Dra. Gloria Ruiz 24/03/2015
24
Afegint valor a la pràctica clínica és una iniciativa que identifica pràctiques
clíniques de poc valor i promou recomanacions per tal d'evitar-ne la
realització.
Objectius
General �
Promoure una pràctica clínica que eviti la realització de pràctiques que no aporten
valor a la ciutadania i que, en conseqüència, millori la qualitat
de l'atenció sanitària. .
Específics
Informar la comunitat professional i la ciutadania sobre procediments que,
segons l'evidència científica i el consens d'experts, no aporten beneficis per a la
salut.
Fomentar la participació dels professionals sanitaris en la identificació
de pràctiques de poc valor.
Avaluar l'impacte de les recomanacions en el
sistema sanitari, tant des del punt de vista de procés
com de resultats finals.
Etapes del projecte
Identificació de pràctiques de poc valor
• En la fase inicial, s'identifiquen pràctiques
clíniques que aporten poc valor a partir de múltiples fonts d'informació.
L'Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya coordina aquest procés en
col·laboració amb les societats científiques, els plans directors del Departament de
Salut i la comunitat professional.
Priorització de recomanacions
• Les recomanacions són introduïdes a la base de dades disponible en aquest web, com a continuació d'un procés de priorització segons criteris de:
• prevalença i càrrega de la malaltia;
• freqüència d'utilització;
• risc/benefici desfavorable;
• impacte en l'organització i preferències dels pacients, sempre tenint en compte que estiguin alineades amb el Pla de salut, els plans directors i les societats científiques.
Comunicació activa
• Per a cadascuna de les recomanacions prioritzades es dissenyarà una
estratègia de comunicació específica i adaptada als actors clau a través dels canals de difusió més adients en cada cas (eines de comunicació social, notes de premsa, comunicacions científiques,
etc).
Avaluació de l’impacte
En aquesta última fase, i sempre que sigui factible, es durà a terme un estudi d'avaluació d'impacte mitjançant la mesura del grau de coneixement de les recomanacions prioritàries i la seva adopció per part dels professionals, així com el canvi en l'assistència sanitària atribuïble a la implementació de la recomanació.
Tractament simptomàtic del refredat comú i la tos en infants
• En nens i nenes amb refredat comú i tos, no s’haurien
d’utilitzar de manera rutinària fàrmacs per al tractament simptomàtic, llevat que els pacients tinguin comorbiditats que ho requereixin.
• El refredat comú i la tos representen un motiu de consulta molt freqüent en les visites als pediatres.
• Per al tractament del refredat comú (constipat) i la tos, la
indicació de fàrmacs com els mucolítics, els antihistamínics, els descongestius, els antitussígens i els expectorants és una pràctica clínica freqüent.
Tractament simptomàtic del refredat comú i la tos en infants
• Diversos organismes han alertat de la poca efectivitat d’aquests fàrmacs, així com del risc d’efectes secundaris, especialment en menors de dos anys. • Per aquests motius, els fàrmacs per al
tractament simptomàtic del refredat comú i la tos no s’haurien d’utilitzar de manera rutinària en nens i nenes, llevat que tinguin alhora algun altre problema de salut i així ho indiqui el seu professional mèdic
h$p://essencialsalut.gencat.cat/ca/detalls/Ar5cle/
medicaments_refredat_comu_tos_infants_2013#FW_bloc_c05ff1a2-‐0762-‐1
1e4-‐ba97-‐000c29b9da6a_1
Antibiòtics en otitis mitjana aguda en infants
• L’otitis mitjana aguda no ha de ser tractada sistemàticament amb antibiòtics. En infants de més de 2 anys amb clínica lleu i sense factors de risc, cal adoptar inicialment una conducta expectant.
• L’otitis mitjana aguda és el tercer diagnòstic més freqüent en una consulta pediàtrica d’atenció primària, després del refredat comú i la revisió periòdica de salut.
Antibiòtics en otitis mitjana aguda en infants
• Per al tractament de l’otitis mitjana aguda, la indicació sistemàtica d’antibiòtics és la pràctica clínica més extensa al nostre medi.
• La major part d’otitis mitjanes agudes es
resolen espontàniament sense tractament antibiòtic, i només cal adoptar mesures simptomàtiques contra el dolor i la febre.
• Per aquest motiu, els antibiòtics no s’haurien
d’utilitzar de manera rutinària en el tractament de l’otitis mitjana aguda.
Proves d'imatge en la sinusitis en l'edat pediàtrica
• No s'hauria de recomanar la realització d'estudis d'imatge en nens i nenes amb
sinusitis llevat de la persistència de manifestacions clíniques greus,
complicacions o indicació de cirurgia.
Proves d'imatge en la sinusitis en l'edat pediàtrica
• La sinusitis és una malaltia freqüent a l'atenció primària que es diagnostica en l'1% de les visites ateses per pediatres a l'atenció primària.
• La sinusitis és un diagnòstic clínic que no requereix la realització de cap estudi d'imatge rutinari en la major part del casos. La radiografia simple no està indicada en el maneig de la sinusitis.
• La presència d'un refredat comú sense sinusitis pot provocar alteracions radiològiques semblants a la sinusitis, que poden mantenir-se fins a dues setmanes posteriors a la millora clínica. A més, la radiografia simple no distingeix entre una sinusitis bacteriana, viral o d'altra causa.
• No obstant això, si els símptomes persisteixen, si hi ha manifestacions clíniques greus, complicacions o indicació quirúrgica, s'ha de valorar la realització d'una endoscòpia o una tomografia computada (TC).
Radiografia de tòrax en el diagnòstic de la bronquiolitis en població pediàtrica En el diagnòstic de la bronquiolitis no es recomana fer radiografia de tòrax de manera sistemàtica. La bronquiolitis es defineix com el primer episodi d'inflamació de la via respiratòria baixa generalment produïda per virus en lactants (<24 mesos). El seu diagnòstic és clínic i no es recomana realitzar radiografia de tòrax sistemàtica en els pacients amb bronquiolitis aguda típica. .
Radiografia de tòrax en el diagnòstic de la bronquiolitis en població pediàtrica La radiografia de tòrax no és d'utilitat per diferenciar una infecció bacteriana d'una de vírica, i sí que pot augmentar la prescripció innecessària d'antibiòtics. Només cal fer la radiografia en els casos en què hi hagi dubtes en el diagnòstic per clínica atípica, processos greus o una evolució tòrpida .
h$p://essencialsalut.gencat.cat/ca/detalls/Ar5cle/
radiografia_torax_bronquioli5s_pediatria#FW_bloc_1e6954f1-‐214f-‐11e4-‐
ac19-‐005056924a59_1
Antibiòtics en faringitis en infants • No s’hauria d’instaurar tractament antibiòtic de la faringitis
en pediatria sense la sospita i la confirmació subsegüent de la seva etiologia bacteriana.
• L’origen de les faringitis pediàtriques pot ser víric o bacterià. Per tractar-les, el tractament antibiòtic només és apropiat quan l’origen és bacterià.
• La major part de les faringitis pediàtriques són víriques i es resolen espontàniament sense tractament antibiòtic, i adoptant mesures simptomàtiques contra el dolor i la febre. En canvi, entre les faringitis bacterianes, n’hi ha un tipus (per estreptococ piogen) que representa el 15% i que es pot complicar amb una febre reumàtica. .
Antibiòtics en faringitis en infants • No obstant això, la indicació d’antibiòtics
és la pràctica clínica més estesa al nostre medi i, de fet, la faringitis aguda és la causa més freqüent d’utilització d’antibiòtics a l’edat pediàtrica.
• Malgrat que la diferenciació clínica entre
faringitis vírica i bacteriana és difícil, cal assegurar-se que l’origen de la faringitis és bacterià per a la utilització d’antibiòtics.
An$tèrmics en el tractament de la febre en població pediàtrica
• La febre en població pediàtrica és un dels motius de consulta més habituals als centres d'atenció primària i als serveis d'urgències pediàtriques. • Per al tractament de la febre la prescripció d'analgèsics antitèrmics alterns (habitualment ibuprofèn i paracetamol) és una pràctica clínica molt habitual. • Hi ha poques proves científiques que donin suport a aquesta pràctica i falten estudis sobre la seva seguretat. • Per al tractament simptomàtic de la febre en la població pediàtrica, s'hauria de prescriure, d'entrada, un sol antitèrmic i fer-ne el control evolutiu pertinent.
h$p://essencialsalut.gencat.cat/ca/detalls/Ar5cle/an5termics_alterns_infants_2014#FW_bloc_d9855216-‐0762-‐11e4-‐ba97-‐000c29b9da6a_1
Estudi radiogràfic de columna en escoliosi idiopà$ca
• No s'haurien de realitzar rutinàriament estudis radiogràfics de columna completa en pacients amb sospita d'escoliosi idiopàtica. Així mateix, en el seguiment clínic del pacient amb diagnòstic d'escoliosi idiopàtica no s'haurien d'utilitzar tècniques radiogràfiques no optimitzades.
• La variabilitat en la utilització de proves d'imatge per a la detecció de l'escoliosi idiopàtica està àmpliament documentada.
• L'exploració física de l'esquena hauria de ser la primera acció a realitzar, ja que permet diferenciar les escoliosis idiopàtiques que requereixen la realització de proves radiogràfiques de les que no en requereixen.
• En pacients amb sospita d'escoliosi idiopàtica no s'haurien de realitzar rutinàriament estudis radiogràfics de columna completa.
• h$p://essencialsalut.gencat.cat/ca/detalls/Ar5cle/Estudi_radiografic_columna_escoliosi_idiopa5ca#FW_bloc_826683ac-‐47b0-‐11e4-‐bc32-‐005056924a59_1
Gràcies!!!!