En veu alta. Veu, aprenentatge i text Beca Guixà, 3a

En veu altaVeu, aprenentatge i text

Autors: Neus CAlAf i OhAd NAChmANi

Aquest material correspon a la Beca Guixà, 3a edició, atorgada pel

2 | En veu alta -

Aquest material correspon a la Beca Guixà, 3a edició, atorgada per el Col·legi de Logopedes de Catalunya

3 | En veu alta -

Prefaci ......................................................................................................................................... 3Introducció ......................................................................................................................... 4Pensar en veu alta ................................................................................................. 5Veu ...................................................................................................................................................... 5Definició

El Sistema Nerviós

Veu Normal

Aprenentatge ........................................................................................................................ 7Aspectes i nivells de l’aprenentatge vocal

Elements de l’aprenentatge vocal i estratègies

per al seu desenvolupament

Acció

Percepció

Atenció

Text .................................................................................................................................................... 10Llegir en veu alta .................................................................................................... 11Textos, guia d’usuari i exercicis1. Inspirar. Expirar ............................................................................................................ 12 i 132. L’ai al cor .............................................................................................................................. 14 i 153. Ennuegar-se ...................................................................................................................... 16 i 174. La paraula a la boca ................................................................................................. 18 i 195. Entre dents ........................................................................................................................ 20 i 216. Ressons .................................................................................................................................. 22 i 237. Tenir bon paladar ........................................................................................................ 24 i 258. Veu de nas ........................................................................................................................... 26 i 279. Embarbussadament ................................................................................................. 28 i 2910. Flonjor .................................................................................................................................. 30

Aprendre a parlar, aprendre a cantar, consisteix a respectar i dominar els silencis.

Josep M. Espinàs (Barcelona 1927)

Índex

2 | En veu alta - 3 | En veu alta -


PrefaciEn veu alta. Veu aprenentatge i text és un recull de textos inèdits escrits expressament pensant en el seu ús en el treball vocal. Els textos que hem redactat van precedits per una primera part titula-da Pensar en veu alta. En aquesta part exposem les idees que ens han guiat en la composició dels textos i creiem imprescindible la seva lectura i comprensió per tal de poder treballar òptimament amb el material. En la segona part del treball, titulada Llegir en veu alta, proposem cadascun dels textos acompanyats d’una detallada guia d’usuari que ajudarà al professional a entendre i aprofitar totes les possibilitats que ofereixen.

Aquest treball és fruit de la col·laboració i el diàleg entre dos professionals: la Neus Calaf, provinent de l’àmbit de la logopèdia i el cant, i l’Ohad Nachmani, procedent del món de l’aprenentatge corporal a través del moviment amb el mètode Feldenkrais. El nostre interès comú per la veu ens va empènyer ja fa uns anys a intercanviar experiències i a investigar junts sobre l’aprenentatge vocal. En un primer mo-ment, vam dissenyar una sèrie de tallers de veu on vam poder explorar les possibilitats del treball vocal vist des d’una òptica diferent: l’acció. I a partir de les troballes que vam fer en el context dels tallers i en la nostra pràctica diària va sorgir la idea de desenvolupar el treball que ara tens a les mans.

El projecte En veu alta va ser premiat amb la Beca Guixà 3a edició, d’elaboració de material per a la logopèdia en català convocada pel Col·legi de Logopedes de Catalunya a l’any 2006. El procés d’elabo-ració d’aquest treball ha estat llarg i tanmateix molt ric. En aquests moments podem dir que ens sentim molt satisfets de tot el que hem après durant aquest període i del material que presentem. Esperem que serà rebut amb interès i assaborit amb plaer per tots aquells lectors captivats pel món de la veu.

Abans d’entrar en matèria, però, volem expressar el nostre sincer agraïment a totes aquelles perso-nes que han fet possible aquest treball. Primer de tot, volem agraïr al CLC la seva aposta decidida per aquest treball fent-lo guanyador de la III Beca Guixà d’elaboració de material per a la logopèdia en ca-talà. Desprès volem agrair als nostres clients la confiança que han dipositat en nosaltres tot posant-se a les nostres mans i l’oportunitat tan valuosa que ens han brindat d’explorar i aprendre d’ells i amb ells dia rere dia.

Volem expressar també el més sincer agraïment a tots aquells professionals que han dedicat part del seu temps a revisar desinteressadament la nostra feina i a fer-nos valuosos suggeriments per tal de millorar-la. Aquests professionals són, per ordre alfabètic: Núria Bonet, Cori Casanova, Joan Eudald Castelltort, Assumpció Linares, Assumpta Mateu, Laia Mengual, Xavier Sabata i Josep Maria Vila. A tots ells, gràcies.

Neus i Ohad

4 | En veu alta -


5 | En veu alta -

La veu sempre ha estat un dels objectes d’estudi de la logopèdia, amb la idea principal de tractar una veu que ha deixat de funcionar “bé”, per tal que el pacient pugui tornar a tenir la seva veu normal. Les eines que el logopeda utilitza per tractar la veu s’han incorporat des de dues disciplines ben diferents: la primera sempre ha estat el món del cant, del qual n’ha extret diferents tècniques i exercicis molt va-luosos. La segona, cada vegada més influent, és la medicina, en aquest cas la foniatria.

En el tractament dels trastorns de la veu parlada, el logopeda utilitza un ampli ventall de material fonè-tic, des dels sons aïllats, síl·labes, paraules o frases fins a textos de diversa índole (embarbussaments, poesia o prosa). Malgrat la selecció del material sonor a utilitzar en teràpia vocal per part del logopeda no sempre segueix uns criteris prou ben argumentats, ni demostra una base empírica suficient , aques-ta tria es realitza sobretot en funció del contingut fonètic i de com aquest contingut s’adapta a les ne-cessitats de cada client. A tall d’exemple, podem dir que molts cops el logopeda utilitza sons fricatius per ajudar al client a relaxar la veu, sons oclusius per ajudar-lo a tonificar-la i sons nasals i líquids per ajudar-lo a trobar ressonàncies altes.

Els textos que habitualment s’utilitzen en la pràctica logopèdica a casa nostra són gairebé sempre tex-tos ja existents que el logopeda escull al seu gust. Aquest procediment de cerca i tria de material literari ja existent pot ser molt útil, però és francament difícil trobar textos que s’adaptin perfectament a allò que el logopeda està buscant en cada moment, sobretot si el logopeda té molt clars els seus criteris de selecció. És per això que ens plantegem que també és possible compondre textos expressament per al seu ús en la pràctica clínica, incloent-hi tots aquells elements vocals que el logopeda consi-dera necessaris. Aquesta ha estat justament la idea fonamental que ha guiat el nostre treball; un recull de textos inèdits escrits expressament pensant en la seva utilitat directa en rehabilitació vocal.

Però la nostra intenció en aquest treball no és simple: no volem únicament presentar un recull de textos que contribueixin a nodrir el repertori de material logopèdic per al tractament de la veu par-lada, sinó que pretenem alhora exposar d’una forma senzilla i entenedora la visió general de la veu i del treball vocal que emmarquen la composició d’aquests textos. Tenim aquest doble propòsit per-què creiem imprescindible per al bon ús del material que el lector conegui i comprengui les idees que han guiat la seva composició.

A l’hora d’exposar el nostre marc conceptual, ens serà necessari redefinir les nocions de veu, apre-nentatge i text des d’una òptica particular: l’acció i la seva relació amb la consciència o la capacitat de sentir els detalls d’aquesta acció. Només per anticipar el lector, podem dir que:

• En primer lloc, definirem la veu no des d’un punt de vista estructural, sinó com a acció, com a patró de moviment regulat pel sistema nerviós i que s’esdevé en una persona concreta i per acomplir una finalitat. I des d’aquesta òptica, revisarem també en aquest apartat el concepte de veu normal per tal de centrar millor la nostra proposta dins l’àmbit logopèdic.

• En segon lloc, explicarem l’aprenentatge, no com a procés d’adquisició de coneixements sinó com a canvi i millora d’un patró d’acció, és a dir, com a desenvolupament de la manera com una persona actua en un context determinat. Aquesta millora es produeix gràcies al desenvolupament de la seva consciència o, el que és el mateix, de la seva capacitat de sentir els detalls del que està fent en cada moment.

• I finalment, definirem el text com a manual d’acció, és a dir, com a escrit que dirigeix al lector cap a l’execució d’accions concretes.

L’aclariment d’aquests tres conceptes clau articularà la introducció teòrica d’aquest treball i permetrà entendre la lògica del material i el seu ús. Convidem doncs al lector a endinsar-se en les línies que se-gueixen abans d’abordar pròpiament el treball amb els textos.

Introducció

4 | En veu alta - 5 | En veu alta -


VeuDEFINIcIóLa veu humana és, definida d’una forma senzilla, el so produït gràcies a:

• Una font d’energia: l’aire que surt des dels pulmons d’una persona• Una font sonora: la vibració que s’origina en els plecs vocals en adducció al pas de l’aire espirat• L’amplificació d’aquesta vibració laríngia en les anomenades cavitats de ressonància.

La combinació d’aquests tres elements -aire, vibració i ressonància- en una persona determinada dóna com a resultat una veu, que pot ser descrita des de molt diferents punts de vista, com per exemple, el de les seves qualitats físiques, estètiques o funcionals.

En el nostre context, considerar la veu com a acció ens ajuda a traduir-la en treball concret. La veu, des de l’òptica de l’acció, és un treball muscular concret fet sempre en el context funcional d’una persona determinada per tal d’acomplir una finalitat. Des d’aquest punt de vista -i aquest és el tret diferencial de la nostra proposta- el focus d’interès del nostre treball se centra en la vocalització i els seus components i no solament i únicament en el producte vocal que és la veu en sí. Cal precisar també que la vocalització és un nom genèric que representa un gran ventall d’accions. Una persona pot cridar, parlar i cantussejar, entre d’altres.

Però aquest ventall d’accions no és il·limitat, entre altres coses perquè un sistema així seria impossible de manejar. La quantitat de causes que influeixen la vocalització en un moment donat és molt gran i la interacció entre elles, molt complexa. És pràcticament impossible anomenar tots els músculs que funcionen en cada moment per fer veu, precisant la quantitat de força que fa cadascun d’ells i l’ordre de treball en el qual ho fan. És per això també que qualsevol manual sobre l’anatomia i la fisiologia de la veu, per més bo que sigui, sempre tracta unes generalitzacions ben simplificades. I és per aquest motiu també que el treball vocal en educació i reeducació de la veu es fa sovint des de l’escolta de la veu del client, i no tant des de l’anàlisi detallat de les seves accions.

EL SISTEmA NERVIóSPerò existeix un component més que s’ha de tenir en compte quan parlem d’aquesta complexitat, i és que el cervell humà és capaç de computar totes aquestes dades en temps real per produir veu en un nivell prou bo per tal d’aconseguir una finalitat. En aquest sentit, la clau per entendre la veu com a acció passa per entendre-la en termes del funcionament del sistema nerviós, que és el responsable d’orga-nitzar totes les relacions en l’activitat de l’aparell vocal. Aquestes relacions són les que s’estableixen entre:

• Els components estructurals entre sí.• L’activitat d’aquests components i el producte resultant. • El producte resultant i les necessitats de l’entorn.

La capacitat del sistema nerviós per regular totes aquestes relacions té dues característiques bàsiques: d’una banda, la capacitat de formar patrons de moviment que es repeteixen (hàbits), i de l’altra banda un alt nivell de flexibilitat. Aquesta flexibilitat es manifesta en tres aspectes diferents molt associats entre ells:

• La capacitat de formar hàbits• La possibilitat de triar entre hàbits • La capacitats de canviar patrons ja establerts.

Tot tres aspectes es resumeixen com la capacitat d’aprendre a canviar la manera en la qual una persona produeix veu. Aquest procés d’aprenentatge està ni més ni menys que en el cor del treball que pro-posem fer a través dels textos i l’explicarem detalladament més endavant

Pensar en veu alta


6 | En veu alta - Pensar en veu alta

VEu NoRmALPerò només amb una definició de la veu com a acció no n’hi ha prou. Per tal de situar aquest treball dins de la pràctica logopèdica, cal explicar la diferència entre la nostra visió de veu normal i la més comuna en el món de la logopèdia. En la pràctica logopèdica es defineix i es treballa normalment la veu des del punt de vista de la patologia, sovint sense haver aclarit prou bé el significat general d’una veu normal.

Malgrat existeixen uns criteris que ajuden al professional a determinar què és una veu normal -una veu normal, per exemple, és aquella que posseeix un timbre agradable, un to adequat a l’edat i el sexe del parlant, una intensitat suficient per ésser sentida en un entorn sonor normal però que no sigui estrident, un ritme i durada que permeti mantenir una conversa i una flexibilitat adequada per po-der adaptar la veu a les necessitats expressives del parlant -, en la literatura científica s’accepta que el concepte de veu normal, en criteris objectius i absoluts, no existeix , i que el llindar entre veu normal i veu patològica el jutja cada observador en funció dels seus criteris culturals, educatius, ambientals o de coneixement vocal , entre d’altres.

La fluïdesa de la definició i la multitud de criteris possibles poden tenir com a conseqüència l’adhesió a definicions més rígides, com per exemple la d’una veu ideal, o bé en una discussió oberta de la lògica que ha portat a una visió o una altra.

La nostra definició de la veu normal és funcional i, com a tal, no depèn de trets específics de la veu mateixa, sinó de la seva definició en termes d’acció:

La veu normal és una veu que serveix a un subjecte en el seu dia a dia per tal de complir amb les seves funcions quotidianes en un nivell que el satisfà.

Malgrat que una definició tan general pot semblar massa àmplia, i fins i tot filosòfica, pensem que la nostra proposta és molt concreta, justament perquè no ens permet parlar sobre “veu” en abstracte, sinó que ens obliga a examinar la manera en la qual la veu humana funciona en el context privat d’una persona. Els dos arguments més importants que ens mouen a partir d’aquesta definició són el fet que ens agradaria poder treballar -amb els textos i més enllà d’ells- amb la finalitat de millorar la vo-calització de qualsevol persona, i que el logopeda hauria de poder entendre les necessitats concretes de cada pacient i ajustar la resolució del seu treball a la seva realitat.

Si penseu per un moment, potser trobareu que la gran majoria de la gent que arriba a tractar-se amb un logopeda, ho fa només quan es troba davant d’una crisi, quan s’adona que la seva veu funciona en un nivell més baix del seu nivell habitual, i quan vol tornar a funcionar tal com està acostumada a fer-ho. És per això que també deixa de venir quan torna a tenir “la seva” veu, sense intentar anar més lluny per ampliar les seves capacitats vocals.

Els conceptes que la logopèdia utilitza per definir la seva pràctica (rehabilitació, reeducació, recupera-ció i tractament) són molt il·lustradors en aquest sentit. Tots aquests termes impliquen el recobrament d’una funció perduda (és a dir, el retorn a una situació del passat en la qual la persona podia funcionar en un nivell prou bo) o bé la remissió d’una patologia que no la deixa funcionar a aquest nivell. En tots ells s’infereix que la persona fa alguna cosa malament i acut al logopeda perquè l’ensenyi a fer-ho bé però, en canvi, molts cops no hi ha cabuda per un aprenentatge que, a més de canviar el seu funci-onament habitual, li permeti tenir més possibilitats vocals. Aquest aprenentatge és l’eix principal en qualsevol canvi en la vocalització, i per tant, també en el treball logopèdic de la veu.



AprenentatgeTal i com hem avançat unes línies més amunt, definim l’aprenentatge no com a procés d’adquisició de coneixements, sinó com a canvi i millora d’un patró d’acció, és a dir, com a desenvolupament de la manera com una persona actua en un context determinat. El tipus d’aprenentatge que ens interessa en aquest treball, doncs, no és el simbòlic o conceptual (que es troba normalment en el sistema educatiu) sinó l’aprenentatge “orgànic”. Aquest és l’aprenentatge del ¨saber-fer¨, és a dir, aquell que es desenvolupa a partir de la consciència o la capacitat de sentir el que un està fent en cada moment i que fa sorgir nous patrons d’actuar de manera espontània, i no des de la prèvia definició.En aquest apartat dedicat a l’aprenentatge abordarem els següents temes:

1. En primer lloc, parlarem dels diferents aspectes de l’aprenentatge vocal i dels nivells en els quals es desenvolupa al llarg de la vida.

2. En segon lloc, ens endinsarem en els elements que articulen aquest aprenentatge (que per a no-saltres són l’acció, la percepció i l’atenció) i en les estratègies concretes que el logopeda pot utilitzar per incidir sobre aquests elements. Aquestes estratègies seran una peça clau per entendre quina creiem que és la funció del logopeda en el procés d’acompanyament i guia del seu client en el procés d’aprenentatge i seran de gran ajuda per comprendre l’essència del treball que proposem amb els textos.

ASPEcTES I NIVELLS DE L’APRENENTATGE VocALMalgrat que un nounat arriba al món tenint ja la capacitat de vocalitzar, encara no té la seva veu. Aquesta és un hàbit i una capacitat que s’ha de desenvolupar en dos aspectes principals i alhora inse-parables al llarg de la seva vida:

• D’una banda, es desenvolupa la capacitat de vocalitzar com a funció del treball de les estructures corporals.

• D’altra banda, s’aprèn a vocalitzar en un context, sigui el verbal o bé el sociocultural.

Primer, el nadó aprèn com utilitzar l’aparell vocal en sí. Ha d’aprendre a controlar a voluntat les estructu-res corporals implicades en la vocalització i ha d’aprendre també a mantenir aquest control quan elles canvien al llarg del seu creixement. Alguns dels aprenentatges que ha de fer en aquest sentit són, per exemple, la quantitat d’aire que cal per fer vibrar els plecs vocals, com vibren, com modular el to i la intensitat de la seva veu, on ressona la seva veu o quins tipus de veu sap fer.

Simultàniament, aprèn l’ús de la veu en un context. Per exemple, el nadó, quan crida, aprèn també la relació entre la seva veu i l’atenció de la seva mare. Aquest exemple correspondria a un primer nivell de desenvolupament: el preverbal. Més tard aprendrà també a vocalitzar en el context verbal, a fer ús de paraules i de llengua. Aquest seria un segon nivell de desenvolupament vocal. Si més endavant aprèn a cantar, i sobretot si amb el temps ho acaba fent a nivell professional, podem parlar d’un nivell més de desenvolupament, en el qual la coordinació dels elements i el control de la veu arriba molt més lluny. Cal apuntar també que el context té una influència molt important sobre diferents aspectes dels hàbits vo-cals. Un nen que creix en una família en la qual tothom parla molt fort, per exemple, s’acostumarà a cri-dar quan parla, sense diferenciar les necessitats de l’entorn, ni poder controlar la seva veu a voluntat.

Si considerem la veu humana no com una cosa donada, constant i invariable, sinó com a patró d’acció apresa, es pot començar a pensar en com s’aprèn, i en què és el que s’ha d’aprendre per tal de canviar o fins i tot millorar un hàbit existent. Els hàbits són la “solució” del sistema nerviós per estalviar-se la necessitat d’organitzar-se de nou cada vegada davant d’un estímul (l’altra cara de la moneda és que una vegada s’estableix un hàbit, és bastant difícil de canviar). Des d’aquest punt de vista queda encara més clar que en no partir de la patologia quan parlem de la veu, tampoc pensem que quan alguna cosa no funciona prou bé cal arreglar-la, com si estigués espatllada. En lloc d’això, creiem que cal buscar per veure quins recursos té la persona per crear un nou aprenentatge. De la nostre experiència sabem que d’aquesta manera l’experiència del canvi és sempre positiva, i que molt sovint tracta no només el símptoma, sinó l’arrel del problema, que és l’hàbit i la forma d’utilitzar la veu.



ELEmENTS DE L’APRENENTATGE VocAL I ESTRATèGIES PER AL SEu DESENVoLuPAmENTCom hem esmentat més amunt, entendre els detalls de cada vocalització és una tasca força complica-da. Per tal de facilitar-ne l’anàlisi, proposem aquí tres elements, el funcionament simultani dels quals possibilita la producció i l’aprenentatge vocals. Aquests elements són l’acció, la percepció i l’atenció, i la relació entre ells (vegeu el diagrama que segueix) és una clau important per entendre la vocalització, i per poder-la canviar.

Elements de l’aprenentatge vocal

Quan diem percepció, ens referim a la capacitat de generar informació sobre el món a través dels sen-tits. Aquesta informació, tal i com es mostra en el diagrama anterior, pot provenir de l’exterior o bé de l’interior, i és determinant a l’hora de regular l’acció. Per exemple, quan una persona bufa en direcció a una espelma encesa i aquesta s’apaga, la persona percep a través de la vista una informació provinent de l’exterior de les conseqüències que ha tingut la seva acció de bufar. Però la persona també rebrà informació provinent de l’interior de tot el que passa a nivell de sensacions internes i de moviment quan executa aquesta acció. Aquesta informació de l’interior la rebrà a través de la propiocepció.

Pensant en el moviment, l’acció no és només moviment com a tal, sinó que al mateix temps és també una font de molta informació pel cervell que ha de coordinar-ne tots els detalls. El que una persona percep mentre es mou és:

• El moviment mateix com a canvi de relacions entre diferents parts del cos i en relació a l’exterior• Totes les diferències entre un moviment i un altre, un acte i un altre, etc.

Per exemple, si una persona pronuncia una /i/ amb els llavis estirats i després pronuncia el mateix so però amb els llavis relaxats, podrà percebre el moviment dels llavis en cadascuna de les seves produc-cions així com la diferència que existeix entre el moviment dels llavis en una producció i en l’altra. A partir de la percepció de la diferència en una acció, i entre dues accions diferents, es pot percebre d’una nova manera fins i tot un patró de moviment antic i molt establert.

L’atenció és un altre punt d’entrada a aquest complex i, tal i com mostra el diagrama, pot dirigir-se alternativament més cap a l’acció o més cap a la percepció. Quan un patró d’acció és habitual, l’atenció va normalment al mateix lloc i amb la mateixa resolució. Un canvi d’enfocament i de resolució fa que es produeixi més informació a través del moviment, en forma de variació, o que canviï la percepció de la mateixa informació. Tornant a l’exemple d’abans, una persona que pronuncia una /i/ amb els llavis estirats i després relaxats pot canviar el seu focus d’atenció i fixar-se no només en el moviment dels seus llavis, sinó també en seu grau de tensió, en la seva posició respecte les galtes, en si la veu vibra o no en els llavis, en la manera com la veu ressona dins el crani, en la direcció que pren la veu, en els harmònics que es creen, en la facilitat o dificultat de l’emissió o bé en l’esforç respiratori que requereix cada producció, entre molts d’altres.

Aquests tres elements (acció, percepció i atenció) s’articulen i s’interrelacionen fortament i, incidint en ells, s’estarà incidint directament sobre el procés d’aprenentatge. Aquest procés, òbviament, no

Informacióde l’exterior

Informacióde l’interior

Informacióde l’exterior

Informacióde l’interior Percepció

Acció

Atenció



succeeix ni tot de cop, ni tampoc de manera aïllada. Podem descriure esquemàticament el procés d’aprenentatge en els tres mecanismes involucrats de la següent manera: 1. El primer pas és crear variacions en l’acció, per poder percebre-la d’una manera diferent.2. Després cal crear un entorn sensible que permeti distingir diferències i matisos en aquestes

variacions. 3. Després, cal poder distingir entre diferents qualitats d’acció. 4. I finalment, cal poder triar, d’entre diferents possibilitats, la que és més adient a la tasca o context.

L’aprenentatge es produeix gràcies a la integració de tota la informació nova que el cervell rep sobre les accions que executa en relació a la tasca que la persona intenta aconseguir. La base de tot el procés està en:

• La consciència o capacitat de sentir • La traducció d’aquestes diferències de sensació en acció.

Les diferències es poden produir en cadascun dels tres aspectes mencionats: una persona pot canviar la manera en la qual actua i percebre aquesta diferència. Pot actuar de la mateixa manera però canviar la seva percepció, o pot canviar la manera en la qual para atenció a cadascun dels altres components.

AccIóDes del moment en el qual hem definit la veu com a acció, queda clar que per a nosaltres l’objectiu del logopeda ha de ser sempre el d’ajudar al seu client a millorar l’acció (és a dir, a millorar la manera en la qual actua). Existeixen una sèrie de criteris generals per determinar quan una acció és millor que una al-tra. Cal esmentar que aquests criteris no estan directament relacionats amb el resultat sonor. Com que la base de tot aquest treball de consciència és la capacitat de sentir, insistim en que és molt important donar l’espai suficient al client i guiar-lo perquè sigui ell mateix qui jutgi si creu que una acció li convé més o menys que una altra. Els criteris per distingir una millor acció són, entre d’altres:

• És més eficaç, és a dir, que es requereix menys treball muscular per obtenir un millor resultat • Existeix un millor repartiment del treball entre els diferents músculs del cos• És una acció reversible, és a dir, es pot fer i desfer • Hi ha un augment de la capacitat de sentir el que s’està fent per part de la persona que actua • Es produeix un augment en el repertori d’accions.

L’estratègia principal que el logopeda pot utilitzar per incidir sobre l’acció és donar consignes al client per crear variació. I per poder crear variació amb facilitat i ser creatius caldria a vegades atrevir-se a des-lligar-se de la lògica habitual, i entrar en el joc. Només així, creant més informació al voltant de l’acció, es poden arribar a distingir els seus detalls. El logopeda ha de guiar el seu client a l’hora de crear més informació utilitzant la variació com a eina de treball. Com veurem més endavant, la guia d’usuari dels textos que us proposem està plena de consignes que tenen la finalitat de crear variació en les accions. Convidem al lector a detectar quines són aquestes consignes i a inventar-ne de noves si ho necessita.

PERcEPcIóEls dos sistemes de feedback que el cervell utilitza per percebre el que fa al moment de fer veu i auto-rregular les seves accions són: el sistema auditiu i la propiocepció. Habitualment, el treball vocal gira a l’entorn de la percepció auditiva, però nosaltres pensem que al mateix temps es pot percebre molta informació en els detalls de l’acció, com per exemple en la sensació de la llengua quan toca el paladar a l’hora de pronunciar una /l/. Per poder millorar l’acció, cal percebre cada cop amb més detall les dife-rències entre una acció i una altra.

Existeixen dues estratègies principals que el logopeda pot utilitzar per incidir sobre la percepció:

1. La primera estratègia és preguntar al client què sent quan realitza una determinada acció i de quina manera una variació en la mateixa acció crea una diferència en la seva percepció.

2. La segona estratègia és crear variacions en la percepció mateixa, com per exemple, tapar les ore-lles o el nas del client o bé demanar-li que utilitzi auriculars.


11 | En veu alta - 10 | En veu alta - Pensar en veu alta

La guia d’usuari dels textos també està plena de preguntes que tenen la finalitat d’incidir sobre la per-cepció. Convidem de nou al lector a detectar quines són aquestes preguntes i a inventar-ne de noves si ho creu convenient.

ATENcIóL’atenció pot funcionar de dues maneres:

• Es pot eixamplar o difondre, estant alerta al que pugui succeir o aparèixer en qualsevol moment. • Es pot enfocar en un aspecte concret i fer saltar d’un focus d’atenció a un altre.

L’atenció es pot concentrar més en l’acció, o més en la percepció, més en un acte determinat o més en el conjunt, més en un nivell de resolució o més en un altre, etc.

L’estratègia principal que el logopeda pot utilitzar per incidir sobre l’atenció és donar consignes al cli-ent per canviar el focus d’atenció. És molt important no insistir sempre en el mateix punt, perquè la repetició, molt sovint, en lloc d’aclarir el punt, redueix la informació que es pot extreure des d’una situació determinada. La guia d’usuari dels textos que us proposem està plena de consignes que tenen la finalitat de canviar el focus d’atenció del lector. Convidem encara una altra vegada al lector a detectar quines són aquestes consignes i a inventar-ne de noves si ho creu necessari.

TextCom hem dit a l’inici d’aquesta introducció, definirem el text com a manual d’acció, és a dir, com a escrit que dirigeix el lector cap a l’execució d’accions concretes. Dins d’aquesta visió, el text no serveix per activar les facultats cognitives del lector (com per exemple la imaginació o la memòria) sinó que, en ser un text compost per ésser llegit en veu alta, pretén activar el lector directament perquè faci veu. Llegint-lo en veu alta, el lector no només llegeix amb els ulls, sinó que està actuant a través de l’aparell vocal. Un text d’aquest tipus, que es llegeix com una partitura, ja no és passiu. No és un text que espera que el lector actuï sobre ell, sinó que activa el lector i el dirigeix cap a accions concretes. Aquesta reac-ció interactiva es fomenta encara més amb la presencia d’un logopeda que funciona com a mediador (o com a director d’orquestra, si seguim l’exemple musical) gestionant les possibles interpretacions segons les necessitats i capacitats del lector.

Els textos presenten una sèrie d’elements (sons, paraules, pauses i significats) que els converteixen en un constructe multidimensional que fa de la lectura un exercici de vocalització guiat i interactiu. Com a textos interactius, requereixen una mica de preparació de part del logopeda abans de comen-çar a treballar. Primer, cal tenir en compte que, pel nivell lingüístic, estan destinats més aviat a lectors avançats amb un nivell de lectura bastant alt. Desprès, per tal d’aprofitar al màxim l’estructura del text i les possibilitats que ofereix, el logopeda hauria de treballar prèviament amb ells per tal de facilitar l’aprenentatge del seu pacient.

El paper del logopeda en aquest treball és el d’enllaç entre el client i els textos. Recuperant la idea exposada anteriorment sobre els elements de l’aprenentatge (acció, percepció i atenció) recordarem breument les estratègies fonamentals que tot logopeda ha de tenir presents amb el treball amb els tex-tos per tal de crear un àmbit sensible que fomenti la capacitat del client per diferenciar. Aquestes són:

1. Crear variació en l’acció2. Preguntar al client què sent i modificar la seva percepció3. Canviar el seu focus d’atenció

Tal i com hem dit abans, la guia d’usuari de cada text està plena de consignes que juguen amb l’acció, la percepció i l’atenció per tal de fomentar l’aprenentatge del client. Convidem al logopeda a jugar amb les consignes que proposem per cada lectura però també a inventar-ne de noves i a adaptar-les segons les seves necessitats perquè no estan pensades per ésser seguides al peu de la lletra. Aquestes només són suggeriments que han d’inspirar al logopeda per crear nou material: noves consignes i -per què no?- nous textos per satisfer les inquietuds que puguem haver-li despertat amb aquest treball.

11 | En veu alta -


Llegir en veu altaTextos, guia d’usuari i exercicis


12 | En veu alta - Llegir en veu alta1. Textos, guia d’usuari i exercicis

GuIA: Inspirar. Expirar

La respiració és un dels grans temes que es plantegen quan la veu no funciona a un nivell prou satis-factori. Moltes vegades, per la preocupació que genera la coordinació entre l’aire i la veu, més que ser “un dels grans temes” passa a ser directament “el tema”.

Aquest text està dedicat justament a la respiració coordinada amb la fonació. No està pensat per ensenyar a respirar al lector ni per augmentar la seva capacitat respiratòria, sinó que pretén ajudar el lector a desenvolupar consciència de com respira per tal de poder canviar a voluntat la seva manera de fer-ho. Els elements que hem utilitzat per aconseguir aquest fi tenen a veure amb la llargada de les frases, el contingut general del text, el significat específic d’algunes de les paraules utilitzades i la so-noritat de certs mots i interjeccions.

El rang de llargada de les frases és molt ampli en aquest text, doncs les frases més curtes consten d’una sola paraula (“Sospirà”, per exemple) i la més llarga està composta per una cinquantena de mots. Aquest fet obliga al lector a buscar solucions en la gestió de l’aire al llarg de les seves emissions vocals. Haurà de tenir en compte la puntuació del text, li caldrà fer un ús expressiu i/o fisiològic de les pauses depenent de la seva ubicació en el text, haurà de decidir de quina manera li convé més agafar l’aire en cada inspiració i de quina manera li convé més treure’l en cada producció, etc.

El contingut general del text evoca una sensació de fatiga que altera encara més el ritme respiratori. Paraules com esbufecs, inspirar, expirar, alè, panteixava i sospirà, per exemple, fan referència directa a diferents aspectes de la respiració alhora que per la seva sonoritat poden suggerir certs gests respira-toris. No cal dir que la interjecció “Bufff!!!” també en suggereix un, de gest respiratori, i es tracta d’un gest molt concret.

Entre els possibles efectes que el treball amb el text pot causar sobre el lector, destaquem la millora en la coordinació entre la respiració i la veu, l’augment de la quantitat d’aire que deixa entrar en cada inspiració, l’increment de la llargada de les expiracions, l’augment de l’espai intern a abdomen i caixa toràcica i l’increment de la ressonància de la veu en la caixa toràcica.

TExT: Inspirar. Expirar

Dos o tres minuts després de començar a córrer, en Joan podia sentir que alguna cosa no funcionava prou bé en el pas de l’aire des de la seva boca fins als pulmons.

• Inspirar. Expirar. Inspirar. Expirar – pensava. Però sempre li passava el mateix. I és que s’animava a córrer un cop l’any, tot just quan començava a albirar-se la temporada d’estiu.

No podia dir fava. I quins esbufecs! Bufff!!!

1. Inspirar. Expirar. Inspirar. Expirar.

A la fi, i després d’una llarguíssima i fatigosa discussió mental sobre què volia dir por-tar una vida sana i equilibrada, i preguntant-se si mai es podria aplicar aquest concepte a la seva pròpia existència (estava segur que a vegades era molt dur amb ell mateix, massa, però no s’havia plantejat mai intentar evitar-ho), s’aturà. Panteixava. Poc a poc, recuperà l’alè. Sospirà.

1. Inspirar. Expirar


ExERcIcIS: Inspirar. Expirar

• Llegeix el text per primera vegada sense pensar en res especial.

• Enregistra’t llegint el text i després escolta’t: què pots dir de la teva respiració?

• Quin patró de respiració hi sens?

• Ara fixa’t en com les teves expiracions s’allarguen en funció de la llargada de les frases. Intenta coordinar les teves expiracions a aquesta llargada.

• Fixa’t en la velocitat de les teves inspiracions. És sempre la mateixa o varia segons la llargada de la frase següent?

• Modifica la llargada de les inspiracions. Fes més llargues les inspiracions davant de les frases més llargues. Ara allarga les inspiracions d’abans de les frases curtes i escurça les d’abans de les frases llargues.

• Modifica la llargada de les expiracions ajuntant o separant frases.

• Controla el flux de l’aire en ajuntar frases. Inhibeix la respiració entre frases.

• Llegeix el text una vegada respirant per la boca i una altra pel nas.

• Fixa’t en quines pauses has de fer per necessitat fisiològica d’inspirar i quines són opcionals. De les opcionals, escull-ne algunes per jugar amb elles a favor de l’expressivitat del text.Observa quin és el funcionament de la teva musculatura respiratòria mentre llegeixes d’alguna de les maneres que t’hem proposat.

• Quin moviment pots sentir mentre inspires? I mentre expires?

• Ara llegeix seguit fins que no tinguis més aire. Com és la sensació d’ofec que experimentes? On sents que et falta l’aire? I com és la inspiració que ve tot seguit? Has pogut sentir aquesta sensa-ció d’ofec, encara que potser de manera reduïda, en alguna altra ocasió?

• Intenta llegir “sospirà” ben bé com si sospiressis. Ara prova de fer el mateix amb altres frases curtes del text.

• Imagina com seria la teva respiració si estessis realment corrent. Pots llegir el text respirant d’aquesta manera? Canvia ara la manera de respirar. Com t’és més còmode?

• Si vas a córrer respires pel nas o per la boca? Prova-ho d’una manera i de l’altra.

• Intenta sentir la frescor de l’aire a la boca i a la llengua mentre inspires per la boca.




GuIA: L’ai al cor

No és cap novetat afirmar que les emocions es manifesten en diferents parts del cos creant tensions i que a vegades s’hi queden per molt de temps. Aquestes tensions no només comprometen certs movi-ments corporals sinó que afecten la llibertat de moviment global de tot el cos. Això és així perquè, com hem apuntat repetidament, el cos funciona com un sistema amb totes les seves parts interconnecta-des. Quan una part del cos es veu privada de llibertat per moure’s, es nota en la resta del cos.

La respiració és només una de les funcions que sol quedar afectada per aquestes tensions “paràsi-tes”. Quan la respiració es veu privada de llibertat de moviment, normalment apareix una sensació que se sol traduir en una manca d’espai intern. Però, de la mateixa manera que la respiració perd llibertat, també se’n ressent la fonació, la parla, la deglució, la mirada... En definitiva, tot el gest vocal acostuma a quedar fàcilment compromès quan apareix una tensió de caire emocional.

Aquest text en concret està dedicat a l’espai intern i la llibertat de moviment lligat a les emocions. Hem jugat en la seva composició amb l’argument de la breu història i amb la descripció de les sensaci-ons internes que viuen els personatges arrel de la situació. A més, per donar més riquesa i complexitat al text, hi hem afegit elements d’altres moviments respiratoris: són la tos, el badall i l’ofec d’un crit.

Entre els possibles efectes que el treball amb el text pot causar sobre el lector, destaquem l’aug-ment de l’espai intern a nivell de caixa toràcica, abdomen i laringe, la millora en la llibertat de moviment respiratori i articulatori, una millora en l’escolta interna dels efectes de les emocions en el cos i un aug-ment de la ressonància de la veu en la caixa toràcica.

TExT: L’ai al cor

En aquella sala es respirava incertesa. Portaven ja molta estona amb l’ai al cor i se sentien cada cop més contrets i amb menys capacitat per omplir els seus pulmons. L’aire, a més, estava enrarit. Esperaven que sortís el metge i els donés alguna notícia, la que fos, de l’estat de la senyora. Provinent de la sala contigua, sentien la tos seca d’un avi que, pacientment, esperava el seu torn per ser visitat. Expulsava l’aire dels seus pulmons de forma sobtada, sorollosa i violenta. A l’altre costat una partera primerenca ofegava crits de dolor. I a tocar, un adolescent badallava àmpliament i sense complexes ostensiblement avorrit. Tot plegat no feia més que empitjorar l’estat d’angoixa que patien. Tenien els cors encongits. Quan finalment el doctor va aparèixer pel llindar de la porta, tots s’aixecaren de cop, del primer a l’últim. Se’l miraren esperant endevinar qualsevol indici en la seva mirada, en el seu posat, en la tensió dels seus llavis. Després d’un breu silenci (breu per ell però etern pels altres) parlà:

• Encara respira – va pronunciar amb veu solemne. – Es posarà bé.

Se’ls va eixamplar el cor. Per fi respiraven! Els respectius pulmons van tornar a ocupar l’espai que acostumaven a omplir i les seves cares s’obriren de nou a l’exterior. Alguns s’abraçaren. Necessitaven contacte físic per compartir l’alleujament que sentien. D’al-tres, en canvi, van decidir prendre’s un respir després de l’estressant episodi i sortiren a prendre l’aire a l’aire lliure.

2. L’ai al cor



ExERcIcIS: L’ai al cor • Llegeix aquest text sense pensar en res especial.

• Llegeix ara el text per dins, sense veu, intentant sentir com és la teva respiració mentre llegei-xes. Canvia al llarg de la lectura? Canvia l’esforç que requereix respirar depenent del que estàs llegint?

• Ara imagina les sensacions internes que es descriuen en el text i torna a llegir-lo intentant mante-nir aquestes sensacions.

• Prova d’aturar la respiració i llegir el primer paràgraf. Amb quines dificultats et trobes? Tenen a veure només amb la respiració o van més enllà?

• Imagina què és tenir el cor encongit i el cor eixamplat. Respira aquestes dues situacions i observa el moviment de les teves costelles, de l’estern, les clavícules, el diafragma, els abdominals, etc.

• Ara fes el mateix i observa el moviment de la laringe, la llengua, la mandíbula, els llavis, etc. Canvia amb el cor encongit i el cor eixamplat?

• Modifica ara l’espai intern de la teva caixa toràcica a voluntat i llegeix jugant amb això.

• Llegeix encongint la caixa toràcica només en l’eix davant-darrere i llegeix. Fes-ho ara en l’eix dalt-baix. Ara en tots dos eixos alhora.

• Ara intenta llegir el primer paràgraf amb les sensacions descrites en l’últim i viceversa. Amb qui-nes dificultats et trobes? Pots deslligar les emocions de la lectura?

• Sent l’esforç articulatori que fas quan llegeixes el primer paràgraf i quan llegeixes l’últim. Atura’t en un punt de la lectura, relaxa la llengua, els llavis i la mandíbula, i segueix llegint.

• Sent l’esforç articulatori que fas quan llegeixes amb espai intern i sense.

• Llegeix imaginant el moviment intern d’ofegar un crit. A quin nivell l’ofegues? Et passa alguna cosa a nivell respiratori? Et passa alguna cosa a nivell de la laringe (més concretament, a les ban-des ventriculars)? Et passa alguna cosa a nivell de la boca? Intenta llegir des d’aquesta sensació.

• Ara llegeix imaginant el moviment intern del badall. Et passa alguna cosa a nivell respiratori? Et passa alguna cosa a nivell de la laringe (més concretament, a les bandes ventriculars)? Et passa alguna cosa a nivell de la boca? Intenta llegir des d’aquesta sensació.

• Passa ara a voluntat de l’ofec d’un crit al badall, molt lentament, i intenta llegir combinant aquests dos elements.



TExT: Ennuegar-se

- Ai, m’ennuega tant parlar amb tu!!! I és que xerres tan fluix que no et sent ni el coll de la camisa. Tot el dia dient-te “Què?”, “Com dius?”. N’estic fins al coll!- I és per això que l’estires tant quan parles? - El què? El coll? Què vols dir? Que potser semblo una girafa?- Més aviat una tortuga. Però deixem-ho aquí perquè un xiuxiuejant i l’altre bramant no arribarem enlloc. Quin parell... - Millor.- Però no se t’asseca el coll quan enraones?- Doncs ara que ho dius... sovint he de beure aigua. I si xerro molt em fa mal el coll. Però a tu això no et deu passar amb aquest fil de veu que gastes!!!- Ejem! No. Ejem! A mi el que em passa és que tinc molta raspera. Ejem! Veus? Sembla que perdi la veu. És com si tingués alguna nosa al coll.- Estem ben aclarits. L’un estirant el coll i l’altre escurant-se la gola... Vols dir que hi deu haver maneres més complicades d’enraonar que les nostres?- Ui tant! Segur que es pot xerrar respirant, tossint, empassant, rient, esternudant, bada-llant, ennuegant-se, sanglotant, plorant, somrient, vomitant,... Hi ha gent per a tot. - I moments per a tot. Va, ajuda’m a carregar aquesta rentadora i no xerris tant, que aixecant pesos és impossible!

GuIA: Ennuegar-se

Els plecs vocals, responsables del substrat sonor de la veu, estan situats a la laringe, un òrgan que que-da com suspès a dins del coll gràcies a les insercions d’una sèrie de músculs que l’aguanten per sobre i per sota. La funció principal de la laringe, com saben molt bé tots els logopedes, no és en absolut la fonació. La laringe té tot d’altres funcions molt més importants a nivell vital que no pas emetre sons i els músculs que la formen estan molt preparats per respondre-hi. La laringe protegeix les vies aèries durant la deglució, regula la respiració, ajuda a l’augment del rendiment muscular gràcies a la seva fun-ció esfinteriana i, per últim, fona.

És molt habitual en algunes persones que, en parlar, els seus músculs laringis (intrínsecs i extrín-secs) treballin de maneres més adaptades a la deglució, o bé a la funció esfinteriana que no pas a la fonació. Aquest fet complica molt el gest vocal d’aquestes persones i necessiten adaptar la resta de funcions per aconseguir el seu objectiu. Necessiten donar més aire, per exemple, o empènyer-lo amb més força per vèncer la resistència que els ofereix la laringe al pas de l’aire.

Aquest text està bàsicament dedicat a les funcions laríngees que no són estrictament la fonatòria: respirar, tossir, empassar, riure, esternudar, badallar, ennuegar-se, sanglotar, plorar, somriure, vomitar i la funció esfinteriana en l’aixecament de pesos són funcions que apareixen en el text i que ajuden al lector a adonar-se de quins moviments que ha de realitzar per tal de portar-les a terme i de les diferèn-cies de moviments entre una funció i una altra.

En el text també hi apareixen altres elements que li donen més complexitat, com són la intensitat de la veu, el gest vocal a nivell de les cervicals i diferents símptomes amb els quals poden cursar els trastorns de la veu (raspera, dolor, sequedat, etc.). Pel que fa a la intensitat, hem jugat amb dos perso-natges, un que parla molt fort i un altre que parla extremadament fluix, i pel que fa al gest vocal, hem introduït la descripció d’un gest que trobem habitualment en aquelles persones a les quals la veu no els funciona a un nivell prou bo: la projecció cervical.

3. Ennuegar-se



Entre els possibles efectes que el treball amb el text pot causar sobre el lector, destaquem l’aug-ment de l’espai laringi, la millora en la mobilitat de la laringe, la llengua i la mandíbula, la millora en la relació entre el crani i l’articulació amb la primera vèrtebra cervical, la millora de la ressonància de la veu i la fluïdesa articulatòria.

ExERcIcIS: Ennuegar-se

• Llegeix el text una primera vegada sense pensar en res especial.

• Ara llegeix una vegada a intensitat normal i després fent un personatge a gran intensitat de veu i l’altre molt fluix.

• Fes-ho ara al revés, llegint fluix el personatge que parla fort i viceversa.

• Observa quina és la llargada del teu coll quan llegeixes el text sense pensar en res d’especial. Quina és la seva amplada?

• Llegeix ara imaginant que no et sent ni el coll de la camisa. Quina és la llargada i l’amplada del coll?

• Ara imagina que tens un coll de girafa o bé un coll de tortuga. Com canvia la llargada i l’amplada del teu coll? Pots llegir d’aquesta manera?

• En silenci, imagina diferents gests laringis, per exemple el gest de respirar, tossir, empassar, riure, esternudar, badallar, ennuegar-se, sanglotar, plorar, somriure, vomitar i fer un esfínter per aixecar un pes. Busca les diferències entre ells. Quina és la llargada del coll quan fas aquestes accions? I l’amplada? Quin espai hi ha dins de la laringe?

• Imagina com es podria llegir portant a terme aquestes accions alhora que llegeixes. Mira primer si és possible i després quines dificultats o facilitats presenta cada manera de fer-ho.

• Identifica diferents parts del coll a través de l’exercici anterior i llegeix portant la vibració de la veu a aquestes parts.

• Intenta llegir el text dificultant la sortida de la veu de maneres diferents, prement i estirant la laringe.

• Cada vegada que ho fas, escolta també la respiració. Pots contreure la laringe, sense prémer la respiració?



TExT: La paraula a la boca

Sempre que obria la boca era per remugar. Pronunciava entre dents, confusament, i sempre ho feia a desgrat. Era talment com si mastegués les paraules i hom ja no parava atenció per intentar entendre el que deia... I si algú el rebatia, es girava d’esquena i el deixava amb la paraula a la boca.

L’altre, en canvi, què us diré! Era una boca de trons, un baladrer. Sempre cridant amb una boca de pam i anant-se’n de la boca tothora. Sempre anava en boca de tothom, és clar, doncs la seva llengua no podia parar quieta.

El tercer tenia la boca d’or i la gent no tenia prou boca per lloar-lo. Tot ho pronunciava amb encert. Mai deia les coses només de boca, per compliment, sinó que les deia amb sinceritat i convicció, amb el cor a la boca. Amb les seves declaracions, deixava a tothom amb la boca oberta.

El quart era un badoc amb totes les de la llei, doncs no només era distret sinó que anava sempre pel món amb la boca oberta, badant. I l’últim no badava boca. No tenia boca per respondre a res ni a ningú, però si es veia obligat a pronunciar-se, no cal dir que ho feia amb la boca de pinyó.

GuIA: La paraula a la boca

Les dimensions de la boca no només tenen a veure amb una qüestió morfològica o funcional, sinó que a nivell semàntic parlar amb una boca de pam o bé amb la boca petita pot tenir moltes connotacions. Obrir més o menys la boca en parlar o en cantar, i l’esforç que un fa per obrir-la o bé per tancar-la també té molt a veure amb la manera de ser i d’expressar-se de cadascú. Només cal ser una mica observador per adonar-se de les diferències que es poden trobar en cada persona.

Els músculs que s’encarreguen del tancament de la boca són els masseters. Quan aquests músculs estan relaxats, deixen caure la mandíbula pel seu propi pes provocant l’obertura de la boca i quan es contrauen, eleven la mandíbula per tancar-la. Són uns músculs molt forts i importantíssims a l’hora de mastegar, és clar, però també a l’hora de parlar, ja que hi ha sons que demanen més obertura de boca i n’hi ha que menys. A la pràctica clínica en logopèdia ens trobem amb molta gent que, sense adonar-se’n, fa treballar d’una forma excessiva aquests músculs tant de dia com de nit. Aquest fet els provoca una acumulació de tensió que els dificulta els gest vocal.

Aquest text està dedicat a la mandíbula com a responsable de l’obertura i el tancament de la boca. L’hem construït a través de la descripció de diferents personatges que es comporten de molt diverses maneres en aquest aspecte. El text ajudarà al lector a prendre consciència de l’esforç que fa amb els masseters en repòs i a l’hora de parlar i podrà sentir les conseqüències que això té en la comoditat del gest vocal, en la dimensió sonora de la veu i també, a un nivell més profund, en la seva forma de comunicar-se.

Entre els possibles efectes que el treball amb el text pot causar sobre el lector, destaquem una ma-jor obertura de la boca, una millora en la ressonància de la veu tant en el pit com en el cap, una major mobilitat de la llengua, els llavis i la laringe, una millora de la relació entre el crani i les cervicals i un major espai respiratori.

4. La paraula a la boca



ExERcIcIS: La paraula a la boca

• Llegeix aquest text una primera vegada sense pensar en res especial.

• Imagina ara com ha de ser la boca de cadascun dels cinc personatges. Primer fes-ho en silenci i després llegint els diferents paràgrafs del text.

• Intenta ara llegir cada paràgraf amb l’obertura de boca que es descriu en qualsevol dels altres personatges. Quines dificultats sents per fer aquesta tasca?

• Llegeix cada paràgraf per separat amb la boca tal i com es descriu que la té el personatge i fixa’t bé en com la veu vibra dins de la teva boca. Et vibra més quan llegeixes un personatge que no pas quan en llegeixes un altre?

• Llegeix ara tal i com llegiries tu mateix, sense intentar modificar l’obertura de la teva boca. A quin personatge creus que t’assembles més?

• Assegut a la cadira amb els colzes recolzats sobre la taula, obre la boca una mica, i agafa la man-díbula amb els dits. Intenta llegir en aquesta posició.

• Belluga la mandíbula un pèl a la dreta i un pèl a l’esquerra unes quantes vegades. Obre la boca ara. Com la sents? Què passa si llegeixes ara, just després de fer aquest exercici? Canvia la sensació d’esforç que experimentes?Torna a agafar la mandíbula de la mateixa manera. Ara, però, deixa la mandíbula fixa, i mou el crani cap a la dreta i cap a l’esquerra. Després, torna a provar la sensació que tens obrint la boca. Llegeix i observa.

• Fes el mateix però ara amb els ulls mirant a la direcció inversa al moviment del crani. Llegeix de nou i observa.



GuIA: Entre dents

Les dents, malgrat se’n parla poc quan es discuteix sobre veu, juguen un paper molt important en la producció vocal. Se’n parla poc perquè es considera que només es relacionen amb la parla, no pas amb la veu. Nosaltres, però, creiem que els hem de dedicar un espai en aquest recull per la influència que tenen sobre el gest i la qualitat vocals. Aquest text, doncs, està redactat amb la finalitat de guiar el lector vers una major consciència de la importància de les dents no només en l’articulació dels sons sinó també en el gest vocal general i en la qualitat de la veu.

De ben segur que qui llegeixi aquest text sap que dins de la seva boca hi té diferents tipus de peces dentàries que li serveixen per tallar, esqueixar i triturar els aliments. Això ho va estudiar a l’escola en el seu moment i segurament estarà d’acord amb nosaltres en que és un dels temes que difícilment s’obli-den. També sap que hi ha sons de la parla que s’articulen amb el contacte de la llengua amb les dents de dalt i sons que s’articulen amb el contacte del llavi de baix amb les dents de dalt. Això últim, encara que potser no ho recordi, també ho va estudiar.

Però sap exactament quina posició ocupa cada peça dentària dins de la seva boca? S’ha fixat mai en com la llengua hi interactua per tal de pronunciar els sons? S’ha adonat que les dents entren en vibració quan hi arriba una ona sonora? Aquestes són preguntes que el lector podrà respondre’s a ell mateix a través del treball amb aquest text.

Hem utilitzat, naturalment, moltes paraules que contenen sons dentals per compondre aquest text, així com també paraules com ara mastegar o masticar, que, apart de contenir sons dentals, fan una clara al·lusió a les dents i la seva funció principal.

Entre els possibles efectes que el treball amb el text pot causar sobre el lector, destaquem l’aug-ment de la percepció de l’espai bucal, una major precisió articulatòria, una millor ressonància de la veu en les cavitats oral i nasal, un enriquiment tímbric amb major presència d’harmònics a la veu i una major mobilitat de la llengua.

TExT: Entre dents

- Dental, ddenttal, dddentttal, ddddenttttal... - Com dius?- Res, res, jugava amb les lletres... Estava pensant que les dentals, la [d] i la [t], desta-quen bastant entremig de les dites. I demanen certa destresa, no trobes? Vull dir que cal tenir traça per articular-les totes... Dental. Distal. Dubte. Dot. Data. - Quants mots podem dir amb les dents?- Desenes! Tanmateix, malgrat tot, ni es masteguen ni es mastiquen. - Ni s’articulen entre dents. - Quanta raó que tens!

5. Entre dents



ExERcIcIS: Entre dents


• Llegeix el text per dintre (fent tots els moviments d’articular però sense posar-hi veu) i fixa’t sobre-tot en com és el contacte de la llengua amb les dents de dalt.

• Colpeja suaument les peces dentàries amb un dit des de diferents angles i sent el so que produ-eixen. Fes el mateix amb l’ungla. Torna a llegir. És diferent la sensació que tens?

• Fixa’t també en quina posició ocupen les diferents peces dentàries dins de la teva boca. Pots fer-ho resseguint les dents amb la llengua o bé amb un dit. Llegeix el text tenint-les presents.

• Intenta fer vibrar les teves dents a través del contacte de la llengua fent veu. Pots sentir com en-tren en vibració?

• Articula totes les [d] prou lentament com per poder sentir la vibració de la teva veu a les dents.

• Llegeix el text situant la punta de la llengua en contacte amb les diferents peces dentàries. Fixa’t també en quins moviments ha de fer la teva llengua per tal de poder fer aquesta tasca. Ha de fer gaire esforç?

• Fes el mateix però reduint l’esforç muscular que realitza la llengua al mínim. No et preocupis si d’entrada no s’entén res del que dius.

• Torna a llegir el text sense fer res especial. Ho has fet igual que al principi o hi ha matisos?

• Aixafa suaument la llengua amb les peces dentàries d’un costat i intenta llegir sense fer gaire esforç amb la llengua. Fes el mateix amb l’altre costat.



GuIA: Ressons

Aquest és un dels textos més complexos del recull perquè juga amb varis elements alhora i també per-què obliga a passar per registres molt diferents: silenci, xiuxiueig i veu murmurada, parlada, projectada, cridada i cantada. Com és de suposar, aquest text demana al lector molta més flexibilitat vocal que no pas altres textos del recull.

El text té com a temàtiques principals dues de les característiques acústicoperceptives de la veu (la ressonància i la intensitat) i juga amb aquestes dues per crear moviment en l’emissió vocal del lector. Els elements utilitzats en la creació del text són, principalment, el seu contingut general, la situació descrita, el significat d’algunes de les paraules emprades i els sons utilitzats. El contingut del text evoca un context molt especial (l’interior d’un temple) en el qual la ressonància juga un paper molt important. A més, el seu contingut demana al lector un continu gradient d’intensitats i de res-sonància vocal mentre llegeix.

Pel que fa a les paraules, hem volgut jugar amb el seu significat en referència a la intensitat sonora. És per això que hem inclòs en el text paraules com ara quietud, emmudeixo, xiu-xiu, remor, rebombori, xivarri, cridòria, terrabastall, etc.

I per últim, pel que fa als sons utilitzats, sabem per experiència que els sons nasals faciliten molt la percepció de la ressonància de la veu en el cap i en el cos per part de qui els pronuncia. És per això que, a l’hora de compondre aquest text dedicat a la ressonància, hem escollit moltes paraules que contenen aquest tipus de sonoritats.

TExT: Ressons

M’ha impactat sempre el silenci. (...) En els temples, on tot és immòbil, (...) íntim, (...) el silenci m’acull, (...) m’acompanya, (...) m’envolta, (...) m’omple, (...) m’embolcalla.(...)Se m’encomana a l’instant i emmudeixo. (...) Em sento respirar. (...) L’aire entra (...). L’aire surt. (...) Inhalo quietud. (...)Sento el xiu-xiu de les tènues flames dels ciris, (...) la remor de la roba en moviment. (...) Deambulo lentament tot sabent que (...) en moure’m (...) trenco la calma. (...) Quan algú entra, mica en mica la remor augmenta.Entra més gent i el rebombori que se sent és indescriptible. Mentre les naus s’omplen, els bancs retrunyen, els murmuris s’amplifiquen, se sumen, es multipliquen! Es tornen potències elevades al seu màxim exponent!! Quina cridòria que se sent!!! Quin terra-bastall tan enorme!!!! Quin tumult, quin estrèpit!!!!! Quin escàndol, quin xivarri!!!!!!! I encara s’hi sumen les campanes!!!!!!!! Nang!!!!!!!!! Nang!!!!!!!!!! Sembla mentida com un mínim so pot multiplicar-se en l’aire i omplir el temple de forma tan embriagadora. (...)I de sobte - xxxxxt! - de nou, el silenci. Tots esperen impacients que canti. Quin plaer tan gran cantar des del cor d’un d’aquests temples! Fins em sembla que sento les reverberacions del so dins meu. És com si cada part de mi ressonés amb cada pedra, com si cada cèl·lula vibrés en cada racó del meu cos. Estic com en una gran cova amb molt d’eco i canto: la ra la ra la, la ra la!!!!

6. Ressons



Entre els possibles efectes que el treball amb el text pot causar sobre el lector, destaquem l’aug-ment de la ressonància de la veu tant en la caixa toràcica com en el crani, l’augment del rang d’inten-sitats, l’augment de possibilitats vocals pel que fa als diferents registres d’ús i un major espai intern i llibertat de moviment a nivell respiratori.

ExERcIcIS: Ressons

• Llegeix el text una primera vegada sense fer res especial• Escolta la diferència entre la modalitat parlada, projectada i cantada de la teva veu. Quina de les

tres és més eficaç per a tu? Quina et demana més esforç i quina menys? Amb quina et sents més còmode?Pensa en el teu cos com un gran temple mentre llegeixes. Imagina el seu aplom, el seu espai interior, la seva ressonància. Intenta ressonar en diferents llocs.

• Fixa’t amb els llocs on ressona millor I en els llocs on ressona pitjor. En quins llocs fas més esforç al nivell de respiració i d’intenció?

• Llegeix imaginant l’espai que ocupa el teu crani. Intenta vibrar en diferents parts del crani, fent diferents vocals i els sons b, m, g.

• Llegeix el text amb les mans al cap intentant sentir les vibracions de la teva veu dins el crani. Apro-fita tots els sons nasals del text, que són molts, per sentir més clarament aquestes vibracions.

• Fes-ho ara tapant-te les orelles per modificar el “feedback” auditiu que reps. Canvia alguna cosa del teu gest vocal?

• Intenta distingir parts del crani a partir de les vibracions de la teva veu.• Busca nous espais en el teu crani a partir de les vibracions de la teva veu.• Posa’t la mà al pit i sent les vibracions de la teva veu en aquest punt. • Imagina la teva caixa toràcica com un gran espai que rep les vibracions de la teva veu mentre

llegeixes. • Fixa’t en com canvia el timbre o color de la teva veu quan jugues amb els espais de ressonància.

Potser pots enregistrar la teva veu mentre ho fas i després escoltar-la.• Busca diferències en la intensitat sonora segons el sentit del text. • Crida quan el text et demani de cridar. On has de fer un esforç?• Canta quan el text et demani cantar. Has de fer un esforç en algun lloc?• Juga amb les intensitats sonores fent el contrari del que et demana el text: parla fluix quan el

sentit del text et demana que cridis i crida quan el text et demana parlar fluix.• Imagina que ets dins d’un temple, just al mig. Llegeix. Quina direcció pren la teva veu espontàni-

ament? Ara canta. Quina direcció pren ara la teva veu? • Imagina que et passeges per dins del templs mentre llegeixes i intenta enviar la veu sempre al

mateix punt. A vegades tindràs aquest punt a davant, a vegades a darrere, a un costat, etc.• Ara situa’t al mig i envia la veu a davant, a darrere, als costats, a dalt, a baix... Hi ha alguna direcció

que et demani més esforç?• Concentra’t en la direcció cap avall de la teva veu. Pots deixar-la caure, com per efecte de la gra-

vetat? Pots pensar que la teva veu va cap a dins teu?• Ara fixa’t en les pauses que hi ha en el text. Respires? Si no respires, on bloqueges l’aire? Què has

de fer perquè en aquests moments hi hagi silenci? • Intenta ara respirar en totes les pauses. Ara en una sí i l’altra no. • Què passa amb tots els òrgans del teu aparell vocal en cada pausa? Reposen? O estan en tensió

esperant el seu torn per tornar a actuar? • Intenta deixar neutres els òrgans del teu aparell vocal en cada pausa. Pren-te el temps que ne-

cessitis. • Ara, en cada pausa, imagina els moviments que ha de fer el teu aparell vocal per pronunciar la

paraula que ve després. Pots imaginar aquests moviments amb els òrgans totalment neutres? O aquesta simulació fa que hi hagi uns micromoviments que et preparen per la següent tasca?



GuIA: Tenir bon paladar

Aquest text està escrit amb la intenció d’ajudar al lector a prendre consciència de la importància del paladar i del vel del paladar a l’hora de fer veu, i també de l’acció de la llengua en relació a aquests dos. El que podríem anomenar “sostre de la boca” juga un paper molt important no només en l’articulació de determinats sons (els sons palatals i velars) sinó també en la ressonància de la veu. Una major consci-ència de les dimensions del paladar i del vel del paladar i de la seva repercussió en el so ajuda al lector a aprofitar més els recursos que poden servir de ressonadors de la pròpia veu. D’aquesta manera pot emetre-la amb molt menys esforç i amb major eficàcia.

Òbviament, els sons que hem escollit majoritàriament per compondre aquest text han estat sons palatals i velars. El text demana molta precisió articulatòria justament per l’acumulació d’aquest tipus de sons. És per això que el text també incideix en la consciència de l’acció de la llengua en relació al pa-ladar i al vel del paladar. El lector ha de mesurar la precisió dels seus moviments mentre llegeix. Sabem per experiència que l’acció de la llengua en l’articulació dels sons sorprèn molt quan és analitzada amb deteniment. Els seus moviments són tan complexos que sembla impossible que puguin coordinar-se amb tanta precisió quan es parla.

Però no només ens hem servit dels sons palatals i velars per compondre aquest text, sinó que també a nivell de significat hem volgut incidir en tot el que és paladar, vel del paladar i llengua. Per tal de dotar de més dimensions el treball sobre aquesta zona, hem introduït, per exemple, referències al sentit del gust, referències d’espai, d’esforç, de propiocepció, etc., així com també paraules amb una gran càrre-ga de significat sonor com ara cruixit, xerrameca, cantussejar, taral·lejar, etc.

Entre els possibles efectes que el treball amb el text pot causar sobre el lector, destaquem l’aug-ment de l’espai a la cavitat bucal, la millora del timbre en augmentar la ressonància de la veu a la boca i una major precisió articulatòria.

TExT: Tenir bon paladar

Existeixen vocables considerats inqüestionables llepolies pel paladar. Si no ho creieu, digueu, per exemple, nyigo-nyigo, nyam-nyam o nyigui-nyogui. Quin pessigolleig no ofereixen al paladar? Paladegeu amb nyonya els tocs manyacs de la llengua. Experi-menteu la delicadesa amb què acarona el relleu del seu aixopluc. Fixeu-vos en com res-segueix llurs muntanyes i valls... Vocables inconnexos com bleix, lladruc, cruixit, xiscle, xerrameca, taral·lejar, cantussejar, bullanga, xiuxiueig, gargamella... són vocables d’una articulació exquisida.

Pel qui té bon paladar, dolçor, salabror, agresa i amargor s’hi amalgamen en excel·lent equilibri.

Quina alçada, el paladar. I quina llargada. I quina amplitud. La llengua l’empeny en engolir les menges, i els queixals, llunyans entre ells, en fixen els extrems. El trespol bu-conasal pareix una gran cúpula d’extensió gairebé il·limitada. El so s’hi amplifica, s’hi eixampla, hi creix. La veu guanya sense afanys, ni punyes, ni malaveigs quan el treball dels músculs és minúscul i el paladar, una volta colossal a la cavitat bucal.

7. Tenir bon paladar



ExERcIcIS: Tenir bon paladar

• Llegeix aquest text una primera vegada sense fer res d’especial.

• Fixa’t en l’esforç que fan els teus músculs de la boca a l’hora de llegir. Imagina ara el teu paladar com una gran cúpula i fixa’t en com canvia l’esforç que necessites per realitzar la mateixa tasca.

• Com canvia la ressonància de la teva veu en la cavitat bucal quan imagines les dimensions del teu paladar? Pensa en l’alçada. Ara en l’amplada. Ara en la llargada. Llegeix cada tros pensant en una dimensió diferent. Canvia el teu timbre vocal?

• Imagina la distància que hi ha entre les incersions dels queixals de la dreta i dels de l’esquerra de la teva arcada dentària superior. Com canvia el teu gest vocal si imagines que els separa més o menys distància?

• Pensa ara en el teu paladar alhora com el sostre de la boca i el terra de les fosses nasals. Canvia alguna cosa en la percepció del que estàs fent en llegir?

• El text conté molts sons palatals i velars. Això vol dir que conté sons que s’articulen mitjançant un acostament de la llengua al paladar o bé al vel del paladar. Llegeix molt lentament per poder sentir de quina manera la llengua es relaciona amb aquestes estructures. És sempre de la mateixa manera? És sempre amb la mateixa superfície? Intenta trobar matisos en la relació de la llengua i el paladar i vel del paladar en l’articulació de cada so.

• És diferent el tacte del paladar del tacte del vel del paladar? Podràs notar-ho amb la llengua si articules el text molt lentament. Intenta sentir també quin és el relleu del teu paladar. Quines són les seves muntanyes i valls.

• Pots sentir la vibració del so al teu paladar? I al vel del paladar? Articula molt lentament les parau-les i fixa’t en com viatja la vibració de la teva veu per aquestes estructures.

• Intenta llegir mantenint la posició de la llengua en una articulació concreta, per exemple en l’arti-culació de la <ny>. Prova-ho amb els altres sons palatals i velars que apareixen en el text.

• Concentra’t ara en els sons velars, concretament en la diferència entre els nasals i els orals. Pots sentir el moviment del teu vel del paladar obrint i tancant el pas de l’aire cap a les fosses nasals?

• Imagina els sabors dolç, salat, àcid i amarg. Llegeixes diferent si ho fas pensant en un o bé en un altre?



GuIA: Veu de nas

Aquest text està escrit amb la intenció de guiar el lector vers una major consciència de les fosses na-sals. Considerem que el nas mereix una especial atenció per varis motius. Per una banda, és una de les connexions que el sistema respiratori té amb l’exterior, és a dir, amb l’aire. No existeix una única manera de respirar, de forma que l’aire pot entrar i sortir pel nas, per la boca o bé per totes dues vies alhora. Depenent de l’acció que s’estigui realitzant en cada moment, l’aire entrarà i sortirà per una via o bé per l’altra. A partir del treball amb aquest text, el lector podrà ser més conscient de com és l’entrada i la sor-tida de l’aire quan aquest passa pel nas. Per ajudar el lector en aquest sentit ens hem servit d’elements com els diferents moviments que es poden realitzar amb el nas i el sentit de l’olfacte.

Per una altra banda, el nas és també una cavitat importantíssima a l’hora de fer veu, doncs juga un paper crucial en la seva ressonància. Podem distingir la nasalitat com a tret distintiu dels fonemes anomenats nasals (la [m] i la [n], per exemple) i la nasalitat com a característica tímbrica d’una veu. En català, com en moltes altres llengües, existeixen sons nasals i orals, i la seva diferenciació és molt important. La nasalitat és el tret més important que diferencia, per exemple, la [b] de la [m]. Pel que fa a les característiques tímbriques d’una veu, aquesta pot ser més o menys nasal depenent de factors morfològics, funcionals o fins i tot estètics, però també sabem que existeixen timbres vocals conside-rats patològics per manca o bé per excés de nasalitat (hiponasalitat i hipernasalitat, respectivament).

TExT: Veu de nas

En Jan el ninotaire normalment tenia nas pels negocis. Així com d’altres no hi veien més enllà del nas, en Jan era famós per encertar sempre els ninos que amb més èxit es vendrien a totes les cases.

Als nens i les nenes els enamorava treure el nas d’amagat pel seu establiment de ninots. Aprofitaven l’hora de la migdiada, quan en Jan roncava estrepitosament damunt el balancí. Ficaven el nas pertot arreu però anaven amb molt de compte per no ser desco-berts. En Jan tenia molt mal geni. Però el seu establiment era ple de polsim i de tant en tant algun nen esternudava amb un gran espasme. En adonar-se’n, a en Jan li pujava la mosca al nas i bramava amb aquella veu de nas que el distingia tant:

- Neeeeens!!! Quins nassos que teniu!!! Fora d’aquí, mocosos!!!

Hi feia una olor com de nit, d’antic i, sobretot, de nicotina. En Jan era un fumador empe-dreït i n’encenia un rere l’altre sense parar. Molts nens es tapaven el nas quan entraven per no danyar-se l’olfacte. I quan en sortien, se’l destapaven de seguida i sentien clara-ment la frescor de l’aire travessant-los els narius. Fins i tot elevaven les aletes del nas rebent agraïts l’atmosfera neta de l’exterior.

Els seus companys de gremi arrufaven el nas quan el sentien anomenar. Evidentment, cap d’ells s’hi entenia i sempre se les tenien. Que si mira què ha fet, que si guaita com tracta els nens, que si... Enveja. Això era el que els consumia.

I els clients d’un i dels altres sempre reien per sota el nas contemplant el panorama.

8. Veu de nas



ExERcIcIS: Veu de nas

• Llegeix el text una primera vegada sense pensar en res especial. • Fixa’t per on respires, si pel nas o bé per la boca. Canvia-ho una vegada. Ara torna-ho a canviar.

Fes una vegada de cada. Què t’és més còmode?• Inspira ara només pel nas i intenta sentir el pas de l’aire fresc pels teus narius cada vegada que entra. • Eleva les aletes del nas com si oloressis una flor en cada inspiració. Com és la teva veu després

d’aquesta entrada d’aire? Ara imagina que olores l’establiment del protagonista del text. Què canvia de la teva inspiració? Has arrufat el nas? Com és la teva veu després d’una olor desagradable?

• Arrufa el nas al màxim. Només el nas! No el nas i les celles, o bé tota la cara... Descansa. Torna a arrufar-lo. Ara deixa de fer aquest esforç progressivament buscant tots els punts intermitjos d’esforç que hi ha entre el nas completament arrufat i el nas relaxat.

• Llegeix ara arrufant el nas. Canvia el timbre de la teva veu? Juga amb el grau de tensió al nas i observa de quina manera canvia el timbre de la teva veu. Canvia també la intensitat de la teva veu, a més del timbre?

• Pots ara jugar amb la nasalitat del teu timbre vocal sense arrufar el nas? Hauràs de fer alguna cosa amb el teu vel del paladar, que haurà de permetre el pas de l’aire expirat a través de les fosses nasals. Relaxa el nas, doncs, i juga amb el teu vel del paladar per modificar el timbre vocal.

• Com et sents amb aquests timbres vocals més o menys nasalitzats? T’aporten algun avantatge? Llegeix cridant la frase que diu en Jan als nens amb veu nasal i amb veu no nasal. Amb quina t’és més fàcil projectar la teva veu? Quin és el nivell d’esforç que necessites per projectar la teva veu fent veu de nas o sense fer veu de nas? Prova-ho arrufant el nas i sense arrufar-lo.

• Torna a jugar amb el moviment del teu vel del paladar. Intenta fer-lo vibrar com si ronquessis. Sent les vibracions i després llegeix. Pots sentir algun canvi en la sensació de moviment al vel del pala-dar? En la vibració de la teva veu en aquesta zona?

• Si et tapes un nariu amb els dits, com sona la teva veu? Pots sentir les vibracions dels sons nasals (que en aquest text són molts) passant únicament per un nariu? Prova de fer-ho amb l’altre. En quin nariu sents millor les vibracions del so? Intenta jugar amb un nariu i l’altre fins que aconse-gueixis igualar la sensació en tots dos. És possible que això et sigui difícil perquè tens mocs al nas, en un nariu més que en l’altre. Moca’t i intenta-ho de nou. I si això no és possible, sent de quina manera els mocs condicionen la ressonància de la teva veu.

• Ara tapa’t completament el nas. Ara hi haurà sons que no podràs pronunciar. Saps quins i per què? Pots intuir la importància de la nasalitat en català? Hi ha sons que sense nasalitat no poden ser pronunciats.

• Imagina que estàs a punt d’esternudar. Quins moviments fa el teu cos quan es preparara per l’es-ternut? Per on entra l’aire? Pel nas? Per la boca? Per tot arreu alhora? Quin espai tens a la laringe? Llegeix imaginant que estàs a punt d’esternudar.

Per experiència sabem que a vegades costa imaginar la magnitud de l’espai que ocupen les fosses nasals. Normalment aquestes són més àmplies del que un sol imaginar. A partir de la sensació del pas de l’aire en la inspiració o bé a través de la vibració del so en aquest espai és possible fer-se una idea més aproximada de les seves dimensions. La consciència d’aquesta amplitud facilitarà el gest vocal del lector.

Entre els possibles efectes que el treball amb el text pot causar sobre el lector, destaquem l’augment de la ressonància cranial de la veu amb el conseqüent enriquiment tímbric, una millora en la projecció vocal i un major espai respiratori.



GuIA: Embarbussadament

El ritme i la fluència són aspectes que es treballen sovint a la consulta logopèdica. És molt habitual pel logopeda tractar amb clients que parlen excessivament ràpid, que gairebé no es concedeixen temps ni per respirar. També són clients habituals del logopeda aquelles persones que s’encallen quan parlen, que sembla realment que se’ls entortolligui la llengua. Aquest text està especialment dissenyat per a tots ells. A partir del treball amb aquest text, el client podrà explorar el seu ritme de parla i la seva fluèn-cia i tindrà l’oportunitat de variar aquests dos aspectes a voluntat. Podrà veure com la respiració canvia depenent de la seva manera d’enfrontar-se al text i també experimentarà canvis en el grau de tensió dels seus òrgans articulatoris, sobretot la mandíbula i la llengua.

Per crear-lo, ens hem servit de varis elements. Un d’ells, i potser el més evident, és el contingut del text, que clarament evoca dos ritmes de parla completament oposats. La primera part del text demana llegir-se molt ràpida, quasi atropelladament, i la resta demana ésser llegida amb molta calma i tranquil·litat.

Per una altra banda, a nivell fonètic hem jugat en la primera part del text amb sons vibrants (la /r/) i oclusius (la /t/) per tal d’augmentar la dificultat articulatòria i potenciar la consciència de l’activitat lin-gual per part del lector. Hi ha paraules, com ara “entortolliga” que tant juguen amb el text pel que fa al contingut com pel que fa a la dificultat articulatòria. Hem escrit la paraula “caaaaaaalma...” de forma no normativa expressament, per donar al lector una clara sensació d’haver d’aturar-se.

Entre els possibles efectes que el treball amb el text pot causar sobre el lector, destaquem la re-laxació dels òrgans articulatoris (amb la conseqüent millora en qualitat de l’articulació dels sons), una millora en la respiració i la gestió de l’aire al llarg de les emissions i també una major comoditat i eficàcia en la fonació.

TExT: Embarbussadament

Se t’entortolliga la llengua de tan ràpid com parles. Les paraules et ragen del cervell com per un torrent erràtic riu avall i et surten entretallades a través de la boca... Pareix com si les lletres trobessin traves en ser articulades corrent, amb un ritme tan frenètic, tan terriblement esbojarrat!

Caaaaaaalma...

I si respiressis, de tant en tant? Només un sospir, un badar la boca, un “ai mira, no m’hi havia fixat mai en això...”. Si assaborissis, per un moment, els sons que pronuncies, gus-tant-ne lentament els matisos, no retrobaries, potser, el plaer de comunicar-te?

9. Embarbussadament



ExERcIcIS: Embarbussadament


• Ara llegeix-lo tan ràpid com puguis, tot ell. Quines dificultats trobes a l’hora de fer aquesta tasca? Són dificultats més aviat articulatòries? Trobes dificultats en la gestió de l’aire?

• Torna a llegir-lo, però aquesta vegada el més lent que puguis, també tot ell, fixant-te bé en com respires i articules cada so.

• Llegeix ara el primer paràgraf el més ràpid que puguis i la resta el més lent que puguis. Fixa’t molt bé en com es mou la teva llengua mentre ho fas.

• Tanca la boca i, amb els llavis en contacte sense fer força, fes veure que llegeixes aquest text però sense posar-hi veu. Fixa’t també en els moviments de la teva llengua mentre ho fas.

• Ara fes el mateix però posant-hi veu. Deixa encara els llavis closos!

• Ara llegeix-lo normal, fixant-te en la globalitat del que estàs fent. Pots sentir que alguna cosa ha canviat?

• Ara llegeix el primer paràgraf però atura’t cada vegada que hagis de fer una /t/. Fes-ho de manera que et quedi la llengua immobilitzada en la posició d’articular aquest so i deixa-la allà uns instants abans de continuar.

• Fes el mateix però amb els sons nasals que trobis.

• Torna’l a llegir fixant-te de nou amb els moviments de la llengua, ara ja deixant-la moure’s lliurement.



ExERcIcIS: Flonjor


• Llegeix-lo ara fixant-te en les inflexions que fas amb la teva veu. Canvien al llarg del text?

• Llegeix el primer paràgraf i imagina que mentre ho fas estàs assaborint una galeta eixuta.

• Fes el mateix ara però gustant-ne una de flonja.

• Llegeix el text sencer una altra vegada fixant-te en com articules les paraules. Canvia la duresa o la flonjor de l’articulació al llarg del text? De quina manera?

GuIA: Flonjor

L’articulació dels sons de la parla i la melodia són aspectes que també intervenen en la qualitat de l’emissió vocal. Una articulació excessivament tova o excessivament dura dificulten la funció vocal.

Aquest text està escrit relacionant la melodia i l’articulació de la parla amb les diferents sensacions que les textures del menjar ofereixen a la boca en ser degustades. En el text s’hi barregen la duresa amb la flonjor, l’amorositat amb l’eixutesa i la melositat amb l’aspror.

TExT: Flonjor

M’encanta com s’expressa perquè fa tantes giragonses amb la veu que no sé mai si canta o bé si parla!!! - Bon diiiiiiaaaa... – diu sempre - Què voldriiia? (...) Que les vol de les grans o de les petites? (...) Aquestes de xocolata són de-li-ci-oooo-ses!!! Vol tastar-les? Jo no pararia de menjar-ne. MmmmmmMmmmm... Boníiiiiiissimes, cregui’m -.

La seva cantarella és tan melosa que embafaria els clients més cortesos. Però les seves galetes són tan dures que un s’hi deixaria les dents si gosava no remullar-les abans de menjar-se-les. I són tan eixutes que s’enganxen al paladar i deixen la boca seca a qualse-vol que intenti mastegar-les.

On sí que fan unes pastes que es desfan a la boca de tan flonges i amoroses és al forn de l’altre costat de la plaça. Però la dependenta – ai las! - és tan eixuta que deixa mut a qualsevol que hi entra. - Què vol?- Etziba a tothom només en veure’l. Quina dona més aspra, per Déu! Però quanta dolcesa és capaç de gestar!

10. Flonjor

En veu alta. Veu, aprenentatge i text Beca Guixà, 3a

Documents

Transcript of En veu alta. Veu, aprenentatge i text Beca Guixà, 3a