ESPELEOLOGIA Dos nous grans avencs a la serra de Tendenera · És prohibida la reproducció parcial...

ESPELEO LO G IA

Dos nous grans avencs ala serra de Tendenera

C I N EMA D E M U NTANYALes vies blaves de Montserrat

PARCS NATU RALSEl desert mexicà

de Vizcaíno

H ISTÒR I ES D EL P I R I N E ISM EViatge a l’alta muntanya

M U NTANYES D EL JAPÓMont Fuji,

icona mil·lenària

MUNTANYACENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

Club Alpí Català

A N Y 1 3 3 / N Ú M . 8 8 5 / O C T U B R E 2 0 0 9

Redacció i administracióCentre Excursionista de CatalunyaParadís, 10 i 1208002 BarcelonaTel.: 933 152 311Fax: 933 151 [email protected]

SubscripcionsTel.: 933 152 311Subscripció anual: 24 €(sis números)

PublicitatTel.: 696 206 [email protected]

Dipòsit legalB-545-1958

ISSN0212-2111

DirectorFerran [email protected]

Edició i assessorament lingüísticEstudi Ferran Alexandriwww.alexandri.cat

Secretari de redaccióErnest Godó

Consell de redaccióFrancesc BeatoJordi BernatJoan CampañàDavid MengualEnric NosàsJosep M. SalaValentí Zapater

Disseny i maquetacióEstudi Toni Inglèswww.toni-ingles.com

CartografiaAlbert Martínez

ImpressióIGOL, S.A.Tel.: 933 726 361www.igol.esImprès en paper ecològic

10/2009 M U NTANYA 885 3

La revista Muntanya no comparteix necessàriamentl’opinió que s’expressa en els articles publicats, sinóque la responsabilitat dels comentaris recau sobreels autors respectius.És prohibida la reproducció parcial o total d’aquestapublicació mitjançant qualsevol recurs oprocediment, incloent-hi la impressió, la reprografia,la microfilmació, el tractament informàtic o qualsevolaltre sistema, sense l’autorització escrita de l’editor.

La revista Muntanyaés membre de:

ARTICLES

6 Les vies blaves de MontserratGerard Montero

14 Dos nous grans avencs a la serra de TendeneraManel Trepat

22 El desert mexicà de VizcaínoJosep Maria Salvany i Margarita A. Flores Esquivel

30 Aquells primers viatges a l’alta muntanyaAlexandre Costa

36 Mont Fuji, icona mil·lenàriaMelitó Queralt

SECCIONS5 Editorial

41 Visions a la ploma42 Vies d’escalada44 Llibres i mapes46 La motxilla de muntanya49 Amics de la muntanya50 Itineraris excursionistes

6

14

22

30

Portada: Grallera de la Batxessanga (Tendenera, Alt Aragó).Foto: Roger Rovira

36

BUTLLETA D’INSCRIPCIÓ: II CONCURS DE FOTOGRAFIA DE LA REVISTA MUNTANYA

Nom i cognoms

Pseudònim Categoria Títol

Adreça

Població CP

Telèfon de contacte e-mail

FOTO

COPI

EU L

A BU

TLLE

TA

CATEGORIESEl concurs consta de dues categories. La primeraestà dedicada a la muntanya en tots el seus aspec-tes; la segona, a l’espeleologia. Característiques:■ La muntanya. Fotografies d’excursions debaixa, mitjana i alta muntanya. Primers plans d’ex-cursionistes, paisatges, fauna, flora, etc. ■ La muntanya subterrània. Imatges d’espeleo-logia, tant d’exteriors com d’interiors de cavitats ozones càrstiques.

MODALITATFotografia en color.

OBRESLes fotografies s’han de presentar en format digitalen un CD, en arxius JPEG en dues mides diferents,de 3.504 i 1.024 pícsels pel costat més llarg. Lesfotografies es gravaran en dues carpetes diferentsque s’anomenaran «alta» i «baixa». En el fitxer cal-drà posar-hi la categoria, el títol (abreujat), el pseu-dònim de l’autor i l’extensió. Per exemple:

muntanya_títol_pseudònim.jpgCaldrà presentar un màxim de dues fotografies perparticipant en un mateix CD amb el pseudònim, que

s’haurà de lliurar juntament amb un sobre tancat(indicant el pseudònim i la categoria a la coberta)amb la butlleta d’inscripció que hi ha més avall.

És imprescindible que les obres que es presen-tin no hagin estat publicades, ni tampoc premiadesen cap altre concurs fotogràfic.

TERMINI D’ADMISSIÓEl termini de presentació de les obres s’acabarà el 30de desembre del 2009. Les obres s’hauran de pre-sentar a la recepció del Centre Excursionista de Cata-lunya (Paradís, 12, bxs., 08002 Barcelona) de dillunsa divendres de 9:30 a 14:00 i de 14:30 a 21:30.

PREMISEnguany el premi de les dues categories està moltrelacionat amb la tecnologia i amb l’aventura delmón de la imatge, perquè els guanyadors gaudirand’una estada de 2 dies per a dues persones a Futu-roscope (Poitiers), el parc de la imatge i la ciènciamés gran d’Europa. El premi inclou les entradesper als 2 dies i 1 nit en habitació doble + esmorzara l’Hotel Jules Verne.

Creiem que aquest any és especial, en primerlloc perquè es conmemora el bicentenari del naixe-ment de Charles Darwin; però també els 40 anys del’arribada de l’home a la Lluna. Per aquest motiu, elparc de Futuroscope oferirà atraccions especials

BASES

II CONCURS DE FOTOGRAFIADE LA REVISTA MUNTANYA

© M

.VIM

EN

ET

/ FU

TUR

OS

CO

PE

Centre Excursionista de Catalunya

dedicades a l’espai, a la fotografía i a la ciència.Estem convençuts que això pot ser un regalexcel·lent per a tots els lectors de Muntanya i perals amants de la fotografia en general.

Categoria La muntanya:

■ 1r PREMI: Visita de 2 dies a Futuroscope(Poitiers)■ FINALISTA: 1 motxilla FERRINO APPROACH 40+10, equipada per a 2 piolets,esquís i corda.

Categoria La muntanya subterrània:

■ 1r PREMI: Visita de 2 dies a Futuroscope(Poitiers)■ FINALISTA: 1 casc d’espeleologia PETZLSPELIOS, amb doble il·luminació halògena +14 LED

Les fotografies premiades es publicaran en pròxi-mes edicions de la revista Muntanya de l’any 2010.Els autors cedeixen a l’editor els drets d’edició ipublicació d’aquestes imatges.

JURATEl jurat estarà format per fotògrafs de la revista deMuntanya, per representants de la Secció de Foto-grafia del Centre Excursionista de Catalunya, itambé per representants de Futuroscope i VerticalSports, patrocinadors del concurs.

Tant els components del jurat com la seva deli-beració es faran públics a la pàgina web de larevista Muntanya el mes de gener del 2010. Lanotificació dels premis es farà a través d’aquestamateixa pàgina web a partir de la mateixa data.

1r PREMILA MUNTANYA I LA

MUNTANYA SUBTERRÀNIA

Visita de 2 dies a Futuroscope

(Poitiers)

FINALISTALA MUNTANYA SUBTERRÀNIA

un casc d’espeleologia PETZL SPELIOS

Valorat en 160 €

FINALISTALA MUNTANYA una motxilla

FERRINO APPROACH

40+10Valorada en 120 €

EDITORIAL

10/2009 M U NTANYA 885 5

La fotografia espeleològicasovint demana la col·labora-ció dels companys, víctimeshabituals de llargues esto-nes de patir fred i avorri-ment mentre el fotògraf elsindica la col·locació delsdeiversos flaixos i elements.

A 400 m de profunditat iamb una temperatura moltbaixa, a l’interior de la gra-llera de la Batxessanga,mentre anem fent la sessiófotogràfica, comença a pesaren el nostre pensament elllarg camí de sortida queens espera…

Foto: Roger Rovira.Càmera: Nikon F-90X.Objectiu: Nikon 24 mmf/2.8.Exposició: f/5’6, 2”.Pel·lícula: Fujicrhome Provia 100 ISO

Els rescats de muntanya poden costar molt cars

Ja és a la venda el documental Cho Oyu non-stop, codirigida per Xavier Ariasi Víctor Riverola. La pel·lícula narra l’aventura que va protagonitzar l’alpinistacatalà Xavier Arias en pujar al Cho Oyu en solitari, la sisena muntanya mésalta del món, sense oxigen i ens menys de 24 hores.

El documental ha estat seleccionat per participar dins del FestivalInternacional de Cinema de Girona 2009, i ha rebut dues mencionshonorífiques pel seu contingut didàctic.

El DVD inclou una galeria fotogràfica, pel·lícula en català/castellà (amb subtítols en castellà i anglès).

Reserveu el vostre DVD per telèfon:Centre Excursionista de CatalunyaC/ Paradís, 12 / 08002 Barcelona/ ✆ 933 152 311 / www.cec.cat

Pernomés

10 €

RO

GE

R R

OVI

RA

El nombre creixent de rescats que han de fer els bombers delnostre país és el motiu que argumenten les autoritats per

cobrar els que es facin en el medi natural a partir del primer d’oc-tubre d’enguany.

Cal matisar que únicament es cobraran els rescats que siguinconseqüència de les actuacions següents: a) no fer cas d’una prohi-bició expressa, b) no portar l’equip adient, i c) que el rescat no siguinecessari.

És evident que, tret del primer cas, els altres supòsits són forçaimprecisos, la qual cosa pot representar situacions on els excursio-nistes, en general, es poden trobar amb el fet d’haver de fer front alpagament d’un rescat que pot ascendir a uns quants milers d’euros.

Entenem les raons que tenen les autoritats quan diuen que unacte imprudent no ha de ser a càrrec dels contribuents; però tambécreiem que la importància i les conseqüències del fet de pagar unrescat són prou importants com per definir molt més bé les actua-cions que es poden considerar com a imprudents.

D’altra banda, alguna entitat ja s’ha vist amb el tràngol de justi-ficar la seva actuació com a conseqüència d’un rescat.

El fet de tenir una assegurança és una cobertura lògica peraquest tipus de risc. Per això la necessitat que tots els que facin acti-vitats en el medi natural disposin d’una assegurança suficient quecobreixi aquesta eventualitat es fa cada vegada més evident.

No obstant això, és probable que si es comencen a cobrar els res-cats els imports de les pòlisses seran cada vegada més grans, ambl’increment de cost corresponent per a tots els practicants d’esportsde muntanya i excursionistes.

El Centre Excursionista de Catalunya ofereix a tots els seus asso-ciats el suport i ajut perquè, en primer lloc, estiguin informats decom evoluciona aquesta possible amenaça i, en segon lloc, vol donarles recomanacions adients perquè en el cas de necessitar un rescat esdiposi dels arguments necessaris per evitar-ne els pagaments almarge de disposar de l’assegurança que l’hi proporciona l’entitat.

Josep Manel PuentePresident del CEC

Exploracions i projectes nous per a aquesta tardor

Dues grans iniciatives encapçalen elnúmero d’octubre de la revista Mun-tanya. En primer lloc una bona notí-cia: l’Equip de Recerques Espeleolò-giques del CEC dóna a conèixer dosnous avencs a la serra de Tendenera(Alt Aragó) de més de 400 m de pro-funditat, que se sumen a les granscavitats descobertes en aquestaserra des de les campanyes inciadesper aquest equip l’any 1972.

Segonament, coneixerem l’expe-riència de fer un documental demuntanya, a cura del seu realitzador(que es presenta al Festival Interna-cional de Cine de Montaña y Aventu-ra de Vitoria-Gasteiz Mendi Zinemal-dia); es tracta d’un reportatge sobreles vies blaves de Montserrat, unaidea excel·lent que dugueren a termeels pioners de l’escalada a Catalu-nya, i que ara expliquem amb detallper primera vegada a Muntanya.

A continuació, dues propostes peranar d’excursió per muntanyes d’ar-reu del món, com ara al desert mexi-cà de Vizcaíno, situat a la Baixa Cali-fòrnia, que ofereix uns gransatractius arqueològics i paisatgístics,molt recomanat per als amants delsespais naturals de cara al properhivern. Seguidament una pinzelladadel Japó: l’ascensió al mont Fuji, unade les muntanyes sagrades mésfamoses del planeta, però tambémés freqüentada, que no deixa d’o-ferir-nos un toc d’exotisme i decuriositat.

A la dècada de 1950 anar d’ex-cursió als Pirineus era tot una aven-tura, i calia usar els mitjans detransport més diversos: tren, auto-bús de línia, taxi, etc., fins i tot ani-mals de càrrega per a les aproxima-cions. Rememorar aquells tempstambé és una manera de reflectir lahistòria de l’excursionisme català, id’aquesta manera ho podrem llegiren un mític «viatge a la muntanya».

Ferran AlexandriDirector de Muntanya

Més de 50 activitats mensualsExcursionismeEsquíEspeleologiaEscaladaSenderismeRal·lis de muntanyaAcampadesEsports d’aventura

Assegurança d’accidents per a tot el mónRevista Muntanya (bimestral)Butlletí d’activitats (mensual)Preu especial als refugisEscola de muntanya (més de 35 cursos anuals)Descomptes en els forfetsLloguer de material de muntanya i d’esquí

I, a més..., nou Can CaralleuEl Centre Excursionista de Catalunya és una de les entitatsque gestiona actualment el complex esportiu Can Caralleu.Els socis del CEC tenen condicions econòmiques avantatjoses,en les modalitats d’abonament.

ADHERIT A:Federació d’Entitats Excursionistes de CatalunyaFederació Catalana d’Esports d’HivernFederació Catalana d’EspeleologiaFederació Catalana de Fotografia

Asociación Española de Camping i CaravanaFederació Catalana de CiclismeFederació Catalana d’Esports de Paràlisi CerebralFederació Catalana d’Esports de Minusvàlids Físics

Participació en curses i marxesBicicleta tot terrenyConcursos de fotografiaCinema amateurActivitats musicals i artístiquesExposicionsGeografia i ciències naturalsActivitats esportives al marActivitats culturals

ACTIVITATS SERVEIS

Centre Excursionista de Catalunya

Paradís, 10 i 12 / 08002 Barcelona✆933 152 311 / ww.cec.cat

vies en perill d’extinció abans que no es perdin, ique alhora les puguin gaudir els més veterans.Ràpidament la iniciativa troba el suport entre elsescaladors de més edat (alguns d’ells eren els aper-turistes d’algunes d’aquestes vies), que abans demoure fitxa, exposen la seva idea i busquen el vis-tiplau d’escaladors d’altres generacions que estavenen actiu en aquell moment a la muntanya.

Aquests veterans que avui en dia superen elssetanta i vuitanta anys d’edat, però que segueixenen actiu, busquen no perdre el contacte amb la roca,amb la muntanya, amb els companys, però sobretotbusquen no deixar de fer de primer de cordada.

10/2009 MUNTANYA 885 7MUNTANYA 885 10/20096

Vam conèixer el projecte de les vies blaves a través de Joan Cerdàfa uns mesos, baixant de la regió d’Agulles de Montserrat;

de seguida ens va semblar una història fascinant. No tant pel projecteen si, sinó per la manera com havíem d’afrontar aquests pioners del’escalada una etapa vital de la seva trajectòria esportiva.

Autor: Gerard MonteroRealitzador del documental Vies blaves

¿QUÈ SÓN LES VIES BLAVES?A Montserrat, entre tots els cims i agulles de lesdiverses regions, hi ha força itineraris que a causade la seva poca dificultat no són freqüentats, i finsi tot resten en l’oblit.

Molts d’aquests itineraris van ser assolits perprimer cop en una altra època, i amb el pas deltemps han esdevingut vies fàcils i curtes, peròtambé poc assegurades, motiu pel qual resultavenmassa exposades.

A finals de la dècada de 1980 i principis de1990, amb l’empenta inicial de Joan Cerdà, neix laidea de reequipar i recuperar algunes d’aquestes R

OG

ER

RO

VIR

A

Vista des de la base de laTorta, a la regió de FraresEncantats.

CINEMA DE MUNTANYA

10/2009 MUNTANYA 885 9

La col·laboració en l’obertura de les diverses viesblaves va ser variada des del principi i en funció deles possibilitats de cadascú. Des de la col·laboraciófísica alhora d’equipar els itineraris, com amb ajudeseconòmiques per finançar el material que feia faltaper reequipar uns itineraris que en cap cas havien deser difícils. La idea era que la dificultat no sobrepas-sés el IV grau de dificultat.

És curiosa la imatge d’aquests personatges quetant havien defugit de clavar qualsevol cosa a laroca, i que obrien vies en lliure amb molt poquesassegurances, ara amb un trepant a la mà.

El reequipament és un tema d’actualitat en l’es-calada, i Montserrat no en resta al marge, ni les vies

blaves tampoc. En aquest cas però, tot té un sentitprou marcat i respectuós com perquè ningú s’alar-mi. Darrerament prou coses estranyes han passat ala muntanya, i de ben segur que les vies blaves nosón pas una d’aquestes coses.

Els itineraris s’equipen amb parabolts pintats decolor blau, i se substitueixen les reunions i els ràpels,que en molts casos estaven malmesos o malcol·locats. Per repetir aquestes ascensions tant solscaldrà dur cintes exprés i alguna baga. Per això sónperfectes tant per a l’iniciació en l’escalada com pera aquells fanàtics que porten tota la vida recorrent lamuntanya. Són, en definitiva, rutes que faciliten elgoig de l’escalada amb seguretat i que van destina-des a un públic força determinat.

VIES BLAVES, UN DOCUMENTALD’ESCALADA EN ROCAFins fa poc eren vuit les vies blaves equipades ambaquesta finalitat. En assabentar-nos de la intenciód’equipar la novena via blava a l’agulla de la Torta,que restava pendent des de feia temps, vam decidirfilmar-ho, fer-ne un documental, i acompanyar-lod’unes entrevistes, per tal d’explicar aquesta històriaa tothom.

Unir afició i professió no és fàcil, i menys en elmón audiovisual. En aquest cas però, ha estat possi-ble tirar endavant el projecte Vies blaves gràcies al’esforç de l’escola d’escalada La Panxa del Bou deSabadell, Montana Colors i Gargola, i també delreduït equip tècnic i humà que ha cregut en unahistòria que, al nostre entendre, igual que els itine-raris de les vies blaves, no es podia deixar perdre.

Molts projectes audiovisuals tenen antecedents, ien el nostre cas tot sorgeix d’Inclinacions, l’anteriordocumental que vam produir durant la primaveradel 2008. Fer un documental d’escalada era unaidea que ens rondava pel cap des de feia temps; perrealitzar-lo vam escollir l’escola d’escalada catalanaper excel·lència: Montserrat, que a més de reduircostos a causa de la seva proximitat, és una mun-tanya única, tant per escalar com per filmar. Elsprotagonistes d’Inclinacions: Agustí Ventura,Joan Cerdà, Antonio Garcia Picazo i CarlesBrascó, són quatre d’entre els molts escala-

dors que han escrit la història d’aquestesport al nostre país.

RU

TH G

AS

CÓ

N

AR

MA

ND

BA

LLA

RT

El rodatge no vapresentar gairesdificultats i vam gaudir d’un dia

calorós.

Inclinacions feia un passeig per Montserrat, on lesparets i les roques prenen diferents inclinacions, dela mateixa manera que els quatre protagonistes quehi intervenen, fills d’èpoques diferents, amb diversesmaneres d’entendre aquesta muntanya i l’escalada.Amb un equip tècnic reduït, un cartell immillorablei un pressupost molt petit el projecte va anar enda-vant gràcies a la il·lusió de tots.

MUNTANYA 885 10/200910

Ens va sorprendre la bona acollida d’aquest tre-ball en les primeres projeccions en alguns centresexcursionistes i indoors d’escalada, així que vamdecidir provar sort en festivals especialitzats. Percontra del que esperàvem, vam acabar compartintprograma amb grans produccions nacionals i estran-geres, fet que ens va obrir les portes a la televisió.

Aquest inici inesperat ens va animar a seguir tre-ballant en aquest tipus de projectes al marge de lafeina de cadascú. Inclinacions estava dividit en tresetapes històriques. La que va tenir més interès perpart del públic va ser la dels inicis, la de Joan Cerdài Agustí Ventura, dos escaladors de 70 i 84 anys res-pectivament. Vam decidir fer un nou documentalamb ells com a únics protagonistes abans no espugui perdre l’essència d’aquests pioners.

La seva manera de pensar i la seva empenta jahavia estat reflectida a Inclinacions, així que havíemde buscar alguna cosa més. Compartint anades aMontserrat va sorgir un projecte que havíemcomençat feia temps, el de les Vies blaves. El reequi-pament d’aquestes vies, que de vegades ha suscitatalguna polèmica, en algunes d’aquestes agulles obli-dades, és on ells troben una dificultat assequible iuna tornada a la joventut, de manera que així man-tenen la seva activitat física sense renunciar a ser elprimer de cordada.

El documental no pretén posicionar-se en l’eterni sa debat del clavar o no clavar, simplement volexplicar una història de superació i il·lusió que alnostre entendre sempre parteix del respecte i l’èticacomuns. R

UTH

GA

SC

ÓN

AR

MA

ND

BA

LLA

RT

AR

MA

ND

BA

LLA

RT

RU

TH G

AS

CÓ

N

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

CINEMA DE MUNTANYA

Joan Cerdà i EsteveTomàs preparant-se

abans de iniciarl’ascensió.

A les dues fotossuperiors:

Joan Nubiola i JoanCerdà a la Pastereta.

Pàgina següent:Joan Cerdà a la repisade sota la llastra, justabans d’arribar al cim

de la Torta.

10/2009 MUNTANYA 885 13

Els promotors de la iniciativaTot i que hi ha diverses persones que han participaten el projecte de Vies blaves des dels seus inicis, eldocumental se centra en tres personatges: JoanCerdà, Joan Nubiola i Esteve Tomàs, promotors dela iniciativa i personatges claus en la història de l’es-calada a Catalunya. El documental pretén fer-nosconèixer a través de les seves paraules i experiènciesun punt de vista desconegut per a la majoria denosaltres, mentre reequipen la darrera via del seuprojecte.

Volem reflectir la superació d’aquests escaladorsque eviten resignar-se a les dificultats que comportala seva edat, i que segueixen gaudint amb l’escalada,per assumir amb total respecte un cert reciclatgeètic. Aquesta és una de les idees del nostre docu-mental.

CINEMA DE MUNTANYA

tranquil·litat és un altre dels requisits d’aquestesvies, que recorren, gairebé totes, agulles aïllades enindrets tranquils, que ens permeten aprofundir enl’escalada.

En definitiva, es tracta d’examinar les arrels d’a-quest esport per arribar a la base de les motivacionsen el seu estat més pur, a través dels coneixementsde persones que han dedicat la seva vida a aquestaactivitat.

Joan Cerdà Mendiela (1938). Promotor de les vies blaves

Escalador i himalaista, amb més de 80 primeres ascensions arreu de Cata-lunya, on destaquen les 53 primeres ascensions de Montserrat.

Va formar part de la expedició a l’Hindu Kush del 1969, on van fer set prime-res ascensions a cims de entre 6.000 i 7.000 m. També va formar part de lesexpedicions a Kenya el 1971, a Grenlàndia el 1973, on van realitzar diversesprimeres ascensions, i també al’expedició del Andes el 1979,entre d’altres.

Va ser professor de l’ENAM(Escuela Nacional de Alta Monta-ña, i va realitzar cursos de tècni-ques alpines als Alps francesos.

L’any 1966 va rebre la medallade plata per les seves activitatsde la Federación Española deMontañismo. L’any 1969 va rebrela medalla d’or per l’expedicióBarcelona-Hindu Kush- Himalaya.de la Federación Española deMontañismo.

És membre del GAM (Grup AltaMuntanya) del Club MuntanyencBarcelonès, i membre del SAM(Secció Alta Muntanya del Centreexcursionista de Terrassa).

El personatge

Enric Sales, JoanCerdà, Agustí Venturai Francesc Guillamónequipant una de lesvies blaves.

El Bisbe.Visió poc habitual d’un dels escenaris de les vies blaves.

L’escalada a la Torta no representa una gran difi-cultat, com ens expliquen els seus dos reequipadorsJoan Cerdà i el seu company de cordada EsteveTomàs; igualment però, es pot trobar en aquestesimatges una superació que no estem avesats a veure,i que, sens dube, se’n poden treure bones conclu-sions.

LA TORTA, LA NOVENA VIA BLAVALa Torta és una gran roca que antigament es conei-xia com la Mà. És l’agulla més alta de la regió, amb1.098 m d’altitud, i el seu cim ofereix una de lespanoràmiques més espectaculars de Montserrat. LaTorta va ser escalada per primer cop el 13 denovembre de 1927 per Lluís Estasen i Companys.

Realment, pujar a la Torta, és una escalada pergaudir, en una zona aïllada i tranquil·la. Aquesta

La Torta, una agullaque abans es coneixiacom la Mà.

RO

GE

R R

OVI

RA

RO

GE

R R

OVI

RA

RU

TH G

AS

CÓ

N

AR

MA

ND

BA

LLA

RT

ESPELEOLOGIA


L’ERE del CEC dóna a conèixer dosnous avencs a la serra de Tendenera (Alt Aragó) de més de 400 m defondària que se sumen a les granscavitats descobertes en aquesta serrades de 1972, any en què s’iniciaren les exploracions. Aquest article ens conta l’experiènciapersonal de l’espeleòleg en el món dela prospecció i la troballa de novescavitats.

HISTÒRIA DE DOS FORATS

Per començar, una petita definició del que és laprospecció no aniria gens malament, per tal d’intro-duir en la terminologia pròpia del món espeleològical personal aliè o neòfit.

La prospecció és el conjunt de sapiències diver-ses que condueixen l’espeleòleg a la recerca i troba-lla de les cavitats, anomenades vulagarment entrenosaltres, forats.

El forat és l’objecte d’estudi i motiu de ser i existirde tot espeleòleg. Sense un forat no ets ningú, un zeroa l’esquerra, igual que un peix fora de l’aigua o unespermatozou sense feina ni sou perdut en un pou…

Ja ho veieu. És per això que a l’espeleòleg de raçase’l veu com el gos de caça ensumant d’ací d’allà,amunt i avall, sempre a l’aguait del preuat forat. Uncop trobat, el sentireu d’una hora lluny pel ritual decrits, més digne d’un neandertal que d’un homeactual. Agafarà la primera pedra que tingui a mà i lallançarà dins del forat com si fos la destral. I, totparant l’orella sotjarà en el silenci. Uns segons méstard, entre xiscles de gralles i un terrabastall d’en-tranyes, cridarà cofoi, la paternitat de la criatura:«¡Això tira!»

He de confessar que qualsevol que ens veiés pen-saria que hem trobat ves saber què. Total, només ésun forat. La cosa recorda molt els boletaires de diu-menge que se’ls sent cridar pel mig del bosc: «¡Aquí!¡Aquí!». És lamentable, ja ho sé, però ja se sap, quino té un all té una ceba, i tots dos ben grillats.

Retornant al tema de la prospecció, és tal la dure-sa d’aquesta disciplina que requereix de personesabnegades i entregades en cos i ànima. I com qued’això, avui en dia no se’n gasta, ens veiem abocats auna manca de vocacions, a l’extinció de l’espeleolo-gia clàssica basada en la capacitat d’aguantar. Mésd’un, i més de dos, que els semblava que es podienmenjar el món com si fos un plat de mongetes ambbotifarra, en un cap de setmana de prospecció purai dura, han penjat els arnesos i els mosquetons i nose’ls ha vist mai més el pèl. ¡Passi-ho bé, cirerer!

És per això que de tant en tant, com el dimoniCucarell, baixo a l’ERE a la recerca d’ànimes inno-cents per entabanar. Però només treure el nas per lesescales del quart pis, algun aixafaguitarres que jam’ha vist, dóna la veu d’avís: «¡Ull viu, les carteres!»

Però com que el crit d’alerta crea més interès querebuig en les ànimes avorrides, més d’un passarellno és fa enrere, i amb una posada en escena dignad’un Mefistòfil, amanint-ho de romanços i soparsde duro sobre exploracions mítiques i místiques, lacosa acaba al bar de la cantonada amb unes copes demés, amb pujada de fums inclosa, i una cita pel pro-per cap de setmana per anar a prospeccionar la serrade Tendenera.

Del dit al fet, el millor és que no vagis gaire pet.Després de tres hores de cotxe, escoltant música sufíper millor el personal abduir i amb el cap com untimbal (¡Ai, pobre de mi!) arribem al final de la pistade Yésero amb les víctimes. I comencem a caminar.

En el primer quart d’hora ja suo la cansalada, emcosta seguir el ritme endimoniat d’aquesta canalla.Només procuro mirar els peus del que tinc al davantfins que desisteixo i els deixo córrer, vaig a la meva.Finalment entro a la part superior de la vall; aquestas’obre en forma de U típica de vall glacial, barradaal fons per la blanca verticalitat de les calcàries delTendenera. Jo, amb prou feines toco vores i entreeugues capicuades que es venten les mosques amb elventall de les seves cues vaig panteixant sense esma.Vaig capcot un centenar de metres enrere quan desopte de cua d’ull veig una cosa estranya entre elfang petjat pel bestiar. L’agafo, la frego i d’entre elsmeus dits surt una punta de fletxa de sílex. Deu milanys d’història em contemplen. Tanco el puny i mel’acosto a la front. Amb els ulls tancats puc imaginaruna partida de caça perdent bous i fletxes a la cace-ra de l’ós. ¡Fantàstic! Deu mil anys després un altrapartida, però no de caça sinó de prospecció, es diri-geix com la fletxa, al cor del Tendenera. Dintre meum’exclamo: «¡Quin bon rotllo, nano! Segur que tin-drem sort.»

Dos nousgrans avencsa la serra deTendenera

LA PROSPECCIÓ ÉS LA CLAU

Autor: Manel Trepat

Els primers pous de la grallera de laBatxessanga enssorprenen per lesseves vertiginosesdimensions de formesllises i arrodonides.

La prospecció, quedemana constància,esforç i un bonconeixement delterritori, a la fi acabaamb bons resultats:un petitíssim foratbufador ens revela elseu gran potencial.Impenetrable en uninici, ens obligarà amoure uns quantsrocs per poder-nos-hiendinsar amb prousfeines. La roca amblíquens que hi ha aldamunt farà de fitaper tornar a localitzar-lo enmig d’aquestimmens rascler.

RO

GE

R R

OVI

RA

XAV

IER

MO

R

Una hora més tard, renegant del meu passat(recent) de vici i barra fixa, carregat com un rucarribo dalt del collet on sembla ser que no sóc l’únicruc de la contrada. Davant meu, aliens a la nostrapresència, un parell de rucs persegueixen amb la tos-suderia que els caracteritza un grup d’atabaladeseugues per mirar d’encalçar-les. Coses de la inter-culturalitat animal.

En aquest moment, exhaust per la fatiga, la mentse m’il·lumina. Ara ho veig clar, potser per l’efectede l’alçada, de la suada o bé de la cansalada, arribo ala conclusió que hi ha dos menes de rucs. Hi ha elruc de mena, que no està per hòsties i tot el dia lacua remena, i deprés hi ha el ruc ruc, que tot el diaamunt i avall, i que ni tan sols, per no remenar, noremena ni les cireres, ja sabeu el que vull dir, el rucde dues potes i orelles curtes, en el grup del qual,malaurament, jo m’hi incloc.

Amb prou feines refet, i encara amb aquestescabòries al cap, em disposo a fer una classe magistralsobre prospecció entre rucs de peülla i sabata. Elsexplico com i on trobar les cavitats a partir de lainterpretació de la geologia: «¿Veieu aquell grup defalles tant juntes? Poden ser un bon lloc per trobar-hi alguna cosa interessant.» Després disserto sobre laconveniència de mirar els llocs poc evidents, de difí-cil accés on ningú gosaria mirar, que també donenbons resultats: «¿Veieu aquelles feixetes penjades albell mig de l’estrat? Pot ser un lloc ideal.»

Finalment m’empatollo com les gralles ens par-len i ens indiquen, per amor a l’espeleologia, on fanels nius: «¿Veieu aquelles gralles com es llencen enpicat darrere les roques? Segur que allà hi ha unavenc» o «¿Veieu aquella que sempre és damunt elmateix roc? Segur que hi ha un avenc als seuspeus… ¿No escolteu com els grallons criden des dedins l’avenc? Per això també, aquests avencs, s’ano-menen gralleres. ¡Som-hi, que aquí hi ha marro!»

Amb aquets tres elements emprenem la prospec-ció amb una idea clara. En forrmació oberta, distan-ciats els uns dels altres, segons manen els cànons,topem ja practicament d’entrada amb un magnífic ivirginal avenc que (¡bingo!) remata magistralment laclasse. Ni fet a posta.

Davant nostre s’obre una boca que amb un granbadall ens exhala el seu baf fred a la cara. Miremdins i una llengua de gel i neu es perd en la foscorde la gola. La cosa promet. I, com sempre, presosd’exitació, li fotem pastilles Juanola per la gola i ensdesgargamellem tot cridant: «¡Això tira!»

Aquest avenc l’anomenarem la Batxessanga, perestar encarat davant del mont Bachesango. Es tractad’un magnífic avenc de tònica meandriforme, ques’enfonsa fins a -450 m, i que ens mantindrà distretsexplorant-lo durant tot un llarg estiu.

I tan bona va ser la classe magistral, i tan aplicatsels alumnes, que uns mesos més tard van fer eldoblet, i van trobar un altre avenc de -428 m defondària, que anomenaríem avenc de la Fita delsLíquens.

És clar que la prospecció és la clau, malgrat quehom tingui la sensació de predicar en el desert. Peròsense la feliç conjunció de gent jove amb ganes defer coses i de la murrieria d’algun gat vell disposat acremar els últims cartutxos, no s’hauria pogut reblarel clau. Heus ací, resumida la història, que esperoque sigui del grat de molts, però no pas de tots.

I ja per per acabar, i poder lligar millor tot aquestpopurri, us proposo que hi poseu una mica demúsica sufí, força patxanga, cop de turmix, i aquís’acaba la història de la Batxessanga.

ESPELEOLOGIA


Meandre de la grallerade la Batxessanga.

Excèntriquesde la sala delsDiamantsNegres.

Boca de la grallera dela Batxessanga.

MA

NE

L TR

EPA

T

MA

NE

L TR

EPA

T

MA

NE

L TR

EPA

T

INFO

GR

AFI

A: T

ON

I IN

GLÈ

S

10/2009 MUNTANYA 885 19

La serra de Tendenera és un massís allargat queva des del riu Ara fins al Gállego, i amb una lon-

gitud de 16 km. Fonamentalment és una llarga ali-neació de cims on es poden distingir d’oest a estels pics de Fénez (2.539 m), de Peña Otal o Araño-nera (2.709 m), el Tendenera (2.853 m), el pic de laRipera o Mallo las Blancas (2.823 m), la Peña delForato (2.715 m), la Peña Sabocos (2.757 m), laPeña Roya (2.578 m) i la Peña Blanca (2.556 m).

Forma part de les anomenades serres interiors,caracteritzades per una litologia i una tectònicacomunes, que formen una sèrie de relleus alineats alsud del Pirineu axial des de Catalunya fins a Navar-ra. Si ens centrem només en la serra Tendenera, caldir que al nord limita amb materials paleozoics i alsud amb materials terciaris de flysch (fàcies sedi-mentària formada per estrats alternats poc potentsde gres o llim i d’argila més o menys esquistosa),

que constitueixen el sostre de la sèrie estratigràficalocal i que, tant pel seu caràcter bàsicament imper-meable com pel seu posicionament, no tenen capimportància en la carstificació. Des d’aquest punt devista cal remarcar, de nord a sud, els gresos del cre-taci superior, que, si en un principi actuen com amaterials impermeables, tenen intercalats algunsestrats molt carbonatats i, per tant, carstificables, ones desenvolupen cavitats molt importants. El seucolor rogenc contrasta vivament amb els grisos clarsde les calcàries del paleocè que, amb algunesexcepcions (els pics de Tendenera i Otal), ocupen elvessant sud de la serralada, on es desenvolupen lesgrans cavitats: el sistema Arañonera, la grallera dePico Fénez o el sistema Tendenera.

Tant a l’est del riu Ara com a l’oest del riu Gálle-go les valls estan profundament encaixades, més de1.500 m per sota de la línia de crestes. Aquest tret,conjuntament amb la peculiar disposició de verticali-tat dels materials, crea les condicions idònies per al’existència de grans sistemes càrstics amb surgèn-cias molt puntuals: Santa Elena, El Bozo i la Glorio-sa a la vall de l’Ara, i Batanes a la vall del Gállego,amb el clàssic acompanyament de sobreeixidorsfòssils, d’altres gairebé sempre actius i fonts peren-nes, amb desnivells superiors als 100 m.

MUNTANYA 885 10/200918

PRINCIPALS CAVITATS DE LA SERRA DE TENDENERANom Situació Desnivell (m)

Sistema Arañonera De l’Ara a Tendenera 1349 (-1338, +11)Grallera de Pico Fénez (T.38) Turbón -640Sistema Sabadell (A.21) Trasarriu -580Grallera de la Batxessanga Sector central 452 (-405, +47)Avenc de la Fita dels Líquens Sector central -428Sima del Turbón (T.7) Turbón -322Sima de Soaso (S.8) Soaso -316Sima S.25 Soaso -250Sima de Sabocos (A.31) Manilás -222Grallera del Ibón de Asnos (A.40) Manilás -221Grallera de Año (A.97) Año -220Sima S.7 Soaso -197Bufador del Mor Soaso -195Avenc de la Timba (T.39) Turbón -159Sima S.14 Soaso -144Sima T.13 Turbón -133Sima LB-8 Sector central -120 (aprox.)Sima S.15 Soaso -116Sima TE.1 Tendenera -114Sima R.3 Ripera -112Sima S.19 Soaso -112Pou Gelat (T.97) Turbón -109Sima A.34 Manilás -107Sima del Ibón de Sabocos Manilás -107Complex Fallat (TE.9-TE.10) Tendenera -101Sima T.60 Turbón -101

Característiques geològiques de la serra de TendeneraMartí Romero i Rectoret

Avenc de la Fita delsLíquens. Meandre.

Situació de la grallerade la Batxessanga (1)i de l’avenc de la Fita

dels Líquens (2).

Grallera de laBatxessanga.R

OG

ER

RO

VIR

A

MA

NE

L TR

EPA

TM

AN

EL

TRE

PAT

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

(BA

SE

GO

OG

LE E

AR

TH)

Avenc de la Fita delsLíquens. Galeria ambsecció d’ull de pany.

ESPELEOLOGIA

ESPELEOLOGIA


Característiques dels avencs de la Batxessanga i de la Fita dels LíquensMartí Romero i Rectoret

Aquestes cavitats estan estructurades al damuntd’un grup de falles paral·leles orientades NO-

SE, igual que moltes altres cavitats de la serra deTendenera, les quals han tingut un paper cabdal enl’evolució de la carstificació del massís. Es tractad’avencs situats a la zona d’infiltració que recullentant l’aigua de pluja o de la fosa de neu com lesaportacions per percolació a través de discontinuï-tats menors fins que formen petits torrents subter-ranis. Són cavitats que guanyen fondària ràpida-ment, amb una gran verticalitat i, per tant, lacirculació d’aigua és ràpida –i en crescudes esdevémolt perillosa–, amb el nivell de base marcat perles llunyanes surgències. Aquí, els meandres des-fondants donen pas a petites galeries reblertes desediments fins que la continuació és impracticable.

Tot i que per una llarga sèrie de raons no s’haefectuat cap coloració, sembla molt probable queaquestes aigües conflueixin amb les aigües provi-nents del sistema Arañonera i tornin a l’exterior perla Fuente del Bozo, a la vall del riu Ara, a 7,5 Km dedistància i 1.000 m més avall del lloc on s’infiltrensota terra.

LOCALITZACIÓ:Des de Biescas, porta de la vall de Tena, cal agafarla carretera N-260 en direcció est vers la vall deBroto. Cal desviar-se per una pista que començaon el riu Sia o de los Mallos creua la carretera. Calseguir aquesta pista fins al final, on hi ha un refugilliure.

Un camí de bast ben marcat ens permet conti-nuar còmodament per la dreta hidrogràfica delbarranc del Puerto. Més endavant arribarem a unaplanura on hi ha una cabana de pastors. A partird’aquí cal pujar fins al coll del Monte Bachesango,

a la cota de 2.097 m, clarament visible a l’oest. Desd’aquest coll el camí planeja en direcció nord-oest;en pocs minuts trobem la boca de la grallera de laBatxessanga. Dos-cents mentres més enllà, i uncentenar de mentres per damunt d’aquesta gralle-ra, apareix la boca de l’avenc de la Fita delsLíquens.

COORDENADES UTM:Grallera de la Batxessanga: X: 728217; Y: 4728325; Z: 2.129 m.Avenc de la Fita dels Líquens: X: 728413; Y: 4728362; Z: 2.239 m.

Malgrat la grandiferència entre lesdimensions de lesdues boques, tots dosavencs tenen unaprofunditat similar. La boca de la grallerade la Batxessanga (a baix a l’esquerra) i l’avenc de la Fita dels Líquens (sotaaquestes línies).

INFO

GR

AFI

A: T

ON

I IN

GLÈ

S

RO

GE

R R

OVI

RA

XAV

IER

MO

R

Acapulco, Cancún o Puerto Vallarta. És clar queaixò no era el que buscàvem.

El temps just per fer-hi nit i sortir cap al nordamb un Ford Fiesta llogat, i prendre la carreteratranspeninsular, que és l’única carretera asfaltadaque hi ha en els gairebé 1.200 km entre un extrem il’altre de la península. Per tota la resta del país esviatja per camins de terracería, que és com els mexi-cans anomenen a les pistes sense asfaltar, preferent-ment transitades per vehicles tot terreny, els pickupshabituals que tenen la gent del país. Amb un cotxetcom el nostre ens esperaven perllongats patimentscada cop que deixaríem la transpeninsular.

De San José a La Paz, a la Baixa Califòrnia Sud,són 180 km. La carretera travessa tranquil·lamentuna zona desèrtica amb petites poblacions mineres,avui dia inactives. La Paz és una ciutat d’uns200.000 habitants, força agradable per visitar-la apeu, especialment el seu passeig marítim. Disposad’aeroport internacional i port amb arribada deferris de diversos punts del continent mexicà. Ésrecomanable visitar l’illa de l’Espíritu Santo.

Des de Puerto Balandra o Pichilingue, pocs qui-lòmetres al nord de La Paz, tots els dies surtenexcursions amb barca que donen la volta a l’illa i fanparades a les platges i penya-segats més singulars.També hi ha parada per veure una important colò-nia de llops marins. És permès banyar-se entre elsllops, però sense acostar-se a les roques, on hi ha els

PARCS NATURALS

10/2009 MUNTANYA 885 23

VizcaínoText i fotos: Josep Maria Salvany i Margarita A. Flores Esquivel

VIATGE CAP A LA BAIXA CALIFÒRNIASom a l’aeroport Benito Juárez de Mèxic DF ambdestinació cap a San José del Cabo, punt de partidadel nostre viatge, un indret que en aquell momenten sabem ben poca cosa, però que la intuïció ensdiu que hem de conèixer. Mentre esperem l’embar-cament a l’avió, aprofitem per comprar un llibreturístic sobre la Baixa Califòrnia. A la portada hisurt un grup de llops marins, un dels reclams ecotu-rístics de l’indret on anem. Les fotos són bastantantigues i no gaire engrescadores. ¡A veure que pas-sarà!

Un parell d’hores més tard, després de sobrevolarla costa occidental de Mèxic i creuar la mar de Cor-tés, aterrem a l’aeroport internacional de Los Cabos,a l’extrem sud de la península de Baixa Califòrnia.Aquest és un indret que en les darreres dècades hacrescut molt amb el turisme de sol i platja, ambclientela principalment nord-americana. La zonaturística s’estén al llarg d’uns 30 km entre San Joséde los Cabos i Cabo San Lucas. Entremig hi ha l’ú-nica autopista de l’estat que enllaça les dues pobla-cions i dóna accés a tot un seguit de grans hotels deluxe i urbanitzacions, a primera línia de costa. Méscap a l’interior, zones desèrtiques bastant degrada-des, amb força construccions on hi viuen precària-ment els treballadors d’aquesta indústria turística demasses, similar a la d’altres indrets de Mèxic, com

Volcà de Las tresVírgenes, des de

la carreteratranspeninsular a prop

de San Ignacio.

El desert mexicà de

El desert de Vizcaíno, situat a la part central de la península mexicanade Baixa Califòrnia, va ser declarat per la UNESCO reserva de labiosfera l’any 1988, i patrimoni de la humanitat l’any 1993. No són

guardons atorgats gratuïtament, sinó que responen als grans atractiusgeològics, ecològics, arqueològics i paisatgístics que ofereix aquesta singularregió del nostre planeta, de destinació recomanada per als amants dels espaisnaturals, de cara al proper hivern.

la carreteratranspeninsularés l’únicacarreteraasfaltada que hiha en els gairebé1.200 km entreun extrem il’altre de lapenínsula

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

(BA

SE

GO

OG

LE M

AP

S)

10/2009 MUNTANYA 885 25

mascles vigilant gelosament el seu territori. Tot ique l’aigua estava més aviat freda, no ens en vàremestar d’aquest gran privilegi.

La propera població important més al nord de LaPaz és Ciudad Constitución i després Ciudad Insur-gentes. Són uns 200 km de desert bastant monòton.Des d’aquesta darrera població la carretera es diri-geix a través d’una zona muntanyosa, volcànica, capa la costa oriental de la península. La carretera causobtadament cap a la línia de costa, i ressegueix elpeu d’impressionants penya-segats de gran altura.Tot un seguit de cales, petites platges i nombrosesilles i illots configuren una costa de gran bellesa pai-satgística, al llarg d’uns 300 km.

La primera població important és Loreto, queconstitueix un altre important enclavament turístic.Inclou aeroport i arribada de ferris des de l’altrecosta de la mar de Cortés. És l’antic punt d’arribadadels missioners jesuïtes que després varen anar

MUNTANYA 885 10/200924

PARCS NATURALS

introduint-se a les serres i van construir una xarxaimportant de missions. L’objectiu era la conversiódels cochimies, població indígena precolombinaque, lluny de deixar-se convertir, va acabar perextingir-se.

La visita d’aquestes missions és una de les activi-tats recomanables des de Loreto. Discorre per unpaisatge muntanyós pràcticament verge, realmentespectacular. El circuit complet de les missions és dediversos dies, tot per pistes només per a vehicles totterreny. Nosaltres, amb el nostre cotxet, amb prousfeines vàrem aconseguir arribar després de 40 km depista a una de les missions més singulars, la de SanJavier. Aquell dia, érem els únics estrangers a la mis-sió, on hi viuen permanentment camperols de laregió.

Les següents poblacions importants seguint lacosta són Mulegé i Santa Rosalía. Aquesta darrera vaser un important centre miner, amb explotacions decoure per part d’una empresa francesa, actualmentabandonades. Es respira encara l’ambient miner, del’oest nord-americà, amb cases de fusta i teulada dexapa metàl·lica ondulada. A la part alta del poble hiha un museu de la mineria i bona part de les anti-gues residències, més o menys luxoses, dels engin-yers i alts càrrecs de l’empresa minera. L’Hotel Fran-cés, on vàrem passar una de les nits, n’és un casforça representatiu. Una altre visita obligada és l’es-glésia del poble, tota de ferro, dissenyada per l’en-ginyer Gustave Eiffel, més conegut per la seva torrede París.

Pocs quilòmetres després de Santa Rosalía, lacarretera torna cap a l’interior de la península perentrar al desert de Vizcaíno. La carretera creua eldesert, fins la costa del Pacífic on hi ha la poblacióde Guerrero Negro, que va ser el punt més llunyàassolit en el nostre viatge.

EL DESERT DE VIZCAÍNOEl desert de Vizcaíno se situa a la part central i mésampla de la península de Baixa Califòrnia. Ocupa25.000 km2, aproximadament el 80% de la superfí-cie de Catalunya. Tota aquesta extensió la formen eldesert pròpiament dit, conjuntament amb les serresde San Francisco al nord-est, i de Santa Clara alsud-oest. Des de Santa Rosalía fins a GuerreroNegro hi ha uns 200 km. Entre aquestes duespoblacions hi troben San Ignacio, que constitueix,sense dubte, el centre turístic principal de la regió,amb hotels de diverses categories. És com un oasi,format per un gran llac encerclat de vegetació fron-dosa. Des d’aquest indret comencen excursions aqualsevol indret del desert de Vizcaíno. Al centredel poble hi ha una de les esglésies colonials mésbelles de Baixa Califòrnia.

El volcà Las Tres VírgenesNomés entrar al desert de Vizcaíno passem just persota d’un important complex volcànic que s’aixecade forma sobtada fins gairebé els 2.000 m per sobredel nivell del mar. Principalment el formen els vol-cans Las Tres Vírgenes, El Azufre i El Viejo. El mésgran i alt és el primer, que assoleix una cota de1.940 m, tot i que en algunes ocasions se li dónauna alçada lleugerament superior als 2.000 m. Noés clar quina és l’alçada bona, però tampoc ens pre-ocupa massa. Són tres volcans que han tingut activi-tat fins a èpoques força recents.

El més jove, el de Las Tres Vírgenes, va ser vist enactivitat per darrera vegada per un dels missionersjesuïtes del segle XVIII. Estudis geològics, no obstantaixò, consideren que les laves més modernes delvolcà tenen ja alguns mil·lennis d’antiguitat, i posenen dubte el testimoni del jesuïta. En qualsevol cas,són volcans força joves, amb activitat encara latent,que preserven perfectament la seva morfologia ori-ginal. Al peu de El Azufre s’hi ha construït una cen-

Volcà Los Azufres,durant l’ascensió a Lastres Vígenes.

Missió jesuïta de SanJavier (1699-1817),propera a Loreto.

Capvespre al desertde Vizcaíno, a la zonavolcànica de Las tres

Vírgenes.

Missió de Mulegé.

La visita a lesmissions discorre

per un paisatgemuntanyós

pràcticamentverge

JUP

ITE

R I

MA

GE

S

creuat amb dos vehicles, que anaven molt ràpid, und’ells la camioneta repartidora de pa de la casaBimbo, un toc bastant surrealista.

Al poble ens varen dir que per circular per aque-lles pistes calia desinflar les rodes i anar una micallançats, exactament al revés de com ho havíem fetnosaltres. La tornada, ja alliçonats, va ser una micamillor. Les pistes per anar als altres pobles de la

MUNTANYA 885 10/200926 10/2009 MUNTANYA 885 27

tral geotèrmica que genera electricitat amb la calorque encara manté el volcà a poca profunditat.

Pujar a Las Tres Vírgenes era una activitat que jateníem clara de voler fer des de l’inici del viatge.L’ascensió no és complicada, però requereix anaramb guia per dos motius: primer, perquè així hoexigeix la normativa del parc, que diu que entre elsvolcans no s’hi pot circular lliurement. Segon, per-què arribar al peu del volcà i saber trobar el camíadient per pujar-hi no és gens fàcil, per un terrenycomplicat, ple de barrancs i milions de cactus defins a 5 m d’alçada.

La pista, que surt de la carretera transpeninsularen direcció a la central geotèrmica, passa per uncentre de recepció per a turistes i excursionistes. Hiha permanentment guardes i guies del parc, moltamables, que t’expliquen el projecte de conservacióde l’entorn natural en què treballen. Et proposenexcursions a cavall, d’un o més dies, per la zona vol-cànica. Quan els diem que volem pujar al volcà japosen una altra cara. Els volcans no són freqüentsde pujar-hi. Sovint, diuen, els turistes que demanende fer-ho no tenen les condicions físiques adequadesper l’ascensió, i això els posa en un compromís. L’as-censió normal que ells proposen és de dos dies, unprimer dia d’aproximació amb cavalls amb acampa-da al peu del volcà, i un segon dia d’ascensió i tor-

nada. Són uns 1.500 m de desnivell. Tots els quehem pujat volcans sabem que caminar per damuntde les gredes es més cansat del normal.

Per limitacions de temps volem fer l’ascensió enun sol dia. Després de fer gala de la nostre experièn-cia muntanyenca finalment aconseguim un guia, l’Alfredo, per pujar i baixar en un dia. Quedem peldia següent per sortir a les 6 del matí. Nosaltres pas-sarem la nit en un hotel a San Ignacio, a uns 50 kmdel punt de trobada, però els guies estan construintcabanes perquè en un futur proper s’hi puguin que-dar els clients.

En l’ascensió al volcà al principi anem ràpids. Esveu que el guia vol tantejar la resistència. No eldefraudem. Quan comença la pujada més forta ésell qui para tot sovint per fer tota mena d’explica-cions. El trajecte és un autèntic jardí botànic de cac-tus de tota mena: Cereus candelabrum, cirios, bizna-gas, pitayas, figueres de moro, choyas, copalquines imolts d’altres. De fauna se’n veu poca, bàsicamentocells. Això és normal, passa a tots els llocs on n’hiha molta, però que no es deixen veure. Aquest sec-tor, explica l’Alfredo, és un dels hàbitats principalsdel borrego cimarrón, una de les espècies emblemàti-ques del parc. Havien estat a punt d’extingir-se,però ara sembla que les poblacions es recuperenforça bé. Malgrat que està protegit, tot els anysvenen alguna llicència de caça perquè el parc espugui autofinançar. Sembla una incoherència, peròtambé té una certa lògica que no pretenem discutir.

Des del cim es pot apreciar la immensitat deldesert, molt pla, creuat per les darreres colades delava que ressalten pel seu color més fosc. En dies debona visibilitat, diu l’ Alfredo, es pot veure la costadel Pacífic, a l’altra banda del desert. Al nostredarrere s’enlaira vigorós El Azufre, menys concorre-gut, i al seu peu es veu la central geotèrmica quefumeja vapor d’aigua.

La baixada es fa llarga, però a mitja tarda ja somde tornada al centre de recepció del parc, on men-gem, bevem i ens relaxem mentre petem la xerradaamb els guardes. No hi ha cap pressa. El desert, amesura que cau el sol, va agafant lentament dife-rents tonalitats, fins que es fa de nit. Un dia rodó.

Guerrero NegroGuerrero Negro és una població que ha crescut alvoltant d’una important indústria salinera. Són unade les salines més grans de la costa del Pacífic, quedistribueixen a molts països americans i fins i tot delmercat asiàtic. Un dels atractius turístics és la visitaguiada de les salines, que l’empresa propietària ofe-reix gratuïtament a tots els que ho desitgin, ambuns vehicles que fan un circuit complet per total’explotació.

L’altre gran atractiu és la Laguna Ojo de Liebre,encerclada per cordons de dunes, on cada hiverns’hi reuneixen un gran nombre de balenes per criar.És el santuari de la balena gris, tot i que també s’hipoden trobar altres grans mamífers marins. Això télloc entre els mesos de desembre i febrer. Hi ha

empreses ecoturístiques que fan excursions ambbarca per apropar-se a les balenes que molt tran-quil·lament passegen per la llacuna. A d’altresindrets de la costa pacífica del desert de Vizcaínotambé s’hi troben balenes, però l’accés pels turistesja no és tant fàcil. Malauradament, estem al mes demaig i les balenes ja han marxat. Totes han tornatcap a l’Àrtic on hi passaran la primavera i l’estiuabans de retornar l’any vinent.

Bahía AsunciónEns dirigim ara cap a la costa oest del desert de Viz-caíno. Hi ha diversos pobles de pescadors que prome-ten. El viatge més proper, el de Bahía Asunción, ésd’uns 70 km des de la carretera transpeninsular. Pre-nem primer una carretera secundària, mig asfaltada iplena de forats que ens obliguen a anar molt a poc apoc. Després entrem en terracería. La pista és fatal,plena de bonys i roderes dels 4x4. Es fa inacabable.

Per completar la ruta, una zona de dunes quecreuen la pista i hem de passar flotant per damuntla sorra, amb la sensació que ens hi quedarem cla-vats en qualsevol moment. Es va fent fosc i encarano arribem al poble. Els pals de la línia telefònicaens indiquen el camí, d’altra banda ja ens hauríemperdut en mig d’aquella immensa planúria creuadaper moltes altres pistes secundàries i sense ni unasola indicació. En tot el trajecte només ens hem

Pescadors de BahíaAsunción.

MA

NU

EL

AR

CE

MA

NU

EL

AR

CE

Colònia de llopsmarins a BahíaAsunción.

Balena gris a laLaguna Ojo de Liebre

Seguint els dofins enl’excursió a l’illa

Espíritu Santo,propera a La Paz.

D’aquest viatgeens ha quedat

ben clar el queens va dir un dels

guardes de lazona volcànica de

Las TresVírgenes: «la

Baja Californiaempieza cuando

uno deja lacarretera

transpeninsular»

que hi estan de guàrdia. Amb el seu tot terreny ensfan un recorregut per les instal·lacions i podem veurediversos grups d’antílops. Són homes de poquesparaules, però transmeten el gust que tenen per laseva feina, la seva voluntat de tirar endavant el pro-jecte. Els antílops estan de sort. La visita és gratuïta,i per si no fos prou ens conviden a sopar. Al desertmica en mica es va fent de nit. La màgia dels canvisdels colors, el silenci i la immensitat tornen de nou.Un altre dia rodó.

La Sierra de San FranciscoLa nostre última visita és a la serra que s’aixeca alnord-est del desert. A part del paisatge, sempreimpressionant, hi ha nombroses balmes amb pintu-res rupestres dels primers pobladors de la península,de fa uns 10.000 anys. Per visitar la majoria d’a-questes pintures cal anar-hi a peu o a cavall, i estarda més d’un dia entre anar i tornar. De fet,aquest tipus de pintures no són exclusives de la Sier-ra de San Francisco, ja que una part de les altresserres de la part central de Baixa Califòrnia tambéen tenen, i també, sovint, són de difícil accés.

Una vegada més, deixem la carretera per agafaruna pista de l’estil de les anteriors, que puja cap a laserra. Després d’uns 40 km arribem a la petitapoblació de San Francisco de la Sierra. Són quatrecases, amb més cabres i gallines pels carrers que nopas gent. En una de les cases hi ha un home, acredi-tat com a guarda de la serra, que després de fer-nosregistrar en un llibre i cobrar-nos un preu despro-porcionadament alt pel que havíem vingut pagantfins ara, ens fa acompanyar per un dels seuscol·laboradors fins a una de les balmes properes alpoble, amb pintures força interessants. Aquestabalma la tenen tancada amb pany i clau, però noqueda clar si és per protegir-la d’algun malintencio-nat, o bé impedir que els turistes hi puguin anar avisitar-la sense pagar el peatge previ.

Sembla que una opció més interessant és la de con-tractar una excursió amb algun guia de la regió, perdos o tres dies, amb mules, i recórrer la serra visitantalgunes de les pintures rupestres més interessants,però, un cop més, ens haurien fet falta més dies.

LA TORNADADes de San Francisco de la Sierra, a la tarda, comen-cem el viatge de tornada cap a Los Cabos. No hi hauna altra opció: hem de desfer la transpeninsular,perquè no n’hi ha cap més. Inicialment, sobre elmapa, havíem pensat de tornar seguint les pistesque van vorejant la costa occidental. Amb el nostrevehicle ja havíem descartat aquesta possibilitat benaviat. Ens caldrà dos dies més fins a San José, sensepresses, fent també algunes altres visites que ja haví-em deixat pendents per la tornada.

D’aquest viatge ens ha quedat ben clar el que ensva dir un dels guardes de la zona volcànica de LasTres Vírgenes: «la Baja California empieza cuandouno deja la carretera transpeninsular».

PARCS NATURALS

10/2009 MUNTANYA 885 29

costa ens varen dir que tenien trams pitjor. Vistal’experiència ja no ens vàrem atrevir a anar-hi.

El poble és molt petit, amb carrers de sorra, tot ique acabaven d’asfaltar el carrer principal. Un solhotelet i un sortidor de gasolina bastant atrotinat isense indicador dels litres que et posen. La gent,però, molt amable.

Al matí següent esmorzem a dalt d’un penya-segat, suc de xirimoia i panqueques de la casaBimbo, ¡acabats d’arribar al poble! El mar estàemboirat i fa fresca. Dels illots que amaga la boira sesenten els crits dels llops marins, els pelicans, elscormorans i tota mena d’altres bèsties marines. Ésclar que ens estan cridant que hi anem.

Dit i fet. El Manuel Arce Aguilar, que acabem deconèixer a la platja, és un pescador que també fa deguia de la regió. Per un preu molt raonable diu queens hi porta. La mar està bastant picada i ambboira, i l’aigua freda i fosca. Segur, pensem, que avuino ens hi banyarem. En arribar als illots ens que-

dem perplexos. Centenars de foques, llops marins iocells de tota mena, cridant com a bojos. Anementrant i sortint de les cales fins gairebé poder-lostocar. El Manuel diu que hi ha alguns milers dellops, però que molts han marxat fa algunes setma-nes perquè hi ha hagut un terratrèmol i els haespantat, però que ja tornaran.

Després de l’excursió amb barca ens convida acasa seva a fer un cafè, i ens presenta la seva simpàti-ca família. És una casa a dalt d’un petit penya-segat,amb la teulada molt baixa. Ens diu que és per resistirels huracans que cada any creuen la badia. No s’estande res aquí (terratrèmols, huracans, balenes...). Acasa, per menys d’això hi hauria emergència nacio-nal. Ens hi estem força estona, sense cap pressa,petant la xerrada. Ens explica moltes altres cosesinteressants que hi ha per veure a la costa, de geolo-gia, arqueologia i biologia. Ja veiem que ens caldriatres o quatre dies més d’estar-hi, però tenim un altreprograma. Entre això i les balenes que no hem vist esvan sumant els motius per a un proper viatge.

La reserva de l’antílop americàAl bell mig del desert, entre Bahía Asunción i latranspeninsular, hi ha la reserva biològica de l’antí-lop americà (el berrendo). És l’única espècie d’antílopautòctona d’Amèrica, i a causa d’una excessiva cace-ra ha estat a punt d’extingir-se. Actualment en que-den uns pocs centenars; per això s’ha posat en marxaun projecte de recuperació d’aquest animal.

Aquest projecte està en bona part finançat per laFord. Potser no és casual, aquest antílop està conside-rat el segon animal terrestre més ràpid que hi ha des-prés del guepard, i s’ha convertit en una de les iconesd’aquesta empresa americana de cotxes. També ésuna espècie protegida del desert de Vizcaíno.

La reserva consisteix en uns grans espais tancats,de diverses hectàrees, on viuen els antílops. Són ali-mentats i protegits dels seus principals depredadors:els humans i els coiots. Es fomenta la reproducció imés endavant es preveu reintroduir-los al seu hàbi-tat natural. Una feina que requereix molta paciènciai voluntat, més que no pas gaire diners. A la reservaens reben molt cordialment l’Eufrasio i el Ruperto,

■ Per veure les balenes i gaudir d’un bon clima és millor anar-hi a l’hivern,entre desembre i febrer. Cal dir, però, que aquesta és la temporada alta, isegurament l’escassa infraestructura turística pot estar bastant sol·licitada.En altres èpoques de l’any no sembla haver-hi problema per contractar totamena de serveis sense prèvia reserva.■ Eviteu anar-hi a l’estiu, fa molta calor.■ Si viatgeu amb cotxe de lloguer és gairebéimprescindible anar amb un tot terreny. Alerta per-què hi ha poques gasolineres; fins i tot a la carrete-ra transpenisnular és fàcil de fer trajectes de mésde 100 km sense cap lloc per omplir el dipòsit.■ El tipus de turistes que hi ha principalment sónels nord-americans. Molts d’ells viatgen de formaautònoma amb autocaravanes. També hi ha bas-tant turisme local de mexicans, i també tenen unacerta tirada a anar-hi els francesos.■ Hi ha bastants controls militars a la carretera,sobretot a les entrades i sortides de les principalspoblacions. Cal anar sempre ben documentat:passaport, papers de lloguer del cotxe, etc.■ El trànsit a les carreteres és escàs i en generalbastant tranquil. No està permès anar a més de 80 km/h, mesura força rao-nable perquè les carreteres tenen sovint forats, importants pendents i revoltspronunciats. Tot i així, hi ha un important trànsit de camions de mercaderies,alguns de gran tonatge, que sovint van molt de pressa, i de tant en tant se’nveu algun d’estimbat.

Recomanacions:

Grup d’antílopsamericans de la

reserva biològica deldesert de Vizcaíno.

Precària gasolinera en un poblet al peu de la carreteratranspeninsular.

JUP

ITE

R I

MA

GE

SJU

PIT

ER

IM

AG

ES

A part de latranspeninsular, hi ha

poques carreteresasfaltades a la Baixa

Califòrnia.

LA PRIMERA ANADA A LA VALLFERRERADe totes aquelles travesses d’alta muntanya, la prime-ra és la que tinc més gravada a la memòria, atès queva ser la descoberta d’un món nou. De fet, aquellaexcursió va ser la meva absència de casa més prolon-gada fins al moment i, per tant, una autèntica aven-tura. Afegeixo que van ser les meves primeres vacan-ces de debò, a l’any 1959. I el dia d’inici, més quesignificatiu, el 18 de juliol, una data que ha marcatnegativament la història recent del nostre país.

HISTÒRIES DEL PIRINEISME

10/2009 MUNTANYA 885 31

En aquells temps, parlo de la dècada de1950, les vacances laborals eren més

curtes, dues o tres setmanes, a tot estirar.Aleshores, als que ens agradava fer muntan-ya, procuràvem fer-les coincidir amb la sego-na quinzena de juliol, al pic de l’estiu, perallò que estadísticament correspon al períodede climatologia més estable.

El viatge d’aproximació als nostres Pirineusoccidentals és d’uns tres-cents quilòmetres. Lla-vors, per fer-los en transport públic, necessitàvemmés d’un dia, ja que la precarietat de les comuni-cacions i els mitjans de què ens valíem eren obso-lets, tant pel que fa a les carreteres com a les líniesferroviàries.

MUNTANYA 885 10/200930

Durant els anys de postguerraels excursionistes que volien

anar uns dies d’excursió o esquiara l’alta muntanya pirinenca havien

de fer una vertitable odissea abansd’aconseguir el que es proposaven. L’autobús delínia, el tren elèctric o de vapor, el taxi i les mules

eren els transports que havien d’utilitzar per anar aun indret que avui dia es fa en un cop de cotxe.

L’article ens comenta les peripècies d’anard’excursió als nostres Pirineus a la dècada de 1950.

Aquells primers viatges a l’alta muntanya

Autor: Alexandre Costa

Eren els temps heroics en què tot anava coix coma resultat d’una llarga postguerra que encara éremben lluny de superar. La sortida de Barcelona lafèiem amb tren i no era precisament un viatge deplaer, però sí platxeriós, ja que per a molts solia serl’escapada més esperada de l’any. Tant el tren queens transportava com la càrrega humana que arros-segava tenien un caire tercermundista, comparableal dels ferrocarrils que circulen per l’Índia.

Invertíem entre set i vuit hores a fer un recorregutque començava a Barcelona a les sis del matí, passavaper Manresa i per Lleida i acabava a la Pobla deSegur. Quan hi arribàvem, a dinar s’ha dit, que n’erahora, en algun restaurant econòmic o, sinó, a treurealgun entrepà de la motxilla i a seure en un bar.

Després, depenent d’on anàvem, el viatge conti-nuava amb cotxe de línia. En segons quins casos,emparaulàvem un taxi. Si només érem dos o tres,procuràvem posar-nos d’acord amb algun altrecompany del gremi de la motxilla per així alleugerirla càrrega de la nostra economia. També, de vega-des, érem nosaltres els qui actuàvem a l’inrevés.

Difícilment podíem arribar al punt d’inici del’excursió el mateix dia. En aquests casos ja teníemprevist des de Barcelona on havíem de passar la nit,cosa que normalment fèiem en alguna d’aquellesfondes de poble. Allí sopàvem i dormíem.

L’endemà, nova matinada, quan tot just comen-çava de clarejar el dia, miràvem de pujar al camió dela llet, que solia ser el mitjà que ens duia més amunt.El final del recorregut del camió de la llet era el límitde la circulació rodada. A partir del punt on ens dei-xava, era com si la roda encara no s’hagués inventat:tot era cor i cames; encara que, si ens rascàvem labutxaca, alguna mula ens podia dur la càrrega méspesada fins al refugi o al lloc d’acampada.

A mitjan de la dècada de 1930 algunsexcursionistes llogaven cotxes per fer els seusdesplaçaments. A la foto, un grupd’excursionistes i esquiadors en una parada alport de Comiols, tot pujant cap a les muntanyesdel Pallars.

Arribada a Barcelonad’un grupd’esquiadors l’any1942.

ES

CAY

OLA

© A

FCE

C.

ALB

ER

T O

LIVE

RA

S I

FOLC

H ©

AFC

EC

Arribada amb cotxede dos excursionistesa Saldes l’any 1942,amb el Pedraforca alfons.

ALB

ER

T O

LIVE

RA

S I

FOLC

H ©

AFC

EC

Eren els tempsheroics en què totanava coix com aresultat d’unallarga postguerraque encara éremben lluny desuperar

10/2009 MUNTANYA 885 33

Aquell dia sortia de casa ben de matinada versl’estació de Vilanova, la que ara és només d’autobu-sos de línia. Jo, com tots els altres, duia al damunttot allò que era capaç de carregar a les espatlles,inclosos els queviures per a unes quantes jornades.El tren arrencava a les sis. Es tractava d’un llargcomboi format per anacrònics vagons de fusta iarrossegats per una locomotora elèctrica. A aquelltren se’l coneixia amb un sobrenom: El platillovolante. Si es vol, és inversemblant i absurd, això decomparar aquella vetustat sobre vies amb un ele-ment tan futurista com un ovni. Val a dir queaquest sobrenom no deixava de ser una mostra mésde la capacitat que aquella societat tenia, malgrattot, de riure’s de si mateixa a base d’un humor fet al’estil satíric i corrosiu de La codorniz, que per alsque no l’hagin coneguda, explico que es tractavad’una publicació mordaç que caricaturitzava d’unamanera esperpèntica la societat de l’època.

El tren, a pesar de la sobrecàrrega de personal idel bagatge corresponent, va ser capaç d’arrencar.Només uns quants afortunats anaven asseguts, laresta, drets i atapeïts els uns contra els altres. El pit-jor era que no ens podíem moure, com aquell qui

MUNTANYA 885 10/200932


diu. Cal afegir que els excursionistes, per raons eco-nòmiques, hem estat de sempre una clientela fideldels vagons de tercera classe, una categoria que faanys es va suprimir. Moltes vegades, encabits compodíem, compartíem llargues hores de relació ambgent diversa entre la qual, fins i tot, molts de nosal-tres hi hem fet amics. En el cas que ara comento,vam tenir l’oportunitat de repartir-nos com podíeml’espai que precisament no teníem amb famíliesque, com llavors nosaltres, anaven a la recerca d’unsdies o d’unes setmanes de descans. L’ambient eradistès a pesar de les incomoditats que a tots enstocava de suportar. Si més no, aprofitàvem per ferrelació social i apreníem a tolerar-nos mútuament,tot i les arrambades difícilment evitables. També,per què no dir-ho, aguantàvem estoicament la flaireque exhalava tot aquell eixam de cossos amarats desuor i, sovint, la forta sentor d’alguns companys deviatge. De tant en tant, algú treia una bosseta deganyips d’una motxilla i convidava els presentsmentre, per un altre costat, corria una bóta de vi ouna cantimplora amb aigua. Tot era d’agrair, afavo-ria que la conversa es generalitzés i, a la vegada,també ens permetia de distreure’ns mentre seguíemel diàleg d’algun altre grup o família.

Arribats a Terrassa ja vam tenir el primer ensurt.Allí vam romandre una bona estona aturats perquèel nostre vagó duia una roda frenada. Els ferroviarisde torn, després d’alguns cops de martell suposo

que destres, van aconseguir desbloquejar-la. Deconsulta entre ells, van decidir que el tren podiacontinuar. No obstant això, feia de mal fiar nomésde veure la cara de circumstàncies que posaven quanho comentaven.

Mentre esperàvem pacientment, en una viamorta hi havia un altre tren format, tan rònec comel nostre, atapeït de gent. Aquell jorn coincidia ambel començament de les vacances del ram del tèxtil.Es veia clar que la majoria eren famílies de treballa-dors d’origen immigrant. Anaven a Almeria per reu-nir-se amb els parents que hi havien deixat. L’am-bient era totalment festívol, sobretot pel que feia ala mainada. Els menuts estaven més alegres queunes pasqües, perquè per a ells Almeria representavajocs i esplai a camp obert, una mena de paradísterrenal i no la terra sense pa que havia obligat llurspares a emigrar.

I encara vam carregar més gent. Es podia ben dirque anàvem fins als topes, dit així, literalment.Durant el camí fins a Lleida semblava que portés-sim una roda quadrada a causa delmartelleig rítmic i constant que sesentia.

Arribats a Sant Vicenç de Caste-llet s’acabava la modernitat, és unamanera de dir, en forma de traccióelèctrica. Des d’aquí, reculàvem al’era «carbonífera» perquè canviaven lamàquina elèctrica per una voluminosalocomotora negra de vapor. Aquell diaencara no feia calor, però vam comen-çar de ser «fumejats» tan bon punt vaminiciar la pujada, calmosament i fatigo-

sament, entre sonors esbufecs mentre ascendíem peraquelles rampes vers l’altiplà de Calaf.

Des d’aquí fins a Lleida tot era baixada. Feia goigadonar-se que aquella andròmina rodant tambétenia possibilitats d’embalar-se i lliscar feliç entre lesterres de secà de la Segarra i els extensos vergersplens de vida de les planes de l’Urgell i el Segrià.

Arribats a Lleida ja feia força calor. Dins d’aque-lla monumental estació es van quedar la majoria devagons. La resta, uns quatre, van invertir el sentit dela marxa, de manera que emprenguérem la ruta delsPallars, ara, amb dues màquines de vapor. Tot béfins a Balaguer. A partir d’allí, però, va començar elsuplici dels esforçats viatgers. Tant si érem de segonacom de tercera classe, els fatics es van repartir igua-litàriament. La calor s’intensificava i no hi havienmés finestres per obrir. La marxa s’alentia enfront dela serra del Mont-roig. Al pas del tren pel primertúnel, amb les finestres obertes, se’ns va omplir elvagó de fum. Estossegàvem, i de

En ple segle XX el trende vapor, encara que

sembli estrany, tambéva ser un mitjà detransport habitual,

com ara en la ruta delPallars. La foto és

d’I. Canals (1917) enun pont de Centelles.

IGN

AS

I CA

NA

LS ©

AFC

EC

El popular tren blanc.Durant anys va ser eltren més utilitzat pelsesquiadors per anar ala Molina.

ALB

ER

T O

LIVE

RA

S I

FOLC

H ©

AFC

EC

L’autobús de línia del’empresa Cortadadurant la dècada de1940 enllaçaval’estació del SantCeloni amb Santa Fedel Montseny. Enaquells anys en elsostre de l’autocartambé s’hi viatjava.

El platillovolante era com

es coneixia uncomboi formatper anacrònics

vagons de fustai arrossegats peruna locomotora

elèctrica

reculàvem al’era«carbonífera»perquècanviaven lamàquinaelèctrica per unavoluminosalocomotoranegra de vapor

trontoll i les batzegades delviatge teníem l’estómac als peus. Ja veníem amb lesmotxilles plenes, però aquí encara les vam omplirmés, sobretot de pa, cansalada, formatge i una bonapeça de carn d’una vedella que els de l’hostal havienmort aquell matí. De manera que ja teníem arreglatel dinar. Afortunadament, vam poder llogar unparell de mules que van alleugerir les motxilles atota la colla que anàvem. Al Refugi Vall Ferrera, quellavors era lliure, sense guarda, ens hi havíem depassar uns quants dies. Tot era poc, perquè allí daltestaríem totalment aïllats del món. Pensàvem queens hi podríem estar mentre tinguéssim queviures.

Posar els peus al refugi era per a mi com haverassolit el límit de la civilització. A partir d’aquí totera natura en estat pur. El devessall de cims piri-nencs de més de tres mil metres que ens envoltavenera un espectacle grandiós. Petjar un d’aquellsgegants era el meu repte personal de les vacances.Allò que només havia entrellucat en les postals, arase’m presentava als ulls com una realitat palpable.

Al matí següent, encara de fosca i amb les llan-ternes a la mà, vam eixir, mentalment preparats,camí de la pica d’Estats, amb l’ànsia de cultivar l’egotot fent el cim comptant només amb el propi esforç.Per il·lustrar aquella íntima sensació, crec que res noés tan adient com aquests versos, idonis i oportuns,de Palmira Jaquetti:

Pujava amb l’ànima als ditsal cor de la matinada.

Ombra i llum van dividitsi a la cima reposada

s’han ajuntat. Tot al voltvoleia una ala de sol.

10/2009 MUNTANYA 885 35


seguit van aparèixer els mocadors, no per eixugar lasuor, sinó per protegir la gola del fum. A la sortida,qui més, qui menys treia el cap a l’exterior per recu-perar l’alè. Vam aprendre la lliçó. A partir d’alesho-res, la preocupació era estar a l’aguait del propertúnel per córrer a tancar finestres. I així fins a unesquaranta-vuit vegades.

Aquell paisatge, totalment nou per a mi, eraespectacular. Entre túnel i túnel vam passar per con-gostos amb vistes, primer al Segre i després a laNoguera Pallaresa; i a continuació, per l’amplaplana de la Conca de Tremp, batuda per un sol dejustícia.

Durant el recorregut vam trobar poblets i nuclisde població, com de pessebre, escampats pertotarreu. Algun, com la Baronia de Sant Oïsme, situatestratègicament en el caire d’un replà, abocat a unscosters i coronat per una torre de guaita d’un anticcastell medieval, es dreçava vigilant sobre les verdo-ses aigües de l’embassament de Camarasa. Des deltren, la visió d’aquest llogarret venia a ser l’equiva-lent a la contemplació llunyana de la història, i a lavegada, tot un regal per als esperits romàntics. Des-prés, la travessada del Montsec pel pas dels Terradetsper sota d’impressionants cingleres. De sortida, ensvam trobar ja a la Conca de Tremp, l’indret on solenenregistrar-se les temperatures més elevades de totCatalunya. El tren es va aturar una estona en una

estació. Dubto que el termòmetre pogués pujarmés. Per sort nostra, alguns vilatans, amb visiócomercial, ens esperaven amb cubells amb aigua igel plens de begudes posades a refrescar. Gaire trensi dies com aquells i és segur que es feien l’agost.

D’arribada a la Pobla de Segur, se’ns notava uncontrast ben marcat al coll i als braços: allà on nocobria la camisa teníem la pell ennegrida per lesfumarades. Devíem de semblar criatures reviscola-des de l’antic ofici dels escura-xemeneies. En unafont pública ens vam rentar una mica i, tot seguit iamb bona gana, vam anar a dinar en un restaurant.

Després vam contractar un taxi. Recordo que eraun Fiat Balilla, un model dels anys trenta el propie-tari del qual havia rebatejat com a Versailles. Ambaquest nom de guerra, l’home assegurava que elcotxe cridava més l’atenció. Això sí, vam arribar per-fectament a Sort. De seguit vam localitzar la fondaen la qual havíem encarregat sopar i dormir. Abans,vam fer una passejada per aquell poble que ara, pas-sat tants anys, no té res a veure amb el que haviaestat, amb el benentès que per a la nova configura-ció urbanística ha passat a ser, més aviat, una ciutatresidencial de muntanya amb una importantinfraestructura turística. I val a dir que, en aquellsanys, encara a ningú no se li havia acudit de relacio-nar el topònim del poble amb els que cerquen for-tuna amb la rifa.

L’endemà, de matinada, continuava la nostraparticular ruta aventurera. El dia començava bend’hora... a dos quarts de cinc! Mitja hora més tard, ales cinc, sortia de Sort el camió de la llet. Encara eranegra nit i cap a llevant s’endevinaven les primeresclarors. Vam acomodar-nos de la millor manerapossible a la caixa del camió, entre lleteres que enaquell moment eren buides. Feia una bona fresca iens vam haver d’abrigar. El viatge durava unes dueshores; això sí, era ben distret, ja que a cada lloc onens aturàvem calia descarregar algunes lleteres bui-des i carregar-ne unes altres de plenes. Però labroma no anava solament de llet, atès que com lla-vors per a nosaltres, aquest era l’únic mitjà públic decomunicació de la població escampada per aquellsverals. Aquell rústec mitjà de transport era capaçd’encabir gent de tota condició social i trastos detota mena com, per exemple, un pastor amb els seusgossos, un camperol que aquell dia s’havia mudatper anar a una boda, bales de palla i pinso per albestiar, un pagès amb un boc semental o una fadri-na que treballava a Balaguer i anava a la casa pairalde més amunt. Tot aquell món entranyable d’ales-hores tenia cabuda en el mític camió de la llet.Només afegiré que aquest mitjà ha estat, durantmolts anys, la darrera baula de la cadena que posavaen comunicació l’alta muntanya amb la terra plana.

I així vam fer cap fins allà on n’era capaç qualse-vol artefacte amb rodes: Àreu, el darrer vilatge de lavall Ferrera. Crec que aleshores només hi havia unhostal, el d’en Bonaventura Jubany. Només arribarens hi vam entaular per esmorzar, perquè entre el

Un grupd’excursionistes al

davant de la fonda deBonaventura Jubany,

del poble d’Àreu (vallFerrera), l’any 1963.

ALB

ER

T O

LIVE

RA

S I

FOLC

H ©

AFC

EC

.

ALB

ER

T O

LIVE

RA

S I

FOLC

H ©

AFC

EC

.

ALB

ER

T O

LIVE

RA

S I

FOLC

H ©

AFC

EC

.

Quan els vehicles jano podien accedir-hi,les mules eren unabona solució percontinuar el camí finsal refugi o el llocd’acampada. A la foto,pujant de Cabdella alRefugi Colomina a ladècada de 1940.

El Refugi Vall Ferreral’any 1946.

Afortunadament,vam poder llogarun parell demules que vanalleugerir de lesmotxilles a totala colla queanàvem

En arribar aÀreu, el darrer

vilatge de la vallFerrera, a l’unic

hostal d’aleshores,el Bonaventura

Jubany, ens vamentaular per

esmorzar, perquèentre el trontoll iles batzegades del

viatge teníeml’estòmac als peus

mont Fuji del pintor Hokusai Katsushika (1760-1849), impreses amb la tècnica de blocs de fusta,que han estat reproduïdes arreu.

Amb tots aquests precedents no cal dir que lamajoria de la gent que puja o intenta pujar al Fujino són estrictament muntanyencs, si no que enstrobarem amb pelegrins (encara avui hi ha la sectareligiosa dels Fujikos, fundada el 1558 per un se-nyor que va pujar 120 vegades a la muntanya...),turistes amb el sentit més ampli de la paraula, atle-tes que pugen i baixen corrents per millorar el seutemps anterior i, òbviament, també aquells que,com deia Mallory, pugen perquè és aquí.


Autor:

Melitó Queralt

Són les dues del matí i el policia ens avisaque no podem pujar a l’estació nº 5 per-què l’aparcament i la carretera no adme-ten més vehicles. Hem de deixar el cotxe ala vorera i seguir a peu. Això allargarà l’as-

censió al Fuji en mitja hora o tres quarts, però no hiha una altra opció.

Hem dormit una mica a l’Okuniwa sho, unamena de lodge molt autèntic però no gaire còmode,una mica apartat de la carretera que des del llacKawaguchiko puja fins a la anomenada estació nº 5,a 2.300 m, punt de sortida de l’ascensió al Fuji perl’itinerari més freqüentat.

Feia temps que em voltava pel cap la idea depujar al Fuji aprofitant un dels viatges que permotius de feina faig regularment al Japó. Quant livaig comentar al meu amic Motohide Oku, imme-diatament em va contestar entusiasmat que vindriaamb el seu fill i que s’ocuparia de tota la logística.No hi havia pujat mai i també en tenia ganes.

El Fujiyama o Fuji San és un volcà no extingitque està adormit des de febrer del 1708, quan es vaproduir la darrera erupció. Amb els seus 3.776metres és la muntanya més alta del Japó. Aquest solfet, unit a la seva forma de con perfecte, visible desde punts molt llunyans i cobert de neu molts mesosde l’any, ha creat una mística al seu voltant, i des defa segles ha estat font d’inspiració de poetes i denombrosos pintors que l’han reproduït sobre totamena de suports fins el punt de convertir-se en elsímbol més conegut del país del sol ixent. Són espe-cialment famoses les imatges de la sèrie 36 vistes del

El Mont Fuji entre lesones a la costa deKanagawa, de la sèrie36 vistes del MontFuji, de HokusaiKatsushika.(1831-1834)

icona mil·lenàriaEl mont Fuji (富⼠⼭), de 3.776 metres d’altitud, és la muntanya més alta de l’illa de Honshu i de totel Japó, situada entre els kens de Shizouka iYamanashi, al Japó central i just a ponent de Tòquio,des d’on es pot observar en un dia clar. El Fuji és unvolcà considerat territori sagrat des de l’antiguitat,però avui dia és conegut com a destinació turística,sobretot des de juliol fins a finals d’agost.

JUP

ITE

R I

MA

GE

SMUNTANYES DEL JAPÓ

10/2009 MUNTANYA 885 39

La temporada oficial (sí, hi ha una temporadaoficial) de pujar al Fuji acostuma a anar des de pri-mers de juliol fins a finals d’agost. Durant aquestsdos mesos hi van de 200.000 a 300.000 persones(¡entre 3.500 i 5.000 persones diàries de mitjana!);és quan funciona tota la infraestructura de refugis,bars, serveis de socors, sanitaris, etc. Fora de la tem-porada oficial no està prohibida l’ascensió, però totaaquesta infraestructura està tancada i fora de servei.S’ha de dir que en el camí cap el cim es pot comprargairebé de tot, tant menjar com equipament, però apreus força alts. Si no es vol comprar aigua s’ha deportar de baix, perquè no hi ha cap possibilitat d’a-conseguir-ne a la muntanya.

El temps mitjà des de l’estació nº 5 és d’unes 6hores. Una tradició que segueix molta gent és pujara la tarda, dormir en un refugi prop del cim i ferl’ascensió ben d’hora per veure la sortida del sol.Nosaltres pretenem pujar i baixar el mateix dia idesprés de prendre un cafè a l’estació nº 5 comen-cem a caminar proveïts de frontals a les 3 de lamatinada. Des d’aquest punt fins al cim hem depassar per les estacions dites 6, 7, 8, 9 i 10, cadascu-na amb els seus serveis de menjar, allotjament, etc.,per qui ho vulgui o ho necessiti.

Aquesta primera part de l’itinerari és suau i emsorprèn la poca gent que trobem. A 2.635 m quansón les 4:48 apareix el sol a l’horitzó amb unaexpectació quasi religiosa per part dels caminantsque tenim al voltant.

El recorregut està marcat amb escreix, i en algunsllocs cadenes i cordes senyalen el camí obligatori delqual no és aconsellable sortir-ne si un no vol serassenyalat com un gaijin (guiri) indisciplinat i pocrespectuós amb els costums del país.

S’ha de dir que malgrat la quantitat de gent que vaamunt i avall, la muntanya està netíssima i és moltdifícil trobar un paper, un plàstic o una llauna. Enressenyes de fa molts anys, aparegudes als butlletinsdel CEC i escrites per socis que havien pujat al Fuji,es parlava de muntanyes d’escombraries. Això avui ésinexistent. Per a les inevitables necessitats fisiològi-ques a cada estació trobarem les instal·lacions neces-sàries per alleujar-nos (previ pagament, naturalment).

MUNTANYA 885 10/200938

MUNTANYES DEL JAPÓ

Les cruïlles no ofereixendubtes.

A dalt: Un dels refugis entre la 5ª estació i el cim.Al mig: La pujada es feixuga per sobre els 3.000 m.A baix: Porta d’entrada al cim.

ME

LITÓ

QU

ER

ALT

ME

LITÓ

QU

ER

ALT

ME

LITÓ

QU

ER

ALT

ME

LITÓ

QU

ER

ALT

ME

LITÓ

QU

ER

ALT

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

Posta de sol al Fujides de l’Okuniwa sholodge.

MUNTANYA 885 10/200940

AU

RO

RA

MO

NTS

ER

RAT

Quan estem a una hora del cim, el fill del meuamic no es troba bé, probablement a causa de l’alça-da i el cansament; pare i fill decideixen abandonar.Quedem de trobar-nos tres hores més tard i conti-nuo cap al cim sense els companys que tant m’hanajudat per preparar aquesta excursió.

Tota la pujada es fa per el vesant N/NE i l’arriba-da al cim és pel llavi N del cràter. La meva sorpresaés majúscula quan en arribar a dalt la meva visióvers el Sud està obstaculitzada per una llarga filerade botigues, bars, etc., que a 3.740 m mantenenuna activitat frenètica.

He de resseguir tot el front comercial per poderaccedir a la vista impressionant del cràter. Té més de500 m de diàmetre i 250 m de fondària, i les roquestorturades de les seves parets i fons li donen unaspecte força inhòspit.

Al voltant del cràter hi ha vuit puntes i la mésalta, a 3.776 m, coronada per unes antenes, està justa l’altra banda del cràter, és a dir, en el llavi S.Donar la volta al cràter em costaria dues hores i noarribaria a temps a l’hora convinguda amb els com-panys. Renuncio, doncs, a anar-hi; després de men-jar i beure una mica inicio el descens. Aquest es faper un camí diferent del de pujada a fi de minimit-zar els embussos i consisteix amb una ziga-zagainacabable per un camí de sorra volcànica molt pol-sós per la quantitat de gent que hi baixa en el que esprodueixen nombroses relliscades i algunes caigudescom em va passar a mi mateix.

En el lloc convingut retrobo el senyor Oku i elseu fill, sortosament recuperat, i finalment arribema l’estació nº 5 a les 14:30, onze hores i mitja des-prés de la sortida. Tenim la roba, la cara, i fins i totles dents, negres de la pols del camí, però contentsper l’èxit i per la sort que hem tingut amb el temps.No ens ha plogut, cosa que passa sovint, no ha fetvent, que també és freqüent, i no ha fet fred.

Retrobem el cotxe 2 o 3 quilòmetres més avall ianem a celebrar-ho amb un bon bany i un sopardeliciós al Yamaghisi Ryokan, l’hotel tradicional a lavora del llac Kawaguchiko.

Mont Fuji, 20 de juliol del 2008

Internethttp://live-fuji.jp/fuji/scott

Aproximació al FujiPer qui no disposi de cotxe la millor manera d’a-proximar-se al mont Fuji són el autobusos quedurant la temporada oficial van des de l’estacióde Shinju-ku, a Tòquio, fins la mateixa estació nº5. El trajecte dura 2 hores i 45 minuts, sempre,com diuen allà, depenent de les condicions deltrànsit.

A dalt: Les botigues dalt del cim no deixen veure el cràter.Al mig: El cràter. S’endevinen els camins per donar-hi la volta.A baix: Un bon sopar després del bany per celebrar l’èxit.

Més informació

ME

LITÓ

QU

ER

ALT

ME

LITÓ

QU

ER

ALT

ME

LITÓ

QU

ER

ALT

VISIONS A LA PLOMA

100 anys del refugi vell d’Ulldeter50 anys del refugi nou

A cura de Jordi Solà

El xalet refugi d’Ulldeter és situat als Pirineus ripollesos, a la capçalera de riu Ter, dinsdel circ de Morenç, a 2.391 m. d’altitud, al terme de Setcases. Fou inaugurat el julioldel 1909 (en plena revolta de Barcelona de la Setmana Tràgica); és propietat del

Centre Excursionista de Catalunya, per l’acció entusiasmadora de Cèsar August Torras,gran divulgador del Pirineu català, i el projecte de l’obra és de l’arquitecte Jeroni Marto-rell, d’un estil singular i pintoresc.

El refugi comptava amb vint-i-un llits, menjador vers al migdia, llar de foc, cuina iespai d’adjunts, amb servei de menjar i begudes. Es construí a poca distància un petitrefugi lliure.

Aquest bell indret ha estat durant un segle, centre de moltes travesses i excursionsdels nostres avis, pares i també de tots nosaltres.

Després de la guerra del 1936, el refugi molt malmès, descuidat i abandonat a lesinclemències del moment i del temps, quedà fora de servei. L’any 1959 el CEC en vaconstruir un altre un xic més avall, tocant al bosc i més protegit. Tan el vell com el nouper a tots nosaltres té un significat molt preuat.

Ruïnes de l’antic refugi d’Ulldeter. Inaugurat l’any1909, obra de l’arquitecte Jeroni Martorell.Consolidades gràcies a l’ajut de la Conselleria deCultura de la Generalitat de Catalunya, l’any 1986.

El refugi vell d’Ulldeter (1909).

El refugi nou d’Ulldeter.

V.R

.

VIES D’ESCALADA

MUNTANYA 885 10/2009 43

VIES D’ESCALADA A cura d’Armand Ballart

MUNTANYA 885 10/200942

Dins del nostre patrimoni, les comarques gironines són les menys afavorides enparets llargues. No obstant això, a prop d’Olot hi ha una singular façana de rocade gres ben eloqüent; el seu cim ha estat de sempre un referent de l’excursionis-

me català: el Puigsacalm. A hores d’ara ja tenim un consistent itinerari d’aventura prou llarg per visitar-lo i poder

gaudir d’un dels millors racons de la Garrotxa. Contràriament, a Lleida l’oferta de parets ésmés que considerable, i actualment representa la millor reserva per a futures generacions. La comarca de l’Alt Urgell continua oferint les condicions més òptimes pels addictes alrocam més compacte, com és el cas de l’àmplia zona d’Organyà, on a la serra de SantJoan, per exemple, gairebé la meitat del terreny encara resta per descobrir. Són llocs onl’escalada ha calat fort els últims anys, mentre esperem la publicació d’una guia moltnecessària que aplegui la gran quantitat d’informació de vies clàssiques i esportives. A l’extrem més occidental del Solsonès, un conjunt de roques i agulles molt significati-ves a prop de la Móra Comdal formen un singular paradís exilat del corrent actual, ate-sa la discreta qualitat d’un rocam que sols mirar-lo espanta el personal. Una dificultatmés d’encarar una escalada, que avui en dia s’ha transformat en la típica excusa perno anar-hi i desestimar injustament un indret que pot ser una autèntica joia.

teja la línia més suggerent que dibuixala paret a primer cop d’ull. Una elegantcombinació de diedres i fissures semie-quipades amb 19 claus i 28 parabolts(reunions equipades) ofereixen unaescalada combinada gairebé directa,que aprofita l’espai amb més continui-tat sense feixes ni trams herbosos.

Per a pròximes repeticions cal duruns 12 pitons variats, 2 bongs petits,tascons, aliens i camalots fins al nº3

LA GARROTXAEl massís de Puigsacalm i Santa Mag-dalena és totalment de roca sedimen-tària. Hi ha trams més compactes quealtres i les faixes de gres dures alter-nen amb les margues més toves i unsconglomerats molt durs. L’escalada,per tant, és poc habitual i l’indret moltespecial, malgrat les vistes del polèmictúnel de Bracons que trenca l’harmo-nia de la zona. Ja a la primavera de

SOLSONÈS / LA MÓRA COMDAL

Via Perla de Segre (80 m. MD+)

PUIGSACALM / SANTA MAGDALENA

Via Fressa de Barrinades (260 m. EDº/A )

ALT URGELL / ROCA NARIEDA

Via Cafè, Copa i Puro (435 m. MDº )

Via Sal de Frutas Eno (600 m. ED )

ALT URGELL / SERRA DE SANT JOAN

Via Apostasia (185 m. ED-/A1 )

Via Espinete i Pumiki (180 m. EDº/A1 )

Via Raskakeo (160 m. EDº)

SOLSONÈS / LA MÓRA COMDAL

Via Pepe Rubianes (140 m. MDº expo )

da amb alguns espits als passatgesclaus. Cal dur un ganxo, tascons, aliensi camalots fins al nº3. Dificultat màxi-ma, obligada de 6a+.

Per acabar, la via Espinete i Pumiki(3-3-2008) a càrrec de José Castane-ra i Lluc Pellissa, descobreix el margeesquerra d’una forma elegant i atrevi-da, sortejant obstacles sense l’ús d’ex-pansions. Salvat l’inici de la via, ambun tram d’A1, la resta és tot en lliure,desequipat fins a 6b (reunions permuntar en savines). Cal portar uns 5pitons, tascons, aliens i camalots finsal nº4 (mitjans repetits). Roca moltbona en conjunt.

Amagada al darrere de la cèlebrefaçana NO de la roca Narieda, tenim unvessant SE poc atractiu, però que uncop posats constatarem la raó fona-mental per la qual ja hi ha cinc itinera-ris ben repartits. El penúltim fou obertper Marcel Millet tot sol, via Cafè, Copai Puro (gener 2008), pràcticamentequipat amb espits, pitons i moltsponts de roca. Escalada per plaquesmolt compactes amb una diferència

màxima obligada de Vº. Cal dur unesdeu cintes i algun friend petit opcional.L’última de la promoció correspon a lavia Sal de Frutas ENO (8-3-2009) perNoe Safont i M. Millet. Itinerari total-ment equipat amb espits, ponts deroca i alguns pitons (cal dur 14 cintes),que ofereix uns magnífics passatgesen adherència molt tècnics (6a+ obli-gat), malgrat creuar alguns trams her-bosos inevitables que trenquen la con-tinuïtat. Aproximació des de la carrete-ra de Canelles (45 min), i descens peruna canal tartera que baixa des delsegon coll de la dreta fins a la base dela paret (1 h 15 min fins al cotxe).

SOLSONÈSÉs curiós comprovar com la zona de laMóra Comdal ja va ser visitada per unnombrós grup del CADE l’any 1953, enquè assoliren les agulles més evidents iassequibles que van trobar al pas. Noés fins a l’any 2003 que Antonio GarcíaPicazo fa campanya pujant a una mul-titud d’agulles i roques força interes-sants. Després publica un acurat treballsobre aquesta zona tan oblidada, i alho-ra tan visible pujant cap a Andorra al’altre costat del pantà d’Oliana.

Malgrat un accés prou acceptableamb vehicle, i amb una aproximació evi-dent d’uns 30 minuts, les esveltes agu-lles d’aquesta zona privilegiada encara

ALT URGELLQueden moltes possibilitats bones a lamuralla sud de la serra de Sant Joan,però actualment el sector estrella éssens dubte el central, gràcies al seubenèvol accés i continuitat. Presentemles tres últimes vies obertes en aquestatractiu sector dominat per una crida-nera fissura, i situat inmediatament al'esquerra de la canal de baixada. Pri-mer va ser en Miquel Blanco tot sol, elresponsable d’encertar el camí méslògic amb l’esmentada fissura a laseva disposició. El resultat és la viaRaskakeo (27-11-2005), magníficaescalada en roca molt bona de tipuscorall, on cal anar sobrats en 6b sobreun terreny desequipat en general (solsalguns ponts de roca de referència).Cal portar tres universals (opcionals),tascons, aliens i camalots fins al nº4imprescindibles.

La següent correspont a la viaApostasia (novembre 2005), oberta perJoan Vilà i Fredi Puig pel bell mig delbastió, on el sinuós recorregut aprofitaal màxim l’escalada lliure semiequipa-

Puigsacalm. Paret sud de Santa Magdalena.

1991 una curta escalada a l’agulla mésoriental d’aquesta façana a càrrec dePere Gelis i Lluís Vilanova enceta tími-dament el vessant sud: el pilar delscaps de l’home (dues tirades equipa-des, L1: Vº i L2: 6a/Ae).

Aquest any, el mateix P. Gelis ambla col·laboració de Issac Ferrés, AniolGelis, Josep Juvanteny i Francesc Bachenllesteixen la via Fressa de Barrinades(maig-09), un feixuc projecte que fes-

(del 2 al 3 repetits). L’aproximació mésevident s’efectua des de Joanetes (1 h30 min) per un camí que surt a l’oestde l’església; itinerari senyalitzat ambrètols verds, pintades grogues i pals. Hiha dues variants; una que va per l’oba-ga i un altra que s’enfila pel llom quecondueix a la canal Nova, l’indret peron segurament baixarem.

Al peu d’aquesta canal trobarem unestratègic camí que travessa la base

de la muralla. Si disposeu de un vehi-cle tot terreny podeu accedir per unapista que surt de la casa de Toralles alllogaret de Puigpardines, i que durant5 km s’enfila passant per la casa enru-nada de Fontanils fins al pla de les Fal-gueres. En aquest punt trobarem elcitat camí transversal que porta al peude l’itinerari en poc més de 20 minuts.Descens caminant des de la fi de la viacap a l’est per localitzar la canal Nova,una via ferrada que constitueix l’ascen-sió clàssica per accedir a Santa Mag-dalena des del poble de Joanetes; l’an-tena serveix de referència.

L’època més aconsellable per al’escalada és la primavera o la tardor,encara que a l’estiu a mig matí ja nohi toca el sol a la via perquè li faombra el diedre. Cal calcular de 8 a 9h per l’escalada, aproximació i elretorn, segons els autors.

són un repte per a la majoria dels esca-ladors a causa del seu rocam dubtós.No obstant això, les línies estan moltmarcades, i amb el material actual nohi ha excusa per pujar-les, encara quesigui per pur romanticisme. Una de lesmés cridaneres i llargues, l’aresta sudde l’agulla Perfilada, és l’objectiu deJaume Clotet «Paca», M. José Chesa iA. Ballart, que li dediquen a l’entranya-ble actor Pepe Rubianes (19-4-2009).

Via exposada i poc equipada, onseran útils 6 pitons variats, tascons i uncamalot del nº3 (imprescindible). Totjust més a la dreta d’aquesta via, unmonumental diedre xemeneia, com unenorme llibre obert, la cara SO de l’agu-lla del Pare Alaix, és l’última línia obertaen aquesta bucòlica contrada gràcies ala cordada Chesa-Ballart, la via Perla deSegre (16-5-2009). Escalada molt pocequipada (sols tres espits), on seranútils dos universals llargs i els aliens perdos llargs força espectaculars.

Cal destacar que per assolir la R1s’ha de progressar per l’interior de l’es-cletxa, i posteriorment el de segon potpassar per l’exterior (molt més difícil iexposat). Roca discreta en conjunt. Des-cens per la mateixa via en dos ràpels.

AR

MA

ND

BA

LLA

RT

LLIBRES I MAPES

A peu pel Campde Tarragona

Camins del serè. 25 circuits a peupels voltants del Camp de TarragonaAntoni Cabré i PuigCol·lecció Azimut. 101Cossetània Edicions. Valls (2008)216 pàgines, amb il·lustracions

MUNTANYA 885 10/2009 45

La xarxa de senders Itinerànnia ésuna iniciativa fruit de la col·labora-

ció entre les comarques de la Garrotxa,el Ripollès i l’Alt Empordà.

Es tracta d’una xarxa de camins tra-dicionals seleccionats segons criterisd’interès històric, cultural, excursionis-ta i turístic, que han estat senyalitzats iretolats sobre el territori.

Aquest mapa, a més d’incloure totsels camins corresponents a la xarxa Iti-nerànnia de l’Alt Empordà, tambéincorpora tots els recursos turístics dela comarca.

El mapa va acompanyat d’una guiaa quatre idiomes (català, castellà, fran-cès i anglès), amb la descripció delsprincipals punts d’interès i tot el llistatde serveis.

Alt EmpordàItinerànniaEditorial Alpina / Geoestel. Granollers,Barcelona (2009)Mides del mapa: 138 X 87 cm.Escala 1:50.000

Els senders del’Alt Empordà

Per les ribes del Ter

Altres novetatseditorialsAndorra. Coma Pedrosa-FontBlanca-Casamanya-Pessons110 itineraris als 72 cims principalsManel Figuera i Alfons BroselGuias Muntañeras SUA. Bilbao (2009)230 pàgines, amb il·lustracions

Parc nacionals dels Pirineus 80 recorregutsDidier Castagnet, GérardNéveryCol·lecció Azimut, 106Cossetània Edicions, Valls (2009)239 pàgines, amb il·lustracions

El massís de Sant Llorenç del Munt12 itineraris pels camins perduts Manel Cajide i PlazaCol·lecció Azimut, 105Cossetània Edicions. Valls (2009)154 pàgines, amb il·lustracions

Cent anys d’excursionisme alFoment Martinenc (1808 – 2008)Josep Formatger i NinAjuntament de Barcelona. Barcelona (2009)249 pàgines, amb il·lustracions

Montsant. Vertiente surXavier Buxó – Luis AlfonsoEdita: Supercrack Edicions. Barcelona (2009)218 pàgines, amb il·lustracions

Pirineos. Escaladas fáciles.Cataluña y AndorraCarles GelEdiciones Desnivel. Madrid (2009)216 pàgines, amb il·lustracions

La porta del celAlejandro GamarraGuia i mapa escala 1:25.000Editorial Alpina, Granollers (2009)138 pàgines, amb il·lustracions

Corredores de AndorraPako SánchezEdiciones Desnivel, Madrid (2009)230 pàgines, amb il·lustracions

LLIBRES I MAPES A cura de Francesc Beato

Guia naturalistade Montserrat

Vint-i-set itineraris a peu per la vall de Ribes

El Parc Natural de Montserrat10 rutes autoguiadesJosep M. Llorach GarciaEspais Naturals, 1Cossetània Edicions. Valls (2009)208 pàgines, amb il·lustracions

MUNTANYA 885 10/200944

La vall de Ribes a peu de poble en pobleJosep Nuet i Badia, Àngels Morell i FinaGuies del Centre Excursionista de Catalunya, 26.Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona (2009)127 pàgines, amb il·lustracions

La vall de Ribes és un indret privile-giat del nostre Pirineu, que té com

a eix hidrogràfic el Freser. Dins delRipollès aplega un ric patrimoni natu-ral, però també històric. Ha estat unade les valls on l’excursionisme, desdels seus inicis ha visitat constant-

Els butlletins del CEL

Butlletí del Centre Excursionista de Lleida (1908 – 1936)Edició facsímil - Centre Excursionista de LleidaGarsineu edicions, Tremp (2009)941 pàgines, amb il·lustracions

Aquesta guia naturalista de Montser-rat és una veritable novetat dins de

l’extensa bibliografia d’aquesta mun-tanya. Fins ara, teniem guies de dife-rents temes montserratins, des de ladescripció dels camins i corriols, de viesd’escalada, de les fonts que hi podemtrobar, de rutes d’interès històrics, devegetació, etc.; però el que no teníemera una guia que ens proposa de ferdeu itineraris científics a l’abast de per-sones sense una formació específica enles diverses disciplines de la natura.

Abans de la descripció d’aquestsitineraris, per tal de proporcionar unavisió al més completa possible de lamuntanya, l’autor ens ofereix una des-cripció, tant del parc natural, com delssistemes naturals, el medi físic, i enl’última part ens presenta una sèrie defitxes de les plantes i els animals méshabituals que hi podem trobar. Ambil·lustracions de dibuixos i fotografies.

Amb les deu rutes que ens proposal’autor, tindrem una visió general detota la muntanya. Una guia del totrecomanable, sobretot per als que vul-guin observar i gaudir del que ens ofe-reix la natura al llarg i ample de lamuntanya de Montserrat.

El llibre que teniu a les mans us pro-posa vint-i-cinc itineraris per fer

excursions caminant bàsicament perles muntanyes que envolten el Campde Tarragona. Unes muntanyes, sovintencinglerades.

Hi trobareu algunes caminades perindrets molt concorreguts, però en lamajoria de casos podreu descobrirrecorreguts insòlits, aquells racons icorriols molt poc freqüentats pelsexcursionistes. Dels vint-i-cinc itinera-ris que ens proposa l’autor, tretze sónper a les muntanyes de Prades, en unamajoria pels vessant que miren alCamp, però també pels graus quepugen a Siurana i per camins pels ves-sants de cara a la Conca de Barberà.La resta d’itineraris són per la mola deColldejou, la serres de Pradell de laTeixeta, de Llaberia, de Llena, i tambépels vessants de cara al Priorat, a lesermites de Falset o a partir del poblede Masroig.

Un dels valors d’aquesta guia és ladescripció detallada dels itineraris i delstopònims; a més, al llarg de camí sem-pre se’ns expliquen fets i anècdotesd’aquests indrets, un altre al·licient queconvida a fer els itineraris proposats.

Paisatges del Ter comprèn la partnord de la comarca d’Osona, en

plena Catalunya interior, vertebrada pelcurs del riu Ter i afluents, com el Ges,el Fornés o la riera de Sorreigs. És unterritori on la plana, ocupada perimportants nuclis de població, comTorelló, Manlleu i Roda de Ter, contras-ta amb els relleus del voltant, ambserres com les de Bellmunt, Puigsa-calm, Cabrera, Milany, Sovelles, i alti-plans com el del Lluçanès.

El mapa reflecteix de forma precisa iclara tota l’extensa xarxa de senderssenyalitzats que transcorre per aquestàmbit: senders de gran recorregut,senders de petit recorregut, tota la xar-xa de senders locals, i rutes temàtiquesi històriques com el camí ral Vic-Olot,el meridià Verd i la xarxa de sendersd’Itinerànnia.

El mapa es complementa amb unaguia amb tots els elements d’interès dela zona, la descripció de tots els sen-ders i un apartat final amb informació iserveis.

Paisatges del TerLocalsEditorial Alpina, Granollers (2009)Mides del mapa: 71 X 72,5 cm.Escala 1:40.000

Amb la publicació en edició facsímildels butlletins del Centre Excursio-

nista de Lleida des dels seus inicisl’any 1908 fins al 1936, es posen a l’a-bast dels historiadors i estudiosos unstextos on s’evidencia la important obracultural i de coneixement del territorique al llarg de les primeres dècadesdel segle XX aportaren els excursionis-tes per a la recuperació de la història,sobretot de la ciutat de Lleida, i de lesseves comarques.

En aquest primers anys el CentreExcursionista de Lleida va ser una enti-tat clau per la recuperació i defensa delpatrimoni històric, i també de la difusióde la consciència de pertànyer a unpaís. Una entitat que era un referent ales comarques de ponent, dels idearisde la Renaixença, que aleshores s’este-nien amb força per tot el país.

La majoria de prohoms de la cultu-ra lleidatana d’aleshores foren socis ocol·laboradors del Centre Excursionistade Lleida. Trobem com autors d’articleso cròniques en els butlletins intel·lec-tuals com Enric Arderiu, Manuel Herre-ra i Ges, Alfred Pereña, Josep Estade-lla, Rafael Gras o Mn. Anton Navarro.

Amb la lectura d’aquest volum tin-dreu una visió de l’obra ingent que l’ex-cursionisme lleidatà va fer al llarg delseus primers trenta anys d’existència,per a la recuperació cultural i el conei-xement del nostre país.

ment, i encara avui dia és un fita per atots els amants de la muntanya.

Ara els autors, Josep Nuet i ÀngelsMorell, ens ofereixen una detalladaguia d’aquesta vall, on ens proposende resseguir els camins i corriols per

anar de poble en poble en unes cami-nades fàcils i tranquil·les, a l’abast d’u-na majoria d’excursionistes i dels visi-tants que passen uns dies en aquestspobles de muntanya i volen aprofundiren el coneixement dels seus paisatgesi de les arrels històriques.

La guia consta de vint-i-set itinera-ris, que majoritàriament tenen unadurada ha d’unes dues hores, ambuna descripció detallada i precisa delscamins que cal seguir, com aquestsautors ens tenen ja acostumats, a mésde mapes en corbes de nivell a escala1:25.000, on hi ha el traçat dels recor-reguts enumerats, per facilitar-ne lalocalització.

La guia està il·lustrada amb unagran quantitat de fotografies en color, icorrespon al volum vint-i-sis, de lacol·lecció de Guies del Centre Excur-sionista de Catalunya.

MUNTANYA 885 10/2009 47

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

MUNTANYA 885 10/200946

El Refugi d’Ulldeter: crònicadels actes del doble aniversari

Refugis de muntanya

VICT

OR

RIVE

ROLA

El 25 de juliol, coincidint amb elscent anys de la inauguració del vell

refugi d’Ulldeter, i a un mes del cin-quantenari del nou, s’organitzaren unseguit d’actes per commemorar aquestdoble aniversari. Els actes s’iniciarenel 16 de juliol amb la projecció a lasala d’actes del Centre Excursionistade Catalunya del documental Imatgesper al record (1909-1999), original deFrancesc Juandó i Joaquim Ferràndiz,un reportatge de les commemoracionsque fa deu anys tingueren lloc a Ullde-ter per celebrar els noranta i quarantaanys dels refugis.

El dissabte 25 s’organitzaren duesexcursions: una al Gra de Fajol, i unaltre al puig dels Lladres, una rutad’interès botànic. Al migdia, a l’entorndel refugi nou, tingueren lloc els parla-ments, en els quals intervingué el pre-sident del CEC, Josep Manel Puente;l’expresident del CEC Josep M. Sala;el president de la Federació d’EntitatsExcursionistes de Catalunya, DanielPlanas, i el president del ConsellComarcal del Ripollès, Enric Pérez.Després s’inaugurà una placa al vestí-bul del refugi, en què es recordaaquests aniversaris. Tot seguit els mésde cent excursionistes assistents, par-ticiparen en un dinar col·lectiu. Des-prés de dinar, la Cobla Osona va oferiruna audició de sardanes.

A la tarda es va projectar al refugila pel·lícula original de Marçal Mora5.000 passes, un film on l’escenaricentral és el Refugi d’Ulldeter. A més amés, a Setcases i a Camprodon s’i-nauguraren dues exposicions, organit-zades pel Grup de Muntanya Vall de

Camprodon i Ski Club Camprodon. ASetcases la de fotografies d’IgnasiCanals i Tarrats, Objectiu infinit, i aCamprodon Cent anys d’Ulldeter, centanys de muntanya, un recull de docu-ments i material fotogràfic relacionatsamb els refugis.

Diverses entitats excursionistes delRipollès participaren en aquests actes,com ara el Club Excursionista Camp-devànol, el Grup de Muntanya la Vallde Camprodon, Ski Club Camprodon iel Centre Excursionista de Ripoll. Aixímateix, també tinguérem el suport delConsell Comarcal del Ripollès, delsajuntaments de Setcases i Camprodoni la Federació d’Entitats Excursionistesde Catalunya.

Francesc Beato

Kílian Jornet arrasa en laprimera Ultratrail d’Andorra

Curses de muntanya

La participació de 487 corredors vamarcar l’èxit de la prova, celebrada

els dies 4 i 5 de juliol passat. L’Ultra-trail Andorra havia de tenir 105 km imés de 7.000 m de desnivell positiu,però les condicions meteorològiques iels riscs de la tempesta van fer quel’organització canviés el recorregut. Alfinal van ser 90 km d’esforç i una granfesta de l’Ultratrail, que celebrava laseva primera edició.

Kílian Jornet va parar el crono a 10 h36 min 00 seg, a gairebé una hora deJordi Martínez, Óscar Pérez i SalvadorCalvo (11 h 21 min 28 seg), segonsclassificats. Judit Casas (12 h 46 min 6seg) va ser la primera classificada.

A les 0 hores del dissabte 4 de juliolvan sortir els 448 participants. La ren-glera de frontals dibuixava una línialuminiscent impressionant entre la mun-tanya. Per als primers, el més importantja era marcar distàncies. Per a la majo-ria, el més important era finalitzar unade les competicions més dures de mun-tanya. Qui va estar pendent del crono,va observar que després del primer puntde control, Kílian Jornet ja avantatjavaamb més d’una hora el darrer corredor.

A les 2 de la matinada hi haviariscs seriosos de tempesta i l’organit-zació va canviar el recorregut. GérardMartínez, el pare de la competició esresignava: «ha estat per força major.He estat corredor i sé que és que etcanviïn el recorregut si encara estàs a

la carrera, però tots els corredors ambels qui he tingut l’oportunitat de parlarm’han dit que era el més encertat».

A les 7 del matí Ordino despertavatranquil. Era la sortida de la Trail Vall-nord, la competició de 30 km per alsque preferien gaudir de la muntanyade les valls del nord en una competiciómés curta i assequible. A les 11 h 50min, la gran quantitat de públic con-centrat en l’arribada cridava d’alegriaquan Kílian Jornet esdevenia el primerguanyador de la competició.

A la Trail Vallnord es va imposar elresident a Andorra Òscar Roig (2 h 26min 56 s), Sergi Cots (2 h 29 min 2seg) i José Arrasate (2 h 29 min 44seg). En la categoria femenina, l’an-dorrana Imma Mascort va guanyaramb la cursa de curta distància amb 3 h1 min 3 seg, seguida d’Alessia Bertoli-no (3 h 19 min 46 seg) i la francesaCharlotte Fambeaux i Nelly Lotis (3 h20 min 7seg).

Servei de premsa de VALLNORDwww.andorraultratrail.comwww.vallnord.com

Gemma Arró i Mireia Miróguanyen la VIIa edició del raidWIAR i es proclamen campionesd’Espanya de raids femenins

Curses de muntanya

Emoció fins al final en un WIAR moltdisputat. L’equip Haglöf, integrat

per les catalanes Gemma Arró, dePuigcerdà, i Mireia Miró, de FontRomeu, es van imposar al WomanInternacional Adventure Race (WIAR),que va tenir lloc el 20 de juny passat ala Cerdanya, un escenari magnífic pera una prova única.

El WIAR és un raid exclusiu per adones, organitzat pel Centre Excursio-nista de Catalunya, sota la direcció deMònica Aguilera i Emma Roca, i que al2009 ha arribat a la seva setena edi-ció amb una participació de 30 equips(60 dones), a part dels seus assis-tents. En aquesta edició el raid es vadisputar sobre un recorregut de 76km, amb 2.000 m de desnivell positiuacumulat, on les corredores van haverde superar proves de cursa a peu,bicicleta de muntanya, patins en línia icircuit d’aventura, orientant-se ambnomés amb la brúixola.

La carrera va començar a Alp a les9:30 h del matí sota un cel serè i unatemperatura fresca, ideal per competir.El mateix alcalde d’aquesta poblaciódonava la sortida des del Pavelló deCongressos i Esports. Les corredoreshavien de superar una intensa i ràpidaorientació urbana pel poble abans d’i-niciar la primera secció de cursa a peudel raid per senders fins al poble de laMolina. Des d’allí, i damunt les sevesbicicletes, les corredores ascendienper pistes fins a la collada de Toses iels Alabaus, lloc des d’on van iniciar lasecció més alpina del raid: l’ascens apeu al Puigllançada (2.409 m).

Aquesta exigent secció de trekkingfinalitzava a l’estació d’esquí de laMolina, a Alp 2500, on les corredoreshavien de superar un circuit d’aventu-ra que incloïa un recorregut entrearbres amb passos exigents i tirolines.

Després de superar el circuit d’a-ventura, i de nou al damunt de les BTT,un descens per pistes duia els equipsfins a Bolvir, població on novament elsesperava una orientació urbana queincloïa una prova de tir amb arc. Acontinuació les corredores van superar

el fort ascens que separa Bolvir deGuils de Cerdanya, mitjançant unasecció on una d’elles anava en bicicle-ta i l’altra amb patins en línia. Aquestava ser una de les seccions més exi-gents del raid.

Ja en el tram final de la cursa, lesdues corredores sobre les BTT des-cendien de Guils a Puigcerdà, on elsesperava l’última secció del raid, d’o-rientació urbana, però amb una sor-presa: una de les balises estava situa-da al mig del llac de Puigcerdà, i l’úni-ca manera d’accedir-hi era nedant.

L’equip local Haglöf va aconseguirla victòria en arribar a la meta situadaa la plaça del Call de Puigcerdà ambun temps de 6:37:07 i després desuperar per poc més de 10 minuts lesgrans favorites, Núria Picas i NeusParcerisas, de l’equip català, delBages, Buff-Tomàs Belles guanyado-res del WIAR 08.

Les del Buff van tenir problemes ala primera orientació a peu, perdent 20minuts només començar el raid, men-tre Arró i Miró se situaven en primeraposició, lloc que ja no deixarien finsarribar a la meta, tot i la increïbleremuntada de l’equip Buff durant tot elrecorregut. El tercer equip que va ferperillar el primer lloc a les locals va serel Gallaecia-Forum Sport, equip com-post per Nuria Domínguez, de Palènciai Uxue Fraile, de Donostia, que final-ment va acabar en tercera posició.

Cada any el WIAR col·labora ambun projecte solidari, i des dels seus ini-cis un 10% de les inscripcions hananat destinats a diverses causes. Grà-cies a l’aportació dels equips en realit-zar la seva inscripció, la setena ediciódel WIAR destinarà 300 € a l’Associa-ció d’Ajuda dels nens del carrer del'Índia (AASARA).

Mònica AguileraMés informació: www.raidwiar.com

Mònica Aguilera acompanyaKílian Jornet al podi de la UltraTrail del Mont Blanc, la cursa detrail més important del món

Mònica Aguilera, l’atleta del Salo-mon Santiveri, subcampiona el

2007, va acabar tercera en la provadesprés de completar els 166 km delrecorregut i 9.600 m de desnivel posi-tiu en 29 h 17 min 31 seg. Vuit horesabans, Kílian Jornet havia firmat la sevasegona victòria consecutiva en la carre-ra de trail més important del món enquè van participar 2.300 persones, ique aquest any va destacar per la dure-sa de les condicions metereològiques.

«Feia molt de temps que no patiatant. L’objectiu era acabar; per tant elpodi em fa molt, molt feliç», aseguravaMònica Aguilera. Una victòria i un ter-cer lloc. Aquest és el balanç excel·lent,protagonitzat pels atletes de l’equipSalomon Santiveri Outdoor Team a l’Ul-

tra Trail del Mont Blanc, considerada lacarrera de trail més important del món.

La nord-americana Kristin Moehl vaser la primera, amb un excelelenttemps de 24 h 56 min 1 seg (onzena ala general), i la britànica Elisabeth Haw-ker la segona (26 h 04 min 42 seg).

Kílian Jornet es confirma como alíder mundial de l’especialitat de lescarreres de muntanya després desumar la seva segona victòria consecu-tiva en el The North Face Ultra Trail delMont Blanc amb un temps de 21 h 33min 18 seg, a una hora del segon clas-sificat, el francès Sébastien Chaigneau.

Sergi Estabanwww.salomonrunning.comwww.salomonsports.com

VALL

NO

RD

AR

XIU

CE

C

AR

XIU

CE

C

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

MUNTANYA 885 10/200948

Finalitza l’expedició Ukhupacha’09 amb la troballa d’un nou camí inca a Machu Picchu

Expedicions internacionals

VALE

NTÍ Z

APAT

ER /

A. U

KHUP

ACHA

MUNTANYA 885 10/2009 49

¿President, quina importànciacreu que té el refugi d’Ulldeter pera l’excursionisme a Catalunya?He de dir que el refugi vell el conec poc,perquè hi he estat molt poques vega-des, el refugi nou sí que el conec més,sobretot fent la travessa de Núria a Ull-deter pel coll de la Marrana. Ara bé, elque té el refugi d’Ulldeter va mesenllà… L´excursionisme català de prin-cipis del segle XX va ser un movimentcívic, un moviment de país, inclús moral,perquè aquella gent estimava el país i elvolien conèixer, el volien trepitjar, i crecque va ser un gran moment. Després vavenir el segon refugi que ha recollitaquella tradició, aquell esperit i aquellamentalitat que jo diria que en aquestsmoments es difumina, però bé, segueixsent una aportació positiva important.

En l’àmbit social i cultural, ¿quecreu què aportava antigamentl’excursionisme?Ens aportava un bon gruix de catalani-tat, de romanticisme i d’il·lusió. L’ex-cursionisme no només era anar acaminar, perquè era una activitat queet permetia entrar en contacte amb larealitat del país i vibrar. Jo, moltes

L’expresident de Catalunya, Jordi Pujol i Soley, va concedir unaentrevista a la revista Muntanya el 26 de juny passat al seu des-patx. Amb motiu del centenari del refugi vell d’Ulldeter, i dels 50

anys del nou, vam voler fer un repàs històric amb el president Pujolon la muntanya, el Pirineu ripollès i la necessitat de fomentar l’excur-sionisme van ser els principals punts tractats.

vegades he dit que per estimar i servirbé Catalunya cal haver trepitjat el país,no només la muntanya, sinó també elpla, per la Segarra per exemple, que noté els mateixos al·licients que l’altamuntanya, i que has d’haver après aestimar la pols dels camins de Catalu-nya, i els camins no sempre són demuntanya. Jo que sóc del Maresme,per tant de muntanya res de res, crecque s’ha de saber què són els camins,perquè avui en dia els camins s’utilit-zen molt poc perquè a tot arreu s’hiarriba amb cotxe.

En el programa El Paisatge Favoritde Catalunya (TV3), vostè va pre-sentar la comarca del Maresme, lacomarca de la seva infantesa. Vistamb la perspectiva del temps, ¿quèsignifica per a vostè el Maresme?El Maresme com a paisatge queimpressioni no pot competir amb la vallde Boí, la Vall d’Aran, la vall Ferrera, niamb bona part del Pirineu. No pot com-petir amb el Montseny, ni amb Montser-rat ni el Pedraforca, i en altra forma tam-poc pot competir amb un paisatge tanparticular i excepcional com es el deltade l’Ebre. El Maresme és una comarca

molt equilibrada entre mar i muntanya,encara que avui en dia s’ha urbanitzatmassa i hi ha massa gent, però encaracrec que està equilibrada.

És una comarca amable on l’em-prempta de l’home es nota molt, quequan se saben trobar el racons, téindrets molt bonics des d’on podemgaudir de paisatges únics. Quan vàremrodar amb TV3 feia mal temps i novarem poder anar a Sant Mateu, unpromontori que no coneix gaire gent ique no arriba a pic, des d’on hi ha unavisió molt bona des del Montseny ambel pla de la Calma, el Tagamanent,Sant Llorenç del Munt, Montserrat, elTibidabo, tot el Vallès fins a arribar aBadalona i Barcelona. Veiem també lesmuntanyes de Garraf al fons, i unacosa que la gent no coneix gaire i ésque hi ha un golf, entre Barcelona iPremià o el Masnou, es nota clara-ment. Veure el paisatge amb els Piri-neus i amb la costa de Barcelona essignificatiu i bonic, amb tot el querepresenta. Aquesta riquesa ajuda aestimar el país, i si fas una passejadaper arribar allà on vols anar, patint unamica, fent l’esforç, doncs encara l’es-times més.

A cura de Víctor Riverola i Morera AMICS DE LA MUNTANYA

L’expedició d’enguany de l’Associa-ció Ukhupacha en terres sud-ame-

ricanes va finalitzar el 31 d’agost pas-sat amb la descoberta d’un nou camíinca a Machu Picchu gràcies a l’apli-cació de tècniques de progressió encorda com a suport als arqueòlegs.

La primera part de l’expedició vatenir lloc de finals de juny a principisd’agost a Perú, amb diversos objectiusen les zones del Machu Picchu, Cuscoi Ollantaytambo.

Al Machu Picchu, conjuntamentamb arqueòlegs i professionals de laDirección Regional de Cultura de Cus-co, es va explorar la paret oest de lamuntanya anomenada Machu Picchuon, segons el director del Santuario His-

tórico Nacional de Machu Picchu, l’an-tropòleg Fernando Astete, hi ha evidèn-cies que feien pensar en la possibilitatde l’existència d’un camí inca. L’explo-ració va durar tres dies, durant els qualses va poder recórrer gran part d’aquestcamí d’1 m d’ample i murs de 4 a 5 m,que comunicava el conjunt arqueològicde Wayraqtambo amb el camí d’ascensal cim del Machu Picchu. Els treballsvan continuar posteriorment amb la tro-balla d’un altre camí a la mateixa mun-tanya i l’exploració dels sectors Intihua-tana i Wayna Picchu, on també es creuque hi ha camins.

A Ollantaytambo l’Associació Ukhu-pacha va treballar en una de les poquesmanifestacions d’art rupestre inca quees coneixen, Inkapintay, situada en unaparet de la muntanya Pinkuylluna a mésde 70 m del terra. Els treballs, dirigitsper l’arqueòleg peruà Víctor FalcónHuayta van consistir en facilitar l’accésa l’arqueòleg director i a l’arqueòlogaMònica Suárez fins a la pintura per talque la poguessin estudiar amb dibuixos,fotografies i presa de mostres dels pig-ments, i també van poder avaluar-nel’estat de conservació. És la primeravegada que s’accedeix a la pintura perestudiar-la des que, segons Felipe Gua-man Poma de Ayala, Manco Inca Yupan-qui va ordenar realitzar-la el 1536.

L’associació castellonenca, finança-da i amb el suport de la UniversitatJaume I de Castelló, va aprofitar laseva estança a Perú per impartir unCurs de tècniques espeleològiques deprogressió vertical al personal del PlanCOPESCO, que treballen al lloc arqueo-lògic de Choquequirao.

La segona part de l’expedició es vadesenvolupar durant el mes d’agost aEquador, on va participar amb SIM-BIOE (Corporación Sociedad para laInvestigación y Monitoreo de la Biodi-versidad Ecuatoriana) en el Programade Conservación del Águila Harpía enEcuador (PCAHE), projecte que dirigeixla biòloga de la Universitat d’AlacantRuth Muñiz López. Els treballs a la sel-va amazònica, hàbitat de l’àliga harpia(Harpia harpyja), van consistir en eldesenvolupament d’un curs de tècni-ques espeleològiques de progressióvertical per a l’ascens en grans arbres.Aquestes tècniques són essencials per

tal que el personal de SIMBIOE puguidesenvolupar amb eficàcia i seguretatles feines de marcatge i seguimentd’aquesta espècie amenaçada. El cursi les tasques de supervisió de polls inius s’han dut a terme amb el suportde la comunitat cofan de Zábalo iPakuya, a la reserva de producción

VALE

NTÍ Z

APAT

ER /

A. U

KHUP

ACHA

Dia de mescla d’emocions a l’Amazò-nia d’Ecuador. Han estat més de cinc

hores en barca riu avall, més de 100 kmfins a la comunitat de Zábalo, en plenareserva de producció faunística de Cuya-beno. Em llevo molt d’hora. Surto de lamosquitera i baixo del pis de fusta que enssepara un metre i mig del terra, sovintinundat.

La barca ens duu mitja hora més riuavall fins a un lloc qualsevol amb unacaseta. Calçats amb botes d’aigua, ensendisem encara més a la selva. Gairebéno podem seguir el ritme del nostre guiad’avui, Henry, que, només amb 10 anysconeix perfectament els camins on nosaltres, sense cap mena de dubte, ens perdríem itrigaríem hores o dies en tornar. Henry, nét del xaman Atanasio, pertany a la comunitatcofan, que és la que viu en aquesta zona de l’Amazònia, i que ens acull. Després de gai-rebé una hora a ritme cofan, Henry, molt callat, assenyala l’arbre més alt de la zona, on téel niu el rapinyaire més poderós del planeta, l’àguila harpia.

Aquest és el nostre objetiu en el dia d’avui i de tot el viatge a Ecuador, però el niu ésbuit. El poll ja vola i no s’està tot el dia al niu. Sento que una de les il·lusions més gransdel viatge no es farà realitat per ara: poder veure a Cunsi Pindo, la señora de les mones,l’esperit del bosc. Les mones formen part de la dieta de l’àguila i, efectivament, per sotade l’arbre trobem tot de cranis i altres ossos d’aquests animals.

Com que hi ha alguna possibilitat que el poll torni al niu, esperem pacientement. Tot ique potser no vegi Cunsi Pindo el viatge ha valgut la pena, crec. De sobte, l’inconfusiblecrit de l’àguila trenca el silenci. Calculem que serà a més de 50 m, en una altre arbre,impossible de veure’l. Malgrat tot el cor em comença a bategar més de pressa i, desprésd’una estona, el poll vola fins al niu i es deixa veure. Aixeco la càmera amb l’objetiu de400 mm i em ve al cor l’emoció més gran que he sentit mai en veure un animal. CunsiPindo és allà dalt, movent el cap graciosament d’una banda a l’altra, alçant la corona deplomes, observant-nos despreocupada i encuriosida.

Vaig estar fent fotografies de l’animal des de tots els punts de vista i enquadra-ments possibles, aprofitant el temps al màxim. M’hauria agradat ser allà dalt, amb

l’àguila, però estava a terra. Erael moment de donar les gràcies ala natura per tenir aquest privile-gi, abraçat al gran arbre del niu.Gairebé sense adornar-me’n vaigsentir alguna cosa que m’ompliael cor i que em pujava per fusio-nar-me amb l’àguila i tots elséssers vius del planeta i el cos-mos sencer. I vaig abandonar ellloc agraït, amb llàgrimes als ulls.

Cunsi Pindo, la senyora de les monesValentí Zapater

faunística de Cuyabeno. A la fase2009-2011 PCAHE compta amb elfinançament d’Ecofondo i l’aval delMinisterio del Ambiente de Ecuador.

Amb aquest projecte l’AssociacióUkhupacha estén els seus treballs, comestava previst, a altres disciplines cien-tífiques diferents de l’arqueologia i forade Perú, ja que l’objectiu de l’associa-ció és posar a disposició dels científicsde tot el món les seves tècniques perarribar a indrets de difícil accés.

Valentí Zapaterwww.ukhupacha.comwww.ukhupachaonline.blogspot.com

VALE

NTÍ Z

APAT

ER /

A. U

KHUP

ACHA

Jordi Pujol parla d’excursionisme

¿I si li preguntem pel Ripollès?,una altra comarca que coneixmolt bé…La vall de Ribes i Núria són indretsúnics. Des de Queralbs sempre recordoaquells paisatges amb els dos Torre-neules al fons i amb el Balandrau…Encara que la millor vista del Ripollès laveus des del Taga, perquè el Taga,encara que sigui més baix, té una millorpanoràmica que altres cims més altscom els Torreneules, si bé et donen unabona visió si mires cap avall; des delTaga també veus cap avall, però tambéveus la carena del Pirineu des de ben aprop i molt maca. La vall del riu Núria ola del Freser cap a coma de Vaca sónmolt bonics, i els de TV3 em van dir:«Escolti, ¿per què no fa la vall de Núria,que resulta més que el Maresme?»;però jo penso que un paisatge és el querepresenta per a tu, i en aquest cas, elMaresme és el meu paisatge, és el pai-satge de la meva infantesa, és el pai-satge que conec molt bé, amb els seusracons on anava de petit, amb les torresde Moro i el seu significat. Conec elsvells camins i San Mateu, encara queper pujar a San Mateu, el que no faig esanar-hi amb cotxe, hi vaig a peu per uncamí estret i petit, i no per la pista. Allím’hi trobo bé, com a casa.

President, vostè es un gran amantde la muntanya i ha transmèsaquesta passió als seus fills; perexemple, el seu fill Oriol va pujaral McKinley (Alaska)...A la família sempre ens ha agradat lamuntanya, potser és el meu fill gran elque més hi ha anat, però sí que és certque l’Oriol ha participat en expedicionsforça complicades. El McKinley sónparaules majors, és un cim difícil i nosempre es presenta tal i com els alpi-nistes voldrien. La meteorologia et potdonar sorpreses i s’ha d’anar amb moltde compte. En el meu cas, les munta-nyes que he pujat son més baixes.

ITINERARIS EXCURSIONISTES A cura d’Alfred Montserrat Nebot

MUNTANYA 885 10/200950

guanyant alçada, però aviat es comen-ça a inclinar mentre es va ajuntant alfons de la vall per la qual baixa eltorrent de la font d’Ensija.0:20 h Anem paral·lels al torrentdurant una bona estona, per desprésanar girant cap a l’esquerra fins a tro-bar l’àmplia carena que baixa delsprats superiors. Només cal seguir lesmarques de pintura.0:55 h A poc a poc es va deixant elbosc enerere i els primers prats alpinss’obren al davant de l’excursinista,igual que les vistes sobre el Pedrafor-ca, que a partir d’aquest punt seràcom un guardià que ens vigila. És enaquests prats on s’ha d’anar en comp-te a no perdre el camí. La pintura haestat substituïda per fites de pedresque cal seguir curosament. En cas deperdre-les cal tirar amunt fins als pratssuperiors i planers d’Ensija.

Situada entre els rasos de Peguera,el Moixeró i el Pedraforca, la serrad’Ensija s’aixeca fins més enllà dels2.300 m d’alçada, formant una unitatde relleu ben diferenciada, encaraque la geologia d’aquesta serra esti-gui molt emparentada amb les mun-tanyes veïnes.

La pujada al cim més alt, el cap dela Gallina Pelada o cap Llitzet, és unmagnífic itinerari, que en aquest cass’inicia a la font Freda, i que travessael frondós bosc del vessant nord de laserra abans de situar-nos en el prats

2-4 persones. Pel darrere de l’edificise situa una font amb uns cóms. Persobre d’aquesta pasa el corriol queseguiex cap al cim.1:45 h S’arriba a un petit coll situatsota mateix del cim. Bones vistes capal sud, especialment sobre els rasosde Peguera i la seva estació d’esquífora de servei. 1:55 h Cim del cap Llitzet o de la Galli-na Pelada (2.320 m). Pal de ferro ambsenyera i llibre de firmes. A pocsmetres s’aixeca una creu de ferro.L’alçada del punt on ens trobem per-met resseguir la silueta del Pirineu desde les muntanyes de Vallter fins a lesdel Pallars. La baixada es fa per almateix lloc per on s’ha pujat.3:25 h Font Freda.3:28 h Lloc d’aparcament del vehicle.

Els Prepirineus berguedans: la serra d’EnsijaEl cap de la Gallina Pelada

Temps de camí:3 h 28 min.

Desnivell:650 m

Dificultat: Mitjana

CartografiaRasos de Peguera-Serra d’Ensija.Mapa-guia excursionista. EditorialAlpina. Escala: 1:25.000.

Aparcament de la Font FredaFont FredaRasos d’EnsijaRefugi Delgado UbedaCap de la Gallina Pelada(2.320 m)

alpins dels rasos d’Ensija, punt on hiha el Refugi Degado Ubeda, de laFederació d’Entitats Excursionistes deCatalunya.0:00 h La font Freda es troba a pocsmetres del la carretera (camí asfaltat)que uneix Saldes amb Vallcebre pelcoll de la Trapa. Hi ha una petita espla-nada per deixar el vehícle. Després decreuar la carretera i pujar uns graonss’arriba a la font.0:03 h A la dreta de la font surt uncamí que s’endinsa en el bosc. Demoment es un camí suau que va

1:10 h Es penetra a la capçalera d’untorrent per al seu marge esquerra i noes triga gens a arribar als rasos d’En-sija. Es passa junt a unes petites doli-nes i s’arriba a un pal indicador. Flan-quejant un petit relleu que ens quedaa la dreta s’agafa el camí, ara lleuge-rament amb baixada. Al fons es potveure el Refugi Delgado Ubeda (con-sulteu horaris del guarda i serveis awww.feec.org) i el cim de la GallinaPelada.1:25 h Refugi a 2.200 m d’altitud. Hiha una part lliure amb capacitat per a

El Pedraforca pujant cap als rasos d’Ensija.

El cim de la Gallina Pelada o cap Llitzet (2.320 m).

ALF

RE

D M

ON

TSE

RR

AT

ALF

RE

D M

ON

TSE

RR

AT

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

Trekking de l’Everest (Nepal)

del 8 al 26 de novembre

La grandesa de les muntanyes deNepal no només resideix en l’es-pectacularitat dels cims, les valls,les glaceres o els rius cabalosos,sinó que també resideix en la gentque hi viu els xerpes, una ètnia lle-gendària per la seva fortalesa físi-ca i la seva hospitalitat. Un trek-king apte per a totes aquelles per-sones que els agradi caminar.

18 días de viaje: 11 jornadasde trekking amb allotjament encases de camp.

ITINERARIDía 1: Barcelona-Kàtmandu.Día 2: Kàtmandu.Día 3: Kàtmandu.Día 4: Vol Kàtmandu – Lukla – Pakding Días 5 A 15: Trekking de l’Everest. Día 16: Lukla – Kàtmandu.Día 17: Kàtmandu.Día 18: Kàtmandu – Barcelona.

SERVEIS INCLOSOSVol de línia regular fins a Kàtmandu (taxes incloses). Allotjament aKàtmandu en hotel turístic superior. Material d’ús col·lectiu. Guialocal, portadors, cuiner. Assegurança d’assistència. Bossa de viat-ge Tarannà. Coordinador de Tarannà per a grup mínim de 13 per-sones.

Més informació: Companyia de Guies del CEC / [email protected]ís, 12 / 08002 Barcelona / � 933 152 311

Trekkings d’alçada per a tothom

PatagòniaChalten, Torres del

Paine i Terra del FocDel 30 de novembre al 18 de desembre

A l’extrem septentrional del continent sud-ameri-cà hi ha el massís de Paine. La seva singularitatha fet que la seva imatge sigui relacionada pertothom amb la Patagònia. El nostre itinerari s’ini-cia a Chalten, la població des d’on s’accedeix ales famoses muntanyes del Fitz Roy i Cerro Torre.Continuació cap al parc nacional de les Torres i alMirador de las Torres, vall del Francès i gelera delLago Grey. La ruta acaba a Ushuaia, capital de laTerra del Foc.

ESPELEOLOGIA Dos nous grans avencs a la serra de Tendenera · És prohibida la reproducció parcial...

Documents

Transcript of ESPELEOLOGIA Dos nous grans avencs a la serra de Tendenera · És prohibida la reproducció parcial...