1076

del cotó, però la corba de baptismes no ens pot dir, ella sola,

si l'augment de concepcions fou degut a l'arribada del putter-

out cotoner, a una certa recuperació agrícola, o a una combina-

ció de totes dues coses. Certament, la inflexió estacional

dels bateigos és inferior en el període 1747-65 que en els anys

vuitanta, però la comparació és arriscada perquè en aquest se-

gon cas només disposem de cinc anys. En qualsevol cas, sabem

que la relativa prosperitat del decenni 1755-64 va donar pas al

nou període crític de 1765-69.

Els anys 1783-87, immediatament anteriors a la crisi de

subsistències del 1789, apareixen marcats per una forta irregu-

laritat, que resulta força coherent amb els trets agraris del

període. A més, la mitjana dels quatre anys-collita és de dues-

centes concepcions, mentre en el cicle 1755-62 havia estat de

221 a l'any, i sabem ^ue entre 1718 i 1787 la població de Cer-

vera va multiplicar-se per dos. La taxa de batejats expòsits

torna a ser tan alta com els pitjors moments de les grans se-

cades dels anys cinquanta del segle XVIII.

Per fi, la corba del primer quart del segle XIX ofereix

un contrast encara més gran amb l'efímer període de bonança en

tre 1755 i 1764. Es manté la forta irregularitat que ja trobà-

vem en els anys vuitanta de la centúria anterior, però ara pràc

ticament tots els valors absoluts són inferiors a dos-cents, la

mitjana se situa en 170 -idèntica a la dels anys 1746-54- i la

proporció de fills expòsits és més alta que mai, en els perío-

des coberts per la nostra fragmentària sèrie.

En definitiva; si la filatura del cotó en règim protoindus

trial va contribuir a la relativa prosperitat entre les crisis

1077

de 1749-53 i 1766-67, havia de ser en tot cas d'una manera se-

cundària i recolzant-se en la bondat del cicle agrari. No po-

dia haver-lo suplantat en la determinació central dels compor-

taments col·lectius davant la natalitat, si després les crisis

alimentàries i agrícoles tornarien a refrenar el creixement de

la població, també del cantó de la natalitat.

Val la pena aturar-se a observar que la correlació entre

intensitat estacional del treball agrícola i freqüència mensual

de concepcions i naixements pot llegir-se en dos sentits i no

només un. La intensificació de les feines de la producció, so-

bretot a les temporades de recol·lecció, deixarien poc temps i

menys energies per aplicar-.se a la reproducció: això és prou

clar en el descens de les concepcions de juliol a octubre, en-

tre la sega i la verema. Però, ¿no succeïa el mateix a la in-

versa? ¿No es programaven també les feines de la reproducció

pensant en les de la producció? La menor activitat reproducto-

ra, lògicament baixa en la quinzena de sega, es prolongava

tota la tardor, fins a la verema de l'octubre, i es mantenia

encara amb els primers freds de novembre i desembre. Si fem la

suma del nou, s'aclareix aleshores que els concebuts de setem--

bre a desembre serien els nadons entre el juny i el setembre se

güents. És cert que ja entrat l'hivern les dones tornaven a

ser cridades als sementers per collir olives, però les tres o

quatre etapes successives de recol·lecció -cereals, ametllers,

vinya i oliveres- t.avien de deixar algunes quinzenes més folga

des. De fet, els naixements tornaven a augmentar l'octubre i

seguien alts en el moment d'aplegar olives, mentre eren única-

ment les concepcions que es mantenien baixes. (256)

1078

Aquest lligam tan estret entre producció i reproducció fa

pensar en una altra relació més general del calendari agrícola

i les activitats protoindustrials de la família pagesa segarreii

ca. Els estudiosos de la protoindústria acostumen a considerar

que l'especialització vitícola era escassament favorable, si no

totalment incompatible, amb la localització de les noves formes

d'indústria tèxtil capitalistes, ja que la viticultura modifi-

cava les pautes estacionals d'ocupació agrícola reduint l'ofer-

ta de treball pagès a baix preu, i sobretot la seva continuïtat.

Carasmar ja havia observat aquest fenomen a la Conca de Barberà.

(257) S'ha objectat que algunes comarques vitícoles catalanes,

com el Bages, semblen contradir aquest postulat. (258) Però si

hi havia un sistema de cultiu a les terres de secà que fos poc

adient per als comerciants-empresaris protoindustrials, no hi

ha dubte que aquest era el policultiu de cereals, vinya, amet-

llers i oliveres intercalats en bancals, car reduïa dràsticament

les temporades "mortes" que podien proporcionar-los mà d'obra

remuneràble per sota el seu cost de reproducció.

Els quadres que es reprodueixen a continuació reflecteixen

la complementarietat de les successives tasques agrícoles en

una "vinya" de l'església parroquial de Cervera, situada al rec

de Santa Magdalena a la vall de l'Ondara, administrada directa-

ment pel clero cerverí els anys 1803-1819, i que no tenia oli-

veres o ametllers plantats. Unes i altres feines s'anaven en-

cadenant en els ceps, els bancals de sembradura i els de guaret,

entre els mesos de mars i novembre o desembre. Les que calia

fer "en saó" impedien una completa uniformitat del ritme de tre

ball: segar i batre, veremar i trascolar el vi, eren les prin-

r1079

AGttGQLA Dl Là "VINYA" Dl MAGBAL·IllAmmmmmsmmsm&^mmmmmmmmmsmms^m

(Cervera, 1803-1819)

ssos ceps

podar

Isembrats guarets

MARS

fer

ABU L

HAIG

JUWY

JULIOL

AGOST

SETEMB1E

OCTUBRE

cavar

traginar sarments

'llançats1 i empelts

aixadar

esporgar

blrbar

SEGAR

BATRE

VEREMAR

altres

regar i escurarla sèquia

adobar aarges

NOVEMBREtrepitjar i

trascolar el vi

fer befes

e«primar

cobrir boïcs

despedregar

mantornar

cobrir boïcs

traginar fems

traginar fems

despedregar

tercejar

cobrir boles

traginar fems

esterrossar

escampar boïcs

corbellar fems

SEMBRARsolcar i esterrossar

"compondre losembrat'

preparar 1'era

regar i escurar

adobar marges

regirarel femer

regarel femer

adobarportadores

garbellarllavors

regari escurar

cobrir l'era

tirar pallaal femer

regari escurar

DESEMBRE

nota: la 'vinya1 de Santa Magdalena es composava, segons el cadastre de Cer_vera, é« 6,5 jornals de terra caapa de regadiu i ceps plantats en ban__cals. MG hi havia oliveres, que concentraven la feina en els nesos dedese»bre, g«**r i febrer. La repetició de certes feines a diferents «e_sos vol dir» •i·plim·nt, que en no tractar-se de tasques que calguésrealitzar '«n saé*, podien oscil·laran el temps segona els any».

1080

INTENSITATS DE TREBALL A LA "VINYA" DE SANTA MAGDALENA

(Cervera, 1803-1819)

feines

jornals a l'anyceps sembrats guarets altres per hectàrea

podarcavar

fer llançats iempelts

fer boïcs

emprimarbirbar

aixadar iesterrossar

mantornar

SEGARtraginar la collita

BATREtercejar

cobrir boïcs

traginar fems

regar el femer

regirar el femer

VEREMARescampar fems

espargir bolescorbellar fems

SEMBRAR

'compondre lo sembrat'solcar, abans de regar

regartrepitjar i trascolar

el vi

TOTAL

% representat per la vinya

% representat pels sembrats, guarets i altres

10,7

7,9

2,8

4,0

4,5

6,1

8,9

3,7

16,5

8,5

18,7

2,1

8,0

1,4

0,9

2,5

11,9

1,3

0,9

2,0

3,5

8,6

2,8

4,6

4,1

146,9

31,5

68,5

1081

cipals; però també la poda i els empelts dels ceps, les sembres

i "composicions" dels guarets que passaven a sembrats, i les

successives llaurades -"emprimar", "mantornar", "tercejar"- im-

posaven un cert calendari estricte, encara que bàscules segons

la bondat, fredor i pluviositat dels anys. Fn canvi, altres

tasques es podien alternar amb les primeres: "birbar" o escar-

dar, fer "boïcs" o formiguers, cobrir-los i escampar-ne la cen-

dra, regirar el femer, traginar els fems i "corbel'ar-los" als

bancals, esterrossar, adobar marges i despedregar els camps,

"escurar" el rec. De desembre a febrer la intensitat minvava

molt en els cereals i els ceps, però aleshores començava l'oli-

vera. (259)

Precisament perquè el sistema de bancals intercalats supo-

sava un ús més eficient de la mà d'obra familiar a dintre l'ex-

plotació pagesa, i de la mà d'obra comarcal a la comarca matei-

xa, tendint a equilibrar la seva autosuficiència parcial a ni-

vell micro i macroeconòmic, l'estructura agrària d'aquesta part

de Catalunya era particularment refractaria a la seva integra-

ció en una xarxa de treball domiciliari industrial, controlada

per paraires drapers o un putter-out cotoner.

Sens dubte, hi havia a la Segarra una petita pagesia empo-

brida i internament desequilibrada, endeutada crònicament i cojm

pulsivament inserida en els mercats, la subsistència precària

de la qual podria haver permès a una indústria capitalista nai-

xent externalitzar-hi costos. A Cervera en particular, el crejL

xement d'una població que va doblar-se al llarg de la centúria

deuria multiplicar el sector d'habitants que disposava de molt

poca o cap superfície de terra: mentre el nombre de contribuents

oNCO

CMr»

ceiu

UJu

u

-S 1? E• S «5 3 Ü• S 3 . ?S « &

s c c\ S *Z¿ O ft •-? '£ £ 2c e cO O o *u u u 'O

É É É I É É É É

"O

f

1082

I

'-*

'in

l

í

S

1083

al cadastre personal no cessaria d'augmentar entre 1745 i el

1800, la quantitat de veïns que tributaven cadastre real per

posseir terres al terme de la ciutat experimentaria variacions

molt més petites, i encara un lleuger descens absolut en els

anys de la depressió vitícola dels anys 1778-88 (vid, el gràfic

adjunt, i l'apèndix número II de la secció segona d'aquest tre-

ball). (259 bis) De fet, sabem que la filatura femenina i in-

fantil del cotó estava introduïda a Cervera cap als anys seixan

ta del set-cents, encara que no sabem exactament fins quan va

durar.

Però, comparativament a d'altres comarques, és clar que la

Segarra havia d'oferir una força de treball domèstica més dis-

contínua, menys amotllable als interessos de la protoindústria.

A més, del cantó del consum, l'existència d'un estrat d'indús-

tria tèxtil rural de llenços de cànem i lli, estretament soli-

dària amb la pagesia per l'oferta i la demanda, convertia la

draperia fina i els nous tèxtils de cotó en productes exòtics

i luxosos.

El capital flueix on pot obtenir més beneficis, i això és

cert també per al moment de màxima versatilitat protoindustrial,

anterior a la seva fixació en el sistema fabril. (260) "El cotó

durà poc, però no elfilar i teixir cànem", escriurà en el se-

gle passat el baró cerverí Faust de Dalmases. (261) Així doncs,

la filatura manual de cotó a la segona meitat del segle XVIII,

¿fou una floració passatgera?

Els ocupants francesos ho admetrien en els seus rapports

de 1812-13, malgrat la considerable imprecisió amb què reproduí

ren el record dels febles progressos industrials d'un període

1084

ja llavors clos (262):

"La Basse Catalogne était plus riche et,

par ses relations avec 1'Anglaterre, beau-

coup plus commercante que Is. haute Catalo-

gne. Les villes de Barcelona, Manrese, Reus,

Tarragonne, Vilanova, Tortose et Lérida, é-

taient tres opulentes et entretenaient un

grand nombre de manufactures, de fabriques

et d'ateleriers. Il y avait aussi avant la

guerre, dans plusieurs communes de l'arron-

dissement de Cervera, des filatures et di-

vers etablissements qui occupaient environ

2.000 ouvriers; il existait des filatures

de cotón à Calaf, à Santa Coloma et à Torà;

une manufacture de draps à Prat de Rey, des

atteliers dentelliers noires à Anglesola;

et de nombreuses fabriques (sic) de toile

à Cervera. Aujourd'hui la plu part de ces

atteliers sont sans activité et tout ce qui

tient à l'industrie est à peu pres anéanti".

¿Què va restar en peu, de tot això, després de la guerra

del francès i la crisi agrària del primer terç del segle XIX?

El 1824 l'intendent Vicente de Frigola citava l'existència de

filatures de cotó a Prats de Rei, Sanaüja, Santa Coloma de Que-

ralt i Torà de Riubregós, però ni Cervera, ni Calaf, ni Agra-

munt apareixien relacionades amb aquesta activitat. L'escarida

notícia que se'n donava, deia, senzillament: "lienzos bastos y

otros obrages ordinarios de cáñamo". (263) Els anys 1810-23 la

baixa proporcional de concepcions a la tardor i principis de

l'hivern -quan les dones eren cridades a la verema i la collita

d'olives-, i de naixements nou mesos després -el moment de se-

gar, i batre cereals, que reclamava novament braços de dona- es

fa en la nostra corba de Cervera més pronunciada que en els pe

1085

aoEa•oao9•O

aVI•oinCO•HO

uRoo

<DH

CO

nH«iaoTÍ

UhoftouA

m01

gotí

CERVERA (1810-1823)

150 -

1UO -

130 -

12O -

110 -

100 -

90 -

80 -

70 -

60 -

50-

GEN FEB MAR ABR MAT JfN JUL AG SET OCT NOV DES

idem., de Ja con-cepció corresponent

MOVIMENT ESTACIONALDE FILLS 'LEGÍTIMS'

DE BATEJGOS

1086

ríodes anteriors. (264)

Són alguns dels indicis del procés de ruralització sofert

per l'economia d'aquella vella capital de la Segarra que el 1705

s'havia sentit prou forta per jugar com a comunitat les seves

pròpies cartes en el conflicte successori. ¿Fou només un pro-

cés conjuntural? És cert que la relació de Vicente Frigola va

fer-se en els anys de l'estancament post-bèl.lie, i que el 1847

el diccionari de Madoz situaria a Cervera "alguna fabrica de

hilados y tejidos de algodón", i "varios telaros de lienzos ca-

seros" (però també deia que "la principal ocupación de los habi-

tantes deestepaí^_eslLaag_rj:cjjl^£r£'1 , i tret dels molins fa-

riners o les "fàbriques" al·ludides, "la indústriamanufacture-

ra no existe"}. Els establiments cotoners seguien presents a

Guissona, Calaf i Santa Coloma de Queralt, a Anglesola es feien

puntes, i els llenços tradicionals es mantenien a Verdú, Agra-

munt, Calaf i altres llocs. Les fires i mercats comarcals mo-

bilitzaven "ganados de todas clases,cereales, producciones del

pais y ropas de vestir". (265)

Però, pel que feia a les activitats tèxtils, la sort d'a-

quell rerapaís interior de la Catalunya marítima s'havia comen-

çat a sentenciar abans, quan començaren a proliferar les màqui-

nes de filar -les bergadanes- entre 1803 i 1808. Els resultats

de la guerra i l'emancipació de les colònies encara allargarien

la vigència de l'antic torn de filar domèstic durant un parell

de dècades.

La concentració fabril que comportaria la mecanització,

aniria acompanyada de la recerca de l'aigua com a força motriu,

en estar inicialment exclosa l'alternativa del carbó i la maqui

1087

na de vapor a la Catalunya interior. Tots dos factors determi-

narien la localització de les noves industries. A la primera

meitat del segle XIX el Bages í la Conca d'Odena ja havien me-

canitzat la filatura. Igualada, molt en particular, va espècia

litzar-se cap el 1840 en aquest sector, convertint-se per dues

dècades en el segon centre de filats de cotó a Catalunya, des-

prés de Barcelona, fins que la introducció del vapor en altres

áreas va acabar desplaçant-lo. Segons Jordi Nadal, el 1835

menys d'un quatre per cent dels filats catalans sortien de fu-

sos mecànics, però això sol pçdria haver estat suficient per e_s

curçar considerablement la costosa extensió del radi cobert per

la filatura manual cap als altiplans interiors. Vint-i-sis

anys després el procés ja estava mecanitzat en un noranta-nou

per cent. (266)

La mecanització fabril i l'ús de noves fonts d'energia su-

posaren un ràpid abaratiment de costos que va permetre, alesho-

res si, el desplaçament del consum popular dels tradicionals

tèxtils de cànem i lli. El cotó deixaria de ser un producte

exòtic i ostentós. (267) Potser aquesta substitució està reia

cionada amb els intents, finalment fallits, d'introduir també

a la Segarra en la nova dinàmica industrial. A desgrat de la

seva modèstia i el seu insuccés, aquells intents mereixerien un

estudi en detall.

Però a llarg termini el balanç és clar. La dèbil i inci-

pient onada protoindustrial que va atansar-se fins Cervera a la

segona meitat del set-cents, acabaria deixant darrera seu el

destí que el desenvolupament del capitalisme a Catalunya havia

reservat a la Segarra: una desindustrialització molt difícilment

1088

reversible, la pèrdua de pes demogràfic i l'emigració de bra-

ços joves, el seu basculament cap a una Catalunya pobra.

1089

SOBRE LA TERANYINA DELS CENSALS A LA

SEGARRA DEL SET-CENTS: UNA RECAPITULACIÓ.

1090

Per entendre el sistema censalista d'Antic Règim, en el

que l'Església jugava amb freqüència un paper central, no podem

utilitzar les mateixes nocions de préstec pròpies d'un sistema

capitalista industrial i retrotraure-les al passat. Hom no in-

vertia un capital en uns medis de producció per obtenir-ne un

benefici, sinó que venia (o gairebé "establia") un diner a can-

vi del pagament a perpetuïtat d'una renda. La terminologia con

tractual i popular era prou clara en això, de la mateixa manera

que les analogies jurídiques amb els censos i establiments em f i

tèutics. L'objectiu del censalista era la pensió, no l'acumu-

lació ae medis de producció, terres en particular, amb l'única

excepció de les que tenien garantida una renda diferencial molt

alta, o bé la possibilitat d'obtenir altra mena de guanys espe-

culatius extraordinaris. En la resta de casos, preveres, con-

vents i censalistas laics sabien, o com a mínim creien, que l'e

ventual guany d'explotar la terra era comparativament inferior

a la pensió de censal.

Això pot semblar mentida sota paràmetres propis d'una so-

cietat la producció de la qual estigui plenament fonamentada en

relacions capitalistes. Però convé recordar que Pierre Vilar

ha xifrat el benefici comercial normal a la Catalunya del set-

cents en un percentatge no superior al 9-11%; (1) i que assolir-

los i mantenir-los exigia mobilitzar tot un seguit de recursos

bastant infreqüents a les planes interiors catalanes. Fora de

la col·locació en censáis, les rendes de la terra, els arrenda

ments de drets i l'especulació amb 1'escassedat, les oportuni-

tats d'esmerçar capitals eren força reduïdes en aquestes zones

1091

de la Catalunya central i occidental.

La qüestió clau resideix en evitar considerar erròniament

l'interès del préstec censalista un indicador positiu de la ca-

pacitat de generar l'economia un excedent productiu sostenidor

del creixement. Per la naturalesa generalment parasitària de

les practiques censalistes, alts tipus d'interès i beneficis en

expansió no solament no eren dues coses idèntiques, sinó més

aviat antagòniques. En realitat, només tipus baixos d'interès

on aquesta mena de préstecs permetien a d'altres capitals, amb

més possibilitats de fer-ho, d'orientar-se cap a inversions pro-

ductives. (2)

Certament el censatari podia, a dreta llei, quitar el cen-

sal i desempenyorar els seus béns quan volgués. Només havia de

retornar el preu inicial. Però sabem per la documentació fins

ara analitzada que això era molt poc freqüent abans de la desa-

mortització de Madoz, i en tot cas només entre els ocupants dels

primers cercles de la teranyina que utilitzaven els préstecs mol_

tes vegades d'eclesiàstics per finançar-se, estant ells, al seu

torn, connectats com a censalistes amb els tentacles que s'este

nien cap als de baix. No era per desinterès que menestrals, pa_

gesos i jornalers no lluïen llurs censáis. Era, la major part

de vegades, per incapacitat de fer-ho.

A Cervera, i a la Segarra d'Antic Règim, la terra, el bes-

tiar, les eines i les cases eren majoritàriament en mans de pa-

gesos i menestrals, però en situació d'empenyorament quasi-per-

manent per a una part considerable dels mateixos, mentre concen_

traven l'estalvi susceptible d'esmerçar-se els grups benestants,

i amb ells l'Església. El voluntari manteniment dels rics en

1092

l'esfera de l'intercanvi i el crèdit suposava la^éituació de co

mercialització 'forçada' de la gran massa c,e productors pobres:

a pagès endarrerit cap collita li és bona.

La cita d'aquesta dita popular per a la Segarra del set-

cents no és en va. Les respostes a l'enquesta de Zamora de

1789-90 ens l'han recordat una i altra vegada: "no se usa con-

servar Frutos ni granos que las gentes se los tienen de vender

por pagar sus deudas", "como los trigos... en el mes de Agosto

los trillan... se les tienen de vender antes del cabo del año

por pagar contribuciones y censales, que todos padecen los yn-

dividuos de dicho lugar..." Tant és així que els habitants de

Vicfred contestaren a la pregunta de quin és el "caràcter i ge-

ni" de la gent del poble amb què

"...el carácter y genio todo es hablar de

las malas cosechas, y como lo tienen de ha-

cer por dar cumplimiento a los pagos y deu-

das".

El cobrament d'una immensitat de pensions, amb les opera-

cions de reactualització mitjançant les múltiples formes d'aliè

nació de parts de fruits o terres a carta de gràcia que el sis-

tema comportava, permetia als censalistes importants, i a la

institució eclesiàstica molt en particular, l'estabilitat d'in-

gressos desitjada i a la vegada els avantatges de saber que tot

hom, també els consells municipals i les universitats, estava

empenyorat amb ells. Perquè qui té el cul llogat no seu quan

vol.

Aquesta mena de permanent punció fiscal de naturalesa usu-

raria detreia de la producció els capitals necessaris per fer

possibles increments en la productivitat del treball, condemnant

1093

al sistema agrari, i a la indùstria menestral que en depenia, a

una expansió bàsicament extensiva especialment destructora dels

mecanismes sostenidors de la fertilitat del sòl, i que aviat

trobava els seus límits.

Arthur Young havia estat colpit el 1787 pel contrast, ob-

servant precisament a la Catalunya muntanyenca i dels altiplans

interiors, entre el treball de sol a sol i la misèria general.

"Amb tant bones qualitats de la gent, a què podem atribuir el

pobre estat del país?",es preguntava en les observacions finals

d'un viatge que havia trepitjat la part nord de la Segarra, de

Sanaüja a Calaf passant per Torà de Riubregós:

"...és evident la pobresa de la gent de

l'interior (...). Àdhuc a l'interior del

país vam veure, per tot arreu, senyals de

molta acrivitat, la qual ens va fer adonar,

enmig d'una pobresa esfereïdora, que no era

culpa de la pobra gent si no es treia més

partit de tot".

No essent deguda a la manca de laboriositat de la gent, co£

jecturava Young, "aquesta pobresa... ha de ser el resultat de la

indigència del govern i de la càrrega de les contribucions, i

també de l'absentisme de les classes altes". (3)

Pierre Vilar ha escrit, referint-se a Arthur Young, que

els ideòlegs del segle XVIII cercaven el desert humà i cultu-

ral, la peresa i l'opressió de l'Espanya de llurs lectures.

Young, sorprès de no trobar la mandra, s'hauria inclinat per

l'opressió. Tot i considerar de bona fe el seu testimoni, Vi-

lar creu que l'agrònom britànic no va saber treure l'entrellat

d'una realitat massa diferent a l'esperada. I replica al pre-

1094

cipìtat diagnòstic de Young que les classes altes s'abstenien

d'invertir en el conreu de la terra perquè l'expectativa de be-

neficis no era gran, però no van ser en absolut absentes del

"tràfic colonial, armament, indústries diverses, intensificació

dels conreus mediterranis, els productes dels quals es destina-

ven a l'exportació". (4) Això ens condueix, de fet, al proble-

ma dels límits geogràfics i socials del creixement català del

set-cents del que Vilar ha sabut magistralment trobar-ne el ras

tre.

Ja he insistit en un altre lloc d'aquest treball que la re

plica podria considerar-se vàlida també referida a la Segarra.

No en va, un dels inversors importants del comerç català ultra-

mari en el tombant de segle fou Josep Cortadellas de Calaf, les

activitats del qual ja han estat considerades en un capítol pre

cedent. Ara bé -i això no invalida de cap manera el moviment

de capitals de la terra al comerç i la indústria plantejat per

Vilar, sinó que únicament planta una fita del seu abast- allò

que és precisament característic de casos com el de Cortadellas,

o d'altres molt més modestos però també més freqüents com el pa

ges Tos de Torà que el 1769 arrendava els drets de la Segarra

del duc de Cardona, (5) o el mateix pagès-negociant cerverí Bar

gués de principis del segle XVIII, és el tramat de formes ve-

lles i noves de producció, comercialització i consum caracterís

tic de la funció mediadora del capital comercial. Aquestes ac-

tivitats comercials no solament prenien part en l'especulació

amb l'escassetat mitjançant la compra-venda de gra o bestiar de

tir, sinó que -com en el cas del cerverí Bargués- participaven

també de pràctiques de naturalesa usuraría, fossin o no d'orien

1095

tació rendista i conformació legal.

L'esmerç en la misèria era tant més conservador de les ve-

lles formes de produir i consumir quant més transcorria per

vies legals cercant la percepció segura a llarg termini de la

renda usuraria en diner. I, en fer-ho,aquestes pràctiques es-

devenien un impediment per a la inversió productiva, no perme-

tent l'estalvi dels qui haguessin estat interessats en fer-la

ni adreçant productivament els capitals acumulats aquells qui

els concentraven.

A aquest ús donat a una bona part dels capitals aplegats

pels sectors benestants rendistes de la Segarra, i per la matei

xa Església, li escau prou bé el sever judici d'Arthur Young:

"...el camp és abandonat a les classes més

baixes i privat, així, dels capitals i de

la tècnica que el podrien fer millorar i

que només li arriben en quantitats ínfimes

i sense cap racionalitat". (6)

Efectivament, i feta l'excepció d'algunes poques parcel·les

de molt alta qualitat, la terra era lliurada a Cervera a les

classes més baixes mancades de diner i en situació de crònic en

trampament. Els recursos que els eren degotats com a censáis

eren per tapar els forats de les despeses corrents del conreu,

per subvenir situacions difícils recurrents, com ara gra per lla

vor i aliment en males anyades o la reposició del bestiar de

treball, i sobretot per comprar el mateix accés a la terra. Poc

podien servir per millorar el conreu i augmentar-ne la producti^

vitat. Un sistema "sense cap racionalitat", és clar, com la que

Young considerava tal. No la que regia l'actuació econòmica ren

dista i parasitària de la que eren copartícips a la Segarra del

1096

set-cents membres de la petita noblesa, de les professions li-

berals i els funcionaris, la crema de la menestralia, comerci-

ants i botiguers, pagesos-negociants i, per damunt de tots ells,

l'Església.

Eren, en conjunt, aquelles oligarquies locals de les quals

una memòria del 1785 de la Reial Societat Patriòtica de Tàrre-

ga, trobada per Ramon Garrabou, deia que

"...tienen pechados todos los comunes con

uno, dos o tres impuestos; en esta forma

adelantanuna porción de grano o dinero a

fondo perdido, por quince o veinte años, en

los quales cobran por quinquenio un quince-

noo un veinteno de todos los frutos que se

cogen y como estas negociaciones se hacen

en tiempos de las urgencias de los Pueblos,

como la presente, que no tienen que sembrar,

siempre les son ventajosas, como que enuna

buena cosecha pueden recoger el principal,

quedándoles las otras por réditos. Tienen

también arrendados los Diezmos y Primicias,

con lo que cuando llega el caso de medir el

grano en las eras los amos sirven sólo de

testigos del como se reparten, no quedándo-

les ni aun el salvado en compensación de

sus afamados sudores. Dichos negociantes

quedan con ^fuerza dal grano y por consi-

guiente ároitros de los precio?, guardándo-

los hasta la forzosa ocasión y entonces de-

suellan el País con sus mismos bienes (sub-

ratllat meu, E.T.)." (7)

No és solament el testimoni el que ens interessa d'aquest

texte. És tota una forma de raonar implícita a les expressions

utilitzades.

1097

En primer lloc, el redactor de Tàrrega contraposa oligar-

quies i pobles, caracteritzant en particular els uns de nego-

ciants i els altres d'amos. Això darrer presenta prou clara-

ment la mena de règim de propietat de la terra, quasi-absoluta

en els caps de la gent, predominant a la Segarra i l'Urgell de

finals del segle XVIII. Ara bé, per obra del poder del diner

aquests amos treballadors de la seva terra han de veure, res-

tant espectadors, com se'ls emporten els fruits aquells qui, per

haver-los bestret diner o llavor en temps d'escassesa, han ad-

quirit el dret de cobrar una espècie de redelme a tot el poble

durant quinze o vint anys. Essent generalment els mateixos que

han arrendat el delme al senyor, poden aprofitar el viatge a

l'era per endur-s'ho tot plegat.

L'associació entre les exaccions del delme senyorial i del

"redelme" usurari no era solament pràctica, sinó també concep-

tual: se'ls considera, al principi del texte, com un, dos, o

fins a tres impostos amb els que fan tributar a la gent. No

se'ls escapa però l'origen de la punció pel diner o el gra bes-

trets. Amb una collita, diu el redactor, poden recuperar el

principal, restant les altres quinze o vint com a rèdits... usy.

raris. El qualificatiu no hi és explícita, però si implícita-

ment. D'altra banda, no sembla que hagués estat molt diferent

la forma d'entendre la cosa els veïns de Vicfred que pels ma-

teixos anys seien i xerraven de com calia fer per poder satis-

fer els pagaments dels censáis i altres deutes. És, a fi de

comptes, la manera de pensar del qui es troba entrampat, no del

qui ha manllevat un capital per esmerçar-lo amb esperances de

guanyar-hi.

1098

Finalment, el cercle es tanca. Havent-se endut de les

eres gairebé tot el que era comercial!tzable, els "negociants"

s'han fet "amb la força del gra" i aprofiten les sacsejades

dels preus al seu arbitri. A la propera urgència tot recomença.

L'Església de Cervera, especialment l'Església parroquial,

formava part d'aquestes oligarquies locals els negocis de les

quals consistien, en bona part, a fer tributar a particulars i

comuns mitjançant el crèdit usurari d'Antic Règim. Els arren-

daments de drets, l'aprofitament dels avantatges de les "urgèn

cies" en la comercialització de gra o bestiar, i les pràctiques

agiotistes, eren sobretot cosa de pagesos-negociants i merca-

ders-botiguers. Però aquests sabien associar-se financera i

personalment amb la institució eclesiàstica, i ella tampoc era

aliena -com tots aquells qui disposaven de botiga o magatzem

de gra a les viles amb mercat i posseïen els molins fariners-

als mecanismes de l'agio.

Aquest sistema de crèdit usurari d'Antic Règim perdurà

fins a les onades desamortitzadores del segle XIX. Acuitats

per la crisi fiscal de la monarquia, i creient també com Young

i tants d'altres que en nom de Déu s'havia estat donant faves

a qui no tenia queixals, els legisladors liberals reprengueren

la vella idea, defensada per monarques però també per petits

consells urbans com el de Cervera, segons la qual tota la comu-

nitat (i els governants en llur nom) tenia dret a recórrer als

béns de l'Església que una mica tothom havia contribuït a acu-

mular, si el bé comú així ho exigia. (8)

Com ja és força sabut, les espectatives, les actituds i

els termes culturals amb els que s'expressaren els de dalt i

1099

els de baix no foren, però, els mateixos al llarg del període

de transformacions que s'emmarca en la reforma liberal.

11 00

LA CRISI DEL SISTEMA CENSALISTA ECLESIÀSTIC I LES DESAMORTIT-

ZACIONS .

1. Introducció.

2. Restauració absolutista i recobrament depensions.

3» Trienni liberal, revolta reialista i resistència antifis-I

i cal.

t 4. Una dècada ominosa per a alguns.iI 5» Crisi de l'absolutisme i revolta carlina; mala combinacióí

per als col.lectors.

* 6. L'ombra desamortitzadora plana sobre el clero secular.i

7. La inoportuna guerra dels matiners j la refeta posterior.

i 8. La llei de Madoz arriba als censáis parroquials.

i 9. ¿Per que no hi hagueren redempcions?.

10. Es reconsidera la situació.

11. Liquidació d'una herència ruïnosa.

12. Gensalisme i usura en la instauració del règim hipoteca-

ri liberal.

13t Escarni d'usurers, elogi de censáis.

14. Naturalesa usuraria d'un bescanvi de diner per renda.

1101

1. Introducció.

¿Gom va incidir la desamortització sobre el sistema cen

salista, en el conjunt de lluites politico-socials i militars

per les que transcorregué la reforma liberal? Aquest és en

cara un tema gairebé per encetar de la historiografia, mal-

grat que el pas del censal, o del cens consignatiu d'Antic Re

gim amb les seves variants, al préstec hipotecari modern fou

una peça important del desenvolupament capitalista al nostre

país. (1)

Els estudis sobre les desamortitzacions del segle XIX

han concentrat generalment l'atenció en la incidència sobre

l'estructura i el règim de propietat de la terra. L'assumg

te de les redempcions i vendes del que la llei de 27 de fe-

brer de 1856 especificava com a "censos enfitéuticos, consig-

nat i vos y reservativos, de población, treudos, foros, los co-

nocidos con el nombre de carta de gracia y todo capital, ca-

non o renta de análoga naturaleza" no ha reb"ut encara, fora

d'algunes valuoses excepcions, l'atenció deguda. (2)

Havent estat l'exposició precedent del paper socio-eco

nòmic de l'Església a Cervera només un primer esbós tempta-

tiu, un tractament de conjunt i en profunditat de la crisi

del sistema censalista i la transició al préstec hipotecari

capitalista en el segle XIX desborda les possibilitats d'a-

1102

quest treball. Disposem, però, d'unes primeres dades que

permeten si més no una il·lustració inicial del fet que pot

ser útil per mostrai, en el cas que ens ocupa, l'existència

mateixa de la crisi, alguns dels seus trets fonamentals il»

seva situació en el temps.

Es tracta d'un llibre de comptes dit de col·lecta que

anota entrades i sortides de la Comunitat de preveres de Ger

vera entre 1814 i 1870. (3) No el podem considerar una mena

de balanç anual del pressupost de tot el cos eclesiàstic s_e

cular cerverí, no solament perquè beneficis i altres funda-

cions particulars podien haver tingut cura dels seus especí

fies ingressos i despeses, sinó també perquè no recull totes

les partides de la part administrada per la Comunitat de pre

veres com a tal institució. Per exemple, un altre volum d'ar

rendaments que és continuació del repetidament citat Llibre

de Dèbits y Crèdits de la Confraria de Sant Nicolau, enregifi

tra lea entrades de terres, el molí de Vergós i els lloguers

de tres cases pel període 1809-1862. (4)

El nom de col·lecta que porta en el títol el llibre de

comptes en qüestió ja dóna una certa idea del seu contingut:

es tracta sobretot de les entrades de les pensions de censal

cobrades per la Comunitat de preveres, tot i que entre 1835

i 1855 apareixen alguns arrendaments de sorts i terres de

l'Església parroquial. Recolzen la sospita de què en la se

-IlfO3

1104

va major part es tracta de censáis les explícites mencions

de quitacions, redempcions i vendes que sovintegen sobretot

en un moment donat de la sèrie.

Suposant doncs que la col·lecta ho era sobretot de cà-

nons de censal, 1'evolució d'aquestes entrades ens pot ser-

vir d'indicador de la incidència de la crisi de la monarquia

absoluta, i de les batzegades de la reforma liberal i les

guerres civils, en el cobrament de pensions censáis per l'Es

glésia, així com per situai l'esfondrament del sistema censa

lista i l'inici de la transició al nou règim hipotecari.

2. Restauració absolutista i recobrament de pensions.

La gràfica resultant ens descriu la narxa del cobrament

de la parròquia de Cervera com a censalista. La primera ço

sa que salta a la vista d'entrada és la notable irregulari-

tat d'aquest cobrament, deguda sens dubte al fet de tractar-

se d'un període de profundes commocions socials. Tot i això,

la imatge de la gràfica contrasta força amb la plàcida esta

bilitat rendista de la formulació contractual del censal.

Hom sospita que les oscil·lacions en la recaptació de pens_i

ons i l'arrossegament de ròssecs deurien ser trets permanents

del sistema censalista, derivats de la seva mateixa estructu

ra que pressuposava la submissió de bona part dels censataris

en la situació de 'comercilització compulsiva* i la recurrent

! 1105i

impossibilitat de pagar depenent de collites i preus.

La nostra sèrie comença el 1814. Desconeixem per tant

si la guerra del francès va suposar una considerable acumul,a.

ciò de ròssecs, semblants als que Joan Mercader ha observat

en el cobrament de pensi ons de censáis pels monestirs de Po

biet i Scala Dei. (5)

En iniciar-se la primera restauració absolutista les en

trades de la Comunitat de preveres assoleixen un nivell for

ça alt en relació a la resta de la sèrie anterior a i860, re

flectint plausiblement la recuperació de "La fiscalitat censal

eclesiàstica durant aquest període. Això no obstant, els

anys que precedeixen al Trienni constitucional presenten con

siderables oscil·lacions l'explicació de les quals sembla re

clamar la presència de variables d'ordre econòmic. En una

enquesta de mitjan segle XIX, a la que em referirà en ex-

tens més endavant, donaven a Cervera la segUent resposta a

la pregunta de si "por lo general los propietarios y colonos

cultivadores... necesitan dinero para atender 6 mejorar sus

esplotacionea agrícolas ' :

"En los tiempos normales en que las lluvias

no faltan... los cultivadores en general na

da necesitan; en años estériles en que se

pierden las cosechas, como por desgracia su

cede cinco 6 seis años seguidos, han de me-

nester granos para sembrar, y dinero para re

1106poner á veces el ganado..." (6)

Aquesta relació entre urgencia (el terme és de la Soci_e

tat Patriótica de Tàrrega abans citada), demanda imperiosa

de crèdit usuràri i endarreriment en el pagament de pensions

i altres drets de punció permanent sobre la collita pagesa

sembla haver estat un tret estructural del sistema censalis

ta.

Disposem d'un quadern d'anotacions dels preus dels cere

als al mercat de Cervera en els mesos d'abril-maig i agost

(7) que cobreix una part de la sèrie que estem observant.

Malauradament, només les anotacions del preu de la xeixa en

els mercats de primavera arriben fins a 1868, mentre en els

de l'estiu finalitzen el 1844. El que ens interessa veure

és si hi havia correspondència entre els anys de feble coll_i

ta i alts preus, i la marxa del cobrament de pensions d'e ce_n

sal per l'Església. Prendre com a indicador els preus de la

xeixa d'abril-maig, moment en què l'existència o no d'escàs

sedat de gra es feia sentir més, no és incoherent amb aques

ta finalitat: més que el moviment de llarga durada, serien

les variacions anuals al ritme de les collites el factor eco-

nòmic principal que podia impel·lir als pagesos a endarrerí

ments temporals de càrregues com les pensions de censal, tot

i que l'evolució general dels preus agraris tingué també una

gran importància, com desseguida veurem, perb d'una forma més

1107

mediada, complexa i probablement decisiva. Davant el dub-fce

de si fiar-senomés.d'aquest indicador no era massa arriscat,

he afegit al gràfic els índexs corresponents a la mitjana

anual dels preus de la xeixa a Cervera pels anys en què pot

obtenir-se (1814-1844), i els de la mateixa mitjana a Bala-

guer pel període 1827-1864 treballat per Enric Vicedo. (8)

Els mercats de Balaguer i Cervera eren afectats per corrents

comercials similars i ambdues series mostren una coincidèn-

cia més que suficient per al nostre propòsit.

L'índex de base 100 dels preus de la xeixa i el de la

recaptació del llevador eclesiàstic mostren, en efecte, una

relació inversa en aquests anys de la primera restauració

ferraniana. Els anys agrícoles dolents, com ho fou el 1817,

els censataris s'endarrerien en el pagament i -en absència

d'altres motivacions- tractarien de posar-se al dia en els

anys bons. (9)

3. Trienni liberal, revolta reialista i resistència antifis-

cal.

Aquesta correspondència entre entrades de censal i preus

agrícoles es trenca cap a 1620-21. A partir de 1818 havia

començat a notar-se una forta tendència a la baixa determina

da per la crisi agrària europea que coincidí amb importants

transformacions de la mateixa, (10) i si el 1823 i 1825 apa_

1108

rèixen algunes estrabades alcistes, assoleixen de tota mane

ra nivells sempre inferiors als anteriors; el cobrament ecle

siàstic experimenta ensems una sostinguda i pronunciada deva

liada molt perceptible que s'emmarca clarament en el període

delimitat pel Trienni liberal. Això sembla expressar un can

vi de motivació en l'endarreriment, presentant-se ara una de

liberada política de retenció del pagament per part dels cen

sataris davant les expectatives creades, tàctica tradicional

en les formes de resistència pagesa.

11 que no podem saber amb la gràfica és la mena d'expec

tativa creada durant el Trienni. Notem que la forta devalla

da en la recaptació eclesiàstica àe pensions precedeix als

aixecaments reialistes del 1822-23 els quals, com és sabut

mercès al treball de Jaume Torras, (11) trobaren un gran res

só a la Segarra. No podem atribuir per tant la devallada

dels ingressos parroquials només al desgabell administratiu

causat per l'aixecament i l'esdevenir Cervera, com s'anota a

la relació de preus, "lo teatro de la Guerra". (12) D'altra

banda, la immediata recuperació del cobrament de l'Església

a partir de 1824 demostra que el retraïment generalitzat en

el pagament de pensions estava relacionat amb els esdeveni-

ments del Trienni liberal.

L'observació contribueix a destruir el tbpic d'una as-

sociació implícita entre reialisme i clericalisme en l'oposi

1109cid al règim liberal. L'administració dels censáis de Poblet

i Scala Dei estudiats per Mercader fou intervinguda pel go*

vern constitucional durant el Trienni, ' cosa que es traduí en

"una major ri^orositat en el recobrament de les pensions - ,

atrassades, cosa realment desconeguda en l'antiga administra

cid monacal". (13) Per contra, en els censáis posseïts pel

clero secular cerverí el Trienni suposa una forta devallada

de la percepcid de pensions malgrat no ser intervinguts. Ss

un bon exemple del contrast entre les iniciatives preses pels

de dalt i pels de baix en el primer intent frustrat de refor

ma liberal posterior a la Guerra del francès.

El 9 de maig de 1822 és produí l'alçament de la partida

reialista manada pel cerverí Pau Miralles, després d'unes tí

mides demostracions constitucionalistes d'estudiants i alguns

catedràtics de la Universitat. Un elogi fúnebre del cap reia

lista publicat a Cervera en els primers moments de la segona

restauracid absolutista, que ha servit a Josep MS Razquin per

composar un hagiogràfic article sobre la vida del mateix, ens

informa que durant "la guerra de guerrillas en la que se en~

frascd Miralles", la qual "no era precisamente una escuela

de caballerosidad", eren generalment menyspreats pels reialij

tes "quienes se dejaban ganar por la pomposa fraseología coiis—

titucionaliìsta, pero particularmente odiados aquellos cléri-

se arrimaban a la Constitucidn como el sol que mas

1110 '

calienta". l'elogi citat troba en això motiu à'excelsitud

en l'obra de Miralles, el qual

"...ni aún a los sacerdotes que postergaron

frágiles sus augustos détreres les violó ja-

más los derechos de su inmunidad: él distin

guía en ellos el hombre delincuente al hom-

bre consagrado: para precaverse del primero

los enviava asegurados a los jueces eclesiás

ticos, y para honrar al segundo,nunca su ma

no se amancilló con el agravio de ellos, ni

consentía lo amancillase alguno de los su-

yos. A esta moderación religiosa debieron

su vida un substituto de esta universidad,

un canónigo de cierta colegiata y otros ecle

siástioos..." (14)

Hagiografies a part, el que ens interessa és el testimo

ni d'un contemporani clarament favorable a la causa reiali_s

ta de què entre els voluntaris de les partides n'hi havia

que havien sollat llurs mans amb sang de sacerdot sense dis

tingir l'home "delinquent" del "consagrat". No s'ens podia

dir gaire més clar que reialisme i clericalisme no solament

no s'identificaven, sinó que entre els reialistes hi havia

algunes dosis notables d'un cert anticlericalisme. Certa-

ment, no es tractava d'una animadversió indiscriminada i g_e

neralitzada al conjunt del clero. Però per què, d'entre els ,

partidaris del règim liberal o simplement els tebis en comba jI

tre'l, eren particularment odiats els preveres? El blanc ej j

1111collit per la rancúnia anticlerical reialista semblen haver

estat sobretot els ocupants de càrrecs o beneficis eclesiàs

tics d'una certa rellevància, identificats amb els rics par

tidaris del liberalisme o, simplement, en connivencies massa

estretes amb el poder contra el que s'havien alçat. La re-

sistència al lliurament de pensions àe censal, de la mateixa

manera que la manifestada en el pagament de delmes, primici

es i censos senyorials, fou probablement, en aquesta zona on

el reialisme gaudia d'un ampli recolzament popular, quelcom

més que un simple traspàs de la pressió fiscal recruada i in

suportable efectuat més o menys a contracor. Si hi havia

qui no dubtava en punir directament persones de la jerarquia

eclesiàstica, sembla també plausible que tampoc dubtés a l'ho

ra de sospesar la legitimitat de les rendes de què disfruta

ven aquelles. El cas citat no va ser únic ni excepcional en

la història del reialisme a la Catalunya occidental. (15)

El mercedari cerverl fra Magí Ferrer ho deia el mateix

1824 en un aclaridor sermó citat per Jaume Torras: (16) és

"una tontería maliciosa lo dir que los realistas se alsaren

para defensar als capellans y frares". El que defensaren

els reialistes era "la Religió y lo Rey". La religió perquè,

entre d'altres motius, "vey;an que anaban à quedar orfans, pri

vats dels auxilis espirituals que habian de conduhirlos a la

vida eterna, y perquè al mateix temps dexaban fills que se

1112haurian perdut irremissiblement en mitg de la corrupció i el

llibertinatge". "Defensaren lo Re7t perquè conegueren que

lo Rey es lo pare dels seus vassalls i al contrari de quan

gobernan uns homens ambiciosos y malvats que no tiran sino

fer lo seu negoci xupant la sang dels pobles..."

4. Una dècada ominosa per a alguns,

La segona restauració absolutista va suposar una clara

recuperació pel llevador dels preveres cerverins, tornant a

assolir la col·lecta els nivells de 1814-19. Però aquesta

revifalla dels ingressos del clero secular presenta una sig

nificació especial, més enllà de reflectir que les coses ha

vien tornat al seu lloc en les relacions entre els de dalt,

els d'en mig i els de baix. La notable rellevància de la re

cuperació dels ingressos parroquials per censáis durant la

dècada ominosa prové de la prolongada tendència depressiva

dels preus agraris que, iniciada el 1818, adquireix especial

èmfasi durant aquests anys. (17) El descens mantingut dels

preus suposava pel censalista una inmediata revalorització

de la renda ensems que pel censatari agreujava en termes re

als la detracció que el pagament suposava sobre el producte

de la seva parcel·la. Alhora, els termes de la traducció

monetària d'aquest producte en el mercat s'empitjoraven per

ceptiblement pel petit productor empenyorat a causa de la ma

1113

t eixa "baixa dels preus agrícoles, reforçat això darrer per la

situació 'compulsiva* en que accedia al mercat.

Cal subratllar aquest fet i tenir-lo molt en compte a

l'hora de jutjar la preferència de les classes benestants, i

de l'Església amb elles, per esmerçar capitals en censáis i

no en inversions productives, així com la significació real

del tipus d'interès en relació a la quasi-perpetuïtat del ma

teix. A principis dels anys trenta del segle XIX els preus

de la xeixa a Cervera tornaven a situar-se als nivells asso

lits en els anys seixanta del segle XVIII al mateix mercat,

setanta anys enrera. Si d'eflactem la sèrie d'entrades de la

Comunitat de preveres per pensions de censal amb les mitjanes

mòbils de tretze anys dels preus de la xeixa a Cervera i Ba

laguer, es destaca encara més en el conjunt de la sèrie -ex

closa la fase de quitació i redempció intensiva de la dècada

dels seixanta- la recuperació de la fiscalitat usuraria par

roquial durant la segona restauració absolutista, i particu

lament en relació a l'experimentada després de la guerra

del francès (veure el g'ràfic adjunt).

Van ser sobretot els rendistes usuraris els qui van sor

tir guanyant en aquests anys, més encaro que els qui posseï

en força patrimoni agrari i l'arrendaven. Els índexs de ba

se 100 de l'evolució dels arrendaments de quatre peces de

terra de l'Església parroquial de Cervera, dos de secà i dos

1114

i ï è ' è ' è ' é

1115

de regadiu, de la col·lecta de pensions de censal i dels

preus mitjans anuals de la xeixa durant el decenni 1825-34

(1825=100), ens donen el següent quadre: (18)

"vinya" "vinya" "sort" "sort" i entrades preus

de de Mata del rec molí de de de la

anys Morondo carnera major Vergós col·lecta xeixa

1826

1827

1828

1829

1830

1831

1832

1833

1834

En les dues parcel·les de secà la devallada de la renda

quan es produeix la renovació de 1'arrendament és inferior a

l'experimentada pels preus de la xeixa, la qual cosa tradueix

la força contractual de l'Església durant el període. Això,

i la rigidesa dels plaços de venciment dels arrendaments que

en moments de descens mantingut dels preus agrícoles benefi

ciava l'arrendador, va permetre al clero parroquial cerverí

d'incrementar el valor de la renda de les terres de secà en

termes relatius.

100,0

100,0

100,0

92,5

92,5

92,5

92,5

92,5

92,5

92,5

100,0

100,0

100,0

100,0

100,0

88,1

08,1

88,1

88,1

88,1

100,0

100,0

112,5

112,5

112,5

112,5

112,5

112,5

112,5

112,5

100,0

115,0

115,0

115,0

. 115,0

115,0

115,0

— .___

100,0

130,0

127,9

103,0

168,1

60,3

69,0

129,5

106,5

73,6

100,0

88,6

85,177,0

62,765,6

59,0

77,168,1

85,8

1116

Ara bé, la renda de ¿es sorts de regadiu i del molí de

Vergas, així com el cobrament de pensions de censal, no sola

ment augmentaren llur valor real en relació a Ta devallada

dels preus, sinó també de forma absoluta. Si deflactem els

índexs de cada sèrie amb els dels preus de la xeixa s'obser

va millor la disparitat en l'increment experimentat per les

rendes de les terres de secà i regadiu, i les rendes usuràri

es, fins a 1833:

"vinya" "vinya" "sort" "sort" i entrades

de de Hata del rec molí de de

anys Morondo carnera najor Vergas col·lecta

1825

1826

1827

1828

1829

1830

1831

1C32

1833

100,0

112,9

117,5

120,1

147,5

141,0

156,8

120,0

135,8

100,0

112,9

117,5

129,9

159,5

134,3

149,3

lla, 3

129,4

100,0

112,9

132,2

146,1

179, ¿

171,5

190,7

1¿5,9

165,2

100,0

129,8

135,1

149,4

183,4

175,319¿,a

_ —

100,0

147,1

150,3

133,8

268,1

91,9

117,0

168,0

156, ß

La nitjana anual del neríode 1825-33 dóna uns índexs

per a la renda àe les parcel·les de secà de 128,0 i 127,5

respectivament, mentre el de la rPuda de la sort del ree ma

j or se situa en 149,3 i el de Des pensions de censal en

148,1. Pels anys 1625-31 la ^rit^ana per al moli i sort de

j 1117i

Vergós és de 152,6 contra 144,0 de les entrades de col·lecta.

, Prenent les diferències dels índexs de cada sèrie amb els

¡ dels preus de la xeixa, el valor de la renda de les terres de

secà se situa uns 21 punts per sobre dels preus com a mitjana

del període, mentre aquesta és del 38,0 a la sort del rec ma

jor i del 38,9 a les entrades de col·lecta. La diferència

mitjana del molí i sort de Verdós és de 42 punts contra 36,8

de les pensions de censal entre 1826 i 1831:

"vinya" "vinya" "sort" "sort" i entrades

de de K a ta del rec molí de de

anys Morondo carnera major Vergas col·lecta

1826 4 11,4 -f 11,4 4 11,4 4 26,4 4 41,7

1827 + 1 4 , 9 4 1 4 , 9 -1-27 ,4 4 2 9 , ° + ¿2,8

1826 f 15,5 4 23,0 f 35,5 4 38,0 4 26,0

1829 4 29,8 4 37,3 + 49,8 4 52,3 4105,4

1830 4 26,9 4 22,5 4 46,9 i 49,4 - 5,3

1831 4 33,5 4 29,1 + 53,5 4 56,0 4 10,0

1832 4 15,4 4 11,0 4 35,4 --- 4 52,4

1833 4 24,4 4 20,0 4 44,4 --- 4 38,

En definitiva, el valor real de la renda de les terres

de secà va incrementar-se en un 28; aproximadament, el de la

sort de regadiu va fer-ho en un 49/ » cl del noli i sort de

Vergós en un 52f, i el de la renda usuraria en un 48f . En

termes generals, poden dir que aquesta darrera va experimen

1118

tar una revalorització força superior a l'augment del valor

real de la renda mitjana de la terra, i més o menys similar

al que es produí en el cas de terres de regadiu de primera

qualitat c,om la que l'Església parroquial posseïa al ree ma

jor de Cervera. Gal tenir en compte que aquestes terres de

regadiu eren excepcionals en una zona seca, de sòls general

ment pobres i de domini blader com era la Segarra, i gaudien,

per tant, d'una renda diferencial molt alta. Només en el cas

de l'arrendament conjunt de la sort i el molí de Vergas l'al.

ça de la renda fou superior a la de les pensions de censal,

però a la consideració anterior cal afegir aquí el paper dels

molins fariners com a factors d'agio i especulació mitjançant

les moltures.

De manera que d'aquests càlculs s'en trasllueix la mena

de racionalitat econòmica que guiava les preferències dels

rics de la comarca en la col·locació de llurs estalvis: en

primer lloc, les escasses sorts de regadiu, sovint unides a

les preses i canalitzacions d'aigua dels molins fariners, i

els mateixos moline a ser possible; en qualsevol altre cas,

millor esmerçar en censáis a posseir un excessiu no-ibre de

parcel·les de terra de poca qualitat.

La comparació entre els arrendaments de terres i la re

captació de pensions de censal durant la sefona restauració

absolutista presenta un altre tret molt clar: una vegada més,

1119i contra el que es podria esperar a partir de la naturalesa

rendista deis censáis, el cobrament de pensions experimenta

variacions molt més sobtades que els arrendaments, tot i ser

aquests a un termini força curt.

He caracteritzat, amb Joan Mercader,(19) la dècada orni

nosa com una fase de recrudescencia de la fiscalitat eclesi

àstica i d'augment del zel dels llevadors que tractaren de

recuperar el temps perdut després de l'experiència del Trien

ni, actitut que es veié afavorida per la conjuntura dels

preus agrícoles. Si el que determina el conjunt del període

és l'increment de les entrades de col·lecta, llavors el que

cal explicar són leo dues devallades de 1827-28 i de 1830-31.

La primera fa pensar altre cop en el rerafons social:

la guerra dels Kaicontents que tingué uno, vegada més a Cerve

ra un focus de primer ordre. (20)

5. Crisi de l'absolutisme, i revolta carlina; mala combinació

per als col.lectors.

La crisi de la monarquia absoluta s'ens reflecteix de_s

seguida a la gràfica. Abans d'iniciar-se cap mesura desamor

titzadora ja es nroduí novament, a partir de 1C33 mateix,

una fortíssima devallada de les entrades censáis de la Comú

nitat de preveres de Cervera; però ara -a diferència de l'e_s

devinguda en cl Trienni- es raanté constant durant ris anys,

1120fins a 1839» i coincideix amb la recuperació alcista de la

corba de preus de la xeixa.

Poc podia afectar directament la desamortització de Men

dizábal, ja que el decret declarant la redempció de "todos

los censos, imposiciones y cargas de cualquier especie y na-

turaleza" . (21) a més de publicar-se el 1836 era nolt poc

clar i limitava d'entrada l'aplicació als béns i drets reals

del clero regular. Descartada la desamortització, només que

den dues hipótesis per explicar el brusc i mantingut descens

en el pagament dels censataris de l'Església parroquial de

Cervera: la resistència deliberada al lliurament de pensions

i l'esclat de la guerra civil. Totes dues semblen força com

plementàries.

I.Ianquen estudis sobre el desenvolupament de la primera

guerra carlina a la Segarra. Però de moment podem prendre

con a punt de referència 1'interessantíssira treball de Pere

Pascual sobre la guerra dels set anys a la comarca veïna de

la Conca d'Odena, fet a partir del testimoni d'un pages del

mas Gallardes proper a ' ant Martí de Tous, just a la falda

dels extrems sud-orientals de l'altiplà segarrenc. (22)

D'acord amb les impressions de I,! art í Vidal, l'alçament

carií, que aparegué a la zona provenint precisament de la

"muntanya", fou al principi contemplat amb recel i certa hojj

tilitat per aquest estament benestant del món rural que eren

1121

les masies. Però aviat s'inicià un procés d'apropament i fra

ternització, afavorit per varis factors: els carlins procedi

en de la terra, d'un món rural de tradicions culturals comú

nes i enfrontat com a conjunt amb el món urbà d'on partien

múltiples desgràcies no naturals que els afectaven; certs ele

ments ideològics dels carlins, com ara la defensa d'una Esglé

sia protectora dels seus fidels, connectaven bé amb la menta

litat pagesa, al contrari que els vents estranys que arriba

ven de la ciutat, sempre mereixedora de malfiança; i, molt

més concretament, l'aixecament carií legitimava, amb la seva

mateixa presencia posant en entredit 1' statu quo, la resis

tència al lliurament de censos, delmes, pensions i contribu

cions que la pagesia portava practicant intermitentment, dje

penent de la marxa dels esdeveniments polítics, des de la

guerra del francès. Segons Pere Pascual, el retraïraent en

els pagaments fou encara més tenaç i uersistent a partit de

1834, allargant-se fins a 1C41 en el cas del mas Gallardes.

Això coincideix del tot amb el que observen a la nostra sè-

rie.

La reacció punitiva de l'administració liberal per fer-

se amb les contribucions i obligar a la població rural a man

tenÍT-se fidel al govern va precipitar encara més la complí

citat entre pagesia i milícia carlina, a la que en aquest mo

ment s'incorporava un nombre creixent de treballadors del

1122

camp. Gaudint encara les forces carlinas dels finançaments

inicials aportats per individus o institucions interessades

en el triomf de llur causa, la seva presencia no simplificava

per a la població rural ni reclutaments obligatoris ni contri

bucions extraordinàries. L'amenaça, en aquesta primera fase

que durà fins a 1835, venia sobretot del costat liberal.

Altres estudis, com els efectuats sobre la Junta d'Arma-

ment i Defensa i els acords de la Diputació oe Lleida durant

aquest període avalen la generalització d'aquests trets (23):

les forces liberals romanien aïllades en alruneE places urba-

nes, escanyades en la consecució de recursos econòmics uer 1'_e

nome dificultat d'oblidar als nobles que no controlaven a fer

efectiu el pagament de contribucions, i no obtenint tampoc au

xili del p-overn isabelí que ¿oncva prioritat r l'actuació

al País Basc i al Maestrat. Per fer :a ar ? la nanesia calia

organitzar expedicions armades cadoces c1 e fer front a lo mill

eia carlina que duia generalment la iniciativa militar; i per

mantenir aquestes forces era neuester disposar de recursos,

cercle viciós que impil.lie l'administració liberal a exprimir

fiscalment les poblacions fidels, o simplement sotmeses, eríb

contribucions extraordinàries i emprèstits forçosos, cosa que

minava directament el migrat suport existent per la seva causa.

Cervera fou una d'aquestes nieces ocupades pels isabelins

al llarg de tota la carlinada, però nalfrat la presencia cons

1123

tant de tropes governamentals no mancaren símptomes de les sim

paties carlines esteses entre els veïns. El maig de 1837 les

forces regulars assetjades van decidir recluir-se a l'interior

de la Universitat, el recinte de la qual havia estat fortifi-

cat: ¿temien només que els earlins estrenyessin el setge, o

malfiaven també de l'animadversió de la població?

De fet va produir-se aleshores un estat de rebel·lia gene

ralitzada que obligaria al capità General ae Catalunya a decía

rar l'estat ¿e setge en el mes d'agost, cercant evitar que la

insoburdinació popular acabés lliurant lo ciutat alo rebels.

El texte del bàndol, que atorgava tots els coders al coronel

de les forces allot.jaces, és ben cxnressiu de la situació "d'£

narquia" existent, i de la franca actitud repressiva ce les

forces militars liberals (23 bis):

"Las disensiones intestinas y verdadera anar

quia en que encontré a esta ciudadt el trece

de mayo próximo pasado, me obligaron a decla-

rarla en estado de sitio para restablecer el

orden, tranquilizar los ánimos, evitar que se

continuara la escandalosa infracción de la

constitución y de las leyes y, por aquella fa

tal coincidencia que cienvnrc tienen los novi-

ini ent o s anárquicos con los planes de los rebel,

des, cayera en su poder este interessantísimo

punt o,"

Però aviat les forces carlines començaren a patir del

1124

mateix mal. Tal com ho expressà el pages de Sant Martí de

Tous: "com agüeren engaña lo món, aquestos carline, que "bo-

lían a son rey..., aben ja agafat forsa y acaban los dinés,

comensare a fer patuleyas...".(24) Les patuleies, o bandes

armades incontrolades que vivien dels recursos amb què es fe

ien sobre el terreny, precediren l'intent d'organitzar un

exercit regular, una administració, una hisenda i una justí

eia dels carlins a tota la comarca. Els estralls de les pa

tuleies es dirigiren inicialment contra els hisendats i pagj3

sos rics, suspectes de proclivitat "negra", accentuant els

antagonismes socials al sí del propi món rural. Amb el

temps, i els apressaments de la gana, els cops es feren més

indiscrimirats tant en quant a les víctimes corn en la "compjD

sició" de que eren objecte, afectant aquestes no solament als

aliments o diners sinó tanbé al bestiar i als mateixos ani-

mals de tir.

L'intent del comandament carií de disciplinaries seves

forces i instaurar un sistema de contribucions regulars no

va substituir les accions incontrolades, però afegí en canvi

unes càrregues molt feixugues sobre la població rural la s_i

tuació de la qual esdevenia insuportable per moments. Els

voluntaris eren ara gairebé inexistents i també els carlins

recorregueren a les impopulars quintes. El trencament de

l'avinença inicial entre pagesia i carlisme fou aprofitat

1125

pels literals que a partir de 1837 prengueren cada cop més

la iniciativa militar, consistent la major part de vegades

en les "visites" als pobles per exigir contribucions prenent

hostatges i empresonant- los a les ciutats. Aviat el terror

fou l'únic medi d'actuació dels dos bàndols envers la pobla

cid civil: "...estan gobernan dos governs, que tots demànan

contínuament ... però la gen estan atropellats, que no podan

arreplegar cap diñé y cada dia ans veyem ab mols atropesos

per posar-nos presos y amanasas de pendre 'ns-o tot, uns y al

tres...". (25)

Confirmen la generalització de la situació descrita pel

pagès del mas Gallardes les anotacions que presenten els convg

tes dels col·lectors de la casa cerverina dels Nuix, l'hereu

dels quals, el senyor en Lluis Maria de Nuix, baró de Perp_i

nyà, era per cert adiete a la causa carlina. (26)

Entre 1836 i 1839 els comptes són plens de deduccions

i tota altra mena d'exaccions extraordinàries pro

vocades per la guerra civil. Els col·lectors pagaven gene-

ralment impostos per partida doble, al "Govern Nacional" o

"Govern Constitucional" i al "Govern Carlista" o a les "Tro

pes Carlistes". La signatura dels rebuts canvia en cada cas,

demostrant l'existència de dues administracions locals para

1. leles. Per exemple, a la carlania de Calonge de Segarra

els lliuraments a l'exercit carlista -"els navarros" s 'els

1126anomena un cop- o a partides i patuleies -"lo que seagut de

dona... a la divisió de mossèn Benet Tristany", "en virtut

del ofici... de la potoleya de Torà", etc.- els certificava

sempre el regidor Pasqual Suau, mentre en els pagaments al

govern liberal ho feia el regidor Ramón Mas.

A banda de les "racions" i allotjaments de les tropes,

s 'observa un cert interès en presentar les exaccions com a

contribucions legítimes, cada una de les parts reelanent el

dret a percebre-les. Per exemple, repartiments en diner es

camuflen de cobrament de terces del cadastre per avançat.

En alguns casos s'exigeixen en promesa de "protecció" futura:

el 1836 el col·lector d'Ivorra va pagar 93 lliures i 15 sous

"per lo conveni fet ab la Junta. General de Catalunya per la

seguritat dels bens". De vegades les partides carlines s'a

propiaven del delme: el que percebia la casa Nuix a Pujalt

fou cobrat per les tropes de Salvador Prats el 1836.

Ben poc va arribar a mane dels Nuix, durant aquests

anys, de les seves possessions i drets de fora de Cervera.

Però la situació de la pagesia dels pobles deuria ser encara

pitjor. L'administrador de Calonge anota el 1838!

"...so entregat. .. al Moliner..., deien que

sinó le deixavan, no podia treballà y tenia

de deixà les terres, y resolguérem deixarli

per fer una fangada ami jas...; la compra dels

llegums y guixas de llavó y entrecava y ren

1127ca à importat 28 lliures 8 sous i 8 diners

y à resultat ser un mal any..."

També hagué d'avançar dues quarteres de blat al masover

del castell "per menjar", la qual cosa va repetir amb tots

dos l'any segUent "per... averseli apuderat de la collita".

Pel gener de 1840 encara es deixen 22 quarteres de varis

grans "per un de aquells apuros en que se trobava lo Poble

de Iborra".

L'any 1839 pagaren a Calonge de Segarra, a més de les

nombrosíssimes "racions", les contribucions segUents:

- 4 de setembre, un trimestre de cadastre endarrerit

"que sea tingut que1aportà al Govern de la Reina"

(signat per Ramon I"as).

- 15 de desembre, dret de senyoria de la carlania, "y

paga per la Justicia dels carlins" (signat per Pasqu

al Ouau).

- 26 de desembre, primer i segon trimestre del cadsastre,

"y paga per lo Govern de Isabel 25 sen cresos la ma-

jor part del poble en Calaf" (6 lliures, 16 sous,i 9

diners, "a rahó de 17 sous 4 diners per dia"; signat

per Ramon l'as).

- 28 de desembre, tercer trimestre del cadastre, també

"a ralid de 17 sous i 4 diners per dia" , "per lo Govern

de Isabel 2S sen tresos à Calaf (signat, Ramon Mas).

En conjunt, va pagar aquell any el col·lector de Calón

ge 444 rals d'ardit als carlins i 216 als isabelins, més 40

rals de "racions" a uns o altres, la qual cosa representava

11 28al voltant del 47 de totes les despeses anotades.

Els comptes d'Ivorra, que són més clars i permeten un

seguiment en els quatre darrers anys de la guerra, semblen

indicar que el pes de la doble fiscalitat extraordinària ha

via estat encara superior en anys precedert-s:

any

contribucions i

altres exaccions

de la guerra

(lliures)

despeses totals

(inclouen entre

gues als lïuix)

(lliures)

de les contribu

cions sobre les

despeses totals

1836

1837

1838

1839

1840

358,3245,8

367,8

216,7

98,5

500,8

336,9

460,0

636,5

732,7

71,5

73,0

80,0

3^,5

13,4

Curiosament, el col·lector d'Ivorra va aconseguir, en

els mateixos anys, cobrar els delmes d'aquesta poblt,^"ó i de

Ferran i Pujalt i les quantitats recaptades foren creixents

a mida que s'accentuava la desafecció de la pagesia envers

al carlisme i creixia el sentiment de què els objectius

d'uns i altres eren completament aliens als propis:

anys

1836

1837

1138

1639

cereals diversos (quarteres)

26,5

32,8

46,8

64,2

1129El 13 d'agost de 1840 el col·lector va deixar 16 lliu-

res "per un adelanto fet a la vila de Iborra per lo pago dels

Delmes dels anys 37 y 39'• A Calonge de Segarra el col.lee

tor vta anar pagant al rector mossèn Magí Mallol, i a l'ecò-i

nom Francesc Llobet després, delmes, "lluminària", "passió",

"absolta" i un censal de misses durant els darrers anys de

la guerra. El 1840 trobem una carta molt interessant de mos

sèn Llobet adreçada a Joaquim de Nuix el 27 de setembre, que

diu:

r r"M. 5 . M. y D : Presentint que tindria que

lidiar ab alguns feligresos à conseqüència

de no conformarse V. ab aquells en cuant à

la entrega del delme de las térras que ha de

ei nat sempre lo Parroco; sens perjudici de

consultor la ordre y de aquietarse á la supj

rior resolució, sino pro bono paris de esta

Parròquia, invito à V. à que donia ordre al

seu colono de entregarsem lo delme de aque-

llas terras que antes se decimaban á favor

del Parroco; ...que en cas de haberse de re

tornar dits fruits en suposició de quedar

suprimits per la lley, los retornaré en la

mateixa especie, si be serviran á cuenta dels

censos que V. fá a esta Rectoria, del modo

que millor aparexerá á V., pues que entre los

dos, me prometo, no tindran Hoch controver

sias. Arnés de que rio li parará en perjudici

algún, ja veu que en si es una nonada lo que

especta a V., de consequent espero accedirà

1130á la mia indicació, que miro convenient á la

tranquilitat de la Parròquia fins á tan que

la superioritat dará una resolució decisiva

al asumpto en qUestió, de lo que li quedará

agrehit..., etc."

Äs a dir, prevere i senyor -aquest, a més, promotor fis

cal de Cervera- sabien prou bé que havent-se ja reduït a la

meitat l'any anterior, el delme anava a ser suprimit en breu

pel govern isabelí. Però el nrimer demana al segon que el faci

efectiu, a compte d'altres pesamente, per evitar-li haver de

"lidiar" amb els feligresos, els quals desp-rés d'haver tor-1

iir.t a na^ar deines de forma creixent els tren darrers anys

de La guerra, estaven recelosos de si calia seguir f-ent-ho i,

con és lògic, dirigien llurs nirades al què feia el senyor.

El senyor va acceptar la convivència arïb l'ecònoii de la

parròqui'i i va anotar p 1? 'ipteixa corte rebuda:

"Contestació en 21 re setenbre. Dientli

que estich ben persuadit que no se deu co-

brar lo del-ne ^ero per ferii un favor li fr

re er.'öre'-ar... fent un recibo el llorera de

haberlos rebut y un altre a ni c'è haberseli

entrr":at per la celebració de las 6 misas

corresponents al any lf/0."

Resulta srou clenificativa la complicitat entre capellà

i carià de Crlon^e a l'hora d'enredar el poble. Una altra

carta del -primor d'octubre ens infoiila de què ensems el se-

11 31nyor té altres conflictes amb el comú de Calonge per raó de

la indemnització feta per l'administració liberal -que és

tot un símbol- de les "racions" exigides:

"Es regular de que a ese Pueblo se hayan •

abonado los suministros de racciones y ade-

lantos hechos a las tropas de la Reyna y

siendo mi sor. Padre el Barón de Perpira uno

de los partícipes en esa indemnización según

es de ver por los recibos están en poder de

su colector... espero se servirá hacérsela

efectiva pues le seria muy sensible el tener

que recurrir contra cea Corporación valiendo

se de medios coercitivos."

El tó que gastava en Joaquim de Iluix era força diferent,

i el fet que reclamés la seva nart en les indemnitzacions

isabelines malgrat haver estat la sevs casa del costat carií,

mentre col·laborava amb el capella ^er a que aquest DOfrués

vèncer lo, resistència dels oaresos ?1 lliurament dels darrers

deines, tot ülerat trascendeix la minúcia anecdòtica i cons

titueix un indici de con s'esto,ven recomposant les coses a

nivell local després de la prinera carlinadn. En aquest con

texte, la supressió del deine per la llei del 31 d'agost de

líXl havia de tenir tarbé les seves conseqüències com a mes_u

ra política a curt termini encaminada, a acabar d'escapçar la

bel·ligerància pagesa antiliberal. Però com que això signi

ficava un simultani increment de la fiscalitat estatal, men

1132

tre els de dalt estrenyien les mans per avançar sense tras-

balsos cap a la redifinició burguesa de llurs possessions i

càrregues, el malcontentament dels de baix havia forçosament

de perdurar.

»

6. L''ombra desamortitzadora plana sobre el clero secular.

També per als preveres cerverins la derrota carlina i

la fi de la guerra van donar pas a una millora. El 1840-41

es produí una certa recuperació, sempre en relació a la cala

mitosa situació a la que havien arribat els llevadors parro_

quials: el 1C39 recolliren 305 lliures. L'inici simultani

d'una tendència novament a la baixa del? preus de la xeixa,

i la relació inversa que semblen tornar a mantenir ambdues

series en aquests anys, podrien suggerir altra vegada l'est_i

ra-i-arronsa entre eoi.lectors i censataris al ritme de co-

llites i preus agraris.

T'ercader ha trobat que l'aparició de la mà de funciona

ris de l'Estat a les sèries dels censáis de Poblet i Scala

Dei es produí can el üC3T, i que "els hones de la Desamortü

ze,ció de ITendizábal ec mostraren inexorables amb els deutors

dels monestirs", apressant al paganent fins i tot en casos

de xifres exorbitants i de reclamació extemporània. (27) La

llei de 2 de setembre de 1Ó¿1 estengué la desamortització

als béns i drets del clero secular, declarant-los béns naci£

1133

nals. El govern n'assumia l'administrada.6 i les rendes havi

en de dedicar-se al sosteniment "del culto y el clero" (28)

mentre no es procedís a la venda. Els anys 1842 i 1843, en

els que s'aplegaren oficialment tot just 17 i 362 lliures,

apareix la següent anotació inserida: "No se fa entrada de

las rendas de colecta per habersa apoderat la Nació lo dia

er1 de Octubre de 1841". La nota sembla donar a entendre

que fou escrita per l'administració eclesiàstica mateixa, i

que la intenció era la d'ocultar en el possible la recapta-

ció en previsió de la tenuda aparició dels horneo de la des_a

nortització. El 1?41 es recullen i entren encara 1.99? lliu

res, i la nota que ve decorés no diu que no hi hagués "ren-

das de colecta", sinó que "no se fa entrada" de les mateixes.

De fet, per dalt ja s'estavo fent marxa enrera. La llei

de 1C41 exceptuava els béns i rendes de beneficie i fundaci

ons •particulars, i un reinl decret d'l] de mare de lc^3 es-

tengué i concretà encara més aquelles excepcions, afegint que

"...mientras l-os Corten determinen lo más

conveniente, se suspenderá asimismo lo enaj_e

nación de lac rentas que se pagaban al clero

secular con título de censos, foros, enfiteu

sis ó arrendamientos anteriores si afo 1800."

(2?)

3i pennem en la complexo titolaritat de la possessió

dele béno i rendes d'una Església parroquial coni la de Cerve

1134ra, sembla plausible suposar que els resultés fàcil escapo-

lir una bona part dels niat;,iron n l'execució de la llei de

1841, si és que l'administració desamortitzadora va tenir re

alment voluntat i capacitat per portar-la a terme durant el

curt període d'any i mig en què va tenir vigència. La hipó

tesi més versemblant sembla la de que no va arribar-se resi

ment a intervenir les rendes de 1'Església parroquial, a di

ferència de casos com els monestirs de Poblet i Ccala Dei

abandonats pels monjos. El que s'esdevindria a Cervera fóra

més aviat una tàctica preventiva d'ocultació de les rendes

-o d'abstenció voluntària de procedir pi cobrament- per part

dels mateixos preveres. És nones una hipòtesi, com tantes

d'altres formulades amb la lectura d'pquesta sèrie, que cal

dria verificar mitjançant els llibre? de consells de la Goow

nitat de Preveres i 1'Ajuntament, o d'altres fonts.

L'estiu de l£¿¿ es va susioendre la venda dels béns del

clero secular, i la llei del 3 d'nbril de li¿5 els va tornar

els encara no venuts. La gràfica reflecteix la immediata re

cuperació del cobrament (o de Ics entrades registrades) de

pensions de censal dels preveres cerverins. Un nou factor

vingué però desseguida a importunar als col·lectors parroqui-

als, probablement de forma més seriosa que les amenaces, fo_r

ça vacil·lants, dele liberale en el poder.

11 35

7. La inoportuna guerra dels matiners i la refeta posterior.

El 1847, any àe erici cíe subsistències arreu d'Espanya

(30), es •arodueix l'esclat de la ."fierra dels Tiatiners. "oït

menys estudiada que la primera ¿rucrrc. carlina, leo zones on

es desenrotllà foren a frens trets les mateixes en nue «la

havien llujtrt eie malcontente.

Altre con es nanifestarien Ics avinences dein veïns de

Cervera anb ein revoltats, j !'^ootilitat envers les forces

militars de l'aifualit li IT crai i c M e rrovernar.cntal. -1 tres

c'abril ec procuïria un fet sorprenent: els cariins "'enduroe

ren els diners custoclirtc r la cairn t'c cabal r fe l'Aiunta-

•icnt (que nomos s'obrir amb trec clavis nue tenien tren car-

reen -uVolics riferente) :, eri conr eqt'b-.ici-i, Ir ciutrt íecla-

ravc no poccr satisfer lo ^rinerp terr-D de les contribucions

reials.

Arguella primavera esclataren novp icnt les rrotestes con

'xa les trooeo ocuopivts, QUC lalmetien els u,orts, lontre una

dràstica ore1 re c" el cnita general reconeixip cloqüentment qvc

les tropes isabelincs actuaven con D forcee invasores: ein

"jareo i -op.rents c'irectcs tels oui s'cavi en rToot o c'rlcessin

en endavant o.nb els ~ia.3 contents serien eTnresonpts a LI ei c1 a

i l'Ajuntament botiria t" c coste ipr-lor. Dl consell municinal

1136I

va recórrer la disposició, al·legant que lo decisió p^esa

pels simpatitzants de la causa carlina no tenia res a veure

amb la dels seus familiars, i es va nobilitzar en defensa

dels empresonats. (31)

El 16<7 i 18/9 els -nreveres no van ingressar un sol ral

en els conptes de la nostra sèrie. Al llibre de col·lecta

de la Darròquia cerverina no li ha ccm entrada ni r.ota que

ho justifiqui, con ta*npoc apareixen el lr/n, rentre que ela

anys i-mediatanent anteriors a equestes dues dates s'in£-res_

sarcn /.133 i '"•753 lliures respectivament. Desconeixen si

la nanea d'assentonents es defué a c'icbauyp ar'ninistrativp o

veritable absència ^c recaptació, qi'e fou es ourlnevol car,

nolt "i6c Ttintual. L'e tota lanera Ir1 segone cpTlir. s es prc£

cent oir con p rerafons.

Acp.bac? 1? r*ucrrr f"els latincï " l'_,^"lérÍD sc'iMavr ina

ru.rar Ir decrTr Cele cinquprt" nií certs bon mfiiris. La

reial orare c e 13 fe nrir" c"e 1 31 VP siisnenc'rc lo venda cels

béns del clero nccrla.r i rehilar, i le res e* oció ce les seves

reno CE, conrnt forcr erecutivr al oncon"pt cifnat noe abans

a.7ib 1 r -< ant e > eu .

I, en efecte, ;ins r T 55 1«° r"ròficr r1 cu r inrrecsos ""e

Tensione ie ceneri col clero cervcrf cr vr irntenint, tot i

t aue en uns niveTn s l'or" p "c^iocrcD. .. erb cT -n-"er r e ^ri^Í1 v." 'pqucll p;v TP TI ci "o " GT r° torrar P • or-r.r er -i p r-'" P1

1137procés desaiaortitzador.

8. La llei de í.ladoz arriba als censáis parroquials.

La llei de 1855 presentava interessants novetats per al

clero, en particular l'assumpció del concepte de desaraortit

zació dels moderats que esbandia la idea progressista segons

la qual els "béns de l'Església pertanyien pura i simrleraent

a l'Estat per haver-los-hi estat sostrets de manera il.lícj.

ta. Ara es deia:

"Si IP desamortización de la nroDiedad es

de utilidad pública indisputablemente recono

c ida, nada más justo que variar la forma de

la propiedad de las nanos muertas en benefi_

ció común, conservando á los actuales posee~

dores el capital y la renta para invertirlo

cornc mejor cuadre á la índole de cada Insti

tu'üO. El clero, los propios, la Beneficien

eia y la Instrucción pública, no pierden,

pues, su propiedad. Lo que cambia es la fo_r

TI?, de ésta, oonvirtiéndola en inscripciones

intransferibles, cuya renta seré un recurso

más pingüe, que cobrarán por su mano, y de

más fácil, clara y aoral administración que

la de las fincas y censos que hoy poseen."

(32)

Certament, es podia objectar a que la renda seria més

copiosa la cecvaloritsació soferta pels títols del deute pd

blic; però en el conteste històric i social d'un evident es

11 38

fondrament del sistema censalista provocat no tant des de

dalt pels reformadors liberals, sino sobretot per la resi§

tència a pagar dels de baix, la substitució d'uns capitals

morts i uns ròssecs incobrables per aquells títols bé podia

suposar una revalorització de fet.

Especial interès pel nostre tema té, en el conjunt de

la desamortització de Fadoz, la llei de 27 de febrer de 1856

que oer primera vedada explicitava que colis entendre compre

sos en el procés desanortitzodor, entre d'altres, els censos

consifçnatius o cénsale, els coneputs anb el non de a carta

de gràcia i qualsevol pitra correps, con am els vio] aris,

de naturolesa onàlopa. Lp lepisloció anterior ja donava per

suposat que 1'i5s de la r>araulr censo es feia en una ace^ció

nolt amie que incloïa totes aquestes voriants. Per exemple,

ima, rej al ordre de 30 de setè Vhre ce 1C^° dei? que els cen-

sos la naturalesa dels quals s'ifnorór per nanea d'escriptu

rec es capitalitzarien ni "sesenta y ^eis y dos tercios al

nillar". (33) 1 tretze nesos nés tard una altro ordre esp_e

cificava que:

"...se consideran cono censos o efectos de

redención o venta aquellos fincas en que se

reservaron loe vendedores la posesión y el

disfrute papando al comorador una tensión

anual; que en todos los debías en que la ena

jenación fue co^nleta ñor lo entrego de la

cosa vendido oí con^rador sin otra licitación

1139que el derecho de retroventa que el vendedor

se reservó, se sacarán a publica subasta anun

ciando el pacto de retroventa... que había

de respetar el comprador, al que por este gra

vamen no se hacía rebaja alguna en el precio;

y que los derechos de retroventa que las co

munidades tenían sobre fincas ajenas se ena

jenarán á favor de los dueños de éstas por

vía de redención, valuándolos por cálculo pru

dencial." (34)

Això està referit als béns del clero regular, i d'acord

amb el que hem pogut observar anteriorment és clar que l'ojb

jectiu era distinguir entre diferents situacions a que dona

va lloc la venda o alienació d'e fruits o béns a carta de grà

eia: si el que s'havia alienat era una part de fruits o un

cànon en metallic, aquest era assimilat al d'un cens i desamor

titzat per vía de redempció; si n i parcel·la o immoble hip£

tecat va passar com a tal a propietat de l'Església mantenint

només l'antic propietari empenyorat el dret de retrovenda,

es desamortitzava com a bé treient-lo a subhasta i mantenint

aquest dret; i, finalment, s'aplicava la llei de l'embut pel

cas invers fent redimir aquell dret de retracte p l'antic con

prador de béns venuts a carta de gràcia per convnitats relj.

gioses.

De tota manera, abane de la llei de í'adoz la legislació

sobre redempció de censáis es limitava als del clero regular,

11 40

exceptuant el breu parèntesi entre 1841 i 1843, i era molt

fosca i ambigua. (35) Pel cas que ens ocupa no sembla que

tingués cap altre efecte perceptible que el de ser un factor

d'expectativa que podia haver jugat el seu paper en els alts

i baixos del cobrament de pensions per l'Església, inserits

en el contexte de lluites socials -culturals, de resistència

passiva, militars- de la primera meitat del segle.

9. Per què no hi hagueren redempcions?.

La llei de 1855 establia, en canvi, unes condicions molt

més concretes per procedir a la redempció o posterior ven

da en subhasta dels censáis. L'article setè del títol sefton

deteiminava que aquells censoc els rèdits dels quals no sup_e

ressin els 60 rals anuals es redimirien al comptat i capità

litzats al 10 ; si eren superiors a la dita quantitat, bé al

comptat al 0¿ o en deu placos anuals al 5/'; de pa^ar-se en

espècie -aplicable als envpenyoranents de ~oarts de fruits a

carta de gràcia- l'estimació monetària del cànon o capitalit

zar es faria amb el preu mitjà del darrer decenni; i, final,

ment, les prestacions "de cualquier género cuyo canon o inte

rés exceda del 5 por 100 se redimirán... el tipo reconocido

en la fundación". (36) S'estirmlava un plac de sis mesos

per a 1'inici dols tràmits de redempció per l'interessat, i

a fi d'estimular-los a. fer-ho s'elr perdonaven els

11 41

endarrerits sempre i quan es reconeguessin deudors "del ca-

pital o sus réditos". Exhaurits els sis mesos es procediria

a la venda del dret.

Es fa difícil jutjar les condicions ofertes en relació

als censos de naturalesa emfiteutica. Pels censáis resulta

clar que, en principi, la llei representava una oportunitat

de r'edempció en uns termes força més favorables que la lluí

ció, donat que en establir el tipus de capitalització a partir

de la pensió molt per sobre del tipus d'interès reconef^it

oficialment al cens consignatiu, el capital a retornar queda

va automàticament reduït. El censatari podia desempenyorar-

se reunint una suma entre une i dues terceres pa~ts del prem

original del censal. En el cas de violpris i íebitoris el

capital necessari per redimir era, en canvi, el mateix que

l'establert en lp fundació en tenir aquests contractes int_e

ressos generalment per sobre elei 5/ • L'únic avantatge ofert

per la llei en aquests casos er? la posibilitat de retornar

el capital a places i amb títols del deute públic.

En conseqüència, podem considerar lo llei de Kodoz en

relació al sistema censalista per ser, d'una Tranda, la prime

ra legislació desamortitzadora en oferir unes condicions avan

tatjoses per a la redempció sota el punt de vista del censa

tari; ben entès, però, que aquestes s'inserien en una situa

ció de veritable fallida del sistema, molt anterior a la llei,

1142per obra de la resistència de la munió de pe bits pagesos i

artesans rurals empenyorats. D'altra banda, l'escapçada do

nada per la legislació, a més de permetre als censalistes la

recuperació parcial d'uns capitals gairebé donats per per-

iuts, es dirigia solament a la biga mestra del sistema, hip£

tecari 3'Antic Regim, això és els censáis i tota la mena d'a

lienacions i rendes amb dret de retracte posseïts o patits

pels patrimonis desamortitzats. Deixava pràcticament intac

tes altres peces d'aqxxest sistema, con ara els violaris, i

els mateixos censáis i altres drets en mans de particulars.

I, sobretot , donava via lliure als nous contractes d'orien

tació clarament capitalista -interès variable, termini fixat-

que s'havien anat obrint camí des de finals del segle XVIII,

(37) precisament a causa dels primers símptomes de fallida

del vell sistema, i que prefiguraven ja el nou sistema hipo_

tecari.

S'escometia la tasca d'enterrar el sistema ereditici-

usurari d'Antic Regim, fet que podia alleugerir en alguns ca

sos la situació dels petits i mitjans propietaris ruials, p_e

rò de cap manera implicaria això el seu alliberament dels me

canismes d'endeutament que els oprimien. Simplement, s'aju

dava des de dalt a catalitzar el procés de substitució

d'uns mecanismes d'extracció de renda usuraria per mitjà de

l'endeutament, la lògica dels quals suposava de tota manera

1143que la terra romania en bona part en mans del petit produc-

tor, encara que fos precàriament, per uns altres mecanismes

d'esmerç que només deixarien la terra en possessió de la pa

gesia si la seva explotació era capaç de satisfer un benefi

ci al capital manllevat.

Tornem, perb, al texte de la llei de Madoz. Una cosa

era tenir una oportuni+rt de redempció i l'altra poder reu-

nir realment el capital precís. Per a això darrer els pla-

ços i procediments concrets havien de ser importants. Els

passos eren força corrolicats: el censatari enviava una ?ns-

tencia al governador, el qual la traslladava a la comptadu-

ria d'hipoteques i als comissionats de la desamortització;

aquests revisaven el cas i efectuaven la capitalització, re

tornant l'expedient al governador, el rual el dirifia al pro

motor fiscal d'hisenda; si aquest donava llur aprovació, el

passava a la Junta Superior de la Desamortització per a que

hi afegís el seu consentiment i l'adrecés novament al gove_r

nador, qui ho feie saber a l'interessat per a que fes efectiu

el lliurament... en un termini de quinze dies. Més tard re

bia de la comptaduria l'escriptura corresponent.

Mig mes després de la publicació d'aquestes instruccions

una nova circular encarregava als governadors que per medi

dels butlletins oficials provincials,

"...o por otro medio de publicidad, explica

1144

ran é hicieran comprender à los Ayuntamien-

tos y a todos sus administradores cuánto les

importa redimir sus propiedades de graváme-

nes que amenguan su valor, y cuan aceptables

son las condiciones que al efecto se les pro

pone por la ley." (38)

Mal senyal si els governadors havien de fer saber als

interessats quins eren llurs propis interessos. Podem supo

sar que la primera reacció fou d'indiferència o passivitat,

fins i tot per part d'ajuntaments sovint recarregats de cen

sals una bona part dels quals serien redimibles en pertànyer

a l'Església. Una nova circular de l'agost d'aquell any sem

bla confirmar que la resposta de la gent no va ser una pluja

d'instàncies, sinó més aviat el retraiment general en el pa

gament, havent sentit campanes del perdó de pensions impaga

des ofertes per la llei, tot esperant el que s'esdevindria:

"La condonación de atrasos por réditos de

censos, es únicamente aplicable à los casos

en que haya inducido oscuridad del derecho

la falta de petición en cinco años, y los

censatarios se confiesen deudores de capita

les ó sus réditos." (39)

Sa força revelador de la situació existent que la desa

mortitsació hagués de recórrer al perillós recurs d'una pro

mesa de condonació d'endarreriments com a esquer per fer re

conèixer el deute a uns censataris que portaven molt de temps

11 45practicant la resistencia a pagar aquestes càrregues i esta

rien, per tant, temptats de seguir utilitzant la tàctica de

fer-oe l'orni. Val la pena recordar que el dret costumari

català establia un termini de trenta-nou anys d'impagament

par a la prescripció de l'obligació quan el destinar! n'era

l'Església. A més, tractant-se de vegades de càrregues molt

velles, el censatari podia també confiar en les destrosses

d'arxius produïdes amb les succesives guerres.

Això darrer, i aprofitant les condicions més avantatjjD

ses ofertes per la llei de Madoz, podia induir tarabé a ini-

ciar el tràmit de redempció tot declarant-se deutor d'un ca

non molt inferior al real. Pocs dies després de publicada

l'anterior circular es disposava la presentació de l'escrija

tura d'imposició de la carretta per part del censatari que vo

lia redimir-la i, cas de no existir aquesta, l'obligació d'a

creditar-la requeia en el mateix. Aquesta norma havia d'afe

gir però un element àibsuassori important, quan de fet la

llei de Madoz no semblava pas haver suscitat mass? entusia_s

me entre els censataris.

Tot plegat es trasllueix en un estat de considerable con

fusió que la llei de 27 de febrer de 1856, específica sobre

la redempció de censos, tractava d'aclarir determinant més

concretament la mena de càrregues redimibles i les condicions

de la condonació de rèdits impagats, alliberant al censatari

11 46de la presentació obligada de cap document en l'inici del

tràmit, i -reeoneguent de fet el fracàs de les anteriors me

sures- tornant a iniciar el termini de sis mesos que ara el

govern podia renovar per mig any més.

Poc després una altra llei establia una modalitat de re

dempció particular per a les anomenades "cargas espirituales

o temporales", això és, "dotes o pensiones en favor de algu-

na iglesia, memoria, obra pía o establecimiento de instruc-

ción o beneficencia, pobres o parientes". En el termini d'un

any el censatari podia redimir en metallic o amb paper del deu

te de l'Estat la pensió capitalitzada al 6£, si aquesta no ex

cedia els 60 rals; si era superior, es capitalitzava al 7# i

el pagament havia de ser amb títols del deute públic al convg

tat, o bé en onze anys pagant en metàl·lic cada any el dobl'e

de la pensió corresponent.

Això suposava un tracte de favor per als censáis que

l'Església posseïa en forma de causes pies, dotacions de mis

ses o aniversaris, i altres fundacions similars presentables

com a "espirituales o temporales" (curiosa disjunció:¿inclu

siva o exclusiva?¿propia o impròpia?) en relació al tipus

d'interès que per als altres censáis no "piadosos" establia

la llei de Madoz. De tota manera, el capital a retornar pel

censatari quedava reduït a les dues terceres parts, la mei-

tat o una mica menys de l'inicial, segons quina fos la moda

1147

litat escollida.

Veiem ara què va passar amb els censáis dels preveres

cerverins. Segons que mostra la gràfica, tota la nova i vo

luminosa legislació del biènni progresista referent a la re

dempció d'aquests drets no va tenir alt're efecte que una sob

tada caiguda a zero. A diferencia de l'anotació trobada el

1842-43, la dels anys 1856 i 1857 diu explícitament: "No for-

ma comptes... per no hater cobrat ni distribuii cantitat al

gunr.11.

La pregunta sorgeix aquest cop amb més força encara que

en oportunitats precedents ofertes pels canvis que la legis»

lació liberal anava introdu1!nt:¿per què no procediren dess_e

guida els censataris a deslliurar-se del censáis? Mariano

Peset, en la seva interessant presentació -preliminar de la

qüestió a partir de l'estudi de la legislació mateixa, tot i

admetre la possibilitat d'atribuir-ne la causa a què els pa

gesos els mancava diner per fer-ho, s'inclina per respondre

massa ràpidament: els censos patien d'esclerosi, no els re-

presentava una càrrega onpi-osa el pagar-ne el cànon, hauria

estat més costós reunir el capital que seguir pagant. (40)

No es pot negar plausibilitat a aquesta explicació refe

rida als censos senyorials' o cànons emfitèutics d'origen molt

llunyà, pensant en els quals Pierre Vilar ha llançat le pro

vocadora hipòtesi de què "els drets senyorials no aconseguel

I1148 ix en d'adaptar-se als capgiraments de l'agricultura" en el ;

cas catalài de manera que 1'ascens de les forces productives

hi hauria destrdït espontàniament el vell sistema de relaci

ona de producció. (41) En el seu estudi dels arrendaments

de la casa Medinaceli, M. Caminal, E. Canales, A. Solà i J. í

Torras plantegen el fenomen com un esmussament de l'eficàcia !

de la renda feudal en tant que eina per a l'apropiació dei

treball d'altri, factor que bé podria haver condicionat les *

opcions del sector laic de la classe feudal en la seva estra

tègia d'inserció al nou ordre liberal. (42) Les intencions

i actuacions dels qui pagaven la renda, i de llurs destinata

ris, haurien ,1ugat un important paper en la determinació del

seu destí.

El propi Vilar afegia a la seva provocació (ho era que

algú de tradició marxista digués els anys setanta que l'as-

cens de forces productives podia capgirar espontàniament re

lacions de producció) aquesta altra consideració: "el proble i%

ma seria saber si els drets senyorials eren als ulls del pa ¡í

ges català el punt més negre de l'explotació de que se senti

en objectes". (43) A la Segarra, feta excepció del delme i

potser també del monopoli sobre molins, (44) i encara més

perceptiblement a la comunitat cerverina, el rfegim senyorial ;

era en efecte poc onerós sobretot en comparació al pes molt !

més feixuc que semblen haver representat els mecanismes d'ex

1149 !

tracció de renda via censáis i empenyoraments a carta de gra

eia.

Aquest sistema de crèdit usurari d'Antic Règim, caracte

ritzat per la seva orientació rendista de regust encara feu

dal, no va caure el segle XIX per ell mateix, ni per obra

únicament d'una major circulació del diner, ni solament per

l'acció des de dalt dels reformadors liberals. L'esfondra-

ren, com al delme, amb llur tenaç resistència,els qui altra

ment haguessin estat escanyats per les simultànies exigènci

es d'una fiscalitat estatal creixent, d'una superior depen-

dència del mercat, i de la vella fiscalitat senyorial i usu

rària.

¿Per què van abstenir-se llavors els censataris de redi

mir immediatament llurs censáis després d'haver-los estat

ofertes unes condicions forç-a millors per les lleis de 1855

i 1856? Que poc després, tot just en iniciar-se la dècada

dels seixanta, comencés un procés de redempció massiva dels

censáis de l'Església parroquial de Cervera demostra que no

era desinterès "'a causa d'aquesta inicial manca de reacció

per part dels empenyorats.

Dos semblen ser els motius del parèntesi de tres anys

entre la via oberta per la desamortització de Madoz i la ma

terialització de la mateixa. En primer lloc, la greu crisi

de subsistències de 1856-57 no era precisament el millor mo

11 50nent per jmujranear-se en redempcions. (45) D'altra banda,

la fragilitat política i la curta durada del govern progres

sista no deixaren tampoc massa opció: tres reials ordres de

setembre, octubre i desembre de 1856 suspengueren successiva

»ent la venda de béns del clero secular, l'execució de tota

la llei de Madoz i la redempció de les càrregues dites "esp_i

rituals o temporals". Desconeixem si en tant curt espai de

temps -deu mesos des de la llei de febrer del 56 sobre redemj

cions de censos- hi hagué l'inici de tramitacions. Ara bé,

ateses les promeses de condonacions de ràssecs ofertes pels

legisladors del bienni, s'entén que la "vaga de pensions" es

fes de cop, pel que veiem a la nostra gràfica,total i unànim.

10« Es reconsidera la situació.

Qvan el 2 d'octubre de 1858 fou restablerta la llei de

Madoz, es restringí l'aplicació als béns civils, deixant en

suspens tot l'assumpte de les redempcions de càrregues fins

que les Corts decidissin nous tipus de capitalització. Com

era d'esperar, els aprovats amb la llei d'11 de març de 1859

suposaren una millora de les condicions ofertes als censalij

i un empitjorament per als censataíis. Es rebaixaven al 8$,

6,5$ i 4,8$ segons les respectives modalitats contemplades

per la llei de 1855. Quan la càrrega excedia el 6,5$ del ca

pital es redimiria d'acord amb l'interès fixat en la creació

1151si era al comptat, però al 5$ si es feia en deu anys, cosa

aquesta última que en el cas dels violaria suposava triplicar

gairebé la quantitat a retornar pel deutor. La ÏTei concedia

vuit mesos de plac per a l'inici dels tràmits i afegia que

els iniciats anteriorment es regirien per les normes vigents

en el moment de fer-ho. L'aplicació d'aquests nous tipus i

condicions restava de moment restringida als censáis i altres

càrregues pertanyents a l'Estat o a les corporacions civils.

11 1859» mentre es negociava el nou conveni amb la Santa

Seu, una reial ordre declarà excloses de la llei de desamor

tització les càrregues de misses i aniversaris, instant als

agents provincials a estar-se d'intenvenir en llur cobrament

i administració.

11. Liquidació d'una herència ruïnosa.

Finalment, la llei del 4 d'abril de i860 desbloqueja i

liquidà la desamortització eclesiàstica sota el punt de vis

ta legislatiu i polític, donant curs legal al dit conveni sijg

nat amb l'Església el 25 d'agost de l'any anterior. Els béns

i drets posseïts per aquella abans del 1859 serien cedits a

l'Estat per un preu que fixarien els mateixos bisbes i que

l'Estat pagaria en títols del deute públic consolidat al 3f°.

Els adquirits amb posterioritat al conveni de 1859 no serien

.ja considerats béns amortitzats, sinó posseïts en règim de

1152

propietat prbvada particular, facultat aquesta reconeguda per

primera vegada a l'Església per la mateixa llei. Això seria

posteriorment sancionat pel Codi Civil, el qual no distingi

ria més entre persones jurídiques i individuals en el refe-

rent a l'adquisició, possessió i venda de tota mena de béns.

(46) La propietat absoluta burguesa havia triomfat també en

els béns de l'Església sense haver desposseït a les antigues

classes privilegiades de l'Antic Regim.

11 desbloqueig de la desamortització eclesiàstica es re

flecteix de seguida a la gràfica. El i860 mateix es redimi

ren sis censáis amb paper de l'Estat, i a continuació l'ente

ra dècada dels seixanta registra constantment unes entrades

elevadíssimes -espectaculars el 1863- provinents d'una gran

quantitat de redempcions, i també de la venda d'algunes fin

ques. Pou per tant en els anys seixanta quan va ser final-

ment perfet el pas del sistema creditici-usurari d'Antic Re

gim, basat en el cens consignatiu o censal d'orientació ren

dista, al préstec hipotecari capitalista. (47) El 8 de fe-

brer de 1861 fou per fi publicada la nova llei hipotecària

en la que es venia treballant feia molt, i que deia en el seu

preàmbul estar destinada a:

"...facilitar la creación de los Bancos de

crédito territorial, para dar certidumbre al

dominio y a los demás derechios en la cosa, ...

poner límites á la mala fe y... liberar al

1153propietario del yugo de los usureros despia

dados." (48)

Però¿guiña foren realment els "propietaris" alliberats?

El tancament polltico-legislatiu de la desamortització ecle

siàstica acabava de deixar ben clar que ja no hi havia més

mans mortes, que tothom era "propietari" per igual. D'acord

amb el que sabem de la realitat preexistent, tot i ser poc en

cara, no sembla pas que la tasca de "dar certidumbre al domi-

nio y a los demás derechos an la cosa" fos gaire compatible,

en termes socials i històrics concrets, amb la d'alliberar la

pagesia "del yugo delos usureros despiadados". Del pas d'un

sistema de domini dividit, o de propietat "compartida", a un

altre sistema de propietat burgesa absoluta en el que domini

i drets reals estiguessin inequívocament delimitats en una so

la persona propietària, n'havia de resaltar per força un per

dedor i un guanyador. I això ha de ser cert també de la dis

solució del sistema creditici-usurari d'Antic Regim, basat en

la institució del cens consignatiu que era de fet una peça

més d'aquella divisió del domini, i de la implantació defini

tiva del préstec hipotecari guiat per les lleis de l'esmerç

capitalista.

115412. Gensalismei usura en la instauració del règim hipoteca-

ri liberal.

Preguntem-nos, en primer lloc, per la replica de les ÍKJ

titucions i grups socials tradicionalment censalistes a la

"vaga de pensions11 practicada pels seus censataris tot al

llarg dels dos primers terços del segle XIX. Només una labo

riosa tasca de recerca als arxius notarials, comptaduries

d'hipoteques, registres de la propietat i comptabilitats pri

vades podrà permetre'ns saber-ho de cert, però no sembla mas

sa agosarat suposar com a hipòtesi que els posseïdors de ca

pitáis deixaren progressivament d'esmerçar-los en censáis.

Fernández de Pinedo ha trobat que en un partit del País Basc

la substitució del cens consignatiu per obligacions com a sis

tema de préstec hipotecari dominant va produir-se ja en el

primer terç del segle XIX, i que ensems la participació d'ins

titucions eclesiàstiques en el conjunt dels capitals manllj

vats minvava ràpidament. (49) El fenomen pot haver estat ge

neral, encara que els ritmes i formes concrets fossin diver

sos a cada lloc.

Ara bé, si el que suposem és cert, les necessitats recur

rents i apressants de diner no van desaparèixer per a la pagj

sia; tot al contrari, degueren anar en augment en incrementar-

se la seva dependència del mercat per assolir la subsistència.

En conseqüència, el retraïment dels antics censalistes i la

/ 1155seva preferència per sistemes ie major renàaMlitat a curt

termini havien de suposar per a una població rural en vies

d'empobriment una creixent dificultat en la consecució de

fons de finançament, i un empitjorament de les condicions per

accedir-hi. Si abans les pràctiques usuràries al marge de la

llei ocupaven els intersticis de la xarxa censaliota, podem

pressuposar una extensió cada cop més gran 3'aquestes pràcti

ques al llarg del segle XIX que veié l'esfondrament del vell

sistema hipotecari.

Una enquesta del Ministeri de Foment per a la creació

d'establiments de crèdit territorial, enviada l'agost de 1849

amb la signatura de Bravo Murillo, ens dóna alguns indicis

d'aixb. Disposem de la contesta de Cervera del 1852, i podem

contrastar-la amb la de tota la província de Lleida redactada

el 1849 mateix i que ha estat publioada per Joaquín del Moral

Ruiz. (50)

A la pregunta de quin "capital movible, 6 sea consisten-

te en enseres, granoa y ganados, se gradua queposee cada pro

p i et ari o" respongueren a Cervera de forma prou significativ-a:

"...es sumamente difícil el poder graduar el

capital movible...; pero es lo cierto que in

sensible, y gradualmente se van proveyendo de

lo que necesitan, y como son tan economico^,

no tardan en procurarse los enseres necesa-

rios; el ganado muchos lo toman al fiado, que

van pagando á plazos; y en cuanto á los gra

1156nos se manejan como mejor les es posible, y

si alguna vez lo toman prestado, lo devuelven

espeditamente."

Aixb és: per al pagès que practicava el qui dia passa

any empeny ("no hay más economia que pasar como se puede" ha

vien dit els del poble de Fuelles a l'enquesta de Zamora de

finals del XVIII) no hi havia gaire més capital que l'autoex

plotació del treball propi i el de la família. Fins i tot la

llavor i el bestiar de tir calia manllevar-los. Dues pregun

tes després demanaven els del Ministeri un càlcul del capital

en diner que era menester per unitat de superfície conreada,

i a Cervera contestaren:

"...un par de mulos labra anualmente de ein

cuenta á sesenta fanegas de tierra de sembra

dura..., y unas treinta cada par de bueyes;

luego después se necesita abonar la misma ti_e

rra labrada; y por fin es indispensable cabar

y esporgar las viñas y olivos. Muchos de es

tos trabajos los hacen personalmente los mis

mos colonos; pero siempre puede calcularse,

que para proveerse de ganado para la labran

za, y atender á lo demás indicado, si tuvi_e

r« que hacerlo todo de una sola vez, necesj.

tarian de cinco a seis mil reales los que cul

tivan de cincuenta a sesenta fanegas; y la mi

tad los que solo labran de veinte y cinco á

treinta..."

Quín era el secret? Una economia pagesa que calculava

_

1157sobre l'estalvi de qualsevol despesa monetària sempre que

l'abast del treball familiar ho pogués evitar (i el sistema

de cultiuintere£*.lattprou perceptible en la resposta, tenia

molt en compte la no coincidència entre les estacions punta

del conreu de cada cultiu precisament per tal de no haver de

"fer-ho tot d'una sola vegada").

Ara bé, una cosa és que l'explotació familiar pagesa fos

capaç de tircr endavant en unes condicions en les que qualsj

vol càlcul d'esmere capitalista hauria portat a la fallida,

i una de ben diferent el que aquesta explotació pagesa no es

tigués sotmesa a una demanda recurrent i urgent de diner.

La pregunta catorze de Bravo Murillo demanava explícita

ment: "Por lo general los_jpropietarios y colonos cultivadores

de la Provincia ¿necesitan dinero para atender ó mejorar sus

esplotaciones agrícolas? ¿lo buscan?..."

A Cervera digueren de primer que "en los tiempos norma-

les en que las lluvias no faltan..., los cultivadores en gene-

ral nada necesitan"; pero "en afios estériles en que se pierden

las cosechas, como por desgracia sucede cinco ó seis años se-

guidos, han de menester granos para sembrar, y dinero para rfi

poner á veces el ganado". Per a tota la província respongué

ren els de Lleida: "los propietarios y colonos por lo general

necesitan dinero casi todos los afios; y puede »segurarse que

la quinta parte de los cultivadores se ve obligada á buscarlo

1158á préstamo para la siega, sementero y otras necesidades àia-

r i as".

Ben mirat, les dues contestes no són tan contradictòries

com sembla. Només que els de Cervera ja descartaven d'entra

da, per impensable, qualsevol idea de diner-inversió i subrat

llaven en el conjunt de la resposta la urgencia de les daman

des puntuals però successives provocades per les males anya-

des, així com la reposició sobretot de la força de tir. Tot

lliga: els efectes terribles de la secada sobre un conreu en

condicions marginals i sense esperances de millora, la cuita

que suposava haver de comprar un altre animal en anys difí-

cils. La primera part de la resposta de Lleida es fixava, en

canvi, en la descapitalització del camp com a fet estructural,

per relacionar després la demanda de crèdit amb les necessi-

tats diàries, 1'apresaamont de les quals seguia el ritme de

les collites.

"¿Cuando lo buscan lo encuentran á medida de sus necesi-

dades?" , seguia preguntant Bravo Murillo. "¿A que interès lo

logran y à que plazo?" A Cervera ens diuen que els anys du

Isnts "buscan el dinero para compra de granos" i que

"...por lo común lo encuentran con trabajo,

à un interés excesivamente usurario, que han

de devolver á la cosecha siguiente, y causa

su ruina por haber de abandonar sus productos

al precio de cosecha que siempre es el mas

1159barato. Para la reposición del ganado ya en

cuentran quien les presta el mismo ganado en

especie á plazos convencionales, con un inte

rés que siempre pasa del seis por ciento; pj

ro en lo general le cuesta mucho al colono en

centrar dinero sobre sus productos."

la clásica usura de l'escanyapobres s'encruelia sobretot

amb el parcer mancat de terra, que només podia oferir els

fruits del seu propi treball com a penyora. "No es dificil

encontrar las cantidades que se necesitan a los que tienen

fincas que respondan a la deuda -deien a Lleida-; mas a los

simples cultivadores les es absolutamente imposible proporcio-

nárselos ni ofreciendo un fiador abonado". Es compren 1 'a-

fany que hem vist tenir a parcers, jornalers i pagesos pobres

durant el segle XVIII i primera meitat del XIX per fer-se amb

una petita parcel·la encara que fos a canvi d'empenyorar-se

de per vida, i d'haver de traspassar el deute als propis

fills: amb la parcel·la, tot i estar empenyorada, hom tenia

quelcom per seguir empeny o rant-s e accedint al crèdit hipot_e

cari censalista, que sempre seria millor que caure en les ur

pes del llogrer de poble.

Els pòsits haurien d'haver servit per solucionar els

préstecs de gra per llavor o pel consum, però segons l'infor

mant de Cervera en 1852 era ja

"...mjy poco lo que ha quedado de pósitos

1160en, la Provincia, asi como los débitos cobra

bles de particulares, porque los pueblos en

las necesidades y. urgencias de las guerras

pasadas han h eòli ad o mano de aquellos fondos

(...)• los intereses ó creces del pósito im

portaban aproximadamente al ocho por ciento;

y como se pagaba en especie, no era muy sen

sible al pagador. No considero difícil que

por suscripciones pudiera promoverse un nue

vo pósito 6 banco agricola si la Administra

cion que se establezca merece confianza, y

el establecimiento ofrece seguridad, y se

abona al prestamista el seis por ciento; y

satisfaciendo el labrador el ocho por ciento

hay lo suficiente para ocurrir á los gastos

indispensables; menos del seis por ciento no

es fácil encontrar quien preste..."

Això darrer ja en dóna una idea sobre el canvi asdevin

gut en el crèdit rural "La pregunta següent demanava: "¿Es fà-

cil obtener ...dinero á hipotecas? ¿á que interés se obtirene,

18 sobre casas, 2a sobre tierras?" A Cervera responien:

"Es muy dificil en esta Provincia obtener

dinero á hipoteca; si alguna vez se logra es

á crecido interés, siempre sobre tierras, y

rarísima vez sobre casas."

I a Lleida, que ja havien contrastat la situació del qui

podia respondre amb alguns béns del qui no tenia més que els

fruits del seu treball per oferir, precisen i matisen:

"unos y otros deben imponerse sobre el cap_i

1161

tal que tomen un redito anual de un ocho, do

ce, quince, veinte y cinco ó mas por ciento."

"No es difícil ottener dinero hipotecando

casas saneadas y mejor tierras de buena cali

dad; pero puede asegurarse que el interés

anual no baja de un ocho á diez por ciento."

El sistema censalista, en tant que font de crèdit rural,

era ja cosa del passat. L'rènio problema, a mitjan segle XIX,

era la liquidació del que n'havia restat com herència. Pins

ara haviem centrat l'atenció en la contribució activa dels de

baix en esfon'drar-lo. Ara veiem l'altra cara de la moneda:

la fallida del vell sistema de crèdit usurari d'orientació

rendista havia donat pas a una proliferació de la usura pura

i simple. Val la pena parar-se a considerar amb més detall

què va significar el canvi esdevingut, per tal d'evitar que

d'ima contraposició massa rígida entre vell i nou sistema

s'en desprengui una conclusió precipitada que només trobi que

paraules d'elogi per la bondat i condescendència envers els

pobres de la institució del cens consignatiu o censal.

13« Escarni d'usurers, elogi de censáis.

A mitjan segle XIX tothom reconeixia que la usura esta

va estesa arreu de les zones rurals del país, des del Minis

teri del Foment al preàmbul de la llei hipotecària del 1861

abans citat. Es crearen nombroses comissions per a l'estudi

11 62

del remei, i com que gairebé tothom donava per mort al siste

ma censalista i per moribunds sense remei a les restes dels

pèsits, totes les esperances s'adreçaven cap a la creació de

nous bancs agrícoles o societats de crèdit territorial capa

ces d'oferir préstecs hipotecaris i d'altra mena en condici

ons no "usurarles".

les pàgines de la Revista de Agricultura Pràctica, Eco-

nomia Rural, Horticultura y Jardineria, portaveu de l'Insti

tut Agrícola Català de Sant Isidre, es feren ressò d'aquesta

qüestió. (51) Com és sabut, l'Institut era l'brgan d'opinió

i organització de les classes propietàries benestants català

nes, perb la lògica del seu pairalisme polític el portava a

presentar la setacciò com a defensa de tots els pagesos "pro

pietaris" rurals, perpetuant la defensa dels valors tradició

naia del camp català que ja assumiren els Dou, Creus o Csp1-

many a les Corts de Cadis. (52) D'entrada, la denuncia dels

escanyapobres esdevé encara més creïble per provenir d'un me

di d'expressió lligat als interessos dels grans propietaris:

"De esperar era que la ley que levanta la

tasa del dinero vendría a aminorar en parte

los males que aquejan á nuestros pequeños

propietarios, mas hasta el presente desgra-

ciadamente ningún resultado ha producido,

continuando todavía el escandoloso abuso de

exigírsele al desgraciado labrador dos cua_r

teras por una al año, ó doce reales por onza

1163

de oro al mes, si un año de escasez 6 la muer-

te de la vaca con que labra sus tierras le

obligan, para alimentar a su família 6 para

adquirir otro animal..., á recurrir á uno de

tantos usureros de que están plagadas nues¿

tras poblaciones rurales.11 (53)

Un altre assaig sobre el mateix tema, signat amb el pseu

dònim de un bon català, afegeix al diagnòstic un tret essenci

al del capitai usurari sobre el que mai no s'insisteix prou:

els pagesos es veien impel·lits a recórrer "a intereses usura-

rios y exageradísimos que son la ruina de las fincas",

"exclusivamente en casos apremiantes y de

verdadero apuro, en que por cada grano que

siembran, han debido tal vez comprometerse à

devolver cien en la inmediata cosecha..."

La solució per la que tothom clamava, les societats de

crèdit rural, cambiarienla situació segons el nostre bon ca

talà:

"entonces apelarían al crédito como un medio

de especulación justa y honrosa, como un ele

mento para realizar mejoras que con el tiem-

po duplicarían tal vez los productos de la

finca, entonces apelarían al crédito en épo-

cas de desahogo, y no como ahora en momentos

en que la penuria ha llegado a un punto en

que se ve precisada á suscribir á toda clase

de condicions por onerosas que sean." (54)

¿Quina es la principal diferencia entre el capital usura

1164

ri pre-industrial i la "especulación justa y honrosa" capita

lista? Que aquesta segona és una inversió "para realizar me-

joras" de la que s'en deriva un guany. Del que es tractava,

doncs, era d'oferir capitals com a crèdit per a la producció

i no com a préstec per omplir uns dèficits de subsistència:

"Facilitad capitales baratos á esta r,iquís¿

ma fuente de la producción nacional, emanci

padla de la ignominiosa tutela del logrero

de aldea y veréis como en un corto número de

años cambia notablemente el aspecto de núes

tros campos." (55)

Aquest era un propòsit la mar de lloable. Però havent-

se escomes la desamortització precisament per alliberar béns

i capitals, i promoure la riquesa nacional,¿per què no fluien

inversions cap a l'agricultura? El propi Josep Mi de Miquel

abans citat reconeixia que haver decretat la lliure fixació

de l'interès en l'esmerç de capitals a l'agricultura, tot i

eliminar l'entrebanc de la poca rendabilitat en comparació a

d'altres alternatives, no havia produït cap resultat positiu.

La resposta la sabien prou bé els assajistes de la revista

d'agricultura "pràctica" de l'Institut de Sant Isidre:

"..,1a idea común de un banco entre nosotros

es la de un establecimiento con cierto capi.

tal limitado... cuyo capital presta por detej:

minadas especies de garantías, utilizándose

de sus intereses. Dése la forma que se quie

ra á estos bancos... jamás podrá lograrse á

1165 í

su sombra el objeto que la agricultura nece

sita llenar para salir de su triste estado:

IB porque el interés del préstamo no puede

dejar de guardar relación con la extensión y

la naturaleza del riesgo que toma á su cargo

el prestamista; 2fi porque, siendo precisamen

te los capitales de esos bancos limitados no

es fácil haya ninguno que soporte el reinte

grarse de sus prestamos á los largísimos pía

zos con que la agricultura necesita ocupar-

los. Repartidos una vez esos capitales entre

la masa de agricultores que los soliciten,

quedan los bancos inhabilitados de hacer nue

vos préstamos hasta que vuelvan á reembolsar

los. Pero al reembolsarlos en un período

corto, sea de uno, dos, ó tres años, si es

verdad que se habiliten para hacer nuevos

préstamos, es a costa de destruir intempesti

vamente las esperanzas de los que antes los

tenían. La esplotación de la tierra reprodu

ce tan lentamente los impendios que en ella

se hacen, que forzar al cultivador á devolver

de una vez el capital que para su fomento ne

cesita es condenarlo á no poder dar un paso

en la senda de los adelantos.11 (56)í

Això explica per què la mà oculta del mercat de capitals !i1

no els dirigia mai cap a l'agricultura, sinó que ben al con {

trari els arrencava cada cop més d'aquest sector per adreçar-

los cap a inversions més rendibles. El petit i mitjà estalvi't

de les classes benestants rendistes de viles i ciutats, que í

\

1166

a oans "establien" diners en censáis sobre terres, anava ara

cap a d'altres activitats, des de la indústria tèxtil a l'es

peculació borsària passant per la construcció de la xarxa fer

rovièria, l'explotaáió minera i el deute públic. (57) I.'es

cas estalvi generat per la pagesia mateixa era detret pel sis

tema impositiu el qual, havent acrescut llur càrrega sobre

l'agricultura durant la primera meitat del segle, va assen-

tar-se difinitivament sobre la contribució d'immobles, cul-

tius i ramaderia quan la reforma fiscal de Món-Santillan del

1845 va fer d'aquesta l'element central de la pressió tribu

tària. (58)

El mateix fet que l'administració hagués de plantejar-

se la creació de bancs agrícoles ja és prou il·lustratiu,

les solucions que s'oferien a les pàgines de la revista de

l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, des de l'amortit

zació del capital a llarg termini afegint un petit tast per

cent a l'interès anual, fins a convertir "los recursos para

la agricultura propietaria tan inmensos como son sus necesj.

dades", (59) havien per força de quedar en un no-res. Sobre

tot, si a més es refusava, com ho feia l'Institut (60), la

intervenció de l'Estat en la creació de tais entitats de ere

dit.

No pot sorprendre que en aquest debat s'alcés una veu en

defensa del vell sistema censalista. En una sessió de les

1167

Corts d'abril del 1854 Pascual Madoz havia declarat: "el cen-

so es lo que nosotros desde un principio hemos combatido".

larià Fages de Sabater va llançar des de la revista d'agricul

tura de l'Institut de Sant Isidre una diatriba contra Madoz,

tot cantant les lloances de que eren mereixedors els censos

tradicionals, el censal inclòs.

Subratllava primer el nostre polemista tres trets de la

definició jurídica del censal: la "facilitat" amb que el cen

satari podia cesar en el pagament de la pensió retornant sim

plement el "preu" inicial, sense que el censalista pogués

obligar-lo a fer-ho en cap termini; que l'interès era fixat

al 3^5 i que el costum havia fet endossable el censal mitjan

cant l'encarregament, "con lo cual se facilitan en gran mane-

ra muchísimas transacciones sobre créditos, se pagan dotes

sin detrimento de los patrimonios, y hasta se proporciona la

adquisición de fincas por manos hábiles y laboriosas, pero

privadas de numerario para pagarlas al contado." (61) S'en

devina la pregunta:

"¿cuáles son laa razones de moral, de justi

eia ó de economia pública que inciten á com

batirle? (...) La hipoteca con que se haya

roborado el censo no estanca ni vincula la

finca hipotecada; esta es transmisible por

mas que lleve siempre inviscerada la obligjj,

ción real : la suma o capital invertido tampo

co queda en depósito, sino que entra en la

1168

mas desembarazada circulación, pasa á ser vina

libre propiedad del tomador, quien ni tan si

quiera es deudor de ese capital y si solo de

la pensión mientras lleve los pactos del con

trato: nada hay pues en él que amortice valor

alguno, nada hay que coarte la libertad, nada

en fin que repugne á la equidad ni que entra

ñe usura, aun considerando esta última bajo

el aspecto de la más rígida moral. ¿A qué com

batirle pues?."

Ni amortització de béns o capitals, ni usura. Pura fi

lantropia:

"jï ya que en este siglo de positivismo se

erigen los intereses materiales en principios,

dad s'iquieraal ídolo el culto propio de una

exacta doctrina utilitaria; considerad el mis

mo interés al menos; no subvirtáis ni trans

tornéis los principios económicos; no sem-

bréis con vuestra fraseologia una fatal des

composición que retraiga á los tenedores más

filantrópicos y menos exigentes de poner en

circulación sus capitales! {Advertid que vul

nerais gravemente el crédito territorial, que

cegáis los mas fecundos manantiales en que

hasta el presente halló reparador y conforta

ble alivio la clase propietaria! Esto diré

mos á cuantos quieran combatir el censo, por

que con decírselo, les diremos la verd-ad, y

les manifestaremos simplemente el triste as

pecto de su obra.

Y esta se quiere plantear, y se predica tan

1169

destructora doctrina., cuando por tantas y tan

autorizadas voces se clama con enérgico y sen

tido acento por la creación de bancos hipóte

carios, cuya necesidad se hace más apremiante

cada dia. j Y quién no considera que estos

bancos, no perfectos en verdad, pero f acumen

te mejoradles, y sobre todo sencillos, sóli-

dos, y á cubierto de toda quiebra, los hemos

tenido á cada paso en mas 6 menos vasta o re

ducida escala en las cajas, bolsas, ó tecas

de donde se extraían los fondos invertibles

á censal!"

Una argumentació com la del tradicionalista Fages de Sa

bater havia de tenir sens dubte la seva força en el complexe

contexte ideològic i polític del vuit-cents. Emiliano Fernán

dez de Pinedo ha suggerit, pel País Basc, la relació entre mo

dificacions en el crèdit rural i reclutament carií. (62) P_e

rb malgrat l'innegable tremp del punt de vista citat en tant

que predica política, com a argumentació històrica i economi

ca és insostenible. El confortador refugi en el passat com a

reacció enfront als violents esquinçaments del present acostu

ma a tenir força compacitat moral, però també acostuma a des

faiçonar aquell passat.

Si no amortitzaven ni els béns hipotecats ni el capital

mateix,¿per què la redempció dels censáis de l'Església, que

era un dels principals censalistes, va ser escomesa per la

desamortització?. Òbviament, de l'argument de Marià Fages

1170s'en desprenia que la desamortització era, com a minim en

equest punt, un despropòsit històric (i aquesta era una part

de la seva intenció política). El senyor Pagès tenia raó en

dir que béns empenyorats i censáis podien encarregar-se, ven

dre's, permutar-se, circular en definitiva. Però els seus ad

versaris replicarien d'immediat que de fet els censáis eren

un pes mort que gravitava sobre una producció agrària sense

esperances de millora que perpetuava uns sistemes de conreu

inalterables, sovint en els límits de la marginalitat tecni

ca i econòmica, estintolats amb mesures correctores tradició

nals per evitar una degradació irreversible de la fertilitat

dels sòls. Ni s'invertien capitals a l'agricultura, ni les

explotacions agràries eren capaces de generar autònomament

acumulació de capitals. l'agricultura estava deseapitalitza

da ja d'abans que els legisladors liberals tractessin d'alii

berar-la de llasts. No circulaven capitals i la circulació

de béns susceptibles de ser hipotecats, apart de la que es

donava entre generacions -per ella mateixa ja generadora d'en

deutament-, consistia sobretot en la pèrdua dels mateixos per

part d'una pagesia pobra recarregada de deutes. En cas con

trari no s'explicaria per que el sistema censalista estava en

estat ruinós avançat -cosa que reconeixien els altres col.le

gues assalistee de l'Institut Agricola Català de Sant Isiàre-

i tothom clamava per la creació d'un nou sistema de crèdit ru

1171

ral. I també tenien raó.

El problema no estava en el sistema ereditici pres aïlla

dament i jutjat al marge de l'articulació socio-econòmica con

creta amb la producció agrària i industrial. Així conside-

rat, al marge de les relacions entre circulació de capitals i

aparell productiu, era fàcil presentar les coses de manera

que en el vell sistema la moral s'imposava a l'afany de lucre

en benefici dels pobres, austers però laboriosos. O bé, subs

tituint l'òptica romàntica per la il·lustrada, que abans el

"capital" romania encara sota la "submissió" a les "muralles"

de la vella societat, això és les cases nobles, l'Església.i

la propietat parcel·laria pagesa, sense poder desfermar llurs

immenses capacitats "creadores". En la primera visió el ca-

pital, immoral per naturalesa, restava convenientment aman-

sit; en la segona, plètora de benaurances, restava en l'opro

bi de l'opressió.

14. Naturalesa usuraria d'un bescanvi de diner per renda.

L'error principal d'ambdós enfocs és el de considerar

el prestamisme censalista una forma capitalista en estat pre

coc, en lloc d'una peça de la vella societat agrària pre-in

dustrial. I la tendència a retrotraure a les formes antedi

luvianes de capital la naturalesa de 1'acumulació pròpia d'u

na societat capitalista acostuma a tenir importants derivaci

1172ona apologètiques de l'estat de coses present, com bé va per

eebre un contemporani de la transició que estem considerant.

Un préstec no és una inversió de capital, entesa sota

el punt de vista del funcionament del sistema capitalista,

si no posa en marxa una activitat productiva, o una intensi,

ficació de la mateixa, de la que pugui derivar-se un benefi

ei. No era solament un arcaisme de la terminologia el que

hom es referís al préstec originari d'un censal com a "preu"

0 "principal", i no com a capital. Era la realitat economi

ca mateixa l'arcaica sota un punt de vista capitalista.

La naturalesa del préstec censalista s'entén millor per

analogia amb l'establiment emfitèutic que en relació al pres

tec hipotecari capitalista, i a fi de comptes així ho consi.

deraren en el vuit-cents des de la legislació desamortitzado

ra fins a tradicionalistes com el nostre defensor del vell

ordre rural català. Hom "establia" una suma de diner, un

"principal", de forma comparable a l'establiment d'una irerra

en enfiteusi. Com en l'emfiteusi, l'usdefruit de la cosa i

l'obligació de satisfer el cànon o pensió esdevenien perpetus

1 heretables. En el primer cas, es "comprava" el dret a per

centre una renda emfit^utica perpètua amb la cessió del domini

útil de la terra, en el segon el dret a gaudir d'una pensió

també perpètua s'adquiria traspassant el domini d'una suma

que esdevenia el "preu" de la "compra".

1173

i Podriem considerar-ho a la inversa, el censatari "ad-

quirint* una suma de diner, o el domini útil d'una terra, en

uns plaços a molt llarg termini?. Certament la terminologia

dels censáis semblaria suggerir una eompra-venda de diner a

plaços. Així entès, fins a 1750 el censalista "pagava" el

"preu" en vint anys. Després de la rebaixa, ho faria en tren

ta-tres anys. Sabem que, per la naturalesa hereditària dels

censáis, aquests plaços no eren gens inversemblants. Afegim-

hi alguns terminis més tenint en compte els períodes d'infla

ció, tot i que, com hem vist, posteriors èpoques de deflacio

podien compensar si més no parcialment la desvalorització so

ferta. In qualsevol cas, tota la resta serien interessos.

Ara bé, ¿fins quan calia seguir pagant els interessos?. Pins

que es retornés el "principal". Es a dir, sota el punt de

vista d'una compra a plaços, fins que hom tornés a pagar el

"preu" que a", cap de 25 o 33 anys $a havia satisfet una vegj.

da. Si hom quitava al cap de cent anys hauria pagat tres o

cinc vegades el "preu" del diner "comprat" en el seu moment,

més la quarta o sisena vegada que suposava fer-lio efectiu en

la lluïció. Si un violari durava només una vida, no és gai

re probable que 1'interessat pagués més de trenta anys se-

guits: al 14 anual, al final de la seva vida hauria pagat

4,2 vegades el "preu" del diner inicialment comprat.

il punt més feble de la consideració dels censáis com

1174

una compra-venda de diner a piaçòs és precisament el caràcter

indefinit del pagament de la pensió. Quan hom hauria satis

fet el "preu* no una sinó un nombre x de vegades , no per això

deixaria de ser deutor d'aquell "preu". De la mateixa mane

ra que no pot interpretar-se l'emfiteusi com una compra a

molt llarg termini de la terra, sinó només com un bescanvi

d'usdefruit per renda a plac indefinit, l'obligació de retor

nar el censatari la suma inicial per poder-se veure deslliu

rat de satisfer la pensió recordava constantment que pel pa

gament d'aquest cànon anual no cessava el dret de propietat

del censalista sobre el censal, no importa quantes vegades

hagués igualat el valor del mateix amb aquell pagament. En

realitat només val la pena parar-se a considerar el censal

en aquesta forma per tal de fer més palesa la relació inver

sa entre tipus d'interès i durada del mateix. La comparació

entre censáis i violaris sota aquest punt de vista és prou

aclaridora: en els primers el tipus força baix del 3-5 d'in-

terès anual estava en relació amb la perennitat de la pensió

mentre el 14-15?£ dels violaris semblava justificat preeisa-

ment per extingir-se el cànon només amb una o dues vides.

(63) No pot jutjar-se per tant el tipus d'interès solament

en ell mateix, sinó en relació a la durada de l'obligació.

I al seu torn, la naturalesa d'aquest interès apropiat pel

censalista en uns o altres plaços deriva de les relacions

1175amb el cicle productiu sobre el que gravitava.

La demanda de crèdit hipotecari es generava en la seva

major part $els dèficits en el consum de subsistència de la

pagesia i amb la simple reproducció de llurs explotacions.

Sobre això no pot haver-hi massa dubte«. En conseqüència,

no esmerçant-se habitualment de forma productiva, la suma re

buda s'esvaïa ràpidament. Precisament per això la demanda

de crèdit era recurrent sense que la. satisfacció impliqués

millores en l'organització de la producció. Aqui acaba doncs

l'analogia amb l'emfiteusi: el "principal11 rebut era ràpida

ment consumit mentre el domini útil sobre la terra perdurava

sempre que l'emfiteuta pagués el cànon i no hi hagués desno

nament.

Però que el "preu" del censal manllevat s'hagués fet fo

nedis no suposava pas deixar de satisfer la pensió al censa

lista a perpetuïtat. Aleshores esdevenia una mena de punció

"fiscal" aliena al procés de producció i reproducció de l'ex

plotació pagesa, la detracció pura i simple d'un excedent que

el perceptor no havia contribuït a generar en sentit positiu.

Vist en cada cas particular es podria dir que hi col·labora

va indirectament permetent a l'explotació pagesa o menestral

assolir una reproducció sempre problemàtica. Però socialment

parlant la relació entre censalistes i empenyorats era pura

ment parasitària en la majoria de casos.

1176f ambe els censos emfitèutics de finals de l'Alntic Hègim

han estat titllats de punció fiscal. (64) Però, a més de ser

generalment quantitats força inferiors a les pensions de een

sal habitualment pagades, tenien com a contrapartida la pos- 'ï

sessió perpètua del domini útil d'una terra o uns béns immo-i

bles prou tangibles. ¿Què pensar, però, delí pagament regular

d'une« pensions com a conseqüència d'una suma de diners que

tal vegada havia estat un cop manllevada pel pare o l'avi de

l'interessat. la situació real era tota una altra de la u'j.

quell qui ha rebut un crèdit barat i pot, a més, escollir en

tre retornar-lo en qualsevol moment o satisfer uns interessos

mòdics. Sabem que no eren freqüents les lluïcions, i que so

vint el censatari era insolvent, cosa que donava pas a meca

nismes d'actualització de la renda mitjançant la fórmula de «i

les vendes a carta de gràcia que s'assemblaven molt a la prec

tica, habitualment identificada com a usura, d'embutxacar-se al

tíssims interessos a molt curt termini. *

El censalista, que havia adquirit amb la seva suma el

dret a percebre indefinidament una renda, no tenia gaire in-

terès en què es produís la quitació. la seva lògica era la

de perpetuar el deute, i amb ell la renda. Aquest comporta

ment no traduïa altra cosa que el deslligament entre acumula J

ició financera pre-industrial i aparell productiu. Uns tenien {

els diners i no volien pas la possessió dels béns necessaris

117?

per produir, a menys que «B tractés d« béns susceptibles dt

generar guanys extraordinaris. Uns altres assumien per neces

sitat les tasques de la producció aab els seus propis medis,

inclosa sovint la terra mateixa, però restaven mancats estru£

turalment de diner líquid. Qui podia fer-se amb una condició

natural de la producció, la terra, podia rebre una renda per

traspassar-ne l'ús a d'altres que n'estaven mancats, i *»i

veien impel·lits a accedir-hi per subsistir. El censalista

disposava també en exclusiva d'una altra condició econòmica

indispensable per a la reproducció dels petits productors i

n'obtenia una renda traspassant-los el domini.

fs la relació entre acumulació de capital i procés de

producció la que dóna la clau de la naturalesa usuraria de

la practica censalista, i no el tipus d'interès anual consi

derat en ell mateix. La qüestió és si aquella "compra" anti

cipada de renda permetria o impossibilitaria al prestatari

realitzar inversions i obtenir-ne guanys. Si la relació es

devenia una forma d'explotació afegida a través del crèdit*

les diferències en els tipus i condicions de l'interès només

podien determinar variacions en el grau d'explotació, però

no la seva significació estructural.

I, per això mateix, mentre el sistema censalista doüd

nava la demanda de crèdit hipotecari rural els escanyapobres

locals al marge de la llei tenien el camp d'acció limitat.

Quan l'esfondrament polític, social i econòmic de l'Antic

1178

Règia veié minvar ràpidament l'oferta de eensals, le* prfcc

tiquee usurarles més a curt termini que el rendisme eensalis

ta •'eetengueren ràpidament. Si a Catalunya no provocaren la

despossesaió i proletaritsació generals de la pagesia fou a

causa d'altres factors, i no precisament aerees als intents

de fer compatibles, mitjançant societats de crèdit rural, la

oapitalitcacio de l'agricultura en condicions avantatjoses

amb un procés d'industrialització en marxa.

fot el quadre composat pel creixement demogràfic, els

fluxes migratoris i la recomposioió de l'estructura i del

règim de propietat de la terra, així com pels canvis esdevin

guts en els sistemes de conreu i els tipus de cultius, a les

sones rurals de Catalunya durant la segona meitat del segle

XIX, cau fora de l'abast d'aquest treball. Ss segur, perb,

que el problema de l'endeutament pagès i la usura hi juga

ren un paper important. (65)

1179

GAPIfAL ÜSUMBI I SOlSmiNf HISïDRIC DEI SISflMA CAPITA1IS_

fA. UN 1XCÜRS.

1. I/anàliei de Marx sobre »1 capital usurari.

2. El sistema censalista en la perspectiva històrica.

3. Conclusió.