EL PINTOR ALFONS BORRELL O EL RIGOR A ULTRANÇA

Ja de menut, Alfons Borrell, nat a Barcelona el 1931, va donar relació a la seva vida tot pintant. Després d’una fase expressionista i d’una altra no-figurativa, el 1960 va formar part del grup Gallot, interessat per la pintura gestual. Del 1940 ençà resideix a Sabadell, on ha acomplert la seva obra enmig de la indiferència de les cabres i les campanes. Ell, però, se n’ha sabut desentendre, i amb esforç ha anat agrupant grapats de metall. El 1973 es va deslligar de peus i va iniciar l’etapa actual, que només amb sang i rigor ha anat portant a terme. I també amb el nom que duu gravat al fons de la voluntat, no pas forjada de bronze buit. El 1978 va exposar a la Fundació Joan Miró i a París, fets que hem d’interpretar en el seu cas, un exemple d’honestedat i modèstia, com dues bones ditades. Que diuen ara els seus denigradors, els ceballots que no l’estimaven?

Del clos estant de la pintura, l’anàlisi que Borrell ha perfilat de la pintura mateixa es presenta lúcida com cap altra. Si és cert que els homes circulen sobre vies, ell fa de guardaagulles, i els quadres, semafòrics, esdevenen el resultat de la feina. A causa d’obrir-se a l’inconegut, les seves obres no es repleguen mai en elles mateixes tot limitant-se a la moda d’un llenguatge en el ras extrem, si voleu, de les categories establertes. Borrell pinta el buit i el llampec; de vegades dreça l’orella a la cinglera dels ecos i croquisa el silenci o amaga la tempesta en un esquema de vibracions. De la pluja li interessa la gota, perquè, de fet, per a comprendre les possibilitats immenses de l’experiència, només ens cal tenir un parell de braços i de cames, poc en necessitem un miler. Tanmateix no hi pot haver una obra reeixida sense aquesta tensió de l’esperit que mena les obres a un punt de màxima concisió i fa que esdevinguin testimoniatge de vida i no pas d’unes accions determinades. Ni cap anell ni cap moneda, només els dits ens assenyalen, al punt de mitjanit, la mar on el pintor sol llançar la seva aventura persistent.

Pel mateix motiu que uns mecanismes d’alliberament acostumen a esdevenir alienadors i que la “contestació” es converteix en un article més de consum, la massificació de la cultura dóna una gent amb informació i sense pesquis. Estic convençut que les tendències no serveixen de res si no hi ha una força creadora dintre mateix de la planta. Ningú no hi és present quan Alfons Borrell descobreix totes les picades; el rebenta haver d’aturar-se en climes intermedis. I és que en aquest camí d’exigència i subtilesa les guies envelleixen de pressa. Cap a la poesia, no solament de n’hi va la llengua!

JOAN BROSSA(Text per al catàleg de la primera exposició d’Alfons Borrell a la Galeria Joan Prats, octubre de 1979)