Lluís MaicasL'HOME PROVISIONAL

Lluís Maicas

3

L’HOME PROVISIONAL

Lluís Maicas

5

Lluís Maicas

L ’H O M E P R O V I S I O N A L

Palma2012

© Lluís Maicas, 2012© d’aquesta edició: Baltar, 2012

ISBN: 978-84-15259-03-9Dipòsit legal: PM-211-2012

Disseny: BaltarCoberta: Walter Gramatté Self-portrait 1921.

National Gallery of Canada

P E R I f È R I C SCan Sales, 11A — 07012 Palma (Mallorca)

Tel.: 971 72 79 39 — fax: 971 71 95 65baltar@baltaredit.com

Lluís Maicas

7

L’HOME PROVISIONAL

A l’estiu no treballava. A l’hivern, tampoc. Dedicava tot l’any a l’ocupació de no fer feina. En realitat, havia destinat els vuitanta anys de la seva existència a tan no-ble, inusual i desocupada ocupació i, això no obstant, no semblava veure’s afectat per cap maledicció bíblica, ni desassossegat per cap síndrome d’abstinència, ni tocat per cap símptoma de remordiment, ans sempre se’l veia caminar pausat, ni trist, ni alegre, potser capficat o indife-rent. De conversa escassa i tarannà esquiu, car si podia evitava les relacions innecessàries, i gairebé totes les re-lacions li eren innecessàries, sempre tenia als ulls un somriure aigualós i a la boca un comentari amable. Breu, però amable. Jo l’admirava per tot això, per tot això i per moltes altres coses que havia descobert de mica en mica, aquí i enllà. fragments d’una trencadissa vital que, de tot d’una, no encaixaven, i que mai no encaixaren del tot. Encara que ningú no ens en parlava de forma oberta, tothom feia, amb mitges paraules, referència a alguna estranya circumstància de la seva vida, aparentment mo-nòtona. Jo, de gran, volia ser com ell. No: jo, de gran,

I

9

L'home provisional

Lluís Maicas

1010

volia ser ell: lliure i desenfeinat. Desitjava que en mo-rir-se, si de cas algun dia es moria, jo pogués ésser la seva reencarnació, la qual cosa, per a la meva dissort, mai no s’esdevengué.

Rere aquella vida, voluntàriament retirada i, fins a cert punt, solitària, solitud només alterada per l’aldarull dels pocs estiuejants que a l’agost envaíem el seu terri-tori, àdhuc el seu espai de sal i silencis, rere aquella vida recollida en el petit poble ran de mar s’hi amagava, doncs, una història misteriosa difícil de conèixer. Vivia com un primitiu, com un nàufrag que ha elegit naufra-gar, deslligat de qualsevol compromís social. No refusa-va pas el contacte humà, però tampoc no el cercava. D’acord amb els cicles naturals, es llevava d’alba i es colgava de prima. Era, o així ho semblava, autosuficient pel que feia a l’alimentació, d’altra banda molt bàsica: pescava, caçava amb vesc, llosa, reclam i altres trampes, mai amb armes de foc, i recollia tot allò que la natura-lesa en son temps espletava: bolets, espàrrecs, caragols i caragolins, móres d’esbarzer i molts altres fruits i ali-ments. Era obvi que havia adequat les seves necessitats a la frugalitat més estricta.

Vestia descurat, però no brut. Cobria la seva magresa, bruna de sol i enfortida pels temporals, amb una camisa que altre temps havia estat blava i uns pantalons de lone-ta d’un color cru indefinit, potser arenós. Als peus, unes espardenyes d’espart, la tela de les quals havia cedit a la pressió del dits grossos. S’afaitava un cop la setmana, se-gurament els dissabtes, com era costum entre els homes del seu temps, tot i que dubt que fes distincions entre els dies tots iguals de la setmana. El seu rostre era del color

de les roques i, potser, de les roques tenia l’endurida con-sistència. Malgrat la seva edat, que ja era avançada quan el vaig conèixer, tenia un cap de cabells grisos i gruixuts, rebels, que amb dificultat cedien a la disciplina de la pin-ta. Aquesta devia ser la causa per la qual anava despenti-nat, com si un mestral permanent li agitàs una cabellera que protegia de les solellades amb un capell de palla.

El seu nom era Pere i no vivia sol.En realitat tothom li deia Pere Sard, tot i que alesho-

res ignorava si Sard era llinatge o malnom. Sard era, i és, un llinatge inusual per aquelles contrades. Això no signi-fica que no fos el seu llinatge. No era improbable que un avantpassat seu procedís de Sardenya, com molts altres havien vengut d’Itàlia per establir-se a l’Illa, només que sospitava que li diguessin Sard de malnom per la seva habilitat en la pesca d’aquest peix. Tanmateix, Pere Sard, fos malnom o llinatge, excel·lia en totes les pesques de costa i, de forma especial, en l’ús del rai, una especialitat que exigeix destresa i paciència.

Compartia la seva soledat amb una dona. Uns deien que era una criada que, de jove, l’havia volgut acompa-nyar en el seu exili voluntari. D’altres, una cosina carnal amb qui compartia casa, jaç i taula. I encara uns altres, no sense ironia, asseguraven que era una sirena que les tem-pestes sentimentals havien embarrancat als arenals, on en Pere Sard l’havia trobada. Tots coincidien que, malgrat la seva discreció, ambdós vivien en pecat mortal, amistan-çats d’ençà que tots dos eren joves. Ella era de nom Ma-rina. Discreta i silenciosa, en cada arruga del seu rostre podien llegir-se els itineraris d’una vida no menys miste-riosa que la del seu company de travessia. Tot i que vivi-

L'home provisional

Lluís Maicas

12

en junts, poques vegades els vaig veure plegats, i encara menys fent-se demostracions d’afecte, com ara besar-se, fer-se carícies o donar-se la mà. Si alguna vegada s’havien estimat, si la passió els havia urpat la carn, la rutina havia extingit la flama. O ho fingien amb perícia. Les seves mi-rades i la pell de les seves cares, però, contenien totes les carícies acumulades en la intimitat d’una casa tancada.

El petit poble de vorera de mar tenia, aleshores, un únic carrer, paral·lel a la corba de la riba. Totes les cases tenien terrassa, un balcó sobre les ones, de tan a tocar l’aigua com estaven. La més llunyana de totes, separada de les altres per dos solars sense construir, era casa seva. Una edificació senzilla de marès de dos aiguavessos, amb una terrassa al davant i un corral al darrere. A la terrassa, els embats gronxaven dos balancins de tela ratllada, tot i que el sol havia difuminat el color de les ratlles. Al corral criava aviram i conills. I a les gàbies hi tenia tords, i per-dius, i tórtores, i merles de bec groc. No era infreqüent observar les gallines gratar i picotejar a lloure el terra del carrer. O veure-les ajocades, hora foscant, a les mates de la garriga, que feia partió amb la paret del corral.