1
2
3
EDITORIAL
Tot arriba al seu fi. El curs 2011/12 passarà al record com l'any dels retalls i incerteses, de les
mobilitzacions i manifestacions, però també com el del treball realitzat a tota costa, i parafrasejant Felip II “lluitant
contra els elements”.
Des de la direcció ens acomiadem del cicle 2007/12, quatre anys “digitals” i un altre... prorrogats.
Al llarg d'estos cinc anys les actuacions han sigut múltiples. Ens hem incorporat a nous programes com el
PAE, PQPI, Amplihora, Experimental d'Orientació Professional per a 4t d'ESO, Centre Practicum per a Professors,
Trilingüe (en el que som pioners dins la Xarxa de Centres a la Comunitat Valenciana), Programa de Qualitat,
Contracte Programa…. S’ha aconseguit el Batxillerat d'Arts Escèniques, Música i Dansa. S’ha activat el Pla
d’Emergència amb l’elaboració del document i la realització anual d’un simulacre d’evacuació. S’ha adequat el PNL,
PEC i RRI als canvis normatius, s’ha produït l’elaboració del DPP i Pla de Convivència… S’han celebrat Jornades
Culturals, i per fi ha quedat assolit un intercanvi d’alumnes (amb Alemanya). També el viatje de fi de cicle de 4t
d'ESO en creuer pel Mediterrani, i l’ara tradicional cerimònia de graduació per a alumnes de 4t, i de Batxilerat... Són
infinitat de projectes (i paperam) que no hagueren sigut possibles sense llargues hores, esforç i entusiasme, a pesar de
reticències i retalls pressupostaris.
Ara, una nova direcció amb forces reconstituïdes, i suport del claustre inicia una nova andadura, que
portarà la nau del Chabás al millor del ports en aquestes aigües mogudes que ens han tocat en sort.
4
MEJORES EXPEDIENTES Una vez finalizado el curso, el IES Historiador Chabás, a iniciativa del Consejo Escolar del Centro,
reconoció a los mejores expedientes académicos de primer y segundo ciclo de la ESO. El galardón pretende resaltar
dentro de nuestro centro a aquellos alumnos que destacan por su dedicación y esfuerzo durante una etapa académica.
Si los premios creados recientemente a tal efecto por la
Consellería de Educación son meramente honoríficos, el
IES Historiador Chabás ha querido gratificar
económicamente (igualando la beca que ofrece el
ayuntamiento para libros) a estos alumnos excelentes en
metálico y con vales canjeables en libros (a la alumna de
primer ciclo).
Este curso fueron excepcionalmente tres alumnas,
ambas con un sobresaliente expediente: María Navarro
Jiménez, de 2º ESO C y AIna Fornés i Catalá de 4º ESO A,
y la alumna de intercambio Nora Raven Tien, de 4º ESO C,
a quienes tras recibir sus notas de final de curso, se les
entregó el diploma conmemorativo y el premio en presencia
de la dirección del centro y profesores tutores.
Desde la dirección del centro felicitamos a estas
alumnas excelentes, y animamos al resto de sus compañeros
a seguir su edificante ejemplo.
JUBILACIONES 2010 El pasado viernes 24 de junio tuvo lugar en el Hotel Las Rotas de nuestra ciudad un emotivo acto
de despedida de los profesores del IES Historiador Chabás que habían alcanzado la merecida jubilación
tras años de compartir su experiencia y buen hacer con el resto de claustro y comunidad educativa.
Se trató de un acto excepcional tanto en el número de profesores que se jubilaban (10, uno de los
cuales no pudo asistir) y el número de asistentes al acto: 92 personas entre profesores del claustro,
5
familiares, e incluso antiguos compañeros ahora
destinados en otros centros y jubilados. En los
corrillos previos al ágape se comentaron los años de
trabajo vividos en el centro, experiencias y cómo
había cambiado el mundo educativo en sus años de
docencia así como diversas anécdotas.
Los compañeros que se jubilaron eran los
profesores Juan Bragado, Eledino Castrillo, Elvira
Gomar, Carmina Pastor, Concha Pixer, Josep
Folguerá, Nati Menéndez, Antonio Moreno, Juan Luis
López y Carlos Torres.
En nombre de la dirección del centro se inició
un parlamento por parte del director, Javier Calvo
seguido de unas emotivas palabras a cargo de la
antigua profesora Charo Cabrera dirigido a todos los
profesores jubilados. En nombre de este nutrido grupo
tomó la palabra Carlos Torres, que glosó anécdotas y experiencias propias y de sus compañeros; sentidas y
entrañables palabras que fueron largamente aplaudidas.
Se entregaron unos obsequios a los compañeros, a los cuales, desde la dirección del centro
felicitamos, deseando sigan cosechando éxitos en su nueva etapa.
RECONOCIMIENTO CENTRO PLURILINGÜE El pasado lunes 11 de julio el IES Historiador Chabás recibió un reconocimiento por parte de la
Conselleria de Educación como centro Plurilingüe. El acto fue presidido por el Conseller de Eduación D.
José Císcar, en su primer acto de contacto con los docentes.
Al evento asistieron otros centros educativos dianenses, destacando la singularidad del Chabás ya
que es el único centro público de la provincia de Alicante que mantiene íntegramente la posibilidad de
realizar un asignatura (no lingüística) del currículo en inglés, desde 1º de ESO hasta 2º de Bachillerato. A
6
destacar también que este ha sido el tercer curso que el IES Historiador Chabás cuenta con enseñanza
plurilingüe en inglés, valenciano y castellano.
En representación del centro estuvieron los profesores de inglés Julia Gozálvez (Vicedirectora) y
Juli Martínez (Jefe de Estudios). El acto estuvo acompañado por unas conferencias explicativas del sistema
plurilingüe, así como diversos centros de la Comunidad explicaron sus experiencias.
PEPE ESCOLANO BIAGÜELO
TEATRE BATXILLERAT D’ARTS
ESCÈNIQUES Els alumnes de la Marina Alta ja poden estudiar teatre en el Baxillerat d'Arts Escèniques de l'IES
Historiador Chabàs de Dénia.
El teatre es un model de les arts escèniques i prototipus ideal per entendre les característiques de
qualsevol espectacle escènic i les seues variants. Per tant l'alumnat pot desenvolupar competències socials,
expressives, creatives i artístiques, formant-se amb diferents àmbits i tècniques teatrals.
En les Arts Escèniques iniciem una fase de creixement i mitjançant el coneixements didàctics del
disseny curricular del centre, els encaminem cap a una carrera Superior.
7
COMPETENCIAS BÁSICAS DEL SOCORRISMO EN UN PARQUE ACUÁTICO El pasado 23 de Septiembre, l@s alumn@s de segundo del Ciclo Formativo Superior (ADAFE),
realizaron una actividad extraescolar a Aqualandia.
Fueron recibidos por el coordinador de socorristas de la instalación, el cual les dio una charla muy
interesante sobre la organización de la seguridad en el mismo a nivel de socorrismo (prevención e
intervención)
Seguidamente participaron en directo en la realización de tres simulacros de actuación (la
interveción en una de las atracciones para evitar un
choque en caso de precipitación de usuarios; un
salvamento en una de las piscinas con traslado al
exterior de la misma y una inmovilización a nivel
cervical con traslado a camilla)
La actividad fue valorada tanto por l@s
alumn@s como por l@s profesor@s acompañantes
como muy positiva y adecuada, puesto que este curso
se les está impartiendo el Módulo de “Primeros
Auxilios y Socorrismo Acuático”
CELEBRACIÓ DEL 9 D´OCTUBRE A L´IES.”HISTORIADOR CHABÀS” Divendres 7 d´octubre el Departament de
Valencià celebrà el 9 d´octubre a la sala SUM del
centre.En l´acte participaren, pràcticament tots els
nivells(de 2n. ESO a 1Rr. de Batxillerat).
Durant la presentació s´aprofità per parlar,
a més de sobre la figura del rei Jaume I , del nostre
gran poeta valencià V.A.Estellés, malauradament
poc conegut.A continuació se´n recitaren 2
poemes.
A més de la informació històrica sobre el
rei Jaume I, es comentaren altres aspectes més
lúdics i folklòrics relacionats amb la festivitat: St.
Dionís, la mocadorà, els tronadors i piulets…
8
L´acte resultà interessant i emotiu, amb una
bona participació de l´alumnat en activitats molt variades i, fins i tot, divertides.
SCHULE GEHT DAS GELD AUS
9
VISITA CIENTÍFICA A VALÈNCIA DE L’IES HISTORIADOR CHABÀS El passat dimarts, 18 d’octubre, 58 alumnes de primer de batxillerat científic i tres professors del
departament de física i química de l’IES Historiador Chabàs es desplaçaren fins a la ciutat de València. El
motiu del viatge va ser la visita a l’exposició “Afinitats electives: València i la revolució química”,
organitzada per la Universitat de València i el CSIC en commemoració de l’Any Internacional de la
Química 2011.
La mostra, albergada en el preciós i cèntric palau de Cerveró, consta de dues parts, una primera on
s’il·lustren els inicis de la química moderna a finals del segle XVIII i primeries del XIX, la segona que es
centra en la figura del químic i metge Mateu Orfila i Rotger, menorquí nascut l’any 1787 que va estudiar a
València, Barcelona i París i va arribar a ser
catedràtic i degà de la facultat de medicina de París,
i a qui es considera el precursor de la toxicologia i
la medicina legal (l’inventor del CSI!).
Després, en un agradable passeig per
l’entorn dels monuments més importants de la
ciutat (Corts Valencianes, Palau de la Generalitat,
catedral, Micalet de la Seu) ens vam acostar a
l’edifici històric de la Universitat de València, al
carrer de la Nau. Una vegada en el venerable edifici vam
poder visitar el claustre, on destaca la columnata
neoclàssica i l’estàtua de l’humanista valencià Joan Lluís
Vives, així com el paranimf, on es celebren els actes
protocol·laris i l’antiga capella de la sapiència, dedicada
hui en dia a sala de concerts de música clàssica.
Per últim, volem agrair al personal de la
Universitat de València l’amabilitat i la paciència que
han tingut amb nosaltres, en especial a Pilar Pérez i al
nostre guia voluntari Ricard, magnífics i entranyables amfitrions.
PAU SOLER Amb la projecció del seu últim documental, Pau Soler denuncia i ens convida a
una valoració crítica de la situació dels pobles indígenes en sud-amèrica, incapaços de
seguir amb les seues vides tradicionals lligades a la mare naturalesa. Ara són víctimes
de les grans multinacionals que estàn acabant amb els recursos mediambientals amb una
exhaustiva explotació dels recursos naturals.
La projecció finalitzà amb un ampli i admirable debat, on es tractaren temes
com l’actual decepció i disconformitat davant dels sistemes democràtics actuals,
l’important paper que hem d’assumir nosaltres els joves en aquest difícil moment que
ens ha tocat viure, l’oposició a l‘actual capitalisme econòmic desmesurat que ha
traspassat a àmbits genocidis i ecoterroristes…entre d’altres aspectes.
Per acabar, a mena de conclusió que nosaltres els joves som el futur, hem de ser inconformistes,
ens ha tocat viure una situació complicada que entre tots haurem de superar, estructurar el nou món que
desitgem dirigint el timó cap a un nou port basat en l’ús sostenible i
racional dels recursos. Són l’esperança d’un nou horitzó..
Vuill agrair a l’Institut Chabàs de Dénia l’oportunitat que
m’han donat de projectar un documental sobre els pobles indígenes
cofanes i ingas , situats al Putumayo colombià, que estan en perill
d’ extinció per culpa de la megamineria que està arrasant el pulmó
del planeta ,l’ Amazones colombià, i que necessiten el nostre
recolzament per intentar paralitzar multitud de megaprojectes que
10
volen fer allí multinacionals mineres. Es obligació de tots i totes parar aquest sistema capitalista neolliberal
que amb el seu model insostenible està arrasant el medi ambient del planeta.Segons experts
medioambientals, ens queden 10 o 15 anys per a poder frenar el canvi climàtic .
A l’ Institut Chabàs vam posar el documental als alumnes i després es vam fer un debat molt
interessant sobre la situació dels pobles indígenes d’ Amèrica i sobre temes com , el 15 M i altres
conflictes actuals en el món, i la seua manera de afrontar-los per a
intentar crear un sistema ms humanista i ecològic ,en què cap
persona passe fam i en què es respete la mare natura o, com diuen
els indígenes la pachamama.
Estem en un moment històric i a les noves generacions us ha
tocat una responsabilitat molt gran de reaccionar i intentar canviar
aquest món, cap a un de millor per a tots i totes..No és fàcil aquesta
tasca .
La responsabilitat és de tots . El temps per a reaccionar
s'acaba i hem d’anar proposant alternatives a aquest model ecocida i
genocida de la vida i la natura..Qui accepte el sistema, és còmplice de les seues conseqüències.És
important informar-se i actuar amb compromís i sense pors. Les futures generacions ho agrairan .
Pau Soler,documentalista social y ambiental, nascut a Dénia .
LECTORA DE INGLÉS El IES Historiador Chabás de nuestra ciudad
cuenta desde el inicio de curso con una auxiliar de
conversación de inglés. Emma Carrigill, gracias a un
programa del Ministerio de Educación, Política
Social y Deporte.
En la toma de esta importante decisión, que
afectará positivamente la formación del alumnado de
este centro en inglés, tuvo especial ponderación el
hecho de poseer un programa especial de enseñanza
plurilingüe, pionero en la comarca, en el cual los
alumnos previamente seleccionados reciben
diferentes asignaturas en dicha lengua (tecnología,
prácticas de laboratorio, ética…) además del propio
inglés. La asignación de esta profesora es un
importante refuerzo para el centro, que cuenta con 9
profesores de esta materia para impartir a los 1240
alumnos del centro.
El día 7 de octubre la profesora Emma Carrigill se incorporó oficialmente (a pesar de estar ya
incorporada al profesorado desde el inicio de curso en septiembre) como auxiliar de conversación
(conocida popularmente como “lectora”) al
Departamento de Inglés del centro y
permanecerá hasta el día 31 de mayo 2012.
Sus funciones son principalmente mejorar
las destrezas orales del alumnado mediante
prácticas de conversación en apoyo a las
actividades del profesorado titular.
También dará a conocer diferentes aspectos
sobre su país (tradiciones, fiestas, leyendas,
y cultura…) que servirán al alumnado para
ampliar sus conocimientos. Como ejemplo
de este aspecto es su intervención en
difundir la festividad de Halloween en el
centro, mediante concurso de redacción
entre los alumnos sobre esta celebración,
así como la decoración del mismo con
diferentes objetos relacionados con esa
fiesta, o la de Bonfire Night.
11
Emma es Inglesa, de Leeds. Está estudiando Lenguas Modernas y Literatura (francesa y española)
en la Universidad de Hull. Por necesidades de sus estudios el año pasado ejerció el lectorado en Francia,
concretamente en Nimes, ciudad a la que espera volver, pues le agradó la experiencia. De nuestra ciudad
destaca su buen clima, y el grato recibimiento que ha tenido por parte de la comunidad educativa.
VISITA A LA UNIVERSITAT POLITÈCNICA (EPSG GANDIA)
El passat 10 de novembre de 2011, els alumnes de
1r i 2n de Batxillerat que cursen Tecnologia industrial a
l’IES Historiador Chabàs, acompanyats pels professors
Josep Pastor i Joan Castelló tingueren l’oportunitat de
visitar l’Escola Politècnica Superior de Gandia (EPSG)
que pertany a la Universitat Politècnica de València.
Aquesta visita tenia com a objectiu que els alumnes
conegueren les titulacions universitàries que s’hi poden
cursar, els perfils professionals de cadascuna d’elles i
algunes de les instal·lacions i equips on es porten a terme
les activitats docents.
Els alumnes, assessorats per professorat
universitari, van poder fer una sèrie de pràctiques utilitzant
diversos equips dels laboratoris de l’escola. Així van poder
muntar un programa de ràdio mitjançant equips
de gravació digital, ordinadors i taules de
mescles professionals. A més a més, els joves
visitaren un dels laboratoris de
telecomunicacions on se’ls va explicar en què
consistia l’espectre radioelèctric, quins serveis de
comunicació s’ofereixen en funció de les
freqüències i quins equips es fan servir per a fer-
ne mesures.
Finalment, els pupils van assistir a una
conferència a càrrec del Dr.Víctor Espinosa,
investigador i professor de l’EPSG el qual els va
explicar els efectes del canvi climàtic als corrents
oceànics i els mètodes i equips que s’utilitzen per
tal de fer-ne mesures.
Tant els alumnes com els professors
valoraren molt positivament l’experiència i de segur, que repetiran en pròximes edicions.
VIATGE A GIRONA, FIGUERES, BARCELONA CURS 2011-2012 Alumnes de Cultura Audiovisual de l’IES Historiador Chabàs
Els alumnes de primer de
batxillerat de Cultura Audiovisual de l
‘IES Historiador Chabás de Dénia,
acompanyats per les professores Joanna
Tamarit i Gràcia Pascual, han realitzat un
viatge a: Girona, Figueres i Barcelona, els
dies 9,10, 11 i 12 de novembre de 2011.
El propòsit del viatge ha estat,
principalment, la visita al Museu del
Cinema a la col·lecció privada de Tomàs
Mallol de Girona. Aquesta col·lecció,
conté els primers aparell del cinema i
elements que contribuïren per a fer de les
imatges fixes, la fantàstica màgia de
posar-les en moviment. Tant les
demostracions/tallers com les activitats
12
que realitzaren els alumnes, estaven dirigides a la direcció i formació dels alumnes de cara als nostres
objectius proposats.
En Figueres cal destacar l’ espectacular Museu Teatre Salvador Dalí i a Barcelona, l’encant del
modernisme i en general tota la fantàstica bellesa d’aquesta ciutat.
CHARLAS DE LA POLICÍA LOCAL SOBRE REDES SOCIALES Desde el pasado mes de noviembre en el IES
Historiador Chabás se están llevando a cabo unas charlas
destinadas a alumnos de primer ciclo de ESO a fin de
darles a conocer la necesidad del buen uso de las nuevas
tecnologías a cargo de miembros de la Policía Nacional
de la comisaría de Dénia. Estas charlas divulgativas se
iniciaron el curso 2010/11, y fueron consideradas de gran
untilidad.
En ellas se les advierten de los peligros que con
llevan las redes sociales que tanto han proliferado entre
nuestros jóvenes (Twenty, Facebook, Twiter, etc),
explicando los peligros más habituales de forma amena y
próxima a los alumnos, así como de las múltiples
precauciones que han de tener cada vez que se adentran
en el ciberespacio.
Estas charlas no sólo están dedicadas a los
alumnos, que continúan el mes de diciembre, pues el miércoles 16 de noviembre se dio otra más amplia
sobre nuevas tecnologías y redes sociales, pero destinada a los padres, organizada a través del AMPA del
centro, en la que hubo numerosa concurrencia e intervenciones por parte de los padres.
Desde la dirección del IES Historiador Chabás agradecemos la colaboración del Cuerpo de Policía
Nacional en su labor preventiva, en estas charlas que se harán extensivas a otros centros educativos de la
ciudad.
VISITA AL SANATORIO DE LEPRA S.
FRANCISCO DE BORJA EN FONTILLES
Los alumnos de Religión de 1º y 3º de la ESO del
Instituto Historiador Chabàs, junto con los profesores
Adrià Cañete y Sonia Martínez, visitaron el día 9 de
noviembre el Sanatorio de lepra S. Francisco de Borja, en
Fontilles (Vall de Laguar) y el centro budista que está
ubicado en la Sella (Pedreguer).
13
Uno de los objetivos de la excursión era que pudiesen
constatar que la base de todas las religiones es la búsqueda del
bien y el anhelo de felicidad que tiene todo ser humano. En
Fontilles vieron en una exposición con datos y fotografías la
labor humanitaria que desde este sanatorio realizan por todo el
mundo donde todavía la lepra mata a miles de personas. El
padre Beneyto, jesuita, les explicó que la enfermedad –que ya
tiene una medicina para su curación- está aún presente y se
transmite en países donde se vive con gran falta de higiene y
altos niveles de
pobreza y
desnutrición.
Pasearon y
vieron las instalaciones del sanatorio, los restos de muralla,
el teatro, la residencia de los enfermos e incluso, pudieron
conversar con más de uno. Así descubrieron que la dignidad
está por encima de cualquier enfermedad aunque la sociedad
nos muestre a veces lo contrario.
Por otra parte, en el centro budista, pudieron
adentrarse en la cultura tibetana con su modo de meditar tan
diferente al cristiano pero a la vez tan válido para tantas
personas ya que una vez más comprendieron que el fin
siempre es el mismo: el beneficio del ser humano.
Hablar de humanización desde la religión, cada día convence más a la gente joven porque así
descubren su “utilidad” para la vida personal.
PREMIO LITERARIO PDC
14
PERFORMANCE. ALUMNES D’ARTS ESCÉNIQUES
15
VIAJE A BARCELONA
VISITA DE LOS ALUMNOS DEL BACHILLERATO ARTÍSTICO DEL IES H. CHABÁS
A LA EXPOSICIÓN CRIMEN 011 EN EL CENTRE D’ ART L’ ESTACIÓ DE DENIA. El departamento de Artes Plásticas en colaboración con el Centre d’ Art L’ Estació de Denia, han
organizado una actividad conjunta dirigida a los alumnos del Bachillerato de Artes del IES Historiador
Chabás. Durante dos días los 63 alumnos de 1º y 2º de Bachillerato Artístico, visitaron la exposición
“Crimen 011” . La exposición se inauguró el pasado 29 de Noviembre y permanecerá abierta hasta el 31
de Diciembre.
16
Crimen 011 es una exposición del grupo “art never pays”; la muestra reúne a 14 profesionales de
diversas actividades artísticas y creativas alrededor de un tema, el crimen, para experimentar en el cruce de
disciplinas. Como nos explica Eugenia García, comisaria de la exposición: “Crimen 011 propone crear una
dramaturgia criminal, que responda a la hibridación e indisciplina de la creación contemporánea. Se
presenta como una fórmula fértil para las artes
visuales y del espacio, en los lugares menos
explorados por éstas”.
Los alumnos del Bachillerato Artístico
acompañados por profesores del departamento de
Artes Plásticas y guiados por Eugenia García,
comisaria de la muestra, recorrieron la exposición y
estudiaron cada una de las obras expuestas. El
objetivo de la actividad es la realización de un
trabajo de análisis de una de las obras. La obra
elegida les servirá de catalizador para desarrollar su
mensaje a través de diferentes medios. El trabajo
realizado para Crimen011 ha significado una
oportunidad de ver otras formas de expresión artística,
distintas a las disciplinas tradicionales (dibujo, pintura,
escultura) como la performance, instalaciones en que se
combinan fotografía, escultura, infografía, vídeo-
instalación, etc.
Desde el departamento de Artes Plásticas
queremos agradecer la colaboración de Maribel Font,
técnica de Cultura del Ayuntamiento de Denia, y de
Eugenia García, quien de forma generosa nos ha regalado
su tiempo para explicar a los alumnos todos los
pormenores de la exposición Crimen 011.
CHABÁS – TIRISITI - Xe, quina sorpresa! On hem vingut? Què és
açò? On anem nosaltres que som alumnes de l’ESO juntament amb aquesta xicalla de 4 o 5 anys?
Probablement, eren les preguntes que devien fer-
se els/les nostres alumnes, en arribar a les portes del
Teatre Principal d’Alcoi, i esperar que ens tocara el torn
per poder entrar-hi.
Però, sols en començar la sessió, tots ens vam
quedar bocabadats i en uns moments retrocedírem en el
temps: davant de nosaltres s’obria l’escenari que
reproduïa la maqueta del poble alcoià i representava
escenes quotidianes del segle passat. La Cultura Popular
s’hi feia palesa: no podia faltar la figura del sereno
desper
tí, ni
la del
sagrist
à
faldiller, ni la del senyoret malfeiner, ni les beates
fadrines, ni el torero Clàsico i com no el típic hostaler o
venter, que dominava tots els xafardejos populars. Però,
tal i com diu el refrany: ”Ningú no es veu la seua gepa”,
i per això,el pobre Tirisiti vivia en la pròpia ignorància
de no saber què passava en sa casa.
A l’escena costumista, s’ajuntava tot un quadre
folklòric de les festes d’Alcoi: el Betlem, la cavalcada
dels Reis Mags, la més antiga d’Espanya, la desfilada
17
de moros i cristians, recordant el triomf sobre Al- Azraq, i finalment, fent honor al seu patró Sant Jordi,
apareixia en escena l’espectacular imatge amb el cavall blanc que finalitzava l’acte.
Sí, tot açò era el teatre de Tirisiti, muntat sobre unes titelles de peu i vareta que anaven movent-se
per l’escenari a través d’uns rails. Una veu en of anava explicant les diferents historietes i els donava l’alè
de vida que necessitaven.
En fi, un espectacle per a gaudir, tant per a xiquets com per a majorets.
REPRESENTACIÓ TEATRAL DE L’OBRA: “DE BOCA EN BOCA”
PON UN KILO DE AMOR EN TU VIDA Una vez más, el tiempo de Navidad mueve los corazones hacia la solidaridad. Durante todo el mes
de diciembre los alumnos de Religión del IES
Historiador Chabàs han colaborado junto con los
alumnos de Religión de los colegios Pou, Montgó y
Cervantes en la campaña que Cáritas ha propuesto
para esta Navidad: “Pon un kilo de amor en tu vida”;
entre todos han recogido más de 150 kg de alimentos
no perecederos.
Un grupo de 1ºESO, en representación de
todos y acompañado de su profesora Sonia Martínez,
ha visitado los belenes en cada uno de los colegios
recogiendo la comida para entregarla más tarde en el
economato de Cáritas de Dénia. Allí, Pepe
Corrécher, sacerdote en la Iglesia de S.Antonio, les
ha explicado la organización y ayuda que el voluntariado, de manera totalmente gratuita, realiza a diario
para tantas familias necesitadas en Dénia.
18
Los jóvenes se han quedado más que impresionados al ver semejante realidad: estanterías llenas de
comida, ropa, juguetes, peluches, zapatos, mantas, etc. Han aprendido que ante la necesidad hay que
“mover ficha”. De hecho, no se lo han pensado dos veces y se han puesto a vaciar cajas y a ordenar los
alimentos, ayudando a los voluntarios en la próxima entrega de bolsas con productos navideños. Más de
uno decía: “no nos queremos ir, ¡hay tanto por hacer!...”.
De nuevo, desde la religión cristiana, hablamos y vivimos un lenguaje universal, el lenguaje del
amor que no entiende de edades ni de creencias: “ubi charitas et amor, Deus ibi est”.
JOVI TORNA AL CHABÁS El divendres 16 de desembre de 2011, els
alumnes de 1r de Batxillerat van gaudir de la grata
visita d’un exalumne del centre i actual escriptor:
Jovi Lozano Seser, que,malgrat la seua joventut, ja
compta amb nombrosos premis i un considerable
reconeixement dins del món literari.
Al principi, Jovi va ser presentat, amb
orgull i felicitat, per la nostra professora de
Valencià, que havia format part, temps arrere del
repertori de professors del nostre escriptor, en
aquest mateix institut, quan ell hi estudiava. A més
de fer-ne una exaltació, ens va sorprendre quan va
començar a llegir un relat, encara innèdit, que ella
havia conservat, perquè ja augurava el seu èxit.
Recordava perfectament el que anys enrere li havia dit: “Signa’m aquest relat que algun dia valdrà diners”.
A més a més, ja va intuir que podria ser el Pere Calders valencià, ja que en realitat el que feia era una mena
de cròniques de la veritat oculta, ja que les seues històries, encara que plantegen situacions ben reals, tenen
un rerefons social i amarg, carregat de crítica i lliçó moral, que has d’anar descobrint a mesura que lliges.
Tots els presents vam ser testimonis de l’orgull que va sentir Jovi en aquests moments.
A continuació, Jovi va prendre el torn de paraula i ens va contar els seus inicis com a escriptor,
que daten quan ell tan sols tenia 14 anys. En eixos moments, havia de desplaçar-se des d’Ondara, tots els
dies. Però, no desaprofitava el temps, ja que els seus moments d’inspiració literària li arribaven a través del
viatge amb autobús, fins arribar a Dénia i així ens ho fa saber en la novel.la que hem llegit: Sis relats i una
novel.la incerta”. També ens va donar a conéixer anècdotes molt gracioses que li havien ocorregut al llarg
de la seua vida i que les havia plasmades en l’obra.
En acabar, ens va cedir el torn de paraula als alumnes que no podíem negar la vergonya que
teníem per encetar la roda de preguntes. Per això, com que ell ja n’era un gat vell i ho notava, va trencar el
gel i ens va incitar amb opinions i curiositats sobre els personatges de la novel.la. Immediatament, tots
nosaltres ens vam llançar a preguntar, ell ens va revelar els seus gustos i preferències literàries i ens
relatava com, des de ben jove, s’havia nodrit de Mercè Rodoreda, la seua font principal.
Aina Fornés diu: “L’acte va resultar molt interessant i el que més li va cridar l’atenció era el fet
que cadascun dels contes se li hagueren ocorregut a través de diverses anècdotes viscudes o situacions
19
vistes des de fora, les quals li van impactar i el van fer reflexionar, quan tenia l’edat que tenim nosaltres ara
des de fora, les quals li van impactar i el van fer reflexionar, quan tenia l’edat que tenim nosaltres ara”.
Adrián Ripoll opina: “Em va semblar un acte prou interactiu entre alumnes i escriptor,
però ben precedit d’una introducció curiosa en què mentre l’escoltàvem, alguns alumnes ens
podíem sentir identificats. Es va notar que ell també va gaudir amb l’exposició. Com que érem
vàries classes, en la sala també hi havia d’altres professors de diferents matèries, als quals Jovi
va despertar la seua curiositat i van participar en el col.loqui. Fins i tot, alguns esperaven eixir
per anar a comprar el llibre. En definitiva, l’acte va estar entretinguti no va deixar lloc a
l’avorriment ni als alumnes ni als professors”.
NAVIDAD
20
21
22
CHARLA VALENCIÀ
23
TALLER DEL ESPECTADOR EN EL IES HISTORIADOR CHABÁS Este martes 25 de enero el IES Historiador Chabás tuvo la
fortuna de contar con la presencia de la reconocida actriz y
directora de teatro Inma Sancho, galardonada con el Premio
Berlanga 2011, directora de la asociación Montgó a Escena y
querida por su papel de Paqui en la serie televisiva l’Alquería
Blanca.
La actriz fue presentada por el antiguo profesor del centro
Juan Luis López, quien glosó su carrera artística e hizo una
introducción histórica referente a la obra que dicha actriz
representará este sábado a las 20H30’ en el Centro Social, Jaleo.
Inma Sancho habló de la obra, y especialmente de la
creación de un taller, en el que se sintieron vivamente interesados
los alumnos de teatro del Chabás, dedicado a los espectadores y
que se iniciaría prontamente.
La charla, dedicada a alumnos de 1º de Bachiller Artes
Escénicas y Diseño, fue cerrada con un debate sobre salidas
profesionales, estudios necesarios, e indicaciones sobre las
circunstancias del mundo de Terpsícore, musa del teatro y artes
escénicas. Multitud de alumnos (y personal del centro) no
resistieron la tentación de finalizar con una sesión de fotos y
autógrafos de la actriz.
XARRADA A CÀRREC DE DAVID JIMÉNEZ MONCHO El dia 24 de gener, va tenir lloc una
xarrada a l'Institut Historiador Chabàs, a càrrec
d'un antic alumne del centre, David Jiménez
Moncho, i adreçada als alumnes de segon curs
del cicle formatiu d'ADAFE.
La xarrada va ser promoguda pel
Departament de FOL i concretament per tractar
continguts del Mòdul d'Organització i gestió
d'una menuda empresa ja que l'encarregat de la
xarrada, David Jiménez Moncho, va explicar
als alumnes la seua experiència al món
empresarial des de l'any 2010, any en què va
crear la seua empresa d'activitats físico-
esportives: DJM SPORT, al municipi de
Bellreguard.
L'empresa compta amb un total de 12
24
treballadors i dona serveis diversos com:
Entrenament personal, entrenament a grups reduïts i planificació d'entrenaments.
Activitats de oci i recreació dirigides a particulars, ajuntaments, col·legis, etc. com activitats extra
escolars, escoles d'estiu, tallers culturals, programes d'activitats per a la tercera edat, etc.
Serveis de massatges com xocolateràpia, massatges esportius, terapèutics, tractaments amb pedres
calentes, Reiki, etc.
Venda de tot tipus de material esportiu.
L'empresari, David Jiménez Moncho, va explicar als alumnes qüestions com: el perfil dels seus
clients, els mitjans de publicitat per donar a conèixer l'empresa, els costos d'aquests mitjans, quins són els
objectius primordials de l'empresa, els tràmits que va realitzar per constituir-se com empresari individual,
els obstacles per iniciar l'activitat econòmica i en general l'experiència pròpia com empresari.
Va ser una xarrada molt profitosa per als alumnes, alguns dels quals no descarten ser futurs
empresaris.
DÍA DE LA PAU
25
MULTIFORMACIÓN INVERNAL FORMACIÓN ESPECÍFICA EN TERRENO NEVADO, DENTRO DEL MODULO DE:
DESPLAZAMIENTO, ESTANCIA Y SEGURIDAD EN EL MEDIO TERRESTRE..
LUGAR: SIERRA NEVADA
FECHA: 16 al 20 de Enero del 2012
ALOJAMIENTO: ALBERGUE
UNIVERSITARIO
CONTENIDOS MINIMOS DE LA
FORMACIÓN:
CONSTRUCCIÓN DE REFUGIOS de
emergencia en terreno nevado: Tipos “Madriguera”.
Tipos de “Trinchera”. Tipos de “Iglus”.
Todos ellos en distintos tipos de nieve, terreno
y formas de construcción utilizando las distintas
herramientas destinadas para ello y las de fortuna.
AUTODETENCIÓN en distintos tipos de
terreno nevado e inclinación de pendiente.
Las posibles caídas sobre pendientes, en
distintas posiciones corporales que se puedan producir y su correspondiente autodetención, sin
herramientas auxiliares y con ellas, así como en situaciones de progresión a pie, con raquetas y crampones,
combinándose con la tenencia de mochila y sin ella.
Técnicas de PROGRESIÓN POR TERRENO NEVADO A PIE.
Aplicación de las distintas técnicas en función de la pendiente, orografía del terreno y el tipo de
desplazamiento que se efectúa, ascenso vertical y diagonal, descenso vertical y diagonal , travesía o
flanqueo, etc.
Aplicación de estas técnicas con el porteo de mochila y sin ella.
Técnicas de PROGRESIÓN POR TERRENO NEVADO CON RAQUETAS.
Aplicación de las distintas técnicas en función de la pendiente, orografía del terreno y el tipo de
desplazamiento que se efectúa, ascenso vertical y diagonal, descenso vertical y diagonal , travesía o
flanqueo, etc.
Aplicación de estas técnicas con el porteo de mochila y sin ella.
Técnicas de PROGRESIÓN POR TERRENO NEVADO CON CRAMPONES Y PIOLET.
Aplicación de las distintas técnicas en función de la pendiente, orografía del terreno y el tipo de
desplazamiento que se efectúa, ascenso vertical y diagonal, descenso vertical y diagonal , travesía o
flanqueo, etc.
Aplicación de estas técnicas con el porteo de mochila y sin ella.
Tácticas de CONDUCCIÓN DE GRUPOS de personas por terreno nevado a pie, con raquetas y
crampones con piolet.
Aplicación de las distintas Tácticas de conducción en función de la orografía del terreno,
meteorología y el tipo de desplazamiento que se efectúa, así como dependiendo del perfil del grupo.
Aplicación y realización de los distintos tipos de “ANCLAJES Y ASEGURAMIENTO” en
terreno nevado.
Aplicación en las distintas técnicas y tácticas en función de la orografía del terreno, el tipo de
desplazamiento que se efectúa y el tipo de conducción que se realice.
Técnicas y tácticas en AVALANCHAS.
Aplicación de las distintas técnicas y tácticas de desplazamiento y conducción frente a posibles
desprendimientos o avalanchas.
Tácticas de búsqueda con herramientas electrónicas y manuales de heridos en casos de avalanchas.
Técnicas y tácticas ORIENTACIÓN en terreno nevado.
Aplicación de las distintas técnicas y tácticas de orientación por terreno nevado durante el
desplazamiento y conducción de grupos.
Aplicación de la orientación y lectura de cartografía en el medio natural nevado.
MATERIALES específicos.
Conocimiento de los distintos tipos de materiales personales y de equipo específicos para las
actividades en el medio nevado e invernal.
El profesorado de ciclos formativos continua con la formación académica de los alumnos de
formación profesional, realizando horas extras, en actividades extraescolares después de la bajada de
26
ueldos y de que Conselleria no invierta en educación Pública los que tiene aprobado por ley. Los
profesores que creemos en la enseñanza pública continuaremos formando a los alumnos por que es nuestra
labor como docentes.
VISITA DELS ALUMNES DE L'IES HITORIADOR CHABÀS A LA FACULTAT DE
CIÈNCIES Els alumnes de 2n de batxillerat científic de l’IES Historiador Chabàs de Dénia, van participat en
el programa “ven a hacer prácticas a la Universidad” que organitza la Facultat de Ciències de la Universitat
d’Alacant, el passat dimarts 24 de gener de 2012.
Els alumnes van tindre la oportunitat de conèixer la facultat de ciències,ubicada en el campus de
Sant Vicent del Raspeig. En arribar els van fer una xerrada informativa on els van explicar tots el graus que
podem cursar en aquesta facultat, així com les seues eixides professionals. Tenen el grau de biologia,
ciències del mar, geologia, òptica, matemàtiques i químiques.
Després de la xerrada, els alumnes de química junt amb el professor Xavier Clar van anar al
departament de química i van realitzar dues pràctiques: una primera de destil·lació fraccionada i
alcoholimetria i una segona sobre la electròlisis de l’aigua.
Els alumnes de física acompanyats per la professora Mercedes González va anar al departament de
física on també es van realitzar dues pràctiques: una de òptica, amb espills i lents i una segona de
electromagnetisme. Van calcular el camp magnètic terrestre.
Una visita on els alumnes van poder gaudir de l’ambient de la universitat, van realitzar les
pràctiques amb molt d’interès i van obtindre uns bons resultats.
27
VIAJE A BARCELONA 2012 El pasado jueves, 26 de enero, un grupo de 42
alumnos del IES “Historiador Chabàs”, todos ellos de 2º
de Bachillerato, emprendían viaje hacia la ciudad Condal.
Se trataba de una excursión cultural que se iniciaba esa
fría mañana de invierno en la Estación de Autobuses de
Denia y que duraría hasta la tarde- noche del domingo
29.
Los profesores encargados del grupo han sido
Alfonso Fuente y María José Pérez Soler, ambos
profesores de Lengua y Literatura.
El motivo principal ha sido conocer el arte y la
cultura de Barcelona, para aquellos alumnos que están a
punto de entrar en la Universidad, por tanto, actividad
extraescolar. La primera parada fue Tarragona. Conocimos
esta bonita
ciudad que,
además de
tranquila y
acogedora,
nos mostraba
el espectacular Anfiteatro, su Catedral y el Foro
Romano.
Unas horas más tarde llegamos a Barcelona y,
antes de ubicarnos en nuestro lugar de estancia,
visitamos el Parque Güel.
Esta primera jornada iba concluyendo
con la llegada al antiguo Seminario Católico, hoy
convertido en hotel para estudiantes y situado frente
al Hospital Vall d´ Hebrón. Terminaba así el día que se puede considerar como inicio de viaje
para continuar el viernes 27 con Gaudí y la Barcelona modernista.
Al día siguiente todos quedábamos boquiabiertos con la visita a La Sagrada Familia. Al ser
una visita guiada pudimos conocer todos los detalles de esta impresionante obra de Arte en la cual
se sigue trabajando a diario para poder tenerla acabada en el 2026. Belleza y Magnitud la
caracterizan.
A continuación llegamos a La Fundación Joan Miró, Exposición Antológica única que
también pudimos saborearla y exprimirla con la ayuda de los guías que nos explicaban todo con
detalle y minuciosidad…
El sábado 28 conocíamos la Barcelona gótica. A primeras horas de la mañana visitamos la
Ciudad Olímpica, Montjuïc; y, a continuación el Museo Nacional de Arte Románico (MNAC).
28
Empapados de cultura y aprendizaje nos dirigimos a la Catedral de Sta Eulalia, el Barrio gótico y
la Iglesia de Santa María del Mar.
En la mañana del domingo tuvimos nuestra última visita guiada en San Sadurní de Anoia
para conocer las Cavas Codorniú. Disfrutamos de una degustación de cava y de mosto, y no
olvidaremos nuestro paseo subterráneo en tren por los entresijos de sus oscuros, olorosos y
lúgubres pasillos.
La última parada fue en Peñíscola, aprovechando para comer y ver el Castillo del Papa
Luna.
Sobre las 19:00h de la tarde del domingo llegamos a nuestro punto de partida y parecía
que el tiempo no hubiese pasado… y se demostraba en nuestros deseos de volver a vivirlo todo
de nuevo…Por este motivo pensamos que volveremos a Barcelona, si no antes, para el 2026, y así
poder admirar por segunda vez, y ya acabada, a La Sagrada Familia y a toda la Ciudad Condal
que siempre tendremos en nuestras fotos y en la memoria de nuestros mejores recuerdos.
JÓVENS CRISTIANS I MUSULMANS BUSQUEN PROXIMITAT I ENTESA
RELIGIOSA El passat dijous 25 de gener, l’alumnat de religió de 2n i 3r
d’ESO de l’institut Historiador Chabàs de Dénia, junt als professors
Hermenegild Maria i Sonia Martínez, anaren al Centre Islàmic de
València, on Abdelaziz Hammaoui els va fer una breu introducció
en els fonaments de la religió islàmica i va anar explicant les seues
tradicions i costums. Amb el desig de vore les semblances i
diferències entre ambdues religions anaren preguntant i aclarint els
dubtes. Veieren la biblioteca, amb molts llibres en àrab i algunes
traduccions en castellà i valencià, l’oratori, amb les catifes i l’olor a
encens, i la sala de conferències, on es custodia un Alcorà del segle
XV procedent de Sogorb. Malgrat estar una bona estona descalços,
amb fred i asseguts a terra, van eixir molt reconfortats de la xarrada,
ja que es respirava un aire de respecte, sensatesa i molta comprensió
per part de tots. A més a més, estem molt agraïts perquè ens
regalaren alguns llibres per a la biblioteca de l’institut, entre ells una edició bilingüe de l’Alcorà (en versió
original àrab amb traducció al castellà) i un estudi sobre els moriscos valencians. També un calígraf
realitzà una fitxa amb el nom de cada alumne en àrab.
Després d’esmorzar, van entrar en calor pujant els
més de 200 escalons del Micalet de la Seu valenciana. No
feia molt bon oratge, no obstant això, València els va oferir
unes vistes precioses dels seus monuments i d’un dels cascs
històrics més grans del món. El Mercat Central, Santa
Caterina, la plaça Redona, les Torres de Quart i de Serrans, el
Palau de la Generalitat, la plaça i la basílica de la Mare de
Déu es veien a tocar, encara que la resta de la ciutat estava
entelada per la boirina. Així mateix, van poder vore i
fotografiar les campanes del Micalet, aprofitant que s’estaven
fent unes reparacions. Per tot això, els va valdre la pena
l’esforç realitzat.
També vam visitar els Banys de l’Almirall, uns
banys àrabs del segle XIV què eren molt prop de la Seu.
Xafaren el terra de cadascuna de les tres sales: calenta, freda
i temperada, i visionaren un documental sobre la història del
seu funcionament en aquell temps.
Aquests alumnes són un grup de gent jove interessats
en aprofundir en les seues arrels cristianes , que no viuen
només des de la tolerància religiosa, sinó que volen saber el
perquè de diverses tradicions ancestrals que es mantenen
encara vives i que tenen un profund sentit per a aquells que
les tenen com a pròpies.
29
VISITA A L’ESIC DELS ALUMNES DE L’I.E.S. CHABÁS DE DENIA El passat dimecres 1 de febrer, els alumnes del I.E.S. Historiador Chabàs de Dénia de 2n. Curs
d’ADAFE i 2n. de Batxillerat que cursen assignatures dels departaments d’Economia i FOL van ser
convidats per l’ESIC a conèixer les seues instal·lacions a València.
ESIC, Business Marketing School és una de les principals Escoles de Negoci d’Espanya i porta
més de 45 anys professionals al món de l’empresa. La seva experiència en màrketing i la seva constant
activitat els ha portat a ser, com a Centre Universitari Adscrit, l’Escola de negocis líder i pionera en
formació de empresa i màrketing. Aquesta visita s’inclou dins de
l’activitat “Preuniversitaris i l’empresa” i
pretén donar a conèixer aquesta institució
a futurs alumnes. La jornada va consistir
en una presentació prèvia sobre què és
ESIC i què pot oferir als alumnes.
Posteriorment, es va dividir als alumnes
en dos aules on se’ls va explicar què era
el Màrketing i la importància d’aquesta
disciplina en l’actualitat. Desprès
d’esmorzar, els alumnes van aplicar el
coneixements apresos treballant per grups
en un “pla de màrketing” d’un producte
elegit per ells mateixos.
Per últim, es va informar als
alumnes de totes les possibilitats que els
oferia aquest centre per a poder continuar
els seus estudis així com una pàgina web on els orienten en la realització de les proves PAU. Es important
destacar també, a més dels Graus Oficials que poden cursar, les Dobles Titulacions i els màsters, la
existència d’una Borsa de Treball en empreses col.laboradores, que permet a l’alumne incloure en el seu
C.V. una experiència professional.
CURSO DE ESQUÍ Y ANIMACIÓN DE LOS ALUMNOS DE CICLOS FORMATIVOS
ADAFE Dentro del programa de actividades
extraescolares de los ciclos formativos de la familia
de Actividades Físico Deportivas del IES
“Historiador Chabàs”, la semana pasada se realizó
el “Curso de esquí y animación turística”.
La actividad, de una semana de duración y
realizada en la estación de esquí de Vallnord-
Pal/Arinsal, contó con la participación de los
alumnos del ciclo formativo ADAFE y los
profesores Maribel Mira, Ruth Ruiz, Jesús Martínez
y Mariano Iglesias, como coordinador de la misma.
Los objetivos del curso quedaron centrados
en la práctica, aprendizaje y perfeccionamiento de
las técnicas de esquí así como en la organización y
ejecución de actividades de animación turística en
*un complejo hotelero. Para la consecución de los
objetivos se realizaron dos horas diarias de clases de
esquí con monitores especializados y, en
colaboración con la animación del hotel, dos
sesiones de show-animación organizadas por los
alumnos para los huéspedes del mismo.
Los profesores encargados de la
organización del curso realizamos una valoración
muy positiva de la actividad en su conjunto y
30
coincidimos también en que, a través de la realización de estas actividades, se consigue una mejora de las
interrelaciones del grupo.
VIAJE DE RELIGIÓN A VALENCIA
31
TEATRO EN INGLÉS El pasado viernes 17 de febrero los alumnos de 1º de bachiller del IES Historiador Chabás
asistieron a una representación teatral en inglés en el salón de actos de la Casa de la Cultura.
La actividad, que se ha convertido en algo tradicional e incluido en el currículo, fue organizada por
el Departamento de Inglés. Se pretendía que los alumnos, escuchando voces antivas en inglés, mejoren su
capacidad auditiva a la hora de aprender un idioma.
La obra ClapperBoard, claqueta, de la compañía Forum Theatre & Education, contaba con
laparitcularidad de la necesaria participación de los alumnos asistentes. Dos de ellos subieron incluso al
escenario, participando activamente en la representación. Fue muy aplaudida por los alumnos, pues los
diálogos de Ben y Sam eran hilarantes, y estaban acompañados con canciones.
Tras la representación hubo un coloquio entre público y actores, en inglés, of course; donde fueron
satisfechas todas las curiosidades y entresijos de la obra y oficio de actor.
Como era inevitable, una sesión de fotos, con los protagonistas finalizó la jornada.
COEDUCACIÓN
32
AINA FORNÉS Y JAVIER SERER
PARTICIPEN EN ELS ESPORTS
INDIVIDUALS I L’EDUCACIÓN
FÍSICA Dos jóvens promeses denieres de
l'atletisme i el tennis: Aina Fornés i Javier
Serer participen este mes de març, junt amb
l'entrenadora Maribel Mira, en el programa:
“els esports individuals i l'Educació Física”
que es du a terme en l'IES Historiador
Chabàs de Dénia.
Apropar el món de l'esport a l'aula,
Interactuar durant unes hores amb els
xicotets del primer cicle de l'ESO, contar
experiències “de primera mà” sobre la
competició individual, parlar del que tenen
en comú estos esports i per què són tan
espectaculars ha sigut l'objectiu d'esta
trobada.
Els alumnes del Cicle van estar en
tot moment molt interessats amb la
informació que Aina, Javi i Maribel donaven
a les seues preguntes; no cal oblidar que
quatre anys abans, els nostres dos esportistes,
estaven en el mateix curs que els seus
interlocutors. Per un moment, el món dels
esports individuals els ha paregut més
pròxim. La voluntat de superació, la
capacitat de lluita, l’esforç constant, l’esperit
de sacrifici són més assequibles si qui t'ho
conta és algú que ho practica, triomfa i
continua estudiant al mateix IES on vas tu.
INTERCAMBIO DE ALUMNOS CON ALEMANIA Com l'any passat, l'Institut Historiador Chabàs i de Dénia ha organitzat a través del seu
departament d'alemany un intercanvi amb la Helene Lange Schule d'Oldenburg, prop de Bremen.
En aquesta segona ocasió els professors Adrià Cañete Broseta i Mª Elena González Rizo, de l'I.E.S.
Núm. 3, han estat els encarregats de gestionar els preparatius del projecte; de rebre ací a Dénia els alumnes
provinents de la ciutat alemanya, acompanyats per Constanze Leder i Derrick Zollickhofer, professors de
castellà com a llengua estrangera; i de portar els nostres alumnes a Oldenburg.
L'intercanvi, que tenia 2 parts ben diferenciades (una, d'anada i una altra, de tornada) va tenir lloc
del 14 al 21 de març i del 13 al 22 d'abril, respectivament.
Tant a Dénia com a Oldenburg els alumnes i els professors acompanyants van realitzar diverses
excursions de caràcter educatiu i lúdic, com ara al Castell de Dénia, al MARQ d'Alacant o a l'Oceanogràfic
de València, així com al Centre d'Investigació del Montgó; o a Hamburg, a Bremen, a Bremerhaven, a
Cloppenburg, on també vam participar en diferents activitas organitzades pels professors amfitrions.
33
Aquesta experiència ha servit als alumnes per a conéixer diversos aspectes de les nostres cultures,
com ara les Falles, els diferents horaris i les diferents formes de relacionar-se, o el diferent funcionament
dels dos centres escolars, a més de fomentar unes habilitats lingüístiques i extralingüístiques que
possibilitassen la interacció entre els joves. El projecte està més pensat perquè les noves generacions
siguen conscients de la importància de les diferències i de com aquestes ens fan més rics i flexibles, i que
només cal un poc de voluntat per a comprendre-les.
Esperem i desitgem que en els pròxims anys l'intercanvi continue i que la relació entre els 3 centres
involucrats siga una experiència personal i professional estupenda com ara.
Abans d'acabar volem manifestar des d'ací la nostra gratitud a les famílies de Dénia i a les
d'Oldenburg que han intervingut de manera decisiva en aquest projecte i a totes les persones (els professors
implicats, el personal de les agències i dels museus, etc.) que han col·laborat perquè tot açò haja estat una
experiència inoblidable.
CAROLINA TORRES RECIBE UN PREMIO DE LA UNIVERSIDAD POLITÉCNICA
DE VALENCIA POR SU EXPEDIENTE ACADÉMICO La estudiante Carolina Torres ha sido merecedora de uno de los premios anuales que concede la
Universidad Politécnica de Valencia (UPV) a los alumnos que cuentan con mejor expediente académico.
La dianense, que ha comenzado este año sus estudios de Ciencia y Tecnología de los Alimentos, accedió a
la universidad con una puntuación de 12,87 sobre el máximo de 14 que se puede obtener de media entre el
Bachillerato y los exámenes de selectividad.
La ceremonia, en la que también se recompensó a los alumnos con mejores notas en cada
una de las escuelas y facultades del campus, se llevó a cabo en el Paraninfo del edificio del rectorado de la
UPV, con presencia del rector, Juan Julià, quien entregó el diploma correspondiente a cada uno de los 120
premiados.
Carolina Torres ha cursado sus estudios en el colegio Paidos, donde estudió Primaria y la
ESO, pasando posteriormente al IES Historiador Chabàs. Curiosamente, hace dos años otra alumna que
también curso sus estudios en ambos centros, Ana Adam, recibió un premio semejante también de la UPV.
34
Tanto la dirección del colegio Paidos como el equipo directivo del Historiador Chabàs han
felicitado a Carolina Torres por su premio, destacando su trayectoria académica y valores personales, y le
han deseado mucha suerte en sus estudios universitarios.
DÍA DE LA DONA El dia 9 de març les alumnes d’Arts Escèniques de l’IES Historiador Chabàs de Dénia,
representaren la dramatització inprovisada, referent a les dones de la posguerre amb una dedicació
esclusiva al marit i als deures de la casa i a la diferencia en l’evolució i el progrés en la dona actual.
A l’acabar la representació teatral, les alumnes Noelia i Maria, recitaren el poema de Maria Mercé
Marçal dedicat a la dona. Al mateix temps que llegien el poema, Miriam Martí tararejava i cantaba, amb la
excelente veu que la caracteritza, una melodia que tot junt, recreaba el moment evocador i representatiu del
Dia de la Dona.
NO ALS RETALLS. PERFORMANS AJUNTAMENT DE DÉNIA No podem passar per alt, la inquietut que produeix en general, la situació actual de l’ensenyament
aconsecuència dels retalls. Es per això que les alumnes de l’IES
Historiador Chabàs d’Art Escèniques, mitjançant la
representació, escenificaren la Performans “dels retalls”. Una
metàfora evidenciava la realitat actual i tràgica de la situació en
què estem vivint, als centres d’educació. El llegir un comunicat on, reflexia/reflectava les
deficiències i necessitats dels centres públics, ens sensibilitzà,
verificant la realitat que estem passant.
35
PEOP
DELS PREMIS 25 D’ABRIL A LA FAMA...BONS MÚSICS AL CHABÀS És un fet evident que la música envolta a qualsevol adolescent que conviu al si d’un centre
d’Educació Secundària, ho podem observar mirant com duen enganxats els múltiples aparells reproductors
com si d’una peça de roba es tractés, conversant o assajant amb ells en el temps del pati o en horari lectiu,
etc.; Alguns van a escoles de música, al Conservatori o aprenen música d’un mode informal. Al voltant
d’aquesta aureola alguns alumnes del nostre centre han aconseguit fer de la música la seua forma de viure
en pro de poder demostrar-nos el seu esforç diari i la gran quantitat d’hores invertides amb la finalitat de
millorar dia a dia la seua faceta musical. En aquesta línia el passat dissabte 3 de març l’alumne de 2n de
Batxillerat Hugo Moltó va interpretar a la guitarra com a guanyador del “II Premi del Certamen
Intercentres de Grau Mitjà 2011” el flamant Concert d’Aranjuez del mestre Joaquin Rodrigo acompanyat
de l’Orquestra Metropolitana de Madrid baix la direcció de Silvia Sanz a l’Auditori Nacional de Música de
36
Madrid. Fa ara exactament un any aquest jove músic demostrava la seua vàlua guanyant la 1ª edició dels
Premis 25 d’Abril de Música concedits al nostre centre en la modalitat individual deixant bocabadats als
alumnes i professors que assistiren a les audicions i un any després torna a pujar a un escenari, encara que
en aquest el del gran Auditori Nacional i baix l’atenta mirada de més de 1000 persones.
Paradoxes del destí el grup Sunset Rain format per 4 alumnes del nostre centre – Ian Lozano,
Dennis Della, Oscar Jorro i Facu Josa – començava la seua trajectòria en les audicions de la modalitat per
a grups dels citats Premis 25 d’Abril presentant-se al públic del nostre centre en una de les seues primeres
aparicions. La seua vitalitat a l’escenari i l’energia que transmeteren als alumnes presents a través de les
seues cançons auguraren un bon futur per aquest grup, no en va aconseguiren el Premi 25 d’Abril per a
grups instrumentals i fa un mes escàs han aconseguit classificar-se per a les semifinals del III festival de
música pop - rock per a centres educatius “Musicaula” amb la cançó “Try to Catch Me”, sent el 5t grup
més votat pel públic i el més valorat pel jurat.
Els èxits d’aquests joves músics no són més que l’exemple d’un treball diari, de millora constant
amb l’instrument, d’esforç i finalment de gaudi per allò que fan, convertint en so allò que pensen,
reflexionen i senten i ens serveixen a tota la comunitat educativa de model, tant els músics mencionats per
haver aconseguit èxits, com la resta de músics del centre que d’una manera o d’un altra demostren el seu
constant interés – cantant al Cor del Pati, participant en les proves dels Premis 25 d’Abril, assajant en
hores de pati, etc. –.
SENDA DEL POETA 2012 Los pasados 23, 24 y 25 de Marzo de 2012 tuvo lugar la ya habitual por estas fechas Senda del
poeta.
Se trata de una actividad de carácter senderista cuyo objetivo principal es divulgar la vida y obra de
Miguel Hernández. La senda trascurre por las localidades más importantes del Poeta Oriolano y cada vez
tiene una mayor acogida.
La “Senda del Poeta” es una actividad que en los últimos años ha batido todos los récords y
expectativas tanto en participación como en difusión del poeta y se ha consolidado como una de las citas
del senderismo con mayor repercusión cultural, incluso a nivel internacional.
En los últimos años el Institut Valencià de la Joventut. Generalitat Jove (IVAJ.GVA JOVE), en
colaboración con la Federación Valenciana de Cajas de Ahorros, de los ayuntamientos por los que pasa la
Senda, y de la Diputación de Alicante, viene desarrollando este encuentro que discurre por los lugares más
singulares de la vida y obra del poeta. Se trata de una actividad senderista de carácter cultural, turístico
y medioambiental, que promueve valores tales como la participación y la convivencia intergeneracional
dirigiéndose especialmente a jóvenes de la Comunitat Valenciana.
La actividad, discurre por la senda internacional GR-125, realizando paradas en cada localidad de
la ruta. En ellas se proporcionará avituallamiento y descanso, y se deleitará con diversos actos culturales de
poesía, teatro y música realizados principalmente por jóvenes estudiantes de las poblaciones por las que
discurre la Senda.
Los ayuntamientos de estas localidades (Orihuela, Redován, Elche, Crevillente, Alicante…) en
colaboración conjunta con la diputación de Alicante así como el IVAJ, promueven y sostienen
económicamente esta actividad, dotándole de gratuidad absoluta, medidas de seguridad, instalaciones,
avituallamientos y organización.
Cada año son más los que se unen a esta iniciativa, a los que podemos sumar este año al I.E.S
Chabás de Dénia que contó con un grupo de 16 personas. La responsable de la organización de este grupo,
37
Beatriz Alonso, califica la actividad de enriquecedora a nivel social, personal y cultural. “Se produce un
trabajo en valores tales como el compañerismo, la tolerancia, la solidaridad, el esfuerzo, la resiliencia…a
la vez que se conoce de cerca la cultura hernándiana. Por otro lado se visita localidades de la provincia de
Alicante y se permiten las relaciones humanas en un contexto que propicia la comunicación y el
aprendizaje experiencial”.
CONCURSO DE LOGOS DE MEDIACIÓN Durant el mes de febrer a l’IES Historiador Chabàs, per donar a conèixer el grup d’alumnes
mediadors del centre hem organitzat un concurs de logotips. Els logotips els han dissenyat els alumnes de
2n Batxillerat amb la col·laboració de la professora Joana Tamarit.
Hem aprofitat el concurs per a donar a conèixer als alumnes que participen en mediació. Recordar
que la mediació la poden utilitzar tots els alumnes del centre per solucionar qualsevol conflicte que puga
sorgir amb algun company. També pot anar a mediació el que conega algun conflicte entre altres
companys si creu que es pot solucionar. Els alumnes mediadors sempre intentaran que les parts arriben a
algun acord per solucionar el seu problema.
38
Informar que estem fent la mediació tots els dies de la setmana a l’hora del pati a l’aula P4 de la
primera planta, corredor A.
En la votació han participat tots els alumnes des de 1r ESO fins a 4t d’ESO, així com els del PDC
i PQPI.
Reunits els professors següents:
- Adelaida Domínguez
- Beatriz Jimeno
- Mercedes González (Coordinadora ESO)
- Joanna Tamarit (Prof. Artístico)
- Laura Morell (Coordinadora Mediació)
- Mª José Pérez(Coordinadora Mediació)
- Consuelo Hoyuelos
S’ha realitzat el recompte dels vots , ha resultat guanyador el logotip numero 1 de l’alumna Beatriz
Crespo Sapena de 2n Bat F.
Aquest, estarà fixat a la porta de l’aula P4 per tal d’identificar-la com Aula de Mediació, així
mateix estarà en la caixa de Mediació.
GINKAMA RELIGIÓN
6
39
OPERACIÓN TRIUNFO MÚSICA
40
CURSA SOLIDARIA 2012
41
42
LO MEJOR DE LA SENDA DEL POETA Tras ya transcurridos casi 50 km desde que partimos de Albatera, la culebra multicolor que une el
alfa y omega hernándianos, llega a tiempo a El Rebolledo. Alguno de los chavales, quizá con más hambre
que otros, se adelanta a los miles de participantes y espera la ansiada paella que entre gigante y buena, no
sabría cómo calificar. El primero de la expedición del I.E.S Chabàs, Rainer, aguarda paciente su plato,
mientras los demás le miramos con envidia por estar muchos puestos por delante.
Desde fuera se ve, mientras unos esperan,
cómo otros se organizan para montar las mesas,
para acercar las sillas a los que están en cola o para
hacer fotos a los compañeros. Casi una hora para
trabajar la paciencia y el compañerismo, a pesar del
hambre. Tras esa larga hora (más o menos) Rai, se
hace con su paella y no tarda en ofrecer los
entremeses al resto del grupo, que sigue
aguardando. Mientras él come, los demás
avanzan….
Cuando por fin llegamos al plato y nos
disponemos a disfrutar del arroz, uno de los
chavales del fondo de la mesa, se acerca entre
indignado e ilusionado - ¿Habéis visto a los
perritos?- sin darle más importancia seguimos a lo
nuestro, hasta que viene otro a reiterar la noticia -Hay siete perritos abandonados en una bolsa, los ha
encontrado Rai en el contenedor.-
Según parece mientras los demás comíamos, él ya satisfecho, cedió el
sitio a un compañero y se dedicó a pasear. Algo le debió llamar la atención para
acercarse, y para descubrir en una bolsa, una camada de perros que a penas
sumaba un día de vida.
Mientras acabamos de comer (profesorado) y sin tiempo para
reaccionar, todos los chavales colaboraron, bajo propia iniciativa, para salvar a
los perritos. Unos, para alimentarlos, pidieron jeringuillas y leche a las
ambulancias. Otros, pusieron sus gorras y camisetas haciendo de abrigo-cama.
Y otros, dieron la buena nueva entre los senderistas, buscando un hogar a cada
uno de los siete.
Finalmente en menos de lo que tardamos en terminar de comer, 4
quedaron repartidos entre caminantes sensibles que llevaron hasta Alicante y en
brazos, a su nuevo compañero y 3, vinieron para Dénia a llenar las casas de
Jairo, Carlos y Melissa.
…cualquier otro día, nadie hubiese pasado por allí y menos un grupo de
más de mil personas. También es posible, que al igual que alguien abandona a su suerte 7 animales recién
nacidos, podía haber sido que quien los encontrara, hiciera la vista gorda insensibilizándose y dejándolo
pasar de largo, sin complicarse la vida. Pero, no fue así. Era el momento justo, era el lugar adecuado y
sobre todo, las personas perfectas y acordes a las circunstancias.
43
Como decía un familiar mío que ya sabe de qué va eso de vivir…-en esta vida, hasta para ser perro,
hay que tener suerte-.
Enhorabuena por vuestros valores chich@s, que la vida os mantenga así, como ahora sois, haceis
mucha falta.
CRUCERO 2012 4º ESO Claudia García 4 eso A
Último viaje de secundaria/ Adiós a la secundaria…
Después de cuatro largos años compartiendo momentos inolvidables, los alumnos de 4º ESO del
IES Historiador Chabás tuvimos la oportunidad de exprimir totalmente una semana, para, de algún modo,
conmemorar ese tiempo que compartimos y despedirnos. Y qué mejor forma que pasarlo en grande
visitando sitios increíbles y espectaculares como Sicilia, donde degustamos los dulces más sabrosos de
Erice; Mesina, donde algunos dimos una vuelta en caballo; Nápoles, donde desplazándonos en autobús
vimos Pompeya; Roma, donde el flash de las cámaras no cesaba o Porto Torres, donde vimos unas de las
playas más bonitas. Pero lo que lo hacía verdaderamente especial era que estábamos todos juntos, que
recordábamos los mejore momentos unidos y que conocimos a gente genial. Y aunque nos apenó
despedirnos de toda aquella gente que hizo posible e increíble aquella travesía por el Mediterráneo, valió la
pena vivir aquella semana llena de risas, aventuras y aguantando al pie del cañón hasta las cinco de la
mañana en la discoteca, aprendiendo bailes y a hacer figuras con las servilletas del restaurante.
Nos fuimos de allí felices. Por fin empieza un momento crucial en nuestras vidas donde tomaremos
caminos distintos, pero aunque quizás muchos de nosotros nos separemos, es por estos momentos por los
que vale la pena conocer gente y aprovechar el tiempo. Es por esto que vale la pena compartir aventuras
con ellos y vivir momentos inolvidables que siempre permanecerán intactos.
44
6
EDUCACIÓ FÍSICA EN BACHILLERATO Ramón Chalud Cardenete – Profesor de Educación Física
HEY CLASS LISTEN UP, así es como han empezado muchas de las clases de la optativa de
Educación Física de 2º de Bachiller en el IES Chabàs, y es que este curso que ya se nos va, nos hemos
incorporado al programa trilingüe que ya venía funcionando en el Centro desde el curso 2009/2010.
Este programa pretende vehiculizar en lengua inglesa los contenidos propios de cada materia y de
esta manera los alumnos entran en contacto con el vocabulario y las construcciones específicas de la
asignatura. Esto supone un uso del inglés en contexto real, lo que resulta de enorme utilidad a la hora de
fijar cualquier lengua.
En el IES Historiador Chabàs fuimos pioneros en la Comarca en la implantación del programa
trilingüe y para el curso que viene este programa también tendrá presencia en los Ciclos formativos de la
Familia de Actividades Físicas, nos adelantamos así a lo que en breve será una práctica generalizada en
muchos centros públicos de secundaria.
La fuerte demanda por parte del alumnado que esta optativa tiene, nos ha permitido completar este
año dos grupos en el turno diurno y continuar con los bloques de natación y senderismo que pusimos en
marcha el curso pasado, pudiendo añadir además un tercer bloque de deportes de raqueta con prácticas en
el trinquete, y en las pistas de pádel del Centro Deportivo Denia. Por su parte en el grupo de 2º Bachiller
nocturno no nos hemos quedado atrás y hemos pateado a fondo todos los rincones de la Ciudad en
numerosas caminatas vespertinas y nocturnas.
Este año también los alumnos han utilizando sus propios medios para desplazarse a lugares de
interés y desde allí realizar las actividades durante las clases. Esto era nuestro mayor reto porque implica
que el grupo responda con madurez y autonomía, y que aproveche al máximo el tiempo disponible.
Ya lo sabes, si ya eres alumno de 1º Bachiller del Chabàs o si vas a venir aquí el año que viene, y
aún no sabes qué optativa vas a elegir en 2º de Bachiller; si te gusta la actividad física y estás dispuesto a
desplazarte fuera del Centro para aprovechar las posibilidades que la Ciudad ofrece, y si además crees que
cualquier ocasión es buena para mejorar tu Inglés, entonces date prisa, la optativa de Educación Física es la
tuya.
45
Además pensad que las actividades y juegos que podréis hacer son estupendos para crear una
excelente dinámica de grupo y supondrán para muchos de vosotros la última oportunidad de disfrutar de
situaciones lúdicas con vuestros compañeros de estudios. Cuando seáis adultos y echéis la vista atrás
recordaréis con enorme nostalgia vuestros años de Instituto y creedme, daríais cualquier cosa por poder
volver a jugar con vuestros compañeros de clase.
Para acabar y sin hacer de menos a nadie podemos decir que estamos orgullosos de habernos
convertido en una de la optativas más atractivas y dinámicas del Instituto.
SO BYE, BYE AND REMENBER, WE ARE COUNTING ON YOU.
ENCUENTROS DE ALUMNOS DE RELIGIÓN DE LA MARINA El pasado 15 de febrero, 170 alumnos de religión de 3º y 4º de la ESO, de los IES de Dénia,
Benissa, Xàbia, Ondara, Teulada, Gandía y Grao de Gandía , disfrutaron en la Font d’en Carròs de uno de
los muchos encuentros que cada curso organiza la Comisión de
Enseñanza del Arzobispado de Valencia en el que hay tiempo para
la reflexión y el diálogo, para la convivencia y conocimiento mutuo
entre los alumnos asistentes y tiempo para compartir la comida que
cada uno trae desde su casa –tartas, cocas, flanes, bizcochos, pizzas,
bocatas,…- en el mercadillo solidario que organizan con el fin de
recaudar dinero para Cáritas de la ciudad donde se celebra cada
encuentro. Domink Kustra, misionero, ofreció un taller sobre su
labor con los niños de la calle en la India. También se propuso un
taller sobre afectividad y sexualidad en la pareja y un último sobre el
conocimiento personal para superar los problemas.
Después de la comida, se rifaron dos camisetas que
diseñaron los alumnos del Chabàs con el lema del encuentro “ponle
corazón” y así contribuyeron en la recaudación de ese día, que
ascendió a 282 euros.
46
Para finalizar el encuentro, el Padre Jony, conocido como “el cura rockero”, vino de Tarragona
para dar su testimonio pastoral y presentar la ONG que tanto está trabajando por los niños de África.
El 25 de marzo, en el Vergel, 150 alumnos de 6º de Primaria y 1º de la ESO de los colegios de
Primaria y los IES de la Xara, Dénia, el Vergel, Gandía, Teulada, Xàbia y Benissa, tuvieron también su
día de convivencia y encuentro en el que participaron en una gincana organizada por los juniors,
escucharon a Dominik su testimonio y experiencia de misión con los niños de Camboya, compartieron
comida en el mercadillo solidario -en el que recogieron 345 euros-, celebraron juntos la eucaristía
dominical y cantaron, bailaron y animaron a los que, de manera voluntaria, subieron al escenario en la
Casa de la Cultura.
Encuentros en que se comparte vida e ilusión desde el proyecto válido que propone el mensaje
cristiano. Por eso, los alumnos al año siguiente: repiten de nuevo la experiencia
ALTEA UMH Els alumnes de Disseny de l’IES Historiador Chabàs de Dénia, acompanyats dels professors
organitzadors: Juan Carlos Palonés i Joana Tamarit, del Departament d’Arts Plàstiques, visitaren el dia 23
de març de 2012, el Campus d’Altea, la Universitat Miguel Hernàndez de Belles Arts.
Els alumnes gaudiren d’una classe impartida pel professor Emilio Roselló Tormo a l’aula
d’informàtica de la universitat, on practicaren exercicis de disseny amb ordinador.
Després de la classe el professor coordinador del projecte Fèlix Gutierrez Resa, ens va ensenyar les
dependencies i cada part dels tallers on presenciarem treballs i activitats que estaven realitzant els pròpits
alumnes universitaris.
Agraim així als professor Fèlix Gutierrez i Emilio Roselló, l’atenció i generositat que ens varen
dedicar amb la nostra visita.
47
INAUGURACIÓN EXPOSICIÓN ARTÍSTICO
48
49
ENTREGA PREMIOS 25 DE ABRIL Educación y cultura compartieron el escenario del Salón de Actos de la Casa d la Cultura, donde el
IES Historiador Chabàs de Dènia celebró el viernes 4 de mayo el acto de entrega de sus tradicionales
premios 25 d’Abril, con los que cada año reconoce y homenajea los trabajos que sus alumnos desarrollan
en cada una de las especialidades educativas. La organización, que corrió a cargo de la dirección y
profesorado del centro, contó con la inestimable y grata ayuda de los propios alumnos del centro, quienes
con sus actuaciones, bien al piano, guitarra violín, voz… hicieron el acto ágil y lúdico
Obras de Bublé, Jorge Cardoso, Fiocco, Roland Dyens, y otras más sonaron a cargo de alumnos
como Hugo Moltó, Steffania Maccaferri, Tamara Tent, Alison Laube, Martín González, Fran Bolufer.
Destacar que incluso se presentó un tema compuesto e interpretado por alumnos del propio centro: Néstor
Montiel y Alicia Bolufer, jóvenes precoces de 2º de ESO.
Un total de 32 galardones, entre accésits y primeros premios fueron repartidos entre los alumnos,
por parte del AMPA, familiares de Dolors Ortolá (doblando los premios en valenciano) y centro, con un
montante ligeramente superior a los 2000€ como premio a su creatividad y esfuerzo, incentivando de esta
manera los potenciales de nuestros alumnos.
50
El acto contó con los jefes de los departamentos que participaban en los premios (Castellano,
Valenciano, Latín, Inglés, Alemán, Música, Ciencias Naturales, Artes Plásticas, e Informática), así como
con la presencia inestimable de representantes del AMPA (que siempre han ayudado la labor creativa de
los alumnos) y de la concejala de Educación, Pepa Sivera, quien cerró los premios con el galardón del
cartel anunciador del evento y revista.
Agradecer la ayuda inestimable del departamento de Música, y especialmente de su rector, Dani
Vidal, quien coordinó todas las actuaciones del acto que tuvo una duración aproximada de hora y media, y
que concluyó con la tradicional foto de familia, que reunió sobre la tarima a todos los premiados, en un
ambiente relajado y distendido.
ALTEA UMH Juan Carlos Palonés Joana Tamarit
Els alumnes de Disseny de l’IES Historiador Chabàs de Dénia, acompanyats dels professors
organitzadors: Juan Carlos Palonés i Joana Tamarit, del Departament d’Arts Plàstiques, visitaren el dia 23
de març de 2012, el Campus d’Altea, la Universitat Miguel Hernàndez de Belles Arts.
Els alumnes gaudiren d’una classe impartida pel professor Emilio Roselló Tormo a l’aula
d’informàtica de la universitat, on practicaren exercicis de disseny amb ordinador.
51
Després de la classe el professor coordinador del projecte Fèlix Gutierrez Resa, ens va ensenyar les
dependencies i cada part dels tallers on presenciarem treballs i activitats que estaven realitzant els pròpits
alumnes universitaris.
Agraim així als professor Fèlix Gutierrez i Emilio Roselló, l’atenció i generositat que ens varen
dedicar amb la nostra visita.
VIATGE A VALÈNCIA. Juan Carlos Palonés Joana Tamarit
Els alumnes de Disseny de l’IES Historiador Chabàs de Dénia, acompanyats dels professors
organitzadors: Juan Carlos Palonés i Joana Tamarit, del Departament d’Arts Plàstiques, visitaren el dia 16
de març, l’Escola Superior de Disseny i el Museu de la Il·lustració (MUVIM) de València.
En l’Escola de Disseny ens varen rebre i informar de les assignatures possibles que poden estudiar
els nostres alumnes i també ens ensenyaren les aules taller amb els treballs que feien els seus alumnes.
L’audiovisual titulat “L’Aventura del Saber” que mostra el MUVIM, ensenyava tota una història
de la il·lustració amb instal·lacions que partien des dels monjos del Sister, filòsofs i grans pensadors, fins a
la nostra actualitat.
SALIDA AL ENGLISH SUMMER SCHOOL-SAGUNTO El departamento de inglés del I.E.S. Historiador Chabás ha realizado por primera vez una salida
con alumnos de 1º y 2º de ESO al campamento Aula de Europa, organizado por la English Summer School
Saint George, en Sagunto.
La actividad, realizada entre el 7 y el 11 de Mayo, ha consistido en la estancia en un campamento,
con cuatro clases de inglés diarias acompañadas de múltiples actividades lúdicas como natación, fútbol,
ajedrez, discoteca..todo ello en un entorno privilegiado de 10.000 metros cuadrados en plena naturaleza. La
organización del curso, la comida, las actividades y el alojamiento han sido, en general, del agrado de
todos. Incluso el clima ha sido bueno, permitiendo a los alumnos disfrutar de todas las actividades al aire
libre, incluidas las clases.
Nuestros alumnos, 17 en total, han disfrutado, han mejorado su nivel de inglés, han practicado
deporte, han hecho nuevas amistades e incluso han derramado algunas lágrimas al despedirse..muchos
quieren repetir la experiencia al año que viene. Podemos decir, por tanto, que la actividad ha sido todo un
éxito, y el departamento de inglés del instituto espera poder seguir ofreciendo a sus alumnos esta magnifica
posibilidad de practicar y aprender inglés en cursos venideros.
52
ENCUENTRO CON INGLESES El departamento de inglés del I.E.S. Historiador Chabás ha organizado este año una actividad
pionera en nuestra comarca: un encuentro con gente inglesa. La actividad se ha dirigido a los alumnos de la
asignatura de inglés práctico de 2º Bachillerato diurno.
El encuentro, realizada el pasado 14 de Mayo, tuvo lugar en la cantina de nuestro centro, donde los
participantes-9 ingleses y 12 estudiantes-se reunieron durante dos horas alrededor de una mesa para
disfrutar de un agradable almuerzo mientras hablaban en inglés. Tanto los alumnos como los invitados
ingleses estuvieron encantados con la actividad, que esperamos pueda repetirse en un futuro. Asimismo, no
podemos dejar pasar la oportunidad de agradecer sinceramente desde aquí a los miembros del Club de
Bridge de Denia por su colaboración desinteresada en esta actividad, que sin duda ha servido para que
nuestros alumnos practiquen el inglés y disfruten con el mismo.
53
GRADUACIÓN 2º BACHILLERATO IES HISTORIADOR CHABÁS El pasado viernes 25 de mayo, en el salón de actos del CIP Llebeig, se celebró la entrega de orlas y
pins de recuerdo a los alumnos que finalizaban 2º de Bachillerato diurno en el IES Historiador Chabás.
El acto fue presentado en su primera parte por alumnos del propio centro, y contó con su
colaboración artística, pues varias actuaciones fueron intercaladas dentro del reparto de orlas, a cargo de
AMPA y profesores tutores.
Participaron Irina Hentosh (la única alumna de 4º, que recibió a padres y público con un baile), las
alumnas Cristina Ribera y Ainoa Poveda (piano y voz), Tamara Tent (guitarra) y Estefanía Macafferri
(violín). También contó con unas palabras tanto de Mayte Rueda (AMPA) como de alumnos (Teresa
Fritchi, Antonio González y Gemma Martínez) que contaron su experiencia en el centro.
El fin de fiesta estuvo a cargo del grupo Sunset Rain, formado por Denis de la Valle, Oscar Jorro,
Ian Lozano y Facu Jossa.
Agradecer a la dirección de Llebeig la cesión temporal del salón de actos del antiguo edificio del
IES Historiador Chabás, pues en la construcción del nuevo edificio no se tuvo en cuenta su necesidad,
indispensable para cualquier acto académico o cívico; más ahora, que el IES Historiador Chabás no sólo es
el único centro de la comarca que posee bachillerato artístico de artes plásticas, dibujo y diseño, sino que
también el único del levante peninsular que, entre Alicante y Valencia, oferta el bachillerato de artes
escénicas, música y danza.
Del mismo modo agradecer la participación de tutores y profesores que con su presencia dieron
realce al acto, y especialmente a Dani Vidal, profesor de música, que coordinó las actuaciones musicales
54
JORNADA NIÑOS DISCAPACITADOS
55
ACTUACIÓ TEATRAL DEL GRUP D’ARTS ESCÈNIQUES I COR DEL PATI DEL
CHABÁS El dia 24 de maig de 2012, al
Centre Social de Dénia, l’IES
Historiador Chabàs, realitzà la fi de
curs amb la representació de l’obra,
per les alumnes de primer de
batxiller d’Arts Escèniques del
nostre centre, titulada: “L’amor
també és això” de Louis- Domínique
Lavigne. El Disseny Curricular de
les assignatures, abasta un gran
contingut d’objectius acadèmics que
cal tenir en compte alhora de
realitzar l’avaluació i que sols es
poden aconseguir amun una
disciplina educativa. Així i tot la
voluntat i el deure de cada alumna,
han fet possible l’exel·lent resultat
de l’actuació.
En el primer trimestre,
gaudirem de l’obra titulada: “De
boca en boca”. Que constaba
d’exercicis de possicions i situacions
quotidianes establertes.
Aquesta última obra
desencadena la prova final de curs.
Una posada en escena i la proposta
d’examen de tots els exercicis
pràctics del curs escolar 2011-2012.
Comprometre’s en l’espai escènic,
responsabilitat amb les
improvisacions. Un resultat
excel·lent per a una nota final.
Les Alumnes són: Maria
Cobos, Noelia Martí, Stefania Gisel,
Pamela Breuring, Alba Garrido,
Selma Bolinches, India García i
Miriam Jaén. Aquesta última per
problemes de malaltia, representà
junt a Pamela, dues escenes gravades
en video.
L’adaptació està realitzada
per les mateixes alumnes.
Sinopsi de l’obra: unes
adolescents descobreixen noves
inquietuts i sensacions per vies,
algunes d’elles, no massa
recomanables. La realitat que viuen
en la societat actual identifica factors
ambientals que desencadenen en
tragèdia per carència d’informació.
Darrere del missatge
d’aquesta joventut hi ha un reclam de
llibertat. Una metàfora de cant a la
vida.
56
Una gran obra teatral i una gran responssabilitat de les alumnes, que han fet de la interpretació la
resposta del seu compromís.
Dirigueix Joana Tamarit.
Continuarem amb l’actuació de la
coreografia del RAP DEL RETALL, creat
per l’alumnat de segon d’ESO i ballat per:
Asya Asenova, Isabel Aspas, Brenda
Camacho, Aida Gallego, Dona Maria Ocaña,
Ailen Olivares i Alexia Sandemetrio.
L’assaaig i la preparació de la coreografia
d’aquest ball ha estat per India García i
Pamela Breuring, alumnes de Cultura
Audiovisual i Arts Escèniques del nostre
centre.
El Cor del Pati està constituit per
grups, des de primers d’ESO, passant pels de
batxillerat i professorat. Alumnes: Nestor
Montiel, Ada Pellicer, Josué Labios, Stefania Gisel, Irene Cañadas, Laura costa, Yanira Canut, Alison
Laube, Natalia Bañuls, Rebeca Valverde, Alba Garrido, Maria Cobos, Raquel Barber, Isabella Mosquera,
Marc Garcia, Martín González, Ester Jorro, Gioia Ilg, Tamara Tent, Lara Carreño, Joan Enric Gómez,
Brian Castillo, Pedro Juan Buigues, Carlos Rodriguez, Belén Zurita i Hugo Moltó.
Profesores: Pilar Bayod, Gràcia Pascual, Ruth Ruiz, Joana Tamarit i Dani Vidal professor de
música i director del Cor del Pati.
Acompanyament instrumental: Irene Bertó, Adrià Esquembre, Malena Mengual, Daniel Navarrete,
Lara Navarro i Maria Romero.Coreografia: Laura García, Pilar González, Alba Martínez i Paula Argudo.
Agraïments: als companys del centre que han facilitat material i dedicació, Consuelo de
Tecnologia, Raül d’Informàtica, Dani de Música... Regidoria de Cultura, Casa de la Cultura, Centre Social,
en especial a Maribel, farmàcia de Mari Paz, als pares, mares i amics que han fet tots els possibles per a
conseguir-nos els objectes decoratius de l’escenografia i moltes gràcies als pares de les alumnes pel suport
de l’obra en general. El Chabàs és un centre que ofereix grans possibilitats Artístiques en l’ensenyament.
Ens ho passem molt divertit treballant. Treballem amb molta diversió:
.
1ER PREMIO ANTITABACO PARA EL IES HISTORIADOR CHABÁS El pasado día 31 de mayo se celebró el día mundial sin tabaco en IES Historiador Chabás de
Dénia.
Dentro de las actividades de prevención del tabaquismo de la Dirección General de Investigación y
Salud Pública, y a través del Centro de Salud Pública de Dénia, se celebró el concurso “Proyecto educativo
de prevención del tabaquismo de la Comunidad Valenciana” en el cual nuestro centro obtuvo el primer
premio en modalidad de Educación Secundaria.
El proyecto constaba de un trabajo en el que destacaba un estudio estadístico realizado a partir de
alumnos, padres y personal vario relacionado con el centro respecto a sus hábitos como fumadores y otras
circunstancias. Acompañaba un video realizado y musicado por los alumnos en el que de forma
humorística se mostraban las diferencias entre la vida “con malos humos” y “sin humos”.
57
Agradecer a todos los alumnos y tutores de 4º de ESO su entusiástica colaboración, así como a los
de primero de Bachillerato de Teatro y Artes Escénicas, que junto con profesores también se implicaron en
la elaboración (Departamento de Informática, Música, Orientación…).
El acto contó con la inestimable presencia de Mª Teresa Abad, unidad de Promoción, y de Pascual
Martín Miralles director del centro de Salud Pública de Dénia.
Ese mismo día también conto con la presencia de las aulas antitabaco de la unidad de prevención
de adicciones en el patio del centro.
PAE 2011-12
GRADUACIÓN 4º ESO Como ya es habitual el IES Historiador Chabás celebró el viernes 15 de julio la graduación de sus
alumnos de 4º de ESO. Una promoción numerosa, pues entre alumnos de ESO, PDC y Programa de
Cualificación Profesional Inicial (Operaciones auxiliares de montaje y mantenimiento de sistemas
microinformáticos) superaban ampliamente el centenar de alumnos.
Se trató de un acto variado, pues no sólo participaron autoridades educativas, sino que desde
diversos ámbitos de la vida escolar se contaron experiencias a lo largo de la vida de esta promoción
58
educativa 2008/12. Hubo parlamentos del AMPA y alumnos de diversas nacionalidades que relataron su
visión del centro y su paso por la ESO.
El coro del IES también participó, inaugurando la velada, y se proyectaron imágenes del crucero
por el Mediterráneo que, este año también, realizaron los alumnos como viaje de fin de curso, así como
otras numerosas actividades de los alumnos llevadas a cabo este año académico (teatro en latín, viaje a
Cartagena, Premios Funcas, viajes tecnológicos y del programa de orientación profesional, etc…).
Un video realizado por los alumnos del Techabás y Juan Luis se proyectó.
La lección magistral que culminaba el año académico corrió a cargo de la popupar actriz televisiva
Inma Sancho, para celebrar que desde este curso el centro cuenta con la rama de Bachillerato de Artes
Escénicas, Música y Danza.
El acto fue presidido por la concejala de educación de nuestra ciudad Pepa Sivera Blanquer, que
animó a los alumnos en la nueva etapa que vivirían al finalizar sus estudios obligatorios.
El emotivo acto se cerró con la proyección del Lip Dub realizado por todo el personal del centro y
que está disponible en la página web del mismo. Un refrigerio, a cargo del AMPA, premió a los asistentes
al final del acto.
59
ORLA 2º BACHILLERATO
60
ORLA 4º ESO
61
PREMIS 25 D’ABRIL
PREMIOS NARRATIVA Y POESÍA 1ER CICLO CASTELLANO
PROSA “IN MEMORIAM” JESSICA YÁÑEZ BAZURTO.
1er PREMIO CASTELLANO. “LA GUERRA” GONZALO JOSUÉ CUBELLS VALDEZ
2º ESO E Cuando aún existían los castillos, los Dioses regalaron dos espadas
irrompibles a un pequeño reino llamado Koncarán; pero tan solo podían
poseer las espadas los guerreros dignos de ellas. Cuando las espadas posean
un dueño, ellos serán acompañados por doce paladines.
El reino de Koncarán es enorme y bello, con diversos parques y
lagunas donde la princesa Miriam suele pasear. Aunque, el rey Matute
mandó a construir enormes murallas alrededor de la ciudad destruyendo
varios parques, para protegerse de las guerras de los países cercanos ha ellos.
El rey a falta de poder militar, llamó a todas las personas que creían
ser dignos de portar las espadas de los dioses. Durante la ceremonia un
sirviente se tropezó cayendo encima de una de las espadas y al no ser
repelido el rey le preguntó su nombre y él le respondió que se llamaba
Tomás. Era un chico alto con el pelo corto y castaño y con una forma física
deportiva.
Posteriormente el Rey Matute anunció que él seria un nuevo
caballero y portador de esa espada. Después de una hora un chico de estatura
media, con el pelo largo,liso y rubio, llamado Santiago, al acercarse al la segunda espada empezó a brillar
y así se supo que él era el otro poseedor.
De repente cayó un rayo en medio de la sala del cual salieron 24 paladines con armaduras de oro
con joyas incrustadas, se dividieron en dos grupos iguales y cada grupo se fue con cada uno de los
caballeros.
Después de un tiempo Santiago empezó a tener ideas oscuras y abandonó el reino de Koncarán
para irse a un castillo en ruinas y reconstruirlo con el fin de montar un ejército, para dominar el mundo
entero.
Tomás se vió obligado a comprobar si era un amenaza, para eso tuvo que espiarlo y arriesgando su
vida subió hasta una ventana trepando luego a las vigas del techo. Así logró escuchar los planes de
Santiago. Cuando se dispuso a salir lo descubrieron. Tomás salió con rapidez siendo perseguido por los
paladines de Santiago, Tomás los guió hasta el bosque, en el cual los despisto a todos. Cuando volvieron,
Santiago declaro la guerra a Koncarán, por supuesto Tomás fue a aceptar el desafío, cuando llego al punto
de encuentro estalló la guerra.
Después de un día de combate, no había muerto nadie aunque los guerreros combatían con honor y
valentía pero sus fuerzas eran iguales. Al segundo día Tomás había perdido a dos de sus paladines y
Santiago perdió a cuatro de ellos. Después de una semana tan solo quedaban Santiago y Tomás.
Aún así la lucha duró un par de días más, al final Tomás venció a Santiago arrojándolo a un
precipicio, como la espada de Santiago no había caído la llevó a una cueva fría poco profunda con una
piedra al final donde clavó la espada.
Al volver Koncarán el rey Matute por su valentía le concedió la mano de su hija Miriam que era
alta, rubia y de ojos azules.
Al día siguiente empezaron a poner los adornos para la boda. La sala de baile se había llenado de
flores y mesas donde iría el banquete ceremonial.
62
Mientras se casaban Tomás no estaba tranquilo porque tenía un mal presentimiento y le rondaba
por la cabeza que Santiago podía seguir con vida.
Durante la boda en el valle Santiago se levantó del suelo del saliente que le salvó la vida, se dirigió
a su castillo para empezar a reunir caballeros para su nuevo ejército, para vengarse de Tomás por casi
haberlo matado. Mientras reunía caballeros iba en busca de su espada.
Después de diez años, Tomás empezó a entrenar a su hijo Ignacio para que pueda luchar cuando
tenga la edad necesaria.
Durante un entrenamiento un grifo (animal mitológico con cuerpo de león , cabeza y alas de
águila) secuestró a Miriam por orden se Santiago. Éste la llevo a una montaña a tres mil metros de
distancia. Cuando Tomás se enteró, salió en su búsqueda.
A mitad de camino se encontró con unas tropas integrada por pocos hombres, casi todos
campesinos que estaban dispuestos a luchar contra él.
Tomás los enfrentó y ellos se burlaron porque estando solo sería muy fácil vencerlo, hasta que
comenzó la lucha. En el primer enfrentamiento dejó sin vida a tres hombres con solo un movimiento de
espada. Esta acción se repitió hasta que decidieron rendirse.
Tomás les pregunto quien los había enviado y ellos le respondieron un rey llamado Santiago, por lo
que siguió su marcha pero con más cautela.
Mientras avanzaba pensaba en como pudo haber sobrevivido Santiago a tal caída. De repente
escuchó un sonido extraño que provenía del final del camino, era la voz de un chico que gritaba algo que
no se alcanzaba a percibir con claridad.
Cuando llegó al final del camino, no encontró a nadie. Solo unas sombras, que se distinguía la de
un grifo y la de un Rey.
Tomás no le dio importancia y siguió andando hasta su nido. Cuando llegó se encontró con
Santiago y a su esposa en el nido del grifo, Santiago lo atacó pero sin su espada,no era rival para Tomás.
Santiago cayó rápidamente de cansancio, porque Tomás no paraba de esquivarlo, y cuando ya no
podía más, Tomás le perdonó la vida y fue a ayudar a Miriam, que estaba en el nido del grifo.
Para cuando el grifo volviera ellos ya estarían a mitad del camino de vuelta. Al llegar, todo el
mundo lo festejo, excepto Tomás que pensaba que no tubo que dejarlo con vida, porque podría volver a
atacar.
VALENCIANO NARRATIVA ACCÉSIT . “SOLS DIR-TE QUE SI”. BELÉN
ZURITA BARBER 2n. ESO A Cada matí òbric els ulls i pense què haguera passat si li haguera dit que sí. Pense que, si li haguera
contestat ara no estaria així i ell estaria amb mi.
Cada dia que passa em penedisc més d´haver sabut la veritat i em dic a
mi mateixa que haguera sigut millor ser ignorant respecte al meu passat, però
al mateix temps, sempre canvie d'opinió perquè sé que volia saber-ho i que
aquell accident no va ser una casualitat.
Un dia, em vaig despertar ràpidament desprès d'haver tingut un
malson, des d´aquell dia res no ha tornat a ser igual. Em vaig alçar, vaig
desdejunar i vaig anar cap a l´institut, va ser aleshores quan un cotxe em va
passar per damunt.
Vaig despertar a l´hospital envoltada de gent que no coneixia, excepte
una persona de qui no sabia el seu nom ni qui era, però estava segura que el
coneixia. Era un home alt de cabells castanys i ulls marrons, em va dir que li
deien Miquel.
Com et trobes?- em va preguntar
Millor, gràcies. Qui és?
Sóc l'home que t'ha atropellat. Ho sent molt, de veritat, anava distret
parlant pel telèfon. Perdona'm.
No es preocupe, estic bé, sols un poc confosa i en dos dies tornaré a
casa. Per cert, em diuen Marta.
De sobte, va arribar mon pare molt preocupat preguntant-me si em trobava bé. Tenia els ulls rojos
per la son que devia tindre, ja que no havia dormit gens aquests últims dies,. Em vaig adonar que Miquel
no estava.
63
Al dia següent, vaig tornar a casa cansada per tot el que havia passat, em vaig gitar i vaig tancar els
ulls. Vaig començar a somiar, un somni molt estrany; en ell apareixia una xiqueta menuda amb els ulls
negres i els cabells castanys, la qual un home amb el rostre cobert la donava a altra persona, en adopció.
Encara que, més que un somni, pareixia un record.
Quan vaig despertar, amb mon pare assegut al meu costat, li vaig contar
el somni i li vaig preguntar què podria significar, si tenia alguna importància o si simplement es
tractava d'un somni. Ell em va respondre que segurament es tractava d'un simple somni, encara que no se’l
veia massa convençut, ja que es va posar molt nerviós i inquiet.
Començà a parlar i el que deia no tenia sentit, deia coses que no jo no coneixia i que no entenia.
Aleshores vaig començar a fer-li preguntes, però no va funcionar perquè seguia embolicant paraules i no
aclaria res.
A la setmana següent, vaig intentar, una altra vegada, parlar amb mon pare. Sabia que molt no
podria aclarir, perquè mon pare no solia ser molt clar. Però una cosa sí que vaig aconseguir endevinar,
vaig intuir que hi havia “quelcom” que jo no sabia i que devia saber.
Des d’eixe moment, vaig començar a investigar, a preguntar i a observar. Res era clar, res tenia
sentit, no aconseguia esbrinar res; sols sabia que alguna cosa no em quadrava, una data, un dia; estava tan
confosa!
Tot seguit, vaig reaccionar i vaig confirmar dins de mi que per alguna raó recordava aquell home i,
a més a més, tenia el mateix aspecte que el del meu somni, “ no podia ser una casualitat “, vaig pensar: “ he
de trobar aquell home, he de trobar Miquel”.
Preguntant a l’assseguradora, per l’accident, el vaig trobar i el vaig convéncer perquè parlara amb
mi. Vaig esbrinar que ja ens coneixíem però no sabia de què.
Finalment, em vaig enfrontar a mon pare, tota seriosa i decidida, que em diguera la veritat. Li vaig
pregar:
Pare, dis-me per favor què passa, de què conec i coneixes al senyor Miquel. Per favor, des de
l'accident no he parat de pegar-li voltes a l´assumpte, sé que no és una bojeria, no l’he conegut pel carrer,
en l’accident- vaig dir impacient.
Està bé Marta, t´ho diré però sols has de fer-me una promesa.
Digues pare!
Que no deixaràs d'estimar-me i que no m'abandonaràs quan ho sàpigues.
Com vaig a deixar d'estimar-te, ets mon pare!.
Si, sóc ton pare però.... no el biològic. Volia dir-t´ho però no sabia com, ta mare i jo vam acordar
que seria ella qui t´ho contaria però va morir
abans de fer-ho. Marta, espere que ara em vulgues igual que al teu pare biològic, encara que no ho
siga- va callar molt trist.
Tu ets mon pare i ningú més podrà ocupar el teu lloc, perquè tu ets el que ha tingut sempre cura
de mi, el que s´ha preocupat per mi i el més important, qui sempre m´ha volgut i mai m´ha abandonat.
Gràcies filla jo sempre et voldré moltíssim.
Al matí següent, vaig anar a visitar Miquel, i li vaig demanar una explicació.
Marta ara no puc parlar-ne -em va dir Miquel.
Ho sent molt però es urgent -li vaig respondre.
Esta bé, però ràpid.
No crec que siga un moment, té massa coses que contar-me. Per què em va donar en adopció?- li
vaig dir clara i directament.
Com?!! Esta bé.... t´ho contaré tot. Ta mare es va quedar embarassada als 16 anys i va decidir
tindre't, però en el part va morir i, clar, jo com que tenia 18 anys i no tenia treball ni diners, havia d'acabar
els estudis i no podia mantindre´t, estava en una situació desesperada. Era l'única solució que li veia al
problema, a més a més, ja t'he dit que sols tenia 18 anys. Em va costar molt prendre la decisió però sols
volia el millor per a tu. Sols espere que em pugues perdonar algun dia, ja que.... no em queda massa temps.
Com que no et queda massa temps, on se’n va??- vaig dir tota sorpresa.
No vaig a cap lloc, m'estic morint.
Què???!!!- vaig exclamar ofegant un crit.
L'any passat em van detectar un tumor al cap i em van dir que era massa tard per operar, no
l'havien detectat a temps i no es podia fer res. Sols esperar.
Esperar què?? Que et mores??
Sí
64
Vaig eixir ràpidament de la casa i plorant, em vaig dirigir al parc, necessitava pensar com devia
actuar en aquest cas. Estava esglaiada i no tenia a ningú amb qui parlar.
Al mes següent em van dir que Miquel estava a l´hospital en coma. Em vaig dirigir cap allà
ràpidament, sense pensar. Una vegada allí, vaig entrar silenciosament i em vaig seure al seu costat.
Encara no sé si sóc conscient del que m'està passant.
Per què mai m'has tornat a buscar? Per què mai t'has interessat per mi?
De sobte, veig que obries els ulls i que no podies respirar, t'estaves ofegant.
Ràpidament, vaig cridar un metge i sent que em dius una cosa però no l'entenc, aleshores m'acoste
més i em dius:
T'estime filla, em perdones?
No em va donar temps a respondre't, tampoc sabia què dir-te. Vas tancar els ulls i sols vaig sentir
que el teu cor va deixar de bategar.
1er PREMI VALENCIÀ. “DIARI DE XARLOT”. PILAR GONZÁLEZ COMPANY. 2N.
ESO A Charlott Adams
20 de setembre de 1892
Benvolgut diari, avui ens han demanat a l'escola un conte de misteri
i jo encara no sé què fer. Tinc moltes idees peró ninguna és vàlida, espere
que demà siga un dia inspirador per escriure.
21 de setembre de 1892
Hola! Encara no sé quin fer...tots els meus amics ja ho tenen pensat ,
inclós Timothy Turner, el xiquet més ximplet de la classe. He preguntat a la
meva amiga, Jessy Monroe, si tenia cap altra idea, però diu que no...no sé
què fer.
25 de setembre de 1892
Ha passat una cosa molt estranya, diuen que Wilson Escott ha
desaparegut! Ja fa alguns dies que no ve al col.legi i avui han cridat als seus
pares preguntant si estava malalt, però no! Ells deien que se'n havia anat a casa de la seua àvia, però han
telefonat i ella diu que no està i que mai ha estat. Sé que açò és una cosa tràgica, però comencen a vindre
idees per al meu conte...
26 de setembre de 1892
Avui han descobert que han raptat Wilson, al principi deien que s'havia fugat però han descobert el
botó de Wilson a mitjan camí de casa la seva àvia. Pense que si l'han raptat és perquè volen diners, ja que
la seua família és una de les més riques de Londres. Espere que torne prompte a casa...
30 de setembre de 1892
Una altra vegada ha passat! Avui, que tan sols fa cinc dies del rapte del Wilson, ha desaparegut
Timothy, ell no en cau massa bé, però ja són dos companys en menys d'una setmana, i això em fa pensar
que qualsevol d'aquesta escola pot ser el següent, fins i tot jo mateix, o la meua amiga Jessy. Creuen els
policies que les duess desaparicions estan relacionades. Però la família de Timothy no són molt rics i jo em
pregunte: perquè voldran uns xiquets de 13 anys?
1 d' octubre de 1892
Ara ja saben com va desaparéixer Timothy, li va dir a sa mare que eixia a comprar uns dolços i no
va tornar, sa mare pensava que s'havia entretingut jugant en els seus amics, però no.La bona notícia és que
ja tinc un tema per a escriure el meu relat: El que està passant ara!, vull dir, tots els segrests que hi ha
hagut. I espere que tot açò acabe bé.
3 d' octubre de 1892
Saps què? Demà he quedat per parlar i ensenyar-nos els nostres diaris amb la meua amiga Jessy
Monroe. És molt bona amiga, encara que de vegades s'enfada per ximpleries, sap guardar bé els secrets i
vull explicar-li les idees que tinc per al cas dels nostres amics, a veure si nosaltres els podem trobar.
4 d' octubre de 1892
Ara estic escrivint amb la meua amiga Jessy davant, creu que no devíem clavar-nos en això, però el
meu espirit aventurer mai s'apagarà. Ara va a per una jaqueta a sa casa que està aquí al costat, però, com
que jo tinc un poc de por que li passe el mateix que a Timothy o Wilson, vaig a seguir-la. Anava tot molt
bé i normal, però, de sobte, va aparèixer un home amb una gavardina negra, li va tapar la boca i se l'ha va
endur. En eixe moment no sabia què fer, però vaig pensar que si li passava algo a Jessy em sentiria
65
culpable tota la vida, així que, sigilosament, la vaig seguir. He pensat que vaig a escriure tot el que em
passa, perquè si en passara alguna cosa i troben aquest diari sabran tota la veritat. És de nit i el segrestador
s'ha parat al port del Tamesis, on hi ha molts vaixells, han entrat en un d´ells i ha tancat la porta. Crec que
va a dormir i jo he mirat pel port i he trobat un cobert, em quedaré allí a vigilar...
5 d'octubre de 1892
Ara són les cinc del matí, no he pogut dormir molt bé, per la gelor i per l'esperança que tots
estiguen bé. Entre de puntetes en el vaixell, la porta està tancada, però una altra que dóna a la bodega està
oberta...que despistat és el segrestador, no? Bé, hi ha unes escales que pugen per a dalt i donen al menjador
i a la cuina, tot es molt luxós. Hi ha també un passadís on crec que estan el bany i el dormitori principal.
Busque on estan els meus amics, he escoltat uns sorolls, vénen del sostre i allí he trobat una cordeta que
quan estires d'ella ixen unes escales i...aquí estan! Els meus amics! Ens hem abraçat molt fort, encara que
feien tots molta pudor, per no rentar-se... En silenci anem tots junts a l´habitació del segrestador, està
dormint i ronca com un porquet. Aprofitant el cinturó del Wilson li cordem les mans a unes tuberies, i tot
seguit deixem el vaixell. Anem tots corrent pel port, buscant a les nostres mares i pares per dir-los que
estem bé, que tot està solucionat.
6 d'octubre de 1892
Els nostres pares s'han alegrat molt de veure'ns. En contar-los tot el que ha passat ens han dit que
som molt valents i també una mica atrevits, però...encara no sabem per què els van raptar...
7 d'octubre de 1892
Avui ha anat la policia al vaixell i ha estat interrogant l´home, diu que el segrest era per fer-los
treballar sense pagar-los, com a esclaus. Però li ha eixit mal perquè Charlott Adams ha estat allí amb el seu
espirit aventurer.
I també tinc una bona notícia, ja tinc el conte per a l´escola. Un relat bastant misteriós...
Charlott Adams
66
2º CICLO ESO + BACHILLERATO
POESIA.
CASTELLANO Accésit: “Perspectivas
inestables”. De Clara Núñez Marsal. 2º
Bach F.
Perspectivas inestables.
Un poco de esto y un poco de aquello.
Una espiral de dulces sentimientos.
Sueños que amanecen despiertos
y recuerdos que desvanecen lento.
Mucho de esto y mucho de aquello.
Las consecuencias del hoy ayer murieron,
se dio la causa sin efecto,
el fin jamás justificó los medios.
Un poco de esto y mucho de aquello.
El desequilibrio de tener un objetivo,
andar por andar, hecho el camino.
Vivir por vivir, puerta al olvido.
Mucho de esto y poco de aquello.
Demasiado orden e inocencia,
vacíos que llenan carencias,
una vida que no se vive, se desprecia
¿Y qué es, sino, el desequilibrio?
¿Qué es engañar al destino?
Moldear a nuestro antojo el futuro,
olvidar pasados, un presente oscuro.
Un poco, mucho, esto, aquello…
¿Qué es el desequilibrio, sino, la vida?
Porque el camino no es camino, amigo,
si no encuentras la salida.
Parte primera del Dos.
Aunque las nubes cubran un sol cálido
y llueva ceniza sobre nosotros.
Aunque las sobras salgan de las ventanas
y todas las puertas queden cerradas.
Cuando sólo queda esperanza
pero aún no sabemos utilizarla.
Cuando los amaneceres rompen pesadillas
pero rompen sueños de puntillas.
Ahora que las hojas han caído,
sin embargo, nunca habrá fruto.
Ahora que la gente ha vivido,
sin embargo, todo es luto.
No hay recompensa,
sí hay esfuerzo.
No hay amor,
sí hay dinero.
¿Por qué esta sed?
Ya no lo entiendo.
¿Por qué sucede esto?
La razón ha muerto.
Yo tengo miedo
a pesar de estar riendo.
Yo sé que no puedo
a pesar de no querer verlo.
Parte segunda del Dos.
Y con ella me voy,
aunque no deje recuerdo.
Y cruzo portales,
aunque no entre el viento.
Pero aún tengo tiempo
cuando no lo aprecio.
Pero aún hay sentimientos
cuando no los encuentro.
Sin embargo, estoy sola,
ahora lo veo.
Sin embargo, hay gente,
ahora no la quiero.
Sí, soy yo,
no mi reflejo.
Sí, busco respuestas,
no un espejo.
Ya se ausenta el desconcierto
¿por qué la luz me ciega?
67
Ya estoy a salvo
¿por qué sube la marea?
A pesar de todo lo escrito,
yo estoy aquí y ahora.
A pesar de lo sufrido,
yo me hago con mi historia.
Lo imposible, ¿dónde está?
Prometí comprarte otro cielo
y un mar sediento.
Uno de tantos sueños
que le conté al viento.
Prometiendo imposibles
creí en lo invisible.
Caeremos en lo incierto
y de aire será nuestro beso.
Sobrecalentando el invierno,
helada la fragua,
saldremos con lo puesto.
Porque no nos lo creemos,
la ilusión disfrazada
sin vida en el cuerpo.
Ya es hora,
no nos engañemos.
Si hay algo imposible
aparte de esto
es: tú y yo,
amor eterno.
1er Premio: “Poemas”. De Guillém Gavilá
Puigcerver. 2º Bach F.
Poema 1
Lamento haberte hecho sufrir más de lo que esperabas,
lamento haber hablado de aquello que no me hablabas,
lamento ser tan duro que ni un grito me doblega,
pero a veces soy tan frágil que hasta la brisa me lleva.
Lamento vivir preso, encarcelado y con cadenas,
lamento haber traído hasta tu vida mi condena,
lamento seguir vivo y sonriéndole al destino,
si no soy capaz de verte sin ver fallos cometidos.
Lamento la desgracia y la inquietud que trae mi alma,
lamento el atraparte y encerrarte en esta jaula,
lamento que tus lágrimas ya no me digan nada,
porque ya he sufrido más de lo que nadie imaginara.
Lamento ver mi sombra o mi reflejo en el espejo,
lamento… que el tiempo me pida consejos,
lamento… que esté perdido aquí tan lejos,
porque ahora te echo de menos y sin ti me siento viejo…
Poema 2
Hoy no puedo andar, lo siento, me encuentro sin fuerzas,
no puedo mover los pies, me duele la cabeza,
hoy me he despertado mal, me falta la destreza,
que me haga sacar las fuerzas para unir las piezas.
Todo pasa lento, todo pasa, con certeza,
y la aguja del reloj se mueve con firmeza,
ya no sé si hacia delante o para atrás, princesa,
hoy vivo encerrado en este mundo de tristeza.
Puedo ver hojas cayendo desde mi ventana,
eso significa que el tiempo sigue, no para,
me paro a pensar y pienso ¿que será mañana?
quizás otro día mirando por la ventana.
Desde aquella cama, en la que soñabas,
que algún día viviría contigo, eso es lo que pensabas,
lo hemos conseguido amor, te veo por la ventana,
te estás dirigiendo hacia la próxima parada.
Miras hacia arriba, me saludas, te saludo,
noto en el talón un pinchazo bastante agudo,
caigo de la silla, ya no veo por la ventana,
sólo veo una pared que parece estar mal pintada.
Se oyen gritos de dolor, ayer me rompí la pierna,
pero estoy tan solo, no hay nadie que me defienda,
oigo una voz pura al otro lado de la puerta,
me arrastró hacia ella y allí estaba, cenicienta.
Un largo vestido azul y unas preciadas piernas,
unas medias las envuelven, dientes como perlas,
unos ojos color miel que hacen que el resto ofendan,
y unas manos que me ayudan a alzarme de tierra.
Allí estaba, de nuevo, mi niña preciosa,
me dio un beso y se marchó, como si tal cosa,
yo volví a mi cama como pude, y ella ansiosa,
pasó de nuevo por mi ventana, era una diosa.
Poema 3
Siento que no es el momento de cerrar los ojos y caer
dormido,
siento... que hay algo más detrás de aquello que he vivido.
Cierras los ojos y oscurece, ¿dónde está aquello por lo que
he sufrido?
¿dónde han quedado las risas, las lágrimas? se las tragó el
olvido...
Veo en mi cabeza, revolotear sonrisas, miradas y guiños...
un segundo es demasiado cuando pienso en esto,
un segundo es poco cuando somos niños...
Como esa lágrima que pretende no salir nunca de tus ojos,
esa bocanada de aire que exhalas, poco a poco, silencioso...
Todo es negro y sólo un flexo ilumina este cuerpo roto...
no me siento triste, me siento pensativo, confuso y loco...
Poema 4
Nadie se gusta a sí mismo al cien por cien,
68
es más, nadie se odia a sí mismo al cien por cien;
todos somos un conjunto de elementos básicos,
con los cuales formamos una cara, unas manos, unos pies...
más perfectos o menos, pero todos somos iguales.
A ti no te gustará tu nariz, al otro no le gustarán sus orejas,
pero sinceramente, he de decir
que tú eres el conjunto de elementos más bonitos que he
visto nunca…
Poema 5
Dieciocho años ya... que pronto pasa el tiempo,
se ve todo nublado y ya no encuentro el firmamento,
es todo tan borroso y es tan triste,
que si no consigo pasta tendré que comer alpiste.
Ya soy esclavo, de los impuestos y del Estado,
soy uno más dentro de lo que cabe, estoy anclado,
¿qué es lo que voy a hacer ahora? un mundo nuevo,
estoy perdido pero... ansío alzar el vuelo...
Dieciocho años ya, por fin... que lento pasa el tiempo,
un día jugando en un parque, al otro estudiando, y tan
contento,
pues claro que contento, ya soy libre,
tengo mi propia casa y hago que la gente vibre.
Al son de esta tonalidad, es tan serena...
que los años se descuentan como granos de un reloj de
arena,
¿pero qué más da? una vida por delante,
tengo más que tiempo suficiente para equivocarme..
VALENCIÀ . ACCÉSIT: “RECULL DE
POESIES”. CLARA NÚÑEZ MARSAL.
1ER. BACH E
Per on fuig el futur?
Som els estudiants sense futur,
som la generació de les oportunitats.
Oportunitats menyspreades.
Al final del camí, inseguretat,
ara per ara, les mans nugades.
Néts de la segona guerra,
fills de la benevolència,
pares de la tercera.
Recursos, oportunitats i desenvolupament,
ara crits, plors i poc més.
Joventut sense esperança,
generacions que ploren pel demà,
generacions que no volen lluitar.
Teníem l’ocell a la mà,
cent u i ell eixiren volant.
Així volarà el demà,
així els joves aprendran.
Res a perdre i res a guanyar,
l’aigua dolça s’ha gelat.
“Adéu” diu la prosperitat.
El futur està fugint, germans.
El futur no ens vol esperar.
El futur partirà.
Estudiants sense futur,
generació d’oportunitats.
L’hivern dels sentits.
El gebre als arbres
al jardí de marbre.
Un passeig pels pols,
una muntanya de cotó.
Cotó que, en tocar-ho, crema.
Cotó, que en tocar-ho, gela.
Aigua prohibida,
Terra surrealista.
Per al dia de demà,
vull sense sabates creuar la neu,
gelar-me el cor i les mans,
cridar fins perdre la veu.
Esperant per la primavera,
caminant cap a ella.
Temps llargs i de soledat,
no queden fulles ni ramat.
Branques blanques són el mural
del qual un dia va ser la vall.
Vull assaborir la llibertat,
fondre’m amb aquest gebre,
ser Blancaneus per sempre
i de l’aigua prohibida beure
fins que arribe Desembre.
69
VALENCIÀ 1ER PREMI: “INTENCIONS
SOBTADES”. PAU CAMPS ESCRIVÁ.
2N. BACH F
El tren que hem perdut
no anava a cap lloc,
no hem d’amoïnar-nos.
Mentre estem ací
gaudim del paisatge,
de la llum
i del bon oratge.
Altres trens partiran
i junt amb ells noves terres.
Preguem tan sols que el viatge siga llarg,
ple d’emocions i noves vivències.
Ítaca ens espera.
Més, no faces amb presses el teu camí,
fes que hi dure un llarg temps
i quan arribes, passats els anys,
l’illa serà teua.
Portaràs damunt les riqueses trobades,
les experiències viscudes
i el camí guanyat.
Gaudim del viatge.
Sóc aquí però tu no em veus.
Sóc allò que no té nom,
si el tingues mai no el diria.
Si el digués us mentiria.
Faig del desig un plaer
i del dolor una mentida.
Doncs sí,
t’estranyo.
No pas perquè siga aquí i no em vegis,
sinó perquè res és com abans
quan m’enfilava cap amunt,
cercant els núvols,
sense importar-me el que diran.
Tal volta em faig major.
Tal volta perd l’essència.
Em perd per la meva infantesa.
Entre records boirosos,
la rialla d’un nen
incapaç de veure l’angoixa;
sols la existència d’un món màgic,
infinit,
ple de llums i d’estels.
La ignorància,
vella amiga,
única en fer de la realitat figurativa
tota una interpretació irreal.
Hi ha dies que em desperto
desitjant recuperar
la ignorància perduda,
o, tan se val
si robada.
Un món creat i fingit,
cregut i temut,
estimat, qüestionat,
però mai retingut.
Transformada la simplicitat
en un mecànic artifici;
què ens queda?
La realitat de la evidència?
Doncs em quedo amb el meu món aparent,
on la suposada fantasia
possiblement siga més creïble
que la rebuscada realitat.
Bonic i abrupte,
el cel,
Travessen els núvols,
l’hivern.
Somnis d’argent
suren a l’aire espés.
Batega el meu cor
llampecs.
L’oblit.
L’oblit
mai s’entén.
Mai no he entès
la meitat del que he après.
Acostumat a acceptar,
submís, esclau.
Qüestione ara el que m’envolta,
allò que hi sóc :
fruit i producte
de les vivències viscudes,
tacades per la sang.
Fruit i producte
dels dies passats.
Temps accelerats,
tot ocorre massa ràpid.
Tot mor, res queda.
Prevalen els actes,
no les persones.
Prevalen les paraules,
no els minuts.
Busque la pau en la ment
i el conflicte en la societat.
Rebel i mai submís.
70
Esclau sí,
però insurrecte.
Equilibri en la ment,
determinació en els actes.
Desperte un cop més
sense saber si el temps passa
o sóc jo qui passa pel temps.
Intencions sobtades,
frustrades, sense fi.
Me n’adono de la realitat.
Monotonia.
Monotonia.
Monotonia.
Monotonia.
INGLÉS: 1ER PREMIO: “HI THERE”
CLARA NÚÑEZ MARSAL. 1º BACH E
Hi there.
She told me to be strong,
never weak,
sometimes I was, though.
She said “words can break things
much more important than even bones”
All her words stuck in my core,
her voice just saying random words.
Just her. Her eyes, her smile.
Someone who I could hug.
When I needed it,
there she was.
The only one who punished me with love,
with care because I’m her doll.
Now that the doll has grown,
she needs her even more.
There she was for me,
for all my fears and tears,
to make sure they’d disappear.
This heart belongs to her,
this heart she made.
Without her, life would be a mistake.
Hey, mum.
Hi there.
I need you,
and by the way
there’s no need to say “I love you” again.
ALEMÁN: 1ER PREMIO: “WORTE
UND IHRE SENDER” ALISON LAUBE.
2º BACH E
Worte und ihre Sender
Manchmal treff´ ich jemand und spür´ sofort:
Eine Verbindung besteht, man kommt vom
gleichen Geistesort.
Mann kann über alles sprechen, egal was es auch
sei,
Egal was einen beschäftig´, bei dieser Person
spricht man sich frei.
Manchmal blick´ ich in Augen und fühl´ mich
sogleich geborgen,
Bei andere bekomm´ ich Lebensmut, vergesse
meine Sorgen.
Bei Manchen Menschen fühl´ ich mich sofort
durchgeschaut,
Und das was sie sagen bereitet mir kribbelnde,
warme Gänsehaut.
Manchmal redet mein Gegenüber von
Gerechtigkeit,
Und sofort bin ich überzeugt und zum kämpfen
bereit.
Manchmal flüstert er leise und mit so viel
Weisheit vor sich hin,
Und ich werde ganz still, damit ich nicht Grund
seines Aufhörens bin.
Manche Menschen berühren mich mit dem was
sie sagen so sehr,
Dass ich davon Herzschmerzen krieg´ und
dennoch, will ich mehr.
Manchmal kann mir jemand mit soviel
Überzeugung erzählen,
Dass vor meinem inneren Auge ein Film abläuft,
ich kann alles sehen.
Manchmal sind Wörter voller Poesie, besitzen
solche Schönheit,
71
Dass ich Angst kriege vor dem Verpassen, davor
dass ich nicht bereit war.
Manchmal sind Wörter so rührend, mein Herz
fängt heftig zu schlagen an,
Schlägt so stark in seinem Zuhause, ich denk´
fast ich zerbrech´ daran.
Worte werden ausgesprochen. Schweben wie
Schmetterlinge durch die Luft, über den Köpfen,
hoch hinaus, drüber.
Bei manchen Herzen lassen sie sich leicht
nieder, bei Anderen fliegen sie so schnell wie
möglich vorüber.
Manche Menschen reden und reden. Reden viel
über wenig. Aus ihrer Mundespforte kommt nur
negatives, dumpfes Tratsch und Klagen.
Andere machen den Mund auf, sagen nur einen
einzigen Satz. Aber es gibt einem solche Kraft,
die ganze Woche kann es einen durchtragen.
Wörter können berauschen, beleben und
aufbauen. Sie können Menschen zum
tiefergehenden Nachdenken bringen.
Wörter können aber auch töten, ersticken, die
Pflanze die so schwach war am wachsen, den
Vogel der so ängstlich war am singen.
LATÍN: Acésit: “MEA IUSTITIA”. DE
DAVID CATALÁN SEBASTIÁ 2º BACH
E
MEA IUSTITIA
“Fiat iustitia,pereat mundus; fiat
iustitia,ruat caelum “
Iustitia,
mea libertas,
id carmen
tibi est.
Ego te timeo
ego te quaero
ego te amo
sed non te video.
Cur non audis?
Cur ex me fugis?
Cur non venis?
Cur me caedis?
Audi mea verba
et te ducam
ad meum agrum,
ad meam vitam.
Ex ea desideratione
omnes fratres,
ut ego, cognoscent
et te amabunt.
Solum si eos desideras,
solum si tu adiuvas,
solum si eos protegis,
solum si tu regnas.
Dirumpendum illis
qui te necaverunt,
qui te expulerunt,
in tua iuventute.
Cognito itinere,
promove, promove,
ego te adiuvabo
et tu redibis.
Clama cum vi,
et omnes scient
ut tu hic sis
ut non progrediaris.
Grates iustitia,
nunc placidus sum,
et tranquillus dormiam
in tua societate.
72
2º CICLO ESO + BACHILLERATO NARRATIVA. VALENCIÀ. ACCÉSIT: “SOMNIS”.
AINOA POVEDA GARCÍA. 2N BAT B
Són les 6:47 del matí. I ja van sis dies que porte alçant-me abans que sone el despertador.
El sol entra per la finestra i em desperta, però em quede gitat un poc més dins del llit, com sempre,
fins que la música de la ràdio sona.
La nit anterior, abans de dormir-me, vaig rebre un missatge al mòbil. Era Julia, dient-me
que la nostra relació no aniria molt més avant, que les últimes setmanes havien sigut insuportables
per a ella.
Vaig pensar que a l’endemà de matí, després de dormir i descansar tota la nit, la cridaria i
parlaria amb ella. També vaig pensar que amb el cap desemboirat sabria exactament com hauríem
pogut arribar a eixe punt després de quasi dos anys d’ estar junts. Però no, ni la vull cridar ni
comprenc com ha pogut deixar-me i menys, encara, entenc com ha pogut fer-ho mitjançant un
simple missatge de text a les dues del matí, després d’haver estat tota la vesprada junts.
Hui el meu propòsit serà evitar-la. Però no crec que haja de preocupar-me molt per això, perquè no em trobe
en condicions d’ anar a cap lloc, la qual cosa significa que possiblement no hauré d’anar a l‘institut, ni veure-la. Estic
marejat i el cos ni em respon. És una situació molt estranya, mai m’havia sentit així.
Una vegada conseguisc controlar i dominar el meu cos i totes les seues extremitats, vaig al servei per llavar-
me la cara i pentinar-me el cabell que a ma mare posa tan nerviosa, me’l vol tallar i ja no sap com fer-me entrar en raó.
Quan em mire a l’espill, mig brut per totes les gotetes que s’han assecat ja en el cristall, veig les xicotetes venes dels
meus ulls que estan més unflats que mai, i un color rogenc, com si fóra sang, ha substituït l’antic color marró, quasi
negre, que he heretat dels meus avis paterns.
Segurament continue somiant. Sí, em pesigaré i em despertaré. Però la meua germana menuda és més ràpida
que jo, i em pega un pessic a l’esquena que em fa posar-me dret de nou. L’esbroncada que li caurà després serà
impressionant, això segur.
Comprovat que estic en la realitat i que els ulls continuen sent rojos, em torne a llavar la cara, per una part per
llevar-me el record dels ulls que pareixen extrets d’una pel·lícula de por i, per una altra, per intentar calmar el dolor
que tinc pel pessic de “l’endimoniada xiqueta dels nassos”.
En l’espill apareix la meua cara de sempre, ha tornat el marró intens quasi negre que ens distinguix als Santos.
Però sé que no m’ho he imaginat, perquè després de llavar-me la cara i de mirar-me’ls dues vegades, encara tenia eixe
color.
De tota manera, no tinc temps de pensar en eixes coses. Seran paranoies meues, estaré dormit, o jo que sé el
que m’haurà passat; la qüestió és que arribe tard a classe. Ma mare està apunt de deixar-m’ho ben clar. 3, 2, 1... i la
sabata vola pel costat esquerre de la meua cara. Aterra als peus dels calaixos de l’armari amb un soroll molt fort. Sort
que la mare encara no té punteria…
- Quantes voltes he de dir-te que t’alces? Ja ets prou majoret com per entendre que, quan és l‘hora, cal alçar-
se! Au, va! Afanya’t, si no vols tornar a arribar tard!- i se’n va rumiant entre dents.
M’encanta veure la meua mare enutjada, fins a un punt, clar. Arriba a ser molt graciós la manera en què
intenta pegar-me i agafar-me del cabell. Però, fa uns quatre anys que els gens de la família Santos van eixir i li van
traure més de dos caps de diferència, la qual cosa dificulta el seu objectiu.
Però, hui no tinc ganes d’enfadar-la, serà que estic madurant? No… ni de conya! Comence a riure i ma mare
em mira amb una cara de pocs amics. Immediatament, agafe la llet i un grapat de cereals , isc corrents de casa amb la
moxil·la a l’esquena, em pose el casc al cap i mentre intente engolir amb dificultat.
Mentrestant vaig de camí amb la moto cap a l’institut, pels carrers de sempre, tinc una espècie de mareig i
perd un poc el control del meu vehícle. La gent que va caminant pel carrer em mira amb cara de preocupació, però tem
més pel que acabe de “veure”. Dins del meu cap ha aparegut la imatge d’una xica, molt guapa per cert, que estava
creuant un pas de vianants, però ací estic jo per a deixar-li una bon record: quasi l’atropelle. Com no, que llest que
sóc… i “oportú“, sobretot això.
Per què m’hauré imaginat aquest tipus d’escena?
Comence a estar fart d’aquest dia, i això que acaba de començar… serà una premonició del desastre que, amb
la sort que tant em caracteritza, tindré hui?
Bé, Alex, tant et fa. Ja pensaràs en això en qualsevol classe. Concentra’t en la carretera. Ja sols et queden dos
semàfors i per fi podràs continuar dormit. Déu meu, hui serà un dia que no s’acabarà mai! A primera hora història,
després filosofia i, abans del patí…
- Compte! Eeeeeh! Frena, frena! Aaaaaaaaaaaah!
Pum!
Genial… no crec que això roig que hi ha al terra siga ketchup que ara m’ix de les orelles. Bé, és igual… el mal
de cap ja el tenia d’abans.
M’alce i comence a fixar-me un poc més en el que hi ha al meu voltant, apart de la gent que envolta alguna
cosa que hi ha en terra. Vaig apartant la gent poc a poc i veig que enmig de la carretera hi ha una xica.
73
Es pot saber que està passant? Feia un minut que anava tan tranquil i, de sobte, em veig enmig d’un bon
percal: la policía preguntant-me, l’ambuància i els infermers guarint-me el tall que tinc anmig del cap, la gent cada
vegada més angoixant i la meua moto destrosada… es pot saber quina classe de xica és eixa? Em destrossa la meua
preciositat acabadeta d’eixir del garatge! Que pasa, que ella és de ferro o què?!
Vull saber on està. I si em pagarà la reparació, clar. Quan em lleve de damunt tot el món, la trobe. Allí està
asseguda en l’ambulàcia. Pregunte com està, si si tot va bé; però, esperant una desposta d’una persona molt enfadada,
la xica es gira i em diu tranquil·lament que sí, que està perfecta.
Mare meua! És ella! És la xica! La que abans… ella sola? No! És tot! Tot el que acaba de passar és el que
havia vist en… en… una visió? Sabia jo que aquest dia seria interminable… i especial, pel que pareix.
Al menys, tot ha acabat. Els meus pares han anat a per mi i per fi puc dormir tranquil. Si ho sé no m’alce del
llit i deixe que ma mare em tire totes les sabates que té, que no són poques.
Estic a La Luna, típic lloc de festa dels dissabtes per la nit. Els meus amics van molt mal, no han parat de
beure tot tipus de begudes i van darrere de totes les xiques posibles. Tant el fa, perquè després tornaran amb taxi; però
jo, com sempre, he d’apartar-me d’eixos vicis, he de tornar a casa amb moto. Serà que sí que m’estic tornant
responsable?
La xica està en el taulell tota sola. Em quede mirant-la i, de sobte, ella em mira. Ens quedem així una bona
estona i,al final, somriu. S’aproxima lentament. Per un moment la perd de vista, però de seguida torne a veure-la. Ja
està enfront de mi. Les nostres cares estan molt juntes. Es podria posar l’excusa que hi ha molta gent al nostre voltant i
és per això que estem així, però no crec . Ens mirem durant més temps. Li pregunte com es diu i, quan està a punt de
dir-m’ho, note una pressió molt forta a l’estòmac.
Òbric els ulls i veig a la meua germana, que deu haver tornat del col·legi, i el gos, asseguts damunt de la meua
panxa. No és una sensació molt agradable, però no puc fer res. Necessite respirar i ells no em deixen. El gos torna a
salvar-me, perquè una olor molt forta comença a expandir-se per tota l’habitació, i la meua germana s’alça corrent i ix
de la meua habitació. Sense pensar-m’ho més, òbric les finestres i trec el cap per poder agafar aire pur.
Em pose a pensar en el somni que acabe de tindre i comence a fer-me les meues històries. Tant de bó es
complira aquest somni com la “visió” que vaig tindre aquest matí quan anava amb la moto. Quina cosa més estranya.
Vaig veure amb tota definició el que passaria a l’accident, abans e que passara res. Coincidències, supose. Encara que,
en són massa.
Després d’estar tota la vesprada fent els deures que havíen manat hui a classe per a demà, ma mare ens crida
per a anar sopar.
Al llit, em pose a pensar massa en totes les coses que hui m’han ocorregut. Primer la incapacitat de moure’m,
després els ulls, més tard la visió de la xica i l’accident que… millor no pensar massa, no és una cosa que m’estime
molt a fer. Potser, si em pose música, el meu cap no li pega tantes voltes a les coses.
Estic en un lloc obscur i tancat. Fa olor a humitat. No puc respirar. M’estic ofegant i no hi ha ningú que puga
ajudar-me. Estic sol, però no sé com puc estar tan segur d’això si la foscor no em deixa veure. Estic a terra i intente
agafar-me de qualsevol lloc, però no pare de tossir. M’entra el pànic, la qual cosa fa que puga respirar menys encara.
De sobte, sent una respiració molt nerviosa. Algú s’aproxima. Però no puc veure qui és ni d’on ve. Ja no tinc
quasi aire als pulmons i estic a punt de perdre la conciència. Una llum s’encén i puc veure el rostre del meu salvador. O
salvadora… perquè, com ja m’ha passat abans, la protagonista del somni és ella.
I sé que és un somni, perquè de seguida em desperte d’un bot. Era tan real que, fins i tot, ara em costa respirar.
Quan per fi el meu cor, que bategava molt fort per l’esglai, comença a portar un ritme més lent i calmat, torne a gitar-
me molt poc a poc en el llit. Em quede mirant la finestra durant una estona més. Encara estic nerviós… i esglaiat. Però
aconseguisc adormir-me de nou.
Pel matí torne a despertar-me abans que sone la ràdio del despertador, però aquesta vegada no tinc pensat
quedar-me al llit fins que sone la música. No vull tornar a arribar tard a classe.
Quan no tinga res en què pensar, començaré a plantejar-me això de la responsabilitat, perquè crec que m’està
afectant massa.
Són les 9 del matí. Acabe d’eixir de la classe de castellà i ja no puc més. Ara comence a penedir-me de no
haver-me quedat mitja horeta més al llit. No és sols el cansament que tenim tots pel matí, sinó que també són, a més de
les poques ganes, els talls i les blaures que l’accident d’ahir em va causar i que tinc per tot el cos.
Quan ja estem tots asseguts en els nostres llocs de sempre i la profesora comença a donar la seua classe, el
meu cos i el meu cap comencen a tindre una xicoteta discussió: el cap vol estar atent i així després no estudiar a casa,
però el cos prefereix descansar damunt de la taula. I, com que el cos és més gran, guanya la partida. Mentre m’estic
posicionant ja de forma definitiva i els ulls ja comencen a tancar-se molt poc a poc, algú crida a la porta i em desperta.
Genial! Moltes gràcies! Ara hauré de tornar a començar.
Abans de tornar a tancar els ulls, mire la porta, esperant quedar-me amb la cara de qui no deixa d’estar pegant
colpets a les portes de les aules, éseque eixa persona no s’adona que hi ha professors que volen donar classe? De
veriritat, quina gent més impertinent! Jo al menys estic callat i no faig sorolls…
Deprés d’estar una llarga estona fora de la classe parlant en algú, la professora i l’alumna nova (segons
estaven parlant els altres, fa cinc minuts) entren. No m’ho puc creure. És ella. Què passa? Què no té suficient amb
ficar-se dins del meu cap continuament, que damunt ha d’estar en la meua classe? I no sols això, perquè com que no hi
74
ha més cadires lliures, ha de seure’s al meu costat. Com si estiguera buscant provocar-me i que a la fí jo em… es pot
saber perquè m’enfade?
Primer, no la conec de res i damunt vaig ser jo qui va passar-li la moto pel damunt; i segona i més important
de tot, com està la xiqueta! Li queda tot perdonat.
Almenys ja tinc amb qui entretindre’m en les calsses.
Ja falta poc per a que acabe l’hora, però la veig un poc despistada i millor serà ajudar-la, no?
- Hola. La nova supose.- es gira i em mira. Com si ningú mai li haguera parlat i jo fóra el primer a fer-ho.
- Hola. Pues no, dóna la casualitat que porte ací tot el curs i tu no t’has molestat ni en girar-te per mirar-me.-
somriu, amb un somriure que em talla l’alé, i em cluca l’ull.
- No, no crec. Si hagueres estat tot el curs ací, al meu costat, creu-me quan et dic que mai se m’hauria
ocorregut d’eixir amb Júlia, aquella de la primera fila. – i li ho dic en un to de burla quan anomene el nom de la meua
ex des de no fa ni un dia. Encara que no sé per què li he dit tal cosa. Podria cosir-me la boca i no tornar a dir
ximpleries. Seria el millor.
Crec que, a ella, també li ha pogut molestar, perquè ha fet mala cara i s’ha possat a fer com que llig alguna
cosa del llibre.
- He dit res que t’haja molestat? – és milor no deixar dubtes. No?
- No, no… és solament que… jo no… bé, jo… és que no sabia que estaves amb aquella xica. No tenia ni idea.
Mai ho hauria imaginat. – i posa una cara de sorpresa. Com si de debó no s’ho haguera imaginat mai.
- No, no… estava. I ho sent, però no cola. –ara sóc jo qui cluca l’ull a l’altre. I no sé si és la meua contestació
o el meu ull màgic, però aconseguisc que torne a somriure.
Ens quedem mirant-nos i ella comença a posar una cara molt estranya. Em mira com si tinguera alguna cosa
en la cara.
- Et passa res? Tens cara d’haver vist un fantasma! – comence a riure tan fort que la professora em crida
l’atenció i torne a posar-me seriós.
La classe continua, i em gire per a tornar-la a mirar. Ella em dóna un espill que, supose jo, tindria guardat en
algun lloc de al motxilla.
- Mira’t els ulls, per favor. –i m’ho diu en un to que no m’agrada gens.
No pot ser. Serà que torne a tindre els ulls del mateix color roig, com el que ahir em vaig veure a l’espill?
Em mire, primer amb por, per no saber que em trobaria en aquell tros de cristall i després amb molta sorpresa.
Efectivament el color rogenc que vaig tindre el dia anterior, havia tornat a ixir. Era espantós. Dóna por mirar-me, fins i
tot a mi em dóna impressió veure eixe color tan esgarrifós una altra vegada.
Li torne l’espill sense mirar-la, a ella. No vull que torne a veure els meus ulls i que, de nou, haja de veure la
cara que havia posat abans, quan estàvem parlant.
Falten dos minuts perquè sone el timbre del canvi de classe, però jo vull eixir ja d’ací. No puc suportar la idea
de saber que ella està al meu costat i jo amb aquesta cara.
Per fí sona el timbre. Guarde les poques coses que abans havia deixat fora de la motxilla, per dissimular un
poc la meua falta de ganes de donar classe, i isc corrent intentant arribar al pati per agafar aire, intentant que ningú es
pare a mirar-me. Però com sempre, la meua dissort m’acompanya. Només passar per la porta, m’he tropessat amb dues
xiques que eixien d’una altra classe, i després amb un professor. Segurament després tindré problemes per anar tan de
pressa pels corredors.
La xica ha eixit darrere de mi, intentant agafar-me. Però no vull veure a ningú. Perquè m’han de passar totes
aquestes coses, a mi? És que no hi ha cap altre imbècil a qui molestar amb totes les coses que, no sé per què, sempre
em passen mi?
L’ oportunitat perfecta per parlar amb eixa xica. L’ oportunitat perfecta de fer-me amic d’ella. La millor
manera de posar gelosa Julia, perquè s’adonara que jo era el millor que li havia passat i ella ho havia deixat escapar. L’
oportunitat perfecta per a tot i vaig jo i la cague! Potser, ningú no s’hurien adonat de res si jo no me n’haguera anat tan
de pressa. Possiblement, ningú s’adonaria del que em passava als ulls. Tal vegada. Però massa tard, tot el món m’ha
vist anar-me’n corrents i a la xica nova darrere de mi. Hauria sigut una escena graciosa si un dels protagonistes no
haguera sigut jo.
Ara mateix tot dóna igual. El meu color normal dels ulls no ha tornat en tota la vesprada. I no he menjat res
per por que algú se n’adonés, per això porte tot el dia pegant voltes pel parc, on els arbres permeten tindre més
intimitat i així ningú et pot mirar. No vull tornar a casa. I si els meus pares em veuen això? No, no, no. Tornaré a
l’endemà si cal, però hui, i amb aquestes pintes des gos abandonat, tot ple de terra d’estar ajupit tanta estona darrere
d’uns matolls, i amb aquesta cara de xiquet perdut (que en part és cert), no pense tornar a casa. Que em busquen però…
bo, bé. Ja és hora de tornar a casa que tinc fred. Probablement, quan arribe tot estarà com toca. O amb sort, el meus
pares estaran treballant i la meua germana… la meua germana no és problema, en veritat. Provarem sort.
Ja és molt fosc i no es veu quasi ningú pel carrer. Per a mi, millor. No vull que ningú em veja com un monstre
o alguna cosa pareguda. Em mire en alguns retrovisors dels cotxes que hi ha aparcats de camí a casa. Mai canvia.
Sempre el mateix color. Roig.
Comence a desesperar-me, però… què puc fer? Si em veuen els meus pares em portaran a urgències, i jo no
vull tornar allà. Estic fart de veure a la mateixa infermera de sempre. I al mateix iaio de sempre que pareix que visca ja
75
allí. Odie eixe ambient. I tampoc és com perquè em veja un metge. Estic bé. Es sols el color, que és diferent. A veure
qui li explica això a ma mare. Es posarà histèrica.
No importa, tornaré a casa. I ja veurem què passa. Ja falta poc per a arribar i poder sopar. Que bé menjar
alguna cosa, ja era hora! Estic mort de gana. Després em pegaré una dutxa, a veure si el mal de cap que tinc pel fred
se’n va ja d’una. Tinc massa coses de què preocupar-me i tampoc sé com explicar exactament tot el que m’ha passat,
als meus pares. Ni em creuran! O sí?
Plaf!
Genial. Sols em faltava això! A veure qui mana fer obres al carrer i deixar un clot a terra sense tapar i sense
res. I com no, havia de caure jo. Bé, no passa res. Tan prompte com isca d’ací, aniré corrent cap a casa, que ja tinc
ganes de tornar al llit! Que es més segur que deixar-me sol per la nit enmig del carrer.
Merda! No puc alçar-me! Crec que m’he fet mal a la cama i note com la tinc unflada. Però no puc comprovar
si tinc alguna ferida més de la qual no m’he adonat, perquè els llums a estes hores de la nit els apaguen tots. Que
Intel.ligents tots. És que no pensen en mi?
Comence a possar-me molt poc a poc de peu, però la cama em fa molt de mal. Intente eixir del clot, siga com
siga. Però no és un clot qualsevol, crec que és l’antic soterrani de la casa que van enderrocar fa dos mesos. Palpe tot el
que puc, intentant descobrir on està el sostre i a on puc agafar-me per tal d’eixir. Però el forat per on he caigut està
massa alt, i no arribe a tocar-lo. Millor serà esperar que el dolor de la cama se’n vaja, o fins que s’alivie un poc. Però
crec que això anirà per a llarg. Tant em fa, amb mal o sense mal, eixiré. Per més que ho intente, no puc alçar-me. Em fa
molt de mal la cama i la pols que s’ha alçat per la meua caiguda inunda tot l’espai.
No puc respirar. La humitat de l’interior és tan gran que fins i tot em fan mal els pulmons. Aquesta sensació jo
ja la recorde. Però mai he viscut una experiència com aquesta, o sí?
Tant de bo passara com en el meu somni i ella, o qui fóra, tant em fa, vinguera i em salvara d’aquest suplici.
També comence a perdre el sentit i el meu cos perd força conforme passen els segons. Cada vegada que agafe aire em
fa mal la gola, perquè tinc una aglomeració de pols i humitat que impedix que l’aire net passe fins als meus pulmons.
No puc més! Per favor que algú m’ajude! Necessite aire! Necessite…
Ja sent eixa respiració aproximant-se a mi. No veig cap llum, però algú ve. Vull cridar per fer-li saber a eixa
persona que estic allà baix, però no puc. Alguna cosa a la gola m’ho impedix.
Una llum apunta la meua cara i, després dels pocs segons en què tarden els meus ulls en acostumar-se a
aquesta, la veig a ella.
En l’ambulància comencen a fer-me el típic reconeixement. Tot està bé, excepte la cama esquerra, que hauré
de tindre en repós durant uns dies fins que la ferida cure. Això ja ho sabia, no feia falta que ningú em diguera res de la
cama i de la ferida.
- Papà comença a sospitar de tu. Creu que ho fas a propòsit. Que tot és per cridar l’atenció dels altres. Abans
estaven parlant de portar-te a un psicòleg o alguna cosa d’eixes. – em diu la meua germana.- Però jo no crec que tot
això ho faces per gust.
- Gràcies. –un poc estranya aquesta simpatia de la meua germana per mi.
- Gràcies de què?! Simplement crec que el que et pasa és per pura lògica: ets imbècil! –somriu i se’n va en
direcció als meus pares.
Ja deia jo que era massa simpàtica i agradable amb mi per tractar-se de la meua germana.
Veig la xica, però no està sola. La policia estarà fent-li unes preguntes, segurament paregudes a les que abans
m’han fet a mi. Sent moltíssim que haja de passar per tot això. Espere que no els conte la experiència que ha tingut el
seu primer, o supose que segon, dia de classe i el seu estrany company que, casualment, sóc jo.
Crec que ja han acabat amb ella. Em mira, em sonriu i em fa un senyal amb el puny tancat i el polze alçat,
somriu mentre ho fa. Tot va bé. Perfecte. Li torne el somriure i li senyale els meus ulls, preguntant-li si ha dit alguna
cosa respecte a això; i ella em respon amb un gest de no saber res del que li parle. El meu sospir d’alivi es tan gran que
fins i tot ella se n’adona, i abans de anar-se’n em cluca l’ull, com aquest matí a classe de història (a l’única classe a la
qual he acudit hui).
Quan arribe a casa em pose a menjar-me tot el que ma mare ha preparat per a sopar amb una ànsia, que pareix
que siga la primera volta que mege des de fa anys. Em pegue una dutxa ben calenteta per tal de llevar-me tota la pols i
el fred del cos. Em fique baix de l’aigua i comence a pensar en totes les coses que m’han estat ocorrent des d’ahir al
matí. Cap persona normal tindria aquestos problemes tan pecualiars, però pareix ser que no sóc normal.
I, si hui torne a tindre un altre somni d’eixos? I, si torna a passar-me? I, si el roig torna a paréixer-me als ulls?
I, si em passa i algú ho veu? I, si…? Serà milor deixar les cavil·lacions per a un altre moment. L’aigua calenta comença
a acabar-se i no tinc ganes de tornar a gelar-me.
Que bé! El llit! El meu calentet i volgudíssim llit! T’he trobat molt a faltar, no saps quant!
Estic adormit, però no puc deixar de pensar en tots els somnis que he tingut amb ella, o la majoria d’ells,
després han passat en la realitat. Tant de bó passara el somni que vaig tindre ahir per la vesprada. Eixe sí que va estar
realment bé. Perquè sols s’han acomplert els que un dels dos ix malparat? Serà casualitat o serà que tinc un
superpoder?
Superpoder… doncs, no estic jo fava… que sóc un xiquet menut que es creu superman o què?
- Alex, què fas despert tan prompte? Són les sis del matí. És que vols ajudar-me a netejar un poc casa abans d’
anar-te’n a classe? Molt gentil per la teua part, gràcies. –ella ho intenta i cola, i amb un gest em dóna la granera. No
76
volia res d’això, però té raò, és molt prompte i fins les 8 no comence l’institut. Mentre espere que es faça l’hora podria
ajudar-la, així faré temps.
No puc esperar a anar a classe i veure-la. En el somni d’anit portava un vestit blau i un llacet al cap, del mateix
color que el vestit. Anava molt guapa, però millor seia veure-la en viu i en directe. Perquè va tan lent el rellotge?
Estic en classe de valencià i, com en totes les altres, em sent en les últimes files jo sol. Tots tenen algun
company amb qui passar l’hora, però jo preferisc estar tot sol dormint plàcidament. Els professors mai s’expliquen com
després puc aprovar amb sets i huits, i algun nou també he de tindre per ahi.
Falta poc perquè sone la campana que avisa a tots els professors i a tot els alumnes, que les classes comencen.
On està? Ha d’entrar ja. A que està esperant? Vinga! Vine! Entra!
És impossible… he somiat que entrava en aquesta mateixa classe amb eixe preciós vestit. Serà que ja no
funcionen els somnis? O és que sols han d’aacomplir-se els més roïns?
Toc! Toc! La porta sobri i apareix la seua cara.
- Perdó pel retard. Puc passar?
El professor li dóna permís i entra sente fer molt de soroll. Mentre ve a asseure’s al meu costat, mira les fulles
que l’home bigotut li ha donat. Són unes fulles on posa les dates dels exàmens, els temes que es donaran, etc.
Deixa la motxilla en terra i s’asseu amb un somriure. Em mira i em regunta si estic bé.
- Sí, beníssim! – i li torne el gest. Però amb menor efecte de perfecció.
- No devies portar una bena a la cama i anar en…
- Sí, però em molesta. I em recorda anit. De tota manera no em fa mal.
No vull pensar en això. Preferisc canviar de tema de conversació. Crec que hi ha alguna cosa millor que parlar
d’una persona poc normal que cau en el primer forat que hi ha. Ella ho agafa a la primera i comença a parlar-me.
- Sent molt haver-te seguit ahir. Vaig perdre’t la pista quan me’n vaig anar a casa amb els meus pares, però al
final vaig trobar-te de nou. I sort que ho vaig fer. No creus? –comença a riure en silenci, per tal que el professor no li
cride l’atenció. – I sent molt haver-me posat així pel tema dels ulls. És que no és molt normal veure una persona amb
els ulls negres, o de qualsevol color, i que de sobte li canvien a roig. Em vaig esglaiar un poc, però no volia que tu te
n’anares corrents. Ho sent.
- Creu-me si et dic que encara hui continue esgaliat per això.
Continuem parlant durant tota l’hora, anem a esmorzar junts i continuem parlant en totes les classes en les
quals podem estar asseguts junts. És una xica molt interessant i no té por de dir-te les coses. Massa atrevida per a no
conéixer ningú i dir tot el que m’ha contat. M’agrada eixa actitud. I ella també, per descomptat…
El menjar de ma mare està boníssim, com sempre, però hui no puc assaborir-lo com faig de costum. Tinc el
cap en altres coses, concretament en els somnis que s’acompleixen sense més i en eixa xica que… com puc ser tan
fava?!
Nigú em creurà quan diga que he conegut una xica meravellosa, hem parlat durant tot el matí i no em sé el
seu nom. No és que me l’haja dit i després l’haja oblidat, més senzill encara: no li l’he preguntat! Com es pot estar
parlant amb una persona durant sis hores i no saber-se el seu nom? Cal ser… jo, cal ser jo per a fer aquestes coses.
Massa somnis acomplits. Ja he perdut el compte de quants en porte. Però dóna igual, mai s’acaben, cada nit en
tinc un de nou; i si no en tinc (cosa molt estranya), el següent és millor encara que els anteriors.
Des que tinc els somnis/visions, tot va de meravella. Sara i jo som molt amics, passem tots els dies junts. Ja sé
què eixirà en el exàmens, les notes que tindré i tot puc millorar-ho. I no sols sé això, sé moltes coses més que encara
no han passat. Puc preveure el futur! Es increïble! No vull que la gent ho sàpiga… No pense fer com les iaies eixes de
la tele que s’anomenen “pitonisses”, i molt menys pense posar-me un d’eixos mocadors al cap i unes arrecades
enormes a les orelles, ni pintar-me els morros rojos (suficient tinc amb els ulls), ni... en fi, que la idea de Sara de
convertir-me en una d’eixes no m’agrada. A més de tot això, he aconseguit un treball que no em lleve molt de temps i
així poder pagar-me la reparació de la moto, que mon pare no vol posar ni un cèntim més. Prompte tindré a la meua
preciositat de nou en casa.
Que més puc demanar?
Mes i mig després.
Els somnis cada vegada són pitjors: més llargs, més intensos, més reals… i el més greu de tot és que no puc
fer res per intentar canviar allò que no m‘agrada. Si alguna volta ho intente i amb sortho aconseguisc, el destí fa que les
coses giren i que algú reba la mala sort que abans li la he llevada a una altra persona. Després em sent dèbil. Perd totes
les meues forces.
Dorm més hores diàries de les que tocaria, però els somnis em debiliten suficientment com per a no poder
quasi ni moure’m. Ja no sé què fer. Els meus pares m’han portat a molts especialistes, a psiquiatres, de tot per tal de
saber què em passa. He visitat tot tipus de metges i consultes. He pres diferents fàrmacs i he fet diferents teràpies. Però
mai funcionen.
Ningú s’explica el que em passa, però ho relacionen amb alguna estranya patologia, encara que l’únic que
diuen és que té a veure amb el roig dels meus ulls. Però res més.
Cada vegada que entra un nou metge a casa i em veu, mai sap de què es tracta. Em fan contar la mateixa
història una i altra vegada. Mai em creuen. Però ja no sé que més demostrar-los: els ulls, les meues hores de son, els
somnis…
Estic desesperat i ningú no em pot ajudar.
77
L’únic que vull és que tot torne a ser com abans. Preferisc ser un xic al que ningú fa cas, per qui mai es
preocupa ningú… tot, ho canviaría tot, per tornar a ser com abans.
L’esgotament i saber què passarà, viure-ho tot dues vegades, sabent que no pots canviar res, perquè si no serà
pijor, em mata moralment. L’esgotament físic també, però ja és un tema secundari. L’únic que vull és tornar enrere.
Deixar de viure en aquest malson que cada dia em torna més boig.
No vull veure abans d’hora com els meus familiars i amics se’n van d’aquest món i jo sense poder fer res al
respecte.
Me adonat que, estant allunyat d’una persona, sense saber res més d’ella, puc parar els somnis fins a un punt. I
això és el que faré aquesta nit. Allunyar-me de tots i de tot. Serà el millor que podré fer.
No vull ser cap càrrega per a ningú i tampoc vuic ser el culpable de tot el que li pase a la meua gent.
No m’oblideu, que jo mai us oblidaré.
1ER PREMI: “INTRODUCCIÓ AL DESASTRE”. DAVID CATALÁ
SEBASTIÁ. 2N. BAT E Mai heu pensat quelcom que no créieu propi de vosaltres mateixos? Mai heu intuït o
sabut quelcom del que vosaltres ni tan sols teníeu consciència? Precisament, el subconscient
és una part molt perillosa de tots nosaltres. Enteneu-me, vos ho dic per experiència, de
vegades els vostres desitjos més profunds no estan a l'abast del que coneixeu aparentment,
però si rasqueu un poc en la ment acaben per eixir. Eixos desitjos poden ser bons, però també
poden ser roïns. El desig de matar a algú, fins i tot sense plantejar-nos-ho clarament; l'impuls
de voler el mal per a qualsevol persona; el somni que quelcom succeïsca, encara que siga per
a un benefici propi i una desgràcia per als altres... un acte egoista. Normalment, el nostre
subconscient és capaç de suprimir aquests pensaments durant algun temps (encara que també
és innegable que de vegades ixen a la llum). Però ara plantejeu-vos: I si quelcom o algú
(cridem-lo geni maligne en homenatge a René Descar) deslligara tot això? I si tal ser tinguera el poder de
controlar-te i t'obligara a fer coses que ni podries imaginar? El diable és famós per les seues temptacions,
pels seus actes malvats aparentment innocents que finalitzaran amb el teu descens al màxim profund de la
maldat. I creu-me, jo ho sé per què així ho he viscut. Tot açò que vos explique, tot açò que vos narre, ja ha
tingut presència en mi, i si vull que ho entengueu, si vull que ho assimileu, només és perquè no caigueu en
un error que vos puga costar un poc més que la vida.
Ho tenia entre les meues mans i ho sentia com el tresor més preciós que poguera imaginar en la
meua ment. No podeu ni albirar l'emoció que recorria tot el meu cos tan sols en tocar aquell objecte, imant
receptor de les meues alegries, o més aïna de la meua eufòria. Ho mirava i no descobria més que l'utensili
normal i corrent que era: un estrany llibre de fulls buits, enquadernat amb cuiro. No sabia què era el que
em cridava l'atenció, ni tan sols jo podia comprendre com podien les meues emocions exaltar-se d'aquesta
manera davant de quelcom tan simple. Potser fóra la seua bellesa exterior: eixe aspecte antic que fa que tot
objecte siga embolicat per una aura sinistra i bella al mateix temps; potser fóra la incertesa del que havia
sigut el passat de tal llibre: per quines mans havia passat abans que per les meues, o com havia arribat al
lloc en què jo ho havia trobat.
Feia uns quants dies que estava en eixa casa campestre, ubicada prop de les muntanyes
contigües a Muro d'Alcoi, pertanyent als meus iaios i en la qual m'havien deixat uns dies de tranquil•litat
davant de la meua pròpia petició. Potser vos sone estrany que hi haja tanta permisivitat (o confiança) en un
jove de dihuit anys com era jo, però sempre havia sigut un xic espavilat, moderat i madur des de la meua
infàntesa, i per tant m'havia guanyat el favor dels meus pares i de molts altres dels meus familiars. El cas és
que havia sigut jo mateix qui els havia demanat que em deixaren sol a casa, allunyada adhuc de la ciutat de
Mur per uns pocs quilòmetres, i no ho havia fet amb una altra intenció que no fóra la de poder estar
tranquil i, tal i com era el meu desig, començar a escriure eixa història que tant de temps havia tingut
pendent. El perquè era la meua dedicació a l'escriptura, era el meu hobby predilecte i moltes vegades
m'havia presentat a interessants concursos en què havia eixit guanyant. No cal amagar-ho: tenia un do per a
escriure. No obstant això, feia ja uns quants mesos que la meua imaginació s'havia assecat del tot: no hi
havia cap inspiració, n'estava buit, sense capacitat per a crear eixos mons fantàstics tan característics que
havia concebut en el passat, i no m'agradava res sentir-me d'esta manera. Per eixa raó vaig decidir aïllar-me
de la ciutat, i atés que ens trobàvem en un període vacacional, sense classes ni exàmens, ho vaig fer anant
en solitari a aquell bell paisatge que tantes vegades havia rebut el meu interés i intensificat la meua
imaginació. Però ni amb eixes havia aconseguit res. Durant uns quants dies vaig fer vida normal: m'alçava,
baixava al poble de tant en tant, descansava, visitava gent... però la creativitat seguia paral.litzada, la qual
78
cosa em desesperava. Per eixa raó aquell dia vaig decidir fer un llarg passeig, no per la ciutat sinó per la
pròpia muntanya, i no tornaria a casa fins que tinguera bones sensacions que m'acontentaren.
El cas és que no va haver de passar molt de temps perquè ocorreguera. Portaria una mitja hora
caminant i escalant pels camps agrestos i poblats de males herbes, bestioles i altres tipus d'animals quan
vaig arribar a una gran esplanada. Era un lloc pla, en el qual hi havia plantes seques, color daurat, i estava
habitat per arbres variats... però en el centre es trobava un que va aconseguir cridar la meua atenció més
que la resta. Era un arbre que destacava per la seua vellesa, ja que a primera vista es podia veure diferent
dels que l’envoltaven, però sense anar més lluny amb esta enunciació he d'admetre que pareixia molt més
altiu, orgullós i grandiós que qualsevolaltre. Em vaig acostar a ell amb curiositat, sens dubte m'havia
hipnotitzat i vaig quedar just davall de la seua copa. Més d’una vegada, en estar ací, va haver-hi quelcom
que em va fer desviar la meua atenció sobtadament. Al principi ho vaig descobrir tan sols com una figura
que no hauria sabut dir si era pròpia d'una pedra o un mala herba, però al temps que m'acostava anava
concretant-se més i, finalment, es va mostrar tal com era: un vell llibre sobre l'herba. La seua localització
pareixia casual, no tenia res al seu voltant, i no obstant això no vaig poder evitar sentir una grandíssima
atracció cap a ell. Quelcom em deia (un instint, una veu interior, un pensament vague... com vulgueu
anomenar-lo) que aquell llibre podia ser la salvació als meus problemes imaginatius. Sense dubtar-ho em
vaig acatxar i ho vaig agafar entre les meues mans. El tacte amb ell no era fred, sinó càlid, i a pesar d'estar
cobert per una capa de pol•len la seua bellesa es va accentuar davant de la meua mirada una vegada va
estar entre les meues mans. Havia aconseguit abstraure'm de l'exterior: del vent, de l'olor de la natura, del
fred, i, fins i tot, de l'elegància d'aquell arbre que havia aconseguit cridar-me l'atenció en una primera
instància. En eixe moment estàvem només nosaltres dos: el llibre i jo, en un món inaccessible per a
qualsevol element alié a nosaltres. Vaig mirar els seus fulls per curiositat i vaig descobrir que totes elles
estaven en blanc. Res més lluny de decebre'm he de dir que açò em va animar encara més: hauria estat bé si
haguera tingut un contingut interessant, però estava encara millor que jo poguera ser qui fera interessant el
seu contingut. I sense importar-me res més, havent trobat allò que buscava, em vaig separar del lloc i em
vaig encaminar cap a la casa amb la meua nova adquisició entre les mans.
No exagere en dir que a cada pas que donava, mentre m'acostava al meu nou destí, aquella
atracció cap al llibre anava en augment. Tenia unes enormes ganes d'arribar a casa, asseure’m a taula i,
llapis en mà (havia decidit escriure amb ell per si havia de fer retocs, per a no desperdiciar el meu estimat
objecte), començar a escriure la meua història. Ni tan sols tenia la més mínima idea del tema sobre el qual
tractaria la narració, tan sols sentia en la meua ment una idea mecànica que em deia que havia d'escriure,
escriure i res més. I, abans d’adonar-me’n, ací estava: en el saló de la casa, amb una confortable ximeneia
crepiten-te al meu costat, assegut sobre un coixí tou en una cadira còmoda i amb el llibre enfront de mi
(obert per la primera pàgina en blanc) , tenint el llapis subjecte en la meua mà dreta. Vaig respirar fondo
diverses vegades, estava nerviós, i em vaig enfrontar cara a cara contra el meu propi repte personal. Fins a
eixe moment la meua pròpia coherència ja havia posat en dubte si la tasca seria tan fàcil, per causa de la
irracionalitat il•lògica de les meues sensacions (la idea que a partir d'eixe moment l'escriure seria més fàcil
que beure's un ou, sense cap fonament) . No sabia si la meua ment m'estava enganyant , però havia passat
de trobar-me desolat per la falta de creativitat a sentir-me com si estiguera desbordat per ella... però sense
estar-ho. Vaig tancar els ulls i vaig tornar a respirar fondo. No els vaig obrir novament. En eixe moment,
sense que jo ho volguera o tan sols ho controlara, la meua mà va començar a moure's al llarg dels fulls (ho
sentia, altrament no ho veia) a una velocitat antinatural, impossible de creure. Era com si haguera caigut en
un estat de xoc: estava escrivint però no sabia el que. Què era el que ocorria? No tenia la més lleu intuïció
sobre el que poguera ser, però de moment simplement deixaria que fóra.
No vaig poder controlar el temps que havia quedat en eixe estrany tràngol, però arribat el
moment oportú, com si ja estiguera designat, vaig poder separar la meua mà del llapis fent que este
caiguera sobre la taula. Vaig obrir els ulls i vaig respirar pantaixant. Em dolia molt la nina. Devia d'haver
passat un llarg lapse temporal des del moment en què vaig començar a escriure. Vaig quedar diversos
segons simplement mirant el llibre. Vaig poder veure un full escrit per meitat (aquell en què estava obert) ,
però també podia veure el cúmul d'aquells que havien quedat arrere, ja complets. Vaig agafar el custodi de
les meues paraules inconscients i vaig començar a llegir per la primera pàgina. Era sorprenent. Aquell
vocabulari, aquella fluïdesa, aquella bellesa i, al mateix temps, la facilitat de lectura... Era realment fruit de
la meua habilitat? De per si la història, almenys en el seu principi, no tenia res de meravellosa i fins a un
cert punt tenia prou semblances amb allò en el que jo m'havia convertit en els últims tres anys.
Quan era més jove, sobretot entre els dotze i els quinze anys, a mi sempre m'havia agradat
escriure històries fantàstiques, basades en arguments espectacularment i extremadament creatius. No
obstant això, el pas del temps havia fet mossa en la meua forma de ser, de pensar i d'escriure, i m'havia
79
convertit en una persona completament arrelada a una societat cruel i malvada, la qual detestava. Coneixia
perfectament el meu entorn, la meua realitat i el meu món, les seues imperfeccions, els seus injustícies...
tot, i volia canviar-ho per mitjà de les meues pròpies mans. Esborrar el mal del món a base de desitjos i
paraules era difícil, per a aconseguir-ho (tal com sabia) calia fer ús dels actes. I necessàriament eixe
pensament estava imprés en la meua història. El protagonista era un estrany home del qual no es donaven
molts detalls, però que jo no vaig tardar a relacionar amb mi mateix. Aquest donava inici a la història amb
un assassinat vil i premeditat, però que al mateix temps era justificat (s'intentava justificar) per mitjà de les
paraules del propi assassí, que conversava amb la seua víctima mentre la matava. Aquesta, segons es
demostrava en la conversació, també havia tingut els seus abundants pecats al llarg de la seua vida (no en
el sentit religiós, sinó humà (havia traficat amb xiquets, els havia explotat, havia abusat de menores...)) , i
el sofisticat protagonista adduïa a tals motius com a justificació de les seues accions. Fins ací arribava allò
que s'ha escrit, que ocupava unes quinze pàgines.
Quan vaig acabar de llegir-ho no vaig poder evitar recordar un personatge que havia eixit
en les notícies recentment. Era el director d'una empresa multinacional, que havia sigut jutjat per
presumptes delictes de violació, explotació i tràfic humà. Havia eixit impune feia dos dies. Jo em vaig
sentir indignat quan em vaig assabentar, perquè havia seguit dia a dia el seu juí i tenia clar que les
acusacions que li feien eren sòlides i tenien proves més que suficients per a empaperar-lo i condemnar-lo...
no van ser suficients. Quan vaig escoltar aquella paraula ('inocente') jure que vaig sentir unes intenses
ganes de matar-lo o que morira encara que no fóra per les meues mans. Va ser un instint, però ho vaig
sentir i no puc negar-ho.
Vaig passar prou de temps mirant i rellegint tot el text, buscant errors que poguera trobar.
No en vaig trobar cap. A continuació, vaig tornar a col•locar la llibreta a la taula, vaig agafar el llapis i em
vaig preparar per a continuar escrivint. Res ocorria, cap impuls m'emportava a escriure, ni encara havent
tancat els ulls. Vaig passar una hora (més o menys) estirant-me els pèls, intentant tornar a trobar la meua
inspiració, però no era fàcil. Era com si haguera de fer un poc més abans de prosseguir.
D'improvís, quelcom em va fer alçar la vista del full en blanc i observar la televisió. Curiós, ni tan
sols sabia per què ho havia fet... però havia quelcom en ella que m'instava a encendre-la. Realment ja
estava fart de sentir totes eixes sensacions i no conéixer el seu origen. Era com si estiguera predestinat que
fera quelcom i algun lloc recòndit de la meua ment, el qual desconeixia, ho sapiera. I eixe 'quelcom'
m'estava manifassejant una vegada i una altra com un cap que controla els seus empleats.
Però, a pesar d’estos pensaments dels quals sóc conscient i simplement per curiositat, em vaig
alçar de la cadira i em vaig acostar al moble on reposava la televisió (cal dir que era un dels pocs elements
tecnològics actuals que podia trobar en ma casa, perquè era la meua unió a l'exterior (mitjà per a poder
informar-me del que succeïa en el món) . Prompte vaig saber el que el meu desconegut amic (eixe que em
feia dur a terme coses que ni tan sols m'havia plantejat) volia que vera. El canal que es va mostrar era el de
'Noticias 24 Horas', i mentrestant apareixien algunes imatges d'un luxós edifici es podia llegir en el titular
ubicat en la part inferior de la pantalla: 'Roberto Velázquez, director de la multinacional 'SPAIN
INDUSTRY' mor d'un inesperat atac al cor. En eixe moment , a mi, quasi se’m va parar el cor. Aquell era
el personatge a qui jo acabava de matar en la meua història. Aquell era el personatge a qui jo havia volgut
veure mort feia dos dies. Vaig pujar el volum de la televisió i vaig atendre, esbalaït i espantat, a la notícia.
Segons pareix s'acabava de conéixer el succés per algunes filtracions que havien ocorregut després de la
crida de la dona del directiu al 091. 'La velocitat a què s'han difòs els fets és quelcom inusual..., apuntava la
reportera que es trobava enfront de l'edifici en què estava la vivenda del difunt. A continuació, va passar a
entrevistar a algun dels veïns, adinerats espantats, que es trobaven prop d'ella.
Vaig apagar la televisió amb estrepitosa velocitat i vaig llançar el comandament lluny de
mi, sentint com queia conseqüentment al sòl. Allò no podia ser, hi havia massa casualitats: les meues
accions irracionals, els meus instints, l'estrany llibre, l'estranya història, la mort del directiu tant en esta
com en la realitat... moltes coincidències. Si la mort haguera ocorregut algun temps arrere, abans que
haguera escrit la meua història, podria resultar quelcom normal: una casualitat sense més; però que morira
tan sobtadament i sense raó aparent no era normal. Vaig començar a híper ventilar mentre mirava la meua
pròpia lletra, inconfusible. Durant un instant vaig voler desfer-me de l'objecte assassí, vaig tindre por del
que poguera fer, vaig creure adhuc que havia sigut enviat pel propi diable per a temptar-me a fer coses que
no havia de dur a terme. Però la qüestió crucial no va tardar a arribar a mi: Com? Coses que no havia de
dur a terme? Què estava dient? No havia sigut jo la persona que havia condemnat eixe personatge en el
meu pensament? No era jo el que havia menyspreat el meu país, a la meua justícia i a la meua pròpia
societat només pel fet d'haver-lo absolt davant de tals proves de culpabilitat? No, no havia de dubtar. Ell
s’ho mereixia, i si jo era qui havia realitzat l'acció, millor per a mi. El meu desig havia començat a complir-
80
se: canviar el món, i només era el principi. Potser jo no fóra jutge ni representara la meua societat, ni
tinguera, teòricament, la potestat per a dur a terme tal cosa; però era l'únic que podia fer. Fora la por i el
penediment, no vaig poder fer més que tindre unes enormes ganes de continuar escrivint. Hi havia tanta
gent a qui havia d'ajusticiar, tants mals que purgar... i no podia esperar ni un segon. En eixe moment sí que
vaig sentir la mateixa sensació que havia experimentat abans. Vaig agafar el llapis amb brusquedat, vaig
estampar la punta contra el full i vaig tancar els ulls una altra volta.
En esta ocasió va ocórrer quelcom diferent. Si bé, en el passat mentre escrivia, tot havia
sigut foscor i silenci, com si haguera habitat el no-res, en eixe moment va haver-hi un factor que em va
apartar d'eixe res. Vaig començar a recordar una reflexió que havia dut a terme feia uns dies, el mateix dia
en què vaig tindre desitjos assassins. En els meus pensaments... condemnava mon pare a la mort. La cosa
era de la manera següent: mon pare havia sigut l'advocat defensor del directiu i, encara que la seua
xarrameca i dialèctica no havien sigut crucials en el cas, al cap i a la fi, ell havia defensat el malvat home
per damunt de la seua integritat moral i la seua humanitat, tan sols per treball. L'odi cap a ell va ser quasi
una expansió de l'odi cap al seu client, però és innegable que durant uns instants em va causar repugnància,
el vaig veure com un ser diabòlic, algú que no podria viure en el món de justícia i neutralitat que jo volia
crear. La mà continuava escrivint sense parar mentre este pensament perdurava en mi. Mort... injustícia...
odi... tot havia de ser purificat, tot havia de desaparéixer (al cap i a la fi pols vam ser i en pols ens
convertirem).
Vaig obrir els ulls quan encara ni tan sols havia deixat de redactar. Que dimonis estava fent, què
era el que estava pensant? ¡Matar mon pare! ? ¡Com anava a fer-ho! ? ¡Era aberrant!! Per molt que ell
haguera defensat una persona culpable (davall la meua consideració) , tot el que havia fet era guanyar-se el
pa. Així es movia la societat de la meua època: havent de treballar i rebaixar-se fins a límits inhòspits per a
poder conviure amb aquelles persones que conformaven la teua família. Jo no el podia culpar per això, de
fet, jo vivia gràcies a eixe treball. Condemnar mon pare era condemnar-me a mi mateix. Mai! I el fet és que
sabia (no ho sentia, ho sabia) que allò que estava escrivint no estava guiat per un camí diferent que no fóra
eixe...
Sense dubtar-ho un sol segon vaig agafar el llibre que hi havia damunt de la taula i el vaig llançar
ràpidament a la ximeneia ardent i crepiten-te. Allí cremaria eixe arma de l'infern. A mi, ningú em
convertiria en una bèstia. I mentre observava com es consumia entre les flames, m'ho vaig preguntar:
Havia sigut el propi llibre el que havia manipulat les meues accions, o era una part desconeguda de mi la
que actuava...?
¿Sabeu?, algunes vegades crec que eixe llibre va ser una arma de l'infern, una arma de doble tall.
D'una banda, treia el millor de mi: les meues millors habilitats; i per una altra treia el pitjor: allò que jo ni
tan sols m'hauria atrevit plantejar-me dues vegades. Hi ha coses en la nostra ment que no ens agradarien,
hem de controlar-les i amagar-les perquè si escaparen del nostre control allò que provocarien ens marcaria
per a tota la vida. Però l'instint humà, el dimoni, el mal, allò que tots tenim sempre és partidari de traure
eixa negativitat. A ell no li preocupa l'ètica ni la moral, només busca el seu desig egoista: caos, descontrol,
salvatgisme. El nostre deure com a sers humans amb capacitat de decisió és la de controlar-ho i limitar-ho;
perquè no som només un res extensa que actua (un cos) , sinó que també som una res pensant que decideix
(ment) .
CASTELLANO ACCÉSIT: “UN VIAJE MÍSTICO” DE GUILLÉM
GAVILÁ PUIGCERVER. 2º BACH F La muerte es tan solo un paso más, insignificante, de nuestra existencia…
El modernismo nos ha cegado por completo, dejando atrás teorías de la
antigüedad sobre nuestro resurgir entre las cenizas y la coalición de una nueva vida, si
se puede llamar así.
Os estaréis preguntando quien soy yo… Yo no soy más que un hombre.
Vivimos en el año 2125, las cosas han cambiado mucho desde vuestra época,
quizás más de lo que esperábamos. La ciencia domina el pensamiento general del
planeta, la religión fue tumbada y masacrada hace medio siglo, aproximadamente, y la
gente ya no vive atada a unas creencias, a unos “líderes”.
Con esto del cambio climático las temperaturas son más extremas que antes.
81
No sé muy bien como pasó para llegar a este punto pero algo haríais en vuestra época…
“Al menos estamos vivos”, recuerdo oír decir a mi padre hace unos años.
Como él vivió más cerca esa época…
Los científicos pudieron estabilizar un poco el problema del cambio climático creando inmensos
ecosistemas artificiales, de ese modo, también ayudaban a mantener la flora y fauna del momento y evitar
más extinciones.
La forma de mandato judicial y legal también cambió más de lo que esperábamos, vivimos en una
remodelación de la anarquía, ahora no existen jerarquías políticas, ni militares, ni judiciales… pero el
capitalismo sigue gobernando al mundo.
Los países asumieron que si se juntaban para formar una gran masa con unas mismas leyes cívicas
y éticas dejarían atrás un gran número de problemas, así que ahora, a pesar de la distancia y los
continentes, todo el planeta es un solo país, Derilia.
Aún no os he dicho ni mi nombre ni mi historia, permitid que me presente como es debido.
Mi nombre es Héctor y hace unos días comencé a entender la vida…
Me gusta dar paseos nocturnos, me considero una persona muy reservada, callada y solitaria, pero
eso no me amarga en absoluto. He descubierto que cuantos menos amigos tienes, más tiempo ganas para
conocerte a ti mismo.
Hoy en día nadie se conoce a sí mismo, y repito, nadie. Todo el mundo anda ajetreado de un sitio a
otro, como si les obligasen, y no emplean su tiempo en vivir.
¿Quién sabe qué es vivir?
Si su tiempo lo emplean en trabajar, comer y dormir… ¿cuándo aprendemos los seres humanos a
pensar?
Sencillamente no lo hacemos, ya hay unas personas que se encargan de ello. Se hacen llamar científicos,
filósofos… ¿Pero por qué ellos?
Antes, cualquier persona podía pensar por sí misma sin necesidad de ayuda; y así llegamos hasta
este momento.
El mundo se vuelve loco y junto a él, todos y cada uno de los seres humanos. Si la gente se parara
a pensar más a menudo habrían descubierto lo que he descubierto yo hace tiempo.
En uno de mis paseos nocturnos alcé la vista al cielo y presencié un acontecimiento único y
maravilloso. Al fundirse casi por completo los polos de la Tierra, las auroras boreales se descontrolaron y
se divulgaron por todo el planeta, apareciendo así, de forma espontánea, en cualquier lugar del mundo y en
cualquier instante.
Y eso ocurrió, apareció ante mis maravillados ojos una inmensa luz multicolor que fluía por el
cielo como bailando para mí…
No sé si fui preso de Morfeo o si simplemente caí en un estado de confusión, pero juraría por todo
aquello que tengo, que no es mucho, que una voz tan pura como el agua de los manantiales del
rejuvenecimiento me habló y me mostró un lugar desconocido para todo ser vivo… el reino de los muertos.
Dicho así, impresiona más de lo que debería, y ahí quería llegar. El reino de los muertos no es
como nos lo habían pintado hasta ahora. Ahora, alejados de las creencias religiosas y de manos que te
señalan puedo decir abiertamente que el otro mundo simplemente es maravilloso.
No hablo del cielo, no hablo del paraíso… hablo de un mundo paralelo al nuestro. Sus vidas han
continuado en el otro mundo como si no hubiera pasado nada.
Al morir en nuestro mundo, nuestro ser interior, pureza, inteligencia y personalidad es absorbida al
otro mundo dejando atrás la estela que vivió en este, que no es nada más que el cuerpo.
En el otro mundo no existe nada material, tan sólo se pueden apreciar las millones de almas que se mueven
y mantienen otro tipo de vida junto al resto. Se palpa el ambiente de tranquilidad, no hay estrés, no hay
prisas, sólo calma, tranquilidad y mucho tiempo para pensar… Pensar en todo lo que no has podido pensar
en toda tu anterior vida, recapacitar, repasar tus pasos…
Desconozco por qué fui yo la persona que pudo ver todo aquello… la aurora boreal no duró más
que unos segundos en los que me absorbió y me mostró su preciado interior. Quizás sea cierto, al fin y al
cabo, que desde arriba nos observan, en cierta manera…
Pero llegué a una conclusión de lo más inesperada…
¡Llegué a la conclusión de que las auroras boreales no eran otra cosa que el reino de los muertos en
sí! ¡Que los colores de la misma no eran más que los reflejos de las almas y espíritus que, en ciertos
momentos, se muestran a nosotros como algo abstracto! ¡Y que sin duda alguna, siempre han estado allí,
deambulando por el mundo y observándonos desde las alturas!
82
Como dije antes, yo sólo soy un hombre; un hombre cansado de la vida, aislado, ausente, que
emplea su vida en ordenar sus ideas… Un hombre que trata de utilizar más del 10 % de capacidad cerebral
que utilizamos generalmente todos.
Lamentablemente, estos fenómenos atmosféricos, si aún se pueden considerar así tras mi hipótesis,
son impredecibles… Y lamentablemente, la gente sigue sin pararse a pensar en todas las posibilidades que
pueden darse. Nunca conocerán el verdadero saber, nunca conocerán realidades que parecían fuera de su
alcance…
CASTELLANO 1ER PREMIO: “EL ÁRBOL DE LA VIDA”. DE DAVID CATALÁN
SEBASTIÁ 2º BACH E Todo era oscuridad. Alguien se había visto atrapado entre un mar de sombras del que
era difícil distinguir nada. No se veía, no se oía, no se olía... nada. Era un hombre como podría
haber sido cualquier otro, se llamaba Álex y no era más que un padre de familia español
¿Cómo había llegado hasta ahí? Eso ya lo veremos en adelante. El caso es que, como buen
humano que era, viéndose rodeado de una escena tan oscura y asoladora no podía hacer más
que caer presa del nerviosismo y la desesperanza, intentando descifrar los acertijos que traía
consigo su localización entre el mar de sombras. En ese momento no recordaba nada, ni quién
era, ni lo que había hecho la “noche anterior”... Nada. Tan solo la búsqueda de un método
posible para huir de aquel lugar parecía acudir a su mente.
Y casi como una respuesta a su plegaria nerviosa, una extraña voz dio contestación a
su necesidad. ¿Una voz? No... más bien podríamos definirlo como un conjunto de ellas.
-Abre los ojos, Álex.-decían- Abre los ojos y enfréntate a tu existencia.
Misteriosas palabras, sin duda, pero por si acaso Álex intentó abrir los ojos tal y como había hecho
todas las mañanas a la hora de despertarse. ¡Milagro, se hizo la luz! Frente a la vista del absorto hombre se
empezó a mostrar un paisaje bien diferente al que conformaban las sombras eternas. Al frente, un cielo
azul, nítido y amplio, como aquel que había adorado en vida; a sus lados, un amplio prado, repleto de
pureza, de hierba verdosa (especialmente bella, brillante) y, según se podía ver al proseguir con el estudio,
también se alcanzaba a ver un sinfín de árboles que se alzaban sobre los cielos, con alturas inverosímiles.
El campo parecía ser extremadamente amplio, por lo que no era posible determinar el número de figuras
que crecían desde lo más bajo hasta lo más alto. Todo esto lo pudo observar Álex con un simple vistazo,
justo antes de que a su espalda se pudiera oír un mensaje que casi consigue sobresaltarle:
-Levanta, Álex. Es hora de empezar a desandar lo andado.-de nuevo eran múltiples voces las que
hablaban.
Una vez más palabras que daban lugar a amplios interrogantes. Álex, con la simple intención
(inicialmente) de observar a sus interlocutores, se incorporó y giró hacia la orientación de la que parecía
haber venido el mensaje. Se mostraron tres figuras: un niño, un adulto y un anciano. Ninguno de ellos tenía
ninguna característica fuera de lo habitual, pero sin embargo podía vislumbrarse en ellos rasgos que
incitaban a la mente de Álex a relacionarlos con algo.
Los tres poseían el cabello corto, de color castaño (excepto el anciano, con abundantes canas que
lo hacían casi completamente blanco), una altura media para sus edades (en orden de colocación: 1’50,
1’80, 1’70) y un rostro pálido, alargado y, tan solo en el caso del octogenario, arrugado, caracterizado por
unos ojos marrones. En cuanto a sus cuerpos, tan solo cabe destacar la corpulencia del adulto, en contraste
con el pequeño casi esquelético y el anciano fofo.
Álex seguía intentando ubicarlos en su memoria, pero parecía que esta no quería dar lugar a ningún
recuerdo, y por lo tanto le hacía completamente incapaz de reconocer aquello que le llamaba la atención.
Por lo tanto, se propuso realizar una pregunta, a la que sus acompañantes se adelantaron. En ese momento
pudo ver como los tres movían los labios al mismo tiempo, sin lapso alguno de tiempo.
-Aquí no tienes ningún poder sobre tu presente, tu pasado o tu futuro, no más del que te
otorguemos nosotros. No preguntes, no pienses, tan solo escucha.-dijeron en inicio, parando en seco al
confuso hombre- Álex González Núñez, hijo de Roberto González y Nuria Núñez, muertos el dos de
noviembre de dos mil once y el cuatro de octubre de dos mil nueve respectivamente. Cumpliste los
cuarenta y cinco años el pasado diecisiete de noviembre, el mismo día en el que fuiste despedido de tu
puesto de trabajo en INGSOC & COMPANY, razón por la que caíste en una grave depresión. El
diecinueve de noviembre del mismo año fuiste informado del accidente acontecido en la calle Gran Vía,
ciudad de Madrid, suceso en el que tu ex-mujer y tu hijo de seis años se vieron afectados, resultando
83
heridos de gravedad, con lesiones traumáticas y quedando en estado de shock, para posteriormente pasar a
caer en un coma profundo. Todo esto te llevó a un colapso que tu resistencia mental no pudo soportar,
dirigiéndote en el acto a una sola idea: el suicidio.
Callaron. El colapso mental que aconteció en la mente de Álex es difícilmente descriptible: un
mundo de sensaciones, recuerdos, memorias y vivencias que le atacaban vertiginosamente a una velocidad
desorbitante. El hombre se llevó las manos a la cabeza y cayó al suelo de rodillas, jadeando, mientras todas
las imágenes de los acontecimientos referidos se acumulaban por momentos y le hacían caer en un estado
agónico de difícil resolución. Todo aquello era verdad... Únicamente lo había olvidado. El brusco modo en
el que Antonio, su superior, le informó de la quiebra de la empresa y de la futura desaparición de la misma,
y por tanto de la pérdida de su puesto... el accidente de Marta y Lucas; incluso acudieron imágenes suyas,
en el baño, con una navaja de afeitar en la mano derecha, casi presionando las venas de la muñeca
izquierda. Todo aquello había sido verdad... ¿Cómo había podido olvidarlo?
Sin que se diera cuenta, la figura del infante (un niño que tendría más o menos la edad de su Lucas,
cerca de seis años) se acercó a él, colocando una mano sobre su hombro y transmitiendo en el acto una
inexplicable sensación de tranquilidad, la típica tranquilidad e inocencia que solo un niño puede sentir. Era
como si sus almas hubieran entrado en sintonía.
-No hay de qué preocuparse, Álex.-dijo el pequeño con voz aguda y tranquila- Estás aquí por
alguna razón. En esta vida nada que ocurra está determinado por el azar. Así que levanta, y ven con
nosotros.
Los ojos del interpelado estaban casi llorosos, a punto de derramar alguna lágrima... pero el niño
retuvo la tristeza de Álex y le otorgó las fuerzas necesarias para alzarse y enfrentarse a aquello de lo que le
hablara. De improvisto había sido embriagado por la tranquilidad de la inocencia infantil. Seguidamente,
fue el adulto el que dio un paso adelante, colocando su mano derecha sobre la cabeza de Álex. En última
instancia sería el anciano el que haría lo mismo, apoyando la mano en el hombro derecho. Ambos, dijeron:
-Toda acción conlleva unos efectos. Todo efecto determinante para la vida debe ser causado por
una acción meditada.-Resonaron sus voces al mismo tiempo- Es hora de que te enfrentes a tu destino y
tomes decisiones..
Justo al finalizar esas palabras, todo alrededor de los tres personajes empezó a volverse borroso. Lo
que había sido una bella pradera empezó a girar y se convirtió en un torbellino gigante. Este proceso tan
solo duró unos instantes, breves segundos, y cuando todo volvió a la normalidad Álex y sus aliados
volvieron a aparecer en la misma pradera, solo que en ese momento se encontraban frente a un árbol. Éste,
a diferencia de muchos otros rebosantes de vida, se veía marchito. Alrededor de su tronco se había formado
una circunferencia en la que la hierba estaba muerta, el espacio constaba de tan solo tierra yerma. Cabe
decir que ese árbol no era el único que se veía en este estado, había otros tantos que también lo imitaban,
pero no era lo más habitual en el lugar. Álex alzó la vista hacia arriba, y al hacerlo observó una
peculiaridad:
-¿Qué tipo de árbol es este...?
No eran de extrañar sus dudas, aquel era un árbol muy peculiar. En él, efectivamente, se podían
observar los componentes normales de un ser vivo como aquel: tronco, ramas, corteza... mas no era del
todo normal. El tronco principal tenía un grandísimo grosor (quizá llegaba a los quince metros de
diámetro), y solo él era capaz de ascender hacia el cielo y alcanzarlo. Por el contrario, las ramas salían a lo
largo de él, casi todas ellas de una longitud normal, excepto una, que desde que se había alargado en un
inicio se había convertido en un nuevo tronco (menos grueso del principal) que ascendía hacia el cielo, y
de ella habían surgido nuevas ramas, repitiéndose el proceso múltiples veces. Siempre una sola rama por
cada tronco.
-Este es el árbol de la vida.-dijeron las tres voces a la vez, sin mediar espera- Tu árbol de la vida.
En el camino de tu vida ha habido tantas decisiones como ramas ves en el mismo,-ciertamente, había
incontables ramas- pero sólo aquellas decisiones que tomas son las que siguen ascendiendo y toman el
liderazgo del recorrido, creando nuevos caminos predeterminados, pero de los que tú has tomado
conciencia a la hora de elegirlos, hasta llegar a la unión de nuevo con el tronco central, como lo hace todo
árbol de la vida, en la muerte.
Era curiosa esa concepción de la vida, sin duda. Un árbol en el que las ramas predeterminan los
posibles caminos que tomar, siendo tú mismo el que decides cuál de ellos seguir. Serían tan innumerables
las posibilidades que, a pesar de estar determinadas con anterioridad, no limitarían la libertad del individuo
más allá de lo que pudiera hacerlo él.
Álex no podía alcanzar a ver hasta dónde había llegado la rama de su vida, aquella que había
crecido a base de sus decisiones, ya que estaba demasiado por encima del cielo y las nubes. Pero realmente
84
no le hacía falta verlo. Realmente ya sabía aquello que vería al haber recordado todo lo acontecido en las
últimas horas. Tan solo se preguntaba si la rama se habría unido ya al tronco principal dándole muerte (y
eso era aceptar la muerte) o si simplemente estaba esperando una decisión final, la cuál ni siquiera estaba
seguro de poder o querer tomar, aquello a lo que se llamaría “redención” de aquella opción que había
tomado.
Los tres guías volvieron a separarse de él, colocándose en esta ocasión junto al árbol, a un lado del
mismo, y mirando directamente a su dueño, como si esperaran a que diera el paso final.
-Has sido elegido para redimirte, Álex,-dijeron al unísono- y nosotros somos tus guías porque sin ti
nuestra existencia nunca habría llegado o llegará. Somos tu pasado, tu presente y tu futuro.-completaron,
hablando a continuación el niño, como portavoz de sus palabras, sonriendo con dulzura e inocencia- Sin tí
tu pasado no habría existido. Sin tus acciones y elecciones jamás habría crecido y habría podido
madurar...-calló, dando lugar a la voz del adulto, quien se expresó con más severidad- Sin tus decisiones tu
presente se habría visto sumido en una existencia insustancial. Tú me das vida, tú decides el camino por el
que voy...-y acabó por completar el anciano, amable y tranquilo- Y sin tí tu futuro jamás llegará. Sin tí yo
no existiré. Tú tienes poder sobre mí... ¿Sabrás tomar una decisión correcta?
Quedó absorto. Sin duda, todo era muy extraño, demasiado surrealista. Aquello no podía ser más
que una ilusión, no más que una alucinación. ¿Su árbol de la vida? ¿Su presente, su pasado y su futuro?
¿Qué era aquello...? ¿Pero y qué si lo era? No dejaba de ser una lección que pudiera aprovechar para sí
mismo...
-Hay veces-dijeron los tres al tiempo- en las que la mente no nos permite pensar con total claridad
todas las consecuencias que tendrán nuestras acciones. Hay ocasiones en las que no es justo dejar que la
desesperanza y el dolor den mal fin a algo que podría haber acabado de otro modo, sin conocer las
diferentes posibilidades de lo que podría haber ocurrido. Por esta razón, Álex, te es otorgado este don, esta
oportunidad Coloca tus manos sobre el tronco de tu árbol, siente su savia casi inerte, su escasa vida... de
este modo podrás ver las consecuencias directas que tendrán tus acciones si sigues adelante con la decisión
de poner fin a tu vida. Pero también serás capaz de ver aquello que habría ocurrido si no tomaras una
decisión como esa.
Y así lo hizo. Álex no se demoró en dar un paso adelante y colocar las manos sobre el tronco del
árbol, sintiendo su rugoso y cálido tacto. Este apenas le importunó durante unas milésimas de segundo, ya
que casi instantáneamente el mundo volvió a dar vueltas a su alrededor.
En esta ocasión no apareció en la misma pradera, sino que lo hizo en lo que parecía ser un
cementerio, pero lo hacía como un espectador externo, flotando sobre las cabezas de un gran número de
presentes. Ninguno de ellos se fijaba en su presencia, por lo que presupuso que no podrían verle. Todos
ellos estaban ataviados con el típico color negro, y también tal y como era de esperar, se mostraban
melancólicos, derramando lágrimas, decaídos. No era para menos. Entre ellos había gente que al principio
Álex no pudo reconocer, pero que mientras les iba observando pasaba a identificar por determinada
información que recibía espontáneamente. Allí estaban sus dos hermanas, sus primas, su único primo (el
que, cabía decir, había sido su mejor amigo desde la infancia), algunos de sus tíos, su abuela (madre de su
padre) y su abuelo (padre de su madre). Todos ellos agónicos, desolados y amargados. Aquello lo había
provocado él con su acto, con su decisión transcendental... ¿Acaso era justo que todo acabara de ese modo?
La escena del cementerio duró unos minutos que el observador dedicó a identificar a gente y a
sufrir por aquello que había desatado (o podría desatar). Pero de improvisto ocurrió un cambio tan
inesperado como veloz. De nuevo, la escena se volvió borrosa, como un torbellino, y llegó una nueva. En
esta pudo identificar su propia casa, el salón de la misma y, como personajes principales... al verlo casi le
dio un vuelco el corazón. Quiso lanzarse sobre ellos, saltar, correr, llorar de alegría, gritar... pero no pudo.
Ahí podía ver a su ex-mujer y a su hijo, ambos abrazándose y llorando desconsolados. No daba crédito, al
principio se sentía alegre de verlos... pero no tardó en recordar por qué estaba ahí, y la melancolía volvió a
aparecer en la mente de Álex. Era cierto. También a ellos les podría haber hecho mucho daño. Sabía que
las posibilidades de que despertaran del coma no eran muchas. ¿O sí lo eran? Y también sabía que él no
soportaría sobrevivir sin ellos ¿Pero, y si ellos conseguían sobrevivir? ¿Qué harían ,o al menos su hijo,
viendo a su padre muerto sin causa aparente? No podía ser bueno en ninguno de los casos. Y Marta...
Bueno, era cierto, estaban separados, pero de eso apenas hacía un mes. Era difícil que ella pasara
indiferente, que no sufriera por la repentina muerte de su ex-marido. ¿Quién era él para hacer sufrir de ese
modo a las dos personas que más le habían importado en toda su vida?
¿Pero y si no ocurría eso? ¿Y si había otra posibilidad? ¿Y si decidía vivir? La escena cambió de
nuevo tan rápido como había llegado, pero esta vez no cambió el escenario, sino tan solo los personajes. En
esta ocasión estaba él, sentado en el sofá, con el rostro cubierto por las manos, encorvado. No hacía falta
85
preguntar a qué situación refería esa “premonición”. Sin embargo no pudo ver en aquel hombre nada que
no hubiera visto en sí mismo antes. Él realmente ya había dado por hecho la muerte de sus familiares
inconscientes; la posibilidad de que sobrevivieran no había sido considerada con la suficiente realidad. Que
sufriría increíblemente si no vivían, era un hecho, por lo que no cabía hacerse falsas esperanzas para
después pasar a sufrir lo indecible. Pero aún así...
En esta ocasión el cambio no fue brusco. Simplemente, la figura de Álex (el de la escena) se
difuminó un instante. Seguidamente se formaron, en su lugar tres. Estaban ellos, la familia; la familia que
le hacía feliz, Álex, Marta y Lucas abrazándose. No había imagen más bella. No podía existir mayor
anhelo que el de un padre como él, emotivo y sentimental, volviendo a tener en sus brazos a las dos
personas que, quisiera o no aceptarlo, eran los pilares de su vida: las dos personas más importantes que
existían para él. No podía permitirse perderlas. No quería crear la mera posibilidad de hacerlas sufrir, de
ser causante de su agonía. No. Antes sufriría él por ellos. En ese momento tenía las ideas bien claras.
Quería que la escena observada se cumpliera. Quería que aquello se volviera realidad. Quería rectificar en
sus actos y dejar que los acontecimientos llegaran por sí solos. Quizá tuviera que soportar el dolor de la
muerte de su hijo y su mujer, cierto. Pero sin duda, la agonía de esa posibilidad podía ser perfectamente
equiparable a la felicidad que tendría a la hora de volver a sentir y abrazar a sus seres queridos.
De nuevo todo giró. Todo se hizo borroso. Esta vez la situación confusa se alargó más de lo que lo
había hecho antes. Mientras se prolongaba, las cuatro escenas confluyeron en la mente de Álex. Debía
tomar una decisión. Cualquiera de las dos posibles sería difícil de asumir. ¿Huir de la vida como un perrito
con el rabo entre las piernas o enfrentarse a los acontecimientos que el destino había preparado para él? La
imagen de su hijo y su ex-mujer se mostraron frente a él, como una foto de retrato familiar, sonriéndole. El
ver esa imagen le hizo cuestionarse si realmente estaba planteándose qué decisión tomar. ¿Acaso no lo
había hecho ya?
Finalmente, todo volvió a la normalidad, y Álex se encontró en el pequeño baño de su casa, que
incluso aún compartía con su ex-mujer (ante la permisividad de ella a la hora de que el padre de su hijo
buscara una nueva casa). En su mano derecha sujetaba una cuchilla de afeitar, presionando sobre las venas
de la muñeca de la mano izquierda. La mirada del hombre se clavó al frente y observó su rostro
demacrado, cansado, con el cabello castaño desordenado y los ojos marrones profundos y dubitativos. En
él no pudo evitar reconocer las facciones que compartía con su hijo: esa nariz pequeña, esos ojos amplios y
sinceros, ese cabello corto y oscuro... La mano derecha se abrió, cayó la cuchilla. Álex dio un par de pasos,
retrocediendo, y miró al frente casi asustado. ¿Abandonar sin más a la gente que quería? ¿Cómo había
podido planteárselo? En ese momento lo veía claro. No, ese no era su destino. Nadie le haría dudar nunca
más. Se convertiría en una persona lo suficientemente fuerte como para vivir por encima de los designios.
En ese momento el móvil de Álex empezó a sonar, alarmándole. Lo sacó del bolsillo. Era el doctor
Ramos, con quien ya había tratado en el hospital recientemente... tan solo debía llamarle ante novedades
del caso de Lucas o Marta.. .
86
MATEMÁTICAS, 1ER CICLO ESO: ANDREA GEORGIANA PETICA 2ON ESO A
87
2º CICLO ESO: ROCKSOLANA IVANOCHKA 4T. ESO D.
88
BACHILLERATO : AINA FORNÉS I CATALÀ 1ER BAT A
DIBUJO. 1ER PREMI: “¿PORQUÉ NO CONSIGO GUSTARTE SI YO TAMBIÉN SOY
ARTE” DE JAUME TENT PÉREZ, DE 2º BACH F
89
PINTURA. 1ER PREMI: ALBERTO LUCAS ROVIRA DE 2º BACH F
ESCULTURA. ACCÉSIT: : JAUME TENT PÉREZ, DE 2º BACH F
1ER PREMI: “L’INVOLUCIÓ D EL’HOME” DE JOSÉ FERRER VICENS DE 2º BACH
F
90
MÚSICA. IN MEMORIAM MARCO TORRES BISQUERT 1º B SUPERIOR
1ER PREMI MODALIDAD SOLISTA: STEFANIA MACCAFERRI, 2N BAT. F (VIOLÍ)
91
ACCÉSIT MODALIDAD GRUPO: COMPUESTO POR: NESTOR MONTIEL, 2N B
(PIANO) I ALICIA BOLUFER, 2N A (VEU)
1er PREMI MODALIDAD GRUPO:COMPUESTO POR: MARTIN GONZÁLEZ
(GUITARRA), ALISON LAUBE (VEU) I FRAN BOLUFER (BAIX), 2N BAT. E
FOTOGRAFIA BLANCO Y NEGRO. 1ER PREMI: “TORE” DE SALVADOR JIMÉNEZ
VALENZUELA DE 1º BAH A
92
FOTOGRAFIA COLOR. 1ER PREMI: “CONCHA MARINA” DE SALVADOR SASTRE
PELLICER DE 2º BACH F
FOTOGRAFIA SERIES. 1ER PREMI: “GOTAS CHINAS” DE NURIA MARTÍN ALBO
SOLIVERES DE 2º BACH F
93
FOTOGRAFIA MUNDO DE LA NATURALEZA ACCÉSIT: “CONCHA MARINA” DE
SALVADOR SASTRE PELLICER DE 2º BACH F
1ER PREMI: “RED SILENCE” DE IVA PETROVA PESHEVA DE 1º BACH A
94
FOTOGRAFIA RETOQUE DIGITAL. 1ER PREMI: “SURFISTA DOMINGUERO” JOSÉ
IGNACIO FERNÁNDEZ MIRANDA-2BAT-F
CARTELS. 2N PREMI: MARINA SALA VINUESA DE 1º BACH F
95
1ER PREMI: ALBERTO LUCAS ROVIRA DE 2º BACH F
96