Post on 12-Mar-2016
description
FUSTERl’escultor
1
EXPOSICIÓ
“l’escultor Fuster”
Del 14 de maig al 13 d’agost de 2010
MUSEU DE LA CIUTAT Casa de Polo
C/ Joan Fuster, 33
12540 Vila-real (Castelló)
Tel. 964 535 859
museu@ajvila-real.es
OrganitzacióAjuntament de Vila-real
Regidoria de Museus
ComissariatJoan Damià Bautista i Garcia
Coordinació tècnicaCarmela Falomir Ventura
Carmen Elena Romero Girona
Transport Espais d’Art
Muntatge i il·luminacióJosé Javier Simó Sanchis
AssegurancesSeguros Vitalicio
CATÀLEG
EditaAjuntament de Vila-real. Regidoria de Museus
TextosJuan José Rubert Nebot
Héctor Folgado Miravet
Joan Damià Bautista i Garcia
CoordinacióCarmela Falomir Ventura
CorreccióDepartament de Promoció Lingüística
Disseny i maquetacióMattMurdock.net
ImpressióCanós Impressors, SL
ISBN 978-84-96843-35-6
Dipòsit legal CS-162-2010
© Dels textos: els autors
© De les fotografi es: els propietaris
© D’aquesta edició: Ajuntament de Vila-real, 2010
2
l’escultor FUSTER
ÍNDEX
Presentació de Juan José Rubert Nebot 5
Presentació d’Héctor Folgado Miravet 7
Introducció 9
L’escultura a Vila-real 13
Vida 15
Obra 19
Catàleg 33
3
l’escultor FUSTER
4
l’escultor FUSTER
aprenentatge amb l’escultor Amorós i es va convertir
en el seu millor deixeble.
El sentiment artístic de Fuster es manifesta de
forma clara i senzilla. Delicada de formes i carregada
d’expressivitat ja que aquesta és fonamental per a
reconéixer el resultat de la seua obra.
Amb aquesta exposició es ret un homenatge a
l’home i a l’escultor. Un il·lustre vila-realenc que,
malauradament va morir molt jove, però que va
desenvolupar amb èxit la destresa amb la qual va
nàixer: la creació artística.
La mort no és un fet casual, és l’últim acte de la
vida. Julio Pascual Fuster Rubert va morir als 57
anys, un 8 de desembre, festivitat de la Puríssima.
La seua obra perpetua la seua memòria i amb
aquesta exposició volem que les generacions actuals
de vila-realencs reconeguen l’artista que va ser i la
importància de la seua obra per a l’art i la cultura.
Juan José Rubert Nebot
Alcalde
En complir-se la commemoració del centenari del
naixement del vila-realenc Julio Pascual Fuster
Rubert, l’Ajuntament de la nostra ciutat té la
satisfacció d’organitzar una mostra antològica de
l’extensa obra de l’escultor que va iniciar-se sota la
direcció i coneixements de Pasqual Amorós.
Artista imatger, Fuster Rubert és autor de fi gures i
ornamentacions emblemàtiques objecte de culte
a la nostra ciutat i que formen part del patrimoni
d’entitats, congregacions, confraries i particulars.
Per primera vegada, podem donar a conéixer part
d’aquesta extensa producció gràcies a l’aportació
del llegat de la família Mompó-Fuster, els seus
hereus, als quals cal agrair l’interés, col·laboració
i conservació d’aquest patrimoni artístic de l’autor.
També cal donar les gràcies a l’aportació de les
associacions i particulars en la cessió de l’obra per
a aquesta exposició, ja que les obres exposades són
fonamentals per a poder admirar el desenvolupament
de l’artista vila-realenc, des que va iniciar el seu
Presentació
5
6
l’escultor FUSTER
El MUSEU DE LA CIUTAT Casa de Polo mostra
en la sala temporal l’exposició “L’escultor Fuster”, per commemorar el centenari del naixement de
Julio Pascual Fuster. L’Ajuntament de Vila-real i la
Regidoria de Museus té el gust de contribuir, una
vegada més, a la difusió del patrimoni historicoartístic
de Vila-real.
L’escultor Fuster va desenvolupar gran part de la
seua obra en un moment històric on la imatgeria
necessitava un impuls i, a més a més, va saber
combinar-la amb la curiositat d’altres plantejaments
temàtics, com són els retrats, faceta més desconeguda
per a molts. L’exposició fa un recorregut a través
d’esbossos en paper, que mostrava al client, tant
d’escultures com d’imatges o peanyes, les maquetes
en escaiola abans de fer la peça defi nitiva, perquè el
públic s’aprope de forma més directa al seu procés
de treball en el taller.
Per acabar, voldria agrair des d’ací la col·laboració
desinteressada de particulars i entitats com ara la
Caixa Rural de Vila-real, el Sindicat de Regs de Vila-
real, Congregació Els Lluïsos, Confraria de la Sang
de Vila-real, Capella del Pilar de Vila-real, Joventut
Antoniana, Museu de l’Arxiprestal de Vila-real,
Mater Dei de Castelló, Confraria del Grup de Sant
Agustí i Sant Marc, i especialment a la família de
Julio Pascual Fuster, gràcies als quals s’ha pogut
realitzar aquesta exposició.
Héctor Folgado Miravet
Regidor de Museus
Presentació
7
l’escultor FUSTER
8
del 14 de maig al 13 d’agost de 2010
FUSTERl’escultor
9
l’escultor FUSTER
10
l’escultor FUSTER
textos i els catàlegs que acompanyaven aquestes
mostres benintencionades no són homologables i a
penes han deixat rastre. Van faltar dedicació, temps,
fi nançament i treball de camp. I no és una crítica
als autors, que estem segurs que van fer el que van
poder, és una observació crítica dels resultats.
Amb aquesta mostra dedicada a Fuster no es dirà la
paraula defi nitiva. Això és senzillament impossible
i no existeix en el terreny de la història de l’art.
Cada autor o autora és com un calidoscopi que
permet noves visions a mesura que anem girant-lo.
Descartada aquesta possibilitat, hem de dir que el
que hem pretés és aprofundir de manera seriosa i
amb els paràmetres a l’ús de la nostra especialitat,
en la vida i obra d’un escultor, del qual, quan es va
fer l’exposició de 1992, ja teníem un coneixement
bastant aproximat. I no era ciència infusa, sinó que la
mateixa família Mompó-Fuster ens havia encarregat
feia vuit anys la confecció de l’inventari de la seua
producció, que vam mamprendre amb tota l’energia
i il·lusió dels nostres vint-i-tants. De fet, sabem del
cert que, tot i no citar-les mai, els qui s’han vist
implicats en la realització de les exposicions anteriors
han utilitzat les fi txes que nosaltres vam elaborar
en el seu moment, cedides per la mateixa família
Mompó-Fuster, després de demanar-nos a nosaltres
el permís consegüent. Per tant, Fuster és ara com
un bumerang (se’ns disculparà la comparació) que
torna a les nostres mans, després de fer voltes i
voltes.
Tot i aquell primer intent, la catalogació de la
producció íntegra de Fuster encara està per fer.
El propòsit tal vegada era massa ambiciós per
a un jove historiador de l’art i per a una família
modesta que només tenia els seus ingressos per a
encarar unes despeses que, per força, havien de
ser considerables. Només vam fer mig centenar de
fi txes. Hem de dir, en canvi, que vam treballar molt
a gust, vam bastir una confi ança mútua amb aquesta
gent; Maria, germana de Fuster i dipositària del seu
INTRODUCCIÓ
La vida professional i privada de Fuster es va
desenvolupar en una etapa convulsa de la història
social i política, tant en l’àmbit local com al País
Valencià i Espanya. El seu paper com a productor
d’imatges religioses d’apreciable qualitat al Vila-
real de la postguerra i de la dictadura franquista bé
mereix atenció i estudi.
De fet, l’ha tinguda, l’atenció, tot i que no ha anat
acompanyada de l’estudi oportú i necessari. L’any
1983 la sala d’exposicions de la Congregació de
Lluïsos de Vila-real rebia la primera mostra antològica
de Fuster, organitzada precisament per aquesta
entitat. Justament ella va ser la que feia dècades,
en el decurs dels anys quaranta, havia organitzat
la primera exhibició d’un ampli mostrari de la seua
producció, encara en vida de l’autor. El sacerdot i
historiador de l’art Josep Miquel Francés, amb la
col·laboració del també sacerdot Antoni Losas, es
va encarregar de seleccionar les obres i de fer-ne
una relació, acompanyada d’un breu comentari
introductori, en el tríptic publicat a aquest efecte.
L’any 1992 l’Ajuntament de Vila-real, amb motiu
dels vint-i-cinc anys de la mort de Fuster, va
reunir a la Casa de l’Oli un total de divuit peces.
Un comentari, també menudet i sense signar,
acompanyava l’enumeració d’obres.
Passat el temps, el 2001, el mateix Ajuntament
tornava a dedicar-li una mostra, al costat dels també
imatgers Pasqual Amorós i Pere Gil. En aquesta
ocasió eren cinc les peces exhibides, a les quals
va acompanyar en el catàleg un altre text, sempre
concís, del mateix Josep Miquel Francés.
A nosaltres, aquesta reincidència en un escultor
local, com és Fuster, ens fa l’efecte d’aquell que
es queda amb ganes de més, de qui no troba
sadollada la seua curiositat. I no és estrany. Els
Introducció
11
els estudis acadèmics i eixir de la vila, un bany de
cosmopolitisme i conéixer altres àmbits i tendències.
Fuster, però, va fer una mica de tot. Va practicar
de manera esporàdica la pintura, però presenta
ací una qualitat sensiblement inferior i per això
no hem cregut oportú incloure cap exemple en
aquesta mostra. Ens hem centrat en l’escultura i en
els dibuixos i projectes preparatoris, que són, sens
dubte, el més representatiu del conjunt de la seua
producció. Hem reservat un apartat específi c per a
alguns modellinos en fusta, fang i tela encolada, que
ens ajudaran a comprendre el mètode de treball del
nostre autor.
Al fi nal d’aquest catàleg hem volgut posar algunes
fotografi es aparegudes en el decurs de la nostra
investigació i que corresponen a obres de Fuster de
localització desconeguda.
Per acabar, volem agrair la gentilesa de les persones
i entitats que han deixat obres per a la mostra i, en
especial, a la família de l’escultor. De segur que a
Maria i a Pasqual els hauria plagut molt poder estar
el dia de la inauguració.
llegat i taller, el seu marit Pasqual i els seus dos
fi lls Josep Pasqual i Juli, al qual ja coneixíem dels
nostres temps del “Ni se sap” i que, segurament, va
tenir un paper rellevant a l’hora de fer que els seus
pares i el seu germà es decidiren per mi, un jove que
a penes tenia currículum, però que posseïa, a canvi,
moltes ganes de treballar en allò que més sabia fer i
que era la seua vocació profunda.
Revisitant les fi txes al cap dels anys, veiem que
la majoria de peces que s’hi ressenyen responen
a criteris de proximitat geogràfi ca, és a dir, les
conservades a Vila-real, Borriana i Almassora. Falta
incloure la seua obra per a la resta de la província i
per a altres llocs de la geografi a peninsular.
I passant als criteris utilitzats en la mostra que
ara ens ocupa, hem de dir que ens ha interessat
especialment donar una visió ampla de la variada
activitat de l’escultor. És cert que la seua faceta
més coneguda és la d’imatger, entre nosaltres
santer, qualifi catiu que tan bé acceptava Pasqual
Amorós, però que a Fuster no li devia agradar gens.
Ell aspirava a més, a ser un escultor a l’ús. Però
la realitat sempre acaba imposant-se i la realitat és
que, malgrat una bona base de partida, li faltaven
12
l’escultor FUSTER
de marbre, del primer terç del segle XVII i possible
procedència genovesa, que era el millor exponent en
el seu tipus a la vila, només superat pel meravellós
en fusta del mateix titular, atribuïble a Lleonard Juli
Capús i fet el 1692, en ple barroc ja.
Ignasi Vergara deixarà en la dècada dels seixanta
del segle XVIII la mostra més acurada de la
seua producció en el sant Pere d’Alcàntara,
miraculosament conservat.
Tret d’aquests exemples solts, és fonamental
destacar la presència al nostre poble de dos tallers
d’escultura de gran renom en els segles XVII i XVIII:
el dels Ochando i el de Josep Sebastià.
Pel que fa al primer, és possible que ja estigueren
al poble el 1633, puix a ells s’ha atribuït
tradicionalment el retaule principal de l’ermita de
la Mare de Déu de Gràcia, fet en aquest any. En
tot cas, diversos documents que vam publicar en
el seu moment, asseguren la seua presència en
l’últim terç del segle XVII i el naixement a la vila
d’alguns dels seus membres més destacats, com
ara Josep Jaume Vicent Ochando Guitart, nascut
el 1675 i que es declara escultor a l’hora de
contraure matrimoni el 1698. No és baladí que la
primera notícia documentada que es té d’una obra
de la família el 1695, estigués a Vila-real. Per tant,
podem concloure que hi ha una estada prolongada
dels Ochando al nostre poble, d’on passaren en data
i per raons desconegudes a Almassora, poble que
els ha tingut com a fi lls predilectes i on, en efecte,
degué nàixer algun membre destacat de la nissaga.
Si per ara ignorem amb qui es van formar els
Ochando, no passa el mateix amb l’altre escultor
local de prestigi. Josep Sebastià va ser deixeble
de Ll. J. Capús i va tenir taller obert al carrer
Major de la nostra vila. Degué estar en actiu des
de començaments de la dècada de 1690, almenys
fi ns al 1742, any en què decora magistralment la
L’ESCULTURA A VILA-REAL
Des del mateix moment de la seua creació com a
vila, la nostra ciutat degué fer tots els possibles
per dotar-se d’imatgeria que, pels imperatius de
l’època, aniria adreçada fonamentalment al culte.
L’església parroquial i els seus altars posseirien
amb total seguretat un ric patrimoni en pintura i
escultura, on estaria representat el bo i millor dels
artífexs valencians dels segles XIV i XV, que tant van
brillar en el context europeu del gòtic. No s’esperava
menys d’una vila reial amb representació a les Corts
i d’una població de cristians vells. El sorgiment de
famílies benestants i pròximes als ambients àulics,
amb refi nats gustos artístics, com ara els Gil i els
Cucaló de Montull, contribuiria no poc a la presència
d’aquestes obres senyeres.
A diferència del primer apartat, en el qual coneixem
la vinguda documentada de Llorenç Saragossà
per a fer el retaule principal, en escultura haurem
d’esperar al segle XVI per veure aparéixer aquell
sant Jaume que esmenten els documents de l’Arxiu
Municipal.
D’abans, potser de fi nals del segle XIII o principis
del XIV, era la Mare de Déu de Gràcia. Imatge de
transició del romànic al gòtic, amb clares infl uències
franceses a través de Catalunya, terra aquesta última
d’on provenia la major part dels nostres avantpassats.
De la segona meitat del segle XVI són el Crist
de l’Hospital (desaparegut) i la deliciosa Mare
de Déu del Roser (desapareguda), titular de
l’ermita d’aquesta advocació, que serà cedida als
franciscans alcantarins per a la fundació defi nitiva
del seu convent i que ocuparà el nínxol principal de
l’església fi ns a la seua destrucció el 1936. També
d’aquesta època o molt de principis del XVII sembla
la còpia en alabastre de la Mare de Déu de Trapani,
que estigué damunt del sepulcre de fra Diego Baylón
a la capella de Sant Pasqual, obra aquesta última
L’escultura a Vila-real
13
Ricard Bellver i Ramon (Madrid, 1845-1924), autor
del famosíssim Àngel caigut que adorna el jardí d’El
Retiro madrileny i dipositari de nombrosos premis i
condecoracions.
Tot i que lluny del nostre poble, els Bellver van
practicar intensament l’escultura religiosa, aplicant-
hi els procediments apresos en la Reial Acadèmia
de Belles Arts de Sant Carles i de Sant Ferran
i portant a Madrid bona part de les tècniques
i els procediments valencians, de manera que
constitueixen un precedent llunyà de l’art que ara
veurem exercir a Fuster.
Els Bellver connecten ja amb el mestre de Fuster,
Pasqual Amorós, que a fi nals del segle XIX va ser
deixeble d’algun escultor de nom ignorat a València.
Així doncs, bé podem assegurar que Vila-real és un
centre modest d’escultura des del segle XVII.
petita ermita urbana de Sant Josep d’Onda. La seua
mort s’esdevingué segurament abans d’iniciar-se
la segona meitat del segle XVIII. Ell sol o amb la
col·laboració del seu mestre, va decorar en l’última
dècada del segle XVII el cambril de l’antiga capella
de Sant Pasqual, la coveta de la Mare de Déu de
Gràcia —violentament reformada durant les obres
fetes per l’Ajuntament el 1985— i ja entrat el segle
XVIII la capella del Crist de l’Hospital.
A fi nals del segle de la Il·lustració és quan tenim
les primeres notícies de la nissaga dels Bellver,
encapçalada per Francesc i Pere Bellver i Llop,
alumnes de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant
Carles i que van establir-se a Madrid. Els seus fi lls
i nebots, Francesc (València, 1812-1890), Josep
i Marià (Madrid, 1818-1876), desenvoluparen en
aquesta ciutat una intensa activitat í l’últim arribà a
ser escultor de cambra de la reina Isabel II. Corol·lari
d’aquesta família d’artistes d’origen vila-realenc serà
14
l’escultor FUSTER
taller d’Amorós i hi restà com a ajudant fi ns a la mort
del mestre el 1943.
D’ideologia molt conservadora des de la seua
joventut, la va mantenir sense variacions fi ns a
la mort. A principis dels anys trenta, arran de
l’adveniment de la república, comença a contactar
amb moviments polítics locals de dreta i d’ultradreta.
En els mesos previs al colp d’estat de 1936, va entrar
en contacte amb les organitzacions de tipus feixista
que a Vila-real anaven preparant-lo i repartint armes
d’amagat, i va fer també d’espia per als militars
revoltats. Totes aquestes activitats provocaren el seu
empresonament. El 1937 va ser alliberat gràcies a
l’actuació providencial del metge Joaquim Coret, qui
signà un informe en el qual s’assegurava que tenia
una malaltia contagiosa.
El 24 de novembre de 1938, era delegat local
d’Informació i Investigació de la Falange al nostre
VIDAPascual Julio Fuster Rubert, tal com fi gura en
la seua partida de naixement, tot i que, en data
indeterminada, va optar per variar l’ordre dels
seus noms, va veure la llum a Vila-real el dia 8 de
desembre del 1910, al número 50 del carrer del Pare
Espuig. Era fi ll de Pascual Fuster Peset, llaurador, i
de Pascuala Rubert Sanjuan, mestressa de casa. La
seua era una d’aquelles famílies dedicades al conreu
del camp des de feia moltes generacions i, de fet,
estaven al servei de Consol Font de Mora, portant
el manteniment de la fi nca la Sénia, popularment
coneguda com la Mayorazga.
Com ell mateix indica en alguna entrevista, ja de
menut li cridava l’atenció el treball del santer local
Pasqual Amorós, a qui veia per la fi nestra del seu
taller de la placeta Bayarri, molt a prop de la casa
familiar. Als catorze anys ingressà com a aprenent al
Fuster de primera comunió
Fuster cap als divuit anys
Cap als vint anys, en un moment de lectura
Vida
15
Va ser soci fundador de la Rondalla Ta-Go-Ba
creada a Vila-real el 1946, agrupació musical
ja desapareguda, el nom de la qual deriva de les
inicials dels noms de Tàrrega, Goterris i Barrachina,
tres músics molt lligats a la població; la qual
protagonitzà un gran nombre d’actuacions en l’àmbit
local durant tres dècades. De fet, el seu domicili
social en el moment de la constitució era el taller
escultòric de Fuster.
Va mantenir una relació sentimental, l’única que
se li coneix, amb la madrilenya Felisa Aragonés
Pascual, que al fi nal no va arribar a quallar. També
ho va intentar amb la mestra Maria Amorós, però
sense cap resultat positiu.
Va morir el dia 7 de desembre de 1967, també a
Vila-real, al seu domicili del raval de Sant Pasqual,
a causa d’un infart de miocardi.
poble. En una data tan avançada com el 1957, quan
ja la Falange Española anava perdent infl uència
i poder en les estructures del règim, arran de
l’aproximació als EUA i la irremeiable obertura al
món, Fuster encara hi milita i segurament ho va fer
fi ns al fi nal de la seua vida.
Coherentment amb la seua ideologia, s’oposà al
funcionament del Cinema Condal, que havien
instal·lat els franciscans a fi nals de la dècada dels
cinquanta, en una ala del seu convent vila-realenc
i escriu al superior de la Província franciscana de
Catalunya amb el propòsit d’aconseguir el tancament
d’aquesta instal·lació. Recordem només de passada
les pressions dels cristians i de sectors retrògrads
de tota mena que va patir el cinema des de la seua
expansió arreu del món i que tant van infl uir en els
estudis de Hollywood des de la dècada dels anys
trenta del segle passat. Fuster també abanderava les
mateixes conviccions, si bé d’una manera un tant
extemporània, que el mateix superior de la província
s’encarregarà de fer-li notar de manera amable, però
amb contundència.
Amb la seua germana i algunes amigues i familiars al
castell de Peníscola, en la dècada dels anys seixanta Als 45 anysFuster el 1941
16
l’escultor FUSTER
Baixant de l’avió en un dels seus viatges a Madrid.
Dècada dels anys cinquanta
Amb Felisa, a El Escorial, 1956
Fuster amb altres persones i el pare Marcet en la cel·la de sant Pasqual. En primer pla
el model en algeps per al reliquiari del sant, 1959
Amb tres acompanyants en un acte social en la dècada dels anys seixanta
Vida
17
Amb el seu nebot Josep Pasqual i l’escultura d’una
madona amb el xiquet, 1956
Els últims anys de la seua vida
Fuster (cinqué assegut per la dreta) i altres components del món artístic i cultural de Vila-real (Gumbau, Llorens
Poy, etc.) en un sopar homenatge a Ortells. Finals de la dècada dels cinquanta
18
l’escultor FUSTER
barra d’escriure-li per retraure alguns defectes que
havia observat en el bust.
Hem trobat alguna carta de l’escultor castellonenc
Adsuara de l’any 1957, però només per a comunicar-
li que no ha pogut fer res per ell en el Premi Nacional
d’Escultura, perquè el jurat, del qual era membre,
s’havia decantat majoritàriament per obres de
caràcter avantguardista i ell, tot i oposant-se, havia
forçat que es declarara desert.
També alguna targeta de visita de l’arquitecte
igualment castellonenc Vicent Traver Tomás de
començaments de l’any 1958, en la qual es
lamentava també de la falta d’èxit en el certamen
esmentat. El primer contacte que tenim registrat
documentalment amb aquest deriva de l’encomanda
a Fuster del grup que havia de servir de base a la Mare
de Déu del Lledó a la seua ermita castellonenca, just
després d’acabar-se la guerra. Traver era l’encarregat
de fer que el santuari tornara a presentar unes
condicions adequades per al culte.
Tampoc la infl uència de Joan Flors li serví de res
en aquesta ocasió. Per cert que aquest prohom vila-
OBRA
Ningú com l’escultor Fuster patentitza un ambient
i una manera de ser a escala local. En viu contrast
amb el cosmopolitisme d’altres escultors i pintors
del segle XX que van nàixer a la nostra població o
han passat per ella, com ara Josep Ortells, Joan i
Ferran Bosch, Josep Gumbau, Gimeno Barón o
Vicent Llorens Poy, tots els quals van eixir al món per
respirar aires nous: París, Roma, Barcelona, Madrid,
etc., Fuster va quedar-se resignadament clos en
l’àmbit estricte del quadrilong de muralles que
encara cloïen mentalment i, en part materialment,
el Vila-real de les primeres dècades del segle XX i la
llarguíssima postguerra. Algun viatge a Madrid, per a
visitar El Escorial, monument que per a la ideologia
falangista i franquista era la màxima expressió de
l’art patri espanyol, i poca cosa més.
I no és que Fuster no ho intentara. Va mantenir
una intensa relació epistolar amb el conferenciant
Federico Garcia Sanchis, a qui va convidar a donar
una conferència a Vila-real per parlar de sant
Pasqual, invitació que va ser acceptada el 1959.
Sens dubte va ser la seua amistat cosmopolita més
mantinguda en el temps. També es va cartejar a
fi nals dels cinquanta amb el funcionari de presons,
periodista i falangista en les hores lliures, José
Rico de Estasén, a qui va col·locar per ací una gran
quantitat d’exemplars del seu llibre Peñíscola y el
Papa Luna. Aquesta dedicació no era desinteressada,
sinó a canvi de la publicació d’un article anhelat
sobre la seua producció escultòrica, que li permetera
promocionar-se professionalment més enllà de
la Plana. És realment exasperant veure com Rico
toreja una vegada i una altra les anhelants peticions
de Fuster i com només es preocupa per l’estat de
les vendes i pel cobrament dels diners. No cal dir
que l’article mai no es va elaborar i això que Fuster
va arribar a fer-li un bust debades, enviat a ports
pagats. Lluny d’estar-li agraït, Rico encara va tenir la
Projecte per a la peanya de la Puríssima de l’Ajuntament de Vila-
real. Madrid, desembre de 1944
Obra
19
P. Amorós. Descendiment (destruït). Linares
de Belles Arts, li adjunta una carta a Luis Palos,
subdelegat general d’Administració de l’Institut
Nacional de Previsió, el qual es veu que havia
intercedit per Fuster i li havia comunicat que el
premi d’escultura havia estat per a Salvador Octavio
Vicent. Per desgràcia ignorem amb quines obres hi
va concórrer.
En la mateixa línia, el 1950 escrivia al bisbe
d’Alcalà-Madrid per a demanar-li la seua intervenció
per a donar-se a conéixer en la seua diòcesi. El bisbe
li va contestar que cada cura o comissió actuaven
amb independència pel que fa a l’encàrrec d’obres
religioses i que, per tant, de poc podia servir-li la
realenc rebutjà educadament l’oferiment de Fuster
d’ornamentar la capella que féu a partir de 1954
a la fi nca on avui està la fundació que porta el seu
nom.
No era la primera vegada que Fuster es presentava
al Concurs Nacional d’Escultura. Ja ho havia fet
amb la mateixa falta de reconeixement el 1942 i és
possible que també estigués present en el de 1943,
perquè el cap de la Secció de Foment de les Belles
Arts del Ministeri d’Educació Nacional li fa arribar
una carta en la qual adjunta les bases. En canvi, és
segura la seua presència en el de 1958, perquè a
fi nals d’aquest any Antonio Gallego, director general
P. Amorós. Projecte per a un grup del Descendiment per a Linares.
Col·lecció Mompó-Fuster
20
l’escultor FUSTER
En el cas de Fuster no. Fuster, com bé diu ell ni
els coneix, ni vol conéixer-los. No es tracta ja
d’una ideologia conservadora, que la resta dels
esmentats, a excepció de Josep Gumbau, podrien
també compartir, es tracta d’un no voler veure ni
saber, connectat íntimament amb un cert tarannà
molt arrelat a la vila, sobretot en aquelles famílies
de procedència llauradora i mentalitat retardatària,
com ho era la del mateix Fuster.
Més encara, Fuster es revoltava també contra
les acadèmies. L’amic Llorens Poy ens ha relatat
com en algun d’aquells sopars que hem esmentat
més amunt Fuster i Josep Gumbau afi rmaven que
l’autèntic artista no havia de passar per aquestes
seua infl uència, manera diplomàtica de traure-se’l
de damunt.
Barrada la via eclesiàstica, ho provà amb
l’aristocràcia benestant. A partir d’una fotografi a,
féu un baix relleu del fi ll menut de la duquessa
d’Alba, el model del qual encara fi gura entre els fons
de la família a la casa del carrer de Santa Clara i ara
s’exposa. L’obsequi, si va arribar a materialitzar-se,
no degué tenir més conseqüències que alguna carta
d’agraïment, si és que la va arribar a haver-hi.
Amb Ortells i el seu jove deixeble Llorens Poy
va mantenir una relació cordial, sense arribar a
l’amistat, derivada més aviat del mutu origen vila-
realenc que de sintonies artístiques o personals.
Quan venia Ortells a la ciutat, feia la gent del món
de l’art local algun sopar per homenatjar-lo, del qual
ha quedat testimoni gràfi c. En el pla professional
mai hi va haver cap col·laboració.
En una entrevista que li fan per a la revista Exágono
de la Congregació de Lluïsos de Vila-real, i en data
tan avançada com l’any 1964, quan ja Europa i els
EUA havien anat i tornat de les més diverses formes
d’expressió, el nostre escultor contesta a la pregunta:
“¿Qué opina de la pintura y escultura abstracta?”, el
següent: “No puedo opinar, porque no las conozco
ni quiero conocerlas”.
U entendria l’opció personal per l’art fi guratiu,
després de conéixer les altres possibilitats que
s’ofereixen. De fet cap dels pintors i escultors que
acabem de ressenyar més amunt van triar l’abstracte
o l’informalisme per a tirar endavant les seues
carreres professionals. Tots parteixen d’un sòlid
fi gurativisme, connectat lleugerament, si es vol,
amb els corrents de moda: modernisme, art déco,
luminisme sorollista, fauvisme, però en el seu cas
han conegut de primera mà els nous estils i després
els han rebutjat.
Fuster treballant en la Mare de Déu de les illes Columbretes. 1954
Obra
21
en el qual constituïen un membre afegit, dedicat
clar està, mentre aprenia l’ofi ci, a les feines més
modestes. És a dir, el gremialisme i la seua manera
d’ensenyar un ofi ci, allunyat de les formalitats legals
i passat pel tamís de la familiaritat, l’amistat entre
gent del mateix poble i el “que vinga el xiquet i a
vore si pot aprendre alguna cosa”. De fet Fuster ja
no va tenir cap aprenent.
Si bé no serà l’últim santer nascut al nostre poble,
sí que serà l’últim establert a Vila-real. Pere Gil,
condeixeble de Fuster, més obert a conéixer món,
tancarà aquest capítol interessant de l’estatuària
local.
I amb tot, la manera d’encarar Fuster les seues obres
és purament acadèmica. Ho podem observar de
primera mà en el dibuix que fa per a una escultura
de sant Pasqual, conservat avui en el convent de
clarisses que el té com a titular al nostre poble i
també en els estudis per a la fi gura del relleu d’una
santa Teresa que ací s’exposa, conservats avui, tant
els estudis com el relleu, en la col·lecció de la
família. Primer, Fuster dibuixa la fi gura nua, sens
dubte partint d’un maniquí articulat. Li fa adoptar
la postura escaient i a continuació hi superposa els
vestits, tal vegada posant-los al damunt del mateix
maniquí o tirant mà de la seua imaginació.
L’origen d’aquest procediment que, insistim, era el
que s’ensenyava a les aules de les acadèmies del
nostre país, fi ns ben avançada la segona meitat
del segle XX i que enfonsava les seues arrels en el
llunyaníssim primer Renaixement, creiem que el
podríem sotjar en el seu mestre Amorós. Pasqual
Cubedo en un breu comentari a l’obra d’aquest autor,
en el catàleg de l’exposició celebrada a la Casa de
l’Oli l’any 1992, parla del seu pas no comprovat per
la institució acadèmica valenciana de Sant Carles.
Nosaltres hem contactat amb l’arxivera d’aquesta
institució, la sempre efi caç M. Carme Zuriaga, i
la consulta dels seus arxius no ha donat resultat
institucions, per tal que el seu geni afl orara sense
retalls. Evidentment ho deien per raons distintes.
Gumbau, en contacte amb les avantguardes
internacionals, menyspreava els ensenyaments
acadèmics per excessivament conservadors, tot
i que ell mateix devia la seua formació a la Reial
Acadèmia de Sant Carles. Fuster només feia aquella
afi rmació per justifi car la seua absència de les
aules. Ortells, des de la seua jovialitat distanciadora,
somreia en escoltar-los.
És cert també que el qualifi catiu que més li escau a
la professió del nostre personatge és el de santer. La
irrupció de l’academicisme a fi nals del segle XVIII
al País Valencià va condicionar de manera decisiva
l’avenir de l’ofi ci d’escultor/a entre nosaltres. El títol
obtingut a les seues aules proporcionava, a més de
prestigi, la possibilitat d’optar a tot tipus d’encàrrecs
d’ací i d’enllà.
Però no tots ni totes degueren acceptar aquest jou.
En àmbits locals i per a un ús restringit, els imatgers,
que no havien passat per la institució i que tenien
una formació familiar o gremial, continuarien fent
obres de devoció. Amb ells els gremis es resistien a
morir i bé es pot dir que, entre nosaltres, a Vila-real,
la formació gremial va perviure fi ns a la meitat del
segle XX, quan la desaparició de Pasqual Amorós
va cloure tota una manera d’entendre la formació
dels joves a l’entorn d’un nucli familiar abocat a la
professió de la talla de sants i santes i poca cosa més,
Wamba. Acte d’inauguració de l’escultura de la Mare de Déu a les
illes Columbretes el 1954
22
l’escultor FUSTER
positiu, si bé no estan encara del tot digitalitzats.
En tot cas la contemplació de l’obra d’Amorós
sembla més aviat donar la raó a Llorens Poy, que
en una comunicació personal em fa saber que la
mateixa germana d’Amorós, amb qui va mantenir
tracte sovintejat, li havia dit que mai va passar per
l’Acadèmia i que la seua formació va esdevenir en
el taller artesanal d’un famós santer de València, del
qual no sap donar-me raó. A títol d’hipòtesi apuntem
el nom d’Antoni Yerro Feltrer, que havia treballat per
a Vila-real fent les imatges de la Puríssima per a les
purissimeres i per a l’Ajuntament. Aquesta última
no va poder ser adquirida en el seu moment, després
de ser encomanada i quan al cap dels anys es va
demanar a Amorós que en fera una altra, aquest va
dir que veia més adequat adquirir la que s’havia
encomanat el seu dia a Yerro. Una postura molt
pròpia d’un deixeble entusiasmat amb el seu mestre.
Yerro sí que va acudir a l’Acadèmia de Sant Carles.
En tot cas la importància del dibuix com a eina
prèvia de l’escultor, la còpia de models clàssics i
l’estudi del cos humà que havien començat als
petits estats del nord de la península Itàlica al segle
XV, ja era un lloc comú arreu d’Europa a fi nals del
segle XVII en qualsevol tipus de pedagogia, tant la
institucionalitzada com la gremial. En aquest sentit
no està de més assenyalar l’existència, entre els
fons conservats avui pels descendents, d’alguns
dibuixos acadèmics, còpia de famoses escultures,
fets en la dècada dels anys vint, precisament quan
Fuster ultimava la seua preparació professional. No
sabem en quines circumstàncies els va realitzar, si
va acudir a alguna acadèmia de dibuix privada del
poble, com ara la de la neboda de mossén Benet
Traver, Conxa Beltran, o si senzillament va copiar
motlles enviats per la Reial Acadèmia de Belles Arts
de San Fernando de Madrid, dels quals hem trobat
un mostrari també en el mateix fons familiar.
També el resultat formal de la seua producció
Fuster. Projecte per a monument a Garcilaso de la Vega. Col·lecció
família Mompó-Fuster
Maqueta del monument a Garcilaso de la Vega, presentada per
Fuster al concurs. 1957
Obra
23
que encara romanen al seu lloc i on en ocasions es
manifesta una forma peculiar i d’apreciable qualitat,
tot i estar submergides en un procés de realització
comunitària, en la qual l’artífex havia d’obeir un
disseny preexistent i cenyir-se a les directrius del
taller, a més de les del mateix client o clienta.
L’àmbit sepulcral es converteix aviat, arran de la
creació obligatòria de cementeris a tots els nuclis de
població en el decurs del segle XIX, en un gran camp
d’actuació dels escultors i escultores. Des de les
modestes tombes en terra fi ns als grans mausoleus,
passant per les habituals làpides de caseta, van anar
acumulant-se les encomandes. Ja se sap de sobra
que ni en la mort l’actual sistema social permet la
igualtat. Les famílies de majors recursos econòmics
tiraven mà dels artistes consagrats, la resta havien
de conformar-se amb l’oferta de les marbreres o de
les fàbriques de ceràmica, aquestes últimes tan
abundants entre nosaltres, però que en canvi -i de
manera sorprenent- no han deixat als cementeris
una quantitat signifi cativa d’obres, que ens permeta
fer-nos una idea cabdal de l’enorme importància
que van tenir ací i en la seua època.
Fuster no havia adquirit ni de lluny la personalitat
i la fama dels grans escultors Vallmitjana, Querol,
Benlliure, etc., que els permetia una certa llibertat
creativa a l’hora de mamprendre aquests encàrrecs
particulars, ni tan sols la d’Adsuara, Ortells o Folia,
que també van fer un gran nombre de làpides.
La primera làpida que tenim signada i datada de
Fuster és de l’any 1933, la de Vicent Albiol i Casanova,
feta en un material que després abandonarà: el fang;
que va aprendre a modelar en el taller d’Amorós,
fonamentalment com a fase prèvia a la talla en fusta.
Ací el jove escultor, de només vint-i-tres anys, posa
tots els coneixements apresos al servei del que devia
ser una de les seues primeres realitzacions a títol
individual, independentment de si encara va utilitzar
els mitjans materials del taller del seu professor, com
no seria el que és sense atendre a l’escultura
acadèmica valenciana de la segona meitat del segle
XVIII i primers anys del XIX. Només caldria esmentar
una de les obres més apreciades per l’escultor, la
Magdalena feta per a la població de Moncofa, una
Puríssima amb destinació desconeguda feta el 1944,
de la qual aportem fotografi a, la tallada per a la
Confraria de Senyores de la Immaculada de Castelló,
ara a l’església de Sant Agustí i Sant Marc de la
mateixa ciutat; o la que a nosaltres ens agrada més,
una santa Cecília que recollim entre les obres amb
destinació desconeguda i que no sabem si encara
es conserva. De vegades s’inspira directament i
sense complexes en obres barroques de la primera
meitat del segle XVIII, com ara l’àngel de l’esquerra
de la peanya de la Congregació de Filles de Maria
Immaculada de Vila-real, que és pràcticament una
còpia d’un dels àngels que hi havia als peus del
Crist de l’Hospital en l’altar de la seua capella, tot
desaparegut en la Guerra del 36.
Fuster comenta en l’entrevista realitzada el 1964
les més de mil obres fetes durant l’exercici de la
seua professió. Amb total seguretat no en seran
tantes. Almenys no arribaran ni de lluny a aquesta
xifra aquelles amb una certa entitat i realitzades
de manera personal i singular des del punt de
vista de la creació i de l’execució. Això sí, en va
fer unes quantes per a un taller de pedra i marbre,
Industrias Pétreas, SA, d’Almassora, fruit de la seua
dedicació intensa a la modesta escultura funerària,
conseqüència dels imperatius de la supervivència
en un mitjà pobre i tancat. Signarà el conveni de
col·laboració amb aquesta empresa el 1951. En
el contracte Fuster s’obligava a passar-hi tots els
seus encàrrecs i l’altra part a facilitar-li ferramentes,
material, obrers i local, a més de dues-centes
pessetes mensuals. Els benefi cis serien repartits per
meitats. La col·laboració va deixar com a resultat
un bon mostrari als cementeris municipals de Vila-
real i Almassora, a falta de revisar altres cementeris
de la nostra comarca, la majoria làpides de tombes
24
l’escultor FUSTER
inaugurada el dia 6 de desembre. Tant el NO-DO
com la premsa parlada i escrita van cobrir l’acte
d’inauguració. Cap altra obra va procurar a Fuster
tanta fama, bé que efímera.
Tampoc en cap altra escultura es va aproximar tant
a la modernitat, fent ús d’un hieratisme i d’una
frontalitat inspirats en l’escultura ibèrica i grega
primitiva, que li confereix efectiva monumentalitat
i elegància. De fet, en l’obra defi nitiva encara va
accentuar més l’esquematisme que en el model, que
ara oferim en aquest catàleg. Sens dubte les presses
per tenir-la acabada en un temps rècord (era part de
la notícia), van propiciar que Fuster estiguera més
disposat a renunciar als seus paràmetres estètics
més habituals.
Però a banda de la seua presència en el Concurs
Nacional d’Escultura hi va haver altres intents,
gairebé desesperats i sempre frustrats, de trencar el
seu aïllament i d’obrir nous terrenys professionals.
Un d’ells va ser la presentació de projectes per a
monuments. Sabem del cert que en va presentar
un en el concurs convocat el 1957 pel Ministeri
d’Educació Nacional per aixecar-lo en honor del poeta
Garcilaso de la Vega. Hi va demanar la col·laboració
de l’arquitecte castellonenc José Luis Gimeno, el
qual li va contestar negativament. De res li van servir
les gestions que el tinent Francisco Franco Salgado
Araujo, el vicepresident de l’assemblea de l’Institut
Nacional de Previsió i el director d’assumptes
eclesiàstics, van fer al seu favor, després d’enviar-
los l’escultor una carta i la foto de la maqueta. En
una de les propostes elaborades, conservades entre
el fons de la família, Fuster s’inspira en les tombes
medicees de Miquel Àngel, però al fi nal es va decidir
per un arquitrau semicircular i columnat, que envolta
una escultura exempta.
Hem trobat també entre el paperam de la casa
familiar una carta del 1958 en la qual l’alcalde de
Barcelona, Porcioles Colomer, li adjunta les bases
és possible pensar sobretot a l’hora de coure la peça.
Però almenys degué servir per a convéncer la família
que el fi ll podia guanyar-se la vida dignament i fi ns
i tot aportar algun diner a casa, sense necessitat
d’haver de treballar als horts. Poques vegades podrà
superar Fuster l’elegància i habilitat exhibides en
aquesta obra, en la qual s’evidencia encara la tutela
directa o indirecta d’Amorós que, massa ocupat per
altres encàrrecs d’alta volada, potser va deixar en
mans del jove deixeble l’encomanda.
Atenent fotografi es que conserva la família, devia
deure molt també a la col·laboració de l’esmentada
empresa Industrias Pétreas, SA, tant pel que fa a
materials, personal, ferramentes, com al lloc de
treball, la gran escultura de la Mare de Déu (2,20
m d’alçària) encarregada pel governador civil
per a commemorar l’Any Marià 1954 i erigida al
mont Colibre de les illes Columbretes, que va ser
Fuster, el bisbe de Sogorb i l’alcalde de la ciutat en l’acte
d’inauguració del Monument al Dr. Pau
Obra
25
Arran de la riuada de 1957, València va perdre
algunes de les escultures que presidien els casalicis
dels ponts sobre el Túria. Poc després es va convocar
un concurs per a tornar-les a fer. Fuster hi presentà
un model per a la de sant Pasqual, que no fou el que
es va triar. Es va preferir la proposta de Josep Ortells,
que encara hi roman.
Hem trobat entre les fotografi es del llegat a la
seua família una d’un curiós projecte de disseny
apaïsat amb un gran cos rectangular al centre, que
conté un mig relleu amb dues fi gures femenines
nues, mentre que quatre més, dues a cada costat,
completen l’ornamentació. La fotografi a porta al
dors les dates “4 JUN 1958” i “4 NOV 1958”,
sense més indicacions. Del conjunt es conserva una
de les fi gures femenines en una col·lecció privada
vila-realenca que ara exposem, sens dubte del millor
i més avançat estilísticament que va fer Fuster.
L’únic monument al carrer que sabem del cert que
va realitzar i que ha arribat a nosaltres és el de Carles
Pau, encomanat per l’Ajuntament de Sogorb el 1954
i que ja estava a la ciutat del Palància el mes de
juny de 1955. Aquest encàrrec li va servir perquè el
titular d’aquell bisbat deixara en les seues mans la
realització d’un petit monument commemoratiu de
la troballa de la imatge de la Mare de Déu de la Cova
Santa al seu santuari, el mateix any 1955.
La primera vegada que exposa Fuster una de les
seues produccions és el 1932. Aquest any, amb
motiu de les festes de la Mare de Déu de Gràcia,
un tal Josep Valls organitza, al saló del Sindicat de
Regs, una mostra d´artistes locals. Fuster obtindrà
la recompensa de 25 pessetes per la seua obra, un
bust de personatge desconegut. Quant a exposicions
comercials de la seua producció, només hem trobat
l’intent de Fuster a través de la Galeria Partenillo,
de Madrid, el 1943, frustrat segurament perquè
li van demanar uns diners que no tenia. Més
còmode des del punt de vista econòmic li degué
del concurs per a aixecar un monument a José
Antonio Primo de Rivera, alhora que l’arquitecte
en cap del Servei d’Edifi cis Artístics i Arqueològics
i d’Ornat Públic li envia un plànol de la ubicació
que ocuparà. No sabem si al fi nal s’hi va presentar.
Tampoc sabem si va idear algun model per al que
es pensava aixecar a José Batlle a Montevideo, les
bases del qual li envia el cap de Política Cultural
d’Amèrica i Filipines el mes de novembre de 1957.
El 1959 l’alcalde de Borriana es compromet a fer-li
arribar les bases per al monument a Jaime Chicharro,
que es projectava a la ciutat germana i que al fi nal
farà Octavi Vicent a principis de la dècada següent.
El Sant Pere d’Alcàntara d’Ignasi Vergara en el taller de Fuster per a
ser restaurat. La nova creu encara està sense envernissar
26
l’escultor FUSTER
Toledo, seran les úniques eixides que per ara podem
documentar de Fuster més enllà dels límits de
l’antic bisbat de Tortosa.
Precisament el 1953 adreçava una carta al
responsable màxim d’aquest bisbat, a què pertanyia
la nostra ciutat, en la qual li oferia el seu servei en
la “reapertura de su taller de escultura religiosa”. A
més, es brindava també per a realitzar un bust del
bisbe de manera desinteressada, oferiment que, per
cert, no va estar acceptat. Tampoc ho va ser cap
dels dos projectes presentats el 1948 per a l’altar de
l’església de Reparació de la mateixa ciutat.
Abans Fuster havia treballat ja en solitari en una
estança cedida per uns familiars, la família Ortells,
al Camí Reial. Allí estarà encara el 1947. Aquesta
data fi gura en el model per a un Ave Maria, dels que
l’escultor tenia costum de regalar als seus parents
quan es casaven.
Al nou estudi –i segons el text imprés d’un model
de carta– Fuster ja s’havia especialitzat en escultura
religiosa i oferia fer talles en fusta policromada,
peanyes, altars, trons, sagraris, expositors i passos
per a la Setmana Santa. Per no perdre oportunitats
resultar exposar el 1946 al saló de la Congregació
de Maria Immaculada, sant Lluís Gonzaga i sant
Joan Berchmans de Vila-real. Passats els anys, el
1959, el president de l’Institut d’Estudis Castell
de Peníscola li oferiria exposar comercialment les
seues obres, juntament amb les de la resta d’artistes
castellonencs al mateix castell.
Desconeixem la data exacta en què el nostre
protagonista va obrir taller propi. En tot cas no devia
ser abans de la dècada dels quaranta. La família
ens assegura que l’escultor Amorós va intentar
retenir-lo de totes totes al seu costat. Empresonat
durant quasi tota la guerra, en acabar-se aquesta
va haver de deixar l’escultura i posar-se a treballar
temporalment en una tenda de teles a Castelló, per
necessitat econòmica. La mort del seu mestre i patró
el 1943, fet que va provocar el tancament del taller
que mantenia, va empentar Fuster a traslladar-se a
Madrid, on va ubicar la seua manufactura al carrer
de Galileo, 16. Aquesta aventura cosmopolita durà
poc, i al cap de tres o quatre anys ja estava de retorn
a Vila-real. Curiosament el nostre Ajuntament li farà
arribar allí l’encàrrec per a la peanya de la Puríssima
de la ciutat, que no sabem del cert si va arribar a
tallar-se. També s’encarregarà per aquestes dates
de restaurar l’escultura de sant Pere d’Alcàntara,
obra mestra d’Ignasi Vergara, que va ser trobada en
un camió sota un pont en acabar-se la guerra. Ací
va posar de nou la creu i un peu, que havien estat
perduts en les vicissituds de l’esbojarrat trasllat.
En el projecte per a la peanya de santa Quitèria de la
ciutat d’Almassora, datat el 12/8/1948, ja fi gura la
nova adreça del seu taller, instal·lat al raval de Sant
Pasqual, separat només per una casa de la que va
ser la casa natalícia de l’eximi guitarrista Francesc
Tàrrega. Poc després, el mes de desembre, va fi rmar
un projecte per a una peanya per a Villanueva de la
Jara (Conca). Aquest i el projecte per al nou altar
que es pensava construir el 1960 per a la parroquial
de Villanueva de Alcardete, en la província de
Projecte per a una peanya per a Villanueva de Alcardete. 1948
Obra
27
Les peanyes de la Puríssima (1944), de la Mare
de Déu del Carme i dels patrons de Vila-real, sant
Pasqual i la Mare de Déu de Gràcia (1964), són les
més belles i acurades a la nostra ciutat.
De les de fora, s’han d’esmentar les de la Puríssima
i del sant Crist del Calvari (1960) a Almassora que,
a través de mossén Corneli Monfort, qui fou rector
d’ambdues parròquies, van procurar-li més tard a
Fuster l’encomanda de la de sant Blai de Borriana,
per a nosaltres la millor, tot i que certament hi ha
registrada la participació en ella de Ramón Sánchez,
un dels ofi cials del taller d’Octavi Vicent (València,
1913) en tres de les fi gures al·legòriques dels angles;
de Francisco Martínez Aparicio en la quarta fi gura, la
Fe, i de Luis Carlos Roman (Algesires, 1903) en no
sabem quina zona. La data d’acabament d’aquesta
obra, el 1964, tan pròxima a la mort de l’escultor i
quan ja segurament no es devia trobar bé de salut,
ens podria donar una explicació per a tan intensa
ajuda, que no tenim documentada en cap altra de
les seues obres. És imprescindible anomenar també
la Magdalena i la seua peanya, fetes també en la
dècada dels anys seixanta per a la població de
Moncofa.
Mostra d’un altre tipus de mobiliari sorgit del taller
en les dècades dels quaranta i cinquanta pot ser el
model per al manifestador de les purissimeres de
Vila-real, amb un bell marc central, agafat sens
dubte dels repertoris a l’ús que hem trobat entre les
restes conservades per la família. No serà mai portat
a la pràctica i el seu lloc l’ocuparà l’encomanat a
Ortells, que encara avui fa les mateixes funcions. El
1956 projectarà un bellíssim combregador, una de
les seues obres més elegants, tal vegada per a les
mateixes purissimeres, el qual no sabem si va arribar
a fer-se.
El 1956 formulava proposta al Govern Civil de
Castelló per fer-hi dos bustos per a representar
Franco i José Antonio, proposta que no sabem si va
de treball, també estava disposat a realitzar escultura
cívica o profana i decorativa en marbres del país i
estrangers i en bronze.
Una de les primeres obres d’envergadura eixides
d’aquest nou estudi degué ser la peanya per a la
Mare de Déu de la Soledat, encomanada per la
Confraria de la Puríssima Sang de Vila-real, la més
antiga de les que avui persisteixen a la ciutat, el
contracte de la qual se signarà el mes de juliol del
mateix any 1953, tot i que el projecte porta data de
1947. Serà l’inici d’un atractiu conjunt, que està
sens dubte entre el bo i millor de la seua producció.
Fuster. Peanya de sant Blai. Parròquia de Borriana
28
l’escultor FUSTER
entre els fons que conserven els seus descendents
i, curiosament, algunes escultures contemporànies,
com ara el gran Crist que encimbella el Corcovado
a la ciutat de Rio de Janeiro, a la qual prendrà
com a model per a una escultura del Cor de Jesús,
d’ubicació actual ignota. A partir del fi nal dels anys
cinquanta i principis dels seixanta, coincidint amb
la celebració del Concili Vaticà II i la consegüent
renovació de l’església, Fuster va evolucionar cap
a una simplifi cació de volums i es van intensifi car
els components clàssics del seu estil. Els drapejats
perden entitat i cauen en plecs rectes, mentre
s’accentua encara més la inexpressivitat de les
faccions, que ja era una constant en el seu quefer.
ser acceptada. És possible que un d’ells siga el que
encara conserva la família.
Aquesta casa taller ja no existeix. Pràcticament
en la mateixa època, la seua germana Maria, a la
qual es trobava tan unit, es casava i adquiria una
casa al carrer de Santa Clara, on ara es conserva
bona part del que va quedar a la botiga el dia que
Fuster va faltar, a l’espera d’un inventari acurat i
d’una institució que vulga fer-se’n càrrec, tot
comptant amb la generositat sempre manifestada
pels descendents.
Fuster és un escultor més clàssic que barroc, però
fortament deutor de la imatgeria tradicional. Entre
les seues infl uències –i obviant, clar està, les del
seu mestre Amorós– caldria destacar molt en primer
lloc les de Miquel Àngel, que apareixen per exemple
en un dels projectes al monument a Garcilaso, que
recorda les tombes medicees; en els relleus dels
que fa per al monument als caiguts de Vila-real,
remembrança llunyana de les seues pietats i fi gures
masculines, en la Madona amb el xiquet, actualment
a l’església del seminari de Castelló, inspirada
directament en la Madona de Bruges o l’àngel de la
dreta del projecte per a la peanya de santa Quitèria,
refl ex inqüestionable de la Sibil·la Líbia. També les
quatre fi gures dels angles de la peanya de sant Blai
de Borriana, que segurament li deuen almenys el
disseny, tenen com a referència el geni fl orentí.
Altres fonts d’inspiració són diversos autors del
Renaixement italià, com ara els della Robbia,
que estan en la base del bell Ave Maria datat
el 12/6/1947 i que ara s’exposa. Bernini i el seu
monument funerari a la beata Ludovica Albertoni
serà la seua referència per a una làpida, que no
sabem si va arribar a fer-se, el projecte de la qual
porta la data del 25/6/1951.
També és necessari esmentar els repertoris de
models decoratius, dels quals n’hi ha uns quants
Santa Maria Magdalena i amb la peanya el dia de la seua primera
processó. Moncofa
Obra
29
Fuster. Projecte per al manifestador de les purissimeres. Finals de
la dècada dels quaranta
acadèmies o estaven en una fase molt primària.
En el segle XIX, quan es produeix una certa espe-
cialització i sorgeixen tallers adreçats a satisfer de
manera quasi exclusiva i amb procediments semiin-
dustrialitzats la demanda d’imatges devocionals em-
pentada per la restauració monàrquica, el taller de
Ponsoda, el de Yerro i el de Venancio Marco, per
posar els exemples potser més famosos, obtindran
un prestigi creixent i treballaran per a llocs molt llu-
nyans, fi ns i tot d’ultramar. I no cal anar tan lluny,
el mateix mestre de Fuster, Pasqual Amorós, rea-
litzarà un aparatós pas processional per a Linares,
malauradament perdut en la passada Guerra Civil
Perquè Fuster, tot i la seua modèstia de plantejaments,
va treballar per a llocs llunyans, que ens fan
preguntar-nos com és possible que fóra conegut allí,
quines eren les seues vies de penetració comercial,
perquè en defi nitiva van acudir a un santer de Vila-
real per fer-li encomandes de les seues imatges
devocionals.
Respecte d’això, escau recordar que en la segona
meitat del segle XVIII els escultors valencians de
més prestigi i més lligats a l’Acadèmia de Belles
Arts de Sant Carles, Ignasi Vergara i Josep Esteve
entre d’altres, rebran encomandes de diversos llocs
de la península, on encara no s’havien implantat les
Fuster. Projecte per a una escultura del Cor de Jesús. 1949
30
l’escultor FUSTER
Fuster. Projecte de combregador
fi lla. No serà una situació exclusiva de Vila-real, i
a excepció de Madrid, Barcelona i potser València,
on la competència entre escultors i altres artistes (o
aspirants) era ferotge, la gent intentarà guanyar-se
els cigrons en les seues petites ciutats i viles, on
ubicaran els seus tallers i respondran de la millor
manera possible a les demandes d’unes classes
modestes de llauradors i de les seues confraries,
baix clergat i algun membre de la burgesia pobletana
que preferia comprar a casa que en el decurs dels
seus viatges. Recordem ací el cas del llorejat pintor
Vicent Castell Doménech, a la veïna Castelló, qui
va crear una fàbrica de nines, va dissenyar cabuts
per a la festa del Corpus, carrosses per a desfi lades
festives o la mateixa gaiata de la ciutat.
L’enriquiment de la classe llauradora, arran del
comerç i exportació de la taronja a partir de l’últim
quart del segle XIX donarà noves oportunitats de
supervivència als nostres artistes pairals, els quals de
vegades defensaven a capa i espasa el seu monopoli
del mercat local, com quan Amorós mamprén una
campanya en contra de la renovació de l’altar i
l’absis de la capella del Crist de l’Hospital, que se li
havia encomanat al ja esmentat Ponsoda.
Per acabar, només dues paraules pel que fa a
la producció pictòrica i gràfi ca de Fuster, que
bé i escassa no deixa d’estar present i exigeix
un comentari. Si en l’aspecte escultòric ja hem
assenyalat els condicionants del nostre protagonista,
aquests esdevenen més evidents en el terreny
pictòric. És cert que el 1945 el secretari del Consell
de la Secció de l’Adoració Nocturna de Vila-real li
adreçava una carta en termes elogiosos, en la qual
li agraïa el cartell que havia realitzat per al Dia de la
Parròquia. Però era debades i no estaven els temps
per anar triant. El retrat de la seua estimada Felisa
i el seu autoretrat, ambdós a l’oli i en la col·lecció
de la família, són prescindibles. Més acceptables
són alguns dibuixos fets com a models d’obres
escultòriques.
i algunes talles per a Sud-amèrica. Per tant, estem
per assegurar que les terres valencianes, focus de
considerable importància de l’escultura ja en èpo-
ca barroca, tenien un cert prestigi històric entre la
clientela d’aquest tipus d’imatges i això va fer sorgir
diversos tallers i constituir una branca més de l’eco-
nomia del País Valencià.
Tot i això, potser els encàrrecs a Fuster provenen més
dels seus contactes amb la clientela d’Amorós, com
a deixeble, hereu i successor d’aquest santer. En tot
cas, quedaria incòlume l’interrogant i a Amorós d’on
li venien els encàrrecs?, quins eren els seus canals
publicitaris? No estaria malament poder esbrinar
aquesta qüestió algun dia.
Fuster i el seu mestre Amorós constitueixen el
paradigma de l’escultor, que incapaç d’abandonar
el seu lloc de naixement i residència, per qüestió
de caràcter o de falta de mitjans econòmics, hi
intenta sobreviure, acceptant treballs d’allò més
diversos, alguns molt modestos, pagats de vegades
en espècies, com en l’edat mitjana i d’altres que
entren de ple en el terreny de l’absurd, com quan
l’alcalde de l’Ajuntament de la dictadura de Primo
de Rivera, Vicente Sánchiz, deixa en mans d’Amorós
el disseny de la tortada per a l’aniversari de la seua
Obra
31
Bé siga per necessitat econòmica o per amistat,
va acceptar fer en alguna ocasió treballs molt
menors, com algun pergamí lliurat a alguna persona
homenatjada. Açò no és cap novetat en el món de
l’art i grans personalitats també ho havien fet i ho
feien, com ara el ja esmentat medalla nacional
Vicent Castell Doménech, per esmentar l’exemple
geogràfi cament més pròxim.
Projecte per a la peanya o tron de santa Quitèria d’Almassora.
Signat 12/8/1948. Col·lecció família Fuster-Mompó
Miquel Àngel. Sibil·la Líbia.
Capella Sixtina. Roma
J. P. Fuster. Disseny per a una làpida. 1951
G.L. Bernini. Tomba de la
beata Ludovica Albertoni
(1671-1674). San Francesco
a Ripa. Roma
32
l’escultor FUSTER
CATÀLEG
33
l’escultor FUSTER
34
l’escultor FUSTER
Tres angelets
Dècada dels anys vint
Fang
30 x 20,5 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Signada al pedestal “Fuster”
Bon estat de conservació, tot i que a un dels angelets
li falta mig braç i a un altre la mà.
El grup passa per ser la primera obra individual de
Fuster, feta encara al taller d’Amorós, segons tradició
familiar. Es tracta d’un grup de tres angelets, dos
dempeus i el tercer fent l’acció d’ajupir-se, com
per recollir o observar alguna cosa. La inspiració en
l’estatuària decorativa barroca i rococó és evident i
només faltaria reconéixer la seua font d’inspiració,
que per ara no podem aportar. Destaca que es tracta
d’una de les poquíssimes obres de caire profà fetes
per Fuster i també l’habilitat en el modelat dels
cossos infantils, que serà una constant en la seua
producció.
L’obra no estarà present en l´exposició perquè en
tractar-se de fang sense coure, no pot ser traslladada.
Bibliografi a:
ANÒNIM, Julio Pascual Fuster, díptic de l’exposició, Ajuntament de Vila-real,
Vila-real, 1992.
Catàleg
35
Caps de sant Pere
1939
Algeps i terracota
30 i 23 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Estat de conservació regular
Són estudis per al cap de l’escultura de cos sencer
de sant Pere apòstol, que avui presideix el seu
altar a l’Arxiprestal de Vila-real. Aquesta serà una
de les seues obres més acurades. Treballats en
estricta voluntat realista, aconsegueix confegir-
los verosimilitud i noblesa, com correspon a la
iconografi a tradicional del deixeble de Jesús. Tant
aquests caps, com l’obra defi nitiva, presenten una
gran contenció i un sentit del classicisme, que ha
aconseguit fugir de la rigidesa que presenten altres
obres de l’autor (Mare de Déu del Carme de Vila-real,
sant Blai de Borriana, etc.).
36
l’escultor FUSTER
Cap de la seua germana Maria Fuster
Cap al 1940
Fusta pintada de blanc
33 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Bon estat de conservació
Fet una vegada passada la Guerra Civil, en aquest
bust comença a evidenciar-se la pèrdua de la
vivacitat i immediatesa del de Carmen Ramos. I això
que era el de la seua germana, on Fuster no havia
de patir per contentar un patró de fora de la família.
Amb tot, encara queden rastres d’aquella manera de
fer en l’expressió vivaç i sincera, pròpia d’una jove
d’uns divuit anys, que és l’edat que aparenta. Una
certa idealització, que ja comença ací a manifestar-
se i que serà una constant en l’obra de l’escultor, fa
aproximar-se aquest bust als rostres d’alguns dels
àngels que realitzarà posteriorment per a diverses
peanyes.
Catàleg
37
G.L. Bernini. Costanza Bonarelli. Museo
Nazionale del Bargello. Florència
Bust de Carmen Ramos Parra
Algeps
1933
45 cm
Propietat particular. Vila-real
Bon estat de conservació
L’efígie, que és una jove d’uns vint anys, gira el cap
enèrgicament cap a l’esquerra de l’espectador per
mirar amb atenció. Porta el cabell curt a la moda del
començament dels anys trenta.
Hem volgut incloure aquest retrat en l’exposició,
perquè és un dels més valents i de millor qualitat dels
realitzats per Fuster. Obra juvenil encara -a penes
tenia 23 anys- s’evidencia ja el desig -no sempre
aconseguit- de distanciar-se de les maneres del seu
mestre Amorós i d’aproximar-se a altres autors de
més fama i prestigi, com ara Marià Benlliure i, més
lluny, Bernini. Precisament d’aquest és convenient
citar el retrat de Costanza Bonarelli, que també gira
el cap per observar incisivament quelcom. Tal com
passen els anys, Fuster abandonarà la naturalitat i
immediatesa amb la qual ha representat Carmen i
en la dècada dels quaranta i cinquanta es veurà pres
de la seua rigidesa mental i desencant personal, i
produirà una sèrie de bustos sense ànima, posant tot
l’interés en la fi dedigna reproducció de les faccions.
Bibliografi a:FRANCÉS I CAMÚS, J.M., “La persona i l’obra de Julio P. Fuster”, en el
catàleg de l’exposició Amorós, Fuster i Gil. Escultors vila-realencs, Museu
de la Ciutat, Vila-real, 2001.
38
l’escultor FUSTER
Projecte per a un Ave
Maria. Signat i datat el
12/6/1947. Col·lecció
família Fuster-Mompó
A. della Robbia.
Naixement (detall).
Santuari de Verna.
Cuiesa Maggiore
Ave Maria
1940
Fusta
54 cm
Col·lecció família Molina-Fabra. Vila-real
Bon estat de conservació
Dedicat als peus “A mi prima Pilar Fuster 40”
És un bell exemple de les nombroses peces
realitzades per Fuster amb aquest motiu, encara
que varia sovint el format. Quan es casava algun
dels seus familiars, solia obsequiar la parella amb
un Ave Maria, per la qual cosa se’n conserven uns
quants a Vila-real. En aquesta s’agafa com a model
una famosa obra d’Andrea della Robbia, precedent
que tornarà a utilitzar amb posterioritat, com ara en
el projecte datat el 1947 i conservat per la família.
La talla és acuradíssima comparable a la de la Mare
de Déu conservada avui al Seminari del Mater Dei de
Castelló i que ara s’exposa, s’aconsegueix una obra
de refi nades qualitats, situable entre el bo i millor de
la producció de l’escultor.
Catàleg
39
Sant Antoni de Pàdua
1941
Fusta
160 cm
Joventut i Pia Unió de Sant Antoni de Pàdua
Vila-real
Bon estat de conservació
Va substituir una imatge anterior feta per Ponsoda
(escultor valencià molt estimat a Vila-real, on
deixarà nombrosa producció) i perduda durant la
Guerra del 1936. Representa el sant sostenint amb
el braç esquerre a Jesús, mentre adreça l’altre a un
pobre agenollat als seus peus, amb gest protector.
La iconografi a depén estretament dels patrons de
l’obra de la popular Joventut Antoniana de Vila-
real, ja que uneix l’habitual del sant, en la qual és
imprescindible la presència de Crist infant, amb
la missió caritativa que els és característica i que
exemplifi ca aquell gest cap al pobre.
L’obra és correcta tot i que amb elements
excessivament edulcorats, com ara el rostre del
franciscà, plenament femení. En canvi resulta
adequat el tractament de la fi gura del pobre, que,
sense oblidar la característica idealització de
Fuster, està tractada amb més naturalitat. Potser
siga l’ocasió en què Fuster més a prop actua de les
directrius estilístiques dels tallers d’Olot.
L’obra experimentà una restauració el 1995 a
càrrec de Marcos Roca, de Sagunt, que va intervenir
sobretot en els clivells del rostre.
Bibliografi a:Anònim, Revista de la Juventud Antoniana y Pía Unión. Bodas de Diamante. Vila-real,
juny de 1993.
LOSAS, A., “Restauración de la imagen de san Antonio”, VIII Centenario del nacimiento
de san Antonio de Padua 1195-1995, Vila-real, 1995.
40
l’escultor FUSTER
Àngels per al tron de la Mare de Déu del Lledó
Entre 1939 i 1944
Dibuix a llapis, carbonet i ceres sobre paper
d’estrassa
112 x 92 cm
Reial Confraria de la Mare de Déu del Lledó. Castelló
Bon estat de conservació
Es tracta d’un dibuix preparatori per a l’obra
escultòrica que presideix l’altar major de l’actual
basílica menor del Lledó a Castelló. Va ser
encomanat per Vicent Traver Tomàs, arquitecte
diocesà, a l’escultor per suplir el tron destruït durant
la Guerra Civil de 1936 i ja estava col·locat al seu
lloc el 1944.
S’han dissenyat ací els dos àngels portadors de
la imatge mariana. Es pot apreciar l’estructura
decididament simètrica que s’ha volgut conferir a
l’obra, tot situant la composició dins un quadrat
bàsic.
Tanmateix les ales dels àngels, disposades en
direccions contràries, trenquen el risc de rigidesa.
Els cabells, partits en dos per una ratlla enmig,
deixen al descobert unes expressions facials neutres
i esquemàtiques, amb els ulls tancats en ambdós
casos i el cap lleugerament vinclat.
Destaca en l’obra defi nitiva la bola del món que va
ser substituïda per una massa compacta de núvols.
L’esquema que podem observar en aquesta obra serà
una constant de Fuster en abordar el tema de les
peanyes, i només caldrà citar les de la Mare de Déu
de Gràcia i la de sant Pasqual al nostre poble o la de
santa Quitèria d’Almassora.
Bibliografi a:FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició antològica d’obres de J.P. Fuster,
Congregació de Lluïsos, Vila-real, 1983.
Catàleg
41
Angelet
Fusta
51 cm
Col·lecció família Mompó-Fuster
Sense inscripcions
Mal estat de conservació
En forma de xiquet entre quatre i sis anys, en actitud
de vol, sostindria potser alguna cosa a les mans, tal
vegada un ram de fl ors o una torxa. Sembla haver
partit d’un model real. L’hem inclòs en l’exposició
per com exemplifi ca perfectament la multitud de
fi gures infantils en forma d’angelet eixides del taller
de l’imatger i que no solen faltar en cap de les seues
peanyes.
Cap de Crist
Dècada dels anys quaranta
Terracota
23 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Estat de conservació regular
Sembla el model per al cap d’un creuclavat
de localització desconeguda. La manera de
representació és realista, pròpia dels santers. Ulls
clucs i boca entreoberta, tot suggerint el moment de
l’expiració.
42
l’escultor FUSTER
Mare de Déu de Trapani
Dècada dels anys quaranta
Fang
28 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Mal estat de conservació
És còpia de la famosíssima imatge guardada en el
seu santuari de l’Annunziata de la ciutat siciliana
que li dóna nom. L’original ha esta atribuït a Nino
Pisano, entorn al 1352, i ha originat una expansió
inusitada del seu culte, afavorit entre nosaltres per
la pertinença de l’illa a la Corona d’Aragó.
De fet, va haver un exemplar en alabastre de fi nals
del segle XVI o principis del XVII a la Reial Capella
de Sant Pasqual, del convent d’alcantarins, del qual
només es conserva el cap en l’actual museu d’aquest
santuari. Sens dubte, Fuster el va conéixer en
persona i és possible que l’agafara com a model per
a aquesta reproducció. En tot cas el nostre escultor
ha prescindit de l’escut de la ciutat de Trapani, que
sí que estava en el de Sant Pasqual.
Dins d’ aquest context obligat, el seu treball de
copista és correcte.
Catàleg
43
J.P. Fuster. Peanya de
les purissimeres (detall).
Vila-real
J.P. Fuster. Peanya
de la Puríssima
(detall). Parròquia
de la Nativitat.
Almassora
Bust d’àngel
1944
Fang
28 cm
Col·lecció família Mompó-Fuster
Mal estat de conservació
És una de les més obres més belles sorgides del
taller de Fuster i precisament aquesta bellesa ens
ha espentat a incloure-la en aquesta mostra, malgrat
el seu llastimós deteriorament. Va ser el model per
a l’àngel de la dreta de la peanya de la Puríssima de
la seua congregació vila-realenca (que no ha pogut
exhibir-se en aquesta mostra pel seu gran volum)
i potser li va servir també per a altres del mateix
caire, com ara el que sosté a la Mare de Déu de
Gràcia o el que fa el mateix amb la Puríssima en
la peanya conservada a la parròquia de la Nativitat
d’Almassora.
Exemplifi ca a la perfecció la forta inspiració clàssica
que alena en la producció de Fuster a partir de
l’acabament de la guerra i una vegada oblidat ja
l’apreci per l’instant fugisser que trobem en el bust
de Carmen Ramos.
44
l’escultor FUSTER
J.P. Fuster. Peanya de les purissimeres, abans de l’ampliació
realitzada per Ortells i Llorens Poy
Projecte per a la peanya de les purissimeres de Vila-real.
Signat i datat el 25/9/1944. Col·lecció Mompó-Fuster
Catàleg
45
Sant Pasqual Baylón
1945
Algeps
139 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Bon estat de conservació
Es tracta del model presentat al concurs convocat
per l’Ajuntament de València amb la intenció de
tornar a posar al seu lloc, sota els casalicis del
pont de la Mar, les efígies de la Mare de Déu dels
Desemparats i de Sant Pasqual, que havien estat
destruïdes els primers dies de la Guerra Civil de
1936. L’obra triada al fi nal va ser la d’Ortells que
encara avui podem contemplar al pont.
Ací Fuster utilitzarà un model iconogràfi c que
serà constant en la seua producció, representa
el sant dempeus i amb els braços allargats cap
avall, tot i que encara està lluny de les posteriors
estilitzacions i fa ús dels procediments tradicionals
en la representació de carns i vestits. Recordem
els exemples barrocs de Vergara (col·lecció Llorens
Poy) i de Roque López per al convent de franciscans
d’Almansa o la conservada a Ibdes.
46
l’escultor FUSTER
Sant Joan Berchmans
Fusta policromada
1946/1947
167 cm
Congregació de Lluïsos. Vila-real
Bon estat de conservació
Fuster tria ací de manera inesperada una curiosa
composició, inspirada en el relleu de la tomba del
sant, tot i que portat a escultura de vult redó. Sant
Joan, en actitud extasiada i amb el crucifi x entre les
mans, descansa només la cama esquerra sobre el
pedestal, mentre l’altra queda en l’aire. Els vestits
s’obrin a la part inferior per acompanyar l’ascens.
El contrast amb la fi gura de l’altre patró de la
Congregació, sant Lluís, també obra de Fuster, feta
el 1939, és cridaner.
L’eixida en les processons anuals de la Congregació
(juntament amb la Puríssima d’Ortells i el sant
Lluís Gonzaga del mateix Fuster) i el consegüent
sacseig degué fer evident que la postura, tot i que
bella, no era molt pràctica i podia provocar el ràpid
deteriorament de l’obra. Això obligà a afegir uns
núvols a la part inferior de la cama que queda en
l’aire, tal com avui podem veure’ls. Va ser el mateix
Fuster l’encarregat d’afegir el complement, ja en la
dècada dels cinquanta.
Hi ha un esbós molt detallat, que representa poques
variacions respecte a l’obra defi nitiva, signat i datat
el 25/9/1945 i que també s’exposa.
Primera versió de sant
Joan Berchmans per als
Lluïsos de Vila-real
Bibliografi a:FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició antològica
d’obres de J.P. Fuster, Congregació de Lluïsos,
Vila-real, 1983.
ANÒNIM, Julio Pascual Fuster, díptic de l’exposició,
Ajuntament de Vila-real, Vila-real, 1992.
Catàleg
47
Puríssima
1947
Fusta policromada i estofada
180 cm
Església del grup Sant Agustí i Sant Marc. Castelló
Bon estat de conservació, tot i que falten dos
angelets
És una de les obres més belles de l’escultor, que
després de passar per múltiples penalitats ha anat
a parar a aquesta capella, on presideix la confraria
que porta el seu nom, i on rep l’estima que mereix
per la seua qualitat.
Va estar un temps al quarter de Sant Francesc de
Castelló. En enderrocar-se aquest preciós edifi ci
barroc en la passada dècada dels seixanta, es traslladà
a Sant Miquel i d’allí a la capella del regiment Tetuà
14. El 1984 fou cedida al cura de l’església del grup
Sant Llorenç i d’ací ja a la seua ubicació actual. Tots
aquests trasllats han propiciat sens dubte la pèrdua
dels dos angelets que l’acompanyaven als peus.
Representada en un airós contrapposto, que deixa
endevinar pefectament la seua anatomia per sota les
teles, adreça la mirada al cel en sentit oblic.
En el rostre exhibeix aquella bellesa clàssica
idealitzada que tant plaïa a Fuster.
La Puríssima tal i com va
eixir del taller de Fuster
La Puríssima al seu altar de
la capella del Regiment Tetuà
14 de Castelló
48
l’escultor FUSTER
Miquel Àngel. Mare de Déu de
Bruges. Església de la Mare de
Déu. Bruges
Mare de Déu amb el xiquet1947
Fusta
115 cm
Església Seminari Mater Dei. Castelló
Bon estat de conservació
Asseguda, sosté el xiquet entre les cames. Aquest
recolza ambdós braços en les extremitats de sa mare
i gira el cap a l’esquerra amb faccions rialleres.
Destaca l’estudi aprimorat dels vestits de la mare i del
cos infantil, que poques vegades tornarà a aconseguir
l’escultor. Si tenim en compte l’existència del taller
madrileny cap a l’any de realització d’aquesta obra,
és fàcil pensar que Fuster intentava obrir-se camí en
el difícil i competitiu món de l’escultura madrilenya
i per això va posar ací tanta cura i dedicació.
La seua font d’inspiració és clarament la Mare de
Déu de Bruges de Miquel Àngel. Les variacions més
importants respecte al seu model estan en la postura
del xiquet, estudi segurament del natural.
De sempre en la col·lecció familiar, va ser regalada
per la mateixa família al Seminari Mater Dei de
Castelló el 1988.
Catàleg
49
Projecte per a un monument als caiguts
1948?
Algeps
49 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Estat de conservació regular
Amb estructura quadrangular en vertical a la part
baixa es destaca una base amb la inscripció “Caidos
por Dios y por España”. A sobre d’ella hi ha una
bella fi gura de dona, d’inspiració miquelangelesca.
A la part superior es dibuixa una creu que sobresurt
lleugerament del quadrangle.
Tant aquest projecte com el que tractarem en la fi txa
següent semblen respondre al projecte mamprés
per l’Ajuntament de Vila-real el 1947 per a millorar
el consegüent monument als caiguts del bàndol
nacional. En un principi es va reaprofi tar la base
dissenyada per l’arquitecte Josep Gimeno i Almela
per al monument a Polo de Bernabé, instal·lat abans
de la guerra, col·locant una senzilla creu de fusta
al cim. Més tard es degué encomanar a Fuster que
completara el monument de manera més digna. Com
és sabut, al fi nal serà també Ortells l’encarregat de
construir el 1957 el que ha perdurat fi ns als nostres
dies, situat en la plaça dedicada al mateix escultor
Ortells.
Miquel Àngel. Figura
d’home nu. Louvre. París
50
l’escultor FUSTER
Projecte per a un monument als caiguts
1948?
Algeps
58,5 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Estat de conservació regular
Sobre un basament quadrangular s’ubica una
escala de quatre graons i al seu cim es disposa
un mig relleu emmarcat que representa dues
fi gures, una ajupida i l’altra dreta, que sostenen
una fi gura defallida. A sobre hi ha un escut de
Vila-real. Els laterals conformen una espècie de
contraforts, tot recordant un mausoleu.
També en aquesta ocasió el grup escultòric
palesa la infl uència de Miquel Àngel. En concret,
s’han agafat els grups de la Pietat Rondanini i
la que actualment es conserva en el Museu de
l’Opera del Duomo de Florència i s’hi ha fet una
mescla. El resultat conserva part de la bellesa
dels seus antecedents i serveix perfectament a
la intenció per a la qual va ser concebut.
Primer monument als caiguts a Vila-real.
Inicis de la dècada dels quaranta. Arxiu
Municipal de Vila-real
Catàleg
51
Mare de Déu amb el xiquet
Després del 1950
Fusta
84 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Estat de conservació regular
Tot i que la part inferior encara està sense
escalabornar, es tracta d’una de les més belles
fi guracions eixides del taller de Fuster. D’inspiració
gòtica, la Mare de Déu gira el cap, representat de
perfi l, cap al seu fi ll, que sosté en el braç esquerre.
Aquest passa el bracet dret pel coll de sa mare i la
mira amb tendresa, recupera ací, al cap dels anys,
quelcom d’aquell esperit de l’escultura pisana del
fi nal del període medieval i primeríssims anys del
renaixement escultòric.
No sabem si va ser model per a una obra defi nitiva.
Sant Pasqual
Després de 1950
Fusta
67 x 29,8 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Bon estat de conservació
A penes defi nida la fi gura principal del sant en una de
les seues iconografi es habituals, és a dir, agenollat,
en acte de reverència a l’aparició de l’eucaristia
al cel, element que ací falta i que no sabem com
estaria previst afegir. És una de les escultures més
atractives de Fuster. Hi ha un estudi acurat de la
postura, en la qual intenta introduir variació i una
expressió adient.
És possible que es tracte de model per a una obra
defi nitiva
52
l’escultor FUSTER
Cor de Jesús
Després del 1950
Fusta
108 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Bon estat de conservació
Estilitzada fi gura de Crist, una vegada més fi gurat
en la seua advocació del Cor de Jesús, sense dubte
la més repetida per Fuster en els seus anys de
professió. Desconeixem el destí fi nal previst per
a aquesta representació ni si va arribar a fer-se la
defi nitiva, si és que ens trobem davant un model,
cosa de la que no estem segurs, donat el volum de
la peça.
De disseny rígidament vertical, els braços allargats
cap avall, pegats al cos, i les mans obertes, ajuden al
seu moviment ascensional. El rostre és inexpressiu i
els ulls romanen tancats. Presenta un bell estudi del
plegat dels vestits.
És particularment interessant perquè exemplifi ca el
desig de Fuster de renovar la imatgeria tradicional,
sense dubte condicionat pels nous temps que
vivia l’Església catòlica amb l’aggiornamento i que
desembocaran en la convocatòria i celebració del
Concili Vaticà II.
Catàleg
53
Làpida d’un xiquet
Dècada dels anys cinquanta?
Algeps
63 x 73,5 cm
Col·lecció família Mompó-Fuster
Sense inscripcions
Mal estat de conservació
Als extrems se situen dues fi gures masculines
nues amb dues torxes cap avall, símbol clàssic de
l’extinció de la fl ama de la vida. Sobre pedestal
esglaonat que recorda el del monument a Polo
de Bernabé, fet per Ortells a fi nals de la dècada
dels anys 40; es disposa el cap del difunt, un
adolescent entre 14 i 16 anys.
Làpida d’un jove
Dècada dels anys cinquanta?
Algeps
66,5 x 79,5 cm
Col·lecció família Mompó-Fuster
Signada a la part inferior de l’esquerra “Fuster”
Estat de conservació regular
Inspirada en les tombes dels Mèdici de Miquel
Àngel, sobre dues volutes es giten dues fi gures, una
masculina, representació del treball o la indústria
i una altra femenina, impossible d’identifi car per
haver perdut el símbol que sostenia a la mà dreta.
Podria tractar-se del somni etern. Als extrems se
situen estípits d’arrel manierista amb el mig cos
de dues dones. Enmig, sobre pedestal rectilini en
horitzontal cap del difunt de mig perfi l. Sembla un
jove de vint-i-tants anys.
54
l’escultor FUSTER
Sant Joan Baptista
1951
Algeps
52 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Inscripció als peus “Fuster 1951”
Mal estat de conservació
Representat de mig cos amb la seua iconografi a
més habitual, té a la mà esquerra una crossa sense
escalabornar, amb el rètol “ecce agnus dei” i a la
dreta la petxina amb la qual va batejar a Jesús.
Segurament es tracta d’un model per a una làpida,
model que es repeteix en un altre exemplar, també
de la col·lecció de la família, aquest sí ja circumdat
amb el perfi l de la làpida.
Destaca el component realista en el tractament de
textures i la destacada qualitat de la peça en el
conjunt de la producció de l’escultor.
Catàleg
55
La plataforma central es disposa mitjançant un
sistema molt utilitzat per Fuster en aquest tipus
d’estructures. El basament central es recolza sobre
quatre mènsules, que acaben als angles.
La decoració mereix tractament a part. Consisteix en
una mescla de motius barrocs i rococós en la qual
predomina al fi nal la simetria del primer estil, només
trencada pels curulls de rocalla sobre els medallons.
Les abundants volutes, el fullatge, les fl ors i la
rocalla componen un conjunt de gran harmonia, on
no s’han deixat sense decorar ni els braços de la
base de la imatge. Aquesta base presenta relleus
d’òvuls en tots els seus laterals.
Segons documentació de la Confraria de la Sang,
el contracte fou fi rmat el 22/7/1953 i l’obra costà
21.000 pessetes. En un principi les peanyes van
ser pensades perquè pogueren servir tant per a la
Soledat, posava l’anagrama de Maria al front, com
per a l’altra imatge de la Confraria, l’Eccehomo, amb
el martell i les estenalles al davant.
J.P. Fuster. Disseny per a peanya neorococó.
Arxiu família Mompó-Fuster
Peanya de la Mare de Déu de la Soledat
Fusta daurada
1953
142 x 142 x 90 cm
Confraria de la Puríssima Sang. Vila-real
Estat de conservació regular
Es tracta d’una de les peanyes més belles de Fuster.
Hi va utilitzar un model neorococó sobre el qual ja
estava treballant el 1947.
Es tracta d’una peanya de disseny quadrat, amb els
angles sobresortints en posició diagonal. En aquests
angles es disposen els fanals, sobre cilindres buits.
En els costats, hi ha medallons amb fons roig i
treballats en baix relleu daurat, s’han situat en ells
tres grups de fi gures i l’anagrama de Maria en el
que correspon a la part davantera. Aquestes fi gures
són: tres claus, la corona d’espines i la canya i, en
el que correspon a la part del darrere, el martell i
les estenalles. Tots són símbols relacionats amb la
passió de Crist i, de retruc, amb la fi gura de Maria
en aquesta passió, sota l’advocació de la Soledat.
56
l’escultor FUSTER
Dolorosa
Després del 1953
Terracota
43 cm
Col·lecció particular. Vila-real
Bon estat de conservació
Tot i que en l’anterior exposició dedicada a Fuster es
considera una puríssima, no podem descartar que
es tracta en realitat d’una dolorosa. La seua font
d’inspiració directa és la Dolorosa del Calvari que
encimbella el retaule principal de la basílica d’El
Escorial, obra de Pompei Leoni i del 1588, tot i que
aquesta obra està inspirada alhora en produccions
miquelangelesques, com podria ser la Dolorosa
continguda en el dibuix d’una crucifi xió, conservada
avui al Louvre.
Existeix model en la col·lecció de la família Mompó-
Fuster, on queda molt més evident el caràcter de
Dolorosa de l’escultura. Curiosament està datat el
1949, mentre que la foto de la nostra escultura
sense policromar, que hi ha als fons de la família
Fuster porta la data 1957. Alhora el mateix model
va ser utilitzat també per a dissenyar una fi gura de
la Puríssima, conservada avui en la col·lecció dels
descendents, senzillament afegint-li la simbologia
iconogràfi ca clàssica que acompanya aquesta
advocació. Creiem que Fuster en un dels seus viatges
a Madrid en la dècada dels anys 40 va visitar El
Escorial i va veure aquesta escultura, es va apropiar
del model i el va utilitzar tant per a doloroses com
per a puríssimes.
Pompei Leoni. Dolorosa.
Retaule de l’església d’El
Escorial
Miquel Àngel. Crucifi xió
(detall). Museu del Louvre
Bibliografi a:FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició
antològica d’obres de J.P. Fuster,
Congregació de Lluïsos, Vila-real, 1983.
FRANCÉS I CAMÚS, J.M. et alii,
Amorós, Fuster i Gil, escultors vila-
realencs, Ajuntament de Vila-real,
Vila-real, 2001, p. 21-27.
Catàleg
57
Mare de Déu de Gràcia
1954
Fusta
100 cm (fi ns al cim del respatller de la cadira)
Sindicat de Regs. Vila-real
Bon estat de conservació. Acabada de restaurar
És una bella interpretació de la imatge de la Mare
de Déu de Gràcia, patrona de Vila-real, que va estar
en la capella del pantà del Sitjar, juntament amb
la Mare de Déu del Lledó, Santa Quitèria i la Mare
de Déu de la Misericòrdia, en representació de totes
les viles que tenen drets històrics sobre les aigües
del Millars, és a dir, Castelló, Almassora, Borriana i
Vila-real.
Ací Fuster s’inspira directament en la talla primitiva,
de fi nals del segle XIII o del XIV, destruïda durant la
Guerra Civil del 1936. De tota manera, no es tracta
d’una còpia fi dedigna i aquest distanciament del
model original es materialitzarà de forma dràstica
deu anys després, quan faça la talla actual que
representa aquesta advocació. És curiós que ja ací li
pose el respatller neogòtic, com en la posterior per a
l’Ajuntament (recentment eliminat) i convé recordar
en aquest sentit que els historiadors locals de fi nals
del segle XIX i principis del XX, havien afi rmat,
després d’observar la talla original sense els vestits
superposats, que el respatller semblava haver estat
serrat, igual que la corona, que també ací restitueix
Fuster.
L’esbós guardat a l’ermita de la Mare de Déu de
Gràcia i considerat allí com el model de la talla que
presideix el recinte, és més aviat el model per a
aquesta fi gura anterior. L’exposem al costat de l’obra
defi nitiva.
58
l’escultor FUSTER
J.P. Fuster. Mare de Déu de Gràcia. Ermita de la Mare de
Déu de Gràcia. Vila-real
J.P. Fuster. Model per a la Mare de Déu
de Gràcia del Sindicat de Regs. Ermita de
la Mare de Déu de Gràcia. Vila-real
Catàleg
59
Bust del botànic Pau
1954/1955
Algeps
74 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
A la part inferior de la dreta “Fuster 195 (?)”
Bon estat de conservació
Model per al monument a l’insigne botànic
i farmacèutic Carles Pau Español (Sogorb,
1857-1937), en forma de bust sobre pedestal
troncopiramidal, que encara avui presideix el jardí
que porta el seu nom a la seua ciutat natal. Fet
per encàrrec de l’Ajuntament, va ser inaugurat
amb la presència de les primeres autoritats civils i
eclesiàstiques el 1955.
Per a efi giar el científi c es va servir d’una fotografi a,
que encara està entre els fons del taller guardats
pels seus descendents, segurament facilitada pel
mateix Ajuntament. Pau està representat de cara,
amb el cap lleugerament girat cap a la seua dreta i
mirant enlaire. Vesteix jaqueta i corbata a la moda
decimonònica. El resultat és una fi gura rígida i sense
vida, que es limita a reproduir de la millor manera
possible els trets del personatge.
Fotografi a utilitzada per Fuster per al
monument al botànic Pau
Bibliografi a:FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició
antològica d’obres de J.P. Fuster,
Congregació de Lluïsos, Vila-real, 1983.
ANÒNIM, Julio Pascual Fuster, díptic de
l’exposició, Ajuntament de Vila-real,
Vila-real, 1992.
60
l’escultor FUSTER
Sant Pasqual
Després de 1955
Terracota
34,2 x 10,4 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Estat de conservació regular
Es tracta, sense dubte, del model per a una fi gura
d’aquest sant, a la qual també correspondria el
dibuix conservat avui per les monges clarisses que
habiten el convent on va viure, donat per la família
els passats anys vuitanta del segle XX. Segurament,
l’avanç de les obres del temple degué animar els
projectes per al mobiliari interior i per a les imatges
que havien de rebre culte i és possible que ens
trobem amb una d’elles. De fet, tant la Puríssima
com el sant Pasqual que avui es troben a l’església
són obra de Pere Gil.
Dempeus, sosté entre les mans el calze de
l’eucaristia, element habitual de la seua iconografi a.
El cànon és molt allargat i és evident el desig de
connectar amb les noves formes de fi guració
religiosa, empentades pel Concili Vaticà II. Enfront
dels records de l’apoteosi barroc que encara conté
l’altre sant Pasqual, aquest es recrea en la senzillesa,
l’estilització i la simplifi cació de trets.
Catàleg
61
Puríssima
1957?
Fusta policromada
109 x 40 x 31 cm
Col·lecció Caixa Rural de Vila-real
Bon estat de conservació
Dempeus sobre estricta massa nuvolosa, respon
a la iconografi a de la Immaculada Concepció, si
bé se l’ha privada en aquesta ocasió dels símbols
habituals des dels primers anys del segle XVI: quart
creixent de la lluna als peus, serp amb la poma a la
boca sota el peu i corona d’àngels, a més d’altres de
la lletania que solen aparéixer portats per puttis o
àngels infantils. En aquesta ocasió Fuster ha optat
per l’austeritat més radical i en realitat només la
postura de les mans i la corona d’estels fan pensar
en l’advocació corresponent.
El seu volum tancat i de disseny vertical, el seu
equilibri renaixentista, trenca amb anteriors
representacions que va fer Fuster de la Puríssima.
La seua font d’inspiració indubtable és la Puríssima
que Ortells va fer el 1953 per a la Congregació de
Lluïsos de Vila-real, bellíssima obra que degué causar
un fort impacte a la localitat i que va condicionar
poderosament successius encàrrecs al mestre. En
tot cas, el rostre sembla inspirar-se en el d’Elisa,
amb la qual va mantenir una relació sentimental no
consolidada.
Bibliografi a:FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició antològica d’obres de J.P. Fuster, Congregació de
Lluïsos, Vila-real, 1983.
FRANCÉS I CAMÚS, J.M. et alii, Amorós, Fuster i Gil, escultors vila-realencs, Ajuntament
de Vila-real, Vila-real, 2001, p. 21-27.
62
l’escultor FUSTER
Fuster. Projecte de monument. 1958?
Nu femení
1958
Fusta
43 cm
Propietat particular. Vila-real
Bon estat de conservació
Representació d’un nu femení en actitud de caminar,
amb la mà dreta agafa un recipient, mentre que amb
l’altra sosté un tros de tela que cau pel fl anc del cos,
com si anara a prendre el bany.
És una obra certament raríssima en el conjunt de la
producció de Fuster, que encara que no era alié a la
fi guració del nu, tant masculí, com femení, com a
fase inicial del disseny dels seus encàrrecs; després,
solia cobrir-lo al fi nal amb vestits, bé dibuixats, bé
amb tela encolada.
Sembla que va formar part d’un projecte més ampli,
del qual ja hem parlat en citar els monuments ideats
per Fuster, en el qual estarien presents almenys tres
fi gures femenines més, també despullades, de les
quals desconeixem el parador actual, si és que van
arribar a fer-se. També desconeixem si el projecte de
monument va arribar a realitzar-se, ni ha aparegut
en la documentació familiar cap altra notícia sobre
això.
En la fi guració d’aquest nu, es fa evident el deute
de Fuster tant amb Adsuara com amb Porcar i amb
l’estètica que prové dels anys trenta, trenca també
ací amb tota la seua trajectòria professional anterior
i posterior. Mai tornarà Fuster a ser tan actual, ni a
connectar, bé que a través de tercers, de manera tan
estreta amb l’estètica contemporània.
Catàleg
63
Reliquiari de Sant Pasqual
1959
Fang
30 x 32 cm
Museu de l’Arxiprestal de Vila-real
Bon estat de conservació
Es tracta d’un altre dels models utilitzats per Fuster
per al reliquiari defi nitiu en plata i fusta. En aquesta
ocasió, és una obra modelada en fang, que ja
reprodueix fi l per randa tots els motius que estaran
presents en la peça defi nitiva, excepte la inscripció
al davant. Inclús porta la inscripció que fi gurarà en
aquesta obra fi nal “Fuster 31/12/1959”.
Forma part de la col·lecció de la família Mompó-
Fuster, però va ser dipositada en la dècada dels anys
noranta del passat segle en el Museu parroquial de
l’Arxiprestal de Vila-real, on encara roman.
Bibliografi a:FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició antològica d’obres de J.P. Fuster, Congregació de
Lluïsos, Vila-real, 1983.
FRANCÉS I CAMÚS, J.M. et alii, Amorós, Fuster i Gil, escultors vila-realencs, Ajuntament
de Vila-real, Vila-real, 2001, p. 21-27.
ANÒNIM, Julio Pascual Fuster, díptic de l’exposició, Ajuntament de Vila-real, Vila-real,
1992.
Reliquiari de Sant Pasqual
1959
Algeps
16 x 32 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
A la base “Fuster 1959”
Bon estat de conservació
És model previ per al reliquiari defi nitiu en bronze
encomanat per l’Ajuntament de Vila-real i destinat
a guardar els pocs fragments ossis que van quedar
d’aquest sant després des ser cremat el seu sepulcre
i arrasada fi ns als ciments la capella barroca que el
contenia.
Representa el cap momifi cat i cobert amb la caputxa
de l’hàbit dels franciscans alcantarins i el principi
dels muscles; recorda, així, la disposició inicial dins
l’arca que contenia el cos sencer. Reposen sobre
doble coixí i reprodueixen també la disposició de
l’original.
Va complir la seua funció fi ns a la realització de
l’actual reliquiari per Vicent Llorens Poy el 1992.
64
l’escultor FUSTER
Reliquiari de Sant Pasqual
31/12/1959
Fusta i plata
62 x 65 cm
Convent de clarisses de Sant Pasqual. Vila-real
Signat en el pedestal “Fuster 31/12/1959”
Estat de conservació regular
Es disposa sobre una plataforma de disseny
quadrangular amb els angles en ziga-zaga i
coberts amb garlandes platejades de volutes, que
descendeixen abraçant per una part les dues barres
que serveixen per als portadors i per una altra
formant a la part inferior les boles sobre les quals
descansa quan està sedent. Es prolonguen a la part
superior per servir de suport al reliquiari pròpiament
dit.
La plataforma presenta als seus fronts decoració a
base de fulles d’acant i en el centre de cada medalló
conté els emblemes següents: el símbol de l’orde
franciscà, una custòdia amb una crossa i un barret
d’ala ampla, unes armes papals (les de Lleó XIII) i
l’escut de Vila-real.
Com el seu model, ja tractat en l’anterior fi txa,
reprodueix en essència el cap de sant Pasqual tal
com es conservava en la seua capella mortuòria
abans de ser destruït. De fet, al front, hi ha un petit
buit on es trobaven dipositats els ossos que es van
poder salvar, abans de ser traslladats al nou reliquiari
fet per Llorens Poy el 1992.
La secció del bust, al davant de l’estructura, ha
estat decorada amb les armes del papa Lleó XIII a
l’esquerra, l’escut dels franciscans a la dreta i els
bagots de raïm i el blat a dalt, tot inclòs en una orla
de fi nes volutes.
Catàleg
65
Sant Vicent Ferrer
1959
Fusta
88 cm
Ermita de la Mare de Déu de Gràcia
Ajuntament de Vila-real
Signat al lateral dret del pedestal “Fuster-escultor”
Bon estat de conservació
És sense dubte una de les millors obres de Fuster
i va ser executada per a ocupar un dels altarets
col·laterals ubicats a l’ermita. Aquests altarets van
ser posats el 1742 sota l’advocació de la Visitació
de la Mare de Déu a santa Isabel l’un i l’altre de
sant Antoni, sant que tenia una ermita dedicada
en exclusiva prop del Termet, però que segurament
en aquesta època es trobaria en mal estat, fet que
obligà a traslladar el culte. El 1891, els altarets
barrocs van ser substituïts per uns altres d’eclèctics,
segurament obra dels Viciano, que són els qui ara
es conserven, i la titularitat que abans tenia la
Visitació la va ocupar sant Vicent Ferrer, tal vegada
condicionada per la presència a les habitacions
creades a l’efecte, d’estiuejants de la ciutat de
València. La primitiva escultura que ocupà el nínxol,
obra de Tomàs Viciano, va desaparéixer els primers
mesos de la Guerra del 36 i la que ara contemplem
va ser encomanada a Fuster el 1959. Amb tot, s’ha
de dir que segueix un prototip elaborat per Fuster el
1947 i que degué crear altres exemplars d’ubicació
desconeguda.
Destacarem el moviment barroc de l’hàbit dominic,
que tant contrasta amb l’habitual expressió hieràtica
a què ens té acostumats Fuster. Més calmat, tot i
que d’ornamentació més rica, és el sant Vicent
Ferrer fet per al cardenal Vicent Enrique i Tarancón,
que es va conservar a la capella de Vil·la Anita i que
va ser donat a l’Arxiprestal a la mort d’aquest prelat.
Existeix modellino en la col·lecció de la família
Mompó-Fuster, a més de dibuix anterior, que també
s’exposen.J.P. Fuster. Projecte del 1947 per
a un sant Vicent Ferrer
66
l’escultor FUSTER
Bust d’Amèlia Fabra
Finals de la dècada dels cinquanta
Escaiola
38 cm
Propietat particular. Vila-real
Bon estat de conservació
Rigorosament frontal, ací Fuster exhibeix ofi ci, ha
aconseguit dotar de vida l’efígie, una dona encara
jove que es pentina amb mitja melena lligada amb
un turbant.
Fuster modelant el bust d’Amèlia Fabra i
Alcaide al seu taller del Raval de Sant Pasqual
Catàleg
67
Sant Gabriel
Dècada dels anys cinquanta o principis dels
seixanta
Fusta
113 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Sense inscripcions
Bon estat de conservació
És possible que es tracte de l’àngel de l’Anunciació,
esmentat per Fuster en alguna de les seues cartes i,
en tot cas, la postura del braç dret en gest declamatori
sembla fer referència a la fi gura del sant arcàngel.
Exhibeix una forta inspiració en l’estatuària clàssica
grega, que s’exemplifi ca a més del mateix gest ja
esmentat, en els cabells, en la postura praxiteliana,
en el hieratisme general de la fi gura i en la rigidesa de
les ales, esquemàticament dissenyades. Per contra,
els vestits són d’arrel medievalitzant, que recorden
tot plegat l’afany arqueologitzant d’alguns escultors
del primer renaixement del nord de la península
Itàlica i també de l’últim gòtic francés.
Bibliografi a:FRANCÉS, J.M., Catàleg de l’exposició antològica d’obres de J.P. Fuster, Congregació de
Lluïsos, Vila-real, 1983.
ANÒNIM, Julio Pascual Fuster, díptic de l’exposició, Ajuntament de Vila-real, Vila-real,
1992.
Projecte per a un sant Gabriel.
Datat i signat el 19/5/1956.
Col·lecció Fuster-Mompó
68
l’escultor FUSTER
Santa Teresa de Jesús
Dècada dels anys seixanta
Algeps
44,5 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Bon estat de conservació
Es tracta d’un relleu entre mitjà i baix i representa
a la santa dempeus, amb el braç esquerre enlairat
enarborant el que sembla un cor, al qual adreça la
mirada. A la mà dreta, sosté una ploma d’escriure.
A la part superior, sobrevolant la fi gura femenina,
se situa el colom de l’Esperit Sant de perfi l, que
simbolitza la seua inspiració divina.
A sota l’hàbit, de fi ns plecs, es dibuixa el nu femení,
per al qual Fuster va realitzar diversos estudis,
conservats encara en algunes llibretes d’apunts a la
casa familiar.
És un bon exemple de com l’escultor es troba immers
a començaments de la dècada dels seixanta en la
recerca d’una nova estètica, que permeta combinar
tradició i modernitat, condicionat sense dubte
per l’aggiornamento que vivia l’església arran del
Concili Vaticà II. En aquesta fi gura de santa el clima
devocional ha estat substituït pel decorativisme
i un cert alé profà en les formes anatòmiques que
s’endevinen, derivades en últim terme de l’estatuària
manierista i singularment de la francesa.
Catàleg
69
Cor de Jesús
Dècada dels anys 60 del segle XX
Algeps
91 x 55
Col·lecció Mompó-Fuster
Signat a la base “Fuster”
Estat de conservació regular
Com sol ser habitual disposa a Crist de manera frontal,
però en aquesta ocasió intenta evitar la rigidesa
estricta de la simetria d’altres representacions seues
d’aquesta advocació. Aixeca una mica més el braç
esquerre i manté plegat el dret. La túnica s’obri
per mostrar en el pit el cor fl amejant, coronat per
una petita creu. La capa es lliga a sobre de manera
elegant i cau per l’esquena. El rostre mira endavant.
Hi ha com un desig de modernitat, que es fa
palés en l’esquematisme de la representació i en
l’abandonament dels recursos barrocs que Fuster ha
utilitzat i seguirà utilitzant fi ns al fi nal de la seua
trajectòria professional; els combina, quan pot, amb
aquestes lleugeres aventures estètiques.
És el model per a la seua làpida del Cementeri
Municipal de Vila-real i una de les seues darreres
produccions.
70
l’escultor FUSTER
Retrat d’un fi ll de la duquessa d’Alba
Principis dels anys seixanta
Plastilina sobre suport de fusta
22 x 16,2 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Bon estat de conservació
Representa, segons la família Mompó-Fuster, un dels
fi lls d’aquesta aristòcrata. En efecte, ha aparegut
entre els fons fotogràfi cs guardats en el domicili
familiar la foto que li va servir de model.
De mig perfi l i només el cap, representa un xiquet
d’entre 9 i 12 anys. A nosaltres ens dóna la impressió
que al que més li sembla és a Jacobo, nascut el
1955. Es disposa sobre un suport de fusta de forma
rectangular irregular.
És possible que l’obra defi nitiva, si és que va arribar
a fer-se, es trobe encara entre les propietats del
ducat.
Foto del fi ll menut de la
duquessa d’Alba, que li va
servir de model
Catàleg
71
Crist crucifi cat
1965
Fusta envernissada
80 cm
Germandat de Cavallers de la Mare de Déu del
Pilar. Vila-real
Bon estat de conservació
Segueix la tipologia dels anomenats de quatre claus.
Presenta un cànon estilitzat, descansa ambdós peus
en un pedestal i tanca els dits polzes de les mans
també clavades.
Porta el peritzoma lligat a la dreta, amb un tractament
dels plecs molt simplifi cat, com correspon a l’estètica
inaugurada per Fuster a fi nals dels cinquanta i
principis dels seixanta. El rostre, amb boca i ulls
clucs. Al cap s’ha representat parcialment la corona
d’espines, que deixa solt a la dreta un fl oc de cabells.
Tipològicament segueix de prop el model del Crist de
la Pau que ara està a l’església del Seminari Mater
Dei de Castelló. Tanmateix, ací s’ha prescindit del
desig naturalista i de la forta expressivitat anatòmica
d’aquella obra, en benefi ci d’una simplifi cació més
d’acord amb l’època i les noves tendències.
72
l’escultor FUSTER
Crist crucifi cat
Dècada dels anys seixanta
Fusta envernissada
60 cm
Arxiprestal de Vila-real. Sagristia
Bon estat de conservació
Es tracta d’una imatge de Crist crucifi cat de les
anomenades de quatre claus. En realitat el cap
no pertany a Fuster, qui fou l’encarregat de dotar
aquesta peça anterior, salvada d’una foguera durant
la Guerra del 36, de cos i de creu.
El cànon adoptat per l’escultor és allargat i el seu
estil xoca amb el detallisme de la peça antiga, de
qualitat apreciable. Fuster, per contra, construeix un
cos a grans trets, tot i que se cenyeix a una bona
observació del natural que acaba simplifi cant, adopta
inclús certa facetació en el tractament del peritzoma. Aquest es lliga a la part anterior. El poliment fi nal ha
tret de la fusta totes les seues qualitats envellutades
i dota la carn d’una extraordinària morbidesa.
Més que un moment de dolor, l’escultor ha triat
un moment de repòs, amb Jesús ja mort que es
distancia signifi cativament de l’angoixa del Crist
creuclavat ara al Seminari Mater Dei.
El model podria estar en el Crucifi cat pintat per
F. Pacheco, que s’inspirà en el dibuix de l’Home
vitrubià de Leonardo da Vinci.
Leonardo da Vinci. Home de
Vitrubi Galleria dell’Academia.
Venècia
Catàleg
73
Bust de dona
Dècada dels anys 60 del segle XX
Algeps
57 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Bon estat de conservació
Representació del cap d’una dona jove d’uns 25
anys i d’ignorada fi liació, que porta el cabell recollit
a la part superior. Mira vivaçment cap a l’esquerra
de l’espectador/a, evita així l’excessiva rigidesa
que presenten altres obres de Fuster, sobretot les
representacions d’homes i en especial aquelles en
què no té el model davant.
És curiosa la seua admiració pel classicisme inclús
en els retrats de persones reals. Una bona mostra
l’ofereix aquest cap de dona, amb la seua boca tan
ben perfi lada i un nas tan perfecte que podríem
dir que ens trobem davant una escultura grega
o romana, si no fóra pel pentinat tan a la moda,
referència cronològica inexcusable, de la qual Fuster
no va poder o no va voler prescindir, en el seu afany
de representar el model de la manera més fi dedigna
possible.
74
l’escultor FUSTER
Xiquet
1967
Fusta
31 cm
Col·lecció Mompó-Fuster
Bon estat de conservació
S’inspira directament en models de l’alt renaixement
fl orentí i romà, en especial en el Jesuset de la Mare
de Déu de les Roques de Leonardo da Vinci. Fuster
laborava en aquest encàrrec modest, segurament
d’algun particular, quan el va sorprendre la mort el
1967 i el va deixar sense acabar. Per aquesta ocasió,
hem volgut exhibir-lo amb el pedestal original i la
ferramenta que tenia Fuster a les mans en el moment
de la seua defunció.
La fusta a penes està escalabornada, però tot i així,
hem considerat interessant la seua presència en la
mostra perquè exemplifi ca la manera de treballar del
nostre escultor, en una de les seues especialitats, les
fi gures infantils. A partir d’un bloc de fusta massís,
s’ha defi nit a grans trets la silueta de la fi gura a fer,
es buida amb la gúbia a poc a poc.
Jesuset roman mig ajagut, recolzat en el braç
esquerre i allargant el dret en gest que, suposem,
seria de benedicció.
Catàleg
75
Models i esbossos per a obres
Hem inclòs en aquest apartat una selecció dels
esbossos conservats per la família Mompó-Fuster.
Alguns constitueixen per se obres admirables, com
ara el bust per a fi gura d’àngel o els caps de sant
Pere i, per aquesta raó, han estat inclosos com una
peça més de l’exposició. D’altres presenten una
entitat menor o tenen importància com a il·lustració
del seu procés creatiu i per això hem considerat
convenient, sense oblidar-los, dedicar-los aquest
apartat específi c.
Hi ha ací models dibuixats, tallats en fusta o
modelats en fang. Destacaríem entre ells el model de
l’Assumpció, l’esbós per a la peanya de la Puríssima
(que no s’ha pogut exhibir a causa de les seues grans
proporcions), una fi gureta per a un sant Antoni o la
terracota amb un cos masculí gitat d’intens sabor
clàssic.
Projecte per a una Mare de Déu del Carme.
Signat 1/5/1961. El projecte en la col·lecció
de la família, l’obra defi nitiva està en
localització desconeguda
Projecte per a una escultura del Cor
de Jesús. Signat i datat el 21/1/1948
Projecte per a un Cor de Jesús.
Signat i datat el 1963
Projecte per a la peanya de l’ermita. Signada “25/9/1956. Fuster”
76
l’escultor FUSTER
Primitiu estat del model
per a una Mare de Déu de
l’Assumpció quadriculat per
portar-lo a l’obra defi nitiva
Projecte per a una Mare de
Déu de l’Assumpció. 1949
OBRES D’UBICACIÓ DESCONEGUDA
Model per a la imatge
de la Mare de Déu de
les illes Columbretes.
Cap al 1953/1954.
Ubicació desconeguda
Santa Cecília.
Ubicació desconeguda
Mare de Déu. 1954. Illes
Columbretes
Puríssima. 1945.
Ubicació desconeguda
Catàleg
77
Bust d’home.
Localització desconeguda
Bust d’home.
Localització desconeguda
Bust de jove.
Localització desconeguda
Puríssima. Ubicació desconegudaPuríssima. Ubicació
desconeguda
Bust de sacerdot.
Localització desconeguda
Crist creuclavat amb els braços articulats.
Ubicació desconeguda
78
l’escultor FUSTER
Làpida per a una jove. Ubicació desconeguda
Model per a làpida. Ubicació desconeguda
Làpida. Dècada dels anys trenta del segle XX.
Localització desconeguda
Projecte per a una làpida o relleu. Porta la inscripció “En memoria de los
caídos por Dios y por España dependientes del Ministerio de Educación”.
Firmada a la part inferior de l’esquerra “11-1-42 Villarreal. Fuster”. Ubicació
desconeguda
Làpida de Pascuala Sanjuan Balaguer. Cap al 1931. Ubicació desconeguda
Catàleg
79
Projecte per a un altar dedicat a la
Mare de Déu del Carme. Localització
desconeguda
Mare de Déu?
Localització desconeguda
Sant Josep.
Localització desconeguda
¿Fuster? Pas processional. Podria
tractar-se d’alguna localitat de Terol
Sant Joan Baptista.
Localització desconeguda
Sant Josep.
Localització desconeguda
80
l’escultor FUSTER
Regidoria de Museus