UD7. L’atenció integral dels pacients/clients en situación especial. C7.recolzament psicològic al pacient
1
UD7: L’ATENCIÓ INTEGRAL DELS PACIENTS/CLIENTS
EN SITUACIÓ ESPECIAL.
1. EL PACIENT/CLIENT AMB MALALTIES AGUDES.
1.1. Què és un procés agut?
1.2. Reaccions emocionals en el pacient agut i la seva família.
1.3. L’atenció al pacient agut i la seva família.
2. EL PACIENT /CLIENT AMB MALALTIES CRÒNIQUES.
2.1. Què és una malaltia crònica ?
2.2. Reaccions emocionals davant la malaltia crònica
2.3. L’atenció al pacient crònic i la seva família.
o El pacient/client diabètic
o El pacient/client oncològic
o El pacient/client amb SIDA
3. EL PACIENT/CLIENT TERMINAL.
3.1. Què és una malaltia terminal ?
3.2. L’Experiència de la mort.
3.3. Les etapes en el procés de la mort.
3.4. Reaccions psicològiques del pacient terminal
3.5. L’atenció al pacient terminal
3.6. L’atenció a la seva família.
3.7. La pèrdua i el dol. Què és el dol?
4. EUTENÀSIA
5. DONACIONS
UD7. L’atenció integral dels pacients/clients en situación especial. C7.recolzament psicològic al pacient
2
1. EL PACIENT/CLIENT AMB MALALTIES AGUDES
1.1.- Què és un procés agut?
Un procés agut és un problema de salut de breu curs i que revesteix gravetat, que apareix de forma brusca i
puntual en el temps.
Es consideren tres tipus de pacients aguts:
Pacients ambulatoris aguts:
o Només necessiten tractament farmacològic o cures d’infermeria.
o No ingressen a l’hospital.
o Poden desenvolupar vida normal o quasi normal.
Pacients quirúrgics
o Ingressen a l’hospital per ser operats per ingrés o d’urgència.
Pacients a la UCI o UVI
o Per la seva situació especial estan sotmesos a cures intensives en unitats de vigilància
intensiva (UVI)
La resolució dels processos aguts s’aconsegueixen de forma ràpida amb el tractament curatiu i/o la
intervenció específica, excepte en el cas que sorgeixin complicacions.
Algunes característiques dels processos aguts són les següents:
Acostuma a ser d’aparició sobtada.
Es distingeix per la seva brevetat en el temps.
Hospitalització curta.
El pronòstic acostuma a ser bo.
En molts casos el tractament es coneix i acostuma a ser eficaç.
1.2.- Reaccions emocionals en el pacient agut i la seva família.
És evident que un procés agut, com qualsevol altra situació de malaltia genera una sèrie de reaccions i canvis
en les necessitats emocionals. Aquestes variaran en funció del tipus de pacient, però en gran part estaran
condicionades per l’estadi evolutiu en què es trobi la persona afectada, especialment quan el tractament del
procés suposi l’ingrés hospitalari i la intervenció quirúrgica. Alguns dels comportaments que presenten els
pacients en cadascuna de les etapes són els següents:
En la infància:
L’hospital i la visió de les “bates blanques” sobre les que ja té alguna experiència li fan por.
A més, el dolor agut, el desconeixement del lloc i el nerviosisme dels pares, fan augmentar la por
i l’angoixa del nen.
UD7. L’atenció integral dels pacients/clients en situación especial. C7.recolzament psicològic al pacient
3
En l’adolescència
En ocasions deixen veure encara més la seva part infantil. Necessiten els pares per disminuir l’estrés que
sent.
En l’edat adulta
Davant la incertesa:
Demana informació sobre que li passa.
Mostra temor i preocupació per les repercussions que pot tenir sobre ell i la seva família
sobretot si existeixen canvis.
Pot aparèixer ansietat.
En la vellesa.
Estar en un medi que no reconeix com l’habitual implica un conjunt de conductes:
Desorientació espai-temps molt acusada.
Presenta ansietat.
Sent la pèrdua sobre la seva persona i un alt sentiment de dependència.
Poden aparèixer conductes agressives.
1.3.- L’atenció al pacient agut i la seva família.
L’atenció al pacient quirúrgic.
Proporciona-li la informació bàsica que demanda sempre que no sobrepassi les teves pròpies
possibilitats.
Reforça-li les conductes i actituds positives que ajudin a la seva adaptació després de la intervenció.
Demostra-li interès, proximitat i disponibilitat en tot allò relacionat amb la situació postquirúrgica,
facilitant-li l’expressió del seu estat d’ànim.
Exerceix un paper docent en la seva autocura per reforçar la seva autonomia respecte de les cures de
la família i augmentar conseqüentment la seva autoestima.
Anima’l ajudant-lo a adaptar-se a la seva nova situació en el postoperatori immediat. Intenta
proporcionar-li la informació bàsica que en aquest estat sovint et demandarà.
En pacients quirúrgics per transplantament, com que tenen molta experiència hospitalària, es pot
donar la paradoxa que després d’haver estat a la llista d’espera durant temps. Quan per fi és
susceptible al transplantament, ell mateix negui aquesta possibilitat. En aquest casos, coneixent per
endavant aquesta crisi de pànic davant la intervenció imminent, hauràs d’induir a la persona
afectada la reconsideració, indicant-li que la seva vida millorarà quan la funció d’aquest òrgan es
normalitzi després del transplantament.
L’atenció a la família del pacient quirúrgic
UD7. L’atenció integral dels pacients/clients en situación especial. C7.recolzament psicològic al pacient
4
Abans de la intervenció adopta una actitud de tranquil·litat i de confiança i ajuda a que els familiars
transmetin aquestes sensacions a la persona malalta.
Tant si la intervenció quirúrgica suposa la pèrdua de cert grau d’autonomia a curt com a llarg termini
hauràs de recolzar la família perquè després aquesta pugui ajudar el pacient a restablir la normalitat
en el seu dia a dia.
Demostra la teva disponibilitat a ensenyar-los les tècniques de cures i autocura del pacient.
L’atenció al pacient en la UVI-UCI.
Estigues molt alerta a l’estat psíquic general: percepció, psicomotricitat, nivell de consciència...
Vigila qualsevol variació en les seves condicions fisiològiques.
Ajuda’l a reduir l’ansietat mitjançant exercicis de relaxació de simple execució. Dirigeix-te a ell de
forma tranquil·litzadora i extremadament amable.
Davant una imminent sortida de la unitat, ajuda’l a desterrar els sentiments d’inseguretat sobre la
seva situació fora d’aquesta, reforçant i afavorint els comportaments i sentiments positius.
L’atenció a la família del pacient en la UVI-UCI
Mostra’t accessible davant qualsevol qüestió que en relació a l’estat del pacient requereixi la família.
La família d’un pacient ingressat en una UCI mostra al principi un elevat grau d’esperança a recobrar
aviat el seu familiar ingressat. Hauràs de recolzar aquesta actitud sense potenciar falses esperances.
També davant la impossibilitat d’assumir l’estat agut del seu familiar i fins i tot, avançant-se a la seva
resolució positiva o no, molts parents preferiran que s’acabi com més aviat millor aquesta situació
perquè així finalitzi el patiment. Evidentment això es veurà influït per les seves creences religioses i
tètiques. En aquests casos hauràs de mostrar-los el teu respecte encara que no comparteixis les seves
idees.
Facilita, dins el règim establert les visites, la presència de la família, ja que influeix positivament en la
millora de l’estat anímic del pacient, observa com la seva simple presència li dóna tranquil·litat i
assossec.
Intenta conèixer els hàbits i preferències musicals del pacient per si fos possible la musicoteràpia en la
seva atenció intensiva.
Sigues amable i utilitza l’empatia en les situacions de desesperació que en certs moments mostri la
família.
Ensenya altres formes de comunicació no verbal per facilitar-la entre família i pacient si la situació així ho
requereix: pissarra, colors,...
UD7. L’atenció integral dels pacients/clients en situación especial. C7.recolzament psicològic al pacient
5
2.EL PACIENT/CLIENT AMB MALALTIES CRÒNIQUES.
2.1.- QUÈ ÉS UNA MALALTIA CRÒNICA?
Una malaltia crònica és un problema de salut que no té curació i els símptomes del qual obliguen al pacient a
modificar el seu estil de vida perquè comporta unes limitacions que l’acompanyaran durant molt de temps ,
fins i tot anys.
En aquest tipus de malaltia l’assistència sanitària tindrà com a objectiu millorar la qualitat de vida de la
persona, ja que no pot aconseguir la curació. Encara que l’aparició d’una malaltia crònica pot ocórrer en
qualsevol moment de la nostra vida, la seva freqüència augmenta amb l’edat. A més, l’avanç científic i
tecnològic dels països desenvolupats, afavoreix la cronicitat de malaies per a les que fa anys l’assistència
sanitària no podia garantir una mínima qualitat de vida.
Algunes característiques de la malaltia crònica són les següents:
La seva aparició acostuma a ser lenta o fins hi tot brusca, després d’un procés agut.
No té tractament curatiu, encara que sí que té tractament pal·liatiu, és a dir, aquell que
proporciona alleugeriment temporal dels símptomes sense curar la malaltia.
En alguns casos el pacient ha d’entrenar-se en certes habilitat per millorar la seva qualitat de vida
i així desvincular-se durant un cert temps de la consulta.
El pronòstic de la malaltia és insatisfactori, perquè probablement condicionarà la vida del
pacient.
L’experiència de l’hospitalització és elevada en un pacient crònic.
Normalment són malalties que requereixen una gran quantitat de recursos del medi hospitalari i
absorbeixen temps de la vida laboral de la persona, en aquest sentit resulten ser doblement
costoses.
Les persones amb malalties cròniques viuen supeditades a una sèrie d’horaris per als seus
tractaments, visites periòdiques al centre sanitari, possibilitat de complicacions,... que no els
impedeixen portar una vida gairebé normal, encara que a vegades poden arribar a sentir que
aquesta limitació els margina.
Com que la curació no arriba, és freqüent l’aparició de desànim i depressió.
Algunes malalties cròniques arriben a estigmatitzar la persona que les pateix,, és el cas de
persones amb sida, esquizofrènia,...
El tractament pal·liatiu de la malaltia crònica a vegades resulta incapacitant física i/o
psicològicament.
Pot requerir un tractament multidisciplinari, és a dir, la participació de diferents especialitats:
cirurgia, traumatologia, psicologia, fisioterapeuta, treball social,...
Aquest tipus de malaltia pot crear dependència i fins i tot sobreprotecció per part de la família.
Algunes malalties cròniques no són progressives, és a dir, el seu estat no s’agreuja o ho fa molt lentament.
No obstant això, hi ha altres malalties cròniques que són degeneratives, és a dir, que es produeixen per una
degradació progressiva del teixit o òrgan que afecten, per la qual cosa les seves manifestacions són cada
vegada més severes i incapacitants.
UD7. L’atenció integral dels pacients/clients en situación especial. C7.recolzament psicològic al pacient
6
2.2.- REACCIONS EMOCIONALS DAVANT UNA MALALTIA CRÒNICA
Les reaccions emocionals davant una malaltia crònica dependran, a més de la resistència psíquica de cada
persona, de la gravetat de la malaltia i de la limitació funcional que aquesta comporti.
Primera reacció: Incredulitat, desconcert, negació o sorpresa.
A continuació: aïllament, sentiment de culpa, ira, irritabilitat, ansietat, depressió, baixa autoestima.
Finalment: acaba acceptant el caràcter crònic de la malaltia, els canvis que provocarà en al seva vida.
2.3.- L’ATENCIÓ AL PACIENT CRÒNIC I LA SEVA FAMÍLIA
Malgrat que la teva actitud pot variar en funció de l’edat de la persona que atenguis, així com de la seva
malaltia i el seu poder incapacitant, hi ha algunes actuacions que has de realitzar en qualsevol cas:
Informa al pacient sobre les ajudes que, des de serveis especialitzats, associacions, grups d’autoajuda i
suport,... pot rebre per fer-li sentir que no està sol davant la malaltia.
Potencia els comportaments positius per canviar l’estil de vida i, que aquest sigui més coincident amb la
cronicitat de la malaltia.
Mostra-li actitud de disponibilitat davant l’aparició de sentiments i pensaments negatius sobre el seu
futur.
Ensenya-li, juntament amb la resta de l’equip multidisciplinari, certes habilitats en la seva autocura,
perquè dominant-les s’asseguri la satisfacció de les seves pròpies necessitats. Així augmentarà la seva
autonomia i també la seva autoestima.
La família d’una persona que pateixi una malaltia crònica també precisarà d’una atenció especial,
principalment si la persona afectada és jove i la gravetat de la malaltia important. En aquests casos:
Mostra’ls la teva proximitat i accessibilitat davant qualsevol dubte relacionat sobre l’estat de salut i les
autocures del seu familiar malalt.
Explica’ls que és possible que l’ànim de la persona malalta decaigui coincidint amb recidives de la
malaltia (crisi).
Fes-los comprendre que la imposició de certes dietes, tractament, pròtesi,... , limiten però no
impedeixen la relació dins els límits de la normalitat amb la resta de familiars i amistats (evitar la
sobreprotecció).
EL PACIENT DIABÈTIC
Què és la diabetis?
La diabetis és una malaltia crònica que requereix un canvi en l’estil de vida i en molts casos
l’autoadministració d’insulina.
UD7. L’atenció integral dels pacients/clients en situación especial. C7.recolzament psicològic al pacient
7
Tractament.
La persona diabètica ha de:
Saber detectar els símptomes d’alerta per evitar complicacions.
D’ocupar-se de la seva automedicació per poder viure de forma independent.
Cal que adopti un estil de vida saludable controlant principalment la dieta i l’exercici.
Actualment les persones diabètiques disposen d’instruments i tècniques per conèixer el seu nivell de glucosa
en qualsevol moment i poder així actuar en conseqüència. La feina del personal d’infermeria consistirà en
educar-los en la presa d’aquestes dades i en l’autoadministració del medicament.
Atenció al pacient diabètic i la seva família
Ens hem de mostrar-nos accessibles tant amb el malalt com amb la família, informant de la malaltia i de la
importància de seguir el tractament, per tal de minimitzar els riscos que van associats a la malaltia: pèrdua
de visió, amputacions, nefropaties,...
Cal incentivar-los a conèixer associacions o grups de suport, així, podran aprendre “trucs” i mètodes per
adaptar-se a la dieta, a més d’estar informats sobre nous fàrmacs, nous sistemes d’aministració d’insulina,
hipoglucemiants,..
També han de saber que cal vigilar bé les petites ferides que cicatritzen amb dificultat i que poden
empitjorar.
EL PACIENT/CLIENT ONCOLÒGIC
Què és el càncer?
S’ha calculat que als països desenvolupats una de cada dues persones serà diagnosticada de càncer i
d’aquestes un 20% morirà d’aquesta malaltia, per això, és important conèixer com tractar als pacients i a les
famílies que els patiran.
Existeixen factors de risc en quant a adquirir aquest tipus de malaltia conductes no saludables com ara fumar
o dur una dieta no equilibrada són la causa del 60% de tos els càncers. Altres factors que també poden ser
determinants són les radicacions (solar), la pol·lució ambiental, predisposició genètica, agents infecciosos,...
A Espanya el càncer és la segona causa de mort després de les patologies cardiovasculars (infart, angina de
pit,...) per a tots els grups d’edat, per això, és important educar els pacients en unes bones pràctiques per tal
de minimitzar els riscos de patir la malaltia: fer exercici, veure amb moderació, augmentar el consum de
fruites i verdures, evitar exposicions prolongades al sol,...
Tractament i atenció
El tractament del càncer s’efectuarà:
Cirurgia: extirpació del teixit tumoral i ganglis afectats.
UD7. L’atenció integral dels pacients/clients en situación especial. C7.recolzament psicològic al pacient
8
Radioteràpia: ús de radiacions ionitzants que provoquen canvis en els teixits, sobre els que actua,
alterant-ne la seva multipliació.
Quimioteràpia: adiministració de fàrmacs citotòxics capaços d’impedir la proliferació i el creixement
cel·lular.
Hormonoteràpia: adiministració d’hormones i antihormones en alguns tumors que creixen sota
l’influència d’estímuls hormonals.
Atenció als pacients/clients amb càncer i a la seva família.
L’atenció als pacients amb càncer dependrà de cada cas, del tipus de càncer, de les necessitats específiques,
de la fase en què es trobi (crònica, terminal,..)
EL PACIENT/CLIENT AMB SIDA
Què és la SIDA?
La SIDA és la malaltia infecciosa que s’adquireix per contagi a través del contacte amb líquids corporals
(semen, secrecions vaginals, llet materna,...) que continguin cèl·lules infectades o partícules del VIH.
La multiplicació d’aquest virus a gran velocitat,, provoca una afectació al sistema immunitari de l’organisme,
fent que deixi de ser eficaç enfront altres malalties oportunistes.
Per aquesta raó les persones que desenvolupen la SIDA es tornen més propenses a contreure infeccions i
certs tipus de càncer o altres malalties que poden posar en perill la seva vida.
Informació i prevenció
La informació i la prevenció són les armes més utilitzades actualment per a lluitar contra la SIDA. Cal tenir en
compte que la SIDA no és un problema de certs col·lectius o grups de risc com ara: homosexuals, toxicòmans,
prostitutes,... sinó que és un problema de CONDUCTES DE RISC ( comportaments individuals) i per això, tots
hi estem exposats: homes, dones i nens de qualsevol edat.
Algunes estratègies per frenar el seu avanç són:
Practicar el sexe amb protecció.
No compartir xeringues ni usar-les diverses vegades
El tractament
Amb el tractament es pretén millorar la qualitat de vida i la supervivència de les persones infectades per VIH.
Es basa en el tractament de:
Neoplàsies i infeccions oportunistes relacionades amb el VIH.
Antiretroviral precoç per frenar la replicació del virus.
Suport en el terreny nutricional, del color associat i psicosocial.
UD7. L’atenció integral dels pacients/clients en situación especial. C7.recolzament psicològic al pacient
9
Amb aquests tractaments s’ha aconseguit que la infecció per VIH es converteixi en un procés crònic amb
expectativa de vida semblant a altres malalties cròniques i amb un pronòstic més favorable, que es
caracteritza per etapes simptomàtiques.
A vegades però no hi ha prou implicació del pacient perquè:
És un procés crònic amb períodes assimptomàtics cosa que provoca que la persona pensi que la
malaltia no és tant greus i alteri el compliment del tractament.
La complicació de la medicació: elevat nombre de pastilles que cal prendre, els horaris de presa,
requeriments alimentaris,... I a més se li sumen efectes secundaris i resistència del virus.
Les característiques de cada individu tant siguin personals (hàbits sexuals, marginació social,...) com
psicològiques (ansietat, depressió, addicions, autoestima,...)
Respostes emocionals del pacient amb SIDA
L’atenció a persones amb SIDA, requereix sovint la presència d’un psicòleg, tan per a les persones
seropositives, com per als familiars, ja que hauran de fer front a les noves situacions.
El pacient al conèixer que és portador del VIH i per tant d’una de les malalties sense tractament pateix un
xoc emocional molt traumàtic, essent una profunda desesperança i fins hi tot, comença a mostrar dol
anticipat. El dol anticipat és un reflex d’emocions com la pena i la ràbia davant una mort anunciada per
tot el que s’ha perdut (vida llarga) i per tot el que es perdrà (salut i vida)
Durant la malaltia és freqüent que el pacient senti temor:
o A l’aïllament social pel grau de marginació i d’estigmatització que comporta la malaltia.
o A contagiar a la parella o haver contagiat a altres.
o Als efectes secundaris dels tractament i als canvis de la imatge corporal.
o A no poder suportar tota aquesta càrrega.
o A la pèrdua d’autonomia, autocontrol de la pròpia imatge,...
o A la pèrdua del treball o a la falta de recursos econòmics,...
L’atenció al pacient amb SIDA i la seva família.
Coneixent les característiques, les pors i les respostes emocionals dels pacients, podem deduir l’atenció que
podem prestar-los.
Col·laborar en l’atenció i manteniment estricte de les precaucions universals i protocols de neteja i
desinfecció. Recorda que el perill de contagi no resideix a dur a terme certes tasques, sinó en com es realitza.
Reforçar positivament l’adquisició de comportaments que millorin la seva qualitat de vida, animant a que
dugui a terme activitats com: la pràctica d’exercici regular,...
UD7. L’atenció integral dels pacients/clients en situación especial. C7.recolzament psicològic al pacient
10
3.EL MALALT TERMINAL
3.1.- QUÈ ÉS UNA MALALTIA TERMINAL?
Una malaltia terminal és na situació de malaltia complexa en què ja no és possible la curació o
prolongació de la vida i la mort és pròxima.
Segons la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives, una malaltia per ser terminal, ha de complir les
següents característiques:
o Malaltia avançada, progressiva i imparable.
o Falta de possibilitats raonables de resposta al tractament específic.
o Presència de nombrosos problemes o símptomes intensos, multifactorials i canviants.
o Gran impacte emocional en el pacient, la família i l’equip terapèutic, molt relacionat amb la
presència de la mort.
o Pronòstic de vida inferior a sis mesos.
Quan una persona ja no respon al tractament curatiu, es realitzaran cures pal·liatives, que tenen com a
objectiu aconseguir el màxim benestar i qualitat de vida. Així podrà conservar la seva dignitat com a persona
fins al moment de la mort.
3.2.- L’EXPERIÈNIA DE LA MORT.
La por a la mort provoca elevats nivells d’ansietat i d’angoixa. Lamort en lanostra societat s’entén com una
cosa molesta i incòmoda i intentem esquivar la preocupació de com afrontar-la.
Potser per això la mort envoltada dels éssers estimats, és a dir, el mode tradicional de morir, canvia
d’escenari i s’aparta cap a un altre lloc, més mecanitzat però menys humà com són els hospitals, les
residències o altres institucions, el que es coneix com a mode tecnològic de morir.
En l’àmbit sanitari l’assistència al pacient terminal serà una de les tasques més complicades degut als pocs
coneixements que hom en té. Aquesta actitud deixa doncs, el malalt terminal en una situació d’indefensió ja
que es descuiden les seves necessitats emocionals i espirituals.
3.3.- APRENDRE A TRACTAR LA MORT.
Per evitar aquest desconcert, en el medi hospitalari s’han creat una sèrie de cursos i tallers sobre la realitat
de la mort. Van dirigits a personal sanitari en general i pretén que s’aproximin a la mort amb serenitat i des
del coneixement per disminuir l’ansietat que produeix la convivència diària amb ella en el medi hospitalari.
Amb aquests s’intenta:
Tancar situacions de dol del passat.
Ajudar als professionals de la sanitat a enfrontar-se serenament amb la mort aliena.
Recolzar la presa de decisions i la gestió més precisa de la mort aliena.
UD7. L’atenció integral dels pacients/clients en situación especial. C7.recolzament psicològic al pacient
11
Descarregar emocionalment el personal sanitari.
o Les etapes del malalt terminal.
Segons la doctora Kübler-Ross, aquestes són les etapes per les que passa tot malalt terminal:
Negació: (rebuig de la veritat)
Quan es confirma el diagnòstic de la malaltia mortal , la majoria rebutgen la realitat. No
reconeixen el diagnòstic i pensen que es tracta d’un error, buscant segones opinions mèdiques.
La negació donarà pas a una acceptació parcial de al realitat, quan es confirmen els diagnòstics
per altres especialistes.
Hostilitat ira
El pacient es torna poc tolerant, irascible i acusa injustament als demés de la seva situació.
Aquesta fase costa molt d’afrontar a les persones que envolten al pacient, per tant és una fase
molt dolorosa per la família.
Negació (compromís amb la veritat)
El malalt intenta allargar la seva vida o eliminar les molèsties o el dolor que li provoca la malaltia.
Segueix el tractament prescrit i a vegades reclama solucions radicals.
Altres persones estableixen un pacte, demanen que se’ls concedeixi un desig a canvi d’alguna
cosa (solen ser promeses religioses). Tot són intents d’endarrerir els fets durant un temps
Depressió:
El malalts és conscient de que la seva malaltia avança i del seu deteriorament físic. Té un
sentiment de pèrdua, és una reacció depressiva relacionada amb el que passarà en el futur.
Acceptació (reconciliació amb la veritat)
El pacient assumeix que el final està a prop i que no hi ha solució possible. La depressió dóna pas
a una situació en la que el pacient no presenta quasi sentiments.
En aquesta fase és olt important respectar els desitjos del pacient. A vegades desitgen estar sols i
d’altres acompanyats. Si fos precís, s’haurien de flexibilitzar les normes permetent en aquests
casos més visites.
En aquesta etapa la família és la que més necessita suport i comprensió.
No totes les persones passen per totes les etapes, dependrà de l’edat, personalitat, creences,... Cal recordar
que les etapes psicològiques del malalt són passades també per la família, però pot ser que no es passin de
forma simultània.
UD7. L’atenció integral dels pacients/clients en situación especial. C7.recolzament psicològic al pacient
12
3.4.- REACCIONS PSICOLÒGIQUES DEL PACIENT TERMINAL
A més dels sentiments descrits en les diferents fases, són també freqüents altres reaccions psicsològique
entre les que destaquen:
Pèrdua emocional: d’independència, del rol familiar, del social,... però el més important,
pèrdua de la pròpia vida.
Ansietat, angoixa, intranquil·litat,...
Regressió: realització de comportaments propis d’etapes vitals ja superades pel pacient.
La interiorització: sentiments d’aïllament social i familiar que dificulten la comunicació amb el
pacient.
La desesperança
La por: a la soledat, a la pèrdua de control, al patiment, al dolor, a què passarà després de la
mort.
3.5.- L’ATENCIÓ AL PACIENT TERMINAL
Com ja hem comentat, trobar-se davant un pacient terminal comporta situacions molt complicades per a un
auxiliar. Per això:
Haurem d’adaptar les cures al procès.
Haurem d’atendre les necessitats físiques, psíquiques i espirituals, afavorint un clima seriós.
Haurem de procurar-li instruments per poder drenar les emocions i comunicar-se: oferir-li conversa,
música, una llibreta i llapis per expressar-se millor,...
Utilitzar l’empatia, l’escolta activa i la comunicació no verbal, per millorar la comunicació:
o Un somriure o una carícia poden fer-li entendre que entenem la seva angoixa.
o Acostar una cadira a la vora del llit per escoltar-lo una estona.
o Una encaixada o una mà sobre la galta.
o Intentar desxifrar el llenguatge no verbal, per exemple, l’expressió de por.
o Donar-li informació precisa, de forma lenta i controlada fins on la persona malalta desitgi saber o
pugui suportar, sense enganyar-la ni crear-li falses esperances.
3.6.- L’ATENCIÓ A LA FAMÍLIA DEL PACIENT TERMINAL
Un cop el pacient ha assumit la terminalitat de la malaltia, la millor companyia és la de la família, per això és
important saber quin serà el nostre paper amb la família:
Donar informació precisa i cautelosa perquè puguin afrontar la malaltia.
UD7. L’atenció integral dels pacients/clients en situación especial. C7.recolzament psicològic al pacient
13
Indicar-los que davant el pacient actuïn amb comprensió i paciència.
Establir una relació de confiança per aconseguir una bona mort.
Mostrar respecte cap a la família i la persona malalta.
Donar suport emocionals afectuós.
Explicar-los les variacions emocionals que patirà el malalt al llarg de la malaltia.
Ajudar-los a facilitar la comunicació i elaborar el dol:
o Que parlin amb ell i li preguntin com es troba.
o Que potenciïn la comunicació no verbal.
o Que es mantinguin a prop i que estiguin pendents d’ell per qualsevol cosa que necessiti.
3.7.- LA PÈRDUA I EL DOL.
El dol és un sentiment que apareix després de la mort de l’ésser estimat, i constitueix una reacció adaptativa
normal davant la pèrdua, i que dura fins que la persona torna al seu equilibri normal.
Durant el procés de dol es distingeixen 3 etapes:
Shock i incredulitat: la persona està atordida, no pot creure’s la situació, es comporta com si la mort
no s’hagués produït. En altres casos apareix hiperactivitat.
Preocupació: apareix insomni, tristesa, introversió, pèrdua de la gana, ràbia,...
Resolució de la pèrdua: la persona recupera l’interès per les noves activitats i relacions.
Aquestes fases farien referència al procés de dol normal. El dol però, pot convertir-se en patològic quan no
es reconeix la mort i s’actua com si no hagués passat res, o per al contrari, quan la intensitat i la duració en el
temps és excessiva i es produeixen conductes suïcides.
Aquest dol patològic va associat moltes vegades a factors de risc tals com: sentiment de culpa, mort
inesperada o traumàtica, pèrdues múltiples, intensa dependència de l’individu mort, problemes econòmics,
depressions o altres malalties mentals.
Cal conèixer aquests factors per ajudar a la família a canalitzar amb major èxit el recolzament a aquestes
persones.
UD7. L’atenció integral dels pacients/clients en situación especial. C7.recolzament psicològic al pacient
14
4. EUTANÀSIA
L’eutanàsia és un dels procediments que tenen com a finalitat proporcionar una mort digna a una persona.
Tradicionalment es diferencien 2 tipus d’eutanàsia:
Eutanàsia activa: ocasiona la mort directa de la persona per evitar el patiment. Per exemple mitjançant una
injecció letal.
Eutanàsia passiva: no es tracta d’una acció sinó d’una omissió d’una mesura terapèutica o instruments de
recolzament que podria allargar la vida de la persona. Per exemple, deixant d’administrar una medicació,
retirar la respiració assistida,...
A Espanya l’eutanàsia activa és il·legal. L’associació del Dret a Morir Dignament (DMD) pretén entre altres
objectius, legalitzar l’eutanàsia. Davant la controvèrsia creada, alguns autors proposen firmar un document
on el pacient expressi la seva voluntat referents a les mesures mèdiques que desitja o no rebre en cas de
patir una malaltia terminal o irreversible que li impedeixi d’expressar la seva voluntat. Aquest document
s’anomena testament vital. Aquest document pot anul·lar-se en qualsevol moment.
5. DONACIONS
La donació consisteix en prendre òrgans o teixits sans d’una persona per trasplantar-los en una altra que els
necessiti.
Espanya té la taxa més gran de donació d’òrgans a tot el món, per davant de països com Àustria, Bèlgica, o
EEUU.
La Llei de Trasplantaments a Espanya no exigeix que els hospitals demanin el consentiment als familiars per a
la donació d’òrgans. Tot i així l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) assegura que el
consentiment es demana encara que no s’exigeixi, de manera que encara que la persona fos donant en vida i
la família s’hi negui, no es duu a terme la donació.
DONANT VIU.
Un donant viu és una persona que dóna en vida òrgans , o part d’ells, l’extracció del qual és compatible amb
la vida i la funció del qual pot ser compensada per l’organisme.
L’extracció es realitzarà si es compleixen els següents requisits:
Ser major d’edat, en plenes facultats mentals i amb un estat de salut adequat.
L’extracció de l’òrgan o part d’aquest és compatible amb la vida i la seva funció pot ser compensada
pel cos del donant.
El donant després de ser informat de les conseqüències de la seva decisió, firma el seu consentiment.
DONANT MORT
Un donant mort és aquella persona difunta de la que es pretén extreure òrgans.
UD7. L’atenció integral dels pacients/clients en situación especial. C7.recolzament psicològic al pacient
15
Per norma general perquè la donació d’òrgans d’una persona morta es realitzi s’han de complir uns criteris:
Diagnòstic de mort cerebral.
Consentiment familiar.
Valoració de les proves sanguínies.
Cures que mantinguin als òrgans en estat òptim complint els criteris generals i específics de l’òrgan a
trasplantar.
Per evitar els casos en què els familiars decideixen quan el pacient encara està viu un grup d’experts
determina les condicions que cal tenir en compte sinó hi havia consentiment:
Consentiment per part dels familiars per la donació d’òrgans en pacients vius es limitarà en casos de
coma vegetatiu persistent.
Hauran d’usar-se només els òrgans sense els quals el pacient podria seguir viu.
Es farà només després que els familiars hi hagin decidit retirar totes les mesures de suport vital del
pacient.
S’ha d’estar segur que un cop retirat el suport, el pacient morirà en breu.
Hi ha d’haver raons que facin creure que obtenir l’òrgan abans de la mort és millor que esperar a la
mort del pacient.
El consentiment ha de ser firmat per un familiar o amic designat pel pacient o per la llei.
Un metge diferent del que porta al pacient i que no treballi directament amb el pacient, ha
d’assegurar-se que la persona entén bé el què farà perquè no hi hagi coacció ni interessos que
condicionin la decisió.
La família no pot obtenir un benefici econòmic de la donació.
Ha de fer-se publicitat dels casos per tal que la gent que estigui en contra pugui manifestar
públicament les seves opinions (opinions d’experts).
Top Related