels sectors urbans, Antonio José
Mira i Pau Viciano, “Arrendaments i parceries. La gestió indirecta de la terra al País Valencià (segles XIV-
XV)”, Anuario de Estudios Medievales, núm. 122, vol. 1, Barcelona, CSIC, 2002, pp. 481-500. 8 G. Bois, “Un assaig sobre el naixement i el desenvolupament ...”, pp. 75-90.
6
urbà ateses les limitacions de l’època, també regular una activitat ja imprescindible com era
el mercat i, al mateix temps, falcar els interessos de l’oligarquia. Llavors, les polítiques mu-
nicipals se centraren fonamentalment en quatre aspectes, com ara: la delimitació dels espais
productius per garantir el proveïment de queviures; la regulació de la circulació dels articles
amb criteris proteccionistes per beneficiar els productors locals i també a les mateixes elits;
la forta intervenció sobre els canals de distribució i venda que els concentrara en la vila
principalment, la qual cosa possibilità un millor control dels preus i de la qualitat dels pro-
ductes; i, naturalment, la posada en marxa d’instàncies que vigilaren i feren acomplir les
mesures que es van anar arbitrant.
Les delimitacions de les zones d’abastament
Els consells municipals rarament es van entremetre en l’organització de la producció agrí-
cola, aquesta era una decisió de les explotacions camperoles, encara que els governs muni-
cipals van fomentar l’expansió agrària, també front a la ramaderia. Molts historiadors han
assenyalat la manca d’integració entre l’agricultura i la ramaderia en el cas valencià, bo i que
aquesta era del tot necessària per a les tasques agràries, com en els adobs. Així, els consells
van delimitar escrupolosament les zones d’horta, que incloïen no solament els camps irri-
gats, sinó bona part de les altres zones de cultius. L’horta tenia un significat més aviat jurí-
dic, donat que eren zones on es protegien els conreus dels danys que el ramat hi poguera
produir, vedant el pas del bestiar. Els grans ramats a la Ribera, doncs, es limitaren al nord,
en les grans senyories dels Montagut, en la Foia de Llombai, o els Castellví, en la vall dels
Alcalans; al sud del Xúquer, es trobaven fonamentalment en les petites senyories de la part
alta del riu, i en mans sobretot de la població mudèjar que, arraconada en els camps menys
fèrtils, tenia com un dels seus complements bàsics el bestiar.9 Dementre, Alzira va delimitar
les zones d’horta a l’Alquenència pràcticament fins a les muntanyes de l’orient de la pobla-
ció, a l’Horta del Cent, i, ja en la part devers València del terme particular, a la de Cabanyes i
Montortal. Això no obstant, les successives ordenacions que miraren d’establir més acura-
dament els seus límits indiquen que els conflictes esdevingueren freqüents, sovint a causa
9 La manca d’integració entre agricultura i ramaderia ha estat apuntada ja des de fa temps, per exemple, F.
Garcia-Oliver, Terra de feudals, pp. 105-109, o, del mateix autor, “Estructura agrària i crisi rural. La Corona
d’Aragó en el tombant de l’Edat Mitjana”, en E. Sarasa i E. Serrano, La Corona de Aragón y el Mediterráneo. Siglos
XV-XVI, Diputació de Saragossa, Saragossa, 1997, pp. 41-61. Quant a la ramaderia a la Ribera, A. Furió, El
camperolat valencià…, pp. 619-641.
7
de les protestes dels camperols o la impossibilitat de fixar unes delimitacions clares.10 El
consell d’Alzira, per exemple, va prohibir que en les hortes pasturaren bestiars grossos, bèsties
d’arada, o bestiar llanar o cabriu, tant en una disposició del 1358 com en una altra reiterada
el 1378, llevat que es realitzara dins les pròpies possessions.11
Així i tot, dins les hortes es podia pasturar amb algunes restriccions el ramat dels
carnissers, únicament si tallaven carn en alguna de les carnisseries de la vila o de les alqueri-
es, açò és, únicament si es tractava del ramat assegurat i era per al consum immediat. El que
es pretenia era tindre abastides de forma regular les expenedories de carn, això sí, el ramat
dels carnissers no podia entrar en terres que foren “vinyes, molls, caliuoses, sembrades o
plantades, en les quals plantes haja fruita, assaunats, o en guarets”, i sols es podia menar un
nombre de caps, si es tractava de moltons, inferior a 150 i si el senyor de la possessió ho
consentia.12 Emperò, les ordinacions solen puntualitzar, corregir o alleugerir aquestes pro-
hibicions en les zones de cultiu segons els anys, la qual cosa denota que els frecs entre les
parts implicades foren constants –de forma lacònica es fa esment en l’ordenació anterior
del 1384 a “la guerra dels moltons” ocorreguda dècades enrere-.
Per tal d’evitar les tales del ramat en les zones de conreu, així com els furts i els
danys en els camps i que totes aquestes normatives s’acompliren, els consells municipals
van haver de crear un sistema de vigilància de les hortes i de les vinyes: els guardes i vinyò-
vols.13 Amb la finalitat de previndre enfrontaments entre els veïns, el consell d’Alzira va
legislar estesament sobre el seu funcionament, sobretot en les dues darreres dècades del
10 Libre de diverses statuts, capítol 18, en el 1346 s’establia que en les terres ermes durant tres o quatre anys no
valguera el clam, i s’enumeraven les contrades que quedaven excloses de la zona de l’Horta de l’Alquenència;
cap. 94, es tornava a delimitar aquesta horta “per tolre e remoure molts dubtes e qüestions”; cap.43, el 1384 el
consell tornava a considerar horta el territori de Cabanyes i Montortal; cap. 143, el 15 de juliol de 1397, de
nou, “fon statuït e ordenat que en lo territori de Montortal lo panificat e laurat sia pres per orta, l’àls per mun-
tanya, segons és acostumat en temps passat.” 11Íbid., caps. 27, 28, 31 i 37. 12 Íbid., cap. 32 i 35. O 100 moltons i 50 corders, cap. 163. També s’autoritzava fins a 30 cabres o ovelles en
les hortes, cap. 162. 13 Algunes aproximacions més extenses a aquests càrrecs en Rafael Narbona Vizcaíno, “La guardia de la huer-
ta: instrumento ciudadano para el abastecimiento de Valencia en el siglo XIV”, en el Ir Col·loqui d’Història de
l’Alimentació a la Corona d’Aragó. Edat Mitjana, vol. 2, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1995, pp. 167-179, o
Carmel Ferragud Domingo, El naixement d’una vila rural valenciana. Cocentaina, 1245-1304, València, Universitat
de València, 2002, especialment pp. 105-111. Per al cas d’Alzira, a finals del segle XVI, en Encarna Gil Saura i
Tomàs Peris Albentosa, “Una reglamentació jurídica per la vigilància de l’espai agrícola: Els “Capítols per a la
Guarda” del terme d’Alzira (1594)”, Al-gezira, núm. 2, Alzira, Ajuntament d’Alzira, 1986, pp. 295-312.
8
segle XIV. Els guardes o vedalers es triaven anualment entre els mateixos prohoms la ves-
pra de Quinquagèsima; dels redolins restants en l’elecció de jurats, quatre designaven els
vedalers, el 1396. El guarda tenia encomanat denunciar els fets al justícia, i de la multa cor-
responent s’enduia una part. Pel que fa als vinyòvols, presents en les ordenacions prou
abans que els anteriors, segurament es tractava personal contractat per vigilar les vinyes,
fins i tot podia haver estat elegit pels mateixos camperols. En qualsevol cas, podem dir que
les disposicions municipals sobre aquests càrrecs es van mostrar dubitatives i van anar vari-
ant en el temps.14
Els conflictes i enfrontaments motivats per l’expansió dels conreus i l’escassesa de
zones de pastures, van fer que els consells anaren establint bovalars o zones per a què pei-
xeren els ramats locals, bàsicament el bestiar domèstic i el dels carnissers, i ensems restava
vedat a les reses foranes. Aquests bovalars, doncs, juntament amb les hortes, foren uns
altres espais delimitats pel consell d’Alzira, el qual va disposar que es fitaren de mutu acord
entre els prohoms de la vila i de les alqueries del terme. Així, es va fixar el 1373 el bovalar
del quarter vers Algemesí, que el 1387 i el 1392 es va haver de tornar a delimitar. El 1387, a
més, s’amollonaren els bovalars del quarter de Guadassuar i de l’Horta del Cent. Al respec-
te, davant les peticions d’alguns veïns de Cabanyes, s’habilità una quarta zona de pastura el
1394, ràpidament abolida el 1396, però.15 De fet, per aquestes mateixes dates s’observa en
les comarques centrals una autèntica proliferació de les fitacions dels respectius bovalars, i
es van delimitar aleshores a Sogorb, Morvedre, Gandia o Sueca.16 14 Libre de diverses statuts, caps. 138, 140 i 141. Fa la impressió que els guardes es repartirien el terme particular,
a l’igual que a València o Gandia, en quatre parts o quarters. Algunes de les ordenacions transmetien una certa
malfiança cap als vinyòvols i eren bastant semblants a les referides als jornalers, que tractaven sobre possibles
furts que pogueren cometre (caps. 7 o 91). Pel que fa als guardes, en juny del 1357, no el trobem relacionat
entre les autoritats que pogueren acusar als infractors de les disposicions (cap. 29). La major part de les mesu-
res sobre els vedalers foren posteriors i feien referència a les seues facultats, fins i tot s’autoritzà al justícia o
als guardians que pogueren entrar en casa dels sospitosos el 1365 (cap. 13). El mes de maig del 1369 es dona-
va tres dies per a fer constar en els llibres del justícia l’acusació (cap. 54). El març del 1384 es tornà a establir
que els guardes puguen ser acusadors de les tales del bestiar (cap. 42). O bé que podien obtindre la tercera
part o la quarta de la multa sancionada, depenent dels casos, el 1396 i 1397 (caps. 140 i 141). Vid. A. Furió, El
camperolat valencià… pp. 630-631. 15 Libre de diverses statuts, caps. 117, 118, 119, 120, 121 i 131. Sobre els bovalars i la seua ubicació geogràfica al
terme d’Alzira, i altres aspectes, han estat tractats més profusament en Empar Presència Hill, “Dificultats en
la gestió dels espais ramaders al regne de València. La vila d’Alzira a finals del segle XIV”, X Assemblea
d’Història de la Ribera, en premsa, 2004. 16 Sobre la fitació dels distints bovalars en les comarques del centre del país: A. Rubio Vela, “El ganado de
Valencia y los pastos del reino. El avituallamiento urbano bajomedieval como factor de conflictividad”, Butlle-
9
Algunes d’aquestes àrees incloïen no només zones ermes, sinó també camps conre-
ats, on les tales que causaven els ramats restaren igualment sancionades, la qual cosa expli-
caria les dificultats també a l’hora d’establir eixos espais. Tanmateix, la fitació de les zones
de pastures locals produí molts altres conflictes com ara entre les diverses senyories del
terme o veïnes –la Pobla Llarga o el monestir de la Valldigna, en el cas d’Alzira-17, amb
d’altres universitats i, especialment, amb la ciutat de València. Els bestiars dels habitants de
la capital gaudien dels drets dels emprius, mitjançant els quals podien pasturar per totes les
zones ermes i els boscos del regne, llevat, però, de les zones d’horta i les reservades per a
les pastures locals. L’objectiu primer dels drets dels emprius era garantir, entre d’altres,
l’abastament carni i de productes del bestiar per part de la capital, però, lògicament, les di-
vergències i els abusos entre València, les senyories i les viles foren constants durant tots els
segles baixmedievals, i no exempts d’incidents bastant aspres.
En bona mesura aquelles acotacions dels bovalars foren també una resposta a la
major pressió que va exercir València cap a les zones veïnes, ja que la principal ciutat del
regne experimentava un fort creixement de la demanda urbana i de les seues activitats eco-
nòmiques, subjectant la seua Horta per a l’abastament dels productes agraris i traslladant
part de les seues necessitats fins a les comarques circumdants. A tal efecte, el 1361 els jurats
de València van aconseguir de Pere el Cerimoniós incrementar aquests privilegis sobre els
emprius, i obtingueren de la monarquia la jurisdicció plena en tot el país quant a tots els
aspectes tocants a l’aprofitament dels drets d’emprius -que incloïen, a més, l’extracció de
fusta, calç, etc.-, i, en conseqüència, s’havia de recórrer en cas de conflicte al Consell de
València. Si més no, sembla que la fitació de bovalars per al bestiar local també havia de
comptar en última instància amb el seu vist-i-plau, per a què aquests foren d’una extensió
“raonable”.18 I això es féu no sense dificultats i resistències. Fins i tot, el 1395 València en-
vià la milícia urbana per ocupar Xelva a causa del conflicte originat pel seu bovalar i
tí de la Societat Castellonenca de Cultura, tom LXXV, Castelló, 1999, pp. 651-686; capítol 54 de les ordenacions de
Gandia (1392), en F. Garcia-Oliver, El llibre d’establiments de Gandia…; sobre Sueca, que inclou el procés judici-
al entre Cullera, València i l’Orde de Montesa, en A. Rubio Vela, El procés de Sueca. La mala vida en una comunitat
rural del Trescents, Alzira, 1988. 17 Aquestes qüestions han estat més profusament tractades en l’article d’E. Presència, “Dificultats en la gestió
dels espais ramaders…”, en premsa. Voldríem ací agrair la deferència de l’autora en facilitar-nos-el. 18 Alguns d’aquests enfrontaments de les viles i senyors amb la ciutat de València en l’article d’Agustín Rubio
Vela, “El ganado de Valencia y los pastos del reino...”, pp. 651-686.
10
l’enfrontament amb els carnissers.19 Les viles van defensar en tot moment els seus interes-
sos i les seues zones de pastures front als ramats aliens, sovint de forma soterrada i no tan
oberta, per exemple: prohibint que els pastors de la localitat menaren bestiar foraster, evi-
tant la construcció de mallades o corrals que pogueren acollir animals de fora, o bé denun-
ciant aquells veïns que facilitaren menjar als pastors forasters, etc.20
No sols els ramats estranys van preocupar els hereters i els governs municipals, també els
animals domèstics del veïnat causaven perjuís en les terres dels voltants de les viles. El bes-
tiar o l’aviram esdevenien del tot necessaris per a l’alimentació i altres usos de les famílies, i,
per tant, també eren comercialitzats en certs casos. Però els porcs o les gallines solien anar
solts per les carreres i solien provocar tales, destrosses o feien malbé els sembrats dels horts
propers, a mesura que el nucli urbà es difuminava entre els camps. El 1344 el Consell
d’Alzira multava en un diner cada oca, gall, gallina, pollastre o polla que entrara en posses-
sions sembrades o on hi hagueren cavallons;21 el 1373 s’autoritzava que podia ser mort sen-
se pena tots aquells gossos que es trobaren en vinyes o mallols i camps de dacses o panis-
sos;22 tampoc que els porcs anaren solts per la vila...23
Uns altres animals criats per diverses famílies, i ben presents en el mercat, eren els
coloms. Els colomers s’ubicaven en moltes alqueries –enteses com a explotacions compac-
tes ara-, car la colomina era un fertilitzant excel·lent i en alguna ocasió els coloms acabaven
en algun plat; la vila, doncs, va incidir en les prohibicions dels furts i paranys que se’ls para-
ven.24 Una altra activitat secundària l’explotació de la qual regulà el consell fou la cria
d’abelles. Per tal de protegir els treballadors dels camps, durant els mesos de la collita dels
cereals i de la verema, el consell prohibia que es tingueren “cases d’abelles” en els camps, i
que aquestes restaren tancades en els corrals.25 Val a dir que en la producció de mel, 19 Sobre l’afer de Chelva, Juan Vicente García Marsilla, La jerarquia de la mesa. Los sistemas alimentarios en la Va-
lencia bajomedieval, València, Diputació de València, 1993, pp. 38-40 20 En el cas d’Alzira, veure els capítols 39, 40, 112, 113 o 150, del Libre de diverses statuts. El 1372 els jurats de
València feien notar que “en alcuns lochs e partides del dit regne eren fetes alcunes males obres als cabaners e
cabanes dels bestiars dels ciutadans e vehïns de la dita ciutat, axí en no vendre a aquells per lurs diners les
coses a ells e lurs pastors necesàries e no acollir en los lochs a cubert”, citat per Rafael Narbona Vizcaíno, “La
guardia de la huerta...”, p. 175. 21 Libre de diverses statuts, cap. 16 22 Íbid., cap. 90. 23 Íbid., cap. 19. 24 Íbid., caps. 5, 174 i 175. 25 Íbid., caps. 23 i 196.
11
l’edulcorant més emprat, i de la cera sembla que van tindre un paper destacat els mudèjars,
encara que en la seua comercialització destacaren de forma majoritària els especiers i boti-
guers cristians.26 Per altra banda, les salvatgines i altres espècies vegetals del bosc i els erms
constituïren uns altres recursos bàsics tant per l’alimentació com per a la llar. Les autoritats
municipals, en conseqüència, no van deixar d’ordenar el seu aprofitament.
La silva i les zones incultes foren, en efecte, un element de gran importància per a
les economies familiars: la fusta, com a combustible essencial, per a la construcció o per a
distints usos en la casa; la recol·lecció d’herbes per al consum humà, com a medicina o per
als animals, o bé la grana, joncs o vímets per a activitats artesanals; l’obtenció de soses, calç,
carbó; o, és clar, la caça de petits animals i la pesca. Tots plegats foren complements bàsics
que estigueren, inclús, presents en el mercat setmanal. Aquests espais esdevingueren també
un altre afer en què les viles s’entremeteren, degut a la sobreexplotació de les zones de bosc
que envoltaven els nuclis habitats, i a la ruptura dels equilibris biològics amb l’avanç de la
superfície cultivada cap a l’erm i les faldes de la muntanya. Així, el consell d’Alzira el 1398
prohibí que es pasturara o s’agafara llenya en la muntanya de l’església de sant Salvador, un
poc més enllà de l’horta més propera a la vila, la de l’Alquenència.27 Consegüentment,
s’establiren vedes i limitacions a la cacera d’animals: que els conills només es pogueren ca-
çar en hivern, des de sant Martí fins a Carnestoltes, i que les perdius o altra caça no es tra-
guera fora del terme de la vila.28 Precisament, aquestes mesures que prohibien l’extracció
d’aliments es van fer extensibles en molts productes, per tal de tindre millor abastit el mer-
cat local de queviures.
La intervenció en la circulació dels queviures
En relació a l’explotació totes aquelles zones productives, les viles van establir limitacions
en la circulació dels productes, com ara: es prohibia l’eixida del bestiar assegurat, prevenint
26 Destaquem l’estudi de la zona de Sogorb i Castelló de Joaquín Aparici Martí, “De la apicultura a la obtenci-
ón de la cera. Las “otras manufacturas” medievales de Segorbe y Castelló”, Millars. Espai i Història, núm. 22,
Castelló, Universitat Jaume I de Castelló, 1999, pp. 31-60. 27 Un assaig d’història ecològica per al cas valencià i els efectes sobre el bosc o el marjal de l’expansió agrària
en A. Furió “La domesticación del medio natural. Agricultura, ecología y economía en el País Valenciano en
baja Edad Media”, en J. Clemente Ramos (ed.), El medio natural en la España medieval. Actas del I Congreso sobre
ecohistoria e historia medieval, Cáceres, Universidad de Extremadura, 2001, pp. 57-103. Aquesta ordenació és la
número 155 en el Libre de diverses statuts. 28 Íbid., cap. 147.
12
d’aquesta manera que ramats forasters pasturaren els camps; o que no es produïra una ex-
tracció d’animals de caça a altres contrades, reservant-la als veïns i tractant d’evitar una so-
breexplotació dels recursos naturals. Des d’un punt de vista més general, podem dir que
eixes limitacions s’ensolquen en un seguit de mesures proteccionistes que miraven d’evitar
que una part dels productes bàsics pogueren ser trets del terme i, en tot cas, que es destina-
ren exclusivament al mercat local.
Moltes de les disposicions que hem analitzat fins ara prohibiren l’entrada del bestiar
en les vinyes, particularment en els mallols per les tales als ceps. I és que la vinya era una de
les parcel·les típiques del camperol, que solia reservar per al consum propi o bé li suposava
uns ingressos importants per a l’empresa camperola, perquè el raïm i el vi eren uns produc-
tes lligats estretament al mercat urbà en ser la beguda més demandada. Els consells munici-
pals van tendir a prohibir la importació de vins forans fins que la producció local s’haguera
esgotada.29 A tall d’exemple, el 1373 el consell de la vila d’Alzira prohibia que s’introduïra
raïm o vi forà des de la verema, per sant Miquel, fins el mes de maig o juny, fins la Quin-
quagèsima, sota la pena de perdre el raïm, el vi, les bèsties i els vaixells amb què es portava.
L’octubre del 1376 es refermà aquest estatut, però es permeté que aquells veïns que tenien
possessions fora de la contribució de la vila introduïren el vi propi, tot i que tres anys més
tard se suprimí aquesta excepció.30
Tan sols es consentia l’entrada de vi estrany si s’havia notificat als jurats, amb el pa-
gament de la cisa corresponent, en cas que fóra per als vins de qualitat –el vi grec, importat o
de producció regional-, si es tractava particularment per a alguna celebració; o bé per causa
major, per als malalts.31 Tradicionalment s’han interpretat aquest tipus de reglamentacions,
presents en la majoria dels municipis, com unes mesures proteccionistes que beneficiaven
en darrer terme l’elit urbana i camperola, en ser posseïdores d’importants camps de vinyes.
Últimament, però, hom ha assenyalat que resultaven àdhuc profitoses per a una àmplia
capa de veïns, en constituir les vinyes una part de la seua explotació, i es tractava, per això
mateix, d’un mecanisme eficaç de legitimació del poder. I hem de tenir en compte que les
autoritzacions a l’entrada del vi foraster depenien de la discreció dels jurats, i, per tant, es
29 Quant a les mesures relatives a la circulació del vi a les comarques septentrionals, E. Guinot, “El mercat
local del vi a la València medieval”, en Vinyes i vins: mil anys d’història. Actes i comuicacions del IIIr Col·loqui
d’Història agrària sobre mil anys de producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als Països Catalans, vol. 1,
Barcelona, 1993, pp. 431-442; per al cas oriolà, Juan Antonio Barrio Barrio, “El control del mercado vinícola
en Orihuela durante la Baja Edad Media, siglos XIII-XIV”, Íbid., pp. 419-429. 30 Libre de diverses statuts, caps. 84, 96 i 105. 31 Íbid., cap. 105.
13
reforçava en certa mesura les relacions clientelars d’aquells qui ho sol·licitaven respecte les
autoritats.32
A banda del vi, normalment de baixa qualitat i adquirit en el mercat local, i la carn, sens
dubte l’aliment bàsic de la població a tot arreu va ser el pa. Prou s’ha parlat sobre el domini
del cereal en les explotacions camperoles, que va resultar aclaparador i que encara
s’eixamplà més al País Valencià al llarg del segle XV. El territori ocupat pels panificables
arribà a suposar vora un 80% de la superfície conreada a l’horta de l’Alquenència o a altres
alqueries riberenques.33 Tot i dominar el forment, el pa blanc fou el de més alta considera-
ció per a les elits i també per als sectors urbans, en les explotacions camperoles també hi
havia una presència destacada de l’ordi, sent el mestall, o la mescla d’ambdós cereals en la
farina, la varietat més consumida en els àmbits rurals. La prudència dels camperols els
aconsellà, a banda de plantar aquests cereals d’hivern o blats grossos, a destinar part de les
explotacions als cereals de primavera. Els blats menuts, la dacsa o el panís, eren segats a inicis
de la tardor, cosa que permetia allargar el cicle agrícola i, bo i ser usats com a plantes farrat-
geres, podien ser panificats en moments d’escassesa o d’una mala anyada de les altres colli-
tes. Menyspreats pels sectors urbans, aquests esplets presentaven uns bons índexs de pro-
ductivitat i, a més a més, no esgotaven tant la terra.34 Val a dir, que els grans propietaris, els
camperols benestants o els sectors urbans més acabalats, van disposar no sols de les millors
terres, sinó també dels excedents del gra d’una bona part de les famílies camperoles mitjan-
32 José Antonio Jara Fuente, “Élites urbanas: las políticas comerciales y de mercado como formas de preven-
ción de conflictos y de legitimación del poder (la veda del vino en Cuenca en la Baja Edad Media)”, Brocar,
núm. 21, Logroño, Universitad de la Rioja, 1998, pp. 119-133. L’autor aplica aquesta idea a algunes localitats
de Castella, en concret a Conca, que no comptava amb una gran capacitat vitivinícola com altres ciutats caste-
llanes. Salvant les distàncies pertinents, creiem que aquesta interpretació pot ser perfectament vàlida en el
nostre cas. 33 Les dades sobre els conreus a la Ribera, extretes a partir dels padrons municipals, en A. Furió, El camperolat
valencià…, pp. 546-582. 34 La Història de l’Alimentació, com és sabut, ha aportat nous punts de vista en l’estudi dels conreus. Els
treballs de Massimo Montanari han esdevingut ja clàssics, vid. M. Montanari, El hambre y la abundancia. Historia
y cultura de la alimentación en Europa, Barcelona, 1993. Per al País Valencià resulta fonamental l’estudi de
l’alimentació a València de J. V. García Marsilla, La jerarquia de la mesa..., que assenyala que inclús les classes
populars de la capital també preferien el forment, pp. 253-275. Els estudis a casa nostra sobre aquesta qüestió
han tingut gran volada en els últims anys, un exemple en Ferran Esquilache Martí, “Paisatge agrari i alimenta-
ció a l’Horta de València dels segles XIII-XIV: agricultura, ramaderia i explotació del medi natural”, en prem-
sa, 2004.
14
çant els préstecs o l’arrendament d’impostos o rendes. I moltes de les exaccions, cobrades
en acabar les collites, es reinvertiran de nou en eixes activitats. L’oligarquia local en el poder,
llavors, va tractar de canalitzar i dirigir tots aquells moviments de cereals que es comercia-
litzaren, inclús els moviments que no depenien d’ells directament.
Els consells municipals es pogueren fer càrrec del funcionament dels almodins, els
grans centres d’emmagatzematge dels cereals i els principals llocs de la seua compravenda:
ja fóra pels mercaders o pels posseïdors d’importants quantitats de gra, tant per a les adqui-
sicions a l’engròs, per efectuar préstecs o altres operacions, com també per a la compra de
llavors per part dels camperols o per al proveïment forns, molins o fleques.35 Podem dir
que era el lloc que destinava el consell per a les principals transaccions i venda de gra al
públic en general. L’almodí d’Alzira, com a altres contrades, es trobava situat prop de les
principals institucions de govern radicades en la vila, en la plaça major, singularment conti-
gu al pes reial, on es procedia a les exaccions reials sobre la producció.36 El 1375 Pere el
Cerimoniós va donar el seu vist-i-plau a les peticions de les autoritats municipals per a la
reforma o nova construcció de l’edifici, i en eixe privilegi s’indicava que hi havia problemes
d’espai per al recer dels grans. La reforma tardà uns anys a dur-se a terme, de fet
s’assenyalava l’obra del cobriment de l’almodí el 1399, i les tasques de reparació i de mante-
niment, per exemple els arcs del porxe, van ser lentes i contínues; les inversions en infraes-
tructures solien ser molt minses en els pressupostos municipals.37
L’almodí, llavors, constituí un àmbit destacat d’intervenció de les autoritats, ja que
ací es fixaven preus màxims en els cereals, i d’altres mesures que intentaven controlar
l’oferta i la demanda d’ un producte bàsic per a l’abastament urbà. El 1395 el consell estipu-
là que aquell qui vulguera comprar o mercadejar amb blats havia de tindre la corresponent
reserva en l’almodí, dipositada en orons, que gestionava l’almodiner. Un poc més tard es
regulà que els propietaris de l’oró el pogueren encomanar a una altra persona.38 La preocu- 35 Un balanç sobre els almodins en diverses localitats del país a Inmaculada Aguilar Civera, L’almodí de Valèn-
cia i els espais de comerç, València, Consell Valencià de Cultura, 1996, especialment les pàgines 49-68. 36 Sobre qüestions topogràfiques i ubicacions dels principals edificis d’Alzira durant el segle XV recomanem
l’article d’A. Martínez Pérez i R. Martínez Ruiz, “Topografia de Alzira en el siglo XV (casco urbano)”, Al-
gezira, núm. 9, Alzira, Ajuntament d’Alzira, 1996, pp. 71-141. 37 Els privilegis atorgats per la corona a la vila i conservats a l’Arxiu Municipal d’Alzira els trobem en edició
facsímil en José María Parra, Los pergaminos de la Cancillería Real del Archivo Municipal de la ciudad de Alzira, Alzira,
Ajuntament d’Alzira, 1984, pergamí núm. 30 (d’ara en avant: Los pergaminos de la Cancillería Real). Aquest autor
va transcriure alguna de les actes del consell sobre les obres a l’almodí, pp. 218-219. L’ordenació referida en
Libre de diverses statuts, cap. 99. 38 Libre de diverses statuts, cap. 133 i 165.
15
pació principal de les autoritats va ser l’especulació del gra, especialment en conjuntures
dolentes, que agreujava la seua carestia i feia augmentar els preus. Així, un bon nombre
d’ordenacions estan adreçades a limitar les activitats dels revenedors i dels corredors, mo-
destos intermediaris entre productors i compradors, les quals resultaren abundants en els
principals moments del cicle agrícola: en els mesos de maig a octubre, entre la collita dels
blats grossos i els menuts i els guanys de la verema. Els estatuts o ordenacions eren taxatius
quan coincidia la seua activitat amb els dies de mercat, els dimecres, establint que els reve-
nedors sols podien adquirir els cereals en l’almodí i no “ni en los camins de la dita vila ne
dins la dita vila e ravals d’aquella”, és a dir, que no aprofitaren l’arribada dels camperols al
mercat per efectuar els seus negocis.39 Fins i tot en eixa disposició de maig del 1393, poc
abans de la collita i quan més escassos i cars eren els grans, sols es permetia als revenedors
la compra en l’almodí a partir de migdia fins que es posara el sol, quan ja s’havien produït
les compres més importants de matí. Perquè “los dits revenedors, per lur propri profit,
meten carestia e rumor en lo dit almodí”, s’insisteix una i una altra vegada que deuran ven-
dre els cereals al preu fixat.40 És a partir, doncs, d’aquestes regulacions que coneixem també
les pràctiques d’aquest comerç de curt abast, a tall d’exemple es prohibia que els corredors
acordaren el seu salari de bestreta, abans de la venda, per tal de no fer augmentar el preu de
les transaccions.41 En anys de carestia o de major escassesa fins i tot es prohibia tota acció
dels intermediaris, o al públic en general només la compra d’uns cereals a canvi que vene-
ren la mateixa quantitat d’uns altres, fiquem pel cas blats menuts per blats grossos.42 En
aquest sentit, es prohibia que els blats que es portaren a l’almodí s’emmagatzemaren en els
albergs o cases contigües o properes, per evitar les acumulacions i la revenda en els mo-
ments més delicats.43
Bona part dels cereals i altres productes agraris de la Ribera va tindre com a destí el mercat
local radicat a les viles i als centres de major poblament, encara que molts d’aquests exce-
dents comercialitzats es van dirigir en última instància al principal mercat del regne, Valèn-
cia, gràcies a la forta demanda urbana. A més a més, la capital va engegar tot un seguit de
mesures que pogueren garantir un abastament regular del gra de les zones productores pro-
peres i del conjunt del regne. El 1329 València aconseguí d’Alfons el Benigne que 39 Íbid., cap. 127. 40 Íbid., cap. 128. 41 Íbid., cap. 6. 42 Íbid., cap. 127. 43 Íbid., cap. 165.
16
s’impedira l’exportació de cereal del país, i, fins i tot, que fóra la mateixa ciutat qui
s’encarregara que tot això s’acomplira, amb l’autorització d’armar naus de vigilància. Igual-
ment, per afavorir l’arribada de queviures, aquells qui portaren articles alimentaris a Valèn-
cia gaudiren de guiatges o salconduits perquè no foren embargats o impedits en el seu tra-
jecte. Al mateix temps, va posar en funcionament un sistema de subvencions o primes al
cereal vingut del regne, les ajudes al menut, i començà a articular un eficaç sistema
d’importacions estrangeres de cereals. A finals del Tres-cents i a primeries de la centúria
següent, els cereals de la Ribera, tant per via terrestre com per la navegació de cabotatge de
Cullera –València va controlar aquesta vila en diverses ocasions des de la segona meitat del
segle XIV-, esdevenien una partida significativa del cereal regnícola en l’almodí de València.
Aquesta comarca, a banda de disposar de terres productives, es constituí en una zona im-
portant de redistribució dels cereals de les comarques muntanyenques meridionals. En dar-
rera instància, molts d’aquests cereals van ser controlats per mercaders de València que
segurament acordaven amb mercaders locals l’arribada de tots aquests cereals.44 Emperò,
algunes de les mesures coercitives empeses per València van ser contestades en algunes
ocasions, en el 1380 Morella, Alzira i Xàtiva intentaren elevar una protesta a la monarquia
per la prohibició de l’exportació de cereals.45 O sovint decretaren inhibicions o prohibicions
d’extraure cereals del terme particular de les viles, la qual cosa motivà la reacció política
immediata de la ciutat, que adduïa que es vulneraven els privilegis de València, car no era
permés de vetar l’arribada d’aliments a la ciutat, i s’havia de garantir la lliure disposició dels
productes de les terres que els veïns de València tenien en el regne.46
La imbricació entre ambdós mercats, el mercat local i el regional, i com es va teixir,
encara se’ns escapa en bona mesura en la seua concreció. I tot plegat susciten totes les
qüestions que hem tractat diversos interrogants: quin va ser el volum de les transaccions de
cereals, en fi, que es va controlar a partir de l’almodí? Com es van articular tots aquests
44 Aquests aspectes han estat esbossats per A. Rubio Vela, “El abastecimiento cerealista de una gran urbe
bajomedieval. Aproximación al problema campo-ciudad en el País Valenciano”, L’escenari històric del Xúquer.
Actes de la IV Assemblea d’Història de la Ribera, l’Alcúdia, Ajuntament de l’Alcúdia, 1986, pp. 55-68; i per J. V.
García Marsilla, “El elemento urbano en el abastecimiento de la ciudad de Valencia. Los mercaderes formenters
a fines del siglo XIV e inicios del XV”, II Congreso de Jóvenes Historiadores y Geógrafos, Madrid, CSIC, 1993, pp.
124-131. 45 A. Rubio Vela, “El ganado de Valencia y los pastos del reino...”, pp. 676-679. 46 Aquesta acció diplomàtica de la ciutat per aquestes mesures vilatanes es poden vore en moltes de les cartes
enviades pel Consell de València al llarg del segle XV. Arxiu Municipal de València, Lletres missives, g3-21, f.
46-46v, sobre la inhibició decretada per Cullera l’octubre del 1449.
17
mecanismes, i com van desenvolupar eixes activitats els seus protagonistes? Quina repre-
sentativitat va tindre, en canvi, la comercialització privada, i no només dels cereals, la qual
va implicar a bona part dels sectors socials? Molts d’aquests aspectes no es contemplen, ni
són la font més adequada, per part de les ordenacions. En canvi, l’estudi acurat de les actes
dels consells ens pot oferir moltes més dades sobre la concreció les disposicions municipals.
A més a més, la investigació dels nombrosos protocols notarials conservats en els arxius
valencians ha aportat molta informació sobre els préstecs i el crèdit, i les múltiples transac-
cions que van tindre lloc. Només l’estudi comparat entre totes aquestes fonts ens podrà
donar una visió molt més completa. I cal tenir present que moltes referències són fugisseres,
concretament les transaccions més reduïdes, les quals, això no obstant, tingueren una nota-
ble importància per a les economies domèstiques.
La regulació sobre la venda
La plaça major era el cor de la vila, situada al centre de l’eix principal que travessava la po-
blació, l’empedrat del camí de València a Xàtiva, i al bell mig de lo clos de l’illa emmurallada.
És al voltant de les seues porxades on trobem els principals edificis de la universitat: des de
l’església principal de santa Caterina, la casa de la vila, la batllia, la presó o els albergs dels
personatges més reeixits... D’allà partien les processons, eren castigats en públic per a
exemple de tots aquells que transgredien la moralitat, o es llogaven els jornalers. Hi eren
també els principals llocs d’intercanvi: els obradors i botigues més importants, l’almodí, la
carnisseria o la pescateria. I, és clar, en la plaça també s’ubicava el mercat que tenia lloc els
dimecres, allí acudien tots els habitants de les distintes minories, els jueus de la jueria de la
vila, els mudèjars del raval del Barralbeb o de les alqueries del terme, i els cristians de la vila,
dels dos ravals o de les principals alqueries. Potser vinguts, inclús, de tota la contribució
general o de més enllà. Un dia de rebombori on no sols tenia lloc l’adquisició o venda dels
productes, sinó que es congregava gent de tota condició i on s’aprofitava també per tancar
diversos negocis i tractes, així com per acostar-se als tallers i botigues dels voltants. Fins i
tot, pels camins que conduïen al centre de la vila, amb l’arribada de gent, es venia bona cosa
de productes. Per això era el millor dia que triava el consell per fer crida pública, amb so de
trompes, tabals i anafil, per donar a conéixer les seues disposicions.47
47 En els privilegis reials conservats a Alzira no hi és el de la creació del mercat i de la fira, i d’aquesta última
no tenim a penes cap notícia en les ordenacions. Tanmateix, en temps de Ferran el Catòlic, un altre privilegi
autoritzà el canvi de dates de la fira anual: el 1501 passà de celebrar-se per sant Miquel, a traslladar-se setma-
18
Quant a les condicions dels productes i la seua venda, el consell també es va en-
tremetre i encomanà a l’oficial encarregat de la vigilància del mercat, el mostassaf, que vet-
llara per l’acompliment de les disposicions establertes sobre els distints articles presents en
el mercat: així, sobre els productes que els hortolans i hortolanes aportaven –llegums, frui-
tes o hortalisses-; en la venda de l’aviram domèstic i dels seus derivats, com els ous –que
havien de vendre’s a un diner el parell el 1377-, o els coloms –a sis diners el parell-; també
de la caça –com les perdius-; de les plantes farratgeres o les usades en la llar; i, en summa,
de la resta de productes preparats pels camperols que eren venuts i comprats en el mercat.48
Però, a banda del mercat setmanal, en les places i carrers també hi havia llocs de venda de
queviures a diari. El 1384 el consell autoritzava que la venda de fruites i hortalisses es fera
al voltant dels porxes de l’almodí, llevat dels dimecres dia de mercat que, probablement per
facilitar l’entrada i eixida de grans, es traslladava al banc de davant l’església.49 Dècades més
tard, el 1425, se suggereix en la documentació que s’havien produït canvis en l’ubicació en
el lloc de venda de les fruites i hortalisses al voltant de la plaça, aleshores s’habilitava de
nou un altre emplaçament en el carrer major, un poc més avall. Fins llavors es produïa en
un “loch stret e sutzén, per occasió de les mosques que s’ajusten en lo corral dels carnicers
e en la carniceria, que són massa prop de la dita plaça e, de feyt, les dites mosques són so-
bre les dites fruytes e ortalices”.50 I ací també els braços d’alls havien de disposar vint-i-cinc
parells de cabeces cadascun, i quinze el de cebes.51
Uns altres establiments on es permetia de vendre aliments o cereals al menut eren
els hostals, també de vi, com en les tavernes i... els alfòndecs mudèjars. El consell municipal
va mirar de regular a tothora les seues activitats: el 1383 s’establia que els hostalers no po-
nes abans de sant Joan. Eixa petició de les autoritats municipals, acceptada pel monarca, es féu al·legant la
decadència de la fira i per les dificultats de navegació del Xúquer. Això últim es va deure probablement, a
banda dels processos de sedimentació en el llit del riu, per l’obertura de diverses séquies majors en el Xúquer
al llarg del segle XV. I també és cert que, tal i com deixa entreveure el privilegi, havia pres gran volada la seda.
El canvi de dates a finals de la primavera, al temps, era més adient per potenciar eixe negoci: la recollida de les
fulles de la morera, l’elaboració dels fils a partir dels capolls, etc. Los pergaminos de la Cancillería Real, perg. 47. 48 Llibre de diverses statuts, els capítols són molt nombrosos i molt “vius” al respecte i fan referència entre
d’altres: a préssecs (cap. 15), cebes i alls (caps. 79 i 80), gallines, polls, polles, oques, ànedes, coloms (caps. 3,
4, 5 o 175), ous (cap. 76), perdius (cap. 4), alfals i panís (cap. 50), feixos de canyes (cap. 77), obres d’espart
(cap. 3), etc. 49 Íbid., cap. 111. 50 Íbid., cap. 189. 51 Íbid., caps. 79 i 80.
19
gueren pastar pa i vendre oli, formatge o salsa;52 el 1403 es permetia que vengueren vi, abo-
lint alguna prohibició anterior, però es fixava el preu en 18 diners el cànter (10,77 l) i es
permetia un guany de 4 diners per quarter (0,33 l). Es taxava, el mes de maig d’eixe any, el
preu de la civada que podien vendre els hostals en 16 sous el cafís (201 l): 12 del cost, 2 de
la cisa, 2 de guany.53 Emperò, la major part de les ordenances referides a hostalers i taver-
ners estaven relacionades amb qüestions de moralitat pública. Per als ulls de les autoritats i
dels moralistes es tractava d’establiments on hi acudien gents de tota índole: rodamóns,
malfaeners, bevedors, jugadors, tafurs, rufians, alcavots o proxenetes... La taverna era un
espai de sociabilitat masculina, on la beguda, la brega i el joc anaven de la mà, i, per tant, era
un lloc on brollava la blasfèmia i el pecat, aprofitant la foscor de la nit. I per això es manà el
1394 que només podien tindre les portes obertes els hostals i tavernes fins que sonara “lo
seny del ladre”, cap a mitjanit.54 Les ordenacions són reiteratives quant a prohibicions esta-
blertes als furs o d’unes ordenances respecte de les altres, adés més flexibles i ara més exi-
gents, o tot el contrari, influïdes sovint per predicadors i frares, encara que, realment, tin-
gueren poca efectivitat. L’hivern de 1370 es tornà a permetre el joc “exceptat en tavernes e
en lochs sospitosos”. I és que el joc de daus o naips, barrejat amb la beguda, podia portar a
fer penyorar les robes de la muller.55 I també eren uns espais lligats a la prostitució, i es
prohibia que es donaren hostalatge a les “fembres pecadrius”, o, en tot cas no més d’un dia,
o sols una per hostal, o amb la condició que en eixos albergs no es faça pecat d’adulteri o
carnalitat...56 En summa, els hostalers i taverners, els locals dels quals es trobaven ja en els
camins enfora de la vila, foren malvistos i mal considerats, i la seua activitat va estar regula-
da de ben prop.57
Bona part de les petites transaccions al detall, els intercanvis entre el veïns que es
feien oralment, s’escapen de la documentació. Algunes d’aquestes estaven permeses per les 52 Íbid., cap. 85. 53 Íbid., caps. 172 i 173, respectivament. 54 Íbid., cap. 131. 55 Íbid., cap. 2. 56 Íbid., cap. 87, 92 i 93. 57 Una visió de com eren vistos pels seus coetanis tant taverners com hostalers, a propòsit de llurs declaraci-
ons en un plet judicial, així com l’ambient que es vivia en aquests llocs entrada la nit, en A. Rubio Vela, La
mala vida en una comunitat del Trescents…, pp. 63-85. Sovintegen en les ordenacions d’Alzira, juntament amb les
anteriors, esments al bordell o la Pobla de les aules fembres. Sobre el bordell en aquesta vila, situat junt a la more-
ria en el raval del Barralbeb o de sant Agustí, vid. Manuel Ruzafa García, “Un conflicto económico y mental
entre dos áreas marginadas. El fracaso del proyecto de ampliación de la morería de Alzira sobre el burdel
(1457-1459)”, Al-gezira, núm. 4/5, Alzira, Ajuntament d’Alzira, 1988, pp. 75-88.
20
autoritats, això no obstant, com la venda en les cases dels vins de la pròpia collita o d’altres
conveïns. El 1362 el consell prohibia que no es venguera vi estrany en les cases, reiterada el
1403.58 I en tot aquest petit comerç i en els espais del mercat, com el forn, el mercat mateix
o la carnisseria, tenien un paper destacat les dones. Es tractava d’un dels principals llocs de
sociabilitat femenina i aquestes activitats eren indispensables per a la viabilitat de l’empresa
camperola. De fet, la binòmia hortolà o hortolana, algú o alguna, revenedor o revenedora, és una
constant en les ordenances quan es refereixen al mercat local, que responen a un afany de
precisió en la normativa.59 Justament, hem de fer notar que, si bé la regulació d’aquests re-
venedors i revenedores presenta eixa doble distinció, en les referències als corredors només
els citen en el gènere masculí. Aquests intermediaris, que tancaven tractes de major volum i
amb articles com el cereal, eren professions reservades als hòmens i, per tot això, fins i tot
arribaren a tindre presència en el consell general de la vila mitjançant la mà menor, la dels
oficis.60 Per altre costat, tot el seguit de mesures del consell que limitaven i regulaven l’acció
d’intermediaris en els intercanvis locals tenien com a finalitat privilegiar els intercanvis di-
rectes entre productors i compradors, i beneficiaven així un conjunt ampli de la població i
de la mateixa oligarquia a l’hora de donar eixida als seus productes. A més a més, s’evitava
l’acaparament i la pujada de preus, elements que podien distorsionar el funcionament del
mercat. Tanmateix, tant revenedors com corredors actuaven com a reguladors de l’oferta i
la demanda, en facilitar l’eixida de productes, especialment en moments d’escassesa, bo i
que fóra elevant més els preus.
Ara bé, hi havia determinades branques d’aquest mercat dels queviures que tenien un cert
caràcter monopolístic. Precisament formaven part dels monopolis o regalies reials, establi-
ments gestionats per les autoritats locals, les carnisseries cristianes, mudèjars o jueves -
58 Llibre de diversos statuts,, caps. 49 i 164. 59 Quant a la presència de les dones en la compravenda del mercat a València, José Hinojosa Montalvo, “La
mujer en las ordenanzas municipales en el Reino de Valencia durante la Edad Media”, en Las mujeres en las
ciudades medievales, Madrid, Universidad Autónoma de Madrid, 1984, pp. 43-55. Una valoració general del seu
paper en aquestes transaccions en Cristina Segura Graiño, “Actividades remuneradas y no remuneradas de las
mujeres en la Edad Media hispana”, en Aragón en la Edad Media. Rentas, producción y consumo en la España de la
Baja Edad Media, Saragossa, Universidad de Zaragoza, 2001, pp. 109-120. Per a una visió dels espais de socia-
bilitat femenina en la societat agrària tradicional, encara que escapa al període d’estudi, no deixem de recoma-
nar l’article de Robert Muchembled, “La mujer campesina en el norte de Francia (siglos XVII-XVIII)”, Debats,
núm. 7, València, 1984, pp. 64-67. 60 Jaume Alboreda o Miquel Morata el 1360, Llibre de diverses statuts, cap. 46.
21
abans que foren desfetes-61, a més d’altres instal·lacions de transformació dels aliments com
els forns. La propietat útil d’aquests establiments, com les carnisseries, anà a parar a mans
de l’oligarquia local que, a canvi d’uns censos irrisoris i invariables a la batlia, l’arrendava o
subarrendava o comprava o venia als explotadors, constituint un negoci ben rentable. No-
més a finals del segle XV algunes viles es veieren obligades a adquirir-la, per propiciar un
control més directe per part del municipi i per a què es tingueren millor abastides les expe-
nedories.62 A Alzira, com en altres viles, tan sols podien tallar i vendre carn aquells carnis-
sers que havien subscrit un contracte d’assegurament amb el municipi per expendre carn en
alguna de les quatre taules de la carnisseria de la vila, i de la resta repartides en les principals
alqueries del terme -a l’Horta del Cent, Guadassuar, Cabanyes o Algemesí-, un contracte
que se subhastava anualment.63 Els carnissers es comprometien a tindre abastides les taules
durant tot l’any amb els preus pactats prèviament, en canvi el municipi facilitava diverses
zones on podrien pasturar el ramat, el bestiar assegurat: moltons, que era la carn més con-
sumida, porcs, corders, cabrits, bous o vaques. Els contractes i les disposicions municipals
explicaven quines parts dels animals estaven prohibides a la venda, quines no s’haurien de
barrejar alhora de mesurar-les, etc. En les ordenacions es regulava també profusament
aquesta activitat per tal d’evitar els problemes que causava tant el ramat assegurat en les ex-
plotacions agràries com les molèsties dels establiments en l’àmbit urbà per la falta de condi-
cions higièniques. Aquest difícil equilibri es plasma contínuament en la correcció, afegits i
nous detalls de les successives ordenacions.64 Tot i que hem de tindre en compte que la cria 61 Aquestes carnisseries de les minories religioses, adequades als seus costums i ritus, segurament estaven
gestionades per les pròpies aljames; els establiments estudiats només fan referència indirecta a aquestes com-
unitats. Sobre una donació de totes aquestes carnisseries per part de la corona hi ha un privilegi del 1274 en
Los pergaminos de la Cancillería Real, perg. 6. De tota manera, a les acaballes del segle XIV a Alzira els musul-
mans de la moreria en el raval del Barralbeb o de sant Agustí eren poc nombrosos, a diferència de moltes
alqueries i alguns senyorius de la contribució general. Fou a partir de mitjan segle XV quan van anar creixent
el seu nombre, i passaren a ser d’una tretzena part dels habitants a una quarta; els jueus, per altra banda, van
ser llevats del mig amb la destrucció de la juderia del 1391. A. Furió estima que el 1355 els cristians de la vila i
dels ravals podrien haver suposat uns 1.500, al voltant de 100 jueus i poc més de 30 mudèjars; el 1399, hi ha
uns 1.800 habitants a la vila, 54 mudèjars, 9 conversos i 2 jueus. Vid. A. Furió, “Diners i crèdit. Els jueus
d’Alzira en al segona meitat del segle XIV”, Revista d’Història Medieval, núm. 4, València, Universitat de Valèn-
cia, 1993, pp. 127-160. 62 Sobre els arrendaments de monopolis i rendes del reial patrimoni en les viles, P. Viciano, “Entre la coerció i
el mercat…”, pp. 612-621. 63 A. Furió, El camperolat valencià..., pp. 794-798 i 848-850. 64 Sobre l’activitat dels carnissers, J. A. Barrio Barrio, “El abastecimiento y venta de carnes en Orihuela duran-
te el reinado de Alfonso V (1456-1456)”, Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, núm. 9, Alacant,
22
domèstica estava present i tenia bastant importància: el consell d’Alzira el 1374 obligava al
respecte que tota la carn de truja o la porcella fóra tallada només que en la boqueria, en
benefici dels carnissers.65 Tot fa indicar, en summa, que en les zones rurals hi havia una
certa varietat en el menjar -porcs, aviram, ramat domèstic, etc.-.66
En efecte, les carnisseries provocaven diversos problemes en l’àmbit urbà, princi-
palment per la brutícia, la insalubritat i les molèsties que causaven al veïnat. El 1399 es pro-
hibia que els carnissers o els pescaters llançaren els budells, caps, peus i altres parts dels
animals pels carrers de la vila, i sols en el corral “lancen les sanchs de les reses que mataran
e les femtes dels ventres e budells de aquelles”. I que, per a degollar el bestiar, que s’usen
llibrells i “si de la dita sanch caurà e n’irà en quantitat (...) sia tengut plegar e lançar en lo
corral de la dita carniceria”. Per tots aquells motius, sembla que la carnisseria de la vila va
canviar la seua ubicació en aquestes dates, però també podia haver-se degut a raons
d’excel·lència urbana, en ser la plaça major on hi havia els principals albergs dels notables
locals.67
La regulació del consell, inclús, es va estendre a l’organització de l’activitat dels car-
nissers. El consell vigilà les companyies que pogueren realitzar entre si els carnissers, i a
voltes es toleraren, encara que amb limitacions. En fer societat els carnissers controlaven
un major nombre de taules i concentraven una major quantitat de ramats, amb la qual cosa
es pogué generar una autèntica “guerra dels moltons” en els camps.68 Es perjudicava també
a altres carnissers alhora d’optar a les subhastes i, el més important, aquestes companyies Universitat d’Alacant, 1995, pp. 257-278; J. Hinojosa Montalvo, “Poder municipal y abastecimiento de carne
en la Gobernación de Orihuela a fines de la Edad Media”, Miscelánea Medieval Murciana, vol. XXI-XXV, Múr-
cia, Universidad de Murcia, 1998, pp. 157-170; J. V. García Marsilla, La jerarquia de la mesa…, pp. 122-124. Per
a Castella hi ha importants investigacions sobre l’abastament urbà a partir de les ordenances municipals, con-
cretament sobre les carnisseries recomanem l’article de Juan Antonio Bonachía Hernando, “Abastecimiento
urbano, mercado local y control municipal: la provisión y comercialización de la carne en Burgos (siglo XV)”,
Espacio, tiempo y forma, tom 5, Madrid, UNED, 1992, pp. 85-155. 65 Llibre dels diverses statuts, cap. 86. 66 Possiblement molt més variat el consum de carn a l’entorn rural que a la mateixa València per a les classes
populars, aquestes vegeren cada vegada més restringit el seu consum, bàsicament al porc salat. Cfr. C. Ferra-
gud, El naixement d’una vila rural valenciana…, pp. 134-136, i J. V. García Marsilla, La jerarquía de la mesa…, pp.
259-262. 67 Llibre dels diverses statuts, cap. 162. La carnisseria el 1274 es trobava situada en la plaça major, al llarg del segle
XV es traslladà, segons els cappatrons de la peita, a un carreró vora el braç del riu. De fet, en una de les re-
modelacions de l’almodí de què hem parlat, es diu que als seus voltants se situava abans la “carnisseria vella”. 68 A Alzira, el 1407 només es permetia que feren companyia dos carnissers i no més; en una altra ordenació,
anterior segurament en el temps, no s’autoritzava cap companyia. Libre de diverses statuts., caps. 184 i 16.
23
provocaven una escassesa artificial en les carns i forçaven una pujada dels preus al consell.
Açò darrer indicaria una certa capacitat econòmica dels carnissers: no hem d’oblidar que els
carnissers podien controlar directament tant la producció, els seus ramats, l’abastament o la
circulació dels seus productes com el seu destí últim, la comercialització. I fins i tot submi-
nistraven productes derivats dels ramats a artesans o a altres compradors: des del greix per
a la cera o el sabó, les pells dels animals, la llet, etc. Al capdavall, es podia haver generat
també una certa jerarquització entre aquestos professionals. En altres contrades del país els
carnissers assegurats responien a un model més aviat d’abastador-ramader, que contracta-
ven a altres carnissers com a mers expenedors, i controlaven així la matèria primera. En les
ordenances estudiades únicament es fa referència a pastors llogats que pasturaven els ra-
mats i de la constitució de companyies, prou indicatiu que disposaven d’un cert nivell eco-
nòmic, gràcies, en part, a aquest caràcter monopolístic de les carnisseries.69
Els carnissers, però, semblen una excepció dins els professionals dedicats a l’elaboració i la
venda de queviures. De fet, fins i tot els carnissers actuaran com a arrendadors
d’imposicions, i entre tots eixos professionals únicament trobem els carnissers representats
en el consell general.70 Respecte als altres llocs de venda les ordenacions no són massa
abundants i es refereixen més a l’abastament. Sobre la pescateria, situada a la plaça major
de la vila, el consell intentava vigilar les condicions sanitàries i higièniques, com hem apun-
tat suara, i la seua activitat. Així, el peix que per les seues característiques no es poguera
vendre al pes, es podia fer a ull.71 I també les ordinacions fan referència, de nou, als revene-
dors i que els traginers no descarreguen el peix en cap altre lloc que no fóra en la pescateria
i sempre de dia.72 Més minses són les referències als flequers i flequeres, forners o moliners.
69 Ordenació del 1397: “que lo bestiars assegurats no puxen entrar en les vinyes de la orta de la vila, e si en lo
loch on és permés aquells entrar, lo senyor de la possessió dirà al pastor (…) que no li entren, e aquells hi
entraran, en aprés (…) que lo dit senyor ne sia cregut per son sagrament e se’n puxa clamar”. Llibre dels diverses
statuts, cap. 144. Aquesta jerarquització de l’ofici a Oriola, J. A., Barrio Barrio, “El abastecimiento y venta de
carnes en Orihuela...”, pp. 257-278. 70 Pere Aimar, carnisser, és conseller el 1360. Possiblement siguen els orígens de la potent família Aimar?
Entre la nòmina del Consell general que ens facilita les ordenacions hi ha un altre homònim, conseller de
parròquies el 1379, 1390, 1395 i jurat el 1383 i 1392; Mateu Aimar, conseller també el 1360; un notari, Bernat
Aimar, conseller el 1381, 1393 i 1396 i jurat el 1391. Sobre l’arrendament de cises per part dels carnissers, A.
Furió, El camperolat valencià..., pp. 795-848. 71 Íbid., cap. 26. 72 Íbid., cap. 25. Però, si quan es portava el peix “era tal vespre o tal hora que bonament en aquell dia no po-
gués vendre lo dit peix, en lo qual cas los dits justícia, jurats, consellers (…) atorguen licència al dit portant lo
24
Sobretot foren en relació a l’almodí i que només tenien permís per adquirir grans, en con-
juntures delicades, de vesprada, perquè, en adquirir importants quantitats per al seu quefer,
feien pujar en demesia els preus.73 Generalment, les fleques van estar molt regulades i limi-
tades, en alguns casos hi havia una certa especialització segons fóra el pa de farina blanca o
rossa –de mestall o d’ordi-, i s’establia el preu i el benefici de forma escrupolosa, tant en els
furs com en les actes dels jurats. En no dependre d’ells l’abastiment, a més de l’escàs marge
de benefici i les successives restriccions, esdevingueren els professionals d’aquest sector
vulnerables i altament descapitalitzats.74
Els oficis relacionats amb l’elaboració i venda alimentàries, a més a més, veieren
gravades bona part de les transaccions econòmiques, a l’igual que els compradors, per mitjà
de les cises o imposicions que taxaven la venda i el consum de productes. La monarquia,
per fer front a la multiplicació de les despeses –singularment les guerres en què es va abo-
car- durant la segona meitat del segle XIV, facultà el 1361 a les viles a establir aquestes im-
posicions segons llur propi criteri, a canvi de poder incrementar les peticions als municipis.
Les contínues demandes del monarca, que va delegar en les institucions municipals com a
primers organismes fiscals, van precipitar els consells a tota una escalada de la pressió fiscal
per tal de satisfer-les. A això cal sumar la irrupció del censal, del deute públic, com a recurs
cada vegada més freqüent. El resultat va suposar un endeutament crònic de les hisendes
municipals: a Alzira el 80% dels ingressos del municipi pels volts del 1380 estaven dedicats
a saldar les pensions o deutes dels censals. L’oligarquia local, els ciutadans més acabalats,
van ser qui més havien d’aportar a les diverses fiscalitats, a la reial pel terç-delme -la tercera
part de la collita- o la peita -que gravava els patrimonis i que recaptava el municipi-. Llavors,
l’elit en el poder va saber arbitrar mecanismes per fer-la menys feixuga i traslladar gran part
del pes fiscal al conjunt de la població de les viles i del seu entorn rural. Entre aquestes
estratègies que va desenvolupar es trobaren: el gravamen a les transaccions dels productes
més consumits; l’arrendament de tots aquests impostos i rendes, consentit per la corona a
canvi d’una suma global, amb la qual cosa passava a recaptar-los l’oligarquia directament; al
mateix temps, es féu l’elit amb bona part del patrimoni reial per traure’n profit; el carrega-
ment de censals públics, dels quals eren els membres de l’oligarquia els principals creditors, dit peix que puxa descarregar, metre e posar lo dit peix en aquell loch o alberch que aquell plaurà, sots condi-
ció, emperò, que l’endemà o en lo dia subsegüent, en continent, per lo matí, ço és al sol exit o abans, port e
sia tengut portar lo dit peix a la dita pexcateria”. 73 Íbid., cap. 127. 74 A. Rubio Vela, “El consumo de pan en la Valencia bajomedieval”, en el Ir col·loqui d’Història de l’alimentació a
la Corona d’Aragó. Edat Mitjana, 1r vol., Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, pp. 157-183.
25
bo i que foren els ciutadans de València qui passaren a controlar el deute públic dels muni-
cipis arreu del regne, etc.75 Tota eixa suma explica part de l’interés del consell municipal i de
les elits per supervisar el mercat local, amb la regulació de la circulació de productes i la
concentració dels punts de venda, que obeïa a un major control per una necessitat fiscal.
Singularment un gran nombre de les ordenacions a Alzira sobre el mercat es concentren
durant el període en què es consolidà aquesta estructura fiscal. Per exemple, en aquesta vila
l’arrendament de les cises en l’exercici 1380-1381 suposà més de la meitat dels ingressos de
la hisenda municipal. I aquestes taxes incloïen la transacció de béns immobles, draps o lli; i
bona part gravaven productes alimentaris com el vi, la mòlta, la fleca, els animals -sobre els
animals domèstics que es tallaven- i la carn de les carnisseries.76
“La protecció al consumidor”
També les penes o calònies, tant les que imposava el justícia pel que feia a les transgressions
del ramat o de l’ordre públic com per les que recaptava el mostassaf per les vulneracions en
l’ordenació dels mercats, suposaren uns ingressos notables per a les arques municipals i per
a qui exerciren eixos càrrecs. En efecte, les ordenacions que es referien a la regulació del
mercat eren competència del mostassaf, que devia fer-les vetllar. A més a més, en aquest
corpus legal es van anar fixant les atribucions i funcionament d’aquest càrrec, adaptant la
normativa genèrica dels furs també al casos locals.77 L’elecció del mostassaf es produïa la
75 A. Furió, “Estructures fiscals, pressió impositiva i reproducció econòmica”, P. Viciano, “Entre la coerció i
el mercat”, o J. V. García Marsilla, Vivir a crédito en la Valencia medieval, València, Universitat de València, 2002,
especialment les pp. 281-297. 76 A. Furió, F. García-Oliver, “La economía municipal de Alzira a fines del siglo XIV según un libro de cuen-
tas de 1380-1381”, en La ciudad hispánica durante los siglos XIII al XVI, Madrid, Universidad complutense, 1985,
pp. 1611-1633. 77 La compilació de les ordenances referides al mostassaf, que suposaven al temps la seua actualització, les
trobem als llibres de la mostassafia. Aquests s’elaboraren més tardanament, en el cas d’Alzira ja en 1611.
Tanmateix, en aquesta vila es conserva el “text del regiment dels oficis de la insigne vila d’Algezira” del 1471,
reglament que revisava el sistema electoral dels càrrecs del consell, entre ells el mostassaf, després de la intro-
ducció del nou sistema insaculatori en la tria dels càrrecs el 1426. Escapen, doncs, al nostre període d’estudi i
les farem servir tan sols indirectament. Aquest text es pot consultar en A. Lairón, Libre de diverses statuts, pp.
161-183, i el “text del readreç de los capítols de l’offici de mustaçaf, de les cizes e imposicions de la vila de
Algezira” del 1611 en les pp. 185-229. La creació de noves universitats, independents de les principals viles
fins llavors a la Ribera, va comportar la redacció de llibres del mostassaf en altres poblacions riberenques:
Vicent Josep Escartí Soriano, Llibre del mustassaf d’Albalat de la Ribera, Albalat de la Ribera, Ajuntament
26
vespra de sant Miquel i, a l’igual que altres càrrecs municipals, pel sistema de cooptació
entre els jurats i algun dels consellers de parròquies, fins el 1426. Algunes de les ordenaci-
ons ens informen de com es devia fer l’elecció, d’algunes qüestions de la seua administració
i, sobretot, insisteixen que el mostassaf devia fer exercici del seu càrrec directament, sense
recórrer a lloctinents, bo i que tinguera ajudants per al seu exercici. I és que, des de 1321, la
baixa noblesa participava de les institucions municipals i molts dels nobles acabaran residint
a la capital del regne, deixant un buit en el càrrec.78 Els plets els dirimia oralment, en sen-
tències sumàries, i en poques ocasions podem tindre coneixement sobre ells.
Però, ens detindrem en les funcions que anirà assolint al llarg d’aquests anys. El
mostassaf exercia de policia de mercat, és a dir, de fer acomplir aquelles disposicions que el
consell havia arbitrat respecte als intercanvis i que ja hem assenyalat. Era qui devia vigilar
que les compravendes es realitzaren en els llocs establerts, fixar les parades del mercat,
també marcar els preus dels grans en l’almodí cada matí i d’ací els preus del pa o de la mòlta,
o vigilar els revenedors per què no els feren augmentar. Hom ha parlat que una de les co-
meses principals podia definir-se com la defensa del consumidor, que al mateix temps era
un altre dels vessants de les ordinacions, açò és, evitar els fraus en els pesos i mesures i
vigilar per la qualitat dels productes. En una ordenació del 1360 s’encomanà al mostassaf
que vetllara per a què els carnissers no pesaren el fetge a ull, i que es fera segons el valor de
la carn de l’animal d’on s’havia extret.79 Lligat a açò, devia observar que els productes dels
artesans, especialment els de la manufactura tèxtil, acompliren la qualitat i mides degudes.
Això el portà a vigilar les condicions laborals, vinculades a la moralitat més bé: si el dia de
mercat era dia de toldre que es traslladara a la vespra, o que els almasserers no treballaren
diumenges –disposició aprovada el desembre de 1367, a punt de començar la collita de
l’oliva-.80
Arran d’aquesta observança dels espais del mercat i dels establiments de venda,
també s’estenia la seua competència a la cura de la sanitat pública i de les condicions higiè-
niques de la comunitat, en unes ciutats molt brutes com eren les baixmedievals, com ara:
d’Albalat de la Ribera, 1992. Altres recopilacions per a època moderna en Francesc Giner, “El mustassaf de la
vila de Cullera”, Quaderns de Sueca, núm. 1, Sueca, Ajuntament de Sueca, 1980, pp. 47-55; a Sueca sorpre-
nentment inclouen la transcripció de sentències del mostassaf, en Josepa Cortés, “Les actes del mustassaf de
Sueca (1571-1578), en Anàlisi local i història comarcal. La Ribera del Xúquer (segles XIV-XX). Actes II i III Assem-
blea d’Història de la Ribera, València, Diputació de València, 1990, pp. 33-52. 78 Llibre de diverses statuts, caps. 123 o 130. 79 Íbid., cap. 48. 80 Íbid., cap. 167 i 52.
27
que els carnissers o pelleters no estengueren les pells per les carreres o que els carnissers o
els pescaters tingueren cura de l’entorn dels expenedories, especialment els mesos d’estiu.81
Les atribucions de policia d’urbanisme, per tant, suposaven una de les seues funcions més
destacades: havia d’observar, per exemple, la mida de l’obertura de la porta que donava als
carrers.82 I també a eixe càrrec era encomanat el manteniment del medi de l’entorn immedi-
at a la ciutat, per raons de prevenció: neteja dels escorredors abans de les revingudes del
Xúquer o les pluges de la tardor, tallar els canyars del riu que podien agreujar les inundaci-
ons, d’allunyar l’amerament del lli o el conreu del pastell dels nuclis habitats degut a
l’estancament i contaminació de les aigües, etc.83 A més a més, una condició indispensable
per al comerç, a ell era encarregada la supervisió dels camins i els ponts de la vila, sempre
necessitats de reparacions que mai semblaven arribar.84
Delimitació, intervenció, regulació, protecció
Tal volta eixos quatre elements poden definir ben bé la política municipal de la vila d’Alzira
sobre el mercat de queviures, que hem intentat analitzar per mitjà de les diverses ordenaci-
ons aprovades pel consell en la segona meitat del segle XIV. Tot just en un moment en què
es va arribar a un alt grau de maduresa en les seues institucions, gràcies a l’acció de la mo-
narquia, que va dotar a les viles de certes atribucions. I això, sens dubte, va coadjuvar al
desplegament de les diverses polítiques que els municipis van exercir en el seu mercat local
o comarcal. Un mercat al qual havia de recórrer el conjunt de la societat, com ara el mercat
de queviures. Aquest tenia com a centre principal la vila, que féu al temps de promotora, on
els consells municipals legislaren al respecte. Totes eixes mesures perseguiren, en primer
lloc, garantir l’abastament del centre urbà, en delimitar diverses àrees que asseguraren un
proveïment regular. En aquest sentit, es van exercir polítiques proteccionistes en la circula-
ció de productes, la qual cosa beneficià una àmplia capa de productors locals i a l’oligarquia
a l’hora de donar millor eixida als seus articles. Un altre aspecte a considerar fou l’interés
81 Íbid., cap. 21. Una de les darreres visions renovadores respecte el càrrec a Vicent Salavert Fabiani, “Notes
sobre la sanitat municipal a la València dels segles XVI i XVII: les competències del mustassaf en matèria de
mercats i conservació dels carrers”, Afers, núm. 5/6, Catarroja, 1987, pp. 223-271. 82 Libre de diverses statuts, cap. 115. En un dels privilegis concedits per Jaume II, a Alzira el mostassaf a partir
del 1320 se li atorgaven les mateixes competències urbanístiques de què gaudia el mostassaf de València fins
llavors. Los pergaminos de la Cancillería Real, perg. 12. 83 Íbid., caps. 178-180 i 74. 84 Íbid., cap. 58.
28
per canalitzar part dels excedents comercialitzables en uns punts de venda fixats, delimitats
i, fins i tot en algunes branques, amb un caràcter monopolístic. Aquest major control per-
metia un major seguiment dels preus i evitar la seua pujada en un sector bàsic com
l’alimentari. D’ací la limitació en les pautes especulatives en la venda al detall, al temps que
es propiciava els intercanvis directes entre productors i consumidors. Aquesta reglamenta-
ció incloïa una major vigilància de la qualitat dels productes i dels fraus, una mena de de-
fensa del consumidor. Al capdavall tota aquesta regulació exhaustiva en la circulació i dis-
tribució de productes obeïa, entre d’altres motius, a raons fiscals, en ser el gravamen dels
intercanvis uns dels puntals de la hisenda municipal, i en ser controlats els seus mecanismes
per l’oligarquia urbana. I és que l’elit no solament gaudia d’una millor posició en els inter-
canvis de productes, també controlava els seus ressorts: arrendaven els establiments, les
imposicions que gravaven les transaccions, etc.
La ciutat, per tant, va contribuir al desenvolupament d’un mercat relativament esta-
ble, assegurat, que permetera superar les insuficiències tècniques i productives del moment
i garantir una regularitat dels intercanvis. Fins i tot, dins el domini dels cereals en
l’explotació camperola, hi tindran una major presència altres conreus comercialitzables. Ara
bé, a banda de tractar-se d’un mercat amb les seues lògiques, pròpies de la societat que el va
crear, la ciutat i la seua oligarquia el va condicionar i dirigir, i fomentà la dominació ciu-
tat/camp: va subjectar l’eixida dels productes agraris, unint-se així a unes altres dependèn-
cies econòmiques. Les viles, doncs, van teixir una xarxa fluïda d’intercanvis sobre la seua
esfera d’influència, el que va fomentar l’articulació d’un mercat regional que tenia la seua
artèria principal en la metròpoli. I a l’igual que la resta de centres urbans, però a una escala
amplificada, València va exercir les seues atribucions polítiques i econòmiques per controlar
i beneficiar-se del mercat que abraçava tot el seu regne.
29
BIBLIOGRAFIA:
AGUILAR CIVERA, I., L’almodí de València i els espais de comerç, València, Consell Valencià
de Cultura, 1996.
ALABAU CALLE, J. A., “Els establiments locals com a instrument de control econòmic i
social de les viles medievals valencianes. Cocentaina a la darreria del segle XIV”,
Afers, núm. 47, Catarroja, 2004, pp. 175-187.
ASENJO GONZÁLEZ, M., “El comercio. Actividad económica y dinámica social en las
plazas y mercados de Castilla. Siglos XIII-XV”, Cuadernos del CEMYR, núm. 9, La
Laguna, Universidad de la Laguna, 2001, pp. 97-134.
APARICI MARTÍ, J., “De la apicultura a la obtención de la cera. Las “otras manufacturas”
medievales de Segorbe y Castelló”, Millars. Espai i Història, núm. 22, Castelló, Uni-
versitat Jaume I de Castelló, 1999, pp. 31-60.
AVENTÍN, M., “La vila-mercat de Sant Celoni. Dels temps medievals al segle XVI”,
L’Avenç. Revista d’Història, núm. 188, Barcelona, 1995, pp. 48-53.
AYMARD, M., “Mercats i economies camperoles a l’Europa Mediterrània (segles XIV-
XVIII)”, en Els espais del mercat. 2on col·loqui internacional d’Història local, València, Di-
putació de València, 1993, pp. 101-110.
BARRIO BARRIO, J. A., “El control del mercado vinícola en Orihuela durante la Baja
Edad Media, siglos XIII-XIV”, en Vinyes i vins: mil anys d’història. Actes i comuicacions
del IIIr Col·loqui d’Història agrària sobre mil anys de producció, comerç i consum de vins i begu-
des alcohòliques als Països Catalans, vol.1, Barcelona, 1993, pp. 419-429.
30
- “El abastecimiento y venta de carnes en Orihuela durante el reinado de Alfonso V
(1456-1456)”, Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, núm. 9, Alacant,
Universitat d’Alacant, 1995, pp. 257-278.
BOIS, G., “Un assaig sobre el naixement i el desenvolupament de l’economia de mercat al
si de la societat feudal”, en Els espais del mercat. 2on col·loqui internacional d’Història local,
València, Diputació de València, 1993, pp. 75-90;
- “Entre la ciutat i el camp: el burg medieval”, L’Avenç. Revista d’Història, núm. 188,
Barcelona, 1995, pp. 36-41.
- La gran depresión medieval: siglos XIV-XV. El precedente de una crisis sistémica, València,
Universitat de València, 2001.
BONACHÍA HERNANDO, J. A., “Abastecimiento urbano, mercado local y control mu-
nicipal: la provisión y comercialización de la carne en Burgos (siglo XV)”, Espacio,
tiempo y forma, tom 5, Madrid, UNED, 1992, pp. 85-155.
CORTÉS, J., “Les actes del mustassaf de Sueca (1571-1578)”, en Anàlisi local i història comar-
cal. La Ribera del Xúquer (segles XIV-XX). Actes II i III Assemblea d’Història de la Ribera,
València, Diputació de València, 1990, pp. 33-52.
ESCARTÍ SORIANO, J. V., Llibre del mustassaf d’Albalat de la Ribera, Albalat de la Ribera,
Ajuntament d’Albalat de la Ribera, 1992.
ESQUILACHE MARTÍ, F., “Paisatge agrari i alimentació a l’Horta de València dels segles
XIII-XIV: agricultura, ramaderia i explotació del medi natural”, en premsa, 2004.
FERRAGUD DOMINGO, C., El naixement d’una vila rural valenciana. Cocentaina, 1245-1304,
València, Universitat de València, 2002.
FURIÓ, A., El camperolat valencià en l’Edat Mitjana: demografía i economia rural en la Ribera (segles
XIII-XVI), Universitat de València,, tesi doctoral inèdita, 1986.
- “Diners i crèdit. Els jueus d’Alzira en al segona meitat del segle XIV”, Revista
d’Història Medieval, núm. 4, València, Universitat de València, 1993, pp. 127-160.
- “El mercado de la tierra en el País Valenciano a fines de la EM”, Hispania, núm.
191, Madrid, 1995, pp. 887-919.
- “Estructures fiscals, pressió impositiva i reproducció econòmica al País Valencià en
la baixa Edat Mitjana”, en FURIÓ, A., SÁNCHEZ, M. (coords.), Col·loqui corona,
municipis i fiscalitat a la baixa Edat Mitjana, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1997,
pp. 495-525.
- “La domesticación del medio natural. Agricultura, ecología y economía en el País
Valenciano en baja Edad Media”, en CLEMENTE RAMOS, J. (ed.), El medio natu-
31
ral en la España medieval. Actas del I Congreso sobre ecohistoria e historia medieval, Cáceres,
Universidad de Extremadura, 2001, pp. 57-103.
FURIÓ, A., GARCIA-OLIVER, F., “La economía municipal de Alzira a fines del siglo
XIV según un libro de cuentas de 1380-1381”, en La ciudad hispánica durante los siglos
XIII al XVI, Madrid, Universidad Complutense, 1985, pp. 1611-1633.
GARCÍA MARSILLA, J. V., “El elemento urbano en el abastecimiento de la ciudad de
Valencia. Los mercaderes formenters a fines del siglo XIV e inicios del XV”, en II
Congreso de Jóvenes Historiadores y Geógrafos, Madrid, CSIC, 1993, pp. 124-13
- La jerarquia de la mesa. Los sistemas alimentarios en la Valencia bajomedieval, València, Di-
putació de València, 1993, pp. 38-40.
- Vivir a crédito en la Valencia medieval, València, Universitat de València, 2002.
GARCIA-OLIVER, F., El llibre d’establiments de Gandia. Imatges i missatges en una vila medieval,
Gandia, Ajuntament de Gandia, 1987.
- Terra de feudals, València, Diputació de València, 1991.
- “Estructura agrària i crisi rural. La Corona d’Aragó en el tombant de l’Edat Mitja-
na”, en SARASA, E. i SORIANO, E. (eds.), La Corona de Aragón y el Mediterráneo. Si-
glos XV-XVI, Diputación de Zaragoza, Saragossa, 1997.
- “La ciutat contra el camp en la Tardor Medieval”, en BARCELÓ, M., et alii (eds.),
El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català, València, Univer-
sitat de València, 2003, pp. 539-558.
GIL SAURA, E., PERIS ALBENTOSA, T., “Una reglamentació jurídica per la vigilància
de l’espai agrícola: Els “Capítols per a la Guarda” del terme d’Alzira (1594)”, Al-
gezira, núm. 2, Alzira, Ajuntament d’Alzira, 1986, pp. 295-312.
GINER, F., “El mustassaf de la vila de Cullera”, Quaderns de Sueca, núm. 1, Sueca, Ajunta-
ment de Sueca, 1980, pp. 47-55.
GUINOT, E., “El mercat local del vi a la València medieval”, en Vinyes i vins: mil anys
d’història. Actes i comuicacions del IIIr Col·loqui d’Història agrària sobre mil anys de producció,
comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als Països Catalans, vol. 1, Barcelona, 1993,
pp. 431-442.
HILTON, R. H., “Medieval market towns and simple commodity production”, Past and
Present, núm. 9, Oxford, 1985.
HINOJOSA MONTALVO, J., “La mujer en las ordenanzas municipales en el Reino de
Valencia durante la Edad Media”, en Las mujeres en las ciudades medievales, Madrid,
Universidad Autónoma de Madrid, 1984, pp. 43-55.
32
- “Poder municipal y abastecimiento de carne en la Gobernación de Orihuela a fines
de la Edad Media”, Miscelánea Medieval Murciana, vol. XXI-XXV, Múrcia, Universi-
dad de Murcia, 1998, pp. 157-170.
IGUAL LUIS, D., “Almassora a la Baixa Edat Mitjana: Comunitat rural, espai rural i dina-
misme social”, Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, tom LXXV, quaderns III-
IV, Castelló, 1999, pp. 533-560.
IRADIEL, P., “Economía y sociedad feudo-señorial: cuestiones de método y de historio-
grafía medieval”, en SARASA, E., SERRANO, E. (eds.), Señorío y feudalismo en la Pe-
nínsula Ibérica, Diputación de Zaragoza, Saragossa, 1993, pp. 17-50.
JARA FUENTE, J. A., “Élites urbanas: las políticas comerciales y de mercado como for-
mas de prevención de conflictos y de legitimación del poder (la veda del vino en
Cuenca en la Baja Edad Media)”, Brocar, núm. 21, Logroño, Universitad de la Rio-
ja, 1998, pp. 119-133.
LAIRÓN PLA, A., Libre de diverses statuts e ordenacions fets per lo consell de la vila de Algezira,
València, Universitat de València, 2001.
MARTÍNEZ PÉREZ, A., MARTÍNEZ RUIZ, R.,“Topografia de Alzira en el siglo XV
(casco urbano)”, Al-gezira, núm. 9, Alzira, Ajuntament d’Alzira, 1996, pp. 71-141.
MIRA, A. J., VICIANO, P., “Arrendaments i parceries. La gestió indirecta de la terra al
País Valencià (segles XIV-XV)”, Anuario de Estudios Medievales, núm. 122, vol. 1,
Barcelona, CSIC, 2002.
MONTANARI, M., El hambre y la abundancia. Historia y cultura de la alimentación en Europa,
Barcelona, 1993.
MUCHEMBLED, R., “La mujer campesina en el norte de Francia (siglos XVII-XVIII)”,
Debats, núm. 7, València, 1984, pp. 64-67.
NARBONA VIZCAÍNO, R., “La guardia de la huerta: instrumento ciudadano para el
abastecimiento de Valencia en el siglo XIV”, en Ir Col·loqui d’Història de l’Alimentació
a la Corona d’Aragó. Edat Mitjana, vol. 2, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1995,
pp. 167-179.
PARRA BALLESTER, J. M., Los pergaminos de la Cancillería Real del Archivo Municipal de la
ciudad de Alzira, Alzira, Ajuntament d’Alzira, 1984.
PRESÈNCIA HILL, E., “Dificultats en la gestió dels espais ramaders al regne de València.
La vila d’Alzira a finals del segle XIV”, X Assemblea d’Història de la Ribera, en premsa,
2004.
33
RUBIO VELA, A., “El abastecimiento cerealista de una gran urbe bajomedieval. Aproxi-
mación al problema campo-ciudad en el País Valenciano”, en L’escenari històric del
Xúquer. Actes de la IV Assemblea d’Història de la Ribera, l’Alcúdia, Ajuntament de
l’Alcúdia, 1986, pp. 55-68.
- El procés de Sueca. La mala vida en una comunitat rural del Trescents, Alzira, 1988.
- “El consumo de pan en la Valencia bajomedieval”, en Ir col·loqui d’Història de
l’alimentació a la Corona d’Aragó. Edat Mitjana, 1r vol., Lleida, Institut d’Estudis Iler-
dencs, 1995, pp. 157-183.
- “El ganado de Valencia y los pastos del reino. El avituallamiento urbano bajomedi-
eval como factor de conflictividad”, BSCC, tom LXXV, Castelló, 1999, pp. 651-686.
RUZAFA GARCÍA, M., “Un conflicto económico y mental entre dos áreas marginadas. El
fracaso del proyecto de ampliación de la morería de Alzira sobre el burdel (1457-
1459)”, Al-gezira, núm. 4/5, Alzira, Ajuntament d’Alzira, 1988, pp. 75-88.
SALAVERT FABIANI, V., “Notes sobre la sanitat municipal a la València dels segles XVI
i XVII: les competències del mustassaf en matèria de mercats i conservació dels
carrers”, Afers, núm. 5/6, Catarroja, 1987, pp. 223-271.
SEGURA GRAIÑO, C., “Actividades remuneradas y no remuneradas de las mujeres en la
Edad Media hispana”, en Aragón en la Edad Media. Rentas, producción y consumo en la
España de la Baja Edad Media, Saragossa, Universidad de Zaragoza, 2001, pp. 109-
120.
VICIANO, P., “Entre la coerció i el mercat: els inversors en al gestió de la fiscalitat reial i
municipal al País Valencià” en FURIÓ, A., SÁNCHEZ, M. (coords.), Col·loqui coro-
na, municipis i fiscalitat a la baixa Edat Mitjana, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs,
1997, pp. 603-621.
.