Espineta amb Caragolins núm. 14

JUNY DEL 2015 · LA REVISTA QUE SURT L’11 PERQUÈ COBREM EL 10

El 10 de Juny de 1971es va produir a Ciutat de Mèxic una manifestació estudiantil demanant la democratització de la universitat, la llibertat dels presos polítics i l’increment del pressupost per educació. El llavors president Mexicà, Luis Echeverría, tot i portar un discurs progressista des de la seva pujada al poder, havia renunciat a les millores promeses per aquest sector. Durant la manifestació, i després de nombroses provocacions per part de la policia, una unitat especial de la policia va obrir foc amb armament contra els manifestants deixant més de 120 morts. Mai ha existit una investigació seriosa ni cap persona ha estat jutjada per els fets.

3

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.

EDITORIAL

espinetambcaragolins.wordpress.com

SUMARIEDITORIALEls nostre vots tambéporten preguntes - pàg. 3

SINDICALISME‘‘Nuestra química’’ - pàg. 5

INTERNACIONALUcraïna I: Claus d’un conflicte - pàg. 7

PPCCEl 24M a Barcelona. el retorndel moviment veïnal provocael canvi - pàg. 9

CRÒNICARes de timbres irritants - pàg.11

ANTIRREPRESSIUMedio de comunicación iniciancampaña por la libertad de expresión - pàg. 13

FORMACIÓEl feminismo, el capitalismo y la astucia de la historia - pàg. 15Nuestras tareas en el periodo de reflujo - pàg. 19

COMARCALSaps què respires? - pàg. 21

FEMINISMEEl proper 17 de maig - pàg. 23

LOCALLes promeses fetes. Alguna il·lusió? - pàg. 25

MANIFEST D’INTENCIONS

No som avantguarda periodística. No prete-nem relatar una veritat tancada i inqües-tionable. No la tenim. No prometem res més

que esforç, voluntat i, amb ajuda, continuïtat.

Tampoc descartem que se’ns escapi algun error ortogràfic, però les comes i els punts sempre on corresponen: en aquella veritat tan dispar i con-tradictòria que conviu en cadascun i cadascuna de nosaltres.

Som obrers i obreres, mestresses de casa, estu-diants, aturats i aturades, marginats i marginades del sistema, som aquells i aquelles descontentes amb els mitjans de comunicació massius.

L’olor d’ozó després de les primeres gotes d’aigua anuncia la nostra aparició. Ens sentim còmodes en la humitat però fugim del paper mullat, preferim embrutar-nos amb terra, caminar en el fang.

Som la carn rebel adherida a l’espinada que re-sisteix ser arrencada, oblidada, desnonada de la Història.

Comencem l’editorial amb un breu recompte dels esdeveniments in-ternacionals de l’últim mes. Des

del nostre punt de vista el més signifi-catiu ha estat el fracàs del cop d’estat dirigit pel règim de Washington el 17 de maig a Macedònia, el qual va in-tentar estendre el caos que viu Ucraï-na. Aquest intent de cop d’estat tenia com a objectiu impedir la construcció d’un gasoducte que permetés a Rússia subministrar Europa, passant-se per alt l’embargament decretat a Brussel•les contra els producte russos . Aquest acte és una prova més que el panora-ma de Guerra Total que hem anunciat en les últimes editorials segueix vigent.

A Llatinoamèrica la tàctica és diferent: Cuba es retirada de la llista de països terroristes mentre el govern colombià trenca els acords d’alto el foc amb les FARC. Amb l’excusa de negociar la pau, a la pràctica es pretén aïllar la guerrilla, debilitar-la i així també als moviments populars y potser anar preparant l’en-trada dels ianquis al país. Alguna cosa fa pudor.

En el terreny electoral fora de l’estat espanyol cal destacar, por proximitat geogràfica, la victòria amb 331 escons (majoria absoluta) de Cameron –Partit Conservador- al Regne Unit i la seva promesa de celebrar un referèndum el 2017 per a la continuïtat o no a la UE. El nacionalisme escocès guanya però no assoleix la majoria. A l’estat francès un altre conservador, Sarkozy, refunda el seu partit pensant en les properes eleccions presidencials. El partit de tall bonapartista passa a ano-menar-se “Els republicans” y busca

justificar la concentració de poder ne-cessària per a frenar preventivament qualsevol revolta del camp popular.

Més a prop

Morón de la Frontera (Sevilla) s’ha conver-tit en la principal base aèria permanent dels EUA. L’acord hispanoestatudinenc representa un canvio qualitatiu en les re-lacions d’ambdós estats l’objectiu princi-pal dels quals és mantenir sota l’ègida de l’OTAN el continent africà i el convuls est europeu.

Les detencions de 6 companys de Movistar després de la signatura de l’acord de CCOO y la UGT amb la patronal i la desconvoca-tòria d’una vaga fantasma és una traïció més de la dirigència groga dels sindicats majoritaris a la classe treballadora. Això, no obstant, no va desconvocar la vaga ja que molts treballadors la van continuar de manera heroica. Queda esperar com es resol el conflicte a la taula de negociació.

La petició de 6 anys de presó per al company i periodista Boro, de lahaine.org, per cobrir una manifestació i els nombrosos casos repressius que són in-visibilitzats pels grans mitjans de (des)informació evidencien que els aparells repressius de l’estat espanyol estan disposats a contenir l’auge de la lluita de classes utilitzant els mètodes que si-guin necessaris.

En el terreny democràtic –eufemisme utilitzat per la burgesia– les últimes eleccions municipals posen sobre la taula la vigència del bipartidisme: en-cara que colpejat i marejat, segueix en peu.

La irrupció de la socialdemocràcia –Po-demos i les seves múltiples variacions– i de la dreta populista –Ciutadans– no han estat suficient per a desbancar als dos grans partits. Cal fer-se la pregunta, després de veure i sentir les diferents propostes de pactes entre les “noves”

Mariela Castro, nascuda el 1962, és una sexóloga i militant dels drets dels i les homosexuals i del movi-ment LGTB a Cuba. Filla de l’actual President del país, Raúl Castro, és la directora del Centro Nacional de Educación Sexual de Cuba, institució que ha dut a terme una gran feina en la lluita contra el sida a l’illa, així com la defensa de l’avortament i de les minories sexuals. Mariela també és directora de la revista

Sexología y Sociedad, present a l’Habana.

Des del 2013 és diputada a l’Assemblea Nacional del Poder Popular. Referent a l’actualitat de la revolució, fa poc temps Mariela Castro va reafirmar el seu compromís amb el govern Cubà i la seguretat de que els passos donats vers les relacions amb els Estats Units no posen en perill les bases de la revolució i que el seu futur segueix estan en mans del poble Cubà..

5


SINDICALISME


4 EDITORIAL

A inicios de este mes de Junio ha te-nido lugar la duodécima reunión de la mesa negociadora del XVIII con-

venio general de la industria química entre FEIQUE, la patronal del sector, y CCOO y UGT. Negociación que comenzaba el pa-sado 17 de Noviembre coincidiendo con la celebración del VII Foro empresarial – sin-dical para abordar la situación económica y socio – laboral del Sector Químico, en la que patronal y sindicatos se reclamaban mutuamente la necesidad de “saber aunar sus diferentes intereses” para dar forma al nuevo convenio .

En un rápido vistazo a las plataformas rei-vindicativas con las que ambas partes se presentaron en la negociación, se hacía obvio que entre los intereses de unos y otros mediaba un abismo. Mientras los re-presentantes de los trabajadores plantea-ron un ambicioso documento con casi 100 puntos de modificación del convenio sur-gido, según ellos, fruto de las reuniones y asambleas con los trabajadores del sector; la parte empresarial se limitó a plantear una serie de cuestiones muy concretas con las que pretende una seria reducción de los derechos de los trabajadores y tra-bajadoras, rebajando muchos de ellos a lo

establecido en el Estatuto de los Trabaja-dores, es decir, al mínimo permitido legal-mente. Entre las propuestas más agresivas de la patronal podemos encontrar:

• Movilidad funcional: facilitarla al máxi-mo sin incidir en ninguna limitación.• Supresión del concepto de antigüedad.• Renunciar a la referencia del IPC como indicador para el incremento salarial.• Flexibilidad: adecuación al Estatuto de los Trabajadores en todos los conceptos; horas de flexibilidad, compensación y pla-zos de preaviso.• Que la diferencia entre la jornada real y la máxima legal sea destinada a formación obligatoria.• Que en casos de razones de producción, mercado u organización del trabajo, se suspenda el disfrute individual de tiempo disponible por los trabajadores y trabaja-doras.• Ampliar el capítulo de faltas y sanciones incluyendo los códigos de conducta.

¿Cual es la situación del proceso de nego-ciación después de seis meses y doce re-uniones? ¿En que estado se encuentra el intento de “aunar los diferentes intereses” de trabajadores y empresarios?

i les velles –casta– organitzacions si la seva aparició respon a la necessitat ho-nesta de trencar amb el règim del 78 o a legitimar-lo. Al Principat, tot i el gran cop rebut a las urnes, CiU continua es-sent la força més votada. Cal destacar que a pesar de les noves ofertes elec-torals no hi va haver una afluència mas-siva a les urnes: escassament mig punt més que en les anteriors, fet que ma-nifesta el descrèdit o indiferència d’una part important de la població.

Però no ens detindrem en aquesta edi-torial a relatar les estadístiques dels nombrosos mapes oferts pel sistema, és a dir, l’aritmètica electoral: ells ho fan molt bé.

Tampoc si tal o qual promesa podrà o no realitzar-se. No. No som vidents. Tampoc ens ocuparem d’analitzar a ca-dascuna de les forces que van entrar a l’ajuntament de Tarragona. Encara que creiem i manifestem que el resultat ob-tingut per l’actual alcalde Ballesteros reforça la seva persona tot i que no ne-cessàriament al seu partit. I que la irrup-ció de C’s és el reflex de la poca formació política dels i les votants i la important tasca dels mitjans de (des)informació.

A Espineta amb Caragolins no tenim certeses sinó dubtes i preguntes, però abans de formular-les volem felicitar la CUP, l’aliada tàctica de l’anticapitalis-me, per la seva entrada a l’ajuntament de la nostra ciutat, no amb un sinó amb

dos regidors i desitjar-los molta sort en un terreny tan hostil per als i les re-volucionàries. I per ser precisament la nostra aliada, ens interessen especial-ment les seves respostes –per a la resta de forces la suma dels nostres dubtes i interrogants són aspectes secundaris que ni tan sols entren en la seva lògi-ca–, ja que a partir del dia 13 de juny podrem discutir sobre coses concretes ja que fins ara la línia de discussió polí-tica només eren propostes. Preguntem:

¿L’augment quantitatiu de vots en al-gunes forces electorals a quin salt qua-litatiu ens portarà?

¿El suport amb vots significa suport al carrer?

¿És possible portar a terme un pro-grama electoral rupturista davant l’absència d’un potent moviment obrer amb vocació de transforma-ció radical (revolucionària) de les es-tructures econòmiques i polítiques?

¿S’estan pensant mecanismes per a suplir a les i els militants que conti-nuaran la lluita en un altre front per a no desactivar l’organització po-pular al marge de les institucions?

¿L’agenda de mobilitzacions les mar-carà la política institucional? És a dir, ¿s’institucionalitzarà la lluita?

¿Els conflictes laborals seran mit-jançats pels regidors?

És probable que l’“èxit” electoral atre-gui persones honestes i també opor-tunistes d’”esquerra” ¿Quins criteris regiran per a admetre nova militància? ¿Quant de temps requereix la forma-ció política d’un militant?

¿Els diners obtinguts per les forces progressistes dins de les institucions per què, on i a què es destinarà?

¿Quina serà la postura política de les diferents forces davant el deute de l’ajuntament?

¿D’aquí al 27 de setembre, què preval-drà?

Són preguntes que aniran trobant res-postes en la pràctica, però que conside-rem oportú plantejar-les per endavant.

En un moment àlgid de la contradicció essencial, capital-treball, la responsa-bilitat de les organitzacions polítiques d’esquerra és encara més gran. El debat i la formació teòrica resulten una ne-cessitat imperiosa en la batalla d’idees per a desarticular els llenguatges con-fusos del sistema i assenyalar les pos-sibles desviacions reformistes. La seva presència al carrer es torna decisiva. Els encerts o els errors cobren major rellevància. És important no confondre la tàctica amb l’estratègia. Ni oblidar-se del Poder i el Socialisme com a punt de partida.

Juny de 2015

Podemos hacernos una idea a través de los comunicados que han ido pu-blicando las federaciones de indus-tria y trabajadores agrarios de UGT y CCOO de industria. En ellos se ve una clara diferencia en el discurso de ambas formaciones entre el primer ciclo de reuniones (las mantenidas entre Enero y Marzo) y el segundo ciclo (iniciado con la reunión del 14 de Abril). Así, mientras que al cierre del primer ciclo podíamos leer lo si-guiente:

“Los trabajadores y trabajadoras de la Química deben tomar conciencia que las cosas no pintan favorables a nuestros intereses lo que pone de manifiesto la necesidad de una sen-sibilización sectorial que nos ayude a afrontar con determinación el se-gundo ciclo de la negociación” .

En los comunicados posteriores se pone el énfasis en la existencia de “modestos avances hacia el consen-so”, repitiendo constantemente la intención de la patronal de ser sensi-ble a las reivindicaciones sindicales. Sin embargo, estos avances no pasan de meras concesiones en algunos de los puntos planteados por los repre-sentantes de los trabajadores, y en muchos casos, después de incorpo-rarles múltiples matices para condi-cionar su cumplimiento. Respecto a las propuestas fijadas como reivin-dicaciones de la patronal de cara a alcanzar un acuerdo, algunas de las cuales hemos señalado anterior-mente, se mantienen de forma ínte-gra, lo cual hace que no se entienda el cambio de actitud que supone pasar de pedir más concienciación y sensibilazación de los trabajadores y trabajadoras al “tranquilos que esto avanza”porque lo estamos haciendo muy bien.

En lo que respecta a la revisión sala-rial, la cuestión está entre guatemala y guatepeor. La propuesta defendida por los sindicatos plantea referir los incrementos salariales al III Acuerdo Estatal para la Negociación Colecti-va, firmado recientemente por UGT, CCOO, la patronal (CEOE y CEPYME) y el gobierno de Mariano Rajoy. Acuer-do “que limita (es decir, puede ser in-

6


SINDICALISME 7


INTERNACIONAL 7

ferior) el crecimiento de los salarios para 2015 en un 1%, después de varios años de congelaciones y hasta reducciones de las nóminas para millones de personas, ahora cuando la banca y las grandes em-presas del IBEX 35 están reconociendo beneficios de más del 25% de media” . Por otro lado tenemos la propuesta de la patronal, sin clausula de revisión real y con unos porcentajes previamente fija-dos que, además, supone un incremento inferior en las tablas salariales que en la Masa Salarial Bruta.

Con la intención de que su postura sea la que finalmente figure en el acuerdo, asis-timos a la enésima bajada de pantalones de las centrales sindicales, la cuales han manifestado que “Si se cumpliesen los in-crementos que planteamos, se podría ha-blar en el tema de la flexibilidad cuestio-nes como la posibilidad de aumento del porcentaje respecto al indice de estabili-dad o fijeza del empleo en las empresas y tiempo de preaviso” . Lo cual se basa en la lógica de poner precio a los derechos.¿Y de los trabajadores y trabajadoras que sabemos? Pues por el momento que ni están, ni se les espera. Y es que más de 30 años de política sindical bajo los cri-terios de aunar sus intereses y los de la patronal, en lugar de la confrontación de la lucha de clases, han hecho estragos en cuanto a las formas de lucha por los dere-chos de los trabajadores. Y es que, salvo honrosas excepciones como los conflictos vividos en Panrico, Coca-Cola,... o la más reciente de los trabajadores autónomos y de contratas de Telefónica-Movistar, que se dan en situaciones en las que ya no queda nada que perder, la Organización de los trabajadores para enfrentarse a la patronal brilla por su ausencia. Cabe des-tacar, además, que en los casos mencio-nados, esta organización se ha dado rom-piendo con los criterios que pretendían imponer las direcciones de las centrales sindicales más representativas, las mis-mas que vienen negociando el convenio general de la industria química.En el caso concreto de las comarcas de Tarragona, donde la industria química su-pone el 25% del sector a nivel estatal y el 50% de la industria química catalana, y en donde trabajan de forma directa o

indirecta en torno a 40.000 trabajadores y trabajadoras, poco o nada se ha escu-chado al respecto. Todo ello a pesar de que las principales empresas químicas de nuestro entorno: Basf, Bayer, Down, Repsol, Ercros,... así como la propia AEQT (Asociación Empresarial Química de Ta-rragona) son miembros de FEIQUE, la pa-tronal del sector.

La mayoría de la representación sindical del sector la ostentan las centrales sindi-cales de CCOO y UGT. El sindicalismo al-ternativo no ha sabido, o no ha podido, llegar a los trabajadores y trabajadoras con un proyecto sindical que rompa con el pactismo y el delegacionismo. Estas formas de hacer siguen viéndose, en la mayoría de los casos, como naturales del movimiento sindical, visión impuesta con los Pactos de la Moncloa y que supone una traición a toda su historia.

En lo que respecta a las organizaciones políticas y movimientos sociales se sigue sin dar la suficiente importancia a la ne-cesidad de enfocar las diferentes luchas de modo que contribuyan a aumentar el control de los y las trabajadores en el ám-bito de la producción.

Sirva a modo de ejemplo algunas de las campañas surgidas a raíz de los estudios impulsados por la Plataforma Cel Net sobre la calidad del aire que respiramos en las poblaciones tarragoninas. Estas se

enfocan hacia la exigencia de una mayor implicación y compromiso por parte de las instituciones para aumentar el con-trol sobre las emisiones generadas por la industria química. Sin embargo, no contemplan la necesidad de poner en el centro del debate el que mientras la pro-ducción sirva a los intereses del capital, y esté controlada por estos, no hay posibi-lidad de eliminar los efectos dañinos que produce.

Así, lejos de contribuir a aumentar el ni-vel de conciencia de las trabajadoras y trabajadores sobre su realidad concreta, terminan fortaleciendo el rol de la institu-ción y, en última instancia, de las grandes empresas del sector. Y es que estas son las únicas con capacidad para asumir los costes que suponen las medidas legisla-tivas que pretenden aumentar el control sobre el modo de producción (sellos de calidad, normativas OSHAS,...), contribu-yendo así, en última instancia, a una ma-yor concentración del capital.

Este artículo no pretende ser una crítica gratuita ni quedarse simplemente como un lamento ante una situación que es, al menos por el momento, difícil de cam-biar. Confío en que sirva como elemento de reflexión y, en su caso, como elemento disparador de un debate que considero necesario.

David Rey

1.- Ver el artículo “Año nuevo, convenio nuevo” publicado en el número 9 de Espineta amb Caragolins, del mes de Enero de 2015.2.- Comunicado nº8 de la Federación de Industria y Trabajadores Agrarios de UGT y CCOO de Industria: Continúa la actitud cicatera de FEIQUE ante las propuestas sindicales.3.- Comunicado de CGT en fecha 12-05-2015: “En plena debacle del PP en las encuestas electorales, las cúpulas de UGT y CCOO dan un balón de oxígeno a Rajoy al pactar una vergonzo-sa subida salarial del 1% para 2015”4.- Comunicado nº12 Convenio General de la Industria Química de la Federación de Industria y Trabajadores Agrarios de UGT y CCOO de Industria:

UCRAÏNA I:

Aquest ha de ser el primer article per començar a posar els punts sobre les is sobre una qüestió espinosa. Ni Russia Today ni El País. Aquest article pretén situar la situació actual en la seva salsa, el seu context real.

El 1991 es va declara la independència d’Ucraïna que formava part de la Unió Soviètica en un re-ferèndum (84,2% participació) amb un aclapara-dor vot favorable (92,3%). Cal destacar els resul-tats a Crimea on va quedar més ajustat.

Fins al 2004 Ucraïna va mantenir forts vincles amb la Federació Russa. Va ser llavors quan l’actual president Leonid Kuchma va dir que no es torna-ria a presentar obrint una batalla electoral. Per una banda Viktor Yanukovych i per l’altra Viktor Yushchenko, les semblances en el seus noms i cognoms no són semblances polítiques doncs Yanukovych volia més vincles amb Russia i Yushchenko més amb la Unió Europea. Els resultats van donar una victòria molt ajustada a Yanukovych. L’oposició va esclatar denunciant frau amb el que es coneix com a Revolució Taronja del 2004. Massives protestes a moltes ciutats van posar Ucraïna en el centre d’atenció internacional, finalment el Tribunal Suprem va declarar els resultats nuls i es va convocar una altra volta eleccions, amb guanyador Yushchenko, la Revolució Taronja “va guanyar”. Les aliances polítiques fetes per a aconseguir aquesta victòria eren molt dèbils i a les eleccions del 2010 la divisió era evident en situar-se tres candidats Yanukovych, Yushchenko i Yulia Tymoshenko, els dos últims aliats en el 2004 ara enfrontats. Aquest enfrontament va provocar la divisió del bloc pro-UE situant a Yanukovych com a clar guanyador. Yanukovych va governar fins a l’Euromaidan, del seu mandat destaca l’empresonament de Yulia Tymoshenko acusada de trencar pactes gasísitics comercials nacionals d’Ucraïna i Russia.

El novembre de 2013 Yanukovych no va signar el tractat d’associació amb la Unió Europea. Això va ser el detonant per a omplir els carrers amb mani-festacions denunciant la posició del govern. Els ma-nifestants van inundar la plaça de la independència

(Maidan Nezalezhnosti) i van acampar, sintetitzant plaça en ucraïnès (maidan) i la demanda pro-UE en va sortir el nom d’Euromaidan. Aquesta primera protesta va reunir 2.000 persones. Tot i que abans de seguir entrant en banys de dades d’assistents cal

EUROMAIDAN

introducció

post 1991

Mapa etnolingüístic d’Ucraïna

9


PAÏSOS CATALANS8


INTERNACIONAL8

tenir present que l’àrea metropolitana de Kiev té una població de 3.275.000 habitants i Ucraïna de 44.230.000. L’acampada inicial va ser reprimida per la policia antidisturbis (Berkut) això va donar encara més protagonisme a la protesta que va augmentar ràpidament tan en quantitat de gent com en orga-nització.

Diferents periodistes coincideixen que al principi principalment era una protesta estudiantil de caire pacífic i espontània. Es va ocupar l’ajuntament de Kiev que va esdevenir seu de la protesta, destaca que alhora es va convertir en la seu del partit Svo-boda (partit de tendència obertament feixista). Tot i que sovint s’ha volgut dir que la protesta era per de-manar el tractat amb la UE, només el 54% dels ma-nifestants de la manifestació més massiva (500.000 p.) del Euromaidan hi eren per reclamar la signa-tura, una clara majoria (80%) demanava la dimissió del govern. Després de la manifestació una estàtua gegant de Lenin va ser tombada i al pedestal es va posar la bandera ultranacionalista vermella i negra.

Està clar que tot i que la presència ultranacionalis-

ta, la majoria de manifestants no coincideixen amb aquestes idees. Però una cosa que sorprèn va ser l’excel·lent logística i organització de tota la pro-testa, hi ha algú darrere? Doncs sí, diverses ONGs occidentals van suplir amb material i diners la pro-

testa. El mateix George Soros va reconèixer en una entrevista a la CNN que una de les seves organitza-cions estava finançant l’Euromaidan, una de leJohn Mcain saluda a la plaça del Euromaidan.Així que per una banda tenim com clarament la protesta va estar esperonada i finançada sobretot per Estats Units i com es va bastir d’organitzacions feixistes per a enfrontar-se a la policia. El resultat va ser que les protestes van anar prenent més força i molta més violència. La violència no es va limitar a pedres, pals, còctels molotov i gasos lacrimògens, en escena van aparèixer armes de foc per part dels dos bàndols després d’un assalt nocturn dels anti-disturbis que van deixar almenys 60 morts. El go-vern s’anava debilitant, va dimitir el primer minis-tre, es va declarar l’estat d’emergència, morts pel carrer, franctiradors desconeguts obrien foc sobre els manifestants i aquests disparaven amb armes de foc a la policia. Finalment el president Yanukvitch va fugir del país i en poques hores totes les institucions estaven controlades per l’oposició i les milícies del Euromaidan. Al parlament ràpidament es van votar seguidament tot un seguit de reformes amb la mei-tat dels membres sense ser-hi presents. També en poques hores els governs occidentals van reconèi-xer, en un fet insòlit, el nou govern. Un cop d’estat, clar i català.

Lluís MadurellEuromaidan amb banderes de la UE

d’Ucraïna i ultranacionalistes

Manifestació al Euromaidan amb el retrat d’Stepan Bandera.

El 24-M a Barcelona

Les eleccions municipals a Catalunya s’han mogut en tres eixos ben marcats: el de

l’expressió de dreta o esquerra en primer lloc, impulsat pel re-buig a les retallades i les conse-qüències de la crisi, l’eix nacional que expressa en cada convoca-tòria la lluita pels drets nacio-nals i la preparació d’un 27-S de-cisiu i l’eix de la “nova política” que no tan sols cerca superar el bi-partidisme espanyol i fer net de la corrupció -amb espe-cial incidència sobre CiU-, sino també imposar noves maneres de fer i de participar. Tots tres eixos s’han combinat a Barcelo-na per recollir un resultat con-tundent: Ada Colau de Barcelo-na en Comú substituirà Xavier Trías de CiU a l’alcaldia i la dre-ta perd nominalment molt més el control que amb els governs municipals encapçalats pel PSC -que dient-se d’esquerres han bastit el “model Barcelona” de turisme massiu i de luxe, grans negocis especulatius, sobre tot des dels Jocs Olímpics del 92, desigualtat creixent i privatitza-ció de serveis públics. Ara s’obre l’oportunitat d’un canvi de cicle amb els moviments socials com a interlocutors, fet que no havia passat des de 1977.

Els resultats, mirats amb detall, no són tan sorprenents car re-flecteixen les lluites socials i la polarització dels darrers anys. Les declaracions sobiranistes d’en Trías -poc actiu en aquest tema durant el mandat i la cam-panya mateixa- no han pogut tapar que el que es dirimia a les urnes eren les prioritats so-cials. CiU ha perdut vots en els tres eixos (pel gir a l’esquerra de l’electorat que ha retornat a ERC els vots que havia perdut el 2007 pel càstig al tripartit, per no aconseguir concentrar el vot independentista ni el “vot útil” de la dreta i pel rebuig al cas Pujol i altres casos de corrup-ció que l’han deixat sense seu i amb necessitat de refundar-se). Els partits espanyolistes s’han afanyat a dir que el procés so-biranista ha ensopegat, però més aviat son ells mateixos els perdedors: el PSC (4 regidors) i el PP (3 regidors) -que tenien resultats importants el 2007 a tots els districtes, han reculat arreu i es queden concentrats l’un als barris humils i l’altre a la zona alta. Ciutadans avança amb força però no arriba a re-collir tot el vot unionista perdut i es queda també amb el resul-tat molt concentrat a Les Corts i Sarrrià -Sant Gervasi (igual que

el PP al que li ha pres la majo-ria de vots) i el 5 regidors de C’s no sumen en cap combinació i al PSC tan sols li pren el 2,5% del total de sufragis; desmen-tint que C’s sigui “centre -es-querra” com diuen s’ha vist que són ben reaccionaris i farcits de falangistes. S’ha de dir també que el vot feixista -xenòfob no tenia importància a Barcelona i el retrocés de Plataforma per Catalunya a l’Hospitalet aquest cop ha tingut el seu equivalent en la davallada del PP, que duu el lema de “primer els de casa”, fins a posicions marginals.

La llista guanyadora, BComú, ha multiplicat per 2,5 el percentat-ge de vot de l’ICV amb una can-didatura nova, muntada al vol-tant de la figura carismàtica de l’ex -portaveu de la PAH, amb el suport d’Associacions de veïns, moviments com Guanyem i de nous partits com Podemos i Procés Constituent, sense voler reivindicar la continuitat de ICV-EUiA però recollint tot l’espai històric del PSUC i la majoria de vots del PSC. Als districtes obrers el vot ha estat una peti-ta mobilització, augmentant-hi la participació fins a 6 punts i aconseguint nivells de vot de fins al 40% a Torre Baró i Vall-

El 24-M a BarcelonaEl retorn del moviment veïnal provoca el canviEl retorn del moviment veïnal provoca el canvi

10 11

No llencis aquesta revista a la brossa, passa-la.espinetambcaragolins.wordpress.com

CRÒNICAPAÏSOS CATALANS 1110

bona, el 33,6 al conjunt de Nou Barris i grans votacions a Sant Andreu, St. Martí, Ciutat Vella... El PSC representa una esquerra formal, integrada i associada a la burgesia mentre que BComú expressa l’arribada de nous ac-tors i maneres de fer, vinculats als moviments socials i la lluita veïnal encara sense destriar l’il.lusió reformista de la voluntat de ruptura en el model de ciu-tat. La polarització social ens dona una altra novetat: fins ara tots els partits eren transver-sals, hi havia poca diferència de classe en el vot al llarg del terri-tori barceloní i es difuminava el sentit ideològic, ara en canvi, s’hi veuen Barcelones en plural, diferents i complementàries, se-parades pel nivell de renda i, en part, per la llengua majoritària que parlen.

També és molt meritori el re-sultat de la CUP-Capgirem BCN que, venint d’un percentatege molt baix i en unes eleccions on el debat no estava centrat en l’ independència, ha acon-seguit el 7,42% i ha entrat amb 3 regidors, que són lluitadores gens mediàtiques. Es el triomf del treball “de formigueta”, l’arrelament a la base, la cons-tància als moviments socials i

en la denúncia als plenaris dels Districtes. La CUP ha passat de ser una sigla més entre les mar-ginals i “frikis” a representar un sector social radical, jove, cons-cient i compromès amb la llui-ta social i nacional. Ha fet una campanya coral que respon per sí mateixa a les veus interessa-des que anuncien la derrota de l’independentisme: lligant la reivindicació democràtica i el seu sentit social, disputant a la burgesia nacional l’orientació del procés i no permetent que la dreta espanyolista manipuli les reivindicacions socials per dividir els treballadors. L’ascens de la CUP de manera transversal apunta tendències: els catalans som un sol poble que va ocupant l’escena política amb expres-sions encara diverses per ori-gen i tradició política però que apunten en una mateixa direc-ció objectiva de l’alliberament social i nacional. Ho hem vist en actes polítics que han tingut com a centre la vaga de tècnics de Movistar, amb intervencions d’immigrants i castellano-par-lants a favor de la República Ca-talana, amb el moviment obrer i el feminisme al centre per fer el pont entre l’esquerra revo-lucionària i les institucions... i entrar-hi per primer cop.

Però, compte, el model de cam-panya participativa i no iden-titària enlloc de la delegació passiva del vot està bé, però mobilitzar un dia no és guan-yar. La burgesia és forta i no es deixarà prendre fàcilment els seus privilegis ni renunciarà als negocis de benefici privat amb l’espai i els serveis de tots. Ja ha començat l’atac des dels diaris burgesos per condicionar Ada Colau i advertir-la que renuncii a les promeses electorals i “con-sensui” amb ells la política o pot ser revocada aviat amb una mo-ció de censura. La primera bata-lla està plantejada: va de para-litzar els plans dels nous mega hotels com el del Deutsche Bank, re-municipalitzar serveis públics com l’aigua i els aparca-ments, revisar el pla d’usos de Ciutat Vella, el port esportiu de luxe...

Ara toca reforçar el moviment social, les assemblees de ba-rri i la coordinació de les enti-tats populars per que és amb la consciència, l’auto-organit-zació i la lluita com es poden aconseguir les reivindicacions. La presència a les institucions com l’Ajuntament pot ser una eina valuosa, però ha d’estar subordinada al carrer mentre les xarxes de poder popular agafen gruix. Si caiem de nou en les pràctiques de delegació, desmobilització i associacio-nisme subvencionat, integrat i residual com en el passat, els regidors serviran de poc: tupa-ran amb l’estat burgès i les lleis que limiten l’acció democràtica no donaran ni per un tímid re-formisme. Canviem la ciutat des de baix!

Toni (Xarxa Roja) 27-05-2015

Res de timbres irritantsRes de timbres irritantsMúsica i poesia donaven inici a les prime-

res jornades d’educació organitzades per l’Assemblea de la Facultat d’Educació

i Psicologia. Dos de les grans oblidades en l’educació actual intentaven donar quatre apunts sobre l’essència de les jornades i de l’Assemblea. Seguidament, el discurs donava sentit a cada vers i animava el públic a la lluita conjunta per l’educació que totes somiem i exigim.

Ara sí, començava la primera ponència, sobre pe-dagogia sistèmica. Pausa i temps, ens ressaltaven la importància de donar espai al nostre alumnat quan experimenta amb els seus sentits o quan es perd en la seua imaginació. A la tarda, la Rosa, des de SICAR, ens feia una reflexió de grans dimen-sions: les entitats socials no poden actuar, sim-plement, com a pegats que serveixen per millo-rar situacions de forma puntual; han d’anar més enllà, exigir als polítics les responsabilitats que els pertoquen i fer un important treball de cons-

cienciació i sensibilització social, de forma que els drets humans siguin prioritat de la societat, siguin intrínsecs a la condició humana.

Dimarts 28 d’abril, s’obria la jornada amb l’escola Mare de Déu de Montserrat, que feia èmfasi en el treball amb la comunitat com a clau per acon-seguir, no només l’èxit educatiu dels infants a l’escola, sinó una millor convivència i, sobretot, la possibilitat que col·lectius més vulnerables surtin d’una situació d’exclusió social. La xerrada arriba-va a la seua fi. Ara bé, el debat continuava: Només hem de buscar l’excel·lència en les àrees instru-mentals? No li traiem valor, d’esta forma, a la res-ta d’intel·ligències? No propiciem que l’educació es converteixi en una eina per perpetuar una so-cietat eficaçment productiva i callada?

Després, continuàvem amb la ponència Marc Acelga de XELL, que es centrava en el respecte cap a l’infant per assegurar un bon aprenentatge. Al fi-

12 13


ANTIREPRESSIUCRÒNICA12 13

nal es generava un debat en alguns moments pun-yent: ens agradaven les escoles lliures, però que-daven delegades a uns pocs. No estàvem davant, doncs, d’una educació elitista?. Des de la nostra part, ens quedàvem amb la idea que la lluita ha de passar per canviar el sistema educatiu públic, per-què adopti el tarannà de les escoles lliures. Des-prés d’un àpat, arribava la última ponència, en la qual Jordi Martí Font ens desplegava molts conei-xements històrics sobre com el moviment anar-quista ha aconseguit moltes fites educatives com ara la coeducació. Ens venia un cop dur de realitat en veure que els decrets d’Autonomia de Centres, de Direcció i d’Avaluació actuals s’estan carregant la democràcia que la pedagogia llibertària havia aconseguit instaurar a les nostres aules i centres. Una lluita del s. XIX que hauríem d’endegar en ple s. XXI, una regressió de la qual no érem plena-ment conscients. La xerrada deixava algunes cites dignes de recordar com “L’escola pot arribar a ser emancipadora” i “Qualsevol ensenyament pot ser alliberador dintre d’un context”; reflexions que

enllacen una mica amb aquella idea amb la qual acabàvem la nostra presentació: “Recordem que res seria possible sense educació”.

Les jornades d’educació organitzades per l’Assemblea arribaven a la seua fi. Després de mesos de preparació, des de l’Assemblea estàvem molt contents de la resposta de la gent. Totes les ponències havien comptat amb un públic que su-perava la centena de persones, un públic divers i que, en molts casos, havia afavorit el debat. A més, l’assistència i l’interès de molts i moltes estu-diants de la nostra facultat era una clara evidència que l’educació és quelcom més que una sortida fàcil per a la joventut.

Assemblea de Facultat d’Educació i Psicologia (URV)

A tu sitio!Debes hacer test para

seguir adelante

Yo quiero ver mas

allá!

ARTE... MEDIOS DE COMUNICACIÓN INICIAN CAMPAÑA POR LA LIBERTAD DE EXPRESIÓNLey de Seguridad Ciudadana (Ley Mordaza). Reforma del Código Penal. Ley de Propiedad Intelectual (Tasa Google). Pacto Anti-Yi-hadista. Ley de Enjuiciamiento Criminal (Ley Torquemada). Éstas son las últimas medidas represivas adoptadas por el Gobierno del PP en el Estado español, varias de las cuales entrarán en vigor el próximo 1 de Julio en todo el estado. Este incremento de la represión no es más que la respuesta pre-ventiva de los gestores del capitalismo, en un momento de su de-sarrollo en el que los países occidentales, en su competencia con las nuevas potencias emergentes, se verán obligados a seguir su-primiendo derechos y recortando salarios. Un proceso que provo-cará la agudización de las contradicciones y de la lucha de clases. Las medidas represivas persiguen eliminar cualquier atisbo de protesta social, reprimiendo toda forma de organización autó-noma, popular y auténticamente crítica con el sistema.No son una mera expresión de la política ultraconservadora del Partido Popular sino que, respondiendo a la situación crítica en la que éste se encuentra, serían también reproducidas por el PSOE o por cualquier otro partido que tenga como objetivo la preservación del actual orden social. Para lograr su objetivo el Estado dispone de sus distintos aparatos represivos: Los diferentes cuerpos policiales, el aparato judicial; que en ningún caso protegen los intereses de los más débiles, sino todo lo contrario. Cuenta también con los medios de comunica-

14


15


FORMACIÓANTIREPRESSIU14 1514 15

ción de masas, cuya función es legitimar la explotación y tratar de evitar la subversión en el seno de de las clases populares. Pero algunos medios de comunicación y las personas que traba-jamos en ellos nos encontramos también en el punto de mira de esta persecución. Casos como el de los periodistas Jaime Alekos, Alicia Armesto, Raul Capi, Adolfo Lujan, Pitu, Iraitz Salegi, Boro - enjuiciados por ejercer su labor informativa- o el ataque de los Mossos a la redac-ción de la Directa, por citar algunos ejemplos, son una muestra de la brutal insistencia con la que el sistema intenta silenciarnos para, de esa manera, invisibilizar las protestas y las luchas de los movimientos sociales, haciendo caso omiso a la libertad de expre-sión recogida en el artículo 19 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos. La ofensiva desatada en contra de la libre opinión expresada a tra-vés de Internet, donde ha podido desarrollarse una información independiente de los intereses de la banca y los grandes consor-cios económicos, constituye otra expresión más de este mismo fenómeno. El régimen no dudará en censurarnos, en cerrar nuestros medios, multarnos o encarcelarnos. Es por eso que diferentes medios de comunicación del estado hemos visto la necesidad de aunar fuerzas contra un enemigo común, que va más allá del gobierno de turno, comunicando y denunciando todos los abusos y arbitrariedades. Pero sabemos que no basta con la simple denuncia, si detrás de ésta no hay una fuerte organización popular que dispute el poder a las clases dominantes. Es por eso que hacemos un llamamiento a los diferentes medios de comunicación alternativos y a los movimientos sociales a tra-bajar conjuntamente contra la represión y a movilizarse contra es-tas legislaciones de excepción. En ello nos va no solo la libertad para pensar y la posibilidad de transmitir nuestras ideas, sino también la preservación de las es-casas libertades formales que aún no han sido suprimidas.

Ahotsa.info Canarias Semanal.org

Directa Espineta amb Caragolins

Insurgente La Haine.org

Kaos en la Red

En este artículo me propongo rastrear la apari-ción de la segunda ola feminista a partir de la nueva izquierda antiimperialista, como un cues-tionamiento radical del androcentrismo que per-mea las sociedades capitalistas dirigidas por el Estado en la época de posguerra. Conceptuando esta fase, identificaré la promesa emancipadora del movimiento con su sentimiento de injusticia expandido y su crítica estructural a la sociedad. El segundo punto se refiere al proceso de evolu-ción del feminismo en el contexto social drásti-camente cambiado del creciente neoliberalismo. A este respecto, propongo no sólo proyectar los extraordinarios éxitos del movimiento sino tam-bién la inquietante convergencia de algunos de sus ideales con las exigencias de una emergente forma nueva del capitalismo: posfordista, «des-organizado», trasnacional. Conceptuando esta fase, preguntaré si la segunda ola del feminismo proporcionó inconscientemente un ingrediente clave de lo que Luc Bolstanski y Ève Chiapello lla-man «el nuevo espíritu del capitalismo». El ter-cer punto hace referencia a una posible reorien-tación del feminismo en el actual contexto de crisis capitalista y realineamiento político esta-dounidense, que podría marcar los comienzos de un paso del neoliberalismo a una nueva for-ma de organización social. A este respecto, pro-pongo examinar las perspectivas para reactivar la promesa emancipadora del feminismo en un mundo golpeado por la doble crisis del capital fi-nanciero y de la hegemonía estadounidense. (...)

En general, por lo tanto, propongo si-tuar la trayectoria de la segunda ola femi-nista en relación con la reciente historia del capitalismo. (…) Para aclarar la base lógica de este enfo-que, permítaseme explicar mi insatis-

facción con la que quizá sea la percepción más generalizada sobre la segunda ola del feminismo. A menudo se dice que la capacidad relativadel movimiento para transformar la cultura contrasta de manera aguda con su incapacidad relativa para transformar las instituciones. Esta evaluación tiene doble filo: por una parte, los ideales feministas de igualdad entre los se-xos, tan polémicos en décadas anteriores, se sitúan ahora di-rectamente en la corriente social mayoritaria; por otra parte, todavía no se han realizado en la práctica.(...)

Así, las críticas feministas, por ejemplo, al acoso sexual, el trá-fico sexual y la desigualdad salarial, que parecían incendiarias no hace mucho, se admiten ampliamente en la actualidad; pero este cambio abismal en las actitudes no ha eliminado en absoluto dichas prácticas. Y así, frecuentemente se aduce que el feminismo de la segunda ola ha provocado una gigan-tesca revolución cultural, pero el enorme cambio en las men-talités (todavía) no se ha traducido en un cambio estructural e institucional. Hay algo que decir a favor de este punto de vista, que señala con acierto la amplia aceptación actual de las ideas feministas. Pero la tesis del éxito cultural con fra-caso institucional no ayuda mucho a ilustrar la importancia histórica y las perspectivas futuras de la segunda ola feminis-ta. Plantear que las instituciones van por detrás de la cultura, como si ésta pudiera cambiar sin cambiar las primeras, sugie-re que sólo necesitamos hacer que las primeras se pongan a la altura de la segunda para hacer realidad las esperanzas feministas. El efecto es el de oscurecer una posibilidad más compleja e inquietante: que la difusión de las actitudes cul-turales nacidas de la segunda ola del feminismo ha formado parte de otra transformación social, involuntaria e imprevista para las activistas feministas: una transformación en la orga-nización social del capitalismo de posguerra. Esta posibilidad puede formularse de manera más aguda: los cambios cultura-les propulsados por la segunda ola, saludables en sí mismos, han servido para legitimar una transformación estructural de la sociedad capitalista que avanza directamente en contra de las visiones feministas de una sociedad justa.

II. EL FEMINISMO Y EL «NUEVO ESPÍRITU DEL CAPITALISMO»

........................

EL FEMINISMO,EL CAPITALISMOY LA ASTUCIA DE LA HISTORIA

Debido a la longitud del artículo publicamos tan sólo partes del mismo. El documento completo se puede encontrar en descarga libre en internet.


16 17


FORMACIÓFORMACIÓ16 171616 17

II. EL FEMINISMO Y EL «NUEVO ESPÍRITU DEL CAPITALISMO»

Al final, sin embargo, ese proyecto [de liberación radical del feminismo] se quedó en gran medi-da malogrado, víctima de fuerzas históricas más profundas, que no fueron bien interpretadas en aquel momento. Con la ventaja que da la re-trospectiva, vemos ahora que el ascenso de la segunda ola feminista coincidió con un cambio histórico en el carácter del capitalismo, de la va-riante organizada por el Estado, que acaba de analizarse, al neoliberalismo. (...)

Curiosamente, la segunda ola feminista floreció en estas nuevas condiciones. Lo que había em-pezado como un movimiento contracultural ra-dical pasaba ahora a convertirse en un fenóme-no social de masas de base amplia. Atrayendo partidarios de toda clase, etnia, nacionalidad e ideología política, las ideas feministas penetra-ron en todos los resquicios de la vida social y transformaron la idea que todos los afectados tenían de sí mismos. El efecto no sólo fue el de ampliar enormemente las filas de activistas sino también remodelar las percepciones lógicas de la familia, el trabajo y la dignidad.

¿Fue mera coincidencia que la segunda ola fe-minista y el neoliberalismo prosperasen unidos? ¿O había una perversa y soterrada afinidad vo-luntaria entre ellos? Esta segunda posibilidad es herética, por supuesto, pero es peligroso no investigarla. Desde luego, el ascenso del neoli-beralismo transformó drásticamente el terreno en el que operaba el feminismo de la segunda ola. La consecuencia, argumentaré aquí, fue la de resignificar los ideales feministas5. Aspiracio-nes que tenían un claro impulso emancipador en el contexto del capitalismo organizado de Estado asumían un significado mucho más ambiguo en la época neoliberal. (…)

Por inquietante que pueda parecer, sugiero que el feminis-mo de la segunda ola ha aportado involuntariamente un ingrediente clave del nuevo espíritu del neoliberalismo. Nuestra crítica al salario familiar proporciona ahora bue-na parte de la narrativa que inviste al capitalismo flexible de un significado más elevado y de un argumento moral. Dotando a sus luchas diarias de un significado ético, la na-rrativa feminista atrae a las mujeres de ambos extremos del espectro social: en un extremo, los cuadros femeninos de las clases medias profesionales, decididas a romper el techo de cristal; en el otro, las temporeras, las trabajado-ras a tiempo parcial, las empleadas de servicios con ba-jos salarios, las empleadas domésticas, las trabajadoras del sexo, las migrantes, las maquiladoras y las solicitantes de microcréditos, que no sólo buscan rentas y seguridad material, sino también dignidad, avance y liberación de la autoridad tradicional. En ambos extremos, el sueño de la emancipación de las mujeres va atado al motor de la acumulación capitalista. Así, la crítica del feminismo de la segunda ola al salario familiar ha disfrutado de una per-versa continuación. En otro tiempo pieza fundamental del análisis sobre el androcentrismo del capitalismo, sirve hoy para intensificar la valorización del trabajo asalariado del capitalismo.(…)

En general, por lo tanto, el destino del feminismo en la era neoliberal presenta una paradoja. Por una parte, el movi-miento contracultural relativamente pequeño del periodo anterior se ha ampliado exponencialmente, difundiendo con éxito sus ideas por todo el planeta. Por otra, las ideas feministas han experimentado un sutil cambio de valencia en el contexto alterado. Claramente emancipadoras en la época del capitalismo organizado de Estado, las críticas al economicismo, el andro-centrismo, el estatismo y el westfalianismo parecen aho-ra plagadas de ambigüedad, susceptibles de cubrir las necesidades de legitimación de una nueva forma de ca-pitalismo. Después de todo, este capitalismo preferiría con creces afrontar las reivindicaciones de reconocimien-to y no las reivindicaciones de redistribución, a medida que construye un nuevo régimen de acumulación sobre la piedra angular del trabajo asalariado de las mujeres, e in-tenta separar los mercados de una reglamentación social, para operar con la mayor libertad posible en una escala planetaria. (…)

Nancy Fraser, feminista y filosofa norteamericana.

Este artículo nos parece interesante ya que nos relata de la mano de uno de sus máximos protagonistas la tarea que tienen los revolucionarios en los períodos de “reflujo”, etapas en las cuales la correlación de fuerzas entre la cla-se dominante y las fuerzas revolucionarias se ve altera-da por una serie de acontecimientos concretos, pasando las fuerzas del capital a una ofensiva sobre el proyecto emancipador. En este caso concreto, hablamos del golpe de estado que el General Videla dió en Argentina el 24 de Marzo de 1976.

En un período de alta confrontación política y militar, el proletariado había conseguido desde 1969 un conjunto de avances en su política revolucionaria: Desde la caída del General Onganía, forzar el regreso del General Perón como herramienta para intentar calmar ciertas propues-tas políticas, la liberación de todos los presos políticos en el año 1973, y en el ámbito específico del Partido Revo-lucionario de los trabajadores (PRT), formar un ejército

revolucionario (ERP), una alta inserción en los ámbitos obreros y estudiantiles así como una coordinación inter-nacional con otras organizaciones leninistas y guevaristas del cono sur del continente. Ante ese contexto y dentro de un plan internacional de aniquilamiento de toda disi-dencia política en América Latina (Plan Condor), con la doble intención de frenar el avance de las fuerzas popula-res e implementar las políticas neoliberales en el país, la burguesía Argentina con todo el aparato imperialista de-trás empezaron un conjunto de medidas entre las cuales la desaparición forzosa de 30.000 militantes populares es su consecuencia más horrible.

A los tres meses del inicio de esa ofensiva, Mario Rober-to Santucho, Comandante del ERP, escribió este artículo alertando de dicha ofensiva y señalando las tareas necesa-rias que, en momentos de repliegue o de alto de la lucha popular, la vanguardia obrera con el partido revoluciona-rio al frente deben tener en cuenta.

En poco más de tres meses la Dictadura Militar de Vide-la, lanzada desenfrenadamente a la represión contrarre-volucionaria, ha acumulado una cantidad tal de críme-nes como no hay memoria en toda la historia, nacional, anunciándose al mundo como régimen fascista altamen-te sanguinario. Más de 16.000 detenidos, torturados sal-vajemente en su casi totalidad; centenares y acaso mi-les de secuestrados, muchos de ellos asesinados [luego] de ser sometidos a las más bárbaras torturas, y el resto

alojado en cárceles clandestinas instaladas a veces en los propios cuarteles del ejército opresor, donde se los somete semanas y meses a continuas torturas. Intensa movilización represiva en el campo y la ciudad; ocu-pación militar de zonas, constantes pinzas y rastrillos tales son las formas en que el enemigo se lanza a la calle en su desesperado e inútil intento de aniquilar a las fuerzas guerrilleras y dominar al pueblo por medio de la implantación del terror.


18 19


FORMACIÓFORMACIÓ 1918 1918 1918

UN RÍO DE SANGRE SEPARA AL PUEBLO ARGENTINO DE LOS MILITARES ASESINOS

“

“

Pero esta incalificable acción ultrarrepresiva no sólo no ha aniquilado ni aniquilará a la guerrilla, ni ha aterroriza-do ni aterrorizará al pueblo argentino, sino que abrió un profundo cauce de sangre que dividió definitivamente a nuestra sociedad en una gran mayoría obrera y popular, unida en su justo odio al ejército opresor, y una ínfima aunque poderosa minoría constituida por las altas clases explotadas nucleadas en torno a la oficialidad asesina.

Tal es el estado de guerra que vive nuestra Patria, en los comienzos de la guerra popular revolucionaria ya inicia-da y generalizada que culminará con el total y definitivo triunfo de la revolución socialista. El enemigo lo reconoció así recientemente por boca de los generales Carboba y Harguindeguy.

Los trabajadores argentinos y sus organizaciones de vanguardia, reconociendo decididamente ese estado de guerra, mirando la realidad cara a cara, determinados a combatir y decididos a vencer, afrontan a pie firme los enormes sacrificios que requiere nuestra gloriosa guerra revolucionaria por la segunda independencia.

Corbetta:

Ese es el ámbito de la guerra revolucio-naria, la tercera guerra mundial como se ha llamado, en la cual el teatro de operaciones -República Argentina- es uno más entre muchos otros donde se da esa contienda...

Harguindeguy:

Como la lucha contra la subversión ca-racteriza y condiciona tareas todas y cada una de las medidas del gobierno...

SITUACIÓN ACTUAL Y PERSPECTIVAS

La activa movilización represiva del enemigo y la profun-didad de la crisis económica con sus dramáticas conse-cuencias de despidos, desocupación v caída catastrófica del nivel de vida, han provocado un reflujo en la lucha de la clase obrera y el pueblo. Porque agobiada por la crisis, la comunidad proletaria se debilita en un primer momento; se desdibuja la fábrica como centro comba-tivo, aparece el fantasma del despido ante los sectores más débiles de las masas, y la inmensidad de los proble-mas personales y familiares (alimentación, vestido, edu-cación, salud, vivienda) presiona a cada obrero a buscar soluciones personales inmediatas. Sumado a ello el peso de la represión, configuran las causas del actual período de reflujo. Contrariamente a lo que se podría deducir su-perficialmente, una crisis tan profunda como la actual, en condiciones como las de nuestra patria de desarrollo aún incipiente de las fuerzas revolucionarias, no es fa-vorable para la movilización de las masas, no estimula sino desalienta la lucha reivindicativa proletaria. “ Una grave crisis económico-social puede acelerar, en cambio,

el desarrollo revolucionario, elevar la temperatura de la lucha de clases y el ardor combativo de las masas, cuando las fuerzas político-militares del proletariado y el pueblo han logrado un gran desarrollo y poderío. Para revertir esta situación y dar inicio a un nuevo auge de masas, la clase obrera y el pueblo deberán reaco-modarse a la nueva situación, y acumular las fuerzas necesarias para movilizarse superando la presión re-

En aparente contradicción con el reflujo, las masas viven una intensa vida política de características profundas y singulares. De la simpatía romántica hacia la guerrilla du-rante la lucha contra la dictadura de Lanusse se pasó a un auténtico interés político y combativo por la guerra civil en curso; las masas obreras y populares van dejando de ser meras espectadoras del choque entre la guerrilla y las fuerzas represivas y comienzan a tomar partido activa-mente por los revolucionarios. Al mismo tiempo amplias capas del proletariado y el pueblo acrecientan su inte-rés por el socialismo, comienzan a considerar seriamen-te la necesidad y la posibilidad de un profundo cambio

RESPONDER CABALMENTE A LA INQUIETUD POLÍTICA DEL PUEBLO

UN GRAN PASO UNITARIO

de sistema. Y una nueva vanguardia obrera y popu-lar, mucho más amplia que la anterior irrumpe en la política nacional tras las frescas huellas que desde el cordobazo1 inició la justa y victoriosa rebelión arma-da y no armada del pueblo argentino. Educar y formar esa nueva vanguardia, en el curso de la resistencia a la dictadura de Videla, transmitirle la rica experiencia acumulada, aprender de ella, renovando con su fres-co y vigoroso impulso las estructuras revolucionarias, es una de las misiones fundamentales de la reciente “promoción” de templados cuadros que se forjó en los primeros seis años de guerra revolucionaria

Esta gran tarea se vera considerablemente facilitada por los recientes avances unitarios en el campo revoluciona-rio que nos han colocado ante la posibilidad real e in-mediata de construir una organizaciónfrentista integrada por el PRT, Montoneros y Poder Obrero, que unifique la lucha antidictatorial y encauce un trascendental proce-so hacia la completa unidad política y militar de las or-ganizaciones revolucionarias proletarias y populares (el Partido de la Clase Obrera, el Ejército Popular y el Frente de Liberación Nacional). Dar este paso significará iniciar un proceso de convergencia quizás complejo, pero de un positivismo difícil de exagerar. En primer lugar influirá fa-vorablemente en el estado de ánimo de las masas popu-lares, que se sentirán respaldadas por este sano paso de sus organizaciones. Se materializará en un aumento cua-litativo de los recursos revolucionarios globales, que se-rán empleados más racionalmente y con mayor eficacia.

Reforzará nuestra presencia internacional facilitando por lo tanto el esfuerzo para conquistar la solidaridad y

presiva. Como ya señaló nuestro Partido, debemos cal-cular en alrededor de un año el plazo aproximado que demandara esa reactivación de la movilización de masas.

En cuanto al enemigo, empantanado en la guerra popu-lar, ha visto naufragar aceleradamente sus planes dema-gógicos de aislar a la guerrilla para aniquilarla mediante una falsa y formal política “dialoguista” en lo interno y una activa propaganda internacional. Muy a su pesar, en los tres meses transcurridos desde el 24 de marzo,

se han desenmascarado totalmente tanto en lo inter-no como en lo internacional, y en lugar de aislar a las fuerzas guerrilleras, se han precipitado ellos mismos a un tobogán de constante aislamiento. Por ello es que al tiempo que crece su desesperación multiplican su esfuerzo de guerra y se disponen a defender con unas y dientes, con la irracionalidad y barbarie propia de su causa injusta, al régimen capitalista-imperialista que oprime y arruina a nuestro pueblo y a nuestra Patria.

21


COMARCAL


20 FORMACIÓ2020 21

Mario Roberto Santucho, 1976

La total unidad que es posible, se conquistará, en un proceso gradual a desarrollarse paso a paso en todos los niveles, en la base y en la dirección, que requiere pacien-cia, flexibilidad y firmeza ideológica. La fusión de las or-ganizaciones revolucionarias será un gran avance para la lucha de nuestro pueblo, en la medida que se asiente so-bre sólidos principios ideológicos y orgánicos, y nuestro Partido pondrá todo su esfuerzo para hacerla realidad.

En el actual período de reflujo que precederá al nuevo auge, las tareas fundamentales de nuestro Partido y de nuestro Ejército guerrillero, pueden resumirse en dos grandes misiones: a) Mantener viva la resistencia popular armada con un interrumpido accionar guerrillero; b) Forjar una nueva promoción de cuadros y militan-tes proletarios multilaterales, el cuerpo de “oficiales” y “suboficiales” del Ejército político de las masas y el Ejército guerrillero popular, que se desplegaran nacio-nalmente con irresistible vigor en el desarrollo del nue-vo auge obrero y popular. Como ya señalamos, nuestro partido, la continuidad de la lucha guerrillera y su firme-za es un elemento esencial en nuestro actual proceso revolucionario, que alimentará sin cesar el fuego de la resistencia en el que se acrisola la nueva conciencia so-cialista hacia la que tienden las masas. Las características más o menos violentas de la futura ola de movilizaciones dependerán a su vez de la mayor o menor potencia que alcancen los constantes golpes guerrilleros.

LAS TAREAS CENTRALES DEL PARTIDO

EL COMITÉ EJECUTIVO APROBÓ EL SIGUIENTE SALUDO A LOS COMPAÑEROS PRESOS

Y la formación del cuerpo de “oficiales” y “suboficiales” revolucionarios surgidos principalmente de los frentes fabriles, la capacitación y moral que hayan adquirido, será determinante en la envergadura y profundidad de esas movilizaciones. Más aún, la fuerza, calidad y ex-tensión que alcance la penetración del Partido en las grandes fábricas puede ser determinante en acortar los plazos de materialización del nuevo ascenso de masas. Mientras mayor sea el número de cuadros y militantes, más alta su moral, y más eficiente su capacitación pro-fesional, mayor será la fuerza de masas que se podrá desplegar organizadamente, como verdadero Ejército disciplinado en operaciones, con elevada movilidad y capacidad de maniobra. Mantener encendida la hoguera de la resistencia gue-rrillera y formar los cuadros de mando políticos y mili-tares que necesita el pueblo argentino para desplegar su inmenso potencial combativo son las tareas centra-les de nuestro Partido en los próximos meses de gue-rra revolucionaria.

EL CE “Edgardo Enríquez” del mes de julio de 1976, estando en conoci-miento de la difícil situación que pasan los compañeros del PRT y ERP y todos los presos políticos, en donde a los permanentes vejámenes se suma la incertidumbre por sus vidas, provocada por los reiterados crí-menes de presos políticos, y viendo que esto no logra sino fortalecer el elevado espíritu combativo de nuestros compañeros, les hace llegar a todos los presos del PRT y ERP y a través de ellos a todos los presos po-líticos, un fraternal y caluroso saludo revolucionario, a la vez que trans-mite el orgullo de nuestro Partido por la alta moral revolucionaria que demuestran día a día nuestros queridos compañeros presos.

apoyo internacional activos a nuestra causa revolucio-naria. Al Partido le cabe una gran responsabilidad en el proceso de unidad que se abrirá. Sin ceder un milíme-tro en los principios, activo en la lucha ideológica que se intensificará en los nuevos marcos unitarios nuestro Partido deberá actuar con gran dinamismo y flexibilidad. Los cuadros y militantes deben predicar con el ejemplo de sus virtudes proletarias, de su línea de masas, de su confianza en las masas, de su combatividad y heroísmo, de su dedicación profesional, de su férrea voluntad en el cumplimiento de las tareas, de su sencillez, fraternidad y espíritu solidario.

SAPS QUÈRESPIRES?----------

Des de la Plataforma Cel Net fa anys que ens preocupa aquesta qüestió.

La coexistència de les poblacions tarra-gonines amb una de les majors xarxes d’indústria química d’Europa, el creixe-ment de polígons industrials, el conti-nu augment de l’ús de vehicle privat, i l’augment exponencial del sector turís-tic ha constituït el Camp de Tarragona com una zona d’alt risc per la salut.

Fa uns anys varem decidir preguntar sobre la realitat de l’aire que respirem a les diferents administracions res-ponsables (Departament de Territori i Sostenibilitat, Observatori de la Salut, ajuntaments, etc.); mai hem rebut una informació clara al respecte, tot i ser la seva responsabilitat. Tots els habitants del Camp de Tarragona sabem que la opacitat i la ocultació han estat els principis amb els que s’ha conduit el tema de la contaminació atmosfèrica al llarg de tots aquests anys.

Tot i les moltes dificultats, i mercès a la col·laboració de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya), al GPEC i Ca-nonja 3, i al suport i finançament dels

ajuntaments d’El Morell, Constantí, Pe-rafort i Puigdelfí i Vilallonga del Camp, s’ha pogut analitzar la qualitat de l’aire als municipis propers al Polígon Nord Químic de Tarragona. Els resultats no deixen lloc a dubte: es detecten nivells alarmants de diversos compostos quí-mics cancerígens (1.3 butadiè, benzè, benzo(a)pirè), i superacions no menys alarmants per a la salut dels PM10 i la suma de COVs. (http://plataformacel-net.blogspot.com.es/)

Dins la nostra societat, en una zona d’altíssim risc, una plataforma ciutada-na i quatre ajuntaments s’han de res-ponsabilitzar d’analitzar la qualitat de l’aire i els efectes que aquest té per a la salut de la població? Mentre esperem que les administracions responsables ens contestin, des de la Plataforma Cel Net seguim treballant per analitzar la qualitat de l’aire a TOT el Camp de Ta-rragona, i això implica el Polígon Sud (La Canonja, Vila-seca, etc.) i la mateixa ciutat de Tarragona.

Per poder saber quins compostos tòxics respirem i qui els emet, necessitem del

23


FEMINISME


22 COMARCAL 2322 23

suport social i de la pressió de la pobla-ció enfront els nostres dirigents. Cal que tots exigim als nostres alcaldes i regidors que deixin d’amagar-se darrera d’estudis finançats i elaborats per la mateixa indús-tria (CTQC) i s’impliquin en la voluntat real d’ analitzar la realitat de forma objectiva, real i transparent. La salut de les persones hauria d’estar per sobre dels interessos econòmics privats.

Paradoxalment, des de les diverses admi-nistracions, alhora que s’intenta encobrir i minimitzar la realitat de la qualitat de l’aire al Camp de Tarragona, s’encaparren (equivocadament, com en el cas de Bc-naworld) per estimular la zona com a des-tí turístic. Igualment des de les mateixes administracions es pressiona als diferents alcaldes i als tècnics de la Universitat Po-litècnica de Catalunya (UPC) per a que no segueixin amb els estudis alternatius i s’adhereixin als seus estudis controlats i finançats per les indústries químiques.

Com a membres d’una Plataforma que lluita per un bé general com és la salut i el medi ambient en contra dels interessos econòmics privats, no ens deixa de sor-prendre com el “fetitxisme de mercade-ria”, en tant que alienador del treballador el qual interpreta els drets de la mateixa mercaderia com a propis, aconsegueix que els ciutadans de la zona i els ma-teixos treballadors (els més afectats) no s’indignin encara més, tenint en compte els resultats de l’estudi.

Des de la Plataforma Cel Net seguim tre-ballant amb els objectius marcats; així, volem anunciar una pròxima campanya de sensibilització i difusió, amb col·laboració amb d’altres entitats amb els mateixos interessos mediambientals i de salut, als diversos municipis que s’engloben dins al Polígon Sud de Tarragona amb l’objectiu de que els ajuntaments es facin càrrec de la elaboració d’un estudi objectiu i trans-parent sobre la qualitat de l’aire en aquest territori. Des de la Plataforma esperem poder-la engegar el més aviat possible, però cal que tots entenguem que sense el suport i pressió de la població i dels

treballadors no es poden aconseguir els desitjats canvis.

A dia d’avui ja s’ha aconseguit que el Parlament de Catalunya aprovi una sè-rie de resolucions teòricament força in-teressants:

- Un canvi de legislació que inclogui els compostos cancerígens detectats.

- La creació d’una taula territorial de treball formada per totes les parts im-plicades (administració, ajuntaments, societat civil, empreses químiques, uni-versitats, etc.).

- Reubicació de les casetes de control del la XVPCA del Departament de Terri-tori i Sostenibilitat.

- Finançament dels costos per part de la indústria quí-mica de forma indirecte.

- Difondre públicament els resultats extrets de l’estudi de la Universitat Politècni-ca de Catalunya, en el qual es detectaven alts nivells de compostos cancerígens com el 1.3 butadiè, el ben-zè i el benzo(a)pirè.

No ens deixem, però, enganyar nova-ment per la habitual forma de treba-llar de les administracions i les empre-ses en aquest àmbit. Celebrem que

l’administració s’hagi interessat per la situació que durant dècades hem ha-gut de suportar els habitants de la Vall del Francolí, però no ens acontentarem amb bones formes i paraules. Exigim un canvi radical de control de les emis-sions i de la qualitat de l’aire.

Fa temps ens hem adonat que les ad-ministracions, diversos alcaldes i les empreses químiques tenen por de l’alarmisme que es pot crear en la po-blació, però no pas dels compostos can-cerígens que ens obliguen a respirar. Ja n’hi ha prou de considerar-nos idiotes, tenim dret a saber que respirem!

25 demarç, a la Comissió de Territori i Sostenibilitat al Parlament de Catalunya.

Cartell elaborat per la sessió informativa celebrada el passat 20 de febrer

El proper 17 de maig

El 17 de maig és el dia mundial contra la LG-TBfòbia, enguany fets re-

cents fan més vigent que mai aquesta data, no tot camina cap a la normalització.

Malgrat podem celebrar que, a Catalunya, tenim llei de drets per al col·lectiu LGTB; malgrat a l’Estat espanyol Ex-tremadura, i Galícia han apro-vat lleis similars –molt similars en algun cas-; malgrat seguei-xen havent avenços en l’àmbit internacional en els drets LG-TBI i s’avança en el reconeixe-ment del matrimoni igualitari i les adopcions conjuntes... malgrat els avenços hi ha re-trocessos importants, impor-tants i preocupants.

Recentment, per exemple, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictat una sen-tència en la que avala la pro-

hibició que l’estat francès fa a les persones homosexuals de donar sang. Perquè se supo-

sa que les persones LGTB te-nen més risc d’infecció, hàbits menys saludables o salut més

17 de maig

Carme Porta. Militant d’Esquerra Republicana des del 1995. Diputada d’ERC al Parlament de Catalunya en la VI i la VII Legislatura. Regidora a l’Ajuntament d’Esplugues entre maig del 2004 i novembre del 2004. Ha militat en diverses organitzacions independentistes com ara: CSPC, IPC, MDT i AUP. Candidata de la CUP d’Esplugues a les eleccions municipals.

24 25


LOCALFEMINISME24 25

dubtosa? Quins estudis cien-tífics avalen aquesta discrimi-nació? Quines estadístiques demostren i avalen aquesta estigmatització? Cap, simple-ment és una actitud política que mostra fòbia contra el col·lectiu.

Actualment, un informe expli-cita que el 70% de les perso-nes seropositives tenen por de ser discriminades al seu lloc de treball. Fa uns dies, l’empresa Sellbytel va acomia-dar un treballador gai pel seu estat serològic. Tenia un con-tracte indefinit. Com afectava això a la seva vàlua professio-nal? Evidentment estem par-lant d’una altra actitud discri-minatòria.

L’accés de les lesbianes a la reproducció assistida, malgrat la llei, no està suficientment reconeguda o avalada. Les dones lesbianes en parella o sense –en aquest cas també afecta les dones que porten l’etiqueta de solteres- troben un munt d’entrebancs per arribar-hi i les contradiccions del sistema de salut i les res-triccions que es van aprovar a la cartera de serveis del sis-tema estatal de salut el 2014, fa que les dones no hetero-sexuals tinguin greus dificul-tats d’accés a la sanitat públi-ca per a tenir fills i filles per reproducció assistida. Perquè se’ns condemna les dones lesbianes a l’esterilitat o al pagament? Un cop més ens

trobem davant d’una actitud LGTBfòbica.

En els tres casos hi ha denún-cies fetes per part del movi-ment feminista i el moviment LGTB. En el darrer cas, una campanya pel dret a la repro-ducció de lesbianes i dones soles ja ha aconseguit el su-port de més de 50 entitats.

Aquest 17 de maig se’ns gira molta feina. No només par-lem de situacions que ca-lia superar: de 76 països del món que persegueixen l’homosexualitat amb la pre-só o la mort, de la manca de drets igualitaris, de sentir-nos ciutadanes i ciutadans de se-

gona categoria, de manca de desplegament legislatiu dels nostres drets i llibertats... no només allò que ens mancava sinó de tot allò que fa marxa enrere, del que es treu la ca-reta i expressa l’odi i la fòbia a les persones LGTB, dels atacs i amenaces, de tot allò que vulnera els drets fonamentals i que, lluny de retrocedir, se-gueix avançant.

Se’ns gira feina!

Les promeses fetes. Alguna il.lusió ?

Des d’Espineta amb Caragolins hem fet un recull de les declaracions que ens han semblat més interessants dels caps de llistes dels principals

partits de la ciutat, per tal de ressaltar les seves principals propostes o el to que tenen algunes de les seves declaracions.

Josep Fèlix Ballesteros (PSC)

Sobre l’entrada a l’ajuntament de les noves forces polítiques: “No preveiem que afecti excessi-vament en clau local. Entre altres coses perquè aquestes forces han anat naixent fent el camí de l’anticorrupció, i a Tarragona se-gurament ens haurem equivocat en moltes coses però la gent no té la sensació que hi hagi desho-nestedat o corrupció, més aviat tot el contrari. Per tant, aquesta esquerda no ens fa mal. I, en-tre el «nou» i el «vell», doncs tampoc, perquè la diversitat és molta. És evident que algunes d’aquestes formacions tindran una presència que ara no tenen però no desconfiguraran gaire el resultat de l’actual ajuntament.”

Sobre la realització dels jocs del Mediterrani si l’estat espanyol

no aporta els fons promesos: “És que no m’imagino que no els aporti. Primer, hi ha un acord entre institucions. Segon, hi ha un compromís de suficiència fi-nancera que jo presento a Tur-quia. I, a més, hi ha la voluntat expressada pel Govern, pel Con-grés dels diputats i pel Senat per unanimitat d’ajudar els Jocs del Mediterrani. Si això no fos pos-sible, el govern que no compleixi ho pagarà molt car a la ciutat de Tarragona, no traurà mai més res aquí.”

Postura del PSC davant els pro-jectes urbanístics ruïnosos: “En queden pocs per omplir d’ús. Una altra cosa és que l’Estat i la Generalitat no paguin, però estan tenint un ús. El Banc d’Espanya té un ús previst que és el de mu-seu de la química, l’antiga caser-na de la Guàrdia Civil serà les oficines de l’Ajuntament que el

traslladarem de la Rambla i que-darà la plataforma del Miracle i dos que no depenen de nosal-tres que són la Savinosa i la Ciu-tat de Repòs i de Vacances. Pel que fa a l’Ajuntament, està tot resolt i enfocat.”

Rubén Viñuales (C’s)

Sobre el projecte del partit: “El projecte no és que hagi canviat, al final l’ideari, que no ideologia, la ideologia és tancada i l’ideari és permeable a noves idees, no ha variat tant.”

Sobre el fet de que no s’hagi presentat Podemos o una can-didatura com Guanyem: “Ciu-tadans i Podemos, que tenen coses en comú, sobretot és gent descontenta, gent cansada de la corrupció, que hi hagi aques-tes elits polítiques, al final tots dos volem regeneració política.

26


LOCAL2626 27


Benvolguda lectora, com ja deus sa-ber, aquesta revista es sosté gràcies al treball voluntari i entusiasmat

de diverses persones. Aquesta nota és per fer-te saber que cerquem il·lustradores i dibuixants que vulguin col·laborar amb nosaltres acompanyant gràficament els articles d’aquesta revista. Contacta’ns:[email protected]

Amic, tu que ens tens entre les te-ves mans, comprendràs que hem arribat a una posta d’un mateix

camí. No sé tú, però nosaltres ho hem fet pas a pas i deixant senyals tal com ho fa l’explorador per retrobar la torna-da i perquè si l’infortuni el sorprèn, es puguin orientar els que vagin a la seva recerca. Potser, mai se sap, tu hagis arri-bat a aquest punt d’una sola gambada, és a dir, obrint la revista per la darrerra pàgina. No seria estrany, en canvi, que hagis arribat saltant algunes planes, o cosa que ens plauria molt i ens agrada-ria saber, havent-la llegit íntegrament pel que et demanem que ens escriguis donant-nos el teu parer, enviant-nos un article, una foto, una crònica del teu barri o del teu poble, del teu treball o si se’t dóna, una escriptura poètica o un conte breu. Com que necessitem el teu suport vivificador, ens comprometem per endavant a respondre’t sobre quan publicarem el teu enviament o, en el seu defecte, donant-te raons per les quals no ho farem. La nostra adreça és: [email protected]

Com obtenir Espineta amb Caragolins en format PDF?

Actualment disposem d'un blog on mensualment pugem la nostra publicació en dos formats, un per a la lectura fàcil amb el navegador web a través de l'aplica-ció Issuu i una segona manera que us permet desca-rregar-vos al vostre ordinador o mòbil la revista original en PDF i així poder-la enviar o imprimir. Per tal d'obtenir Espineta amb Caragolins en PDF heu d'acce-dir al nostre blog (www.espinetambcaragolins.wor-dpress.com), un cop allí podreu trobar les nostres publicacions i apretant l'enllaç amb el text “Descarre-ga’t el PDF d’aquest mes clicant aquí!” s'obrirà el PDF al vostre navegador i ja el podreu desar al vostre ordinador. Si esteu navegant amb el vostre mòbil o tauleta per tal de llegir-ho online i descarregar-ho haureu d'obrir-ho clicant el títol que serà “Espineta amb Caragolins núm.X”. Allí trobareu els mateixos enllaços explicats anteriorment.

Si teniu algun problema envieu-nos un mail a

[email protected]).

Tenim grans, enormes, diferèn-cies. Nosaltres volem justícia, no volem venjança, volem cons-truir sobre uns ciments que han donat prosperitat durant molts anys a Catalunya i a Espanya.”

Sobre elevar el salari mínim: “nosaltres el programa econò-mic que tenim a nivell estatal ja diem de completar el salari mínim per aquelles persones que no hi arribin i a part moltís-simes mesures per incrementar el poder adquisitiu dels treballa-dors, a part del contracte únic, etc.” [...] “Nosaltres el que hem d’intentar és que aquí hi hagi co-merç, que la gent pugui contrac-tar, que la gent es guanyi bé la vida, hi haurà més demanda, per tant els treballadors podran tin-dre més opcions de treballar, per tant els salaris aniran creixent.”

Sobre si Ciutadans és la marca blanca del PP: “Un cop em van enviar un tuit que deia «Ciuta-dans és el PP amb ‘converse’». Em fa gràcia, però no és veritat. Un partit que fos la marca blanca del PP obriria el debat sobre la regularització de la prostitució o de les drogodependències? Això no ho faria mai. Nosaltres obrim debats reals, debats socials, de-bats que estan al carrer, situa-cions amb què mai no han vol-gut enfrontar-se. Nosaltres som un partit que creu en la igualtat d’oportunitats i que diu que les diferències de classes no poden existir. Sincerament, qui ho digui no coneix gaire Ciutadans.”

Pau Ricomà (ERC)

Sobre el paper ERC a l’ajuntament: “Un canvi absolut. Espero que s’activi un consistori a favor de l’economia generada i creada per la gent de la ciutat i que tot això reporti els benefi-cis a Tarragona. A més vull que hi hagi molta més implicació de les entitats. El que pretenem és crear un Ajuntament molt més obert, transparent, participatiu i eficaç, perquè aquests detalls tenen una gran incidència amb les persones.”

Albert Abelló (CiU)

Sobre els pactes postelectorals: “Aquí poden passar moltes co-ses i ens sembla que el més im-portant és assegurar la governa-bilitat d’aquesta ciutat i que qui la governi ho faci amb un criteri realment positiu i per aconse-guir les millores.” “Nosaltres el que volem és fer una bona cam-panya, si pot ser que els pactes electorals no tinguin necessitat de ser, i si hi són intentar pactar amb aquells partits que aportin coses positives a la ciutat.”

Alejandro Fernàndez (PP)

Sobre el salari mínim: “aquest discurs demagògic... sí, hi ha gent que guanya deu milions d’euros l’any, jo no ho guanyo. Aquest no és el problema, el problema és que la gent tingui oportunitats. Aquest debat del salari mínim

és un debat per marxistes, cosa que tampoc no sóc.”

Sobre els pactes postelectorals i l’actitud dels votant: “Jo crec que el que la ciutadania ha de tenir clar és que estem en una democràcia representativa i que, per tant, el que un fa quan vota, és donar la confiança a una persona i després li torna o no a les següents eleccions.”

Laia Estrada (CUP)

“No, tenim totalment clar que entrem per transformar. Si ho volguéssim fer, ens hauríem avingut prèviament. De fet vam fer la Crida Popular Municipa-lista amb l’objectiu de crear una candidatura unitària i vam aconseguir sumar sectors de l’esquerra independentista i an-ticapitalista.”

Arga Sentís (ICV-EUiA)

Sobre pagar el deute: “No, no-saltres som partidaris de fer una auditoria del deute, però per molt que a tu t’agradés no pa-gar els deutes és evident que des d’una administració dir «no pago el que dec» és molt com-plicat.”

Font d’informació: Naciodigital.cat

EN VERANO…Días largos. Noches cortas. Sol. Playa.

Para muchos y muchas, vacaciones. Ocio.

Calor. Noche. Terrazas. Cerveza. Fiesta. Humo. Alba. Ibuprofeno. Vichy Catalán. (Tiempo libre para leer)

Las y los caracoles que conformamos Espineta amb Caragolins no paramos. No huimos como el año pasado de furtivos cazadores y fanáticos comensales de caracoles a la llauna. No. Nos quedamos en el

barro de la trinchera. Martillando el teclado y jugando con las capas del Photoshop.

Si nos dejan y no nos recortan más el paro saldremos en julio y en agosto. Pero con cambios: Artículos de fondo, cuentos, poesías… ¿y deportes? ¿Cambios estilísticos?...

Es por eso que aconsejamos a las y los playistas, o amantes del sol –o de las noches de excesos-, llevar la Espineta amb Caragolins junto a un par de gafas oscuras para no dañar la vista –o apaciguar el dolor-.

En palabras del compañero Treu Banya -histórico guerrillero marxista-leninista- serán “Lecturas para ventilar el cerebro”

Espineta amb Caragolins núm. 14

Documents

Transcript of Espineta amb Caragolins núm. 14