Per a improvisar bé
NO HI HA QUE IMPROVISAR MAI
Deixar que l’èxit d’una intervenció depengui de la “inspiració” que tinguem en un moment determinat, és quelcom arriscat.
La previsió i la bona estructuració del discurs i saber allò que espera de nosaltres el públic en un moment donat, són els factors que s’han de dominar si es vol tenir certes garanties d’èxit.
Què espera el públic de nosaltres?
León Daudet uns dels millors oradors de la III República Francesa deia als seus alumnes:
“les persones a qui t’adrecis només esperen tres coses:
APRENDRE
SORTIR COMMOGUTS
DISTRETS I
BREVETAT
ALGUNS CONSELL PER QUAN HI HA QUE FER UN DISCURS IMPROVISAT
Quan no estem preparats hem de cuidar la brevetat.
Hem de dir quelcom senzill i clar.
Tenim quelcom que dir, dir-lo i callar-se.
Aquestes són les millors normes per qualsevol orador.
Tot discurs consta de dues part fonamentals:Tensiva i Distensiva
- Quin és el problema que ens porta aquí?
- Aquest són els fets ocorreguts
- Una pregunta en l’ambient
- Aquesta és la solució que proposo
- Aquesta és la meva opinió sobre ells
- Aquesta és la meva resposta
La circumstància de la reunió sols oferir-nos la primera ocasió per parlar. Podem descriure-la, comentar-la, enllaçar-la amb una anècdota personal, etc.
REUNIÓ, ANÈCDOTA, TÒPIC DE TURNUtilitzar el contrast (allò contradictori) pot proporcionar-nos una estructura vigorosa pel discurs:
-Tesis (afirmació, situació, els presents...).
-Antítesis (negació, paradoxa, els absents).
-Síntesis (nova posició, horitzó més ample,
unitat).
Altres esquemes similars poden donar-nos seguretat i certa brillantor:
AVUI (situació actual, realitat, avui comptem)
AHIR (d’on venim, carència, quan no teníem)
DEMÀ (a on anem, desitjos,tot allò que manca)
- Postura pessimista, optimista, realista
- Allò convenient, necessari, urgent
- Allò tècnic, econòmic, vital
- Allò natural, artificial, humà
- Llibertat, justícia, solidaritat.
Els pronoms interrogatius, podem ser un altre suport:
Qui, a quins, què
On, quan, com, perquè
Esquemes basats en la planificació poden ajudar-nos a generar un munt d’IDEES:
Polítiques generals.
Objectius a curt, mig i llarg termini.
Estratègies (mitjans, plans a llarg termini).
Tàctiques (programa a curt termini).
ASSERTIVITAT
És una habilitat per transmetre opinions, intencions, posicions, creences, sentiments…La habilitat consisteix en crear condicions que permeten aconseguir tots i cadascun dels següents objectius:
-Eficàcia (aconseguir allò que un es proposa).
-No sentir-se incòmode al fer-lo.
-Durant un conflicte d’interessos, ocasionar el mínim mal per a tots/es i per a la relació.
-En situacions d’acceptació, establir relacions positives amb els altres.
Són habilitats d’oposició assertiva les que s’apliquen per manejar conductes poc raonables per als demés. Conserva l’autoestima.
Les habilitats d’acceptació es relacionen amb la capacitat de donar i rebre reconeixement i complits, davant conductes adequades i gratificants. Augmenten l’autoestima de l’emissor i del receptor (relacions positives amb els demés).
Davant una dificultat o problemes poden haver-hi dues postures:
Negativa / Positiva
Negativa: no s’emprenc una acció
s’emprenc una acció inadequada
s’emprenc una acció en un nivell equivocat
Positiva: Escolta activa, crèdula i no selectiva. Empatia
I tres estils de resposta:Passivitat o inhibició: és la falta d’acció. Les opinions i desitjos dels altres predominen. Manca coneixement i això fa que falli la relació. Reforça la sensació de rebutjament. Indefensió i passotisme. Li has dit? Pot tenir fases de agressivitat.
Agressivitat: descàrrega emocional que dóna satisfacció inicial. Guanya sobre la passivitat (o no) A mig termini o hi ha rebel·lió de la persona afectada o passivitat. A llarg termini porta la manca de confiança mútua.
Assertiva: permet comunicar tranquil·la i eficaçment quina és la nostra postura i com ens agradaria que fos la seva. Conserva una relació de confiança i l’autoestima.
Tot ésser humà té dret a ser qui ets i a expressar allò que pensa i sent. Si es fa de manera assertiva s’assegura el respecte pels demés i per un mateix. Existeixen, 28 drets assertius que es poden fer servir o no:
1.- Dret a ser el primer
2.- A cometre errades
3.- Opinions pròpies i creences
4.- Canviar d’idees – opinió - actuació
5.- Expressar una crítica o protestat pel tracte injust
6.- Demanar aclariment
7.- A canviar allò que no satisfà
8.- Demanar ajut o suport emocional
9.- Sentir i expressar dolor
10.- Ignorar els consells dels demés
11.- reconeixement per un treball ben fet
12.- A dir NO
13.- A estar sol
14.- A no justificar-se davant els demés
15.- A no responsabilitzar-se dels problemes dels demés
16.- A no avançar-se als desitjos dels demés
17.- A no estar pendent de la bona voluntat dels demés
18.- A respondre NO
19.- A ser tractat amb dignitat
20.- A que les seves necessitats siguin tan importants com les dels demés
21.- A expressar els propis sentiments i ser l’únic jutge
22.- Aturar-se i pensar abans d’actuar
23.- A demanar allò que vol
24.- A fer menys d’allò que és capaç de fer
25.- A que fer amb el seu cos temps i propietat
26.- Rebutjar peticions sense sentir-se egoista
27.- A parlar amb la persona involucrada i aclarir el conflicte de drets
28.- A fer qualsevol cosa que no vulneri els drets d’altra persona
ESQUEMA GENERAL D’UNA RESPOSTA ASSERTIVA
COMPONENTS NO VERBALS FIXOS:
Contacte visual: Centrada en el receptor del missatge.
Afecte: To ferm i convincent però no hostil. Adaptació.
Veu:Volum audible. Articulació sense vacil·lació. Ritme tranquil.
Pauses: Quan es desitja que l’altra prengui la paraula.
Gestos: Naturals. Evitar signes acusatoris.
Postura corporal: Alçada i relaxada. Cap recte mirant a l’interlocutor.
COMPONENTS VERBALS FIXOS MÉS O MENYS FIXOS:Expressió: que mostra comprensió de la postura de l’altre. Demanar aclariments (sé que has passat un mal dia...)
Expressió del problema: ( em molesta que m’exigeix això tan difícil)
Desacord: (no put continuar acceptant-lo)
Petició de canvi de conducta: Permet la diferència amb una queixa (d’ara endavant li agrairia que...)
Gestos: Naturals. Evitar signes acusatoris.
Proposta de solució: (podríem fer reunions)
COMPONENTS VERBALS VARIABLES:
• Reconèixer el dret de l’altre i els aspectes positius de la seva conducta.
• Pensar que es dirà i com.
• Escollir el moment i el lloc adequat.
• Donar raons que sustentin la diferència.
• Ressaltar les avantatges de la nova opinió.
• Obtenir la reacció desitjada o les dificultats per obtenir-la.
ESQUEMA GENERAL PER ACCEPTAR LA CRITICA
• Concentrar-se en allò que s’està dient i comprendre el punt de vista.
• No interrompre. Esperar que acabi.
• Aturar-se, processar la informació, i organitzar la resposta.
• Resposta. Deu informar, no justificar.
• Si la forma de criticar li ha molestat demani el canvi.
En què consisteix escoltar?Definicions:
Escoltar és aplicar l’oïda per entendre.
Entendre (latín:intendere) és aplicar la ment per percebre i comprendre.
1.- Saber callar-se després d’haver fet la pregunta, guia sobre la idea que hi ha que debatre.
2.- Estar disponible (estat d’ànim)
-No considerar mai com una ofensa
una aportació inesperada,
original.
En què consisteix escoltar?- Tenir cura amb els prejudicis o qualsevol altre idea preconcebuda.
- Esforçar-se per comprendre els sentiments expressats amb les paraules.
- Recollir sense falsa interpretació allò que s’ha dit.
-Tenir cura de no fer-se il·lusions sobre l’acceptació o l’aprovació.
3.- Treballar amb el grup (amb tots els membres del grup). Prestar tota l’atenció a les expressions i als comportaments. Fer treballar, però també deixar treballar a tots els participants. No finalitzar fins que s’hagin expressat tots els punts de vista.
En què consisteix escoltar?4.- Observar tots els estímuls: individuals o col·lectius. Són reveladors els silencis; poden estar plens de significat: reflexió, aprovació, reserva, incertesa, oposició, manca d’interès, cansament mental o físic, etc.
5.- No quedar-se aferrat a les pròpies idees. No cedir a la temptació de maniobrar el grup. No escoltar només allò que va en el sentit desitjat. No deformar.
6.- Evitar l’ambigüitat: confusionisme, interpretacions diferents: animar a explicar, a dir més... a aclarir els punts poc clars. No conformar-se amb un “això és allò que ha volgut vostè dir”.
7.- Utilitza sovint la forma interrogativa, és a dir fer preguntes.
OBSTACLES CONTRA LA PERCEPCIÓ
El líder polític, corre més el risc, en benefici de l’eficàcia, d’arrossegar i manar més que escoltar. Poques vegades sap callar-se, però té que escoltar per percebre i comprendre.
L’ésser humà pensa més despresa que parla. El ritme normal de la paraula és de 150 a 160 paraules per minut; la persona pot escoltar fins 300 paraules per minut i més, sense perdre el “fil” d’allò que es diu.
La diferència d’aquestes dues velocitats és la causa de les dificultats d’escoltar pacientment. L’animador té tendència a avançar-se al qui parla. S’anticipa amb les seves pròpies idees i per això, deixa d’estar disponible per percebre les coses que realment s’han expressat. Es troba llavors en el “túnel” de les seves pròpies idees.
L’animador (i també cada participant) sempre està condicionat pel grup al que pertany; està tancat als altres punts de vista i es converteix en el sord professional.
En fi, les facultats de percepció de cadascun, sempre en distints graus, potser resultin afectades pel nostre caràcter emocional: hi ha coses que no volem escoltar. Aquest caràcter emocional entra en joc com un filtre auditiu. L’animador llavors no escolta allò que li sorprèn, busca allò que desitja, en benefici d’allò que ell espera.
Tot això, que passa en tot diàleg, es multiplica durant el treball en grup.
Què fer per escoltar oir i comprendre?
Percebre és captar per mig dels sentits, per mig de la ment: recollir per tots els mitjans allò que s’expressa per reconèixer la seva naturalesa, les seves intencions i comprendre.
El procés de la percepció per l’animador durant una discussió pot descriure’s de la següent manera:
- Primers estímuls: els sons emesos per tal o qual membre del grup.
- Altres estímuls: moviment del cos, expressions de la cara, gestos de les mans i altres manifestacions que reforcen o limiten als primers estímuls.
Què fer per escoltar oir i comprendre?-Els primers els percep l’oïda; els demés els altres sentits.
-Uns i altres, els registra, relaciona entre si i interpreta amb un esforç conscient l’animador.
-La percepció, resulta d’aquesta esforç conscient d’integració d’aquests estímuls; és bona quan desemboca en la comprensió exacta d’allò que ha volgut expressar el participant.
-Quan aquesta percepció insisteix en un desig sencer de comprensió, es torna en un estat d’esperit: que l’animador deu esforçar-se per aconseguir.
Els 7 requisits de la comunicació:
1.- Claredat
2.- Precisió
3.- Interès
4.- Oportunitat
5.- Objectivitat/ Veracitat
6.- Continuïtat
7.- Difusió
Característiques de la comunicació:
- Naturalitat
- Sinceritat
- Vitalitat
- Entusiasme
- Confiança
- Decisió
- Saber escoltar mentre es parla
POQUES IDEES I CLARES
Les cinc “C” de la comunicació:1.- Credibilitat
2.- Coherència
3.- Creativitat
4.- Competència
5.- Carisma