WW
14
L’oficialitat lingüística
Declaracions constitucionalsi implicacions jurídiques i pràctiques
BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
BIB
LIO
TECA
TÈC
NIC
A D
E P
OLÍ
TICA
LIN
GÜ
ÍSTI
CA LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
CR
ITE
RIS
LIN
GÜ
ÍSTI
CS
| D
AD
ES
I E
STU
DIS
| D
IDÀ
CTI
CA
| D
OC
UM
EN
TS O
CC
ITA
NS
| L
EG
ISLA
CIÓ
LIN
GÜ
ÍSTI
CA
| P
OLÍ
TIQ
UE
S L
ING
ÜÍS
TIQ
UES
Generalitat de CatalunyaDepartament de Cultura
L’oficialitat lingüística
Declaracions constitucionalsi implicacions jurídiques i pràctiques
BIB
LIO
TECA
TÈC
NIC
A D
E P
OLÍ
TICA
LIN
GÜ
ÍSTI
CA LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
© Generalitat de Catalunya | Departament de Cultura | Direcció General de Política Lingüística
© del text: Eva Pons Parera
Disseny de la col·lecció: Pepa Estrada
Primera edició: maig 2015
ISBN: 978-84-393-9267-5
Dipòsit legal: B 13299-2015
Obra sotmesa a una llicència Creative Commons d’ús obert, amb reconeixement d’autoria i sense obra derivada
Resum de la llicència: https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/deed.ca
Llicència completa: https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/legalcode
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 4
Sumari
Introducció 5
1. La noció d’oficialitat i d’altres conceptes que qualifiquen l’estatus jurídic
de les llengües 7
1.1. Aproximació a la noció d’oficialitat 7
1.1.1. L’oficialitat: un concepte de perfils variables 7
1.1.2. L’oficialitat: una decisió dels poders públics 10
1.1.3. Els continguts de l’oficialitat 12
1.1.4. La relació de l’oficialitat amb estatuts juridicolingüístics
inferiors derivats del dret internacional 14
1.2. Tipologia de les declaracions d’oficialitat lingüística i relació amb
altres conceptes afins o distints 16
1.2.1. Tipus de declaracions d’oficialitat 18
1.2.2. Conceptes afins o distints de l’oficialitat emprats en les
declaracions constitucionals 24
1.2.3. Models d’oficialitat lingüística 29
1.3. Sistemàtica constitucional en l’ordenació de les qüestions
lingüístiques 30
1.3.1. Tipologia de les normes lingüístiques incloses en les
constitucions 30
1.3.2. Diversitat de graus de completesa de les constitucions 39
2. Anàlisi del contingut i de les implicacions de l’oficialitat en nou
estats occidentals 41
2.1. Bèlgica 41
2.2. El Canadà 53
2.3. Estònia 66
2.4. Finlàndia 77
2.5. Irlanda 95
2.6. Luxemburg 107
2.7. Malta 118
2.8. Suïssa 123
2.9. Ucraïna 149
3. Conclusions 160
Annex 166
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 5
Introducció
La finalitat del present estudi és proporcionar informació i dades objectives pro-
cedents del dret comparat sobre les implicacions jurídiques i pràctiques que pot
tenir el concepte jurídic d’oficialitat lingüística, el qual centra bona part dels de-
bats actuals sobre el règim lingüístic aplicable si Catalunya comptés amb un estat
propi.
Entre els possibles nous marcs jurídics per a les llengües, es plantegen en
aquest debat: a) l’oficialitat única de la llengua catalana; b) la doble oficialitat de la
llengua catalana i la llengua castellana, amb la precisió del caràcter propi o originari
de la primera, i c) l’oficialitat de la llengua catalana i el reconeixement d’usos oficials
de la llengua castellana.
També s’han expressat posicions, més minoritàries, favorables a obviar les
declaracions solemnes d’oficialitat, ni a favor del català ni del castellà, de manera
que a Catalunya la llengua per defecte fóra la catalana, per exemple, pel fet d’es-
tar-hi redactada la Constitució (editorial d’Els Marges, núm. 101, 2013, entre d’altres).
Aquesta darrera posició no elimina, però, la necessitat d’una regulació del fet lin-
güístic, en normes infraconstitucionals, que igualment haurien d’inspirar-se per
certs principis rectors explicitats en el nivell constitucional o de caràcter implícits.
També plantejaria problemes importants en relació amb l’abast derogatori de la le-
gislació preexistent. A més, sembla poc coherent amb la tradició legislativa catalana,
que sempre ha proposat consignar l’estatus del català en el màxim nivell normatiu
(Escribano, 2014).
En la primera part de l’estudi s’inclou una aproximació general a la noció d’ofi-
cialitat des d’una perspectiva terminològica i doctrinal, que serveix com a pòrtic de
l’anàlisi comparada. Tot seguit, s’examinen les declaracions constitucionals que em-
pren aquest concepte o d’altres nocions afins o distingibles de l’oficialitat per qualifi-
car l’estatus jurídic de les llengües. Després es para atenció a les qüestions de siste-
màtica constitucional, que fan referència a la tipologia de preceptes utilitzats en les
constitucions per ordenar la qüestió lingüística. I, per últim, s’esbossen uns models
d’oficialitat lingüística en el marc estatal.
En la segona part del treball s’estudia el contingut i les implicacions del con-
cepte d’oficialitat lingüística en relació amb nou realitats estatals —i els ens subesta-
tals respectius, quan n’hi ha— emmarcades en les democràcies liberals occidentals:
Bèlgica, el Canadà, Finlàndia, Irlanda, Luxemburg, Malta, Estònia, Suïssa i Ucraïna (en
el darrer cas s’ha considerat mantenir-lo com a cas d’estudi, malgrat que la legislació
lingüística ha estat derogada l’any 2014).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 6
Al final, s’inclouen unes conclusions derivades de l’anàlisi comparada i en re-
lació amb les circumstàncies que qualifiquen el cas particular de Catalunya. En
aquest sentit, convé advertir que aquest treball no s’endinsa en les possibilitats con-
cretes de trasllat dels diferents models de dret comparat a una hipotètica Catalunya
independent, sinó explorar les solucions de tècnica jurídica i les seves implicacions
pràctiques per, si escau, considerar-ne l’aplicabilitat a un futur estat.
El present estudi es redacta per encàrrec de la Direcció General de Política
Lingüística del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i té el seu ori-
gen en els debats en el si del Grup d’Experts en Drets Lingüístics i Sociolingüística.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 7
1. La noció d’oficialitat i d’altres conceptes que qualifiquen l’estatus jurídic de les llengües
1.1. Aproximació a la noció d’oficialitat
Com a pòrtic de l’anàlisi comparada -nucli del present estudi- considerem pertinent
fer una aproximació general a la noció d’oficialitat, des d’una perspectiva terminolò-
gica i doctrinal; sense pretendre aprofundir en els discursos polítics o ideològics que
poden sorgir al voltant del concepte (Riera 2013).
1.1.1. L’oficialitat: un concepte de perfils variables
D’entrada, l’oficialitat no pot considerar-se un concepte jurídic consolidat, atès que
ni en la llengua general (a), ni en documents internacionals (b), ni en el llenguatge
jurídic d’especialitat en diverses llengües (c) hi ha una definició compartida del que
és una llengua oficial.
a) En la llengua general, una llengua oficial seria la que té el suport que deriva
de l’autoritat de l’estat (Jou, 2009). Aquesta idea, jurídicament poc precisa, és la que
es desprèn dels diccionaris generals i fonts terminològiques catalanes:
• Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), en l’entrada llengua no n’inclou
cap per a llengua oficial, i es defineix l’adjectiu oficial com ‘Que té la sanció de
l’autoritat constituïda, que és d’ofici, no particular o privat. Ex. Butlletí oficial.’
• Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana (DEC), en l’entrada llengua trobem la
subentrada llengua oficial com a ‘Llengua exigida per un estat en òrgans de
l’administració, l’escola i altres nivells oficials d’aquest estat’, on es destaca
la dimensió interna o organitzativa (una definició coincident amb la del
Cercaterm, (àrees temàtiques: <Dret. Administració. Dret constitucional> i
<Ciències socials. Educació. Didàctica-currículum> del TermcaT).
• Gran Enciclopèdia Catalana (GEC): En l’entrada llengua oficial reprodueix la
definició del DEC i afegeix tot seguit ‘Amb la llengua oficial, o llengües ofi-
cials, coexisteixen dins un estat les llengües no oficials, també anomenades
regionals o ètniques’.
• El Cercaterm (TermcaT) inclou tres definicions, dues de les quals amb un refe-
rent estatal o territorial de llengua oficial (la tercera al·ludeix a les llengües de
treball en un congrés científic, etc.). La primera coincideix amb la definició
recollida pel DEC (supra); mentre que la segona es refereix a la ‘Llengua que ha
estat establerta jurídicament com a instrument principal de relació entre l’es-
tat i els seus ciutadans’, la qual destaca la dimensió externa de relació amb els
ciutadans (dins l’àrea temàtica <Filologia. Llengua. Literatura>). La mateixa
font defineix la doble oficialitat com: ‘Situació d’igualtat legal entre dues llen-
gües que són declarades oficials en un mateix territori per la normativa vi-
gent.’; i la cooficialitat com: ‘Divisió de l’oficialitat, amb igualtat de condicions
legals, entre dues o més llengües que comparteixen un mateix territori.’
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 8
En les fonts terminològiques en altres llengües els resultats no difereixen mas-
sa dels referenciats:
• El Diccionario de la Real Academia Española no inclou cap entrada dins lengua i
defineix oficial com: ‘Que es de oficio, o sea que tiene autenticidad y emana de la au-
toridad derivada del Estado, y no particular o privado. Documento, noticia oficial.’
• El Dictionnaire de la Langue Française - Petit Robert tampoc no inclou l’entrada
dins llengua (on, en canvi, s’esmenta l’exemple de langue nationale) i es defineix ofi-
cial com ‘Qui émane d’une autorité reconnue, constitué (gouvernement, administra-
tion). Example: Actes, documents officiels, textes officiels.’
• El Collins Wordfinder no ho esmenta en llengua i recull com a equivalents de
l’adjectiu official els següents: ‘accredited, authentic.’
b) En els documents internacionals, d’una banda, la noció de llengua oficial es
localitza en fonts no jurídiques (o documents sense efectes jurídics). Es tracta de de-
finicions instrumentals del concepte adoptades per les organitzacions o els grups de
treball per dur a termes les seves tasques d’estudi, estadístiques, etcètera:
• ONU, Glossary of Terms for the Standardization of Geographical Names, publicat
pel Grup d’Experts en Noms Geogràfics de les Nacions Unides, Nova York,
2002 (http://unstats.un.org/unsd/geoinfo/ungegn/docs/pdf/Glossary_of_
terms_revised.pdf) [Consulta: 22 gener 2104], on llengua oficial és: ‘A langua-
ge that has a legal status in a particular legally constituted political entity
such a State or a part of a State, and that serves as a language of administra-
tion. Examples: Spanish in Chile; Italian and German in Alto Adige.’ La ma-
teixa font defineix com a llengua no oficial: ‘A language that, tough relatively
widely used, lacks officially sanctioned status in a particular legally consti-
tuted political entity. Example: French in Lebanon; English in Israel.’
• OCDE, Glossary of Statistical Terms, recull la definició anteriorment de l’ONU
(http://stats.oecd.org/glossary/detail.asp?ID=5590) [Consulta: 22 gener 2014].
• British Council, Language Rich Europe, projecte sobre polítiques lingüístiques
comparades amb el suport de la Comissió Europea, on el concepte s’inclou
dins la definició de llengua nacional: ‘Llengües oficials d’un estat nació’, per
la qual cosa aquest concepte s’oposa, dins el document, als de llengües es-
trangeres, llengües regionals o minoritàries i llengües immigrants.
En l’àmbit europeu, l’única font internacional amb valor normatiu (tractat in-
ternacional) que utilitza el concepte de llengua oficial amb un referent estatal el defi-
neix per remissió a les legislacions internes; mentre que la Unió Europea no en fa una
definició:
• Consell d’Europa, Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (en
endavant, CELRoM), tractat internacional adoptat l’any 1992. En l’article
1.a.II es descriuen en negatiu les llengües regionals i minoritàries (LRoM)
com aquelles ‘diferents de la llengua o de les llengües oficials d’aquest estat’.
En la seva traducció pràctica, el precepte admet la qualificació com a LRoM
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 9
de llengües oficials en una part del territori d’un estat (per exemple, el català
a Espanya) i àdhuc de llengües que tenen un estatus de llengua oficial en
l’àmbit estatal (per exemple, el suec a Finlàndia).
• La Unió Europea, com a organització supranacional dotada d’un ordena-
ment jurídic propi i diferenciat dels propis dels estats, utilitza el concepte de
llengua oficial en els tractats i en el dret derivat, en els quals no s’inclou però
una definició del concepte ni una distinció expressa o inequívoca amb el
concepte també emprat de llengua de treball. De fet, l’evolució del dret de la
Unió palesa els perfils difusos de l’oficialitat, que pot ser dotada progressiva-
ment de continguts nous (reconeixement de drets lingüístics vinculats a la
ciutadania europea en el TUE 1992), com també limitada funcionalment
quant als usos amb efectes oficials en el marc de determinades institucions
o òrgans de la Unió, que només reconeixen com a llengües de treball alguna
de les llengües oficials; o també modulada en l’aplicació a determinades
llengües que adquireixen aquest estatus.
Exemple: Reglament 920/2005, de 13 de juny de 2005, del Consell, pel qual es
modifica el Reglament núm. 1 de 1958 que fixa el règim lingüístic de la Comunitat
Europea, per incloure l’irlandès entre les llengües oficials, d’acord amb el qual «por
razones prácticas, y de modo transitorio, las instituciones de la Unión Europea no
estén sujetas a la obligación de redactar y traducir todos los actos, incluidas las sen-
tencias del Tribunal de Justicia, en lengua irlandesa; conviene asimismo prever que
esta desvinculación sea parcial y excluir de su alcance los Reglamentos conjunta-
mente adoptados por el Parlamento Europeo y el Consejo, así como facultar al Consejo
para que por unanimidad determine, en un plazo de cuatro años después que esta
desvinculación empiece a surtir efecto y a intervalos de cinco años a continuación, si
pone fin a la misma».
c) Pel que fa al llenguatge jurídic d’especialitat, la doctrina jurídica comparteix
la premissa del caràcter no unívoc, variable o polisèmic del concepte d’oficialitat, el
contingut jurídic del qual varia sensiblement d’unes realitats estatals a d’altres (Ruiz,
2004; Vernet, 2007).
Les aproximacions doctrinals i jurisprudencials a la noció d’oficialitat impli-
quen reconèixer la llengua com un element de l’estat o dels ens subestatals dotats
d’autonomia. Des d’aquesta perspectiva, es destaca comunament que l’oficialitat
lingüística abasta un doble aspecte simbòlic (element d’identitat de l’estat) i instru-
mental (mitjà de funcionament de les seves institucions polítiques i administratives).
Com a pronunciaments dels tribunals, relativament poc freqüents (sens perju-
dici de l’estudi de casos en la segona part de l’estudi), pel que fa al sentit identitari i
simbòlic de la noció, poden citar-se:
• «The state language protects the identity of the nation, integrates a civic
nation and assures sovereignty for the nation.» (Tribunal Constitucional de
Lituània, Sentència 1285/2004).
• «It entirely corresponds to the state-building role of the Ukranian nation,
specified in the Preamble of the Constitution, nation wich has traditionally
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 10
resided in the territory of Ukraine, makes up the majority of its population
and has given the official name to the State.» (Tribunal Constitucional
d’Ucraïna, decisió n.10/99).
Entre la doctrina són també exemples d’aquesta concepció de l’oficialitat:
• Constitueix una forma de reconeixement públic, per part de l’estat, sobre
quin és el seu element d’identitat lingüística (Kontra, 1999).
• Comporta l’explicitació per part de l’Estat de quina llengua adopta com a
referència simbòlica i com a instrument quotidià (Romaine, 2002).
Així, més enllà dels efectes directes del dret lingüístic en els àmbits d’ús regu-
lats, l’ordenació lingüística té un elevat valor simbòlic i una incidència real en els
valors socials pel que fa a la valoració o estima d’una llengua determinada per part
de la comunitat, d’aquí que la regulació de l’oficialitat lingüística sigui un fet d’impor-
tància capital per a l’esdevenidor de la llengua, per bé que mai definitiu per si sol.
1.1.2. L’oficialitat: una decisió dels poders públics
En un principi, i d’acord amb l’aproximació precedent, la determinació de quines
siguin les llengües oficials d’un estat o una comunitat política correspon als seus
poders públics interns.
D’una banda, l’afirmació és validada per l’observació de la realitat sociopolíti-
ca actual, que «és que la declaració d’oficialitat d’una llengua només es fonamenta en
el poder polític de la comunitat lingüística majoritària a l’estat de referència i no té
en compte cap altre element demogràfic, sociològic, cultural o científic. Sovint, tam-
poc es té en compte, o només la té en compte de manera limitada, la voluntat expres-
sada democràticament per les persones que integren la comunitat lingüística de què
es tracta» (Jou, 2009).
D’altra banda, en el dret internacional no hi ha una resposta normativa ni cap
criteri general sobre la qüestió de quina o quines llengües han de ser declarades ofi-
cials d’un estat, atès que és considerada una prerrogativa pròpia de la sobirania.
L’anterior no és incompatible amb la realitat de fet o pràctica internacional que de-
termina que certs arranjaments lingüístics interns són “imposats” per les potències
internacionals, en funció de la correlacions de forces i de les condicions fàctiques
existents en el moment de la fundació d’un nou règim lingüístic de plurioficialitat o
de l’oficialització de les llengües en un territori determinat.
Exemple 1: La Constitució de Kosovo, que estableix la doble oficialitat en el pla
estatal de l’albanès i el serbi.
Exemple 2: L’oficialitat única del suec a les Illes Åland vinculada a l’acord
internacional d’annexió de l’arxipèlag a Finlàndia l’any 1920.
En general, i pel que fa a les llengües oficials estatals, no resulta possible iden-
tificar unes causes objectives en què el dret internacional faci forçada la declaració
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 11
d’oficialitat d’una llengua, amb independència del grau de poder polític de la comu-
nitat que la parla. L’esquema adoptat per la CELRoM per tal de protegir la «diversitat
lingüística» europea, en el qual s’obvia com a referent l’oficialitat de les llengües que
es pretén «preservar» i «promoure», és un reflex prou clar de l’estat del dret interna-
cional en aquesta qüestió.
Nogensmenys, des de diversos organismes internacionals europeus amb fun-
cions de defensa de les minories nacionals (emparats pel Conveni marc de protecció
de les minories nacionals de 1994, CMPMN, adoptat en el marc del Consell d’Europa)
emanen recomanacions o directrius sobre el tractament lingüístic de les minories
presents en el territori de l’estat: Alt Comissionat per a la Protecció de les Minories
Nacionals (OSCE, www.osce.org/hcnm); Comissionat pel Drets Humans (Consell
d’Europa [CE], http://www.coe.int/en/web/commissioner/home); Comissió Europea
contra el Racisme i la Intolerància (CE, http://www.coe.int/t/dghl/monitoring/ecri/
default_en.asp); Comitè de Supervisió del Conveni marc per a la protecció de les mi-
nories nacionals (http://www.coe.int/t/dghl/monitoring/minorities/2_Monitoring/
ACFC_Intro_en.asp), o àdhuc la mateixa Assemblea Parlamentària del CE. Es tracta
d’una doctrina no vinculant jurídicament (algun autor l’anomena «soft jurispruden-
ce») que té projeccions diverses, entre les quals: evitar discriminacions dels membres
de la minoria que desconeixen la llengua oficial; facilitar als membres de la minoria
l’accés al coneixement de la llengua oficial; recomanacions de facilitar l’ús de la llen-
gua de la minoria en les relacions amb les administracions; crítiques a l’establiment
de percentatges del 50 % de parlants de la minoria per reconèixer usos oficials de la
llengua en el pla local o regional; necessitat de suport a l’ensenyament de la llengua
o les escoles de la minoria; recomanacions sobre l’aplicació flexible dels requisits
lingüístics als membres de les minories d’accés a la nacionalitat; millorar el reflex en
la política lingüística del caràcter multilingüe de la societat; escoltar les associacions
representatives de les minories en la formulació de la política lingüística, etcètera.
A través de l’acció d’aquests organismes es va conformant uns estàndards o
mínim comú denominador de protecció de les llengües de les minories nacionals. És
important notar, però, que en cap cas els organismes internacionals esmentats qües-
tionen directament el règim d’oficialitat del qual s’ha dotat l’Estat. Les seves recoma-
nacions o observacions s’adrecen a aspectes de l’aplicació d’aquest règim i al reco-
neixement formal i pràctic dels drets de les minories, normalment sota la forma
d’«usos oficials» de les seves llengües, que no gaudeixen d’una declaració constitu-
cional —ni, molt sovint, legal— com a llengua oficial (vegeu infra 1.3. sobre el tipus de
declaracions). Tampoc no es registra en els estats europeus cap decisió dels tribunals
(és a dir, pronunciaments jurídicament vinculants) que hagi declarat desproporcio-
nat o excessiu el percentatge de parlants de la minoria en el pla local o regional exigit
pel legislador per al reconeixement d’usos lingüístics oficials, de manera que cap llei
estatal ha estat jutjada inconstitucional per aquest motiu (Palermo, 2011). Per tant, es
tracta d’una decisió sobre la llengua de l’estat que el dret internacional avala com a
legítima (https://www.languageandlaw.de/volume-1/3343).
En el marc de l’ordenament jurídic espanyol, la definició d’oficialitat dins la
jurisprudència del Tribunal Constitucional destaca també el pes de l’element deci-
siori dels poders públics: «Aunque la Constitución no define, sinó que da por supues-
to lo que sea una lengua oficial, la regulación que hace de la materia permite afirmar
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 12
que es oficial una lengua, independientemente de su realidad y peso como fenómeno
social, cuando es reconocida por los poderes públicos como medio normal de comu-
nicación en y entre ellos y en su relación con los sujetos privados, con plena validez
y eficacia.» (STC 82/1986, FJ 2).
En el dit marc, on allò determinant és la decisió dels poders públics, l’únic cri-
teri substantiu formulat pel Tribunal Constitucional apunta una connexió necessària
de la declaració d’oficialitat amb el caràcter de llengua històrica del territori: «La
lengua española distinta del castellano susceptible de ser proclamada oficial por
un Estatuto de Autonomía es la lengua de la —respectiva— Comunidad Autónoma,
esto es, la lengua característica, histórica, privativa, por contraste con la común a
todas las Comunidades Autónomas, y, en este sentido, propia. El carácter propio de
una lengua española distinta del castellano es, por tanto, la condición constitucional
inexcusable para su reconocimiento como lengua oficial por un Estatuto de Au to-
nomía.» (STC 31/2010, FJ 14).
Més enllà d’això, en el pla teòric —per definició, obert a diferents visions o inter-
pretacions— la pregunta sobre si els poders públics estatals tenen o no total llibertat a
l’hora d’oficialitzar una llengua (o, en altres termes, sobre l’existència d’un presumpte
«dret a l’oficialitat», l’afirmació del qual obligaria a precisar la qüestió —no resolta—
relativa a la identificació del seu titular) és objecte de respostes plurals. D’una banda,
hi ha autors que emfasitzen l’element d’autodeterminació vinculat amb la voluntat
democràticament expressada per la comunitat lingüística dins el seu territori històric
(Jou); o bé el caràcter d’acte de sobirania en mans de l’Estat, en tant que l’oficialitat és
vista com un atribut atorgat o denegat per un poder polític sobirà o, si més no, autònom
(Puig Salellas). D’altra banda, hi ha autors que apunten certs límits metajurídics a
la decisió d’un estat o subestat d’oficialitzar una llengua, entre els quals hi hauria: 1) la
situació sociolingüística del país; 2) la dinàmica lingüística del país i el seu entorn; 3)
la situació jurídica preexistent; i 4) l’organització política de l’Estat (Ruiz, Branchadell).
Es tracta, com es pot observar, de condicionaments variables i no coincidents, la qual
cosa ratifica la inexistència de paràmetres jurídics generals sobre aquesta qüestió.
Exemple: Si en el debat actual a Catalunya, els criteris 1 i 3 donen suport a
l’atribució d’un estatus d’oficialitat a la llengua castellana; el criteri 2 i, en un altre
sentit, també el 3 justificarien reservar la declaració d’oficialitat a la llengua catalana.
1.1.3. Els continguts de l’oficialitat
Una tercera qüestió general rau en la determinació del contingut de la noció d’oficia-
litat. D’acord amb l’aproximació precedent, d’entrada semblen poc fiables els intents
de definició general o abstracta del contingut jurídic de l’oficialitat. Malgrat això, pot
ser il·lustratiu esmentar algunes propostes doctrinals de definició general del contin-
gut de l’oficialitat:
— Identificació d’un doble contingut de l’oficialitat, positiu i negatiu (Ruiz,
2004): El contingut positiu possibilita l’ús de la llengua en els àmbits bàsics
de les relacions socials públiques (educació, institucions públiques, serveis
administratius, Administració de justícia, mitjans de comunicació) i també
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 13
pot implicar el foment públic de l’ús de la llengua en àmbits de les relacions
socials (publicacions, producció artística i científica, comercialització de
productes); mentre que el contingut negatiu inclou els deures de coneixe-
ment i d’ús per als ciutadans de l’Estat: un deure de coneixement —molt
infreqüent en el dret comparat— o bé una presumpció de coneixement de la
llengua; o també obligacions d’ús de l’idioma en determinats àmbits públics
i privats amb una certa transcendència pública, en els darrers sempre que
no s’impedeixi l’ús d’altres llengües.
— Identificació desglossada de les manifestacions del concepte d’oficialitat
lingüística (Jou, 2009): com a mitjà normal de comunicació en i entre els
poders públics i en llur relació amb els subjectes privats; com a mitjà normal
d’exteriorització, amb plena validesa i plens efectes, dels actes jurídics pú-
blics i privats que s’hi realitzen; per part de l’Estat, l’obligació d’ensenyar-la
a la ciutadania; i per part de la ciutadania, el dret a usar-la en totes les rela-
cions públiques i privades, la càrrega d’assumir les conseqüències de desco-
nèixer-la i les obligacions d’emprar-les.
Ara bé, en el marc d’un ordenament jurídic concret, l’oficialitat pot admetre
modulacions significatives quant al seu contingut. Determinades manifestacions
habituals o possibles de l’oficialitat poden no presentar-se d’igual manera en totes les
llengües oficials, quan n’existeix més d’una. Com s’ha assenyalat, «la mera declara-
ció d’oficialitat no significa gaire si no se’n deriven clarament els usos oficials i socials
que s’autoritzen o s’imposen. En aquest sentit, les lleis que concreten el principi
d’oficialitat, quan hi ha diverses llengües declarades oficials, modulen els diferents
usos oficials» (Vernet, 2003).
Novament, la decisió quant a les modulacions jurídiques de l’ús oficial depen-
dran de l’Estat o dels ens subestatals competents per establir-les, atesa la inexistèn-
cia de normativa internacional o supraestatal que fixi límits a les modulacions intro-
duïdes pels ordenaments jurídics interns. Tanmateix, es podria assenyalar com un
límit —més aviat teòric— a una devaluació legal del contingut de l’oficialitat la distin-
ció necessària amb altres estatuts jurídics inferiors derivats del dret internacional
(vegeu infra 1.1.4).
Alhora, com també s’analitza infra, en els plans legislatiu i interpretatiu (polític
i jurisprudencial) resulta inherent a la noció d’oficialitat una tendència expansiva, de
manera que el concepte ofereix a priori cobertura jurídica a una generalitat dels usos
oficials de la llengua o al seu ús normal en tots els àmbits.
Des d’una perspectiva juridicopolítica, l’origen de les modulacions o asime-
tries en el contingut de l’oficialitat pot resultar de quatre tipus d’elements:
— El territori: Llengua oficial o llengües oficials per a tot el territori estatal ver-
sus llengües oficials només en àmbits infraestatals, en els quals compartei-
xen a més l’oficialitat amb l’estatal (vegeu infra 1.2.3. pel que a fa als models
lingüístics resultants des d’aquesta perspectiva).
— L’exclusivitat: Llengua oficial única a l’Estat o bé en una part del territori de
l’Estat versus llengua que gaudeix només d’una oficialitat compartida (pot
denominar-se cooficial o equiparada)
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 14
— L’àmbit material o funcional: Oficialitat plena versus oficialitat restringida
quant als usos lingüístics oficials en els diferents sectors materials. Aquesta
restricció material pot tenir una base jurídica en una regulació que limiti
l’oficialitat de la llengua a determinats usos o institucions, però pot també
originar-se per la situació de debilitat d’una de les llengües oficials que li fa
perdre àmbits d’ús (com pot ser el cas d’una llengua originària o nadiua
d’antics països colonials, que ha esdevingut minoritària).
— La temporalitat: S’assumeix una llengua com a oficial durant un període
determinat, al final del qual caldrà confirmar el manteniment d’aquest
estatus; o bé es condiciona l’efectivitat futura de l’oficialitat a l’adopció de
mesures prèvies pels poders públics.
A més, com s’ha apuntat, les diferències en el contingut de l’oficialitat no sola-
ment poden obeir a previsions jurídiques, sinó que també hi intervenen circumstàn-
cies fàctiques vinculades amb la situació sociolingüística de cada llengua, la qual
opera com un límit permanent del dret lingüístic (Ruiz, 2004). Així, per exemple, una
mesura jurídica a favor de les llengües oficials no podrà aplicar-se igual ni tenir els
mateixos efectes si varien la mida del grup lingüístic, el seu grau de concentració/
dispersió territorial o el valor atribuït pel grup o comunitat a la llengua.
1.1.4. La relació de l’oficialitat amb estatuts juridicolingüístics inferiors derivats
del dret internacional
Atesa la dificultat d’identificar, en positiu, un contingut mínim o necessari de l’esta-
tus d’oficialitat, que garanteixi —entre d’altres— un feix de facultats positives per als
parlants de la llengua, una altra via possible de definició consisteix en el contrast
negatiu amb altres estatuts juridicolingüístics inferiors derivats del dret internacio-
nal. Aquesta forma de procedir comporta una classificació dels drets lingüístics en
tres nivells:
1. En el nivell més bàsic hi ha els drets lingüístics que integren el contingut
lingüístic dels dret humans o drets fonamentals, aplicables a totes les per-
sones. Es tracta de facultats derivades de la llibertat d’expressió, les lliber-
tats de reunió i associació, el dret al nom, el dret a la intimitat, el dret a
l’educació o les garanties jurídiques de què gaudeixen les persones detin-
gudes o processades. Aquests drets de contingut lingüístic (que s’han pogut
relacionar amb un dret a la llengua, com a garantía mínima de qualsevol
llengua en l’àmbit de la llibertat individual) no solen ser explicitats pels
tractats internacionals sobre drets humans ni per les declaracions constitu-
cionals de drets fonamentals, amb l’excepció de les garanties lingüístiques
dels detinguts o processats i del principi de no-discriminació per raó de
llengua, que gaudeixen d’una recepció àmplia. El reconeixement d’un con-
tingut lingüístic als drets de la persona prové principalment de la doctrina i
la jurisprudència dels òrgans (jurisdiccionals i no jurisdiccionals) que apli-
quen i interpreten les normes sobre drets humans.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 15
2. En el nivell intermedi se situarien els drets lingüístics de les minories. El con-
tingut d’aquests drets no acostuma a definir-se de manera precisa en els ins-
truments jurídicament vinculants de tutela de les minories: en el Consell
d’Europa, l’article 10 del Conveni marc per a la protecció de les minories nacio-
nals de 1994 fixa uns principis jurídics relatius a les llengües que els estats es
comprometen a respectar, amb un marge ampli de decisió quant a les formes
i mitjans de compliment. Com s’ha esmentat més amunt (supra 1.1.3.), hi ha
una àmplia doctrina internacional sobre el dret dels membres de la minoria a
l’ús de l’idioma propi en públic i en privat, l’obligació dels estats de no negar-lo
i la necessitat que els estats adoptin mesures positives per protegir l’exercici
d’aquest dret (art. 10 del CMPMN; en l’apartat segon del precepte s’estableix
literalment «In areas inhabited by persons belonging to national minorities
traditionally or in substantive numbers, if those persones so request and whe-
re such a request corresponds to a real need, the Parties shall endeavour to
ensure, as far as possible, the conditions which would make it possible to use
the minority language in relations between those persons and the adminis-
trative authorities»). La formulació més àmplia d’aquesta doctrina (en un do-
cument no vinculant) es troba en les Recomanacions d’Oslo relatives als drets
lingüístics de les minories nacionals, de 1995, elaborades pel Comissionat per
a les Minories Nacionals de l’0rganització per a la Seguretat i la Cooperació a
Europa. La qüestió de fons que subsisteix en el dret internacional és la defini-
ció de minoria nacional, tot i que sovint s’adopta un enfocament pragmàtic
(vegeu la Introducció a la Nota Explicativa de les Recomanacions d’Oslo, on
s’apunta que la referència dels drets enumerats a les minories nacionals no
n’impedeix l’aplicació potencial a altres tipus de minories).
3. En el nivell més alt del reconeixement formal hi ha l’oficialitat lingüística, en
tant que estatut que comportaria un feix més ampli de drets (conceptuat de
vegades com el dret a una llengua), els quals es poden modular en la forma vista
en l’epígraf 1.1.3. En el pla teòric, doncs, l’oficialitat implicaria un nucli mínim
de drets lingüístics dels parlants de la llengua, que hauria de superar els que
aquests tindrien reconeguts com a drets humans o com a membres d’una mi-
noria lingüística. Tanmateix, en una visió comparada, no són infreqüents els
supòsits de declaracions d’oficialitat formal (o «oficialitat buida»), que no es
tradueixen jurídicament ni a la pràctica en el reconeixement d’un feix d’obliga-
cions mínimes per als poders públics o de facultats per als ciutadans. Les raons
poden ser de dos tipus: l’atorgament de tracte formal elevat o solemne que no
és seguit de la voluntat política o possibilitats materials de dotar l’oficialitat
d’un contingut efectiu (en aquests supòsits, quan el fonament jurídic és sòlid,
l’oficialitat pot servir com a base de reivindicacions individuals o col·lectives
que provoquin interpretacions i resolucions dels tribunals que obliguin els po-
ders públics a reconèixer un feix de drets lingüístics) o bé la concessió d’oficia-
litat per part d’organismes sense competències reconegudes per fer-la efectiva.
Exemple 1: En el primer supòsit s’enquadrarien les declaracions d’oficiali-
tat en els textos constitucionals de Colòmbia (llengües de les regions) o del
Marroc (amazic).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 16
Exemple 2: La debilitat competencial s’observaria en la Carta del Consell
General dels Pirineus Orientals de l’any 2007 a favor de la llengua catalana,
que en declara l’oficialitat.
En un sentit oposat, trobem una varietat de situacions normatives en
les quals, tot i no predicar-se l’oficialitat de la llengua, l’ordenament estatal
o subestatal pot reconèixer als parlants d’una llengua uns drets similars als
que deriven habitualment de l’oficialitat. Aquests supòsits obliguen a iden-
tificar criteris jurídics que permetin diferenciar formalment ambdós estatus.
En aquest darrer sentit, el criteri emprat pel Tribunal Constitucional
espanyol ha fet pivotar la distinció entre l’estatut d’oficialitat i el règim ju-
rídic estatutari i legal de protecció del bable/asturià (Llei del Principat d’As-
túries 1/1998, que regula drets d’ús de l’asturià amb efectes jurídics davant
les administracions autonòmica i local) en l’absència de reconeixement per
al primer d’un «ús normal» (Interlocutòria del TC 27/2010, de 25 de febrer de
2010), per contrast amb la definició prèvia de llengua oficial com aquella que
«es reconocida por los poderes públicos como medio normal de comunica-
ción en y entre ellos y en su relación con los sujetos privados, con plena
validez y eficacia» (STC 82/1986, FJ 2).
1.2. Tipologia de les declaracions d’oficialitat lingüística i relació amb altres conceptes afins o distints
En el dret comparat, sobretot a partir de la dècada dels noranta del segle xx, creix la ten-
dència a constitucionalitzar l’estatus de les llengües. En l’actualitat, un buidatge de les
constitucions dels estats sobirans del món palesa l’àmplia recepció del fet lingüístic:
— Món: dels 194 estats reconeguts o sobirans:1
154 constitucions contenen clàusules lingüístiques que vinculen una o més
llengües amb l’Estat, i d’aquestes:
• 118 ho fan mitjançant clàusules de declaració de llengua oficial o llengües
oficials o de l’Estat.
• 4 amb la declaració —exclusiva— de llengua o llengües nacionals.
• i 32, amb fórmules indirectes, entre les quals predomina l’exigència de la
llengua estatal per a l’elegibilitat per a càrrecs públics o la identificació de
la versió autèntica del text de la Constitució (vegeu infra 1.3.).
40 constitucions no contenen cap referència que vinculi la llengua amb
l’Estat (s’inclouen també en aquest grup els textos constitucionals que es-
menten sols la llengua en el marc dels drets humans o fonamentals):
Estats: Alemanya, l’Argentina, Austràlia, Bahames, Barbados, Belize, Corea del
Sud, Dinamarca, els Estats Units d’Amèrica, Gàmbia, Ghana, Grècia, Guinea-
1. L’ONU té 193 estats membres, si bé per extreure la informació sobre les constitucions dels estats ens basem en la base de dades: L’aménagement linguistique dans le monde (http://www.axl.cefan.ulaval.ca/) [Consulta: 20 febrer 2014].
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 17
Bissau, les Illes Marshall, Islàndia, Israel, Itàlia, Jamaica, el Japó, Kiribati, Nauru,
Noruega, Nova Zelanda, els Països Baixos, la República Dominicana, la República
Txeca, Saint Kitts i Nevis, San Marino, Salomó, Sao Tomé i Príncipe, Suècia,
Surinam, Tanzània, Tailàndia, Togo, Tonga, Tuvalu, l’Uruguai, Xile, la Xina.
Si l’anàlisi quantitativa es limita als estats europeus, les proporcions anteriors
varien:
— Europa - Consell d’Europa, dels 47 estats membres:
36 constitucions contenen clàusules lingüístiques que vinculen una o més
llengües amb l’Estat.
11 constitucions no en tenen (inclou el Regne Unit, sense constitució escrita).
— Unió Europea (28 estats membres)
21 constitucions contenen clàusules lingüístiques.
7 constitucions no en tenen (inclou el Regne Unit, sense Constitució escrita).
La situació sociolingüística dels 40 estats del món on manquen clàusules ex-
presses acostuma a caracteritzar-se per una població molt homogènia lingüística-
ment (Alemanya, el Japó) o bé perquè les instàncies estatals funcionen en una sola
llengua que coincideix amb una llengua de comunicació internacional (com succeeix
als Estats Units d’Amèrica i en la majoria d’estats petits esmentats, on aquesta llen-
gua és l’anglès). Aquestes circumstàncies explicarien que es consideri innecessària
una declaració expressa de quina és la llengua estatal i es mantingui una situació
d’oficialitat material o de facto. Cal consignar, però, l’existència d’un nombre reduït
d’estats sense declaració constitucional lingüística explícita sobre la llegua o llen-
gües reconegudes per l’Estat on la població és heterogènia lingüísticament i on es
registren més d’una llengua de funcionament de les instàncies estatals.
Exemples: Israel (hebreu-àrab), Tonga (anglès-tonguià), Tuvalu (anglès-tuva-
luà), la Xina.
En aquests estats on manca una declaració constitucional poden existir nor-
mes infraconstitucionals de rellevància quasiconstitucional (dictades en virtut d’una
habilitació constitucional) que fixin l’estatus de la llengua o llengües estatals:
Exemple 1: A Luxemburg, on l’article 29 de la Constitució conté només una remis-
sió expressa a la llei perquè reguli «l’ús de les llengües en matèria administra-
tiva i judicial» (Llei de 24 de febrer de 1984 sobre el règim jurídic de les llengües).
Exemple 2: A Itàlia, la llei que desplega l’article 6 de la Constitució que pro-
tegeix les minories lingüístiques (Llei de 3 de novembre de 1998) declara en
l’article primer que la llengua oficial de la República és l’italià.
En d’altres supòsits, l’absència de declaració constitucional no implica tampoc
que aquell Estat no assumeixi determinades llengües en les quals funcionen habi-
tualment els òrgans estatals, les quals es recullen en normes legals d’abast general o
sectorial.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 18
Exemple 1: En la normativa que regeix l’accés a la nacionalitat, el Regne Unit o
Alemanya exigeixen acreditar el coneixement de la llengua anglesa i de l’ale-
many, respectivament.
Exemple 2: A Noruega, la Llei sobre l’ús de les llengües en els serveis públics,
de 1980, que regula l’estatut jurídic i els usos oficials del bokmål i el nynorsk.
Exemple 3: Als Països Baixos, la Llei general de dret administratiu, de 1992,
regula l’ús oficial del neerlandès i del frisó en els organismes de l’Adminis-
tració.
L’oficialitat no declarada constitucionalment pot tenir també certes manifes-
tacions jurídiques vers l’exterior.
Exemple: En la majoria dels instruments de ratificació de la CELRoM per estats
membres del Consell d’Europa, la llengua oficial de l’Estat és omesa en enume-
rar les llengües també parlades en el seu territori incloses en l’àmbit de protec-
ció de la Carta (textos consultables a:
http://conventions.coe.int/Treaty/Commun/ListeDeclarations.asp?NT=148&C
M=1&DF=2/27/2008&CL=FRE&VL=0). En els casos excepcionals on la protecció
de la Carta s’estén a una de les llengües oficials de l’Estat (el suec a Finlàndia;
el nynorsk a Noruega, i el romanx i l’italià a Suïssa), la Carta no s’aplica «ba-
sant-se en criteris objectius» (al contrari del que succeeix en les llengües ofi-
cials territorialitzades), de manera que cal una declaració expressa de l’Estat
sobre el caràcter de llengua oficial menys utilitzada i que, a més, es donin
certes condicions vinculades al model lingüístic d’oficialitat per poder inclou-
re la llengua estatal en l’àmbit protegit per la Carta (vegeu supra 1.1.4)
1.2.1. Tipus de declaracions d’oficialitat
A continuació es proposa una tipologia de les declaracions d’oficialitat presents en
els 118 textos constitucionals. Aquesta tipologia pren com a base els estats del Consell
d’Europa, però inclou també referències a la resta d’estats del món, el total dels quals
apareix en les anàlisis quantitatives.
a) Fórmula emprada en la declaració constitucional de l’oficialitat
Pel que fa a les fórmules concretes utilitzades per declarar una o més llengües
oficials, les possibilitats observades són les següents:
• «Llengua oficial / llengües oficials» (+ nom del país)
Exemples: Algèria (que hi afegeix «i nacional»), Belarús, Eslovènia, Estònia,
Geòrgia, Liechtenstein (que hi afegeix «i nacional»), Lituània, Malta, Montenegro,
Portugal, Romania, El Salvador, Singapur, el Níger, l’Iraq.
• «Llengua oficial / llengües oficials de l’Estat»
Exemples: Andorra, Espanya, Mònaco, l’Afganistan, Bolívia, el Marroc (l’àrab,
i «també» l’amazic «com a patrimoni comú de tots els marroquins sense ex-
cepció»).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 19
• «Llengua oficial / llengües oficials de la República»
Exemples: Albània, Azerbaidjan, Armènia, Bulgària, Àustria, Bulgària, Eslovàquia,
Letònia, Moldàvia, Polònia, Xipre, Àfrica del Sud, Angola, Bangla Desh, el Senegal,
Timor Oriental, Moldàvia, Kazakhstan.
• «Llengua oficial / llengües oficials de la Federació»
Exemples: Bòsnia i Hercegovina, Rússia, Suïssa («Confederació»), l’Índia («Unió»).
• «Primera llengua oficial» versus «segona llengua oficial»
Exemples: Irlanda (on s’apliquen a l’irlandès i l’anglès, respectivament), Sri
Lanka (l’article 18.1 declara que la llengua oficial és el cingalès i, en l’apartat 2,
declara que el tàmil «és també llengua oficial»).
• «Llengua d’ús oficial»
Exemples: Croàcia (on s’aplica per la Constitució al croat, com a llengua de l’Es-
tat, i es fa remissió a la llei per regular possibles usos oficials d’altres llengües).
• Llengua oficial de treball»
Exemples: El Sudan, el Sudan del Sud.
• «Llengua oficial comuna»
Exemple: l’Iran (persa).
• «Llengua oficial auxiliar»
Exemple: Les Filipines, aplicat a les llengües regionals.
Altres fórmules que empren el terme oficial, però amb un sentit distint de les pre-
cedents, indicatiu d’un estatus inferior, són les referents a:
• «Llengua/llengües amb usos oficials» o «llengua utilitzada amb finalitats oficials»
Exemple 1: Uganda, article 6, per a les llengües distintes de l’oficial de l’Estat.
Exemple 2: L’Índia, article 345, després de declarar oficial l’hindi, ho aplica en
relació amb l’anglès i a les llengües dels estats membres de la federació.
Exemple 3: Kazakhstan, article 7, després de declarar oficial el kazakh, diu «en
els establiments de l’Estat i els organismes autònoms d’autonomia administra-
tiva, la llengua russa és oficialment utilitzada amb igualtat amb la llengua ka-
zakh».
Exemple 4: El Pakistan, article 251, obliga a adoptar mesures perquè s’utilitzi la
llengua nacional amb finalitats oficials i mentrestant es permet mantenir l’ús
oficial de l’anglès.
Exemple 5: Croàcia, art. 12.2, després de declarar la llengua oficial de l’Estat, diu
que «Dans les collectivités locales, une autre langue et le cyrillique ou quelque
autre alphabet peuvent, avec la langue croate et l’alphabet latin, être introduits
à des fins officielles, selon les conditions prévues par la loi.»
• «Llengües oficialment reconegudes»
Exemple: Zimbàbue, art. 6, aplica aquest concepte a 14 llengües africanes,
més la llengua de signes, més l’anglès, tot i que el text de la Constitució només
es declara autèntic en anglès i aquesta llengua és requerida per exercir com a
jutge.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 20
b) Nombre de llengües declarades oficials a l’Estat
• 1 llengua: dins els 118 textos constitucionals amb clàusula d’oficialitat, 76 cons-
titucions.
Exemples: en el Consell d’Europa, Croàcia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia,
Portugal, Romania, Rússia. Altres: Algèria, Angola, Bangladesh, Burkina Faso,
Costa Rica, Egipte, Guatemala, Indonèsia, Líban, Mali , Marroc, Níger, Veneçuela.
• 2 llengües: dels 118 textos constitucionals, 36 constitucions.
Exemples: en el Consell d’Europa, Finlàndia («llengües nacionals»), Malta, Irlanda,
Xipre. Altres: Afganistan, Palau, Burundi, Camerun, República Centreafricana,
Haití, Índia.
• 3 llengües: dels 118 textos constitucionals, 6 constitucions.
Exemples: en el Consell d’Europa, Bèlgica, Luxemburg (per llei). Altres: les
Comores, Fiji, Vanuatu.
• Més de 3 llengües: dels 118 textos constitucionals, 4 constitucions declaren
oficials 4 o més llengües.
Exemples: en el Consell d’Europa, Suïssa. Altres: República de Sud-àfrica.
Al costat de la llengua o les llengües de l’Estat, es pot declarar l’oficialitat d’altres
llengües en parts limitades del territori estatal per la Constitució o per lleis a les
quals aquesta reenvia expressament (vegeu infra apartat d, pel que fa a les modu-
lacions territorials de l’oficialitat).
c) Forma d’identificar i/o anomenar les llengües oficials
• Pel nom de la llengua
La llengua o llengües oficials de l’Estat són identificades pel seu nom en la im-
mensa majoria dels textos constitucionals.
Menys habitual és que la Constitució identifiqui pel seu nom llengües que no
són assumides com a estatals, sinó com a pròpies o oficials de certs territoris o
regions. Cal consignar alguns textos on també les llengües oficials regionalitza-
des s’identifiquen pel seu nom, de manera que reben un alt reconeixement for-
mal (compatible amb el fet que es reenviï a la llei o a les decisions dels òrgans
autònoms la tria de les llengües oficials o la determinació de les modalitats d’ús
oficial d’aquestes llengües):
Exemple 1: l’Afganistan, art. 16, «1. Parmi le pachtou, le dari, l’ouzkek, le
turkmène, le baloutchi, le pashai, le nuristani, le pamiri (alsana), l’arabe et les
autres langues parlées dans le pays, le pachtou et le dari sont les langues offi-
cielles de l’État./2. Les langues turciques (ouzbaki et turkmène), baloutchi,
pashai, nuristani et pamiri (alsana) sont, en plus du pachtou et du dari, la troi-
sième langue officielle dans les régions où la majorité de la population parle
ces langues.»
Exemple 2: Bolívia, art. 5.1, «I. Son idiomas oficiales del Estado el castellano y
todos los idiomas de las naciones y pueblos indígena originario campesinos, que
son el aymara, araona, baure, bésiro, canichana, cavineño, cayubaba, chácobo,
chimán, ese ejja, guaraní, guarasu’we, guarayu, itonama, leco, machajuyai-kalla-
waya, machineri, maropa, mojeño-trinitario, mojeño-ignaciano, moré, mosetén,
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 21
movima, pacawara, puquina, quechua, sirionó, tacana, tapiete, toromona, uru-
chipaya, weenha-yek, yaminawa, yuki, yuracaré y zamuco.»
En contrast amb les llengües oficials, la tècnica constitucional de referir-se a les
llengües (innominades) mitjançant apel·latius genèrics o indeterminats, és típi-
cament aplicada a d’altres formes inferiors de reconeixement o de tutela de la
pluralitat lingüística (vegeu infra 1.2.2.):
Exemple 1: Espanya, art. 3.3, «La riqueza de las distintas modalidades lingüísti-
cas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y
protección.»
Exemple 2: Angola, art. 19.2, «L’État valorise et promeut l’étude, l’enseignement
et l’usage des autres langues de l’Angola, ainsi que les principales langues de la
communication internationale»; art. 21 «Constituent les tâches fondamentales
de l’État angolais: n) protéger, améliorer et honorer les langues angolaises d’ori-
gine africaine en tant que patrimoine culturel, et favoriser leur développement,
comme des langues de l’identité nationale et de communication.»
Exemple 3: Azerbaidjan, art. 21.3, «La République azerbaïdjanaise garantit le li-
bre usage et le développement des autres langues parlées par la population.»
Exemple 4: Benín, art. 11, «1) Les communautés composant la Nation béninoise
jouissent de la liberté d’utiliser leurs langues parlées et écrites et de développer
leur propre culture tout en respectant celles des autres. 2) L’État doit promouvoir
le développement de langues nationales d’intercommunication.»
Exemple 5: Bòsnia-Hercegovina, art. 6.2, «D’autres langues peuvent être em-
ployées comme moyens de communication et d’instruction.»
Exemple 6: La Xina, art. 121, «Les organismes autonomes des régions ethniques
autonomes, dans l’exercice de leurs fonctions, utilisent l’une ou plusieurs des
langues et écritures en usage dans la région, conformément aux règlements
d’autonomie des régions ethniques autonomes. »
Exemple 7: Congo-Kinshasa, art.1, «8. Ses langues nationales sont le kikongo, le
lingala, le swahili et le tshiluba. L’État en assure la promotion sans discrimina-
tion. Les autres langues du pays font partie du patrimoine culturel congolais
dont l’État assure la protection.»
• Mitjançant la clàusula que determina la llengua del text autèntic de la
Constitució
Es tracta d’una forma indirecta d’identificar la llengua oficial en alguna cons-
titució que no inclou cap altra clàusula de reconeixement directe de la llengua
o llengües estatals, tot i que sí fórmules de reconeixement indirecte (no es re-
cullen aquí els casos més nombrosos on la clàusula complementa una declara-
ció d’oficialitat expressa).
Exemple: Bèlgica (a més de regionalització lingüística).
• Remissió a una llei del parlament estatal per oficialitzar noves llengües de
l’Estat, a més de les declarades constitucionalment
En aquest supòsit, es declaren per la Constitució una o més llengües oficials de
l’Estat i es preveu constitucionalment el procediment per ampliar el nombre
de llengües oficials.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 22
Exemple: A Malta, l’art. 5.2 esmenta pel seu nom el maltès i l’anglès, com a llen-
gües oficials, i a més s’atribueix al Parlament la potestat de declarar-ne d’altres:
«The Maltese and the English language and such other language as may be pres-
cribed by Parliament (by a law passed by not less than two-thirds of all the mem-
bers of the House of Representatives) shall be the official languages of Malta ».
• Remissió als parlaments estatal o regionals de l’oficialització de llengües dins
les regions o estats membres
Model força freqüent, en el qual s’esmenten pel seu nom les llengües oficials de
l’Estat i es reenvia al legislador la identificació de les llengües oficials només en
parts del territori estatal:
Exemple 1: L’Índia, art. 345, reenvia a les legislatures dels estats membres de la
Federació la determinació de les seves llengües oficials.
Exemple 2: Espanya, art. 3.2, remet als estatuts d’autonomia (lleis estatals), la
determinació de les llengües espanyoles oficials en les comunitats autònomes,
juntament amb el castellà, oficial de l’Estat.
• Per referència a la zonificació lingüística
Només en el cas de Bèlgica, on l’article 4 de la Constitució defineix les quatre
regions lingüístiques (de llengua francesa, de llengua neerlandesa i de llengua
alemanya, a més de la regió bilingüe de Brussel·les-Capital) que comprèn l’Estat,
la qual cosa s’entén com una declaració indirecta d’oficialitat.
d) Modulacions jurídiques de l’oficialitat des de la norma constitucional
El conjunt de declaracions d’oficialitat en normes constitucionals no inclouen,
pràcticament en cap cas, una definició del contingut de la categoria d’oficialitat. La
tècnica més freqüent consisteix a reenviar explícitament o de manera implícita al
legislador o a normes posteriors la determinació del contingut de l’oficialitat (ve-
geu infra 1.3, sobre les remissions constitucionals al legislador). Aquest contingut
vindrà també genèricament condicionat pel model lingüístic (exclusivitat o com-
partició de l’oficialitat entre diverses llengües dins un mateix espai territorial) i la
situació sociolingüística de cada llengua (supra 1.1.3., sobre el concepte d’oficiali-
tat i infra 1.2.3., sobre els models d’oficialitat).
Malgrat la tendència general descrita, algunes constitucions preveuen certes modu-
lacions de l’abast i contingut de l’oficialitat declarada, que poden ser de tres tipus:
• Modulacions territorials
Són les més freqüents i determinen que l’oficialitat d’una o diverses llengües se
circumscriu a una part del territori estatal.
Es tracta d’una fórmula habitual en estats compostos o federals:
Exemple 1: Àfrica del Sud (l’article 6 fixa criteris a les províncies per escollir dues
llengües oficials).
Exemple 2: L’Índia, pel que fa a les llengües dels estats.
També se’n poden trobar en estats unitaris on hi ha districtes o regions amb un
règim singular dins les quals s’atenuen o s’exceptuen els efectes de l’oficialitat
de la llengua estatal:
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 23
Exemple 1: Finlàndia (Illes Åland, oficialitat única del suec).
Exemple 2: Ucraïna, art. 138, (abans de la secessió) sobre competències de la
República de Crimea, amb un ús oficial prevalent del rus.
Exemple 3: L’Afganistan, art. 16, permet una «tercera llengua oficial» dins les
regions.
Exemple 4: Al Sudan, l’art. 8 preveu que les regions designin una «llengua oficial
complementària».
Una tècnica formalment distinta, en tant que no empra el concepte d’oficialitat,
consisteix a admetre l’ús regional d’altres llengües en àmbits públics o oficials:
Exemple: Al Pakistan, l’article 251 permet que l’assemblea legislativa provincial
pugui autoritzar per llei ensenyar, promoure i utilitzar una «llengua provincial»
a més de la llengua nacional.
• Modulacions materials o funcionals
Clàusules constitucionals mitjançant les quals es garanteix positivament o es
delimita negativament la utilització de la llengua oficial en determinats àmbits
d’ús o institucions:
Exemple 1: L’Iraq, article 4, d’acord amb el qual l’abast del terme llengua oficial i
les modalitats d’aplicació de la doble oficialitat de l’àrab i el kurd s’ha de deter-
minar per llei, que inclourà necessàriament: la publicació del diari oficial, l’en-
senyament de les dues llengües per les escoles públiques; discursos, comuni-
cacions i manifestacions de caràcter oficial, com el Parlament, el Govern, els
tribunals i les reunions oficials; reconeixement i publicació de documents i
correspondència oficials; ensenyament de les llengües per les escoles públiques;
ús en disposicions decretades en virtut del principi d’igualtat com bitllets de
banc, passaport i timbres.
Exemple 2: A Kenya, l’article 53 de la Constitució declara dues llengües oficials
del Parlament, però obliga a escriure en una d’aquestes (anglès) els textos parla-
mentaris.
Exemple 3: El Canadà, art. 133 de la Constitució de 1867, projectava l’oficialitat
de l’anglès i el francès com a llengües que s’havien d’emprar simultàniament en
determinats usos escrits als documents parlamentaris, les actuacions judicials
i les lleis en l’àmbit federal i de la província del Quebec. Posteriorment, la Carta
de drets de 1982, estableix l’oficialitat de l’anglès i el francès i llur igualtat d’ús
en el Parlament i el Govern de Nova Brunsvic; la modificació de 1993 amplia els
àmbits d’ús de les dues llengües oficials en aquesta província (institucions esco-
lars i culturals) i estén a aquesta altres àmbits d’ús de les dues llengües previstos
en el nivell federal (debats i documents parlamentaris, tribunals i Administració).
L’article 23 regula els drets lingüístics en l’educació, pel que fa al dret a rebre-la
en la llengua oficial al Canadà minoritària dins la província.
• Modulacions temporals
Es tracta de disposicions que poden condicionar temporalment els efectes de
l’oficialitat d’una o més llengües, en el sentit de preveure un termini dins el qual
aquest caràcter pot ser revisat o extingit; o, en un sentit invers, per tal de diferir
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 24
en el temps l’oficialitat plena d’una llengua subjecta a un procés de normalitza-
ció lingüística o de recuperació d’àmbits d’ús.
Exemple 1: Al Pakistan, la declaració de l’oficialitat de l’urdú va acompanyada
d’un termini de 15 anys per prendre mesures per fer-la efectiva i mentrestant es
permet l’ús de l’anglès amb finalitats oficials.
Exemple 2: A l’Índia, on s’estableix que la llengua oficial és l’hindi, si bé durant
un període de 15 anys des de la promulgació de la Constitució, l’anglès s’ha de
continuar utilitzant per a finalitats oficials; i transcorregut aquest termini podrà
continuar utilitzant-se si ho autoritza una llei del Parlament.
Exemple 3: A les Filipines, l’art. 14 declara oficial el filipí i, «fins que una llei no
estableixi el contrari», l’anglès.
1.2.2. Conceptes afins o distints de l’oficialitat emprats en les declaracions
constitucionals
La noció d’oficialitat és, com s’ha vist, la majoritàriament utilitzada pels textos cons-
titucionals per qualificar l’estatus de les llengües. Nogensmenys, en les constitucions
apareixen també altres nocions lingüístiques que substitueixen o bé complementen
la declaració d’oficialitat.
De la mateixa manera que l’oficialitat ha estat definida com un concepte va-
riable (supra 1.1.1.), el significat jurídic precís d’aquests altres conceptes tampoc
és coincident en tots els textos, sinó que pot variar en funció de l’ordenament que
els acull.
Atès que el present estudi se centra en l’oficialitat, analitzarem en relació
amb aquesta noció els conceptes afins o distints emprats en les declaracions cons-
titucionals .
a) Fórmules (tendencialment) equivalents a la declaració d’oficialitat
Algunes fórmules emprades per les constitucions equivaldrien a la declaració d’ofi-
cialitat de la llengua o llengües implicades, atès que expressen la connexió directa
de la llengua amb l’Estat. Aquesta equivalència es fonamenta en la possibilitat
d’identificar en aquests termes del doble vessant característic de l’oficialitat: ele-
ment identitari de l’Estat i mitjà normal de funcionament de les seves institucions.
• «Llengua de l’Estat»(o «la seva llengua»)
Exemple 1: Ucraïna, on conviu dins la Constitució amb referències tendencial-
ment equivalents a llengua oficial, si bé s’atribueix al caràcter de llengua de l’Estat
una protecció superior, ja que pretén indicar que és l’única amb aquest caràcter.
Altres exemples: l’Aràbia Saudita, Tunísia.
• «Llengua de la República»
Exemple: França, art. 2.
• «Llengua nacional»
Només quan es tracta de l’única noció constitucionalitzada (és a dir, sense la
presència simultània del terme oficial) es pot considerar la llengua nacional un
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 25
terme tendencialment equiparable a una declaració d’oficialitat. Tanmateix, a
banda de constituir un supòsit molt minoritari dins el conjunt de textos consti-
tucionals (l’esquema més freqüent és la recepció conjunta dels termes llengua
oficial i llengua nacional, amb sentits distints, com es comenta a infra b), un examen
més aprofundit revela la manca d’identitat completa entre ambdues nocions.
Efectivament, d’acord amb una interpretació proposada per la doctrina, la llen-
gua nacional faria referència a la llengua de comunicació de l’Estat amb els seus
ciutadans; mentre que la llengua oficial al·ludeix a la llengua de funcionament de
l’aparell estatal o el govern (Laponce, 1984). El cas de Finlàndia concorda subs-
tancialment amb aquesta interpretació (com s’analitza supra 2.4.), mentre que
l’exemple de Bhutan —menys esmentat— també sembla apuntar vers una dis-
tinció entre el reconeixement de la llengua de la majoria de la població, com a
llengua nacional, i les llengües usades amb finalitats oficials.
Exemple 1: Finlàndia, art. 17, «Les langues nationales de la Finlande sont le fin-
nois et le suédois.»
Exemple 2: Bhutan, tot i ser un cas molt més dubtós, atès que si l’art. 1, «Le
dzongkha est la langue nationale du Bhoutan», posteriorment el text de la
Constitució es declara igualment autèntic en jonkha i en anglès.
Hi ha també algun altre cas on l’únic qualificatiu aplicat a la llengua o a les llen-
gües és el de nacional, però alhora es reenvia al legislador la regulació d’usos
oficials d’aquesta o aquestes llengües. En aquests casos, doncs, el caràcter de
llengua nacional semblaria dotat de menor contingut obligatori o vinculant per
a l’Estat que el propi de la llengua oficial (en tant que llengua d’ús necessari).
Exemple 1: El Pakistan, l’art. 252 proclama l’urdú «llengua nacional» i ordena
adoptar disposicions perquè sigui utilitzada amb finalitats oficials i amb altres
finalitats.
Exemple 2: Seychelles, l’art. 4 estableix que les persones poden utilitzar les llen-
gües nacionals «per a totes les finalitats» si bé preveu que la legislació pugui
imposar l’ús d’una llengua per a fins determinats (cal entendre que de dotats de
caràcter oficial).
• «Llengua equiparada»
Aquest fórmula suposa un reconeixement indirecte del caràcter oficial de la
llengua en una part del territori de l’Estat en qüestió. Habitualment no és en el
text de la Constitució, sinó que es troba en normes constitucionals secundàries,
amb la forma de les lleis o estatuts que regulen l’autonomia política de certs
territoris dins l’Estat:
Exemple 1: Al País de Gal·les s’equipara l’estatut jurídic del gal·lès amb el de la
llengua anglesa en el territori (art. 47 de la Llei 1998 sobre el Govern).
Exemple 2: A la regió italiana del Trentino-Alto Adige, que estableix que la llen-
gua alemanya serà parificada a la italiana a la província de Bolzano (art. 99 de
l’Estatut especial); i també a la Vall d’Aosta, que determina que la llengua fran-
cesa i la llengua italiana es troben en situació de paritat en aquesta regió autò-
noma (art. 38.1 de l’Estatut d’autonomia de la regió).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 26
b) La llengua nacional com a concepte distingible del de llengua oficial
El terme llengua nacional és —després del de llengua oficial— el més utilitzat pel
conjunt dels textos constitucionals a l’hora de definir l’estatus de les llengües:
48 constitucions del total de 194 estats l’utilitzen.
Si exceptuem els casos minoritaris en què la noció de llengua nacional és l’única
emprada per la Constitució (supra lletra a), en la resta de supòsits s’observa una
varietat de situacions en què aquest concepte presenta significat propi i clara-
ment distint de l’oficialitat.
• Superposició total dels termes nacional i oficial en relació amb una mateixa
llengua
S’observa en estats lingüísticament homogenis aplicat a l’única llengua recone-
guda per la Constitució:
Exemple: Liechtenstein, en relació amb l’alemany.
També es pot emprar per destacar que la llengua autòctona del país reuneix tant
atributs simbòlics o d’identificació com atributs instrumentals d’ús, en introduir
un reconeixement constitucional més limitat o subordinat d’alguna altra llengua:
Exemple 1: Al Líban, a l’art. 11 es predica de l’àrab les dues condicions, alhora
que es reenvia a la llei la determinació dels supòsits on es pot utilitzar el francès.
Exemple 2: Burundi, art. 10, el kirundi es declara llengua nacional i tot seguit es
diu que les llengües oficials són el kirundi i les altres llengües determinades per
la llei.
Exemple 3: Algèria, art. 3, «L’arabe est la langue nationale et officielle»; mentre
que l’article 3 bis (reforma constitucional del 10 d’abril del 2002) disposa que «Le
tamazight est également une langue nationale. L’État œuvre à sa promotion et à
son développement dans toutes ses variétés linguistiques en usage sur le terri-
toire national.»
• Superposició parcial, en la qual la noció de llengua nacional es reserva a alguna
o algunes de les llengües oficials
Aquest supòsit, en el qual es declaren dues o més llengües oficials, però només
una d’aquestes es declara alhora llengua nacional respon a la finalitat d’establir
una posició jurídica privilegiada de la darrera, en tant que llengua autòctona o
pròpia del territori, que empara un règim legal que la beneficiï o li atorgui preva-
lença en determinats aspectes. Aquest règim particular no implica, necessària-
ment, que a la pràctica la llengua nacional sigui la més utilitzada, la qual cosa
dependrà del nivell de desenvolupament i implementació de la legislació infra-
constitucional i de la situació sociolingüística.
Exemple 1: el gaèlic irlandès a Irlanda, que presenta una situació d’ús molt dèbil
respecte de l’anglès.
Exemple 2: el maltès a Malta, que gaudeix d’un ús ampli en sectors oficials.
Exemple 3: el shikomor a les Comores.
Exemple 4: l’urdú al Pakistan.
Exemple 5: A les Filipines, l’art. 14 declara el filipí llengua nacional i és objecte
d’un mandat de promoció («Sous réserve des dispositions de la loi et, si le
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 27
Congrès le juge approprié, le gouvernement doit prendre des mesures pour pro-
mouvoir et mantenir l’usage du filipino comme véhicule de communication
officielle et comme langue d’enseignement dans le système d’éducation»); i
després es declaren oficials per a les comunicacions i l’ensenyament el filipí
i l’anglès.
En ocasions, però, la Constitució pot acollir un tractament jurídic especial vers
una de les llengües oficials, la qual pot considerar-se materialment llengua na-
cional en coincidir amb l’autòctona o del país, però sense que se li apliqui aquest
concepte:
Exemple: a Kenya hi ha constitucionalment reconegudes dues llengües oficials
(del Parlament), però per accedir a la nacionalitat cal acreditar el coneixement
del swahili.
• Superposició parcial, en la qual només alguna o algunes de les declarades llen-
gües nacionals es declaren oficials
En aquests supòsits, el concepte de llengua nacional aplicat a les llengües autòc-
tones o pròpies del país implica reconèixer-les fonamentalment com un ele-
ment identitari i una part destacada del patrimoni cultural que cal protegir i
promoure. En aquest sentit, no recull el sentit propi de l’oficialitat, sinó que el
caràcter oficial es reconeix separadament i s’aplica per la Constitució sols a una
o algunes de les llengües nacionals.
Exemple: Palau, títol 19, art. 1: «Les langues paloasiennes traditionnelles sont les
langues nationales. Le paloasien et l’anglais sont les langues officielles.»
En algun altre cas (que anteriorment coincidia amb l’anterior) totes les llengües
qualificades com a nacionals són també declarades oficials, per bé que alguna de les
primeres pateix modulacions funcionals significatives quant a la seva oficialitat:
Exemple: Suïssa, on hi ha 4 llengües nacionals i el romanx té una oficialitat ma-
terialment limitada a nivell federal com a llengua de relació dels parlants
d’aquesta llengua amb els òrgans federals.
• Separació de les llengües nacionals i de la llengua o llengües oficials
El significat que acostuma a tenir la categoria llengua nacional quan s’aplica dins
un text constitucional a llengües distintes de les que són declarades oficials és
equivalent al punt anterior: fonamentalment, com un element identitari i una
part destacada del patrimoni cultural que cal protegir i promoure. El present
supòsit, però, accentua la distinció amb el concepte d’oficialitat, atès que ex-
pressa l’opció de negar a les llengües nacionals l’atribut de l’oficialitat.
c) Altres conceptes aplicats a llengües reconegudes com a vehicle de relació dins l’Estat
entre parlants de distintes llengües
• Llengua de relació interètnica
Recollida per l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i abans de la
reforma de 1996 a la Constitució de Belarús, podia considerar-se una declaració
indirecta d’oficialitat.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 28
• Llengua vehicular
D’acord amb el Glossary of Terms for the Standardization of Geographical Names, pu-
blicat pel Grup d’Experts en Noms Geogràfics de l’ONU al 2002 (http://unstats.
un.org/unsd/geoinfo/ungegn/docs/pdf/Glossary_of_terms_revised.pdf), es trac-
ta de: «Language that serves communication between members of different
linguistic communities. Example: English is the vehicular language of civil avia-
tion throughout most of the world.»
• Llengua comuna
Incorpora parcialment la idea de llengua nacional, però no tant en un sentit pa-
trimonial sinó més polític, sense que abasti el contingut propi de l’oficialitat, que
els mateixos textos declaren separadament.
Exemple 1: Haití, l’article 5.1 de la Constitució estableix que el crioll és la llengua
que uneix tots els haitians, com a concepte distint de les llengües oficials deter-
minades en l’article 5.2 (el crioll i el francès).
Exemple 2: L’article 152.1 de la Constitució de Birmània declara que tots els ciu-
tadans tenen dret a l’educació i, tot seguit, que «Le birman est la langue commu-
ne. Les langues des autres ethnies nationales peuvent également être enseig-
nées» (art. 152.2). Segons l’article 198, «Le birman est utilisé comme langue
officielle afin que les communications soient uniformes et claires entre les orga-
nismes supérieurs et inférieurs de l’État et entre les organes de même niveau.
Au besoin, la langue d’une ethnie nationale concernée peut être utilisée.»
d) Conceptes aplicats a les llengües de grups de població numèricament inferiors dins
l’Estat o que són objecte d’una consideració minoritària
Es tracta de conceptes que qualifiquen les llengües per la seva relació amb la llen-
gua o llengües oficials de l’Estat o bé per la naturalesa del grup o comunitat que les
parla. En general, aquestes nocions no predeterminen l’oficialitat de les llengües
concernides, si bé s’observen certes correlacions entre els distints termes i l’ofi-
cialització.
• Llengües de la població autòctona o originària, de les minories nacionals, de les
ètnies nacionals o dels pobles indígenes
En el marc europeu, són freqüents els textos constitucionals que adopten les
pautes del Conveni marc per a la protecció de les minories nacionals de 1995 per
reconèixer a les persones pertanyents a les minories nacionals el dret de preser-
var i desenvolupar la seva llengua. El desenvolupament legal del reconeixement
constitucional pot comportar uns usos oficials (vegeu infra 2.3. i 2.9., per als
casos d’Estònia i Ucraïna).
Exemples: Letònia, art. 114; Albània, art 20; Àustria, art. 8; Croàcia, art. 15.
En l’àmbit llatinoamericà i asiàtic, i molt menys a Europa —per exemple,
Finlàndia defuig emprar-ho per al sami—, s’al·ludeix a les llengües dels pobles
indígenes o de les ètnies (minoritàries).
Exemple 1: Costa Rica, art. 76.2, «llengües indígenes nacionals».
Exemple 2: «llengües i dialectes dels grups ètnics», que es declaren oficials en els
seus territoris.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 29
Exemple 3: Àsia: el Vietnam, art. 5 i 133, dret de totes les ètnies a utilitzar llur
pròpia llengua i escriptura.
• Llengua principal
Emprat en lleis que regulen les autonomies de territoris marcadament diferen-
ciats dins l’Estat i per referir-se a les seves llengües originàries.
Exemple 1: Illes Fèroe, dins el regne de Dinamarca.
Exemple 2: Groenlàndia, dins el regne de Dinamarca.
• Llengua pròpia
Similarment al precedent, emprat en les lleis o estatuts que estableixen el règim
d’autonomia de les comunitats autònomes a Espanya, en relació amb les llen-
gües originàries d’aquests territoris:
Exemple 1: Catalunya, art. 6 de l’Estatut d’autonomia; Illes Balears, art. 6;
Comunitat Valenciana, art. 6.
1.2.3. Models d’oficialitat lingüística
Malgrat que no és l’objectiu d’aquest estudi la definició i classificació dels models
lingüístics estatals, com a corol·lari de l’anàlisi de les declaracions d’oficialitat
apuntarem la possibilitat de distingir diversos models a partir del criteri del nom-
bre de llengües reconegudes oficialment (amb el terme oficial o d’altres equiva-
lents o bé de facto) en el pla estatal i en parts delimitades de l’Estat (la delimitació
dels models parteix dels estats europeus, però complementada amb d’altres del
món):
a) Model 1: L’Estat té més d’una llengua oficial per al conjunt del seu territori.
En els estats citats entre parèntesis no hi ha una doble o triple oficialitat simètrica,
sinó que aquesta pateix modulacions importants de tipus funcional i/o territorial
(veure infra 2.4., 2.5., 2.6.).
Exemples: (Luxemburg), (Finlàndia), (Irlanda), Xipre, Belarús, Kosovo i Malta.
b) Model 2: Hi ha més d’una llengua oficial, però l’oficialitat d’aquestes es circums-
criu en determinades àrees del territori estatal (si bé hi poden haver algunes re-
gions o institucions multilingües/bilingües concretes)
Exemples: Bèlgica, Suïssa, Bòsnia Hercegovina, (Finlàndia), (Irlanda),
c) Model 3: L’Estat té una sola llengua oficial per al conjunt del territori, que a més és
l’única oficial en una part important d’aquest, alhora que en territoris autònoms hi
ha una segona (o tercera) llengua oficial:
Exemples: Espanya, Itàlia, Dinamarca, Rússia, Moldàvia, Geòrgia, el Regne Unit i
Ucraïna.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 30
d) Model 4: L’Estat té una sola llengua oficial per a tot el territori, però es protegeixen,
per la Constitució, les lleis o tractats internacionals, algunes llengües minoritàries
mitjançant mesures específiques en l’àmbit local o regional, que poden implicar
certs usos oficials (però que no impliquen el seu reconeixement com a llengua
oficial d’una entitat política subestatal):
Exemples: els Països Baixos, Alemanya, Àustria, Portugal, Croàcia, Hongria, Sèrbia,
Eslovènia, Macedònia, Noruega, Suècia, Eslovàquia, Montenegro i Bulgària
e) Model 5: Països on hi ha una única llengua oficial i no hi ha protecció constitucio-
nal explícita de les minories lingüístiques:
En els estats citats entre parèntesis hi ha un reconeixement legal dels drets lin-
güístics de les minories, si bé l’aplicació és desigual.
Exemples: Andorra, (Estònia), (Armènia), (Azerbaidjan), (Lituània), (Letònia),
Polònia, Portugal, Turquia, Liechtenstein, Albània, Mònaco, Romania.
1.3. Sistemàtica constitucional en l’ordenació de les qüestions lingüístiques
En l’apartat precedent hem parat atenció en les clàusules constitucionals declarati-
ves de l’estatus jurídic de la llengua (com a oficial, nacional, etc.) i en els models lin-
güístics generals resultants. Tanmateix, els textos constitucionals inclouen també
altres tipus de normes en ordenar la qüestió lingüística.
D’acord amb un principi d’unitat de la Constitució, és fonamental tenir pre-
sent la completa sistemàtica constitucional (estructura i contingut de les normes i
posició d’aquestes dins el text constitucional) en la configuració del règim lingüístic
i la seva interpretació futura.
1.3.1. Tipologia de les normes lingüístiques incloses en les constitucions
La tipologia de normes constitucionals que s’extreu de les constitucions dels estats
del Consell d’Europa, ampliada amb elements d’interès procedents d’altres estats del
món, s’enquadren en 4 grans grups:
1. Principis o disposicions generals: declaracions lingüístiques; remissions al
legislador; manaments de protecció i foment, i reconeixement d’institu-
cions lingüístiques.
2. Normes configuradores de drets i deures: drets humans amb contingut lin-
güístic; drets lingüístics, i deures lingüístics.
3. Normes organitzatives o institucionals: usos lingüístics institucionals; cri-
teris de prevalença entre distintes versions lingüístiques, i normes com-
petencials .
4. Garanties normatives de la Constitució.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 31
1. Principis o disposicions generals
a) Declaracions lingüístiques
Es tracta de preceptes que declaren un estatus lingüístic, però que es limiten
a la mera proclamació nominal d’aquest, sense especificar-ne el contingut
(vegeu supra apartat 2).
Exemples (addicionals): Colòmbia («El castellà és la llengua oficial de Colòmbia»;
«Les llengües i dialectes dels grups ètnics són també oficials en llurs territoris.»).
b) Remissions al legislador
Són disposicions, força habituals en els textos constitucionals, que reenvien
expressament a una llei o norma posterior la concreció o el desenvolupament
d’aspectes diversos del règim de les llengües. El contingut o matèria que es
reenvia al legislador pot variar:
• Oficialització per llei de llengües no declarades oficials directament per la
Constitució, que comprèn supòsits parcialment distints:
— Quan la Constitució no declara cap llengua oficial.
Exemple: Luxemburg, on l’única norma constitucional és de remissió a la
llei de la regulació dels usos administratius i judicials.
— Habilitació al legislador per oficialitzar a l’Estat llengües addicionals a la
declarada oficial o a les declarades oficials per la Constitució.
Exemples: A Burundi, la llengua oficial és el kirundi i les altres llengües,
determinades per la llei; a Zimbàbue s’esmenten pel seu nom diverses
«llengües oficialment reconegudes», entre les quals l’anglès —que és la
llengua oficial de la Constitució— i s’afegeix que «una llei del Parlament
pot prescriure altres llengües com a llengües oficialment reconegudes i
prescriure llengües de l’Administració».
— Habilitació al legislador (estatal o subestatal) per oficialitzar en una part
del territori de l’Estat llengües addicionals a la declarada oficial o a les de-
clarades oficials per la Constitució.
Exemples: Espanya (estatus d’autonomia com a llei orgànica estatal);
Nicaragua (llei estatal per a llengües de les comunitats de la Costa
Atlàntica).
— Disposicions més genèriques que obliguen els poders públics a promoure
les condicions per a l’oficialització de llengües autòctones.
Exemple: Cap Verd , oficialització de la llengua del territori.
— Autorització al Parlament per ampliar les llengües d’ús parlamentari
Exemple: Libèria, adopció per llei d’altres llengües per a l’ús parlamentari;
Malawi.
• Regulació per la llei d’usos oficials (o no oficials) de llengües no declarades
oficials per la Constitució:
Exemple 1: Uganda, la llei prescriu les formes d’ús d’altres llengües —distin-
tes de l’oficial— com a vehiculars de l’ensenyament, o amb finalitats legisla-
tives, administratives o judicials.
Exemple 2: Al Pakistan, l’assemblea provincial pot regular per llei l’ensenya-
ment, promoció i utilització d’una llengua provincial, a més de l’oficial estatal.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 32
Exemple 3: A Sèrbia, remissió a la llei per regular l’ús oficial d’altres llengües
distintes de l’oficial estatal.
Exemple 4: Namíbia, regulació per llei de l’ús d’altres llengües amb finalitats
legislatives, administratives i judicials, dins les regions o els sectors on
aquesta llengua és parlada per una part important de la població.
Exemple 5: Belarús, regulació per llei del dret a la tria de la llengua de l’ense-
nyament.
Exemple 6: Estònia, art. 52, la utilització de llengües estrangeres, compreses
les llengües de les minories ètniques, per les autoritats públiques i dins els
tribunals i els procediments judicials es determinarà per llei.
• Modulació per la llei dels usos oficials de llengües que són declarades ofi-
cials per la Constitució, que inclou continguts diversos:
— Habilitació al legislador per a restringir els usos oficials inherents a l’ofi-
cialitat d’alguna de les llengües.
Exemple: Malàisia, per a l’anglès, llengua d’origen colonial.
— Mandat al legislador per fer efectiva l’oficialitat d’una llengua que adqui-
reix de nou aquest estatus.
Exemples: El Marroc, per a l’amazic; les Filipines, per al filipino; el Pakistan
per a l’urdú.
— Autorització de l’establiment d’usos oficials asimètrics d’una de les llen-
gües oficials, sense prejutjar la llengua beneficiada .
Exemple: Irlanda, «Tanmateix, l’ús exclusiu d’una de les dues llengües
mencionades —irlandès i anglès— pot preveure’s per a un o diversos usos
oficials, tant dins el conjunt de l’Estat com en una de les seves parts.»
— Identificació pel legislador d’àmbits d’ús necessari de la llengua oficial.
Exemple: Bulgària
— Regulació dels usos oficials de llengües oficials regionals o locals de reen-
viament a la llei la regulació dels usos oficials.
Exemple: Kosovo, on el turc, el bosnià i el tsigane tenen estatus oficial en
l’àmbit municipal i es reenvia a la llei la regulació del seu ús oficial «en tots
els nivells».
• Regulació per la llei de les formes de promoció de les llengües nacionals
(no oficials):
Exemples: Al Níger la llei ha de fixar les modalitats de promoció i desenvolu-
pament de les llengües nacionals.
• Autorització per la llei de la utilització de llengües de comunicació interna-
cional:
Exemple 1: Romania, «Dans les conditions de la loi, l’enseignement peut être
aussi dispensé dans une langue de circulation internationale.»
Exemple 2: Panamà, «La educación se impartirá en el idioma oficial, pero por
motivos de interés público la Ley podrá permitir que en algunos planteles
ésta se imparta también en idioma extranjero.»
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 33
c) Manaments de protecció i/o foment de les llengües
Es tracta de declaracions constitucionals favorables al pluralisme lingüístic i de
protecció i conservació de determinades realitats lingüístiques, no coincidents
en els diversos supòsits identificats:
• Protecció o promoció de la llengua estatal o majoritària, que pot ésser una
llengua de més o menys àmplia difusió a nivell mundial o bé en contacte amb
una llengua més potent d’estats veïns.
Exemple 1: Azerbaidjan, assegurar-ne el desenvolupament.
Exemple 2: Portugal, assegurar l’ensenyament, defensar l’ús i promoure’n la
difusió internacional de portuguès.
Exemple 3: Ucraïna, on l’Estat assegura el desenvolupament i el funcio-
nament de la llengua en tots els àmbits de la vida social i sobre tot el ter-
ritori.
Exemple 4: Hondures, protegir-ne la puresa i l’ensenyament; i similar a
Panamà, vetllar per la defensa, difusió i puresa de l’espanyol.
• Foment de les llengües regionals o minoritàries declarades oficials, que so-
len ser les menys difoses dins l’Estat i mereixen per aquest motiu un suport
específic:
Exemple 1: Constitució de Finlàndia, art. 17, en relació amb el sami.
Exemple 2: Suïssa, art. 70.2 en relació amb l’italià i el romanx.
Exemple 3: Itàlia, art. 6, en relació amb les minories lingüístiques de llengua
oficial.
• Protecció i/o foment de les llengües regionals, minoritàries o indígenes no
oficials, respecte de les quals aquest manament de protecció o de foment
esdevé el nucli de llur garantia constitucional:
Exemple 1: Hondures, art. 173, on l’Estat preserva i fomenta les cultures indí-
genes.
Exemple 2: Itàlia, art 6, en relació amb totes les minories lingüístiques de
llengua no oficial.
Exemple 3: Moldàvia, art. 13, on l’Estat protegeix el dret a la conservació, el
desenvolupament i a la utilització de la llengua russa sobre el territori; i simi-
lar a Ucraïna, art. 10, on es garanteix el lliure desenvolupament, l’ús i la pro-
tecció del rus i de les altres llengües de les minories nacionals.
Exemple 4: França, les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França.
• Foment del conjunt de les llengües de l’Estat:
Exemple 1: Espanya, especial respecte i protecció de les distintes modalitats
lingüístiques.
Exemple 2: Zimbàbue, on l’estat ha de promoure i fer progressar la utilització
de totes les llengües usades a Zimbàbue i ha de crear les condicions necessà-
ries per a llur desenvolupament.
• Facilitació de l’estudi de les llengües d’ús internacional.
Exemple: Moldàvia, art. 13.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 34
d) Reconeixement d’institucions lingüístiques:
La norma constitucional determina quina és la institució competent per pro-
moure i fomentar la llengua o llengües de l’Estat.
Exemples: Turquia (Institut Atatürk), el Marroc (Consell Nacional de les Llengües
i la Cultura Marroquina), Palau, Sud-àfrica (Gran Consell Sud-africà de les
Llengües)
2. Normes configuradores de drets i deures
e) Drets lingüístics com a contingut dels drets humans
No es poden concebre, estrictament, com a normes reguladores de l’estatus de
les llengües presents a l’Estat. Es localitzen en nombroses constitucions, tot i
tenir un caràcter parcialment redundant, atès que els tractats internacionals
sobre drets humans d’àmbit universal i europeu —ratificats per tots els estats—
ja garanteixen aquests drets:
• Clàusules de prohibició de discriminació per raó de llengua, en les quals la
llengua apareix al costat d’altres motius possibles de discriminació expressa-
ment prohibits. Aquesta clàusula es pot trobar tant en països lingüísticament
homogenis com en d’altres on es reconeixen minories ètniques o nacionals,
de manera que en el darrer cas pot vincular-se sistemàticament amb el reco-
neixement de drets de les minories.
Exemples: Albània, Alemanya, Armènia, Bòsnia Hercegovina, Bulgària,
Azerbaidjan, Estònia, Eslovàquia, Croàcia, Finlàndia, Grècia, Geòrgia, Hongria,
Itàlia, Lituània, Macedònia, Moldàvia, Suècia, Portugal, Polònia, Romania,
Rússia, Turquia, Xipre, Angola, Bangla Desh, Egipte, Gàmbia, Lesotho, Palau,
Djibouti, Samoa Occidental, Uzbekistan.
• Garanties lingüístiques davant la detenció o el processament, que s’emmar-
quen en el reconeixement constitucional dels drets fonamentals i/o de les
garanties davant les restriccions d’aquests drets. Són normes que garantei-
xen l’assistència lingüística, mitjançant la intervenció d’intèrpret, a les per-
sones detingudes per la policia o processades pels tribunals (en ocasions,
amb referència a l’àmbit penal) que desconeixen l’idioma utilitzat pels òr-
gans estatals.
Exemples: Albània, Estònia, Estònia, Eslovàquia, Croàcia, Geòrgia, Lituània,
Malta, Moldàvia, Montenegro, Romania, Xipre, l’Afganistan, Angola, Antigua i
Barbuda, Barbados, Botswana, Fiji, Kiribati, Lesotho, Malawi, Nigèria, Sierra
Leone, Uganda.
f ) Drets lingüístics
En termes generals, són molt poques les constitucions que proclamen drets
lingüístics com a tals, si bé cal distingir els drets relatius a les llengües oficials i
els drets lingüístics de les minories nacionals, aquests darrers més presents
dins el constitucionalisme europeu.
• Drets individuals relatius a la llengua oficial o llengües oficials de l’Estat,
com a supòsit molt rar o infreqüent, en bona part perquè solen considerar-se
implícits en la declaració d’oficialitat o vincular-se amb la regulació constitu-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 35
cional dels usos oficials institucionals (vegeu infra 3, lletra h, normes organit-
zatives o institucionals).
Exemple 1: Espanya, art. 3, dret de tots els espanyols d’utilitzar el castellà.
Exemple 2: el Canadà, article 23 de la Carta de drets, drets dels ciutadans
canadencs a l’educació en la llengua de la minoria (conegut com a clàusula
Canadà, que contradiu l’anterior clàusula Quebec).
• Drets de les comunitats lingüístiques de llengua oficial, com a formulació
pròpia del constitucionalisme canadenc:
Exemple: el Canadà, art. 16.1 Carta de dret.
• Drets relatius a llengües de les minories ètniques o nacionals (no oficials),
que acostumen a trobar-se en constitucions del continent europeu que reco-
neixen minories ètniques o nacionalitats, d’acord amb el Conveni marc de
1995 del Consell d’Europa. També es formulen alguns drets en altres estats
del món que reconeixen minories ètniques. Els drets que hi trobem recone-
guts (en tots o alguns dels textos constitucionals citats) són els següents:
— Dret a utilitzar lliurement la pròpia llengua (o la llengua materna).
— Dret a fomentar la pròpia llengua.
— Dret a preservar la identitat lingüística.
— Dret a rebre educació en/de la pròpia llengua.
— Dret a utilitzar la llengua pròpia en les comunicacions amb determinades
institucions.
— Dret a mantenir relacions amb altres comunitats lingüístiques.
— Dret a la participació política.
Exemples: Rússia, Letònia, Polònia, Hongria, Belarús, Geòrgia, Eslovènia,
Azerbaidjan, Romania, Moldàvia, Macedònia, Albània, Croàcia, Ucraïna,
Hongria, Eslovàquia, Estònia, Bulgària, Lituània, Moldàvia, l’Afganistan.
Habitualment, en els textos citats, aquests drets es troben referits a les
persones que formen part de la minoria, per bé que en algun cas el subjec-
te dels drets a conservar i desenvolupar la llengua són els «pobles autòc-
tons» o els «grups».
Exemple: Finlàndia, art. 17, en relació amb els pobles sami i romaní, a més
d’altres grups.
• Drets de les persones que utilitzen la llengua de signes
Exemple: Finlàndia, art. 17.
g) Deures lingüístics
Pel que fa als deures lingüístics, convé diferenciar els deures generals per als
ciutadans, molt infreqüents en els textos constitucionals, dels deures més es-
pecífics vinculats a l’obtenció de la condició de nacional o l’accés a determinats
càrrecs públics, que trobem en nombrosos textos.
• Deures generals de coneixement lingüístic, només localitzables en dos tex-
tos constitucionals:
Exemples: Bulgària, art. 36, l’estudi i l’ús del búlgar com a dret i deure dels
ciutadans; Espanya, art. 3.1, deure de conèixer el castellà dels espanyols.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 36
• Requisits lingüístics per accedir a la nacionalitat, que poden referir-se a l’úni-
ca llengua oficial, a alguna de les dues llengües oficials indistintament, a una
d’entre les llengües oficials o reconegudes o a llengües no oficials.
Exemple 1: Bhutan, art. 6, poder parlar i escriure el jonkha, única llengua
nacional (per bé que l’anglès és oficial des de la perspectiva del caràcter fe-
faent, en ambdues llengües, del text de la Constitució).
Exemple 2: Costa Rica, art. 15, saber parlar, escriure i llegir la llengua espa-
nyola; Panamà, art. 10, posseeixen l’idioma espanyol.
Exemple 3: Papua Nova Guinea, art. 67 i 68, parlar i comprendre el tok pisin o
l’hiri motu o una llengua vernacular del país amb competència suficient per
mantenir una conversa normal (la Constitució no conté declaració lingüística).
Exemple 4: Illes Salomó, obligació de declarar el respecte vers la cultura, la
llengua i la manera de viure.
Exemple 5: Singapur, dues vies. Nacionalitat per inscripció: coneixement
elemental d’una de les llengües següents: el malai, l’anglès, el mandarí i el
tàmil, amb la possibilitat del govern d’eximir majors de 45 anys o sords o
muts. Nacionalitat per naturalització: coneixement adequat de la llengua
nacional (el malai).
• Requisits lingüístics per accedir a càrrecs públics de naturalesa política
(o funcionarial)
— Requisit de coneixement de la llengua oficial per accedir al càrrec de pre-
sident de la República.
Exemples: Moldàvia, art. 78; Uzbekistan, art. 90; Tadjikistan, art. 65.
— Requisit de coneixement de la llengua oficial per a ser elegible com a par-
lamentari.
Exemples: Antigua i Barbuda, art. 29 i 38 ; Botswana, art. 62 i 80; Dominica,
art. 31, en tots els casos en absència de declaració lingüística.
En algun cas, s’exclou expressament el requisit lingüístic per ser elegible
com a parlamentari:
Exemple: Micronèsia, art. 4, el coneixement de la llengua anglesa no pot
constituir una restricció (sense declaració lingüística, però anglès oficial de
facto).
— Requisit per accedir a la funció pública:
Exemple: Noruega, 92
3. Normes organitzatives o institucionals
h) Normes d’ús lingüístic institucional
Normes constitucionals que fixen aspectes del règim lingüístic de funciona-
ment intern o de les relacions o comunicacions d’una institució pública amb els
ciutadans.
• El Parlament pot regular-se des de perspectives diferents, sense incloure aquí
el requisit de coneixement de la llengua o les llengües (supra lletra g):
— Estatus de les llengües.
Exemple: el Canadà, art. 16 de la Constitució de 1982, igualtat d’estatus,
drets i privilegis de francès i anglès quant a l’ús en el Parlament federal.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 37
— Usos orals en els debats parlamentaris de les llengües oficials o àdhuc de
llengües no oficials.
Exemple 1: el Canadà, art. 133 de la Constitució de 1867, ús facultatiu d’an-
glès i francès en els debats.
Exemple 2: Maurici, art. 49, «la llengua oficial de l’Assemblea és l’anglès,
però un diputat pot prendre la paraula en francès»; Micronèsia, art. 9, el
procediment legislatiu es farà en anglès, però un membre pot utilitzar la
llengua materna si no coneix l’anglès, amb traducció.
Exemple 3: Samoa Occidental, art. 54, tots els debats s’han de desenvolu-
par en samoà i anglès.
Exemple 4: a Malta, es reenvia al Parlament l’elecció de la llengua o les
llengües que seran utilitzades en els debats i els actes parlamentari.
— Obligacions d’ús de les llengües oficials en els documents parlamentaris:
Exemples 1: el Canadà, art. 133; Xipre, art. 3; Estònia, art. 52; Finlàndia, art.
51; Irlanda, art. 18 i 25, i Samoa Occidental, art. 54.
— Organització del parlament en grups lingüístics:
Exemple: Bèlgica, art. 43, repartiment dels membres de cada cambra en un
grup lingüístic francès i un grup lingüístic neerlandès.
• Els tribunals de justícia, constitueixen un àmbit institucional força regulat
en el nivell constitucional, des de distintes perspectives:
— Llengua dels tribunals i del procediment
Exemple 1: Birmània, art. 102, el birmà serà la llengua utilitzada dins l’Ad-
ministració de justícia i s’hi podran utilitzar també les llengües de les èt-
nies nacionals; Trinidad i Tobago, on l’única menció lingüística de la
Constitució fa referència a l’anglès com a llengua dels procediments judi-
cials
— Dret dels ciutadans de relacionar-s’hi amb les llengües oficials.
— Autorització de l’ús de llengües no oficials a les persones que compareixen
davant els tribunals.
Exemples: Uzbekistan, art. 115; Birmània, art. 102; el Vietnam, art. 133, llen-
gües de les ètnies.
• El Govern i les administracions públiques
— Estatus de les llengües.
Exemple: Canadà art. 16 de la Constitució de 1982, igualtat d’estatus,
drets i privilegis de francès i anglès quant a l’ús en les institucions del
Govern federal.
— Regulació de la llengua dels documents
Exemple: Xipre del Sud, art. 3.
— Dret dels ciutadans de relacionar-s’hi amb les llengües oficials.
Exemple: Finlàndia, ho regula des del punt de vista dels drets dels ciuta-
dans.
• Els mitjans de comunicació tenen una presència molt limitada entre les dis-
posicions lingüístiques:
Exemple 1: l’Afganistan, art. 16, autorització de publicacions i de ràdio i tele-
visió en totes les llengües del país;
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 38
Exemple 2: Espanya, art. 20.3, mandat de garantia d’accés als mitjans de co-
municació dependents de l’Estat dels grups socials i polítics significatius,
respectant les diverses llengües d’Espanya.
i) Publicació de normes i criteris de prevalença entre distintes versions lingüís-
tiques de la Constitució o d’altres actes legals o oficials
La importància, dins la sistemàtica constitucional, d’aquest tipus de normes
varia en funció del grau de completesa de la Constitució
• Normes que determinen en quina o quines llengües el text de la Constitució
és autèntic o fefaent
— Poden implicar una declaració indirecta de la llengua assumida per l’Estat
com a oficial en absència d’una declaració lingüística a la Constitució:
Exemples: Bèlgica, el text de la Constitució s’estableix en francès, en neer-
landès i en alemany; Bhutan, el jonkha és declarat idioma nacional, si bé
després s’estableix el caràcter autèntic de la Constitució en anglès i en
jonkha, cosa que impliqui declaració indirecta d’oficialitat de l’anglès.
— Quan es declaren oficials més d’una llengua, aquesta clàusula pot decan-
tar per una de les llengües declarades oficials
Exemple: Al Paraguai, prevalença del text en castellà sobre el guaraní, en
cas de dubte interpretatiu.
• Publicació de les lleis o d’altres normes o actes públics
Exemples: Xipre, art. 3, tots els textos que apareixen en el diari oficial s’han
de publicar en les dues llengües oficials, dins el mateix número del diari.
• Criteris per resoldre les diferències interpretatives entre distintes versions
lingüístiques de les lleis o altres actes públics
Exemples: Xipre (art. 3.6 i 18), Irlanda (art. 25.6) i Malta (art. 75).
j) Normes de repartiment competencial
Es tracta de normes que atribueixen a entitats territorials descentralitzades la
responsabilitat per establir la política lingüística, en general o en sectors deter-
minats, respecte d’algunes llengües oficials o reconegudes:
Exemples: Constitució d’Espanya, art. 148.1.17 i 149.2; Suïssa, art. 70.2; Rússia,
art. 68.2; Ucraïna, art. 138.8 i Bèlgica, art. 129, 130.
4. Garanties normatives de la Constitució
k) Reforma dels preceptes lingüístics de la Constitució
• Clàusules d’intangibilitat, mitjançant les quals es prohibeix modificar les
declaracions lingüístiques:
Exemples: Romania, art. 148.1; Algèria, art. 178.
• Procediment agreujat de reforma:
Exemple: Espanya, art. 168.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 39
1.3.2. Diversitat de graus de completesa de les constitucions
La tipologia precedent de les disposicions lingüístiques constitucionals permet il-
lustrar diverses possibilitats en l’ordenació de les llengües. Ara bé, cap constitució
inclou tots els tipus de normes i, en general, el grau de completesa dels textos varia
molt, des dels textos que no regulen el fet lingüístic fins als que hi dediquen un nom-
bre elevat de preceptes.
Per completar l’aproximació a la sistemàtica constitucional, apuntarem una
classificació de les constitucions del món atenent a l’aproximació prevalent i el grau
de presència de la qüestió lingüística:
1. Constitucions que únicament esmenten la llengua des de la perspectiva
dels drets humans individuals. Els textos que sols esmenten la llengua vin-
culada amb la prohibició de discriminació i/o els drets dels detinguts i pro-
cessat es localitzen a Europa i a l’Àfrica, fonamentalment:
Exemples: Alemanya, les Bahames, Barbados, Belize, Grècia, Illes Marshall,
Jamaica, Suècia.
De vegades, l’aproximació anterior es pot complementar amb la perspec-
tiva dels drets de les minories lingüístiques o dels pobles indígenes:
Exemples: Itàlia, Gàmbia.
2. Constitucions que inclouen la perspectiva dels drets humans (1) juntament
amb clàusules de reconeixement indirecte de la llengua o llengües estatals.
Es troben fonamentalment al continent africà:
Exemples: Kuwait (requisit lingüístic per a l’elegibilitat per al Parlament),
Kiribati (declaració de la llengua en què el text de la Constitució fa fe),
Malawi
3. Constitucions que incorporen únicament declaracions de l’estatus de la
llengua o llengües estatals
Exemples: el Líban, Andorra, Líbia, Liechtenstein, Madagascar.
Si bé és freqüent que aquests textos incorporin remissions al legislador
(vegeu supra), en algun supòsit el text constitucional predetermina els àm-
bits de projecció de la clàusula d’oficialitat:
Exemples: L’Iraq, Malàisia.
4. Constitucions on es combina la declaració lingüística amb l’al·lusió als
drets humans individuals o de les minories (supra 1).
Exemples: l’Afganistan, Albània, Jordània, l’Iran, Kosovo, Lesotho, Laos.
5. Constitucions que fan un desplegament dels drets de les minories lingüís-
tiques, fonamentalment a Europa:
Exemples: Albània, Armènia, el Brasil, Croàcia, Montenegro.
6. Constitucions que privilegien la perspectiva competencial en la regulació
del fet lingüístic:
Exemple: Bèlgica, vinculat a l’estructura territorial de l’Estat i la regionalit-
zació lingüística, que emmena a incorporar en successives reformes pres-
cripcions lingüístiques noves a l’única existent en la Constitució de 1831.
7. Constitucions completes que abasten diferents tipus de normes lingüís-
tiques. Tot i que alguns d’aquests models s’analitzen en la segona part de
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 40
l’estudi, apuntem que les raons d’aquesta completesa poden vincular-se
amb la condició de països federals amb diversos grups lingüístics i amb
l’existència d’una tradició jurídica en la matèria lingüística que s’incorpora
parcialment a la Constitució, ja sigui a través de reformes de la constitució
originària o bé en el moment fundacional.
Exemples: el Canadà, Finlàndia, l’Índia, Sri Lanka, Letònia, Zimbàbue.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 41
2. Anàlisi del contingut i de les implicacions de l’oficialitat en nou estats occidentals
Aquesta segona part de l’estudi complementa l’aproximació general a la noció d’ofi-
cialitat amb l’estudi més aprofundit del seu significat i contingut jurídic en un nom-
bre més reduït d’estats. La selecció dels països analitzats no atén a una única pauta
ni tampoc és arbitrària, sinó que es fonamenta en la combinació de diferents criteris:
— Democràcies occidentals.
— Regulació juridicolingüística mínimament completa i sistemàtica.
— Representació d’una diversitat de criteris d’ordenació jurídica de la diversi-
tat lingüística (d’acord amb els models identificats en l’epígraf 1.2.3.).
— Accessibilitat de les fonts d’informació i de coneixement.
Un cop establerta aquesta selecció, i després d’una breu caracterització gene-
ral del model lingüístic de l’Estat (amb referència, quan sigui d’interès, a les entitats
subestatals que els conformen) analitzarem la resposta de l’ordenament jurídic so-
bre les implicacions de l’oficialitat en set àmbits típics de projecció d’aquest concepte:2
a) mitjà de comunicació en i entre els poders públics,
b) mitjà de comunicació dels poders públics (inclosa la justícia) amb els sub-
jectes privats i obligació d’oferir-hi serveis públics,
c) mitjà d’exteriorització dels actes jurídics públics i privats (incloses les lleis),
amb garantia de validesa pel que fa a la llengua,
d) obligació d’ensenyar la llengua a la ciutadania en el marc del sistema educatiu,
e) acreditació en l’adquisició derivada de la nacionalitat,
f) deures o obligacions (dels nacionals) de coneixement i/o ús,
g) dret d’ús (actiu i passiu) en les relacions públiques i privades.
2.1. Bèlgica
a) Dades generals:
Caracterització de l’Estat: Federal + plurinacional.
Població (factor ètnic o cultural): 10,4 milions = valons, flamencs, «alemanys»
(diferenciació cultural marcada).
Distribució primera llengua: neerlandès 56 %, francès 41 %, alemany 1,5 % (http://
www.axl.cefan.ulaval.ca/europe/belgiqueetat_demo.htm).
Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): un 16,5 %
dels flamencs declaren conèixer bé el francès, però a la pràctica més del 50 % és
capaç de comprendre’l i parlar-lo; entre el francòfons hi ha un 7 % d’usuaris habi-
tuals del neerlandès.
2. Per identificar-los es pren com a base l’estudi de Lluís Jou, L’oficialitat lingüística, un concepte jurídic (Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, novembre del 2009), especialment les pàg. 33 i 34.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 42
Model lingüístic: 3 llengües oficials/nacionals federals (francès, neerlandès i ale-
many), amb una oficialitat territorialitzada (presència d’una única llengua oficial
en les regions unilingües francòfona, neerlandòfona i germanòfona) + doble ofi-
cialitat francès-neerlandès a la regió bilingüe de Brussel·les + estatuts lingüístics
particulars en els municipis amb un règim de «facilitats lingüístiques» o perifèrics.
Normativa lingüística: FEDERAL: Constitució de 1994 (C 1994); Llei sobre l’ús de les
llengües en matèria administrativa, de 18 de juliol de 1966 (LLA); Llei especial
sobre Brussel·les (LEB 1988); Llei sobre l’ús de les llengües en matèria judicial, de
15 de juny de 1935 (LLJ); Llei de 5 d’octubre de 1988 (ús de les llengües en matèria
judicial) (LLJ); Llei sobre el règim lingüístic de l’ensenyament, de 30 de juliol de
1963 (LLE); Llei especial, de 8 d’agost de 1980, de reformes constitucionals; Llei es-
pecial, de 12 de gener de 1989, relativa a les institucions brussel·leses; Codi de la
nacionalitat belga, de 4 de desembre de 2012 (CNB).
b) Concepció de l’oficialitat en el marc del model lingüístic:
— Tres llengües reconegudes (francès, neerlandès i alemany) en el nivell federal
sense declaració explícita d’oficialitat i fonamentada en la clàusula sobre les
«Llengües de la Constitució», en les quals el text és autèntic. Reconeixement
que no es tradueix en un estatus jurídic paritari de l’alemany respecte del fran-
cès o del neerlandès, les tres qualificades legalment com a llengües nacionals.
— Oficialitat exclusiva (plena) en els territoris de les regions unilingües del fran-
cès, el neerlandès i l’alemany: regulada per les «comunitats» (entitats federades
amb competència sobre llengua, entre altres matèries).
— Oficialitat compartida a Brussel·les del francès i el neerlandès, regulada per
l’Estat (que reté la competència lingüística sobre la capital i sobre les institu-
cions federals).
— Reconeixement d’usos oficials, regulats per l’Estat, als municipis amb un esta-
tut lingüístic particular: dins la comunitat francesa, 4 municipis de la frontera
lingüística amb règim de facilitats en neerlandès (Comines, Mouscron, Flobecq i
Enghien) + les communes malmédiennes amb facilitats en alemany (Malmedy
i Waimes) + sis municipis de la comunitat flamenca a la frontera, en francès,
(Mesen, Spiere-Helkijn, Ronse, Bever, Herstappe i Voeren/Fourons) + en els
6 municipis perifèrics de Brussel·les (Drogenbos, Krasinem, Linkebeek, Rhode-
Saint-Genèse, Wemmel, Wezambeek-Oppem), per als francòfons, + en els
9 municipis de la comunitat germanòfona, per als francòfons.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 43
a) Mitjà
normal de
comunicació
en i entre
els poders
públics
c) Àmbits de projecció de l’oficialitat:
— La regla general és que, malgrat que l’Estat belga reconeix
tres llengües oficials, el funcionament real dels poders públics és
en neerlandès a Flandes, en francès a Valònia i de forma paritària
en neerlandès i francès a Brussel·les.
Nivell federal
— A l’interior de les institucions federals governamentals o ju-
dicials que se subjecten a quotes lingüístiques de 50 % francòfons
i 50 % flamencs (Govern, Tribunal Constitucional, Consell d’Estat,
Tribunal de Cassació, Consell General de la Justícia), i que solen
organitzar-se en seccions lingüístiques, cada membre utilitza en
principi la seva llengua. L’espai per a un ús intern de l’alemany
no es garanteix generalment, si bé en el Tribunal Constitucional
cal que un magistrat, com a mínim, sigui competent en alemany.
— En el Parlament federal els diputats i senadors es repar-
teixen també en dos grups lingüístics, francès i neerlandès, en
funció de la representació proporcional (art. 43 CB) i utilitzen llur
llengua. En el Senat es garanteix la presència d’un representant
de la regió germanòfona.
— L’Administració estatal (o federal) aplica, en els serveis cen-
trals a Brussel·les, la regla del triple unilingüisme, de manera que
en les relacions amb els serveis locals i regions de les regions
de llengua francesa, neerlandesa i alemanya utilitzen la llengua
de la regió.
En els serveis administratius interiors i en les relacions entre
serveis establerts a Brussel·les, la llengua es determina casuísti-
cament d’acord amb els criteris de localització o caràcter localit-
zable o no de l’afer tractat (art. 17 LLA). Tanmateix, el bilingüisme
és obligatori en els anuncis públics i la senyalització, inclosa la de
les vies públiques.
L’ús de les diverses llengües en el si dels serveis administratius
desconcentrats de l’Administració federal se subjecta a un règim
de monolingüisme en les tres regions monolingües i a un règim
de bilingüisme dins la regió de Brussel·les-Capital. Tot servei local
establert dins la regió de llengua francesa, de llengua neerlan-
desa o de llengua alemanya utilitza exclusivament la llengua de
la seva regió en els seus serveis interns, en les relacions amb els
serveis dels qual depèn, així com en les seves relacions amb d’al-
tres serveis de la mateixa regió lingüística i de Brussel·les-Capital
(art. 10 LLA).
— En l’àmbit de la justícia, el principi bàsic és el de l’unilin-
güisme dels tribunals a Flandes (neerlandès), Valònia (francès) i
en la regió de llengua alemanya (alemany). A la regió bilingüe de
Brussel·les-Capital regeix un sistema particular de bilingüisme
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 44
b) Mitjà de
comunicació
dels poders
públics (in-
closa la jus-
tícia) amb els
ciutadans
(quant a la composició dels òrgans col·legiats) que no afecta em-
però l’unilingüisme de les actuacions judicials. Els òrgans supe-
riors del poder judicial tenen una composició paritària quant a
membres francòfons i neerlandòfons.
— Pel que fa a les actes relatives a la investigació i constata-
ció de delictes i altres infraccions, s’apliquen també els principis
d’unilingüisme i territorialitat. La policia —responsable principal
dels atestats— empra obligatòriament el francès a la regió fran-
còfona, el neerlandès a la regió flamenca i l’alemany a la regió de
llengua alemanya. Nogensmenys, les declaracions s’han de consig-
nar en la llengua de la persona interrogada si qui ha fet l’atestat la
coneix prou bé; en cas contrari, cal recórrer a una traducció oficial.
Comunitats i regions
— Pel que fa a les institucions polítiques i administratives re-
gionals o comunitàries, el funcionament intern és exclusivament
en la llengua oficial. Una excepció limitada es localitza dins la re-
gió valona (que incorpora la comunitat germanòfona, coincident
amb la regió lingüística alemanya), on en alguns casos l’alemany
podrà utilitzar-se al costat del francès.
Municipis amb facilitats lingüístiques
— L’alcalde i els regidors d’aquests municipis tenen el deure
d’expressar-se en la llengua de la regió en l’exercici de les seves fun-
cions, sota pena de nul·litat de les actuacions administratives
fetes en una altra llengua.
Nivell federal
— D’acord amb la regla general, les comunicacions dels po-
ders públics de l’Estat federal es realitzen en la llengua oficial del
territori on el missatge ha de ser rebut o llegit.
— Els serveis centrals de l’Administració federal se serveixen,
en les relacions amb els ciutadans, d’una de les tres llengües en
funció de l’emprada pel ciutadà (art. 41 LLA). Tots els documents
de l’Administració federal es redacten en les tres llengües oficials
i han de ser idèntics pel que fa al contingut i la tipografia. No hi ha
documents bilingües, sinó que tots els documents són disponi-
bles separadament en francès, neerlandès i alemany. Això signi-
fica, per exemple, que la notificació d’un impost federal s’enviarà
en francès als habitants francòfons de Valònia i en neerlandès a
un ciutadà neerlandòfon de Brussel·les. També s’expedeixen en
una de les tres llengües sol·licitades per l’usuari els actes, els cer-
tificats, les declaracions i les autoritzacions.
Els serveis administratius desconcentrats de l’Estat instal·lats
a la regió de Brussel·les-Capital s’ofereixen en francès i neerlan-
dès, de manera que en les relacions amb els ciutadans l’Adminis-
tració ha d’emprar la llengua de l’interessat (art. 19 LLA). Aquest
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 45
dret d’opció lingüística s’estén als actes com ara certificats, decla-
racions i autoritzacions (art. 20). Igualment, els anuncis, comuni-
cacions i formularis es troben a disposició del públic en les dues
llengües (art. 18).
L’Administració federal radicada fora de Brussel·les roman
unilingüe, tant en el pla intern com en les relacions amb els ciu-
tadans. En el serveis desconcentrats d’àmbit local de l’Adminis-
tració federal es redacten exclusivament en la llengua de la regió
tots els anuncis, comunicacions i formularis destinats al públic
(art. 11 LLA), com també els actes que afecten els ciutadans (art.
13) i els certificats, declaracions i autoritzacions lliurats als par-
ticulars. Els mateixos principis regeixen per als serveis regionals
desconcentrats de l’Administració estatal (art. 33).
Tanmateix, la legislació no fa esment de la llengua que han
d’emprar els ciutadans quan es comuniquen amb els servei ad-
ministratius estatals fora de Brussel·les. Només l’article 12 LLA
estableix que els serveis locals (i igualment els regionals) respo-
nen en la llengua de la regió a les demandes dels ciutadans, si bé
els faculta per respondre als usuaris provinents d’una altra regió
en la llengua d’aquests. Aquesta norma sembla admetre, doncs,
la llibertat dels ciutadans d’expressar-se en una o altra llengua
oficial. Així, en l’àmbit de la comunitat germanòfona, els orga-
nismes de l’Administració federal acostumen a utilitzar amb cer-
ta assiduïtat el francès, sens perjudici del dret dels habitants de
la regió lingüística germanòfona d’emprar la llengua alemanya i
ser-hi atesos en les relacions amb les autoritats. Tanmateix, a la
pràctica aquesta hipotètica llibertat de tria lingüística dels ciu-
tadans no resta garantida des de la perspectiva de la capacitació
lingüística dels funcionaris, que es limita a la llengua de la regió.
— En l’àmbit de la justícia, que roman sota la competència
estatal, la base lingüística del sistema judicial és la igualtat to-
tal entre el francès i el neerlandès en les seves àrees respectives;
igualtat que tractarà d’estendre’s després a l’ús de la llengua ale-
manya (mitjançant la creació l’any 1988 del circuït judicial sepa-
rat d’Eupen, que funciona en alemany). En les jurisdiccions civils
i mercantils i els tribunals de treball, el procediment es fa en la
llengua de la regió unilingüe (LLJ, art. 1, 2 i 2 bis). L’acte que ini-
cia el procés ha d’estar redactat en francès, en neerlandès o en
alemany, en funció de si l’advocat està domiciliat a la regió de
llengua francesa, a la regió de llengua neerlandesa o a la regió
de llengua alemanya. Això determina que el procediment es du-
gui a terme en aquesta llengua. En les regions unilingües les parts
poden escollir in limine litis, i sempre de comú acord, una llengua
distinta de l’establerta per la llei, de manera que el jutge ha de ra-
tificar-ho i enviar la causa a un tribunal del mateix nivell de l’altra
regió lingüística designada per les parts.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 46
A la regió bilingüe de Brussel·les, davant les instàncies civils
i mercantils, la tria de la llengua de l’acte que inicia el procés
es deixa en mans del demandant si l’advocat està domiciliat al
mateix districte de Brussel·les o no té domicili conegut a Bèlgica;
en canvi, si té el domicili en les regions unilingües s’ha de fer en
francès o en neerlandès (hi ha la possibilitat de demanar un canvi
de la llengua de procediment, que el jutge pot refusar motivada-
ment —i sense recurs ulterior— si, d’acord amb els elements
de la causa, observa que l’advocat té un coneixement suficient de
la primera llengua). Les sentències i resolucions es redacten en
francès i en neerlandès.
Els magistrats, jutges i fiscals estan obligats a emprar la llen-
gua del procediment. En canvi, la legislació permet a les parts
personades, als inculpats i als testimonis de fer ús de la llengua
que triïn en totes les seves observacions, declaracions i respos-
tes, com també en els interrogatoris. Aquesta llibertat del ciutadà
quant a l’ús de la llengua és independent de la llengua vehicular
del tribunal i de la llengua del procediment. L’ús d’intèrprets no
és freqüent, tot i que està previst, en la mesura que les audiències
tenen lloc en la llengua escollida per les persones afectades.
En l’àmbit penal, en principi se segueix igualment la regla de
l’unilingüisme territorialitzat i del règim de bilingüisme a Brus-
sel·les. Ara bé, de la Constitució es desprèn que el processat ha de
ser escoltat per un jutge que conegui la seva llengua i pot triar, per
tant, la llengua de procediment. Si aquesta llengua no coincideix
amb la de la regió lingüística on es troba, la competència jurisdicci-
onal per conèixer del cas es trasllada als tribunals d’una altra regió
lingüística (tot i que el jutge pot rebutjar el trasllat atenent a les
circumstàncies de la causa). En el cas que el detingut no compren-
gui la llengua del procediment pot demanar també la traducció —a
càrrec de l’Estat— de les actes de les declaracions dels testimonis o
demandants, dels informes dels experts, etc. També en els debats
orals (quan no s’ha fet el trasllat a una altra regió lingüística) es
posa a disposició del processat un intèrpret. Si l’inculpat està domi-
ciliat en el districte de Brussel·les la llengua del procediment penal
és la que el detingut ha fet servir en el decurs de la instrucció o bé
es determina en funció de les circumstàncies de la causa, tot i que
el detingut pot instar en qualsevol moment el canvi de llengua.
En els tribunals superiors d’àmbit supraregional o federal
la qüestió lingüística rep un tractament específic, d’acord amb la
composició des del diferents òrgans jurisdiccionals (separació
de sales francòfona i neerlandòfona). Davant tots els tribunals
d’apel·lació i cassació, el procés s’ha de seguir en la llengua de la
sentència contra la qual es recorre. En la cassació es poden utilit-
zar les tres llengües oficials. Les resolucions d’aquest Tribunal es
tradueixen a les altres llengües nacionals.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 47
c) Mitjà
d’exteriorit-
zació dels
actes jurídics
públics
i privats
(incloses les
lleis), amb
garantia de
validesa
— Pel que fa al Tribunal Constitucional, la llengua de tramita-
ció dels assumptes segueix el criteri de la llengua del demandant
(francès o neerlandès), sense incloure cap previsió d’ús de l’ale-
many com a llengua del procediment, si bé es poden introduir
demandes en aquesta llengua, i en aquest cas la sentència també
es publica en alemany.
Comunitats i regions
— Pel que fa a l’Administració pròpia de les regions o comunitats,
les relacions amb els ciutadans es duen a terme en la llengua oficial
en les regions unilingües. De forma diversa a l’obertura apuntada en
la legislació estatal comentada, el legislador flamenc restringeix al
neerlandès la llengua de relació dels particulars i les empreses amb
els serveis locals i regionals (Decret de 30 de juny de 1981).
Municipis amb facilitats lingüístiques
— En les relacions amb les administracions municipals, els ciu-
tadans tenen dret a triar el francès o el neerlandès (art. 7 i 8 LLA,
que fixa distints règims particulars). Dins la regió neerlandesa, els
avisos i comunicacions municipals s’han d’establir en les dues
llengües, tot donant prioritat al neerlandès. Els formularis, actes
administratius, permisos i altres documents administratius han
d’estar disponibles en les dues llengües o establir-se en francès o
neerlandès, segons la tria de la persona (la circular Peeters de 1997
establí que els habitants han de sol·licitar cada vegada el document
traduït; mentre que en els municipis de la Comunitat francesa els
neerlandòfons apunten el retard dels documents traduïts). Aquest
règim de facilitats s’aplica a les relacions dels ciutadans amb l’Ad-
ministració municipal (i regional), però no afecta les relacions inter-
nes dels ajuntaments i organismes públics, ni els seus funcionaris
o membres. Això implica que els consells municipals dels 6 munici-
pis neerlandesos s’han de desenvolupar en neerlandès.
— En les relacions amb els tribunals, els residents en els mu-
nicipis de la perifèria de Brussel·les poden demanar el procés ju-
dicial en francès (art. 4 LLJ).
Nivell federal
— Les lleis es publiquen en francès i en neerlandès, en do-
ble columna en el diari oficial (Moniteur Belge). L’alemany no té
tampoc garantida constitucionalment ni legal una presència en
aquest àmbit (la qual cosa ha suscitat certes crítiques sobre la
desigualtat que suposa per als parlants d’alemany per conèixer
els textos legislatius federals) i només es publiquen en alemany
aquelles disposicions que afecten de forma particular la regió
germanòfona en alemany (malgrat que el Tribunal Constitucional
va determinar l’any 1994 que les lleis i reglaments s’havien de
traduir a l’alemany dins un termini de temps raonable).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 48
— Quant a la producció dels documents judicials, regeix tam-
bé l’unilingüisme territorialitzat en les tres regions lingüístiques
esmentades. Tots els actes del procediment han d’estar redactats
en aquesta llengua (per exemple, la jurisprudència assenyala que
cal considerar nul el document d’iniciació del procediment en
què les parts essencials estiguin redactades en una llengua di-
ferent de la utilitzada en el conjunt de les actuacions), i els que
s’hi incorporin i estiguin originàriament redactats en una altra
llengua s’hauran de traduir. En l’ordre civil, les resolucions i les
sentències es formulen en la llengua de procediment de la regió
lingüística, excepte en el cas que el jutge decideixi una cosa dis-
tinta.
— El Tribunal Constitucional publica les seves sentències en
francès i en neerlandès, i només si la demanda s’ha introduït
en alemany es publiquen en aquesta llengua.
Comunitats i regions
— Els actes que emanen dels poders públics regionals o co-
munitaris, inclosos els decrets (normes amb rang de llei dels ens
subestatals o federats) són en la llengua de la regió.
— Les empreses se subjecten a una legislació bastant deta-
llada sobre la llengua que cal utilitzar en els actes i documents
d’origen empresarial. Per als actes i documents imposats per la
llei i els reglaments, d’acord amb la legislació federal, i per als
destinats al seu personal, les empreses industrials, comercials o
financeres han de fer ús de la llengua de la regió on es troben es-
tablertes la seva seu o les diverses seus d’explotació (art. 52 LLA).
Per tant, la llengua dels serveis és la de la regió unilingüe, excepte
a Brussel·les on s’admeten el francès i neerlandès (la Llei cons-
titucional de 1981 les exclou de l’obligació de bilingüisme, per bé
que la majoria d’empreses privades ofereixen els seus serveis en
les dues llengües). Dins la regió de Brussel·les-Capital, els docu-
ments empresarials destinats al personal d’expressió francesa es
redacten en francès i els destinats al personal d’expressió neer-
landesa en neerlandès; les mateixes empreses poden adjuntar als
informes, a les comunicacions, als actes, als certificats i als for-
mularis destinats al seu personal una traducció en una o diverses
llengües, quan la composició d’aquest personal així ho justifiqui
(art. 52 LLA).
Comunitats i regions
Les comunitats francesa i flamenca han exercit a posteriori la
competència de l’article 129 CB per a regular, respecte de les em-
preses en general, l’ús de la llengua de «les relacions socials (labo-
rals) entre empresaris i treballadors» (que el Tribunal d’Arbitratge
ha centrat en les relacions entre empresaris i treballadors que si-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 49
d) Obligació
d’ensenyar
la llengua a
la ciutadania
en el sistema
educatiu
guin localitzables íntegrament dins la comunitat respectiva, amb
l’exclusió dels municipis amb facilitats lingüístiques). En el cas de
la regió flamenca (Decret de 19 de juliol de 1973), aquesta regulació
s’ha modificat l’any 2014 per admetre certes excepcions al prin-
cipi d’unilingüisme territorial, motivades pel procés d’interna-
cionalització de l’economia: en principi, es manté que la llengua
que cal utilitzar en les relacions socials/laborals entre empresaris
i treballadors, així com per als actes i documents empresarials
prescrits per la llei i el reglament i en tots els documents adreçats
al personal és el neerlandès; tot seguit, però, s’autoritza l’ús (amb
validesa legal) en els contractes laborals individuals d’una llen-
gua oficial de la UE o bé dels estats membres de l’Espai Econòmic
Europeu si el treballador es beneficia del principi de llibertat de
circulació; i amb caràcter col·lectiu quan sigui objecte d’una sol-
licitud unànime del consell empresarial o d’una delegació sindi-
cal (en el darrer cas, només per un període d’un any, i en ambdós
garantint la primacia del text en neerlandès en cas de conflicte
interpretatiu), tot això sens perjudici de la capacitat de l’empre-
sari d’exigir i/o verificar en el procés de selecció que el sol·licitant
de treball és plurilingüe.
L’educació és competència exclusiva de les comunitats, tot i
que l’Estat regula la llengua de l’educació infantil i primària dels
municipis amb facilitats lingüístiques i fixa unes condicions ge-
nerals a la resta. La llengua (vehicular) de l’ensenyament és la
llengua de la regió en les regions unilingües (art. 4 LLE), mentre
que a la regió de Brussel·les-Capital l’ensenyament és el francès o
el neerlandès, segons la tria dels pares (art. 5 LLE).
En els municipis amb un règim de facilitats lingüístiques,
l’educació infantil i primària es pot dispensar als infants «en una
altra llengua nacional» si es tracta de la llengua materna o habi-
tual de l’infant i els pares resideixen en el municipi, sempre que
hi hagi una demanda mínima de 16 famílies (art. 6 LLE). També es
pot autoritzar per decret l’ús vehicular de la segona llengua en la
secundària (art. 1 LLE).
A la regió de llengua alemanya hi ha doble xarxa d’escoles en
francès i en alemany i es preveu l’ús vehicular de la llengua no
oficial (art. 8) .
Pel que fa a l’ensenyament de la segona llengua, no oficial en
la regió, la legislació estatal estableix quina serà en cada cas (el
francès a la regió neerlandesa, el neerlandès a la regió francesa i
el francès o l’alemany en la doble xarxa existent a la regió aleman-
ya) i a partir de quins cursos es pot introduir (5è curs de pri-
mària), així com el nombre màxim d’hores per setmana (3 h).
Tanmateix, dins la regió francesa es matisa l’obligatorietat
de l’ensenyament de la segona llengua, que pot fer-se també fora de
l’horari escolar (art. 9), i a la pràctica els alumnes poden escollir
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 50
e) Acreditació
lingüística en
l’adquisició
derivada de la
nacionalitat
f ) Deures
dels ciutadans
i dels càrrecs
públics de
coneixement
i/o ús de la
llengua
cursar com a segona llengua l’anglès/l’alemany i com a tercera el
neerlandès (amb repercussió sobre el nombre d’hores per setma-
na) (art. 7 DCFE). En contraposició, a Brussel·les-Capital i en els
municipis amb facilitats és obligatori l’estudi de la segona llen-
gua nacional (francès o neerlandès, o alemany en uns determi-
nats municipis) i la legislació fixa el curs d’inici (3r de primària) i
nombre mínim d’hores (3 h i a partir de 5è són 4 h per setmana).
Previsió d’exempcions per a fills d’estrangers no residents o
diplomàtics. A la Comunitat francesa, previsió d’ús vehicular
d’altres llengües modernes en algunes activitats pedagògiques.
En canvi, a la regió flamenca, els estudiants tenen com a se-
gona llengua els francès, a partir dels 10 anys, després l’anglès a
partir dels 12 (tercera llengua) i l’alemany als 16 (quarta llengua).
Des d’1 de gener del 2013, el procediments per a l’adquisició
de la nacionalitat derivada per residència es basen en criteris
d’integració i inclouen com a requisit l’aportació de «prova del
coneixement d’una de les tres llengües nacionals». Es regulen dos
procediments, que requereixen 5 o 10 anys de residència en fun-
ció dels elements d’integració més o menys forts (art. 12 bis CNB).
Nivell federal
— La funció pública federal de la capital ha de ser bilingüe
(amb la previsió d’alguns funcionaris amb coneixements d’ale-
many). No es tracta, però, d’un bilingüisme individual (suprimit
des de l’any 1932), sinó que els funcionaris de l’Administració fe-
deral s’organitzen en dues xarxes lingüístiques paral·leles, que
comprenen les corresponents direccions, divisions, serveis i sec-
cions en francès i en neerlandès (art. 43 LLA). Els treballadors pú-
blics s’integren en una de les xarxes en funció de la llengua del
seu títol d’estudis (o de l’acreditació mitjançant un examen dels
seus coneixements lingüístics si opten a un lloc en una llengua di-
ferent de la del seu títol) i dins d’aquesta es desenvolupa tota la
seva carrera administrativa (promoció, ascensos, etc.). Per a les
funcions públiques de nivell superior a director s’estableixen uns
llocs bilingües, integrats per funcionaris d’un rol lingüístic que
han demostrat el coneixement de l’altra (això afavoreix, a la pràc-
tica, l’ocupació per neerlandòfons bilingües d’aquests llocs). El
Govern determina les necessitats de personal per cada xarxa, en
funció del volum de relacions amb les regions de parla francesa
i neerlandesa.
— Els funcionaris federals en òrgans federals desconcentrats
(regionals o locals) han d’estar capacitats en la llengua de la regió
(art. 15 i 38 LLA). La selecció s’efectua en aquesta llengua i, en
principi, només hi són admesos els qui hagin cursat els estudis
previs en la mateixa llengua o, si no és així, superi uns exàmens
lingüístics específics.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 51
— Pel que fa a la justícia, el principi d’unilingüisme comporta
que els jutges esdevenen unilingües a la regió francòfona o a la
regió neerlandòfona. La Llei determina que l’opció al nomenament
per a una funció judicial es vincula a la llengua de redacció del títol
dels estudis de dret (per exemple, només poden ser nomenats a la
part flamenca el qui van seguir estudis en neerlandès). Per a les ju-
risdiccions d’Eupen es preveu un sistema especial pel qual alguns
magistrats han de justificar els seus coneixements d’alemany.
A la regió bilingüe de Brussel·les-Capital els tribunals d’aques-
ta regió han d’estar compostos per magistrats que tinguin expe-
dit el títol en llengua francesa i per d’altres que tinguin el títol
en llengua neerlandesa i, finalment, per d’altres de bilingües (a
la pràctica, tot i que la llei preveu que 2/3 dels jutges han de ser
bilingües, en els tribunals de Brussel·les es cobreixen les places
de jutges flamencs bilingües, però queden vacants una part de
les places reservades als jutges valons bilingües, a causa de la
dificultat de les proves lingüístiques).
Comunitats i regions
— En termes generals, la regionalització lingüística pressupo-
sa un requisit de coneixement de la llengua de la regió, que fa
innecessària una regulació específica de deures de coneixement,
si bé hi ha certes normes sectorials.
— A la comunitat flamenca, regulació d’un deure de conei-
xement del flamenc per les persones que volen accedir a habi-
tatge de protecció social, declarat constitucional pel Tribunal
Constitucional sempre que no impliqui una obligació de resul-
tat (sinó de mitjans) com a possible causa denegatòria i que no
s’apliqui als habitants de municipis flamencs amb facilitats lin-
güístiques (STC 101/2008, si bé la qüestió va motivar l’any 2006
una crítica del comitè de l’ONU contra la discriminació racial).
— El Tribunal Constitucional es pronuncia negativament sobre
l’exigència de coneixement de la llengua de la regió per ser can-
didat electoral (tot i que per manca de competència de la comu-
nitat), la qual cosa passa a ser objecte d’una presumpció legal, en
una solució de compromís (STC 18/1990).
— S’avala l’exigència de capacitació bilingüe del personal do-
cent de les escoles en municipis amb facilitats lingüístiques, en
ser la llengua administrativa de la regió, fins i tot en professorat
que no l’empra en la tasca docent (STC 65/2006).
— Pel que fa a la policia brussel·lesa, el Tribunal Constitucional
anul·la la llei que pretén fixar una pròrroga suplementària a l’exi-
gència de capacitació bilingüe d’aquesta policia (STC 146/2007).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 52
g) Dret
d’ús (actiu
i passiu) en
les relacions
públiques i
privades
— Regulació de drets d’ús actiu i passiu, pel legislador estatal, en
els territoris amb doble oficialitat lingüística (regió de Brussel·les-
Capital) i els municipis amb facilitats lingüístiques, en els termes
analitzats.
— En les regions unilingües no hi ha habitualment una regu-
lació en termes de drets, atès que l’única llengua a l’ús de la qual
es reconeix validesa és l’oficial de la regió. Tanmateix, hi ha previ-
sions d’ús d’altres llengües com a complementàries de la llengua
de la regió (per exemple en l’àmbit de l’empresa).
Aspectes que cal destacar:
— La Constitució federal no garanteix expressament estatus oficial a l’ale-
many a l’Estat, sens perjudici que la legislació ordinària el qualifiqui de
llengua nacional. L’aplicació de la resta de garanties constitucionals relatives
al francès i el neerlandès (també considerats pel legislador llengües nacio-
nals) i la capacitat de modulació legal de l’ús de l’alemany en diversos àm-
bits, per tractar de garantir-ne certa presència institucional i els drets dels
seus parlants, ha permès configurar un estatus diferenciat, d’acord amb el
qual és llengua assumida per l’Estat però no llengua d’ús general.
— La regla de la paritat o igualtat de l’oficialitat del francès i el neerlandès a
l’Estat federal és relativitzada, fora de Brussel·les, pel funcionament unilin-
güe de l’Administració federal en la llengua de la regió lingüística a la qual
s’adreça o en la qual se situen els seus serveis. L’unilingüisme acordat els
anys 60 ha pacificat la qüestió lingüística, de manera que la conflictivitat es
concentra en els municipis amb facilitats i a Brussel·les.
— El règim de facilitats lingüístiques comporta reconeixement de drets lingüís-
tics als ciutadans, i d’obligacions correlatives de capacitació lingüística per
als funcionaris, sense incidir en l’ús intern dels poders públics dels municipis
afectats. Es pot concebre, doncs, com una alternativa a l’oficialitat, atès que
aquesta implica un règim d’ús normal que és contradit per aquest règim.
Ambigüitat de la normativa establerta els anys 60 en què es fonamenta, que
permet interpretar-ho com a drets permanents o com a mesures favorables a
la integració dels parlants de l’altra llengua. El Tribunal Constitucional ha
tendit a interpretar les facilitats lingüístiques com a drets permanents dels
habitants a «viure en una llengua distinta de la de la regió» en els àmbits co-
berts per les primeres, si bé aquesta interpretació tendeix a xocar amb una
concepció política d’aquestes com a mesures temporals tendents a promoure
la integració. Des de la darrera visió, i especialment des de la part francòfona
(la potencial beneficiada per una revisió dels sistema, atesa la major proporció
de francòfons en els municipis situats en la comunitat flamenca que no a
l’inrevés), es qüestiona que una decisió adoptada els anys trenta del segle xx
per majoria simple gaudeixi avui de rigidesa (necessitat de llei especial apro-
vada per 2/3 de cadascun dels dos grups lingüístics del Parlament).
— El règim de doble oficialitat es desplega només a Brussel·les, fonamentat en
un principi de lliure elecció personal. La minoria neerlandòfona —majorità-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 53
ria a nivell federal— troba diverses dificultats pràctiques per accedir a ser-
veis en neerlandès a la capital (especialment, sanitaris i altres no estricta-
ment públics).
2.2. El Canadà
a) Dades generals:
Caracterització de l’Estat: Federal (10 províncies i tres territoris) + plurinacional
(factor diferencial fort del Quebec com a societat distinta), societat multiètnica.
Distribució primera llengua: anglès 56,9 %, francès 21,2 %, altres llengües dels ter-
ritoris del nord i llengües no oficials 21,9 % (http://www.axl.cefan.ulaval.ca/amn-
ord/cnddemo.htm).
Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): A tot l’Estat
17,7 % (cens 2001). La taxa més alta es troba al Quebec (40,8 %), mentre que a Nova
Brunsvic és del 34,2 %. En la resta de províncies es troba entre el 3 % i el 12 % (a
Ontario 11,7 %).
Model lingüístic: Dues llengües oficials federals (anglès i francès), tendencialment
territorialitzades (francès al Quebec, anglès a la resta del Canadà) + oficialitat úni-
ca del francès amb ampli reconeixement d’usos oficials de l’anglès al Quebec +
doble oficialitat a Nova Brunsvic + reconeixement dispar, però tendencialment
limitat, d’usos oficials del francès per les províncies (fora del Quebec) + pluriofi
cialitat amb règims diversos en els territoris federals del nord.
Normativa lingüística: FEDERAL: Constitució de 1867 (CC); Carta constitucional de
drets i llibertats de 1982 (CCDL); Llei federal sobre l’estatut i l’ús de les llengües
oficials del Canadà (Llei de 28 de juliol de 1988, títol abreujat «Llei de llengües ofi-
cials», LLO). PROVINCIAL: QUEBEC: Llei 101, Carta de la llengua francesa del Quebec
(CLFQ); NOVA BRUNSVIC: Llei sobre les llengües oficials de Nova Brunsvic de 2002
(LLONB); Llei sobre l’educació de 1999 (LENB). ALTRES PROVÍNCIES (exemples):
Alberta: Llei lingüística, núm. 60 de 1988; Illa del Príncep Eduard: Llei sobre serveis
lingüístics en francès de 1999; Ontario: Llei sobre els serveis en francès;
Saskatchewan: Llei relativa a l’ús del francès i l’anglès de 1988; Manitoba: Llei de
1870 sobre Manitoba. TERRITORIS FEDERALS (exemple): NUNAVUT: Llei sobre la
protecció de la llengua inuit de 2008; Llei sobre les llengües oficials de 2009.
b) Concepció de l’oficialitat en el marc del model lingüístic:
— Igualtat (legal o formal) de les dues llengües oficials en el pla federal dels dos
pobles fundadors, amb predomini real de l’anglès a les institucions federals/
centrals d’Ottawa. Règim lingüístic no territorial, basat en els drets personals,
en el qual els francòfons no són tractats jurídicament com a minoria. L’extensió
dels drets lingüístics es vincula amb l’abast de les competències federals, ja
que la qüestió lingüística es considera accessòria respecte de les competèn-
cies materials dels diferents ens (de manera que poden existir legislacions
lingüístiques materialment no coincidents d’origen federal i provincial que
s’apliquin en un mateix territori i afectin, des de perspectives diverses, un
mateix sector).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 54
a) Mitjà
normal de
comunicació
en i entre els
poders públics
— Oficialitat del francès al Quebec (art. 1 CLFQ), amb reconeixement d’amplis usos
oficials de l’anglès, derivats parcialment de les previsions constitucionals de
1867 i de 1982.
— Oficialitat compartida de l’anglès i el francès a Nova Brunsvic (territori originari
de la minoria acadiana, primers colons europeus d’Amèrica que foren depor-
tats arran del Tractat d’Utrecht de 1713), que es tradueix en drets lingüístics d’ús
actiu i passiu davant les institucions públiques provincials i en drets col·lectius
que comporten la creació d’institucions educatives i culturals distintes per a
cada comunitat lingüística per a la seva protecció i promoció, ambdós garantits
constitucionalment [art. 16(2) a 20(2) CDL]. Evolució vers la igualtat de les dues
llengües oficials mitjançant l’extensió per la constitució, la legislació provincial
i els tribunals, dels àmbits de projecció de la doble oficialitat.
— En totes les 8 províncies restants l’anglès té l’estatus d’única llengua oficial, a
partir d’una declaració normativa expressa (Alberta, Manitoba, Saskatchewan)
o de facto (Colúmbia Britànica, Illa del Príncep Eduard, Nova Escòcia, Ontario i
Terranova). El francès té però un reconeixement jurídic que comporta certs
usos oficials en la major part d’aquestes províncies: tres províncies han adoptat
lleis lingüístiques favorables a l’ús del francès en els àmbits de competència
provincial, especialment en el Parlament provincial, la justícia, l’educació, les
eleccions, el treball, dret civil de la persona i l’oferta de serveis (Ontario, Nova
Escòcia i Illa del Príncep Eduard); altres tres províncies tenen polítiques més
sectorials o limitades de reconeixement del francès, sobretot en l’educació
(Manitoba, Saskatchewan i Alberta) i dues (Colúmbia Britànica i Terranova) es
remeten als requisits constitucionals d’accés a l’escola de la minoria de llengua
oficial. D’aquestes 8 províncies sols Ontario és bilingüe, amb limitacions pràc-
tiques, en l’àmbit dels organismes públics.
— En els tres territoris federals del nord del país s’estableix la doble oficialitat de
l’anglès i el francès, i a més, a Yukon s’ordenen mesures per preservar a valorar
les llengües autòctones, a Nunavut es declara oficial l’inuit, als territoris del
nord-oest es declaren oficials per la llei de llengües de 1988 «l’anglais, le chi-
pewyan, le cri, l’esclave du Nord, l’esclave du Sud, le français, le gwich’in,
l’inuinnaqtun, l’inuktitut, l’inuvialuktun et le tåîchô» (http://www.axl.cefan.
ulaval.ca/amnord/tno-loi1985.htm). Dificultats pràctiques per implementar
l’oficialitat d’aquestes llengües.
c) Àmbits de projecció de l’oficialitat:
Nivell federal
— En el Parlament federal, el francès i l’anglès es poden utilit-
zar, com a llengües oficials, en els debats i els treballs parlamenta-
ris (es preveu la interpretació simultània). El diari de sessions del
Parlament recull la transcripció de les intervencions en la llengua
emprada i la seva traducció a l’altra llengua oficial (art. 4 LLO).
— El francès i l’anglès són declarades «llengües de treball» de
les institucions (Administració) federals (art. 34 LLO). Es vincula
amb la regla que garanteix als funcionaris i agents federals uti-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 55
litzar la seva llengua dins les institucions federals, subjecta a les
precisions i condicions previstes en el títol V de la LLO (art. 34 a
38) i a la remissió al Ministeri del Tresor de la determinació de les
modalitats d’aplicació d’aquesta part de la llei (art. 46 LLO). En ge-
neral, la llei distingeix el grau d’obligacions imposades a les insti-
tucions federals segons dos àmbits territorials diferenciats: d’una
banda, a la regió de la capital (Ottawa) i a les regions o sectors del
Canadà o llocs designats de l’estranger on el medi laboral sigui
propici, obliga a garantir l’ús efectiu de les dues llengües; de l’al-
tra, a la resta del territori canadenc, la situació de les dues llen-
gües oficials en l’àmbit laboral ha de ser comparable entre les re-
gions o sectors on l’una o l’altra predomina. Manaments de repre-
sentativitat de francòfons i anglòfons en les institucions federals,
sense sistema de quotes (art. 39-40 LLO). A la pràctica, «malgré les
25 ans de bilinguisme officiel pratiqué dans la fonction publique
fédérale, l’environnement de travail des ministères et organismes
fédéraux demeure massivement unilingue anglophone». (http://
www.axl.cefan.ulaval.ca/amnord/cndpollng.htm).
Quebec
— El francès es la llengua de la legislatura i de la justícia (art.
7 LCFQ). Es preveuen excepcions a l’ús únic del francès pel que fa
a l’elaboració i la publicació dels textos normatius i la intervenció
dels ciutadans en la justícia (veure infra).
— Dret de les persones d’utilitzar el francès en el marc de
qualsevol assemblea deliberant i en l’exercici de l’activitat laboral
(art. 3 i 4 LCFQ).
— El nom del Govern, dels ministeris i d’altres organismes de
l’Administració i els seus serveis és només en francès (art. 14 LCFQ).
— L’Administració redacta i publica els seus textos i docu-
ments en la llengua oficial. Àmbits on s’exceptua l’ús normal del
francès: a) relacions del Quebec amb l’exterior; b) publicitat i co-
municacions d’organismes que difonen informació en llengües
distintes del francès; c) relacions de l’Administració amb perso-
nes físiques que s’hi adrecen en una altra llengua (art. 15 LCFQ).
— En les comunicacions escrites amb els altres governs i amb
les persones jurídiques establertes al Quebec, l’Administració uti -
litza la llengua oficial (en la redacció inicial, derogada, es deia que
«únicament» i es permetia al Govern determinar reglamentà-
riament els casos, condicions i circumstàncies en què es podria
utilitzar a més del francès una altra llengua) (art. 16 LCFQ).
— En les comunicacions escrites entre el Govern, els ministe-
ris i els altres organismes de l’Administració s’utilitza únicament
la llengua oficial (art. 17 LCFQ). El francès és també la llengua de
les comunicacions escrites a l’interior de cadascun d’aquests òr-
gans (art. 18 LCFQ).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 56
b) Mitjà de
comunicació
dels poders
públics
(inclosa la
justícia) amb
els ciutadans
— Tots els contractes de l’Administració es redacten en la llen-
gua oficial, amb possibles excepcions si el contracte es fa fora del
Quebec (art. 21).
— La retolació de l’Administració és en francès (art. 22), excep-
te si raons de seguretat o salut imposen l’ús d’una altra llengua.
Nova Brunsvic
— L’anglès i el francès tenen un estatut i uns drets i privile-
gis iguals, quant al seu ús, davant la legislatura i el govern de
Nova Brunsvic (CCDL). Per llei, es declaren «les llengües oficials
del Parlament» (art. 6 LLONB) i «llengües oficials dels tribunals»
(art. 16 LLONB).
— Els hospitals poden tenir una de les llengües oficials com a
llengua d’ús habitual (art. 33-34 LLONB).
Altres províncies
— Possibilitat d’utilitzar la llengua no oficial en les inter-
vencions orals en el Parlament provincial i doble versió anglès/
francès dels arxius, diaris de sessions i butlletins del Parlament
(Manitoba; a Saskatchewan, en canvi, es poden editar només en
anglès si l’assemblea no decideix el contrari). Presentació de pro-
jectes de llei en francès i anglès (Illa del Príncep Eduard, Ontario).
— Exclusió expressa dels usos de la llengua no oficial (francès)
com a llengua de treball intern de l’Administració (Illa del Príncep
Eduard); en altres casos implícita (Ontario)
Nunavut
— Dret d’ús oral davant el Parlament de tres llengües oficials i
triple versió lingüística dels documents i butlletins parlamentaris.
Nivell federal
— Els actes adreçats al públic que emanen d’una institució fede-
ral s’han de redactar o lliurar en les dues llengües oficials (art. 12 LLO).
— Els avisos i anuncis s’han de fer en les dues llengües i la
lletra ha de ser de la mateixa mida (art. 11 LLO).
— Senyalística: Tots els rètols i indicacions dels organismes
d’institucions federals han d’estar redactats en les dues llengües
oficials o situats junts de manera que els dos textos siguin igual-
ment visibles (art. 20 LLO).
— En termes generals, la legislació federal estableix l’obliga-
ció dels organismes federals a comunicar-se i a rebre els serveis
en les dues llengües federals (que s’estén, amb cert condiciona-
ments, als tercers que els presten en el seu nom), d’on en deriva
el dret individual dels ciutadans de relacionar-s’hi amb la llengua
oficial triada. L’obligació lingüística imposada s’estén igualment
al pla escrit i al pla oral (art. 27 LLO). S’estableix també una obli-
gació d’«oferta activa» en les dues llengües, que implica mesures
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 57
informatives en la senyalística, els avisos o la documentació so-
bre els serveis (art. 29).
— Els organismes que depenen del Parlament federal (comis-
sions parlamentàries) han de garantir al públic la comunicació i
la recepció de serveis en les dues llengües oficials (art. 24 LLO).
L’obligació abasta el comissari de llengües oficials; l’organisme
supervisor en matèria electoral; el supervisor o auditor en temes
econòmics; el comissari d’informació, i el comissari per a la pro-
tecció de la vida privada.
— Pel que fa a les llengües de comunicació i dels serveis de
l’Administració i organismes federals, la legislació distingeix: a)
els serveis centrals (o seu central) o situats dins la regió de la ca-
pital —Ottawa—, els quals han de garantir que el públic pugui
comunicar-se i rebre els serveis en les dues llengües oficials. b) els
òrgans federals que ofereixen serveis en altres parts del Canadà
o a l’estranger «on ( ) l’ús d’aquesta llengua és objecte d’una de-
manda important» (art. 22 LLO). Reglamentàriament, es precisa el
significat d’aquesta condició: «que la demanda en una llengua re-
presenti un 5 % de la demanda global al llarg d’un any» (computa-
bles en el conjunt del municipi). Tenint en compte la importància
de la minoria francòfona a anglòfona a la regió, es distribueixen
les regions i municipis en dos grans grups: els grans centres ur-
bans (100.000 persones, amb una minoria de mínim 5.000 perso-
nes) i les viles petites i regions rurals (minoria de mínim 500 per-
sones que representi el 5 % de la població, que s’incrementa si és
del 30 % o més). El criteri ha estat qüestionat en ocasions, ateses
certes disfuncionalitats: per exemple, segons el tram de la ruta
transcanadenca on la policia federal aturi un conductor, aquest
tindrà dret o no a ser atès en la seva llengua. Els serveis que acos-
tumen a bilingüitzar-se són: correus, servei d’ocupació, seguretat
social, agència tributària, comissió de funció pública. c) Altres cri-
teris complementaris que determinen l’obligació de bilingüisme
—concretats reglamentàriament— s’apliquen a organismes fede-
rals (no centrals) en l’àmbit de la sanitat, la seguretat pública, en
funció de l’emplaçament, del caràcter nacional o internacional de
llur mandat o quan llur «vocació» o fi propi «justifica els serveis
en les dues llengües».
— Previsió legal que vincula a les obligacions de bilingüisme
els organismes privats que presten serveis al públic per compte
de l’Administració federal, en els mateixos termes establerts per
a la darrera (art. 25 LLO).
— En els transports oferts per la Federació o per tercers, mit-
jançant concessió o conveni amb les institucions federals, la LLO
també estableix que cal garantir als viatgers el dret de comuni-
car-s’hi i rebre-hi el serveis en una o l’altra de les llengües oficials,
quan aquesta llengua sigui objecte d’una demanda important.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 58
Reglamentàriament es fixen els aeroports, estacions ferroviàries
i terminals de ferri que se subjecten a aquesta obligació.
— En l’àmbit de la justícia, el Codi penal del Canadà (art. 530)
garanteix a tot acusat el dret a un judici en la llengua oficial tria-
da. Tanmateix, en la mesura que les províncies i els territoris te-
nen la competència per processar pels delictes tipificats, poden
decidir si compleixen o no les prescripcions lingüístiques inclo-
ses en el Codi penal: la majoria accepten que el justiciable empri
la seva llengua materna (francès o llengua autòctona), però no se
li atorga sempre el dret a ésser comprès pel tribunal, de manera
que cal recórrer a intèrprets.
Quebec
— Dret de les persones de comunicar-se en francès amb l’Ad-
ministració, els serveis de salut i els serveis socials, les empreses
d’utilitat pública, els col·legis professionals, els sindicats i les em-
preses que operen al Quebec (art. 1 LCFQ).
— Dret de les persones d’utilitzar el francès i l’anglès en tots
els assumptes dels quals coneixen els tribunals i en totes les ac-
tuacions processals (art. 7.4 LCFQ).
— Dret de les persones d’utilitzar el francès en el marc de
qualsevol assemblea deliberant i en l’exercici de l’activitat laboral
(art. 3 i 4 LCFQ).
Nova Brunsvic
— S’atribueix a les persones (al «públic») un dret d’ús del francès
i de l’anglès en el Parlament i els tribunals de la província (CCDL).
— Les persones tenen també el dret d’ús actiu (comunicar-se)
i passiu (rebre’n els serveis) de les llengües oficials per comuni-
car-se amb tots els òrgans administratius depenents del Parlament
o del Govern provincial (CCDL i art. 27 LLOFNB). Les institucions
tenen l’obligació positiva de vetllar perquè els ciutadans puguin
relacionar-s’hi amb la llengua escollida (art. 28 LLONB). Sobre les
institucions concernides, l’article 1 de la Llei precisa que són «les
institutions de l’Assemblée législative et du gouvernement du
Nouveau-Brunswick, les tribunaux, tout organisme, bureau, com-
mission, conseil, office ou autre créés afin d’exercer des fonctions
de l’État sous le régime d’une loi provinciale ou en vertu des at-
tributions du lieutenant gouverneur en conseil, les ministères, les
Sociétés de la Couronne créées sous le régime d’une loi provin-
ciale et tout autre organisme désigné à titre de mandataire de Sa
Majesté du chef du Nouveau-Brunswick ou placé sous le contrôle
du lieutenant-gouverneur en conseil ou d’un ministre provincial».
— En la gestió dels serveis públics per subjectes privats, les
institucions provincials han de vetllar perquè s’ofereixin en una
llengua oficial i en l’altra (art. 30 LLONB).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 59
— La retolació en edificis públics i la resta de publicacions i
comunicacions adreçades al públic en general (emanades de les
institucions provincials) es publiquen en les dues llengües ofi-
cials (art. 29 LLONB).
— Davant la policia provincial es garanteix el dret a utilitzar la
llengua oficial triada i a ser informat del dret de tria, si bé en el cas
que l’agent no pugui respondre es preveu l’obligació de «prendre
les mesures necessàries i en un termini de temps raonable» i es
fa també responsables els òrgans superiors de respondre-hi i do-
nar-hi suport (art. 31 LLONB).
— En l’àmbit de la justícia, qualsevol persona té el dret d’uti-
litzar la llengua oficial triada en tots els afers dels quals conei-
xen els tribunals, inclòs tot el procediment, per les al·legacions/
demandes i en els actes de procediment que en deriven (art. 17
LLONB). Obligació dels tribunals de comprendre la llengua ofi-
cial triada per la part, sense l’ajut d’intèrpret ni de cap tècnica de
traducció simultània o d’interpretació consecutiva, que s’aplica
també quan les parts han optat perquè l’afer es tramiti en les
dues llengües oficials (art. 18 i 20 LLOFNB). En el cas de testimonis,
s’ofereix traducció o interpretació a l’altra llengua oficial si ho sol-
liciten les parts o altres testimonis (art. 21 LLONB). En afers civils
on és part la província, els advocats de la província utilitzen en
els seus escrits processals i intervencions orals la llengua triada
per la part civil (o si no hi ha tria o acord, la que més convingui a
les circumstàncies).
— Dret d’ús en els hospitals, si bé aquests poden tenir una
de les llengües oficials com a llengua de funcionament habitual
(art. 33 i 34 LLONB).
Altres províncies
— A Ontario es reconeix el dret de comunicar-se i rebre els ser-
veis en francès davant la seu central dels organismes provincials
i en les delegacions o serveis d’aquests organismes en les regions
designades en l’annex de la llei (pot ser un districte, un municipi
o una unitat inferior).
— A Manitoba i Saskatchewan, dret d’ús del francès en docu-
ments de les parts davant els tribunals.
— A Nova Escòcia només mesures organitzatives previstes per
atendre les necessitats de la comunitat francòfona i «acadienne»,
sense una formulació de drets.
Nunavut
— Dret d’utilitzar qualsevol de les tres llengües oficials per les
parts en el judici i per l’òrgan judicial. Dret als serveis d’interpre-
tació per les parts. Es preveu, si la rellevància de la qüestió ho
mereix, interpretació per al públic. Dret a obtenir les resolucions
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 60
c) Mitjà
d’exterio-
rització dels
actes jurídics
públics
i privats
(incloses les
lleis), amb
garantia de
validesa
judicials en la llengua triada (es preveu que la traducció arribi
més tard que la resolució definitiva).
— Presència en els rètols i comunicacions al públic de les tres
llengües oficials, de manera que siguin igualment visibles.
— Dret de comunicar-se i ser atès, oralment i per escrit, en les
llengües oficials en les institucions centrals de la província, i en
les territorialitzades segons demanda o fi de l’organisme (trasllat
del criteri de la legislació federal).
Nivell federal
— Publicació en les dues llengües oficials de les lleis, les normes
dictades en virtut d’una llei, els reglaments i els actes «de natu-
ralesa pública i general» dictats pels Govern i els seus membres
(art. 5 i següents de la LLO).
— També s’han de redactar en les dues llengües oficials tots
els actes procedents d’una institució federal que el Govern pre-
senta al Parlament.
— No garantia estricta de bilingüisme en tractats internacio-
nals, tot i que el Govern resta obligat a vetllar perquè els instru-
ments siguin autentificats en les dues llengües (art. 10 LLO).
— Acords i convenis entre Federació i províncies en doble ver-
sió d’igual valor (art. 10 LLO).
Quebec
— Els projectes de llei s’editen, es publiquen, s’adopten i es
sancionen en francès i en anglès; i les lleis es publiquen en les
dues llengües (art. 7.1 LCFQ), amb l’atribució a ambdues del ma-
teix valor jurídic (art. 7.3 LCFQ).
— Els reglaments i altres actes similars (en virtut de art. 133 CC)
són adoptats, impresos i publicats en francès i en anglès (art. 7.2
LCFQ), amb igual valor d’ambdues versions. Per contra, preval
la versió francesa en cas que existeixi una versió anglesa de regla-
ments o actes de natura similar als quals no s’apliqui l’article 133
CC (el Tribunal Suprem decidí l’any 1979 que la menció constitu-
cional de «les lleis de la legislatura» no abasta els reglaments mu-
nicipals del Quebec ni de Manitoba).
— Les sentències dels tribunals ordinaris i les decisions d’al-
tres organismes amb funcions quasijudicials es poden traduir al
francès o a l’anglès, si ho sol·licita una part, a càrrec de l’Adminis-
tració.
Nova Brunsvic
— Les lleis, els arxius, els diaris de sessions i el butlletí del
Parlament provincial es publiquen en anglès i en francès. Les
lleis tenen igual força i els documents citats tenen la mateixa
validesa en les dues llengües (art. 18(2)CCDL). Legalment es decla-
ren el francès si l’anglès com a «llengües oficials de la legislació»
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 61
d) Obligació
d’ensenyar
la llengua a
la ciutadania
en el sistema
educatiu
(art. 9 LLONB). Els projectes de llei s’han de presentar simultània-
ment en les dues llengües i són aprovats i sancionats simultània-
ment en ambdues (art. 11 LLONB), així com també la publicació de
les lleis (art. 12 LLONB).
— Totes les normes, ordenances, decrets i proclamacions que
s’han de publicar en el diari oficial de la província s’han d’editar i
publicar en les dues llengües oficials (art. 13 LLONB).
— Els avisos, anuncis i altres textos de caràcter oficial, amb in-
dependència que hagin d’aparèixer en el diari oficial, s’han d’edi-
tar i publicar en les dues llengües oficials (art. 14 LLONB); com
també tots els documents que la legislació obliga la província o
les seves institucions a publicar (art. 15).
— Publicació de les sentències en dues llengües si és un tema
d’interès públic o l’assumpte s’ha tramitat en les dues llengües,
amb previsió que per evitar perjudicis pugui aparèixer primer en
una llengua i posteriorment en l’altra (art. 24 LLONB).
Altres províncies
— Publicació obligatòria de les lleis en francès (no essent-hi
llengua oficial) a diverses províncies (Ontario, Illa del Príncep
Eduard, Manitoba).
— Publicació possible només en anglès o bé en anglès i en
francès de les lleis i els reglaments (Saskatchewan). Garantia ex-
plícita de validesa de les regles dels tribunals i de les administra-
cions fetes només en anglès.
Nunavut
— Les lleis no es publiquen en inuit, sinó només en dues de les
tres llengües oficials. Es pot exigir per l’autoritat competent la tra-
ducció d’algunes lleis a l’inuit i que aquesta traducció tingui força
legal. El mateix s’aplica a altres actes dels poders públics que han
ser publicats oficialment.
Nivell federal
— L’ensenyament és competència provincial, si bé des de l’any
1982 se subjecta a les prescripcions de l’article 23 CCDL (conegut com
la clàusula Canadà), que reconeix el dret dels pares a educar els seus
fills en els nivells de primària i secundària en la llengua oficial mino-
ritària quan «el nombre ho justifiqui». Segons la jurisprudència cons-
titucional, el precepte inclou també el dret de la minoria de llengua
oficial a administrar les seves pròpies escoles. El dret abasta només,
doncs, la llengua vehicular i no a la llengua com a matèria d’estudi, i
les condicions concretes d’exercici es fixen per les províncies.
— Ni la Constitució ni la legislació federal no fixen l’obligació
d’ensenyar el francès i l’anglès conjuntament en el sistema edu-
catiu. L’oficialitat de les dues llengües no pressuposa, doncs, que
ambdues siguin conegudes pel conjunt de la ciutadania.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 62
e) Acreditació
lingüística en
l’adquisició
derivada de la
nacionalitat
Quebec
— El dret a rebre l’ensenyament en la llengua de la minoria es
reconeix històricament als anglòfons (art. 73 CLF). La legislació
provincial ha estat afectada pel Tribunal Suprem en l’intent de
delimitació del dret que, a la pràctica, és garantit.
Nova Brunsvic
— El dret a rebre l’ensenyament en la llengua de la minoria
es concreta constitucionalment en el dret de cada comunitat lin-
güística a crear les seves institucions escolars (CCDL), que origina
una doble xarxa escolar separada en anglès i francès. És obligatori
l’estudi com a segona llengua de l’altra llengua oficial (Llei d’edu-
cació de 1999).
Altres províncies
— Ontario crea doble xarxa d’escoles anglòfones i francòfones
segons la llengua vehicular utilitzada (en districtes especificats
i l’accés a les quals es condiciona normalment a la llengua dels
pares de l’alumne), i es preveu que l’anglès pugui ser matèria en
qualsevol curs de l’escola francòfona i que ha de ser matèria obli-
gatòria en els cursos de 5è a 8è (no hi ha previsió a l’inrevés). De
forma similar, a Manitoba, on hi ha la divisió escolar de llengua
francesa, s’estableix l’obligatorietat en aquesta d’estudiar l’an-
glès del 4t fins a 12è any si el francès s’empra com a llengua d’en-
senyament.
Nunavut
— Els alumnes reben ensenyament bilingüe en inuit + francès
o anglès, segons decisió de l’Administració escolar, amb la fina-
litat de garantir la competència en les dues llengües (Llei sobre
l’educació de 2008).
Importància del tema i tradició de certa flexibilitat per atreure
població. Per accedir a la ciutadania canadenca, cal acreditar un
coneixement adequat d’una de les dues llengües oficials: habi-
litat per comprendre i parlar el francès o l’anglès (equivalent al
nivell 4 del Canadian Language Benchmarks o Niveaux de compétence
linguistique canadien). L’acreditació del coneixement pot ser docu-
mental (llista de documents) o bé en el marc de les entrevistes
prèvies amb els funcionaris i les autoritats judicials competents,
on cal portar una conversa quotidiana sobre temes comuns;
comprendre instruccions simples, preguntes i adreces; utilitzar
la gramàtica bàsica, incloent-hi estructures simples i temps ver-
bals; demostrar un coneixement suficient de paraules i frases per
respondre preguntes i expressar-se.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 63
f ) Dret
d’ús (actiu
i passiu) en
les relacions
públiques i
privades
Nivell federal
— Drets dels ciutadans a l’ús actiu i passiu de les dues llen-
gües oficials davant els organismes i tribunals federals (en els
termes vistos en l’apartat b, relatiu a les relacions dels ciutadans
amb els poders públics). Acció del Comissari federal per les llen-
gües oficials.
— Dret dels treballadors públics a treballar en la llengua (ofi-
cial) pròpia de l’individu en l’Administració federal (amb els
condicionants citats a l’apartat a, relatiu a la comunicació en els
poders públics i entre els poders públics ).
Quebec
— Dret de tota persona a comunicar-se en francès, activament
i passivament, amb l’Administració provincial, els serveis de sa-
lut i socials, les empreses públiques, els col·legis professionals,
els sindicats i les empreses que operen al Quebec (art. 2 CLF).
— Dret dels treballadors a treballar en francès (art. 4 LCF)
— Drets dels consumidors de ser servits i informats en francès
(art. 5 CLF).
— Dret de totes les persones a rebre l’ensenyament en francès
(art. 6 CLF).
— Dret de persones físiques i jurídiques de relacionar-se (ús
actiu i passiu) amb els tribunals, i de les persones físiques amb
l’Administració provincial, en anglès (art. 15 CLF).
— Dret d’accedir als serveis sanitaris i socials en anglès (Llei
de sanitat i serveis socials, art. 15).
Nova Brunsvic
— Legislació basada en la simetria de drets dels parlants i de
les comunitats de les dues llengües oficials (comissariat de la
llengua francesa per vetllar pels drets de la minoria numèrica
francòfona).
Altres províncies
— Dret d’ús individual del francès davant els tribunals i de
les administracions provincials, tot i no ser-hi oficial: Ontario,
Manitoba, Saskatchewan.
Nunavut
— Drets iguals (sobre el paper) en l’ús de les llengües oficials
davant els organismes provincials, tot i les grans dificultats pràc-
tiques per a l’ús de les llengües distintes de l’anglès (comissari de
llengües de Nunavut).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 64
g) Deures
dels ciutadans
i dels càrrecs
públics de
coneixement
i/o ús de la
llengua
Nivell federal
— Manca de formalització jurídica de requisits lingüístics i
quotes en l’accés a funcions i càrrecs públics (polèmiques juridi-
copolítiques en nomenaments).
Quebec
— No es pot exigir el francès en àmbits on la Constitució fede-
ral imposa el bilingüisme, tot condicionant l’oficialitat única del
francès.
— Deure de coneixement adequat a les funcions del francès
en l’accés, el trasllat o la promoció dins de l’Administració pro-
vincial (art. 20 CLF).
— Deure de conèixer el francès per obtenir permís per exer-cir la
professió, concedit per col·legis o ordres professionals (art. 35 CLF).
— Deure d’ús del francès en les comunicacions escrites gene-
rals dels organismes parapúblics (col·legis professionals, etc.), si
bé en les individuals poden utilitzar la de la persona (art. 32 CLF).
Deure d’oferir al públic tots els seus serveis en francès, sense cap
despesa de traducció i d’utilitzar aquesta llengua en les relacions
amb l’Administració.
— Deure d’ús, com a mínim, del francès en els anuncis públics
i la publicitat comercial; possibilitat de fer-ho en les dues llengües
si el francès hi ocupa una posició predominant, amb excepcions
en els dos sentits regulades reglamentàriament (art. 58 CLF).
Nova Brunsvic
— Idea de comunitats separades on, en principi, no hi ha deu-
res recíprocs entre els seus membres.
Altres províncies
— No deures jurídics expressos vers l’anglès, consolidat, més
enllà de l’estudi obligatori per minories francòfones.
Nunavut
— No formulació de deures.
Aspectes que cal destacar:
— El règim de bilingüisme oficial en el pla federal té conseqüències diverses: si,
d’una banda, s’asseguren uns drets lingüístics a tothom, amb independèn-
cia del nombre i el lloc, al mateix temps, en fundar-se en la llibertat lingüís-
tica personal, no contribueix a contrarestar les forces psicosocials que im-
pulsen vers la substitució lingüística i l’assimilació (amb taxes molt elevades
entre la població francòfona fora del Quebec).
— La legislació federal no cerca ni garanteix la igualtat (Foucher, 2010), sinó la
simetria entre les dues llengües (bilingüisme institucional), però la majoria
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 65
anglòfona a Ottawa i els condicionaments jurídics de l’oferta en matèria de
serveis governamentals federals a la presència d’una «demanda important»
o a «la vocació/funció pròpia de l’òrgan» fa poc efectives certes garanties
lingüístiques per als francòfons en front de les institucions federals (una
crítica contra la LLO de 1969 apuntava que «mettre les deux langues sur un
pied d’égalité revient à mettre les deux pieds sur la même langue»). Els ma-
naments inclosos dins la legislació federal de «promoció del francès i l’an-
glès» vers llur igualtat (art. 41 i 43 LLO) no tenen eficàcia real per contrares-
tar la dinàmica esmentada.
— L’abast de l’oficialitat o dels drets lingüístics de les minories de llengua ofi-
cial resulta de la interacció de quatre factors: a) les garanties constitucio-
nals (CC de 1867 i CCDL 1982); b) la seva interpretació pels tribunals com a
òrgans que defineixen els equilibris juridicopolítics de les comunitats de
parla anglesa i francesa en diferents marcs (federal, provincial i dels terri-
toris federals); c) la distribució de competències (i de nou la seva interpre-
tació pels tribunals); i d) el contingut de les legislacions provincials aprova-
des arreu per majories anglòfones, excepte al Quebec. Aquesta complexitat
fa difícil el trasllat del model canadenc a realitats politicojurídiques dife-
rents.
— Al Quebec, l’oficialitat única del francès és matisada pel reconeixement
d’amplis usos oficials de l’anglès derivats de la constitució federal o d’acords
polítics interns dins la província, els quals han estat sovint rectificats per
decisions del Tribunal Suprem en sentit restrictiu de la política protecció del
francès.
— A Nova Brunsvic, s’observa una evolució fins a l’oficialitat jurídicament si-
mètrica d’anglès i francès, amb l’establiment d’una obligació generalitzada
de bilingüisme per als poders públics que, en els serveis socials, es tradueix
en la creació d’institucions separades o paral·leles per a les dues comuni-
tats lingüístiques. El caràcter minoritari de la població francòfona, reflectit
proporcionalment en la composició de les institucions polítiques provin-
cials, la priva de facto del poder de decisió últim sobre les institucions fran-
còfones.
— En la resta de províncies anglòfones, l’exercici de les competències pro-
vincials comporta graus diversos de reconeixement del francès com a
llengua de la minoria, sense declaració d’oficialitat, que inclouen drets
lingüístics significatius davant les administracions i el seu reconeixement
com a llengua de treball del parlament i llengua de publicació de les lleis
(Ontario).
— El model educatiu permet un desconeixement de l’altra llengua oficial del
país, que esdevé molt estès entre el conjunt de la població anglòfona i
també al Quebec, fora de Mont-real. El model de bilingüisme oficial sembla
orientat a garantir que el ciutadà rebrà els serveis en la seva llengua, sense
necessitat de saber l’altra, tot i que la realitat també contradiu aquesta
visió per les dificultats pràctiques d’accés als serveis en francès fora del
Quebec.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 66
2.3. Estònia
a) Dades generals:
Caracterització de l’Estat: Centralitzat, uninacional, república parlamentària.
Població (factor ètnic o cultural): 1,3 milions d’habitants; conflicte ètnic significa-
tiu amb la població russòfona.
Distribució primera llengua: grup majoritari d’estonià (67,9 %); grups minoritaris
de rus (25,6 %), ucraïnès (2,1 %), belarús (1,3 %), finès (0,9 %) i altres molt inferiors a
l’1 % (tàtar, letó, polonès, jiddisch, lituà, alemany, armeni, suec, etc.) (http://www.
axl.cefan.ulaval.ca/europe/estonie.htm).
Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): estonià
(85 %); rus (43 %).
Model lingüístic: Una llengua oficial + 2 règims complementaris de protecció de
minories: a) règim territorial bilingüe (art. 51.2 i 52.2 CE) aplicable en aquelles lo-
calitats en què almenys el 50 % dels residents permanents (ciutadà estonià, de la
UE o resident a Estònia amb permís d’estada de llarga durada) pertanyin a una
minoria ètnica (art. 10 LL); i b) règim basat en l’autonomia cultural (art. 50 CE), que
garanteix a les minories ètniques «el dret, en benefici de la seva cultura nacional,
d’establir institucions d’autogovern d’acord amb les condicions i els procediments
establerts per la Llei d’autonomia cultural per a les minories nacionals».
Normativa lingüística: Constitució d’Estònia de juny de 1992 (CE); Llei sobre la
llengua de 6 de març de 1995, amb reformes posteriors dels anys 1999, 2001-2002 i
2007 (LL); Llei sobre les regles de procediment del Riigikogu i dels reglaments in-
terns de 2003 (RPR, reglament parlamentari); Llei electoral de 2002 (LE); Codi del
procediment civil (CPC); Llei sobre el procediment administratiu de 6 de juny
de 2001 (LPA); Llei d’educació de 1992 (LE); Llei sobre la ciutadania de 1996 (LC);
Llei sobre les universitats de 1995 (LU); Llei sobre els noms geogràfics (2004); Codi
de procediment civil 1998 (CPC); Llei sobre l’autonomia cultural de les minories
na cionals de 1993; Reglament relatiu al nivell de coneixement obligatori de l’es-
tonià dels empleats de societats i associacions sense ànim de lucre i fundacions
de 2001.
b) Concepció de l’oficialitat en el marc del model lingüístic:
— Sentit general de la legislació lingüística com a reacció jurídica a la prèvia igual-
tat de l’estonià i el rus, destinada a afavorir els russos en el conjunt de les repú-
bliques soviètiques, els quals gaudien dels avantatges d’una majoria funcional
que no tenia la necessitat de ser bilingüe. Precedents normatius (normes dero-
gades amb l’accés a la independència): Constitució de 13 d’abril de 1978 (modi-
ficada el 1988) i Llei de la República Socialista Soviètica d’estonià sobre la llen-
gua, de 1989, la qual establia una igualtat substancial de drets lingüístics als
ciutadans en relació amb l’estonià i el rus, si bé amb un cert biaix literal a favor
de l’estonià (només en relació amb l’estonià es garantia el dret de comunicar-se
amb «totes» les institucions de poder i formalment existien uns drets mínims
d’ús de l’estonià davant «les institucions de poder polític i de l’Administració,
les institucions, empreses i organitzacions que gestionen els seus assumptes
en altres llengües»), que a la pràctica esdevenia inspiratiu pel domini rococons
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 67
de la vida econòmica, social i cultural. L’existència de dos sistemes educatius
separats (en estonià i en rus) no garantia la bilingüització de la població russò-
fona.
— Actualment, l’estonià és declarat única llengua oficial per l’article 6 CE: «La llen-
gua oficial d’Estònia és l’estonià» (igualment, art. 1.1 de LL); estatut que es reite-
ra en relació amb l’Estat i les entitats locals a l’art. 52 CE: «La llengua oficial de
l’Estat i de les col·lectivitats locals és l’estonià.» Els usos oficials de la llengua
segueixen la norma lingüística, establerta pel procediment previst pel Govern
(art. 1.2 LL). La llengua de signes és reconeguda com una forma de la llengua
estoniana (art. 1.3 LL). Mandat de desenvolupament i promoció de la llen-
gua estoniana (i de signes) per part de l’Estat.
Projecció de l’oficialitat en l’àmbit privat (societats mercantils, associacions sense
ànim de lucre, institucions i llurs empleats, empreses i persones físiques) vincula-
da a la presència d’un «interès públic» a protegir, que es concreta en aquells usos
lingüístics relacionats amb «la seguretat pública, l’ordre públic, la gestió pública, la
salut de la població, la protecció dels drets dels consumidors i la seguretat en el
treball» (art. 2.2 LL). Principi d’adequació i proporcionalitat de la legislació lingüís-
tica als objectius pretesos: «L’establiment de prescripcions relatives al domini i l’ús
de l’estonià és justificat i proporcionat en relació amb l’objectiu perseguit, i no ha de
restringir en allò essencial la naturalesa dels drets limitats» (art. 2.2, in fine, LL).
Regulació àmplia i intensa dels mecanismes de control del compliment de la legis-
lació relativa a l’estonià, amb la previsió de sancions pecuniàries en cas d’infrac-
cions (art. 2.1, capítol 1 Control de l’Estat i capítol V [1] Responsabilitat, de la llei
sobre la llengua, que reenvia al procediment penal), en els àmbits següents: obli-
gacions d’ús dels poders públics, les associacions i les institucions; ús en mitjans
de comunicació audiovisuals; garantia de la capacitació lingüística dels ocupa-
dors; falta de l’ús de l’estonià estandarditzat; exèrcit; serveis als consumidors i
etiquetatge. L’Inspectorat de la Llengua és l’organisme extrajudicial que tramita el
procediment sancionador per aquests tipus de delictes. Mesures de tipus prohibi-
tiu (indirecte o directe) de l’ús d’altres llengües en l’àmbit privat (l’art. 22 LL fixa
que la forma internacional dels topònims estonians, del nom dels ciutadans, dels
objectes, les empreses, els organismes i associacions sense ànim de lucre i de les
institucions en alfabet llatí ha de ser idèntica a la forma ortogràfica utilitzada a
Estònia).
— Les altres llengües, distintes de l’estonià i de la llengua de signes estoniana, són
qualificades jurídicament com a «llengua estrangera» per l’art. 2 LL, que precisa:
«Una llengua d’una minoria nacional és una llengua estrangera que els ciuta-
dans estonians que pertanyen a una minoria nacional han utilitzat històrica-
ment com llengua materna a Estònia» (art. 2.2 LL); i que «Les mesures de suport
a les llengües estrangeres no han de perjudicar l’estonià» (art. 2.3 LL). Les llen-
gües de les minories nacionals són: el rus, l’ucraïnès, el belarús, el finès, el tàtar,
el letó i el lituà. Dificultats en l’aplicació del règim territorial bilingüe en locali-
tats amb concentració russòfona (art. 51 i 52 CE): proposta dels consells munici-
pals de Narva i Sillamäe l’any 1995 rebutjades pel Govern estonià adduint que
la majoria de residents russòfons no gaudien de la ciutadania estoniana —com
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 68
a) Mitjà
normal de
comunicació
en i entre els
poders públics
exigeix l’art. 2 de la Llei d’autonomia cultural— i que el règim preveu l’ús d’una
«llengua addicional» a l’estonià, de manera que els funcionaris locals havien de
poder actuar també en aquesta llengua, quan en els casos esmentats la major
part de la feina es feia en rus.
c) Àmbits de projecció de l’oficialitat:
— L’estonià és l’única llengua admesa en el Parlament. El re-
glament parlamentari especifica que «La llengua de treball del
Riigikogu és l’estonià» i que totes les iniciatives legislatives, pre-
guntes o altres documents s’han de presentar en aquesta llengua;
com també els informes, comentaris i preguntes i respostes (art.
158 RPR, Llengua de treball).
— Impossibilitat legal de traduir la denominació de l’assem-
blea legislativa (Rigikogu), sens perjudici de l’adaptació a llengües
estrangeres en l’alfabet llatí o en altres alfabets. Ús del terme Par-
lament només com terme equivalent no oficial, en estonià o en
llengües estrangeres (art. 26 LL).
— «La llengua de l’Administració és l’estonià», això comprèn
«els poders públics [estatals] i les administracions locals, amb els
organismes o agències dependents, i el comandament i els ser-
veis de l’exèrcit» (art. 3.1 LL, que reenvia a excepcions legals rela-
tives a l’ús de llengües estrangeres en les administracions locals,
organismes d’autonomia cultural i altres àmbits). Els reglaments
i resolucions del consell municipal i els diaris de sessions/actes
del consell s’han de redactar en estonià, sens perjudici de les ex-
cepcions en el règim de protecció de minories (art. 29.2 LL).
— Llengua de comunicació de l’Administració amb els seus
empleats: qualsevol informació relativa als treballs dels empleats
de les agències, empreses i organismes s’ha de transmetre en
estonià, excepte que hi hagi un manament contrari previst per la
llei (art. 4.2 LL). Ratifica l’estonià com a llengua de treball.
— En les comunicacions internacionals, els organismes de
l’Estat i de les administracions locals, així com llurs funcionaris i
empleats, tenen el dret d’utilitzar una llengua que convingui a
totes les parts (art. 9 LL).
— En la justícia (àmbit exclòs per la LL, art. 3.2), la legislació
processal estableix que «la llengua del procediment civil és l’esto-
nià», com a llengua d’ús normal de la justícia, si bé preveu la pos-
sibilitat d’emprar altres llengües «conegudes pel tribunal o per les
parts» (art. 7.1 CPC) o bé «l’ús de llengües estrangeres d’acord
amb la Llei de llengües» (art. 20.2 LPA) (vegeu l’apartat b).
Protecció de minories
— Possible ús de la llengua de la minoria nacional com a llen-
gua de treball o de comunicació interna de les administracions
locals (on la majoria de residents pertanyin a la minoria) a pro-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 69
b) Mitjà de
comunicació
dels poders
públics
(inclosa la
justícia) amb
els ciutadans
posta d’un ens local i prèvia aprovació pel Govern estatal. Es con-
figura legalment com un “ús paral·lel” amb l’estonià (art. 11 LL).
Els reglaments i resolucions del consell municipal i els diaris de
ses sions/actes de les sessions del consell es poden redactar en la
llengua de la minoria nacional, però cal adjuntar-hi la traducció
en estonià (art. 29.2 LL).
— La llengua utilitzada en les relacions escrites entre els orga-
nismes públics i les administracions (també quan hi intervenen
administracions locals on s’empra una segona llengua de treball
interna) és l’estonià (art. 12 LL).
— Els textos dels segells, tampons i encapçalaments (incloses
les administracions locals on s’empra una segona llengua de tre-
ball interna) han de ser en estonià (art. 13.1 LL).
— Els organismes d’autonomia cultural de les minories cul-
turals poden utilitzar la llengua de la minoria com a llengua de
treball intern (art. 14 LL), en aquest cas sense necessitat d’ús
paral·lel de l’estonià. Tanmateix, es realitzen en estonià totes les
comunicacions d’aquests organismes amb els òrgans de l’Estat o
les administracions locals en les quals la llengua de la minoria
no és utilitzada com a llengua de treball.
— En els centres educatius privats, de llengua estrangera (llen-
gua vehicular o d’ensenyament), la llengua administrativa és l’es-
tonià, però s’autoritza l’ús paral·lel d’una llengua estrangera com
a llengua de l’administració interna (art. 15.4 LEP). Igualment suc-
ceeix en el centres d’ensenyament superior (que poden ensenyar
en anglès), on la llengua administrativa ha de ser l’estonià i, even-
tualment, una altra llengua.
— D’acord amb la Constitució «tothom té dret a adreçar-se a
l’Estat o a les administracions locals i als seus funcionaris públics
en estonià, i a rebre’n els serveis en estonià» (art. 51 CE).
— Legalment es regula el dret d’accés i comunicació en esto-
nià amb «els poders públics, les administracions locals, les ofi-
cines notarials, els agents judicials, els intèrprets i traductors
jurats, els organismes culturals autònoms i els establiments,
les societats mercantils, les associacions sense ànim lucratiu i les
institucions.» (art. 4.1 LL). La normativa assegura als sords o sord-
muts els serveis de traducció en la llengua estoniana.
— Previsió per als particulars d’ús escrit i oral davant les admi-
nistracions de llengües no oficials (sota la denominació legal de
«llengua estrangera», i previst per al rus, bàsicament), al marge
del règim de protecció de minories previst en l’article 10 LL. En
principi, els organismes públics (estatals o locals) poden demanar
traducció de qualsevol demanda, sol·licitud o document que els
presenti una persona redactat en llengua estrangera; ara bé, si la
traducció «no s’ha exigit ràpidament» s’entén que el document
ha estat acceptat per l’organisme públic (art. 8.1 i 2 LL). La legisla-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 70
ció pot preveure casos on cal aportar traducció notarial, i si no
s’aporta, retornar el document o traduir-lo d’ofici amb les despe-
ses a càrrec de la persona que l’aporta (art. 8.3).
Pel que fa a les comunicacions orals amb els funcionaris o em-
pleats dels organismes de l’Estat i de les administracions locals, les
oficines notarials, els agents judicials, el intèrprets i traductors ju-
rats, de comú acord entre les parts, es pot utilitzar una llengua
estrangera comprensible per als funcionaris o empleats públics
(previsió per al rus). Si no hi ha acord, la persona que no coneix
l’estonià pot parlar en llengua estrangera, però ha d’assumir el cost
de l’intèrpret, excepte si una llei disposa el contrari (art. 8.4 LL).
Pel que fa als usos escrits, «la llengua del procediment admi-
nistratiu és l’estonià» (art. 20 de la Llei de procediment admi-
nistratiu, LPA) i la possibilitat d’utilitzar altres «llengües estran-
geres» es regeix per la LL. En el supòsit que una part o el seu
representant no parli la llengua del procediment, cal recórrer a un
intèrpret o traductor si ho demanen les parts implicades en el
procediment, però el primer n’ha d’assumir les despeses, excep-
tuant els casos previstos per la llei o una decisió contrària de l’au-
toritat administrativa. Aquesta darrera també pot exigir el paga-
ment avançat de la traducció o interpretació (art. 21 LPA).
— En la justícia, sens perjudici de la consideració de l’estonià
com la llengua normal (per exemple, art. 7.1 del Codi de procedi-
ment civil, CPC «la llengua del procediment civil és l’estonià»), la
legislació sectorial (a la qual reenvia l’art. 3.3 LL) preveu diverses
possibilitats d’ús d’altres llengües vinculades amb les llengües de
les parts o altres persones que intervenen en el procés judicial: a)
tramitació del procediment en una altra llengua, amb l’acord de
totes les parts, i l’autorització del jutge (que decideix lliurement,
sense cap obligació legal d’utilitzar el rus), si tots coneixen l’altra
llengua (art. 7.1 CPC, normalment el rus, que tot i no tenir un es-
tatut particular davant la justícia, és conegut per la major part de
jutges i advocats); b) les parts i altres persones que no coneixen
l’estonià tenen dret a presentar demandes, declaracions o testi-
monis davant la justícia en una altra llengua, mitjançant el recurs
a un traductor o intèrpret des de la llengua materna o una altra de
coneguda (art. 7.2 CPC), si bé, en el cas de documents escrits, el
tribunal pot exigir traducció certificada amb fixació de termini i,
si no es presenta, rebutjar la demanda o el document (art. 7.5
CPC); c) les deliberacions de les parts s’han de presentar en esto-
nià i, si es fan en una altra llengua, només es comunicaran així a
les altres parts en el procés amb el consentiment d’aquestes;
igualment, si el procediment es desenvolupa en una llengua dis-
tinta de l’estonià, el tribunal pot presentar la deliberació en un
document distint en estonià o en l’altra llengua. Per tant, el crite-
ri bàsic per obrir el procediment a les llengües distintes de l’es-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 71
c) Mitjà
d’exterio-
rització dels
actes jurídics
públics
i privats
(incloses les
lleis), amb
garantia de
validesa
tonià és preservar les garanties lingüístiques de les parts en el
procés que desconeixen les «llengües estrangeres» o no estan
conformes amb l’ús d’aquestes, alhora que es garanteix a qui
desconeix la llengua oficial poder comunicar amb el tribunal
mitjançant serveis de traducció.
— La CE reitera el dret reconegut per l’ordenament internacio-
nal de qualsevol persona privada de llibertat a ser informada, en
una llengua comprensible, del motiu i dels seus drets; així com de
la decisió judicial de perllongar la detenció preventiva (art. 21 CE).
Protecció de minories
— En els municipis on almenys la meitat dels residents per-
manents pertanyen a una minoria nacional, tothom té el dret a
rebre resposta de les autoritats estatals que operen en el territori
i de les autoritats locals i els seus funcionaris en la llengua
d’aquella minoria i en estonià (art. 10 LL). Pressuposa el dret d’ús
actiu dels ciutadans.
— Les lleis es redacten i es publiquen en estonià. Nogens-
menys, diverses lleis són traduïdes al rus i l’anglès, i es publiquen
com a versions «no oficials».
— Pel que fa a la toponímia (art. 19 LL), els noms geogràfics
estonians han de ser en estonià (art. 91 Llei sobre els noms geo-
gràfics de 2003, LNG); si bé es preveuen autoritzacions d’excep-
cions lingüístiques justificades històricament o culturalment, que
tindran en compte la llengua dels habitants de la regió en qüestió
(art. 9.2 LNG). L’ortografia dels noms geogràfics ha de respectar les
regles de l’ortografia estoniana i s’imposa l’ús de l’alfabet llatí.
Possibilitat de distingir una denominació principal i una denomi-
nació substitutiva (art. 11 LNG, d’acord amb el qual, si la població
censada en data del a 27 de setembre de 1939 era majoritària-
ment al·lòfona, el terme no estonià es pot escollir com a principal;
i, en altres casos, pot ser també substitutiva la forma dialectal en
estonià). La llei regula el control sobre l’ús oficial i públic de la
llengua en els noms geogràfics, inclosa la cartografia (art. 26 LNG).
— Els noms de les persones s’han de consignar ortogràfica-
ment d’acord amb el que disposa la Llei sobre els noms (LN, 2005).
— La forma internacional dels topònims estonians, els noms
dels ciutadans, els objectes, les empreses, els organisme, les asso-
ciacions sense ànim de lucre i les institucions ha de ser en esto-
nià (mateixa forma ortogràfica) i utilitzar únicament l’alfabet llatí
(art. 22 LL).
— Pel que fa a les informacions a la via pública, els rètols,
els senyals indicadors, els anuncis, els avisos i Ia publicitat han
de ser en estonià (excepcions previstes art. 13 i 15 LL de protecció de
minories, infra). En els textos destinats a la informació al públic es
pot adjuntar una traducció en una varietat regional (de l’estonià)
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 72
d) Obligació
d’ensenyar la
llengua a
la ciutadania
en el sistema
educatiu
o en una llengua estrangera, però en aquest cas el text en estonià
preval i no pot ser menys visible que l’altra llengua o varietat (art.
23.1 i 2 LL). Hi ha excepcions singulars autoritzades de publicitat
només en rus o anglès.
— En els esdeveniments públics, els organitzadors han de ga-
rantir que les informacions essencials difoses en llengües estran-
geres són traduïdes a l’estonià (art. 23.3 LL).
— En els productes que per les seves característiques han
de dur instruccions d’ús, si consten en llengua estrangera cal tra-
duir-les a l’estonià, excepte si les informacions prescriptives (grà-
fiques, etc.) no presenten ambigüitat (art. 6.3 de la Llei sobre la
protecció dels consumidors, 1994).
— Obligacions de traducció a l’estonià per als operadors de
mitjans audiovisuals: les emissions de televisió (també per cable)
i ràdio, inclosa la publicitat, en llengua estrangeres s’han d’acom-
panyar d’una traducció a l’estonià. Excepcions previstes per a les
transmissions en directe, sobre aprenentatge de llengües o la lec-
tura de notícies a partir de textos produïts en llengua estrangera.
El volum d’emissions en altres llengües (transmissions en directe
i notícies d’actualitat) no pot superar el límit temporal del 10 %
del volum de producció setmanal. No s’exigeix la traducció a l’es-
tonià de les emissions radiofòniques destinades a públic de llen-
gua estrangera (art. 25 LL). Pel que fa als mitjans escrits, a la pràc-
tica la majoria de diàries són en estonià o en rus, però també n’hi
ha alguns en anglès i alemany.
Minories nacionals
— En les administracions locals on s’aplica un règim de pro-
tecció de minories nacionals, els textos de les convocatòries, dels
anuncis i avisos s’han de redactar en estonià però s’hi pot adjun-
tar una traducció en la llengua de la minoria (art. 13.2 LL).
— En les entitats d’autonomia cultural es ratifica l’obligació
relativa a l’ús de l’estonià en els segells. Pel que fa a les capçaleres
oficials, els anuncis, avisos i tampons, s’han de redactar en esto-
nià, amb la possibilitat d’adjuntar-hi una traducció en la llengua
de la minoria nacional (art. 15 LL).
— La CE garanteix a totes les persones «el dret a l’educa-
ció en estonià» (art. 37.4 CE). Els sistema educatiu inclou l’obli-
gació de les administracions locals de mantenir un nombre su-
ficient d’establiments públics d’ensenyament, sens perjudici de
la possibilitat de crear escoles privades (art. 37.2 CE), tot respec-
tant la tria dels pares quant a l’educació dels infants (art. 37.3
CE). Els establiments escolars previstos per a les minories nacio-
nals escullen la seva llengua d’ensenyament (art. 37.4 CE), si bé
això no els allibera de l’obligació de garantir l’ensenyament de
l’estonià.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 73
El desenvolupament dels principis constitucionals es tradu-
eix, en els nivells no universitaris, en dos tipus d’establiments
públics: escoles on l’estonià és llengua vehicular (i el rus és ense-
nyat com a «llengua estrangera», com ho és l’anglès o altres) i
escoles on el rus és llengua vehicular (i l’estonià és obligatori com
a segona llengua, a diferència de l’anglès i altres llengües estrange-
res). Hi ha també centres educatius privats en els quals la llengua
d’ensenyament no és l’estonià però que s’han de subjectar a
«programes nacionals» pel que fa a la garantia de l’ensenyament
de l’estonià (Llei sobre les escoles privades, LEP, art. 15). A la pràc-
tica, el sistema educatiu tendeix a utilitzar-se per integrar els rus-
sòfons a la societat estoniana, com a reacció a la situació prèvia
a la independència, quan l’ensenyament de l’estonià no era ga-
rantit arreu del país, en el marc de l’existència de dos sistemes
educatius paral·lels (en estonià i en rus). Els programes o plans
nacionals preveuen, entre d’altres, que un percentatge important
de centres de secundària russòfons passin progressivament a
l’estonià.
L’obligació d’aprenentatge de la llengua oficial es precisa en la
Llei d’educació (LE 1992) i la legislació específica dels diferents
nivells educatius:
— En el territori d’Estònia, l’Estat i les administracions locals
vetllen per tal que existeixi la possibilitat de rebre l’ensenyament
en estonià en tots els nivells educatius en el marc dels centres
educatius públics i les universitats (art. 4.2 LE).
— L’Estat vetlla perquè la llengua estoniana sigui ensenyada
en tots els establiments d’ensenyament públics i en tots els grups
d’estudis on la instrucció s’imparteix en una llengua distinta de
l’estonià (art. 4.3 LE).
— Previsió de places d’«ensenyant de llengua oficial» (estatus
professional específic) en els establiments escolars públics de
llengua estrangera, amb el fi d’assegurar l’ensenyament de l’esto-
nià (art. 34 LE).
— En el nivell preescolar, l’ensenyament i les activitats dins
els establiments per als infants d’edat preescolar s’han de fer en
estonià. Si així ho decideix l’Administració local, una altra llengua
pot ser apresa dins un establiment o grup d’edat preescolar (art.
8.1 Llei sobre els infants d’edat preescolar, LIEP). Cada ajuntament
ha de garantir als infants de llengua estoniana, dins el mateix
municipi o vila, l’existència d’un establiment o grup on l’aprenen-
tatge i l’ensenyament es desenvolupin en estonià (art. 8.2 LIEP).
— Per al nivell universitari, la Llei d’universitats (LU 1995, apli-
cable també als centres de formació professional superior) deter-
mina que «La llengua d’ensenyament a les universitats és l’esto-
nià» i que «la utilització d’altres llengües correspon a una decisió
del consell [òrgan de govern] de la universitat (art. 22 LU). L’objec-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 74
e) Acreditació
lingüística en
l’adquisició
derivada de la
nacionalitat
tiu lingüístic (principal) de les autoritats públiques és fer de l’es-
tonià la llengua vehicular de l’ensenyament superior (per bé que
la internacionalització fa que creixi la proporció de cursos en els
quals la llengua vehicular és l’anglès, amb algun cas aïllat d’uni-
versitat privada que ofereix cursos íntegrament en anglès), tot
evitant en la mesura del possible el recurs a altres llengües es-
trangeres en l’àmbit acadèmic i científic, i d’aquesta manera as-
segurar un alt nivell de competència en estonià entre els titulats
universitaris. Hi ha encara mancances en l’ensenyament de la
llengua estoniana especialitzada. En el cas d’estudiants admesos
a la universitat que tenen un coneixement insuficient de la llen-
gua s’ofereixen cursos inicials per assolir el coneixement neces-
sari per a adquirir l’especialitat acadèmica. En el supòsit que un
estudiant no assoleixi, a la fi dels estudis universitaris, el nivell
d’estonià prescrit reglamentàriament, el període d’estudis es pot
perllongar fins a un any (art. 56 LU).
— L’accés a la ciutadania ha estat objecte de diferents regula-
cions (sota la supervisió del Consell d’Europa), com a tema clau
en la gestió de les relacions interètniques a Estònia. La Llei sobre
la ciutadania de 1995 (LC) fixa com a requisits no lingüístics de
l’adquisició derivada de la nacionalitat per residència: edat míni-
ma de 15 anys, residència permanent autoritzada a Estònia du-
rant com a mínim 5 anys anteriors a la sol·licitud i un any després
d’aquesta, conèixer la Constitució i la LC, tenir ingressos legals
continuats i fer declaració de lleialtat al sistema constitucional
d’Estònia (art. 6 LC). Les exigències lingüístiques són les següents:
a) capacitat de comprendre en estonià les declaracions i docu-
ments oficials, els avisos de perill o seguretat, les notícies d’ac-
tualitat, les descripcions d’esdeveniments; b) capacitat de mante-
nir una conversa en estonià, explicar alguna cosa, formular pre-
guntes, explicacions, hipòtesis, donar ordres, expressar opinions
o demandes personals; c) capacitat de llegir en estonià docu-
ments de caràcter públic, avisos, formularis simples, articles de
premsa, missatges, catàlegs, instruccions d’ús, qüestionaris, in-
formes i guies i d) capacitat de redactar en estonià sol·licituds de
treball, cartes oficials, textos explicatius, currículum vitae, qüestio-
naris, formularis estàndard, etc. i de respondre un test (art. 8 LC).
Les habilitats lingüístiques es controlen mitjançat el sistema
regulat pel decret governamental de 20 de juny de 1995: prova
d’aptitud lingüística en llengua estoniana i prova sobre el conei-
xement de la Constitució i de la Llei de Ciutadania (aquesta sego-
na prova, amb forma de qüestionari, té un nivell de sofistificació
lingüística heterogeni, que pot àdhuc excedir el de la prova de
llengua estoniana, per bé que els sol·licitants tenen a mà els tex-
tos legals). El nivell de competència lingüística es considera equi-
valent a l’A2 del Marc europeu comú de referència. Qualsevol per-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 75
f ) Dret d’ús
(actiu i passiu)
en les
relacions
públiques
i privades
g) Deures dels
ciutadans
i dels càrrecs
públics de
coneixement
i/o ús de la
llengua
sona que ha finalitzat l’educació primària, secundària o postse-
cundària en estonià té reconegut automàticament aquest nivell.
En general, el procediment de naturalització ha rebut crítiques
quant a l’aplicació: insuficient informació, exigències massa
severes, mancances quant a finançament i professorat per als
cursos d’estonià.
Previsions d’exàmens especials per a les persones sol·licitants
d’edat avançada (nascudes abans de 1930) i les permanentment
incapacitades o que per la seva incapacitat no puguin fer l’exa-
men pel procediment habitual. L’any 1998 s’introdueix un nou
procediment especial per permetre que els pares sense la na-
cionalitat que haguessin viscut a Estònia un mínim de cinc anys
poguessin sol·licitar la ciutadania per als seus fills nascuts a la
República d’Estònia mitjançant un procediment simplificat: l’in-
fant ha d’haver nascut després del 26 de febrer de 1992 i no ha de
tenir més de 15 anys.
— Dret d’ús actiu i passiu de l’estonià davant els poders públics
(art. 51 CE) i altres organismes, societats mercantils, associacions
sense ànim de lucre i institucions de l’àmbit privat (art. 4 LL) (ve-
geu supra apartat b).
— Els consumidors de béns i serveis tenen el dret de rebre la
informació i els serveis en estonià, d’acord amb la Llei sobre
la protecció dels consumidors (art. 16 LL).
Minories nacionals
— Dret d’ús actiu i passiu de la llengua de la minoria en les
administracions locals que compleixin els requisits percentuals
establerts per l’article 10 LL (supra b).
— Pel que fa als requisits de capacitació lingüística, l’article 5
LL distingeix l’àmbit dels poder públics —en sentit ampli— i l’àm-
bit de les relacions jurídiques privades:
a) Els funcionaris i personal contractat pels poders públics ad-
ministrats per les agències governamentals i locals que actuen en
l’àmbit de l’Administració púbica, així com els empleats de per-
sones jurídiques de dret públic i les seves institucions, com tam-
bé els notaris, agents judicials, intèrprets o traductors jurats i els
seus empleats, han de comprendre i utilitzar l’estonià en el nivell
exigible d’acord amb la funció o lloc de treball.
b) Per als empleats de societats mercantils, associacions sen-
se ànim de lucre, fundacions i altres empreses i les persones físi-
ques, l’obligació de dominar l’estonià s’aplica si ho justifica un
interès públic, d’acord amb allò previst en l’art. 2 bis, apartat 2 Ll
(«L’establiment de prescripcions relatives al domini i l’ús de l’es-
tonià és justificat i proporcional en relació amb l’objectiu perse-
guit i no ha de desfigurar la naturalesa dels drets que són restrin-
gits»). Remissió reglamentària per desplegar les previsions relati-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 76
ves als funcionaris, empleats i empreses individuals (art.5.5 LL). El
Reglament núm. 164 de 2001 sobre el nivell de coneixement obli-
gatori de l’estonià als empleats de les societats, les associacions
sense ànim de lucre i les institucions classifica les professions en
3 grups segons el nivell lingüístic exigit: bàsic, intermedi o avan-
çat (art. 2 a 4 del Decret 2001). Les excepcions legalment previstes
al·ludeixen a les persones que treballen temporalment a Estònia,
com a experts o especialistes estrangers (art. 5.6 LL).
El coneixement de l’estonià és avaluat mitjançant exàmens
d’aptitud lingüística dissenyats i aplicats pels organismes desig-
nats pel ministre d’educació. Els certificats acreditatius s’ins -
criuen en un registre nacional (art. 5 bis LL). L’Inspectorat de la
Llengua ha de verificar el domini lingüístic del personal de les
administracions estatal i local i de les institucions que en depe-
nen, com també de les empreses comercials, les associacions no
governamentals i llurs organismes (art. 6 del Decret del procedi-
ment per a l’aplicació del control de la Llei sobre la llengua de
1996.) En cas de dubtes raonables sobre el nivell lingüístic d’una
persona o empleat, l’Inspectorat pot exigir-li sotmetre’s a l’exa-
men lingüístic amb la fixació de termini temporal per a acreditar
el nivell corresponent, amb la possibilitat de revocar un certificat
anteriorment emès si no es compleix (art. 6 ter LL). Tant els ocu-
padors com els funcionaris o empleats poden ser sancionats per
manca d’aplicació de les prescripcions relatives al coneixement
de l’estonià (art. 26 quater LL).
— Els organismes (no públics), les empreses, les associacions
sense ànim de lucre i les institucions inscrites o registrades a Es-
tònia han de fer els seus informes en estonià, d’acord amb el pro-
cediment legalment prescrit (art. 17 LL). També s’estableix un
deure d’ús de la llengua oficial en els segells, tampons i capçale-
res utilitzats pels organismes citats i per les empreses individuals
registrades a Estònia. S’admet que els mateixos organismes o em-
preses adjuntin una traducció en llengua estrangera dels textos
redactats en estonià (art. 21.2 LL).
Protecció de minories
— En les administracions locals en les quals es reconeix una
segona llengua interna de treball «els funcionaris i treballadors
contractats han de conèixer l’estonià d’acord amb les obligacions
de domini de la llengua estoniana, regulades pel govern de la Re-
pública» (art. 7 LL).
Aspectes que cal destacar:
— Regulació àmplia i detallada per als diversos àmbits dels usos lingüístics
propis de la llengua oficial, com a mesura de protecció en un context socio-
lingüístic previ advers a la seva normalització. Legislació orientada a la re-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 77
cuperació de la llengua oficial quant a àmbits d’ús i prestigi social, per fer-la
el vehicle normal de la vida social, econòmica i cultural. Diferència observa-
ble amb la política d’unilingüisme aplicada en d’altres contextos sociolin-
güístics més favorables on quasi no cal legislació (ex. cantó unilingüe de
Vaud a Suïssa) o bé són limitades les mesures constrictives o sancionadores
(ex. illes Åland); alhora que no és tan distinta d’altres casos on no ha existit
una repressió lingüística prèvia similar (ex. francès a França).
— L’oficialitat única de l’estonià conviu amb el reconeixement legal d’usos
oficials d’altres llengües de les minories nacionals —qualificades legalment
de «llengües estrangeres»— en l’àmbit local (condicionats a percentatges
alts de població) com a «llengües internes de treball» i generadores de «drets
lingüístics» per als ciutadans, per bé que en els usos escrits s’exigeix gene-
ralment l’ús paral·lel de l’estonià per a la producció d’efectes legals.
— Previsió legal d’usos d’altres llengües distintes de l’oficial en els àmbits de
l’Administració i la justícia, amb efectes jurídics però sense el reconeixe-
ment de «drets», amb la condició que les altres parts en el procediment no
s’hi oposin i els poders públics o la legislació no exigeixin de manera expres-
sa la traducció a la llengua oficial.
— Controls rigorosos en l’exigibilitat del coneixement de la llengua oficial
(exàmens lingüístics), relacionables amb l’absència de coneixement previ
de sectors importants de treballadors públics i privats, en àmbits molt rus-
sificats. En el marc de l’accés a la nacionalitat, els requisits lingüístics rigo-
rosos s’interpreten com un element regulador de les relacions interètniques
amb els russos (que compten amb d’altres elements articuladors: Llei sobre
els refugiats, etc.) i és objecte d’ajustos constants sota la supervisió d’orga-
nismes internacionals.
— La política lingüística intenta conciliar els objectius anteriors amb el procés
paral·lel de mundialització, que incrementa la influència d’altres llengües
més grans (l’anglès, l’alemany i àdhuc el suec). En general, malgrat la cons-
ciència de la situació encara relativament fràgil de l’estonià, l’anglès no és
concebut tant en termes d’amenaça per a la supervivència de l’estonià, com
sí que ho ha estat el rus, sinó com un instrument d’obertura i requisit per a
la prosperitat del país.
2.4. Finlàndia
a) Dades generals:
Caracterització de l’Estat: Unitari descentralitzat (autonomia local forta —6 pro-
víncies, 20 regions i 446 municipis—, règims singular d’autonomia política de les
Illes Åland i institucions representatives —sense capacitat normativa— del poble
sami.
Població (factor ètnic o cultural): 5,3 milions = finòfons i suecòfons (cert grau de
separació cultural) + poble indígena sami (0,03 %; unes 3.000 persones declaren
una de les tres varietats del sami com a llengua pròpia en el cens lingüístic exis-
tent) + minories nacionals russòfona (0,6 %) i romaní (0,2 %) i altres de menors.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 78
Distribució primera llengua: finès 92,1 %, suec 5,5 %, sami 0,03 % (2004).
Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): dos terços o
més (probablement entorn del 80 %) dels suecòfons de Finlàndia són bilingües
amb finès —l’unilingüisme suec es concentra en regions rurals d’Ostrobotnia i a
les Illes Åland—, mentre que només un terç dels finòfons seria bilingüe, tot i que
aquesta proporció tendeix a decréixer per l’atracció major dels joves vers l’anglès
(http://www.axl.cefan.ulaval.ca/europe/finlande-2demo_lng.htm).
Model lingüístic: Dues llengües nacionals (suec i finès) + oficialitat de finès i suec
territorialitzada en funció del caràcter unilingüe (finès o suec) o bilingüe dels mu-
nicipis (finès i suec) + usos oficials del sami davant alguns organismes estatals i en
els ens locals que exerceixen competències sobre el territori històric d’aquest po-
ble indígena, juntament amb el finès + reconeixement d’altres minories lingüís-
tiques sense garantia d’usos oficials. Sistema de protecció lingüística complex,
basat en una combinació específica del principis de personalitat (davant les insti-
tucions centrals) i de territorialitat (règim lingüístic dels municipis en funció de la
concentració dels parlants).
Normativa lingüística: Constitució de 1995 (CF); Llei de llengües (Llei 423/2003, LL);
Llei de nacionalitat (LN) ; Llei sobre els coneixements lingüístics requerits al per-
sonal de les administracions públiques (Llei 424/2003, LCL); Llei d’accés a la judi-
catura (Llei 205/2000) per requisit lingüístic; Llei d’universitats (Llei 645/1997); Llei
sobre el govern local (Llei 365/1995); Llei sobre l´ús del sami davant els poders pú-
blics (Llei 516/1991), Llei sobre l’Administració electrònica (Llei 1318/1999, LAE);
Llei sobre the Statutes of Finland / Suomen säädöskokoelma (Llei 188/2000, sobre el
diari oficial, LDO); Llei sobre la llengua sami de 2003 (LLS); Llei sobre el Parlament
sami de 1995 (LPS); Codi de procediment judicial de 2011 (CPJ); Llei sobre el proce-
diment contenciós administratiu de 1996 (LPCA).
b) Concepció de l’oficialitat en el marc del model lingüístic:
— Igualtat legal o formal de les dues llengües nacionals en el pla estatal, que es
tradueix en drets lingüístics personals davant les institucions centrals de
Hèlsinki, amb predomini real del finès en aquestes (art. 17.1 i 2 CF i diversos
articles de la LL).
— Mandat de protecció i promoció de l’ús de les dues llengües nacionals, amb
atenció de l’Estat a les necessitats culturals i socials de la població de llengua
finesa i la població de llengua sueca «segons principis idèntics» (art. 17.2 CF). El
sistema defuig un plantejament de discriminació positiva cap al suec, si bé la
llei preveu: «Si les circumstàncies ho exigeixen, el Govern ha d’adoptar mesures
especials per garantir les necessitats culturals i socials relatives a les llengües
nacionals» (art. 35.3 LL). Existència d’institucions específiques que donen su-
port a la població suecòfona: Assemblea Sueca de Finlàndia (Folktinget, http://
www.folktinget.fi/en/about/), amb funcions de salvaguarda i difusió de la llen-
gua sueca i amb atribucions de caràcter consultiu —composta pels represen-
tants suecòfons de les institucions— en temes que afecten la població de parla
sueca, institucions culturals i universitàries de llengua sueca, entre d’altres.
— Regulació dels usos oficials basada en el municipi, com a unitat bàsica en la di-
visió lingüística del país, d’acord amb la doble regla següent: a) si la minoria en
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 79
l’altra llengua nacional equival al 8 % o més de la població, el municipi serà bi-
lingüe, distingint-se si és de majoria finesa o de majoria sueca, distinció amb
efectes per als òrgans estatals que hi operen i per als ens locals; b) si la població
de la minoria de llengua nacional baixa fins a un 6 % o menys de la població del
municipi, aquest esdevé unilingüe (finès o suec), sense garanties per als par-
lants de la minoria. Dels 446 municipis existents l’any 2008, la tipologia resul-
tant era: 399 d’unilingües finesos; 3 d’unilingües suecs; 19 de bilingües amb
majoria finesa, i 15 de bilingües amb majoria sueca (l’any 2009 les dades sobre
399 municipis eren 353, 3, 21 i 22, és a dir havien pujat els bilingües, però de
forma bastant equilibrada, sense alterar significativament els percentatges cla-
rament favorables al finès (88,4 % municipis unilingües finòfons i 5,2 % bilingües
amb majoria finòfona) respecte del suec (0,7 % municipis unilingües suecòfons
i 5,5 % bilingües amb majoria suecòfona). A més, la majoria de la població viu
en municipis unilingües finòfons i un terç en municipis bilingües, però també
en els darrers el desequilibri és evident en favor del finès (38. 546 finòfons vi-
uen en municipis bilingües de majoria sueca; mentre que 137.722 suecòfons
—és a dir, la majoria de la població de parla sueca— viuen en municipis bilin-
gües amb majoria finesa). La doble regla general del 8 %-6 % és exceptuada per
als municipis de Hèlsinki, de Våsa i d’Åbo-Turku, que es declaren legalment
bilingües.
— Oficialitat única del suec a la província de les illes Åland (únic context legal on
s’utilitza el terme de llengua oficial), declarada per la Llei d’autonomia de 1990
(i ja anteriorment per les lleis d’autonomia de 1920 i 1951), conformadora del
règim especial d’autonomia propi d’un Estat lliure associat (art. 75 CF). Territori
annexionat a Finlàndia l’any 1920 en virtut d’un tractat internacional, tot i els
majors vincles geogràfics, històrics, econòmics i culturals de la població amb
Suècia (població de 28.600 persones l’any 2012, el 89 % de llengua sueca i una
minoria finesa de 4,8 %, (http://www.axl.cefan.ulaval.ca/EtatsNsouverains/
aland.htm). La Llei de llengües estatal de 2004 no s’aplica a les illes Åland. El
règim legal d’unilingüisme estricte (en les lleis de 1020 i 1951) ha tendit a ate-
nuar-se mitjançant l’atribució de garanties personals als finòfons en l’actual
Llei sobre l’autonomia d’Åland (LAA) de 1990. Una reforma ulterior de la Llei de
1990 debilita el poder de veto de la província en relació amb els tractats inter-
nacionals que afectin el seu règim d’autonomia si la clàusula que motiva l’ob-
jecció es refereix a la llengua de comunicació entre les autoritats de la província
i els estrangers o les autoritats estrangeres (art. 59 LAA, que exclou la necessitat
de majoria reforçada del Parlament estatal per aixecar el veto).
— Estatut oficial del poble sami, que obté la garantia constitucional del dret a
mantenir i desenvolupar la seva llengua i cultura (art. 17.3 CF, que també ho
reconeix a la minoria de parla romaní). Usos oficials o oficialitat del sami (en les
tres varietats inari, skolt i del nord, reconegudes per l’art. 2 LLS) delimitada tant
personalment (la legislació refereix els drets lingüístics a les persones perta-
nyents al poble sami, que ho són en virtut de la llengua inicial o de la seva filia-
ció, art. 3 LPS), com territorialment (usos oficials a nivell estatal només davant
alguns òrgans de garantia, a les administracions locals de segon nivell de
Lapònia i, amb major intensitat quant a les obligacions dels poders públics, en
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 80
a) Mitjà
normal de
comunicació
en i entre els
poders públics
els 4 municipis que conformen la «pàtria sami»). Articulació de la protecció en
la forma de drets lingüístics, amb garantia de la presència paral·lela del finès
tant en les relacions de les persones amb els poders públics com en el funciona-
ment intern dels òrgans públics del territori històric sami. El Parlament sami té
com a finalitats principals vetllar per la llengua dels samis i per aquells temes
que afecten l’estatus de poble indígena; si bé amb poders únicament d’iniciati-
va i proposta, consultius i de gestió pressupostària.
— La LL reenvia, en l’article 9, a d’altres lleis sectorials la regulació del «dret d’uti-
litzar altres llengües distintes que el finès, el suec i el sami en els organismes de
l’Estat», les quals es troben en «la legislació sobre les instàncies judicials, les
instàncies administratives, la legislació educativa, la legislació sobre serveis de
salut i serveis socials i la legislació sobre altres sectors administratius».
c) Àmbits de projecció de l’oficialitat:
Estat i municipis
— El caràcter de llengua d’ús normal es determina en relació
amb la classificació de les autoritats com a bilingües o unilingües
(art. 6 LL), depenent de la qualificació del districte municipal on
operen (art. 5 LL).
— Un organisme de l’Estat utilitza la llengua de la majoria del
seu districte oficial com a llengua de treball (a la pràctica serà el
finès en la immensa majoria dels municipis, segons dades recolli-
des supra), tot i que la regla general que es pot flexibilitzar si l’ús
de l’altra llengua, de les dues llengües o, per una raó especial,
d’una llengua estrangera, es considera més apropiat (art. 26 LL).
— Les relacions escrites (o correspondència) entre els òrgans
de l’Estat són en finès, excepte si l’organisme destinatari o expedi-
tor és unilingüe suecòfon o, per alguna altra raó, resulta més apro-
piat l’ús del suec o d’una altra llengua (art. 27.1 LL).
— En els documents escrits que els òrgans de l’Estat envien a
municipis s’ha d’utilitzar la llengua del municipi, o en els bilin-
gües, la llengua de la majoria, excepte si es preveu legalment el
contrari o bé l’organisme empra les dues llengües. També en les
relacions dels organismes de l’Estat amb les universitats (d’acord
amb l’art. 35 LU), la llengua administrativa de totes les universi-
tats és el finès, excepte a la Universitat d’Åbo-Turku, l’Escola de
Comerç Sueca de Hanken i l’Escola Sueca de Ciències Socials de la
Universitat d’Hèlsinki, on ho és el suec. Als col·legis professionals
i altres establiments d’ensenyament cal utilitzar la llengua del
destinatari (art. 27.2 LL).
— En els informes o documents que dicta l’Estat vinculats a un
procediment judicial, l’Estat i els municipis han d’utilitzar la llen-
gua del procediment. Tanmateix, un organisme unilingüe pot fer
l’informe en la seva llengua, i l’autoritat que tracta la qüestió pu-
blica d’ofici una traducció oficial (art. 27.3 LL).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 81
— Les llengües utilitzades en els treballs parlamentaris del
Parlament estatal són el suec i el finès (art. 51.1 CF). En els usos
orals, atès el reduït nombre de diputats suecòfons (una dotzena)
se’n fa poc ús en les reunions oficials (hi ha la possibilitat de de-
manar una traducció).
— Els documents dipositats pel Govern o altres autoritats
necessaris per a la tramitació d’un assumpte pel Parlament
han de comunicar-se en suec i en finès (art. 51.2 CF). Les propo-
sicions i projectes de llei s’han de presentar en finès i en suec
(art. 31LL).
— Les respostes i les comunicacions parlamentàries, els infor-
mes i dictàmens de les comissions parlamentàries i les propostes
escrites de la junta de portaveus del Parlament s’han de redactar
en suec i en finès (art. 51.2 CF).
— Els informes dels comitès ministerials, les comissions, grups
de treball i organismes corresponents es publiquen en finès, amb
un resum en suec (art. 31 LL). En el cas que el ministre cregui que
l’informe té una importància considerable per a la població suecò-
fona, es publicarà enterament en suec; i també en el cas que afec-
ti exclusivament la província d’Åland o l’afecti de manera impor-
tant (art 31.2 LL).
— Els membres dels organismes col·legiats de l’Estat (govern,
comitès, comissions, grups de treball o organismes similars) i dels
municipis bilingües poden utilitzar internament el finès i el suec
en les reunions (ús oral) i en les declaracions escrites o opinions
jurídiques que s’adjunten als dossiers o informes. Si un altre
membre no comprèn la declaració oral, se li explica si ho sol·licita
(art. 28 LL). No hi ha per tant traducció sistemàtica dels docu-
ments interns ni previsió d’interpretació simultània.
— La convocatòria i les actes de les reunions del ple del consell
dels municipis bilingües es redacten en finès i en suec. El municipi
pot triar, en canvi, la llengua de les convocatòries i les actes de les
reunions de la resta d’organismes municipals.
— Les presons i els serveis penitenciaris són unilingües finò-
fons, si bé per decret ministerial es poden crear dins les presons
seccions suecòfones o bilingües (art. 40 LL).
— La llengua de les unitats de les forces armades és el finès,
si bé ha d’existir almenys una unitat militar en suec (art 39 LL).
Es reconeix el dret dels reclutes a rebre la formació militar en finès
o suec (art. 55 Llei del servei militar1438/2007); com també als ob-
jectors de consciència (Llei sobre el servei civil 1446/2007). En can-
vi, la llengua del comandament de les forces armades és el finès
(art. 39.3 LL).
— A les missions a l’estranger (ambaixades, etc., amb l’exclu-
sió expressa dels consolats honoraris) se’ls aplica el règim dels
municipis bilingües de majoria finesa (art. 38 LL), de manera que
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 82
la llengua de treball és el finès, amb les flexibilitzacions pre-
vistes.
Illes Åland
— Els debats del Parlament s’han de desenvolupar en suec (art.
44 de l’Ordenança del Parlament de la província d’Åland).
— Els informes elaborats pel Govern, comitès o òrgans de
treball estatals que tinguin una importància particular per a
la província d’Åland es publiquen en suec i un resum en finès
(art 31.2 LL).
— D’acord amb l’art. 36.1 de la LAA, intitulat Llengua oficial, la
província és unilingüe sueca. La llengua emprada dins l’Adminis-
tració estatal, provincial i municipal és el suec.
— La llengua oficial de la Delegació d’Åland (organisme de re-
lació amb l’Estat) és el suec (art. 36.2 LLA).
— En la correspondència i altres documents entre la província
i les autoritats de l’Estat dins la província s’ha d’utilitzar el suec;
així com també en la correspondència entre les autoritats mencio-
nades i la Delegació d’Åland, d’una banda, i el Consell d’Estat, les
autoritats del Govern central de Finlàndia i els tribunals superiors
i altres autoritats estatals, d’altra banda, la jurisdicció dels quals
abasta la província totalment o parcialment (art. 38.1 LLA). Les
mateixes regles s’apliquen a les autoritats municipals de la pro-
víncia (art. 38.3 LLA)
— Les decisions i resolucions del Tribunal Suprem que afecten
la província d’Åland s’han de redactar en suec (art. 36.2 LLA).
— Les mateixes disposicions previstes per a l’Administració
provincial s’apliquen a l’Església evangèlica luterana (art. 36.3 LLA).
Poble sami
— Publicació en sami de projectes i proposicions de llei i d’in-
formes o documents de treball (o el seu resum) d’organismes es-
tatals (ministeris, comissions de l’Estat, grups de treball) quan
afectin els «interessos essencials» dels samis o per altres motius
similars, sempre prèvia decisió del ministre (art. 9.2 LLS).
— Autorització legal d’ús del sami com a llengua de treball de les
autoritats públiques. les activitats de les quals afecten solament els
samis, sempre de forma paral·lela amb el finès (art. 10 LLS).
— Dret dels samis d’usar el sami en el pla oral i en els informes
escrits subjectes a registre dins les instàncies representatives en
territori sami (ajuntaments de d’Enontekiö, Inari, Sodankylä i
Utsjoki) i en els consells d’Estat, comissions, grups de treball i al-
tres instàncies que operen en el territori sami, i també fora del
territori quan les qüestions debatudes afecten els interessos par-
ticulars dels samis. Es preveu habilitar traducció quan sigui neces-
sari (art. 6 LLS).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 83
b) Mitjà de
comunicació
dels poders
públics
(inclosa la
justícia) amb
els ciutadans
Estat i municipis
— Davant dels organismes administratius depenents de l’Estat
central i dels municipis bilingües, el ciutadà té dret a ser atès en la
seva llengua, sigui el finès o el suec (art. 17.2 CF i art. 10.1 LL). Les
autoritats han de facilitar que el ciutadà pugui ser escoltat en un
assumpte i que es pugui expressar en la seva llengua, finès o suec
(art. 10.1 Ll).
Els municipis unilingües utilitzen la llengua del municipi, si bé
es pot utilitzar una llengua distinta de l’oficial en els tres supòsits
previstos legalment: si les autoritats ho decideixen (supòsit inde-
terminat); si ho preveu expressament una llei, i també una perso-
na pot utilitzar una altra llengua (finès o suec) si es tracta d’un
assumpte pendent que té l’origen en el poder públic i se li afecten
drets fonamentals propis o de persones que estan sota la seva
custodia, o bé són afectades les obligacions que li imposa l’autori-
tat pública (art. 10.2 LL).
— Les persones jurídiques (societats mercantils, associacions
o altres persones jurídiques privades) tenen dret en llurs relacions
amb les autoritats públiques, en aplicació d’allò que es consideri
apropiat de les prescripcions relatives als drets lingüístics de les
persones individuals, a utilitzar la seva llengua de registre o ins-
cripció, sigui el finès o el suec. Tanmateix, quan una persona jurí-
dica bilingüe, d’acord amb els seus estatuts o reglaments interns,
intervé en un assumpte tramitat pels tribunals o l’Administració
resta obligada a respondre en la llengua en la qual s’ha iniciat la
tramitació de l’assumpte (art. 11 LL).
— En tota la informació transmesa al públic per un organisme
estatal o un municipi bilingüe s’utilitzen el suec i el finès. A nivell
estatal, el ministre competent ha d’assegurar a escala nacional
que les informacions relatives a la vida, la salut, la seguretat de
les persones, la propietat i el medi ambient es publiquen en les
dues llengües nacionals (art. 32.1 LL). Els municipis bilingües han
de publicar en finès i en suec els avisos, anuncis públics i decla-
racions, així com d’altres informacions (art. 32.2 LL). La norma
exclou expressament de l’obligació de bilingüisme els informes,
les decisions o altres textos similars redactats per les autoritats
(en coherència amb la delimitació en apartat a ja vista dels usos
lingüístics interns/externs), si bé s’obliga aquestes a proveir les
«necessitats d’informació» de les poblacions de parla finesa o
sueca (art. 32.2 LL).
— La llengua dels procediments administratius davant les au-
toritats bilingües es determina segons la llengua de la part o per-
sona. Si hi ha diferents parts que parlen llengües distintes, o en el
supòsit que inicialment no siguin conegudes totes les parts, l’au-
toritat decideix la llengua utilitzada tenint en compte els drets i
interessos de les parts; mentre que si no hi ha base per prendre
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 84
aquesta decisió s’utilitzarà la llengua majoritària del districte
(art. 12.1 LL).
Una autoritat unilingüe utilitza la seva llengua en els procedi-
ments administratius excepte que, per raons basades en els drets o
interessos de les parts, l’autoritat no triï l’altra llengua (art. 12.2 LL).
— En la regulació de l’Administració electrònica (emissió i con-
servació dels certificats electrònics i l’ús de directoris vinculats)
s’estableix el respecte i l’aplicabilitat de la legislació lingüística
(art. 7 LAE).
— Pel que fa a la justícia, la Constitució (art. 17 CF) assenyala
que el finès i el suec són les dues llengües reconegudes davant tots
els tribunals, però la legislació vincula el règim lingüístic dels tri-
bunals a l’estatut lingüístic del municipi on operen (art. 13 a 16 LL);
mentre que, pel que fa als tribunals superiors (Tribunal d’Apel-
lació i Tribunal Suprem), la llengua del procediment és la utilitza-
da en les instàncies judicials prèvies, excepte que en benefici dels
drets o interessos de les parts l’òrgan jurisdiccional esculli l’altra
llengua (art. 17LL). El dret a intèrpret es garanteix de forma gra-
tuïta en els supòsits legals en què una persona té dret d’utilitzar
una llengua distinta de la del tribunal (especialment en l’àmbit
penal); mentre que en l’àmbit civil la persona ha d’assumir-ne les
despeses (art. 18 LL).
En els tribunals del contenciós administratiu en districtes bi-
lingües s’apliquen les regles del procediment administratiu (art.
13.1 LL, que reenvia a art. 12 LL, supra); i en el cas que les dues parts
litigants siguin autoritats públiques s’utilitza la llengua de la que
ha iniciat el procés, excepte decisió contrària del tribunal fona-
mentada en els drets i interessos de l’altra part (art. 13.2 LL). En els
districtes unilingües, la llengua del districte és la utilitzada en el
procediment, excepte decisió contrària del tribunal fonamentada
en els drets i interessos de les parts (art. 13.3 LL).
En els tribunals penals en districtes bilingües s’utilitza la llen-
gua de l’acusat. Si els acusats parlen diferents llengües o bé l’acu-
sat parla una llengua distinta del suec o el finès, el tribunal deci-
deix la llengua del procediment d’acord amb els drets i interessos
de les parts; i, si no és possible, s’aplica la llengua de la majoria en
el districte. Aquestes regles s’apliquen també al ministeri fiscal.
En els districtes unilingües la llengua del districte és la utilitzada
en el procediment, excepte decisió contrària del tribunal fona-
mentada en els drets i interessos de les parts (art. 14 LL).
En el procediments civils contenciosos en tribunals locals bi-
lingües s’utilitza la llengua de les parts; i, si parlen llengües dife-
rents, el tribunal decideix la llengua del procediment atenent als
drets i als interessos de les parts; o, si no, s’empra la llengua del
districte. En els tribunals unilingües s’apliquen les regles abans
enunciades (art. 15 LL).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 85
Pel que fa a la llengua de les sentències, resolucions o altres do-
cuments emanats dels tribunals, la regla general és que es redactin
en la llengua de la instància judicial. Si bé els documents prepara-
toris de procés poden redactar-se parcialment en finès i en suec, la
decisió final s’ha de publicar en una única llengua oficial (art. 19 LL).
Les comunicacions o avisos enviats a les parts en el procés, o a
un individu (no s’inclouen les persones jurídiques) que segons la
llei n’ha de ser informat, es faran per l’autoritat bilingüe en la llen-
gua del destinatari, si aquesta és coneguda o es pot verificar rao-
nablement, i en cas contrari en les dues llengües (art. 19.3 LL).
Les parts tenen dret a obtenir dels organismes judicials esta-
tals i de les municipalitats bilingües una traducció oficial gratuïta
(al finès o al suec, feta per l’autoritat o un traductor acreditat, i que
té el mateix valor que el document original, segons art. 21 LL) de
les sentències, les resolucions, els dossiers o els documents redac-
tats en una llengua diferent de la seva, en la mesura que els docu-
ments afectin llurs drets, interessos o obligacions (art. 20.1 LL). De
la regla de gratuïtat s’exclouen els procediments civils litigiosos i
no litigiosos, en els quals les parts han d’assumir els costos de la
traducció, excepte si el tribunal decideix una altra cosa en raó de
la naturalesa de la causa (art. 20.2 LL). El dret de traducció en el
marc dels municipis unilingües es limita al cas de procediments
iniciats pels poders públics i que «afecten directament els drets
fonamentals de la part en la causa, els drets fonamentals d’una
persona sota la seva guarda o una obligació imposada per l’autori-
tat» (art. 20.3 LL).
— La legislació autoritza l’ús de llengües distintes del finès i
el suec en les sentències i altres documents dels poders públics
en tres supòsits: a) documents que s’han d’enviar a l’estranger;
b) documents emesos a l’estranger; c) documents adreçats a es-
trangers. Si amb els documents s’afecten drets, interessos o obli-
gacions d’altres persones, aquestes tenen dret a obtenir gratuïta-
ment traducció en finès o en suec, d’acord amb els drets lingüístics
reconeguts per la Llei (art. 22.2 LL).
Illes Åland
— Els ciutadans de Finlàndia, en les qüestions que els afecten,
tenen el dret d’utilitzar el finès davant els tribunals i de qualsevol
altre autoritat de l’Estat a les illes Åland (art. 37 LAA).
— A petició de les parts, els tribunals i el govern provincial
han de proporcionar una traducció en finès de llurs documents
(art. 39.1 LAA).
— Si un document presentat a un tribunal o una altra autoritat
de l’Estat a les illes és redactat en finès, l’autoritat, si s’escau, ha
d’assegurar la traducció al suec (art. 39.3 LL). Això implica que, per
bé que els procediments s’han de tramitar en suec, els ciutadans
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 86
finlandesos domiciliats a les illes poden recórrer a serveis de tra-
ducció gratuïts.
— Qualsevol ciutadà particular de la província té dret a obtenir
una versió sueca de la resposta obtinguda en un assumpte tractat
per una autoritat central de l’Estat (d’acord amb regla general, art.
38.1 LAA) quan, d’acord amb la legislació lingüística general, la
resposta s’ha redactat en finès (art. 39.3 LAA).
Poble sami
— Davant les autoritats locals i estatals vinculades per la LLS
(vegeu supra model d’oficialitat) es reconeix als samis un dret ge-
nèric a utilitzar la seva llengua per als seus propis afers o en qual-
sevol afer en el qual hagi de ser escoltat per les autoritats (art. 4.1
LLS). Aquesta autoritat no pot limitar o rebutjar l’aplicació dels
drets lingüístics regulats pel fet que la persona interessada cone-
gui també el finès o el suec (art. 4.2 LLS).
— Les persones jurídiques (societats mercantils i fundacions)
que tenen el sami com a llengua registrada tenen dret a utilit-
zar-la davant les autoritats, i s’apliquen les disposicions de l’art. 4
de la LLS sobre els drets de les persones en la mesura que són
apropiades a aquest dret (regulació paral·lela a l’art. 11 de la LL per
a finès i suec).
— Si bé s’afirma que «totes les autoritats han d’utilitzar el sami
en les comunicacions oficials adreçades al públic» (art. 8.1 LLS),
l’ús del sami en les comunicacions dels poders públics amb els
particulars es gradua segons el territori on es difonen es corres-
pongui o no amb la pàtria sami (municipis d’Enontekiö, Inari,
Sodankylä i Utsjoki) i segons els tipus de document.
— En el territori sami, la publicitat oficial, els avisos i anuncis
públics i altres informacions destinades al públics, així com els
senyals i formularis destinats al públic, amb les instruccions cor-
responents, s’han d’elaborar i publicar també en sami (art. 8.2 LLS).
Tanmateix, l’obligació de fer ús del sami s’exceptua en avisos ofi-
cials o publicats per un tribunal de districte, un jutge, una oficina
de districte de l’Estat, un departament estatal, una oficina indepen-
dent dins un districte estatal o un funcionari que siguin relatius a
un tema d’interès personal, els quals poden publicar-se només en
finès, si l’ús del sami és manifestament inútil (art. 8.3 LLS).
Fora del territori sami estricte, els organismes estatals han
d’utilitzar el sami en els documents, esmentats a l’art. 8.2, quan
afecten principalment els samis o per una altra raó especial de
tipus similar (art. 8.4 LLS), de manera que existeix aquí un dret
oposable dels particulars.
— Les paperetes per a les eleccions i els referèndums no es fan
en sami, excepte els documents relatius a l’elecció del Parlament
sami (art. 24 LPS).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 87
— En el territori sami s’estableixen legalment uns deures re-
forçats per a les autoritats públiques (art. 11 LLS), de manera que
en les comunicacions amb els poders públics els samis tenen un
dret d’opció lingüística entre el sami i el finès (mentre que es reen-
via a la LL pel que fa al dret d’utilitzar el suec) (art. 12.1 LLS).
— El dret personal de tria lingüística del sami té efectes extra-
territorials quan les autoritats de l’Estat s’oposen o impugnen deci-
sions adoptades per les autoritats del territori sami (art. 12.2 LLS).
— En el territori sami, les autoritats tenen el deure de comuni-
car a una part sami, si ho demana, les sentències, resolucions,
informes o altres documents en la mesura que la causa/procedi-
ment afecta els seus drets, interessos o obligacions (excepte si el
document sol·licitat no té cap relació amb la solució del proble-
ma). Si una part sami, en el marc del procediment, usa el sami
oralment o per escrit en relacionar-se amb l’autoritat que ho tra-
mita, el document que conté la resolució s’ha de publicar en sami,
sense necessitat d’una demanda explícita en aquest sentit (art. 13
LLS). Tanmateix, si hi ha diverses parts en la causa/procediment, i
manca la unanimitat, el document resolutori es publicat només
com a traducció oficial en sami (art. 13.2 LLS).
— En territori sami, les autoritats han de comunicar els avisos,
les citacions i les cartes enviades a una persona que, per llei, ha de
ser informada d’un tema pendent —amb independència de la
llengua del procediment— en la llengua del destinatari, si aquesta
pot ser raonablement verificada, o si no utilitzen simultàniament
el finès i el sami (art. 15.1 LLS).
— En el territori sami les autoritats empren el sami, sense sol-
licitud separada o expressa, en la resposta a les comunicacions
escrites en sami (art. 15.2 LLS).
— Disponibilitat lingüística de les empreses públiques o socie-
tats mercantils en el territori sami, que han d’oferir els serveis
lingüístics previstos per la LLS i proporcionar al públic informació
en sami, en el grau exigit d’acord amb «el caràcter i el context de
l’activitat» i de manera que no pugui considerar-se per l’empresa
«no raonable» un cop «avaluat en el seu conjunt» (art. 17). Les em-
preses públiques que exerceixen funcions d’autoritat s’equiparen
a les administracions.
— En el cas d’una funció pública assignada per llei a una enti-
tat privada cal garantir el compliment de les obligacions lingüís-
tiques establertes per a les autoritats públiques en el territori
sami. Si l’assignació és feta per les autoritats governatives o mit-
jançant conveni o contracte, l’autoritat ha de garantir que el servei
lingüístic és prestat d’acord amb les exigències de la LLS; i també
ho ha d’assegurar en el cas que s’assigni una tasca que no és una
funció pública en relació amb els estàndards de servei establerts
en la LLS (art. 18 LLS).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 88
c) Mitjà
d’exterio-
rització dels
actes jurídics
públics i
privats
(incloses les
lleis), amb
garantia de
validesa
— En la justícia, el Codi de procediment judicial (2011) estableix
que el sami por servir com a llengua de procediment en la regió ori-
ginària dels sami, d’acord amb la LLS (art. 1.2 CPJ). Una persona sami
té el dret de ser escoltat en sami davant els tribunals de districte es-
tablerts a Lapònia (art. 4 LLS). Ara bé, en la mesura que els jutges no
estan obligats a entendre aquesta llengua, és freqüent recórrer a in-
tèrprets i traductors. Dins la legislació general, la Llei sobre el proce-
diment contenciós administratiu disposa que «les autoritats garan-
teixen la interpretació i la traducció si el justiciable no coneix la
llengua utilitzada en el marc de la Llei sobre les llengües o no es pot
fer entendre per motius auditius o deficiències de llenguatge» (art. 77
LPCA, de 1996). Els formularis i avisos públics dels tribunals de Lapò-
nia, especialment els dels districtes d’Enontekiö i d’Utsjoki solen di-
fondre’s en les tres llengües samis. Però la incompletesa de la termi-
nologia jurídica i la necessitat de recórrer a interpretació o traducció
fan que, a la pràctica, el sami s’utilitzi poc en l’àmbit judicial.
— Els art. 19 i 20 de la LLS regulen el dret a traducció i interpreta-
ció de les persones que empren el sami davant les autoritats admi-
nistratives i judicials. Quant als usos orals, la llei prescriu que l’as-
sumpte s’ha d’assignar a un funcionari que conegui la llengua sami,
i en el cas que l’autoritat no disposi de cap funcionari capacitat lin-
güísticament en sami, prendrà les mesures per fer una traducció
gratuïta o farà directament la traducció. Pel que fa als usos escrits, la
persona sami pot demanar gratuïtament una traducció oficial al
sami dels documents legalment previstos redactats inicialment en
finès o suec (reclamacions econòmiques, sentències, resolucions,
informes o altres documents dins d’un assumpte administratiu, un
procediment contenciós administratiu o un procediment criminal)
en la mesura que la qüestió afecta els seus drets, interessos o obliga-
cions, excepte si el document no presenta manifestament cap rela-
ció amb la resolució de l’afer. La traducció oficial s’ha d’adjuntar al
document original i, en cas de constar-hi un error en la primera, el
poder públic el corregirà. D’acord amb l’art. 22 LLS, els costos asso-
ciats a la traducció, arran de la producció de documents originals
o còpies de documents en sami, són assumits per les autoritats es-
tatals o locals, en l’àmbit de llurs competències.
Estat i municipis
— Les lleis s’adopten i es publiquen en finès i en suec (art. 79.4
CF, art 30 LL). També tots els decrets i reglaments jurídics publicats
per les autoritats es publiquen en les dues llengües nacionals,
d’acord amb la legislació sobre el butlletí oficial (Recull de les llen-
gües de Finlàndia) i sobre els reculls de reglaments, amb la previsió
de normes específiques per als tractats (art. 30.1 LL).
El diari oficial —que inclou recull de lleis i recull de tractats—
es publica en finès i suec (art. 11 LDO). S’hi publiquen les lleis, els
reglaments governamentals i ministerials (si bé l’art. 4 preveu que
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 89
decrets ministerials de poca rellevància no hi apareguin i apare-
guin en col·leccions normatives ministerials), els pressupostos i
altres disposicions financeres, i també els reglaments parlamen-
taris (art. 2 i 3 LDO). En principi, les altres disposicions, decisions o
comunicacions no es publiquen al butlletí oficial (art. 5 i 6 LDO), i
no hi ha igual garantia de bilingüisme.
— En la publicació dels tractats en el butlletí dels tractats (que
recull també altres instruments que fixen les obligacions interna-
cionals de l’Estat), s’estableix com a excepció a l’ús del finès i el
suec que si un tractat internacional no té versió autèntica en les
llengües nacionals es publicarà almenys en una llengua autèntica
en la qual hagi estat adoptat (art. 11 LDO). En el cas de tractats —de
poca rellevància— que no es publiquin en el butlletí dels tractats,
el ministre competent ha de mantenir accessible al públic el text
del tractat i cal publicar una nota en el butlletí indicant l’autoritat
pública que proporciona còpies del tractat i informa sobre el seu
contingut en finès i en suec (art. 9 LDO).
— Els reglaments i normes equivalents (ordenances) dels mu-
nicipis bilingües es publiquen en finès i en suec (art. 29.2 LL).
— En els municipis bilingües, el text dels rètols, els senyals de
trànsit i altres rètols indicadors similars adreçats al públic i publi-
cats pels organismes municipals, han d’estar escrits en finès i en
suec, excepte si de conformitat amb la pràctica internacional no-
més s’hi utilitzen llengües estrangeres (art. 33.1 LL).
Illes Åland
— El Parlament d’Åland aprova la legislació per a aquest terri-
tori (art. 17 LAA) en llengua sueca (prescripció lingüística no ex-
pressa, derivada del règim oficial unilingüe).
— Si un tractat internacional conté obligacions en alguna ma-
tèria de competència de les Åland, el Parlament provincial ha de
donar el seu consentiment a la llei d’aplicació d’aquesta clàusula
del tractat (art. 59 LAA). El tractat pot ser presentat al Parlament
d’Åland en la llengua original, si segons la llei no és publicat en
suec. També es pot presentar en la llengua original si no ha estat
encara traduït al suec (art. 38.2 LAA).
— Obligació del Consell d’Estat d’assegurar que els reglaments
aplicables en la província estiguin disponibles en suec (art. 43.2
LAA).
Poble sami
— La traducció a la llengua sami de les lleis, tractats i altres
instruments i comunicacions previstos en la LDO s’ha de publicar
al diari oficial o al butlletí dels tractats d’acord amb el que preveu
la LLS (art. 11.3 LDO). L’art. 9.1 de la LLS estableix que «les lleis
d’interès essencial per als samis, així com altres disposicions le-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 90
d) Obligació
d’ensenyar la
llengua a la
ciutadania en
el sistema
educatiu
gals, tractats i altres instruments i comunicacions publicats en el
diari oficial, per decisió del Govern o del ministre corresponent,
s’han de publicar també en una traducció en sami. Les mateixes
disposicions s’apliquen a les ordres, instruccions, decisions i
notifica cions publicats en la sèrie de documents d’un ministeri o
d’una altra autoritat estatal».
— A Finlàndia no hi ha dos sistemes educatius diferenciats en
funció de la llengua, però l’oferta lingüística en educació preesco-
lar, primària i secundària varia segons la qualificació unilingüe o
bilingüe dels municipis, que tenen les competències principals en
aquest àmbit. Els municipis bilingües han d’oferir centres o línies
educatives diferenciats per als dos grups lingüístics. A la pràctica,
però, moltes escoles sueques tendeixen a transformar-se en «es-
coles de segona llengua adaptada per als alumnes finesos», atès
que en la majoria de municipis bilingües la població finòfona su-
pera àmpliament la suecòfona (problema de minorització dels
suecòfons dins les escoles pròpies). En els municipis unilingües
no s’acostuma a garantir l’opció d’estudiar en l’altra llengua na-
cional.
— Quant a l’obligació d’ensenyar les dues llengües nacionals,
en l’ensenyament primari i secundari les escoles decideixen si la
segona llengua és l’altra llengua nacional o la llengua estrangera; i
en el darrer cas, la llengua nacional s’ensenya com a tercera llen-
gua. Aquesta llibertat de tria perjudica, a la pràctica, l’ensenya-
ment del suec en benefici de l’anglès.
— Les universitats són unilingües (en finès majoritàriament,
excepte la Universitat de Turku) o bilingües (Universitat de Hèlsin-
ki). L’organització del sistema universitari s’orienta a garantir la
capacitació d’estudiants en les dues llengües nacionals, si bé no
comporta un grau de bilingüització total dels estudiants en l’altra
llengua nacional.
Åland
— Històricament, la qüestió de l’ensenyament de les llengües
havia suscitat certa polèmica: la Llei sobre les garanties de l’auto-
nomia de les Åland de 1922 contenia disposicions de caire prohi-
bitiu de l’ensenyament del finès (en concret, que la llengua finesa
no podia ésser ensenyada en les escoles de primària sense el con-
sentiment del municipi concernit, el qual s’havia de beneficiar del
suport de l’Estat o del municipi; alhora que es negava per la llei
l’existència d’una obligació de la província i dels municipis de
mantenir o subvencionar llengües que utilitzessin llengües dis-
tintes del suec com a vehicular) i l’any 1962 un grup de parlamen-
taris finlandesos varen reivindicar l’ensenyament del finès en les
escoles d’Åland emparant-se en la Convenció de la Unesco relati-
va a la lluita contra la discriminació en l’educació de 1960.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 91
e) Acreditació
lingüística en
l’adquisició
derivada de la
nacionalitat
f ) Dret d’ús
(actiu i passiu)
en les
relacions
públiques
i privades
— Actualment, l’enfocament legal és parcialment distint, però
la pràctica majoritària continua sent la de monolingüisme suecò-
fon (el sistema escolar no garanteix capacitació en finès), en no
aplicar-se a les Åland la legislació lingüística general sobre educa-
ció. Pel que fa a la llengua vehicular, l’art. 40 de la LAA estableix
que «la llengua d’ensenyament en les escoles mantingudes amb
fons públics o subvencionades per fons públics ha d’ésser el finès,
excepte que hi hagi una disposició contrària prevista per la legis-
lació provincial.» Pel que fa al coneixement lingüístic, l’art. 41 LAA
preveu l’exempció de coneixement del finès per als alumnes de
les Åland en l’accés i desenvolupament d’estudis ulteriors en ins-
titucions educatives de Finlàndia o de Suècia: «Una persona titu-
lada en una institució educativa de la província pot, segons previ-
sió reglamentària, ésser admesa en una institució mantinguda o
subvencionada per l’Estat o subvencionada per l’Estat suec o en
una institució bilingüe i obtenir-ne la titulació, àdhuc si la persona
no té el coneixement del finès que és requerit ordinàriament per a
l’obtenció del títol.»
Estat
— Per a l’adquisició derivada de la nacionalitat (per residència
continuada de 5 anys) cal acreditar habilitats satisfactòries en l’ús
oral i escrit del suec o el finès, alternativament (o coneixement de
la llengua de signes finesa o suecofinesa). Excepcions previstes
per a persones amb problemes de salut o discapacitat (art. 13.1.6,
17, 18.2 LN).
Åland
— El dret de residir o de tenir domicili (comporta el gaudi de
drets de participació política i la no-restricció d’accés a la propie-
tat) a les Illes Åland es condiciona al coneixement satisfactori de
la llengua sueca (art. 7 LAA).
— Reconeixement inicial ampli de drets lingüístics, en el marc
de l’article 9 LL, que reenvia a la legislació sectorial la regulació del
dret d’utilitzar llengües distintes del finès, el suec i el sami davant
les autoritats en els procediments judicials, procediments admi-
nistratius, educació, salut i serveis socials i altres sectors adminis-
tratius.
— Dret d’ús actiu i passiu de les dues llengües davant organis-
mes estatals o en altres organismes condicionat a l’estatut del
municipi bilingüe, tot i certs drets puntuals respecte de la llengua
no oficial en municipis unilingües. Interpretació legal restrictiva
d’aquests drets quan s’apliquen a les persones jurídiques (art. 10 i
11 LL, supra lletra b).
— Garanties generals dels drets lingüístics (art. 23-25 LL, infra
lletra g), que vinculen diferenciadament les administracions, les
empreses públiques i els concessionaris de serveis.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 92
g) Deures
dels ciutadans
i càrrecs
públics de
coneixement
i/o ús de la
llengua
Obligació general dels poders públics de garantir que en la seva
activitat, i per iniciativa pròpia, els drets lingüístics de les perso-
nes individuals són assegurats a la pràctica (art. 23.1 LL). Les auto-
ritats bilingües atenen el públic en finès i en suec i han de mostrar
en els seus serveis i en la resta de la seva activitat que utilitzen les
dues llengües (oferta activa) (art. 23.2 LL). En els contactes amb
persones individuals i persones jurídiques les autoritats bilingües
han d’utilitzar llur llengua, finès o suec, si aquesta és coneguda o
pot ser raonablement determinada, o ambdues (art 23.3 LL).
Les empreses públiques, societats estatals o empreses munici-
pals participades per l’Estat o per municipis bilingües han d’oferir
els serveis i les informacions en suec i en finès «en la mesura i de
la manera que, en el seu conjunt, no pugui considerar-se irraona-
ble des dels punt de vista de l’empresa». A les societats estatals que
exerceixen funcions d’una autoritat o organisme públic se’ls apli-
quen les disposicions legals relatives a aquests requerida per la
naturalesa de les seves activitats (art. 24.1 LL). El precepte preveu el
dictat de disposicions específiques sobre els serveis lingüístics que
han d’oferir les empreses i societats públiques (art. 24.2 LL).
— Als concessionaris (privats) de funcions administratives pú-
bliques (que ho són en virtut d’una llei) se’ls apliquen les mateixes
disposicions legals que a les autoritats públiques quan desenvolu-
pen la dita funció. Quan el concessionari és designat per decisió
de l’autoritat o per conveni amb l’autoritat, aquesta darrera ha
d’assegurar que es proporcionen els serveis lingüístics legalment
previstos. Clàusula d’extensió de les obligacions lingüístiques a
l’acompliment pels particulars d’assignacions de tasques no es-
trictament públiques «si el manteniment del nivell del servei exi-
git per la present llei ho exigeix» (art. 25 LL).
Estat i municipis
— No hi ha una norma general que exigeixi el coneixement de
l’altra llengua nacional (hi ha cens estatal de llengua declarada
pels pares al naixement).
— La legislació fixa un principi general d’adequació dels co-
neixements lingüístics dels treballadors d’institucions públiques
(o organismes independents regits pel dret públic) a les tasques
del lloc que ocupen (art. 1, 2 i 3 LCL).
— Pel que fa al personal dels òrgans estatals (Administra-
ció pública + òrgans administratius del Parlament i la Presidèn-
cia), el requisit de coneixement del suec i el finès s’ha d’establir
sempre que les funcions assignades impliquin l’exercici de po-
der públic amb implicacions per als drets i deures dels ciutadans
(art. 5.1 LCL).
— El grau de coneixement exigible de les dues llengües oficials
per part del personal de l’Administració estatal (amb titulació uni-
versitària) es modula en funció de la llengua del districte lingüís-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 93
tic (municipi): en districtes bilingües cal coneixement oral i escrit
excel·lent de la llengua de la majoria i satisfactori de la llengua de
la minoria; en districtes unilingües, coneixement excel·lent oral i
escrit de la llengua del districte i comprensió de l’altra llengua (no
oficial en el districte). Es preveuen excepcions si ho requereix el
tipus de tasca assignada, si hi ha funcions distribuïdes a partir de
l’ús de diferents llengües o per altres raons molt fonamentades
(art. 6 LCL).
— Es preveu que, per via reglamentària, es pugui preveure
l’exigibilitat de llengües diferents de les oficials al personal de
l’Administració estatal, si ho requereix la naturalesa del treball
(art. 7 LCL).
— En els productes destinats a la venda per als quals la legisla-
ció exigeix etiquetatge, conforme a la pràctica comercial, amb un
nom, descripció del producte, instruccions d’ús i advertències, el
text sobre els productes venuts en un municipi unilingüe ha d’es-
tar redactat, com a mínim, en la llengua del municipi, i el text sobre
productes venuts en municipis bilingües ha de figurar com a mí-
nim en finès i en suec. En el darrer cas, en la informació consignada
el finès i el suec han de rebre el mateix tractament (art. 34 LL).
Illes Åland
— Pel que fa als coneixements lingüístics dels funcionaris de
l’Estat, es reenvia a la regulació per decret estatal aprovat amb el
consentiment del Govern provincial (art. 42.1 LAA). L’Estat ha d’as-
segurar la formació en suec per a les persones al seu servei a la
província (art. 42.2 LAA). En l’art. 75 de la LAA es regula la situació
transitòria dels funcionaris estatals adscrits a serveis que d’acord
amb la llei són transferits a la província, tot disposant l’aplicació
de la legislació estatal sobre requisits de coneixement lingüístic
dels funcionaris de l’Estat fins a l’aprovació de la norma prevista
en l’article 42 LAA.
— La legislació local aprovada pel Parlament provincial exigeix
el domini oral i escrit del suec als funcionaris dels ens locals, amb
la possibilitat que les disposicions sobre el personal dictades pel
consell municipal precisin exigències addicionals (art. 60 de la Llei
sobre l’administració municipal dins la província d’Åland, de 1997).
— Obligació del Consell d’Estat de prendre mesures perquè la
informació necessària relativa als productes i serveis oferts als
consumidors de les illes es proporcionin, en la mesura del possi-
ble en suec (art. 43.1 LAA)
Poble sami
— En el territori nacional sami, les autoritats han d’organitzar
la contractació o reclutament del personal de manera que cada
òrgan o oficina pugui oferir serveis també en sami. Les autoritats
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 94
han de donar formació i prendre mesures per assegurar que el
personal té un coneixement de la llengua sami necessari per a
l’exercici de les funcions públiques (art. 14.1 LLS).
— El coneixement del sami pot ser exigit com a requisit per al
personal d’un òrgan de l’Estat (en virtut de la llei o els reglaments
governamentals) i per al personal d’una administració municipal
(com preveu la Llei sobre els municipis 365/1995). El coneixement
del sami es considerarà un mèrit particular en els òrgans, els llocs
de treball o les funcions on no sigui requisit (art. 14.2 LLS). Es pre-
veu l’aplicació supletòria al sami, en allò que sigui apropiat, de la
LCL pel que fa als exàmens per acreditar el coneixement del sami,
que també es pot acreditar en el marc dels estudis reglats no uni-
versitaris i universitaris.
— Permisos retribuïts a funcionaris que presten serveis en ter-
ritori sami per aprendre la llengua (art. 25 LLS).
Aspectes que cal destacar:
— L’ordenament constitucional de Finlàndia defuig històricament el concepte
d’oficialitat en relació amb les dues llengües de l’Estat, qualificades ambdues
de «nacionals», la qual cosa constitueix la base jurídica que permet ulterior-
ment al legislador una delimitació diferenciada dels usos oficials garantits
per a cadascuna.
— Model expressiu d’una concepció diferenciada entre «llengua nacional»,
com a llengua de comunicació entre els poders públics i el poble o ciutada-
nia; i llengua oficial, com a llengua de funcionament dels poders públics. En
el marc d’una legislació detallada, el finès acaba emergint com la llengua de
l’Estat (o «oficial» de facto, tot i que no es qualifica així), atès que és l’única
que té garantida la plenitud d’usos interns en els òrgans estatals i també
domina proporcionalment els usos interns i les comunicacions entre els
poders públics en el pla local, atès el règim d’unilingüisme finès de la majo-
ria de municipis i la presència limitada de suecòfons a la capital oficialment
bilingüe (Hèlsinki). Alhora, la legislació mostra nombrosos elements d’equi-
libri en els usos institucionals políticament rellevants (en tant que afecten
la capacitat d’influència dins l’Estat), en el marc dels quals els suecòfons es
beneficien de garanties d’ús.
— Significativament, el concepte de llengua oficial només s’aplica al suec a les
Illes Åland, territori autònom exclòs de l’aplicació de la legislació general,
on aquesta llengua gaudeix de tots els usos oficials (règim d’unilingüisme
suec) i, per tant, se li reconeix un ús normal. Això comporta un alt grau de
seguretat lingüística (cas excepcional sense sobirania política) per a la mi-
noria suecòfona estatal en aquest territori. Malgrat la presència de garanties
individuals per als parlants de finès, l’ús d’aquesta llengua roman pràctica-
ment absent de les institucions. Existència de clàusules d’exclusió del deure
de coneixement del finès per als seus habitants en l’accés a l’educació dins
la resta de Finlàndia.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 95
— Règim d’usos oficials del sami, sense declaració d’oficialitat que combina un
criteri personal (identificació com a persona sami), i unes delimitacions ter-
ritorials i funcionals (usos davant organismes estatals amb funcions de ga-
rantia de drets i graduació dels drets lingüístics i les obligacions dels poders
públics dins i fora del territori o pàtria sami). Tot i incloure certs elements de
«preferència» o «ús per defecte» del sami en el territori històric, el règim le-
gal garanteix al finès un estatut equiparat com a llengua de les institucions.
— Igualtat formal de principi de les dues principals comunitats lingüístiques,
força desiguals demogràficament, pel que fa al suport estatal a les seves
necessitats socials i culturals. Inexistència d’un mandat directe de discrimi-
nació positiva vers la llengua més feble (si bé aquesta, tot i ser estatal, s’in-
clou per Finlàndia entre les llengües protegides per la CELRM). Garantia de
certes institucions socials, culturals, acadèmiques pròpies per a la minoria
real suecòfona.
— Sistema estatal basat en els drets lingüístics individuals de finòfons i suecò-
fons i de les obligacions correlatives dels poders públics en totes les rela-
cions amb l’Estat central i allí on hi ha certa concentració poblacional (mu-
nicipis bilingües), amb elements de flexibilitat constants, subjectes a
l’apreciació de les autoritats públiques (possibilitats limitades d’ús de la
llengua no oficial en municipis unilingües).
— Regulació diferenciada dels drets lingüístics reconeguts als individus i a les
persones jurídiques.
— Regulació dels drets de les persones i les obligacions de les empreses i enti-
tats d’àmbit privat en relació amb les llengües nacionals (i el sami), amb la
previsió de certs criteris de flexibilitat.
— Els requisits de capacitació lingüística en l’accés als llocs de treball públic,
que teòricament afavoreixen les oportunitats de treball i accés als càrrecs
dels suecòfons, no solen aplicar-se de manera gaire estricta o rigorosa (ex-
cepte a les Illes Åland).
— Previsions legals d’exigibilitat i ús a les administracions i a les universitats
de llengües no oficials al país (anglès, principalment).
2.5. Irlanda
a) Dades generals:
Caracterització de l’Estat: Unitari, dividit en 26 comtats amb poders d’autogestió
limitats.
Població (factor ètnic o cultural): 4,2 milions = anglòfons i gaelòfons, cert grau
—limitat— de separació cultural.
Distribució primera llengua: anglès 95,7 %, gaèlic irlandès 1,1 % (de 60.000 a 70.000
parlants, nombre de persones que admeten parlar-lo quotidianament). Els per-
centatges varien territorialment: en les regions considerades parlants d’irlandès
de la costa oest (Gaeltacht, que comprèn els comtats de Donegal, Galway, Kerry,
Cork i una part dels de Waterford i Wexford, amb un 2,3 % de la població estatal) hi
ha un 4,5 % de llars gaelòfones.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 96
Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): Segons un
cens de 1991 el 32 % dels ciutadans era capaç de parlar l’irlandès, però les enques-
tes apunten que menys del 5 % ho fa normalment, dels quals dos terços no l’utilit-
zen o ho fan menys d’un cop per setmana (http://www.axl.cefan.ulaval.ca/europe/
irlande.htm). Altres dades del 2006 indiquen que fora del Gaeltacht 50.000 perso-
nes fan un ús quotidià (no necessàriament exclusiu o majoritari) de l’irlandès.
Model lingüístic: Dues llengües oficials de l’Estat (irlandès i anglès) formalment
jerarquitzades: l’irlandès és la llengua nacional i la primera llengua oficial i l’an-
glès és la segona llengua oficial. Aplicació pràctica restringida de l’oficialitat de
l’irlandès fora de l’àrea del Gaeltacht. L’anglès i l’irlandès són llengües oficials
de la UE (l’anglès des de l’entrada a les Comunitats Europees l’any 1971, mentre
que l’irlandès en virtut del Reglament del Consell de 13 de juny de 2005, que mo-
difica els Reglaments núm. 1 de 1958 de la CEE i de la CEEA sobre el règim lingüís-
tic, si bé la norma estableix una excepció, revisable, que eximeix de traduir a l’ir-
landès tots els documents i les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió
Europea (TJUE), a diferència de les altres llengües oficials).
Normativa lingüística: Constitució d’Irlanda (CI); Llei sobre les llengües oficials de
2002 (LLO); Llei sobre el Consell de la llengua gaèlica de 1978; Llei d’educació
de 1998 (LE); Llei sobre l’Administració local de 2001; Llei sobre la radiodifusió de
2003.
b) Concepció de l’oficialitat en el marc del model lingüístic:
— Oficialitat reforçada jurídicament del gaèlic irlandès, com a «llengua nacional»
i «primera llengua oficial» (art. 8.1 CI: «L’irlandès en tant que llengua nacional és
la primera llengua oficial»). La declaració constitucional destaca el caràcter
simbòlic i identitari de la llengua irlandesa. La fórmula adoptada pels consti-
tuents l’any 1948 respon a la voluntat política d’evitar la desaparició de l’irlan-
dès, ja que, quan s’aprovà, solament un 1,1 % de la població parlava encara
aquesta llengua celta. Aquesta situació impedia declarar l’irlandès l’única llen-
gua oficial. Es tractava de vincular una llengua en regressió clara amb la força
d’un Estat, d’acord amb una finalitat de protecció i recuperació d’àmbits d’ús, si
bé (com s’exposa infra), els resultats han estat limitats i la progressió de la llen-
gua molt lenta.
Hi ha dues altres manifestacions del tracte constitucional preferent de l’irlan-
dès: primer, la regla de preferència de la versió irlandesa dels textos de les lleis,
en cas de conflicte entre els textos en les dues llengües oficials (art. 25 CI); i, se-
gonament, la garantia en la composició del Senat, a partir d’un sistema de llis-
tes prèvies, de «noms de persones que tinguin un coneixement i una experièn-
cia pràctica dels interessos i serveis següents (…) i) la llengua i la cultura
nacional, la literatura, les arts, l’educació i els interessos professionals en els
termes definits per la llei, de conformitat amb la llei sobre els fins de la llista de
candidats» (art. 18.7.1 de la CI, que no comporta un sistema estricte de quotes).
Cal recordar que en el referèndum de 4 d’octubre del 2013 els ciutadans rebut-
jaren la proposta governamental d’eliminar el Senat.
— Oficialitat de l’anglès, que «és reconegut com a segona llengua oficial» (art. 8.2
CI). La Llei sobre les llengües oficials de 2003 reitera aquestes declaracions cons-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 97
titucionals: «Les “llengües oficials” designen l’irlandès (la llengua nacional i la
primera llengua oficial) i l’anglès (la segona llengua oficial), com s’estipula en
l’article 8 de la Constitució» (art. 2 LLO).
— Habilitació constitucional per modular funcionalment i territorialment els usos
oficials de les dues llengües oficials: «Tanmateix, l’ús exclusiu d’una de les llen-
gües mencionades anteriorment es pot preveure per a una o diverses finalitats
oficials, tant dins el conjunt de l’Estat com en una de les seves parts» (art. 8.3 CI).
En la seva literalitat, aquest manament és indistint pel que fa a les llengües
concernides, per bé que la finalitat inspiradora seria la de poder atorgar per via
legal una protecció ulterior a l’irlandès, especialment en l’àrea de la Gaeltacht.
— Els tribunals de justícia han extret conseqüències —més o menys precises i/o
contradictòries— de les declaracions constitucionals reproduïdes (especial-
ment abans que es promulgués la Llei sobre les llengües oficials de 2003, http://
www.coimisineir.ie/downloads/LanguageRights.pdf). En primer lloc, la vincula-
ció general al règim lingüístic constitucional de tots els òrgans estatals:
«None of the organs of the State, legislative, executive or judicial may dero-
gate from the pre-eminent status of the Irish language as the national lan-
guage of the State without offending against the Constitutional position...»
[Chief Justice Kennedy, Ó Foghludha v. McClean (1934) IR469].
Segonament, la presumpció amb base constitucional de preferència vers l’irlan-
dès, en absència de legislació del Parlament (Oireachtas) sobre la prioritat d’ús
d’una o altra de les llengües oficials (art. 8.3 CI), projectada jurisprudencialment
sobre el reconeixement del dret dels ciutadans de requerir-ne l’ús a l’Estat en la
tramitació dels assumptes oficials:
«It will be noted that Irish is accorded a higher level of recognition in the
Constitution of Ireland than it had in the first Constitution, since it is refer-
red to for the first time as ‘the first official language’. At the same time grea-
ter scope is given to the Oireachtas to give priority to one language over the
other in accordance with the law insofar as relates to official matters in any
part of the country. Until the Oireachtas exercises the function conferred on
it by the provisions of the Constitution, it must always be assumed that Irish
is the first official language, and that the citizen is entitled to require that it
be used when the State has official matters to administer.» [Justice Ó hAnnlu-
ain [Translation], The State (Mac Fhearraigh) v. Mac Gamhna (1983) T.É.T.S 29]
En tercer terme, que en absència de la legislació prevista en l’art. 8.3 de la CI, no
es pot excloure l’irlandès del discurs públic estatal, dels assumptes oficials de
l’Estat o de qualsevol del seus membres, tractar-lo de manera menys favorable
que la segona llengua oficial o impedir d’utilitzar-lo a les persones o obligar-les
a suportar cap desavantatge per fer-ho:
«It is my opinion that it is not possible (at least in the absence of law of the
type envisaged in Article 8.3) to exclude Irish, which is the national language
and at the same time the first official language of the State, from any part of
the public discourse of the nation or from any official business of the State
or from the official business of any of its members. Nor is it possible in these
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 98
contexts to treat it in a manner which is less favourable than the way in
which the second official language is treated. Neither is it possible to prevent
those who are capable and desirous of using Irish in making their case or
in communicating from so doing or to disadvantage them when so doing in
any national or official context.» ([Translation] Justice Hardiman, J. – Judicial
Review – Supreme Court. Ref: Ó Beoláin v. Fahy [2001] 2 I.R. 279].
En quart lloc, els poders públics han d’oferir a les persones les mateixes facili-
tats per utilitzar les dues llengües oficials quan s’hi relacionen, tot destinant-hi
els recursos necessaris; de manera que una situació que empeny els ciutadans
a l’ús d’una de les llengües oficials per raons de rapidesa o eficàcia és contrà-
ria a l’esperit de la Constitució:
«It is clear that money was spent on providing the English version of the
forms and it does not appear to me that fairness is being accorded to those
members of the public wishing to conduct business through the medium of
Irish unless similar facilities are made available to them». Justice Ó hAnnlu-
ain, Ó Murchú v. Registrar of Companies and the Minister for Industry and
Trade [1988] I.R.S.R (1980-1998) 42]
«( ) In my view this has led to a situation where only a person of unusual
independence will attempt to conduct his or her legal business trough the
medium of Irish...They [instances cited as exceptions to the norm] cannot at
all contend with the stark reality that the individual who seeks basic legal
materials in Irish will more than likely be conscious of causing embarrass-
ment to the officials from whom he seeks them and will certainly become
conscious that his business will be much more rapidly and efficaciously
dealt with if he resorts to English. I can only say that this situation is an of-
fence to the letter and spirit of the Constitution.» [Translation] Hardiman, J.
– Judicial Review – Supreme Court. Ref: Ó Beoláin v. Fahy [2001] 2 I.R. 279]
En cinquè lloc, la comunicació d’un document oficial en una llengua oficial no
triada pel particular no vulnera els drets de la persona ni priva d’efectes o de
validesa l’actuació pública:
«The State is not required to produce any particular class of documents that
concern a criminal process in either Irish or English. The State can choose
one language or the other. This is not an abuse of anyone’s rights. An illitera-
te person can get a document read, an English-speaking person can get so-
meone to explain an Irish document to him and so can an Irish-speaking
person an English document; ...Those rights are in no way undermined by
any particular document coming from the State being in either English or
Irish...I can find no possibility that a real risk of an unfair trial has been esta-
blished by the applicant merely because a machine has produced a state-
ment which he fully understands in a language that he would, on occasion,
prefer not to use.» [Justice Charleton, The High Court, [2009] IEHC 188]
En darrer lloc, del dret a utilitzar la llengua oficial en la justícia se’n deriva un
manament judicial als poders públics perquè proporcionin una versió en llen-
gua irlandesa de la normativa processal (no del conjunt dels instruments le-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 99
gals), els formularis i índexs en el termini més breu possible després de la seva
publicació en anglès:
«I have already held that there is no constitutional obligation on the appe-
llants to provide simultaneous or other translations of all Statutory
Instruments to the general public, including the respondent. Rules of Court,
being Statutory Instruments, fall generally within the same rubric. I have
held, however, that, as concerns Statutory Instruments, an individual may
be entitled to claim that the absence of a particular Statutory Instrument or
of even more than one, in Irish, may constitute, in a particular case, an inhi-
bition or an impediment on such an individual seeking to vindicate his right
to use the first official language in court proceedings, or at least in respect of
his or her side of court proceedings.... Decision: Having regard to the fore-
going findings, I would make an Order setting aside the judgment and Orders
of the High Court. I would make a declaration that there is a constitutional
obligation to provide to the respondent, in his capacity as a solicitor, all Rules
of Court, including all amendments, forms and indices thereto, in an Irish
language version of the same, so soon as may be practicable after they are
published in English.» [Justice Macken, The Supreme Court, [2010] IESC 26].
En síntesi, per bé que la majoria dels pronunciaments judicials tracten de de-
fensar la posició jurídica constitucional de l’irlandès (partint de la inferioritat
fàctica d’aquesta llengua i de l’absència —en el moment de dictar-se les sentèn-
cies— d’un desplegament legal de l’article 8.3 de la CI que habilita el Parlament
per a regular usos asimètrics de les dues llengües oficials), cal notar que els
efectes jurídics i pràctics que se’n desprenen no van més enllà d’un tracte igual
per a les dues llengües oficials per part dels poders públics. En altres termes, el
que pretenen els distints pronunciaments és que una de les llengües oficials
—que a més de ser primera llengua oficial és la llengua nacional— no sigui trac-
tada pitjor que l’altra en termes de recursos disponibles, ni els ciutadans patei-
xin desavantatges pel fet de decidir utilitzar l’una o l’altra. Cal notar que aques-
ta interpretació no fonamenta però un tracte de preferència de l’irlandès.
— En el pla legislatiu, la Llei sobre les llengües oficials de 2003 (hi ha un resum a
http://www.coimisineir.ie/downloads/Guidebook4.pdf), actualment en procés
de revisió) estableix una base jurídica orientada a: reconèixer i garantir l’exerci-
ci dels drets dels ciutadans d’utilitzar i ser atesos en les dues llengües oficials
pels òrgans estatals i els organismes públics (art. 6, 8 i 9.2 LLO) i fixar uns nivells
mínims d’utilització de l’irlandès en la prestació dels serveis públics, per mitjà
de tres vies principals:
1. L’obligació de publicació de determinats documents en irlandès o en format
bilingüe (art. 9 —segons la concreció reglamentària continguda en l’Official
Languages Act 2003 (Section 9) Regulations 2008— i l’art. 10 LLO);
2. Mesures planificadores per garantir l’atenció en irlandès als organismes pú-
blics (art. 11-18 LLO, schemes aprovats pel ministre competent de la Gaeltacht,
mitjançant els quals tots els organismes vinculats per la Llei han d’especi-
ficar els serveis oferts únicament en irlandès, únicament en anglès o bilin-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 100
a) Mitjà
normal de
comunicació
en i entre els
poders públics
gües, així com les mesures per implementar-los; http://www.coimisineir.ie/
index.php?page=sceimeanna_comhaontaithe_agus_i_bhfeidhm&lang=
english&tid=17).
3. Creació o manteniment d’establiments o estructures destinats atendre les
necessitats específiques dels parlants d’irlandès en els sector educatiu, els
mitjans de comunicació i la planificació lingüística.
Per tant, el contingut de la legislació es refereix majoritàriament a l’ordenació
general de les mesures concretes i els mitjans pràctics per permetre l’ús i el
desenvolupament de l’irlandès (que el ministre han de precisar en virtut de
l’àmplia remissió reglamentària establerta a l’art. 4 de la LLO), sense la previsió
de mesures constrictives.
La Llei lingüística del 2003 crea la figura del «comissari per a les llengües ofi-
cials» (An Coimisiéir Teanga, que compta amb l’estructura administrativa de
suport Oifig Choimisinéir na dTeangacha Oifigiúla, art. 20-23 LLO), com a om-
budsman especialitzat per resoldre queixes lingüístiques, amb les funcions ge-
nerals següents: a) supervisar que els organismes públics compleixen les dispo-
sicions de la llei; b) prendre mesures per assegurar que els organismes públics
respectin la llei; c) fer investigacions, i d) fer recomanacions o prestar qualsevol
tipus d’assistència al públic en relació amb els drets lingüístics.
Des la seva creació l’any 1978, el Consell de la Llengua gaèlica (Bord na Gaeilge
Act, 1978) té encomanades les funcions de «promoure la llengua irlandesa i en
particular el seu ús com a llengua viva i mitjà habitual de comunicació» (art. 3
Llei de 1978). Aquest organisme assumeix funcions generals de desenvolupa-
ment, coordinació, examen i d’assistència en relació amb l’irlandès, que du a
terme a través de les facultats d’informe, proposta i consulta en relació amb el
govern i altres organismes públics.
c) Àmbits de projecció de l’oficialitat:
— Els parlamentaris poden emprar les dues llengües oficials
en els debats i en tots els procediments parlamentaris, en el ple de
les dues cambres del Parlament (Oireachtas) i en les comissions
parlamentàries o altres òrgans parlamentaris de composició més
reduïda (art.6.1 LLO). No hi ha sistema de traducció simultània per
als parlamentaris i es presumeix així el coneixement —que no és
real— de les dues llengües, si bé la dificultat de comprensió es re-
lativitza per l’ús quasi anecdòtic de l’irlandès, normalment cir-
cumscrit a les qüestions lingüístiques, culturals o específiques de
la Gaeltacht.
— Tots els informes oficials sobre els debats (inclou diari de
sessions) i altres procediments parlamentaris s’han de publicar
en les dues llengües oficials (art. 6.3 LLO). S’exclou la publicació de
les intervencions de les persones físiques que compareixen da-
vant el ple de les cambres o altres òrgans reduïts, que es farà en la
llengua utilitzada, atès el dret d’emprar una o altra llengua oficial
(art. 6.2 LLO).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 101
b) Mitjà de
comunicació
dels poders
públics
(inclosa la
justícia) amb
els ciutadans
—Dret d’ús actiu i passiu davant les administracions i organis-
mes públics (formulat com a obligació dels organismes públics):
«Quan una persona es comunica per escrit o per correu electrònic
en una llengua oficial amb un organisme públic, aquest li ha de
respondre en la mateixa llengua» (art. 9.2 LLO). A la pràctica hi ha
un ús immensament majoritari de l’anglès en les relacions dels
ciutadans amb les administracions. Mancances força generalitza-
des de personal capacitat per atendre en irlandès en els organis-
mes públics (segons el Comissari per les llengües oficials en l’infor-
me general elaborat l’any 2011 sobre la LLO, on proposa modificar
els sistemes de selecció i contractació del personal de les adminis-
tracions). http://www.coe.int/en/web/commissioner/home).
— En les comunicacions escrites amb un destinatari general es
garanteix legalment el bilingüisme o, per defecte i com a llengua
necessària, l’ús de l’irlandès: «Quan un organisme públic es comu-
nica per escrit o per correu electrònic amb el públic general (ciuta-
dania) o amb un sector del públic general, té l’obligació d’assegu-
rar que les comunicació és en irlandès o en anglès i irlandès» (art.
9.3 LLO). A la pràctica els documents escrits solen ser bilingües.
— En els anuncis orals gravats fets per organisme públic o en
nom seu, s’ha d’utilitzar l’irlandès o l’irlandès i l’anglès (art. 9.1
LLO). Previsió desenvolupada reglamentàriament per l’Official
Languages Act 2003 (Section 9) Regulations 2008 (RLLO), que con-
creta els supòsits següents: a) els anuncis transmesos per telèfon
que estan destinats a ser escoltats quan les oficines de l’organis-
me estan tancades; b) els anuncis transmesos per mitjà d’un sis-
tema de megafonia; c) els anuncis creats i transmesos per mitjà
d’un servei de missatgeria informatitzat o servei de contestador
telefònic informatitzat. Aquests deures d’ús no s’apliquen als avi-
sos orals gravats que hagin de ser escoltats per persones fora de
l’Estat ni als avisos orals personals gravats per membres del per-
sonal de l’organisme públic de què es tracti. El Reglament permet
expressament l’ús d’una llengua no oficial en els anuncis orals
gravats que hagin de ser escoltats per persones de les quals totes
o algunes es pot presumir raonablement per l’organisme públic en
qüestió que no entenen l’irlandès o l’anglès (art. 4 RLLO 2008).
— Dret de les «persones» que compareixen davant els tribu-
nals d’utilitzar qualsevol de les dues llengües oficials en les de-
mandes i els documents judicials (no hi ha norma que especifiqui
la posició de les persones jurídiques). Obligació dels tribunals de
garantir que les persones que hi compareixen i els testimonis pu-
guin ser escoltats en qualsevol de les dues llengües oficials, sense
que pugui comportar cap desavantatge la no utilització de l’altra
(art. 8.2 LLO). Per tal d’assegurar-ho, el tribunal pot recórrer a la
interpretació simultània o consecutiva d’una llengua oficial a l’al-
tra (art. 8.3 LLO, que no comporta el dret a un intèrpret oficial).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 102
c) Mitjà
d’exteriorit-
zació dels
actes jurídics
públics i
privats
(incloses les
lleis), amb
garantia de
validesa
Aquestes previsions es vinculen amb la manca de coneixement de
l’irlandès per una part important dels òrgans jurisdiccionals i dels
advocats.
Els testimonis no poden ser obligats a declarar en una llen-
gua oficial determinada en el marc dels procediments judicials
(art. 8.5 LLO).
Pel fet d’escollir utilitzar una determinada llengua oficial en els
procediments davant els tribunals, cap persona no pot ser situada
pel tribunal o per un organisme públic en una posició inconve-
nient o més onerosa respecte de la que hauria comportat la tria de
l’altra llengua oficial (art. 8.6 LLO).
Quan l’Estat o un organisme públic actua com a part d’un pro-
cediment civil davant els tribunals han d’utilitzar la llengua oficial
triada per l’altra part. Si hi ha diverses parts, l’Estat o l’organisme
públic ha de decidir quina llengua oficial és raonable utilitzar en el
cas particular (art. 8.4 LLO).
— En l’elaboració de les lleis, el president de la cambra parla-
mentària signa el projecte de llei en la llengua en què s’ha adoptat
(en aquest supòsit, cal fer una traducció oficial a l’altra llengua), i
si es considera que ha estat adoptat en les dues llengües, el signa-
rà en ambdues. Un cop la llei ha estat promulgada, el text signat
pel president (en una sola llengua) o bé els textos signats en les
dues llengües es dipositen al registre del Tribunal Suprem i són
autèntics (art. 25 CI).
Quant a la publicació de les lleis, s’estableix que en el termini
més breu possible, des de l’adopció d’un text legislatiu, aquest
s’ha d’editar i publicar (simultàniament) en les dues llengües ofi-
cials (art. 7 LLO).
En cas de conflicte entre els textos de lleis registrades en les
dues llengües, el text en la llengua nacional és l’autèntic (art. 25 CI).
— Determinats tipus de documents importants emanats dels
organismes públics se subjecten a una obligació de publicació si-
multània en les dues llengües oficials (art. 10 LLO, que implica el
dret reflex dels ciutadans a rebre’ls en les dues llengües): a) docu-
ments que contenen propostes de polítiques públiques; b) infor-
mes anuals; c) estats financers o comptes auditats; d) informes
estratègics en el marc de l’article 5 de la Public Service Manage-
ment Act 1997; e) altres documents de categories o descripcions
prescrites per un temps determinat, mitjançant acord del minis-
tre de finances i d’altres ministres, si escau, que segons el criteri
ministerial siguin d’interès públic.
— Regulació per reglament de l’ús obligatori de l’irlandès o de
l’irlandès i l’anglès (bilingüe) en la papereria dels organismes ofi-
cials, incloses les capçaleres dels papers o impresos oficials (art.
9.1 LLO). Previsió desenvolupada pel RLLO que precisa: la vincula-
ció de tots els organismes públics (amb l’exclusió de les activitats
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 103
comercials que aquests realitzen fora d’Irlanda) i el tipus de mate-
rials de papereria que se subjecten a les obligacions d’ús lingüístic
(capçaleres de paper de carta, full amb informacions fixes a com-
pletar, els fulls de coberta de fax, cobertes per a documents i altres
carpetes, les etiquetes i els sobres) (art. 5 RLLO). L’obligació no
s’aplica a la papereria utilitzada pels organismes regulats per la
Llei sobre l’acord entre Irlanda i la Gran Bretanya de 1999 (British-
Irish Agreement Act 1999) en les comunicacions amb persones
fora de l’Estat.
— Remissió al reglament de l’ús obligatori de l’irlandès o de
l’irlandès i l’anglès (bilingüisme) en els rètols i anuncis dels orga-
nismes oficials (art. 9.1 LLO). D’acord amb el RLLO de 2008 (art. 6.1),
l’obligació s’aplica a qualsevol cartell o rètol col·locat per un orga-
nisme públic o en nom seu dins el territori de l’Estat (exclusió ex-
pressa dels senyals de trànsit regulats per la Llei de trànsit per
carretera de 1961, reformada el 1994, LTC dels senyals relatius a la
seguretat, salut i benestar en el treball regulats per un reglament
del 2007) o fora de l’Estat (excepte en els òrgans d’implementació
regulats per la British-Irish Agreement Act 1999). Es regulen regla-
mentàriament els motius que poden justificar col·locar dos car-
tells, un en irlandès o en anglès: mida excessiva, dificultat de lec-
tura, obstrucció, perill per a les persones en la carretera (art. 6.2
RLLO). En els casos de rètols bilingües —són la majoria— s’esta-
bleix que el text irlandès ha d’aparèixer primer, no pot ser menys
visible que l’anglès ni la lletra més petita, ha de contenir la matei-
xa informació que en anglès i no pot contenir abreviatures que no
apareguin en anglès (art. 7.2 RLLO).
— En la toponímia, la LLO (art. 31-35) regula la competència del
ministre per determinar, per ordenança, la versió irlandesa dels
noms de les localitats (comprèn províncies, comtats, ciutats, viles,
baronies, parròquies, etc.), que ha de ser ratificada o derogada pel
Parlament. Un cop aprovada la denominació irlandesa, s’ha de
considerar equivalent i amb la mateixa força jurídica que la versió
anglesa. La competència del ministre no abasta les localitats de la
Gaeltacht que tenen una denominació unilingüe irlandesa en vir-
tut de la Llei d’administració local del 2001 (el capítol 18 regula el
procediment de canvis de nom de les localitats).
— El RLLO 2008 (art. 9) exclou expressament que les obliga-
cions regulades per als organismes públics permetin traduir de
l’una a l’altra llengua oficial: la traducció de noms de persones, les
marques comercials, els logos, els noms d’organismes privats. La
regulació també descarta que impliqui l’obligació d’ús de la versió
anglesa per denominar organismes o càrrecs públics amb un nom
irlandès d’ús comú (norma protectora de l’irlandès). Tampoc la
norma no obliga a traduir a una llengua oficial els noms en llengua
estrangera de persones o de llocs situats fora d’Irlanda.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 104
d) Obligació
d’ensenyar la
llengua a la
ciutadania en
el sistema
educatiu
— Els senyals de trànsit són bilingües, excepte a la Gaeltacht
on acostumen a ser unilingües. Però la reglamentació no sempre
s’aplica amb rigor i alguns municipis presenten un paisatge lin-
güístic força unilingüe en anglès.
— La legislació no regula els senyals o rètols del sector privat.
La majoria de rètols comercials i cartells de publicitat són en an-
glès, i el bilingüisme és molt rar de trobar en regions unilingües
anglòfones. Excepcions en les regions de la Gaeltacht on el govern
adopta certes mesures per promoure l’ús de l’irlandès i es troben
rètols o cartells unilingües irlandesos.
— Segons els objectius lingüístics de la Llei d’educació de 1998,
aplicable a l’escola pública: «Tota persona concernida per l’aplica-
ció d’aquesta llei ha d’ajustar-se als objectius següents en virtut
dels quals ha estat promulgada pel Parlament: i) Contribuir a la
consecució de la política i els objectius nacionals relatius a l’ex-
tensió del bilingüisme en la societat irlandesa i, en particular,
l’assoliment d’un major ús de la llengua irlandesa a l’escola i en la
comunitat; j) Contribuir al manteniment de la llengua irlande -
sa com a llengua principal de la comunitat en els districtes de la
Gaeltacht; k) Promoure la llengua i les necessitats culturals dels
estudiants dins del respecte de la tria dels seus pares (art. 6 LE).
— En la primària, aprenentatge obligatori de l’anglès i de l’ir-
landès (des del primer i fins al darrer any de la primària), amb una
intensitat variable en funció dels diferents tipus de programes
educatius oferts a la tria dels pares (Primary School Curriculum):
a) Programa d’estudis en anglès (English Curriculum), concebut per
oferir als infants un aprenentatge lingüístic que integra la llengua
oral, la lectura i l’escriptura en irlandès; b) Programa d’estudis en
irlandès, subdividit en dues seccions: el primer per a les escoles de
llengua vehicular anglesa (English-medium), amb un programa
concebut per permetre als alumnes desenvolupar una competèn-
cia de comunicació en irlandès i desenvolupar llur identitat cultu-
ral; el segon reservat per a les escoles de la Gaeltacht i les altres
escoles que empren l’irlandès com a vehicular (all-Irish), on el
programa d’estudis permet als alumnes assolir un major domini
de la llengua nacional. En el territori de la Gaeltacht, el govern
aplica mesures especials de suport a l’ús de l’irlandès a l’escola
(formació de professorat, elaboració de materials, etc.).
Exempcions previstes de l’aprenentatge de l’irlandès (no de
l’anglès, asimetria desfavorable a la llengua nacional) per a certs
alumnes que han estat un període significatiu a l’estranger o te-
nen dificultats d’aprenentatge.
Oficialment no es preveu l’ensenyament de cap llengua estran-
gera a la primària, però nombroses escoles l’han introduït des de
1997 als cursos de 5è i 6è (bàsicament francès, alemany, espanyol
o italià).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 105
e) Acreditació
lingüística en
l’adquisició
derivada de la
nacionalitat
f ) Dret d’ús
(actiu i passiu)
en les
relacions
públiques
i privades
g) Deures
dels ciutadans
i dels càrrecs
públics de
coneixement
i/o ús de la
llengua
— A la secundària l’aprenentatge de l’irlandès és facultatiu (no
obligatori) i pot ser substituït per una llengua estrangera. Les da-
des d’ús mostren la importància d’haver seguit l’aprenentatge de
l’irlandès en la secundària (3/4 dels usuaris actuals), si bé hi ha
persones que no assoleixen una competència elevada després de
13 anys d’estudis.
— La Llei d’universitats de 1997 estableix entre els objectius
generals de les universitats: «promoure les llengües oficials de
l’Estat, amb especial atenció a la preservació, la promoció i l’ús
de la llengua irlandesa i la salvaguarda i la promoció de les cultu-
res distintives d’Irlanda» (art. 12.e LU). Entre les funcions de les
universitats s’esmenta també la de «poder col·laborar amb els in-
teressos educatius, empresarials, professionals, sindicals, de llen-
gua irlandesa, culturals, artístics, socials i d’altres interessos, tant
dins com fora de l’Estat». Dins les universitats els cursos s’impar-
teixen habitualment en anglès, però alguns professors utilitzen
l’irlandès, especialment a la Universitat de Galway.
— La llei de nacionalitat i ciutadania (de 1956, amb reformes
fins al 2004) no conté prescripcions lingüístiques.
— Drets lingüístics davant els poders públics regulats legal-
ment, supra lletra b).
— No hi ha cap regulació de drets lingüístics dels ciutadans en
l’àmbit socioeconòmic o privat. Domini real de l’anglès en la vida
econòmica.
— L’exigibilitat als funcionaris de coneixement de l’irlandès es
determina en funció de les mesures planificadores dels serveis
oferts només en aquesta llengua o en irlandès i anglès (vegeu sche-
me —apartat b supra— que preveu com a mínim la presència d’un
funcionari gaelòfon en tots els serveis administratius). L’obligació
és generalitzada en el marc dels organismes que tenen la respon-
sabilitat de la política lingüística irlandesa dins de la Gaeltacht.
Dificultats, per exemple, per garantir la capacitació lingüística de
la policia que actua en la Gaeltacht (cas tramitat pel Comissari
lingüístic).
— L’any 1999 s’elimina l’examen obligatori general d’irlandès
per als professors de secundària que regia des de 1921 (avalat pel
TJUE), de manera que aquells que no l’han d’utilitzar en el seu lloc
de treball en queden exempts.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 106
Aspectes que cal destacar:
— Caràcter simbòlic i identitari de l’oficialitat, molt marcat en la qualificació
de l’irlandès com «la primera llengua oficial» en tant que «llengua nacio-
nal», en contrast amb la situació sociolingüística molt debilitada de la llen-
gua. A la pràctica, només pel que fa a l’anglès, l’oficialitat es tradueix en ús
normal, legalment permès, de la llengua en tots els àmbits públics.
— La interpretació que els tribunals i el legislador (a posteriori) fan de l’oficiali-
tat tendeix a vincular uns efectes paral·lels a les dues llengües oficials quant
als drets d’ús dels ciutadans i les obligacions correlatives dels poders pú-
blics, amb la finalitat principal d’evitar que l’irlandès sigui bandejat de l’es-
fera pública (idea de fre a la inèrcia favorable a anglès), si bé aquesta volun-
tat topa amb la realitat sociolingüística d’ús pràctic molt migrat de l’irlandès.
— Legislació lingüística amb certs efectes directes per als poders públics, però
altament condicionada o modulada per les remissions als reglaments mi-
nisterials i a l’adopció d’instruments planificadors per als diferents organis-
mes públics (schemes) (http://www.coimisineir.ie/index.php?page=dualgais_
na_gcomhlachtai&lang=english&tid=11). La regulació normativa se centra
bàsicament en la garantia d’uns usos prevalentment emblemàtics (rètols,
papers oficials, toponímia) de les llengües oficials, d’acord amb la idea de
garantir una presència mínima de l’irlandès.
— La previsió legal de certs usos oficials asimètrics favorables a l’unilingüisme
irlandès es modula territorialment, en aplicar-se només a la Gaeltacht (com
a territori en el qual es juga la supervivència de la llengua) i és parcial, cen-
trat en certs usos emblemàtics i en l’escola, a més del tractament específic
condicionat al que disposin els instruments de planificació lingüística dels
organismes situats en el territori (schemes). Malgrat els drets lingüístics for-
malment reconeguts per la LLO del 2003, l’ús efectiu que els poders públics
fan de l’irlandès roman molt limitat i comporta sovint retards i perjudicis a
qui ho fa (vegeu els informes sobre les queixes presentades al Comissionat
per les llengües oficials:
http://www.coimisineir.ie/index.php?page=imscrudaithe&tid=32&lang=en
glish).
— Legalment es preveuen certes asimetries favorables a l’anglès (per exemple,
exempcions a certs alumnes d’estudiar irlandès), però aquestes són majori-
tàriament una conseqüència indirecta de l’absència de legislació coercitiva
favorable a l’irlandès (eliminació de requisit de coneixement de l’anglès per
al professorat de secundària; no exigència de la llengua per a ocupar la ma-
joria de càrrecs o funcions públiques) i de les dificultats pràctiques d’imple-
mentació i compliment dels mecanismes planificadors dels serveis lingüís-
tics (schemes) en un context demolingüístic clarament desfavorable per a
l’irlandès (vegeu les propostes del Comissari per les llengües oficials en
l’informe general publicat l’any 2011 sobre la LLO del 2003, en el sentit de
substituir els schemes per una classificació dels organismes públics en dife-
rents grups segons les funcions i tipus d’interacció amb el públic i la regula-
ció normativa directa de l’obligació dels organismes situats en la Gaeltacht
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 107
de proporcionar els serveis en irlandès d’acord amb els mateixos estàn-
dards que en anglès,
(http://www.coimisineir.ie/downloads/REVIEWOFTHEOFFICIALLA
NGUAGESACT__OfficeofAnCoimisineirTeanga.pdf).
— La legislació lingüística no conté mesures constrictives. Majoritàriament,
l’opinió pública es mostra favorable al coneixement de la llengua irlandesa,
però s’oposa majoritàriament a l’obligació d’utilitzar-la i a mesures de dis-
criminació positiva o favorables vers aquesta llengua. El reduït percentatge
de població que té com a primera llengua l’irlandès i la capacitat limitada de
parlar-lo de molts dels qui l’han apresa com a segona llengua, en un context
de bilingüisme oficial, afavoreix el canvi vers l’anglès. En aquest sentit, s’ha
assenyalat que «l’irlandais ne représentait pas un lien unificateur entre
différents locuteurs, mais un valeur symbolic dans l’imaginaire collectif,
sans grande utilité dans la realité» (Jacques Leclerq, www.axl.cefan.ulaval.ca/
europe/irlande.htm). No s’experimenta un creixement del nombre de parlants
d’irlandès com a primera llengua.
— En contrast amb la declaració constitucional com a «primera llengua ofi-
cial», la política lingüística aplicada a l’irlandès utilitza, en bona mesura,
instruments característics de la protecció d’una llengua minoritària.
2.6. Luxemburg
a) Dades generals:
Caracterització de l’Estat: Unitari + uninacional, monarquia constitucional.
Població (factor ètnic o cultural): 0,5 milions = no factor ètnic o cultural. Presència
important d’estrangers residents (segons dades del 2001, un 39 % de la població és
de nacionalitat estrangera; la nacionalitat més representada és la dels portugue-
sos —14 %—, i a distància els francesos, italians, belgues i alemanys, si bé es com-
puten fins a 150 nacionalitats distintes). Volum important de treballadors trans-
fronterers (uns 150.000, la meitat francesos, i l’altra meitat repartida entre belgues
i alemanys).
Distribució primera llengua: luxemburguès 77 %, alemany 4 %, anglès 1 %, altres
llengües (francès, italià i altres) 12 %. (http://ec.europa.eu/public_opinion/archi-
ves/ebs/ebs-243_en.pdf).
Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): Segona llen-
gua: luxemburguès 13 %, francès 90 %, alemany 88 %, anglès 60 %. Per tant, sumant
primera i segona llengua el luxemburguès té un percentatge de coneixement del
90 %, el francès del 96 %, l’alemany del 92 % i l’anglès del 61 % (http://ec.europa.eu/
public_opinion/archives/ebs/ebs-243_en.pdf). D’acord amb una enquesta del go-
vern luxemburguès de 1998, un 17 % dels ciutadans luxemburguesos parlaven més
d’una llengua amb els seus fills; un 53 % ho feien amb els seus amics i un 70 %, a la
feina. Territorialment, l’ús del luxemburguès assoleix unes proporcions al voltant
del 50 % a la capital i la regió central i prop del 70 % al nord del país.
Model lingüístic: 3 llengües d’ús oficial: luxemburguès, francès i alemany (oficiali-
tat no declarada ni per la Constitució ni per les lleis que regulen usos oficials par-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 108
cials de les diverses llengües) + 1 llengua «nacional» declarada per llei (luxembur-
guès).
Normativa lingüística: Constitució de 2006; Llei de 24 de febrer de 1984 sobre el
règim de les llengües (LRL).
b) Concepció de l’oficialitat en el marc del model lingüístic:
— El concepte jurídic d’oficialitat és absent de la Constitució i de la legislació de
Luxemburg.
Aquesta situació legal en què no hi ha —en el sentit jurídic del terme— llengua
oficial al Gran Ducat de Luxemburg respon a la distribució, amb arrels històri-
ques, de funcions o àmbits d’ús entre les diferents llengües parlades al territori
(diglòssia funcional). Històricament, després d’un precoç abandonament del
llatí, les cancelleries dels comtes de Luxemburg ja utilitzaven el francès i l’ale-
many, de manera que preexistia un bilingüisme escrit en crear-se el Ducat
(1345). L’any 1868 Luxemburg esdevé un país sobirà (tractat de Londres), tot i que
durant molt de temps continuaren aplicant-se els reglaments granducals de
1830, 1832 i 1834, que establien la lliure tria entre l’alemany i el francès.
La Llei de 24 de febrer de 1984 sobre el règim de les llengües (LRL) és la primera
norma lingüística de rang legal, amb elements de continuïtat i també de certa
novetat en relació amb la tradició històrica. D’una banda, es pot considerar
«conforme al dret constitucional no escrit que prescriu l’ús de les llengües en el
Gran Ducat de Luxemburg» (http://www.axl.cefan.ulaval.ca/europe/luxem-
bourg.htm). D’altra banda, la LRL introdueix el luxemburguès en els àmbits
formals i escrits i suposa un desafiament del legislador en front de la situació
pacífica de pluriglòssia preexistent, en superar l’estatus tradicional de llengua
nacional propi del luxemburguès i preveure’n la utilització «en la mesura del
possible» (art. 4 LRL) en els usos oficials escrits: «the legislature invests
Lëtzebuergesch with a dominance which was completely out of keeping with its charac-
ter as a national language, and one which issued an open challenge to the established
Luxembourg position of peacefully co-existing pluriglossia, so much so that the threat of
language conflicts cannot now completely be ruled out» (Newton 1996:. 154). El resul-
tat és un trilingüisme caracteritzat, en la normativa sectorial i la pràctica, per
una complexa distribució funcional i material dels usos lingüístics.
La LRL de 1984 declara a l’art. 1 que «El luxemburguès és la llengua nacional de
Luxemburg». Aquesta declaració no té unes conseqüències jurídiques imme-
diates dins la LRL. Tanmateix, nombroses disposicions normatives (reglaments,
majoritàriament) desenvolupen l’estatus jurídic de la llengua nacional mitjan-
çant les obligacions de coneixement del luxemburguès per accedir a funcions
públiques o a la nacionalitat; el seu ensenyament obligatori a l’escola (des de
1921); l’existència d’òrgans de desenvolupament o suport de la llengua en la
doble dimensió externa (difusió i promoció de l’ús) i interna (normativització i
estandardització de la llengua) [Consell Permanent de la Llengua Luxemburguesa
(Reglament granducal de 29 de juliol de 1999); l’Institut Nacional de les Llengües
i de la Funció de Professor de Llengua Luxemburguesa (Llei de 22 de maig de
2009)]. El desplegament d’aquest estatus està condicionat pel fet que, a diferèn-
cia d’altres llengües germàniques (alemany, neerlandès, danès, etc.), el luxem-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 109
burguès té una tradició escrita molt curta (des de 1825) i una elaboració limitada
del codi lingüístic (la primera proposta d’ortografia oficial és de 1850, basada en
una combinació de principis de l’ortografia alemanya i francesa, que són les
principalment emprades en el sistema escolar; vegeu, també, el Reglament
granducal de 30 de juliol de 1999 sobre la reforma del sistema oficial d’ortografia
luxemburguesa).
— La noció legal de «llengua de la legislació» (art. 2 LRL) és referida únicament al
francès. Aquesta noció té un caràcter imperatiu, atès que «els actes legislatius i
els seus reglaments d’execució s’han de redactar en francès».
— La noció legal de «llengües administratives i judicials» s’aplica legalment a les
llengües francesa, alemanya i luxemburguesa —esmentades en aquest ordre—
i té un caràcter potestatiu, ja que segons l’art. 3 de la LRL «en matèria adminis-
trativa, contenciosa i no contenciosa, i en matèria judicial, es pot fer ús de les
llengües francesa, alemanya o luxemburguesa, sens perjudici de les disposici-
ons especials relatives a certes matèries». La LRL no exigeix l’ús simultani de les
tres llengües, sinó que garanteix la validesa de les comunicacions oficials admi-
nistratives i judicials fetes en aquestes llengües. La regla general habilitadora
de l’ús de les tres llengües conviu amb l’existència d’altres normes sectorials
que obliguen a utilitzar una o algunes de les tres llengües en sectors o actua-
cions específics. Per tant, la caracterització legal com a «llengua administrativa
i judicial» no predetermina l’abast i l’extensió legal ni real dels usos oficials de
les tres llengües reconegudes, a diferència de les conseqüències extretes de la
noció d’oficialitat en contextos estatals diferents. La implicació de l’Estat en
l’extensió del coneixement de la llengua nacional i la seva estandardització
esdevenen condicions necessàries per a possibilitar l’ús del luxemburguès com
a «llengua administrativa i judicial».
— En els àmbits socials no estrictament públics, l’existència d’alguna regulació
esparsa (vegeu infra) no afecta de manera significativa la dinàmica lingüística
de triglòssia (o pluriglòssia, amb l’anglès) funcional diferenciada segons els
sectors o subsectors: per exemple, en l’àmbit laboral, les exigències lingüísti-
ques varien segons el subsector (en el comerç se sol exigir el coneixement de
francès, alemany i luxemburguès; mentre que a les empreses o indústries és
preferible la combinació alemany-francès o anglès; i en els transports i comuni-
cacions es requereixen les quatre llengües). En la vida familiar i privada, les
cerimònies religioses, els espectacles teatrals predomina el luxemburguès. En
certs àmbits laborals i professionals i en les revistes domina el francès. En la
premsa, la ràdio i televisió i la literatura té més presència l’alemany que el fran-
cès, si bé en els mitjans propis del país són bàsicament en luxemburguès. Els
anuncis publicitaris són redactats indiferentment en francès, alemany o lu-
xemburguès (en àmbits no regulats).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 110
a) Mitjà
normal de
comunicació
en i entre els
poders públics
b) Mitjà de
comunicació
dels poders
públics
(inclosa la
justícia) amb
els ciutadans
c) Àmbits de projecció de l’oficialitat:
— Dins el Parlament, els diputats s’expressen oralment quasi
exclusivament en luxemburguès, i en francès en certes declaraci-
ons oficials. En el diari de sessions es tradueixen al francès les in-
tervencions parlamentàries fetes en luxemburguès. En coherèn-
cia amb la declaració del francès com a «llengua de la legislació»
(art. 3 LRL), els actes preparatoris de les lleis es redacten única-
ment en francès.
— Les reunions del Consell de Ministres (òrgan col·legiat de
l’executiu) es desenvolupen en luxemburguès. Les actes o memò-
ries escrites que les recullen es tradueixen al francès i es consig-
nen en aquesta llengua. També els ministres s’expressen prefe-
rentment en luxemburguès, si bé el francès pot ser utilitzat per a
declaracions oficials d’importància.
— Pel que fa als usos interns de l’Administració, la legislació
habilita a fer ús del francès, l’alemany i el luxemburguès «en ma-
tèria administrativa contenciosa i no contenciosa» (art. 3 LRL).
En l’Administració estatal predomina clarament el francès en
els usos escrits; mentre que en l’ús oral intern el luxemburguès, i
menys l’alemany, tenen més presència. En les administracions
locals, segons la zona, l’alemany pot tenir un major ús oral i escrit.
— Dins l’exèrcit professional, les ordres es donen en francès,
tot i que la formació dels militars inclou les tres llengües adminis-
tratives (amb posició predominant del francès).
— La diplomàcia utilitza fonamentalment el francès, l’ale-
many per a les relacions amb el països germanòfons, a més de
l’anglès.
— Pel que fa a les demandes, sol·licituds o consultes escrites
que els ciutadans adrecen a l’Administració (estatal o local), l’arti-
cle 4 de la LRL disposa que «l’Administració ha d’utilitzar, en la
mesura del possible, en la seva resposta la llengua utilitzada pel
sol·licitant”. La interpretació de l’element condicional («si això és
possible»), en el moment de la redacció la llei, s’ha de relacionar
amb els problemes d’estandardització del luxemburguès. L’article
4 no fixa una obligació, en sentit estricte, per a l’Administració,
que no resta legalment obligada a utilitzar la llengua triada pel
sol·licitant. A la pràctica, es respecta més el dret de tria lingüística
quan recau en el francès o el luxemburguès, que no pas en l’ale-
many. No hi ha criteri legalment establert per a la resposta en les
comunicacions orals.
— Els anuncis administratius o oficials solen aparèixer en
francès.
— A la justícia, l’article 3 de la LRL estableix «que l’àmbit judi-
cial, es pot fer ús del francès, l’alemany o el luxemburguès», sens
perjudici de les disposicions específiques sobre determinades
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 111
c) Mitjà
d’exterio-
rització dels
actes jurídics
públics
i privats
(incloses les
lleis), amb
garantia de
validesa
matèries. Es manté la pauta d’ús oral del luxemburguès (per als
testimonis i persones que compareixen davant els tribunals), si bé
menor que en altres àmbits, mentre que els usos escrits són mo-
nopolitzats pel francès i/o l’alemany (al·legacions, testimonian-
ces, sentències). El bilingüisme escrit francès/alemany és prescrit
legalment per a algunes notificacions judicials en el marc dels
procediments civils: «les notificacions de les ordres condicionals i
de les ordres executòries han d’anar acompanyades d’una infor-
mació en alemany i francès sobre els procediments de recurs ad-
missibles» (art. 141 del Codi del procediment civil, llibre II, sobre la
Justícia de pau).
No hi ha un dret legal de tria dels ciutadans sobre la llengua del
procediment o de les sentències.
La legislació conté diverses previsions relatives al dret de les
persones detingudes a ser informades dels seus drets en una llen-
gua comprensible, excepte en cas d’impossibilitat material (art. 9,
24, 30, 39, 45, 52 del Codi d’instrucció criminal de 1808, reformat el
2010, CIP; art. 122 de la Llei de 29 d’agost de 2008 sobre la lliure
circulació i la immigració, pel que fa a les retencions de persones
en el control de fronteres). En els interrogatoris orals en el marc
del procediment penal es reconeix el dret a intèrpret si la persona
no parla cap de les llengües de la justícia (art. 38 CIP).
— D’acord amb l’art. 2.1 de la LRL «els actes legislatius i els seus
reglaments executius es redacten en francès». La regla d’unilin-
güisme afecta només les disposicions normatives (legals i regla-
mentàries) emanades dels òrgans estatals. Quan aquests actes
legislatius i reglamentaris van acompanyats d’una traducció (en
alemany, principalment), només la versió francesa fa fe o és au-
tèntica (art. 2.1 in fine LRL). Les lleis i reglaments s’insereixen en el
Mémorial, diari oficial del Gran Ducat de Luxemburg, només en
francès.
— Les altres disposicions normatives de rang infralegal (exclo-
sos els reglaments que despleguen una llei) les poden dictar els
òrgans estatals, locals o establiments/organismes públics en una
llengua distinta del francès (alemany, principalment), i són autèn-
tiques només en aquesta llengua (art. 2.2 LRL).
— Pel que fa a la llengua dels tractats internacionals, cal tenir
en compte la precisió del darrer paràgraf de l’article 3 de la LRL,
que salva les disposicions aplicables en matèria de convencions
internacionals.
— En el marc de les eleccions, el luxemburguès s’utilitza en les
paperetes electorals i en els cartells de propaganda electoral.
— Pel que fa al passaport, s’utilitzen les llengües francesa i
alemanya, a banda d’altres llengües oficials de la Unió Europea.
— Les escriptures públiques es redacten en francès o en ale-
many. Previsió que, a sol·licitud de les parts, en actes empresarials
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 112
d) Obligació
d’ensenyar
la llengua a
la ciutadania
en el sistema
educatiu
es redactin en anglès, sempre que el notari conegui aquesta llen-
gua, acompanyats de versió en francès o alemany. En aquest supò-
sit, en cas de divergència, només la versió alemanya o francesa és
autèntica, si bé les parts poden pactar entre elles que sigui la ver-
sió anglesa l’única autèntica (art. 36 de la Llei relativa a l’organit-
zació del notariat). En tots els casos, els textos en francès o ale-
many poden anar acompanyats d’una traducció a l’anglès.
— No hi ha legislació específica sobre la toponímia i, de fet, els
topònims de Gran Ducat poden ser d’origen francès, luxembur-
guès o alemany.
— Pel que fa als rètols o cartells en edificis públics, totes les
inscripcions oficials apareixen solament en francès: plaques iden-
tificadores dels edificis governamentals, organismes internacio-
nals, estacions de trens o autobusos o l’aeroport de Luxemburg.
Els noms genèrics dels carrers (rue, avenue, place, montée, boulevard)
s’escriuen sempre en francès, encara que el nom concret o espe-
cífic del carrer sigui luxemburguès o alemany. Per tant, el paisat-
ge lingüístic és francòfon, combinat amb termes específics en
luxemburguès. Els municipis també utilitzen generalment el
francès.
Alguns missatges puntuals o documents adreçats a la pobla-
ció poden aparèixer en luxemburguès (per exemple, abonaments
per a transports interns o bitllet simple d’autobús) i, en el cas
d’informacions turístiques, ocasionalment en alemany o en
anglès.
— No hi ha regulació explícita pel que fa a l’ús de les llengües
de la publicitat. Els rètols comercials són quasi exclusivament en
llengua francesa. El nom de moltes raons socials és luxemburguès
(per exemple Pätissier, Kampff-Kohler). En ocasions la retolació es
pot fer en luxemburguès o en anglès. La publicitat, que general-
ment és en francès, es pot trobar sovint en luxemburguès en tex-
tos publicitaris i missatges destinats a la clientela local (per exem-
ple, els restaurants Mc Donald’s tenen la publicitat unilingüe en
luxemburguès) i, més rarament, en anglès. No és freqüent en la
publicitat el bilingüisme francès-luxemburguès.
— L’ensenyament del luxemburguès no fou introduït a l’ense-
nyament obligatori fins a l’any 1921. Actualment, el luxemburguès
es la llengua vehicular d’ensenyament en els grups d’educació
infantil no obligatòria (3 anys). En l’educació preescolar (4 i 5 anys),
el luxemburguès és també la llengua vehicular.
— Pel que fa als nivells educatius obligatoris, la Llei de 6 de fe-
brer de 2009 relativa a l’obligació escolar (LOS), el caràcter obliga-
tori de les tres llengües com a matèria d’estudi es desprèn, tot i
que indirectament, de la remissió per a la regulació de «l’ensenya-
ment d’altres llengües» a les lleis que regulen els diferents nivells
educatius (art. 6 LOS).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 113
La LOS reconeix tres llengües vehiculars de l’ensenyament,
l’ús de les quals es reenvia al reglament: «Les llengües d’ensenya-
ment de l’escola són el luxemburguès, l’alemany i el francès. L’ús
d’aquestes llengües és determinat per reglament granducal» (art.
6 LOS). La possibilitat d’utilitzar altres llengües vehiculars es reen-
via a la legislació pròpia de cada nivell educatiu.
— Dins l’educació primària, la presència del luxemburguès
com a matèria va decreixent al llarg dels diferents cicles: el primer
cicle «comprèn els àmbits de desenvolupament i aprenentatge
següents: (...) 2. La llengua, la llengua luxemburguesa i el desper-
tar a les llengües»; el segon, el tercer i el quart cicle de l’ensenya-
ment primari comprenen «l’alfabetització, les llengües alemanya,
francesa i luxemburguesa, així com l’obertura a altres llengües».
D’aquesta manera, en el segon semestre del 2n curs de primària
s’inicia l’ensenyament oral del francès. El francès escrit és intro-
duït a 3r de primària. L’alemany s’introdueix a 2n curs de primària
i s’estudia al llarg de tota la primària. És la llengua escrita en la
qual els alumnes assoleixen un major domini.
Pel que fa a la llengua vehicular, segons la composició dels
grups, els mestres parlen generalment alemany, però alternant-ho
amb francès i luxemburguès. A partir dels 7 anys, l’alemany i el
francès són les llengües vehiculars.
— A la secundària, la matèria de luxemburguès perd molt de
pes, ja que només s’estudia una hora a la setmana durant els pri-
mers cursos de la secundària (Reglament granducal de 30 de juliol
de 2002). Al segon curs de secundària s’introdueix el francès oral i
al tercer curs, l’escrit. També s’estudia l’anglès i altres llengües
modernes (italià, espanyol o portuguès).
Quant a la llengua vehicular, a la secundària la majoria de ma-
tèries s’imparteixen en alemany, però tradicionalment la història
i les matemàtiques en francès.
Hi ha escoles privades (que escolaritzen un 10 % de l’alumnat)
on l’ensenyament és dispensat en altres llengües, generalment el
francès o l’anglès, i més rarament l’alemany o el luxemburguès.
— En l’àmbit universitari, la Universitat de Luxemburg (creada
per Llei de 12 d’agost de 2003, LUL) té com a principi organitzatiu
bàsic «el caràcter multilingüe del seus ensenyaments» (art. 3.2
LUL). Ofereix uns ensenyaments postsecundaris incomplets, de
manera que els alumnes solen continuar els estudis universitaris
en altres països (en francès, alemany o anglès).
— El Ministeri d’Educació té una oferta àmplia de cursos de
llengües per a adults, especialment a través de l’Institut Nacional
de les Llengües (http://www.insl.lu/Francais/page2/p2frame.htm).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 114
e) Acreditació
lingüística en
l’adquisició
derivada de la
nacionalitat
— Importància de la qüestió de la naturalització dels immigrants
en un país amb forta presència d’estrangers. La legislació prèvia a
l’any 2008 no preveia requisits de coneixement del luxemburguès, la
qual cosa tenia conseqüències socials: separació dels nouvinguts
respecte dels luxemburguesos per manca de coneixement de la
llengua d’ús social i de les tradicions del país, amb la tendència dels
immigrants a reunir-se en petits illots nacionals o comunitats separa-
des agrupant la població d’una nacionalitat determinada.
— La Llei de 23 d’octubre de 2008 sobre la nacionalitat luxem-
burguesa (LNL) estableix el coneixement de la llengua com una
condició obligatòria per obtenir la ciutadania de Luxemburg.
D’acord amb l’article 7 de la LNL és causa de denegació de la natu-
ralització, per manca «d’integració suficient» a la societat luxem-
burguesa, el fet de «no justificar un coneixement actiu i passiu
suficient d’almenys una de les llengües previstes per la Llei de
24 de febrer de 1984 sobre el règim de les llengües i la circumstàn-
cia de no haver superat una prova oral de llengua luxemburguesa.
El nivell de competència requerit en llengua luxemburguesa és el
nivell B1 del Marc europeu comú de referència pel que fa a la com-
prensió oral i el nivell A2 del mateix marc per a l’expressió oral.» A
més, els sol·licitants han de fer un curs previ d’educació cívica
sobre les institucions del país i els drets fonamentals. La legislació
preveu la gratuïtat, segons les condicions regulades reglamentàri-
ament, dels cursos de llengua luxemburguesa i d’educació cívica
(art. 7 LNL).
El reglament previst per l’article 7 de la LNL per precisar «les
modalitats relatives a l’organització de les proves i l’acreditació de
la competència en llengua luxemburguesa oral» (Reglament gran-
ducal de 31 d’octubre de 2008) fixa que els candidats a la naciona-
litat han d’obtenir com a mínim la meitat dels punts com a nota
final de les proves de comprensió i expressió oral. En general, el
tipus de competència requerida ha de permetre mantenir una
conversa en luxemburguès i comprendre les informacions a tra-
vés dels mitjans de comunicació. Els cursos i proves lingüístiques
es gestionen des de l’Institut Nacional de les Llengües (http://
www.insl.lu/Francais/page5/p5frame.htm).
Per tant, l’acreditació del coneixement oral bàsic de la llengua
nacional és un requisit indefugible per demostrar la integració a la
societat de Luxemburg, encara que la persona sol·licitant acrediti
un coneixement actiu i passiu del francès i/o de l’alemany. En el
cas que el candidat tingui un alt coneixement del luxemburguès
no li caldrà acreditar cap altra llengua.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 115
f ) Dret d’ús
(actiu i passiu)
en les
relacions
públiques i
privades
g) Deures dels
ciutadans i
dels càrrecs
públics de
coneixement
i/o ús de la
llengua
— La legislació lingüística no pivota sobre els drets lingüístics.
Tanmateix, el reconeixement de tres llengües administratives
comporta un dret dels ciutadans d’ús actiu d’aquestes davant
l’administració. No hi ha garantia legal estricta del dret a rebre
resposta en la llengua triada pel ciutadà (art. 3 LRL).
— Davant dels notaris el dret d’opció lingüística es refereix al
francès i l’alemany (art. 36 de la Llei de 9 de desembre de 1976,
modificada l’any 1991, relativa a l’organització del notariat, LON).
Tanmateix, en el marc de la regulació sobre les societats comer-
cials, adaptada a la normativa de la Unió Europea, l’acte es pot
redactar en anglès, acompanyat d’una versió redactada en francès
i alemany, si els compareixents ho sol·liciten i amb la condició que
el notari parli i comprengui la llengua anglesa, aspectes que s’han
de fer constar.
— Els funcionaris públics han d’acreditar el coneixement de
les llengües administratives, segons el Reglament granducal de 9
de desembre de 1994, pel qual es fixen les modalitats de control
del coneixement de les tres llengües administratives per a la con-
tractació dels funcionaris i els empleats de les administracions de
l’Estat i dels establiments públics (RCLA). L’art. 1 del reglament
estableix que, sens perjudici de les normes generals sobre l’esta-
tut general dels funcionaris i els exàmens i concursos d’accés, cap
persona no pot ser admesa a participar en un examen-concurs si
no acredita (en el marc d’unes proves preliminars presidides per
una comissió de control nomenada pel ministre) un coneixement
adequat de les tres llengües administratives. Els resultats obtin-
guts en les proves lingüístiques no afecten la puntuació de l’exa-
men-concurs. Els articles 6 i 7 del RCLA preveuen dispenses per
als candidats que han obtingut el certificat d’estudis en països de
llengua francesa o alemanya, o bé en el sistema educatiu luxem-
burguès (respectivament per a cada llengua), o que han superat
les proves lingüístiques en concursos previs. El contingut de les
proves es limita a una prova oral (lectura d’un text i entrevista )
per a cadascuna de les llengües concernides (art. 8 RCLA). Per
superar el requisit lingüístic cal obtenir els 3/5 de la puntuació
màxima prevista per a la prova.
— Dins la funció pública estatal, hi ha regulació separada per a
l’admissió a la carrera de «redactor de les administracions de l’Es-
tat i dels establiments públics» pel Reglament ministerial de 5 de
gener pel qual es fixen els programes detallats dels exàmens-
concursos per a l’admissió a aquests llocs. Es regulen tres proves,
una per a cada llengua administrativa i amb una puntuació equi-
valent: a) comprensió lectora del luxemburguès, amb traducció
d’un text en aquesta llengua al francès o l’alemany, segons tria del
candidat; b) exercici escrit en francès; c) exercici escrit en ale-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 116
many. Els mateixos criteris s’apliquen a la selecció de controla-
dors aeris o tècnics meteoròlegs al servei de l’aeroport de Luxem-
burg (Reglament ministerial de 5 de gener de 1995).
— Pel que fa als funcionaris locals, la regulació general és més
diversificada segons els llocs de treball (Reglament granducal de
20 de desembre de 1990, sobre les condicions d’admissió i d’exa-
men dels funcionaris locals, RAEFL). Tanmateix, per regla general,
dels dos exercicis escrits sobre coneixements de l’especialitat,
l’un s’ha de fer en francès i l’altre en alemany (art. 34 RAEFL). En
supòsits específics (professor de dicció i d’art dramàtic) el candi-
dat ha d’haver cursat els estudis en un país on la llengua que uti-
litzarà en la seva especialitat sigui la llengua oficial o una de les
llengües oficials (art. 22 RAEFL). D’acord amb l’article 66 RAEFL, les
proves escrites de llengües s’han de redactar en la llengua concer-
nida. Les altres proves escrites s’han de redactar en la llengua
prescrita en el present reglament i, en el supòsit de proves on la
llengua no està especificada, es redactaran en llengua francesa
(tanmateix, la comissió de selecció pot decidir que per als càrrec
on el grau de còmput de l’antiguitat és igual o inferior al grau 3, les
proves es redactin en alemany). En canvi, segons l’article 67 del
RAEFL, les proves orals es fan en luxemburguès, excepte si el re-
glament indica el contrari.
— Els candidats a mestres d’ensenyament primari han de su-
perar també unes proves lingüístiques preliminars al concurs (Re-
glament granducal, de 9 de març de 2009, pel qual es determinen
les modalitats de concurs d’accés la funció d’ensenyant de l’ense-
nyament fonamental). L’art. 2 del Reglament precisa que les pro-
ves s’orienten a «verificar els coneixements relatius a les tres
llengües usuals del país [que no són qualificades d’oficials]: el lu-
xemburguès, el francès i l’alemany. Les proves lingüístiques són
un requisit previ que no incideix en la puntuació general dels
candidats». L’article 4 del reglament precisa que «les proves lingü-
ístiques s’orienten a verificar si els candidats han adquirit les
competències requerides per ensenyar en els àmbits de desenvo-
lupament i aprenentatge de l’escola luxemburguesa utilitzant les
distintes llengües. Comporten en cada cas una prova escrita i una
prova oral. La verificació de les competències lingüístiques té en
compte els rols respectius que juguen les tres llengües dins l’en-
senyament fonamental.» Aquesta darrera precisió permet modu-
lar el nivell d’exigència en relació amb les diferents llengües. Els
candidats a mestre d’educació preescolar han de fer un curs obli-
gatori (60 hores) de portuguès.
— Els directors i altres càrrecs dels centres socioeducatius de
l’Estat (regulat pel Reglament granducal, de 20 de juny de 1992,
modificat l’any 1995, pel qual es determinen les condicions d’ad-
missió, nomenament i promoció dels càrrecs de diferents llocs de
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 117
treball distint dels paramèdics dels centres socioeducatius de l’Es-
tat, RCSE) també se subjecten a requisits lingüístics per a l’accés i
promoció, variables segons el lloc de treball. La reforma de 1995
tendeix a incrementar els supòsits on s’exigeix acreditar simultà-
niament el francès i l’alemany. Exemples: els psicòlegs, els edu-
cadors o els psicoterapeutes han de fer un informe de servei en
francès o alemany —segons la tria del candidat— per a l’admissió
inicial, però per al nomenament definitiu, han de redactar cartes
o altres documents habituals del servei en francès i alemany.
— Pel que fa a les empreses, la legislació conté diverses obliga-
cions d’ús d’algunes de les llengües vinculades a la protecció de la
salut:
a) Els productes de tabac (Reglament granducal de 16 de se-
tembre de 2003) han de portar inscrits en francès i alemany la
composició i els advertiments prescrits sobre els seus efectes no-
cius (art. 4); mentre que en la publicitat del tabac l’advertiment
sanitari s’ha de redactar en la llengua de l’anunci o, si aquest con-
sisteix en la simple denominació del producte, l’advertiment es
pot fer en luxemburguès, francès o alemany. Si la publicitat es fa
en una llengua distinta, la legislació reenvia a la normativa comu-
nitària per a la determinació de la llengua en què ha de constar
l’advertiment sanitari (l’art. 4 de la Directiva 89/622/CEE del Con-
sell de 13 novembre de 1989 estableix que l’advertiment sanitari
s’ha de fer en la llengua o les llengües oficials del país de comer-
cialització final).
b) En els productes d’alimentació per a animals les indica-
cions obligatòries s’han de fer constar en francès o en alemany
(Reglament granducal de 22 de febrer de 2004).
Aspectes que cal destacar:
— L’absència del terme oficialitat de la norma constitucional de Luxemburg
permet una regulació legal i reglamentària basada en la distribució funcio-
nal de l’ús de les distintes llengües reconegudes per l’Estat (francès i ale-
many), compatible amb mesures que comporten certa primacia o un suport
especial a la llengua autòctona, qualificada de «llengua nacional».
— La regulació dels usos oficials distingeix unes llengües d’ús escrit (preva-
lentment el francès, i també l’alemany, d’acord amb la tradició històrica) i
una llengua oral prioritària (el luxemburguès, sense un corpus lingüístic
plenament normalitzat). Aquesta distinció comporta que no existeix a
Luxemburg un bilingüisme o trilingüisme oficial si per tal entenem la garan-
tia d’un ús normal de les llengües en els diversos àmbits oficials. Diversament,
la regulació legal sanciona una distribució d’usos asimètrica, de manera que
la triglòssia sembla legalment establerta en el petit territori luxemburguès.
— El luxemburguès es la llengua majoritària de la població (i hi ha mesures
important per garantir l’extensió del coneixement d’aquesta llengua als
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 118
immigrants), però no és la llengua vehicular de l’ensenyament obligatori, ni
dels negocis, ni dels mitjans de comunicació majoritaris.
— L’absència de declaració d’oficialitat no impedeix que les «llengües usuals
dels país» siguin d’ensenyament obligatori a l’escola o se’n pugui exigir el
coneixement als funcionaris i treballadors públics de les diferents adminis-
tracions i altres organismes públics.
— El caràcter de llengua nacional del luxemburguès fonamenta una asimetria
en la regulació de l’accés a nacionalitat, però això només sembla possible si
les altres llengües que es poden acreditar com a mostra d’integració social
no són llengües oficials de l’Estat.
— Els requisits lingüístics en l’accés a llocs de treball públic es configuren tam-
bé d’acord amb criteris asimètrics, la qual té un pressupòsit jurídic en l’ab-
sència d’una declaració prèvia d’oficialitat de les «llengües administrati-
ves», tot i la tendència a ampliar els requisits lingüístics a totes tres llengües
(francès i alemany escrits i luxemburguès oral).
— El pes de la població immigrada de llengua romànica (portuguesos, italians,
espanyols i francesos o belgues francòfons) i dels treballadors transfronte-
rers (país amb fronteres amb Bèlgica, França i Alemanya) pot induir una di-
nàmica sociolingüística a favor del francès, en detriment de l’alemany. El
luxemburguès queda bàsicament reservat als autòctons i, fins avui, sembla
gaudir d’un espai de seguretat lingüística en un país de fronteres lingüísti-
ques permeables.
2.7. Malta
a) Dades generals:
Caracterització de l’Estat: Unitari + uninacional.
Població (factor ètnic o cultural): 0,4 milions. No rellevància del factor ètnic o cul-
tural. No es reconeixen minories nacionals sobre el territori estatal, malgrat que
Malta ratificà l’any 1998 el Conveni marc per a la protecció de les minories nacio-
nals com a mostra de suport a les finalitats d’aquesta norma internacional.
Distribució primera llengua: maltès 95,4 %. El maltès és una variant de l’àrab ma-
grebí, amb nombrosos préstecs d’altres llengües (sicilià, italià i anglès, principal-
ment) transcrit en alfabet llatí completat. Altres grups lingüístics minoritaris: àrab
1,8 %, anglès 1,5 % i italià 1,2 %.
Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): maltès 97 %,
anglès 62 %
Model lingüístic: 2 llengües oficials de l’Estat + el maltès, que és declarat la llengua
nacional.
Normativa lingüística: Constitució de 1996 (CM); Llei sobre la llengua maltesa de
2003 (LLM); Llei sobre el procediment judicial (ús de la llengua anglesa), adoptada
el 1965 i modificada el 1973 (LPJ); Codi d’organització i del procés civil de 2005
(COPC); Llei sobre l’arbitratge (LA); Llei de 1961, reformada el 2004, sobre la policia
(LP); Llei d’educació de 1999 (LE); Llei sobre la ciutadania maltesa de 1964 (LCM);
Llei sobre les societats de 1993 (LS).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 119
b) Concepció de l’oficialitat en el marc del model lingüístic:
— Dues llengües oficials: maltès i anglès. La CM preveu que per mitjà d’una llei
adoptada per una majoria reforçada de 2/3 del Parlament es pugui designar
una altra llengua oficial (art. 5.1 CM). A més, el maltès és declarat «la llengua
dels tribunals», amb el reenviament a mesures per a l’ús de l’anglès en aquest
àmbit (art. 5.3 CM).
Històricament, la primera declaració de doble oficialitat data de l’any 1833, du-
rant el període en què l’illa estava sota domini britànic (des del Tractat de París
de 1814) i com a resposta dels colonitzadors a les reivindicacions nacionalistes
dels maltesos. L’any 1834 s’adoptava una escriptura oficial maltesa, basada en
l’alfabet llatí, i s’iniciava a les escoles l’ensenyament del maltès. Durant el règim
britànic el maltès restà exclòs de la vida política i econòmica del país. Després
de la concessió d’un règim d’autonomia l’any 1947, l’any 1955 el territori assolia
l’estatut de dominion britànic i l’any 1962 el Parlament maltès va proclamar uni-
lateralment la independència, que no s’oficialitzà fins a l’any 1964 (el desembre
de 1974 es proclama la República de Malta).
L’any 2004 Malta és acceptada com a estat membre de la Unió Europea, i el mal-
tès esdevé llengua oficial de la UE.
— Únicament el maltès és declarat «llengua nacional de Malta» (art. 5 CM). Le-
galment, això implica considerar-lo «la llengua de Malta» i «un element fona-
mental de la identitat nacional del poble maltès», el qual «distingeix el poble
maltès de totes les altres nacions i ofereix als seus ciutadans el millor mitjà
d’expressió» (art. 1 LLM). En tant que «expressió forta» de la nacionalitat dels
maltesos, la llengua maltesa ha de ser: protegida contra la degradació i la desa-
parició + d’importància prioritària quant al seu ensenyament en els primers
anys d’escolarització + se n’ha de promoure l’ús en la màxima extensió en
l’educació, els mitjans de comunicació, els tribunals i la vida política, adminis-
trativa, social i cultural (art. 3.1 LLM). Tanmateix, l’apartat segon de l’article 3
citat diu que aquestes disposicions definidores de la llengua nacional no són
executòries (manca d’exigibilitat directa) davant els tribunals, «si bé els princi-
pis que contenen es consideren nogensmenys fonamentals per a la protecció
de la llengua maltesa i constitueix un objectiu de l’Estat aplicar-los i respec-
tar-los». Per tant, en configurar-les com a normes que només estableixen fins
per a l’Estat, l’art. 3.2 LLM debilita la virtualitat jurídica del concepte de llengua
nacional.
L’adopció de la política lingüística relativa al maltès (en el doble aspecte de l’ela-
boració del corpus i del foment de l’ús) s’atribueix al Consell Nacional de la
Llengua Maltesa (art. 4, 5 i altres LLM). La majoria d’articles de la LLM (art. 4-24)
són dedicats a descriure’n la composició, funcions i estructura burocràtica del
Consell Nacional de la Llengua Maltesa, que és l’organisme que té per objectiu
adoptar i promoure una política lingüística apropiada i l’estratègia per ava luar-
ne l’execució en tots els sectors de la vida maltesa (composició amb membres
polítics, acadèmics, tècnics en traducció i activistes socials).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 120
a) Mitjà
normal de
comunicació
en i entre els
poders públics
b) Mitjà de
comunicació
dels poders
públics
(inclosa la
justícia) amb
els ciutadans
c) Àmbits de projecció de l’oficialitat:
— L’Administració pot utilitzar indistintament el maltès i l’an-
glès «per a tots les finalitats oficials» (art. 5.2 CM). En l’administra-
ció interna, els funcionaris utilitzen de forma indistinta maltès i
anglès i la majoria dels documents oficials es fan en les dues llen-
gües (cf. ALM, “Malta”, 4.3).
— En la justícia l’ús normal es reserva al maltès («la llengua
dels tribunals és el maltès») i s’autoritza el Parlament per «pren-
dre les mesures necessàries per permetre la utilització de l’an-
glès en les circumstàncies i amb les condicions definides per llei»
(art. 5.3 CM). La LPJ estableix que la llengua dels procediments
civils i penals és el maltès, i ho reitera el COPC per a l’àmbit civil
(art. 21 LPJ).
— En els usos parlamentaris la CM tampoc no garanteix un ús
indistint de les dues llengües oficials, sinó que es deixa a l’autono-
mia parlamentària (regles de procediment) la determinació d’una
o diverses llengües que es podran utilitzar en els debats i els diaris
de sessions (art. 5.4 CM). A la pràctica, els debats es desenvolupen
només en maltès (cf. ALM, “Malta”, epígraf 4.1).
— En l’àmbit universitari, la Llei d’educació de 1999 (capítol
327, 1.1, Llengües oficials) determina: «El maltès i l’anglès són les
llengües oficials de la Universitat. L’administració de la Universi-
tat pot utilitzar una llengua o l’altra amb finalitats oficials».
— El ciutadà es pot adreçar a l’Administració en qualsevulla de
les llengües oficials i l’Administració li haurà de respondre en la
mateixa llengua (art. 5.2 CM). El bilingüisme s’aplica aquí de ma-
nera sistemàtica (segons ALM, “Malta”, 4.3, com a «suite logique de
la colonisation britannique», http://www.axl.cefan.ulaval.ca/eu-
rope/malte.htm). La llengua emprada pel ciutadà (en el cas de
l’anglès) determina la llengua de la resposta de l’Administració.
Tanmateix, el text anglès es concep com una traducció del
maltès en el marc de la Circular 52/87, de 4 de juny de 1987, la qual
precisa que els maltesos tenen dret a rebre tota la correspondèn-
cia oficial provinent dels serveis governamentals o paragoverna-
mentals —per ex. un hospital— en maltès, amb una traducció a
l’anglès si es considera necessari (criteri indeterminat).
— En l’àmbit judicial, la regulació legal parteix de distingir en-
tre els «parlants de maltès» (qui té un coneixement suficient de la
llengua maltesa per comprendre i seguir el procediment menat en
aquesta llengua) i els “parlants d’anglès” (qui no reuneix els requi-
sits anteriors, però té un coneixement suficient de la llengua an-
glesa per comprendre i seguir el procediment menat en aquesta
llengua) (art. 7 LPJ).
La llengua dels procediments civils i penals és en principi el
maltès, però pot ser l’anglès si totes les parts són anglòfones, i pot
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 121
c) Mitjà
d’exterio-
rització dels
actes jurídics
públics
i privats
(incloses les
lleis), amb
garantia de
validesa
ser bilingüe si una de les parts vol mantenir l’ús del maltès (a la
pràctica, la llengua d’ús habitual dels jutges, acusats i justiciables
és el maltès, exceptuant els casos on l’acusat té l’anglès com a
llengua materna, cf. ALM, ‘Malta’, 4.2.). L’art. 7 de la LPJ estableix
una presumpció de coneixement del maltès, que només es pot
destruir si el tribunal resulta convençut del contrari. En l’àmbit
civil, el COPC reitera que el maltès és la llengua dels tribunals i el
procediment es desenvoluparà en aquesta llengua, amb la previ-
sió d’intervenció d’intèrprets en cas que els participants descone-
guin la llengua del procés (art. 21).
— En l’àmbit de l’arbitratge s’estableix igualment que el proce-
diment és en maltès, excepte si les parts acorden el contrari. El tri-
bunal d’arbitratge té un marge d’apreciació per ordenar la traducció
de la reclamació i la defensa i altres documents «a les llengües
convingudes per les parts o escollides pel tribunal» (art. 28 LA).
La normativa estatal recull les garanties lingüístiques d’inter-
venció d’intèrpret (ja establertes pel dret internacional) per als
acusats penalment (art. 39 CM) i per als detinguts per la policia
(art.18 de la LP, que precisa que la intervenció d’intèrpret tindrà
lloc si la persona detinguda desconeix el maltès i l’anglès o bé si
l’agent que interroga no comprèn la llengua del detingut i que, en
tot cas, cal fer una traducció al maltès annexa a la declaració ori-
ginal), així com la intervenció d’intèrpret per traduir proves i tes-
timonis en judicis penals (art. 595 LP).
— Les lleis s’adopten i es publiquen simultàniament en maltès
i en anglès. Nogensmenys, en cas de conflicte entre els dos textos,
preval el text maltès (art. 74 CM, Llengües jurídiques o del dret).
Excepcions previstes a la regla d’adopció simultània de les lleis en
dues llengües: si el projecte de llei o una part del projecte ha estat
presentat a la mesa i publicat només en una llengua i si la llei
adoptada conté una disposició que autoritza la promulgació de la
llei, o d’una o diverses de les seves parts, segons ho requereixin les
circumstàncies del cas, en una sola llengua (art. 14 de la Llei d’in-
terpretació de 1975, reformada l’any 2003).
— Si bé el maltès i l’anglès són les llengües oficials de la uni-
versitat, els actes oficials de l’administració universitària poden
exterioritzar-se en una o altra llengua, sense exigència de bilin-
güisme (Annex 1.1 a la LE).
— Els comptes anuals de les societats mercantils estrangeres
establertes al país s’han de presentar en maltès o anglès, i cal pre-
sentar una traducció correcta en alguna d’aquestes llengües dels
documents inclosos en altres llengües o dels comptes provisio-
nals (art. 183 i 199 LS). També en el marc del procediment d’ins-
cripció de les societats es requereix que la documentació es pre-
senti en anglès o maltès (art. 387 LS).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 122
d) Obligació
d’ensenyar la
llengua a la
ciutadania
en el sistema
educatiu
e) Acreditació
lingüística en
l’adquisició
derivada de la
nacionalitat
f ) Dret d’ús
(actiu i passiu)
en les
relacions
públiques
i privades
g) Deures
dels ciutadans
i dels càrrecs
públics de
coneixement
i/o ús de la
llengua
— La legislació sobre societats mercantils autoritza el dictat de
reglaments de desenvolupament, en matèria mercantil, només en
anglès (art. 425 LS). A més, pel que fa als annexos de la mateixa LS
s’estableix una regla de prevalença de l’anglès (disposició Llengua
dels annexos): «En cas de conflicte entre el text maltès i text an-
glès dels annexos I, II i III de la present llei, el text anglès preval-
drà.»
— En l’àmbit del registre civil s’estableix que «cap certificat de
baptisme no serà autoritzat si no és redactat en maltès, en anglès
o en llatí» (art. 243 del Codi civil).
— El maltès i l’anglès són considerades les dues llengües d’en-
senyament dins el sistema escolar. Des de l’escola infantil fins a la
universitat (nivell on és el professor qui tria la llengua de la docèn-
cia), tot el sistema és bilingüe, si bé el maltès ha de ser «la primera
llengua d’ensenyament» en l’educació primària, i els professors
tenen autonomia per decidir augmentar o reduir els temps dedi-
cat a una llengua i l’altra.
— La legislació sobre accés a la nacionalitat estableix com una
de les condicions per obtenir-la el coneixement adequat del mal-
tès o de l’anglès, alternativament (art. 10 LCM, que fixa un període
de residència immediatament previ de 12 mesos i, durant els 6
anys precedents, la residència en períodes que sumin un mínim
de 4 anys).
— Davant les administracions malteses, la doble oficialitat
comporta per als ciutadans uns drets constitucionals simètrics
respecte de les dues llengües oficials (art. 5.2 CM).
— Les societats mercantils i les empreses poden utilitzar indis-
tintament qualsevol de les dues llengües oficials en la documen-
tació prescrita per la LS.
— Drets lingüístics parcialment asimètrics respecte del maltès
i l’anglès en l’àmbit de la justícia, a partir de la presumpció (des-
truïble) de coneixement del maltès per les parts.
— Manca d’instruments específics de garantia dels drets lin-
güístics (el Consell de la Llengua Maltesa té funcions més genèri-
ques de promoció del maltès), en una legislació poc desenvolupa-
da en aquest aspecte, segurament per manca de conflictivitat real
que ho faci necessari.
— Per accedir a la universitat cal superar com a matèries obli-
gatòries el maltès i l’anglès (Annex 1.2 LE). Possibilitat d’exempci-
ons reglamentades pel Senat de la Universitat.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 123
Aspectes que cal destacar:
— La declaració constitucional de doble oficialitat del maltès i l’anglès és com-
plementada amb la previsió o habilitació constitucional d’usos oficials asi-
mètrics d’ambdues llengües favorables al maltès (llengua nacional): decla-
ració constitucional del maltès com a «llengua dels tribunals» i remissió
constitucional a l’autonomia normativa del Parlament per determinar les
seves llengües de treball en l’ús oral i escrit.
— La legislació lingüística (poc desenvolupada) perfila un model de distribució
funcional atenuada de les dues llengües oficials: a) drets simètrics davant
les administracions públiques i les universitats; b) usos i drets favorables al
maltès en la justícia, on cal provar el desconeixement del maltès perquè
s’exceptuï (parcialment) la regla d’ús normal d’aquesta llengua als tribu-
nals; c) regla de preferència favorable a l’anglès en la publicació i interpreta-
ció de les normes de l’àmbit mercantil i econòmic.
— Els continguts identitaris i promocionals del concepte de llengua nacional,
aplicat constitucionalment només al maltès, el legislador els declara no
exigibles directament davant els tribunals. La noció es vincula amb un man-
dat legal general de promoció de l’ús de la llengua maltesa, concebut com a
objectiu o fi de l’Estat.
— No exigència sistemàtica de bilingüisme en les comunicacions oficials de
les administracions al públic en general, en els actes de les universitats o en
la publicació de determinades normes (autorització legal que lleis o parts
d’aquestes es promulguin només en una de les llengües oficials).
— L’actual política de bilingüisme oficial, d’origen colonial, atorga a l’anglès un
rol estratègic d’utilitat com a llengua de connexió mundial. La preferència
formal atorgada per la legislació estatal al maltès s’ha vist reforçada, a la
pràctica, per l’entrada de Malta a la Unió Europea i l’assumpció del maltès
com a llengua oficial en el pla europeu. La insularitat actua com un element
de seguretat lingüística per al maltès.
2.8. Suïssa
a) Dades generals:
Caracterització de l’Estat: Estat federal, integrat per 26 cantons (jurídicament
iguals, tot i que de dimensions heterogènies), dividits en municipis.
Quant a la distribució de competències, la Confederació és competent en els àmbits
que afecten l’interès general (art. 42 CF), entre els quals s’inclou les polítiques exte-
rior, de seguretat, recerca, formació professional, mitjans de comunicació electrò-
nics, mercat laboral i transports sobre tot el territori nacional. Les competències que
no són expressament atribuïdes a la Confederació corresponen als cantons (art. 3
CF). Pel que fa als municipis, a més de les tasques que els atribueixen la Confederació
i els cantons —com portar el registre d’habitants (cens) o la protecció civil—, tenen
competències pròpies en matèria d’ensenyament i assistència social, entre d’altres,
en relació amb les quals gaudeixen d’un ampli marge de maniobra, si bé el grau
d’autonomia municipal pot variar considerablement d’un cantó a un altre.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 124
Població (factor ètnic o cultural): 7,9 milions d’habitants pertanyents a quatre
grups lingüístics nacionals de llengua alemanya (majoritària), francesa, italiana,
romanx (no tractats com a minories sinó com a llengües nacionals).
Cadascun dels 4 grups lingüístics viu en una regió lingüística de fronteres històri-
cament fixades i poc canviants (definides per l’Oficina Federal d’Estadística segons
la llengua majoritària de la població dels municipis, que poden no correspondre
exactament amb la definició politicojurídica de les llengües a nivell cantonal),
principalment: la Suïssa alemanya, la Suïssa francesa i la Suïssa italiana i la zona
romanx (els 70 % dels parlants de romanx utilitzen habitualment una altra llen-
gua, principalment l’alemany), entre les quals hi ha certes tensions subjacents (el
terme Röstigraben per referir-se a la frontera lingüística germanòfona-francòfona i
al perill de germanització de la regió francesa). Els germanòfons són presents en
un 86,6 % en la seva regió; els francòfons en un 81,6 %; els italianòfons en un 83,3 %,
i els parlants de romanx en un 68,9 %.
Distribució primera llengua: grup lingüístic alemany (65,5 %), francès (27,8 %), ita-
lià (8,4 %), romanx (0,6 %), i la resta altres llengües autòctones no nacionals (com el
francoprovençal o el llombard) i de la immigració (castellà, portuguès, turc, bosnià,
etc.) (20 %), segons estadístiques del 2011 (http://www.axl.cefan.ulaval.ca/europe/
suisse-1Intro.htm).
Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): manquen
dades fiables, però la disminució de la capacitat dels joves de parlar altres llengües
nacionals, que aprenen preferentment l’anglès, és una qüestió polèmica present
en l’agenda política (Acord intercantonal del 2007, o Concordat Harmos, ratificat
per 15 cantons, que estableix que tots els alumnes han de començar l’aprenentat-
ge d’una segona llengua nacional i de l’anglès a 3r i 5è de l’etapa d’ensenyament
obligatori —total de 9 anys—, de manera que les competències assolides en amb-
dues sigui equivalent; en els cantons dels Grisons i de Ticino la legislació cantonal
ja preveu l’ensenyament obligatori d’una tercera llengua nacional).
Model lingüístic: Quatre llengües nacionals (alemany, francès, italià i romanx) +
3 llengües oficials de la Confederació i 1 llengua oficial per a les relacions de la
Confederació amb les persones de llengua romanx + règim d’autonomia lingüísti-
ca dels cantons per a regular les «llengües oficials» cantonals: majoria de cantons
unilingües, dels quals 17 d’alemanys (Basilea, Solothurn, Aargau, Lucerna,
Unterwalden, Uri, Glaris, Zug, Schwyz, Zuric, Thurgau, Schaffhausen, Sankt Gallen
i Appenzell), 4 de francesos (Ginebra, Vaud, Neuchâtel i Jura), 1 d’itailià (Ticino),
3 cantons bilingües alemany-francès (Berna, Friburg i Valais) i 1 cantó trilingüe
alemany-francès-italià (Grisons). Concentració territorial molt elevada de par-
lants de la llengua principal en els cantons unilingües, amb percentatges de 93,5 %
al 75,8 % del total d’habitants.
Normativa lingüística: Constitució federal de 1999 (CF); Llei sobre les llengües
nacionals i la comprensió entre les comunitats lingüístiques del 2007 (LLNC).
b) Concepció de l’oficialitat en el marc del model lingüístic:
— El principi del plurilingüisme és assumit pel dret constitucional suís des de la
República Helvètica de 1789, quan l’alemany, el francès i l’italià s’introdueixen
en els debats legislatius i governamentals i en els textos legislatius, i s’aprofun-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 125
deix quant a les tres llengües per la Constitució de 1848 i les revisions constitu-
cionals de 1874 i 1938; i és ampliat amb el romanx en les revisions de 1938 i 1999.
— El concepte de llengua nacional parteix de la Constitució federal de 1848, que
atribuí a les «tres llengües principals» l’estatut de «llengües nacionals». Aquest
estatus s’estén al romanx l’any 1938 (actual art. 4, Llengües nacionals, de la CF
de 1999).
L’expressió «llengua nacional» es relaciona amb la voluntat de preservar la di-
versitat lingüística de Suïssa, de manera que engloba totes les varietats lingüís-
tiques parlades sobre el territori, cosa que inclou la llengua estàndard, les dife-
rents varietats d’una llengua (en el cas del romanx) i els dialectes regionals.
El tractament constitucional implica que la protecció de les minories lingüísti-
ques (no concebudes com a tals, ja que com s’explica en el 1r Informe de Suïssa
sobre l’aplicació de la CELRM: «Es desprèn de la descripció de l’article 116 —ac-
tual art. 70— de la Constitució, que a Suïssa no hi ha llengües regionals o mino-
ritàries en sentit jurídic [en la mesura que] totes les llengües nacionals del país
són llengües oficials») s’estableix sobre la base de la igualtat jurídica de les
llengües nacionals. La LLNC ratifica com a principi de la política lingüística de la
Confederació que «aquesta vetlla per atorgar un tractament idèntic a les quatre
llengües nacionals» (art. 3.1), si bé jurídicament hom distingeix un estatus d’ofi-
cialitat restringida del romanx.
Abans de la Constitució de 1999 es considerava que el fet que el romanx no fos
llengua oficial no permetia ignorar totalment aquesta llengua en les relacions
oficials, cosa que seria incompatible amb la seva protecció com a llengua na-
cional (el Tribunal Federal deduïa de la Constitució un principi implícit —accep-
tat com a regla consuetudinària— que impedia rebutjar les demandes en ro-
manx, de manera que la Confederació n’assumia la traducció).
— La noció de «llengües oficials de la Confederació» s’introdueix l’any 1938 (avui
art. 70.1 CF), aplicada al francès, l’alemany i l’italià, tot coincidint amb el reco-
neixement del romanx com a quarta llengua nacional (i després que la revisió
constitucional de 1874 hagués inclòs un mandat de representació de les tres
llengües nacionals en el Tribunal Federal).
La «llengua oficial» fa referència a aquella llengua nacional utilitzada en les
actuacions internes i les relacions entre les autoritats públiques i entre aques-
tes i els ciutadans. La utilització de la llengua oficial és en principi obligatòria
(tots els òrgans públics tenen l’obligació d’utilitzar una llengua oficial quan
acompleixen actes propis de les seves funcions, si bé amb les excepcions reco-
llides infra); i, en aquest sentit, pot fonamentar una restricció de la llibertat lin-
güística de les persones (avui recollida per l’art. 18 CF com a dret fonamental).
Per llengua oficial s’entén també la llengua nacional escrita o estàndard (l’art. 5
de la LLNC determina que les autoritats utilitzen les llengües oficials en la seva
forma estàndard), mentre que els dialectes i les llengües no estandarditzades es
poden emprar, oralment i per escrit, com a llengües nacionals.
La LLNC té com a un dels seus objectes, «regular l’ús de les llengües oficials per
les autoritats federals i en les relacions amb aquestes» (art. 1.a). En els àmbits de
competència federal (les institucions federals i els àmbits sectorials subjectes a
la competència de la Confederació, en els quals es reconeix una competència
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 126
lingüística implícita, com a excepció a la competència lingüística principal dels
cantons) regeix el principi d’igualtat de rang de les llengües oficials, modulat
pels usos interns no simètrics o desiguals (ús general en el funcionament intern
de l’alemany i el francès, amb l’italià en una posició molt més dèbil i un ús pràc-
ticament inusitat del romanx) i per l’obligació de l’Administració estatal des-
concentrada o descentralitzada de respectar el principi de territorialitat quan
opera en els cantons (també les autoritats cantonals quan actuen com a òrgans
d’execució del dret federal continuen sotmeses a les regulacions lingüístiques
cantonals).
— L’estatus de «llengua oficial» del romanx és constitucionalment referit a «les
relacions que la Confederació estableix amb les persones de llengua romanx»
(art. 70.1 CF). Es tracta d’una llengua oficial regional i amb un estatut de semio-
ficialitat en el pla federal. Per una decisió del Govern cantonal dels Grisons de
2 de juliol de 1996 es va declarar com a llengua cantonal oficial —per a les comu-
nicacions adreçades al conjunt de la població del cantó— el rumantsch grischun
(romanx normalitzat per la Lliga Romanx), si bé les instàncies governamentals
poden continuar utilitzant els cinc idiomes tradicionals per a les comunicaci-
ons amb regions, municipis o ciutadans particulars.
— La llengua és competència principalment dels cantons (sobirania lingüística),
els quals «determinen les seves llengües oficials» (art. 70.2 CE). La decisió dels
cantons (que poden delegar-la als municipis) és però condicionada, ja que «A fi
de preservar l’harmonia entre les comunitats lingüístiques, els primers vetllen
pel repartiment territorial tradicional de les llengües i prenen en consideració
les minories lingüístiques autòctones» (art. 70.2 CE). La doctrina hi veu un
suport constitucional implícit del principi de territorialitat: la primacia de la
separació territorial de les llengües per damunt d’altres béns o consideracions
(llibertat de llengua) i el fet que les autoritats no han de tractar de modificar
les fronteres lingüístiques reconegudes.
La noció de llengua oficial es troba vinculada al principi de territorialitat de les
llengües, d’acord amb el qual a cada entitat territorial de naturalesa política,
administrativa o jurisdiccional li correspon un nombre limitat de llengües ofi-
cials (majoria de cantons unilingües i minoria de bilingües/trilingües). La tensió
entre territorialitat i llibertat lingüística (art. 18 CF) origina els principals debats
sobre el sentit i l’orientació del model lingüístic suís: segons el Tribunal Federal,
els cantons es poden basar en el principi de territorialitat en ordre a prendre
mesures orientades a mantenir les fronteres tradicionals de les regions lingüís-
tiques i a mantenir la seva homogeneïtat (BGE/ATF 106 Ia 303[305]). Per aquest
fi, tenen el dret de restringir el dret de cada persona a l’ús de la seva llengua
materna (llibertat lingüística), però aquestes mesures han de ser proporciona-
des i han de respectar tant com sigui possible la llibertat i la dignitat dels ciuta-
dans. També recorda que (anterior) art. 116.1 CF prohibeix als cantons oprimir i
amenaçar els grups parlants d’una llengua nacional i que formen una minoria
dins el cantó.
Els models d’oficialitat lingüística a nivell cantonal són diversos, com mostren
els exemples següents:
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 127
· Cantó unilingüe francès (Vaud): La Constitució de Vaud declara que «la llen-
gua oficial del cantó és el francès» (art. 3). El precepte constitucional fonamen-
ta la política d’unilingüisme en l’actuació de les autoritats cantonals, sense
una ulterior legislació lingüística (només alguns preceptes dins lleis secto-
rials).
· Cantó unilingüe italià (Ticino): L’article 1 de la Constitució proclama que «El
Cantó Ticino és una república democràtica de cultura i llengua italianes.»
Aquesta declaració substitueix la d’oficialitat, alhora que vincula la minoria
italianòfona suïssa amb l’Estat veí d’Itàlia (kin State). No hi ha una llei lingüís-
tica, però sí nombroses prescripcions lingüístiques en lleis sectorials que
regulen l’ús normal en diversos àmbits (retolació, escola, etc.) i inclouen me-
sures de protecció i foment de la llengua (amb el suport econòmic de la
Confederació), la qual cosa és demostrativa d’una major necessitat de legislar,
atesa la debilitat relativa de la situació de l’italià, per assegurar la primacia de
la llengua oficial.
· Cantó bilingüe (Berna): La Constitució cantonal de Berna (CB) recull la dicoto-
mia present en el pla federal en dir que «el francès i l’alemany són les llengües
nacionals i oficials del cantó» (art. 6.1), si bé posteriorment l’art. 6.2 CB modu-
la territorialment l’oficialitat de les llengües: «es declara oficial el francès al
Jura de Berna; el francès i l’alemany en el districte de Bienne i l’alemany en la
resta de districtes»; i s’habilita les autoritats del cantó i els municipis per
prendre en consideració «situacions particulars derivades del caràcter bilin-
güe del cantó» (art. 6.3 CB). De manera gens habitual a Suïssa, s’afegeix el
mandat de «prendre en consideració les necessitats de les minories lingüísti-
ques, culturals i regionals», a les quals es poden cedir competències particu-
lars dins el cantó (art. 4 CB); i l’art 5 precisa l’«estatut particular» atribuït dels
3 districtes del Jura bernès Courtelary, Moutier i La Neuveville) on resideix la
minoria francòfona, que «li ha de permetre preservar la seva identitat, conser-
var la seva particularitat lingüística i participar activament a la vida canto-
nal». L’art. 15 de la CB proclama també que la «llibertat de llengua és garanti-
da», en el sentit que els ciutadans poden parlar la llengua triada, si bé concebut
de manera subordinada als principis d’oficialitat i territorialitat.
· Cantó trilingüe (Grisons): La Constitució dels Grisons (CG) del 2003 afirma el
trilingüisme oficial amb la formulació següent: «L’alemany, el romanx i l’italià
són les llengües oficials equivalents del cantó» (art. 3.1 CG). La igualtat procla-
mada no és obstacle a les modulacions territorials de l’oficialitat: el principi
de territorialitat no s’aplica de manera estricta en aquest cantó, que en els
textos constitucionals i legals no ha garantit mai la immutabilitat de l’àrea
romanx i que atribueix la competència per declarar l’oficialitat als municipis
i districtes («cercles»), els quals «determinen llurs llengües oficials i les llen-
gües de l’ensenyament en el marc de llurs competències i en col·laboració
amb el cantó. Ells han de tenir en compte la composició lingüística tradicional
i les minories lingüístiques existents» (art. 3.3 CG).
La Llei sobre les llengües de 19 d’octubre del 2006 (LLG), desenvolupa el règim
lingüístic, tot traslladant a l’àmbit cantonal principis similars als de la LLNC
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 128
en l’àmbit federal. El concepte de llengua oficial equival bàsicament a «llen-
gua administrativa i judicial», atès que «les llengües oficials del cantó s’apli-
quen en la legislació, l’exercici del dret i la jurisprudència» (art. 3.1 LLG) i es
distingeix per tant de «les llengües d’ensenyament», si bé alhora el règim
lingüístic de l’ensenyament es vincula al règim d’oficialitat del municipi
(art. 3.3 CG i títol IV de la LLG «Llengües oficials i d’ensenyament en els muni-
cipis i els cercles») per la tradició plurilingüe de l’escola als Grisons. Per a la
determinació de les llengües oficials, l’art. 16 de la LLG —consolidant un dret
consuetudinari— fixa les regles següents:
a) els municipis amb un 40 % o més de la població pertanyent a una comuni-
tat lingüística autòctona són unilingües;
b) els que tenen com a mínim un 20 % pertanyent a una comunitat lingüística
autòctona són plurilingües i la llengua autòctona és una de les llengües
oficials del municipi;
c) els percentatges anteriors es determinen segons el cens federal i es con-
sideren pertanyents a la comunitat romanx o italiana totes aquelles per-
sones que han respost almenys una de les preguntes sobre adscripció lin-
güística indicant la llengua romanx o italiana (regla que beneficia
l’oficialització de les llengües més petites).
Dels 208 municipis del cantó: 103 són oficialment germanòfons, 58 romanxò-
fons (en els quals es qüestiona a la pràctica l’unilingüisme romanx pel predo-
mini real de l’alemany), 24 italianòfons i 22 bilingües (21 alemany-romanx i
1 alemany-italià). El canvi de qualificació lingüística d’un municipi, quan es
perd el percentatge del 40 % o el 20 %, s’ha de sotmetre a votació popular: el
pas de monolingüe a plurilingüe s’aprova per majoria simple; el pas de pluri-
lingüe a unilingüe alemany requereix majoria de 2/3 dels votants, exclosos els
vots en blanc i nuls. Pel que fa als districtes (o «cercles»), l’article 24 de la LLG
determina que seran unilingües si agrupen municipis amb la mateixa llengua
oficial; o bé plurilingües si els municipis inclosos tenen llengües oficials diver-
ses (a la pràctica, n’existeixen 3 de germanòfons, 2 d’italianòfons, 4 de bilin-
gües alemany-romanx i 2 de trilingües alemany-romanx-italià. Els àmbits
d’aplicació de l’oficialitat en els «cercles» no és directament determinada per
la LLG, sinó que es reenvia a la regulació establerta per aquests «en cooperació
amb el Govern» (art. 24 LLG).
La interpretació constitucional de l’abast dels drets lingüístics s’ha centrat en
algunes problemàtiques dels cantons plurilingües: a) jurídicament, impliquen
l’abast dels drets lingüístics personals en relació amb l’altra llengua oficial del
cantó, fora dels districtes o àrees on aquesta és la llengua territorial (conflictes
territorialment molt reduïts); b) sectorialment, es concentren en educació i,
menys, en justícia, i no parteixen d’un contingut generalitzable de l’oficialitat
(en el cas Brunner, BGE/ATF 106-299 i seg. el TF admet el refús a considerar bilin-
güe el districte de Sarine i que la llengua de la majoria sigui l’única llengua dels
tribunals, si bé apunta que el resultat podria no ser el mateix si l’assumpte afec-
tés la llengua de l’ensenyament); c) els resultats jurisprudencials són d’abast
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 129
limitat i amb conseqüències bàsicament financeres: en justícia, el rebuig de la
necessitat de traduir la demanda a l’altra llengua oficial, en la qual es tramitava
el procediment, com a projecció del dret d’opció lingüística a la Constitució
cantonal (BGE/ATF 136 i 149, cas F. v. Office A. I. Fribourg); en educació, el reconei-
xement del dret a ser escolaritzat en francès en una escola de l’única municipa-
litat bilingüe de Bienne del cantó de Berna, condicionat a l’admissió voluntària
pel municipi i a l’assumpció de les despeses addicionals de transport pels pares
(cas Althaus, ATF 122 i 236 i seg.), o la necessitat d’interpretació flexible de les
regles que permeten el canvi de districte escolar per permetre accedir a l’escola
en alemany, sense reconeixement d’un dret general al canvi i condicionat que
els pares n’assumeixin les despeses (cas Amrein).
— Principi de protecció de les llengües (nacionals) minoritàries referit a l’italià i el
romanx: Tot i que no es pot aplicar a Suïssa el concepte de llengües minoritàries
propi de l’àmbit internacional, la defensa d’aquestes llengües fou considerada
durant molt de temps una tasca implícitament atribuïda a la Confederació amb
basada en l’anterior article constitucional sobre les llengües (art. 116.3). Atesa la
situació de desaparició progressiva del romanx i de davallada de l’ús de l’italià,
l’actual art. 70.5 de la CF estableix un mandat exclusiu i imperatiu per a la
Confederació. En la mesura que la defensa i promoció d’aquestes dues llengües
constitueixen essencialment funcions dels cantons de Grisons i de Ticino (en
virtut de la seva competència originària), la tasca de recolzament encomanada
a la Confederació per la Constitució s’ha de concebre com a subsidiària (mitjan-
çant suport financer). La doctrina nota que l’ús del singular en l’enumeració de
les llengües («l’italià» o «el romanx») indica també que la Confederació ha d’afa-
vorir el sentiment de pertinença dels parlants d’aquestes llengües, amb una
fragmentació interna, a una mateixa comunitat lingüística i cultural. L’article 4
de la LLNC especifica com una de les finalitats del text legal la de «salvaguardar
i promoure el romanx i l’italià en tant que llengües nacionals». En l’àmbit can-
tonal, l’article 3 CG estableix que «El cantó i els municipis donen suport i adop-
ten les mesures necessàries per a la protecció i la promoció de la llengua ro-
manx i italiana. Ells fomenten la comprensió i els intercanvis entre les
comunitats lingüístiques» (art. 3.2 CG, desenvolupat pel títol III de la LLG que
regula les institucions i les mesures de suport cantonals i municipals).
Tanmateix, en el pla cantonal, la jurisprudència constitucional no dedueix del
principi de territorialitat una obligació dels cantons (plurilingües) de dur a ter-
me polítiques orientades a la protecció de les llengües minoritàries en perill
[BGE/ATF 116 Ia 354 i seg. (350) cas Bar Amici; BGE/ATF 100 Ia 462 i seg. [471], cas
Derungs].
— Principi de foment de la comprensió i els intercanvis entre les diferents comu-
nitats lingüístiques del país: La introducció d’aquesta noció en l’article 70.3 de
la Constitució recull les crítiques que assenyalaven els problemes d’indiferèn-
cia creixent i desconeixement entre els diferents grups lingüístics (especial-
ment per la interposició de l’anglès com a segona llengua) com una amenaça
per a la cohesió nacional. El mandat constitucional es configura com una com-
petència paral·lela de promoció, que no altera el repartiment de competències
entre la Confederació i els cantons, de manera que tots són cridats a fomentar
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 130
a) Mitjà
normal de
comunicació
en i entre els
poders públics
el quadrilingüisme dins l’esfera de les seves atribucions respectives. La doctri-
na ha derivat d’aquest mandat un deure de col·laboració entre la Confederació
i els cantons en l’elaboració i en la posada en pràctica de les mesures d’encorat-
jament del plurilingüisme.
L’art. 4 de la LLNC esmenta entre les seves finalitats principals: «reforçar el qua-
drilingüisme que caracteritza Suïssa» (art. 4.a); «consolidar la cohesió nacio-
nal» (art. 4.b); «fomentar el plurilingüisme individual i institucional a la pràctica
de les llengües nacionals». Quant als principis que regeixen la política de llen-
gües i de comprensió de la Confederació, l’art. 3 de la LLNC esmenta: el foment
de la comprensió entre les comunitats lingüístiques (art. 3.d) i la col·laboració
estreta amb els cantons (art. 3.e, desplegat per l’art. 3.2 que projecta aquesta
col·laboració en «l’acompliment de les seves tasques en el terreny de les llen-
gües i la comprensió entre les comunitats lingüístiques»).
Prèviament, algunes referències similars es trobaven en constitucions canto-
nals: la Constitució de Berna estableix que el Cantó «se considère comme un
lien entre la Suisse romande et la Suisse alémanique» (art. 2.2); o la Constitució
de Friburg preveu que «l’Etat favorise la compréhension entre les deux commu-
nautés linguistiques du canton» (art. 21.1). La Constitució dels Grisons encoma-
na al cantó i als municipis «fomentar la comprensió i els intercanvis entre co-
munitats lingüístiques» (art. 3.2); i el títol III de la LL és intitulat «intercanvis
entre les comunitats lingüístiques», i fa referència a intercanvis d’estudiants, de
classes i professors entre aquestes, així com a subvencions en favor d’organis-
mes especialitzats en aquests intercanvis.
c) Àmbits de projecció de l’oficialitat:
Nivell federal
— En el Parlament federal, els diputats s’expressen en la llengua
nacional de la seva elecció en els debats de les comissions parla-
mentàries i dels plens de les dues cambres, el Consell Nacional i el
Consell dels Cantons (art. 8.1 LLNC). Atesa la representació majori-
tària dels germanòfons, l’alemany és la llengua emprada amb més
freqüència; els parlamentaris francòfons empren normalment el
francès, mentre que els parlamentaris de llengua italiana, per raons
d’eficàcia, moltes vegades tendeixen a recórrer al francès i a l’ale-
many. El romanx resta gairebé inusitat, tot i que el seu ús no està
prohibit. Hi ha sistema de traducció simultània per a les tres llen-
gües oficials de la Confederació, però no per al romanx.
Pel que fa als usos escrits, «els missatges [exposició de motius
que envia el Govern al Parlament], els informes, els projectes d’ac-
tes legislatius i les proposicions per regla general han d’estar dispo-
nibles en alemany, en francès i en italià per als treballs de les comis-
sions parlamentàries i dels (plens dels) consells» (art. 8.2 LLNC).
Les actes de les sessions parlamentàries es recullen en el But-
lletí Oficial de l’Assemblea Federal en la llengua emprada pels parla-
mentaris. Així mateix, les iniciatives legislatives del Consell fede-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 131
ral (Govern) i els informes de les comissions parlamentàries sobre
els projectes de llei es publiquen simultàniament en el diari oficial
(Feuille fédéral) en les tres llengües oficials. En canvi, pel que fa a
d’altres documents interns del Parlament (comunicacions sobre
qüestions organitzatives, etc.), tot i que teòricament regeix el prin-
cipi d’igualtat de les tres llengües oficials, en la majoria dels casos
només es troben disponibles en francès i alemany.
— El Govern federal (Consell federal) es considera trilingüe
(art. 175 CF i art. 9 LLNC). Mandat de representació equitativa en
l’òrgan col·legiat de les diferents regions i comunitats lingüísti-
ques (art. 175.4 CF, sistema de quotes), que comporta una majoria
de membres germanòfons i la presència de francòfons i, normal-
ment, d’un italianòfon entre els set membres del Govern (art.
175.1 CF). També les «comissions extraparlamentàries», òrgans
descentralitzats de l’Administració federal, han de garantir, si és
possible, la representativitat de les tres grans comunitats lingüís-
tiques (cal justificar la no-presència d’un d’aquests grups), i es
recomana la presència d’una persona de llengua romanx (art. 8 de
l’Ordenança sobre l’organització del Govern i l’Administració
de 25 de novembre de 1998).
Com a regla explícita de funcionament lingüístic del Govern i
l’Administració federal, s’estableix que «els membres del Govern,
de la Cancelleria (òrgan tècnic de suport al Govern) i els empleats
de l’Administració federal treballen, segons llur elecció, en ale-
many, en francès o en italià» (art. 9.1 LLNC); i correspon als òrgans
federals que tenen la consideració d’ocupadors proporcionar els
mitjans necessaris (art. 9.2 LLNC). Cadascun dels membres del
Govern s’expressa en la seva llengua i, en general, es pressuposa
que els altres l’entenen (no es preveuen serveis d’interpretació
per a les reunions governamentals). Com a regla general, els mis-
satges del Govern (exposicions de motius), els informes, els pro-
jectes i les proposicions es presenten en les tres llengües oficials.
— L’Administració federal (que en la LLNC comprèn els minis-
teris
— organitzats en oficines que poden constituir grups—, la Can-
celleria federal i les unitats administratives descentralitzades) és
globalment trilingüe i utilitza l’alemany, el francès i l’italià com a
llengües de treball en el pla escrit i oral (per exemple, en l’anuari
publicat amb tots els càrrecs administratius apareix cada persona
i càrrec en la seva llengua). Diversament, la llengua romanx no es
considera llengua de treball intern del Govern ni de l’Administra-
ció federal. Tanmateix, a la pràctica no s’aplica estrictament un
esquema de trilingüisme sobre tot el territori, sinó que aquest
s’aplica de manera més estricta a l’Administració federal centra-
litzada a la capital (Berna), mentre que l’Administració federal
desconcentrada en els cantons acostuma a emprar la llengua ofi-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 132
cial de la regió lingüística en el treball intern i en les seves rela-
cions amb les autoritats cantonals. La LLNC no conté una regu-
lació clara sobre aquest punt, ja que s’intenten conjuminar els
principis —potencialment contradictoris— de reforçament del
quadrilingüisme i de respecte de la distribució territorial tradicio-
nal de les llengües (art. 3 LLNC).
En el funcionament intern i en la producció de documents de
l’Administració federal preval quantitativament la llengua alema-
nya, seguida del francès i una presència força reduïda de l’italià
(per bé que els funcionaris federals italianòfons tenen el dret
d’utilitzar aquesta llengua en les seves comunicacions internes, a
la pràctica no ho fan gairebé mai pel temor de no ser compresos
pels funcionaris francòfons o germanòfons i perquè solen domi-
nar una o les dues altres llengües). La majoria de documents ad-
ministratius són originalment escrits en alemany, i alguns en
francès, però no en italià. La conseqüència és que quasi tots els
textos en italià (difosos principalment a Ticino i els Grisons) són
traducció de l’alemany, tot reflectint un pensament i conceptes
germanitzats.
— La LLNC s’aplica, segons el criteri fixat del Govern d’acord
amb els objectius de la legislació lingüística, a entitats, organitza-
cions i persones externes a l’Administració federal que acomplei-
xen tasques administratives subjectes al dret federal; i també
poden vincular-se a l’obligació de respectar certs preceptes de la
LLNC l’atribució de concessions o mandats i d’ajuts financers o
subvencions (art. 4.2 LLNC).
— Ni el principi d’igualtat de les llengües nacionals ni el prin-
cipi d’oficialitat de les llengües no impedeixen als agents d’un
organisme col·laborador de l’Administració federal redactar els
documents interns en una llengua distinta de la llengua de comu-
nicació amb l’interessat en l’expedient (BGE/ATF 131 V 35, de 22 de
desembre de 2004, cas A. contre Office AI pour les assurés résidant à
l’étranger et Commission fédérale de recours en matière d’AVS/AI pour
les personnes résidant à l’étranger).
Vaud
— No hi ha regulació de la llengua dels debats parlamentaris,
però a la pràctica només la llengua francesa hi és admesa.
— En els tribunals, les lleis processals determinen que «la llen-
gua del procediment és el francès» (art. 2 del Codi procediment
penal de 1967).
— No hi ha normativa lingüística sobre la llengua de l’Admi-
nistració cantonal, que per defecte és el francès.
— En el Registre Civil s’estableix que «les inscripcions en els
registres electrònics de l’estat civil» s’han de fer en francès. Tan-
mateix, es preveu el respecte dels noms i cognoms pertanyents a
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 133
altres llengües nacionals, que s’hi han d’inscriure tal com figuren
en les actes del Registre Civil. Els noms i cognoms pertanyents a
llengües estrangeres s’han d’inscriure obligatòriament de la ma-
nera més exacta possible en grafia llatina (art. 13 de la Llei sobre
l’estat civil de 1987).
Ticino
— En el Parlament cantonal els diputats s’expressen únicament
en italià. En absència de norma expressa, en els debats legislatius
s’utilitzen l’italià regional (llengua nacional) o l’italià estàndard,
però només el darrer s’utilitza en la redacció dels textos legals.
Berna
— En el Parlament cantonal els diputats s’expressen en la
llengua de la seva elecció: l’alemany, el suís alemany (llengua na-
cional) o el francès. Generalment, les lleis són debatudes en suís
alemany, però són redactades en alemany i posteriorment pro-
mulgades en alemany i francès.
Grisons
— Als Grisons, l’article 4 de la LLG reconeix l’ús oral indistint de
les tres llengües oficials en els debats del Ple i les comissions del
Parlament cantonal. Els parlamentaris tenen reconegut el dret a
demanar la traducció de les proposicions presentades a la llengua
oficial que coneguin. En la realitat predomina l’ús de l’alemany
(o suís alemany) i les intervencions parlamentàries en italià i
romanx són escadusseres.
— En el Govern cantonal, l’article 5 de la LLG reconeix l’ús de les
tres llengües oficials (amb la finalitat de reforçar la posició de l’ita-
lià i el romanx). Els membres del Govern «treballen en la llengua
oficial escollida» (art. 5.1). Es reenvia al reglament la regulació de la
traducció a les llengües oficials de «els documents oficials, avisos,
comunicats de premsa, pàgines d’Internet, documents, correspon-
dència, rètols dels edificis i senyalització viària cantonal».
— En les relacions amb les autoritats locals (municipis, corpo-
racions regionals i municipals i cercles) l’Administració cantonal
utilitza les llengües oficials respectives (art. 3.2 LLG).
— En els tribunals la tria de la llengua del procediment, entre
les distintes llengües oficials, s’atribueix al president del tribunal.
En les deliberacions internes, els membres dels òrgans jurisdicci-
onals poden expressar-se en la llengua oficial de la seva elecció
(art. 7 LLG). Les sentències, resolucions i decisions es redacten en
la llengua del procediment. Admissió de derogacions a aquestes
regles, amb el consentiment de les parts.
— Els municipis unilingües resten legalment obligats a utilit-
zar la llengua oficial —en concret, en l’assemblea municipal—, les
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 134
b) Mitjà de
comunicació
dels poders
públics
(incloent-hi la
justícia) amb
els ciutadans
votacions municipals, les comunicacions i publicacions muni-
cipals, les relacions oficials amb la població i els rètols i senyalit-
zacions dels edificis i carrers. Els municipis plurilingües «són
obligats a utilitzar adequadament la llengua oficial autòctona»
(previsió genèrica que no obliga a un bilingüisme simètric). Com-
petència municipal per «regular els aspectes concrets relatius a
l’àmbit d’aplicació de llurs llengües oficials en cooperació amb el
Govern [cantonal]».
Nivell federal
— Les autoritats federals redacten els avisos al públic en la
llengua oficial local (respecte del principi de territorialitat) (art.
12.1 LLNC).
— Les autoritats federals es presenten al públic en les quatre
llengües oficials (respecte del principi de quadrilingüisme), en
particular: en el material imprès; en les pàgines d’acollida dels
seus llocs d’Internet; en les inscripcions o rètols sobre els edificis
públics (art. 12.2 LLNC).
Des de l’any 1986, l’Administració federal utilitzava ja el ru-
mantsch grischun en els impresos amb una relació especial amb
l’àrea lingüística retoromànica (entre d’altres, les explicacions del
Consell federal sobre els referèndums federals, formularis, fullets
i publicacions informatives, etc.) i quan s’adreçava al conjunt de la
població romanx.
— Els formularis de la Confederació destinats al públic han
d’estar disponibles en totes les llengües oficials. Es poden preveu-
re excepcions per als formularis destinats a un cercle reduït de
persones (art. 12.4 LLNC).
— Els documents d’identitat personal són expedits en les qua-
tre llengües oficials (art. 12.3 LLNC).
— En les eleccions i votacions federals els ciutadans poden
demanar el material de vot en una llengua oficial de la Confedera-
ció distinta de la del seu cantó de residència.
— Pel que fa a la llengua dels serveis de l’Administració federal
en relació amb els ciutadans particulars, l’article 6.1 de la LLNC
precisa que «tothom qui s’adreça a les autoritats federals pot fer-
ho en la llengua oficial de la seva elecció». Es garanteix també el
vessant passiu, en dir que «les autoritats federals responen en la
llengua oficial utilitzada per llur interlocutor», si bé podran res-
pondre en una altra llengua oficial amb l’acord de l’interlocutor
(art. 6.2 LLNC).
— Per raó del principi de territorialitat, el Govern pot establir
limitacions al dret d’opció lingüística i «pot restringir la tria de la
llengua oficial en les relacions amb les autoritats [federals] l’ac-
tivitat de les quals es limita a una part del territori suís» (art. 6.4
LLNC). El precepte al·ludeix a l’Administració federal desconcen-
trada, que ja abans de la LLNC privilegiava el principi de territo-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 135
rialitat en les relacions amb els ciutadans, sense renunciar ex-
plícitament al principi del quadrilingüisme (per exemple, mitjan-
çant l’admissió d’escrits en una llengua no oficial al cantó), que
una part de la doctrina considera igualment aplicable als òrgans
desconcentrats o descentralitzats. La necessitat de respectar la
llengua oficial del lloc de situació de l’òrgan o establiment admi-
nistratiu es fonamenta en l’interès de preservar l’extensió i l’ho-
mogeneïtat del territori lingüístic, tot afavorint la integració dels
parlants d’altres llengües desplaçats.
— En els supòsits en què l’Administració cantonal executa o
aplica el dret federal, el Tribunal Federal ha reiterat que els can-
tons poden determinar lliurement les llengües oficials que em-
praran en els procediments administratius i en la relació amb els
ciutadans. Això implica que l’Administració treballa i es relaciona
amb els ciutadans en la llengua o llengües (en cas de règim de bi-
lingüisme o trilingüisme) del cantó o àdhuc del municipi (si aquest
darrer té atribuïda la competència relativa al règim lingüístic).
— Previsions específiques per garantir els serveis en romanx:
«Les persones de llengua romanx poden adreçar-se a les autori-
tats federals en un dels seus idiomes o en rumantsch grischun. Les
autoritats els respondran en rumantsch grischun» (art. 6.3 LLNC). Ja
des d’abans del 1986 s’admetien els escrits adreçats a l’Adminis-
tració federal en romanx (el mateix criteri s’aplicava a l’àmbit
jurisdiccional).
— Previsió d’ús de llengües no oficials: en les relacions amb
persones [estrangeres normalment] que no coneguin cap de les
llengües oficials, les autoritats federals han d’utilitzar en la mesu-
ra del que sigui possible una llengua compresa per aquelles.
— Pel que fa a la llengua del procediment administratiu, les
autoritats federals notifiquen les seves decisions en la llengua que
les parts han escollit o en què han redactat les seves conclusions
(art. 37 de la Llei sobre procediment administratiu).
— En l’àmbit judicial, només el Tribunal Federal (TF) i el Tribu-
nal Federal de les Assegurances (TFA), que constitueixen les més
altes instàncies judicials del país, resten al marge de la competèn-
cia cantonal (art. 191 CF) i se subjecten a la LLNC (art. 4). Els ciuta-
dans suïssos tenen el dret d’utilitzar la seva llengua materna (si es
correspon amb les llengües oficials) en la redacció de les deman-
des i altres documents presentats davant aquests tribunals (art.
153 LOJ). Quant a la llengua del procediment, la Llei sobre procedi-
ment civil federal designa les llengües nacionals com a llengües
dels debats (art. 4 LPCF); mentre que la Llei sobre procediment
penal fa referència a les llengües oficials (art. 97). Això significa
que dins un mateix procés les parts poden utilitzar llengües dife-
rents, amb el recurs, si cal, de la traducció. La situació del romanx
es pot resumir dient que els tribunals accepten demandes, docu-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 136
ments i al·legacions escrits en l’esmentada llengua i els traduei-
xen d’ofici i a càrrec de la Confederació. Això no implica, però, que
el procés es meni en romanx (malgrat l’art. 4 LLNC). Les autoritats
judicials resten també vinculades per l’obligació d’emprar el ro-
manx quan notifiquen decisions a ciutadans d’expressió romanx,
d’acord amb el nou article 70 de la CF i l’article 6 de la LLNC, que el
desenvolupa.
Amb referència a la llengua de les sentències, els tribunals les
redacten, en el cas d’impugnacions de normes o actes (de dret
públic, dret privat o dret penal), en la llengua de la decisió atacada,
tot i que es preveuen excepcions per al cas que les parts parlin una
altra llengua oficial (art. 37.3 OJF). En l’àmbit penal, el procediment
es desenvolupa en la llengua de l’acusat, si coincideix amb alguna
de les llengües oficials; i si hi ha diversos acusats o és dubtós, de-
cideix el president de la sala. L’advocat pot utilitzar la llengua ofi-
cial que prefereixi (art. 10 i 97 de la Llei federal de 15 de juny de
1934, sobre el procediment penal). La Constitució (31.2 CF: «Tota
persona que es vegi privada de llibertat té el dret d’ésser promp-
tament informada, en una llengua comprensible, de les raons
d’aquesta privació i dels drets que l’assisteixen») i el marc norma-
tiu internacional imposen l’aplicació de regles especials sobre l’ús
de les llengües quan estan en joc restriccions greus de la llibertat
personal: el dret a l’assistència gratuïta d’un intèrpret s’ha referit
a l’actuació davant els òrgans d’instrucció i d’enjudiciament i es
reconeix també el dret a la traducció de les al·legacions escrites
del procés necessàries per organitzar la defensa; mentre que, en
canvi, s’ha denegat l’extensió del dret a la traducció de la decisió
(exclusió que ha estat criticada per un sector de la doctrina).
Els cantons gaudeixen de gran autonomia pel que fa a l’admi-
nistració de justícia: determinen l’organització de les jurisdic-
cions civil i penal i administrativa (art. 122.2 i 123.2 CF) i poden
instaurar els seus propis tribunals superiors. Per tant, respecte
dels tribunals que depenen dels cantons, és difícil deduir regles de
procediment uniformes, ja que les autoritats judicials apliquen el
dret federal en les llengües oficials cantonals i d’acord amb el dret
processal del cantó. Fins i tot en alguns casos, la llengua de proce-
diment és determinada en un nivell inferior al cantó, com ara
el districte judicial (Grisons), d’acord amb el principi de territoria-
litat ratificat en aquest àmbit per la jurisprudència del Tribunal
Federal.
El nou estatus constitucional del romanx s’ha traduït en una
jurisprudència contrària a la regulació cantonal que margina
aquesta llengua: per una sentència del Tribunal Federal de 8 de
juliol de 1999 es declarà contrari a la llibertat de llengües i a les
disposicions federals i cantonals sobre les llengües oficials l’arti-
cle 14 de l’Ordenança sobre l’organització del Tribunal administra-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 137
tiu cantonal que preveia que en les regions romanxes les deci-
sions havien de ser redactades, en principi, en alemany. Aquesta
jurisprudència s’aplica igualment a les regions italianòfones i té
un abast general.
Vaud
— En matèria de justícia, el Codi de procediment civil de 1966
estableix que en el marc del procés «les parts actuen en llengua
francesa». El Codi de procediment penal de 1967, després de reite-
rar que la llengua del procediment és el francès, preveu que «si
una demanda no s’ha redactat en francès, el jutge pot reclamar-ne
una traducció en llengua francesa» (art. 86 CPP). En l’àmbit con-
tenciós administratiu s’estableix també que les parts han de pro-
cedir en francès (Llei sobre la jurisdicció i el procediment adminis-
tratiu de 18 de desembre de 1989).
— La llei d’infraccions (administratives) de 1969 preveu el re-
curs a intèrpret «si la persona denunciada no parla el francès»,
excepte si el prefecte parla la llengua del denunciat (art. 28).
— El Registre Civil expedeix els extractes i les comunicacions
en francès (art. 13 de la Llei sobre l’estat civil).
Ticino
— En les peticions o escrits adreçats al Govern cantonal, les
persones físiques i jurídiques que tenen el seu domicili al Ticino
han d’utilitzar obligatòriament la llengua italiana (Resolució del
Consiglio di Stato núm. 1416, de 9 de març de 1956).
— En les seves relacions amb els ciutadans, l’Administració
cantonal utilitza la llengua del cantó, l’italià.
— Els tribunals cantonals utilitzen la llengua oficial (italià). Hi
ha nombroses disposicions sobre la llengua del procediment, el
comportament lingüístics dels ciutadans davant els tribunals i la
necessitat de traducció de documents presentats en altres llen-
gües: a) Codi de procediment civil de 1971: el procediment s’ha de
desenvolupar en llengua italiana (art. 117); els actes processals,
documents i perícies no redactats en italià són nuls (art. 117.2); es
pot nomenar intèrpret quan ha de ser escoltada una persona que
no coneix l’italià, excepte si el secretari judicial coneix la llengua
(art. 117.3); les parts que produeixen documents no redactats en
italià poden ser obligades, si ho demana el jutge o la part adversa,
a adjuntar la traducció (art. 203.1); el jutge pot, d’ofici o a instància
de part, sol·licitar una traducció oficial. b) Llei de procediment
contenciós administratiu de 1966: les al·legacions de les parts
s’han de redactar en llengua italiana. D’altra banda, també els
advocats són obligats a utilitzar l’italià en les seves relacions amb
les autoritats cantonals en «la correspondència, documents ad-
junts i intervencions orals» (art. 12 de la Llei dels advocats).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 138
Berna
— La Constitució cantonal proclama que «qualsevol persona
pot adreçar-se en la llengua oficial de la seva elecció a les autori-
tats amb competència sobre la totalitat del cantó» (art. 6.4 CB).
L’abast del dret lingüístic reconegut se circumscriu a l’Administra-
ció centralitzada de Berna (Govern cantonal); en canvi, en la resta
de districtes, les relacions administratives se subjecten al règim
d’unilingüisme territorial, amb l’excepció del districte bilingüe de
Bienne/Biel (situat en la frontera lingüística intracantonal entre la
part francesa i l’alemanya) on els serveis administratius canto-
nals i locals són bilingües.
— En la justícia, l’article 17 CB garanteix el respecte de l’unilin-
güisme territorial, tot i admetre flexibilitzacions a favor de l’altra
«llengua nacional» acordades per les parts: «les autoritats judici-
als competents per al conjunt del cantó utilitzen per regla general
la llengua del districte competent. D’acord amb les parts, el jutge
pot autoritzar l’altra llengua nacional». El Codi de procediment
penal ratifica l’unilingüisme: «En la part alemanya del cantó, el
procediment té lloc en llengua alemanya; en la part francesa, en
llengua francesa». Per tant, els ciutadans són obligats a utilitzar la
llengua del districte en els tribunals inferiors. Només en els tribu-
nals d’apel·lació hi ha dret d’opció entre les dues llengües oficials
del cantó.
Grisons
— Els ciutadans tenen el dret d’adreçar-se a les autoritats can-
tonals en la llengua oficial triada (art. 3.2 LLG). Les autoritats can-
tonals responen en la mateixa llengua oficial en la qual han estat
consultades (art. 3.3 LLG). Si bé es preveu que els ciutadans puguin
utilitzar el seu idioma romanx o el romanx estandarditzat, la res-
posta escrita de l’Administració i els tribunals cantonals es fa
sempre en rumantsch grischun (art. 3.4 i 5 LLG).
— Els municipis monolingües resten obligats a utilitzar la
seva llengua oficial «en les relacions oficials amb la població»
(art. 17.b.1 LLG).
— En els procediments de recurs, la llengua del procediment
és determinada per la llengua oficial de la decisió impugnada (art.
3.3 LLG).
— En la justícia, els procediments es poden desenvolupar, en
principi, en alemany, en italià o en romanx, segons el districte o la
seu del tribunal. En els tribunals cantonals (competents sobre tot
el territori), les parts poden utilitzar la llengua oficial triada en els
documents escrits (memòries, instàncies); la llengua del procedi-
ment es determina per regla general segons la llengua oficial de la
decisió atacada, respectivament, a la llengua parlada per la part
demandada (art. 8 LLG), si bé la regla pot ser derogada per acord de
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 139
c) Mitjà
d’exterio-
rització dels
actes jurídics
públics
i privats
(incloent-hi
les lleis), amb
garantia de
validesa
les parts. La paritat de les llengües oficials s’aplica a totes les fases
del procediment: escrits de les parts, audiències, sentències, etc.
En els tribunals de districte unilingües, les parts han d’utilitzar
la llengua del districte i l’audiència principal es fa en aquesta (art.
9 LLG); mentre que en els districtes plurilingües les parts poden
escollir la llengua en la qual presenten els escrits i l’audiència
principal es du a terme per regla general en la llengua oficial par-
lada per la part demandada, respectivament, de l’acusat (art. 10
LLG). Les sentències i resolucions s’emeten en la llengua en la
qual s’ha dut a terme l’audiència principal. Quan una part no co-
neix la llengua oficial utilitzada pel tribunal, el jutge pot exigir, si
la part ho sol·licita, una traducció gratuïta en una altra llengua
oficial del debat, respectivament, de la sentència (art. 17.b.1 LLG).
Nivell federal
— Els actes legislatius federals i els altres textos que han de ser
publicats d’acord amb el que preveu la Llei de 18 de juny de 2004,
sobre les publicacions oficials o d’altres disposicions del dret fede-
rals, es publiquen (en el Recull oficial de dret federal o en el Full fe-
deral) en alemany, en francès i en italià, «excepte si la llei disposa
el contrari».
Regla de publicació simultània en les tres llengües (art. 10 LLNC
i art. 14 de la Llei de 2004, sobre les publicacions oficials). En els
actes normatius, publicats en el Recull oficial, les tres versions són
autèntiques i fan fe (art. 14 de la Llei 2004). En el procés d’elabora-
ció de les lleis hi participen comissions amb representació dels
tres grups lingüístics que preparen el text definitiu de les tres ver-
sions lingüístiques, que se sotmeten a votació final simultània-
ment. En la interpretació de les lleis, els tribunals han d’integrar
les tres versions, sense preferències.
Com a excepcions previstes per l’article 14.2 de la Llei de 2004:
1) el Govern federal pot decidir que els textos la publicació dels
quals es limita a la menció del títol i a l’afegit d’una referència o
del nom de l’organisme on es poden obtenir (art. 5 i 13.3), no seran
publicats en les tres llengües oficials, amb la condició que: a) no
imposin directament obligacions a les persones concernides; b)
les persones concernides utilitzin aquest textos únicament en la
llengua original; 2) la Cancelleria federal pot decidir que decisions
o comunicacions de l’Administració federal, d’organitzacions o de
persones de dret públic o privat de rellevància merament local
només es publiquin en la llengua oficial de la regió lingüística con-
cernida.
Quant al romanx, es publiquen en aquesta llengua en el Full
federal (art. 13 de la Llei de 2004) «els textos d’especial importància
i la documentació relativa a les votacions i a les eleccions fede-
rals» (art. 11 LLNC). La determinació d’aquests textos correspon a
la Cancelleria federal (òrgan tècnic de suport al Govern federal),
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 140
amb la consulta prèvia a la Cancelleria d’Estat del cantó dels Gri-
sons i els serveis federals concernits. En tots els casos es tracta de
traduccions a partir de les versions oficials.
— En els tractats internacionals, la «versió autèntica dels
acords bilaterals la publicació dels quals és obligatòria ha d’estar
disponible almenys en una llengua oficial de la Confederació»; en
els acords multilaterals de publicació obligatòria, «hom vetllarà
per establir en almenys una llengua oficial de la Confederació la
versió autèntica» (art. 13 LLNC). Les derogacions possibles es reen-
vien a l’article 14.2 de la Llei de 2004, sobre les publicacions ofi-
cials, o a disposicions particulars de la legislació federal.
— En el document nacional d’identitat i el passaport les ins-
cripcions apareixen en cinc llengües (les quatre nacionals, més
l’anglès): nom del país, nom, cognom, data de naixement. L’article
11.2.a LLNC explicita que s’han d’expedir en les quatre llengües
«els documents d’identitat personals» (art. 11.2.a).
Vaud
— Les lleis són redactades i promulgades en francès (sense
norma explícita que ho prevegi).
Ticino
— Al Parlament cantonal (Gran Consiglio), les lleis són redacta-
des i promulgades en italià estàndard (sense regulació explícita).
No hi ha una traducció oficial dels textos legislatius cap a d’altres
llengües nacionals.
— Els notaris han de redactar els actes que adopten la forma de
documents públics en italià (només en aquesta llengua s’admeten
en el registre, d’acord amb la Circolare Dipartimento di Giustizia agli
uffici dei registri du 25.10.1965). Diversament, els testaments públics,
els contractes de successió i de renda vitalícia es poden redactar en
una altra llengua, segons la voluntat dels atorgants o per disposició
contractual. Els altres actes públics es poden redactar en qualsevol
altra llengua sempre que el notari i les parts la coneguin.
Berna
— Les lleis, els decrets, les ordres i les ordenances són comuni-
cats en alemany en la part alemanya del cantó i en francès en la
part francesa.
— A la capital (i en la vila bilingüe de Bienne), la retolació dels
edificis públics és bilingüe, amb predomini de l’alemany. A la resta
del territori cantonal s’aplica l’unilingüisme.
Grisons
— Publicació en les tres llengües oficials dins el Recull sistemà-
tic de lleis cantonals dels Grisons de les lleis, els acords intercan-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 141
d) Obligació
d’ensenyar la
llengua a la
ciutadania en
el sistema
educatiu
tonals i les decisions del Parlament cantonal i els reglaments
(art. 4.3 LG). Les tres versions de les lleis (alemanya, italiana i ro-
manx) són jurídicament equivalents. En cas de conflicte cal donar
prioritat al text que es correspon millor a l’esperit de la llei.
L’Ordenança sobre les llengües de l’any 2007 (art. 5.1) afegeix la
publicació en les tres llengües oficials de les explicacions sobre les
votacions populars, les paperetes de vot i el vot; les publicacions
en el diari oficial cantonal, els comunicats de premsa i altres co-
municats importants del Parlament cantonal, del Govern, dels
seus departaments i serveis, si s’adrecen al conjunt de la població
del cantó; les directrius i circulars adreçades a tots els municipis,
les altres entitats o organismes públics de tot el cantó; els avant-
projectes de llei sotmesos a consulta; les respostes a les preguntes
parlamentàries; la papereria oficial (encapçalaments, sobres) i les
pàgines d’acollida d’Internet dels departaments i serveis, i els for-
mularis adreçats al públic. L’article 5.2 autoritza el Govern per fer
derogacions del trilingüisme en comunicats i formularis destinats
a un grup particular de persones o d’una importància secundària.
— La retolació i senyalització dels edificis cantonals (adminis-
tracions, escoles i altres edificis accessibles al públic) es fa en les
tres llengües oficials a Coire, si bé en la resta de municipis l’ús es
preveu variable en funció del seu estatut lingüístic (unilingüe, bi-
lingüe o trilingüe). En els rètols de les localitats, les indicacions de
direcció i la senyalització de les carreteres cantonals s’han d’em-
prar les llengües oficials de les localitats anunciades (art. 8 de
l’Ordenança sobre les llengües de 2007). En síntesi, es respecta el
principi de territorialitat, si bé a la pràctica el romanx és poc utilit-
zat en els avisos oficials del cantó, els formularis, la senyalització
viària, les inscripcions sobre els vehicles públics, etc.
Nivell federal
A Suïssa, la competència educativa correspon als cantons, des
de l’escola infantil fins a la universitat (amb l’excepció de les esco-
les politècniques federals).
No hi ha l’obligació legal d’estudiar la llengua oficial d’altres
cantons, tot i que des del pla federal s’impulsen mesures de tipus
divers (fins i tot legals) per fomentar-ho, ateses l’atracció dels es-
tudiants vers l’anglès com a segona llengua i l’ús predominant de
les varietats dialectals de l’alemany i l’italià, amb els problemes
d’intercomprensió (i de cohesió nacional) que això pot generar.
En la legislació lingüística federal s’inclouen els mandats se-
güents adreçats a la Confederació i els cantons: a) foment i sub-
venció dels intercanvis d’alumnes i ensenyants de tots els nivells
escolars entre els cantons (art. 14); b) parar una atenció particular
a la llengua d’ensenyament, en particular en la seva forma estàn-
dard (art. 15.1); c) promoció del plurilingüisme dels ensenyants
i alumnes; d) compromís en favor de l’ensenyament de llengües
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 142
estrangeres que, en el marc de l’escolaritat obligatòria, asseguri
competències almenys en una segona llengua nacional, així com
en una altra llengua estrangera (art. 15.3, desenvolupat per un
Conveni intercantonal subscrit per més de la meitat dels cantons);
ajuts financers als cantons orientats a «crear un context propici a
l’ensenyament d’una segona o tercera llengua nacional» i per «en-
coratjar l’adquisició pels al·lòfons de la llengua nacional local»
(art. 16 LLNC).
Vaud
— D’acord amb la legislació cantonal, en l’ensenyament obli-
gatori, que comença als 6 anys, els alumnes estudien francès i
alemany, amb la formació de subgrups segons el nivell lingüístic.
Previsions específiques per als alumnes no francòfons, que s’inte-
gren en classes d’acollida per tal d’adquirir «les bases lingüís-
tiques i culturals indispensables per a la seva integració en les
classes regulars de l’escolaritat obligatòria o de la formació pro-
fessional» (art. 26 i 43 de la Llei escolar de 1984).
Ticino
— Pel que fa a la llengua vehicular, segons la Llei sobre l’escola
de 1990, en el marc del sistema públic, «l’ensenyament és dispen-
sat en llengua italiana i dins el respecte de la llibertat de conscièn-
cia» (art. 1.3 LE). L’unilingüisme en la llengua vehicular s’aplica
també a la minoria germanòfona de Bosco-Gurin, si bé els seus
alumnes cursen dues hores setmanals d’alemany estàndard (Riso-
luzione del Consiglio di Stato núm. 4313, 6.8.1986). Pel que fa a l’esco-
la privada, l’article 80 de la LE exigeix també la utilització de l’ita-
lià com a llengua vehicular de l’ensenyament; si bé el precepte
habilita el Govern cantonal per fer derogacions de la regla per als
alumnes de famílies que resideixen temporalment en el cantó,
per als quals l’italià serà matèria d’ensenyament obligatori.
Per als alumnes que parlen una llengua estrangera i no són
capaços de seguir normalment l’ensenyament en aquesta llengua
s’organitzen, en totes les escoles i nivells, cursos d’italià i activi-
tats d’integració, tot salvaguardant llur identitat cultural (art. 72.1
LE). El cantó subvenciona el cost d’aquests cursos i activitats d’in-
tegració.
— Per consegüent, l’obligació que els estudiants aprenguin la
llengua oficial en el marc del sistema escolar és generalitzada. Les
autoritats cantonals subvencionen cursos d’italià per a adults or-
ganitzats pels municipis per tal d’afavorir-ne la integració.
— Quant a l’ensenyament de les segones (o terceres) llengües,
el Govern cantonal acordà l’any 2002 l’obligatorietat d’aprendre
l’alemany, el francès i l’anglès durant l’escolaritat obligatòria (pre-
visió excepcional a Suïssa, només seguida pels cantons d’Uri i
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 143
Grisons): des del tercer any de primària s’estudia el francès
(4 anys), el setè any s’introdueix l’alemany i, durant tota la secun-
dària, l’anglès.
Berna
— Quant a la llengua vehicular o d’ensenyament, el sistema
educatiu segueix la divisió lingüística del cantó: el francès en la
part francòfona i a l’Escola cantonal de llengua francesa de Berna
(de gestió cantonal, amb la finalitat de reforçar el bilingüisme del
cantó i el plurilingüisme federal); el francès i l’alemany en els mu-
nicipis de Biel/Bienne i d’Evilard; l’alemany en la resta de munici-
pis (art. 9.a de la Llei sobre l’escola obligatòria, LEO). Les comissi-
ons escolars poden autoritzar l’ús de l’altra llengua nacional per
impartir certes matèries, si el professorat té la qualificació neces-
sària. L’autorització de les escoles privades es condiciona a l’ús
com a llengua de l’ensenyament de la llengua de la regió (art.
61.1.e LEO), si bé poden ser autoritzades a impartir l’ensenyament
de certes matèries en una altra llengua si el professorat té les
quali ficacions necessàries (art. 61.2 LEO).
Com a matèria de l’ensenyament obligatori (primari i secunda-
ri), la «llengua» comprèn «una sòlida cultura lingüística en la llen-
gua local (domini oral i escrit) i competències essencials en una
segona llengua nacional i almenys en una altra llengua estrangera».
Grisons
— La LLG (art. 18) empra el concepte de llengua d’ensenyament i
autoritza els municipis a regular-la en l’escola pública «tenint en
compte els principis de la present llei». La qualificació dels munici-
pis com a municipis unilingües i municipis plurilingües «s’aplica
anàlogament a les disposicions sobre la llengua oficial» (és a dir,
segons els percentatges de població de cada llengua). Tanmateix,
en el cas de municipis plurilingües, «en virtut de l’interès de salva-
guarda d’una llengua cantonal amenaçada [romanx o italià], el
Govern pot, si ho sol·licita el municipi, autoritzar excepcions en la
tria de la llengua escolar» (limitacions del dret d’opció lingüística).
— Com a matèria d’estudi, a més de la llengua d’ensenyament,
es regula l’obligació de les escoles de primària d’oferir una segona
llengua cantonal com a segona llengua obligatòria (art. 8 de la Llei
de les escoles públiques). En les escoles de llengua romanx i ita-
liana la segona llengua és l’alemany. En les escoles germanòfones,
la segona llengua és l’italià. En escoles germanòfones amb ense-
nyament del romanx és el romanx, si no és substituït per l’italià
per decret municipal; o, en casos contraris, l’italià es pot substi -
tuir pel romanx. Els municipis també poden oferir alhora italià i
romanx com a matèries opcionals obligatòries (en aquest cas, el
romanx en els tres primers cursos).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 144
e) Acreditació
lingüística en
l’adquisició
derivada de la
nacionalitat
Nivell federal
— La Llei federal sobre l’adquisició i la pèrdua de la nacionali-
tat suïssa de 1952 determina que, per atorgar la nacionalitat per
naturalització ordinària, cal comprovar si el sol·licitant es troba
«integrat en la comunitat suïssa» (art. 14 LNS). El procediment es
du a terme en dues fases: a) a escala local i cantonal, en què,
d’acord amb el procediment regulat pel cantó, s’apreciarà la inte-
gració en relació amb la llengua o llengües del cantó; i b) posterior
autorització de les instàncies federals. La llei estableix un mínim
de dotze anys de residència, tres dels quals dins els cinc anteriors
a la sol·licitud. Aquest procediment permet, doncs, acreditar la
integració en qualsevol de les quatre llengües nacionals (tot i que,
a la pràctica, difícilment serà el romanx per les condicions socio-
lingüístiques del cantó dels Grisons).
Vaud
— La Llei sobre el dret de ciutadania de Vaud de 28 de setembre
2004 estableix que, per sol·licitar la naturalització a Vaud, l’estran-
ger, entre altres requisits, ha d’estar integrat a la comunitat «vau-
daise», especialment pel seu coneixement de la llengua francesa
(art. 8). En el cas dels joves menors de 24 anys, hi ha un procedi-
ment simplificat de naturalització en el qual s’exigeix «estar fami-
liaritzat amb la llengua francesa» (art. 22).
Berna
— A Berna, el Reglament sobre el procediment de naturalitza-
ció i d’admissió al dret de ciutadania d’1 de març de 2006 (art. 11)
estableix que, per obtenir la ciutadania dins un districte determi-
nat, cal: a) superar un «test de naturalització» que, entre altres
matè ries, versa sobre les llengües i que s’ha de respondre per es-
crit en la llengua del districte concernit (art. 11.a); i b) acreditar la
«capacitat de comprensió» de la llengua del districte, que compor-
ta tenir «coneixements lingüístics suficients per comunicar-se
amb les autoritats i amb els conciutadans i conciutadanes», la
qual cosa es pot fer per diverses vies: superació d’un examen indi-
vidual oral i escrit (organitzat pels municipis, que poden dele-
gar-ho en or ganismes públics o privats); en cas de no superar
l’examen, se guiment d’un curs de llengua; o bé al·legar algunes de
les causes d’exempció de l’examen: llengua materna coincident
amb la del districte, edat inferior a 16 anys, freqüentació durant
tres anys ininterromputs de l’escola obligatòria a Suïssa o ha-
ver-hi superat una formació acadèmica secundària o terciària;
haver superat un examen de la llengua de nivell A2 del marc euro-
peu. Es resolen cas per cas els supòsits de persones amb deficièn-
cies mentals, anal fabetes o que no assoleixen les exigències lingü-
ístiques després d’haver seguit el curs de llengua (art. 11.e).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 145
f ) Dret d’ús
(actiu i passiu)
en les
relacions
públiques
i privades
Ticino
— La Llei sobre la nacionalitat de Ticino i sobre el dret de ciuta-
dania comunal de 8 de novembre de 1994 preveu dos procedi-
ments similars en el marc de les mesures de verificació de l’apti-
tud dels candidats: a) per als suïssos (confederats), l’autoritat
municipal, abans de sotmetre la sol·licitud al legislatiu, ha de
«verificar, mitjançant un examen, els seus coneixements de llen-
gua italiana», en aquest cas una prova oral, de la qual són eximits
aquells qui han freqüentat l’escola —excloent-ne l’infantil— del
Ticino durant almenys cinc anys (art. 9 LNT, desenvolupat per
l’art. 3 del Reglament de la llei sobre la ciutadania «ticinese» i la
pertinença municipal, de 10 d’octubre de 1995); b) per als estran-
gers, la verificació comprèn «un examen oral sobre els seus conei-
xements de llengua italiana i sobre els principis del dret civil, la
història i la geografia suïssa i ticinesa», del qual resten exempts
els qui han freqüentat durant un cicle complet una escola pública
o privada, una escola mitjana, un liceu o una escola de comerç del
Ticino (art. 16 LNT i art. 7 del Reglament). Dificultats pràctiques
per integrar lingüísticament els nouvinguts.
Grisons
— La Llei sobre la ciutadania del cantó dels Grisons, de 31
d’agost de 2005, estableix que qui demana el dret de ciutadania
«ha d’estar integrat en la comunitat cantonal i municipal» i, con-
cretament, «ha d’estar familiaritzat ( ) amb una llengua cantonal»
(art. 3.2.b LCG). Es requereix una residència prèvia de sis anys en el
cantó, tres dels quals en els darrers cinc. La decisió final correspon
al Govern cantonal.
Nivell federal
— Es garanteix als ciutadans dret d’ús actiu i passiu de les qua-
tre llengües nacionals en les relacions amb les autoritats federals
(art. 6 LLNC) i amb les entitats privades que fan funcions adminis-
tratives que es determinin reglamentàriament (art. 4.2 LLNC).
Aquest dret només es desplega plenament davant els òrgans
centrals de l’Administració federal, atès que en les relacions amb
els òrgans desconcentrats o descentralitzats d’aquesta pot ser
restringit pel Govern federal (art. 6.4 LLNC).
Previsió d’ús de llengües no nacionals, sense la configuració
com a dret de les persones.
Vaud
— Unilingüisme. No hi ha regulació en termes de drets.
Berna
— Dret d’opció (ús actiu) entre les dues llengües oficials en les
relacions amb l’Administració cantonal centralitzada.
En la resta de territoris preval l’unilingüisme, sense dret d’opció.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 146
g) Deures dels
ciutadans i
dels càrrecs
públics de
coneixement
i/o ús de la
llengua
Ticino
— Unilingüisme. No hi ha regulació en termes de drets.
Grisons
— Dret d’opció lingüística (ús actiu i passiu) dels ciutadans en
relació amb les tres llengües oficials per a les relacions amb l’Ad-
ministració cantonal.
Els municipis bilingües tenen autonomia per regular els usos i
drets vinculats amb les llengües oficials, d’acord amb el Govern
cantonal. En els municipis unilingües no hi ha regulació en termes
de drets.
Nivell federal
— El respecte del quadrilingüisme té com a pressupòsit la ca-
pacitació lingüística dels funcionaris federals. L’article 20.1 de la
LLNC disposa que: «La Confederació promou les competències
lingüístiques del seu personal en les llengües oficials». Amb tot, la
qüestió lingüística en l’àmbit de la funció pública es resol, bàsica-
ment, pel principi de representació proporcional i equilibrada dels
diferents grups lingüístics en els diferents serveis administratius:
«La Confederació vetlla per tal que les comunitats lingüístiques
siguin representades equitativament dins les autoritats federals i
dins les comissions extraparlamentàries; ella fomenta el plurilin-
güisme dins l’exèrcit» (art. 20.2 LLNC). Les mesures adoptades en
aquest sentit s’orienten a facilitar que els empleats no germanò-
fons s’incrementin (acció positiva) i puguin treballar en la seva
llengua. Els requisits o mèrits relatius als coneixements idiomà-
tics en l’accés als càrrecs públics s’estableixen de manera flexible,
en funció del lloc de treball (incloent-hi també l’anglès) i s’avaluen
de manera informal. Des de l’any 1983 regeixen també directrius
adreçades a fomentar la formació lingüística dels funcionaris. El
coneixement de l’alemany resta, però, important per fer carrera
administrativa.
— En l’elecció dels magistrats dels dos alts tribunals federals
(Tribunal Federal i Tribunal Federal de les Assegurances), a més
d’assegurar-se la presència de dones (cinc en el TF i dues en el
TFA), es té en compte, no solament la seva competència, sinó tam-
bé criteris lingüístics, polítics i de la regió de procedència. Pel que
fa al TF, l’article 188.4 de la CF determina que «en escollir els jutges
del Tribunal Federal, l’Assemblea Federal vetlla perquè les llen-
gües oficials hi estiguin representades», però cap norma precisa
com s’ha de plasmar aquest repartiment lingüístic, que es fona-
menta en una pràctica política consolidada (habitualment, un
jutge de llengua retoromànica, tres jutges italianòfons, dotze jut-
ges francòfons i vint-i-cinc jutges germanòfons).
— El fiscal general actua sota la direcció i supervisió del Govern
(art. 14 de la Llei federal de 15 de juny de 1934, sobre procediment
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 147
penal) i, a la pràctica, ha de conèixer l’alemany i el francès i, si és
possible, l’italià. Hi ha un representant permanent del fiscal gene-
ral per cada regió lingüística.
Ticino
— Des de l’any 1931 hi ha una regulació que imposa l’ús de
l’italià en els rètols i les inscripcions a la via pública. L’actual Llei
sobre les instal·lacions publicitàries de 28 de febrer de 2000 deter-
mina que «les inscripcions publicitàries han d’estar redactades en
llengua italiana»; alhora que «la traducció a altres llengües és ad-
mesa, sempre que els caràcters utilitzats no siguin superiors ni
més importants» (art. 6 LIP), amb la regulació d’un procediment
d’autorització administrativa i la previsió de multes per infracci-
ons que oscil·len entre els 50 i els 5.000 francs suïssos (art. 15). El
Reglament d’execució de la Llei (Reglament de 28 de febrer de
2000) precisa l’àmbit d’aplicació als «rètols situats en el lloc on es
desenvolupa una activitat (rètols comercials, professionals o
indus trials) i els que indiquen l’itinerari per arribar-hi (rètols indi-
cadors de direcció)» i a «les il·lustracions, inscripcions i tot altre
senyal visible o audible d’una àrea oberta al públic, per a vianants
o vehicles, sigui en espais destinats a la publicitat per compte de
tercers (panells, columnes, etc.), sigui sobre construccions dota-
des d’una finalitat distinta (cartells, escrits publicitaris sobre faça-
nes, tendals, etc.)». La Llei no és d’aplicació a la publicitat en els
mitjans de comunicació ni incideix en la competència federal so-
bre senyalització viària. Regulació que respon a les dificultats
d’aplicació del principi de territorialitat lingüística en el cantó
italionòfon. Entre els objectius de la Llei s’esmenta expressament
«la salvaguarda de la llengua italiana» (art. 2). L’article 5 del Regla-
ment exceptua de l’obligació d’ús prioritari de l’italià «els noms de
societats i de marques registrades en una altra llengua com a
mots simples o expressions en una llengua estrangera, a condició
que siguin d’ús corrent».
Grisons
— En l’àmbit de la funció pública, l’article 6 de la LLG, sobre
«Contractació», determina que «a paritat de qualificació, per a
l’ocupació dels llocs de treball en l’Administració pública canto-
nal, cal donar per regla general preferència als candidats que dis-
posin d’un coneixement de dues o eventualment de les tres llen-
gües oficials». En general, «el cantó ha de promoure els
coneixements pel seu personal de les llengües oficials cantonals».
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 148
Aspectes que cal destacar:
— Sistema lingüístic complex en el qual a cada nivell de l’organització política
li correspon un àmbit competencial diferent, que dóna lloc a distingir entre
llengües federals, cantonals, de les entitats intracantonals i municipals.
— La proclamació que fa la legislació federal (des del 2009) dels principis de
quadrilingüisme i d’igualtat de les quatre llengües nacionals pretén desta-
car-ho com un element essencial de la identitat suïssa (importància de
l’aspecte simbòlic, enfront de la normativa anterior, que semblava reduir-ho
a un aspecte administratiu), però en cap cas s’oposa a una protecció territo-
rial forta de les distintes llengües en virtut de l’unilingüisme oficial preva-
lent en el nivell cantonal.
— En la mesura que els àmbits de competència federal són limitats i, tot so-
vint, s’exerceixen en col·laboració amb els cantons (p. ex., concessió de la
nacionalitat), l’impacte pràctic de la normativa lingüística federal en la
dinàmica sociolingüística és limitat (principi de respecte de la sobirania
lingüística dels cantons). Les quotes lingüístiques articulen el funciona-
ment lingüístic de l’Administració federal, com a contrapès de l’expansió de
l’alemany en els usos oficials.
— Prevalença dels cantons unilingües (22 sobre 26), enfront d’una minoria
de cantons bilingües o plurilingües, dins els quals a més l’ús oficial de les
distintes llengües en presència se circumscriu a unitats territorials me-
nors (districtes o municipis), la qual cosa redueix a àrees geogràfiques
molt limitades el desplegament pràctic d’un bilingüisme o trilingüisme
oficial.
— El concepte de llengua oficial, en el pla de les institucions federals, implica
la possibilitat del seu ús normal en els àmbits intern i extern i es distingeix
de l’oficialitat expressament modulada per al romanx, referent a les rela-
cions de les persones de parla romanx amb els òrgans de la Confederació
(art. 70.2 CF). Aquesta modulació no impedeix que legalment i casuística-
ment es reconeguin i s’ampliïn els usos oficials del romanx (p. ex., publi-
cació de lleis federals). S’exclou així la seva consideració com a llengua de
treball de les institucions federals.
— No hi ha una equivalència entre les llengües oficials en el pla federal i les
llengües que són objecte d’un mandat d’especial protecció i promoció per
part de les instàncies federal, que s’identifiquen constitucionalment (art.
70.5 CF) i legalment amb l’italià i el romanx.
— En el pla cantonal, l’unilingüisme oficial comporta una regla implícita d’ús
normal de la llengua, tot i que té projeccions normatives diverses en funció
de les necessitats de protecció de la llengua oficial (p. ex., menys en el cantó
francòfon de Vaud que en l’italianòfon de Ticino). La jurisprudència del
Tribunal Federal determina que la Constitució (art. 18, sobre la llibertat de
llengua) no obliga les autoritats a oferir als individus establerts en la seva
comunitat educació en una llengua distinta de l’oficial (cas Amrein).
— Diversament, se circumscriuen als cantons plurilingües els conflictes jurí-
dics a l’entorn de la tensió entre el principi de territorialitat (entès ordinària-
ment com a equivalent a unilingüisme oficial) i la llibertat lingüística (que,
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 149
tot i incloure teòricament qualsevol llengua de la persona, s’utilitza per es-
grimir un dret d’opció lingüística entre les llengües oficials).
— La jurisprudència ha admès també un ampli marge de discrecionalitat de
les autoritats cantonals a l’hora de determinar el règim unilingüe o bilingüe
d’entitats territorials intracantonals: el nombre de parlants no ha estat con-
siderat l’únic criteri que permet definir l’estatus lingüístic d’un municipi,
atès que és necessari considerar també la seva història, vinculada amb l’es-
tabilitat, el veïnatge i la voluntat dels habitants, i perquè el principi de terri-
torialitat no s’hi aplica de manera dogmàtica (cas Cressier, de 22 de juny
de 1997). Tanmateix, una part de la doctrina és critica amb l’ús del principi de
territorialitat, que es justificaria en la protecció de les minories, per tractar
de frenar el canvi lingüístic en una àrea determinada (possible risc per a les
petites minories dins el cantó).
— La doctrina observa que l’orientació de la jurisprudència constitucional re-
cent tendeix a limitar una aplicació estricta del principi de territorialitat, i
obliga a ponderar el contingut de la llibertat lingüística. Tanmateix, no es
tracta d’una inflexió que arribi a posar en qüestió el model de quadrilingüis-
me federal i unilingüisme cantonal prevalent. Quant a les conseqüències
que tindria un decantament més decisiu vers la llibertat lingüística, la doc-
trina distingeix dos plans: a) en el nivell cantonal, com mostra el cas dels
Grisons, la implementació del principi de territorialitat ajuda a mantenir la
llengua (en el municipi de Pontresina, l’educació primària és en romanx, tot
i ser la llengua del 15 % de la població), mentre que l’aplicació del principi de
llibertat lingüística provoca el canvi lingüístic (en el municipi de St. Moritz, el
reconeixement de la llibertat lingüística alemany-romanx afavoreix la pri-
mera llengua); b) en el nivell estatal, la transformació de Suïssa en un verita-
ble Estat multilingüe podria tenir efectes contradictoris: segons alguns,
reforçaria les llengües minoritàries perquè podrien ser utilitzades arreu,
mentre que, per a d’altres, permetria l’ús generalitzat de l’alemany arreu.
— Hi ha un cert debat doctrinal sobre la necessitat de reconèixer també l’an-
glès com a llengua nacional.
2.9. Ucraïna
a) Dades generals:
Caracterització de l’Estat: unitari + uninacional/plurinacional. Organització del
territori, de grans dimensions, en 24 regions administratives o «oblasti» (descen-
tralització política o autonomia de la regió de Crimea, abans de l’annexió d’aquest
territori a Rússia el març de 2014). Hi ha dos municipis amb un estatut especial:
Kiev i Sebastòpol.
Població (factor ètnic o cultural): població de 47,2 milions segons el cens del 2001.
Els darrers anys el país ha experimentat una davallada de la població —el cens de
1989 recollia 1,4 milions d’habitants— a causa de factors de natalitat/mortalitat,
de les migracions produïdes en obrir-se les fronteres (russos vers Rússia, jueus
vers Israel, etc.) i de la secessió recent de la República de Crimea.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 150
Distribució de la primera llengua: en el cens de 2001, els ucraïnesos d’origen re-
presentaven el 77,8 % de la població (37,5 milions), si bé l’origen ètnic no es corres-
pon estrictament amb l’adscripció lingüística (el 85,2 % dels ucraïnesos declaraven
l’ucraïnès com a llengua materna i el 14,8 %, el rus), de manera que l’ucraïnès seria
primera llengua del 67,5 % del total de la població; els russòfons serien el 17,3 %
(8,3 milions, abans de la secessió de Crimea, i cal tenir en compte que inclou des-
cendents d’ucraïnesos d’origen, que al llarg del temps han estat russificats), i els
restants grups lingüístics belarús, moldau, tàtar, búlgar, hongarès, romanès, polo-
nès, jiddisch, armeni, grec, romaní, àzeri, georgià, alemany i altres representen
percentatges iguals o inferiors al 0,5 % del total.
Quant a la distribució geogràfica dels dos grups principals, els ucraïnòfons són
majoritaris en les regions centrals (Kiev, 92,3 %; Tcherkasssy, 92,5 %; Kirovohrad,
88,9 %; Tchernihiv, 89 %; Soumy, 84 %, i Poltave, 90 %; mentre que en el sud i l’oest
els russòfons constitueixen minories importants (Kharkiv, Dnipropetrovsk, My-
kolaiv, Kherson) o gairebé iguals (Odessa, Zaporijjia), o fins i tot majoritàries
(Louhansk i Donetsk). A la regió autònoma de Crimea, hi habitaven, abans de la
secessió, el 65 % de russòfons, el 22 % d’ucraïnesos i el 10 % de tàtars (http://www.
axl.cefan.ulaval.ca/europe/ukraine-1demo.htm).
Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): més de
30 milions de persones (és a dir, més del 60 % de la població) fa un ús ordinari del
rus en la vida diària.
Model lingüístic: una llengua estatal (o de l’Estat), amb oficialitat sobre tot el terri-
tori + garantia constitucional del desenvolupament, ús i protecció del rus (en ter-
mes de «llengua regional») + extensió de la garantia constitucional a «les altres
llengües de les minories nacionals» (art. 10.1 i 3 CU) + referència constitucional al
foment de «l’aprenentatge de les llengües de comunicació internacional» (art. 10.4
CU), en relació amb l’anglès, l’alemany, el francès, etc. (però no al rus, esmentat ja
a l’apartat 3 de l’article 10 CU).
En el pla legal, hi ha una situació actual de buit derivat de la derogació de la legis-
lació lingüística aprovada l’any 2012 (Llei sobre la política lingüística de l’Estat),
que havia derogat, al seu torn, la Llei de llengües de 1989, aprovada quan el país
encara formava part de la Unió Soviètica (prèvia a la Constitució de 1996).
Normativa lingüística: Constitució de 1996 (CU); Llei de 2012 sobre els principis de
la política lingüística de l’Estat (LPLE, derogada però analitzada a efectes teòrics);
Llei de la ciutadania d’Ucraïna (LCU).
b) Concepció de l’oficialitat en el marc del model lingüístic:
— Qualificació constitucional de l’ucraïnès com a única «llengua de l’Estat»
(o «llengua estatal») (art. 10 CU).
En el debat polític i jurídic, els ucraïnòfils defensen la distinció entre «llengua
estatal» i «llengua oficial» per tal de justificar l’unilingüisme ucraïnès oficial:
existència d’una sola llengua d’Estat, compatible amb diverses llengües oficials
(o d’ús oficial). En el pla legal, el preàmbul de la LPLE parla de la necessitat de
reforçar «l’estatus de l’Estat per a la llengua ucraïnesa com un dels factors més
importants d’identitat nacional del poble d’Ucraïna a fi de garantir la seva sobi-
rania nacional».
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 151
Dubtes interpretatius sobre si en el marc de la Llei de llengües de 1989 (vigent
en aprovar-se la Constitució), que introdueix aquest qualificatiu aplicat a l’ucra-
ïnès, el rus, formalment reconegut entre les «llengües nacionals», es podia con-
siderar també segona llengua estatal, atès que el text legal possibilitava una
igualtat de facto de l’oficialitat del rus en els àmbits administratius, escolars i de
la vida social, ja que: a) el rus restava com a llengua alternativa en les relacions
dels ciutadans amb les administracions, institucions i organitzacions (art. 5) i
en tots els sectors de serveis als ciutadans (art. 17); b) existien reduïdes pres-
cripcions d’ús obligatori de l’ucraïnès (publicitat —art. 35—, etiquetatge de pro-
ductes comercials —art. 36—, denominació dels organismes estatals —art. 37—
i topònims —art.38—); c) regia l’obligatorietat dels funcionaris de conèixer
l’ucraïnès i el rus, de conformitat amb les exigències de la seva tasca (art. 6); d)
absència de mesures per estendre el coneixement de l’ucraïnès entre el conjunt
de la població i de sancions pels incompliments legals; e) els actes, documents i
lleis de l’Estat eren adoptats en ucraïnès i publicats en les dues llengües (art. 10)
i els documents d’identitat nacional apareixien en les dues llengües; f) l’ucraï-
nès es declarava la llengua dels mitjans de comunicació públics, alhora que es
declarava que les llengües de les altres nacionalitats podien també ser les llen-
gües dels mitjans (art. 33).
En el marc de la Constitució de 1996, «Pour les ukrainophiles, le bilinguisme officiel
constituirait un choix déplacé dans le cadre de l’État ukrainien souverain (…) Or, en droit
international, un “État bilingüe” implique que cet État s’engage par utiliser deux lan-
gues auprès de ses citoyens ainsi que dans tous ses services administratifs. C’est comme
si l’Ukraine voulait bien reconnaître une forme de bilinguisme, mais sans l’appliquer à
l’État».(http://www.axl.cefan.ulaval.ca/europe/ukraine-3valorisation-ukraini-
en.htm).
Segons la interpretació de l’article 10.1 CU feta pel Tribunal Constitucional
d’Ucraïna (Sentència de 14 de desembre de 1999), que l’ucraïnès es proclami
«llengua oficial de l’Estat» comporta el seu ús obligatori en les comunicacions
en el si de tots els organismes públics de la societat ucraïnesa. Es tracta d’un
element constitutiu del règim constitucional, i com a tal la llengua s’ha d’utilit-
zar en les activitats dels poders legislatiu, executiu i judicial, així com en altres
organismes dels poders públics i de les col·lectivitats locals i en tots aquells
altres àmbits que —d’acord amb els art. 10.4 i 92.4 CU— determini el legislador.
La jurisprudència constitucional ratifica, doncs, el caràcter de l’ucraïnès com a
llengua que té constitucionalment garantit l’«ús normal» i, en principi, obliga-
tori (vegeu els àmbits de projecció infra).
En el pla legal, la Llei de 2012 defineix el terme llengua oficial com «aquella fixada
per la llei, l’ús de la qual és obligatori en l’administració pública, les institucions
públiques, els organismes, les empreses, les institucions públiques, l’educació,
la ciència, la cultura i els àmbits de la comunicació, la informàtica, etc.» (art. 1.1
LPLE). En l’article 6 de la LPLE, l’ucraïnès és declarat «la llengua oficial de l’Es-
tat» i s’estableix una obligació (general) d’ús de l’ucraïnès sobre tot el territori
per part dels òrgans del poder legislatiu, executiu i judicial en l’exercici de l’au-
toritat que els correspon, segons l’abast i les modalitats previstes per la LPLE
(art. 6.2 LPLE).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 152
La llengua oficial es correspon amb l’ucraïnès estàndard, varietat normalitzada
utilitzada com a llengua escrita en les administracions i escoles. En el pla oral,
el seu ús es limita a circumstàncies formals i en la vida quotidiana és emprat
per una part petita de la població en l’àmbit de la capital del país.
— Manament constitucional adreçat a l’Estat d’assegurar «el desenvolupament i el
funcionament de la llengua ucraïnesa en tots els àmbits de la vida social arreu del
territori d’Ucraïna» (art. 10.2 CU). L’ús obligatori o el foment de l’ús de la llengua
oficial (ucraïnès) en un cert àmbit de la vida social no s’ha de concebre com a
impediment o menyscapte del dret d’ús de les LRoM en el mateix àmbit (art. 6.3
LPLE). Alhora que no es pot interpretar cap precepte de la LPLE en el sentit de
reduir l’abast o crear obstacles a l’ús de la llengua estatal (art. 6.4 i 7.9 LPLE).
— Sobre les altres llengües, la CU estableix que «el lliure desenvolupament, l’ús i
la protecció del rus i de les altres llengües de les minories nacionals d’Ucraïna
són garantits» (art. 10.3 CU). El precepte, tot i singularitzar l’idioma rus, és prou
ambigu en el context en el qual s’aprovà la Constitució (vigència de la Llei
de llengües de 1989). En el pla legal, la qualificació d’aquestes llengües en el
preàmbul de la LPLE (sense valor normatiu vinculant) és la de «llengües nacio-
nals» i en l’articulat es qualifiquen de «tresor nacional», si bé reben la denomi-
nació de «llengües regionals o minoritàries» i són definides en els mateixos
termes que dins la CELRoM: «llengua que és tradicionalment utilitzada sobre el
territori d’un Estat per nacionals d’aquest Estat i que constitueixen un grup
numèricament inferior a la població de l’Estat i que és diferent de la llengua
oficial de l’Estat» (art. 1.1 LPLE).
L’enumeració de les «llengües regionals o minoritàries» en l’article 7.2 LPLE in-
clou: el rus, el belarús, el búlgar, l’armeni, el gagaús, jiddisch, tàtar crimeà, mol-
dau, alemany, grec modern, polonès, romaní, romanès, eslovac, hongarès, rute-
ni, karaite i krymchatska.
L’article 7 de la LPLE disposa l’aplicació de les mesures que conté a favor de l’ús
de les LRoM allí on els parlants de la llengua suposin com a mínim el 10 % de la
població del territori on és parlada (l’art. 1.1 refereix el territori a una o més
unitats administratives: Crimea, regió, districte, ciutat, poble o llogaret), d’acord
amb les dades censals. La iniciativa per aplicar les mesures legals sorgeix de la
iniciativa popular (recollida de signatures), seguida de la decisió de l’ajunta-
ment o òrgan de govern local els 30 dies següents.
El contingut general de l’estatus jurídic reconegut a les LRoM que compleixen
els requisits anteriors implica que se’ls reconeixen «usos paral·lels» o «oficials»,
sense declaració expressa d’aquest estatus, dins el respecte de la llengua de
l’Estat, en aquells àmbits on estigui justificat aquest ús (art. 5.2.2 LPLE). En con-
cret, inclou: llengua d’ús en el treball de les autoritats locals + llengua utilitzada
i ensenyada en els centres escolars estatals i municipals + utilització en altres
àrees de la vida social d’acord amb els procediments legals (art. 7.6 LPLE) +
l’obligatorietat de la implementació de mesures per al desenvolupament, ús i
protecció de la LRoM és obligatòria per a les entitats locals, els organismes
semipúblics o privats i les persones (art. 7.7 LPLE).
Les persones membres de les minories nacionals es beneficien també de la
clàusula de no-discriminació per raó de llengua de l’article 24 CU, que prohibeix
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 153
a) Mitjà
normal de
comunicació
en i entre els
poders públics
l’existència de «cap privilegi ni restricció fundat sobre (...) la llengua», a més de
drets d’ús de la llengua en l’àmbit educatiu (art. 53 CU).
— (Abans la secessió de 2014) Règim d’autonomia de la República de Crimea, amb
competències referides a «garantir el funcionament i desenvolupament de la
llengua estatal i les llengües i cultures nacionals en la República Autònoma de
Crimea» (art. 138.8 CU).
— Importància, en l’arquitectura juridicoconstitucional, de les reserves de llei per
regular les llengües. D’acord amb l’article 10.5 CU: «L’ús de les llengües a Ucraï-
na és garantit per la Constitució i és regulat per la llei»; i l’article 92.4 CU recull,
entre els temes que han de ser regulats per les lleis estatals, «el procediment
per a la utilització de les llengües». El paper del legislador esdevé clau per pre-
cisar els equilibris lingüístics entre els diferents grups en presència.
La Llei de principis de la política lingüística de l’Estat de 2012 (LPLE) fou aprova-
da per un Parlament amb presència forta dels russòfons, i va ser derogada l’any
2014 després de la revolta Maidan. L’article 5 defineix com a objectius legals: el
ple reconeixement de l’ucraïnès com a llengua de l’Estat + la garantia del ple
desenvolupament de les llengües regionals o minoritàries o altres llengües +
l’autodeterminació lingüística de l’individu (principi de llibertat lingüística que
desenvolupa l’art. 3 LPLE), i, en un segon grau, el plurilingüisme individual (art.
2.2.9 LPLE, que ho oposa a «les situacions en què diferents grups lingüístics pos-
seeixen només les seves pròpies llengües»).
c) Àmbits de projecció de l’oficialitat:
— L’ucraïnès, com a llengua oficial, ha de ser utilitzat en el con-
junt del territori, en l’exercici dels seus poders, pels òrgans legis-
latiu, executiu i judicial (art. 6.2 LPLE).
— Al Parlament, l’ucraïnès és la llengua d’ús dels òrgans i les
comissions parlamentàries. Es permeten intervencions orals en
altres llengües. En el darrer cas, si cal, els òrgans del Parlament
s’encarreguen de la traducció (art. 9 LPLE).
— La llengua «principal» de treball, dels registres i dels docu-
ments dels governs estatal i locals és la llengua de l’Estat. En els
territoris de LRoM (expressió que inclou aquells que compleixin
els requisits previstos legalment sobre concentració mínima de
parlants i de procediment), aquesta es pot utilitzar com a llengua
de treball, dels registres i els documents. També es pot utilitzar la
LRoM en les relacions entre aquestes autoritats i el Govern estatal
(art. 11.1 LPLE).
— La llengua de les conferències, congressos o reunions ofi-
cials organitzats per l’Estat, els governs locals o les ONG és la
llengua oficial. En el seus treballs es poden utilitzar altres llen-
gües (clàusula d’obertura a llengües estrangeres o de comunica-
ció internacional). En els territoris de LRoM, en les dites reunions
es pot utilitzar la LRoM, si cal, amb la traducció necessària (art.
11.4 LPLE).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 154
— El nom dels governs estatal i locals, de les associacions, em-
preses, institucions i organitzacions, les inscripcions en els seus
segells, els segells, timbres, capçaleres dels papers i tampons han
de ser en la llengua de l’Estat. En els territoris de LRoM, per decisió
del govern local, aquests noms o inscripcions es poden fer en la
llengua de l’Estat i en la LRoM (art. 11.6 LPLE).
— Tota la documentació electoral (dels diferents tipus d’elec-
cions i referèndums) s’ha de redactar en la llengua oficial. En els
territoris de LRoM, en les eleccions territorials, per decisió de la
comissió electoral o dels ajuntaments, la documentació es pot
redactar també en la LRoM. El mateix criteri s’aplica a les papere-
tes electorals i de referèndum (art. 12.1, 2 i 3 LPLE). En els pòsters
informatius dels candidats electorals s’ha d’emprar la llengua
oficial, si bé en funció del tipus d’elecció s’admet que s’hi inclogui
al costat una traducció en LRoM (art. 12.4 LPLE). La norma anterior
no s’aplica als materials de campanya electoral, en què és discre-
cional l’ús de la llengua oficial o de la LRM per part dels partici-
pants en el procés electoral (art. 12.5 LPLE), atès que no es tracta
d’un ús estrictament oficial.
— La llengua dels procediments en els àmbits civil, mercantil,
administratiu i penal és la llengua oficial. En els territoris de LRoM,
si hi ha acord mutu, el procediment es pot menar en la LRoM (art.
14.1 LPLE).
— Els documents de la instrucció i dels tribunals són en la llen-
gua oficial (art. 14.5 i 15 LPLE). D’acord amb la legislació processal,
els documents que afecten les persones involucrades en un pro-
cés penal, s’han de traduir a la llengua de la persona o a una altra
llengua que aquesta parli (no hi ha garantia legal de gratuïtat).
— Els treballs i documents de la instrucció i les investigacions
preliminars de la fiscalia han de fer-se en ucraïnès. A més a més
de la llengua oficial, es poden utilitzar les LRoM o altres llengües.
És compatible amb el dret de la persona d’ésser informada de les
causes de la detenció o motius de processament penal en una
llengua que entengui, i a defensar-s’hi, amb la intervenció gratuïta
d’un intèrpret (art. 15 LPLE).
— Les actes notarials s’han de fer en la llengua oficial. Si una
persona que sol·licita una actuació notarial no coneix la llengua
oficial, les escriptures o documents han de ser traduïts per un tra-
ductor o pel notari a una llengua que la persona entengui (art. 16
LPLE).
— La llengua dels reglaments, documents, registres, grups de
treball i totes les comunicacions institucionals de les forces arma-
des d’Ucraïna i d’altres formacions militars creades en virtut de la
legislació ucraïnesa és la llengua oficial (art. 29 LPLE).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 155
b) Mitjà de
comunicació
dels poders
públics
(incloent-hi la
justícia) amb
els ciutadans
c) Mitjà
d’exterio-
rització dels
actes jurídics
públics i
privats
(incloent-hi
les lleis), amb
garantia de
validesa
— L’Estat garanteix als beneficiaris dels poders públics estatals
i locals la prestació de serveis en la llengua de l’Estat. En els terri-
toris de LRoM es garanteix també la prestació de serveis en la
LRoM (art. 11.2 LPLE).
— Les persones individuals que utilitzen la LRoM tenen dret a
presentar formularis o sol·licituds escrites i a rebre una resposta
de les autoritats en la LRoM (art. 11.3 LPLE).
— En els procediments judicials, totes les parts implicades en
el procés han de presentar els documents processals i les proves
en la llengua de l’Estat. En els territoris de la LRoM, els tribunals
poden autoritzar la presentació de documents en la LRoM, amb la
traducció, si és necessari, a la llengua oficial, sense cost addicional
per a les parts en el procés (art. 12.3 LPLE).
Pel que fa a les actuacions orals en el procés (declaracions, pro-
va, queixes, preguntes, etc.), els justiciables tenen dret a fer-les en
la seva llengua nadiua o en una altra llengua que parlin, mitjan-
çant l’ús dels serveis d’interpretació, d’acord amb la legislació
processal. En els territoris de LRoM, hi pot intervenir un intèrpret
de la LRoM, en cas necessari, sense cost per a l’individu (art. 12.4).
Els documents relatius a la instrucció judicial es remeten a les
parts participants en el procés (l’acusat, en el procés penal) en la
llengua oficial, o en la seva llengua, o en una altra llengua que
parlin tots els participants, d’acord amb la legislació processal
(art. 14.6 LPLE).
— Els actes dels òrgans suprems del poder de l’Estat s’adopten
en la llengua oficial i es publiquen en la llengua de l’Estat, en rus i
en altres llengües regionals o minoritàries (art. 10.1 LPLE).
— Els actes de les autoritats locals s’adopten i es publiquen en
la llengua oficial. En els territoris de LRoM, els actes del govern i les
administracions locals s’adopten en la llengua oficial o/i en la
LRoM i es publiquen oficialment en les dues llengües (art. 10.1
LPLE).
— El text dels anuncis oficials ha de ser en la llengua de l’Estat.
En els territoris de LRoM, per decisió del l’òrgan de govern local, es
poden traduir aquests textos al rus o a la LRoM (art. 11.5 LPLE).
— El passaport o document equivalent i altres documents ofi-
cials d’identitat s’emeten en la llengua oficial i, a petició del ciuta-
dà, en una de les LRoM. La previsió s’estén a d’altres documents
que contenen informació personal dels ciutadans (registre civil,
certificats d’ensenyament, historial militar, etc.) o de persones
estrangeres o apàtrides, si se sol·licita per escrit (art. 13.1 LPLE).
— La llengua dels tractats internacionals i dels acords d’em-
preses, organitzacions o institucions d’Ucraïna amb entitats anà-
logues d’altres països és la llengua oficial i la llengua de l’altra
part, excepte si hi ha previsions contràries en els acords interna-
cionals (art. 19 LPLE).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 156
d) Obligació
d’ensenyar la
llengua a la
ciutadania en
el sistema
educatiu
e) Acreditació
lingüística en
l’adquisició
derivada de la
nacionalitat
— Les informacions sobre les activitats oficials de l’Estat i de
les col·lectivitats locals han d’aparèixer en la llengua oficial i, en el
territori de LRoM, també en aquesta llengua. Si la difusió de les
informacions oficials es fa en una llengua distinta de la llengua
oficial, els seus difusors n’han de proporcionar una traducció
autèntica en la llengua oficial (art. 24.2 LPLE).
— Ensenyament obligatori de la llengua de l’Estat, en un nivell
suficient per integrar-se en la societat d’Ucraïna, en el marc d’un
sistema de lliure tria de l’ensenyament lingüístic (art. 20.1 LPLE).
— Pel que fa a la llengua vehicular, l’article 53 de la CU adopta
la formulació dels tractats internacionals quan estableix l’alter-
nativa d’ús vehicular o d’estudi de les LRoM: «els ciutadans que
pertanyen a les minories nacionals tenen la garantia i el dret, de
conformitat amb la llei, de rebre l’educació en la seva llengua
materna o d’estudiar la seva llengua materna dins els esta-
bliments educatius comuns i públics i per les societats culturals
nacionals» (art. 53 CU). La LPLE reconeix el dret dels ciutadans
de rebre l’ensenyament en la llengua oficial i preveu les mesu-
res organitzatives per a l’exercici del dret en el sistema públic
(art. 20, apartats 2 a 5). Els propietaris o fundadors de les esco-
les privades poden determinar-ne la llengua d’ensenyament
(art. 20.6 LPLE).
— Al llarg de tota l’educació secundària general s’ha d’estudiar
la llengua oficial i una de les LRoM, la darrera en el nivell o volum
d’estudi determinat per les autoritats locals, segons la prevalença
d’aquestes llengües en el territori (art. 20.7 LPLE).
— Els exàmens externs per avaluar la qualitat de l’educació es
fan en la llengua oficial. A petició de l’individu, es poden propor-
cionar versions traduïdes a les LRoM dels exàmens, excepte per a
la matèria de llengua i literatura ucraïnesa (art. 20.9 LPLE).
— Els establiments educatius poden crear classes o grups
d’aprenentatge de llengües estrangeres (art. 20.12 LPLE).
— L’article 4 de la CU es refereix a l’existència d’una ciutada-
nia única i reenvia al legislador el procediment d’adquisició
de la nacionalitat. La Llei de la ciutadania d’Ucraïna de 16 de juny
de 2005 estableix, entre les condicions d’accés a la nacionalitat,
«el coneixement de la llengua de l’Estat o la seva comprensió
en un nivell suficient per comunicar-se» (art. 9.5 de la Llei de
ciutadania). Aquesta disposició no s’aplica als discapacitats fí-
sics (cecs, sords i muts). Es facilita l’adquisició als drethavents
o persones amb familiars nascuts en el territori ucraïnès abans
del 1990.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 157
f ) Dret
d’us (actiu
i passiu) en
les relacions
públiques i
privades
— Dret (general) de les persones, amb independència del seu
origen ètnic o de la seva identitat personal o cultural, del seu lloc
de residència o de les seves creences religioses, d’utilitzar qualse-
vol llengua en la vida pública i privada, d’estudiar i de mantenir la
llengua que escullin (art. 3.2 LPLE).
— Dret d’ús oral i escrit, en sentit actiu i passiu, de la LRoM en
les sol·licituds dels ciutadans a les administracions locals en els
territoris de LRoM (art. 11.3 LRoM).
— Dret d’ús oral de LRoM per part dels justiciables davant els
tribunals (art. 14.4 LRoM).
— Llibertat dels ciutadans de tria de la llengua en les activitats
de recerca (art. 21.1 LPLE).
— Llibertat lingüística en les activitats culturals (art. 23.1 LPLE).
— Dret d’utilitzar i consumir productes informatius en qualse-
vol llengua, sens perjudici de l’obligació de l’Estat de promoure la
creació d’obres d’àudio i audiovisuals en la llengua oficial i en les
LRoM (art. 24.1 LPLE).
— Els radiodifusors d’Ucraïna poden utilitzar en les seves
emissions la llengua nacional, la LRoM, les llengües de comunica-
ció internacional o d’altres llengües. El volum d’ús de la llengua
nacional i les LRoM s’ha de correspondre amb el nombre dels
grups lingüístics i és determinat pels ens radiodifusors (art. 24.3
LPLE). La transmissió d’obres audiovisuals es pot fer en llengua
original o doblada o subtitulada a la llengua oficial o les LRoM, tot
aprofitant les possibilitats tècniques que permetin la difusió en
diverses llengües (art. 24.4 LPLE).
— La tria de la llengua de la premsa correspon a l’empresa edi-
torial (art. 24.6 LPLE).
— La publicitat, els anuncis i altres productes audiovisuals
promocionals es poden fer en la llengua triada pels anunciants
(art. 26 LPLE).
— Dret dels ciutadans d’utilitzar el seu nom i cognom segons
la llengua materna i que siguin oficialment reconeguts, la qual
cosa s’ha de compatibilitzar amb la prescripció que el nom dels
ciutadans es presenta en la llengua oficial amb l’ortografia ucraï-
nesa. En exercici d’aquest dret, el nom inscrit en el passaport i
d’altres documents es presenta com una transcripció del rus, de
l’ucraïnès o d’una altra llengua escollida pel ciutadà (art. 27 LPLE).
— Requisit de coneixement de la llengua de l’Estat com a condició
d’elegibilitat per a la presidència de l’Estat (art. 103 CU).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 158
g) Deures dels
ciutadans i
dels càrrecs
públics de
coneixement
i/o ús de la
llengua
— Requisit de coneixement de la llengua oficial per ser elegible
com a magistrat del Tribunal Constitucional (art. 148 CU).
— Els funcionaris i empleats públics han de conèixer la llengua
oficial per poder comunicar-se amb el públic, i en els territoris de
LRoM, aquesta llengua per comunicar-se amb els clients que la
utilitzen (art. 11.3 LPLE). La necessitat de garantir els serveis en
la llengua oficial i, si escau, en la LRoM s’ha de tenir en compte
en la selecció del personal (art. 11.2 LPLE).
— Els jutges professionals han de conèixer la llengua oficial. En
els territoris de LRoM, per tal de garantir que es podrà menar el
procediment en aquesta llengua, l’Estat ho tindrà en compte en la
selecció del personal judicial (art. 14.2 LPLE).
— Obligació dels ciutadans d’ús escrit de l’ucraïnès en els do-
cuments presentats davant els tribunals, exceptuant la possibili-
tat autoritzada pel jutge d’ús de la LRoM en els territoris de LRoM.
— Ús de la llengua oficial en la difusió dels principals resultats
de la recerca per part d’aquelles revistes científiques que es publi-
quin en LRoM. Sense el mateix caràcter obligatori, les revistes pu-
blicades en llengua oficial també han de presentar els principals
resultats de recerca en LRoM o en altres llengües (art. 21.1 LPLE).
— Els topònims, que inclouen els noms de llocs, unitats admi-
nistratives, estacions, carrers, places, etc., són formats i es presen-
ten en la llengua oficial de l’Estat. En els territoris de LRoM, l’equi-
valent del topònim en la LRoM se situa al costat del topònim en la
llengua oficial; i si és necessari es fa transliteració del topònim a la
llengua oficial (art. 27 LPLE).
Aspectes que cal destacar:
— Afirmació d’una única «llengua de l’Estat» o «oficial de l’Estat», compatible
amb l’obertura a usos oficials d’altres llengües en diversos àmbits definits
legalment.
— Importància en l’arquitectura del model lingüístic de les remissions consti-
tucionals al legislador ordinari, a qui correspon desplegar l’abast de l’oficia-
litat i dels usos oficials de les altres llengües reconegudes, que es concreten
en nombrosos usos paral·lels amb la llengua oficial en els territoris delimi-
tats segons criteris legals.
— El criteri d’ús normal i obligatori de la llengua oficial és complementat i ma-
tisat per la legislació sobre la base de fonaments de tipus divers: la conside-
ració de les llengües no oficials reconegudes com a llengües regionals o
minoritàries, la llibertat d’opció lingüística de les persones, l’ús de llengües
de comunicació internacional, etc.
— Els usos admesos de les llengües reconegudes es regulen sota la forma de
drets individuals, possibilitat d’ús per part de les administracions locals i
per altres organismes socials, però no comporten unes obligacions precises
de coneixement i d’ús als poders públics.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 159
— El reconeixement d’usos oficials basat en la concentració poblacional en
localitats és font d’inestabilitat per la posició geogràfica, sociopolítica i
geoestratègica del país sota la influència de Rússia. Situació de conflicte
bèl·lic.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 160
3. Conclusions
1. L’oficialitat, com a concepte jurídic, és un terme que connecta la llengua amb
l’Estat (o una entitat política subestatal), tot indicant quina és la llengua
assumida per l’Estat com a signe d’identitat política i, consegüentment,
com a vehicle de comunicació dels poders públics en les relacions entre
aquests i amb els ciutadans, i alhora com a llengua que ha de ser objecte de
protecció. Llengua oficial, doncs, com a llengua de l’Estat o que compta amb
l’aval estatal (anàlogament a les «festes oficials», el «diari oficial» o la «mo-
neda oficial») i amb un contingut identitari primordial.
El sentit de la distinció, recollida per nombrosos textos constitucionals, en-
tre l’oficialitat i el reconeixement d’«usos oficials» d’altres llengües rau
primordialment en la voluntat de graduar aquesta força identitària que ar-
rossega el concepte d’oficialitat i que sol comportar un criteri d’«ús normal»
de la llengua oficial en els àmbits públics i administratius, que no s’ha de
predicar en els mateixos termes de les llengües que gaudeixen d’un «reco-
neixement oficial» o «d’usos oficials».
2. En la normativa internacional no hi ha un criteri vinculant que obligui a
declarar una o més llengües oficials en un marc estatal determinat. La de-
claració d’oficialitat lingüística és expressió d’un acte de sobirania (o bé,
després de l’habilitació en la Constitució estatal, un acte derivat de l’auto-
nomia d’entitats territorials) i, com a tal, no està subjecta a directrius proce-
dents del dret internacional. La realitat política corrobora que la decisió
sobre les llengües que seran declarades oficials roman en mans dels estats,
si bé s’observen alguns conflictes on les potències internacionals preva-
lents en aquell moment imposen determinats arranjaments lingüístics que
poden comportar declarar una, dues o més llengües oficials en un nou Estat
o en parts d’aquest Estat.
En el dret espanyol, en què el castellà és proclamat la llengua oficial de l’Es-
tat per la Constitució de 1978, l’únic criteri metajurídic al qual ha al·ludit el
Tribunal Constitucional pel que fa a les altres llengües susceptibles de ser
declarades oficials és que s’ha de tractar de la «lengua característica, histò-
rica, privativa» del territori [en el cas referit, de la comunitat autònoma]; i
afegeix que aquest caràcter propi és «la condición constitucional inexcusa-
ble para su reconocimiento como lengua oficial [per un Estatut d’autono-
mia]» (STC 31/2010, FJ 14); mentre que la mateixa jurisprudència exclou
l’aspecte demogràfic com a element definitori del caràcter de llengua ofi-
cial, en considerar determinant el reconeixement de la llengua pels poders
públics com a mitjà normal de comunicació «independientemente de su
realidad y peso como fenómeno social» (STC 82/1986, FJ 2).
Entre els criteris doctrinals que poden orientar la decisió relativa a l’oficia-
lització de les llengües, el de la historicitat sol tenir un paper fonamental,
sobretot en els casos de manteniment sostingut de l’ús de la llengua per la
població assentada en el territori al llarg dels segles. Poden trobar-se formu-
lacions doctrinals d’altres criteris (el nombre de parlants, la situació socio-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 161
lingüística respectiva de les llengües en contacte, etc.), l’aplicació dels quals
pot emmenar a respostes no coincidents o contradictòries quant al nombre
o tipus de declaració d’oficialitat aplicables a una mateixa realitat, i, per
tant, podrien servir per sostenir tant l’oficialitat única del català com algun
tipus de doble oficialitat del català i el castellà o de reconeixement d’usos
oficials del darrer.
3. En les constitucions dels estats del món, el concepte de llengua oficial és
el més àmpliament recollit per expressar la vinculació de la llengua amb
l’Estat.
És significatiu, tanmateix, el nombre de textos constitucionals que no recu-
llen cap norma que vinculi directament la llengua amb l’Estat. En aquests
supòsits, és possible parlar d’una oficialitat material o de facto, el significat i
contingut de la qual s’haurà de determinar a partir de la tradició d’ús de la
llengua, la normativa infraconstitucional en matèria lingüística i la realitat
d’ús de les llengües (que és majoritàriament monolingüe) dels països que
no contenen declaracions expresses.
L’elevació a rang constitucional de la declaració d’oficialitat implica uns
efectes expansius com a llengua d’ús normal i condicionen la capacitat de
modulació dels usos oficials vinculats a aquesta declaració, la qual cosa no
succeeix quan s’empren altres nocions distintes (llengua nacional, llengua
administrativa, llengua regional o minoritària, etc.). Aquests efectes s’han de
valorar, atès que suposarien un canvi respecte de la situació vigent a Cata-
lunya, en la qual l’Estatut d’autonomia estableix una doble oficialitat dota-
da d’un fonament diferenciat: del català com a llengua pròpia de Catalunya
i del castellà com a llengua oficial de l’Estat espanyol. La doble oficialitat en
el pla constitucional tendiria a equiparar ambdós fonaments legitimadors i
podria dificultar el desenvolupament i l’aplicació de mesures especials de
protecció per a la llengua catalana com a llengua pròpia d’acord amb la
justificació aplicada en la situació actual (vegeu l’annex). En un context dis-
tint de declaració constitucional del català com la «llengua oficial», aquesta
declaració assumiria el caràcter de llengua pròpia present en pràcticament
tots els estats, i seria compatible amb el reconeixement constitucional
d’usos oficials d’altres llengües, singularment del castellà.
La sistemàtica constitucional en l’ordenació de les qüestions lingüístiques
pot incloure altres tipus de previsions, que concreten o complementen la
declaració d’oficialitat, o bé poden substituir-la mitjançant altres fórmules
indirectes de manifestació del vincle de la llengua amb l’Estat. Les tradi-
cions jurídiques i els processos constitucionals propis de cada Estat influei-
xen significativament en el tipus i l’extensió de la regulació lingüística.
4. El contingut jurídic de l’oficialitat és variable, d’acord amb el seu desplega-
ment legal en els diferents ordenaments estatals. El caràcter modulable del
concepte d’oficialitat li confereix certa capacitat d’adaptació a les realitats
lingüístiques a les quals s’aplica, com també a les finalitats que inspiren la
regulació jurídica que pretén conformar-la o incidir-hi. La declaració d’ofi-
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 162
cialitat admet modulacions expresses a través dels textos constitucionals o
les lleis de tres grans tipus: territorials, funcionals i temporals.
Amb relació al procés de creació d’un estat propi per a Catalunya, no sem-
blen aplicables les modulacions territorials, habitualment pròpies d’estats
compostos, pel que fa al català i el castellà. En canvi, sí que serien aplicables
al tractament de l’occità aranès, l’oficialitat del qual a la Vall d’Aran s’hauria
d’emmarcar en un règim d’autonomia territorial, alhora que caldria garan-
tir uns usos oficials de l’aranès en les institucions comunes o generals de
l’Estat.
Les modulacions funcionals (o materials) podrien servir per reservar expres-
sament uns àmbits d’ús al català des de la Constitució, d’acord amb les tesis
sociolingüístiques que destaquen la importància de garantir uns àmbits
d’ús tendencialment exclusius, com a fórmula que en garanteixi la vitalitat
i la sostenibilitat com a llengua del país. Tanmateix, una norma declarativa
de l’oficialitat del català podria també desplegar-se legalment en aquest
sentit o fonamentar una pràctica conseqüent amb les tesis indicades.
El criteri temporal, que durant força temps s’ha aplicat en el marc del pro-
cés de normalització lingüística (per tal de fer efectiva l’oficialitat procla-
mada d’una llengua, la catalana, històricament exclosa dels àmbits ofi-
cials), s’hauria de tenir en compte en relació amb el tractament constitu-
cional del castellà, si hom pretén evitar una regulació petrificadora d’un
estatus jurídic i una situació sociolingüística procedents d’un marc estatal
(l’Estat espanyol actual) orientat a garantir la superioritat jurídica de l’ofici-
alitat del castellà i que dificulta l’aplicació de mesures de caràcter territori-
alitzador a favor de la llengua catalana.
Una possible articulació jurídica d’això darrer consistiria en el reconeixe-
ment constitucional d’uns usos oficials a la llengua castellana (vegeu l’an-
nex), d’on derivessin unes sòlides garanties d’ús per als seus parlants en
termes de drets lingüístics; sense que això constituís un fre a dinàmiques
sociolingüístiques favorables a una convergència més gran vers el català, en
el marc d’un context futur en què cal preveure la internacionalització crei-
xent dels fluxos de població, econòmics, científics i culturals, amb uns rols
creixents de l’anglès o d’altres llengües internacionals. Es podria valorar la
inclusió d’alguna referència a aquestes llengües en el pla constitucional, si
bé sembla més adequada la previsió d’una cobertura legal de certs usos en
les administracions, les universitats, etc. En el pla constitucional, i com a
manifestació dels valors i els principis que inspiren el model de convivèn-
cia, semblaria adient explicitar un principi de respecte i protecció de la di-
versitat lingüística present en la societat.
5. La diversitat dels models estatals d’oficialitat analitzats posa de manifest la
pràctica inexistència, en la realitat política actual, de supòsits d’oficialitat
simètrica de dues o més llengües; una situació que només resulta possible
de trobar, de forma aproximada, en el marc d’unitats polítiques subestatals
(per exemple, Brussel·les a Bèlgica; el Tirol del Sud a Itàlia; Nova Brunsvic al
Canadà).
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 163
L’asimetria jurídica i real dels casos de reconeixement de més de dues llen-
gües oficials en el pla estatal s’explica per la combinació de raons jurídiques
i sociolingüístiques, entre les quals:
a) igualtat formal de dues o més llengües en el pla estatal, acompanyada de
monolingüisme territorial —amb excepcions en territoris molt limitats—
dins d’estats descentralitzats (Bèlgica, Suïssa);
b) bilingüisme oficial de les institucions comunes o generals fonamentat en
drets lingüístics individuals subjectes a modulacions jurídiques funcio-
nals i l’exercici dels quals és condicionat pel desigual repartiment demo-
gràfic de la població de cadascuna de les llengües oficials, com també per
la força de l’anglès com a llengua internacional (Canadà);
c) dues llengües oficials, amb el reforçament jurídic simbòlic d’una d’aques-
tes (com a llengua nacional i primera llengua oficial) que no té una tra-
ducció en les pautes d’ús, en mantenir-se significatives resistències
pràctiques a la implementació efectiva de l’oficialitat de la llengua origi-
nària del territori (Irlanda);
d) tres llengües oficials, sense una declaració constitucional solemne, que
es tradueix legalment i a la pràctica en una distribució diglòssica dels
usos lingüístics (Luxemburg); i
e) dues llengües oficials, una de les quals és alhora declarada nacional, amb
la previsió legal de drets lingüístics simètrics en certs àmbits i uns usos
institucionals preferents per a la darrera en algun àmbit concret (Malta).
En el marc d’un estat propi per a Catalunya, una hipotètica declaració de
doble oficialitat de la llengua catalana i la llengua castellana, amb la decla-
ració afegida del català com a llengua pròpia, només trobaria un possible
parangó amb el model de Malta. Com s’ha esmentat en la conclusió tercera,
no és correcte concebre aquesta hipòtesi com un trasllat del model lingüís-
tic actual (comunitat autònoma en el marc de l’Estat espanyol) a una nova
realitat estatal de Catalunya. En el marc d’aquesta hipòtesi, i tenint pre-
sents els condicionaments sociolingüístics interns i externs que afecten el
català, les previsions constitucionals tendents a delimitar constitucional-
ment l’oficialitat del castellà haurien de ser més àmplies que en l’únic mo-
del comparable (Malta) si hom pretén garantir unes condicions de pervivèn-
cia i desenvolupament de la llengua catalana. Igualment, però, la declaració
constitucional d’oficialitat del castellà podria ser interpretada per les sen-
tències dels tribunals com a font de nous drets i prerrogatives a favor
d’aquesta llengua i els seus parlants, la qual cosa podria emmenar a diluir
les modulacions funcionals jurídicament previstes.
També a l’efecte d’evitar o minimitzar la conflictivitat lingüística, les expe-
riències comparades analitzades mostren que sol manifestar-se més en
aquells territoris on hi ha dues llengües oficials en contacte, per la tendèn-
cia a concebre l’oficialitat com a habilitació per a l’ús normal de la llengua
en els àmbits diversos.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 164
6. Pel que fa a l’ús de conceptes distints de l’oficialitat per caracteritzar l’esta-
tus de les llengües reconegudes constitucionalment, el panorama que ofe-
reixen les constitucions mundials resulta força divers, segons el tipus de
combinació o no d’aquests termes amb la noció d’oficialitat.
En primer lloc, l’ús únic del terme llengua nacional és molt rar en el dret com-
parat i sembla que no té prou força indicativa de l’assumpció de la llengua
per part de l’Estat (com a contingut essencial de l’oficialitat), com ho de-
mostra el fet que diversos estats monolingües declaren simultàniament la
seva llengua «nacional» i «oficial». El terme llengua nacional aplicat a dues o
més llengües admet la modulació dels usos oficials de les llengües en pre-
sència, i permet distingir entre aquestes una com a llengua de l’Estat (Fin-
làndia).
En segon lloc, en textos constitucionals amb declaració d’oficialitat, l’addi-
ció del terme llengua nacional sol aplicar-se a les llengües autòctones o prò-
pies del país i implica reconèixer-les fonamentalment com un element
identitari i una part destacada del patrimoni cultural que cal protegir i
promoure, tot i que amb projeccions jurídiques no coincidents: a) en uns
casos, amb la finalitat d’establir una posició jurídica privilegiada de la dar-
rera, en tant que llengua autòctona o pròpia del territori, que no sempre ni
en la majoria dels sectors es tradueix en una asimetria legal favorable a la
llengua qualificada com a nacional (Luxemburg, Irlanda, Malta); i b) en altres
supòsits, com un estatus que conforma la protecció constitucional única de
llengües a les quals no se’ls reconeix la condició d’oficialitat o bé que patei-
xen modulacions significatives en el contingut de l’oficialitat (Suïssa, per al
romanx; Bèlgica, per a l’alemany; Ucraïna, per al rus).
Finalment, l’ús d’altres termes —llengua originària, llengua equiparada, llengua
comuna, llengua principal o, fins i tot, llengua pròpia—, d’acord amb l’anàlisi
comparada, és aplicable a llengües pròpies o originàries de parts del terri-
tori de l’Estat, i per tant semblen allunyats d’una concepció d’estatalitat.
7. Les qüestions vinculades a la transició des del règim lingüístic de comunitat
autònoma a un nou règim lingüístic estatal (que podrien recollir les dispo-
sicions transitòries del text constitucional), tot i que no són objecte directe
d’estudi, mereixen algunes consideracions finals. Tant en un escenari de de-
claració d’oficialitat del català i de reconeixement d’usos oficials del castellà,
com en un escenari de doble oficialitat modulada funcionalment a favor del
català, el procés de transició hauria de conjuminar: d’una banda, un suport
legal, polític i pràctic per al català com a llengua d’ús normal; i, de l’altra, una
atenció especial en el pla legal, pràctic i simbòlic a la llengua castellana, tant
des de la perspectiva d’una garantia dels drets lingüístics individuals (llengua
d’ús d’una part important de la població) com de la protecció del patrimoni
que conforma la diversitat lingüística de Catalunya (llengua d’identificació
per a part de la població). Aquesta garantia legal, que ha de ser sòlida, podria
evitar que una hipotètica pressió castellanitzadora pogués aprofitar la força
expansiva que una declaració d’oficialitat porta implícita en un context ju-
ridicopolític mancat de modulacions territorials aplicables al castellà.
LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
L’oficialitat lingüística 165
En el context descrit, pot emergir com una qüestió clau la gestió adequada,
tant internament com vers l’exterior, de l’impacte simbòlic d’una declara-
ció d’oficialitat de la llengua catalana sense una formulació constitucional
equivalent de l’estatus jurídic de la llengua castellana. El discurs que caldria
articular per respondre-hi hauria d’incloure elements relatius a la trajec-
tòria històrica de la qüestió lingüística a Catalunya (el català com a llengua
originària del territori i que ha resistit al llarg de la història els processos
exògens tendents a la substitució lingüística en el seu territori), a la realitat
sociolingüística que caracteritza el català com a llengua que ha de ser ob-
jecte d’una protecció especial, i posar l’èmfasi en el tipus de societat respec-
tuosa amb els drets humans i els valors democràtics i de pluralisme polític
i social que hom pretén conformar.
LEGIS
LAC
IÓ LIN
GÜ
ÍST
ICA
B
IBLIO
TEC
A T
ÈCN
ICA
DE P
OLÍT
ICA
LING
ÜÍS
TIC
A
L’ofi
cialitat ling
üística
166
ANNEX: Taula sobre les implicacions de l’oficialitat
DUES (O MÉS) LLENGÜES OFICIALS* UNA LLENGUA OFICIAL I UNA (O MÉS) LLENGÜES RECONEGUDES**
a) Mitjà normal de comunicació en i entre els poders públics
— Garanties d’usos interns com a llengua de treball de les administracions
i els poders públics.
— En sistemes de quotes lingüístiques o similars, dret dels funcionaris i
empleats públics a l’ús intern i a treballar en llur llengua oficial.
— Ús indistint de les llengües oficials en les relacions interadministratives.
— Dret dels parlamentaris d’ús de les llengües oficials en totes les tasques
parlamentàries.
— Diari de sessions del parlament en les distintes llengües oficials, amb
traducció de totes les intervencions en les dues llengües oficials (en
algun cas es consignen només en la llengua utilitzada pels parlamen-
taris).
— Redacció en les dues llengües oficials dels actes procedents d’una insti-
tució federal (estatal) que el govern presenta al parlament.
— Obligació de bilingüisme de determinats documents parlamentaris
(informes, dictàmens, comunicacions escrites, etc.), dels arxius i del
butlletí del parlament.
— Retolació dels edificis públics en les dues llengües oficials.
— Obligació de bilingüisme de les convocatòries i actes de les reunions
dels consells municipals (no inclou altres òrgans municipals).
— Dret dels reclutes a rebre formació militar en les dues llengües oficials.
— Exclusió de l’obligació de bilingüisme en informes i textos redactats per
les autoritats en el marc dels usos interns, amb les garanties necessàri-
es d’informació a la població. La llengua oficial utilitzada pel particular
no condiciona la llengua dels informes i actes interns de l’Adminis-
tració.
— Llengua oficial com a llengua d’ús intern i de treball del parlament, les
administracions i poders públics.
— Possible ús oral en els debats parlamentaris de la llengua reconeguda.
— No garantia d’ús administratiu intern de la llengua reconeguda en ter-
mes equivalents o similars a la llengua oficial, que pot ser llengua de
treball amb l’obligació d’ús paral·lel de la llengua oficial o d’acord amb
criteris de flexibilitat previstos legalment.
— Llengua oficial com a llengua de les relacions interadministratives, de
les quals es pot excloure la llengua reconeguda (casos molt limitats ús
llengua reconeguda).
— Obligació d’ús de la llengua oficial com a llengua del procediment judi-
cial, no extensible a la llengua reconeguda, si bé es pot admetre l’ús en
el procediment d’altres llengües reconegudes si són conegudes pels
tribunals o les parts.
— Nom dels organismes públics només en la llengua oficial. Casos limitats
de reconeixement (territorial) d’ús paral·lel de denominació paral·lela
en la llengua reconeguda.
— Retolació dels edificis públics en la llengua oficial, amb excepcions d’ús
d’altres llengües per raons de seguretat, salut, etc.
— La llengua oficial és la llengua de comunicació de l’Administració amb
els treballadors o empleats públics.
— Obligacions legals de publicar un resum de certs informes de comitès
governamentals, grups de treball o organitzacions, com també projectes
o proposicions de llei (redactats en la llengua oficial) en la llengua reco-
neguda.
— La llengua oficial és llengua de comandament de les forces armades.
— La llengua oficial és llengua de treball de les missions a l’estranger (am-
baixades, consolats, etc. amb exclusió de consolats honoraris).
LEGIS
LAC
IÓ LIN
GÜ
ÍST
ICA
B
IBLIO
TEC
A T
ÈCN
ICA
DE P
OLÍT
ICA
LING
ÜÍS
TIC
A
L’ofi
cialitat ling
üística
167
DUES (O MÉS) LLENGÜES OFICIALS* UNA LLENGUA OFICIAL I UNA (O MÉS) LLENGÜES RECONEGUDES**
b) Mitjà de comunicació dels poders públics amb els ciutadans
— Documents administratius o actes de l’administració estatal adreçats al
públic en general redactats en les diferents llengües oficials (habitual-
ment en versions separades).
— Expedició administrativa d’actes, certificats, declaracions i autoritzaci-
ons en la llengua oficial triada pel ciutadà.
— Publicacions i comunicacions de les autoritats adreçades al públic en
general en les dues llengües oficials.
— Realització en les dues llengües oficials dels rètols, senyals de trànsit i
cartells indicadors per al públic.
— Igual visibilitat de les dues llengües oficials en rètols i comunicacions
(en llengua oficial nacional es pot prohibir que el rètol en l’altra llengua
oficial sigui més visible o de mida més gran).
— Anuncis orals dels organismes públics en les dues llengües oficials (o
almenys en la llengua oficial i nacional, però aplicat a comunicacions
d’àmbit territorial reduït).
— Determinació de la llengua del procediment administratiu segons la
llengua oficial de la part o persona interessada i, si són diverses, criteris
de decisió segons drets i interessos en presència o, per defecte, tria de la
llengua majoritària del districte. L’Administració notifica decisió en la
llengua oficial escollida per la part o en la qual aquesta ha presentat les
conclusions. Si l’Estat és part en el procés, ha d’utilitzar la llengua triada
per l’altra part.
— Procediment judicial en la llengua oficial de la part demandada o acusat.
— Avisos o notificacions dels tribunals a les parts en el procés o individus
(no persones jurídiques) en la llengua oficial del destinatari o, si no és
coneguda, en les dues llengües oficials.
— Dret a obtenir la sentència judicial en la llengua oficial triada.
— En el supòsit d’intervenció en el procés de persones jurídiques privades
bilingües, el tribunal ha d’utilitzar la llengua d’inici del procediment
judicial.
— Obligació de les autoritats d’oferta activa dels serveis en les dues llen-
gües oficials.
— Material imprès de l’Administració i pàgines d’acollida de llocs Internet
en les diverses llengües oficials.
— Les capçaleres, els sobres, les carpetes, etiquetes o cobertes de fax dels
organismes públics han d’aparèixer en les dues llengües oficials (o al-
menys en la llengua oficial nacional).
— En determinats tipus de comunicacions i publicacions adreçades al pú-
blic, habilitació als organismes públics per utilitzar llengües distintes de
l’oficial, si bé es pot acompanyar de l’exigència de prioritat a la llengua
oficial.
— Possibilitat constitucionalment o legalment prevista d’ús (actiu i passiu)
de la llengua reconeguda en les relacions amb les administracions pú-
bliques (possible subjecció a condicions de demanda important, vocació
o fi propi de l’organisme, decisió administrativa ad hoc, administracions
locals, etc.).
— Els cartells, senyals i indicacions en la via pública s’han de fer en la llen-
gua oficial (amb excepcions possibles en favor de llengües internacio-
nals), si bé en els textos destinats a la informació del públic es pot ad-
juntar una versió en la llengua reconeguda.
— En els tribunals, les parts personades, les persones inculpades i els tes-
timonis poden fer ús (oral i de vegades escrit) de la llengua reconeguda.
En aquest supòsit no sol reconèixer-se un dret a ser entès directament
pel tribunal, en els termes previstos per la llengua oficial.
— Els ciutadans poden haver de sol·licitar rebre notificacions i comunica-
cions individuals en la llengua reconeguda.
— Possibilitat dels ciutadans de sol·licitar la traducció de sentències a les
llengües reconegudes, a càrrec de l’Administració (algun supòsit de
previsió legal de publicació de la sentència constitucional directament
en la llengua reconeguda si la demanda s’ha presentat en aquesta llen-
gua).
— Possibilitat de les administracions d’admetre documents en llengua no
oficial, que s’entenen admesos si no se n’exigeix ràpidament una tra-
ducció.
— En les actuacions notarials i davant els agents judicials es pot utilitzar la
llengua reconeguda si és comprensible per les persones que hi interve-
nen i hi ha acord.
— Tramitació del procediment judicial en llengua reconeguda amb l’acord
necessari de totes les parts.
— En la utilització de llengües reconegudes, no oficials, en el proce-
diment administratiu correspon a la part assumir els costos de traduc-
ció.
— Difusió en l’àmbit estatal en les distintes llengües reconegudes (assegu-
rada per ministre competent) d’informacions relatives a la vida, salut,
seguretat de les persones o el medi ambient.
LEGIS
LAC
IÓ LIN
GÜ
ÍST
ICA
B
IBLIO
TEC
A T
ÈCN
ICA
DE P
OLÍT
ICA
LING
ÜÍS
TIC
A
L’ofi
cialitat ling
üística
16
8
DUES (O MÉS) LLENGÜES OFICIALS* UNA LLENGUA OFICIAL I UNA (O MÉS) LLENGÜES RECONEGUDES**
— En un cas, en la correspondència de l’Administració amb els ciutadans,
el text en una llengua oficial és qualificat per la normativa infralegal de
traducció de la llengua oficial i nacional.
— Denominació i inscripcions dels documents personals d’identitat en les
distintes llengües oficials.
— Obligació dels poders públics (territorialitzada) d’enviar avisos, citaci-
ons i correspondència en la llengua (reconeguda i no oficial) de la perso-
na identificada com a pertanyent a poble indígena.
— Les capçaleres, els sobres, les carpetes, etiquetes o cobertes de fax dels
organismes públics han de fer-se en la llengua oficial.
— Extensió d’obligacions d’ús de la llengua reconeguda de les administra-
cions a entitats privades que exerceixen funcions públiques.
— Publicació del material de votació i de les paperetes electorals en la llen-
gua reconeguda.
— En els esdeveniments públics, garantia que les informacions essencials
seran traduïdes a la llengua oficial.
c) Mitjà d’exteriorització dels actes jurídics públics i privats, amb garantia de validesa
— Publicació de les lleis en les dues o més llengües oficials (en doble co-
lumna o no).
— Reconeixement d’igual valor jurídic de les distintes versions lingüísti-
ques de les lleis en les llengües oficials. En el supòsit d’una llengua ofi-
cial i nacional, es pot atribuir preferència al seu text respecte de l’altra
versió oficial en cas de conflicte interpretatiu (si bé en un cas la prefe-
rència s’inverteix a favor de la llengua oficial no nacional en les normes
mercantils).
— Les altres normes, decrets, ordenances, que s’han de publicar en el diari
oficial, s’editen i es publiquen en les dues llengües oficials. Possibilitat
de preveure, expressament, excepcions quant als tipus de normes o ac-
tes dels poders públics que s’han de publicar íntegrament en les distin-
tes llengües oficials.
— Els reglaments i ordenances municipals es publiquen en les dues llen-
gües oficials.
— Manca de garanties estrictes de bilingüisme en la publicació dels trac-
tats internacionals.
— Els anuncis, avisos i altres textos de publicació obligatòria per llei s’han
de publicar en les dues llengües oficials.
— Obligació de publicar sentències en temes d’interès públic en les dues
llengües oficials.
— Obligació de bilingüisme de certs documents polítics (propostes políti-
ques, projectes de llei) o de retiment de comptes econòmics.
— Els topònims en les dues llengües tenen la mateixa força legal (si bé es
poden acceptar topònims unilingües).
— Els comptes anuals de les empreses o documents de registre de les em-
preses es poden fer en alguna de les dues llengües oficials
— No previsió de publicació simultània de les lleis en la llengua oficial i la
llengua reconeguda. Algun cas de publicació obligatòria de les lleis en la
llengua reconeguda (normalment aquelles d’interès per a la comunitat
subestatal que les parla, segons decisió governamental o ministerial).
— Prevalença del text en la llengua oficial de normes jurídiques que siguin
publicades també en una llengua reconeguda.
— Previsió de publicar comunicacions, ordres, directrius i notificacions en
la llengua reconeguda dins les sèries de documents ministerials (distin-
tes del diari oficial estatal), segons tria o decisió del ministre competent.
— Els actes administratius redactats en la llengua reconeguda s’han
d’acompanyar de la traducció a la llengua oficial.
— Possibilitat de publicar avisos, convocatòries i anuncis dels poders
públics en la llengua reconeguda adjuntant la traducció en la llengua
oficial.
— Els documents notarials es poden redactar en una llengua coneguda pel
notari i les parts per voluntat manifestada pels atorgants o per disposi-
ció contractual.
LEGIS
LAC
IÓ LIN
GÜ
ÍST
ICA
B
IBLIO
TEC
A T
ÈCN
ICA
DE P
OLÍT
ICA
LING
ÜÍS
TIC
A
L’ofi
cialitat ling
üística
169
DUES (O MÉS) LLENGÜES OFICIALS* UNA LLENGUA OFICIAL I UNA (O MÉS) LLENGÜES RECONEGUDES**
d) Obligació d’ensenyar la llengua a la ciutadania en el sistema educatiu
— Activitat educativa com a àmbit subjecte a un règim específic, no direc-
tament derivable de l’oficialitat.
— L’estudi de l’altra llengua oficial sol ser obligatori com a segona llengua.
Tanmateix, no obligatorietat de l’ensenyament i estudi de la segona
llengua oficial en alguns sistemes federals on la competència educativa
rau en el nivell regional o local.
— L’obligació d’aprendre les dues llengües oficials pot admetre intensitats
variables d’acord amb la tria del programa educatiu.
— Possibles exempcions individuals de l’aprenentatge d’una de les dues
llengües oficials.
— Les dues llengües oficials són llengües administratives de l’ensenya-
ment.
— Activitat educativa com a àmbit subjecte a un règim específic, no direc-
tament derivable de l’oficialitat.
— La llengua oficial és d’estudi obligatori en tota mena d’establiments
educatius.
— Previsions d’ensenyament com a segona o tercera llengua de la llengua
reconeguda.
— Possibilitat de configurar com a obligatori l’estudi d’una llengua recone-
guda (a més de llengües estrangeres).
— La llengua oficial és la llengua administrativa de l’ensenyament.
e) Acreditació lingüística en l’adquisició derivada de la nacionalitat
— Acreditació indistinta d’una o altra llengua oficial en l’accés a la nacio-
nalitat. Possible absència de requisits lingüístics.
— Habitualment s’exigeix, com a mostra d’integració social, l’habilitat per
comprendre i parlar una de les dues llengües oficials per poder comuni-
car-se. En d’altres casos, estar familiaritzat amb la llengua.
— Requisit de conèixer la llengua oficial. Habitualment s’exigeix, com a
mostra d’integració social, l’habilitat per comprendre-la i parlar-la per
poder comunicar-se. En algun cas també exigència d’habilitats escrites.
— Possibilitat d’acreditar una llengua nacional, en cas de manca de decla-
ració d’oficialitat en el pla federal.
f) Dret d’ús (actiu i passiu) en les relacions públiques i privades
— Dret d’ús actiu (adreçar-se) i passiu (rebre resposta) en les dues llengües
oficials en les relacions dels ciutadans amb el parlament, l’Administra-
ció i els tribunals. Prohibició de situar ciutadà en situació menys avan-
tatjosa per l’ús d’una de les llengües oficials davant dels tribunals.
— Dret de ser informat sobre la llibertat de tria entre les llengües oficials
(oferta activa).
— Dret d’obtenir la traducció de sentències en l’altra llengua oficial si
s’afecten drets, interessos o obligacions (exclòs l’àmbit civil).
— Dret d’obtenir resposta de l’Administració en la llengua utilitzada pel
ciutadà.
— Concepció legal restrictiva dels drets lingüístics de les persones jurídi-
ques
— Garantia més àmplia o reforçada dels dret de comunicar-se en la llen-
gua oficial (sentit actiu i passiu) davant les administracions, serveis de
salut i socials, empreses públiques, col·legis professionals, sindicats,
empreses, notaries, organitzacions culturals.
— Drets específics o garantia reforçada pel que fa a la llengua oficial del
dret a treballar-hi, dels drets dels consumidors o del dret a l’ensenya-
ment en aquesta.
— Dret dels ciutadans d’utilitzar la llengua reconeguda davant de les ad-
ministracions i els tribunals.
— Dret d’accés a serveis sanitaris i socials en la llengua reconeguda.
— Limitació dels drets de les persones jurídiques d’ús de la llengua reco-
neguda davant les administracions.
— Dret dels ciutadans d’us passiu (rebre resposta) davant les administra-
cions en la llengua reconeguda si l’assumpte té el seu origen en els po-
ders públics i afecta drets fonamentals o bé una obligació imposada pels
poders públics.
— Dret dels membres de poble indígena a demanar traducció a la llengua
reconeguda de les reclamacions econòmiques, sentències, resolucions i
informes del procediment administratiu, contenciós administratiu i
penal si s’afecten els seus drets i interessos.
LEGIS
LAC
IÓ LIN
GÜ
ÍST
ICA
B
IBLIO
TEC
A T
ÈCN
ICA
DE P
OLÍT
ICA
LING
ÜÍS
TIC
A
L’ofi
cialitat ling
üística
170
DUES (O MÉS) LLENGÜES OFICIALS* UNA LLENGUA OFICIAL I UNA (O MÉS) LLENGÜES RECONEGUDES**
g) Deures dels ciutadans i/o càrrecs públics de coneixement i/o ús de la llengua oficial
— Els funcionaris no resten generalment obligats, en els sistemes federals
amb quotes lingüístiques, a conèixer dues o més llengües oficials.
— Obligació dels tribunals de comprendre la llengua oficial triada per les
parts, sense intermediació d’intèrpret.
— Les empreses poden ser eximides de l’obligació de bilingüisme o bé sub-
jectes a criteris flexibles d’ús en llurs comunicacions internes (segons la
composició del personal). La internacionalització pot habilitar ús de
llengües estrangeres en contractes individuals i en activitats de caràcter
col·lectiu, d’acord amb requisits legals.
— Etiquetatge i instruccions d’ús dels productes en les dues llengües ofi-
cials.
— Deure dels funcionaris i dels empleats públics de conèixer la llengua
oficial en el nivell exigible segons llur funció o lloc de treball. Aquest
deure es pot estendre, tot i que en termes menys vinculants, al coneixe-
ment de la llengua reconeguda.
— Deure de coneixement de la llengua oficial per exercir professions col-
legiades.
— Requisit de coneixement de la llengua oficial per ser elegible com a pre-
sident estatal
— Requisit de coneixement de la llengua oficial per ser elegible com a ma-
gistrat constitucional.
— Obligació dels jutges de conèixer la llengua oficial.
— Obligacions de coneixement de la llengua oficial pels empleats de les
societats mercantils, d’associacions sense ànim de lucre, de fundacions,
empreses i persones físiques si ho justifica un interès públic, d’acord
amb criteris de proporcionalitat.
— Obligacions de les empreses, modulades d’acord amb el caràcter i con-
text de l’activitat en termes de raonabilitat, d’ús de la llengua reconegu-
da en serveis a persones de poble indígena.
— Empreses, associacions sense ànim de lucre i institucions registrades al
país han de publicar els seus informes en la llengua oficial (sens perju-
dici de la traducció possible a altres llengües) i utilitzar-la en segells,
capçaleres, tampons.
— Instruccions d’ús dels productes s’han de proporcionar en la llengua
oficial.
— Obligació d’utilitzar, com a mínim, la llengua oficial en els anuncis pú-
blics i la publicitat comercial, o bé d’atorgar-li un ús predominant sobre
altres llengües utilitzades.
— Ús de la llengua oficial en la difusió dels principals resultats de la recer-
ca científica.
* La tria del criteri d’oficialitat implica no tenir en compte en aquesta taula el cas analitzat de Luxemburg atès que l’ordenament jurídic d’aquest estat no utilitza el concepte d’oficialitat. El cas també analitzat de Finlàndia, per les característiques pròpies del concepte emprat de llengües nacionals, no resulta d’adscripció clara a cap dels dos models de la taula i se n’extreuen dades per a la primera i la segona columna.
** La noció de llengua reconeguda inclou les llengües no oficials del territori que poden ser declarades llengua nacional, llengua regional o minoritària o tenir reconeguts usos oficials per la legislació sense ser la llengua oficial del territori.
Top Related