ESCALA DE VALORSESCALA DE VALORS
"La llibertat
d'expressió sense
responsabilitat
és endogàmica"
Els límits de la
llibertat d'expressió
Any III
Núm. 25
Març 2006
2,50 euros
Any III
Núm. 25
Març 2006
2,50 euros
valorsvalors
"L'esperit blanc
dels homes
negres"
FO
TO
: M
AR
IA
C
OLL
Ajudar a
autoajudar-se
"La droga més letal:
manipular la fe", de
Jaume Reixach
valors.orgvalors.org
L'ARTICLE DEL MES
momentVALORS
L'ARTICLE DEL MES
momentVALORS
L'afer de les vinyetes contra
Mahoma reobre el debat sobre la
responsabilitat en l'ús d'aquest dret
ENTREVISTA A JOAN RIGOL,
EXPRESIDENT DEL PARLAMENT
Ajudar a
autoajudar-se
FUNDACIÓ
NOMÉS PRODUCTES
DE COMERÇ JUST
BANCA ÈTICA
3valo
rs
VALORSEN PORTADA
valors
EDITA Associació Cultural Valors
DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú
CONSELL DE REDACCIÓ Joaquim Brustenga,
Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Francesc Grané,
Xavier Manté, Marta Masdeu, Eulàlia Puigderrajols
i Marc de San Pedro
REDACCIÓ Laura Arias i Xavier Noya
OPINIÓ Joaquim Brustenga i Toni Codina
HI HAVIA UNA VEGADA... Roser Trilla (coord.)
4 Editorial | Al servei del bé.
5 L'article del mes | La droga més letal: manipular la
fe. Jaume Reixach.
6-7 Fòrum | Las procesiones. Tomás Lorenzo. Pares
ancians. Patro Torres. Verdadero Amor. Fernando
Gonzalo. Valors i contravalors. Carme Meix. Laxxxxxe.
Oriol Burgada.
8 Des de l'altar | Cinquanta anys. F. X. Cortés
8 Fullejant el diari | Treballar. Marta Masdeu.
8 ContraVALORS | De grassos i fam. Xavier Manté.
9 Escala de valors | L'esperit blanc dels homes negres. F. G.
9 La porta oberta | La sacralització del futbol. M.M. Galceran
REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEG
Número 25. Març 2006
Pàgina web: http://valors.org
L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA Laia
Bassaganyes, Marina G. Bufí i Núria Radó
COL·LABORADORS Joaquim Amargant,
Ramon Bassas, Albert Botta, Josep Maria Cusachs,
Francesc Grané, Nicolau Guanyabens, Xavier
Manté, Marta Masdeu, Joan Pera, Eulàlia
Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú, Marc
de San Pedro, Josep Maria Solà i Judith Vives
HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO
Francesc Xavier Cortés, Maria del Mar Galceran,
Mercè Gallifa, Fernando Gonzalo, Tomás Lorenzo,
Enric Prats, Jaume Reixach, Pilar Ros, Xavier
Sanz, Patro Torres.
DIBUIXOS Àlex Valls i Javier García
EDICIÓ i CORRECIÓ Anna Olm i Rita Tudela
FOTOGRAFIA T. Canal, X. Noya i L. Alonso
COMPAGINACIÓ Joan Salicrú
PÀGINA WEB Víctor Sancho i Jonatan López
IMPRESSIÓ Impremta Prims
COMPTABILITAT Engràcia Carlos
PUBLICITAT Carme Itxart
DISTRIBUCIÓ Raul García
ADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-Mataró
Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59
ADREÇA ELECTRÒNICA [email protected]
DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004
Llibertat d'expressió
sumari | març 2006
PER COMENÇAR
MONOGRÀFIC
10-23 Llibertat d'expressió
12 Joan Rigol: "Si hi ha llibertat d'expressió, no hi pot
haver censura". Joan Salicrú.
19 Llibertat i religions des de l'escola. Enric Prats.
20 Món laboral i llibertat d'expressió. Xavier Sanz.
21 Llibertat a l'art. Mercè Gallifa.
22-23 Llibertat d'expressió? Maria Coll.
El capellà i periodista
Jaume Reixach
reflexiona sobre l'ús
polític que es pot
arribar a fer de les
religions.
5
"La droga més letal:
manipular la fe"
PROPOSTES
24 Cinema |''Viva Zapatero'. Judith Vives.
24 Llibres |''Manual de civisme'. Albert Botta.
25 Art|Saura o la carn transcendent. Ramon Bassas.
25 Webs|www.redrentabasica.org. Red.
26 Propostes atípiques |Deixa't perdre per un
autobús. Eulàlia Puigderrajols.
26 Música | Una Quaresma amb bona música. M. S.
27 Viatges| Argentina, Iguazú i Uruguai (I). Joaquim
Amargant.
27 Teatre| 'La Cabra o qui és Sylvia?' (I). J. M. Cusachs
28 Excursions| Escenaris de la batalla de l'Ebre. Red.
29 Sabies que... | el 78 hi va haver una campanya per
la llibertat d'expressió? N. Guanyabens
29 Petites coses per canviar el món | Trobar-se
bé. Ramon Salicrú.
30 L'altra cara de la ciència | La ciència: bé públic o
benefici privat?. Núria Radó.
31 Hi havia una vegada... | Una oportunitat
perduda. Maria Roser Trilla.
29 Una carta des de... | Condega (Nicaragua). P. Ros
31 momentVALORS | Maria Carmen Rodríguez.
Ajudar a autoajudar-se. Laura Arias.
PER ACABAR...
10-
23
Amb el canvi d'any qui més qui menys es proposa intenta canviar
alguns hàbits negatius de la seva vida. Uns propòsits que el mes de
febrer en què ens trobem en molts casos ja s'han desat en un calaix.
Sigui com sigui, 'Valors' apunta en aquest número cinc formes
d'augmentar la nostra qualitat de vida. Una d'elles és menjar
sanament, que il·lustra la popular restauradora Carme Ruscalleda.
El col·laborador d'art Ramon
Bassas fa una crítica de
l'exposició del pintor aragonès
Antonio Saura que es pot veure
fins el 31 de març a la galeria
Manuel Mayoral de Barcelona.
30
'Saura o la carn
transcendent'
Al servei de bé
S'
EDITORIAL
ha insistit sempre en el fet de que els mitjans de comunicació de
masses s’han d’esforçar a ser sempre servidors de la veritat: ni
manipular-la per als seus interessos ideològics o econòmics, ni tan
sols silenciar-la en aquells aspectes que contravinguin les pròpies
conveniències. Desgraciadament, constatem amb freqüència que
els mitjans de comunicació, emparats sota el dret de la llibertat d'expressió,
sucumbeixen sovint a aquestes temptacions bàsicament perquè el seu component
econòmic, publicitat i nombre de lectors, pesa més que la dimensió social que
també tenen.
Però als mitjans de comunicació, màxims difusors del dret a la lliure expressió, no
només se'ls ha d’exigir que siguin verídics, sinó que a més estiguin també al servei
del Bé, del bé comú, del bé de la gent, del bé de la humanitat. Sense ignorar les
discussions sobre el concepte de Bé que es deriven dels diferents corrents de
pensament i creences, no podem deixar de creure que hi ha un denominador comú,
que la immensa majoria de persones coincideixen en la visió del Bé. Bé és: saciar
les necessitats, tenir espais a la vida per a l’amistat i la festa, tenir pau per poder
emprendre el desenvolupament personal, sentir-se estimat i estimar, tenir llibertat
compartida, tenir dret a pensar i a agrupar-se, a expressar-se i a viure com un
sincerament ho desitgi, sempre que no atempti mai a la llibertat de ningú ni provoqui
danys als altres ni a un mateix.
Aquesta exigència de veracitat i de servei al bé que demanem als mitjans de
comunicació, també hauríem de fer-la extensiva als individus i als diferents grups
socials que integren la nostra societat. No estem sols enmig del món i no podem
obviar la dimensió social dels individus; estem cridats a construir societat i no a
ser persones individuals, a crear individualisme. Per tant, caldrà que sense deixar
de ser fidel a un mateix i al que pensem, entenguem que la nostra llibertat també té
una dimensió social, les nostres opinions expressades mitjançant un dret bàsic
també poden fer mal, ofendre a altres comunitats i generar conflictes. Fer ús de la
nostra llibertat, ja sigui d'expressió o en les nostres accions, no vol dir deixar de
banda el bé dels altres, perdre de vista el bé de la humanitat.
VALORS A L'ALÇA
VALORS A LA BAIXA
La democràcia:
Un 45% dels
joves no està
satisfet amb la
democràcia i un
15% acceptaria
un sistema
autoritari (ABC,
03/02/2006)
4valors
La feminitat: El
70% de les
petites
empreses del
Tercer Món són
dirigides per
dones
(Solidaritat. net,
15/02/2006)
LA FRASE
"La família és el lloc on s’apren l’exercici de la llibertat mitjançant el respecte pel pensament i la manera de fer
de cada individu que la composa". Remei Margarit, psicòloga i escriptora. La Vanguardia, 25 de febrer de 2006.
L'ACUDIT. Àlex Valls
converteix en submissió als seus represen-
tants. I això és el pitjor dels enganys. La religió
deixa de ser religió. Es converteix en tirania.
La religió és esperit i l'esperit és lliure. El
primer que ha de fer qualsevol religió és res-
pectar la llibertat de l'home. La seva missió és
adreçar-se a l'esperit, il·luminar el camí que
condueix a Déu, però el que no pot fer és ma-
tar l'esperit ni anul·lar la llibertat. No pot
conduir els passos de l'home com si fossin
soldats a les ordres d'un general. Els creients
no són un exèrcit a les ordres de ningú ni són
simples votants. Vota el ciutadà. El creient
prega i practica la bondat. Llevat d'això, la res-
ta és manipulació. La religió la fan els creients.
Existeix gràcies a ells i s'enriqueix espiritual-
ment amb les seves iniciatives. Anul·lar la lli-
bertat del creient és anul·lar la persona. La "sub-
missió a Déu" és una fal·làcia: és submissió
als homes que usurpen el lloc de Déu. I Déu
ha volgut que l'home fos lliure. Per tant, l'única
religió possible -l'únic que dignifica l'home- és
la lliure acceptació de Déu. La resta és manipu-
lació. I una religió manipulada ja no és religió.
Està a mercè dels seus manipuladors.
L
L'ARTICLE DEL MES
a religió és sagrada, d'acord, i mereix
respecte, però la llibertat encara ho
és més. La llibertat és consubstan-
cial a la persona humana. No em
refereixo a la llibertat d'expressió,
sinó a la llibertat a seques, que pot
fer ús de la llibertat d'expressió o no fer-ne.
Igual que pot ser creient o no ser-ne. Professar
el credo catòlic o el credo musulmà. Una religió
que no respecti la llibertat de la persona ni
contribueixi a fomenta-la, deixar de ser religió
per convertir-se en dictadura. Una força de
govern sense control possible. Si es confirma
que l'Islam està en mans dels radicals extre-
mistes, el conflicte està servit. L'odi contra la
democràcia anirà en augment, fomentat pels
líders religiosos radicals. Res no és tan mani-
pulable com la religió, que afecta el sentiment
de les persones. I els sentiments són vulnera-
bles. Poden ser fanatitzats sense gaire esforç.
L'enemic de la teocràcia és la democràcia, com
ho és de qualsevol dictadura. Ara bé: la pitjor
dictadura és la que s'exerceix en nom de Déu.
Perquè aleshores la seva impunitat és total. La
sacralització del poder anul·la la llibertat. La
"submissió a Déu" que predica l'Islam es
El creient
prega i
practica la
bondat.
Llevat d'això,
la resta és
manipulació
La droga més letal:
manipular la fe
Jaume Reixach
per començar5
valorsJaume Reixach és capellà i escriptor
Mahmoud
Ahmadinejad és el
nou president del
règim teocràtic de
l'Iran.
Es el recuerdo, el memorial del pan y del
vino en el Cenáculo, hasta el Gólgota de
la Resurrección.
Nos quedamos asombrados cuando en
televisión vemos esas grandiosas multi-
tudes de personas camino de la Meca y
luego algunos cristianos de recinto de
iglesia, de misa de domingo, se llevan
las manos a la cabeza en estas pequeñas
manifestaciones populares de fe. Quizá
habría de decirles: Cristo – que yo sepa-
estuvo dos veces en el templo: cuando
se perdió adrede y cuando enfadado ex-
pulsó a latigazos a los mercaderes. ¡Cris-
tianos! ¿No estaremos más a gusto y más
acomodados en el templo que en la ca-
lle? “Id amigos por el mundo anuncian-
do el amor...” Pobres en las esquinas,
vientres vacíos, drogadictos bajo puen-
tes, enfermos sin consuelo, voces sin
oídos que escuchen... “Sed los testigos
de mi resurrección...” En la calle, en el
trabajo, en la casa... “Con vosotros es-
toy”.
reduce al físico, al romanticismo, a la ju-
ventud. El verdadero amor es la acepta-
ción de todo lo que es el otro es, de todo
lo que el otro fue, de lo que será y de lo
que ya no es. Sobran comentarios. Deja
que esta historia real os inunde por den-
tro y aprendamos esta lección de vida:
que como este viejecito todos nosotros
sepamos dar y recibir, en profundidad,
de este AMOR en mayúsculas; así dare-
mos pleno sentido a nuestras vidas, da-
remos cumplimiento al principal manda-
to de Jesús: Amar y seremos felices.
per començar6
valors
Las procesiones
Quisiera contaros algo que aunque mío,
pueda servir para todos. Próxima la Se-
mana Santa y confesando la verdad os
diré, que nunca he sido un apasionado
de las procesiones; no me eran agrada-
bles, pues me sentía un poco avergon-
zado que la gente se fijase y fura seña-
lándome, al menos eso pensaba yo. Qui-
zás, porque mi fe no era lo suficiente-
mente robusta y fuerte. Quizás, porqué
sea un cobarde para decir: ¡Aquí estoy
Señor”. O quizás, porque no sepa inter-
pretar aquello que se canta algunas ve-
ces en la iglesia: “En vuestras obras que
buscan el bien los hombres al Padre ve-
rán...”. Pero, de verdad, lo más desagra-
dable, lo que más me duele es, que haya
gente que se ría, que se mofe, que haya
gente que critique negativamente y des-
tructivamente a estos portantes de imá-
genes externas y en el corazón.
“Esto es folklore”. “Sólo son imáge-
nes”. Pero quizás estas procesiones sean
su único acto de fe y es la fe en ese Cris-
to, en esa Virgen que nos une a todos,
es la fe la que los hace ir por las calles.
Tomàs Lorenzo
Tomás Lorenzo és pare de família
Verdadero amor
Fernando Gonzalo
Estaréis de acuerdo conmigo que de cada
100 correos que nos llegan por Internet
99 son tonterías. Pues bien, de tanto en
tanto, te llega de algún amigo un e-mail
que resulta ser una perla, como esta his-
toria anónima que recibí y que os quiero
hacer llegar a todos vosotros.
“Un hombre bastante viejo buscó una
clínica para curar su mano herida mani-
festando gran apuro porque estaba atra-
sado para un compromiso. Mientras era
atendido, el joven médico quiso saber el
motivo de su prisa y él le dijo que nece-
sitaba ir al asilo de ancianos para tomar
el café de la mañana con su esposa que
estaba internada allá hacía bastante tiem-
po. Su esposa sufría la enfermedad de
Alzheimer en estado bastante avanza-
Fernando Gonzalo viua Mataró
do. Mientras terminaba la cura el médico
le preguntó si ella no se preocuparía por
el hecho de que llegara con retraso. “No,
ella ya no sabe quien soy yo”, dijo él.
“Hace casi cinco años que ya no me re-
conoce”. Intrigado el médico le pregun-
ta: “Pero si ella ya no sabe quien es us-
ted ¿porqué esa necesidad de estar con
ella todas las mañanas?. El viejo sonrió,
dio una palmadita en la mano del joven
médico y dijo: “Es verdad... ella no sabe
quien soy yo, pero yo sé muy bien quien
es ella”.
Mientras el viejo salía apurado por el
retraso, el joven médico sonreía emocio-
nado y pensaba: “Esta es la calidad de
amor que me gustaría tener en la vida”.
Porque, ¡qué duda cabe!, el amor no se
Pares
ancians
“És dur! Molt dur”, sentim a dir sovint a
persones que estan (estem) cuidant els
pares que ja s’han fet grans. Quan la ve-
llesa s’allarga, tota la família, sobretot
els més propers, s’han de plantejar can-
vis, moltes vegades imprevistos, i que
requereixen esforços i un gran esperit
de sacrifici. Si a més el deteriorament físic
s’afegeix una malaltia mental, per
exemple, la demència senil, l’Alzheimer...
la duresa de la situació encara s’accentua
més. Aquell pare o mare amb el qual fins
fa poc t’havies comunicat desapareix, tot
és oblit, tristesa i incomunicació.
Aleshores només ens queda, ja que és
una malaltia irreversible: acceptar els
canvis, ser pacients i comprensius, fer-li
saber que l’escoltem i que intentem en-
tendre’l, proporcionar-li confort i se-
guretat, donar-li temps que necessiti per
expressar-se, acaronar-lo, fer-li petons i
abraçades, en definitiva, estimar-lo més
que mai.
Patro Torres
Patro Torres és educadora
és que s’han passat, com en el cas de la in-
digent cremada a Sant Gervasi.
Què pot fer la societat, què hem de fer
els pares? Doncs primer de tot estar alerta
amb allò que consumeixen els seus fills,
els nostres fills, cosa que pressuposa
una atenció que en una societat estres-
sada i enfeinada com la que vivim d’avui
dia no és gens fàcil. I es pot donar el cas
que els nois i noies passin d’un consum
excessiu de televisió infantil a un altre de
jocs de vídeo, sense que ningú no n’exer-
ceixi cap mena de control. Si volem fomen-
tar els valors, cal que estiguem atents a
combatre els contravalors!
aquesta imatge no se la carregui l’ajun-
tament de Mataró. La societat civil s’ha
de veure reflectida en la programació de
la nova emissora municipal de Mataró,
però en cap cas hauria de participar en la
seva producció. No confonguéssim la
participació amb la professionalitat.
7valors
Valors i contravalorsCarme Meix
nera ben poc subtil, per exemple fent que
els malvats de la història disparin des de
les mesquites. En altres països aquestes po-
den ser intercanviades per sinagogues o
es-glésies cristianes. I visca la intolerància!
Algú dirà que des de sempre els nois -
més que no pas les noies- havien jugat a
jocs violents, imitant espadatxins o cow-
boys, i que són ben capaços de distingir
la ficció de la realitat. En la majoria dels
casos, potser sí, però sempre hi ha un
reduït grup de,no sé si dir-ne dèbils men-
tals i directament tarats, als quals a-
quests jocs els acaben de girar el cervell.
I es pensen que, com les de ficció, les
seves víctimes són éssers sense cap và-
lua, una mena de mostres o d’escòria so-
cial que cal eliminar per clarificar l’ambient.
Després es troben que la societat -la mateixa
que ha aplaudit o tolerat els seus estralls a
la petita pantalla-, els diu que això que han
fet no és lícit. I ells, després de la sorpresa
inicial, tot al més que arriben a reconèixer
Parlar de contravalors en una revista que
es diu Valors pot pressuposar a priori
una contradicció. Però no n’és gens. Per-
què, per molt que alguns s’escarrassin -
o ens escarrassem a parlar de valors-, el
que el món o la societat actual ens pre-
senta com a model són ben sovint els
contravalors. Hi pensava llegint un
informe aparegut a l’Avui que parlava de
la proliferació i el grau d’entusiasta ac-
ceptació dels videojocs entre els joves
de les famílies considerades “normals”
dels països civilitzats. Uns videojocs que
fomenten la violència, el racisme i la
discriminació de les dones. Com que per
a mostra n’hi ha prou amb un botó, veiem
què preconitza el joc The Warriors:
“Només sobreviuen els més durs, els que
no tinguin objeccions a rebentar el cap
del seu rival contra la paret”. O aquesta
altra perla:” Fes detonar aquesta bomba
per assassinar-ne com més millor”. El ra-
cisme el poden fomentar d’alguna ma- Carme Meix és escriptora
Imaginem-nos que una associació de
veïns considera que en el seu barri hi ha
poca seguretat. És un supòsit comú en
moltes ciutats. Ara imaginem-nos que
aquest municipi propugna la participació
com un dels seus principis. Aquest su-
pòsit també és habitual. Algú entendria
que, amb l’argument de ciutat participa-
tiva, l’ajuntament demanés als veïns es
posessin l’uniforme de policia i agafessin
les armes i els cotxes patrulla per acabar
amb la delinqüència? Oi que no? Doncs
calcem-nos! Podria ser que alguna cosa
semblant passés a Mataró.
Resulta que algunes entitats pretenen
fer els seus propis programes a l’emis-
sora de ràdio municipal que entrarà en
funcionament aquest estiu. Una intenció
que compta amb el recolzament de l’ajun-
tament. Una ràdio de ciutat es fa amb
Patrulles veïnals
Oriol Burgada
una estructura professionalitzada. Amb
una aposta ferma pel rigor, el contrast i
el pluralisme. Tothom exigeix l’objecti-
vitat als periodistes i, en canvi, ningú
entén que les entitats són col·lectius d’a-
ficionats a les puntes de coixí, els coloms
i els castells, però no professionals de la
comunicació. A aquestes entitats se’ls
pot demanar tot sobre les puntes de
coixí, els coloms i els castells, però no
se’ls pot exigir que siguin les garants de
l’article 20 de la Constitució. És per això
que es corre el perill que, sense profes-
sionals, la ràdio es converteixi en un
pamflet en què, per exemple, es convo-
quin manifestacions enverinades.
Els mitjans de comunicació local ja no
són escoles de periodisme. Ha costat
molt donar una imatge sòlida del perio-
disme de proximitat. Ara, només falta que
Oriol Burgadaés periodista
per començar
"Hem d'estar alerta
amb allò que
consumeixen
els nostres fills"
"Ha costat molt
donar una imatge
sòlida del periodisme
de proximitat"
dia moren 24.000 nens per causes deri-
vades de la fam. Aquestes situacions
passen en un moment, al començament
del segle XXI, en que el món disposa de
suficients aliments, de recursos finan-
cers i de coneixements científics i pràc-
tics per alimentar bé a tothom.
No sé què direm al final del temps, quan
Jesús ens pregunti allò de perquè quan
tenia gana no li vàrem donar de menjar si
inclòs de tant que en teníem ens feia mal.
Cinquanta anys
De grassos i de fam
frare caputxí i, perquè no dir-ho, també
l’Aspirantat d’Acció Catòlica, aquells
cercles d’estudi, hi van ajudar...
Avui, al cap de cinquanta anys de ca-
pellà, cal que digui que estic avergonyit.
El Senyor m’ha portat fins aquí, ell ha
estat més fort, m’ha estimat de veritat i
ha tingut paciència. Doncs, que ningú
s’escandalitzi, jo l’he traït moltes vega-
des amb els meus pecats. Només ell ho
sap. Però “Qui Mariam absolvisti, el la-
tronem exaudisti mihi quoque spem
dedisti”. (Aquell que va perdonar la pe-
cadora pública i des de la creu va accep-
tar la pregària del lladre penedit, a mi
també m’ha donat esperança). He volgut
que les meves paraules es fessin ressò
de les seves i amb la meva boca en l’Eu-
caristia ha volgut fer-se present, no sols
amb una presència real sinó també com
a víctima que reconcilia a tota l’assem-
blea i al món sencer. Jo batejo – fer una
criatura nova. Jo t’absolc – i Déu perdo-
na. He tingut la sort d’estar a prop de
malalts moribund, persones que sofreixen
i busquen consol. La vida m’ha portat a
poder parlar amb Déu als infants, joves i
adults. No sé com se m’infla el cor en a-
quests moments. Quina vida més plena
m’heu donat, Senyor! Gràcies.
dels inconvenients que això representa
per la salut, Brussel·les diu que ens
comporta un cost del 7% de la despesa
sani-tària de la UE. Sempre hi ha països pit-
jors, com EUA, en què el 65% dels adults
estan grassos o en sobrepes, portant la
mort a 300.000 persones cada any. Tot és
perquè mengem més del que necessitem.
L’altre informe, el de la FAO, exposa
que cada dia, 825 milions de persones
del Sud van a dormir amb gana. I una
altra dada més esgarrifosa encara: cada
Francesc Xavier Cortés
Cinquanta anys de capellà són més
que vint-i-cinc o trenta i menys que sei-
xanta o setanta. És un any, doncs, com
qualsevol altre. Malgrat això, a mi els cin-
quanta anys de capellà em recorden a-
quells cinquanta dies pasquals, que van
de la resurrecció a la Pentecosta. Una
història de les primitives comunitats cris-
tianes en les quals Crist apareixia, hi era
i no hi era, però els anava guiant i en-
gendrant la llavor de la nova Església.
Així m’ha passat a mi. De jovenet vaig
viure la guerra, les persecucions i els as-
sassinats de capellans, religiosos, reli-
gioses i també seminaristes, pel sol fet de
ser religiosos i moltes altres víctimes, molt
respectables, que ara no venen al cas.
A casa meva es celebrava l’Eucaristia
d’amagat i amb estricte intimitat, doncs
amb aquest sol fet n’hi havia prou per-
què ens condemnessin tots a mort. Jo
em confessava amb aquests mossens,
als quals, per despistar, els dèiem ebanis-
tes. La seva integritat, la seva pau i la se-
va disposició al martiri em deixava admirat.
Després de la guerra sempre havia pen-
sat en ser capellà però... "tinc fusta per a
ser-ho?", em preguntava a mi mateix. Sóc
massa mandrós i els estudis em costen,
això de no casar-se no m’agrada. Els exer-
cicis espirituals de Sant Ignasi i un bon
per començar
F. X. Cortès és rector de Canyamars
8valors
En molt pocs dies els diaris ens han
fet arribar dos informes. Un de la FAO
sobre la fam al món i un altre de la Comis-
sió Europea sobre el nombre creixent de
persones amb sobrepes. Cada any a Eu-
ropa es diagnostiquen 400.000 nens
d’entre 5 i 11 anys com a grassos o amb
sobrepes. L’informe ens diu que a Espa-
nya, més del 30% dels nens pesen més
del que haurien de pesar i, pel que fa als
adults, encara pitjor: un 14’5% és gras i
un 38’5% té sobrepes. A conseqüència
des de l'altar
Xavier Manté
contraVALORS
La feina i la vida personal no han d’estar
renyides. Diferents països europeus han
demostrat que conciliar aquestes dues fa-
cetes millora el rendiment dels treballa-
dors. S’ha comprovat que quan l’empresa
facilita als empleats compaginar els hora-
ris laborals amb la resta d’activitats de la
seva vida, el rendiment en surt beneficiat.
Ara bé, les empreses catalanes sembla que
no ho veuen així. Segons un estudi recent
de l’IESE, l’Institut d’Estudis Socials i
Econòmics, només el 18% de les empreses
catalanes es preocupa de conciliar la vida
personal i la professional. Moltes es limi-
ten a mirar a curt termini què els represen-
ta aplicar programes de conciliació, sense
adonar-se dels beneficis futurs, com ara
l’augment de l’eficàcia i la disminució de
les baixes laborals. Més que en un caprici,
s’està convertint en una necessitat. Tam-
bé hi ha qui adverteix del risc que com-
porta per les empreses perdre treballadors
qualificats per manca de motivació. La
globalització obliga les empreses a ser les
millors i això implica que els treballadors
també ofereixin el millor d’ells mateixos.
Així doncs, si no es vol enfocar la conci-
liació de la vida personal i la laboral com
un dret dels treballadors, almenys s’haurà
de tenir en compte per ser competitiu.
Marta Masdeu
fullejant el diari
Treballar
Marta Masdeu és periodista
Xavier Manté és enginyer
cia, la supèrbia. Un món instintiu i primari
on la radicalització d’identitats desenca-
dena actituds d’intolerància per als qui “no
són del club”. I un món profundament
masculinitzat, ple d’estereotips sexistes
que es viuen i s’expressen amb una norma-
litat sorprenent en una societat que s’a-
bandera de no segregacionista i reivindica
la no discriminació per raó de gènere.
No nego les bondats que té el futbol pe-
rò sospito de fer-ne un absolut en les nos-
tres vides que impedeixi obrir-nos a la
diversitat de centres d’interès que puguin
donar sentits al nostre fer. Un amic em diu
que entén que pugui haver persones que
visquin sense Déu perquè ell viu molt
feliçment sense el futbol. Doncs bé, potser
també nosaltres n’haurem d’aprendre.
La sacralització del futbol
Pierre Kimassa i jo vam sortir a donar
un volt. Em va donar una llança: “Mai
no se sap, hi ha moltes hienes!. Efec-
tivament, aquella nit havia sentit bordar
molt els gossos, i en sortir hem vist al-
gunes hienes havien estat rondant en-
torn de la meva cabana. En alguns po-
blats, no havien vist mai un blanc. Al-
guns nens, espantats, s’amagaven a la
seva cabana cridant: “Nassara, nas-
sara!”, que vol dir blanc. En arribar a un
poble a uns deu quilòmetres de Mas-
sakaba, on vivia juntament amb la família
de Kimassa, ens van acollir, i ens van fer
prendre arguí, una cervesa molt forta. Va
ser llavors, quan el Cap de Pluges del
poble va posar-se a parlar amb Kimassa,
i jo l’observava. Em va estar mirant, del
dret i del revés, sense dir-me res. En aque-
lla cabana de palla, hi havia la plana major
del poble, un poble de la sabana africa-
na, allunyat de la civilització occidental,
allunyat de les ajudes, allunyat de la més
per començar9
valors
Maria del Mar Galceran
M. del Mar Galceran és membre de Senderi
la porta oberta
"Només Kimassa
parlava francès, la
resta eren de la tribu
dels Sarakaba"
Francesc Grané
L'esperit blanc dels homes negres
mínima idea de benestar: ni electricitat,
ni carreteres, ni aigua, ni diners, cap mena
de medecina, a penes algun producte ma-
nufacturat, poca cosa per vestuari. Només
Kimassa parlava francès, la resta eren tots
de la tribu dels Sarakaba. No entenia res.
En sortir vaig preguntar-li perquè tan-
tes mirades. Em va explicar: “Fa anys
van venir a recollir els homes d'aquests
poblats. Venien amb gran camions, els
feien presoners i se’ls enduien. Els
blancs s’emportaven els homes negres
a lluitar a la seva guerra de blancs. El
poble es va quedar quasi sense cap ho-
me. Les criatures que hi havia van créi-
xer. Avui, en veure't, han vist que eres
un home de pau i han cregut que eres
l’esperit d’aquells homes negres que es
van endur i que mai més no van tornar.
Sempre han esperat el seu retorn”.
Mentre caminàvem em sorprenia del
què havia representat, sense saber-ho,
sense pretendre-ho. En acabar, arribem a Francesc Grané és filòsof i periodista
escala de valors
Dos quarts de vuit del vespre. Ni una
ànima pels carrers. Tot és silenciós. De
sobte l’esclat d’un clam a l’uníson que
s’allarga infinitament trenca la serenitat
de la vesprada: Goooooool!!!. Rere els
vidres entelats dels bars i les cases, a-
glomeracions de cossos masculins drets
saltant amb els braços en alt. Algú surt
per una terrassa i es deixa caure de ge-
nolls, mirant al cel, amb els braços en alt ,
sacsejant-los com si d’alguna invocació
a un Déu es tractés. Es el clam de la vic-
tòria, ritual de simbolització del triomf.
El sociòleg E.Dunning afirma que l’es-
port, i especialment el futbol, s’està con-
vertint cada vegada més en la religió se-
glar d’aquesta època cada cop més pro-
fana. I és que molts són els components
sagrats que l’envolten: rituals, símbols,
mites, herois, la regularització del joc....
configuren una atmosfera mística pròpia
d’una comunitat religiosa on fins i tot
qui presideix l’acte, l’àrbitre, va vestit de
negre, com els antics capellans, i els as-
sistents combreguen en l’èxit i les penes.
Ningú nega tampoc la dimensió d’acció
social d’aquesta activitat quan s’utilitza
per mobilitzar les consciències a favor
dels damnificats del Tsunami o la Sida;
així com quan actua de mitjà de socialit-
zació de col·lectius marginals o en con-
flicte social. El futbol és també un espai
de canalització i expressió de sentiments
ben nobles com el sentiment de perti-
nença a una col·lectivitat, l’alegria, la
joia, la solidaritat.... però també de senti-
ments indignes com l’odi i la ràbia contra
els adversaris, l’agressivitat, la violèn-
Massakaba. Un dels fills de Kimassa,
Jean, va agafar fang i va fer un parell de
bous que estiren un carro. Una meravella.
En marxar del Txad, me’ls va donar.
D’això fa dotze anys. Avui m’ha escrit
Jean. Està apunt d’acabar el batxillerat.
Em demana que li enviï els llibres oficials
perquè, segons recorda, “amb aquella
petita enciclopèdia que ens vas enviar
he pogut fer tots els meus estudis”.
M’han vingut llàgrimes al cor. Pierre Ki-
massa continua viu –pensava que ja hau-
ria mort-, els seus fills tiren endavant. Entre
el què jo he significat per ells i el què ells
han significat per mi, hi ha una distància
massa gran com per no fer-me mal.
10
valors
La llibertat de pod
11
valors
La difusió a través dels mitjans de
comunicació d'unes vinyetes ofensives amb la
religió mahometana publicades en una
revista danesa el mes de setembre ha
provocat protestes arreu del món musulmà i
ha tornat a posar sobre la taula l'inacabable
debat sobre la llibertat d'expressió. Cert és
que l'episodi ha estat explotat per diferents
règims teocràtics com el de l'Iran per a afegir
un motiu més en la seva llista de greuges
contra Occident -en una polèmica que no té
res a veure amb la llibertat d'expressió en sí-,
però més enllà d'això el fet serveix de
pretext per reflexionar sobre els límits
d'aquest dret del qual tots, en principi,
gaudim. Ho fem amb el democristià Joan
Rigol, expresident del Parlament de
Catalunya, que a més acaba de treure un
interessant llibre sobre la seva trajectòria
política. El professor de la Universitat de
Barcelona Enric Prats, el sindicalista d'USOC
Xavier Sanz i l'artista Mercè Gallifa ens
completen la mirada a aquest controvertit
tema que acaba amb una mirada al planeta
sobre el respecte de què gaudeix la llibertat
d'expressió actualment.
der expressar-se
LAURA ARIAS
tuent de la pròpia persona. Les persones ens valorem pre-
cisament perquè tenim llibertat, sinó seríem una cosa, no una
persona. La llibertat és el més sagrat que tenim. La llibertat la
tenim no per fer el que ens passi per la barretina, sinó per ser
creatiu envers els altres, per dirigir-nos als altres, perquè ens
escoltin i ens prenguin en consideració. Si la llibertat d’expres-
sió és per dir el que em sembla... doncs me’n vaig al mig d’un
parc i dic allò primer que se'm passi pel cap. Però això no és la
llibertat d’expressió, això és simplement un lloc on esbravar-se.
Hem de poder expressar-nos religiosament com vulguem,
sindicalment poder reivindicar els nostres drets... la llibertat
d’expressió és allò que fa que la llibertat sigui reconeguda en
l’àmbit on et trobes. Aquesta llibertat ha d’estar orientada de
cara al bé comú, no per fer el que a mi em sembli. I passant pel
bé comú, aquesta és una llibertat que troba el sentit no en ella
mateixa sinó en la mesura que t’apropa i et fa solidari de l’altre.
Una concepció poc coneguda, de la llibertat d'expressió.
La llibertat d’expressió s’ha de formular, al meu entendre, en
termes de diàleg. Diàleg vol dir conèixer a qui et dirigeixes,
saber com és, saber comprendre’l i formular el teu missatge
per intentar compartir amb l’altre, enriquir-me amb l'altre, sabent
que el nostre interlocutor és una persona que també té
sentiments i conviccions. És a aquest que t’adreces. Quan
tens ganes de dir coses les dius a un subjecte determinat que
12
valors
ENTREVISTA | la llibertat d'expressió
"La llibertat
d'expressió sense
responsabilitat és
endogàmica"
PER JOAN SALICRÚ
EEEEE
JOAN RIGOL, EXPRESIDENT DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
ns trobem en un moment en què la llibertat
d’expressió està a debat arran de l’afer de les
vinyetes ofensives respecte Mahoma. Què creu
que és el que ha passat en aquest cas?
El que jo veig clar és que darrera el fet de les
vinyetes hi ha una mancança de credibilitat política que queda
substituïda per l’economia -a casa nostra- o per la religió -en
altres indrets-. Aleshores és quan es reacciona en aquest sentit
fonamentalista. De fet, això és una cosa que també vam fer en
el temps de les croades els cristians , no és una manera de fer
que sigui imputable només a la religió musulmana. Actualment
ens trobem que es reacciona religiosament a problemes que
s’haurien de resoldre en el seu marc polític.
Més en general com concep vostè la llibertat d’expressió?
Penso que la llibertat d’expressió s’ha d’emmarcar sempre
en el camp de les veritat polítiques, perquè forma part consti-
"La llibertat la tenim
no per fer el que volguem
sinó per ser creatius
envers els altres"
la llibertat d'expressió | ENTREVISTA1
3valors
Joan Rigol i Roig (1943) és un home de
formació humanística i filosòfica. Va néixer a
Torrelles de Llobregat el 4 d’abril de 1943.
Màster en Administració i Direcció d’Empreses
per ESADE i és membre de l’Institut Espanyol
d’Analistes d’Inversion. El 1976 es va afiliar a
Unió Democràtica, partit del qual ha estat
president des del 1987 fins el 2000. Va ser
diputat al Congrés els anys 1979-1980.
Nomenat conseller de Treball en la segona
legislatura (1980-1984), Conseller de Cultura
en la següent legislatura (1984-1985), Diputat
al Parlament de Catalunya en la tercera (1988-
1992) i quarta legislatures (1992-1995), a l'inici
de la sisena legislatura fou elegit president del
Parlament de Catalunya (1999-2003). Designat
senador en representació de la Generalitat
l'any 1993, ocupà la vicepresidència primera en
la cinquena legislatura (1995-1999).
Compromès en la vida ciutadana, és membre
actiu de diferents patronats de caràcter
sociocultural (Gran Teatre del Liceu, Teatre
Lliure, Fundació Olof Palme, Institut
d'Humanitats, Capella Reial de Catalunya i
Instituto Universitario Ortega y Gasset). El seu
pensament sociopolític, de profundes arrels
d'humanisme cristià, l'ha donat a conèixer a
publicacions com Poble i consciència nacional
(1986) o Camins de diàleg (2003), ambdós
publicats per Edicions 62.
perfil
té rostre humà, no té unes lletres de motllo en un titular de
diari, sinó que té rostre humà. Si perds aquesta responsabilitat
pots dir que exerceixes la llibertat d’expressió, però en el fons
el que estàs fent és només fer-te un monument a tu mateix.
Per un cantó, arran de l’afer de les vinyetes, la reflexió que
s'ha fet des d'Occident és que la llibertat d’expressió ha de
prevaldre per sobre d’imposicions. Per un altre cantó, tots els
partits que no són el PP venen a dir que els populars s'estan
extralimitant en aquesta llibertat... On són els límits?
La llibertat d’expressió ha de tenir sempre l’altra cara de la
mateixa moneda, la responsabilitat d’expressió. Una llibertat
sense la responsabilitat social de la teva llibertat és una falsa
llibertat, és una llibertat endogàmica, sobre tu mateix. Tenim la
llibertat d’intentar fer un món més tramat, més solidari. En
casos de gent que fa servir la llibertat no per comunicar-se
sinó per exacerbar es fa un mal ús de la llibertat. Però aquesta
manera d’entendre-ho no significa que jo tingui l’autoritat
J. SALICRÚ
"Si crec en la
llibertat, he de creure
fins i tot amb el mal ús
que se'n pugui fer"
només fem servir l’educació per guanyar-nos la vida el dia de
demà i no per generar criteri. Ens trobem en què socialment
tenim una educació feble i que la capacitat crítica de la població
és minsa, no només a Catalunya o a Espanya, sinó en el conjunt
de la nostra societat. Aquest serien els límits, que la societat
es posi l’autolímit al mal ús de la llibertat d’expressió.
Això sona molt bé, però igualment quan hi ha una agressió
hi ha d’haver una autoritat que faci alguna cosa, no?
No, si aquesta no fa un mal positiu a un altre. Si no és
aquest cas no hi ha d’haver cap autoritat que faci de censor.
No hi pot haver censura si hi ha llibertat d’expressió. Ara si hi
ha algú que fa una infàmia... lògicament hi ha els tribunals per
defensar-se.
Parlem just d'això quan el Parlament de Catalunya, del
qual vostè ha estat president, ha donat noves competències
reguladores i sancionadores al Consell de l'Àudiovisual de
Catalunya. Com ho veu?
Tot això és correcte i positiu...
...fins i tot que es pugui arribar a tancar una emissora?
Home, ha de ser molt gros perquè no es pugui continuar
donant veu a persones que fan positivament mal. En tot cas
aquests mecanismes de regulació han d'estar avalats per insti-
tucions que surtin de la pròpia democràcia. Sinó ens trobaríem
en el temps de la censura i la dictadura, on no hauríem d’arribar
mai. Però això només és en casos extrems i de delicte. No a-
bans. El que si que hi ha en relació als mitjans de comunicació
és una gran responsabilitat dels professionals. Si busquen
només la morbositat del conflicte i no donen criteris perquè la
gent que el llegeix sàpiga prendre’s bé el seu missatge està
mancant a la seva responsabilitat. I és que a vegades veus
que et busquen les pessigolles per poder generar un titular i
que tingui aquesta certa morbositat. I això no és correcte.
Ho preguntàvem perquè des d’una legítima òptica ab-
solutament liberal es clama per la supressió de tots aquests
organismes reguladors.
14
valors
com per dir-li “prou”. Perquè si jo crec en la llibertat, he de
creure, fins i tot, amb el mal ús que es pugui fer de la llibertat.
Sinó, només crec en la llibertat que em va bé o que jo crec que
és la de veritat. Això en el fons és despotisme. Per tant, el qui
creu en la llibertat -i aquesta és la seva grandesa- en pot fer un
bon o un mal ús. Si només en poguessis fer un bon ús no se-
ries plenament lliure. Els que creiem en la llibertat hem d’en-
tendre que fins i tot aquells que en la nostra opinió en fan un
mal ús també han de tenir espai en el conjunt de la societat.
Però aquí està l’arrel del conflicte, si hi ha d’haver una
autoritat per punir aquest mal ús de la llibertat d’expressió.
Mentre no faci un mal concret, positiu i definit a l’altre la
llibertat no té aquest límit. La llibertat d’opinió és fonamental
i la llibertat de catèdra no cal dir-ho, perquè n’és la sublimació.
Estem en una societat on, per sort, hi ha totes les gammes de
blancs, negres i grisos. Si féssim passar la llibertat per l’adre-
çador de la nostra visió de l’ètica i la moral en el fons estaríem
anant contra l’ètica i la moral.
Però aquesta frontera del "mal concret" és molt fina.
Sap quina és la mesura de tot això? És el nivell d’educació
de la gent. Si la gent té criteri propi, entenent per criteri pensar,
crear-se la seva pròpia opinió i poder tenir capacitat crítica
envers els altres, aleshores la llibertat del que s’expressa es
recondueix en funció de la receptivitat dels altres. Quan no hi
ha educació, quan la gent es deixa portar només per les primeres
impressions, es mostra emotiva sense passar per la racionalitat
i demostra no tenir nivell cultural propi, aleshores es fa un mal
ús de la llibertat i aquesta té una repercussió molt superior a la
què hauria de tenir. Per això, per a poder exercir la llibertat
d’expressió, hem d’elevar el nivell cultural del nostre país, el
nivell il·lustrat, de capacitat crítica. Això és la responsabilitat
de tots. Estem en una societat on hem posat com a prioritari el
fet que la gent tingui aquesta capacitat de poder jutjar i poder
tenir la seva pròpia opinió? Sovint penso que no. A vegades
ENTREVISTA | la llibertat d'expressió
"Per poder exercir
la llibertat d'expressió
hem d'elevar el llistó
cultural del nostre país"
15
valors
J. SALICRÚla llibertat d'expressió | ENTREVISTA
L'expresident del Parlament
de Catalunya, en un moment
de l'entrevista que 'Valors' li
va fer a El Masnou estona
abans de pronunciar una
conferència.
La democràcia ha de tenir els seus mecanismes de
regulació, fets amb criteris democràtics i sentit institucional,
la qual cosa vol dir que no han de ser partidistes sinó que han
de ser mecanismes d’autodefensa de la pròpia societat.
Com està el camp de la política en relació a la llibertat
d'expressió?
El camp polític està molt mediatitzat; ens trobem que el
missatge del polític ha d’arribar a la gent a través dels mitjans.
Els mitjans tenen per funció captar el màxim d’atenció possible
i en principi també ajudar a formar a criteris a la gent. El que
passa és que això darrer exigeix un periodisme de molta qualitat
i molta responsabilitat. De vegades aquest periodisme de res-
ponsabilitat s’ha de fer amb una perspectiva a llarg termini,
no només mirant el número d’exemplars que es venen l’endemà.
I això costa perquè darrera qualsevol mitjà hi ha uns criteris
econòmics que són els que imposen les normes.
Per tant, cal teixir una aliança entre aquests mitjans de comu-
nicació responsables i una política de qualitat, cosa que voldria
dir no intentar destruir l'altre sinó fer propostes centrades en el
bé comú i no només per laquella gent que et pot votar. Això és
imprescindible si volem tenir una societat amb uns mínims
valors. Altrament, el mitjà es menja l’ànima de la pròpia societat.
Aquest és un problema polític de primeríssim nivell a tot el
món. Hi ha molts autors que estan posant molt en qüestió
l’estatus actual de tot això. O revisem molt bé aquest espai
polític, de manera que tingui credibilitat moral suficient per
"Cal teixir una
aliança entre uns
mitjans responsables i
una política de qualitat"
ENTREVISTA | la llibertat d'expressió1
6valors
exigir a la gent esforços que vagin més enllà del seu simple
interès privat, o anem només cap a la fragmentació de la gent
en sí mateixa, buscant l’interès immediat, ara d’una empresa
periodística, ara d’un polític... si sumem tot això no dóna una
comunitat humana sinó simplement una suma d’interès privats
que bandegen d’entrada el bé comú. Aquest és el problema
que tenim a la nostra societat occidental.
Lamentablement sembla que ens encaminem cap a aquesta
segona opció.
Sí, el fet és que critiquem molt a alguns per ser uns fanàtics
religiosos, però no veiem la nostra biga, que és que estem en
una societat...
De petits fanatismes...
Sí, tot això, tot això.
Els mateixos polítics fan un ús sovint desmesurat de la
llibertat d’expressió, no sé si hi està d’acord.
Jo crec que sempre hi ha una correlació entre la qualitat polí-
tica i la llibertat d’expressió que es reflexa a través dels mitjans.
Quan hi ha una bona qualitat política, hi ha un bon missatge,
els mitjans reflexen això. En canvi, quan la qualitat política és
més aviat justeta, aleshores els mitjans furguen en aquesta
migradesa de plantejaments i la amplifiquen, fent-se còmplices
d’aquesta situació.
Vostè va protagonitzar un petit incident fa uns anys al
Parlament el dia que va comparar irònicament els cossos de
seguretat amb els animals sense adonar-se que el micro de la
mesa del Parlament estava oberta. Si el micro hagués estat
tancat ningú ho hauria sentit i no hauria passat res. No hi ha
una certa hipocresia, en això?
Aquesta va ser una experiència personal dolorosa perquè
jo no vaig insultar, però en canvi com que era molt més fàcil dir
que havia insultat vaig haver de demanar perdó com si hagués
insultat. I ho vaig fer i no em van caure els anells. Però qui va
magnificar això va ser un periodista determinat. Jo ho assu-
meixo, ho accepto, però si aquest periodista hagués dit en
quin marc i en quin context ho havia dit... ho hagués facilitat.
Però no hi va haver ganes de voler-ho precisar, sinó de buscar
la màxima morbositat possible d’una anècdota. Jo no he in-
sultat mai ningú, almenys voluntàriament. Era una broma, si
vols sense massa gust. Va passar això, vaig demanar perdó,
vaig intentar reparar el mal que havia fet en els cossos de se-
guretat de l’Estat tan bé com vaig poder i va passar.
Però se’n fa un gra massa, de coses com aquesta, vaja.
I tant. És que si a mi em posessin un micro a casa meva i el
que dic ho sentís tothom al final a casa ens barallaríem, perquè
li donaria una dimensió que no té la nostra vida quotidiana. I
això passaria a les famílies de tothom. Si féssim el Gran Her-
mano de casa nostra acabaríem per destrossar la nostra pròpia
família.
Creu que ens manca educació en l’ús de la llibertat d’ex-
pressió?
Jo, ara fa temps que no estic posat en el món de l’escola, sí
que crec que educar en la llibertat d’expressió és educar en la
llibertat que tinc per comunicar-me amb els altres i, per tan,
aprendre a dialogar, no aprendre a dir el primer que em passa
pel cap i si faig mal a algú que s’aguanti. Sinó al contrari, saber
que tinc coses a dir però que les tens en la mesura que t’adreces
a un altre. S’ha d’aprendre a dialogar a casa, entre el pare i la
mare, a l’escola... però dialogar és la responsabilitat quan sóc
requerit per donar la meva opinió als altres, quan l’expreso.
Això s’ha de fer a l’escola. I es fa... però de vegades no gaire.
Perquè? Perquè estem en un món molt de soliloquis. Acostu-
mats a una educació molt visual, a través de la televisió i la
imatge, la paraula va perdent cada cop més força i més utilitat.
Necessitem gent que sàpiga construir frases. Per tenir llibertat
d’expressió el primer que cal és saber-se expressar i posar
cada cosa al seu lloc. I això de vegades es perd. Sovint quan
parlem fem gestos per a estalviar paraules. Tot això forma part
de la llibertat d’expressió més bàsica i fonamental i tot això a
vegades ens costa perquè estem en una societat d’imatges,
"Critiquem molt a
alguns per ser uns
fanàtics però no veiem
la nostra biga"
"Educar en la llibertat
d'expressió és educar
en la llibertat que tinc
per comunicar-me"
17
valors
la llibertat d'expressió | ENTREVISTA
J. S.
Acaba de treure un llibre titulat 'Compromís
polític i sentit cristià' reflexionant sobre la seva
trajectòria en el camp polític. Quina valoració fa
de l'actuació dels nostres polítics en els darrers
trenta anys?
En el pas d’una dictadura a una democràcia la
il·lusió de crear un país democràtic després de
quaranta anys de dictadura era l'ètica pròpia del
moment. Ens era relativament fàcil saber trobar
aquesta complicitat amb la gent. Ara és més difícil
perquè estem en una societat tremendament més
complexa. Així com era claríssim que havíem de
passar de la dictadura a la democràcia, ara quina
proposta es fa per millorar la nostra societat? No hi
ha uniformitat ni criteris coincidents sobre aquest
punt. Quina èpica pot tenir la classe política quan no
pot fer una proposta d’un avenç tan substancial
conjuntament? Doncs poca. I aleshores el que passa
moltes vegades -i és com ho percep la gent- es veu
el polític més preocupat per la tàctica, per
l’estratègia a curt termini, per veure com queda ell
dintre del conjunt que no pas una dimensió global de
cap a on volem anar com a societat. Per tant es
troben en condicions més difícils de les que ens
trobàvem els que estàvem a l’època de la Transició.
És una situació paradoxal, oi?
Sí, però aquest és un dels reptes més bonics que
pot tenir la política; veure com una societat com la
nostra, amb tants elements positius de comunicació,
de coneixement però poc vertebrada al voltant de
valors... doncs veure com podem fer emergir aquests
valors. Són uns valors que la gent té en la seva vida
privada però que no posa sobre la taula, a la dimensió
pública, perquè amb la dimensió pública no hi creu.
Pensa que si els posa el que rebrà seran patacades. I
es defraudarà. Doncs la qüestió és com hem de
guanyar credibilitat perquè la nostra societat sigui respi-
rable. No pot ser que als nostres fills els deixem una
societat que és una suma de lobbies i interessos i de
gent que té força per pressionar deixant de banda els
que no tenen força per pressionar. Aquesta és una
societat molt pobra. El gran repte dels polítics és donar
a Catalunya un perfil de comunitat humana. J. S.
"Hem de donar a Catalunya
un perfil de comunitat humana"
ENTREVISTA | la llibertat d'expressió18
valors
d’intuïcions, de sentiments inexpressats però molt valorats.
Tot això és del que de vegades té de mancança la nostra edu-
cació.
De totes maneres en aquest camp de l’educació tampoc no
ha existit mai aquest moment en què s’hagi fet aquesta
educació en valors, profunda, reflexiva...
Si, això és cert, mai el nostre país ha tingut un nivell d’e-
ducació com per formar-se en aquest sentit. Però a d’altres
indrets d’Europa l’han tingut i curiosament també a llocs com
Sudamèrica, on han tingut una educació amb molta més rigo-
rositat en la cultura de la paraula, cosa que els fa expressar
molt més bé... Nosaltres no ho hem tingut, no hem tingut el
segle XVIII il·lustrat. Quan a França hi havia el moviment
enciclopèdic i la voluntat de divulgar la cultura per tota la
societat, quan a Anglaterra hi havia en Locke o en Hume i a
Alemanya en Kant... nosaltres encara cremàvem bruixes... i
"La política ha esdevingut (...) un àmbit res-
tringit. Segons algunes enquestes, només
un 1% de la població pertany a un partit i
només un 30% declara sentir interès per
seguir la política, mentre que la paraula “indi-
ferència” resulta la més adient per reflectir la
sensació que provoca entre el 80% dels joves. Els propis
partits polítics tampoc no donen una resposta acurada a les
preocupacions quotidianes quan es deixen guiar per interes-
sos, quan s’aglutinen acríticament davant un dirigent, o
quan assisteixen amb certa desconfiança a la lògica renovació
interna. Davant aquesta situació l’exigència evangèlica del
cristià té molt a dir: ell, diu Rigol, està especialment prepa-
rat per assumir les “lleis internes del poder” però alhora, per
saber-les criticar i superar, aproximant-se així a la realitat hu-
mana dels fets. És el cristià qui, des de les seves creences i
el seu compromís cívic, està preparat per tornar a fer de la
política una experiència comunitària viva. D’aquesta mane-
ra, sobre una base teòrica solvent, amb especial atenció al
valors recomana
'Compromís polític i sentit cristià'
Concili Vaticà II i als casos pràctics que proporcionen trenta
anys d’activitat política exemplar, el llibre ofereix una lectura
amena que dóna respostes a una crisi i una realitat d’absoluta
vigència". EDICIONS 62
"Rigol (...) presenta a Compromís polític i sentit cristià
una oportuna reflexió sobre els límits de la política
contemporània. L’obra combina una rigorosa
argumentació teòrica, sempre avalada per extenses
referències als autors més actuals, amb l’experiència
política del seu autor. (...) Reprenent arguments del
personalisme i del comunitarisme, l’assagista defensa
que l’individu necessita la comunitat per desenvolupar-
se plenament i advoca per un treball polític continuat
per fer emergir en la societat els valors convivencials
que permetin aglutinar-la solidàriament". XAVIER
FILELLA (PUBLICAT A AVUI, 01/02/2006)
RIGOL, Joan. Compromís polític i sentit cristià (Edicions 62/
Empúries). Llibres a l´Abast, 397. Pàg.: 240. Barcelona 2006.
això és un handicap fort que portem a sobre. I ara que tenim
uns mitjans econòmics, d’infraestructura considerables hem
d’entendre que hem de recuperar terreny i un terreny secular.
A vegades volem educar en les matèries més avançades del
món i ens falla una mica la base perquè no tenim aquesta
tradició. La tenen determinats àmbits il·lustrats del país però
ara tenim la gran sort d’haver obert l’educació a totes les
classes socials i aquí és on hauríem de fer un esforç de gran de
qualitat educativa. Crec que no es fa del tot.
De totes maneres, el fet de que estiguem en un moment de
gran progrés econòmic podria significar una oportunitat per
treballar totes aquestes altres dimensions, no?
No, això no és exactament així, perquè quan un aprèn més és
quan més ho necessita i és conscient de que ha de fer un
esforç per tirar endavant. Per dir-ho d'una manera més clara,
mai la cultura és i ha estat de les societats acomodades. La
cultural generalment és d’aquelles societats que necessiten
empenta i per tant on es prima aquesta capacitat emprenedora,
responsable. Nosaltres hem viscut un període de gran crei-
xement econòmic però és un creixement econòmic induït, no
és un creixement que hagi vingut del propi esforç. Hi ha països
que han hagut de premiar aquest esforç i aquesta responsa-
bilitat personal. Això és un bon substrat per crear una colla de
valors que fan que es mesuri la gent per aquesta capacitat d’as-
sumir responsabilitats i no només per un vernís de cultura.
"Per tenir llibertat
d'expressió el primer
que cal és saber-se
expressar"
la llibertat d'expressió | OPINIÓ19
valors
Llibertat i religions des de l'escola
a publicació d’unes vinyetes sobre Mahoma ha
causat unes revoltades reaccions a banda i banda
de l’espectre ideològic. En aquest article volem
discutir sobre les suposades llibertats en col·li-
sió, la d’expressió i la de consciència religiosa, i
sobre la mateixa funció de l’escola en tot aquest afer.
La diversitat a la societat és un fet. Com és conegut i repetit
abastament, la coincidència i cohabitació en espais cada cop més
oberts d’opcions culturals diferents i diverses, la multiculturalitat,
és l’expressió actual d’aquesta diversitat: creences, mites, rituals,
valors; en definitiva, tot allò que explica l’essència i l’existència
dels que es consideren membres de tal o tal cultura.
Aquesta diversitat és un fet inqüestionable, però l’accep-
tació d’aquesta diversitat encara ara és un repte molt discutit
i poc assumit. La necessitat de donar cabuda a la més variada
i àmplia representació d’aquestes manifestacions ha exigit que
les societats hagin anat adaptant els seus mecanismes de fun-
cionament, especialment els legals. A més, no podem oblidar
que més democràcia exigeix, per definició, més certesa en les
eines de relació entre les persones i grups, però alhora més
incertesa en el contingut substancial d’aquestes relacions;
en altres paraules, la societat democràtica ha de garantir unes
normes iguals per a tothom, però en cap cas pot apostar i
encara menys privilegiar determinades opcions, per molta
tradició i història que hi hagi al darrera.
La societat oberta ens obliga a replantejar-nos la noció ma-
teixa de llibertat; si bé en un principi recollia les ànsies d’evitar
qualsevol opressió i de superar privilegis i injustícies creades
per humans en detriment d’altres humans, la idea de llibertat
s’ha degradat i ha mostrat la seva cara més perversa: en nom
de les llibertats, qualsevol cosa és possible i, encara pitjor, tot
és defensable. Les llibertats no poden donar cobertura al rela-
tivisme més extrem: ni a l’expressió de qualsevol pensament ni
a la defensa violenta de cap convicció religiosa.
Una societat compromesa només es pot bastir sobre el prin-
cipi que tota llibertat empara uns drets i requereix uns deures:
per exemple, la llibertat d’expressió empara el dret de manifes-
tar les nostres conviccions sense limitacions per part dels po-
ders públics i alhora inclou el deure de conèixer i assumir les
conseqüències que poden tenir les nostres expressions en la
resta de membres de la societat que no les comparteixen; per
posar-ne un altre exemple, la llibertat de consciència religiosa
protegeix el dret de professar i expressar aquelles pràctiques
confessionals que s’adiuen amb les nostres conviccions i alhora
comporta el deure de reconèixer l’existència d’altres confessions i
de renunciar a imposar a la resta d’humans les conviccions pròpies.
Les dues llibertats no estan en col·lisió, són paral·leles.
Les reaccions a la publicació de les vinyetes de Mahoma,
tant les abrandades amenaces i la crema de símbols i banderes,
com també les apassionades i no menys desproporcionades a
favor de la publicació, han posat de manifest una absoluta man-
ca d’educació. Els maleducats, avui, són aquells que no admeten
els deures a què obliguen els drets inherents a tota llibertat: l’in-
sult, la vexació, la pressió emocional o qualsevol altra conducta
abusiva entre persones o grups són la plasmació de pautes so-
cials regides per relacions asimètriques, d’opressió i dominació
d’un sexe sobre l’altre, dels grans sobre els petits, dels blancs
sobre els negres. Canviar això correspon a l’educació.
L’escola ha de defensar el principi segons el qual la convi-
vència només és possible sota un règim de llibertats, i que les
llibertats només es poden formular en una equació que equilibri
drets i deures. La formació d’habilitats i destreses per conviure
en contextos multiculturals sota formes democràtiques respon
a aquest criteri: expressió i acceptació de la pròpia cultura i
també expressió i acceptació d’altres cultures, però sempre en
el marc de les normes que regeixen la vida en democràcia.
Com a institució privilegiada per rebre i donar corda a la
diversitat, l’escola ha de crear situacions i proporcionar mo-
ments concrets perquè joves, nens i nenes, portadors d’op-
cions variades forjades en el context familiar, puguin demos-
trar-les amb fermesa i acceptar, que no assumir, les dels altres.
Això exigeix entrenament i pràctica, tasques ja habituals de l’es-
cola. Amb tot, des del punt de vista formal, l’exercici d’aquests
drets i deures demana que l’escola es doti de normes de funcio-
nament adequades, amb la participació de tots els seus membres,
mestres i alumnes, i també de famílies i representants de la so-
cietat, per determinar els límits d’aquesta convivència pacífica.
En definitiva, la finalitat de l’escola és formar bons dibuixants
de vinyetes, coneixedors de les conseqüències de les seves
accions i responsables dels seus actes; ciutadans i ciutadanes
competents en societats cada cop més obertes i més incertes,
i alhora més compromeses amb totes les llibertats.
"Els maleducats són
avui els que no
admeten els deures
dels drets inherents"
Enric Prats
Enric Pratsés professor de Pedagogia
a la Universitat de Barcelona (UB)
LLLLL
Món laboral i llibertat d'expressió
OPINIÓ | la llibertat d'expressió20
valors
ona part de la nostra vida la desenvolupem en
l’entorn laboral, aproximadament un terç del
nostre temps adult té lloc en el marc de la feina i,
en conseqüència, l’exercici dels nostres drets i
deures sovint s’emmarquen en aquest àmbit. Des
d’aquest punt de vista, tots els treballadors i treballadores, en
tant que ciutadans, tenen els mateixos drets i obligacions i,
pel que fa a la llibertat d’expressió la poden exercir en el marc
del respecte mutu i els valors democràtics. Habitualment, la
restricció d’aquest dret bé donada per processos
d’autolimitació personal, autocensura, alhora d’expressar una
determinada opinió en el marc de l’empresa que a un sistema
de persecució prèviament establert que no obstant també es
pot donar en determinats casos.
En l’àmbit del treball actuen altres agents que tenen una
protecció especial en relació a l’exercici dels seus drets i, en
especial la llibertat d’expressió. Són els representants dels
treballadors, delegades i delegats sindicals que, en virtut del
seu càrrec disposen d’un blindatge que els atorga certes
garanties en el marc de la seva acció sindical quotidiana. Els
representants dels treballadors són escollits lliure i
democràticament en un procés d’eleccions sindicals regulat
per llei i per un mandat de quatre anys període en el qual
representen al conjunt de companys i companyes que els han
triat i, disposen d’unes garanties legals complementàries.
L’exercici de la llibertat d’expressió en el marc laboral es
concreta fonamentalment mitjançant dos canals principals,
l’assemblea de treballadors i els comunicats o butlletins; a
més, es clar de l’opinió lliure individual de cada persona. L’as-
semblea de treballadors és l’espai democràtic per excel·lència
en el marc de l’empresa, és el moment on els representants
dels treballadors analitzen amb el conjunt de la plantilla les
diferents problemàtiques que preocupen als treballadors i
treballadores (convenis col·lectius, expedients de regulació,
etc.). La llei regula aquest òrgan i garanteix la possibilitat de
reunió en algun espai comú de l’empresa, els representants
disposen, com hem comentat, d’un blindatge pel seu càrrec i,
en teoria, els treballadors s’expressen lliurament a les reunions.
Ha de ser una preocupació centrals dels líders sindicals a
l’empresa garantir aquesta llibertat en el marc de les reunions
i denunciar, en cas que sigui necessari, les coaccions o per-
secucions envers els treballadors per les seves opinions si es
produeixen.
L’altre fórmula d’expressió més habitual són els butlletins o
fulls sindicals d’informació als treballadors i treballadores. Són
mecanismes d’expressió escrita que es distribueixen directa-
ment a les persones o bé són exposats públicament en un es-
Xavier Sanz
BBBBB
"L'organització dels
treballadors és la millor
protecció possible dels
seus drets"
le
s fra
se
s
“La llibertat d’expressió
és dir allò que altres no
volen sentir”
George Orwell, escriptor
“Si no creiem en la
llibertat d’expressió per
aquelles persones que
despreciem, aleshores
no creiem veritablement en ella”
Noam Chomsky, pensador
“Detesto això que dius,
però defensaria fins a la
mort el teu dret a dir-ho”
Voltaire, filòsof
“Gràcies a la llibertat
d’expressió avui ja és
possible dir que un
governant és un inútil
sense que passi res. Al governant
tampoc”
Jaume Perich, humorista
la llibertat d'expressió | OPINIÓ21
valors
"Garantir aquesta
llibertat a les reunions
ha de ser una
preocupació central"
Xavier Sanz és secretari decomunicació de la Unió Sindical Obrera
de Catalunya (USOC)
ntenc la llibertat d'expressió com a dret i com a
deure. Si es contempla per separat per a mi no té
sentit, tot i que és sabut que als pollastres si els
talles el cap, ambdues parts belluguen, però poca
estona.
La llibertat d'expressió és patrimoni de tots, però en el món
dels artistes ha estat des de sempre, patrimoni i estandard. En
l'art és condició indispensable dir la veritat: l´art que menteix
ressona a buit. Però això que sembla un privilegi còmode i fàcil
d´aquest gremi , penso que en realitat és una de les més altes
responsabilitats. Per dir la veritat s'ha d'acceptar el risc/plaer
de conèixer-se: qui sóc, què vull, què sento, com administro
tot plegat i com n'assumeixo les conseqüències. Dificilíssim i
meravellós! I en aquest camí l'artista pinta, dansa, dramatitza,
escriu... insinuant, presentant, ironitzant, denunciant, la seva
veritat. I fins aquí, per a mi, tot és correcte.
Passa, però, que som actors i espectadors alhora i en tots
els àmbits de la vida, i no s´hi val fer servir rasers diferents en
cada cas. És un apre-nentatge a dos bandes que creix o minva
alhora. Si creix la veritat, augmenta la llibertat; quan augmenta
la llibertat, creix el respecte. Així doncs, mai la llibertat
d'expressió pot ser arma contra els drets humans. Poden haver-
hi exposicions, llibres, obres de teatre, pel·lícules que a mi no
m'agradin perquè no hi estic d'acord o perquè les formes o
maneres no m'entusiasmin. Però puc així mateix dir-ho o no
participar-hi. No s'aconsegueix millor convivència quan tothom
pensa i actua igual, sinó quan respectem les diferents maneres.
Fer i deixar fer: dificilíssim i meravellós!
Llibertat a l'artMercè Gallifa
EEEEE
Mercè Gallifaés artista
pai especialment destinat a aquesta funció. Els butlletins sin-
dicals d’empresa habitualment tenen el recolzament de les sec-
cions sindicals amb representació al centre de treball, és a dir,
tenen unes garanties suplementàries alhora de formular una
determinada opinió que té caràcter col·lectiu i no individual.
La pràctica sindical que defensem des de la Unió Sindical
Obrera de Catalunya (USOC) aposta per un exercici democràtic
dels deures i els drets dels treballadors i treballadores i, en
aquest sentit, formem als nostres representants sindicals
perquè esdevinguin, en la seva pràctica sindical diària, garants
d’aquests drets a l’empresa. A la USOC defensem l’assemblea
de treballadors i treballadores com l’espai de participació
democràtica més important, conjuntament amb les eleccions
sindicals, i és la nostra preocupació principal garantir el seu
funcionament amb total llibertat.
L’organització dels treballadors, a través dels sindicats, és
la millor protecció possible dels seus drets que esdevenen,
d’aquesta forma, col·lectius i no individuals. La llibertat d’ex-
pressió en el marc laboral mor a partir de la por a la represàlia
i, en conseqüència, existeix habitualment l’autocensura prèvia
del treballador o treballadora que actua. Les centrals sindicals
som el mecanisme d’actuació que dóna cobertura als treballa-
dors per l’exercici dels seus drets democràtics i, en especial
els de representació i expressió.
“Si creus amb la llibertat
d’expressió has de
creure-hi des de tots els
punts de vista. Si estàs a
favor de la llibertat
d’expressió, significa que hi estàs
precisament pels punts de vista
que no comparteixes, d’una altra
forma, no estaries a favor de la
llibertat d’expressió”
Noam Chomsky, pensador
“Gràcies a la bondat de
Déu, nosaltres tenim al
nostre país coses d’un
valor increïble: la
llibertat d’expressió, la
llibertat de consciència i la
prudència de no practicar mai ni
una ni l’altra”
Mark Twain, escriptor
Veneçuela
Aquest país resulta paradoxal respecte el dret de
llibertat d’expressió. A diferència de la resta de països
mencionats, en els quals és el mateix govern qui difi-
culta la llibertat d’expressió, en aquest cas són civils,
això sí, addictes al president Hugo Chaves, els qui
agredeixen periodistes i opinadors crítics amb la polí-
tica oficial. Human Rights Watch assegura que a
Veneçuela cada any 130 treballadors dels mitjans de
comunicació són agredits.
22
valors
REPORTATGE | la llibertat d'expressió
Llibertat d'expressió?
PER MARIA COLL
EEEEE
La llibertat d'espressió, malgrat ser
reconeguda com a dret bàsic en la
Declaració dels Drets Humans, encara
no és respectada a molts països, fins i
tot, en alguns de democràtics.
Xina
En aqu
únicam
lliberta
Aquest
trascen
Shi Tao
pena d
enviat
mitjanç
parlava
Comun
secrets
Colòmbia
A Colòmbia els periodistes estan
constantment amenaçats pels
paramilitars i són víctimes potencials
dels segrests organitzats pels grups
guerrillers. A més, un decret
presidencial de setembre de 2002,
estableix en diversos indrets del país
zonas denominades “especials”, no
accessibles als estrangers i tampoc als
periodistes. Cada any molts
periodistes abandonen el país.
Declaració Universal dels Drets Humans, article 19: Tot individu
té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou els
drets de no ser molestat a causa de les seves opinions,
d’investigar i rebre informacions i opinions, i el de dinfondre-les,
sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió.
l dret a la llibertat d’expressió, formulat per primera
vegada durant la Revolució Francesa, actualment
és considerat fonamental. Sense la llibertat d’opinar
lliurement, de denunciar les injustícies i reivindi-
car canvis, l’home queda clos en l’opressió. Per aquesta raó,
aquest és un dels primers drets personals que els governs
repressors anul·len. Ara bé, malgrat aquesta coincidència
majoritària, no sempre la llibertat d’expressió s’ha d’associar
a governs dictatorials. Avui, en el segle XXI, a molts estats
dels món mentre un es pregunta en veu alta: “Llibertat
d’expressió?”, un altre li respon: “Silenci!”. Encara que sovint
la manca de llibertat d’expressió es relaciona amb els perio-
distes i el món dels mitjans de comunicació, tota la població
en surt perjudicada. Aquests són, entre molts, alguns
exemples, recollits per Amnistia Internacional (AI).
Argentina
Des de fa temps, AI, una de les entitats internacional més activa en la def
de la llibertat d’expressió, denuncia els atacs i les amenaces que reben els
treballadors dels mitjans de d’Argentina que intenten investigar els casos
corrupció estatal o informen sobre les manifestacions públiques que
s’organitzen periòdicament des de la passada crisi econòmica. Un exemple
milers de denúncies: El 5 de gener del 2003, Diego Rojas, periodista de l’ag
de notícies Infosic, va ser agredit per la policia de Buenos Aires i detingut
durant més de deu hores, quan descobriren que havia assistit com a perio
una reunió veïnal al barri de San Juan y Bodeo, on es parlà de la crisi econ
Mèxic
A l’Estat mexicà de Chiapas els perio-
distes denuncien no poder exercir el
dret de la llibertat d’expressió. Totes
les paraules que surten impreses als
diaris estan subjectes a un saber
col·lectiu de lleis penals contra la
difamació.
Alvarez Cuesta, Henar i Rodríguez Hidalgo, José Gustavo, La libertadde expresión e información en el ámbito laboral. Junta de Castilla y Leon.Consejeria de Educacción y Cultura. 166 pàgs. Rojas Rivero, Gloria, La libertad de expresión en el trabajador.Editorial Trotta. 1991. Ferreiro Galguera, Juan.; Los límites de la libertad de expresión. Lacuestión de los sentimientos religiosos. Editorial Atelier. 1996. 244 pàgs. Lmrabet, Alí; Mañana: a favor de la libertad de expresión enMarruecos. Ed. Península, Barcelona, 2003. Web Amnistia Internacional: http://www.es.amnesty.org/
la llibertat d'expressió | REPORTATGE23
valors
PER SABER-NE MÉS
l'apunt
Les xifres globals
Països amb Llibertat Llib. parcial Sense llib.
Àfrica 6 17 30Àsia 6 4 14Europa Occidental 20 1 0Europa Est 9 9 9Amèrica Llatina/Carib 17 14 2Orient Mitjà 1 2 11Estats Units/Canadà 2 0 0Oceania 8 4 0TOTAL 69 51 66Població 1.253 2.357 2.364
(Dades de Freedom House de l’any 2000)
uest país asiàtic, dominat
ment pel Partit Comunista, la
at d’expressió és inexistent.
t és el darrer cas que ha
ndit a la premsa internacional:
o, periodist xinés cumpleix una
e 10 anys de pressó per haver
als Estats Units un missatge
çant l’adreça Yahoo en el qual
a d’una decisió del Partit
nista. Ha estat acusat de facilitar
s d’estat a altres països.
fensa
s
s de
e, entre
gència
t
odista a
nòmica.
Corea del Nord
A Corea del Nord -malgrat no tractar-
se del país asiàtic amb més periodistes
presos, aquesta posició de la dispu-
ten Xina i Birmània-, escoltar una
emissora de ràdio estrangera pot ser
castigat amb la pena de mort.
Iraq
A l'Iraq més de cinquanta perio-
distes han mort des de que va
començar el conflicte l’any 2003
i n’han estat segrestats més
d’un centenar.
Rússia
La pressió política del govern
rus contra la llibertat d’expres-
sió quedà patent durant la co-
bertura de la tragèdia del segrest
de l’escola de Beslan i contínua-
ment respecte les informacions
que es publiquen sobre el con-
flicte de Txetxènia i altres repú-
bliques pròximes.
Zimbabwe
En aquest país africà s’han
dictaminats dues lleis sobre
informació, seguretat i ordre públic
que prohibeixen explícitament criti-
car obertament al president del país,
Robert Mugabe.
Iran
En aquest país del Pròxim Orient,
els tribunals islàmics han tancat
els darrers cinc anys més de qua-
ranta publicacions i han condem-
nat a presó centenars de perio-
distes considerats dissidents.
Marroc
De vegades, hi ha notícies positives. Alí Lmrabet,
director de diverses revistes satíriques, ha estat
indultat pel rei Mohamed VI després de 231 dies
de presó i d’una vaga de fam. També han estat
indultats 32 persones més, entre elles defensors
dels drets humans marroquins i saharauis, com
Mohamed Rachid Chiriif i Ale Salem Tamek.
com a regulador dels abusos polítics i com a indicador de la
salut de la democràcia, malgrat comptar amb el testimoni valuós
de Dario Fo. Aquesta reflexió, en plena vigència davant els suc-
cessos derivats de la publicació de les vinyetes de Mahoma,
per exemple, és l’únic missatge amb un fons que tindrà un cert
interès quan la situació per a Guzzanti sigui de nou favorable i
torni a aconseguir un espai a l’hora punta televisiva.
En l’àmbit col·lectiu, defensen els drets humans, la democràcia
i el dret de tota societat a organitzar-se segons vulgui, i de-
nuncien la perversa dictadura de les majories i de determinats
poders. Com a forma legítima de lluita, aposten pel pacifisme,
la no-violència i la desobediència civil; la violència i el terror
–que “se sap com comença però no com acaba”– es des-
qualifiquen per la seva dialèctica embrutidora, que fa aflorar
allò més antihumà de l’ésser humà.
L’anàlisi crítica permet ultrapassar la normalitat de l’anar
fent i la cotidianeïtat i obra pas a una més acurada compren-
sió del món social humà. La filosofia ajuda a encarar els
problemes del nostre temps i dóna elements per a saber a
què atenir-se, més enllà de l’atordiment i l’efecte narcòtic
de la lògica del zapping i la informació irrellevant. Un punt
de reflexió pot fer que la vida de cadascú esdevingui una
narració coherent i amb sentit. Aquest Manual de civisme
és un llibre esplèndid. ALBERT BOTTA
24
valo
rs
propostesamb valors
humorista Sabina Guzzanti denúncia a 'Viva Zapatero'
la situació de manipulació i censura que pateixen els
mitjans de comunicació a Itàlia i ho fa amb un docu-
mental en primera persona en el qual explica la seva pròpia
experiència com a directora del programa satíric RAIot, que
després d’un capítol polèmic va ser retirat de l’emissió sota
arguments confusos. L’enfadós egocentrisme de Guzzanti està
clarament influenciat per la manera d’entendre el documental
de denúncia que ha popularitzat Michael Moore, i acaba sent
el principal inconvenient d’un film que, d’altra banda, gosa fer
amb veu alta i clara una valenta denúncia de la corrupció que
impera en el govern de Berlusconi.
A Itàlia, Viva Zapatero és, probablement, una pel·lícula neces-
sària, però de la cinta es desprèn un regust d’oportunisme i de
rebequeria que fa pensar que aquesta és la venjança personal
de Guzzanti. L’humorista perd l’ocasió de parlar de com es
consoliden les vies alternatives d’informació quan els mitjans
de comunicació tradicionals no volen o no poden portar a terme
la seva funció natural. I el més trist és que es passa de puntetes
per un tema tan interessant com és el paper de la sàtira i l’humor
L'
PEL·LÍCULA
'Viva Zapatero'
Títol: ¡Viva Zapatero! Director: Sabina Guzzanti. Intérpre-
tes: Rory Bremner, Sabina Guzzanti, Daniele Luttazzi... Web
www.vivazapatero.org
A l'esquerra,
Sabina Guzzanti.
A sota, l'actriu
caracteritzada de
Silvio Berlusconi.
quest llibre s’ocupa del mínim ètic desitjable en
l’àmbit social i polític, reflexiona sobre la cultura
de la convivència i mostra com l’incivisme i la
incivilitat erosionen la pròpia dignitat humana. Es denun-
cia la banalitat dels mitjans de comunicació i la seva ires-
ponsabilitat, el patiment dels innocents com a espectacle i
l’ús de la violència com a entreteniment, el mar de sensacions
dels parcs temàtics, la manca de respecte de la diversitat,
l’escandalosa normalitat de les migracions, les desigualtats
individuals i entre pobles, la producció d’armes, l’esgotament
dels recursos i la destrucció del món silvestre, la violència de
l’ostentació, del luxe i de l’opulència i de la moral del triomfador
versus cultura “del pelotazo”etc. Així mateix, inclou un epíleg
sobre els terrorismes i els atemptats de l’11-M.
En l’esfera de la conducta individual els autors mostren el
valor de la responsabilitat professional, de la cultura de l’es-
forç i de l’ètica del treball i de l’exemple exigent de la família.
A
CAMPS, Victòria i GINÉ, Salvador. Manual de civisme (Colum-
na). Col. Idees Núm. 18. Barcelona, 2005. 200 pàgs.15 euros
la fitxa
LLIBRES
'Manual de civisme'
la fitxa
simbòlica més enllà del seu fet funcional, sigui un llenç,
una pedra, o el cos. En això s’assembla al fet transcendent.
Justament en les “crucifixions”, però també a les altres
sèries (com a les “acumulacions”, un vaivé del caos a l’ordre
en un eixam d’ulls i boques maldant per existir), és on es
veu més clarament aquesta necessitat de refer els símbols,
de dur-los de nou a l’experiència humana. Per això, semblen
radiografies, o anàlisis de les entranyes com la lliçó anatò-
mica de Rembrandt. Perquè el que “crucifiquem”, el cos
que s’alça, és el que porta les nostres constants vitals, les
nostres biografies més o menys presentables, les nostres
limitacions i els nostres plaers. Amb la promesa de la
resurrecció de la carn. Mai més ben dit. RAMON BASSAS
www.redrentabasica.org
propostes
a mostra d’avui correspon una selecció de 21
obres datades entre el 1956 i el 1988 del pintor
aragonès Antonio Saura (1930-1998), que incor-
pora un vestit que va crear per a l’obra de teatre ‘Peixos
abissals’. Ho fa la galeria Manuel Mayoral, a Barcelona,
amb el títol “retrats · crucifixions · dames · acumulacions”,
que indica qautre dels temes amb els quals Saura va cen-
trar la seva producció pictòrica. Com que el període és
llarg, podem veure algunes de les seves evolucions (del
blanc i negre al color, per exemple, com si parlèssim del
cine, no en va el seu germà és el prestigiós director de
cinema), així com el mestratge amb el que combina diverses
tècniques: pintura que es dissol, pintura que no es dissol,
traços dol-ços combinats amb guixades, etcètera.
L’art de Saura és característic i relativament popular (fins
ara l’exposició ha tingut un gran èxit de públic). Les seves
sèries, l’ús del negre, el to cruel i irònic, quasi caricaturesc,
les seves referències a Velázquez, ens fan pensar que som
davant un ‘saura’ quan el veiem reproduït o penjat. Però a
mi m’agradaria centrar-me en un aspecte que crec que és
clau en la seva producció, i és el tracte amb el transcendent.
Els crítics parlen de “crucifixions” sense referències religio-
ses, però crec que és justament el contrari. M’explico. Certa-
ment, l’ús de la religió com a pensament oficial (som a la
postguerra) i “castrador”, serveix a Saura i a la seva gene-
ració com a motiu principal del seu distanciament. Resumint,
diguem que s’imposa un cert materialisme: som el que som
i ens mouen les nostres contradiccions. L’art, de fet, con-
sisteix en fer parlar la matèria, en donar-li una representació
ART
Saura o la carn transcendent Un delscrucifixsde Saura.
L
es que a principis dels anys noranta va tenir lloc
l'ensulsiada dels països on s'aplicava el denominat
socialisme real i es va adoptar el liberalisme econò-
mic com a sistema de funcionament de pràcticament totes
les societats mundials, els moviments que es reclamen al-
ternatius han anat generant noves propostes a partir de les
quals mantenir algunes "seguretats" vitals als ciutadans.
En aquest sentit, una de les propostes que es treballen és
la renta bàsica. La idea seria que l’Estat, com a dret de ciuta-
dania, pagués un ingrés a cada membre de ple dret o resident
de la societat, fins i tot si no vol treballar de forma remunera-
da, sense prendre en consideració si és ric o pobre. La
premissa ini-cial que defensen els seus promotors és que
l'Estat ha de ga-rantir uns mínims per viure als ciutadans i
WEB
D
que ningú no hagi de patir per la seva supervivència. A Cata-
lunya l'entitat promotora d'aquesta iniciativa és la Xarxa
Renda Bàsica, que va començar la seva activitat el 2001 amb
la finalitat de promoure la difussió, l’estudi i la investigació
científica d’aquesta nova proposta.
Actualment aquesta xarxa disposa
d’una pàgina web molt entenedora res-
pecte aquesta proposta. Allí es pot
consultar informació, discussions,
suggeriments sobre aquesta propos-
ta, resums de simposis i congressos o
informar-se sobre esdeveniments rela-
cionats amb la renda bàsica. Més enllà
de la presentació de l’originalitat del concepte, aquest espai
virtual també representa un gran treball de promoció de la
renda bàsica. La pàgina web és consultable amb tretze idio-
mes. RED.
25
valo
rs
Títol: Saura:retrats·crucifixions·dames·acumulacions
Lloc: Galeria de Manuel Mayoral (Consell de Cent 286,
Barcelona) Fins el 31 de març del 2006.
la fitxa
cada diumenge en una plaça cèntrica. És motiu de satisfacció
perquè cada vegada és més a prop la Pasqua, que es celebrarà
plenament també cantant, ja que serà el moment de les
“Caramelles”.
Més enllà de la tradició, durant el temps de Quaresma
d’enguany ens arriben tota mena de propostes musicals, moltes
d’elles relacionades amb el geni austríac W.A.Mozart. A moltes
ciutats de Catalunya s'han programat concerts en honor a
aquest compositor. També destacar una altra oferta d'aquestes
setmanes: el 1r Cicle de Músiques Tranquil·les de Mataró, en
el qual intervindran Maria del Mar Bonet, Roger Mas, Dani
Nel·lo o Diego Cortés, entre altres. I és que, els programadors
no fan penitència! M.SALICRÚ-MALTAS26
valo
rs
propostes
aquell lloc molt sovint, o bé eren veïns
del barri. Jubilats, molts ciu-tadans
d’origen estranger, gent senzilla,
treballadora, amb pocs recursos, i sous
de salari mínim. Eren els protagonistes
de la nau amb rodes i jo allà enmig de
tots ells perdent-me per un autobús.....
patètic! I mirant per la finestreta estant ,
amb complaença, la meva ciutat. Que
il·lusa! He passat de contemplar amb orgull
la meva magnífica urbs i m’he decantat per
observar tranquil·lament qui deixa el seient
perquè l’ocupi un altre que més falta li fa.
Qui ajuda al que mostra dificultats loco-
motrius. Qui li fa una manyaga a un infant
desconegut. Qui s’allunya de tots, es trans-
forma en autista i es tanca en el seu món
amb els auriculars a l’oïda escoltant no
sé què. Quins van en grup fent tabola:
estudiants, adolescents... Fent-se sentir,
però no emprenyant. Qui no para de xer-
rar pel mòbil.... El bus no és igual a tot
arreu, a les ciutats grans tenen més
varietat social, les petites ciutats com
la meva és el transport dels qui no te-
nen vehicle propi. És tot un micro-
cosmos, molt interessant, no gaire
còmode i que hauria de millorar en
rapidesa, i preu, i algunes coses més.
El viatge ha finalitzat i jo he tingut la
sensació d’haver rebut una lliçó d’hu-
militat. EULÀLIA PUIGDERRAJOLS
LAIA ALONSO
He tingut la
sensació d'haver
rebut una lliçó
d'humilitat
e estat la única passatgera
que he comprat el bitllet al
pujar al bus; els altres por-
taven un abonament. Anava a fer una
excursió per la meva ciutat en un mitjà
on mai hi poso el peu. Em sentia en-
curiosida: els carrers i la gent no es
guaiten igual des d’una plataforma
com la que em transportava. Quasi
tres quarts he estat per fer una volta
sencera a la meva ciutat i això que el
trànsit era fluid. M’agradava fixar-me
en els companys de viatge que marxa-
ven i entraven, tots fent clicar amb la
destresa que dona l’hàbit, aquell bit-
llet de 10 viatges o mensual. No he
vist ningú que tingués trets d’anar
d’excursió com jo. I la cara de satisfeta
del començament pel que sentia dins
meu, s’ha anat transformant a la d'al-
gú que no pertany a l’escena de l’obra
per què no te paper. Els meus com-
panys de viatge parlaven, o no, entre
ells, alguns es veia que coincidien en
H
PROPOSTES ATÍPIQUES
Deixa't perdre per un autobús
Interior
d'un
autobús.
uaresma, període de penitència pels cristians segons
la tradició, i moment d’ abtencions també per la músi-
ca. A les eucaristies no pot cantar-se l’Al·leluia, i
tradicionalment a nivell popular, només es permet
cantar alegrament cada vegada que es serra una de les potes
de la vella: “Serra la vella, un plat d’escudella, serra-la millor,
un plat d’escudelló”. Així comença la tonada més popular de
Quaresma, cançó que avui té centenars de variants, com “Serra,
serra vella, que no té fusella, serra, serra vell, que no té fusell”.
Segons J.Amades, antigament eren els nens, que a canvi de
verdures i dinarets, anaven per les cases a “serrar la vella
(fusta)” mentre cantaven la cançó. Avui, en moltes poblacions,
existeix la tradició de serrar les potes de la Vella Quaresma
MÚSICA
Una Quaresma amb bona música
Q
des de fa poc temps, la companyia Air Madrid oferta un
vol setmanal directe Barcelona-Buenos Aires a baix preu
que et planta en tretze hores i mitja a la capital argentina.
Avui la majoria de passatgers de l’avió tenen accent argentí.
Són immigrants que tornen al seu país a passar uns dies.
Arribada a Buenos Aires. Un temps plujós amb una calor en-
ganxosa; allà ara és estiu. Un taxi et porta tranquil·lament al
centre de la ciutat. Per la nostra economia, Argentina és barat.
Grans avingudes, carrers molt llargs i grans edificis costat i
costat; sembla que t'asfixiïs. Dóna la sensació que el temps
s’hagi aturat al 1960. Hi ha molta brossa pels carrers, sobretot
el capvespre, quan molts joves tiren a terra les bosses d’escom-
braries buscant alguna cosa per vendre. El barri de Palermo, on
viu bona part de la classe mitjana, sembla Barcelona. Al número
2.180 del carrer Aráoz d'aquest barri és on va viure fins el 1948 el
mític "Che" Guevara.
Plaza de Mayo, les mares que es van fer famoses, ja no hi
són, s'han fet grans. Ara, un nombrós grup de veïns desno-
nats es manifesten davant la Casa Rosada, des de les balcona-
des de les quals tantes vegades hi havien sortit Evita i Perón.
Del aeroparque surt l’avió que en una hora i mitja et deixa a
Puerto Iguazú, a uns 1.700 quilòmetres per carretera. Aquesta
ciutat de trenta mil habitants, és enmig de la selva fronterera
amb Brasil, Paraguai i Argentina. Fa un sol espaterrant, però
en qualsevol moment es converteix en una forta tempesta tro-
pical. A 17 quilòmetres de Puerto Iguazú comença el Parc Na-
cional. A través d'un recorregut, primer en tren i després a peu,
s’arriba a la Garganta del Diablo, uns fantàstics salts d’aigua
que un no s’imagina; s’ha de veure -és on es va gravar La Mi-
sión-. Al costat argentí, agafant unes llanxes es pot passar per
VIATGES
D
Argentina, Iguazú i Uruguai (I)
sota els saltants d’aigua. Des del costat bra-siler es poden
veure les 275 cascades en perspectiva. Enfilant el riu Paranà
amunt, pel costat brasiler, es visita la gran presa d’Itaipú, la més
gran d’Amèrica. En aquest riu aflueixen les aigües de les catarates
d’Iguazú 25 quilòmetres abans. De tornada a Buenos Aires
agafem el vaixell que deixa els passatgers a Colònia, ciutat de
l’Uruguai a l’altre costat del Mar de la Plata.
De Colònia surten busos que en tres hores et porten a Mon-
tevideo. La ciutat surt a poc a poc de la gran crisi econòmica
dels últims anys. A la ciutat colonial es pot visitar la catedral i
algunes esglésies del segle XIX; la resta cau a trossos. També
cal visitar el Palacio Legislativo, on es veu primera Constitució
després de la Independència d’Espanya. J. AMARGANT
Les cascades d'Iguazú,
entre Argentina i Brasil.
Q.AMARGANT
propostes2
7valo
rs
TRAJECTE: Barcelona-Buenos Aires-Iguazú-Itaipú-Montevideo.
DIES EMPRATS: Dotze PREU: 1.000-2.000 euros. NO ET POTS
PERDRE: Les catarates d'Iguazú.
la fitxa
qüestió està casat amb una dona quasi perfecta, tenen un
fill amb problemes sexuals i, a més, hi ha un quart en
discòrdia, l’amic que destapa la caixa dels trons.
Explicat així, l’obra podria ser qualsevol cosa, però no,
resulta una obra magnífica, d’una sola confecció,
provocadora sí, però amb una barreja d’humor, cinisme,
tendresa i dramatisme, fins a aconseguir moments realment
colpidors i un final antològic. Perfecte Josep Maria Pou,
com a director, protagonista i traductor. I sense desmerèixer
ni un punt els altres intèrprets: Marta Angelat, Pau Roca i
Blai Llopis. Tota una lliçó del millor teatre. Un sol “però”,
malgrat el realisme del diàleg, dels quaranta “tacos”, se’n
podrien estalviar una trentena. J. M.CUSACHS
onfesso el meu primer rebuig a anar a veure l’obra
“La Cabra o Qui és Sylvia” de Edward Albee, ja
que sento una certa aversió a segons quins temes
i el de l’individu que s’enamora d’una cabra no és precisa-
ment gaire engrescador. No obstant el boca-orella, que és
el més sincer en el nom de l’espectacle, per persones que
l’havien vist, i que em mereixen una certa confiança, em fa
fer canviar d’opinió.
Certament, el tema era aquest: un home s’enamora d’una
cabra. Un prestigiós arquitecte carregat de neures i d’estrès,
un bon dia va al camp a llogar una segona residència i allà
veu una cabreta la mar de bufona i, com si fos un amor a
primera vista, els dos queden bojament enamorats fins a
les últimes conseqüències. Però el cas és que l’individu en
C
Aquesta obra està de gira: Tarragona, Viladecans,
Lleida, Terrassa, Balaguer, Sabadell, Reus, Girona...
la fitxa
TEATRE
'La cabra o qui és Sylvia?'
.
fora de culte. En aquest poble també podeu visitar La Trin-
xera, un exposició de material i peces d’època autèntiques
sobre la batalla. Final-ment, un altre cop a Gandesa és
important passar per la seu de Centre d’Estudis de la Bata-
lla de l’Ebre, una entitat que ha treballat aquest període de
la història des d’una perspectiva pacifista.
Si voleu fer la ruta pel vostre compte podeu informar-vos
a través de la pàgina web del Consell Comarcal de la Terra
Alta o adquirir la guia d’aquesta ruta Ruta de la Pau.
Itinerari pels punts més significatius de la Batalla de
l’Ebre, editat el 1999 per aquesta mateixa institució. També
hi ha entitats que organitzen visites guiades. Hi ha altres
possibles rutes per la mateixa zona, per exemple, algunes
inclouen una visita, també molt recomanada, al poble de
Miravet. RED.
l proper mes de juliol commemorarem el setantè
aniversari de l’inici de la Guerra Civil Espanyola.
Aquesta efemèride és una bona oportunitat per
realitzar una de les rutes turístiques que existeixen a
Catalunya en referència a aquest conflicte: la Ruta de la
Pau, un passeig pels indrets on va tenir lloc la Batalla de
l’Ebre (25 de juliol al 14 de novembre del 1938), l’inici de la
derrota catalana davant les tropes franquistes.
Des del Consell Comarcal de la Terra Alta se’ns proposa
un itinerari circular força llarg, però que es pot fer de forma
fragmentada en diversos dies. La ruta comença i acaba a
Gandesa, passant per la Fontcalda, Prat de Comte, Bot,
Coll del Moro, Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Corbera
d’Ebre, en un recorregut de 74 quilòmetres. A més,
també es contempla una variant que l’enllaça amb
la població del Pinell del Brai.
D’aquest recorregut de gran rellevància històrica,
paisatgística i artística trobem punts concrets
d’extraordinari valor. Per exemple, al costat de
Fontcalda, a la Punta Alta (705m) a la Serra de
Pàndols, trobem el monument a la pau promogut
pels supervivents de l'anomenada Lleva del Bi-
beró, aleshores joves soldats protagonistes dels darrers
mesos de la guerra, i dedicat “a tots els que varen combatre
a la batalla de l’Ebre”. A més, des d’aquest indret es veu
una esplèndida panoràmica de la comarca. També cal fer
una bona parada al mirador del Coll del Moro, des d’on es
veu una gran extensió de terreny que abarca des de Corbera
d’Ebre fins a l’Horta de Sant Joan. Des d’aquest punt el
general Franco dirigia les seves tropes.
Un altre punt destacat del recorregut, ja de tornada a
Gandesa, és el poble de Corbera d’Ebre, conegut com la
“Montera” i lloc qualificat d’Interès Històric per la
Generalitat de Catalunya. La història es palpa en els seus
carrers amb cases en runes a causa dels bombardejos i
una església barroca, dedicada a Sant Pere, cons-
truïda el segle XVIII, però avui molt malmesa i
28
valo
rs
propostes
VALORS
EXCURSIONS
Escenaris de la Batalla de l'Ebre
E
Mapa de la
Ruta de la
Pau i
monument
dels
membres de
la Lleva del
Biberó.
A la Punta Alta hi ha
el monument a la pau
dels supervivients
de la Lleva del Biberó
Ja t'hi has connectat?
· Tots els números publicats fins ara en pdf
· Continguts extres actualitzats setmanalment
valors.org
VALORS
aquell “bé” que encara retruny en la
meva ment. Aquell “bé” que significa
afrontar si cal la mort amb un actiu
immens, incalculable. El meu company
és un sacerdot, pobre i auster. Un
home que ha donat tot el seu ser i el
seu haver al servei dels encara més
senzills, més pobres i més austers que
ell, membres de les comunitats rurals
perdudes en mig dels “campitos”,
d’una república del Carib. Un home
senzill de formes, però rigorós del
fons. Insondable. La lliçó més bonica
que podies dedicar-li a aquest apre-
nent de mestre -i avui alumne teu-
queda implícita en l’esmentat “bé”,
monosíl.lab, que em pronunciares amb
convenciment el passat diumenge.
Gràcies Àngel. R. SALICRÚ
constituint la “torna” de l’execució de Puig Antich, a fi de
desorientar l’opinió pública predisposada a confondre
fàcilment, en aquells moments, els termes d’activista polític i
de delinqüent comú.
A partir de 1975 durant els primers temps de la transició, es
vivia una confusa lluita entre involucionisme i obertura. En
aquest context d’engruiximent dels marges de xoc o de joc, la
llibertat d‘expressió intentava obrir-se camí però el sistema es
resistia i tot grinyolava. Les arts escèniques la posaren a prova.
El setembre de 1977 la companyia teatral Els Joglars, dirigida
per Albert Boadella, estrenava La Torna, una crua sàtira con-
tra l’estament militar responsable, tres anys abans, d’executar
un home, Heinz Chez, i encobrir així obscurs interessos polítics.
Allò va caure molt malament i després de 40
representacions els militars prohibiren l’obra i
empresonaren el director acusant-lo d’injúries a
les forces armades. Com a suport als Joglars a
principis del 1978 s’inicià una vaga de pro-
fessionals de l’espectacle arreu de l’estat que va
tenir un important ressò ciutadà i també interna-
cional. El famós logo de la campanya era una
màscara entristida i tatxada; l’eslògan, “Llibertat
d’expressió”. NICOLAU GUANYABENS
per acabar...SABIES QUE...
othom sap que les dictadures retallen les llibertats
més elementals. A l’època del general Franco no hi
havia llibertat d’expressió, és clar. Però els darrers anys
del règim (posem entre 1970 i 1975), el poder començà a sentir-
se desbordat per una realitat social que bullia com una olla a
pressió. Com que no podia redreçar la situació, el règim va
reaccionar disparant sense criteri i a la babalà. Intentà ofegar
la premsa, frenar la Nova Cançó o impedir trobades a base
d’un diluvi de segrestos, suspensions, denegacions de per-
misos i multes.
D’aquell període sentim explicar històries de prohibicions,
censures i accions clandestines; pintades, pamflets de multi-
copista i moltes corredisses fugint de la policia nacional (els
grisos). I ja se sap: quan un cec clava garrotades, li pot tocar
a qualsevol. El cas més colpidor va ser l’execució, a la presó
Model i pel procediment del garrot, d’un jove activista català:
Salvador Puig Antich. Va ser el matí del 2 de març de 1974. De
res no van servir les mobilitzacions populars ni les peticions
de clemència de personalitats estrangeres, del mateix Papa
Pau VI o de tres-cents intel·lectuals espanyols.
El mateix dia, a Tarragona, fou executat pel mateix sistema
Heinz Chez, un delinqüent comú de qui ningú no en sabia res.
Aquesta execució s’efectuà amb una finalitat política,
PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN
iumenge al matí. Visito un a-
mic que està greument malalt,
a l’Hospital de Sant Pau. El
trobo mig adormit. Li dic: “Com et tro-
bes?”. La seva resposta contundent,
tot i que parla amb dificultat, és: “Bé!”.
Quedo astorat i em sento incapaç de
continuar la conversa.
Què hi ha –em pregunto- al darrera
d’aquell monosíl.lab pronunciat? Cer-
ta inconsciència de la seva malaltia?
Desig de no inquietar-me personal-
ment? Acceptació conformista del
seu estat físic? Autoconvenciment
d’una certa millora? Tal vegada un
xic de tot. O... potser res de tot això.
Ens queixem de tot i per qualsevol
cosa. Si bé tenim un nivell de vida més
que acceptable, no estem mai contents.
Sempre tenim motius de queixa i “peròs”
per a afegir a qualsevol situació. I és, al
meu parer, perquè basifiquem en uns
pilars excessivament materialistes els
nostres desitjos de benestar a desdir, quan
potser la felicitat real i veritable es
fonamenta més en una serenor i tran-
quil·litat bàsicament psíquica i d’esperit.
Potser –recapacito- aquell “bé” del
company resideix en aquesta darrera
apreciació. Aquell “bé” que significa no
haver-te de penedir de res, ni tenir grans
contradiccions internes, ni haver de dis-
simular mancances, defectes o flaqueses.
La placidesa, la serenor, l’assossega-
ment, la satisfacció interna –ara ho veig
clar!- ha fet pronunciar al meu company
Trobar-se bé
el 78 hi haver una campanya per la llibertat d'expressió?
T
D
29
valo
rs
PER SABER-NE MÉS SULSTON, John i FERRY, Georgina. El hilo común de lahumanidad: una historia sobre la ciencia, la política, la ética y elgenoma humano. Editorial Siglo XXI, 2003..
a ciència ha de ser un bé universal del qual pugui
gaudir qualsevol persona? O, per contra, no ha de
ser més que una altra peça de tot un univers amb
ànim de lucre? Aquest és un debat que ja fa temps
que dura, i que va arribar el seu punt àlgid durant el
desxiframent del genoma humà.
El 15 de febrer del 2001, les dues revistes científiques més
prestigioses del món, Science i Nature, van publicar números
especials amb les anàlisis dels primers esbossos de la
seqüència del genoma humà. Es va a córrer a publicar uns
esbossos que encara ara s’estan millorant, i no la investigació
completa (com s’acostuma a fer) a causa d’una pugna política
que va enfrontar la investigació pública amb l’empresa priva-
da nord-americana.
El genoma és el conjunt de gens que forma un organisme.
Els gens contenen les característiques físiques i de caràcter
d’un individu, així com les instruccions perquè l’organisme
creixi, es desenvolupi, visqui i mori.
La història d’aquesta gran aventura dins el món de la
investigació científica comença l’any 1990, quan es posa en
marxa el Projecte Genoma Humà, dirigit per James Watson (el
que el 1953 havia descobert l’estructura de l’ADN). L’objectiu
era poder desxifrar el conegut com a llibre de la vida per tal
d’entendre i combatre moltes de les malalties que encara ara
costen de comprendre.
El primer inconvenient que va trobar-se aquest gran projecte
mundial on participaven més d’un miler de científics va ser el
moment que els Instituts Nacionals de la Salut dels Estats
Units, principals finançadors del projecte, van plantejar la idea
de patentar els gens humans que els científics anessin
descobrint.
Watson, molest amb la idea de rendibilitzar econòmicament
les aplicacions científiques i farmacèutiques, n’abandona la
direcció l’any 1992, proclamant que la informació genètica és
un patrimoni de la humanitat sobre el qual no es poden aplicar
ni patents ni registres. El substitueix el fisiòleg Francis Collins.
Sis anys més tard, Craig Venter, un dels científics que
formava part del projecte,
abandona l’equip per tal de
formar una companyia pri-
vada (Celera Genomics),
assegurant que pot tenir el
treball complet abans del
2001 (quan des del consorci
públic es calculava tenir-lo
enllestit al voltant del 2005). Celera és una entitat amb ànim
de lucre que ha invertit xifres milionàries en aquest projecte, i
esperava obtenir-ne els seus rendiments, basats en el
cobrament de subscripcions per a l’accés a seqüències
genòmiques.
Després d’una intensa carrera entre la part pública i priva-
da, un acord d’última hora amb Collins, Venter, i els polítics
Bill Clinton (llavors, president d’EUA) i Tony Blair, va permetre
l’anunci simultani del primer esborrany, fent així que el genoma
sencer pogués estar a l’abast de tothom, encara que sí que
està patentat a trossos.
L’anàlisi del genoma ha permès, doncs, grans avenços en el
món científic, que van des de la verificació de les idees
darwinistes fins a la teràpia contra el càncer. De tota manera,
tot això no és el final sinó l’inici: fan falta encara diverses
dècades per entendre tota la informació que el genoma ens ha
proporcionat.
Amb tot, són molts els científics que discrepen amb què
interessos politicoeconòmics se sobreposin als coneixements
científics, encara que, com a tot, també se li pot trobar una part
positiva: la dura competència que això genera entre grups
d’investigació, ha permès, en el cas del Projecte Genoma Humà
aconseguir resultats quatre anys abans del previst, encara
que això es contraposi amb què, actualment, la ciència tendeix,
cada cop més a mirar cap a projectes amb beneficis a curt
termini, en detriment de les investigacions que poden aportar
importants grans avenços, però que sovint són llargues i
costoses i on s’obtenen resultats a llarg termini.
L
Són molts els científics
que discrepen amb què
els interessos econòmics
se sobreposin a la ciència
L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA | Marina G. Bufí, Núria Radó i Laia Bassaganyes
La ciència: bé públic o benefici privat
per acabar3
0valo
rs
Craig Venter, el científicque va abandonar el
projecte Genoma Humàper formar una
companyia privada.
Tampoc no comptava tenir problemes amb la Fina, després de
setze anys de casats. Per primera vegada a la vida, arribar a
casa era un turment: ja no hi trobava la pau i l’alegria que hi
havia trobat sempre. Els companys de la feina li deien que ja
podia estar content, amb la filla que tenia: bona estudiant, no
fumava, no bevia, no prenia drogues i no anava amb males
companyies. I sí, és clar que n’estava, de content! Però fins
llavors havia tingut, a més a més, pau i tranquil·litat. Ell estava
acostumat a més. Aspirava a més. Creia que, fins i tot, es
mereixia més. Volia que la seva Bet fos feliç, i no la hi veia.
Algun company més cínic l’advertia que, fins que els fills no
marxen de casa, no hi ha pau a les llars. I ell es negava a creure
això. Ves per on! Potser era ell qui hauria de marxar, perquè
tornés la pau a casa seva.
*****
Cada vegada que la infermera em dóna aquest gotet blanc,
trigo més a despertar-me. Encara hi ha la Bet aquí? Qui m’agafa
la mà? Pobreta! Aquests tres últims mesos han estat els més
feliços de la meva vida. Llàstima que hagin de ser els últims.
La Bet arribava a casa sempre amb un somriure, em feia un
petó, paràvem taula junts, parlàvem de tot... És a dir: érem,
simplement, feliços. La felicitat, de fet, deu consistir només en
un somriure i una paraula amable... Quina son! Tot el temps
que vam perdre amb mals humors i renys... no tornarà. Ja és
massa tard... pobreta! Encara em té la mà agafada... vam perdre
una oportunitat de ser feliços. I no tenim tant de temps per
perdre! Això s’acaba!
31
valo
rs
per acabar
V
HI HAVIA UNA VEGADA...cada mes un conte amb valors, il·lustrat expressament pel dibuixant Javier García
Maria Roser Trilla és llicenciada en Filologia Catalana
Maria Roser Trilla
a reaccionar molt malament. Quan la mare li va
dir que al pare li quedava, a tot estirar, un any de vi-
da, la Bet el va anar a trobar corrents, se li va tirar al
coll i, plorant a llàgrima viva, li va dir:
-Sisplau, pare, no et moris! Jo no vull que et moris!
Què faré jo sense tu?
I el seu pare entomava estoic l’abraçada, pensant sens dubte
que era ell qui es moria i que es moria sense voler. Que també
li preocupava què li passaria a la Bet, i, sobretot, a la Fina, que
no li deia res, que només somreia, però que, ella sí, el trobaria
a faltar. Havia de trobar forces d’on fos per saber morir amb
dignitat.
Tanmateix, mentre tenia la seva filla adolescent en braços, li
van passar pel cap, dia rere dia, els últims nou mesos. Primer
les emmurriades, després les discussions; ara ja, les bronques
contínues. La Bet estava patint una adolescència aguda, que
desitjava que no deixés seqüeles. El seu malhumor era peren-
ne, s’havien acabat els petons i les abraçades amb què, fins
feia quatre dies com qui diu, l’atabalava a tothora. La Fina li
deia que no n’hi havia per tant, que era ell potser qui s’ho
agafava malament... I llavors, discussió amb la Fina. D’una
manera gairebé imperceptible, casa seva s’havia anat
convertint en un infern. La Bet arribava de l’institut, amb prou
feines saludava (si és que aquell “ep” es podia considerar un
salut), i es tancava a la seva habitació. Quan ja tenia el plat a
taula, la Fina la cridava. Cada hora d’àpat podien passar dues
coses: a) silenci absolut; b) que ell o la Fina comentessin
alguna notícia que sentien per televisió i que s’encetés una
discussió sense sentit i agressiva que feia que el final coinci-
dís amb el de la situació a): silenci fins a l’hora de les postres;
i, després, aixecar-se de taula en silenci i sortir del menjador
deixant un cop de porta gens silenciós i una estela de malhu-
mor al darrere. Això era un dia sí, i l’altre, també.
Quan es va començar a trobar malament, el primer que va
pensar és que eren els nervis. No estava preparat perquè la
Bet, la seva única filla, la nineta dels seus ulls, la “coseta més
carinyosa que hi ha sobre la capa de la terra” el tractés així.
"-Siusplau, pare, no
et moris! Jo no vull
que et moris! Què
faré jo sense tu?"
Una oportunitat perduda
Pastisseria - Xarcuteria
Menjars per Emportar
Servei de Càtering
Nom
Adreça Codi Postal
Població Telèfon
Correu electrònic DNI
Forma de pagament
A través del Banc o Caixa (ompli les dades bancàries)
Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista)
DADES BANCÀRIES
Nom de l'entitat
Adreça Codi Postal Població
Titular del compte
Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura
Envia
aquesta
butlleta
al carrer Sant
Josep 18-20
08301 Mataró
DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PER
L’IMPORT DE 32 EUROS
butlleta de subscripcióvalors
TAMBÉ POTS
SUBSCRIURE’T
MITJANÇANT:
TELÈFON
Truca al
620.749.138
(de dilluns a
divendres
de 9 a 21 h)
WEB
Omple amb les
teves dades la
butlleta que
trobaràs a http://
valors.org
FAX
Envia la teva
butlleta al número
93.798.62.59
UNA CARTA DES DE...
Dissabte 4 de febrer de 2006
Condega, Nicaragua
ola família!
Com anem??? o ¿Qué hubo? Que diuen aquí.
Sóc la Pilar Ros, tinc 26 anys i entre anades i
vingudes porto més d’un any vivint a Nicara-
gua, “El corazón de América”, que també diuen
aquí.
Nicaragua és un país molt pobre, i amb força mala sort. El
1972 hi va haver un gran terratrèmol que va destrossar la capi-
tal, Managua, i mai s’ha tornat
a refer. Després el 1979, la gue-
rra, que va durar deu anys, va
deixar el país en una situació
política molt inestable, plena
de governants corruptes que
només busquen omplir-se les
butxaques. I per acabar-ho
d’adobar el 1998 l’huracà Mitch va destrossar mig país,
sobretot la part del Nord, on visc jo, que encara té senyals ben
visibles de com l’aigua s’ho va emportar tot per endavant.
Vaja, que ha estat un país ben “matxacat” per una sèrie de
desgràcies.
El poblet on visc es diu Condega, és un poble molt tranquil,
rodejat de petites comunitats rurals, com totes les ciutats de
per aquí. La gent viu del tall del cafè i el tabac (quan n’és
l’època), i del cultiu dels frijoles, i d’altres vegetals. La resta
del país també viu gràcies a la criança de bestiar, que abasteix
de llet i carn.
Condega
(Nicaragua)
Pilar Ros
Tot i la situació del país els nicaragüencs o “nicas” són gent
ben acollidora, gent que et regala el que té i el que no té,
feliços amb el que tenen encara que sigui poc i de fet sovint
penso que tenen molt més que nosaltres. Quin gust estirar-se
cada tarda a l’hamaca, a xerrar amb els veïns de tot i de res,
amb un got de fresco de mango, pinya, coco... o una tassa de
cafè amb rosquilles, sota l’ombra de les palmeres plenes
d’ocells de colors i d’algun que altre mico que espera que et
caigui una engruna per baixar ben de pressa i cruspir-se-la.
Què hi faig jo aquí? Doncs bé, treballo amb una ONG
encarregada de rehabilitar a menors d’edat addictes a les
drogues, sobretot a la cola d’enganxar sabates (aquí els
anomenen huele-pegas). El que fem és sortir als barris
marginals en busca de menors enganxats a les drogues i
intentem convèncer-los de què coneguin el nostre centre i, si
els agrada, que si quedin durant uns mesos per rehabilitar-se,
reprendre els estudis, ensenyar-los alguna feina... de manera
que quan en surtin puguin reintegrar-se a la societat com a
persones de profit. I el més important, recuperin el somriure i
les ganes de viure.
I així ens movem pel carrer canviant pots de cola per pan
dulce, escoltant molt, i aprenent cada dia més d’un país que
mica en mica lluita per un futur millor. Aquest és un país de
contrastos, de nens treballadors, d’animals exòtics, d’huracans
i tempestes tropicals, d’aigües verdes i transparents, de
terratrèmols, de volcans, de rics molt rics i de pobres massa
pobres, de llacs i illes verges paradisíaques... un país calorós,
no només pel clima sinó també pels cors de la seva gent. Un
diamant en brut. Un petó des de casa meva!
H
"Aquest és un país
calorós, no només
pel clima sinó
també pels cors de
la seva gent"
33
valo
rs
valors
uina sensació recorda del primer dia que va
haver de parlar en públic?
Va ser molt emocionant i excitant. No m’es-
perava la presència de tanta gent. Em va im-
pactar veure tantes mirades que em demana-
ven una ajuda que el programa que jo els pro-
posava els podia oferir. Estava nerviosa, però quan vaig
començar a parlar i vaig veure la positiva reacció de les sòcies,
vaig oblidar els nervis. Llavors la meva sensació va ser
d’absoluta felicitat.
Es considera una persona tímida?
No. Mai ho he estat. Potser quan tenia catorze anys, però el
temps tot ho cura! Crec que fins i tot sempre he tingut un certa
tendència a ser el centre d’atenció en converses multitudinà-
ries. Però tot i que no sóc tímida, mai m’hauria imaginat a mi
mateixa conduint un grup tan gran de persones, que encara
espero que creixi més. Des de que vaig començar, em vaig
capaç de liderar grups nombrosos de persones, i n’estic molt
satisfeta.
Com l'ha afectat el fet de ser la responsable d’un col·lectiu
relativament nombrós?
Estic encantada. M’omple moltíssim. Quan veig les cares de
felicitat de les meves sòcies que estan aconseguint els seus
objectius d’aprimament, no tinc paraules per expressar el que
sento. Visc tota la setmana esperant el dimecres per la tarda,
esperant la hora que els puc dedicar. No pensava que arribés
a ser tan gratificant i arribo a la conclusió que jo he nascut per
això. Crec que tinc les eines i la motivació necessàries per
aconseguir que les persones que vénen a les meves reunions
surtin més convençudes d’elles mateixes cada setmana. Po-
der transmetre part de la seguretat que sempre m’ha caracterit-
zat, a aquelles persones que necessiten ajuda em fa veure que
puc ser útil pels altres.
moment
Ajudar a autoajudar-se
Ha experimentat canvis en la seva vida quotidiana i en el
seu entorn des que ajuda el seu grup?
Sí, i no només perquè em comporta molta més feina de la que
tenia habitualment, sinó també perquè he arrossegat gairebé a
tota la meva família. La meva filla, el meu marit i el meu fill,
alguns germans i amics... tots m’han recolzat i ajudat de mane-
ra pràctica. Estic molt contenta de poder comptar amb ells. És
realment gratificant que estiguin tots al teu costat quan els
necessites.
Perquè li va cridar l’atenció aquest sistema? En què
consisteix el programa d’aprimament de Weight Watchers?
Portava anys buscant un mètode eficient. Havia provat mil
i una dietes diferents. Aquest sistema em va enamorar per la
llibertat que comportava. Ningú et diu el que has de menjar.
Ets tu mateix qui gestiona la teva alimentació. Aquest sistema
puntua els aliments. Cada persona, per la seva alçada, edat,
sexe i activitat que exerceix, li correspon menjar-se una quantitat
de punts. La flexibilitat i el dinamisme del programa, és el que
em van convèncer definitivament. Poder manipular i fins i tot
estalviar punts per a dinars familiars o festes, fa que menjar no
sigui un problema, sinó un control personal. Amb aquest pro-
grama, cadascú pren consciència del que menja i aprèn a ali-
mentar-se de forma correcta tenint en compte les seves carac-
terístiques i preferències.
Per a dur a terme aquesta tasca vostè cobra uns diners.
Però s’ho pren com una feina o com una activitat típica del
seu temps de lleure?
Per a mi és com un hobby meravellós que m’omple. Sempre
he tingut necessitat de fer activitats extres fora de casa i del
treball. És per això que sempre que puc assisteixo a xerrades i
conferències de la meva ciutat, i de la mateixa manera he fet
cursets de tota mena: balls de saló, de country, de cuina de
disseny, de literatura... Però penso que sent monitora de Weight
Watchers he trobat la plena satisfacció personal en la seva
màxima expressió.
Quin tipus de preparació ha necessitat per a poder ser
monitora del mètode d’aprimament de Weight Watchers?
Per començar he de dir que no necessites ser nutricionista o
dietista per a poder ser monitora i portar el teu propi grup. Per
| Maria Carmen Rodríguez. Participa al Weight Watchers, un sistema d'aprimament.
PER LAURA ARIAS
"Aquestes trobades
setmanals m'han fet
veure que puc ser útil
pels altres"
34
valo
rs
Q
per acabar
perfil
La Maria Carmen Rodríguez
de 47 anys, és una dona
molt activa. És coordinadora
d’una fàbrica tèxtil de la
ciutat de Mataró. Casada
des de fa 23 anys, i amb dos
fills de 18 i 12 anys
respectivament, compagina
la feina de fora de casa amb
la de dins de la llar. El seu
caràcter fort i emprenedor
la condueix a abordar noves
activitats: tallers variats de
cuina de disseny,
d’informàtica o de ball. El
mes de febrer del 2005, va
començar un sistema
d’aprimament sense saber
del tot si aquest donaria
resultats. Actualment
condueix un grup de
recolzament a persones
que es volen aprimar. Un
cop per setmana es troben
animar-se, compartir
suggeriments i solucions.
35valors
L. A.
sobre de tot has de ser persona i saber posar-te a la pell de les
persones que tenen sobrepès i que soles no se’n sortirien.
Això m’és molt fàcil, ja que com que jo he estat sòcia abans
que monitora, i sé per experiència pròpia com se senten i què
esperen de mi. La preparació que vaig haver de fer va consis-
tir en sis setmanes de pràctiques amb diferents monitores de
la meva ciutat. A més, vaig haver de participar en un curset
intensiu de tres dies a Madrid. Allò va ser esgotador perquè
quasi no teníem temps per a descansar. Però per altra banda,
per a mi ha estat una experiència profundament enriquidora.
Però no s’acaba aquí! Les monitores tenim l’obligació d’assistir
a reunions de formació contínua cada sis setmanes.
Ha suposat un repte per a vostè?
Sí. Realment no em veia capaç de treure temps suficient per
dedicar a una altra activitat. Necessita molta dedicació i molta
empenta. Però per a mi ha estat tan engrescadora aquesta
nova descoberta que més que un repte és un autèntic plaer.
Què espera en un futur de la teva nova activitat dins de
Weight Watchers?
Per sobre de tot espero que duri en el temps. Se m’ha obert
tot un camp fantàstic per a mi. Com que cada sis setmana he
de participar en la formació contínua a Barcelona, juntament
amb una gran quantitat de personal i monitores de tota
Catalunya i l’Aragó, tinc contacte amb gent meravellosa que
d’altra manera no tindria l’ocasió de conèixer. Espero poder
continuar d’aquesta manera, perquè m’agradaria seguir tenint
la possibilitat de relacionar-me tota mena de gent.
Què és el que creu que vostè pot aportar a una multinacio-
nal tan estesa com Weight Watchers?
El meu granet de sorra segurament consistirà en la gran
quantitat d’il·lusió que poso quan faig les meves reunions.
Espero poder transmetre encara que sigui una mínima part
d’aquesta il·lusió a les meves sòcies. Més que satisfacció de
cara a l’empresa, busco la satisfacció de les persones. El tracte
humà per a mi és prioritari.
"Menjar no és un
mai un problema,
sinó un control
personal"
per acabar
valors
A Mataró:
· Centre de Solidaritat i Cooperació La Peixateria.
· Llibreria Márquez (C/Argentona).
· Llibreria Márquez (Muralla de Sant Llorenç).
· Llibreria El Tramvia. (Plaça Granollers)
· Llibreria Robafaves. (C/ Nou)
· Llibreria Mas (Pl. Cuba).
· Llibreria Casa Ortega (Av. Perú).
· Llibreria de l'Hospital de Mataró.
· Esglésies de Sant Josep, Santa Anna, Sant Pau, Montserrat,
Esperança i Maria Auxiliadora.
A la resta del Maresme:
· Església de Premià de Mar.
· Llibreria Proa (C/del Nord).
· Església de Vilassar de Mar.
· Església de Vilassar de Dalt.
· Església de Llavaneres.
· Església de Caldes d'Estrac.
A Barcelona:
· Llibreria Claret (C/Roger de Llúria).
O MITJANÇANT SUBSCRIPCIÓ (32 EUROS) A WWW.VALORS.ORG
Cada mes a 21 punts de ventawww.valors.org
En el proper número de ...
...entrem a casa de
Raimon Panikar
les coses que importen
ENS HI VOLS ACOMPANYAR?
valors
www.valors.org
valors
Top Related