2010 IMPAciència Hivern 2010-11

E

E

D

D

I

I

T

T

O

O

R

R

I

I

A

A

L

L

2 IMPAciència Hivern-20102 IMPAciència Hivern-2010

En los últimos años, algo que ahora parece algo abstracto y difuso, tuvo su momento de esplendor, un tiempo en el que desde las facultades se combatía, con no poca fuerza, la política neoliberal que se imponía en nuestras universidades. El protagonista de estas desventuras no era nada más y nada menos que el movimiento estudiantil. Sí, existía y sigue existiendo aunque mínimamente. Este movimiento, centrándonos en Cataluña, se basa en la movilización y participación de las asambleas de facultades, que cuentan con el apoyo de los diferentes sindicatos estudiantiles de izquierdas del país. Concretamente hace dos años, el movimiento estudiantil combatía la imposición del Espacio Europeo de Educación Superior (EEES) o más comúnmente llamado Plan Bolonia; sí, os suena, aquello que ahora mismo estamos sufriendo en nuestro propio pellejo. A los nuevos os puede parecer normal, es comprensible, no teníais con qué comparar; pero aquellos que empezaron con la licenciatura, ya bien saben de que se trata. Pero no fijemos la vista en el pasado, el futuro próximo es aun más desconcertante. Uno de los sindicatos que estuvieron dentro de la lucha contra el Plan Bolonia, era la AEP-Associació d'Estudiants Progressistes, y hoy en día seguimos en la lucha contra las futuras políticas que degradan y agreden a la universidad pública. Y la que se nos viene encima es gorda, de la mano del capital nos llega la Estrategia 2015 y el BKC, dos propuestas reales de elitización de la

universidad, es decir, el hijo del trabajador no tiene un lugar en la universidad, de universidad de masas que promueve el conocimiento universal, con vistas a formar a ciudadanos libres y conscientes, a universidad de élites que forme las capas dirigentes de la sociedad. No hay demagogia alguna. Hace poco el Sr Botín, reclamaba al gobierno que avanzar en igualdad en materia de acceso universitario, significaba exigir al estudiante que se haga cargo de la mayor parte del coste de sus estudios. A eso le llaman responsabilidad. En ese mismo sentido ya avanzan países como Inglaterra, donde en 2012, las matrículas anuales públicas se situaran entre los 6.600 y 10.000€. En palabras textuales de los intelectualoides de nuestro sistema universitario, “hay que avanzar hacia el modelo anglosajón”. Poco a poco iremos desgranando todas estas afirmaciones en sus debidos artículos. Nos enfrentamos a duras épocas, donde la crisis “obliga” al gobierno a tomar medidas de austeridad (o como mínimo esa parece la excusa), en este caso en la universidad, unas medidas que vergonzosamente se aplican sobre las clases populares que ninguna culpa tienen de la situación actual, los poderosos y ricos de este país, por otro lado, permanecen intocables. No caigamos en el engaño de que no hay otra vía, nos toman el pelo y eso no lo debemos permitir. Siempre hay alternativa. No nos podemos quedar sentados en el sofá de casa mientras en la televisión nos dicen, sin miramientos, que nos van a sangrar los

bolsillos, o en la universidad, que van a subir el precio del crédito y las tasas. Hemos de dar una respuesta, y esa es NO. Y siguiendo con este bonito adverbio, NO te sientas impotente!, NO dejes que te desmoralicen!, NO lo sigas permitiendo!

Una lucha consecuente y capaz, es una lucha organizada. La necesidad de defender nuestros derechos como estudiantes, se hace tanto más evidente con la presentación de nuevas reformas universitarias. La AEP-Associació d'Estudiants Progressistes, aspira a ser una organización capaz de cumplir con el compromiso de nuestro momento histórico, ser capaz de plantar cara. No obstante para ello, es imprescindible tú colaboración.

¡Movilízate! ¡Por una Universidad Pública y de Calidad!

¡Participa! ¡Tu voz en las asambleas!

¡Organízate! ¡Por un sindicato más fuerte!

CONSELL DE REDACCIÓ:

Alberto AlluéAlbert FajulaAldo ReverteIsmael BenitoPol Bieto

T

T

A

A

X

X

E

E

S

S

:

:

L

L

A

A

T

T

O

O

M

M

B

B

A

A

D

D

E

E

L

L

A

A

U

U

N

N

V

V

I

I

E

E

R

R

S

S

I

I

T

T

A

A

T

T

P

P

Ú

Ú

B

B

L

L

I

I

C

C

A

A

IMPAciència 3Hivern-2010

La discussió sobre l’evolució del preu de les taxes (entenent com taxes tant el que paguem per costos de matriculació com el que paguem per cursar les assignatures) a pagar a per matricular-se en una universitat, és tan vella com les taxes mateixes. L’anàlisi del problema es pot abordar des de diferents perspectives. Òbviament, les taxes són part del finançament de la universitat, per tant finançament privat en detriment d’una inversió completament pública que els governs haurien de garantir. En aquest sentit hem alçat la veu molts cops per denunciar que les taxes són inconstitucionals en virtut de l’article 31 de la Constitució Espanyola del 78, que exigeix progressivitat en tots els serveis públics (qui pagui més qui més té).

Hem cridat, també, denunciant l’augment any rere any de les taxes per sobre del IPC (un índex per mesurar l’evolució de la carestia de la vida). Aquest fet provoca que, amb el pas del temps, l’estudiantat pagui molt més pel mateix servei (efecte tisora), per exemple aquells que van llicenciar-se l’any 2009, havent començat quatre anys abans, van pagar de mitja 150€ més del que haurien pagat si les taxes, com és lògic, evolucionessin amb l’IPC. No obstant, el calor de les noves reformes i les seves propostes de preus públics fa oblidar aquestes demandes i ens submergeixen en un context completament diferent.

Per una banda la definitiva implantació del Procés de Bolonia (curs 2010-2011), ha provocat un

encariment salvatge i arbitrari del preu del crèdit. Enguany, acabar la universitat com a graduat surt per uns 600€ més (mitja en carreres de ciència) que acabar-la com a llicenciat, pel cas d’un/a estudiant/a que ho aprova tot a la primera. A més, la definitiva eliminació de la segona convocatòria gratuïta ha repercutit encara més en el preu d’una carrera: l’alumne que es gradua de física havent suspès 4 assignatures en total paga uns 1700€ més que un llicenciat en el mateix cas. Per nosaltres, que aquesta situació es produeixi en un context de crisis com l’actual evidencia el caràcter antisocial del pla Bolonia i la mentida de la implantació a cost zero.

El futur, però, és encara més fosc. L’Estratègia 2015, nova proposta de reforma universitària, desenvolupa amb més efectivitat totes les demandes de les empreses a la universitat. La idea és senzilla, cal eliminar l’actual model de preu-crèdit (basat en la experimentalitat), per un que refereixi el que paguem al preu real de l’assignatura (cost real). Així, a primera vista, pot semblar difícil pensar en l’obstacle que això suposarà en la capacitat d’accedir a la universitat per la gran majoria dels i les estudiantes (encara que sabem que el que es pretén és que caminem cada cop més al model americà). Tot i això, i salvant la incertesa que provoca una reforma tant a la llarga, ja tenim una conseqüència sobre la taula. El preu per matricular-se una segona vegada de la mateixa assignatura serà del 50% del cost real d’aquesta (aproximadament 3,5 vegades més que

amb l’actual grau). Així mateix per matricular-se un tercer cop ens haurem de fer càrrec del 100% del cost real (el preu d’una assignatura supera els 1000€). Si aquest model es termines implantant, les carreres actuals podrien sortir per més de 10.000€.

Probablement, el que encara indigna més, és el fet que argumentin que aquest canvi de model és per avançar cap a un amb més igualtat en l’accés (ho justifiquen en les petites disparitats de preu entre les diferents comunitats autònomes) i per la necessitat de fer al jovent conscient del cost que suposa per la societat els seus estudis.

L’AEP-Associació d’Estudiants Progressistes, no cau, però, en aquest parany. La proposta que ens fan és una clara criminalització cap al nostre col·lectiu. Ens estan dient que si suspenem la culpa és exclusivament nostra (manca d’esforç), ignorant altres motius com poden ser plans docents mal estructurats o que estan per estrenar, professors desmotivats, falta de recursos docents (com bibliografia accessible), un examen que surt malament pel motiu que sigui... És també una mesura clarament recaptatòria, però principalment, i no ens enganyem, és una proposta amb la intenció d’elititzar l’educació superior.

PER UNA UNVIERSITAT PÚBLICA I DE QUALITAT!

TREBALLA AMB L’AEP!

Aldo Reverte

V

V

A

A

G

G

A

A

G

G

E

E

N

N

E

E

R

R

A

A

L

L

!

!

4 IMPAciència Hivern-2010

El 29 de Setembre va ser el dia escollit per convocar la primera Vaga General en (vuit anys. La vaga va ser convocada a mitjans de juny per part de CCOO i UGT, sumant-si posteriorment els sindicats minoritaris amb una actitud crítica. Els motius de la vaga eren clars: contra el pla d'ajustos de govern d'en Zapatero i contra la reforma laboral.

La reforma laboral va ser publicada en forma de decret-llei el 18 de i va ser convalidada el 9 de Setembre, amb 168 vots a favor, vuit en contra i 173 abstencions. El text representa un notable retrocés en el referent als drets laborals. Els principals punts de la reforma laboral són:S'amplia el col·lectiu de treballadors que poden ser contractats amb el Contracte de foment de treball, que redueix la indemnització en cas d'acomiadament injustificat de 45 dies de sou per any treballat amb un màxim de 42 mesos, a 33 dies per any treballat amb un màxim de 12 mensualitats.

Es permet que les empreses puguin pactar de forma individual les condicions del règim salarial, amb condicions inferior al conveni col·lectiu.Es subvencionen els acomiadaments a través del Fons de Garantia Social. S'amplien les causes d'acomiadament. Les pèrdues econòmiques passen a ser causa automàtica d'acomiadament, mentre que la perspectiva de futurs problemes de viabilitat econòmica o de millora a nivell organitzatiu també es converteixen en causes objectives.

S'eliminen les restriccions que tenien les Empreses de Treball Temporal (ETT) per a contractar treballadors per a l'Administració pública.El seguiment de la vaga va ser desigual i per sota del que requeria un atac com aquest als drets dels i les treballadors/es, tot i això la resposta va ser contundent en sectors coma la gran indústria, el transport, els serveis de neteja i els mercats majoristes.

Més enllà de la guerra de xifres, el problema de la participació ciutadana no es va limitar a la simple inèrcia que va comportar el ja pronosticat fracàs de la vaga per part dels medis de comunicació generalistes molt abans de que aquesta arribes. El debat de fons es va desviar dels propis motius de la vaga per fer una forta crítica al paper dels grans sindicats. Si més no, aquesta crítica, des d'una postura constructiva, era necessària, en aquest cas tan sols va servir per a desviar l'atenció cap a un discurs estèril que no va portar en lloc, i es va oblidar el perquè de la mobilització.

Afortunadament la situació no va ser tan dolenta per a l’estudiantat del campus diagonal. Les diferents assembles de les facultats van aconseguir mobilitzar un bon nombre d'alumnes que van estar completament involucrats en la difusió i organització de la jornada de vaga. A la facultat de Física i Química, després de setmanes d'intens treball per part de la seva assemblea, el deganat va decidir suspendre totes les classes corresponents al dia de la vaga. En col·laboració amb la resta

d'assemblees i estudiants del campus diagonal, es va decidir ocupar la Facultat de Física per poder dur a terme les activitats planejades per al dia següent. Es va organitzar un sopar popular per als assistents i passada la nit, sobre les set i mitjà del matí, va començar l'acte central acordat en assemblea. Així, més d'un centenar d'estudiants, van tallar la Diagonal i sota el lema “Estudiants per la vaga general” es va iniciar una marxa que va durar poc més d'una hora. La resta del dia va servir per a fer piquets allà on encara restaven treballadors/es de la UB (cafeteries, copisteries...). Amb el diàleg i el fet de que les aules estaven buides i realment no hi havia cap servei a oferir, es va aconseguir convèncer a uns quants treballadors que van abandonar el seu lloc de treball.

Malauradament a tot això, les repercussions de la vaga no han anat gaire més enllà de l'expressió reivindicativa. Una tènue remodelació del govern que busca tapar amb sorra el conflicte, mentre el diàleg social segueix suspès i Zapatero es reuneix amb els mercats (reunió de Novembre amb els 37 capitalistes més destacats del país), qui continuen exigint-li reformes.

Sembla clar que ens toca pagar la crisi als i les treballadors/es, i revertir aquesta situació no serà qüestió d'un dia o dos. Per fer-ho, a més, caldrà que superem la indiferència i la passivitat i ens organitzem per aconseguir-ho sota el paraigües de la unitat.

Pol Bieto

N

N

E

E

U

U

T

T

R

R

A

A

L

L

I

I

D

D

A

A

D

D

E

E

N

N

L

L

A

A

R

R

E

E

D

D

:

:

R

R

E

E

A

A

L

L

o

o

F

F

I

I

C

C

T

T

I

I

C

C

I

I

A

A


La pregunta directa que a uno se le puede ocurrir al leer el título es: ¿A que se refieren con Neutralidad? Y no, no es el hecho de opinar neutralmente en ella. La neutralidad de la red es un hecho más intrínseco a ella, se dice que una red es neutral cuando esta ofrece sus servicios por igual a todos sus usuarios, nos referimos en este caso a la calidad de la red. La mejor definición posible fue dada por el vicepresidente de la Comisión Europea y comisario de Competencia de la misma, Joaquín Almunia: “Un operador no respeta la neutralidad de la red cuando bloquea, ralentiza u ofrece un tratamiento preferencial a ciertos contenidos”

Por ejemplo, es lógico pensar que una universidad por características logísticas necesitará un ancho de banda mayor que un usuario corriente, pero este hecho no afecta a la calidad de la misma, en el sentido de contenidos, ya que una persona conectada a un wifi de una facultat debería poder acceder a los mismos contenidos que desde un router privado. ¿Y entonces donde está el problema? La pregunta clave es si en nuestro pais, por extensión en Europa este hecho se está cumpliendo. Hace unos meses la UE realizó un estudio del estado de la neutralidad, encuestando a Gobiernos, empresas del sector. Ya sean operadores, buscadores u otras webs, y también a un seguido de particulares. Son los resultados de las mismas los inquietantes, así que analizaremos la respuesta que el Gobierno de España lanzó a Europa.

El documento se encuentra en la

página oficial de la UE, y contiene diamantes en bruto como la que sigue, a la pregunta 6 de la encuesta (Question 6:

Should the principles governing traffic management be the same

for fixed and mobile networks? ), contesta:

“Es importante mantener el principio de neutralidad tecnológica”

. Sin embargo el texto añade: “No obstante, es evidente que las

características, físicas y tecnológicas, de las redes sobre las que

se implanten los mecanismos de gestión de tráficos serán

asimismo elementos cruciales en su definición, y por tanto cabe

esperar que, en la práctica, se sigan criterios diferentes para las

redes fijas que para las móviles, fundamentalmente por las

limitaciones de capacidad que estas últimas presentan en el tramo

de acceso radioeléctrico. ”

Por lo tanto un usuario conectado con un terminal móvil sufrirá una restricción de la red con respecto a otro. Pero no nos engañemos, ¿son reales estas limitaciones tecnológicas?, tan difícil o costosa es la inversión en la telecomunicación inalámbrica o bien estamos hablando de adoptar una posición que discrimine a ciertos tipos de servicios sobre la red móvil, como por ejemplo la posibilidad de la comunicación vía llamadas VoIP, llamadas telefónicas a través de la red, sin coste adicional por llamada, más que la propia conexión a internet.

Si no fuera poco podemos observar otra respuesta, a la pregunta 10 (Question

10: Are the commercial arrangements that currently govern the

provision of access to the internet adequate, in order to ensure

that the internet remains open and that infrastructure investment

is maintained? If not, how should they change? ):

“...Los operadores habrán de encontrar entre estos modelos de

negocio aquellos que les permitan mantener una inversión

adecuada en infraestructuras, a través de ingresos que provengan

tanto de los usuarios finales, a los que ofrezcan servicios de

acceso convencionales, como de otros usuarios (como los

proveedores de contenidos o aplicaciones) a los que ofrezcan

accesos especializados y otras facilidades específicas (como

capacidades de albergamiento o enrutamiento, gestión de clientes,

tarificación por cuenta de terceros...) expandiendo así el modelo

que, históricamente, vienen desarrollando las redes tradicionales

con los servicios Premium. ”

Lo más inquietante de todo esto es la proximidad de esta postura del gobierno a la de los operadores de internet resumida en una sola frase por el presidente de Telefónica, César Alierta, cuando en febrero afirmó que “Es evidente que los buscadores de Internet utilizan nuestra red

sin pagar nada, lo cual es una suerte para ellos y una desgracia

para nosotros. Pero también es evidente que esto no puede seguir.

Las redes las ponemos nosotros; los sistemas los hacemos

nosotros; el servicio posventa lo hacemos nosotros, lo hacemos

todo. Esto va a cambiar, estoy convencido”.

Por lo tanto estamos directamente delante de una posición claramente a favor de los operadores de internet y telefonías, bien conocidos, por sus elevadas tarifas en comparación con ellas mismas en otros países europeos, y en detrimento de los usuarios. Hoy en día la red se considera neutral, pero como hemos podido comprobar la amenaza viene de arriba, desde dentro y a un no se sabe si desde fuera también, pero esperemos que el sentido común lo aporte Europa, y apueste por una red Neutral, sin restricciones, para todos por igual, y no la visión de futuro que nos espera en manos de las operadoras, y de un gobierno que la respalda.

Ismael Benito

D

D

O

O

N

N

A

A

I

I

C

C

I

I

È

È

N

N

C

C

I

I

A

A

.

.

.

.

.

.


El passat dilluns 8 de març es complien 100 anys del moment en què la Conferència Internacional de Dones Socialistes, a proposta de la comunista alemanya Clara Zetkin, adquiria el compromís anual de celebrar unes jornades en demanda d’una societat igualitària en termes de gènere.Recollint aquesta tradició i amb el convenciment de que el segle XXI no ha garantit encara l’íntegre desenvolupament de la dona en el si de la comunitat universitària, el grup d’AEP (Associació d’Estudiants Progressistes) de Ciències, Isaac Asimov, va preparar una setmana de lluita per a la igualtat.

Elaboració de panca rtes que es van penjar a l’atri de la facultat de Física, impressió de cartells per omplir de lila les parets de Física, Química i Biologia, redacció de 200 octavetes amb el lema “sense dona no hi ha universitat!”... L’activitat prèvia per garantir l’èxit de la jornada va ser frenètica, però va donar els seus fruits...

Durant tota la setmana del 8 de març, al vestíbul de la facultat de Física i Química es va mostrar a tothom els dèficits que encara arros-sega la universitat pú-blica en el tracte envers les dones, mitjançant una exposició que per una banda feia un repàs històric a la participació de les dones a les universitats catalanes i per l’altra, denunciava les enormes difcultats que tenen les dones per accedir als nivells més elevats de docència i investigació a les universitats (15% de dones en els casos més optimis-tes) o de representació a les “Reales

Academias” (entre un 0 i un 5% de dones).Tot i l’interès que va sus-citar l’exposició, l’acte central era una xerrada amb el títol Dona i Ciència, preparada pel migdia del dijous de la mateixa setmana. L’objectiu principal d’aquesta era doble: per una banda informar a l’estudiantat de tots els obstacles que moltes noies encara han de superar tot i les reformes

BUST DE CLARA ZETKIN A DRESDEN.

impulsades per millorar la seva situació, i per altra promoure una consciència crítica, que, creiem, és l’única forma d’acabar amb la discriminació en la quotidianitat del dia a dia.

La xerrada va constar d’una breu introducció històrica, explicant les

primeres lluites de la mà de Clara Zetkin i la Conferència Internacional de Dones Socialistes, les tragèdies més rellevants del moment —com els incendis a les fàbriques Cotton i Triangle als EE.UU. que van costar un total de 282 clones mortes, i que van incidir de forma determinant en la repercussió de I’encara embrionari moviment feminista—, o el paper destacat que van tenir les dones en la Revolució Russa de Febrer del 1917. La primera part, a càrrec d’un membre d’AEP, també va constar d’una exposició de les perspectives sobre la qüestió de gènere de I’AEP, com per exemple la ferma convicció de que una univer-sitat ha de ser realment igualitària per ser veritablement pública i una anàlisi sobre la situació actual del moviment feminista i la necessitat de seguir lluitant en aquest sentit per crear consciència crftica i motivar un canvi revolucionari de la societat en què vivim.

A més la xerrada va comptar amb la presència de dues professores, I’Emma Salient, qui va explicar la vida i obra científica de Laura Bassi, física i matemàtica italiana del segle XVIII, i com va ser la seva trajectòria vital per poder ocupar el Hoc que mereixia en la universitat de Bolonya; una dona que serveix com a exemple en el canvi de paradigma que s’ha donat fns ara en la situació de la dona, però també recorda a tothom que encara queda feina per fer. La ponència principal va anar a cà-rrec de la professora Cesca Figueras, Laura qui va abordar amb Bassi precisió les problemàtiques que tenim en aquest

.

.

.

.

.

.

C

C

R

R

Ó

Ó

N

N

I

I

C

C

A

A

D

D

'

'

U

U

N

N

D

D

I

I

A

A

L

L

I

I

L

L

A

A

A

A

L

L

A

A

F

F

A

A

C

C

U

U

L

L

T

T

A

A

T

T

D

D

E

E

F

F

Í

Í

S

S

I

I

C

C

A

A


sentit a les facultats de ciència, oferint dades objectives que explicaven I’enorme difcultat que té la dona per ocupar els escalafons més alts a la jerarquia docent de la universitat (actualment a física només hi ha una dona catedràtica) i els problemes que tenen les noies per aconseguir beques per realitzar el màster, etc.

La resposta per part de l’alumnat va

RETRATO LAURA BASSI

ser immillorable. Més de 30 persones van assistir a l’acte i tots i totes vam adquirir el compromís de tirar endavant la Comissió per a la Igualtat pròpia de la facultat. Però encara més, la proposta que ens van fer des de el professorat i el PAS per participar a la comissió es va veure tan desbordada, que la pròpia assemblea de la facultat

ha decidit impulsar una assemblea de gènere de física, que es reuní per primer cop el dimarts 6 d’abril i en la qual es comença a treballar per garantir que com a mínim, al centre de Física i Química de la UB, no hi tingui cabuda la discriminació. I és que sense

dones no hi ha unviersitat.

Aldo Reverte

E

E

L

L

E

E

C

C

C

C

I

I

O

O

N

N

S

S

D

D

'

'

E

E

S

S

T

T

U

U

D

D

I

I

A

A

N

N

T

T

S

S


Des del passat 15 d’abril, a l’AEP seguim defensant els teus drets com a estudiant. No és que ho deixéssim de fer; és que ara ho fem amb les piles renovades. I diràs: amb què em sortiu? Doncs fes una ullada a l’agenda I retroba’t amb el 15 d’abril. Què, no hi ha res fora de l’habitual?

Bé, aquest dia (gairebé) tot estava en joc a la Universitat de Barcelona. S’havien d’elegir els I les representants dels i de les estudiants (també del professorat i del PAS) als òrgans de govern i participació de la universitat —sí, i tant que existeixen! En aquests òrgans és on es prenen les principals decisions de la universitat... —Ep, ep, frena! De quina mena de decisions esteu parlant? Dons de coses tan simples com la distribució horària de classes i d’exàmens o d’altres més complexes com l’oferta de beques o els pressupostos. I molt més!, però podríem dir que la idea ja l’anem captant, oi?

Tanmateix, has de saber que aquestes decisions es prenen a diferents nivells. Per començar, cada ensenyament (sigui grau, diplomatura o llicenciatura) té un Consell d’Estudis que planifca i fa el seguiment de la docència: estableix el calendari de cada curs, programa els horaris de les assignatures i dels grups, així com dels exàmens, aprova els plans docents, informa sobre el procés de matrícula I d’avaluació...

Cada facultat, per la seva banda, té

una Junta de Facultat que supervisa el funcionament general d’aquesta, n’aprova els pressupostos i es cuida de les infraestructures (estat i material dels laboratoris i de les aules, recursos multimèdia, etc.). És aquí on el degà o la degana ha de rendir comptes de les seves accions. També és en aquest espai on s’aproven els plans d’estudis (també de Màster) —sí, sí, aquí és on van aprovar els nous graus!Finalment, a nivell de tota la UB hi ha el Claustre Universitari, el màxim òrgan de representació de la comunitat universitària. És aquí on s’aproven normatives que afecten a tota la UB (Estatut, normativa d’avaluació, adaptació al Pla de Bolonya...), on el rector ha de justifcar la seva acció de govern (i els i les mem-bres del Claustre acceptar-ho o rebutjar-ho) i on es debaten tots els temes que incumbeixen la Universitat (fnançament, recerca, serveis com les cafeteries, les copisteries, els menjadors, els esports...) i també en la seva relació amb la societat. A tall d’exemple, et volem explicar que a l’últim Claustre (celebrat el dia 10 de març) la nostra universitat va aprovar una resolució on demanava, entre d’altres co-ses, un major finançament públic per assolir uns ensenyaments de qualitat. Per cert, aquesta reso-lució va ser presentada a iniciativa d’estudiants representants al Claustre.

Segurament ara deuràs pensar que tot això és molt interessant, però... què coi hi pinten els i les estudiants? És obvi, no ho creus? Totes i tots nosaltres podem participar en aquests òrgans i infuirne en les decisions. I doncs, què

et pensaves? O és que potser qui estudia (i —perquè obviar-ho— qui es prepara per enfortir la societat) no té dret a decidir en quines condicions ho fa? Així doncs, al Claustre i a les Juntes hi ha un 30% de representació de l’alumnat, i als Consells d’Estudis és d’un 50%!! Per això és tan important comptar amb uns i unes representants capaços de transmetre les necessitats i reivindicacions de l’alumnat, i defensar-les allà on pertoqui. Perquè l’opinió i les idees dels i les estudiants s’han de fer escoltar.

És amb aquest esperit que l’AEP ens vam presentar com a can-didats a les passades eleccions (i a les anteriors, i a les altres, i...). Fet el recompte de vots (i sense oblidar d’agrair a les persones que ens van recolzar i que confen en nosaltres), en total sumem actualment 14 representants al Claustre a diferents Facultats, i tenim representació en diferents Consells d’Estudis i Juntes de Facultat. Així que pots comptar amb nosaltres per tot allò que neces-sitis. No dubtis d’abusar —en el bon sentit del terme— dels teus i les teves representants.

I és que a l’AEP creiem que una educació de qualitat i una veritable democràcia a la Uni-versitat són possibles, i per això treballem contínuament i incansable per aconseguir-les.

Òscar Àrias

Q

Q

U

U

È

È

P

P

R

R

O

O

P

P

O

O

S

S

A

A

L

L

'

'

A

A

E

E

P

P

P

P

E

E

R

R

A

A

L

L

A

A

U

U

N

N

I

I

V

V

E

E

R

R

S

S

I

I

T

T

A

A

T

T

?

?


P

P

A

A

L

L

E

E

S

S

T

T

I

I

N

N

S

S

I

I

I

I

S

S

R

R

A

A

E

E

L

L

L

L

A

A

N

N

S

S

:

:

A

A

v

v

e

e

u

u

r

r

e

e

q

q

u

u

a

a

n

n

e

e

s

s

p

p

o

o

s

s

a

a

n

n

d

d

'

'

a

a

c

c

o

o

r

r

d

d

?

?


És difícil obrir un diari a Catalunya i no trobar-hi, per petita que sigui, una noticia sobre enfrontaments entre Israel i palestins, la crònica sempre es cenyeix a l'actualitat i es pretén situar al mig d'una balança que mesura els morts d'un costat a l'esquerra i els de l'altre a la dreta. Davant d'aquesta situació, amb la tranquilitat que donen el diari i el cafè de primera hora del matí, el lector o lectora catalana s'ho llegeix amb indulgència i compassió i acaba pronunciant irremediablement: "a veure quan es posen d'acord".

Ningú objectarà que posar-se d'acord és un símptoma de progrés, no hi ha res més bonic que dues mans encaixades i no ens enganyem, a ningú se li podria ocórrer dir: "ha estat un èxit, no estem d'acord en res!". Però, potser hi ha situacions en què l'estar

d'acord o no estar-ho no és, ni de bon tros, la qüestió més rellevant. Vegem un titular de notícia fictici: "Dos homes es barallen a mort en una casa".

Enunciat així, queda clar que de nou el nostre lector benpensant i tolerant proclamarà l' "a veure quan es posen d'acord", però què passaria, si sabéssim que resulta, que un d'aquests homes ha entrat a casa de l'altre per la força, ha assassinat la filla del propietari i n'ha expulsat la dona. Ara "els dos homes que es barallen a mort" segueixen ferint-se l'un a l'altre, els dos són plenament responsables del mal que s'estan fent, però, paradoxalment, hi ha alguna cosa que ha canviat. Ningú demanaria un acord de cavallers, sinó senzillament que es fes justícia.

Enguany es compleix un any de la guerra a Gaza, 1400 palestins i 14 israelians morts, i els mitjans fent malabarismes per equilibrar la balança. Però més enllà de l'evidència de les xifres, cal fugir de la fotografia estàtica, repassar la història i que es faci justícia, tant si es posen d'acord, com si no.

Antoni-Ítalo Moragas Sánchez

P

P

A

A

S

S

S

S

A

A

T

T

E

E

M

M

P

P

S

S


2010 IMPAciència Hivern 2010-11

Documents

Transcript of 2010 IMPAciència Hivern 2010-11