ELS RECURSOS HÍDRICS - blocs.xtec.cat · Les pèrdues per contaminació contribueixen en gran...
37
1 10. RECURSOS 1. RECURSOS HÍDRICS L'aigua és el component majoritari dels éssers vius i és imprescindible per a la vida. La societat humana necessita un subministrament constant de grans quantitats d'aigua, ja que és un bé insubstituïble com a necessitat bàsica i que intervé directament en gairebé tots els processos productius. La disponibilitat d’aigua va íntimament lligada al desenvolupament de les civilitzacions. Els primers assentaments humans es van situar en zones properes a les ribes dels rius i dels llacs. En aquestes zones es van començar a practicar l’agricultura i la ramaderia. Entenem per recursos hídrics d'un país o regió, la quantitat d'aigua dolça, potencialment utilitzable, present als seus rius, llacs i aqüífers, aportada per la precipitació local o la rebuda a través dels rius i aqüífers transfronterers. Considerat globalment, és un recurs més que suficient per a satisfer les demandes però existeixen factors que fan de l'aigua un bé limitat i escàs en moltes àrees geogràfiques. Aquests factors són: La distribució territorial i temporal de l'aigua és molt desigual ; això fa de l'aigua un recurs no sempre disponible de forma natural en el lloc i el moment que es precisa. Per aquest motiu la seva disponibilitat local és enormement variable: hi ha zones del planeta on és excendentària i en altres on no arriba a ser suficient. El creixement de les necessitats hídriques és exponencial a causa de l’augment de la població, la diversificació i l’increment del consum per càpita com a conseqüència de l'augment del nivell de vida. Les pèrdues per contaminació contribueixen en gran mesura a que sigui un bé limitat i escàs en moltes regions. Generalment, la gestió de l'aigua es realitza seguint estratègies que la consideren un recurs il·limitat. També hi ha recursos hídrics no convencionals. L'aigua ofereix grans possibilitats per a ser reciclada i reutilitzada per a nous usos i aquesta característica és generalment poc aprofitada. També pot ser desalada l'aigua del mar. Resumint, els recursos hídrics depenen fonamentalment dels factors climàtics (precipitació i evapotranspiració), però també de la distribució de la població humana, és a dir, una regió àrida presentarà uns ecosistemes naturals adaptats a aquestes condicions, però si s'hi assenta una important població humana, es potenciaran els efectes d'aquesta mancança de recursos hídrics. L'escassetat i la qualitat de l'aigua en àmplies zones de la Terra constitueix un fre al creixement de moltes societats i és un element de tensió internacional, de manera que cal replantejar-se la consideració de l'aigua com a recurs: l'aigua és un recurs renovable, però limitat i, en ocasions, escàs.
Transcript of ELS RECURSOS HÍDRICS - blocs.xtec.cat · Les pèrdues per contaminació contribueixen en gran...
1
10. RECURSOS
1. RECURSOS HÍDRICS
L'aigua és el component majoritari dels éssers vius i és
imprescindible per a la vida. La societat humana
necessita un subministrament constant de grans
quantitats d'aigua, ja que és un bé insubstituïble com a
necessitat bàsica i que intervé directament en gairebé
tots els processos productius.
La disponibilitat d’aigua va íntimament lligada al
desenvolupament de les civilitzacions. Els primers
assentaments humans es van situar en zones properes a
les ribes dels rius i dels llacs. En aquestes zones es van
començar a practicar l’agricultura i la ramaderia.
Entenem per recursos hídrics d'un país o regió, la quantitat d'aigua dolça, potencialment utilitzable,
present als seus rius, llacs i aqüífers, aportada per la precipitació local o la rebuda a través dels rius i
aqüífers transfronterers. Considerat globalment, és un recurs més que suficient per a satisfer les
demandes però existeixen factors que fan de l'aigua un bé limitat i escàs en moltes àrees geogràfiques.
Aquests factors són:
La distribució territorial i temporal de l'aigua és molt desigual; això fa de l'aigua un recurs no
sempre disponible de forma natural en el lloc i el moment que es precisa. Per aquest motiu la seva
disponibilitat local és enormement variable: hi ha zones del planeta on és excendentària i en altres
on no arriba a ser suficient.
El creixement de les necessitats hídriques és exponencial a causa de l’augment de la població, la
diversificació i l’increment del consum per càpita com a conseqüència de l'augment del nivell de vida.
Les pèrdues per contaminació contribueixen en gran mesura a que sigui un bé limitat i escàs en
moltes regions.
Generalment, la gestió de l'aigua es realitza seguint estratègies que la consideren un recurs
il·limitat.
També hi ha recursos hídrics no convencionals. L'aigua ofereix grans possibilitats per a ser
reciclada i reutilitzada per a nous usos i aquesta característica és generalment poc aprofitada.
També pot ser desalada l'aigua del mar.
Resumint, els recursos hídrics depenen fonamentalment dels factors climàtics (precipitació i
evapotranspiració), però també de la distribució de la població humana, és a dir, una regió àrida
presentarà uns ecosistemes naturals adaptats a aquestes condicions, però si s'hi assenta una important
població humana, es potenciaran els efectes d'aquesta mancança de recursos hídrics.
L'escassetat i la qualitat de l'aigua en àmplies zones de la Terra constitueix un fre al creixement de
moltes societats i és un element de tensió internacional, de manera que cal replantejar-se la
consideració de l'aigua com a recurs: l'aigua és un recurs renovable, però limitat i, en ocasions, escàs.
2
Usos de l’aigua.
Podem classificar els usos de l’aigua en dos grups:
Usos consumptius: aquells que redueixen la seva quantitat i/o qualitat, ja que una vegada utilitzada,
aquesta aigua no pot utilitzar-se novament. Per exemple: l’aigua de reg per les explotacions
agrícoles, de proveïment a la població, per a la síntesi de compostos químics, refrigeració, transport
de residus, neteja, etc...
Usos no consumptius: aquells que no redueixen la seva quantitat i/o qualitat i permeten poder
utilitzar-la en altres usos. Per exemple: l’aigua que s’utilitza per a l’obtenció d’energia
hidroelèctrica o per a refrigerar les centrals nuclears, per a realitzar pràctiques esportives i d'oci,
banys, balnearis, navegació, etc...
També seria convenient saber distingir entre usos prioritaris i usos secundaris:
Usos prioritaris: constitueixen una necessitat impossible de satisfer sense la utilització d’aigua
dolça. Per exemple: abastiment domèstic, regadius, de caràcter ecològic o ambiental, etc…
Usos secundaris: són aquells usos que poden ser satisfets temporalment amb els cabals sobrers,
però que no constitueixen una necessitat impossible de satisfer sense la utilització d'aigua dolça.
Per exemple: usos energètics, navegació, recreatius, etc.
Qualitat de l’aigua.
La qualitat de l’aigua és un terme que s’utilitza per a descriure les
característiques químiques, físiques i biològiques de l’aigua en relació amb
un ús determinat. Així, per al consum personal s’ha d’usar aigua potable,
però per a regar els camps de cultius es pot utilitzar aigua de menor
qualitat.
Per determinar la qualitat de l’aigua s’utilitzen diverses mesures. Una de
les més habituals és l’anomenat índex ISQA, els valors del qual varien
entre 0 i 100.
Es fan diverses anàlisis de l’aigua a fi de dictaminar quin índex li
correspon. Quan l’aigua té un índex proper a 100, es considera que és
potable i que, per tant, es pot beure. Si l’aigua té un índex 0 o proper a 0,
vol dir que no es pot aprofitar per a cap ús perquè està molt contaminada.
La intervenció humana en el cicle de l’aigua.
L’ésser humà modifica el medi amb la finalitat de millorar la disponibilitat d’aigua per als diversos usos,
i també per a evitar alguns riscos naturals, com les inundacions o les sequeres.
Algunes de les intervencions humanes són:
La construcció de preses. L’aigua dels cursos fluvials és retinguda mitjançant preses, per al
subministrament de les poblacions i els camps de cultiu, principalment. Les preses també es poden
utilitzar per a la producció d’electricitat.
3
Els transvasaments. Són construccions destinades a canalitzar aigua des d’una conca hidrogràfica
amb excedents a una altra amb dèficit.
La dessalinització de l’aigua del mar. Aquest procés es practica mitjançant plantes
dessalinitzadores, en zones properes al mar i amb escassetat d’aigua dolça. Per a separar les sals
que conté l’aigua marina s’utilitzen, entre altres tècniques, la destil·lació tèrmica i l’electrodiàlisi.
2. RECURSOS MINERALS I ROQUES NO ENERGÈTICS
L’ésser humà explota la riquesa de l’escorça terrestre des de fa molt de temps. N’extreu minerals i
roques per al a seva utilització.
Des de la utilització del sílex per a la fabricació d’estris fa
uns 2 milions d’anys fins ara, ha augmentat
extraordinàriament la varietat i quantitat de minerals i
roques utilitzats, així com el ritme d’explotació d’aquests
recursos.
Segons la seva utilitat, parlem de minerals i roques
energètics per referir-nos als que s’utilitzen per a obtenir energia (petroli, carbó i minerals d’urani); i
minerals i roques no energètics, aquells que s’utilitzen com a matèries primeres per a la fabricació
d’objectes, estris o construcció d’edificis. Són aquests últims els que tractarem en aquest apartat.
Principals grups de minerals i roques no energètics.
Dintre del grup dels minerals i roques no energètics es distingeixen tres grans categories:
Els minerals metàl·lics, són aquells dels quals es poden extreure metalls. N’és un exemple la galena,
el mineral del qual s’extreu el plom.
Els minerals no metàl·lics, són aquells dels quals s’obtenen substàncies no metàl·liques, o bé que es
transformen per a la seva posterior utilització. La fluorita és un mineral que es pot usar per a
fabricar àcid fluorhídric.
Les roques industrials, són aquelles que no s’exploten per les substàncies que els componen sinó que
s’utilitzen directament o després de senzills processos de preparació. El granit és una roca que es
fa servir en la construcció d’edificis.
Pel que fa a l’explotació dels minerals metàl·lics i no
metàl·lics, es diferencien la mena i la ganga.
Es denomina mena al mineral d’on es pot obtenir un
metall.
El terme ganga s’utilitza per referir-se al minerals
que envolten a la mena, generalment no tenen interès
econòmic, en algunes ocasions, es pot aprofitar com a
producte secundari.
4
Origen i distribució de les roques i minerals no energètics.
El cicle del les roques i els processos associats a la tectònica de plaques poden originar zones en què es
troben concentracions “anormals” d’uns determinats minerals. Quan aquestes concentracions es poden
explotar amb bon rendiment, des del punt de vista econòmic, es parla de jaciments minerals. Si no es
parla de mineralitzacions.
Els jaciments minerals es poden agrupar en dues categories:
Jaciments originats en l’interior de la Terra, que es formen com a conseqüència de processos de
geodinàmica interna.
Jaciments originats en la superfície terrestre, que es produeixen a causa dels processos de
geodinàmica externa.
Els processos geodinàmics actuen de manera constant però a un ritme molt lent; per aquest motiu, els
recursos miners es consideren no renovables.
Usos de les roques i minerals no energètics.
Entenem com a recursos minerals la quantitat total de minerals presents en l’escorça terrestre. La
reserva mineral és aquella part del recurs que és explotable en les condicions tècniques i
socioeconòmiques actuals.
L’explotació d’aquests recursos minerals està condicionada per diversos factors:
La demanda d’aquest recurs per part del mercat, que fluctua com a conseqüència dels canvis d'estil
de vida i de tecnologia, o perquè un mineral en substitueix un altre. Per exemple, quan es van
introduir els plàstics per embalar productes alimentaris, la demanda d'estany va caure i el preu
se'n va veure afectat.
La tecnologia, a mesura que es perfecciona, permet que la indústria extregui més mineral de la
mena, faci un ús més eficient de les matèries primeres i exploti jaciments que abans potser no
haurien estat rendibles; també la tecnologia influeix en el transport i distribució del mineral, la
seva transformació, etc.
El descobriment de noves reserves al món. Si es localitza una nova reserva molt bona, les
existències s'incrementen i han de tancar llocs menys valuosos.
Els factors polítics. Un govern pot haver de subvencionar la mineria d'una regió per protegir les
petites indústries que en depenen. O a la inversa, frenar-ne el desenvolupament i buscar-hi
alternatives, pels problemes ambientals que es podrien derivar de l'extracció.
Els factors ambientals. Els impactes ambientals de l'extracció de minerals tenen un paper
important en la indústria minera. Actualment no es permeten accions mineres a gran escala en els
espais d’interès natural.
Si es donen les condicions favorables, el recurs mineral es considera producte de mercat.
Les indústries metal·lúrgiques utilitzen minerals metàl·lics. Els materials convenientment processats
s’hi utilitzen com a matèria primera per a la fabricació de nombrosos objectes.
5
Les indústries químiques es proveeixen de minerals no metàl·lics i elements metàl·lics; amb els que
elaboren els seus productes.
Molts minerals no energètics i roques industrials tenen la seva destinació en la
indústria de la construcció; els diferents tipus d’edificacions, els paviments de
les vies de comunicació, etc. Requereixen un subministrament elevat d’aquests
materials.
En molts casos s’empren per a ornamentar, o bé com a revestiments; també
intervenen en la fabricació del vidre, en l’elaboració de ciment, de maons, etc.
Les sorres i graves utilitzades per a l’obtenció de formigó, morter o per a
pavimentació reben el nom d’àrids. Aquests àrids, juntament amb les argiles, són
abundants i s’obtenen fàcilment; per això són materials d’ús molt habitual.
Quan parlem d’abundància d’un mineral, ens referim a la quantitat que es creu
que n’hi ha en tota l'escorça terrestre. Un mineral es considera abundant si té
una concentració més alta del 0,01% (per exemple, la de l’alumini és del 8%) i
escàs si té una concentració menor del 0,01% (la de l’or és de 4·10-7).
Les explotacions mineres.
Les explotacions mineres són les instal·lacions dissenyades per a l’extracció dels recursos minerals d’un
jaciment. La seva existència està condicionada per una sèrie de factors, entre els quals destaquem els
següents:
Factors de rendibilitat geològica:
La llei del mineral, que expressa la concentració del mineral a la roca (proporció entre la part
de mineral que s’aprofita i la que no). Per obtenir una quantitat determinada de mineral, un
jaciment de llei baixa requerirà un gran volum de roca, la qual cosa causarà més despeses i més
degradació ambiental que un jaciment de llei alta.
Factors tècnics i socioeconòmics:
La facilitat d’extracció: depèn de la profunditat a què es troba el mineral, si forma una roca
compacta o està disgregat, l’estabilitat del sòl, la presència d’aigua subterrània, etc...
Les condicions del treball: tipus de maquinària i instal·lacions necessàries, mà d’obra més o
menys qualificada i especialitzada, condicions laborals...
6
La localització de l’extracció: situació geogràfica accessible, facilitat per a la distribució
posterior del mineral extret i proximitat a vies de comunicació.
Factors ambientals:
Impacte produït per l’explotació: contaminació a tots els nivells, canvis en el paisatge...
Riscos generals.
Fases per a l’explotació dels recursos minerals
1r- Exploració. Se seleccionen les zones on es donen diversos factors favorables a l’existència de
mineralitzacions.
2n- Prospecció. S’estudia amb mètodes geofísics i geoquímics la possibilitat de trobar indicis minerals.
Posteriorment, amb treballs de mineria lleugera (sondejos) es confirma la mineralització i se'n calcula
el tonatge o volum.
3r- Valoració de la rendibilitat. Tenint en compte el tonatge, així com el preu del mineral al mercat,
les dificultats d’extracció, els salaris, etc., es decideix si l’explotació és rendible o no.
4t- Elaboració d’un pla d’explotació. Aquest pla haurà d’incloure el sistema concret d'extracció, així
com les mesures preventives i correctores (pla de restauració, minimització d'impactes i riscos, etc.).
5è- Extracció del mineral. Es realitzarà d’acord amb el pla d’explotació. S’extrauran el mineral (mena) i
la roca encaixant (ganga) alhora.
6è- Separació del mineral. El mineral en brut és triturat o mòlt i, posteriorment, separat de la ganga
per diversos mètodes (per densitats, per dissolució, etc.).
Tipus d’explotacions mineres
Mines a cel obert. Aquest tipus de mineria es pot practicar si el mineral està situat vora la
superfície. Cal retirar primer el sòl i les capes de roques que el cobreixen abans d'extreure
directament el mineral. És la mineria més barata.
Pedreres. Si el mineral ja és a la superfície, només cal excavar i retirar-lo. La demanda de roques
de construcció ha fet que al nostre país hi hagi una gran quantitat de pedreres.
7
Mines subterrànies, de galeria horitzontal si el mineral està situat en juntes horitzontals, o
d’accés per pous si el mineral és a una certa profunditat.
Perforacions o sondejos. Són excavacions verticals realitzades mitjançant grans màquines que
perforen el terreny. Tot i que les més conegudes són les perforacions que es practiquen per a
l’extracció de petroli, també s’utilitzen en l’extracció de minerals solubles, com les sals.
3. RECURSOS ENERGÈTICS
El concepte d'energia és difícil d'entendre, ja que aquesta no ocupa espai ni la podem tocar. La podem
definir com la capacitat de produir treball.
L'energia pot aparèixer de moltes maneres: calorífica, electromagnètica, mecànica, potencial, química,
nuclear, etc., i té un paper molt important, ja que tot funciona gràcies a ella i als seus intercanvis.
Per a satisfer el consum d'energia, exponencialment creixent, per part de la societat actual és evident
que cal emprendre investigacions tècniques i inversions econòmiques destinades al desenvolupament de
noves fonts d'energia, per poder substituir les fonts actuals, les quals, atesa la seva manca de
renovabilitat, tendeixen a esgotar-se.
L’ús de l’energia.
Els éssers humans han utilitzat des de sempre dues formes
d’energia:
L’energia interna o endosomàtica, que correspon al consum
d’energia destinada al manteniment de l’organisme i les activitats
físiques del nostre cos. Aquest tipus d’energia s’obté a partir
dels aliments.
L’energia externa o exosomàtica, que correspon a la resta de
consum energètic; és l’energia que utilitzem per al funcionament
de les nombroses màquines i aparells que ens permeten il·luminar,
escalfar, transportar, etc.
8
El consum d’energia endosomàtica s’ha mantingut constant des dels orígens de la humanitat, però no ha
ocorregut el mateix amb l’energia exosomàtica, el consum de la qual s’ha disparat i ha convertit els
combustibles fòssils en el motor de les societats modernes.
Fonts d’energia.
Es consideren fonts d'energia els recursos existents en la natura que, per ells mateixos o per mitjà de
processos tecnològics coneguts, proporcionen alguna forma d'energia.
El 99% de l'energia utilitzada a la Terra prové de forma directa o indirecta del Sol, per la qual cosa
podem considerar al Sol com el veritable motor del nostre planeta.
Donat que el Sol no és sinó un enorme reactor natural de fusió nuclear, podem concluir que l'energia
nuclear és la mare de totes les altres fonts d'energia.
Existeixen diversos criteris que permeten classificar les diverses fonts d'energia. Així, per exemple,
atenent al tipus de recurs energètic, les fonts d'energia que coneixem es poden agrupar en:
Renovables o inesgotables (solar fotovoltaica, solar tèrmica, eòlica, hidràulica, biomassa,
geotèrmica, mareomotriu, etc).
No Renovables o esgotables (combustibles fòssils i combustibles nuclears de fusió i de fissió).
D'altra banda, atenent a la seva importància energètica, a la seva capacitat per atendre a la demanda
de la societat, a nivell industrial i domèstic, i al seu impacte econòmic, les classificaríem de la següent
manera:
Clàssiques o convencionals, que són les generadores massives d'electricitat (energia hidràulica,
energia associada a combustibles fòssils i energia associada a combustibles nuclears).
Alternatives o noves fonts d'energia (energies renovables).
9
Fonts d’energia no renovables.
Són les que es troben en quantitats finites, ja que es generen mitjançant cicles naturals molt lents.
Distingim:
Els combustibles fòssils: s’originen a partir de la descomposició d’éssers vius que van quedar
enterrats fa milions d’anys. Són combustibles fòssils el petroli, el gas natural i el carbó.
Els elements radioactius: es troben en l’escorça terrestre formant part d’alguns minerals.
a) El carbó
El punt de partida per la formació de carbó és l’acumulació de sediments de matèria orgànica vegetal
morta, que després es descompon per l’acció bacteriana en condicions anaeròbiques (manca d'oxigen).
Aquest procés bioquímic es completarà amb un altre de geològic, la maduració, consistent en una
compactació, pèrdua d'aigua i expulsió de les substàncies volàtils que s'havien format prèviament. La
maduració seria afavorida per factors com la pressió, temperatura creixent i temps transcorregut.
Hi ha quatre tipus de carbó que es classifiquen per la seva concentració de carboni: torba, lignit, hulla i
antracita. Amb la concentració del carboni augmenta el poder calorífic del carbó, és a dir, la quantitat
d'energia que s’allibera en cremar-ne un quilogram.
Usos del carbó
El principal ús del carbó és la seva combustió en les centrals tèrmiques per produir electricitat (el 30%
de l'energia elèctrica mundial prové d'aquesta font). La calor resultant d'aquesta combustió s'empra
per obtenir vapor d'aigua que farà girar unes turbines, que al seu torn mouran uns alternadors que
transformaran l'energia mecànica en elèctrica.
10
b) El petroli
El petroli és un líquid fosc que desprèn una forta olor i és més lleuger que l'aigua. Tot i que no és un
mineral o una roca en el sentit estricte, està íntimament associat a roques sedimentàries detritiques.
No forma estrats, sinó que es troba omplint els porus o fractures d'aquestes roques, de manera
semblant com ho fan les aigües subterrànies.
El petroli s'origina a les conques marines poc profundes on proliferen grans quantitats de plàncton que,
quan moren, poden ser degradats per bacteris anaeròbics fins formar una massa anomenada querogen.
Tot i que la paraula petroli vol dir “oli de pedra”, realment és una barreja de substàncies sòlides
(resines i asfalts), liquides (benzè, gasolina...) i gasos (metà. butà...) que pertanyen al grup dels
hidrocarburs (constituïts per C i H) però on poden apareixen quantitats variables de N, O i S.
Una vegada formats els hidrocarburs a l'interior del sediment i la seva transformació al llarg de la
diagènesi poden ocórrer dues coses:
Que el petroli es quedi a l'interior de la roca o sediment on es va formar (roca-mare) que
normalment és impermeable i de textura fina. En aquest cas, la explotació comercial no és massa
rentable, ja que cal realitzar processos d'excavació, trituració i destil·lació de grans quantitats de
roques fins a poder obtenir petroli líquid. Es tracta de processos que requereixen una gran quantitat
d'aigua i generen una gran quantitat de residus rocosos (gran impacte ecològic).
Migració del petroli. Si la roca mare ha quedat soterrada a gran profunditat és molt possible que el
petroli s'escapi, per causa de la forta compactació, cap a zones superiors fins un altre material de
major porositat i permeabilitat, la roca magatzem, la qual està limitada per roques impermeables que
aturen la migració. El petroli no és troba en un determinat tipus de roca sinó que impregna qualsevol
roca que sigui prou porosa (fonamentalment gresos i calcàries de gra gruixut). A més del petroli
també trobem en aquestes roques, metà (a sobre del petroli) i aigua salada (a sota del petroli)
provinents del seu procés de formació.
El petroli s'extrau en forma de cru que no té cap aplicació directa. Per tant, per a la seva aplicació ha
de passar per un seguit de processos de refinació, coneguts amb el nom de destil·lació fraccionada, en
els quals es va pujant la temperatura per separar les diferents fraccions de menor a major punt
d'ebullició: en primer lloc se separen els productes gasosos (metà, età, butà, etc.) i tot seguit els
líquids (gasolina, nafta, querosè, etc.), de manera que finalment queden dipositats els sòlids (quitrans i
betums). Els hidrocarburs que s'obtenen així encara no són aptes per al consum i hauran de sotmesos a
més tractaments.
Usos del petroli
Entre les principals utilitats del petroli podríem esmentar els gasos liquats (d'ús domèstic i industrial
en calefaccions i calderes), gasolina (automòbils), nafta i querosè (per a la indústria química i com a
combustibles per als avions), gasoils (per a vehicles dièsel i calefaccions domèstiques), fuel (a les
centrals tèrmiques per generar electricitat i als generadors de calor industrial). I altres productes
(utilitzables com a matèries primeres per a la indústria química, fertilitzants, pesticides, plàstics,
fibres sintètiques, pintures, medecines, etc.).
Però el principal ús que es fa del combustible és per als transports, que necessiten una ingent
infraestructura inamovible (les gasolineres) per a la seva distribució. El fet de plantejar l'ús de nous
combustibles alternatius s'enfronta amb la inèrcia d'aquesta infraestructura, ja que no s'admeten
fàcilment les novetats. Malgrat les fluctuacions del preu, encara hi ha dificultats per substituir-lo per
11
un altre tipus d'energia. Si comencés a escassejar o si afegeixim tots els “costos ocults” econòmics,
ecològics i militars, que van lligats al seu ús, el preu es dispararia.
c) El gas natural
El gas natural prové de la fermentació de la matèria orgànica
acumulada entre els sediments. Es compon d'una barreja
d'hidrogen, metà, butà, propà i d'altres gasos en proporcions
variables. Es troba sota terra, sotmès a grans pressions, en
forma de gas natural pur o formant part d'un pou de petroli.
Extraure'l és molt senzill, ja que per causa de la pressió
exercida pels sediments que el contenen, el gas flueix per si
mateix, per la qual cosa la seva explotació resulta molt
econòmica. El transport es realitza principalment mitjançant
gasoductes, que tot i que requereixin una forta inversió, són
molt senzills i amb poc risc. Un perill associat és la fuita de
metà, gas d'efecte hivernacle molt més potent que el CO2.
Un altre mètode de transport del gas natural consisteix a liquar-lo a baixes temperatures i a
traslladar-lo en vaixells similars als petroliers. Aquests mitjans són perillosos, ja que hi ha la
possibilitat d'un accident, encara que remot, que tindria conseqüències terribles per l'explosió d'un
núvol de gas que faria que pugés la temperatura i consumiria tot l’oxigen de la zona.
Usos del gas natural
El gas natural s'utilitza directament a les cases (calefacció, cuines, etc.) i a la indústria, i a les centrals
tèrmiques comença a substituir el carbó. La seva combustió origina gran quantitat de calor però genera
menys substàncies contaminants que qualsevol altre combustible fòssil (40% menys de CO2 que el carbó
i 30% menys que el petroli). A més, no es produeixen gasos de sofre ni de nitrogen en excés, ni es
generen partícules sòlides.
Molts analistes creuen que el gas natural és el combustible ideal que s'ha d'utilitzar fins que es
produeixi la transició cap a d'altres fonts d'energia renovables (com l'hidrogen, que podria reutilitzar
la infraestructura de distribució del gas natural). Es tracta d'una solució temporal, ja que es pensa que
les reserves actuals només duraran uns seixanta-dos anys si s'utilitzés com a substitució dels altres
combustibles fòssils.
d) Els minerals radioactius
L'urani és l’element radioactiu més utilitzat en les centrals nuclears: mitjançant reaccions de fissió
nuclear, se n'obté energia que es fa servir per produir electricitat. L'urani natural s'extreu
majoritàriament del mineral anomenat uraninita (UO2).
Com el mineral d’urani es troba en la naturalesa en quantitats limitades, es considera un recurs no
renovable; encara que les reserves d'urani que hi ha al món poden abastar totes les demandes
concebibles. Sol trobar-se gairebé sempre al costat de roques sedimentàries.
A les centrals nuclears, els àtoms d’urani es bombardegen amb neutrons. El nucli dels àtoms d'urani els
absorbeix; això determina que els àtoms d'urani es trenquin i alliberin energia i més neutrons, els quals
bombardegen més àtoms d'urani, i així successivament. Aquest procés continuat s'anomena reacció de
fissió en cadena.
12
La fissió controlada de l'urani allibera una gran quantitat d'energia que s'usa en la planta nuclear per
escalfar un circuit d'aigua que es transforma en vapor i que fa funcionar una turbina connectada a un
generador que produirà electricitat.
El mineral d'urani té tres isòtops, diferents formes d'un element que contenen el mateix nombre de
protons i d'electrons però diferent nombre de neutrons. Els isòtops són l’urani 238 (238U), que
constitueix el 99,28% de l’urani, l’urani 235 (235U) , que en representa el 0,71%, i l’urani 234, el 0,01%
restant. L'urani que s'utilitza com a combustible primari a les centrals nuclears és 235U i, com que la
seva proporció és escassa, cal un procés d’enriquiment (purificat i refinat) per augmentar-ne la
concentració fins al 3%.
L'urani que s’utilitzarà en el reactor es prepara en petites pastilles que es posen en barres. Moltes
d'aquestes barres, juntament amb un moderador i barres de control, constitueixen el reactor.
El combustible nuclear, un cop utilitzat, està constituït per un 96% d'urani 235 no utilitzat, un 1% de
plutoni 239 i un 3% de residu (itri, iode, xenó, zirconi, productes altament radiactius). Com es pot
veure, els residus contenen un percentatge molt alt d'urani encara útil, que es pot tornar a utilitzar
després de reprocessar-lo. Aquesta recuperació redueix les extraccions d'urani i alhora fa que
disminueixi la quantitat de combustible utilitzat que s'ha de dipositar en uns contenidors especials, que
13
resulten molt cars. Els reactors nuclears més avançats poden també utilitzar el plutoni generat per
incrementar la productivitat del procés. Però això resulta molt problemàtic, ja que el plutoni és el
material amb que es fabriquen les armes nuclears.
La reacció nuclear es produeix dins un reactor en el qual les barres de combustible s’intercalen amb
barres de control fetes d'un material que absorbeix els neutrons. Aquestes barres s'hi introdueixen en
major o menor mesura per controlar el ritme de la fissió i ajustar les necessitats d'electricitat. El
reactor és dins un receptacle d'acer que, en cas d'accident, impedeix que l'emissió de la radiació es
propagui al medi. Aquest receptacle i el generador estan protegits per un edifici de formigó armat
capaç de resistir huracans i terratrèmols.
El cicle de l’explotació de recursos nuclears inclou la manufactura del combustible (l’extracció del
mineral i el seu processament), la producció d'energia, el reprocessament del combustible utilitzat i el
reciclatge del combustible reprocessat.
Fonts d’energia renovables i potencialment renovables.
La característica d'aquestes fonts energètiques és la seva utilització com a matèries primeres de
recursos naturals que es renoven de manera contínua i per tant, són inesgotables, es produeixen de
forma contínua.
Les energies renovables són, a més, fonts de proveïment energètic respectuoses amb el medi ambient.
Sense arribar a dir que no generen cap efecte, si és cert que són infinitament menors que els generats
per les fonts convencionals. Les energies renovables no produeixen emissions de CO2 i altres gasos
contaminants a l'atmosfera. Les energies renovables no generen residus de difícil tractament. Els
impactes ambientals de les renovables són sempre impactes reversibles.
Les energies renovables són autòctones. Els combustibles fòssils existeixen només en un nombre limitat
de països. Per això, les renovables disminueixen la dependència de subministraments externs. Les
energies renovables creen cinc vegades més llocs de treball que les convencionals, que generen molt
pocs llocs de treball respecte al seu volum de negoci. Les energies renovables contribueixen
decisivament a l'equilibri interterritorial perquè solen instal·lar-se en zones rurals.
No obstant, és cert que avui en dia encara no poden competir amb les fonts convencionals ja que el seu
volum de producció és molt inferior i moltes de les tecnologies que es basen en elles estan encara en
fase de desenvolupament o tenen uns costos d'inversió exorbitants.
a) L’energia hidràulica
L’energia hidràulica és la que es produeix per la caiguda de
masses d’aigua en salvar un desnivell.
L'energia potencial que impulsa l'aigua en el seu camí des de les
muntanyes a la mar pot ser capturada i transformada en energia
elèctrica mitjançant els embassaments, que permeten concentrar
i emmagatzemar l'energia. Quan s'obren les comportes s'allibera
aquesta energia, que impulsa unes turbines connectades a una
dinamo, la qual transformarà l’energia mecànica en elèctrica.
És, per tant, una energia renovable però no alternativa,
estrictament parlant, perquè es ve usant des de fa molts anys
com una de les fonts principals d'electricitat.
14
Inconvenients de l’energia hidràulica
Des del punt de vista ambiental l'energia hidroelèctrica és una de les més netes ja que no emet cap
tipus de contaminació mentre funciona. Això no vol dir que sigui totalment innòcua, perquè els pantans
que cal construir alteren greument l'ecosistema fluvial i, sovint, exigeix traslladar a pobles sencers i
sepultar sota les aigües terres de conreu, boscos i altres zones silvestres.
Altres aspectes negatius són: la reducció de la diversitat biològica; la dificultat de l'emigració dels
peixos, de la navegació fluvial i del transport d'elements nutritius aigua avall; la disminució del cabal
dels rius; la modificació del nivell freàtic; el canvi en la composició química de l'aigua embassada, les
variacions en el microclima i l'eutrofització de les aigües. També comporta riscos induïts per
catàstrofes causades per la possible ruptura de la presa.
La construcció de pantans és cara, però el seu cost d'explotació és baix i és una forma d'energia
rendible econòmicament. En els darrers anys s’ha promogut la construcció de minicentrals, que
aprofiten l’aigua dels cursos alts dels rius, amb menys necessitats d’infaestructura i menys alteracions
mediambientals.
L’energia solar
La principal font d'energia del nostre planeta és el sol, però la Terra només n'intercepta una mínima
part, que és de baixa concentració. La quantitat d’energia del sol que rep la Terra en 30 minuts equival
a l’energia elèctrica que consumeix la humanitat en un any.
L'energia que procedeix del sol és font directa o indirecta de gairebé tota l'energia que utilitzem. Els
combustibles fòssils existeixen gràcies a la fotosíntesi que va convertir la radiació solar en les plantes
i animals de les quals es van formar el carbó, gas i petroli. El cicle de l'aigua que ens permet obtenir
energia hidroelèctrica és mogut per l'energia solar que evapora l'aigua, forma núvols i les duu terra
endins on caurà en forma de pluja o neu. El vent també es forma quan unes zones de l'atmosfera són
escalfades pel sol en major mesura que unes altres. L'energia solar com a font energètica té
l'avantatge que és inesgotable, es pot concentrar, és gratuïta i no contamina.
L'aprofitament de l'energia del sol es fa de diferents formes:
Escalfament directe de locals pel sol: en
hivernacles, habitatges i altres locals,
s'aprofita el sol per a escalfar l'ambient.
Alguns dissenys arquitectònics busquen
aprofitar al màxim aquest efecte i controlar-
lo per a poder restringir l'ús de calefacció o
d'aire condicionat. Aquesta és l'anomenada
arquitectura bioclimàtica.
Acumulació de la calor solar: es fa amb
panells o estructures especials col·locades en
llocs exposats al sol, en els quals s'escalfa
algun fluid, principalment aigua, que
emmagatzema la calor en dipòsits. Pot
suposar un important estalvi energètic si
tenim en compte que en un país desenvolupat
més del 5% de l'energia consumida s'usa per
a escalfar aigua.
15
Generació d'electricitat: es pot generar electricitat a partir de l'energia solar per diversos
procediments:
En el sistema termal l'energia solar s'usa per a convertir aigua en vapor en dispositius
especials. Amb el vapor es genera electricitat en turbines clàssiques.
En una central solar, la llum del Sol incideix sobre diversos espills orientables (heliòstats) i es
reflecteix, de manera que convergeix cap a la caldera, en la qual l'aigua s'escalfa i es
transforma en vapor. Aquest vapor mou una turbina i, mitjançant un generador, es produeix
energia elèctrica que un transformador s'encarrega de fer arribar a la xarxa elèctrica. El
vapor, després de passar per la turbina, es dirigeix al condensador, on es converteix en aigua
líquida. Després, una bomba impulsa l'aigua de nou fins la caldera.
Sistema fotovoltaic. L’energia solar es converteix en electricitat,
mitjançant un material semiconductor (com el silici) que en absorbir
fotons proporciona un corrent d'electrons, és a dir, un corrent
elèctric. L'energia fotovoltaica genera electricitat sense
contaminació i sense soroll. Les instal·lacions necessiten un
manteniment mínim i no necessiten aigua. Malgrat el seu alt preu,
resulta rendible quan es poden establir en zones on el cost de
connexió de la xarxa elèctrica seria molt més elevat.
Inconvenients de l’energia solar
Els inconvenients d'aquest tipus d'energia són l'espai per instal·lar-la, l'impacte visual i la variabilitat
de la producció. L'aplicació pràctica de l'energia solar té limitacions tècniques, generalment
relacionats amb el rendiment obtingut (l'eficiència mitja en l'actualitat és d'un 10 a un 15%). Per això
es necessiten grans extensions si es vol produir energia en grans quantitats.
A més, és una energia de distribució desigual al planeta i no tots els habitants tenen les mateixes
oportunitats per al seu aprofitament.
L’energia eòlica
La humanitat fa molts anys que utilitza l'energia eòlica gràcies als molins de vent. Actualment, s'empra
una versió millorada d'aquests aparells per a la producció d’energia elèctrica, mitjançant l'acoblament
d'una dinamo que generarà aquesta energia.
És una font energètica discontínua, cosa que la configura com a energia complementària o de reforç.
S'obté a partir dels petits aerogeneradors
connectats a una dinamo i que aconsegueixen
potències de fins a 20 kW, i que són usats en
zones aïllades i de petit consum, o per a
bombejar aigua o accionar maquinària de
forma discontínua; o a partir dels grans
aerogeneradors, que poden obtenir potències
d'alguns mega watts per a la producció
d'energia elèctrica i la seva connexió a la
xarxa general.
16
Avantatges i inconvenients d l’energia eòlica
L'eòlica és un tipus d'energia que no emet cap tipus de contaminació.
Com a aspectes negatius destacarem l'impacte visual (per a que tinguin un bon rendiment s'han
d’instal·lar generalment en les parts altes de les muntanyes), la mort d'aus i l'increment de l'erosió,
ja que asseca la superfície del sòl que és a prop.
Així mateix, si s'usen aspes amb components metàl·lics, es produeixen sorolls i interferències
electromagnètiques.
Són instal·lacions de gran envergadura que comporten la instal·lació de quilòmetres de línies
elèctriques, de grans transformadors, d’instal·lacions de control i supervisió i una important
modificació del medi físic per a poder-ho fer.
L’energia mareomotriu
Les interaccions del sistema Terra-Lluna-Sol produeixen unes variacions en el nivell del mar conegudes
amb el nom de marees. Si es controlen aquestes crescudes d'aigua, mitjançant comportes connectades
a un sistema de turbines, es pot generar electricitat. Si la diferència d'alçada de la columna d'aigua
en marea alta i marea baixa és prou significativa la quantitat d'energia produïda pot ser també
important.
De moment és un sistema bastant inusual de producció
d'energia, llevat de punts concrets del litoral on es pot
aplicar. Alguns intents s’han hagut d’abandonar per
problemes tècnics.
Un sistema similar és utilitzat per obtenir energia de la
força de les onades amb turbines situades a la superfície,
és l’anomenada energia onamotriu.
Avantatges i inconvenients de l’energia mareomotriu
D'entre els avantatges d'aquesta tecnologia es pot destacar el fet que la font energètica és lliure i
inesgotable i que els costos d'operació són baixos i el rendiment de l'energia útil produïda és
acceptable. La contaminació atmosfèrica produïda és molt baixa, tot i que no inexistent i es necessita
poca extensió geogràfica per a la seva construcció.
Entre els inconvenients tenim que són poques les àrees geogràfiques amb condicions ambientals
favorables i els costos de construcció són elevats. La producció d'energia varia diàriament en funció de
les marees i per tant, està condemnat a ser un sistema de suport al consum energètic mundial. A més a
més, les infrastructures poden malmetre's fàcilment amb els temporals i les tempestes; les parts
metàl·liques de la construcció estan exposades a la corrosió produïda per la salinitat de l'aigua de mar;
i la modificació antropogènica dels cicles naturals de les marees pot generar alteracions en els
ecosistemes aquàtics dels estuaris costaners.
L’energia geotèrmica
L'energia geotèrmica és aquella que té el seu origen en la calor interna de la Terra, ja que on existeix
activitat volcànica o sísmica es produeix un calentament de les aigües subterrànies.
17
Aquest tipus d'aprofitament energètic té lloc en els jaciments energètics, en alguns casos existeixen
fonts geotèrmiques que brollen de forma natural, bé sigui mitjançant emanacions d'aigua calenta o de
vapor (balnearis).
Mitjançant la tecnologia s'injecta aigua freda que es converteix en vapor sobreescalfat per efecte del
focus de calor i tot seguit aquest vapor s'extreu. El vapor generat acciona el grup turbina-alternador i
es genera l'energia elèctrica.
A vegades, el vapor no s'utilitza per a generar energia elèctrica, sinó per a calefaccions, refrigeracions
o desalinització d'aigües en diferents usos industrials. El problema en aquest últim cas és que aquest
tipus d'energia no és transportable a grans distàncies i per tant, ha d'ésser consumida en zones
properes al jaciment.
Avantatges i inconvenients de l’energia geotèrmica
Aquest tipus d’energia no presenta efectes negatius greus sobre el medi ambient i amb una planificació
adequada, els dipòsits podrien durar molts segles; però presenta una dificultat important a l'hora
d'utilitzar-la: l'escassetat dels llocs apropiats per instal·lar una central d'aquest tipus (únicament
s’utilitza regularment en Islàndia i Nova Zelanda). Així mateix, l'extracció d'aigua calenta dels
reservoris d'aigua ha provocat l'enfonsament en diferents terrenys. Sorolls, olors i contaminació
tèrmica són altres limitacions que comportaria emprar aquesta energia. No obstant això, el problema
més important és de tipus econòmic: és poc probable que sigui competitiva si es compara amb l'energia
solar o l'eòlica.
L'ús eficient d'energia geotèrmica econòmicament competitiva, encara està en procés d'investigació.
La biomassa
La biomassa es defineix com el conjunt de la matèria orgànica renovable de procedència vegetal o
animal. L'origen de la biomassa es troba en l'energia solar, ja que mitjançant la funció fotosintètica els
vegetals prenen del terra l'aigua i sals minerals.
La biomassa és proporcionada per una gran diversitat de productes, entre els quals s'inclouen els
forestals (llenya, fusta o rebuigs de fusta), deixalles agrícoles (palla), deixalles animals (excrements
procedents de granges) i escombraries (paper, cartró, restes d'aliments), cultius energètics
(plantacions de vegetals de creixement ràpid, per a la posterior utilització com a combustibles o per a
extreure’n olis combustibles). L'energia de la biomassa està continguda en els enllaços químics d'alta
energia presents a la matèria viva. Per tant, qualsevol ésser viu, o les seves restes constitueixen una
font potencial d'energia que es pot alliberar quan es crema o es fermenta la seva biomassa.
Avantatges i inconvenients de la biomassa
La biomassa és una font important que pot contribuir a pal·liar el dèficit energètic actual, ja que és
renovable, barata, relativament neta (com a mínim, més que la procedent dels combustibles fòssils),
necessita tecnologies poc complexes i és proporcionada per una gran diversitat de productes.
La quantitat de CO2 emès a l’atmosfera va ser captada prèviament per les plantes durant el seu
creixement, és a dir, el CO2 de la biomassa viva forma part d'un fluix de circulació natural entre
l'atmosfera i la vegetació, pel que no suposa un increment del gas hivernacle en l'atmosfera (sempre
que la vegetació es renovi a la mateixa velocitat que es degrada).
18
En quant a inconvenients, una gran part de la biomassa que s'utilitza en l'actualitat prové de la tala
d'arbres, per a l'obtenció de fusta, la qual cosa presenta un important impacte ambiental. A més, per
causa del seu alt contingut en residus inutilitzables (15%-90%), el transport d'aquesta energia és
car i ineficient econòmicament; per tant, cal portar a terme la transformació energètica en el mateix
punt en què s'obté la biomassa. Altres problemes, derivats de l’ús de biocombustibles líquids són els
canvis que s'han de realitzar als automòbils, el fet que els alcohols siguin altament corrosius i les
emissions de NO i gas formaldehid, potencialment cancerigen. A més, els cotxes propulsats per
aquests combustibles són molt més difícils d'engegar en climes freds, de manera que la seva autonomia
disminueix entre un 30 i un 40%.
L’hidrogen com a combustible
La producció d'hidrogen es realitza mitjançant la
hidròlisi de l'aigua, és a dir, utilitzant un corrent
continu que separa l'aigua en els seus dos components:
hidrogen i oxigen. La ruptura de la molècula d'aigua per
acció directa de la llum del sol (fotòlisi) està en fase
d'investigació.
L'hidrogen que s'obté d'aquesta manera, es podrà
cremar per obtenir energia. A diferència del gas, el
subproducte resultant no és contaminant, ja que no es
tracta de CO2, sinó d'aigua. A més, podria transportar-
se pels gasoductes, en principi barrejat amb gas natural
però amb l'objectiu, més endavant, de substituir aquest
darrer.
Una altra manera d'emprar l'hidrogen, molt més
avançada, és per produir electricitat directament en
forma d'una pila de combustible. El seu funcionament es
basa en la combinació, mitjançant l'ús d'un catalitzador,
d'hidrogen i oxigen, i durant el procés s'alliberen
electrons (electricitat) i aigua. Actualment, es comença
a emprar d'aquesta manera com a combustible per a
automòbils i per obtenir electricitat a les llars.
L’energia de fusió nuclear
Anomenem fusió la unió de nuclis lleugers per donar origen a un altre de més pesant. Quan dos nuclis
atòmics (per exemple d'hidrogen) s'uneixen per a formar un major (per exemple heli) es produeix una
reacció nuclear de fusió. Aquest tipus de reaccions són les que es produeixen en el Sol i en la resta
d’estels, emetent enormes quantitats d'energia. Moltes persones que donen suport l'energia nuclear
veuen en aquest procés la solució al problema de l'energia.
La principal dificultat és que aquestes reaccions són molt difícils de controlar perquè per tal que
aquesta reacció pugui tenir lloc, els nuclis s'han d'apropar molt més del que ho estan en circumstàncies
normals (unes 1000 vegades més), circumstància únicament possible a temperatures de desenes de
milions de graus centígrads per a induir la fusió. També es parla de la fusió freda, però encara no s’ha
arribat a aconseguir.
19
Els aspectes teòrics del procés es troben molt més avançats que els aspectes pràctics, ja que encara
no hi ha dissenys de reactors nuclears utilitzables comercialment (ni s'esperen abans dels propers
vint-i-cinc anys), atès que encara estem en una etapa d'investigació bàsica.
Un avantatge de l'energia de fusió respecte a la de fissió és l'absència de residus radioactius, tot i
que hi hagi el problema dels materials amb què es construeix el reactor, ja que en absorbir la gran
quantitat de neutrons alliberats, aquest pot esdevenir radioactiu. A més, s'utilitzen combustibles
inexhauribles, liti i deuteri, obtinguts de l'aigua del mar.
Cap un nou sistema energètic mundial.
En l’actualitat, el sistema energètic mundial es caracteritza per:
El predomini de fonts d’energia no renovables.
Els importants impactes ambientals que es deriven de l’obtenció i utilització de les fonts d’energia.
El desequilibri en l’ús de l’energia entre els països pobres i els rics.
A causa dels factors anteriors i de les crisis energètiques que des de 1973 han sacsejat el món, s’ha
començat a prendre consciència de la necessitat d’introduir canvis importants en la manera de
gestionar i utilitzar els recursos energètics.
Segons els experts, la base d’un nou sistema energètic s’ha de fonamentar en dos factors bàsics:
Incrementar la utilització de fonts d’energia renovables i potencialment renovables, per fer-ho,
és imprescindible:
Fomentar-ne la investigació.
Estudiar els mecanismes d’explotació que permetin de reduir al mínim els impactes d’aquestes
fonts.
Adaptar les infraestructures, la maquinària i els vehicles a la utilització d’aquestes fonts
d’energia.
Fer-les arribar a tots els habitants del planeta.
Investigar les mesures que possibilitin l’eficiència i l’estalvi.
Els combustibles fòssils proporcionen només un 40% d’energia útil; la resta es perd en forma de
calor. Aquesta situació de malbaratament es pot minimitzar incrementant l’eficiència en tots els
processos de conversió i utilització d l’energia.
Durant molts anys, s’ha associat el nivell de consum d’energia amb un major grau de benestar. Aquest
plantejament no és correcte, ja que els excessius consums d’energia han comportat greus
inconvenients. Estalviar en el consum d’energia és una mesura necessària des del punt de vista
ambiental i econòmic i no ha de significar necessàriament viure pitjor.
20
4. ELS RECURSOS EDÀFICS
Cal recordar que el sòl és el suport d’una gran part dels éssers vius i és el lloc on es tanca el cicle
de la matèria. Els processos que generen el sòl són molt lents, cosa que el fa molt vulnerable davant els
canvis que es produeixen.
Usos del sòl.
Els usos a què es destina un sòl depenen del seu grau de desenvolupament i de les seves
característiques. Els sòls s’anomenen naturals si no hi ha hagut manipulació humana (boscos), i
humanitzats en cas contrari (cultius agrícoles). Els usos dels sòls poden ser:
Agropecuari: producció d’aliments a gran
escala (agricultura i ramaderia).
Forestal.
Regadiu: superfícies destinades a ser
regades artificialment, fet que en ocasions
suposa un gran cost econòmic i de recursos.
Extracció de recursos minerals, energètics
o hídrics.
Industrial, per a la instal·lació d’indústries.
Serveis, fonamentalment transport i
comunicacions.
Assentaments humans: edificacions
domèstiques i comercials, depuradores,
abocadors, jardins, etc.
Ús recreatiu, cultural, científic i de
protecció de la biosfera.
Alguns sòls arriben a ser improductius a
causa del mal ús que se n’ha fet.
L’ús sostenible dels sòls.
L’ús sostenible del sòl és el que permet de mantenir-ne l’explotació, de manera que la població que en
viu pugui obtenir beneficis a llarg termini, sense que se’n produeixi la degradació.
La solució requereix un equilibri entre la conservació del medi natural, la necessitat de destinar sòl a
les explotacions agrícoles i els requeriments d’un sòl urbà i industrial. Per a aconseguir aquest equilibri
cal adoptar diverses mesures preventives:
En sòls
forestals
Mantenir una política conservacionista de l'explotació del bosc.
Regular els usos a qué es destina la fusta.
Facilitar una bona política de reciclatge.
Aplicar de manera estricta mesures sancionadores respecte de les accions que
impliquin la destrucció intencionada det bosc.
En sòls per
pastures
Mantenir el pas de bestiar per llocs permanents.
Fixar una relació estable entre el nombre de caps de bestiar i la superficie
disponible.
En sòls
agrícoles
Pràctiques agrícoles adequades al tipus de terreny i a les condicions climàtiques de la
zona.
Conreu de la terra que afavoreixi les condicions de manteniment del sòl sense
deteriorar-ne l'estructura, la infiltració, l'escorrentia i el grau de salinitat.
21
Un cop el sòl ha estat alterat, la seva recuperació depèn del grau d’alteració que hagi patit. Així, davant
la pèrdua del sòl, és pràcticament impossible tornar-lo a recuperar, especialment si és un sòl forestal.
Tanmateix, es poden aplicar algunes mesures correctores:
En sòls forestals Repoblació forestal amb especies autòctones, que no produeixen danys a
l'entorn.
En sòls agrícoles
Instal·lacions de reg adequades, amb aigua de qualitat.
Construcció de canals de drenatge que evitin l’erosió i l’acumulació de
contaminants químics i sals.
En sòls amb gran
erosió eòlica Plantació d’arbres en fileres.
En sòls amb
fort pendent Protecció amb malles.
5. ELS RECURSOS BIOLÒGICS
Amb el nom de recursos biològics s’agrupen tots els recursos que s’obtenen de la biosfera: agricultura,
ramaderia, pesca, recursos forestals i biodiversitat.
L’agricultura.
L'agricultura va oferir a l'espècie humana la possibilitat d'incrementar la supervivència dels seus
individus fent-se una mica més independent del medi en que vivia. Avui en dia la base de l'alimentació
humana es fonamenta en l'agricultura i, molt especialment, en l'agricultura de regadiu.
L'ocupació del territori, l'ús dels recursos naturals (aigua i nutrients) i la lluita contra les plagues tenen
una gran incidència ambiental i fan de l'agricultura un dels impactes més importants sobre els sistemes
naturals.
Segons les tècniques que s’utilitzin, diferenciem dos tipus d’agricultura: agricultura tradicional i
agricultura intensiva.
a) L’agricultura tradicional es practica en petites explotacions familiars. Les principals
característiques de l’agricultura tradicional són:
El cultiu simultani de diverses espècies, cosa que afavoreix l’equilibri dels nutrients del sòl.
La rotació de conreus deixant una part dels camps en repòs o en guaret, per a permetre que el
sòl es regeneri.
Les eines i la maquinària utilitzades són rudimentàries i funcionen bàsicament amb la força
humana dels animals, també s’utilitzen tractors.
Els fertilitzants són d’origen natural, és principalment el fem del bestiar.
El sistema de reg s’adapta als recursos hídrics
existents.
b) L’agricultura intensiva consisteix a cultivar una o diverses
espècies de les quals s’obté un alt rendiment. És l’agricultura que
cobreix les grans demandes de productes agrícoles de la
societat.
22
Les principals característiques de l’agricultura intensiva són:
Es dedica normalment a un sol tipus de conreu.
S’utilitza maquinària agrícola per a la sembra, el cultiu i la recol·lecció, així com per al
transport dels productes.
Els fertilitzants emprats són d’origen químic. La seva composició conté bàsicament nitrats,
fosfats i potasses.
El reg per aspersió i per degoteig són els més utilitzats. L’aigua s’extreu dels aqüífers o dels
rius.
S’utilitzen pesticides molt tòxics, alguns dels quals triguen molt de temps a descompondre’s i a
perdre la toxicitat.
Gràcies a tots aquests canvis, es va produir la revolució verda entre els anys 1950 i 1960, i la
producció agrícola va experimentar un ascens espectacular. De tota manera, la mala gestió dels
recursos segueix sent la base de la fam i la pobresa al planeta.
La ramaderia.
De la mateixa manera que l’agricultura, hi ha dos tipus de ramaderia: la tradicional i la intensiva.
a) La ramaderia tradicional es caracteritza per petites explotacions d’animals de granja lligades a
l’activitat agrícola: l’aliment del bestiar és cultivat per l’agricultor i el fem dels animals és utilitzat per
a adobar els camps. La ramaderia tradicional va desapareixent degut a la seva escassa rendibilitat.
En el passat es practicava la ramaderia transhumant. Grans
ramats d’ovelles o de vaques pasturaven lliurement als prats, i
es desplaçaven seguint un recorregut per les pastures més
propicies en cada època de l’any.
No sempre s’utilitzaven els camins dedicats al pasturatge, i
sovint s’introduïa el bestiar al bosc, de manera que aquesta
pràctica transhumant abusiva ha intervingut en el problema
de la pèrdua de sòl.
b) La ramaderia intensiva es caracteritza per la cria d’una
espècie animal a gran escala en grans naus, on se’ls proporciona
l’aliment necessari mitjançant pinsos compostos, que s’elaboren
principalment amb restes de productes agrícoles i ramaders.
La pesca.
La pesca és la captura de peixos i altres animals aquàtics, com ara
crustacis i mol·luscs. Les zones d’importància pesquera
s’anomenen caladors i el conjunt de les embarcacions pesqueres
es diu flota.
Podem diferenciar diversos tipus de pesca segons el tipus de
flota: pesca artesanal, pesca costanera i pesca d’altura.
23
a) La pesca artesanal es practica ales zones costaneres i ales plataformes continentals. Els
pescadors treballen a petita escala, utilitzant arts tradicionals. Algunes de les tècniques emprades
són:
La pesca artesanal ha persistit fins a l’actualitat perquè les espècies de la costa són molt apreciades
per la seva qualitat. Per això, encara que les captures no són abundants, el peix es ven a un preu que
resulta rendible.
b) La pesca costanera o litoral és la que es duu a terme a la plataforma continental, en zones
allunyades de la costa. Les tècniques que s’utilitzen són principalment les xarxes de ròssec i llargues
xarxes de deriva.
La pesca costanera captura una gran diversitat d’espècies, especialment a les zones d’aflorament, en
què l’abundor de nutrients atreu la vida marina.
La pesca costanera va créixer desmesuradament durant els anys setanta, però aquest creixement va
causar una disminució de les poblacions de peixos comercials. Per aquesta raó es van imposar unes
normes internacionals que limiten l’àrea de pesca i les captures.
c) La pesca d’altura es realitza en mar oberta durant llargs períodes de temps, seguint els moviments
migratoris dels bancs de peixos. La pesca d’altura es duu a terme a gran escala, per la qual cosa també
s’anomena pesca industrial.
Els bancs de peixos es localitzen mitjançant una ecosonda o per satèl·lit.
Els vaixells estan proveïts de trompes que aspiren els peixos. Allà mateix
es processa el peix, es congela o fins i tot s’elaboren farines per a fer
pinso i olis de peix. Aquests vaixells tenen un manteniment car.
24
El principal repte de la pesca industrial és evitar que les captures superin la capacitat reproductiva de
les espècies pescades. En moltes zones destinades a la pesca de altura s’ha observat una considerable
disminució en el nombre de captures a causa de la sobreexplotació dels bancs de pesca.
L’aqüicultura
Una alternativa a la pesca consisteix en l’aqüicultura, el cultiu de les espècies aquàtiques comercials.
El cultiu de peixos d’aigua dolça en el nostre país es dedica a l’alimentació humana i a la repoblació de
rius per a la pesca esportiva. L’aqüicultura marina tradicional se centra en el cultiu de mol·luscs
filtrades, com musclos i ostres. En el darrers anys està en expansió el cultiu de daurades, rèmols,
llobarros i llagostins.
Els recursos forestals.
Els recursos forestals són els que s’obtenen dels boscos o dels cultius forestals, plantacions d’arbres
d’una espècie que se solen disposar perfectament alineats. D’aquestes plantacions s’aprofita la fusta
principalment, però també s’obté suro, resines, bolets, fruits, plantes aromàtiques, etc.
Podem distingir dos tipus de beneficis dels recursos forestals:
Beneficis directes: Incideixen directament sobre l'espècie humana.
Fusta (combustible, construcció,
mobles...).
Productes derivats (paper, resines,
suro, plantes aromàtiques...).
Aliments (bolets, fruits silvestres,
espècies...).
Medicines (com ara l’àcid acetil salicílic
de l’aspirina obtingut de l'escorça dels
salzes).
Llocs d'oci que repercuteixen en la
salut física i mental.
Caça i pesca.
Beneficis indirectes o naturals, resultat de les interaccions del bosc amb l'ambient:
Creen sòl.
Moderen el clima.
Controlen les inundacions.
Emmagatzemen aigua i prevenen la
sequera.
Controlen l'erosió.
Contenen la major part de la
biodiversitat.
Fixen CO2 i contribueixen a rebaixar
l'efecte hivernacle.
Ús sostenible dels boscos
La gestió dels boscos ha de garantir-ne la conservació i ha de mantenir la biodiversitat. Entre
les accions per fer un ús sostenible dels boscos estan:
Augmentar l'eficiència de les companyies fustereres i eliminar el desaprofitament de la
fusta.
Reduir l'ús de paper i augmentar-ne el reciclatge.
Reduir el consum de llenya substituint els fogons tradicional (rendiment del 10%) per altres
més eficients fabricats amb materials disponibles localment.
Augmentar la plantació de bosc d'alt rendiment (destinat per al consum humà) en terres
marginals o excessivament explotades.
Cercar alternatives a la utilització dels boscos. En lloc de talar afavorir la recol·lecció
d'aliments, medicines, etc.).
25
La biodiversitat com a recurs.
Tradicionalment, el terme biodiversitat biològica es refereix al nombre d'espècies existents en
un ecosistema. Si comparem dos ecosistemes, tindrà més diversitat, aquell que contingui un
major nombre d'espècies. Un ecosistema divers és més estable, ja que s'hi pot establir un major
nombre de relacions causals entre les espècies; si les condicions ambientals canvien i
desapareixen algunes de les espècies de l'ecosistema, altres espècies podrien ampliar el seu
nínxol ecològic i substituir-les.
A partir de la conferència de Rio de Janeiro (1992) en el terme biodiversitat s'engloben tres
conceptes:
Varietat d'espècies que hi ha sobre la Terra.
Diversitat d'ecosistemes en el nostre planeta.
Diversitat genètica: els diferents gens que contenen els individus els permeten
evolucionar, enriquir-se pel creuament sexual i adaptar-se millor a les diferents
condicions ambientals.
A hores d'ara s'han catalogat més d'1,4 milions d'espècies, però es pensa que el nombre
d'espècies que possiblement hi ha al planeta supera de llarg aquesta xifra. Els grups més
abundants com els insectes són grups poc estudiats i, per tant, hi hauria un gran nombre
d'espècies sense catalogar.
Els valors que aporta la biodiversitat són:
Ecològic: la biodiversitat és un factor essencial en l'autoregulació dels ecosistemes. Les
diferents espècies de la biocenosi es troben interelacionades mitjançant xarxes tròfiques
complexes. La desaparició d'una sola espècie pot provocar l'extinció dels organismes que
depenien d'ella.
Científic: cada espècie és el resultat d'una informació genètica originada evolutivament al
llarg de milions d'anys. Actualment hi ha la possibilitat de llegir el genoma d'algunes
espècies, fet que augmenta el coneixement sobre la vida i pot aportar respostes a temes que
encara no s'han resolt.
Patrimonial (biodiversitat com a recurs estètic): el conjunt d'espècies i ecosistemes d'un
país forma part de l'herència rebuda per les generacions passades i hauria de ser motiu de
preocupació nacional, com és el cas de la llengua o la cultura pròpies. És una font potencial de
riquesa que comença a ser explotada: ecoturisme, senderisme, cases rurals, etc. Cal destacar
que molts dels beneficis derivats de la biodiversitat són difícils de quantificar físicament o
de valorar econòmicament; és el cas del valor vivencial, simbòlic o estètic lligat a la presència
d'un organisme determinat o d'un conjunt d'organismes. Per això la pèrdua de biodiversitat
comporta un empobriment cultural de la comunitat humana.
Aliment: Es creu que hi ha unes 75 000 espècies de plantes conegudes amb parts
comestibles. Tanmateix, solament unes 300 espècies han estat aprofitades amb extensió per
la humanitat. Però hi ha moltes més possibilitats d'aprofitar aquesta biodiversitat.
Medicines: en l'actualitat, quasi la meitat dels fàrmacs de caràcter comercial que es
prescriuen en el països desenvolupats es varen obtenir inicialment o encara s'extreuen
26
d'organismes silvestres. En les zones de selves es pensa que hi ha una quantitat d'espècies
susceptibles de ser utilitzades en medicina, algunes de les qual tenen ja un ús per part de les
comunitats indígenes. Però moltes d'aquestes espècies poden extingir-se abans que puguin
ser avaluades o explotades.
6. ELS RECURSOS PAISATGÍSTICS
Donar una definició completa de paisatge és molt difícil. Depenent de l'enfocament que es doni a
aquest terme (geogràfic, ecològic, o de planificació mediambiental, per exemple), el concepte
varia. La Convenció Europea del Paisatge, celebrada a Florència el 20 d’octubre de 2000 defineix
el paisatge com “qualsevol part del territori, tal com es percebuda per les poblacions, en la que el seu caràcter resulta de l'acció de factors naturals i/o humans i de les seves interrelacions”.
Denominem components del paisatge als elements estructurals, naturals o artificials, que
conformen un paisatge. Aquests elements s'interelacionen entre si de manera que l'alteració o
modificació d'un d'ells afecta a la resta i, per tant, al propi paisatge. Els canvis per causes
naturals, deguts a processos geològics externs o a variacions del clima terrestre, solen ser lents
excepte els provocats per processos catastròfics; les modificacions causades per l'ésser humà
apareixen amb més rapidesa.
Factors que determinen el paisatge.
Podem classificar aquests factors en abiòtics, biòtics i antròpics.
Els factors abiòtics (físics) són:
El relleu i la topografia, resultat dels processos geològics terrestres.
La litologia: naturalesa de les roques, disposició, estructura.
L'element edàfic, és a dir, el tipus de sòl.
L'element hidrològic, que comprèn l'aigua superficial (mars, rius, llacunes, etc.), la seva
disposició, la seva mobilitat o quietud. Exerceix una gran atracció sobre l'observador.
L’aire: personalitza el clima d'un territori i, per una altra, és el mitjà difusor dels sons
i de les olors.
Els factors biòtics són:
La vegetació: és la responsable d'algunes de les característiques estètiques més patents
del paisatge, com el color, el contrast, la textura, etc.
La fauna: excepte casos molt concrets, no té un paper destacat en la percepció del
paisatge a causa de la seva mobilitat.
Els factors antròpics són:
Les estructures del paisatge o les actuacions sobre ell que són degudes a l'acció
humana.
27
En el planeta és difícil trobar paisatges sense cap tipus d'influència humana, sobretot en
zones amb una història de successió de diferents cultures, com és el cas de la conca
mediterrània. Les actuacions humanes més freqüents sobre el paisatge són degudes a:
Activitats agrícoles i ramaderes: conreus extensius i intensius sota plàstic,
pastures i construccions annexes.
Activitats lúdiques i esportives: jardins, camps d'esport, estacions d'esquí.
Obres públiques puntuals: ponts, preses, ports.
Obres públiques lineals: carreteres, ferrocarrils, esteses elèctriques.
Espais rurals i urbans: pobles, ciutats.
Espais industrials: polígons industrials, centrals energètiques.
Explotació de recursos: pedreres, mines, roturacions.
Elements perceptius d’un paisatge. Són aquells objectes que observem a través de la vista i el confereixen qualitat estètica. La
percepció del paisatge és subjectiva i variable; un mateix paisatge pot ser interpretat de
diferents maneres, segons l’observador.
El paisatge pot ser analitzat i definit a través d'una sèrie d'elements bàsics i objectius. Els més
utilitzades són: forma, línia, color, textura i escala.
Forma: la constitueixen les figures i els volums dels objectes que apareixen reunits en un
determinat espai visual.
Línia: és el camí que segueix la visual de l’observador en percebre les diferents formes.
Color: és el reflex de les diferents longituds d’ona que en arribar amb diferent intensitat ens
proporciona una sèrie de tonalitats i brillantors que poden ser percebudes.
Textura: és la relació que existeix entre la llum, les formes i els colors que percep
l’observador.
Escala: és la proporció relativa que hi ha entre la grandària dels objectes entre ells i l’entorn.
En definitiva, quan contemplem un paisatge, podem descompondre'l en un escenari físic,
configurat pel component geomorfològic i el climàtic, en una actuació dels éssers vius,
fonamentalment la vegetació i l'acció humana sobre l'entorn.
28
Impactes sobre el paisatge
Es defineix com impacte paisatgístic o visual la pèrdua de qualitat visual d'un territori produïda
per l'actuació del ser humà. No totes les actuacions humanes sobre el paisatge produeixen
impactes visuals, tal és el cas de les construccions típiques de cada regió, la integració de la qual
en el paisatge fa que no es percebin com un element discordant, sinó que poden arribar a formar
part d'ell. També és el cas d'alguns paisatges vegetals de gran bellesa creats per l'home
(jardins). En altres ocasions, les accions humanes estan encaminades a recuperar o restaurar
paisatges afectats per diferents intervencions (carreteres, pedreres) o simplement encaminades
a conservar espais d'interès paisatgístic i/o cultural.
Les causes més freqüents que originen impactes visuals són:
Aparició de línies rectes i formes geomètriques. En un
paisatge natural, les línies rectes horitzontals no són freqüents.
Respecte a les línies verticals, són degudes a grans arbres i a
estructures geològiques, com congosts o tallats.
Canvis bruscs de color. En un paisatge natural existeixen
contrastos de color espectaculars, deguts a la vegetació en determinades èpoques de l'any o
a afloraments de materials geològics de molt diversa naturalesa, però no es pot dir que la
seva presència resulti desagradable a la vista. Quan l'ésser humà introdueix canvis cromàtics
ho fa de manera totalment distinta, donant la sensació d’antinatural; aquests canvis
acompanyen a la construcció d'edificis, urbanitzacions, murs, estructures, etc., en les quals a
més d'utilitzar materials prefabricats o molt distints als quals apareixen en la zona, aquests
es disposen creant superfícies planes que els fa més visibles i, per altra banda, solen ser
tractats amb pintures de distinta naturalesa. Una altra activitat que genera contrastos
cromàtics és l'eliminació parcial de la coberta vegetal en un terreny.
Modificació de les formes naturals del relleu. La capacitat que tenen els éssers humans
per a modificar els relleus naturals és extraordinària gràcies a la utilització d'explosius i
maquinària pesada, que li permeten realitzar moviments
de terra de grans dimensions en obres públiques,
explotacions el mineres, etc.
Presència d'elements artificials de grans dimensions.
Grans edificis, antenes de comunicació, xemeneies, torres
de refrigeració, etc. ocasionen un impacte visual
important.
Acumulació de residus. A llarg termini,
poden provocar la mort de la fauna i flora
per contaminació del sòl i/o l'aigua. D’altra
banda, els residus acumulats produeixen
un impacte visual immediat, a més
d'ocasionar altres efectes, com dolentes
olors, perill d'incendis, perill de malalties,
etc.
29
Actuacions de correcció paisatgística
Són mesures que tracten de corregir els impactes visuals produïts amb la finalitat de recuperar
zones alterades i integrar-les en el paisatge que els envolta; altres vegades es tracta d'evitar o
atenuar els impactes visuals prevists en un determinat projecte. Les més comuns són:
Procurar fer la mínima deterioració possible durant les actuacions, conservant el major
nombre d'elements naturals i culturals del paisatge.
Preservar la capa superficial del sòl emmagatzemant-la en munts per a, una vegada acabada
l'actuació, reinstal·lar-la amb la finalitat de poder recuperar la vegetació.
Recuperar la coberta vegetal autòctona.
Evitar l'erosió en superfícies nues o alterades.
Adaptar les obres previstes a la topografia del terreny; això és especialment important en
els casos d'actuacions lineals (carreteres, ferrocarril, etc.) que haurien de fer-se adaptant el
seu traçat a les corbes de nivell del terreny.
Reconstrucció de la topografia original, respectant l'escala topogràfica de l'entorn. Cal
evitar la introducció d'elements topogràfics que denoten artificialitat, com línies rectes,
angles marcats, simetries, etc.
Ocultació i integració en el paisatge d'elements
discordants. Es tracta de tapar o dissimular
elements artificials que produeixen impacte visual
(runes, terraplens, edificis, etc.). Quan es tracta
d'edificis cal utilitzar materials de construcció i
gammes cromàtiques pròpies de la zona,
dissimulant així l'impacte visual que puguin
produir.
Restauració i creació d'hàbitats per a la fauna. Una vegada acabada l'actuació es deu tractar
de recuperar la fauna; la millor manera és repoblar amb la vegetació autòctona; no obstant
això, sempre és possible instal·lar elements que afavoreixin la residència habitual dels
animals, com caixes de cria per a les aus, espècies vegetals que tinguin fruits i llavors
apetitosos, etc.
30
Exercicis – Recursos hídrics, minerals i roques no energètics,
energètics, edàfics, biològics i paisatgístics.
1. L’aprofitament dels boscos ha estat una pràctica constant des de la prehistòria fins a l’actualitat.
Els boscos tenen un paper fonamental en el funcionament de la Terra.
Cita dos usos i dues funcions mediambientals dels boscos.
2. Quines correccions de les alteracions paisatgístiques trobes en els següents dibuixos:
3. Per què els sòls agrícoles no presenten un perfil edàfic típic?
4. Quins factors controlen el paisatge? Explica breument com actuen.
31
5. (Proves 2007) Situa aquestes expressions en el text per tal que tingui sentit:
control de la natalitat – forma sostenible – fusta, sòl agrícola, pesca – sòls fèrtils – de manera
exponencial – milions
L’esgotament dels recursos naturals
Tot i que ja se superen els 6.000 _______________ d’éssers humans en el planeta, la població humana
segueix creixent de forma exponencial, per això la falta de recursos suficients per a tots ja és un fet, la
frase “no hi ha prou ferro en les mines perquè tothom pugui tenir un cotxe” ja és una realitat. És igual
la quantitat de recursos que hi hagi, si es destrueixen i la població creix ________________________,
s’esgotaran, i això és el que està passant en l’actualitat.
Però el problema no és només el ferro, quasi tots els metalls s’estan esgotant a una velocitat cada
vegada més gran, els recursos no renovables s’esgoten i els renovables (________________________)
se sobreexploten per exigències del mercat, i són destruïts per sempre. Amb els recursos energètics
passa una cosa semblant, els jaciments de petroli barat escassegen i hi ha guerres per controlar els
millors, però això no evitarà que tard o d’hora ja no sigui rentable com a font d’energia. Amb l’aigua
dolça i els recursos alimentaris el problema és similar: la seguretat alimentària global és cada vegada
menor i els ________________________ disminueixen per l’erosió o contaminació.
En alguns casos la solució està en buscar nous recursos que substitueixin els que s’esgoten, però
sempre caldria preservar els recursos renovables, utilitzant-los de _____________________________,
per no comprometre la supervivència de les generacions futures. En tots els casos, és necessari
disminuir el creixement de la població mundial per mitjà del _________________________________,
per a que hi hagi recursos per a tots.
6. (Proves 2007) Relaciona les dues columnes de paraules següents segons quina és la font principal
de la qual obtenim cada material:
Parquets pels terres Petroli
Roca calcària
Sorres de sílice
Explotació d’argil·lites
Explotació forestal
Plàstics
Totxos de construcció
Gasolina
Ciment
Paper
Envasos de vidre
7. (Proves 2007) Escriviu dues diferències en l’ús d’un recurs de forma sostenible i no sostenible.
32
8. Es coneix amb el nom de recursos hídrics naturals el volum total d’aigua tant superficial com
subterrània que ha passat per una conca en un any. Una part d'aquests recursos són els recursos
hídrics disponibles, que corresponen al volum total d’aigua que pot ser utilitzada per les persones que
viuen en una conca durant un any.
A la taula adjunta es poden consultar els valors d'aquests recursos hídrics a les principals conques
hidrogràfiques de l'Estat espanyol.
Conca Superfície
(km2)
Recursos
hídrics
naturals
(hm3/any)
Recursos
hídrics
disponibles
(hm3/any)
hm3/ km
2
% recursos
disponibles
Internes de Catalunya 16.547 2.780 1.308
Ebre 85.927 18.198 10.727
Tajo 80.947 12.898 6.233
Guadiana 67.842 4.872 2.312
Guadalquivir 57.121 6.911 3.062
Segura 16.164 1.000 800
Balears 5.014 745 282
Canàries 7.273 965 260
a) Calcula la relació entre els recursos totals i la superfície de la conca durant un any. Anota la
dada a la taula.
b) La relació que has calculat té diferents valors per a cada conca. Explica a quin factor
fonamental és deguda aquesta diferència.
c) Calcula el percentatge de recursos disponibles, és a dir, el que s’aprofita dels recursos totals.
Anota-ho a la taula.
d) A partir de les dades de la taula, raona per què hi ha diferències entre les conques de l’Estat
espanyol.
e) De quines variables depèn la quantitat de recursos hídrics disponibles en una conca
determinada?
f) Quina conca aprofita millor els seus recursos hídrics naturals?
g) Com es podria augmentar la quantitat de recursos disponibles en una conca? Quines
solucions es poden adoptar per resoldre el problema de manca d'aigua d'algunes conques?
33
9. Calcula i respon les preguntes següents:
La conca hidrogràfica del Riu Vermell té una superfície de 1.3 hm2 que rep anualment una
precipitació mitjana de 700 l/m2 i presenta una infiltració mitjana de 50 l/m
2 i una evapotrans-piració
mitjana de 580 l/m2. Quin és el valor de l’escolament superficial de la conca hidrogràfica?
a. 650 l/m2
b. 120 l/m2
c. 70 l/m2
d. 9 100 l/m2
En la conca anterior, un 85% de l’aigua infiltrada anualment en tota la seva superfície va a parar a
un embassament situat en la seva part més baixa. Quina quantitat total d’aigua arribarà anualment a
l’embassament per aquest medi?
a. 97 500 l
b. 650 000 l
c. 910 000 l
d. 552.000 l
d. 552 50
10. A la figura següent podeu observar un projecte per renovar un habitatge en el qual es vol utilitzar
algunes roques industrials: argila, basalt, granit i calcària.
34
Completa la taula indicant les roques que es corresponen millor amb les característiques que
s’esmenten al projecte:
Espai Roca industrial utilitzada Origen geològic (tipus de roca)
1
2
3
4
11. Omple la taula següent amb un exemple de recurs energètic alternatiu de cadascun dels sistemes i
indica un parell d’avantatges i inconvenients del seu ús.
Sistema Recurs energètic Avantatges Inconvenients
Geosfera
Biosfera
Atmosfera
Hidrosfera
12. A l’Islote de Hilario (parc natural de Timanfaya, illes Canàries) es pot coure la carn a la brasa
amb l’escalfor que surt d’un forat de pocs metres de profunditat.
a) Quin nom rep aquest tipus d’energia?
b) Quines condicions geològiques més probables té aquesta zona perquè s’hi donin uns
fenòmens tan espectaculars com el citat?
35
Lluny de Timanfaya, una
empresa es planteja aprofitar
aquest tipus d’energia, però
dubta entre dos possibles
emplaçaments.
Per a cada un es mostren les
següents corbes de relació
temperatura-profunditat.
c) Quin és el gradient geotèrmic mitjà
(increment de temperatura per unitat de
longitud en profunditat) per als primers
1.000 m en cadascun dels dos possibles
emplaçaments que es mostren? Expressa
els resultats en °C/100 m.
Emplaçament Gradient geotèrmic
mitjà (ºC/100m)
A
B
d) Amb les dades de què es disposa, quin emplaçament creus que és més interessant des del punt
de vista de l’aprofitament energètic? Raona la resposta
e) Indica dues maneres diferents d’aprofitament d’aquest tipus d’energia en un emplaçament
com l’escollit.
13. Segons dades de l’any 1985: “Tota la producció de carbó dels Països Catalans és de lignit. No hi
ha explotacions d’hulla ni de torbes. La qualitat dels lignits no és bona en general, i per aquesta raó
només s’usen en la producció d’energia elèctrica (90 %), i com a combustible d’algunes indústries
barrejant-lo amb carbó de qualitat superior”.
a) Indica les diferències que hi ha entre “hulla”, “torba” i “lignit”. Per quina raó els lignits no
són considerats de bona qualitat?
b) Quins són els avantatges i inconvenients de la utilització de combustibles fòssils com a font
d’energia?
36
14. El bioclimatisme es basa en l’aprofitament de l’energia solar a partir d’un determinat disseny
dels edificis. Una proposta bioclimàtica és l’anomenat mur Trombe. A les figures 1 i 2 pots observar
un esquema del funcionament d’aquest element arquitectònic aplicat a una casa. Es basa en la idea
que el mur absorbeixi la radiació solar i, donada la seva conductivitat tèrmica, transfereixi l’energia
a l’interior de l’edifici unes hores més tard.
Tenint en compte la dinàmica d’una massa d’aire quan s’escalfa o es refreda, explica i indica, amb
fletxes sobre els dibuixos, el moviment de l’aire a l’hivern (figura 1) i a l’estiu (figura 2).
Hiv
ern
Est
iu
37
Vertader o Fals – Encercla V o F segons l’afirmació sigui vertadera o
falsa
1. V F L’aigua és un recurs potencialment renovable.
2. V F El regatge per aspersió i per degoteig permet estalviar més aigua que el regatge per
inundació.
3. V F Les preses es construeixen per al subministrament d’aigua a les poblacions i per a la
producció d’electricitat.
4. V F Un ISQA baix ens indica que l’aigua és apta per al consum humà.
5. V F El granit és una roca que es fa servir per a la producció de vidre.
6. V F La pissarra és una roca metamòrfica que es fa servir en la construcció de teulades.
7. V F
Actualment, la major part de l’energia de consum humà es produeix a partir de les
noves fonts d’energia o energies alternatives, com ara, l’energia solar, la eòlica, la
geotèrmica, la biomassa, etc.
8. V F L’ús de combustibles fòssils està provocant un augment de les concentracions de CO2
a l’atmosfera, la qual cosa provoca un escalfament global del planeta..
9. V F La fissió nuclear és un mètode net de producció d’energia, tal com ocorre al Sol.
10. V F L’explotació de fusta a Catalunya es restringeix pràcticament als cultius forestals,
mentre que els boscos estan protegits de les tales.
La Qüestió Energètica
Gerald Foley al seu llibre més conegut “La Qüestió Energètica” escriu:
“Algun dia l’ésser humà es despertarà d’un llarg malson i recordarà el seu propi passat energètic...;
envoltat de diferents mitjans per a captar l’energia solar, no comprendrà la bogeria dels qui
s’embarquen en l’aventura d’exhaurir en menys de 250 anys uns recursos fòssils que havien trigat 600
milions d’anys a formar-se. Però encara no ens hem despertat, encara continuem en el son.”
Reflexiona:
Quina idea intenta promoure l’autor?
En què es basa per a fer aquestes afirmacions?
Estàs d’acord amb la seva opinió? Per què
