DOSSIER DONES SÀVIES
17
Transcript of DOSSIER DONES SÀVIES
LES DONES SÀVIES deMolière
DramatúrgiadeRicardFarréiLluísHansenVersiód'EnricCambray,RicardFarréiLluísHansen.
1672,França.MolièreilaCompanyiadelReiestrenenunacomèdiadecostumsambunembolicfamiliarons'hireculll'afanydesaberdelesdonesiposaenevidènciaunpoetamediocreicregutdel'època.2016,Catalunya.Molièreinomésdosactorsestrenenlamateixacomèdiadecostumsambunembolicfamiliaron,ambunjoc interpretatiuquetrencalesconvencions,s'hireculllaburladelspedantsd'avuiendia.
PRESENTACIÓ
Aquest dossier és la història d’un seguit de bogeries, o com a mínim d’ideesesbojarrades, que, compaginant seny i rauxa, ha aconseguit arribar a bon port.Començarem, tal com dicta el primer punt de la poètica d’Aristòtil i per tal que eldossierfacigoig,ordenantlanostrafaula,icadaunadelessevesparts,començantperl’ordrenaturalqueéselprimerdelaprimerapart.
L’ORIGEN DE TOT PLEGAT Lesdones sàvies neixde la inquietuddels actorsRicard Farré iEnricCambray per atreballarenprofunditatunacomèdiadetallclàssicdesprésd'havertreballat juntsendiferentsespectaclesd'altresgèneres.Apareixel seugustperMolière i perunade les seves gransobresLesdones sàviesresponent així a la primera de les inquietuds plantejades a l'hora de començar elprojecte.Elsegonpaséslaideadecondensaraquestgranclàssiciaconseguir-loduraescena amb tots els personatges, tan femenins commasculins, perònomés ambelsdosactors.EnaquestpuntapareixlafiguradeLluísHansen,escriptor,quejuntamentambRicardFarréesposenatreballareneltextambeldesigdecrearunadramatúrgiapròpiaonelfregolismeescènicilainterpretacióensónelspilarsfonamentals.
L'espaiidonionsucceeixl'accióseriaunteatredepetitformatounespaipròximambelsespectadors,ambl'escenografiaielselementsescènicsidevestuarimoltacuratsperendinsarl'espectacleielpúblicenelssalonsmàgicsdel'èpocadeMolière.
L’OBRA: ANÀLISI DE L’ORIGINAL L’originaldeMolièretéclaramentdueslíniesdramatúrgiques.L’unaés la intriga argumental del conflictequepare imarevolen casar la seva fillaEnriquetaambdospromesosdiferents:elpareacceptaquelasevafillaescasiambelseu enamorat, mentre que la mare la vol casar amb un personatge que la téembadalidaamblasevaretòricaenlluernadora.L’altraéselmóndelesdonessàvies(lamare,lasevacunyadailasevafillagran)queestrobenpereducar-seenelrefinamentiestudienfilosofia,bonesmaneresitotalapoesia i retòrica possible, per tal de tenir cura del llenguatge gramaticalmentimpecable i lluir-seenel seuúsdavantde tothom. Lesescenesquemostrenaquestaspecte de les dones que volen ser erudites, queden pràcticament al marge de latramaanteriorderivalitatentremaritimullerpercasarlasevafillaEnriqueta.Molière, per il·lustrar aquesta segona trama, va introduir dos personatges moltpedantsque llueixenelsseusversosridículs iques’acabendiscutint i insultantentreells.AquestsdospersonatgeserenclaramentduespersonesconegudesipúbliquesdelParís d’aleshores. L’un era l’abat i autor Charles Cotin i l’altre era el gramàtic GillesMénage.Totsdosvanmantenirunadiscussiópúblicaipujadadetoenl’èpocaenquèMolièreescrivial’obra.Quanesvaestrenar,tothomvareconèixerquis’amagava—nogairedissimuladament—darreredelsdospersonatges.
CRITERIS DE DRAMATÚRGIA
Desprésdedebatre-ho,hemvolgutserfidelsa latramadelcasamentcomsifosa lamateixaèpocadeMolière,mantenintelto,elsvalorssocialsielllenguatgepropis.Peròperserfidelsalarecepcióquevatenirl’obraalasevaestrena,enshemtrencatlesbanyesperpoderactualitzariveurequipodrienserelsCotiniMénageactuals.Aixòensvaportarafer-noslapreguntasegüent:avuiendia,quis’omplelabocad’erudició,de frasesvàcuesque totel seuentornaplaudeixcomsi fosuncortesà,peròqueenrealitat ésmés foc d’artifici de lluïment que resmés? La resposta, que commés hipensem més ens agrada, és que els Cotin i Ménage dels nostres dies són... elsinefablestertulians.Així, adaptarem les escenes de recitació erudita de l’original de Molière amb unamanifesta transformació dels poemes d’alexandrins barrocs a les frases comodí quefanserviratothoraelstertulianshabitualsatotselsmitjansdecomunicaciócatalansperparlardequalsevol temad’actualitatperò, escollintunaambigüitatde lèxicquepermetiubicarelquediuentanal'èpocadeMolièrecomenl'actual.Mantenintaquestdoblecriteri,somfidelsaladoblerecepcióquevatenirl’estrenadeLesdonessàviesal’èpocadeMolière.
L’ADAPTACIÓ Tot el capítol anterior estaria molt bé si oblidéssim per un moment l’origen delprojecte:representarLesdonessàviesNOMÉSAMBDOSACTORS.Iaquíhacomençatlafeinadedebò:Hem reduït avuit el nombredepersonatges (a l’original són tretze), demaneradecada actor n’interpreti només quatre i sense intercanviar-se’ls. Això sí, del sexe quesigui.Hem aconseguit que les nombroses escenes de parelles (enfrontament pare imare,enfrontament germana gran i germana petita, escenes d’enamorament o dedeclaració,etc.)siguinsempreinterpretadespelsdosactors.Aixòhacomportatque,en alguns casos, la informació o el conflicte que aportava un personatge secundaris’hagitraspassataundelsvuitprincipals.Hemforçatque lesescenesdemésdedospersonatges (fins i tot l’escena finalambtotslafamíliareunida)juguinambunaclaraconvencióteatralontotselspersonatgeshi siguin presents. Això vol dir que el projecte contempla jugar molt amb lesconvencionsteatralsiambunatècnicaactoralqueposaràaprovalescapacitatdedurfinsal’extremelfregolismed’enRicardidel’Enric.Finalment,comacriterilingüístichemfetlanostrapròpiaadaptacióihemrenunciatautilitzar el vers de l’original francès o d’altres traduccions catalanes que mantenenl’alexandrí.Elparlardelspersonatgesseràvariat,dinsdelventalldialectalcatalà,enespecial per contrastar la parla hiperpurista del grup de les sàvies i pedants amb elparlardelafamíliaidelscriats,ambelstretscaracterísticsdelaoralitatdelcatalà.
L’EQUIP ARTÍSTIC INTÈRPRETS EnricCambrayDRAMATÚRGIALluísHansen RicardFarré RicardFarré PRODUCCIÓ MarinaMarcosESCENOGRAFIA EnricRomaníElMaldà VESTUARIMarcUdinaFOTOGRAFIA MayZircus COMP.MUSICAL GerardSesé AJ. DIRECCIÓ JúliaBonjoch ASS.ESCÈNICA JúliaBarceló
UN ESPECTACLE DE Ricard Farré i Enric Cambray
ENRIC CAMBRAY NascutaBarcelonal’any1988,ésllicenciatenArtdramàticperl’InstitutdelTeatredeBarcelona(ESAD).Tambés’haformatendiferentsescolesdeBarcelonaiNovaYorkencant,claqué,clowniesgrima.Haformatpartdemésd’unatrentenad’espectaclesentreelsqualsdestaquenEljocdel’amoridel’atzardirigitperJosepMariaFlotatsalTeatreNacionaldeCatalunyaialTeatroMariaGuerrerodeMadrid,ambJoanOlléalsespectaclesDoñaRositalaSolteratambéalTeatreNacionaldeCatalunyai“Depobleenpoble”dePeterHandke,ambÀngelLlàceralsespectaclesMoltSorollpernoresalTnciGeronimoStilton,elmusicaldelRegnedelaFantasiaalTeatreCondaldeBarcelona,alTeatreLaLatinadeMadridiengiraperCatalunyail’EstatEspanyol.TambéambPerePlanellahaprotagonitzat“TirantloBlanc”alTeatreNacionaldeCatalunyaambposteriorgiraperCatalunya.L’hempogutveureperúltimavegadaprotagonitzanthISTÒRIAdirigitperPauRoca,laúltimaproduccióteatralques’haestrenatalaSalaBeckettdeGràcia.EntelevisióvatreballardurantcinctemporadesalasèrieElCordelaCiutatdeTelevisiódeCatalunyaihaparticiparocasionalmentensèriesdecadenesestatalscomLapeceradeEvaoHospitalCentral.L’hempogutveurealestv-moviesErmessendaiFassmantotesduescoproduïdesperTelevisiódeCatalunyaiTelevisiónEspañola.Encinemahaformatpartdelrepartimentdelapel·lículaUncuentochinodeSebastianBorenzteinenunacoproduccióArgentina-EspanyolaprotagonitzadaperRicardoDaríniqueharebutdiversospremisanivellinternacionalentreellselPremiGoyaalaMillorPel·lículaIberoamericana.
RICARD FARRÉ NascutaVallsel1988,ésllicenciatenArtdramàticperl’InstitutdelTeatredeBarcelona(ESAD)iproductord’audiovisualsràdioiespectaclesperl’EscoladeMitjansAudiovisualsdeBarcelona.HacursatestudisteatralsihatreballatalcostatdeprofessionalscomVenturaPons,FerranAudí,JordiCasanovas,LluísPascual,BartTimmer,BigasLuna,XavierAlbertí,GlòriaBalañà,RicardSalvat,PerePlanella,entred’altres.
Totilasevajoventutl’hempogutveuretantalagranpantallacomalteatre.Haprotagonitzat,encinema,l'últimapel·lículadeVenturaPons,Oh,QuinaJoia!TambéhaintervingutaAnydeGràciadeVenturaPons,ElsexodelosÁngelesdeXavierVillaverde,GhostTrackdeFabrizzioRosettiiElisaKdeJudithColleliJordiCadena.ParticipaendiversoscurtmetratgesiéspremiatcomamillorcodirectorimilloractorperlespecesCastingdeJulietas,BanyRuraliRubikat.
EnteatreactualmentestàrepresentantL’AvardeMolièrealTeatreGoyasotalabatutadeJosepMariaMestres.EnelsdosúltimsanyshaparticipatendiversesproduccionscomBlufdeLaCalòricaalaSalaBeckett,BalneariMaldàd’ElsPiratesTeatreaElMaldà,L’hortdelesOliveressotaladirecciódeXavierAlbertíalTeatreNacionaldeCatalunya,NitdeReisdirigitperAdriàAubertalaBibliotecaNacionaldeCatalunyaialElMaldà,LíniesdeMariliaSamperalTeatreLliure,EstriparlaterradeJosepMariaMiróalaSeca-EspaiBrossa,ElCantadordirigitperXicuMasóalTeatreNacionaldeCatalunya,Onze.Nou.CatorzedirigitperPerePlanellaalCentreCulturaldelBorn,SingSongSwing,ElsGuapossónelsRaros,PerdutsalaViquipèdia,NeuNegra,ElMestreiMargatita,Hurlyburly,ComedyTonigth,ElConciertodeSanOvidio,Unllopfugintd'uneixamdetrons,ElsenyordelesMosques,idiverseslecturesalaSalaBeckett,LaSecaielTeatreRomea.
EntelevisióactualmenthainterpretatelpersonatgedeJordiVargasaLaRiera(TVC).TambéhaintervingutensèriescomKubalaMorenoiManchón(TVC),Ventdelplà(TVC)iTvmoviescomMentidesdeSilviaMunt.ÚltimamenthaprotagonitzatelsvideoclipsdegrupsmusicalsreconegutscomSanjosexoTxarango.
LLUÍS HANSEN
LlicenciatenEconomiaiPolíticaperlaUniversitatdeBarcelona(1984)ititulatsuperiorenDireccióiDramatúrgiaperl’InstitutdeTeatredeBarcelona(1999),onvaobtenirelPremiExtraordinarienArtDramàtic.Haestatbecattambéperauncursd'escripturadramàticaalaPrimadelTeatro(SanMiniato,Itàlia,1998).Hacompletatlasevaformacióambeltítoldecuiner(2008)idepastisser(2012)al’escolad’hosteleriaHofmanndeBarcelona.Desdel2009éssecretaridel’Associaciód’EscriptorsenLlenguaCatalana.Enelcampdocent,ésprofessortitulardedramatúrgiaiescripturaal’InstitutdelTeatre,onhaocupatdiversoscàrrecsacadèmics.ComplementaladocènciaalCol·legideTeatredesdel2000(teoria,literaturaihistòria)ialaSalaBeckett(cursosintroductoris,2002-2008).FoumembredelConsellAssessordelTeatreLliureambladirecciódeJosepMontanyès(2001-02).Enelterrenydel’escripturailadramatúrgia,haescritNopassareu!(2003,IIIMaratódeMonòlegs,publicadaal’AADPC),haescritiestrenatAmor,prozacidubtes(2001,FiradelteatredeTàrrega,i2002,TeatreneudeBarcelona),haescritFashionFeelingMusic,ideadaencol·laboracióambJosepMariaMestresiGuillem-JordiGraellsiescritaapartird’untreballactoral(1999,TeatreLliure)ihaescritNecessitat(1999,obrabecadapelTeatreNacionaldeCatalunya),Ecosistema(1998,inèdita)iChristophe(1997,PremiJosepAmetllerdeTeatre1998,publicadaaEdicions62).D’aquestestresobressen’hafetlecturesdramatitzadesdirigidespelmateixautor.TambésignàladramatúrgiadelaselecciódepecesdeKhanohLevinperal’espectacleAixòsíqueésvida(2003),dirigitperPeterGadish.HatraduïtdelfrancèsAntigone,deJeanAnouilh,Retornaldesert,deBernard-MarieKoltès,encol·laboracióambCarmePortaceliiPabloMartín,Pim-pam-pum(Jeuxdemassacre),d’EugèneIonesco,iLabonnevie,d’EnzoCormann,encol·laboracióambChristineBrenot.Enelterrenydeladireccióescènica,amésdeladirecciód’Amor,prozacidubtes,hadirigitl’espectacleConcertperacobla,titellesiundrac,peralaCoblaSantJordi(2009),hadirigitl’espectaclemusicalWimoweh–elscaminsdelaveu,produïtiestrenatperl’AuditorideBarcelona(2001),hacodirigitl’espectacledecircBahiaClubdeBoni&Caroli(1999)ihafetd’ajudantdedirecciódeMorir,deSergiBelbelidirigidapelmateixautor(1998).
QUÈ EN DIUEN DE LES DONES SÀVIES?
cultura 50 DIUMENGE, 16 D’OCTUBRE DEL 2016 ara
“Llegir per tenir èxit a la vida em sembla un discurs horrible”
em de fer és facilitar la transmissió cultural entre generacions.
Expliqui’m alguna de les històries que coneix sobre fills de refugiats. Recordo l’exemple d’una professo-ra que va treballar en una aula d’adolescents entre els quals hi ha-via fills de refugiats. Aquests nois i noies han perdut molt: la casa, el pa-ís, el paisatge, els familiars i els ob-jectes que s’estimaven. La professo-ra va pensar que els posaria a treba-llar amb una coreògrafa i una direc-tora en escena per fer una relectura del mite d’Orfeu.
Orfeu, que es queda sense Eurídice i la va a buscar a l’infern. La feina amb els alumnes va anar molt bé, perquè els va permetre simbolitzar i formalitzar de manera externa el que havien viscut. El mi-te d’Orfeu és dur: perd dues vegades Eurídice, quan ella mor i quan la va a buscar a l’Hades.
Com acaba, la seva història? Els alumnes van fer una representa-ció teatral d’una gran qualitat. El que més ens va impressionar va ser que els nois i noies havien viscut una transformació anímica però també física després de passar per tot
aquell procés. Al principi hi havia enemistats i recels. Al final s’ha-vien fet grans amics. En tots els països on han arribat refugiats hi ha docents, psicòlegs, biblioteca-ris i artistes que fan una gran fei-na, però és molt desconeguda.
Com llegeixen els nens i adoles-cents d’ara? És una pregunta complicada i molt àmplia. Hi ha transformaci-ons perquè creix la lectura en su-ports electrònics, però encara no en podem saber del tot els efec-tes. Els nens continuen buscant als llibres el mateix que abans: se-crets, misteris i respostes a les preguntes que els preocupen. No té res a veure amb l’èxit escolar.
Vostè ha dit que la lectura no ha d’estar lligada necessàriament al plaer. Llegir per tenir èxit a la vida em sembla un discurs horrible. Va es-tar de moda fa un temps, aquesta idea. En reacció a això es va trans-metre que calia llegir per plaer, pe-rò això excloïa molta gent que era incapaç de trobar plaer en la lectu-ra. El que és important de la lectu-ra és com t’ajuda a construir la pròpia identitat.e
LLIBRES
Michèle Petit (París, 1946) parla amb rigor i empenta de la lectura, una matèria que ha estudiat des del punt de vista de l’antropologia des del 1992, i a la qual ha dedicat llibres com El arte de la lectura en tiempos de crisis. Tot i que s’ha jubilat re-centment de la Universitat de Pa-rís 1, continua viatjant per tot el món oferint conferències i xerra-des. Ha visitat Barcelona per parti-cipar en les últimes jornades de Gretel, grup de recerca de literatu-ra infantil i juvenil i educació literà-ria de la Universitat Autònoma.
Sense relats no sobreviuríem? Jo crec que no. Els éssers humans som animals poètics i narratius. Els relats, siguin en prosa o en vers, orals o escrits, ens permeten relaci-onar esdeveniments i ens ajuden a desplaçar-nos de la nostra vida. La lectura ens permet endreçar el ca-os vital, una de les angoixes més grans que tenim.
Per què va aproximar-se a la lectu-ra acadèmicament? Va ser una casualitat. Estudiava la diàspora xinesa recopilant històri-es de vida d’empresaris del país. Uns companys de la universitat van aconseguir un contracte per estudi-ar la lectura al món rural francès. Fins llavors, jo havia viscut entre lli-bres i no podia passar tres dies sen-se visitar una llibreria. En dos me-sos vaig canviar els homes de nego-cis xinesos pels hàbits de lectura de la ruralia. L’únic punt en comú amb la feina que feia abans era que em passava la vida escoltant les històri-es que m’explicava la gent.
Li va agradar tant que va continu-ar explorant la lectura. Vaig passar uns quants anys estudi-ant la lectura en barris pobres de la perifèria francesa. Cada vegada em trobava més gent que em parlava de forma espontània sobre com la lectu-ra els havia ajudat a construir-se, i vaig decidir aprofundir-hi. Arran de diverses estades en països de l’Amè-rica Llatina vaig començar a estudi-ar la lectura en contextos de crisi.
És el tema de la conferència que ha fet a Barcelona. Aquí m’he centrat en els refugiats. Vaig estudiar moltes històries de fills d’immigrants fa quinze anys. Ara la situació és molt més dura: hi ha més atur i una xenofòbia crei-xent; cada cop estem més lluny d’una societat solidària. Més enllà de compartir llibres amb els fills dels refugiats, potser el que haurí-
BARCELONAJORDI NOPCA
MANOLO GARCÍA
Michèle PetitANTROPÒLOGA
‘Les dones sàvies’ CÍRCOL MALDÀ 99 D’OCTUBRE
Diu el gran director ar-gentí Ricardo Bartís que dirigir un clàssic se-guint el text, la didascà-lia i les acotacions és
molt fàcil, i que el que és difícil, i és l’únic que és assenyat, és fer-ne una lectura personal. Doncs això aconse-gueixen Enric Cambray i Ricard Farré en aquest Les dones sàvies en què el mestre Molière satiritza la pe-danteria i ridiculesa de l’aristocràcia del seu temps. I és que a Les dones sà-vies tots els personatges, tret de la criada Martina, estan marcats per la seva irrellevància humana i in-tel·lectual. El pare és un calçasses dominat per una dona amb un fals amor per les arts i fascinada per un engalipador lletraferit que respon al nom de Cunill. Les dues filles en re-alitat només pensen a casar-se, i la tieta està convençuda de ser una be-llesa irresistible. Fins a vuit perso-natges que els dos actors es repartei-xen en un fascinant exercici de fre-golisme, ja sigui girant una bata o po-sant-se una còfia o una perruca.
És un magnífic espectacle d’estil clown que respecta no tan sols l’ar-gument sinó també part del text ori-ginal, amb les seves màximes irrefu-tables, però que introdueix alguns detalls menys clàssics, com la tan actual qüestió de la llengua (Pom-peu hi treu el cap), i que fins i tot ju-ga amb la participació del públic en el 5 x 10, un joc sobre la demagògia que fa sucumbir qualsevol que tin-gués dubtes sobre la proposta. Si la dramatúrgia de Lluís Hansen és molt eficaç, la solvència gestual dels dos actors i, el més important, la cla-redat en la dicció –que tantes vega-des trobem a faltar– són totals.
La troballa és que és una paròdia sense màscara que explota el ridícul de tots plegats amb la intenció, com la que tenia Molière, d’entretenir. I carai si ho aconsegueix!e
Crítica
BARCELONASANTI FONDEVILA
Ricard Farré i Enric Cambray a Les dones sàvies. MAY ZIRCUS / CÍRCOL MALDÀ
Així es tracta un clàssic
TEATRE
Activisme “Docents, bibliotecaris i músics fan una gran feina on hi ha refugiats”
Propòsit “El que hauríem de fer és facilitar la transmissió cultural entre generacions”
cultura 50 DIUMENGE, 16 D’OCTUBRE DEL 2016 ara
“Llegir per tenir èxit a la vida em sembla un discurs horrible”
em de fer és facilitar la transmissió cultural entre generacions.
Expliqui’m alguna de les històries que coneix sobre fills de refugiats. Recordo l’exemple d’una professo-ra que va treballar en una aula d’adolescents entre els quals hi ha-via fills de refugiats. Aquests nois i noies han perdut molt: la casa, el pa-ís, el paisatge, els familiars i els ob-jectes que s’estimaven. La professo-ra va pensar que els posaria a treba-llar amb una coreògrafa i una direc-tora en escena per fer una relectura del mite d’Orfeu.
Orfeu, que es queda sense Eurídice i la va a buscar a l’infern. La feina amb els alumnes va anar molt bé, perquè els va permetre simbolitzar i formalitzar de manera externa el que havien viscut. El mi-te d’Orfeu és dur: perd dues vegades Eurídice, quan ella mor i quan la va a buscar a l’Hades.
Com acaba, la seva història? Els alumnes van fer una representa-ció teatral d’una gran qualitat. El que més ens va impressionar va ser que els nois i noies havien viscut una transformació anímica però també física després de passar per tot
aquell procés. Al principi hi havia enemistats i recels. Al final s’ha-vien fet grans amics. En tots els països on han arribat refugiats hi ha docents, psicòlegs, biblioteca-ris i artistes que fan una gran fei-na, però és molt desconeguda.
Com llegeixen els nens i adoles-cents d’ara? És una pregunta complicada i molt àmplia. Hi ha transformaci-ons perquè creix la lectura en su-ports electrònics, però encara no en podem saber del tot els efec-tes. Els nens continuen buscant als llibres el mateix que abans: se-crets, misteris i respostes a les preguntes que els preocupen. No té res a veure amb l’èxit escolar.
Vostè ha dit que la lectura no ha d’estar lligada necessàriament al plaer. Llegir per tenir èxit a la vida em sembla un discurs horrible. Va es-tar de moda fa un temps, aquesta idea. En reacció a això es va trans-metre que calia llegir per plaer, pe-rò això excloïa molta gent que era incapaç de trobar plaer en la lectu-ra. El que és important de la lectu-ra és com t’ajuda a construir la pròpia identitat.e
LLIBRES
Michèle Petit (París, 1946) parla amb rigor i empenta de la lectura, una matèria que ha estudiat des del punt de vista de l’antropologia des del 1992, i a la qual ha dedicat llibres com El arte de la lectura en tiempos de crisis. Tot i que s’ha jubilat re-centment de la Universitat de Pa-rís 1, continua viatjant per tot el món oferint conferències i xerra-des. Ha visitat Barcelona per parti-cipar en les últimes jornades de Gretel, grup de recerca de literatu-ra infantil i juvenil i educació literà-ria de la Universitat Autònoma.
Sense relats no sobreviuríem? Jo crec que no. Els éssers humans som animals poètics i narratius. Els relats, siguin en prosa o en vers, orals o escrits, ens permeten relaci-onar esdeveniments i ens ajuden a desplaçar-nos de la nostra vida. La lectura ens permet endreçar el ca-os vital, una de les angoixes més grans que tenim.
Per què va aproximar-se a la lectu-ra acadèmicament? Va ser una casualitat. Estudiava la diàspora xinesa recopilant històri-es de vida d’empresaris del país. Uns companys de la universitat van aconseguir un contracte per estudi-ar la lectura al món rural francès. Fins llavors, jo havia viscut entre lli-bres i no podia passar tres dies sen-se visitar una llibreria. En dos me-sos vaig canviar els homes de nego-cis xinesos pels hàbits de lectura de la ruralia. L’únic punt en comú amb la feina que feia abans era que em passava la vida escoltant les històri-es que m’explicava la gent.
Li va agradar tant que va continu-ar explorant la lectura. Vaig passar uns quants anys estudi-ant la lectura en barris pobres de la perifèria francesa. Cada vegada em trobava més gent que em parlava de forma espontània sobre com la lectu-ra els havia ajudat a construir-se, i vaig decidir aprofundir-hi. Arran de diverses estades en països de l’Amè-rica Llatina vaig començar a estudi-ar la lectura en contextos de crisi.
És el tema de la conferència que ha fet a Barcelona. Aquí m’he centrat en els refugiats. Vaig estudiar moltes històries de fills d’immigrants fa quinze anys. Ara la situació és molt més dura: hi ha més atur i una xenofòbia crei-xent; cada cop estem més lluny d’una societat solidària. Més enllà de compartir llibres amb els fills dels refugiats, potser el que haurí-
BARCELONAJORDI NOPCA
MANOLO GARCÍA
Michèle PetitANTROPÒLOGA
‘Les dones sàvies’ CÍRCOL MALDÀ 99 D’OCTUBRE
Diu el gran director ar-gentí Ricardo Bartís que dirigir un clàssic se-guint el text, la didascà-lia i les acotacions és
molt fàcil, i que el que és difícil, i és l’únic que és assenyat, és fer-ne una lectura personal. Doncs això aconse-gueixen Enric Cambray i Ricard Farré en aquest Les dones sàvies en què el mestre Molière satiritza la pe-danteria i ridiculesa de l’aristocràcia del seu temps. I és que a Les dones sà-vies tots els personatges, tret de la criada Martina, estan marcats per la seva irrellevància humana i in-tel·lectual. El pare és un calçasses dominat per una dona amb un fals amor per les arts i fascinada per un engalipador lletraferit que respon al nom de Cunill. Les dues filles en re-alitat només pensen a casar-se, i la tieta està convençuda de ser una be-llesa irresistible. Fins a vuit perso-natges que els dos actors es repartei-xen en un fascinant exercici de fre-golisme, ja sigui girant una bata o po-sant-se una còfia o una perruca.
És un magnífic espectacle d’estil clown que respecta no tan sols l’ar-gument sinó també part del text ori-ginal, amb les seves màximes irrefu-tables, però que introdueix alguns detalls menys clàssics, com la tan actual qüestió de la llengua (Pom-peu hi treu el cap), i que fins i tot ju-ga amb la participació del públic en el 5 x 10, un joc sobre la demagògia que fa sucumbir qualsevol que tin-gués dubtes sobre la proposta. Si la dramatúrgia de Lluís Hansen és molt eficaç, la solvència gestual dels dos actors i, el més important, la cla-redat en la dicció –que tantes vega-des trobem a faltar– són totals.
La troballa és que és una paròdia sense màscara que explota el ridícul de tots plegats amb la intenció, com la que tenia Molière, d’entretenir. I carai si ho aconsegueix!e
Crítica
BARCELONASANTI FONDEVILA
Ricard Farré i Enric Cambray a Les dones sàvies. MAY ZIRCUS / CÍRCOL MALDÀ
Així es tracta un clàssic
TEATRE
Activisme “Docents, bibliotecaris i músics fan una gran feina on hi ha refugiats”
Propòsit “El que hauríem de fer és facilitar la transmissió cultural entre generacions”
LES DONES SÀVIES, ENTRE ELS 20 MILLORS ESPECTACLES DEL 2016.
RECONEIXEMENTS:
PREMI BBVA DE TEATRE 2017 MILLOR ACTOR EX AEQUO PER ENRIC CAMBRAY I RICARD FARRÉ PER LA SEVA INTERPRETACIÓ A "LES DONES
SÀVIES" DE MOLIÈRE.
NOMINATS A MILLOR ESPECTACLE DE PETIT FORMAT ALS PREMIS
BUTACA DE TEATRE 2017.
NOMINATS A MILLOR ESPECTACLE REVELACIÓ ALS PREMIS DE LA CRÍTICA 2017.
"LAS MUJERES SABIAS" SE ESTRENAN EN EL 40 FESTIVAL DE TEATRO CLÁSICO DE
ALMAGRO CON GRAN ÉXITO.
E n escena
MARÍA GÜELL
La Orestiada es una trilogía de obras dramáticas de la Grecia Antigua que firma Esquilo. Su representación se remonta a
las fiestas dionisiacas de Atenas en el año 458 a.C y ahora tenemos la opor-tunidad de verla de la mano de la com-pañía del Teatro Stabile di Napoli.
«Hemos unido tradición y moder-nidad –destaca Luca De Fusco, direc-tor del Teatro Stabile di Napoli-. Es una obra que empieza en el pasado y acaba en el futuro». El Lliure de Montjuic recibe este fin de semana una sesión doble que se pueden ver el
mismo día o en días diferentes: la pri-mera ofrece «Agamennone» y la se-gunda une «Coefore» y «Eumenidi», divididas por una pausa de veinte mi-nutos.
Este montaje recaló el pasado ve-rano en el Teatro Greco di Siracusa y se despedirá en el Teatro de Pompe-ya de Nápoles. Una de los personajes más modernos que sube a escena es Atenea. «Viene del futuro –aclara Luca De Fusco-; es una diosa de nueva ge-neración que interviene como media-dora para que no se perpetúe la cade-na de venganzas y asesinatos sin fin».
Esta propuesta incluye varios ele-mentos de cosecha propia como una música oriental. «La música oriental se fusiona en otros momentos con mú-sicas occidentales para representar la mezcla de culturas y para recordar que la tragedia griega era ópera, con
mucha música». La primera parte na-rra el regreso de Agamenón a su pa-lacio, donde su mujer lo mata por ha-ber sacrificado a su hija Ifigenia.
La segunda entrega es Coefore que se centra en la venganza de dos de los hijos de Agamenón, Electra y Orestes, que planean el asesinato de su madre y el amante de ésta. Y la trilogía se cie-rra con Eumenidi, donde Orestes es llevado a juicio por el asesinato de su madre, y es absuelto gracias a la in-termediación de Atenea.
De Fusco puede estar horas hablan-do de la Orestiada y sus circunstan-cias: «Cada época tiene su propia ver-sión de “Euminidi”. Ha habido épocas que se ha considerado que el juicio era una farsa, pero yo creo que es im-portante que seamos optimistas, que veamos la posibilidad de resolución del conflicto». Optimista de pro, el di-rector ha convertido la votación del juicio en una votación por televoto, lo cual es un poco irónico.
El Lliure de Montjuïc recibe este fin de semana el montaje del Teatro Stabile de Napoli
«Orestiada»
Barcelona. Teatre Lliure. Del 7 al 9 de
octubre.
«Orestiada»
Esquilo a la napolitana
M. GÜELL
El Círcol Maldà es Alfonso Vilallonga y viceversa. Así no nos extraña descubrir que el cantante y músico quisiera ha-cer un homenaje a su antepasado el Baró Maldà que nació en la calle del Pino en 1746.
«En mis imaginaciones muchas veces se me apa-rece el Baró Maldà, al igual que me aparecen muchas personas curio-sas», explica Alfonso Vi-lallonga que presenta en el Espai Lliure hasta el do-mingo 16 de octubre «La note d’à côté» (Retrato musical del baró de Maldà).
Antoni Comas, Mónica López, Elsa Rovayo «La Shica» y él mismo defien-den este cabaret musical. «Tiene un cás-
ting insólito», destaca Ernesto Collado que se atreve con la dirección. La mú-sica, a cargo de Gregori Ferrer y Carlos Montfort, envuelve esta propuesta en la que se cuela la actriz Mónica López.
«Es fascinante contar lo que le pasa por la cabeza a Alfon-
so en un escenario, mi rol es el de su psicóloga –co-menta López que nació en Canarias y habla ale-mán-. No tenemos nada que ver los unos con los
otros. Lo que más me gusta del mundo es estar
al lado de los músicos». La otra chica es «La Shica»
cuyo rol es más difícil de definir. Si está acostumbrada a la música fusión aquí no está nada claro lo que hace. La ar-tista ceutí se deja llevar y entra en este
juego escénico. Por su parte, Antoni Co-mas, con quien ya vimos a Alfonso en el pasado Festival de Perelada, se atre-ve a decir que el espectáculo lo tiene todo.
Muchas pretensiones «El montaje pretende muchas cosas pero en el fondo no pretende nada», aclara Vilallonga que tenía muchas ga-nas que Mónica López cantara en ale-mán y lo ha conseguido.
También es importante el rol de la polifacética «Shica», venida del sur, por-que le da un contrapunto a toda la pro-puesta. «Es tan espontánea y tan bue-na que no sabemos describir lo que hace», coinciden Collado y Vilallonga.
La poesía y la música se dan de nue-vo la mano en esta aventura del genial Alfonso Vilallonga que llega al Espai Lliure (lugar idóneo para este formato) tras su paso por el Festival Grec 2016.
Una de las escenas del montaje del Teatro Stabile de Napoli
«La note d’acôté» Una noche con el Baró de Maldà
«La note d’acôté»
Barcelona a. Espai Lliure, Hasta el 16 de
octubre.
Molière en la era del «tertulianés» LES DONES SÀVIES Autor: Molière. Dirección: Ricard Farré y Enric Cambray. Dramaturgia: Lluís Hansem. Interpretes: Enric Cambray y Rucard Farré. El Maldà, 5 de octubre.
SERGI DORIA
Como la pedanteria no tiene edad, nada extraña la vigencia del Molière de «Las mujeres sabias» en la Cata-luña de 2016. Conscientes de ello, Ri-card Farré y Enric Cambray han adap-tado esta pieza de 1672 para reflejar la preciosa ridiculez de los tertulia-nos que opinan y «piulen» en forma-to Twitter de todo lo divino y huma-no. Haciendo «tots els papers de l’auca», Farré y Cambray han toma-do esa comedia de costumbres para denunciar la perversa combinatoria de frases estandarizadas y eufemis-mos que compone ese lenguaje que no dice nada y que Antonio Burgos ya bautizó en las páginas de ABC como «tertulianés».
Ahora Amanda y Belisa son las mujeres sabias que se pasan el día encadenando frases en catalán nor-mativo mientras desprecian a la cria-da Martina porque habla con caste-llanismos y modismos gerundenses. La vieja querella sobre el Noucentis-me, que coartó toda expresión popu-lar e introdujo galicismos para dife-renciarse de la lengua española pro-vocando el ostracismo de Vilanova, Rusiñol o Narcís Oller y encumbran-do a los ininteligibles imitadores de Xènius, se reencarna en el persona-je del Sr. Cunill, ejemplo de la huera facundia tertuliana.
El honesto Clitandro y la criada Martina –apoyados por Crisal, –el pa-dre de Enriqueta- se coaligarán para que que la joven evite la boda acor-dada por su madre y su tía con el Sr. Cunill, ese «pico de oro» que solo as-pira a apoderarse de la dote de su pro-metida. Con un biombo multiuso, el dúo Farré/Cambray se despliega en ocho personajes con momentos hi-larantes como la demostración que hace el Sr. Cunill aplicando la fórmu-la del cinco por diez; esto es, combi-nar de forma aleatoria fragmentos de frase hasta componer esas res-puestas rimbombantes con la que se puede contestar a cualquier pregun-ta sobre cualquier tema sin decir nada.
Enric Cambray entona la canción del Sr. Cunill «que enamora a las tie-tas con el uso de la Gramática» y el público ríe con ganas. Ricard Farré borda a esa criada Martina que afir-ma que no conoce a la señora Gra-mática. «Les dones sàvies» es un ejemplo de versatilidad actoral y de cómo adaptar un clásico desde el mi-nimalismo escénico para subrayar la vigencia de su moraleja.
Crítica de teatro
abc.es 64 ABCdelOCIO VIERNES, 7 DE OCTUBRE DE 2016 ABC
E n escena
MARÍA GÜELL
La Orestiada es una trilogía de obras dramáticas de la Grecia Antigua que firma Esquilo. Su representación se remonta a
las fiestas dionisiacas de Atenas en el año 458 a.C y ahora tenemos la opor-tunidad de verla de la mano de la com-pañía del Teatro Stabile di Napoli.
«Hemos unido tradición y moder-nidad –destaca Luca De Fusco, direc-tor del Teatro Stabile di Napoli-. Es una obra que empieza en el pasado y acaba en el futuro». El Lliure de Montjuic recibe este fin de semana una sesión doble que se pueden ver el
mismo día o en días diferentes: la pri-mera ofrece «Agamennone» y la se-gunda une «Coefore» y «Eumenidi», divididas por una pausa de veinte mi-nutos.
Este montaje recaló el pasado ve-rano en el Teatro Greco di Siracusa y se despedirá en el Teatro de Pompe-ya de Nápoles. Una de los personajes más modernos que sube a escena es Atenea. «Viene del futuro –aclara Luca De Fusco-; es una diosa de nueva ge-neración que interviene como media-dora para que no se perpetúe la cade-na de venganzas y asesinatos sin fin».
Esta propuesta incluye varios ele-mentos de cosecha propia como una música oriental. «La música oriental se fusiona en otros momentos con mú-sicas occidentales para representar la mezcla de culturas y para recordar que la tragedia griega era ópera, con
mucha música». La primera parte na-rra el regreso de Agamenón a su pa-lacio, donde su mujer lo mata por ha-ber sacrificado a su hija Ifigenia.
La segunda entrega es Coefore que se centra en la venganza de dos de los hijos de Agamenón, Electra y Orestes, que planean el asesinato de su madre y el amante de ésta. Y la trilogía se cie-rra con Eumenidi, donde Orestes es llevado a juicio por el asesinato de su madre, y es absuelto gracias a la in-termediación de Atenea.
De Fusco puede estar horas hablan-do de la Orestiada y sus circunstan-cias: «Cada época tiene su propia ver-sión de “Euminidi”. Ha habido épocas que se ha considerado que el juicio era una farsa, pero yo creo que es im-portante que seamos optimistas, que veamos la posibilidad de resolución del conflicto». Optimista de pro, el di-rector ha convertido la votación del juicio en una votación por televoto, lo cual es un poco irónico.
El Lliure de Montjuïc recibe este fin de semana el montaje del Teatro Stabile de Napoli
«Orestiada»
Barcelona. Teatre Lliure. Del 7 al 9 de
octubre.
«Orestiada»
Esquilo a la napolitana
M. GÜELL
El Círcol Maldà es Alfonso Vilallonga y viceversa. Así no nos extraña descubrir que el cantante y músico quisiera ha-cer un homenaje a su antepasado el Baró Maldà que nació en la calle del Pino en 1746.
«En mis imaginaciones muchas veces se me apa-rece el Baró Maldà, al igual que me aparecen muchas personas curio-sas», explica Alfonso Vi-lallonga que presenta en el Espai Lliure hasta el do-mingo 16 de octubre «La note d’à côté» (Retrato musical del baró de Maldà).
Antoni Comas, Mónica López, Elsa Rovayo «La Shica» y él mismo defien-den este cabaret musical. «Tiene un cás-
ting insólito», destaca Ernesto Collado que se atreve con la dirección. La mú-sica, a cargo de Gregori Ferrer y Carlos Montfort, envuelve esta propuesta en la que se cuela la actriz Mónica López.
«Es fascinante contar lo que le pasa por la cabeza a Alfon-
so en un escenario, mi rol es el de su psicóloga –co-menta López que nació en Canarias y habla ale-mán-. No tenemos nada que ver los unos con los
otros. Lo que más me gusta del mundo es estar
al lado de los músicos». La otra chica es «La Shica»
cuyo rol es más difícil de definir. Si está acostumbrada a la música fusión aquí no está nada claro lo que hace. La ar-tista ceutí se deja llevar y entra en este
juego escénico. Por su parte, Antoni Co-mas, con quien ya vimos a Alfonso en el pasado Festival de Perelada, se atre-ve a decir que el espectáculo lo tiene todo.
Muchas pretensiones «El montaje pretende muchas cosas pero en el fondo no pretende nada», aclara Vilallonga que tenía muchas ga-nas que Mónica López cantara en ale-mán y lo ha conseguido.
También es importante el rol de la polifacética «Shica», venida del sur, por-que le da un contrapunto a toda la pro-puesta. «Es tan espontánea y tan bue-na que no sabemos describir lo que hace», coinciden Collado y Vilallonga.
La poesía y la música se dan de nue-vo la mano en esta aventura del genial Alfonso Vilallonga que llega al Espai Lliure (lugar idóneo para este formato) tras su paso por el Festival Grec 2016.
Una de las escenas del montaje del Teatro Stabile de Napoli
«La note d’acôté» Una noche con el Baró de Maldà
«La note d’acôté»
Barcelona a. Espai Lliure, Hasta el 16 de
octubre.
Molière en la era del «tertulianés» LES DONES SÀVIES Autor: Molière. Dirección: Ricard Farré y Enric Cambray. Dramaturgia: Lluís Hansem. Interpretes: Enric Cambray y Rucard Farré. El Maldà, 5 de octubre.
SERGI DORIA
Como la pedanteria no tiene edad, nada extraña la vigencia del Molière de «Las mujeres sabias» en la Cata-luña de 2016. Conscientes de ello, Ri-card Farré y Enric Cambray han adap-tado esta pieza de 1672 para reflejar la preciosa ridiculez de los tertulia-nos que opinan y «piulen» en forma-to Twitter de todo lo divino y huma-no. Haciendo «tots els papers de l’auca», Farré y Cambray han toma-do esa comedia de costumbres para denunciar la perversa combinatoria de frases estandarizadas y eufemis-mos que compone ese lenguaje que no dice nada y que Antonio Burgos ya bautizó en las páginas de ABC como «tertulianés».
Ahora Amanda y Belisa son las mujeres sabias que se pasan el día encadenando frases en catalán nor-mativo mientras desprecian a la cria-da Martina porque habla con caste-llanismos y modismos gerundenses. La vieja querella sobre el Noucentis-me, que coartó toda expresión popu-lar e introdujo galicismos para dife-renciarse de la lengua española pro-vocando el ostracismo de Vilanova, Rusiñol o Narcís Oller y encumbran-do a los ininteligibles imitadores de Xènius, se reencarna en el persona-je del Sr. Cunill, ejemplo de la huera facundia tertuliana.
El honesto Clitandro y la criada Martina –apoyados por Crisal, –el pa-dre de Enriqueta- se coaligarán para que que la joven evite la boda acor-dada por su madre y su tía con el Sr. Cunill, ese «pico de oro» que solo as-pira a apoderarse de la dote de su pro-metida. Con un biombo multiuso, el dúo Farré/Cambray se despliega en ocho personajes con momentos hi-larantes como la demostración que hace el Sr. Cunill aplicando la fórmu-la del cinco por diez; esto es, combi-nar de forma aleatoria fragmentos de frase hasta componer esas res-puestas rimbombantes con la que se puede contestar a cualquier pregun-ta sobre cualquier tema sin decir nada.
Enric Cambray entona la canción del Sr. Cunill «que enamora a las tie-tas con el uso de la Gramática» y el público ríe con ganas. Ricard Farré borda a esa criada Martina que afir-ma que no conoce a la señora Gra-mática. «Les dones sàvies» es un ejemplo de versatilidad actoral y de cómo adaptar un clásico desde el mi-nimalismo escénico para subrayar la vigencia de su moraleja.
Crítica de teatro
abc.es 64 ABCdelOCIO VIERNES, 7 DE OCTUBRE DE 2016 ABC
