Esborranybutlleti v03 def

Butlletí núm.: 1 – El Barroc. Curs 2013 - 2014

Benvolguts i benvolgudes,

Ens plau presentar-vos aquest butlletí fruit del següent projecte: el Barroc.

Enguany, s’ha fet per primer cop un projecte interdisciplinar: els diferents

grups de Llenguatge Musical, l’orquestra “Trèmolo”, les diferents corals... tota

l’escola ha participat de ple en aquest repte. Seguint diferents mètodes més

curriculars com anàlisis d’audicions i partitures per obtenir un coneixement

extraient-ne així conclusions pròpies i obtenir una visió crítica.

Però, a més a més, el Barroc no s’ha quedat immers en una aula sinó que

hem apostat per mirar més enllà, així hem fet una sortida per trobar una luthier i

conèixer en primera persona el significat d’aquest ofici i, com a colofó, un gran

concert a l’església dels Josepets de Gràcia....

Des de l’escola ens n’enorgullim gratament d’haver convertit una època

musical en una tasca autèntica; és a dir, viure l’esperit del Barroc.

Gràcies per la vostra col·laboració i bona disposició que ha facilitat la

realització d’aquesta idea, i, per descomptat, per la vostra participació que han fet

possible aquest projecte.

Bernat Padrosa, Director

Trémolo, formació musical C/ Vallirana 79-81. 08006 Barcelona / Tel: +34 932 371 379 / [email protected]

2

Mil gràcies ¡ ¡ ¡

En primer terme, us vull donar les gràcies a tots i totes per haver conduït aquest

projecte titulat el Barroc cap a l’èxit.

L’elecció d’aquesta època conjuga dues vessants: en primer terme, perquè

suposa el naixement del sistema tonal, i d’altra banda, per acostar-la als alumnes

que no s’hi senten atrets d’una manera espontània. Calia canviar aquests prejudicis,

i... dit i fet!

Els alumnes han conegut els grans compositors ( Bach, Rameau, Vivaldi,

Haendel...) i les formes que li són pròpies (preludi i fuga, cantata, concerto...), han

analitzat partitures, escoltat interpretacions històriques i conegut el clavicèmbal com

a instrument original de l’època del Barroc. Tot aquest coneixement ha servit com a

plataforma per desenvolupar constructivament un pensament propi i una visió

crítica del Barroc. Defugim la percepció simplista per donar pas a l’argumentació.

Evidentment, per embriagar-nos del perfum del Barroc havíem d’anar més

enllà. És per aquest motiu, que vam llogar un clavicèmbal per veure’l, entendre’l i

escoltar-lo en directe; per copsar el so tan peculiar que transmet. Un ofici, el de

luthier, arribà al clímax amb els Amati i Stradivarius; aquesta tasca tan minuciosa

continua fent-se i la vam voler descobrir personalment. L’oïda, la visió, el tacte,

l’olfacte... anaven agafant noves sensacions. Però ens faltava un òrgan per

sensibilitzar: el cor. I, crec que el cor se’ns va obrir una mica tots en aquell concert

on la música, la dansa i el teatre es van unir per atorgar al Barroc el lloc que es

mereix. Aquell concert fou molt especial: es llogà una orquestra professional, es feu

una obra de teatre, els nens petitons feien les danses, els alumnes cantaven (en

anglès, francès, italià i, fins i tot, alemany!) en una gran coral... només la

interpretació ens podia fer arribar a viure plenament el Barroc. I, ho vam gaudir, tots

(jo, el primer!).

Penso que aquest projecte ha resultat molt positiu tan a nivell educatiu com

emocional. I, acabo, tal i com he començat l’article, MIL GRÀCIES!!! I BON ESTIU!

Jordi Lalanza, Cap d’estudis


3

Els Luthiers

Durant aquest projecte del Barroc de l'escola, els alumnes de preparatori II es van

encarregar de ser uns petits detectius.

Sabeu què? vam estudiar i aprendre molt sobre els luthiers. Ara us ho expliquem!

Els Luthiers són persones que construeixen, ajusten i reparen instruments de corda

fregada i també pinçada, però nosaltres ens hem centrat més en els primers. Dins

d'aquests trobem els violins,

violes, violoncels,

contrabaixos i violes de

gamba. Aquest últim

instrument va ser molt

important en el Barroc. Avui

en dia els Luthiers encara

existeixen i nosaltres

juntament amb més

companys del Trémolo vam

tenir l'oportunitat de

conèixer una noia que es

dedica a això. El seu taller

està per la Barceloneta i allà

vam poder aprendre moltes

coses com les pautes per a

fer un instrument, quin

tipus de fustes utilitzen i un

llarg etcètera!!


4


5

Cadascú de nosaltres ha fet un petit escrit de les coses que vam aprendre i també un petit dibuix! Esperem que us agradi molt!!!

Preparatori II


6


7


8


9


10


11

El Rondó de Preparatori De com hem passat d’una peça de Bach a la nostra pròpia composició Sabeu què? Aquest any ens hem convertit en compositors! Per aprendre’n ens hem servit d’un dels més grans i importants compositors del Barroc: Johann Sebastian Bach. Per sort, no ho hem fet sols! Tots els grups de Preparatori 2 de l’escola ens hi hem abocat per acabar fent la nostra pròpia peça. Ens han ajudat l’Olga i la Caterina i poc a poc hem anat construint el ritornello, el tema A, el tema B, etc. Perquè, sabeu? No hem fet una peça qualsevol, no, hem composat un Rondó com els que es feien al Barroc! Voleu saber com ho hem fet? Els de dimarts de Preparatori 2 us hem fet un vídeo per a que ho pugueu seguir pas per pas. Us convidem a mirar-lo a l’enllaç següent: https://www.youtube.com/watch?v=y5G8VcgwK8U&feature=youtu.be Per a que pugueu veure bé el nostre rondó, us en deixem la partitura:

Una part del grup, aquell dia van faltar l’Iker, la Maria i el Pau

Preparatori II

https://www.youtube.com/watch?v=y5G8VcgwK8U&feature=youtu.be


12


13

Ens hem fet experts d’escoltar Vivaldi Guia d’audició d’algunes peces de Vivaldi Hola a tots!

Som el grup de Llenguatge I dels dijous de l’escola Tremolo i som el grup que ha

treballat Vivaldi durant tot aquest temps. N’hem sabut moltes coses.

Antonio Vivaldi era italià, va néixer el 1678 i va viure 63 anys. Hem sabut que de

jove, Vivaldi era capellà i li deien el capellà roig pel color del seu cabell. Com que era

religiós, no va tenir fills. A part de la seva feina a l’església, Vivaldi era professor de

música d’un grup de noies orfes. Els hi ensenyava música i violí, ja que aquest era el

seu instrument principal. A més, li agradava molt l’òpera, cosa que va fer que en

composés algunes. També va composar molta música religiosa, però la seva peça

més famosa és Les Quatre Estacions, que té un moviment per cada estació de l’any.

Quan Vivaldi va morir, no era un compositor famosíssim i per tant no era gaire ric,

però anys després, Bach el va descobrir, i gràcies a ell, Vivaldi es va fer més conegut.

Una de les peces que nosaltres hem escoltat i que ens ha agradat més ha estat

l’Adagio de l’Estiu de “Les quatre estacions”. En aquesta peça, hi ha dues parts que

es van alternant: una part tranquil·la on l’instrument solista és el violí i la part de

tempesta. Vivaldi volia fer com si la música tranquil·la ens portés a la calma de l’estiu

i ens anés repetint “ai, que bé, que estic” fins que de cop i sense avisar, arribava una

tempesta molt forta.

Per a que la pugueu escoltar, us n’hem preparat unes partitures:


14


15


16


17

Després de tanta escolta de Vivaldi i després de fer el concert, vam fer una revisió i cadascú va triar el que més li havia agradat de tots aquests mesos envoltats de música barroca:

«El que m’ha agradat més ha estat poder cantar algunes cançons de Vivaldi i poder escoltar les Quatre Estacions», Felipe «El que m’ha agradat més ha estat poder cantar el Gloria de Vivaldi, perquè era molt alegre», Ramon «El que m’ha agradat més ha estat poder conèixer de prop el clavicèmbal», Maria Domingo «El que m’ha agradat més ha estat conèixer la música de Vivaldi, perquè les cançons són molt maques. Ja coneixia el nom de Vivaldi però no les cançons, a part de la Primavera, que si que l’havia escoltada», Maria Barceló «El que m’ha agradat més ha estat conèixer la vida de Vivaldi», Maria Manzanal «El que m’ha agradat més ha estat escoltar l’Estiu i la Primavera», Laia «El que m’ha agradat més ha estat conèixer la música de Vivaldi», Bruno «El que m’ha agradat més és cantar les cançons de Vivaldi», Xesco «A mi m’han agradat dues coses: escoltar la Primavera de Vivaldi i poder cantar l’Hallelujah al concert», Jana «A mi el que m’ha agradat més ha estat poder compartir l’amor cap a la música del Barroc i passar-m’ho bé cada classe», Caterina

Llenguatge musical I


18

L'aigua sona – experiment musical A la nostre classe de llenguatge musical amb la Lucia vàrem estar aprenen la música barroca i se'ns va acudir de fer un experiment amb copes, gots i aigua. L'objectiu era fer sonar uns instruments de cuina, és a dir, copes i gots. Els passos del mètode científic que vàrem seguir són: Observació: Aigua i gots. Got de vidre ple d'aigua, sona.

Formulació d'hipòtesi:

Menys aigua = Més agut

Més aigua = Més greu

Experimentació: Vàrem agafar els gots

i les copes i les vàrem omplir d'aigua.

En cada got vàrem posar una quantitat

d'aigua diferent. A continuació vam

afinar els gots en 8 tons i vàrem

improvisar una melodia amb

acompanyament.

Conclusió: Amb les copes vàrem descobrir que es pot fer un instrument musical i tocar diferents

melodies.

Joel, Adriana i Marc

Llenguatge musical II


19

Bach, un gran compositor del Barroc Voleu saber el que hem après de Bach? El grup de Llenguatge 2 del dimarts hem estat investigant i aprenent sobre Bach i els concerto grosso, un gènere musical que Bach va utilitzar per fer el concert de Brandenburg núm. 2. Us hem fet un resum de tot el que hem après per a que pugueu estar tant informats com nosaltres.

Biografia de Bach

Johann Sebastian Bach va néixer el 1685 a Alemanya i va morir al 1750 al mateix país quan tenia 65 anys. Tenia set germans i ell era el vuitè. Era religiós com la seva família. Els seus pares van morir quan ell tenia 10 anys, i per tant va quedar orfe quan era molt petit. Ell va anar a viure a casa del seu germà gran. Com la gent de la seva època, Bach portava perruca.

La seva família Bach era un compositor del Barroc. La seva mare es deia Maria Elisabetz Lamuhirt i el seu pare Johan Ambrosius Bach. El seu pare feia música i ell li va començar a ensenyar. Va tenir dues dones: la primera, Maria Barbara, la segona Anna Magdalena. Va tenir 20 fills. Anna Magdalena va ser molt important perquè tenia un diari on apuntava algunes de les composicions de Bach i els seus fills i gràcies a ella ara podem escoltar i tocar algunes de les seves cançons. Les seves músiques A part de amb el seu pare, va aprendre música a l’escola de música de Sant Miquel de Lüneburg. Bach va fer moltes músiques: cantates, misses, concerto grosso etc. De fet, era tant bo que mentre ell vivia també tenia molt èxit. Ell sabia tocar el violí, el clavecí i l’orgue. Concerto grosso Els concerto grosso són uns concerts tocats per una orquestra. Aquest tipus de concerts van alternant entre el tutti (melodies que toca tota l’orquestra) i el solo (melodies que toca un instrument solista). El solo va canviant d’instrument, no sempre és el mateix.


20

Els concerts de Brandenburg El rei de Brandenburg li va demanar a Bach que composes una música per ell i Bach va agafar la idea de peces que ell ja s’havia inventat. D’aquí en van sortir els 6 concerts de Brandenburg. Es diuen el concerts de Brandeburg però, tot i així, no estaven composats en aquesta ciutat alemanya. El concert de Brandenburg núm. 2 és un concerto grosso molt bonic. A classe l’hem escoltat molt atentament i n’hem mirat la partitura. Us convidem també a escoltar-lo per a poder-lo gaudir!

Totes les preguntes que ens vam fer sobre Bach.

A més, el nostre grup us convidem també a escoltar aquest coral de Bach que nosaltres hem après i que vam cantar al concert. Ja veureu què bonic! Cliqueu aquí i anireu a l’enllaç ¡

Llenguatge musical II (dimarts)

mailto:https://www.youtube.com/watch%3Fv=3Mn1ibFdXDU


21

El Barroc. Preguntes i respostes. Tot el que no sabíem i ara sí que sabem de l’època del Barroc Es va acabar Nadal i vam tornar a la nostra rutina habitual: escola, esport, anar a

dormir d’hora, veure menys la família i..., és clar: Trémolo!

I després de tot l’empatx dels menjars i les emocions dels Reis d’Orient, la Caterina

ens va explicar que a partir d’aquell moment i fins que fins al concert que faríem al

maig, a l’escola Tremolo hi treballaríem el Barroc. Aquest nom ens sonava i vam

estar parlant de que era l’època de Bach, de Vivaldi, del clavicèmbal, etc.

Però, com era la societat del Barroc? Com eren les ciutats? De quina època

parlàvem? Hi havia tantes coses que no sabíem que vam fer una sèrie de preguntes

per a poder buscar-ne la resposta. Algunes d’aquestes preguntes van ser:

Quin batibull de preguntes oi? Si en voleu saber la resposta ens ho haureu de

preguntar!

Però, què és el que més ens ha sorprès de tot el que vam aprendre? Aquí us ho

expliquem:

Sabíeu que...

... al Barroc encara no existia el piano, hi havia un altre instrument semblant

anomenat clavicèmbal.

... els burgesos solien portar perruca, tot i que tots tenien cabell. Era una qüestió de

la moda del moment.

... es tenien molts fills. Per exemple, Bach en va tenir 20!

... els orígens de la paraula “barroc” no estan molt clars.

... a l’època del Barroc, tots els carrers de la ciutat anaven a parar a una plaça i no hi

havia edificis, només cases fetes de pedra o maons.

... com que no existia encara l’electricitat, al Barroc no hi havia ni telèfons, ni

televisions, ni focs elèctrics, etc. I tampoc cotxes!

Quan va durar el Barroc? On es va originar el Barroc?

Hi havia Rei? Tots els nens i nenes anaven a l’escola?

Hi havia edificis o només hi havia cases? La gent portava perruca? Perquè? Havia nascut Mozart?

Hi havia instruments de metall?

Quin va ser el compositor més important del Barroc?

Existien els faristols?


22

... el Messies de Haendel és una de les peces barroques que més s’interpreta.

... hi havia Rei.

... Bach i Vivaldi són compositors del Barroc.

... els faristols, enlloc de ser de metall com ara, eren de fusta.

... el Barroc va durar aproximadament 150 anys.

Ara que ja sabeu més coses del Barroc, us volem explicar que després de saber tot

això, a classe vam començar a aprendre tot el que després havíem de cantar al

concert.

I què és el que més ens va agradar del concert? Doncs us ho expliquem:

«El concert em va semblar preciós. Una gran moguda, això si. Va ser

impressionant amb tantes veus diferents cantant i amb els músics tocant.

Em va agradar molt», Èlia

«A mi, el concert em va agradar perquè crec que tant els adults com

nosaltres vam cantar bastant bé. Jo m’ho vaig passar molt bé tocant

l’hivern de les quatre estacions de Vivaldi. Va ser molt divertit! », Ares

«Al concert m’ho vaig passar molt bé i va ser una experiència molt bona»,

Carla

(elles aquí voldrien posar-hi alguna foto del concert però no en tenim cap. La podeu

adjuntar vosaltres?)

Llenguatge musical III


23

La signatura de Bach. La música d’un nom Hola a tots. Som el grup de dijous de Llenguatge 2, i durant aquest temps hem estat estudiant el Barroc i més concretament el compositor Johann Sebastian Bach. Voleu saber més coses d’ell? Nosaltres en volíem saber moltes! Ens vam fer moltes preguntes sobre Bach i algunes les vam poder respondre. Us les posem aquí per a que pugueu saber el mateix que sabem nosaltres sobre aquest gran compositor: 1. On i quan va néixer? On i quan va morir? Va néixer el 21 de març de 1685 a Eisenach, Alemanya i va morir el 28 de juliol

de 1750 als 65 anys a Leipzig 2. Tenia pares o era orfe? Com es deien? Els seus pares es van morir quan ell tenia 10 anys. 3. Tenia germans? Algun d'ells també va ser compositor? Tenia set germans i ell era el vuitè. 4. On va viure? A moltes ciutats, però sempre d’Alemanya. 5. De quin color era el seu cabell? Com era físicament? Portava una perruca de color blanc llarga i arrissada. Era rabassut, tenia els ulls

foscos, tenia papada i no tenia bigoti. 6. Com anava vestit? Anava amb una jaqueta llarga: levita de color fosc amb molts botons, una armilla

del mateix color, una camisa blanca i un fulard. Portava pantalons fins als genolls i mitges.

7. Es va casar? Quantes vegades? Es va casar dues vegades, la primera amb una cosina seva i la segona amb una

senyora que es deia Anna Magdalena. 8. Va tenir fills? Com es deien? Va tenir 7 fills amb la primera dona i 13 amb la segona. En total, 20. En aquella època era habitual tenir més fills que no pas ara, però no tants com

en va tenir Bach. 9. De petit li agradava la música? Sí, el seu pare li va ensenyar a tocar el violí i el clavecí. 10. Tenia algun parent músic? Sí el seu pare era músic i la família de la mare tenia més de dos-cents anys de

tradició musical. 11. Va estudiar música en algun lloc? A l’escola de Sant Miquel de Lüneburg. 12. Va cantar algun cop? Sí, va cantar a cors com el cor de l’església d’Ohrdruf. 13. Com és que va ser músic? Com se li va ocórrer la idea de ser compositor? Perquè el seu pare va ser músic i li va ensenyar música i a ell li va agradar. No se

li va ocórrer, quan va anar a viure amb els seu germà, ell li va ensenyar.


24

14. Quina mena de música li agradava? La música barroca, perquè era la del seu temps. 15. Tota la vida va ser compositor? Sí. 16. Quantes peces va composar exactament? 1127! 17. Quin estil de música feia? Música barroca. 18. A la gent li agradava la seva música? Sí, per això és tant famós. 19. Totes les cançons que va fer, tenien lletra? No, perquè només va fer 525 peces vocals. Les altres no ho eren. 20. Tenia els seus músics o anava contractant a músics cada vegada que composava

una música? (no ho sabem) 21. Quants anys va viure? Eren molts o pocs anys per aquella època? 65 anys. Eren bastants per l’època. 22. Què era el que li interessava més de la música? Li agradava la música perquè pensava que així contactava amb Deu. 23. Va ser ell el més important del Barroc? Sí, o un dels més importants. 24. Actualment, quina és la seva obra més coneguda? N’hi ha unes quantes: La Passió segons Sant Mateu, l’Oratori de Nadal, el Minuet

en Sol Major, Jesus Bleibet Meine Freude... Després de tot això, també hem sabut que Bach va signar algunes de les seves obres amb el seu nom. Com ho va fer? A Alemanya, les notes no es diuen com nosaltres les coneixem, sinó que utilitzen les lletres de l’abecedari. Ho fan d’aquesta manera: la=A , sibemoll=B , do=C, re=D , mi=E , fa=F , sol=G , si natural=H Bach va notar que totes les lletres del seu nom i va fer una melodia amb les notes: si bemoll, la, do, si i així va poder signar amb música! D’aquesta petita melodia, se’n diu el “motiu Bach”, i nosaltres l’hem escoltat a l’última peça que Bach va composar, però també la podeu sentir en obres d’altres compositors, que li fan un homenatge al compositor alemany. I per acabar, us recomanem un vídeo que vam veure a classe de música on podeu conèixer més sobre la segona dona de Bach, Anna Magdalena. Cliqueu aquí (minut 12:43 - minut 14:38).

mailto:http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa%3Fp_id=21907


25

El Barroc. Preguntes i respostes. Tot el que no sabíem i ara sí que sabem de l’època del Barroc Es va acabar Nadal i vam tornar a la nostra rutina habitual: escola, esport, anar a

dormir d’hora, veure menys la família i..., és clar: Tremolo!

I després de tot l’empatx dels menjars i les emocions dels Reis d’Orient, la Caterina

ens va explicar que a partir d’aquell moment i fins que fins al concert que faríem al

maig, a l’escola Tremolo hi treballaríem el Barroc. Aquest nom ens sonava i vam

estar parlant de que era l’època de Bach, de Vivaldi, del clavicèmbal, etc.

Però, com era la societat del Barroc? Com eren les ciutats? De quina època

parlàvem? Hi havia tantes coses que no sabíem que vam fer una sèrie de preguntes

per a poder buscar-ne la resposta. Algunes d’aquestes preguntes van ser:

Quin batibull de preguntes oi? Si en voleu saber la resposta ens ho haureu de

preguntar!

Però, què és el que més ens ha sorprès de tot el que vam aprendre? Aquí us ho

expliquem:

Sabíeu que...

... al Barroc encara no existia el piano, hi havia un altre instrument semblant

anomenat clavicèmbal.

... els burgesos solien portar perruca, tot i que tots tenien cabell. Era una qüestió de

la moda del moment.

... es tenien molts fills. Per exemple, Bach en va tenir 20!

... els orígens de la paraula “barroc” no estan molt clars.

... a l’època del Barroc, tots els carrers de la ciutat anaven a parar a una plaça i no hi

havia edificis, només cases fetes de pedra o maons.

... com que no existia encara l’electricitat, al Barroc no hi havia ni telèfons, ni

televisions, ni focs elèctrics, etc. I tampoc cotxes!

Quan va durar el Barroc? On es va originar el Barroc?

Hi havia Rei? Tots els nens i nenes anaven a l’escola?

Hi havia edificis o només hi havia cases? La gent portava perruca? Perquè? Havia nascut Mozart?

Hi havia instruments de metall?

Quin va ser el compositor més important del Barroc?

Existien els faristols?


26

... el Messies de Haendel és una de les peces barroques que més s’interpreta.

... hi havia Rei.

... Bach i Vivaldi són compositors del Barroc.

... els faristols, enlloc de ser de metall com ara, eren de fusta.

... el Barroc va durar aproximadament 150 anys.

Ara que ja sabeu més coses del Barroc, us volem explicar que després de saber tot

això, a classe vam començar a aprendre tot el que després havíem de cantar al

concert.

I què és el que més ens va agradar del concert? Doncs us ho expliquem:

«El concert em va semblar preciós. Una gran moguda, això si. Va ser

impressionant amb tantes veus diferents cantant i amb els músics tocant.

Em va agradar molt», Èlia

«A mi, el concert em va agradar perquè crec que tant els adults com

nosaltres vam cantar bastant bé. Jo m’ho vaig passar molt bé tocant

l’hivern de les quatre estacions de Vivaldi. Va ser molt divertit! », Ares

«Al concert m’ho vaig passar molt bé i va ser una experiència molt bona»,

Carla

(elles aquí voldrien posar-hi alguna foto del concert però no en tenim cap. La podeu

adjuntar vosaltres?)

Llenguatge musical III


27

Giovanni de’ Bardi i la Camerata Fiorentina

Giovanni de’ Bardi va néixer el 5 de febrer del 1534, a Florència, i va morir al setembre de

1612.

Va ser el “Duque di Vernio” un italià crític literari,

escriptor, compositor, científic i soldat. Va tenir una

educació clàssica (llatí i grec), així va aprendre el art de la

composició musical. Va passar molts anys com un soldat,

fins hi tot va lluitar en alguna guerra.

Al voltant de 1570 va reunir un grup de gent que van fer

“La camerata Florentina” que intentava reviure l’antiga

musica grega i el drama, formant l’opera. Bardi va

col·laborar amb aquestes persones per l’entreteniment de

l’acord des de l’any 1579 fins el 1608. El grup incloïa a

Vincenzo Galilei (pare del astrònom Galileo), Giulio Caccini,

Pietro Strozzi i deriva la seva inspiració en Girolamo Mei.

El resultat de l’associació va ser la invenció de la monodia, i poc després l’òpera, amb les

innovacions presentades per Bardi, van ser una de les característiques definitòries del que

avui coneixem com la música barroca.

Òscar Pons, Quart de Grau elemental

Vincenzo Galilei Vincenzo Galilei (1520 - 2 de juliol de 1591) va ser un llaütista italià, compositor i teòric de la

música. Pare del famós astrònom i físic Galileo Galilei, va esdevenir una de les figures més

importants de finals del Renaixement musical i contribuí de manera significativa a la

revolució artística que donaria lloc a un nou estil: el Barroc. Va néixer cap al 1520 a Santa

Maria a Monte, a prop de Florència (Itàlia). L'any 1560 s'instal·là a Pisa –on nasqué Galileo– i

a començaments dels 70 marxà cap a Florència, on morí el 1591. Com Galilei era un músic

molt preparat –bon intèrpret del llaüt, luthier, cantant i

compositor–, aviat rebé el suport econòmic de la noblesa.

En una estada a Venècia conegué Gioseffo Zarlino, el teòric

de la música més important del segle XVI, i estudià amb ell.

Més tard es va incorporar a la Camerata Fiorentina, grup de

poetes, músics i intel·lectuals guiats pel Compte Giovanni

de'Bardi, que pretenien recuperar la música de l'Antiga

Grècia i el teatre clàssic. Entre 1570 i 1580 es dedicà

especialment a la teoria de la música i a la composició.

Arnau Codina, Quart de Grau elemental


28

Giulio Caccini

Giulio Caccini (Roma, 8 d'octubre de1551 – 10 de desembre de 1618) fou un compositor del

Barroc italià.

Fou deixeble d'Escipió della Palla, i al 1564 passà a

Florència, on va obtenir una plaça de cantor en la capella de

música del gran Duc de Toscana, i al 1604 a París , retornant

després a Florència, on va morir. Durant força temps ha

estat considerat com l'inventor del cant recitatiu i com el

creador de l'Òpera moderna. Però, en realitat, aquesta

gloria només li correspon a mitges, perquè abans que ell,

Pieri, i també Cavaliere, havien donat a conèixer bones

obres en aquest tema. No se li pot discutir l'honor d'haver

donat justa expressió al cant dramàtic, fent-lo correspondre

amb el text literari, fins al punt que un eminent crític,

coetani seu, li deia que era el pare d'un nou gènere, d'un cant recitat, noble i superior als

cants populars, que no permuta ni altera les paraules que els pren la vida i el sentiment, sinó

que, per contra, els augmenta, afegint-hi més ànima i més força.

Caccini no coneixia gaire la part científica del seu art, però restava admirablement dotat

pel sentiment melòdic, i tenia sobretot una rara intuïció dramàtica. Abans de llançar-se al

teatre, escriví alguns assaigs que assoliren el més complet èxit, i quan donà al públic el

Combattimento d'Apolline col serpente. Havia madurat el seu pla, que introduí una

vertadera revolució en l'art musical. Poc temps després l'associació es traslladà de Florència

a Roma, i allà compongué, la música de Dafne 1594, d' Ottavio Rinuccini, contribuint aquest

força en fixar la forma definitiva de la declaració musical o recitativa.

Santi Medina Loubet, Quart de Grau elemental


29

Traverso/flauta travessera

La flauta travessera és un instrument de vent fusta però actualment és de metall. Això es

degut a que al principi era un instrument de fusta anomenat traverso, un instrument

inventat a França a principis del S XVII.

Principals diferencies entre flauta travessera i traverso:

Material de construcció (fusta/metall)

El sistema de claus (abans eren forats). El sistema de claus el va inventar BÖEHM.

Extensió de notes:

Traverso: Re 3 a Mi 5.

Flauta travessera: Do 3 a Do 6.

El traverso és més fluix i dèbil però al mateix temps el so és més càlid. És més gruixut i el

forat és més petit i rodó que el de una flauta moderna. El traverso és una mica més curt que

la flauta travessera.

Gal·la Massana

1er Grau Professional


30

El concert de Barroc que vam fer a l’escola

Aquest curs, a l’auditori de l’escola Trémolo, vam fer un concert de tecla de música

Barroca. L’Àngel, el meu company de música, i jo érem els qui presentàvem aquest

concert. Primer de tot l’Àngel va parlar sobre l’instrument que tots tocàvem, el

clave, i que aquell en concret era elèctric i podia tenir sons diferents. Seguidament jo

vaig explicar dos dels llibres d’on molta gent en tocava peces. Aquests dos llibres

són: el llibre d’Anna Magdalena Bach i el de El Clave ben Temperat.

Llibre d’Anna Magdalena Bach

El quadern d’Anna

Magdalena és un

dels regals que va

fer Johann Sebastian

Bach a la seva

segona esposa pel

seu aniversari.

Consisteix en petites

peces com ara

minuets, rondós, poloneses, sonates,

preludis, marxes i algunes peces vocals

en forma d’ària. Aquest llibre o

quadern però no va ser fet només amb

obres de Bach sinó que molts altres

grans compositors d’aquella època,

entre d’altres quatre dels seus fills,

van fer peces curtes per aquest regal.

Més tard, aquest regal que havia estat

d’Anna Magdalena s’ha trobat i ha

estat publicat. Actualment és un llibre

que utilitzen molts dels estudiants de

piano, o de qualssevol instrument de

tecla.

Per més informació cliqueu aquí.

El Clave ben temperat

És un llibre de Johann Sebastian Bach

que conté preludis i fugues. Té 24

preludis i fugues ja que volia

demostrar que es podien fer obres

amb totes les tonalitats, és a dir, do M,

do m, do b M, do b m, etc. Després

d’aquest llibre en va fer un altre, el

clave ben temperat 2 o el segon volum

del clave ben temperat, i aquest va ser

molt més complicat.

Per més informació aquí. En aquest

enllaç també podeu trobar-hi i escoltar

totes les cançons d’aquest llibre.

Després d’aquesta presentació i

explicació, a part, jo també vaig tocar

una peça també: el preludi i fuga en si

b M de Bach.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Quadern_d'Anna_Magdalena_Bach

http://ca.wikipedia.org/wiki/El_clavec%C3%AD_ben_temprat


31

Preludi i Fuga de Bach

És el preludi en si b M del 1er volum del clave ben temperat.

Johann Sebastian Bach fou un organista i compositor alemany de música barroca,

membre de la família de músics més extraordinària de la història. Les seves obres es

consideren de les millors de la música barroca i fonts d’informació per a músics

posteriors com el famós Mozart o Beethoven.

Un preludi són passatges improvisats que s’interpretaven abans de l’execució de

peces instrumentals. Més tard, el preludi va ser compost juntament amb la resta de

la composició instrumental a la qual preludiava, però mantenia el seu caràcter

improvisador.

I per últim dir vos que jo al concert només vaig tocar el preludi, la fuga no, però si

voleu escoltar la peça sencera cliqueu aquí que us portarà a un enllaç del youtube.

Marina Dalmau , 1r GP

http://www.youtube.com/watch?v=TwOc5mfiilY


32

Introducció al Barroc

El Barroc neix a Itàlia, a finals del segle XVI i es

desenvolupa a Europa. Més tard, en els segles

XVII i principis del XVIII arriba a les colònies

americanes.

El terme “Barroc” en un principi és utilitzat

en sentit pejoratiu, com una degeneració del

Renaixement. Al segle XIX Jacob Burkhardt

(1818-1897) el revaloritza i en el segle XX, el

seu deixeble Heinrich Wölfflin (1864-

1945) és el primer teòric de l’art que

considera el Barroc com un estil independent,

diferenciat del Renaixement, contraposant

entre ambdós estils els següents cinc parells

de conceptes:

1. Mentre el Renaixement cerca la línia i el

dibuix, el Barroc cerca lo pictòric, la

massa, el volum. Exemple: El Naixement de

Venus (1484) de Sandro Botticelli (1445-

1510), L’escarpolette (1767) de Jean-

Honore Fragonard (1732-1806).

2. El Renaixement es queda a la superfície,

mentre que el Barroc busca la profunditat.

Exemple: Madona (1433-1435) Fra

Angelico (1395-1455), Les filadores (1656)

Diego Velázquez (1599-1660).

3. El Renaixement defineix unes formes

tancades, simètriques i ordenades mentre

que el Barroc prefereix les formes obertes i

lliures. Exemple: L’Escola d’Atenes (1510-

1511), Rafel Sanzio (1483-1520), El rapte

de les Sabines (1650) Valerio Castello

(1624-1659).

4. El Renaixement produeix composicions

múltiples on les parts s’articulen sense

perdre la seva autonomia mentre que en

el Barroc les composicions son unitàries,

les parts estan sotmeses a l’hegemonia

d’una d’elles. Exemple: La visió de San

Bernardo (1480) Filippino Lippi (1457-

1504), La vocació de San Mateo (1599-

1600) Caravaggio (1571-1610).

5. El Renaixement representa una claredat

absoluta, la il·luminació és uniforme per a

totes les figures mentre que en el Barroc la

claredat és particular. Hi ha un focus de

llum que il·lumina a les parts segons la

seva situació i la seva importància.

Exemple: L’Anunciació (1400-1455) Fra

Angelico ((1395-1455) Lliçó d’anatomia

(1632) Rembrant (1606-1669).

El Barroc sorgeix en un moment de canvi

de poder a Europa. L’Espanya Imperial,

econòmicament enfonsada, cedeix la seva

hegemonia a una França absolutista, centrada

a Versalles on és troba el màxim poder polític,

social, cultural i econòmic que serveix de

model a les monarquies europees.

Quant a la religió, és el moment d’explosió

de la contrareforma i Roma, que ja és el

referent artístic del cinquecento, passa a ser

també el centre del poder religiós. La ciutat

experimenta una gran transformació

urbanística promoguda pel papa Sixte V i

planificada per l’arquitecte Domenico Fontana

per tal de convertir-la en la capital del

catolicisme. Versalles i Roma son els dos

nuclis principals del Barroc.

En l’àmbit de les idees hi ha una transició

de les teories antropocèntriques de

l’humanisme renaixentista (la raó humana el

centre de l’univers) cap a un heliocentrisme

del barroc (el sol el centre de l’univers) basat

en la filosofia i la ciència que s’estan

desenvolupant en aquell moment i que

afecten a les idees estètiques. Es replanteja la

centralitat, la importància en el ordre, les

proporcions, l’harmonia... donant cabuda a

allò més lliure, més imaginatiu, menys


33

reglamentat, excessiu, misteriós, infinit i a la

vegada més unitari.

El Barroc és mou entre el classicisme [(La

Columnata de la Plaça de Sant Pere (1656-

1667)(Gian Lorenzo Bernini (1598-1680)] i la

imaginació [(Façana de San Carlo alle Quattro

Fontan (1665-1667) (Francesco Borromini

(1599-1667)]. S’oposa a l’equilibri, a la

sobrietat i al racionalisme del Renaixement

amb fantasia i emoció. Es basa més en els

sentits que en la raó. Es continuen utilitzant

els cinc ordres arquitectònics i les normes

clàssiques de proporcions i simetries encara

que s’utilitzen amb imaginació i creativitat.

El Barroc és un art propagandístic, tant per

l’Església Catòlica com per les Monarquies

Absolutes que l’utilitzen per magnificar i

difondre el seu poder. Les formes del Barroc

afavoreixen la transmissió de missatges

contundents, seductors, emotius, evocadors,

irreals, imaginaris... ho fan a través de

l’arquitectura, l’escultura i la pintura

conjuntament, creant una atmosfera unitària i

per tant més potent.

El geògraf de Johannes Vermeer

El Barroc no és un estil uniforme, és un estil

regionalista. En els països protestants té un

caràcter més civil [(El geògraf (1668-1669)

(Johannes Vermeer (1632-1675)] i en els

països catòlics més religiós [(La Immaculada

(1678) (Bartolomé E. Murillo (1617-1682)] . A

Itàlia és més monumental i es mou dins del

classicisme i a França és més ostentós i frívol.

L’Art Barroc és un estil naturalista que

supera al naturalisme renaixentista mitjançant

la recerca del moviment i de l’infinit. Al

Renaixement la idea de la naturalesa és

estàtica, equilibrada, ordenada, múltiple i

acotada [(La Primavera (1477-1478) El Sandro

Botticelli (1445-1510)], mentre que en el

Barroc és dinàmica, exuberant, imaginativa,

unitària i infinita [(La Kermesse (1635-1638)

(Peter P. Rubens (1577-1640)].

Per tal d’aconseguir la sensació de

moviment i d’infinit, es produeixen il·lusions

òptiques. A l’arquitectura s’utilitzen parets

ondulades, irregulars i poligonals més

imprevisibles i lliures [(Planta San Carlo alle

Quattro Fontane (1638-1641) Francesco

Borromini (1599-1667)] en comptes dels murs

ortogonals i rectilinis propis d’estils anteriors.

[(Església de San Lorenzo (1422-1470) Filippo

Brunelleschi (1377-1446)]. Els sostres, ja

siguin plans, de voltes de canó o cúpules de

distintes formes, estan pintats amb

temàtiques religioses, històriques,

mitològiques i al·legòriques, i incrementen la

sensació de moviment i profunditat amb les

representacions dels cels i els escorços de les

figures [(Pintures de la Sala dels miralls de

Versalles (1678-1684) Carles Le Brun (1619-

1690)]. Tant en escultura com en pintura,

s’utilitzen composicions en diagonal i

helicoïdals que suggereixen l’infinit gràcies a la

seva direccionalitat [(Rapto de les filles de

Leucipio per Castor i Pólux Peter P. Rubens

(1577-1640)].

La llum juga un paper molt important a l’hora

de crear un espai imaginari. A l’arquitectura es


34

fa a través de finestres i tot tipus d’obertures

situades en llocs estratègics que il·luminen

indirectament l’espai per tal d’aconseguir

efectes concrets i predeterminats [(Església

del Gèsu a Roma (1568) Jacopo Vignola (1507-

1573)]. També es juga amb miralls que

multipliquen els focus de llum i l’espai fins

l’infinit [(Sala dels miralls de Versalles(1678-

1684) Hardouin-Mansart (1646-1708)]. A la

pintura la llum és, en molts casos, un dels

elements principals de la composició que

s’utilitza per establir el seu ordre intern [(Les

Menines (1656) Diego Velázquez

(1599-1660)].

El Barroc és un art urbà, la ciutat barroca

és hereva de la renaixentista amb una intenció

propagandística que la fa especial. Es basa en

aconseguir uns grans espais urbans en llocs

emblemàtics, comunicats per amplies vies

que proporcionen importants perspectives

trencant els traçats anteriors. En el cas de

Roma, Domenico Fontana projecta la ciutat

mitjançant grans avingudes que uneixen les

places on estan situades les set basíliques

principals, meta dels peregrins. A cada plaça

hi ha la basílica, una font i un obelisc, tres

símbols sagrats que l‘església catòlica vol

capitalitzar (Piazza Navona, Plaça de San

Pere).

L’arquitectura Barroca és una arquitectura

monumental. Les façanes són molt

importants, estan considerades com una gran

obra escenogràfica amb elements que

sobresurten com columnes, frontons, figures,

medallons... que configuren una gran unitat

[(Façana del Obradoiro de Santiago de

Compostela (1750) (Fernando Casas y Novoa

(?-1750)].

Les parets ondulades o irregulars venen

definides per unes plantes ovals, el·líptiques o

de formes geomètriques variades, que

contribueixen a donar la sensació de

moviment i afavoreixen una il·luminació no

uniforme de l’espai [(San Carlo alle Quattro

Fontane (1634-1644) Francesco Borromini

(1599-1667)].

S’utilitzen els ordres clàssics barrejant

indistintament dues proporcions una

gegantina que s’aplica bàsicament als

entaulaments i una altra natural, a la mida

humana, per les obertures, les portes i altres

elements funcionals. La coexistència de les

dues proporcions incrementarà l’efecte de

monumentalitat. [(San Carlo alle Quattro

Fontane (1634-1644) Francesco Borromini

(1599-1667)].

Borromini, San Carlo alle Quattro Fontane, 1637

A l’escultura Barroca cal destacar els grups

escultòrics, que permeten a l’artista plasmar

una escenografia on el realisme, la sensació

de moviment, la captació de l’instant i la

capacitat d’emocionar son las característiques

principals. [(Apolo i Dafne (1622-1625) i

L’Èxtasi de Santa Teresa (1647-1651) de Gian

Lorenzo Bernini (1598-1680)].


35

La pintura Barroca també busca

impressionar a l’espectador ja sigui degut al

seu caràcter religiós [(Martiri de San

Bartolom” (1644) José de Ribera(1591-1652)]

com profà [(“ Les tres gracies” (1636-1639)

Peter P.Rubens (1577-1640)]. La temàtica

històrica és molt freqüent en els ambients de

la cort per tal d’enaltir a les monarquies

absolutes [(Les llances (1634-1635) Diego

Velázquez (1599-1660)] i la religiosa als més

catòlics [(Crist de la creu (1627 Francisco de

Zurbaran (1598- 1664)] . El retrat [( Retrat de

Lluis XIV(1701) Jacint Rigaud (1659-1743)] i la

pintura de gènere [(Nens menjant meló i raïm

(1650) (Bartolomé E. Murillo (1617-1682)]

també és molt estesa. Els impulsors de la

pintura son l’església, la monarquia, els nobles

i els burgesos rics afeccionats al

col·leccionisme que moguts pel seu afany de

notorietat i l‘interès per diferenciar-se del

gust popular faran de mecenes de l’art més

innovador.

Bibliografia

Heinrich WÖLFFLIN:

Conceptos fundamentales de la historia del

arte, Editorial Austral

Renacimiento y Barroco, Ed. Paidós.

Ana Iglesias


36

La ciència en el Barroc

Vist des de la perspectiva actual, on cada dia

llegim notícies científiques que ens sorprenen

i fan pensar que el nostre progrés és màxim i

imparable en totes les disciplines, el barroc, o

si voleu el segle XVII, ja que ambdós conceptes

son més o menys coincidents- sembla un

període poc significatiu en aquest àmbit. Però

cal tenir en compte que si avui som on som, és

perquè en algun moment, les coses van

començar a canviar. I aquest moment va ser

justament durant el barroc. I si aquest període

fou important en el devenir de la música, no

ho fou menys en el de la ciència. Fins el punt

que els canvis que va generar foren i son

coneguts genèricament com Revolució

Científica.

Què feu possible aquella revolució? Cal dir

que la confluència i coincidència d’una colla

de factors, el primer dels quals, el més

important, fou l’aparició del pensament

racionalista com a conseqüència de les crisi

religioses que en els anys precedents havia

patit Europa. Alliberat el pensament humà

dels lligams de la religió que l’obligaven a

moure’s en base a la fe catòlica i als preceptes

i explicacions dictades per aquesta, l’home va

poder començar a pensar per ell mateix.

Però tot això no hauria estat possible –si més

no amb la potència que ho va fer- sense la

presència d’un segon factor. La impremta.

L’avenç tecnològic posat a punt per Gutenberg

va suposar la possibilitat de comunicació entre

les persones per damunt del temps i l’espai.

Una comunicació, a més, exponencial, ja que

cadascun dels exemplars dels llibres impresos

era una llavor que podia germinar en un altre

lloc. I si en el camp de la música, la impressió

de partitures, en superar la còpia a mà, va

suposar la major difusió de les composicions,

en el camp de la ciència, la impressió de llibres

sobre el coneixement científic va implicar la

difusió ràpida i massiva dels coneixements

que contenien a través d’Europa.

La coincidència d’ambdós factors va donar

peu a un efecte secundari importantíssim. El

científic va perdre, si més no parcialment, la

seva condició de llop solitari. De pensador

aïllat del món que avançava a les palpentes,

només amb les seves eines i reflexions, en els

seus intents d’entendre i interpretar el món.

Certament, sense arribar a crear els actuals

equips d’investigadors perfectament

compenetrats, però ja en comunicació escrita

amb els seus col·legues que és movien pels

mateixos àmbits del coneixement. I ja se sap.

Quatre ulls hi veuen més que dos. Era doncs

lògic que la ciència, fruit d’aquella situació

nova, fes un gran salt endavant. Creant les

primeres escoles de pensament científic filles

d’aquell intercanvi facilitat d’idees entre les

ments inquietes del món més o menys

acadèmic. Un salt que fou força més

important en els països de fe protestant, més i

millor alliberats de la tirania de pensament

únic imposada per l’església catòlica. No és

doncs casualitat que Holanda i Anglaterra

siguin dos dels principals focus del

coneixement científic d’aquell temps. De la

mateixa manera que el centre de gravetat de


37

la música es desplaçà, també durant el barroc,

d’Itàlia cap al nord del continent.

Tres àmbits

Com era d’esperar, el més o menys sobtat

alliberament del pensament, va dur les ments

pensants cap als conceptes bàsics i més

generals del coneixement. I, sobretot, cap a la

necessitat d’aportar arguments contundents

que justifiquessin les seves conclusions. En

definitiva, cap a la quantificació i l’ex-

perimentació. Ja no n’hi havia prou amb

l’observació, sovint condicionada, dels

fenòmens naturals. Calia poder-la quantificar,

sistematitzar i analitzar aquelles observacions

i descripcions. Per això, aquells primers

moments del nou sistema de pensament es

varen caracteritzar pel desenvolupament de

tres àmbits molt abstractes (pel moment

aquell) i especialitzats. La matemàtica, la física

i l’astronomia. Sense menystenir, però, els

primers avenços en el coneixement del cos

humà (per exemple amb l’aplicació del

microscopi) i en les aplicacions d’allò que

s’anava descobrint. Fets que durien, per

exemple, a les primeres màquines de vapor.

Però no seria fins més tard, ja un cop superat

el barroc, quan es produiria la veritable

eclosió d’aquests darrers àmbits. Quan la

Revolució Industrial prendria el relleu a la

Revolució Científica.

En matemàtiques, ressorgeix i s’implanta

la vella idea pitagòrica que tot el que hi ha i

passa a la natura pot ser expressat

matemàticament. Precisament, la música en

serà un dels exponents més evidents quan

quedi clar que les notes, els acords, etc..

segueixen models estrictament matemàtics.

Fruit de tot això, la matemàtica passarà a ser

la ciència més veraç i exacta, basada en una

sèrie de raons universalment acceptades.

Perquè els seus resultats son exactes i

necessaris en el sentit que només poden ser

els que son. Els seus procediments son

igualment necessaris i a més, objectius en

només poder funcionar d’una manera. Però,

sobretot, perquè els seus resultats i mètodes

son útils i aplicables a molts àmbits de la vida

quotidiana.

És precisament aquesta utilitat la que farà

que les altres dues disciplines, la física i

l’astronomia, surtin del seu relatiu

estancament per entrar plenament en l’anàlisi

i interpretació científica. Abandonant les

explicacions deterministes imposades durant

segles per la religió.

De la mà de la matemàtica –on, per cert,

s’abandonen els números romans i s’imposen

els números aràbics inclòs el zero fins

aleshores inexistent- els fenòmens físics

deixaran de ser expressions de la voluntat

d’un ésser superior per esdevenir

automatismes que funcionen segons unes lleis

immutables que no requereixen la intervenció

de cap ésser superior i que, per tant, son

completament previsibles en el seu resultat.

Un fet que, per exemple, encantarà als

artillers encarregats de bombardejar les

posicions enemigues i que, a partir de Galileo,

podran calcular la trajectòria dels seus

projectils en base a les lleis i fórmules

proposades per aquell. O als encarregats de

les obres públiques quan Torricelli formuli el

concepte de pressió atmosfèrica i aquest

pugui ser extrapolat a la dinàmica de fluids i,

per tant, a les obres de canalització de les

aigües.

També de la mà de les matemàtiques,

l’astronomia, i en concret les noves teories

sobre l’estructura de l’univers -abandonant els

conceptes de terra plana i terra com a centre

de l’univers per entrar en el model

heliocèntric i de sistemes solars- es veurà

reforçada pels estudis de Kepler sobre la

trajectòria el·líptica dels planetes al voltant

del sol i les lleis que la condicionen. Unes lleis


38

que, treballades amb posterioritat des del

prisma matemàtic, acabaran conduint a la

teoria de la gravitació universal.

Però és evident que tot això no hauria

estat possible sense una millora substancial de

les pròpies matemàtiques, tant des del punt

de vista conceptual com procedimental. En el

primer, amb la introducció de conceptes tan

bàsics com els nombres negatius o la

probabilitat (amb la seva capacitat de

predicció de resultats futurs), i tècniques tan

potents com el càlcul infinitesimal o els

logaritmes (amb la seva capacitat de

simplificació de càlculs complicats o feixucs).

Cinc figures Naturalment, no farem una enumeració

exhaustiva de tot el que la ciència ens va

aportar durant el període del Barroc. Però no

seria just, en la línia del que fa la música,

exemplificant els períodes en base als autors

més prolífics o representatius, que no

evoquéssim algunes de les figures més

representatives de l’àmbit científic. En concret

cinc. De diversos orígens, àmbits de treball i

transcendència però que justifiquen

clarament tot el que hem apuntat fins ara.

John Napier era escocès i es va decantar

clarament per les matemàtiques. Donant

forma a principis del segle XVII al que avui

coneixem com a logaritmes. Uns números als

que ell anomenava números artificials i unes

formes de càlcul que, mitjançant unes taules,

permetien convertir qualsevol multiplicació en

una suma, qualsevol divisió en una resta,

qualsevol potència en un producte i qualsevol

arrel, quadrada o d’ordre

superior, en una divisió.

Simplificant així els càlculs

complexos o llargs i facilitant el

pas a les màquines de calcular.

Blaise Pascal era francès i

l’exemple vivent de científic

pluridisciplinar al marge de

precoç. Amb només onze anys, ja

havia formulat un tractat sobre

les vibracions que va fer que el

seu pare, atent a la seva formació

convencional, li prohibís treballar

les matemàtiques. Per sort per

tots, Pascal no li va fer cas i, als

setze, treia a la llum un tractat

sobre les línies còniques.

Però, com a bon científic integral,

estava obert a totes les

disciplines. I quan al seu pare fou anomenat

cobrador d’impostos, es va afanyar a

construir-li la que alguns consideren la

primera calculadora mecànica. La pascalina.

Però si alguna cosa especialment important va

fer Blaise Pascal fou obrir camí en el fins

aleshores desconegut món del càlcul de

probabilitats, amb el seu popular Triangle de

Pascal i altres aportacions posteriors. I tot


39

sense oblidar altres aplicacions més

prosaiques com la xeringa o la premsa

hidràulica.

Christiaan Huygens era holandès i provenia de

l’artesanat. En concret de l’art de tallar el

vidre i materials similars en forma de lents.

Una pràctica manual que li va servir per

construir telescopis de gran qualitat que

permetrien als científics avançar en el camp

de l’astronomia, tot experimentant i mesurant

sobre el terreny les teories de Galileo i

Copernic. Però que també li permetrien, en el

camp de la física, avançar una teoria que

explicava la llum. En concret la teoria

ondulatòria d’aquesta, encara avui vigent, i els

mecanismes de la seva transmissió.

René Descartes era francès i s’interessava

fonamentalment per la física i la matemàtica.

Però, com Pascal, es movia en el territori de la

interdisciplinarietat. Un fet que li permeté

proposar amb èxit un sistema de notació únic i

simplificat de les operacions matemàtiques al

costat de la creació de la geometria analítica

de la qual son paradigma els eixos cartesians

que permeten ubicat qualsevol punt dins

d’aquest sistema de coordenades. Sense

oblidar la seva gran aportació. La unificació

causal que, per primer cop, establia relacions

entre fenòmens de diverses disciplines com

òptica o magnetisme, atribuint-hi una causa

comuna. Demostrant, per tant, que la física

era una disciplina unitària en la seva

interpretació, al marge que els humans

poguessin haver-la fraccionat en una colla de

disciplines fins aleshores independents.

Isaac Newton era anglès i representa el

súmmum del moment científic mundial durant

el barroc. En clar paral·lelisme amb la figura

de Bach en el món de la música, Newton era

també practicant de la interdisciplinarietat.

Les seves grans aportacions (llei de la

gravitació universal i lleis de la dinàmica) solen

amagar les seves igualment importants

aportacions a la matemàtica –cas del binomi

de Newton amb la seva aplicació al càlcul- i a

la física –cas de l’espectre de la llum blanca o

la llei de conducció tèrmica.

Perquè Newton ha passat a ser el científic del

temps del barroc que va establir les lleis

matemàtiques que explicaven i ració-

nalitzaven el sistema solar proposat per

Copernic i Galileu. El que va determinar i

calcular primer com es comportaven els

cossos enfront la gravetat terrestre i desprès

com ho feien enfront a qualsevol de les forces

que actuaven sobre ells, establint els

conceptes d’inèrcia i acceleració, i el binomi

acció/reacció.

Aurora Danés


40

L’Església de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Josep

L’Església de la Mare de Déu de Gràcia i de

Sant Josep, és coneguda amb el nom de

l’Església dels Josepets de Gràcia degut a què

el convent al qual pertanyia estava destinat

als joves novicis de l’ordre dels Carmelites

Descalços.

Està situada a la Plaça de Lesseps en

el districte de Gràcia de Barcelona. Es va

construir el segle XVII. Primerament es va

edificar el convent (1628-1630) i més tard

l’església ( 1658-1687) tot gràcies a la donació

de Josep Dalmau, conseller de Barcelona i

gran benefactor dels Carmelites Descalços.

Al segle XIX, amb la guerra dels francesos,

l’església va patir grans destroces i amb la

desamortització de Mendizabal el convent va

ser subhastat (1837). Degut a tot això,

l’església restà gairebé abandonada fins al

1848 que començà la seva reconstrucció i el

1868 passà a ser parròquia.

Al segle XX, durant la guerra civil (1936-

1939), un gran incendi inhabilità l’església i

no va ser recuperada fins al 1961. Al 1998 va

tenir lloc la darrera restauració dedicada

principalment a la façana.

El projecte originari de l’església es del tracista

i arquitecte de l’ordre fra Josep de la

Concepció (1626-1690) , considerat com un

important arquitecte del Barroc. Al seu

catàleg hi figuren tant obres de caràcter

religiós com de caràcter civil, ubicades no

solament a Catalunya . En son exemples: el

Convent de Sant Josep i Santa Anna

d’Enguera a València ,el Convent de Sant

Josep a Perpinyà, el Convent de San

Hermenegildo a Madrid, la remodelació del

Palau del Virrei a Barcelona, l’Ajuntament de

Vic...

L’església dels Josepets de Gràcia és una

magnifica obra representativa del Barroc

religiós de la contrareforma que respon al

model conventual dictat per Santa Teresa de

Jesús, reformadora de l’ordre el segle XVI. Es

caracteritza per la seva monumentalitat

barroca i per l’austeritat pròpia dels

Carmelites Descalços que consistia en eliminar

tota l’ornamentació per tal que el fidel

concentrés la seva atenció en l’oració, el

recolliment i la meditació. Aquesta

monumentalitat austera es manifesta tant en

la façana com en el seu interior.

La façana presenta una tipologia tripartida,

marcada per pilastres de proporcions

monumentals sobre els quals hi ha acroteris.

La part central està rematada per un frontó

triangular amb ócul i consta de tres nivells:

El primer nivell correspon a la portalada

que dóna accés al temple a través del nàrtex.

Sobre la portalada hi ha un nínxol amb una

imatge de la Verge, a la qual va dedicat el

temple, i a banda i banda l’escut de l’ordre

dels Carmelites Descalços. El nínxol està

emmarcat per dues pilastres adossades amb

capitells que sustenten un petit entaulament i

frontó en forma d’arc trencat, tot el conjunt

molt típic del Barroc.

En el segon nivell hi ha un finestral que

dóna llum a la nau central de l’església

En el tercer nivell hi ha un gran frontó

triangular amb ócul que remata la façana.

Les dues parts laterals presenten dos

nivells, en el primer nivell hi ha les portes

d’accés als passadissos de les capelles laterals


41

i en el segon nivell hi ha un aleró a cada costat

que serveix per acostar visualment el primer

nivell d’accessos al temple al tercer on es

troba el frontó triangular que remata la

façana. Aquesta solució es també molt típica

del Barroc. A la teulada hi ha un campanar

d’espadanya.

L’interior de l’església consta d’una sola

nau coberta amb volta de canó amb llunetes

laterals que il·luminen el temple. A banda i a

banda es troben les capelles laterals

intercomunicades totes elles i cobertes per

cúpules individuals amb la seva pròpia lluerna.

Aquesta solució arquitectònica és molt

característica de fra Josep de la Concepció que

la solia aplicar en molts dels seus projectes. A

l’entrada del temple, sobre el nàrtex es troba

el cor. A l’altre extrem del temple es troba el

creuer cobert per una gran cúpula i al fons ,el

presbiteri amb l’altar major. Als murs laterals,

intercalats amb els arcs de mig punt

corresponent a les capelles, hi ha unes

pilastres gegantines que sustenten un

entaulament que recorre tot el perímetre del

mur.

Ana Iglesias

Bibliografia

CASES NARVAEZ, C: El tracista fra Josep de la

Concepció i l’arquitectura carmelitana a

Catalunya (tesi doctoral). Universitat

Autònoma de Barcelona, Departament d’Art

CONTEL RUIZ, J.Mª: “Gràcia, coses i apunts

d’història”

(graciaapuntshistoria.blogspot.com)


42

La música de les esferes Un dels temes recurrents en el Barroc, heretat d’èpoques antigues, era preguntar-se si els planetes emetien algun tipus de música.

L’harmonia de les esferes és una antiga teoria d’origen pitagòric que es basa en la idea de què l’univers està governat segons proporcions numèriques harmonioses i que el moviment dels cossos celestes segons la representació geocèntrica de l’Univers –el Sol, la Lluna i els planetes– es regeix segons proporcions musicals; segons aquesta teoria les distàncies entre planetes correspondrien als intervals musicals.

Un dels grans científics del barroc, Johannes Kepler, figura clau en la revolució científica, astrònom i matemàtic alemany conegut sobretot per les seves lleis sobre el moviment dels planetes en la seva òrbita al voltant del Sol, va mostrar gran interès per aquest tema.

Gràcies a la seva sòlida formació musical va escriure el tractat De Harmonices Mundi on va intentar descriure, des d’un punt de vista matemàtic, com deuria ser la música que generaven els planetes coneguts fins aleshores.

Malgrat que en la seva època mai es va representar, donada la complexitat que presentava, avui hi ha algun intent de

recrear la música que va composar per il·lustrar la seva teoria.

En aquest sentit, l’interès per la música

dels planetes encara perdura fins als nostres dies i avui sabem, gràcies a un satèl·lit especial que va enviar la NASA els any 90 anomenat TRACE (Transition Region and Coronal Explorer), que els nostres avis tenien raó i els planetes emeten una música inaudible per a la nostra oïda.

El satèl·lit va confirmar que l’atmosfera del Sol emet realment sons ultrasònics i que interpreta una partitura formada per ondes que son aproximadament 300 vegades més greus que els tons que poden captar l’oïda humana. Aquí us deixo un enllaç per als que tingueu curiositat per escoltar la música dels planetes:

http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=-MmWeZHsQzs#t=55.

Maurici Tovias

C/ Vallirana 79-81 08006 Barcelona Tel: 932 371 379

[email protected] www.tremolo.cat

http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=-MmWeZHsQzs#t=55



mailto:[email protected]

http://www.tremolo.cat/

Esborranybutlleti v03 def

Documents

Transcript of Esborranybutlleti v03 def