20

ROCKCOL.LECCIÓ]

LLUÍS LLACH

REVISTA DE BIOGRAFIES IL·LUSTRADES • NÚM. 20 • ANY V • TRIMESTRAL • 2,40 ¤

VIATGEA LAUTOPIA

Lluís Llach en una imatge que va ser portada de larevista ENDERROCK 10, el gener-febrer de l’any 1995.(Foto: Juan Miguel Morales).

Girona (el Gironès), 1948La seva infantesa va transcórrer en unpoble del Baix Empordà, Verges, on elseu pare feia de metge i del qual vaarribar a ser alcalde. El gust per lamúsica li ve de la banda de la sevamare, i el fet de tenir un piano a casava marcar definitivament la seva vida.Amb una extraordinària capacitat pera la composició, Lluís Llach hasabut ser en cada moment un cantantdel seu temps. Va jugar-se-la cantantcontra el feixisme en temps de ladictadura, i ha sabut respondre a les

necessitats que se li han anat presentanta cada moment. Compromès del tot ambles idees nacionalistes i d’esquerres (vaarribar a formar part de les llisteselectorals de Nacionalistes d’Esquerres),també s’ha distingit per la seva lluitacontra el militarisme, per la insubmissiói a favor dels okupes, entre moltes altres.Hi ha qui diu que, si hagués nascut alsEstats Units, avui Llach seria un delscompositors més il·lustres de Hollywood.És possible. Però tot i haver nascut enun país petit sense reconeixementinternacional ha aconseguit que la seva

obra transcendís més enllà dels límitsnaturals de l’idioma, com ho demostrenles més de cinquanta versions de“L’estaca” que s’han realitzat (veureEDR 79, maig del 2002), algunes enllengües com ara el polonès, l’occità, el basc, l’anglès o el francès. A mésd’aquesta, altres cançons seves tambéhan estat versionades, en anglès,castellà o portuguès, per exemple. Desd’un petit poble de l’Empordà –o delPriorat (Porrera)–, Llach ha fet músicaper a tothom, per a tot el món. I se n’hasortit amb nota. JOAQUIM VILARNAU

LLUÍS LLACHLA VEU DEL COMPROMÍS

A l’esquerra, temps d’escola de no gaire bons records.Lluís Llach va estudiar internat a La Salle de Figueres; en aquesta foto tot just tenia nou anys. (Foto: arxiuENDERROCK). A baix, una imatge inèdita d’en Lluís ambpantalons curts i camisa i gorra marineres al port de Roses (l’Alt Empordà) amb la seva mare, Maria Grande. (Foto: arxiu Lluís Llach / Andréas Claus).

onestedat, compromís, entrega,coherència… Quatre paraules, entremoltes altres, que es repeteixen al’hora de descriure Lluís Llach, el noi de Verges, l’empordanès, elmúsic que el 6 de juliol del 1985 vaaconseguir un rècord al camp delBarça: celebrar la convocatòria musical

més gran realitzada mai a Europa per un úniccantant, en reunir cent mil espectadors en unconcert avui mític. Gairebé vint anys desprésd’aquell recital, Llach segueix omplint recintes,des de petits teatres fins a grans estadis, i laseva veu segueix sent la de milers de persones.

Foscor. Una sala enorme del Mas Pi, una masiasituada al poblet de Verges (el Baix Empordà).Un piano i un nen d’uns deu anys. Els dits delnen recorren les tecles del piano, enèrgics unesvegades, suaus altres, creant melodies. El nenencara no sap que repetirà infinitat de vegadesaquell mateix moviment en el futur. De fet, ni tan sols imagina que un piano serà el seucompany inseparable, i que la veu de tots dos,la del piano i la del nen, passaran a formar partde la banda sonora d’un país, petit, i de milersi milers de persones que es faran pròpies lesseves paraules. El nen tampoc sap que serà elcreador d’una de les cançons de lluita mésimportants de tots els temps, la qual titularà“L’estaca”, una cançó tan important, que hihaurà països que ignoraran que té un autor i laincorporaran al seu cançoner popular. Sensesaber tot el que l’espera, el nen acaba de tocar,abaixa la tapa del piano i surt de l’habitació, a buscar els seus amics: en Josep Maria, en Poncio, en Ramon i la Conxa, la filla delspropietaris de la Masia. Tota la colla, fentguirigall, se’n van cap a fora a jugar, amb les bicicletes. És un dia d’estiu de 1957 i lajornada encara és llarga.

LES PRIMERES PASSESAl nen li diuen Lluís Llach i Grande. Va néixerel 7 de maig de 1948 a Girona, fruit delmatrimoni entre una dona molt bonica, laMaria, mestra d’escola, amb els orígensfamiliars a Porrera (el Priorat) i criada a laBarcelona burgesa dels anys trenta, i unmetge, en Josep Maria, fill de terratinents, quearribarà a ser alcalde de Verges. Cinc anysdesprés del naixement del seu germà JosepMaria arriba al món el petit Lluís, un nen degrans ulls melancòlics i especialment dotat pera la natació i, com descobrirà molt aviat la sevamare, per a la música, art en què és instruïtdes dels sis anys. “Vaig conèixer Lluís Llachquan ell tenia uns tretze anys, i jo setze.Acabava d’arribar amb la meva família a viure a Verges (l’Alt Empordà), i ell era fill

ROCKCOL·LECCIÓ 4

HTEXT OMAR JURADO

LLUÍS LLACHCANÇÓ D’AMORA LA LLIBERTAT

El 1967 Lluís Llach va començar a fer els seus primers concerts com aintegrant dels històrics Els Setze Jutges.(Foto: arxiu <www.lluisllach.com>)

LA CONSCIÈNCIA POLÍTICAEl 1963, als quinze anys i un cop enllestit elbatxillerat, Lluís Llach abandona definitivamentl’internat de Figueres i es trasllada a Barcelonaper estudiar enginyeria, deixant enrere l’universtranquil i acollidor de Verges. A la ciutat comtals’està durant uns mesos a casa de la seva àviamaterna, però aviat se’n va a una pensió del barride Collblanc, on conviu amb uns amics de Vergesque també són a Barcelona estudiant. Durantaquest temps fa una vida bohèmia i desordenada,i ja no es comporta com el brillant alumne d’abans.En no disposar d’un piano, s’apropa a la guitarraper seguir practicant la seva gran passió. Unade les seves primeres cançons més populars,“El bandoler”, la compon en aquesta època.

ROCKCOL·LECCIÓ 6

Dos anys després d’haver entrat a enginyeriaabandona la carrera per matricular-se aeconòmiques, uns estudis una mica més adequatsa les seves aptituds i interessos, ja que durantels primers anys s’hi impartien cursos de filosofiao sociologia, entre altres assignatures. Immersen l’ambient universitari de mitjans dels seixanta,Lluís Llach pren plena consciència lingüística i nacional: “En Lluís i jo coincidim al primercurs d’econòmiques, envoltats d’un ambient enplena convulsió, molt polititzat i amb una granimportància del moviment estudiantil, on totsdos vam participar molt activament, militanten una organització que s’anomenava Uniód’Estudiants Revolucionaris. Una de les tasquesque tenia encomanades en Lluís era traslladarla gent amb el seu cotxe, crec recordar que era un 600 vermell, per repartir octavetes oassistir a reunions”, rememora Antoni Castells,actual conseller d’Economia de la Generalitatde Catalunya.

EL JUTGE NÚMERO 16Aquesta etapa és clau a la vida de Lluís Llach,des del punt de vista personal i també artístic,ja que continua component cançons i alimentantla seva vocació musical. A la seva presa deconsciència política/crítica definitiva s’hi afegeixel fet, coherent i natural en aquell moment, queel 1967 entra en contacte amb el grup intel·lectualEls Setze Jutges, exemple de posicionamentpolític i defensa de la cultura i la llengua catalanes;un autèntic grup de resistència contra ladictadura, antecedent del que es començava a anomenar Nova Cançó, on molt aviatdestacarà. Josep Maria Espinàs, un delsfundadors d’Els Setze Jutges, recorda “la sevaveu extraordinària i el seu alt nivell artístic.Tenia tres cançons compostes i una d’elles era “Que feliç era, mare”, que va fer amb elseu germà Josep Maria. A més, posseïa unexcepcional equilibri entre timidesa i seguretat,cosa que el feia molt atractiu sobre l’escenari”.D’aquesta manera, Lluís Llach passa a ser eljutge número 16, l’últim, precedit per unsjoveníssims Joan Manuel Serrat, Maria delMar Bonet i Rafael Subirachs. Recolzat pelsseus companys universitaris, debuta com acantant el 22 de març d’aquell mateix any, unsmesos abans de fer els dinou anys, a Terrassa,en un concert amb Els Setze Jutges on, segonsell mateix ha confessat més d’una vegada, esva passar tota l’estona “amb els ulls tancats i lescames tremolant”.D’aquí a gravar els primers discos senzills amb la discogràfica Concèntric, propietat de l’empresari i mecenes Ermengol Passola,membre de la burgesia catalana i tambérelacionat amb Els Setze Jutges i La Cova delDrac, només hi ha un pas; tot i que les seves

A dalt a l’esquerra, encara que Llach era extremadamenttímid, la seva personalitat creixia a sobre d’un escenari,com el d’aquesta fotografia de finals dels anys seixanta. A dalt a la dreta, imatge inèdita de la seva joventut. Ja desde jove, Llach tenia unes conviccions polítiques sòlides. A la dreta, avui en dia costa de creure, però a finals delsanys seixanta els cantautors de la Nova Cançó eren venutstambé com un producte del pop, com es pot comprovar en aquesta portada d’un dels seus cançoners del 1968. (Fotos: arxiu <www.lluisllach.com>)

de l’alcalde. Ens vèiem sobretot els caps desetmana i durant les vacances, perquè ellestava intern al col·legi de La Salle, a Figueres,un centre religiós on, segons explicava, no ho passava gaire bé. Sempre se’l veia una mica turmentat, inquiet, amb un punt derebel·lia respecte a la seva família, que eraconservadora. Ja aleshores era un granapassionat, molt intel·ligent però molt pocanalític. Sempre era el que més aguantava sotal’aigua. És clar, aleshores no sabíem que jatenia pulmons de cantant!”, comenta PonçFeliu, amic de Lluís Llach i nét del popular avi Siset de “L’estaca”, el responsable que es despertés un primerenc sentimentnacionalista en aquell adolescent: “El meu aviNarcís passava la setantena, però tenia moltaconsciència i era molt fervorós. Moltes vegadesamb els amics jugàvem a casa meva, i el meuavi ens explicava les seves històries, així queen Lluís li va anar agafant afecte. A més, totsdos tenien una gran afició per la pesca, imoltes tardes se n’anaven tots dos sols al riu i passaven hores i hores parlant. Gràcies al meuavi, Lluís Llach va començar a qüestionar-se el sistema de valors que havia après finsaleshores”, afirma convençut Ponç Feliu.

ROCKCOL·LECCIÓ 7

El 1970 Lluís Llach va abandonar ladiscogràfica Concèntric per anar aMovieplay i aconseguir que la seva obracantada en català tingués més difusió.(Foto: arxiu <www.lluisllach.com>)

“TINC UNA DATAPENSADA PER PLEGAR.

EL FUTUR NO ELPLANTEJO GAIRE LLARG,

PERÒ NO VOLDRIA FER-NE MATÈRIAD’ESPECULACIÓ.

ARTÍSTICAMENT, TOTESLES COSES QUE FAIGSÓN LES DARRERES”

ROCKCOL·LECCIÓ 8

A l’esquerra i a dalt, en concert l’any 1971acompanyat per LauraAlmerich. Des de l’any 1969,la guitarrista no ha deixatd’acompanyar Llach alsescenaris. (Foto: arxiu<www.lluisllach.com>).A l’esquerra, al mig, fotopromocional del disc Com un arbre nu, de l’any 1972.(Foto: arxiu ENDERROCK). A l’esquerra i a sota, imatgedel 1972 arrepenjat damuntel piano, instrument que maiha abandonat a l’hora decompondre cançons. (Foto:arxiu <www.lluisllach.com>).Al costat, ja des del principi,Lluís Llach sabia que hauriad’emigrar a París per exercirel seu dret a cantar, com vafer l’any 1971. (Foto: arxiu<www.lluisllach.com>).

primeres cançons, una mica sentimentals, nopresagien en absolut el Lluís combatiu del futur.El seu primer LP, Els èxits de Lluís Llach, editatel 1968, conté ja alguns dels seus temes clàssics.Acaba de néixer un dels personatges mésincòmodes per al règim i es comença a forjar elmite Lluís Llach. En aquestes circumstàncies,Concèntric i Els Setze Jutges queden petits peral cantant, i és llavors quan passen per la sevavida dues persones que seran definitives en la seva trajectòria artística, i també personal:Joan Molas i Núria Batalla, dos joves quetreballaven a Concèntric i que passen a ser elsseus mànagers personals: “Amb en Lluís vamtenir una connexió immediata, ja que vampensar que la Cançó havia d’autogestionar-se i no dependre de mecenes. S’havia de crearuna infraestructura que funcionés i que noexistia fins aleshores. Tots tres vam recórrerpersonalment els barris i els pobles oferint elsrecitals d’en Lluís, amb el seu cotxe. Era totmolt casolà, i els ajuntaments no posaven capfacilitat, però la gent participava molt i fins itot ens ajudaven a enganxar cartells i repartirpublicitat dels concerts. A més, hi havia elproblema de la censura. Recordo que “L’estaca”va ser una de les cançons que al començamentla va passar. Quan la van prohibir ja era massatard, perquè tothom se la sabia de memòria. Iprohibint-la la van convertir en un clàssic, perquèel públic la cantava als recitals a plena veu”,recorda Joan Molas, avui retirat de la professió.

LA LLUITA PER LES LLIBERTATSL’any 1969 acaba per a Lluís Llach amb la sevapresentació oficial al Palau de la MúsicaCatalana, el 12 de desembre, amb les localitatsexhaurides i davant la plana major de la críticaespecialitzada, que el consagren com a unintèrpret de grandíssima qualitat. D’aquellrecital, en sorgeixen dues fites importants: per una banda, la gravació del disc Ara i aquí, i per l’altra, la trobada amb la guitarrista LauraAlmerich, que havia anat a sentir-lo entre el públic. Avui, continua sent la seva eternaacompanyant musical i, més que això, la sevaamiga, la seva còmplice; la seva germana.L’any 1970 porta Lluís Llach al seu debut aMadrid, al Teatro Español, amb els ecos delProcés de Burgos ressonant a l’ambient. A partird’aquest moment comencen els autènticsproblemes per al cantautor, que ha de suportarl’opressió franquista fins a límits tan absurdscom que li prohibissin els recitals perquè“solivianta al público con la mirada”. La prohibiciós’allarga durant quatre anys, en què decideixexiliar-se a París amb Joan Molas. A l’Estatfrancès entra en contacte amb la resta d’exiliatspolítics de la dictadura, com la cantant TeresaRebull, i també amb artistes tan interessantscom Pascal Comelade, a qui va conèixer aMontpeller –on vivia el músic, que en aquellmoment era un adolescent. Encara que el 1974 torna a actuar al Palau de la Música de

ROCKCOL·LECCIÓ 9

A l’esquerra, una imatge de Lluís Llach a París l’any 1973, onteatres tan importants com l’Olympia li van obrir les portes. A la dreta, Llach en un dels seus concerts més mítics, els dies15 i 16 de gener del 1976 al Palau d’Esports de Barcelona.(Fotos: arxiu <www.lluisllach.com>)

Barcelona, després de quatre anys d’absència,per presentar els temes del seu nou disc, I sicanto trist, la data clau del seu retorn és el1976. En aquell moment, el dictador Franco ja ha mort i Lluís Llach inicia la seva novaetapa amb tres recitals al Palau d’Esports deBarcelona, amb les noves forces polítiques isocials de Catalunya a primera fila del públic.Aquest recital es plasma al disc Barcelona,gener de 1976 i per primera vegada totes les seves cançons passen la censura.El compromís de Llach amb la lluita per lallibertat torna a fer-se palès al seu treballdiscogràfic del 1977, Campanades a morts,inspirat pel dolor de l’assassinat de cinc jovesobrers a Vitòria el 3 de març del 1976, aixícom als nous treballs que va presentar a finalsd’aquesta dècada, on el cantautor denuncia lescurtes aspiracions de la nova classe política,més interessada a assumir llocs de poder que aportar a bon port les reivindicacions populars.

GRANS OBRES, PETITES CANÇONSEls artificiosos i superficials vuitanta són anysde compromís i lluita per a Lluís Llach, quecomencen amb tota una declaració d’intencions:participant en un Festival Contra Eurovisiócelebrat a Brussel·les, i editant el Verges 50,una tendra mirada a la seva infantesa. Va serjust un any després de rebre el prestigiós premiLuigi Tenco, a Sanremo (Itàlia), el 1979, com amillor cantant estranger; un premi excepcional

en el seu cas, perquè fins aquell moments’havia atorgat a grans figures de la cançó jaconsagrades, com Léo Ferré o Leonard Cohen.Llach va ser el primer cantant de poc més detrenta anys que va rebre el guardó. La resta de la dècada està plena de discos jaclàssics, i també marcada per un fet personalmolt dolorós, la mort de la seva mare a finalsdel 1983, després d’un període llarg demalaltia. En el pla professional, el gran triomfde Lluís Llach durant aquests anys és elconcert ofert el 6 de juliol del 1985 al míticcamp del Barça (sobretot per al mateix Llach,un culé de tota la vida), on el van acompanyardues veus significatives de la Cançó, Maria delMar Bonet i Marina Rossell. Aquell dia d’estiu,Llach demostra que la Cançó, i sobretot ellmateix, es troba en el seu millor moment, i que la lluita continua tenint sentit. Cal recordarque l’any següent, el 1986, Lluís Llach engegaun procés judicial contra el president delgovern espanyol, Felipe González, per violacióde promeses electorals, arran de l’entrada al’OTAN. I el 1989 participa en el tancament dedos dies organitzat per l’Associació de Cantantsi Intèrprets Professionals en Llengua Catalana(ACIC), a les dependències del Departament de Cultura de la Generalitat, juntament ambaltres representants històrics de la Nova Cançó, en contra del tracte discriminatori que rebenper part de les emissores públiques de laGeneralitat, Catalunya Ràdio i Televisió deCatalunya, TV3.

“HE ANAT COM UNAMÀQUINA DE TREN DES QUE TENIA DINOUANYS, I ENCARA NO HE PARAT”

Lluís Llach va poder cantarl’any 1976 per primeravegada en molts anys aBarcelona sense que lesseves cançons fossinprohibides per la censurafranquista. Dels seusconcerts al Palau d’Esportsse’n va publicar l’històricdisc Barcelona. Gener de 1976. (Foto: Colita)

ROCKCOL·LECCIÓ 11

A finals del 1990, el trio Molas-Llach-Batallaarriba a la seva fi per motius estrictamentpersonals: “Per nosaltres el Camp del Barça vaser l’últim concert que vam organitzar ambil·lusió, perquè les coses estaven començant a canviar ràpidament, i va significar tambél’acompliment d’un somni. Feia vint-i-quatreanys que treballàvem amb en Lluís, van seranys de treball dur i de lluita, i estàvem moltcansats. La veritat és que ell s’ho va prendremolt bé i ens va arribar dir que no sabia coml’havíem aguantat tant de temps”, confessaNúria Batalla.

RECICLAR-SE O MORIRSense que els reconeixements li pesin a lesbutxaques, i estrenant una nova etapa, queinclou nou mànager (l’actual, Andréas Claus, el seu organitzador habitual de concerts aFrança i Alemanya), Lluís Llach continuatreballant i el 1992 celebra els seus vint-i-cincanys de carrera. La seva gran col·laboració amb Miquel Martí i Pol, que refermarà tant laseva relació professional com els seus lligamspersonals, es produeix el 1993 en una grancantata que Llach tenia previst estrenar l’anyanterior, durant els Jocs Olímpics de Barcelona.Es tracta d’una gran obra simfònica tituladaUn pont de mar blava, un cant a la fraternitat

A dalt, a l’esquerra, el 1979 Lluís Llach va serguardonat al Festival Tenco de Sanremo (Itàlia)A baix, a l’esquerra, per obrir una nova dècada,Llach va compondre una de les seves millors i més trencadores obres conceptuals, Verges 50. A la dreta, Lluís Llach en una actuació a SantMartí de Tous (l’Anoia), amb la formació habitual,l’any 1979. (Fotos: arxiu <www.lluisllach.com>)

i la solidaritat amb textos escrits a dues mansentre el poeta i el cantautor, i interpretat ambla participació de l’algeriana Amina Alaoui i la grega Nena Venetsanou. Potser hauria estatuna bona idea estrenar-la el 1992, enmig del’especulació que va patir Barcelona en aquellmoment i els actes que se celebraven entorndel vergonyós Quinto Centenario, però aquellacantata també va servir també per emocionar i conscienciar sobre la guerra de Bòsnia del1993. Fidel a la seva coherència i la seva líniade pensament, Lluís Llach rebutja el 1993 lanominació al premi Príncipe de Asturias i el1994 participa a Dublín en el Festival Les veusdels desapareguts, organizat per AmnistiaInternacional. Aquell mateix any es trasllada a viure al poble de la família de la seva mare,Porrera, al qual dedicarà tot un disc l’anysegüent, escrit també en col·laboració ambMartí i Pol.El final de la dècada dels noranta torna a sertestimoni de l’èxit del cantautor a Madrid iParís (torna al mític Olympia per apadrinarPedro Guerra) i de fites professionals tanimportants com el nomenament que li va fer la UNESCO com a ‘Artista per la Pau’, unreconeixement a la lluita d’aquest músic, que utilitza la seva fama amb la finalitat deservir a la pau.

“JO NO VISC PER LA MÚSICA. LA CONVERSA, L’OBSERVACIÓ, M’INTERESSEN MOLT”

ROCKCOL·LECCIÓ 12

A la dreta, dues imatgesd’un Lluís Llach en la sevaplenitud, a mitjans delsanys vuitanta. (Foto: arxiu<www.lluisllach.com>).En el seu mític concert al Camp del Barça, el 6 de juliol del 1985, Llachva estar acompanyat perMaria del Mar Boneti Marina Rossell perinterpretar “El cant del’enyor”. (Foto: arxiuENDERROCK).

EL NOU MIL·LENNIL’any 2000 assisteix al naixement d’una novadeclaració d’intencions de Lluís Llach en formade disc, la que és la tercera i serà (sense saber-ho encara) l’última col·laboracióprofessional amb el seu amic Miquel Martí i Pol.Es tracta de l’àlbum Temps de revoltes, compostper a la cantata Germanies 2007 (on col·laboraMartí i Pol en l’elaboració dels textos) i quatretemes més, entre ells els dos himnes que vacompondre per recaptar fons a favor del poblede Kosovo. Com es veu, una reiterada apostaper la solidaritat, l’amor, el diàleg, l’esperança,la pau; en definitiva, la vida.L’any 2003, Lluís Llach torna a fer una miradaenrere i recupera tres de les seves grans obresper unir-les en un espectacle que anomenaTríada: Viatge a Itaca, Verges 50 i Un pont demar blava, tres peces capitals i significativesdel seu repertori que es presenten amb unaespectacular posada en escena i amb dinoumúsics a l’escenari acompanyant el cantant alTeatre Nacional de Catalunya. Contrastant ambaquesta celebració, uns mesos més tard pateixla pèrdua, compartida per tot el país, de l’amicMiquel Martí i Pol, que mor als 74 anys. La vídua del poeta, Montserrat Sans, recordaemocionada l’amistat de Martí i Pol amb el

cantautor: “En Lluís era l’únic amic d’en Miquela qui aquest podia dir-li tot allò que pensava,sense por d’ofendre’l. Les seves col·laboracionsmusicals amb en Lluís l’ajudaven a viure,realment, perquè el feien sentir útil. A enMiquel li agradaven molt les presentacions, iestar davant del públic, encara que mai oblidavade qui era l’èxit”.Actualment Lluís Llach segueix vivint a Porrera,i és possible veure’l passejant el seu gos Bitxopels carrers del poble, o jugant al futbolí alCafè Antic, o supervisant la producció de vi als seus cellers, Vall Llach, situats al centre de Porrera, una nova aventura a la qual dedicamolt de temps i energia, tot i ser un abstemiconvençut, i que ha revifat l’economia dePorrera després dels terribles aiguats que la van assolar el 1994. Salus Álvarez, exalcaldede Porrera i gerent dels cellers Vall Llach, horesumeix així: “Quan en Lluís va arribar aPorrera es va trobar amb un poble destruït,però ell ens va fer redescobrir el nostre propiespai. És una persona que exigeix perquès’autoexigeix, i sap que és important ser rigorósen els projectes, tant en els personals com enels professionals. Té una capacitat immensa de seduir companys perquè l’acompanyin enels seus projectes més interessants”.

“SER VELL ÉS UNOFICI COMPLICAT QUEM’AGRADARIA FERDES DE LASERENITAT”

ROCKCOL·LECCIÓ 13

El dia 3 d’octubre de 1981, a la Plaça de Bous deValència es va fer un homenatge a l’escriptor i pensadorJoan Fuster, que havia patit un atemptat feixista el dia11 de setembre. Davant de vint mil persones, vanactuar Lluís Llach, Al Tall i Ovidi Montllor, entre altresmúsics, polítics, artistes i intel·lectuals. Llach va saludarFuster en nom dels que “venim dels Països Valenciansdel nord”. (Foto: arxiu <www.lluisllach.com>)

“ALS ANYS SETANTA VAIG DECIDIR QUE FARIATOTES LES CANÇONS D’AMOR EN NEUTRE”

ROCK

COL.

LECC

IÓ]

Lluí

s Ll

ach

l’any

200

2. (F

oto:

Juan

Mig

uel M

oral

es).

LLU

ÍS L

LACH

ROCKCOL·LECCIÓ 16

LLUÍS LLACHMirant l’horitzó

TEXT JOAQUIM VILARNAU ROCKCOL·LECCIÓ: Ara estàs preparant la músicad’una pel·lícula sobre Salvador Puig Antich. Ésfent aquests temes instrumentals que obtens més bons resultats davant de tu mateix?LLUÍS LLACH: Jo faria una distinció entre la

satisfacció de la composició i la satisfacció una

vegada s’ha acabat l’obra. On sóc molt feliç és en

la composició, perquè no té la coacció terrible que

sempre implica la racionalització a través de les

paraules. La possibilitat de posar-me davant del

piano i començar a fer melodies i ambients i

posar-me al servei d’imatges és un plaer magnífic.

No haver de pensar què diré, de quin tema tractaré

i des de quin angle… En canvi pel que fa a l’obra

acabada, no. Jo no estic més content de La forja de un rebelde que de qualsevol altre disc meu.

En absolut. Precisament per la dificultat que té

fer les lletres, valoro molt els discos on hi ha text.

Per mi, el temps de fruïció és quan estic fent la

música. Després, quan he de posar les paraules, és

el temps de la reflexió, de patir, d’insistir, de refer…

RKL: I ja posats a saber: ¿Quan gaudeixes de lamàxima expressió, amb la composició i a l’estudi,o sobre un escenari fent concerts?L.L: M’ho passo bé en totes les ocasions. El que

passa és que són dos sentiments diferents. Quan

He quedat amb Lluís Llach al Port Olímpic, davantd’un establiment de gelats. Arribo deu minutsabans de l’hora però ell ja hi és, parlant pertelèfon. Quan penja em demana permís per feruna altra trucada: “és que m’acaben de fotre elcotxe”, aclareix. Li ha pres la grua municipalperò “fa la mateixa ràbia”, com diu ell mateix.Entrem a l’establiment que tenim al davantperò el soroll no fa viable l’entrevista. Pensauna mica i pregunta si hi haurà fotografies. Lidic que no i em diu que anirem al seu vaixellperò que comencem a xerrar tot passejant pelport. Veiem el principi de la posta de sol desdel final del port i, quan comença a fer unamica de fred, em convida a pujar a l’embarcació.“Ara ja no tinc pis a Barcelona, i quan vincdormo aquí”. En acabar confessa que és laprimera entrevista que ha fet dalt del vaixell.

algú compon, per molt malament que ho faci, de

cop i volta arriba un moment en què se sent Déu,

perquè és un creador. Et sents Déu en el sentit que

decideixes com vols que soni. Això provoca un

plaer magnífic. Ara, el plaer de la comunicació el

tens amb el públic. Diferenciaria molt el que és el

plaer del desfogament creatiu i el que és la

possiblitat de comunicar-te amb la gent, que és

una altra història.

RKL: En aquest cas hi ha un tercer element, que ésel públic. I, en principi, tu no el pots controlar.L.L: No, però és per qui estàs controlant tot el

procés de composició, d’arranjaments i

d’interpretació. El públic és la finalitat. En tot això

hi ha una norma d’or, que és que quan compons

no has de pensar en la gent. Ara, una vegada has

acabat de compondre, el destinatari ja no ets tu

mateix, és el públic.

RKL: Mentre compons demanes opinions de fora?L.L: Quan estic component, mai. Quan he acabat,

comença el procés de producció, i des de fa molts

anys he estat amb gent que considero que em fan

una mirada especial des de fora que em sembla

molt necessària. Fa molts anys, amb en FrancescBurrull, però sobretot des de l’entrada d’en ManelCamp, que és molt transcendent per mi. Després

ROCKCOL·LECCIÓ 17

A l’altra pàgina i a l’esquerra, el compromís de Llach amb els moviments socials va quedar

palès en l’enregistrament de la cançó “Insubmís”, del disc Torna aviat, el 1991, quan va

convidar a cantar un grup d’insubmisos a l’exèrcit. (Foto: arxiu <www.lluisllach.com>).

A l’altra pàgina i a la detra, Llach deixa clar amb la samarreta la seva postura antimilitarista

en un concert de principis dels anys noranta. (Foto: arxiu <www.lluisllach.com>).

A l’altra pàgina, a baix, gira de presentació de Geografia, l’any 1989. (Foto: Roberto Coggiola).

En aquesta pàgina, un moment del concert de presentació d’Un pont de mar blava al Palau

Sant Jordi de Barcelona, el 26 de novembre de 1993. (Foto: Xavier Mercadé)

en Carles Casas, en Jordi Armengol, en Jordi Portaz…

El que ara se’n diu productors. Per mi és una figura

importantíssima, perquè em dóna una mirada

exterior diferent de la meva. Penso que la meva segur

que està molt viciada. Convé que em destaroti, em

contradigui si cal i amplifiqui la visió del que

composo. Els faig molt de cas, sempre amb el límit

de ser-me fidel a mi mateix.

RKL: Amb les lletres tens un comportamentsemblant?L.L: Hi ha dos casos. Durant els últims anys he

tingut el privilegi de treballar amb Miquel Martí i Pol. Que un poeta com en Miquel et faci de

lletrista… no és tenir una flor al cul, és tenir-hi tota

la Devesa de Girona! Tenia tanta humilitat que vaig

deixar de musicar poemes i era ell qui versificava

la meva música. Abans de col·laborar amb en

Miquel, la persona fonamental va ser Josep MariaEspinàs. Maria Aurèlia Capmany va fer una

col·laboració puntual en una cançó, en canvi

l’Espinàs va ser constant des del seixanta-set fins

avançats els vuitanta. No era un exercici de treball

conjunt, sinó que ens vèiem molt, érem molt

amics. Però, a grans trets, podem dir que a les que

signo jo no hi ha grans col·laboracions. Fins i tot

l’Espinàs em resolia algun dubte que tenia un cop

acabada la lletra.

RKL: …L.L: Després, quan me’n vaig al Priorat i l’Espinàses dedica més a la seva editorial, tinc amics com

l’Eudald Solà que també m’ajuden. Però es pot dir

que amb la lletra no hi ha el treball de producció

que hi ha amb la música. Des del moment que vaig

conèixer en Miquel Martí i Pol, la col·laboració

externa de les lletres que jo signava va consistir

a anar a casa seva i ensenyar-li el que havia fet.

I, curiosament, en Miquel no em tocava gairebé

res. De vegades només qüestions ortogràfiques

de noi que ha estudiat en castellà tota la seva vida

i que el català l’escriu per militància. Era un home

tan respectuós, que en aquest aspecte m’ajudava

poc. Considerava que si jo ho volia dir així havia de

respectar la meva manera de dir.

RKL: Això que has dit que ja no musiques poetesés una màxima que val per sempre o tens ganesde tornar-ne a musicar algun?L.L: En el meu futur no hi penso. Primer perquè és

un senyal de bona salut mental, perquè voldria que

el meu futur fos curt, artísticament parlant. Per tant,

no em planifico res que no sigui la immediatesa

més imminent. M’agradaria molt sentir la necessitat

de musicar-ne més. Hi ha poetes fantàstics, com

l’Espriu o l’Enric Casasses. Però sincerament, en el

futur immediat el que tinc ganes és d’acabar la

pel·lícula, de posar lletra a algunes músiques que

he estat fent, fer un disc… Per mi, en aquest

moment, totes les coses que faig són les darreres.

RKL: S’ha dit moltes vegades que tenies ganes deplegar.L.L: Tinc una data pensada.

ROCKCOL·LECCIÓ 18

RKL: Aquestes reflexions sobre el que has viscut i has fet poden tenir forma de llibre? Has anatprenent notes del que has fet?L.L: No! A més a més tinc una memòria fatal. Em seria

més fàcil escriure una novel·la! No ho he pensat mai.

No em plantejo absolutament res. Vull començar

una nova aventura. A veure com accepto el fet evident

de ser un vell, encara jove però vell, i com gestiono

els deu o quinze anys, si és que hi ha salut i molta

sort, de vida que em queden. Ho vull viure profundament

i no tinc gens de ganes de condicionar-ho dient

que compondré o escriuré. Ja ho veurem.

RKL: T’agradaria ordenar una mica l’obra que has fet?L.L: Ui, no, no no! Res, home, res! No fotis! N’estic

fart, d’en Lluís Llach! No dono cap importància a

l’obra. Només en té perquè la gent m’ha estimat a

través d’ella. No tinc ni retalls de diaris, ni revistes,

ni premis… No tinc ni els meus discos. Sort que

van fer aquell ‘rotllo’ espantós que és tota la

col·lecció completa… sinó no tindria res.

RKL: Abans parlàvem dels poetes. Al darrer disct’has deixat un poeta dels que vas musicar: Lorca.L.L: Ah, sí. És que tinc molts remordiments. La meva

educació, que evidentment va ser per qüestions

polítiques sempre en castellà, un dels privilegis que

em va donar va ser conèixer l’obra de gent com

Lorca o Machado. Per mi, Lorca va ser un poeta de

capçalera. Traduir-lo va ser un pecat mortal que

encara no m’he perdonat. Ho vaig fer en un moment

molt determinat per a un disc en concret. M’agradava

ser-hi perquè hi havia gent que admiro moltíssim,

com Theodorakis, Moustaki, Chico Buarque…, i

sobretot perquè pensava que era molt important

que en un disc que CBS distribuiria per tot el món

hi hagués una cançó en català. Vaig agafar Lorca i

el vaig traduir. Déu meu, espero que quan me’n vagi

cap allà dalt o allà baix no m’ho tingui en compte!

A dalt, fotografia de la sessió per al disc 9,

publicat el 1998. Una imatge dura per al

seu disc més pop. (Foto: Peter Godry).

A baix, una imatge curiosa de Llach, adient

per a un disc com Rar, editat el 1994.

(Foto: Peter Godry)

RKL: Quina?L.L: Ni pensar-ho. Ja ho diré quan toqui. M’agrada

ser sincer quan parlem d’aquestes coses. El futur

no el plantejo gaire llarg, però no voldria fer-ne

matèria d’especulació.

RKL: Alguna altra vegada havies pensat una data i quan després ha arribat no ho has deixat?L.L: Fa molts anys hi va haver un moment en què

vaig voler plegar.

RKL: Va ser més o menys el 1979?L.L: Exacte, quan em van donar el premi Tenco.

Vaig anar a buscar el Tenco sense saber què faria.

Vaig fer un viatge molt llarg i després vaig anar al

despatx dels meus representants, en Joan Molas

i la Núria Batalla, i els vaig dir que plegava. I els

he d’agrair moltíssim el fet que respectessin

profundament la meva voluntat.

RKL: Per quin motiu ho volies deixar, aleshores?L.L: Era completament diferent d’ara. Estàvem

en plena transició, i la qüestió simbòlica i de

compromís havia adquirit tanta importància que

tenia una mena d’enyorança del que se’n pot dir

la feina artística. Pensava ¿mai més podré sortir

a cantar i tot serà només ‘llibertat, amnistia i

Estatut d’Autonomia’? Era la feina que en aquell

moment havia de fer i n’estic molt orgullós però,

artísticament, em deixava una mica frustrat. Vaig

reaccionar dient que plegava. Al cap d’uns mesos

me’n vaig penedir profundament i vaig demanar

perdó a tothom a qui havia dit adéu.

RKL: Com veus el teu futur fora de la cançó? Què faràs?L.L: És molt difícil de saber, perquè serà una situació

totalment nova. He anat com una màquina de tren

des que tenia dinou anys i encara no he parat. No

sé què em passarà quan pari. Primer, m’agradaria

plantejar-me la vida d’una altra manera, encara que

només sigui per tenir dret a una certa serenitat,

que crec que em farà feliç. La pregunta és fins a

quin punt enyoraré la comunicació. Potser hauré

de deixar oberta alguna vàlvula d’escapament per

poder anar a fer quatre crits de tant en tant.

RKL: Suposo que no deixaràs de compondre…L.L: No ho sé. Sempre dic, i la gent se n’estranya,

que jo no visc per la música. La música m’ajuda

moltíssim a viure i és evident que m’ha marcat

la vida, però no visc per la música. La conversa,

l’observació, m’interessen molt. Hi ha una cosa

que no he fet mai, que és el repàs de les coses que

he viscut i l’aprenentatge que s’en pot treure. No

ho sé. M’agradaria plantejar-me la vida d’una altra

manera. Admiro moltíssim Léo Ferré i AtahualpaYupanqui, que van morir a l’hotel abans d’anar a

cantar o sortint d’un recital però, sincerament, trobo

que ser vell és un ofici complicat que m’agradaria

fer des de la serenitat. He tingut la sort de

compondre molt i d’estar motivat, però arriba un

cert moment de la vida en què un ho ha de deixar.

Per prudència, per bon gust, per respecte al ridícul…

ROCKCOL·LECCIÓ 19

“AL SISTEMA CAPITALISTA, LA TEVA PLUSVÀLUACORRESPON A LA POBRESA DE MOLTA GENT”

Les portes del Gran Teatre de Liceu s’han obert dues vegades per a la música de Lluís Llach. La primera va ser en dos concerts

del 1979 a les festes de la Mercè, i la segona, el 3 de novembre del 2002, per presentar el disc Jocs, amb una escenografia

del seu col·laborador Lluís Danés, que després va ser utilitzada en un dels escenaris del Fòrum 2004. (Foto: Xavier Mercadé).

RKL: Quan es parla de Llach sempre es treuen a lallum les relacions amb els altres membres de laCançó. Es diu ‘en Llach i en Serrat no es parlen’, o ‘en Llach i en Raimon no es poden veure’. Quèhi ha de cert i què hi ha de mite en això?L.L: Hi ha molt de mite. És una qüestió de bones

vibracions, coincideixes més amb unes persones

que amb unes altres. Hi va haver una època en què

jo era cul i merda amb en Quico, després cadascú

va anar pel seu costat; amb la Maria del MarBonet… Hi ha hagut gent que he apreciat i admirat

molt però que en canvi no hem estat mai amics,

com l’Ovidi o el mateix Raimon. Però els tinc un

respecte absolut perquè crec que la Cançó no es

podria explicar sense ells. Hi ha molta mitologia,

i en el meu cas n’hi ha molta per una suposada

competència amb en Serrat que no té gaire

explicació. Crec que no és un problema artístic sinó

ideològic. No d’ideologia social sinó respecte al

nacionalisme. Jo era monolingüista recalcitrant,

pensava que la nostra cultura necessitava una

militància activa… I ho segueixo pensant, o sigui

que ens tornaríem a barallar. Ell va preferir cantar

en castellà i en català pels motius que fossin.

Això ens va enfrontar i és evident que, mentre hi

ha hagut aquest enfrontament i sobretot en aquell

temps, procuràvem no cantar junts. En aquella

època era molt difícil explicar el perquè de les

coses. No podies explicar per què cantaves només

en català d’una manera clara, perquè et censuraven

o et fotien a la garjola. Per tant, havies de mantenir

aquestes conviccions amb actituds molt

maximalistes. Però vaja, les segueixo mantenint.

RKL: En tot cas és difícil veure una fotografiarecent teva amb en Raimon o en Serrat.L.L: Amb en Raimon en trobaries centenars. El que

passa és que quan ell fa el concert al Palau Sant

Jordi no ens convida ni a mi ni a la Maria del Mar, pel

motiu que sigui. Però amb en Raimon, sincerament,

totes les fotos, abraçades i complicitats que facin

falta. Ideològicament no tenim cap problema i em

sembla una persona absolutament coherent. A

nivell personal és diferent. En Raimon ve d’un altre

món, té el seu àmbit. Procedim de móns musicals

molt diversos. Hi ha una relació de complicitat i de

respecte per la feina i per tot el que ell representa.

RKL: Fa un moment parlaves de la censura. Hi vastenir problemes seriosos.L.L: I tant. Van durar des del 67 fins al 76, tocant el

77. Franco s’havia mort però aquestes coses seguien

funcionant. La censura ocupava un paper molt

important, era un mecanisme que ens perseguia

tant, que ha condicionat totalment la meva manera

d’escriure lletres. O sigui, que jo avui en dia encara

escric lletres que són la conseqüència de tot allò;

els sobreentesos, les metàfores… T’habitues a fer

unes formulacions que, curiosament, crec que van

ser molt positives. Per exemple, havies de defugir

el pamflet, havies d’entrar al món dels segons

ROCKCOL·LECCIÓ 20

significats, de les metàfores, de les referències…

crear un món propi. D’això, la Cançó n’està plena

d’exemples. Raimon diu la ‘nit’ però no era la nit,

era una altra cosa. Jo feia servir molt la paraula

‘vaixell’ i no em referia a un vaixell sinó al país.

Tot això ens ha quedat marcat. En aquest aspecte

estic agraït… [riu], però eren uns fills de puta i que

se’n vagin a parir panteres. Per això hi havia una

interpretació tan oberta de les cançons. Per exemple,

a mi que em feia gràcia definir-me com anarcomarxista,

o sigui d’esquerres i nacionalista molt radical,

i quan em cantaven “Cal que neixin flors a cada

instant” a les esglésies, d’una banda m’afalagava,

però de l’altra em posava molt nerviós. A la llarga,

la nostra manera de fer lletres va tenir molta

importància, perquè ens va fer reflexionar moltíssim.

Per exemple, als anys setanta vaig decidir que faria

totes les cançons d’amor en neutre. Això em va

posar davant de problemes immensos. Si alguna

vegada arribo a ser un gran lletrista, que no hi

aspiro, serà gràcies a tot això.

RKL: Sempre es critica la gent d’esquerres que viuconfortablement. Tens un vaixell, una empresa quefa vi… Es pot cridar la revolució des del confort?L.L: És molt difícil, realment. He fet una feina molt

ben remunerada perquè he guanyat els diners que

la gent m’ha donat venint-me a veure. Em sembla

que no he explotat ningú, que els he guanyat d’una

manera original, però és igual, això no em neteja

de res. Al sistema capitalista, la teva plusvàlua

correspon a la pobresa de molta gent. Ho sé,

m’he habituat a viure bé, però al mateix temps

he intentat que la pell no se’m fes dura ni freda.

Ho vaig entendre als vint anys, després d’omplir

el meu primer Palau de la Música. En lloc de cobrar

les 800 pessetes que cobraven Els Setze Jutges

vaig passar a cobrar-ne 2.500, i en aquells temps

d’estudiant jo vivia amb 5.000 pessetes al mes.

Passar a cobrar-ne quinze o vint mil eren molts

diners. Des dels vint anys, el que he fet per

intentar mantenir una certa coherència és dedicar

molts i molts recitals a causes en les quals crec.

RKL: Per exemple amb la teva vinculació al Casald’Infants del Raval.L.L: Sí, i amb infinitat de coses més… Si em

desgravessin tots els recitals benèfics que he fet,

aquesta societat em deuria… [riu] El gran problema

no és el confort en si mateix. Tant de bo tothom

pogués viure amb comoditats. El problema és el

confort en situació de privilegi, que provoca un

canvi d’estructura mental cap a l’aburgesament.

M’emprenyaria haver caigut en tot això. Ara,

privilegis econòmics? Amb vint-i-dos o vint-i-tres

anys era un dels cantants més coneguts del país

i em venien a veure dues mil o tres mil persones

a cada concert. Jo no cobrava ni catxet, sinó que

anava a percentatge per evitar tots aquests

problemes. De diners en efectiu no en tinc, però

tinc un vaixell, he tingut cases a l’Empordà, a

Barcelona, he viatjat… És una contradicció? Sí.

Amb això es pot cridar la revolució? Sí.

RKL: Et molesta la teva dimensió de personatgepúblic?L.L: Mira, recordo un dia amb en Miquel Martí i

Pol. Vaig anar a casa seva i ell tenia una visita de

dues fans. En contra del que molta gent es pensa,

ell ja era arxiconegut abans que treballéssim

plegats. Una d’elles, que estava molt impressionada

de veure’ns tots dos junts, de cop i volta, ens va

dir: “Però què sentiu vosaltres? Un és un poeta

immens, el més llegit, i l’altre és un cantant molt

conegut i estimat per la gent. Què sentiu?” Com

que jo tenia més facilitat per parlar, vull dir facilitat

mecànica, vaig respondre: “Senyora, sentim la

mesura exacta de la nostra mediocritat”. En

Miquel em va fer la mirada més maca que li

recordo. A partir d’aquell dia ens vam entendre

perfectament.

RKL: Com és Lluís Llach a casa seva? L.L: Sóc el cul d’en Jaumet. Em costa molt parar.

M’agrada passejar entre les vinyes, anar amb la

Gertrudis –un dos cavalls– a dalt d’una muntanya…

Sóc molt neguitós, molt més del que sembla.

Darrere aquesta persona abúlica no hi ha cap

virilitat sobredimensionada però sí que hi ha un

cert nervi. Tot això és molt contradictori perquè

també m’agrada molt l’observació. M’agrada

asseure’m davant de la finestra de Porrera i veure

passar els núvols. ‘Passen els núvols per la

Sentiu…’, comença la cançó “Porrera”, i és perquè

la vaig fer així. També m’agrada l’observació de

l’ésser humà. N’estic enamorat. I no perquè pensi

que és un cúmul de virtuts, sinó que el que

m’enamora és precisament el munt de contradiccions

que té. Em puc estar una hora mirant una velleta,

mirant tots els seus gestos. Crec que sóc molt

intranquil però dintre d’una serenitat.

A dalt a l’esquerra, fotografia corresponent a la sessió per a l’especial d’ENDERROCK dedicat al disc Temps de revoltes, l’any 2000.

(Foto: Juan Miguel Morales). A dalt a la dreta, aquell àlbum incloia Germanies 2007, un cant als Països Catalans que seria

la seva darrera col·laboració amb el poeta Miquel Martí i Pol, amb la veu de la cantant cubana Lucrecia. Aquesta cantata es

va presentar a València el 6 de maig del 2000 i a Barcelona el fatídic 11 de setembre del 2001. (Foto: Xavier Mercadé).

A baix a l’esquerra, Llach va participar a l’espectacle Quinze altres veus del 15è festival Altaveu, el 13 de setembre del 2003,

on va interpretar al piano una adaptació al català de la cançó “Perlimpinpin” de la francesa Barbara. (Foto: Xavier Mercadé)

ROCKCOL·LECCIÓ 21

Lluís Llach l’any 2002

mirant sempre endavant,

mai enrere. (Foto: Juan

Miguel Morales).

RKL: Cuines tu mateix?L.L: Sí. Ho faig perquè, en un moment determinat

de la meva vida, vaig córrer perill si no seguia una

dieta molt estricta. Em vaig acostumar a fer-ho jo,

i això ha resultat molt pràctic, perquè em dóna

independència. Quan he conviscut amb algú altre,

sovint la parella no cuina i he seguit fen-ho jo.

RKL: Quin és el plat que et queda més bé?L.L: El que faig molt bé són els arrossos i les

‘fideuàs’. A més els faig només amb vegetals.

Treballo molt amb l’all i la ceba, però sobretot

amb l’all. La gent queda molt satisfeta.

RKL: I el vi? En proves, del teu?L.L: Sí, encara que a mi el vi no m’agrada gaire. He

après molt a tastar-lo, perquè vaig haver d’entendre

què era fer vi i què volia dir un gran vi. Tastant-ne

un puc saber si és de qualitat o no i què li passa.

RKL: Això és, simplement, una qüestiód’educació?L.L: Sí, molt d’educació. Vaig estar dos anys

aprenent-ne i després va ser amb la pràctica. A

una terra com el Priorat el most és extraordinari.

Després, vinificar es pot fer més bé o més malament,

però el gran privilegi del Priorat és que la seva

qualitat és molt alta. No és una qüestió de tecnologia

ni d’enologia ni res d’això, encara que això també

hi intervé; és una qüestió de la terra. Però en realitat

jo sóc un abstemi. Mai no havia pensat de fer vi.

Estic fent vi perquè hi havia hagut unes inundacions

a Porrera. Ara estic emmerdat i empenyorat fins

al coll. I amb una sort fantàstica, perquè el nostre

vi ha tingut molt de reconeixement. Només un 25

o un 30 per cent del que fem es queda a l’Estat

espanyol; la majoria se’n va als Estats Units, a

Alemanya… Se’ns considera un dels vint-i-cinc

millors cellers del món; alguna vegada ens han

triat un vi com el millor d’Europa…

RKL: I, és clar, no hi té res a veure que tu siguis unreputat cantautor.L.L: Al revés. Al món dels vins de gran èxit això ha

estat un fet desfavorable.

RKL: T’impliques en el procés? Vigiles la vinya,tastes el raïm…L.L: Sí, sí. Aquesta feina la fem jo i el gerent. Som,

segurament, el celler d’Europa que verema més tard.

Avui [11 de novembre] encara tenim el cabernet al

cep. No hi ha ningú més al Priorat que encara no

hagi veremat, i aquesta és, normalment, la darrera

regió europea a veremar. Porrera és l’últim poble

a fer-ho i el Celler Vall Llach, l’últim de Porrera.

RKL: Per quin motiu?L.L: Així s’aconsegueix una maduresa estructural

que hi dóna una qualitat extraordinària.

RKL: No t’he preguntat temes de política com lapolèmica del català i el valencià…L.L: És que és una discussió per a gent inculta o

retardada. Des de la cultura no s’ha de perdre ni

un moment en això. Es veu que des de la política

sí que s’ha de fer.

“EL PROBLEMA ÉS EL CONFORT EN SITUACIÓ DE PRIVILEGI, QUE PROVOCA UN CANVID’ESTRUCTURA MENTAL CAP A L’ABURGESAMENT.M’EMPRENYARIA HAVER CAIGUT EN TOT AIXÒ”

ROCKCOL·LECCIÓ 22

DISC A DISC

Els èxits de Lluís Llach (Concèntric, 1968)

El debut discogràfic de Lluís Llachva ser a través dels petits discos de

45 rpm. El primer LP és un recull

d’aquests senzills, i ens mostra un

Llach que encara no ha acabat de

definir del tot el seu camí. Al costat de grans peces

com “Cal que neixin flors a cada instant” o “L’estaca”,

n’hi ha d’altres de més vacil·lants. Reeditat per Edigsa

amb un canvi de portada.

Ara i aquí (Movieplay, 1970)

Un disc amb dues parts ben

diferenciades: el repàs d’alguns dels

seus èxits i la presentació de noves

cançons. L’edició original conté una

versió instrumental de “L’estaca”

–estava prohibit cantar-la però no tocar-la–, i entre les

cançons noves hi ha “Irene”. La reedició que se’n va

fer ja no conté aquestes dues cançons, que han estat

substituides. Totes les edicions posteriors, inclòs el

CD, presenten aquesta segona versió.

Com un arbre nu (Movieplay, 1972)

Un bon treball de Lluís Llach que

l’ajuda a completar la seva personalitat

artística. Hi trobem temes emblemàtics,

com “Cançoneta (La gallineta)” o la

cançó que dóna nom al disc. També hi

ha un tema instrumental dedicat a Ernesto Che Guevara

(“Comandante”), i al final hi trobem “Bon senyor”, dedicat

a la censura, que originalment portava per títol “Bon censor”.

Lluís Llach a l’Olympia (Movieplay, 1973)

El Teatre Olympia de París és el lloc

mític de pelegrinatge per a tots els

grans intèrprets de cançó d’autor del

moment. El concert de Llach –com

el d’altres intèrprets catalans (Ovidi,Maria del Mar Bonet)– queda enregistrat. A l’Estat

francès en surt un disc doble (amb el nom de L’estaca),

mentre que al sud de les Alberes l’àlbum és d’un sol

disc. Un àlbum que documenta un moment màgic.

I si canto trist… (Movieplay, 1974)

Un dels àlbums essencials de la

discografia de Llach. Conté la musicació

de poemes de Joan Salvat-Papasseit

(“La casa que vull”) i de Màrius

Torres (“Cançó a Mahalta”), i entre

els temes propis cal destacar “I si canto trist”, “Vaixell

de Grècia”, “Que tinguem sort” o “Si arribeu”.

Viatge a Itaca (Movieplay, 1975)

Llach consolida el seu prestigi com

a compositor amb la presentació

d’aquest disc. La cara A conté una

sola cançó, per bé que dividida en

tres fragments. El primer és una

adaptació del poema “Ítaca” de Kavafis traduït per Carles

Riba. L’excepcionalitat de l’obra, però, no amaga altres

temes importants, com “Abril 74”, dedicat a la Revolució

dels Clavells que van fer els militars portuguesos.

Barcelona. Gener de 1976(Movieplay, 1976)

El retrobament de Llach amb el públic

català després de nou mesos de

prohibicions. La mort del dictador

permet aquest concert, però la

tensió encara es palpa a l’ambient. Els crits de “Llibertat,

amnistia i Estatut d’Autonomia” s’alternen amb les

cançons. Hi ha moments d’especial emoció, durant

la interpretació d’“Abril 74” i sobretot de “Silenci”.

Campanades a morts (Movieplay, 1977)

La policia metralla una assemblea

laboral al País Basc i moren tres

persones. La indignació pels fets fa

que Llach es proposi un altre gran

repte: un rèquiem. Igual que amb

Viatge a Itaca, la primera cara del disc es dedica per

complet a la cançó que li dóna títol, i que també

s’estructura en diverses parts. La cara B presenta un

altre dels temes més estimats pel públic, “Laura”,

un homenatge a la guitarrista de Llach, així com un

poema de Josep Maria de Sagarra i una adaptació

lliure de Kavafis aquí titulada “A la taverna del mar”.

El meu amic, el mar (Ariola, 1978)

La Mediterrània és present a la

majoria de temes del disc. Les lletres

del mateix Llach i el poema de

Sagarra “Cançó de rem i de vela XII”

ajuden a crear aquesta atmosfera

marítima. La instrumental “Salpar” és un assaig de

música descriptiva que més tard completarà al disc

Verges 50. Entre els indispensables hi ha “Venim del

nord, venim del sud” i “Companys, no és això”.

Somniem (Ariola, 1979)

Un disc que descol·loca els seguidors

habituals del cantant. D’una banda,

conté temes tendres com el poema

de Joan Fuster “Criatura dolcíssima”

i d’altres amb alguns tocs biogràfics,

com “Darrere les muntanyes” i “Vida”. Però de l’altra

experimenta, amb “Encara”, “La mula sàvia” i sobretot

amb “Somniem”. Un disc en què preparava el comiat.

Verges 50 (Ariola, 1980)

Un nou repte ambiciós, del qual

Llach se’n surt amb nota. La primera

cara del disc és tota instrumental,

i ens ajuda a reviure l’ambient de

Verges (Baix Empordà) a principis

dels anys cinquanta. Cançons com “Tema del vent”,

“Tema del mercat a la plaça” o “Tema de la processó”

són veritables exemples de la música descriptiva.

I amb el somriure, la revolta (Ariola, 1982)

Un altre cop la primera cara del disc

està tota dedicada a un sol tema.

En aquest cas és el llibre de poemes

de Miquel Martí i Pol L’àmbit de totsels àmbits. És la primera vegada que

musica versos del poeta de Roda de Ter. A la segona

cara presenta una cançó contra els horrors de la guerra

(“Infant de Beirut”), una contra el feixisme (“Ells són

aquí”), un poema amorós (“Som tu i jo”) i un particular

crit de revolta (“I amb el somriure, la revolta”).

T’estimo (Ariola, 1984)

Un disc amb cançons que refermen

el compromís de Llach. El títol del

treball està extret de la cançó “Amor

particular”, una declaració d’amor

i d’agraïment al públic. Hi ha un

poema de Pere Quart (“Corrandes d’exili”) i un

ambiciós tema, “I ara de nou”, sobre la fraternitat

feta des de la identificació nacional.

Maremar (Ariola, 1985)

La mort de la mare del cantant és el

motiu a l’entorn del qual gira el disc.

Cançons com “Cant de l’enyor”, “Un

núvol blanc”, “Nin non” o la mateixa

“Maremar” hi fan referència de

manera més o menys directa. Un dels moments

màgics del disc és la intervenció de Marina Rosselli Maria del Mar Bonet al “Cant de l’enyor”.

Camp del Barça. 6 de juliol de 1985(Ariola 1985)

Un concert irrepetible com el que

el cantant va fer al camp del Barça

havia de tenir traducció en disc. Els

directes a l’Olympia i el Gener del 76eren més carnals; el Camp del Barça és més cerebral.

Serveix per posar al dia algunes cançons antigues

(“El jorn dels miserables”, “Que tinguem sort”…).

Astres (CBS, 1986)

Un nou trencament en l’obra de

Llach. Astres és un disc conceptual,

amb només cinc cançons (“Astres”,

“Sol”, “Lluna”, “Terra” i “Alè”),

que donen coherència al treball.

En realitat, però, el canvi és només formal, i Llachcontinua refermant els seus compromisos adquirits:

la lluita per la pau, contra la pobresa…

Geografia (CBS, 1988)

Un disc de transició. Encara que

hi ha moments de gran nivell

(“Palestina” i la nova versió de

“Com un arbre nu”), apostes com

“Amor que m’ets amic” (dedicada

a Salvador Allende) o “La vella Winnie” (dedicada a

l’esposa de Nelson Mandela) no acaben de funcionar.

Fins i tot un gran tema com “Bambolines” haurà d’esperar

abans de ser interpretat amb tota la seva bellesa.

TEXT JOAQUIM VILARNAU

ROCKCOL·LECCIÓ 23

COL·LABORACIONS: Els Xipis (Concèntric, 1971): lletra, música i arranjaments d’“El padrí

s’adorm”. Reinald Dedies (Gr. Cabestany, 1971): arranjaments. Hamster(Movieplay, 1972): arranjaments de dos senzills. Teresa Rebull(Productora, 1973): col·laboració als arranjaments. Ramon Muntaner(Edigsa, 1974): arranjaments i piano a “No convé que diguem el

nom”. Pi de la Serra a l’Olympia, de Francesc Pi de la Serra (Basf,

1975): piano a “Homenatge a Big Bill Broonzy” (disc en directe).

Hello Dolors!, de Dolors Laffitte (Edigsa/Pebrots, 1975): lletra i

música de “Somni d’alba”. Si volíeu escoltar, de Marina Rossell(CBS, 1977): arranjaments, direcció musical, clavicèmbal, guitarra,

efectes especials, percussió i segones veus. Barca del temps, de

Marina Rossell (CBS, 1985): arranjaments a “Pirates i bandolers”

i “Enamorar enamora”, arranjaments i col·laboració a la veu a “Quan

tothom viurà d’amor” i arranjaments i clavicèmbal a “Campanes a

l’ermita”. Batecs d’ocells, de Josep Tero (Picap, 1986): arranjaments

a “Batecs d’ocells” i sintetitzador i arranjaments a “Cançó de remar”.

Gavines i dragons, de Maria del Mar Bonet (Ariola, 1987): música

i veu a “La casa de l’amic”. Tornar a l’aigua, de Joan Amèric (CBS,

1989): arranjaments, piano, sintetizadors, sàmplers i producció.

Despertaferro, de Carles Cases (Audiovisuals de Sarrià, 1990):

col·laboració a la composició d’“Onades” i “Cançó Despertaferro”.

Orchestre Symphonique d’Europe, d’Orchestre Symphonique d’Europe(Media Music, 1991): veu a “Campanades a morts”. El sentit de la raó,

de Dígit Arts (Uràntia Records, 1994): veu a “Diennanmen”. Contes i llegendes, de Sangtraït (Picap, 1996): veu a “Freddie Memorium”.

Ses millors cançons, d’Ocults (Al·leluia Records, 1996): veu a “País

petit”. Curagiu, d’I Muvrini (AGFB/Sony Music, 1996): veu a “Vo lu

mondu”. I Muvrini à Bercy, d’I Muvrini (AGFB/Sony Music , 1996):

veu a “Vo lu mondu” (disc en directe). El cor del temps, de Maria del Mar Bonet (Picap, 1997): veu a “Dóna’m sa mà” (disc en directe).

Nosaltres som part de la terra, de la Coral Primavera per la Pau (La

Col Records, 1997): veu a “Vaixell de Grècia” i “Cançó sense nom”.

Taverna de poetes, de Santi Arisa (Columna Música, 1997): veu a

“Bombolla florida”. Pasa, de Pedro Guerra (BMG Ariola, 1997):

veu a “Que tinguem sort” i “Siete puertas”. Viatges, de Pep Poblet(Musica Global, 1999): veu a “Com un arbre nu”. Cançons i amics,

de Joan Pons (Blau/DiscMedi, 2000): veu a “Amor particular”. Concert

d’homenatge a Carles Sabater (Fanàtic / Blanco y Negro, 2000): veu

a “Cançó de Nadal”. Mono, de Papa:Noes (Música Global, 2002):

veu a “Dins el llit”.

La forja de un rebelde (CBS, 1990)

Banda sonora de la sèrie de

Televisió Espanyola amb el mateix

nom, dirigida per Mario Camus. És

l’únic disc de Lluís Llach que no es

troba en format de CD.

Torna aviat (CBS, 1991)

Aquest disc és ben diferent d’altres

treballs del cantautor. Un tema

dedicat a l’amistat de Miquel Martí i Pol (“Roda”) marca la personalitat

de l’àlbum, que també inclou una

interessant cançó d’enyorança, “Torna aviat”. A més,

hi ha dues cançons que Llach manlleva d’altres autors

(“La idea podria enamorar-te”, de Joan Amèric) i

(“Dona’m sa mà”, de Maria del Mar Bonet).

Ara, 25 anys en directe (Picap, 1992)

Un disc doble que recull algunes de

les seves peces més populars. Entre

les novetats hi ha dues cançons,

“Vaig i vinc” i “Valset per a innocents”, i

la darrera estrofa que afegeix a

“Madame (ningú no sabia el seu nom)”, on el cantant

demana perdó a la protagonista de la cançó per haver-

la responsabilitzat de la pervivència del franquisme.

Un pont de mar blava (Picap, 1993)

La gran referència de la producció

de Lluís Llach als anys noranta. Unpont de mar blava és un cant a la

convivència. La lletra està feta amb

la col·laboració de Miquel Martí iPol i a la interpretació hi participen les cantants NenaVenetsanou i Amina Alaoui, en grec i àrab.

A Bigi, perquè el ballis (Picap, 1993)

Banda sonora de la pel·lícula Levoleur d’enfants. En principi, el disc

no es ven sol, sinó que es distribueix

amb el llibre Lluís Llach, de Carles

Gàmez (Edicions 3 i 4, València, 1993)

Rar (Picap, 1994)

Un disc en què el cantant presenta

unes quantes gravacions que tenia

desades al calaix. Hi ha temes fets

amb la col·laboració de l’OrchestreSymphonique d’Europe, com

“Bambolines” o “Campanades a morts”, i un nou tema

dedicat a Laura Almerich, “Roses blanques”, aquesta

vegada amb lletra de Miquel Martí i Pol.

Porrera (Picap, 1995)

Un nou treball que parteix de

l’arrelament del cantant a un poble

(en aquesta ocasió és Porrera). En

aquest cas el que vol és contraposar

la vida tranquil·la del seu poble amb

els esdeveniments convulsos que viu el món. Hi trobem

referències, per exemple, al conflicte dels Balcans. I un

altre cop hi ha la col·laboració literària de Martí i Pol.

Nu (Picap, 1997)

Per celebrar els trenta anys dedicats a

la cançó, Llach presenta l’espectacle

Nu, que, gravat en directe, es converteix

en aquest disc. Es tracta d’un recull

de cançons significatives de l’autor,

que surt a l’escenari sense l’acompanyament de cap

músic. El piano –i ocasionalment la guitarra– tocat pel

mateix Llach és l’únic instrument que embolcalla la seva

veu. Cal destacar la inclusió d’un tema inèdit: “Al teatre”.

9 (Picap, 1998)

És un disc on Llach torna a mostrar

diferents cares. Hi ha cançons de

gran força i sensibilitat, com “Un

cinema paradís, si us plau”, “Una

finestra al mar”, “Novembre” o

“Tendresa”, i a l’altre extrem hi trobem un nou intent

d’acostament a la cançó humorística (com ja havia fet

abans amb “La mula sàvia” o “Esquizo-club”).

Temps de revoltes (Picap, 2000)

La primera part del disc és la cantata

Germanies 2007, una reflexió sobre el

futur dels Països Catalans que Llachva estrenar a València. Hi intervenen

el contratenor Xavier Torra i la cubana

Lucrecia. Per completar el disc, el cantant recupera les

dues cançons del single solidari Kósóvo (Picap, 1999)

i hi afegeix dos temes nous.

Jocs (BMG-Ariola, 2002)

Vint anys després, Llach torna a

musicar l’“Ara mateix” de MiquelMartí i Pol. A la segona part del disc

hi trobem temes dedicats a amics

desapareguts (“Fabià” o “Ens veiem

a Folegandros”), i altres cançons interessants, com “Vell

és tan bell”. Però la sotragada del disc és “Neofatxes

globals”, una cançó que el mateix Llach defineix com

a ‘pamfletària’ i que carrega contra el partit de dretes

(PP) aleshores al poder a l’Estat espanyol.

Junts (Dindi Records, 2003)

Llach no considera aquest disc part

de la seva discografia oficial. Es

tracta de l’enregistrament en directe

del concert que el cantautor

empordanès va fer conjuntament

amb el tenor Josep Carreras al Palau Sant Jordi de

Barcelona el 29 de desembre del 2002. El repertori

està format per temes del mateix Llach i per cançons

tradicionals i d’autors catalans (per exemple de Mompou).

Poetes (BMG-Ariola, 2004)

Recull de la majoria dels poemes que

ha musicat Lluís Llach al llarg de la

carrera, amb l’afegitó d’uns temes

escrits per ell mateix que serveixen de

reconeixement a les persones que l’han

ajudat en l’escriptura (Espinàs, Capmany, Solà). Amb la

mort de Miquel Martí i Pol de rerefons, el disc conté

versions interessants, algunes de les quals superen l’original.

ALTRES ENREGISTRAMENTS:“La barca” i “El parc”, al senzill La barca (Concèntric, 1967).

“Nit de somni”, al senzill Damunt d’una terra (Concèntric, 1968).

“Res no ha acabat”, al senzill Irene (Movieplay, 1969).

“Una il·lusió (tot sovint… escolto històries que em parlen d’esclaus)”,

al senzill Una il·lusió (Movieplay, 1969).

“Somni” i “Cels trencats”, al senzill Somni (Movieplay, 1970).

“Els negres (norma i paradís)”, a Poetas en Nueva York (CBS, 1986).

“Alba lluminosa”, a Tu frialdad. Homenaje a Jesús de la Rosa(Fonomusic, 2000).

“És Nadal” (amb Gossos), a Altres cançons de Nadal II (Música Global, 2002).

BIBLIOGRAFIA: Cançoner modern (Ediciones Este, Barcelona, 1968).

Lluís Llach / Francisco Candel de J. Moya Argeler (Edicions Don

Bosco, Barcelona, 1979).

Lluís Llach. Poemes i cançons de Lluís Llach (Edicions 3 i 4,

València, 1979).

Lluís Llach. Catalogne vivre de Jacques Erwan i Marc Legras (Editions

Jean Claude Lattès, París, 1979).

Lluís Llach, un trobador per a un poble de Josep-Miquel Servià(Puntual Edicions, Barcelona, 1982).

Col·lecció de partitures (Edicions Quiroga (Seemsa) - Gráficas Agenjo,

Madrid, 1983). Hi ha les cançons “Cançó de Nadal per a ningú”,

“Cançó sense fi”, “Cop de destral”, “El Bandoler”, “El parc”, “En

Quitero”, “Irene”, “L’estaca”, “La barca”, “La meva terra”, “Per un

tros del teu cos”, “Se’n va content” i “Una il·lusió”, una per volum.

Vocabulaire et themes des chansons de Lluís Llach de VeroniqueAubert (Facultat de Lletres de la Universitat de Perpinyà, 1984).

Lluís Llach. Història de les seves cançons de Josep Maria Espinàs(Edicions de la Campana, Barcelona, 1986).

Lluís Llach, la geografia del cor d’Ytak de Cathy Morandeau (Alter

Pirene, Barcelona, 1992).

Lluís Llach de Carles Gàmez (Edicions 3 i 4, València, 1993). Inclou CD.

Lluís Llach de Pep Blay (SGAE, Barcelona, 1995).

Lluís Llach. Un desig d’amor, un poble i una barca de BrigitteBaudriller (Editions Tiresias, París, 1997).

Lluís Llach: Alè de revolta de Víctor Mansanet (Editorial La Máscara,

València, 1998)

Totes les cançons de Lluís Llach (Edicions 3 i 4, València, 1999)

Lluís Llach: 9 de Lluís Llach (L’Empordà Edicions Musicals, BCN, 2000).

Lluís Llach. Companys no és això d’Ignasi Riera (Rosa dels Vents,

Barcelona, 2002).

Lluís Llach. El noi de Cal Vall de Cinta Bellmunt i Josep R. Grau(Cossetània Edicions, Valls, 2004).

En preparació: Lluís Llach. La veu d’un poble d’Omar Jurado i JuanMiguel Morales (Txalaparta, Tafalla, 2005); i nou un recull amb totes

les cançons, a càrrec de Carles Gàmez (Edicions 3 i 4, València, 2004).

LES OPINIONS

L’EMOCIÓ DEL CAMP DEL BARÇA

És molt difícil parlar d’una persona quan la coneixes tant.

Estic molt contenta de tocar amb en Lluís, som molt amics

i ens estimem molt. Si em pregunteu per les seves qualitats i

defectes no us sabria què dir. En Lluís és com tothom, amb dies

baixos i dies alts. El que segur que ha estat és una persona

fonamental a la meva vida.

Si m’he de quedar amb un moment, el primer que em ve al cap

és el concert al camp del Barça. Quan hi penso, crec que els

que eren a baix es van perdre el veritable espectacle. Va ser un

privilegi ser a dalt. Quan en Lluís va sortir a l’escenari es va

ennuegar i a en Joan Molas i a mi ens van caure les llàgrimes.

Era tot tan emocionant! I això que quan en Molas havia dit de

fer el camp del Barça em pensava que s’havia tornat boig.

Pensava que en un lloc tan gran i amb més de vuitanta mil

persones no hi podia haver la comunicació que hi ha als petits

teatres, que és on a mi m’agrada tocar. Però em vaig equivocar.

El silenci, les llumetes, la gent cantant… Va ser una emoció molt

gran. Tota la vida he agraït poder ser en aquell concert.

Per mi, el moment més emotiu va ser quan vam tocar “Laura”.

No estava prevista i jo em pensava que sortíem a saludar.

Suposo que en Lluís la va voler cantar perquè és una cançó

d’amistat, i volia dir que tots els que aquell dia érem allà érem

amics. Per un moment tots érem ‘Laures’. Tot això m’ho sembla

a mi, no n’he parlat amb en Lluís. Quan vam començar a tocar

jo tremolava, i sabia que no podria acabar la cançó, però vaig

tirar endavant mentre vaig poder.

També va ser emocionant el dia de l’estrena de “Laura”. En

Lluís i la resta dels músics em van enganyar. Em sembla que

era a Ribes de Freser. Jo vaig sortir a saludar i em van tocar la

cançó. I el dia de l’estrena de “Roses blanques”… Per mi, tenir

una cançó dedicada amb lletra de Miquel Martí i Pol és un

privilegi absolut. Quan estudiava al conservatori no m’ho van

dir, que podien passar aquestes coses.

Fa trenta-cinc anys que toquem junts, en Lluís i jo. El meu

debut va ser el 26 de desembre del 1969. Avui, tot el que puc

fer és donar gràcies perquè encara ara, quan surto a l’escenari

gaudeixo molt.

Laura AlmerichGUITARRISTA DE LLUÍS LLACH

LLACH, EL TENCO I PAOLO CONTE

Lluís Llach va ser convidat al Tenco de 1978, però per experiències

precedents no li va ser possible de participar-hi, si més no

segons la versió oficial. La veritat probablement és diferent:

ja havia estat a Itàlia dues vegades, a Torí pel Festival Víctor

Jara i a Bolonya pel Concert de la Llibertat, el 25 d’abril; dues

experiències en palaus d’esports amb instal·lacions d’àudio

desastroses. Tant, que la segona vegada va interrompre

l’espectacle. A Itàlia, en definitiva, no hi volia venir més. Però

el seu mànager, Joan Molas, era una persona massa hàbil per

deixar passar del tot la proposta. Va aconseguir convèncer

Amilcare Rambaldi, el patró de la manifestació, de substituir-lo

per Pi de la Serra. Això li va permetre venir a Sanremo i veure

en persona què era el Club Tenco. Va tornar a Catalunya del

tot persuadit: es tractava de fer arribar a Lluís Llach aquest

convenciment. Ens va convidar a Amilcare i a mi a Barcelona,

a les Festes de la Mercè, perquè aquells dies Llach cantava al

Teatre Romea. Aquella nit vam sortir del teatre amb la certesa

que un artista amb tant de talent no es mereixia només ser

convidat a la nostra manifestació, sinó el Premi Tenco

(reconeixement que mai s’havia donat a un cantant tan jove).

Amb ell, el premi deixa de ser un guardó virtual: des d’aquell

moment sempre es lliura personalment al Teatro Ariston. No

sempre havia estat així: només els primers dos anys Léo Ferréi Vinicius de Moraes l’havien recollit en persona, després ni

Brassens, ni Cohen, ni el malalt Brel van venir a Sanremo.

Lluís Llach és l’únic cantant estranger que ha participat en

quatre edicions de la Rassegna. Sense haver entrat en els

mecanismes del mercat (només amb un disc publicat), a Itàlia

és un nom d’absolut prestigi. Quan fa uns anys, durant un

acte del Festival de Sanremo (l’altre festival, el més famós),

es va preguntar a Inés Sastre el seu parer sobre el seu

compatriota Enrique Iglesias i la cèlebre model va respondre

que preferia escoltar Lluís Llach, la sala va esclatar en un

llarguíssim aplaudiment.

En Lluís ha passat a ser part del cercle dels amics més íntims

del Club Tenco, i ha tornat a Sanremo en d’altres ocasions.

Va donar suport a la candidatura d’Atahualpa Yupanqui com

a Premi Tenco 1980 (a la pràctica, el seu successor) i gràcies

a ell es va produir la descoberta internacional de Paolo Conte.

Fulminat el mateix 1979 pel cantautor-advocat, ho va fer tot

perquè el món, i no només una èlit italiana, es recordés d’ell.

Va convocar a Sanremo Jacques Erwan, director artístic del

Theatre de la Ville de París, i Philippe Gavardin, director de

Chant du Monde, i va donar així sortida a una extraordinària

carrera d’èxits.

El 2005, el Club Tenco organitzarà la trentena Rassegna (per

celebrar el trentè any d’activitat). Si la manifestació és l’ocasió

per retrobar vells amics escampats pel món, el primer convidat

no pot ser altre que Lluís Llach.

Sergio Secondiano SacchiPRESIDENT CLUB TENCO

POTSER JO CANTO TAMBÉ UNA MICA TRIST

Vaig conèixer Lluís Llach com molta gent, sentint-lo a la ràdio, en

els mítics primers anys setanta. Jo, que vaig començar a cantar el

febrer del 1971 a Vitòria, amb un bon amic a qui li deien ‘Pertur’,

que em feia de guitarrista. El que mai m’hagués pogut imaginar

és que un dia estaríem tots dos junts a dalt d’un escenari...

I això va passar, el setembre del 1976, a Donibane Lohizune

(País Basc Nord), en un festival organitzat per gent de l’exili.

Acabava d’estrenar el meu passaport, anul·lat sistemàticament

fins aleshores. Va ser una nit màgica. Vaig ser el primer a cantar,

amb el meu germà Jon a la guitarra i Asier Loroño a l’acordió.

Vaig interpretar les cançons que acostumava a cantar, llevat

d’una. Perquè en aquell temps cantava la versió en basc de

“L’estaca” d’en Lluís Llach, i em va semblar que era ell qui l’havia

de cantar, més que no pas jo, que només l’havia versionada. I tot

i que em van demanar de cantar-la, al final no ho vaig fer.

Després va cantar ell. Ja us podeu imaginar l’ambient, el setembre

del 76, en plena transició democràtica, envoltats d’un munt

d’ikurriñes i senyeres, en un moment en què la bandera del

País Basc encara estava prohibida. L’ambient es va escalfar

definitivament quan en Lluís va cantar “Campanades a morts”,

dedicat als treballadors que havia matat la policia arran d’una

manifestació a Vitòria. Quan ho recordo, encara se’m posen els

pèls de punta. Jo també havia interpretat durant la meva actuació

una cançó dedicada als mateixos esdeveniments, “Gasteiz Martxoak

Hiru” (Vitòria, 3 de març). Quan en Lluís va acabar, li van demanar

un bis, i un altre, i un altre… i llavors la gent va començar a

demanar “Agure Zaharra” (“L’avi vell”), és a dir, la versió de

“L’estaca” en basc. Vàrem parlar i, finalment, vaig sortir amb la

meva guitarra, acompanyat pel conjunt d’en Lluís Llach, mentre

ell tocava el piano. Va ser molt emocionant.

Després he seguit de la seva carrera. El vaig veure cantar al frontó

de Bermeo, a Biscaia, l’any passat, i vàrem parlar, sobretot de

política, i del meu processament com a membre de la Mesa del

Parlament Basc. I em vaig emocionar molt escoltant-lo, aquesta

vegada amagat entre els espectadors. Ara que estic gravant un

disc en què m’he atrevit a interpretar algunes cançons en català,

no n’he volgut incloure cap d’en Lluís. Per mi és un tio tan especial,

que no vull espatllar cap de les seves obres d’art, tot i que us

confessaré que ho vaig intentar, cantant amb la meva germana

“Sé”, una cançó que sempre m’ha emocionat per la senzillesa.

Però, no he volgut fer-ne malbé cap, ni aquesta ni cap altra.

En Lluís ha dit alguna vegada és de l’època en què Sartre

s’enfilava en un bidó i repartia pamflets, i manté que la cançó

és una eina de comunicació. Jo, que tenia divuit anys el 1968,

acostumo a dir que, mentre era un estudiant a Barcelona,

militant de la revolta, vàrem fer de la cançó una eina urgent de

comunicació política –més tard, una eina de creació d’emocions

diverses–, i vàrem fer de la música un leimotiv de la nostra

vida, ja que aquella generació del 68 no podíem fer cap altra

cosa, si volíem estar a l’alçada de la dignitat que reivindicàvem.

Diuen que sóc un cantant transmudat a polític. Però no he

deixat mai de ser, en el fons, un cantant que ha volgut ser, en

certa manera, com en Lluís. Sé que és impossible, però m’han

dit durant molts anys al País Basc, que el meu estil i la meva

veu s’hi assemblen. Sempre he estat una mica melancòlic…

alguns diuen que una mica trist. I potser sí que jo canto trist,

com diu en Lluís en una de les seves cançons, perquè,

malauradament, encara hi ha moltes coses que no podrem

esborrar mai dels nostres ulls.

Gorka KnörrCANTAUTOR I DIPUTAT D’EUSKO ALKARTASUNA

1

2

3

4

ROCKCOL·LECCIÓ 25

EL PRIMER DISC

Vaig conèixer Lluís Llach en un dels aplecs que Acció Cultural

del País Valencià va fer a la Plaça de Bous de València.

N’organitzava dos cada any, un cap al 9 d’octubre i l’altre pels

volts del 25 d’abril. No recorde exactament si va ser en un o en

l’altre, però el cas és que Joan Valls (un cantautor novell a qui

coneixia dels concursos de cantautors) i jo hi vam anar decidits

a presentar-nos com a nous cantautors.

Vam parlar amb Lluís Llach, i es va mostrar molt interessat i ens

va demanar si teníem alguna cosa enregistrada. En Joan li va

donar una maqueta, però jo no en portava cap. Em va agradar

que un dels cantautors que jo més admirava mostrés tant

d’interès per la nostra obra. Vam quedar que dos mesos

després, quan ell actués a Alzira, jo li donaria la maqueta. Ho

vam fer així i em va enviar una carta dient que li havia agradat.

Jo no sabia fins a quin punt era cert o només cortesia.

Al cap d’uns mesos, la Conselleria de Cultura va organitzar

una campanya sobre la cançó, i van tenir la pensada de posar-nos

a quatre o cinc nous intèrprets fent les primeres parts dels

concerts d’artistes de renom. Jo vaig fer concerts amb en LluísLlach, la Maria del Mar Bonet i l’Ovidi Montllor.

Quan vaig acabar la meva actuació amb Lluís Llach, ell, que

m’havia vist des de darrere l’escenari, em va preguntar si les

cançons estaven gravades i li vaig dir que no. En aquell

moment, quan ell encara havia de sortir a cantar, em va dir que

si al cap d’un any ningú no m’havia gravat el disc, me’l produiria.

I així va ser. Al cap d’un any, jo era un cantautor amb un petit

volum d’actuacions però encara sense disc, i en Lluís em va ajudar

a fer el primer. Em va dir que era molt injust que la gent no tingués

l’oportunitat de conèixer les meves cançons, de poder decidir

si li agradaven o si no, i em va deixar molt clar que ell només

em produiria el primer disc i que després ja seria cosa meva.

Al cap d’un temps, un dia em va demanar permís per poder

cantar una cançó meva. Per mi va ser una paradoxa. Jo, que

havia estat cantant cançons d’ell tota la vida i mai no li havia

demanat permís… El normal és que artistes d’arreu del món

cantin cançons de Llach, no que Llach canti les cançons d’un

altre. Va ser un gran privilegi.

Joan AmèricCANTAUTOR

MUSICANT LES HORES

No és gaire difícil singularitzar en Lluís Llach. Sobre ell s’ha

escrit, s’ha parlat i s’ha cantat milions de vegades.

Quan jo vaig nàixer, a casa ja hi havia discos d’en Llach. Recorde

molt aquella portada negra on apareixia amb una samarreta

groga sota el títol Els èxits de Lluís Llach. A partir d’ací podria

percudir unes quantes tecles i deixar anar expressions del tipus

“he crescut amb ell” o “és un referent”, o avorrir el personal

amb indigeribles panegírics de sintaxi fecunda.

Per a mi Lluís Llach és una d’aquelles persones que d’una

espenta es troben enmig d’un escenari i –afortunadament–

ja no en poden baixar. Un artista que, renovant-se, renova el

gènere, un cantant pulcríssimament coherent i un compositor

que es deixa suggerir pels sons i les paraules. Un treballador

de la música que controla fins la darrera freqüència d’un

univers que l’emmiralla i un tímid que es presenta nu davant

del món, amb el misteri dels senzills.

Gran part de les nostres cançons particulars són obra dels seus

dits. Conec poca gent que no haja après a tocar la guitarra amb

els seus acords sota els estels o que no haja llaurat els solcs

dels seus vinils amb l’agulla esmolada de l’emoció.

Censurat, elogiat, exiliat o versionat són alguns dels participis

que li podem aplicar, però fem curt si ho deixem així. És una

persona que arrela als llocs i en les persones amb un adob

especial; no és el típic artista allunyat i distant, perquè coneix

la realitat i el moment de la societat que l’envolta, i té un ull

preparat per les misèries del món.

De prop, Lluís conserva en la mirada la vivor dels que musiquen

les hores i la jove il·lusió de qui sempre comença, capaç encara

d’incitar a la rebel·lió el públic o els que l’acompanyen al voltant

d’una taula, rebel per vocació i amb la fina mordacitat dels que

saben. Molt s’ha escrit i molt s’escriurà encara sobre Llach, però

les millors paraules ens vindran d’aquella dolça veu de tacte

generós que ens acompanya en aquest fragment d’història que

ens pertoca i en el minúscul territori que habitem.

Feliu VenturaCANTAUTOR

TEMPS I TEMPS… DE COMPROMÍS

Joan Fuster deia que qualsevol idea de llibertat ha d’encaminar

l’ésser humà almenys cap a “la salvació del cos, dels seus cinc

sentits, de la seva instintiva alegria llibertina”. I afegia que en

bona mesura, segons el seu parer, les cançons, la poesia i la

música de Lluís Llach van per aquest camí.

Certament és aquesta concepció, que la lluita per les llibertats

no pot convertir-se en una pràctica ensopida i tediosa, un dels

aspectes que jo també destacaria de Lluís Llach. “És ben

descoratjador, veure un militant avorrit”, ha comentat en més

d’una ocasió.

I voldria assenyalar, així mateix, la importància que la

trajectòria professional i personal d’en Lluís ha tingut, i té

avui, més enllà de l’àmbit estrictament artístic. Em refereixo

a l’ètica del compromís, un compromís insubornable, que l’ha

fet esdevenir altaveu del pensament i de l’acció de molts

moviments socials alternatius, d’associacions i de persones

que treballen per la consecució d’una plena justícia social

i política, individual i col·lectiva. La seva estreta vinculació al

moviment antimilitarista i per la insubmissió, per exemple,

procés que he viscut de prop, n’és un exponent prou conegut.

En aquest context prenen especial significació les paraules del

poeta Josep M. Andreu a “Temps i temps” que en Lluís va musicar:

‘I no em sap pas greu, / així, vora teu, / cremar tanta vida, /

si és que amb aquest foc / alcem altre cop / la terra adormida’.

Així doncs, el meu desig de temps i temps per endavant d’aquest

compromís vital impregnat d’alegria.

Jordi MuñozPERIODISTA I AMIC

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: (1) Lluís Llach ambPascal Comelade al teatre El Jardí de Figueres, el mes demarç del 2004 (Foto: Eudald Picas / El Punt). (2) L’any 1980,acompanyat per Manel Camp i Santi Arisa (Foto: arxiuENDERROCK). (3) Lluís Llach amb la cantant grega NenaVenetsanou, l’any 1995 (Foto: arxiu <www.lluisllach.com>).(4) Amb Lluís Gavaldà (Els Pets) a Sant Boi, l’any 2003.(Foto: Xavier Mercadé). (5) Lluís Llach i Josep Carreras alPalau Sant Jordi (Barcelona), el 29 de desembre del 2002.(Foto: Xavier Mercadé). (6) Compartint escenari amb Paco Ibáñez a meitat dels anys noranta. (Foto: arxiu<www.lluisllach.com>). (7) Amb el grup cors I Muvrini,l’any 1996 (Foto: arxiu <www.lluisllach.com>). (8) Llachmanté una estreta relació amb Maria del Mar Bonet. (Foto:arxiu <www.lluisllach.com>). (9) El cantautor basc GorkaKnörr acompanyat al piano per Llach. (Foto: arxiu G. Knörr).(10) La Novíssima Cançó: Rafael Subirachs, Lluís Llach iMaria del Mar Bonet. (Foto: arxiu <www.lluisllach.com>).

5

6

7

8

9

10

ROCKCOL·LECCIÓ 20

c/ Enric Granados 111, 1r08008 BARCELONA

Tel. 93 237 08 05Fax: 93 237 03 64A/e: enderrock@enderrock.com

Director editorial

Lluís Gendrau

Coordinació RKL

Joaquim Vilarnau

Redacció

Omar Jurado (biografia) i Joaquim Vilarnau(perfil, entrevista i disc a disc)

Col·laboradors / articles d’opinió

Laura Almerich, Joan Amèric, Gorka Knörr,

Jordi Muñoz, Sergio Secondiano Sachii Feliu Ventura

Caps de fotografia

Juan Miguel Morales i Xavier MercadéArxius de Lluís Llach, Andréas Claus,

<www.lluisllach.com> i revista ENDERROCK

Disseny gràfic

Míkel Sánchez

Assessorament lingüístic

Coloma Moreno

Secretaria de redacció

i subscripcions

Laura Moreno

Fotomecànica

Impressió

Grup 4 / Anerol

Dipòsit Legal

B-43353-99

Distribució

S.A. DISTRIBUIDORA DE EDICIONES

SABATÉ (BARCELONA)

CATALUNYA 2 (GIRONA)

DISTRIBUCIONS RUEDA(TARRAGONA)

DISTRIBUIDORA LERIDANA

DE EDICIONES (LLEIDA)

DISTRIBUCIONS ROTGER

(MALLORCA),

DISTRIBUÏDORA MENORQUINA

(MENORCA)

TRES I QUATRE (VALÈNCIA)

QUATRE BARRES (ANDORRA)

Edita

GRUP ENDERROCK

President

Lluís GendrauGerència i informàtica

Jordi NovellNous projectes i Internet

Joaquim VilarnauPublicitat i producció

Rosa E. MassaguerAdministració

Sònia Martorell

Comptabilitat

Elsa Cano

ROCKCOL·LECCIÓ és una

revista associada a l’APPEC,

Associació de Publicacions

Periòdiques en Català.

ROCKCOL·LECCIÓ no es fa

responsable de les opinions

expressades en els articles

signats.

FOTO DE PORTADA:Juan Miguel Morales

ELS CARTELLS

1. Postal publicitària editada l’any 1970 per la discogràfica Movieplay. 2. Pòster d’una actuació a Madrid a principis dels anys setanta.

3. Cartell d’una actuació a La Pobla de Segur (el Pallars Jussà), l’any 1973. 4. Cartell promocional editat pel segell Movieplay l’any 1973.

5. Entrada per a un concert a Canet de Mar (el Maresme), l’any 1974. 6. Cartell de la Festa Major de Puig-reig (el Berguedà) del 1977.

7. Cartell promocional del disc Campanades a morts, editat el 1977. 8. Pòster publicat a la revista El Gran Musical a finals dels setanta.

9. Cartell de les actuacions de Lluís Llach al Liceu, el setembre de 1979. 10. Programa del club Tenco (Sanremo), l’any 1981. 11. Cartell de la

presentació al Brasil el maig del 1982. 12. Cartell d’una actuació a favor de la sortida de l’OTAN, a Mataró, el 15 de desembre del 1985.

13. Entrada del concert al Camp Nou del dia 6 de juliol del 1985. 14. Cartell de les actuacions de Mikel Laboa i Lluís Llach a Euskal Herria

a finals dels anys setanta. 16. Programa de la gira Geografia al Teatro María Guerrero de Madrid l’any 1988. 16. Programa de l’espectacle

Un núvol blanc, amb la ballaria Kilina Crémona al Mercat de les Flors, a Barcelona, l’any 1990. 17. Cartell de la presentació del disc

Porrera a Girona l’any 1996. 18. Cartell de la gira de presentació de Nu (1997). 19. Programa de mà de l’espectacle Tríada al Teatre

Nacional de Catalunya, el juny del 2003.

1

2

3

4

5

6

7

8 9

10

11

12

13

14

1516 17 18

19

Us hi podeu subscriure per correu, telèfon o a/e: ROCKCOL·LECCIÓ. Enric Granados 111, 1r. 08008 Barcelona.Tel. 93 237 08 05 · Fax: 93 237 03 64. enderrock@enderrock.com

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓEm vull subscriure per 4 números a la revista ROCKCOL·LECCIÓ amb la quota de:

7,20 ¤ - Països Catalans i Estat espanyol15 ¤ - Estranger

A partir de la revista núm.

nom i cognoms

adreça

població

codi postal

telèfon

a/e

edat Signatura:

Una cordial salutació, ....... de ..................................... del .......

REVISTA DE BIOGRAFIES IL·LUSTRADES

Cada exemplar per només 2,40 ¤ • 4 números l’any

0. SAU • 1. SOPA DE CABRA • 2. SANGTRAÏT • 3. ELS PETS • 4. DR. CALYPSO • 5. LAX’N’BUSTO • 6. COMPANYIAELÈCTRICA DHARMA 7. GOSSOS • 8. MARIA DEL MAR BONET • 9. BRAMS • 10. PASCAL COMELADE • 11. SISA 12. TOTI SOLER • 13. JOAN BIBILONI 14. MARINA ROSSELL • 15. TOMEU PENYA • 16. JOAN MANUEL SERRAT 17. JA T’HO DIRÉ • 18. JOAN ISAAC • 19. QUIMI PORTET • 20. LLUíS LLACH

En preparació… DALÍ - EL DISCÒBOL, OVIDI MONTLLOR, PAU RIBA, KITSCH…

La biografia, una entrevista en profunditat, la discografia completa, el perfil de l’artista o la formació, els acords de les cançons més populars, els cartells, les entrades dels concerts… Biografies il·lustrades dels artistes més emblemàtics de l’escena musical catalana.

ROCKCOL.LECCIÓ]

Faig efectiu l’import mitjançant:

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

TALÓ BANCARI

CONTRAREEMBORS

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA:Sr. director,

Prego que fins a nou avís faci efectius a CATALUNYA ROCK

els rebuts que presentin amb càrrec al compte núm.

ENTITAT ......|......|......|......|

OFICINA NÚM. ......|......|......|......|

DC ......|......|

c/c ......|......|......|......|......|......|......|......|......|......|

NÚMEROS ENDARRERITS:Demaneu-los contra reembors de 2,40 ¤ (+ despeses de tramesa).

00. SAU01. SOPA DE CABRA02. SANGTRAÏT03. ELS PETS04. DR. CALYPSO05. LAX’N’BUSTO06. COMPANYIA ELÈCTRICA DHARMA07. GOSSOS08. MARIA DEL MAR BONET09. BRAMS10. PASCAL COMELADE11. SISA11. TOTI SOLER13. JOAN BIBILONI14. MARINA ROSSELL15. TOMEU PENYA16. JOAN MANUEL SERRAT17. JA T’HO DIRÉ18. JOAN ISAAC19. QUIMI PORTET