Una mica més al sud de casa nostra hi ha una terra que sovint desconeixem, que només en sabem el nom per les notícies dels

diaris quan parlen d’immigració, per allò que sentim dir d’aquells que han hagut d'abandonar-la.

Una terra, però, farcida d’olors i de colors, d’intensos somnis viscuts a l’aire lliure. Una terra sembrada d’ulls d’aigua i sorra.

Esperar no vol dir el mateix a tot arreu. Hi ha llocs on, sovint, perdre el temps significa guanyar-lo. Caldria que tots n'aprenguéssim.

Anar d’un lloc a un altre és el que importa, mai el temps

que es triga en arribar.

En un país on les fàbriques gairebé no

existeixen, cal ser artesà per força

(afortunadament?)

Les tasques del camp sovint les fan les dones. Quina gran fortalesa!

Malauradament, als pobles petits la pell femenina encara està mal vista. Els hi cal temps o educació? Potser les dues coses?

Que la felicitat neix de les petites

coses resulta tant obvi que no cal dir res més.

Un boli, un somriure.

Un poble oprimit, tossut, orgullós dels seus colors i de la seva llengua, dels seus rostres i de la seva polsegosa terra. En recorda algun altre,oi?

Parlar. De la vida, de la mort, dels somnis i de les realitats... i del temps!!!

La plaça Jemaa el-Fna: el millor lloc del món per deixar passar les hores assegut en una cantonada sense fer res més que badar. I menjar.