1 · Març de 2012Sección

Històries i pensaments de l’AMPA (28) Abril de 2013 www.ampavedruna.cat

“Busca la inspiració volant”, d’aquesta manera va tancar Berta Puig el debat sobre la temàtica que havia de tractar l’article de portada del news d’abril. D’això gairebé fa un mes, i encara no ha arribat la inspiració. Són les quatre de la matinada, a l’Europa occidental; les onze de la nit, a l’Amèrica del Sud. No sabria dir-vos a quin indret, perquè fa tot just tres hores que l’avió ha sortit de Xile, on havíem fet escala procedents de Montevideo, un país petit-petit, de només tres milions d’habitants.

Ara el mapa de la ruta indica que viatgem a 31.000 peus i que travessem Sao Paulo, una ciutat on hi podrien viure tots els habitants d’Uruguai i Catalunya plegats. Hem de fer 5.024 quilòmetres per arribar a Madrid i viatjar 9 ho-res i 26 minuts, encara. Aquest és el temps que m’ha assignat la coordinadora del news, la Mi-reia Olivé. Així que, a una velocitat de 883 qui-lòmetres i amb un fred que pela, a menys 32 graus fora de l’avió, amb una manteta als peus i la gent endormiscada, i amb la sola com-panyia de Natalia Cole, inicio aquest soliloqui.

L’entrevista d’aquest news va sobre la Kim-berly, una noia de 16 anys, que pateix una malaltia degenerativa i que ha estat a Terrassa uns dies, en aquests intercanvis escolars que donen l’oportunitat als nostres fills d’aprendre altres móns que configuren el nostre món. La Kimberly va viure a casa i amb tota la natura-litat vam fer uns petits arranjaments perquè la seva estada li fos prou còmoda. La cadira de rodes es va convertir en un mobiliari tècnic i, per tant, vam reajustar el model de convivència.

Quan per circumstàncies com aquesta es canvien actituds i/o comportaments, corres el perill de donar un aire transcendent a una re-lació que segurament no tindria amb una altra persona. Però és inevitable, sobretot pels pares, quan veus els teus fills i veus les circumstàncies

que viuen altres famílies. Aleshores, reflexiones i te n’adones de l’egoisme que ens atrapa en un sentiment de protecció sovint exagerat. La Kim-berly és una noia francament extraordinària. Va arribar del fred de Brussel·les, amb les seves ne-vades impenitents, i va tornar a casa amb les gal-tes rosades i els ulls plens d’il·lusió. Però això tan senzill, els seus pares ho van considerar també extraordinari: que algú acollís la seva filla en les circumstàncies especials que li toca viure i que ho fes amb afecte i estima. Vam compartir con-versa, somnis, obvietats i històries quotidianes, i la Kimberly va explicar-nos com era la seva vida.

Tot va ser prou extraordinari perquè en parlem en aquest news. No seria just silenciar, pel fet d’anar en una cadira de rodes, o de tenir una malaltia de-generativa, les lliçons que constantment ens dóna la vida i en les mostra a través de persones i fets. Tot el que nosaltres fem diàriament, algunes vega-des amb desgana, ella també ho fa, però en el seu cas el seu esforç, la seva actitud positiva, la seva voluntat, la seva il·lusió, va més enllà del ‘bon dia’. El ‘bon dia’ ja és una victòria, un pas endavant per conquerir nous espais, i reflexionar-hi dóna també força per entendre els valors que transmetem als nostres fills. Disposar amb naturalitat dels nostres sentits fa que no es valori la seva possessió, i no-més quan ens manquen les coses ens n’adonem de la necessitat. Però més meritori és encara veure la lluita de les persones per reivindicar el seu es-pai vital, reclamant el dret a viure amb les con-dicions que la vida li marca. La Kimberly ho fa, com milers de persones, però els comportaments que tenim la majoria no són sempre compren-sius i, en alguns casos, es manifesta incomoditat.

Quan diem que la Kimberly és extraordinària no volem caure en la trampa de singularitzar-la per la malaltia, perquè els nostres fills també són extraordinaris. El que pretenem dir és que casos com el de la Kimberly ens haurien de fer reflexio-

nar de la manera en què vivim, de com valorem les coses, què té i què no té valor, i si la nostra actitud és realment solidària amb totes les per-sones. El com construïm la ciutat és un exemple. La Kimberly ens deia que Terrassa és una ciutat força adaptada a persones amb mobilitat reduï-da. Segurament, molts no hi hem pensat gaire, a no ser que ens sentim afectats per algun cas personal. Carrers, cases i pisos, o edificis pú-blics, són sovint barreres de convivència, enca-ra que hagin guanyat un premi d’arquitectura.

Però no cal que anem tan lluny. A la sortida de l’escola, al Vedruna, sovint hi aparquen cotxes que ocupen la vorera. Això fa que els nens i nenes que van o tornen d’alguna activitat extraescolar es trobin que han de baixar de la vorera per seguir el camí. Quan s’ha recriminat aquesta actitud, algun pare o mare s’han enfadat i han dit allò de “només són cinc minuts”, o també “on vols que aparqui”. Us n’adoneu? Si qualsevol Kimberly terrassenca vol-gués passar, no podria. No és la ciutat la que crea, en aquest cas, barreres arquitectòniques, és l’actitud, mentalitat, egoisme i manca de respecte de les per-sones. No modifiquen, o no modifiquem, ni un pam els nostres costums i volem ser servits fins al límit de la impertinència. Volem educar els nostres fills, o vo-lem que ens els eduquin, però nosaltres els manlle-vem l’educació cívica, o simplement la menystenim.

Aquesta és la lliçó de la Kimberly, de fer-nos donar un pas enrere per entendre la perspectiva de les coses i fer-nos, si tenim sort, una mica més humils a l’hora de córrer pels carrers de la nos-tra vida. Ella va tornar a Brussel·les amb galtes rosades, un somriure i unes quantes llàgrimes. A casa, vam tenir el mateix sentiment. I ara, volant a 31.000 peus, en el món dels cels nocturns, re-cordo amb nostàlgia que una nena de 16 anys va aconseguir emocionar-me i, en algun moment, vessar llàgrimes dolces. Tot plegat és tan frà-gil, com sovint ho és la voluntat per ser millors.

Els móns que configuren el nostre món

NECESSITA MILLORAR.

L’educació cívica de les persones. N’hi ha que viuen sota el pa-raigües de l’egoisme. També cal millorar la interpretació que fem del temps, com excusa per no reflexionar més sovint.

PROGRESSA ADEQUADAMENT.

Els exemples que ens dóna la vida per aprendre a viure i con-viure millor. Fa que el nostre ritme vital rebi una sotragada i ens permeti recompondre les arrels del sentit comú.

2 · Abril de 2013Mirar i Conèixer

KIMBERLY MENU: “Per primer cop a la vida em sento independent, com si ja fos major d’edat”

L’optimisme amb que es mira tot el que l’envolta i la naturalitat amb la que parla de la seva malaltia és el que més ens ha fascinat després de xerrar una estona amb la Kimberly. Sembla que, a mida que la distròfia muscular ha anat minvant la seva mobilitat, ha nodrit també un caràcter fort i tenaç i un afany de superació envejables en una noia de 16 anys. La Kimberly és una de les alumnes de l’escola Mater Dei de Brussel·les que participa del programa d’intercanvi amb el Vedruna i se la veu decidida a aprofitar fins a l’última gota d’aquesta experiència. La Carmina, l’alumna que l’ha acollit a casa seva, s’ha convertit en la seva ombra: la passeja amunt i avall amb la cadira de rodes, la vigila, la informa i l’ajuda a entendre’s. Escolta atenta l’entrevista i de tant en tant apunta, comenta o afegeix alguna cosa. Somriures, mirades, bromes... de seguida s’evidencia la complicitat que s’ha creat entre les dues noies.Amb elles volíem conèixer detalls d’una ac-tivitat que es desenvolupa amb l’objectiu d’afavorir l’intercanvi cultural i l’aprenentatge d’idiomes però, inevitablement, la conversa s’acaba centrant en la història particular de la Kimberly. Amb poques paraules ens descriu una vida pràcticament calcada a la de qualsevol de les seves companyes, i admirable precisament per això. Però hi ha una cosa que la diferencia de les altres: ella no fa plans de futur.

Com estàs vivint aquesta estada a Terras-sa?

Doncs vam arribar divendres i vam tenir una gran rebuda a l’aeroport, amb pancarta i tot!

Va ser molt divertit. El cap de setmana hem fet un munt de coses amb la família i les altres companyes i avui ens han portat a Barcelona. Hem visitat una església -Santa Maria del Mar, aclareix la Carmina- i La Pedrera de Gaudí que m’ha agradat molt.

Com valores aquesta experiència d’intercanvi?

Ho trobo molt emocionant. Amb la meva fa-mília acostumem a viatjar per vacances, però aquesta és la primera vegada que surto sense els meus pares. Per primer cop a la vida em sento independent, com si ja fos major d’edat. La veritat és que m’ho han posat molt fàcil, sempre tinc algú pendent de mi, les amigues m’ajuden molt, i també la Carmina i la seva família.

Destacaries algun tret especial en els nos-tres costums?

M’agrada molt el ritme de vida que porteu aquí, no és gens estressant. Allà, a Brussel·les la gent només pensa en treballar, de 9 a 5 sen-se parar. Aquí us ho preneu amb més calma. Ah! i sempre mengeu.

T’agrada la cuina catalana?Ho he trobat tot boníssim, sobretot el pa amb

tomàquet. L’únic que no em va agradar va ser... –el recuit, torna a apuntar la Carmina.

T’has sentit ben acollida?És clar! Sobretot amb la família de la Carmina.

Són molt oberts i sociables, m’hi sento molt bé. És divertit i tots s’esforcen en parlar l’anglès.

Què opines sobre el nivell d’anglès dels nostres estudiants?

És força alt. En gramàtica i vocabulari són més bons que nosaltres però l’accent... (es mira la Carmina i riu) l’haurien de millorar. A Bèlgica ens insisteixen molt en la pronúncia.

També practiqueu el francès amb els alumnes catalans?

No gaire. La meva llengua materna és el flamenc i el francès el parlo molt poc. Aquest intercanvi ens serveix sobretot per practicar l’anglès.

Després de moure’t amb la cadira de ro-des per Barcelona i Terrassa, creus que són ciutats adaptades?

I tant! Les ciutats aquí estan molt prepa-rades perquè hi pugui circular la gent amb discapacitat: les voreres, els edificis, els acces-sos al tren, l’aeroport... No m’importaria gens traslladar-me a viure aquí, em seria més fàcil que a Brussel·les.

Com tens organitzada la vida allà?En general força bé. Tot i que sempre haig de

dependre d’algú perquè em porti d’un lloc a l’altre, ho tinc relativament fàcil. L’escola està adaptada, hi ha ascensor i les meves amigues ho han acceptat molt bé. Sempre m’ajuden i m’acompanyen a tot arreu.

I la teva família, com ho viu?Quan tenia dos anys em van diagnosticar dis-

tròfia muscular. Als meus pares no els va venir de nou ja que es tracta d’una malaltia genètica

3 · Abril de 2013Mirar i Conèixer

i a la família de la meva mare s’ha donat algun cas, entre ells el meu tiet. Van vendre la casa on vivíem i en van comprar una de nova que van adaptar a les meves necessitats.

Ens han comentat que a Brussel·les ets una celebritat i que fins i tot t’han fet en-trevistes pel diari?

És que allà la vida és una mica avorrida, així que qualsevol cosa que --- surti de la normali-tat és notícia. Em van fer una entrevista quan va venir la Carmina a estar-se amb nosaltres a casa, ho van trobar curiós, suposo.

També ens han dit que t’agrada molt l’esport.

Si, i el practico en la mesura de les meves possibilitats, especialment la natació. És bo per la meva malaltia, però no sempre em sen-to prou bé per nedar. A l’hivern els músculs em fan mal i em costa més moure’m, però a l’estiu em trobo millor i estic més activa.

Cada any va a un campus d’estiu -infor-ma la Carmina

Ah sí! és una de les activitats que més m’agrada. Hi tinc molt bons amics perquè sempre vaig amb la mateixa gent. Fem es-

port, anem a la platja... i coneixem llocs nous del nostre país. M’agrada molt viatjar.

I, amb tota serenitat deixa anar:M’agradaria viatjar per tot arreu més enda-

vant, però per la meva malaltia no sé si ho po-dré fer, així que ja ho veurem...

I deixem aquí l’entrevista amb la Kim-berly, no podem preguntar-li sobre res

més enllà d’aquest present que acabarem d’aclarir amb la Carmina, mentre la deixem descansar.

A l’escola ens van explicar la situació de la Kimberly i van demanar si alguna família se’n podria fer càrrec si venia aquí per l’intercanvi. Ho vaig plantejar a casa i em van dir que sí. Primer vaig anar jo a Brussel·les i em vaig es-tar amb la seva família. Al principi estava una mica espantada però després em vaig sentir força còmoda.

És molt complicat el seu dia a dia?Els seus pares són molt macos i la cuiden i

estan molt pendents d’ella. La casa està com-pletament adaptada. La Kimberly té una habi-tació i un lavabo a baix i una guia al sostre per quan s’ha de desplaçar sola. Tenen un cotxe gran, tipus furgoneta amb només dos seients i així la cadira hi cap al darrera sense haver de plegar-la.

Com li va a l’escola?Cada dia ve un taxi a buscar-la i la porta,

però crec que no li agrada gaire perquè de ve-gades la fa esperar molt. A classe li va força bé. Estudia l’últim cicle de l’educació obligatòria i ha agafat la branca d’economia. Allà és molt popular. Té moltes amigues que la tracten com a qualsevol altra.

Us heu entès bé?Sí, és una noia molt agradable i les dues es-

tem practicant molt l’anglès. Tenir-la a casa ha estat tota una experiència, ja que realment és esgotador estar tot el dia pendent d’ella o em-penyent la cadira vigilant de no xocar amb res. Però m’admira la manera com accepta la seva malaltia, sempre oberta a parlar-ne.

El passat dia 6 de Març, i per iniciativa de l’Escola (i animats per la demanda d’alguns pares) es va fer una xerrada de presentació de l’Associació de TDHA de Terrassa, l’APDHA.

El TDHA amb totes les seves variants (dèfi-cit d’atenció, hiperactivitat...) és un trastorn que pateixen moltes persones des de fa molt de temps, però és en aquests últims temps quan s’ha fet un avenç molt important en l’estudi d’aquest comportament. Segons la meva modesta opinió com a mare, el millor de tot això és que, en conèixer millor el tras-torn cada vegada es detecta abans i això ajuda molt per arreglar els possibles entrebancs que es troben aquests nens al llarg de la seva vida.

Conec personalment aquesta associació (APDHA) i penso que estan fent un treball molt important. Són mares i pares de nens amb TDHA que treballen, i tot i així, dediquen unes quantes hores a la setmana a l’associació. Són persones compromeses que ajuden, recolzen i informen a tothom qui es posa en contacte amb ells.

També, i per altra banda, fan força davant de polítics, metges, psicòlegs, psicopedagogs... perquè aconseguim millores en qüestions d’ajudes econòmiques, adaptacions escolars, classes de reforç i reeducació, i en general, de conscienciació que el TDHA és una anomalia reconeguda que s’ha de tractar d’una mane-ra diferent. M’encanta la frase que utilitzen: “Estima’m més quan menys m’ho me-reixi perquè serà quan més ho necessiti”.

L’únic punt fluix que vaig trobar va ser la poca implicació dels pares en el tema. Si es-tem parlant d’aproximadament un 5% de nens afectats, com és que vam anar una tren-tena de pares entre primària i la ESO? Com podem demanar que els mestres s’involucrin més si nosaltres no mostrem tot l’interès?

Com a col·lectiu afectat penso que una ex-plicació del que és el TDHA hauria de ser una xerrada obligada per a tots els pares i mares, els que tenim fills amb TDHA i els que trac-ten injustament els nostres fills per desco-neixença. No demanem estudis de psicologia només una mica de comprensió i respecte. Sé que de vegades pot ser difícil, però sem-pre penso el mateix: poseu-vos en el seu lloc.

Duli Dènia.

Tot i que el paràmetre principal per a una vida saludable és l’alimentació (recordeu menjar fruita cada dia i sempre sola!), no podem oblidar que moure el cos ajuda a estar millor: ens fa més esvelts, amb més energia, més desperts, amb millor actitud... I arriba un dia en que decidim fer un pensament i començar a fer esport. Però, quin? Córrer s’està posant de moda. A qualsevol hora de qualse-vol dia pots trobar gent per places, carrers i avingudes suant la sama-rreta. És realment l’esport més fàcil de practicar, ja que requereix poc material i a més pots fer-ho sol o acompanyat. Però és el més adient? És saludable? Doncs, sincerament, qualsevol esport amb salts, canvis de ritme o esprints (és a dir, gaire-bé la totalitat dels esports...) no és aconsellable del tot per les articu-lacions, músculs i ossos en general. Si a més li afegim la competició pròpia d’aquestes activitats, estem parlant realment d’una activitat una mica perillosa. I si li sumem també una certa edat... Tot i així, no hem d’oblidar que són activitats socials i amb un component lúdic elevat, per tant, si un es cuida (aquí en-tra en joc el tema de l’alimentació una altra vegada), poden ser un bon complement per a la salut. Però s’ha d’estar molt atent a què demana el cos i a què li podem exigir, in-dependentment de la nostra edat.

Quins són els esports o activitats físiques en les que no hi trobem pegues? Caminar. Pujar i baixar es-cales, anar a la feina a peu i deixar el cotxe a casa. Però que sigui ca-minar, no passejar, que és un al-tre ritme. Tampoc cal suar la gota en l’intent, però hem d’anar per feina. Agafar la bici. Pedalar per desplaçar-nos per la ciutat, no cal buscar etapes de la Setmana Catala-na. Nedar. Aquí cal tenir en compte quin estil fem servir, especialment si patim de l’esquena. Muscular: fer peses. Immillorable per a prevenir l’osteoporosi. Aquí cal dedicar es-pecial atenció a les càrregues, no

excedir-se i controlar les sèries i les repeticions (poques i moltes respec-tivament). Això sí, si trobem les ac-tivitats avorrides, sempre les podem intercalar per trobar-hi un equilibri.

I amb quina freqüència cal fer ac-tivitat física? Doncs si podem, no 2, 3 o 4 vegades a la setmana, com diuen els anomenats experts de la salut, sinó cada dia! Dubto que us quedeu un dia sencer a casa, per tant, si considerem exercici el fet de baixar escales o caminar, segur que cada dia podreu trobar el moment per fer alguna cosa. És clar que si és amb roba esportiva o còmoda o, com m’agrada dir a mi, una mica disfressats, segur que la farem amb més intensitat. Però la intensitat no és tan important com la constància. Cada dia cal intentar fer exercici físic, ja sigui amb xandall o sense.

En definitiva, fer esport sense control no és saludable del tot. Em sap greu. Però per contra, fer exer-cici o millor dit, activitat física, és molt saludable i imprescindible. Cada dia! Si esteu molt enganxats a l’esport competitiu, sempre po-deu buscar l’equilibri. La vostra força de voluntat farà la resta. Sempre podreu trobar temps per millorar el vostre estat, la vostra sa-lut. Ningú no ho farà per vosaltres.

I per acabar, l’hàbit. Si en l’anterior article feia una defensa aferrissada per menjar fruita (mai acompanya-da i cada dia, si pot ser un parell de vegades), avui ens concentrem més en el cos. Dormir amb la fines-tra oberta. Cada dia, estiu, hivern, tardor o primavera. No cal obrir-la totalment, simplement un dit per que l’aire circuli i no es contamini. És sorprenent com s’acaba de ràpid l’oxigen en una habitació tancada.

Doncs, ja ho sabeu, a fer activitat física, a menjar fruita i a respirar bé tot el dia!

Dr. Vegetus.

4 · Abril de 2013Vida sana

Presentació d’APDHA a l’escola

L’esport no és del tot saludable? potser millor parlar d’activitat física

5 · Abril de 2013La cuina de l’AMPA

PA DE SANT JORDI

Elaboració

Massa de formatge:1. Escalfem lleugerament l’aigua i desfem el llevat en ella.2. En un bol col·loquem la farina, fem un forat al mig i hi aboquem l’aigua. Remenem una mica i hi aboquem tot seguit la sal i l’oli. Anem amassant i posteriorment afegim el formatge ratllat. Amassem fins que tot s’integri bé, fem una bola i ho deixem reposar.

Massa de sobrassada:Realitzem el mateix procés anterior però sense afegir oli i enlloc de formatge utilitzem sobrassada.

Muntatge:1. Dividim la massa de formatge en 5 parts i les combinem amb les quatre parts de massa de sobrassada, ho col·loquem tot fent la forma de senyera.2. Un cop muntat , ho deixem reposar tapat amb un drap durant 45minuts, després ho posem al forn durant 30-45min. a 180º.

Nota: Si hi volem donar més color, podem utilitzar colorants comestibles

Massa de sobrassada150 gr. de farina de força60gr. de sobrassada 10gr. de llevat fresc65ml d’aiguauna mica de sal

Massa de formatge:150 gr. de farina de força55gr. formatge ratllat20ml d’oli d’oliva10gr. de llevat fresc65ml d’aiguauna mica de sal

INGREDIENTS

6 · Abril de 2013Sona bé

A l’últim Ampa News us vam dir que par-laríem d’una mítica banda anglesa que va revolucionar el so i un estil de música, Pink Floyd. La veritat és que no podia deixar passar l’oportunitat de fer-ho perquè em considero un autèntic fan d’aquesta banda. Tot comença l’any 1965 a Londres quan dos estudiants d’arquitectura, Roger Waters i Nick Mason decideixen formar un grup i recluten dos musics més: Syd Barret i Rick Wright. Fan servir diversos noms fins que, finalment, fusionen els noms de dos músics de blues de Georgia, Pink Anderson i Floyd Council. A poc a poc es fan un forat en el panorama musical londinenc d’aquells temps on l’ona era la música underground i psicodèlica. Syd Barret a la guitarra, pren el lideratge de la banda composant la majoria de temes. El 1967 treuen amb èxit el primer àlbum, Piper At The Gates Of Dawn. Els seus con-certs són impactants i ensordidors. Utilit-zen potents amplificadors i jocs de llums per crear una atmosfera psicodèlica. Però aviat Syd Barret perdrà el rumb a causa del consum desmesurat de drogues i el 1968 serà substituït per un nou guitarris-ta, David Gilmour. Syd segueix en solitari i ajudat pels Pink Floyd, però el 1971 queda totalment perdut, vuit i incapacitat per fer res més, tota la seva vida. Després d’aquest període comença una etapa de canvi on Roger Waters primer, i David Gilmour des-prés, prenen el lideratge del grup. Els pri-mers àlbums és poden considerar experi-mentals o de transició, fins que l’any 1970 surt editat Atom Heart Mother, un àlbum conceptual. Més tard produeixen Meddle i la pel·lícula del directe a les ruïnes de Pom-peia amb temes mítics com One Of These Days i Echoes. La banda va incorporant les noves tecnologies, tant en les seves composicions com en els seus concerts i arriba el punt d’inflexió en la seva carrera.

Al 1973 surt publicat The Dark Side Of The Moon i aviat se situa als llocs més alts de les llistes d’èxit i és un dels àlbums més venuts de la història amb més de 50 mi-lions de còpies venudes. L’any 1975 publi-quen un nou èxit i tòtem del rock simfònic progressiu: Wish You Were Here, dedicat al que va ser el fundador i líder del grup, Syd Barret. Al 1977 arribaria l’àlbum Animals i al 1979 publiquen The Wall, àlbum con-ceptual de gran èxit del que es gravaria una pel·lícula de la mà del director Alan Parker. Després de les espectaculars gi-res mundials, els membres es distancien

fins que el 1983 editen The Final Cut on Roger Waters vol posar fi a Pink Floyd.

Després d’alguns litigis i un any (o uns anys) més tard David Gilmour recupera la banda sense Waters i surt publicat A Mo-mentary Lapse Of Reason amb aires nous i reivindicatius. La gira mundial passa per Barcelona el 20 de juliol del 1987 i deixa tothom bocabadat amb el seu grandilo-qüent espectacle de làsers i multimèdia amb so quadrafònic. Surt també el direc-te de la gira, anomenat Delicate Sound of Thunder. El 1994, editen, The Division Bell i per últim editen PULSE un àlbum en direc-te de l’espectacular gira mundial. Després hi ha hagut àlbums i gires en solitari de Gilmour i Waters i fins i tot la seva recon-ciliació. També s’esdevé la pèrdua el 2008 del teclista Rick Wright. Probablement, Pink Floyd no tornarà a treure cap altre disc ni a fer cap altre gira, però la seva música perdurarà sempre. Fins la propera!

Pink Floyd

BÚSTIA

Moltes felicitats! Cada dia em resulta més admirable la vostra tasca. Sens dubte ajudeu a millorar la qualitat de la vida escolar i del currículum acadèmic de la nostra escola! Eternament gràcies per la vostra generositat.Lluïsa Quevedo i Junyent

Quin luxe! A quedat molt xulo! Felicitats a totes i tots! Moltes gràciesJordi Tocabens

Bona nit,Només us volia donar les gràcies per la vostra feina. Trobo molt interes-sant l’Ampa News, i sóc conscient del gran treball que realitzeu i que no sempre se us reconeix.Acabo de llegir l’Ampa News de Febrer (el tenia a l’Spam i no l’havia vist), i us volia comentar que hem sembla genial el Suspés d’aquest mes.Jo també surto del cole cada dia amb un nen de P3 i un de P5 (amb companys), la qual cosa vol dir que anem a vegades sis nens o més...i hem de baixar sempre de la vorera i vigilar que ningú ens atropelli als nens.Felicitats per la vostra tria. Gràcies per tot i bona nit.Eva Nerín.

7 · Abril de 2013Llegir i pensar

La casa del silenciBlanca BusquetsRosa dels Vents

UNA NOVEL·LA SOBRE LA PASSIÓ PER LA MÚSICAHeu sentit mai el concert per a dos violins de Bach? Feu-ho, val la pena i us servirà d’entrant per a aquesta novel·la on dues violinistes que interpreten cadascuna d’elles un dels vio-lins de Bach ens porten per una novel·la plena d’ironia, de petits detalls càlids, de tendre-sa i d’algun contrapunt d’amargor molt ben col·locat. Definitivament, és una novel·la que t’arrossega. Els personatges i la música t’embolcallen i et converteixes en observador silen-ciós dels moviments compassats d’una casa on hi bull la passió per la música d’una manera aparentment discreta i silenciosa.

Sembla ser que Blanca Busquets va créixer en un ambient musical i que en aquesta novel·la ha fet la música protagonista. Si mireu el vídeo promocional ella mateixa diu que hi ha quatre veus que construeixen la història al voltant d’un director d’orquestra. Des d’aquí ens atreviríem a dir (i ja se sap, com d’atrevida és la ignorància!) que la passió per la música és l’autèntica veu de la novel·la. La passió del director, que hi consagra la vida solitària amb divertimentos esporàdics amb amants més o menys duradores. La passió de Teresa pel seu violi, que la salva d’una vida de fregar escales i de fer de minyona. La passió de la Maria, que si que fa de minyona tota la vida, però que sent la música des de la boca de l’estomac i no dubta a distingir un intèrpret amb ànima d’un que no en té, i això que ella no en sap ni un borrall de partitures ni de solfeig! I, per últim, la poca passió musical de l’Anna que, essent una virtuosa del violí, toca notes i notes sense ànima, incapaç d’omplir amb la música el buit afectiu que l’acompanyarà tota la vida.

l’Associació de Mares i Pares ja tenim el nostre local a punt de caramel. No s’ha fet per art de màgia, sinó, perquè algunes fa-mílies han tret el seu temps de sota les pedres, per poder fer un somni realitat. Moltíssimes gràcies, l’aprovat va per vosaltres!

Buf! Una mica complicat, però vegem, tenim la classe de P5 B. Ja som a punt de finalitzar el curs i no hi ha manera que pugin ser puntuals: que si el papa, la mama, la professora... cada dia hi ha un motiu per no pujar puntual. El suspens és general per a tots els membres de la classe, incloses les famílies.

Aprovat Suspès